Una altra cançó matriarcal, en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la número 90), diu així:
“En es Cap de Formentor
se n’hi segueixen de bones;
s’altre dia dues dones
se tiraven un pastor”.
Com veiem, les dones actuen amb molta espenta, i no són precisament passives, com en moltes cançons eròtiques en llengua catalana.
En el post “Germans de llet”, que Jose V. Sanchis Pastor escrigué, en el seu mur, el 12 d’abril del 2021, veiem un exemple de matriarcalisme i en què, entre altres coses, es reflecteix, no sols que la dona actua amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades i molt oberta. Diu així:
“GERMANS DE LLET
(Homenatge a Vicenta Carañana Oltra, ‘Visantica[1] la de Cabot’)
Hui vullc recordar una dona de Quatretonda[2], molt vinculada a ma àvia Pepica ‘La Calarda’.
La història comença l’any 1917, que va ser quan va nàixer ma àvia, un 24 de març.(…)
Nascuda al 1914, era la major de nou germans, dels quals només van aplegar al cap, quatre: Visantica, Juan, Ramon i Maria.
(…) vos contaré una anècdota que contava ella (…):
‘Sentats a la vora de la llar, un dia d’hivern, marit i muller, Visantica i Milio, raonaven sobre les discòrdies entre els seus germans, provocades per l’herència dels pares. L’herència de l’home: una cadira de corda. L’herència de la dona: altra cadira de corda.
Desavinences de famílies, tant d’un costat com de l’altre.
De sobte, Visantica li diu, a Milio:
-Vols que cremem les cadires ara mateix?
I Milio, més bo que el pa, com deia ella, diu:
-Cremem-les!
I eixa nit es cremaren al foc de la llar, les cadires, i les discòrdies que portaren.
I ho van celebrar. I tant que sí!
HISTÒRIA CONTADA”.
El mateix dia llisquí aquest escrit als meus pares i, a més, comentí a José V. Sanchis Pastor que l’anècdota “S’ajusta a les paraules del meu avi patern (1909-1983): ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’”. I ell, Immediatament, em respongué “Matriarcat a tope” (sic). I, al moment, li responguí “¡I tant, Jose!”. Com escriguí, el 12 d’abril del 2021, en el meu mur, comentí a ma mare que, “la dona, arriscada, després de preguntar a l’home (conciliador), ràpidament, accepta la proposta de l’home”. Ma mare aprovava l’actitud de Vicenteta, una dona amb molta espenta i que no s’ho pensa dues vegades com també la del marit, bondadós.
Notes: [1] Hem respectat la forma en què està escrit Vicenteta en el post que ací plasmem.
[2] Quatretonda és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.
Un dia, Maria Montserrat Morera plasmà: “La dona fa la casa”. Adduirem que, en línia amb aquestes paraules, segons les quals la dona és qui basteix la casa, en l’article “El matriarcat andorrà” (https://www.diariandorra.ad/noticies/opinio/2010/06/13/el_matriarcat_andorra_47909_1129.html), publicat en el “Diari d’Andorra”, podem llegir que “vull honorar les dones andorranes que, durant segles i segles, han mantingut les cases pairals d’abans (…) i avui les llars familiars. (…), un homenatge sincer, sencer i absolut per les velles i belles andorranes del país, les mares i padrines. Dones fortes, no sempre submises com a voltes s’insinua, treballadores (…), fortes com si fossin de pedra picada, sofertes, previsores, orientadores, senzilles, curadores dels habitants de les cases, plenes de sindèresi[1] i de seny… I això val per a les pubilles com per a les cabaleres que romanien a casa, si no es maridaven, i si s’esposaven es captenien de la mateixa manera, en les noves llars creades”.
I, un poc després, en aquest article, llegim “aquestes esposes i mares cabdals en l’administració de les cases, a Andorra, i arreu del Pirineu” i, sense embuts, comenta que són “Dones amb una voluntat de ferro que treballen (…), criaven fills i més fills, i ajudaven en el conreu de feixes, prats, bordes i camps”, paraules que, molt prompte, em recordaren les dues àvies de ma mare com també moltes dones catalanes que conec.
