Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Opinaven sobre els bons resultats
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren «No ho sé» (Xec Riudavets Cavaller), «Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s’arreglaven, estaven contents.
Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també!
Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d’expressió de la paraula, amb respecte» (Àngels Benaiges Martí), «No ho sé» (Lurdes Closa), «No en tinc cap idea» (Lurdes Gaspar), «Això sempre agrada tothom» (Àngels Sanas Corcoy), «Res en especial» (Angelina Santacana Casals), «Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, ‘El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar’. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.
El teu missatge m’ha portat a aquests pensaments» (Lurdes Pino Anglès), Sí: l’àvia ho valorava. A vegades, l’èxit s’entenia de manera diferent al d’avui» (Anna Babra), «Doncs encisades per l’alegria que això produïa!!!!!!» (Roser Canals Costa), «A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.
Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.
En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l’avi: ‘Hem quedat bé, oi?.
La cosa era ‘fer fi’ i semblar gent ‘de món’ i no fer mai el ridícul…» (Joan Marrugat), «El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parroquia de la Llacuna l’any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l’any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.
La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell» (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933).
Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué «‘És agradable ser important, però més important és ser agradable’. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar, ] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
El matriarcalisme vernacle català, obertura i la llengua autòctona
Però conéixer les arrels i difondre lo que hi tinga relació no com una mena de museu de la Història entesa com a pura o autèntica, però tampoc d’una reducció a les modes o a lo passatger, ans al contrari, com un suport i com un desenvolupament de lo que hi ha de tradicional i de lo que, àdhuc, aporten els jóvens i els nens. En paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (editorial Claret, 2013), “prestar atenció a l’aspecte global per a no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, (…) l’aspecte local (…) ens fa caminar amb els peus sobre la terra” (234, p. 170), “enfonsar les arrels en la terra fèrtil i en la història del propi lloc (…). Es treballa en les coses petites, en les coses pròximes, però amb una perspectiva més àmplia (…) que rep sempre nous estímuls per al seu propi creixement” (235, p. 171).
En aquest punt, també adduirem que, el fet de viure moltes comunitats religioses en una mateixa societat, per exemple, en la valenciana, la gran majoria minoritàries respecte de la catòlica, pot ser, perfectament, signe de tolerància i de cerca d’una pau no entesa com el resultat de posar a ratlla les que no siguen cristianes (com tampoc lo que siga cristià), sense passar, per això, a només aplanar el camí a ritus, a cerimònies o a celebracions de caire civil i secular. Podem actuar en sintonia amb aquests mots de Joan Pau II, en 1997 (i que escriu Mn. Joan Costa): “Tots junts, jueus, cristians, musulmans, israelites i àrabs, creients i no creients, han de crear i consolidar la pau: la pau de tots els tractats!, la pau de la confiança!, la pau dels cors! (…) No pot haver-hi excepcions!” (pp. 120-121, nota 179).
Per consegüent, doncs, ara que som més persones de cultures diferents, de procedències distintes, i amb creences o, fins i tot, de valoracions ben distants sobre lo religiós, n’hi ha que no ho considerem com una excusa per a deixar estar lo etnològic, per exemple, perquè semblaria de vila o perquè això sone a retrògrad. Així, tenim present que, com més promovem lo vinculat amb la llengua catalana i amb les nostres arrels (mitjançant recerques i tot) i més ens obrim als altres, més universals serem i, de pas, no forgem un universalisme que pretén enrunar tot lo que no siga de la línia de qui mana (¡ni amb la de qui discrepe del nostre punt de vista!), sinó que, com ara, té present que, així com en un cos són tan importants el braç esquerre i el braç dret com la resta de membres, en un Poble, en una Nació, també ho són lo ancestral i el futur, el jo (i la família, en el seny matriarcalista, i no entesa com una institució, però sí com un col·lectiu no vertical de persones) i el nosaltres (la Nació, lo que, a vegades, pot aplegar a transcendir les fronteres, però sense caure en l’evasió). I és que, en el fons, com escriu Joan Costa, “Cap persona no existeix per a ella sola, sinó que troba la seva identitat més plena en relació amb els altres” (p. 122).
I és clar que aquesta trobada més plena de què ens parla, esdevé, com ara, per mitjà d’una revifalla de lo religiós de signe tel·lúric que, irremeiablement, considere millor (com moltes persones) que ho faça a través de lo vernacle (que sorgeix com a resposta als assaigs d’anorreament de moltíssims Pobles matriarcalistes del món) i, per tant, mitjançant l’etnologia, un camp que (partint d’una visió més oberta i ampliada, no limitada a l’esnobisme, ni a lo políticament correcte, ni a lo ideològic) es mostra acollidora a les llengües i a les cultures del món i, així, a eixir del jo i passar a un nosaltres matriarcal que no pretén homogeneitzar el pensament, ni reduir el nombre de Pobles i de nacions que hi ha en la Mare Terra. Una situació en què tothom té hospitalitat i que podem viure amb l’esperit que, per exemple, portà, en el segle XX, a l’inici de l’agermanament entre ciutats, com a pont de confiança en la bondat de l’ésser humà, de cada població, de cada país i de cada persona (les que parlen la mateixa llengua autòctona que nosaltres i les que n’empren una distinta).
