Arxiu mensual: juny de 2021

“La palma i triümfo deu rebre la verge”, sexualitat matriarcal

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan, dins de l’obra “Disputa de viudes i donzelles”, d’Andreu Martí Pineda (1483-1566), llegim que, en el veredicte final, la dona rep el suport de les autoritats, fins i tot, la dona jove. Diu així:

“Que tornen la fama    i gran preeminència

a vérgens i viudes,    honestes i bones,

i en altres tants metres    guarnits d’eloqüència,

alegres publiquen    la gran excel·lència,

les honres i gràcies    de totes les dones.

I puix que entre totes    ateny major glòria,

dels estaments d’elles    tenint lo més noble,

mostrant la medul·la    de nostra memòria,

la palma i triümfo,    llorer i victòria

deu rebre la verge,    dels reis i del poble;

 

als dos condemnant-los[1]    que d’ells clar entenga

que verge, i no viuda,    l’amic content prenga” (p. 151).

 

Un final semblant, favorable a la dona i, en aquest cas, a més, també en línia amb el matriarcalisme, figura en l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX. Així, en u dels passatges que hi ha al capdavall d’aquesta obra teatral valenciana, el batle intervé i sentencia en pro de la dona  (Visanteta):

       ” ALCALDE

I respecte a Visanteta,

la cosa té més collons:

no es tracta de si Pasqualo

l’ha trobat ampla o estreta,

que estan les inundacions

que mos han fet la punyeta.

I si, com diu frai Blaiet,

la santa vol que es casen,

a mi, m’importa una llet

estes raons que s’exposen

per a no caminar dret.

Pasqualo es foté al bescuit

i molt melós el trobà;

si, entonces, es llepà els dits,

ara que vaja a l’altar,

que li tirarem confits.

I, si no escolta raons

i no respecta este virgo,

li tallarem els collons

com, a mi, em diuen Domingo” (p. 173).

 

Pasqualo intervé a continuació, preguntant el batle “I els que s’atracaren antes?” (p. 174) i l’alcalde, entre altres coses, li diu “Tu ja furgares lo teu” (p. 174). I, quant a Visanteta, en acostar-se a l’alcalde i demanar-li “Vol dir que mos casarem?” (p. 175), el batle li respon dues coses determinants: “’Qui l’entorta, se l’emporta’, / aixina ho mana la llei” (p. 175) i, més encara, “Tu, ara, tranquil·la i queta, / que, entre tots, apanyarem / el virgo de Visanteta” (p. 175).

I, al capdavall, es casen Visanteta i Pasqualo i, si alguna persona ha eixit reforçada pel batle, ha sigut la dona (Visanteta), una cosa semblant a la que veiem en la definitiva sobre les vídues i les dones jóvens. Es tracta, així, d’un exemple de com, uns tres segles després (a mitjan segle XIX), el matriarcalisme era un fet en moltíssimes famílies d’arrels catalanoparlants de tot l’àmbit lingüistic, com també ho és en el primer quart del segle XXI.

Enllacem el paràgraf anterior amb el detall que, des d’un primer moment, em cridà l’atenció que la dona deu ser lloada pels reis i pel poble, fet que, si bé es pot considerar simbòlic i matriarcal, el podem vincular, com ara, amb uns altres com són la “’bellea’ del foc” (amb motiu de les fogueres d’Alacant) o la consideració positiva que rep la dona a punt de casar-se, per part de moltes dones que coneix, com molt bé plasmà Vicente Blasco Ibáñez en el conte “La cencerrada”, del llibre “Cuentos valencianos”. En aquest sentit, adduïrem que, tant el llorer com la corona, tenen forma circular (la corona de llorer), la qual va en línia amb lo femení, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi. I, més encara: que la corona és damunt del cap i, així, simbolitza que, malgrat que la portàs un home, es regeix per lo matriarcal. Això sí, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que han fet possible que omplíssem un espai que hi havia molt buit (per exemple, en Internet) en lo relatiu al matriarcalisme en tot l’àmbit lingüístic: el de la sexualitat vinculada amb la llengua catalana.

Ha sigut així com, ara, hi ha un camp més obert i amb informació a l’abast de moltes persones, i, per tant, àdhuc, dels xiquets i dels jóvens, això és, del futur. 

 

 

 

Nota: [1] A dos hòmens : el mestre Valentí i mossén Siurana, els quals, durant molt de temps, tracten sobre les dones jóvens i vérgens i, a banda, sobre les vídues i en edat adulta o més velles.

“Les xicones de Riola”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

En relació amb la cançó sobre les xiques de la Pobleta, en el meu mur, també es plasmaren els comentaris següents: “A l’Eliana. Rima fàcil, diuen: ‘Les xiquetes de l’Eliana’” (Joan Marrugat), “A mi, no em fa destorb, ni em sento incòmoda, com a dona, amb aquesta lletra” (Chris Sanantón), “Pense que les mamelles són un atribut del que les dones estan contentes d’estar ben dotades” (Joan Llàcer). A Joan Llàcer, li comentí que “Elles són les emprenedores: han triat i ho han fet, fins i tot, comprant-se una romana.

Les dones porten la gestió administrativa de la casa.

És un detall de línia matriarcal”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de juny del 2021, Julio Navarro Peris comenta que, “A Polinyà, la cantàvem, amb petites variacions: ‘Les xicones de Riola / s’han comprat / una romana / p’a pesar-se les mamelles /dos voltes a la setmana’”. A més, el 27 de juny del 2021, Marc Juanhuix, escrigué un comentari que m’impactà, entre altres coses, per l’obertura que plasmava:

“Bon dia,

Ja he vist vàries publicacions teves sobre cançons eròtiques i comentes que fas un treball sobre el matriarcat.

Ho trobo molt interessant, la veritat. Malgrat tot, em pregunto, què t’atrau d’aquestes cançons? Hi veus un tipus de feminitat més empoderat? No és la vella visió de la dona com a objecte de desig? M’ho pregunto amb tot el respecte del món.

