Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones que marquen les directrius i fadrines garrides i emparades
Prosseguint amb la contarella “La font d’Oli”, arreplegada en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el jove, “Caminant pel senderol (…), trobà una caseta blanca i una canyeta verda. Trenca la canyeta, n’ix una minyona bonica” (p. 468) que li demana aigua (per a rentar-se), pinta (per a pentinar-se) i un espill (per a emmirallar-se), però ell li respon que no. Aleshores, ella cau als seus peus. Agregarem que, del punt de vista simbòlic, el blanc representa la sinceritat, el cor net; i que el verd (en aquest cas, ben reflectit) és associat a “Encara ser verd” algú, a la manca de vivències, d’experiència. Això explica que, amb una segona fadrina (més garrida i a qui ell no li dóna lo que ella li diu), no assolesca tampoc el seu objectiu.
Nogensmenys, en una tercera vila,… coincidirà amb la velleta (almenys, si partim d’uns mots que del text), qui el salvarà: “Encara més desconsolat, rumia el malaventurat, qui s’ha de proveir d’un mirall, d’una pinta i d’un poc d’aigua, i s’adona d’una vila on, potser, ho trobarà. Ho demana a una vella asseguda en el pedrís de la primera casa, i ella, com l’esperava, anà a cercar un bagul (…) i en sortí el que necessitava, sense voler cap paga. (…) un delit donava coratge i el fill del rei en el camí de pena!” (p. 468). En altres paraules, la mateixa anciana que li marca (quan ell encara vivia en l’ambient noble) què haurà de fer és qui ordena les passes a complir el fill del rei. I més: la trobada entre ambdós fa més valença al noi (la dona el salva), és a dir, l’enllaçament entre l’esperança i la saviesa, entre la part masculina i la femenina.
No debades, el xicot fa via i, en escaure’s amb una tercera fadrina, el príncep li respon que sí, “tot vessant l’aigua d’una ampolleta blava en un bacinet de plata i donant-li després un escarpidor (…) tot li parant un mirallet dins sa fusta endaurada.
La minyoneta es renta, es pentina i s’emmiralla i el minyó es cativa de la veure com una flor de juny. (…) Com que la seva amor és nua, li posa el seu mantell i se l’emporta. A cada pas, floria la barda del camí i els olius retorçuts s’endolcien de fulletes tendres…” (pp. 468-469).
Sobre aquests dos fragments, són plens de signes (l’ampolleta com a recipient en nexe amb la dona), la color argent (fosc i femení), la fusta (la mare, lo terrenal), la minyona com a principal protagonista d’aquest segon paràgraf (ha rebut resposta dels encàrrecs que havia encomanat al noi). Com a recompensa, com que, en tots dos, hi ha bonhomia, ell l’empara amb la capa, emprenen i floreix la brossa del camí, les branques es renoven amb dolcesa i la tendror és present, trets empeltats amb la primavera…, malgrat que les oliveres siguen entortolligades pel pas dels anys.
Finalment, després de les noces entre el noi i la minyoneta, el jove agraeix la velleta “que havia ofert els tresors de la seva capseta. A la pobra llenyataire, li feren portar una gerra envernissada plena d’oli, que cada any emplenaren, puix que, de la pena, n’havia nascut el goig. (…) Els olius eren lluents de prometença” (p. 470).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Deien «obrir l’armari»
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien «obrir l’armari» (passar a ser jove)? Gràcies.
Figura en «Rondalla de Juniveldana», de l’Alguer, compilada per Pasqual Scanu, com a símbol del pas a la joventut: un xic obri un armari i n’ix na Juniveldana, qui tenia ja quinze anys.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 12 d’agost del 2026 ens comentaren «Nooo» (Àngels Sanas Corcoy), «Lluís: digues-me què significa, per a tu, ‘obrir l’armari’ o passar a ser ‘jove’… És una cosa sexual» (Júlia Aixut Torres), a qui responguérem «Pel context, és el pas d’adolescent (simbòlicament, tenir la primera regla, quan ja pot tenir fills, quan ja pot ser mare), però, com diu un passatge del relat, ho fa a quinze anys.
Aquesta edat (els quinze), en molts Pobles, és vinculada, bé amb el xic, bé amb la xica que ja han passat ‘la fase intermèdia’. la següent, en un minyó, és quan té al voltant dels vint anys; però, si és una fadrina, quan té un primer fill (abans, hi havia jovenetes que eren mares cap a vint anys)», qui ens adduí «Jo m’ho havia pensat que voldria dir això»; «No recordo que em parlés d’això» (Rosó Garcia Clotet), «No, rei» (Maria Dolors Sala Torras), «A casa, explicava sense embuts la sexualitat… Ben feta…, sense cap risc i sí amb plaer. Molt avançada al seu temps» (Lydia Quera), «Totalment desconegut» (Xec Riudavets), «No ho sé» (Lurdes Closa), «No» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Mai sentit. Demanaré a un fill meu, lexicògraf» (Lucila Grau).
En Xiuxiuejar, el 12 d’agost del 2026 posaren «No en tenc record» (Pilar).
Finalment, ma mare, el 12 d’agost del 2026, per telèfon, em digué «No ho havia sentit mai».
