Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades
No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.
Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.
Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:
-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.
-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob- La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:
-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.
-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els devers -respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.
-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).
Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.
Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia). Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:
“-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).
La nena (…) es recolzà en els braços del pare:
-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).
Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys, i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).
Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre qui continuava en la terra
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre qui continuava en la terra? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 31 de juliol del 2026 ens comentaren «No ho sé» (Lurdes Gaspar), «Una vall de llàgrimes. Anar-se’n!!» (Daniel Gros), «Res. Si era agricultor, sort en teníem.
En un món abocat al sector terciari, algú s’ha de cuidar de l’alimentació. Si et refereixes a habitants de la terra, a Vic, en concret, organitzaven la ciutat, no aspiraven a res més. Un espai per a tots. En aquell temps, costava canviar» (Maria Dolors Sala Torras), «‘A casa, sempre’ deien. Ni noi, ni noia: el jovent d’ara no vol saber res de treballar la terra; toots a ciutat» (Montserrat Cortadella), «La gent que tenia terra (parlem de finques que produïen), sempre feien hereus els homes, per continuar el nom de la casa. Els homes tenien prioritat a les dones: no importava l’ordre del naixement.
Aquí, al Pinell, casaven hereus i pubilles, però, com a la resta de Catalunya, el patrimoni de la pubilla continuava essent de la seva propietat.
I, de la terra, ja no se’n pot viure. Cada dia augmenten els camps erms» (Àngels Benaiges Martí), «Normalment, el fill major era el que treballava les terres» (Reme Canet), «La terra, a casa, sempre sagrada...: estimar-la dia rere dia i, així, sempre» (Lydia Quera), «No ho sé» (Lurdes Closa), «A Menorca, pràcticament no hi ha pagesos propietaris. La propietat és d’un senyor i el pagès hi fa feina. Els ingressos i les despeses són a mitges.
El contracte es diu ‘d’amitgeria’. Era i és un contracte escrit. Aquest sistema encara perviu, però és en retrocés. Algunes famílies conreaven la mateixa finca (‘lloc’, es diu aquí) durant generacions» (Xec Riudavets Cavaller).
En Xiuxiuejar, el 31 de juliol del 2026, posaren «Especifica una mica més la qüestió. La meva mare va néixer el 1913 i parlàvem molt. Et podria respondre, però em falten dades» (Montserrat), a qui responguérem «Hi ha qui considera que és millor continuar vivint en la terra on visqueren els seus pares, els seus antecessors, no abandonar-la».
Finalment, ma mare, el 31 de juliol del 2026, per telèfon, em digué «Si té faena i hi produeix, lo més normal és romandre-hi. Per a dur el camp, cal molta vocació (‘Em vaig a fer una bona llavor’).
A vegades, el fill major es casava i agafava les terres d’un altre dels germans».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX
Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).
En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).
En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:
‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;
a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;
a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;
a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.
Les minyones de Corbera,
si ne van de cinc en cinc,
porten flocs a les sabates
per enganyar els fadrins’.
-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.
-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.
I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:
‘Quan jo n’era petiteta,
en tenia molt, d’aimadors;
i ara, que sóc grandeta,
jo ne tinc fora que dos:
lo un és un fadrí sastre;
l’altre n’és un teixidor.
Me’n vaig a l’horta de mon pare,
jo ne culli un ram de flors.
Si doni les flors al sastre,
el teixidor serà fellós.
Ni sé com voleu que faci,
si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).
Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.
Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:
‘Mariner se posa a cantar
cançons molt belles (bis)
i, amb el cant del mariner,
s’ha adormideta,
s’ha adormideta’” (p. 448).
Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):
-T’has ben llestat la promesa, Jaume!
Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Estudi sobre els Sants de la Pedra (text en pdf)
Bon dia,
Hui, amb motiu de la festivitat sobre els Sants de la Pedra (Abdó i Senent), molt coneguts també amb el nom afectiu de Sant Nin i Sant Non, de Sant No i Sant Ne (en alguns indrets de les Illes Balears) i com «els Benissants» (en Cullera i Sueca, en la Ribera Baixa), he decidit posar aquest treball, de més de set-centes pàgines. Així, podreu gaudir de poemes, de goigs, de fotos, etc.. I també d’un article que em publicaren en el no. 94 de la revista «El Codony», de Vilallonga del Camp, en la tardor del 2017.
