Arxiu de la categoria: General

“Eren dones molt tolerants, comprensibles i respectuoses” (Àngel Blanch Picanyol)

 

“Damunt es coll de Morell,

s’hi fan carabasses blanques.

Maria, eixanca ses anques

i t’hi posaré s’aucell” (p. 124).

 

En relació amb aquesta cançó situada en el coll de Morell i que publicàrem el 23 de febrer del 2022, en el grup “Cultura mallorquina”, ens comentaren “Tot això és molt masclista, Lluís Barberà” (Antònia Cabot), a qui escriguí que “La majoria de les vegades és la dona qui porta la iniciativa. (…) Moltes cançons de fa més de cinquanta anys tenen molt de vocabulari relacionat amb el camp i amb la fauna i són de doble intenció”“Hi ha moltes gloses d’aquestes, que, tot i ser un poc masclistes,… s’han d’esborrar, s’han d’eliminar? Perquè… n’hi ha a cents!!

Que fossin fetes d’ara, entendria sa crítica, però eren altres moments, altres èpoques. Fins i tot, hi ha llibres de gloses eròtiques mallorquines: s’han d’amagar, cremar? No. Això censura, també” (Joan Bauçà Clar), a qui Catalina Capo escriu “No és censura: és respecte a les dones”“Eren altres temps i no es tenia en compte s’opinió de ses dones[1]. Eren gloses per riure” (Àngel Vargas Acosta), a qui Catalina Capo li plasma “Amb més motiu, s’ha de tenir respecte. Molt mal fet, si no es tenia respecte. Ara, s’ha de tenir que hem lluitat molt i no era tothom. Ni molt menys”. Tot seguit, Àngel Vargas Acosta addueix “Jo estic a favor de sa igualtat entre homes i dones. Tan sols feia un comentari de temps passats. Tenc una filla i tres netes. No puc, ni crec en res que vagi contra es gènere”. Al capdavall, Catalina Capo ens comentà “La meva crítica sincera, com dius tu: són masclistes. Fan oi. Ja sé que és cultura popular”.

Sobre aquests comentaris i, principalment, sobre l’entrada “Els catalanoparlants de línia matriarcalista no abracem ni el misticisme castellà, ni el racionalisme” (http://matriarcalisme.blogspot.com/2022/08/els-catalanoparlants-no-abracem-ni-el.html), que posí el 7 d’agost del 2022 en el blog “Mèlpita” i que envií a unes quantes persones, Àngel Blanch Picanyol ens escrigué: “Estava rumiant i me n’he adonat que, tant ma mare com l’àvia, en temes de sexualitat, tot i ser gent de pagès, molt conservadores i rectes, en aquest tema, eren molt tolerants, comprensibles i respectuoses.

Mai vaig sentir cap expressió irrespectuosa, ben al contrari”. Li adduírem “Sí.

Eren molt més obertes de com ens ho han presentat, moltes vegades”. I, tot seguit, li vaig comentar el cas d’una dona, qui, el 15 de gener del 2022, en el grup “Dialectes”[2], ens plasmà “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”. Llavors, Àngel Blanch Picanyol ens afegí “El que sempre deien era, recordo: ‘Si així són feliços / felices, què n’hem de fer els altres?’”… sempre que no siga a costa dels altres, com li agregàrem. En acabant, Àngel Blanch Picanyol ens comentà:  “Sí, sí: en moltes qüestions, eren molt més modernes i tolerants que no pas molta gent jove”. I li responguérem “Sí”.

Tocant el tema de si aquestes cançons són matxistes, de si caldria no fer-les públiques o, àdhuc, censurar-les, el 7 d’agost del 2022 em passà pel cap un fet històric que no es pot dir que no fos cert: durant la guerra (1936-1939), moltes esglésies i molts monuments foren incendiats, enrunats o, per exemple, es perdé molt de patrimoni artístic religiós i, a banda, moltíssima documentació. La meua pregunta és: ¿per què, per exemple, en Alaquàs (l’Horta de València), partint de lo que els marxistes diuen “coerció extraeconòmica”, no es proposa una iniciativa legislativa popular (o semblant) amb la intenció de tombar el palau senyorial (“el Castell”), tenint present que, com dirien els marxistes i els anarquistes (dos sectors vinculats amb lo patriarcal, mitjançant el racionalisme, el qual fa mirar més amunt així com també ho faria un místic, en lloc de primar lo relatiu a la terra on es viu i al matriarcalisme)? ¿No hi havia desigualtat social, aleshores, i ens dirien que l’esmentat palau és una part més d’aquella època tan plena de desigualtats? N’hi hauria qui enllaçaria aquestes desigualtats amb lo patriarcal.

I més: ¿cal fer una mena de patriarcat femení i, així, demostrar que hi ha dones que també poden? ¿Per què, per exemple, quan ens trobem amb comentaris favorables a l’anarquisme, com ocorregué el 6 d’agost del 2022, en un escrit que ens feren en Facebook, fins i tot, n’hi ha que ens posa que caldria donar gràcies a aquelles anarquistes que lluitaren per la igualtat? ¿És que només les persones que estaven vinculades amb alguna agrupació de lo que, tradicionalment, es diu d’esquerres, d’extrema esquerra o, com ara, progressistes, hi lluitaven i, per tant, es mereixen un reconeixement? ¡Que fàcil resultaria, per a moltíssimes adolescents i per a xiques jóvens tenir com a model a imitar persones de la seua família o de la població (o de la comarca) on viuen, en lloc d’esperar que ho fessen dones famoses, que haguessen ocupat alts càrrecs de poder, que fossen de renom o, com ara, promocionades per ajuntaments, fins i tot, de grans ciutats! Aquesta filosofia del voler demostrar no figura en moltíssimes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920…, ni en moltíssimes rondalles recopilades en els anys huitanta del segle XX ,…o anteriors a 1930, i que formaven part de la cultura popular catalanoparlant. 

