Dones que marquen el compàs, que trien i molt obertes

El 5 de març del 2022, en el grup “La nostra música”, on eixe dia havíem posat una cançó eròtica mallorquina en què la dona indica a l’home què ha de fer i com[1], Fermin Carbonell Barbera ens comentà “Vaig a contar-te un fet del meu poble, Lluís. Açò és verídic.

En la fam, estava un veí del meu poble llaurant i una gitana li demana menjar. Aquell li diu que sí, però a canvi d’un ‘polvet’. La gitana li diu que bé, però, com estava criant, que tenia que ser per darrere…

En açò, el susdit li contesta en castellà ‘Don Ángel no se arrebata porque nunca ha sido chulo, te lo meteré por la raja, pero jamás por el culo’”. També en relació amb les paraules de Fermin Carbonell Barbera, comentarem que el 7 de març del 2022 plasmàrem en Facebook una cançó eròtica mallorquina[2]que diu així:

“Devers Son Sion, hi ha

tres o quatre o cinc bergantes.

Bones cuixes, bones anques,

bones mames, bones galtes,

qualsevol fan encortar[3].

Un vespre les somià,

amb so[4] pardal en sa mà,

que feien ses obres santes”. 

 

Doncs bé, el 7 de març del 2022, Fermin Carbonell Barbera, en relació amb aquesta cançó, ens comentà: “La facilitat que tenien els avantpassats per al vers i la fina ironia”. I li responguí “És impressionant”. Aleshores, ell m’adduí “ I més en gent, la majoria, dels quasi analfabets”.

Afegirem que, en el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve, publicat en 1977 (la segona edició), hi ha una cançó que, amb lleugers retocs (com ara, “amb” i “clavada” on, popularment, es diu “en” i “clavà”), diu així:

“Xiqueta, recalcadeta, 

per tu passaré la mar.

Eres… com la codonyeta 

que no té res que tirar.

 

Dis-me que sí, Francisqueta.

Sempre no hem de ser fadrins.

Pensa que eixa miradeta

la tinc clavada molt a dins.

Xiqueta recalcadeta.

 

No me faces més penar.

Rebeix-me en els teus braços,

que, si, amb tu, me puc nugar

amb estrets i sagrats llaços,

per tu passaré la mar.

 

Obri prompte eixa boqueta,

que la tens de Jesuset.

Sigues amb mi ¡més blaneta!

que, amb ton geni tan aspret,

eres… com la codonyeta.

 

No et moga considerar

que, sent pobre, res me sobra;

però també has de pensar

que ta família és tan pobra,

que no té res que tirar” (pp. 27-28).

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula i està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera: / no me venguis per darrera; / vine per davant, que és fluix”, la qual figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner” (p. 152), de Gabriel Janer Manila.

[2] Figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner” (p. 131), de Gabriel Janer Manila.

[3] En el DCVB, figura com a sinònim d’“encantar”.

[4] “Amb lo pardal”, com encara hi ha qui diu, en el parlar popular, i que correspon a “Amb el pardal”.

Àvies i mares que promouen la bonhomia, fer el bé i molt receptives

Àvies (padrines) i mares que impulsen a actuar amb bonhomia i a fer el bé.

El 4 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “¿vos impulsaven a actuar amb bonhomia i tractant de fer el bé, com podem veure en moltes rondalles? Gràcies”.

En el meu mur, el 4 de febrer del 2022 ens comentaren “La meva àvia i la meva mare sempre deien ‘El que no vulguis per a tu, no vulguis per a ningú’(Glòria Reverter), “Molt cert, Lluís” (Neus Castellvi Asensio), ’A missa? Fes bé i no faces mal i altre sermó no cal’. Ho deia el meu avi patern (1912-1997)”[1] (Jose V. Sanchis Pastor), ’Tu, sempre fes el bé, que el mal ve sol’, la iaia. I també el que diu la Glòria: la mama i la iaia” (Montserrat Cortadella), “Ahir mateix, un familiar (té 89 anys), em va contar que la padrina, la seva mare, l’enviava a ca una tia i li deia ‘Si et donen uns doblers, no els agafis, que en tenen pocs’, perquè no fes res a canvi de doblers. I mu mare, sempre, diu ‘Qui dona del que té, menja del que no té’(Xisca Gaya Riutort), “A casa, sempre m’havien dit que ‘El que no t’agrada que et facin, a tu, no ho facis a ningú’(Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Dialectes”, el 4 de febrer del 2022 plasmaren “Dues àvies ben diferents: una educava per a l’èxit i per tenir un bon marit i una posició social. L’altra era senzilla i bona cuinera, amb bon humor i no s’escandalitzava per les coses modernes, com la faldilla curta o portar pantalons…” (Lidia Bros Sarroca), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Lidia Bros Sarroca. El meu cas era el mateix!”; “La meva era molt masclista en el tracte. (…) És l’única que vaig conèixer” (Merce Regue), “Justament, tal com ho descrius” (Cèsar Ollé Garcia).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 4 de febrer del 2022 ens escrigueren, “A mi, sempre m’havien exigit que respectés les persones grans i la canalla. També inculcaven que no tenia que jutjar a ningú per com pensés, perquè, em deien que no era tot negre o blanc: els colors grisos també existien i eren respectables, sempre que no perjudiquessin a altres persones.