Si voleu consultar més sobre el tema, podeu cercar en la web «Malandia» (https://malandia.cat).
El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.
Atentament,
Lluís Barberà i Guillem
Alaquàs (l’Horta de València)
El pagès, la fruïció de la natura i el contacte amb la mare
Continuant amb la contarella “Les tres fonts”, arreplegada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), també hi ha signes del mateix ram quan diu que, al dia foscant, el xicot decau, però que, en veure una miqueta de foc, se n’alegra. I, així, la dona salva l’home.
A més, hi ha un fragment que ens pot evocar els raigs del déu Sol, en davallar a la terra i donar vida a la Pachamama i, de rebot, donem pas a la infància. Cal dir que eixe instant és relatat per un pastor de mitjana edat i no per una anciana: “El matí de Sant Joan, el primer que s’emmiralla al bassiot de la font a l’alba (…), quan el toca el primer raig de sol” (p. 440).
En un altre apartat en la mateixa pàgina, el jovenet empelta amb la marona, amb la natura i, com en altres punts de la contalla, ho fa de nit i amb caire maternal: “Quina sort de penetrar el misteri d’aquesta nit de fe i d’amor, pensava en Romà! (…) i començà, en la immensitat silenciosa, la cançó (…) de l’esquellejar de la vacada. Tota la nit bressà el somni d’en Romà” i, per això, dormí amb placidesa.
En acabant, la rondalla trau detalls de l’inici de la primavera, després de plasmar que, “per la tercera font, trobaria roques de figura estranya en el bon camí” (p. 440). Dolls, roques i diversitat (creativitat) lliguen amb lo femení. En eixe seny, “Es perfilava un isard a la punta d’una roca” (p. 440), com el fill que, tot i els pocs anys, és en nexe amb la mare: de fet, posteriorment, llegim que “en Romà s’hi veia, com a deixeble escoltant un mestre” (p. 441) i ho fa amb un home investigador de laboratori (qui és metge), qui considerava que “el progrés aconseguit podia, ho sabia ell, contribuir a destruir el món” (p. 441), mots interessants.
Un altre eixart mare-fill és quan Simona Gay posa que, a en Romà, “li semblà que tot ho veia millor, com si l’aigua de neu tingués el poder d’aclarir el pensament” (p. 441) i, així, elements feminals.
Afegirem un passatge en què hi ha la figura de la mare (simbolitzada per la natura) i l’interés dels fills per la marona i per la bonesa. Així, el facultatiu amolla a en Romà unes paraules adients per a l’educació matriarcal:
“-Tota una vall que, d’aquí, és a prop, és un jardí per qui ho sap conèixer. S’hi crien flors singulars com en cap lloc del món. Tot sovint, l’home passa enmig de meravelles sense se n’adonar. Avui he volgut tastar (…) l’aigua de la font de les altures (…) i contemplar el grandiós paisatge per ho servar en la mirada. (…).
-Li puc demanar si és satisfet amb la cerca de les plantes?
-(…) A Fontalba, ja he entés que no cal ser exclusiu. (…) No és el meu ofici. Sóc metge i tinc l’afany d’alleugerir la sofrença dels homes. La botànica és el meu divertiment. Tot home afeinat té necessitat d’un divertiment, si vol guardar el cor obert. (…) Tots els camins són bons si són de llum i de pau. Divers és l’home; i diversos, els talents. Cadascú ha de menar a bé la seva obra. De vegades, l’obra a complir serà senzillament la pròpia vida i és obra de preu si és obra d’amor” (p. 442).
Connectant amb les paraules del metge, en febrer del 2018, un cardiòleg ens demanà si érem en contacte amb la natura. Li responguí que sí i ens agregà que això era vital.