Per altra banda, recordo que un dels meus professors de la universitat ens explicava, i cantava, moltes cançons de la zona del Pirineu, de l’època de l’absolutisme i dels inicis de la reforma liberal (1815-1868). No aconsegueixo recordar-ne cap, però sí la importància que li donava el meu professor a la cançó com a transmissió de cultura popular a aquella zona, com a eina política (anticlerical, però també antiburgesa) i fins i tot com a eina portadora de notícies en una zona on encara no hi arribaven diaris.

Moltes d’aquestes cançons tenien contingut sexual o eròtic”.

La meua resposta al comentari de Marc Juanhuix fou:

“Bon dia, Marc,

Gràcies pel teu comentari, molt interessant.

He descobert que, en aquest tipus de cançó com també en moltes rondalles de Sara Llorens (recopilades per Josefina Roma en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, que el recomane), catalanes, i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, o bé de les Illes Balears, sobretot, en les que no han censurat lo referent a la sexualitat, es plasma molt el matriarcalisme.

(…) Una forta abraçada”.

Uns altres comentaris, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren “Això és molt antic” (Conxa Miralles Asensi), “Jo la conec com una estrofa de ‘La manta al coll…’” (Laura Novella), a qui responguí que sí que ho era i, a més, que “és molt coneguda en moltes poblacions de l’àmbit lingüístic”, i un escrit de Pilar Belda: “Ressalta el cànon de bellesa de l’època”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 27 de juny del 2021, Maria Jose Silvestre Monzo plasmà que “Yo, desde pequeña, escuchaba y cantaba esta canción. Y no le doy importancia. Todas las cosas no son como las escriben, sino la forma de decirlas”.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que  prengueren part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat, fins i tot, dia rere dia.

Dones fortes, amb molta espenta i molt obertes

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla en què dues dones actuen amb molta espenta, amb força i, fins i tot, amb reflexos i molt obertes: “Conte des patró mallorquí”. Així, podem llegir[1] que “hi havia un patró mallorquí d’una balandra[2]que feia viatges de carbó, carrasca, garroves… en fi, de tot. Un dia (…) va dir a sa dona:

-Vés, digues as sabater que em faci unes sabates immediatament, que em fan falta.

Sa dona hi va anar” (p. 71).

Molt prompte, el sabater li diu que “sí que estan fetes, però segueu.

-No, que tenc pressa. Quant valen?

-Si ho trobeu bé no valen res. Ja vendré a cobrar quan s’home sigui de viatge.

-Ja està bé –digué ella anant-se’n” (p. 71).

I, per tant, apleguen a un acord immediat, dues persones ràpides: el sabater i la dona del patró. Quan la dona torna a casa, el marit li diu:

“-Per la missa sagrada! I en aquest preu, per què no vas ben calçada? Vés i fes-te’n unes per dur continu i unes més guapes per passeig.

Ella se n’hi va anar i en seguida aquell sabater les hi va tenir fetes amb so mateix tracte de cobrar-les quan s’home fos de viatge. Quan va tornar a ca seua[3] s’home la va enviar a cas sastre perque li fes un traje des més guapos. I això va fer” (p. 72).

Tot seguit, en aplegar ella a casa, l’home li dirà que podria ella demanar al sastre que li fes un vestit de seda. I, no sols en pocs dies ja tenia eixe vestit nou, sinó que, a més, “en un parell de dies ja tenien es barco carregat, es feren banda fora des port i es posaren en roda per en paréixer-los partir..” (p. 72).

I, en el vaixell, també embarcaran el sabater i el sastre. I, a banda, molt prompte, la dona, amb reflexos, tria una opció per a fer més pla el camí: “En aquella casa tenien una canastrassa molt grossa que, de voltes, se l’enduien de viatge per dur coses. (…) La posaren i sa dona va dir as sabater i as sastre que es posassin dins sa canastra, es posassin i no diguessin res, i així ho feren” (p. 73).

I la dona molt prompte fa pasta amb la dona del sabater (p. 73), qui, per mitjà d’un comentari que fa el sastre al sabater, es plasma el matriarcalisme, ja que la dona del sabater, era qui triava i no el seu marit.

Immediatament, “arribà sa dona i sa des sastre:

-Mira, saps què pots fer? Tu i sa des sabater, que t’acompanyarà, vés i compra uns parells d’ous i vi i coses per poder fer una gran vidassa.

Ses dos se n’hi anaren” (p. 73).

Un poc després, és quan apareix la força de les dues dones, quan el patró els diu “MIrau, vosaltres sereu es mariners i fareu lo que jo vos digui, si dic arriau feis així i quan digui hissau feis així altre.

Elles anaren i prengueren sa corda de sa canastra que pesava molt. Ell amb so mànec feia girar sa cadira” (p. 74). I, al moment, en un passatge, el patró els pregunta “Que m’heu entès?

-Si –contestaren elles” (p. 74).

Un poc després, cau la canastra i salten el sastre i el sabater, ells se’n van i les autoritats els detenen i tot. Ells dos la tenen jurada a les seues dones. En canvi, les seues dones fugiren sense parar-se en palles (p. 74). Dones fortes, que trien i que actuen amb molta agilitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Farem lleugeres adaptacions respecte del original.

[2] En el DCVB, figura com “Barca d’un sol pal, aparellat amb una vela de pallebot, que se diu major, i un o més flocs”.

[3] Literalment.

Bibliografia, Estivella i els Sants de la Pedra

 

 

Tot seguit, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de llibres, de fotos, etc., com també de publicacions que figuren en Internet i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “Goigs en lloança de Sant Abdon i Sant Senén. Màrtirs, Patrons de l’Espluga de Francolí”, dins de l’entrada “Sant Abdón i Sant Senén, Patrons de l’Espluga de Francolí” (https://bieicieich.blogspot.com/2016/07/sant-abdon-i-sant-senen-patrons-de.html), en el blog “Els meus goigs de cada dia”, d’Antoni Sàbat Aguilera, per gentilesa de Núria Llinàs i Sallés, en Facebook (20 d’abril del 2018, amb motiu del meu natalici).

