Arxiu d'etiquetes: dones eixerides

Dones que pacten, raboseres, diligents i molt obertes

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en el llibre esmentat, és “La rabosa i les bacores”. “Hi havia una volta una rabosa que anava a menjar figues a una canyada on hi havia figueres. Un llop puja dalt, hi aplega i, en veure la rabosa, li diu:

-Xica: tira’m una bacora” (p. 105).

Llavors, la rabosa, com més avant, li diu que no, fins i tot, quan ell (l’home) li comenta “¿Tu no has sentit l’edicte que diu que no es poden menjar uns animalets a altres?” (p. 105), un tret que podem empiular amb l’educació matriarcal. A més, ell li diu:

“-Que no!

Bo: doncs ja aplega i…

-Puix tira’m una bacora -diu el llop.

I la rabosa, de dalt, pam!: li’n tira una i li va pegar en un ull. I la rabosa pega un bot, se’n baixa de la figuera i se’n va amunt, per una canyada que hi havia, en què segaven els llauradors, els quals, a més, tenien una guitarra per a divertir-se. Ja va la rabosa, i el llop que anava darrere. I, quan ella passa per damunt i toca l’instrument, diu la guitarra: -Gin, gin!

I ella diu: -Sí, per a ballar et tinc!” (p. 105).

Per tant, a banda que ella (la dona) és lleugera, ell la segueix (“On va la corda, va el poal”).

Una altra rondalla recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “La raboseta i el recover”. En primer lloc, direm que un recover és qui compra ous i aus de granja amb intenció de vendre’ls. Una rabosa sabia que, per on ella vivia, passava un recover en un carro i amb una mula, qui replegava ous pels camps (p.  105). Aleshores, ella es demana “¿Com podria jo pujar a este carro i fartar-me d’ous?

I es va fer la coixa. I tot el camí plorava que estava coixeta i que no podia anar. L’home, com que li va doldre, la va pujar al carro” (p. 106). Com podem veure, per una banda, ella representa la dona que cerca pactes i l’astúcia; i ell, la generositat, la bonhomia i qui cedeix a la dona. Per això, ell li comenta:

“-Au: doncs, ara, acomoda’t ahí com pugues.

Es va acomodar al darrere i es va inflar d’ous. I, quan ja no en volia més, diu a l’home:

-Mire vosté: si para, ja me’n baixe i, per aquí, a poquet a poquet, agafe la sendeta i me’n vaig a la meua rabosera” (p. 106). Com podem captar, la dona està ben tractada, ell li atorga prou llibertat i la rabosa assoleix lo que volia. És més, en acabant, la narració posa que “Eixe home era de bona fe. Para, la raboseta se’n baixa i tira a córrer i li comenta l’home:

-Escolta: ¿no estaves coixa?

Aleshores, la rabosa canta això:

-Raboseta, artera, artera,

farta d’ous i cavallera” (p. 106). Afegirem que una artera és una dona que no es deixa enganyar i que una cavallera és una dona que va a cavall.

La rondalla següent a aquesta, “La rabosa i l’home”, amb una guineu i un home, finalitza que l’home li diu “Raboseta, artera, artera, / farta d’ous i cavallera” (p. 106) i ella, que també portava unes molles de pa, li respon “I, amb molles, a la mollera” (p. 106).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles eròtiques amb dones eixerides, que tenen la darrera paraula i molt obertes

Una rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “Miguel i Rita”, de tipus eròtic. Un dia, Miguel comenta a la seua dona, Rita:

“-Mira, Rita: ja he pensat anar-me’n a Alacant a pagar la contribució.

I diu ella:

-Bé.

El marit li afig:

-M’emportaré diners, la pague i demà passaré per la posada i despús-demà me’n tornaré.

-D’acord -li respon ella” (p. 87). Com podem veure, l’home va a la dona i ella, que és qui té la darrera paraula, l’autoritza.

Aleshores, a Miguel, que era vellet, “se li fa poqueta nit abans d’Alacant. I, com que hi havia dues fulanes assegudes en un balcó, ell les mira i una d’elles diu a l’altra:

-Eixe deu ser del camp. Per la manera de mirar…

L’altra comenta a la primera: -Mira: li encertarem el nom.

La primera li afig: -Potser sojorne aquí. Porta diners, perquè esta gent del camp sempre ve a pagar contribucions o qualsevol cosa.

-No res: vejam si podem encertar.

L’una diu:

-Li diran Paco?

-No -diu. -Paco, no. Bo, però no.

-I si li digueren Miguel?

-Diu: -Oi, Miguel sí que pot ser que sí.

Com que la xicota agafa i diu al marit:

-Miguel.

I ja diu ell:

-Em coneixen. Què?

-Ja l’hem encertat, el nom!

Diu a Miguel: -Guarda’t, que tu ets oncle de nosaltres.

I respon l’home:

-Com? Puix la tia Rita no m’ha dit res.

Diu la dona: -Mira: ja sabem el nom de la dona.

Una de les dones demana a Miguel: -Diu que no li ha dit res la tia Rita?

