Arxiu mensual: Octubre de 2020

De Capafonts a Òrrius i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, passarem per distintes poblacions de Catalunya, com ara, Capafonts, Capçanes com també per Llorenç de Rocafort i, per exemple, per Òrrius, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

 En Capafonts (comarca del Baix Camp), partint de la informació facilitada per Diego López Bonillo, a través d’un missatge, el 24 de novembre del 2017, si recorrem a l’obra “Nova Guia de Capafonts”, de Diego López Bonillo junt amb Salvador Rovira i Gómez i editada per la Diputació de Tarragona, tenim que, en l’apartat  “2. La festa dels sants Abdon i Senén”, se’ns indica que “El trenta de juliol, dia dels sants Abdon i Senén hi ha festa al poble. Té un caràcter votiu[1] i el seu origen és molt semblant al de moltes altres d’aquestes característiques. Era temps d‘epidèmia, i davant la persistència de la plaga, hom pensà que calia encomanar-se a un sant per tal de deslliurar-se del flagell. Pel que sembla, no hi hagué acord sobre quin havia de ser el sant elegit, per la qual cosa es decidí de sortejar-lo. Sortiren elegits els sants Abdon i Senén, als quals tot seguit el poble prometé solemnement que si ajudaven en l’eradicació de la desgràcia, mai més ningú no treballaria en el seu dia. Desapareguda l’epidèmia, es donà compliment a la prometença i així s’ha fet sense cap interrupció al llarg del temps. Fins ara fa alguns anys, es feia el recordatori la vigília, mitjançant un pregó en el qual es recordava el deure de no treballar, i el dia senyalat tothom complia el vot. Únicament restaven lliures d’aquesta obligació els que havien d’anar a regar, quan els tocava el torn de l’aigua.

El dia dels sants no se celebrava cap acte profà per commemorar la festa: era senzillament l’acompliment d’una obligació i així ho entenia tothom. Actualment, tot i que encara persisteix aquest esperit, s’ha introduït algun element festiu, el qual diversifica els actes que se celebren durant aquest dia”.

Agraesc aquesta informació, facilitada per Diego López, mitjançant un missatge, el 24 de novembre del 2017, junt amb uns comentaris seus: “Independientemente de la asistencia a los actos litúrgicos, todos los habitantes del pueblo la respetaban. Y, por si acaso, el Ayuntamiento podía sancionar a quienes se la saltaban. No se tiene constancia de que tuviese que aplicarse esta disposición, normalmente no se daba el caso.

Sólo estaban exentos del cumplimiento los que debían salir a apacentar los rebaños y los que debían regar cuando les tocaba el turno. Por lo demás, se paralizaba la vida laboral en el pueblo”.

En Capçanes (comarca del Priorat), en paraules tretes d’una publicació de l’”Associació de Gogistes Tarragonins” amb la col·laboració de la Parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu, en què hi ha una miqueta de descripció sobre Capçanes i els goigs dedicats als sants Abdó i Senent, llegim que “Els Patrons són els germans Sant Abdó i Sant Senén, qual festa se celebra juntament els dies 30 i 31 de juliol; amb especial advocació és demanada la seva protecció pels fruits de la terra. Les actuals imatges són modernes i des de temps immemorial que es canten els goigs al seu honor”. Agraesc la col·laboració de Rosalia Sedó Coll, qui me la facilità el 14 d’agost del 2018, per mitjà d’un missatge.

Sobre Cubelles (comarca del Garraf), en “Història de Cubelles”, del prevere Joan Avinyó, llegim que, “Segons la tradició, la festa del 30 de juliol, que cada any celebra la parròquia de Santa Maria de Cubelles en honor de sant Abdon i sant Senén, és vot de poble, fet a les acaballes del segle XVI en alguna d’aquelles calamitats que tan[t] sovintejaven aleshores” (p. 123). En distints apartats de la recerca, hi ha molta informació en relació amb Cubelles, motiu pel qual no el tornem a exposar ací. Nogensmenys, direm que és una de les poblacions on més arrelada està la devoció als Sants de la Pedra, fins i tot, en el segle XXI.

Quant a l’Espluga de Francolí (comarca de la Conca de Barberà), en l’entrada “L’Espluga de Francolí, 1892” (https://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2017/12/31/lespluga-de-francoli-1892), en “El blog de Xavier Güell”, llegim que en la Festa Major de 1892 sí que hi hagué castells. De fet, afig que “Una correspondència de Jacint Espigó Ramos, membre de la Junta del Centre Carlí de l’Espluga de Francolí, al diari carlí El Correo Español, va ressenyar que uns afeccionats locals, ‘los aficionados á esta clase de diversiones’, van engrescar-se a aixecar castells impremeditadament, ‘levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplaudidos’, el migdia de Festa Major de 1892, el 30 de juliol, després de l’Ofici, davant de la Casa de la Vila. L’estímul de sumar uns grallers[2] a plaça també va aplanar-ho [.] Això guarda la seva importància si el capdavanter dels grallers, també un veí, també es delia[3] pels castells, com més endavant es veurà: ‘Muy señor mio y distinguido correligionario: Con gran pompa y solemnidad ha celebrado esta católica y leal villa su anual fiesta mayor en honor á los inclitos martires Santos Abdón y Senén con los siguientes festejos: […] Dia 30 […] Una vez concluídos los divinos Oficios, al igual que el dia anterior por la noche, se dirigieron las autoridades en Corporación á las Casas Consistoriales en medio del mayor regocijo de que estaba poseído este vecindario, y una vez allí, los aficionados á esta clase de diversiones, al alegre sonido de las dulzainas y el tambor, levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplaudidos’ (El Correo Español: 1892. BNE).

Per mitjà de l’entrada “Fires i festes tradicionals i populars de l’Espluga de Francolí” (http://www.esplugadefrancoli.cat/fires_i_festes/index.php), dins de la web de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí,  hi ha que La festivitat més important de l’Espluga té lloc pels voltants de l’últim cap de setmana de juliol. Durant quatre dies, el poble es converteix en l’escenari de tota mena d’actes[4]. El tret de sortida és dijous, amb la disparada de salves i la lectura del pregó de festa major, que va seguida per una cercavila on intervenen tots els elements de cultura popular del poble. Dijous acaba amb una actuació musical a la plaça de l’Església, sovint una cantada d’havaneres.

(…) Diumenge al matí es celebra una eucaristia solemne en honor de Sant Abdon i Sant Senén, patrons del poble. Durant tot el dia, es fan diverses actuacions del folclore espluguí, tant de gegants, com de capgrossos, grallers, bastoners i diables. Cap al vespre, la plaça de l’església s’omple de gom a gom per assistir al concert de tarda, amb l’orquestra que, a la nit, tancarà la festa major amb un gran ball de gala per a tothom. Abans però és el torn del correfoc a càrrec del Diables Fills de Satanàs de l’Spelunca Diabòlica, i un espectacular castell de focs artificials”. 

Finalment, a través de l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramón Sabaté, tret del diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i que podem llegir per mitjà de la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”, sabem[5] que “Celebra avui la Festa major. Es molt vella la devoció als “Sants Patrons”. En 1647 el Visitador Didac Giron de Rebolledo manà que els procuradors de la confraria dels Sants Abdó i Senén donessin comptes des del 1638 al 1646. Durà una temporada en l’últim terç de la pretèrita centúria en que la diada d’avui i la novena gaudien d’una solemnitat vertaderament excepcional, de la que encara en resten vestigis” (p. 1).

En Lladurs (comarca del Solsonès), com podem llegir en l’article “Lladurs renova un any més la devoció als sants Abdó i Senén” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/11960/lladurs/renova/any/mes/devocio/sants/abdo/senen), del diari digital “Naciódigital.cat” (del 2014), “els fidels de les parròquies de Lladurs s’han aplegat a l’església de Santa Maria per celebrar els actes centrals i més tradicionals de la festa major en honor als patrons Abdó i Senén.

(…) Mn. Calafell, rector (…), ha beneit (sic) els 350 pans que s’han repartit entre els fidels. Com és costum, després de la Missa, les banderes i les torxes[6] han acompanyat les relíquies dels sants en una solemne processó al voltant de l’església, que ha acabat amb el cant dels Goigs i l’adoració de les relíquies.

