Arxiu de la categoria: General

Dones ben considerades, que acullen la maternitat i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, arreplegada per Sara Llorens en 1902, i que figura en el mateix llibre, és “La Ventafocs (variant C)”. A més, és semblant a l’anterior, fins i tot, amb l’actitud del pare, qui enllaça molt bé amb la filla, a qui la té ben considerada. Cal dir que, al final, exposa el tema de la maternitat.

Així, “El rei ho va entendre, hi va anar, es van casar i van tenir una nena” (p. 56), qui, encara que no ho pose la narració, en cas de ser fill únic, el succeiria, de manera similar a altres cultures matriarcalistes.

Igualment, podem llegir unes paraules vinculades amb la Ventafocs, qui s’havia casat amb el rei, que l’estimava: “Cada vespre, la reina sortia a fer un petó a la nena i se’n tornava. (…) la del llit mai no deia res. Va durar tres nits que va sortir. A la tercera nit, el rei la va aturar i li va dir qui era.

Ella li va respondre: -Sóc la reina, la que la madrastra va fondre tot prenent el bany, i aquesta és la meva filla” (p. 56). Per tant, en aquest passatge, apareixen trets matriarcalistes: el petó a la nena (la relació entre la mare i la filla, mitjançant la maternitat), que l’escena esdevé de nit i en el llit (que podríem empiular amb el bressol). A banda, la xiqueta és ben tractada per la mare i, quant el monarca, també està interessat per la maternitat (com ho reflecteix que hi estiga obert).

Finalment, el rei trau del llit la germanastra i l’endemà fa cremar-la com també a la madrastra. I, com que era un home de bon cor, agraït i acollidor, “el rei va admetre al palau el pare de la Ventafocs i van fer una gran festa” (p. 56). ¿Hauria reportat la reina al monarca sobre com era son pare i, per això, el rei l’acull? Podem pensar que sí, ja que no eren els primers dies i ella ja havia tingut un nadó.

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, narrada en 1902, i recopilada en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La Culdolla”. Per a començar, el nom és una aglutinació de les paraules “cul”  i “olla”. Si la primera fa al·lusió a la banda de darrere (per dir-ho així, a la fosca), la segona empiula amb la recepció i amb lo femení.

Un home que va quedar vidu i es casa amb una dona, qui serà la madrastra de la noia (Culdolla). Un dia que la xica estava llavant en el riu, “en veu una vella.

Diu: -Velleta, més que velleta, no m’hauríeu pas vist passar el sabó i el picador?

-Ai, no, filla! -li va respondre la vella, però et vull avisar d’una cosa” (p. 63). Per tant, com en altres relats, l’anciana està ben tractada i ben considerada i la jove hi està molt oberta. Aquesta velleta, tot seguit, li diu que si ou l’esquella d’un ase, que alce el cap. Ella ho fa “i li cau una estrella al front” (p. 63).

En passatges posteriors, la fillastra i sa mare se’n van a un ball, lliguen la Culdolla en una biga del sostre i, “A terra, hi van posar un piló de blat i sorra de mar perquè triés el blat” (p. 63). Ara bé, la velleta fa via cap a la casa, se li apareix, “La va despenjar i li va donar una ametlla” (p. 63). Llavors, la noia fa via cap a cal rei i “El fill del rei va ballar sempre amb ella” (p. 63). Com podem copsar, la jove podria triar entre el blat (que creix amunt) i la sorra de mar (vinculada amb l’aigua, amb lo femení).

Però la velleta li dona una ametla (com també fa per a un segon ball i, àdhuc, per a un tercer) i és eixa l’opció (una tercera i procedent d’una dona de bon cor), la que fa possible que la jove puga anar a cal fill del rei i que, quan torne, veja que l’anciana li ho ha compensat.

Finalment, la velleta farà que la noia torne a tenir ulls i a poder veure. En acabant, la jove passarà a guarir gent cega  i, com que el fill del rei se n’assabenta,“la fa anar a palau i s’hi va casar” (p. 64).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, emparades, bondadoses i molt obertes

General, ,

Una altra rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La Ventafocs”. “Era un home vidu que tenia una filla i que es va tornar a casar. La dona també en tenia una, de filla, i se l’estimava molt” (p. 51), però, a la fillastra (que nomia Ventafocs), la mare i la filla “Sempre la feien anar ben bruta i escabellada, perquè no sortís” (p. 51).

