Arxiu de la categoria: General

Dones ben considerades, que menen, que es reuneixen i molt obertes

General, , , ,

 

 

Una altra narració que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què captem lo matriarcal, és “La fillastra”. “Un home viudo s’havia casat amb una dona viuda també, la qual, com aquell, tenia una filla de son primer matrimoni. La noia de l’home era un tresor de formosor i gentilesa” (p. 134), tot lo contrari de la filla de la madrastra. Un dia, la mare “li va manar que anés al riu a omplir un cove d’aigua” (p. 134), però “no podia omplir-lo, per lo que (…) se n’anà riu amunt riu amunt fins que trobà una casa” (p. 134) i, així, no tornaria a casa sense el cove ple. Com veiem, la part positiva de la rondalla comença amb un home que tracta bé la filla.

La jove entra en la casa, només hi troba un gosset i comença a endreçar-la: “arregla els llits, reviu el foc i fa el sopar” (p. 134). El fet de reviure el foc podríem interpretar-lo com un senyal d’esperança, de vida. “I, quan tot ho tingué així fet, sent soroll i veu venir tres gegantes” (p. 134) i una d’elles diu:

“-Si sabés qui ho ha fet, li posaria una estrella al front.

I diu l’altra:

-Jo faria que ses paraules es tornessin brillants.

I diu la darrera:

-Si jo ho sabés, li donaria lo que desitgés en la terra” (p. 135). I, així, totes les gegantes trien compensar la faena ben feta de la noia.

Aleshores, el gosset se’n va cap a on era la jove i les tres gegantes la troben i cadascuna atorga a la xica lo que havia dit.

“Tota contenta, la noia se’n va anar cap a casa seva, (…) li preguntaren d’on ho havia tret i la noia comença a contar-ho, mes, tan bon punt diu la primera paraula, que, de sa boca, comencen a eixir brillants i perles” (p. 135).

No obstant això, l’enveja fa que la germana que era filla de la madrastra, també vaja a la casa de les gegantes, encara que desfarà lo que havia fet la seua germana. Al capdavall, en tornar a casa, la madrastra, àdhuc, acaba fent fora la filla formosa i gentil.

Finalment, una dia que els falconers del fill del rei troben la filla garrida, se’n condolgueren i la presenten al príncep, qui, “veient-ne una noia tan gentil i bella amb una estrelleta al front, que tant brillava, li’n féu contar la història i se n’agradà, d’ella, que prompte va casar-s’hi, fent-la princesa i reina, mentres que sa germana restà amb la brutícia al front i, per sempre més, pobra i dolenta” (p. 136).

En aquest passatge, captem que la noia garrida era molt oberta (li lluïa el front, així com el sol ho fa quan no és de nit i hi ha llum), està ben tractada pel príncep (per l’home) i, a més, la considera una persona noble (la fa princesa i, al capdavall, reina, sense necessitat d’haver format part, des del naixement, de cap casa nobiliària).

La rondalla que segueix el relat anterior, també recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, podríem considerar-la com un relat simbòlic de la influència patriarcal posterior a la guerra de successió i dels decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): “La bruixa del ferrer”. A més, té semblances amb una narració eròtica i molt curta que trobàrem en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i que figura en l’entrada “L’estany del Diable” (p. 333). “Vivia en un poble un ferrer, el qual tenia a la seva dona, bruixa, sens ell saber-ho. Ella, cada dissabte, en ser les dotze hores de la nit, (…) se’n duia a l’aprenent (…), ben prompte era a la cova en què les bruixes es reunien (…) i començaven de fer sardanes i més sardanes” (p. 137).

Cal dir que la cova, els aplecs i, a més, els balls (en aquest cas, la sardana, que es fa en cercle) tenen a veure amb lo matriarcal, en lloc de l’individualisme. En u dels actes que hi feien, l’aprenent (ací, el marit, el ferrer) “quedava convertit en cavall, a damunt del qual anava tota la nit la bruixa, fins que, a l’arribar el clar, les hi treia i, tots dos, de cop, eren a casa seva” (p. 137). Per tant, la dona és qui mena el cavall, en aquest cas, la part masculina.

Finalment, el ferrer ho comenta als qui li demanaven per què cada vegada estava més magre, i passem a uns passatges en què l’home s’imposa a la dona i que els vinculem amb les idees lliberals de la Il·lustració (del segle XVIII i que encara perviuen), segons les quals calia acabar amb un obscurantisme,… relacionat (encara que no ho diguen en la instrucció pública actual, si més no, en la gran majoria de les aules) amb les cultures i amb els Pobles diferents al castellà (el qual és de tradició patriarcal).

