Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Rondalles eròtiques, amb ritu de pas a dona i dones arriscades
Rondalles plasmades en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).
Tot seguit, amb lleugers retocs, tractarem sobre les contarelles que figuren en el treball del màster “La política de les dones”, amb nom “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://diposit.ub.edu/server/api/core/bitstreams/926d22fb-9b9c-4459-9783-f28662d5203e/content), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”.
En aquesta segona part, figura el document “Annex de rondalles analitzades”. Primerament, comença per un relat escatològic en què una dona guanya a un capellà que no havia vist mai una dona despullada, “El rector porquerol”, i, així, ella passa a “servir per a sempre a cal rector, i aquest mai més es va amollar cap pet, ni bufa, almenys, davant de tots…” (p. 4).
En el relat posterior, “El pintor i les monges vergonyoses”, hi ha un simbolisme manifest: 1) tres dones (això és, plural, col·lectiu, “les tres mares”), en aquest cas, representant la joventut, l’edat adulta i la dona major; les dones que acorden fer una acció conjunta, i el respecte cap a lo femení (ací, l’església, lloc que empiula amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), considerat sagrat, a tractar bé, com indica la superiora (la dona més gran):
“-Germanes: no podem dir les coses així com voldríem (…), que és dins l’església i això és sagrat!!” (p. 5).
En canvi, l’home, en nexe amb la rudesa i amb dir les coses pel seu nom, sense barroquismes i sense embuts, els amolla:
“-Germanetes, germanetes, no tingau tantes punyetes que, per a dir-me que se’m veuen els collons, no ens calen tantes cançons…” (p. 5).
Quant a la rondalla “El rander”, coneguda en altres indrets catalanoparlants, apareixen tres personatges: una jove, sa mare i un home que tracta de passar-s’ho bé a costa de la xica. Així, “Conten que hi havia una vegada una xica molt bonica que tenia una alfàbega en un balcó d’una casa, que era enfront d’un hostal (…).
En aquell hostal, hi havia un senyor que tots els dies veia com la xicota eixia al balcó a regar l’alfàbega, i sempre li feia la mateixa qüestió: ‘Marieta: quantes fulletes té la mateta?’” (p. 5). Cal dir que “regar l’alfàbega” vol dir tenir un home relacions sexuals amb una dona. Per consegüent, el text, ací, va unit a la jovenesa de la fadrina.
Com que ella no sabia què respondre-li, se’n va cap a dins i ho comenta a sa mare (com també farà dues vegades més). En el primer cas, ella li demanarà “Cavaller de capa i capell, quants estels hi ha en el cel?” (p. 5).
Llavors, la joveneta se n’allibera i ho diu a sa mare.
Ara bé, altra vegada ho intenta l’home; i, altra volta, la mare és qui orienta la xicota i, fins i tot, la dona parla amb el rander, qui fa dues besades a la filla (el pacte que li havia presentat la mare).
Al capdavall, mare i fadrina fan un acord: “Filla meua: això ho hem d’apanyar. Ja veurem el que fem” (p. 6) i, com que ell cau malalt, la mare va pensar que podien aprofitar el fet: “’Ara ens n’anem totes dues a veure quina cosa fem’.
Mare i filla se’n varen anar a cal rander” (pp. 6-7) i l’adulta fa un paper que ens podria evocar la remeiera i, ben mirat, allibera i guareix l’home. Això sí: “li va posar una safanòria pel cul, al rander, i mare i filla se’n van tornar a sa casa” (p. 7), uns mots que lliguen amb una mena d’aliança entre les dues dones. Afegirem que la carlota simbolitza el penis, un detall a tenir present en el desenvolupament final de la rondalla: un home hauria introduït el membre viril al rander… i, així, es plasma una possible relació entre homosexuals.
Finalment, quan el rander passa per ca la jove i ell li diu “I la besada del rander?” (p. 7), “aquesta vegada, la xica va ser més valenta i li va dir: ‘I la safanòria pel cul?’”.