Diu: -No” (p. 87).

Per consegüent, les dues dones, a més d’eixerides, estan ben tractades pel narrador, encara que siguen prostitutes.

Tot seguit, la rondalla inclou l’erotisme:
“Diu l’home: -Maria Santíssima: que despistada viu! Munta, munta!

Hala, ja el munten allí, a l’home, que era vell” (p. 87).

I, com que ell els amolla coses de la seua vida en casa, les dues dones saben com portar l’aigua al seu molí i, per exemple, li comenten: “Mira. Si ho diem nosaltres: esta nit la passa aquí. Sopa aquí; i demà o despús-demà, se’n va.

-Ai, doncs, mira. Ni dir-me que aquí tenia nebodes.

Com que ja sopen i diu una a l’altra:

-Doncs, li farem una sopa lleugereta i comprem tàrtago” (p. 88). I, com que elles sabien els efectes del tàrtago (o cagamuja), no sols ell fa lo que li diuen, sinó que Miguel els demana ajuda, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A més, ja li digueren lo que era i, quan ell ja baixa les escales i se’n va cap al carrer, li tanquen la porta (p. 88) i entrem en un altre passatge d’humor eròtic.

Així, el sereno veu Miguel i li demana a on va i li comenta que cridarà la policia. I, com que Miguel s’havia deixat tota la roba dalt, en la casa on l’havien acollit les dones, els qui es presenten en el lloc i un policia li diuen:

“-Puix, no li la donaran. Vosté se’n ve amb nosaltres, el portem a la comissaria, el vestim de soldat i vosté se’n va a la Romana” (p. 88). Afegirem que una de les lletres de la cançó eròtica “La manta al coll” diu que “Les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” i pensem que aquesta rondalla podria aprofitar el nom d’un indret i el detall de l’aïna per a pesar (la romana) de què fa esment la cançó.

Ja de mati, l’home els demana pels diners i li responen: “faça compte que els diners no els veu.

Ja el visten de soldat; i l’home, devers la Romana. Era a mitjan vesprada i la tia Rita fent calceta junt amb quatre fadrines. I diu una:

-Oi: ¡mira quin fadrí que ve allà vestit de soldat! Serà el fill d’Amparo?

-Puix serà el fill de Carmen[1].

I ja diu la tia Rita, mirant per damunt de les ulleretes:

-(…) diria que és Miguel, que ve net, vestit de soldat” (p. 88).

I, quan el marit parla a Rita, li diu la dona:

“Ai, Miguel. Ja sé que véns net, perquè t’han enganyat, fill meu” (p. 89).

I, per tant, al final del relat, la dona també és més desperta que l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit dos noms, que no estaven en el text, per a facilitar la lectura.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, eixerides i molt obertes

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’obra “Terra i ànima”, és “El pou del calceter”. Una rabosa fa camí cap a una casa de pagès amb intenció de menjar-se una gallina i, “travessant la vinya, en cerca d’alguna altra cosa, amb el clar de lluna que feia, descobrí un gran embalum: era el pou del Calceter, on, guaitant al fons, veié una gran rodona blanca” (p. 212). Com podem veure, la rabosa s’acosta cap a un punt vinculat amb lo femení (el pou) i apareix un altre tret: forma redona. Aleshores, pensà “Això és un formatge” (p. 212), un detall en nexe amb lo matriarcalista: el formatge que resulta, per exemple, de la llet de vaca. I addueix: “Ja que no he pogut menjar gallina, menjaré formatge” (p. 213). Per tant, captem una dona molt oberta, deixondida.

Passa que, quan aplega al fons, troba que era la llum que feia la lluna.  Un poc despres, de dins estant, “veu guaitar un cap i sent una veu grossa que deia:

-Qui hi ha, aquí baix?

La guineu, cobrant delit, respongué:

-Jo.

-Què hi fas, aquí baix, guineu?

-Em menjo aquest formatge que veus.

-Guarda-me’n; me’n vols donar?

-Baixa.

-I com ho faré?

-Arrapa’t a la corda de la ferrada i baixaràs.

– (…) Vinc de seguida.

I el llop, creient de bona fe el consell de la guineu, (…) s’agafà a la corda i… (…) ja és a baix; i la guineu, arrapada a la ferrada, com que pesava menys, (…) ja és a dalt” (p. 213).

Per tant, no sols es fa lo que vol la dona (ací, la rabosa), sinó que ella és eixerida i se n’ix del pou.

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, i en què es plasma lo matriarcalista, és “Blancaflor”. Comença dient que “La formosa Blancaflor brodava un camisó a l’ombra d’un arbre” (p. 218), és a dir, enllaça amb la foscor i amb un arbre.

A més, podem llegir que, “Tot just casada, la guerra s’endugué el seu marit mar endins i cap a França. I ella (…) desitjava que tornés.

Alçà els ulls i esguardà la mar. D’enllà de l’horitzó, sorgia un estol de naus” (p. 218) i ella, molt oberta, pensa si, per exemple, hauria acabat la guerra i en tornaria el seu marit.

