Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
La vida de les dones en acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme
La vida de les dones després de casar-se i d’acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme.
El 4 de juny del 2023 posàrem en Facebook aquest tema, tret a partir del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos, editat per Seix Barral en 1993 (2a. ed.) i a què havia tingut accés en el darrer curs de Magisteri, quan feia poc que havia sigut guardonada amb el Premi Nobel de la Pau. Plasmàrem una qüestió que deia “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la vida en matrimoni i en relació, ja casats, amb els altres, és a dir, amb la comunitat? Gràcies”.
El primer comentari que ens escrigueren fou en el grup “Paraules del Matarranya (Grup)” el mateix dia: “Això era tabú. Sempre deien ‘A callar, que hi ha roba estesa’ i ja no te n’adonaves de res. Però bé, sí es parlava…” (Rosa Maria Micolau Foz). En el grup “Quaderns de Folklore Menorca”, Juana Anglada posà “No, en cap moment, la meua mare”.
Tot seguit, afegirem unes paraules que diu Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos: “a la dona, [se li comenta] que el pare ja acabà la seua responsabilitat de cuidar-la i de donar-li vida. Ara, a ella, li toca viure una altra vida, però sempre ha d’estar en comunitat com els indígenes” (p. 99), a què ma mare, el mateix dia, em diria “les tradicions”.
A continuació, Casimir Romero Garcia, el 4 de juny del 2023 ens envià un missatge que deia així:
“Casats, però separats.
Missa, bar.
Vida sexual oculta.
No sé res. Pudor.
Poques carícies davant néts i fills”.
Més avant, un amic meu, valencià i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), ens envià un missatge en relació amb les paraules de Rigoberta Menchú i a la qüestió que li féiem sobre com es reflectia en aquesta cultura ameríndia: “En els colles, l’educació i tota responsabilitat està en les dones”.
També eixe dia, en el meu mur, ens reflectiren aquestes paraules: “Una gran reflexió de Rigoberta. Crec que, més o menys, era lo que passava a les cases.
Respecte a la pregunta, a mi, concretament, m’inculcaren la tolerància basada en el respecte” (Montserrat Cortadella), “Hola, Lluís.
Poca cosa: la dona quedava lligada a l’home tant si anava bé com si no, segons el matrimoni catòlic.
La iaia paterna, Carme, sempre va viure amb l’avi, tot i que era de caràcter difícil i, més aviat, garrepa. No devia ser-li fàcil.
La iaia materna, Maria, va quedar vídua molt jove, amb tres fills i el fill gran va passar a ocupar el paper de pare en una casa de pagès”. En llegir aquest comentari, li vaig adduir les paraules de la Nobel de la Pau junt amb una foto del text original i una de l’obra. Aleshores, ens afegí: “Lluís,
Rigoberta Menchú entenc que té una visió més lligada a la Natura i a la seva comunitat indígena. Segurament, en el món de la pagesia catalana, també en els temps d’abans de la indústria: les cases de pagès estaven força aïllades de les poblacions i depenien del treball amb la naturalesa, els camps i els animals. Eren petites comunitats que algunes novel·les del segle XIX ho reflectien.
Amb l’arribada de les fàbriques, hi ha haver un èxode del camp cap a les ciutats i va canviar el mode de viure de pagès i també la mentalitat de comunitat, i s’ha tornat més materialista i individualista”. Li escriguí “Sí, com moltes persones de la pagesia.
Ella diferencia 1) indígenes, 2) ‘ladinos’ (lo que diríem ‘catalanoparlants d’arrels catalanoparlants però castellanitzats culturalment, proespanyolistes’) i 3) colonitzadors”. Més avant, Nuri Coromina ens adduí “Amb tot, per mi, el fet de viure en un poble d’uns 15.000 habitants, amb dos rius, el Ges, que desemboca al Ter, i sent prePirineu, tenim força afecció a la Natura i, a la comarca d’Osona, estan naixent grups guerrillers que són petites comunitats també de cara a la Natura.
A la Vall del Ges, hem creat ‘La Vall Verda’, que inclou Torelló, Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Orís.
Els espanyols van fer molt de mal a les cultures indígenes de la dita Llatinoamèrica, com a la península Ibèrica. Tenen una mentalitat d’invasor que no tolera el que és diferent.
Una novel·la del segle XIX, sobre el món rural, és ‘La punyalada’, de Marià Vayreda, que va ser portada al cinema català.
