Arxiu de la categoria: General

Bruixes que fan de guia, el lligam jove i velleta i la consistència matriarcal

Prosseguint amb l’obra “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, hi ha una contalla en què copsem trets matriarcalistes i que, atenent a l’any del naixement de l’autor del llibre d’origen (Jean-Claude Pertuze, 1949), podria haver estat retocada o bé presentada de manera diferent que, com ara, en el segle XIX o a primeria del segle XX: “El pont de teranyina”. En el relat, posa “Diu que, una vegada, un jove, fill del senyor del castell de Pomers, va deixar la seva estimada Floreta, una pastora que guardava el bestiar, per la vescomtessa d’Èvol. Floreta, menyspreada, no se’n sabia avenir. Enmig del bosc, hi havia la cabana de Naneta, una vella que hom tenia per bruixa. La vella s’ho esperava: ‘Entra, Floreta: en què et puc ajudar?’” (p. 197).

Com podem veure, ens trobem amb unes línies amb una mena de menyspreu cap a la senzillesa (la pastora, a diferència de la noble, tot i que la figura del pastor és vinculada amb lo patriarcal, encara que la Generalitat de Catalunya premiàs l’any 2022 una pastora de més de noranta anys i no, com ara, un sindicat de pagesos).

Llavors, la joveneta demana ajuda i recorre a una dona (una bruixa, a més, anciana i, així, lligada amb la saviesa), qui li farà costat, de mare i de guia:

“-Naneta. Tu que coneixes els secrets de les herbes, tots els conjurs i tots els maleficis: necessito que demà, en fer-se fosc, em facis entrar al castell de Pomers.

-Doncs, sigues al punt de Mitjanit al roquissar prop de l’estany de Balaig, al peu del Canigó” (p. 197).

Per consegüent, la xicota trau mots que empiulen amb altres rondalles i amb la tradició matriarcalista: 1) les herbes, associades amb la velleta, 2) la mitjanit (quan se celebra l’aplec de bruixes), 3) la roca (dones fortes), 4) el llac (l’aigua) i 5) la banda inferior de la muntanya.

Després, ambdues dones van juntes i la joveneta segueix la gran:

“L’endema, la Floreta era al roquissar. Era una nit de Sàbat.

-Noia: no tinguis por.

De sobte, una força misteriosa els empeny. Del roquissar al castell, no els separa sinó un pont delicat i alterós de teranyina. No cal sinó travessar-lo. ‘¿No sents el soroll de la festa de noces? Aviat podràs venjar-te. Au, Floreta, segueix-me! Au, camina!’” (p. 197).

Així, captem la relació entre el pas d’una situació (la banda inicial del pont) a una segona, enmig de la qual hi ha una tela que podríem enllaçar amb la ruta a la jovenesa avançada i amb les diferents proves en què cal tenir fortalesa i posar els peus en els lligams entre els qui ens donen consistència. Igualment, si la fadrina segueix amb espenta la dona, li resultarà més senzill salvar-se i assolir l’objectiu.

Ara bé: el narrador, en unes línies que no rebutgem que hagen estat emprades per tractar de desprestigiar la cultura vernacla, agrega “Però la noia, que era tan venjativa com espantadissa, en ser a mig pont, sentint en el seu cos el balandreig, pronuncia una jaculatòria, tal vegada un conjur: ‘Jesús, Maria!’. Però, en ressonar enmig dels ecos les paraules d’aquesta invocació, la teranyina es trenca i Floreta i la bruixa cauen daltabaix” (pp. 197-198) i, de rebot, l’empelt entre el passat i l’esdevenidor.

D’aquesta manera, Jean-Claude Pertuzé (1949) uneix una oració religiosa (la jaculatòria) a la caiguda a lo que seria l’infern i castiga dues dones com si les destinàs a l’ostracisme. Cal tenir present que fou publicada en un moment d’intensa campanya en França contra les llengües vernacles i no cal dir que, així, contra la cultura tradicional catalana, la qual és matriarcalista.

No debades, el recopilador fineix dient “¡Quants renecs, quantes blasfèmies, pronuncia la bruixa en caiguda lliure! Però, de seguida, baixen uns àngels i entomen l’ànima de la noia, salvada, en el darrer segon, pel seu penediment” (p. 198).

O siga que, en la França del laïcisme (on, el 25 de gener del 2019, atenent a unes paraules que ens digué Pere Riutort, havia minvat molt fins al punt que les esglésies hi eren plenes), el col·lector d’aquestes contarelles ha preferit fer que muira l’ancianitat i lo autòcton i acceptar el futur unit a la claror (la xicota en nexe amb als àngels, personatges bíblics que tenen a veure amb lo patriarcal) i amb la idea de la llum de la veritat, encara que ho faça en el darrer moment i com el polític que ho considera un mal menor.