En aquest sentit, podem relacionar aquesta crítica cap a lo que es considera marxisme (i cap a l’anarquisme) amb una política que empiula molt bé amb els règims partidaris de les dictadures (recordem allò de la dictadura del proletariat, que impulsa el marxisme), dels totalitarismes: la patriarcalista.

Sortosament, podem dir que aquest grup és molt minoritari i, a banda, sí que podem vincular un interés per la terra, per la llengua (ben parlada, ben escrita, per una depuració, sobretot, de castellanismes innecessaris) amb la cultura i amb el folklore matriarcalistes que tenen a veure amb tot l’àmbit lingüístic i amb els catalanoparlants que no abracen el misticisme, ni el racionalisme, ja que ambdós promouen lo patriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest és un prejudici prou estés i que, per mitjà de comentaris i, igualment, d’entrevistes, hem pogut veure que la dona tenia (i té) un paper molt important entre els catalanoparlants i, a més, que és qui té la darrera paraula. Ara bé, l’empremta de la dictadura del general Primo de Rivera i la del general Franco (1939-1975) no són alienes a la gran diferència que hom pot copsar en temes que, des de fa uns vint anys, tendeixen a tractar-se com si, en l’Estat espanyol i a nivell mundial, tot fossen cultures patriarcals. En el fons, és una manera dictatorial (i minoritària) d’exposar els temes, la realitat. I, més d’una vegada, al límit del fanatisme.

[2] Respecte a si eren molt obertes les seues àvies, o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

Dones jóvens amb vigor, garrides i bonhomioses que porten els ramals

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, aquestes dones que coneixien Salina, per exemple, li diuen “Mira, fadrina: si et trobes en un entreval perillós, la trenques[1] i trobaràs ajuda” (p. 54). A banda, ens trobem amb un passatge en què es plasma el matriarcalisme i el paper actiu de la dona, a diferència de com, sovint, es presenta, bé per interessos mediàtics, bé de propoganda política, etc., amb la intenció de crear súbdits de la cultura castellana (encara que ens ho presenten amb altres paraules), la qual és mística i patriarcal:

“Quan el cel ja era ben fosc, Margarida s’acostà a poc a poc a les eres. Anava cap als homes, que estaven descansant (…).

-Vinc a ajudar-vos!

(…) -La deixem?

-Deixem-la.

-Doneu-me els ramals i jo rodaré. Vosaltres podeu seguir dormint.

Li’ls donaren, i ella, (…) -arri, mules!-, agafà els nou ramals i ¡a rodar!” (p. 56).

¿Qui porta els ramals, qui és la part activa, per exemple, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, més encara, entre les que parlaven la llengua catalana des de feia generacions? La dona. ¿I la banda passiva? L’home: els hòmens (en aquesta narració, descansant), mentres que la dona (ací, en plena joventut) és una xicona que ja porta… la seua vida i que fa que els seus projectes (les nou mules) vagen avant i que no caiguen. ¿Quan té lloc l’acte? De nit, un detall relacionat amb el matriarcalisme. Per això, un poc després, el rei Astoret diu a Jeremies, l’astròleg: “Hi ha una fadrina molt bonica rodant en l’era del castell” (p. 57), això és, fora del castell, però pròxima a on es reuneixen les màximes autoritats (el palau). Com veiem, la fama i el poder (en ambdós casos, podríem vincular-los amb el castell), no constitueixen la prioritat de la jove, qui, a més, fa de cap de colla i captem que és una persona forta, així com també ho eren, per exemple, les àvies de ma mare…, fins i tot, quan ja eren grans. Això no implica que la fadrina rebutge anar-hi.

Aleshores, Baltasar, el conseller del rei, com que veu que la jove es desenvolupa molt bé, “va donar ordes que deixassen rodar la xica, sense cap impediment” (p. 57), consulta l’astròleg i aquest li diu que, “A les dotze de la darrera [de les nou nits], el rei restarà desencantat i la prendrà per muller” (p. 57).

Ara bé, més avant, apareix la bruixa Safranera, qui fa d’embrutasopars de Margarida, fins al punt que el rei Astoret acceptarà Safranera com a reina, en una cerimònia (p. 61). I, com que Margarida encara tenia una ametla i una anou, pogué superar la prova: es menja l’ametla i, per tot el seu cos, sentí “un vigor fortíssim. Així, s’acostà a la pedra, li pegà espenta i allà va la cantera rodant pel bosc. Quin goig! Ja era lliure” (p. 61).

Un poc després, sense ajornar-ho, la fadrina es menja l’anou i n’ixen una pinteta (detall vinculat amb el matriarcalisme), un collaret de perles i robins i una manilla d’or amb brillants (p. 62). I, com en altres rondalles, Margarida (ara, com a venedora) aconseguirà que la bruixa Safranera li compre aquests tres detalls i, així, la jove Margarida podrà accedir al rei Astoret. Com a exemple, una nit, la xicona “s’asseu al costat del llit [del rei] i li fa dolçament:

-Ai, rei Astoret del meu cor!” i paraules de compassió. Llavors, li respon el rei Astoret, ara amb força:

“-Tu, sí- li diu-, tu sí que tens la veu dolça i vertadera de Margarida Blanca. ¡Tu ets la meua vertadera muller!” (p. 65) i “ningú no passava desapercebut l’aire de bondat que reflectia en la bellíssima i dolça mirada de la forastera” (p. 66) Margarida Blanca, qui havia salvat el jove rei. I el rei Astoret i Margarida es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una ametla.

