Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Xiquetes amb molta espenta, el lligam mare-filla i dones que salven
Un altre relat amb signes matriarcalistes, arreplegat en la investigació sobre narracions de Tàrbena (la Marina Baixa), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Sa xiqueta des cirer”. Així, “una xiqueta que tenia dues germanes majors sent que diuen:
-Diumenge anirem a cercar cireres.
I sa xiqueta:
-Jo també hi vull anar.
(…) I pugen totes dalt des cirer i ella també ho volia i la varen pujar-hi.
Així que se’n van a collir cireres i tot i, quan les havien arreplegades, les dues germanes més grans les agafen, se’n van i la deixen on era sa xicoteta. I sa xiqueta plorava” (p. 132).
Altra vegada, el germanet més petit (ací, una al·lota) és persistent i té molta espenta, detall que no és vinculat amb les altres dues germanes.
Tot seguit, “passa un pobre vell que duia un sarró i que li demana:
-Per què plores?
Ella li respon:
-És que he vingut a cercar cireres amb ses meues germanes i m’han deixat.
Ell li amolla:
-Doncs, acompanya’m! -i la posa dins des sarró” (p. 132).
En aquesta fragment, com en altres contarelles, hi ha un eixart entre la infantesa i la vellesa. Això sí, posteriorment, ell li comenta que haurà de cantar si no vol que li pegue.
Adduirem que, com en altres fonts del mateix ram, “es vell va voltar tota sa vila i va arribar a una casa i va demanar:
-¿Voleu que em deixe es sarró ací una estona i jo me n’aniré?
I aquella dona li diu:
-Ai! Deixeu-lo!
I aquella dona, qui pastava, tenia una xiqueta i sa filleta li diu:
-Mare! Fes-me una coqueta!
I sa xiqueta des sarró, a sa dona (qui era sa padrina), li afegia:
-Padrineta! A mi, també!
I sa dona, sorpresa, diu a sa filla:
-Ai! Torna-ho a dir!
Llavors, li parla sa filleta:
-Mare! Fes-me una coqueta!
-Padrineta! A mi, també!” (pp. 132-133).
Com podem veure, hi un lligam entre la mare, la filla i la xiqueta (bé mare/filla, bé tia/neboda), és a dir, entre l’adulta i dues xiquetes. Com a mostra, a continuació, la dona diu a la seua noia:
“-Ací hi ha una xiqueta!
I mare i filla obrin es sarró i en treuen sa xiqueta i demana a sa nebodeta (a qui l’havia batejada). Sa xiqueta li ho va contar” (p. 133).
En el passatge immediat, totes tres “varen posar una canterelleta d’aigua, plena, en es sarró, perquè rebotira” (p. 133), l’ancià es presenta en la casa i la padrina li diu
“-Hale! Ja podeu agafar es sarró! -i l’home se’n va anar” (p. 133).
D’aquesta manera, la dona ha estat la protectora del provecte (bé del sarró, bé de garantir-li que li’l tornaria): ella l’ha salvat.
Finalment, per a compensar l’actitud del vellet cap a la més xicoteta de les tres germanes, quan ell colpejarà el sarró, n’eixirà pixum i tira sa canterelleta a un barranc.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Xiquetes, fadrines i mares ben considerades i fills sobirans
Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “La Dàtila Càndida”, amb passatges pareguts: “Això era una dona i un home que se n’anaven per un jardí que era d’un negre i en què hi havia dàtils. Sa dona va dir al marit que li’n collira.
Ell li diu:
-No, que són d’un negre i ens matarà.
-Doncs jo en vull. Jo en vull -era prenyada.
Llavors, l’home li amolla:
-Doncs, toca…
Agafa i li’n cull. I, en això, el negre diu al marit:
-Mireu. No vos mate a tots dos; però, si és xiqueta, per a mi. Si és xiquet, per a vosaltres -i va ser xiqueta” (pp. 124-125).
Així, la parella, com si fossen Adam i Eva en el Paradís, podíem dir que vivien en una mena de glòria terrenal en què la muller és qui condueix i, recta, aconsegueix que ell li seguesca les directrius, potser perquè la dona cercava tenir menjar i, de pas, alimentar el nadó.
Afegirem que, en trobar-se el marit amb el negre, l’africà prefereix una nina, la qual, al capdavall, vindrà afavorida per eixa “fertilitat” que, en altres rondalles, fructifica amb camps ufanosos i amb bona avinença en un reialme.