Al cap i a la fi, la noia… era una pastora, una figura no pròpia dels Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i ho fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Eren qui ajuntaven altres persones

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren qui ajuntaven altres persones? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada

****

Quant a missatges, l’11 de juliol del 2025 escrigueren “Sí. Recordo que, tant les àvies com la mare, sempre que havia de menester, ajudaven a altres persones. La convivència entre veïns era diferent d’ara” (Rosó Garcia Clotet), a qui comentàrem que La qüestió és perquè, en alguns escrits, posa que la dona era qui més facilitava que, per exemple, hi hagués un aplec familiar”, “En ma casa, no. Sempre hem anat (i anem) a la nostra” (Octavi Font Ton), “Sí. La meva mare tenia moltes amistats i, els dies que podíem, anàvem junts a molts llocs” (Àngels Sanas Corcoy), “Bon dia,

Sí: eren el caliu de la llar” (Xec Riudavets Cavaller), “Si la mare ajuntava les dues famílies i moltes famílies. Era positiva i afectuosa!!!” (Roser Canals Costa), “Sí” (Eusebia Rayó Ferrer), “El que feien era ajudar. Aquí, no arribar a final de mes. I vestien a veïns, perquè caminessin segurs, com els altres” (Lydia Quera), “A casa meva, sempre venien visites”. (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sííí. Tant la mama com també la iaia materna arreglaven totes les festes: Nadal, Reis, Setmana Santa, Sant Joan i sants i natalicis i festes i festetes.

Els agradava tenir la gent, família i amics a casa” (Montserrat Cortadella), “Això és cert. Però n’hi havia que, més aviat, destruïen. A més, era una FEINA que els pertocava? Segons la meva opinió, NO. De tota manera, a vegades, ho he agraït. I, si haig de ser franca, ho faig, si ho considero positiu o convenient.

Lluís: no totes ho feien” (Anna Babra).

Finalment, ma mare, l’11 de juliol del 2025,per telèfon, sobre les paraules que posí a Rosó Garcia Clotet, em digué “Això, sí. Normalment, les dones tenen eixe rol”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bruixes, balls i danses eròtics i aplecs matriarcals nocturns

Continuant amb el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill, hi ha una altra narració sobre bruixes, “Dilluns, dimarts i dimecres, tres!” (pp. 194-196), molt coneguda (ací, en la versió recopilada per l’escriptor català Joan Sales, del segle XX) i que “és una de les rondalles més populars (…) que es troba arreu del territori occità i català.

A Avinyó, les bruixes s’entaforaven sota la roca del Dom, on encara es veu el Trau de les bruixes. Joan Sales explica que, una vesprada, en Fresqueto, un geperut, va aventurar-se sol per allà després del toc del vespre” (pp. 194-195).

O siga que ens trobem davant una contarella que, primerament, comença amb detalls que enllacen amb la dona (ficar-se dins, trobar-se per baix, la roca i, per descomptat, el trau, això és, la vulva, un mot que apareix en més d’una cançó eròtica i en la dita “Dona petita, bon trau”). A continuació, passa a la versió i la inicia en plena obagor:

“Era una nit de lluna i el mestral bufava, però no feia fred. En Fresqueto es va amagar sota una roca per escoltar el cant de la xibeca. (…) quan la campana va donar la primera batallada de mitjanit. Es va aixecar tot d’una per davallar, però, al clar de lluna, veu ombrejar i bellugar diverses formes que escalaven la Roca per tots costats” (p. 195).

Així, la introducció ens presenta un home més aïna reservat, ben diferent a les dones, les quals apareixen en l’obscuritat, encara que elles ho fan amb una força que els permet pujar per terrenys forts (la Roca) i, àdhuc, com si ho fessen en grup o amb intenció de celebrar un aplec.

En acabant, afig que, “De mica en mica, les ombres es van acostar (…).

A força de parar les orelles, es va convèncer que allí hi havia molta gent d’Avinyó que no hauria cregut mai que s’haguessin donat al Diable…Un lleig personatge (…) va dir la missa negra… Després, va fer l’arbre dret i totes les bruixes van anar arrenglerades a besar-li la cua…” (p. 195).

Sobre aquest passatge, cal dir que la figura de l’arbre, com capim en el llibre “El matriarcalismo vasco”, connecta (si més no, inicialment) amb “la Deessa Mare (…) per la noció de fecunditat i és, només posteriorment, quan es realitza el pas de l’arbre femení a l’arbre masculí” (p. 78), el qual representa el penis (en aquesta contalla, associat a la cua) i, per consegüent, l’home.

