Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal, educació maternal, prostitució i dolcesa
En la composició “El gran foc dels garbons”, del valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), copsem uns versos que empiulen amb comentaris que ens han fet sobre la típica dona que, encara que no s’immiscia en la vida privada de caire sexual i eròtic d’una parella de jovenets, sí que és cert que, fins i tot, no sols feia com si dormís: hi havia vegades que pegava (i això ens han reportat) quan el xic (o la xica) feia res que ella desaprovava. En canvi, ací la mare deixa fer els dos fadrins:
“La teua mare entrava amb una safa
sense mirar-nos, sense dir-nos res,
comprenent tantes coses, massa coses.
M’abotonaves, agraïda, jo,
atarantat, dempeus, i en acabar
sempre em besaves el darrer botó” (p. 208).
Així, altra volta, la dona simbolitza la part realista i activa (el bes al botó, això és, al testicle), en un moment de la relació sexual (l’abotonament).
També hem considerat sucós, encara que ho puga fer en nexe amb un vincle entre un home i una prostituta (si més no, si tenim present la pintura “Venus”, del neerlandés Lambert Sustris, del segle XVI, en què una dona blanca com la neu és en un llit en què abunden les roses clares), el poema “El somni”, de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), recopilat en l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura:
“Blanca venies en la nit.
La seda era cinyell de la teva beutat
Afeixugaves un braçat
de roses damunt de la seda.
(…) Blanc i rosat era el teu cos,
amada, dins la nit encesa.
Com sentia l’embriaguesa
de les cent roses tendres del teu cos!” (p. 211).
Així doncs, en l’obagor, ella és qui domina i no ho fa per la força, ni amb la violència, ans mitjançant el flaire que encisa l’home i que el porta a fruir la tendror femenina i el moment.
En acabant, l’escriptor, de manera simbòlicament encertada, empelta l’eixida del sol amb la caiguda de lo feminal i amb la vitalitat masculina, arran d’eixe temps nocturn en què ha reviscolat l’home (ací, alliberat per la dona):
“Oh somni llunyà! T’esvaïes
boira desfeta, vel morat.
Amb la primera claredat
de l’alba, somni, t’esvaïes” (p. 211).
Adduirem que, així com la nit lliga amb els somnis i, en aquest cas, ha permés que l’home es desfés de la seua penitència (la color morat), en nàixer el dia, ell capeix la realitat:
“Aquella gràcia fugitiva
(…) ai, que no mor la sentor de les roses
i duc als llavis el record d’un bes,
talment la pols daurada d’una ala fugitiva” (p. 211).
U dels detalls que em féu pensar en un empelt amb una prostituta fou el fet que el plaer siga fugitiu i que ell associe eixos instants amb una pols que, en algunes obres d’art, és com una pluja daurada que cau del cel (encara que ho fa en forma de monedes). En qualsevol cas, en un ambient en què ell ha fruït de llibertat (l’ala que ha pogut volar) i lligat a la dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Aprovaven fer a les bones, però no a les males
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven fer a les bones, però no a les males? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 6 de març del 2026 comentaren “Sempre a les bones. A les males, segons els avis, arribar a soles” (Lydia Quera), “Les dues àvies, sempre a les bones. No els vaig sentir mai una paraula més alta que les altres” (Rosó Garcia Clotet), “Sempre a les bones i calma. A poc a poc” (Margarita Pou Marfany), “Ni idea” (Lurdes Gaspar), “Sí. A les bones, primer; i, després, a les males” (Àngels Sanas Corcoy), “Sempre hi havia bona harmonia. Ni ella, ni nosaltres volíem a les males.
Som o no ho som!!!!” (Roser Canals Costa), “Sempre a les bones. Mai van actuar a les males. Les parts implicades intentaven posar-se d’acord dins les seves idees. Si no podia ser, almenys, un entremig que afectés com menys possible parts afectades” (Antonia Verdejo), “Deixaven elegir, almenys, a casa. Mai hi havia imposicions, sempre oferien diferents opcions. No el que més crida té raó. No cal discutir amb qui no t’entén” (María Dolors Sala Torras), “Eren gent d’una altra època i, més aviat, estrictes” (Xec Riudavets Cavaller), “L’àvia Maria sempre feia les coses a les bones. Si les havia de fer a les males, ho tenies clar: perdries segur” (Àngel Blanch Picanyol), “A casa, totes les coses sempre les fèiem a les bones.
