El sentiment de pertinença a la terra i la llengua catalana en poemes del segle XX

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Guillem Colom Ferrà (1890-1979).

Un altre poema en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, en aquest cas, en Guillem Colom Ferrà (Sóller, Mallorca, 1890- Palma, 1979), mallorquí, és “Cançons de la terra” (https://www.escriptors.cat/autors/colomg/cancons-de-la-terra), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, a què accedírem l’11 de gener del 2024:

Cançons de la terra

                                                           Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix.

                                                                                                                                              M. Aguiló

 

Glosador fou el meu avi, i glosador és el
seu nét: als meus, doncs, no faig agravi, no se me’n
pot fer retret.

Mes la cançó que s’estila és ben
diferent d’ahir: ara Marta ja no
fila a la vora del camí.

Ja no s’asseu de vetlada a la llar
de l’avior, ja no porta botonada,
ni percinta ni gipó.

La Musa flamant de l’hora
porta un coturn molt balder,
fa seus els costums de fora
i tot vestit li ve bé.

Els seus dols no plany ni canta,
fa cor amb qui l’escarneix,
acull el qui la bescanta,
i la seva sang traeix.

Però la llengua es eterna,
i, enmig del fosc horitzó,
alça ardida la llanterna
d’un passat ple d’esplendor”.

 

Com podem veure, el poeta Guillem Colom Ferrà comenta que son avi fou glossador com també el seu nét i, així, hi ha hagut transmissió de la cultura tradicional i el nét ha acceptat continuar-la.

Igualment, tot i els costums castellans, no impedeixen que ell trie la llengua materna i vernacla (la catalana), la qual ha passat de generació en generació de fa segles ençà i, per això, tot seguit, fa referència a Carlemany (el qual està vinculat amb l’himne nacional d’Andorra, en català):

“Encén màgiques espurnes
dins el foc colgat d’antany
i treu d’ignotes cofurnes
l’or d’en temps de Carlemany…

Amb ella glosar voldria
las cançons d’en temps primer,
que d’infant encobeïa
i de gran no oblidaré;

les cançons d’una Mallorca
que voldríem despertar,
en lloc de la cobla eixorca
que ens arriba d’Ultramar”.

 

Altra vegada, captem el nexe entre la llengua materna i les cançons que aprenia durant la infantesa (la qual anà acompanyada de reviscolament lingüístic). Afegirem que Guillem Colom Ferra escrigué molt sobre Mallorca, sobre tradicions mallorquines i que, a banda, pertanyé a l’Escola Mallorquina la qual promovia la llengua vernacla en la literatura catalana.

En acabant, enllaça amb la dona com a transmissora, amb el pagès i amb el mariner i amb la terra, trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“Dicta’m, dicta’m, Musa mia,
dicta’m amb mots ben sincers,
les cançons de pagesia,
les dels nostres mariners;

la cançó humil de cada hora,
gustada en el dur jornal,
que amb la pàtria canta i plora
i és, com la pàtria, immortal!

Tan debò ma cançó noble
fos el màgic tornàveu
que despertàs el meu poble
del son de plom en què jeu!…”

 

Finalment, l’escriptor plasma el seu vincle amb la terra i, com que fou una terra amb un passat gloriós, promou lo que té a veure amb el Poble, amb la llengua i amb el folklore (en aquest cas, amb les cançons) i, fins i tot, amb la sexualitat:

“Terra de nostres batalles,
terra dels nostres amors,
heus-les aquí, les deixalles
del teu passat gloriós.

Són engrunes de ta vida,
són esmicolats bocins
de la gran cançó espargida
als quatre vents dels camins.

-Càntics d’amor i de guerra
modulats a mitja veu-,
són les cançons d’una terra
que confia, espera i creu.

Canta-les al qui et bescanta
i al qui es riu del teu demà:
Poble que en sa llengua canta,
tard o d’hora reviurà!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes escatològiques, amb dones que salven i fortes

Una altra narració que figura en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, del 2021, amb uns passatges escatològics i en què es reflecteix el matriarcalisme, està vinculada amb Can Castellví de la Rierada, establit en Molins de Rei (en la comarca del Baix Llobregat) a partir de 1380. Podem llegir “Vet aquí que, a mitjans del segle XIII, un peregrí anava cap a Montserrat i el va enxampar una tempesta. Va veure un castell d’aquestes contrades i, com que estava afamat i xop, va demanar aixopluc. L’amo del castell celebrava una festassa i el vi havia començat a fer els seus efectes. Van fer passar el peregrí al menjador i li van posar a davant un porcell rostit.

-Teniu. Mengeu el que vulgueu, però amb una condició: tot el que li feu al porcell, després, us ho farem a vós.

El peregrí s’hauria abraonat sobre la carn, hauria trossejat el porcell, hauria arrencat una orella i una cuixa, però, és clar, si ho feia, tot seguit, li tallarien l’orella o la cama, a ell… Després de rumiar-hi, el peregrí va aixecar la cua al porcell, li va posar el dit al cul i se’l va llepar amb delit.

-Sou un home intel·ligent -va dir el senyor-. Mereixeu el meu reconeixement.

I el varen emplenar de viandes i de vi i de tot” (pp. 173-174).