Tot seguit, Fresqueto veu que les bruixes i els bruixots comencen a ballar i que, “agafats de les mans, feien la ronda i cantaven tots plegats aquest verset:

-Dilluns, dimarts i dimecres, tres!.

En Fresqueto, (…) enmig de la foscor, se’n va anar de quatre grapes a barrejar-se amb la munió . I (…) va afegir pel seu compte:

-Dijous, divendres i dissabte, sis!

Oh, el bon geperut! -cridaven els bruixots-. Ara ve a ensenyar-nos la segona estrofa! I si li traiem el gep?

Ja és fet! Li’l treuen i se’l tiren de l’un a l’altre com una pilota” (p. 195).

Passa que, més avant, l’home es lleva sense el gep i els veïns ho contemplaven com un miracle i, ben mirat, com en altres rondalles, un veí geperut li demana com s’ho ha enginyat: Frestau.

Nogensmenys, com que aquest segon gibós, a mitjanit i en plena reunió de bruixes i de bruixots, pensant que ho deia bé, diu “I diumenge, set!” (p. 196), les bruixes solten:

“-Qui és el bandarra que ha parlat del diumenge? (…).

-És aquest geperut!

I, a guitzes i cops de puny, li van clavar una tunda fins que no podia aguantar més.

-Ei! ¿I si li enganxàvem el gep d’en Fresqueto?

Van desencastar la gepa del rocam i, paf!, la hi van enganxar damunt del pit” (p. 196).

En altres paraules, el territori de bruixes (i dels seus aliats) té una manera de viure i convé tenir-ho present i no precipitar-se: ací, dir el nom que és en nexe amb el cristianisme (diumenge, el dia festiu), en lloc de la nit del dissabte (moment jocós de bruixes i  de bruixots).

Finalment, agregarem que, com en més d’una rondalla, la part eixerida és la femenina (en aquest cas, els membres del grup, equivalents, com ara, a una bacona, a una rabosa, a una dona…) i no la masculina (com ho fan el llop, hòmens, xicots i altres personatges del mateix sexe).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes, aplec de dones amb iniciativa, la terra i sexualitat matriarcal

Una altra narració que fou recopilada per Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill en la mateixa obra sobre les bruixes, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Vara per tres!” (pp. 193-194). Cal dir que, atenent al darrer passatge, seria interessant saber si hi hagué alguna versió anterior en què les dones acabassen bé i, com ara, entre les que va recollir el folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938), qui l’escrigué.

L’estudiós comenta que, “Quan era petit, havia sentit contar que Altafulla era terra de bruixes i fins que n’eren totes les dones d’Altafulla. No fa molts anys, trobant-me a Torredembarra i enraonant amb la dona d’un pescador, que resultà ser filla d’Altafulla, aquella antiga creença va venir-me a la memòria i vaig demanar-li sobre el que hi havia de cert en tan arrelada preocupació. Va arronsar-se d’espatlles i es posà a riure bo i dient: ‘-Coses dels vells!’. Però, com que vaig insistir per evocar-li records d’infància, heus ací el que, sense deixar de fer xarxa, va contar-me:

-A Altafulla, hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gussi i desapareixien.

Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gussi ben arraulit, ben quietó.

A mitja nit, arriben les tres bruixes, hi salten a dins i una d’elles crida al gussi: ‘-Vara per tres!’. Però el gussi no es mou” (p. 193).

Com podem veure en aquesta part de la contarella, la dona és qui passa la saviesa ancestral al folklorista i ell ho assoleix gràcies a la seua persistència i a la simpatia cap a la dona.

Llavors, la velleta, connectant amb la infantesa, li descriu el relat, amb trets matriarcalistes: 1) un aplec de dones, 2) el vincle amb la mar (el gussi, una embarcació petita) i 3) l’home va cap a on ho fan les dones (elles tenen més iniciativa que ell).

Igualment, el verb “varar” (ací, té a veure amb l’aigua), significa “Fer que una barca o una embarcació es pose a navegar”. I, així, elles es llancen a l’aventura.

Més avant, una de les bruixes diu “’-Vara per quatre!’. I, tot seguit, el gussi avara i se’n va mar endins brunzent com una bala (…).

Entretant, el pobre home s’estava ben arraulit en el seu amagatall, que ni gosava respirar.

En un obrir i tancar d’ulls, el gussi, volant per sobre l’aigua (…), va ésser a l’altra banda de la mar, qui sap si a les Amèriques o a les costes d’Àfrica, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n, convertides en ocells negres” (p. 194).