Mai ens imposaven a fer-ho a les males” (Rosa Rovira), “És clar!” (Josefina Moya Martínez), “Ah! Síííí. Tant la mare com la iaia, sempre deien el mateix: ‘Parlant, la gent s’entén’ .
I, si una cosa no convé, a la força, res” (Montserrat Cortadella).
En el meu mur, el 6 de març del 2026 posaren “Fer a les bones crec que, en aquest cas, vol dir tan si vols com si no vols.
I sí, algunes ho deien.
Ni m’agradava, ni m’agrada.
Avui dia, a vegades, es fa, però perquè no hi ha altre remei. Això respon a una paraula que només se l’hauria d’imposar un mateix després d’una decisió madurada” (Anna Babra), “Sempre millor a les bones… Una de ses dues àvies sí que emprava lo que diem ‘mà esquerra’. S’altra, no: fes lo que jo dic i punt” (Maria Galmés Mascaró).
Finalment, ma mare, el 6 de març del 2026, en relació amb els mots d’Àngels Sanas Corcoy, ens digué “Això solia ser lo més normal, sobretot, quan eren coses importants”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, dones que trien, sinceritat i dolcesa
Un altre poema en què hi ha detalls matriarcals i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “El paradís devastat”. El títol ja indica una relació sexual entre un home i una dona. Ara bé, no sols la dona és qui dirigeix el moment, sinó que ho fan sota uns paràmetres de dolcesa i amb intenció de fruir el present. A més, ella té un “Petit cos tendre i dolç” (p. 193):
“Obres les cames les cames, dòcil, i deixa’m que contempli
la coma del teu ventre i el seu melic rodó.
Passejo els ulls per la foscor
del jardí sant, i m’estableixo a l’ombra
de l’arbre de ciència natural
que, nu i vinclant-se, creix al mig de l’engonal” (p. 193).
Així, apareix la vulva (coma, jardí sant), l’obscuritat i un penis (l’arbre) que, en veure la dona, s’adreça arran la presència femenina i, de pas, ell recupera la vitalitat.
En acabant, ella li comenta que
“ens cal encara, de primer,
saludar, amb un llarg petó,
el zènit d’aquest horitzó” (p. 193).
La proposta feminal també es capta en els darrers versos de la composició:
“Oh, desig que se satisfà!
No tinguis pressa, amor, fes-lo durar
Cos saciat, hem estat savis
tots dos, i el nostre goig és infinit:
endinsem-nos, feliços, en la nit” (p. 194).
El mot “cos” representa tots dos i la dona porta la iniciativa.
Un altre escrit que hem seleccionat d’aquesta antologia és “Segona suite, IV”, de Francesc Parcerisas (1944), el qual comença amb unes paraules en anglés que diuen “Amb la fidelitat de l’amor i amb la feblesa de l’amor” i, en les primeres línies, passa a la primavera d’hivern, una estació en què és més fàcil una trobada entre l’home i la dona, com ell li diu:
“Cau la fulla i cau el jorn
i la (…) flama del meu cos
cerca en tu l’espai ombriu
on precipitar el màgic cop
amb què l’ala de l’ocell
perfà la quietud perfecta del seu vol” (p. 197).
Per consegüent, el pubis i, si no, els pèls del pubis i tot (la fulla) i el jorn com també la flama estiuenca donen pas a un empelt entre ambdues persones. Llavors, el marit cerca en un ambient ombrívol acompanyat d’un eixart per mitjà de la penetració de l’au i, així, assoleix l’objectiu.
