El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna i la germanor en el Regne de València del segle XIX

Prosseguint amb el llibre “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà”, de Josep F. Sanmartín i Aguirre, publicat en l’any 1876, captem altres passatges que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra, amb el significat que té per als valencians la llengua vernacla i amb els gusts del gran públic (que parlava la llengua catalana). Així, l’autor comenta que, “Mentrestant, (…) en llegir-ne obretes com el Niu d’abelles, CUENTOS VELLS I BARALLES NOVES, els divertits joguets dramàtics de n’Eduard Escalante, les del famós dominic Pare Mulet i algunes altres per l’estil, fins que, si Déu vol, aplegue el dia que, de tot cor, desitgem”  (p. 13).

I, més encara, el matriarcalisme també es plasma en el fet que catalans i valencians tenen unes mateixes arrels culturals i lingüístiques i, per això, Josep F. Sanmartín i Aguirre opta per la germanor: “En este llibre, trobaran els lectors reunides, juntes amb els xistes[1], rondalles, anècdotes i contes que son col·lector ha pogut arreplegar-ne en llurs viatges pels pobles de Catalunya i pel reialme de València, no poques vegades, dels propis llavis dels llauradors i dels pagesos i moltes més de diferents publicacions llemosines, especialment, de Lo Gay Saber i de l’anuari que, en Barcelona, dona a llum el senyor Pelai Briz, les més gracioses composicions dels principals poetes catalanes, valencians i mallorquins, com són lo Rector de Vallfogona, Baldoví, Pitarra, Pérez i Rodríguez, Escalante, Franquesa , Llombart, Peiró i Dauder, etc.” (pp. 13-14). 

A més, el folklorista addueix que “sols ens resta pregar als lectors que, tenint present la diversitat de procedència dels treballs que el formen, ens dispensen les moltes i grosses faltes ortogràfiques (…).

El nostre objecte, al donar-lo a l’estampa, simplement es reduïx a contribuir-ne, d’algun modo, com déiem abans, a que el públic valencià s’aficione a llegir obres escrites en la nostra llengua i a entretindre’l al mateix temps, ja que tan amic és de la broma i de la distracció, quan oint el xip i xap de la pluja i calfant-se a la vora del foc, passa les llargues vetlades de l’hivern rient-se alegrement amb sa lectura” (p. 14). Per consegüent, l’autor expressa la situació de desigualtat en el domini escrit d’ambdues llengües i, igualment, confia en la bona acollida amb què el públic, molt obert, puga rebre l’obra, com ara, en rogle, com moltes vegades en l’hivern.

Finalment, copsem un home que toca els peus en terra, quant a la situació lingüistica, i, per això, escriu “Si tal aconseguirem, des d’ara, ens daríem per ben satisfets i recompensats del nostre modest treball” (p. 14). Sobre aquestes paraules, podem dir que, per exemple, a mitjan del segle XX, els sainets i les obres d’aquesta mena, encara tenien bona acollida pel públic valencià i que, en paraules de ma mare, dites pel 2023, àdhuc, entre persones que, més d’una vegada, eren serioses i que, en canvi, també prenien part en la preparació de joguets còmics… i que ho feien amb papers no precisament secundaris.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc de formes com “acudits”, “gràcies”…

 

Cuentos vells, Josep F Sanmartín y Aguirre (segle XIX)

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil

Bon dia, 

Tot seguit, exposem l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil (1956), folkorista, publicada en  març del 2008 (actualment, exhaurida) i a què hem pogut accedir hui gràcies a la generositat de l’autor, qui ens l’ha facilitada.

Avant les atxes. 

Una forta abraçada.

 

Dani Rangil (coberta Històries i llegendes de l'any vuit)

 

Dani Rangil (Llegendes Montnegre CS2 definitiu; Històries i llegendes de l'any vuit)

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en el Regne de València del segle XIX

Un altre folklorista valencià que plasma el sentiment de pertinença a la terra i la seua simpatia per la llengua vernacla és Josep F. Sanmartín i Aguirre (1848-1901), per exemple, en l’obra “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà” (https://ia800206.us.archive.org/11/items/cuentosvellsybar00sanm/cuentosvellsybar00sanm.pdf), recopilada en la web “Internet Archive”, a què accedírem en desembre del 2023, i que fou publicada en la ciutat de València en 1876. Així, fa una dedicatòria “A mon benvolgut amic en Josep Maria Manaút.

