Arxiu d'etiquetes: “Rondalles populars valencianes” (llibre)

Dones que manen, ben tractades i que salven

General, , , , , ,

Després, el xic “va pujar dalt de l’arbre i va veure-hi els tres gossos i un d’ells li va demanar:

-Què voleu? ¿Veniu, vós, enviat per la meua ama?

En això, Paco va comprendre que aquella iaia (…) tenia poders sobre els gossos” (p. 248) i el minyó li diu que ell “anava manat per la seua ama.

(…) Els altres dos gossos li van demanar també si anava manat per la seua ama, i, en dir ell que sí, li van donar també plata i coure” (p. 248). En altres paraules, els personatges masculins (tant els cans com també el xic) depenen de lo que diga la dona, puix que ella és qui comanda.

Altrament, resulta interessant el fet que l’home (ací, un xic) siga dalt d’un arbre (com si tingués més por) i que, en canvi, el personatge femení i els seus servidors ho facen en terra. Això explicaria que, “Quan Paco ja va tindre la bossa ben plena de monedes, va agafar la caixeta i va baixar de l’arbre” (p. 248).

En un passatge posterior, ell es desfà de l’anciana i se’n va a una fonda, on obri la caixeta. Aleshores, Paco comença a menar en el grup, encara que els tres gossos li fan de consellers i li adoben el terreny: “Vull que hi aneu i que me’n porteu la filla del rei.

El gos (…) se’n va anar de seguida i va portar la filla del rei” (p. 249) i és ella qui fa que Paco se senta millor, acompanyat i de gust en la fase de festeig: “La princesa va romandre unes hores amb ell (…).

L’endemà, enyorant-se ja de la princesa, va tornar a fer-hi un colpet a la caixeta per veure què passava” (p. 249) i un gos li porta la jove: “cada nit, un gos diferent, anava portant-li la princesa perquè ell festejara.

Una nit (…), les criades del rei es van adonar de la desaparició de la princesa i van donar part a sa majestat” (p. 249).

Cal dir que els passatges esdevenen de nit, un moment molt lligat a lo femení (ací, igualment, al festeig, a la jove, a les criades,…).

Un altre detall sucós (i que remarquem en negreta) és quan la princesa parla amb son pare i li diu: “Sí, pare: és ell, però, a mi, no em fa cap mal. No li feu res, que jo, tan sols vinc ací estar amb ell i per parlar-hi. A més, ell em vol i em tracta molt bé” (p. 250), mots que reflecteixen el matriarcalisme i pareguts als que hi ha en rondalles ben antigues i, àdhuc, en algunes del darrer quart del segle XX.

En u dels darrers paràgrafs, hi ha signes que tenen relació amb lo femení: la caixeta (recepció), la cambra (acolliment i nit), “la fonda on em gitava” (interior i dormir, com en l’hivern).

Finalment, la dona salva l’home (en aquest relat, mitjançant la caixeta) i “van aparéixer els tres gossos (…):

-Què és el que vol el meu amo?” (p. 250). I ell els dóna órdens, com ara, la darrera: “que, a la princesa i a mi, ens porteu a un lloc (…) on vosaltres penseu que estarem segurs.

I així ho van fer” (p. 250), de manera que els gossos fan de soldats del xicot (qui, ara, és el rei de la seua vida) i els tres animalets han fet el paper d’ajudants. Per això, Paco i la princesa pogueren sense que els destorbàs ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, fertilitat i ancianes agraïdes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què captem trets matriarcalistes, és “L’oncle Peret i la tieta Joana”, la qual és prou coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Temps arrere, hi havia un matrimoni que eren llauradors i pobres: Pere i Joana.

Nogensmenys, “Una vegada van sembrar una col en l’hortet que tenien davant de casa. Eixa col es va fer tan i tan grossa que va arribar al cel” (p. 244). Començarem dient que la col, en la cultura catalana, és associada al lloc on naixen molts nadons (i, així, amb la maternitat) com també amb la vulva, part del cos que té relació amb la fertilitat. En aquestes línies, com en moltes contarelles, la prosperitat va unida a la reproducció.

Més avant, “La dona, qui era més interessada i més llesta que el seu marit, li va dir:

-Xe, Peret: ja que tenim una col tan grossa que arriba fins al cel, has de pujar-te-n’hi i demanar al Senyor que et done bona cosa de diners, que és el que no tenim!

