Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
L’oratge en el paganisme i en la cultura ancestral matriarcal
Altrament, la folklorista Simona Gay agrega que “L’home sempre ha mirat al cel per a decelar quin temps faria. (…) la direcció del vent, el vol dels ocells o la broma (…). El pagès es regeix sempre amb el cel que descobreix, encara que escolti els pronòstics de la ràdio. (…) els senyals de pluja. El vell Simon Tixador assegurava amb ingenuïtat ‘Quan el diumenge, la missa acaba amb el missal a l’esquerra, marca pluja per a la setmana’. Per estranya que sigui l’afirmació, era realment observada… L’època dels equinoccis ocorre amb les festes de ritus doble, en què l’Evangeli propi del diumenge no es diu sinó a la fi de la missa. D’aquí, ve la necessitat de portar el llibre a l’esquerra, pel llegir en plaça de l’Evangeli de Sant Joan” (p. 148), fins que, amb algunes decisions sorgides del Concili Vaticà II (en els anys seixanta del segle XX), es feren alguns canvis en relació amb aquest detall.
Lo més important d’aquest apartat és 1) que, en les cultures agrícoles, el cel i l’oratge aportaven molta informació al llaurador, 2) que els camperols solien encertar prou, fruit de l’observació que havien fet els seus ancestres, de refranys que els havien ensenyat i que ells havien capit que es complien i 3) de vivències que els permetien pronosticar a partir d’actes religiosos llunyans i que perduraven.
En nexe amb aquest tercer punt, en la plana 150, afig més informació: “Els vells, m’ha dit en Roger Giral, de Sant Llorenç de Cerdans, coneixien el temps amb unes granotetes que en diuen calàndries al Rosselló i tòtils al Vallespir” (p. 150).
Unes pàgines després, la investigadora agrega una “Pregària per a allunyar la tempesta (D)”, quan indica que “La versió de Jaume Rovelló [1864-1952] és molt semblant de la primera. Ell assegurava que el capellà de Sant Miquel de Llotes, mossèn Vinyes, l’hi havia ensenyada i me n’ha fet la seva explicació: ‘Si el temporal ve del cel natural, no hi ha res a fer; si és manat per quelcom de dolent, amb la mà esquerra, ho cal penyorar i es pot aturar. Es pot fer una penyora dintre un tou d’oliu, d’oliu ogà’” (p. 158).
Empiulant amb aquests mots, cal adduir unes paraules de Simona Gay, ben allunyades de la prepotència que, de la segona meitat del segle XX fins al primer quart del segle XXI i tot, hem pogut captar en fonts que no eren agrícoles , ni rurals (en el cas d’Espanya, el rebuig de l’agència estatal de meteorologia i dels seus acòlits a la cultura tradicional, la qual, sovint, lliga amb els resultats finals i, així, amb la terra, amb la realitat, actitud de meteoròlegs units a una mena de messianisme castellà que ens pot recordar la figura del capellà com a pastor alliberador del poble sorgida en acabar el Concili de Trento en 1563): “Ja som aquí al límit incert de la fe i de la superstició, per no dir en la veritable superstició. (…) S’ha mantingut fins fa poc el costum de beneir el gorg d’Évol, anomenat ‘Gorg Negre’, a prop del Gorg Estelat, a fi de conjurar el mal esperit” (p. 158). Gorg, aigua, dona, tel·lúric, femení, fosc,… a poca distància de la part masculina de la vida (tot i que empeltat amb lo aquós, ací, amb el gorg).
Així, la folklorista exposa el seu parer, detalls que ha arreplegat i que, al meu coneixement, podrien ser com un eixart amb pervivències paganes que, en qualsevol cas, de la mateixa manera que els meteoròlegs simpatitzants del règim que millor els paga, recomanen no prendre formalment tradicions que consideren supersticions, els folkloristes podrien convidar els meteoròlegs i altres investigadors (i no cal dir que qualsevol persona), a estudiar sobre què hi podria haver darrere d’aquests possibles signes de paganisme i ben remots. I això, primerament, fa necessari promoure les humanitats, la creativitat i el matriarcalisme i no limitar-se a fer un report immediat per a rebre una felicitació oficial per la submissió del treballador al servici del règim patriarcal (ací, del castellà i els seus escolans, en bona mesura, jornalistes, publicistes, col·laboradors de diaris digitals…).