Tot seguit, podem llegir que, un dia, la mare i la filla se’n van al ball i deixen la Ventafocs en casa fent faena. En això (com en passatges posteriors i semblants), “va baixar la Mare de Déu amb un vestit molt maco, la va pentinar, la va mudar, li va donar una nou tancada perquè l’obrís abans d’anar al ball i li va dir:

-Estigues-hi tots els balls, menys un. Quan tornaràs, ho trobaràs tot fet” (p. 51). Com escriu Josefina Roma en la pàgina 45, Nostra Senyora hauria sigut abans eixa mare difunta, convertida en avantpassada i que, des de la figura de l’arbre (podríem pensar que el genealògic o semblant, si més no, en lo simbòlic), li aporta lo que li és menester en cada moment. En qualsevol cas, és la mare (ací, la Mare de Déu) qui li aplana el camí i li fa costat. Igualment, compensa a la jove i, de pas, com es reflecteix tot seguit, té una actitud que empiula amb la del pare:

“La noia va obrir la nou i li’n va sortir un cotxe.

El seu pare, que, és clar!, era per allà, tot ho veia, però, com que l’estimava, no deia res” (p. 51). Aquest detall, plasmat en aquesta rondalla recollida en 1902, ens manifesta part de l’educació matriarcal que hi hauria aleshores i que enllaça amb la de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

“Ella, amb el cotxe, se’n va anar cap a sarau. (…) El rei, de seguida, la va agafar per a ballar-hi.

-Quants en ballarem? -li deia.

-Tots, fora d’un. Tots, fora d’un -li responia la noia.

I ell: -Sí, prou! Els ballarem tots!

Abans del darrer ball, ella va fugir amb el cotxe, que anava més de pressa!” (p. 51).

Per consegüent, en aquest passatge captem que el rei voldria ballar-los tots, però Ventafocs li diu que llevat d’u. I, finalment, com que ella se’n va cap a casa, es fa lo que ella vol: no han ballat el darrer. I, així, de pas, la jove ha sigut respectuosa amb la mare (ací, Nostra Senyora).

Com a compensació (i enllaçant amb la bondat i amb la dita “Paraula de dona”), no sols la Mare de Déu ha complit amb la paraula (“Tota la feina era feta”, p. 51), sinó que “se li va endur el vestit” (p. 51). El 27 de setembre del 2023, mentres escrivia aquestes línies, em fiu la qüestió de si, 1) en el fons, Nostra Senyora li fa la faena perquè, al mateix temps, copsa que ella actua amb bonesa i en línia amb el pacte que havien fet totes dues i, a banda, 2) la Mare de Déu fa el paper de mare.

Més avant, hi ha dos passatges similars entre el rei, la Ventafocs i la relació entre la jove i Nostra Senyora. 

Ara bé, arran del darrer ball, a la Ventafocs, li cau una xinel·la (una sabata lleugera) i, com en altres rondalles, el rei cerca la jove i, l’endemà, mena cap a on ella vivia. La madrastra i la seua filla la tenien tancada, però el monarca, que era eixerit, ou que “La noia, que era tancada, cridava que l’obrissin.

El rei la va obrir, li va emprovar la xinel·la i (…) li anava bé. El rei la va fer sortir i va dir: -Ara ens casarem -i se’n va anar a comprar-li vestits” (p. 52).

Per consegüent, el monarca, no solament la trau, sinó que la tracta bé, la considera com una dona a qui cal premiar (li compra vestits). I, com que hi havia bona avinença entre tots dos, “Es varen casar i van tenir una nena” (p. 52). El fet que el nounat siga una xiqueta, al meu coneixement, és un altre tret que plasma el matriarcalisme: la nena, en un futur, com també passa en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista, però respecte a la matriarca que fa de cap),  succeiria el rei.

Finalment, al capdavall del relat, el rei ordenarà que cremen la filla de la madrastra (qui es feia passar per la reina) i a la madrastra (p. 53). Així, es reflecteix un rei interessat per la bonesa en el seu regne i en el dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, de bon cor, ben considerades i molt obertes

General, ,

Rondalles de Pineda de Mar, en l’obra “Rondallari de Pineda”, amb relats recopilats per Sara Llorens, a cura de Josefina Roma.

En aquest apartat, exposarem rondalles en què copsem el matriarcalisme, recopilades per Sara Llorens a principis del segle XX (començà en 1902) i que figuren en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma.

En la rondalla “Les estisoretes, el cabdell de fil i la pelleta”, arreplegada en 1902, veiem que una dona vídua es casa amb un home vidu que tenia una filla que “era xamoseta, creient, amable i bonica.

