Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i persones creatives
Un altre poema que figura en l’esmentat ramell de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Noemí i en Jordi” (p. 118), encarregat per un padrí de noces, en què, com ara, l’autora trau l’amor i la sinceritat:
“Festival amb gran gatzara
ple de goig i amor sincer,
unireu les vostres vides
emprenent un nou sender”.
Més avant, la núvia serà qui, per dir-ho així, salvarà l’home (tret molt comú en la nostra cultura), perquè ell rebrà l’aprovació final i femenina:
“Es rasca la samarreta
per fer moure els seus ditets,
la panxeta vol que toquis
entremig dels petonets”.
Això, en un ambient favorable per a ella:
“Tu en canvi, ets ordenada
neta, pulcra i transparent,
fas la feina que t’agrada”.
Altrament, Rosa Rovira Sancho plasma l’esperit creatiu dels dos:
“Us uneix l’afany de gresca
viatjar i exploració,
anant per terra, mar i aire”.
En la composició que exposa tot seguit, “Per molts anys, Santi” (p. 119), amb motiu dels cinquanta anys, en el mateix llibre, indica detalls que solem captar en nexe amb la terra: la faena i la poesia. Així, diu que
“Bona feina i responsable
(…) t’agrada la poesia”
i reflecteix trets que evoquen la sexualitat matriarcalista:
“amb la Nuri has fet la feina,
ja teniu dos angelets“,
en lloc de fer com aquell home de què ens parlaren durant aquesta recerca: ell s’havia casat amb una rica i, per això, aquest novençà ja es considerava ric i deia que no calia treballar. Però, com que la dona li respongué que, dins de la parella, la persona forta econòmicament era ella, li afegí que es llevàs i que anassen tots dos a la faena.
Això encaixa amb uns versos que escriu en acabant:
“Bonament volem gaudir-ne
festejar-ho per molts anys,
que no trenqui l’harmonia
dels amics i dels companys”.
En els versos en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què copsem el matriarcalisme, la citada sexualitat i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, són “Per tu Maria i en Jordi” (p. 120), d’un encàrrec d’un padrí de noces, en dir que,
“Dels racons de Catalunya
que bonic que és l’Empordà!
i a Figueres terra nostra
vas trobar-hi el meu germà.
Ara vas i te l’emportes
feu el niu a Taradell
i l’ompliu de goig i joia
d’amoretes un pomell”.
Cal dir que, els del poema immediat, “A la Mireia” (p. 121), en el mateix llibre i de la mateixa corda, tenen punts importants en comú. Per exemple, quan posa que la dona (amb estudis d’Història) és qui se’n va de Lleida a Terrassa, encara que ha passat per la ciutat de Barcelona:
“Barri gòtic, Ciutat vella
descobrint llocs amagats,
passejant, revisant pedres
dels nostres avantpassats”.
Per consegüent, tot i el canvi de població, continua aquest sentiment i, de pas, l’interés per lo relacionat amb la terra i, deu anys després, vivint en Terrassa i “amb un ram d’un bell jardí”, punt simbòlic prou associat a la trobada entre un jove i una fadrina abans de casar-se.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
“Toca’m, toca’m, Pere”, música i sexualitat matriarcal
Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:
“-Mumare,… en Joan em toca…
-Joan, no toquis s’al·lota!
-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.
Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:
“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:
‘-Maaree, el Pere em toca!
I, al Pere, més fluix, li diu:
-Toca’m, Pere, toca’m!’.
La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.
El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:
“’-Mare, Peret em toca.
-Peret, deixa a la xiqueta.
-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.
A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.
Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:
“A Favara:
‘-Mareee, Peret em toca.
Mareee, Peret em toca.
I, per darrere:
-Toca’m, toca’m, Peret,
ara que la mare no et veu”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan molt fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Felicitacions a tots els qui hui celebren la festivitat de Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians, dilluns vinent a Dilluns de Pasqua.
Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.
[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.
assemblea-pagesa-6f (1)
Cançons de bressol, per a xiquets i maternitat
Música matriarcal en el llibre “De la marina i muntanya (Folklore)”, d’Adolf Salvà i Ballester (1885-1941).
