Arxiu d'etiquetes: “Rondalles populars valencianes” (llibre)

Dones que salven i jóvens arriscats, generosos i agraïts

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella “Peret de poca por”, compilada en l’esmentat llibre de narracions valencianes, la dona i el xiquet “Es van enfilar per una escala (…) i van començar a pujar cap amunt. Quan van arribar al primer estatge, van entrar per una porta i van veure una sala grandíssima. Al mig, hi havia un llit d’aquells que calia quasi una escala per a pujar-hi. També hi havia un lavabo amb un pitxer i amb una safa. La calavera va deixar Peret allí i se’n va acomiadar dient:

-Me’n vaig, ja vindré demà de matí!

-Bé, ja em despertaràs en voler! -li va dir Peret” (p. 174). Per consegüent, el xiquet passa a l’adolescència i la dona el presenta en un espai on hi ha detalls femenins, de recepció i en relació amb l’aigua.

Altrament, el noi encara tracta l’oncle dels ossos com si fos una mare i, així, ella és qui té la darrera paraula.

Després, durant la nit, l’al·lot supera unes quantes proves: que el destapen, que senta cadenes que s’arrosseguen i que es dirigeixen cap al corredor (tret que enllaça amb passatges en què els personatges entren en una muntanya) i, de bon matí, en sentir el clergat (perquè era prou normal que, els qui hi dormien, apareguessen morts a l’endemà). Ara bé, Peret agafa la safa (plena d’aigua), arruixa a tots i es gita.

Un poc després, l’oncle dels ossos fa acte de presència, desperta el xic i continua “ensenyant-li les altres cambres de la casa” (p. 175) i, per exemple, el corral, en què hi havia molts animalets; i, posteriorment, un bancalet. En ambdós llocs, el xiquet li diu que son pare els gaudia (“li vindria molt bé”, “el treballaria gustosament i trauria profit a la terra”), uns signes que empelten amb la senzillesa del fill.

En accedir a un celler, Peret diu a l’oncle dels ossos: “Tu, que saps el camí, vés primer. Ací tens el cresol, encés i tot.

Van baixar cap avall, cap avall i, quan van arribar baix del tot, es van trobar amb tres arcons” (p. 175). Aquestes línies podrien evocar-nos les rondalles en què una mà condueix un jove a un interior en què hi ha de tot (ací, a repartir entre ell i altres persones), en què on va la corda, va el poal. Així, la dona (qui porta la iniciativa) li comenta:

“-Mira: en aquest arcó més gros, hi ha doblers d’or. El del mig és de pessetes; i l’altre, de monedes de cinc i de deu cèntims. El dels doblers és per a tu; el de les pessetes, per a les misses dels morts; i l’altre és, per a, quan vinga un pobret, poder donar-li alguna almoina” (p. 175).

Afegirem que, per una banda, Peret es porta la part més grossa; que una quantitat considerable va als avantpassats que ja reposen; i que hi ha cabals reservats per a la caritat a qui li puga haver de menester.

I més: “L’oncle dels ossos li va donar l’escriptura de la casa” (p. 176). Abans d’anar-se’n Peret cap a casa, agafa un sac amb aliments que ell hi fica i, ja en sa casa, amolla a sa mare que ja no passaran fam. Ben mirat, en aplegar-hi son pare, el fill trau tota la farda que hi portava. En veure tot allò son pare, li demana d’on ho ha tret i Peret li respon: “De la casa que vós ja sabeu. (…) ja no heu d’anar a treballar a cap lloc més que a l’hort de la casa d’on vinc” (p. 176).

Finalment, els germanets de Peret agafen un tros de pa i una botifarra i, a més, ell, com a agraïment a la dona (simbolitzada per l’oncle dels ossos), féu una mena de fundació “per tal que els més pobres pogueren anar a estudiar” (p. 176) com també féu ell.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares que permeten, fills senzills, atrevits i nobles i dones que guien

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Peret de poca por”. En aquest relat, l’atreviment, la senzillesa i el fet que el més major de tres germans (Peret) seguesca les passes d’una dona, farà què assolesca el seu objectiu. Així, un dia, Peret demana a sa mare què és la por i ella li diu que és molt negra. Llavors, el fill li agrega:

“-Mare: jo vull botifarres, que són negres com la por.

En això, ell va saber que, en la vila on vivia, hi havia una casa en runes que feia molta por perquè, tots els qui hi anaven i hi passaven la nit, l’endemà els treien en un taüt.

Un dia, Peret va dir a sa mare:

-Mare: jo vull anar a aquella casa, que diuen que hi ha molt de menjar i moltes coses.

-Tu no hi pots anar, fill meu, tu ets una criatura. Si els hòmens que hi van, es moren, tu,… què faràs?