Velles i jóvens que fan bona pasta, amb jovenesa i que salven l’home

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, està molt ben plasmat el fet que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home. Així, la fada Salina pren la figura d’una vella captaire (p. 49) i se’n va al poble on vivia Margarida, a qui diu l’anciana “M’han contat que soleu socórrer més que no podeu els pobres” (p. 49). Aleshores, Margarida li proposa una endevinalla i, com que la velleta l’encerta, la jove li obri la porta i convida l’anciana (en aquest cas, a la vora del foc). En acabant, la xica li pregà:

“-Ara, conteu-me què li passa, al rei.

-Filla meua: Astoret està encantat, però mira…: a l’estiu, en les terres del castell, hi haurà una gran collita[1] i, a les eres del castell, es farà, com sempre, la batuda del gra. (…) t’hi hauràs de presentar tu, agafar els ramals de les nou mules i posar-te a rodar; si és que vols desencantar el dissortat rei. Als nou dies, si ho posts resistir, s’haurà acabat la batuda i s’haurà romput l’encantament. El rei recobrarà l’antiga alegria i es casarà amb tu” (pp. 50-51).  ¿En quantes cases, en quantes famílies i en quants barris i tot, la iniciativa o, més encara, el dia rere dia, no els portava la dona, àdhuc, en casos (i molts) en què la muller i l’home se n’anaven al camp i, com en l’Edat Mitjana (com plasma David Algarra en l’obra “El Comú català”, tenien un paper i una situació molt semblant), malgrat lo que ens hagen narrat en l’escola, en els instituts, en la universitat, en actes polítics en què es prima el puny tancat o bé la mà orientada cap al cel i, per descomptat, en els mitjans de comunicació social, començant pels que abracen el misticisme castellanista i lo patriarcalista i procedent de Castella alhora?

I, per a això, “Margarida va tenir mig hivern, tota la primavera i la primeria de l’estiu per a convéncer els seus pares per a que la deixassen anar a buscar el rei Astoret. Ells, a poc a poc, ho comprengueren” (p. 51). Aquestes línies enllacen, a més, amb el matriarcalisme reflectit en els Sants de la Pedra i en la collita del forment: 1) la velleta li ho comenta en hivern, l’estació en què s’uneix la mort física amb el renaixement espiritual (en el món dels creients) i amb la revifalla de la fe en el demà (el naixement del nen, el gra que es colga en el camp amb l’esperança que, uns sis o set mesos després, n’hi haja bona collita), 2) la filla passa la infantesa (la primavera), 3) aplega a la primeria de l’estiu (els dies anteriors a l’inici astronòmic de l’estiu en l’hemisferi nord), part de l’estació a què es relacionen refranys com “En juny, la corbella al puny” “A juny, la falç al puny”.

Per això, tot seguit, llegim que, “un alegre matí la van deixar emprendre la senda del port d’Albaida” (o siga, pel context, en u dels dies de més llum de l’any, així com de força i de projectes de futur en la vida). Si es tracta d’un alegre matí, podem situar-lo, a tot estirar, abans del 10 de juliol, que és quan, en astronomia, es considera que copsem els dies de més llum a l’eixida del sol, ja que, com ara, els Sants de la Pedra (30 de juliol) podem vincular-los amb el punt més alt de la jovenesa (en el moment central de l’estiu i quan la llum ja es nota que minva de bon matí i a primera hora de la nit): “Ella, fardellet en mà, seguia el caminiu vora aquells tossals boscosos i, fent camí tota plena d’esperança, en unes hores, es va trobar dalt de la solitud d’un port” (p. 51), passatge que empiulem amb el refrany “La joventut tot ho venç”.

Al moment, aplega a una casa on una velleta l’acull amb les portes obertes (“Avant qui siga!” i “Bon dia, fadrina… Passa, passa!”, en la pàgina 51). Aquesta anciana, malgrat que li diu “Tens molt de camí per davant i et cal fer-lo a jornades”, li transmet dos missatges: el camí físic de la rondalla i… el camí de la vida. I, àdhuc, un tercer i en línia amb el matriarcalisme: la ponderació, fer les coses a pams, l’organització i no, com ara, lo impulsiu. I així ho farà, la jove, passant per cases diferents i en què estaven persones que coneixien la fada Salina (ara, en forma de velleta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La relació entre estiu, collita del gra i, per exemple, la joventut i la superació, és manifesta en aquesta rondalla, la qual, en aquest passatge, enllaça amb lo que Carl Jung deia l’arquetip del rei. Així, se’ns comenta que la collita serà molt bona i, de rebot,.. la jovenesa, la qual està associada al monarca i, òbviament, a la dona (com qui desenvoluparà l’arquetip esmentat): ella permetrà que lo arreplegat no caiga en sa foradat i ho assolirà seguint les directrius de la velleta.

La dona, de bon cor, salva els destrets de l’home bonhomiós

 

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i, des de molt prompte, el fet que la dona (àdhuc, ja vella) està ben tractada, és “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor en l’obra “Rondalles valencianes”. Hi havia un rei jove, de grata presència i de bon cor a més d’afectat a la cacera (p. 39), un tret vinculat amb lo patriarcal.