En sentir això, el rander va envermellir de vergonya i tothom se li burlava rient-se amb la barra ajupida. Així doncs, mai més no es va burlar de la xica que regava la mata d’alfàbega al balcó…” (p. 7) i la jove pogué gaudir més la sexualitat en la minyonesa i, a més, esdevé sobirana de sa vida i té la darrera paraula, en lloc de deixar-la en mans de sa mare.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Opinaven sobre la ràdio i la televisió
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre la ràdio i la televisió? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 20 de març del 2026 ens comentaren “Amb la ràdio, podies moure’t. S’usava molt més la ràdio, que sempre hi estaves connectada, podies moure’t d’una altra manera“ (Maria Dolors Sala Torras), “La miraven o l’escoltaven poc perquè l’idioma els era una barrera infranquejable” (Xec Riudavets Cavaller), “Ni idea” (Lurdes Gaspar), “Televisió, no en tenien. La ràdio, sí. I triava el que més li agradava. L’ àvia escoltava ‘Taxi key’ i, al migdia, una rondalla, que es feia ‘Tambor’ que escoltàvem les criatures” (Anna Babra), “Escoltaven algunes novel·les a la ràdio i altres coses, però tenien treball de la llar” (Roser Canals Costa), “L’escoltaven i la veien prou” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí que n’opinaven. Recorde: ‘Jo, això, no m’ho crec’. Segons quines notícies” (Ximo Caturla), “No sé si en tenien. I, si en tenien, suposo que els manipulaven i, alhora, entretenien” (Conxita Pladevall Vila), “L’àvia Maria era addicta a la radio. A Moià, la recordo a la cuina, asseguda en una butaca a la vora del foc, escoltant la ‘Radio Pirenaica’ al vespre. I, quan la fèiem venir a Barcelona els mesos més freds d’hivern, la recordo, a ella, i a ma mare, al menjador, a les tardes, escoltant Dña Elena Francis.
A part, a casa, hi havia molta afició a la ràdio: l’avi Ramon va ser un dels fundadors de ‘Ràdio Barcelona'” (Àngel Blanch Picanyol), “La ràdio era molt important per a estar informats i la televisió, quan en vam tenir, també. Però, la informació, els agradava més tenir-la de la ràdio, com si fos més creïble. La televisió era, més aviat, una distracció” (Angelina Santacana Casals), “La meva mare sempre va estar encisada per escoltar la ràdio i, després, per veure la televisió” (M Pilar Fillat Bafalluy), “A casa nostra, no teniem ràdio, però recordo les novel·letes setmanals que portaven a la mare. A la torre del padrí, sí que tenien ràdio i escoltava, per la nit, ‘Radio Andorra’, (‘Emisora del Principado de Andorra’).
L’any 1947 sí que tenien ràdio. En aquell temps, jo ja tenia catorze anys” (Júlia Aixut Torres), “Que era un gran avenç. La mare era moderna i li agradava lo que, a poc a poc, s’imposava” (Àngels Salvador), “Érem de pagés, no teníem televisor i la ràdio era escoltada a primera hora i prou; i els néts, acabats els deures, encara recordo un programa del Sr. Gallo sobre les vides de compositors i de pintors” (Lydia Quera), “En ma casa, se sentia molt la ràdio. Per la vesprada, les novel·letes mentres ma mare i jo cosíem. Però, quan venia la nit, ma mare ho tancava tot: portes i finestres, i cercava ‘la Pirenaica’. I allí estàvem mon pare, ma mare i jo amb l’orella pegada, sentint totes les notícies que no eren del règim. Potser, per això, jo n’he eixit rogeta.
Lo de la tele va ser massa. Jo recorde anar a casa d’un oncle meu els dissabtes a sopar i veure ‘Galas del sábado’. És clar, nosaltres encara no podíem comprar-la. I anar-hi tots els xiquets del barri en l’estiu, asseguts en la vorera, en casa d’un veí que era el primer que tenia tele. Va ser la revolució” (Reme Canet), “La televisió, comarques, per notícies. La ràdio, m’agrada més…” (Maria Teresa Esplugas Vilanova), “A ma mare (1918), li agradava molt la ràdio. La tenia encesa contínuament i record que, a mi, em molestava” (Eusebia Rayó Ferrer).
Finalment, mon pare (1942), el 20 de març del 2026, per telèfon, em parlà sobre els seus sogres: “Els avis Miguel i Amparo, abans de la guerra, ja tenien ràdio en València. I, quan jo tenia catorze o quinze anys, sí que se sentia per la nit”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Rondalles amb dones que guareixen hòmens, sinceres i maternals
Tornant al tema de la sinceritat, Oreto Domènech i Masià recorre al relat “Et vull més que un bon cagar”, el qual, pel títol, lliga amb el fet de parlar sense barroquisme i amb el cor en la mà: la tercera de les filles d’un rei, en dir aquests mots a son pare, fa que ell l’expulse i, així, ella “ha començat el seu camí d’aprendre la llibertat, de fer-se dona, a partir de dir la veritat” (p. 32).
Ja en el bosc, aquesta filla passa a ser fetillera i, quan el sobirà demana ajuda (perquè ell puga fer de cos) i uns representants del monarca es presenten davant la jove, ella, amb molta espenta, els diu “D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem. Jo no em moc d’ací!
-Però, dona, que t’ho demana el rei!
Però ella (…) no va cedir gens ni mica” (p. 32), car equivaldria a aprovar la conducta inicial de l’home.