La meva mare va néixer al 1904” (Joaquima Basart), “La meva àvia era guaridora i, la gent, la respectava molt perquè feia el bé, curant a qui ho necessitava i volia. Sempre deia que ‘Una acció val més que mil paraules’. Era d’Olot. Va ser un exemple per a mi” (Maite Barcons).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de febrer del 2022, Eulàlia Pons Gomila comentà “Supòs que la meva mare em va donar una bona educació. Va néixer el 1916 i sempre va ser molt moderna i avançada a la seva època. Li estic molt agraïda. No crec, no obstant, que quadri amb estereotips de rondalla”.

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 5 de febrer del 2022, Josép Antoni Torres Torres plasmà “Sí, clar”.  

Adduirem que la manera d’actuar i de viure plasmades en molts comentaris tenen molta relació amb l’educació matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tot i que aquest comentari és d’un home, l’hem inclòs pel seu interés històric i educatiu.

Cultures d’esperit comunitari, matriarcalistes i que promouen la simpatia

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb relats de la comarca valenciana la Ribera recopilats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez i publicat per Edicions Camacuc en 1994, veiem la rondalla “Sanxa”, en què es reflecteix el matriarcalisme. Diu així:

“Hi ha prop de l’Albufera de València un pla de poca pastura, al qual els llauradors denominaven el pla de la Sanxa. De l’origen d’aquest nom es conta una llegenda que és la següent:

Fa molts anys, moltíssims anys, un jove portava un ramat a pasturar el pla[1]. El pastor era molt solitari i no buscava mai la companyia d’altres pastors[2] i, en les matinades de calma, el sentien cridar: Sanxa! Sanxa!

Sanxa era un escurçó[3] xicotet, l’únic que era amic del jove.

I la serp, obeint la veu amiga[4], acudia de seguida, aleshores era obsequiada amb un barrelet de llet, de les millors cabres.

(…) El pastor feia flautes amb canyes i amb les quals tocava dolces melodies. Sanxa, l’escurçó, s’estirava i ballava com si estiguera encantat. Altres vegades, si el pastor travessava el pla, se li enroscava pujant per la cama fins al coll, la gent pensava que era un mag.

La serp creixia, i el pastor, fet un home, va ser soldat i a la guerra se’n va anar[5].

Passà el temps, més de cinc anys. El pastor tornà al pla i cridà com altres vegades:

-Sanxa! Sanxa!

Després d’un gran silenci, va repetir més fort:

-Sanxa! Sanxa!

Aleshores, va sentir entre les canyes un estrany soroll i, tot seguit, va aparéixer un cap (…) amb uns ulls grans (…). Era Sanxa, com havia crescut! (…) la serp l’havia reconegut i se li va enroscar com temps abans i l’estrenyé tant que l’ofegà” (pp. 39 i 41).

Aquesta rondalla, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme i, a més, promou l’esperit comunitari, la simpatia, l’obertura als altres i a lo que esdevé, etc. i, per mitjà de la serp, copsem que les cultures matriarcalistes no abracen el misticisme (la màgia), ni les lluites, sinó un ambient de proximitat, molt plasmat, per exemple, per dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Finalment, podríem dir que aquesta rondalla va molt en línia amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En les cultures matriarcalistes, com podem veure, per exemple, en moltes rondalles, predomina lo vinculat amb l’hort i amb el jardí.

[2] Les cultures matriarcalistes promouen molt l’esperit comunitari, l’associacionisme i, com ara, la col·laboració, detalls que estan molt reflectits en tot l’àmbit lingüístic, en moltes rondalles i en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

[3] Com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, la serp, com a animal de terra, entre altres coses, simbolitza “la gran mare” (p. 58) i lo vinculat amb la terra i amb l’aigua (p. 58).

[4] L’escurçó, xicotet, és molt obert.

[5] La serp, ací, no apareix vinculada amb la guerra, ni, de rebot, amb el nomadisme, sinó amb la terra i podríem dir que toca els peus en terra.

Convidaven a tothom, a les festes patronals, amb crítica irònica i tot

 

Com em comentà, ma mare, per telèfon, el 7 de març del 2022, respecte a la música de la generació de sa mare (qui havia nascut en 1910) i a la de les àvies de ma mare, fent al·lusió a la tia Patrocinio, d’Aldaia (l’Horta de València), qui sempre la convidava a les festes patronals d’aquesta població, “cantaven, ballaven i feien acudits. Era fer cançonetes que feien riure a la gent i que cantaren, o de crítica o de burla. (…) Eren una crítica irònica.

Ma mare cantava el cartell d’una falla.

‘No tenim ceres, però tenim ‘rellonges’[1]’.

No tenim ‘rellonges’, però tenim ceres.

Ni tenim ‘rellonges’, ni tenim ceres’”.