 

  1. “L’Espluga de Francolí, 1892” (https://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2017/12/31/lespluga-de-francoli-1892), entrada en “El blog de Xavier Güell”.

 

  1. “Fires i festes tradicionals i populars de l’Espluga de Francolí” (http://www.esplugadefrancoli.cat/fires_i_festes/index.php), entrada dins de la web de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí.

 

  1. “Ermita del Garbí” (http://www.estivella.es/va/page/ermita-del-garbi), entrada en la web de l’Ajuntament d’Estivella.

 

  1. “Nostres Festes” (http://www.lafontdencarros.es/va/content/nostres-festes), apartat dins de la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, en què hi ha la festa SANTS ABDÓ I SENÉN: els santets de la pedra (Santos Abdón y Senén)”.

 

  1. “IV.- La Festivitat dels Sants de la Pedra”, dins de l’obra “Història de la Setmana Santa de Gandia i d’altres aspectes de religiositat popular” (https://www.academia.edu/19639035/Història_de_la_Setmana_Santa_de_Gandia_i_daltres_aspectes_de_religiositat_popular), de Vicent Pellicer i Rocher (editada en el 2009 per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia).

 

  1. “Colegiata de Gandia Col’legiata de Gandia” (http://www.jdiezarnal.com/colegiatadegandia.html), entrada dins del punt “Retablo de los Santos Abdón y Senén (Sants de la Pedra)”.

 

  1. “Altar de los santos Abdón y Senén” (http://www.colegiatagandia.org/pages/id44-altar-de-los-santos-abdon-y-senen-colegiata-gandia.html) entrada dins de la web “Insigne Colegiata de Gandia”. Va acompanyada d’una oració.

 

  1. “Pintura ceràmica devocional al Santuari d’Agres: els plafons de la fàbrica de Vicent Navarro. Anàlisi i reconstrucció virtual” (https://www.raco.cat/index.php/RecerquesMuseuAlcoi/article/view/293376/381904), article de Daniel Martínez Aparisi, publicat per “RACO”, en què es fa esment, per exemple, a una obra ceràmica de Gandia, en què apareixen els Sants de la Pedra.

 

  1. “Dansada dels Sants de la Pedra: En record de Nati Úbeda”  (http://www.portalcomarcal.es/dansada-dels-sants-de-la-pedra-en-record-de-nati-ubeda), entrada publicada en la web “Portal Comarcal”, referent a la dansada que té lloc en el Genovés (la Costera), amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Ermita Santos Abdón y Senén” (http://www.gestalgarturismo.es/?p=170), entrada sobre Gestalgar, en la web “gestalgar Turismo”.

 

  1. “Ermita de los santos Abdón y Senén” (https://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vseges.htm), entrada sobre Gestalgar, en la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”.

 

  1. “#Santoral 30/7/17: Sants Abdó i Senén (sant Nin i sant Non). Patrons dels #hortolans. Primers patrons catalans de la #pagesia” (https://twitter.com/bisbatgirona/status/891553986880442368), entrada del Bisbat de Girona, publicada en Twitter.

 

  1. “Sant Bartomeu, patró d’Inca (1230-1643)” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2004_Jor/nadesEst/udisLoca/lsInca_v/06_p129.dir/2004_JornadesEstudisLocalsInca_v06_p129.pdf), article de Pere Fiol i Tornila i a què vaig accedir gràcies a l’Ajuntament d’Inca, el 14 de gener del 2019, en part, per la gentilesa d’un amic seu, Pere Fiol.

 

  1. Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, article de Guillem Alexandre Reus Planells (http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2011_Jor/nadesEst/udisLoca/lsInca_v/12_p135.dir/2011_JornadesEstudisLocalsInca_v12_p135.pdf).

 

  1. “Sant Abdón i Sant Senén”, escrit de l’editorial que figura en el número 566 de “Dijous(https://core.ac.uk/download/pdf/33001171.pdf), un setmanari balear d’Inca, del 24 de juliol de 1985.

 

  1. “Gegants mallorquins (6)”, article de Pau Tomàs Ramis, publicat el 7 de juny del 2006, en el suplement “Diari de l’escola”, dins del “Diario de Mallorca” (https://www.diariodemallorca.es/media/suplementos/2006-06-13_SUP_2006-06-07_00_47_11_escola.pdf).

 

  1. “Qui són Abdon i Senén?”, article de Mn. Pere Fiol i Tornilla a què vaig accedir el 1r d’agost del 2019, per Facebook, mitjançant “Revetlers Puig Inca”, que em passà una foto de l’escrit, publicat eixe dia en el setmanari “Dijous”.

 

  1. “Lladurs renova un any més la devoció als sants Abdó i Senén” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/11960/lladurs/renova/any/mes/devocio/sants/abdo/senen), article del diari digital “Naciódigital.cat” , publicat en el 2014.

 

  1. “Lladurs reparteix centenars de panets en honor a Sant Abdó i Sant Senen” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/19747/lladurs/reparteix/centenars/panets/honor/sant/abdo/sant/senen), article del diari digital “Nació Digital”, publicat en el 2016.

 

  1. “Com era la vida de pagès a Lloren de Rocafort” (https://www.pepcapdevila.com/com-era-la-vida-de-pages-a-llorens-de-rocafort-2), entrada de Pep Capdevila, en el seu blog “The Ladies of Vallbona”.

 

  1. “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra” (https://prensahistorica.mcu.es/consulta/registro.do?id=10003050880), article signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”.

 

  1. “Salvador Giner i Vidal” (http://elmicalet.cat/salvador-giner-i-vidal), article dins de la web “Societat Coral El Micalet”, en què llegim que l’obra “L’Entrà de la Murta, del compositor Salvador Giner, té relació amb la festa dels Sants de la Pedra, la inspiració de la qual tingué lloc en Massarrojos, històrica població de l’Horta de València, des de 1899 annexionada a la Ciutat de València.