Entremig, el pare aplega on és un gripau (animal femení i, simbòlicament, empeltat amb l’aigua i amb la terra) i l’animalet li amolla: “I tu, com et trobes ara que no pots cagar així com vols?” (p. 33), fet que equivaldria a dir que ell no assoleix el seu objectiu.
En acabant, el rei troba un anell en la seua boca: “és l’anell de la seua filla menuda” (p. 33) i la fadrina li comenta que no havia deixat d’estimar son pare.
Així, com capim, la princesa s’ha format molt en contacte amb la natura i, en eixe espai feminal, s’ha fet sobirana de la seua persona i ha guanyat vivències que li permeten respondre i viure de manera més encertada que abans.
Passant a la contarella “La bona xiqueta”, la investigadora indica que una xiqueta actua “en un escenari que es mou de la casa al riu i del riu a la casa (…). La bona xiqueta és, per a mi, la definició del que és la grandesa de les dones (…), una grandesa que, alhora, és senzilla i elemental, com la de la xiqueta” (p. 34). Quant a aquestes paraules, el 1r d’abril del 2025, després de la primera lectura d’aquest passatge, em feren dir “com en el joc de volar un catxirulo”, puix que, primerament, te’n vas a empinar-lo i, en acabant, tornes a cals pares o a on són els altres amb qui sols viure (o amb els qui convius en eixe moment) i hi ha una mena d’aplec. I, en relació amb la magnanimitat, agregaré que Pere Riutort, Dilluns de Pasqua del 2021 (el 5 d’abril), em digué que aquesta grandesa i el cor net són com un lligam de l’adult amb el xiquet sincer.
Cal dir que, com aquesta tornada a la casa, podria evocar-nos donar vida a la mare, no deixar-la a soles i sí tindre-la entre nosaltres (si més no, simbòlicament).
Finalment, escriurem que, com plasma l’estudiosa, Francesc Gascó, el recopilador d’aquestes rondalles de Beneixama (l’Alcoià), “segons m’explicava, amb el llibre físic, podia:
‘Tornar tot l’afecte que havia trobat en la família amb la paraula. Les rondalles i Beneixama eren ma mare, un lligam que m’unia a ella, el món de la meua àvia i les altres ties, el món on jo era feliç. Nadar com en un líquid amniòtic de paraules, sentiments i afectes, tornar al ventre matern que era la família que jo volia. Més que la llengua, era l’estimació que jo havia rebut a través d’eixes paraules’” (p. 36).
Com a afegitó, la granota és ben considerada en llengua catalana i això explica que, per exemple, hi haja una expressió que empiula amb aquests mots de Francesc Gascó: “Nadar com una granota”. En canvi, com ara, el castellà, associa granota a eixir, però a no quallar lo que u desitjaria: “Salirle rana”. I, per consegüent, la cultura vernacla no sols rep bé la maternitat i el procés anterior al part, sinó lo femení. I, com exposa l’antropòloga Marita De Sterck (i traduïm), “Ara afirmaria que els jóvens tenen dret de ser iniciats en el coneixement narratiu autòcton” (p. 38).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rondalles vernacles, la serp, la dragona, Maredéu i pervivències matriarcals
Tot seguit, l’autora, aprofitant la rondalla “La dona dimoni”, tracta sobre la manifestació femenina en la serp (banda inferior), en la dragona (les ales) i en la sirena (simbolitzada per Melusina) i ho fa recorrent a uns mots de Barbara Verzini i associant-les amb les contalles. Així, indica que el passatge bíblic en què la serp cerca la dona (Eva), a qui s’acosta, simbolitza la relació entre la mare (la serpent) i la filla (la dona). I més (ací traduït): “Eva ofereix immediatament la poma a Adam, no se l’amaga per a ella, ni se la menja sencera. Ella no cerca ni el domini, ni el fet de posseir per posseir” (p. 30), en un ambient en què, com posa Oreto Doménech i Masià, “La dona amb mig cos de serp s’arrela a la llegenda de la Melusina (…): el pacte de respectar la natura de la diferència sexual que, en les dones, conté el misteri de la possibilitat materna” (p. 30). Melusina és un personatge llegendari paregut al drac, de què parlarem a continuació.
Sobre el mot “Dragó”, figura en el DCVB com “Drac; animal fabulós al qual s’atribueix figura de serpent corpulent, amb peus i ales i amb gran boca devoradora”. El fet que siga devorador ho vinculàrem el 18 de març del 2026 amb la llegenda “La creació”, recopilada en el segle XIX pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós, en què Déu diu a la Mare Terra que ella s’ho menjarà tot, detall que capim en cançons vernacles eròtiques de tot l’àmbit lingüístic.
