Arxiu de la categoria: General

“Es fa lo que vol la dona”, una frase aprovada per molts catalanoparlants

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 1r d’agost del 2021 i, posteriorment, respongueren “Jo sempre he sentit a dir, des de molt jovenet, ‘L’home mana, però es fa el que la dona vol’(Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “Algú ho dubtava?” (Elena SanJosé), “Depén de si convé o no, si mana ella. De fet, hauria de ser un equilibri, perquè funcioni” (Elisa Serramià Ramon), “Una frase retrograda, per  a amagar la realitat… I contentar consciències…!” (Neus Benavent Vallès). A Neus Benavent Vallès,  li respongué Capità Melabufa amb la definició de “calçasses” (segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), la qual, al meu coneixement, no té a veure amb el matriarcalisme, sinó amb el prejudici que l’home ha de ser el fort de la pel·lícula i, per tant, amb lo patriarcal (com ara, amb la cultura castellana, la que, per la força de la imposició de les lleis, ha gaudit de carta blanca, en els territoris catalanoparlants i més, des dels decrets de Nova Planta del primer quart del segle XVIII, que anaren units a l’anul·lació de moltíssims furs i drets dels pobles catalanoparlants com també del Regne d’Aragó). De totes maneres, n’hem triat la part que considerem adient: “Fa referència a això, al poder de certes dones que semblaven que no tenien poder. Que feien veure que manava l’home però eren elles les que, al final, prenien decisions. Malgrat el que digui el martirologi feminista”. “La casa que vol prosperar, la dona ha de manar” (Jaume Moragas), “A Mallorca deim ‘Val més ésser amic de sa madona, que germà de s’amo’ (Jero Arbona Rossinyol), “Alguna vegada, he sentit dir: (Home): ‘A casa, sempre tinc l’última paraula: ‘El que tu diguis, carinyo’’” (Rosa Maria Hernandez), a qui li contestí “Sí, l’han escrita alguns hòmens”. “A casa també ho deien així!!! Encara ho fem servir nosaltres” (Conxita Margarit).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, algunes de les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “Hi ha una anècdota que diu. Un matrimoni amb molts anys de convivència aconsella a una parella acabada de casar.

El marit els diu:

‘-Nosaltres, quan ens vam casar, vam establir un acord: en els temes quotidians, decideix la dona i, en els temes importants, decidiré jo.

-I què, què? Va donar resultat?

-I tant!!! Fa quaranta anys que estem casats i encara no he hagut de decidir res!’(Mercè Ramionet). Per tant, ho havia decidit tot… la dona. La meua resposta, el mateix dia, fou “Els meus pares porten cinquanta-tres anys casats. Ma mare és qui tria; i ell, ho accepta. S’entenen molt bé”. Més comentaris, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “A la primera casa dels pares, hi tenien penjada una rajola dibuixant un pagès i una casa. Deia ‘Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona’” (Imma Carreras), “I jo dic. ‘MANA EL QUE NO FA CAS’(CA M. Carme), “Jo ho sé així: ‘Aquesta és la meva casa, però qui mana és la dona’(Isabel Esteve Bertomeu).

Quant al significat, en aquests casos, de la paraula “amo”  i del verb “manar” o de sinònims d’aquests mots, cal dir que, com a exemple, en la rondalla mallorquina “L’amo de So Na Moixa”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), de boca de sa mare (“La’m contà ma mare”, p. 29 del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016), en les nou primeres línies, comença dient que “Això era un amo de So Na Moixa, de s’any de sa neu (…).

Sa madona havia de dur es calçons, i s’havia de cuidar de tot.

Un diumenge dematí, que ella se n’anava a la vila per feines (…), li digué”… a l’home (p. 29). Per tant, és la dona (“sa madona”, lo que molts valencians diríem la “senyora ama” i, molts catalans, la “mestressa de casa”), qui tria en la casa i qui té la darrera paraula, qui fa el paper actiu i, a més, qui, tot i no rebre (en alguns casos) la consideració “ama”, és qui comanda i tot, com en aquesta rondalla mallorquina.

A banda, com indiquí a Ximo Caturla, en un missatge que li envií el 2 d’agost del 2021, “En les [rondalles] que tu arreplegares, sí que n’hi ha moltes en què la dona (com en aquesta rondalla mallorquina[2]) s’ho trau de les mans i és la persona hàbil, a diferència de l’home, qui és, per dir-ho així, el trompellot”. Al moment, Ximo Caturla em respongué “Sí. I els meus narradors orals ho reconeixien, però també amb la idea de ‘És que les dones són molt manifasseres…’. Però ho diuen des d’un punt de vista positiu: són bones per a negociar el preu d’una cosa, de la collita, de veure-les vindre de lluny…

En certa manera, es reprodueix això en les batalletes entre el compare llop i la comare rabosa”…, les quals, guanya la rabosa.

Com a afegitó, direm que, en la rondalla mallorquina “La princesa bella”, no sols una vella afavorirà molt que una princesa, jove i formosa, reviscole i… es salve, sinó que, posteriorment, serà aquesta princesa qui alliberarà un rei jove (ella fa possible que ell torne a somriure a la vida), rei que, igualment, des de molt prompte, li diu que tant ell com els seus súbdits, estan al manar de la princesa. Per tant, de nou, es fa lo que vol la dona, no solament, en les relacions de parella, en una casa, o bé, com ara, en una família, sinó també entre les persones de la noblesa i, àdhuc, de la cort. Hi estic totalment d’acord, com també en què està molt vinculat amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població de l’illa de Mallorca, en la comarca es Raiguer.