I, per descomptat, que aquest fet instructiu té a veure amb el matriarcalisme en el segle XXI: hi ha persones, com ara, que pertanyen a partits molt d’esquerres (per exemple, en línia amb el comunisme) que abracen les idees de la Il·lustració, i això comporta… acollir lo patriarcal i una actitud semblant a la dels salvapàtries. Sobre açò, recomanem la lectura del llibre “El Comú català”, de David Algarra (p. 141), amb una introducció molt sucosa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que escullen qui bé s’ho mereix, que dicten sentència i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós que figura en el llibre “Lo Rondallaire” i que reflecteix el matriarcalisme, és “La perera”. Aquest relat comença amb unes paraules que podem interpretar com eròtiques: “Un pare tenia tres fills i, en la seva horta, una perera que llevava unes peres tan grosses i bones com no n’hi hagués d’altres en la terra” (p. 131): una perera (la dona) que lleva (genera) en un hort…, podríem relacionar-ho a les bones relacions entre els membres de la casa (el pare i els tres fills), per la bona consideració cap a la terra com a mare. Això empiularia amb molts relats en què, com que el rei és un home molt obert, democràtic, just i amb bona empatia, els camps són fèrtils com també l’ambient en què viuen en el regne.

Tot seguit, llegim “Mes, cada nit se’n trobaven a faltar una, que no sabien com podia ésser” (p. 131) i consideren que cal veure qui la furta. Aquestes línies ens acosten a la rondalla “Qui es menja les figues del senyor rector”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, clarament eròtica.

Un germà rere l’altre s’acosten a la perera i, quan ho fa el petit, “Toquen les dotze i, al punt que queien, veu un ocell gros i negre que pren la pera i pega volada. Ell, que li corre al darrere, sense perdre’l mai de vista, fins que es fica dins d’un pou” (pp. 131-132). Per tant, el fill segueix els passos de la dona (l’au és negra i entra en un pou, això és, en l’interior i de color fosc, dos detalls vinculats amb lo matriarcal) i se’n torna a casa i “els hi conta qui era el que els prenia les peres i a on s’amagava, i tots junts van anar-se’n, per si podien matar-lo” (p. 132). Per consegüent, malgrat que el fill més jove ha descobert qui les roba, el resultat final tindrà lloc mercé a l’aportació de tots tres i no, com ara, de l’acció única del pare, qui hauria resultat una mena d’heroi cavalleresc patriarcal i, àdhuc, se’l hauria pogut comparar al personatge masculí i místic elevat als altars com a triomfador sobre el mal (com ara, Sant Miquel).

Cal dir que hi ha la frase popular “el pou de la saviesa” i que, com en més d’una rondalla, dins,… veuran una dona. Així, “El més petit de tots va baixar-hi i amolla i amolla corda que mai n’hi havia prou. A la fi, va arribar al fons, a on hi havia tres portes. Ell, que truca a la primera, i surt a rebre’l una vella” (p. 132), qui li diu que toque a la porta del costat (p. 132). 

El jove, seguint les indicacions de l’anciana, “se n’hi va, troba una espasa rovellada, la pren i truca” (p. 132) i li ix un gegant, a qui el xicot tomba i “Se n’entra a dins i troba un palau gran i formós” (p. 132), en què “una veu prima i clara, que mostrava ésser de dona, el crida i li diu que era una princesa encantada i que anés a la vella, que li diria com ho havia de fer per desencantar-la” (p. 132). La dona gran guia el jove i captem que el jove podrà salvar l’encantada…, si segueix les indicacions que li marcarà ella (qui té més món) i, a banda, si fa lo que li dirà l’anciana. Per consegüent, la victòria serà conjunta, resultat de la confiança entre tots i amb els altres. Afegirem que l’espasa és rovellada i no, per exemple, lluenta (això simbolitzaria que no és novella, inexperta), i que, així, no es prima lo brillant i vinculat amb la bellesa, sinó amb lo que podrà facilitar-li el camí i el demà.

De nou, el noi, amb l’espasa rovellada, passa a una tercera porta amb intenció de matar un negre i de desencantar tot. Aleshores, quan surt el negre, el jove el tomba “i tot va ressonar-ne i li aparegué una formosa noia, (…) que va dir-li que era la princesa i que li regraciava lo que havia fet per ella. De seguida, va lligar-la a la corda, va trucar la campaneta i se l’emmenaren cap amunt” (p. 132). Ara bé, els germans en trauen la princesa i deixen el germà petit dins del pou: “s’agradaren tant d’ella” (p. 132).

El fill més jove, des del pou, espera els altres i, al capdavall, “se n’anà a trobar la vella, perquè li digués com havia de fer-ho per eixir-ne” (p.  133), però, com que la dona no li ho deia, “el jove li ventà cop d’espasa que li trencà l’altre ullal i quedà, de cop, desencantada i una formosa dona, que li digué que podrien eixir-ne per un forat molt lluny que es veia com el cos d’una agulla” (p. 133). Aquest passatge ens porta a la dona com a portadora d’esperança: és ella en qui confia el xicot. Igualment, en desencantar-la, resulta que li fa un paper molt important i que el jove és alliberat per la vella (ara, una dona jove, com ell, i garrida), una muller amb molta influència: “se n’hi van anar i, darrere d’ells, una munió de gent de la que, en el palau, havia sigut encantada” (p. 133), fins que n’isqueren a la terra clara.