Un dia, Peret se’n va anar a casa del batle i li va dir:

-Ma mare m’ha donat permís, senyor batle, perquè em doneu la clau de la casa en runes.

Tu, on has d’anar, Peret?

-Jo vull anar-hi, senyor batle!

-Segur que ho sap ta mare?

-És clar que sí, home!

-I, a ton pare,… també li ho has dit?

-Mon pare, encara que no ho sàpia, té igual. Ma mare és la qui més ho ha de saber, que és qui està tot el dia a casa amb mi” (p. 172).

Per a començar, cal dir que la mare no desaprova el fill i que, sobretot, lo que pretén remarcar-li és que, d’aquella casa, no n’ha pogut tornar viu ningú. Quant a la justificació inicial, caldria veure si hi ha alguna altra versió en què incloga els moments intermedis i una segona conversació entre la mare i el fill. En qualsevol cas, ell es presenta davant el cap de la vila.

També cal destacar els papers que el fill associa a sa mare i a son pare. Així, la mare és qui talla el bacallà, qui més coneix el xiquet i, ben mirat, ella l’ha educat i pareix que, fins i tot, la dona té la darrera paraula.

Ja en aquella casa enrunada, ell copsa que “hi havia quatre portes i una, de més ampla, que era la quadra. En obrir-ne una, va veure que hi havia una gerra d’oli; en una altra, fregit; i, de les tres altres, penjaven rastres de botifarres i llonganisses, cuixots…

-Mare de Déu, botifarres -va dir ell (…).

Cada volta que Peret agafava un rastre de botifarres, a l’endemà, les botifarres es restituïen soles. Si el que feia era, per exemple, agafar un pa, una poma o una pera (…), a l’endemà, es tornaven a omplir elles soles” (pp. 172-173).

Com hem vist, ell tria una porta no precisament d’alta categoria, sinó vinculada amb gent senzilla i noble (recordem que els cavalls lliguen amb les quadres i que, popularment, són considerats com uns animals molt nobles). Aquesta preferència per la gent del muntó i la invocació a Nostra Senyora fan que Peret siga subministrat quan li cal. És més: el narrador, en un passatge immediat, exposa que “ja s’havia fet de nit, perquè era quasi hivern i el dia acurtava” (p. 173), detall que empiula el noi i la marona.

Quan es va posar a sopar, se li aparegué un rastre de dimonis que baixaren per la xemeneia i, aleshores, ell reflecteix part de la seua manera de ser:

“-Mira: jo que creia que estaria sol -va dir Peret, un poc sorprés. Va: prengueu una cadira i, així, soparem tots junts” (p. 173).

Més avant, en la mateixa plana, l’oncle del ossos (un personatge amb signes simbòlics femenins) fa acte de presència: “En això, van començar a caure un parell de cames. Eren de l’oncle dels ossos, d’una calavera. (…) Part del cos de la calavera continuava caient” (p. 173) fins que hi davalla tot l’esquelet sencer.

“-Xe, molt bé! Tu sí que em faràs companyia -li va dir Peret-. Sopa amb mi, que encara me n’ha sobrat” (p. 173).

D’aquesta manera, per una banda, el fill és receptiu (l’hospitalitat) i, per una altra, és lliberal.

En acabant, Peret, mogut per la curiositat, li demana a què hi ha vingut l’oncle dels ossos i, com que el foraster li diu que a acompanyar-li i a dir-li en quina cambra ha de dormir l’al·lot, Peret li respon: “No: vés tu, que saps el camí” (p. 174). D’ara en avant, la calavera (la mort, el personatge femení) serà qui li farà de guia i ell la seguirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, deixondides i reines ben considerades

General, , , ,

Un altre apartat de la contalla “Les tres filles del rei”, recollida per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és quan el monarca diu al comte Salvador que haurà de superar unes proves per a veure amb quina de les filles es casarà el jove i, quan ja ho fa amb la petita, Maria, els novençans “partiren cap al palau comtal de Salvador, per comunicar-ho als seus pares i passar a viure allí. Quan es va saber la notícia, tota la gent del palau i del poble es van alegrar molt perquè volien la princesa i desitjaven que fóra feliç amb aquell comte que, en poc de temps, s’havia guanyat la simpatia i el reconeixement de tots” (p. 169). Això és: 1) el pacte es fa en terreny de la jove, 2) després, passen per les terres del noble i 3) al capdavall, tornen al reialme on s’havia criat la dona (encara que açò es deduesca del passatge immediat).

Cal destacar que, en línia amb el matriarcalisme, en primer lloc, es parla sobre la dona (era ben considerada per la gent); en segon lloc, l’arquetip del rei és favorable al comte i a la muller. I ho fa fins al punt que, “Quan va arribar diumenge, van celebrar el casament amb menjars, amb beguda, amb música i amb balls. L’alegria i la festa arribaven a tot el palau i a tot el poble perquè es casava la filla del rei” (p. 169). Altra vegada, el narrador s’inclina més per lo femení (no perquè hi hagués un nou matrimoni, sinó perquè ella s’esposava).