Finalment, diem el matriarcalisme… perquè els Pobles matriarcals no impulsen una guerra entre bons i roíns, sinó la recol·lecció, tocar els peus en terra i fer fora qualsevol assaig de subjecció de la gent als dictats d’autoritats (civils, universitàries, religioses, de partit, d’associacions, líders espirituals, etc.) que, més d’una vegada, frueixen de ser-ho fins que els deixen de votar (si són vinculats amb la política), de seguir (si troben fonts més fiables i no mediocres) o fins que canvia el govern de torn a un nou equip que també acull la cultura de la imposició, en compte de la cultura de la generositat i de la contribució que cada u de nosaltres podem fer en la nostra vida i de bon cor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
«Senyora de Gràcia: porteu-nos a vós»
«Camins eucarístics
als peus dels camins,
els quals ens dugueren
pintors pelegrins,
per fer-vos Senyora
dels bons agustins.
València cristiana
vos cantarà a vós,
Senyora de Gràcia:
porteu-nos a vós».
Cançó que ensenyava Agustí Alaman Rodrigo (1912-1994) en la Parròquia de Sant Agustí de la ciutat de València quan ma mare era una xiqueta i hi participava: https://memoriavalencianista.cat/biografies/alaman-rodrigo-agusti.
Transmesa per ma marona, hui, 21 de setembre del 2026. Gràcies pel teu detall.
Religiositat matriarcal, marededéus que emparen, maternals i comunidors
Una altra pregària en què hem copsat signes matriarcalistes és “Anant pels camins (E)”, quan, en la introducció prèvia, hi ha que, “Abans del 1900, la Maria Sardà era revendaire d’hortalissa, que portava d’Illa a Vinçà” (p. 140), en altres mots, que aquesta dona nascuda en 1863 era una revenedora i, així, una emprenedora.
Quant a la part religiosa, en haver-la escrita, diu que “El país català és molt devot a Sant Sebastià” (p. 140), el qual, segons l’obra “Santoral apòcrif”, de Gabriel Bibiloni i editada en el 2024, té la festivitat el 20 de gener i és “Un sant que realment dóna per a molt” (p. 214), molt estés per les terres catalanoparlants i no cal dir que associat a una de les estacions femenines: l’hivern, símbol de la vellesa.
En una entrada posterior, “Anant pels camins (H)”, apareixen tres marededéus i un sant (Sant Antoni) i un detall que ens porta a l’any 942, quan hi ha documentació d’una casa fortificada amb nom “Doma Nova” (això és, amb lo que podríem dir la “Casa Nova”), ara en nexe amb el santuari de Rodès (en la comarca del Conflent):
“La Mare de Déu de Domanova
que me dongui bones noves.
La Mare de Déu de Vida,
que nos conservi la vida.
La Mare de Déu de l’Ajuda
nos sigui de bona ajuda
i que Sant Antoni
nos guardi de fals testimoni” (p. 142).
Per consegüent, la dona és la transmissora del present, la marona que dóna vida (maternitat) i l’auxiliadora, la protectora. En escriure aquestes línies per primera vegada, el 20 de setembre del 2026, remembrí quan ma àvia materna (1910-2000), en haver fet més de huitanta-dos anys i, potser, els huitanta-cinc, estava uns dies en cals meus pares (on vivíem els parents i els fills) i algunes vegades deia “Mare, mare…”. Doncs bé: quan hem tret el tema, alguns participants en la recerca ens han afegit que ells conegueren fets pareguts, fins i tot, indistintament de qui demanava empara al familiar femení de la generació anterior.
A continuació, ens endinsem en el punt “Pel temporal”, dins de les pregàries. Molt prompte, entra en l’afer dels conjuradors, dels comunidors, de les benediccions i altres detalls als quatre vents i ens diu que la seua arrel era pagana: “De Santes Creus de maig fins a Santes Creus de setembre, cadascú, als seus dies, eren obligats ‘a pujar en el conjurador de Sant Esteve, per a beneir lo terme’.