Cada dia anaven a rentar al riu i les dues noies es partien la feina” (p. 41), és a dir, a un lloc vinculat amb lo femení, amb l’aigua. La madrastra donava poc de sabó a la filla del marit, noia a qui, un dia, el paner li rellisca riu avall. La jove tracta d’agafar-lo però no pot.

Un poc després, “Va trobar uns fangadors i els va dir: -Déu vos guard, bons fangadors!

-Déu te guard, bona minyona!” (p. 41). Adduirem que un fangador és un home que treballa la terra amb la fanga (una pala). I, com podem veure, la dona està ben tractada. Un fet semblant esdevé, més avant, amb uns cavadors i, al capdavall, amb uns llauradors. Cal dir que, abans de trobar els hortolans, “Ella continua avall, sempre a la vora del riu” (p. 41).

La noia “continua avall, avall, com el riu. Veu una vella” (p. 41) i, mentres li feia la qüestió sobre la panera, “La vella diu: -Sí, noia. Aquí t’ho aturo.

Que contenta, ella! Ho agafa i, quan ja se n’anava, la vella li diu: -Vull que vinguis fins a casa,

Hi van” (p. 42). Com podem veure, la velleta fa costat a la jove i, la xica, en agraïment, accepta la proposta de la dona.

Tot seguit, llegim “I, al damunt de la taula, hi tenia pa negre i pa blanc, vi negre i vi blanc. Diu: -Pren el que vulguis.

La noia agafa pa negre i (…) el porró del vi negre” (p. 42), tret que enllaça amb altres narracions en què el personatge que reflecteix el matriarcalisme agafa lo més fosc, lo més vell, etc. I, quan la velleta li demana per què no havia pres els altres, li respon: “Perquè no em pertoca.  No hi estic pas avesada” (p. 42).

A continuació, passem a un fet similar, però amb roba: “La vella la va fer anar a la cambra. Va obrir un armari que era ple de vestits. N’hi havia d’indiana, n’hi havia de llana i n’hi havia de seda.

-Tria el que vulguis -va dir la vella.

La noia va triar el més senzill” (p. 42) i afig a l’anciana unes paraules, com ara, “Sempre he anat amb vestits senzills, jo” (p. 42). Cal dir que, com podem llegir en el DCVB, una indiana és roba de cotó.

I, de nou, però amb animals (ací, amb un cavall):

“Van aleshores a la cort. Hi havia un bé de Déu de cavalls ben plantats!

-Tria el que vulguis.

Ella va triar un ase que hi havia en un cap. I va marxar.

La vella va dir-li: -Quan l’ase brami, aixeca el cap.

Ella ho va fer i li va caure una estrella d’or, la cosa més enamorada” (p. 42). Per consegüent, la noia i, de pas, el matriarcalisme, enllaça amb la terra (el pa i el vi, vinculats amb el forment i amb el raïm, molt comuns en terres mediterrànies), amb una roba més bé bàsica i, finalment, amb un ase (un animal mansuet i, entre altres coses, pacient). Per això, la velleta li ho compensa amb una estrella, tret que empiula amb què la dona esta ben considerada. 

En acabant, la filla de la madrastra intervé en el relat i la mare anirà a la cort i els presentarà la seua filla (qui tenia una cua de porc, per decisió de la velleta). Ara bé, un gat apareixerà tres vegades en la cort i, a la tercera, “li tiren un bon tros de truita i el gat els acompanya sota la pastera i troben aquella noia, maca com un sol.

Quan la varen veure, amb aquella estrella d’or que lluïa tant, varen dir: -Aquesta sí que ho és!

Se la van endur i es va casar amb el rei” (p. 43).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien amb qui es casen, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El balcó del serraller”. Cal dir que, al principi, situa dues parts de la ciutat de Lleida: la vinculada amb l’horta (“que donava bo de veure”, p. 634) i la menestral: “dintre de la ciutat, prenia embranzida el treball artesà. Els serrallers, cada vegada, eren més nombrosos i el seu bon fer els donava un prestigi més que ben guanyat” (p. 634). En haver escrit aquestes paraules el 25 de setembre del 2023, considerí que, possiblement, aquest relat tindria a veure amb el creixement industrial del segle XVIII (quan encara existien els gremis). Tot seguit, passí a cercar report respecte al balcó esmentat, trobàrem l’entrada “El balcó del serraller” (http://elblogdelsenyori.blogspot.com/2008/07/el-balco-del-serraller.html), en “El blog del senyor i.”, i poguérem llegir que aquest balcó es bastí en 1761…

Prosseguint amb la narració, veiem que, en un taller de forja, treballava un jove manyà (un fabricant de panys), ben plantat i amb molta destresa. Molt prompte, aquest xicot “ja s’havia guanyat el reconeixement dels companys de feina, de l’amo, que veia en ell un futur bon artesà, i… de la filla de l’amo, que s’havia fixat tant en la seva bona planta com en les dots de bona persona que demostrava amb el treball i amb el tracte amb els altres” (p. 634).