Un dia, a mitjan vesprada, ix acompanyat de jóvens i de criats de la cort, veuen un teixó i ell, amb la ballesta, apunta, malgrat que una veu li deia que no ho fes (p. 40), i n’ix una vella (p. 40), qui, com a castic, li diu que el rei s’enamorarà d’una bellíssima fadrina, però que no la veurà.

Des d’aleshores, una jove, en els somnis, li apareix al rei i, àdhuc, “el somni es va repetir durant molt de temps” (p. 42). Un dia, el rei va a Baltasar, el seu braç dret i conseller, qui li comenta que demane el nom a la jove (p. 42), però la xicona no li ho aplana i, a la quarta vegada, respon la joveneta:

“- Em diuen Margarida Blanca” (p. 43).

Per tant, per molt que ell desitge que la dona (en aquest cas, la jove) ho faça, ella dona el pas quan vol (“es fa lo que vol la dona”).

Més avant, el conseller Baltasar diu que fóra interessant visitar l’astròleg Jeremies i, “l’endemà, rei i conseller arribaren fins a ell en unes quantes hores” (p. 45). Com veiem, van unides la part de la darrera paraula (el rei) i la dels suggeriments atenent a les vivències, al saber i a l’experiència (Baltasar), això és, la part activa i la passiva.

Quan el rei Astoret i el seu conseller ja són en companyia de l’astròleg Jeremies, captem un detall matriarcalista lluny de lo que podria ser el barroquisme en parlar: “el rei li’l va contar amb breus però exactes paraules” (p. 45). Són mots que van en línia amb l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, de 1557, quan, durant una conversa entre Lívio, Fàbio i Don Pedro, el primer de tots ells, Lívio, diu que “ara veyem [1] manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, y aprofitar-los ha poch la llàbia[2] que tenen” (p. 280):

“Fàbio: Sí, que grans paraulistes són y per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

Don Pedro: Què són les coses mudes?

Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons… que, a la veritat, estes averies avantatge porten a les nostres” (p. 280).

Tornant a la rondalla “El rei Astoret”, l’astrònom Jeremies els porta cap al matriarcalisme, en lloc de fer-ho cap a la cacera (un detall patriarcal): “Ara haureu de mirar fit a fit l’obertura de la cova”, això és, de l’entrada cap a lo femení. Llavors, al rei, al conseller i a Jeremies, se’ls apareix una finestra que emmarcava la cara i el bust d’una jove (p. 46).

A poc a poc, el rei Astoret passa a actuar amb bon cor, fet que copsa el seu conseller i, al moment, veiem que l’astròleg cerca una fada i amiga seua, Salina, a qui tracta bé:

“’Fada Salina,

que vora la llacuna vius soliua[3]:

per a un destret

en què ara es veu Astoret,

el jove rei

que bé mereix un bon remei,

demane el teu favor,

que sempre m’és d’un gran valor’.

 

La fada li féu una lleugera reverència i respongué:

 

Bon Jeremies,

tu, que tant en mi confies:

del teu senyor,

a qui tens tan gran amor,

conta’m el fort destret

i hi posarem remei complet’[4] (pp. 48-49).

 

Com a curiositat, direm que, malgrat que la paraula “destret” té a veure amb “districte”, amb “constrényer”, etc., també és cert que ho fa amb detalls que solen relacionar-se amb la mà dreta, amb lo patriarcal, per exemple, l’obligació per força major, la rigorositat i la severitat, com podem veure si consultem el mot “destret” en el DCVB. I, així, un altre detall en línia amb el matriarcalisme: la banda “forta” és la femenina, l’esquerra, no la dreta i, per consegüent, la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] “veiem”.

[2] Castellanisme “labia”, en lloc de formes genuïnes com “retòrica”, “verbositat”… I és que, una cosa és el parlamentarisme (molt relacionat amb la història de la cultura catalana) i, ben diferent, el parlar per parlar, a vegades, amb barroquisme i tot.

[3] Cova, llacuna, aigua… són detalls matriarcalistes i, en aquesta rondalla, en relació amb una dona que dicta què farà l’home.

[4] Els darrers dos versos que diu la fada a l’astròleg Jeremies plasmen el matriarcalisme: la dona està disposada a fer costat Jeremies…, per a que es puga salvar el rei. I, així, la dona salva l’home.

Fonts i dones acollidores, que preserven (i que transmeten) cultura popular

 

Tot seguit, afegirem el poema “A la Font de l’Arbre” (La Bisbal d’Empordà)”, de l’escriptora Joaquima Pellicer Solà i publicat en l’entrada “Poema: A la Font de l’Arbre” (La Bisbal d’Empordà)” (https://fontsaigua.wordpress.com/2018/09/27/poema-a-la-font-de-larbre-la-bisbal-demporda), del blog “fonts naturals, aigua, muntanya i més”, el qual ens envià Antonia Verdejo González el 2 d’agost del 2022. Diu així:

“Font de l’Arbre, font acollidora[1],

impregnada de records,

de records de la nostra infantesa,

de la nostra adolescència i joventut,

envoltada de silencis,

de xerrameques i de jocs[2].

Font de l’Arbre, amiga i companya,

testimoni i guardiana,

de belles històries d’amor[3].

Punt de trobada d’excursionistes,

de ciclistes, de festes i de diversions[4],

punt de sortida de la marxa de l’Arboç[5].