 

Igualment, ma mare, sobre aquestes cançons que sorgien de la creativitat popular, el 7 de març del 2022 em comentà “Això és quasi obligat. Jo, a vegades, sentia a les àvies i a les besties (que totes tenien, més o menys, la mateixa edat), que tot el poble feia cançonetes per a la cosa.

I, aleshores, en sabien de cap, sabien cançonetes, traure’n: de si l’alcalde feia una mala jugada, o quan, potser, anava a casar-se alguna”.

El 19 de març del 2022, partint d’aquests versets que em digué ma mare, posàrem un post sobre si “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos convidaven a les festes patronals de la població on vivien (…)? ¿En què consistien? Gràcies”.

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Anna Babra ens comentà “Al poble que jo conec, convidaven a coca i mistela fresca en porró. Però això és una tradició dels seixanta. I es convidava a tothom qui anava al ball de festa major. Aquest costum va durar fins als vuitanta.

Convidaven a missa, la del sant patró. Clar”.

Afegirem que, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 19 de març del 2022, Natalia Farreras Costa ens plasmà “La família de la meva iaia paterna, nascuda a Sant Pere de Torelló al 1912, ens convidaven a la matança del porc. Tots a fer botifarrers, fuets, xoriços…”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] “Rellotges”, en el parlar popular.

Dones fortes, sinceres, que trien i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla valenciana “Esclafamuntanyes”, arreplegada per Enric Valor, en triar les espases, el gegant “n’agafà una de daurada empunyadura i fulla ampla i esmolada” (p. 86). En canvi, Esclafamuntanyes “se’n va anar tot directe a una espaseta rovellada que penjava en un racó.

-Quina espasiua de tres i no res! -començà a dir el negre (…).

El jove (…), sense dir mot, escometé” (p. 86).

I, al moment, el jove venç el gegant, arreplega l’orella i, immediatament, fa camí cap a on era la tercera de les jóvens, Rosa Darrerina, però com una dona de carn i os, qui, “molt gentilment, li donà les gràcies per haver-la deslliurada, i Esclafamuntanyes li besà la mà amb (…) joventut” (p. 86). Més avant, veiem que les tres fadrines ja estan salvades i que els altres germans actuen pensant en el seu profit i, així, no fan costat al més petit.

Aleshores, passem a un passatge amb molts detalls matriarcalistes: un hort (pel qual passa Joan amb silenci), un arbre immensament alt que el porta cap a un niu molt gran, a què es dirigia un gat que pujava pel tronc. I “Esclafamuntanyes, tot compadint-se dels ocells, (…) brandà la maça i la llançà contra l’esquena del feroç felí” (p. 88) i el gat cau en terra.

Al moment, una àguila veu el jove i cinc caps d’aguiló diuen des del niu:

“-Mare àguila, no et menges el fadrí, que acaba de matar el gat cerval que pujava a devorar-nos.

Llavors, l’àguila davallà, es parà davant el jove i li oferí:

-Demana allò que vulgues.

Ell li va demanar que el tragués de l’hort.

-Fet -li diu l’ocellot. Ja pots muntar damunt de mi” (p. 90).

A més, Esclafamuntanyes, eixerit, encerta què hauran tractat de fer els seus germans i, “recordant les mirades de simpatia i l’admiració de Rosa Darrerina, encara es digué a mitja veu:

-Ella em defensarà per si encara estic viu. No es doblegarà fàcilment” (p. 91) i, així, copsem un altre exemple de passatge de rondalla en què es plasma el matriarcalisme: la dona el salvarà i, a més, es tracta d’una dona forta.

En un passatge posterior, el jove Joan fa via per una drecera, es posa a nevar, l’arrepleguen en el mas d’Ull-de-Canals un home i una dona vells. I, catorze dies després, Esclafamuntanyes es mostra agraït amb la parella i, encara que no troba la maça, sí que conserva l’orella del negre, un personatge que, des d’eixe moment, passa a fer-li de serf i a aplanar-li el camí (pp. 92-93):

“-Així, planta’m davant mateix del palau -demanà el fadrí. (…) A l’acte, manà de nou:

-Ara, transforma’m en un vell de setanta anys, però que estiga arriscat.

-Fet” (p. 94).

I, en record dels vells que li havien acollit en el mas, Esclafamuntanyes diu al negre: “Es tracta de dur un bon regal als masovers (…) que m’hi han tingut allotjat uns dies i els ho vull recompensar. (…) Així estaran contents: home i dona” (p. 96).

Tot seguit, Esclafamuntanyes, ja convertit en un vell, amb intenció de trobar-se amb Rosa Darrerina, demana faena a un joier, qui, fins i tot, ho accepta. A banda, veiem que la jove comenta a Joan que pretenien “Casar-me contra la meua voluntat.

-Si em donàveu el vostre permís, jo participaria en la justa, perquè us estime i vull guanyar-vos per muller -declarà ell amb vehemència” (p. 99).

Llavors, els germans d’Esclafamuntanyes tractaran de dificultar que Joan puga casar-se amb la filla del rei, però la princesa comenta a son pare que li falta una part d’un collar i que voldria saber qui el té i, així, amb qui farà parella. A continuació, el rei, com en moltes rondalles, fa una dicta en línia amb la proposta de la filla: “qui aparega amb el teu mig collar es casarà amb tu, siga noble o no, jove o vell, sempre que siga fadrí.

