Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
La sexualitat, el ritu de pas a jove i a dona i la mare en les rondalles
Un altre tema interessant, molt present en el treball d’Oreto Doménech i Masià i en moltes rondalles, és el ritu de pas, ací, després d’escriure que el sentir relaciona, lliga i fa que les dones (vàlid per a qualsevol persona) estiguen en societat (p. 18). Altrament, trau uns comentaris de Luisa Muraro (i que traduesc) que podríem connectar amb el fet que la Natura pot prescindir de l’ésser humà, però nosaltres no podem tallar amb la Mare Terra, puix que ocorreria com el nen que no mama i que encara no és mínimament fort per a subsistir amb aliments d’edat més avançada: “L’experiència femenina fa món, el trau a llum, quan aconsegueix anomenar relacions socials sense recórrer a ponts masculins (…) amb intenció de viure en el món en femení” (p. 18).
I, com diu la investigadora, “En aquestes històries, les dones no són gairebé mai víctimes. (…) En la bondat, en canvi, la multiplicitat de possibilitats de fer el bé abunda” (pp. 18-19) i la condició femenina és “capaç de posar límits o d’ordenar la convivència, tal i com fan les mares” (p. 19) i, per això, amb el marit o amb altres personatges adults masculins, “la dona el venç sense barallar-s’hi” (p. 20).
Un poc després, posa l’exemple de tres dones (cadascuna simbolitza una fase diferent de la vida, sovint, conegudes com les tres mares, o siga, la jove, l’adulta i la d’edat avançada) en una relació que esdevé amb un pintor dins d’una església.
Llavors, com si el temple fos la casa feminal (puix que representa la vagina i, per extensió, la vulva), tres dones canten a l’home (les penjadures, taronges, llimons, els racons), mentres que ell, bròfec, els diu les coses sense embuts:
“-Germanetes, germanetes,
no tingau tantes punyetes,
que, per a dir-me que
se’m veuen els collons,
no ens calen tantes cançons…” (p. 20).
Així, lo sexual no és arraconat, ni retocat, ni censurat, però tampoc és agressiu; simplement, mostra la naturalitat amb què, fins i tot, parlaven i ensenyaven dones nascudes abans de 1920 i que ensenyaren versos eròtics als seus néts, com ens han dit algunes vegades.
Després de plasmar aquest punt amb les tres fases, Oreto Doménech i Masià passa als ritus de pas i afig que la dona ha d’estar ben tractada quan deixa de ser una xiqueta i s’endinsa en una adolescència que, al capdavall, la portarà a la joventut i, amb el temps, a una vida personal de què ella serà la sobirana, qui, com sa mare, tindrà la darrera paraula en línia amb l’arquetip del rei.
Així, un home, del carrer estant, es dirigeix a ella, qui és en el balcó (espai extern de la casa i receptiu a lo social), i intenta abusar o reptar-la. Però la més atrevida de tres germanes serà acompanyada per la mare (no de manera paternalista): “acompanya i ordena, protegeix, però deixa a la filla el seu espai, no ho fa per ella, no va a cantar-li les quaranta al rander (…) deixa que la filla avance [ en] (…) la transició de xiqueta gran a dona, sexualitat, desig, maternitat” (p. 21).
Altra vegada, captem que la maternitat és ben considerada en aquest estudi, fet que ens afavoreix un lligam amb la terra, amb la natura, amb la sinceritat. Com a mostra, prosseguint amb el paper de la mare, destaquem que “La mare també li ha donat l’oportunitat de saber com triar la seua parella, els límits saludables i (…) una bona lliçó: les mares, el mal només per fer mal, no el toleren” (pp. 21-22).
