Arxiu de la categoria: General

La sexualitat matriarcal en sardanes i en parelles amb dones que tenen la darrera paraula

General, , , , , , ,

Una altra sardana que figura en l’obra de Núria Feliu, i en què es veu la sexualitat matriarcal, és “Juny” (pp. 50-51), amb lletra del poeta Ambrosi Carrión i Juan (1888-1973) i amb música de Juli Garreta i Arboix (1875-1925), compositor de sardanes. Així, podem llegir

“Oh sol brunzent,

oh mar blava remorejant

que danses amb el vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fon en un anhel”.

 

Quant a aquesta connexió entre el cel (lo actiu) i la terra (lo passiu), direm que, d’acord amb la recerca, abunda en persones amb un estil de vida matriarcalista, això és, entre catalanoparlants que promouen lo vernacle, bé en dones, bé en hòmens.

En relació amb aquest darrer punt, agregarem que això empiula amb unes paraules que l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”: “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir indistintament parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com també el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i donar llum a totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Enllaçant amb aquests dos elements de la deessa, en aquesta obra d’antropologia, veiem que, segons paraules de Jacques Pirenne, “Entorn de la deessa mare, abans de la instauració del règim patriarcal, sembla que s’hauria format el primer d’aquests dos sistemes. Representava, alhora, la terra i el cel, la deessa mare és l’univers” (p. 152). Cal recordar que la sexualitat matriarcalista toca els peus en terra i té un lligam amb lo tel·lúric.

Tornant al poema “Juny”, tot seguit, afig que,

“Com un bressol

la  barca es gronxa (…).

I el foc de l’amor que en ton llavi guspira,

eixam d’abella d’or,

joia d’estiu,

serà flam que gira

i covar de niu”.

 

Per tant, també trau la maternitat i la melositat com també la cova femenina (l’úter).

Immediatament, continua amb versos que evoquen l’inici de l’estiu, no sols pel vols dels ocells, sinó, per descomptat, perquè creix u dels símbols d’aquesta estació: el forment, sovint associat a les relacions sexuals. Així, escriu

“Seguem arran, arran,

que a la fatiga l’amor és consol”.

 

Un conhort resultat de l’empelt entre la corbella (la falç), la qual té forma semicircular (tret amb afinitat amb lo femení) i amb el contacte de l’home amb la terra.

En acabant, a la caiguda del sol,

“L’aigua del càntir durà fresca a tos llavis”,

 

uns llavis que poden tenir dues lectures: els llavis de la cara i els de la vulva, encara que ací enllacen, més bé, amb els del cap.

Serà en eixe moment vespertí, simbòlicament, agregat a la dona, quan ella,

“els teus llavis em diran,

dolçament cantant,

un gran secret d’amor

que en farà batre amb foc el cor”.

 

Possiblement, que ella el vol, que l’estima.

Llavors,

“Els camins són perfumats,

canten les fontanes dolçament,

els estels, al cel penjats,

fan com una llum esporuguida.

Si et deixessis tu besar,

tot el viure meu fóra cantar”.

 

Per consegüent, l’home espera que ella li aprove el desig de festejar i de mantenir relacions sexuals, puix que la dona té la darrera paraula (en lloc d’ell, ni de cap altra persona).

Després, ella el besa i, no debades, el poeta, arran del bon resultat, escriu

“Juny esplendent

els cors ajunta.

(…) el blat ja és madur i el volant

és lluent de sol.

Seguem arran, arran”.

 

Finalment, amb aquest lligam entre l’home i la dona, els darrers versos plasmen la sexualitat matriarcal:

“Oh sol brunzent.

Oh mar blavosa remorejant.

Oh sol brunzent.

Oh mar blavosa remorejant,

que danses al vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fons en un sol anhel”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, sexualitat matriarcal i jóvens que festegen

General, , , , ,

Una altra sardana en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i recopilada en l’obra “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “Cançó d’amor i de guerra” (pp. 48-49), la qual podríem vincular amb la primavera. La lletra és de Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) junt amb Víctor Mora Alzinella (1895-1960) i musicada per Rafael Martínez Valls (1895-1946), compositor valencià. Els versos parlen sobre l’acció que fan hòmens i dones en oir el repicar de la campana. Així:

“Sempre en l’anyada, d’eixa diada

les flors més belles portem aquí

i teixint senzilles toies,

nostres mans gentils de noies,

al bon Sant en fem ofrena

perfumant el seu altar…”.