Rosa Darrerina així li ho va atorgar i, l’endemà, es va fer per tot el regne la crida del collar” (p. 106), de què aplegarà informació a Esclafamuntanyes. El jove presenta al rei la meitat del collar i el monarca li dona el títol de baró i li diu “us concedesc gustós la mà de la princesa Rosa Darrerina” (p. 110), entre altres coses, com a agraïment a la valentia, al bon cor i a la sinceritat d’Esclafamuntanyes.

Finalment, direm que, “a primers de juny, es van celebrar amb gran pompa les noces, quan tot el camp (…) s’omplia delitosament de l’aroma (…) de les garbes de les eres”, un detall que pot evocar-nos Demèter, la deessa grega de l’agricultura i, per descomptat, el mes, tradicionalment, vinculat amb l’inici de la joventut (juny) i, en aquesta rondalla, a més, amb el resultat del gra (la sembra de desembre, el projecte) que ha quallat en tot el regne. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Cultures d’horts, de pluralitat, matriarcalistes i que promouen lo rovellat

 

En el relat “Esclafamuntanyes”, recopilat per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, es reflecteix el matriarcalisme. Són quatre germans i, el més jove, Joan, a més, “certament, era el més valent i de més noble cor” (p. 69).

Un dia s’apleguen tots quatre i el gran considera que cal que tots facen uns altres oficis. I, com a curiositat, hi ha un passatge que podem enllaçar amb l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan diu que, en fer el repartiment del patrimoni dels pares, “ A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria:

“-Quins, hereu? -que preguntà un.

-Tu, Joan, que tens aqueixos braços tan forts, et dedicaràs a aplanar pujols i a reomplir barrancs” (p. 69). El més gran dels germans podia haver començat per ell mateix o, com ara, pel segon dels quatre germans, però ho fa pel petit.

Afegirem que Joan, amb la col·laboració dels germans, s’endinsa en un pou (és a dir, entra en lo matriarcalista, en l’interior de la terra, en la dona, en lo maternal) i, de fet, “es trobà en un hort grandíssim. Hi havia fruiters de tota varietat i tots tenien fruita encara, com si allí no fos tardor com ho era en les terres del castell” (p. 77). Ens trobem, per tant, en plena joventut i apareixen trets molt vinculats amb el matriarcalisme català, de què Bartomeu Mestre comenta que “Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí”.

En acabant, el jove Joan fa via cap a un bosquet, on veu un palauet que tenia tres portes iguals. Joan s’hi acosta amb una maça en ma i, un poc després, una fadrina li comenta que, si ell mata una serp de set caps, “el nostre fadament acabaria i tornaríem a ser dones de veritat. No sabeu quanta de gent deslliuraríeu! Ací, al palauet, en som tres; però fora, n’hi ha per dotzenes” (pp. 78-79). Fins ací, pot semblar que és l’home qui salvarà la dona, per mitjà de la compassió…, però, al moment, copsem que és ella qui marcarà les directrius a Joan:

“-¿Sabeu, senyora, si hi ha alguna manera d’eixir amb bé de la lluita que se m’atansa?

-Sí” (p. 79).

Captem, així, que, primerament, l’home no es presenta ufanós, per exemple, pel fet que ell no estiga fadat com tampoc perquè ell serà l’alliberador de la dona. A banda, està obert a fer-ho de la manera que ella considere millor i, consegüentment, accepta que ella sap més, com, per exemple, feia el pare de Pere Riutort respecte a la seua muller.

En passatges posteriors, apareixen dues jóvens que havien restat fadades i a qui Joan trau del pou: Primerina i Segorina. Quan passem a la tercera de les fadrines, Rosa Darrerina, ella diu al xicot:

“-Jo em dic Rosa Darrerina i us haig d’advertir que avui us eixirà el negre en persona. No us fieu de les bones paraules, que ens poden portar a la nostra perdició. Ell, només aparéixer, us durà a una cambra on tot són espases a les parets. Us desafiarà a espasa; ell en triarà una i us en farà triar una altra a vós. Heu d’agafar l’espaseta més insignificant i rovellada, que és l’única que té el poder de véncer-lo” (p. 85), detalls que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana (bé, entre les arreplegades per Sara Llorens, bé entre les plasmades per Mn. Antoni Ma Alcover):  espasa rovellada (ací, insignificant i tot), lluny de les temptacions i del parlar per parlar,… però que farà que Joan vença… després de seguir les órdens de la jove. I, igualment, el fet que l’espasa estiga rovellada també indica que, en les cultures matriarcalistes, no es prioritza (ni es promou) la religiositat no popular, la rectitud, etc.. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Eren dones molt tolerants, comprensibles i respectuoses” (Àngel Blanch Picanyol)

 

“Damunt es coll de Morell,

s’hi fan carabasses blanques.

Maria, eixanca ses anques

i t’hi posaré s’aucell” (p. 124).