Finalment, comentarem que, com més va, més, hi ha suport de part d’entitats culturals i de catalanoparlants, a aquesta mena d’estudis, a diferència d’anys arrere, àdhuc, per part de gent que ocupa càrrecs de direcció, com ara, Kike Gandia, director dels museus de Cullera (vila valenciana de la Ribera Baixa).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Reis que s’atansen al Poble, senzills, creatius i altruisme
Continuant amb l’antologia de Rafael Beltran, una altra contarella amb trets en què es plasma el matriarcalisme és “Les tres preguntes del rei”. Així, apareix “un monarca que una volta es va vestir de tal manera que tenia fatxa de ser un llaurador i, tot sol, va eixir del palau per recórrer els seus dominis.
Passava per una vila un diumenge de matí, quan la gent era a l’església. Entrà al lloc sagrat, on el rector predicava el sermó. Tot seguit que el predicador acabà de fer les consideracions als fidels, el Rei se li va acostar. El rector li va demanar:
-Què voleu, bon llaurador?
-Vull que em doneu resposta a tres qüestions. Jo sóc el Rei” (p. 325).
Per consegüent, el sobirà és en relació amb el súbdits (fins i tot, amb els més senzills i molt abundants, com ara, els pagesos), participa en activitats ben populars (una missa), s’atansa a una autoritat religiosa molt en nexe amb els habitants (el capellà de la vila) i, altrament, quan es presenta al rector, ell no comença com si fos el rei (i, així, el podem enllaçar amb el seu lligam amb el Poble).
En acabant, el rei li diu les tres qüestions i, com que el rector no s’ho treia de les mans, mentres caminava, el mossén troba un cabrer a qui demana ajuda: una cova on amagar-se (signe que connecta amb la figura de la mare). El ramader, com que considera que és fàcil, li diu que “Això és bufar i fer ampolles. Deixeu-me la sotana i veureu om responc al Rei. Vós tingueu cura del ramat” (p. 325).
En passar el ramader a la sala on estava el rei junt amb els consellers, el pastor li indica que ell li respondrà a les tres qüestions: quant pesa la lluna, quant val el monarca (a qui li diu que “Si el rei del cel i de la terra el van vendre per trenta monedes, de plata, Sa Majestat, que sols ho sou de la terra, en valeu quinze”, p. 326).
Sobre la segona responsíó, empiula amb la tradició matriarcal: el monarca no és de caire celestial, ni místic, sinó tel·lúric, com un eixart amb la terra.
Tocant a la tercera qüestió (una cosa que semblàs veritat i que fos mentira), el ramader li amolla: “que Sa Majestat es pensa que sóc el rector de Favara, cosa que no és verdadera, puix que sóc pastor” (p. 326). En qualsevol cas, ací hi ha dos pastors: el religiós (el primer que apareix) i l’home que té eixe ofici.
Llavors, el sobirà, en veure que l’home ha resolt el tema que el rei tenia pendent, decideix recompensar-lo amb una bossa de monedes.
Finalment, el ramader, “va eixir de la sala més content que unes Pasqües, per haver parlat amb el Rei i, més encara, per veure el rector fora de perill. Abans de sortir per la porta del palau, va rebre (…) un sarró ple de monedes que un patge li va lliurar de part del monarca” (p. 327). En altres mots: l’home posa per davant el fet d’haver pogut salvar el capellà i no les monedes. I, a més, el monarca premia la creativitat que ha tingut el pastor (començant pel detall d’haver-se disfressat de rector).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Criaren fills d’altres cases
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d’altres cases? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren «Sí. A l’escala de casa, s’organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).
Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.
Recordo amb molta d’amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l’àvia m’havia dit que, quan veia que algunes de les mares que hi havia a l’edifici, no podien alletar el nadó, ella se l’emportava a la casa grossa i ella mateixa l’alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res» (Antonia Verdejo), «No» (Lurdes Gaspar), «No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare» (Lydia Quera), «Només quan alletaven.
També quan les famílies no podien atendre els fills: s’adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure’n, però sí que ho vaig sentir» (Àngels Sanas Corcoy), «A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d’una botiga important de Mataró (‘La Parisién’)…
M’ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l’hauràs sentida: ‘Més puta que les gallines’“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), «En el cas meu, no, però ho he sentit dir» (Xec Riudavets Cavaller), «A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l’àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment» (Rosó Garcia Clotet), «No. Ella ho hagués fet, si s’hagués donat el cas. Era bona i generosa» (Roser Canals Costa), «Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.