Més avant, les naus s’atansen a la costa i Blancaflor, en veure un mariner, li demana “heu vist o conegut el meu marit, allà a les terres de França?

-Si, senyora: el conec molt i en porto una comanda (…) que és per a vós (…). Us envia a dir que cerqueu un amador, perquè ell ha trobat una altra muller. Li han donat la filla del rei de França, com a esposa.

-Benaurat sigui qui l’ha presa. (…) Si, al cap de set anys, no ve, em faré monja” (pp. 218-219).

Tot seguit, el mariner, com que capta que ella no ha deixat caure el seu home, li comenta que “Encara hi ha qui us estima, sobretot, veient que sou tan fidel. Quin tresor podria comparar-se amb vós? ¿Com podria un hom deixar-se’l perdre ara que el pot tenir de bell nou a les seves mans? (…) ¡Mireu aquest anell d’or del dia que ens vam casar! ¡Heus aquí la trena de cabells daurats que, com a ofrena d’amor, em vàreu oferir el dia que ens acomiadàrem!” (p. 219). Per consegüent, el mariner li presenta les proves amb què havia partit i, així, la dona veu que ells dos encara fan parella.

Finalment, s’abracen i, “Després, guaitaren a l’entorn” (p. 219): “els rosers treien poncelles, florien els romanins i els ametllers” (p. 219). Afegirem que les flors empiulen amb els senyals de proximitat de la primavera, estació associada al renaixement de la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones eixerides, creatives, realistes i molt obertes

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra d’Isidre Buades Ripoll, i en què captem el matriarcalisme, és “El compare corb i la comare rabosa”. Començarem dient que, com en altres narracions, la dona és la part llesta, la que té més espenta, l’eixerida, a diferència de com, sovint, s’ha intentat presentar i imbuir, tractant el tema mitjançant generalitzacions o recorrent a cultures de fora de l’Estat espanyol o de França. Així, “hi havia a l’horta una rabosa i un corb que eren compares. La rabosa era molt llesta, com, als membres de la seua raça, correspon; i el corb, jo no sé si és raça que té fama d’alguna cosa, però és el cas que el de la nostra història era prou albercoc” (p. 75).

Sobre la paraula “raça”, comentarem que, en el primer terç del segle XX (moment en què, potser, nasqué o visqué qui transmeté aquest relat a qui el reportà a Isidre Buades Ripoll), s’usava prou com a sinònim de “Terra on s’ha nascut i que porta la llengua que hi parlen els aborígens, els indígenes de fa generacions ençà”, no els repobladors que hi residien, sovint, per motius d’emigració organitzada des del poder polític de la metròpoli o de l’Estat.

Igualment, veiem que “La comare sempre estava fent-li passades i ell, ximple que ximple, no n’escarmentava. Un dia que la comare tenia més fam que Carracuca (…), va veure que el compare corb volava alt i duia una formosa botifarra en el bec” (p. 75). Aquest passatge trau uns trets interessants: la guineu toca els peus en terra, es mou en lo terrenal i li guanyava la mà; el corb, com que es dedicava més al vol i, potser, somiava més en la formosor i en lo eròtic (recordem el significat de la botifarra en algunes cançons eròtiques, com a sinònim de penis), no era precisament llarg.

A continuació, la guilla s’interessa per la botifarra i, amb la seua raboseria, li diu: “-Compare corb! Compare corb! D’on vens?

I el pobre compare, una vegada més, víctima de l’astúcia de la comare, obrint el bec, li va respondre:

-De Mallorca!

I, com és natural, li va caure la botifarra, que va empomar” (p. 75) la guineu i se la va menjar.

En un tercer passatge, el llop estava famolenc i tracta de fer amb ella lo mateix  que la rabosa, però amb intenció de guanyar-li ell la mà. “I va ser el cas que, quan anava per la Serra Grossa, al costat de la mar, (…) es va parar a descansar sobre una pedra llavada de l’aigua i allí estava mirant la grandiositat de la mar” (p. 76). Com podem veure, l’home (ací, el corb) s’acosta cap a la terra (la serra), la qual és voluminosa (com si es tractàs de la Deessa Mare), va pròxim a l’aigua (tret femení) i, a més, reposa sobre una roca (ell rep la força per part de la dona, també en contacte amb l’aigua) i, a diferència de la rabosa, es posa a contemplar… la grandiositat.

Adduirem que aquesta contemplació empiula, per exemple, amb cançons, com ara, “La vida dels pastors”, recopilada en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu, en què un pastor trau el seu rosari, el seu llibret i l’escapulari i, molt devot, entre d’altres coses, roman un temps “meditant la Llei divina / amb devoció” (pp. 220-221): http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/02/la-figura-del-pastor-en-la-canco.html.