[2] En al·lusió a la rondalla “L’amo de So Na Moixa”.

“Tots estam a ton manar”, dones molt obertes

 

En la darrera entrada, havíem escrit “La meua iaia, a Vic, sí feia i desfeia. La besàvia va treballar fins que morí als 107 anys i seguia portant l’economia de la casa (Russafa). Els fills, cosa de les mares sempre.

Ara, dit això, els iaios feien allò que volien. Se’ls parava el plat primers i no es dinava fins que no arribaven. Ells manaven d’una altra manera” (Magda Lazaro Mascarós).

En línia amb les paraules de Magda Lazaro, direm que, en una part de l’entrevista a ma mare, ma mare em parlà sobre dues dones (n’hem canviat el nom d’una, per acord del 17 de maig del 2021, amb ma mare) i veiem el paper dels hòmens: “En canvi, per exemple, la germana de la meua àvia [Amparo], que era casada amb un germà del meu avi [Francisco]  (eren dos germans casats amb dos germanes), allí [, la de la germana Francisca] era una altra política. Aquella [, Francisca], arribava i la germana es ficava a  escurar. Per a que no deixara greix de les paelles, ho escurava lo últim. I la meua àvia [Amparo] es posava negra: ‘Però, xica, ¿que no veus que tens tres hòmens, ahí, parats, sense fer res, esperant a que els faces l’almorzar? Doncs, xico[1], escura primer la paella, després de tallar eixes creïlletes xiconines, agarra unes creïlles grosses: que et ‘cundisca’[2]. Que agarre [ell] i almorze [ell] i ja estàs lliure per a fer lo que tingues que fer. ¡I no els tingues ahí parats!’.

-¡Ostres!

-La meua àvia Amparo tenia també molt de geni”.

Com a curiositat, direm que, el 1r d’agost del 2021, veiérem que, ni la dita “A casa, es fa lo que vol la dona”, ni altres semblants figuraven en el “, Diccionari Català-Valencià-Balear”.

En el grup “Cultura mallorquina”, també el 1r d’agost del 2021 i després, les respostes foren “Una imatge molt de madona mallorquina / dona mediterrània, però a s’hora de sa realitat, no comana gens” (Llunya Nyan), “Aquesta frase era típica dels homes per a quedar bé davant la gent. La realitat era ben distinta” (Catalina Romaguera). El 1r d’agost del 2021, entre altres coses, comentí a Catalina Romaguera que, “Sobre lo que dius, el meu avi matern, en paraules de ma mare (durant una entrevista que li fiu en febrer del 2020), tenia clar que, en totes les famílies, no seria igual”. I ella m’afegí “El teu avi ho tenia clar i era i sempre serà així: cada llar és única. La família tradicional era el pare qui treballava fora i duia els doblers a casa; la dona, mestressa de casa (el DNI, figurava ‘SL’, ‘sus labores’). La dona era la que administrava els doblers; pel que he vist i viscut, molt poques famílies els homes valoraven el treball de la dona a casa. Sóc germana de sis i tots havíem de fer el que manàs la mare. El pare venia cansat i no volia cap queixa (‘Al·lots, no vull sentir una mosca’, això era la frase).

(…) El meu avi matern és l’únic que vaig conèixer. Va morir als 96 anys, l’any 1986. Havia viatjat molt, per la seua feina de mariner mercant: Fernando Poo, Ceuta, Melilla, Marsella… Ens donava bons consells, ajudava a les tasques domèstiques, anava al cine i li agradava jugar al dòmino. També, a l’hora d’anar a dormir, no faltava la rondalla mallorquina. El seu nom era Damià”.

Tot seguit, quan llisquí el tema del joc del dòmino, comentí a Catalina Romaguera que, “En el joc de dòmino, com en el dia rere dia, es reflectia lo que ma mare m’ha comentat, ara, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme: ell[3], prudent; la dona[4], molt arriscada. Molt més que ell”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors, foren “Pense que hi ha de tot. A casa, sí: mana la dona. Per a assumptes més seriosos, l’opinió i la decisió, de l’home.

Vaig a contar-te que l’ama del restaurant El Cordobés, en l’Estany, era la que comprava els solars, pisos, camps… Com una formigueta. Quan va morir, ni l’home sabia quin era el patrimoni familiar” (Rosa Bixquert). Li responguí que “Sobre lo que dius, el meu avi matern, en paraules de ma mare (durant una entrevista que li fiu en febrer del 2020), tenia clara que, en totes les famílies, no seria igual [i ell deia] ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’ (sic)”. “’A la meitat de les cases, manen les dones; a l’altra meitat, creuen els homes’ (Josep Binefa), “Però no és vera. Les decisions importants, les prenen els homes. Si no, les meves padrines haurien tengut casa pròpia.

La materna [havia nascut], a ciutat. La paterna, a cavall del poble i la ciutat, pero la paterna era de Búger[5], i, el padrí, de Porreres” (Teresa Obrador Balves), a qui, immediatament, comentí que “Ahí entra un tema que no es sol vincular amb lo que tractem: des del segle XVIII, s’anul·len els furs (especialment, els del Regne de València i els del Regne d’Aragó), per mitjà dels decrets de Nova Planta. Amb Catalunya i amb les Illes Balears, el rei Felip V fou més indulgent.