Entre les cançons que hem triat per a aquest punt, n’hi de romanços de bressol, com ara, u de xiquetes que diu així:
“ROMANÇ DE XIQUETES
En este llit, em gití,
set àngels em trobí:
tres, als peus; quatre, al capçal;
la Verge Maria enmig,
qui diu: ‘-¡Xiqueta, dorm i reposa,
no tingues por a la mala cosa,
que, si la mala cosa ve,
jo la despatxaré’” (p. 189),
és a dir, que la dona que li la canta, la faria fora i, per tant, faria valença a la xiqueta.
En acabant, posa una cançó prou coneguda en terres catalanoparlants i vinculada amb l’escola i amb Nostra Senyora:
“La Mare de Déu,
quan era xiqueta,
anava a costura
amb una cistelleta.
La mestra li deia:
‘-Senyora Maria:
quina randa fa?’.
‘-Randeta fineta
per al tafetà’.
‘-Qui la tallarà?’.
‘-Qui la cosirà?’.
‘-Santa Magdalena,
qui té bona mà’” (p. 190).
“Ja plou, ja neva,
ja pixa l’agüela;
ja plou i plourà,
repica el morter,
farem una xica
com un garrofer.
Plou, plou,
carabina[1], caragol,
trau les banyes
que ix el sol.
Ja plou aigua menudeta,
les campanes van al vol,
la pobreta Tereseta
que el seu nóvio no la vol.
Tres dies fa que no pixa l’agüela,
quatre en farà, si no pixa demà.
Ja plou i plourà,
farem un replà,
repica el morter,
farem una xica com un garrofer” (pp. 194-195).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En l’original, “caravina”.
assemblea-pagesa-6f (1)
Sexualitat matriarcal, bona avinença i el sentiment de pertinença a la terra
Una altra composició en l’esmentat ramell de la poetessa de Monistrol de Calders, i en què copsem trets de la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Núria i en Sergi” (p. 113). Així, amb motiu d’un casament, es mena a na Núria i li diu que,
“Dels petits, ets bona mestra
amb caràcter tens un do,
animosa, molt xerraire
i Andorrana de debò.
El teu noi, senzill i amable
alt i prim, feu complement,
sempre a punt si el necessites
somrient i alegrament”.
Per tant, cada membre de la parella fa de complement de l’altre.
En el poema “A la Dolors i en Biel” (p. 114), escrit amb motiu d’unes noces, primerament, apareix la natura i, després, l’enllaç entre tots dos:
“Avui és un dia alegre,
ple de màgia a SA FONT,
envoltats de la natura
verdor, flora, serra i mont.
Catorze anys de coneixença
d’avinença fent camí,
la confiança i l’esperança
són motiu per fer el gran SÍ”.
Tot seguit, afig detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme, com ara, quan diu
“I un T’ESTIMO responsable
ple d’amor i sentiment (…).
En Biel amic de sempre
gairebé agermanat,
disposat a ajudar sempre
(…) La Dolors, no tinc paraules:
en el ball fem bon conjunt”.
i, més encara, en comentar l’autora que
“Important és en la vida
ajudar-nos quan convé,
en allò que faci falta
com a amic aquí estaré”.
Una altra composició en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, és “A la Xisca i en Tòfol” (pp. 115-116). Així, ja entrat el poema, podem llegir
“A tu Xisca, jo vull dir-te:
com amiga ets la millor,
responsable, divertida
i sincera de debò”,
detall (el bon cor), que es considera molt important en les cultures matriarcalistes. De fet, en els versos següents, indica que
“La primera en oferir-se
a donar un cop de mà,
com el gra de la sembrada
que es recull a l’endemà.
Les famílies molt unides
veritables, transparents,
la franquesa sempre hi regne
quina sort de goigs plaents!”.
Quant al nuvi, és presentat com un xicot molt eixerit, amb amics, amable i divertit i, igualment, formal, faener i treballador i, d’aquesta manera, el text connecta amb el cor i, a més, amb la cultura del Poble català.
Una altra composició de la mateixa corda i exposada per Rosa Rovira Sancho és “Per tu, Montse” (p. 117), un encàrrec d’un padrí de noces, qui, en la segona estrofa, diu que
“Són dos cors amb valentia
(…) ben units troben la força
quan caminen enllaçats”.
Per consegüent, en primer lloc, tracta sobre la força. Més avant, el padrí li diu que, a l’animeta,
“guarda’m sempre un raconet”.
Cal dir que, en moltes rondalles anteriors a 1932, és en un racó, on es troba allò que permetrà que u dels personatges de la narració aconseguesca el seu objectiu i no, com ara, en la banda central i que, com que els racons solen tenir menys llum, podríem dir que encaixa amb relats de línia matriarcalista.