Els actes festius han continuat amb el tradicional Ball Pla i Ball del Roser i el repartiment de coca entre els assistents”.

Segons una altra font, referent també a Lladurs, “Lladurs reparteix centenars de panets en honor a Sant Abdó i Sant Senen” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/19747/lladurs/reparteix/centenars/panets/honor/sant/abdo/sant/senen), però del 2016, i també del mateix diari digital,  i que aporta informació interessant, “La celebració ha comptat amb la tradicional processó al voltant de l’església [de Santa Maria], amb la creu processional, banderes i pendons, i les relíquies dels Sants.

Acabada la processó, (…) el rector ha beneït els pans que han repartit els priors[7] mentres les priores oferien rams olorosos.

La festa ha acabat amb l’exhibició dels ballets populars de Lladurs, el Ball Pla i el Ball del Roser o de la Coca”.

Era la primera font en què llegia que es repartien rams olorosos o, fins i tot, el nom d’un ball associat a la coca com també el terme “prior”, en al·lusió als “clavaris”.

En línia amb el Ball del Roser, hi ha un apartat molt interessant del llibre “Festes, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras, ja que, en el primer dels dos volums dedicats a la comarca del Solsonès (dins de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras i publicat per Pagès Editors, en 1993, en Lleida), comenta que “Lladurs acudí als dos sants, perquè eren invocats per gent pagesa, (…) gent que treballava en aquesta contrada el camp i el bosc” (p. 205) i podem intuir que, com en altres poblacions, en senyal d’agraïment o, quasi segur, com una pervivència matriarcal, tenia lloc aquest ball, sobre el qual Joan Amades, en parlar de Lladurs i del ball del Roser, escriu que “A Lladurs els majorals sortien a ballar coques, les quals eren pastades expressament per compte i cura de la confraria. Eren de pasta adobada i força grosses, tant, que calia sostenir-les amb les dues mans. Sortia a ballar el primer majoral amb la primera majorala. En la primera part del ball duia la coca ell i, en arribar a la mitja part, la lliurava a la seva companya, que, com ell, la sostenia amb les dues mans i ballava amb la discreció i parsimònia de moviments que esqueien al sentit religiós de la dansa i convenients que la coca no li caigués. Finia el ball amb una graciosa i escaient reverència, després de la qual la parella deixava la plaça i cedia el lloc a l’altra parella de pabordes.

Quan havien ballat els majorals, les coques eren posades a encant, i podia ballar tothom qui comprava una coca i en pagava el preu que la subhasta li feia assolir. El nombre de coques solia ésser pujat: era motiu de contrapunt entre el jovent que no en restés cap sense prendre part al ball”  (pp. 207-208). Immediatament, Joan Amades addueix que “Només el ballen quatre parelles de pabordes” (p. 208) i continua amb la descripció.

Joan Bellmunt, en passar a l’apartat “Festa major”, en al·lusió a Lladurs, diu que “Antigament, el dia dels sants patrons se celebrava missa solemne, amb assistència dels rectors de Timoneda, Canalda, els Torrents  i la Llena, amb processó i benedicció dels pans o ‘panellons’ i el solemne cant dels goigs.

Però el que més destacava i atreia aquella celebració era el fet que a l’ofertori de la missa es proclamaven els nous priors” (p. 210).

Finalment, en Joan Bellmunt trau informació que era novedosa per a la recerca, en el moment de rebre-la: “Als dos patrons d’aquí, coneguts també com sant Nin i sant Non, se’ls deia una oració quan es posava la quitxalla a dormir:

            Sant Nin i San Non

            doneu-los una bona son” (p. 211).

Era la primera font en què llegia una oració relacionada amb els Sants de la Pedra i destinada a afavorir que els xiquets s’adormissen. Hem accedit a aquesta informació del llibre “Festes, costums i llegendes”, per mitjà d’un missatge de Sílvia Farrús Prat (del 31 de maig del 2019), del “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental” de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, qui m’envià una còpia d’aquesta font (i d’altres).

En Llorenç de Rocafort, a hores d’ara, part del municipi de Sant Martí de Riucorb (l’Urgell), segons escriu Pep Capdevila (amb qui poguí contactar el 30 d’agost del 2017), en l’entrada “Com era la vida de pagès a Llorens de Rocafort” (https://www.pepcapdevila.com/com-era-la-vida-de-pages-a-llorens-de-rocafort-2), en el seu blog “The Ladies of Vallbona”, quan parla sobre el camp i cronològicament al llarg de l’any i tocant tasques agrícoles diferents, inclou un apartat d’unes línies relacionades amb el poblet i amb la festa dels Sants de la Pedra, les quals diuen així: “Tot seguit venia la festa major 30 i 31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén dits d’una altra manera ‘Sant Nin i Sant Non’ patrons de la parròquia i advocats dels escolans. La veritat es que era molt esperada pels petits, pel jovent i pels grans. Ja era una festa, plantar l’envelat[8] a l’era de cal Mora (família Capdevila-Capdevila), ens ho passàvem d’allò més bé. El poble s’omplia de forasters, que sempre donaven un toc festiu al poble. Clar l’estada era de dos dies, més impossible. I que dir de les noies de fora que ens visitaven? era un vertader plaer per l’ànima, disfrutàvem com nens que érem. Quines coses Déu meu, amb poca cosa érem feliços. A cal Gallo, botiga del poble venien bolados[9] (era sucre esponjat) i eren boníssims, no teníem res més; fins i tot ens sentíem cofois amb un tros de gel d’aigua, que el portaven en barres. Començava la festa en honor dels sants màrtirs. Al matí missa amb orquestra i a la tarda processó segons resen els goig[s] en honor als sants patrons”.

Sobre Llorenç de Rocafort, també podem llegir informació interessant en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”: “LLORENS.- Aquest poble, reclòs a una de les encongides valls de la baixa Segarra, els té per patrons. Són també els titulars de la seva petita església parroquial (…) . Quan es temen els estralls d’una tempestat, llurs imatges són exposades a la porta del temple i es invocada amb confiança la seva intercessió” (p. 1).

En Montblanc (comarca de la Conca de Barberà), per mitjà de l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramón Sabaté, sabem que “En altres temps els Sants d’Arles hi assoliren molta veneració. Avui dia dissortadament s’ha perdut del tot. Llurs imatges, col·locades al retaule de Sant Josep en la parroquial església de Santa Maria, ens recorden l’antiga confraria dels pagesos. La confraria dels Sants Abdó i Senén i Sant Isidre, de la que encara s’aguanta la casa gremial, en 1656 deixava blat amb la condició de tornar-lo per Santa Magdalena[10] ‘gra per gra, bo i net com l’han rebut i amb els escreixos acostumats’ (un quart i un sou per quartera[11]).

També foren venerats al temple de Sant Miquel. N’és un record de vàlua una taula gòtica (…), que representa els Sants fastuosament revestits amb induments de prínceps (…).

Encara se’ls hi reté culte i veneració a una altre temple de la mateixa vila: el santuari de la Mare de Déu de la Serra. Allí hi tenen capella; allí Jaume Beltran, en 1401, sots llur advocació hi fundà un benifet[12], i allí hi pujava quiscún[13] any tal dia com el present a celebrar sa festa, durant bon rengle[14] de centúries, la Comunitat de beneficiats de Santa Maria. Les monges, dins la clausura, guarden un reliquier d’argent, renaixentista, amb sagrades despulles dels Màrtirs persians” (p. 1).

En el Morell (comarca del Tarragonès), com podem llegir en el “Programa Sant Abdó i Sant Senén Festa Major del Morell Estiu 2017”, “Des de fa molt de temps, el préssec s’ha cultivat al Morell afavorit pel seu clima. (…) A mitjans del segle passat, (…) Tothom s’arremangava: les dones i noies envasant-los, els homes i joves al tall, d’altres negociant preus i mirant al cel, tot pregant per què (sic) no vinguin les pedregades. (…) Recordem que sant Abdó i sant Senén, dits popularment sant Nin i sant Non, eren protectors dels conreus, collites i bestiar, fins al punt que la pagesia catalana en molts llocs, al Morell entre ells, els va prendre com a patrons” (p. 5). És de les poques entrades en què s’associa el patronat dels sants Abdó i Senent amb la protecció del bestiar i crec que no va en eixa línia, com veiem en la recerca, sinó que, en tot cas, si més no, ho podria fer, com ara, Sant Antoni Abat (“el del Porquet”, “el Gran”), que es celebra el 17 de gener.