La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d’un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare» (Àngels Benaiges Martí), «Sí: era bastant habitual al final del segle XIX i a principi del segle XX» (Daniel Gros), «Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir…
El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l’anomenaven, ‘germana de llet’)» (Carmen Mahiques Mahiques), «Sí: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida» (Octavi Font Ten), «Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà per als altres fills» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Sí. Eren a dida, les tenien» (Maria Galmés Mascaró), «No, Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més» (Montserrat Cortadella), «Sí. Quan jo era petit, era freqüent a Alacant” (Emili Rodríguez Bernabeu), «La meva cosina germana de part del pare, la va criar una dida» (Misericòrdia Nicolau Soronellas), «La meva mare havia alletat un nen de la meva edat perquè la seva mare no tenia prou llet. L’any 1940. Era, en part, germans de llet» (Ramon Moix).
En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren «Sí! La meva àvia ‘aguantava’ (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se’n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d’aguantar nens…» (Angelina Santacana Casals). Ben mirat, l’endemà ens afegia aquest missatge: «Sí que ho feien. Era un treball remunerat. La meva àvia ‘aguantava’ fills de mares treballadores, sobretot, de les fàbriques tèxtils. Jo recordo un nen i una nena que van estar a casa molts anys.
El nen, el duia la mare abans de les cinc del matí. El deixava al llit i ens en cuidàvem tots els membres de la família. L’alimentàvem (li portava menjar, però també menjava amb nosaltres), el duiem a escola i el recollíem, si calia. N’era un més de la família. Aquest nen potser va estar a casa uns deu anys.
Aquesta era una feina que exercien les iaies. Era molt reconeguda. Hi havia moltes senyores grans que ho feien. També es podia fer sense cobrar, com a favor per ajudar les dones que no tenien prou xarxa a casa seva». Un segon escrit molt sucós i que ens adobava molt el tema.
Per això, el 6 de juny del 2026 escriguérem a Angelina Santacana Casals: «Gràcies per la teua generositat, Angelina, i bon dia,
Com deia un oncle meu respecte d’uns camps de mon avi matern, ‘Eren privilegiats’, amb el significat de ‘Molt bons’.
La teua informació és prou novedosa i reporta en un camp, en ‘llibres oficials’ (políticament correctes), que és tabú i en què el paper de la dona apareix degradat i com si ser mare fos pecat (com també la maternitat).
La comentaré a ma mare (de 1943)».
Finalment, ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que «Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d’ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.
Alletar un altre, més d’una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.
La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l’àvia de Joana (d’Aldaia) i sa àvia deia: ‘Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Tornada a la mare, a la terra de naixement i agraïments
Prosseguint amb la contalla del Sant Job, compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, l’espòs aplega a la fonda i l’amo li diu que no havia passat ningú dels dos arriers que feien camí. Llavors, ell evoca el primer consell.
L’home emprén cap a un altre indret (“continua el seu camí”, això és, el que li havia dit Sant Job) i passa a una cambra on hi ha penjades diferents parts de persones. Però, com que li ve al pensament el segon parer i ell el segueix, es gita, s’adorm i el propietari li comenta que el no dir res ha fet que ell no mate el llaurador. I el pagés li explica: “jo no he demanat perquè pense que, en coses que no m’importen, millor callar-me” (p. 320).
“I camí avant fins que aplega a la seua vila. En arribar a la porta de sa casa, veu la seua dona fent una besada a un capellà jove” (p. 320).
Llavors, s’ho pensa un moment i ho ajorna per a l’endemà. Cal dir que, de matí, associat a la infantesa i a l’esperança, és quan ell aplega a la vila i que, a migdia (en nexe amb la joventut), intervé la figura del fill (ara, jove) i el marit arriba a sa casa: “una veïna el veu i li diu:
-Però, home, tu, ¿per aquí? Quant de temps! Com és que no vas a ta casa?
-No sé… No sé què he de fer.
-Però home! Vés corrent i ho veuràs: hi ha una festa.
-I, ¿com és que hi ha festa en la meua casa?
-I una festa molt grossa! ¿No saps que el teu fill ha cantat missa hui, este mateix matí?
I se’n va corrent a sa casa i hi havia molt de rebombori i va haver d’obrir-se pas entre la gent” (p. 321).
Com podem copsar, aquesta dona és la part activa i ell és el passiu que segueix les indicacions per a poder estar amb els seus i, així, participar de la celebració de molta gent de la vila, no sols de la família junt amb els veïns.
Ací és quan entra la muller, qui el rep joiosa i, ben mirat, li amolla:
“-Ara has de conéixer el teu fill. Fill, vine! Vine a conéixer ton pare!
