Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
La Mare de Déu de la Llet en el primer terç del segle XX i maternitat
Art relatiu a la maternitat. La Mare de Déu de la Llet.
El 25 de juliol del 2023, després que una amiga ens hagués escrit sobre la maternitat i sobre la Mare de Déu de la Llet, cercàrem en Internet i, per exemple, trobàrem l’entrada “Obres d’art: La Mare de Déu del Racó, també dita de la Llet, de les Dones o de Cervià, a Torelló – La Vall del Ges i el Bisaura” (https://www.vallgesbisaura.com/obres-dart/relats-i-curiositats-santa-maria-de-cervia-o-mare-de-deu-de-la-llet-a-torello), en la web “Vallgesbisaura”. L’autor, Antoni Prat i Puig, entre d’altres coses, indica que “Una segona referència es pot trobar en el programa de Festa Major de Torelló de l’any 1928 on hi ha un article acompanyat d’una imatge que parla de Santa Maria de Cervià o Mare de Déu de la Llet. Està signat per mossèn Joan Canadell (mossèn Llàntia)” i exposa l’article (ací, amb lleugers retocs): “De les primitives imatges de Sant Feliu, Santa Maria i Sant Joan Baptista, els tres patrons del terme i Parròquia de Cirvià (Torelló), que hi havia als tres altars de l’Església Parroquial, ara fa tretze o catorze segles, no sabem que n’existeixi cap. Però n’existeixen dues de les que succeïren a aquelles. Una d’elles és la de Sant Feliu de la façana de la Casa del Comú, i l’altra és la de Santa Maria de Cirvià, la qual es guarda en l’arxiu parroquial.
Aquesta bella imatge, coneguda també per Santa Maria la Antiga del Racó, és, segons Mn. Parassols[1], la mateixa que es venerava, amb ropatges postissos i amb el nom de Mare de Déu de la Llet, en son altaret adossat a l’arcada tapiada que fa parangó amb la de les Fonts Baptismals; altar i imatge que, a l’any 1889 o 1890, amb motiu de la restauració de les parets de l’Església, foren portats a la nova ermita de Sant Roc.
Passats dos o tres anys, havent un devot fet construir una imatge nova per a substituir l’antiga, la demanà una vena del Carrer Nou, vulgarment anomenada Mondeta Pontina, per a treure-la del perill d’anar al foc.
En haver-ne un esment sacerdot en 1901, pogué obtenir-la i, en son poder, la despullà i li llevà una cuirassa de cartró que li abultava[2] desmesuradament el pit, l’infant Jesús postís i de poc gust artístic, i els braços que tenia enganxats amb filferros; i, amb alcohol i aigua, estovà i féu desaparèixer uns cinc encarnats i un manyoc de guix que simulava una estarrufada cabellera, havent-li quedat tal com es veu reproduïda a la capçalera d’aquest articlet: amb el pit únic que li surt del mig del bust amb què antigament alletava a l’Únic Fill de l’Etern Pare, escapçat bàrbarament amb una eina de tall; tota cenyida a cops d’aixa, per a vestir-la al gust de l’època; tallada la cintura on tenia clavats tres petges per a sostenir-la dreta; ben cofada amb ret a l’estil de les antigues pageses del país; i amb una fesomia devota i amorosa, la mateixa amb què mirava compassiva als torellonencs del segle X, si no abans.
Aquesta formosa imatge, que, en un principi, apareixia alletant amb son pit únic, l’Infant Jesús que tenia als braços, assentada en un cadiral (com ho comprova el començament de la faldilla arran mateix de la cintura), fou construïda, segons sembla, per allà a l’any 950 (…).
Mossèn Parassols no pogué admirar-la en l’estat d’avui i, per ço, no podia parlar-ne amb el fonament amb què podem fer-ho nosaltres.
El sacerdot que la recobrà, en trobar-la tan respectable, amb llàgrimes de consol, la posà en mans de l’aleshores Rector-Ecònom Mn. Narcís Forn Prev., de bona memòria, perquè es guardés en l’Arxiu Parroquial on, per llargs anys, puguem anar-la a veure”.
Com podem capir, Mn. Joan Canadell Llàntia, l’escriptor de l’article en 1928, fa una defensa de la maternitat com també de l’acte d’alletar, indica que l’obra d’art tenia uns detalls que la connectaven amb la indumentària de les pageses i la connecta amb el segle X, una de les centúries en què més ben tractades eren les dones en els comtats catalans (lo que, un poc després, seria Catalunya).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] El 15 de juny del 2025 cercàrem “Mossèn Parassols” en Internet i consideràrem que es podria referir a Pau Parassols i Pi (Sant Joan de les Abadesses, 1824 – Barcelona, 1902), capellà i historiador català.
[2] Literalment.
assemblea-pagesa-6f (1)
Festes d’hivern, ancestrals, vernacles i matriarcalistes
Prosseguint amb la festa de Sant Antoni i, de pas, amb festes d’hivern i paganes, el 25 de juny del 2025 copsàrem un post publicat per Josep Ma. Duran en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana” eixe dia. Amb lleugers retocs, diu així:
“Les fogueres de Sant Antoni.
La tradició de focs hivernals a Catalunya és molt antiga. Encara que força menys coneguda que la de Sant Joan, és plenament vigent a les comarques meridionals del Principat. Ja del 1347 es coneix una crida que prohibeix, a Reus, ‘córrer falles a Carnestoltes’.
Per tot el Priorat, s’acostumaven a encendre fogueres, d’ençà de Sant Antoni fins al Carnestoltes, al voltant de les quals els fadrins dansaven al so de corrandes –cançons de dansa– cantades, sobretot, per les noies, que expressaven sentiments amorosos o feien burla dels xicots. A la Vilella Alta, es coneix aquesta pràctica com ‘la dansa de l’aparellament’, tot palesant la funció que li corresponia.