 

  1. “Massarrojos” (http://festesdevalencia.com/index.php/component/content/article/24-pedanies/242-massarrojos?highlight=WyJwZWRyYSlslnNhbnRzll0=), entrada dins de l’apartat “Festes de València”, de la web de l’Ajuntament de València.

 

  1. “Massarrojos festeja a los santos de la piedra” (https://valencianoticias.com/massarrojos-festeja-a-los-santos-de-la-piedra/#imageclose-21017), foto publicada en l’article que, amb aquest nom, figura en la web “valencianoticiasvalencianoticies”.

 

  1. “Oferiment de meló i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/07/oferiment-de-melo-i-els-sants-de-la-pedra), entrada sobre Massarrojos, que pengí en la web “Malandia”, i a què respongué José Miguel García Beltrán, amb comentaris seus a partir de vivències i del seu punt de vista actual.
  2. “Agenda 2013: Assumpció de la Mare de Déu i Festa dels Sants de la Pedra” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2013/08/agenda-2013-assumpcio-de-la-mare-de-deu.html), entrada publicada en la web “Campaners de Moixent”.
  3. “Agenda 2014: Assumpció, Sants de la Pedra i ofrena de flors a les santes relíquies” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2014/08/agenda-2014-assumpcio-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Campaners de Moixent”.
  4. “La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros Herrero (1895-1978)” (https://researchgate.net/profile/Judith_Anso_Ros/publication/277007078_La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero/links/555da0d608ae86c06b5db15b/La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero.pdf), estudi de Judith Ansó Ros i de Glòria Campoy Collado, editat per l’Ajuntament de Mollet del Vallès i en què participa el “Centre d’Estudis Molletans” i publicat en el 2011, en què es parla de la sega de cereals en Gallecs, zona dels térmens de Mollet del Vallès i Parets del Vallès, ambdós de la comarca del Vallès Oriental. Forma part de la Col·lecció Vicenç Plantada, no. 12.

 

  1. “Programa Sant Abdó i Sant Senén Festa Major del Morell Estiu 2017” (https://issuu.com/ajuntamentdelmorell/docs/programa_sant_abd___i_sant_sen n_f), sobre el Morell (el Tarragonès).

 

  1. “Festes d’arreu: Sant Nin i sant Non” (https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/montjuic/ca/abdo-senen-simiots), de la web del Museu Etnològic i de Cultures del Món, vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, sobre el Morell (el Tarragonès).

 

  1. “Novena a los Santos Abdón y Senén” (http://www.capuchinosolleria.com/wp-content/uploads/2014/04/novena_ab_se.pdf), del germà Miguel Ángel Atiénzar, de “Hermanos Menores Capuchinos” (l’Olleria, 3a edició), amb qui vaig contactar per a altres temes relacionats amb l’estudi.

 

  1. “El poder eclesiàstic i les advocacions celestials a la vila d’Ontinyent (segles XVI-XVII)” (http://cronistesdelregnedevalencia.com/investigacio/Ontinyent1.pdf), article d’Alfred Bernabeu Sanchis, cronista d’Ontinyent, amb el segell de “Cronistes del Regne de València”.

 

  1. Llibre de festes patronals d’Otos, del 2016 (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), publicat en el blog “Publicacions sobre les festes d’Otos”, que porta Daniel Alfonso Medrano, cronista d’Otos.

 

  1. “75 anys de les imatges patronals d’Otos”, article de Daniel Alfonso Medrano, cronista d’Otos, publicat en el llibre de festes patronals d’Otos, del 2016, a què es pot accedir mitjançant l’entrada “Publicacions sobre les festes d’Otos” (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), del seu blog “Publicacions sobre Otos”.

 

  1. “Església Parroquial de la Puríssima Concepció” (https://palmeraturisme.wordpress.com/esglesia-parroquial-de-la-purissima-concepcio), article de la web “Palmera Turisme”, referent a Palmera (la Safor), on hi ha escultures dels sants Abdó (amb fruites d’horta) i Senent (amb raïm), fetes per Ricardo Rico Tormo en el 2009.

 

  1. “Patrimoni” (http://www.palmera.es/page/patrimoni), apartat de la web de l’Ajuntament de Palmera (la Safor), en què hi ha un punt interessant amb una referència al Motor de Bartolí, encomanat als Sants de la Pedra.

 

  1. “Plafó ceràmic a l’església dels Sants Abdó i Senén. Pamis” (https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/79/Plafó_ceràmic_a_l%27església_dels_Sants_Abdó_i_Senén%2C_Pamis.JPG), sobre una plafó ceràmic que hi ha en Pamis, en el terme d’Ondara (la Marina Alta).

 

  1. “GOZOS A LOS SANTOS DE LA PIEDRA DE PICANYA” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2018/11/gozos-los-santos-de-la-piedra-de-picanya.html), entrada del blog “Gogistes Valencians”, en relació amb Picanya (l’Horta de València).

 

  1. Un escrit referent a la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), amb l’enllaç http://www.lapobladelduc.org/HTML/FESTES01.htm, acompanyat, entre altres coses, d’una foto del 2001 en què apareixen els Sants de la Pedra i unes línies sobre com es celebra la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Festes 2015 als Sants de la Pedra La Pobla del Duc” (http://www.lapobladelduc.es/sites/default/files/files/2015/sants-de-la-pedra_2015.pdf), fotos de les pàgines 4 i 5.

 

  1. “Romerías de San Roque y los santos de la Piedra en Pozondón” (https://nogueradealbarracin.wordpress.com/2011/08/01/romerias-de-san-roque-y-los-santos-de-la-piedra-en-pozondon), de Manuel Matas i publicat en la web “Noguera de Albarracín”. Pozondón és una població aragonesa de la comarca de la Sierra de Albarracín.

 

  1. “Ermita de San Abdón y San Senén de Pozondón” (https://ermitasdelasierradealbarracin.blogspot.com/2011/11/ermita-de-san-abdon-y-san-senen-de.html), entrada en el blog “Ermitas de la Sierra de Albarracín”.