Igualment, veiem, que, durant “Aquesta Festa Major fem poble, vestim-nos de festa i gaudim plegats amb la samarreta de Sant Abdó i Sant Senén” (p. 6). Un detall curiós, el que, una samarreta vaja associada a la festa dels Sants de la Pedra.

També sobre Morell, en el llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, qui m’envià informació per correu electrònic (el 31 de juliol del 2019), llegim que “La Festa Major del Morell té lloc el cap de setmana anterior al 30 de juliol, onomàstica dels copatrons del poble, sant Abdó i sant Senén. Els actes s’inicien el divendres amb una cercavila. Diumenge se celebra el toc de matinades, la missa en honor a sant Nin i sant Non, el seguici (de recuperació recent), sardanes (…), entre d’altres” (p. 131).

Continuant amb Morell, en l’article “Festes d’arreu: Sant Nin i sant Non” (https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/montjuic/ca/abdo-senen-simiots), de la web del Museu Etnològic i de Cultures del Món, vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, hi ha que “a la població tarraconina[15] del Morell se celebra per la festivitat dels sants una guerra d’aigua que recorda la lluita aferrissada que, fins els anys 70 del segle XX, van mantenir els pagesos de la població contra el cuc de la fusta, un paràsit que amenaçava els avellaners de la zona. Una cuca de més de deu metres de llargada, les seves cuquetes, papallones i tot de pagesos amb les pistoles d’aigua que recorden els productes amb què es combatia el cuc formen part de la festa”.

En Òrrius (comarca del Maresme), per mitjà d’un correu de l’historiador català Josep Ma. Roqué Margenat, enviat el 1r de novembre del 2017, qui havia accedit a l’estudi a través del rector de la Parròquia de Sant Andreu (d’Òrrius), sabem que “L’altar més antic en honor d’aquests Sants (també coneguts com els Sants Màrtirs o Sant Nin i Sant Non) data de 1642; en algun poble veí com Premià de Dalt tenen un altar dedicat des de 1421”.

 

 

Notes: [1] Oferit o promés en vot.

[2] Graller és el nom que rep qui toca la gralla, un instrument musical de vent, de fusta.

[3] Delir, com podem veure en el “Viccionari”, en Internet, vol dir “Sentir una gran necessitat per satisfer un desig”, definició que s’ajusta al text.

[4] Hem exposat els primers (de dijous) i els de diumenge, per estar més en línia amb la festa relacionada amb els sants Abdó i Senent.

[5] Hem reproduït textualment la informació.

[6] És el primer document en què veiem que es fa referència a banderes i a torxes amb motiu de la celebració de la festa relacionada amb els Sants de la Pedra.

[7] En aquest cas, el terme prior es refereix al majordom, a l’encarregat de satisfer les despeses, de tenir cura de les funcions, etc. També es solen emprar els térmens “clavaris” (i “clavariesses”) i “pabordes” (i “pabordesses”).

[8] L’envelat és un lloc cobert de teles i guarnit per dins, especialment, lo que serveix de sala de ball en les festes de poble (en castellà, entoldado).

[9] Bolado, com llegim en el DCVB, és una “Massa de sucre sòlida i lleugera, que es pren amb aigua com a refrescant”.

[10] La festivitat de Santa Maria Magdalena té lloc el 22 de juliol.

[11] Una quartera és una mesura antiga, en aquest cas, de pes.

[12] En aquest cas, i, partint del DCVB, benifet fa al·lusió a una “Concessió de terres o altres béns, feta per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

[13] Textualment.

[14] En aquest cas, la paraula rengle vol dir molts (ací, en al·lusió a segles) i seguits.

[15] Textualment, en lloc de “tarragonina”.

Un jove i una minyona

 

Hui,  Francisco Espert Arnandis, per mitjà d’un missatge, en què es presentava com un “estudiant de Teologia, futur prevere i un apassionat de la història i les costums del meu poble”, a banda de parlar un poc sobre una rebesàvia seua, Maria Escribà, m’ha escrit un romancet d’Alginet que cantava la seua rebesàvia Carmen “la Campanera” i que diu així:

“Un jove i una minyona

que vivien al Poble Nou;

la minyona es diu Ramona,

el jove, don Joanet.

 

Són dos jóvens de València

que viuen enamorats

i, pel temps que festegen,

ja podrien estar casats.

 

Un diumenge per l’esprà [1],

quan la calor ja ve,

se’n van a fer una volta

allà per les Jovades.

 

I, quan el sol es ponia,

passen per un verdissar

i, els pobres, com no es veen [2],

van quedar enganxats.

 

La Ramona es queixa,

es queixa suspirant…

Trau-me esta punxa

que tinc per davant!

 

L’home, que es corria

sense perdre temps,

diu que li la va traure

en un furgadents.

 

El domini de la punxa

ha donat molt que parlar.

I, ara, tots els dies,

el metge la ve a visitar [3].

 

I, encara que el metge

dia [43]  que no hi havia res de nou,

la Ramona se queixa

que la punxa encara li cou”.

 

 

 

Notes: En primer lloc, dir que Alginet és una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta.

I, tot seguit, unes quantes de tipus lingüístic:

[1] Pronúncia vulgar de la paraula vesprada.

[2] Forma també correcta, en lloc de veien.

[3] En l’original, “vesitar”.

[4] Forma admissible, en lloc de la més comuna deia.

D’Arbeca a Barcelona i els Sants de la Pedra

 

A continuació, passem a Catalunya, d’on podem llegir molta informació relacionada amb els Sants de la Pedra, els quals, tal vegada, són més coneguts pels catalans com Sant Nin i Sant Non, noms familiars que reben Sant Senent i Sant Abdó respectivament. Ho farem per Arbeca, per Banyoles i per Barcelona, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En Arbeca (població de la comarca de les Garrigues), com podem llegir informació interessant en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra” (https://prensahistorica.mcu.es/consulta/registro.do?id=10003050880), signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”, “Els antics patrons de la nostra agricultura hi foren ja venerats en èpoques molt llunyanes. De l’any 1450 sabem del cert que tenien altar a l’església de Santa Llúcia, situada a la plaça i actualment desapareguda. A l’església parroquial nova se’ls hi destinà una capella en la qual s’hi pot veure un retaule barroc daurat sumptuosament. Perdura el benifet[1] fundat sots l’advocació dels ínclits Màrtirs” (p. 1).

Sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), i, més en concret, sobre el Terme (la part, històricament, pagesa de Banyoles), el capellà Martirià Brugada i Clotas, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999), diu que “Antigament, amb el tritlleig des del campanar de Santa Maria dels Turers s’anunciava que tot estava a punt per a la festa. (…) La comitiva festiva s’anava engruixint tot arreplegant les famílies de les pairalies[2] del Terme que s’unien per participar a l’ofici en honor dels dos sants, que solia ser a les onze. Les famílies portaven diversos pans –les coques[3]– confeccionats amb farina de la darrera collita i ornaments amb ametles, nous, avellanes… A l’entrada de l’església, els músics saludaven l’arribada de les coques amb tonades festives, les anomenades lilaines, ja que veien assegurat el seu pagament. (…) A l’ofertori els pabeneïters recollien les coques i en tallaven unes quantes que, després de ser beneïdes, es repartien immediatament entre els devots. Es passava a venerar les relíquies dels sants i no hi mancava el cant dels goigs en honor seu. (…) La recapta, originàriament, es feia de blat, com és propi” (pp. 93-94).