Un altre poema amb molts signes nocturns és “La tercera nit” (p. 201), de Gabriel Alomar (1873-1941), junt amb mots que evoquen la sinceritat, dos fets que tenen relació amb el matriarcalisme: “la fosca”, “les fredes ombres”, “la carn nua”. Ben mirat, predomina lo femení i la creativitat i, àdhuc, la maternitat (en la figura de la serp): “les roses de son pit”, “La dona es transfigura i la serpent oneja”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, persones sinceres, de bon cor i retorn a la terra
Una altra composició en què hi ha versos que reflecteixen signes matriarcalistes, i que figuren en l’esmentada antologia, és “Visió”, de Pere Gimferrer (1945). Així, parla d’obscuritats i, ben prompte, plasma un nexe entre lo actiu i lo passiu i es decanta per lo feminal, puix que va unit a dinamisme:
“entre l’aire i la fosca: l’arbre, un ésser
plantat al mig, al cor del remolí dels signes,
com el teu cos” (p. 188).
Altrament, ens parla d’un fosc moviment rotatori i d’una persona (possiblement, una dona), qui trau de dubtes l’altre per mitjà de sons, un detall que ens podria dur als balls de bastons, en què tocar la terra fa que no romanga morta, ans fèrtil: “El teu cos
diu sempre allò no dit. Constant, ho pronuncia
amb el seu perdurable crepitar de fruit únic,
de fruit que penso i dic i m’enlluerna” (p. 188).
Amb raó, el poeta li indica
“que no abandona el món retinià, que hi persisteix
com l’empremta d’un sol carbonitzat.
En dos temps diferents,
la paraula i el cos, la pupil·la
i el nu que el crea.
Estesa d’ombres” (p. 189).
En conseqüència, podríem pensar que la mirada entre ells simbolitzaria la presència en el món terrenal, en què ella deixa un record per a l’esdevenidor (la marca que persistirà en el sòl) i, a més, en un ambient femení (la color del carbó). A banda, lo masculí (la paraula) i lo corporal i material (feminal) són empeltats junt amb el lligam mare-fill (els ulls i la nuesa femenina que origina el nadó): paraula / cos, ull i primers moments de vida / part.
Adduirem que, al llarg del poema, Pere Gimferrer escriu molts mots de la família de la foscúria: obscuritats, fosc, carbonitzat, “negre del teu pubis”(p. 189), la posta (p. 190), encara que, igualment, inclou la sinceritat (claror), com ara, quan posa que prefereix “la transparència
de la cova marina” (p. 189)
i quan cita la vesprada (la maduresa de la vida, arran la reflexió que sol caracteritzar l’etapa anterior a la vellesa), fins al punt que, en la plana 190, agrega que “El cel
vermell fingirà l’aigua vermella de la posta:
el teu cos no fingeix. Silenci, bronze,
(…) t’enllaçava, i et veig ara, ja vista,
sota el fals maquillatge del cel buit,
i el teu cos, tan incert, és l’únic cert:
és la certesa feta resplendor” (p. 190).
És a dir, en passar l’home a la terra, a la realitat, ha fet possible que ell trobàs en el món terrenal lo que deien que n’hi havia en el celestial i que, en tornar ell a la dona, la felicita perquè lo femení no es desfigura per mitjà de les aparences, ni de la buidor de les paraules, ni en la vida: la dona, creativa (la variabilitat de què fa esment), fa que ella siga considerada una persona de fiar, sincera.
Finalment, l’home inclina la balança cap a lo que més d’u menysprearia, però que ell agraeix i abraça: el mutisme (simbolitzaria la bona harmonia entre ambdós amants), el bronze (la senzillesa d’aquest metall, sovint, posat en tercer lloc, després de l’or i de l’argent) i no cal dir que el bon cor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat
Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lliguen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que
“La moda galant no és la meva mare.
Era gelada fruita silenciosa.
(…) Victòria negror i amor (…)
Da-li que da-li amb l’agulla!
El pèndol bat (…)
Dolça i alegre et vull” (p. 184).
Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:
“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes
(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),
és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),
“La festa ja no comptes les passes de l’ídol
Tu i jo ens estimem damunt la terra
i estimar un ídol no és estar damunt la terra
Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)
i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.
En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo terrenal), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?