En relació amb aquests darrers mots, pel 2024, un català de Fulleda, Santi Arbós, em deia que, en una vila catalana, havia passat a viure un castellà i que un dia abusà d’una dona. Llavors, uns quants hòmens li digueren que les dones havien de ser ben considerades i ben tractades i que, en la cultura vernacla (lo que diríem els costums de la comarca), no es pega la dona. No debades, un mes després (o un poc més tard), aquest castellà canvià de vila…
Finalment, com a introducció a aquest apartat sobre el ritu de pas esmentat, la contarella fineix amb una jove “que ja s’ha fet dona i posa el límit ella mateixa” (p. 22).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Inculcaren amor per la natura
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos inculcaren amor per la natura? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 14 de març del 2026 ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Síííííííí” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí. L’àvia, fins i tot, sabia noms de plantes i de flors. Fèiem una passejadeta pels voltants, anàvem a la font a beure aigua que deia que era millor que la de l’aixeta i…” (Anna Babra)“Sí. No directament, però, amb els seus actes, sí. Cada dia anàvem a fer un passeig pel camp. Sempre mirava si hi havia una herba remeiera per recollir. A casa seva, hi criava conills i gallines i me’ls deixava tocar; també, sempre, hi havia algun gos.
Quan anàvem a cercar bolets, el bosc s’havia de deixar com si ningú hi hagués passat.
Ah! A casa seva, al pati, sempre hi havia un munt de plantes” (Àngel Blanch Picanyol), a qui responguí “Els meus avis, tant els materns com els parents, tenien plantes i animals en casa. I, en la meua joventut, recorde eixir amb els meus avis materns a per herbes”, “Ma mare va néixer el dia de Reis del 1923 i sí que em va ensenyar l’amor per la natura. Crec que ho porto d’ella, perquè coneixia les plantes de pagès, el bestiar i cuidar els cavalls (els quals se l’estimaven)” (Ramona Ibarra), “Teníem un pati amb gallines i conills. Tot ben posat” (Maria Dolors Sala Torras), “En temps de fam, la seua visió era utilitarista. Podien contemplar els arbres per la fruita o pel carbó; la terra, per la civada o el blat; i la mar, pel peix. Mai com a objecte contemplatiu” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant!! Era de pages, tots vivint a una vila. Era el seu món i va saber-nos inculcar l’amor i el respecte per la natura!!!” (Roser Canals Costa), “No” (Angelina Santacana Casals), “A l’estiu, jo vivia amb la iaia a Rupit i agafava flors i sempre deia ‘Les justes, nina. Aquestes caben al gerro de la taula. Quan es facin malbé, n’agafaren un altre pom’.
No suportava que es trepitgessin, fins i tot, les que trobàvem pel camí” (Montserrat Cortadella), “Sempre. Ja fos mitjançant dibuixos o fent-nos anar a la natura” (M Pilar Fillat Bafalluy).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Les mares i les dones en les rondalles vernacles i en la transmissió cultural
Continuant amb el treball “Cavallers de capa i capell”, l’autora indica que són contalles en què trobem “genealogia materna, relacions d’affidamento[1] i capacitat de fer valer l’autoritat materna -enfront de l’abús de poder i l’autoritarisme- en un grapat de situacions” (p. 5). Aquests mots, poc comuns, almenys, en el primer quart del segle XXI, entre els grups feministes més acostats al poder polític, són pareguts als que exposa el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera i publicat en 1993 per Editorial Claret, quan defineix “matriarcat”: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”.
Tocant a la quantitat, posa que “consisteix en un centenar de rondalles arreplegades en llibretes i després enregistrades amb cassette al llarg de trenta anys -entre el 1981 i el 2011- per Francesc Josep Gascó i Navarro, en un context familiar” (p. 6) o, a tot estirar, “de veïnat” (p. 6).
Com a aportació positiva de les contarelles, “donen a cada persona el que necessita a cada moment, tal i com ho fa la mare. (…) necessitat, ajuda, saviesa, confiança, goig, amor, desig” (p. 7). Això sí, com escrivia Maria Milagros Rivera Garretas en 1996 i Oreto Doménech Masià diu en la plana 9 (i ací traduïm), “Sens dubte, hi ha la necessitat de compartir el món. Però amb totes les altres dones i amb els hòmens, o siga, amb tota la gent de carn, començant pels més acostats. No he de dividir el món amb l’altre sexe, de la mateixa manera que lo que em manca no és ser home”, fet que adoba el terreny perquè “les criatures escolten els sons i les paraules de la seua llengua materna en un context d’harmonia i unió. Les rondalles formen part d’una pràctica de vida orientada a la comunitat i les dones (…) tenen un paper rellevant” (p. 9), puix que, entre d’altres coses, “les contalles orals permeten a les dones parlar de sexe obertament o fent servir eufemismes” (p. 9) i, més encara, “contribueixen a fer casa natal, genealogia materna, perquè, en transmetre aquests contes, la rondallaire rememora i reviu les paraules de les seues mares i àvies, la pròpia nissaga femenina” (p. 10).