Nogensmenys, després, “Es va regirar (…) i va veure que era la comare rabosa, que anava pel més alt i que duia una bola de formatge en el musell” (p. 76). Per consegüent, com en la narració en què la guilla salta i evita que l’amo li pegue i fa via, ací, és ella qui domina la situació i qui aconsegueix el seu objectiu, allò que ella somia: l’home, fantasiós; la dona, realista, previsora i molt oberta. I el fet té una explicació, que el narrador plasma tot seguit: “El compare corb no era d’eixos que solen tenir idees” (p. 76) i, per això, en lloc de tornar-se més creatiu, diu:

“-Ara faré jo el que va fer ella amb mi: li preguntaré d’on ve i ella em dirà que d’Alacant” (p. 76). I així ho fa.

Finalment, la rabosa “es va parar i, mirant el compare corb (…), pensant el tronxo de col que era, va respondre al temps que començava a anar de nou i clavava les dents amb més força a la bola de formatge” (p. 76) i li diu que és de Cerdanya.

El motiu és fàcil d’entendre: la vocal a (de Cerdanya) és la més oberta (més que la o oberta de Mallorca) i, per tant, li hauria caigut el formatge.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, diligents, creatives i molt obertes

Un altre relat recollit en el llibre “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Llesta és la rabosa”. Hi havia una casa de camp en l’Horta d’Alacant, en què un matrimoni que no havia tingut fills, però sí gent al seu càrrec (a més de gallinetes, de conills i d’un corralet), més d’una vegada, veien com se’ls acostava alguna rabosa (p. 71).

Per això, el tio Pere, hortolà, pensava que cap guineu no ho faria mai, “però va ser el cas que un matí, quan es va alçar, es va trobar que la Cucamala li havia fet la visita” (p. 72). En aquesta rondalla, l’acció esdevé de nit, és a dir, en un moment en nexe amb lo femení, com en moltes narracions matriarcals.

En un segon passatge, la guilla també ho fa, durant la foscor del dia, quan el gos de l’amo s’havia adormit: “eixa era l’estratagema de la rabosa: cansar el guardià i, en adormint-se” (p. 72), entrar-hi.

Ara bé, el tio Pere agafa un garrot i, aleshores, la comare “va resoldre la situació eixint, valent-se d’un tronc que hi havia sobre un racó del corral, d’on va saltar deixant-se dins l’home” (p. 73). Per tant, la diligència de la rabosa li permet fer via i que ell no l’agafe. Cal dir que ací apareix un racó (tret similar en altres relats, en què lo femení no ho fa per la  banda central, sinó per u dels costats), lloc que, igualment, en la rondalla, està vinculat amb un espai ample (com sol ser un corral) i on hi ha animals i, més d’una volta, plantes o algun arbre, com ara, una parra.

En un quart passatge, l’home lleva aquell tronc. I les nits d’aquell gener passaven de manera similar, fins que, una nit, la rabosa es presenta en el corralet i, en veure que ell se li arrimava, pensava la comare “Prompte, una idea, una idea genial que em salve; però, quina? I si fera?… Ja està!” (p. 73). Com podem veure, la part creativa de la persona empiula amb la dona (ací, la guineu) i, per això, el narrador plasma “genial” i “ja està!”.

Finalment, la guilla, “prenent impuls, quan el tio Pere estava prop de la paret, va pegar un bot fins damunt del cap del llaurador i, lleugera com ella soles, amb un altre bot, va guanyar la paret, des d’on va escapar cap a la serra (…) com una centella” (p. 74). Quan escriguérem aquestes línies, el 3 de febrer del 2024, pensàrem en un refrany conegut per ma mare (qui, uns dies abans, m’havia dit que el coneixia): “La gallina de dalt caga la de baix”. El motiu: perquè, de la mateixa manera que la corona, fins i tot, figura dalt del cap d’un rei (o d’un príncep o, per exemple, d’una reina o d’una princesa) i té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme (per la forma redona), ací ho fa el detall que ella pose les potes damunt del cap del llaurador.

Afegirem que aquest passatge recorda cançons eròtiques com aquella que diu “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”, la qual hem pogut llegir en fonts del País Valencià i de Catalunya.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, espavilades i hòmens generosos

Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez (molt semblant a altres de diferents poblacions catalanoparlants), i que figura en el mateix llibre de 1947, és “De dos, a lo manco, una”. En un poble, hi havia un rector que era bona persona i que, a més, solia portar una navaixa gens gran. Ell tenia, per a servir-lo, una ama gens jove i que, sovint, pensava en els casoris, en els fadrins i en les vídues (pp. 237-238).

Ara bé, “una matinada es presentà un sacerdot que anava de pas” (p. 238). I l’acullen. Com veiem, la dona és qui mena la casa. I, a més, molt oberta. A banda, la recepció al capellà esdevé de nit, u dels moments “femenins” del dia.

Igualment, al rector de la casa, la nit anterior “li havien regalat una parella de perdius, amb què va dir al companyó que farien penitència aquell migjorn (…). Tindrien el gran dinar” (p. 238). Aquesta part del relat plasma la generositat cap al visitant.

