Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre arbres fruiters? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 22 de maig del 2026 comentaren «No ho recordo» (Àngels Sanas Corcoy), «No, però tenien una figuera» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí.  I tant!  Eren dones camperoles. Fins jo, també quan era jove, he anat a treballar al camp, a recollir diversitat de ‘fruits'» (Àngels Benaiges Martí), «No» (Lurdes Gaspar), «No» (Lurdes Gaspar), «I tant! La família de la mare eren pagesos a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Tenien un camp ple de presseguers, de pomeres, unes pereres i algun cirerer.

Quan veien el temps una mica insegur, patien i resaven.

Jo deia als meus avis: ‘¿Per què no poseu una tela per tot el camp i, així, la pedregada no serà tan dolenta?’.

Ells responien ‘¿No veus que seria molt car?’.

I ara, a molts camps, se’n posa!!!!

El temps és el temps!!!» (Roser Canals Costa), «Sí: sobre un ametller que hi havia a la carretera de l’Estany. I en parlava i el cuidava com si fos d’ella, fins al punt que s’afanyava a recollir les ametlles, perquè, ‘Si no, aquell cony de castellanots fotuts, me les fotran!!!'» (Àngel Blanch Picanyol), «Això sí: nespreres, tarongers de la sang, llimeres…» (Reme Gadea Blasco), «Sí: sobretot, l’àvia materna» (Rosó Garcia Clotet), «Sempre m’ha agradat el camp, diferent dels meus germans. La padrina de part de la mare, la casa on vivia tenia l’hort emmurallat i arbres fruiters i jo ja sabia quan podia menjar la fruita de cada arbre.

Recordo que tenia un ginjoler que la fruita era vermella com les cireres i, a la rama de l’arbre, hi havia uns pinxos que els fèiem servir per a menjar caragol. Jo en tinc un, de ginjoler, a l’hort, que no és el mateix: el van comprar un any a València. També té pinxos, més petits. De part de la família del pare, tots els estius anava a passar uns dies quan era el temps de batre i, al costat de l’era, hi havia un arbre d’albercocs que eren tan dolços que les formigues es posaven dintre als de terra. Allí vaig aprendre a empeltar els arbres fruiters.

Jo sempre he pensat en Lleida i en els camps de la meva família: sempre l’he enyorada i fa setanta-sis anys que ja no hi visc. Alguna vegada hi he estat, però poquet… Poca cosa puc explicar-te, però sempre pots trobar alguna cosa interessant. Te’n parlaria tot el dia» (Júlia Aixut Torres), «No record que me’n parlassin mai» (Xec Riudavets Cavaller), «No. Mai» (Angelina Santacana Casals), «I tant!» (Josefina Moya Martínez), «Sí. Els abres fruiters eran explicats amb aromes. Per exemple, que la figuera era una ennamorada de la terra i que, per això, es feia bonica amb tot lloc. Que la cirera era creixent amb patiment. Del nespre, que, fins l’any vinent, no tornaria» (Lydia Quera).

En el meu mur, el 22 de maig del 2026 plasmaren «Jo tenc ses arrels a la pagesia. I és clar que ens en parlaven: com emprar es fruits, confitures, assecar, quan era hora de collir…» (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, la mare, el 22 de maig del 2026, per telèfon, em digué «Nosaltres, en el camp, teníem cireres, pomes d’hivern, poma de l’agredolç (no massa grossa, però les feia agradables, se les estimaven molt). En l’altre camp, albercocs (en la partida del Terç, en Alaquàs). I, fins i tot, hi havia un codonyer que les rames donaven a la carretera i, a vegades, n’agafaves uns quants.

En l’hivern, era cacaus, tramussos, carabassa, pomes d’hivern i, fins al Nadal, hi havia meló de tot l’any. I allí tens ta mare escampant cebollins, arreplegant-ne,…

Mon pare (1906-1992) entaulava i jo anava damunt de la taula per a aplanar el camp. 

I l’avi Miquelet (1874-1965), si podia, també anava al camp (‘Va!…’). Eren molt treballadors.