Quant a aquest ofertori, un altre estudiós de Banyoles, Àngel Vergés i Gifra, en el seu llibre “Costumari banyolí. Costums i tradicions de la ciutat de Banyoles”,  editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, en el 2017, comenta que “La festa del Terme és una festa en què són ben visibles les ofrenes i aquest costum religiós no és gens absent en cultures i religions prèvies al cristianisme” (p. 139). Resulta curiós aquesta nota que inclou Àngel Vergés, sobre la presència anterior al cristianisme. Igualment, agraesc la generositat de Josep Grabuleda Sitjà, qui m’envià una còpia de quasi tot el llibre, per mitjà d’un missatge, el 23 de maig del 2018. Sabem, per mitjà de l’article “La Festa del Terme beneeix els patrons” (https://www.diaridegirona.cat/estiu/2008/07/28/tradicio-festa-del-terme-beneeix-patrons/279028.html), publicat en el “Diari de Girona”, que, no sols es fa la tradicional ofrena de les “Coques amb Lilaines” sinó “també del blat fruit de la collita d’aquest any”. Sobre aquesta ofrena (i, amb intenció de confirmar que, efectivament, n’és de forment), envií uns quants missatges a Miquel Rustullet (de Banyoles), el 26 d’abril del 2019, “per si, en el Terme, s’hi fa l’oferiment de blat, això és, de part del forment collit, Miquel”, ja que “Per ací, per l’Horta de València i per altres comarques valencianes, sí que és costum, en més d’un poble, oferir el raïm primerenc, com m’ha comentat mon pare i altres persones, o bé com apareix en alguns articles relacionats amb els Sants Abdó i Senent”.

La seua resposta fou: “No havia pas sentit a dir mai que es fes ofrena de raïms. Pensa que som una comarca que el tema de la vinya ara quasi no existeix i, antigament era una cosa més aviat residual, diria que només ho havia estat pel consum familiar”. En un altre escrit al mateix missatge, Miquel Rustullet afig que “Aquest escrit és del Diari de Banyoles, i tal com es veu en la fotografia també fan l’ofrena del blat”. Agraesc aquest aclariment relatiu, no solament a la festa del Terme, sinó al detall de la foto que apareix en aquest article del “Diari de Girona”.

Veiem, doncs, que, no solament, és costum fer ofrena de raïm (el primerenc), com d’arròs (en Sueca o, per exemple, en Cullera), sinó de forment, si més no, en poblacions on la vinya, com ara, en Banyoles (nord de Catalunya), a penes s’ha conreat.

Igualment, i continuant amb Banyoles, Miquel Rustullet (qui tingué la gentilesa d’enviar-me, per mitjà d’un missatge, informació sobre Banyoles i, a més, per exemple, escrita per Martirià Brugada), en l’article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, publicat en el 2012, en la “Revista de Banyoles”, comenta que, cada 30 de juliol, en la zona de Banyoles coneguda com “el Terme”, esdevenia una “ballada” (p. 18) que, “en uns anys en què les ocasions de fer festa no eren pas excessives, l’aplec de la gent del Terme, a final de juliol, s’agraïa” (pp. 18-19), i que algunes persones que li ajudaren en la recollida informativa, rememoraven “quan les mateixes pabordesses anaven a buscar les flors per confeccionar els pomells pel ball, on els nois el compraven i el regalaven a la seva parella” (p. 19). Aquesta ballada consisteix en “una ballada de sardanes, una activitat que sempre ha acompanyat a la festa del Terme, la dels sants Abdó i Senén, almenys a Banyoles”, com em comentava en un missatge del 1r d’octubre del 2018.

Més avant, i dins de l’article, afig que hi hagué problemes que estigueren a punt d’acabar amb el costum d’ocupar un camp que “es deixava sense sembrar fins que hagués passat la data de l’aplec” (p. 19), però que, no sols no es va prohibir a mitjan dels quaranta (per decisió d’un governador que escoltà les dues parts), sinó que, fins i tot, “D’ençà l’any 1973, amb l’acord municipal i la posterior ordenació de la plaça dels Sants Abdó i Senén, (…) el dret de poder-hi ballar està garantit” (p. 19).

Així mateix, i prosseguint amb la festa del Terme, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15), que “la devoció als sants Abdó i Senén també es vivia amb intensitat per part de tota la família i, quan s’apropava la festa, tothom hi posava el coll: fent la recapta pels veïnats, preparant pomells per les sardanes, venent participacions de la rifa, ornamentant l’altar…” (p. 19) o, per exemple, que els sants Abdó i Senent, patrons dels pagesos i dels habitants del Terme, igualment, són la “representació de la fe i l’esperança” (pp. 40-41).

Adduirem que, per mitjà d’un missatge de Miquel Rustullet, del 19 de juny del 2018, en resposta a una pregunta meua sobre la relació entre la Creu del Terme i la festa dels Sants de la Pedra en Banyoles i a poemes, hi ha que, “A Banyoles, els sants Abdon i Senén són els patrons del Terme, de manera que cada any una cosa i l’altra van unides. Generalment, quan a finals de juliol es fa aquesta festa, un dels actes que hi ha és resar el Rosari[4] i una petita b voltant de la Creu del Terme. Cada any, en el programa dedicat a la festa dels sants Abdon i Senén, el que es fa és escriure-hi algun article de records i testimonis relacionats amb la festa o els sants. Podria ser que algun any hi hagi hagut algun poema”. Per tant, parlar de la festa de la Creu del Terme és tenir presents els patrons d’aquesta zona de Banyoles i, per tant, els poemes no estan aïllats d’un vincle amb els Sants de la Pedra, ja que, com escriu Miquel Rustullet, es fa una ballada al voltant del monument a la Creu del Terme.

Sense deixar Banyoles, inclourem que té lloc la sardana Sardanistes, a l’aplec!”, a què poguí accedir per mitjà de Sílvia Farrús Prat (de l’Institut d’Estudis Ilerdencs), a través d’un missatge, el 29 de maig del 2019[5]. Com indica el subtítol d’aquesta obra, es tracta d’una “Sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y[6] Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol”, una obra de de Josep Baró Güell, amb música impresa, editada en la ciutat de Girona, possiblement, en 1949, junt amb una glosa[7] de ballet popular.

A més, en el llibre “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet, hi ha que, en Banyoles, “S’edita, des de fa anys (ja es publicava el 1950), cada 30 de juliol, el butlletí (o programa) de la festa, en què es recullen articles de diversos autors que expliquen aspectes històrics, memorístics o populars del Terme”. 

També sobre el Terme, però en l’entrada Sants Abdó i Senén, pebrots i tomaques”, de la web[8] Bienve Moya. Llegendes d’arreu” (https://bienve.wordpress.com/2012/07/24/sants-abdo-i-senen-pebrots-i-tomaques), de l’estudiós Bienve Moya, llegim que “A Banyoles i el seu terme es recorden dels sants germans: ‘Es tracta d’una festa centenària de tradició popular, en honor als sants Abdó i Senén, patrons de la pagesia i del Terme de Banyoles i comarca’. Segons el seu programa de 2012”.

En la ciutat de Barcelona, per mitjà del blog “Basílica de Santa Maria del Pi” i, així, de l’article “Capella de la Mare de Déu de la Mercè” (https://basilicadelpi.cat/ca/mare-de-deu-de-la-merce), en què es parla prou sobre els patrons dels llauradors i dels hortolans, en paraules de qui el signa, Albert Cortés, “El Gremi de mestres Hortolans del portal de Sant Antoni s’instal·là en aquesta capella l’any 1398, dedicant-la als seus patrons Abdó i Senén, popularment anomenats Sant Nin i Sant Non. Es tracta d’un dels gremis més antics de Barcelona, que reunia a la gran majoria de propietaris dels camps i hortes de la part occidental de la ciutat, tenint, fins i tot, el càrrec reial de Guàrdia fora muralla.

(…) es conserva (…) un magnífic reliquiari dels Sants Abdó i Senén regalat, l’any 1410, al gremi pel cèlebre rector del Pi Felip de Malla, i que cada any es treia per la festa patronal (30 de juliol). Es coneixen també dos caps de talla dels sants fets l’any 1610 que es col·locaven sobre l’altar els dies de festa.

El retaule actual [del gremi dels Hortolans del portal de Sant Antoni] és obra de Joan Martorell i Montells (1833-1906), que va desenvolupar la seva obra dins la corrent goticista de moda en aquella època, sobretot per influència de Viollet-le-Duc. (…) va poder-se realitzar l’any 1885 gràcies a una donació privada que exigí, en contrapartida, la col·locació de la Mare de Déu de la Mercè en un lloc preferent, desplaçant així els antics titulars als laterals. A més, també s´hi va col·locar el copatró Sant Isidre, Sant Llorenç, Santa Maria de Cervelló, Santa Agnès, Sant Antoni de Pàdua i a Sant Miquel al coronament”.