Sobre fragments posteriors, afegirem que la reina (madrastra) destaca punts forts de la filla, com indica al sobirà: “La teua filla, que sap més que tu, te l’ha pegada”, “La teva filla és més llesta que tu, ha fet créixer un bosc” i li agrega que ell encara els podrà agafar (pp. 170 i 171).

Com a detalls simbòlics, posarem que un canut d’agulles (penis, semen) cau en terra (terreny femení) en la pàgina 170 i, com que hi qualla (fecunditat), en sorgeix un bosc. Ben mirat, la vareta de la filla (de fusta) es converteix en un riu (un altre signe feminal), el comte fa de pont amb baranes de fusta i, quant al cavall, es transforma en un guàrdia i ho fa al servici de la princesa Maria, puix que ell respon al sobirà que, “per allí, no havia passat ningú i que el riu no es podia passar per altre lloc” (p. 171), és a dir, que el monarca hauria de seguir les directrius de Maria.

Altres símbols, en la darrera secció, són que la princesa recorre a la vareta i “va convertir el cavall en una església grossa amb un campanar molt alt, va transformar Salvador en el capellà; i ella, en la campanera que, en eixos moments, revoltejava per a la missa” (p. 171).

Finalment, com que el pare demana pels casats de fresc i no ix guanyant, decidí tornar al seu regne i, ells, “Quan van recobrar la seua forma, (…) van continuar el seu camí (…) i van arribar al comtat de Salvador, on van ser rebuts amb mostres d’alegria, es van instal·lar al palau” (p. 171). En altres paraules, els dos nobles tractaven bé el poble i la gent ho feia amb ells.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, la tardor i la tornada a la mare

General, , , , , ,

Així, “L’endemà de matí, Salvador, disposat  a domar els cavalls, va anar a les cavalleries del rei. Primer, ho va intentar amb el roig (…). Ell, seguint els consells de Maria (…). Després, va agafar el negre (…). Per últim, l’altre cavall se li va acostar mansament, va ajupir el cap i ell el va tocar amb la vareta i el va acariciar.

El rei i la madrastra van veure com el comte Salvador domava els cavalls i superava la primera de les proves que li havien preparat” (p. 167).

Sobre aquestes línies, direm que tant la color vermella com la color negra tenen relació amb lo femení (evoquen, com ara, la figura del dimoni; i la terra fosca i la nit). A banda, els dos reis veuen que ell serà capaç d’amassar les feres, la brusquedat o, com ara, els intents de revolta.

En la segona prova, el sobirà parla amb el comte sobre un arbre associat a la dona: la vinya. I sobre el seu fruit: el raïm. Altrament, Maria diu al noble: “te’n vas a la serra i et gites a l’ombra d’un pi, que jo ja hi acudiré.

L’endemà de matí, Salvador va anar a la muntanya, va esmorzar i es va gitar a descansar. Al cap d’un moment, va aplegar-hi la princesa” (p. 167). O siga que són repartits, simbòlicament, els papers (i d’acord amb la tradició): a) ell es lleva en eixir el sol, treballa i, després del migdia, es tomba i, com diu un refrany, “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”; llavors, de vesprada, amb l’inici d’una de les dues etapes més obscures del dia, la dona fa acte de presència.

Aleshores, captem detalls matriarcalistes lligats i de caire feminal i tot: “Ella va donar una ordre i, com per art d’encantament, es van arrancar tots els pins, es va aplanar la serra, es va plantar la vinya i es va collir el raïm, que es va transportar als trulls, i es va fer el vi. Acabada la faena, Maria va tornar al palau. (…).

Per la nit, a l’hora de sopar, el comte va presentar la botella del via al rei (…) perquè el comte havia aconseguit fer el que li havien manat” (p. 167).

És a dir, 1) són extirpats els hòmens (els pins), gràcies a la vigorositat que Maria li ha transmés, 2) el noble troba adobat el terreny, en lloc de fer-se-li costera amunt la tasca; 3) ell planta la vinya i, al capdavall, per setembre (mes en nexe amb l’inici de la primavera d’hivern i amb la collita del raïm), n’arreplega el fruit i 4) el porta al senyor, qui és en un lloc interior (ha aplegat l’hivern), justament, quan ella torna a la fortalesa. Ben mirat, aquesta verema empelta amb el simbolisme del triangle invertit (la vulva amb el clítoris en la banda inferior i amb aigua com la d’un riu amb vida) i amb el començament de les dues estacions més fredes de l’any. I més: la dona ha salvat l’home.

