Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives
Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:
“Llavis entre llavis que davallen
cap a la boca que allarga els llavis
i palpa la inquietud de la boca.
Toco la tija i la besa i l’emparo
quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).
Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.
La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:
“La figa, per a estar bona,
ha de tindre tres senyals:
pansideta, marudeta, clevillada
i picadeta de pardal”.
Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu
“Sabia jo que un esparver furtiu
va temptant cel fins a torbar un clivell,
s’esmuny i em ve, i es regira fressós
(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.
(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp. 179-180).
L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.
Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:
“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.
Fonaments molt gruixuts de matèria primera
preparada a cops de paraules. Un laberint infantil
d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).
Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.
A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.
Més avant, ja en el llit, ens afig
“I és la biga que reposa segura, com l’eina
que utilitzo per estimar la vida del món,
que també som nosaltres. La meva dona, com dic,
és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,
i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)
I, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).
Adduirem que la dona
“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.
(…) jo obro la nit a la construcció futura,
que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).
U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, a lo vernacle, a la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, a més, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita.
Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones i filles arriscades, emprenedores i obertes
Tornant al llibre “Pere Capellà. Obres Completes (Volum I 1949-1951)”, en l’obra “Sa madona du es maneig”, la madona figura com una dona arriscada i que, com en altres passatges d’obres de Pere Capellà, desaprova els abusos a la dona, sense que això la porte a menysprear l’home, com podem capir tot seguit:
“TERESA: (Escapada, duent-se les mans al cap.) Madona!
MARGALIDA: I ara, què passa?
TERESA: Ai, madoneta!
MARGALIDA: Que hi ha d’haver terratrèmol? (Apareix per l’esquerra en Fernando tapant-se el cap amb les mans.)
TERESA: Què passa, Fernando[1]?
FERNANDO: Me pareix que ja ha passat. (A na Teresa.) No sé per què heu de tenir una criada tan mal educada!
TERESA: Es mal educat ets tu.
MARGALIDA: Vostè se creu que per aquí tot és lliure, i hi ha moltes coses que van més estretes que per Ciutat.
TERESA: Per fer es ridícul, podries estar a ca-teva. (Mutis de na Teresa per l’esquerra.)
FERNANDO: (A Teresa, que ja ha sortit.) Lo que hauries de fer és tenir ses criades que sapiguessin respectar es senyors. (A la madona, que va a fer mutis cap a la dreta.) Que no ho trobau, madona?
MARGALIDA: (Girant-se.) Què he de trobar?
FERNANDO: Que ses criades han de respectar es senyors.
MARGALIDA: Si són respectables, sí.”
El 13 de maig del 2020 comentí a ma mare aquestes línies entre Teresa, Fernando i Margalida i li diguí que jo estava de part de Margalida, puix que ella no acull que els senyors puguen tractar les criades com si fossen un drap i també per l’espenta de Margalida. Ma mare també coincidí en l’actitud de Margalida i considerava que la madona era una dona decidida.
I, en u dels darrers passatges de l’obra “Sa madona du es maneig”, hi ha unes línies de què parlí a ma mare el 13 de maig del 2020:
“MARGALIDA: ¿Què m’has de dir que no t’hi cap, i tens mitja plana buida?
PERE: Deixa’m fer.
MARGALIDA: Això d’es ‘contrabàndol’ ho hauràs de deixar. Amb sos fills tan ben col·locats… Ja és hora que ho deixis. Fa més de dos anys que es civils no s’acosten per aquí. Boscana, abans, pareixia ca-seva. Avui, acostar-se per aquí compromet qualsevol. (L’amo, distret, es du el tinter a la boca en lloc de la tassa. La madona l’atura.) I ara què fas?
PERE: No ho sé, què faig! No me facis més sermons, que me fas perdre es ‘quelibri’.
MARGALIDA: Escriu i acaba aviat. Ja callaré. (L’amo segueix escrivint. La madona, al cap d’un moment, torna envestir.) Tots es amos de Bascana han fet més retxa[2] que tu. Ton pare, a dins Mallorca, tenia més nom que es capità general. I no en parlem d’es teu padrí. De Pollença[3] i tot venien a cercar-lo per fer establits. Avui l’amo de Boscana, ¿què és? Un homo que fuig d’es civils. Quan vénen mercaders demanen per sa madona. És sa madona, qui du es maneig. I no seria res que Boscana no tengués amo. És que de deu vespres nou, sa madona sols no té homo. (L’amo aixeca el cap i se la mira.)
PERE: (Rubricant[4] la carta i mostrant-la a la madona). Llegeix això. (La madona va llegint i, així com llegeix, es va posant alegre […])” (pp. 338-339).