No debades, més avant, Joan Brossa posa que
“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor
neta duresa d’unir i destruir
La fruita resta madura per collir-la
No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).
O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.
Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:
“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna
tots els tombs nous que dones als rocs
s’arboren dins el mar de l’última fondària
Forta i encesa t’acullo en el meu pa
(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos
(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça
(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).
Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.
La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La mort, la Mare Terra beneïda i el matriarcalisme català
Prosseguint amb el tema de la mort com una qüestió no tabú en la tradició matriarcalista catalana, el 2 de març del 2026 llisquí uns versos del llibre “Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom III”, d’Antoni Gili i Ferrer i publicat per El Tall editorial en 1996 (1a. ed.) i, immediatament, m’evocaren una rondalla de Francesc de S. Maspons i Labrós (“La Creació”), apareguda en els anys setanta del segle XIX. Comencem per la composició:
“Ningú té acta de vida,
ni sap quan se morirà,
perquè el qui mos va crear,
sa retxa mos va senyar
i se va estojar sa mida.
I sa terra beneïda
mos crida, de nit i dia,
i diu que sa carn que ha nodrida
la s’ha de tornar [ a] menjar” (p. 105).
Quant a la narració, hi ha un passatge en què la Mare Terra parla a Déu:
“I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué:
-Senyor: ¿què és lo que us plau, de mi, fer-ne?
I Déu li va respondre:
-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.
-¿I com tindré tanta força?
-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.
I, de llavors ençà, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).
Finalment, posarem que, en nexe amb aquest punt (i per la semblança), el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a raonar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, és viva, ‘dóna vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).
Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort, sinó que s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives
Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:
“Llavis entre llavis que davallen
cap a la boca que allarga els llavis
i palpa la inquietud de la boca.
Toco la tija i la besa i l’emparo
quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).
Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.
La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:
“La figa, per a estar bona,
ha de tindre tres senyals:
pansideta, marudeta, clevillada
i picadeta de pardal”.
Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu
“Sabia jo que un esparver furtiu
va temptant cel fins a torbar un clivell,
s’esmuny i em ve, i es regira fressós
(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.
(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp. 179-180).
L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.
Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:
“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.
Fonaments molt gruixuts de matèria primera
preparada a cops de paraules. Un laberint infantil
d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).
Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.
A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.
Més avant, ja en el llit, ens afig
“I és la biga que reposa segura, com l’eina
que utilitzo per estimar la vida del món,
que també som nosaltres. La meva dona, com dic,
és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,
i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)
i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).
Adduirem que la dona
“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.
(…) jo obro la nit a la construcció futura,
que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).
U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.
Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones i filles arriscades, emprenedores i obertes
Tornant al llibre “Pere Capellà. Obres Completes (Volum I 1949-1951)”, en l’obra “Sa madona du es maneig”, la madona figura com una dona arriscada i que, com en altres passatges d’obres de Pere Capellà, desaprova els abusos a la dona, sense que això la porte a menysprear l’home, com podem capir tot seguit:
“TERESA: (Escapada, duent-se les mans al cap.) Madona!
MARGALIDA: I ara, què passa?
TERESA: Ai, madoneta!
MARGALIDA: Que hi ha d’haver terratrèmol? (Apareix per l’esquerra en Fernando tapant-se el cap amb les mans.)
TERESA: Què passa, Fernando[1]?
FERNANDO: Me pareix que ja ha passat. (A na Teresa.) No sé per què heu de tenir una criada tan mal educada!
TERESA: Es mal educat ets tu.
MARGALIDA: Vostè se creu que per aquí tot és lliure, i hi ha moltes coses que van més estretes que per Ciutat.
TERESA: Per fer es ridícul, podries estar a ca-teva. (Mutis de na Teresa per l’esquerra.)
FERNANDO: (A Teresa, que ja ha sortit.) Lo que hauries de fer és tenir ses criades que sapiguessin respectar es senyors. (A la madona, que va a fer mutis cap a la dreta.) Que no ho trobau, madona?
MARGALIDA: (Girant-se.) Què he de trobar?
FERNANDO: Que ses criades han de respectar es senyors.
MARGALIDA: Si són respectables, sí.”