De fet, en part de la presentació, en Internet, del llibre[9] “Societat, cultura i món medieval a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” (https://books.google.es/books?isbn=844753811), de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, hi ha que “La parròquia del Pi va ser la seu de nombroses confraries o obres pietoses. Destaquen la confraria dels hortolans de Sant Abdó i Senén (sant Nin i sant Non), que ja apareix vinculada al temple el 1328. De 1405 data les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de ‘Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senen’” (p. 121).

Sobre Barcelona, però a partir d’informació del “Costumari català”, de Joan Amades, facilitada per Josep Ma. Alentà (encarregat de la secció religiosa de l’Editorial Claret), hi ha que “A Barcelona, els tenien per tals els hortolans de les hortes de Sant Antoni i de Sant Pau. Estaven aplegats en una  confraria gremial, encara subsistent, amb casa pròpia al carrer de Sant Pau, a la casa assenyalada amb el número 87[10]. La façana estava ornada amb diferents arreus de conrear la terra, amagats avui sota els aparadors d’un establiment modern.

Els nostres avis distingien els hortolans dels pagesos segons que reguessin amb aigua de sínia o no. Com que la riquesa d’aigües somes[11] del Pla de Barcelona permetia de pujar l’aigua amb sínia i àdhuc amb cigonyes i manxes, d’ací que tots els voltants de la ciutat estiguessin sembrats de gracioses sínies.

(…) Els hortolans celebraven llur festa a l’església del Pi, de la qual eren feligresos. Feien un solemne ofici. Guarnien l’altar amb arreus[12] i amb verdures i fruites, escollides entre les més grosses i més boniques de la collita.

Els hortolans havien celebrat diferents festes pels voltants de l’església del Pi. Enramaven i empal·liaven[13] la plaça, segons costum estés segles enrere. Al matí, un cop acabada la funció religiosa, feien un cós[14] pels carrers dels voltants de la parròquia. Donaven, com a joia[15], una grossa oca al qui arribava primer, i una altra de més petita, al segon. Feien ball de plaça al so de sac de gemecs, flabiol i tamborí. Treien dansa els pabordes i sortia a ballar el bo i millor de la pagesia de les hortes. Tothom anava molt endiumenjat, i les hortolanes lluïen sengles[16] rams de flors. A la tarda, feien una processó molt lluïda, en la qual portaven les imatges dels sants patrons sota tàlem[17]. Fou costum d’embellir-les amb verdures i hortalisses de les més fresques i escollides que havien crescut per totes les hortes. Els confrares tenien molt d’interès a obtenir exemplars ben grossos i excepcionals, per tal de fer lluir els sants patrons que els protegien els fruits de la terra. En tornar al temple, celebraven un rosari i cantaven els goigs.

Fou costum estès, entre els hortolans, de convidar llurs amics a un berenar, fet a les hortes mateix. Solia consistir en una gran amanida, amb molt d’ensiam, pebrots i tomàquets. Des de temps abans, guardaven els exemplars més grossos i frescos, per poder-los oferir el dia d’avui als amics i coneguts que convidaven. Aquest costum va donar origen al refrany:

                                   Sant Nin i Sant Non,

                                   pebrots i tomàquets,

                                   la festa dels hortolans”.

A continuació, Joan Amades, parla sobre un detall que hem tractat en un altre punt de l’estudi (sobre la substitució de Demèter i Persèfone pels Sants de la Pedra, amb motiu de la cristianització de les festes), i entrant en el tema del faldellí (p.53), el qual podríem considerar femení i, així, que, en la Ciutat Comtal, quan Joan Amades preparà el  “Costumari català”, encara pervisquessen detalls de matriarcalisme en els confrares de Sant Nin i Sant Non.

En relació amb Barcelona, però en el llibre “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes”[18], d’Aureli Capmany i Farrés i publicada en el 2019 per Edicions Sidillà, llegim que, malgrat la introducció de Sant Isidre, en bona part de Catalunya (sobretot, arran de la seua canonització, en 1622), “com qui canvia de camisa, retirant dels altars les imatges dels sants protectors tradicionals, (…) encara resta viu el record en algunes poblacions. (…) I, pel que fa a Barcelona, si bé han desaparegut les hortes veïnes a la ciutat, els descendents d’aquells hortolans que fins i tot van arribar a ocupar l’alta magistratura municipal, amb el càrrec de conseller, mantenen el record dels seus passats fins a on ho permeten els temps actuals i fan memòria i honoren els sants patrons Abdó i Senén” (pp. 63-64).

 

 

Notes: [1] Acte o efecte de fer bé.

[2] Una pairalia és el lloc pairal, això és, el relacionat amb els pares i amb els avantpassats.

[3] En un missatge del 1r d’octubre del 2018, Miquel Rustullet m’aclaria que “hi ha alguns veïns del terme que porten coques a dins l’església. És en aquest moment quan els músics que són a l’exterior i ho observen fan uns breus i petits tocs musicals de caire informal, són les ‘lilaines’. La paraula lilaina a Banyoles (potser en d’altres llocs també) la utilitzem quan ens referim a coses amb molt poca importància. El toc o nota musical que fan els músics deu tenir aquesta connotació. Quant a les coques, comenta que “seran les que a la sortida de la missa es subhastaran per recollir alguns diners per sufragar part de la festa”. Agraesc la generositat de Miquel Rustullet.

[4] Pregària tradicional catòlica destinada a lloar la vida de Jesús i la de la seua mare.

[5]  Informació facilitada per Sílvia Farrús Prat, a través d’un missatge, el 31 de maig del 2019, a partir d’una digitalització realitzada pel “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental” de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. El títol de l’obra digitalitzada és “Sardanistes, a l’aplec! Sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol”, unida a una segona obra, “Terrassenca (Glosa del ballet popular ‘L’Estapera’)”. Són sardanes per a cobla originals de Josep Baró Güell, amb música impresa i, possiblement, editades en la ciutat de Girona, en 1949.

En informació facilitada per la “Confederació Sardanista de Catalunya”, en uns missatges del 2 de juny del 2019, després d’enviar-los un escrit per si sabien de llocs on es ballassen sardanes amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, “Per veure si hi ha una relació directa, en algunes poblacions, entre la festa dels sants i l’actuació de sardanes,i d’altres balls i danses, com ocorre en alguns casos” o si hi havia sardanes relacionades amb els dos sants, em comentaren que, en el Morell (el Tarragonès), “Aquell dia s’hi fan sardanes”, però veiérem que no estaven directament vinculades a la festa, com ara, un poc després de la missa grossa.

Ara bé, sí que afegiren que, “en principi, a Catalunya molts pobles que tenen una ermita o bé parròquia, el dia del sant o bé, el festiu més proper, s’hi celebren actes tradicionals a part del culte, les sardanes no hi solen faltar sovint després de la missa; a continuació, un dinar de germanor, etc.”. Aquesta informació, realment privilegiada, venia confirmada per uns cartells de mostra que em passaren ”de com són els ‘Aplecs d’ermita’ a Catalunya, a grans trets, perquè es faci una idea”. I, de fet, es confirmava: en un aplec de Sant Sebastià, en gener del 2019 (en Caldes de Malavella), un poc després de la missa solemne; en l’Aplec dels garriguencs a Puiggraciós (abril del 2018), sardanes immediatament després de l’ofici de vot de poble amb l’Escolania i la cobla Maricel; en l’Aplec de Sant Hilari (gener del 2018), missa, cant dels goigs, en acabant, benedicció i repartiment de panets i, després d’aquests actes (que començarien a les 11h), audició de sardanes… a les 12h, amb la col·laboració, entre altres, de l’Ajuntament de Cardedeu; en el 172é Aplec de Sant Maurici (setembre del 2016), missa solemne al sant i, tot seguit, interpretació de sardanes, en el terme de Caldes de Malavella.

[6] Textualment.

[7] Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa.

[8] El 21 de febrer del 2020, aquesta web es deia “Bienve Moya-Domènech. Relats i altres imaginacions”.

[9] El 29 de novembre del 2019 es podia accedir a aquest llibre mitjançant un altre enllaç.