 

Com podem veure, amb motiu de les festes patronals (les quals, ací, podríem relacionar amb la primavera, estació que simbolitza l’amor, sobretot, en el mes de maig), els jóvens se’n van a cercar fadrines amb qui festejar i, quan en troben una, li donen una toia (un ramell de flors, especialment, oloroses, per a guarnir).

Igualment, fan una ofrena al patró, detall que, en aquest cas, com que enllaça amb lo tel·lúric, equivaldria a fer-ho a un fill de la Mare Terra, sobretot, partint del fet que l’altar representa la vulva.

Tot seguit, els versos plasmen una connexió amb la terra, per mitjà del record, amb l’indret on hom nasqué i on trobà el seu primer amor, el qual quallà:

“En el Vallespir

la vida del meu cor,

un jorn va sentir

les glòries de l’amor.

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi,

llum tota bellesa

de bonic florir”.

 

Adduirem que aquesta estima per la terra va unida a un amor eròtic com també per la natura (la bellesa de les flors i del reviscolament de la vida) junt amb el sentiment de pertinença. No debades, en acabant, posa

“Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat

terra meva jo proclamo

mon amor mai igualat”.

 

 

I, més encara: la dona (la terra) salva l’home i, de pas, prossegueix l’afecció per la terra (mitjançant el simbolisme del bes):

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor.

 

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi

llum tota bellesa

de bonic florir.

 

Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat,

terra meva jo et proclamo

mon amor”.

 

 

Per consegüent, d’alguna manera, la lletra indica que el xicot cerca l’amor per ella i per Catalunya i que serà la dona qui li ho aprovarà. En eixe sentit, també escriuen que,

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor”.

 

 

Finalment, en els darrers versos de la composició, captem la sexualitat matriarcal i la preferència per la dona (juntament amb l’acceptació de l’home). Per això, podem llegir

“Terra nostra, terra aimada

per a tu la flor millor,

per al Sant les flors

boscanes

per a tu la flor del cor”.

 

I, així, com fa una dona en alguna cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, l’home no deixa fora lo masculí (ací, el sant), sinó que també l’estima. Això sí: la millor flor (i que més agrada a ell) la donarà a la dona. Això ens pot portar a la conclusió que, malgrat la figura del personatge religiós (possiblement, en nexe amb lo naturalista), la dona (la fadrina), com diem popularment, s’emporta la millor tallada del pastís. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Solien donar llum prop d’altres dones

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren que les dones solien donar llum prop d’altres dones?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a comentaris, l’11 de gener del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Bon dia, Lluís,

Tant l’àvia com la besàvia, ho varen fer soles” (Montserrat Cortadella), “Mai me’n van parlar. Crec que ho consideraven tabú”, (Xec Riudavets Cavaller), “El que sé sobre la qüestió d’avui, és que es contactava amb una llevadora uns dies abans del part i, quan aquest ja era imminent, se l’anava a buscar i ja anava a la casa per a ajudar al part.

Crec que alguna dona (família de la llevadora) hi hauria, per si es necessitava ajuda d’alguna manera” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Joan  Mengual Cirac), “Sí. Habitualment, les dones donaven llum a casa seva, assistides per altres dones de la família o per veïnes de confiança. Generalment, la llevadora era la que organitzava el part, però el metge no hi anava” (Lui Sarrià).

Igualment, ma mare, l’11 de gener del 2025, per telèfon, ens comentà sobre les paraules de Rosó Garcia Clotet: “En el poble, una dona que feia de comare, feia de comare de totes [les dones que anaven a ser mares]. Quan nasqué la meua germana, en plena guerra, mon pare cridà una dona. Aquella dona li digué que [ella no era la comare, sinó una altra. I, abans que vinguera la comare, la meua germana] Havia nascut de cul i a soles.

Per ací, era lo que s’estilava”. Afegirem que, en relació amb les paraules de Xec Riudavets Cavaller sobre el tabú, adduí “Clar que sí!”. 