De principi, el conjurador és un petit edifici quadrat, obert en cada caire perquè el capellà pugui beneir els quatre punts de l’horitzó. Era a prop de l’església o a la plaça, o a l’entrada del vilatge o al corn de l’era de la comuna. (…) El d’Èvol, molt antic, recompost en 1950, és fet de dues arquetes al davant de l’església. El poble comprenia amb el gest de la benedicció el sentit de la pregària, si no entenia les paraules; trobà les seves pròpies pregàries, sobretot, quan es perdé el costum de pujar ‘al conjurador per mal temps’” (p. 148).
Com podem veure, es fa entre el mes de la primavera lligat a la Mare de Déu (maig) i el mes en què comença la tardor.
No deixarem fora que el comunidor a) era en un lloc pròxim al poble, a la gent, a les arrels, un signe matriarcalista; b) en alguns casos, a poca distància del temple de l’indret (com ara, de la vila) i c) que el llenguatge gestual formava part dels actes i, més d’una volta, facilitava que el poble interpretàs què deia el capellà.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Àvies i mares catalanoparlants dialogants i respectades
“Això no tenia res a veure amb el ‘ordeno y mando’”, dones no dogmàtiques i molt obertes.
En aquest apartat de l’estudi, a què hem preferit posar un títol (ací, unes paraules de ma mare) amb la intenció d’entrar en un punt que no havíem tractat tant abans, en primer lloc, agregarem que l’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda[1]”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que exposem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc entre els pares de ma mare.
Així, com em digué ma mare el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre mon avi matern (1906-1992) i ma àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde, ni l’obediència. No debades, em comentà que “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’” (sic), paraules a què, el 15 de gener del 2022, en el meu mur[2], Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt sucós: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.
A més, el 21 de gener del 2022, empiulant amb el fet que les coses es tractaven entre l’home i la dona, ma mare, per telèfon, em comentà “Això és lo mateix que deia mon pare. En els meus pares i en els meus avis, eren les dones. Ells els ho donaven fet: treballadores, eren molt respectuoses i [tolerants] amb les opinions dels hòmens.
Ma mare deia [a mon pare]:
-Miquelet, podríem fer açò.
I ell li deia:
-¡Ai, tira, tira, que tens unes raonetes!… Doncs, fes això”.
Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, en el llibre sobre la narrativa en Mercè Rodoreda, copsem que, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[3]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[4]. (…). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[5], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[6], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari[7] d’una dominació secular’. (…) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), de la mateixa manera que ho plasmen moltes rondalles mallorquines menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.
Enllaçant amb els comentaris d’Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Dialectes”[8], féu Neus Soler Rodríguez, empeltant amb una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es capeix una dona molt receptiva, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb la recerca sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) fou una escriptora catalana.
[2] En aquest cas, posí una foto de la pàgina 47 del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània”, de Lluís Barberà i Guillem, publicat per Bubok en el 2020, en què apareix aquest comentari de ma mare i, a més, indicant que “Això solia ocórrer en moltíssimes parelles catalanoparlants, en tot l’àmbit lingüístic”.
[3] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla compilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.
[4] Recorde una conversa amb un home, valencià i catalanoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia harmonia en la parella i, a més, que ell la tractava bé.
[5] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i la basca.
[6] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).
[7] En el DCVB, “Proposició que es dedueix, sense necessitat de prova, d’una altra proposició provada anteriorment”.
[8] Sobre si eren molt obertes les seues àvies o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.
La Mare de Déu com a protectora del poble, com a guia i maternitat
Prosseguint amb oracions en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha trets matriarcalistes en “La parauleta (A)”, en nexe amb la figura de la mare i amb la maternitat: “Nostra Dama n’és tan bella / amb l’infant a la mamella” (p. 120). De manera pareguda, la Mare de Déu i el Nen apareixen en “La parauleta (B)”: “Nostra Dama n’és tan bella / amb son fill a la mamella” (p. 122), un detall que lliga amb els Pobles matriarcals.