En temps de la pagesia, sobretot, la dona, devia tenir molt de paper com a dona casada, mare i ajudant a les feines de pagès, fent criar bestiar petit, a part de cuidar de la casa i altres, i ensenyar tot el que podia. La meva mare Isabel, tot i que vivia en una casa de carrer, va tenir molts anys conills i gallines que els matava ella mateixa i em feia ajudar-la i mai em va agradar, fins que li vaig dir que no. Com van canviant els temps!”. Sincerament, no esperàvem una resposta tan extensa i tan interessant.
En vincle amb els tres tipus de persones que, culturalment, diferencia Rigoberta Menchú i que comentí a Nuri Coromina Ferrer i que expliquí a ma mare, ma mare, també el 4 de juny del 2023, em parlà sobre el padrí de mon pare (oncle que era cosí de la meua àvia paterna) i la seua muller, la qual era aragonesa i castellanoparlant: “El tio Ramon, a la tia Quinti, sempre li parlava valencià”.
Igualment, ens plasmaren “Ma mare sempre deia que, al matrimoni, s’hi havia d’anar amb esperit de sacrifici” (Eusebia Rayó Ferrer), “Poca cosa em van dir. Jo diria que l’exemple és suficient. Ells em van ensenyar que la relació amb les amistats i veïns ha de continuar. I així va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Bé. Jo penso que depèn. La meva mare estava a casa, però jo vaig continuar treballant i això em donava més llibertat” (M Teresa Valls Farre).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.
Abadesses que convencen, acollidores, fortes, que fan via en comitiva i molt obertes
Una rondalla que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “De Gafarmagala a Balaguer”. A mitjan relat, una imatge religiosa del Sant Crist passa de l’orient de la mar Mediterrània a Balaguer. Cap a l’any 1300, s’apareix “una nit al riu, pujant contra corrent, amb uns resplendents llums” (p. 298) i “s’aturà en una roca dintre del mateix riu” (p. 298). O siga, que l’home, valent (actua contra corrent), s’acosta a la dona (el riu, l’aigua) i a una pedra (detall que té a veure amb la terra i amb la fortalesa). Llavors, els habitants de Balaguer i la clerecia fan camí cap al riu, però el Sant Crist se’n va cap avall.
L’endemà, de nit (és a dir, en un moment vinculat amb lo femení), els habitants s’hi menen de nou i el troben junt amb la roca i, a més, la imatge fa via “riu avall, sense que ningú pogués agafar-la” (p. 298).
Per això, els pobladors posaren “el fet en coneixement de la comunitat de monges d’Almatà, tot demanant-los que, si aquella nit succeïa el mateix, sortissin les monges en processó, a veure si podien atansar-se a la creu.
I també, en arribar la nit i, per tercera consecutiva, aparegué en aigües del Segre la creu amb el Crist” (p. 298). I, de nou, la creu retornà riu avall (p. 298). Comentarem que Almatà forma part del terme de Balaguer.
Tot seguit, captem que “Fou aleshores que, del convent, sortí l’abadessa amb tota la congregació, amb els peus descalços i, amb gran compostura i senzillesa, baixaren fins a la vora del riu, a frec d’aigua i, llavors, una onada acostà la creu fins als braços de l’abadessa” (p. 299).
Comentarem que, des d’un primer moment, copsàrem en aquest passatge el fet que el fill s’atansa a la mare: el Sant Crist, a l’abadessa. Igualment, són les dones qui assoleixen l’objectiu.
A més, hi ha altres detalls matriarcals: “En vistes d’aquell prodigi, tota la població (…) van decidir que tant preuat tresor fos conduït i col·locat a l’església del convent. El posaren a la capella primera del costat esquerre de l’altar major” (p. 299). Per tant, no sols el fill està ben considerat, sinó que és acollit com a part de la comunitat (recordem que el terme “església”, procedent del grec, originàriament, significa “assemblea”), el posaran en la banda vinculada amb la dona i, al capdavall, en l’altar major.