També ens escrigueren “Sí. Cridaven la comare, quan les coses anaven malament. Una dona que jo encara vaig conèixer, paria i deixava el nadó dins la menjadora de les besties ( mules ) i , tot seguit, se n’anava a treballar al camp. Era la mare del Sebastià Company. Un senyor que se’n va anar a les Amèriques a fer fortuna i en va fer. Jo l’estimava molt. En tornar, va pagar un poeta anònim perquè li fes un romanç contant la mort de la seva promesa. Tot això passava als anys vint del segle passat. Et recomano cercar a Google en Biel Majoral i escoltar el romanç ‘La mort de na Margalida’. Quan va accedir a cantar la cançó al Biel, encara plorava i li va dir que no fessin renou, perquè la seva dona estava gelosa de la promesa morta després de tants anys” (Antònia Rotger i Tous), “Sí ,Lluís, sí, Lluís: les comares. Ma mare va anar a la Maternitat i el porter li va dir:

‘— Vagi al bar i prengui’s un cafè amb llet, amb un raig de conyac…’.

La mare no bevia ni mica d’alcohol i li va respondre que no, que ella no ho faria.

En escoltar els crits de les mares que donaven llum…, li diu a l’àvia Lluïsa (mare del meu pare), àvia: ‘Busqui un taxi i tornem cap a casa’.

La va ajudar una senyora que feia de comare prop d’on vivíem” (Ramona Ibarra).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra, esperit comunitari i realisme

General, , , ,

Una altra lletra de sardana que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Girona aimada” (pp. 44-45), amb versos de Joan Serracant i Manau (1897-1973) junt amb Lluís Papell i Comas (1891-1980), tots dos, jornalistes, i amb música de Vicent Bou (1885-1962), compositor de sardanes i escriptor. Apareix una dona qui, potser, en la seua tardor biològica, comenta com se sentia en la terra de què, a hores d’ara, no se n’aniria i que, per tant, evoca:

“Girona estimada,

Girona immortal

ets aureolada

d’amor triomfal.

 

(…) En sentir el compàs de la sardana,

content venia el meu fadrí,

el més trempat de la plana,

que feia parella amb mi.

 

Bella sardana! Tot dansant,

sentia al cor un goig diví,

les nostres mans entrellaçant (…).

Girona aimada,

et tinc dintre el cor (…).

Vaig marxar de la ciutat volguda

tenint el cor ple d’il·lusions”.

 

Aquests darrers versos, com uns altres que exposa al llarg de l’escrit, podrien empiular amb el fet que els impulsos no sempre juguen a favor i que, de bon principi, hom se sentirà millor en la terra, que no fruit de la rauxa, i, per consegüent, el missatge és que convé tocar els peus en terra.

En qualsevol cas, el fet de recordar Girona (la ciutat amb què ella se sent connectada) es manifesta i és viu.

En canvi, en la cançó que ve a continuació, “La puntaire” (p. 46), amb lletra de Josep Ma. Bello i musicada per Lluís Badosa i Compte (1884-1968), el realisme i el gran sentiment per Catalunya fan que es plasme la socialització:

“És la terra més galana que en el món hi ha

Catalunya de la plana fins a l’Empordà.

Un paradís em semblen ses conreus

des de l’Ebre als Pirineus”.

 

A més, copsem un Déu en línia amb el matriarcalisme: com ara, planer, com aquell Sant Pere que parla al marit d’una dona molt ambiciosa o com aquell Nostre Senyor que, com diu un refrany molt popular pel País Valencià, es riu dels pecats del piu. Així, exposa que

“Un dia els àngels del cel es van voler alegrar

i fent rotllo una sardana varen puntejar,

i en veure’ls va dir nostre Senyor

‘Eixa és la dansa de bell amor’”.

 

En eixe sentit, es reflecteix un personatge religiós i naturalista que, per mitjà d’un present, enllaça amb la terra on viuen els dansaires i els catalans:

“I buscant una terra noble on poder-la fer ballar

en el cor del nostre poble per sempre la va deixar.