En línia amb aquestes paraules en relació amb el matriarcalisme andorrà, en el llibre “Elles també hi són. Dones de Bunyola[2]”, de Bàrbara Suau Font i publicat per J. J. de Olañeta, Editor, en el 2014, veiem que, quan parla de Francisca Garcies Riera, “Gomantes” (Bunyola, 1887-1970), també comenta que “Fou una dona molt decidida, alegre i de la rialla. Diuen que era molt madona mallorquina, com les de possessió: sempre donà el protagonisme a l’home, però davall, davall, ella decidia i duia la casa com volia”. Quan les vaig llegir per primera vegada, l’11 d’abril del 2021, envií un missatge a Bàrbara Suau en què, entre altres coses, deia que “He trobat molts testimonis de valencians com també de catalans, de més de seixanta anys o, millor encara, de poblacions amb una quantitat alta de catalanoparlants, que m’han comentat que és la dona qui mana”.
Notes: [1] En el DCVB, figura com “Capacitat natural per a jutjar rectament”.
[2] Bunyola és una població de les Illes Balears.
A continuació, exposarem part de la bibliografia, des de dites, fins a articles d’Internet com també, per exemple, llibres, a què recorreguérem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.
Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, em recomanaren publicacions o que, per exemple, me n’enviaren de franc i tot.
BIBLIOGRAFIA
Llegendes, dites, refranys, rondalles, cançons populars, creences i endevinalles.
Poesia popular, poesia humorística i altres poemes, goigs, cançons religioses.
Llibres, tesis, articles sobre religiositat popular, sobre el cristianisme i d’història. L’església valenciana i la llengua. Publicacions sobre etnologia i sobre la llengua.
Notes: [1] En el moment de revisar la recerca, el 23 d’octubre del 2019, no es podia entrar en aquest enllaç. Tot i això, direm que aquest refrany es troba en altres entrades d’Internet i que és molt popular. A més, sí que l’hem vist en el blog “José Gargallo Gregori”, amb un apartat que té un títol i un subtítol semblants. Així, l’apartat es diu “EL REFRANYER” (http://josegargallo.blogspot.com/p/refranyer.html) i el subtítol, que es troba en la línia següent, “Dites, refranys i maneres de dir”. En passar a l’espai temàtic “Sants”, sí que podem llegir un refrany que hem tret adés, si bé fent una bona recerca. L’enllaç amb que hi accedim és http://elrefranyer.com/tema/sants-37?page=18.
[2] Pel seu títol tan extens i, tenint present el nom que li dóna l’autor, el P. Miquel Llot de Ribera, al final, “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”, he triat emprar aquest títol, reduït, al llarg de la recerca. A finals de juliol del 2018 estava accessible en Internet i, a més, amb la possibilitat de baixar-lo a pdf i, posteriorment, d’imprimir-lo, gràcies a una còpia feta per la Universitat de València en aquelles setmanes: http://weblioteca.uv.es/europeana/uv_im_i20013668_p0001-0239.pdf. En el moment d’escriure aquesta nota, 3 de novembre del 2018, no ho està per mitjà d’aquest enllaç. A hores d’ara, es pot accedir, per exemple, mitjançant l’entrada “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen” (https://malandia.cat/2019/04/llibre-de-la-translacio-dels-sancts-abdon-y-sennen), publicada en la web “Malandia”.
En l’article “Jocs de matances, el patrimoni en perill” (https://www.dbalears.cat/cultura/2003/06/02/206971/jocs-de-matances-el-patrimoni-en-perill.html), de Sebastià Bennàssar i publicat per “dBalears” en el 2003, en què es comenta que “Les cançons, les gloses, la simbologia i les supersticions acompanyen la setantena de jocs de matances als quals ha jugat tota una generació, que encara les recorda i les ha viscut”, s’afig que Felip Munar i Munar (nascut en Lloret de Vistalegre[1], en 1960), qui havia escrit un llibre amb CD sobre més de setanta jocs vinculats a eixes matances, deia que aquests jocs, no sols eren un mitjà de vincles entre moltes persones (“En temps antics hi havia molta més pudor que ara, però en els jocs es tocava molt i s’establien relacions molt fortes. La gent gran i jo també encara hi hem jugat a tots”).
A més, en aquest article es comenta que “Un dels fets que queda més reflectit en el llibre i en els jocs és el caràcter profundament matriarcal de les matances”, ja que, com diu Felip Munar, “Les madones de cada casa eren les que ho manejaven tot i ho controlaven tot” i, a banda, addueix que tenien a veure amb ritus de fecunditat femenina, ja que, “Per exemple, les dones que tenien la menstruació no podien fer cap feina perquè deien que tot tornava dolent”.