Finalment, es plasma un altre tret matriarcal, el qual hem trobat en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, especialment, entre les que vivien, majoritàriament, del camp: la força. Així, el narrador diu “es veié aquí, de nou, un gran esdeveniment quan l’abadessa va poder dur la creu pesada com si d’una palla es tractés” (p. 299). En altres paraules, la seua fortalesa li permetia viure junt amb el fill i relacionar-se amb molta facilitat, àgilment i com a cap del convent. Adduirem que el 4 de juny del 2023 comentí als meus pares aquesta narració i, sobre l’abadessa i la creu, ma mare, a banda, considerava que hi havia un nexe entre la creu i “les preocupacions” (sic), detall que no havíem pensat, ni inclòs, anteriorment: per consegüent, la cap del convent estava més esperançada i fresca i, de rebot, la comunitat.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Dones que porten la iniciativa i molt obertes, la maternitat i la primera menstruació
Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme és “La Mare de Déu del Miracle”. Per a començar, l’inici diu que “Es conta a Balaguer que, un cop acabada la guerra contra els sarraïns i, quan ja la pau havia arribat arreu del país, tal com regna en el nostre cor” (p. 296). A continuació, veiem que “un dia, una mora que estava cavant al seu hort, (…) notà que, en deixar caure l’aixada, va topar amb alguna cosa dura. (…) es posà a cavar al voltant, per tal de treure-la del seu hort, però (…) desenterrà una imatge de Maria amb el Nen Jesús al braç” (p. 296). Per tant, copsem trets matriarcals: el cor (la sensibilitat i l’interés bonhomiós pel proïsme i per la vida), l’hort, la duresa (fortalesa de la dona) i el fet que aparega Nostra Senyora (ací, vinculada amb la terra) i que ho faça junt amb el fill (senyal de la maternitat).
A més, podem veure una explicació del detall que la imatge no siga la d’una marededeu negra: “Com que la imatge estava tota bruta de terra, la mora decidí de rentar-la i, com que feia bugada, la posà dintre per tal de deixar-la ben neta” (p. 296). Per consegüent, la Mare de Déu és ben tractada per la mora.
A continuació, trobem un passatge en què podríem empiular les dues parts de la dona: la clara i la fosca. Així, “Una veïna seva que anava a buscar aigua al riu, i que era cristiana, passà en aquells moments per allí, per tal de demanar-li si podria donar-li foc quan hagués tornat del riu” (p. 296), és a dir, jovenesa, vitalitat.
“La sarraïna, que duia un bon veïnatge amb la cristiana, li digué que sí, que, quan tornés, podia passar” (p. 296). És a dir, que feien una mena de bon empelt. Cal comentar que, per exemple, en el Regne de València del segle XV, cada col·lectiu cultural, en cas de conflicte intern, acudia al seu representant superior i que, en canvi, si ho era entre persones de grups culturals diferents (com ara, entre cristians i musulmans), recorrien al rei, qui feia de jutge.
Ara bé, “mentre ambdues dones parlaven, la cristiana s’adonà que, del cossi de la bugada, en sortia sang. La mora li contà la troballa de l’hort (…). Les dues dones s’acostaren al fumejant cossi i comprovaren que era de la imatge d’on brollava la sang” (p. 296). Aquest passatge enllaça amb el fet que les xiques, en arribar la jovenesa, surten de la terra (encara que la toquen amb els peus) i comencen, fins i tot, a poder tenir relacions sexuals acompanyades de la possibilitat de ser mares (després de la primera menstruació).
Com que la maternitat i la sexualitat estan ben considerades en les cultures matriarcals, “en veure el que succeïa (…), caigueren les dues de genolls, exclamant ‘Miracle!, Miracle!’” (p. 296). Aquestes línies, en nexe amb les següents, el dia que escriguí aquestes paraules, el 2 de juny del 2023, m’evocaven el passatge bíblic en que dues dones són les primeres a anunciar que Jesús havia eixit del sepulcre on l’havien soterrat.
Prosseguint amb el relat, la mora i la cristiana ho fan “tot corrent pel veïnat, (…) acudí tota la població al lloc dels fets i, assabentats tots, la miraculosa imatge fou duta a l’església, on rebé veneració per part de tothom (…), pels anys 1260-1270” (p. 296). La pervivència i el futur estaven garantits. Afegirem que, en 1105, Balaguer fou conquerida pels catalans.
Finalment, veiem que en 1697 la Mare de Déu del Miracle fou confirmada com a compatrona de la ciutat de Balaguer.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Dones ben considerades, que donen vida, acollidores, que trien i molt obertes
Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què captem molts trets matriarcals i ple de símbols és “Mare de Déu de Cérvoles”. “Un pastor innocent i sant pasturava el seu ramat pel (…) terme d’Os. Aquell dia es dirigí al mas de Cérvoles amb un company caçador que es deia Jordi. El nom del pastor era Miquel” (p. 294).