A més, la dona és qui dóna vida a la terra, fet que ens evoca la cultura colla i la Pachamama. Així, en la pregària “La parauleta (C)”, amb uns versos de Lluïsa Sicart (nascuda en 1844), es comenta que
“Nostra Dama n’és tan bella,
rellueix com sol i terra,
resplendeix, fa florir els camps” (p. 122).
Per consegüent, podem veure que, catalanoparlants nascuts en la primera meitat del segle XIX o a mitjan de la centúria esmentada, encara atorgaven importància a la marona, a una religiositat matriarcalista. En eixe seny, en el “Parenostre major (A)” (p. 124), la viuda Fabre (nascuda cap a 1855) exposa un eixart entre la Verge i el Fill:
“La Mare de Déu,
en cadira d’or, s’assentava;
el seu Fillet, al davant, li anava” (p. 124).
Afegirem que, en la “Pregària del pastor quan allarga (A)”, la dona és qui mena l’home, qui li fa de guia. Així, ella representa la part forta i empelta amb la tradició catalana: “La Verge Maria / sigui la meva guia” (p. 132). Com a mostra de la mateixa corda, en la pregària “Anant pels camins o fent un viatge (D)”, un personatge femení, com si fos la mare acollidora, fa de sopluig del poble: “El mantell de la Verge Maria / que bon abric nos sigui” (p. 138).
Ben mirat, en la mateixa pàgina, Simona Gay indica que “Aquestes pregàries demostren la devoció als sants protectors. A cada mal, un sant portava remei. El poble confiat els demanava assistència. Si la més gran fervor i reverència era deguda al Sant Crist i a la seva mare, els sants es tractaven familiarment; eren compassius a les penes i als entrebancs d’aquest món, ells que els havien coneguts” (p. 138), unes paraules que connecten, igualment, amb comentaris de Mª Carmen Basterretxea sobre el matriarcalisme basc.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos parlaren de dones que feren d’escolans
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de dones que feren d’escolans? Gràcies.
Apareix en una cançó arreplegada per Antoni Gili i Ferrer en el Tom II de l’obra «Aportació al Cançoner popular de Mallorca» (p. 41): «Una formiga i un gri [ = grill] / feien d’escolans a Randa».
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 18 de setembre del 2026 i posteriorment ens comentaren «No. No n’havíem parlat» (Daniel Gros), «No. I jo, quan era petita, sempre vaig veure que eren nens. Ara seria diferent: les nenes pugen a l’altar i ajuden» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Mon pare tenia una parenta que, quan era jove, va ser uns anys escolana i, a la vila, la coneixien com a Rosario ‘l’escolana'» (Octavi Font Ten),«No ho recordo, però, en aquella època, no ho crec. Jo sí que he conegut dones que portaven la Comunió a persones malaltes» (Rosó Garcia Clotet), «Que jo recordi, els escolans eren sempre fillets, mascles» (Xec Riudavets Cavaller), «No» (Francisca Farre), «No. Mai» (Lydia Quera), «No recordo haver-ho sentit mai. Demanaré al meu marit si ha sentit alguna cosa» (Àngels Benaiges Martí), «No. Fer d’escolanes, en aquella època, no. Més endavant i ara, sí» (Maria Dolors Sala Torras), «Les àvies de casa només deien que eren ‘priores’. Ho van estar quan eren fadrines. N’hi havia una, de casada; i una, de fadrina, que, ja casades, molt abans dels anys seixanta [ del segle passat], per la Festa Major i, després de midar, es posaven a la porta de l’església i, en sortir la gent, els donaven flors (segons l’època) i els oferien estampes de sants.
I, després, jo mateixa havia fet d’escolana (a l’adolescència) i també de lectora» (Joana Cabiscol Calvès), “Res de res” (Lucila Grau), “No ho he sentit dir mai” (Reme Canet).
En el meu mur, el 18 de setembre del 2026 posaren «No ho sé» (Lurdes Closa), «Lluís: mai de la vida.