Altrament, com que el negre és de color fosc, es decanta per un futur personatge femení que, simbòlicament, lliga amb l’obscuritat: un altre empelt mare (africà) i filla.
Després, el negre “se l’endú, li fa una torre… ¡altíssima, altíssima! i la tanca dalt d’aquell bastiment. I tots es dies li comptava els cabellets. (…) I la xiqueta li tirava es cabells i ell hi pujava” (p. 125).
És a dir: l’africà la posa en la màxima categoria, la xiqueta (la infància) és molt ben considerada (com si fos la grandesa) i cada dia la visitava i l’al·lota li donava forces, era lo que el mantenia amb vida. Per consegüent, hi ha un eixart home-nena i home-infantesa i, de rebot, ambdós n’ixen guanyant.
Com a mostra, la narradora indica que la noia “tenia tota classe de coses, de joguets, fins i tot, un gatet. Tenia de tot.
I el rei, qui tenia tres fills, va dir a tots tres que, es qui duguera sa núvia més xamosa, es casaria amb ella i que li donaria la corona. I els tres fills se’n varen anar pel món a cercar una xica garrida” (p. 125).
Per mitjà d’aquestes paraules del monarca, ve a dir als fills que tots tres s’hauran de guanyar les garrofes si volen que, en l’esdevenidor, siguen ells els reis de cada una de les seues vides i que una de les funcions del sobirà és rebre el vistiplau dels súbdits a la seua política, dels habitants del territori que governa (el consentiment femení cap als jovenets). A més, es plasma el pas de l’adolescència a l’època madura de la joventut (els darrers anys, ja pròxims a l’entrada en l’etapa adulta, de criança i de l’educació dels descendents). Ben mirat, cada u dels tres haurà d’aprovar les órdens que rebrà de la fadrina.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La infantesa, el pas a la jovenesa i dones fortes i ben considerades
Tot seguit, “es negre es va endur la xiqueta i la va posar dalt d’una torre.
Quan es va fer fadrina i una xica rossa, garrida (…), li deien la Datilera Càndida i es negre anava a veure-la tots es dies i li deia:
-¡Datilera Càndida:
tira es teus cabells
i jo pujaré amb ells!
I ella li tirava es cabellets i ell hi pujava” (p. 122).
Així, la narradora lliga la xiqueta amb la bellesa i, quan l’al·lota es fa fadrina (ja pot ser prenyada), passa a rebre un nom que representa una planta amb molts fruits (els dàtils) i, de pas, no sols ha entrat en una fase en què ja pot ser mare, sinó fecundar.
Tocant als mots que l’home li amolla (ací, traduïts dels originals, en castellà), són associats a un personatge considerat estranger (el negre) junt amb els castellans i, per això, ell li parla en castellà.
Ben mirat, la xiqueta és ben considerada i forta (ella roman dalt i enllaça amb l’home mitjançant cabells que fan el paper de cordes), mentres que ell és el feble.
De fet, a continuació, el relat diu “Allà, quan ella era xicoteta, tenia graneretes, ninetes i tot per a jugar. I un dia, es negre diu:
-Ja t’has fet fadrina i jo tinc un hort i vull que hi vingues i mostrar-te’l perquè, si em passa res, és per a tu -i se la va endur a l’hort.
Se’n varen anar a mostrar-li s’hort i hi havia molt de floretes: en tenia, de blanquetes, de rogetes, de verdetes, de blavetes i de groguetes” (p. 122).
Per tant, la infantesa és ben considerada i la noia rep tota mena de favors (en forma de joguets) i, en passar a l’adolescència, ella entra en la flor de la vida. No debades, ja fructifiquen dàtils (com hem dit abans) i floretes (signe que podria simbolitzar els petits detalls).
És més: cada flor serà el punt de partida d’altres formes de vegetació i de fauna. Anem a pams, atenent a les colors, en mots del negre:
“-Mira. Si tires una floreta grogueta, n’ix un riu de penyes. Si en tires una verdeta, n’ix un riu de pins. Si en tires una rogeta, n’ix un riu de foc. Si en tires una blaveta, n’ix un riu d’aigua. I, si en tires una blanqueta, n’ix un riu d’agulles” (p. 122). Ací, el groc s’uneix amb l’optimisme (de la mateixa manera que l’eixida del sol) i és en nexe amb l’aigua, això és, home i dona; el verd ho fa amb els pins (l’esperança, la naturalitat d’un nin, els quals creixen amunt); el blau lliga amb l’aigua del riu (la fluïdesa aquàtica i l’adaptació al terreny). Al capdavall, la color blanca connecta amb la innocència. O siga: entusiasme, empelt home/dona, esperança, espontaneïtat, fluïditat, tocar el peus en terra i bon cor.