El 13 de maig del 2020 comentí a ma mare aquestes línies entre Teresa, Fernando i Margalida i li diguí que jo estava de part de Margalida, puix que ella no acull que els senyors puguen tractar les criades com si fossen un drap i també per l’espenta de Margalida. Ma mare també coincidí en l’actitud de Margalida i considerava que la madona era una dona decidida.
I, en u dels darrers passatges de l’obra “Sa madona du es maneig”, hi ha unes línies de què parlí a ma mare el 13 de maig del 2020:
“MARGALIDA: ¿Què m’has de dir que no t’hi cap, i tens mitja plana buida?
PERE: Deixa’m fer.
MARGALIDA: Això d’es ‘contrabàndol’ ho hauràs de deixar. Amb sos fills tan ben col·locats… Ja és hora que ho deixis. Fa més de dos anys que es civils no s’acosten per aquí. Boscana, abans, pareixia ca-seva. Avui, acostar-se per aquí compromet qualsevol. (L’amo, distret, es du el tinter a la boca en lloc de la tassa. La madona l’atura.) I ara què fas?
PERE: No ho sé, què faig! No me facis més sermons, que me fas perdre es ‘quelibri’.
MARGALIDA: Escriu i acaba aviat. Ja callaré. (L’amo segueix escrivint. La madona, al cap d’un moment, torna envestir.) Tots es amos de Bascana han fet més retxa[2] que tu. Ton pare, a dins Mallorca, tenia més nom que es capità general. I no en parlem d’es teu padrí. De Pollença[3] i tot venien a cercar-lo per fer establits. Avui l’amo de Boscana, ¿què és? Un homo que fuig d’es civils. Quan vénen mercaders demanen per sa madona. És sa madona, qui du es maneig. I no seria res que Boscana no tengués amo. És que de deu vespres nou, sa madona sols no té homo. (L’amo aixeca el cap i se la mira.)
PERE: (Rubricant[4] la carta i mostrant-la a la madona). Llegeix això. (La madona va llegint i, així com llegeix, es va posant alegre […])” (pp. 338-339).
Altra vegada, és la dona qui dirigeix la casa, qui l’administra, una dona molt arriscada i, a més, una dona que sap llegir. Un fet que comentí a ma mare, perquè, en la cultura basca, com poguí veure un dia, no sols era la dona qui més coneixia el castellà (al cap i a la fi, era qui feia les gestions amb els representants de l’administració) sinó que, a més, com la madona, era la matriarca. Ella, si fa no fa, em digué “El control, que [la madona] qui mana… Ací [, en València,] també hi ha moltes dones així; i abans, també, moltes”.
Passant a ma mare, però, ara, el 26 de maig del 2020 li fiu un avançament d’un article que jo havia tret de l’obra “Dones amb història al Maresme”[5] (http://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_maresme/06_publicacions_acm/trobadaentitatsXLlibreTripa09_02_17.pdf): “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta[6] en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González. Cal dir que, no sols s’ajusta a com actuava l’àvia paterna de ma mare (nata en 1878), sinó, ben mirat, a com ho fa ma mare. Convé agregar que em vaig sentir molt reflectit en el reportatge, fins al punt que el 26 de maig del 2020 li n’envií un exemplar per mitjà d’un correu electrònic.
Prosseguint amb aquest escrit, l’autor diu que Maria Mataró Romà provenia d’un avi amb esperit emprenedor i que ja havia muntat una fàbrica tèxtil (p. 43). Ella era la segona de huit germans i només se’n salvaren una germana i ella. És més: un germà seu, Pere Màrtir, qui es forjava com a successor de l’empresa que portaven els seus pares, morí a trenta anys. I això aplanà el camí perquè ella fos qui impulsàs l’afer.
Quant a la forma de ser, Maria Mataró Romà, “Era una dona emprenedora, molt treballadora, de voluntat ferma, bona administradora, austera, estalviadora i també solidària i generosa amb els seus conciutadans. El seu esperit de servei, la seva capacitat de treball, d’esforç i bona administració, la van portat a reconstruir l’empresa familiar que va arribar a ser la més important del poble en aquells moments, a fer-la gran, a prosperar i a aconseguir un dels patrimonis més grans a Sant Cebrià de Vallalta.