I el ressò d’aquesta sardana li farà saber a tothom

que la terra catalana és la millor que hi ha al món”.

 

Ara bé, com que, a més d’il·lusions, cal estar amb els altres i viure amb esperit comunitari, els versos afigen

“Au doncs fills de Catalunya, doneu-vos les mans;

i ben units com a germans,

tant en temps de pau com de guerra,

des del mar fins a la serra enlairem els nostres cants”.

 

Altra vegada apareix el tema de la germanor i el de l’esperit comunitari, en tot moment, i en nexe amb Catalunya.

Finalment, la lletra diu uns versos que més bé tenen un component patriòtic que també figura en part de la poesia (possiblement, minoritària) del primer terç del segle XX i, això sí, més present en escriptors de fama i que solen eixir en llibres de text o de literatura:

“I si algú com l’estranger francès va voler ahir

les nostres llars envair,

el rebrem ardits amb so de guerra

i sabrà que aquesta terra defensem fins a morir”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos educaven a no condemnar els altres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a no condemnar els altres?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 10 de gener del 2025 i posteriorment ens comentaren “L’àvia deia que no havíem de condemnar ningú, que la vida ja se n’encarrega, perquè, si ho fèiem nosaltres, era posar-nos al seu nivell [ = dels altres]” (Antonia Verdejo), “A casa, sempre ens deien que no s’havia de jutjar ningú i, per tant, que no s’havia de criticar, ni d’acceptar les crítiques cap a altres persones” (Rosó Garcia Clotet), “No crec que es fiquessin en aquestes coses” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,

A casa, sí que ho fèiem. Acostumaven a dir ‘Cadascú sap a casa seva’. I una altra frase freqüent era ‘A tot arreu, hi ha un divendres’. I, per si no n’hi hagués prou, ‘… hi ha el Divendres Sant, que toca a tothom’. Aquesta darrera part era un afegit de collita pròpia de la meva tia Dolors, que no sabia de lletra i, tot i això, tenia una sabiduria molt superior.

Vull aclarir que la meva família provenia del cantó de Lleida, Guixers, Saldes, l’Espà (de l’Alt Berguedà) i Peguera. D’aquest darrer poble, tot enrunat ara mateix, que és al darrere els Rasos de Peguera” (Joana Cabiscol Calvès), “Em sembla recordar que sí” (Joan Mengual Cirac). En relació amb la frase, “tot i això,, tenia una sabiduria molt superior”, ma mare, el 10 de gener del 2025, per telèfon, em digué “Això passa a molta gent”.

I, sobre les paraules referents al divendres, ma mare em comentà “Això equival a lo que dic jo: ‘De lo que parlaràs, tocaràs’ i ens va adduir que, més d’una vegada, és millor no espolsar coses negatives dels altres perquè, en un futur, a vegades, ens en podríem penedir.. Altres comentaris foren “Havien vist tant de sofriments, que elles expressaven compassió més que ràbia. Ara, hi havia esperit crític en dominis intel.lectuals” (Lucila Grau), a qui escriguérem “El meu avi matern (1906-1992), arran de la guerra, estigué en tres camps (el tercer, de Castuera, d’extermini i en què es provaren tècniques que es milloraren en la Segona Guerra Mundial) i tampoc no tenia ràbia”, “No, però ningú teniem aquest interès” (Lui Sarrià), “La condemna, ¿et refereixes a classificar les persones per actes, conductes?…” (Montserrat Cortadella), a qui escriguérem “Val per a qualsevol tema i, per això, lo que escrius és vàlid”. Llavors, Montserrat Cortadella ens afegí “Si no volien que ho sentís , s’ho parlaven quan jo no hi era, que eran poques vegades. No m’amagaven res.

Una anècdota: hi havia una família que aparençava el que no eren i moooolt de MISSA. Un dia que la mama i la iaia havien donat roba a l’església, varen veure que la senyora en qüestió portava roba que havien deixat. La meva reacció d’aquell moment:

‘— Quina barra! No en donarem res més, oi?’.

Quasi a la vegada, les dues varen respondre:  ‘Per ells, faran: ‘Deu te un bastó que pega sense fer remor’.