 

En relació amb aquesta cançó situada en el coll de Morell i que publicàrem el 23 de febrer del 2022, en el grup “Cultura mallorquina”, ens comentaren “Tot això és molt masclista, Lluís Barberà” (Antònia Cabot), a qui escriguí que “La majoria de les vegades és la dona qui porta la iniciativa. (…) Moltes cançons de fa més de cinquanta anys tenen molt de vocabulari relacionat amb el camp i amb la fauna i són de doble intenció”“Hi ha moltes gloses d’aquestes, que, tot i ser un poc masclistes,… s’han d’esborrar, s’han d’eliminar? Perquè… n’hi ha a cents!!

Que fossin fetes d’ara, entendria sa crítica, però eren altres moments, altres èpoques. Fins i tot, hi ha llibres de gloses eròtiques mallorquines: s’han d’amagar, cremar? No. Això censura, també” (Joan Bauçà Clar), a qui Catalina Capo escriu “No és censura: és respecte a les dones”“Eren altres temps i no es tenia en compte s’opinió de ses dones[1]. Eren gloses per riure” (Àngel Vargas Acosta), a qui Catalina Capo li plasma “Amb més motiu, s’ha de tenir respecte. Molt mal fet, si no es tenia respecte. Ara, s’ha de tenir que hem lluitat molt i no era tothom. Ni molt menys”. Tot seguit, Àngel Vargas Acosta addueix “Jo estic a favor de sa igualtat entre homes i dones. Tan sols feia un comentari de temps passats. Tenc una filla i tres netes. No puc, ni crec en res que vagi contra es gènere”. Al capdavall, Catalina Capo ens comentà “La meva crítica sincera, com dius tu: són masclistes. Fan oi. Ja sé que és cultura popular”.

Sobre aquests comentaris i, principalment, sobre l’entrada “Els catalanoparlants de línia matriarcalista no abracem ni el misticisme castellà, ni el racionalisme” (http://matriarcalisme.blogspot.com/2022/08/els-catalanoparlants-no-abracem-ni-el.html), que posí el 7 d’agost del 2022 en el blog “Mèlpita” i que envií a unes quantes persones, Àngel Blanch Picanyol ens escrigué: “Estava rumiant i me n’he adonat que, tant ma mare com l’àvia, en temes de sexualitat, tot i ser gent de pagès, molt conservadores i rectes, en aquest tema, eren molt tolerants, comprensibles i respectuoses.

Mai vaig sentir cap expressió irrespectuosa, ben al contrari”. Li adduírem “Sí.

Eren molt més obertes de com ens ho han presentat, moltes vegades”. I, tot seguit, li vaig comentar el cas d’una dona, qui, el 15 de gener del 2022, en el grup “Dialectes”[2], ens plasmà “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”. Llavors, Àngel Blanch Picanyol ens afegí “El que sempre deien era, recordo: ‘Si així són feliços / felices, què n’hem de fer els altres?’”… sempre que no siga a costa dels altres, com li agregàrem. En acabant, Àngel Blanch Picanyol ens comentà:  “Sí, sí: en moltes qüestions, eren molt més modernes i tolerants que no pas molta gent jove”. I li responguérem “Sí”.

Tocant el tema de si aquestes cançons són matxistes, de si caldria no fer-les públiques o, àdhuc, censurar-les, el 7 d’agost del 2022 em passà pel cap un fet històric que no es pot dir que no fos cert: durant la guerra (1936-1939), moltes esglésies i molts monuments foren incendiats, enrunats o, per exemple, es perdé molt de patrimoni artístic religiós i, a banda, moltíssima documentació. La meua pregunta és: ¿per què, per exemple, en Alaquàs (l’Horta de València), partint de lo que els marxistes diuen “coerció extraeconòmica”, no es proposa una iniciativa legislativa popular (o semblant) amb la intenció de tombar el palau senyorial (“el Castell”), tenint present que, com dirien els marxistes i els anarquistes (dos sectors vinculats amb lo patriarcal, mitjançant el racionalisme, el qual fa mirar més amunt així com també ho faria un místic, en lloc de primar lo relatiu a la terra on es viu i al matriarcalisme)? ¿No hi havia desigualtat social, aleshores, i ens dirien que l’esmentat palau és una part més d’aquella època tan plena de desigualtats? N’hi hauria qui enllaçaria aquestes desigualtats amb lo patriarcal.

I més: ¿cal fer una mena de patriarcat femení i, així, demostrar que hi ha dones que també poden? ¿Per què, per exemple, quan ens trobem amb comentaris favorables a l’anarquisme, com ocorregué el 6 d’agost del 2022, en un escrit que ens feren en Facebook, fins i tot, n’hi ha que ens posa que caldria donar gràcies a aquelles anarquistes que lluitaren per la igualtat? ¿És que només les persones que estaven vinculades amb alguna agrupació de lo que, tradicionalment, es diu d’esquerres, d’extrema esquerra o, com ara, progressistes, hi lluitaven i, per tant, es mereixen un reconeixement? ¡Que fàcil resultaria, per a moltíssimes adolescents i per a xiques jóvens tenir com a model a imitar persones de la seua família o de la població (o de la comarca) on viuen, en lloc d’esperar que ho fessen dones famoses, que haguessen ocupat alts càrrecs de poder, que fossen de renom o, com ara, promocionades per ajuntaments, fins i tot, de grans ciutats! Aquesta filosofia del voler demostrar no figura en moltíssimes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920…, ni en moltíssimes rondalles recopilades en els anys huitanta del segle XX ,…o anteriors a 1930, i que formaven part de la cultura popular catalanoparlant. 