[10] Sobre aquesta casa, direm, a partir del llibre “Una mà de sants”, de Bienve Moya, i publicat en el 2011, que “Mostra d’aquest vell patronatge és una llinda amb l’emblema dels hortolans, que encara s’aguantava en la dècada dels vuitanta a la casa número 87 del carrer de Sant Pau, amb la data de 1778. Avui, casa i làpida han donat pas a la nova urbanització de la dita rambla del Raval” (p. 143). La llinda és la fusta o pedra travessera que descansa sobre els dos muntants, és a dir, sobre les dues peces posades verticalment, d’una porta.

[11] Soma, femení de som, vol dir “de poca fondària”.

[12] Els arreus són els ornaments, els guarniments, etc. de  vestir com també, per exemple, els efectes, els instruments i els accessoris necessaris per a una tasca.

[13] Empal·liar (i també “empaliar”) vol dir guarnir amb domassos (això és, amb teixits de seda o de cotó que representen dibuixos), amb tapissos i amb altres teles d’ornament.

[14] Cursa o correguda a peu o a cavall per a guanyar algun premi.

[15] Sinònim de premi. Una tia meua diu “Qui va davant, guanya la joia”.

[16] U per a cadascuna de dues o més persones.

[17] Llit nupcial, pal·li.

[18] Aquest llibre, editat en el 2019, toca els temes que van de juliol a desembre.

Cubelles i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, accedirem a “Sant Abdon i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, en paraules d’Esther Pérez Massana (la regidora de cultura que m’envià el document), “la separata del programa de la Festa Major de 2003”, elaborada per Xavier Martinez junt amb Joan Vidal,  del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell'” i a què tinguí accés a finals del 2017, després d’enviar un correu electrònic a l’Ajuntament de Cubelles, ajuntament a què agraesc la seua col·laboració en l’estudi sobre els Sants de la Pedra. 

Afegirem que Cubelles és una població catalana de la comarca del Garraf i que aquest número està molt intereressant, motiu pel qual el recomane.

Finalment, comentar que, en Cubelles, els sants Abdó i Senén són copatrons del municipi.

 

 

abdon2003

“El 9 d’Octubre”: el dia que nasqué un Poble matriarcalista que encara viu i emprenedor

 

Des de fa molts anys, molts valencians celebrem el 9 d’Octubre com el dia en què simbolitzem el naixement com a Poble. 

Això sí, d’un Poble d’arrels matriarcalistes, d’un Poble en què la dona no abusa de l’home (sinó a qui, fins i tot, dona moltes facilitats) i en què l’home no la considera com un drap que és de la seua possessió (a diferència d’una cultura castellana en què, en la llengua castellana, hi ha una frase molt famosa en què l’home indica que ha mort la dona perquè era seua), ni es planteja matar-la, perquè ho descarta i, a més, li ho manifesta.

La gran majoria dels primers repobladors cristians d’aquell regne naixent, durant les primeres generacions, foren catalans i, una minoria, aragonesos. Direm, per a reforçar més el tema, que la cultura aragonesa, com la castellana, sí que és patriarcal, com han demostrat persones que han fet estudis relacionats amb el folklore vinculat a la llengua aragonesa.

Som un Poble on la música popular eròtica en valencià rep l’aprovació d’una quantitat molt alta de persones (ho podem comprovar en Facebook): més d’un 80% no les desaprova i, fins i tot, els dona espenta per a escriure’n més (per exemple, dones que plasmen la lletra de cançons eròtiques que han aprés de la seua àvia). Un Poble en què, una mitat de les persones que aproven aquestes cançons eròtiques en valencià…  (o que, àdhuc, n’afigen unes altres de la mateixa línia) són dones.

Som un Poble que apostem més per fer pactes que per imposar perquè sí: preferim dos sants protectors del camp (els Sants de la Pedra) a un sant que, mentres que ell prega baix d’un arbre, hi ha un àngel que li llaura els camps (Sant Isidre).

Però també parlem d’un Poble de ment oberta, acollidor, hospitalari, amb molta iniciativa (en el tema emprenedor i tot), un Poble on la dona sol fer de matriarca i està molt ben considerada pel marit i pels fills (siguen xics, siguen xiques), perquè, no sols és la principal transmissora del saber, del folklore, sinó que, igualment, és qui porta la iniciativa (però sense esperit dictatorial, sinó, com ara, comentant-ho, amb bones paraules, al marit).

Finalment, som un Poble en què, la gran majoria, no retoquem, ni censuren, les cançons eròtiques, ni, per descomptat, les rondalles de tipus eròtic.

Les cançons populars eròtiques en valencià com també les rondalles (i, com ara, les contarelles) eròtiques en la nostra llengua, són, sobretot, una part del folklore i també reflecteixen la manera de ser, de pensar, d’entendre el món i d’actuar, dels parlants d’una llengua, en aquest cas, la catalana. 

I, per això, no sols jo, sinó moltes persones, estem a favor de tot lo que té a veure amb les nostres arrels matriarcalistes i, per descomptat, amb la ment oberta. 

 

 

De Sollana a Vilavella i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem el tema de la religiositat popular en diferents poblacions valenciaes, com ara, Sollana, Sueca, Teulada, Vallada i Vilavella, i el seu vincle amb els Sants de la Pedra. 

Sobre Sollana (la Ribera Baixa), per mitjà d’un correu electrònic de Joan Ferrús Vanaclocha, del Col·lectiu Ullal, enviat el 7 de setembre del 2017, hi ha que “A Sollana, la devoció i festivitats a estos sants ens ve de lluny, de fet, a la nostra parròquia de santa Maria Magdalena, tenien dedicada una capella” abans de la seua destrucció durant la guerra. Després afig que “Ara, una nova imatge dels sants la podem trobar a l’església exconventual de la Immaculada Concepció al Raval de la Vila“. Igualment, Joan Ferrús, addueix que els nostres veïns de Sueca tenen en una muntanyeta un ermitori dedicat als sants de la Pedra, per ells anomenats benissants per allò de ser beneïts sants, i allà realitzen tots els anys, la vespra de la festa, una romeria a la Muntanyeta dels Sants, uns dies després d’haver fet nosaltres la nostra Romeria a l’Alcaissia[1]”.

També introdueix un escrit amb part d’una notícia del diari valencià “Las Provincias”,  publicada el 9 d’agost de 1899, però acompanyada de comentaris seus: “FIESTAS EN SOLLANA. Hoy empiezan en Sollana las fiestas que en honor del Santísimo Cristo de la Piedad celebran todos los años el ayuntamiento y vecindario ……. (a continuació explica els actes festius que es feien el 9,10 i 11 d’agost)….. El día 12 habrá misa, sermón y procesión a los Santos de la Piedra por unos devotos. A estos festejos seguiran cuatro o seis días de corridas de vaquillas y ‘cantà de segos’ por las noches”[2].

Joan Ferrús també comenta que “Com podem observar, fa ja més d’un segle les festes majors eren bastants diferents a les actuals, o potser no tant, es mantenen d’una banda els actes festius dedicats al patró i d’altra, podem constatar que l’afició a les vaques ens ve de lluny. Després, l’única festa que se celebrava, era la dedicada als Sants de la pedra amb missa, sermó i processó, el que evidencia la devoció als sants entre els sollaners de finals del S. XIX[3]

Immediatament, afig les línies següents: “Aquella devoció pels sants continuà entrat ja el nou segle ja que en el programa de festes de 1903 diu textualment:

‘Dia 12. Fiesta dedicada a los santos de la piedra Abdon y Senén por sus devotos, con Misa solemne, sermón, que dirá el señor Cura parroco de la parroquia y Procesión General’

Segons el cronista Moleres, en el nínxol on ara està ubicat s. Sebastià, sobre la porta d’accés al temple pel carrer de Sueca, abans hi havia una imatge dels sants de la pedra, la qual, molt probablement va ser destruïda en època de guerra civil.

Va ser precisament després d’aquesta guerra fraticida, en plena etapa franquista, quan aquesta devoció centenària de fortes arrels valencianes va sofrir un fort revés des d’altes instàncies en intentar substituir la devoció als sants per la d’un nou patronatge aliè als llauradors valencians, el de sant Isidre Llaurador, que per cert celebra la seua festa, segons el calendari, el 15 de maig.

