Calasparra i la festa matriarcal dels Sants de la Pedra

A continuació, parlarem sobre els Sants de la Pedra en relació amb Calasparra, una població murciana d’arrels culturals castellanes però on els Sants de la Pedra (allí coneguts com “los Santos Mártires”) han arrelat i on s’introduïren, segons les fonts escrites, en el segle XVI.  

Destacarem que, tot i ser una població de cultura castellana (i no precisament pròxima a terres valencianoparlants o on s’hagués parlat el valencià en algun moment) hi ha interés per les arrels d’aquesta festa, d’origen matriarcalista, per lo vinculat amb els sants Abdó i Senent i, a més, obertura cap als altres, amb intenció d’aprendre de manera que el conjunt dels habitants que la integren puguen augmentar el coneixement del seu passat i, de pas, anar cap al demà amb més formació cultural.

Adduirem que, durant l’entrevista que em feren, en juliol, els comentí que, en parlar d’aragonesos”, calia afegir-hi que, si així es fa al·lusió a habitants de la Corona d’Aragó, era important tenir present que, per exemple, a hores d’ara, en la part d’Aragó on més estan arrelats els Sants de la Pedra, és en la zona catalanoparlant (la Franja d’Aragó) i que fora del conjunt d’aquestes poblacions aragoneses,  a penes hi ha devoció: ni en la banda on es parla aragonés, ni en la banda castellanoparlant.

Igualment, com llegim en l’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez [1], “Las referencias más tradicionales sobre la aparición de los santos Abdón y Senén en Calasparra citan que pudieron ser aquellos primeros repobladores entre los que, en 1412, se repartieron las tierras, quienes trajeron la devoción de estos mártires a tierras murcianas. Sin querer obviar que es posible que esta tradición sea cierta y aquellos primitivos repobladores de origen aragonés conociesen y trajesen de sus lejanas tierras esta devoción, lo cierto documentalmente [es] que las primeras noticias sobre los Santos aparecen a finales del siglo XVI. Tanto es así que ni tan siquiera fueron los primeros patronos de Calasparra. (…) Probablemente una época de malas cosechas unida a un ambiente de exaltación religiosa con numerosas fundaciones de santuarios y ermitas, influye para que el Comendador buscase un nuevo patrón más directamente relacionado con la protección de la agricultura y del que pudieran conseguir unas reliquias que concentrasen la devoción hacia el patronazgo.

(…) Los últimos años del siglo XVI y los primeros del XVII ven aumentar considerablemente la devoción a los Santos y ya en la visita de la encomienda de 1.609 encontramos la fundación de la Ermita de los Santos por Pedro Hernández ‘natural de esta villa por su devoción y la repara y tiene proveida de ornamentos y de los demas necesario y solo tiene necesidad de presente de recorrer los tejados de alguna teja…”.

(…) A lo largo del siglo XVII la fiesta de los Santos se va consolidando y en el siglo XVIII ya está considerada como la más importante de la Villa” (pp. 189-191).

En segon lloc, continuem amb els Sants de la Pedra, en Calasparra, però ara, a través de la poesia que hem vist en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i a què vaig accedir en juny del 2019, en què, en la pàgina 38, llegim:

“DIANA A LOS SANTOS MÁRTIRES

San Abdón y San Senén,

San Senén y San Abdón.

 

Son los patronos de Calasparra

son el orgullo de nuestro pueblo,

son los ladrones (*) que nos dejaron

amor y gloria en nuestro suelo.

 

Y cuando llega esta noche brava

nos amanece con las palomas

y no hay un alma que se resista

cuando la Peña alza sus copas (*).

 ¡¡¡VIVAN LOS SANTOS MÁRTIRES!! ¡¡VIVAN!!

 San Abdón y San Senén,

San Senén y San Abdón.

 

Con anhelo se espera el día

con cariño y amor divino,

como hermanos gozamos juntos

entre charangas, cerveza y vino.

 

                                                                       Música y Letra: Francisco Escavy

 

En la página 39 d’aquest llibret de Calasparra, hi ha un poema que diu així:

“A SAN ABDÓN Y SAN SENÉN

PATRONOS DE CALASPARRA

Cuando en la Roma clásica imperó

Decio, un monarca de los más paganos,

con la insania feroz de los tiranos,

a dos creyentes persas inmoló (*).

Y de Roma el espíritu llegó

de estos dos Santos, Mártires cristianos,

a proteger, con sus benditas manos,

a este pueblo, que a su fe se acogió.

 

Santos Abdón y Senén, Patronos nuestros,

por la luz que a estos lares os condujo

os pedimos sumisos a los dos.

 

Para nosotros, los favores vuestros

y que sigáis usando vuestro influjo

ante el supremo y sempiterno Dios.

                                                                                  Elías García Sánchez”

 

Així mateix, en Calasparra, hi ha un himne, escrit per Ginés Torrente en les darreries del segle XIX, que, com podem llegir en els “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I”, diu així:

HIMNO DE LOS SANTOS MÁRTIRES

 A vos Santos milagrosos

la Persia os dio nacimiento

de las gracias sois portento (*)

y en la virtud prodigiosos.

Del culto de Dios celosos

Predicabais sus verdades.

 

Pues que sois nuestros patronos

libradnos de tempestades.

 

Luego que al mundo nacisteis

de vos divinos amantes

lucidísimos cambiantes

y en la virtud produjisteis.

A muchos enfermos disteis

salud (*) en las enfermedades.

 

Pues que sois nuestros patronos

libradnos de tempestades.

                                                              Ginés Torrente

                                                                   (finales del S. XIX)”.

 

Finalment, i també en aquests quaderns d’història de Calasparra, de juliol de 1997, hi ha la lletra d’una jota popular que reproduïm a continuació:

JOTA POPULAR DE CALASPARRA

Abdón le dijo a Senén:

Si no nos hacen Caldera,

tú te vas a Valentín[3],

yo me voy a Hondonera

y nos vamos a encontrar

en el Soto de la Boquera” (p. 39).

 

 

Font:

(1) “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”,  article de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez. Aquesta obra està en Internet, en pdf, per exemple, entrant en Google i, després, anant a l’enllaç https://www.cronistasdemurcia.es/congresos-cronistas-1

Agraesc la generositat de Juan Sánchez, arxiver municipal de Calasparra, amb qui poguí parlar i que feu possible que m’aplegassen aquests quaderns.

 

Notes: Comentarem que, aquests quaderns d’història són l’única font on he trobat, junt amb una llegenda també associada a Calasparra (i que hem tret en l’apartat de llegendes), que els Sants de la Pedra siguen lladres i que, a més, estiguen ben considerats.

Un altre detall que no ens ha aparegut en poblacions relacionades amb la històrica Corona Catalanoaragonesa i amb els Sants de la Pedra. són les copes, en senyal de festa.

Immolar (en castellà, inmolar) vol dir sacrificar, oferir en sacrifici.

La paraula castellana portento, en valencià, portent, vol dir fet extraordinari, que causa meravella.

No és normal que els Sants de la Pedra apareguen relacionats amb el guariment de malalties.

Finalment, quant als noms que apareixen en la jota de Calasparra, direm que Valentín, com em comentà Mª José Gomariz (de l’oficina de premsa de l’ajuntament de Calasparra), és una pedania dels térmens de Cehegín i de Calasparra; Hondonera, és una part de Calasparra, on hi havia una cooperativa agrícola i, finalment, el Soto de la Boquera també és u dels paratges “de la vega arrocera de Calasparra”, com indicava ella en un missatge del 18 de juny del 2019.

 

“¡Vítol als Sants de la Pedra!” i Massarrojos

 

Tot seguit oferirem un apartat del llibre “Estampas de Masarrochos” (pp. 213-214), del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, amb llicència eclesiàstica. Massarrojos és un històric poble independent valencià que, des de 1899, forma part del terme de la Ciutat de València.

En llegir bona part del les línies que hem triat i, sobretot, després de passar-me pel cap que tinc familiars en pobles com Alaquàs, Mislata (on nasqué el meu avi patern) i Paterna (d’on prové una rama de la meua família, per part de l’avi matern) i de viure ja més de deu anys en Alaquàs, crec poder escriure que, en Massarrojos com també en aquestes tres poblacions, devia haver, a primeries del segle XX, molt d’interés per la pirotècnia. I, a més, comentaré que, en una ocasió, amb motiu d’una visita a familiars meus de Mislata (durant les festes que hi tenien lloc), vaig veure-hi un acte pirotècnic semblant que m’ha vingut al pensament després de llegir la part final de lo que transcriurem a continuació.

També adduirem que les festes amb pólvora estan molt arraïlades en la nostra cultura.

 

 

PATRONOS Y SANTA BÁRBARA

Estas son las dos fiestas tradicionales y, por ende, tienen algunas facetas peculiares que trataremos de mencionar.

La víspera dejan todos prontamente el trabajo. Cuando penetran en el pueblo volviendo desde las canteras, del campo o de Valencia, si encuentran cualquiera de los clavarios suelen cruzar con él preguntas alusivas a los actos del día siguiente:

— ¡Che! ¿Com li han eixit les coques a la teua Roseta?

— Si vols sabero ya saps ahón t’aspere; pasa per casa, amic; ella diu que les cristines y les de neu están que no els en cap més.

Efectivamente, las esposas de los clavarios preparan exquisitas pastas para convidar y obsequiar a los amigos, invitados y familiares; en sus cálculos previsores tienen muy en cuenta la visita de la música, que es un convidado de cuenta. ¡Cuidado si lo hacen bien, con humor y apetito!

Volvamos unos cincuenta años atrás. Entonces, al anochecer, veíamos fiesta, alpargatas blancas de ‘careta’, cubierto medio pie. Andaban de paseo o quedaban sentados a la puerta de casa, al refresco de las brisas del monte, tan apetecibles a fines de julio. Se hablaba de la orquesta, predicador, si los de los Santos ganaban en fuegos; los de Santa Bárbara en predicador; que no era posible que los Santos ganasen a Santa Bárbara en la ‘mascletá’ y ‘engraellat’, pues los clavarios de la Santa, con pedir al pirotécnico un ‘cabaset més de engraellat’ y dos ‘canterelles’, victoria segura. ¡Ah si éstos hicieran la fiesta primero!… As! Iban despachando cada cual según sus simpatías por una u otra de las dos Cofradías y organizadores de ambas fiestas. Lo plausible en estas diferencias y amistosas porfías es que se desarrollan sin la menor intención de molestarse entre sí, a pesar de los años que llevamos en estas disputas.

