Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre festes a la vida? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de febrer del 2026 comentaren “No, però parlava dels envelats que es feien quan era jove” (Rosó Garcia Clotet), “Les festes de la vida són les que vivíem tota la família junts a la platja, a la muntanya, al bosc, a una taula ben preparada o a la vora de la llar explicant tot el passat i el present; o una bona lectura compartida i, fins i tot, ballant sardanes i sentint la dolçor de l’acordió de l’avi amb cançons i amb cantades pels avis. Era estar com a festes de paradís” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “Bé. Els naixements eren una gran festa. La família i amics, junt amb els padrins del nadó, feien una festa, moltes vegades, a casa.

Alguns tenien una entrada gran i es preparava amb cura un bon dinar.

Sortint de l’ església, els padrins, de dalt d’un balcó estant, tiràvem ametlles per a tota la concurrència del carrer, que felicitava a la família.

El carrer de Gurb era un lloc de germanor. Tothom hi era per a tot, per a lo bo i per a lo dolent. Teníem dividit el carrer en dos espais ben delimitats. Nosaltres, els del cap d’avall, érem molt ben avinguts (dels quatre cantons avall)” (Maria Dolors Sala Torras), “Com es podia abans” (Àngels Sanas Corcoy), “La veritat és que jo era massa jove per a parlar amb elles i recordar-ho” (Daniel Gros), “I tant!! Les festes de Festa Major, religioses i també les festes familiars de pares, germans i més família. Tots hi col·laboràvem!

Bonics records” (Roser Canals Costa), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “Crec que, a part de les festes religioses o patronals, no en vaig sentir parlar mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Algunes vegades ho sentia comentar amb les seves amigues” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Festa major, envelat,..

Més que parlar, feien que les gaudissin. Crec que veient-nos feliços, elles ho eren” (Anna Babra), “No” (Lurdes Closa).

En Xiuxiuejar, el 27 de febrer del 2026 ens posaren “1915; però, la veritat, no recordo que l’àvia ens parlés de festes” (Aya_ZholvaX).

Finalment, ma mare, el 27 de febrer del 2027, per telèfon, em digué “És que, ací, [ en València], entre la festa i menjar, ho fem per a tot: trons, traques, menjars… Tot. Per exemple, en les falles, abans, anaven per les cases arreplegant (‘una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, per a la falla del meu carrer’ que deia la cançó). Sant Josep era una excusa. Una festa clarament pagana”. Adduirem que, com diguérem a algunes persones (com ara, ma mare), les festes de les falles en són del ram: en principi, eren de barri i, sobretot, de la ciutat de València, i tenen un origen llunyà, almenys, en el temps.

Pareix que són paganes i que tenen relació amb el començament de la primavera com a símbol del retorn de la vida.

La gent treia andròmines i materials que ja no els eren útils o massa vells i feien una foguera.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Ben mirat, en el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, podem llegir que, en els anys noranta del segle XX, es creà el Museu de les Trementinaires, i que “La imatge que dóna de les trementinaires una de les frases dels llibres de signatures del Museu és força paradigmàtica: ‘Elles eren fortes i valentes i plenes de ‘sabiduria’. (…) nòmades” (…), Altres en destaquen aspectes similars: ‘Sàvies avantpassades’, ‘Dones poderoses’, ‘Eran mujeres libres’, ‘Dones sàvies’, ‘Trementinaire seria, doncs, sinònim de dona valenta, aventurera, independent, sàvia…’, ‘Homes i dones intrèpids’, ‘Dones valentes i amb força i que volien ajudar a la gent que patien algun mal’, ‘És admirable l’esforç i l’esperit de superació de les trementinaires. Tenien coratge!’, ‘Persones senzilles que, amb la seva saviesa i bon fer, varen ajudar a molta gent’, (…) ‘Dones fortes i valentes que van travessar muntanyes, valls i planes’” (pp. 205-206).