Les fogueres hivernals tenen la seva màxima expressió a l’entorn de Sant Antoni, el disset de gener. Tot i que s’ha perdut el significat ancestral del foc com a instrument purificador – per exemple, fent que els animals de treball facin tres tombs al voltant d’una foguera–, la pràctica de bastir-ne, amb una clara funcionalitat festiva, continua ben vigent en nombroses poblacions de les comarques meridionals del Principat com també en bona part del País Valencià, de les Illes o de la Franja aragonesa.
Aquestes fogueres es fan, en la majoria de poblacions, de llenya. S’han conservat amb més o menys intensitat alguns costums tradicionals, pel que fa a l’obtenció d’aquesta matèria primera per a la foguera.
Els joves –fadrins– que, pels volts de Nadal, sortien a tallar llenya als boscos comunals o particulars, segons costum, i les captes de llenya per les cases, han deixat pas a pràctiques més col·lectives de recollida i a l’aprofitament d’altres materials, com ara, palets i fustes d’embalatge. I també ha augmentat la pràctica de coronar la construcció amb ninots. Malgrat tot, al contrari de les fogueres de Sant Joan, en les d’hivern s’empren força menys les fustes o els mobles vells”.
Sobre el tema de traure material vell i de fer una foguera (“falla”, en molts llocs del País Valencià), sí que ho coneguí i, de fet, ho féiem els veïns del barri; i, a més, els xiquets d’uns deu anys o més grans, sovint, amb atreviment, desafiaven el poder saltar la falleta, quan ja era molt avançada i, més aïna, minvava.
Mentres escric aquestes línies, evoque dones d’uns quaranta anys, qui, quan jo en tenia uns dotze (per l’any 1983), ens deien que anàssem amb cura, que ens allunyàssem de la falla. Això sí, hi havia un esperit de barri que es reflectia en eixes converses harmòniques, en eixa bona relació entre persones de diferents generacions i tot i que, ben mirat, festejàvem que, encara que vivíem en l’hivern, ja no hi havia tanta foscúria com un mes arrere.
Tornant a l’escrit de Josep Ma. Duran, indica que, “Més enllà de l’amuntegament eficaç del brancatge i dels troncs per a obtenir una combustió millor, la forma cònica de moltes fogueres hivernals obeeix a una disposició acurada dels materials combustibles. Les barraques –com s’anomenen les fogueres en els pobles de l’Ebre, en el Maestrat o en els Ports– es basteixen al voltant d’un tronc o arbre central anomenat maig o maio, el qual ha estat despullat completament del brancatge, a excepció de la part superior. En la seva forma més elaborada, les barraques són construccions piramidals, amb el ‘maig’ fent d’eix central i altres troncs o costelles disposats al seu entorn i farcides de brancatge. La part baixa resta buida”.
En nexe amb aquest punt, la falla que elaboràvem els veïns era senzilla al costat de la de la falla de març del carrer, la qual era artística, professional i, a banda, de les que podríem qualificar de prefabricades, puix sabíem que, més d’una vegada, hi havia ninots que es bastien de manera industrial. En canvi, el material que hi posàvem era casolà, alguns podrien dir que rude i, en tot cas, reflectia diversitat: molts de la barriada aportaven lo seu i no era fàcil coincidir.
Josep Ma. Duran també posa que “Les fogueres hivernals constitueixen un ritual amb simbolisme de renovació en el camí de la resurrecció de la vida, propiciant el pas de l’hivern a la primavera. I de purificació, perquè cremen el mal i guareixen de malalties els animals que han voltat pel foc, passar entre fogueres o saltar-les. L’arbre que centra la foguera simbolitza l’arbre de la vida, l’eix del món i es torna a trobar –amb la mateixa forma i denominació– en la festa del primer de maig.
Les fogueres, però, han conservat també la vigència a partir d’una funcionalitat evident. Possibiliten, els mesos d’hivern, ocupar el carrer i la plaça, viure la festa. De Nadal a Carnestoltes, la foguera és el centre de l’espai festiu a l’aire lliure. Es fan fogueres al davant de les ermites –per exemple, per Sant Pau a la Figuera, per Sant Antoni a la Granadella- a les places o per tota la vila, com en el cas de Flix o de Caseres. Al voltant de la foguera, la comunitat es retroba, tot fent conversa, la gent balla, es fan representacions teatrals o es mengen embotits cuits a la brasa”.
Sobre això, no em ve al cap que es fes en altre barri de la vila d’Aldaia. És més: se sabia que era molt típic de la contrada on jo residia.
Ben mirat, l’informador addueix que, “En altres poblacions, colles de veïns es reuneixen la vetlla del disset de gener –o el dissabte més pròxim – per sopar al carrer o a l’entrada de les cases. La vitalitat d’algunes celebracions de Sant Antoni en petites poblacions rurals, més enllà de la desaparició dels animals en les feines agrícoles, s’explica, en bona part, pel potencial festiu de la foguera com a punt de trobada que desafia les condicions ambientals”.
En aquest apartat, sí que capte trets comuns: 1) el fet que les clavariesses convidassen els xicots que contribuïen en la part musical de la festa a una xicoteta (i bona) menja, 2) les reunions perquè clavariesses, clavaris i més persones pregassen els goigs del sant (ací, com en la gran majoria del País Valencià catalanoparlant, en castellà) o 3) perquè resassen, àdhuc, pels veïns que havien mort (i, sobretot, pels qui, igualment, havien fet possible la restauració de la festa després de la guerra i la seua continuïtat, per exemple, un besoncle de mon pare).
