Arxiu d'etiquetes: dones eixerides

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes

 

 

Tocant el tema de l’aprovació de la dona, direm que també figura en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), quan l’autora, d’origen mallorquí, nascuda en Argentina en 1949 i, a hores d’ara, catalanoparlant, escriu sobre la sexualitat plasmada per la repadrina Catalina[2], qui havia nascut a Ses Salines (Mallorca) en el segle XIX i que, per exemple, “sabia llegir i escriure, en es segle XIX”. Afegirem que el text que plasmarem tot seguit, com escriguí a Cati Covas el 13 de juny del 2022, en un missatge, “Ompli un buit molt important, perquè és una informació que, almenys, ací, en Espanya, és tema tabú, perquè només és políticament correcte tractar sobre el matriarcalisme basc” i que “la besàvia reflecteix molt el matriarcalisme i és moderada”. Quant al darrer comentari, Cati Covas ens respongué “Eren dones molt llestes”.

En relació amb el casament i amb el punt de vista de la repadrina Catalina, Cati Covas escriu “Els seus ulls clars es banyaren en llegir notícies de la seva Bet. (…) Ella l’ajudava amb els fills petits, havia estat la seva mà dreta durant molt de temps. I ara era tan enfora… i li demanava la seva benedicció per emprendre una vida nova i formar una família. El cor d’aquesta mare oscil·lava entre la tendresa i les conviccions religioses marcades a foc. Entre la generositat de deixar-la lliure i l’egoisme de desitjar la seva ajuda. Molt li havia costat deixar-la anar-se’n, a la seva filla, però comprenia que a l’illa era difícil que pogués realitzar els seus somnis. Què podia respondre a la seva petita? Podia, des de tan lluny, influir en les seves decisions?” (p. 14). Per tant, ens trobem davant d’una dona que toca els peus a terra i que actua amb empatia i tot, cap a la jove.

Immediatament, Cati Covas afig que la repadrina Catalina obri la porta al besavi Pere, qui tornava del treball i qui, a més, li demana:

“-Què passa, dona? Per què és aquesta cara de preocupació? -indagà, amb interès.

-Acab de rebre carta de na Bet en què em conta que vol casar-se amb un jove de Marratxí, Marçal, de nom. Però diu que ell no va d’esglésies, encara que pareix bon al·lot i treballador. Tu què trobes?”. I, així, la dona va a l’home, al marit Pere.

Tot seguit, plasma l’autora:

“Mil imatges aparegueren a en Pere (…) i respongué:

-Mira, dona: es jove és un bon al·lot i, mentre els vaig veure junts, em va semblar que l’estimava sincerament. Ja hi haurà temps per a altars. No ho creus?[3]

La besàvia s’assegué a la taula, tragué paper, tinta i ploma d’un calaix i (…) començà dient:

‘Estimada Bet:

He rebut la carta en què em contes les teves intencions de realitzar un matrimoni civil amb aquest jove sabater de Marratxí. No puc negar-te que, en un primer moment, m’he preocupat pensant que viuries en pecat, filleta. Però tu ja ets gran i, si has estat capaç d’emprendre la vida lluny de nosaltres, em deman qui som jo per disposar sobre els teus sentiments.

Sigues feliç, Bet. Uneix-te a en Marçal amb la meva benedicció i la de ton pare i germans. Ho mereixes per valenta i lluitadora. Procura, això sí, en tot quant puguis, no perdre les teves devocions i la teva fe, si és que el teu marit no t’ho impedeix, com crec comprendre a través de les teves paraules.

Tal vegada, amb els anys, en Marçal canviï d’idea i la vostra unió pugui ser beneïda també per Déu Nostre Senyor. Mentrestant, comptau amb la nostra i tu amb l’estimació de qui s’orgulleix de ser ta mare.

Catalina Oliver” (pp. 14-15). Com hem pogut veure, està molt reflectit el matriarcalisme, àdhuc, en el tema de la sexualitat.

