Arxiu mensual: octubre de 2024

La maternitat en Catalunya, en el sentiment de pertinença a la terra i la llengua vernacla

Tot seguit, posarem dos poemes de l’obra “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, els quals prioritzen la maternitat: el primer, per mitjà de la dona, sobretot, com a mare; el segon, amb la mare, en el seu paper maternal, com a transmissora de la llengua vernacla, la catalana. En Glossa a la dona catalana” (p. 139), de 1983, diu

“Esvelta, joliua, airosa,

és la dona catalana,

gentil, alegre, formosa,

treballadora, galana.

 

És bellesa transformada,

espill, arrel de nació,

fidel, atenta, preparada,

gresol de pau, unió”.

 

 

En aquests versos, plasma molts trets que ens comentaren en relació amb dones nascudes abans de 1920 i, a més, hi ha un nexe entre la dona i les arrels del Poble català, però de germanor, receptives.

En l’estrofa següent, copsem la preferència per la maternitat i per la mare, com en moltes cultures matriarcals:

“És i vol en tot moment,

la Catalunya, viva, clara,

com lluïssor, de cel vivent,

que amb tot honor, vol ser mare”.

 

Ara bé: es tracta d’una mare i mestressa amb molta espenta, que fa de cap de colla (ací, dels catalans) i que té les seues arrels en Catalunya:

“És l’Estel, que mai no s’allunya,

és ressò, que s’ageganta,

és el Sol de Catalunya,

mira el Cel, i no s’espanta”.

 

Això porta l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, com en altres poemes, a posar

“Ajudem-la, constantment,

amb seny, amor, harmonia,

aconhortem-la fidelment,

amb valor, goig, alegria”.

 

Al capdavall, afegirem que, a primeries del 2019, uns catalanoparlants, com, en acabant, amb l’estudi sobre el matriarcalisme, consideraven que, si la dona no menava la casa, se n’anava costera avall, com ho podem veure en alguns refranys i, per exemple, en unes paraules que em digué un home (molt pròxim a mi, nascut en 1948) el 4 d’octubre del 2024: “Les dones manen en casa. I els hòmens fan lo que les dones diuen. I, si no, malament”. Adduirem que ell aprovava que la cultura valenciana era matriarcalista i que, encara que es fes lo que volia la dona, ella solia ser molt democràtica.

En la segona composició, “Glossa a la Llengua Catalana” (p. 141), l’escriptor exposa sobre u dels trets més vinculats amb la tradició aborigen catalana i, de pas, amb lo maternal: la llengua vernacla. Diu així:

“En el si, de nostra mare, hem après culturals mots,

de la Llengua Catalana, i que quasi parlem tots,

els que som d’aquesta terra, la portem ungida al cor,

i d’altres, que l’han apresa, l’estimen, amb fe i candor”.

 

Per consegüent, el poeta enllaça la mare (i el cor), amb el català i amb els habitants d’arrels catalanes, però, incorporant-ne els qui la promouen.

Igualment, plasma que la mare ho fa unint-la amb els avantpassats que també la transmetien de generació en generació:

“Omplenant nostra memòria, que embolcalla el pensament,

aconhortant-la en la vida, amb dolçor, enteniment,

la parla dels nostres avis, assadollada amb tendror,

amb la mel dels nostres llavis, i l’impuls del nostre amor”.

 

 

Finalment, l’escriptor de Gurb empiula la llengua i lo mare amb detalls que apareixen en dones catalanoparlants nascudes, a tot estirar, en el primer quart del segle XX (per exemple, la iniciativa, la senzillesa, la valentia, el paper pedagògic i, òbviament, el sentiment de pertinença a la terra):

“Agombolant nostre esperit per fruir-lo amb senzillesa,

sigui sempre nostre amic, amb lluïssor, pau i tendresa,

valent tronc, formosa arrel, orientant-nos a bon port,

enriquint-lo, i amb anhel, fins al moment de la mort”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Passejaven els xiquets (nens) de pocs anys

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿passejaven els xiquets (nens) de pocs anys? 

Ma mare (1943) em digué un dia que ella ho feia, com una part més de la maternitat, des que érem ben petits.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

flotant.43@gmail.com

****

El 5 d’octubre del 2024 ens respongueren amb aquests missatges: “No, Lluís. Les meves àvies les tenia a València; i la mare, molt jove, ja tenia demència” (Lola Carbonell), “Bon dia, Lluís,

La mare ho feia; les àvies, no en recordo de cap.