“Era l’any 1299. La gentil primavera havia vessat, tota pròdiga, sobre els camps (…). Els arbres vestits de fullam nou i fresc” (p. 294) i els ametlers deixaven “un petit fruit de maragda” (p. 294).
Després, passa a l’estiu, quan els dos minyons guanyaven “la costa de la serra de l’Adoratori” (p. 294) i, des de la carena, “varen amarar-se de la visió d’un formós paisatge” (p. 295): muntanyes, rius, molts poblets,… Cal recordar la dita “La joventut tot ho venç”.
“A poc a poc, (…) van caminar per les carenes de la Serra de la Mata, en direcció al mas de Cérvoles, on pensaven passar la nit (…), fins que hagueren d’optar per aixoplugar-se en una cabana abandonada que els sortí al pas” (p. 295). En aquest passatge, corresponent a la tardor o primavera d’hivern, apareix la nit, aixoplugar-se i una cabana, tres detalls que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona (com a acollidora).
Més avant, la serra respirava olor de terra humida i “Els dos amics van refugiar-se amb el seu ramat en una cabana deshabitada, on passaren la nit (…) invocant Maria” (p. 295). Un passatge en què, de nou, la dona els acull (la cabana) i, a més, és a qui recorren ells per a que els faça costat (ací, Nostra Senyora).
A continuació, passem a la primavera: “La borrasca amainà i aparegueren les primeres llumeneres del nou dia, mentre el Jordi, impacient per la cacera, s’havia separat del seu amic” (p. 295). Com veiem, es plasma el fet que el temps de llum augmenta una miqueta respecte al que feia setmanes arrere: el nou dia, la infantesa, l’esperança.
“Entretant, el Miquel feia sonar la seva flauta i el ramat pasturava.
Aleshores, es va aparèixer la moreneta de Cérvoles o de Vallverd, tant de temps amagada en aquell lloc apartat, a en Miquel, voltada de nimbus amb (…) dos àngels (…) que polsaven un llaüt d’or desgranant unes melodies dolces a la Verge del Cel que custodiaven” (p. 295). Per tant, no sols hem passat a la primavera sinó que, igualment, apareix la moreneta. Comentarem que, per exemple, en la Moreneta de Montserrat (Catalunya), la seua celebració és el 27 d’abril i que, en el relat, no ho fa junt amb les primeres paraules referents a aquesta estació: l’acompanyen la música melòdica, el cel (relacionat amb la llum), la dolçor i àngels que li fan costat.
Tot seguit, copsem que, “Obrint-se el fullam, aparegué veloç com l’aire un cérvol (…), que es postrà als peus de Maria” (p. 295). Adduirem que, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el cérvol està vinculat amb la vida que es renova, per la semblança de les seues banyes amb les branques dels arbres, i que és un mitjancer entre el cel i la terra.
Un poc després, en Jordi, que era en el fons del bosc i que ara estava cec, “davant la imatge de la Verge, va recobrar la visió” (p. 295). Per consegüent, la dona salva l’home (en aquesta narració, simbolitzat per la figura del caçador).
Llavors, els dos amics tornen a Os, “van prendre la imatge per mostrar-la als seus familiars i la van posar dins del sarró” (p. 295). Però, com que, quan aplegaren a Os de Balaguer (població catalana de la comarca de la Noguera), Nostra Senyora havia desaparegut perquè “no volia moure’s de Cérvoles (…), varen decidir construir un pilaret on reposaria la imatge fins que no s’acabés de construir una capella” (p. 295).
O siga que la dona (ací, la Mare de Déu) aplana el camí de la vida als dos jóvens (com ara, en la tardor i en l’hivern, mitjançant una cabana, com a acollidora) i, a més, també participa en l’estació del renàixer, permet que en Jordi (el caçador) torne a veure i, a banda, els dona vida i té la darrera paraula (el lloc on volia viure, ací, Cérvoles). I ells fan amb simpatia lo que ella vol.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Dones ben considerades, que trien, que donen vida i molt obertes
Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu de Besan”. Uns pastors d’Ainet “van trobar la imatge de la Mare de Déu dins la soca d’un arbre (…), on també hi havia un eixam d’abelles. La van agafar i la dugueren al temple” (p. 291). Per tant, Nostra Senyora (qui, a més de dona, fa el paper de mare) apareix en l’interior (lloc de recepció) d’un arbre, amb força (com un tronc), acompanyada (l’eixam) i dolça (la mel que fan les abelles). Igualment, la dona és ben acollida i la porten a un lloc on, al capdavall, les abelles “van entrar (…) i van fer un rusc als peus de la imatge” (p. 291), detall que plasma que la dona està ben considerada.
