Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i maternitat
Una altra composició que figura en el llibre “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, i en què copsem literatura matriarcal (ací, en nexe amb el tema de les marededéus aparegudes), és “La llegenda del Puig de Pollença” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_llegenda_del_Puig_de_Pollensa), recopilada en la web “Viquitexts”. Així, com en moltes llegendes semblants, en un apartat (“Invenció de la Sagrada Imatge”), o siga, en el relatiu a la trobada (com indica el mot “invenció”), exposa que,
“Xalesta es desperta l’auba
D’una diada de Maig,
Les campanes de Pollença.
L’escometen repicant;
I, en processó jamai vista,
Del poble, petits i grans,
Tothom amb un cor, se’n pugen”
cap al puig, acompanyats de sacerdots, del poble, de la gent, de creus i , a més, amb esper i amb perfums.
Després, indica que, mitjan camí,
“La veu pura d’un infant;
I tothom s’arremolina
(…) ¡Oh, ric tresor afinat!
Una imatge de Maria
Veuen los ulls assombrats[1].
Rompudes cauen en terra
Les rames que hi ha davant (…).
Tothom a tal vista cau,
I, dels cors, brolla la Salve”.
Afegirem que
“A la Reina de l’altura,
Los peus van a besar;
A dins son trono de rames,
Tots són humils cortesans.
D’un en un, tothom l’adora;
I molts li donen, passant,
En lloc d’ofrena piadosa,
Un mot del cor inspirat”.
En un passatge posterior, el qual ens evoca llegendes, veiem que
“’Dolça glòria de Pollença
Vos ne durem allà baix;
I honrada sereu del poble
Sobre digníssim altar’.
Això diuen a la Verge
Los sacerdots i jurats,
I prenen l’augusta imatge
Per tornar-se’n a la vall.
La processó ja fa via,
La figura aixequen ja
Però, ¡miracle!, és tornada
Tan feixuga per baixar,
Que, del cim, no la mouria
Ni la força d’un gegant:
Damunt el Puig l’ha fixada
La divina voluntat”.
És a dir, la dona té la darrera paraula, ella tria on viurà i, en aquest cas, ajudada per la força que té ella, decideixen bastir-li un temple: “Ja n’és el trono reial!”
Igualment, tots els qui passen per on és Nostra Senyora, la saluden amablement i, en acabant, se n’acomiaden. I tot, en el mes de maig, l’associat a les mares i, ben mirat, en aquest cas, a la Mare com a protectora de la vila. Per això, ella es dirigeix a ells (als fills):
“Sa cara afable tota somriu
I, essent de pedra, par que vos diga:
‘¡Som vostra mare; fillets, veniu!’”,
sobretot, tenint present que Nostra Senyora representa la pervivència del cristianisme en les Illes Balears:
“Dient que és ella, que ha rescatada
De la morisma la nostra fe.
En lloc de ceptre, té, en la mà dreta,
Una senzilla mota de flors;
Mostrant que estima tota floreta,
Que rep l’ofrena de tots los cors.
Sobre el cor, porta son braç esquerre,
L’Infant dolcíssim: també riu ell;
I, en lloc del signe de cels i terra,
Dins ses manetes, mostra un aucell”.
Finalment, podem llegir que,
“Si, a l’ull, és tosca la imatge antiga,
Bé és agradosa per l’esperit.
Son encant místic no cal que el diga:
Lo cor del poble bé l’ha sentit”.
Per consegüent, es tracta d’una marededéu bruna, negra, com moltes de les trobades i, així, empiula amb l’obagor, això és, amb la saviesa de la vellesa. I, com que els habitants empelten amb Nostra Senyora, la tenen (“l’’ha sentit”), com a Mare, com a sopluig de la terra, de la vida, de l’esdevenidor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, del mot “encisats”.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i mares que emparen
Prosseguint amb el poema “Cançó dels pelegrins de Lluc”, en acabant, hi ha una estrofa en què es reflecteix la religiositat popular d’arrels paganes (els santuaris) i el paper destacat de la dona i la consideració positiva cap a lo maternal:
“Maria té santuaris
Per tot aquest regne bell;
Però, entre puigs solitaris,
Com a reina, té un castell.
Just és que sia adorada
Dins un tan noble palau”.