 

  1. “Piedra (1556m)” (https://www.mendikat.net/com/mount/13535#), entrada de la web “Mendikat”, dedicada a rutes, sobre l’ermita de Pozondón.
  2. “Els retaules barrocs de Prades de la Molsosa” (https://issuu.com/llobregos/docs/llobregos_01_10_15.pdf/32), article de Joan Yeguas i Gassó. La informació sobre Prades de la Molsosa, una de les parts que integren el municipi de la Molsosa (el Solsonès) i que està en la Vall del Llobregós, l’he pogut reflectir gràcies a Fermí Manteca, qui me l’envià per correu electrònic (el 19 de maig del 2018), després d’haver contactat amb “Llobregós Informatiu”.
  3. El 16 de novembre del 2017, Ester Sabata, del “Patronat de Turisme del Solsonès”, ens envià informació a partir de dos enllaços de la web “Turisme Solsonès”: 1) “Sant Ponç de Prades” (http://turismesolsones.com/punt/sant-ponc-de-prades) i 2) “La Molsosa” (http://turismesolsones.com/punt/la-molsosa).
  4. “El retaule del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, document del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, facilitat per Ramon Sunyer, per correu electrònic, el 29 de maig del 2018.
  5. Foto de la web “PIKDO” (https://www.pikdo.me/media/Bl27C0uHOr2), signada per Miguel Pérez. Segons comentà el capellà Ramón Micó Colomer (amic de Facebook), en l’apartat de Facebook de l’Ajuntament de Quartell, són del segle XXI.
  6. “ELS SANTS DE LA PEDRA”, entrada de Facebook, en “BQ Quatretonda, del 30 de juliol del 2018, relacionada amb Quatretonda (la Vall d’Albaida).
  7. “Ermita del Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), entrada de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, corresponent a Rafelbunyol (l’Horta de València).
  8. “Mural de Cerámica ‘Abdón i Senén’” (https://www.ceramicasclaur.com/muraldeceramica-abdon-senen), de la web “Xavier Claur”. És del 2012 i està en la “Llar dels Jubilats” de Real (població de la Ribera Alta, tradicionalment coneguda com Real de Montroi).
  9. “LLIBRE FESTES EL REAL DE GANDIA 2017 (http://www.elrealdegandia.es/sites/default/files/files/cultura/llibre_festes_el_real_de_gandia_2017.pdf), en què hi ha una foto dels Sants de la Pedra (p. 9).
  10. “La Riba: El patronatge religiós” (https://blocs.tinet.cat/lt/blog/del-penya-segat-estant/category/750/la-riba/2013/04/06/la-riba-la-religiositat-popular), entrada del blog “Del penya-segat estant”.
  11. “Festes i Fires de Sarral i Pedanies” (http://www.sarral.altanet.org/festes.php), una entrada d’Internet amb informació sobre Sarral.
  12. Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén” (http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/06/mare-de-deu-de-togores-i-sant-abdo-i.html), d’Antonio Mora Vergés, en el blog “Conèixer Catalunya”. L’autor em facilità l’enllaç. Togores forma part del terme de Sabadell.

 

  1. “Caminada de Polinyà a la Salut, Colobrers i Togores” (http://losfolloneros.blogspot.com/2010/02/7-de-febrer-de-2010-caminada-de-polinya.html), entrada publicada en el blog “Los folloneros”, on hi ha línies molt interessats, relacionades amb l’Ermita de Togores (en el terme de Sabadell, comarca del Vallès Occidental).

“Les xiques de la Pobleta”, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

 

En el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)” , de Josep Antoni Carrégalo Sancho i publicat per Associació Cultural del Matarranya, en el 2007, podem llegir una cançó que diu així:

“Les xiques de la Pobleta

s’han comprat una romana 

pa pesar-se les mamelles 

una volta a la setmana” (p. 158).

El 26 de juny del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, pengí la foto d’aquest llibre en què apareix l’estrofa en què es reflecteix que les dones actuen amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes. Eixe dia, les respostes en el meu mur foren “A Catalunya, es coneix i s’aplica a les noies de diferents pobles; així, de memòria, recordo les del ‘Portal de l’Horta’ d’Horta de Sant Joan (Terra Alta)” (Francesc Castellano), “A la Safor, també la coneixem canviant el nom del poble , ‘les xiques de Beniopa’” (Josep Ferrer Ferrer), “Bé, la cançó de Els Pavesos deia ‘les xicones de Xixona’” (Jesús Banyuls Garcia). I, un poc després d’haver enviat aquest post en el meu mur, Lourdes Hernandis em comentà que “Eixa cançó es cantava, quan era menuda, en tots els pobles. Ara bé, les dones que es pesaven les mamelles eren del poble del costat, sempre.

En compte d’una vegada, la versió que conec es pesaven ‘dos dies a la setmana’”.

 

“Les xicones de Xixona

s’han comprat una romana

p’a pesar-se les mamelles

dos voltes a la setmana[1][2]

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia

 

 

Notes: [1] Els versos en què es canta que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, el 21 de juliol del 2020, l’escrivia Amparo Pico Vaya, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però amb el nom de la població valenciana Canals. Direm que no és la primera vegada que, aquests versos, figuren amb el nom d’altres poblacions de l’àmbit lingüístic.

[2] El 1r de novembre del 2020, en un correu electrònic enviat per Joaquim Urenya i Montés, podíem llegir una cançó que, en el fons, era aquesta estrofa, però amb aquesta lletra: Les xiques de l’Olleria / s’han comprat una romana, / per pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana”. És una estrofa que, en més d’una població, tendeix a incorporar un topònim distint i, ací, fins i tot, el nombre de vegades que se les pesen cada setmana…: tres.

El 15 de novembre del 2020, en l’apartat “Canapost (Termes de refranys catalans)” (https://glossaris.servidor-alicante.com/termes-refranys-catalans/mamelles), de la web “Glossaris”, poguérem llegir, que, en referència a la paraula “Mamelles”, entre altres coses, figuraven unes frases que diuen així: “Les noies de Canapost s’han comprat una romana, per pesar-se les mamelles un cop cada setmana”.