Al nostre programa de festes, apareix per primera vegada la festivitat a sant Isidre l’any 1952[4]”. En eixe informatiu, es llig “Dia 12, fiesta que la Hermandad sindical de labradores y ganaderos dedica a san Isidro labrador, patrono de los agricultores españoles”[5].

Més avall, comenta Joan Ferrús que, el president de la “Hermandad”, s’adreçava als llauradors del poble amb les paraules següents, molt interessants per a entendre la festa dels Sants de la Pedra i la política cultural en aquella època:

“AGRICULTORES: Debido a las intensas tareas agrícolas que tienen lugar en el mes de Mayo, en que la Iglesia conmemora la festividad de San Isidro Labrador, Patrono de los agricultores españoles, esta Hermandad Sindical, ha tenido a bien trasladar su celebración al dia 12 de Agosto, incorporándola a los típicos festejos patronales que anualmente se celebran en la localidad, para lograr el doble objetivo de procurar una fecha adecuada por la escasez de quehaceres en el campo y conseguir por su agrupación un mayor realce para ambas festividades.

Deber es, por obligado reconocimiento al Santo, que tantas muestras de favor nos ha dispensado, honrarle con nuestra entusiasta participación en los actos que como homenaje se celebren,  rindiéndole en lo religioso (Santa Misa y Procesión), la más fervorosa devoción.

Que San Isidro proteja y multiplique las cosechas y otorgue su bendición a todos. Felices fiestas os desea el Cabildo[6] Sindical.

Firmado: El Jefe de la Hermandad: J. Moleres”.

En altres paraules, que, quasi segur, les festes de Sant Isidre Llaurador a penes tenien el suport de la població, a diferencia de les dels Sants de la Pedra, i que, a més, sota l’excusa del fet que, en estiu, els habitants estaven més alliberats “por la escasez de quehaceres en el campo”, la celebració de la festa del sant castellà es trasllada a agost, quan esdevenen les festes patronals. De fet, la justificació que addueix, tot seguit, és una prova molt evident per a explicar aquest intent de substitució cultural… en plena dictadura franquista, règim polític i militar que tractava d’anul·lar les cultures diferents a la castellana i que estaven presents en Espanya.

Rematarem la informació sobre Sollana, amb les paraules que escriu Joan Ferrús, al capdavall: “Hui, curiosament, res queda d’aquesta celebració en la programació festiva actual, ni a sant Isidre, ni als sants Abdó i Senent. Les festes i la concepció de les festes és canviant i discorre paral·lel a la societat i als moments pels quals travessa”. Cal donar pas més a lo vinculat a la nostra terra, tot i estar oberts i, per descomptat, deixar fora un Sant Isidre que no ha sigut introduït per voluntat de la població, sinó des de persones alienes a la nostra cultura (o que hi han girat l’esquena) i, més encara, dignificar les cultures diferents a la castellana. Només així, no solament promourem lo nostre, sinó que, de bon cor, estarem oberts als altres.

Quant a Sueca, una de les entrades que hi ha en la web de l’arxidiòcesi de València, “ [2802] Sueca celebra mañana el centenario del patronazgo de los santos Abdón y Senén” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), del 2002, diu que “Una vez en la ermita de los santos de la piedra, los participantes elevarán oraciones para pedirles su protección y bendecir los campos. ‘Pondremos en las manos de San Abdón y San Senén unas espigas de arroz para rogarles que cuiden de nuestras cosechas y nos libren del granizo’, ha señalado el párroco”.

En la web de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, hi ha l’entrada “Agost 2016: 1895 – Festa als Sants Abdó i Senén”[7] (http://arxiu.sueca.es/page/agost-2016-1895-festa-als-sants-abdo-i-senen), sobre com es celebrà la festa en 1895, de què podem extraure una part molt interessant: “Si n’hi ha una festa que marque a Sueca l’acabament del mes de juliol eixa és, sens dubte, la festa en honor als Benissants de la Pedra, Abdó i Senén, o Abdon i Senent. Ja que ambdós noms estan molt estesos a la nostra localitat en les dues variants.

Se’ls denomina Benissants de la Pedra perquè la festivitat se celebra per demanar-los que la collita d’arròs siga bona i que les tronades i pedregades que solen ocorrer a finals d’agost o principis de setembre, temps de la sega, no es produïsquen.

L’expedient que vos portem (…) és el més antic que conservem a l’arxiu sobre l’organització d’aquesta festa. És de 1895 i pel que podem llegir, en aquell moment, era ja una festa totalment consolidada.

Encara que també es conserven altres expedients sobre la festa dels Benissants de finals del segle XIX, com els de 1896, 1897 i 1899, (…) és l’únic que inclou un cartell original amb els actes programats”.

Entre els actes que apareixen en aquesta font sobre Sueca, n’hem triat els del 30 de juliol, ja que ens aporten més informació referent a com esdevenia la festa. Diuen així:

“El 30 de juliol, en fer-se de dia, volteig de campanes, diana per la banda de música i cercavila amb el dolçainer. A les 8 del matí començarà la processó cívica que portarà al santuari dels patrons a l’Ajuntament, el Clero i els Majorals, que aniran precedits per les acostumades grupes, dolçainer i músic fins a la porta de la Mar (aquesta porta estava al final del carrer Sequial). A les 9 missa cantada i sermó a l’ermita (una anotació a llapis al cartell diu que el sermó el farà Don José [Ferrer?]), després tornaran tots junts, tal i com s’ha explicat abans, fins a la Casa Capitular, on Ajuntament i Clero s’acomiadaran i grupes, dolçainer i música recorreran els carrers de costum (una anotació a llapis al cartell diu que aquesta cavalcada la presidirà la Comissió de Festes). A migdia, volteig de campanes i a les 6 de la vesprada processó general (una anotació a llapis al cartell diu que la processó la presidirà la corporació municipal) amb volteig de campanes, dolçainer i música. Amb això conclouen els actes.

El cartell porta data de 27 de juliol de 1895”.

En Teulada, (la Marina Alta), com podem llegir en l’entrada “El Raval de Teulada, un fet urbà i un topònim per recuperar” (http://jaumebuigues.blogspot.com/2017), treta del blog “Recerques de Jaume Buigues”, de Jaume Buigues i Vila, “el Raval de Teulada celebrava, rememora i commemorarà, any rere any, la seua festa pròpia i diferenciada, caracteritzada pel ball de les danses, els jardins amb pot, les revetlles i els bous (…), totes elles dedicades als seua [sic, en lloc de seus] patrons els Sants de la Pedra, protectors de les collites”. I més avant diu que, amb la festa als Sants de la Pedra, “s’iniciava la temporada de la molta de la farina. Es festeja a uns ‘sants patrons’ que protegien les collites, especialment del blat però també del raïm que estava per vindre, uns conreus que donaven treball per altri a la gent del carrer, vida i bullici, en especial el del trànsit de la gent que anava a moldre, fins [que] el canvi de les circumstàncies va acabar amb la molineria de vent”.

Respecte a Torrent (l’Horta de València), en l’entrada “Un poc d’història”[8] (http://fmct.es/la-fmct/historia), en la web de la “Federació de Moros i Cristians de Torrent”,  hi ha[9] que L’origen de les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent, els Sants de la Pedra, és remunten a mitjan segle XIX quan te lloc en Torrent el pas del patronatge oficial de Sant Lluís Bertran, fins llavors patró de Torrent, al dels Sants Abdó i Senent. És a partir d’esta època quan comença un augment en la devoció als Sants de la Pedra que contrasta amb l’escassetat de notícies dels segles anteriors en que aquestos Sants tan sols eren objecte de devoció privada per part d’alguna família o grup de veïns. En aquestos anys era costum tindre al Santíssim Sagrament exposat durant la missa major i el sermó, segons ens indica una sol·licitud presentada pel síndic de l’Ajuntament a l’Arquebisbe de València.