En acabant, el reporter passa a balls, a danses i a cançons que hi ha associades, un altre detall que no es desenvolupava (si més no, en el barri on nasquí, entre els anys huitanta del segle XX i l’any 2009), almenys, de manera formal: “Un ball popular –que es coneix i que es canta, però que rarament es practica– propi d’aquest moment- és ‘Lo tio fresco’. Els balladors es posaven un tros de paper a l’esquena i, portant-ne un altre d’encès a la mà, ballaven en cercle tot intentant cremar el ninot de qui era davant, mentre procuraven no sentir les flames al cul. La cançó diu així:
‘-Jo te l’encendré,
lo tio, tio fresco,
jo te l’encendré
lo tio de paper.
-No me l’encendràs,
lo tio, tio, tio.
No me l’encendràs,
lo tio del detràs’”.
Empiulant amb la música, sí que hem accedit a moltes fonts sobre la festa de Sant Antoni el Gran i les gloses en les Illes Balears i hem capit una important presència de les de caire eròtic i, fins i tot, en què el sant guanya la mà al dimoni.
Josep Ma. Duran també hi diu que “La foguera és el centre a l’entorn del qual gira el ball de plaça, a ritme de jota, al Priorat i a les Terres de l’Ebre. Però també s’hi fan balls amb altres melodies més contemporànies.
A més de Sant Antoni, s’havien fet fogueres per Sant Sebastià o per Sant Blai, entre altres celebracions. A Andorra, per exemple, els homes de la vall de Canillo sortien a cercar al bosc un pi jove, ben dret i amb el fullam atapeït. El tallaven, el portaven a la vila i el plantaven al mig de la plaça. El darrer dia de gener, els homes anaven de casa en casa amb un sarró, recollint palla amb la qual cobrien l’arbre, que anomenaven ‘Gener’.
Al capvespre, el so d’un corn anunciava la crema. La gent sortia fent sonar esquellots, es cantava i es ballava al seu voltant i, després, se saltaven les brases. Cerimònies semblants es recorden o s’han recuperat en altres indrets on es parla de cremar el Mai”.
Enllaçant amb el mot “plaça”, sí que puc dir que els veïns tractàvem de fer la falla en un lloc ample i, com que el carrer, en la part més pròxima a on alçaven el sant, sí que ho era, ens venia molt bé. I, això sí: més d’una dona (qui eren les organitzadores) raonava alguns detalls sobre com es faria la festa grossa del sant el dia que correspongués a la vila, tenint present que, pel cap baix, en els anys noranta del segle XX, es feia de forma que els cavalls poguessen desfilar per diferents viles de la comarca de l’Horta de València.
Finalment, direm que, en passar els cavalls, com que hi havia gent de diferents viles, sempre hi havia qui coneixia persones d’altres indrets i en parlava.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Bruixes, Santa Àgata, dones protectores i actes matriarcals d’hivern
Passant al tema de Santa Àgueda en nexe amb les bruixes, en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha el subapartat “Santa Àgata” (pp. 70-71), la festivitat de la qual és el 5 de febrer. El recopilador comenta que “Santa Àgata és la patrona de les dones; també és advocada contra les pedregades i protectora de les bruixes” (p. 70), detall que podríem vincular amb les dues parts de la dona: 1) la bona (la dona que no és bruixa i de bon cor) i 2) la que alguns consideren roín (la bruixa). En qualsevol cas, aquesta santa és defensora de totes les dones i, igualment, connecta l’època de neu (l’hivern) amb la de les calamarsades (mig any després) i, així, la banda passiva de la natura i l’activa i que minva.
Ben mirat, el folklorista agrega que “les dones, en gran gatzara, feien bona xocolatada i, amb gran xirinola, es prenien tot el dia de festa, en què comentaven els fets, trifulgues, casos i coses viscudes en el transcurs del darrer any, alhora que feien projectes de cara al següent. Així passaven el dia” (p. 70).
Per consegüent, ens trobem davant uns trets associats a l’hivern: activitats en rogle i dins la casa, balanç de l’any anterior i preparació i projectes per al que ha començat…
En un passatge posterior, afig que, en la vila de Bellpuig d’Urgell, se “celebra amb gran festa el dia de la patrona de les dones. (…) A la festa, no es vol cap home, car és la festa de les dones i, com aital, la fan. Cal dir que, en aquest dia, surten de casa molt ben abillades” (p. 71).
Quant al patronatge que exerceix a les bruixes, el folklorista d’Oristà plasma que “hi havia un dia a l’any, per Santa Àgata, el cinc de febrer, que les deixava soles, és a dir, que les bruixes podien anar allà on volguessin i fer el que els semblés.
Durant tot el dia, la santa fa festa” (p. 71) i, així, la santa empiula amb els fills de la terra i reflecteix una religiositat tel·lúrica, com en els Pobles matriarcalistes.
Un altre subapartat sucós i d’aquest llibre sobre la Catalunya interior, és “Els campaners i les bruixes del Lluçanès” (pp. 73-75), com ara, quan exposa que les bruixes triaven “per a les seves reunions els llocs més feréstecs que trobaven i, com més apartats dels punts habitats, millor, ja que els permetia d’estar molt concentrades amb el que pretenien fer sense cap entrebanc. Els punts més indicats per preparar les grans pedregades eren el Gorg Negre, el Racó Fosc, les Goles de les Heures i la Plaça Balladora, la bauma de la Quintana i les Goles de Fumanya, entre d’altres” (p. 73). Així, anant a pams, trobem l’aplec, la pedra (tret que enllaça amb lo femení), el gorg (un clot de molta profunditat en un riu i, per tant, connectat amb l’aigua i amb l’interior de la terra), el negre (color associada amb l’obagor), el racó (com en les rondalles en què una espasa petita és en un lloc més aïna isolat i fosc), les heures (el contacte entre la natura i la mare, sovint, simbolitzada per la massa pètria a què s’adhereix la planta, com el nen que mama) i, al capdavall, el ball (detall, més d’una vegada, que té a veure amb les bruixes i, de rebot, amb les dones). El fet que es destaque tant el paper de la dona i que, a més, es parle de celebració preparativa, ens porta a lligar-la amb l’hivern, de la mateixa manera que ho faríem si fos la Nit de Cap d’Any.