A més, sobre això, hi ha escrits de Bartomeu Mestre, els llibres ‘La formació d’una identitat’, de Josep Fontana (2014), ‘Notícia de Catalunya’, de Jaume Vicens Vives (1954) i ‘El Comú Català’, de David Algarra Bascón (2015). Els recomane.

Això no es sol explicar, ni comentar, en els centres escolars. També es plasma molt bé en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, editat fa poc, a cura de Josefina Roma. Les rondalles són dels primers anys del segle XX i, en molts casos, la dona salva l’home (siga una jove a un jove, siga una vella a un jove). I, igualment, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla”. Unes altres respostes foren ’Si no fos per les dones…., les masies caurien a trossos’ (Girona)” (Narcís Ramió Diumenge), “A ca meva, l’última paraula sempre la dic jo: ‘Sí, carinyo’(Robert Abella Querol).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “El meu avi era valencià, també, i ho deia així” (Chris Sanantón), “Jo també ho havia sentit així a Lleida” (Angeles Bernaus Ferrer), “De vegades, no es diu, però és així. Una dona intel·ligent sembla que no mana res, però sempre es fa el que ella vol. Se’n diu ‘mà esquerra’(Josefina Viñals). A Josefina Viñals, tot seguit, li contestí “Sí”   i Francisco Vall Llobera li comentà “A una casa, si la dona té mà esquerra, prou que s’hi coneix!”  i jo li responguí “¡I tant!”. “Sí, és així. Penso que és el que ens ha perdut a les dones: deixar-nos fer i, així, estar distretes de coses més importants” (M Teresa Hortoneda).

En el grup “Paraules ebrenques”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “Hi ha una vella dita que diu ‘La dona fa l’home’.

Als pobles, estava comprovat, que una casa bona, que volia dir que eren rics, si l’hereu no es casava amb una dona capacitada per governar la casa, esta anava malament” (Francesca Vidal Lluís), “A la meva casa, pràcticament, manava la meva mare, però quan anàvem a la finca, allí, la meva mare deia [al meu pare]: ‘Aquí manes tu’ (Jose Suñe Suñe). En relació amb les paraules de Jose Suñe Suñe, ma mare, durant l’entrevista, em digué que, en la seua família (pares i avis) estaven repartits els papers i, en un altre moment, comenta que, si, en la família, hi havia bona harmonia, ho feia possible (i molt) una capacitat que ara no està tan desenvolupada, ni en les parelles heterosexuals, ni en el dia rere dia: “Aguantar” (sic), això és, la paciència. Estic totalment d’acord amb ma mare (com també amb Pere Riutort, qui, en el 2021, em feu un comentari semblant, durant una conversa telefònica).

En el grup “La Catalunya del Nord”, els comentaris del 1r d’agost del 2021 i posteriors, foren “Jo el sabia dient ‘A casa, sempre dic l’última paraula: ‘Sí, carinyo’(Enrique Garriga), “El meu pare deia ‘Si tu vols vi negre, i la teua dona, vi blanc, ja et pots donar per content si te’ls veus rosat’.

També el meu pare deia ‘¿On vols anar, bou, que no llaures?’(Marga Lopez Bestard) i “El meu avi deia ‘El gall canta i la gallina mana’(Maria Sitja). Com a curiositat, direm que, en la rondalla mallorquina “La princesa bella” , la dona desencanta un rei jove i, aquest, immediatament, li diu (amb el text retocat parcialment) “Sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara, mana’ns feines, que tots estam a ton manar”. Per tant, es fa lo que la dona (la jove) vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment. Ací, al meu coneixement, hi ha una mostra més de “ser un figa molla” ja que la passivitat, l’àvia Amparo, l’associava al “xico”, no a la “xica”, quan volia remarcar-la més.

[2] En l’original, figura aquest castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma “que t’agilitze”.

[3] El meu avi matern , Miguel (1906-1992).

[4] La meua àvia materna, Amparo (1910-2000).

[5] Població de l’illa de Mallorca, en la comarca es Raiguer.

“Es fa lo que vol la dona”, dones molt obertes

 

“A casa, mana l’home, però es fa lo que vol la dona”, una dita aprovada per molts catalanoparlants.

El 31 de juliol del 2021, en la rondalla mallorquina “L’amo de So Na Moixa”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, poguí llegir una frase de l’home, respecte a la seua dona: “Lo millor que puc fer és creure sa madona”. El mateix dia, en consultar en Facebook, “Sa madona du es maneig”, passàrem al mur de Toni Viejo Gil, en què es podia veure una parella de manera activa i, com a comentaris, “Com ha de ser! Menos mal de ses madones” (Cati Llaneras Esteva-Pusseta), “Jo sempre ho he dit, però en Toni Viejo Gil no ho creu” (Toni Esteva), “Sempre has estat un home cabal. Es veu que també tens una madona mallorquina devora!” (Cati Llaneras Esteva-Pusseta), “I mutis….” (Toni Esteva), “Saps que va de tot més bé, quan sa madona du es maneig… I firmes!(Toni Esteva).

El 1r d’agost del 2021, plasmí en el meu mur (i en distints grups de Facebook), un escrit que deia que “Ahir escriguí que el meu avi matern, valencià de soca-rel (1906-1992), deia ‘es fa lo que vol la dona’, i Pura Escriva Eleneta em respongué ‘A casa, mana l’home, però es fa lo que vol la dona’[1].