A mi, m’agradava el camp… i m’ha agradat».

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bon dia,

Tot seguit, exposem un article d’Esther Vera («Les mans de vidre»), en relació amb catalans que, en el 2018, tenien cent anys o més. Fou publicat en el diari «Ara» l’11 de setembre del 2018:

https://interactius.ara.cat/avis-centenaris-catalunya.

L’hem trobat hui, mentres cercàvem sobre mares en la Catalunya del segle XIX.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

El segle XVIII és clau en el present i no podem deixar-lo fora: s’inicia la secularització de bona part d’Europa i, així, de les colònies que alguns estats europeus tenien en Amèrica, com ara, el Regne de Castella, Anglaterra o, per exemple, França i Portugal. I si abans el poder el tenia l’Església, ara passaria a mans de polítics, de lo que, modernament, diem “Estat” (més d’una vegada, “Estat-nació”).

A més, com escriu Lluís Duch en el llibre “Simfonia inacabada. La situació de la tradició cristiana”, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en 1994, és un segle en què es crea, a poc a poc, la base “de tots els plantejaments decisionistes[1] i totalitaris. No estableix els criteris de la conducta el qui posseeix millors arguments, el qui raona amb més profunditat per assolir la veritat, sinó el qui disposa de la força quasi-divina per imposar el seu parer, la seva llei. (…) posseeix en propietat la capacitat de legislar (o d’abolir la legislació vigent) d’acord amb els seus interessos, sense que li calgui fonamentar o donar raó de les seves decisions”  (pp. 176-177). Unes paraules realment interessants i que, en formes semblants i amb informació en aquesta línia, veurem reflectides en molts apartats de la recerca.

De fet, en un camí semblant al de les paraules de Lluís Duch, en el document “Nació i nacionalismes. La configuració del nacionalisme espanyols al segle XIX”[2] (https://www.portaldhistoria.com/app/download/4716851961/NACIO_I_NACIONALISMES.pdf?t=1476997799), de Toni Aragonès Micolau i publicat en “PORTAL D’HISTÒRIA”, en llegim unes de Ramón Menéndez Pidal[3] que s’ajusten molt a lo escrit pel monjo de Montserrat: “Castilla creó la nación por mantener su pensamiento ensanchado hacia la España toda; jamás ningún particularismo nacionalista puede nacer de ella, ni tampoco de ella puede ser aceptado”. I, per a rematar el tema, inclourem, per exemple, unes de José Luis Martín Rodríguez[4], que daten de 1998, i que figuren en la mateixa plana del document de Toni Aragonès “{España}… se realizó a partir de Castilla, por su riqueza y recursos humanos, tal vez también por su situación geográfica, porque sus reyes eran depositarios de la idea unitaria y, sobre todo, porque sólo en Castilla tenían los reyes las manos libres para poder actuar. […] Castilla será utilizada por los monarcas para llevar a cabo la unidad de las tierras peninsulares, que se prepara durante la Edad Media y se realiza a partir del reinado de Carlos I[5], primer rey de pleno derecho de catalanes, aragoneses, castellanos, vascos, gallegos… primer rey de una España[6] unida tras la desaparición de Hispania en el año 711”.

Si, a més, afegim que, en el mateix document de Toni Aragonès, es comenta que u dels pilars del mite castellanista, els arquetips dels espanyols, són “El hidalgo[7], el conquistador, la mística, el guerrer, l’inquisidor”, veiem que continua amb lo que hem escrit amunt, en relació amb la imposició, fet que és deixat a banda per molts catalanoparlants. De fet, el 16 de maig del 2020, incloguí en Facebook les línies de Lluís Duch sobre el pensament de Carl Schmitt i comentí que jo hi estava totalment d’acord amb les de l’antropòleg benedictí i que m’agradaria conéixer l’opinió dels lectors. Un amic, Ricard Jové Hortoneda (1929), un home molt comunicatiu i receptiu, sense pensar-s’ho dues vegades, plasmà: “Amb l’opinió de Lluís Duch, sí, i tant! Discrepo profundament de la de Carl Schmitt, encara més després d’haver passat tota la vida sota el jou de la imposició franquista, avui per avui disfressada de democràcia”.