Los actos ordinarios son: pasacalle, volteo de campanas, buena orquesta y predicador y Procesión entrada la noche.

Extraordinarios: diana al despertar, y disparada de cohetes y ‘tronaors’. Concierto vespertino por alguna música afamada de la Región, castillo de fuegos artificiales, ‘cordá’, etc.

Cuando antaño se disparaba, antes de mediodía, el ‘engraellat’, los hombres se situaban, al tiempo que disparaban el ‘doble’, a la cabeza del citado ‘engraellat’, emprendiendo todos a una la carrera, precediendo al disparo, llegando en tumulto a la plaza, donde estaban ‘les canterelles’ que iban contando a medida que hacían explosión: ‘¡Una, dos, tres!…”, y al disparar la última prorrumpían: ‘¡Vítol als Sants de la pedra!’…”.

 

 

Font: 

Llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat per Editorial Sembrar, en 1950, amb llicència eclesiàstica.

 

Notes: En aquest apartat de l’obra de Cipriano Ibáñez, l’autor manifesta que les festes dels Sants de la Pedra i les de Santa Bàrbara, són les tradicionals en Massarrojos i, a més, ens comenta, en bona mida, com s’hi celebraven uns cinquanta anys arrere de quan ell les relata, és a dir, cap al 1900 o un poc més.

El fet que les qualifique de tradicionals i que, per exemple, no les exalte, a diferència de com fa, com ara, sobre altres festivitats religioses més en línia amb la política eclesial que sorgí del Concili de Trento i que cercava més la fama, la pompositat o, com ara, el tractar d’anul·lar lo que fos matriarcal (fet que afectà els Sants de la Pedra, com moltes més festes i detalls matriarcalistes presents en la nostra cultura i que, tot i això, encara es conserven i van cap al demà), o bé mitjançant poemes en línia amb lo militar i amb lo patriòtic de signe patriarcal i procedent de l’educació rebuda des de Castella o a partir de la introducció de la cultura castellana en tot l’àmbit lingüístic, com veiem en més d’un poema, mostra que, tot i el pas dels anys i la política que havien abraçat molts alts càrrecs de l’Església institucionalizada des de les Germanies (1519-1522), però també des de la noblesa i de persones relacionades amb el món de la justícia, el poble senzill i moltes persones, encara promovien la cultura matriarcalista que els havien transmés els seus avantpassats i moltes persones valencianoparlants.

Santa Bàrbara, durant la recerca, hem aplegat a veure-la, en una obra de ceràmica de Castalla (població valenciana de la comarca de l’Alcoià), enmig dels sants Abdó i Senent. En la religiositat cristiana, és l’advocada contra tempestats.

També direm que hi ha una presència gran de vocabulari pirotècnic i que, a hores d’ara, n’hi ha webs i, com ara, articles, on la persona que hi estiga encuriosida, pot trobar una explicació més detallada. En eixe sentit, afegirem que, la paraula “tronaor” (en la pronúncia popular valenciana), l’escriurem “tronador”, així com en castellà no escriuríem (ni diríem, almenys, després d’haver accedit a la cultura), “na” sinó “nada” (ni “to” sinó “todo”; ni “¡Jozú, mi arma!” sinó “¡Jesús, mi alma!”), llevat que, per exemple, ho féssem en un article sobre lingüística o, com ara, en cursiva i, a més, tenint present que, aquesta -d- començà a caure en el segon terç del segle XIX. En lo relatiu a la -d- adduirem que també és aplicable a les paraules “mascletà” (“mascletada”) i “cordà” (“cordada”).

Que, a primeries del segle XX, hi haguessen dues confraries en Massarrojos, m’ha recordat el fet que, per exemple, en els anys trentes del mateix segle, en moltes poblacions, hi haguessen dues bandes de música o més i que ho fessen en funció de la línia política dels seus membres.

Quant a la paraula “Vítol”, en el DCVB, apareix com “Víctor, crit de joia per a aclamar algú”. A més, en el mateix diccionari, s’indica que està molt utilitzada en el País Valencià (“val.”). La primera vegada que la vaig oir, fou cap al 1990, en boca d’unes persones que provenien del nord del País Valencià. És una paraula més a reviscolar i a escampar, com moltes més.

Finalment, direm que hi ha vocabulari ben distint en valencià i en castellà, com ara, “alpargatas” (en castellà) i que direm “espardenyes”, per exemple, en parlar de les “espardenyes de careta” que tantes vegades hem pogut veure molts de nosaltres, no solament amb motiu de danses i de balls, sinó, com ara, en el camp. La paraula castellana “porfía”, que, en valencià, diem “porfídia”, fa al·lusió a una obstinació posada a aconseguir alguna cosa, a fer-se donar la raó.

Dos poemes, unes cobles i els Sants de la Pedra

Tot seguit llegirem dos poemes i unes cobles de Visiedo (població aragonesa) relacionades amb els Sants de la Pedra.

Primerament direm que José Miguel García Beltrán, un amant de la poesia i, per exemple, dels acròstics (*), el 22 de juliol del 2019, me n’escrigué u. Llegint les inicials de cada vers, hi apareixen els noms “Abdón” i “Senén”. Diu així:

“A vos, mártires sagrados,

Bendecidos del Señor,

Damos las gracias honrados,

Orgullo de nuestro amor.

Nada impida vuestra acción.

 

Sed siempre los protectores,

En cualquier tribulación,

Ni olvidéis al labrador

En las luchas y dolores,

Nada impida vuestra acción”.

 

José, un home gran, de Benlloc (una població valenciana de la comarca de la Plana Alta) diu que, de bon matí, ya estoy yo caminando por los campos de olivares, silenciosos, frescos, acogedores, románticos… y rezo… y pienso… y se me ha ocurrido enviarte una acróstica o acróstico. (Pasaba muy cerca de la ermita de los santos mártires)”.   Els Sants Màrtirs de què parla són els sants Abdó i Senent. José Miguel García es refereix a l’ermita que hi ha en Benlloc.

Era la primera vegada que un col·laborador de la recerca m’enviava un poema fet per ell i dedicat als Sants de la Pedra.

En Visiedo (població aragonesa de la comarca Comunidad de Teruel), hi ha unes cobles que, per la seua singularitat entre les obres en castellà, he considerat adient transcriure-les, però fent només uns quants retocs, a partir del document “Ciclo festivo (3) Mayo-Junio” (1), de la web “Bodegas en Cueva AITOR BALBAS”:

 

COPLAS A SAN ABDÓN Y SAN SENÉN

 

1. San Abdón y San Senen

os pedimos con fervor,

favorezcan a este pueblo,

con agua y su resplandor.

 

2. Si los santos de la piedra,

nos quisieran asistir,

que bonito que sería

hacerles la fiesta aquí.

 

3. Estos luceros brillantes,

estos ángeles del cielo,

que a los campos van mirando,

con amor y con recelo.

 

4. El Señor nos da el consuelo,

y los santos alegría

y la virgen del Pilar

nos da la patria querida.

 

5. San Abdón y San Senén

los patrones de Visiedo

nos tenéis que remediar

con agua pura del cielo.

 

6. Ya no llueve, ya no llueve,

los trigos se secaran.

si los santos nos ayudan

poco a poco volverán.

 

7. Ya no llueve, ya no llueve

ya no comeremos pan

nuestros padres afligidos

a pedir limosna irán.

 

8. Ea pues santos gloriosos

por favor os lo pedimos

que nos deis agua bendita

para regar nuestros campos.

 

9. Ea pues santos gloriosos

no nos echéis en olvido

porque estamos en la iglesia

todos vecinos del pueblo.

 

10. A la Virgen del pilar

y también la del Carmelo

y la de los Santos de la piedra

por patrones les tenemos.

 

11. Adiós virgen del Carmelo

adiós del niño Jesús

en el cielo nos veremos

para siempre amén Jesús.

 

12. Ea pues Santos gloriosos

hasta mañana será

que volvamos tus devotos

a implorar la caridad.

 

13. Al Pilar llevan flores

al Carmelo flor de lirio

y a los santos de la piedra

capullo de verde olivo .

 

14. Nos libramos de la piedra

y también de huracanes

de rayos y de centellas

porque causan muchos males.

 

15. A San Abdón y San Senén

que son nuestros protectores

alcanzarnos del señor

alivio a los labradores.

 

16. Sois patrones de Visiedo

que en Francia fuisteis esclavos

para aliviar a Visiedo

que está muy necesitado.

 

17. Con la gran intercesión

y la gran misericordia

nos libramos de la piedra

que da mucho horror al verla.

 

18. Mientras nuestros protectores

no nos echen en olvido

hemos de coger cosecha

porque son agradecidos.

 

19. Con esos píes tan benditos

y esas manos sagradas

nos libran de la piedra

y de las tronadas malas.

 

20. Hacia el pobre labrador

hecha una dulce mirada

y librarnos de la piedra

y de toda peste mala.

 

21. Los vecinos de Visiedo

publican en alta voz

vivan nuestros protectores

San Abdón y San Senén.

 

22. Nos librasteis de la piedra

también de los huracanes

nos librasteis de una helada

que causa muchos males.

 

23. Oh Santos nuestros dichosos

echarles la bendición

en les trigos y tardíos

haced que los guarde Dios.

 

24. Oh gloriosos protectores

tus devotos aquí están

pidiendo que nos asistan

que hay mucha necesidad.

 

25. Tenemos poca cosecha

y se nos está secando

haced que nos llueva pronto

por la clemencia y amparo.

 

26. Este pueblo está afligido

por la sequía tan grande

para nuestro consuelo

mandarnos agua abundante.

 

27. Atiende a nuestras suplicas

y hecha vista a los términos

que por falta de agua

se están secando los trigos.

 

28. Con esas benditas manos

que tienen tanto poder

en necesidad tan grande

nos vais a favorecer.

 

29. Pedirle a dios por nosotros

que no nos eche en olvido

que nos mande agua abundante

para que espiguen los trigos.

 

30. Mandarnos agua abundante

cuanto más pronto mejor

y librarnos de la piedra

que nos causa mucho dolor.