En això que, per la porta del pati, apareix el capellà jove. I l’home s’abraça a tots dos” (p. 321) i el marit recorda el tercer consell i, per a festejar la trobada, els diu:
“-Sóc una altra vegada en casa, amb la meua dona i amb el meu fill, amb totes les persones que aprecie. Ja no puc tindre un dia millor. ¿No és hui el dia més feliç de la meua vida? El meu amo em va donar este pa, perquè el partira el dia més feliç (…). Així que ho faré.
I parteix el pa i… quina sorpresa! La meitat del pa era buit i, dins, hi havia una lletra que hi deia: ‘Ara que estàs amb la teua família i amb les persones que vols, és el moment d’agrair-te la teua paciència i el treball de trenta anys’. I, dins del pa, també hi havia els diners de trenta anys de treball amb el Sant Job” (p. 321), dos trets lligats amb el camp (el qual ell treballava) i amb la figura del llaurador: la paciència i la continuïtat de la connexió amb la terra, necessària perquè fructifique.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que gestionen, hòmens que emparen i vells que aconsellen
Una altra contarella en què hi ha trets matriarcalistes, i arreplegada per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és “Sant Job (Els tres consells)”. Així, hi havia un home que era treballador, però que, com que a penes recollia i hi havia poca faena, “pensa d’anar-se’n fora a cercar on guanyar-se la vida i ho va dir a la dona:
-Mira: he pensat que me’n vaig a veure si trobe faena perquè, si no, ens morirem de fam.
-Puix bé. Jo ho passaré aquí, com puga, i tu, quan tingues treball, ja m’enviaràs diners.
I l’home se’n va” (p. 318).
En nexe amb aquest passatge, hi ha relats en què 1) la dona és a punt de morir-se i 2) la família passa per un mal moment. Nogensmenys, ací ho reflecteixen tots dos.
Quant al paper de la muller, encara que ell li porta els qüerns, ella és qui els gestiona i ho farà després de tractar-ho tots dos. Àdhuc, hi ha hagut casos en què el marit ho delegava en la dona (no sols en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), ans al contrari, entre nascuts després.
Com a compensació a la bonesa d’aquests personatges, en aplegar l’home a una casa, ho fa a una “molt bona. Allí menjava, tenia una cambra i treballava de gust perquè el seu amo era bo. I, per a no perdre aquella casa, no li demanava diners. I treballava la terra i portava la finca. I van passar-hi trenta anys sense demanar-li res” (p. 318).
Aquestes línies són un exemple d’un acord que dura pràcticament més d’una generació i que es podia haver allargat més. Cal dir que el marit ho està com si fos u més de la família receptiva, la qual li confia les terres, ell les llaura i en trau molt de profit, fet que permet un lligam no solament amb lo tel·lúric, sinó, ben mirat, amb el propietari.
“I un dia pensa que se li acabava la vida i que ja era hora de tornar a la seua vila. Així, que l’home va” (pp. 318-319) i ho diu a l’amo, qui li ho aprova i, a banda, li afig: “Mireu: he pensat una cosa. Puc donar-vos els diners del vostre treball o tres consells bons. Vós trieu.
El bon home s’ho pensa un poc i li diu:
-Els diners estan be; però pot ser que siguen millor els tres consells.
-Bé. Ja que heu triat això, vos diré els tres consells. El primer és: ‘No deixeu mai camí real per senda’. El segon és: ‘En tot allò que no vos importe, millor si no vos hi claveu’. I el tercer diu: ‘Mal pensament que tingueu hui, deixeu-lo per a demà’. I vos donaré estos dos pans. Mireu: este més menut és per a que mengeu pel camí, quan tingueu fam; i este més gros vos el done perquè el partiu el dia més feliç de la vostra vida.
-Moltes gràcies. Així ho faré.
-Ja no tinc res més a dir. Bon viatge!
I el bon home agafa (…) i se’n va” (p. 319).
Com podem veure en els mots de la qüestió que fa el masover i en la resposta del jornaler, ningú dels dos rebutja la segona part (els diners i els consells), un detall que empelta amb el matriarcalisme. Això explica per què el treballador s’enduu pa i les lliçons de la vida (aprenentatges que li seran profitosos d’ara en avant).