Més avant, en la recerca, podem llegir que “La proliferació d’advocacions marianes és tan gran, i tan abundant la devoció popular que hi ajunta, que encara s’ha escapat alguna Mare-Déu creadora de vida. Fet i fet, una bona part del poble valencià l’anomena amb aquesta expressió dita així: ‘Maredéu’” (p. 31).
En nexe amb aquest detall sobre el mot “Maredéu”, el 18 de març del 2026 llisquí a ma mare el paràgraf anterior i li comentí que, en Facebook i en Internet, hi havia gent que escrivia “Maredéu” i “Maedéu”, àdhuc, com a encapçalament d’articles. Llavors, em digué “’Maredéu’. És fàcil. Nosaltres diem ‘Maredéu’: ‘Maredéu, quina barbaritat!’, ‘Maredéu, açò no m’ho esperava!’. Com a exclamació, com a sorpresa.
I ‘Maedéu’. Com una cosa que crida l’atenció, que et reafirma en un pensament.
I sí que s’hi usa. I sovint”.
Agraesc la seua generositat.
Prosseguint amb la Maredéu (també “Mare-Déu”), “En la rondalla de La criadeta, la mateixa ‘Maredéu’ del conte anterior, la Divina Aurora, patrona de Beneixama, ressuscita un nadó mort com si fóra el nostre Senyor. Perquè és mare i perquè les mares donen a les filles el que necessiten. Les mares o la qui estiga en lloc d’elles” (p. 31).
Adduirem que, com em deia un amic valencià que és capellà, potser pel 2019, ell considerava que caldria dir “Déu-Mare”. Igualment, si llegim l’explanació de Pere Riutort (en la versió del 2018) i, d’acord amb unes converses que tinguí amb ell en el 2013 i més avant, hi ha cristians catalanoparlants que consideren que Déu (el qual empiulen amb la terra i amb la natura) és femení. Al meu coneixement, això és un senyal de la pervivència del matriarcalisme en terres catalanoparlants, fins i tot, en el primer quart del segle XXI.
Per això, com afig la investigadora, “la xiqueta li diu a la Mare ‘salva’m’ i la mare li dóna el que ha demanat” (p. 32).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rondalles amb matriarcalisme ancestral, la maternitat i la Maredéu
Un altre punt sobre el qual exposa la investigadora és el “matriarcat ancestral”, per exemple, reflectit en la figura de la serp, en la Mare de Déu i en la Maredéu. Així, no sols indica que “la velleta -una fada, l’àvia Santa Anna, la dona amb experiència- salva l’home” (p. 28), sinó que hi ha passatges en què “La mar, l’aigua, la fluïdesa i el misteri, la immensitat (…) se situa en el matriarcat original (…) que ha perviscut i que encara ens mostra els seus signes: això, de ben segur, si a Beneixama encara s’han contat” (p. 28). Beneixama és la vila de l’Alcoià on es recopilaren les rondalles.
Un poc després passa a la deessa mare i l’enllaça amb la serp (un animal terrenal que representa el sexe femení) i que encara és ben considerat en la tradició valenciana (vàlida per a la resta de l’àmbit lingüístic): “Aquesta contarella amb aires de llegenda adaptada al context camperol conviu amb algunes creences com que ‘les serps no mosseguen les dones prenyades’ o que ‘les serps saben quan una dona està alletant perquè poden olorar la llet’, cosa que dona compte que encara es té una idea del lligam entre escates i fertilitat” (p. 28), això és, entre cada una de les làmines òssies que cobreixen la pell de molts peixos i d’altres animals.
Prosseguint amb el tema de la maternitat, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, agrega una vivència seua en línia amb informacions a què havíem accedit mitjançant altres fonts: “La meua sorpresa va ser gran quan vaig trobar la imatge d’un capitell on hi havia esculpida una dona nua a qui mamaven dels pits dues serps” (p. 29) i, a partir d’uns mots de la historiadora Isabel Mellén (1986, estudiosa del romànic basc), posa (i traduesc) que “es pot traçar tota una genealogia en imàtgens entre les deesses Terra o Tel·lus de l’Antiguitat i les dones amb serps medievals” (p. 29) junt amb unes paraules d’una altra historiadora de l’art, Amanda Luyster, qui, segons la investigadora valenciana, “va trobar-hi representacions de dones que alletaven serps i granotes com a imatge de la Terra nutrícia ja en l’època romana” (p. 29), és a dir, abans del segle VI.
Quant a Tel·lus, cal dir que, com es podia llegir en Viquipèdia, representa la Terra Mater, la terra maternal, la terra nodridora, la qual, en la cultura romana, era simbolitzada per Tel·lus i, en la cultura grega, com ens digué Pere Riutort algunes vegades, per Demèter (deessa el nom de la qual procedeix de “Gea”).