Cal dir que, molt avançat aquest punt de l’obra, capim que, “Per tocar a bon temps, el campaner es posava una brusa negra amb caputxa” (p. 74), o siga, que recorre a lo matriarcalista: la foscúria de la roba i, altrament, a la protecció que li farà la mare, qui el salva.
Finalment, Jordi Torres i Sociats addueix que, “Al terme de Gaià (Bages), també la tenien com a protectora i, per protegir millor els conreus, persones i bestiar, li van aixecar un petit temple al cim del turó més alt del municipi” (p. 75). Això és: els habitants recorren a la dona i la seua advocacia es copsa en el monument que els acull i que, a banda, ella fa d’emparadora de l’indret i de la rodalia.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Preferien festes en relació amb la natura
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien festes en relació amb la natura abans que amb el cel? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 28 de juny del 2025 i posteriorment plasmaren que, “En aquells temps, les festes venien molt determinades pel calendari i per les estacions. Eren impensables altres tipus de celebracions” (Xec Riudavets Cavaller), “De totes classes de festes de la natura, quan tenia ocasió. I de les populars” (Àngels Sanas Corcoy), “El que recordo, que la iaia gaudia moolt les festes de la vila de l’avi (Barberà de la Conca), on hi havia la seva família. I, després, les de Rupit, que les va conèixer amb mi de petitona” (Montserrat Cortadella), “No. La meva àvia li agradaven les revetlles, els pasdobles i les jotes catalanes” (Montserrat Espallargas), “No. Ni l’àvia, ni la mare” (Àngels Santacana Casals), “Nosaltres, sempre que podíem, anàvem al bosc a gaudir i a menjar!!!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Les festes fetes a la platja a la nit; i, de dia, al camp a l’estiu. I, a l’hivern, a tota la masia” (Lydia Quera), “Sempre, l’àvia Teresa no hi anava, des que li van afusellar el fill en la guerra…
Quan jo anava a l’estiu a la vila,ella deia que hi anés, totes eren a l’aire lliure…
La mama, pobra, no tenia temps per a festes… Feia més hores que un rellotge…, perquè no em faltés de res… Era separada” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 28 de juny del 2025 em digué que “Allí, [ en la ciutat de València dels anys quaranta i primeria dels cinquanta del segle XX,] el dia que hi havia partida [ de pilota valenciana], hi havia molt d’ambient pel carrer.
En Alaquàs [, on passí a viure a dotze anys], per darrere de Mercadona [de l’actual Avinguda País Valencià], recorde, en festes, tancar els carrers de darrere i jugar a pilota i, després, anar a veure la disparada. De jove, amb setze o díhuit anys”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Bruixes, marededéus protectores del camp català i pervivències paganes matriarcals
Un subapartat de l’obra folklòrica sobre les bruixes en la Catalunya interior, i molt interessant per al tema del matriarcalisme català, és “Les tres marededéus protectores del Lluçanès” (pp. 69-70). Així, primerament, posa que, “Al Lluçanès, hi ha la Mare de Déu de Salselles, la de Pinós o Ginebret i la dels Munts, que, quan són invocades, protegeixen de les sequeres i de les trapelleries de les bruixes.
En un temps no massa llunyà, la Mare de Déu de Salselles (…) era considerada la patrona i protectora del Lluçanès” (p. 69). Per tant, una figura femenina (ací, Nostra Senyora) és l’advocada de la comarca, ella en fa de mare.
A banda, també indica uns mots que podrien evocar-nos la Mare Natura i el paper maternal en el paganisme i anterior al cristianisme (en aquest cas, com una pervivència precristiana en la Catalunya del segle XX): “Per això, tots els pobles de la comarca hi anaven en romeria un cop a l’any a implorar la seva protecció: li demanaven ventura per als matrimonis, bon cabal de llet per a les dides, bones i ufanoses cries del bestiar, bones collites i, sobretot, que mai no pedregués i que plogués justament quan feia falta” (p. 69). Matrimonis (harmonia), les mares de llet (maternitat), que el bestiar passe per un bon moment, collites abundoses i bona pluja (“Que faça saó”, que diuen els llauradors de l’Horta de València).
Després, passa a la segona Nostra Senyora: “També (…) la gent de la comarca s’encomanava a la Mare de Déu de Pinós o de Ginebret (…), més popularment coneguda com la Mare de Déu de la Pluja. Molts parròquies del Lluçanès anaven en processó a pregar a la Mare de Déu perquè els concedís la gràcia de la pluja” (p. 69) i, alguns dels versos que li canten, diuen
“preserveu tota la terra
de tempestats i secada
doneu l’aigua desitjada.
Els que recorren a vós” (p. 70).
I és que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021, en temps de les seues àvies (nascudes en el darrer quart del segle XIX), “Es vivia de la terra”. Al cap i a la fi, moltes persones tenien la terra com una mare.
Aquests versos també podrien enllaçar amb el fet que, per exemple, abans dels Sants de la Pedra (segle X), hi hagués culte a la deessa grega de l’agricultura (Demèter), una de les arrels del matriarcalisme català.
