El sentiment de pertinença a la terra, la música, la garridesa femenina i la tradició

En una segona part del poema “Lo somni”, l’home s’acosta a la dona, li gemega, ja que ella, representada pel pit i per una alga i per la bova (dues plantes marines), enllaça amb la maternitat (com la mare a qui va el nen o, ací, l’home) i amb l’aigua (u dels símbols femenins i matriarcalistes):

“Anava a seguir la nimfa,

a donar curs a son cant;

però, sobre el pit, lo Túria,

de colp, deixant caure el cap,

gemec fondo despedí[1]

que, en los contorns, retronà.

En silenci, totes queden,

al veure tal novetat,

hasta que, prenint aliento[2]

i, de sa cara, apartant

l’alga i bova que el cobria,

així el riu, per fi, parlà:

 

‘Calla i, de llibertat, lo nom ditxós

lo llavi no pronuncie ara que Edeta[3],

olvidant lo que, en segles antics, fos[4],

està el dogal sofrint que el coll li apreta[5],

i es contenta en lladrar com fa lo gos.

Gran greu! A no saber jo, d’un profeta,

que prop està lo dia en què l’Espanya,

de recobrar sos drets, farà l’hassanya.

¿A què exalçar[6] tan poc als valencians

que el fanatisme, en los altars, adora,

ni als que, d’humana sang, brutes les mans,

Llepant ompliren i, d’Alger, la vora,

de cadàvers de turcs i de cristians?

Ni les lletres lloeu en maleïda hora,

si, a les arts i als oficis, no serveixen,

ni vera utilitat als homes deixen”.

 

És a dir: Vicent Salvà, per mitjà de la gossa i del gos (¿els castellans?, ¿els hòmens valencians?), trau el tema de la pèrdua dels Furs i, a més, afig que, amb els nous aires (ell era lliberal), ni el fanatisme, ni les lletres, ni les arts, resoldran la situació per la qual passa el regne valencià, territori que encara és un gos de l’amo castellà.

Ara bé, a continuació, addueix que

 

“Altres virtuts, distint saber el nostre

segle demana: temps és que, als mortals,

que els convé l’experiència, els amostre

i que, per fer-se els uns als altres mals,

de la mar, los perills, ningú arrostre[7],

ni per robar l’or, perles o coralls;

sí sols per millorar la condició

de quants viuen, del món, en la regió”.

 

Per consegüent, l’escriptor no recomana llançar-se a la mar, sinó romandre en la terra (posar la regió per davant d’una gesta conjunta amb Castella) i, més encara, el sentiment de pertinença i, immediatament, plasma el paper de la dona en la cultura valenciana (de tradició matriarcal) i en la mallorquina (on ell tenia part de les seues arrels):

 

“Més que tots aqueixos sants,

més que el lletrat i el guerrer,

mereix la palma i el llorer

i el tribut d’alegres cants,

la valenciana garrida

que divise prop lo Sena,

càndida com l’assutzena,

de totes virtuts, guarnida.

 

Per aplicada i discreta,

si deixa un rato[8] l’agulla,

no el perd en la broma[9] i bulla[10]

mes pren pinzell i paleta,

a Scott, novel·ler anglés,

o algun llibre en italià,

per a parlar-los demà

com ara parla el francés”.

 

Per això, captem que Vicent Salvà prioritza la música, la garridesa de la valenciana i que ella prefereix l’aprenentatge de llengües estrangeres en lloc de la bulla i del parlotejar. I, més encara, aquesta dona és una

 

“Filla d’una excel·lent mar,

de sos germans, adorada,

qui la veu una vegada,

sap que és l’ull dret de son pare.

Segueix, donzella polida,

ta carrera de virtut,

que un espòs digne de tu

et farà grata la vida’.

 

A penes lo vell  hagué   concluït[11]

Per veure tal jove,   vaig saltar del llit.

Desperte, llavors[12],   que és somni, conec;

mes ver evangeli,    a l’oracle[13], crec”

 

Ho féu en París ,

lo 1r jorn de maig de l’any 1831

Vicent Salvà

(signat)”.

 

I, així, veiem altres trets matriarcalistes: la dona està associada a la mare, està ben tractada pels seus germans, és el fill preferit de son pare i la bellesa.

Finament, el poeta diu que tot era un somni… d’un vell i, tot i això, ell, toca els peus en terra com també ho fa el missatge de l’oracle (com si fos el d’un evangeli)… de París estant. Un home que reflectia el sentiment de pertinença a la terra on havia nascut i a la tradició matriarcalista i vernacla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. I, per descomptat, la gentilesa de Germán Ramírez Alegón.

 

 

Notes: [1] Aquest castellanisme podríem substituir-lo per “soltà”.

[2] En la forma genuïna, “fins que, prenent alé”.