La mare era de 1926″ (Montserrat Cortadella), “I tant! No sols els passejaven, sinó que també es quedaven tot el dia a casa seva. Així, els pares podíem anar al cinema o bé descansar una bona estona” (Pilar Ortiz De Paz).

Finalment, ma mare, per telèfon, després de llegir-li part de tres articles amb records d’infantesa (per exemple, u de Marta Carrió i u de Marina Uguet Ibàñez en què escriu que sa mare, passejant, li ensenyava rondalles i, igualment, “qualsevol de les moltes cantarelles”) i dels comentaris que havíem rebut fins aleshores, ens reportà que, quan ella tingué els fills, un puericultor recomanava que les mares traguessen els xiquets tots els dies al carrer.

A més, ens va adduir aquestes paraules:

Tu vas parlant amb ells. Això és igual que, quan duies el cotxet [ amb el xiquet] de cara a tu: et veia, t’escoltava, li deies alguna cosa… Com si fóra a les plantes: contar alguna coseta o dir-los res.

Jo recorde que, de fadrins, ja teníem Miquel (*) que tenia avis, besavis, etc. Li deies ‘¿On vas?’.

I et responia ‘A menjar sopetes de l’àvia [ de llet amb malta], que, a mi, m’agraden’. Allí hi havia moltes persones” i el nen hi volia anar.

Hem canviat el nom del nen, nascut en 1964.

Agraesc la generositat de les persones que ens han comentat en relació amb el tema.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

El sentiment de pertinença a la terra, caramelles, la sardana i bona avinença

Prosseguint amb el mateix tema, en el poema “Caramelles” (pp. 132-133), en nexe amb la música, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que,

“En el camp, que el fruit madura,

l’alegre Pasqua, ja ha arribat,

on està la investidura,

de l’abril, endiumenjat”.

 

 

En aquestes línies, fa referència a l’estació (la primavera) i a les festes de Pasqua (molt sovint, en abril, començant Diumenge de Pasqua). Això empiula amb els versos següents i, a banda, trau la cerca de pasqüera (les noies de què parla l’escriptor):

“Per molt espesses boscúries,

els ocellets, van refilant,

(…) festejant, joguinejant.

 

Veure en aquestes festes,

entre jardins, plantes i flors,

pels balcons i les finestres,

noies, que roben els cors”.

 

“Per això, els caramellaires,

(…) saluden els seus amors.

 

Noietes formoses, mireu i escolteu,

correu, veniu totes, les mans allargueu,

feu la sardaneta, que ara sentireu”.

 

Aquestes paraules ens evoquen quan, en el mes de maig, molts xics jóvens solien anar a  cantar a fadrines, tret que captem en diverses rondalles tradicionals en llengua catalana i en comentaris que ens han fet:

“Molt cordials festes, us diem cantant,

guarniu les finestres, de flors i encant,

amb joia sincera, amor dolcejant,

cantem a tothora…

i… fins d’aquí, un altre any!”.

 

Una altra composició de la mateixa corda, sobre música i també en l’obra “Consells, glosses i records”, del poeta de Gurb, és “Himne a la sardana” (p. 138):

“No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre peu,

amb la dansa per bandera,

marxarem per tot arreu”.

 

Per consegüent, amb aquests versos, promou que aquesta dansa tradicional es transmeta a persones de molts llocs i que, igualment, s’adopte com u dels símbols de Catalunya.

En acabant, addueix que, en aquest ball,

“Cadascú amb la seva passa,

però ben units de les mans,

que la dansa, a tots abraça,

i ens ensenya, a ser germans.

 

No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre pas,

conquerim la terra entera,

amb el ritme i el compàs”.

 

I, així, copsem l’obertura al proïsme, la germanor i que, quan parla de terra sencera, no es refereix a la Mare Terra, sinó a Catalunya i, a més, amb les comarques interiors, ja que, tot seguit, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que

“Prop del mar, que no ens allunya,

hem trobat, l’amor pregon,

i som, des de Catalunya,

ciutadans de tot el món”.

 

Afegirem que, d’acord amb els temes que sol traure l’escriptor i, per exemple, amb el de la maternitat, aquestes estrofes podrien tenir relació amb el fet que hi ha persones de molts llocs i amb bona avinença.