Lina Egea Orozco li ha comentat ‘En casa dels meus pares, també ho deien així’.

¿Com ho dieu? ¿Què opineu? Gràcies”.

En el meu mur, les respostes del 1r d’agost, foren “Abans es deia molt. Ara ha canviat tot, però pense que la dona predomina en les decisions” (Enriqueta Palazon Pelufo), qui considerava que, fins i tot, en la cultura castellana, l’home “pot manar molt, però sol fer-se el que diu la dona. Quan són opinions diferents, és clar”. “Hi ha una glossa d’un temps que deia ‘Bona vida té un ca, / si li donen menjar d’hora; / més bona la té la dona, / si la deixen comandar’(Micaela Pujol Sarch), “El pare deia ‘A casa, mana la dona” (Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 1r d’agost del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Ma güelo matern (1907) i ma güela materna (1908). Em sembla que era ella la que, en les qüestions importants, decidia. Ella s’encarregava de les coses de casa i, ell, del camp” (Salvador Blasco, de Montroi), “En casa la meva dona, mana ella, tot i que, si es presenta algo gruixut, es discuteix acaloradament. Més clar, aigua” (Hilari Gascó, “Horta Sud, a tocar la ciutat [de València]), “A casa dels meus avis materns, que són els que més he conegut (ell, 1897; i, ella, 1900), sempre ha dut la corda ella, Josefina. Amb cinc filles i un fill, en guerra i postguerra, hi havia molt que amallar” (M Amparo Borja Vidal), “La meua iaia, a Vic, sí feia i desfeia. La besàvia va treballar fins que morí als 107 anys i seguia portant l’economia de la casa (Russafa). Els fills, cosa de les mares sempre.

Ara, dit això, els iaios feien allò que volien. Se’ls parava el plat primers i no es dinava fins que no arribaven. Ells manaven d’una altra manera” (Magda Lazaro Mascarós).

Com a curiositat, direm que ni aquesta dita, ni altres semblants, figuren en el DCVB.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ambdues respostes es feren en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 31 de juliol del 2021, en relació amb una frase d’una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover: “Sa madona havia de dur es calçons”. L’endemà, Lina Egea Orozco respondria a Pura Escriva Eleneta “En casa dels meus pares, també ho deien així”.

Goigs, Terrassola i Lavit i els Sants de la Pedra

 

A continuació, exposarem part dels goigs, dels himnes i panells de ceràmica vinculats amb els Sants de la Pedra, que figuren en llibres o bé que encara es canten, i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, me n’enviaren, a les que m’aplanaren el camí, i als qui em feren alguna recomanació relativa a determinades publicacions com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaren de franc.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

Dones molt participatives i molt obertes

 

En relació amb una dita interessant, “Sa madona ha de dur es calçons” (i semblants, en tot l’àmbit lingüístic, com ara “La dona ha de dur els pantalons”), el 30 de juliol del 2021, com indiquí en el meu mur i en molts grups de Facebook, trobí que “En la rondalla mallorquina ‘L’amo de So Na Moixa’, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, podem llegir ‘Sa madona havia de dur es calçons’.

En la meua família, d’arrels valencianes catalanoparlants, la dona és qui duu els calçons i, com deia el meu avi matern (1906-1992), ‘es fa lo que vol la dona’, per exemple, en cals meus pares.

¿I en la vostra família, en cas que el marit i la muller siguen catalanoparlants i nascuts, com a molt, en 1915? Gràcies”.

Les respostes, en Facebook, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, en el grup “La Catalunya del Nord”, “El que et puc dir de les quatre generacions que he conegut a la meva família, es que, si bé la ‘veu cantant’ de cara a coses exteriors que afectessin la família sempre hi anava l’home…, el cert és que sempre el tema s’havia debatut primer a casa i l’opinió de la dona és la que solia prevaldre” (Quim Murli Castello). En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Crec que, en la casa catalana, els calçons els du la ‘mestressa’(Merce Boix Navarro), a qui, immediatament, li contestí “Sí, Merce (…).

La ‘mestressa’, en Catalunya, equival a la ‘senyora ama’ en el País Valencià”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, les respostes foren “A casa nostra, qui coman sempre ha estat sa madona. I són tres generacions” (Ángel Ruiz), “A casa nostra, el mateix” (Xisca Llorens Cladera), “Els homes només servien per anar a mercadejar. La casa, els fills i l’administració, la duia la dona” (Rosa Galmes), “A casa, sempre matriarcat” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “Ho hem viscut tota sa vida: padrines, repadrines, mare… I avui en dia, ara, ens toca a nosaltres. Sa frase ‘Demanau-ho a ta mare’(Fina Ramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 de juliol del 2021 i després, respongueren “Els meus pares eren nascuts als anys 20 del segle passat i, del fet de manar la dona, en deien ‘Ella porta els pantalons’(Núria Casanovas Mussons), “Els meus pares eren del 1913 i 1918 respectivament. La mare es va preparar per ser una bona mestressa de casa, i el pare estava en una oficina. Les coses de la llar, les duia la mare; i les coses ‘importants’ (diners, viatges, etc.), el pare.