[3] Nom que rebia la ciutat valenciana Llíria.

[4] Ací, enllaça amb la forma “fou”.

[5] Castellanisme, en lloc de “prem”, “escanya”…

[6] En l’original, apareix “ensalçar”, castellanisme procedent del mot “ensalzar”.

[7] Afrontar.

[8] Castellanisme inadmissible, en lloc de la paraula “estona”.

[9] Boira, núvol.

[10] Esbarjo, activitat d’esplai.

[11] Per imitació del castellà, ja que la forma genuïna és “conclòs”.

[12] En l’original, “llavontses”.

[13] Resposta que ve de la divinitat, a qui es consultava.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, jardins i dones que toquen instruments

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Lo somni”, escrit per Vicent Salvà en 1831.

L’11 de juliol del 2024, Vicent J. Escartí ens envià un conjunt de fotos en relació amb el poema “Lo somni”, de Vicent Salvà (1786-1849), tretes de l’obra “Vicent Salvà. Poema Lo somni. 1931. Estudi i edició”, a cura de Germán Ramírez Alegón, qui n’havia fet una edició en el 2024. L’endemà, l’editor del llibret (a qui havíem accedit mitjançant un suggeriment de l’investigador Josep Daniel Climent, també per correu electrònic de la vespra) ens envià un missatge amb què es facilitava la lectura del text. Agraesc la generositat de tots tres.

El poema, plasmat pel valencià Vicent Salvà (ací, amb adaptacions i amb alguns retocs), reflecteix aquest sentiment i diu així:

LO SOMNI

 

Encara que d’Hipocrene

les aigües mai he tastat,

mana’m hui lo déu Apol·lo

que parle en vers net i clar;

perquè els seus secrets als homes,

si els comunica, per cas,

que la prosa els repeteixca,

molts anys ha que ho va vedar.

Em tenen vostés poeta,

fent renglons ja curts, ja llargs;

perquè es veja que les xiques

nos fan fer mil desbarats.

Presten-me un rato atenció,

per ser molt sèrio lo cas,

i els diré punt per agulla

lo que una nit em passà.

 

Llunt dels seus i de sa terra,

el que és pobre i desditxat[1],

com, de dia, pau no troba,

en lo llit, sol delirar.

Després que, a muller i als fills,

que, en Londres, juntets estan,

en la meua fantasia

los havia a tots besat;

per a veure a Bienvenida,

a mos benvolguts germans

i als demés parents i amics,

a València, peguí un salt.

 

Passejant-me una vesprada

per lo fresc Guadalaviar,

no llunt de Montolivet,

front als arbres de Salvà;

gran gorja, en lo Túria, note

i que les nimfes, saltant,

al pare que alberg els dóna,

es proposen festejar.

Mentrestant que lo estol d’elles

dansava en alegres balls:

una, tocant lo psalteri,

gojosa, lloava els sants,

los miracles de Ferrer,

los dejunis de Bertran,

al patriarca Ribera

i també a Pere Pasqual.

Una altra es posà, de seguida[2],

amb un llaüt d’or en mà,

a recordar, de València,

moltes glòries militars:

de Montcada i de Coloma,

de Carròs, l’almirall,

de Valldaura i d’Aguiló,

les hassanyes[3]celebrà.

La terça, de l’instrument,

les dolces cordes polsant

amb sa veu de rossinyol,

al gran Vives, Perpinyà,

Núñez, Falcó, Polo i Castro,

per ses lletres, va cantar.

Més profunda fonc la quarta,

referint, d’esta ciutat[4],

los Furs i, com contra els reis,

los guardaren els jurats

com lo estrenu Vinatea,

de Llop de Concut aidat,

de Lleonor i N’Alfons,

al desafor, s’oposà”.

 

Com podem veure, en aquesta extensa part del poema, llarg, l’escriptor comença amb una referència a la llengua vernacla, vedada, de temps ençà, per un déu (tret que no enllaça amb el matriarcalisme, vinculat amb deesses relacionades amb lo terrenal i amb la foscor): “molts anys ha que ho va vedar”. Podria simbolitzar els reis castellans (de Felip V en avant). Nogensmenys, ell té l’atreviment de plasmar un poema en la llengua materna (la catalana), en terres llunyanes (en París) i, més encara, amb part de la família en Londres.

Adduirem que aquests versos, al meu coneixement, es podrien tractar d’una fantasia sexual, la qual no és menester que es desenvolupe en el llit.

A banda, captem un tret matriarcalista: el paper que fan les tres nimfes (a més, en nexe amb la música, una de les parts de la cultura que més es promou en el matriarcalisme).
Aleshores, de París estant, Vicent Salvà salta a la ciutat de València: el riu (Guadalaviar, també dit Túria), sants i persones del món religiós valencià (principalment, dels segles XIV-XVII), glòries militars, escriptors (per exemple, Joan Lluís Vives) i, més encara, els Furs, el Regne que encara no depenia de Castellà sinó que, fins i tot, n’era a què estava subjugat el castellà (en temps de Francesc de Vinatea, valencià que l’any 1333 anà al rei Alfons el Benigne per a que no fos dividit el regne valentí i que ho aconseguí).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “dissortat”.