Adduirem que sí que podem dir que moltes persones del País Valencià, de Catalunya, de les Illes Balears, etc. actuen com a persones dins del marc de la cultura grecollatina, amb una aportació important de la cultura goda, de les cultures mediterrànies i, a banda, en línia amb lo que impulsaven, en el camp del pensament, moltes persones que formaren part de la Il·lustració[8] europea (ara bé, però no com a aliats del paternalisme ni de la desconsideració cap a lo rural ni cap a les minories, ni cap a les dones), com ara, l’evolució, anar cap al demà amb molta iniciativa, estar interessats pels altres, per la vida, per lo que passa pel món, etc. Per tant, no es tracta d’una disposició que, com escriu Jaume Botey Vallés en el 2007 en el document “Iglesia católica y nacionalismos en España” (https://studylib.es/doc/424173/iglesia-catolica-y-nacionalismos-en-españa), publicat en la web “STUDYLIB”[9], “en lugar de tender puentes y diálogo[10], haya tomado partido por el centralismo españolista, ahondando la división en la sociedad española en general y en particular en Euskadi sólo puede entenderse desde la consideración de su verdad eterna y venida de lo alto, desde el fundamentalismo.

(…) la presencia de los obispos en la calle, en las manifestaciones de ultraderecha a favor del nacionalismo españolista o en contra del diálogo, reclamando mayores derechos para sí y negando otros derechos de otros, contrastando con su clamorosa ausencia en manifestaciones ante el tema de la pobreza, marginación, inmigración o violencia doméstica, enervan a una parte de la población” (p. 15). Ans al contrari,puix que moltíssims catalanoparlants sí que estan oberts als altres i a millorar com a persones cap al matriarcalisme i a les arrels.

Afegiré que, així com Lluís Duch parla del tema de la privatització de la religió arran del triomf del capitalisme i de la introducció de les idees de la Il·lustració, podem dir que, en la nació catalana (i, més encara, del segle XVIII ençà, amb l’entrada dels Borbons), hi hagut una campanya intensa i, si no, ordenacions legals, amb la intenció de fer desaparéixer la llengua catalana i, en el millor dels casos, tractar que, com a molt, el seu ús es limitàs a lo privat, a casa, als ambients més informals. Potser u haja llegit sobre açò. Ara bé, la qüestió és: si això ha anat adjunt amb la política lingüística del segle XVIII fins ara, ¿no haurà passat una cosa semblant amb la cultura i amb lo matriarcal?

I la resposta no és una altra sinó que sí, que sí que hi ha esdevingut i que, per consegüent, només un canvi partint de nosaltres, això és, per part de valencians, catalans, balears i els altres catalanoparlants (com a col·lectiu de partida), fa possible que no romanguem passius davant aquests fets i que, en lloc d’acceptar que les nostres vides siguen tractades religiosament per part del poder, fet que va unit al despotisme il·lustrat, a les dictadures, als totalitarismes, a les democràcies formals, al colonialisme, etc. i a qualsevol intent d’anul·lació de lo que no va empiula amb una llengua (en lloc d’una obertura als altres i d’un interés per lo que té lloc en el dia a dia i més per l’emoció que per la raó i, àdhuc, pels qui parlen la llengua que preferim i pels qui no l’usen), passem a l’acció i no tant a una reflexió unida a una nostàlgia o a un deixar estar les coses per a un altre moment, per a demà, o per a quan isquen altres opcions, més obertes i com ens agradaria i acollint amb bons ulls el passat.