Punt d’arribada de passejades,

de llargues caminades,

punt de repòs.

Punt de trobada, generós[6].

Font de l’Arbre, bella font,

avui, aferrada tu segueixes

a la vora del Daró[7].

Com has fet sempre,

tu segueixes acollint-nos a tots”[8].

 

En relació amb el poema sobre la Font de l’Arbre, l’autora comenta, per al blog, que es tracta de “la Font de l’Arbre de la Bisbal d’Empordà (…), una petita ciutat gentil i acollidora, capital de la comarca del Baix Empordà, on vaig néixer fa uns quants anys”, font situada “als afores del nucli urbà de la població i molt a prop del riu Daró que la travessa, era un espai d’esbarjo de molta concurrència” i, per exemple, “s’omplien de famílies que hi anàvem a fer la berenada”, un detall pròxim al del dia de Pasqua o bé al de Dilluns de Pasqua.

Més avant, afig que la font, “l’any 2013 va ser rehabilitada, (…) encara conserva el seu encant, i és guardiana de records entranyables.

Avui dia és un punt de trobada de moltíssimes activitats culturals del municipi”.

Captem que la font, símbol de la dona i que té molt a veure amb el matriarcalisme (molt reflectit ací, per com és tractada), continua com a conservadora de la seua garridesa i com a guardiana de records, de memòria, un paper molt semblant al que fan les àvies (o padrines) i les mares catalanoparlants i de línia matriarcalista. I, finalment, la Font de l’Arbre encara és punt de trobada d’una activitat cultural que es preserva a nivell popular en la població.

Agraesc la generositat d’Antonia Verdejo com també la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest inici reflecteix trets relacionats amb el matriarcalisme: una font (u dels símbols vinculats amb la dona) i, a més, que, la segona part, és “de l’Arbre”, un element natural que té a veure amb la fusta i, de nou, amb lo femení.

[2] La unió de silencis, xerrameques i jocs plasma que, en la cultura matriarcalista, és tan important la part activa com la passiva (el silenci) i, igualment, la col·laboració, àdhuc, en els jocs.

[3] La font i, així, la dona, és tan narradora i preservadora de la cultura popular (testimoni i guardiana) com també transmissora d’històries, llegendes, contarelles, cançons,… d’amor i, així, fins i tot, de la sexualitat matriarcalista.

[4] De nou, la font (i, per tant, la dona, lo femení, lo matriarcalista), com a punt de trobada, d’associació, d’acollida com també exposa en uns versos posteriors.

[5] La Marxa de l’Arboç és molt popular en les eixides excursionistes de l’Empordà. Ací, la font (que representa la dona, també permet que els seus fills, els qui van a ella, puguen fer camí, fins i tot, com a excursionistes, com a persones que cerquen més en relació amb la terra on viuen, amb el paisatge, amb les muntanyes, etc.).

[6] Punt de trobada… unida a detalls de generositat, així com la mare que ho fa amb els seus fills.

[7] La font i el riu Daró, dues plasmacions de matriarcalisme (l’aigua), a més, estan molt pròximes, físicament i tot, i en relació amb la terra.

[8] Al capdavall, copsem que la font continua acollint a tots, independentment de l’edat, de les activitats que preferesquen en el lleure, etc..

El festeig, les jóvens, les mares i les àvies

 

Respecte al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir[1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.

En relació amb aquestes paraules, el 28 de juliol del 2022, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, Carmen Galan Aguilar ens comentà “La iaia d’una amiga meua ens contava que sa mare, quan ella festejava, es sentava front a ells i com mig endormiscada i el davantal tapant cara i cap… No se li escapava una, ja que, quan el nóvio, confiat en què dormia, a l’allargar [ell] la mà cap a la nóvia, rebria espardenyada en el cap!”. En eixe sentit, el 26 de juliol del 2022 llisquí per telèfon a ma mare bona part de l’article sobre l’origen del festeig, com ara, quan l’autor escriu que, durant el festeig, hi havia una dona, “bé la mare, bé la padrina, que, això sí, dissimulava la seua incòmoda funció de carabina i feia veure que pegava una cabotada o que s’entretenia en qualsevol manualitat domèstica, fent llata, filant, cosint o brodant, però sense perdre reble ni gest del seu Romeu i de la seua Julieta”. Aleshores, ma mare m’afegí “Era per si [els nuvis] es pegaven alguna fartada o algun bes”.

En línia amb l’article i amb els comentaris, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila, hi ha unes cançons que diuen així:

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i ella, per quedar bé,

baixava es cap i becava.

Llavors, sa mare em digué:

-Si no l’hi fas, ets un ase” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i, per dissimular es paper,

calava es cap i becava” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé.

La jove, per quedar bé,

baixava es cap i becava;

i sa mare me digué:

-Si no l’hi fas, ets un fava” (p. 145).

 

Adduirem que, com podem veure en el poema “Tradisions i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940(https://malandia.cat/2022/05/tradisio-i-costums-del-poble-daldaia-1925-al-1940-poema-de-manuel-nacher), escrit per Manuel Nacher (ciclista i poeta d’Aldaia, 1917-2008) i publicat en el llibre de festes patronals d’Aldaia (una població de la comarca de l’Horta de València) de 1973, també fa esment al vestit, a les jóvens i al fet que eren les dones qui tenien la darrera paraula, en vincle amb possibles relacions i tot:

“I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perquè els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

(…) I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons”.