[2] En l’original, en la forma castellana “en seguida”.

[3] Del castellà “hazaña”, en lloc de formes genuïnes, com ara, “gestes” i “fetes”.

[4] La ciutat de València.

“Estrenu”, com podem llegir en el DCVB, vol dia “Valent, elevat de coratge”.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones i reis que fan d’escut de la llengua vernacla

El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. El poema “En los dies del nostre Rey Fernando”, d’Antoni Ma. Peyrolon (1830).

El 12 de juliol del 2024, uns dies després d’haver contactat amb algunes persones vinculades amb aquest poema i amb l’escrit “Lo somni”, de Vicent Salvà (plasmat en 1831), rebérem un correu electrònic de Germán Ramírez Aledón, acompanyat, entre d’altres coses, del text del poema d’Antoni Ma. Peyrolon, un valencià que podríem empiular amb la Renaixença i que plasma aquest sentiment. Es publicà, per primera vegada, el 30 de maig de 1830 en el “Diario de Valencia”. Tot seguit, l’exposem amb adaptacions i amb alguns retocs:

EN LOS DIES DEL NOSTRE REI FERNANDO

 

A tu, em recomane, joia pelegrina

del daurat escut del cant llemosí,

tu, a qui tantes voltes, amb ell, admirí

superant la llengua de Grècia i llatina:

Ausiàs, que, al prendat[1] de l’Aura divina,

trobes li amostrares de l’amor més fi,

que digne lo feren d’eterna memòria

i el temps li obriren de fama i de glòria.

 

Tu que, embelesat[2] d’amorosa flama,

al viu, retractares el cor febroset

de la joveneta que el malí[3] xiquet,

amb dards ametlats, l’oí torba i inflama;

i, sense acertar[4] si ama o no ama,

se complau al vore gallard jovenet,

que fuig de la Lluna, quan roda la casa

i, en raons d’amor, la nit se li’n passa.

 

A més alts llaors, el llaüt entrega

en mans manco usades que foren les teues

a pasmar[5] les gents: permet que les meues,

a tocar-lo, siguen osades. Si aplega,

a tu, el meu desig: si no se me nega

este dolç plaer i, a les cordes seues,

passes lo teu so; la primera rosa,

posaré de maig en la teua llosa.

 

En este jardí, florit, delectós,

que animà el teu cant, és a on, dignament,

celebrar se deu el complit content,

que infundix[6] el dia del REI generós,

que, al dictat de Jutge recte i vigorós,

unix el més tendre de pare indulgent

i, en la història, escriu un gloriós regnat

que el cor del lleial conserva gravat.

 

A penes renaix amb la llum lo dia,

esclaten mil roses que, alegres, tributen

aromes en pago del llaor que disfruten

de nàixer, en este, de tanta alegria;

i lo seu meréixer que igual no tenia

a les de CRISTINA humils, no disputen

que garrits capolls prometen a Espanya,

més polits que tots els que Túria banya.[7]

 

Lo vot de VALÈNCIA oïxca Déu benigne

i veja als seus fills el trono gloriós

ocupar d’En Jaume, que pare amorós,

al Regne, féu lliure de l’alarb indigne;

i que el valencià lleial sia digne

d’obtindre el plaer més dolç i sabrós[8],

tenint, en un dia parell, al present ,

al REI que li dóna la pau i el content” (pp. 281-282).

 

 

Com podem veure, es tracta d’un poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, igualment, el sentiment esmentat. Així, amb l’excusa del dia del natalici del rei, l’escriu a una jove pelegrina (qui simbolitza el Regne de València i la llengua vernacla), qui, a banda, fa de mare i de protectora del reialme i del català (en el text, “llemosí”, “del daurat escut del cant llemosí”) i el poeta se sent més identificat amb lo valencià que no amb altres cultures mediterrànies (com ara, la grega i la llatina).

A més, Antoni Ma. Peyrolon enllaça la dona amb la victòria i amb el passat, però acollint també l’esperit juvenil.

Igualment, copsem que la xicota té la darrera paraula (“permet que les meues [mans], / a tocar-lo siguen osades”), “Si aplega, / a tu, el meu desig”.

Afegirem que l’escriptor aprofita el mes de maig (en plena primavera i amb festes en nexe amb les flors), per a dir que aquesta jove animà el jardí (tret que enllaça amb el matriarcalisme junt amb la figura del jardiner, sovint, present en moltes rondalles).