A més, “l’ama, al rebre l’orde del dinar, se n’anà a preparar a la cuina els animalets (…), però, en açò, entrà a visitar-la una de les trapasseres que més li escorrien la butxaca, portant-li notícies i contant-li andròmines, la qual, aleshores, anava amb el compte que el vidu, riquet i sens família, que isqué el dia abans de missa, de parentela de la dona, es podia casar amb ella i, de segur, que es casaria, puix ella el coneixia molt i ho arreglaria” (p. 239). Per tant, en aplegar els dies previs a les noces, és una dona qui les organitza i qui se les enginya per a aconseguir que el ric es case amb l’ama: això és, es farà lo que ella decidirà.

Ara bé, l’ama estava tan pendent de les noces, “veient-se ja esposada i senyora de la casa del vidu que, (…) mentres, les dos perdius damunt la banca, (…) l’alcavota les agarra i dient: ‘-Una, per a portar-la al vidu; i l’altra, per a menjar-me-la, jo-‘, se les ficà sota el mantó, anant-se’n” (p. 239). En altres relats, el personatge que ací representa l’alcavota, és, per exemple, un xiquet.

Passa que, més avant, l’ama capta que no hi ha cap de les perdius. I ho fa en un passatge que podríem vincular, fins i tot, amb la maternitat: “A lo manco, es deia, tingueren els coloms… ¡colominets! Però, ¡ca!: ¡si estan covant els ous!” (p. 239).

Adduirem que la dona, aprofitant que no hi és el rector, se li ocorre comentar al capellà foraster que ell té bona presència, que encara és jove i que, “¡Quina llàstima! ¡Tan bona persona com és i el vici que té de deixar desorellats tots els seus hostes! I, amb vosté, mire que faria llàstima… ¡Tan guapo que és encara!” (p. 240).

El sacerdot, immediatament, imaginant-se tallades les seues orelles, sense acomiadar-se del rector, diu a la dona:

“‘-¡A mi, no me les talla!’.

Troba la porta del carrer i, amb pas lleuger, arrià cap als afores del poble” (p. 240).

En veure la dona què feia el capellà, s’acosta cap a on era el rector (esmolant la navalla) i li amolla:

“‘-¡Senyor rector, lo que passa! ¡El capellà foraster ha agarrat les dos perdius i se’n va fugint cap afora del poble!’.

Sens guardar l’esmoladora, ni la navaixeta, arrancà a córrer en busca del fugitiu el pare de les ànimes i, a l’aplegar a la darrera casa del poble, allà davant el va veure, al qual, cridant, li digué:

‘-¡Mossén: espere’s! ¡A lo manco, de dos, una!’.

Oïdes pel capellà les veus, girant-se, veié com el rector, amb la navaixeta en la mà, li feia senyes, per lo que, (…) digué cridant:

‘-¡Cap, cap!’” (p. 241) i, de manera lleugera, feu via.

Per consegüent, la dona, eixerida, s’allibera d’un castic per part del rector, s’inventa una excusa per a que no la renya i, finalment, el rector, com aquell qui diu, defén el seu dret de menjar-ne alguna de les perdius. És a dir, que no siga egoista el capellà foraster.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones eixerides i capellans que toquen els peus en terra i molt oberts

Una altra narració matriarcalista i de la mateixa corda és “¿Seria bonàs?”, la qual figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”. “En un poble de la Marina, (…) es donà una missió per Pares Jesuïtes. La primera faena dels missioners fon la de reunir les fadrines més distingides de la vila i alguns dels jóvens i ensenyar-los unes cançons, per a cantar-les en diferents moments dels actes religiosos. Per cert, que eren en castellà i, com vullga que allí la gent, la llengua oficial de la nostra nació[1], si bé l’entén malament, no la sap parlar gens” (p. 145). Comentarem que aquestes paraules empiulen amb un tema important que plasma Pere Riutort en la seua explanació (del 2018): 1) des del segle XVIII, l’ús de la llengua catalana per part de l’Església valenciana es reduí, sobretot, a algunes celebracions amb motiu de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, 2) que, encara que alguns capellans i altres membres de l’Església valentina continuaren emprant la llengua, 3) la catequització, en el primer quart del segle XXI, era en castellà,  4) que, al voltant d’un 5% de les misses que es feien en el País Valencià (un poc abans del 2018) i que 5) hi havia contribuït molt el rector Antonio Rodilla (per mitjà de la seua acció antivalencianista en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als qui estudiaven per a capellans i, així, durant quasi tot el franquisme).

A mitjan relat, el folklorista exposa un altre tema molt sucós: la dona és qui ordena què farà l’home i ell li segueix les directrius. “De la bona obra de posar en pau i ajuntar a este matrimoni, s’encarregaren el Sr. Rector i un capellà del poble. Era un beneït home, com sol dir-se, el rector: de lo més senzill i bonàs. Lo que dins sentia, per fora, ho demostrava, sense preocupar-se mai d’amagar els sentiments, així foren mals, que alguna persona li inspirara. El capellà era molt amic del marit.

La primera visita va ser per a la muller: li digueren l’objecte d’ella i la dona va fer un llarg plec de càrrecs greus contra son marit” (p. 146). Com podem veure, el rector i el capellà estan molt en contacte amb la terra, amb el poble, i el rector és un home de bon cor i ben estimat, si més no, pel folklorista. 