La botiga familiar de queviures-economat va esdevenir, amb el temps, per obra de la Maria, un considerable patrimoni: carnisseria, supermercat, bar, hotel-restaurant, cinema i altres explotacions rurals” (p. 44).
Del seu estil de vida, en destacarem que, per exemple, que “La seva empresa va donar feina a moltes famílies del poble. (…) Va ajudar molta gent i va contribuir al benestar i al progrés del poble. Molts vilatans no sabien llegir ni escriure i ella els ajudava a llegir i a escriure les seves cartes.
(…) Quan el poble tenia alguna necessitat i la Maria podia ajudar, l’alcalde solia demanar ajuda a Can Matri; i ella, si la demanda estava al seu abast, sempre solia respondre desinteressadament i generosament. Era una solidaritat natural de veïnatge” (p. 44).
A banda, trencà molts esquemes de l’època: “Ella no era la dona del patró tipus de la seva època. La Maria va trencar motllos tirant endavant un negoci sent una dona separada, la qual cosa no era freqüent, ni ben vista en el moment històric que li va tocar viure. Sola, va haver d’afrontar dues tasques importants: pujar el seu fill i tirar endavant el negoci familiar” (p. 45).
A més, aprofitava el temps i “El nou patrimoni que anava adquirint, no era un afany de tenir propietat sense més, ans al contrari, era un suport i un plus afegit al comerç (…) i per oferir millor qualitat i servei” (p. 46).
En fer-se relativament major, va confiar en dues persones i li feren costat, al mateix temps que ella els aplanava el camí: “Es trobava sense ningú de la seva família fent-li costat i ajudant-la en el treball. Va parlar amb la seva germana Irene, la possibilitat que la Maria Dolors Gel Mataró, la seva neboda i fillola, vingués a Sant Cebrià, quan es casés, per treballar juntament amb el seu espòs a casa seva. Ho van parlar amb els interessats. Així va ser.
(…) El nou matrimoni es va instal·lar a casa de la tia per treballar en el negoci familiar que ella els havia ofert. No tenien cap sou, però la Maria corria amb les despeses de manutenció i qualsevol altra necessitat: metge, medecines, roba… Amb el temps, els anava compensant i incentivant comprant alguna finca que escripturava a nom de la neboda i del seu espòs” (p. 47).
D’aquestes línies, n’ixen temes interessants: 1) la nova parella, passa a viure… en la casa de l’ama, no en una casa pròpia o llogada, un fet que em sorprengué en llegir-lo, per primera vegada i 2), com ma mare (qui era l’ànima de la drogueria que portaven els seus pares, la neboda i el marit rebien tota classe d’ajudes). La diferència és que, ma mare (1943), en casar-se (1968) deixà el negoci familiar, tot i que, com m’ha comentat, ella era qui més espenta tenia i, altrament, que portar un comerç és un tema que se li dóna bé.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Fernando és un jove d’uns vint-i-dos anys.
[2] Fer retxa vol dir fer gran paper, tenir gran prestigi, prosperar molt.
[3] Pollença és una població que hi ha en el nord de l’illa de Mallorca.
[4] Ací vol dir posant el títol a la lletra.
[5] Es tracta del recull de la “Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme”, celebrada en Arenys de Munt el 16 d’abril del 2016. Consulta feta el 26 de maig del 2020.
[6] Sant Cebrià de Vallalta és una vila de la comarca catalana del Maresme.
Deien la frase “Déu va dir esposa, no esclava”
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “Déu va dir esposa, no esclava”? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 28 de febrer del 2026 i posteriorment comentaren “En nom de Déu, el comentàvem, però, de tant en tant, en aquest aspecte (ni esposa, ni esclava), companys de vida i de camí. I, si no era així, parlar; i, cadascú, el seu camí” (Antonia Verdejo), “No” (Lurdes Gaspar), “A mi, m’ho va dir la meva esposa [ , nascuda en 1931]. No ho havia sentit a dir mai” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “Esposa” (Àngels Sanas Corcoy), “De fet , sempre sentia a dir a l’àvia a l’avi : ‘Sóc la teva dona, no la teva empleada’. I feia el que li donava la gana, amb respecte; però, essent de pagés i tenint hostes, ella sabia molt bé el que li pertocava. Bé: jo sóc molt com ella” (Lydia Quera), “Mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Aquesta no l’havia sentida mai.