Les dones servien al marit, però al cap i a la fi, eren elles les organitzadores de tot” (Carme Picas Guasch).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 de juliol del 2021 i després, les respostes foren “La mestressa, si és pubilla” (Maria Marsal). “Maria Marsal. Pot ser. D’on ho has tret?” (Merce Boix Navarro), “Si ho diuen ‘Ses Rondaies Mallorquines’, no se n’ha de parlar més. També hi ha una obra de teatre costumista, ‘Sa madona du es maneig’.

Evidentment, de portes cap a fora, es pot fer veure el contrari, però la realitat és ben coneguda. En mancar-se sa madona, tot és un desastre!” (Miquel S Tur Capo), “A casa ma mare, mentres va viure, era la que duia es calçons sempre. A Eivissa, ho he vist així.

A les Pitiüses, sa pubilla és s’hereva, i ma mare era s’hereva. I ho és el més gran, tant si fos mascle com femella” (Josep Bonet Roig).  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les que em fan costat dia rere dia.

Dones que ensenyen i molt obertes

 

El 26 de juliol del 2021, plasmí un escrit en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així:
“Imagineu-vos que viviu en un Estat independent on el govern admet tres opcions d’ensenyament:

a) en escoles,

b) en museus i biblioteques,

c)  l’aire lliure.

¿Quin ‘camí’[1] triaríeu? Gràcies”.

Una majoria considerable, el primer dia, més d’un 60%, havia triat el camí “a l’aire lliure”, la qual, també és la que jo preferesc. Tot seguit, exposarem les respostes, en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el dia 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Museus i biblioteques, però repensant-los, clar. Si són, com ara, en silenci,… no valen” (M. Rosa Vidiella Parera), “Molta calor, interior de l’escola; si no, a l’aire lliure, amb protecció solar cada dues hores” (Mari Antònia Plana Terraza), “Les tres són bones. Però, a l’aire lliure, seria ideal” (Dolors Monclus Gil), “A l’aire lliure” (Carmen Estruch Alrich), “A l’aire lliure. La natura és la mare de totes les ciències” (Rosa Rovira), “A l’aire lliure” (Carme GV).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors foren  “A l’aire lliure, sempre que fa ci bon temps (si no, un pla B)” (Carme Picas Guasch), “A l’aire lliure, com ja es va fer en el projecte pedagògic anomenat Walder-2, a Anglaterra” (Francesc Castellano), “Preferentment, a l’aire lliure” (Josep Querol), “A l’aire lliure” (Rosa Garcia Clotet), “Sempre que es pugui, a l’aire lliure” (Obdulia Bofarull).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors, foren “Alguns porten anys lluitant per aquesta il·lusió, Lluís. A les Escoles, Museus, a l’activitat a l’aire lliure, importantíssims, hi podríem afegir l’idioma, la cultura, la dignitat, la llibertat, la justícia, la democràcia de veritat, la república” (Ricard Jové Hortoneda), “C [= A l’aire lliure]. Pense que, igual que dins l’escola, els xiquets estan en contacte amb la natura, i el meida ambient. Els llibres els poden utilitzar igualment.

No vos oblideu que encara queden assignatures pendents dins l’escola, com ara, fer-se el propi menjar, d’utilitat per tota una vida” (Carles Nicolau Benito Castelló), “A l’aire lliure, sense dubtar-ho… Segur que tot serà més fàcil d’absorbir amb un espai obert”, “B [= En museus i biblioteques]”, “A l’aire lliure” (Assumpta Capdevila), “En museus i biblioteques” (MIla Doménech Serena)

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Elegiría el primero, pero utilizando los otros dos, que son formas maravillosas de enseñar. NO olvidemos el método Montessori” (Margarita Bordoy), “Jo som mare i, realment, per un nin com es meu, que no li agraden ses aules, supòs que millor a l’aire lliure, on poden investigar més amb ulls i mans que només amb es cervell. Això sí, li encanten ses biblioteques i llibreries” (Rosa Abraham Miró). A Rosa Abraham, li contestí “Em passava igual. El meu  joc preferit és volar un catxirulo (estel).

Quan he fet classes (gratuïtes) a adolescents i a adults, els he donat molta llibertat i he tractat de crearun ambient molt creatiu i molt participatiu.

De fet, en el curs 2013-2014, un home de 60 anys (Antonio Samper Cervera), em digué: ‘Lluis: m’agrada com ensenyes, perquè no fa com alguns mestres [de l’EPA], que estan damunt dels alumnes’.

A més, els encoratjava a aprendre llengua catalana, per exemple, escrivint sobre coses que, en eixe moment, els agradassen o que fossen del seu interés”. Més respostes: “Escoles. A l’aire lliure, no es podria estudiar amb mal temps. I els museus/biblioteques són per a altres coses, no per la docència. Està bé que, des de les escoles, visitin museus i biblioteques. I també que, quan fa bon temps, facin qualque classe a l’aire [ja que], per un moment puntual, està bé. Dies totalment favorables i distraccions vàries són el handicap de fer classes a fora. Fred, renou, tràfic, acomodació, etc.” (Llorenç MD Fuaka), “A l’aire lliure, si no hia ha distraccions, afavoreix  certa actitu dinàmica respecte al grup i a la recepció de dades. Un té el cap més ‘net’, potser a l’exterior, després d’unes hores de feina” (Peptoni Pardo), “La primera, perquè les escoles integren les altres” (Catalina Romaguera), “En la escuela, lo demás son inventos progresistas” (Paolo Zerbato Cano), “En mi casa” (David DaSilva), “Museus i biblioteques” (Àngels Brusi Terrades). “Escollir una de sola, (…) jo, com a mestre de Primària d’escola alternativa, escolleixo[2] la primera, ja que els infants necessiten recolliment, esbarjo, rutina, novetats,… una combinació de concentració i expansió que només es pot fer a una escola flexible” (Ricard Ramos), “En mi criterio, escogería la escuela. Los maestros no sólo tienen el conocimiento, tienen la capacidad de transmitirlo. Los otros aspectos son importantes, para complementar la enseñanza escolar” (Arisel Arce Burguera), “Aire lliure. S’aprén de tot allò que veus, no de lo que te conten” (Xesc Grimalt).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, direm que hui, en moltes poblacions catalanoparlants, es celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, uns dels patrons dels llauradors més vinculats amb moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