En nexe amb aquest comentari sobre l’evocació, en distints moments de la recerca, hi ha hagut persones de més de setanta anys que m’han dit que aquest estudi els havia portat a reviure passatges de la seua infantesa en què fruïen de la creativitat (tan ben acollida per les dones de la seua família i en el barri on vivien) i que això els facilitava traure-la altra vegada, un camp de la persona també important en els majors.
En el punt següent, la investigadora presenta un quadre amb personatges: oficis i parentiu, caràcter i si intervenen en la rondalla com a protagonistes. A grans trets, direm que hi la mare sàvia i resolutiva, la criada sense prejudicis, la padrina associada a la saviesa, la reina que casa una filla amb un pobre desconegut (signe que ens duu al tema dels diòscurs, perquè ella, com en moltes narracions, simbolitza la part activa, forta i noble; mentres que ell empiula amb la pobra, amb la senzillesa i amb el del muntó, com aquell qui diu, fet que, en més d’un relat, no impedeix que la filla trie casar-se amb un home pla i no precisament ric) (p. 10), etc.
Altrament, aquestes contalles inclouen la mare “que explica als fills les coses de la mateixa manera, sense discriminar-los per la manca d’intel·ligència” (p. 13), mare preocupada pels fills i “Valenta i enginyosa” (p. 14) junt amb la dona “honesta i decidida” (p. 15), la bondadosa i protectora (p. 16), la filla petita, sàvia i decidida (p. 17) i més característiques que hem arreplegat en l’estudi, com ara, en qüestions relacionades amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Terme italià que podríem traduir com “avinença”, “esperit d’equip”, “harmonia”…
Fadrines que ajudaven velletes
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven de fadrines que ajudaven velletes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 13 de març del 2026 comentaren “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí: va cuidar l’avi, la tia, l’oncle” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Closa), “A Torelló (Osona), es feia la Festa de la Vellesa, hi anaven noies amb la parella i cada una tenia un avi (o una àvia) i els passejaven per la vila, sobretot, per la Plaça Nova, el centre de la vila. Ben mudats, tots. Encara tinc una foto en blanc i negre que es veu ben bé” (Nuri Coromina Ferrer), “Les fadrines ajudaven a la família, en la casa. Llavors, tant feien de cangurs (que diríem ara), com cuidaven dels avis.
És clar: quan no treballaven elles (o ells), cuidaven de la família, sobretot, a les cases de pagès, que era on hi havia més tradició. Quan se n’anaven a la ciutat, la cosa era una mica més complicada. Però, en la casa de pagès, generalment, sempre hi havia el fadrí (els qui no s’havien casat mai) i la tieta qui cuidava de tothom” (María Dolors Sala Torras), “De fet, abans, les dones s’ajudaven més que avui dia. Era una altra convivència” (Rosó Garcia Clotet), “A vegades, sí que ho comentaven!! Noies bones que, sense cobrar diners, ajudaven persones grans, sols amb l’afecte que sentien per elles. És molt bonic, abans i ara!!!” (Roser Canals Costa), “Fadrines i casades. Abans, no hi havia residències. Almenys, a la Vall d’Uixó” (Octavi Font Ten), “No ho tenc present” (Xec Riudavets Cavaller), “Sííí. A velletes que no tenien fills. I solien deixar-los les cases” (Reme Canet), “Mira, Lluís… A casa, segons la meva àvia, a una persona gran, ben cuidada per tots, així ho féu ella.