Fa molt temps que l’autor d’estes ratlles tenia empenyada sa paraula en dedicar-li, a vosté, una obreta com a prova de vera i antiga amistat. Hui que, per fi, es decidix a donar a l’estampa la present, tenint en compte l’amor que, a la literatura llemosina, li  ha tingut vosté sempre, no dubta en posar son nom al front d’ella, amb la seguretat de que sabrà rebre-la amb carinyo[1] una persona com vosté, tan aimant de la nostra llengua” (p. 7). Cal dir que, en el segle XVI, començà a creure’s que la llengua catalana havia tingut el seu naixement en Llemotges, una població nord-occitana.

Ja en el pròleg, Josep F. Sanmartín i Aguirre es posa en defensa de la terra i de lo que hi té a veure. en primer lloc, de l’esmentada llengua: “València, la pàtria de n’Ausiàs March i en Jaume Roig, aimant com la primera de les seues glòries, no podia, per ninguna de les maneres, permanéixer[2] indiferent a la idea, tan lloable com transcendental per al nostre reialme, de restaurar la rica joia de la nostra literatura; idea notablement iniciada per sa germana Catalunya i, degut a l’entusiasme i constància de llurs fills, convertida ja en un fet, realment molt molt més important de lo que llurs detractors, fins sons mateixos adeptes, es prometien” (p. 9). Per tant, no sols es plasma aquest sentiment, sinó que catalans i valencians formen part d’un arbre comú, d’una mateixa mare.

No debades, tot seguit, afig “Efectivament; alguns escriptors i poetes valencians, comprenent quals eren els interessos de sa terra nativa, amb tota la bona fe de la seua ànima, respongueren al sagrat crit de Patria, Fides i Amor[3], donat pels catalans, i aixecaren el seu gloriós pendó, que no podia menys de prendre part en tan patriòtica creuada i, encara que formant a la rereguarda, ‘¡Avant! digueren joiosos a llurs germans del Principat: ‘-Anem tots junts a la victòria!(p. 10). Cal dir que, en simbologia, l’arbre representa la mare i, en canvi, els fruits són els fills i que, ací, els fills responen amb molts punts en comú amb la mare, o siga, amb la terra.

En línia amb aquesta actuació en Catalunya i en el País Valencià, Josep F. Sanmartín es  demana si “¿És que els hi manquen les forces per a sostindre dignament el pavelló? ¿És, per la nostra dissort, que el llinatge dels nostres il·lustres poetes ha desaparegut per a sempre de la nostra raça? Creiem que, per fortuna, està molt lluny de ser-ne res d’açò” (p. 10). Quant al terme “raça”, convé dir que, fins i tot, en el primer terç del segle XX, encara s’emprava com a sinònim de “Poble” (amb el significat de grup de persones que comparteixen una mateixa llengua, la materna, a què identifiquen com la vernacla, com la de la terra).

Després de fer una exposició sobre els motius que podien haver generat eixa resposta per part dels valencians, el folklorista escriu que, “D’ací, doncs, que, als valencians, se’ns resistixca l’admetre que, de prompte, el llenguatge que els nostres avis parlassen, el qual n’és molt gran obstacle per a la renaixença de les lletres llemosines i, per això, tenint-ho en compte alguns dels escriptors d’esta ciutat, entre els quals es troba, en primer lloc, el popular poeta en Constantí Llombart, u dels que més, a més fe, hi treballen per a portar-ne a cap en València el renaixement literari llemosí, s’hagen decidit a escriure i publicar-ne obres festives, si no molt recomanables per son mèrit, a propòsit de son gènere i estil, per a despertar-ne l’adormida afició que tant, encara hui, escasseja a la llegenda d’escrits en el nostre llenguatge” (pp. 11-12) i, per eixe motiu, s’havien proposat impulsar l’ús escrit i la promoció de la llengua materna (la catalana) en el Regne de València, on, com deia Carles Ros en el segle XVIII, havia estat arrimada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, com ara, en lloc de la forma “afecte”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “romandre”.