En acabant, l’autor addueix uns versos que podrien evocar-nos l’inici del memorial de greuges que feren al rei Carles III (en 1760) polítics de Catalunya, dels regnes de València i d’Aragó i de les Illes Balears: primerament, li fan lloances i, tot seguit, plasmen una posició favorable al foralisme i que connecta amb lo matriarcal.

Així, després dels versos al rei Ferran VIII i a la reina Maria Cristina, captem que el poeta se sent valencià i, per això, escriu sobre Jaume I i les glòries del passat (vencé els musulmans), sobre la València dues vegades lleial (l’escut de la ciutat de València) i, més encara, que el monarca del segle XIII, “al regne, féu lliure”. Un escriptor que, com podem veure, tocava els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Agraesc també la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui ens ha enviat un pdf (el que figura en aquesta entrada) junt amb el poema que hem tractat ací.

 

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “enamorat”.

[2] Castellanisme substituïble, com ara, per “encisat”.

[3] Vol dir “maligne”.

[4] Castellanisme, en lloc del terme “encertar”.

[5] Castellanisme, substituïble per “esbalair”, o, com ara, per “deixar atònit”.

[6] Per imitació del castellà, en lloc de la forma “infon”.

[7] Es refereix a Maria Cristina, la dona del rei Ferran VIII.

[8] Castellanisme, en lloc de “saborós”.

 

 

 

En los dies del nostre Rey Fernando (poema d'Antoni M Peyrolon 1830 matriarcalisme)

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

“En los dies del nostre Rey Fernando”, poema d’Antoni M. Peyrolon, de 1830

Bon dia,

Agraesc la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui hui, 12 de juliol del 2024, ens ha enviat aquest poema, en pdf, junt amb aquestes paraules: “el poema sobre el rei Ferran VIIé es va publicar al ‘Diario de Valencia’ del 30 de maig de 1830 (t’adjunte el pdf original).

Bo, ja em diràs si t’és útil aquesta informació.

Salutacions cordials”.

Sí: ens fa bon paper per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Diario_30 mayo 1830

El sentiment de pertinença a la terra, nexe amb els qui hi viuen i amb la llengua vernacla

Prosseguint amb l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta”, que figura en la web “Camins en la natura”, el sentiment de pertinença a la terra també el plasma en uns versos dedicats a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. Amb lleugers retocs, diuen així:

“Amb la gràcia sobirana

de ta parla, tota mel;

prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Com flor que son calze bada

i son perfum llança al vent,

Pare Vicent va naixent,

com naix la llum en l’aubada,

ta santedat, que és desvel[1]

de la majestat pagana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”.

 

Com podem veure, el poeta, per una banda, enllaça Sant Vicent amb la llengua, amb la mel (i, així, amb la facilitat per a guanyar seguidors) i, a més, fa que el frare estiga en nexe amb la terra, fins i tot, del cel estant. Aquest tret pot evocar-nos, per exemple, les rondalles en què un rei està en contacte amb els seus súbdits i amb els qui viuen en el seu regne.

Afegirem que Isidoro Peris Gómez comenta que el dominic empiulava amb destresa amb la gent (mitjançant la paraula que aplega al cor) i sobre l’aigua (un altre tret matriarcal):

 

“Glòria d’esta terra n’eres,

puix ta dolçosa paraula

grava dels cors en la taula

l’ardenta fe en què cregueres,

fores colom sense fel

donant, de Déu, l’aigua sana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Consagrares ta eloqüència

a ensenyar la llum de Déu”.

 

Més avant, l’escriptor addueix que,

 

“Igual que assutzena blanca,

fon, Vicent, l’ànima teua,

i encara ton perfum creua

València, a qui mai li manca,

puix ta santedat[2] arrel

prengué ne son puig i en sa plana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

De València, no hi ha un fill

que no guarde ton amor:

i no tinga, a ton candor,

com del cel, fidel espill,

del dubte es fa lo vel,

ta paraula sobirana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Amb la dolçor de ta llengua,

temor a Déu ensenyares,

i mils d’ànimes tornares

al ramat, que mai ne mengua[3].

Puix sempre lo blanc estel

estén sa llum sobrehumana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Doneu oració al Senyor,

ensenyares a tots fills,

i foren romputs els grills

de la impietat; i l’amor

regnà en ells sense recel,

cridant amb sa veu bledana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”.

 

Altra vegada, copsem la relació entre la terra, el sant i bona part dels valencians, a qui ell, fins i tot, tornava al ramat i, com ara, a no viure amb recel, una característica de la cultura matriarcalista.

Finalment, el poeta comenta que hi ha bona avinença entre la terra (el poble, que li és fidel) i ell i, per això, el sant protegeix els valencians, quan li ho demanen i, de pas, Isidoro Peris Gómez trau el tema del paper maternal (ací, per mitjà d’un home) i, a més, de la llengua vernacla, la qual Sant Vicent usa per a relacionar-se amb la terra valenciana i amb els qui hi viuen.