Amb els avis i amb els pares i, fins i tot, veïns que tenien el fill en la guerra, estones amb elles i el menjar fet per ella i manava que se’ls portés aleshores. I, a l’hora de dormir, els feia la lectura del diari: una estoneta” (Lydia Quera), “No” (Anna Babra), “No calia: ja ho vèiem fer a les de casa, tot i que la besàvia deia ‘Si pots, no deixis de fer el bé'” (Montserrat Cortadella), “Les àvies sempre ajudaven” (M Pilar Fillat Bafalluy).
Finalment, ma mare, el 13 de març del 2026, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Dolors Sala Torras, em digué “Abans, hi havia dues o tres generacions. En ma casa, sense anar tan lluny: els meus avis, els meus pares, nosaltres [ , els fills,] i els fills del meu germà [major]”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Les dones en la cultura tradicional vernacla i en les rondalles
Comentaris sobre la dona en la transmissió de la cultura tradicional en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estrelles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).
Tot seguit, passem a aquest treball del màster en “La política de les dones”, presentat com “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://hdl.handle.net/2445/192786), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”. D’ara en avant, emprarem el títol “Cavallers de capa i capell”.
En la presentació, la investigadora, nascuda en l’Alcúdia (vila valenciana de la Ribera Alta), indica que el recopilador de les contarelles que ella ha tractat, el seu marit (Francesc Gascó i Navarro), de Beneixama (una vila de la comarca de l’Alcoià), quan era un xiquet, “rebia tones diàries d’amor de mare, des que eixia el sol fins que es colgava al llit rendit.
El xiquet (…) només s’asseia (…) a la cadira de boga més baixeta quan les paraules teixien xarxa, caliu, bressol, tendresa i família al seu voltant i sortien rondalles i contarelles, els succeïts i cançons, com fils de sucre (…), de la boca dels avis, les ties i la seua mare” (p. 2).
En acabant, Oreto Doménech entra en l’empelt entre algunes dones de la família i el folklorista, Francesc Gascó i Navarro, i capim un paper decisiu de caire femení: “La tieta Leonor (…). De memòria portentosa, la tia Leonor mantenia vives paraules i expressions que jo només havia vist escrites als diccionaris i ella les usava tan panxa” (p. 2).
En endinsar-se també en altres dones, afig que “no es parlaven mai amb paraules amargants. Francesc m’ha explicat que, si una es molestava, les altres dues l’apaivagaven; Leonor, la més forta de caràcter (…). I, tot això, sense crits, bregues, insults o mentides a l’esquena entre elles, perquè el que més s’estimaven era estar juntes les tres” (p. 3).
Ja en les contalles, diu que, un dia, Francesc li donà un llibre que “Era un recull de rondalles i, en la dedicatòria del llibre, posava:
‘A ma mare,
que em va ensenyar a estimar Beneixama
amb ulls de tendresa i felicitat’.
(…) vaig gaudir tant llegint aquelles rondalles, tan vives que semblava que es movien, amb tan pocs circumloquis literaris, autèntiques, veritables (…). Històries, contes, succeïts i acudits contats a la porta del carrer o a la vora de la llar, principalment, per dones, Leonor, Àngels i Fina, i d’altres contalles més picants del tio Honori… altres historietes de veïns i veïnes de Beneixama que, quan sabien que Francesc les recollia, anaven a contar-li’n” (p. 3).
Per tant, un llenguatge casolà, senzill i cultura tradicional, majoritàriament, transmesa per dones i que devia ser, “aproximadament, la llengua oral de finals del segle XIX” (p. 4) i que enllacen amb la vida i amb la gent mitjançant una amor de mare que salva (p. 4) i que Oreto Doménech trau “com un homenatge a Leonor, Àngels i Fina, i totes les dones que han contat històries a la xicalla i als adults, tot teixint fils de fortalesa, coneixença i unió” (p. 4).
Cal adduir el paper del folklorista amb l’estudiosa a través de les narracions, puix que “Francesc em donava, sense ell saber-ho, (…) una lliçó d’amor; estimació per les seues dones, la mare i les dues ties, atorgant-li valor a la memòria d’elles i revivint totes les estones de bona relació que hi va passar. (…) una mare que el va ensenyar a plorar quan ho necessitava, a cuinar i a dur la casa i que, al final, encara guardava un ensenyament (…): que la vulnerabilitat del cos troba en l’amor la seua fortalesa” (p. 4) i ens permet copsar que “un altre món, no violent –que no vol dir exempt de maldat- és possible” (p. 5).