Quant a la tercera Nostra Senyora que l’autor inclou en aquest apartat, diu que “La Mare de Déu dels Munts (Sant Agustí de Lluçanès) era protectora dels conreus del Lluçanès. Aquesta Verge era invocada per tal de menar el bon temps per als sembrats. La seva especialitat era la de guardar els pagesos de les pedregades.
(…) Com veiem, la gent del Lluçanès confiava molt en les tres marededéus, car eren bones protectores i guardianes de la contrada. La gent de pagès també s’encomanava a Santa Àgata. Els qui més hi confiaven eren els campaners dels pobles” (p. 69).
Cal dir que el fet que els Sants de la Pedra com també aquestes tres marededéus arraïlassen en lo que foren els comtats catalans (recordem el punt geogràfic en què és el Lluçanès), podria explicar que, de la mateixa manera que la deessa grega, hi hagués altres deesses que fessen el paper maternal i d’empara dels fills que s’interessaven pel demà (pels bons fruits) i per la natura.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Opinaven sobre les enganyifes
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre les enganyifes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 27 de juny del 2025 comentaren “No” (Àngels Salvador), “Només pel 28 de desembre, dia dels Innocents” (Àngels Sanas Corcoy), “Pense que creien que era cosa de xiquets; les mentides era una altra cosa…
A la Safor, era com un ‘joc’ de xiquets: petites mentides” (Josep Ferrer Ferrer),“‘Això que diuen, em sembla que és una enganyifa!!’, ‘Aquell passavolant venent aquells pòlvors. Segur que és una enganyifa més!'” (Daniel Gros), “Si et refereixes a mentides, eren intolerables. Ara bé: si et refereixes a bromes, en mesura. La dels Sants Innocents, fins i tot, m’animava” (Montserrat Cortadella), a qui indicàrem que ens referíem a mentires; “Recomanava, als qui érem criatures, que no féssim mai cas de persones que no coneixíem i, sobretot, que no agaféssim mai un caramel. Era perillós t’emmetzinaven i t’adormien o se t’emportaven tot explicant coses… i XAP!, ja no sabies on eres.
I sempre ho repetien” (Anna Babra), “Bon dia.
Generalment, alabaven l’enginy de l’estafador i es burlaven de l’incaut a qui havien estafat.” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,
A les padrines, això de les enganyifes no els agradava gens ni mica. De vegades, com que era una xicoteta, ho feia i sempre em renyaven. Em deien que vindria un home i se m’emportaria.
Elles deien que la mentida tenia les potes molt curtes i que s’agafava abans un mentider que un coix. També deien que, amb la veritat, pots anar a tot arreu i que, a qui no li agradava, doncs, que no me’n fiés .
I bé: he procurat seguir els seus consells, tot i que sí que he dit alguna enganyifa” (Contxi Enjuanes Carrera), “A casa, ens ensenyaven a no mentir. Era molt sagrat.
I les enganyifes de caire juganer es donaven de tant en tant: mentre a un li’n feien, sempre hi havia algun adult per allà que deia amb veu fluixeta ‘No et deixis enganyar’.
També hi havia qui li agradava fer enganyifes, però no tenia paciència per entomar-les quan se li’n feien a ell” (Joana Cabiscol Calvès), “Les enganyifes, segons els avis, eren un caure per manca de no pensar” (Lydia Quera), “Doncs… ull viu!!!” (Roser Canals Costa), “Gràcies. Segur que jo hauria pogut dir la banalitat que, amb l’educació catòlica rebuda, era exclòs el dret de fer enganyifes. Es valorava l’honestedat de la gent” (Lucila Grau).
Adduirem que, en la pàgina 257 del llibre “Les famílies més antigues de Catalunya”, de la col·lecció “Arrelats” i editat per Edicions Sidillà en el 2021, es pot llegir “Si un any hi havia una bona collita, la meitat se la gastaven arreglant la façana, però l’altra meitat se la guardaven per quan no en tinguessin. Estava molt integrada la cultura de l’esforç, la cultura del treball… La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell que va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mals vistes”.
Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2025 em digué que es toleraven les associades amb “Els Reis, quan venien els Reis. Igual que les dels Innocents: no es feien amb malíccia”. A més, sobre el caramel de què parlava Anna Babra, ens comentà “Perquè, aleshores, es menjaven menys caramels. Això era típic”. I, en nexe amb l’escrit de Lydia Quera, m’afegí que els majors aprofitaven l’ocasió perquè els xiquets no fossen enganyats.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Bruixes, plantes tradicionals, dones protectores i la tardor
Reprenent el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha un subapartat en què es reflecteix el matriarcalisme mitjançant l’aigua (relacionada amb la dona) i la figura de la mare protectora (ací, la Mare de Déu): “El noi embruixat que entrava pel forat de la clau”.
Molt prompte, veiem que, entre d’altres coses, “A la casa de Coll de Bassa, hi vivia una família que era molt de missa. Aquella gent, en entrar la primavera, estiu, tardor i hivern, feia el ritual de perfumar la casa amb herbes beneïdes” (p. 65) i que “Un noi de la casa era dels que cada any anava a fer la campanya del segar i del veremar” (p. 65), les quals enllacen 1) amb el migdia (la sega) i 2) amb la vesprada i amb la tardor (la verema).
Més avant, el recopilador posa que “Aquest noi festejava amb una noia de la casa del Pilar” (p. 66) i un dia “Es va presentar a la cuina tot just quan acabaven de sopar” (p. 66). Per tant, la trobada entre el xicot i la fadrina té lloc en u dels moments de major obagor del dia, un tret que té a veure amb el matriarcalisme i amb moltes narracions.