El noi se’n va a sa casa i troba que el germà gran feia les festes per la boda amb la princesa. No obstant això, el jove considera que ell és qui s’hauria de casar amb la noble. Llavors, son pare, com a moderador, diu que “fos ella mateixa qui escollís, servant tots la sua sentència, com ho prometeren, i la princesa, llavors, per tal que era agraïda, escollí per espòs a qui, de l’encantament, l’havia treta, i es casà amb ell, amb lo qual en fou príncep, que bé s’ho mereixia” (p. 133). Així, és la dona (ací, la princesa) qui determinarà que el germà petit reba la categoria de príncep i no és ell qui, automàticament, rep eixe títol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les molt obertes i de bon cor que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, amb enginy i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “La Ventafocs”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona casada tenia tres filles, a una de les quals tenia avorrida: la Cendrosa, també coneguda com la Ventafocs. Un dia, la Cendrosa, com que no se li acabava la tasca, “es posà a plorar.

I veus aquí que, enmig del plor, se li aparegué una vella velleta que li donà una ametlla i es posà a fer la seva feina. La Cendrosa trenca l’ametlla i es troba amb un vestit d’or que tot relluïa. Se’n va a missa i tothom se la mirava, fins el fill del rei, que s’era prendat de tanta gentilesa i, un xic abans d’acabar-se, [la jove] se’n va cap a casa seva i es posa el vestit de Cendrosa” (p. 128). Com podem veure, la jove compta amb la generositat d’una dona gran que li fa costat, que li ho resol, que li aporta vida (el sol i jovenesa) i, així, la noia està ben tractada per una persona (ací, una velleta) que la considera bé i que li facilita que puga fer vida social.

En acabant, la mare i les altres dues filles comenten a la Cendrosa la formosor d’una noia que havien vist (com també faran més avant).

A continuació, copsem un passatge semblant: l’anciana li fa les tasques de casa i la jove pot assistir a on era el príncep. Però, ara, una avellaneta es torna un vestit de plata. “Se’l posa i se’n va de passeig, que tothom n’era admirat, fins el fill del rei, que la va conèixer” (p. 129) i “manà a sos patges que, pertot arreu, la cerquessin, tant li agradava” (p. 129). L’argent podríem vincular-lo amb la part femenina de les persones, amb la lluna.

En un tercer passatge, la Cendrosa torna a plorar i se li apareix la velleta, “que li donà una nou i es posà a fer la seva tasca.

La noia trenca la nou i li surt un vestit tot de campanetes. Se’l posa i se’n va cap al sarau del fill del rei, a on (…) el fill del rei la va conèixer de seguida i, en tota la nit, gairebé no va deixar-la, com que sempre va ballar-hi” (p. 129), fins que ella trià fer via ràpidament cap a sa casa. Cal dir que, així com les campanes són una mena de mitjancer entre el cel i la terra i que, per mitjà del so, la gent captava els diferents significats que, popularment, atribuïen a cada tipus de so, les campanetes ens semblen més un símbol de joia.

Igualment, copsem que, en aquesta rondalla, en què apareixen molt la noia i l’anciana, podríem interpretar-les de la mateixa manera que els Sants de la Pedra: cadascuna podria simbolitzar una de les dues parts de la persona (ací, de la dona), de lo femení i no una mena de contrast, ni d’oposició. Això aniria unit a un detall associat amb la llengua catalana i amb la cultura matriarcal: 1) la dona vella com a font de saviesa, amb molta espenta i amb bona empatia i 2) la noia com a jove arriscada (es presenta en la cort), molt oberta (receptiva i fa vida social) i que porta joia, agudesa (les campanetes solen sonar de manera aguda) i enginy.

Però, mentres que se n’eixia del ball, li cau una xinel·la de cristall, això és, una sabata lleugera (en línia amb l’agilitat juvenil de la noia) i “La van donar al fill del rei, qui, coneixent que seria de la noia, va manar fer un pregó de que es casaria amb aquella a qui vingués bé la xinel·la” (p. 130). Per tant, serà la dona (ací, mitjançant la unió amb la xinel·la) qui determinarà amb qui es casarà el príncep.

Finalment, uns patges se’n van a la casa on vivia la Ventafocs i, com que la xinel·la li venia tan i tan bé, “tot de seguida, conegueren que era d’ella i la dugueren davant del fill del rei, qui la va reconèixer i es casà amb ella” (p. 130). I, a més, el príncep l’accepta sense criticar-la, sinó acollint obertament lo que acompanyava aquella jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“L’home proposa i la dona disposa”, molts refranys amb el matriarcalisme plasmat

General

 

Bon dia,

Un escrit de Josep Salinas, en un correu electrònic que m’envià el 30 d’octubre del 2021.

Com que li demaní més report, m’envià un llistat de blogs, de webs, etc., amb més informació lingüística en relació amb vocabulari en llengua catalana.

Una forta abraçada. 