Aquest palau és com un indret on fa goig ser-hi i que enllaça amb els ancestres i amb lo mallorquí:
“Salut, bellesa i frescura[1]
Troba a Lluc el pelegrí
I una saba antiga i pura
Que fa el cor més mallorquí.
Vida dels avis honrada
Pareix que, a Lluch, alenau”
junt amb
“La grandesa dels penyals.
En majestat assentada
Molt bé la Verge hi escau”.
Afegirem que, més avant, apareix altra vegada la casa (ací, simbolitzada per la llar), un detall matriarcalista i molt vinculat amb la tradició catalana:
“Lluc, per Mallorca, és encara
Lo sant racó de la llar:
I, dins la llar de sa mare,
¿quin cor no es logra[2] escalfar?”.
Aquestes línies, en què copsem el racó, ens evoquen rondalles en què l’objecte que el xicot ha d’agafar no és precisament en un lloc amb claredat, sinó en u que és fosc i… a un costat (ací, de la llar). I, altrament, empiula amb la mareta que, amb bon cor, sopluja els seus fills i, per això,
“Nostra súplica inflamada
¡Mare! aquí dins escoltau”.
Ben mirat, capim que els pelegrins li fan ofrenes en forma de “presentalla del cor” (és a dir, de bonesa) i que Nostra Senyora de Lluc els respon amb “un tresor”.
En l’estrofa vinent, Miquel Costa i Llobera indica que, amb l’arribada a Mallorca dels cristians que eren catalans, ho féu el cristianisme, després de més de tres segles sota domini musulmà (ss. X-XIII):
“Aquesta illa, que traguéreu
Del poder de l’infeel,
Sia, com vós la volguéreu,
Planter de vides pel cel.
De bell nou, s’és consagrada
Ara, a vós, que l’emparau”.
A continuació, l’escriptor fa esment de vegetació típica mallorquina (les oliveres, la vinya) i d’altres fruits. Això sí: la relaciona amb la religiositat i amb el paper que exerceix la Mare de Déu de Lluc
“Dau l’oli pur a la serra,
Dau a n’el pla, fonts de vi;
Sian los fruits de la terra
Semblança d’un fruit més fi:
Donau sempre bona anyada
De caritat i de pau”.
Finalment, en pro de la terra, el poeta de Pollença indica que,
“De les plagues forasteres,
Allunyau l’impur alè;
Sian les nostres riberes
Grans murades de la fe.
La pietat arrelada
Floresca a n’aqueix cel blau”,
un cel que, en aquest cas, té a veure amb l’esperança, així com ho simbolitza en la primavera, ja que aquests versos no són místics, sinó tel·lúrics (riberes, murades, això és, aigua i terra, dos trets femenins).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Castellanisme, en lloc de “frescor”.
[2] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.
El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i marededéus trobades
Continuant amb el matriarcalisme en l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també captem el sentiment de pertinença a la terra en la composició “De matí” (https://ca.wikisource.org/wiki/De_mat%C3%AD), en què apareixen trets que podríem enllaçar amb la Mare Terra (i, de pas, a lo tel·lúric) i amb la maternitat:
“Pel cel, la celístia[1],
Per terra, les flors;
Suau primavera
Pel món i pel cor…
Mos peus trepitjaven
L’herbeta del bosc,
Com santa catifa
D’un temple compost”.
En aquests primers versos, el poeta mallorquí connecta el cel i la terra, però dóna prioritat a lo femení: a l’indret on naix i on acampa l’herba, a la boscúria, a un temple compost (no individual), a la flora,…
Després, comenta que,
“Pel camp, aleshores,
Jo anava tot sol,
Tot sol i en companya
(Dolcíssim record!)
L’aucell de veu pura,
Los arbres i flors,
L’amiga campana,
Les gotes de rou,
Tot fent reverència,
Me deia llavors:
‘¡Benhaja ta vida!
¡Benhaja ton cor!’”.
En aquestes estrofes, trau línies que podríem empiular amb el fet que l’escriptor va per la vida com terra que camina (com diuen en el Poble colla, d’Amèrica del Sud i matriarcal) i, així, és acompanyat per la Mare (ací, vinculada amb la natura i amb l’aigua).
Igualment, figura la campana (símbol de la religiositat) i, ben mirat, el fet que ell es considera un afortunat perquè pot fruir la vida que l’envolta: una vida en nexe amb el cor (la part femenina i acollidora de les persones).
