Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones amb iniciativa, organitzadores, que menen i la maternitat
Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El llop i la rabosa”, molt estesa i amb frases que plasmen signes matriarcalistes. Així, “Això va anar i era un matrimoni que no tenia fills. A l’home, li deien el Llop i, a la dona, la Rabosa, com als seus pares. Ara sabreu per què la muller tenia aquest nom tan ben posat.
Com era costum a la vila, un dia, la dona li proposà” (p. 91).
De manera que la narradora indica que, tradicionalment, la dona era qui presentava les idees al marit, un tret ben reflectit en la cultura vernacla.
A continuació, trau un menjar que, no sols he conegut, sinó que he menjat:
“-Vols que, enguany, fem confitura?
-Ai, doncs bé. –Respongué el Llop. -Fem confitura.
-Mira: la faré de tomata. -Pensà la Raboseta” (p. 91).
Ara bé, com en altres fonts, l’home també participa en les activitats en la cuina. En qualsevol cas, cal dir que aquesta contalla fou publicada en el 2001 en Picanya (una vila de l’Horta de València):
“L’home encengué el foc, hi ficà la caldera i, entre els dos, feren la confitura. (…) Passaren uns dies i la Raboseta, llèpola com era” (p. 91), va pensar com se la podria menjar. I, altra vegada, el personatge femení va per davant del masculí: “I en eixos pensaments estava, quan el Llobet li digué:
-Encetem la confitura?
-No, no” (p. 91).
Més avant, la dona fa el paper d’organitzadora i ell la segueix:
“-Demà t‘hauràs d’endur l’esmorzar i el dinar.
-Ai, per què? -Demanà ell, molt sorprès.
-Perquè l’amiga que jo tinc a Alcàsser ha tingut una xiqueta i vol que jo en siga la padrina, i demà fan el bateig. Per això, t’has d’endur els dos àpats i, quan vinga, ja et contaré el que hem fet al bateig.
-Bé, dona, si ha de ser així…
I així fou com el Llobet se n’anà” (pp. 91-92).
Adduirem que, tant el primer xiquet a batejar com també el segon i el tercer,… és una xiqueta i que la dona, contínuament, és vinculada amb la melositat.
Altrament, quan el marit li demana, en diferents passatges, com és que ella ha estat nomenada qpadrina, la Raboseta, guilopa, li diu “Han fet un bateig preciós i jo anava molt elegant”, “Ai, mira, deu ser que jo tinc gràcia per a això. No sé”, “Ui, molt bé. Tan bonic o més que l’anterior. Preciós!” (p. 92), frases que, entre d’altres coses, empiulen amb la bona consideració cap a lo maternal i, ací, cap al nadó, qui simbolitza l’esperança en el demà i la pervivència. Aquests detalls no els havíem vist tan remarcats en altres narracions de tot l’àmbit lingüístic.
Finalment, cal agregar que, ben avançat el relat, tots dos tornen a fer un dinar junts (p. 93) i, així, no és una qüestió només en nexe amb la dona, tret que hem trobat en comentaris que ens han fet sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Perfumaven la casa amb herbes beneïdes
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿perfumaven la casa amb herbes beneïdes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, l’11 d’abril del 2026 comentaren “Sí. Posava llorer i herbes que recollia del camp, que assecava i que el dia de Ram les portava a beneir; a la mainada, la palma (com la majoria) i portava una branqueta petita a la bossa de mà o a la cartera” (Antonia Verdejo), “La casa, no, però armaris i calaixeres, sí. I feien una olor boníssima. Fins i tot, anys després de morta la meva àvia, l’olor continuava allí” (Àngel Blanch Picanyol), “No” (Octavi Font Ten), “El que teníem a la porta de l’entrada, sempre, era llorer beneït, olivera i el palmó del dia de Rams . I jo continuo fent el mateix” (Lydia Quera), “Sí: amb llorer beneït Diumenge de Rams. I, en dies de forta tempesta, també en cremaven unes fulles a la llar de foc” (Rosa Rovira), “Doncs, a casa, sempre teníem herbes del bosc i en fèiem sopes, cuinats i, sobretot, tasses de begudes, molt bones!!! I saludables” (Roser Canals Costa), “Sí, però al balcó o a l’entrada, el ram del dia del Rams. Al balcó, principalment, palmes i palmons. El llorer, a dins, a casa, que també feien servir per a cuinar” (Anna Babra),“No record. El que sí tenc present és que posaven un ram de la porta d’entrada, per a protegir dels llamps i dels mals averanys” (Xec Riudavets Cavaller),“No ho sé” (Lurdes Closa),“No. Els calaixos de la roba, armaris amb un pom de plantes fetes, treballades, d’espígol” (Àngels Sanas Corcoy), “Si, les àvies perfumaven la casa com també els armaris i calaixeres amb herbes (no sé si beneïdes)” (Rosó Garcia Clotet), “Abans, la padrina posava un ram de llorer beneït i una ferradura a la porta de la casa i li agradava molt tenir herbes per als constipats (com ara , flor de saüc, malva, borratja, arrels de malví, farigola (timó), la etc., etc.” (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguí “És un privilegi poder comptar amb informació de persones que ja passeu dels noranta anys.
Justament ahir [ , 10 d’abril del 2026,] escrivia sobre una rondalla valenciana en què apareix una ferradura.