[3] “Patria, Fides, Amor” (és a dir, “Pàtria, Fe, Amor”) fou el lema en llatí que empraren els renaixentistes del segle XIX en tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, bé catalans, bé valencians, bé de les Illes Balears.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

L’educació matriarcal i la llengua materna en el Regne de València del segle XVIII

Prosseguint amb el llibre “Tractat d’adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana”, de Carles Ros (1703-1773), també copsem el sentiment de pertinença a la terra i l’actitud de l’autor en pro de la llengua materna, quan escriu que, “com la nostra llengua és tan difícil d’escriure hui en dia, per estar arrimada i no usar-se, determiní també donar a la llum pública aquest altre breu Tractat d’adagis i refranys valencians, així, per a més pràctica de nòstron idioma, com per ser molt profitós al comú” (p. 17). A més, Carles Ros aprova una educació matriarcal que inclou els refranys i que enllaça amb la tradició, ja que, com ell comenta, “en ells, se logren dos coses molt lloables: l’una, dependre a llegir i escriure bé la llengua; l’altra, que tota la gent que no és estudiosa té, en eixes doctrines sentencioses, una raó que conclou i defengava[1] per a poder reptar o corregir els pares als fills, i els majors als menors, de modo que els fa obrir els ulls i se’ls imprimix en la memòria, passant d’uns a altres i, així, serà aquest tractat de molt profit i utilitat” (p. 18).

En relació amb aquesta defensa de la terra i de la llengua vernacla, el folklorista valencià addueix que “No perquè la nostra llengua valenciana està hui en dia arrimada, puix a penes s’escriu en ella cosa alguna, han de pensar que és roín: perquè, entre les entranyes de la terra, sol haver-hi miners d’or amagats i, quan es descobrin, troben allí aquells tresors que valen lo mateix i s’estimen com si no hi hagueren estat sepultats. Així, la nostra llengua, tostemps que la traiem a llum, es coneixen els quirats de son valor” (p. 32). No descartem que Carles Ros hagués conegut moltes rondalles en la llengua materna, ja que, en més d’una, apareix la cova subterrània que aporta lo que salvarà qui hi entre, en aquest cas, l’interessat per la llengua catalana.

Cal dir que, tot seguit, escriu unes paraules molt sucoses: “L’excusa que, fins hui, han tingut molts per a no llegir bé, ni escriure nòstron idioma, de que no està en ús, ni ortografia valenciana tenien, no els valdrà ara, puix (…) s’encontrarà quanta dificultat se puga oferir ben declarada que, a ocasió de fer jo, tan amant de la nostra llengua, i haver posat en ella tanta aplicació, he pogut tocar i descobrir lo més difícil i precís, que he conegut necessari” (pp. 32-33). Ens trobem davant un valencià que, a més d’interessar-se pel folklore, ho feia per l’educació i per la didàctica, ambdues, a l’abast del gran públic.

De fet, més avant, afig que “qui fuig de lo antic (en quant als fonaments de les arts), s’aparta de la raó[2]. Una excel·lència he observat jo als doctes de València, digna de tota lloació (parle en matèria d’ortografia) i és conservar-la sempre per la costum, sens alterar-la, ni voler-se detindre mai en menudències, puix, a una llengua, com no se li falte als punts principals (ja ho tinc dit), en  brossetes, no hi ha necessitat de parar-se” (p. 35). Aquestes paraules tenen a veure amb la tendència que començava a intentar entrar en l’aristocràcia, però que no rebia el suport de la gran majoria dels catalanoparlants: apartar-se de lo que fos matriarcalista, això és, de lo que es qualificava com obscurantisme (en aquest cas, de la cultura tradicional i de la manera d’educar).