No deixarem fora que, en línia amb informació per a l’estudi que férem sobre els Sants de la Pedra (Abdó i Senent) coincidint amb unes paraules que vaig enviar a Joan Roig i Montserrat, després d’intuir que la ‘mort dels dos jóvens’ fos, fins i tot, vinculada amb el pas de ser xiquets (o adolescents) a ser persones que manegen la seua vida i que es tractàs d’una espècie de ritus, observí que podia ser així. A més, em cridava l’atenció el fet de l’edat que assenyalaven alguns goigs: a setze anys (en el cas del més gran) i a quinze (en el més jove). Ben mirat, en el llibre ‘La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglosVII-X)’, de Francisco Javier Fernández Conde, en què, curiosament, se’n parla d’un ritus i, altrament, en nexe amb aquest detall, apareixen… els mateixos anys i lliga amb jóvens del gènere masculí, malgrat que referit a territoris de l’històric Regne de Lleó (nord-oest peninsular) i sense que es parle dels sants Abdó i Senent, i en relació amb un altre Poble matriarcalista: l’asturià, associat a Astúries i a l’esmentat reialme.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
La vida eròtica en la Catalunya matriarcal de mitjan segle XX
Com a anècdota, el 8 d’agost del 2026, després que haguéssem enviat a distintes persones dues entrades en relació amb el tema que ací hem estudiat, Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933 i d’arrels catalanes i valencianes), ens escrivia un missatge de què oferim la major part:
“Poc et puc explicar d’aquest tema. L’edat millor crec que era a divuit anys, que va ser quan vaig partir de Lleida al destí del pare (a Barcelona, però vam anar a viure a Badalona). La meva germana tenia dos anys més que jo i tenia bones mans per a cosir i ens feia la roba.
La Festa Major de Lleida era per Sant Anastasi[1] (i lo mateix, a Badalona) (…). En aquell temps, vaig deixar a Lleida un nuviet (…). Quan els nois veien noies de fora, al ball de la Rosaleda (i també als envelats), no ens faltava parella per a ballar. Amb nuviet, (…) però tot era molt diferent d’ara: besets, abraçades i poca cosa més. Va venir alguna vegada a Badalona a veure’m i ens escrivíem sempre, però el contacte és molt important.
(…) Vaig aconseguir ser secretària de la casa Piher, de Badalona, (…) i, al cap de poc temps, vaig conèixer el meu home. Ell tenia nou anys més que jo i estava sol a Mataró i volia casar-se. I, un poc després, ens vam casar i ens vèiem poc.
(…) Sobre la meva vida sexual[2], en aquell temps, no en vaig tenir. Ens vèiem dos dies a la setmana i ell venia amb moto de Mataró estant i, quan se n’anava, jo l’acompanyava a baixar a la porta i, si tardàvem una estona, la mare ens deia ‘Va, nena, que demà has de llevar-te aviat’ i ell agafava la moto i feia camí després de besar-lo.
Hi ha una cosa que recordo moltes vegades: quan em deia ‘Júlia: no saps besar… Dóna’m la llengüeta’. I allò no em va semblar bé: semblava una porcada. Em vaig casar, no sabia res del matrimoni,… però també et diré que vaig ser una bona deixebla. Poc et puc explicar, Lluís.
Endavant les atxes”.
Com a responsió meua, l’endemà li plasmí “He llegit el teu comentari i l’afegiré a la recerca perquè té la seua part interessant, fins i tot, com a testimoni d’una època i com a educatiu.
Altra vegada, gràcies per la teua generositat”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Al voltant de l’11 de maig.
[2] Ací, Júlia Aixut Torres vincula la vida sexual amb el contacte amb el marit, amb conviure amb ell. La vida sexual comença en el moment de nàixer el nadó.
Rondalles amb reis generosos, amb bona sensibilitat i pietosos
Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat, i triada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La font d’Oli”. En primer lloc, direm que es capeix l’arquetip del rei i que ho fa en nexe amb els Pobles matriarcalistes. Així, en un país tot d’oliveres (u dels arbres més típics dels Pobles mediterranis), en els dies més escurçats de cap d’any, “entre les branques movedisses, alternaven les cobles i perlejava el riure del jovent, mentre queien, plic i ploc, els manats d’olives” (p. 467). El fet que, durant les tasques (en aquest cas, agrícoles) es cantàs, ha estat un element propi de les cultures de caire tel·lúric.
Nogensmenys, molt avançada la primavera, “El rei del país, qui vivia en un castell quitllat[1] en un roquetar, fou assabentat per fi de la misèria del poble i en tingué pietat. S’encertava que s’havia molt bé proveït d’oli l’any d’abans. La filarella de gerres encara plenes feia goig en el celler i en volgué fer aprofitar la gent. Manà al seu majordom de fer fer la crida: que rajaria una font d’oli on tots podrien pouar de franc una vegada, el dia vinent, de sol ixent a sol ponent.
Era pel juny, quan el dia es menja la nit de tot cap i, a l’alba, tot el poble era a l’espera (…) quina processó pel caminet que menava a la font d’un dia! Gerres i gerricons, olla i ferrada, perol o caldera, tot era bo a emplenar d’aquell oli de sabor enyorada” (p. 467).