Nosaltres continuarem fent el be’. Iaquí, punt i final” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Dones que accepten el festeig, que socialitzen i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra sardana amb una lletra que podríem relacionar amb el mes de maig (encara que no ho pose) i, a més, amb l’acte de cercar parella, sobretot, fadrina, és “Bona festa”, amb lletra de Lluís Garriga i amb música de Josep Vicens “Xaxu”, la qual figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars” (pp. 35-36). Així, podem llegir

“Pagesetes i fadrins (…)

van fressant tot el camí (…).

Tot és bell, tot és gai

tot és dolç, és encís.

 

(…) Dolça pageseta (…).

Celebrant tan bona festa,

la dansa, em fa delit

d’afany i de conquesta

de la teva figurina

dels camps i dels sembrats regina …

 

Tu duus tot l’encanteri,

(…) trenant la nostra dansa

que ens fa sentir forts i més grans

i orgull dels catalans

que l’anem dansant, donant-nos les mans…”.

 

En aquests versos, la dona (ací, una joveneta) apareix com la mestressa, qui porta els camps i les collites, és comparada amb una mena de fada que encisa els hòmens i, a banda, la fadrina és qui “enllaça” (l’acte de trenar) amb qui ballarà la sardana i, de pas, amb qui socialitzarà, puix que ella porta la iniciativa i, ambdues parts i més persones, s’enfortiran i connectaran amb el sentiment de pertinença a la terra.

Ara bé, en un altre poema de l’obra de Núria Feliu, veiem uns versos que sí que enllacen amb la primavera i amb el típic ramell de flors (o altres detalls) que donaven els fadrins a les xicotes: “Bell Penedès” (pp. 41-42), amb lletra de Leandre Roure i Garriga (1887-1969) i musicat pel compositor Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970):

“Matins del Penedès.

El sol bonic de Maig

esclata rialler

rebent d’ell el primer bes.

Camins tots ombrejats.

Refilen els ocells…!

Campanes repicant l’alegria del vol.

Oïu, fadrins, la crida

de l’esclat d’amor!”.

 

 

Tot seguit, posa

“Fadrina, caputxeta blanca,

de flors, ell, et fa un ramell.

Fadrí de roja barretina,

de bon matí l’amor va amb ell.

Violetes per tot es troben.

És prova del gran amor,

-humil, diví-

que sent el seu aimador”.

 

És a dir, encara que el jove cerca la dona, no pretén conquistar-la, com ho reflecteix com és l’amor que ell li té (un tret matriarcalista).

Al capdavall,

“Entre l’ombreta del camí,

allà propet del riu,

allà on l’oreig fa olor de pi,

li diu així el fadrí:

Donzelleta, recordada sempre seràs

i el meu cor dintre el teu portaràs”.

 

Finalment, els darrers versos coincideixen amb la visió matriarcal de la sexualitat, entre d’altres coses, perquè la dona és qui salva l’home i, a més, qui genera vida com si fos la mare que pareix:
“Matins d’amor del Penedès

que dolçament porteu,

el gai perfum del primer bes,

que al nostre cor poseu.

Esclateu amb vostra llum que fa florir

la poncella d’amor que no té fi.

 

NOTA.- Publicat al CADI 275 (1961)”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones que fan ballar i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , , ,

Una altra sardana recopilada en la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:

“A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar!

A la plaça hi ha sardanes

digues si amb mi hi vols anar.

Sents? ja ens crida la tenora

i refila el flabiol,

au! anem-hi que ja és hora,

no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi

i escolta les paraules que et vull dir”.

 

Per tant, no sols ella li ho acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950, sovint, un poc abans d’anar-se’n de casa (per exemple, a visitar alguns familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l’home què li aprova i què no. Ho he conegut en persones acostades.

Al capdavall del poema, podem llegir

“A la plaça hi ha sardanes

amor i vida

t’oferiré,

ballarem nostra sardana

les mans unides

i els cors també”.

 

 

Així, com en el lligam maternal quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i ungla.

Adduirem que, en la cançó següent plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:

“fem-lo vessar tot aquest vespre!

 

 

(…) Nit de l’amor, formosa nit

dura molt més del que ara dures.