En el passatge posterior, el marit es troba amb dos hòmens que decideixen tirar per una drecera, en lloc d’un camí recte. Tocant el simbolisme, en aquesta rondalla no és tan manifest en el llenguatge, a diferència d’una narració compilada pel folklorista Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), “Els tres consells de Salomó”, en què apareix que “no es gosava mai a arriscar a eixir fora de la carretera, per més que alguna vegada conegués ell mateix que feia marrada”, de l’obra “Lo Rondallaire. Tercera sèrie” (p. 39), publicat en el 2014 per Cossetània Edicions. En la contalla valenciana, el personatge es diu “Mireu: jo seguiré per este camí. No tinc pressa, vaig a poquet a poquet i faig el viatge. Ja ens veurem allí” (p. 319), en un hostal on coincidiria amb els dos hòmens esmentats.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones de bon cor, eixerides, creatives i hòmens que les emparen
A continuació, la dona que reportarà a l’amic es fa passar per velleta i diu a una altra dona: “jo sóc la mare que la va criar en el mas. I sempre havia tingut ganes de veure-la» (p. 312). La xica, confiada, facilita que entre l’anciana, qui, en anar-se’n, no sols havia observat detalls de la casa, sinó que es fa amb l’anell que hi havia damunt de la tauleta. I, immediatament, mamprén cap a on era l’amic.
En arribar-hi, li descriu com era la casa i, així, l’home podrà simular que hi ha estat un temps i que coneix la jove. És més: l’amic ho amolla a l’alt càrrec polític i, altrament, li diu “Mira: ací tinc el seu anell, el senyal que sí que hi he anat” (p. 313). Els fets en aquest apartat de la narració ens indiquen que la dona ha salvat l’home, que li ha fet la faena bruta i que ell no ha estat capaç de portar-ho avant, puix que ella és més destra (i, això sí, s’ha venut al confident).
Nogensmenys, la xicota capeix “que li faltava l’anell, va pensar que era una trampa que li havien fet, perquè furtar-li l’anell una mare del camp…” (p. 313).
Després, la joveneta, “com que era tan astuta, tan resabuda (…). Se’n va anar a casa d’un plater i li va dir:
-Jo voldria que fera un vestit guarnit de plata” (p. 313): els lluents, les randes, el fil i la màniga,… I, com que ho fa vestida de criada, l’argenter no es decidirà a fer-ho fins que ella no li pose davant una quantitat important de diners.
El plater, que no sabia qui seria la noia, dóna pas a una secció en què la dona, mitjançant la premsa i tot, copsa que hi haurà un plet i, per això, s’atansa a l’argenter i li comenta que, per al dia del juí, vol tenir el vestit.
Ja en el sala de justícia, l’amic es presenta formal i, quant al patrici, disgustat, però no diu res. El primer declara que li havia costat molt fer-se amb la dona i que l’havia conquerida (fet que ho demostrava perquè ell tenia l’anell i, per consegüent, havia estat junt amb la jove): “de prova que no dic cap de mentida.
Es veuen entrar la senyora, vestida com un margalló, (…) guapa, (…) però que li faltava una màniga de plata (…) i se’n va i diu al jutge:
-(…) pareu el juí, que tinc moltes coses a dir. Pareu el juí.
-I, què teniu a dir, vós, senyora?
-Què he de dir? Que eixe senyor que veieu ací assegut va entrar a robar-me i em va robar esta màniga.
Ja veus. Com que el senyor no l’havia vista, s’alça i diu:
-Senyor jutge: és una mentidera. Que jo no l’he vista mai. Jo, esta és la primera volta que la veig. (…) ¿No vos dic que no l’he vista mai?
I el noble s’alça, tan recontent i tan desvanit i diu a la dona:
-¡Que resabuda eres, que espavilada eres! D’ara en avant, tots et veuran. I, a este, per mentider, per fals i per traïdor, li donarem la sentència que el jutge pose.
Però ací va acabar: l’amic, a la presó; el governador, amb la dona” (p. 314).
Com a anècdota, diré que, el 3 d’abril del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em contà que el pare de sa àvia paterna (nascuda en 1878), Vicent Guillem, era jutge i que, en un judici, sospità que l’acusador enganyava. Llavors, aquest besavi de ma mare féu com la jove d’aquest relat: creà una mentira perquè l’acusador caigués en la ratera. Així: “Ahí [ , en la camisa,] tens una taca” (sic). Aleshores, l’home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la. I el magistrat es posà de part de qui sí que havia estat honest.
Finalment, afegirem un altre fet real que em vingué al pensament (mig somrient i mig plorant mentres llegia el capdavall de la contarella i rememorava un acte que em fou favorable), en preparar la interpretació d’aquesta contalla (en la tercera lectura del text) el 2 de juny del 2026: una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que em féu una menor quan ella tenia sis anys i dos mesos (per setembre del 2006). En el 2015, el dia que em preparí com iniciar la conversa amb la xiqueta (aleshores, amb catorze anys), ho fiu amb un «Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…». Ella no s’ho esperava i la seua responsió fou “Ah! Ja no me’n recordava!”, uns mots decisius.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
L’arquetip del rei, educació matriarcal, maternitat i senzillesa
Prosseguint amb signes matriarcalistes en el recull “Rondalles populars catalanes», n’hi ha en la contarella “La màniga de plata”, la qual és una defensa de la dona, en lloc d’una aliança amb l’arribisme i amb l’esperit conquistador i possessiu dels qui s’inclinen per la fama, per la superficialitat i pel triomfalisme per damunt de les persones. Així, un governador que un dia se n’havia anat a caçar, passa per una casa i ho fa com a més pobre i, de pas, aquest noble s’atansa més a la majoria de la població.