Així, el monarca, en lloc de fruir només ell i els seus alts càrrecs o els qui viuen més pròxims i de manera contínua al sobirà, decideix compartir part de la seua riquesa que havia estat reservada per a altres moments i, de pas, els habitants del regne hi tenen accés. A banda, com que no és un escanyapobres, el detall esdevé u dels dies més llargs de l’any i, de rebot, no sols hi hauria més temps perquè els seus súbdits en poguessen arreplegar oli, sinó que més persones podrien endur-se’n. En resum, un home generós i amb bona sensibilitat.
A més, “Una pobra dona que s’havia aixecat quan llostrejava per a anar a fer llenya i que no havia sentit la crida del vespre, perquè vivia en una caseta molt retirada a prop del bosc, anà cap al tard a casa del forner a portar un feix de llenya i a cercar pa. Aquí només es parlava de l’anar i venir de la font d’oli. (…) La font rajava gota per gota quan hi parà la terrissa. Mentre vigilava el degotadís d’oli, passà el fill del rei. Encara jovenet, no tenia apresa la pietat del pobre i s’exclamà, rient i burlaner:
-Que us ha deixat enlluernada la posta del sol? Ha passat l’hora d’emplenar l’olla!” (pp. 467-468).
Per tant, hi ha una anciana, amb força, que, enjorn, fa faenes per a la casa i que, en caure el sol, torna al niu. Adduirem que, en aquesta narració, la vellesa i la pobresa van unides i que, com veurem més avant, la saviesa de la provecta i la seua vigor seran la compensació al fet de no haver pogut prendre més oli del que li era necessari.
Igualment, com en altres relats, es plasma que els majors han de ser ben tractats i que encara poden tenir capacitat de decisió i d’influència en els altres. Això fa que el minyó haja de superar unes quantes proves… en què les dones (unes fadrines) li indicaran què haurà de fer.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Dret.
Bones administradores, hòmens líders i pares que eduquen
Una altra rondalla compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), i amb signes matriarcals, és “En Pipetis”, pareguda a la d’altres fonts. Així, hi ha un personatge bord (en Pipetis, qui, a banda de dedicar-se a la cacera, és ferrer). A més, Nostre Senyor i Sant Pere passegen pel món i “volgueren comprovar la bona voluntat” (p. 463) d’aquest caçaire. Com que el Mestre i el sant ja el coneixien, les portes del cel li les havien tancades: “Cada nit juga que jugaràs. El ferrer, per a pagar els deutes del joc, se n’havia fet les darreres lluïses guardades de temps per la mare en la mitja negra sota els llençols del cim de l’armari, les vinyes de la plana, la blanquetera i els ermots de la garriga. Un dia de pèrdua més gran, (…) s’havia venut l’ànima al dimoni, en canvi de pessetes” (p. 463).
O siga que el narrador indica que, així com en Pipetis feia juguesques, sa mare havia estat previsora, puix que havia alçat monedes, les havia desades en terreny femení (la color negra i la mitja com també en l’armari). Afegirem que l’armari, junt amb la roba, és u dels símbols que van units a la prosperitat. Mentrestant, ell havia perdut fins al punt que les terres eren ermes (no fructificaven).
Passa que en Pipetis (el ferrer) no escoltava Sant Pere, però, després de veure Nostre Senyor (qui li fa unes propostes que ell sí que acull), la cosa li anirà millor:
“Quan hagué passat la ribera, Nostre Senyor, amb veu dolça, va dir:
-Pipetis: no et donaré ni or, ni plata. Et faré els tres dons que desitjaràs.
No s’ho fa dir dues vegades, en Pipetis:
-Jo voldria que, amb la meua flauta, pogués fer ballar tot ço que voldria.
-Bé -respongué Nostre Senyor” (p. 463).
Per tant, com en altres relats vernacles, el caçaire es considera capacitat per a fer de líder i que molta gent el seguesca. Igualment, li demanarà un fusell i un sac (perquè hi fes entrar tot lo que li vingués a bé, p. 464).
Quant al paper de la flauta, apareix quan diu “per a fer ballar les minyonetes (…) aqueix ball dels ocells” (p. 464) i que “la flauta els feia rondinejar de valent; i el cop de fusell no mancava el peix més gros” (p. 464).
Altrament, el diable “no se’n podia avenir de veure que en Pipetis, de magrelenc i mal girbit que era, es feia a poc a poc més gras, tot un senyor amb bossa sempre plena” (p. 465) i, com que vida tan xalada ha de tenir fi, “Arribà l’hora de complir aquells mals tractes passats amb el dimoni” (p. 465).
En acabant, com en altres contalles, el ferrer guanya la mà al diable. Ara bé, no farà a Déu, ni a Sant Pere, perquè no l’acolliran en el cel; i, al capdavall, en Pipetis es mor.
Com a remitjó, un poc després d’haver estat narrada aquesta contarella, la folklorista ens comenta que, “Quan tenia uns cinc o sis anys, vaig sentir a casa la rondalla d’en Pipetis. La contava la Françoise Soubrà, Roca, de casada, nascuda a Illa en 1870. (…). El pare d’ella, Pere Soubrà, l’hi havia ensenyat. Descabdellaven les rondalles en les vetllades passades junts amb els pastors, al mas de Bret” (p. 467).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El matriarcalisme i la protecció de la llengua i de la cultura catalanes
En aquest seny, com es desprén de l’encíclica “Evangelii Praecones” (del 2 de juny de 1951) i que veiem resumit en l’obra “Nació i Nacionalismes”, en tractar sobre la finalitat dels missioners en terres estrangeres (traslladable a tot l’àmbit lingüístic), no parlem “d’ésser colonitzadors en nom del país propi, ni exportar cultures, ni imposar-les: han de respectar tot allò que no sigui deshonest de les cultures i dels Pobles que reben l’Evangeli; que han d’estimar el país en el qual treballen i guaitar-lo com una segona pàtria (…). És a dir, en conjunt, (…) ha de respectar, estimar i afavorir els valors i les cultures dels Pobles que evangelitza” (p. 95) i contribuir a una major reducció de tot lo que comportàs un procés de deshumanització.