Per això, Carles Ros posa que aquesta nova forma d’educar “no es diuen adelantaments, sinó corrupteles, perquè la cosa que no va fundada en doctrina, sí, tan sols, en la raó seca d’’Això em pareix’, no val, ni aprofita. Ans bé, s’acrediten de ridículs singulars, els que així parlen. Mes, per a els tals, també hi ha un adagi que diu ‘Contra el comú, no guanyaràs tu’.

Infinites són les raons que es poden donar per a defendre la costum de l’escriure” (pp. 36-37).

Finalment, passa a exposar un llistat molt interessant de refranys del segle XVIII i d’abans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment. La forma que més s’ajusta al context és “que defenga”.

[2] Ací s’entén amb el significat de veritat que es plasma en les dites, en els adagis.

 

Tractat d'adages i refranys valencians, de Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en el Regne de València del segle XVIII

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el “Tractat d’adagis i refranys valencians” (1736).

En desembre del 2023, accedírem a l’obra “Tractat d’adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana”, de Carles Ros (1703-1773) i publicada en 1736, i consideràrem que podria ser interessant per al tema de l’esmentat sentiment.

Així, en la dedicatòria que mena a Nostra Senyora dels Desemparats, es reflecteix el matriarcalisme: “A la sobirana emperadriu de cel i terra, Nostra Senyora del Desemparats, venerada en sa Lleialíssima Ciutat de València, de la qui és patrona” (p. 3) i addueix que “Qui a bon arbre s’arrima, bona ombra el cobri” (pp. 3-4), és a dir, a la Mare de Déu dels Desemparats.

Ja en el pròleg, comenta que “El motiu que jo he tingut per a donar a la llum pública este breu tractadet d’adagis o refranys valencians, no ha estat per voler-me acreditar d’home docte, en traure llibres, puix em reconec molt ignorant i, ni en este, ni en l’altre llibre d’Ortografia que l’any 1732 imprimí, m’apropie el títol d’autor, sí tan sols de recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar” (pp. 8-9).

I, com que, entre els catalanoparlants, la llengua materna és el primer tret que enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra, Carles Ros afig que el seu objectiu ha estat “per a que tinguessen tots una extensa pràctica de la llengua valenciana, per trobar-me empenyat [1] en ella. Este assumpt dels adagis em paregué el millor per a lograr-ho [2], puix serà este llibret, quasi com el cató cristià que es dona en les escoles, perquè ací també hi ha doctrina per a l’ànima, bona criança, desenganys per a molts vicis, política per a bé parlar i norma per a llegir i escriure en valencià” (p. 9).  

Un altre apartat que empiula amb aquest sentiment és quan el folklorista posa que també hi haurà els qui “em diran ‘La llengua valenciana, hui en dia, ni s’estima, ni s’usa’, i que a què pot vindre traure jo aquest tractadet, ni cansar-me en aquell llenguatge que no servix” (p. 11). Cal recordar que Carles Ros havia nascut en temps que el Regne de València conservava els Furs (1703) i que plasma aquestes paraules en 1736, quan ja havien estat anul·lats després del Decret de Nova Planta de 1707.

Llavors, en defensa de la terra, addueix: “Responc: en estos afanys meus, faig jo dos coses a un temps. L’una és acreditar-me de bon valencià i amant de la mia llengua, obligació que cada u, de per si, té, sia de la nació que vulla, puix deu apreuar i defendre les coses de la sua Pàtria i també el llenguatge, encara que no tinga per a què; quant i menys, encontrant-se en el nostre idioma tantes grandeses, excel·lències i circumstàncies per a ser amat (…). L’altra, que, per la llengua valenciana, s’alcança [3] i deprén a escriure la Castellana amb més fonaments i seguretat que els mateixos castellans (…).

I, encara que no fos així, ¿quin dany pot fer als valencians donar-los regles clares i segures per a que no obliden la llengua i que la sàpien llegir i escriure correctament?” (pp. 11-14). I més perquè es tracta de “fer cosa gustosa que, fàcilment, es queda en la memòria” (p. 14), àdhuc, tot i que “totes les obres que ixen a la llum pública estan exposades a la censura” (p. 14), un report interessant per al tema del matriarcalisme en el segle XVIII i en avant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “encabotat”, “entossudit”…

[2] Entre altres formes genuïnes, hi ha “aconseguir-ho” i “assolir-ho”.