Per això, finalment, llegim que,

“Vent del cor, balla, ben lliure,

alè d’amor, dansa amb honor,

vent de l’art, bufa amb conviures,

per orientar, la barca, al port”.  

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les dones més velles de la família recordaven en les festes els veïns i amics

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven que les dones més velles de la família recordaven en les festes els veïns i amics que havien mort? 

Ens han escrit que, per exemple, ho feien per Sant Martí i ho he conegut en relació amb la festa de Sant Antoni. 

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

****

El dia 4 d’octubre del 2024, ens enviaren aquests missatges:

“Bon dia, Lluís,

Jo no recordo cap dia en concret. El que sí recordo que la iaia deia ‘Tal dia com avui…'”, (Montserrat Cortadella), a qui responguí “Recorde que les dones solien celebrar un rés (també hi participaven hòmens) en memòria de difunts i també, durant els dies de la festa de Sant Antoni, hi havia qui treia a la memòria persones que havien participat en la festa o que, fins i tot, l’havien promoguda o que vivien pel barri”. Llavors, ens adduí “Això no recordo res. El que sí és que la mama i la iaia solien passar el rosari i, aleshores, demanaven pels difunts.
Els homes de casa no eren religiosos, però sí creients”.

Igualment, en correus electrònics, posaren, “A mi, no m’ho van comentar mai, les dones velles. Les pròpies, perquè les àvies i els avis van morir molt aviat. I les amistats o veïnes, mai no me’n van parlar” (Ricard Jové Hortoneda), “Sí. A cada festa, es resava pels difunts, sobretot, si eren joves o de poc temps ençà” (Miquel Vila Barceló).

Més avant, Isabel Inés Aranda, argentina descendent de valencians, ens escrigué (ací, traduït) “No es van viure aquestes situacions a casa”.

Finalment, el mateix dia, ma mare, respecte a Aldaia (població de l’Horta de València), em digué que “Ací, quan es feia la Novena de Sant Antoni, també es feia per difunts del barri” i, a més, en nexe amb el record i amb la festivitat de Sant Martí, ens comentà sobre la matança del porc: “En ma casa, es matava el porc (ho feia un home o bé el carnisser). Unes coses se salaven i algunes coses (com ara, el pernil) es guardaven per a Pasqua. Botifarres, llonganisses, la cansalada… Altres les ficaven en gerres. I, amb això, tenien adob per a tot l’hivern”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades en aquesta entrada.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la història

Poemes en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

En relació amb aquest tema, hem copsat poemes, com ara, “Som una Nació” (p. 129), plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993) i publicat en el llibre “Consells, glosses i records”, editat en Vic en 1993. Diu així:

“Si tenim ferm joiell, d’una parla,

embolcallats tots, en un fidel cor,

si molt sovint han volgut ofegar-la,

sobreviu sempre, refila i no mor”.

 

Com podem veure, lo primer de què escriu és sobre la llengua, fet que enllaça amb el matriarcalisme català.

Tot seguit, passa a la Història i a fets que, per exemple, ja comentava el músic, pedagog i compositor Pau Casals (1876-1973) en les primeres paraules que digué en anglés en l’ONU el 24 d’octubre de 1971: ell era un català. El poeta diu així:

“Si tenim una història sencera,

que ample ressona, amb ben finesava,

si tenim bell escut i bandera,

i el viu crit d’un himne, ens fa alçar dempeus.

 

Si hem tingut lleis, Corts, Parlament,

pròpia i lleial Constitució,

no s’entén com encara hi ha gent,

que diu que no som, viva Nació”.

  

Finalment, addueix que

“Això sí és la nostra, una terra,

lligada i sotmesa al temporal guanyador,

és Nació, que va perdre la guerra,

però, és Nació, immortal Nació!”.

 

En la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, l’escriptor reflecteix aquest sentiment de pertinença, per mitjà de la composició “Nostra Catalunya” (pp. 136-137):

“Catalunya és cisellada,

per tots els ciutadans,

és flor i grana madurada,

és gresol dels catalans”.

 

Per tant, lo primer que trau el poeta de Gurb és l’acció de la terra (ací, dels ciutadans amb el cisell), un Poble que ell considera madur i, a més, l’indret amb què enllacen els qui són catalans.

Igualment, exposa que, de part del passat ençà,

“A voltes, és menyspreada,

amargant, la veritat,

amb calúmnies foguejada,

però sempre, ha triomfat.

 

Catalunya té la història,

trossejada, humiliant,

amb molts fets curulls de glòria,

i que mai, no ens els prendran”.