Els precedents històrics respecte de les festes oficials, estan inscrits en el Llibre Racional, document històric de l’any 1657 en el que es relacionen totes les manifestacions religioses i festes corresponents al calendari universal però que tenien una forta tradició local. Així, segons aquest document, les festes locals es dividien entre les que tenien caràcter oficial i les privades. Les primeres eren administrades pels òrgans de govern ‘els jurats’[10] i les privades, eren organitzades per confraries, clavaris, veïns i inclús famílies. Entre les festes administrades pels Jurats estaven la de sant Antoni Abad, sant Josep i sant Gregori. Les festes en honor a l’Assunció, la Mare de Déu del Rosari, Sant Cristòfol, Sant Àngel, Sant Marc, Sant Vicent Ferrer, Sant Jaume, Sant Blai, Sant Lluís Bertran, La Inmaculada i els Sants Abdó i Senent corresponien a les ‘privades’ i per tant organitzades per les confraries i veïns. Fins a aquest moment, els Sants Abdó i Senent no són encara patrons, però en 1853 junt amb l’esplendor d’altres festes, ja es menciona els Sants de la Pedra com ‘patronos de esta villa’ i a partir d’ací, el cost de les mateixes i la seua organització anirà a càrrec de l’Ajuntament.”

També se’ns comenta, en aquest llibre, que “Les festes patronals se celebraven en Torrent sense a penes participació ciutadana. Torrent és massa gran per a tindre festes, es deia. No hi havia un sentiment generalitzat en la població cap esta celebració i els actes oficials passaven sense pena ni glòria. Els clavaris del Corpus de l’any 1987 van proposar, en un ambient d’amistat i ganes de continuar, a les autoritats religioses, la possibilitat de crear una nova comissió de festers dels Sants Patrons, la primera de la història de Torrent, amb la intenció de potenciar i continuar amb un altre aire, les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent”.

Però, i ací donem amb la clau que explica el motiu de fons de la introducció de les filades de moros i cristians durant la festa dels Sants de la Pedra (causa que, des d’una cultura matriarcal, com la que moltes persones impulsem, no hauria fet que s’introduís en Torrent, per la senzillesa que comporta el matriarcalisme, contra la fastuositat de les cultures patriarcals), com molt bé se’ns cita al principi d’aquesta entrada (i, a més, en lletres de major grandària) i que, textualment, diu així: “En la ciutat de Torrent, a 16 de Novembre de 1987, reunits els citats al peu i constituïts com a Junta i sent els primers festers dels Sants Patrons Abdó i Senent decidixen per a major fast[11] de la festa, crear una comparsa de Moros i al mateix temps, pensant en un futur prometidor per a aquestes festes, decidixen crear una Associació de Festes de Moros i Cristians, perquè en ella tinguen cabuda totes les comparses de Moros i Cristians, que en un futur puguen crear-se per a millor celebrar i organitzar aquestes festes[12]”.

Això, i sempre partint d’aquesta entrada, comportà que “La gent va participar de ple i noves comparses anaren sorgint any rere any. Per fi, la ciutat de Torrent tenia les Festes Majors que es mereixia, i per fi també, veïns i visitants es van sentir atrets per la festa fins al punt de vindre a passar uns dies amb nosaltres i guardar-se dies de vacacions per a participar en elles. Es va aconseguir que els ciutadans es quedaren en el poble durant les seues festes com mai havia ocorregut”.

A més, com un punt a favor del fet que la cultura valenciana i, així, la de Torrent, és matriarcalista, en una part de l’escrit, llegim que “En 1936, el drama de la Guerra Civil Espanyola també va afectar intensament una ciutadania profundament religiosa. La religiositat o ‘beatería’, per la que els torrentins sempre han sigut coneguts, forma part de la seua pròpia forma de ser sense que res haja de veure les seues tendències polítiques. La devoció popular està tan integrada en la seua cultura i en la seua personalitat, que constitueix un tret propi de la nostra identitat com a poble”.

Quant a Vallanca (població de la comarca del Racó d’Ademús), per mitjà del llibre electrònic[13] “Del Paisaje, Alma del Rincón de Ademuz (II): En el VIIIº Centenario de la Conquista Cristiana (1210-2010)” (https://books.google.es/books?id=kFbjBwAAQBAJ&pg=PA371&lpg=PA371&dq=vallanca+santos+abd%C3%B3n+y+sen%C3%A9n&source=bl&ots=R7-SfsvBHs&sig=), d’Alfredo Sánchez Garzón, sabem que, a més de l’ermita que hi ha dedicada a Sant Roc, hi ha que, “De facto, siempre se le ha invocado por su solidaridad y vida ejemplar”. No obstant això, en Vallanca, Sant Roc està vinculat als Sants de la Pedra, ja que Alfredo Sánchez comenta que la imatge del sant “está todo el año en la capilla de la ermita de su nombre. Desde la parroquial (sic), la procesión sale el 16 de agosto por la mañana, siguiendo por las calles del pueblo hasta la ermita, portando los feligreses las imágenes de los ‘santicos de la Piedra’. Al arribar al ermitorio dejan a san Abdón y san Senén y cogen la de san Roque, bajándolo en andas y con gran devoción hasta la parroquial, donde se celebra la Santa Misa. Ya por la tarde se devuelve el santo a su capilla, siendo amenizada la procesión por la charanga. La vuelta se hace con los  ‘santos de la Piedra’, que han pasado el día en la ermita y ahora son devueltos a la parroquial, hasta el año próximo” (p. 371).

En la Vilavella (població de la comarca de la Plana Baixa), com podem llegir en l’entrada “La Vilavella”[14] (https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Vilavella), de Viquipèdia, quan parla sobre la Festa dels Sants de la Pedra, Sant Roc i Sant Joaquim”, Gaudeixen de fama en la comarca les festes de carrers i barris de la població, en honor a aquests sants, que se celebren des de finals de juliol a principis de setembre i mantenen una seriosa competència entre si per les exhibicions de “bous de carrer” d’importants ramaderies”.

 

 

Notes: [1] L’Alcaissia, com hem pogut veure en diferents fonts, és una antiga alqueria de Sollana.

[2] Com indicava en una nota, Joan Ferrús extrau aquesta informació de l’obra “Hace 100 años. Crónicas de antaño”, de Juan Moleres Ibor, i diu que aparegué en el programa de les festes patronals de Sollana, del 2000.

[3] Aquesta informació, sobre finals del segle XIX, és clau, ja que n’hem trobat poques fonts que tracten sobre aquesta època o, si no, relacionades amb el segle XIX.

[4] És interessant aquesta dada, ja que indica quin any s’introduí la festa de Sant Isidre, ja vinculat a “las Hermandades” de temps del general Franco, en la població, en aquest cas, Sollana (la Ribera Baixa).

[5] En eixe moment, encara no hi havia cap butlla papal (que aplegarà en 1960), en què es declare Sant Isidre com a patró de tots els llauradors espanyols. Ara bé, aquestes línies sí que ens donen una pista (i molt interessant) de l’intent de substitució cultural castellanitzadora, amb la intenció de deixar fora els Sants de la Pedra i, de pas, reemplaçar-los pel sant castellà, d’esperit patriarcal, a diferència dels sants Abdó i Senent, d’origen matriarcal.

[6] En valencià, junta.

[7] El 19 de febrer del 2020, aquesta informació apareixia en l’enllaç de la publicació “L’Ullal” (no. 1, del 2016), sota el títol “1895 – Festa als Sants Abdó i Senén” (http://www.sueca.es/sites/sueca.portalesmunicipales.es/files/Lullal_Sueca_n1.pdf).

[8] Aquesta entrada acull el text del pròleg del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, de José Manuel Almerich Iborra, publicat en el 2014.

[9] Hem fet la transcripció literal de part de l’article.

[10] Amb el terme jurat, abans del Decret de Nova Planta de 1707, que acabà amb el règim foral valencià, es designava cada membre de la Universitat o del Consell municipal, lo que, d’aleshores ençà, diem Ajuntament (procedent del castellà “Ayuntamiento”),  això és, la figura cada u dels regidors.

[11] Ostentació de magnificència; luxe extraordinari.

[12] Fixem-nos que, en el fons, es prengué el tema dels Sants de la Pedra com a excusa per a introduir-hi, la de moros i cristians, en lloc de promoure un reviscolament cultural a partir de les tradicions matriarcals que hi havia en el poble i, de pas, de la cultura valenciana. Una actitud que hem de rebutjar, des de la nostra simpatia per la cultura matriarcalista que roman empeltada a la nostra llengua.

[13] El 20 de febrer del 2020, l’enllaç per a accedir a aquest llibre era diferent.

[14] El 13 de març del 2020, aquesta entrada apareixia amb xicotets canvis respecte a lo que hem escrit ací.