Llavors, ell li diu que hi havia entrat per la porta. La xicota, com que no aprovava que ell ho fes, decideix barrar portes i finestres i, nogensmenys, “el festejador es va presentar a la cuina del Pilar” (p. 66).
Això fa que els pares de la xica li diguen que el deixe, però, com que ella té la darrera paraula, prossegueix i, a més, indaga i parla amb els pares del fadrí. Quant al pare, li diu uns mots i els lliga amb la verema (la tardor): “he anat a parlar amb els companys amb els quals va anar a veremar, (…) i em van explicar això: ‘El vostre fill, un dia, al vespre, quan ja havíem sopat, va parlar molta estona amb un home que venia llibres’” (p. 67).
Per eixe motiu, la jove, intuïtiva, “Aquell mateix dia, al capvespre, quan van tancar les portes i finestres, la xicota va posar-hi una fulla de llorer i un brot de romaní moll d’aigua beneïda que guardaven del salpàs” (p. 67).
Així, la fadrina porta la iniciativa, recorre al llorer (associat a la benedicció de palmes i de rams del dia del Ram, normalment, ja començada la primavera) i al romaní, flor de la Mare de Déu (i, per consegüent, de la Mareta que protegeix els fills).
Igualment, “A l’hora que tenia acostumada de venir, el galant es va plantar a la porta.
Les plantes beneïdes eren posades per la part de dins. Ell va fer com feia sempre, entrar pel forat de la clau, però, quan va trobar el que la seva promesa li havia posat en el pany de la porta (…) se’n va tornar a anar” (p. 67).
En acabant, indica que l’endemà es troben els dos jóvens, ella li demana per què no hi havia anat a veure-la i, sense esperar resposta, la xicota li diu que ell ha fet tractes amb algú i que és interessada a saber amb qui.
Tot seguit, “El noi li comentà que un capvespre va trobar un home que li va oferir un llibre per llegir, tot dient-li que, si el llegia i feia el que li digués, podria aconseguir moltes coses” (p. 68).
Finalment, en aquest diàleg, la dona, qui domina, li fa la qüestió “com és que ahir no vas poder entrar a casa pel forat de la clau?
El noi li respongué:
-Bé; prou que saps el perquè” (p. 68).
I és que el llorer i el romaní (dues plantes de la terra i que connecten amb el Poble i amb la natura, àdhuc, amb lo maternal) havien salvat la xica i els de sa casa,… per mitjà de la saviesa ancestral i de l’actuació de la filla.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Tot seguit, expose un tweet publicat hui per Antoni Gelonch, mecenes cultural i escriptor, sobre una catalana del segle XVII: https://x.com/Antoni_Gelonch/status/1938111230587375913?t=hsxP0KyVUsj2jZyYo_9S_A&s=19. Diu així: “#taldiacomavui, el 1653, morí a Avinyó Juliana Morell. Fou una priora dominica, teòloga, traductora i escriptora catalana. Als 14 anys defensà la seva tesi doctoral en dialèctica i ètica, i als 17 anys ja parlava i llegia 14 idiomes. Va rebre formació musical en orgue i arpa”.
assemblea-pagesa-6f (1)
Bruixes i famílies arraïlades i hòmens (i dones) de paraula del segle XIX
Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una narració derivada d’un cas viscut per la Pepa de la Tria (terme d’Olost) a la darreria del segle XIX, el qual, com indica el folklorista, “L’explicà a la seva filla, i aquesta me l’ha contat” (p. 64). Començarem dient que es plasmen trets que tenen a veure amb el matriarcalisme: 1) el sentiment de pertinença a la terra, 2) fer costat els malalts (esperit comunitari), 3) que la dona salva l’home i 4) el fet que, en els Pobles matriarcals, la paraula és molt important (“Ser home / dona de paraula”).
Així, en l’inici, posa que “La família de la Pepa va viure més de tres-cents anys a la Tria (Olost). Era una d’aquelles famílies que, si es trobaven bé en un lloc, els costava molt de canviar de masoveria. En canvi, a la casa veïna de cal Barxó, tot sovint, canviaven de masover” (p. 62) i, per exemple, ho fa “un matrimoni de mitjana edat que no tenia fills. (…) Com sempre passava a pagès, quan arribava un nou veí, el primer que es feia era anar a presentar-se al nou veïnat per oferir la seva llar i, per a tot allò que els fes falta, es posaven a la seva disposició” (p. 62).
Aquestes línies lliguen amb uns mots que posa un poc després i amb un tema de què ens comentaren sobre dones nascudes abans de 1920: “com passava en aquell temps, els veïns s’ajudaven quan hi havia malalts” (p. 62), un fet de què, com ara, ens parlà Pere Riutort (1935-2021) el 24 de desembre del 2019.
Un altre passatge interessant és el que exposa que una dona reviscola i, tot seguit, és inclòs el simbolisme de l’aigua (la qual enllaça amb lo femení i amb lo matriarcal): “el primer que va demanar fou que ruixessin totes les finestres amb aigua beneïda que guardava del salpàs” (p. 62).
En els paràgrafs següents, apareix lo de ser una persona de paraula i dels qui no es fan arrere. Així, el marit d’aquesta dona demana a la Pepa (la de la família arrelada d’ençà de feia anys), “si es podia restar a fer companyia a la seva dona, mentre ell anava a visitar una curandera per trobar un remei” (pp. 62-63).
En aplegar a la guaridora, ella li diu “Mireu: si voleu que la vostra dona es curi d’aquest mal, heu de fer exactament tot el que jo us digui, passi el que passi i vegeu el que vegeu, tant se val el que sigui. Quan feu alguna de les coses que ara jo us diré, no feu cas de res, és a dir, heu de fer com si no veiéssiu, ni sentíssiu res. Només cal que compliu l’encàrrec que jo us faci” (p. 63).