Agregarem que, enmig d’eixe lligam poeta/natura/mare, el qual ell assaboreix, exposa
“Mon cor no cantava;
Batia tan sols.
Vessar no podia
Com l’auba sos plors.
Dins ells, abundosa
Corria una font;
Ses ones tranquil·les
No feien renou…”.
Podríem dir que hi ha un empelt fructuós entre el fill i la mare. Això explica que, al capdavall, Miquel Costa i Llobera escriga
“I allà,… enmig de lliris
(¡Oh, glòria del cor!)
En pau i silenci,
Dormia l’Espòs”.
És a dir, l’autor es mou en terra de bonesa (els lliris, associats a la candidesa) i, a banda, de color blanc (en unió amb la pau) i, com que l’home (l’Espòs) dorm en silenci (detall que té a veure amb l’obagor), ho fa lligat a la dona (en aquest cas, potser, si més no, a l’indret on ell nasqué).
Un altre poema en què es plasma el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre del poeta pollencí, és “Cançó dels pelegrins de Lluc” (https://ca.wikisource.org/wiki/Cans%C3%B3_dels_pelegrins_de_Lluch), recopilat en la web “Viquitexts”. Primerament, direm que Nostra Senyora de Lluc és la patrona de Mallorca. En començar, indica que
“Dins el cor de la muntanya,
Mallorca guarda un tresor.
Germans, en santa companya,
Pugem a la Casa d’or[2].
Anem amb bandera alçada
Com un exèrcit de pau…
¡Verge de Lluc, coronada,
Damunt Mallorca regnau!”.
Per consegüent, com en moltes llegendes, la marededéu es troba en l’interior de la terra (ací, d’una muntanya), on van molts mallorquins, com qui ho fa a la mare que el protegeix.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En el DCVB, indica que vol dir la claror dels estels.
[2] És el nom afectiu que rep el Santuari de Nostra Senyora de Lluc.
Finalment, diré que anit vaig accedir a l’article “El castellà, llengua estrangera”, d’Isidre Granyer i publicat en la web “L’Unilateral” el 10 de maig del 2025: https://unilateral.cat/2025/05/10/el-castella-llengua-estrangera.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, empelt avis-néts i religiositat matriarcal
Prosseguint amb la composició “Tribut d’un mallorquí”, escrita per Miquel Costa i Llobera en febrer de 1881, es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i els vincles entre mallorquins i catalans, com exposa el poeta balear, qui inclou uns versos sobre Ramon Llull i agrega que
“Quan los nous trobadors, en rimes noves,
Cantaven d’aqueix temple el milenar,
Enmig del cor que Montserrat inspira,
Fou mallorquina la sagrada lira
Que féu l’oda potenta ressonar.
I avui, al crit de festa que agermana
Per tot la gran família catalana,
Sa veu Mallorca vol mesclar també;
I, amb tanta amor la hi mescla i senzillesa,
Germans, que, fins la troba ‘os ha tramesa,
La troba humil de son cantor darrer”.
La família catalana, germans, l’amor… Això, junt amb els avantpassats (els padrins i més):
“De Catalunya, dins la llar sagrada
Gosa alçar-se tan pobre lo meu cant…
Allà, en la festa del casal dels avis,
De grat, toleren los més vells i savis
La paraula senzilla d’un infant”.
Com hem pogut veure, no sols el poeta enllaça Catalunya amb els ancestres que portaren la llengua a les Illes Balears, sinó que aprofita el terme “avis” per a plasmar una de les maneres que ha fet més fàcil que la llengua perdure en ambdues zones: l’educació matriarcal.
Així, capim un fet que ens comentaren en una qüestió per a la recerca: que els ancians tracten bé els xiquets i que, àdhuc, hi estan oberts. No debades, Miquel Costa i Llobera indica que tant els més grans com també els que tenen més món i saviesa, toleren els nens (i ho relaciona amb la senzillesa dels infants).
En acabant, trau un altre nin i el posa en nexe amb la llengua en el camp de les pregàries (és a dir, en part de la religiositat popular):
“Doncs, com infant, ¡oh, Verge!, ma pregària
Vull dir al peu de l’ara mil·lenària,
On, passant i passant generacions,
Adorant-vos pregaren i gemiren
Com eixes ones que aquí baix sospiren
I lo peu besen dels sagrats turons”.
