Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Jaume Ramon i Vidales, de la ciutat a la vila matriarcalista i acollidora
Continuant amb el llibre de Jaume Ramon i Vidales, en la primera narració, predomina una mena de diàleg en l’any 1873 entre ell (un notari jove) i un històric frare del Monestir de Poblet, qui, com si fos un vell, començarà a contar-li fets i vivències lligades a l’orde, “venint [ jo], com venia, de la populosa Barcelona, on havia viscut per espai de més de deu anys” (p. 10).
Cal agregar que, en aquest apartat (extens), es plasma, si més no, inicialment, dos parers diferents: 1) la ciutat prepotent de cara a les viles i als llogarets i 2) part de la Catalunya rural i matriarcalista. Així, “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja i tenint als peus el cisterell on anava ballant el cabdell de fil, decabdellant-se al compàs del moviment de les agulles:
-Quina terra és aquesta en la qual els homes viuen tan efeminats? -vaig dir-me mentalment.
Era la primera vegada que veia un home fer mitja. I, no obstant, com es veurà més endavant, res tan errat com aquest judici.
-Déu lo guard, senyor Manel -va dir-li, en passar, el mosso de peu que m’acompanyava.
Jo vaig saludar-lo també, per cortesia; i ell, alçant el cap i mirant amb curiositat per sobre les ulleres que portava recolzades arran del nas, va respondre a la nostra salutació.
-Qui és aquest senyor? -vaig demanar al mosso.
-Bé: prou que el coneixerà aviat, (…), li diem el frare, perquè ho havia sigut de Poblet.
-Frare de Poblet? -vaig replicar, estranyat. I, recordant que duia bigoti, vaig afegir: -No fa pas la cara de capellà.
-No ho és pas. ¡Com podria ser-ho, si és casat!
-Ara, encara ho entenc menys.
-Ja ho comprendrà dintre pocs dies, quan ell mateix li expliqui la seva història” (pp. 11-12).
En nexe amb el pensament del notari i amb la resposta final del jove, el dia que plasmí aquests mots, el 3 de febrer del 2026, evoquí un viatge que fiu en 1996 a Tàrbena (una vila valenciana, muntanyenca i en la Marina Baixa), on ell tenia una casa en què m’allotjaria uns quants dies.
Quan tots dos, amb estudis universitaris, entràrem en una casa de gent senzilla i de la vila i comencí a escoltar la conversa que hi hagué, vaig presenciar un fet que es repetiria l’endemà en una visita a aquells tarbeners i que m’influiria en el meu mestratge i en les futures relacions amb altres persones: el mestre baixava a un nivell que facilitava la connexió entre els casolans (de zona rural) i els qui vivíem en l’Horta de València (clarament urbana). Per això, un poc després, però ja en la ciutat de València, on residia el pedagog, li comentí: “He aprés més en tres dies en Tàrbena que en tots els anys com a estudiant”. Almenys, en un seny: l’aprenentatge va estar que, si volies que un altre entengués el teu missatge, era menester posar-te a un pla molt pròxim al del receptor i crear un ambient acollidor per a ambdues bandes.
De manera paral·lela a les narracions de Jaume Ramon Vidales i a alguns comentaris sobre la vida del frare Manel, l’historiador diu que, “vuit dies després, el senyor Manel em contava entre el nombre dels seus amics i era el seu company de manilla cada tarda (…) en el casino.
Per ell, vaig saber que, realment, havia sigut monjo de Poblet; (…) que, en arribar el daltabaix de l’any 1835 [, arran de la desamortització] tenia ja ordres menors per a cantar missa; que, això no obstant, poca era la seva vocació per la carrera eclesiàstica i, menys encara, per a la vida contemplativa (…) i que, lluny de cantar missa, li dispensà posteriorment al Sant Pare, (…) els vots que havia fet en entrar en religió, contraient després matrimoni” (pp. 12-13).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Jaume Ramon i Vidales, bonesa i sentiment de pertinença a la terra
Escrits plasmats en el llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales (1846-1890).