Igualment, el 9 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Fco Javier Llorens Seller escrivia una versió que diu “Les xiques de MInagrell / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”.

A  més, el 10 de maig del 2021, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Josep Ferrer Ferrer m’escrigué (i ací separem els versos)“Mira, una altra cançoneta de Pasqua: ‘Les xicones de Gandia (ací es pot posar un altre poble) / s’han comprat una romana (és una bàscula) / per pesar-se les mamelles / quatre voltes per setmana’”.

El 27 de maig del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Ximo Caturla escrigué una versió, amb una estrofa prou coneguda, relacionada amb la compra de la romana, que deia així: “Les xiquetes de La Vila (Xixona, o…) / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana. / Si vols que te les pese, / posa’t panxa en amunt: / veuràs quina polseguera / t’eixirà pel forat del cul!”  i, tot seguit, Ximo Caturla afegia que “Sol cantar-se els dies de mona”.

 

Dones diligents, amb molta espenta i molt obertes

 

En una rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, veiem que, una dona actua amb molta espenta i, així, fa una promesa a Sant Miquel: que si el marit es posa bo, ella i l’home aniran a Llíria i que, a més, pujarien al puig del santuari. I, al moment, l’home, Joan, començà a millorar en poc de temps. 

A més, la dona diu al marit que, com que ella havia fet promesa, anirien a Llíria. I Joan, “ni protestà ni féu mala cara” (p. 172) a la dona i “L’enganxà al carro i allà que mogueren pel camí de Llíria, inici del romiatge” (p. 172). A més, també veiem que “Ella, animosa i decidida, l’assistia torcant-li la suor i exhortant amb la seua cantinela” (p. 173) que havien d’anar a on ella s’havia marcat.

Un poc després, veiem que “arribaren al santuari, on, després d’haver-li donat les gràcies i resat fervorosos al sant (…) isqueren i, asseguts en un banquet de pedra, ella li tragué les espardenyes al marit, i, amb l’aigua del pou del santuari, li llavà les llagues dels peus, dels genolls i de les mans. Li ho embenà tot amb benes que, com a dona previsora, havia dut de casa” (p. 173) i que, “Recuperades ja les forces i reforçat l’ànim, emprengueren la tornada a poc a poc” (p. 173).

A més, l’home pregunta a la dona si no li feien mal els cigrons, com a part de lo que ella havia dit a Sant Miquel, i, ella, al moment, respon a l’home:

“-Mira. Com que a mi, sant Miquel no m’ha salvat, la meua obligació no és tan gran com la teua. Aixina que, mentre que els teus cigrons eren crus, els meus jo els he posat a coure” (p. 174) i, per tant, estaven molls i li permetien caminar amb molta facilitat. I, de totes maneres, el marit, accepta que la dona triàs eixa opció.

I, novament, com en altres rondalles, veiem que el sant que pren part en la rondalla, Sant Miquel, actua de manera oberta, com es plasma quan llegim que “Sant Miquel, que de fel amarga no en té gens” (p. 174).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia.

Les dones trien, i molt obertes, en rondalles i cançons

 

Tocant l’article “Cançons i gloses eròtiques”, de Felip Munar i Munar, l’autor escriu que “pensam que (…) els nostres avantpassats gaudien del sexe com qualsevol altre poble. Més que mai és ben viva l’expressió ‘Allà on hi ha pèl hi ha alegria!’. O aquella altra que diu –quan en una reunió només xerren de coses tristes-: ‘Jesús, xerrau des cul i almanco riurem!’.

És veritat que hi ha una metaforització del llenguatge que no s’esdevé en cap altra circumstància de la vida quotidiana. Però això no és cap entrebanc, defecte o problemàtica subconscient: quan hi havia ‘roba estesa’ s’havien de cercar noves idees per explicar tot el que se sentia” (pp. 244-245)

I, a més, addueix que “Hi ha la idea que tot allò que es fica, tot allò que fa forat, allò que serveix per punyir o té una forma que pot recordar el sexe del mascle, és emprat per a designar-lo; i tot allò que es susceptible de ser foradat, que pot engolir qualsevol forma punxeguda, reflecteix el sexe femení. La natura regalava la millor lliçó.

També és veritat que les Illes Balears hem estat una societat matriarcal. De portes fora, l’home podia bravejar, fer ostentació amb paraules de la seva força sexual, de les seves aventures; però de portes endins s’acabava aquesta homonímia, aquesta exageració, i es feia, en aquest aspecte, allò que la dona volia. I aquest caràcter, fins i tot, condescendent[1], el trobam en moltes cançons que pressuposen aquest domini femení” (p. 245).

Així, per exemple, en moltes cançons, apareix la mare, en lloc del pare, com a persona amb qui parla la jove o, no tant, el jove. I, en aquest sentit, direm que és una mare que aplana molt el camí dels fills, que els dona moltes facilitats. Àdhuc, hi ha una rondalla valenciana en què es plasmen les paraules del final d’aquestes línies de Felip Munar i Munar: “Els melons[2] del so Jeroni”, recopilada per Cristòfor Martí i Adell en el llibre “Els contes de l’Horta”. Hi ha un home flatós que vol aparençar que és més fort i més valent que ningú i, a més, tracta de posar a tots més rectes que una vara per mitjà de la seua escopeta[3].

Ara bé, hi ha un dia en què unes quantes persones s’ajunten i, com en el refrany “Moltes mosques maten un ase”, començant per un home que es proposà acabar amb la seua prepotència i deixar-li quasi sense res en el melonar que ell té. I, per això, aquest home, “acompanyat de dos xiquets amb camisoles blanques i aletes de colomí a l’esquena, comparegué al melonar”. I tots ells comencen a cantar i assoleixen que so Jeroni se’n vaja com un esperitat a sa casa, i, àdhuc, so Jeroni, en aplegar a la porta de la casa, fa que les portades desperten la muller. La dona, immediatament, li pregunta:

“-Jeroni, passa res?