Al meu coneixement, resulta molt significatiu aquest relat, ja que reflecteix un fet arraïlat en els Pobles matriarcalistes: la confiança en qui, més que parlar, compleix la paraula i, així, ve a dir que és de fiar.
Ben mirat, també copsem el paper determinant de la dona: si ell fa les passes que li marca, llavors, el marit ho assolirà i, de pas, la muller guarirà.
A mitjan escrit, “L’home tornà a veure la remeiera i li comentà el que havia passat (…). La remeiera ho va veure molt bé:
-La cosa va per bon camí. Ara heu d’anar a cercar aigua de tres fonts diferents” (p. 63), és a dir, l’home haurà de recórrer a lo que, simbòlicament, serien tres dones (en nexe amb lo líquid) que aportarien vida a la muller.
Passa que, quan l’home se n’anava cap a les fonts, veu uns gossos i, a més, no segueix les indicacions de la bruixa (qui representa la saviesa i la figura de la remeiera ancestral). Per això, quan el marit parla amb la sàvia, ella li evoca “Vós no heu fet tot el que jo us vaig recomanar. Recordeu que (…) només faríeu el que jo us vaig dir” (p. 64).
A banda, la bruixa li addueix la idea de pacte i que l’home havia acceptat que no el tiraria arrere: “Quan es comença un conjur, no es pot fer ni un sol moviment que no sigui en relació amb el mateix. (…) el retrocedir en el camí iniciat i l’intent d’estomacar els dos gossos que hi havia davant casa vostra, va desfer el conjur (…).
-I, com ho sabeu vós, tot això, si no hi éreu?
-I tant que hi era! ¿Recordeu els dos gossos que volíeu estomacar? Un era jo; i l’altre, un veí vostre” (p. 64).
Finalment, direm que el tema que més tracta el relat, la fidelitat a lo que acorden dues bandes, és present en moltes rondalles anteriors a 1932 i que, fins i tot, quan un rei (o una reina o bé una princesa) intenta violar-los (com ara, no aprovar l’aspirant a marit de la princesa, pel fet que és lleig), qui plasma la narració fa que, al capdavall, aquest físic fastigós siga compensat per la bonesa. Per consegüent, el personatge de la noblesa, acull positivament l’aspirant.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Bruixes, maternitat, diàleg i el refús matriarcalista de les guerres
Prosseguint amb el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, en el subapartat “El noi que no va anar a la guerra del Rif” (pp. 59-61), hi ha detalls que capeixen lo matriarcal. Primerament, direm que hi ha unes quantes conteses amb aquest nom, la darrera de les quals fou entre 1920 i 1926, en l’actual Marroc. A banda, cal tenir present que, a diferència de com es presenten altres guerres (per exemple, la del Francès, entre 1808 i 1814), no sempre ha estat alta la participació acompanyada de voluntarisme popular.
Així, en una classe de Magisteri que ens féu Rafa Valls, el mestre de “Didàctica de la Història” en el curs 1993-1994 en la Universitat de València, en comentar-nos que una historiadora havia fet una recerca relacionada amb els valencians que visqueren la Guerra del Francés: la realitat diferia molt de com se solia exposar en les escoles i en els instituts, perquè la gent no hi volia anar.
Pel 2022, ja pensí que aquest detall de la història del regne valencià podia empiular amb el matriarcalisme i amb una cultura molt més orientada vers lo maternal i, de pas, per una pau no unida a cap sotmetiment (sovint, exposat, políticament, com anys de pau, de pacificació, de concòrdia, etc.), sinó a l’escolta entre les diferents bandes, a la bona avinença…
No debades, el relat diu “Vet aquí que, quan nomes faltaven deu dies, va passar per la casa un negociant de bestiar. El noi li explicà les seves desventures i preocupacions. Aleshores, aquest negociant, que coneixia molta gent, li digué:
-Mira: jo conec una dona que és remeiera i fa coses per endevinar quan una persona és perduda i també diu que pot fer que, si una persona està sota la seva protecció, no la puguin obligar a fer una cosa que aquesta no vulgui” (p. 59). Per consegüent, no sols el xicot serà salvat per la dona, sinó que ella serà qui li ho aplanarà, no un personatge masculí. A més, aquest comerciant, encara que és un home, és presentat com molt sociable.
Més avant, “El jove explicà a la bruixa que ell no volia anar a fer el soldat, i menys a l’Africa” (p. 59).
La dona li comenta sobre un tractament “que et canviarà la teva forma de viure durant la resta de la teva vida.
El noi estava tot decidit i li va dir que faria tot el que convingués” (p. 60).
Aleshores, com que ell accepta les indicacions de la dona, el camí li restarà senzill i, així, no anirà a l’exèrcit: “Aquell dia tot seguí el curs normal com sempre, però el dia següent, al matí, quan es va aixecar del llit, no es podia aguantar dret. Va haver d’estirar-se altra vegada damunt del llit” (p. 60), punt de la casa on romandria bona part de sa vida i on desenvoluparia molt la creativitat (p. 61).
Posteriorment, el narrador indica que, “Quan era per la matança del porc, la festa major, Nadal, Pasqua, el dia del sant del cap de casa, quan, a la casa, hi havia un bateig, casament o soterrar, llavors, el noi es posava bo i seia a taula com un més del convit, fresc i eixerit com una rosa.
Es diu que això era degut perquè el noi representava que era fora de casa i només hi anava quan s’hi feia una gran festa: era com un convidat més. Mai el van demanar d’ençà de l’exèrcit. No sols això, sinó que el van considerar desaparegut; així és com es va alliberar de la guerra del Rif” (p. 61).