 

31. Sois perlas luminosas

escogidos del Señor

los vecinos de Visiedo

os piden agua por Dios.

 

32.Con gran fervor os pedimos

nos mandéis agua del cielo

para que espiguen los trigos

que es la pena que tenemos.

 

33.  A los Santos de la piedra

por favor se lo pedimos

que nos guarden nuestros campos

de avena, cebada y trigo.

 

34. Oh santos nuestros dichosos

con favor os lo pedimos

que no guardéis las cosechas

para que tengamos trigo.

 

35. A los Santos de la piedra

por favor se lo pedimos

que no nos mandéis granizo

porque hace mal a los trigos.

 

36. Los vecinos de Visiedo

te piden con gran favor

que nos remedien a todos

en esta tripulación.

 

37. Estos dos gloriosos Santos

son dos ramitos de azahar

de vosotros me despido

hasta mañana será”.

 

Finalment, inclourem poesia no religiosa però que té relació amb Sant Nin i Sant Non. Així, en el bloc “Rime Sparse, de Jordi Enjuanes-Mas, hi ha l’entrada “II. PER SANT NIN I SANT NON” (2), amb un poema del propi autor. Diu així:

Per sant Nin i sant Non, sant Telm ajuda’ns
a guarir-nos del mal que ens engavanya:
guarda’ns de beguinatge el rostre i muda’ns
amb un somrís la nostra mala ganya.

És artifici el seny de l’homo prudens
i ja a ningú el seu joc tan trist no enganya
i ens cal desenterrar el vell homo ludens
que es mor d’avorriment a dins l’entranya.

Ben allunyats de mestres i d’escoles,
hem d’aprendre de nou les beceroles
que el cor ens dicti lluny de la memòria

i, estrabul·lats bufons que fan baboia
del seny mesquí, viure de ple la joia
seguint les lliçonades de la mòria”.

El vaig trobar el 3 d’octubre del 2018.

 

 

Font: 

(1) Document “Ciclo festivo (3) Mayo-Junio” (http://etno.patrimoniocultural.aragon.es/visiedo/ciclofestivo3.htm), de la web “Bodegas en Cueva AITOR BALBAS”.

(2) Poesia no religiosa però que té relació amb Sant Nin i Sant Non. Així, en el bloc “Rime Sparse”, de Jordi Enjuanes-Mas, hi ha l’entrada “II. PER SANT NIN I SANT NON”  (http://rimesparse-jordi.blogspot.com/2007/02/ii-per-sant-nin-i-sant-non.html).

 

Notes: La paraula “acròstic” , en el DCVB, apareix com  “composició versificada en la qual les lletres inicials, medials o finals dels versos, confegides, formen una paraula o frase”. En aquest cas, els dos noms dels sants, en castellà: “Abdón” i “Senén”.

“Homo prudens”, en llatí, “home prudent, persona prudent”. En canvi, “homo ludens”, en llatí, “home jugador, persona dedicada al joc”.

“Engavanyar”, partint del mateix diccionari, vol dir “Enfarfegar, cobrir excessivament de roba que fa nosa, que priva de la llibretat de moviments” i també, per exemple, “Molestar per excés de càrrega”.  Pel context, ve a dir que fa nosa, que convé eliminar.

Una “ganya” és cadascuna de les obertures dels òrgans de la respiració dels peixos.

La paraula “beguinatge” prové de “beguí”, “beguina”.  Pot tenir, com ara, el significat de “beateria”. Les beguines foren un moviment que tingué molta força, per exemple, en el segle XIII, i l’integraven dones de determinades associacions o comunitats religioses els membres de les quals s’allunyaven de les normes establides per la jerarquia eclesiàstica i que promovien una religiositat més oberta.

“Estrabul·lat” vol dir “sense dos dits de coneixement, fora de seny, que obra amb precipitació i sense consideració”. Ací parla de bufons que hi actuen i que, a més, “fan baboia”, això és, que, com diem molts valencians, “fan el ninot” o que, per exemple, fan les coses com si fossen persones massa crèdules.

“Mòria“, en sentit figurat, rep el significat d’“excessiva jovialitat, tendència a fer bromes, frivolitat, etc.”.

Resulta curiós el vincle que hem trobat, durant la recerca,  entre la poesia i els Sants de la Pedra i com, per exemple, en aquesta entrada, n’hi ha, des de la que sorgeix en durant un passeig, fins a la comunitària (les cobles de Visiedo), fins a la culta i amb un caire filosòfic i social (com en el del poema de Jordi Enjuanes-Mas). I, en direm més: n’hem trobat d’humorística.

Personalment, preferesc el poema de l’amic José i les cobles de Visiedo, malgrat que, per a la investigació, haja acollit les tres fonts.

 

El Camp de Mirra i els Santets de la Pedra

Ací teniu un article que, enguany, s’ha publicat en el llibre de Festes Majors del Camp de Mirra (població valenciana de l’Alcoià). Tot començà quan, en agost del 2018, envií un missatge a l’Ajuntament del Camp de Mirra i, el 3 de setembre del 2018, em telefonà Romà Francés i Berbegal, des de l’ajuntament, i em proposà escriure un article per a les festes patronals del 2019. Agraesc aquest detall, des del Camp de Mirra, un poble molt obert, on hi ha consciència de valencianitat i on hi ha un moviment a favor del valencià, de lo valencià, de la cultura valenciana i, per descomptat, per les nostres arrels, a més de ser un poble amb molta espenta, obert a persones d’altres poblacions  i tot i des d’on es fa molta campanya, cap a fora, amb la intenció de promoure la població i, per exemple, lo relacionat amb el Tractat d’Almisrà (1244).

Aquest tractat fou un acord de pau entre el rei Jaume I (de la Corona Catalanoaragonesa) i el seu gendre, l’infant Alfons de Castella (futur Alfons X “el Savi”), pacte que establia la línia que delimitava els territoris que correspondrien a cada corona, per la banda migjorn.

Afegirem que, en el programa de les Festes Majors d’enguany, apareix la forma “els Santets de la Pedra”, motiu pel qual l’hem adoptada per al títol d’aquesta entrada.

 

 

El Camp de Mirra (article en el llibre de festes patronals del 2019)

 

 

 

Igualment, ací hi ha uns versos que m’aplegaren l’any passat, per mitjà de Romà Francés, escrits en el Camp de Mirra i, a més, en valencià, motiu pel qual els considere interessants, ja que contribueixen a un major ús del valencià en lo religiós.

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                             

 

 

 

 

 

 

 

Notes: En primer lloc, el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés, a diferència de com apareix en l’article publicat en el llibre de festes majors del Camp de Mirra, s’edità en 1542 i no en 1548.

En segon lloc, direm que, aquest article apareix en un llibre de festes majors que conta amb una part molt important de col·laboracions literàries (més de cent pàgines), molt més que l’apartat reservat a publicitat i més que el que hi ha dedicat a salutacions i, per exemple, a imàtgens de la festa i a entitats festeres.

A més, comentarem que, en el llibre de festes del 2019, hi ha obertura a persones de punts de vista diferents i també que han participat plomes interessants, com ara, Alfons Llorenç o, per exemple, qui es dedicà a maquetar la web del Tractat d’Almisrà (www.tractatalmisra.com), Eduard Garcia Molina.

Afegirem que “esplet”, entre altres coses, vol dir “collita” i, per exemple, “abundor”.

Finalment,  direm que,  en els versos dedicats als Sants de la Pedra, llegim la forma de tractament  “vós”, però en majúscula (per tractar-se, en aquest cas, d’una autoritat eclesial) i sense accent. Cal posar-hi l’accent i, així, escriure-la “Vós”.  

 

 

 

Valencians, murcians i els sants Abdó i Senent

A continuació hi ha tres himnes relacionats amb els Sants de la Pedra. El primer, de Carpesa; el segon, de Sagunt i, el tercer, de Calasparra (Múrcia).

En l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción” (1), dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, hi ha l’himne que llegirem tot seguit. Aquesta obra musical, de què traurem l’estrofa cinquena, la qual parla sobre la protecció de les terres, hi fou promoguda pel capellà Vicente Gil Martí i, gràcies a un altre capellà, D. Pascual Calafat Braco, compta amb els versos:

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Himno a los Santos Abdón y Senén”

“Pueblo Nuevo y Carpesa este día

os aclaman con grande alegría

y os entonan un himno de amor

por la santa y triunfal valentía

defendiendo la fe del Señor.

Y con voces humildes, sinceras,

os imploran con suma piedad;

que guardéis nuestros campos y eras,

y los frutos y las sementeras

las salvéis de la cruel tempestad” (p. 139).

Poble Nou és una pedania de la Ciutat de València, bàsicament rural, situada al nord de la ciutat i que limita amb el terme de Burjassot (també de l’Horta de València).

En segon lloc, hi ha l’himne de la germandat sacerdotal de Sagunt (2), en castellà, el qual reproduïm com figura en l’entrada “Programa de les Festes Patronals organitzades per la Confraria dels Sants Abdó i Senén de la ciutat de Sagunt Juliol 2013” (https://santsdelapedra1644.blogspot.com/2013):

                                  “HIMNO

DE LA HERMANDAD SACERDOTAL SAGUNTINA

————————-  A SUS ————————— 

         SANTOS PATRONOS ABDÓN Y SENÉN

                                      ****

    ¡Oh mártires Santos!, ¡oh nuestros Patronos!

gloria de Sagunto, la heroica ciudad:

nuestros himnos suban hasta vuestros tronos

labrados con sangre, fe y caridad.

   Por dar sepultura a los muertos de Cristo,

los dos santos persas, nobles, con amor,

el pueblo pagano, que tal obra ha visto,

los prende, encarcela, con rabia y furor.

   Arrojados son nuestros dos campeones,

por no dar honor a la falsa deidad,

en anfiteatro, a osos, leones,

los cuales respetan su gran santidad.

   Por fin, nuestros santos, ya decapitados,

suben a la gloria con luz celestial,

donde Cristo tiene, tronos separados,

para ser reyes con cetro eternal.

   Nuestra tan piadosa, Hermandad Saguntina,

con sus sacerdotes intenta elogiar

a sus Mártires, con la gracia divina,

en confesionario, púlpito y altar.

   Profesad, piadosos, a Senén y Abdón,

buenos saguntinos, fe y amor filial,

y con ello en los campos tendréis bendición

y gracia en las almas, gloria celestial.