Peret se’n va pujar col amunt, col amunt (…) i se’n va baixar després a sa casa ja ben carregat” (p. 245). Per tant, la dona és qui mena i ell fa de ruc de càrrega (com, fins i tot, reflecteix el text).

Tot seguit, com diu el compilador, “es van comprar una galera amb dos cavalls i van començar a fer de rics” (p. 245), fins al punt que, un dia, Joana diu a Pere:

“-Ara, ens n’anem a missa: tu, ben mudat; i jo, també.

Així, que es van posar ben mudats i elegants per anar a missa de dotze” (p. 245), això és, a la missa principal en molts indrets catalanoparlants (ací, potser, la d’un diumenge).

Passa que, en un moment determinat, la dona pretenia que el rector els tractàs com si ell fos un serf i, com que el Senyor ho capeix, els diu:

“-Ara tornareu a ser els mateixos d’abans, que la vostra avarícia vos ha perdut!” (p. 245).

Llavors, la narració ho indica de manera simbòlica: “La col es va assecar (…). I això és perquè vegem que la vanitat i l’orgull no serveix per a res” (p. 245).

Agregarem que el final del relat va acompanyat d’uns versets escatològics:

“Conte contat, ja s’ha acabat!

Qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 245).

Cal dir que, a diferència de les altres versions que havíem tractat, ací hi ha un personatge que pretén que un altre i terrenal (el rector) els faça d’esclau.

Una altra contarella en la mateixa obra, a cura de Rafael Beltran, i en què es copsa el matriarcalisme, és “La caixeta màgica (Aladí)”, amb un xic que passa a ser adult: “Això era un xic que li deien Paco i que un dia descansava als peus d’uns arbres. (…) se li va aparéixer una iaia (…), qui li va dir:

-Bon dia, Paco!

-I vós, com sabeu el meu nom? -li va demanar ell amb curiositat.

-Perquè ho sé i no se’n parle més -va respondre la iaia, sense voler donar més explicacions. -Jo voldria una favor de tu. (…) Voldria que, si poguera ser, pujares a la copa d’aquests arbres. (…) Puja dalt i hi veuràs una cambra grossa. Dins, hi ha una caixeta on jo tinc tot el meu poder” (p. 248) i tres gossos (de la provecta) amb monedes diferents (cada u dels tres en té d’una color): d’or, d’argent i de coure. Ben mirat, ella el recompensa amb una bossa que Paco podrà omplir de les monedes que el xic vullga, com a agraïment a la tasca que l’anciana li ha encomanat.

En nexe amb aquestes línies, Paco (el jove) és molt a prop de la mare (l’arbre és femení), en un espai feminal i on ell rep una velleta amb molta espenta, dona que encara porta les regnes de la seua vida (a banda de persones al seu càrrec, tot i l’edat) i que prea els qui li adoben el terreny (els metalls que Paco podrà agafar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, fills agraïts i reis que emparen la bonesa

General, , , , , , ,

Tornant a un passatge amb els tres germans plegats, els dos majors se’n desfan del més xiquet i, quan ja són en el palau reial, lliuren els dos ous al remeier,… però el fill del monarca no es guareix de la ceguesa.

Altrament, l’àguila passa pel pou, recull el més petit dels germans i, a canvi de traslladar-lo cap a la cort, el fill alimenta l’au. És més: la part sacrificada és masculina, puix que l’home més petit (ací, el nin) diu a l’àguila: “M’has salvat la vida” (p. 243) i ell li havia donat una de les seues cames.

Llavors, la dona (amb un paper paregut al de la lloba que veu que un lloparró seu podria morir-se i li bossa menjar mastegat per ella) “Bossa la cama, li l’apega i li la posa” (p. 243). I, en finir el trajecte, l’au diu: “Jo sóc la Mare de Déu, la mateixa a qui tu reses totes les nits. Sóc la mateixa que estava en la caseta. Ara, vés corrent al palau, que ja hi són els teus germans. Tots dos passen els ous pels ulls, però no s’hi veu. Fins que tu no hi aplegaràs, no s’hi veurà” (p. 243). Així, la marona (ací, un personatge femení) determina qui podrà guarir el príncep i, més encara: ho posa en mans de qui ella tria com a persona més preparada per a fer el bé al malalt, perquè ho podem interpretar com que, qui sí que és bonhomiós, pot fer el bé allà on siga i allà on visca, àdhuc, amb un paper que evoca les trementinaires.