Igualment, quant a la sexualitat matriarcal, adduirem que el 25 de juny del 2022, en què posàrem un post sobre àvies o bé mares nascudes abans de 1920 i que eren atrevides, en el grup “Frases cèlebres i dites en català, Pilar Salvador Bravo ho vinculà amb la sexualitat i ho feu amb un comentari molt interessant: “La meva mare mai va parlar amb mi de sexe. En canvi, l’àvia (1897) m’ho explicava tot. Deia que mai s’havia despullat davant el seu marit, que clar que tenien relacions, però sempre amb la camisa de dormir posada i que l’home era el que havia de tenir coneixement (marxa enrere[4]). Molt curiós”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La versió que hem emprat és un esborrany de la traducció al català de Sebastià Covas Adrover, cosí de Cati Covas, que ens envià l’autora, per correu electrònic, el 3 de novembre del 2021. Agraesc el detall de Cati Covas, ja que ens permetia tractar el tema del matriarcalisme des de la perspectiva de persones que, tot i que viuen en l’estranger des de fa unes generacions (i que hi han nascut, com és el cas de Cati Covas), utilitzen la llengua catalana, la qual ha passat de generació en generació, en aquest cas, a partir de catalanoparlants d’origen mallorquí. Hem fet xicotets retocs de l’obra.

Quant al cognom Covas, el 20 de juny del 2022, ens escrigué “’Covas’ és es de sa meva família a Espanya. Però, a Argentina, ho han posat amb ‘b’”.

[2] En un missatge del 14 de juny del 2022, ens comentà “Sa meva repadrina era sa mare de Na Bet”.

[3] En un passatge posterior de l’obra, veiem que Marçal abraça el cristianisme.

[4] Relació sexual entre un home i una dona en què es retira el penis abans que hi haja ejaculació i que, per tant, la dona hi pugui restar embarassada.

Matriarcalisme, comunalisme, bonesa i persones eixerides

 

Una altra rondalla plasmada per Cels Gomis i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La Pedra Llarga i la creu”. En ella, “una jove havia de casar-se aquella nit amb un minyó que l’esperava a l’altra banda del Ter” (p. 66). Nogensmenys, com que el riu anava molt ple, la xicona fa un pacte amb el dimoni, i el diable “es posà a fer, tot seguit, un pont de pedra” (p. 66).

Però, com que, mentres el dimoni portava la darrera pedra, toquen les dotze de la nit, la deixà caure i, a banda, des d’aleshores, aquell any i els successius es perderen les anyades, i “el poble ho atribuí a la pedra. Reunits els pagesos dels entorns, determinaren adreçar-la[1] i plantar-hi una creu a sobre. Així ho feren i conten que, de llavors ençà, han tingut sempre unes bones anyades” (p. 66). I, per tant, es plasma el comunalisme (es fa un aplec, en lloc de quallar l’individualisme, el qual podem vincular amb lo patriarcal) i determinen ells (no una autoritat externa al poble, ni a la comarca, de què no es comenta res en la rondalla) posar una creu… damunt de la pedra relacionada amb el dimoni i, així, és un triomf de la bonesa, ja que el diable, en aquest relat, està associat a la maldat.

La rondalla que Emili Samper exposa a continuació, “La pedra del Diable de Santa Pau”, recopilada per Cels Gomis i Mestre, “relativa a la pedra del Diable que hi ha prop de Santa Pau, al camí vell de Girona a Olot, és similar” (p. 66): una pastora jove i bella, dels voltants de Girona, arriba a un acord amb el dimoni, i ell és qui l’accepta: “Admesa la proposta pel diable” (p. 66). Per tant, ell fa lo que li suggereix la jove.

Com veiem, en aquestes rondalles, perd el dimoni com també ho fa en el relat següent, “El darrer fruit del garrofer” (p. 71), semblant a un conte recopilat per Enric Valor: un pagès lliuraria la seua ànima al diable “quan el garrofer no tingués fruit. Mes, com el garrofer sempre en té, de fruit” (p. 71), guanya l’home.