   ¡Oh mártires santos, Abdón y Senén!:

ved en este himno nuestra gratitud,

por ser de Sagunto apoyo y sostén.

en la fe cristiana, piedad y virtud.

¡Cantad, Saguntinos, mil veces cantad,

a vuestros Patronos Abdón y Senén

suenen alabanzas, que nuestra Hermandad,

pondrá a todas sello con un siempre amén.

                                     F. Palanca Masiá

                                         CURA PÁRROCO”

En tercer lloc, en Calasparra, població murciana i de tradició cultural castellana, on els Sants de la Pedra són els patrons i on se’ls coneix com “los Santos Mártires”, hi ha un himne (3), escrit per Ginés Torrente en les darreries del segle XIX, que, com podem llegir en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I” (pp. 37-38), diu així:

HIMNO DE LOS SANTOS MÁRTIRES

 

A vos Santos milagrosos

la Persia os dio nacimiento

de las gracias sois portento (*)

y en la virtud prodigiosos.

Del culto de Dios celosos

predicabais sus verdades.

 

Pues que sois nuestros patronos

libradnos de tempestades.

 

Luego que al mundo nacisteis

de vos divinos amantes

lucidísimos cambiantes

y en la virtud produjisteis.

A muchos enfermos disteis

salud (*) en las enfermedades.

 

Pues que sois nuestros patronos

libradnos de tempestades.

                                                               Ginés Torrente

                                                                   (finales del S. XIX)”.

Si voleu accedir a la informació que hi ha en aquest quadern, podeu contactar amb l’ajuntament de Calasparra. Ací en tenim unes fotos:

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Font:

(1) Article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, un històric poble de l’Horta de València, a hores d’ara, part del terme de la Ciutat de València. 

(2) Aquest himne està en el bloc “Sants Abdó i Senén, patrons de Sagunt”, de Baltasar Matamoros Claramunt, i correspon al de la germandat sacerdotal de Sagunt, en castellà. 

(3) Aquest himne figura en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I”, publicat en juliol de 1997, en Calasparra. L’editaren la “Fundación Emilio Pérez Piñero”, Caja Murcia i els autors. Agraesc la col·laboració de Juan Sánchez, arxiver municipal de Calasparra (amb qui poguí raonar), qui, a més, m’envià el quadern d’història, publicació que conté informació molt interessant sobre llegendes, festes, refranys, poesia, lletra de jotes, etc.

 

 Notes:  (*) En valencià, portent, paraula que vol dir “Fet extraordinari, que causa meravella”.

Quant al llibret de Calasparra, direm que no és habitual que els Sants de la Pedra apareguen relacionats amb el guariment de malalties.

Finalment, comentarem que, tot i que, en algunes publicacions, hi haja tendència a dir que foren aragonesos els qui portaren la festa a poblacions valencianes o, per exemple, a Calasparra, el fet que en les terres aragoneses que, fins a fa poques dècades, pertanyien al bisbat de Lleida (les quals comprenen bona part de la Franja d’Aragó, on predomina, i de manera abundant, el català) sí que hi haja encara devoció als Sants de la Pedra (però no en lo que ara és l’Aragó castellanoparlant, ni en l’Aragó on es parla aragonés) i sí, i prou, en bona part de Catalunya, d’on provingueren la gran majoria dels primers repobladors del Regne de València, fa que preferim dir que, almenys, en el Regne de València, la devoció als sants Abdó i Senent vingué, majoritàriament, per part de repobladors procedents de Catalunya, així com moltíssims cognoms dels avantpassats de molts valencianoparlants des de tres generacions o més enrere. Afegirem que, en eixes poblacions del bisbat de Lleida, durant molts segles, el poder eclesial (i, de pas, la seua influència en la conservació del català i de la nostra cultura) hi fou gran.

 

La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra

Hui tractarem el tema dels Sants de la Pedra però, això sí, introduint-hi un detall que, en el seu moment com també durant la Pasqua d’enguany, m’ha dut a descobrir el gran paper que juga la padrina (l’àvia) en la nostra cultura, com a transmissora de la saviesa popular, com ja ho comentarem amb major deteniment en alguns punts d’aquesta entrada.

En l’apartat de rondalles, n’he trobat quatre. La primera es diu “Les raboses de les festes dels Benissants” (1), elaborat per Patri Asunción, Sergio Cebolla i Noelia García. Aquest document és una “seqüència didàctica centrada en la realització d’una eixida literària per la comarca de la Ribera Baixa”, per a un curs de 1r d’ESO de l’IES Joan Fuster (de Sueca). Tot seguit exposem la rondalla, “Les raboses de les festes dels Benissants”, això és, sobre els sants Abdó i Senent, els quals hi són coneguts, com també en Cullera (una altra població valenciana de la Ribera Baixa), com “els Benissants”.

“Això era i no era, un parell de raboses que estaven molt famolenques i que vivien prop de la Muntanyeta dels Sants. Sabien que per aquells dies se celebrava la festivitat dels Benissants i que la gent pujava en processó a la Muntanyeta una vegada sentien les campanes de l’ermita que alli hi havia. Com que tenien molta fam i volien distraure els humans per furtar-los el menjar, decidiren tocar la campana perquè el ritual començara com de costum. Encara que estranyada perquè encara era massa prompte, la majoria de la gent del poble es va posar en marxa una vegada sentiren el senyal. En veure aquella resposta, els dos animalots baixaren al poble per una senda secreta i es feren amb tot el menjar que pogueren aprofitant que la gent havia eixit de casa. Amb el botí, les dos bestioletes es van ajocar baix d’un arbre per menjar i després, amb la panxa plena, es van dormir. Quan els suecans tornaren a les cases després de les romeries, van veure la desfeta que havien patit:

— Redéu, m’han furtat una gallina!

— I a mi un conill!

— I a mi un porc!

Sense pensar-s’ho massa, ja s’oloraven els autors d’aquell robatori. Van reunir tots els homes i dones possibles i, armats amb pals i graneres, eixiren a buscar les raboses. Se les trobaren allà ben felices; vés a saber què somiaven. Aleshores, tots a una, els van pegar unes bones granerades que les feren fugir a la velocitat de la llum.

Per tot això i més, les raboses temen més les graneres que les escopetes i ho corrobora la següent dita:

            ‘Si una rabosa vols espantar,

            una bona granera t’has de comprar’”

 

La segona, treta de l’article “La raboseta de Pamis” (2), escrit per Amàlia Pastor, diu així: 

“El record dels estius a la caseta amb els meus avis i Vicent el meu germà, em du a escriure la història que em contaven d’una rabosa que vivia a la serra de Segària i baixava a menjar a Pamis, un llogaret d’Ondara, a la Marina Alta. (…) vaig gravar en vídeo diferents dones del meu poble perquè em contaren la seua versió, vist que no n’hi ha cap escrita.

(…) Totes coincideixen en el fet que passava el dia de la festa de Pamis, en honor dels Sants de la Pedra, Abdon i Senén, però, els finals del conte i els companys de la rabosa, eren diferents.

(…) Les històries d’animals personificats són una part important de la rondallística valenciana.

(…) Per acabar, contaré el conte de Pamis, millor dit, una de les versions de La raboseta de Pamis, la de Paquita Ginestar Martínez”.

La versió d’aquesta dona, que va tot seguit de citar-ne el nom Amàlia Pastor, qui signa l’escrit, és així:

La història que contaré va passar a Pamis, un poblet molt petitet però molt reboniquet. Pamis era molt conegut per les seues festes en honor dels sants de la Pedra, Abdon i Senén, on es feien carrosses, processons i danses. El dia de la festa grossa, un predicador venia a dir missa major i, aprofitant que la missa i el sermó serien llargs, les dones posaven al foc una bona cassola amb una bona pilota (*).

Però ara resulta que, prop d’allí, a la Cova Fosca, a la serra de Segària, vivien una raboseta i un rabosot que passaven molta fam. La raboseta, que era molt pilleta, la vespra li digué: ‘Rabosot, demà farem una cosa. Ens alçarem matí i ens posarem darrere de la Penya Plana i, quan olorem les olles de Pamis, baixarem. Tu aniràs a revoltejar les campanyes perquè tots isquen de cap a fora i, mentrestant, jo entraré a les cases i posaré les pilotes dins un cabàs. Més tard, ens trobarem ací i ens ho menjarem tot’. ‘Ben pensat’, digué el rabosot.

Dit i fet. L’endemà de bon matí, baixaren tots dos a Pamis. De seguida que arriben, el rabosot anà a tocar les campanes. Però en sentir repicar, les persones, estranyades per no ser hora de missa, eixiren al carrer. En veure que era el rabosot, van agafar bastons i graneres per acaçar-li i pegar-li. Tant li van pegar, que la cua li van trencar. I el rabosot, més coent que un all, cap a Segària se’n va fugir.

Mentrestant, la raboseta, molt guilopa ella, havia entrat pels corrals a totes les cases del poble. Cassola que destapava, pilota que es menjava; cassola que destapava, pilota que es menjava. I així va fer amb tots els putxeros que s’hi va trobar. No li’n va guardar cap ni una al rabosot. Farta com n’estava, se’n va tornar ben assaciada cap a la muntanya. Allí, gitada sobre la Penya Plana, amb la panxa ben grossa, es trobà el rabosot, que li deia: ‘Ai!, raboseta, que malalt que estic, m’han trencat la cua! Quin mal que tinc! Dóna’m, dóna’m una piloteta, sí, una piloteta, que tinc fam’. ‘¿Piloteta?’, afegí ella, ‘però si me les he menjades totes!”. ‘¿I no me n’has guardat cap?’, preguntà enfadat, ‘Doncs, ara t’apanyaré!”.

La raboseta arrancà a córrer muntanya amunt i el rabosot tirà darrere. En això que veu un corb, la raboseta li demana: ‘Ai!, corbet, salva’m, que el rabosot em vol menjar!’. ‘Puja dalt de les meues aletes’, li digué ell. I en un bot pujà dalt del pardalet per alçar el vol. Contenta com estava de fugir del rabosot, la raboseta anava cantussejant: ‘Raboseta altera, altera, menja ous i cavallerar’. En arribar molt alt, el corb li preguntà: ‘Raboseta, ¿veus terra?’. ‘Sí’, respongué, ‘veig Pamis, veig Ondara, veig Pedreguer!’. Continuaren cap amunt i ella seguia cantant: ‘Raboseta altera, altera, menja ous i cavallera’. ‘Raboseta, ¿veus terra?”, tornà a preguntar el pardal. ‘Un rogle com una era’, digué ella. I més, i més que van pujar. I de nou el corb: ‘Raboseta, ¿veus terra?’. I ella respongué: ‘Un rogle com un garbellet’. ‘Doncs, ja estem propet!’, digué el corb. I tancant les ales, deixà caure la raboseta.