No deixarem fora que hi ha dictadures i persones que prefereixen la raó, lo estàtic, lo rígid, lo normatiu, els principis, les valors, lo moral, etc. en lloc de lo que resulta de l’obertura als altres, de decantar-se més per l’esdevenidor que per lo que tingué lloc fa segles o de lo pretèrit i que no té present la gran majoria de la població, etc. enllaçant amb la política de dominació, centralista, repressiva, que deixa fora lo que no empelta amb lo castellà, que considera illetrat o obscurantista o curt de coneixement o, com ara, poc seriós, lo que no té relació amb la historiografia procastellana o proespanyolista. I, per contra, i, com a afegitó a aquesta introducció a la definició de matriarcalisme, direm que, com posa Pere Riutort en la seua explanació, “Cal recalcar-ho: Hi ha hagut fills del Poble Valencià, ben conscients i conseqüents en el treball de redreçament del que toca ser aquest Poble nostre, que tant estimem i pel qual tant ens hem sacrificat.

(…) Malgrat l’acció negativa de tants anys, a les terres valencianes, no s’ha acabat amb la vida del nostre Poble com a tal. Encara està a temps per aconseguir el que toca ser, en els diferents àmbits, a l’actualitat, començant per la defensa i promoció eficient de la llengua pròpia.

Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot, n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com a acció de Poble com a tal, que ha tingut uns determinats subjectes que han donat generosament el que tenien de si mateixos i s’han posat al davant per tal de dur-ho a terme” (pp. 4-5).

Això connecta molt amb el dret d’autodeterminació, el qual, fins i tot, hi hagué molts representants de pobles indígenes que el defenien en l’ONU i hi estic totalment d’acord, com moltes persones que conec. Així, Lars Johansen, primer ministre del govern autònom de Groenlàndia, diu: “Hui, més que mai, sabem que cap reconeixement pot substituir el dret d’un Poble de conservar la seua identitat independent: el desig d’un Poble de ser amo del seu destí” (p. 47).

I prou que, en això, coincidesc amb moltes persones catalanoparlants que pensen que la historiografia que hi ha hagut, bé en les escoles, bé en els centres de formació, bé en publicacions en qualsevol mitjà escrit, bé, per exemple, en l’exèrcit i en la gran majoria dels mitjans de comunicació social espanyols, han anat en línia amb els mites castellanistes / espanyolistes i amb un culte a la pau i a la unitat, dos térmens utilitzats, clarament, a partir de paràmetres de lo que, popularment, es diu de dretes, retrògrads i que s’inclinen, preferentment, cap al passat, en lloc de fer-ho cap al demà i a un tancament a idees noves i a lo que puguen pensar, dir o, com ara, escriure, els altres.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molts oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Partint del pensament de Carl Schmitt, lo “decisionista” va en línia amb la imposició,

[2] Consulta feta el 16 de maig del 2020.

[3] Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), partint d’informació de Viquipèdia, fou un filòleg, historiador, folklorista i medievalista.

[4] José Luis Martín Rodríguez (1936-2004)  fou un historiador castellà.

[5] Fou rei de molts regnes d’Europa i, en el cas de Castella, com en el de la Corona Catalanoaragonesa, entre 1516 i 1556.

[6] La unió jurídica d’Espanya i, per tant, la formació d’Espanya com a estat, té lloc en la segona meitat del segle XIX.

[7] Es tracta d’una classe de cavaller castellà.

[8] Ben diferent és lo que es coneix com “despotisme il·lustrat”, del mateix segle, el XVIII, però que consistia en un paternalisme resumit a obrar per al poble senzill, però no deixant que intervingués en les decisions i, a més, cercant com a aliats, en bona mesura, una cultura oficial a manera de consell de sabuts, que menyspreava lo que no fos útil, lo vinculat amb el passat i, per descomptat, lo religiós, la cultura del poble senzill i molts trets més. Es tracta, per tant, d’una organització vertical de la vida i de la política, molt llunyana de la que era comuna en els regnes de la històrica Corona Catalanoaragonesa, fins als decrets de Nova Planta signats per Felip V de Borbó.

[9] Consulta feta el 16 de maig del 2020.