(…) raig de cançons que, essent de nit,

porten la llum de nova vida”.

 

 

Un altre poema en què copsem molt el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “És la Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya. Diu així:

“Té la nostra terra la muntanya

que l’enveja tot el món

que és Montserrat.

 

Quina terra més galana

és la terra catalana.

(…) És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors”.

 

O siga, que la dona (ací, una Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui el salva.

Afegirem uns versos que podrien evocar el paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire fa més catalana

la muntanya santa del meu cor

i la Moreneta que ens escolta

ens mira i ens dóna tot l’amor”.

 

Aquestes paraules connecten amb el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l’esperit comunitari. Per això,

“Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

(…) vetlleu Senyora pels catalans”.

 

Per consegüent, així com la dona (àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills, pels qui hi estan empeltats.

Finalment, direm que el 8 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bona tarda, Lluís,

Mare de Déu quants i quins records m’ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era la Festa Major del Poble i va venir l’orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d’èxit.

Després, es va fer molt famós amb un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits del Barça, amb la seva trompeta.

Moltes gràcies, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i xicots nobles i fadrines ben tractades

General, , , , ,

Una altra cançó que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Sota el Mas Ventós” (pp. 27-28), amb lletra d’Antoni Vives Batlle i musicat per Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985). En un primer moment, comença per un tret femení (la font) i, en acabant, passa a l’Empordà. Diu així:
“Sota Sant Pere de Roda

una font molt bona hi ha,

allà van aparellades

les noies de l’Empordà,

i que bé s’hi està!

Canta la cardina

molt bé l’imita[1] el rossinyol

airosa, divina,

tot fent un cant de cara al sol”.

 

Com podem veure, el doll és pròxim al Monestir de Sant Pere de Rodes, de l’Empordà, i, a banda, hi van jovenetes en parella i elles porten la iniciativa. A més, els versos fan una lloança (àdhuc, simbòlica) de la natura (començant per algunes aus, les quals representen el jovenet i la xica).

Tot seguit, posa

“Del cor em surt, salut, bell Empordà,

vinc cap a tu content, i et dic: germà,

el teu caràcter franc és dolç i obert

i els teus aires suaus són un concert”.

 

Per consegüent, Antoni Vives Batlle plasma la seua disposició a no eixir-se’n de la comarca, junt amb la sinceritat, la dolçor i la recepció als altres, tant en el tarannà com en la música.

En eixe sentit, la lletra addueix

“M’abraces i m’estimes

amb molt gran admiració;

t’hi acostes i no mires

si és un pobre o gran senyor”

 

i, a banda, la figura de l’hereva, la qual està ben tractada i té bona acollida, dos fets de línia matriarcalista. És més, com a agraïment, l’home diu:

“Pubilla, és ta filla

una noia és per un rei

de donar-la, no reparis

la duré en mon alt castell

li daré coses molt bones

rics corals i bons joiells”.

 

 

En tornar a exposar sobre la comarca (l’Empordà), comenta

“Ets, Empordà, de lo millor que hi ha;

ets, Empordà, la terra beneïda.

Quan Déu et va crear

poc podia pensar

que hauries de donar

tan gran florida”.

 

És a dir, els versos parlen d’un terreny que fructifica, en què qualla, com es diu popularment, “lo milloret del món” (ací, lo femení, començant per les jóvens).

Nogensmenys, en l’Empordà, no sols hi ha terra i palaus, sinó també un altre detall matriarcal: la mar i bona consideració cap a les danses autòctones i cap a qui estima la comarca i la bonesa. Així, diu

“Ets, Empordà, sumptuós palau del vent;

ets, Empordà, terra de la sardana,

de mariners bressol, cants de jovent

que saps dansar i estimar

com la bona gent”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “la imita”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que tenen la darrera paraula en lo sexual, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Música matriarcal en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu (1941-2022).

En aquesta obra, entre d’altres coses, es reflecteix en la sardana “El Cavaller enamorat” (p. 24), amb lletra i música de Joan Manén i Planas (1883-1971). Així, veiem  que, tot i la força de l’home, és ella qui té la darrera paraula i, a més, qui venç l’altre. Diu així:
“Bell, jove, fort i galant,

el Cavaller que fou espill de braus

que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,

brandint llança, espasa i escut,

ara l’amor l’ha vençut.