¿Sabeu on va caure? A l’almadrava (*), just a la voreta de la mar, on va fer un munt de pilotes tan gran que les dones de Pamis, quan fan putxero ja no fan mai pilota, sinó que van a la mar, n’agafen una i la posen dins de l’olla. I conte fora, vés en bona hora, tu que estàs dins i jo que estic fora”.

 

La tercera que trobí, del 2002 i treta del document “Una casa de pagès del Camp de Tarragona”, elaborat pel “Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona” (3), en la seua primera edició (pp. 7-9), diu així:

La padrina Sió i la Maria

Ara, tots plegats llegirem el seu diàleg:

Avui, la Maria, a la sortida de l’escola no s’ha quedat a jugar amb les seves amigues. Què li deu passar?

– Padrina, padrina! On ets?

– Sóc aquí, Maria, a la cuina. Com és que arribes tan aviat d’escola?

– Perquè aquesta tarda, la mestra, ens ha fet explicar tot el que sabíem del poble i entre totes hem dit molt poca cosa.

– Padrina, tu saps per què es diu Vilallonga? Des de quan hi viu gent? Com es guanyaven la vida anys enrera els seus habitants? Com vivien? Com eren les cases?

– Caram, ni poc ni massa. No sé si sabré explicar tot el que em demanes.

I enmig de confidències, trenant diàlegs de rondalla, avui, la Maria, ha escoltat les memòries de l’àvia:

— Maria, recordo quan també la meva àvia m’explicava a la vora del foc la història i les vivències del poble. A la vila de Vilallonga, construïda sobre una terra plana, allunyada de les muntanyes i a la dreta del riu Glorieta, hi vivim unes mil dues-centes persones. Som hereves d’aquell poble antic que, l’any 1174, es va construir a manera d’una gran masia estirada, i per això va rebre el nom de Vilallonga, que vol dir vila allargada. El seu terme, planer i no gens pedragòs (*), té 924 hectàrees de terres fèrtils que permeten que hi creixin, com ja bé saps, els avellaners, la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, regats amb l’aigua de pous i de mines.

El poble, silenciós, és format per petits carrerons, alguns sense sortida. No calen gaires paraules per explicar-ho, perquè, si mires bé, les cases ho diuen tot. Les reixes que a vegades hi ha al costat dels portals eren, anys enrera, un observatori de la més pura tafaneria, i on també els padrins del poble enraonaven amb les jovenetes.

Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats. Cada dia a les dotze les campanes de l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVIII, ventaven per tal d’avisar els homes que treballaven al camp que havia arribat l’hora de dinar i calia fer una aturada.

— Per això ara, a aquesta hora, toca la sirena padrina?

— Sí filla però has de saber que les campanes no sempre tocaven igual. Si repicaven, anunciaven el baptisme d’un nou nat i reunien a tota la canalla de la plaça, on els padrins llançaven confits. Però, si els tocs eren lents i pesats i envaïen el silenci del poble, anunciaven la mort d’un veí.

— No fèieu festes?

— És clar que sí! Els dies 30 i 31 de juliol celebràvem la festa major d’estiu, amb els saraus i els embalats, i els patrons eren sant Abdó i sant Senén, i l’onze de novembre, dia de sant Martí, la d’hivern destinada a commemorar l’acabament de les feines d’estiu: l’alegria de la verema i de la collita d’avellanes, considerades les més importants des del punt de vista econòmic.

La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit. L’àvia, cansada, s’adorm amb un dolç somriure als llavis”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com a qüestió cultural, comentaré que, una vegada vaig penjar en Facebook, una pregunta sobre qui era qui els contava els contes, quan eren xiquets. En el cas d’un grup de Catalunya, molts responien que la padrina (l’àvia) i que, si no, la mare. En tercer lloc apareixia el pare. En canvi, en u de les Illes Balears, en què la participació fou més baixa, no semblava tan igual. De totes maneres, sí que he trobat una cosa que m’ha semblat interessant i…, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans” (4), de Ma. del Mar Duque Alemán, En llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139). I la meua pregunta és: ¿no passaria igual amb els goigs dedicats als Sants de la Pedra? 

També n’hem trobat una  quarta, a finals d’abril del 2019, en l’entrada “Llegendes dels simiots”, en la web “La maleta de la Lili” (5), on apareix una llegenda relacionada amb els simiots i en què es fa referència als Sants de la Pedra. Diu així: ”Una nit, un vianant que es va perdre per les fraus (*) de la muntanya va trucar a la barraca i li va demanar posada per aquella nit. El rei dels simiots el va acollir amb molta hospitalitat. Com que feia molt de fred, el vianant no parava de  bufar-se els dits per tal d’escalfal-se’ls (*). El simiot va restar tot sorprès del sistema, que va considerar com un art de meravella. Per tal de regalar el seu hostre, el rei li va escalfar una alla d’aigua ben calenta perquè pogués beure i fer-se pas[s]ar el fred. L’aigua gairebé bullía (sic) i era impossible beure’n una gota sense fer-la refredar. I el desconegut, perquè es refredés, no parava de bufar. El simiot restà tot sorprès per l’acció del seu hoste. No es va explicar que amb el buf pogués escalfar allò que era fred i refredar allò que cremava. Considerà el nou vingut com un bruixot o com un diable i no li volgué donar més acolliment. El rei va fer saber el cas als seus vassall[s], entre els quals es va estendre l’opinió del cabdill.

Mentre els simiots vivien pels cims més enlairats del Canigó, llur acció no era sentida per la terra plana. Malauradament, però, més endavant, baixaren al pla, on van caure  com una plaga terrible. Arbre per on s’enfilaven restava mort; fruit o conreu que tocaven esdevenia com rostit i no feia res més de bo; tot el bestiar es moria. De nit baixaven per la xemeneia i es posaven per les cases, i sembraven l’angúnia, la desolació i la mort.

Molt aviat la pesta, la fam i la misèria van envair el país. La vida es feu impossible pels homes i per les bèsties, fins que el rector (*) d’Arles de Tec, que s’anomenava Arnús (*), va anar a Roma a cercar els cossos dels sants Abdó i Senén, la presencia (sic) dels quals esquivà tota aquella feram, i la pau i la tranquil·litat retornaren a les llars atribolades. Des d’aleshores que no s’ha vist no se n’ha sentit parlar més”.

Aquesta llegenda, com podem llegir a peu de l’escrit, està treta del llibre “El Pirineu. Tradicions i llegendes”, de Joan Amades, publicat per Garniseu Edicions.

 

Finalment, quant a la paraula “padrins”, en la Pasqua d’enguany, hi aprofití que era ma mare i li plantegí la pregunta de si havia sentit el terme “padrins”  (i, per exemple, “padrina”) com a sinònims d’avis i d’àvia, respectivament. 

La seua resposta, la qual reproduesc, de manera aproximada (perquè la recorde prou), no pogué ser més clara:

— Sí: els padrins eren els avis. Lo que passa és que, com que, moltes vegades, els qui feien de padrins dels nets morien relativament prompte en relació amb l’edat dels nets, passaren a fer aquest paper, per exemple, germans i germanes dels pares i no els avis. Jo, per exemple, ja no tinguí com a padrins els meus avis, però sí altres persones de la família. I els coneixíem com “els padrins”. Per tant, sí que és correcta la paraula “padrins” com a equivalent a “avis”.

Finalment, quant a la funció de la padrina que ha aparegut en la rondalla sobre Vilallonga, no és tan llunyana de la que he vist, a ma mare, amb motiu d’alguna visita a cals meus pares: la major part de les vegades és ella (ma mare, com a àvia) i no mon pare (l’avi), qui hi apareix responent a preguntes sobre costums, tradicions, rondalles, refranys, etc. que plantegen els nets, per exemple, de cara a un tema que els han comentat en l’escola. Podem dir, així, que la rondalla de Vilallonga no és un muntatge, sinó que s’acosta molt a la realitat, un fet que valore positivament, com moltes persones que conec i que impulsen el coneixement de la nostra cultura, matriarcal, de generació en generació i, igualment, mitjançant la família, els centres educatius (i els culturals), les associacions que promouen la nostra llengua i les nostres tradicions, les persones que estan per aquesta llavor perquè volen que pervisquem com a Poble, com una cultura entre tot el ventall que hi ha en el món, i, per descomptat, a través de les revistes, dels llibres,… i d’Internet.

 

Font: 

(1) Escrit “Les raboses de les festes dels Benissants”, el qual figura en el document “Itinerari literari i lingüístic per Sueca i Cullera: Els Assotalloques, de Josep Franco, i Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Manuel Sanchis Guarner” (http://geografiesliteraries.com/wp-content/uploads/2015/10/Cebolla_Minguez__Sergio_SUECA-I-CULLERA.pdf), elaborat per Patri Asunción, Sergio Cebolla i Noelia García.

(2) Article “La raboseta de Pamis” (http://barcella.cat/carpeta_darrer_numero/fitxa_darrer_numero.php?camp_referencia=1621), amb diferents rondalles i comentaris personals de qui el signa, Amàlia Pastor, en la revista “Barcella” (núm. 62, juny del 2014). Aquesta revista està dedicada a informació general dels pobles de la Mariola, com indica el seu subtítol.

(3) Escrit tret del document “Una casa de pagès del Camp de Tarragona” (http://cdatarragona.net/wp-content/uploads/casa_pages_guia_didactica.pdf), elaborat pel “Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona”. En el moment de redactar aquesta entrada, no està accessible en Internet. Això sí: a través d’unes fotografies fetes, hui, de les tres planes en què apareix aquesta rondalla, hem pogut fer possible la seua difusió tal com figura en la font original. Només cal ampliar la grandària de la pantalla.

(4) Llibre “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán (Edicions del Bullent, Picanya, 1a ed., juny del 2003), guardonat amb el 4t Premi Bernat Capó.