Això ens porta a connectar que el personatge enllaçaria la casa amb lo positiu (juntament amb la terra) i lo militar i lo castellà amb lo no desitjat i amb lo que anava contra la seua voluntat.
Finalment, com a fet real, comentaré que, per l’any 2004, un home de més de trenta anys visqué un cas semblant durant més de díhuit mesos i que tenia relació amb el lloc on treballaria. Ara bé, un poc abans de l’examen mèdic, el metge copsà un moviment dels que aquest cavaller solia tenir de feia mesos enllà i, unes setmanes després, el senyor rebé per correu un document en què passava a la condició de prepensionista i, alguna vegada, un adult li deia que allò podria deure’s a la possibilitat de retorn al treball. Tres anys després, aquest històric treballador, formalment, passà a pensionista.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bruixes, la bonesa de les remeieres i dones que connecten amb la terra
Continuant amb l’obra del folklorista d’Oristà, en el subapartat “Els seguicis” (pp. 52-54), altra vegada, apareix el paper de la dona com a consellera, com a mestra i, àdhuc, en lo sexual (el xicot “és salvat” per un personatge femení, com en moltes rondalles de terres catalanoparlants): “El seguici era molt emprat per enamorar les noies. Si un minyó volia les atencions d’una noia i aquesta no li feia cas, només calia sol·licitar els serveis d’una bruixa” (p. 52). Així, som a anys llum del personatge masculí que, en poquíssimes narracions anteriors a 1932, és presentat com a alliberador de la dona, com si fos una mena d’home imprescindible i que serà feliç… sotmetent-la al jou masculí, de la mateixa manera que el governant que procura fer-ho amb les cultures matriarcalistes, sovint, perquè les considera primitives, incultes, però, més encara, a què té com a dignes de ser eliminades i esborrades de la Història,… començant per la llengua vernacla (a què va associada la cosmovisió i la identitat cultural) i per les tradicions ancestrals matriarcals.
Cal dir que, en el segle XXI, aquesta figura masculina conviu amb una altra (però femenina i amb trets patriarcals) representada per la dona que, exteriorment, apareix com a alliberadora del flagell masculí i, principalment, deslligadora de dones empeltades a la terra, a lo maternal i a la casa (la qual té a veure amb portar les regnes i, igualment, amb quatre dels cinc senys)…
Ambdues opcions, entre d’altres coses, són el principi de les caigudes psicològiques i, fins i tot, econòmiques (en acabant, acompanyades de lluites per la dignitat… en la faena i pel sorgiment de nous salvapàtries) i de moltes persones. I tot, encara que ni ho publiquen, ni ho reconeguen 1) ni polítics, 2) ni molts grups feministes minoritaris i de línia antisistema i autoritaris: a) ni de paraula, b) ni per escrit, c) ni en mítings, d) ni en conferències…
Tornant al tema dels seguicis, la Gregòria de cal Fuster festajava amb el Gregori i feien bona pasta i, quan ja estaven a punt de casar-se, una altra xicota volia el noi, però el fadrí no li feia cas.
Aleshores, la segona xica se’n va a una bruixa, qui “preparava una potinga que, qui la prenia, romania encisat.
Efectivament, així va anar la cosa. (…) D’aquell dia endavant, el Gregori només tenia ulls per la pretendent” (pp. 52-53).
D’aquesta manera, apareixen uns quants trets matriarcalistes: 1) la dona (possiblement, vella, representada per la bruixa) simbolitza la saviesa, 2) és qui fa de consellera, 3) fa de pont perquè altres dones (ací, una jove), les quals resten alliberades dels parapeus que impedirien que elles assolissen els seus objectius en el camp eròtic, i 4) aplana que es faça lo que vullga el personatge femení (en aquesta narració, el segon, la pretendent).
Ara bé: en acabant, la primera de les xiques (la Gregòria) va a una altra bruixa, “ja que eren veïns i, al mateix temps, era la remeiera de la família. (…) Al cap d’uns dies, el noi ja tornava a córrer pels carrers. La bruixa remeiera seguia ben de prop aquest procés” (p. 53), fins al punt que, en un passatge posterior, aquesta segona bruixa parla amb el xicot i li demanà:
“-Com és que vas deixar la Gregòria, tan bona noia que és?
-És que em vaig trobar com si una força estranya em portés cap a l’altra noia i no me’n podia desfer -respongué el noi” (p. 53).
Aquests mots enllacen amb alguns detalls d’aquesta corda i presents en altres rondalles en què lo sexual és present: 1) la bonesa (representada per la Gregòria i per la segona bruixa), 2) que la dona toca els peus en terra i 3) que ella serà qui deslliurarà l’home (el xic), com en eixes narracions en què un personatge femení fa que el jovenet recorde el passat i que admeta que la fadrina és qui ell estimava com a futura dona amb qui casar-se.
Al capdavall de l’escrit sobre la xicota que pretenia el noi, com que aquesta bruixa bona havia fet possible que ell tornàs al camp de la bonhomia, l’observa i sentencia que “Mai més sentiràs cap força que et porti cap a una altra noia” (p. 54) i, de pas, estarà a les mateixes, encara que, “Als tres dies, el noi Gregori era mort” i ho havia fet en terra fèrtil i de bon cor.
Finalment, direm que l’autor del llibre no indica 1) si aquestes darreres línies són una maledicció (i hauria trencat amb la bondat cap a la Gregòria), ni 2) si són una lliçó de sexualitat (no eixiria amb una altra), ni 3) si vol dir que el fadrí continuarà tenint el cor net. Personalment, m’incline per la tercera de les que hem exposat: que ell conservaria la benignitat del xiquet, de la infantesa.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)