Gràcies de tot cor”; “Per fer olor sí; però beneïdes, no necessariament” (Maria Dolors Sala Torras) “Jo no recorde (ni a ma mare, ni ha la meua iaia) perfumar mai la casa” (Reme Canet), “No. Però, si penjaven, crec que era ‘Borja’, per l’olor, que allunyava les mosques i mosquits” (Àngels Benaiges Martí), “Les àvies, no ho sé. A mi, m’agrada posar espígol. La gent posava, al balcó, rams beneïts” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No crec” (Lurdes Gaspar), “Sí. Abans, les cases sempre feien bona olor, perquè hi havia coixineres amb herbes naturals dins, i sempre estaven perfumades” (Esther Farres Casas), “El que sí que sé és que la palma (palmó) es penjava a la finestra i que es cremava (quan anàvem a la vila)” (Montserrat Cortadella).
En el meu mur, l’11 d’abril del 2026 posaren “Amb espígol. Posaven saquets dins els armaris, dins els calaixos i entre la roba de llit. També per Nadal. Recordo olors d’eucaliptus florits als gerros. I, a la cuina, llorer i julivert” (Rosa Canela), “Això sí que ho puc comentar. No sé si, en aquest aspecte de perfumar, però jo recordo que, a casa, com en altres cases de la vila, potser serà una procacitat, però era així.
A les cases, hi havia comunes i les latrines anaven directe a un dipòsit fet a propòsit. Cada cert temps (mig any, poso per cas) s’havia de buidar.
Recordo que el dia que això es feia, a casa, hi cremaven farigola o romaní” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que proposen, amb iniciativa, que menen i maternals
Rondalles plasmades en el llibre “Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal” de Rafael Beltran (ed.).
En aquest recull, bé de contarelles valencianes de terres catalanoparlants, bé de la zona castellanoparlant del País Valencià, a cura de Rafael Beltran i editada per la Universitat de València en el 2007, hi ha narracions amb detalls matriarcalistes. Així, en la contalla “Les desgràcies del rabosot”, un rabosot, un matí, “davallava de la muntanya a una vila en cerca d’alguna cosa que pogués posar-se a la boca. I heus ací que es trobà una ferradura enmig del camí i es digué ‘Ferradura pel camí: bon dia tindrem hui’. Al cap d’una estona, es troba un rastre de botifarres (…), més endavant, es troba un tros de cansalada (…). Més tard, troba una raboseta” (p. 87). O siga que, primerament, apareix un símbol femení (la ferradura) unit a la forma semicircular i a la bona sort associada a lo feminal, un signe que trau el personatge masculí: reconeix que la dona és qui el salvarà.
Després, copsem la botifarra, la qual és en nexe amb la color negra i amb el penis (com hem pogut veure en música vernacla, com ara, de Pasqua). Ara bé: ell ho rebutja tot. I, en veure la guineu, ella li demana:
“-Xe!, com va la vida, compare rabosot?
-Doncs, cada vegada, amb la panxa més buida (…). Baixe a la vila, on espere trobar coses menjívoles” (p. 87).
Llavors, ella, qui, a diferència del company, no era una senyoreta, “li proposa:
-Què et sembla si, mentre jo agafe el menjar a les cases on no siguen els amos, tu vigiles fora i, després, ens el repartim?
-M’agrada la idea -assentí, tot satisfet, el rabosot” (p. 87).
Per consegüent, la dona és qui porta la iniciativa i ell li l’accepta.
A continuació, com en altres relats, mentres que ella resta assaciada, ell és unflat de colps per part de veïns de la vila. Cal dir que, en aquest passatge, ella fa com qui gestiona la casa, mentres que ell empiula amb la vida exterior, tot i que la guilla també ix fora.
Això sí, de forma que la rabosa guanye la mà, com si l’home hagués rebut una bona palissa. I, amb astúcia, la guineu li comenta: “Veges si em portes al be, que no tinc forces per al viatge.
El rabosot, com pogué, se la carregà al llom. Era al colp del migdia quan regressaren cap a la muntanya. El rabosot, pobre, anava costera amunt, amb un pam de llengua fora” (p. 88) i li amolla uns versos amb què sospita que ella ha jugat brut.
Altra vegada, els símbols són ben repartits: el migjorn, l’home, la força, a migdia; la dona, en eixe moment (qui, aleshores, podria paréixer feble),… és qui dirigeix l’home, no a revés.
En un passatge posterior i, amb la guilla com qui empunya les regnes d’un cavall, ell pensava fer una mala passada a “una bacona voltada dels seus porquets, deixà la raboseta i s’encaminà cap a aquells. La bacona, en veure venir el rabosot, conegué de seguida, les seues intencions. Quan el tingué davant, li féu la següent explicació” (p. 88), amb l’objectiu de salvar els seus fillets i, al capdavall, ell ho acull bé: “Anem, doncs, a la séquia, i els batege i, tot seguit, et menjaràs el que més t’agrade.
-Ho trobe molt raonable. Fes-ho ràpidament, que encara no he pegat ni un mosset en tot el dia” (p. 88).
Finalment, en tocar el torn al darrer dels porquets, la truja tirà el rabosot a l’aigua i pegà a fugir junt amb la xicalla i, en un tres i no res, foren lluny de l’enemic.
I tot, per una ferradura que ell havia desestimat i que li hauria portat sort, si hagués aprofitat lo que li eixia pel camí i que li hauria servit per a menjar i, de pas, per viure.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“Virtuts del cagar”, pagès, fertilitat, refranys i paganisme
SEGONA PART
Ho quan utile est cagare;
quam dulce est ventre buidare
in plasa, in horto et in monte,
in camino, prope fonte;
et si cagacio malestias
adhuc cagare inter bestias![1]
(Paraules d’un pobre diable
que cagava en un estable)
Jo vos contemplo parats,
oients meus molt perfumats,
i, al veure que és cosa clara
tot lo que us he xarrat ara,
confesseu convençuts
de que els Reis absoluts
no ho són tant en son poder
com és el Rei Caganer.