Tot seguit, llegim que, “Oït amb molta paciència tot el conte, i fetes les oportunes amonestacions, i donats els deguts consells, s’acomiadaren de la senyora i se n’anaren.

No varen fer més que eixir al banquet. Girant-se el rector al mossén, li digué, al·ludint al marit: ‘¡Ai, quin roder!’. A lo que respongué el capellà: ‘Ara veurem lo que diu l’home’.

Este era famós per lo parlador i docte (com a bon barber) i es despatxà a son gust allargant i esplaiant-se en gran.

Si l’altra entrevista havia sigut bona, la segona fou magna. A totes les objeccions dels clergues, tenia raons a respondre. A tots els fets que la muller li atribuïa, ell n’oposava altres. Llarga i detinguda fou la conferència i s’acabà sense que, en aquell punt, quedara res arreglat. Però, a l’eixir al carrer, girant-se molt seriosament i, com a carregat de raó, a son company, digué el rector, referint-se a la dona: ‘- ¡Carall, la guilopa!” (pp. 146-147).

Per consegüent, la dona havia preparat el desenvolupament de la visita al rector i al capellà, i el marit havia seguit les passes que li havia indicat la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: Convé consultar el document ”El Diccionari Valencià-Castellà de José Escrig. Any 1851 Un diccionari Valencià-Castellà del segle XIX” (pp. 8 i 9), a què vaig accedir en Internet (on es podia consultar en pdf), per primera vegada, el 21 d’abril del 2020. L’enllaç era http://cch.cat/pdf/martinez_01.pdf.

[1] El folklorista Francesc Martínez i Martínez es refereix a la de l’Estat-nació, Espanya, no a la de la “terra pàtria”.

 

 

“Pescallunes”, una llegenda de Torelló en què es reflecteix el tarannà català i matriarcalista

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb Torelló (una població catalana de la comarca d’Osona), és “Pescallunes”, relat que trobàrem el 15 de desembre del 2023, quan, després d’haver escrit unes paraules que Nuri Coromina Ferrer (de Torelló) ens havia plasmat sobre rondalles en desembre del 2022, decidírem cercar en Internet a veure si figurava aquesta narració i, àdhuc, més, en nexe amb la població esmentada. En copsàrem unes quantes.

El resultat fou que, en l’entrada “Llegendes i tradicions: a Torelló, Pescallunes” (https://www.vallgesbisaura.com/llegendes-i-tradicions/llegendes-i-tradicions-a-torello-pescallunes), de la web “Vallgesbisaura”, hi havia un text molt sucós. Començarem dient que “pescallunes” és el sobrenom que tenen els torellonencs: “Pescallunes’, més aviat, equival a dir persona il·lusionada, ingènua, optimista, benhumorada i sentimental. Heus aquí, doncs, un bon qualificatiu.

(…) La seva antiguitat no l’hem pas pogut escatir; ve de temps molt reculats.

Diu la tradició, o sia, la veu popular a través de les generacions, que, un cert dia, un bon torellonenc, bon xic jovial i ingenu, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta, tornant de la vila en una vesprada de cel esbatanat i transparent, lluïa una lluna plena, exuberant i pomposa, atractiva com mai, que reflectia perfectament en les aigües encalmades del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del Ges”.

Per tant, l’home empiula amb la part femenina i matriarcal: 1) la vesprada (una de les dues etapes del dia vinculades amb lo matriarcalista), 2) la lluna i el fet que la dona (la lluna) fos atractiva i, per exemple, pomposa, com també 3) l’aigua (el riu) i 4) el gorg (un clot, que pot evocar-nos la recepció i, igualment, la terra).

“L’home s’aturà embaladit, contemplant tan bell espectacle, com poques vegades havia vist, i se li acudí de pensar: ‘Qui sap si la podria haver, la lluna, ara que no em veu ningú…’. I, fet i dit, acudí al proper molí a cercar un gran cove i, de retorn al gorg, la lluna romania quieta i atractiva, mirallant-se en rara perfecció damunt de les plàcides aigües”. Per consegüent, l’home intentaria fer-se amb la dona, apropiar-se-la.

Per això, “El bon home, freturós i calmós alhora, es ficà de peus a l’aigua, immergint, a poc a poc, el gros cove”. O siga, que l’home passa a terreny femení (s’endinsa en l’aigua i, a banda, en el cove, aïna receptiva).

“Quan l’aigua restà encalmada, feu que la lluna restés dintre del cove, immòbil, perfectament encerclada i, aleshores, amb forta embranzida, se l’enduia enlaire; però, la lluna, llesta i escorredissa, tot seguit, lluïa novament en el mirall de l’aigua. I això una vegada i una altra, a poc a poc o de pressa, amb persistent voluntat i no menys sana il·lusió”. Com podem veure, la dona és eixerida i àgil i, a més, no cedeix a l’home.