Immediatament, la poetessa empiula la parella amb trets en nexe amb la terra:
“Per la festa d’aquest dia
com mana la tradició,
aquest ram vull regalar-te
amb afecte i devoció”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Comentaven sobre l’arribada de la nit, sobre les postes
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre l’arribada de la nit, sobre les postes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 26 d’abril del 2025 plasmaren “A mi, no. No recordo gens. Però el meu pare pintava quadres: o es veia com era matí o cap el tard” (Àngels Sanas Corcoy), a qui comentàrem “La vesprada (el dia ben avançat) és un dels moments que més apareix vinculat amb la dona i amb lo femení com també ho fan la tardor i l’hivern”, “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “No. No ho recordo pas…
D’aquests fets ‘sentimentals’, no se’n parlava” (Joan Marrugat), “M’has fet recordar, que la padrina a l’hivern, aquells dies de boira espessa (sóc de Lleida), quan queia la nit, es posava neguitosa i patia si havia de tornar sola a casa. Deia que, a les nits de boira, sortien els esperits” (Contxi Enjuanes Carrera), “La nit era misteri, perill, se’n parlava poc. La nit era per dormir” (Xec Riudavets Cavaller), “Per descomptat. De nit, fèiem poesia amb la lluna, la miràvem molt de temps. l besots, a dojo. I, al matí, cantàvem la bona cançó del matí: ‘Matinem i, si matines, tot aconseguit amb alegria, tot el dia'” (Lydia Quera), “I tant ! La meva àvia (‘padrina’, doncs era mallorquina), em cantava: ‘Hora baixa, post el sol, plorinyava un infantó…’. Fonèticament, em podria atansar més al mallorquí. Parlo del 1950 aproximadament. Ella no parlava castellà i jo vaig ampliar el vocabulari català gràcies al mallorquí” (Enric Benagues i Jener), “No ho recordo, Lluís” (Rosó Garcia Clotet), “La nit és dolça, s’ha fet per descansar el cos i el cap; però hi ha persones que, a la nit, han de treballar (i aquí va entrar l’explicació del sereno i de toot el que feia). Més tard, ja ho vaig poder viure, aquell manyoc de claus per a poder obrir les portes: tota una aventura (per a mi). En tinc, d’altres, més romàntiques” (Montserrat Cortadella), “No. La meua mare no en parlava d’això. Ara, en parlava molt de la guerra civil, que ella havia viscut” (Reme Canet). En el meu mur, el 29 d’abril del 2025 agregaren “Doncs no: mai” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart).
En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, el 26 d’abril del 2025 posaren “Sí. ‘Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el cervell gaire eixerit'” (Rosa Canela).
Finalment, ma mare, el 26 d’abril del 2025, em digué per telèfon “Els xiquets: en la taula, menjar; en el llit, a dormir”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i dones amb molta espenta
Prosseguint amb el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i amb la sexualitat matriarcal, es plasma en el poema “A la Meritxell i l’Albert” (pp. 109-110). Així, l’autora indica que
“Caminàveu per la vida
per camins agermanats,
de petits, dintre l’escola
ja anàveu tots dos plegats”.
Després, trau detalls que empiulen amb la Catalunya del segle XX: la festivitat de Sant Jordi i la tradició de donar un llibre i una rosa; la festa dels diables i, en tercer lloc, l’escoltisme català, molt en nexe amb la terra.
Tot seguit, exposa trets reflectits en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:
“Mentrestant tu, rigorosa
vols tallar el bacallà,
diligent i decidida
els Pastorets vas impulsar”
i el sentiment de pertinença per part dels dos, unit a una religiositat tel·lúrica:
“Estimant molt la senyera,
canteu catalanitat,
enamorats de Catalunya
sou devots de Montserrat”.
Una altra composició en què capim el matriarcalisme és “A la Núria i en Marc” (p. 111) escrita per encàrrec d’un padrí de noces, qui es dirigeix a una dona, na Núria, i li diu
“Has buscat la seva vàlua
motivant el seu talent,
al germà que tant estimo
l’has guiat perfectament”,
versos que enllacen amb l’educació matriarcal i amb la dona que encoratja i que, àdhuc, salva l’home.