[3] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

Tractat d'adages i refranys valencians, de Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que salven, de bon cor i molt obertes

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan de cap de colla, que toquen els peus en terra i molt obertes

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La Tarongeta”. Una reina molt gentil, molt xamosa i que es tenia per la més bonica del món, té una filla. “Un dia va passar per la vora del palau un marxant que venia taronges; la reina mai no n’havia vistes (…), el va cridar i n’hi va comprar” (p. 196).

Ara bé, un bocí cau damut d’una tofa de neu i la sobirana digué “M’agradaria tenia una filla que fos blanca com la neu i daurada com la taronja” (p. 196). I, de fet, en tindrà una. Direm que la dona podia haver preferit un xic, però vol tenir una xiqueta.

Passa que la filla, qui nomia Tarongeta, era més garrida que la reina i, per això, la dona ordena que uns criats seus (com en rondalles semblants) la porten al bosc. Però ells, ja en el bosc, no la maten.

La noia s’enfila a un arbre i un colomet li diu “allà, tot lluny, hi ha una caseta on estaràs més bé que a dalt de l’arbre” (p. 198). I, així, ella toca els peus en terra i fa via. 

Ben a prop de la casa, la princesa veu tretze gegants i que, quan ells ho ordenaven, se’ls obria la porta.

Com podem veure, per una banda apareix una fruita vinculada amb la jovenesa, amb lo sexual i, igualment, la gelosia, junt amb el tema del realisme (“baixar de la parra”, que diem algunes vegades).

A més, com en altres relats, els gegants capten que algú ha entrat en la casa i, al capdavall, quan veuen la Tarongeta, “li van dir que, si volia ser la seva criada, li farien molt bona vida i que quedava mestressa i senyora de tota la casa. I així ho van fer” (p. 199). Per consegüent, els hòmens consideren que ella està més ben preparada per a portar la casa i, a banda, la fan mestressa i senyora (recordem que aquest tractament “mestressa”, en el País Valencià, equival al de “senyora ama”) i és ella qui té la darrera paraula.

Més avant, la reina, en saber que encara vivia la seua filla, envia una bruixa al bosc, vestida com una marxanta (p. 199), i, quan la bruixa ofereix un anell a la noia i l’accepta, la princesa s’adorm. Igualment, quan tornen els gegants i veuen adormida la Tarongeta, “la van portar a una cova, tota voltada de ciris encesos” (p. 200). O siga que els hòmens menen la dona cap a la mare (simbolitzada per la cova, és a dir, la foscor i el punt de la maternitat). I romangué molt de temps fins que “Un dia passà vora la cova el fill del rei, que la va veure i tot se’n va enamorar (…), se l’emportà a casa seva. La posà a dins d’una cambra” (p. 200). Per tant, l’home acull la seua part femenina i, a més, la porta allà on ell va.

Tot seguit, “es va moure una gran guerra i el príncep hi hagué d’anar i, quan va ser fora, la criada major, que era una manifassera, va entrar a la cambra a veure aquella figura. I es va enamorar de l’anell de ferro que portava al dit” (p. 200) i, en posar-se’l, la Tarongeta va retornar.

Immediatament, acudeix el príncep, la veu ja com una donzella, la més bonica i la més garrida.

Adduirem que fan unes noces “i van convidar tots els reis i totes les reines. Al llevant de taula, quan van ser a explicar històries, la Tarongeta va explicar la seva història” (p. 201). Aquest passatge empiula amb l’educació matriarcal: fent rotllana.