T’agraeixo que me l’hagis ensenyada” (Anna Babra), “La meva mare no hagués consentit ser esclava, ni rebre maltractament” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No recordo que ho diguessin. Aquesta frase m’és coneguda, però no de casa” (Rosó Garcia Clotet), “A casa, es pactava tot i es parlava de tot. Sense tabús” (Maria Dolors Sala Torras), “Jo ja la sabia” (Dolors C. Serra), “Aquesta frase de ‘Déu va dir Esposa et done, no esclava‘, ací també l’he sentida molt.
Però, després, amb humor, responen ‘,… però es clava en tot'” (Vicent Pla), “No l’havia sentida mai. Però, en certa manera, relacionada, sí, i era ‘Quan t’aixeques, t’has de lligar fort les espardenyes’, en el seny que et passaries el dia treballant sense parar. Aquesta expressió la feien servir a pagès. A Barcelona, no l’he sentida mai” (Àngel Blanch Picanyol), “Això ho he sentit dir als homes; entre ells, mon pare. ‘Déu va dir esposa i no esclava’ i ‘… ¡No de clavar!: es clava en tot!'” (Lourdes Hernandis), “Bé. La iaia i la mama deien ‘No som les minyones'” (Montserrat Cortadella), “Noooo em sona” (Daniel Gros), “A casa, no, perquè no era el cas” (Joan Prió Piñol), “No, no recorde eixes paraules… Però és que mon pare tenia les seves tasques; i ma mare, també les seves. Ella és la que estava a casa; i mon pare, tot el dia fora i, quan venia per la nit, tenia guardat el brou i ‘Li feien el plat de calent’ perquè ell, al migdia, no dinava a casa…
Ma mare mai se sentia esclava, ella pensava que era el seu treball (la casa, els fills) i mon pare era qui portava els diners a casa i ella era la que els administrava” (Carmen Mahiques Mahiques), “Açò que t’escric és un acudit. Un home va al rector i li diu:
-Vós em vau enganyar. Vau dir que era una dona, que no es clava. I es clava: ella i sa mare'” (Josep Ferrer Ferrer).
En el meu mur, el mateix dia i més avant posaren “Mai sentida. Llevant de Mallorca” (Maria Galmés Mascaró), “Jo vaig viure dues besàvies fins els dos o set anys. Una, per part de mare; i l’altra, per part de pare. La de part de la mare, hi vaig viure fins a sis anys.
De fet, no els calia dir res: el respecte cap a elles era descomunal i se li consultava tot. Per la part de pare, la recordo com si fos ara. Eren a pagés, era la que vigilava el menjar i en feia la distribució, calculada, com si fos la gerent d’una multinacional. No parlava gaire i només faltava que tothom li fes una reverència quan passava” (Elisabeth Orpa), “Aquesta frase en concret, no. Però sí que la meva àvia deia que ‘Malament quan, en una casa, no hi mana la dona'” (Glòria Reverter), “No. Mai” (M Lluïsa Tudela Riera), “Mai” (Marga Pla Alcaide).
En el grup “Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana”, el 28 de febrer del 2026 ens plasmaren “I continuem així!! Amb justícia i amb coherència!!!!!” (Roser Canals Costa).
Cal dir que, com indicàrem a algunes persones, “Aquesta frase té diferents lectures: sexual, social i eròtica (el penis ‘es fica’, ‘es clava’, encara que la forma genuïna no és ‘es posa’).
Me la posà Ricard Jové Hortoneda (1929), en el 2022, en un comentari a una cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila. Ell escrivia ‘Déu va dir ESposa, no ESclava'”. De fet, el dia que férem la qüestió, a migdia, Ricard Jové Hortoneda inclogué un símbol de riure en el meu mur.