Però sortiu-me de por,
que us tinc de fer veure jo
que, si bé és molt poderós,
és també molt deliciós,
molt agradable, molt sà
i molt útil el cagar.
El cagar us podrà donar
gran força per treballar,
ganes per menjar i beure,
ell farà: als sastres, seure;
als barreters, fer barrets;
als ferrers, farà estar drets;
escriure també als notaris;
als metges, molt males nits;
musics i escolans, cantar;
als militars, barallar;
guanys molt grans, als hortolans;
a tots, treball i descans,
fins als sabaters, fer botes
i, als escarabats, pilotes;
i aquell que no cagarà,
res de tot això farà.
¡Veus aquí amb quanta raó
he dit que el cagar és bo!
Tres hores més xerraria
i encara no acabaria,
però m’avisa el darrera
que ha acabat ja la caguera
i aquí acabo jo dient:
que cagueu per sempre, AMÉN.
PROU”.
Sobre el paper dels hortolans (molt lligats a la terra i ben considerats en els Pobles matriarcalistes), podem dir que ixen molt afavorits en la composició: “guanys molt grans”.
D’un punt de vista folklòric, el 8 d’abril del 2026 trobàrem una entrada amb informació molt sucosa: “El caganer a les rajoles d’oficis del Museu Santacana” (https://www.rondaller.cat/2023/05/15/el-caganer-a-les-rajoles-doficis), publicada en la web “Rondaller” el 15 de maig del 2023. Així, comenta que “L’especialista en antropologia social Roger Costa [ Solé] apunta que sempre s’ha donat per vàlida la teoria que el caganer ‘és un vestigi supervivent d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort’”, un fet vinculat amb com són presentats els pagesos en el fulletó.
Més avant, l’autor de l’entrada addueix que, “ja posats a parlar d’excrements i deposicions, què n’hem de dir del tió, una versió escatològica infantil”.
I, al capdavall, posa el refrany “Dormir fort, menjar calent i cagar pudent fa sana la gent. Apa, a cagar, a la via!”.
Continuant amb el tema, hem recorregut a l’article “La sacralitat perduda d’’el caganer’” (https://www.jordibilbeny.cat/2020/11/20/la-sacralitat-perduda-del-caganer), de l’historiador i investigador català Jordi Bilbeny i publicat en la web “Jordi Bilbeny”, qui, enllaçant amb la tradició catalana, trau que “el caganer es posava any rere any diligentment al pessebre. Com si no hi hagués cap transgressió” i que l’antropòleg asturià Alberto Cardín (1948-1992) indica que vindria a ser “una resta larvada d’antics cultes a la fertilitat”. Aquest detall, al meu coneixement, empelta amb la defecació tal com és tractada en la dita que hem exposat adés: qui menja bé, dorm bé i fa bona vida.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En aquesta estrofa, entre d’altres coses, diu “Oh!, ¡que útil és cagar, que dolç és buidar el ventre en la plaça, en l’hort i en el munt, en el camí, prop de la font!”.
R-18534 (2)
“Virtuts del cagar”, fulletó del segle XIX
La literatura matriarcal en el fulletó “Virtuts del cagar”, de 1857.
El 2 d’abril del 2026 accedírem al poema que tractarem tot seguit i que, com tants detalls escatològics, forma part de la cultura catalana. Inicialment, havia estat recopilat en un fulletó, és a dir, en un llibret de pocs fulls.
Així, no sols hi ha rondalles en què un xiquet menut com un cigronet és salvat perquè els pares el trauen d’una vaca, sinó narracions amb un final acompanyat d’un pet o de l’acte de fer de cos i, de pas, se suavitza lo que hauria estat un relat formal.
En eixe seny, en l’entrada “Virtuts del cagar” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/35928/virtuts-del-cagar), publicada per El Xueta en la web “Racó català” el 24 de febrer del 2006, i que plasmem amb lleugers retocs (però no, com ara, del castellanisme “apretar” i derivats), comença dient que “Aquest és el títol d’un fulletó anònim de final del segle XIX, escrit en vers, compendi de la llarga i complexa tradició escatològica catalana. Tot seguit, us escric el text complet. Tingueu en compte que hi ha faltes ortogràfiques perquè Pompeu Fabra encara no havia fet les normes”:
“VIRTUTS DEL CAGAR
Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatòria de la Universitat d’ENSUMALANCA,
per
Macari Cagané
Editorial Diarrea.
INVOCACIÓ
Maigs bonum est cagare
quam bibere et manducare
Millor cosa és el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d’un caganer
en temps que cagava bé.
PROEMI
Discrets i nobles oients,
qui, apretant llavis i dents,
arrufeu un poc el nas,
per respecte al meu ‘detràs’,
que, amb solemnitat completa,
ara fa la seva feta,
crec que serà convenient
fer-vos, en aquest moment,
un discurs improvisat,
en el qual, amb claredat,
a tots, us tinc de fer veure
que jamai em podreu treure
cap feina més d’admirar
que la feina del cagar.