Abans de continuar amb la rondalla, ens resulta significatiu que el narrador plasme unes paraules relatives al propietari i, en canvi, moltes més i destacables, de l’opinió que tenia la dona sobre el jove manyà i què en remarcava ella en el dia rere dia: 1) la bellesa, 2) que era un bon home en els afers laborals i, 3) finalment, i no secundari, en les relacions amb els altres. En altres paraules, la jove considera més important la psicologia de les persones que l’amenitat.

El jove, que nomia Adrià, també s’havia fixat en ella, i li atreia “la boniquesa i la bondat de la filla de l’amo, la Maria” (p. 634). Nogensmenys, ell la respectava i la tenia per una autoritat i, més encara, “d’una situació social superior a la seva” (p. 634). Cal recordar que, mentres que existiren els gremis, dins de cada grup, es diferenciava l’aprenent, l’oficial i el mestre.

Canviant a un altre tema en la mateixa rondalla, captem que, “tant en el cor d’ell, com en el d’ella, cada vegada que es veien -ni que fos de passada-, afloraven nobles sentiments (…) que van anar arrelant i creixent” (p. 634).

A continuació, empiulant amb la sexualitat matriarcal, copsem que, “Amb el consentiment de la seva estimada, un dia, el jove Adrià va plantejar al seu amo el sentiment i l’estima que sentia per la seva filla, per la qual cosa, li demanava el consentiment per a casar-s’hi” (p. 635). Per consegüent, malgrat que el pare, mentres que la filla viu amb ell, és el cap de la casa, és la dona qui, al capdavall, té la darrera paraula en relació amb el fadrí (perquè, primerament, el pot triar ella, no li l’imposa el pare).

El pare, interessat perquè el xicot continuàs endavant la tradició menestral de serrallers dins de la nissaga, li comenta que “la seva filla només es casaria amb qui demostrés ser un bon serraller” (p. 635).

Aleshores, el jove Adrià “començà a freqüentar una vella casa que tenien els seus pares” (p. 635) i hi entrava quan la fosca abraçava la ciutat. És a dir, que ell recorre a la figura de l’experimentat, de qui té més vivències (la casa paternal) i, a banda, dia rere dia.

Finalment, els veïns, creient que Adrià protegia en sa casa un bandoler (Carrasclet), el denuncien a l’autoritat. Ara bé, la Maria i son pare, que eren persones molt obertes i interessades pels altres, es presenten en el moment en què l’autoritat fa obrir la porta. Llavors, tots hi veieren “un magnífic balcó de forja, realitzat pel jove Adrià per amor a la Maria. (…) El pare de la noia manifesta que, ni ell, hagués fet una obra així” (p. 635) i, per això, el pare autoritza que la seua filla es case amb el jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones ben considerades pels hòmens, agraïdes, que donen vida i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La gallina blanca i els tupins d’or”. Una vegada, un jove entra de bover “a guardar la vacada a una casa de Navès i, (…) després de sopar, baixava a tirar un manat d’herba a les vaques” (p. 633). És a dir, que aquest xicot alimenta la mare, simbolitzada per la vaca (la vacada).

Ara bé, “Un dia que va baixar-hi, va veure una gallina blanca que corria entre les potes de les vaques” (p. 633), ho comunica als amos i ells el consideren un mentirós. Cal dir que, així com la vaca (animal femella) té a veure amb la dona, la gallina blanca (que també és femella) ho fa amb el diable, com podem llegir en l’entrada “Gallina” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó: “Gallina blanca. A vegades ha estat tinguda com l’encarnació de la Mort o del Diable; apareix mansa, però esquiva, es fa seguir de la masovera”. En aquest passatge, podríem vincular-la amb ambdues coses: amb la mort i amb el dimoni. A banda, adduirem que, com que no cova ous, ni és al costat de pollets, ni de gallinetes,… i, més encara, el seu color és blanc (en nexe amb lo masculí, amb lo patriarcal i amb el dia), recorda narracions en què apareix el típic sant defensor de la població i que porta detalls blancs (com ara, Sant Jaume).