Una altra rondalla en què l’enginy fa costat a qui fa la proposta, en aquest cas, a una dona, i que reflecteix el matriarcalisme, és “El pont de Martorell i el gat”, plasmada per Cels Gomis. “Cada vespre, fa molt de temps, una vella anava a buscar aigua a la font de l’Endó i, com que és a l’altra banda del riu, s’havia de mullar passant l’aigua” (p. 72). L’anciana i el dimoni acorden que ell li faria un pont, amb la condició que el diable s’emportaria el primer que el passàs. “L’endemà, el pont estava llest, però la vella (…) va deixar anar un gat i l’hi feu passar” (p. 72) i, per consegüent, la dona resta salvada.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] La pedra.

“Et vull més que a un bon cagar” i una rondalla eròtica valenciana

 

El 23 de maig del 2022, en accedir a la web “Canpop”, de cultura popular valenciana, trobàrem una rondalla eròtica, “El cura prenyat” (http://rondalles.canpop.org/fitxa.php?id=3282), la qual adaptem. Diu així:

El capellà prenyat

Un capellà que vivia al Pinós, havia d’anar a un camp a dir missa. Se’n va amb ell l’escolà, per a ajudar-lo, i li diu:

-Mira, nen: ara després, has d’anar al Pinós i dir al metge que vinga a veure’m. No em trobe gens bé.

El xicon se’n va tot corrent al poble i diu al metge:

-Ha dit el capella que vaja vosté, que s’ha fet malalt i no sap lo que té.

-Doncs, ves-te’n i li dius que no puc anar-hi, que ací, en el poblet, tinc molts malalts i, en este moment, no puc. Mira: que pixe en una botelleta i que te la done, que jo faré per analitzar-ho a veure què és lo que té.

Va tornar el xicon i el mossén li diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Diu que no pot venir perquè té molts malalts allí, en el poble, que pixe vosté en una botella, jo li la porte, ell ho analitza i ja em dirà, ell, lo que té.

-Bo, doncs bé.

El capellà va pixar en una botelleta, la dona al xicon i va fer via camí avant.

Quan anava per un barranc, ahí hi havia unes figueres grandones de bacores i hi havia dos dones que estaven intentant collir-les.

-Xica, quines bacores més grosses! I nosaltres no podem pujar-hi. ¡Mira, mira: ve Peret!

-Ah, sí, sí!

-Ei, Peret! ¿Vols fer el favor d’ajudar-nos a collir estes bacores que nosaltres no podem?

-Sí, dona!

-Hala!, doncs puja!

-Sí, sí. Per descomptat, dona! Però mira: porte aquí una botelleta. Aneu a espai: no la tireu perquè, açò, és per a dur-ho al metge.

-Peret. Mira les bacores: allà dalt, allí, allà.

Dient a Peret on eren les bacores, van ensopegar amb la botelleta i es va vessar. I una diu a l’altra:

-Dona: pixa tu, pixa tu. Així no se n’adona.

Com que agafa la botelleta i pixa. Van collir les bacores, Peret baixa i diu:

-Bé. Doncs, me’n vaig. I la botelleta?

-Ahí, ahí on tu l’has deixat, en el tronc de la figuera.

Agafa la botelleta i diu:

-D’acord. Bé. Me’n vaig.

-Molt bé. Gràcies per ajudar-nos amb les bacores.

Porta la botelleta al metge, ho analitza i diu:

-Xe. És estrany açò: que este home estiga així. Està embarassat. Pren, xiquet: porta-li, al senyor rector, això i li dius lo que té.

-Què li dic?

-Que està prenyat.

El xicon va allí i el capellà diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabrà… M’ha dit que vosté està prenyat.

-Com que prenyat?!!

-Sí, sí. Vinga!, aparelle la somera i anem-nos-en, que ací no estem bé.

Se’n tornen al poble i el capellà diu:

-Jo me’n vaig al confessionari, a veure si alguna dona em dona una explicació.

Entra una dona i li diu:

-Vosté ha malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-I com s’ho va arreglar?

-Doncs, mire: allí tinc una veïna que va fer coques amb oli. A mi, m’agraden molt. I vinga menjar-ne!, vinga menjar-ne! Quin trastorn de panxa! Va estrényer aquella nit! Vaig començar a tirar-ho tot i ahí es va acabar.