Tot seguit, passem a l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, per la Biblioteca Popular de “L’Avenç” i que trobàrem en Internet el 14 de desembre del 2024 en l’entrada “Poblet (Ramon i Vidales) – Viquitexts (https://ca.wikisource.org/wiki/Poblet_(Ramon_i_Vidales). Primerament, direm que no és un treball de rondallística (encara que inclou contarelles i llegendes), sinó una mena de recull de la vida de l’historiador esmentat i, ben mirat, del seu sentiment de pertinença a la terra, recopilació que comença amb detalls de la seua vida i d’algunes de les seues relacions amb altres persones interessades per la cultura catalana de l’època.
Així, Jaume Ramon i Vidales havia nascut en el Vendrell (una vila catalana del Baix Penedès) i, com indica Lluís Via en el prefaci, “era un bon company dels Pelagi Briz, Bertran i Bros, Guimerà, Matheu i tants altres que, (…) per l’entusiasme dels quals, s’ha rejovenit Catalunya i, en les quals obres, com en font inestroncable, els joves d’avui s’han assadollat d’ideals” (p. 5).
Un poc després, l’amic (qui ja ho era sis anys arrere) posa trets de la manera de ser de l’autor: “Vull que el meu homenatge a l’escriptor i a l’amic sigui breu, sigui exempt de gales retòriques i, així, em semblarà més digne d’ell, que era tot senzillesa i sinceritat. (…) sa perícia professional, sa honradesa exemplar i sos treballs d’investigació històrica comarcana han perpetuat son nom en la pila del Vendrell, on nasqué, i, en molta extensió, a l’entorn” (pp. 5-6).
Agregarem que lliga l’historiador amb Àngel Guimèrà, un escriptor, polític i autor d’obres teatrals català (1845-1924):”fou qui primer conegué i estimulà les grans facultats de l’avui cèlebre dramaturg” (p. 6) i passa al seu vincle amb la terra: “en Jaume Ramon era, a més, un mirall de bons costums, un d’aquells homes que, bo i exercint llur professió, fan honor a totes les causes que defensen. Així s’havia guanyat l’afecte dels veïns del Vendrell i de gairebé tot el Baix Penedès, que el sabien un excel·lent pare i un amic de cor gran (…). Profund coneixedor de la gent de sa terra, els quals costums havia estudiat en remarcables articles (…) i exquisit glosador d’aquelles anècdotes i tradicions que millor revelen i més escaient fan la fesomia d’un poble” (p. 7).
A banda, Lluís Via afig que l’amic havia guanyat un premi en els Jocs Florals de Barcelona de 1896, amb part d’aquestes “Tradicions de Poblet” i, altrament, ens informa que “Era un home modest, d’aquells que fan més adeptes amb l’exemple que amb les prèdiques. (…) en Ramon sabia convèncer amb sa sola conducta, sempre plena de lògica, sempre conseqüent amb son caràcter bondadós com pocs n’hi hagi. (…) Mai va renyar-me perquè jo conreés en aquells temps, amb rutinària predilecció, la llengua castellana: ben al contrari. Mes el seu exemple feia insensiblement desvetllar-se en mi l’esperit català que no mor mai” (p. 8).
Finalment, aquest pròleg és rematat amb una qüestió amb resposta: “¿Què els fa, als arbres i a les plantes del camp, el que nosaltres no admirem llur bellesa, si aprofitem llurs fruits?
Aquest era en Jaume Ramon” (p. 9). Per tant, hi ha un empelt ben manifest entre el folklorista i la terra, això és, amb la mare.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones que trien i velles que eduquen nétes
Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, simbòlicament, és “El testament de Toríbio”, en el llibre del recopilador Joan-Lluís Monjo i Mascaró. “Eren un matrimoni, pobrius, pobrius!, i passaven amb lo que la vila els donava. A ell, li deien Toríbio; i, a ella, Magdalena; però ell era tan bona persona que sempre li deia ‘La meua Malaeneta’” (p. 213).
Un dia, encara adults, ell li diu: “Ai, Malaeneta! Quant te’n recordaràs de mi el dia que jo em muira! T’ho he de deixar tot.
(…) Bo! Els anys passaren, es feren vells i cau mal Toríbio” (pp. 213-214).
Llavors, ell li demana que cride el notari, “que et vull donar una sorpresa. Jo t’ho vull deixar tot perquè tu no patisques.
(…) Aplega el notari i diu:
-Este senyor no pot testar perquè és ja en estat de coma. Vós, què heu guardat? -demana a la dona.