En el fragment immediat, hi ha altres signes pareguts als d’algunes contarelles. Després de presentar-li l’hort, el negre li afig:
“-I ací tinc tres cavalls molt preciosos. Es més gord és es que més corre; s’altre corre menys i és més flac” (p. 122).
Respecte d’aquestes línies, la gruixària, al meu coneixement, va unida amb la dona (el nombre dos, la mare i els fills); i el fet que l’altre siga més prim, amb el nombre u, sovint, relacionat amb lo masculí. A més, ella és més diligent…, un tret prou comú en el matriarcalisme, fins i tot, en comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La dona com a pal de paller en el Pirineu i emprenedora
Continuant amb el tema de la dona en el Pirineu, en juny del 2022, accedírem a uns tweets de David Algarra publicats en novembre del 2021. Deien així: “La historiadora Isaure Gratacós ha treballat durant prop de cinquanta anys sobre el paper de la dona als Pirineus. La casa és la unitat bàsica del grup, després ve el poble i, finalment, la vall.
Un mètode de gestió col·lectiva on l’hereu, sigui home o dona, vota en totes les assemblees.
Un treball de prop de mig segle per recollir paraules dels que viuen en aquestes profundes valls on la tradició oral ha estat des de sempre. El vuitanta per cent del terme municipal és gestionat per la comunitat. L’economia es basa en l’intercanvi i el col·lectiu.
Fins a la Revolució Francesa[1], el dret de naixement i el dret de vot també eren adquirits per les dones.
Durant la Revolució, Olympe de Gouges[2] va ser guillotinada per escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana i es van trigar més d’un segle i mig en què poguessin tornar a votar les dones, tot i que ja no directament en una assemblea local, sinó per escollir un partit.
La dona és igual a l’home durant segles. Aquesta realitat va existir als Pirineus, des del País Basc fins a l’Arièja. Així ho revela la historiadora i etnòloga Isaure Gratacós al seu llibre ‘Les dones pirinenques: un estatus social excepcional a Europa’ (https://youtu.be/JIOgfndO4c8).
Als Pirineus, ‘la llibertat sexual va existir més que en altres llocs’ (Isaure Gratacós)”.
Un altre escrit interessant sobre el paper de la dona en la família catalanoparlant és “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), publicat en el blog “Elisenda Ortega” en el 2013, en què l’autora, Elisenda Ortega, diu que “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però, alhora, sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i d’amor que ha fet que, al seu entorn, tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per a desenvolupar la nostra personalitat.
Encara recordo que tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa; i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que no va tenir mai por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.
(…) Avui em miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que han heretat[3]i ampliat les seves filles i els néts, s’ha transmés als besnéts i als rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida, sense ell seríem com plantes sense llum, no podríem créixer.
(…) Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions, crec en el ferm paper del pare”.
Tocant a aquest escrit d’Elisenda Ortega, el qual envií el 9 de setembre del 2021 a moltes persones, em comentaren: “Una història preciosa, similar a lo que tu escrius sobre el matriarcalisme” (Francisca Farre), “El que més m’ha agradat és que el matriarcat no té relació amb poder ser tendra, dolça i harmoniosa o gentil, sensual, senzilla o esbojarrada. Bravo, més bravo per aquestes dones humils, fortes, treballadores. Bravoooo” (Montserrat Cortadella), “Un escrit preciós” (Rosó Garcia Clotet).
Agregarem que, en la segona setmana d’octubre del 2021, Pere Ramon Nadal, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, em comentà que, “De bon segur, a la majoria de les cases catalanes, les dones han estat el pal de paller, almenys, en les generacions dels nostres avis i dels nostres pares” (Pere Ramon Nadal).