-No sé, no sé. A veure. Demà li preguntaré a una altra dona.

L’endemà, quan s’alçà, es trobà amb una altra dona i li diu:

-Tu has malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-Com ho has fet?

-Doncs, mire: quan pujava un cosí que estava llavant, vaig pujar per les escales a estendre la roba dalt de la terrassa. Vaig entropessar, vaig anar rutlant: cosí i jo… escales avall. I l’ensurt, aquella nit, va ser…

-Bo. Això, ho té més clar.

Immediatament després, diu a la criada:

-Xica: puja al cosí allà dalt del replanell, que em clavaré dintre, i tu li amolles, que caiga de l’escala de dalt.

Puja al cosí, es clava l’element dins i li diu:

-Amolla-li, que caiga.

-Però, ¿no veu, senyor capellà, que va a escalabrar-se? Què vol matar-se?

-Que siga lo que vullga: tu, amolla-li.

L’amolla, es va escalabrar tot i es va gitar com va poder.

-Ja veurem, ja veurem, demà. Ai, ai, ai!, quin mal de panxa tinc!, ai!, que malalt estic.

I aquella nit, per casualitat, en el pixador que pixava ell, es va clavar un escarabat d’eixos que hi ha negres i diu el capellà:

-Ai, collons! Ja està lo que era! Ja està! Mira’l, com ha eixit: clavat al pare”.

 

 

Tot seguit, una foto de la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez i amb il·lustracions de Joana Tamarit. Fou publicat per Edicions Camacuc en 1994. En aquesta rondalla, la filla més jove del rei diu al monarca: 

“— Et vull més que a un bon cagar”. 

 

 

 

 

 

 

La jove, agosarada, salva l’home i és molt recompensada i ben tractada

 

Una altra rondalla mallorquina, també curta i en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, amb el fet que la dona salva l’home, és “Es tresor des puig de Na Fàtima”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En ella, comença dient que el nom de dona del puig té a veure amb el fet que “Aquesta Fàtima era filla d’un rei moro que romangué encantada dins un penyal d’aquest puig.

No molt lluny, hi havia un tresor” (p. 10) i, una vegada, una fadrina, ja acabant-se l’horabaixa (la vesprada), passa per on romania amagat el tresor.

“Sent una veu que li diu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com la bala, se n’anà sa pitxorina i, amb quatre bots, fou a ca seva” (p. 10).

Un poc després, aquesta joveneta “Es casa, té una filla just ella i, aquesta filla, com tenia una quinzena d’anys, volgué la bona sort que, una horabaixa, també passàs tota sola per aquell mateix indret des tresor amagat, i sent una veu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com un llonzí, se n’anà ella cap a ses cases” (p. 10).

Ho conta a sa mare i aquesta li diu que, de jove, li havia ocorregut lo mateix,… i no tornaren a parlar-ne més, ni a passar pel lloc esmentat.

Ara bé, la filla té un filleta (la neta) i, “Com aquella nina hagué doblegats es quinze, sa mare i sa padrina li digueren:

-Mira. Si mai et succeïa de passar tota sola per allà on diuen que hi ha un tresor amagat i sentisses cap veu que et digués ‘Escolta! Gira’t! Atura’t i escolta!’, vejam què serà, perquè (…) nosaltres (…) fugírem més que de pressa.

Aquella al·lotella era agosarada de tot, que no l’espantava un regiment de soldats” (p. 11).

I, així, com en més d’una rondalla, copsem que la tercera de les dones que apareix (en aquest cas, totes tres, en entrar en la joventut), és la que més espenta té i qui, a més, actua amb valentia. Per això, un dia que passava per on romania el tresor, sent una veu que li diu:

“-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

La dona s’atura, es gira i diu:

-Si ets bona cosa, veiés que vols![1] I, si no, vés-te’n a lo més fondo de l’infern!” (p. 11).

D’aquesta manera, veiem que, així com moltes dones nascudes abans de 1920, eren fortes, eixerides i amb molta espenta, també ho és aquesta jove: les rondalles no són alienes a la realitat, sinó que la plasmen, malgrat que, sovint, ho facen simbòlicament.