En la línia que llegim en aquests mots i, per exemple, tocant a l’actitud de capellans de tota la nació catalana, com ara, en nexe amb l’estudi que férem sobre els Sants de la Pedra, podem dir que sí que és favorable. Així, n’hi ha que havien fet alguns estudis o, fins i tot, que havien tractat temes relatius als Sants de la Pedra, per exemple, Martirià Brugada Clotas (mitjançant un llibret) o Josep Martínez i Rondan. I, àdhuc, i açò és un senyal positiu i de promoció de la nostra cultura i de les tradicions, n’hi ha hagut que, malgrat que no fossen capellans i que no haguessen realitzat investigacions, sí que se’ns havien mostrat molt receptius a lo matriarcalista, com ara, Romà Francés i Berbegal, del Camp de Mirra (l’Alcoià), i, ben mirat, a “fer poble, principalment, d’ençà del Poble i amb la valença de molts polítics de la Nació catalana” i acollidors, és clar, a gent que aplana el futur de la llengua catalana i la benevolència de fet a nivell social. I no cal dir que concedint importància a la creativitat, a lo maternal i a fer costat a iniciatives lingüístiques, culturals, etc. vinculades amb les arrels de la Nació citada.
Lligant amb això, com escriu Pere Riutort en la seua explanació, “L’Estat, com a entitat amb el seu poder polític, no ha de significar imposició d’un grup humà per a obtenir la superioritat d’una ‘nació estat’ sobre les diverses nacions, com ha succeït tantes vegades en la Història de la Humanitat. Si tinguéssem els coneixements de cultura històrica i dels drets dels Pobles, sincerament, no ho podríem ignorar i exigiríem els nostres drets irrenunciables: durant segles n’hem patit una gran desinformació” (p. 47).
Per això, com capim en l’explanació, moltes persones fomentem la llengua catalana i la cultura matriarcal en terres catalanoparlants: en casa, en la família, en l’educació, en l’ensenyament, en lo relacionat amb l’Església, en la política, en la societat civil, etc… de manera que, com més va, més, amplien la presència de la llengua, de lo matriarcalista i de la cultura aborigen catalana, no sols entre familiars o entre amics, ans a nivell de l’ensenyança, en els mitjans de comunicació social, en Internet, en conferències, en museus, etc. puix que, com deia el papa Joan Pau II en un discurs al Parlament europeu d’Estrasburg l’11 d’octubre de 1988, “Una estructura política comuna, emanada de la lliure voluntat dels ciutadans europeus, ben lluny de posar en perill la identitat dels Pobles de la Comunitat Europea, garantirà millor els drets, sobretot, culturals, de totes les seves regions. Aquests Pobles units d’Europa no acceptaran mai la dominació d’una nació o d’una cultura sobre les altres, sinó que faran costat al dret igual de totes a enriquir les altres precisament amb la seva diferència.
Tots els vells imperis, que tractaren d’establir llur prepotència mitjançant la violència, la coacció i la prepotència assimilista, han fracassat. La vostra Europa és la de la lliure associació de tots els seus Pobles i de la posada en comú de les múltiples riqueses de la seva diversitat”[1] (pp. 51 i 194).
I aquesta actitud comença amb l’educació als infants, sobretot, perquè és en la família i en els llocs on aquesta és i allà on els xiquets van junt amb els pares, on s’inicia la formació de les persones i on els nins prenen part com a membres de la comunitat, com Joan Pau II manifestava en 1980 en la UNESCO.
Ben mirat, ha de menester que tothom puga arribar a tota mena de mitjans de formació, tant relatius a la llengua, com en la llengua autòctona (en el nostre cas, la catalana), com a qualsevol tema, i, com escriu Pere Riutort, en el seu document, “llibres, edicions musicals i audiovisuals, material didàctic segons edats, etc. És imprescindible un lloc on puguen fer-los conèixer i poder-los adquirir o bé deixats, aquests recursos didàctics o pastorals, indispensables en l’actualitat” (p. 65), a més dels que, per exemple, són en Internet i en les xarxes socials, junt amb la cultura tradicional i al folklore d’arrels catalanes.
Altrament, com que Pere Riutort parla sobre inculturació en llengua pròpia (en referència al català) i associat amb l’Església valenciana, indica que aquest acostament “s’ha de concretar especialment en la Litúrgia, Catequesi” (p. 65), puix que són eines molt importants per a l’aprenentatge de qualsevol llengua. Això inclou, igualment, que el català i, per consegüent, la possibilitat de difondre lo que lliga amb lo matriarcalista, amb el passat i amb el present, siga emprat de manera habitual i manifesta: en la ràdio i en la televisió.