Com a mostra, ja davant del monarca i del curander, el noi passa un ou per davant de cada u dels ulls del príncep, a qui li retorna la vista. En acabant, com a agraïment i com a recompensa, el rei li diu:

“-Bé: ara, tu tindràs el premi que voldràs. I els teus germans tindran el castic que tu diràs” (p. 244). Després, el fill considera adient que els seus germans, en lloc, per exemple, de ser empresonats, porten un capell (ací, un cartell en què la gent puga llegir tot el mal que han fet). I li afig: “I els perdone, ara, de tot” (p. 244).

Finalment, en haver-ho aprovat el rei, el monarca li va comentar: “ara, tu, demana’m el que vulgues. Et construiré un palau; i els teus germans, que romanguen en casa. En eixe palau, no et faltaran criats, ni criades; ni et faltarà menjar (a tu, a ta mare o a ton pare) mentre visques. I el dia que tu sigues ben gran i que trobes una xica que t’agrade i que et cases amb ella, hi viureu com si fóreu el rei i la reina, mentre visqueu” (p. 244). En altres mots: el sobirà s’alia amb l’actitud de bon cor (un detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei), allunya la malignitat, acull la innocència infantil, empara el cor net del nin i, com si el xiquet fos hereu seu, possibilita que l’al·lot tinga on viure protegit (i amb un bon nivell de vida) en l’esdevenidor. Com un pare bonhomiós faria amb un fill benèvol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La maternitat, l’alletament i el lligam mare-fill en els Pobles matriarcalistes

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’esmentada tria a cura de Rafael Beltran, en la contalla “El pardal verd”, es plasma molt el matriarcalisme, principalment, mitjançant el lligam entre un animal volador (el qual podria enllaçar amb l’home i que ací ho fa amb el paper de la dona com a protectora) i el d’un xiquet (la senzillesa, l’inici). Així, un rei que tenia un fill cec rep un remeier, qui li diu “El seu fill, l’únic que el pot curar és passar-li pels ulls els ous del pardal verd. (…).

I el rei fa una crida per la vila, (…) però que havien de ser persones molt decidides i molt valentes (…) i que el rei es comprometria a donar el que li demanaren” (p. 239).

En un passatge immediat, llegim que, en una casa, hi havia tres germans, “que els pares tenien els ulls posats en el més petit (com és normal)” (p. 239) i que, ja tots tres davant el sobirà, els més grans li indiquen què els caldrà per a menar-ho a cap.

Adduirem que, en un paràgraf posterior, els tres germans apareixen plegats, com en un equip, i que veuen com un ocell volador “aplega a un lloc en què hi havia una penya i un forat, i es clava, es clava al forat” (p. 240). Aquests mots ens podrien portar al retorn del fill a la mare (al forat de la terra).

En acabant, encara que els dos germans de més edat tracten d’endinsar-se, es fan arrere. Tanmateix, el més xiquet, en capir que ha acabat el trajecte i que no pot travessar un riu, toca una campaneta perquè el traguen del pou. Ara bé: els seus germans no ho fan i  ell comença a plorar.

Llavors, una àguila que volava, se li acosta, “es posa davant d’ell i li diu:

-Puja!” (p. 240).

D’ara en avant, com en relats amb una au grossa i un xiquet, ambdós es fan valença, hi ha bona avinença i es complementen. En haver-lo deixat en un lloc pla on hi havia un caminet, el fillet hi baixa:

“-Ala! Segueix el camí -i ell segueix el caminet (…) i veu una caseta blanqueta. Toca la porta” (p. 241) i l’obri una senyora, qui li farà de mare. Abans de continuar, direm que la dona adoba el terreny del nin, li marca les directrius i que ell les acull i li fa cas, com en el fragment vinent, en què la dona diu a l’al·lot:

“-Segueix este camí, recte. Aplegaràs a un lloc en què veuràs una cova grossa. Tu hi entres. Ací tens un pitxer de llet i una espasa. Quan entres dins de la cova, una serp grossíssima s’alçarà contra tu, però tu li poses el pitxer de la llet (…). Tu t’arrimes a un costadet i, quan veges que ja s’ha mort, entres cap a dins” (p. 241).