El cavaller continuà així “fins que un tocatardà, tafaner i burleta, que, d’amagat, de tal espectacle, gaudia, digué a plena veu:

– Apa, ‘pescallunes’, no siguis tabalot, deixa’t de fantasies i ves-te’n per feina que, al molí, t’esperen…

I el ‘pescallunes’, avergonyit, amb el cove sense lluna, desaparegué a correcuita. Però el tocatardà tafaner i maliciós no sabia que, en aquest món, les il·lusions també ajuden a viure i, qui sap, si a viure joiosament.

El fet s’escampà tot seguit i, per això, als torellonencs, des d’aleshores, ens diuen ‘pescallunes’”.

Aquestes paraules del tafaner i les del recopilador enllacen amb el matriarcalisme:  predomina tocar els peus en terra, en lloc de viure de les il·lusions.

Adduirem que el desenvolupament de la llegenda està en nexe amb rondalles en què una rabosa i un llop (o bé un altre animal mascle) estan pròxims a un pou. El femení li fa creure que lo que llueix en l’aigua del pou és la lluna i ell intenta fer-se amb lo que lluu o, per exemple, agafar el formatge (la lluna). Al capdavall, la dona guanya i, més d’una vegada, el deixa dins, no sols si ell ha tractat de menjar-se-la o de fer-li mal. En relació amb el terme “pescallunes”, el mateix dia, en el grup “Assemblea de dones”, Joan Carrera Casacuberta ens comentà que “Els de Sant Feliu de Pallerols, a l’altra banda de Collsacabra, també som ‘pescallunes’, per motius semblants. Només que el de Sant Feliu es pensava que la lluna era un formatge”.

Finalment, direm que aquesta narració fou arreplegada per Ramon Vinyeta i Leyes (1914-2005), erudit i escriptor de Torelló, estudiós, en bona mesura, de la Catalunya Vella, en la seua obra “Llegendes i tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns”, de 1979, d’on s’extragué el relat. En paraules que ens envià Nuri Coromina Ferrer el 15 de desembre del 2023, en un missatge, “Ramon Vinyeta era un gran coneixedor de les llegendes i rondalles de Torelló, que les recopilava i les publicava.

També un bon excursionista i, amb ell, havia fet algunes sortides a la Vall de Núria.

A Torelló, la principal llegenda és la del Pescallunes. Es representa el dia abans de la Festa Major, de nit, 31 de juliol”. Agraesc el seu report.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb enginy, que marquen la pauta, que salven l’home i molt obertes

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, és “La gerra de mel”. En primer lloc, direm que és una narració molt estesa. “El llop i la guilla tenien una gerra de mel. De bon matí, se’n varen anar a arrencar una artiga. La guilla volia carregar la feina al llop i, com que la mel li feia denteta, ella que diu, a migdia: -Em criden! He d’anar a ser padrina.

-Bé! -diu el llop-. Ja em diràs com li has posat al nadó.

(…) El pobre llop, tot bonifaci, va continuar treballant i, en sent al vespre, (…) arriba la guilla:

-Ja sóc aquí, llop. Fins ara, no s’ha acabat la festa. Que tard, no fa? Ja hi pensava, ja, que tu havies de fer la feina. Però, mira: ara t’ajudaré de valent.

-Com li has posat? -diu el llop.

-Tastelis” (p. 539). Primerament, direm que arrencar l’artiga és traure un tros de terra amb la intenció de fer-lo conreable. Com podem veure, la rabosa, eixerida, aconsegueix que el llop (l’home) porte la càrrega de la faena del camp i, a més, és ella, llépola, qui se’n va de festa, en aquest cas, com a padrina. Afegirem que el fet de ser padrina tenia un significat important, perquè implicava que ella (com si fos una mare) seria la segona mare del nadó.

Igualment, ella se’n va a migdia i torna al vespre, això és, un poc abans de començar la nit. El 14 de novembre del 2023 copsàrem que, així, la guineu fa com el dia al llarg de l’any: minva des del migdia (el mes de juny i associat a la joventut, que és quan naix el nadó) i aplega al punt més baix de llum en el vespre de la vida (el mes de desembre, el més curt de llum i en què s’inicia l’hivern).

La traça de la dona fa possible que li ajude un moment i que l’home considere que no el deixa caure.

Tot seguit, llegim que l’endemà, també en l’artiga, “a mig fer, tornen a cridar la guilla.

-Qui sap on has d’anar avui! -li fa el totxo del llop.

-Dec haver de tornar a ser padrina!

-Doncs, prou! -i la guilla marxa lleugera…” (p. 539). Altra vegada, la rabosa (la dona), espavilada, assoleix el seu objectiu i, a més, el llop, de bon cor, li accepta que ella se’n vaja a la celebració.

La guilla li diu que l’han batejat Acabelis (el pot de la mel restava ben acabat) i, quan ell li diu “Sí. Vull mel” (p. 539) i ella dissimula com que, àdhuc, se la pot haver menjada el llop, ell li respon:

“-Ah, no! Això sí que no! Això sí que no! -anava dient ell” (p. 539).

Llavors, la guineu, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (però al marit), li fa una proposta i… es fa lo que ella vol:

“-Mira, bé: prou que ho sabrem. Demà anirem a fer la migdiada de panxa al sol i aquell que el cul li sui mel, serà el que ha sigut llaminer” (p. 539), és a dir, llépol.