No obstant això, el noi està interessat per les vaques i l’endemà la torna “a veure. A més, va observar per on desapareixia” (p. 633) la gallina blanca: per la menjadora dels animals. En altres paraules, fa costat a la dona.

Als pocs dies, els amos fan una visita a casa d’uns amics i el bover ho aprofita “dient-li a la minyona de la casa que baixés amb ell a fer-li llum amb unes teies, li contà el que havia vist i quin era el seu pla” (p. 633). Per consegüent, la dona i ell treballen compenetrats i ella es mostra molt oberta i podríem dir que li ho ha aprovat: la jove té la darrera paraula (entre altres coses, perquè forma part de la casa on ell és ara i n’és qui representa l’autoritat).

Un poc després, el noi alça “les llambordes de la solera” (p. 633), això és, d’un sostre pla, i, “en aixecar la tercera, van trobar-hi amagats tres tupins plens d’or” (p. 633), o siga, tres olles d’una sola ansa. En aquest passatge copsem més trets matriarcalistes i femenins: l’olla (atifell receptiu) i el fet que estiguessen amagades…. en el “si de la terra mare (…), de la concavitat uterina, d’on neixen els éssers humans i on retornen en morir”, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Olla”. En aquest cas, com que ambdós estan en la joventut, agafen els tupins, “van tornar a deixar la menjadora tal com estava i, pujant a la casa, es van repartir la troballa entre el bover i la minyona, prometent-se l’un a l’altre no dir res als amos” (p. 633). Per tant, la menjadora (que, en altres relats, hauria fet el paper de la terra de conreu o bé de la Mare Terra), les vaques i els tupins empiulen amb lo femení, amb la maternitat, amb eixa mare que atorga vida i que, igualment, és ben tractada (deixen la menjadora com solia estar normalment), fins al punt que podríem escriure que no la profanen (no revelaran la troballa).

Als pocs dies, el bover i la minyona s’acomiaden de la casa, amb el vistiplau dels amos. El jove torna a cals seus pares amb una fortuna.

I, un tret més i matriarcal: al final de la narració, veiem que “Es diu que aquella gallina era un senyal enviat pel difunt que havia amagat l’or en aquell lloc, per tal que algú el trobés…” (p. 633). O siga, per part un difunt que estimava les vaques (i que tenia bona consideració cap a les dones, fins i tot, plasmada en or) i que esperava que algú, de la mateixa manera que ell, també tingués un punt de vista positiu respecte a les dones (ací, simbolitzades per les vaques). De nou, la gallina enllaça amb les paraules de l’enciclopèdia esmentada:  però ara, amb un difunt i no amb el diable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones esperançades, de bon cor, que fan costat, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que plasma trets matriarcalistes, d’humor de capellans i en línia, com ara, amb l’acudit “La vella i els conills” (que figura en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho), és “El sant traspàs del rector de la Llena”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Si, com ara, 1) una bestia de ma mare (amb quasi noranta-dos anys) volia fer una puntilla a la germana de ma mare (amb uns vint-i-u) i estigué activa (i amb bon cap) fins a última hora i, 2) en l’anècdota de la vella i els conills, apareix una anciana ja en el taüt i interessada pels conills, ací, 3) la figura del rector fa un paper semblant. Cal dir que, malgrat que no el copsem santificat, sí ben considerat.

Així, podem llegir que, “fins al darrer moment, havia de ser ell i fer-ne o dir-ne una i, així, quan arriba el rector de Terrassola, primer veí a qui li pertoca realitzar aquesta trista i darrera cerimònia per a preparar aquell camí del qual ningú no en torna, el rector de Terrassola aspergeix amb aigua beneïda tota la cambra (…). El rector malalt, en sentir unes gotes d’aigua a la cara, no pot estar-se d’exclamar:

-Gotes fa, mal camí ens espera…

I és que, ni en el moment de la mort, va canviar el seu peculiar caràcter” (p. 631).

En la narració següent, “La creu del captaire”, també en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem molt el matriarcalisme. Conten que un captaire, perdut i malalt i que es guiava pel so de les campanes, aplegà a Prades de la Molsosa “i va demanar acolliment i ajuda.

La gent de Prades, que sempre havia estat caracteritzada per la seva bonhomia, no el va refusar pas: al contrari, li van donar acolliment i alimentació, a més de tenir cura del seu estat de salut” (p. 632).