Tocant a aquest tros, malgrat que, ben mirat, hi ha una espasa amb què el noi tallaria el coll de la serp, és cert que l’animal és vinculat amb la seua funció d’alletar (i, per tant, de fer possible el futur dels fills de la terra i que, per això, rebrà aquest aliment). El conjunt d’aquestes línies és un exemple més, possiblement, d’inclusió de trets forasters en una contarella vernacla, a diferència d’aquelles en què l’animalet femení és ben tractat i, àdhuc, com una vaca sagrada (com la vaca que hem trobat en una rondalla de Tàrbena, vila valenciana de la Marina Baixa).

Això també es reflecteix quan passem a un personatge negre (una color relacionada amb lo feminal i amb la foscúria):

“Veuràs un negre, eixe negre serà gitat allà. Si té els ulls tancats, no hi entres. Si té els ulls oberts, hi entres, passes a l’altra cambra de dins i veuràs el pardal en el niu. Poses la maneta per davall, per davall i li lleves un ou. (…).

Així, el xiquet agafa la cistelleta, el pitxer de la llet i l’espasa” (p. 241).

Agregarem que aquest negre lliga amb la dona, és més viu durant la nit (els ulls, tancats), fa de mare de la resta dels ocellets (com si fos una lloca respecte dels pollets) i és associat a la maternitat (l’ou). Igualment, dos objectes són receptius (la cistella i el pitxer) i l’espasa és masculina (pensem en els sants que representen el cavaller alliberador de la dona, de l’indret o, fins i tot, de part d’una comarca). Al meu coneixement, caldria aprofitar rondalles com aquesta per a educar sobre la diferència simbòlica (i, així, cultural i de tractament de la dona) en els Pobles matriarcalistes i en els que no ho són.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen i fills amb molta espenta i en colla

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La pell de poll i el cèrcol de fenoll”. Començarem dient que, atenent al “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el “poll del pubis” significa “Cabra, lladella”, mentres que el fenoll té relació amb els pèls del pubis i amb la vulva. Altrament, el cercle ja ens dóna una primera pista: temes femenins.

Així, un rei que, cada dia, passava revista als soldats, “un dia descobreix un poll en la guerrera d’un soldat” (p. 235), això és, en la jaqueta. Aleshores, el fica en una capsa de llumins i, com que, a l’endemà, ja no hi cabia, el deixa en una gàbia. Ara bé, com que, al tercer dia, ja no hi cap, l’en tragué i el tirà al corral. Passa que, com que l’animalet es menja tot (gallines, conills, porcs…) i es fa ben gros, el mata.

Nogensmenys, “va fer un bombo amb la pell del poll i amb un cèrcol de fenoll. Llavors, manà fer un ban” (p. 236): qui endevine de què és fet el bombo, es casarà amb la seua filla. Com podem veure, el monarca considera positiu els xicotets detalls, acull els més febles (els polls són ben petits) i la natura (la planta, ací, amb significat femení).

En un passatge posterior, un xiquet comenta a sa mare que ell se n’anirà al palau i, a mitjan camí, es troba amb un home que era un bon oïdor (tenia oïda fina), amb un home fort carregat amb una casa (i, de pas, era qui l’empunyava) i, al capdavall, amb u que era més veloç que un conill.

Quan el fill es presenta en el palau, diu: “Vinc a endevinar de què és el bombo.

-Doncs vós ja sabeu el que us toca (…). Vos donarem tres dies per tal que us penseu la solució.

-Sí que ho endevinaré -fa ell, tot decidit.

(…) L’endemà, la filla del rei digué a son pare (…) que la pell és de poll i que el cèrcol és de fenoll” (p. 237).

Tot seguit, com en narracions de la mateixa corda, el més oïdor capta els mots de la princesa, les diu al fill i, quan el xiquet ja és davant el sobirà, “li respon amb un parlar assaonat” (p. 237), o siga, madur, i ho encerta. El cap d’estat li comenta:

“-Sí que és veritat -confirma el rei, el qual afig fent honor a la seua paraula: -Jove: ets un resabut. Et casaràs amb la meua filla” (p. 238).

A continuació, la filla, com que l’aspirant és baixet, indica a son pare que no voldria casar-se amb un home com aquell i li proposa si el xic “es conforma amb el que vós vulgueu donar-li, i que se’n vaja” (p. 238) i, com que el monarca accepta la idea de la jove i, en acabant, és ben acollida pel minyó, el fill agafa tot el que pot de palau. Això sí, recorrent a la participació dels seus companys.

Així, el diligent fa camí cap a fora de la ciutat, el fort es carrega el palau, tots tres mamprenen i, “D’aquesta manera, el xicot es va fer amb tot. Es féu amb el palau i amb la princesa. I, tot i ser un rabassó, es casà amb ella” (p. 238).