 

D’una nineta el jou

sofreix el Cavaller,

tan trist i enamorat,

que en perd el ser.

 

D’ella el castell, al lluny,

n’esguarda el fosc contorn;

i una nit i una altra

hi roda a l’entorn

i no té coratge, el míser,

per avançar…

I un jorn i un altre passen

sense dur al bell aimador

el conhort ansiat.

 

Ai! nina, (*) que n’has fet

del cor que al teu retens presoner!…

vindrà un temps que enyoraràs

el que sols per tu ha estat

Cavaller enamorat”.

 

Per tant, la trobada es fa de nit (moment del dia vinculat amb la dona) i ell no va un poc més lluny, amb intenció que la jove l’aculla per a festejar. Mentrestant, la fadrina té altres prioritats.

En aquesta línia, en la lletra de la sardana següent, “El saltiró de la cardina” (pp. 25-26), altra vegada, copsem que la dona és qui dirà si eixirà amb ell o no i, mentrestant, l’home ho desitjaria. Aquest tret ens plasma un Poble matriarcalista. En eixe sentit, cal dir que l’autor de la lletra, Josep Ma. Francès i Ladrón de Cegama (1891-1966), i qui posà la música, Vicenç Bou i Geli (1885-1962), havien nascut en el darrer quart del segle XIX, en un ambient que empiula amb el relat i amb moltes rondalles vernacles anteriors a 1932:

“Pageseta moreneta,

vull cantar-te una cançó;

vull dir-te d’una vegada

que també t’estimo jo.

Com es mimen i s’estimen

per les branques els ocells,

per què no hem d’amanyagar-nos

tu i jo com fan ells?”.

 

És ell qui ho demana a la minyona, partint de la semblança amb els ocells: tracte amb amor i amb simpatia.

A banda, el xicot procura que la jove relacione el present amb actes que fan les aus:

“No sents com refila la cardina

que en el niu s’enyora tota sola?

El company volgut de ploma fina

ha alçat el vol

de cara al sol i no ha tornat

i a cercar-lo ella ha volat.

 

Ja de retorn el gai ocell

refila entre les fulles,

fent saltirons va la femella

amb ell, l’ocell.

La-la-la”.

 

 

Igualment, la femella comenta al mascle, qui aplega al niu:

“Per què has trigat així?

Que manca al niu

del nostre amor, l’encís?

I ell li respon: Ocella, petita i bella,

seguim a saltirons

de nostres il·lusions l’estrella.

I tot saltironant per la verdor

canta l’amor: la-la-la”.

 

 

Aquesta verdor podríem empiular-la amb mitjan primavera (època simbolitzada per aquest color, el de les fulles que renaixen i el de les plantes que verdegen):

 “Veig pageseta que et tornes roja,

tos ulls em diuen ben clar que sí,

com l’ocella a son ocell

tu m’estimaràs a mi.

Dels teus llavis un petó voldria jo,

tu m’has pres amb tos ulls negres el meu cor.

Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor.

Com el cant de la cardina nostre cant

serà dolç, serà amorós i triomfant”.

 

Per consegüent, ell confia en la dona, qui és encisadora i, finalment, es podria dir que el jove li promet que la tractarà bé: el cant amorós i amb dolcesa. Es prioritza recórrer a un pacte (un detall molt freqüent en la cultura aborigen catalana), en què, això sí, al capdavall, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: (*) Hem afegit la coma i hem eliminat l’accent de “què” (la frase no és interrogativa), amb intenció de facilitar la lectura

Els Reis m’han portat un present: un bon son.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, amb aprovació de l’abadessa i la mare

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, en el poema “L’Empordà” (pp. 19-20), de Joan Maragall i amb música d’Enric Morera i Viura, es reflecteix el sentiment de pertinença més enllà del fet de passar per l’Empordà i de qualificar-lo de noble, de camí, de drecera o, com ara, de palau del vent. Així, a banda d’escriure que

“pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor.