Més avant, empiulant amb Casa Postils, residents en Navès (el Solsonès) de 1414 ençà, es plasma el matriarcalisme, ací, amb un relat més semblant a més d’u dels que hem trobat en altres fonts: “De Tolosa, se n’explica una llegenda relacionada amb Tentellatge [1]. La va publicar Mossèn Joan Serra i Vilaró el 1917. Diuen que, a la casa (o castell) del Vilar, que és davant, per davant de l’església de Tentellatge, hi ha les ruïnes de la Torre que va construir un gegant. Era tan fort, aquell gegant, que carregava les rodes d’un molí com si fossin de palla. Ell sol havia construït la Torre, roca sobre roca. Les més petites d’aquestes roques pesaven cent arroves. Com que era tan fort, el gegant treia de la polleguera les portes dels masos sense cap esforç i la gent n’acabava fugint. Quan les cases eren buides, ell hi entrava i s’enduia el que volia. La seva Torre era plena de tresors.

-Ai, que ve el gegant, que ve el gegant! I els nens corrien a acotxar-se a les faldes de les mares.

El gegant, però, també es feia vell, ja no hi veia de cap ull. Quan sortia de la seva Torre, es feia acompanyar d’una noieta que ningú no sabia d’on havia sortit. Les cases més properes eren el seu rebost i els veïns estaven tips d’aguantar-lo. Però, què hi podien fer? ¡Si, fent la roda amb la biga que portava per batall, hauria fet caure alzines centenàries i la roca amb què tapava la porta de la Torre no l’haurien moguda ni cent homes junts!

Un dia de tardor, el gegant jeia cansat sobre un jaç fet de pells d’óssos que havia mort quan era jove. Els vents pallaresos bufaven fort i vinclaven els arbres. La noia, que jugava amb el tresor del gegant, espantada, li va dir:

-Pare Gegant: el vent bufa molt fort. Sembla que els arbres caminen. Un ja s’atansa! Anem a dins de la Torre, que tinc por!

El gegant no es volia moure. Però, vet aquí que, un d’aquells arbres, caminant caminant, es va acostar fins al gegant i, d’una de les seves branques, en va sortir un jove valent com els que més, desconeixedor de la por i dels perills com només els joves ho poden ser. El noi va saltar damunt del gegant i li va enfonsar un punyal al pit. Ferit al cor, el gegant encara es va aixecar, va mirar d’agafar una roca per ferir l’enemic, però el roc li va caure al damunt i li va fer de mortalla. El jove va quedar parat de veure la força del gegant i la bellesa d’aquella noia que l’acompanyava i que va afanyar-se a demanar-li clemència. El jove era el fadrí de Tolosa, on va portar de seguida la noia, de qui s’havia enamorat. ’Tolosa -escrivia mossèn Joan- és una gran pagesia blanca, tota de volta, feta a tot cost. (…) Amb el tresor del gegant, esdevingué la casa més rica de la Terra’” (pp. 191-192).

Com podem veure, en aquesta llegenda, hi ha trets matriarcalistes. Per exemple, quan aplega la tardor (o primavera d’hivern), el personatge masculí (el gegant) minva i n’apareix u, femení i xicotet (la xiqueta), en una estació vinculada amb la dona i amb l’inici del predomini de la foscor. A banda, la noia li fa de crossa i tots dos fan vida conjunta.

Adduirem que el gegant, ja adult, pot tombar-se a reposar còmode (i torna a la mare, ací, en forma d’ós, un animal relacionat amb la maternitat) i on vol i això ens evoca una dita molt coneguda i que reflecteix la cultura catalana: “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

Igualment, un personatge masculí però petit de grandària (si més no, en comparança amb el gegant), aplana el camí cap a la mort del personatge més voluminós. Afegirem que, encara que el xicot tractaria de matar-lo o, si no, de massacrar-lo (tot i que el gegant la  hagués mort), llavors, la dona intervé i salva el gegant (això és, l’home que li havia fet costat durant molt de temps) i, de pas, ella no tomba el passat (les dues estacions masculines). 

Finalment, direm que els Buxeda de Can Illa, que ja residien en Molló (el Ripollès) en 1592, per mitjà de Roser, conten una llegenda que li havia narrat la seua sogra: “’hi havia una àliga que matava un bou cada any a la nit de Nadal, mentre tota la família era a festa major i que aquesta àliga era l’àvia del mas, que estava embruixada’, no passava aquí, sinó a Can Freixa” (p. 317).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tentellatge és una entitat de població en el terme de Navès.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes narrades per les famílies més antigues de Catalunya

Llegendes recopilades en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (del 2021).

Tot seguit, direm que, en l’obra “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés i publicada per Edicions Sidillà en el 2021 (2a. edició), hi ha llegendes que hem triat per a l’estudi. Així, en relació amb Can Rovira, en Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), del 1182, podem llegir unes paraules que tenen a veure amb en Bonaventura Rovira i amb la Joaquima Morgat, “que es van casar l’any 1856.

-Era dels Morgat de Porqueres?

-Si, els de la llegenda de l’origen de l’estany, aquella que diu que, mentre en Morgat estava llaurant, va sentir una veu que deia: ‘Morgat, Morgat: / agafa la llaura / i ves sota teulat’.

-Diuen que en va fer cas.

-I, gràcies a això, es va salvar, perquè va començar a néixer l’estany de Banyoles una mica abans que ell arribés a casa” (p. 43).