“A l’acte, li compareix allà una serpentota com una biga (…) i sa veu li diu:

-Ah, si tu sabesses jo qui som i sa pena que pas!

-Digau-ho, qui sou, i ho sabré -respon ella.

-Som un avantpassat[2] teu -respon sa veu-. Vaig deixar amagat aquest tresor i no puc entrar al cel fins que qualcú no l’haja tret.

-Digau, idò, què he de fer per treure’l -respon s’al·lotella.

-Passa tres parenostres per mi! -diu sa veu.

S’al·lotella s’agenolla i diu tres parenostres amb bona devoció.

Encara no hagué acabat es darrer gloria Patri, com aquella serpentota, que ja era tornada com una torre de molí de vent” (p. 12) canvia i, immediatament, “tot foren dobles de vint.

Tres carros hi hagueren d’anar per dur-les-se’n totes.

Ja ho crec que, a casa d’aquella al·lota, foren rics per tota la vida. I els seus encara ho són” (p. 12).

Per tant, com en més d’una rondalla, la jove és qui es llança a salvar l’home (i no al revés), ella escolta lo que sap la serpentota (que és “un avantpassat”, detall que molt prompte ens feu considerar-lo home perquè, a banda, s’ajusta molt més a la majoria de les rondalles en llengua catalana, en què és ella qui reviscola l’home, qui li dona vida).

Adduirem que la serpentota passa a ser un molí de vent i, així, comença a poder moure els braços, i que, al capdavall, en agraïment al favor fet per la dona, la serpentota recompensa la jove: la dona està ben tractada.

Igualment, la jove té present les paraules de la mare i de la padrina i, en compensació, en casa de la xica, foren rics per tota la vida…, no sols l’al·lotella. Una forma d’agraïment a l’educació rebuda per part de les dues generacions anteriors a la de la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest detall, aprovar lo que va en línia amb la bondat, figura en més d’una rondalla.

[2] En l’original, “antepassat”.

 

Dones jóvens, eixerides, amb reflexos i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què la dona tira creativitat i enginy a la vida és “Na Tricafaldetes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Així, comença dient que un home vidu tenia “una al·lotona que li deien Tricafaldetes, de bona pasta ferm, però més viva que una centella.

Aquell viudo es cansà d’esser-ho i escomet la senyora mestra de sa costura, que ja n’havia doblegats trenta” (p. 33) i, al moment, veiem que la dona és qui fa i desfà: “com son pare de Na Tricafaldetes s’hi arrambà a dir-li[1] cinc sous quatre sous, la senyora mestra va amollar un com unes cases” (p. 33).

Un poc després, llegim que Na Tricafaldetes no agradava la dona i, així, la muller comenta al marit que s’emporte la jove, de manera que la filla no torne més a casa. I, novament, la dona té la darrera paraula, com en dues ocasions més farà en fets semblants: “Aquell home, davant tals comandacions, es regirà, però ben regirat, i no s’aturava de dir:

-No hi ha remei: aqueixa dona meva m’ha de dur a piló!

(…) Aquell pobre (…) un dia, ben dematí, s’aixeca, crida Na Tricafaldetes i li diu:

-Anem a cercar un feix de llenya!

-Anem! -diu s’al·lotona” (p. 34).

I, com que Na Tricafaldetes sempre duia a maneta res per deixar pistes, en els dos primers casos, torna a casa, però, en el tercer (p. 43), la filla tira figues seques i, com que el pare portava un gos (el detall apareix, per primera vegada, aleshores), el gos se les menjava, perquè li agradaven.

Ara bé, Na Tricafaldetes, en lloc de viure dels plors, diu “Lo que m’interessa és veure si trob, a part o banda, qualque casa que em vulguen, maldament només sia pes pa.

I ja va esser partida tresca qui tresca per dins aquella garriga fins que, horabaixa, de tot, afina unes casetes blanques” (p. 43).

En una d’eixes casetes, una dona molt oberta, l’acull i, a més, li indica que el seu home és un gegant, el qual, en aplegar a casa, diu que sent olor de carn humana (com també ocorre en rondalles, per exemple, arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar, Catalunya).