-Una cançó!”,

 

un senyal de confraternitat, addueix que

“A dalt de la muntanya hi ha un pastor;

a dintre de la mar hi ha una sirena:

ell canta al matí que el sol hi és bo;

ella canta a les nits de la lluna plena”.

 

Per tant, exposa símbols i els relaciona de manera encertada: lo masculí (dalt, pastor, muntanya, sol) i lo femení (dins, sirena, aigua, nit, lluna).

Afegirem que, després, tots dos fan un suggeriment i, al capdavall, s’atansen entre ells i ambdós són els forjadors de la terra de l’Empordà:

“La sirena es féu un xic ençà,

i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla,

i de l’amor plantaren la cabanya…

Fou l’Empordà”.

 

I, així, amb un poema, per mitjà de símbols i de la mitologia, l’escriptor català connecta amb la terra i amb el compositor.

Un altra obra del mateix ram és “La sardana de les monges” (pp. 21-22), en què apareixen detalls relatius a l’espai de què es parla (ací, en nexe amb l’ermita de Sant Rafel). La lletra és d’Àngel Guimerà i la musicà Enric Morera i Viura. En aquest cas, la referència a les sardanes és manifesta:

“Sardanes com aquestes mai s’han sentit.

Fins les ballen els avis quan ve la nit.

I als genolls de la mare canta el petit”.

 

Aquests versos ens porten a pensar en la típica casa o masia en què vivien tres generacions i on la cultura tradicional passava de generació en generació i entre les tres.

Més avant, escriu sobre un temple religiós:

“En un coll de muntanyes hi ha un monestir.

De puntetes les monges van al jardí (…).

 

Les sardanes arriben fins als seus cors

amb gatzara i rialles dels balladors,

i entorn d’elles, els arbres, quines remors!”.

 

O siga, que la dansa es desenvolupa pròxima a un símbol femení: l’arbre i… en un jardí (un altre detall matriarcalista).

A més, veiem l’esperit comunitari i el contacte amb lo tel·lúric:

“Dues monges, a l’ombra, les mans s’han pres;

ja se n’hi ajunten d’altres, i altres després;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és (…)

i sos peus en la terra, ni menys se’ls sent”.

 

En acabant, la festa aplega, fins i tot, a la màxima autoritat de les monges:

“Rondinant l’abadessa ja se n’hi va.

Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar,

que ella també n’és filla de l’Empordà”.

 

Llavors, com que l’abadessa se sent de la terra i l’estima, captem un altre símbol, el qual podríem entroncar amb una tradició ancestral i, possiblement, pagana: que la lluna (com si fos una mena de Mare Terra o, si no, de mare de les religioses), aprova l’actitud de totes les monges, catalanes. Per això,

“La lluna que s’aixeca, les monges veu.

Pel damunt de la tàpia la cara treu,

i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu!”.

 

Això podria empiular amb uns versos de la sardana “La Maria de les trenes” (p. 23), amb lletra de Ramon Ribera i Llobet (1882-1957) i música de Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970), quan diu que

“I ara que és mare la Maria l’hem de venerar

perquè el seu fruit d’amor el bressa tot cantant”.

 

Aquestes dues línies, encara que podrien evocar la maternitat, reflecteixen una manera de veure les dones i que atorga importància a la creativitat musical amb els nens i, de rebot, en la vida diària, puix que s’entén que el lligam mare-fill és com l’enllaç entre els fills de la terra i l’indret on viuen, és a dir, amb lo vernacle. En altres Pobles, la maternitat es veuria com una càrrega o bé com una prova feixuga; entre els catalanoparlants naturalistes, com una esperança en els fills, en l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Nadal i que els Reis d’Orient vos porten algun present.

Sobre això, fa uns anys, una persona comentà al filòleg Josep Ma. Virgili i Rovira (a qui podeu llegir en Twitter) que els Reis d’Orient no existeixen.

Llavors, el lingüista li digué que li permetés conservar la part de xiquet que encara tenia.

Personalment, considere molt important fer possible que perdure u dels trets amb què associem la infantesa: la creativitat, entesa com un estar obert als altres, a la vida i, de pas, amb què establim un lligam de fidelitat amb la mare i, així, amb la Mare Terra.

 

assemblea-pagesa-6f (1)