Procureu-me estar atents,
que, provant-ho, al mateix temps,
per la boca i el ‘trasero’,
sens cap vanaglòria, espero
convèncer l’enteniment
amb el discurs evident,
i convèncer també el nas
amb els perfums del ‘detràs’.
No em diguin que só indecent
perquè, davant de la gent,
cago i parlo de cagar,
que és cosa que tothom fa.
Des del més gran al més xic,
des del més pobre al més ric,
i és molt babau qui s’amaga,
de cagar, doncs, tothom caga,
i, com, al principi, he dit,
vaig trobar en un llibre escrit,
d’un antic savi doctor,
que es tenia per millor,
en aquell temps, el cagar
que el beure i que el menjar.
Això sí que ho crec molt bé
i jo us ho provaré,
amb raons tan evidents,
que ho veureu, nobles oients,
encara més clar que això.
Començo, doncs, ara, jo,
i, en dues parts, dividiré
el discurs que vos faré,
provant-vos, en la primera,
el poder de la caguera;
i mostrant, en la segona,
que és cosa molt sana i bona
i, d’una gran excel·lència,
com veureu amb evidència.
PRIMERA PART
L’Emperador de la Xina,
el Sultà de Palestina
i altres terres de l’Orient,
tots els Reis de l’Occident,
el de França, el d’Espanya,
el d’Irlanda i la Gran Bretanya,
tots els Reis i Emperadors,
ducs, marquesos i senyors
que, d’aquí cent anys, hi haurà
tots els que, en el món, hi ha,
i tots aquells que hi hagut,
tan poder junts no han tingut,
ni jamai podran ajuntar,
com té el ‘Senyor Cagar’.
Cagat homo, cagat dona
et cagat omnis persona.
Paraules d’un escolà
que no podia cagar.
Caga tot qui és animal,
caga el ric i el menestral,
caga el savi i l’ignorant,
la formiga i l’elefant,
caga el Rei i caga el Papa
caga tot home que endrapa
i caga, per acabar,
tot qui té cul per cagar[1].
Aquell ‘currutaco’[2] fi,
que, tot ell, és presumir,
caga, en més d’una ocasió,
amb molta gran satisfacció;
fins les senyores més fines,
corrents, s’alcen les cortines
descobrint l’honest darrera,
quan apreta la caguera.
L’avar que, en gran afany,
conta el seu tresor tot l’any
i, d’allí, no s’alçaria
per son cosí, ni sa tia
fins que, ben tancat, hagués[3],
amb sis claus, els seus diners,
s’alça corrents sense peresa,
quan li diu naturalesa
que, en la necessària, hi ha
negocis a despatxar;
i si, estant-se allí assentat,
es recorda que ha deixat,
tal volta, el calaix obert,
tinc jo per molt i molt cert
que prendrà paciència llarga
fins que, havent buidat la carga,
el senyor cul li dirà:
‘-Alça’t d’aquí, prou [ n’]hi ha'”.
El noble o l’adinerat,
per donar-se dignitat,
si algú el demana per res,
o està ocupat o no hi és
i, tant se fa, demanar
que, al pobre, fa renegar;
mes, si apreta la caguera,
aneu-li prompte al darrera
i veureu com, sens tardar,
corrents, despatxa el cagar.
Si veieu a molta gent,
com el criat o l’assistent,
a totes parts, els envien
i, per si res no farien
per més que fos important;
a veure si enviaran
el criat, la minyoneta,
quan truca Donya Cagueta.
Molt diuen, doncs, així pensen:
‘A Roma, de tot, dispensen’;
mes jo diré a aqueixos tals
que són uns grans animals,
doncs, mai, a Roma, hi haurà
qui dispensi de cagar.
Vull que el luxuriós em diga,
quan té davant a sa amiga
i sa intenció marxa bé,
qui seria el primer,
si l’incités, la caguera,
el davant o bé el darrera.
En fi, és feina tan comuna
que, sols aquell que dejuna,
és el qui es pot lliurar
de la merda de cagar;
mes aquí entra l’obstacle
que, a no ser un gran miracle,
no viuria pas un mes
qui no mengés, ni cagués[4].
Homes i dones hi ha hagut,
en el món, plens de virtut,
santedat i penitència,
molts d’ells han fet abstinència
en el beure i el menjar,
mes mai han pogut trobar,
ni, en cap llibre, he vist escrit
que, el més gran penedit,
de cagar, hagi deixat
quan el cul li ha demanat.
Jo he regirat pergamins,
dels autors grecs i llatins,
he llegit tota la història
del regne de Cagatòria,
he desenterrat els ossos
de mil culs, ja xics, ja grossos,
del temps antic i modern,
dels del cel i de l’infern
i, al fi, de tots, he trobat
que, en son temps, tots han cagat.
Això es un precepte just:
caga aquell que hi troba gust
i caguen els qui hi pateixen,
n’hi ha que, cagant, s’engreixen,
altres que hi fan espetecs,
altres que, cagant, fan xist;
uns tenen el cagar trist,
altres fan trap, trep, trop, trum,
altres pam, pom, pim, pom, pum,
cadascú fa sa música
amb la merda que trafica.
Però, com no acabaria,
ni amb una hora, ni amb un dia,
el poder de la caguera,
daré fi a la part primera
dient: ‘Oh, auditori meu,
que, tots cagant, merda feu’.
Fi de la primera part”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Sobre aquests darrers quatre versos, per l’Horta de València, he oït els tradicionals “Caga el rei, caga el Papa i, de cagar, ningú s’escapa”.