Finalment, això porta l’estudiosa a considerar aquest “matriarcat ancestral” (p. 29) i que encara perviu “als nostres pobles valencians” (p. 29).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Ritu de pas de xiqueta a dona en rondalles, sensibilitat i sinceritat
En aquestes cerimònies de pas de xiqueta a dona, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, comenta que, sobre la llibertat, “ensenyen les dones a les filles, però també als fills” (p. 26). El pas del sòl a la banda superior dels matalaps em féu pensar molt prompte en els escalons que la xiqueta hauria de pujar per a ascendir a dona i que, com més amunt, més important seria el seu paper de conservar una sensibilitat cap a tot lo món. A banda, com posa la investigadora, “només la sorprén una mica i pensa: ‘regnes diferents, costums diferents’. L’apertura a allò altre, doncs, l’havia ben apresa a la seua casa natal: havia estat ben criada” (p. 26).
És més: tot i ja haver accedit a la banda més alta, encara capta lo més petit, allò que podria ser considerat com a refusar i que, en canvi, formarà part de la seua vida com a sobirana (no solament política, sinó personal, del seu dia rere dia), detall que podríem enllaçar amb quan Erasme de Rotterdam, en 1513, recomana a qui, en eixe moment, era príncep, que no menyspreàs ningú, puix que això podria ser motiu de venjança per part de l’afectat i, àdhuc, de perdre una guerra.
Aquest signe del relat explica que “Les princeses i les reines, en els contes tradicionals, són personatges que no han de buscar la subsistència, sinó que els és donada des del bressol. Gestionar, però, el do de l’abundància de ser dona, de la sobirania sobre la pròpia persona i aprendre la llibertat requereix, sense dubte, entrar en l’òrbita de la llengua materna (…). Aquesta princesa (…) confia en l’autoritat materna i diu la veritat (…) i això és el que la farà reina, sobirana del seu destí i de la seua persona, creadora de vida i transcendència amb el príncep, simbòlicament, parlant, és clar” (p. 27).
Tocant als mots que hem escrit en el paràgraf anterior, direm que, bé en les contarelles, bé en la realitat, la fertilitat (de la terra, de les collites, de la fecunditat humana, de moments de prosperitat…), no és estranya a la política que fan els alts càrrecs, començant pel cap d’estat (i, si ens referim a una família, a la de qui té la darrera paraula, en els Pobles matriarcalistes, quasi sempre, la mare o bé la dona): benignitat i bonança, bondat i alta natalitat i bon viure van lligats, són com dues baules seguides d’una mateixa cadena.
Altrament, podem agregar que els superiors tenen una influència capital (terme de la rama del mot “cap”, com a part més important del cos), com ho reflecteix la cultura tradicional, mitjançant dites com una present en moltes rondalles mallorquines arreplegades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i que encara havien oït valencians de l’Horta de València en el 2017: “Paraula de Rei no pot mentir”. I una altra que comentí una vegada amb Pere Riutort, a qui diguí que em feia l’efecte que els votants tendeixen molt a seguir la línia d’actuació i de pensament del cap de la candidatura política que voten, fet que acceptà com dient que era una realitat: “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”.
Per això, la reina accepta la jove i la considera una dona franca, fins i tot, amb el poble senzill (el cigró).
Una altra contalla amb una sinceritat ben estimada és “La flor del girablau”, en què una velleta capeix que el germà petit diu la veritat i, “per això, li atorga el do de trobar la flor del girablau” (p. 27); i la Mare Terra, empeltada amb la flor (evocació de la vida que revifa en la primavera, estació de l’esperança i de la infantesa), “acull al seu si un dels seus fills (…). La mare (…) autoritza el seu fill mort a dir la veritat al món i, així, es com torna a la vida” (p. 27). Mentres escrivia aquestes paraules, el 16 de març del 2026, em vingué al pensament un refrany que podria ser en nexe amb aquest retorn acompanyat de parlar amb el cor en la mà: “Infants i orats diuen la veritat”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Educació matriarcal i ritus de pas en rondalles en un ambient maternal
Adduirem el paper de la maternitat: “Escapolir-se de la violència o del control patriarcals també significa saber triar la parella i saber posar els límits adequats, així mateix significa saber criar” (p. 22). Això explicaria que, en els Pobles matriarcalistes (com es dedueix de moltes rondalles), “en el camí de la vida des del naixement que el jove no es lliura en cap d’elles a la violència i, de més a més, rep un triple do de tres dones que li fan de mare: la padrina, la molinera i la mare del dimoni. I acaba, amb la reina i amb la princesa, sobirà de la seua persona, sent feliços i menjant anissos” (p. 24), un dolç que empelta amb el fet que, “Per a criar, cal molt de dolç, molta mel, sucre, farina, ous, cos i paraules nutritives que òbriguen el paradís al paladar de les nostres criatures” (p. 25) com també per a guanyar-se la confiança de molts xiquets i de moltes persones i per a adobar el terreny de la creativitat.