****

“Lluís, pel que demanaves a ‘Frases fetes’ del feixbuc. Aquí en tens algunes:

 

Mare, que vol dir casar? Parir, rentar i plorar.

Més aviat és un home casat, que un burro albardat.

El que es casa pel diner, de la dona és jornaler.

Dona bona, plata que sona

Per ton afer, pren consell de ta muller.

La dona aguda amb el marit s’escuda

És ben casada la que no te ni sogra ni cunyada

L’home proposa i la muller disposa

Home casat, ase espatllat

El qui amb la dona es baralla, corre el perill de dormir a la palla

Ella s’ho talla i ella s’ho cus

A can Pocacosa, més que ell mana sa dona

L’home encomana i la dona mana

Si la dona et mana que et tiris del terrat, fes que no sigui enlairat

A allò que dona vol, Déu hi ajuda

A casa de dona rica, ella mana i ella crida

A casa, mano jo, quan no hi ha la dona

A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas

A la terra un rei, al cel un Déu i a la casa una dona

Casa obrada i vinya criada, dona casada

Dona que estima el marit, darrere la sopa, un traguet de vi

En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica

Hi ha tres bèsties de mal menar: la dona, la cabra i el capellà

Si et fan falta més, et diré a on les pots trobar.

Salutacions.

Josep”. 

“El príncep va fer-ho tot com ella deia”, dones que porten el timó i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Blancaflor”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, l’àguila demana que li donen més carn els enamorats i la noia li diu:

“-Àliga, la bona àliga, fes un esforç, que ja som a l’illa.

I, a l’illa, trobaren un pastor, a qui compraren un anyell, i revifaren a l’àliga” (p. 124).

Tot seguit, com en altres narracions, la jove diu al príncep que la trinxe i que, “Acabat, tires la sang dins d’una ampolla i fiques la carn a dins d’una altra, i les dues ampolles les tires a lo més profund del mar” (p. 124). Així, copsem que la sexualitat (en la sang i en la carn) es posa en contacte amb la mar (amb l’aigua).

“-El príncep va fer-ho tot com ella deia (…). Al cap d’una estona, tota gentil i pura n’isqué la princesa del mig de les onades: a la mà, l’anell de la seva àvia, tot ple de robins i pedres, si no que, a ella, li mancava un bacinet del dit xic de la mà dreta” (p. 124). D’aquesta manera, Blancaflor contribueix a l’objectiu, trau lo que el gegant demanava al príncep i, per tant, la noia salva l’home i, això sí, amb bones relacions entre ambdós, fins i tot, en el fet que el noble ha seguit la pauta indicada per la dona i sense oposar-se en cap moment. 

Igualment, la xica (la jovenesa, l’estiu) porta l’anell de la seua padrina (la vellesa, l’hivern), encara ben considerada (abunden els robins i les pedres), com en els Pobles matriarcals. I, a més, el bocinet que li mancava del dit,… correspon a la mà dreta (la vinculada amb lo patriarcal) i no a l’esquerra (la relacionada amb lo matriarcal).

En un tercer passatge amb l’àguila, passem a una part de la rondalla que està plena de simbolismes i en què es plasma l’arquetip del rei i com remenar les cireres: “Pujaren altra volta damunt de l’àliga, i l’àliga, vola que volaràs mar enllà mar enllà, fins que foren a la terra seva” (p. 124). I els gegants digueren al príncep: “No et donarem cap filla, si no domes el cavall feréstec de l’estable” (p. 124) i el noble recorre a Blancaflor, qui li comenta, amb unes frases en línia amb l’arquetip del rei:

“-El cavall és el meu pare, la sella és la meva mare; els esperons, mes germanes; i jo sóc la brida. Ten-li aqueixa [1] sempre ben forta i mena’l com vulguis. Si no, li dónes bastonades fins que sigui ben domat, mes amb molta cura de que cap cop toqui a la brida” (p. 125). Per consegüent, el cavall és el pare, la part patriarcal; el seient del cavall, la mare; els esperons per a estimular el cavall, són les germanes, això és, són qui fa costat al pare i li encoratgen. En canvi, la noia és el cordó que permet portar el timó en cada instant i garantir-ho també en el futur i que s’uneix a les mans del príncep: per això, cal tractar-lo bé (lo qual, simbòlicament, es refereix a la dona).

A continuació, el príncep munta a cavall, segueix les indicacions de la jove i bastoneja el cavall “fins que el tingué ben domat. Llavors, el presenta al pare” (p. 125), qui diu “Aquí hi ha algú que sap més que no pas nosaltres i jo l’he de matar” (p. 125). En aquesta rondalla, la filla més petita, Blancaflor.