Igualment, el narrador addueix que, “Passats els dies i, un cop l’home es va recuperar, va demanar-los un lloc per poder treballar, ja que volia plasmar amb el seu treball la gratitud permanent vers el poble de Prades” (p. 632). De nou, com en més relats, captem el sentit de l’agraïment (ací, cap als qui han fet possible que u reviscole).

Al tercer dia del seu treball, el captaire “va oferir al poble aquesta creu de pedra, en signe permanent de reconeixement a l’hospitalitat i al bon cor de les persones. (…) És la creu del Captaire” (p. 632).

Adduirem que, en l’entrada “Creu” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, veiem que la creu és “el suport que sosté el Cosmos, enfonsat fins a l’Infern, el Món inferior o dels morts; s’enlaira fins al Cel i amb els braços abasta l’univers (…). És la versió cristiana de l’arbre maig, que expressa alhora l’arbre còsmic i el cicle de mort i resurrecció de la natura”. En aquest sentit, el captaire, mitjançant la creu, exposa la seua revifalla, connecta amb la terra (ací, sota símbols cristianitzats associats a la dona, com ara, el suport matern, l’Infern i el món subterrani) i s’enfila amunt, com la natura i la vida ho fan durant la primavera (l’estació vinculada amb el renaixement, amb la infantesa i, per consegüent, amb l’esperança en la vida i en el demà). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, amb capellans que les defenen (àdhuc, en lo sexual) i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 histories i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, fins i tot, relatius a la sexualitat, és “Els tres pretendents”. Comença dient que “El rector de Llena, assidu concorrent de fires i mercats, conegut en tots els indrets del Solsonès, iniciava conversa amb tothom i es congratulava sempre de les majordones que tenia, de la seva bellesa corporal i de les admirables qualitats intel·lectuals i morals de les joves” (p. 629). Com veiem, la dona està ben considerada (en la bellesa, en la intel·ligència i en lo moral), àdhuc, entre l’Església catalana, la qual ací apareix com molt oberta.

Un dia, tres xicots passaren per on ell vivia. “Eren dos fadrins hereus d’opulents cases i un altre, que no era hereu. Als tres, els feia peça la minyona del rector, però ella no es manifestava per cap, els rebia tots tres i no es decidia per un en concret” (p. 629). Per tant, en lo sexual, ella, molt oberta, actuava segons el seu punt de vista.

La minyona, “Un dia li va dir al senyor rector que li solucionés el seu problema i ell va posar mans a la feina” (p. 629). Cal dir que el rector (figura que, més d’una vegada, simbolitza el conseller, lo que ara diríem el psicòleg) aprova la jove i està a disposició d’ella.

En eixe sentit, “Quan va arribar el moment que un dels tres es declarà a la noia, aquesta li va dir que la resposta la hi donaria el rector” (p. 629), qui era el seu braç dret.

Al primer dels jóvens, li diu que el darrer diumenge de desembre, a les huit del vespre, es pose dins d’un taüt. Al segon, el mateix dia, que ho faça assegut en una cadira ran del taüt, a les deu de la nit. I, quant al tercer, que, a la mitjanit, entre per la porta parroquial anunciant que arriba l’arrossega cebes, que s’emportarà el mort del taüt i també a qui el vetla. Tot això, en tres passatges i sense que ningú dels tres sàpia què ha comentat el capellà als altres dos. Com podem veure, copsem el taüt (un símbol de recepció) i, així, vinculat amb lo femení com també ho fa la nit.

Afegirem que, tocant al segon pretendent, quan es declara a la noia, “aquesta li dóna la mateixa resposta que al primer: ‘parla amb el senyor rector’” (p. 629). I així ho fa: com ella li havia manat.

Respecte als tres, que, en acabar de parlar amb el rector, consideren que ja han guanyat el cor de la jove, quan aplega el darrer diumenge de desembre, a punt de mitjanit, el tercer dels pretendents diu lo que li havia ordenat el capellà.

“Quan el mort sent això, (…) s’aixeca del taüt i salta a terra, per arrencar a córrer. El que el vetllava i qui acabava d’entrar per la porta, en veure un mort que s’aixecava, surten disparats, abandonant el seu lloc, cames ajudeu-me. (…)

El rector, que els esperava amb la noia al carrer, els increpa:

-Ja ho veieu: no us la mereixeu. Així, que deixeu-la tranquil·la fins que algú més valent que vosaltres la mereixi” (p. 630).