Altrament, en la web “Relats en català”, el 3 de març del 2026, ens agregaren una valoració sobre lo que havíem recopilat: “Un bon pensament cap a aquestes dones que eren imprescindibles a la nostra vida per les tasques que realitzaven” (Helena Sauras Matheu).
Finalment, ma mare, el 1r de març del 2026, per telèfon, en nexe amb els mots de Carmen Mahiques Mahiques sobre el fet que son Pare portava els diners a casa i que la muller els gestionava, em digué que, “Amb cordialitat, era lo que es feia abans”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal i gaudi de la vida sexual i de l’erotisme
Una altra composició amb molt de simbolisme i en què copsem el matriarcalisme és “Amb la teva veu”, de l’escriptor Manuel de Pedrolo (1918-1990) i arreplegada en la mateixa antologia. Tot comença amb unes paraules que la dona diu al marit, com si fos eixes cançons eròtiques mallorquines en què el personatge femení indica al masculí què ha de fer fins que, al capdavall, el penis s’endinsa en la vulva:
“2.
Besa’m força les mamelles
que alcen volades feixugues
i empresona’m el clítoris
amb els capcirons gosats
que li donen volum
i li donen plaer
(…) quan em toco per tu” (p. 173).
Per tant, el capciró (un ocell que s’empina com si fos el catxirulo mentres s’envola, comparació que l’escriptor introdueix ací), en penetrar en la dona, fa que ella evoque el tacte.
En acabant, la muller també marca les directrius i empra un vocabulari més aïna formal junt amb el tradicional en català:
“Palpa’m, estimat,
palpa’m el ventre
i toca’m la vulva que plora,
entra’m pels llavis
que tinc entre les cuixes;
besa’m endins,
on és tendra la figa
i la xopen besades;
vull que m’entris, aimat,
enllà d’uns llavis menuts
i que la llengua reculli (…)
la meva humitat” (p. 174).
Cal destacar el paper que ella atorga a lo aquós: el ventre (comparable amb la bossa de la mare que és embarassada), la mullada i la humitat.
En l’estrofa vinent, ella l’encoratja a participar de la fruïció de l’erotisme durant l’acte sexual entre tots dos, però, ara, en els pits:
“Engrapa’m els pits
i mossega’m els llavis
(…) fes-hi camí, vianant,
fes-hi camí,
i dóna’m goig i desfici” (p. 174).
A continuació, passa al trau (la vulva), el qual ella ha obert, i a la introducció de semen:
“Tanca’m el trau
que per tu bada (…)
amb la vara alçada,
i brolla,
abeura’m el trau
amb glops de saba;
obre’t, sobre meu,
i raja, estimat,
acompanya’m!” (p. 174).
Afegim que, en l’estrofa sisena, ella li agraeix el paper que fa el marit, amb el membre viril en erecció:
“Em torba i m’enamora
veure’t tan llarg i compacte
quan empunyo la verga
i els dits et masturben;
em torba, estimat,
que es dreci tan alta,
(…) em sento oberta i molla
i els mugrons se m’encenen
quan un guèiser de llet
em renta la cara…” (p. 175)
i el líquid acompanyat de llavor de vida (el semen de l’home) es fica en ella.
Finalment, l’home passa a mirar la dona, començant per part dels genitals i, al capdavall, la benvolguda li besa el penis (la cigala) i, ben mirat, li demana que ella li faça una besada als llavis, però de manera que tots dos gaudesquen el moment (bé en la boca del cap, bé en el clítoris). I, altra volta, la muller és la part activa:
“quan em mires, estimat,
la figa des de sota;
la tinc dolça i fendida
i faig olor de femella
perquè et beso la cigala;
besa’m també sense pressa
el fulgor de les làbia
i busca’m la tija fosca
que et busca la boca
perquè t’estima
i vol morir amb tu” (p. 175).
Agregarem que, com posa el recopilador, aquest poema fou “Inèdit, 1950” i que es publicà… en el 2011 en “Obra poètica completa”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.