De fet, en acabant, afig que ella li ha fet de mare i de mestra:
“Millorant la seva feina
enriquint-li el pensament,
i amb empenta decidida
féu el SÍ ben consistent”.
Per tant, la bona avinença entre tots dos, encara que domine la dona, fa possible que na Núria i en Marc vagen avant.
Un altre poema que posa en la mateixa obra la poetessa de Monistrol de Calders i, ben mirat, dedicat a una dona, és “A la Mercè”, també encarregat per un padrí de noces. En aquests versos, captem trets que tenen a veure amb moltes dones catalanoparlants:
“Cada dia emprens volada
com les àligues pel cel,
per sobre les nuvolades
brilla el raig del teu estel”,
és a dir, una dona amb molta espenta i el detall de la llum en plena obagor de la nit.
A continuació, el tema de Catalunya (lloc on ella es casa amb l’home):
“Ets Mercè, noia estimada
per un jove madrileny,
Catalunya és pàtria teva
és un còctel de bon seny”.
Finalment, na Mercè toca els peus en terra:
“Avui, tens els peus a terra”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Vos educaven a respectar els nens de les dones embarassades
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a respectar els nens de les dones embarassades? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 25 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “Sí. A la meva generació, ens educaven a respectar a tothom” (Montserrat Carulla Paüls), “Tinc setanta anys. Quan era petita, encara ens deien que els nadons els portava la cigonya. Recordo que vaig visitar una dona que havia parit i ella estava al llit.
Vaig demanar: ‘Què li passa, està malalta?’ Em van dir: ‘Estava al balcó esperant i es va encostipar!'” (Mercè Ramionet).
Quant a missatges, el 25 d’abril del 2025 escrigueren “Mai recorde que em parlaren d’aquestes coses. No era comú i sí tabú.
Però cert que hi hauria molt de respecte. Segur” (Tonet Escrivà), “Quan jo era petita no sabíem ni que les dones estiguessin embarassades. Les dones dissimulaven el seu embaràs amb robes amples i la quitxalla ens havíem d’imaginar que els nens venien de qui sap on…” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Doncs sí. S’havia de tindre molt de cura amb les dones embarassades i amb els nadons. No ens podíem atansar si no teníem les mans netes i, si estava refredada, no em podia atansar” (Contxi Enjuanes Carrera), “Totalment. A casa, el respecte era ensenyat, fins i tot, a primera hora que estaves a punt per anar a l’escola. I, a una senyora embarassada, molt compte en passar al seu costat i, amb un, ‘Bon dia’, ‘Bona tarda’ i ‘Bona nit’. Així érem” (Lydia Quera), “És clar; normal” (Angels Sanas Corcoy), “Sí. I tant!” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Més que respectar, hi havia com una mena de tabú. No s’hi podia jugar o fer broma” (Xec Riudavets Cavaller),“En absolut. A més, en deien ‘prenyades’. Ni tan sols ‘embarassades'” (Isabel Esteve Bertomeu), “Sempre compartit amb persones responsables. Ha estat, està i estarà un plaer!!!” (Marcel Pujol Bassachs), “Oh!, i tant!! Era viure amb amor cap els infants, les mares ii els pares!!!!” (Roser Canals Costa), “No puc respondre res concernint les àvies meves sobre aquest punt. Tota la cultura ambient ens ensenyava veure les gestacions com miracles i dons de Déu” (Lucila Grau), “Sí. Es respectaven i es cuidaven entre elles i els fills. La meva àvia deia que li havien demanat com ho feia amb tants fills i, segons m’ha arribat, a mi, va respondre ‘Estimar-los tots i cuidar més al més xic'” (Joana Cabiscol Calvès), “A casa, ens ensenyaven a respectar tant adults com petits” (Rosó Garcia Clotet), “Oh!, i tant! Amb uns certs prejudicis en la manera, que mai restava clara aquesta relació…” (Daniel Gros), “Quan jo era petita, ja varen dir-me que la panxa guardava el nen, res de la cigonya. Com que jo era la gran, feia petons a la panxa de la mama.
Respecte a les altres dones, doncs això: tractar-les amb respecte. Quan vaig ser més gran, les deixava passar davant meu a les parades” (Montserrat Cortadella), “Sí: a l’autobús, ens aixecàvem” (Joan Prió Piñol).
En el grup “Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana”, el 25 d’abril del 2025 plasmaren “Els meus pares em varen educar a respectar a tothom! Sobretot, la meva mare (1918 ) tenia especial mania que tractéssim a la gent de vosté!” (Encarnació Sanchez).