Un Poble connectat amb la figura de la mare (ací, altrament, amb la de Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya).
Després, com molts escriptors de la Renaixença (sobretot, durant la segona meitat del segle XIX), evoca l’empelt que hi ha entre catalans i la patrona, l’agraïment que li fan (llorers, palmes, corones…) junt amb el contacte amb la terra (en dir que davallaran en processó de Montserrat al món) i, ben mirat, acompanyat de paraules d’esper i d’aliança amb els catalanoparlants:
“Ah! Davant tots los pobles de la terra,
Cantem ara, ¡germans! Aquesta serra
Torna més forta la remor del tro”.
Per tant, en aquests versos, el sentiment de pertinença lliga amb el de Poble: tots canten plegats i això aporta fortalesa a lo tel·lúric.
Així, en el darrer paràgraf de “Tribut d’un mallorquí”, l’autor pollencí posa que
“Cantem fins que, a la mística muntanya,
Gire els ulls Catalunya i tota Espanya,
Cantem a cor lo Virolai sagrat.
Diguem, diguem a la divina Mare:
Fills vostres som i volem ser encara…
Encara que s’esfondre el Montserrat!”.
És a dir, mentres que continue la vida del Poble, la dels fills de la terra i hi haja catalanoparlants, també ho farà l’evocació de la Mare de Déu de Montserrat.
Finalment, adduirem que, en una nota, Miquel Costa i Llobera plasma “És famós l’antic Virolai de Montserrat, sobre el qual va escriure Mossèn Verdaguer les estrofes que se cantaven en les festes del mil·lenari”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, marededéus trobades i lligams entre catalanoparlants
Una altra composició del poeta mallorquí, la qual figura en l’entrada “Á D. Marian Aguiló” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/%C3%81_D._Marian_Aguil%C3%B3), en l’esmentada web, escrit dedicat a Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825- Barcelona, 1897), qui li havia donat un llibre, exposa el sentiment de pertinença a la terra, sobretot, quan, després dels versos, explica que, “Com brostà al Puig, la mata de Ramon [ Llull],
Lo nom de Déu, en cada fulla, escrit.
Encara no fa gaire temps que hi havia en el puig de Randa una mata que donà nom a la possessió que encara es diu Sa Mataescrita. Era una planta (…). La poètica tradició deia que allò eren los signes del nom de Déu, escrit en llengües orientals, per mà de Ramon Llull, damunt algunes fulles d’aquella mata i reproduint després, per miracle, en totes les noves fulles de la mateixa.
Mans profanadores arrabassaren aquell vegetal que tan bellament havia fet venerable la piadosa tradició del poble”.
En un altre poema de l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també copsem el mateix sentiment i, a més, al llarg dels versos: “Tribut d’un mallorquí” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Tribut_d%27un_mallorqu%C3%AD). Així, l’escriptor, en uns mots dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i als mallorquins que, després d’instal·lar-se en les Illes Balears, encara evocaven la Catalunya on havien nascut, diu que
“Allà, entre els somnis del bressol, encara,
Quan, als ulls del meu àngel i ma mare,
Obria el pensament tot encantat,
Contar la història de Garí sentia
I, junt al nom dolcíssim de Maria,
Lo nom sabia ja de Montserrat”.
Per tant, la mare, com a transmissora de la cultura tradicional (ací, de la llegenda de Fra Joan Garí, en nexe amb un personatge vinculat amb la fundació de l’Abadia de Montserrat), li parla sobre la terra d’on procedia: llegendes, oracions, història del monestir…
Igualment, el pollencí enllaça amb la mare de lluny, amb la terra dels ancestres catalans i amb les Illes Balears:
“¡Oh!, enmig d’aquesta mar que nos allunya,
De la casa pairal de Catalunya,
Guarda’m encara lo sagrat record,
I més d’un fill d’aquesta hermosa terra
Porta el nom venerat d’aquella serra
On l’arbre de l’avior relà tan fort”.
Altra vegada, empiula ambdós indrets i, a més, capim l’interés que hi havia en aquella època (el poema és de 1881) pels lligams entre les terres catalanoparlants: 1) Catalunya (mare), 2) la serra de Montserrat (com a lloc d’origen del nom femení “Montserrat”) i 3) l’escriptor, com una arrel més de l’arbre (símbol maternal) amb que connecta més d’un mallorquí o bé persones de les Illes (“més d’un fill d’aquesta hermosa terra”).