Agregarem que la nit del 12 de març del 2026, el mateix dia que escriguí sobre la introducció d’aquest treball, evoquí que, quan jo encara era un xiquet de, poc o molt, dotze anys (cap a l’any 1983), mon pare em contà una contarella popular per Aldaia i per Alaquàs (dues viles de l’Horta de València). Ací l’escric [1]:
“Molts anys arrere, un home, en plena foscor del dia, anava pel Camí Vell de Torrent, un camí en què, aleshores, no hi havia llum artificial com ara.
Tot anava bé, però, a mitjan recorregut, notà que no podia continuar.
Llavors, sense girar-se, per la por que tenia, començà a dir:
— No! Si us plau! No em feu cap mal! ¡Vos faré la favor que vullgueu, però no em mateu!
Passà la nit i, quan s’albirava l’eixida del sol i, tot i la foscúria, la color morada començava a minvar i a cedir cap a colors més pròximes al carabassa, l’home començà a estar més segur.
Aleshores, féu mitjà volta… i veié que, part de la roba que portava, havia restat enganxada a una mata grossa que hi havia pel camí.
Per això, ell continuà, com la vida”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] L’original de l’escrit que plasmí el 12 de març del 2026 figura en l’entrada “La rondalla que em contà mon pare quan jo era xiquet” (https://aviamarefilla.blogspot.com/2026/03/la-rondalla-que-em-conta-mon-pare-quan.html), en el blog “La cultura valenciana és matriarcal”.
Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa i sinceres
Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Nois i noies del meu poble…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), en què apareixen detalls que empiulen amb les ombres i amb l’inici de la nit.
Ara bé, en “Perquè han ullprès la pubilla del mar…” (p. 262), el mateix escriptor posa molts mots simbòlics. Així, diu “Perquè han ullprès la pubilla del Mas, tocant al riu, els bous de la llaurada”, o siga, durant la copulació. A més, la dona, “si ronda per l’era, les palleres s’esventen soles, l’aviram vola alt” i, per tant, elles porten la iniciativa, fan que s’adrecen els penis i que s’empinen com ho faria un catxirulo.
A banda, “Al punt de mitjanit, estesa la roba de la fadrina al terradet (…) l’hem picada amb estris del camp i vares de freixe, i n’hem espolsat” (p. 262), paraules amb què indica que l’home introdueix el membre viril i que li fica semen en la vulva (la polseguera de què fa esment la cançó valenciana “La manta al coll”).
Finalment, copsem un altre passatge eròtic, “En entrar a la cambra de la donzella l’hem vista (…) com intentava de cobrir la seva nuesa amb fullaraca sideral”, això és, dels astres, acompanyat d’uns térmens plens de significat: “Hem trucat a la Rectoria, i hem encès els ciris de l’altar de sant Roc” (p. 262). D’aquesta manera, lo que podria semblar una crítica a la nuesa de la dona i a lo sexual (avisar el rector), realment, és que ell endinsa el penis (els ciris) en la vulva (la rectoria) i, altrament, el pardal és representat en un sant, pel sinònim de “roc”: “torre”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta.
Un altre poema en què es reflecteixen detalls matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és
“Doble carn”, de Guerau de Liost (1878-1933), en què la dona és en el llit:
“Sobre una taula clara,
de llarg a llarg una matrona jau.
(…) diria’s una flor collida anit (…).
Ni un bri de roba” (p. 267).
Així, assistim a una escena ambientada en una nit (un moment femení del dia) activa i en contacte amb la natura i amb la sinceritat (la nuesa).
Ara bé, posteriorment, hi ha térmens que lliguen amb lo feminal: l’obaga, només a terra, “fa més impúdica la nuditat” (p. 267) i, per consegüent, és aprovada, junt amb un vers en què diu “i la carn de casta mel” (p. 268) que empelta ambdós membres.