Finalment, direm que aquesta relació amb la mare (ací, associada a la vall i al jardí), d’acord amb estudis sobre la creativitat, és una de les variables que més l’afavoreix.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El pagès i el gaudi de la natura, de fonts i la mare
Prosseguint amb el relat citat de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, altra vegada copsem passatges femenins, ben reflectits per mitjà de l’abundància de vocabulari del narrador. En primer lloc, hi ha una presentació del parer del noi (en Romà) i el d’un pastor, poc o molt, de la seua edat: “En Romà reia de bon cor i, no perdent coratge, deia el seu acontentament de respirar l’aire més pur (…). El pastoret se l’escoltava pensant: ‘Aqueix sí que sap expressar les coses que tu portes endins’. I en Romà es deia: ‘El pastoret no sap de lletra, mena una vida primitiva, deslligada del món i qui sap si no ten ell el secret del goig senzill?’. (…) Per fi, el pastoret aconsellà al company de no fer massa tard a la font, de se tenir a compte dels maleficis de l’ombra” (p. 438).
Per tant, en aquesta secció, hi ha un xicot amb bonesa i amb força, en contacte amb la natura (de què frueix), dedicat al camp i que capta com és el company i que, a més, ho fa de manera encertada. Ben mirat, hi ha un pastor relacionat amb un desarrelament del món (pel seu nomadisme) i cercador del gaudi. Al costat del vailet, el rabadà té present lo feminal (la font), però com a complement i, per això, associa l’ombra amb una mena de sortilegi i diu a en Romà que hi vaja a espai.
No deixarem fora que la delectança de la natura és ben manifesta en en Romà, una cosa que hem capit en llauradors i en gent molt vinculada amb el camp i amb l’agricultura i que la riquesa descriptiva del transmissor de la rondalla ho adoba i, altrament, la part maternal (unida a la dolcesa, a la font de vida i a la color argent): “En Romà travessava les cortines de la pineda; a cada branca, lluïa l’or transparent de la reïna, els perfums del bosc afalagaven els sentits. (…) Que ben anomenada era la Coma Dolça! Ara, era un bosc platejat, (…) l’escomesa més viva de l’ocellada, tot anunciava la font” (p. 438).
No debades, més avant, hi ha un ocell amb un paper de marona (tot i que no és presentat com a mare, malgrat la proximitat a la nit o, fins i tot, la plasmació de moments nocturns), el qual diu al jovenet: “Vine amb mi: s’està bé en un llit de falguera i de molsa” (p. 438), això és, com qui roman tombat en plena natura i, en aquest cas, tocant el cos matern. Així, ell “Sentia el respir de la nit (…), obrí la porta a polit i penetrà dins l’ampla nit… (…) I la vida de la nit era bàlsam” (p. 439).
Un poc després, hi ha unes paraules amb la funció matriarcal del xic i amb el paper errant pastoral. Com ara, en Romà li proposa:
“-Ets un germà! Et poguessi menar fins a Fontalba!
-És que no es pot deixar mai el ramat. Donaràs l’enhorabona al pastor de la jaça de dalt: m’ensenyà a fer de pastoret, et farà bon acolliment. Ja faré els senyals aquest vespre” (p. 439).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La transmissió de la cultura tradicional matriarcal, fonts i maternitat
En endinsar-nos en la secció “Contes d’imaginació”, dins del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, la folklorista Simona Gay comença per una rondalla plena de simbolisme associat a la dona i capim trets propis de jóvens de la Catalunya Nord: “Les tres fonts”.
En una vall de muntanya, hi havia un vailet que es deia en Romà, qui “venia de la vila, talment féu seva la vida camperola. Eixerit i trempat, donava un cop de mà a qui el necessitava, era com un pagès més encuriosit que els altres: s’entretenia dels costums, de les llegendes, i aviat sabé tots els termes del país. Recercava la conversa dels vells que saben coses antigues i paraules desusades. Entre tots, l’atreia un pastor (…) assegut en una pedra blanca no gaire lluny dels canalots de la font i de l’abeurador de les vaques. (…) Aquella vida recordava amb en Romà que no se cansava de l’oir parlar de les nits (…) les fonts que són l’alegria de la muntanya: la Font de l’ocell, Fontalba, Aiguaneix” (p. 437).
Per consegüent, el relat és iniciat amb molts signes de què ens han indicat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 junt amb el costum d’aprendre dels més vells (qui solien ser vinculats amb la saviesa i amb la conservació de les tradicions i del llegat ancestral de la terra). Ben mirat, en presentar la figura del pastor (la qual no és de caire matriarcalista), la connecta amb la color blanca (masculina, solar) i, nogensmenys, la situa a prop de tres detalls femenins: la font, l’abeurador (lloc que fa un paper semblant al de les mamelles de la mare, però, ací, en nexe amb les vaques) i, en tercer lloc, les vaques (animal maternal).