Sobre aquesta dolcesa, direm que coneguí una dona nascuda a mitjan dels anys vint del segle XX, qui estigué a punt de fer els cent anys i que, a banda de ser una dona forta i agradable en el tracte, tenia una dolçor i una bona empatia que l’ajudaven a fer-se amb gent, fins i tot, molt més jove que ella. O, com ara, ma àvia materna (1910-2000), qui, quan visitàvem els pares de ma mare, sovint, oferia una rosquilleta als néts… i ho feia amb un somriure.
Es tracta (i aplana) lo que Oreto Doménech i Masià qualifica de disposició a l’altre (p. 25): “I, si aconsegueix, malgrat tot els entrebancs i perills, esdevenir el rei i sobirà de la seua pròpia existència, és perquè s’ha criat amb mares que l’han ajudat perquè han permés la diferència -en aquest cas, la diferència de l’excés que és la bellesa i la bondat- al llarg del camí de la vida en relació” (p. 25), un signe que explicaria que, en la rondalla “Els teuladins”, el tercer dels pollets, “no, per ser el més xicotet, era el més badoc” (p. 25), un tret que lliga amb eixes contarelles (abundants) en què el fill (o la filla) més petits són qui, com ara, alliberen el pare o l’anciana, gràcies, en bona mesura, a la bonesa del xiquet, de l’adolescent o de la jove. I, més d’una vegada, com ma mare em tragué en una conversa telefònica el 15 de març del 2026, “’Sense dir-ne una més alta que l’altra’. Això era molt típic ací, en València” i ens han plasmat en més d’un tema.
També hi ha un altre camp interessant i que, de bon principi, encertàrem la finalitat educativa: el de la sensibilitat com a part del ritu de pas, àdhuc, cap a lo que més d’u podria considerar insignificant o a rebutjar. Així, com escriguí a Anna Babra (una de les participants en la recerca) en un missatge del 13 de març del 2026, “Millor una informació, per xicoteta que siga, que res” i, més encara, quan t’han indicat (com és el cas d’aquesta informadora) que, “Amb un ‘NO’, ja ets content. A vegades, no diria res perquè un ‘NO’ no arriba a res. Però, per part meva, és cert”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La sexualitat, el ritu de pas a jove i a dona i la mare en les rondalles
Un altre tema interessant, molt present en el treball d’Oreto Doménech i Masià i en moltes rondalles, és el ritu de pas, ací, després d’escriure que el sentir relaciona, lliga i fa que les dones (vàlid per a qualsevol persona) estiguen en societat (p. 18).
Altrament, trau uns comentaris de Luisa Muraro (i que traduesc) que podríem connectar amb el fet que la Natura pot prescindir de l’ésser humà, però nosaltres no podem tallar amb la Mare Terra, puix que ocorreria com el nen que no mama i que encara no és mínimament fort per a subsistir amb aliments d’edat més avançada: “L’experiència femenina fa món, el trau a la llum, quan aconsegueix anomenar relacions socials sense recórrer a ponts masculins (…) amb intenció de viure en el món en femení” (p. 18).
I, com diu la investigadora, “En aquestes històries, les dones no són gairebé mai víctimes. (…) En la bondat, en canvi, la multiplicitat de possibilitats de fer el bé abunda” (pp. 18-19) i la condició femenina és “capaç de posar límits o d’ordenar la convivència, tal i com fan les mares” (p. 19) i, per això, amb el marit o amb altres personatges adults masculins, “la dona el venç sense barallar-s’hi” (p. 20).
Un poc després, posa l’exemple de tres dones (cadascuna simbolitza una fase diferent de la vida, sovint, conegudes com les tres mares, o siga, la jove, l’adulta i la d’edat avançada) en una relació que esdevé amb un pintor dins d’una església.
Llavors, com si el temple fos la casa feminal (puix que representa la vagina i, per extensió, la vulva), tres dones canten a l’home (les penjadures, taronges, llimons, els racons), mentres que ell, bròfec i sense embuts, els diu
“-Germanetes, germanetes,
no tingau tantes punyetes,
que, per a dir-me que
se’m veuen els collons,
no ens calen tantes cançons…” (p. 20).
Així, lo sexual no és arraconat, ni retocat, ni censurat, però tampoc és agressiu; simplement, mostra la naturalitat amb què, fins i tot, parlaven i ensenyaven dones nascudes abans de 1920 i que transmeteren versos eròtics als seus néts, com ens han dit algunes vegades.