 

Com podem veure, quan les xicones anaven a la cisterna (que es trobava en el Carrer de la Pilota, el qual ja existia, si més no, des de mitjan segle XVIII) i els jóvens aprofitaven que eren molt a prop d’elles, les doctorejaven. Aleshores, ells, àdhuc, podrien fer un festeig de manera més fàcil com també quan els jovenets s’acostaven a la font de la Plaça Major i s’ajupien a veure els garrons que tenien les xiques, en una època en què les dones portaven roba molt llarga. 

Finalment, afegirem que els dos casos plasmats per Manuel Nácher s’ajusten al refrany “On va la corda, va el poal” i que és ella qui porta la iniciativa. En maig del 2022, posàrem aquest poema en la web “Malandia”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Traduïm el text.

Endevinalles eròtiques transmeses per dones, part de la cultura popular matriarcalista

 

Àvies (o padrines) i mares que transmetien endevinalles eròtiques.

En relació amb endevinalles eròtiques que haguessen transmés àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, el 16 de març del 2022 preguntàrem en Facebook “quines endevinalles eròtiques deien o bé vos ensenyaren? Gràcies”. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el mateix dia i posteriorment ens escrigueren “Doncs, d’endevinalles eròtiques, crec que no en deien. Però, si en vols una que no és eròtica, ací la tens:

‘Un convent de monges blanques,

la directora vermella;

més amunt, les finestretes;

més amunt, els mirallets;

més amunt, la carretera

per on passen els senyorets’.

 

[La solució és[1]] La cara i la clepsa. (La carretera és la cloenda del cabell que tothom portava a l’època, homes i dones).

En sé una altra (…). La deia l’àvia. Segons es miri, és una mica irònica. Aquí va:

‘És una senyora molt endiumenjada que sempre va en un cotxe i sempre va mullada’” (Anna Babra), a qui Ramona Aguilera Revelles li comentà “Sí. Aquesta també la diem nosaltres: és la llengua..”. Afegirem que, en relació amb aquesta, el 16 de març del 2022, ma mare me la digué així: “Una senyoreta molt senyoreta sempre va en cotxe i sempre va mullada”. La solució és la llengua.

Igualment, plasmaren “La mateixa, un pèl eròtica:

‘Un convent de monges blanques i un frare vermell, al mig, que els toca les panxes’. La solució són les dents i la llengua.
L’explicava el meu pare, quan jo era petita”
(Montserrat Anglada Esquius), Un convent de monges blanques, pugen i baixen i es toquen les panxes’, ‘Un convent de monges rosses, pugen i baixen i es toquen les popes’. Són endevinalles. A Lleida, els pits són les popes” (Maria Pons), ’Cada coseta que neix piulant i mor sense ossos’: és un pet!” (Josep Isern), “A Peralt, ‘Del llit, té la ma Maria’: mamaria” (Josep Isern), “Adivina, adivineta, què té el rei a la bragueta? Dues bales i una escopeta” (Esteve Raventós),

‘Marit, marit,

anem-nos[-en] al llit,

farem lo d’ahir, a la nit,

i taparem el foradet’.

 

Al Pallars Sobirà. No sigueu malpensats: vol dir tancar els ulls i dormir” (Natividad Paulet Gerotina), a qui Anna Maria Ferrer Baret li escriu “La meva mare deia una cosa semblant:

‘Pèl sobre pèl i el belluguet al mig’… Dormir!!”, “No és ni carn, ni llonganissa, i l’home el té a la mà quan pixa’. ‘Endevina, endevineta:

Què té ton pare a la bragueta?

-Dos botons i una gafeta” (Mateu Esquerda Ribes), “Ui,… Eren molt serioses, no en deien res:  ni les dones, ni els homes de la família” (Jösse Terricabras Mas), “La meua iaia, quan el nóvio o el marit d’alguna era un malcarat, sempre deia ‘Eixe xic deu tindre el piu d’or’(Magda Lázaro Mascarós), ’Un convent de monges blanques i un capellà que els hi repica les anques’ (són les dents i la llengua).

‘Marideta, anem al llit,

farem el de l’altra nit,

pèl sobre pèl

i la nineta al mig’.

(És tancar els ulls)” (Carmen Arasa Mateu), “’Entra erta i rabiant, surt pansida i gotejant’.  El pebrot, quan entra i surt de la paella fregit(Mari Carme Montane). Finalment, comentarem que, el 1r d’agost del 2022, Francesc Castellano, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, m’escrigué “La meva mare deia (variant d’una variant que has publicat) ‘Endevinat, endevineta, què té el rei a la bragueta? Dos cascavells i una trompeteta’“. Cal dir que, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i  Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, els cascavells representen els testicles, mentres que la trompeta simbolitza el penis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li demanàrem la solució i ens escrigué les frases que posem tot seguit.

Dones de bon cor, ben tractades i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “El castell d’Entorn i no Entorn”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, veiem que la reina Tomanina tenia previst que el seu fill Bernat es casàs amb la princesa Aiguamar i que la majordoma diu a la reina “teniu la donzella més llesta de totes les que han vingut al vostre castell” (p. 17), ja que feia les coses ràpidament. Això fa que la reina done tres órdens a la jove Teresa i, aleshores, la jove recorre a seguir lo que li indicarà Bernat, qui coneix més sa mare, la reina.