Altra vegada, és la dona qui dirigeix la casa, qui l’administra, una dona molt arriscada i, a més, una dona que sap llegir. Un fet que comentí a ma mare, perquè, en la cultura basca, com poguí veure un dia, no sols era la dona qui més coneixia el castellà (al cap i a la fi, era qui feia les gestions amb els representants de l’administració) sinó que, a més, com la madona, era la matriarca. Ella, si fa no fa, em digué “El control, que [la madona] qui mana… Ací [, en València,] també hi ha moltes dones així; i abans, també, moltes”.
Passant a ma mare, però, ara, el 26 de maig del 2020 li fiu un avançament d’un article que jo havia tret de l’obra “Dones amb història al Maresme”[5] (http://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_maresme/06_publicacions_acm/trobadaentitatsXLlibreTripa09_02_17.pdf): “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta[6] en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González. Cal dir que, no sols s’ajusta a com actuava l’àvia paterna de ma mare (nata en 1878), sinó, ben mirat, a com ho fa ma mare. Convé agregar que em vaig sentir molt reflectit en el reportatge, fins al punt que el 26 de maig del 2020 li n’envií un exemplar per mitjà d’un correu electrònic.
Prosseguint amb aquest escrit, l’autor diu que Maria Mataró Romà provenia d’un avi amb esperit emprenedor i que ja havia muntat una fàbrica tèxtil (p. 43). Ella era la segona de huit germans i només se’n salvaren una germana i ella. És més: un germà seu, Pere Màrtir, qui es forjava com a successor de l’empresa que portaven els seus pares, morí a trenta anys. I això aplanà el camí perquè ella fos qui impulsàs l’afer.
Quant a la forma de ser, Maria Mataró Romà, “Era una dona emprenedora, molt treballadora, de voluntat ferma, bona administradora, austera, estalviadora i també solidària i generosa amb els seus conciutadans. El seu esperit de servei, la seva capacitat de treball, d’esforç i bona administració, la van portat a reconstruir l’empresa familiar que va arribar a ser la més important del poble en aquells moments, a fer-la gran, a prosperar i a aconseguir un dels patrimonis més grans a Sant Cebrià de Vallalta.
La botiga familiar de queviures-economat va esdevenir, amb el temps, per obra de la Maria, un considerable patrimoni: carnisseria, supermercat, bar, hotel-restaurant, cinema i altres explotacions rurals” (p. 44).
Del seu estil de vida, en destacarem que, per exemple, que “La seva empresa va donar feina a moltes famílies del poble. (…) Va ajudar molta gent i va contribuir al benestar i al progrés del poble. Molts vilatans no sabien llegir ni escriure i ella els ajudava a llegir i a escriure les seves cartes.
(…) Quan el poble tenia alguna necessitat i la Maria podia ajudar, l’alcalde solia demanar ajuda a Can Matri; i ella, si la demanda estava al seu abast, sempre solia respondre desinteressadament i generosament. Era una solidaritat natural de veïnatge” (p. 44).
A banda, trencà molts esquemes de l’època: “Ella no era la dona del patró tipus de la seva època. La Maria va trencar motllos tirant endavant un negoci sent una dona separada, la qual cosa no era freqüent, ni ben vista en el moment històric que li va tocar viure. Sola, va haver d’afrontar dues tasques importants: pujar el seu fill i tirar endavant el negoci familiar” (p. 45).
A més, aprofitava el temps i “El nou patrimoni que anava adquirint, no era un afany de tenir propietat sense més, ans al contrari, era un suport i un plus afegit al comerç (…) i per oferir millor qualitat i servei” (p. 46).
En fer-se relativament major, va confiar en dues persones i li feren costat, al mateix temps que ella els aplanava el camí: “Es trobava sense ningú de la seva família fent-li costat i ajudant-la en el treball. Va parlar amb la seva germana Irene, la possibilitat que la Maria Dolors Gel Mataró, la seva neboda i fillola, vingués a Sant Cebrià, quan es casés, per treballar juntament amb el seu espòs a casa seva. Ho van parlar amb els interessats. Així va ser.
(…) El nou matrimoni es va instal·lar a casa de la tia per treballar en el negoci familiar que ella els havia ofert. No tenien cap sou, però la Maria corria amb les despeses de manutenció i qualsevol altra necessitat: metge, medecines, roba… Amb el temps, els anava compensant i incentivant comprant alguna finca que escripturava a nom de la neboda i del seu espòs” (p. 47).
D’aquestes línies, n’ixen temes interessants: 1) la nova parella, passa a viure… en la casa de l’ama, no en una casa pròpia o llogada, un fet que em sorprengué en llegir-lo, per primera vegada i 2), com ma mare (qui era l’ànima de la drogueria que portaven els seus pares, la neboda i el marit rebien tota classe d’ajudes). La diferència és que, ma mare (1943), en casar-se (1968) deixà el negoci familiar, tot i que, com m’ha comentat, ella era qui més espenta tenia i, altrament, que portar un comerç és un tema que se li dóna bé.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Fernando és un jove d’uns vint-i-dos anys.