Una altra narració en què també en copsem, és “Troballa de la imatge de la Mare de Déu de Caregue”, recopilada en el mateix llibre. Primerament, una versió diu que “la imatge de la Mare de Déu de la Muntanya fou trobada per un pastor en un esbarzer on florien les roses” (p. 291), ell se l’emporta cap a Caregue (un poble del terme de Rialb, en la comarca del Pallars Sobirà), però no hi aplegà i, “Al final, decidí deixar-la allí i, en aquell lloc, se li va aixecar una bonica ermita” (p. 291). O siga, que es fa lo que vol la dona i, a banda, està ben preada.
Una altra versió de la troballa exposa que un pastoret, mentres dormia en la seua cabana, veié que hi havia molta resplendor, “com si fos de dia. Va cercar pel racó d’on sortia la llum i hi va trobar una imatge de la Mare de Déu” (p. 291).
Tot seguit, l’home se la posà al sarró i emprengué el viatge cap a Caregue, però, en ser-hi, Nostra Senyora n’havia saltat. Per això, el pastor i la gent del poble copsaren “que la Mare de Déu no es volia pas moure del lloc on s’havia manifestat.
I així fou com, en aquell turó de tan bona vista, se li aixecà la capella que ha estat centre de devoció mariana de tota aquesta contrada” (p. 292). Com veiem, s’accepta amb simpatia la tria de Nostra Senyora (és a dir, de la dona).
Finalment, podem llegir que, “a l’indret on fou trobada la imatge, hi va néixer un roser que va romandre (…) florit durant centenars d’anys” (p. 292), detall que, a més d’estar relacionat amb la dona (el roser simbolitza la vulva), ho faria amb la filla (la planta).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Dones ben considerades, que fan costat i molt obertes
Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu de l’Artiga de Lin”. Un pastor veu que una ovella va a pasturar a un lloc on hi havia un rocle d’herba i “Va anar on era l’ovella, va cercar entre el munt i va trobar la imatge de la Mare de Déu de l’Artiga de Lin” (p. 283) i se l’emporta tres vegades a sa casa, però la torna “a retrobar sota el mateix munt d’herba que la trobà la primera vegada” (p. 283). Com veiem, l’home va on ho fa l’ovella, això és, la dona porta la iniciativa.
Tot seguit, l’home “va decidir comunicar-ho a les autoritats eclesiàstiques, que (…) van decidir aixecar una ermita al lloc de la troballa, per tal que fos venerada allí mateix” (p. 283). Per tant, la dona té la darrera paraula i està ben considerada.
Una altra narració semblant i que també figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La troballa de la Verge de Bastanist”. En una de les versions, “ens diu que fou trobada per un pastor a sota un boix on l’havia descoberta un bou” (p. 288), o siga, sota terra, com en altres relats.
Més avant, podem llegir que, “als boixos de la rodalia de Bastanist, se’ls atribuïen una mena de virtuts o possibilitats (…) i una d’elles és que les noies casadores, el dia que van al santuari, ‘tiren el boix’ a la Mare de Déu. Això prové de la creença popular que, si toquen la imatge amb el boix, aquella noia trobarà amb qui casar-se aquell mateix any” (p. 288), un tret interessant.
Adduirem que, en el relat “La troballa de la Mare de Déu d’Arboló”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, veiem que un pastor fa camí cap a les penyes i veu “la imatge de la Mare de Déu.
Per més que va intentar dur-la al poble d’Arcalís, no ho va aconseguir, ja que cada vegada li desapareixia del sarró” (p. 290) perquè “la voluntat de Maria era de romandre en el lloc de la troballa i el poble” (p. 290) començà a bastir un bon edifici per a la Mare de Déu. Des d’aleshores, Nostra Senyora “ha estat estel i guia de la gent pallaresa” (p. 290). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual, a més de forta, està ben preada i fa costat a la gent.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Dones que assaonen la terra, que fan costat, que donen vida i molt obertes
Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Verge de les Neus”. Primerament, l’autor comenta que “tenim dues versions de com l’excelsa mare va arribar fins a Betlan, convertint-se en la seva patrona i protectora” (p. 282), és a dir, cap a la Vall d’Aran, comarca catalana vinculada amb la cultura occitana, matriarcalista. Com veiem, la dona (com a mare i com qui fa de sopluig dels seus fills) està ben considerada (bella, excelsa, patrona i protectora), detalls que empiulen amb la cultura catalana.