 

 

A banda, afig el paper del patró de Catalunya (Sant Jordi) i el connecta amb detalls amb què se’l sol associar a partir de bona part del segle XX: les roses, els llibres i l’ordi. Per això, posa que

“Catalunya té Sant Jordi,

que ens vetlla i protegeix,

i entre roses, blat i ordi,

tot l’horitzó resplendeix”.

 

En l’estrofa següent, Ramon Tanyà i Lleonart addueix trets que empiulen amb el matriarcalisme català:

“Catalunya, és molt activa,

de bells jorns, eternament,

treballadora, joliua,

sense defallir un moment”.

 

 

Finalment, entre d’altres coses, relaciona Catalunya amb les accions nobles (un fet que es promou en les cultures matriarcalistes), amb el bon cor com també amb l’espenta i, de pas, amb el sentiment que reflecteix:

“Enfortim-la, estimem-la,

amb noblesa, endavant,

amb fermesa, embolcallem-la,

i per Catalunya, lluitant!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, esperit de barri i mares de llet (o dides)

Un altre poema del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què es plasma el tema de la maternitat, és “El meu anyell fidel”, recopilat de l’obra “La mort del camp”, de Maria Font i Castany (p. 112), quan diu

“Quan jo era, tot just una nena,

tenia un anyell, molt blanc i petit,

(…) I sembla que el vegi, recordant-lo encara,

xuclant amb del·lera, el blanc biberó,

bellugant la cua, com si de la mare,

estirés amb joia, l’adient mugró”.

 

Aquests versos empiulen amb el nen que alleta de la mare.

A més, comenta que,

“En poc temps, va ser-ne molt bella joguina,

un anyell, alegre, ferm i vigorós,

de llana esponjosa, ben rissada i fina,

pels prats i carenes, brincàvem els dos.

(…) i al caient de la tarda, cada jorn venia,

tot content, a esperar-me, darrera el collet”.

 

Per tant, enllaça la infantesa amb trets que solen associar-se als xiquets de pocs anys i, ben avançada la vesprada (detall que empiula amb lo femení), la mare acull el criançó i se’l posa al collet.

En acabant, passem a unes línies relatives a l’inici de la primavera, estació vinculada amb els nins com també amb el ressorgiment de la vida:

“Els arbres florien, Pasqua s’apropava,

les herbes dels marges, veia rebrotar,

(…) els camps sadollaven de flors i perfum” (pp. 111-112).

 

Una altra composició de l’obra de l’escriptor de Gurb, i en què copsem lo maternal (ací, mitjançant les mares de llet, també conegudes com dides, i les burres de què, àdhuc, mamaven), és “Les burres de la llet” (pp. 124-126), de 1923, la qual Ramon Tanyà i Lleonart havia compilat i que comença amb una qüestió:

“Recordeu la Barcelona vella

i el to somort i discret,

com molt dolça cantarella,

del balanceig, de l’esquella

de les burres de la llet?

 

Passaven arrenglerades,

entremig dels ciutadans,

amb posat de capficades,

(…) fent de dides ambulants”.

 

Igualment, addueix que

“Tingué tanta anomenada,

els carrers d’En Robadó,

perquè duien travessada

la manta esfilagarsada

amb la seva direcció”

 

i que,

“Com que curaven tots els mals,

cada una era una farmàcia;

les cabres, molt menys formals,

es ficaven pels portals

com a bona democràcia”.

 

Sobre això, més d’una vegada, persones que hem conegut (principalment, de nascudes en els anys quaranta del segle XX o abans), ens han comentat que ells aplegaren a beure llet de cabra o d’altres animals que solien estar en més d’una casa.

Finalment, aquest poema afig que,

“Si estaven bons, llet de cabra,

de burra, pels delicats,

i tothom, al llit, arrenca amb la llet, que li tocava,

feliços i alimentats.

 

Barata i ben mesurada,

no venia pas d’aquí,

es veia, alguna vegada,

a la porta d’una entrada,

vessar-se un rajolí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arbre matriarcal, la mestressa i la mare receptiva i amb espenta

Un altre poema de l’escriptor de Gurb, plasmat en 1987 (en plena vellesa) i en què es reflecteix lo matriarcal (ací, mitjançant l’arbre, és a dir, la mare i els fills), és “Relíquia” (pp. 107-108), quan diu

“Arbre esmicolat, sortidor eixut,

beneïda l’hora, que m’ha dut aquí,

jardí desolat, la nostra joventut,

la font, que no vessa, em fa plorar a mi.