En passar a la tercera prova, el monarca comenta al comte Salvador que l’aspirant haurà d’anar a la mar i, com que el jove no ho considera fàcil, s’atansa a la princesa, qui li diu:

“-Ara m’has de matar. Fes-me a trossets amb un ganivet, com més xicotets, millor, i fica’m tota en el llibrell sense que et caiga cap gotera de sang. Quan ja siga dins, m’agafes i em reballes per tota la mar. Després, no pares de tocar la guitarra” (p. 168). Tot seguit, ell ho fa i, “de dins de la mar, se sentia la veu de la princesa que li deia que no parara de tocar. Així va passar prou de temps” (p. 169). Cal dir que la guitarra representa el membre viril i que l’acte de tocar-la podria lligar amb el fet d’estar viu sexualment i, igualment, de connectar amb la jove mitjançant la música instrumental.

Agregarem que ella prefereix formes petites (i, en moltes rondalles, l’objecte més xicotet entre dos), que la introduesca en objectes de recepció i el regrés a la mar (a les aigües de la vida i a la mare). A més a més, Maria li dóna órdens, no ell a la princesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven hòmens, que revifen la terra i bonhomioses

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Belleta i l’ogre”, en un passatge immediat, copsem signes matriarcalistes, començant per la bona consideració cap a la jove. Així, el gegant li demana:

“-Vols casar-te amb mi?

-Ai, no, no, no! Estar amb tu, sí; però casar-m’hi, no. El que vull és tornar-me’n a casa (…).

La Belleta, com que veia que havia estat tan bé i que l’havia tractada com una autèntica princesa, li va dir:

-No patisques, que hi tornaré!” (p. 165).

Després, fa camí cap a sa casa i son pare i les seues germanes fan que hi estiga un dia més. Aquell matí emprén cap a la casa de l’ogre i, quan hi aplega, “se’n va anar a l’hort on hi havia les flors i quina va ser la seua sorpresa quan el va veure mort al terra.

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu! -deia ella mig plorant.

(…) Entre plors i llàgrimes, es va posar a besar-lo i a besar-lo, al mateix temps que repetia:

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu!

L’ogre, que no era més que un príncep encantat, de tanta besada de la Belleta, va tornar a ser qui era” (p. 165).

Aquest passatge, simbòlicament, reflecteix com l’aigua que cau en la terra pot donar vida i fer que qualle lo que hi ha. Així, les llàgrimes femenines fan com una pluja bona per al camp: fa saó i creixen els arbres, les plantes… I no cal dir que la dona ha estat qui ha salvat l’home i que aquesta revifalla no és en unes línies triomfalistes, ni amb espases, ni amb material bèl·lic, ans amb uns recursos amb què, fins i tot, una mare, pot fer que els seus fills reviscolen: els besos, l’afecte maternal.

Una contarella en què es plasmen trets matriarcalistes, i recollida en aquesta antologia “Rondalles populars valencianes”, és “Les tres filles del rei”. Un rei tenia tres filles i, arran del segon matrimoni, havia canviat el caràcter de les filles i l’ambient. Llavors, entrem en un paràgraf en què, tot i que apareix un nom que podia fer pensar que ens porta a un personatge masculí afranquidor, al llarg de la narració, una jove fa aquest paper. Així, “Un bon dia es va presentar al palau reial el comte Salvador, senyor d’un territori veí, atret per la fama de bellesa i de bondat de les tres filles del rei, amb la intenció de casar-se amb una d’elles. (…) Sobretot, li va agradar Maria, la més xicoteta de les tres, de la qual se’n va enamorar de seguida” (p. 166).

És més, un poc després que el sobirà comente al noble que l’aspirant haurà de superar unes proves, és quan entra la filla petita i ho fa en primera línia, encara que com el savi que comenta quines passes caldrà que faça el comte. Per exemple, quan el narrador posa que Salvador “Va anar a parlar amb Maria. Ella li va dir que no patira, perquè els cavalls estaven embruixats per la madrastra” (p. 166) i, empeltant amb les colors no associades al matriarcalisme, na Maria “El va avisar (…) que no s’acostara als dos cavalls blancs (…). El comte se’n va anar a dormir més tranquil” (p. 166). En altres paraules, la funció femenina és ben manifesta en el relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“La tractava meravellosament bé” i la dona salva l’home

General, , ,

Una altra rondalla en què capim el paper més fort de la dona al costat de l’assignat a l’home, i arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “La Belleta i l’ogre”. Un pare tenia tres filles i, com que se n’anava de viatge a fer unes gestions, demana què volen que ell en portàs. Quant a la petita, li diu “A mi, pare, dueu-me un ramellet de flors”, un fet que ens podria lligar amb la primavera, en què renaixen i, a més, al mes de maig.