No eren catòlics a casa l’àvia. La mama, sí, però no em va dir mai res; però l’àvia Teresa deia ‘Als sants i als minyons, no els prometis si no els dons'» (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
Finalment, ma mare, el 18 de setembre del 2026, per telèfon, em digué «‘L’escolanet’. ‘Mira l’escolanet: que espavilat que és!’. En Alaquàs, en el carrer Venerable Sarrió, hi havia u que feia d’escolà i, a la filla, li deien Lolin ‘l’escolana’ (encara que ella no ho fou i que ‘l’escolana’ li venia pel pare)». En nexe amb els mots de Rosó Garcia Clotet, ens adduí que «[ En Alaquàs,] Hi havia qui era de la ‘Pastoral de la Comunió’, persones que es dedicaven a ajudar a la parròquia… Abans, si de cas, ho feia el capellà o el seminarista; però, fa uns anys, ja ho feien algunes dones.
Quan hi havia algun soterrar, el xiquet també hi anava, acompanyava el capellà».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
«Parenostres petits», la maternitat, mares educadores i albats
Una altra secció d’oracions és “Dels parenostres”, en què captem trets matriarcalistes. Així, en la introducció, Simona Gay (1898-1969), diu unes paraules molt sucoses: “El poble vol una pregària per al Fill [, Jesús], que sembla més a prop [ que el Pare, Déu], perquè ha patit pel món, i troba el ‘parenostre petit’, el ‘parenostre blanc’, el ‘parenostre de silenci’, el ‘parenostre major’ i, encara, la ‘parauleta de Déu’: el Fill és la paraula de Déu” (p. 116). Sobre aquest tractament, en els darrers anys de Pere Riutort, un dia em digué que ell, quan resava a Déu, li parlava de “Paret”, paraula que, com indica el DCVB, correspon al tractament afectuós al pare.
En l’entrada “Parenostre petit (A)”, la folklorista catalana comenta que “El primer ‘parenostre petit’ me’l deia la nostra estimada minyona de servei, la Maria Siné. La seva germana gran, Caterineta, ho deia sense canviar una paraula. És que ho havien après de la mare (…). El seu pare (…), neixit a Illa en 1830, recitava el ‘parenostre petit’, cada nit, havent sopat: ‘Anem, mainada: tothom aquí, fem la pregària’” (p. 116). Quant a aquest parenostre, direm que la lletra és quasi diferent del tot (respecte de l’oficial en el primer quart del segle XXI i més de quaranta anys arrere) i que hi ha signes a favor de la dona (la Mare de Déu) i de la maternitat:
“La Mare de Déu, en cadira d’or,
s’assentava,
el seu fill, al davant, li anava” (p. 116).
A més, hi ha un diàleg entre la mare i el fill (qui, fins i tot, li diu com serà el futur quan ell serà home).
Un segon parenostre petit (i més curt), és el “Parenostre petit (B)”, en què, com ara, podem llegir
“-D’on veniu, lo Fill de Déu?
-De la font de Sant Mateu.
-Què porteu, aquí, a la mà?
-Lo llibret del cristiià.
-Qui us l’ha donat?
-La Mare de Déu.
-Diu que hi aneu,
que ha parit lo Fill de Déu” (p. 118).
Per tant, apareix la font (símbol femení i, en aquest cas, lligat amb el naixement); un Fill que, potser, sap llegir (puix que la mare li ha donat el llibret, marona que podria fer el paper d’educadora i, més encara, que hauria ensenyat a llegir).
En els dos darrers versos que hem triat, el Fill davalla a la terra (al món humà), com en la Bíblia ho fa Jesucrist i, com que la mare ha infantat, la llavor ha donat el seu fruit: una maternitat reeixida.
Finalment, en “La pregària per a entrar al cel (D)”, copsem el tema dels nounats que es morien abans de ser batejats: els albats (un tema de què ma mare m’ha parlat algunes vegades). I l’amolla Jaume Rovelló (1864-1952), com ara, en dir “Posa-m’hi aquest albat, / que no té culpa, ni pecat” (p. 120).
Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Pregàries a la Mare de Déu i als protectors dels llauradors
Unes altres pregàries matriarcalistes, i amb el paper de la marona com a aliada dels fills que la tracten bé, són dues relatives a l’Àngelus (una oració que es diu de matí, a migdia i en el vespre) i a l’inici de l’eixida del sol. En reproduïm alguns fragments:
“Àngelus (A)
(…) A la fi de l’Àngelus, es diu:
‘Déu vos salve, alta Regina,
tot lo món, a vós, s’inclina.
Amb el fruit que vós porteu,
tot lo món il·lumineu.
(…) Àngelus (B)
(…) Alabada sigui la Mare de Déu.
Tot lo món en té, Regina,
tot lo món, a vós, s’inclina.
Amb el fruit que vós porteu,
tot lo món il·lumineu” (p. 98).
Com podem veure, en els versos de la primera, la dona (ací, la Verge) rep la consideració més alta que li podrien donar en una cultura: la de Reina. Lo femení, per tant, és per damunt de lo masculí.
A banda, tothom la té per madona (s’hi inclinen) i ella, com a recompensa, els il·lumina amb l’esperança del fill (el lligam entre la part maternal i l’associada a la llavor que és colgada en el camp, en aquest cas, connectada amb el vespre, com si ho fos el Nen Jesús amb l’arribada de Nadal). I més encara: hi ha un eixart entre la part masculina i la femenina (Nostre Senyor i Nostra Senyora).
En canvi, en la segona versió de l’Àngelus, no apareix el personatge masculí (almenys, en les línies seleccionades), la Senyora és lloada i… el Fill (Jesús) torna a fer acte de presència.
Adduirem una mena de nota de la folklorista Simona Gay, molt en línia amb la primera impressió que em féu en llegir aquests versets: “En aquesta pregària, el món s’inclina devers la Verge, mare de tota claror, com l’anomenava el meu germà J. S. Pons. Ho he recollit de la seva boca. Ella ens dóna l’única llum: el Fill de Déu. Els catalans sempre han expressat llur amor a la Mare de Déu” (pp. 98 i 100), un detall que empelta amb la tradició matriarcalista catalana.
Com a darrera pregària d’aquest subgrup, en “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha “Germana de l’alba…” (p. 100), la qual m’evocà un comentari de ma mare sobre Quico Guillem Fluixá (1838), el padrí patern de son pare (1906). Així, les dues primeres línies diuen “Germana de l’alba / que Déu, de l’alba, cria” i, d’aquesta manera, la criança del jorn és unida a la infància (o siga, a la primera claredat del sol ixent).
Sobre aquesta cançó, l’estudiosa catalana agrega una nota de Joan Amades: “la cantaven els segadors ripollesos en albirar el sol per primera vegada i abans de posar-se a la feina. Solia iniciar-la el cap de colla, descobert i de cara al sol i, a voltes, àdhuc, agenollat” (p. 100).
Doncs bé: revenint al meu antecessor nascut en 1838, ma mare (durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020) deia que, “moltes vegades, arribava l’avi [ Quico] a casa i desenganxava el carro, l’animal. I la dona li deia coses, li parlava, li demanava… I ell no li responia. I [ ella] tornava a demanar-li i [ ell] no li responia. A vegades, a la tercera, [ l’avi Quico] li deia:
-Però, dona, ¡espera un moment, que acabe de resar!”. Uns anys després, per exemple, ens afegia aquests mots per telèfon: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força” (19 de gener del 2023) i “Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa sagrada, la tenen completament incorporada a la vida” (12 de març del 2024).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
«Mare: En Pere em toca»
Continuant amb el tema de palpar, Gabriel Janer Manila afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:
‘-Mumare: En Pere em toca.
-I per on?
-Per sa bajoca.
-Pere, no toquis s’al·lota.
-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.
De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).
Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:
“-Mumare,…: en Joan em toca…
-Joan, no toquis s’al·lota!
-Joan, toca’m i menjaràs coca quan pastarem”.
Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal posà:
“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:
‘-Maaree: el Pere em toca!
I, al Pere, més fluix, li diu:
-Toca’m, Pere, toca’m!’.
La iaia ens ho deia sempre, quan mon germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.
El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:
“’-Mare, Peret em toca.
-Peret, deixa a la xiqueta.
-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.
A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.
Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.
[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.
Poetes, artistes, balladors i castellers i matriarcalisme
Àvies (o padrines) i mares que comentaven sobre poetes, pintors, músics, balladors o bé sobre castellers.
El 19 de gener del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre poetes, pintors, músics, balladors o bé sobre castellers? Gràcies”.
En el meu mur, el 19 de gener del 2024 comentaren que, “A pagès, algunes noies no anaven a escola, sobretot, les nascudes al segle XIX, com la meva iaia. La meva mare sí que va anar-hi, però no estudiaven art, ni literatura… Això, i que la gent vivia isolada, els seus coneixements eren molt minsos.
L’única cosa que les podia instruir una mica fou la ràdio, encara que molta gent no en va gaudir fins els anys quaranta [ del segle XX] o més” (Fina Pujolras), “La meua iaia materna sabia molts versos, però imagine que eren populars. I cantava cançons de Concha Piquer” (Lourdes Boïgues).
En el grup “El Safareig de la Vila”, el mateix dia posaren “No. Algunes vegades, quan ma mare no podia, ens feia el dinar (l’àvia). L’àvia ens portava i venia a cercar-nos a l’escola cada dia.
Per cert, l’àvia era del 1919; l’avi, del 1916” (Tomas Sanchez), “La meua bestia, nascuda el 1920, ens cantava, ens recitava poemes, i cançons de ‘El trobador català’. Ella i l’àvia també ens cantaven sardanes, sobretot, de Vicenç Bou” (Ses Noues).
En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 19 de gener del 2024 ens indicaren que “No em van parlar mai d’aquests temes. I, menys encara, de castells. Quan era jove, vaig viure a Roquetes, al costat de Tortosa. Allí no n’hi havia. La meva mare va ser pubilla de la sardana a Mollerussa i jo ballava sardanes i formava part d’una colla de balls regionals. Tots els dissabtes assajàvem. Vaig ser molt feliç” (Pilar Ortiz De Paz).
En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, eixe dia ens reportaren que, “Pel cantó de la iaia materna, els agradava les sardanes. I un germà, en Manel, de la mare, tocava a la cobla” (Nuri Coromina Ferrer).
En el grup “Records del nostre passat”, el 19 de gener del 2024 plasmaren “La meva mare, que era nascuda al 1910, em parlava del pintor Marià Fortuny. Ella era nascuda a prop de Reus. També m’explicava que, quan anava a Barcelona amb el seu pare anaven al Liceu. Al seu pare, li agradava molt la música. Però hi anaven alumnes del teatre, solament per sentir la música” (Paquita Junapere Mestre).
Quant a missatges, el mateix dia agregaven “La meva iaia treballava en una llibreria i coneixia les obres d’escultors” (Dyana Basi), “La tieta materna era sardanista. Sí: els avis materns em parlaven d’autors d’obres, com ara, de poesia, de teatre, d’història, de pintors…. En fi, de l’art en general.
L’avi tenia dues llibreries plenes de llibres; molts, en català, que jo gaudia.
A setze anys, em va donar ‘L’Atlàntida’, de mossèn Cinto” (Rosó Garcia Clotet).
Finalment, mare, el 19 de gener del 2024, per telèfon, em digué que, “En les viles, hi havia molta afició a rimar paraules, cançons, a fer versets, etc. Ací, en Aldaia [ l’Horta de València], quan hi havia clavaris nous, hi havia algú dels mateixos clavaris que treien versets per a tots els clavaris. La tia Maria[1]em contà que n’hi hagué u que en féu uns:
‘Romancero i prou fartó,
sempre té molt bona gana;
ell agarrà un canyamó[2]
que li durà tota la setmana”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Una cunyada de ma mare.
[2] Una bufalanga, una bufa, una borratxera.