Ella li respon:
-Ah! Aleshores, ara, ¿ja no m’ho deixa?
L’escrivà li afig:
-Ai, vós, ¿per què guardeu tant a furgar la cosa? Quan ell vivia,… haver-li-ho dit!
En això, el marit tingué uns moments de lucidesa i recobrà un poquet i, de seguida, diu en castellà:
-Lliure l’ànima a Déu;
el cor, a la terra;
els collons, al notari;
i el peliu, a Malaena” (p. 214).
Cal dir que el relat fou transmés per una dona. Així, hi ha un Déu lligat a l’ànima (espiritual, masculí i patern), un cor en nexe amb lo tel·lúric, amb lo femení i amb la mare i que farà possible un terreny fèrtil; un notari valent i un peliu (el penis) que connecta amb la muller. O siga que perviu l’empelt entre els dos membres del matrimoni.
Una altra contarella amb molts detalls eròtics és “El de dalt”, el qual també figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”. Una parella que feien l’amor se’n van a una figuera molt plena de figues. U dels dos diu:
“-Ací és un bon lloc, que no ens veuran.
I es fiquen a jugar. I, mentres feien l’amor, no s’adonaven que dalt hi havia un home menjant figues. Ella diu al marit:
-Fes-ho bé, perquè, a veure si no reste prenyada.
L’home li comenta:
-No patisques, que jo sé arranjar-ho.
La dona torna:
-Mira que… Fes-ho bé, que no reste així.
Ell respon a la dona:
-Ai! Això, el de dalt ho dirà.
Al capdavall, tantes vegades deia ‘el de dalt ho dirà’… que l’home que hi havia dalt li diu:
-El de dalt dirà ‘¡Uns collons!…’, ja que li ho heu ficat dins!” (pp. 218-219).
En altres paraules, la dona ha dirigit el desenvolupament eròtic, ella ha dit què aprova al marit i, mentrestant, ell ho deixava en mans de Déu (el de dalt). Així, altra vegada, el personatge femení és qui connecta amb la terra, amb la realitat.
Una contalla que hem triat i que té trets pareguts, àdhuc, en relació amb el desenvolupament biològic de les dones, és “El gatet negre”, exposat pel folklorista de Tàrbena. “Un dia, una àvia que se n’anava tots els dimecres al mercat a Sagunt i que vivia en una alqueria, va dir a la néta:
-Mira: tu, ara, quan l’àvia se’n vaja, te’n puges dalt de la figuera, perquè totes les figues ens les furten.
Va anar-hi la xiqueta i, al poc de temps, veu una gitana amb un xiquet al braç. Llavors, s’arrima la gitana i, en veure la xiqueta, li diu:
-Nena! ¡Tira’m una figueta per a aquesta criatura!
-No, senyora, que ma àvia ha dit que no en done ni una, de figa” (p. 219).
Així, primerament, el narrador presenta una dona major que, tot i l’edat, encara era activa i, com moltes de les dones nascudes abans de 1920, anava a mercat.
Tot seguit, captem el tema de l’educació matriarcal (ací, de padrina a néta), acompanyada de l’actitud assertiva (com al llarg del relat) de la xiqueta.
Passa que, com que la néta no segueix la línia de la gitana (potser, ací representàs la mare), la dona li tira una maledicció: “¡Tant de bo no t’eixira un gat negre per davall la panxa!
Aleshores, la xiqueta se’n va i, en trobar-se amb la padrina, li diu:
-Ai, àvia!
-Filla, què et passa?
-Puix que ha aparegut una gitana i volia que li donara una figa per a un xiquet que portava al braç. I, ¿sabeu què m’ha dit? M’ha tirat una maledicció.
(…) -Oi, filla! Això, tot són mentires. Tu, això, no t’ho cregues.
(…) Un dia, la xiqueta, s’alça la robeta, va eixir i diu a la padrina:
-El gatet negre! ¡Ai, àvia!
(…) Al remat, l’àvia va anar i va dir:
-Mira: a esta xiqueta, li ho hauré d’ensenyar, el meu gatet negre.
Després, la padrina s’atansà a la xiqueta, no tingué més remei que ensenyar-li el gatet negre. I la néta, en veure-li’l, diu:
-Oooooi, àvia! El de vós té el morro tort!