En el grup “Records del nord passat”, el 26 d’abril del 2025 indicaren “I tant!” (Alexandre Perelló Perelló).
Finalment, ma mare, per telèfon, el 25 d’abril del 2025 em digué “Podia ser un tema tabú. Sí la veien, per exemple, en un autobús, deien ‘Deixa-li el seient’. Hi havia qui seria més mirat que altres”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
La sexualitat matriarcal i Sant Jordi i en rondalles i en dones
Prosseguint amb els comentaris entre Humberto Tomas i jo, el mateix dia li posí que “la meua intenció, en cap moment, és política, sinó antropològica i folklòrica”. Llavors, ens indicà que “La versió vaig escoltar-la en la visita guiada que vaig fer a Casa Amatller, una capció del cap i arquitecte de la Casa Amatller, quan es va construir la façana. (…) Sé que n’hi ha dues, que una era dels temps del final del segle XIX, la qual, òbviament, es va perdre. És l’única història de princesa en què la princesa no roman amb el seu protector. (…) Personalment, prefereixo la possibilitat que Sant Jordi pugui haver estat una dona, a l’estil d’una Mulan catalana.
I més: les roses sorgeixen de la sang del drac. Canviar el Sant Jordi és canviar l’origin de rebre les roses i també treure una posició molt tradicional a Montblanc, una vila catalana”.
Arran de llegir aquestes paraules, li adduírem que, “Si Sant Jordi procedeix d’un personatge femení, hauria passat com amb els Sants de la Pedra, derivats de Demèter i Persèfone, de la cultura grega”. Igualment, ens posaren “Tu saps molt més d’Història que jo, però aquest nexe de dona-drac, a mi, no m’agrada gens. Si realment és així, doncs,… sorpresa, perquè no ens ho han explicat així. I, damunt, no sóc catòlica, sinó protestant. O sigui que, per a mi, ja està bé tal com és ara. El cavaller Sant Jordi i prou” (Maria Angels Pijoan).
Agregarem que, el mateix dia, Rosa Rovira, una dona que ha rebut una educació matriarcal, escrivia uns mots en què, en lloc de vincular la festa de Sant Jordi amb la figura de l’heroi, ho fa amb la dona i amb els xiquets, un fet que l’endemà consideràrem que tenia a veure, en bona mesura, amb el model de vida amb què s’havia criat. En primer lloc, direm que ens plasmà una foto amb unes flors i amb un llibre. Diu així: “Bona diada de Sant Jordi: són fetes meves, de ganxet. N’hem venut moltes. Els diners recaptats van a l’Associació: ‘Per sempre Marta’ (estudi del càncer infantil). Són roses per a vendre individuals. N’hi havia unes seixanta i se n’han venut gairebé totes”.
El 24 d’abril del 2025, després d’enviar uns missatges a Lydia Quera, amb el tema que ací tractem, ens comentà“Jo estic enamorada de Sant Jordi. La seva història explicada a l’escola. Sempre l’he estimat: defensa tot el que podia fer mal. I jo estic al seu costat.
Mira, jo, explicat per la meva àvia: Sant Jordi guanyà batalles en moltes parts del món, però romangué a Catalunya perquè un drac, molt enverinat, volia matar la nostra princesa. I ell agafà el seu cavall — blanc— i la seva espasa — ben esmolada— i, en un tancar i obrir d’ulls, el matà. I Sant Jordi, enamorat totalment d’ella, la conquistà i es casà”.
Quant a la figura del dragó, el DCVB defineix “Dragó” com “Drac; animal fabulós al qual s’atribueix figura de serpent corpulent, amb peus i ales i amb gran boca devoradora”, detall que empiula amb la serp i, per tant, amb la terra. A més, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, Andrés Ortiz-Osés escriu que “l’ajuda prestada, finalment, per l’arcàngel Sant Miquel d’Aralar, al nostre heroi, corrobora lo que hem dit, ja que Miquel venç el drac infernal així com lo cristià-celestial ho fa a lo pagà-terrestre (l’altra figura de l’heroi, reconeguda oficialment pel cristianisme, és la de Sant Jordi lluitant amb el drac demoníac” (p. 44).