El narrador no comenta si la veu era d’una dona. Nogensmenys, sí que copsem que el relat empiula amb el naixement de l’aigua (un estany, tret vinculat amb el matriarcalisme) i, així, de la dona, de la mare. Al meu coneixement, àdhuc, podria enllaçar, a més, amb la naixença de la vida. Afegirem que la part femenina (l’estany) és la forta i que creix damunt de la terra (que és lo que toca la dona): aigua i terra.

En el mateix llibre, però relacionada amb els Nualart, establits en la Garriga (el Vallès Oriental) en 1352, captem que “La llegenda que els Nualart conserven escrita en uns papers a la mateixa capella, on, de tant en tant, fan actes culturals, explica que, durant molts anys, un traginer passava dos o tres cops per setmana per davant de la capella amb una rècula de set mules amb un carro carregat de metall procedent de la farga Lacambra d’Ordeig. Diu la llegenda que els traginers estaven obligats a travessar la Garriga i que els carrers, en temps de sequera, eren una polseguera i, en temps de pluja, un fanguissar. En definitiva, un mal pas. Superat el poble, els traginers passaven per un camí més amable, entre la riera i les alzines de Can Nualart; després, per Can Terrers, per la capella de Santa Maria del Camí, pel Bosc gran de Can Terrers i travessaven la riera, camí de Granollers.

Aquell traginer tenia pressa i no parava de fuetejar les bèsties i d’insultar-les. Com més insults, més lentes anaven les mules, fins que, arribant al caminoi que mena a la capella de Sant Gervasi, es van aturar definitivament. Els renecs del traginer encara van créixer més i, alçant un puny al cel, va dir:

-Que Sant Gervasi i Sant Protasi siguin sota la cua de les meves mules!

El càstig va ser immediat. La llengua del traginer va quedar travada i no va poder tornar a articular ni una sola paraula. Van passar els anys. El traginer continuava fent tragines, ara emmudit del tot. Cansat i penedit, un dia va dir per dintre seu:

-Tantes paraulotes i renecs que he dit al llarg de la meva vida, mira com em veig ara, ben mut! I sense poder parlar amb ningú! Quina vida més trista pel meu mal cap!

I, amb els ulls negats de llàgrimes, mirant la capella, va pensar:

-Si em volguéssiu ajudar!… Prou sabeu com he blasfemat al llarg de la meva vida. Però, per Déu, oblideu-ho! Tingueu compassió de mi! Jo us prometo que m’esmenaré i, de la meva boca, no tornarà a sortir mai més cap blasfèmia.

El penediment era tan sincer que la llengua del traginer va quedar, tot seguit, deslliurada i tots els pagesos van començar a explicar el miracle. Diuen que, en agraïment, aquell traginer va comprar una esquella gran al mercat de Granollers i que la va penjar, com a exvot, a l’espadanya[1] de la capella de Sant Gervasi i Sant Protasi, on encara la podem veure avui” (pp. 144-145).

En aquesta llegenda, apareix el tema de l’educació matriarcal (però mitjançant lo que no promou) i, a més, l’inici del relat (les relacions entre el traginer i les mules), el 10 de juny del 2024 em recordà un proverbi budista zen que llisquí a mitjan dels anys noranta del segle XX: “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  O siga que, en les relacions amb els altres (tema que plasma aquesta narració), convé no esgotar-los, no sols físicament, i tractar-los com ens agradaria que ho fessen amb nosaltres.

Igualment, trau que, el llenguatge que emprem, facilita, en major o en menor grau, el fet que puguem continuar amb persones obertes a nosaltres i amb qui compartir part de la nostra vida.

Finalment, direm que, el fet que la llegenda estigués escrita, ja ens ve a dir que els Nualart no volien que es perdés, sinó que pogués passar de generació en generació, no sols de paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Campana.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, amb dones amb molta espenta, jóvens i molt obertes

Un altre joc de pallissa que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, eròtic i en què es plasma el matriarcalisme, és “El joc del conill”. El narrador comenta que, quan ell tenia nou anys, “s’ajuntaven cinc o sis persones ja majors.

-Vinga! Fem un joc esta nit. Fem el joc del conill.

Aleshores, el joc era fora, en una catxapera. Uns s’amaguen; d’aquí, un altre. I eixies, fugint del gos, i et clavaves en una catxapera. La ignorància és la que funciona en això. I n’hi havia un amb una manta.

Jo isc, corrent, i em clave en la catxapera. I la broma és que porta les mans tot plenes de la mascara d’una paella. Com et claven, ahí, en la catxapera, doncs, et passen la mà per la cara i tot el riure.

[-Això, ¿on es feia? ¿Al mig del poble?]

-No, no: a dins de la casa, en una d’estes cases grans que hi havia. Tenia una entrada grandota i hi feien eixe joc” (pp. 196-197).

Per a començar, s’uneix el mot “conill”, el qual es pot empiular amb el nudisme i, més encara, ací, amb els genitals externs de la dona, i, tot seguit, amb la penetració.

Així, qui el conta, comenta que ell es clavava en una catxapera (és a dir, que s’introduïa en terreny femení, en aquest cas, en el cau, per mitjà del penis que s’endinsa en la vulva). A més, ell afig que això funcionava, o siga, que donava bons resultats.

En acabant, addueix que les mans acabaven com quan toquen la mascara de la paella, és a dir, el cul, la part negra. Potser, perquè ho enllaça, com ara, amb la polseguera (el semen) que, com diu la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup musical “Carraixet”, ix del forat del cul… de la dona.