Afegirem que, tot i que el pastor ancià parla al vailet del cel de la boca, de la nina dels ulls i en la soca de l’orella, “El jovenet, de nits, somnià un bosc d’encanteri, platejat d’aigües gemmades” (p. 437). En altres mots: encara que, primerament, el xicot absorbeix del pastor (lo celestial, lo visual davant una orella i una soca feminals), en arribar la nit, ell lliga amb lo tel·lúric: l’obagor, el bosc (la natura abundant), la color fosca de l’argent (empeltada, en moltes contarelles, amb la dona), lo líquid (com les aigües maternals) i la preciositat de les pedres esmentades (i, en la contalla, com un eixart amb la marona).
En línia amb aquesta tendència, més avall, posa que el noi en Romà, “En la gran soledat, sentia només la veu de l’aigua. I, d’on venia aquesta aigua de nit? La seva frescor travessava el pit” (p. 437). És a dir, el minyó entra en terreny de la mare, ho fa en l’obscuritat i en la frescor (com un empelt entre la nit i la dona) i és enllaçat amb la mareta de qui un dia mamava (ací, representada per la font, com si les popes ho fossen).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La folklorista Simona Gay i el seu acolliment de rondalles catalanes
Rondalles plasmades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay (1898-1969).
Quant a aquestes contalles, direm que formen part de l’obra “Folklore íntim del Rosselló – Folklore intime du Roussillon” (edició en català i en francés), de Simona Gay (Illa, 1898-1969), publicada per Edicions Trabucaire (de Perpinyà) en el 2023 amb presentació i edició crítica de Miquela Valls Robinson. Hi accedírem per abril del 2024 i, d’ara en avant, només n’emprarem el títol en català.
En la introducció, Miquela Valls Robinson posa que “és el títol amb el qual se sol designar el recull de folklore que la Simona Gay, Pons de fadrina (Illa 1898-1969), va deixar en forma de mecanoscrit quasi llest (…) dels seus dietaris inèdits; de l’escorcoll de manuscrits, quaderns d’apunts, articles publicats en revistes i esmenats, primers raigs, esborranys i paperots (…), però escrits sempre amb la (…) gran lletra aguda i ferma de la dona decidida que era la Simona, material de primera mà, amablement posat a disposició nostra per la seua filla Jaumeta Giraud Gay (1923-2015)” (p. 4).
En la mateixa plana, passa als primers contactes de la folklorista amb la literatura oral i llegim sobre la llengua catalana: “Sobretot, a la prima infància, quan encara no s’han cavat massa les diferències educatives entre nin i nina. A casa del metge Simon Pons i de la seua dona Antoinette Trainier, filla de metge, la llengua que hom transmet a la mainada és el francès, no el català com en les famílies populars. Ara bé, un metge rural al Rosselló envers 1900, no pot ignorar la llengua vernacla per atendre la clientela, i una mestressa de casa l’ha de parlar amb criades, servei i veïnat. De manera que els infants són immergits de petits en un parlar que sabran usar quan calgui, si bé no a diari (bé li valdrà, a la Simona, per dur a terme les seues enquestes). I, com que se’ls confia a les minyones del poble que, servint a casa, els fan de mainaderes amb llur repertori de cançons de bressol i contes de la vora del foc, els mainatges s’inicien alhora en parlar català i a l’etnopoètica catalana” (pp. 4 i 6).
O siga que, per una banda, el francés era més present, com ara, en ambients amb algun membre de la família amb estudis universitaris (per exemple, el pare de Simona Gay i el de sa mare); en canvi, el Poble conservava el català i, altrament (en el seu cas), una dona (qui cuida la xiqueta) també li fa d’educadora i de transmissora de la cultura autòctona (la catalana).
Com a mostra, la compiladora Miquela Valls Robinson addueix “Poeta novell, Josep Pons revela a una Simona de deu anyets, la continuïtat de la literatura popular als seus versos catalans: ‘Meravellosament de l’infant que el germà gran ha pres a la falda per dir-li, a la manera d’un conte, un dels seus primers poemes (…)’ (…).