Finalment, diré que, com es reflecteix en moltíssimes rondalles i en llegendes tradicionals i vernacles de terres catalanoparlants, la dona és qui salva l’home (però no l’home a ella). Àdhuc, en narracions en què, per exemple, en un moment determinat, sembla que el xicot porta la iniciativa. Aleshores, ell demana ajuda a la dona (sovint, una jove) i ella li marca la directriu, però d’una manera molt oberta i, a més, en línia amb com ho feien moltes dones nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
La sexualitat matriarcal en tradicions catalanes i en Sant Jordi
La sexualitat matriarcal en la tradició catalana: la Mare Terra i Sant Jordi.
El 23 d’abril del 2025, coincidint amb la Diada de Sant Jordi en Catalunya i amb intenció de captar trets sobre el matriarcalisme dels nostres ancestres (el plasmat, sobretot, en les rondalles anteriors a 1932, en poesia del segle XIX o d’abans i, per descomptat, en moltes cançons autòctones), posàrem en el meu mur i en distints grups de Facebook aquest tema:
“Bon dia,
Una qüestió:
1) tenint present que la figura de Sant Jordi (un sant celestial) representa el cavaller i heroi patriarcal (associat a la llum i a la claror com també a l’espasa), qui mata un personatge femení (el drac, en nexe amb la dona)
i que,
2) en canvi, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, són de línia matriarcalista i que, encara que són sants, connecten amb la terra (són els protectors de molts llauradors i de molts pagesos com també d’hortolans) i, a més, no maten cap persona (ni, per tant, cap dona),
3) ¿donaríeu suport a una proposta popular als diferents governs autonòmics, de promoure que els sants esmentats (i, en el cas de Catalunya, més)
a) fossen adoptats com a patrons
o b) que se’n promogués la seua difusió?
Gràcies.
És per a l’estudi sobre el matriarcalisme.
(…) Avant les atxes i Bona Diada de Sant Jordi.
Una forta abraçada”.
En el meu mur, el mateix dia, ens comentaren: “Sí a promoure’n la seva difusió” (Ricard Jové Hortoneda), “I tant que s’han de donar a conèixer més! La seva difusió és essencial” (Montserrat Cortadella), “Jo deixaria tots els sants en pau” (Ramon Vila Alsina), “Perdona, Lluís. Saps que et respecti i molt. Però, ¿vols dir que aquest tema és rellevant per als temps que corren? Et demano disculpes d’antuvi. Bona diada” (Anna Babra), a qui responguérem “Bon dia, Anna, i gràcies pel teu comentari,
No és menester que siga un tema d’actualitat (en el seny que estiga de moda), tot i que sí que podem dir que, com més ens acostem al segle XXI, a nivell social i, fins i tot, en l’educació, en la sexualitat i, a banda, en les rondalles i en les cançons, més detalls apareixen que tenen a veure amb la figura de Sant Jordi.
Per exemple: 1) propostes feministes de tallar de soca-rel amb la tradició i d’imposar una visió nova de la vida, 2) major presència de cançons noves (me n’han enviat) en què l’home es presenta com a alliberador de la dona i li diu que li deixe fer lo que ell vol… sobre ella; 3) rondalles en què un personatge femení (una Jordina) mata el drac (símbol de la dona) i que apareix com una mena de salvapàtries.
En canvi, els Sants de la Pedra, simbòlicament, representen les dues parts de la dona i això està en nexe, com ara, amb la tradició grega (Demèter, etimològicament, ‘Terra Mare’, qui és la deessa i protectora de l’agricultura) i la seua filla Persèfone”; “Jo sóc d’Estats Units. No sé si hi ha una altra versió, on el drac és un bon drac, però la que jo conec és que el drac és un drac malvat que va menjar molta gent i que l’única manera d’aturar que es mengés la princesa era matar el drac, sigui dona o no [1].
No és la meva intenció d’ofendre’t, però veig com si vols polititzar una llegenda molt preciosa catalana. No sé com dir-ho d’una manera millor.
A més, no sé si estic correcte d’aquesta part, però mai vaig estar segur que el Sant Jordi és un home o una dona. Després de llegir-ho, mai ho diu” (Humberto Tomàs), detall que podria evocar-nos la figura del mite de l’androgin (meitat home i meitat dona) i, si no, com ara, la dels diòscurs.
En acabant, Humberto Tomas ens adduí “No sé si ho diu en un altre llibre, però no el que jo vaig llegir. No penso que hi ha una cavallera com no hi ha una pilota (d’avió).