 

 

Notes:  [1] Al principi, posava “opció”, però, prompte, per a facilitar mes la resposta (i sense fer combinacions), posàrem la paraula “camí”.

[2] Textualment.

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13](p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

La tia Maria i pedagogia matriarcal

 

En relació amb paraules de la rondalla “El forçut de Xixona”, en què es parla de la tia Maria com a persona sàvia i com a principal font del saber del poble (un tret vinculat amb el matriarcalisme, ja que la dona és la principal transmissora de la cultura del poble), en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit per un amic meu que coneix molt la cultura colla, matriarcal, i en què parla molt sobre la matriarca (l’àvia Damiana), podem llegir paraules molt en línia amb el matriarcalisme i, igualment, amb la tia Maria, per exemple, quan diu que “La sociedad dedica muchos de sus recursos a la educación, para que fortalezca la cultura, se sigan desarrollando los proyectos y se consigan conocimientos para mantener la técnica necesaria que permita seguir manteniendo los recursos y se cultive la lengua y el sentir la constitución como pueblo.

Suele ocurrir que la sociedad se fija únicamente en el pueblo dominante, por lo que en ese caso, la escuela no es tan educativa ni tan edificante, pues margina a los pueblos no dominantes ignorando su lengua y dejando en el olvido su historia, sus próceres, su literatura y sus costumbres. Esto ocurre en las sociedades modernas formadas por un ambiente multicultural y multirracial.

(…) La abuela Damiana miraba con recelo la escuela, pues no aparecía en ella ninguna referencia a la historia de su pueblo ni se daba a conocer el aymará o el quétchua, idiomas de su pueblo; ni se instruía ni se preparaba para el modo de vida del pueblo colla. En ningún momento los niños colla iban a crear en la escuela ninguna socialización que les uniese en sus tradiciones, les introdujese en su cultura ni les preparase para integrarse en la vida de su pueblo. Así que, se negaba con toda su energía a que los niños colla acudiesen a la escuela.

Esa escuela era un centro ‘exterminador’ para su cultura, que no se adaptaba a su modo de vida, contraproducente para los conocimientos necesarios para la supervivencia y desarrollo de su pueblo, impostor de creencias y aniquilador de la historia” (pp. 19-20).

En aquest llibret, tot seguit, es plasma com educava l’àvia Damiana, en línia amb la pedagogia matriarcal i que, com hem vist, figura en la manera d’actuar la tia Maria. Diu així:

“La abuela Damiana procuraba instruir a los niños en su idiosincrasia, introduciéndolos en su historia y tradiciones, preparándolos para vivir (…), a leer el tiempo y a saber distinguir hierbas medicinales y minerales  valiosos. También a conocer la organización de su pueblo desde la cultura matriarcal y su sistema de gobierno, todo esto extraño e ignorado por la escuela del Estado oficial.

Se la veía muy entregada a esta labor, con mucha paciencia y gran exigencia, procurando darles a conocer los valores del pueblo ‘blanco’, dominante de sus territorios, para que, a su vez, supiesen defenderse de las agresiones duras, capaces de poder exterminarlos como pueblo” (pp. 20-21).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Jacint Verdaguer, nens creatius i pedagogia matriarcal

 

En la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, recopilada per Ximo Caturla, també es plasma una educadora (amb el seu paper de mestra) molt creativa, fins al punt que els xiquets no són oients passius, sinó que tenen la confiança de preguntar així com, en moltes classes de Magisteri, féiem futurs mestres, a mestres com Pere Riutort, ja que l’ensenyant (ací, la tia Maria) està obert a lo que li demanen i a totes les persones (“heu de tenir consideració amb totes les persones”), fet que també es plasma en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer i, com ara, en la rondalla menorquina “El Bon Jesús i Sant Pere”, d’Andreu Ferrer Ginard (no. 3), en què mentres que el Bon Jesús i Sant Pere aconsegueixen que un home, En Joan, els acompanye, no sols En Joan considera que carregar una pedra molt grossa és de persones de poc de coneixement, sinó que, igualment, pensa “Jo no vull ser tan beneit. Que passi pena qui vulgui” (p. 24). I, com que En Joan tenia la pedra més menuda i Jesús les beneeix i fa que es transformen… en pans, ell tindrà el pa més menut (“cada un de sa mateixa grossària de sa pedra”, p. 84).