Finalment, quan es descobreix què havia fet la reina, el príncep, en nexe amb el matriarcalisme i amb el pactisme, “va demanar parer a tota la taulada” (p. 201) i cremen la dona i, tocant a la Tarongeta, agraïda, envia “a buscar els tretze gegants (…) que havia tingut i van decidir tornar a la bona vida” (p. 201). És a dir, que, per una banda, el príncep (ací, fent el paper de rei, i molt obert) mana i, a més, també ho fa la Tarongeta (ara, com a cap de colla i com a reina… també dels gegants) i es fa lo que ella vol. I, com que eren monarques bonhomiosos, tingueren fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones fortes i que salven en el Regne de València del segle XVIII

Continuant amb l’esmentat romanç escrit per Carles Ros en 1736, afig

“He posat estes notícies

i he donat estos consells

perquè tota senyoreta

estes coses deu saber;

i açò, a la pobra i la rica,

de dalt a baix, la comprén,

puix, la dita prevenció,

tota dona té de fer;

i la qui és tan pobretona

que, en un sou junt, mai se veu,

puix n’hi ha com a poetes

en la butxaca de vent,

eixa, de res, se previnga,

sols encomane’s a Déu

i a sa gran misericòrdia,

que no faltarà remei;

suponc que esta confiança

corre en totes igualment,

mes la rica, a part d’això,

acudix als dinerets” (pp. 3-4).

 

A banda, fa una exposició de fets que considera que ha d’incloure la pauta d’una dona, en el camp de la seua relació amb el marit i que, al capdavall, posa tots dos en un vincle que podríem empiular amb lo matriarcalista, tot i que, quasi tot el text el mena a les dones:

“Ara, lo que jo encarregue

a totes, molt sèriament,

la paciència que han de tindre

per a aguantar la gran creu

pesada del matrimoni

i lo subjectes també

que, al marit, deuen estar,

procurant tindre’l content,

puix és cert la muller bona,

com una ajudanta és,

que, a mitges, tots los treballs

ha d’aguantar molt prudent

quan l’home està de mal aire” (p. 4).

 

En aquests versos, posa ambdós (marit i muller) en una posició prou semblant, fins al punt que escriu “que, a mitges, tots los treballs” i no, com ara, “que ella, tots los treballs”… Igualment, captem la força de la dona, que és qui, psicològicament, salva l’home. Àdhuc, no descartem que el missatge de subjecció a l’home fos una mena de voler quedar bé Carles Ros cap a una possible censura, sobretot, en un Regne de València, en l’any 1736 i en què, com escriu Manuel Sanchis Guarner en el llibre “La llengua dels valencians”, el poble valencià, a diferència de la noblesa i de la burgesia (recordem que Carles Ros era notari i que tenia un gran sentiment de pertinença a la terra), era rabiosament antifrancés (fet que, en aquest cas, va unit al matriarcalisme):

“acariciar-lo ella deu,

cuidant, de la sua part,

no tindre’l mai descontent,

encara que roín sia,

dir que és molt home de bé.

Si és dropo, dir que és honrat

i també que és innocent.

Si és jugador, que no juga:

ni daus, ni cartes coneix;

si no vol que ixca de casa,

 estar-li molt obedient

a tots quants preceptes pose,

que això és lo que mana Déu;

si és celós[1], tindre paciència

i estar-se en un rinconet[2]

de casa, sens que la veja

ni conegut, ni parent;

buscar la pau, no la guerra,

que no faltarà remei;

si està trist l’home, alegrar-lo

dient-li: ‘Fill meu: què tens?,

Lleva’t la melancolia,

que, aixina, et tornaràs vell.

Per ta vida: no t’acabes!

Anem al riu un poquet?

T’han dat alguna moïna[3]?

No t’aflixques, que m’ofens!

Mira’m, a mi: no t’espantes,

si em faltes, jo em moriré!’.

Si crida, no replicar-li,

ans dir-li que raó té;

per fi, sereu escolans” (p. 4).

 

Per això, les paraules que escriu a l’home enllacen amb lo matriarcalista:

“I, als hòmens, també advertixc.

Amics: que obligats esteu

a mantindre amb gran decència

la dona, perquè ho mereix,

puix l’obligació igual corre,

que, aixina, cert lograreu[4]

viure en pau en esta vida

i, en l’altra, el cel seguret” (p. 4).

 

Finalment, direm que aquesta decència que recomana al marit, també l’ha escrita a la dona (encara que de manera més extensa). Quant al terme “Decent”, consideràrem adient cercar el significat en el DCVB (finalitzat en els anys seixanta del segle XX) i, en la segona definició, posa “Conforme exteriorment als bons costums (…), realment o aparentment”, un tret que no va en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “gelós”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “raconet”.