 

“Eres lo sol esplendent

que caliu donà a València,

que te demana clemència

amb foc de sa amor ardent,

Lo poble teu és fidel

i ta protecció demana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Amb la gràcia sobirana,

de ta parla, tota mel;

prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En lloc de la forma “desvetlament”.

[2] En l’original, en distintes ocasions, “santitat”.

[3] En l’original, en lloc de la forma genuïna “minva”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i records que acosten

El sentiment de pertinença a la terra en alguns poemes d’Isidoro Peris Gómez (1893-1964).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta” (https://caminsenlanatura.blogspot.com/2020/10/isidoro-peris-gomez-el-metge-poeta.html), publicada en octubre del 2020 en la web “Camins en la natura”, el copsem en un poema escrit per aquest valencià (1893-1964) que “s’inicià en la poesia, conreant bàsicament tres temes, que foren la natura, la pàtria i la religió”. Tot seguit, en posem uns quants, començant pel “Mare Pàtria” (amb lleugers retocs):

“(…) font de sentiment sant

que, d’amor, senc que m’ubriaga,

tinc un nom a dintre el pit:

és el sant nom de ma Pàtria.

 

València, ¡mare volguda!,

ton cel no és el que me guarda…

Lluny de tu estic, i mon seny

constantment fa la volada

junt a tu, vullc, en mos braços,

covar una dolça esperança

acaronar-te molt fort,

sentir la mel de ta parla,

que és la parla de mon cor,

que, entonant una pregària,

fa ressò, on te guarde, Mare,

gravada, dintre de l’ànima…” .

 

Com podem veure, el poeta, encara que és fora de la seua terra, la porta en el cor (començant per la llengua vernacla) i, per tant, es relaciona amb ella com ho faria amb sa mare, com també ho posa més avant:

“No és ton cel, l’ample mantell,

mantell de serenor blava,

a qui, en nits brunes, enjoien

les estreles amb sa plata,
i sonrisenta[1] la lluna
ses blanques clenxes escampa,
semblant, enlairant-se al cel,
que s’enlaira l’Hòstia santa,
el que ara estic contemplant,
estic, ¡mare!, en terra estranya.

Mes tinc el sagrat record
de ma València adorada;
senc de mon cor els gatits[2]
i senc la sang que m’inflama,
sang que he rebut de tos bessos,
que acariciaren ma infància”.

 

Igualment, empiula la mare amb el cor, amb el sentiment, amb la seua condició de fill:

“Eres tu lo sentiment
més cèlic que, al cor, encarna;
eres la llum, per a un fill,
més poderosa i més clara,
i és ton record per a mi…,

(…) l’àngel de ma guarda”.

 

I, per tant, la mare, com la Mare Terra, li fa de protectora. A més, recordar-la auditivament junt amb les pregàries que ella li ensenyaria, li aporten esperança i, a banda, li fan sentir com el nadó que roman en braços de la mareta, qui li parla com si fos amb mel:

“Ton record és l’arpegi,
per a mi, d’una pregària
que, harmonitzant mos oïts,
fa que s’esvare una llàgrima
que enclou lo sagrat poema
misteriós d’una esperança…
Volar a tos braços, mare,
beure la mel de ma parla”.

 

Afegirem que, de pas, el contacte que Isidoro Peris Gómez té amb sa mare, enllaça l’escriptor amb la terra on nasqué, àdhuc, amb trets simbòlics del passat (sants, polítics, poetes….):

“res d’això, a mon esperit, manca.
I aquella llum, santa llum
que, a ma terra, tota banya,
essent la més poderosa,
la més esplendenta llàntia,
està ferint lo cor meu
perquè, en ell, esta engarsada (*)…

Són records que amor ne diuen,
són ànsies d’idea santa,
puix sants ne són els sospirs
que simbolitzen la Pàtria.
Sant Vicent, ¡Pare meu!
Jaume Primer, ¡oh, gran raça
que forta en el Palleter,
contra el vil estrany s’alçara!…
Ausiàs March, tendres congoixes
per Na Teresa adorada!,
tu feres, amb ta tendror,
més melitosa la parla.
L’Amor, la Pàtria, la Fe,
tan angèlica triada,
estant coronant la testa
de València la Sultana”.