En aquest sentit, podem relacionar aquesta crítica cap a lo que es considera marxisme (i cap a l’anarquisme) amb una política que empiula molt bé amb els règims partidaris de les dictadures (recordem allò de la dictadura del proletariat, que impulsa el marxisme), dels totalitarismes: la patriarcalista.

Sortosament, podem dir que aquest grup és molt minoritari i, a banda, sí que podem vincular un interés per la terra, per la llengua (ben parlada, ben escrita, per una depuració, sobretot, de castellanismes innecessaris) amb la cultura i amb el folklore matriarcalistes que tenen a veure amb tot l’àmbit lingüístic i amb els catalanoparlants que no abracen el misticisme, ni el racionalisme, ja que ambdós promouen lo patriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest és un prejudici prou estés i que, per mitjà de comentaris i, igualment, d’entrevistes, hem pogut veure que la dona tenia (i té) un paper molt important entre els catalanoparlants i, a més, que és qui té la darrera paraula. Ara bé, l’empremta de la dictadura del general Primo de Rivera i la del general Franco (1939-1975) no són alienes a la gran diferència que hom pot copsar en temes que, des de fa uns vint anys, tendeixen a tractar-se com si, en l’Estat espanyol i a nivell mundial, tot fossen cultures patriarcals. En el fons, és una manera dictatorial (i minoritària) d’exposar els temes, la realitat. I, més d’una vegada, al límit del fanatisme.

[2] Respecte a si eren molt obertes les seues àvies, o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

Dones jóvens amb vigor, garrides i bonhomioses que porten els ramals

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, aquestes dones que coneixien Salina, per exemple, li diuen “Mira, fadrina: si et trobes en un entreval perillós, la trenques[1] i trobaràs ajuda” (p. 54). A banda, ens trobem amb un passatge en què es plasma el matriarcalisme i el paper actiu de la dona, a diferència de com, sovint, es presenta, bé per interessos mediàtics, bé de propoganda política, etc., amb la intenció de crear súbdits de la cultura castellana (encara que ens ho presenten amb altres paraules), la qual és mística i patriarcal:

“Quan el cel ja era ben fosc, Margarida s’acostà a poc a poc a les eres. Anava cap als homes, que estaven descansant (…).

-Vinc a ajudar-vos!

(…) -La deixem?

-Deixem-la.

-Doneu-me els ramals i jo rodaré. Vosaltres podeu seguir dormint.

Li’ls donaren, i ella, (…) -arri, mules!-, agafà els nou ramals i ¡a rodar!” (p. 56).

¿Qui porta els ramals, qui és la part activa, per exemple, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, més encara, entre les que parlaven la llengua catalana des de feia generacions? La dona. ¿I la banda passiva? L’home: els hòmens (en aquesta narració, descansant), mentres que la dona (ací, en plena joventut) és una xicona que ja porta… la seua vida i que fa que els seus projectes (les nou mules) vagen avant i que no caiguen. ¿Quan té lloc l’acte? De nit, un detall relacionat amb el matriarcalisme. Per això, un poc després, el rei Astoret diu a Jeremies, l’astròleg: “Hi ha una fadrina molt bonica rodant en l’era del castell” (p. 57), això és, fora del castell, però pròxima a on es reuneixen les màximes autoritats (el palau). Com veiem, la fama i el poder (en ambdós casos, podríem vincular-los amb el castell), no constitueixen la prioritat de la jove, qui, a més, fa de cap de colla i captem que és una persona forta, així com també ho eren, per exemple, les àvies de ma mare…, fins i tot, quan ja eren grans. Això no implica que la fadrina rebutge anar-hi.

Aleshores, Baltasar, el conseller del rei, com que veu que la jove es desenvolupa molt bé, “va donar ordes que deixassen rodar la xica, sense cap impediment” (p. 57), consulta l’astròleg i aquest li diu que, “A les dotze de la darrera [de les nou nits], el rei restarà desencantat i la prendrà per muller” (p. 57).

Ara bé, més avant, apareix la bruixa Safranera, qui fa d’embrutasopars de Margarida, fins al punt que el rei Astoret acceptarà Safranera com a reina, en una cerimònia (p. 61). I, com que Margarida encara tenia una ametla i una anou, pogué superar la prova: es menja l’ametla i, per tot el seu cos, sentí “un vigor fortíssim. Així, s’acostà a la pedra, li pegà espenta i allà va la cantera rodant pel bosc. Quin goig! Ja era lliure” (p. 61).