En Joan, unes pàgines després, es troba que el mestre (el Bon Jesús) li diu “Fes lo que et sembli” (p. 87) i, així, afavoreix el seu desenvolupament, la seua llibertat. I En Joan, mogut per la seua ambició (detall que no va en línia amb rondalles en llengua catalana, ni amb el matriarcalisme), estarà al límit de la mort en la forca. Aleshores, després de demanar compassió a Jesús (“Mon Mestre –començà a cridar-, compadiu-vos de mi”, p. 88), el mestre, amb una reacció molt pròxima a aquella amb què Pere Riutort Mestre (mestre de “Valencià” en Magisteri), durant el curs 92/93, en un examen que jo vaig fer, escampà tots els fulls d’una alumna jove que tractà de copiar i, al moment, li permeté continuar la prova i, al final del curs, rebé matrícula d’honor (encara recorde aquest fet), Jesús fa que En Joan no siga penjat i, com a moralitat, llegim:

“En Joan va prometre al Bon Jesús que el seguiria sempre i, aquest li va dir:

-Sí, però, abans, et vull donar una lliçó: ‘Desgraciat des deixeble que se pensa saber més que es mestre’” (p. 88).

Per tant, ací, la figura de Jesús, qui havia afavorit la prosperitat i, fins i tot, que tots tres poguessen fer camí fàcilment, representa més que el mestre: que la cultura matriarcal no aprova els actes de fer ostentació, però sí, com ara, que el mestre done moltes facilitats a l’alumne, a diferència d’un ensenyament centrat en les normes, en lo formal i, a hores d’ara, molt en lo políticament correcte. Per això, el deixa fer marxa, propi de cultures que consideren important la creativitat i, a més, amb bones paraules, així com, en més d’una rondalla, hi ha el pare que ho fa amb el fill que vol fer via i emprendre.

Tornant al tema de la consideració amb totes les persones i amb la pedagogia matriarcal, hi ha una rondalla del llibre de Jacint Verdaguer en què el recopilador català atorga molta importància al fet que les persones de més edat  (no necessàriament velles) siguen obertes, àdhuc, amb els xiquets: “L’herba dels pecats”. No és una simple rondalla, sinó un relat en què, a diferència d’un passatge del conte “Lo Mariner de Santa Pau”, en què un pare menysprea un fill i Jacint Verdaguer no entra en més detalls, sí que ho fa amb el xiquet relacionat amb l’herba dels pecats. Anem a pams. En la rondalla del mariner, un xiquet diu així:
“-És una pala de forn- respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.

-Què saps tu? –li digué son pare, qui havia estat a marina-. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca” (p. 20).

El pare del xiquet demostra no saber estar al nivell del nen, ja que, si vols que un xiquet aprenga molt i amb facilitat, u dels millors recursos, és la didàctica, parlar-li com t’agradaria que ho fessen amb tu i, així, potser, fins i tot, pugues fer que una xiqueta de sis anys, en el primer curs de l’ensenyament primari, amb l’aigua al coll en quatre assignatures  (per novembre), a mitjan primavera d’eixe curs, ja entre a ta casa (on tu li fas classes de repàs) i somriga i haja aplegat a un nivell bo. El fet, real, el vaig viure fa més de setze anys.

En canvi, en “L’herba dels pecats”, Jacint Verdaguer diu prompte: “No me l’ensenyà a mi cap ermità dels Pirineus, ni cap savi botànic de la ciutat, ni cap Vayreda que s’enfila a les altes serres de Núria per fer-ne la flora (…). Me l’ensenyà un noiet de sis anys” (pp. 23-24). En paraules que Ramona Ibarra, la dona que em recomanà el llibre, em respongué, fa pocs dies, a un comentari que li fiu sobre aquest detall de Jacint Verdaguer (“Observe que (…) degué ser un home molt obert als xiquets”), ella m’escrigué “Ell era obert a tothom, estimava amb la seva bondat els pobres, als necessitats, als nens i nenes òrfens, i no li preocupava en absolut la riquesa. Per a ell, la riquesa és en el teu cor, deia  en una poesia: ‘On tens el cor, tens l’amor, si el tens al cel, tens l’amor’. Ja te l’escriuré”.

Un mestre de línia matriarcal, com Jacint Verdaguer, comenta que aquest noiet “baixà a un pradell que hi havia més avall, entre roures, i en un dir Jesús comparegué amb lo fruit estufat de la xicoira a la mà, posant-lo respectuosament en la meva” (p. 25). Per tant, el mestre es mostra receptiu a l’aprenent. I, com em digué Pere Riutort, el 29 de juny del 2019, en acabar la conversa amb motiu del dia del seu sant, “Jo he aprés de tu, tu has aprés de mi”. No debades, el narrador, després d’escoltar la resposta final del nen, afig “Jo quedí parat davant d’aquella sortida tan candorosa com inesperada, i, cercant en mon breviari l’estampa més bonica que hi restava, la hi doní amb un afectuós revesset per penitència. I els dos nos despedírem contents, ell amb lo sant, que gairebé es menjava a petons, i jo amb lo novíssim i exquisit mètode d’examinar-se la consciència, que no em sabia treure del cap” (p. 25).

Diré que, com a mestre, em resultà impactant aquesta rondalla i, immediatament, viu plasmada, en ella, la pedagogia matriarcal.

Finalment, unes frases d’un amic meu que, fins i tot, ha sigut mestre d’institut: “Un ‘professor’, instrueix; un mestre, crea deixebles”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

“El peu polidor” i la pedagogia matriarcal

 

Una altra de les cançons que em facilità Núria Besora i que figura en el llibre “Explica’m una cançó”, de Jaume Ayats, és “El peu polidor[1] /Ball de la Margarideta”, també eròtica, la qual diu així:

“Qui en tocarà lo peu

a la Margarideta?