 

Sembla que era ahir, que dins el misteri,

tombats a la molsa, en l’aigua sentíem,

de la fresca ungida, suau intemperi,

la música dolça, i a ple sol gaudíem.

 

Dintre la piscina, guaitàvem els peixos,

de les atzeroles, muntàvem la branca,

collíem bestioles i fèiem esqueixos,

de tendra brotada, ben ramada i franca”.

 

 

En aquestes tres estrofes, no sols copsa la infantesa, sinó que hi ha un nexe amb la natura (l’aigua, la frescor, els sons, els animalets, els arbres) i, a més, trau paraules que representen la primavera de la vida (com ara, la brotada, el bon cor) i la jovenesa (la creació de les rames).

Tot seguit, posa que

“Ningú sap com era, que entre l’esponera,

de l’hort senyorívol, que reclòs pantava,

l’arbre centenari, l’antiga olivera,

de soca torçuda, viva arrel troncada.

 

Al forc[1] de la branca, senyora i majora,

amb sana alegria, gronxàvem i rèiem,

penjats en la corda, de la gronxadora,

fins a la vesprada, quan quasi no hi vèiem”.

 

 

Quant a aquests versos, ens evocaren uns de poesia popular escrits per Manuel Nácher (1917-2008), d’Aldaia (l’Horta de València), en la composició “Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940)”, publicada en el llibre de les festes patronals de 1973, quan comenta sobre què feien, de xiquets i de jóvens, per l’horta del poble.

Igualment, Ramon Tanyà i Lleonart diu que l’arbre és vell. Això sí: representat per una dona “senyora i majora”, tret que enllaça amb el paper de la dona en la cultura matriarcalista, i receptiva a les persones de la seua edat com també, àdhuc, als infants i als més jóvens.

En acabant, escriu que

“Somni semblaria, el temps que ha passat,

les meves ferides, no es tornen a obrir,

de la vida meva, el seny, m’ha salvat,

quan veig que sí raja la font, del jardí”

 

i, així, el poeta de Gurb diu que el fet de tocar terra li ha fet possible no tenir ferides del passat, ni nostàlgia i veure que la font de vida (lo femení) encara raja i que el jardí és viu. Per això,

“Trenta anys de la vida, senzilla humana,

ben sublim penyora, d’un món disbauxat,

amb la gronxadora, els tanys[2] i la rama,

joventut inquieta, caire desolat”.

 

 

Finalment, empiula el present amb característiques que ell vincula amb la dona de la terra i, amb espenta, ell opta per camins més oberts:

“No obstant, fora penes, que facin sofrir,

amb honrós coratge, fermesa i afanys,

amb joia, admiro la font del jardí,

ferm i humil hostatge, d’aquests viaranys[3]!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Podria representar, en sentit figurat, la trena.

[2] Brots.

[3] Camins estrets.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalla narrada per ma mare (nascuda en 1943)

Hui, 1r d’octubre del 2024, ma mare, després de comentar-li que, en la rondalla “La mà negra”, del llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltrán i editat en el 2007 per la Universitat de València, hi ha una dona que “salva” l’home, me n’ha contat una:

Un home (ací, un monstre, però que podia ser una granota o animalets que, per la seua vista, no són agradables, sinó repugnants) té diners, una casa preciosa.

Passa un home i hi veu un jardí amb flors. L’home, qui el veu, li’n demana una rosa a canvi que li paguen un deute.

Llavors, el monstre li respon:

— Tu romandràs ací fins que hi quede alguna de les teues filles.

Més avant, la filla més xicoteta viu amb el monstre i, al final, per la bondat i per la paciència de la xiqueta, ella el salva i ve l’alegria”.

Igualment, ens ha afegit, “A mi, em sona d’haver-ho vist en algunes rondalles. Això no em sona estrany; prou sovint, d’alguna època”, encara que, en les escoles (en castellà), s’ensenyàs narracions en què un príncep “salva” un personatge femení.

Al capdavall, ens ha comentat que aquest relat tradicional de rondalla valenciana podria simbolitzar “l’agraïment per la bondat”.

Agraesc la generositat de ma mare, qui ens ha adduït que ha conegut moltes rondalles de la mateixa corda (les quals no eren en castellà), sinó en llengua catalana.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.