Finalment, comentarem que és una de les rondalles en llengua catalana en què millor es plasma la sexualitat matriarcal i el paper favorable i matriarcalista de l’Església (ací, la catalana) en relació amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En una entrada del 9 de març del 2023, en aquesta web, hi ha dues fotos amb el text d’aquesta rondalla. Porta per títol “Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona (https://malandia.cat/2023/03/rondalles-amb-capellans-matriarcalistes-en-defensa-de-la-dona).

Dones que festegen, eixerides i molt obertes

General, , ,

A més, el 23 de novembre del 2020, en el meu mur, José Aznar Sampayo també escrivia: “Altra cançoneta:
‘Hi ha que vore,
al mes de gener,
quant canten els gats [1],
per dalt dels terrats’.

Ma mare la cantava!”.
I, com que jo, des de xiquet, fins que tenia uns vint anys, havia viscut en una casa on, enfront, n’hi havia una de més de dos-cents anys i molt gran, possiblement, de les més grans d’Aldaia (l’Horta de València), i, per les teulades, hi havia molts gats, li comentí que, “En gener, és quan més cerquen parella. Ho dic perquè, durant molts anys, en una casa de més de dos-cents anys que hi havia enfront d’on vivia junt amb els meus pares, ho feien molts gats que vivien en aquella casa (de més d’una fanecada de superfície)”. I ell respongué: “Així és”.
El 4 de febrer del 2021, en el meu mur, Maria Teresa Estarellas Roca publicava una cançó que, el 2 de febrer del 2021, Luci Coca Edo havia plasmat en el grup “Amics de les frases en català”:
“Recordo una cançoneta de ma mare:
‘Un peixater cridava
Noies, sardina!!
Surt una minyoneta, molt eixerida.
Que no em fa peça, que no em fa peça.
Vosté la té arronsada i jo la vull tiesa’

Una cançoneta picarona amb segona intenció”.  

En resposta a aquesta cançó, Maria Teresa Mas Tost escrigué una endevinalla: “Què porta el rei Pepet a la bragueta? Dos balins i una escopeta”. En el DCBV, podem llegir que un balí és una “Bala molt petita o perdigons grossos per caçar”.
En relació amb la paraula “sardina”, direm que hi ha uns versos eròtics catalans molt coneguts, que trobàrem en setembre del 2021 (tot i que ja els coneixíem), en aquest cas, plasmats per Montse Gallés, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 6 de març del 2021, que diuen així:
“Jo sóc català,
porto barretina
i, el que em digui res,
li tallo la sardina” .

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El “gat”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, és la vulva: “mil voltes (la jove)… la retenta / pensant que tant moix esta lo seu gat”.

Dones que menen i ben considerades i rectors que estimen la terra i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El rosari”. En una casa, cada vespre, “resaven el rosari: amos, fills, mossos, pastors, criades i, si hi havia algun foraster, també s’afegia al rotlle. L’encarregada del rés era la vella de la casa” (p. 622). I, així, com veiem, és ella qui mena el grup. A més, en línia amb la terra i amb la religiositat popular, podem llegir que l’anciana, “un cop acabat el rosari, començava a resar i a suplicar a un sant i a l’altre, pregant per tots els vius i per tota la llarga llista de difunts que tenia a la memòria, dient oracions i parenostres en tal quantitat que era més llarg l’oferiment i rés de súpliques que el mateix rosari” (p. 622). El 20 de setembre del 2023, aquest apartat de la narració el relacionàrem amb el fet que la religiositat popular era molt àmplia (potser, com a resultat de pervivències paganes) i, a banda, hi havia un record dels avantpassats i un gran oferiment. Adduirem que l’escena té lloc en moment de foscor i que la figura de l’anciana enllaça amb l’hivern (l’estació de menys llum).

Un home que s’hi quedà a dormir, un segon dia passa per una altra casa i “constatà que aquí acabaven aviat” (p. 622) i, per això, digué:

“-Això sí que és un rosari de collons, i no el de cal F, que no s’acaba mai!” (p. 622).

Una altra narració en què captem trets relacionats amb el comunalisme i, de pas, amb el matriarcalisme, és “El rector té ronya”, en el mateix llibre. Comença dient que “El senyor rector de la Llena s’assabenta que el bisbe vol anar-hi a fer la visita pastoral i això no li va pas bé, ja que, en l’actualitat, té feina al seu hort del torrent Riar. A més a més, el bisbe sempre li engega llargs sermons de reprimenda; així que, sigui com sigui, cal evitar aquesta visita pastoral” (p. 625). Afegirem que, en més d’un relat, quan un predicador o un alt càrrec religiós va a un poble, la seua manera d’actuar és més bé barroca, carregada. En aquest paràgraf, veiem que el rector empiula amb la terra i amb la gent (simbolitzades per l’hort).