Afegirem que, el 12 de setembre del 2021, Margalida Pons Llabré m’envià un correu electrònic amb títol “Sa madona”, en què figurava una dita mallorquina: “L’amo comanda i sa madona fa lo que vol”, i que, en el meu mur, en què el posí el 17 de setembre del 2021, hi hagué dues responsions, en nexe amb l’opinió dels lectors. El 10 d’octubre del 2021, Pere Ramon Nadal m’escrivia “És cert”. A més, l’11 d’octubre del 2021, Margalida Juan Taberner plasmà “El meu pare sempre conta que, una vegada, un pagès havia de comprar un cavall. El mercader es presentà a la possessió i, quan enraonava, es dirigia a la madona. L’home pegà colp damunt la taula: ‘Aquí, l’amo som jo’. Però, a l’hora de tancar el tracte, va dir ‘Maria, quin vols?’” i, per tant, fou la dona, la madona, Maria, qui trià el cavall. Ben mirat, Pura Escriva Eleneta, de Rafelcofer[4], ens posà “A casa, mana l’home, però es fa el que vol la dona”.
Cal dir que, el 17 de setembre del 2021, en una conversa telefònica amb ma mare, parlant sobre aquests mots i més que hi havia hagut, em digué “Mon pare no tenia per què inventar res. Ho afirmava. Hi estava d’acord”.
També vinculat amb aquesta dita mallorquina facilitada per Margalida Pons Llabrés, el mateix dia, en el grup “Cultura mallorquina”, poguérem llegir “Sempre” (Benito Salvador Morey Costa), “L’amo du es calçons i sa madona comanda” (Carmeta Sánchez), a qui amollí “La dona té la darrera paraula”, mots a què ella ens afegí un “Exacte”.
No deixarem fora que, en el grup “Dialectes”, el 17 de setembre del 2021, Jaume Moragas ens digué “Qui paga, mana; i qui cobra, fa el que vol”. La madona, a més de cobrar, en més d’un cas (i, això sí, fora del franquisme, els casos en són molt més dels que se solen presentar en moltes publicacions i de prejudicis de nascuts de 1960 en avant), és qui mana en la casa i en altres llocs.
Molt prompte capírem l’article “La mestressa”, de Jordi Llovet i publicat en el diari “Ara”, en què indica que “La mestressa catalana és un dels fonaments del desenvolupament del país als segles moderns, i, en bona mesura, contemporanis. (…) el mas conforma una unitat econòmica, moral, de costums, de llengua i de llegendes que és més poderosa que cap ideologia escardussera.
Es lleva molt d’hora, tant com l’home.
(…) Ella mou el cap, encreua els braços a la panxa prenyada, somriu i creu que està més que pagada d’haver estat dona i de portar amb plena llibertat el rem de la casa”.
Revenint al tema de la dona, com el presenta Elisenda Ortega, en el llibre “Orxateria El tio Che 1912-2012” (http://www.eltioche.es/wp-content/uploads/2015/05/Libro_el_tio_che.pdf), a què accedírem el 20 de setembre del 2021, Pere Claròs, en el seu escrit “El nen dels licors”, trau “Jo era amic de l’Alfons, un dels fills de Pere Joan i Jerònima. A vegades, anàvem al moll i donàvem una volta amb vaixell durant un parell d’hores. Això, però, era excepcional. Estaven acostumats a viure en un matriarcat i Jerònima exigia treball. La veig, imponent, asseguda en un petit mostrador que donava al carrer venent cacauetes[5], xufles, cigrons i les castanyes calentes que els nens compraven amb xavalla[6]. La senyora sostenia casa i marit” (p. 12).
En la pàgina 42 d’aquesta obra sobre l’orxateria “El tio Che”, veiem que María Iborra, filla de l’Alfons, en l’article “El meu primer regal va ser un davantal”, indica que “La nostra família era matriarcal” (p. 42).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] S’inicià en 1789.
[2] Escriptora occitana nascuda en 1748 en Montalban (França) i morta en 1793. Aquesta obra fou escrita en 1791.
[3] En l’original, “ererat”.
[4] Població valenciana de la comarca de la Safor.
[5] Literalment.
[6] En l’original, apareix el castellanisme “calderilla”.
Dones fortes, que salven el pare i fills honrats
No deixarem fora que, en aquesta contarella, hi ha una segona part pareguda a la d’altres narracions, centrada en els dos germans, tanmateix, de família benestant: “Perquè eren tan rics, tots dos ja no sabien què fer i se’n varen anar pel món, cadascú per un camí. El primer va anar a una vila i va veure que tooots duien dol: ¡tots vestits de negre!” (p. 119).
Com que allò li era nou i ell demana, li diuen “Que ha entrat una serp que cada dia se’n menja un. I hui s’ha de menjar sa filla del rei. (…) Qui mata aqueixa serp? Això no es pot matar!” (p. 119).