Igualment, afig que “les matances d’un temps eren un acte social dels més importants i la diada de matances era una festa que es feia amb els amics més estimats” com també que “La importància dels jocs en aquest marc és que es tractava del més important sistema de socialització que existia entre les diferents persones”.
Mentres escric aquestes línies en relació amb el tema de la socialització, el 10 d’abril del 2021, considere que és molt més fàcil, en bona mida, perquè el matriarcalisme impulsa l’obertura als altres i a la vida i, com ara, es reflecteix en el fet que, per exemple, en el País Valencià i en moltes poblacions catalanoparlants, es faça molta festa el dia de Pasqua i Dilluns de Pasqua, com es plasma, com ara, en moltes cançons de Pasqua o, fins i tot, en una que, el 3 d’abril del 2021 (vespra del dia de Pasqua, això és, Dissabte de Glòria), escrigué Joan P Margalef Segura, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”. En paraules seues, “A Flix, es canta aquesta caramella el Dissabte de Glòria, a la vesprada”, caramella que diu així:
“Les portes i les finestres
Les portes i les finestres i balcons obriu-los tots.
Surten les caramelles a donar expansió als cors.
(Tornada)
Sortiu nines[2], molt alegres i la Pasqua celebrem.
Ompliu-nos bé les cistelles i agraïts us quedarem.
(Tornada)
Alguns diuen que és la ditxa,
riquesa, glòria i honor.
Més la ditxa no és complerta,
si no està tranquil lo cor.
La ditxa que jo us desitjo,
la vull per tots els veïns[3].
Pensar sols bones collites,
dona honesta i fills humils.
Augmenteu, augmenteu nostra alegria.
Ompliu-nos, ompliu-nos força el paner.
D’ous, pollastres i gallines,
i el demés que ara us diré.
Ous, pollastres, conills i gallines,
coques i trenca, i algun colom,
botifarres i ‘llanguanisses’
i ‘hasta’ un corder rostit al forn”.
En relació amb el tema de la festa com a camí pla cap a la socialització, diré que, el 4 d’abril del 2021, dia de Pasqua, ma mare em comentà “Millor junts” i que era preferible un dia com Pasqua (amb tot lo que representa, com ara, vinculat amb lo social), a la religiositat de la Setmana Santa. Jo hi estava totalment d’acord com també moltes persones catalanoparlants que Dissabte de Glòria i Diumenge de Pasqua ho plasmaren, amb molta espenta, sense embuts i encoratjades, en Facebook.
Notes: [1] Lloret de Vistalegre és una població balear.
[2] És l’home qui va a la dona a fer-li la seua proposta i serà ella qui triarà, en aquest cas, a favor.
[3] Pensa també en els altres.
El 8 d’abril del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, poguérem veure que les àvies també encoratjaven els nets. Així, Rosa Campos escrigué una cançó que ho plasma:
“Si la barqueta es tomba,
nena, no tinguis por:
aixeca la pota enlaire
i fes un saltiró”.
A més, Rosa Campos m’afegí que aquests versos eren una cançó i que “Sentaven els petits a la falda, aixecant i baixant els talons i, quan s’acabava la cançó, els feien tocar el cap quasi a terra. I, així, vàries vegades”. I, sense embuts, li responguí que era “Una cançó per a encoratjar”.
I, una altra dona, Anna Maria Pedros, n’escrivia una semblant (“Així me la cantaven”):
“Si la barqueta es tomba,
nena, no tinguis por:
tira la cama en l’aire
i agafa’t al timó”.
A més, Jaume Obrador Boix plasmà una tercera versió d’aquesta cançó:
“Si la barqueta es tomba,
mai no tinguis por:
tira la corda enlaire
i agafa’t en un bastó”.
En relació amb aquesta cançó de la barqueta, el 9 d’abril llisquí a ma mare una de les versions que hem escrit i, quan li comentí que semblaven cançons per a encoratjar els nens, remarcà que resultava curiós que, àdhuc, n’hi hagués d’aquest tipus.
El 7 d’abril del 2021, un poc abans de contactar amb Lluís Marmi, de Tradillibreria i que, en diferents ocasions, m’havia facilitat moltes pistes sobre llibres en línia amb el tema del matriarcalisme, se m’ocorregué recuperar una llegenda amb una forma molt semblant a la d’una rondalla, però que, encara que les llegendes no formaven part dels punts inicials de l’estudi, sí que s’ajustava al matriarcalisme, motiu pel qual vaig decidir incloure-la.