[2] Castellanisme, en lloc, com ara, de “gomós”, mot que el DCVB vincula amb “Que conté goma; que sembla goma” i, en línia amb aquest fulletó, ho fa amb “Home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda”.
[3] Ací rep el significat “tingués”.
[4] Aquesta estrofa enllaça amb la rondalla de la filla que diu a son pare (sovint, un rei), que ella (sincera i senzilla) el vol més que un bon cagar. Fins que ell no l’acceptarà, després que l’haja expulsada del palau i ella hi torne, ell no menjarà de gust, ni gaudirà la vida.
Festes catalanes vernacles en nexe amb la Mare i amb la senzillesa
Continuant amb aquest tema, exposarem trets matriarcalistes que capírem en dos articles de Joan Puig, publicats en el diari digital “La República”, i que enllacen amb altres cultures tel·lúriques. La primera font, “[VÍDEO] L’herència de la dictadura passeja per moltes processons de Setmana Santa, l’estètica franquista s’imposa a la tradició catalana” (https://www.larepublica.cat/fixada/video-lherencia-de-la-dictadura-passeja-per-moltes-processons-de-setmana-santa-lestetica-franquista-simposa-a-la-tradicio-catalana), és del 4 d’abril del 2026 i hi accedírem el mateix dia. La segona, “[REPORTATGE] L’ofensiva per espanyolitzar Catalunya, l’exemple de les processons que són transformades per la militarització i l’espanyolització” (https://www.larepublica.cat/fixada/reportatelofensiva-per-espanyolitzar-catalunya-lexemple-de-les-processons-que-son-transformades-per-la-militaritzacio-i-lespanyolitzacio), del 5 d’abril del 2026, la trobàrem l’endemà.
Així, Joan Puig trau signes que hem considerat del ram.
En primer lloc, els tradicionals Armats de Mataró van units a una representació dramàtica i a l’austeritat i apareixen com “el soldat de fusta i cartró”. Açò ens porta a la fusta, la qual lliga amb el mot “matèria”, amb el llatinisme “mater” (mare) i, així, amb la terra. I més: “(cascos amb plomalls, el soroll rítmic de les llances contra el terra)”, “una guàrdia cerimonial de caràcter quasi festiu i teatral”. Sobre l’acte de tocar a terra, ens porta al ball de bastons, tradicional en alguns indrets catalanoparlants: aquest contacte ho és amb la Mare, perquè romanga amb vida, perquè fructifique en un esdevenidor en forma de prosperitat i de bones collites.
En segon lloc, “les processons les organitzaven gremis (…) amb un caràcter civil i local”. Açò pot dur-nos a llocs religiosos (per exemple, ermites i santuaris) que eren molt a prop de la vila, del llogaret, etc. i que no eren majestuosos. A banda, parla del “soldat romà tradicional català”, o siga, no el fet per importació, sinó en línia amb la cultura vernacla. Cal dir que, com en moltes festes de barri, àdhuc, en els primers anys del segle XXI (i n’he vist, fins al 2009, després de trenta-huit anys vivint en una mateixa zona de la vila d’Aldaia).
Així, en aquesta vila valenciana, les clavariesses que organitzaven la festa de Sant Antoni (en gener), si de cas, contractaven uns quants jovenets (o adolescents) que tocaven tambors i cornetes (però vestits al seu gust, no com si fossen soldats d’un exèrcit) i, a diferència de la falla que hi havia en el Carrer Sant Antoni, la música no era mai militar (ni la festa tenia aquest toc), ans ben distint: uns esdeveniments en què les dones portaven la iniciativa, elles eren ben considerades pel capellà i pels marits i en què els hòmens (el rector i tot) no eren un drap per a les dones. Un exemple d’un entorn matriarcalista.
En tercer lloc, l’autor parla d’una “evolució natural de la cultura local”, detall que ens podria dur a la que fa la natura al llarg de l’any i, per tant, no resulta de cap imposició, ni, com aquells que, quan, astronòmicament, s’inicia una estació (i lo que escriurem, ho hem vist en persones que, pel 2020, devien tenir cinquanta anys i, quasi segur, viure en Alaquàs, vila de l’Horta de València), els primers dies ja portaven roba tradicionalment associada a la temporada nova, en el cas que vaig presenciar, de la tardor.
En quart lloc, Joan Puig indica que hi ha un “recolliment històric català”, signe que no es casa amb l’espectacle de masses, ni amb els actes sorollosos (els poetes catalanoparlants amb un alt sentiment de pertinença a la terra, junt amb les rondalles vernacles, prioritzen la vesprada i la nit i, si no, la primavera d’hivern i l’hivern, dues etapes amb tendència a una vida més d’interior i acompanyada de caliu). No debades, diu que la processó és “austera, de silenci, amb passos portats sobre rodes o a espatlles, sense exhibicionisme”, “un perfil sobri”, “processons ‘fredes’ o ‘mancades de fervor patriòtic’” i, per consegüent, amb semblances amb eixos versos poètics en què la joia és moderada o bé amb eixes reunions junt amb el difunt en què, u dels qui hi és, poc o molt, diu als altres que, si els plau, que parlen d’alguna cosa que tinga relació amb el cul… Aquesta darrera anècdota empelta amb contalles en què, al capdavall, hi ha algun detall escatològic que minva lo que podria haver estat una narració formal.