[3] Disgust.

[4] Castellanisme, en lloc de formes com “aconseguireu” o, per exemple, “assolireu”.

La maternitat, els bateigs i els padrins en el Regne de València del segle XVIII

Prosseguint amb l’escrit “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir i altres circumstàncies que han de guardar les casades”, Carles Ros afig aquests versos:

“Quan elixgau[1] los padrins,

los buscareu en diners,

que això és cosa profitosa,

certament, a l’infantet,

puix li donen bona estrena

per al dia del bateig;

si es mor, paguen la guirnalda,

mortalleta i als fossers;

si viu, al cap d’onze mesos,

li paguen l’acurtament;

açò és acte voluntari,

més quasi ha fermat de dret.

Xocolate amb sos bescuits,

per a, en tornar del bateig,

puix és costum observada

i és just que no la mudeu,

que, si no teniu xametes[2],

trau lo padrí el bolsillet[3].

Jo no ignore que vosaltres,

d’estes coses, us riureu,

puix la més destra comare

quizà[4] no en faria més;

jo us he dit que, el qui és versiste,

de tot un poc, deu saber,

i, de que jo escriga açò,

filletes, no us admireu” (p. 3).

 

En aquests versos, descriu part del paper dels padrins de bateig i de lo que aportaven al xiquet i, fins i tot, per si moria als pocs dies o ben prompte. Igualment, plasma un detall que vincula amb part de lo que contaven les velles (i, per tant, dones, les que més transmetien la cultura popular en aquella època i que més ho fan en les cultures matriarcalistes). Tot seguit, addueix

“Passem ara, més avant,

que encara hi ha més que fer.

També, a les creaturetes,

serà molt del cas poseu

una llista, amb ses relíquies,

cenyideta al seu coset,

Sants Evangelis que són,

per a molts mals, lo remei,

un ditet d’aquells de vidre

per a quan ixquen les dents,

la maneta de teixó,

a la monyica, també;

del braç, un trosset de grana[5]

o una figueta, perquè

no prenguen l’infantet d’ull

(si hi ha tal mal, jo no ho sé,

crec és un ditxo[6] de les velles).

De sapo [7], al coll, uns ossets,

I, contra les bertoletes,

de saüc, també un trosset” (p. 3).

 

En acabant, Carles Ros exposa sobre els actes de l’eixida a la missa del baptisme:

“Per a quan ixcau a missa,

de partera, dos rotllets

de pa de rei hau de dur,

que van a dos dinerets;

també un sisó de vi blanc

en un jairo barralet

amb un ciri de a tres onces,

que l’haveu de tindre encés,

i, al nini o nina, abraçat

per aquell espai o temps

que dura la Santa Missa,

puix és precís ho aguanteu” (p. 3).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Elegiu.

[2] Aquesta paraula, que, partint de “xamet, -eta”, en el DCVB, remet a “xemet”, significa beneit. I, pel context i per lo que es podia llegir l’11 de març del 2024 en entrades en llengua catalana de fa més de cent anys, pel context, equivaldria a quantitat molt menuda (ací, de diners) o bé diners de poc de valor.

[3] Castellanisme, per “portamonedes”.

[4] Castellanisme, per “potser”.

[5] Fruita seca.

[6] Castellanisme, per “dita”.

[7] Castellanisme, per “gripau”, “calàpat” o, per exemple, “renoc”.

 

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat i el matriarcalisme en el Regne de València del segle XVIII

La maternitat en el Regne de València de la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el romanç relatiu al part, als nounats i a les relacions de les dones amb els marits (1736).

En desembre del 2023, trobàrem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez havia inclòs en una llista l’obra “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir i altres circumstàncies que han de guardar les casades”[1], de Carles Ros, i captàrem que podria interessar per al tema de la maternitat. Amb lleugeres adaptacions lingüístiques, diu així:

“Si, en silenci, l’auditori

escoltar-me vol atent,

d’un assumpt, cosa preciosa,

oirà un bon romancer.