            Peu polidor,

            lairó, laireta,

            peu polidor

            lairó, lairó.

 

Qui en tocarà la cama

a la Margarideta?

Peu polidor,

cama llargueta,

            peu polidor

            lairó, lairó

 

… el genoll,

genoll redó.

 

… la cuixa,

cuixa maduixa.

 

… el conill,

conill pelut.

 

… lo ventre,

ventre molut.

 

… les tetes,

tetes bufetes.

 

… lo coll,

coll de tortuga.

 

… la barba,

barba de cabra.

 

… la boca,

boca xerraire.

 

… lo nas,

nas de cardaire.

 

… els ulls,

ulls d’espiaire.

 

Qui en tocarà la front

a la Margarideta?

Front de rumiaire,

ulls d’espiaire,

nas de cardaire,

boca xerraire,

barba de cabra,

coll de tortuga,

tetes bufetes,

ventre molsut,

conill pelut,

cuixa maduixa,

genoll rodó,

cama llargueta,

            Peu polidor,

            lairó, laireta.

Peu polidor,

lairó, lairó” (pp. 28-30).

 

Afegirem que Jaume Ayats comenta que “És la més coneguda de les cançons eròtiques de carnestoltes , tot i que ha passat de les exhibicions de joves a tenir un lloc entre els jocs destinats als infants.

(…) En alguns llocs, com a l’Empordà, els balladors s’anaven tocant les parts del cos enumerades, amb unes llibertats excepcionals d’aquests dies. I, si ens hem de refiar d’algunes explicacions, algunes dones també les ensenyaven. Sembla, doncs, que aquest ball permetia un cop l’any un espai de tocaments que, com podeu suposar, era blasmat per les autoritats” (p. 30).

I, quant al fet que ara se la considere, sovint, una cançó infantil i que, al meu coneixement i, sobretot, partint de comentaris i de com es plasma el matriarcalisme (des del llibre “Speculum al foder”, amb manuscrits del segle XV, fins a poemes del segle XIX i, àdhuc, a cançons del segle XX i del segle XXI), no com a eròtica (que sí que ho és), tenen molt a veure tres fets històrics (alguns, comentats amb Pere Riutort): la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el suport del rei Alfons XIII i del PSOE), la dictadura del general Franco (1939-1975) junt amb el postfranquisme i, per una altra banda, la línia actual a lo políticament correcte, àdhuc, des de grups que solen posar-se l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o de contraris a lo patriarcal, però que no afavoreixen el desenvolupament creatiu de la societat. Per això, m’identifique amb Jaume Ayats, quan plasma que “Durant el segle XX aquest ball s’ha anat reciclant i ha passat de ser un joc eròtic a reconvertir-se en un joc infantil. Els cançoners infantils volen justificar el joc amb l’argument que fa descobrir als més petits les parts del cos. Queda clar, però, pels adjectius ‘tetes bufetes’ (inflades, exuberants) i ‘conill pelut’ (en altres pobles ‘castanya peluda’ o directament ‘figa peluda’) que la justificació infantil és recent. La cançó ja era educativa, ja, però des d’un altre angle” (p. 31).

I, més encara, quan diu que es desconeix l’origen de la cançó (p. 32), “però sí que sabem que els aires ‘moralitzadors’ i ‘civilitzadors’ la varen anar eradicant de tot el país entre el segle XIX i el XX: era considerada una romanalla ‘bàrbara’ dels temps antics” (p. 32), això és, quan s’aprova la “Ley de Instrucción Pública” (1857), la qual duraria fins a 1970, i, per tant, un intent d’eradicar la transmissió de la cultura diferent a la castellana, mitjançant la instrucció pública, obligatòria i patriarcal en tot l’Estat espanyol, creat, jurídicament, en el segon terç del segle XIX.

Així s’explica que “a gairebé totes les publicacions infantils i a totes les pàgines web destinades a cançons de nens no hi aparegui ni el ‘conill pelut’ ni cap equivalent , i que les ‘tetes bufetes’ o ‘mofetes’ hi sigui molt rares. En canvi, quan ens l’han cantada a diversos pobles, són elements que gairebé mai no hi falten” (p. 32), fet semblant al que copsà el nord-americà Alan Lomax, a mitjan segle XX, en música de les Illes Balears.

Per això, considere  que una pedagogia matriarcal sí que accepta la sexualitat, fins i tot, en la música i en els primers quinze anys de les persones així com, per exemple, en moltíssims centres d’instrucció (eufemísticament, coneguts com centres escolars) ho fa un esport en què es tolera una violència que no s’acceptaria en el carrer: el futbol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, vos diré que, cap a les 17h20 de hui, després d’haver fet, hui, una pregunta oberta sobre ensenyament, en Facebook, un 26% de les persones eren favorables a un ensenyament en les escoles, un 11% en biblioteques i museus i un 63% a l’aire lliure. Predomina, per tant, l’opció a favor del matriarcalisme, ja que, per exemple, en una rondalla de Ximo Caturla, la vella que transmet el saber (com a persona molt formada en molts camps), a més de saber i d’actuar de manera molt oberta i creativa amb els xiquets, ho fa a l’aire lliure.

 

 

Nota: [1] En l’original, “polidó”.