“-M’està bé. Sí, sí: fem la prova -deia el llop” (p. 539).

Finalment, mentres que ell, fent la prova, s’adorm com un tronc, ella li escampa mel i, “Aleshores, el va despertar:

-Ai, golafre! Guaita com sues!

El pobre llop (…) va haver de callar” (p. 539). I, de pas, cedeix a la dona.

En la rondalla següent, “Les bones viandes”, en l’obra “Rondallari de Pineda” i arreplegada per Sara Llorens, també es plasma el matriarcalisme. Així, al capdavall, un llop famolenc veu una egua i el seu pollí i comenta: “-Vostè, senyora euga, m’ha de donar aquest pollí.

I l’euga va dir: -I vostè, senyor metge, m’hauria de treure aquesta espina del peu.

El llop, amb les dents, li va estirar l’espina, i l’euga li va clavar una cossa que el va tirar per aquí enllà” (p. 541). Per consegüent, no sols la dona està ben tractada, sinó que salva el pollí (l’home) i es fa lo que ella proposa. A banda, ella ho resol amb enginy.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb humor (àdhuc, eròtic) i capellans, i dones que coneixen el terreny

Una rondalla sobre capellans, d’humor i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’escolanet i el rector”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que, tant aquest relat com també els dos posteriors, foren narrats per Gemma Sánchez. El rector de Vallfogona necessitava un escolanet i, pel camí, en troba u que anava brut i que era molt eixerit. Quan el capellà li diu que va brut i li fa unes qüestions, el xiquet li contesta:

“-Brut, jo? Més negre estàs tu! -referint-se a la sotana-. Vinc de Tàrrega, i me’n vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.

I va ser així com el rector de Vallfogona ja va tenir escolanet” (p. 424).

Com hem pogut veure, el rector no apareix com una mena de figura sagrada i intocable.
En el relat que ve a continuació, “El rector i la majordoma”, en el mateix llibre, es reflecteix l’humor irònic vinculat amb la llengua catalana i, a més, eròtic:

“Un dia diu que el bisbe va anar a casa del rector de Vallfogona i va veure que tenia una majordoma molt jove, en lloc d’una de 40 anys. Llavors, el bisbe li va dir:

-Quan torni a passar, ja la pots haver canviada per una de quaranta, eh?

Però, quan el bisbe hi va tornar a anar, va veure una altra majordoma encara més jove i digué al rector:

-Que no vas sentir el que et vaig dir de la majordoma?

I el rector li respongué:

-Oh, i tant que sí! Ja n’hi ha posat dues de vint. Així, ja en fan una de quaranta” (p. 424). Afegiré que, com em digué ma mare el 10 de febrer del 2023, en relació amb les majordomes, “A vegades, eren les mares o, altres vegades, encara eren jóvens.

La dona de casa era per a tot”.  

Com podem veure, el capellà (més en nexe amb el Poble) és un home molt obert sexualment i acollidor de la jovenesa i, per contra, el bisbe representa una actitud més moderada (no sols en lo sexual).

Finalment, en la tercera narració sobre capellans, “El bisbe, les perdius i l’escolà”, també intervé l’humor eròtic i la ironia. Així, “Una vegada havia de venir el bisbe a dinar a casa del rector de Vallfogona i la majordoma va fer dues perdius amb suc: una, per al bisbe; i l’altra, per al rector. I les va deixar al taulell de la cuina. Aleshores, passà l’escolà per la cuina i, en veure aquelles perdius, i en tenir gana, se les va menjar” (p. 425). Comentarem que apareix la perdiu (ocell en vincle amb el penis).

Aleshores, la dona, com que no veu les perdius, “ja s’ho va pensar qui havia estat, però el bisbe i el rector ja eren a taula i esperaven el dinar.

Així que la majordoma va anar a buscar l’escolà i li va dir:

-Saps què diu el bisbe? Que si troba el qui s’ha menjat les perdius, li tallarà les dues orelles” (p. 425). Per consegüent, podem dir que la dona coneix el terreny (ací simbolitzat per la psicologia dels personatges).

I el xiquet, per si de cas, se n’ix corrents i, a banda, la dona ho comenta al bisbe. Immediatament, “El bisbe obre la finestra i li diu, a l’escolà:

-Com a mínim, de les dues, una! Com a mínim, de les dues, una!

I l’escolà, pensant-se que es referia a les orelles, li contestà:

-Ni una, ni cap! Ni una, ni cap!” (p. 425). I, així, l’escolà (qui representaria el Poble) és diligent, té reflexos i ix guanyant al bisbe, de la mateixa manera que, en altres relats, per exemple, els catalans ho fan a l’invasor. Al cap i a la fi, el bisbe prové d’una altra població, mentres que el rector i la majordoma podem dir que són de casa…

Igualment, el rector, a diferència de la dona, no diu res a l’escolà, un detall significatiu: la majordoma, en el fons, és la senyora ama.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.