És sobre dos germans que porten el nom de dues séquies de l’Horta de València: Benàger i Faitanar. Figura en Internet[1] i també en un treball sobre el vocabulari agrícola i administratiu contingut en les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740 (encara que, oficialment, diga de la séquia de Benager i Faitanar), realitzat entre el 2003 i retocat, lingüísticament, en el 2011. Tot seguit, transcric aquesta llegenda, que em va contar personalment l’alaquasser Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006. He respectat al màxim la versió original, amb lleugeríssimes correccions lingüístiques. Tot i que no hi ha la versió oral (a hores d’ara, 8 d’abril del 2021), sí que conservem la transcripció feta en un principi.
“No sé amb exactitud si era Benàger o Faitanar. [El fet és que ] Eren dos germans i qui dominava la zona de Manises agarrà i es féu una séquia que agarrava l’aigua del riu per a poder criar [coses des d’allí],… per a poder criar-ho, per a menjar!… I mamprengué a fer la séquia que hi ha per a agarrar aigua del riu i fer horta. […] El germà de Manises era Faitanar.
[…] L’aigua sobrant desembocava en un barranquet que hi ha entre Manises i Quart. Allí queia l’aigua. Aleshores, el germà, Benàger, que dominava tota la séquia d’ací, la de Quart de Poblet (després ja vingueren les altres coses…), que també era moro, [com Faitanar], li digué:
-Escolta: jo volguera que ací [a Alaquàs] la meua gent criara per a menjar: ací, a Alaquàs. Per què no em cedixes l’aigua que sobra i jo me la passe a Quart i no la tires al riu?
-Home, ací, problema no hi ha. Ja que s’ha de perdre, l’agarres tu.
Aleshores, este d’ací [de Quart], Benàger, per a passar-se la séquia per damunt dels ‘Arquets’, els féu ell, els ‘Arquets’. […] En l’avinguda de Sant Onofre és on estan les llengües: una tira cap a Aldaia i l’altra cap a Quart i la seua horta. […] Quan l’aigua passava del barranquet a Quart, arribaren els pactes entre Aldaia i Quart per agarrar l’aigua. […] I després vingueren ja les raons ‘de’ que Alaquàs volia aigua, que en sobrava també… [per a això calgué esperar:] La de Quart entrà a Aldaia; i la d’Aldaia a Alaquàs; i la d’Alaquàs a Picanya. I l’aigua sobrant de Picanya va a parar a la séquia de Faitanar, [séquia] que va a parar a Paiporta.
I allí està la història dels moros”.
Com hem pogut veure, en aquesta llegenda sobre les dues séquies, es plasma la generositat, la sensibilitat i la cooperació, tres trets vinculats amb el matriarcalisme.
I, com a anècdotes, direm que, el 7 d’abril del 2021, en el meu mur, escriguí “¿Quines rondalles tradicionals en llengua catalana recordeu que vos contàs la padrina (l’àvia), el padrí (l’avi), la mare, el pare o alguna persona de la població, de la comarc o bé de la terra on viviu? ¿I contarelles? ¿Podríeu escriure-les? Gràcies” i que Cristina Pons Claros, una amiga de Sueca (la Ribera Baixa), comentà “Ma iaia em contava la del Dragó del Patriarca” i, tot seguit, afig lo següent, en relació amb un fet real:
“No és una contarella, és verídic.
Mon iaio era un home de poques paraules. En temps de guerra ho passà molt mal, va ser empresonat per ser republicà. En Sueca era conegut per Juan de Mora, molt respectat per la gent.
Tenia un camp on plantava querilles[2]. Ell anava al camp caminant, amb el cabasset a l’esquena. Una vegada en el camp, s’assentava en el marge i es fumava un cigarret.
En una ocasió, arriba al camp i es troba un home collint les querilles i omplint sacs. Ell va fer lo de sempre. En això, passa un llaurador i li diu.
-So Juan, que no veu que estan furtant-li les querilles?
-Deixa’l que disfrute –li contestà.
Així va anar passant el temps i la gent. Quan l’home es cansà de collir les querilles i, abans de carregar-les en el carret de mà que portava, mon iaio li fa un crit, l’home es gira i, molt tranquil, li diu:
-Vol vostè alguna cosa?
I mon iaio diu:
-Sí, que gràcies per collir-me les querilles: el camp és meu.
L’home quedà sense paraules, mon iaio pensà que [l’home] era un pobre i el deixà endur-se’n unes poques per a sa casa.
Ell mai ho contava, però era prou comentada per gent que ell coneixia”.