Quan ell se’n tornava cap a casa, s’adona que no duu el pomell i, aleshores, veu un hort ple de flors i pensa:

“-Podria anar a dir a l’amo que me’n venga un pomellet” (p. 162).

Adduirem que, en el passatge immediat, apareix un detall que fou una realitat, potser, fins als anys seixanta del segle XX: la casa oberta als veïns i a què podien entrar com si fossen de la família. Diu així: “Les portes que donaven accés a l’horta eren obertes, igual que la casa que hi havia, la qual, per cert, era tan bonica que pareixia un palau. L’home va entrar-hi per veure si hi havia algú que poguera rebre’l” (p. 162), però, com que no li responia ningú, ell opta per agafar-ne unes quantes.

Cal dir que, en endinsar-se en l’hort, l’home, simbòlicament, ho fa en la vulva, això és, en terreny femení. Nogensmenys, com que l’ogre descobreix el pare, però ell li indica l’objectiu, el gegant li diu que la filla haurà de passar una setmana amb el tità.

Ja en casa, i ensenyant-li el present a la petita de les tres filles (la Belleta), “el pare es va posar a plorar, deia:

-Sí que te l’he dut, filla meua, però,… ai, ai, el que m’ha passat!

-Per què ploreu, pare? (:..)

El pare li ho va contar entre laments i plors (…).

-No vos preocupeu, pare, vós porteu-me allí i vejam què passa -va dir la Belleta, tranquil·litzant son pare” (p. 164).

Així, hi ha un personatge masculí (fins i tot, de la generació anterior i adult) que és més feble que el femení i en la infantesa. És més: la dona (la xiqueta) salva el pare, ací, recorrent al conhort i a l’esperança.

Ja en la casa nova, ambdós són ben tractats, fins al punt que “una taula (…) es va omplir dels millors menjars que, en aquells temps, hi havia” (p. 164).

En fer acte de presència el tità, diu a la noia:

“-No et faré cap mal. Ací no et faltarà res i estaràs com una princesa. Viuràs molt bé, però que molt bé, durant huit dies” (p. 164).

I, com que el pare vessava llàgrimes, l’al·lota li amolla que no s’amoïne: “Estigueu tranquil i ja vindreu a per mi d’ací a una setmana” (p. 164), de manera que, altra volta, la dona vivifica el seu parent.

Cal indicar que, en aquesta narració, resulta interessant el fet que hi haja frases en què, explícitament, es plasma que la dona és ben tractada (i que ací remarquem en negreta):  “Passaven els dies i la Belleta estava més bé que volia. (…) L’ogre (…) li concedia tot el que ella demanava: vestits, menjars, viatges… La tractava meravellosament bé” (p. 165).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, garrides, el trellat i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre a cura de Rafael Beltran, i en què la maternitat té un paper important, és “Els cabells d’or”. Una xiqueta, en acostar-se cap a l’adolescència, veu com es mor sa mare. Llavors, una veïna, qui era bruixa, “admirava el treball que la xiqueta feia, així és que volia que Maria se n’anara a viure amb ella” (p. 156) i, al capdavall, la filla ho comenta amb son pare i ell li ho accepta.

Tot seguit, el narrador posa que “La xiqueta va voler anar i provar una nova vida” (p. 156), o siga, entrar en la nova fase biològica.

Com que les dues dones (la gran i la xiqueta) residien en un bosc, la bruixa “li va donar un gosset, un gatet i un conillet (…), perquè sabia que li agradaven els animalets. Maria, tots els matins eixia al pati a prendre el sol i a passejar i a jugar amb els seus animals” (pp. 156-157), fet que podríem interpretar com les primeres proves en què la mare experimentada (la vella) atorga llibertat i responsabilitat a la noia, puix que Maria fa de cap de colla d’altres i ha de liderar sa vida amb el nou paper.

Un poc després, el fill del rei la veu: “era guapa i amb els cabells d’or. A l’endemà, va tornar a passa per allí i la va veure al balcó i li demanà:

(…) -Per què no em tires un dels teus cabells d’or i jo m’agafaré i pujaré?

La xica així ho va fer, (…) però, quan ja pujava, se li va trencar” (p. 157).

Per aquest motiu, podem dir que la dona és ben considerada (és en l’escaló superior, per damunt de l’home), tot i que no fa ostentació del seu grau. A més, el fet que ell puge de categoria dependrà de la voluntat de l’al·lota, de les facilitats que done al noble. Altrament, el detall de la ruptura de la corda indica que cal que les relacions siguen mínimament fortes i, ben mirat, podria representar el primer intent de relació sexual en la vida d’ambdós. La xiqueta ho vincula amb un gosset. En el segon intent, tampoc no  qualla i ella ho atribueix al gatet. En canvi, en la tercera visita del príncep, en primer lloc, es mor el conillet i, en acabant, quan torna el príncep, ell, amb iniciativa, li demana:

“-Per què no em tires tota la mata de cabells i jo m’hi agafaré bé?