La primera versió conta que, en ple estiu, la gent li demanava la intercessió perquè posàs remei a la calor i a la sequera. Nostra Senyora escoltà la súplica “i el 5 d’agost va caure una gran nevada, restant tota la vall coberta d’aquella neu salvadora que, en desfer-se, assonaria boscos, camps i prats” (p. 282). Per això, la Mare de Déu aplana la situació de la zona i fa possible que hi haja vida i futur: la saó en la terra (que pot evocar-nos una pluja fina) i per als habitants (els llauradors), per als ramaders (els prats) i, per exemple, per als llenyataires (els boscs).
A més, veiem que Nostra Senyora (amb un paper similar als raigs del déu Sol en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), “Enmig d’aquesta gran nevada, va baixar del cel entre flocs de neu la imatge de la Verge, la qual fou trobada en un prat, quan la neu es fongué” (p. 282). I, així, lo femení (en forma de neu que cau suau, com es sol presentar una nevada) 1) passa a ser aigua (la neu fosa, tret que podríem empiular amb lo matriarcal, entre altres coses, perquè baixa del cel a la terra), 2) la imatge és trobada i ho fa en un prat, o siga, en un espai obert, no en un ambient artificial, i, a banda, 3) en un lloc on hi ha vida.
L’altra versió, prou sucosa en detalls matriarcalistes, diu que un 5 d’agost, “uns pastors van veure (…) com, per les rodalies d’aquesta població, hi havia una clapa[1] de neu que resplendia com si fos un sol” (p. 282). Per tant, copsem com, enmig de la fredor de la neu, la dona aporta llum, esperança i llueix, com qui desenvolupa un paper no precisament secundari.
Més avant, els pastors, “Acostant-se a la neu, van comprovar que, com més s’hi acostaven, més intens era el resplendor que aquesta llançava” (p. 282). De nou, no sols ella reïx, sinó que ells s’hi dirigeixen esperançats i ella podríem dir que, mitjançant la llum, els orienta. Després, podem llegir que els pastors “van cercar sota la neu i van trobar-hi la imatge de la Verge” (p. 282). Per consegüent, no sols ells fan camí cap a on és ella, sinó que, igualment, ho fan cap a l’interior de la terra: interior i terra, dos detalls que enllacen amb el matriarcalisme i, que, adduirem, figuren en moltes rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I això en un ambient en què la dona, entre altres coses, fa de mare.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Petita extensió.
Fills que naixen de la terra i dones ben preades, fortes i molt obertes
Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i, a més, el tema de la maternitat, és “El Sant Crist trobat”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que aquest relat té molts punts en comú (sobretot, simbòlicament) amb la llegenda “El pou de Santa Magdalena”, recopilada en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què apareix el tema de la comare i del naixement del nadó.
En el mes d’abril, en un moment en què ja començava a fer-se fosc (tret relacionat amb lo matriarcal), “Estaven picant unes lloses per aixecar-les, (…) per fer una fossa (…). Van provar-ho amb una tercera i van adonar-se que aquesta sí que cedia.
Van aixecar-la (…). Van trobar una imatge del Crist clavat en creu, amb corona imperial (…), amb els ulls oberts (…) i faixat amb una tovallola guarnida amb pedres precioses” (pp. 280-281), i que “amarava tota la terra de l’entorn, i que féu caure de genolls, davant aquell fet, els homes que estaven cavant aquella tomba per a un enterrament” (p. 281). Quant a aquest passatge, veiem un vincle de la corona (de forma circular i, per tant, femenina) amb l’aigua i amb la terra. Igualment, uns hòmens excaven i, de l’interior de la terra (la mare), n’ix un Crist (un fill, un home): el naixement del Fill de la Mare (de Nostra Senyora). La Mare de Déu, com a resultat del part, “cedeix” i, per això, la terra s’amera del fruit i de la bonesa: un nounat (ací, un fill, el Nen Jesús, plasmat com un Crist relacionat amb la mare) en bones condicions.
Afegirem que la infantesa i, a més, el primer moment (el naixement i la maternitat) estan ben preats en les cultures matriarcalistes com també la dona: un nen amb una corona imperial, amb pedres precioses, amb els ulls oberts (com, simbòlicament, les persones curioses) i una terra fèrtil gràcies a l’aigua que hi ha penetrat amb moderació.