Ja dins de la casa, respon a l’home que l’acull: “Si vós voleu que passe la nit ací, ho faré.
I l‘home, vellet, qui no era tampoc un mal home, va dir:
-Bé. Sí: hi podeu entrar” (pp. 310-311).
Tot seguit, l’ancià li comenta “Tinc una xica, una filla que sa mare es va morir i la vaig donar a criar a una dona del camp. Com que la xiqueta era tan guapa, vaig fer el propòsit que no la veiera ningú perquè no li passara res de mal i, quan ve una visita, fins que no sé qui és, no li dic el que tinc.
-Ai: jo tindria interés de veure-la.
I el senyor li diu qui era perquè l’home tinguera més confiança a ensenyar-li la xica (…). Quan obri i es veu la xica, tan preciosa, diu al pare:
-Conteu-me un poc de la vida de la jove.
-Mireu: la mare es va morir i vaig donar la filla a una dona del camp, que me la criara i, en vindre la xica, li vaig ensenyar tot el que jo sé. Li ho he ensenyat, però, a ella, no l’ha vista ningú.
-Si vós em feu promesa que no la veja ningú, jo em case amb ella” (p. 311).
Per tant, el noble, seguint la tradició de l’arquetip del rei, és obert a conéixer els seus inferiors (ací, la joveneta), els respecta i, a més, promet que complirà la paraula amb el pare.
Altrament, el narrador trau un paper paternal que acull bé la funció maternal de protecció i d’educació: si, primerament, l’home delegà l’educació inicial a una dona (la mare adoptiva), això no ha exclòs l’hostaler del seu paper de mestre de la vida (i, per eixe motiu, exposa que ell li ha ensenyat tot lo que sap i que ho ha fet al llarg de bona part de la vida de la xiqueta). Adduirem que el llenguatge i l’estil hospitalari reflecteixen una persona senzilla, de confiança i, com se sol dir, un “Home de paraula”.
En acabant, quan el noble aplega al poblat i digué que tenia núvia, tots tenien ganes de veure-la i la jove “Ve el dia de casar-se i es casa amb la cara tapada, molt trempada, molt mudada. I la cara, tapada” (p. 311).
Llavors, entrem en un passatge que rememora els de les rondalles en què un rei (o bé un príncep) ha d’anar a una guerra i demana que els de la cort tracten bé la seua dona i, fins i tot, la mare i el fillet. Així, ell “va dir a la dona:
-Una cosa et demane: que no et veja ningú fins que jo vinga.
-Estigues tranquil, que no em veurà ningú” (p. 311).
Ara bé: abans de partir-hi, un amic del governador desafia el noble, però el patrici li comenta: “tinc molta confiança en ella que, fins jo no vindré, no la veurà ningú. (…) Voldria que no intentares veure la meua dona perquè, de totes maneres, no l’has de veure” (p. 311).
En un fragment posterior, l’amic fa que entre un personatge femení que, a diferència de la mare de llet i educadora en la infantesa, com indica l’amic, “seria bona per fer el paper de mare que l’ha criada. Vejam si eixa dona poguera entrar perquè, per ella, jo sabria com és” (p. 312) la fadrina.
Així, ens trobem amb dos protagonistes masculins i senzills (el pare i el prefecte), amb dues dones de la mateixa corda (la segona mare i la xica) i amb dos protagonistes que representen la raboseria i el joc brut (l’amic i la dona que el reportarà). O siga, predomina la bonesa.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Ritu de pas a la joventut, lligam àvia-néta i sexualitat matriarcal
Un altre relat que figura en aquesta antologia a cura de Rafael Beltran és “Les fulles de l’alfabegueta”, al meu coneixement, molt ben tractat per Oreto Doménech i Masià en el seu treball sobre el cosmos femení en les rondalles valencianes. En primer lloc, direm que ací hi ha un lligam entre dues generacions que empelten molt bé: la vellesa (símbol de l’experiència i de la saviesa pràctica) i la joventut (esperançadora, com l’alfàbega, planta que representa la vulva i que, unida al rec a aquest vegetal, enllaça amb les relacions sexuals entre un home i una dona, això és, amb l’inici de l’adolescència femenina). Diu així: “Això diu que era Marieta i la seua iaia, que vivien juntes. Un dia, la iaia va comprar a Marieta una planteta que era una alfabegueta. Marieta se la va posar a la finestreta de la seua cambra i, tots els dies, en alçar-se, la regava” (p. 307). Una planteta i el començament del jorn empiulen amb la primavera i, de pas, amb la infantesa.