En acabant, apareix el tema del pas de l’Islam al cristianisme com a religió preferent en els territoris incorporats a la Corona Catalanoaragonesa (ací, els baleàrics) i de les marededéus trobades (o aparegudes, sovint, brunes, color que té a veure amb la vellesa):
“¡Santa Maria!… la gentil sultana
Al ressò d’aquell crit, se féu cristiana;
I, en penyora d’amor tendre i feel,
De ses muntanyes, en més d’un paratge,
Miraculosa aparegué una imatge
De la Reina puríssima del cel.
I els puigs de nostra terra solitaris
Floriren ermitatges i santuaris,
Tots temples de la Mare virginal,
Los puigs de nostra terra que se’n munten
Just fins a veure com del mar apunten
Los cims de la muntanya catedral”.
Cal dir que, com ens comentà Pere Riutort, molts santuaris estan relacionats amb llocs on eren motiu de religiositat pagana, abans de l’arribada del cristianisme i que, així, foren adaptats als costums que, poc o molt, hi havia de signe cristià, un paganisme encara arrelat en el segle XVI i, àdhuc, en el segle XVIII.
Per consegüent, perdurava el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-fill i la Mare Terra
Una altra composició que figura en l’esmentat llibre del poeta pollencí, i en què captem la literatura matriarcal, és “Miramar” (https://ca.wikisource.org/wiki/Miramar), recopilada en la mateixa web. Així, quan es dirigeix als poetes, posa
“ENDREÇA ALS POETES
Germans: quan, per la festa, pugeu a l’ermitatge,
Esfullareu en terra, davant la santa imatge,
Lo ram que ‘os he enviat:
Per un ramell de festa, bé veig que no valdria;
Deixau només que caiga sa pobra flor mústia
A dins lo lloc sagrat”.
Com podem veure, Miquel Costa i Llobera connecta la festa amb la dona i amb el fet que els fills s’acosten a la mare (el lloc sagrat, l’ermita). Recordem que, en lo eròtic, l’església representa la vagina i, ben mirat, la vulva.
En acabant, addueix que,
“Quan sentireu alegres lo so de la campana,
Pensau que vos esmenta dins terra llunyedana
Un cor de mallorquí…”,
és a dir, que l’escriptor enllaça amb la terra on nasqué: amb la Mallorca del darrer terç del segle XIX, quan exposa aquests versos.
A més, trau la dona com qui aporta vida als mallorquins, lo tel·lúric, per exemple, mitjançant l’aigua, la font, la cova…:
“Beveu per mi les aigües d’aquella font de vida
I aquella santa cova set voltes beneïda
Besau, besau per mi”.
Per consegüent, d’ençà la distància, l’autor és en nexe amb lo terrenal i amb lo femení i, per això, diu
“Si, enmig de tanta glòria i de bellesa tanta,
Sentiu lo cor remoure la febre sacrosanta
Que abriva el pensament,
Davant la mar immensa que els himnes grans inspira,
Germans, cantau llavores lo que no diu ma lira,
Lo que mon cor pressent!”.
Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i que lliga amb la Mare Terra (la Pachamama) i amb el déu Sol, “Comparança” (https://ca.wikisource.org/wiki/Comparansa), recollida en “Viquitexts”, plasma detalls d’aquesta corda:
“Si allà, en nuvolada obscura,
Brilla l’arc, signe de pau,
És que es mesclen en l’altura
La llum del sol viva i pura
I l’aigua que, a gotes, cau.
En l’espessa nuvolada,
Que cobreix l’ànima aquí,
La poesia inspirada
De plors i llum engendrada
N’és com l’arc de Sant Martí.
Alta, pura, colorida,
Brilla com l’arc celestial;
Sols brilla quan s’és unida
Amb llàgrimes de la vida
La claror de l’ideal”.