No deixarem fora que Pere Riutort ho reforça en agregar que “la nostra cultura històrica (…) hem d’actualitzar i ser conseqüents amb el paper que suposen, com a ciutadans i com a cristians” (p. 73) i quan escriu que, en els segles XIII, XIV i XV, els escrits en català eren els que més vigència universal tenien (en Europa), en els estudis universitaris i en bona part dels documents, “al davant de les importants llengües actuals, com ara, el francès, l’anglès, el castellà, l’alemany, el portuguès“ (p. 75), “com la llengua de comunicació civil internacional més important de l’Europa d’aquells segles, després de llatí” (p. 75). Adduiré que escric açò, primerament, perquè considere que cal que ho puguen llegir els qui viuen en qualsevol indret catalanoparlant com també qualsevol interessat per aquesta recerca, perquè, per exemple, com digué Joan Pau II a l’ONU (en 1995), “Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada” [2]. Sobre el terme “nació”, enllaçant amb el significat que li dóna Joan Pau II, Pere Riutort comenta que el discurs tractava “sobre els Drets dels Pobles i de les Nacions que no tenen Estat” (p. 111).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Tret de l’article “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat en “Catalunya Cristiana”.
[2] Informació treta de “Documents i discursos pontificis” (p. 69), en la publicació “Documents d’Església” (no. 647, 1r de febrer de 1996), editada per Publicacions l’Abadia de Montserrat i adjunta en l’explanació (p. 197).
«Voler» i «estimar» i la sexualitat matriarcal catalana en el segle XV
Però ací no fineix el tema, puix que, el mateix jorn, Rosanna Cantavella (https://x.com/i/status/2085096698246725831), una valenciana que havia llegit molt sobre Ausiàs March, coincidia amb Susi i, de pas, emparava el nostre parer inicial (i ens reportava a les qüestions que li féiem), el qual jo ja intuïa d’ençà de temps arrere pel fet que es realitzaven campanyes valencianes en pro de la forma “estimar”, però no anaven acompanyades d’una exposició resultat d’una recerca sobre la cultura vernacla valenciana i en tot l’àmbit lingüístic: “Castellanisme, no. Com dic: Ausiàs March, els coetanis i el seu públic eren ben conscients del significat filosòfic de ‘voler’ com a voluntat (March ho explica sovint). El mot, aplicat a tota inclinació volitiva[1], incloïa també l’afecte amorós i sexual. Però no sols. Vegeu al ‘Concormarch’ totes les ocurrències del mot ‘voler’ / ‘voluntat’ a l’obra d’Ausiàs March: https://concormarch.iifv.net”.
A continuació, hi hagué un diàleg amb intenció de compilar més informació per a aquest punt de l’estudi. Li posí:
“-És que anit cerquí ‘voler’, ‘vull’, ‘vullc’ (no sóc versat en literatura clàssica catalana, sinó mestre d’ensenyament primari i investigador) i no trobava poemes amb què defendre l’ús que en fem els valencians en el camp sexual i en l’eròtic.
-Heu de tenir present una cosa: Ausiàs March, que emprava certa terminologia filosòfica, no serveix de mostra de l’ús general coetani, ni actual, que fa de ‘voler’ la població valenciana no il·lustrada. Passa sovint amb les dites ‘autoritats’.
-Quines paraules, en les formes d’aquella època (segle XV), em recomaneu? Gràcies.
-Ausiàs March, sovint, es refereix al desig eròtic (i a la seua realització, per metonímia[2]), com a ‘Venus’, com a ‘primer moviment’ o sols ‘moviment’; terminologia tomista[3] (la cort d’Alfons el Magnànim era il·lustrada) per a designar l’impuls del desig no racional, que també tenen els animals”.
No deixarem fora que el 6 d’agost del 2026 consultàrem la web “Concormarch” (https://concormarch.iffva.net), de nom “Concordances tematitzades de les poesies d’Ausiàs March”, i que, en entrar a “cerca de la seqüència”, hi escriguérem “Venus”.
Immediatament, veiérem que hi havia poemes (com ara, el 20, el 45, el 47, el 75 i el 87), amb detalls significatius que reflectien el matriarcalisme: 1) la dona com a sopluig de l’home, 2) com a conreadora de la vida (i com a generadora dels fruits que en sorgeixen), 3) com a persona a qui ell creu (la muller té la darrera paraula), 4) com qui fa que l’home romanga lligat a la terra (mitjançant una servitud en un acte) i 5) amb un parlar dolç (fet que hem trobat associat a Pobles de la Terra molt agrícoles i de caire matriarcalista).
Després, recorreguérem a l’entrada “Venus” en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, amb menys contingut que el “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, i hi havia comentaris sucosos per a aquest apartat i per al significat de “voler” en la poesia d’Ausiàs March i en la cultura catalana.
Així, en l’enciclopèdia esmentada, sota l’entrada “Venus”, diu que “és anomenat estel del vespre o de posta i de l’eixida del sol (…). Venus és el planeta femení -hi ha estels i esteles-; popularment, duu per nom la Donzella, la Roseta, la Marieta, la Margarideta i també la Senyora, la Dama del Cel”.
A més, si passem al diccionari dels símbols, la informació, molt més extensa, indica que, per als sumeris, “Com a deessa de la vesprada, afavoreix l’amor i la voluptuositat i, com a deessa del matí, presideix accions de guerra i les carnisseries. És filla de la Lluna i germana del Sol. (…) Per això, encara que té el Sol com a germà, té per germana la deessa dels inferns. Del seu parentiu amb el Sol -ella és la seua germana bessona- (…) se l’anomena ‘la valenta’ o ‘la dama de les batalles’. (…) Però, com a estel del vespre, predomina en ella la influència de sa mare la Lluna i es fa divinitat de l’amor i del plaer”.