Sobre aquestes línies, podríem connectar-les amb el pas de l’adolescència a la jovenesa ben avançada (travessen el riu i, com aquell home que em contà que, durant la guerra de 1936-1939, aprengué a nadar quan, per necessitat de salvar la pell, li calgué dirigir-se a l’altra banda del riu Ebre).

Ben mirat, elles fan bona pasta amb unes aus fosques (com ho farien amb l’obagor) i, així, empiulen amb l’espiritualitat femenina (el nexe entre l’ocell i la lluna, la qual ací figuraria de manera implícita) i amb la llibertat.

Nogensmenys, Valeri Serra i Boldú agrega que desaparegueren i que, “Abans no claregés, van tornar a saltar un altre cop al gussi i (…), abans de fer-se dia, ja tornaven a ésser a Altafulla” (p. 194), tret que lliga amb l’època més femenina i més associada a les bruixes: les ombres. A més, apareix el sentiment de pertinença a la terra.

Finalment, accedim a un passatge que, al meu coneixement, com en altres casos de rondalles de mitjan segle XX (o bé anteriors), podria haver estat retocat o, si no, haver estat fruit d’una versió diferent com a resultat de la política dels segles XVIII i, sobretot, del segle XIX: “Les tres bruixes, com qui no ha fet res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però, quan el bon pescador va arribar-hi, va agafar la seva dona i va apallissar-la de tal manera que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses” (p. 194).

Com a detall a tenir present (per a mi, un altre exemple de “buenrollismo”), els autors d’aquesta obra sobre les bruixes… no posen ni un mot respecte a l’actitud del marit: ¿per què ho fa a una bruixa? No hi escriuen res.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, dones que porten la iniciativa, que menen i que salven l’home

Una altra rondalla de bruixes que hem trobat en el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, dels autors esmentats, i també en altres fonts, és “El ruc de les bruixes”. Així, “Una vegada era un mosso d’una casa, que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia a fer mal; ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 191). O siga que, com en altres narracions i, fins i tot, com en vivències que hem copsat, hi ha una transmissió de la cultura tradicional entre la mare (ací, la sogra) i la filla (ací, la nora). A banda, elles tenen més espenta, el seu moment fort és en plena obagor (amb l’aliança de la lluna, qui els aporta llum) i porten la iniciativa.

Tot seguit, elles el troben dormint, el toquen i, “De seguida, (…) s’unten i:

-Altafulla: xemeneia amunt! -surten per la xemeneia.

I, a saber: ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per a fer com elles” (p. 191). I, així, les dones són les persones que uns altres (ací, un xicot) pretenen imitar. Adduirem que, en una de les rondalles recopilades pel valencià Enric Valor, hi ha un fet semblant: el d’un home que veu que unes bruixes volen i que ell també vol fer-ho.

Ara bé: la contalla ens ve a dir que no convé actuar com qui va de sabut: “Al foc, elles havien deixat una gallina en una olla per a tenir brou quan tornarien; i ell, quina te’n fa? Es menja la gallina i hi tira un gat.

Després, ben tip, l’home s’unta i:

Altafulla: xemeneia amunt!- i, tot plegat, es torna un ruc. Havia errat l’olla dels untets!” (p. 191).

Aleshores, el mosso passa a dependre més de les dones: “Ruc que va ser no es va poder moure d’allà i podeu comptar les bruixes, en tornant, si n’hi van fer de vituperis!” (p. 191), principalment, la vella, encara que ambdues havien vist el gat dintre de l’olla en lloc de la gallina. Cal dir que el gat representa la dona.

Nogensmenys, temps a venir, “la jove va arribar a tenir-ne compassió i un dia li va dir:
-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt, amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada”
(p. 192).

En aquest passatge, hi ha trets molt sucosos i significatius: la dona (ací, potser, una fadrina) salva l’home, ho fa en la primavera (la festivitat, si més no, en Catalunya, sol ser en maig, a diferència de les Illes Balears, on se celebra en octubre, en una estació feminal), la rosa (una flor que, molt sovint, simbolitza la dona), el contacte del ruc amb Nostra Senyora (una tercera dona) alliberarà el mosso (ara, ruc) i, per això, passarà a tenir forma humana, com abans.

I no cal dir que ell “Ho va fer així: va arribar aquell dia i, al punt que passava per allà davant el tabernacle de la Mare de Déu, surt corrents, pega queixalada i se n’endú una rosa del tabernacle i es va tornar home com abans” (p. 192).