A la fi, l’avia li comenta:
-Ai, filla!
Quan el teu mate tantes ratetes
com el de l’àvia ha mort,
també el tindrà tort” (pp. 220-221).
És a dir: en aquest relat, apareix el tema de l’educació, fins i tot, quan la xiqueta aplega al ritu de pas de la infantesa a l’adolescència, i, com que la velleta li fa de mare, aquesta dona li explica, simbòlicament i recorrent a uns versos, que, quan la xica (qui ara ja té pèls en la vulva), haja tingut moltes relacions amb un home (les ratetes com a signe del penis), ella també serà major.
Finalment, direm que els personatges femenins són forts i que els masculins figuren com a més febles (tractats com “ratetes”).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones emprenedores i comares
Afegirem una altra dona emprenedora, Maria Escribá Bosch (Maria o Marieta “la Comare”[1]), a què accedírem el 20 d’octubre del 2020 per mitjà d’uns missatges que m’envià Francisco Espert Arnandis, d’Alginet (la Ribera Alta). Primerament, traurem informació que ell posà i, després, del llibre “Alginet. Anecdotari i personatges”, de José Ciscar Bosch i publicat per “Societat Cultural Alèdua”, en Alginet en el 2007. Francisco Espert escrigué “Ara et conte un poc alguna anècdota, en què es veu la manera de ser que tenia a casa i en la vida.
Era una persona amb cultura, per a ser dona de la seua època. Tenia un caràcter fort i gran poder de decisió. El meu rebesavi José María, era un home bo i, moltes vegades, un poc submís al caràcter de la dona.
Prova d’això és que el pobre home no tenia, es pot dir, cap vici, però les figues seques el tornaven carabassa. Marieta li racionava molt els diners, així que, a l’andana de casa, es va construir uns canyissos per a assecar-se les figues. Quan era temporada de figues, es recorria el terme collint-ne i les assecava.
L’any 1921 caigué el sostre de l’església. S’hagué de fer tot altra vegada. I el rector anava per les cases demanant diners per al sostre. En tocar a casa de Maria, va obrir el marit, José María:
-Diga, senyor rector.
-Mire: és que fem una col·lecta per a l’obra del sostre. Diu que ens podria donar.
José María li va dir:
-Espere, que ara vinc.
-Xe! On va? –diu [el capellà].
-A demanar-li, a la meua dona.
El rector resta estranyat. I li va dir:
-Xicot, ¿no portes, tu, els pantalons en aquesta casa?
Diu:
-Hui, no.
-Com és això?
-Perquè ens els tornem; i hui li toca, a ella.
María, de mitjan casa estant, li digué:
-José María: ¡dóna-li cinc duros!
L’home anà al caixonet i li’ls donà.
I, així, Marieta, dominanteta. Una vegada, [María] hagué d’atendre un part d’unes persones riques. Els terratinents d’un dels horts. Van anar de nit a per ella i li van dir que necessitaven que atenguera un part i que li pagarien bé. Però que havia d’anar amb els ulls tapats. Acceptà.
Li taparen els ulls i, amb el carruatge, la portaren a l’hort (‘hort’, en Alginet, és sinònim d’’alqueria’ o ‘mas’). Fins que no aplegaren a la cambra per a atendre el part, no li’ls destaparen. Una volta atés, li’ls tornaren a tapar i la tornaren a casa. Els senyorets no volien que se sabera que aquella xicota havia tingut un fill.
Moltes vegades cobrava amb pollastre o amb altres animals; fins i tot, als més pobres,no cobrava.
Per ser la comare, era la que duia a batejar tots els xiquets. Hi ha milers de fotos en què apareix portant-los a batejar.
Va ser una dona molt activa i molt volguda a la vila.
Té un carrer”. Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En gener del 2023, accedírem a uns versos relatius a les comares: “La comare de Foios porta carota, de la randa més fina que hi ha en l’horta”. Una randa, com podem llegir en el DCVB, és un “Conjunt de fils entreteixits formant puntes, destinat principalment a adornar vores de vestit o altres peces de roba”.