Així, en poques línies, hi ha signes interessants que empiulen amb el matriarcalisme: 1) la serp (representació de la mare) s’engul tots, així com la mort fa que tots els éssers vius tornen a la terra, 2) el personatge humà de què parla és una dona, ben considerada (és princesa) i ben estimada (com ho plasma el detall que tots els habitants van de dol) i 3) la serp és molt respectada i, a més, vigorosa.
Nogensmenys, “aqueix xic va anar amb un sabre que duia i la va punxar, la va matar i li va llevar sa llengua. Se l’enrotlla amb un paperet i se’n va i va deixar la serp allà” (p. 120). En aquests mots, l’arma és semicircular (fet que la lliga amb lo femení, de la mateixa manera que la forma que uneix les dues banyes d’un bou).
Enllaçant amb l’altre dels germans, qui no és precisament de bon cor, diu “Oi! Sa serp, morta! Ara diré que l’he matada -i se la carrega al coll- i, així, em case amb sa filla del rei.
Sa serp era molt grossa” (p. 120). Altra vegada, la fortalesa i la gruixària de les dones (ací, simbolitzades).
Finalment, com que el segon dels germans diu al monarca que ell l’ha trobada, però el primer li comenta que ha estat ell qui l’ha morta, el sobirà es declina a favor de l’honrat:
“-Doncs, no: es qui l’ha matada es casa amb sa meua filla” (p. 120).
En acabant, la narradora remata dient que, a qui no havia jugat net, “s’arbre era groc. (…) I es de s’altre xic sí que estava bé, perquè es va casar amb sa filla del rei” (p. 120).
Per consegüent, la sinceritat és forta, mentres que la mentira i les conveniències cauen pel seu propi pes (com, ací, la planta del segon fill).
Una altra contalla amb passatges semblants a altres relats és “La Datilera Càndida”, en què hi ha trets matriarcals. Com a mostra, molt prompte llegim que “Això era un home que era forner i que se’n va anar a fer punxes pes forn i, de s’arrel d’una punxa, li n’ix un negre, qui diu:
-Ara et mate!
L’home li respon:
-Ai! Per l’amor de Déu: no em mates!
Llavors, li diu el negre:
-D’acord. Doncs, em dones lo que tens darrere de sa porta quan arribes a casa.
Se’n va a casa. Lo primer que fa, mirar darrere sa porta: hi tenia una xiqueta, ¡molt garrida! I comença a plorar. Tot seguit, li demana la filla:
-Pare: per què ploreu?
-Perquè m’ha eixit un negre i em volia matar. I m’ha dit que li done lo que hi ha darrere sa porta, i hi ets tu.
Aleshores, li diu la xiqueta:
-Doncs jo me n’aniré amb es negre, que no vull que vos mate” (p. 122).
Com podem veure, la part més robusta és la dona, àdhuc, de menys edat que la masculina (el parent). Altrament, té més espenta que ell i és disposada a fer possible que el negre no el mate i, d’aquesta manera, que la filla puga salvar el pare, un home que, entre d’altres coses, manifesta els seus sentiments (detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’educació matriarcal).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Deien «El peix, per a qui se’l mereix»
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien «El peix, per a qui se’l mereix» (eròtic)? Gràcies.
Figura en la rondalla eròtica valenciana «La dona i el capellà», arreplegada en Santa Pola per Ximo Caturla i que es pot llegir en el llibre «Rondalles del Baix Vinalopó».
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 13 de novembre del 2026 i posteriorment comentaren «No recordo que diguessin aquesta frase» (Rosó Garcia Clotet), qui, en llegir el passatge en què apareix, ens afegí «Molt bona» i, tot seguit, li adduírem «Sí, sí. És una rondalla graciosa.
A més, al capdavall, el marit és a punt de descobrir-ho, però la dona, aprofitant que comença a tronar, fa com si fes un missatge a Déu i li demana que amague [ el capellà] el peu.