Encara que Miquel Costa i Llobera parla de núvols, de l’altura i de gotes d’aigua, finalment, diu que les llàgrimes (la pluja, les quals van cap a la terra, indret on poden fructificar els conreus) són u dels elements que fa possible la vida i, de rebot, la primavera i que les plantes i els arbres quallen en el terreny.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Feien joguets per a les festes patronals
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien joguets per a les festes patronals? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 17 de maig del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Sí. La meva mare feia vestits per les nines per als Reis” (Àngels Sanas Corcoy), a què ma mare (el 17 de maig del 2015, per telèfon), adduí “Sí , sí: això era lo típic [ per a Reis]. Molts xiquets, entre ells, ton pare (1942): una caixa de sabates de cartó i un cordellet i ho podien carregar pedretes i estirava el cordell”; “A casa, no. Però recordo que, per a les festes de carrer, n’hi havia que feien paperets i serpentines” (Joan Prió Piñol), “No crec que s’hi entretinguessin. N’hi havia prou amb esquivar la fam” (Xec Riudavets Cavaller), ““Sí. Feien al carrer, ple de nines de drap, bosses, molt boniques, bufandes de roba de moltes colors per tots, rams d’espígol, romaní i, sobretot, a tot drap” (Lydia Quera), “No, crec que no. Només al mes de maig (mes de Maria): es comprava flor blanca” (Montserrat Cortadella), “Per València, no” (Joan Colera), “No. Les padrines no en feien. Lo que sí que feien era portar un ram de flors a la Verge” (Contxi Enjuanes Carrera), “Fanalets, amb els melons d’Alger. ‘Flautes’, amb la punta més tendra de les canyes; o ‘xiulets’, amb els pinyols dels albercocs” (Vicent DE LA Torre), a qui comentàrem “Jo he fet xiulets amb els pinyols dels albercocs. I, a una neboda, un trenet que consistia en unes cinc llandetes de foiegras empiulades per un fil cada vegada més curt, a mesura que ens acostem a la darrera. En gaudien”, “No hi havia costum de fer joguets” (M Pilar Fillat Bafalluy),“Jo, no. Vaig viure amb la mama fins a tretze anys.
A les monges, sí que ens fèiem les joguines…: nines de drap, amb boques amb fil vermell, ulls amb fil blau, vestidets, llits de cartró amb llençols de paper. Els pintàvem dibuixos.
Xiulets amb el pinyol de l’albercoc. El rascàvem al terra: un costat i l’altre, fins que es feien dos forats… Xiulàvem sense parar” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Feien flors i garnaldes” (Francisca Farre).
En el meu mur, el 17 de maig del 2025 plasmaren “No” (Montserrat Carulla Paüls).
En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 17 de maig del 2025 posaren “No. I no conec aquesta tradició” (Angelina Santacana Casals).
En el grup “Passejant pels Països Catalans i per tot el món”, el 17 de maig del 2025 de maig del 2025 afegiren “A Alacant, no” (Emili Rodríguez Bernabeu).
Finalment, ma mare (el 17 de maig del 2025, per telèfon), nascuda en 1943, em digué: “Nosaltres també féiem un walkie-talkie amb dos pots de llet. Enllaçàvem, posàvem un cordell entre els dos i jugàvem en un corralet que hi havia en casa.
Nosaltres, que érem en València, prop de l’Estació [del Nord], botàvem per Carrer Bailén a l’estació a agafar parotets”. A banda, ens tragué l’anècdota del trenet de què hem escrit abans.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-filla i dolçor
Una altra composició que figura en la mateixa obra de Miquel Costa i Llobera, i en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “L’arpa” (https://ca.wikisource.org/wiki/L%27harpa), recollida en la web “Viquitexts”. Així, una reina i la seua filla entren al palau i, la regina, qui sap que sa majestat conclogué, diu a la jove:
“’-Filla, tu vius per a conhort encara’.
‘-¿Què resta, mare, d’aquell temps, què resta?’.
La reina, aquí, sense dir mot, plorava.
I, fent signe, llavores, a sa filla,
Li va mostrar una arpa”.
Podríem dir que la mare representa el passat, associat a l’arpa (a la part musical del Poble, u dels elements més característics del folklore i que ens dóna moltes pistes sobre la cosmovisió). Aleshores, la jove, qui empiularia amb els propòsits de la Renaixença, s’acosta a l’instrument:
“L’arpa era antiga, que, en los jorns de glòria,
Davant los reis, en el castell, sonava:
Encara dins la pols d’aquelles cordes,
Notes dormien de dolçura pàtria.
La jove prengué l’arpa… i, tremolosos
Los sons primers, com a gemecs, pujaven.
Després, va rompre un torrental de notes,
Com fonda pena que, plorant, esclata.