 

Finalment, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), aquells personatges (com ho faria el déu Sol) baixen del cel a la Mare Terra i són junt amb els valencians com també ho fan els qui, encara que són en altres indrets, l’evoquen:

“Aquells fills que gran la feren
viuen en lo poble encara,
puix l’esperit, des del cel,
sobre València davalla.
I, mentres l’esperit d’ahir
siga del poble l’entranya,
tes roses se badaran
donant-te sa dolça flaira;
els clavells de tos Jardins
amor diran amb sa grana,
(…) i tos fills, en terra estranya,
enyors sentiran tendrosos,
guardant-te dintre de l’ànima.
I derretint-se en congoixes
d’amor, que el cor ubriaga,
voldran fer volada a tu,
cridant tendres: ¡Mare Pàtria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “somrient”, la qual procedeix de “somriure”, però no del castellà “sonrisa”.

[2] Literalment. Es refereix als batecs.

(*) El castellanisme “enganxada” es pot substituir per “encastada”, “embalada”…

Quant a “derritirse”, es podria substituir per la forma genuïna “fonent-se”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare i la generositat amb la terra

Prosseguint amb el poema “A la Verge de Montserrat”, Víctor Balaguer, en línia amb la terra i amb lo femení, comenta que

“Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors”. 

 

Per consegüent, per una banda, el poeta relaciona el poble amb la noblesa de sentiments i, per una altra, els pobles ho fan amb el cor i amb la religió. Quant a lo religiós, cal tenir present que el mot “religió” té a veure amb lligam i que això fa que, per exemple, en el catolicisme de tradició catalana, l’Església haja tingut un gran vincle amb la terra i amb la llengua vernacla i no, com ara, una actitud més en línia amb les pregàries i amb lo celestial, principalment, on la penetració del castellà ha sigut menor a nivell institucional, és a dir, en Catalunya, en la Franja de Ponent i en les Illes Balears. No debades, tot seguit, escriu

“Oh!, jo us conec, muntanyes regalades[1];
records de glòria i, per a mi, d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades,
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo, eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia l’he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria…
jo só lo trobador de Montserrat”.

 

A més, aquest nexe entre els catalans (ací, simbolitzats, en bona mesura, per Víctor Balaguer) i la tradició religiosa i matriarcalista, es plasma en posar que,

“Quan naix, del sol, lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
amb son ropatge de diamants i d’or.

I, en los rocs, van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis[2] d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets”.

 

O siga, que la vida va unida a lo femení, en aquest cas, igualment, amb una marededéu negra (color associat amb l’hivern, amb la dona i amb el matriarcalisme):

“I, quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i, al cel, s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens”.

 

Aquests versos, a més, podríem enllaçar-los amb el retorn a la mare, de la mateixa manera que, al vespre, ho fa al llit i a la casa on resideix.

A continuació, passem a un fragment en què Víctor Balaguer comenta a la Mare de Déu de Montserrat que la confiança que ell deposita en Nostra Senyora (i, per a tota la vida) empiula amb aportar-li part de lo que li fa més agradable i més senzilla la vida: plasmar cantars, fins i tot, a la Mare. Per això, ell li escriu que

“Prostrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva…
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

(…) Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i, en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo, ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I, quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia”.

 

Finalment, podríem dir que, en aquest poema, es fa una invitació a donar cada u a la terra on viu lo millor que té, mitjançant la generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Delitoses.

[2] El DCVB ens remet a un tipus antic de poema, tant en la poesia occitana com en la catalana.

Altres paraules i les seues formes genuïnes en llengua catalana són “restregar” (refregar) i “ropatge” (vestidura).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la Mare de Déu i comtes

El sentiment de pertinença a la terra en poemes de Víctor Balaguer (1824-1901).

Una altra persona en què captem aquest sentiment és Víctor Balaguer (1824-1901), un català, entre d’altres coses, escriptor i impulsor de la Renaixença catalana. Per exemple, en l’entrada “A la Verge de Montserrat” (http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=A%20LA%20VERGE%20DE%20MONTSERRAT&poeta=Balaguer%20i%20Cirera,%20V%EDctor), en la web “Poesia en català, en què podem llegir

A la Verge de Montserrat

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits, guarda i consol,
més pura que la llum, quan naix lo dia,
més hermosa que el cel, quan surt lo sol:

tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu, la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina dels Cels, Mare de Déu, perdona
si, fins avui, no et dediquí un record:
sols quan veu son vaixell, presa de l’ona,
busquen los ulls del navegant lo port”.

 

Com podem veure, el poeta vincula Nostra Senyora de Montserrat amb la persona que li fa de protectora, qui el conhorta i, fins i tot, qui trià Catalunya per a estar-hi, en lloc de fer-ho en terra ufanosa. A més, Víctor Balaguer li afig que,

“Com soldat que, fugint a tota brida
les armes, va per lo camí llançant,
aixís jo, pel camí d’aquesta vida,
a trossos, lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels, per fer una corona,
arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu”.

 

Així, no sols canta els versos a la Mare de Déu de Montserrat, sinó que, com li diu, ho fa en la llengua amb què sa mare li ensenyava a pregar, quan ell era petit.