Al capdavall, amb un passatge semblant al d’altres narracions, el príncep agafa un cavall que no era el més magre, el gegant envia les altres dues filles, la noia salva el noble i, a banda, copsem una part en què es reflecteix lo matriarcal, pel paper que fa Blancaflor. Així, la germana més gran puja a cavall del que corria com el pensament i Blancaflor diu al noble “Aquí tens un anell d’or. Tira’l a terra, quan ja gairebé ens tingui, i en sortirà una capella. Jo seré la Mare de Déu; i tu, el sagristà, que en tocaràs a missa” (p. 126). I així ho fa ell com també posteriorment, fins al punt que entre el gegant i els dos jóvens eixí una mar, i Blancaflor i el príncep s’emmaridaren (p. 127).

Adduirem que el paper de la dona (Mare de Déu) i el del noble (sagristà, de menor categoria però, igualment, important) van en línia amb el refrany “En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica”, a què accedírem el 31 d’octubre del 2021, per mitjà d’un correu electrònic enviat per Josep Salinas la vespra, i, per descomptat, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] La brida, les regnes.

Dones que fan de pal de paller, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “Blancaflor”. Uns gegants tenien tres filles; la més petita de totes era la més formosa i li deien Blancaflor. Un dia, un príncep d’una terra veïna passa per allí i “fou tan agradat de la noia que, amb consentiment seu, anà a demanar-la als seus pares” (p. 123). Per tant, la dona (ací, Blancaflor) és qui té la darrera paraula en un primer pas molt important.

A banda, els gegants li diuen que li donarien la filla que ells triassen (prové de la família de la futura esposa, no de la del nuvi) i que, primerament, “havia de fer que un bosc molt espès que hi havia, es tornés conreu i, en ell, hi nasqués blat; i el blat fos espiga, i el segués. I, després de batut i ben garbellat, portés a l’endemà, al matí, el gra a ses golfes” (p. 123).

El príncep se’n va a trobar a Blancaflor, qui li comenta “aquí tens un canó d’agulles. Vés al bosc i escampa-les ben escampades; de cada una, n’eixirà un home i, (…) demà, al matí, tindràs tot el gra a les golfes del pare” (p. 123). Per consegüent, no sols la dona salva l’home, sinó que ella, per mitjà de les agulles (en línia amb la frase “posar-se fil a l’agulla”), li facilita la tasca.

A més, tot seguit, llegim “I, del dit al fet, semblava allò que tota la terra era moguda per ajudar al príncep” (p. 123) i, així, copsem el treball en equip i… la terra, un detall molt vinculat amb el matriarcalisme.

Després, els gegants diuen al príncep que, si vol casar-se amb alguna de les filles, haurà de dur-los “l’anell que va perdre la nostra àvia en el fondo del mar” (p. 124). I veiem un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’anell (el dos, la parella) en vincle amb l’aigua (ací, la mar, és a dir, amb la dona) i l’àvia.

A continuació, el príncep, de nou, “va anar-ho a dir a sa enamorada” (p. 124) i ella diu a una àguila: “Àliga, la bona àliga, si ens volguessis dur a cercar l’anell de l’àvia.

I diu l’àliga:
-Sí que us hi duré, mes haveu de tenir-me carn per sempre que us en demani, que, si me’n faltava, cauríem tots al mar i ens ofegaríem.

La princesa n’agafa un be, pugen damunt de l’àliga i vola que volaràs, mar enllà mar enllà fins que veieren una illa” (p. 124). Com captem, la jove és qui porta la iniciativa, qui mena l’àguila i, a més, de manera oberta.

Igualment, les paraules de l’àguila van en línia amb unes que em digué el 22 de gener del 2019 un amic molt coneixedor de la cultura colla, en relació amb el paper de la dona en els Pobles matriarcals: ella és el pal de paller de la casa. A més, l’àguila representa els projectes, els quals cal alimentar.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis que tracten bé les dones, rectes en la paraula, de bon cor i molt oberts

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Les tres taronges de l’amor”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove, quan fou fora, “s’ensopegà que anés a cercar aigua una gitana que era tota lletja i negra” (p. 121), qui li digué:

“-¿Tan bonica i anar a la font? -i trenca els càntirs i, al fer-ho, et veus a la dama, que, sentadeta a prop la font, es pentinava i (…) [la gitana] li digué que, si volia, l’ajudaria, i la dama hi vingué bé, com que res no maliciava” (p. 121). Com veiem, la jove va a la font, a la mare, a lo maternal, a allò que li aporta vida i que fa que tinga una relació amb la terra (d’on naix el doll) i, com els pits respecte al nen, així ho fa la fontanella en vincle amb la dama. A banda, de la mateixa manera que l’aigua de la font és bona, així ho és la senyora: bonhomiosa, motiu pel qual tracta bé els cànters.

Tot seguit, la gitana pentina la dama fins que li clava un gros perpal, això és, una palanca per a fer alçaprem, “i la dama es torna un ocell que pel bosc volava” (p. 121). Per tant, la jove continua amb vida i, en aquest cas, en plena jovenesa i amb llibertat (en línia amb la dita “Més val ser ocell de bosc que de gàbia”), ja que no la mata.