Agraesc la gentilesa de Cristina Pons Claros. Com veiem, en aquesta anècdota, matriarcal, apareix la generositat i, per exemple, la sensibilitat.
Notes: [1] Per exemple, en la web Malandia, sota el nom “Estudi històric i lingüístic contingut a les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar (1740” (https://malandia.cat/2020/07/benager-i-faitanar). I també en el blog “Cooperem en positiu”, per mitjà de l’entrada “Benàger i Faitanar” (https://cooperemenpositiu.blogspot.com.es/2011/07/benager-i-faitanar.html). En ambdues entrades, figura en la pàgina 3 del document.
[2] Literalment. Aquest mot és sinònim, per exemple, de les paraules “creïlla” i “patata”.
En relació amb les “enramades” i, a més, amb la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que, Dimarts de Pasqua, era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga de Catalunya, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, tot seguit, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns 10 anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la nóvia.
L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.
Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.
Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dos filades: una els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”. Eixe mateix dia, comentí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[1] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em digué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien quedat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe, anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dos o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de seguir com a nóvios”[2].
El mateix 6 d’abril del 2021, Juanjo Martínez de Nova, en un comentari més en el meu mur, digué que “Això mateixa m’ho conta ma mare, també de l’Horta” i, tot seguit, adduïa un enllaç per a accedir a un vídeo amb què, “A una parella de pasqüeros, li dedica esta historieta (eròtica-satírica) de Pasqua, d’humor molt valencià, (…) Pep Gimeno Botifarra”… https://youtu.be/sglf3tPMUP8)”. En Facebook, sí que hem pogut obrir el vídeo i escoltar-lo. I l’endemà, Neus Castellví Asensio, de Catalunya, escrivia “Una història interessant”.
Agraesc els comentaris de les persones esmentades en aquesta entrada.
Notes: [1] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia preguntat, a ma mare, diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / venen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués afegí “I el quart, el dia del rosegó”.
[2] En relació amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la nóvia”.
En relació amb el dia de Pasqua i amb els tres dies de Pasqua que, com escoltem en la cançó “Atxumbala”, són dies de jugar (o siga, Diumenge de Resurrecció, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua) i en què els fadrins i les fadrines de moltes poblacions valencianes solien eixir a cercar parella, aprofitant que l’oratge afavoria fer més vida social, direm que Mc Albert, el 24 de juliol del 2020, en el grup “Per les sendes de Cavanilles”, plasma una versió de “La tarara” que diu aixÍ:
“Un dia de Pasqua
un xiquet plorava
perquè el catxirulo
no li s’empinava”.
En escriure jo, aquesta variant, de Mc Albert, en diferents llocs de Facebook (començant pel meu mur), el 24 de juliol del 2020, trobí respostes immediates, com ara, unes quantes en el meu mur, eixe mateix dia, de Cristina Pons Claros i de Jose V. Sanchis Pastor: Cristina Pons, en relació amb la festa de Pasqua i a la música eixe dia i Jose V. Sanchis, tocant el tema de les paraules “figuera” i “favar”. Aquesta variant anava acompanyada de la pregunta “¿Coneixeu la versió eròtica d’aquesta cançó de Pasqua, d’eixa que, entre altres variants, parla d’un camp de faves i més? L’he sentida, però no la tinc. Fa referència al catxirulo (estel), o siga, al penis”. Immediatament, Rosa Saus, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, escrivia “Eixa cançó és LA TARARA”. Tot seguit, però en el meu mur, Cristina Pons Claros comentava “Nosaltres la cantàvem en Pasqua. Són estrofes soltes:
‘Ja ve dia de Pasqua[1],
dia de les mones,
ai, que pantorrilles[2]
tenen les xicones!
La tarara, sí;
la tarara, no;
la tarara, mare,
que la balle jo”.
I, tot seguit, addueix: “Sempre s’ha cantat per Pasqua. Ja et dic que la unió de les diferents estrofes és ‘La tarara’. Jo ho recorde així: cantant-la fent un redó, tots i totes agafades de les mans.
S’afegixen[3] versos nous, burles, que se’n feien a la gent del poble. Però això va de temps molt antics, eixos personatges ja no viuen.
‘Els panous de Poldo [era un forner]
no volen pujar;
les dones, calentes,
li volen pagar.
Els de ca Vendrell [altre forner]
han eixit[4] pitjor:
no li diuen res
perquè és un discutidor”[5].