Aquesta dona, entre altres coses, la convida a fer faena totes dues, en lloc de carregar-s’ho només ella: agranar, tallar llenya i fer foc (p. 47). No obstant això, Na Tricafaldetes, descobreix una destral en la casa i, immediatament, veu que hi ha gat amagat i, en lloc de bufar al foc i, així, posar-se en la gola del llop (en aquest cas, simbolitzada per les brases del foc), ho fa a l’aire (p. 48) i, quan veu la dona molt a prop del foc, l’espenta i se n’allibera.

A més, Na Tricafaldetes diu tria “donar-ho a ses cames més que de pressa, que es gegant no m’aplec” (p. 49) i, amb la roba i amb una destral al coll, “ja li ha copat dins aquella garriga” (p. 49), és a dir, en l’aventura. En la garriga es troba amb el gegant, però ella, vestida d’home el rep i el gegant la pren per un llenyater.

Llavors, amb molt d’enginy i eixerida, tallen fusta… però a mida del gegant i, fins i tot, el convenç per a que es fique en un caixó en què ell cap. I ell, ingenu, s’ho empassa tot i “Na Tricafaldetes ja és partida a clavar sa coberta amb claus i més claus” (p. 55). Cal dir que, en els passatges entre la jove i el gegant, ella va associada amb la iniciativa, amb la creativitat i amb els reflexos i, per això, quan ell ja és dins i li demana que el deixe eixir, Na Tricafaldetes “va tenir es bagul as cantell des barranc, li pega empenta i es bagulot pren sa fulla cap avall!” (p. 55).

I, com que la jove, primerament, s’havia desfet de la dona del gegant i, ara mateix, ho fa del gegant, se’n va a cal gegant, arreplega tota una cambra de doblers, tot or i plata i, immediatament, fa via cap a cal rei: “Me’n vaig a contar-ho al rei, a veure quin camí em dóna.

Fet i dit, ja li ha copat cap a cal rei (…), demana per parlar amb ell i va venir molt de nou a tothom aquella al·lotona tant jove i tan etxerevida i tan resolta, i llavors no era gens mal feta ni malcarada, sinó tot lo contrari” (p. 56).

Un poc després, veiem que “el rei, que encara era fadrí, en romangué enamorat, però de tot de tot, i acabà per dir-li:

-Tricafaldetes, que vols que ens casem?

-Ja ho hauríem d’esser -diu ella.

-Idò, dins tres dies es farà s’esclafit! -diu el rei” (p. 56).

I, així, es plasma que, encara que Na Tricafaldetes (que és dona) no pertany a la noblesa i que el rei és qui li demana la mà (no ella, al rei), és la jove qui té la darrera paraula i, a més, amb sense pensar-s’ho dues vegades, li diu que sí.

Finalment, el rei envia una partida de carros a cal gegant, i, com que el rei pensa també en els habitants del seu regne i és molt obert, “Com el rei veu aquella doblerada tan grandiosa, passa per orde que ningú pagàs cap classe de contribucions pus, fins que haguessen gastades totes aquelles carretades de dobles de vint. I tothom ben content: ningú hi hagué que en protestàs.

I, dins tres dies, es casaren el rei i Na Tricafaldetes” (p. 56). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] A la dona de més de trenta anys, això és, a la segona muller.

“Endavant!”, dones eixerides i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII, un poc després que En Bernadet lliure l’anell a Na Fadeta i de dir-li que cerca “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, ella li respon:

“-Jo en som –diu Na Fadeta-. Mon pare és el rei. Mira, si el vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No el deixis, i aviat hi seràs. (…) Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no et sentin: Fadeta, què en puc menjar?” (pp. 58 i 60), perquè així, ell podrà fer via. Per això, un poc després, Na Fadeta li demana “¿Tendràs present això que et dic?

-Massa que l’hi tendré –respon En Bernadet” (p. 60) i, així, de nou, es fa lo que vol la dona.

En Bernadet, com que farà cas a lo que li diga Na Fadeta, veu com els vents bufen al seu favor.