Un poc després, sense ajornar-ho, la fadrina es menja l’anou i n’ixen una pinteta (detall vinculat amb el matriarcalisme), un collaret de perles i robins i una manilla d’or amb brillants (p. 62). I, com en altres rondalles, Margarida (ara, com a venedora) aconseguirà que la bruixa Safranera li compre aquests tres detalls i, així, la jove Margarida podrà accedir al rei Astoret. Com a exemple, una nit, la xicona “s’asseu al costat del llit [del rei] i li fa dolçament:

-Ai, rei Astoret del meu cor!” i paraules de compassió. Llavors, li respon el rei Astoret, ara amb força:

“-Tu, sí- li diu-, tu sí que tens la veu dolça i vertadera de Margarida Blanca. ¡Tu ets la meua vertadera muller!” (p. 65) i “ningú no passava desapercebut l’aire de bondat que es reflectia en la bellíssima i dolça mirada de la forastera” (p. 66) Margarida Blanca, qui havia salvat el jove rei. I el rei Astoret i Margarida es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una ametla.

Velles i jóvens que fan bona pasta, amb jovenesa i que salven l’home

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, està molt ben plasmat el fet que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home. Així, la fada Salina pren la figura d’una vella captaire (p. 49) i se’n va al poble on vivia Margarida, a qui diu l’anciana “M’han contat que soleu socórrer més que no podeu els pobres” (p. 49). Aleshores, Margarida li proposa una endevinalla i, com que la velleta l’encerta, la jove li obri la porta i convida l’anciana (en aquest cas, a la vora del foc). En acabant, la xica li pregà:

“-Ara, conteu-me què li passa, al rei.

-Filla meua: Astoret està encantat, però mira…: a l’estiu, en les terres del castell, hi haurà una gran collita[1] i, a les eres del castell, es farà, com sempre, la batuda del gra. (…) t’hi hauràs de presentar tu, agafar els ramals de les nou mules i posar-te a rodar; si és que vols desencantar el dissortat rei. Als nou dies, si ho posts resistir, s’haurà acabat la batuda i s’haurà romput l’encantament. El rei recobrarà l’antiga alegria i es casarà amb tu” (pp. 50-51).  ¿En quantes cases, en quantes famílies i en quants barris i tot, la iniciativa o, més encara, el dia rere dia, no els portava la dona, àdhuc, en casos (i molts) en què la muller i l’home se n’anaven al camp i, com en l’Edat Mitjana (com plasma David Algarra en l’obra “El Comú català”, tenien un paper i una situació molt semblant), malgrat lo que ens hagen narrat en l’escola, en els instituts, en la universitat, en actes polítics en què es prima el puny tancat o bé la mà orientada cap al cel i, per descomptat, en els mitjans de comunicació social, començant pels que abracen el misticisme castellanista i lo patriarcalista i procedent de Castella alhora?

I, per a això, “Margarida va tenir mig hivern, tota la primavera i la primeria de l’estiu per a convéncer els seus pares per a que la deixassen anar a buscar el rei Astoret. Ells, a poc a poc, ho comprengueren” (p. 51). Aquestes línies enllacen, a més, amb el matriarcalisme reflectit en els Sants de la Pedra i en la collita del forment: 1) la velleta li ho comenta en hivern, l’estació en què s’uneix la mort física amb el renaixement espiritual (en el món dels creients) i amb la revifalla de la fe en el demà (el naixement del nen, el gra que es colga en el camp amb l’esperança que, uns sis o set mesos després, n’hi haja bona collita), 2) la filla passa la infantesa (la primavera), 3) aplega a la primeria de l’estiu (els dies anteriors a l’inici astronòmic de l’estiu en l’hemisferi nord), part de l’estació a què es relacionen refranys com “En juny, la corbella al puny” “A juny, la falç al puny”.

Per això, tot seguit, llegim que, “un alegre matí la van deixar emprendre la senda del port d’Albaida” (o siga, pel context, en u dels dies de més llum de l’any, així com de força i de projectes de futur en la vida). Si es tracta d’un alegre matí, podem situar-lo, a tot estirar, abans del 10 de juliol, que és quan, en astronomia, es considera que copsem els dies de més llum a l’eixida del sol, ja que, com ara, els Sants de la Pedra (30 de juliol) podem vincular-los amb el punt més alt de la jovenesa (en el moment central de l’estiu i quan la llum ja es nota que minva de bon matí i a primera hora de la nit): “Ella, fardellet en mà, seguia el caminiu vora aquells tossals boscosos i, fent camí tota plena d’esperança, en unes hores, es va trobar dalt de la solitud d’un port” (p. 51), passatge que empiulem amb el refrany “La joventut tot ho venç”.

Al moment, aplega a una casa on una velleta l’acull amb les portes obertes (“Avant qui siga!” i “Bon dia, fadrina… Passa, passa!”, en la pàgina 51). Aquesta anciana, malgrat que li diu “Tens molt de camí per davant i et cal fer-lo a jornades”, li transmet dos missatges: el camí físic de la rondalla i… el camí de la vida. I, àdhuc, un tercer i en línia amb el matriarcalisme: la ponderació, fer les coses a pams, l’organització i no, com ara, lo impulsiu. I així ho farà, la jove, passant per cases diferents i en què estaven persones que coneixien la fada Salina (ara, en forma de velleta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La relació entre estiu, collita del gra i, per exemple, la joventut i la superació, és manifesta en aquesta rondalla, la qual, en aquest passatge, enllaça amb lo que Carl Jung deia l’arquetip del rei. Així, se’ns comenta que la collita serà molt bona i, de rebot,.. la jovenesa, la qual està associada al monarca i, òbviament, a la dona (com qui desenvoluparà l’arquetip esmentat): ella permetrà que lo arreplegat no caiga en sa foradat i ho assolirà seguint les directrius de la velleta.