“I veus aquí que, en això, torna el príncep i la gitana s’era posada els vestits de la senyora” (p. 121), qui, quan ell li demana com s’ha tornat així, li respon amb enginy:

“-Sol i serena fan tornar a la gent morena.

El príncep la pujà en carrossa i se n’anaren envers el palau, en el qual tots ja els esperaven i era aparellada una bona taula. I els pares preguntaven com s’era tornada tan negra, si els havia dit que n’era formosa i blanca.

Mes la gitana sempre deia:

-Sol i serena fan tornar la gent morena” (p. 121).

Com veiem, el príncep, malgrat el físic de la dona, l’accepta; després, en el palau, la rectitud en la paraula i la bonesa formen part del dia a dia.

De nou, la gitana recorre a la raboseria.

Adduirem que, en la rondalla, amb la intervenció d’aquesta dona, s’exposa dues vegades un refrany, de manera que el receptor puga aprendre’l.

“En això, es posaren a taula i un ocellet que havia anat seguint la carrossa, se n’anà al plat que tenia al davant el príncep” (p. 121). Per consegüent, la senyora no abandona el jove, per a que ell no es mantinga indiferent davant l’actitud de la gitana.

Al capdavall, com en altres relats semblants, l’ocell (la dama) vola cap a la dona que tracta de simular que és la jove i cap al príncep. Ell “començà de fer-li festes i a amanyagar-lo, i tant ho féu que, passant-li la mà pel cap, se n’adonà d’un gros perpal que li eixia, i ell que li arrenca i l’ocell es torna la gentil senyora, tan guapa i bella com el príncep l’havia trobada” (p. 122). Com podem captar, el príncep (que passarà a ser rei), entre altres coses, es caracteritza per una actitud oberta cap als petits (l’ocell) i, a banda, els tracta bé (en aquest cas, representen la dona).

Finalment, el jove, desenvolupant l’arquetip del rei, demana explicacions a la gitana, la castiga i es casa amb la dama, amb l’aprovació i amb la joia dels seus pares, els quals van en la mateixa línia que el fill: com a exemple, tracten bé les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten jovenesa, font de vida i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme és “Les tres taronges de l’amor”. Un rei tenia un fill que volia anar a cercar les tres taronges de l’amor, el pare “li donà llicència i el noi emprengué camí” (p. 120) fins a ser en una casa. Per tant, comencem amb un pare que afavoreix el desenvolupament sexual del fill, reflectit en les taronges.

En eixe sentit, com podem llegir en l’entrada “Taronger, tarongina, taronja” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “La seva fruita daurada és solar per excel·lència: dóna la vida, l’amor”.

En aquesta casa, un home el rep i li diu “que anés continuant i que trobaria una casa, que era del seu germà, que l’hi dirien.

I el noi, content de la resposta, camina que caminaràs, arriba a la casa, en la qual l’amo li diu que entrés a la seva horta, a on hi veuria un gegant que era qui guardava les taronges de l’amor” (p. 120). Afegirem que l’espenta amb què actua el jove fa que vaja avant, com també que passem a un tret igualment matriarcal i eròtic: l’horta. Així, en la mateixa enciclopèdia, veiem que “Les seves taronges tenen virtuts màgiques: encomanen l’amor, donen la immortalitat, l’eterna joventut, la salut, la vida”.

A més, l’home reporta al jove sobre un gegant que, quan té els ulls tancats, és quan dorm. Aquest detall, en relació amb una rondalla en què ix el tema de la jovenesa, podem vincular-lo amb l’obra “L’art de la guerra”, de Sun Tzu, quan recomana no donar pistes a l’adversari i, per això, parlar amb els ulls i mirar amb la boca.

El noi agafa les tres taronges i, quan “fou lluny del gegant, pel camí de casa seva, ell que pensa: ‘En podries obrir una’. I, tan bon punt ho féu, n’hi surt una dama formosa i bella que li demanà un got d’aigua per refer-se” (p. 120), però el príncep no en tenia i ella es mor. Captem, per consegüent, el vincle entre l’aigua i les cultures matriarcals: juntament amb la terra en són els principals elements i els aporten vida.

Ell fa camí i, “al cap d’una estona, pensa: ‘Obre’n una altra’. I, així que ho fa, li surt de dins una dama” (p. 120), més garrida que la primera. La dama “li diu que es casarà amb ell, mes que li doni un xic d’aigua per refer-se” (p. 121). Per tant, es farà lo que ella dirà. Però, com que el jove no pot, mor la dama.

“I ell, que continua son camí (…) i pensa: ‘Obre la darrera’. Mes, perquè no li succeís lo de les altres, espera a ésser a una font i, tantost obre la taronja, que li surt una gentil senyora, qui li’n demana aigua. I el príncep n’hi dóna i es refà aquella i mostrà ésser com no n’hi haja en la terra” (p. 121).