[10] Es refereix a la “Jerarquía de la Conferencia Episcopal Españala”.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien refranys sobre els pagesos (els llauradors)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 16 de maig del 2026 i posteriorment comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «Sí. En coneixien bastants» (Xec Riudavets Cavaller), «No vaig tenir la sort de conviure amb les iaies. I la meva mare, possiblement, en tindria, però no en recordo. Em sap greu» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Algun refrany deia ma mare, encara que no tenien terres, ni llauradors:

‘Boira a Pipa i boira al Castell, pica espart i fes cordell'» (Octavi Font Ten), «Al meu pare, li agradaven els refranys i alguna vegada ens deia ‘El pagès sempre mira al cel’, ‘Pagès, pagès, si vols salvar: la fava, espessa; i el cigró, clar’, ‘Al pagès endarrerit, cap anyada és bona’. Si en recordo, d’alguna [ dita] més, ja te les enviaré. Refranys que he trobat: ‘Els pagesos sempre són de L’any que ve, com aquell pagès que no es volia morir fins que se li acabés la feina’, ‘Al mes de juny, la falç al puny’, ‘Per Sant Bernat, sembra el nap; jo el faré per Sant Bartomeu i serà millor que el teu’.

Un bon diumenge, Lluís,

Endavant les atxes» (Júlia Aixut Torres), «Sí, sí, alguns. La iaia materna i la paterna. ‘Al juny, la falç al puny’, ‘Qui té un bon favar, té un bon germà’, ‘Tot aquell qui sembra, cull’, ‘Quan plou a clotxinetes, aigua a les bassetes’, ‘No cal tant orgull pel poc de fruit que es cull’» (Àngels Benaiges Martí, qui ens deia que era lligada al camp des que era petita), «Segurament. Ara no se me n’acut cap» (Maria Dolors Sala Torras), «No» (Àngels Sanas Corcoy), «Els meus avis tenien refranys per a tot: per al temps, per als animals. Fins i tot, de les festes de la matança del porc, de veremar, de cacera…» (Lydia Quera), » A casa meva, no» (Angelina Santacana Casals), «Sí que en deien: eren pagesos. Només en recordo un que feia referència a les tempestes amb llamps i amb trons: ‘Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara: no ens deixeu!'» (Àngel Blanch Picanyol), «No ho sé pas, Lluís» (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el meu mur, el 16 de maig del 2026 posaren «Síí. A Mallorca, parlava quasi de tot ‘en termes’, en refranys, en dites… Tot un món que jo, quan era ben petita, entenia perquè, com saps, ‘Hi ha roba estesa’;  i jo, bones orelles» (Maria Galmés Mascaró), «La mare deia ‘Maria: no et cases amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i et farà llevar a les tres'» (Àngels Salvador), «Mu mare tenia una dita per a cada moment» (Conxeta Fortesa), «En concret, sobre llauradors, no en recorde. Bé: el típic ‘Quan Santa Anna s’encapota i Vernissa fa capell, llaurador: si no vas a l’horta, pica espart i fes cordell» (Reme Canet). Vernissa és el nom d’un riu.

Per correus electrònics, el 16 de maig del 2026, ens n’enviaren: «He fet un recull d’uns quants refranys…

Sempre endavant.

Rosa.

‘Quan l’octubre és arribat, llaura la terra i llaura la mar’.

‘Llaurada, per Tots Sants, mata l’herba dels camps’.

‘La llaurada de Sant Andreu, la millor que fareu’.

‘El bon favar: per Tots Sants, has de sembrar; i, pel gener, s’ha de cavar’.

‘Per Sant Andreu, a les oliveres, llaura el peu’.

‘Sembrar pel novembre; i llaurar pel desembre’.

‘De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir’.

‘Corri, pel camp, l’arada ; i, per la casa, la fillada’.

‘Casa que llaura i treballa, mai hi falta gra, ni palla’.

‘L’edat avançada no és per l’aixada'» (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 16 de maig del 2026, per telèfon, en relació amb els mots d’Octavi Font Ten, em digué «Això devia ser per a preparar la collita de tomates». Ben mirat, ens afegí que el llaurador era pendent del cel (sol, núvols, pluja…) i la dita «Quan març fa de maig, maig fa de març» i «Març marcer, sol carasser». Agregarem que, el 29 d’abril del 2022, ens reportà amb el refrany «El llaurador, de bona gana, ho dóna» acompanyat de l’explicació: «Noblesa: ‘No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat'».

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.