Igualment, hi ha un altre detall, el qual podem empiular amb la visita que fan els pastors a Betlem, per a veure el Nen Jesús: els hòmens s’agenollen davant el xiquet acabat de nàixer i, de pas, davant la mare. Per consegüent, tant la infantesa com les dones (àdhuc, quan pareixen) estan ben considerades.
Al moment, podem llegir que “totes les campanes de Tàrrega es van posar a tocar soles, sense que ningú no les empenyés” (p. 281), és a dir, que les dones (la campana enllaça amb la vagina i amb la vulva) porten la nova i… la iniciativa i, com que influeixen, “La gent, davant aquell repic (…), va sortir a finestres i balcons, alguns van sortir al carrer” (p. 281) i “la nova de la miraculosa troballa va córrer per tot Tàrrega i tothom anà a veure aquell ‘miracle’” (p. 281). Per tant, les dones arrosseguen moltes persones.
Més avant, captí un passatge, al meu coneixement, en relació amb la figura de Nostra Senyora, això sí, quan ja és vella: “una dona ja vella i orba, de casa Copons, va preguntar què era tot aquell enrenou, a la qual cosa van contestar-li:
-Han trobat una imatge del Sant Crist, quan cavaven una tomba a l’església de Sant Antoni.
-Vull anar a veure’l, acompanyeu-m’hi! -digué la vella.
-Com el vol anar a veure si no hi veu? -li contestaren.
Sigui com sigui, la vella orba va aconseguir que l’acompanyessin i, en arribar allí, veié la Santa Imatge. Havia recobrat la vista! (…) un acte de fe. El Sant Crist Trobat l’havia premiat” (p. 281). Són moltes les dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants que, per exemple, amb més de setanta anys, encara estaven fortes. En relació amb aquest passatge, adduirem que el 21 de gener del 2023 ma mare el vinculava amb la solidaritat.
Finalment, es reflecteix que, fins i tot les dones ancianes estan ben considerades (ací, mitjançant la solidaritat) i que la bonesa i la fe estan ben valorades en les cultures matriarcals, àdhuc, per part de jóvens (recordem que, simbòlicament, Jesús és més jove que una vella i que, en el relat, també ho està).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Dones molt preades, que trien, que fan costat, que donen vida i molt obertes
Un relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu del Tallat”. Un home de Rocallaura i, posteriorment i, de manera similar, dos més, “veié al cim del Tallat unes llums miraculoses que es posaren damunt d’un indret (…). Anant vers aquell lloc, hi descobrí la imatge de la Mare de Déu. Tot seguit, amb gran respecte i veneració, la posà dins el seu sarró, per tal de mostrar-la al seu amo” (pp. 277-278). Direm que Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges (l’Urgell).
Ara bé, com en altres narracions semblants, la imatge de Nostra Senyora torna al lloc on l’havia trobat, és a dir, és ella qui tria on serà i on vol ser. I, com veien que ella era més forta, “hom comprengué que era precisament allí, al cim del Tallat, que la Dama volia romandre i ésser venerada, de manera que els seus fidels devots -els solivellencs i altra gent de la contrada-, per correspondre als desitjos tan palesament expressats, li edificaren una petita capella on retre-li el seu fervor” (p. 278). O siga, que tant els habitants de Solivella com els de la rodalia, es posen de part de la dona, amant de la llibertat, i fan lo que ella vol. A més, aquest relat empiula amb el ball dels totxets, un ball matriarcal conegut en les Illes Balears, en què la dona que fa de cap de colla rep eixe nom.
En la rondalla que ve a continuació, “El marquès de Camarasa”, també es reflecteix molt el matriarcalisme. El marqués de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua muller i, com que restarien sense un hereu directe i havien sentit “noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge: que tingués a bé concedir-los un fill, i feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 279). Com veiem, el matrimoni (el marqués i la muller) recorren a la dona (ací, Nostra Senyora, i no, com ara, a un personatge masculí) així com, en moltes rondalles, és un jove o bé un home qui ho fa a un personatge femení.
Com que la Mare de Déu ho aprova, “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent, amb la qual cosa i, en agraïment, quan el fill complí l’any, el van pesar i feren fer una creu d’argent del pes del nen” (p. 279).