Finalment, direm que, en una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), “Sa filla des carboneret”, la qual apareix en el Tom I, una xica que lo que més s’estimava era el rei, quan ja el té ben adormit, se l’emporta cap a la barraca de son pare, un fet semblant al d’aquest relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen, ben tractades, acollidores i el lligam mare-filla

General, , , , , ,

Així, la dona diu a la xica:

“-Ai, ai! Mira: demana-li coses impossibles, que no les puga fer. (…) un vestit amb la lluna davant i amb el sol darrere… (…).

I li demana el vestit…” (p. 230).

Sobre aquest passatge, la dona va per davant (la lluna) i el sol (l’home) la segueix, com en la dita “On va la corda, va el poal”.

Com que el pare ho porta a la filla, la jove se’n va a ca la veïna: “Ara, demana-li un bou de plata. Que tu hi càpies dreta i asseguda. Les cames de suro i, tot açò, tot el cos, de plata” (p. 230), de manera que apareix un animal femení (el bou, per les banyes) i el lligam simbòlic entre la joventut (dreta, que va amunt, que creix) i l’època adulta (asseguda, més aïna, en planor, com els camins). I més: les cames són fortes com l’alzina d’on sorgeix el suro (material que la protegeix); i un cos femení (l’argent) i fosc.

Ben mirat, el pare lliura el bou a la filla i la veïna comenta a la xica sobre un acord entre totes dues, perquè la fadrina puga viure sense la pressió del pare: la dona la clava dins i li indica “i jo tindré una clau. I tu, una altra.  I, quan ell no estiga, li donaré menjar i tot.

I, tancada dins del bou, ella, pels ullets, veia tot el que feia son pare” (p. 230). L’home, com que no aconseguia obrir-lo, pretén tirar el bou a la mar, però, després que la filla ho tracte amb la dona, altra vegada, un personatge femení és qui la forneix, fet que ens podria evocar, com aquests passatges de la contalla, l’eixart entre les dues generacions i l’hivern.

En acabant, el parent, qui no ho assolia, es desfà de l’animal, el qual és trobat pel fill del rei, xicot que “es passejava amb una barqueta. Era malalt. I es passejava per la mar.

(…) -Ai!, quina cosa més bonica de bou. A la meua cambra, se n’ha d’anar.

I se’l posa a la cambra” (p. 230).

Així, la dona passa d’un terreny feminal (l’aigua) a un altre que també ho és: la terra.

Ja en la terra, com que, de nit, duien menjars per on ella era, la joveneta se n’empassava i, connectant amb el paper de la mare com a subministradora, “a més, s’entrava el que en sobrava” (p. 231).

Això explica que el príncep, qui no podia menjar lo que esperava, ho comente a un criat i que, al capdavall, la descobresca.

Nogensmenys, en copsar que ella tenia fam, l’acull i ordena que la tracten bé i, quant al criat, que siga ben servida: “Tu has de portar-li menjar tots els dies, a totes hores, el que ella diga. Que no ho sàpiga ningú.

I així ho feia” (p. 231).

Posteriorment, una fadrina que era guilopa i la reina capten que la filla ha estat dins del bou i, tocant a la mare del príncep, indica a la joveneta que passe: “I la tenia allà.

I ve el príncep, de servir, i se’n va corrents a la cambra i se n’ix.

-Què et passa? -li va demanar sa mare.

 -El que més m’estimava, ja no ho tinc.

-Sí que ho tens. Ho tens ací guardat.

Va eixir ella. La va veure i es van casar” (p. 232).

Per consegüent, la mare considera bé la xica, li dóna hospitalitat i adoba el terreny perquè ambdós jóvens es puguen casar, puix que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, maternitat i el lligam mare-filla

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i en què capim detalls matriarcalistes, és “El nan saltador”. Començarem dient que, quan jo era xiquet, aprenguí un relat paregut (però en castellà) i amb uns personatges i amb un desenvolupament semblants. Un moliner que tenia una filla molt polida i molt conreada rep un dia el rei, qui era de pas després d’haver anat de cacera. Quan el monarca li demana si té molta família, l’home li respon “És una xicona molt senzilla i treballadora (…) és capaç de transformar la palla en or!” (p. 217).