I los ecos feels que sempre vetlen,
Repetiren la veu tan enyorada,
I es movien dins l’ombra les banderes
I l’òliba xiulava”.
No obstant això, la princesa, mitjançant la música unida a la llengua vernacla, farà possible que la mare recupere el seny de la vida:
“Estols de notes màgiques sortiren
De dins les mans de la princesa blanca,
Com los aucells aletejant nasqueren
De dins les mans puríssimes de l’auba.
Baixos los ulls, la Reina concirosa
Bevia el so de l’harmonia estranya,
I, per moments, parlava com en somnis,
I sos fills, que eren morts, anomenava…”.
Per tant, connecta amb la jove i, de pas, amb els fills que tingué. Al capdavall, en entrar la nit,
“Tard era ja. La lluna blanca i freda
Guaità tranquil·lament a dins la cambra;
I ningú sap, ¡ai, Déu!, fins a quina hora
Durà lo so de l’arpa”.
És a dir: que la música que aportaren els sons de l’arpa duraren molt de temps. Cal dir que el poeta ho relaciona amb la nit, un tret matriarcalista, moment en què, altrament, van unides la mare i la filla.
Un poema després, en l’obra “Poesies”, l’escriptor Miquel Costa i Llobera (1854-1922), trau el tema de la dolçor junt amb la infantesa, detalls que estarien en nexe amb el matriarcalisme. Per exemple, en els versos de “Per què?” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_qu%C3%A9), publicats en “Viquitexts”:
“¿PER què mai té tal encant
Com mig oberta una flor?
¿Per què és tan dolça pel cor
La paraula d’un infant?
¿Per què l’auba és molt més bella
Que el migdia lluminós?
¿Per què és tot més agradós
Quan és encara poncella?
Poncella, esperança, aubada….
Sou aquí baix lo millor,
Perquè la vall de dolor
No és lloc de cosa acabada”.
És a dir, el poeta prefereix la infantesa i lo tel·lúric ans que l’aflicció.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Educaven a emparar els més febles
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a emparar els més febles? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 16 de maig del 2025 i posteriorment posaren “Això, sempre. Ara també se sol fer” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa els avis materns, en un barri de Barcelona, tenien dues persones pobres per fer-les-hi almoina setmanal. Els avis eren ateus republicans i separatistes, però donaven una o dues pessetes a cada pobre, un cop a la setmana. Eren els anys 1953 a 1959…
Van tenir recollida a casa una senyora gran, veïna, qui es trobava sense llar. Va estar uns cinc mesos amb els avis, fins que van venir uns familiars de la senyora i se la van endur amb ells…
Havien passat una guerra, eren temps difícils i, de casos com aquests, n’hi va haver molts…” (Joan Marrugat), “Sí. Ens van ensenyar a respectar tothom i a ajudar els més febles, sobretot, amb l’exemple” (Rosó Garcia Clotet), “Sí, sí, Lluís. Anava amb l’ensenyança: fe, esperança i caritat” (Montserrat Cortadella), “Sempre a favor dels pobres, dels febles i dels malalts!!!” (Roser Canals Costa), “Bon dia,
En temps de fam, crec que no tenien gaire temps de pensar en els febles. Si podien fer una favor, la feien, però prou” (Xec Riudavets Cavaller), “Aleshores, en el meu cas, érem tots febles. Per tant, érem nosaltres qui havíem de ser emparats.
Jo vaig tindre sort perquè, gràcies a les gestions de ma mare, amb un familiar rector, vaig aconseguir una beca per a estudiar en els Escolapis, el batxillerat. Et parle de l’any 1958″ (Josep Fontestad Molina), a qui comentàrem que “El tema de l’empar no es redueix a l’econòmic. Ens han comentat sobre dones nascudes abans de 1920 que volien haver estudiat i que la guerra els ho trencà.
Com em digué, una vegada, una assistent social, lo mal no és estar sol, sinó sentir-se sol.
Les respostes, ara per ara, són prou obertes”, “Sí” (Lliris Picó Carbonell), “Sí. I a creure els majors” (Vicent DE LA Torre), “Sí. Sempre” (Eusebia Rayó Ferrer), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Si, sempre. A més, jo ho he vist amb els avis, qui, dels seus camps, donaven molta cosa per menjar a veïns o a gent que passava per casa, ja que tenien una petita pensió i taverna. Segons ells, era un deure ajudar amb tot el que es podia” (Lydia Quera), “Això sí, la mama sempre em deia ‘Compte nena: no vagis de pressa si hi ha una persona gran prop teu… Ajuda-la a traspassar el carrer…
Si ha nens petits, també: vés amb compte…’.