Finalment, el narrador diu que aquests joguets còmics es feien en cases grans. Això ja ens reflecteix que tenien bona acceptació, puix que els passatges no esdevenien en la intimitat, sinó en un ambient prou obert.

En el relat següent, “El joc de les monges”, també arreplegat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, captem trets eròtics i matriarcalistes: “El joc de les monges. Eren dos monges i un frare i totes hi anaven per lo que penjava al frare. I van eixir dos hòmens vestits de monja; i ell, de frare i enmig. I jo no sé com portava un baix de la roba, allò, pum, pum! I ell, una el volia; i l’altra, també” (p. 197). Com podem veure, les dones són la part activa, àdhuc, en lo eròtic (elles van al monjo), senten atracció per l’home i, a banda, ell participa en lo sexual, per exemple, mitjançant les relacions, possiblement, amb penetració i tot (amb l’esmentat “pum, pum!”).

En el joc següent de pallissa, “El joc del capellà”, llegim sobre “un capellà, a qui anaven a que les confessara i totes eixes coses” (p. 197), en molts casos (com en altres narracions), amb passatges eròtics entre la part femenina (ací, dones) i el capellà.

Finalment, hi ha un joguet còmic, “Joc de les senyoretes que busquen nóvio”, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, que diu així: “Recorde d’una volta que eixia el José i l’oncle Saoro. S’havien posat unes pitraleres que eren una exageració. Feien de dos senyoretes que es passejaven buscant pretendent. Anaven anant i, amb perdó, una ho feia sense parar de tirar-se pets; l’altra, fent cares rares, li deia:

-Xica: ¿què no t’has posat la figa?

I li arromangava la falda i li posava una figa en el cul, com si fóra un tapó” (p. 198). Una obertura dels hòmens cap a lo femení, fins al punt que parlen el llenguatge de les dones, no sols el que ells coneixen. Altra vegada, aquest esperit és semblant al de temps de Carnestoltes, en aquest cas, per la manera en què es tracta lo eròtic i la sexualitat (ací, en les cultures matriarcalistes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallisa, eròtics, amb esperit comunitari i dones eixerides i molt obertes

Un altre joc de pallissa en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, comenta que un oncle del narrador i un amic s’ajuntaven per a fer obres d’aquesta mena. Així, el dia de Sant Antoni (u dels dos nomia Toni), “Feien la bunyolada del número un. Aquí s’acostumava a ajuntar-se’n tres o quatre, tocar la guitarra (o la mandúrria) i fer ball:

-Vinga! Fem un joc!

-Vinga! Fem-lo!

Hale: es mudaven i ja s’arreglaven els dos hòmens. Un, de dona; l’altre, d’home. I se n’anaven a la font i es posaven a llavar. (…).

-Ramoneta: ¿què et pareix? Ens posem a llavar.

Sí -responia l’altra.

Diu: -Doncs, vinga!

Una tenia un fill acabat de nàixer. Lo que passa: els bolquers cagats. La mare els posava en l’aigua. I l’altra, baix, llavava i diu:

-Mira, Ramoneta: no et poses a llavar els bolquers primer de tot, perquè em solla la roba. I no vull dir-te res, perquè som amigues i no vull que s’embrute l’aigua.

I li comenta l’altra: -Doncs, mira lo que et dic: si no vols que t’embrute l’aigua, munta dalt i posa-t’hi a llavar. I jo, aquí baix. I, així, l’aigua, cap avall” (p. 194). Aquestes línies empiulen amb l’actitud matriarcalista de parlamentar amb intenció d’aplegar a pactes, en lloc de cercar la gresca.

Un altre joc de la mateixa corda posa que “Una alçava les faldetes a l’altra (…). Els que feien els jocs eren hòmens vestits de dones” (p. 195). Aquest tret podríem enllaçar-lo amb l’esperit de Carnestoltes i, si més no, amb la sexualitat matriarcal.

Una altra narració, a més, eròtica, comenta que “va haver-hi una a punt de casar-se i tenia el nóvio. I li va dir:
-Tu, ¿has tingut algun repuntó en la vida?

-Doncs, sí: en vaig tenir un.

-Ah, no, no. Jo no vull casar-m’hi.

Més avant, ella diu a sa mare: –

-Ai, mare, mare. Ai: que no vol casar-se amb mi. No vol casar-s’hi.

-Per què, filla? Per què?

-Doncs, perquè m’ha demanat si jo hi havia tingut alguna cosa i jo li vaig dir que sí que vaig tenir un repuntó. [Un repuntó era que havia tingut a veure amb un altre].

I diu la mare:

-I, per què ets tan bajoca? Jo no sé per què ets tan bajoca! Més de quatre en vaig tenir jo i ton pare encara no ha sabut res” (p. 195).

Com podem veure, el tema de la sexualitat es comenta obertament entre la xica i la mare i, per mitjà de la dona, copsem una vida sexual activa i, a banda, una mare eixerida i una figura masculina més bé mansa (de la mateixa manera que ho fa el llop en algunes rondalles).

El joc de què tractarem tot seguit, en la mateixa obra de literatura popular del Carxe a cura de Brauli Montoya, trau el tema del comunitarisme. Ramoneta fa la dina (en aquest cas, borreta) i una altra dona li diu “Però, veges tu: ni tinc creïlles. Però hi ha sis o set veïnes i la faré. Me’n vaig. De seguida, sóc aquí, per a anar-nos-en a llavar al llavador.