Confie que tots tindran

en ell molt gust i plaer,

puix és d’un rapte poètic

dels bons que ma mussa ha fet.

 

Ja sabran com escriguí

aquell romanç dels consells

que, per a matrimoniar-se,

doní a tots los fadrinets;

puix ací pretenc posar-ne

a les fadrines, també,

perquè, a moltes, considere

necessiten un poc d’ells.

 

Ans de tot, hem de supondre,

com a primer fonament

de l’Església, el matrimoni:

és lo sagrament seté;

lo qui servix i aprofita

perquè marit i muller

dormen junts i crien fills

en la benedicció de Déu;

i el matrimoni que és apte,

cada any trau son angelet

fins a que l’home i la dona

entren a l’edat de vells.

Supost açò, fadrinetes,

les que festejant esteu,

per a quan sereu casades

a este romanç ateneu.

 

En sentir-us prenyadetes,

aconselle no us geleu,

en previndre la bolcada

i tot lo més que us diré;

puix jo, encara que fadrí,

d’estes coses, també en sé,

que, qui té algo de poeta,

de tot, entén un poquet” (pp.  1-2).

 

Com podem veure, encara que, en el títol, parla de subjecció al marit, en les primeres línies, trau el tema de la maternitat com una cosa preciosa, tret que empiula amb el matriarcalisme, el qual sí que l’aprova: marit i muller dormen junts, nounats qualificats com d’angelets, dones que reben el nom de fadrinetes i que estan prenyadetes…

A banda, des de la seua tasca de poeta, no fa un missatge com qui mira de dalt a baix el proïsme, sinó com qui exposa sobre un tema que considera adient per a l’educació de la persona (“de tot, entén un poquet”).

Més avant, escriu aquests versos:

“Tot açò, ho tindreu a punt

 dins d’un curiós tabaquet,

que la senyora comare

ja ho demanarà a son temps.

També d’una cullereta,

prevenció s’haurà de fer

per a, quan hajau parit,

enconar[2] a l’infantet

i, en un poc de mel, colat

de sucre, que és llepolet,

en la dita cullereta,

lo nini o nina enconeu;

una xiquera i platillo,

suponc necessari és” (p. 2).

 

Igualment, copsem que el part anava acompanyat d’avís a la comunitat i que era la dona qui, en lliurar nou diners a qui l’entitat religiosa que preferís, venia a dir que ja era mare. Al moment, per mitjà del llenguatge de les campanes (que n’hi havia molts), els del barri sabien que hi havia un nounat més i, a banda, demanaven (en oracions curtes de religiositat popular) perquè la mare tingués un bon futur, com llegim posteriorment:

Una urgència molt forçosa

advertixc que és convenient

per a, en anar de dolors,

i us costarà nou diners;

los que dareu de llimosna

al Convent de la Mercè,

on tocaran a partera

(eixe nom dona la gent),

puix moltes persones bones,

a l’oir aquell toquet,

solen dir: ‘-Déu que la lliure

i traga de perill prest’.

També es fa tocar al Carme,

anireu allà on voldreu” (p. 2).

 

A més, la maternitat estava acompanyada de determinats actes de festa en relació amb la partera i als primers dies de mamar el nen:

“Per a, en aprés de parir,

prevenció també hau de fer

d’un quarteronet d’espígol,

per a donar perfumets

i ningú senta olor mala,

puix, d’espígol, bona és.

Als tres dies de parides,

a la creatura, dareu

vostres pits per a que mame;

que, ans d’aquest temps, no pot fer

i el mamantó, o mamantona,

primer que els tire un poquet

per a llevar les calostres ,

no danyen a l’angelet” (p. 2).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen, al peu de la lletra, totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir, la subjecció que han de tindre al marit i altres circumstàncies que han de guardar les casades, com vorà el curiós, en aquest any 1736”, en l’original. Recomanem la lectura de l’entrada “L’Eivissa matriarcal del segle XVIII” (https://malandia.cat/2021/07/leivissa-matriarcal-del-segle-xviii), amb què hi ha punts en comú.

[2] Posar mel o alguna substància suau en la boca del nounat, per a que tinga ganes de mamar.

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)