Altrament, els autors del diccionari addueixen que Venus, com a deessa de l’amor i com a regina dels plaers, és coneguda com “’la que estima el goig i la joia’, el seu culte és associat a les prostitucions sagrades. El seu mite inclou un descens als inferns, fet que explica el seny iniciàtic del simbolisme venusià” i, com diu un rei de Babilònia (i enllaça amb versos d’Ausiàs March), “la que, en eixir el sol i en pondre’s, em fa bons presagis”.
Ben mirat, afegirem que el planeta Venus “encarna, en astrologia, l’atracció instintiva, el sentiment, l’amor, la simpatia, l’harmonia i la dolçor. És l’astre de l’art i de l’agudesa sensorial, del plaer (…). Se li atribueix el seny del tacte juntament amb totes les manifestacions de la feminitat”.
Després de totes aquestes línies, ens podríem demanar sobre la cultura valenciana que alenava Ausiàs March (o siga, la catalana i matriarcalista del segle XV): ¿qui podria aplegar, com aquell qui diu, a una qualitat tan alta i, al mateix temps, tant en nexe amb la terra, amb els fills, amb lo eròtic i amb la dolçor, sinó una dona que reflectís una sexualitat en què ella fes de mare (alliberaria l’home), receptiva (la part sensorial) i amb un lligam amb dolcesa i, més aïna, de caire tel·lúric, com no fos una Mare i, de pas, en un ambient acollidor del voler, de l’estimació, però no de les imposicions, ni de l’agressivitat cap a la dona (ni cap als altres éssers, ni cap a la natura), a qui es té com a Mare de tots i de la vida)?
I més: així com, més d’una vegada, llegim «niu», en al·lusió a la casa, a la mare…, ací, la deessa Venus fa eixe paper (però quant al «voler»)… mitjançant un escriptor nascut en el Regne de València del segle XV.
És clar que això només podria arrelar en un Poble matriarcalista, com veurem tot seguit, i és simbolitzada i ben present en molta poesia d’Ausiàs March (1400-1459), ben allunyada de l’amor romàntica. Passa que, com fa més d’un escriptor que substitueix el mot “casa” per “niu”, ací, el poeta ho fa amb “Venus”, en compte de “dona”, de “voler”, de “mare”. Anem a pams, per mitjà de poemes. Com a aclariments, amb els abreujaments “v.” i “vv.”, ens referirem a un vers (en el primer cas) o a més d’u (en el segon dels exemples).
En l’entrada “Poema: 20”, llegim “cors gentils (…) obedients a Na Venus estela” (la dona en el punt més alt, ben considerada, vv. 31-32). En “Poema: 45”, posa que
“d’on voler creix tant com l’om s’hi delita;
mas perquè, en gran delitós l’amant puge
dins en l’hostal que Venus lo alleuja,
totes virtuts e seny de la persona
són desitjats en servitud de l’acte” (vv. 36-40)
i, per això, tot i que ell voldria pujar massa, ella l’acull en l’hostal (li fa de mare) i, de rebot, ell manté les virtuts, el coneixement i fa lo que la dona li diu.
En el “Poema: 47”, copsem que la dona (Venus) és qui conrea lo que seran els fruits de la terra, qui els prepara:
“Mas vostre cors per ventura es delita
usar dels fruits que Na Venus conrea” (vv. 29-30),
com si hi hagués una dona que, per una banda, fa la funció activa (llaurar) i, per una altra, la de ser el lloc on es colguen les llavors que un dia quallaran.
Ben mirat, en el “Poema: 75”, capim que
“Venus, del món, se trau la fina lesta;
tot home bo, en son hostal, se resta,
e val-se poc qui no hi és albergat” (vv. 42-44)
perquè, al cap i a la fi, si ella dona hospitalitat en sa casa a un home és senyal que ell la tracta bé; si no, el fa fora, puix que, al cap i a la fi, com es reflecteix en el mateix poema, “als peus del déu Venus, se deuen seure” (v. 51).
Però són unes relacions de caire matriarcal. Així, en aquest poema 75, hi ha que
“L’imperfet hom a Diana serveix
e tots aquells on la vida es devia,
car Venus ha tan dolça parleria
que tot voler a si lo redueix” (vv. 65-68).
Finalment, Venus (la dona) és l’educadora, potser, de la vida i tot, com diu el “Poema: 87”: “Los escolans de qui Venus és mestre” (v. 175).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Relativa a la voluntat.
[2] Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra. En aquest cas, com veurem, introduir “Venus”, “Na Venus”… en lloc de “voler”, de “dona” i, fins i tot, de “mare”.
[3] En relació amb Sant Tomàs d’Aquino (del segle XIII).
«Voler» i «estimar» i la sexualitat matriarcalista en el País Valencià
Sobre els verbs “voler” i “estimar” i la sexualitat matriarcalista catalana.