Agafa la dona que volia fer la dina: -Tu, Casilda: ¿me’n deixes dos, de creïlles?

-Tin-les.

L’altra: -¿Em deixes un trosset de bacallà, que faré borreta i no me’n queda?

-Pren-les.
I l’altra: -¿Tens dos tomates seques?

A l’altra, dos cebes. Total: que ella feia borreta del veïnat” (p. 196).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Si, tot i les més de set-centes narracions (entre rondalles, llegendes, contarelles, etc., sobretot, les anteriors a 1932) que hem tractat (n’hem llegit moltes més) i els comentaris que ens han fet respecte a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (i d’arrels també catalanoparlants), encara hi ha qui considera que la cultura vinculada amb la llengua catalana i amb la gran majoria de dones catalanoparlants nates en aquell temps que hem indicat, és patriarcal, convidem a llegir el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila, publicat en 1979, “Rondallari de Pineda” (amb narracions tradicionals recopilades per Sara Llorens en el primer quart del segle XX) i, per exemple, a estudiar les cançons en castellà “La cabra, la cabra” La Ramona pechugona”, no sols pel tema de la maternitat (ben vist en les cultures matriarcalistes, les quals el relacionen amb la Mare Terra), sinó pel del paper de la dona.

Al meu coneixement i, al de moltes persones, és matriarcalista.

Igualment, afegirem que el 8 de juny del 2024 he accedit a un comentari molt sucós d’Antonia Verdejo González, en nexe amb el tema de parlar amb el nadó mentres està dins de la mare, el qual trau Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos a primeries dels anys huitanta del segle XX.

Adduirem que, encara que Antonia Verdejo és d’arrels castellanes, és una persona molt oberta, que ha crescut en Catalunya i que ha rebut una educació matriarcal:

— Bona tarda, Lluís,

Jo sempre sóc parlat amb els meus fills estant embarassada. I, posar música amb els cascos sobre la panxa, està demostrat científicament que ja, de molt poc, poden percebre les emocions i l’estat d’ànim de la mare.

Fins i tot, la germana s’acostava a la panxa i li parlava. I, si tenia la mà posada a sobre, li donava un copet amb el peuet.

Quan estava inquiet, que es bellugava molt, li posava la música de nadó a sobre,… i es calmava.

L’àvia ja em deia que era bo parlar amb naturalitat i acariciar la panxa. I ma mare, lo mateix: l’estat d’ànim de les mares influeix en tot el del nadó”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, en pro de la maternitat i de la merda

Continuant amb els jocs de pallissa en el Carxe, copsem que en feien molts i que, per la matança del porc (en novembre), s’ajuntaven i en realitzaven. Tot seguit, en “El joc de Pere Gralla”, semblant a una facècia eròtica i també en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, podem llegir que molts dies (també els diumenges i els dies festius) eixien a ballar i “a fer jocs. Eixos jocs, com les falles en València, en forma de crítica. Potser, d’un home que li havia passat un cas. Doncs, eixien a fer-ne l’escena, en valencià.

N’hi ha d’un home que contaven que se n’havia anat a treballar a fora. Ell escrivia la dona: li deien Pere Gralla. I feien el joc com una lletra que havia llegit. Diu:

-Sóc Pere Gralla.

La dona li escrivia:

-Pere Gralla:

saps que lo que jo tinc,

no s’ha fet per a encaixar palla.

Si no véns abans de l’estiu,

altre pardal farà niu” (pp. 192-193).

Afegirem que el narrador trau el tema del comunitarisme. Així, parlant sobre un home que gaudia amb els jocs de pallissa i que havia mort feia poc, comenta que “li deien tots:
-¡Vinga, Quito, vinga: fem un joc, fem un joc!

Les dones i xiques, totes fent. Era molt xocant. Se l’inventaven: com ara, en vers. Moltes voltes, ens ajuntàvem amb un que li deien Salvador:

-¡Vinga, Salvador, vinga: fem un colpet! Conta’ns un acudit.

I es divertien molt. Ho feien al saló de ball o en cases particulars. Deien:

-Fem un joc!

I, en acabant, era aquella anècdota que havia passat en alguna família o amb algú, puix ho referien i en feien la crítica. No hi havia tanta malícia. Feien una crítica a un i l’admetia, perquè es feia amb bona unió, per a divertir-se. Ara la gent no aguanta tant” (p. 193). Aquesta darrera frase, la primera vegada que la llegírem, ens evocà l’entrevista que fiu a ma mare en febrer del 2020, quan ens deia que, en la seua família, hi havia hagut fadrines que havien viscut molts anys en casa d’altres persones, perquè, aleshores, hi havia més paciència.

Un altre joc còmic recopilat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya i en què captem bona part de la cosmovisió matriarcalista en lo sexual i de la vida, és “El joc del llavador”. “Era com una comèdia. Aleshores, agafaven i treien coses de xiquets o bé de passatges de matrimonis que passaven. I s’ajuntaven dos (un es vestia d’home; i, l’altre, de dona), se n’anaven a la Font de l’Esbarzer (…), on hi ha un llavador. (…) La que més podia, li alçava la roba (…). Tot això ho feien en joc, perquè els dos hòmens es vestien de dones. Agafaven:

-Xica: què fas?