Aquest passatge ens plasma que, a més de fer via, cal comptar amb la part femenina. Al cap i a la fi, fer camí representaria la banda masculina i, a banda, acostar-se a la font (com qui ho fa a bon arbre, un altre símbol relacionat amb la dona), simbolitzaria simpatitzar amb lo matriarcalista i no per a explotar-la (ni tampoc la natura), sinó com a font de vida. Quan llisquí, per primera vegada, aquest passatge, diguí “La font de la vida”.

Igualment, com que ella està jove i agrada al príncep, el noble “li demanà s’esperés allí una miqueta mentres ell aniria a cercar les carrosses de casa seva per dur-la com pertocava” (p. 121). D’aquesta manera, el vincle entre la dona i la font, àdhuc, amb el paper de la dama com a protectora, és manifest. Afegirem que la dona és ben considerada pel príncep.

Per tot lo que hem exposat fins ara, podem dir que el matriarcalisme es plasma en molts d’aquests passatges.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que manen (en rondalles eròtiques i tot), que pacten i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El fill del pescador”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, així com el jove havia partit cap a Tarragona com si es tractàs d’un príncep, en aplegar-hi, “se n’anà envers la casa de sos pares, mes ningú hi havia i, preguntant preguntant, els trobà en una casa que pareixia palau de fades, de tan bella i rica que era” (p. 114) i, així, els pares també havien canviat i en positiu.

Sa mare intenta abraçar-lo, ell li diu que no i, al capdavall, “la seva mare hagué gran desig de saber el secret del seu fill i no parà fins i a tant que li féu explicar tot lo que li havia esdevingut” (p. 114). Copsem, doncs, un passatge en què el fill torna a la casa dels pares i hi és ben acollit i un altre en què el jove reflecteix confiança cap a sa mare com també que es fa lo que vol la dona. I, com quan un fill passa a la condició de jove i les relacions es renoven i continuen entre ambdues bandes, “diu ella:

-Jo posaré en ta butxaca esca i pedra foguera i una candeleta i, d’aqueix modo, tu podràs saber qui s’hi fica en el teu llit” (p. 114). Com veiem, la mare acompanya el fill mitjançant la matèria seca (l’esca, que pot recordar-nos la tardor), la força (la pedra, l’estiu) i l’esperança (la llum de la candeleta, la primavera). Ens trobem davant d’una mare amb moltes vivències i amb fe en el demà (ací, simbolitzat pel jove).

“I, al cap de tres dies, el noi se’n torna al port i troba les tres naus amb veles negres i, ficant-se ell dins, prengueren vela per entre fortes onades” (p. 114). Per consegüent, la saviesa (el color negre, resultat de la suma de tots els colors) li fa de guia i serà lo que el portarà avant acompanyat de la seua tasca de capità.

Tot seguit, passem a un altre passatge eròtic: “I, en arribant al palau, féu com solia fer els altres dies i, tantost conegué que el qui era amb ell al llit ja dormia, pica la pedra amb l’esca i encengué la candela i veié una dama tan formosa, a son costat, dormida” (p. 114) i “li caigué una gota de cera al pit de la donzella, la qual va despertar-se de seguida” (p. 114). I, així, lo sexual apareix com el pit (vinculat amb la llet, amb la maternitat i amb l’esdevenidor), com una gota de cera (la flama de la jovenesa i de la vida), com el despertar…

Llavors, si bé ell ha fet que la jove reviscole, ara la donzella li diu que un gegant que s’acosta la té encantada en el castell i, despenjant-se del coll una vareta, li afig “Si pots amagar aquest bastonet, que ell no te’l vegi, et salvaràs i, si volguesses, també podries desencantar-me” (p. 115). Com podem veure, com en les cultures matriarcalistes passa molt sovint, la dona actua de manera que puguen beneficiar-se les dues bandes i que es mantinga la confiança entre ambdós i recepció a la realitat externa. La solidaritat també es plasma en aquestes línies.

“I diu ell:

-Senyora: no solament voldria, sinó que obligat hi sóc, encara que em costi la vida.

I li diu ella:

-Puix que així ho vols, que Déu t’ho pagui i, amb la sua ajuda, surtis amb bé de totes cuites de les quals et salvarà també aquesta vareta” (p. 115). Per tant, no sols la donzella encoratja el noi, sinó que li transmet la idea del refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”  i la de la dita “Primer és l’obligació que la devoció”. Afegirem que, entremig, apareix el símbol del pa (el sol, la joventut), del vi (com si fos una espasa rovellada, la maduresa) i de la serp (la dona). Igualment, la donzella li addueix: “I, puix que vols desencantar-me, vés-te’n al cim del pic més alt d’una muntanya que veuràs prop de la mar salada (…), al mateix temps que donaràs un bes a una donzella (…). I (…) te’n dono, amb aquesta vareta, la virtut que, tan bon punt digues ‘Déu i formiga’, et tornaràs formiga i, tan bon punt digues ‘Déu i colom’, te’n tornaràs colom i, tan bon punt digues ‘Déu i home’, seràs home” (p. 115). I ell, així ho farà. Com captem, primament tocarà terra i la laboriositat (la formiga), en acabant, l’espiritualitat, la visió de conjunt i la llibertat (l’au) i, finalment, farà de mitjancer entre el cel i la terra i serà el cap de la seua vida (l’home).