Després de plasmar aquest punt amb les tres etapes, Oreto Doménech i Masià passa als ritus de pas i afig que la dona ha de ser ben tractada quan deixa de ser una xiqueta i s’endinsa en una adolescència que, al capdavall, la portarà a la joventut i, amb el temps, a una vida personal de què ella serà la sobirana, qui, com sa mare, tindrà la darrera paraula en línia amb l’arquetip del rei.
Així, un home, del carrer estant, es dirigeix a ella, qui és en el balcó (espai extern de la casa i receptiu a lo social), i intenta abusar o reptar-la. Però la més atrevida de tres germanes serà acompanyada per la mare (no de manera paternalista): “acompanya i ordena, protegeix, però deixa a la filla el seu espai, no ho fa per ella, no va a cantar-li les quaranta al rander, (…) deixa que la filla avance [ en] (…) la transició de xiqueta gran a dona, sexualitat, desig, maternitat” (p. 21).
Altra vegada, captem que la maternitat és ben considerada en aquest estudi, fet que ens afavoreix un lligam amb la terra, amb la natura, amb la sinceritat. Com a mostra, prosseguint amb el paper de la mare, destaquem que “La mare també li ha donat l’oportunitat de saber com triar la seua parella, els límits saludables i (…) una bona lliçó: les mares, el mal només per fer mal, no el toleren” (pp. 21-22).
Tocant a aquests darrers mots, pel 2024, un català de Fulleda, Santi Arbós, em deia que, en una vila catalana, havia passat a viure un castellà i que un dia abusà d’una dona. Llavors, uns quants hòmens li digueren que les dones havien de ser ben considerades i ben tractades i que, en la cultura vernacla (lo que diríem els costums de la comarca), no es pega la dona. No debades, un mes després (o un poc més tard), aquest castellà canvià de vila…
Finalment, com a introducció a aquest apartat sobre el ritu de pas esmentat, la contarella fineix amb una jove “que ja s’ha fet dona i posa el límit ella mateixa” (p. 22).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Inculcaren amor per la natura
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos inculcaren amor per la natura? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 14 de març del 2026 i posteriorment ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Síííííííí” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí. L’àvia, fins i tot, sabia noms de plantes i de flors. Fèiem una passejadeta pels voltants, anàvem a la font a beure aigua que deia que era millor que la de l’aixeta i…” (Anna Babra), “Sí. No directament, però, amb els seus actes, sí. Cada dia anàvem a fer un passeig pel camp. Sempre mirava si hi havia una herba remeiera per recollir. A casa seva, hi criava conills i gallines i me’ls deixava tocar; també, sempre, hi havia algun gos.
Quan anàvem a cercar bolets, el bosc s’havia de deixar com si ningú hi hagués passat.
Ah! A casa seva, al pati, sempre hi havia un munt de plantes” (Àngel Blanch Picanyol), a qui responguí “Els meus avis, tant els materns com els paterns, tenien plantes i animals en casa. I, en la meua joventut, recorde eixir amb els meus avis materns a per herbes”, “Ma mare va néixer el dia de Reis del 1923 i sí que em va ensenyar l’amor per la natura. Crec que ho porto d’ella, perquè coneixia les plantes de pagès, el bestiar i cuidar els cavalls (els quals se l’estimaven)” (Ramona Ibarra), “Teníem un pati amb gallines i conills. Tot ben posat” (Maria Dolors Sala Torras), “En temps de fam, la seua visió era utilitarista. Podien contemplar els arbres per la fruita o pel carbó; la terra, per la civada o pel blat; i la mar, pel peix. Mai com a objecte contemplatiu” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant!! Era de pagès, tots vivint a una vila. Era el seu món i va saber-nos inculcar l’amor i el respecte per la natura!!!” (Roser Canals Costa), “No” (Angelina Santacana Casals), “A l’estiu, jo vivia amb la iaia a Rupit i agafava flors i sempre deia ‘Les justes, nina. Aquestes caben al gerro de la taula. Quan es facin malbé, n’agafarem un altre pom’.
No suportava que es trepitgessin, fins i tot, les que trobàvem pel camí” (Montserrat Cortadella), “Sempre. Ja fos mitjançant dibuixos o fent-nos anar a la natura” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Essent pagesos, és clar que sí” (Maria Teresa Esplugas Vilanova), “Sí. La natura era molt estimada. A casa dels avis, en ser de pagès, es vivia dia rere dia” (Lydia Quera), “Això, sí: la natura s’havia d’estimar i de respectar. Suposo que, per això, vaig ser muntanyera. A casa, es feien excursions sempre que es podia des que érem ben petits” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. La natura era molt important, sempre ens deien que no jugàrem, ni férem cap foguera, que es podia cremar el camp o la muntanya…
Antigament, no hi havia ningú per a arreplegar el fem i el tiraven en els barrancs,… Els xiquets hi anàvem i agafàvem coses que hi havia tirades (la meua iaia sempre em renegava). Els xiquets portaven el fem per tots els llocs i embrutaven tot el terme per a jugar i fer casetes (sempre cercàvem trastos del fem)…
Sempre m’han inculcat respectar els arbres, no trepitjar les plantes dels jardins, ni trencar brots, no tirar fem per tot arreu, etc.” (Carmen Mahiques Mahiques).