Aquesta franquesa connecta amb unes línies de la composició “El coit”, de Josep Palau i Fabre, quan diu que
“Allí la pedra i l’estrella, l’aigua viva i l’ocell, la flor i el peix es combaten i (…). Tota la natura és present en aquest fast” (p. 268) i, així, considera un luxe la relació entre la dona (pedra, aigua viva, flor) i l’home (estel, aucell, peix), en un ambient en què predomina la natura i, de rebot, lo matern, lo terrenal.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i amb iniciativa i gaudi
Igualment, l’escriptor trau uns versos en què la dona allibera de la soledat l’home i, com en algunes cançons mallorquines, ella fa com si l’agafàs de la mà i el portàs al seu terreny (la vulva), un indret acompanyat de detalls de la natura (les mimoses):
“on em faràs naufragar
per a portar-me a l’altar
que voltaràs de mimoses” (p. 241).
A més, com a més dones, Narcís Comadira té l’estimada Pepa amb bon esguard i amb bonesa, de qui el poeta no se separa:
“Llefiscoses assutzenes
totes les noies morenes.
Com que tu ets de les rosses,
diré que sou bones mosses” (p. 241).
Però, tot i això, ell només es decanta per una dona: per Pepa:
“A mi i a la meva escola,
m’agrada una noia sola,
amb la qual, sense manies,
puguis jugar-hi uns quants dies.
Molt millor si és bufoneta
i quant més si es diu Pepeta!
I fins t’accepto el contracte
abans de poder fer l’acte” (p. 242).
Sobre el mot “contracte”, encara que fos en seny informal, podria enllaçar amb el tema de la prostitució; en canvi, el del terme “acord” (el qual no és un sinònim complet del primer mot), no necessàriament. Això sí: en ambdós casos, la dona té la darrera paraula.
En la composició posterior, de Josep Elias, “En nom d’una moral”, direm que fou plasmat a la darreria del règim franquista, en 1969, i que, potser, comença amb un desig de poder viure la sexualitat en un ambient més favorable legalment. No obstant això, l’escena esdevé ben avançada la vesprada, o siga, en un moment femení del dia:
“Caldria fer un poc més l’amor amb les dones estimades
Senzillament, com la darrera paraula d’una conversa
Mai eterna, sinó una mica casual, cap al tard” (p. 244).
Quant al poema “Quadern de moralitats, I”, de Vicent Andrés Estellés, escrit uns anys després, en 1972, és en nexe amb una fruïció de l’erotisme i de lo sexual, fets que lliguen amb el matriarcalisme. Com podrem veure, les pilotes del joc tenen relació amb els testicles i, a més a més, amb l’acte sexual:
“Bevíem el conyac mentre miràvem
les xicones del tennis amb les cuixes
totes a l’aire, raonables vespres,
les xicones corrien i saltaven” (p. 245).
Per consegüent, els hòmens apareixen com la part passiva, mentres que les dónes en són l’activa, fins al punt que
“Una xicona que jugava al tennis
aparegué prenyada de sis mesos,
i era que ella i una altra, als vestuaris,
ho feien amb aquell que arreplegava
les pilotes, sol·lícit, quan jugaven” (p. 245).
En passar als versos de “Poemes epigramàtics”, del català Josep Palau i Fabre (1917-2008), captem una dona oberta a l’home i que permet que ell faça la penetració. Afegirem que el vocabulari evoca el de la natura, com ara, la comparació entre el coll de l’úter i el de la flor (l’estil):
“Un coll en arc, tibant,
el meu desig provoca
d’obrir-li una gran boca
amb l’estilet: tallant!” (p. 255).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Joan Sala Vila (1929) i la sexualitat matriarcal, dialogant i creativa
Enllaçant amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan exposí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, allibera l’home, un signe empeltat amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila (1929), un amic de noranta-dos anys, havia redactat pocs dies arrere un escrit que connectava molt amb aquesta contarella:
“Bon dia. Llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir; i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi, m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.
En nexe amb els seus mots, el 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, d’ençà de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.
Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.
De totes maneres, m’ha agradat molt”.
Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. En acabant, li indiquí: “Sí.
Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:
‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.
Jo, sense embuts, li diguí:
‘¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.