Sobre els verbs “voler”, “estimar” i “amar” (o “aimar”), el 5 d’agost del 2026, en resposta a un tweet que Josep Ma. Virgili i Ortiga (mestre i estudiós de la penetració del castellà en la llengua catalana) havia posat la vespra relatiu a “voler” i a enamorats, en què deia “No és encertat de fer servir el verb ‘voler’ amb el significat d’’estimar’ o d’’estar enamorat’.
No és la mateixa cosa ‘voler algú’ que ‘estimar algú’, encara que, sovint, es confongui al País Valencià”, li comentí que “Si és un calc del castellà, deu ser molt antic, perquè ‘El procés de les olives’, en què s’empara el DCVB, és dels darrers anys del segle XV, cap a 1495”.
Llavors, podem dir que no ens desautoritzava: “És veritat que no és segur que sigui un calc del castellà (però sí que és segur que l’ús castellà ho deu haver reforçat).
És la confusió de tres verbs amb significats semblants:
Voler = acceptar
Estimar = valorar
Amar = sentir amor.
És ben segur que, la prudència i la vergonya a l’hora d’expressar els sentiments, ha jugat a favor de la confusió comentada i a l’arraconament del verb ‘amar’”.
Tot seguit, li agreguí “Eixa ‘possessió’, d’acord amb comentaris que m’han fet i de la lletra de cançons[1] com també de rondalles, he capit que augmenta després de la guerra (en Menorca, per exemple, cap a 1960).
La música mallorquina dels anys seixanta i de principi dels setanta és més oberta, no hi ha eixe tractar que l’altre membre de la parella (home o dona, sobretot, la dona) siga una mena de drap de qui té la darrera paraula”.
Afegirem que el 5 d’agost del 2026, en una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943), em digué que el verb “voler”, en el País Valencià, s’emprava “A tots els nivells” (sic), que els néts li deien molt “Iaia: et vull molt” i que no té cap relació amb eixe possible seny de propietat. Ara bé, com expliquí a ma mare (i no ho refusà), el castellà sí que admet fer-ho amb “querer” perquè la seua visió de la sexualitat és romàntica i, de pas, acull bé allò de “Sin ti, no soy nada”.
Ben mirat, els castellanoparlants tenen una frase aliena a la cultura vernacla catalana: “La maté porque era mía”, puix que, a diferència dels catalanoparlants molt arrelats a la terra i, de pas, a la figura de la mare, la dona (o, en casos menors, el marit) no és considerada per l’home com una mena de roba bruta: entre tots dos, es fa la vida de parella i, la gran majoria de les vegades, la dona és qui pren la decisió final (la qual és acceptada per l’home) i ella no exerceix eixe nexe com si fos una dictadora, sinó dialogant (que no equival al “buenrollismo” del parlar per parlar).
Com a mostra d’eixe pas cap als significats que Josep Ma. Virgili i Ortiga havia publicat en un primer moment, el 5 d’agost del 2026 posí en Twitter que “Hi ha rondalles de Tàrbena (en un estudi de fa pocs anys) amb una dona més devaluada que en versions del relat ‘A ta casa, vaca’ de més de cent anys arrere.
I narracions distants de les de Sara Llorens (en la Catalunya del primer quart del segle XX). Aquesta dona, folklorista, no féu censures, ni refinaments. I això és part del material que molts afiliats a partits prefereixen no incloure en els seus escrits. A canvi, continuen lligats al llibre de comportament fi del membre del partit”.
Molt avançat el dia, el lingüista Gabriel Bibiloni (estudiós sobre la influència del castellà en el català), a qui també li havíem escrit un tweet eixe dia, ens informava sobre el verb “voler” del punt de vista eròtic i sexual en el País Valencià (ací, amb lleugers caires de forma, però no de fons, ni qualitatius): “És un ús exclusivament valencià i supòs que és un hispanisme. A Mallorca, ‘voler’ no vol dir ‘estar enamorat’, com diu el DCVB, sinó ‘acceptar com a amant’ (‘Na Joana ja no em vol’, ‘Jo estim en Jordi, però ell no em vol’)”.
Un altre comentari sucós fou el que amollà Susi el 5 d’agost del 2026, cap a la nit, a Josep Ma. Virgili i Ortiga: “En totes les llengües, hi ha paraules que, segons el context, tenen diferents significats.
Al País Valencià, el verb ‘voler’ és sinònim del verb ‘estimar’ (que quasi no s’usa). I no crec que siga un castellanisme, com bé ha explicat Lluís Barberà”.
Ja en el 6 d’agost del 2026, Josep Ma. Virgili li plasmava: “No, no deu ser castellanisme”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En al·lusió, sobretot, a les arreplegades per Gabriel Janer Manila en el seu llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, dedicat al cançoner mallorquí.
Ritu de pas a la joventut i sobiranes tolerants i matriarcals
Continuant amb la contarella “Un pobre home…”, en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, copsem que les germanes “Van tustar a la porta i n’eixí una geganta que no feia mala cara.
‘-Ens voleu donar recer per a la nit i treball per a demà?’ -diu la Finota. (…) ‘-Ens amagarem de nits i, quan l’amo serà a fora, treballarem” (p. 455).
Com a mostra del caràcter arriscat de les jovenetes, “L’endemà, a punta de dia, quan el gegant se n’anà per les seves, la geganta obrí el forn i les minyones es posaren al treball. L’Eulàlia se’n va a l’aigua; la Roberta, escombra; la Finota vol pastar” (p. 455).