En el meu mur, el 14 de març del 2026 i més avant plasmaren “Que valoràssim el camp, que ens donava tot lo necessari per a subsistir: gra, animals, caça, hortalissa.
Es tenia molta cura de cuidar pinar, pletes, fer rotes netes i formiguers” (Maria Galmés Mascaró), “Síí. I el meu pare, gran amant de la natura i la resta de la família, fins els més petits, estimar, respectar i tenir cura” (Àngels Benaiges Martí), “Sí. I vivíem amb ella. Per això, no l’hem deixada” (Conxita Pladevall Vila).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Les mares i les dones en les rondalles vernacles i en la transmissió cultural
Continuant amb el treball “Cavallers de capa i capell”, l’autora indica que són contalles en què trobem “genealogia materna, relacions d’affidamento[1] i capacitat de fer valer l’autoritat materna -enfront de l’abús de poder i l’autoritarisme- en un grapat de situacions” (p. 5). Aquests mots, poc comuns, almenys, en el primer quart del segle XXI, entre els grups feministes més acostats al poder polític, són pareguts als que exposa el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera i publicat en 1993 per Editorial Claret, quan defineix “matriarcat”: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”.
Tocant a la quantitat, posa que “consisteix en un centenar de rondalles arreplegades en llibretes i després enregistrades amb cassette al llarg de trenta anys -entre el 1981 i el 2011- per Francesc Josep Gascó i Navarro, en un context familiar” (p. 6) o, a tot estirar, “de veïnat” (p. 6).
Com a aportació positiva de les contarelles, “donen a cada persona el que necessita a cada moment, tal i com ho fa la mare. (…) necessitat, ajuda, saviesa, confiança, goig, amor, desig” (p. 7). Això sí, com escrivia Maria Milagros Rivera Garretas en 1996 i Oreto Doménech Masià diu en la plana 9 (i ací traduïm), “Sens dubte, hi ha la necessitat de compartir el món. Però amb totes les altres dones i amb els hòmens, o siga, amb tota la gent de carn, començant pels més acostats. No he de dividir el món amb l’altre sexe, de la mateixa manera que lo que em manca no és ser home”, fet que adoba el terreny perquè “les criatures escolten els sons i les paraules de la seua llengua materna en un context d’harmonia i unió. Les rondalles formen part d’una pràctica de vida orientada a la comunitat i les dones (…) tenen un paper rellevant” (p. 9), puix que, entre d’altres coses, “les contalles orals permeten a les dones parlar de sexe obertament o fent servir eufemismes” (p. 9) i, més encara, “contribueixen a fer casa natal, genealogia materna, perquè, en transmetre aquests contes, la rondallaire rememora i reviu les paraules de les seues mares i àvies, la pròpia nissaga femenina” (p. 10).
En nexe amb aquest comentari sobre l’evocació, en distints moments de la recerca, hi ha hagut persones de més de setanta anys que m’han dit que aquest estudi els havia portat a reviure passatges de la seua infantesa en què fruïen de la creativitat (tan ben acollida per les dones de la seua família i en el barri on vivien) i que això els facilitava traure-la altra vegada, un camp de la persona també important en els majors.
En el punt següent, la investigadora presenta un quadre amb personatges: oficis i parentiu, caràcter i si intervenen en la rondalla com a protagonistes. A grans trets, direm que hi la mare sàvia i resolutiva, la criada sense prejudicis, la padrina associada a la saviesa, la reina que casa una filla amb un pobre desconegut (signe que ens duu al tema dels diòscurs, perquè ella, com en moltes narracions, simbolitza la part activa, forta i noble; mentres que ell empiula amb la pobra, amb la senzillesa i amb el del muntó, com aquell qui diu, fet que, en més d’un relat, no impedeix que la filla trie casar-se amb un home pla i no precisament ric) (p. 10), etc.
Altrament, aquestes contalles inclouen la mare “que explica als fills les coses de la mateixa manera, sense discriminar-los per la manca d’intel·ligència” (p. 13), mare preocupada pels fills i “Valenta i enginyosa” (p. 14) junt amb la dona “honesta i decidida” (p. 15), la bondadosa i protectora (p. 16), la filla petita, sàvia i decidida (p. 17) i més característiques que hem arreplegat en l’estudi, com ara, en qüestions relacionades amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Terme italià que podríem traduir com “avinença”, “esperit d’equip”, “harmonia”…