A més, empiulant amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació matriarcal i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra, l’escriptor comenta que

“Ton nom invoca, oh, santa Verge pura,
l’orfe ferit de pena i desconsol,
ton nom la mare ensenya a la criatura
quan l’adorm carinyosa en lo bressol.

Quant dolç és lo teu nom! Tota la terra
cants t’eleva amb accent adolorit,
que ton nom és, oh, Verge de la serra,
dels estranys i dels propis beneït”.

 

Per tant, hi ha un nexe entre la terra (Catalunya) i Nostra Senyora de Montserrat, una mare que acompanya els fills i que els fa costat allà on són com també ho ha fet en la història de molts catalans catalanoparlants:


“Ton nom, un jorn, fou l’estendard de glòria
que, de la glòria, nos mostrà el camí,
i fou ton nom lo crit de la victòria
que, en Nàpols, aixecà Vilamarí…

quan tu, Reina del pla i de les muntanyes,
de genolls prostrats, veies als teus peus
los reis que, drets, a cent nacions estranyes
prostrades veien de genolls als seus!

I no és estrany que, per l’honra i glòria,
unesca dos records amb llaç d’amor,
que unida està, a la teva, la sua història
i escrites són les dos en lletres d’or.

A fe que eren brillants los temps gloriosos
en què els Peres, los Jaumes, los Ramons,
dictaven lleis, monarques poderosos,
fins del remot Orient a les regions.

Mentre València i les Balears, salvades,
se veien lliures ja dels sarraïns,
lo pendó de les barres venerades
veien triomfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, a ratlla
tenir sabien lo enemic pendó,
i ni els peixos passaven si, en sa espatlla,                                                                                                     no portaven les armes d’Aragó”.

 

En acabant, el poema enllaça la Mare de Déu amb festes i, així, amb el sentiment. Però, igualment, amb el paper de mare que ella fa per a molts catalans i que està en nexe amb lo matriarcal i amb els pobles (que no amb els Estats):

“I tu llavors, oh, Verge de victòria,
lo teu nom sempre veies invocat,
que els catalans anaren a la glòria
cantant lo Virolai de Montserrat.

La muntanya en què vius, també, en son dia,
fou lo baluard del poble català;
del sarraí, la ferma valentia
jamai tes brenyes escalar gosà.

I, en temps ja més cercans, pocs anys fa a penes,
quan lo crit de la pàtria independent
ensenyar al francés féu les cadenes
per contestar al toc de sometent,

los nostres s’amagaren en tes brenyes,
lo pendó de la pàtria enarborant,
i, llavors, foren, Montserrat, tes penyes
lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Verge, en tos records, jo miro
que unides van la llibertat, la creu,
dos símbols sants que jo el primer admiro:
l’amor dels pobles i l’amor a Déu.

La llibertat!, la creu!, símbols dels pobles:
l’una és l’esperit de Déu, l’altre és sa mort;
l’una és l’aspiració dels hòmens nobles,
i dels hòmens cristians l’altre és lo port”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la pedagogia, la puericultura i la llengua catalana

El sentiment de pertinença a la terra en la pedagogia, en el magisteri i en la puericultura desenvolupats per Empar Navarro Giner (1900-1986).

Continuant amb aquest sentiment, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I”, de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, trobem la valenciana Empar Navarro Giner, una dona vinculada amb el valencianisme, amb la pedagogia, amb la puericultura (sobretot, amb xiquets que, de bon principi, tenien més problemes per a participar en les escoles) i amb el feminisme del seu temps. Tot seguit, exposem unes paraules que digué en gener de 1922 (ací, amb lleugers retocs):

“Tot patriota sent en l’ànima el dolor de vore la llengua valenciana, tan elegant, tan pròcer, tant rica, passar per una etapa de decadència. I ‘Nostra Parla’[1] és una concreció d’eixa dolor.

Com s’evitarà? Fent que la llengua valenciana s’envole en ales de la cultura, que ressone en les entitats públiques, que honre els llavis de l’aristocràcia, que altifique el parlar del poble i, per damunt de tot, que siga ensenyada a les novelles generacions de València” (p. 89).

Aquestes paraules empiulen amb un detall que hem captat en molts escrits sobre la instrucció obligatòria en lo que ara, jurídicament, és Espanya, del segle XVIII ençà (eufemísticament, educació o formació escolar): es presenta com si l’estil militar de la cultura castellana (començant per la manera en què s’organitzen les aules i les classes) fos un alliberament per a la suposada incultura de la gran majoria de la població i, igualment, s’aprova (molt sovint, sense cap però) aquest sistema junt amb el fet que la llengua en què s’ensenyava (quasi sempre, i, més encara, en terres valencianes, pel paper castellanitzador de l’Església institucional) fos el castellà.