Fins i tot, si et poses a l’entrada de la Casa Amatller, hi ha una versió masculina i una versió femenina de Sant Jordi, perquè, com ho vaig entendre en la visita guiada, no se sap.
Pensa-ho, perquè penso que, si vols treure la posició del Sant Jordi com a sant patró, que li estaries traient aquesta posició, possiblement, a una dona.
No ho prenguis malament, si us plau”.
Com podem capir, alguns escrits consideraven que la nostra intenció era eliminar la figura de Sant Jordi com a part de la tradició del Poble català.., fet que no figurava com a única proposta de la qüestió, puix que en posàrem una segona que, si de cas, permetria, amb el temps (i, no precisament, a curt termini), deixar aquest cavaller heroic fora dels costums festius i de la promoció cultural (empeltat amb la tradició patriarcal), així com ja es té assumit que ho és Sant Isidre (associat al misticisme castellà).
Nota: [1] Aquesta primera part del comentari encaixa amb algunes rondalles vernacles a què hem accedit durant la recerca. Cal dir que els Sants de la Pedra haurien penetrat en la nostra cultura, potser, un poc abans del segle X (atenent a informació facilitada pel capellà Martirià Brugada i Clotas), encara que començarien a arraïlar del segle X en avant.
assemblea-pagesa-6f (1)
Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i realisme
Una altra composició recollida en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina i l’Eduard” (p. 102). Per exemple, quan escriu a na Cristina i li afig
“I amb la veu molt dolça i fina,
gairebé angelical,
vas gaudint catalanisme
tot cantant en la coral”.
I, així, empelta el sentiment de pertinença a la terra, àdhuc, amb un tret prou comú en els Pobles matriarcalistes en què la influència agressiva ha estat molt baixa: la dolçor en la veu.
Altrament, en el poema “A la Cristina” (p. 105), per encàrrec d’un padrí de noces, la poetessa li trau
“A la fi, ja ets bona mestra
ensenyant tens un gran do.
(…) Amb l’IVAN feu bona parella
i una llar heu preparat”.
Per consegüent, copsem l’educació per a alumnes, el paper pedagògic en la vida (el qual li podrà ser útil en l’esdevenidor en la seua relació amb els fills) i la funció de la casa, en lloc de centrar el casament, com ara, en l’acte de prometença entre tots dos, sinó en una cosa més senzilla com també on es forjarà bona part del demà dels seus membres i dels lligams amb els acostats i amb més d’un veí: la llar. Aquest detall ens podria evocar el simbolisme del mas, sobretot, tenint present que, unes línies després, li agrega
“I enllaçant-te a un bon mosso
has trobat la solució”,
la qual, d’acord amb el text, ha partit d’ella.
Cal dir que, en la composició “A la Míriam i l’Oriol” (p. 106), captem un matriarcalisme que empiula la generació dels fills, però no amb la figura paterna:
“unireu goig i alegria
dues vides i un sol cor.
Venturós cap de setmana
pel cosí agermanat”.
I més encara, quan llegim
“Heu provat la convivència
i funciona de valent
per això no tinc cap dubte
que sereu bon complement”.
Sobre els primers dos versos, coordinen amb la tradició de fer les coses amb dos dits de coneixement i, si de cas, amb agilitat i realisme (fet que té a veure amb lo matriarcal, ben representat en el tan popular “pensat i fet” valencià).
Així, no encaixa amb frases com la que posava un diccionari de l’estudiant publicat per la màxima acadèmia de la llengua castellana (en el “Diccionario del estudiante”, editat per Santillana en el 2005), en què associava la forma castellana “Dicho y hecho” (literalment, que no culturalment, “Dit i fet”) amb un exemple en què unes persones decideixen anar a Londres i, immediatament, eixa mateixa vesprada, compren els bitllets… Ben a prop de lo artificial i, per tant, de lo celestial i de lo idíl·lic.
O aquell altre, d’un diccionari de dites i frases fetes en castellà i publicat per l’Editorial Espasa, en què dues persones determinen casar-se, l’endemà se’n van a la Casa de la Vila i, en una hora, ja eren casats…, com exposí en un estudi fet en el 2013 sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-/), publicat en la web “Malàndia”.
En canvi, aquesta forma vernacla en terres catalanoparlants va unida a la cultura emprenedora, a l’esperit universalista i, a més, a la terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)