Com a exemple, direm que, en la prova posterior a aquella en què Na Fadeta diu “Homenets i donetes, hala, tots a treballar” (p. 62) i que, en acabar la tasca, ella “amb un realet de plata (…) els posà a tots dins sa mà” (p. 63), veiem com, de nou, En Bernadet, no sols li demana ajuda (i ho fa moltes vegades, en la rondalla), sinó que “rompé en plors.

Li compareix Na Fadeta.

-Què tens? –li diu.

– (…) Ton pare, que m’ha dit que, de mi, en faran quatre quarters si, es vespre, no he tret aquest bosc (…), no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics  que ha de tenir a sopar!

-D’això estàs embarassat? –diu ella” (p. 64).

I, així, serà Na Fadeta qui ordena a tot un esbart de dimonis que es passen a fer la tasca d’En Bernadet… i ho compleixen. I, a banda, com en altres moments, Na Fadeta diu a En Bernadet “Per amor de Déu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat.

-No hages por! No ho diré, no! –s’exclama ell” (p. 65).

Una mostra més en què es fa lo que vol la dona és quan, en la prova següent, després que ell ploràs (p. 66), li diu Na Fadeta:

“-Si em promets de fer lo que et diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga[1] a mon pare.

-Sí que t’ho promet! –diu En Bernadet” (p. 66). I, tot seguit, li dona órdens i li diu què ha de fer (convertir-la, a ella, “fins que es tros més gros sia com una llentia”, p. 67), però…, ell trau una actitud no pròpia de lo matriarcal: desafiar l’autoritat matriarcal, que no els dictats de la dona, ja que, com ara, hi ha casos de presidents d’Estat, per exemple, l’uruguaià Pepe Mújica (qui ho fou del 2010 al 2015), amb una actitud i amb una política molt en línia amb el matriarcalisme, però En Bernadet acabarà acceptant lo que ella considera millor (p. 67) i que, fins i tot, permetrà que assolesquen l’objectiu:

“Se’n va an Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga:

-¿Ho veus, com la t’he treta i mes som tornada a confegir lo mateix que abans?”. Ara bé, com que Na Fadeta havia eixit amb un dit tocat, En Bernadet li pregunta:

“-I que ens pot esser mal això? –diu En Bernadet.

-No, si tu em vols creure –diu Na Fadeta.

-Massa que te’n creuré! –diu ell-. Digues coses!

-idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga” (p. 68).

En Bernadet lliura l’anell al rei, i el monarca li ofereix casar-se amb una de les tres filles, si bé, en el fons, Na Fadeta no n’és la preferida. Però ell, en reconéixer un detall d’un dit de Na Fadeta, farà que el rei accepte el futur matrimoni.
I, aleshores, el rei, com que hauria preferit una altra tria, tracta de desestabilitzar el bon dormir dels dos jóvens. I ella, eixerida i intel·ligent, diu a En Bernadet que passe a l’acció. Afegirem que, en aquesta rondalla, assistim a una sèrie de passatges en què s’uneix que Na Fadeta actua amb molta iniciativa, que es fa lo que ella comenta a En Bernadet (o que sí que li aprova), però, molt prompte ell no li creu. I Na Fadeta, amb el seu enginy, farà possible que els dos superen totes les proves, fins i tot, amb diligència, com veiem en aquestes línies:

“-Bona la m’has feta, amb aquest no creure! –diu ella.

-Jesús! No t’enfadis! – diu ell-. Costarà poc baratar-lo!

-No! –diu ella-, que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i ens hi trob. Endavant, i ja ho veurem!” (p. 72).

I, així, és la dona (Na Fadeta) qui no es para en palles, sinó que actua immediatament i amb creativitat, fins al punt que, al rei, que té intenció de carregar-se els dos jóvens, farà pensar que són en el llit (i no amb uns odres plens) i així ells s’alliberaran de les males intencions.

No obstant això, com que el rei descobreix que la fila ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat rondalles, contarelles, etc. de línia matriarcal, a les que m’han recomanat rondalles en llengua catalana, a les que prenen part en el treball sobre el  matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] L’anell.