Són just uns pocs indicis d’una immersió etnopoètica precoç, però creiem a llur veracitat, a llur valor exemplar i, val a dir, a llur importància, en la gènesi d’una dedicació folklorista” (pp. 6 i 8). Així, entre la mainadera i el poeta passaran a la xiqueta l’amor per la llengua materna i per part del folklore català.
De fet, en la pàgina 58, s’indica que “Tant per ella com per son germà, amb qui en parla sovint, ‘El català ha estat, a la infància, el llenguatge del món meravellós, el dels vells contes’”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El matriarcalisme català, la participació anglesa i pervivències autòctones
I és que, el rei Felip V, en 1714, “podía renunciar a quasi tot; el quasi innegociable per aquest monarca era la submissió total de Catalunya al seu absolutisme” (p. 251), com es tradueix en aquestes paraules seues: “Y en la inteligencia de que por lo que mira a fueros ni a leyes municipales para los catalanes, no piensa S. M. contestar, ni debe Francia, ni S. M. Xma. dar oídos a proposición alguna en orden a esto, mayormente siendo (como serán) aquellos rebeldes conquistados por la fuerza” (p. 251).
En la mentira del geni castellà de què ja parlava Francesc Eiximenis (en el segle XIV), hi ha que, “en la capitulació de Barcelona, Berwick[1] va acceptar de respectar la vida i les hisendes dels seus habitants, a més a més de prometre que la ciutat no seria saquejada, promeses que no varen complir el mariscal ni, menys encara, Felip V” (p. 257).
Això portà que, de París estant, la cort francesa tingués curiositat “en ver que disposiciones se darán en esa Corte para que en ningun tiempo puedan ser más que míseros esclavos los obstinados catalanes” (p. 259). ¡Quant canviaria la manera de pensar de molta gent de tota la Nació catalana si aquests mots (com molts més) eixissen a la llum i fossen a l’abast del Poble i de qualsevol polític, i com canvia la visió de la Història quan les lliges després de segles i d’anys d’ensenyament limitat a transmetre lo castellà i a tractar d’ocultar lo que no ho és! ¡No debades, un dia, un oncle meu, mentres arreplegava garrofes junt amb una germana meua i altres persones, quan la meua germana va veure unes quantes garrofes que restaven (a pesar d’estar pràcticament acabada la collita), li digué que les deixàs, perquè… “Més es perdé en Almansa”!
I, si així eren els catalans (i podem intuir que també bona part dels valencians, encara que, per exemple, la posició d’alts càrrecs de l’Església, del segle XVI en avant, com a germans dels catalans), en “La traïció anglesa”, també se’ns exposa sobre els habitants de les Illes Balears, com ara, en paraules del general anglés Stanhope, ambaixador, qui es va mostrar sorprés de “oír quejas y malas satisfacciones en lugar de gracias y agradecimientos, que le parecía de poco momento los privilegios de los Mallorquines, y muy diferentes de los de los Catalanes, y que si estos últimos se habían también pedido en uno de los Artículos del proyecto, no era en rigor contraria esta instancia, a lo que el mismo Tratado Estipulado en Utrecht sobre la Evacuación de la Cataluña, y de las Islas de Mallorca y Ibiza se habían empeñado la Inglaterra y la Francia de emplear sus buenos oficios en favor de los privilegios de los Catalanes” (p. 291), si bé la diplomàcia castellana “sempre amagava que el punt novè del tractat d’evacuació concedia la conservació dels privilegis als catalans” (p. 291).
Però la cosa no fineix ací, puix que l’ambaixador Stanhope, en relació amb la reina britànica Ana, afegia, textualment, que “Me explayé en hacerle conocer que no solo el honor y el interés del Rey de España le havia empeñado en no consentir jamás en privilegios contra su Soberania y decoro, pero que toda la Europa tenía interés y conveniencia en este importantísimo punto, y mucho más la Inglaterra por seguirse el beneficio común que reducida la España a seguir unas mismas leyes, resultaba mayor en la autoridad del Rey la independencia de la Corona tan decantada por todos los autores de la Guerra pasada, y que hoy día quisieran perturbar las Paces presentes” (pp. 291-292). ¿No ocorre ara, lo mateix, però més de tres segles després? Els autors del llibre “La traïció anglesa” addueixen que “Els diferents governs britànics sempre van mantenir com a objectiu irrenunciable obtenir els millors avantatges comercials que fos possible, mentre que la prioritat de Felip V era aconseguir el poder absolut a tots els seus regnes” (p. 292), una actitud monàrquica clarament patriarcal i que, com posa el marqués d’Asfeld (tocant a la conquesta de l’illa de Mallorc), en un text dirigit al rei Felip V, “no hay mayor seguridad por los príncipes que la devoción de sus vasallos” (p. 303), unes paraules que no lliguen amb lo matriarcalista i sí amb lo patriarcal, tan propi de la cultura castellana (la llengua castellana i tot).