Finalment, quant al tema del silenci, inclou “Misteris i Silenci. Tradicionalment, els passos s’anomenaven misteris. (…) la dignitat del silenci, fugint de l’espectacle de l’esforç físic dels portadors”. Aquestes imàtgens van unides, com ara, a les “Verges de la Soledat. A Catalunya, la marededeu sol ser la Soledat: vestida de negre rigorós, sense joies ostentoses, representant el dol d’una mare poble”. Aquests mots són importants: el fet de portar indumentària fosca no li impedeix fer-ho acompanyada de joies senzilles i, com que són en connexió amb la terra, les colors, més aïna, seran fosques. I, tocant al paper de Nostra Senyora, copsem que és maternal (la Mare del Poble, de la terra, dels fills de l’indret i, és clar, de Catalunya i que defenen la terra, com en eixes contarelles ambientades, per exemple, en el Pallars, en poblacions muntanyoses i en què, per exemple, els musulmans, representen els qui no estan per la cultura autòctona). Una marededéu matriarcalista a qui no cal dir que li fan els goigs i les festes… en llengua catalana (la del Poble).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La festa de Pasqua en terres catalanoparlants: pervivències matriarcals
18) SEMBLANCES ENTRE EL MATRIARCALISME CATALÀ I EL D’ALTRES CULTURES DEL MÓN I PROMOCIÓ DEL MATRIARCALISME COM UN ESTIL DE VIDA QUE TÉ FUTUR.
Comencem aquest punt amb un fet real. El 6 d’abril del 2026, Dilluns de Pasqua, rebérem un missatge d’una amiga catalana, Esther (de més de setanta-cinc anys): “Molt bon dia de la Mona”. Llavors, tot seguit, hi hagué un diàleg de què plasmarem lo relatiu al matriarcalisme i que, com veurem, coincideix amb molts Pobles matriarcalistes del món:
“Bon Dilluns de Pasqua, Esther,
En el País Valencià, com em digué ahir ma mare, és costum menjar-ne Diumenge de Pasqua, Dilluns de Pasqua i dilluns vinent a Dilluns de Pasqua, o siga, en el dia de Sant Vicent Ferrer.
-És clar: el dia de Sant Vicent és festa a València i, aquí, [ a Catalunya,] a Mollet del Vallès, també és festa major.
-Hui no n’he comprat perquè tinc el costum de fer-ho Diumenge de Pasqua i el dia de Sant Vicent Ferrer, que estic junt amb els meus pares.
-Ben fet. Jo és que, amb el meu marit, ens agraden les tradicions i, encara que estem sols, dissabte vaig comprar un pastís (…) i m’hi vaig fer posar l’ou damunt i en vam menjar ahir. I avui també en menjarem.
-En ma casa, els més ‘tradicionals’, vull dir, els més en pro de les tradicions d’arrels catalanes, que no de cultures com la castellana o com l’anglosaxona, som ma mare i jo; després, mon pare.
Ella, festes, cristianisme de fets, senzill i que no cerca ni la fastuositat, ni l’espectacle, ni lo militar. En eixe cristianisme, coincidim tots tres.
Jo, en la cultura tradicional oral, en balls i danses, en el paper de la dona en la família i en la transmissió de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, en l’educació i en el sentiment de pertinença a la terra (començant per la casa i per les festes de barri).
A ningú dels tres, ens ha agradat la cultura castellana, ni Madrid.
Hi hem anat algunes vegades. En una, parle de 1987, en Pozuelo de Alarcón, una psicòloga em digué, davant d’ells, que parlàs castellà amb els meus pares. Jo li responguí, amb quinze anys:
‘-Yo, con mis padres, hablo valenciano, que es como hablamos entre nosotros.
Cuando hable con usted, lo haré en castellano’[1].
En el report que féu d’aquella consulta, ho qualificà de mala educació.
Ningú dels meus pares aprovà aquella dona, ni em criticà davant d’ella, ni després.
-Jo també sóc de tradicions, no de cristianisme: sóc cristiana i catòlica. Però, per a mi, ara, totes les tradicions i la cultura catalana les he mamades del bressol estant. I, després, en tenir l’escola bressol, doncs encara les vam treballar més i en fèiem participar els pares perquè, a la tarda, fèiem una festa amb els pares i, així, els pares (molts, castellanoparlants) les aprenien i, després, les feien a casa amb els seus fills.
La nostra funció hi era integrar els pares en tot lo que feien les seves criatures. I sempre en català.
-Interessant i important.
-Doncs sí. Però ara estic enfadada perquè, amb el Govern [ català] que tenim, es perd tota la feina que tant ens va costar aconseguir. I fa molta ràbia perquè hi vam treballar moltes hores per poder arribar a tenir el català a les escoles. I ara, a part que, per part de quatre, fins i tot, ens prenen un 25%, a més, volen ensenyar àrab en lloc que aquells s’adaptin a nosaltres, ho fan a revés; i tampoc podran servir porc els menjadors de les escoles”.
Al capdavall, li escriguí que “Jo, ahir, abans d’anar-me’n amb els meus pares, escoltava, mig plorant, música en català” de cançons tradicionals de Pasqua en el País Valencià.
Aquest tema, que podríem enllaçar amb el de la situació en molts Pobles matriarcalistes del món, exposa part de lo que, durant eixos dies, arran de la celebració de la Setmana Santa (amb què, en Catalunya i en les Illes Balears, comencen la Pasqua, però no en el País Valencià, on esdevé del dia de Pasqua fins a la festivitat de Sant Vicent Ferrer, patró de l’històric Regne de València i, en el 2026, de les terres valencianes, perquè no coincidís amb aquesta setmana), és en nexe amb un punt en comú amb aquestes cultures del nostre ram: l’inici de la primavera, però celebrat de manera moderada i, més aïna, femenina, maternal.