(5) Entrada “Llegendes dels simiots” (https://lamaletadelalili.es/ca/llegendes-dels-simiots), en la web “La maleta de la Lili”. En el moment d’escriure aquesta entrada, no es pot accedir amb aquest enllaç, malgrat que, ho he pogut fer, hui, una primera vegada, però no en la segona, tot i haver-lo escrit com figurava en abril d’enguany. 

 

Notes: En el DCVB,  el terme “pilota” (amb el seu significat gastronòmic) apareix definit com “Massa de carn capolada, farina, pa rallat, ou batut, etc. de forma esfèrica i rodonenca”.

L’almadrava és una xarxa que s’utilitza, per exemple, per a pescar tonyina.

La forma correcta no és “pedragòs”  sinó “pedregós”, com apareix, per exemple, en el DCVB.

Una “frau” és un pas estret  i pregon entre muntanyes.

Hi ha un apartat de l’escrit sobre el Pirineu on llegim “escalfal-se’ls” ,literalment, en lloc d’”escalfar-se’ls”, la forma correcta.

L’escrit de Joan Amades és la primera font en què he llegit que l’abat Arnulf (ací, amb el nom Arnús) fou un rector (i no un abat) com també en què llegim el nom Arnús, en lloc del correcte, Arnulf.  Així, Arnús, d’acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear procedeix del nom propi germànic Ernust (amb la variant Arnust), mentres que Arnulf també prové d’aquesta llengua però mitjançant el nom propi Arnulf.

Els Sants de la Pedra: balls, danses, pans beneïts i matriarcalisme

 A continuació, tractarem sobre el matriarcalisme que hi ha vinculat als Sants de la Pedra (i, per exemple, en relació amb la celebració de la festivitat dels sants Abdó i Senent), el qual està present, com ara, en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (1), de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), un religiós valencià que, en aquest llibre, ens aporta informació clau sobre balls, danses, pans beneïts i altres fets relacionats amb la festivitat d’ambdós sants, que són d’origen matriarcalista i que encara continuen en el segle XXI.

Aquesta informació ens pot fer pensar que eren una pervivència antiga en el seu temps i en el Regne de València (a mitjan del segle XVI, ja que el llibre fou imprés en la Ciutat de València en 1542) i perquè n’hi hagué que encara perduraven en el segle XVIII.

Així mateix, el contingut i l’estil literari de l’autor ens permeten conéixer part del punt de vista que hi hauria, aleshores, en l’Església valenciana i a nivell d’Europa (sobretot, tenint present que tres anys després, en 1545, començaria el Concili de Trento, d’on sorgiria una visió que remarcaria més una religiositat dirigida des del poder eclesial, amb intenció d’acabar amb la religiositat popular i amb manifestacions matriarcals i paganes que, aleshores, es mantenien fermes), si més no, tal com ell descriu lo religiós digne de conservar i de promoure i, a banda, lo que calia tombar, com ara, els balls i les danses que es celebraven en el Regne de València amb motiu de la festivitat dels sants Abdó i Senent. 

En el capítol cinqué, i en relació amb les danses i altres fets culturals que, a hores d’ara, podem presenciar (sobretot, en Catalunya) en el segle XXI, direm que, en lo que escriu Joan Baptista Anyés,  sobre l’abat Arnulf, d’Arles (de la comarca pirinenca del Vallespir), abat que, segons la llegenda (tot i que hi ha arguments de pes per a considerar que tingué lloc un fet semblant), en la segona mitat del segle X, anà a Roma a demanar que se’n pogués emportar els cossos dels Sants de la Pedra i, així, resoldre tots els maldecaps agrícoles i de la vall d’Arles, introdueix un fragment molt interessant que diu així: “el sant abat a corregir ses males obres i fer penitència exhortava, i que això, amb molta fe, a la clemència de Déu recorreguessen amb dejunis, processons i oracions devotes, puix és a tots molt cert, que per justa penitència i esmena de la mala vida, la divina indignació s’aplaca. Però no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i tabals i balls fer grans danses, en les quals mai no fou servit Déu, ni menys els sants”.

Relacionat amb els pans beneïts (que hem pogut enregistrar més en fonts relacionades amb poblacions catalanes), tot i que, de manera indirecta, en l’entrada Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (2), escrita per Manel Jovani, qui porta el bloc El somni de la Deessa Mare”), llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Però també, com manifesta, en acabant, que “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”. I, també afegirem que encara hi ha poblacions on, durant la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent, es donen pans beneïts i, així mateix, que, en alguns casos, he trobat lo que es diu “els pabeneïters”, terme que, per exemple, empra Miquel Rustullet Noguer (de la comarca del Pla de l’Estany), en l’article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén” (3), publicat en “Revista de Banyoles”, en el 2012.

Però el tema dels pans beneïts de què parla Joan Baptista Anyés com també dels “pabeneïters” , el trobem, de nou, per exemple, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén” (4), del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany).I el religiós valencià, per a adduir-hi més raons per a actuar favorablement a l’espiritualitat i a les obres que ell  considera prioritàries per damunt de lo pagà, en el capítol cinquè, diu, en acabant, que “Com en tals festes més sia festejat el Diable, cometent-se en tals solaços innumerables qüestions i culpes, com se’n veu la experiència (sic)”. Intuesc que el Diable de què parla, era una manera metafòrica de fer al·lusió al paganisme (i, per baix mà, a lo femení i a lo matriarcal), encara persistent en el segle XVI.

Aquestes línies poden fer-nos pensar que, en el seu temps, hauria vist o hauria conegut (perquè escriu “com se’n veu la experiència”) que, amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, els llauradors valencians (als quals va dirigit el llibre) fessen més aïna música amb els instruments esmentats i també balls i danses. Així mateix, després de veure com escriu les paraules, podríem intuir que, almenys, els balls i les danses, hi poguessen ser d’origen pagà i que encara estiguessen arraïlades, a nivell popular, en el Regne de València (“dels nostres llauradors”).

Tot seguit, rebutja aquesta actitud del camperolat, en dir que “I així ens deuen admirar si els gloriosos Abdó i Senén no els guarden les terres i possessions, com de tals festes els sants sols tenen el nom i tot l’altre és dels que ballen i, parlant més ver, del Dimoni”. Per tant, Joan Baptista Anyés considera que les danses i altres esdeveniments musicals i populars són lo més arrelat el dia de la festa dedicada a ambdós sants, que aquests fets estan allunyats del cristianisme que ell defén i, a més, expressa, poc o molt, que és adient que siguen erradicats. 

Immediatament, proposa, com una espècie de camí correcte (més que com a alternativa, “I, si els tals mon consell volguessen prendre”), que les persones que s’hi dedicassen, canviassen la seua dedicació, de forma que hi “obligarien més cert als gloriosos sants, que amb molta devoció, penedits de sos pecats, amb tota solemnitat celebrassen la missa i oficis del dia dels sants, i que els que havien de donar als sons i desprendre en els hostes ho plegassen tot i ho distribuïssen entre els pobres vergonyants dels seus propis llocs i parròquies. I, celebrant així la festivitat dels sants, podrien justament confiar en la divina misericòrdia, que per la intercessió dels gloriosos prínceps, ses possessions i béns els guardaria”. Els “pobres vergonyants” són les persones que demanen almoina amb sentiment de vergonya.

I tot, com Joan Baptista Anyés redacta, immediatament, en el capítol cinqué, “Perquè mai la indignació de Déu s’aplaca (*) per sons de trompes i tabals, ni menys per balls, pels quals més s’ofèn; ni s’aplaca per processons i cantars, ni per crits de misericòrdia de persones que primer ses vides no esmenen ni de les males obres es peniden, per molt que els tals, cridant misericòrdia, es facen roncos (*). Com pogué ser que no s’aplacà la indignació justa de Déu pels dejunis i processons dels pobles d’Arles i veïns térmens, com se mostra que no cessà per aquelles, ni els acostumats temporals ni persecució de les feres, perquè pogué ser que aquells que misericòrdia demanaven, perseverassen en les acostumades envellides malícies i culpes”.

Serà, en el capítol vuité, on Joan Baptista Anyés comentarà que, des de que l’abat Arnulf portà les relíquies dels sants a Arles, hi desaparegueren els problemes que hi havia, ja que, “molt admirats aquells pobles, a nostre senyor Déu, en els seus sants, magnificaren”. 

Lo tractat sobre la visió del religiós valencià, respecte a les festes, permet entendre que el costum de ballar, amb motiu de la festivitat dels sants de Abdó i Senent, no sols és del segle XVI o anterior sinó que, a més, el seu origen, efectivament, és pagà, ja que, en cas contrari, no cal imaginar que Joan Baptista Anyés, capellà de l’època (però amb un estil literari i un missatge més paregut al de Sant Vicent Ferrer, qui visqué entre 1350 i 1419, això és, no renaixentista) hi exposàs, indirectament, la conveniència de fer com en Arles i, així, substituir-lo per dejunis, processons, oracions i, fins i tot, per la generositat cap als pobres que captassen.

Ara bé, la visió de Joan Baptista Anyés sobre els balls i les danses devia ser compartida per més religiosos i en part de la jerarquia eclesial del segle XVI i anterior al Concili de Trento i, molt més encara, després de l’esmentat concili. Així, en “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (5), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, hi ha que “Fou en l’any 1649, quan el rei de França s’havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets (*), sobretot concedint-los els bens (sic) dels que lluitaven contra la seva dominació.

El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué les festes de la vila, no precisament la festa major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senén. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s’havia materialitzat la prohibició.

Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l’acabament dels oficis religiosos.

(…) No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las (sic) manifestacions esportives d’aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila [de Sant Boi de Llobregat].