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, plasmí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 28 d’agost del 2021, Marisa Puigcerver Llorens comentà “Molt, i sabudes i valentes. Ho duien tot endavant: casa, fills, renda, animals a casa, cuina… en una meravella i ens estimaven molt, als néts!!!!”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 28 d’agost del 2021 posaren “Molt. L’àvia materna, sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Àngels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va demanar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases diferents vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta, no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès), “La meva, sí. Tenia coratge i, al mateix temps, era molt dolça” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva paterna tenia botiga de comestibles i la portava ella sola. La materna, de jove, treballava al camp i no sabia llegir ni escriure. Les dues, catalanes de soca-rel” (Montserrat Carulla Paüls).

En el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021 agregaren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i ben plantades! A Beniparrell, l’Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben arriscades i ben plantades, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021 plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues[1]” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  per totes les penúries que va passar en la guerra, un caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. A tres anys, llegia el diari de l’avi. Continuo llegint el diari, bon costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[2]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. A set anys, ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va restar amb una filla petita d’un any, havent de treballar de tot: de fregar terres, fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons. Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir quinze anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, d’on baixava a peu a les cinc del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar a cent tres anys de vida perquè ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), qui va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant!… Molt… L’u portà un rem de pagès amb quaranta anys. Viuda de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo i tot), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia; però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren! Gairebé no els restava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 1946 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Seriosa, sàvia, sense anar a l’Escola. La de vila, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és soterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres, totes dues. Un exemple per a mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluixos, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[3] que teníem.

Tots: tant homes, com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingué sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home, però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[4] pares es moriren l’any de la grip, i un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons, i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí a vuitanta-set anys” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Ràfols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se, i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare, només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, havia d’espavilar, si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé), “Les meves àvies parlaven català, tot i que la paterna era aragonesa. Arriscades? No ho sé. Només puc dir que els va tocar viure una època molt complicada i se’n van sortir.

L’àvia paterna va restar viuda molt jove, amb dos fills petits. Res no va ser fàcil per a ella. Feia feines, per a subsistir, però va sortir-se’n. La materna, de tant en tant, feia barnussos a casa, però el que treballava era l’avi; i, ella, administrava” (Rosa Garcia Clotet), “Les dues àvies eren pageses. Tenien molta feina, cinc i quatre fills cada una. Els homes, al tros; i, elles, cuidant fills, animals de la casa, molta roba per rentar. Van viure tres guerres: 1918[5], 1936 i la Segona Guerra Mundial. De la guerra civil, fills a camps de concentració i, alguns, molt de temps sense saber on eren. Per sort, varen tornar tots” (Germana Fargas), “La materna, molt” (Carmen Ribas Castro), “La meva àvia materna, a nou anys, ja treballava en una empresa de gènere de punt i entrava a les sis del matí. Eren divuit germans del mateix pare i de dues mares. Quan la meva besàvia va morir, el besavi es va casar amb la germana i, entre totes dues, van ser tanta colla.

Durant la guerra, amb el meu avi, qui era l’encarregat de l’Escorxador, varen acollir una divisió de soldats italians i, gràcies a ells, podien menjar coses que, en aquell moment, aquí no es trobaven.

Ella va tenir tres fills: dos nois i la meva mare. Va ser una dona molt bona i treballadora que no va tenir l’oportunitat d’anar a escola. Només parlava català” (Carmen Anastasi Girabal), “La meva, moltíssim” (Carme Matamala Oliveras).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 28 d’agost del 2021 exposaren que, “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “Ma àvia, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada; i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, el 28 d’agost del 2021 li diu: “Doncs, sí, Lluïsa: una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va haver de lluitar molt. Va restar viuda amb trenta-cinc anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junt amb el seu germà (de deu i mig), varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.