Així, passem de l’hivern a la primavera i ho fem 1).acompanyats de la música, 2) amb cares al descobert, 3) amb unes notes de música vernacla, 4) en pro de la mare, 5) amb uns bastons que, àdhuc, encara que toquen la terra, la seua finalitat no és agredir-la, sinó donar-li vida, que no romanga morta sempre. ¿Un cant a la infantesa, pel paper, com ara, en les caramelles? ¿I l’empelt entre els padrins (siguen oncles, ties, avis o àvies) i els néts amb motiu del Diumenge de Pasqua i d’altres dies festius immediats? ¿I els balls i les cançons eròtiques (de caire vivencial) i tel·lúriques? Tot açò abunda en aquesta època. I, ben mirat, són detalls que, als catalanoparlants amb un alt sentiment de pertinença a la terra i en pro de la llengua catalana i, com deia Jaume Vicens Vives, de la voluntat d’ésser com a mòbil primari, ens fan d’una mateixa família: la dels Pobles matriarcalistes
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En català: “Jo, amb els meus pares, parle valencià, que és com parlem entre nosaltres.
Quan parlaré amb vós, ho faré en castellà”.
I dos articles en relació amb la religiositat vernacla i matriarcalista catalana, d’aquests dies, de Joan Puig i publicats en el diari digital “La República”: https://www.larepublica.cat/fixada/reportatelofensiva-per-espanyolitzar-catalunya-lexemple-de-les-processons-que-son-transformades-per-la-militaritzacio-i-lespanyolitzacio.
El segon:
“Ximo Torero i la nóvia”, una cançó del dia de Pasqua
En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Jose V. Sanchis Pastor afegí que “La de ‘Ximo Torero i la nóvia’ també és molt graciosa”[1], cançó que, en la web “Diània.tv” (https://www.diania.tv/videos/musica/rock-pop-mestissatge/home-romancer-canco-de-pasqua-ximo-torero) figura així:
“Ximo Torero i la nóvia,
carregats amb un bon berenar,
se n’anaren un dia de Pasqua
allà, a la Petxina, a passar l’esprà[2].
Ella portava bon magre,
sobrassada i dos pans redons,
ell portava una gran llonganissa,
ous, faves i llomello,
i, de postre, portava cacau.
En un banquet, ben assentats i juntets,
ella li diu: – Ximo, ¿quin vols?
La Xurra, que està molt satisfeta,
tirà mà de la cistelleta
i li trau el berenar.
Ximo Torero i la nóvia[3]…
Ximo li diu: – Posa’t al tall, amor meu,
atraca’t bé, no tingues por,
que, en Pasqua, és cosa molt preciosa,
menjar-se la llonganissa
i, després, tastar els ous”.
Aquesta cançó, però en el mateix grup i el 3 de novembre del 2020, Reyes Pastor l’escrivia així:
“Ximo Torero i la nóvia,
carregats en un bon berenar,
se n’anaven el dia de Pasqua,
allà a la piscina, a passar la vespra (l’asprà).
Ella portava bon magre,
tomaqueta i dos pans torrats;
ell portava una gran llonganissa,
ous i faves i llomello
i, de postre, portava cacaus.
Apretaets[4] en un banquet,
ben juntets,
Ximo li trau el berenar,
I, ella, com és molt atrevida,
li ‘sampa’[5]la llonganissa
i li diu ‘Ximo, tinc fam’.
Atraca’t bé, no tingues pena ni por,
atraca’t bé i farta prou,
menja, que és cosa molt precisa,
acaba’t la llonganissa
i, després, menja’t els ous”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon Diumenge de Pasqua i Bona Pasqua.
Notes: [1] Aquesta cançó, com em comentà Jose V. Sanchis Pastor, el 22 de juliol del 2020, “Per la zona de la Vall d’Albaida, es cantava molt”. La Vall d’Albaida és una comarca valenciana.
[2] Esprà es una pronúncia popular de vesprada, però no és normativa. Igualment, aquests quatre primers versos son la tornada.
[3] Tornada.
[4] Literalment.
[5] Del castellà, zampar, castellanisme inadmissible i que es pot substituir per fotre, galdir o, per exemple, endrapar.
Balls i danses de l’Urgell amb trets de costura i mocadorada
Prosseguint amb l’obra esmentada d’Aureli Capmany, en el mes de setembre, inclou que, “Entre els pobles que celebren la seva festa major el diumenge següent a la Nativitat de la Verge, pot comptar-se el d’Agramunt[1], que la dedica a la Mare de Déu del Socors; a la solemne processó, hi concorre el ball de bastons i l’Àliga, a més del ball organitzat pels administradors (en el qual es dansaven (sic) càntirs i rams), després de la processó, a la plaça de l’Església, on era feta la parada on s’abocava la gent, deixant solament lliure l’espai destinat a la dansa que els administradors assenyalaven, per mitjà d’una ratlla, lloc que era on es podien moure els dansarins.
Exposat damunt de taules, hi havia canons per a fer mitges, dels de posar agulles, coixinets per a això mateix, cistelletes de sarga enflocades, mocadors de pita ramejats, alguns brodats amb lluentons cedits en dipòsit per algun fadrí rumbós que, en hora oportuna, volia fer-ne present a la balladora predilecta.