Així, Bernat dona un primer xiulet a la jove i, immediatament, “el cel blau s’omplí de mil manetes (…) i començaren a treballar” (p. 19). Després, li dona el segon xiulet i, al moment, “de totes bandes eixien ocells” (p. 19) i es posaren a fer tela. I, amb el tercer xiulet, Teresa fa que les manetes apareguessen de bell nou i que fessen lo que ella els indicava i, un poc després, es posa a fer “uns quants ramellets de flors” (p. 20). Així, copsem el matriarcalisme, en què es fa lo que vol la dona i en el detall de les flors.

Més avant, veiem que la jove i els criats de la reina fan via cap al castell i que ella deixa els dos xiulets en la cambra de Bernat (p. 20).

En un passatge posterior, Bernat dona un cascavell a Teresa, i la jove, per indicació de la reina, se’n va al castell d’Entorn i no Entorn, on viu la germana de la reina, és a dir, Argelagaina. I, un poc després, la jove sent la veu de Bernat, qui li diu, “A la vora del camí, veuràs una grandíssima pomera. (…) Tu, quan hi arribes, descarrega-la de pomes i, en acabant, travessa per davall” (p. 23). I, a continuació, figuren detalls en línia amb el matriarcalisme: un riuet, una cova, llet, una corbella i una casa (pp. 24-25).  A banda, la pomera, els mosquits del riuet, la serp, els bous i una dona, amb bones paraules i amb simpatia, deixen passar la jove… i, al capdavall, Teresa aplega al castell on era Argelagaina, la germana de la reina, una dona molt oberta i d’una quarantena d’anys (p. 29).

Finalment, la germana de la reina dona una caixeta a Teresa, és ella qui marca les directrius (p. 29) i, de camí cap al castell, tots els personatges que, quan Teresa anava cap a on vivia Argegalaina, havien estat ben tractats per Teresa, ara, li aplanen el camí. I, quan la jove torna al castell on vivia la reina Tomanina, es casa amb Bernat (p. 35).

Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, servicials i molt obertes

 

Una altra rondalla valenciana recopilada per Enric Valor i en què es plasma molt el matriarcalisme és “El castell d’Entorn i no Entorn”, la qual figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, relat que, de principi, ja té un títol semblant al d’altres rondalles en llengua catalana. En una cabana, vivien un pastor d’uns seixanta anys, Frejoan, i la seua filla, Teresa, de díhuit anys. Teresa, entre altres coses, es dedicava a filar, un detall vinculat amb la Gran Mare, com podem veure en el llibre “El matriarcalismo vasco”: “el caràcter de Destí prototípic de la Gran Mare (…), com Teixidora, Cosidora, Motledora, arquetípica de les xarxes, els fils i llavors de la seua existència” (p. 84).

Un dia, a mitjan matí, Teresa “va veure venir cap a ella un pobre” (p. 9), qui duia en la mà una branca llarga i fina d’olivera (p. 9) i que, a més, li demana almoina (p. 10). Aleshores, Teresa, amb compassió, li trau un plat de menjar i l’home li dona un llibrot gruixut i li diu:

“-Tu, fadrina galana, d’ulls de cel i esperit generós (…). T’he conegut pel teu bon cor i per la teua gran bellesa (…) i et done gustós l’encàrrec que porte per a tu.

En això, li allargà el llibrot” (p. 10).

Resulta interessant que, en aquesta rondalla, es plasma que el vell, primerament, destaca lo positiu de la jove i que, com que ell considerava que Teresa, sobretot, era una dona de bon cor i molt oberta, el vell “li donà la seua benedicció i se n’anà senderola avall” (p. 11).

A continuació, Teresa, molt receptiva, obri el llibre (p. 11) i, com, en dues vegades més, “va veure un cavaller alt, jove, greu i de magnífica presència que la mirava amorosit” (p. 12) i, de la mateixa manera que, en moltes rondalles… i que en la vida quotidiana de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i tot, és ella qui té la darrera paraula (p. 12) i, així, quan el jove es presenta per tercera vegada, a primera hora de la nit, afig a Teresa: “Jo sóc Bernat (…). Si volguesses parlar-me o veure’m d’avui en avant, hauries de venir al castell de ma mare, la reina de la serra dels Plans; i, per arribar-hi, s’han de passar tres rius: un d’agulles de cosir, un altre d’agulles saqueres i un altre d’agulles espardenyeres, i, després, pujar en altíssimes muntanyes i travessar espessos boscs” (p. 15). Així, captem trets matriarcalistes: el riu (l’aigua) i l’agulla (vinculada amb el cosir) com també la nit (associada a la dona).

Immediatament, veiem que Teresa comenta a son pare “vull posar-me en amo” (p. 15) i que “la jove es va posar en camí una matinada dels darrers dies de maig”, és a dir, en el mes, tradicionalment, relacionat amb les dones, amb les flors (potser, igualment, amb la flor de la vida) i, a més, vespres del mes de l’acció, això és, de juny, popularment, associat a la joventut. I aplegà “a la serra dels Plans.

Allí s’alçava un castell preciosíssim” (p. 15), l’obri un guardià, qui “la va portar per un passadís davant l’alcaid[1]de la reial fortalesa”(p. 15) i, en acabant, li diu que la reina cercava una dona (p. 15) que fes de cuinera i, un poc després, una majordoma ho posa molt fàcil a Teresa i “la dugué a un gran dormitori, on fou atesa per una minyona” (p. 16). A banda, com que la majordoma “l’havia vista tan bonica de cara i tan garrida de planta, tingué gust de fer-la servir taula i que la veés[2]la senyora reina. I, allí, dinant, estava Bernat!” (p. 16).