A continuació, el jove aplega a una casa on l’amo “li diu que sí, que havien menester pastor per guardar-ne ses ovelles.

I, al sendemà, al matí, li digueren que se n’anés a pasturar-les” (p. 115). I, per tant, el xicot fa el paper de líder, de cap de colla. A banda, ell se’n va cap al cim, encara que l’amo li ho hagués prohibit (la jovenesa, el lideratge i la fidelitat a la paraula de la donzella fan que ell prenga eixa decisió i que la porte a terme).

Al final del relat, veiem un passatge en línia amb el paper de la dona com a cap de colla i amb molta espenta. El xicot, després de convertir-se en formiga, en colom i en home, “quan vingué la nit, sentí altra volta rumor de passos i soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell, que va dreçar-se i crida a la donzella, que era una princesa, i li dóna el carboncle. I ella se’n va anar per uns grans soterranis i corredors cap a la cambra del gegant, que dormia, li calà el carboncle al mig del cap (…) i el palau va desencantar-se i ells dos se’n maridaren i en foren per sempre més feliços” (p. 116). Comentarem que l’acció de la donzella té lloc en zona de terra, en soterranis, com en moltes rondalles, detall en línia amb el matriarcalisme.

La primera interpretació d’aquest final, en plasmar-lo per escrit en l’estudi, fou que, en les parelles (i en els ambients) on les dones són ben tractades (i també els hòmens), ambdós són més feliços que quan una de les dues bandes intenta anul·lar l’altra. I més: en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 i catalanoparlants per segona generació o més, hi havia molta avinença i eren molt obertes.

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones enginyoses, nascudes abans de 1920 i catalanoparlants: un altre tema també tocable

General

 

Uns comentaris en relació amb si les dones nascudes abans de  1920, tant si eren àvies (padrines) o mares i catalanoparlants, eren enginyoses. Plasmat el 9 de juliol del 2022. Gràcies als col·laboradors.

<<En el grup “Records del nostre passat”, el 9 de juliol del 2022 ens plasmaren “La meva àvia va quedar vídua als vint-i-quatre anys, i dos fills de dos i quatre anys. A part de treballar, se les va haver d’enginyar per sobreviure. Època de guerra i postguerra” (Carme Masjoan), “Els marits de llavors, a part d’anar a treballar amb el que fos i portar pocs o molts diners a casa, poca cosa més sabien o volien fer. No varen ser educats com els nens d’ara.

Tot el pes el portava la mestressa de casa, tant en tot lo de la casa com en l’educació del fills, administració de l’economia… Tot. No era massa habitual que la dona treballés a fora de casa després de casar-se.

Tot era molt més complicat que ara: es rentava tot a mà, es fregava al terra, agenollat; per cuinar, s’havia d’encendre el foc de llenya o carbó a la cuina ‘econòmica’ de ferro colat i, els més moderns, potser tenien un fogonet de petroli. El que ara premem amb un botó, abans portava hores fer-ho.

I, en temps de guerra, encara més: moltes es van quedar vídues amb fills petits i tenien moltes dificultats per sobreviure, fins al final de la guerra, que tot va anar tornant poc a poc al seu lloc.

La meva àvia va ser una d’elles, nascuda al 1904” (Janina MacGyver), a qui comentàrem “Puc afegir-te que, partint d’una entrevista a ma mare i de comentaris que m’ha fet sobre les seues àvies (que nasqueren en els anys setanta i huitanta del segle XIX), a banda dels que m’han plasmat moltíssimes persones, sí que podem dir que, com més cap a arrere, més força i més soltesa té la dona.

En eixe sentit, cal tenir present les repercussions de tres fets històrics i que, en molts aspectes (sobretot, el primer i el tercer), no foren favorables a les dones, ni a lo matriarcalista (ni, de pas, a les persones sobre les quals ací demanem): la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Franco (1939-1975).

Com a exemple, una de les dues àvies de ma mare se n’anava a la ciutat de València”.

Llavors, Janina MacGyver ens afegí “En referència al tercer fet històric que menciones, jo vaig néixer al 1950 i mai vaig tenir cap tracte desfavorable per ser dona. Anava a on volia amb més seguretat que ara, sobretot, a les nits. Els diumenges sempre feien sardanes a algun lloc; als dos col·legis a on vaig treballar (un, religiós), sempre es parlava en català i també castellà, si algun nen el parlava, sense cap problema.

Tenia sempre feina, no pagava impostos, em vaig treure el permís de conduir al 1969…

No sé, però em sentia segura i molt bé.

Però aquest ja és un altre tema, quasi ‘intocable’ avui en dia…

Millor ho deixem córrer”. Un comentari molt interessant i que aporta molta llum a temes que, normalment, es posen acompanyats de clixés i que, sortosament, cada vegada es tracten de manera més oberta>>.