Altrament, el rei aniria més lluny i, així, “La fúria absolutista de Felip V també es desfermaria contra els habitants de Mallorca i Eivissa. Una vegada nomenat capità general el marquès de Lede, es van anul·lar les institucions pròpies de les Illes i es va aprovar un decret de Nova Planta. Es van cremar els títols, drets i privilegis dels comuns i els particulars. Una munió de persones va ser bandejada” (p. 307). Ben mirat, Antoni Muñoz i Josep Catà exposen un llistat de més de mitja plana amb gent que veié capgirada la seua vida, per exemple, perquè els destinaren a llocs completament distints culturalment i de Castella o bé perquè foren empresonats (l’enginyer català Geroni Cavanes) o desterrats (l’oficial Salvador Trullols). És clar que aquesta història no es conta en els llibres escolars, ni en moltíssims que apleguen a les universitats. Ara bé, u dels objectius que ens fixem moltes dels qui som en pro de l’ensenyament del català i de la difusió de la cultura valenciana d’arrels catalanes, és oferir detalls com aquests, de manera que els lectors i també els oïdors puguen accedir-hi, en compte de fer possible que romanga en l’oblit.
I cal remarcar que “Totes aquestes persones, i moltes altres desconegudes per nosaltres, foren bandejades de les Illes després de promeses conciliadores d’Asfeld i de la cort de Madrid. El marquès de Lede va dir sobre ells: ‘Pues se hacía indispensable semejante castigo, para contener la libertad de estos fanáticos, cuyo número es en exceso, y creo que antes de pocos días me será preciso desterrar otros’”. Que, a hores d’ara, i escric aquestes línies el 23 de març del 2020, enmig d’una pandèmia per coronavirus, el govern espanyol, encapçalat per un castellà junt amb un vicepresident també castellà (ambdós nascuts en la província de Madrid) donen ales abans perquè aquest tema mèdic vaja dirigit, en bona mesura, per càrrecs militars (com si es tractàs d’una batalla cos a cos), mentres que el president català, Quim Torra, done preferència a científics i escolte les veus de gent que domina el tema del punt de vista mèdic i científic, diu molt sobre si la cultura castellana és oberta al saber i a la raó o si, per una altra banda, ho és la nostra (la qual sí que és receptiva a la implicació de tota la població, pel seu esperit matriarcalista, i a una actitud pactista i d’obertura als altres i a acollir). La meua resposta, com la de molts científics que ja han presentat el tema al president del govern espanyol, és clarament favorable a lo matriarcalista (cosa que no exclou la ciència, ni l’esperit emprenedor, tan presents en la història de la Nació catalana, amb molta tendència a la democràcia directa).
Això explica que Antoni Muñoz i Josep Catà, un poc abans de les conclusions del llibre “La traïció anglesa”, comenten, amb un toc manifestament esperançador, que “Finalment, tant Felip V com els diferents governs anglesos havien aconseguit els seus respectius objectius, però a quin preu! L’anomenada Guerra de Successió espanyola, pel que feia a les dues corones, havia acabat i havia destruït un sistema polític sobirà a Catalunya, Aragó i València, que, en altres circumstàncies, hagués pogut evolucionar cap a formes de govern parlamentari. Al cap i a la fi, com molt bé afirma Carme Pérez Aparicio, ‘la guerra va ser l’excusa per a abolir el règim polític’. El camí de la llibertat catalana va quedar brutalment estroncat pel ‘derecho de conquista’, però res no és etern” (p. 308).