Li diu l’altra: -Mira: aquí sóc, en la casa, que ara pensava d’anar-me’n a la Font de l’Esbarzer, a llavar.

Li respon la primera: -Ah! Doncs, vine-te’n, que jo també me’n vaig” (p. 193).

En una altra versió ambientada en aquesta font, “L’oncle Ramon es vestia de dona. Agafava el cabàs ple de bolquers, li posaven quatre draps. (…) Un altre també es vestia de dona (…). I se n’hi anaven quatre o sis que es vestien de dona:

-Hale! Doncs, a llavar!

Tots amb el cabàs. I l’un deia a l’altre:

-Mira: te n’hauràs de posar baix, perquè has llavat primer les bragues i m’has enviat tota la merda, amb perdó, tota la merda, cap avall i se m’ha pegat a la meua roba, que la tinc més neta.

I l’altre diu:

-Doncs, hagueres matinat més i t’hagueres posat dalt, perquè jo, baix, no em pose” (pp. 193-194).

Per tant, aquests passatges enllacen amb una cultura molt oberta en lo sexual (i matriarcalista), que acull la maternitat (per exemple, que l’home es faça càrrec dels bolquers… sense necessitat de campanyes feministes, ni d’ajuntaments, ni de governs autonòmics amb esperit paternalista), que els hòmens abracen com a positiva també la part femenina i l’actitud favorable a la merda (relats escatològics) i, així, lliures d’una cultura que promou lo políticament correcte, la mentira i el robatori com a prioritats en la vida de les persones i de la societat (i, així, pròpia de cultures patriarcals alienes al matriarcalisme català i a la tradició dels catalanoparlants).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa i dones que salven, que protegeixen i molt obertes

Una altra facècia relacionada amb Jaume de la Serra, en què copsem lo matriarcal i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La pell de borrego”. En aquesta narració, Jaume el Barbut és en ca la Comtessa, qui l’acull. I, encara que moltes parelles de guàrdies civils intenten fer-se amb ell, el bandoler, eixerit, els demana si volien que eixís el ramat. I ells, en castellà (la llengua que empraven quasi tots els guàrdies i moltíssims funcionaris estatals en terres no castellanoparlants d’Espanya), li diuen que ho faça:

-Pues sí: ¡que salga el ganado!

Aleshores, ell es va tirar una pell de borrego, es posa enmig del ramat i se’n va eixir” (p. 181).

Al capdavall, podem llegir “Eixa Comtessa, que era amant, era una de les que el mantenia” (p. 181). És a dir, ens trobem davant d’una prostituta rica i que, a més, protegeix l’home (ací, Jaume de la Serra) i, a banda, el salva, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

 

Joguets de pallissa (o joguets còmics) en l’obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya.

Una altra part que té interessant aquesta obra sobre el Carxe i que, per la seua semblança, hem considerat adient incloure-la en el punt de l’estudi referent a rondalles (encara que siguen joguets còmics o, com posa en la pàgina 190, de pallissa), els entrevistats comenten que es feien en valencià (llengua catalana) i, igualment, que s’ajuntaven unes quantes persones i deien:

“-Què podríem fer?

-Doncs, mira: tu fas de dona; jo, d’home. De matrimoni” (p. 189).

I, en acabant, es feia una espècie de xiqueta comèdia, sobretot, en temps de verema (això és, en setembre), de nit. Com diu u dels qui reporta, “Es gitaven en la pallissa, agafaven, estudiaven el joc, lo que farien i de tot. I, per això, es diuen ‘jocs de pallissa’” (p. 190). “Pallissa”, en aquest cas, fa referència al lloc cobert de teulada en què es guardava la palla.

U d’aquests jocs còmics arreplegats, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Joc del mico”. “Hi havia una dona que li deien la tia Lena. Ella sempre era molt ella. I aquí hi havia un carter que el vestia de mico, li posava la seua cadena i el mico i ella demanaven diners” (p. 191). Aquestes línies enllacen amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, l’home és l’animal de càrrega i, com captem en l’article “El Pueblo Kolla en la provincia de Jujuy (Argentina)” (http://habitat.aq.upm.es/dubai/04/bp2455.html), encapçalat per Organización Indianista del Pueblo Kolla (ORINPUKO)” i amb altres socis, el qual consultàrem el 6 de juny del 2024, en 1979, en constituir-se el “Centro Kolla”, “Dones i hòmens colles, de diversos punts Jujuy, iniciaren les activitats de lideratge. En el món colla, tant la dona com l’home, generalment, actuen junts i preval la dona perquè la societat colla és matriarcal”.

Aquestes paraules són en nexe amb l’Argentina i pròximes a unes que ens escrigué el 28 de novembre del 2020 un valencià molt coneixedor d’aquesta cultura d’Amèrica del Sud, la qual havia conegut en el nord de Xile: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament, ni menyspreat el pare”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera” (p. 49), recollides per Francesc Escandell Castelló en el segle XX i publicades per l’Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones acollidores, comerciants, amb molta espenta i transmissores de cultura

Un altre relat recopilat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem lo matriarcal és “El marsellés”. Primerament, direm que un marsellés és un jupetí. El narrador comença dient que Jaume de la Serra era un home que tenia molta fama i, a més, afig que, “en la Raixa, hi havia una finca en què vivia una dona que li deien la tia Paula. Aquella dona l’acollia molt, perquè ell, quan havia restat viuda, donava per a que la tia Paula es comprara un parell de mules que diuen aquí, per a que ella poguera traure la finca (i els fills) avant” (p. 177) i addueix que, “en casa de l’oncle Pepe Verdú, Jaume Alonso tenia molta cabuda, també el sotaplujaven” (p. 177). Per tant, ens trobem amb una narració en què la dona és qui fa les gestions comercials de la casa, ja que l’informador, per exemple, no fa esment que ella, una vegada mort el marit, recorregués a un altre home com a pont en les compres.