«-Bon dia, Marieta.
I ella:
-Bon dia, Senyor rei.
I el rei va continuar:
-¿No em direu, vós, senyoreta, quantes fulles té l’alfabegueta?
I ella, tota avergonyida, se’n va anar cap avall, però no ho va dir a la seua iaia” (pp. 307-308).
Així, simbòlicament, la dona (tot i que és presentada com de menor categoria, si més no, formalment, puix que rep el nom el diminutiu, mentres que l’home és tractat de “Senyor”) és per damunt del noble. Com diu una dita valenciana i, potser, de fora del País Valencià (i que deia mon avi matern, nat en 1906), “[ Formalment, ] Manen els hòmens, però [ , en el dia rere dia, en la vida quotidiana, ] es fa lo que vol la dona”. I és que ella, materialment, és en una banda més alta que l’autoritat política citada.
A l’endemà (i dos dies més), el sobirà torna a passar, com si desitjàs festejar amb ella. Això no obstant, la xica “se’n va baixar plorant i ho va contar tot a la seua iaia. La seua iaia la va consolar” (p. 308). D’aquesta manera, aquest arbre que podria traure fulles, branques i, àdhuc, fruits nous i formosos (la fadrineta), mena cap a les arrels (on és la velleta i conhortadora). Malgrat això, ella no deixa d’arruixar l’alfàbega, la qual, poc o molt, creix.
Com a mostra, el cinqué dia, amb una joveneta (ara, una miqueta picardiosa), respon al cap d’estat:
“-I, ¿no em direu, vós, Senyor rei, quantes esteles hi ha en el cel?” (p. 308).
Fins i tot, el sisé dia, diumenge (cal dir que, en una cançó arreplegada pel folklorista català Manuel Milà i Fontanals, 1818-1884, diumenge apareix com el primer dia de la setmana i no dilluns), “Marieta i la seua iaia eixien de casa per anar-se’n a missa de dotze. Aleshores, el rei es va acostar” (p. 308) i demana poder-li fer una besadeta davall del vel i li agrega que li pagaria molts diners. Llavors, com que la xica no ho aprovava primerament, ella ho comenta a sa àvia, qui l’empenta a experimentar en la jovenesa:
“-Xica: deixa que te la faça, que, total,… això,… ¿qui ho va a saber?
I això va fer el Senyor rei. Li va alçar el vel i li va fer una besadeta” (p. 308). Per consegüent, som davant una contalla molt en línia amb una quantitat interessant de cançons eròtiques mallorquines compilades per Gabriel Janer Manila (i publicades en 1979), però en boca d’una informadora de Xàbia (vila valenciana de la Marina Alta), Rosita Català, qui, en el 2004, tenia setanta-huit anys (nascuda cap a l’any 1926) i amb un punt clau en comú: els temes sexuals femenins són tractats entre una jove i una adulta, no entre una noia i son pare (o bé un altre home).
En un passatge posterior, el monarca fa que la xicota evoque la besada; i ella, afrontada, ho amolla a la iaia. La velleta, eixerida, li diu que “esta nit la tornarien al rei” (p. 309).
Per eixe motiu, quan ja eren les dotze de la nit, ambdues dones aprofiten el seu moment més fort del dia i li col·loquen una campaneta en el dit gros del peu i, després, se’n van.
Passa que, com que el noble no trobarà qui ha causat eixa gràcia que ell considera de mal gust, un dia, en passar per ca Marieta (qui regava l’alfabegueta), ella li trau “¿I no em direu, vós, Senyor rei, qui vos va posar la campaneta al dit del gros del peu?” (p. 309).
Aleshores, el monarca capta que ella té relació amb el fet i, a continuació, el sobirà digué a la “iaia si podia casar-se amb la seua néta, qui era molt sabuda i li agradava molt. La iaia, al principi, que no, però, com que la paraula del rei és sagrada, van haver de fer-li cas” (p. 309).
Ben mirat, com que la Marieta encara era més sabuda, posa una «madama de sucre» tan grossa com ella (per a damunt del llit), entra en la cambra on dormiran tots dos (… i la dona ho fa per davant del Senyor rei) i ell, qui la considerava dolceta, ja gitat en el jaç, diu a la «madama de sucre» que no la mataria de tan dolceta era la Marieta. Mentrestant, la xica és davall del llit.
Per eixa raó, Marieta li amolla que ho deixe, que la dona real no és la “madama de sucre” (p. 310).
Finalment, el monarca li agrega que no la portaria mai al calaix, l’abraça i, “A partir d’aquell moment, van començar a viure tots dos ben feliços” (p. 310).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El matriarcalisme autòcton, ancestral i promoció dels Pobles matriarcals
a) UN REVISCOLAMENT DE LO RELIGIÓS JUNT AMB L’ETNOLOGIA… UNITS A UNA OBERTURA A L’EVOLUCIÓ I A LO AUTÒCTON.
