Prosseguint amb el sentiment de pertinença esmentat (sovint, enllaçant-lo amb la maternitat), en la mateixa obra a cura de Narcís Garolera, Jacint Verdaguer posa “¡Que ho diga nostra terra!” (p. 149), “¡Mirau-la bé, mirau-la bé a la reina / de nostre cor, l’aimada Catalunya” (p. 153) i, sobretot, en el poema “L’Oreneta”, dedicat “A Don Antoni Aleu, director del setmanari d’aqueix nom a Buenos Aires”, quan escriu que
“En Amèrica ha niat
l’Oreneta catalana;
son niu és un pom de flors,
un vol d’amors sa niuada”
i que evoca la terra, Catalunya:
“-Aires dolços d’orient,
alè de ma dolça pàtria (…).
L’Oreneta ja se’n ve
de la mar esflorant l’aigua;
amb lo bec ple de cançons,
de cançons i de corrandes;
quan arriba a Montserrat,
prenien totes volada.
II
-Vine, aucellet del bon Déu,
a reposar en ma falda,
vine a niar en mon pit
tot ple d’amor a la pàtria”.
Com podem captar, la mare (qui simbolitza la dona que s’ofereix a acollir-lo, així com ho faria la terra on ell nasqué), li obri els braços com si ell fos un fill biològic.
Un poc després, la mareta li diu
“Oreneta, si te’n vas,
Déu te dó bona tornada,
missatgera de l’amor,
de l’amor de nostra raça;
tu uniràs los catalans
los d’Amèrica als d’Espanya;
lo llaç serà de cançons,
cada nus una posada,
tes ales de pont faran
a l’esperit de la pàtria”.
Per consegüent, la terra té el fill com a pont entre els catalanoparlants, però més enllà de la música: el sentiment de pertinença a la terra també el porta.
Més avant, empiulant Jacint Verdaguer amb Antoni Aleu, l’escriptor català li diu trets que, no sols enllacen amb la maternitat sinó, simbòlicament, àdhuc, amb la mare, amb l’indret on nasqueren els seus ancestres:
“Aleu, que n’ets l’aimador,
si vas al Riu de la Plata,
per sos boscos i ciutats
cerca bé ta enamorada.
Si malalteta la veus,
li donaràs una carta
de com l’esperem ací
amb lo cor ple d’enyorança:
la donzella al finestral,
al peu del bressol la mare
per ensenyar ses cançons
a l’infant de ses entranyes;
de com verdegen los camps
i el bell ginestar se daura,
de com hi canta el verdum
e hi refila la calàndria”.
Per tant, aquests versos reflecteixen trets matriarcalistes, com ara, la dona (la mare) com a educadora del nounat, de l’infant: no sols de cançons, sinó de la flora i de la fauna (la calàndria).
Per això mateix, quan, finalment, el poeta català comenta que si, prop de Don Antoni Aleu, algú
“fes sentir lo nom de pàtria,
i tornarà a pendre el vol
vers la terra catalana”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