El marit entra en casa i no capta la jugada de la dona»; «No. De fet, a casa, hi teníem veïns pescadors de barca i, fins i tot, l’avi en tenia una, de petita, per a fer-hi també passejades als seus néts. I el peix era repartit per a tots els veïns i donat. I amb un gustet… amb matrícula: 10» (Lydia Quera), «Sííííí» (Àngels Sanas Corcoy), «No tinc cap idea» (Lurdes Gaspar), «No ho havia sentit, però m’agrada» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Sí» (Octavi Font Ten), «Una dita totalment desconeguda a Menorca» (Xec Riudavets Cavaller), «No ho havia sentit mai. Però jo sóc de muntanya… Poc peix» (Alexandre Perelló Perelló), «No la conec» (Roser Canals Costa), «No recorde que ho digueren per ací, [ per Xàtiva]» (Reme Canet), «‘Qui vulgui peix, que es mulli el cul’, he sentit a dir» (Maria Teresa Ortiga Mulet), «No, no ho havia oït mai» (Josep Ferrer Ferrer), «Mai sentit» (Lucila Grau), «Bona dita, Lluís. Un símil fóra ‘La terra, per a qui la treballa'» (Daniel Gros), «Qui vulgui peix, que es mulli el cul» (Joan Prió Piñol).
En el meu mur, el 13 de novembre del 2026, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), amb humor, responia al fragment en què figura el refrany («El peix, per a qui se’l mereix; i les punxes, per al gat»), quan el marit demana que li òbriga la muller: «No sé per què hi ha marits tan inoportuns! Tan feliços que ho passaven [ la dona i el capellà]! Caldrà esperar. Que hi farem!». També inclogué «Jo sempre he sentit a dir ‘Qui vulgui peix, que es mulli el cul'», dita a què Rosó Garcia Clotet agregà «Sí. No la recordava, però l’àvia la deia».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.

Dones que menen, subministradores i el lligam mare-fills
Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i compilada en la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa serp”: “Era un pescador que anava a pescar i li va eixir un peix que li diu:
-No em mates! Perquè, si em mates, seràs desgraciat; i, si no em mates, seràs afortunat.
-Ai! -diu ell-, doncs no et mataré -i la solta” (p. 119).
Aquestes paraules del peix (animal aquàtic i, en aquest cas, femení) poden remembrar-nos que la dona és la subministradora de vida i que, si desapareix lo vinculat amb la mare (de què els fills, en trauen aliments), no hi ha vida en la terra.
Després, com que el pescador ha seguit els dictats del peix, “sa fortuna li venia i no sabia d’on. As pescador, tots es dies li eixia es peix i s’home i es peix es varen fer molt amics.
I, quan ja feia molt de temps que, en la família, eren molt rics, sa dona digué as marit:
‘-(…) Per què no mates es peix? (…) Jo tinc ganes de menjar peix!
I ell se n’anava tot disgustat i es peix li va dir:
-¿Veritat que sa teua dona vol que em mates?
L’home respon as peix:
-Sí, però no t’he de matar” (p. 119).
O siga que, per una banda, l’home segueix les directrius de la muller i, per una altra, copsem la típica dona intuïtiva i que, amb la mirada, encerta. Quant al personatge masculí, ha assumit el paper que fa el peix i hi ha bona avinença entre tots dos.
Nogensmenys, l’animalet, resolutiu, li amolla:
“-Doncs, mata’m. I em poses sa cua, ses aletes i es cap: ho colgues en es jardí; i, sa carn, vos la mengeu.
En es jardí, els va eixir dos cavalls blancs (un per cada xic que tenien) i dos arbres.
El peix li afig:
-Quan aquells dos arbres estiguen pansits, perquè es teus xics estan malament” (p. 119).
Per consegüent, es plasmen detalls sexuals (com ara, el jardí) i també relatius a la futura fecunditat (es colguen les sements, ací representades per les diferents parts del peix).
Igualment, hi ha personatges masculins i hi ha un lligam amb la mare: els dos cavalls blancs (color masculina) i els dos arbres (símbol associat a la maternitat). Aquest signe també es reflecteix en el fet que, si la vegetació és mústiga, això afecta els fills.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
«tu m’amostres l’esquella»
Una cançó eròtica del llibre «Mont-roig», de Josep Carrégalo Sancho:
«Pastorets i pastoretes,
costa amunt i costa avall,
si tu m’amostres l’esquella,
jo t’amostraré el badall» (p. 161).
En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació serà ben rebuda.
Avant les atxes.
El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.
Una forta abraçada.