En un cas molt semblant al de les àvies de ma mare i el seu caràcter arriscat, direm que, en l’article “Pilar Rahola, polemista hasta en su casa” (https://www.elmundo.es/loc/2014/02/08/52f54d3ee2704e720c8b458a.html), publicat en el diari “El Mundo”, u dels seus fills, Sira, parla de sa mare i comenta que “”La meua família és un gran matriarcat. Així, ma àvia és una dona amb caràcter molt fort, molt potent; i ma mare ha triat continuar eixe mateix camí’, conta Sira. ‘Li agrada ser amfitriona, per exemple, i posar la taula bonica, menjar bé… Ma mare assoleix que, lo que seria un sopar familiar i casual, es convertesca en un aplec en què tots anem mudats. Ella implica tota la família, perquè ella s’hi implica’, diu aquesta actriu”.

També veiem que el pare de Pilar Rahola havia nascut en Cadaqués, d’on hem trobat uns quants articles en nexe amb el matriarcalisme.

Altrament, en una cançó treta del llibre “Cançoner de Guadassuar”, en què aquesta iniciativa, no solament es plasma per mitjà de la humor eròtica sinó, fins i tot, pel paper de persona amb molta espenta, és “El tio Pep de Morales”, la qual, en una de les cobles[6], diu

“2/ A collir figues, Maria

dalt la figuera pujà,

i el nóvio de baix li dia[7]:

-Tira’m eixa clavillà[8]” (p. 78).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Baix Llobregat.

[2] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[3] Fabricació d’articles de cuir.

[4] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.

[5] Es refereix a la “Gran Guerra”, iniciada en 1914 i, a hores d’ara, quasi sempre coneguda com la “I Guerra Mundial”.

[6] No hem inclòs bona part de la cançó perquè l’hem considerada de caràcter moral, més que d’humor.

[7] En el parlar vulgar, en lloc de la forma deia.

[8] En el parlar vulgar, en lloc de clavillada.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren versos o cançons amb posta de sol? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de febrer del 2026 i posteriorment comentaren “Una de les cançons de bressol diu: ‘Horabaixa, post el sol,

plorinyava l’infantó.

– No ploreu, angelet no,

que mumareta no ho vol.

No ploreu, angelet, no,

que mumareta no ho vol.

No, nin, no, no, nin, no,

una engronxadeta

al nin petitó,

no, nin, no, no, nin, no…'” (Miquel Vila Barceló), “No” (Lurdes Gaspar), “No. La mare, quan cantava, sempre eren trossos de sarsueles” (Maria Coca Juncosa), “No. No eren massa de cantar! Recitar algun poema, però res important” (Maria Dolors Sala Torras), “No. No ho tenc gens present” (Xec Riudavets Cavaller), “No” (Angelina Santacana Casals), “Altres, sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No. Sóc sincera” (Anna Babra), “Sí. A casa, cançons i versos, i jo feia versos als casaments i a comunions. I tota festa, a casa (o a casa de família i d’amics) i cantar molt els avis. Tots dos cantaven molt bé, fins i tot, a les caramelles i, en tenir hostes, la cançó, diàriament” (Lydia Quera), “A mi, no m’ho havia cantat amb posta de sol” (Roser Canals Costa), “Disculpa’m Lluís… No ho recordo” (Daniel Gros), “No. Mai. La mare no recorde ni que em contara una rondalla” (Josep Ferrer Ferrer), “Ara per ara, només recordo

‘Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen;

plou i fa sol,

les bruixes porten dol’.

‘Sol, solet,

vine’m a veure’m,

vine’m a veure’m.

Sol, solet,

vine’m a veure’m

que tinc fred'” (Montserrat Cortadella), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 21 de febrer del 2026 plasmaren “‘El no, nin, no’ mallorquí: ‘Horabaixa, post el sol, / plorinyava l’infantó...'” (Conxeta Fortesa).

Finalment, el 21 de febrer del 2026, a ma mare, amb qui parlàrem per telèfon, li diguí que molts passatges claus que figuren en rondalles o bé en poemes i en què domina lo femení o bé personatges femenins, esdevenen de vesprada, en pondre’s el sol o, com ara, de nit: la senyora ama (mestressa o madona), les dones d’aigua, la velleta… O siga, en moments del dia que corresponen a la primavera d’hivern i a l’hivern respectivament.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.