A continuació d’aquestes línies de Cristina Pons, Jose V. Sanchis Pastor n’escrivia una que diu així[6]:
“Si vols plantar un bon favar (7),
sembra-lo[8] per la Mare de Déu del Pilar[9].
De la collita de les faves,
un collar jo et faré
i la figa més bonica,
enmig que te la posaré”[10].
La resposta al “camp de faves” aparegué escrita en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, on, el 25 de juliol del 2020, Lola Llopis Aranda plasma:
“Entra la tarara
en un camp de faves
i, al cap de mitja hora[11],
les deixa pelades[12].
La tarara, sí;
la tarara, no;
la tarara, mare,
que la balle jo”.
Continuant amb la cançó de “La tarara” i amb el tema del camp de faves, direm que, en el llibre “Música tradicional d’Aldaia”, elaborat per Carles A. Pitarch Alfonso junt amb Antoni Andrés Ferrandis i editat per l’Ajuntament d’Aldaia, en el 2017 (parlem de la primera edició), hem trobat una versió de la cançó eròtica “La tarara”, amb el títol “Entra la tarara”, la qual diu així:
“Entra la tarara
en un camp de faves
i al cap de mitja hora
ja estan pelades.
(Tornada)
La tarara, sí;
la tarara, no;
la tarara, mare,
que la bailo yo[13].
El dia de Pasqua
Micalet plorava
perquè el catxerulo
no li s’empinava.
(A la tornada)
El dia de Pasqua
Viçantet plorava
perquè el catxerulo
no li s’empinava.
(A la tornada)
Ella porta pirri,
i pintetes, morrongos;
colorets postissos
pa enganyar al nóvio.
(A la tornada)” (p. 313).
Finalment, direm que, una cosa que m’ha cridat molt l’atenció, ha sigut que, entre ahir (quan la posí a l’accés de moltes persones en uns quants vídeos en valencià) i hui, molts catalans m’hagen comentat que, si de cas, la sabien o l’havien sentida en castellà, però no en català.
Bon Dilluns de Pasqua i bones festes de Pasqua.
Notes: [1] Aquesta cançó, “La tarara” és molt coneguda i, en els dies immediats a escriure-la en Facebook, moltes persones en plasmaren formes semblants.
[2] Castellanisme inadmissible, en lloc de panxell o, per exemple, de tou de la cama.
[3] Textualment. És una forma correcta.
[4] En el text de Cristina Pons Claros, ixit.
[5] Hem fet retocs lleugers per a facilitar la lectura de la cançó.
[6] En el meu mur, el 24 de juliol del 2020.
[7] Un favar és un camp on es planten faves.
[8] Textualment, en lloc de la forma genuïna “sembra’l”.
[9] La festivitat de la Mare de Déu del Pilar és el 12 d’octubre.
[10] Aquesta és la segona cançó que escrigué Jose V. Sanchis. Com veiem, apareix la paraula “faves”.
[11] En l’original, “de mig hora”, forma no genuïna.
[12] En l’original, “pelaes”, amb la pronúncia vulgar.
[13] Jo, que vaig nàixer en Aldaia, des del moment en què la vaig cantar per primera vegada, ho he fet amb la lletra “que la balle jo”.
Tot seguit, una cançó de Pasqua, entre les que sap Jose V. Sanchis Pastor i que li cantava la seua àvia Pepica “la Calarda”, com m’ha dit hui, i que diu així:
“Ja ve Pasqua, alegre,
per el mes d’abril,
eixirà Virgínia
amb el cos molt prim.
Sabateta blanca,
gipó de color.
Tot això, ¿qui ho paga?:
Vicent Salvador”.
Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida) que m’ha facilitat molta informació en relació amb el matriarcalisme i, més encara, a partir de contarelles, anècdotes, vivències, poemes, rondalles, etc. així com, ahir, m’envià la lletra d’aquesta cançó de Pasqua.
Ara mateix, en el blog “El racó musical de Vallivana”, he vist una cançó de Pasqua, “Atxúmbala”, cantada per Paco Muñoz , a què podem accedir amb aquest enllaç: https://racomusicalvallivana.blogspot.com/2019/04/atxumbala-pasqua.html).
Bon dia de Pasqua i bones festes de Pasqua a tots.
Nota: Un “gipó”, com podem llegir en el DCVB, és una “Peça de vestir, amb mànegues, ajustada i cenyida al cos, i que cobreix el tronc des dels muscles fins a la cintura“.