Finalment, podríem afegir que, en aquest relat, qui, d’alguna manera, va del penediment al bon cor és l’home (de la figura del ruc, com a castic, a la d’homínid) i, com a detalls matriarcalistes, 1) ell és l’ase de càrrega inicial i 2), en comptes de la dona de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, no fineix els seus dies en un convent: ell torna a la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, refranys, erotisme, balls i dones amb iniciativa

Una altra obra en què hem trobat informació interessant sobre les bruixes (àdhuc, en llegendes) és “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill i Porta i publicada per Edicions Pòrtic en el 2023. Així, entre els refranys (pp. 23-25), posa “A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit”, “Beata bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa”, “La beata bruixa amaga el peu i mostra la cuixa” (tots tres, eròtics), “El gall blanc crida les bruixes” (la dona salva l’home), “La lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa” (un empelt entre la lluna, la dona i la pluja i, a més, la dona té la darrera paraula), “Per Sant Silvestre, totes les bruixes se’n van de festa” (que el darrer dia de l’any se celebra un aplec que reuneix totes les bruixes, en u dels dies de major foscor).

En la pàgina 26, comenten que hi ha l’expressió “Ballar el contrapàs de la bruixa” i, després, indiquen que “Ballar la bruixa” és “un ball orgiàstic on balladors i balladores s’anaven traient la roba fins a quedar conills (…). (…) es feia per les velles Carnestoltes en pobles de la Catalunya del Nord en què els balladors entraven a les cases i es lliuraven a actes considerats pecaminosos per la gent d’ordre, com suggerint els sàbats o aquelarres de bruixes”. Un aquelarre, mot que prové del basc, és un aplec de bruixes.

Ben mirat, hi ha un relat eròtic i amb bruixes que figura en aquest llibre (pp. 159-160) i recopilat pel folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929): “es veu que va passar l’any 1916 a Viladonja” (el Ripollès). Diu que, entre d’altres coses, un rector parla amb un vicari, a qui dóna unes indicacions i, després, “el vicari li tira els cordons (…) i va trobar que tenia agafada la dona del batlle, que se li havia caragolat al damunt. I, estrenyent-la ben bé, la van estacar als peus del llit.

El rector va fer cridar el batlle a la rectoria i li va demanar:

-On teniu la vostra dona?

-Al llit, la som deixada.

-N’esteu segur?

-Ja ho crec!

-Doncs, si la voleu veure, veniu.

El va fer entrar a la cambra del vicari i la van trobar estacada als peus del llit. Ella havia deixat al seu llit una figura igual que la seva i se n’havia anat al llit del vicari” (p. 160).

Aquesta narració, per exemple, connecta amb eixes rondalles en què una jove se’n va del llit i, perquè ella i el xicot amb qui eixirà puguen passar les proves i, sobretot, evitar que la descobresca son pare, deixa una miqueta de saliva (amb veu) en el llit.

Per tant, la dona (en el relat, la bruixa) ha estat qui ha portat la iniciativa i és eixerida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Bruixes, maternitat, Pobles matriarcalistes i dones transmissores

Prosseguint amb el llibre del folklorista català d’Oristà, en el subapartat “Per Sant Joan”, trau molts trets que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb les dones. Així, comenta que, “Al punt de la mitjanit de Sant Joan (…). El llard s’havia de rentar nou vegades amb aigua de nou fonts diferents; després s’hi posava una mica de sagí ranci i pols de serp blanca” (p. 93). O siga que apareix el greix del porc (el sagí), lo líquid i, igualment, la font (de vida), lo passat (ranci), la pols (terra) i la serp (animal associat a la dona).

També veiem que “Les bruixes del Lluçanès adoptaven la forma de gat per tal d’introduir-se més fàcilment per les cases” (p. 93), puix que el felí té a veure amb lo feminal. Sobre aquest animal, Jordi Torres i Sociats indica que, per a influir més, “les bruixes, a la mitjanit, penjaven un gat negre lligat per la cua al capdamunt d’un pal” (p. 93). És a dir: altra vegada, figuren el moix, l’obscuritat, la nit, la cua (la banda de darrere) i… encara que l’animal és damunt del pal (símbol masculí que, en erecció, podria representar l’home o el mascle, com passa en Nepal, on l’elefant mascle és lligat a un tronc que acaba en punta, mentres que el femella ho fa amb u que fineix en pla), ens evoca una cultura mediterrània oriental de què escriu Angie Simonis en la seua tesi (del 2013). En eixe Poble, malgrat que el rei portàs una corona, com que la forma és redona i la duu en la banda superior del cap, venia a dir que qui hi menava era la dona.

L’autor de l’obra també posa que “Una altra pràctica (…) era amagar un ou acabat de pondre dintre d’un formiguer, tot recitant un conjur” (p. 93). Per consegüent, el fill nounat és en la mare (el formiguer, que equivaldria a una cova) i, en lloc d’anar a l’era (l’acte esdevé un poc després d’haver passat el dia de més llum de l’any), és com si la mare acompanyàs el fill cap a la casa (bé per donar-li de menjar, bé per a estar en nexe amb ell), a diferència de l’ós que se n’ix de la balma en iniciar-se el mes de febrer.