I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidents molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la president’.
Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:
‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.
Aleshores, em respongué ma mare:
‘-Que era una dona amb sensibilitat.
-Sí, molt oberta’”.
Tocant amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, plasmaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, vida quotidiana, realisme i dones deixondides
Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, també copsem trets matriarcals en el poema “Imitat de Dante”, de Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què un home parla a una dona i, com ara, li diu “sabreu la bava
que destil·len els homes, invisible (…).
Per mi sabreu tota cosa possible;
la verge puta que ningú es tirava
i el bord donzell, de cul massa irascible.
Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,
les llúpies, els amors, la niciesa,
fal·lus caiguts i sense poesia
i pecats clandestins sense grandesa” (p. 230).
Cal dir que aquests versos foren publicats en 1943, quasi quatre anys després de la guerra (1936-1939), i que hi ha passatges que evoquen la jovenesa (el patge, això és, el futur cavaller), la prostituta, la regla (en nexe amb les llúpies) i, com ara, una sexualitat sense grandesa, detall que es podria interpretar com que és terrenal i senzilla.
Un segon poema, de Miquel Bauçà (1940-2005), tracta sobre la trobada entre un home i una dona i en què ella és qui dirigeix amb fortalesa i amb iniciativa:
“Segura, el va anar arruixant
a cops d’aigua beneïda” (p. 231).
I, així, lo femení és ben considerat.
En passar a la composició “L’amor de l’home”, de Pere Quart (1899-1986), l’escriptor trau la realitat i toca els peus en terra en mots sobre l’amor carnal:
“És així, pel que es veu, l’amor de l’home
i tots som fills de lúbrics exercicis.
No en fem escarafalls i disfressem-los (…).
Que aquests costums, de fet,
són mil·lenaris” (p. 236).
Uns altres versos en què es fa una defensa de la sexualitat són els de “Romanç”, de Miquel Martí i Pol (1929-2003), quan diu que es besen al carrer, que potser els vegen les dones del raval i
“tota la santa tarda!” (p. 237),
un moment del dia associat a lo femení, en aquest cas, positivament.
Ben mirat, indica que
“En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa;
(…) ens besarem de nou” (pp. 237-238).
Altrament, en el poema “Els diumenges, a la tarda…”, l’escriptor Miquel Bauçà inclou detalls de la vida quotidiana en relació amb lo eròtic i del paper de la mare:
“Els diumenges, a la tarda, (…)
els fills dels obrers, sota la benigna mirada
de les mares grasses.
Els nois s’estrenyen les noies davant la setmana
(…) que se’ls ve al damunt. Els nois no parlen.
Les noies somriuen i s’abandonen amb mesura
als braços i al ritme del fox” (p. 239)
i, per tant, els xics i les xiques s’abracen.
Un altre poema interessant és “Cartes d’amor per a la Pepa, I”, de Narcís Comadira (1942) i arreplegat en l’esmentada antologia. Així, l’escriptor diu
“Pepa estimada: aquí van
uns versos per al teu sant.
Permet-me que una vegada
et faci carta rimada.
(…) Faré rima consonant,
la que agrada a la gent gran;
i quan doni algun mal pas,
tu que ets llesta, ja ho veuràs.
(…) És obvi que els meus neguits
han de rimar amb els teus pits,
i també que tacte i gruix
rimaran amb entrecuix” (p. 240).
Per consegüent, ella és qui ho aprova, és deixondida i ambdós són senzills.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres
Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):
“El primer bes que florí,
te’n recordes?, jo el donava.
Tu em prengueres el segon
vora del riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades” (p. 212).
En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.
També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:
“Totes d’un encantament
que ens feia les hores calmes…” (p. 212).
Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:
“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!
(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).
Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.
Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,
“que em vas cridar del teu racó (…)
i em rebies, cos bondadós” (p. 218).
En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:
“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,
a qui pugui pregar, (…);
deu-me una santa que hagi estimat força,
que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).
Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.
Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:
“i era el seu tast com la més fina noia
i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).
Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:
“Aquella santa sempre bella mossa;
no havia mendicant que no li fos devot:
era tan clara, blanca, fresca i jove
com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).
Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.