Dones que feien testament
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones que feien testament? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 31 de gener del 2026 i posteriormennt comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “No. A la mare, no li importava. Deia: ‘I la consciència, que??????’ (Roser Canals Costa), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Normalment, els pocs béns que tenien estaven a nom dels marits. No crec que en parlassin” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. Els testaments eren molt parlats a la meva família” (Lydia Quera), “No puc respondre, estimat amic” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Als Països Catalans, els béns de la dona sempre han estat seus, i ella, i no el seu home, era la que decidia a quines persones deixar la seva herència.
De fet, jo tenc a casa testaments donats per dones de la meva família anteriors a 1920″ (Antònia Rotger Tous), “Sí. A casa, hem estat més dones que homes i, a Catalunya, la fadrina què és la més gran, si no hi ha cap home, ella rep l’herència i, encara que es casi, continua essent d’ella, no com a Espanya, és qui fa el testament” (Àngels Salvador), “Quan feien testament, no; però que signaven uns capítols matrimonials abans del casament, sí” (Àngel Blanch Picanyol), “Ni dones que feien testament, ni hòmens… Tenien poc a deixar a ningú, sobretot, la meua àvia” (Carmen Mahiques Mahiques), “Jo sentia i em deien ‘Això, quan em mori, serà per a tu’, res de la paraula ‘testament'” (Montserrat Cortadella), “Les dones, a l’època que jo recordo, elles no deien res. No tenien drets legals com a dones que eren. Almenys, les del meu entorn” (Anna Babra), “Una bestia es va casar amb un home que tenia horts; i aquell tenia una germanastra i ell estava barallat amb ella.
La dona li deia que, com que no tenien fills, si ell es moria, heretaria la germana. I ell deia que la germana heretaria del rotllo, el forat. La dona sempre li aconsellava que anaren al notari a fer testament, ja que, a l’home, mai li venia bé anar-hi.
Al final, ell es va morir sense haver fet testament i va heretar la germana” (MCarmen Bañuls). Cal dir que “heretar del rotllo, el forat”, com ens explicava en un segon missatge del 2 de febrer del 2026, “És un refrany. Quan, a u, li dius que no li donaran res: ‘Li donaran, del rotllo, el forat'”. Agraesc aquest aclariment. Més: “No…” (Daniel Gros).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 31 de gener del 2026 i més avant posaren “Sí. I donacions en vida.
A vegades, amb es seu home a favor d’altres; i, a vegades, elles totes soles” (Maria Galmés Mascaró), “Sa meva padrina Margalida, qui avui tendria cent quaranta anys, va fer testament a favor de sa meva germana, d’una màquina de cosir” (Angela Bosch Jerez), “Sí” (Anonymous participant 238), “Jo sí que n’he trobat més d’una. Si restaven viudes i tenien doblers, feien testament: 1800, 1700, 1600 i 1500” (Carmen Gelabert Bals), “Jo he trobat dues formes de testaments fets per dones. Com ja ha comentat na Carmen, tant si havien restat viudes o no, però tenien terra i diners. I una altra forma era si aquesta dona disposava de possessions (roba, joies, aixovar, etc.): redactava testament per repartir-les amb les altres dones de sa casa” (Tolo Font Palerm).
En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 31 de gener del 2026 agregaren “A mi, no em consta. Ma mare va nàixer en 1932!!!” (Fina Gomez Villalba).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, predicadors mansuets i contalles de cul
Una altra narració recollida en l’esmentada obra, i amb un passatge que la fa pareguda a una contalla antiga, és “La dona sorda i el fill predicador”: “Ací, en Callosa [ d’en Sarrià], hi havia una dona que tenia un fill rector que havia de vindre a cantar missa per primera volta i fer un sermonet. I resulta que les dones deien a la dona:
-Com que el teu fill…?.
Ella els respon:
-Sí: el meu fill ha de vindre hui.
I tot el poble va anar a veure-ho, ah!, Marededéu!, tots a veure el sermó. I la dona estava sorda com una rella. El fill es posa a fer el sermó:
-Sant Pere va dir a Sant Pau!
-Quina veu que té! -deien.
-Sant Pau va dir a Sant Pere!
-I és que té una veu com una campana.
I així va acabar el sermó: ‘Sant Pere va dir a Sant Pau, Sant Pau va dir a Sant Pere’. La qüestió és que, quan va finalitzar, ho rematà amb un ‘Ave Maria Puríssima’. Llavors, la gent deia:
-Té bona veu, però,… d’allí, no n’ha eixit” (p. 204).