I més: capim que les dones (ací, mitjançant les bruixes) eren creatives. No debades, el folklorista diu que, “Si no hi havia forma (…), al dia de Sant Joan, s’agafava un ou, el refregaven per tot el cos del malalt i, al punt de la mitjanit, el deixaven en una cruïlla de camins sense que ningú ho veiés. La persona que passava pel lloc i el recollia, o tan sols toqués l’ou, es contagiava (…), de la qual, el qui la patia, restava guarit” (p. 93). Ou, maternitat, fecunditat, mare, mare i fill…

Al capdavall, com en altres punts de l’obra, copsem que, “Per parar la màgica, era necessari disposar d’un bastó d’olivera o de llorer beneït. Quan sortien les ombres, les figures o la mena d’animal que fos, tant si era persona com bèstia, se’ls donava una bona garrotada” (p. 94). Afegirem que, com en moltes fonts a què hem accedit, l’obagor és en nexe amb lo femení i, com podem veure, lo recte ho fa amb lo masculí (el bastó) com també les benediccions (almenys, en el seny que ací exposem).

Finalment, hem triat el subapartat “Els capellans descobreixen les bruixes” (p. 94), en què una llegenda sobre bruixes reflecteix que el Poble era lligat amb la cultura matriarcal: “L’alcalde feia tot el possible per mirar de descobrir-les, però els seus intents foren inútils. Aleshores, els habitants decidiren adoptar el procediment de les agulles per posar al descobert qui eren les bruixes. Es comprovà que eren la dona i la filla de l’alcalde” i, per consegüent, ens podríem trobar, com en altres casos, davant dues dones que, com ara, fossen trementinaires, ja que aquesta cultura tradicional solia passar de mares a filles, per via maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, aplecs de dones organitzadores, maternals i creatives

Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, també trau trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, en el subapartat “Les bruixes de la bauma de la Quintana i els temporals”, veiem que “Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit, les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de ‘samaniat’” (p. 82). Sobre el dia de l’aplec i que no fos diumenge, cal dir que, en una de les cançons recollides pel folklorista Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) en el llibre “Romancer català” (publicat en el segle XIX), hi ha una composició en què copsem que, en aquell temps o abans, diumenge era considerat el primer dia de la setmana, si més no, en terres catalanoparlants. Tornant al relat, té lloc en plena obagor, compensada per una lluna que aporta claror.

Uns altres detalls que connecten amb la tradició matriarcalista són el moment i on es reuneixen com també el simbolisme: “Un d’aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d’Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc, també congriaven fortes pedregades a l’estiu” (p. 82). Per tant, figuren la balma (això és, la cova), que feien unes tretze trobades a l’any (una cada vint-i-huit dies, aproximadament), que eren planificadores i que podien influir en les collites (mitjançant la calamarsa).

Ara bé: en eixir, les dones ho fan a una part relacionada amb l’aigua (un símbol femení) i, altrament, no ho faran en un punt on el líquid vaja recte (un fet que lligaria amb lo patriarcal), motiu pel qual llegim que, “Quan hi havia un temporal, sortien de la bauma i anaven fins a la Gavarresa, concretament, en el revolt que fa la riera, (…) un lloc d’aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per fer els seus conjurs” (p. 82). Per consegüent, de la mateixa manera que, en un ambient acollidor i creatiu, un esperit de certa calma, afavoreix les idees i les bones relacions, en el cas de les dones, facilitava les futures invocacions. I, com que la seua força era ben manifesta i ho sabien per la contrada, “La pagesia de la banda de ponent de la Gavarresa, quan hi havia el temporal a la banda de llevant, afirmava: ‘Ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d’aquesta manera, puguem aturar la pedregada’” (p. 82).

En un altre subapartat, ”El dia de Sant Joan” (p. 92), hi ha uns mots que enllacen amb el matriarcalisme: “Els pastors del Lluçanès deien que, en el dia de Sant Joan, el dimoni marcava les bruixes. Els feia una marca que era el senyal que testimoniava que s’havien donat a ell; els clavava una mossegada a l’anca esquerra perquè s’hi coneguessin les dents”. Com en altres narracions, el diable (per la tradició eclesial llunyana en el temps) té a veure amb la dona (els famosos pèls de figa a què fa al·lusió el refrany “Tira més un pèl de foradell que un calabrot de vaixell”) i ací va associat a la força per a influir en les jóvens.