Cal dir que el sobirà, potser per si el pare era un fatxenda, li diu:

“-Escolteu-me bé, moliner. Ara tancareu la vostra filla a la pallissa tota la nit i, si, a l’endemà, ha transformat la palla en or, es casarà amb el príncep, amb el meu fill. Ara bé: si tot això és una enganyifa, manaré que la maten els meus criats. Del rei, no es burla ningú” (p. 207). Aquesta responsió lliga amb l’arquetip del rei: el seny de la justícia i l’honradesa.

En un passatge posterior, un nan s’apareix a la jove i li comenta que li podrà ajudar si ella li promet que ha de donar-li el primer fill perquè li servesca.

Com que la xica li ho accepta, la fadrina es pogué casar amb al príncep i tingueren un xiquet garrit i “polit com sa mare” (p. 218). Nogensmenys, com que el nan, ja vell i tot, se li apareix i li demana el fill, però ella no volia, li posa una condició (és a dir, ací és ella qui marca el compàs): “Si, d’ací a tres dies, quan jo tornaré, endevines el meu nom, jo me n’aniré i et deixaré tranquil·la per sempre” (p. 218). Com podem veure, el personatge masculí passa a territori femení (perquè ella el condueix) i la fadrina “va enviar tots els seus criats per les viles, per les serres, pels masos, pels bancals, perquè s’ensenyaren noms i poder ella endevinar-li’l” (p. 218).

Agregarem que, en aquesta narració (com en la que jo oïa quan era xiquet), hi ha un criat de la filla que és qui sent la lletra de la cançó que cantava el follet i, en acabant, “se’n va anar corrents amb el cavall fins al palau, per dir-li-ho, a la seua ama” (p. 218).

D’ara en avant, la noble fa que el nan crega que ell guanyarà la mà i, al capdavall, li afig:
“-No et dius (…) ‘nan saltadoret’?

En sentir això, al nan, se li va fer tot negre i li va respondre ben fotut:

-L’heu endevinat. Eixe és el meu nom. Podeu viure amb el vostre fill per a sempre.

(…) I la molinera va poder criar el seu fillet que tant volia” (p. 219). O siga que hi ha un eixart entre la dona i el fill, el tema de la maternitat.

Finalment, aquest relat, a diferència de la majoria, addueix una moralitat i, de pas, un senyal perquè servesca com a educació per a l’esdevenidor: “Això vol dir que un no ha de prometre allò que no puga complir després” (p. 219).

Una altra contarella amb signes matriarcals, “El bou de plata”, també és recollida en el llibre “Rondalles populars valencianes”. En iniciar-se, ja copsem que la dona és qui determina el futur immediat del marit i, ben mirat, de la filla: “Era un matrimoni que tenia una xica. I el matrimoni es volia molt. I la dona era malalta. Va cridar l’home i li va dir:

-Ara jo he de saber si em vols o si no em vols. Jo em moriré. Este anell, te l’assages. A la que li vinga bo, t’hi has de casar.

-Veges!, este anell.

Però la dona es va morir. I ell diu a la filla:

-Ara només fa falta assajar-te’l tu.

-I si m’assaja i em ve bo, què? Què?

-Ta mare m’ha dit que ho he de fer. Si et ve bo, m’he casar amb tu, filla.

Li l’assaja i… com si li l’hagueren fet per a ella.

I res, la filla se’n va a ca la veïna, una veïna que feia molt per la xica” (pp. 229-230).

Per consegüent, el pare segueix els dictats de la dona (com si es tractàs d’un testament) i, altrament, hi ha un nexe entre la mare i la filla, per mitjà de l’aliança que la muller fa que passe a la jovencella (no al marit), un detall que, per exemple, ens evoca altres Pobles matrilineals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, agraïdes i mares que salven

General, , , , , ,

Tot seguit, el monarca escriu una lletra i demana al jovencell que la porte a la reina, amb intenció que maten el fill abans d’arribar a la cort o bé després de ser-hi.

Això no obstant, “Al xicot, se li va fer de nit a la muntanya i es va ficar en una cova (…) de lladres i, quan estos van anar a sojornar-hi, van trobar el xicot (…). Li van veure una lletra que se li n’eixia per la butxaca, li la van agafar i la van llegir.