Com a punt positiu, direm que, en els darrers temps, especialment, de fa uns vint anys ençà [1] (i vàlid per a la nostra llengua i per a la nostra cultura), hi ha un augment de l’interés per la cultura tradicional autòctona, això és, pel matriarcalisme. Així, en viles com Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida), hi ha el blog “Història d’Aielo de Malferit” (http://historiadeaielo.blogspot.com) en què s’exposa molta informació relativa a tradicions i a partir de publicacions o de la història local; en el Camp de Mirra (comarca de l’Alt Vinalopó), hi ha un moviment interessat per la cultura local i per la valenciana, com ho manifesta el fet que la resposta a un correu electrònic en què demaní informació a l’ajuntament fos diligent (per part de Romà Francés i Berbegal, estudiós de cultura valenciana i del Camp de Mirra) i que, després, com ja havien fet un any arrere de Vilallonga del Camp estant (població catalana del Tarragonès), em proposassen escriure unes planes sobre els Sants de la Pedra; en Banyoles (ciutat i capital del Pla de l’Estany), hi ha articles sobre la celebració de la festa en el Terme, la banda de la ciutat històricament vinculada amb els pagesos i, fins i tot, recerques locals que, tot i que no figuren en Internet, aporten molta informació relacionada amb els sants Abdó i Senent. O, com ara, en Camporrells (vila aragonesa de la Llitera), on, de 1979 ençà, es balla, altra vegada, el “ball dels totxets” i que, no sols en el 2009 s’hi féu el llibret i disc “Totxets de Camporrells. 30 anys de recuperació d’un ball i una tradició popular (1979-2009)”, sinó que, a banda, per exemple, actualment, hi ha l’”Associació cultural recreativa ‘Els Totxets’ de Camporrells”, entitat que també reporta per Internet.
Així mateix, veiem persones interessades per la cultura tradicional i pel matriarcalisme: persones dedicades als goigs (com ara, Joan Roig i Montserrat, compilador de goigs i que n’ha creat), fins a moltes persones que, partint de la casa de la vila, de la parròquia o, com ara, de les oficines de turisme, es mostren receptives a indagar sobre temes etnològics i que, ben mirat, els difonen mitjançant Internet o bé, com ara, a través de publicacions periòdiques.
Però també hi ha obres d’història local o sobre religió, com és el cas del llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada i Clotas (del 2004), del llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”, de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez (editat per la Junta de la Confraria dels Sants Patrons Abdó i Senén – Sagunt, any 2000), del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá i editat per l’Ajuntament de València, en el 2005), amb molts articles relacionats amb els Sants de la Pedra en Carpesa, del llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (publicat per l’Editorial Claret, en el 2007) com també “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés (i editada per Ulleye, en el 2010, amb lleugeres adaptacions) , o d’altres que, aprofitant els blogs o les pàgines d’Internet, exposen costums, tradicions, temes etnològics o religiosos o, altrament, en nexe amb la comarca i que són acollidores a gent d’altres comarques.
Aquesta línia d’actuació aplana que les persones que reviscolem la llengua, la cultura de cada població i que, així mateix, no partim d’idees o de conceptes abstractes, sinó que, entre d’altres temes, els concebem (àdhuc, els actes festius) com un punt d’encontre entre persones, tinguem també presents el món agrícola, la llengua vernacla, les tradicions religioses, la literatura, la manera matriarcal d’entendre la religió, i, és clar, que estiguem oberts al canvi respectuós amb lo tel·lúric.
Així mantenim la unitat i els vincles entre membres, com ara, de tot l’àmbit lingüístic i amb la terra on vivim, però també oberts a no viure només dels records passats. En paraules del papa Francesc i que hi ha en l’article “Discurs del papa Francesc a la II Trobada Mundial dels Moviments Populars” (http://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/homilies-del-papa-francesc/discurs-del-papa-francesc-ii-trobada-mundial-dels-194247), el qual figura en la web “CATALUNYARELIGIÓ”, cal “fer créixer aquesta unitat. Mantenir la unitat contra tota temptativa de divisió és necessari perquè la regió creixi en pau i en justícia”, dir “Sí a l’encontre entre Pobles i cultures”, “defensar la Mare Terra” i, com ara, viure actuant amb la idea que “el futur de la humanitat no està només en mans dels grans líders, de les grans potències i de les elits. Està sobretot en les mans dels pobles”.
Per això, promovem (i en eixa línia estem), lo que va de cara a la recuperació de la història de la cultura autòctona i, concretament, de la que empiula amb els nostres ancestres i de la menys tractada, tradicionalment i actualment, perquè nosaltres i les noves generacions, coneguem millor el passat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Aquestes línies són del 2019.