Et diré… que, una vegada al mes, la mama convidava un vellet o una velleta residents a les germanetes dels pobres…” (Teresa Maria Márquez Bartolomé), “Ajudar els vells, els malalts, compadir-se. Tot s’ensenyava per simple humanitat i, després, estava la religió, que hi pesava. A més, està el caràcter de cadascú, és clar. I els ideals d’esquerra també han pesat en la forma de veure la solidaritat” (Joan Colera).
En el grup “Cultura, tradicions i folklores dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 17 de maig del 2025 indicaren “Sí, Lluís, sí” (Ramona Ibarra).
En Twitter, el 17 de maig del 2025 ens plasmaren “La meva àvia, de Barcelona, nascuda el 1902, sí” (Eulàlia RP).
Afegirem que ma mare, el 16 de maig del 2025, per telèfon, em digué “L’àvia Paca, mare de l’àvia Paquita (1909), l’avi Luis [, 1909; el pare del pare] i l’oncle Fernando duien el taller. L’àvia Paca n’era ama perquè era la dona de l’amo que havia mort. Cobrava dos jornals.
L’àvia Paca decidí que el fill major de cada casa estudiara [ = estudiàs] (Fernando i el pare, Enrique-Luis). Fou l’àvia Paca qui pagà les dues carreres, les dels dos néts.
I ací només entrava el jornal de l’avi Luis”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
El sentiment de pertinença a la terra, la dona protectora dels fills i que dóna vida
Reprenent el llibre “Poesies” del mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922), en l’entrada “Lo pi de Formentor” (https://ca.wikisource.org/wiki/Lo_pi_de_Formentor), la qual figura en “Poesies (Miquel Costa)” de la web “Viquitexts”, captem el sentiment de pertinença a la terra. Així, apareix l’arbre, un tret que enllaça amb el matriarcalisme i, a més, amb la dona:
“MON cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
Més poderós que el roure, més verd que el taronger,
Conserva de ses fulles l’eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
No va la fontanella ses ombres a besar,
Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
I li donà per terra l’esquerpa serralada,
Per font la immensa mar”.
Altrament, comenta que,
“Del llim d’aquesta terra, sa vida no sustenta,
Revincla per les roques sa poderosa rel.
Té pluges, i rosades, i vents i llum ardenta;
I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
De les amors del cel”.
Per tant, capim la connexió entre el cel i la terra, que predomina lo tel·lúric, que es manté forta i, ben mirat, que s’alimenta de lo que li dóna el sol i, així, entre d’altres coses, fa la seua funció receptiva.
Nogensmenys, en l’estrofa següent, Miquel Costa i Llobera indica
“¡Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
Lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
Per glòria i per delit”.
És a dir, l’arbre (símbol femení) representa la terra on nasqué el poeta (com una mare ho faria d’una família), ella és qui domina i qui guaita (això és, la protectora, com a mareta dels fills de la terra).
I, malgrat la vida en les Illes Balears en temps de l’escriptor pollencí, la dona besa els qui hi viuen així com una mare ho fa als seus fills, començant pels més petits.
A banda, l’autor de la composició afig que
“ell riu i canta més fort que les onades
I, triomfador, espolsa damunt les nuvolades
Sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
Com una prenda santa, duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
¡Oh, vida,… noble sort!”.
Per consegüent, copsem que el riu (l’aigua, un detall relacionat amb la dona i molt present en la literatura matriarcalista) guanya els núvols i, de pas, no s’evapora, ans continua tocant lo terrenal i permet la vida en les diferents edats (els cursos fluvials, corresponents a cada etapa biològica).
Finalment, Miquel Costa i Llobera exposa
“¡Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
I arrela dins l’altura, com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
I tes cançons valentes ‘niran per la ventada
Com l’au dels temporals”.
O siga que, altra volta, la vida va cap a la terra, la dona és acollidora i arraïla, fins i tot, en indrets difícils, però en què acampa, possiblement, amb la pluja que li cau del cel i amb què ella alimenta la xicoteta vegetació i, de rebot, en seny figurat, la música autòctona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)