En assabentar-se del que posava, els lladres es van compadir” (p. 212) i “van posar que el xicot es casara amb la filla del rei, tan bon punt no hi arribara” (p. 212) i, així, els bandolers (ací es podrien identificar com els qui es guanyen la vida com poden i, per tant, el seu paper seria més aïna positiu) empiulen amb la bonesa. Ben mirat, adoben el terreny i, quan la reina rep el document que li envia el jove, copsa que “deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 212). O siga que hi ha un nexe entre el poble, la sobirana i la joventut (simbolitzada pels dos fadrins) i la dona empunya les regnes del seu territori i és qui el comanda.

En el fragment vinent, el cap d’estat ordena al fill que supere una altra prova: que li porte els tres pèls del dimoni. D’ara en avant, el descendent empelta amb el poble i ho fa mitjançant la seua relació amb persones que troba pel camí cap a l’espluga, és a dir, cap a la marona, i a qui demana sobre el diable (p. 212): 1) en la primera vila, un home li amolla que “hi ha ací un arbre que abans feia pomes d’or” (arbre, fusta, mare i fruita grossa i forta), 2) en la segona vila, una vella li trau que “hi ha ací una font que brollava vi” (doll, dona, fertilitat, font de vida; i triangle invertit del penjoll, la vulva i vida sexual femenina). I, 3) en aplegar al riu on era un barquer, l’home li fa la qüestió de com podria deixar de viure entre les dues bandes de terra i sempre remant (com qui es troba entre dues aigües i no assoleix el pas a una altra fase de la vida).

Més avant, ja en la cova, la dona el tracta com a un jove avançat:
“-Sí. Que vós, què volíeu? -va respondre la mare del dimoni” (p. 213) i, encara que, primerament, ella li diga que això no pot ser, aconseguirà que el marit li indique com fer-se amb els tres pèls.

Afegirem que aquests pelets són com els xicotets detalls: donen vida a l’aspirant, a la dona i als personatges que ell havia vist pel camí. I més: en els tres passatges, l’adulta fa de mareta del diable a través de mots que lliguen amb la maternitat i amb la típica cançó de bressol i, així, la dona és la part més activa.

Tornant a l’arbre, el dimoni li parla de les arrels i de la granota, dos trets femenins. En segon lloc, de com fer que la canonada permeta la fluïdesa del vi (de la reproducció, associada a la sang femenina i al fet de tenir sang una persona).

Entremig, el príncep “va eixir de l’amagatall, va agafar els tres pèls, va donar les gràcies a la mare” (p. 214) i, en agraïment a la seua aportació als vilatans (al poble), ells li concedeixen una recompensa (tres bosses d’or) i, tocant al barquer, pogué travessar el riu.

Finalment, el fill del sobirà es presenta en el palau reial, amb els tres pèls i el narrador exposa dos personatges en connexió amb l’arquetip del rei: el príncep i son pare. Així, mentres que el xic li parla d’abundància i acaba viu; el pare, escanyapobres i cobejós, se’n va cap a l’altra banda del riu i…, en lloc de poder superar la prova i de traspassar-lo, fa el paper del barquer. I és que, quan un cap d’estat s’interessa amb bon cor pel poble, hi ha prosperitat (en les rondalles i en la realitat).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones que salven i educació matriarcal

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella de la mà negra, quan la jove aplega a la casa de la mà, s’asseu a la porta i una senyora de bon cor li diu:

“-Entra.

Va entrar dins, li van preparar una bona cambra i la xica diu:

-Veus? És el que ell m’havia dit” (p. 208).

Així, la fadrina emboca en la casa nova, en lo que podríem dir la segona fase de la jovenesa, ben a prop de quan es case.

Nogensmenys, ella enllaça amb lo maternal: amb el xiquet de la senyora. Altrament, “el tenia allà, en la cambra, una cambra bonica. Però, de nit, quan dormien, ella es va adonar que un pardal entrava dins la cambra i que, amb les dues ales, agafava el xiquet i el passejava per tota la cambra” (p. 208).

Per això, la tercera nit, la xica avisa de l’ocell i va entrar-hi el criat, qui, en un passatge posterior, agafa l’au negra i, quan ell estava a punt de matar l’animalet, la xica diu a l’home:

“-No, no, no el mateu, que m’agraden molt els animals. Deixeu-me’l tindre. Almenys, un poquet de temps.

I comença a acariciar-lo així, per damunt, i li troba un bony” (p. 209).