Però lo que conta Joan Baptista Anyés persisteix quasi dos segles després, en l’any 1736,  en aquest cas, en el Regne de València, ja que, Joan Esplugues, un capellà valencià del segle XVIII, en un llibre que recull molts escrits seus i presentat com “Memòries d’un capellà del segle XVIII” (6) escriu que, en Montaverner (una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida), durant les festes posteriors a la festivitat de Sant Jaume (25 de juliol), en considerar que “Es [= En] estos dies no tingué esta octava més memòria que la que feu lo rector en son ofici i missa, perquè els dos es prengué el món per a ses bulles i festes que també volen executar en reverència i solemnitat de Déu i sos sants i encara que de elles no es serveix lo senyor, a voltes és menester donar-les lloc per a que accedisquen en atre temps a lo espiritual o servisca per a desempalagar, perquè molt luego se embafen de la devoció i sos exercicis, tan embafats i enfadats com los jodios en lo desert que arribaren a marmolar i manifestar fastig del mannà que del cel cada dia enviava Deu (…). Esta és malaltia vella que patim des de que Adam pecà perquè per lo gust i sabor de aquella fruita vedada a tots nos estregà (*) el paladar; i per a que este fastig en nosatros los cristians, no passe a lo que arribà a los jodios que fonc hasta desitjar les olles podrides de Egipte en despreci del mannà, convé a voltes donar lloc i temps de desempalagar, permitint en lo espiritual o después algun divertiment temporal i de món, però que nunca siga pecat. I així per a estos dos dies es portaren sis vaquetes de la serra d’Énguera, a costes de la administració de les festes, per a córrer-les en lo poble, i es feren carafals en tota forma junt a la sala i al carreró i tanca al peu del campanar per a que sols en la plaça i part del carrer major es corregueren” (pp. 112-113).

Finalment, direm que el fet que, a hores d’ara, es recuperen aquestes danses, podria ser un bon motiu per a explicar-ne l’origen etnològic i, així, de pas, per a contribuir a un major coneixement de les arrels, no sols de la festa sinó també de la seua evolució en la cultura valenciana i en tot l’àmbit lingüístic, en aquest cas, en relació amb les festes dedicades als Sants de la Pedra.

 

Font: 

(1) Llibre  “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés, publicat per l’editorial Ulleye, de Xàtiva, en el 2010.

(2) Entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs”(http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), entrada escrita per Manel Jovani (qui porta el bloc El somni de la Deessa Mare).

(3) Article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, de Miquel Rustullet Noguer (de la comarca del Pla de l’Estany), publicat en “Revista de Banyoles, en el 2012.

(4) Article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999).

(5) Entrada “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, publicada en la web “SANT BOI DE LLOBREGAT: HISTORIA I  PATRIMONI”.

(6)  Llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII” és un llibre que arreplega la transcripció feta per Emili Casanova. L’edità la Institució Alfons el Magnànim, en el 2002 (ací partim de la segona edició, revisada).  Aporta molta informació interessant en lo religiós, en lo etnològic, en lo lingüístic, etc.

 

Notes:  Aplacar vol dir apaivagar, mitigar.

“Roncos” és una paraula castellana que en valencià direm “roncs” i que correspon als sorolls que es fa roncant.

Benifet, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les definicions que n’hi exposa, és una “concessió de terres o altres béns, fetes per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

Els escrits de Josep Esplugues figuren en el llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”.

Amb el verb “estregar” en lloc del castellà “restregar”, Josep Esplugues empra aquesta adaptació seua i no la forma valenciana (i sí correcta) “refregar”: “refregà el paladar”.

Els Sants de la Pedra, uns sants que ens agermanen // Los Santos de la Piedra, unos santos que nos hermanan

A continuació,  vos oferesc un article que em publicaren en Vilallonga del Camp (una població catalana de la comarca del Tarragonès) en la revista “El Codony” (núm. 94, agost-novembre del 2017).

A continuación, os ofrezco un artículo que me publicaron en Vilallonga del Camp (una población catalana de la comarca del Tarragonès), en la revista “El Codony” (núm. 94, agosto-noviembre del 2017).

 

Sants Abdó i Senent (article definitiu publicat en la revista “El Codony”, 2017)

 

Igualment, afig un article publicat en el llibre de les festes patronals del Terme (la part, històricament, pagesa de la ciutat catalana de Banyoles, en la comarca del Pla de l’Estany), en estiu del 2019.

Igualmente, añado un artículo publicado en el libro de las fiestas patronales del Terme (la parte, históricamente, payesa, de la ciudad catalana de Banyoles, en la comarca del Pla de l’Estany, en el noreste de Cataluña), en verano del 2019.

 

Article sobre els sants Abdó i Senent (El Terme, Banyoles, 2019)

 

També inclourem dues fotos de Cullera (població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), de dissabte passat (28 de juliol), amb motiu de la romeria als Benissants, facilitades per Kike Gandia Álvarez, director del “Museu Municipal d’Història i d’Arqueologia de Cullera”.

También incluiremos dos fotos de Cullera (población valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), del sábado pasado (28 de julio), con motivo de la romería a los “Benissants” (nombre familiar que reciben allí, como en Sueca, los santos Abdón y Senén), facilitadas por Kike Gandia Álvarez, director del “Museu d’Història i d’Arqueologia de Cullera”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                       

Finalment, agraesc que, ahir, Radio Calasparra, de la població murciana Calasparra, d’arrels culturals castellanes però on la festa de “los Santos Mártires” (com hi diuen) està molt arrelada, em fessen una entrevista de quasi mitja hora, a través de Mª José Gomariz (de l’“Oficina de Prensa”), i que, així, pogués compartir amb els oïdors lo que sabia (fins aleshores) i, de pas, estar obert a aprendre més i a indagar sobre el matriarcalisme en la nostra cultura. M’aplanaren molt el camí, molt, i els desitge, com a totes les persones que hui celebreu la festivitat dels sants Abdó i Senent, que, per mitjà de la difusió de la festa i de les recerques relacionades amb Sant Nin i Sant Non, fem possible que s’escampe lo que tinga a veure amb eixa part de la cultura que, molts valencians, molts catalans, molts aragonesos de la Franja, alguns balears i, fins i tot, murcians de Calasparra, castellans de Pedrosa del Rey i aragonesos d’Apiés (de cultura aragonesa), tenim en comú.

Finalmente, agradezco que, ayer, Radio Calasparra, de la población murciana Calasparra, de raíces culturales castellanas pero donde la fiesta de “los Santos Mártires” (como allí les llaman) está muy arraigada, me hiciesen una entrevista de casi media hora, a través de Mª José Gomariz (de la “Oficina de Prensa”), y que, así, pudiese compartir con los oyentes lo que sabía (hasta entonces) y, de paso, estar abierto a aprender más y a indagar sobre el matriarcalimo de nuestra cultura. Me allanaron mucho el camino, mucho, y les deseo, como a todas las personas que hoy celebran la festividad de los santos Abdón y Senén, que hagamos posible que se esparza lo que tenga que ver con  esa parte de la cultura que, muchos valencianos, muchos catalanes, muchos aragoneses de “la Franja”, algunos baleares e, incluso, murcianos de Calasparra, castellanos de Pedrosa del Rey y aragoneses de Apiés (de cultura aragonesa), tenemos en común.

 

 

 

 

Fe d’errates: El llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” es publicà en 1542 i no en 1548.

Fe de erratas: El libro “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” se publicó en 1542 y no en 1548.

L’Alguer, Cullera, Arles i els Sants de la Pedra

Tot seguit, veurem part d’una obra, “Els Sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que figura en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis. Per motius d’acord entre la universitat i jo, com restà en un missatge entre les dues bandes, només en publicarem una part, però no el document.

Fou guardonada en els Jocs Florals de l’Alguer de 1961, amb el “Premi Franciscàlia”. Hi vaig accedir, en maig del 2019, per mitjà de Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la “Secció de Catalogació. Fons personals” de l’esmentada universitat,  qui me l’envià el 20 de maig del 2019 (per mitjà d’un missatge), després d’haver sigut ja digitalitzat el document.

Conté informació molt interessant sobre Cullera (població valenciana de la Ribera Baixa), sobre Arles (el Vallespir) com també en relació amb el patronatge que adoptà, des de l’inici, l“Instituto Agrícola Catalán” (segle XIX,.. però de Sant Isidre) i, fins i tot, toca Arles i fets que hi esdevingueren en dades molt pròximes a quan es presentà aquesta obra.  

També apareixen els noms d’altres sants vinculats a la nostra cultura i al camp, com ara, Sant Galderic i Sant Medir, els quals, com els Sants de la Pedra, s’impliquen, en lloc de dedicar-se a la pregària, un detall que els diferencia de la cultura castellana i de Sant Isidre.

Fins i tot, hi ha una miqueta de saviesa popular relacionada amb Cullera, on els sants Abdó i Senent són coneguts, popularment, com “els Benissants” .

“Els sants Abdó i Senent” s’inicia en la Cullera on havia nascut i on s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies, en què hi ha informació interessant que, a més, no hi havia en fonts consultades abans). Així, en començar l’obra, l’autor escriu unes línies que transcriurem, literalment, llevat de les notes que hem afegit:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants (1), aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] (2) del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa i els músics del poble, es fea  (3) una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra (4) de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

Adduirem que  l’obra està molt ben documentada, per exemple, amb informació sobre l’Alta Edat Mitjana que no sol aparéixer en temes relacionats amb els Sants de la Pedra, i que es tracta d’una de les fonts que més n’ha aportat (i, a més,de clau) a la recerca.

Igualment, i, de cara a la festivitat dels Sants de la Pedra (la qual tindrà lloc despús-demà, 30 de juliol), compartesc amb vosaltres unes línies d’aquest document, en què, àdhuc, passa per u dels barris de la Ciutat de València, Vara de Quart, el qual forma part de Patraix, una històrica població valenciana que fou independent fins a 1870 i que, d’aleshores ençà forma part de la Ciutat de València. A més, són línies que ofereixen informació privilegiada, ja que no havia aparegut en cap font anterior: el lloc (Vara de Quart), que pogué parlar amb un llaurador i clavari de la Confraria que hi havia abans de la guerra, que hi existia una Confraria en 1936, que els Sants de la Pedra n’eren els titulars des del segle… XVI, i una xicoteta llegenda (molt breu), però nascuda de la saviesa popular valenciana, en aquest cas, de l’Horta de València.

Un exemple més de com una bona coordinació, estar oberts i anar cap al demà, amb decisió i amb esperit aventurer pot dur-te a conéixer lo que, d’una altra manera, no podries o et costaria Déu i ajuda.