Així ho va fer ella i el príncep va poder pujar fàcilment i se la va endur” (p. 157).

Aquest darrer passatge, al meu coneixement, simbolitza tres coses: 1) la xiqueta Maria no era forta i calia que confiàs plenament en el noi, que no hi hagués un enllaç feble, 2) el jove havia de menester que no ho posàs tot en mans de Maria, que ell tingués més espenta i, com ara, que li proposàs alguna alternativa bona per a ambdós. I 3) la decisió del príncep havia de ser matriarcalista: tots dos ixen guanyant i ell no la menysprea perquè no hagués prosperat anteriorment.

Més avant, el noble i la filla mamprenen i, en eixe moment, la bruixa llança una maledicció a Maria: si es gira, tindrà la cara de ruc. I, com que ella ho fa, es compleix.

Ara bé: en arribar a la cort, el minyó, qui reconeix els punts positius de Maria, explica tota la història al rei, perquè els dos jóvens puguen casar-se.

A continuació, el monarca li diu que “et convé una dona de trellat i guapa per a ser reina” (p. 158).

Aquestes línies connecten amb les de la típica dicta, amb la diferència que no parteix d’una dona, però sí d’un home amb esperit matriarcalista: trellat (tocar els peus en terra) i garridesa (la bellesa femenina).

Immediatament, les qui també aspiraven a casar-se amb el príncep, demanen a la noia què faria. Maria els diu una cosa distinta i, així, ella trau lo millor: un brodat de seda i, en segon lloc, un gosset a qui s’havia de cuidar bé.

“Però ella el va criar bé perquè li agradaven els animals. Li feia sopetes, el dutxava, li posava colònia. Quan ja el va tindre criat, li’l va presentar al rei, el col·locà en una cistelleta plena de floretes i amb un llaç. El rei va acceptar que el de Maria era el més ben criat.

La tercera prova era criar un gat i ella també ho va fer millor que les altres” (p. 158). Per consegüent, si Maria havia tractat així els animalets, el sobirà podia pensar que… ho faria amb els fills i amb els súbdits: un exemple de bon desenvolupament de l’arquetip del rei en nexe amb la tradició vernacla catalana.

Finalment, Maria es casa amb el príncep i, en besar-la ell, la xiqueta (ara, jove) recupera la galania.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, maternitat i comunalisme

General, , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “La perera”. Començarem dient que les peres simbolitzen les mamelles i que, igualment, són en nexe amb la primavera i amb lo femení (com ara, pel paper de l’aigua): “Hi havia un hort que feia tres peres d’or a l’any. I tots els anys les furtaven. I l’amo tenia una xica la mar de lletja i l’home va dir:

-El que guardarà les peres, que no se les enduguen, es casarà amb la meua xica” (p.148), això és, qui tracte bé la dona, qui no n’abuse.

Després, dos jóvens es fan amb una pera (cada u, amb una) i, quant a un tercer, decideix anar amb una guitarra, passatge que lliga amb els jovenets que, en aplegar maig, ho feien a cantar a fadrines, un fet que, en general, era ben rebut per les  jovenetes i de què ma mare (1943) m’ha parlat algunes vegades.

Aquest xic “va veure que un anava a furtar la pera. Estira la pera i se’n va. I ell, darrere, se’n va darrere, darrere, darrere, i va veure com es va estacar dins un forat, dins una  cova; dins un forat” (p. 148).

Sobre aquest paràgraf, direm que conté vocabulari igualment eròtic, a banda de la pera: estacar en un forat (introduir el penis en la vulva), una espluga (la vagina i, més encara, la vulva). Altrament, el personatge masculí s’endinsa en terreny femení i en la mare: “On va la corda, va el poal”.

Passa que els seus companys, quan ell els comenta que ja li podien ajudar, l’amollen i ell roman en la cova.

Més avant, apareix el dimoni (associat a la dona), que era “qui s’enduia les peres” (p. 149), o siga, que ho feia una senyora (podríem considerar que en un paper paregut al de mare).

Al capdavall de la narració, hi ha mots que ens enllacen amb contalles com les de Cigronet, puix que ell “No podia pujar. Però els pares, en fer-los tanta falta el xic, el cercaven i no paraven (…) I, per fi, van anar a la guàrdia. I, eixos que el van deixar caure, van dir que l’havien deixat caure i que era dins d’aquell forat. I van posar una corda. Ell va pujar amb les tres peres i es va casar amb la xica” (p. 149). Així, hi ha un lligam entre els parents i el fill.