En acabant, com en altres rondalles ho fa un príncep (però, ací, una xica), li lleva una agulla i, “enmig, comença a aparéixer un senyor, un príncep… (…) era un príncep que li havien tirat una maledicció i, fins que una xica no se’n compadira i no li llevara eixa agulla, perquè era encantat: era una mà negra i, després, un pardal” (p. 209). En altres mots: la dona allibera el príncep i, ben mirat, fa que desaparega la blasfèmia a què l’havien condemnat, detall que té relació amb el matriarcalisme.

Continuant amb l’obra “Rondalles populars valencianes”, el relat “Els tres pèls del dimoni” és ple de passatges amb signes tel·lúrics i, a més, presents en altres narracions: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita, i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç, i que es casaria amb la filla del rei.

Tot açò va tenir molta anomenada i, és clar, va arribar a oïdes del rei” (p.  210), qui, alatrencat, envia uns criats perquè maten el nounat. Ara bé: els patges, com que això els faria pena i, més encara, d’un nin formós, “Perquè no li fera mal ningú, van fer amb joncs una cistelleta, el van ficar dins i el van tirar al riu” (p. 210). Al capdavall, un moliner arreplega l’al·lot i el porta a un molí, on també és ben acollit per la seua muller, que no tenien fills, “si no eixia ningú que el reclamara” (p. 211).

Passaven els anys, el xiquet aprenia les faenes de la casa i, “quan tenia díhuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 211). Llavors, el monarca s’atansa per la casa, és ben rebut i capta que el xicot era el xiquet que ell havia cercat anys arrere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones ben considerades, reis en pro de la maternitat i el part

General, , , , , , , ,

Després, el xicot se’n va cap a una deu on hi havia un arbre paregut i, a més, “una basseta al seu voltant” (p. 197), fet que lliga amb el simbolisme de la dona i amb l’aigua.

Ben mirat, “El jove li va dir que pujara dalt de l’arbre tan gros que hi havia al darrere la font, i ell, mentre, anava al palau a portar-li unes vestimentes adequades per a la jove” (p. 197) i, així, el jove la considera bé i la protegeix.

Passa que, al moment, una criada lletgíssima, coneguda com “la mulata lletja”, s’atansa a la joveneta i, al final, aconsegueix que la princesa es deixe pentinar i que, per això, la xica es convertesca en un colom (com en altres contalles semblants).

Agregarem que, quan ja feia un temps que s’havien casat, les serventes veuen l’ocell i senten un missatge que diu que el monarca era casat amb una dona lletja. I, com que el sobirà volia matar-lo, les criades, “Al cap d’uns dies, van anar a regar l’hort i van veure que havia crescut una llimera al lloc on havien caigut les gotetes de sang. I va fer-se gros molt ràpidament. Les criades ho van dir al rei i ell va respondre que regaren i que tingueren cura d’ella (…). Quan ja va estar ben bonica, va traure tres llimes ben grosses. I les criades les van servir a taula” (p. 198).

Tocant a aquest darrer fragment, direm que és ple de vocabulari empeltat amb la sexualitat i que, a banda, inclou la maternitat. Així, 1) “regar l’hort” (com també “regar l’horta”) significa tenir relacions sexuals un home i una dona; 2) les gotes (que podrien connectar amb la menstruació i, igualment, amb la color de la sang com a representació de vida femenina) fan com les d’aigua (però, en aquest cas, enllaçant amb el naixement de tres xiquets, les tres llimones de què, més avant, parla el narrador); 3) la llimera és en relació amb l’arbre com a símbol en nexe amb la comare que apareix en algunes llegendes com una dona que trau el nin que permet la continuïtat de la vida (la generació dels pares i la dels tres nens); 4) el rei, interessat per la maternitat, promou que la dona tinga futur i, per això, les minyones (amb un paper semblai havia en el pou maternal, és a dir, en la bossa interior) la tracten bé, l’alimenten d’aigua, garanteixen que puga estar fèrtil en l’esdevenidor pròxim. I 5) les tres llimes, empiulant amb el relat del forat de què hem escrit adés, són acollides en la taula (o siga, en la família i en l’ambient reial) i ho fan amb garridesa infantil.

Llavors, el sobirà, qui volia mestallar aigua amb el suc de la llima, veu com, “de sobte, li va aparéixer aquella xica guapa” (p. 198), així com una marona ho faria en ajuntar-se amb el marit després del part.

Finalment, el rei, en veure que la jove era la princesa que ell volia, “va dir que, a partir d’aquell moment, la reina seria la xica bonica que havia eixit de les llimes” (p. 198).

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.