Aquest passatge va acompanyat de valors que es prioritzen en les cultures matriarcalistes: la bonesa, l’honradesa i tractar bé la dona. A banda, podem dir que enllaça amb la típica rondalla en què una parella fa bona pasta, hi ha bona avinença i que, a més, no sols van avant els seus projectes, sinó que tenen fills i tots dos són molt oberts. Igualment, fets semblants esdevenen en relats en què el rei és ben considerat i tracta bé els habitants del seu regne, els quals l’estimen com a monarca,… i hi ha bones collites, prosperitat i bones relacions amb altres regnes.
Afegirem que copsem un altre tret matriarcal: l’argent, un color vinculat amb lo fosc així com ho fa la dona, a diferència de l’or.
Com a agraïment popular cap als marquesos, “Aquesta creu d’argent conten alguns vells que encara l’havien vist fer servir (…) i que era una veritable obra d’art” (p. 279). En altres paraules, no sols el detall es feu de bona gana, sinó que la dona està ben considerada.
Finalment, podem llegir que, “A més, el marquès (…) féu donació, per a la llàntia que cremava en honor de la Verge, d’un quintar d’oli anyal” (p. 279). La dona, de nou, ben preada.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Dones que reben homenatge, ben considerades, que determinen i molt obertes
Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “La campana dels perduts”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Uns viatgers que transitaven per la serra i que, al capdavall, senten un so nítid d’una campaneta, s’hi dirigeixen: “era el toc d’Àngelus de l’església d’Agramunt, que, com cada vespre, convidava a cloure la jornada amb la salutació a la Verge Maria” (p. 275). És a a dir, que, en un moment, veiem una campana (relacionada amb la vagina i, per extensió, amb la vulva, això és, un detall femení), que el so esdevé durant el vespre (una part del dia vinculada amb la dona) i, al capdavall, acompanyat d’un reconeixement a Nostra Senyora, com quan, per exemple, u es lleva el barret en senyal de respecte (unit amb simpatia, ja que, en llengua catalana, la forma genuïna de salutació a les autoritats és el “vós”, no el “vosté” adoptat del castellà).
Llavors, “Els viatgers, esperançats, s’encaminaren en la direcció del so de la campana i, camps a través, (…) arribaren a la vila on van trobar el degut acolliment” (p. 276). I, per tant, la dona (ací, per mitjà de la relació a través del so) ha salvat l’home (els viatgers).
“L’endemà acudiren a l’església i, en agraïment pel favor rebut” (p. 276), van disposar que una campaneta de so argentí tocàs cada vespre després de l’Àngelus (p. 276).
Un altre relat en què captem detalls matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Miró de Granyanella i el miracle del Tallat”. Al principi, es comenta que, en el segle XVI, un veí de Granyanella, anomenat Miró, fou alliberat “i portat al cim del Tallat, per intercessió de la Mare de Déu” (p. 276), després que uns pirates l’haguessen raptat.
Aleshores, Miró “es lliurà a la Mare de Déu del Tallat. Pregava: ‘Madona hermosa, doneu-me la llibertat; porteu-me, senyora, al lloc venerat’” (pp. 276). Durant la nit, es produeix el procés de manumissió i, quan el sol clareja, Miró “És dalt d’un cim i veu als seus peus la plana de l’Urgell i la Conca de Barberà, els rocalls de la Segarra i toca, gairebé amb la mà, l’ermita del Tallat. El prodigi s’ha realitzat! És lliure! Avança de genolls cap a la venerada imatge” (pp. 276-277). Per consegüent, l’home s’ha adreçat a la dona (Nostra Senyora), ella ha tingut present la pregària i, en acabant, ell ha eixit alliberat i… agraeix a la Mare de Déu que l’haja salvat.
Igualment, podem llegir que “Fou llavors que, per recordar als fidels de tot temps tan gran mercè, treballà amb les seves mans una creu. És la creu del miracle del Tallat, (…) com un exvot monumental i testimoni de la tradició” (p. 277). I, com en altres narracions, captem que es fa una mena d’homenatge (i, com es plasma, “monumental”) a la dona (ací, a la Mare de Déu), pel seu paper i, a banda, “testimoni” (per a que fos recordada de generació en generació).
Finalment, “Miró també manà que es pugés al Tallat (…) dos quartans d’oli, perquè cremés constantment la llàntia votiva” (p. 277) i que es feu fins a l’any 1868. A més, “Tots els romeus del Tallat, durant diverses centúries, s’han anat contant de pares a fills aquesta història” (p. 277).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.