Un altre relat amb característiques comunes en la cultura vernacla és “Joanet l’Orso”, en què es copsa la força d’un xiquet, qui sol ser fill d’una geganta: “era un xiquet que era tan valent, tan fort i tan robust que (…) arrancava pins com si foren cebes” (p. 149). I com que feia tanta maldat en la vila, uns quants veïns, en una reunió, acorden que se’n vaja. No obstant això, empiulant amb la tradició comunal, ell els diu: “Mireu: si voleu que jo me’n vaja (…), m’heu de fer una gaiata que pese cent quintars.

I les persones: -Com ens ho hem d’arreglar?” (p. 149).

Heus ací que se’n van a un ferrer, qui mamprén la faena i, en un aplec amb el xiquet, arriben a un pacte:
“-Ens has dit que te n’has d’anar.

-Doncs, sí.

Agafa la gaiata i se’n va” (p. 150).

Aleshores, passem a un fragment en què, cap al capvespre, l’al·lot se’n va a una vila i es troba amb uns roders que havien furtat en les principals cases. Ara bé: quan el veuen, s’inclinen per deixar que ell prenga una maleta de diners.

Finalment, ric, arran de l’esdeveniment, “Se’n va i, quan arriba a la vila, el van rebre i va comprar finques, cases, va ser un gran home i va acabar com un personatge” (p. 150). Agregarem que, en aquests mots, podria haver-hi el pas d’un xic desinquiet i que poques vegades fa valença, a u que, tot i haver-se tornat acabalat, és lliberal amb la gent i, per això, el narrador indica que “va ser un gran home”, puix que, en el fons, devia ser senzill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei, maternitat, dones recompensades i fills sincers

General, , , , ,

Prosseguint amb l’antologia esmentada, en la narració “La serp de set caps”, amb versions semblants i d’indrets diferents, capim signes matriarcalistes, per exemple, l’actitud de la mare (encara que només al principi i al capdavall) i que la seua manera de relacionar-se amb el fill li farà costat. En una vila, hi havia una serp i “El rei va manar fer una crida per donar una bona recompensa: aquell qui la matara, es casaria amb la princesa.

Un xic molt pobret que vivia amb sa mare” (p. 147) demanà una dia a sa marona:

“-Mare: ¿i si jo ho intente i mate la serp? No perd res i, si la mate, puc casar-me amb la princesa” (p. 147).

La mare, encara que ho considerava impossible, no li respon que no, ni li ho desaprova. És més: l’endemà, el xic “se n’anà a la muntanya a cercar la serp i, a mitjan camí, es trobà un vellet que li demanà:
-On vas tan de pressa?

El xic li va explicar:

-Me’n vaig a cercar la serp dels set caps (…).

L’home va sentir pena del xic perquè el veia poc preparat i perquè, fins ara, no havia aconseguit ningú matar-la. I li donà un consell:

-Tots els que van a matar la serp s’esperen que tanque els ulls (…). Tu, el que has de fer és esperar que tinga els ulls oberts i, aleshores, tallar-li els caps.

El xic li va fer cas” (p. 147).

La interpretació d’aquests passatges inclou l’empelt entre l’ancià amb molta vida i el jove, encara que, tradicionalment, la saviesa vaja lligada amb una provecta o bé amb un personatge femení. A banda, el xicot té per bé les indicacions de l’home. I, quant a la serpent (símbol de la dona, de la maternitat i de lo tel·lúric) i als ulls, té una explicació: els ulls li romanen oberts durant la nit (moment del dia en nexe amb lo feminal) i, en canvi, de matí i a migdia, els tanca (simbòlicament, són els moments més masculins del jorn).

En un passatge immediat, el minyó talla les llengües dels caps, però no els caps, i se les alça en un mocadoret. Nogensmenys, “un rodamón li va descobrir els set caps i, assabentat de la recompensa (…), li’ls va furtar.

A l’endemà, el rodamón es presentà al palau (…). La princesa es va espantar de veure’l tan vell i tan brut. Però el rei va manar que allò que havia promés s’havia de complir, de manera que ella s’havia de casar amb ell” (p. 147). Per consegüent, la filla del monarca se centra en lo més exterior; mentres que el sobirà, a ser home de paraula i evoca la dita “Paraula de rei no pot mentir”.

Ara bé: a mitjan festa (organitzada pel rei), “va acudir el xic que, de veritat, havia matat la serp. Es va presentar davant el rei i li va demanar” (p. 147) com sabia que l’home que li havia dut els set caps era qui havia mort la serpent i, ben mirat, li agrega: “Jo li promet que jo sóc l’autor de la matança” (p. 148).

Llavors, com que el monarca ha de ser motiu d’exemple per al poble, l’al·lot li diu:

“-Obriu les boques dels caps i veureu com no tenen llengua.

Així ho va fer el mateix rei per assegurar-se i, aleshores, ell va traure el mocador de la butxaca i va mostrar les set llengües i va explicar que ell va ser qui la va matar” (p. 148).