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i en la mateixa obra, és “La mula del rector”. Un rector que s’estimava la mula, grassona i majestuosa, això és, ben considerada, al capdavall, no pot salvar-la. Nogensmenys, ell estava “molt agraït pels serveis que aquesta li havia presentat en vida” (p. 628) i, per això, exclamà “Déu t’hagi ben perdonada!” (p. 628) i la portà al cementeri.

Tot seguit, veiem que el bisbe decideix amonestar-lo i el mossèn, eixerit, li escriu que “tot aquell que fa testament és digne que se li digui aquesta frase i de ser enterrat en lloc sagrat, i li comunica que la seva mula ha deixat quaranta-quatre sacs de blat per V.S.” (p. 628). Per consegüent, apareixen trets matriarcalistes: la terra com a lloc sagrat (associat a la dona, a lo femení), que moltes dones catalanoparlants també feien testament i, àdhuc, acompanyat de possessions.

A continuació, “En llegir la resposta, el senyor bisbe mana al seu traginer que s’arribi fins a la Llena a recollir el blat.

Truca a la porta de la rectoria acompanyat d’una llarga corrua de mules per portar els (…) sacs” (pp. 628-629). Aleshores, li obri el rector, qui crida la majordona i li mana que porte els sacs del senyor bisbe: “eren tan petits (…) que li cabien tots dintre del davantal” (p. 629).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen de manera matriarcal, ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La monja d’Aguiró”. En una casa molt forta d’Astell, “hi vivia la mare, l’hereu i algunes germanes solteres.

L’hereu, aquell matí i, com feia cada dia, es llevà ben aviat i es posà mans a la feina” (p. 619) i eixe matí arribaren “fins al poble dues monges (…) intentant captar vocacions de les joves dels pobles, perquè aquestes entressin al noviciat” (p. 619). Com veiem, es fa esment a un home (l’hereu) i a moltes dones.

Un poc després, podem llegir que, “en arribar, en aquesta casa, va obrir-les una de les noies solteres” (p. 619) i que la proposta de les monges no desagradà a la jove, ni, en acabant, a la mestressa. Per això, “Van parlar i van arribar a un acord. L’únic que feia falta era comunicar-ho a l’hereu, quan aquest vingués a dinar, però, amb la seguretat -digué la mare-, que no hi posaria cap entrebanc; però, com era l’hereu, volia comunicar-li” (p. 619). Per consegüent, la mestressa (la senyora ama valenciana, equivalent a la madona mallorquina) és qui té la darrera paraula i, fins i tot, tria comentar-ho amb el fill gran.

“En arribar el noi, la mare el posà al corrent del que havia succeït aquell matí i que la seva germana aniria al convent. El noi contestà que, per ell, no hi havia cap problema, sempre que ella volgués anar-hi” (p. 619). O siga, que hi ha una educació matriarcal: la mare pren una decisió i reporta els fills (en aquest cas, l’hereu) abans que la filla entre en el convent. En eixa línia, el fill aprova la decisió de la germana.

En acabant, hi ha una part d’humor, en què, de nou, captem l’educació matriarcalista:

“-Ella hi vol anar i l’únic que li haurem de donar és un matalàs i fer-li el dot. Et sembla bé?- féu la mare.

-Totalment d’acord -féu l’hereu-, però amb una condició, i és que, si no té família, el dot torni a casa” (p. 619).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “L’hereu”, en la mateixa obra. Com diu el narrador, és verídic. Conta que, en una casa d’Astell, la mare quedà vídua, “com a cap visible, juntament amb el fill i la jove. Passats uns dies del trist esdeveniment, el noi va dir a la mare que, potser, seria bo que el fes amo de tot (ja que la propietària era la vídua), amb la qual cosa la jove estaria més contenta (…). La dona, que era molt bona persona, contestà al fill que, si creia que això seria el millor, per ella, no hi hauria problema.

Pocs dies després, de bon matí, mare i fill emprenien (…) per anar a cal notari, la mare anava muntada damunt un gros ruc que tenien a la casa i el fill el menava” (p. 621).

Com captem en aquests passatges, la dona porta els pantalons, el fill consulta la mare (qui és la màxima autoritat de la casa), és ella qui té la darrera paraula i, a més, ho fa molt oberta als fills. Fins i tot, quan fan via cap a la notaria, ella està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.