La dona, de bon cor, salva els destrets de l’home bonhomiós

 

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i, des de molt prompte, el fet que la dona (àdhuc, ja vella) està ben tractada, és “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor en l’obra “Rondalles valencianes”. Hi havia un rei jove, de grata presència i de bon cor a més d’afectat a la cacera (p. 39), un tret vinculat amb lo patriarcal.

Un dia, a mitjan vesprada, ix acompanyat de jóvens i de criats de la cort, veuen un teixó i ell, amb la ballesta, apunta, malgrat que una veu li deia que no ho fes (p. 40), i n’ix una vella (p. 40), qui, com a castic, li diu que el rei s’enamorarà d’una bellíssima fadrina, però que no la veurà.

Des d’aleshores, una jove, en els somnis, li apareix al rei i, àdhuc, “el somni es va repetir durant molt de temps” (p. 42). Un dia, el rei va a Baltasar, el seu braç dret i conseller, qui li comenta que demane el nom a la jove (p. 42), però la xicona no li ho aplana i, a la quarta vegada, respon la joveneta:

“- Em diuen Margarida Blanca” (p. 43).

Per tant, per molt que ell desitge que la dona (en aquest cas, la jove) ho faça, ella dona el pas quan vol (“es fa lo que vol la dona”).

Més avant, el conseller Baltasar diu que fóra interessant visitar l’astròleg Jeremies i, “l’endemà, rei i conseller arribaren fins a ell en unes quantes hores” (p. 45). Com veiem, van unides la part de la darrera paraula (el rei) i la dels suggeriments atenent a les vivències, al saber i a l’experiència (Baltasar), això és, la part activa i la passiva.

Quan el rei Astoret i el seu conseller ja són en companyia de l’astròleg Jeremies, captem un detall matriarcalista lluny de lo que podria ser el barroquisme en parlar: “el rei li’l va contar amb breus però exactes paraules” (p. 45). Són mots que van en línia amb l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, de 1557, quan, durant una conversa entre Lívio, Fàbio i Don Pedro, el primer de tots ells, Lívio, diu que “ara veyem [1] manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, y aprofitar-los ha poch la llàbia[2] que tenen” (p. 280):

“Fàbio: Sí, que grans paraulistes són y per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

Don Pedro: Què són les coses mudes?

Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons… que, a la veritat, estes averies avantatge porten a les nostres” (p. 280).

Tornant a la rondalla “El rei Astoret”, l’astrònom Jeremies els porta cap al matriarcalisme, en lloc de fer-ho cap a la cacera (un detall patriarcal): “Ara haureu de mirar fit a fit l’obertura de la cova”, això és, de l’entrada cap a lo femení. Llavors, al rei, al conseller i a Jeremies, se’ls apareix una finestra que emmarcava la cara i el bust d’una jove (p. 46).

A poc a poc, el rei Astoret passa a actuar amb bon cor, fet que copsa el seu conseller i, al moment, veiem que l’astròleg cerca una fada i amiga seua, Salina, a qui tracta bé:

“’Fada Salina,

que vora la llacuna vius soliua[3]:

per a un destret

en què ara es veu Astoret,

el jove rei

que bé mereix un bon remei,

demane el teu favor,

que sempre m’és d’un gran valor’.

 

La fada li féu una lleugera reverència i respongué:

 

Bon Jeremies,

tu, que tant en mi confies:

del teu senyor,

a qui tens tan gran amor,

conta’m el fort destret

i hi posarem remei complet’[4] (pp. 48-49).

 

Com a curiositat, direm que, malgrat que la paraula “destret” té a veure amb “districte”, amb “constrényer”, etc., també és cert que ho fa amb detalls que solen relacionar-se amb la mà dreta, amb lo patriarcal, per exemple, l’obligació per força major, la rigorositat i la severitat, com podem veure si consultem el mot “destret” en el DCVB. I, així, un altre detall en línia amb el matriarcalisme: la banda “forta” és la femenina, l’esquerra, no la dreta i, per consegüent, la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] “veiem”.

[2] Castellanisme “labia”, en lloc de formes genuïnes com “retòrica”, “verbositat”… I és que, una cosa és el parlamentarisme (molt relacionat amb la història de la cultura catalana) i, ben diferent, el parlar per parlar, a vegades, amb barroquisme i tot.

[3] Cova, llacuna, aigua… són detalls matriarcalistes i, en aquesta rondalla, en relació amb una dona que dicta què farà l’home.

[4] Els darrers dos versos que diu la fada a l’astròleg Jeremies plasmen el matriarcalisme: la dona està disposada a fer costat Jeremies…, per a que es puga salvar el rei. I, així, la dona salva l’home.