-Dona, tanquem portes i finestres que hi ha arribat la fi del món!

I, tancats amb forrellats, panys i baldes[4], acabaren de passar la nit.

Sorpresos d’haver-la tinguda tranquil·la, els trobà la claror del nou dia. (…) Sense motius d’alarma, obriren la porta, isqueren de casa i, ja amb el sol ben alt, es miraren el melonar: dels melons grossos, no en quedava cap, però, dels xicotets, se’n veia algun. La so Amparo es girà cara al marit:

-Què dius que cantaven?

Aquest, que entenia ara el sentit no sols de les paraules sinó de l’aparició també, (…) callà; la seua pregonada valentia no li bastà per a cantar-li-ho a la dona. I ella, testimoni directe tantes vegades de la fanfarronada: que si amb l’escopeta a la mà… i que si açò i que si allò, el tractà d’ase, carabassa, safanòria, moniato, bajoca i d’altres coses sense més dependència directa del camp” (p. 129). I, encara que així és el final de la rondalla, es pot intuir que ell acceptaria les noves directrius de la dona.

Per tant, no sols la dona és la part forta, sinó qui porta casa i, en canvi, l’home és qui creu lo que diu ella. A banda, aquest conte de l’Horta de València plasma molt bé lo que exposen moltes rondalles valencianes i d’altres (però, per exemple, de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens): és la dona qui salva l’home,… perquè li obri la porta, detall que reflecteix que actua de manera oberta. I, àdhuc, també reflecteix lo que han escrit moltes persones, en Facebook, en lo vinculat amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, sobretot, des de novembre del 2020.

En relació amb el conte “Els melons de so Jeroni”, de Cristòfor Martí i Adell, al capdavall, direm que, unint les paraules de Felip Munar i Munar (sobre l’ostentació masculina)[5] amb les que fan referència a com actua la dona en la rondalla i a com ho fa l’home (ací, el marit), veiem, de nou, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que, si u dels dos membres de la parella (com també de la casa, de la família i del dia rere dia) és més lliure que l’altre, és la dona, la part femenina de la vida.

Quan, el 24 de juny del 2021, contí a ma mare bona part de la rondalla, em digué unes paraules que deia un valencià  que coneixia son pare: “’Jo, a ma casa, mane tots’. I se’n va a casa. ‘Jo soc el que més mane, no que em facen cas’”. I és que, com deia el meu avi patern i m’han escrit moltes persones, sobretot, en Facebook, o, fins i tot, hem pogut veure en Twitter, és la dona qui fa de “senyora ama”, qui tria i qui comanda (això sí, molt oberta i en línia amb trets matriarcals). 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Permissiiu, que consenteix..

[2] Aquest conte, des del principi, ja té una paraula eròtica: “melons” (sinònima de “collons”). Però, tot i això, veurem que, com han escrit moltes persones catalanoparlants, és la dona va associada a la força i, fins i tot, qui porta la casa, qui mana i,  per tant, la persona més lliure entre les dues.

[3] L’escopeta, en el llenguatge eròtic, és el “Membre viril”, el penis, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

[4] En el DCVB, figura com “Peça llarguera de ferro o d’altra matèria resistent, que per un cap va clavada i per l’altre s’encaixa amb una altra peça travadora situada en l’altra fulla o en la paret, de manera que quedi closa en fort la porta”.

[5] En l’article “Cançons i gloses eròtiques”, de Felip Munar i Munar.

Llibertat, esperit emprenedor i molta creativitat, trets matriarcals

 

En el llibre Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha una rondalla en línia amb el matriarcalisme, “Els animals fan fortuna”, ja que uns animals (un ase, un gat, un gos i un gall) a què els seus amos consideren vells i que cal sacrificar-los, accepten la iniciativa del primer, d’un ase, “que era un ase assenyat i discret” (p. 75), i, a més, “decidiren que, amb uns amos que no eren de fiar, no podien tornar cadascú a sa casa” (p, 78).

I, encara que el gos els preguntàs què farien si no tornaven a casa (recordem que el gos és un animal que sol simbolitzar la fidelitat a l’amo), “el gall, tal com és el seu costum en les hores matinals, prengué la paraula i (…) el seu discurs fou brillant” (p. 78). Direm que, el gall, a més, ací vinculat amb les primeres hores del matí, ho està també amb la primavera, l’estació associada als xiquets, al renaixement de la vida i a la iniciativa. Per això, a continuació, com qui va cap al demà, molt creatiu i amb esperit emprenedor i tot, diu el gall: “’Per a viure, no necessita ningú un amo[1]. A mi m’ha agradat sempre la música. Com que som amics, bona gent i hem fet fortuna, ens podem comprar instruments, formar una banda de música, guanyar-nos el jornal tocant i acabar la vida junts’” (p. 78).

Continuant amb aquesta rondalla, va en consonància amb unes paraules que escriu Jaume Vicens Vives, en la seua obra “Notícia de Catalunya”, quan parla d’una actitud “cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51) i que “Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes” (p. 51), com és el cas dels pobles matriarcals: són de viure i d’actuar, en aquesta rondalla, amb molta creativitat.

I “la idea del gall agradà a tots. I se n’anaren a una casa de música” (p. 79). El gall, que fa de cap de colla, així com el capdavanter ho fa d’un grup, i, per tant, n’és el director d’orquestra (mai millor dit, si més no, en el sentit simbòlic), “els mirava.

-I tu no vols res? –li preguntà el gos.

-Ah, a mi m’agrada cantar.

Però es veu que s’ho pensà millor i afegí:

-Com que qui canta té les mans lliures[2], compreu una  guitarra per a mi.

I, equipats ja cadascú amb el seu instrument, els quatre amics, amb bon ànim i de millor humor, se n’anaren pel món a fer música i tractar de ser feliços junts” (p. 79).