En un altre relat en nexe amb Jaume el Barbut, i arreplegat en el Carxe, podem llegir “Una cosa que recorde, que me la contava ma àvia, era de Jaume el Barbut” (p. 178), és a dir, que la dona fa de transmissora de la cultura, un tret molt en línia amb el matriarcalisme. Més avant, qui conta aquesta facècia, comenta que el seu besavi, a qui deien Pío, “pujant de Crevillent, en la Gola de Crevillent, venia la somera al davant i, la xica, una xica de tretze o catorze anys, damunt (en la somera) i, ell, darrere” (p. 179). Així, copsem dones que, ja jovenetes, assumeixen responsabilitats, com ara, portar una somera.

Finalment, com que Pío i Jaume de la Serra es coneixien, el bandoler ordena que dos hòmens acompanyen l’oncle Pío i, així, li aplanen el camí.

Una altra facècia en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “La dama de les galeres”. Diu així: “De Iecla, venia a Múrcia, en galeres, una senyora en el seu cotxe, dos cavalls i amb el seu cotxer. Aleshores, Jaume el Barbut li va eixir a la carretera i ell li va dir:

-Jo sóc Jaume el Barbut.

Llavors, la dona, llesta, li va dir:

-Doncs, no sabeu lo contenta que estic en estos moments, de veure que sou qui ha vingut a visitar-me aquí, en el meu cotxe. Pugeu vós i podreu venir fins on vullgueu. I jo estic a la vostra disposició.

[Tot seguit, l’entrevistador li demana: -I no la va robar?]

-No! Compte! Si ella li va dir que estava contenta de veure que anava, que tant deien d’ell”  (p. 180).

Al capdavall, el narrador comenta “Jo, ja li dic: jo tinc huitanta-quatre anys i jo ho sentia contar així a ma mare. I totes eixes coses. Als rics, robava a tots; però socorria els pobres” (p. 180). 

I, així, altra vegada, qui relata diu que una dona (en aquest cas, sa mare) li havia transmés aquesta part de la cultura, una cosa molt comuna en les cultures matriarcalistes: que una àvia, una anciana o bé una mare faça eixe paper.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal i dones amb molta espenta, amb iniciativa i molt obertes

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre esmentat, és “Peret i les creïlles”. “En el Pinós i en la Torre, hi havia un xiquet entremaliat, Peret, que l’envia sa mare a comprar. I diu ell:

-Jo no hi sé anar.

-Corre: porta’m un quilo de creïlles -li diu la mare.

El fill li respon: -Mare: jo no hi sé anar.

Llavors, ella li comenta: -Sí, sí que hi saps, tu. On hi haja molta gent, és una botiga.

I el xavalet passa i veu entrar molta gent a l’església. I roman calladet, esperant quan li toque. Aleshores, puja el capellà al púlpit i comença:
-I, ¿a què vingué Sant Pere al món? I, ¿a què hi vingué? -perquè era el dia de Sant Pere.

I diu el xiquet: -Per un quilo de creïlles” (p. 162).

Com podem veure, es copsa l’educació matriarcal, plasmada en la manera de parlar de la mare, en la paciència i en el fet que, per exemple, no castiga el fill.

Un altre relat arreplegat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Allí, en Poveda”. “En aquell temps, als qui anaven a treballar a Poveda, se’ls donava una mitgeta de vi. I diu un:

-Hi ha un pardalet que diu ‘Sense vi!, Sense vi!’, perquè aquell matí no li n’havien donat. I volien recordar-li-ho. I afig: -Hi ha un pardalet que deia ‘Sense vi! Sense vi!’.

-Ah! Eixe és el mascle. Però és que la femella és ahí damunt i diu: -Pere gandul! Pere gandul!” (p. 163). Una dona que té la darrera paraula i sense embuts.

Una altra facècia, en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “La velleta”. A més, empiula amb comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920 i que visqueren huitanta anys o més. “Ara veureu una rondalla sobre una velleta. Abans, estaven en les cases del camp. La velleta hi tenia un ramadet, els xotets i els diners. I els lladres anaven a robar-la. I, com que ella era a soles en la caseta, a mitjan nit, els lladres comencen a veure la porta darrere, la porta davant. I ella diu:

-Mare, mare. Són els lladres. Què pensaré? (…).

Com que la dona comença i diu:

-Mira, Pepa -però fort-. Tu agafa l’escopeta!

Tu, Joan, tira per davant!

Tu, Pere, tira per darrere!

Tu, Anton,

veges a veure quants són!

Tu, Lluc, agafa un trabuc!

I diuen els lladres:

-Redéu: aquí hi ha un regiment. Anem-nos-en!” (pp. 163-164). Per tant, la iniciativa de la dona, l’espenta i, fins i tot, la imaginació, fan que la velleta (recorrent a frases en què rimen els noms i el paper que ella assigna a cada membre) es salve i que, a més, se’n vagen els lladres.