A tot això, podríem agregar unes paraules del músic, filòleg i activista mallorquí Biel Majoral, tretes de l’apartat “Taula rodona 2. Danses rituals i de figures”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, celebrades en Manacor en 1997, qui expressa amb encert un fet que molts no deixem a banda: “ens han educat des de fa 300 anys, (…) són 1715[2] cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada” (p. 323).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Jacques Fitz-James Berwick (1670-1734), duc de Berwick.
[2] Quan Mallorca i Eivissa caigueren en mans de les tropes borbòniques.
La dona en la família tradicional i matriarcal catalana
El 15 de desembre del 2020, en el meu mur, hi hagué els comentaris següents: “De llevant o de ponent, de la dona siguis parent” (Ricard Jové Hortoneda), “A Batea, dèiem ‘Home mort i potent, de la dona siguis parent” (Miguela Maijó Adrià), “Així és, Lluís” (Jose V. Sanchis Pastor).
El 15 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “El meu avi tenia una rajoleta que deia ‘Casa sensa dona, barca sensa timoner’[1]” i Rosa Bixquert deia “Jo tinc entés que és com diu la primera accepció. És com allò de ‘Qui casa una filla, guanya un gendre; i, qui casa un fill, el perd’: es va fent més a la família que a la dona”. A més, Mercè Romà Gannau escrivia “’Fes que d’allà d’on vingui el vent, de part de la dona, en siguis parent’! Al Pla d’Urgell. Vol dir el mateix: la dona sabrà com fomentar les relacions” i, el 25 de desembre del 2020 i posteriorment hi hagué escrits, com ara, “Si, de la família, vols ser, de part de la dona has de ser” (Pili Pilar), “Val més ser amic de la madona que germà de l’home” (Maria Nicolau), “Vingui d’on vingui es vent; de sa dona, siguis parent” (Magdalena Bernat Oliver), “Sa madona du es maneig” (Joana Font). A més, el 5 de gener del 2021, Antoni Jaume agregà “Si vols anar bé, t’has de fer amic de sa madona”[2] i Francesc Xavier Llorca Ibi plasmava “Per llevant o per ponent, de la dona, sigues parent”.
El 16 de desembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Francisca Fontanet Martorell posà[3] “Siga d’on vengui es vent; de sa dona, sigues parent”. El 26 de desembre del 2020, en aquest grup, Miquel Aulet Bolasell deia “Parent de la dona siguis”.
Igualment, el 25 de desembre del 2020 i posteriors, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Dolors Agulló indicaren“Una dona fa una casa, una dona la desfà”, “Bufi d’on bufi el vent, de la dona siguis parent” (Conxita Caus Torres), “L’home proposa i la dona disposa”[4] (Salvador Nieto Pons), “Qui té un bon marit, a la cara, ho porta escrit. Qui té una bona muller, no cal escriure-ho en un paper” (Eva Freixas Godayol), “A casa, les decisions, les pren la meva dona. Jo sols prenc les importants, però resulta que, d’aquestes, no n’hi ha mai cap” (Cloti Seres). A més, el 27 de desembre del 2020, Rosa Hernández narrà aquesta anècdota: “El veí marroquí, quan decidim alguns, junts, neteja d’escala, que tenim una gent i, segons quins temes, s’empra, diu ‘Qüestió de la meva dona’ i, molts, ‘Això és qüestió de la meva dona’. El carnisser de davant, varen anar a explicar lo de la llum i altres més econòmics ‘Eso es cosa de mi mujer, yo no sé [de qué] habláis con ella, que es la que entiende”. Aquestes coses que ‘És cosa de la meva dona’, ho trobo simpàtic, perquè els grans masclistes, les dones hi porten tot”.
Una altra frase que enregistràrem, exposada per Ferran Miró, en Facebook, el 25 de desembre del 2020, fou “La dona en fa l’home”[5].
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Hem transcrit la dita literalment.
[2] El mateix dia, però en el grup “Paraules Ebrenques”, Maria Teresa Ortiga Mulet escrigué un refrany molt semblant: “Si vols estar bé; de la dona, en sigues parent”.
[3] Literalment.
[4] Ma mare, quan, durant eixos dies, li vaig llegir aquest refrany, em digué que hi estava d’acord. Jo, també.
[5] Literalment.