A més, Empar Navarro Giner afig que “Aquesta tasca és urgentíssima. La reclama l’interés pedagògic perquè la majoria de nostres fills perden molt de temps i malgasten molts esforços aprenent la Gramàtica castellana en castellà, quan convé que els l’ensenyen en valencià, lo qual facilitaria una comparació de caient científic.

I, a més, la reclama l’interés patriòtic.

‘Nostra Parla’, volent laborar per l’ensenyança valenciana, obri aquest III Concurs Infantil de Lectura, quines bases i recompenses s’indiquen a continuació.

Per dur-lo a bon terme, demanem l’ajuda dels senyors professors, tant oficials com particulars. La seua clara intel·ligència els mourà, segurament, a col·laborar amb nosaltres. Pensem que Europa està plena de països on els mestres ensenyen els alumnes llengües no oficials, lo qual és perfectament lícit.

També demanem l’ajuda de les persones i corporacions de bona voluntat. Com ‘Nostra Parla’ és molt pobre, està mancada de diners. I els que es gasten per a foment de la llengua valenciana, pot dir-se que són gloriosament gastats (…) els fruits ja es voran. Es parlarà correctament el valencià, es deixarà de martiritzar el castellà, s’obriran noves sendes de cultura, florirà un nou patriotisme…” (pp. 89-90).

Sobre aquesta martirització, la primera vegada que llisquí el text, em féu pensar si no seria una estratègia per a fer fi. No debades, si, alguna de les dues llengües havia sigut martiritzada (legalment i eclesiàstica), no era precisament la castellana. I, més encara, després del Decret de Nova Planta de 1707 i de la política del bisbe  Andrés Mayoral (arquebisbe de València nascut fora de la Corona Catalanoaragonesa) i de la del Cardenal Belluga (en el bisbat d’Oriola, qui empunyà les armes durant la Guerra de Successió), totes dues, en el segle XVIII.

Afegirem que, un poc després, apareixen unes línies que, cent anys després, continuaven essent una realitat en la política valenciana de partits que es posaven l’etiqueta d’esquerres o bé de progressistes. Així, en temps d’Empar Navarro Giner, un polític valencià del partit de Vicente Blasco Ibáñez (grup que no era, precisament, nacionalista), Faustí Valentín, “va mostrar el seu acord amb la conveniència d’ensenyar valencià a les escoles públiques i fins i tot va assumir el compromís d’implantar-lo en poc de temps.

El líder del seu partit, Félix Azzati, el va desautoritzar i finalment, Valentín va dimitir com a alcalde de València. Ser progressista, doncs, no implicava en cap cas ser valencianista en aquells temps” (p. 90)… ni, en el primer quart del segle XXI, no donar suport a un primer ministre espanyol de línia castellanista, patriarcal i mentirós compulsiu i sí acollir una bona síndrome d’Estocolm per a mantenir-lo en aquest càrrec, encara que, com ara, el polític esmentat no promogués la no discriminació social (la del dia rere dia) per fer ús de la llengua catalana en terres catalanoparlants, ni la restauració del dret civil valencià derogat amb el Decret de Nova Planta de 1707. I és que la cultura tradicional que promou la terra, lo vernacle, lo maternal i lo matriarcal, i que patrocina els drets de la dona, va més enllà de lo políticament correcte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com indica l’autora de l’obra, era “l’entitat fundada el 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians amb l’objectiu principal d’impulsar la unitat de la llengua catalana”.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

“Al grau”, cançó tradicional transmesa per àvies

Bon dia,

A continuació, posem l’altra cançó que ens envià Lourdes Boïgues, a qui estic agraït pel detall. En traguérem la lletra el 7 de juliol del 2024:

“AL GRAU

Mare: puje dalt

i baixe amb[1] la corbata,

que me’n vaig al grau

a veure[2] una xica guapa.

 

Passa un senyoret

i tira una pesseta.

-Tire-me-la a mi,

que sóc la més pobreta.

 

Totes les pobretes

se’n van a dormir

amb la camisa curta

i el cul arrupit,

amb la camisa curta

i el cul arrupit”.

 

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Notes: [1] En l’original, amb la pronúncia popular “en”. Més avant, també, quan fa referència a la camisa.

[2] En l’original, amb la pronúncia popular “vore”.

Adduirem que hui, 7 de juliol del 2024, hem rebut un missatge de Joan Llàcer, u dels qui participa en l’estudi sobre el matriarcalisme, i ens ha dit que “La cançó és coneguda en la Safor: des de Vilallonga, Almoines… Són les arrels dels meus pares i els dos la coneixem. M’és molt bé: cal sempre estendre les cançons populars nostres”. 

Finalment, dir-vos que, ni els meus pares, ni jo (tots tres, de la comarca de l’Horta de València), la coneixíem. De totes maneres, ací la teniu.