Dones que menen, hòmens que complementen i ritu de pas
Revenint a la contarella “La Torre d’Aragó”, de Tàrbena (la Marina Baixa) i arreplegada per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha signes matriarcalistes, per exemple, quan el xicot (en forma d’àguila) s’atansa cap al palau on estaven la xica i el negre. Llavors, ella diu al negre:
“-Tracta d’agafar-me-la! Tracta d’agafar-me-la! –i es negre, tot lo que la jove volia, ho feia.
Se’n va i s’aguileta ja es va deixar agafar a posta” (p. 113), puix que l’animalet era interessat per la fadrina.
Després, la dona, primerament, nota un embalum (l’àguila havia passat a home) i, successivament, com que no l’agafa el negre, l’au es transforma (en formiga, en àguila…).
Això sí: en un moment del relat, amb el noi com a home, diu a la fadrina: “Jo sóc aquell que estàvem en aquell castell i he vingut a cercar-te. Però, ¡fins que es negre no es muira, no ens podem casar! Tu, demà, fent la bajoca, li dius ‘Quan et moriràs?’ i vejam què t’amolla” (p. 114).
A continuació, ella ho trau al negre, qui li indica com podria fer la xica que ell perdés eixa capacitat: algú havia de venir a una vila on hi havia una serp que es menjava tots els qui s’hi presentaven i, més avant, trencar a ell un ou en el front.
Aquest fet lliga la figura masculina amb el manifest d’un secret, mentres que la femenina empelta amb la persona deixondida.
Tot seguit, altra vegada, es plasma que ella és qui mena i que ell la respecta i la creu: “es negre, com que li feia lo que ella li deia, solta l’aguileta. (…) se’n va a aqueixa vila on estava aqueixa serp” (p. 115).
No deixarem fora que, al moment, hi ha un fragment (en castellà) en què el negre és associat a la figura del cavaller alliberador i, ves per on, els dos narradors (un home i una dona) el relacionen amb el castellà.
Ben mirat, la fadrina s’acosta a ca son pare, ho comenta i tots dos acorden que ella seguesca la serp i que li done el pa.
Afegirem que, quan la xicota ja l’ha morta, el negre comença a estar feble i, al capdavall, apareix el jovenet transformat, qui se’n va al llit on era l’home i “Li trenca s’ou en es front, es mor el negre i la filla i el xic es casen” (p. 116).
Per tant, 1) el personatge femení (al principi, una xiqueta de menys de set anys) ha passat a casar-se amb un fadrí, 2) tots dos s’han complementat i han fet possible que es morís el negre, 3) el pare, qui, altra vegada, confia en la filla, te bona avinença amb ella i preparen com resoldre el tema del negre i 4) la fadrina culmina el procés de pas de xiqueta a jove i, a més, a esposar-se, sense que el futur espòs tracte de lluir-se com a alliberador, un detall vinculat amb moltes narracions autòctones en llengua catalana.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La noieta va a la font i dones guilopes
El 14 de maig del 2021, en aquest grup, Francisca Farre inclogué una composició, “Camí de la font”, amb aquesta lletra:
“La noieta va a la font
a buscar un cantiret d’aigua,
troba el fill del moliner,
que li fa la mitja rialla.
Larala, la, la.
Quan arriba a la font,
li botzina, així, sa mare:
‘-Molt enfarinada.
-És la pols que aixeca l’aire’.
Larala, la, la.
‘-Jo no veig que faci vent,
ni que aquí hi hagi pols tan blanca.
-És que, al fill del moliner,
la noia li agrada’.
Larala, la, la”.
Aquesta cançó, de què, el 16 de maig del 2021, en el meu mur, Rosó Garcia Clotet comentà “Aquesta la cantava la mare”, molt prompte, em recordà, no solament l’espenta de la filla, sinó una anècdota sobre ma àvia materna, Amparo (1910-2000), i el seu marit, Miguel (1906-1992), la qual contaré tot seguit.
Un dia anaven tots dos junts pel carrer i una dona li féu una qüestió sobre com estava ma padrina i més. Ma àvia Amparo respongué i, quan acabà la conversa i els meus avis tornaven a passejar, l’avi Miguel, qui era més prudent que ella, li demanà:
“-Amparito: tu, ¿de què coneixes eixa dona?
-Jo, de res. Però, com que la dona estava tan il·lusionada, jo no l’anava a defraudar.
-¡Ai, Amparito! ¡No et pillaran, Amparito, no et pillaran!”.
En altres paraules: la filla que apareix en aquesta versió de la cançó “Camí de la font” com també ma àvia Amparo (1910-2000) actuen com unes guilopes.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.