Sobre aquest passatge, és curiós que la xica més petita encaixe amb el refrany “Ell s’ho pasta, ell s’ho cuina”, fet per la fa germana en cap de totes tres.
A més, en un paràgraf posterior, na Finota és qui “va trobar una clau i, al bell fons, un bagul que la clau obria. Veu a dintre una roba de sol, una roba de llum, una roba d’esteles i sabatetes endaurades tot just a la mida del seu peu petitet. La setmana d’abans, a casa seva, havia sentit una crida: que es faria al palau un ball al qual tot el jovent del país era convidat” (p. 456). Tocant a aquestes línies, la solució és en el fons (en la mare, en el bagul) i va adjunta a una ponderació simbòlica (sol i lluna; estels i sabates, això és, cel i terra) i, al capdavall, passa a lo tel·lúric (la vida terrenal que empiula amb el sobirà, qui dóna una oportunitat a tots els jóvens).
Després, un personatge femení i ancestral (la padrina i no, com ara, la Mare de Déu, la qual hauria substituït un personatge pagà) li farà costat, exerceix el seu paper de mare i és plasmat de manera positiva:
“-¡Padrina, padrina: ajudeu-me!
La padrina és ja rere la porta, mudada de dona vella, i li ensenya una bonica carrossa amb cavalls blancs. Li encomana:
-Cal eixir del ball abans que hagi acabat de tocar la mitja nit.
Ella abraça la padrina dient-li que ja pot ser confiada” (p. 456).
Tot seguit, com en altres relats, el príncep veu que la joveneta ha perdut la sabateta daurada. Aleshores, com que no hi podia entrar la sabateta a ningú, el cap d’estat opta per una idea, possiblement, a penes present en contalles d’aquest ram:
“-Doncs aniré jo amb vosaltres fora vila i passarem en totes les cases” (p. 457), o siga, el sobirà i els seus acompanyants.
Afegirem que, en aquesta narració, les filles no van acompanyades de cap personatge adult (ni de la mare, ni del pare) i, ben mirat, les dues germanes més grans no tenen enveja de la més xiqueta (na Filona). Així, el príncep diu que vinga i “Els vailets la van a cercar. En la sala, li amiden la sabateta, tot just feta pel seu peu petitet. Ella en mostra l’altra, la qual porta a la mà, i se la posa rient. La padrina ix (…) i , d’una paraula, la vesteix d’una roba que té totes les colors de l’arc de Sant Martí” (p. 457).
En nexe amb aquests darrers mots, l’acte de lo que podríem dir “coronació” (recordem que la corona és circular i, així, femenina) 1) és realitzat per una dona (la velleta), qui, a banda, 2) la muda (li fa valença) i 3) no consisteix en una cessió de poders, sinó que la provecta ha considerat que la jove ha de ser una sobirana tolerant (el detall de l’arc esmentat). Per consegüent, l’anciana posa la seua confiança en una regina… de caire matriarcalista.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Fills que tornaven a ca la mare
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre fills que tornaven a ca la mare? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 5 d’agost del 2026 i posteriorment comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «Si restaven vidus o divorciats» (Octavi Font Ten), «No. Abans, no solia passar. Ara, sí» (Àngels Sanas Corcoy), «No, mai» (Emili Rodríguez Bernabeu), «No, perquè l’àvia sempre deia ‘Si us caseu o aneu a fora de la vila,… a casa, només en celebracions'» (Lydia Quera), «No. A les cases pairals, no hi tornaven; i, si no es casaven, no en sortien» (Margarita Pou Marfany), «Ho desconec» (Xec Riudavets Cavaller), «No solien tornar-hi.
La iaia tenia un germà el qual se’n va anar i no van saber mai més res de la seva persona.
I ara: alguns, se’n van tard; altres, no en parteixen. I molts, hi tornen: sigui per treball, sigui per separacions, etc.» (Àngels Benaiges Martí), «No es va escaure» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Doncs no els semblava gens malament. Suposo que el seny de pertinença era més fort que ara. Sempre deien que, com a casa i amb els teus, enlloc. I el fet de tornar, no el criticaven, ben el contrari» (Àngel Blanch Picanyol), a qui escriguí «Sobre eixe sentiment, hui he parlat amb ma mare i li he dit que, a vegades, és el retorn dels fills que han passat a ‘ser un home’ (o a ‘ser una dona’) i que, en més d’un relat, s’emporten els pares allà on ells passaran a viure com a adults. En el fons, és com continuar en relació amb la terra, amb la mare. I, de pas, com un signe d’agraïment»; «No sé res» (Lurdes Closa), «Noo. No varen dir mai res, ni ho varen mencionar. Una vegada vaig estar-hi a punt i la mare i el pare em varen dir ‘Aquí tens casa teva, però, primerament, resol els problemes. Se’t va avisar'» (Montserrat Cortadella), «Suposo que, quan tenien els nens ben petits o perquè eren grans i estaven sols, potser sí que havien tornat a casa. En la meva família, no havia passat això» (Maria Dolors Sala Torras), «No record… Si bé era un fet, que jo no record haver vist o haver sentit» (Maria Galmés Mascaró), «D’això, no n’he sentit dir res. Lo únic que, quan es casaven i era fill únic, se n’anaven a viure a casa dels pares d’ell. I sé que, per a alguna xica, era un calvari conviure amb la sogra» (Reme Canet).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.