En acabant, “La princesa es va alegrar molt perquè este xic era jove, sabut, trempat i valent” (p. 148). En altres paraules, la fadrina no s’inclina per la força, sinó que, com ara, inclou la saviesa (la primera intervenció al rei i, tot seguit, la qüestió que presenta al cap d’estat).

Finalment, “Prompte es va celebrar el casament i la mare del xic també va anar a viure al palau” (p. 148) i, així, el fill agraeix què la mare li hagués permés anar a cal sobirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles maternals, dones ben considerades i comunalisme

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, amb edició de Rafael Beltran, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “La serp Tereseta”, recollida pel folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) i que hem llegit amb versions del mateix ram. Així, en la vila d’Olocau, hi havia un home que era llenyater i pastor i que vivia allunyat de la població. Un dia, “arreglant una sitja, de davall d’unes roques que hi havia prop d’allí, veié eixir-ne una serpeta” (p. 135), això és, una dona associada amb la maternitat i amb la llet.

Com que l’animalet no l’astorava, ell passà a domesticar-la, “entreteniment a què es dedicà mentres cuidava de la sitja de carbó” (p. 135) i li posà de nom Tereseta. A més, hi havia tan bona avinença entre ambdós que, quan ell la cridava pel nom, la serpeta “deixava, de seguida, el cau de davall de les roques i acudia a la veu fent esses i revoltes” (p. 135).

Més avant, posa que la serpeta creixia, “encara més, per lo ben alimentada que la tenia el carboner, puix mai deixava de fer-li part de son dinar (…) i, encara aquella, si ell no era massa apartat, li feia alguna visita” (p. 135). Per consegüent, l’home s’acostava a la dona i ella ho feia al llenyater.

“Un dia va ocórrer que el carboner tingué una brega amb un pastor i que el matà, per lo que  anà a presidi (…) i, (…) ja ben vell, aprofitant indults, isqué del presidi i, una volta en el carrer, lo primer que féu va ser l’anar en cerca de Tereseta” (pp. 135-136).

Ara bé, Tereseta ja havia crescut i el pastor “veié eixir, de davall de les roques, una serp tan grossa (…), amb llarga cabellera com la de dona, la qual, enroscant-se-li al cos, li féu cruixir la caixa del pit, matant-lo. Quant a la mort del pastor, escapa de la corda del vogí, però, a sa tornada, no es pogué desllapissar de la (…) serp amb cabellera.

Contat per D. Emili Lluch, qui l’aprengué de sa bona àvia, ja difunta” (p. 136).

En altres mots, el pastor ha passat a la vellesa (ací, simbòlica) i, aleshores, la serpeta ja era grossa i forta (una xica, potser a ben avançada la joventut) i, com que ella el mata (simbòlicament), també es desempelloga d’eixe intent de domesticar-la, de tractar-la com un gos i, de pas, la dona entra en la fase anterior a l’inici de l’adultesa.

Cal dir que la transmissora d’aquesta narració havia estat una padrina de qui la contà al folklorista.

En el relat següent, “L’assemblea dels gossos”, en la mateixa obra, hi ha temes interessants: la presentació d’un projecte al rei, la conveniència de comptar amb un lletrut i, finalment, el paper decisiu que fan les dones en tasques així.

En un regne on els animals encara es parlaven, els gossos acorden portar un greuge al monarca “perquè fera una llei que els protegira dels excessos de les persones i aconseguir que les molles i els ossos es repartiren entre homes i gossos en la mateixa proporció” (p. 136). Per tant, copsem un tema lligat amb l’arquetip del rei: que els habitants del reialme visquen en bones condicions, independentment de la riquesa que tinguen.

En acabant, del palau estant, els demanen signatures de tots els qui estaven d’acord amb la proposició. Ben mirat, a banda del pactisme, s’indica que, “A la plaça de la vila, van fer una gran assemblea i (…) van aconseguir posar-se tots d’acord en el que demanarien al rei” (p. 137). Agregarem que el redacten “en un pàmpol de figuera” (p. 137), és a dir, amb la dona (la figuera) com a persona que faria de mitjancera i de missatgera amb el sobirà.

No obstant això, com que el riu baixava molt cabalós, primerament, no sabien què fer. Llavors, el paper del més lletrut és cedit a l’home que feia de cap de colla dels gossos, qui diu “Ara, agafeu eixe pàmpol i l’enrotlleu i, aleshores, me’l fiqueu pel cul i, així, no es banyarà” (p. 137). I, com que els va agradar la idea, ho feren.

Finalment, se’n moriren, molts dels gossos, i ja no recordaven qui era el seu cap i, per eixe motiu, “van començar tots a olorar els culs dels altres gossos (…). Per això, hui dia (…) encara cerquen el pàmpol de figuera amb aquell missatge” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.