Ben mirat, passem a unes paraules molt en línia amb lo matriarcal, per exemple, el líquid, la maternitat, els nens dins de la mare, l’obagor, lo fosc i, al capdavall, la recepció (el recipient) i el desig de llibertat (és clar que per damunt de l’home, o siga, de la granera amb què volen) i de bastir la seua vida (l’animal en què es transformarien, així com el cuc de seda ho farà en una papallona): “Les bruixes s’untaven les aixelles amb brou de bruixa, que preparaven amb infants vius, amb preferència no nats, mill negre i gram negre, tot ben bullit en una caldera. Aquest brou els donava la facultat de poder volar, convertir-se en l’espècie d’animal que desitgessin i de fer tota mena de malifetes”.  I la bruixa,… per damunt del mànec de la granera (el qual representaria l’home, mitjançant aquest símbol del penis).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Tenien una importància decisiva en la família

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿tenien una importància decisiva en la família? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 de juliol del 2025 ens comentaren “Sí. Sort de la feina de les dones , treballant a casa.  Abans, no anaven a treballar a fora de casa. La meva feia petites coses cosint: a casa, feia bates per a una empresa, bates d’estar per casa. L’agradava molt brodar a mà” (Àngels Sanas Corcoy), “Crec que sí. Si la família no funcionava, si eren valentes i decidides, hi posaven tot el que podien perquè anés endavant. I, en aquells temps, això era un repte molt difícil essent dona” (Anna Babra), “Una importància total. Sempre s’havia de respectar el que deien (o feien). La seva opinió anava a missa” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia,

Crec que sí. Al meu entendre, eren l’aglutinant de les famílies.

A Mallorca, tenen una dita que ho resumeix: ‘L’amo [ = el pagès amitger] comanda i sa madona [ = la muller] duu es maneig’. O ‘L’amo comanda i sa madona fa lo que vol'” (Xec Riudavets Cavaller), “Bastant important” (Ximo Caturla), “Bon dia, Lluís, 

A casa, sempre he vist manar les dones.

L’àvia Teresa portava, ella sola, tots els homes que li conreaven les nombroses terres… L’avi era menescal…, no es cuidava de res.

(...) Quan em vaig casar,… la mama continuava portant la casa, fins que va patir un ictus.

Llavors, em va tocar a mi…

He tingut tres filles… Segueixen l’estel de la besàvia, de l’àvia i meu….

Ja veus, benvolgut amic:.. matriarcalisme total 

Moltes gràcies” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí” (Àngels Salvador), “Lluís: normalment, sí” (Fermín Carbonell), en“I tant!! Però amb molt respecte,amb el meu pare!! Els dos anaven a l’una; no cal dir que, amb el pare, tenia molt bona relació” (Roser Canals Costa), Sí. Eren veritables matriarques, amb fort caràcter” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Bon dia,

Curiosament, els padrins eren els qui tenien més poder, perquè les dones no podien fer res sense el permís dels homes. Però, quant a la família, eren les dones qui prenen les decisions, eren les padrines qui es feien càrrec de les decisions familiars. Les padrines manaven a casa” (Contxi Enjuanes Carrera), a qui, eixe dia, adduírem que, “Al meu coneixement, això té un motiu: del segle XVIII en avant, després de la Guerra de Successió, les lleis passen a ser en línia amb la tradició cultural castellana (la qual és patriarcal). Però, a nivell més familiar, la nostra era matriarcalista. Això explica que, en més d’un escrit (o bé en més d’un comentari vostre), captem que, encara que el marit era qui hi manava, la decisió era presa en casa”. Més avant, Contxi Enjuanes Carrera ens respongué “Tens raó”, “Sí: elles eren les que portaven la família endavant, portaven l’economia de la casa, l’ordre, etc., etc.”‘(Montserrat Carulla Paüls), “Ma mare, dins de casa, tenia moltes decisions que, si ella no volia, mon pare no tirava avant.

Un dia, mon pare va fer una cosa que no li va dir, a ella, i ma mare es va posar com un bou i mon pare va callar” (MCarmen Bañuls), “Totalment. Tot tenia una importància, per encarar millor el camí” (Lydia Quera).

En el meu mur, el 5 de juliol del 2025 i més avant plasmaren “Si, Lluís. Les dones, abans, tenien les seves idees de com guanyar-se la vida. Cas que en poguessin, treballaven en les feines on eren acceptades i procuraven, amb el que guanyaven, ajudar a l’economia de la família. 

És clar que sí, si més no, les meves besàvies i les àvies. Gairebé totes van tenir una importància decisiva en la família” (Ramona Ibarra), “Sííí… Sa madona és sa madona. Elles aprovaven totes ses decisions de sa família, negocis… Fills i néts, si ens deixaven” (Maria Galmes Mascaro), “Bon dia,

Com diu na Ramona, en famílies obreres, sí; és clar que, de classe alta, no en tinc coneixement. L’àvia em deia que, a casa, qui manava era son àvia (per desgràcia de la mare, que era la nora)” (Quima Estrada Duran).