El jove anava a casa d’una fadrina a demanar-li si volia anar amb ell a la dansa i, si hi accedia -ja no es proposava sinó a noies amb les quals es tingués alguna relació-, anaven junts a la plaça i entraven a la rodona, on el jove triava l’objecte que volia regalar i l’administrador preguntava:
-Quant hi posarem, a la dansa?
-Tres quartos.
-I el mocador? (O el que hagués escollit).
-Tant.
Si ningú no en donava més que el que havia ofert (ja que podia fer-se pujar), quedava per a ell. Encara que fa molts anys que no es fa aquesta festa, tothom d’Agramunt recorda la cobla i la tonada que es cantava, acompanyada de la lletra següent:
Tot l’any me fas mala cara
fins a la festa major,
i ara me fas la rialla
per l’amor del mocador” (pp. 121-122).
Un detall que hem considerat matriarcalista és l’abundància de signes vinculats amb la costura (molt més habitual entre dones).
Altrament, un altre és el fet que el xic ha d’anar a la dona per a saber si ella li ho aprovarà, un acte paregut a quan el fadrí valencià va a ca la xica i ella li dóna la resposta respecte de si l’acceptarà com a futur marit (i, per consegüent, la xicota no li dóna carabassa).
Al capdavall, la lletra de la cançó torna a plasmar el paper definitiu de la fadrina: ella tria agafar el mocador. Quant al mocador, direm que és ben conegut en el País Valencià, sobretot, amb motiu de la mocadorada que va unida a la festa del 9 d’Octubre.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Vila catalana de la comarca de l’Urgell.
Rondalles amb dones que salven, que empelten i amb bona empatia
Prosseguint amb la rondalla del bon cagar, en la versió exposada en el treball “Cavallers de capa i capell”, la fetillera (la filla del rei) parla amb el monarca, qui li diu “he pensat que em volia bona cosa (…), em sap molt de greu perquè ara ja no la podré trobar. (…).
-Potser la teniu més a prop del que us penseu. Ara, aneu-vos-en a palau i preneu-vos aquestes herbes durant uns dies i, quan estigueu bé, torneu per ací…
El rei va agafar el farcellet d’herbes i se’n va tornar cap a palau” (p. 31). I, així, ell fa lo que li diu la dona, fins que un dia, en el palau, nota l’anell de la seua filla.
L’endemà “se’n va tornar a ca la fetillera a donar-li les gràcies” (p. 31) i li comenta que eixa aliança era la de la seua filla petita, la qui ell enyorava.
Llavors, ella “es va llevar la caputxa i li va dir:
-Ací la teniu, la vostra filla. L’anell és meu i (…) no m’he oblidat mai que sou mon pare. Després de tants anys, heu aprés la lliçó.
El rei es va posar a plorar (…), va demanar perdó a la seua filla, la va abraçar i tots dos se’n van tornar a palau, on ara, ja sí, van poder viure durant la resta de les seues vides” (p. 31).
Sobre aquests darrers passatges, capim que la filla es lleva la caputxa i que, al moment, passa a ser acceptada com a filla i, de pas, son pare empelta amb ella.
Com a anècdota, direm que, el 4 d’abril del 2026, en el meu mur, on havia posat una cançó de campament que aprenguí en castellà a primeria dels anys huitanta i que destacava la bellesa del cagar, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), escrigué “Vam tenir un gran metge valencià, a la vila. Un gran home i un metge inestimable. Amic de tothom! Recordo que explicava alguns acudits i algunes dites. Un dia ens va dir ‘El millor piropo que li pots tirar a una noia és: ‘T’estimo més que un bon cagar!’”. Agraesc aquest detall, com li indiquí el mateix dia.
En la contalla “La bona xiqueta”, recollida en la mateixa recerca, una xiqueta viu junt amb son pare (qui era viudo) i ho feia al costat d’una veïna que, com en altres relats, era viuda. La dona, quan “la xiqueta passava a prop de casa, li deia:
-Si em case amb ton pare, et faré tots els dies, per a sopar, sopetes de llet i mel” (p. 32). El primer dels aliments lliga amb la maternitat; el segon, amb la facilitat per a guanyar-se la simpatia de moltes persones.
Al capdavall, la xiqueta aconsegueix que es case el pare i, per tant, es fa lo que ella vol. Nogensmenys, molt prompte, la dona i la germanastra l’envien a llavar al riu, on troba una velleta, a qui ella ajuda a arreplegar un llençol i li renta molta roba.
Després dels detalls a la provecta, l’anciana li diu:
“-Com que has estat tan bona, demà, quan t’alces, tindràs un present.
-Però si jo no vull res!!! Jo no he de menester cap present!!!” (p. 32).
L’endemà, la madrastra, en veure la fillastra, li demana com és que té un estel lluent en el front. En acabant, la xiqueta explica a la mare que la vespra havia fet valença a una velleta. Aleshores, la mare amolla a la seua filla: “hui tu aniràs a llavar i, si veus la vella, l’ajudes, a veure si, a tu, també t’ix demà un estel d’or al front.
Per la vesprada, la germanastra se’n va anar al riu amb una cistella de roba i, allà que es va trobar la velleta” (p. 33).
Però com que aquesta xiqueta només li fa costat amb el llençolet i no, a més, a llavar-li la roba (fets que, en aplegar a casa, comenta a la mare), l’endemà crida a sa mare i ambdues copsen que, “per la seua falta de compassió, li havia eixit un moc de polit al front, que li penjava sobre el nas (…) i no es va poder casar mai. Pel contrari, la xiqueta sempre va dur l’estel al front i va fer un bon casament” (p. 34).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.