Sobre aquest passatge, direm que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “pere” va associat al cul i que la campana lliga amb la vagina.
Tocant al darrer comentari dels feligresos, en Aldaia (l’Horta de València), recorde haver anat alguna vegada a missa per l’any 1990 i presenciar com un capellà que pareixia que no eixiria dels seus intents d’explicar-se als qui érem en el temple, hi havia voltes que semblava que no passaria de les frases “Porque éso es como si dijéramos…” (“Perquè això és com si diguéssem…”) i resultaven avorrides.
Per tant, no descartem que aquest empelt entre el fill i la campana tingués relació 1) amb una comparació popular entre la mansuetud del fill i l’homosexualitat, 2) amb un fill que consideren que encara no s’ho trau de les mans en la vida. Cal dir que, en la segona part del relat, apareix la figura de la dona arriscada i que 3) es posa de part del fill. Potser, entre d’altres coses, perquè ella l’havia parit.
Altrament, hi ha qui m’ha parlat de persones que assistien a una missa (bé en altres indrets, bé en contarelles) i que, quan se n’ixen, una dona demana a una altra:
“-Escolta: què ha dit el capellà, en el sermó?
-No ho sé, xiqueta; no ho sé. ¡Però ha fet un sermó!… ¡Molt bonic, molt bonic!”.
Tornant a la narració, “La cosa és que, quan se n’anaven cap a casa, plovia i la dona agafa el faldellí i, com que, llavors, no duien pantalons, li deien:
-Senyora Maria: el cul se li veu!
I aquella deia:
-Ai, vosaltres, que ho veieu! -contava que li deien ‘Bona cosa d’anys que vaja a predicar el fill’.
I l’altra, per allà:
-Tia Maria: el cul se li veu!
I ella li demana:
-Has vist, quin predicador, el meu fill? No n’hi ha! Una veu com una campana.
I així fins que se’n va anar a casa” (p. 205).
Hi ha altres versions d’aquesta contarella, com ara, algunes amb què ens reportaren en el meu mur de Facebook el 17 d’octubre del 2025, en què la responsió de la dona és “Déu t’ho pague, fill meu!”, d’una contalla antiga i estesa per terres catalanoparlants, àdhuc, més enllà del País Valencià.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Opinaven sobre els jutges
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els jutges? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 30 de gener del 2026 i posteriorment comentaren “Els feien molt respecte i molta por alhora” (Angelina Santacana Casals), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Com ara: toga bruta” (Lydia Quera), “Que n’hi havia uns que es deixaven subornar… Injustícies de la vida, com també ara!!!” (Roser Canals Costa), “No crec que en tinguessin una opinió formada: eren l’autoritat i no hi havia discussió” (Xec Riudavets Cavaller), “Persones molt respectables i de poder confiar en els seus consells” (Margarita Pou Marfany), “Que si els trencaves, no n’hi havia més” (Fermín Carbonell Barbera), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “No n’havíem parlat mai de res, llevat de coses quotidianes com lo que es parla d’infant a una persona vella” (Daniel Gros), “Res en especial” (M Pilar Fillat), “Sobre els jutges de penal, mai havia sentit a dir res; sobre el jutge de pau, que era molt bona persona i que, pel que sembla, molts conflictes que haguessin hagut d’anar pel jutjat civil (fins i tot, algun de penal menor), els resolia, entre més parts, el jutge de pau” (Àngel Blanch Picanyol), “‘Advocat, jutge i doctor, com més lluny millor’, ‘Val més sentència de metge que de jutge’, ‘Advocats i procuradors, a l’infern, de dos en dos'” (Maria Dolors Sala Torras), “No ho sé” (Anna Babra), “Tant la mama com la iaia (bé, tooots) deien ‘S’ha de confiar en la justícia, però FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA’.
Han passat molts anys i jo, particularment, opino més que abans” (Montserrat Cortadella), “No recordo que comentessin res sobre aquest tema” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Josefina Moya Martínez), “Als jutges, se’ls tenia por. Tanta que hi ha dites al respecte: ‘Val més un mal arreglo que un bon judici'” (Antònia Rotger Tous).