En aquest conte, de rebot, es plasma un tret matriarcal interessant: cap dels quatre amics s’havia proposat (ni havia presentat als altres) cap idea amb la intenció de fer una revolta contra els anteriors amos (¡ni tan sols nomésen contra d’u!): el passat és passat (i l’accepten com fou) i, ara, lo que consideren que val és anar cap al demà i, per descomptat, amb l’esperit juvenil i amb els aires renovadors i amb l’obertura que apareix en el text.

I més encara: els pobles matriarcals no menyspreen les persones velles, àdhuc, quan són molt creatives i emprenedores, ja que es considera que són les principals portadores de la saviesa que ha passat de generació en generació i, en eixe sentit, sobretot, mitjançant les àvies (o padrines) i les mares.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Extern, més enllà de cada u de nosaltres.

[2] Un altre símbol: les mans lliures, la llibertat.

La dona allibera l’home: sexualitat matriarcal

 

Unes altres cançons del treball “Flors Semprevives” , de Jordi Amengual Dols, que reflecteixen la sexualitat matriarcal, diuen així:

“Si tu em promets venir,

jo, dona, t’acceptaré,

lo meu cos t’entregaré,

fes lo que vulgues de mi” (p. 98).

 

“Quan ja t’hauré acceptat[1],

ja quedaràs a ca meva[2] ,

jo seré sa dona teva

per tota una eternitat” (p. 98).

 

I és que, com diu aquesta cançó, del mateix treball:

“Vida de la meva vida,

vida i regalo meu,

de cap fins a peus som teu,

dau-me vostra mà, garrida” (p. 107).

 

És a dir, que la dona dicta i, en canvi, l’home (que és ben tractat per ella, així com ella ho és per part de l’home), és qui obeeix, un tret en línia amb el matriarcalisme. La dona fa de “primus inter pares”, o siga, com un “primer entre dos” perquè, d’alguna manera, u dels dos ha de manar i, en aquest cas, és ella.

Adduirem que aquesta visió de la sexualitat no s’entén com una mena d’imposició de lo que la dona vullga, ni com una lluita entre els dos, sinó com una concepció que té com a eix els valors vinculats amb el matriarcalisme, àdhuc, en aquest camp de vida.

Fins i tot, en una cançó d’aquest treball de Jordi Amengual Dols, veiem una cançó que diu així:

“Es fadrins de Santanyí,

festegen i encara mamen,

i, a Sant Andreu, s’encomanen

per mamar fins a morir” (p. 120).

 

Quant al verb “mamar”, direm que, en el DCVB, també hi ha l’expressió “Mamar-se-les dolces”, és a dir, “passar-s’ho molt bé, amb abundància i poc d’esforç”. Com a anècdota en relació amb aquesta darrera cançó, diré que, des de la segona mitat del 2009, coneguí un amic, Julián (Narboneta, Castella, 1918- Alaquàs, 2013), qui, quan ja tenia més de noranta-dos anys, encara vivia amb la seua dona, la qual també en tenia, si més no, noranta, com em digué, com a mínim, en una ocasió. Un home castellanoparlant i molt obert a les persones de les diferents generacions, des de vells fins a xiquets de pocs anys, i als valencianoparlants. Una frase seua i idònia per al tema que tractem: “La vida es de todos”, dita en gener del 2010.

Agraesc la col·laboració de les persones que, per exemple, en el camp de lo sexual i de lo eròtic (com ara, el pintor Miquel Torner de Semir), m’han parlat des d’un punt de vista matriarcal (ben present en rondalles i en cançons en llengua catalana i que ens han aplegat a través del poble i, en molts casos, de generació en generació) i la dels qui l’aproven, com també, per descomptat, la dels qui em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] La dona és qui tria, no ell, un tret vinculat amb el matriarcalisme, ja que ella n’és la part activa.

[2] De la dona.

Dones amb reflexos, diligents i molt creatives

 

En línia amb el camp de la iniciativa ideada i duta a terme per dones, de la mateixa manera que “les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” (per tant, no els l’ha comprada cap home, ja que, en les cultures matriarcals, és la dona qui gestiona els diners i la casa i qui en fa de cap), en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha la rondalla “Una contalla dels Figons”, la qual, des d’un principi, ens porta a l’expressió “ser un figa molla”, vinculada amb l’home com a passiu en el matriarcalisme, de què parlem en un altre punt del treball.

Així, es comenta que el Figó pare era en el llit, que creu que li resten pocs dies i que, per això mateix, convida la dona a anar a cal fuster. I, ella, com a cap de la casa, immediatament, ho aprova i, “Tota contenta, sense llevar-se el davantal ni passar-se la pinta pel cap, se n’anà a cal fuster a fer-ne l’encàrrec” (p. 58) i, a més, en un moment en què feia falta faena en la fusteria.

Un poc després, en la rondalla “Una contalla dels Figons”, llegim que, “La Figona, amb voluntat de tindre una finesa amb el pobret del seu marit que es moria, viu el cel obert.

-Comprant-ne huit, a quan eixiria el taüt?

-A cinc podria deixar-lo. Però, què he de fer jo amb les altres quatre posts?” (p. 58).

I la Figona, amb reflexos i molt creativa, li respon:

“-Un altre taüt, -li contestà prestament Maria la Figona. Faça-me’n dos per deu.

I més contenta que un gat amb un lleu, se’n tornà lleugera a casa dient-se: ‘Ara vorà el meu marit que es pot morir tranquil, que jo sé també fer negocis!’. Perquè l’assumpte havia sigut clar per a ella des del primer moment: com que se li havia romput la panera i estava sense saber on fer el pa feia tres anys, li explicaria: ‘Un taüt serà per a tu. I l’altre, mentre no el necessitem, el gastaré de panera’” (p. 58). ¡Quina imaginació la de la dona, amb molta espenta, amb els reflexos d’un jove!

Tot seguit, llegim “I, pensant amb l’alegria tan gran que li donaria al marit, més que caminar corria camí de casa repetint-se: ‘Quina alegria li donaré, mare! Quina alegria més gran que s’endurà el pobret!’” (p. 58). 

Agraesc les recomanacions de Ximo Caturla i la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.