Prosseguint amb la mateixa obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya, podem veure narracions que enllacen amb un home que fou bandoler i estimat per molta gent de la zona: Jaume de la Serra, també conegut, per exemple, com Jaume el Barbut. En algunes, es plasmen trets matriarcalistes. Així, en “La història de Jaume de la Serra”, el narrador comenta que “Jaume el Barbut era un home honrat i treballador. Ell va nàixer en Crevillent” (p. 172), un poble valencià de la comarca del Baix Vinalopó. A banda, “de tan famós que era i diners que guanyava, a poc a poc, en donava a persones que no tenien res.

I, en cada lloc que ell anava, ja es va fer una amant. Allí, en la serra del Carxe, tenia una cova amb una amant. I, en el Puerto, (…) a prop de Jumella, en tenia una altra” (p. 173).

Igualment, un narrador digué uns altres trets: “Esta Cova de Jaume el Barbut és en el barranc de la Figuera. I està el barranc que diuen del Pouet. Els dos, en la serra del Carxe” (p. 175). Per consegüent, aquests dos punts tenen noms en nexe amb lo femení: la cova (la maternitat), la figuera (la dona, sobretot, la jove o encara fèrtil) i el pou (que, entre d’altres coses, té a veure amb la placenta abans de nàixer el xiquet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

Una altra facècia eròtica arreplegada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Ullets negres”. Un dia, una comare diu a un home que, en lloc de criar la dona, ho farà ell. Aleshores, com feien abans, pareix entre dues cadires. “I ja li arrimava el fardatxo a les castanyetes i el fardatxo li feia presa i aquell li pegava l’estirada. Diu l’home:

-¡Ai, mare meua; ai, Senyor!

I es tornava a arrimar el fardatxo. L’animalet se li enganxava altra volta i ell deia:

-¡Ai, mare meua; ai, Senyor!

Llavors, quan ja es va fartar de pegar-li estirades a les castanyetes a mossos, l’home li va ensenyar el fardatxo i li deia la comare:

-Ullets negres, cara de beata, ¿quantes vegades has mossegat al pare la rata?” (p. 157).

Per consegüent, l’home fa lo que li diu la comare, li acosta el fardatxo (el penis com també ho simbolitza la rata) per les mamelles (les castanyetes).

Una altra narració eròtica de la mateixa corda, i en l’esmentat llibre, és “Pantasmes i bumbarotes”. “Una bumbarota, deien:

-Xe, han vist una pantasma!

-Una pantasma? -diu. Als nous mesos, pantasmetes.

A més, un que tenia una estimada, amb qui es gitava, eixia cap a les dotze de la nit amb un llençol grandot i tot blanc” (p. 157). Com podem veure, el comentari que el narrador fa de la prostituta no és negatiu i, de fet, podríem empiular-lo amb el refrany que diu “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”, conegut, si més no, en la comarca de l’Horta de València, per persones nascudes en el segle XIX i, fins i tot, per néts seus.

Una altra facècia en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem lo matriarcalista, és “La guapa i la lletja”. Dues dones es coneixien i eren molt amigues. Una, garrida; l’altra, lletja. “La lletja deia a la guapa:
-Doncs, filla. Jo no sé per què els hòmens et tiren tantes floretes i tanta cosa.

Li diu la guapa:

-Mira. Farem una cosa. Tu te’n vas per una vorera; i jo, per l’altra. Vejam, al final, a quina de les dos han dit més coses.

Ale! I fan camí! Uns hòmens es troben amb la guapa i li diu un home:

-Té cara de Mare de Déu!

Aleshores, els hòmens també es troben amb l’altra i li diu un home:

-Mare de Déu: quina cara té!

I, quan elles se’n tornen i es troben, diu la guapa:

-Mira: m’han dit que tenia cara de Mare de Déu.

I l’altra li respon: -Ah. Com a mi. M’han dit: ‘Mare de Déu: quina cara té!’” (p. 158).

El 3 de juny del 2024, mentres preparàvem aquesta narració eròtica, ens vingué al pensament un escrit que havíem posat en Facebook el 12 de desembre del 2021: A mitjan setembre del 2021, quan, entre altres coses, plasmí en Facebook algunes de les cançons de Mallorcaweb’, durant una conversa amb ma mare, em comentà un fet que tingué lloc entre dues dones que coneixia mon pare.

Les dues anaven per la platja i, en un moment determinat, una diu a l’altra:

‘-¡Conxa, que te se veu una mamella!’ (sic).

I l’altra, amb molta espenta i sense embuts, li respon:

‘-¡Doncs, l’altra, la tinc igual! ¡I en tinc dos!’ (sic)”.

Un altra facècia eròtica recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es plasma el matriarcalisme, és “A segar a la Ribera”. “Un home se’n va anar a la Ribera a segar arròs. I va estar allí sis mesos. I ni va escriure a la dona, ni li enviava diners, ni res. Li deien Vicento. Als sis mesos, escriu una lletra a la muller i li diu:

-Estimada esposa: sabràs que estic en Algemesí

fotent-me bones paellades d’arròs i bones botelles de vi.

I li respon la dona:

-Amic Vicento Gralla:

este animal no menja palla.

I, si vós no veniu,

un altre ficarà brossa en el niu” (p. 158). Per consegüent, la dona, en lo eròtic, també té la darrera paraula. Adduirem que la forma “vós” figura en l’original.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)