En eixe sentit, en Vara de Quart, mitjançant l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana, en paraules de l’autor (i textualment), llegim que “Continuava intrigant-me com uns sants de tant lluny, s’esdevingueren no sols patróns del camp a Cullera i a Sueca, ans de tota l’agricultura valenciana. Molt més de temps després en Josep Pasqual pagés de la ciutat de València en l’Horta de la Vara de Quart, i darrer Clavari de secul·lar Confraria dissolta al 1936 i el qual encara té els titulars dels segle XVIè, la capelleta transportable, el penó i les Constitución[s] en la seva Alqueria de Sant Roc. Em digué:

              – ‘Jove, açò em sembla que fou fa amuntó anys a Pèrsia, d’on són ells, hi havia una vall a on les pedregades, el granissol i els llops no deixaven viure la gent. S’encomanaren a ells i els feren molt gran miracle’” (p. 2 BIS).

Finalment, quant a l’esmentat “Instituto Agrícola Catalán”, direm que el veiem en línia amb unes paraules que trau l’historiador Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, en l’edició del 2014, en comentar que molts alts càrrecs polítics espanyols i de línia castellanista, “Seguien optant pel projecte nacional espanyol, com ho feia Cortada el 1860, quan explicava que calia distingir entre el que era un estat i el que era una nació: ‘Cuando un estado es el conjunto de varios estados, no basta haberlos unido para formar de todos ellos un pueblo, sino que es preciso asimilarlos, darles las mismas leyes, las mismas costumbres, la misma lengua e ir modificando el carácter de las fracciones, a fin de formar un carácter uniforme para el todo’” (p. 285).

Això pot dur-nos a entendre que, per exemple, en la Catalunya del primer quart del segle XX, com escriu Josep Fontana, hi havia “l’IACSI (Institut Agrícola Català Sant Isidre), una entitat patronal de propietaris agrícoles fundada el 1851, que aniria creixent en associats a mesura que agafava protagonisme, fins a arribar el 1933 a tenir més de tres mil socis i més d’un centenar d’entitats adherides (sindicats agrícoles, unions de colliters, etc.)” (p. 340).

Sobre aquest fet, en l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, llegim que “a ‘Destino’ (6), núm. 1230, del 4 de Març [de 1961]– hom (6) dels millors comentaristes de la nostra vida rural, tocava el punt de la influència oficial en Catalunya de ‘San Isidro Labrador, el contemplativo payés castellano’ i hi parlava de com la creació de l’’Instituto Agrícola Catalán’ fou nomenat est patró, i se’n feia tornaveu de les protestes que aleshores féu Maspons i Camarasa, qui atribuïa l’esvaró a ‘inadvertencia de una parte, y, de la otra, al influjo de la Corte, patria nativa de San Isidro’” (p. 25). Interessants aquestes línies, perquè, fins a maig del 2019, no havia trobat cap document en què es citàs la reacció a aquest nomenament i no, per exemple, al d’altres sants més vinculats amb les arrels culturals catalanes, com ara, els Sants de la Pedra, Sant Galderic o Sant Medir.

 

Font:  (1) Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), obra potser escrita per un valencià natural de Cullera, que pertany al fons personal de Rafael Tasis, el qual figura en la Universitat Autònoma de Barcelona.

(2) Llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana (en l’edició del 2014).

 

 

Notes: (1) Es refereix als sants Abdó i Senent.

(2) El repussat, com veiem en Viquipèdia, “és una tècnica d’artesania que consisteix a treballar planxes de metall, cuir , o altres materials de similars característiques per obtenir un dibuix ornamental en relleu”.

(3) La forma “fea” és tan correcta com la forma “feia”.

(4) Una xicra és una tassa xicoteta emprada, especialment, per a prendre xocolate.

Agraesc que la dona que feu les fotocòpies de l’obra, ja digitalitzada, tingués la idea d’unir les pàgines per parelles amb la intenció de facilitar la lectura per a la recerca, motiu pel qual poguí llegir-les-hi com si estiguessen en una mateixa cara de full.

Quant a les pàgines, hem indicat la que figura en la font originària, no en el document en pdf.

(5) “Destino” fou una revista que es publicà principalment, entre 1937 i 1980 i que, durant molt de temps, seguí en la línia del franquisme. Deixà de publicar-se, definitivament, en 1985. En parlar sobre aquesta revista, es refereix al número del 4 de març de 1961.

(6) Literalment, en lloc de la forma “u” o “un”.

 

Poesia religiosa, cobles, cants en l’Aurora, himnes i els Sants de la Pedra

A continuació llegirem entrades relacionades amb cobles, amb poemes religiosos que tenen lloc en actes vinculats amb els Sants de la Pedra, uns versos de l’Aurora, himnes, etc., de poblacions valencianes.

Per mitjà del volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hem accedit a unes cobles relacionades amb la festivitat de la Immaculada Concepció (8 de desembre) en Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta) però dedicades els Sants de la Pedra. En passar a les que hi tenen a veure amb els sants Abdó i Senent (p. 395), escriu els versos següents:

“3) En esta mañana

de gozosa despertada,

recordemos a los nuestros,

San Abdón y San Senén.

Para que protejan

con su gracia nuestros campos

y nos den buenas cosechas,

rezadles con devoción.

¡Santos del Señor!

Sed los protectores

de las tierras y las gentes,

de la fe y de las simientes

de esta humilde población.”

I, en una nota a peu de pàgina, José Miguel García indica que “Se canta en la calle Santos Mártires” (p. 395).

I també en Benlloc i en el mateix llibre (p. 396), l’autor escriu que “En abril del 2009, Mercedes Bort Beltrán, mi prima (…) me  facilitó –por conocimiento de cuando ella cantaba–, las siguientes estrofas y versos (…).

‘En la plaza del rabal,

habita la imagen más hermosa

y más bella que el sol,

y la llaman María Adyutorio’,

‘y el nombre del santo

es (sic) Senén y Abdón’.

¡Tened devoción!

Que estos dos Santos Mártires,

tienen (un) gran ‘empeño’

en esta población.”

Com a aclariment, direm que una estrofa és el conjunt de versos que formen una unitat dins d’un poema.

Canviant de població, i endinsant-nos en el tema de les cançons religioses, direm que el 27 d’agost del 2017, mentres cercava informació relativa a Faura (població del Camp de Morvedre) i als Sants de la Pedra, trobí que, en el bloc Parròquia El Salvador – Cocentaina”, hi havia una entrada sobre cants en l’Aurora i que incloïa els Sants de la Pedra. Es diu Cants en l’Aurora. 5 de la matinada. Des de Faura” (2) de Mn. Ramón Micó i Colomer. Podem llegir uns versos que es canten en Quartell (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), que diuen així:

“Quartell: davant l’església:

(…) 17 – Sant Abdó i Sant Senén gloriosos,

oh Sants de la Pedra, Patrons de Quartell,

que ells ens guarden els camps i les vinyes

que dormen i creixen en l’ample mantell.

Mantell de les Valls…,

De floretes i séquies canores,

de frutis (*) i esperances, d’amor i treballs”.

També hem trobat més informació, per exemple, relacionada amb Carpesa, històrica població valenciana que ara forma part de la Ciutat de València. on està molt arraïlada la festa dels Sants de la Pedra. Així, en l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción” (3), dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, hi ha un Himno a los Santos Abdón y Senén” (p. 139). Aquest himne, de què traurem l’estrofa cinquena, la qual parla sobre la protecció de les terres, hi fou promogut pel capellà Vicente Gil Martí i, gràcies a un altre capellà, D. Pascual Calafat Braco, consta de les estrofes. En relació amb els Sants de la Pedra, diu així:

“Pueblo Nuevo y Carpesa este día

os aclaman con grande alegría

y os entonan un himno de amor

por la santa y triunfal valentía

defendiendo la fe del Señor.

Y con voces humildes, sinceras,

os imploran con suma piedad;

que guardéis nuestros campos y eras,

y los frutos y las sementeras

las salvéis de la cruel tempestad”.

Poble Nou és una pedania de la Ciutat de València, bàsicament rural, situada al nord de la ciutat i que limita amb el terme de Burjassot (també de l’Horta de València).

 

Font: 

(1) Llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán. En la recuperació d’aquestes cobles i, fins i tot, en la seua elaboració, José Miguel García, hi prengué part: “Se pudieron recuperar algunos de los antiguos versos, y para complementarlos yo mismo compuse algunos más; y esos son los que (…) todavía pudimos cantar acompañados de los jóvenes músicos en aquellos años de 1985 a 1990, por iniciativa de la Asociación Cultural Benifaixó. (…) las coplas que por última vez pudimos cantar, son éstas” (p. 394). Agraesc la generositat i l’espenta de l’amic José, un impulsor de la cultura popular valenciana.

(2) Entrada  Cants de l’Aurora. 5 de la matinada. Des de Faura” (http://ramonmicocolomer.blogspot.com.es/2009/08/cants-en-laurora-5-de-la-matinada-des.html), de Mn. Ramón Micó i Colomer, en el bloc Parròquia El Salvador – Cocentaina”. Agraesc la gentilesa de Mn. Ramón Micó, un col·laborador amb informació interessant. Aquesta entrada sobre els cants en l’Aurora inclou els Sants de la Pedra. El propi mossén (per missatge escrit), em comentà, eixe dia, que es canta “en l’Aurora del primer diumenge del mes d’agost, en els cinc poblets de les Valls. La lletra és de Mossén Josep Martínez Rondan, hui rector de [la Parròquia ] del Bon Succés, de Sagunt, i la música és de l’Aurora de Bocairent. Aquest any [, 2017], fa quinze anys que es canta”.

Com a anècdota, afegiré que era la primera vegada en ma vida que llegia uns versets escrits per un rector, a més, encara viu, i, en aquest cas, relatius als Sants de la Pedra. I tot tingué lloc, mentres cercava informació sobre els dos sants i… Faura. L’estudi entrava, per primera volta, en una secció nova: la cançó religiosa relacionada amb els Sants de la Pedra i encara viva, a més, en el País Valencià,… i en valencià genuí.

“Les Valls” és el nom popular que rep una part de la comarca del Camp de Morvedre, concretament, el conjunt de les poblacions de Benavites, Benifairó de les Valls, Faura, Quart de les Valls i Quartell.

(3) Article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, on podem llegir l’Himno a los Santos Abdón y Senén”.

 

Notes:  Canora (f.) vol dir que canta bé, de manera melodiosa. Quant als versos del cant de l’Aurora, en el bloc original, llegim “frutis”, en lloc de “fruits”.