Altrament, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 6 de juliol del 2025 i després ens respongueren que, “A la meua família paterna, la iaia va romandre vídua amb tres xiquets de deu, set i tres anys i amb una casa amb quatre parets sense compartimentar. Va traure avant la família i, amb l’ajuda dels fills (quan van tindre edat), va acabar la casa. La iaia materna, en una família d’agricultors, ajudava a treballar la terra, portava a la plaça les verdures per vendre i, després, portar la casa endavant i la criança de cinc fills. Les dones, a la meua família, han estat valentes, uns puntals que han estat exemple a seguir per fills i néts” (Conxa Ramos), “Clar que sí” (María José Valero Díez).

Finalment, en el grup “Paraules ebrenques”, el 9 de juliol del 2025 agregaren “I les besàvies encara no en vaig conèixer a cap. Però es nota a influència en àvies i padrines i també en les mares” (Rosa Isabel Porta Estivill). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bruixes, pervivències ancestrals i dones que salven l’home i que el menen

Prosseguint amb el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, el matriarcalisme també es reflecteix mitjançant la dona que, per dir-ho així, fa que se salve la vila i que, a més, és una persona de confiança per a alts càrrecs de l’indret. Així, en “La bruixa d’Alpens i la sabata de mossèn Josep, el recopilador escriu que, “A Alpens, a més del rector, hi havia un altre capellà: era mossèn Josep de cal Ferrer Nou d’Alpens. Aquest era molt dinàmic i va comentar al rector que potser seria bo de fer algun tracte amb la bruixa per tal de parar les malvestats. Se suposa que mossèn Josep i la bruixa van arribar a algun acord, ja que, d’aquell estiu ençà, si el campaner començava a tocar les campanes abans que el temporal passés dels llocs suara esmentats, no pedregava” (p. 80).

Molt avançat el relat, capim un bon lligam entre mossèn Josep i la bruixa, detall que serà decisiu: “Mossèn Josep seguia resant i la bruixa continuava dirigint el temporal tot menant-lo cap a damunt dels camps del terme d’Alpens. Quan el fort del temporal va començar a descarregar una gran pedregada sobre mateix del poble, el capellà de cal Ferrer Nou (…) es va treure la sabata i, al mateix temps que la llançava contra el temporal, exclamà:

-Aquí la tens, si la vols!

En aquell mateix instant, va deixar de pedregar i el temporal va anar amainant. Tot seguit, va fer una tarda de fina i suau pluja”.

En línia amb aquests mots, direm que la tasca de la dona ens evocà el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, quan indica que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que hi jugà un paper important i que, a més, hi exercí unes funcions semblants a les relacionades amb els Sants de la Pedra (i, en aquesta narració, a les de la bruixa, perquè tots tres són els qui menen): “Teodor (…) era un abat d’un monestir, a banda de capellà, i fou bisbe durant un espai d’onze anys. (…) Era (…) un asceta i, per consegüent, un sanador, un home que feia fora els dimonis, un patró i un mitjancer: les comunitats dels llogarets l’estimaven per aquests motius, no per la seua posició institucional” (p. 580).

Igualment, Chris Wickham inclou que aquest home, “Com a forjador de miracles -tasca que, tal vegada, anàs acompanyada d’èxit- protegia de la pedregada les comunitats esmentades, la pluja que venia en un mal moment, les plagues de llagosta i les intoxicacions alimentàries. Com a mitjancer, tractà de cloure eixa disputa sorgida arran de les diferències relacionades amb un bosc i s’assegurava que la calamarsa castigàs els mals perdedors” (p. 580).

En el cas del llibre del folklorista d’Oristà, és la bruixa qui podia enviar la pedregada cap a altres terres, però la deixava caure en Alapens. I el preu a pagar (per part de l’home) serà el llançament de la sabata: “Aquí la tens, si la vols” (p. 81). Es fa lo que vol la dona: la pluja i lo que ella arreplega a canvi de fer que minve i que passe a ser aigua bona per a les collites i per a la contrada.

Tornant a l’historiador, agrega paraules que enllacen amb la cultura matriarcalista i, ben mirat, amb el relat que tractem (“Aquesta mena de conductes són un clar signe que el llogaret actuava de manera solidària”, p. 580): tocant a Alpens, representat per l’acord entre mossèn Josep i la bruixa. Així, “els camps es van assaonar, la collita no es va malmetre, l’anyada va ser molt bona” (p. 81), però mai més ningú ha vist la sabata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)