I, com que passaven els dies i la jove era complidora i la reina reconeixia la seua bellesa i la seua disposició, la va nomenar la seua donzella i, d’aquell dia en avant, “la fadrina d’encarregà de vestir, pentinar i aidar la reina, que es mantenia molt jove i fina” (p. 16). Com podem veure, la dona (ací, la jove i tot) està ben tractada, és ben acollida, fa via cap al demà i actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’encarregat de la guarda del castell.

[2] Literalment, en lloc de “veiés”.

“Les dues àvies eren molt discretes, no feien ostentació de res”, part de la sexualitat matriarcalista

 

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal i, igualment, relacionant-la amb les dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920, el 29 de juliol del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, (…) ¿eren discretes o feien ostentació? ¿Com ho manifestaven? Gràcies”. Al cap i a la fi, una visió matriarcalista de la sexualitat i, òbviament, de la vida, restaria molt lluny, com ara, de l’orgull de ser dona i s’acostaria molt més a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com “influència ‘estacionària’ i nucli social” (nota 9, p. 27) i recordaria eixe “Dionís (…) vitalista no-agressiu i envoltat de la seua Dona[1] (p. 68), com en moltes rondalles en llengua catalana.

En el meu mur, el 29 de juliol del 2022, Àngel Blanch Picanyol ens escrigué “L’àvia Maria (de Moià) era molt discreta i no feia ostentació de res. Casa seva eren pagesos benestants amb casa i terres pròpies i mossos que treballaven per ells. Un d’ells era molt jove, orfe i el van adoptar. La casa era ‘La Datzira’.

Fins i tot, tenien un professor que els feia classes a casa, perquè no haguessin d’anar a l’escola, al poble.

Realment, era tota una senyora, però sempre es relacionava amb tothom, sense problemes i sense presumir de res, al contrari.

A Moià, tenia moltes amistats i sempre la podies veure xerrar amb un o altre. Era molt estimada. Casa seva era de les poques cases que no tenien malnom”. Igualment, Àngel Blanch Picanyol ens posà una foto de la seua àvia Maria Rafart Queralt, del 1908, als díhuit anys i li responguí “Fa pinta de dona amb caràcter però no precipitada” i ens comentà “Molt caràcter i molt recta!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de juliol del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “Absolutament discretes, Lluís. Ara,… elles decidien, elles organitzaven les vides de les famílies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el mateix dia, Francesc Castellano plasmà “La meva àvia paterna era una dona molt discreta. Jo no la recordo amb més ‘joies’ que les arracades negres, d’atzabeja (clar, que tampoc tenien diners per a comprar-ne…). Fins i tot, la seva casa estava decorada de manera molt senzilla, sense quadres ni res, tan sols amb una magnífica làmpara al menjador, d’aquelles antigues amb penjolls de vidre”.

En uns missatges, el 29 de juliol del 2022 ens respongueren “L’única iaia que vaig conèixer era la mare del meu pare. Va morir quan jo tenia uns tres anys. Havia nascut a finals del segle XIX. Sí, per la meva mare, que fumava d’amagat. Crec que no feia ostentació de res” (Roser Puig Volart), a qui responguí “La meua àvia (1910), a qui coneguí fins al 2000, era una dona discreta i lo que solem dir senzilla”; “Les dues àvies eren molt discretes. Mai les vaig conèixer fent ostentació de res. Això, que una s’ho haguera pogut permetre, ja que, després de la guerra civil espanyola, mai li va faltar el menjar: ni a ella, ni als fills/es” (Pepa Benavent Margarit), “Discreció i humilitat” (Josep Moll Giner), “No recordo que ni la mare, ni les àvies fessin mai ostentació. No hi havia gaire per fer-ne.

(La família de l’àvia paterna eren rics en terres, vivien dels cultius i dels animals, però l’àvia mai va demanar res, ni quan va faltar la mare, que va quedar tot pel germà gran, que era qui treballava la terra, segons els costums)

Tanmateix, l’àvia materna també havia sigut de casa bona, que deien, però, per la guerra, també ho va perdre tot.

Ambdues se’n van sortir amb esforç i empenta” (Rosa Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 29 de juliol del 2022, per telèfon, em comentà que les seues àvies eren “Molt discretes. Quan volien, molt ‘pilles’. Sí, això [= discreció] fa falta en la vida”. Cal dir que ma mare, el 16 de juliol del 2022 m’havia dit que la seua àvia paterna, Consuelo, qui, en paraules de ma mare, “Era un poc presumideta” (sic), amb uns noranta anys, “Ella era gran, d’eixes persones que farien goig de jóvens, de bona planta. [Jo] La llavava tota llavada [i l’àvia Consuelo deia] ‘Consuelo m’ha deixat tota llavada, com si fóra una combregadora’. En aquest cas, és una mena d’agraïment i de destacar una part positiva de la persona, que no de fer ostentació.

Com pot copsar el lector, no cal abraçar els patrons masculins, com ara, el culte a l’expansionisme polític i militar, a l’esperit competitiu, a l’èxit, a l’honor, a la fama, a ocupar càrrecs públics que puguen fer que eixes dones isquen molt en els mitjans de comunicació social o, com ara, a la violència, per a portar una vida en què la dona estiga ben tractada… sexualment i tot,… que és com es sol viure en les cultures matriarcalistes, molt ben reflectit en molts comentaris i en moltes rondalles en llengua catalana. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, el terme apareix en castellà però en majúscula inicial: “la Mujer”.

Tot seguit, la foto de l’àvia d’Àngel Blanch Picanyol, de l’any 1918.