En el meu mur, el 30 de gener del 2026 plasmaren “Mu mare deia ‘No hi ha res més tort que la justícia'” (Conxeta Fortesa), “Sobre els jutges, no ho sé, però sempre deia allò d'”Advocats i procuradors, a l’infern, de dos en dos'” (Eusebia Rayó Ferrer).
En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 31 de gener del 2026 afegiren “Quan algú es ficava en les particions d’herència d’altres families, ma àvia sempre deia: ‘Ací està ple de jutges i procuradors'” (Jose V. Sanchis Pastor).
En nexe amb la meua família, diré que el 30 de març del 2021, ma mare, durant una visita a ma casa, em digué uns mots lleugerament ampliats el 30 de gener del 2026: “El pare de la meua àvia Consuelo [ la paterna, nascuda en 1878,] era jutge.
Ell fou qui, en un juí, sospitava d’un home que enganyava i, en un moment del juí, li digué ‘¿Com dius eixa mentira, si encara tens sang en el coll i en la cara i allí tens una taca?’. I l’altre home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la i, aleshores, el jutge es posà de part de qui sí que havia estat honest”.
Ben mirat, el 3 d’abril del 2022, en una altra visita, ens tragué que l’àvia Consuelo deia “Las costumbres hacen leyes” perquè les sentències eren com eixa dita, mots que no fallaven, que eren una realitat i ens ho indicava fent amb la mà dreta el senyal de rectitud, mentres que la baixava verticalment. Agregà que la padrina solia emprar-la per a casos de vicis i que, “en castellà, tenia més força… perquè era la llengua de la justícia” (sic). Empiulant amb aquest detall, posarem que aquests darrers mots foren els únics en què es treia el tema del castellà com la llengua oficial de la justícia en Espanya, un fet encara viu en el segle XXI, fins al punt que, quasi totes les sentències es fan en l’esmentat idioma, un fet de què li reportàrem.
Finalment, ma mare, el 30 de gener del 2026, per telèfon, ens afegí “Ma mare deia que, en el cel, hi havia un raïmet per a jutges i per als advocats, perquè eren tots uns mentirosos i més trapellers, però que encara hi estava sencer perquè no l’havien tocat.
Ma mare ho comentava com si veiera el raïmet. Ma mare era molt assenyada, no alçava pols, ni remolí, escoltava tots i era prou discreta per a no parlar coses fora de casa. El fet de tindre una botiga, això obri molt el pensament perquè tots no pensen igual, ni han tingut les mateixes experiències”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres
Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:
-Què vols que et duga?
I sa dona diu:
-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.
Llavors, es marit li respon:
-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).
En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:
“-Com aquests melons?
El marit li diu:
-Nooooo. No. Com això, no.
La venedora solta:
-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).
Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:
“–Com aquestes pilotes?
-No, no, no.
-Com aquestes?
-Tampoc.
Aquella dona diu:
-Xica! I com seran?
Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:
-Com aquestes pebreres?
I el marit li comenta:
-Aaaaixí, però torrades.
Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).
Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.
En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).
“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:
-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.
La criada se’n va a cercar-lo i li diu:
-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota
Ell li comenta:
-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).
Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):
“-Ai: això és manca d’una lavativa.
Sa dona li comenta:
-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.
I sa criada salta i diu al metge:
-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).
Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, xicones dialogants i bona avinença entre generacions
Una altra contalla en què capim trets matriarcals, com ara, la pervivència de la dona, és “El clau”, recollida per Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Una dona se li va morir l’home i un xiquet. I, per no pagar dos soterrars, els va ficar tots dos en la mateixa caixa: el xiquet, enmig de les cames del marit. I, plorant, feia:
-Ai, Pep! ¡No em dols tu, no, només que el clau que t’endús enmig de les cames! Ai, Pep, quina pena tinc! ¡No em dols tu, no, sinó que el clau que t’endús enmig de les cames!
I el personal deia:
-Esta dona ha tornada orada! Esta dona ha tornada orada!” (p. 200).
Com podem veure, els personatges que es moren són masculins (el marit i el fill), però, tot i això, la dona no deixa caure l’home, ni la part sexual masculina (en aquest relat, representada pel clau, o siga, pel penis). Altrament, hi ha un vincle més fort amb el fill que amb el pare i el fet ens porta al tema de la maternitat: el de les mares que viuen com se’ls mor un fill abans de fer-ho elles. En altres mots, la marona conserva el fill en el seu cor.
Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “El ball de la barca”. El narrador, qui es posarà de part de l’actitud del personatge femení (una jove) i d’un ancià, comenta al folklorista que, en la seua joventut, hi havia balls i “jóvens i vells (com jo) mirant també el ball (perquè ens agrada, almenys, sentir la música i mirar en la joventut). I hi havia una xicona d’eixes que un xicon agafa de males maneres i la trau. Llavors, ella li diu:
-Escolteu: este ball, com es diu?
Ell li respon:
-Este ball es diu el ball de la barca.
I ella li afig:
-Aleshores, això que em punxa ací baix del ventre, això, què és?
Ell li diu:
-Això és el rem.
S’asseuen i, al poc de temps, ella, com que no la treia ningú, se’n va i agafa un home huitantot que escassament podia arrossegar els peus (…) perquè no podia una altra cosa.
I la xicona diu al vell:
-Escolteu: este ball, com es diu?
Ell li respon:
-Este ball es diu el ball de la barca.
La xica li demana:
-És que vós no teniu rem?
El vell li diu:
-No, senyora: jo vaig a motor” (pp. 200-201).
Per consegüent, aquesta narració, contada en 1993, exposa uns passatges que són com l’espill de la societat valenciana del moment: el xic (més brusc) recorre a la penetració; i el provecte (més feble físicament) és respectuós amb la jove i, a banda, accepta que ella li done vida, que li faça de motor i ell encara conserva la seua humor amena, fets que compensen que ja no se li empine el penis.
Adduirem que aquesta contarella és un altre exemple en què la dona salva l’home (ací, com en el de fets reals de xiquets que, com ara, en el primer quart del segle XXI, anaven a una residència de majors i hi havia bona avinença i un compartir fructuós entre ambdues generacions).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones amb iniciativa i aplec eròtic
Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, també copsem trets matriarcals en la contarella “Es sabater”. En primer lloc, la dona porta la iniciativa i és qui organitza: “Això era un sabater que sa dona li diu:
-En aquesta casa tan gran que tenim, tu, amb aquesta cambra, tens prou. Podríem llogar sa part de darrere.
Es marit li diu:
-Sí. Mira: fes un rètol i el posarem a sa porta.
Com que sa dona fa es rètol, el qual deia: ‘Es lloga sa part de darrere’. Li posa cel·lo i tot per a apegar-lo. Però, en això, la criden per anar-se’n i se’l deixa damunt d’una cadira.
Llavors, al poc de temps, torna a entrar-hi sa dona, s’asseu en sa cadira i se li apega es rètol en es cul” (p. 198).
Per tant, la dona (més activa) proposa i l’home ho aprova. En acabant, podem llegir que “I sa dona, quan se n’anava pes carrer, ho feia amb es rètol tot apegat a ses anques. I, allà, un home que la va veure, amb intenció de burlar-se’n, li diu:
-Xica! Llogues la part de darrere. I la de davant, què?
I ella li respon:
-En la de davant, hi treballa el meu marit” (p. 198).
Així, com que el marit a penes intervé, es plasma que ella és qui té la darrera paraula.
Una altra contarella eròtica que figura en “El seculòrum i la seculera”, i amb simbolisme, és “Sa plica”. Començarem dient que una “plica”, com indica el DCVB, és un “Sobre o embolcall de documents”. “En Tàrbena, varen fer una oferta per a apanyar la teulada de l’església a plica tancada, a veure qui donava per a fer-ho més barat. Hi estaven els hòmens i els regidors:
-Apa! Vejam! ¡Acabem açò i diguem quan direm quant! I, més tard, com que s’havia fet a lletra tancada, el batle diu:
-Apa! S’alça la plica!
I el contractista que el va fer…, demana:
I, en què consisteix l’obra?
El batle li respon:
-A tapar es clavill de l’església i a fer-li sa verga as sant -que el sant tenia un gaiato (una vara) i deien ‘sa verga’ -diu” (p. 198).
En altres paraules, el relat és sobre una relació sexual entre un home i una dona (fer una lletra), potser amb una mena de subhasta en una sala en què s’acorda introduir el penis (el gaiato, la verga) dins del temple (la vulva que era oberta).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.