[2] Fer retxa vol dir fer gran paper, tenir gran prestigi, prosperar molt.
[3] Pollença és una població que hi ha en el nord de l’illa de Mallorca.
[4] Ací vol dir posant el títol a la lletra.
[5] Es tracta del recull de la “Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme”, celebrada en Arenys de Munt el 16 d’abril del 2016. Consulta feta el 26 de maig del 2020.
[6] Sant Cebrià de Vallalta és una vila de la comarca catalana del Maresme.
Deien la frase “Déu va dir esposa, no esclava”
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “Déu va dir esposa, no esclava”? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 28 de febrer del 2026 i posteriorment comentaren “En nom de Déu, el comentàvem, però, de tant en tant, en aquest aspecte (ni esposa, ni esclava), companys de vida i de camí. I, si no era així, parlar; i, cadascú, el seu camí” (Antonia Verdejo), “No” (Lurdes Gaspar), “A mi, m’ho va dir la meva esposa [ , nascuda en 1931]. No ho havia sentit a dir mai” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “Esposa” (Àngels Sanas Corcoy), “De fet , sempre sentia a dir a l’àvia a l’avi : ‘Sóc la teva dona, no la teva empleada’. I feia el que li donava la gana, amb respecte; però, essent de pagés i tenint hostes, ella sabia molt bé el que li pertocava. Bé: jo sóc molt com ella” (Lydia Quera), “Mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Aquesta no l’havia sentida mai.
T’agraeixo que me l’hagis ensenyada” (Anna Babra), “La meva mare no hagués consentit ser esclava, ni rebre maltractament” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No recordo que ho diguessin. Aquesta frase m’és coneguda, però no de casa” (Rosó Garcia Clotet), “A casa, es pactava tot i es parlava de tot. Sense tabús” (Maria Dolors Sala Torras), “Jo ja la sabia” (Dolors C. Serra), “Aquesta frase de ‘Déu va dir Esposa et done, no esclava‘, ací també l’he sentida molt.
Però, després, amb humor, responen ‘,… però es clava en tot'” (Vicent Pla), “No l’havia sentida mai. Però, en certa manera, relacionada, sí, i era ‘Quan t’aixeques, t’has de lligar fort les espardenyes’, en el seny que et passaries el dia treballant sense parar. Aquesta expressió la feien servir a pagès. A Barcelona, no l’he sentida mai” (Àngel Blanch Picanyol), “Això ho he sentit dir als homes; entre ells, mon pare. ‘Déu va dir esposa i no esclava’ i ‘… ¡No de clavar!: es clava en tot!'” (Lourdes Hernandis), “Bé. La iaia i la mama deien ‘No som les minyones'” (Montserrat Cortadella), “Noooo em sona” (Daniel Gros), “A casa, no, perquè no era el cas” (Joan Prió Piñol), “No, no recorde eixes paraules… Però és que mon pare tenia les seves tasques; i ma mare, també les seves. Ella és la que estava a casa; i mon pare, tot el dia fora i, quan venia per la nit, tenia guardat el brou i ‘Li feien el plat de calent’ perquè ell, al migdia, no dinava a casa…
Ma mare mai se sentia esclava, ella pensava que era el seu treball (la casa, els fills) i mon pare era qui portava els diners a casa i ella era la que els administrava” (Carmen Mahiques Mahiques), “Açò que t’escric és un acudit. Un home va al rector i li diu:
-Vós em vau enganyar. Vau dir que era una dona, que no es clava. I es clava: ella i sa mare'” (Josep Ferrer Ferrer).
En el meu mur, el mateix dia i més avant posaren “Mai sentida. Llevant de Mallorca” (Maria Galmés Mascaró), “Jo vaig viure dues besàvies fins els dos o set anys. Una, per part de mare; i l’altra, per part de pare. La de part de la mare, hi vaig viure fins a sis anys.
De fet, no els calia dir res: el respecte cap a elles era descomunal i se li consultava tot. Per la part de pare, la recordo com si fos ara. Eren a pagés, era la que vigilava el menjar i en feia la distribució, calculada, com si fos la gerent d’una multinacional. No parlava gaire i només faltava que tothom li fes una reverència quan passava” (Elisabeth Orpa), “Aquesta frase en concret, no. Però sí que la meva àvia deia que ‘Malament quan, en una casa, no hi mana la dona'” (Glòria Reverter), “No. Mai” (M Lluïsa Tudela Riera).
En el grup “Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana”, el 28 de febrer del 2026 ens plasmaren “I continuem així!! Amb justícia i amb coherència!!!!!” (Roser Canals Costa).
Cal dir que, com indicàrem a algunes persones, “Aquesta frase té diferents lectures: sexual, social i eròtica (el penis ‘es fica’, ‘es clava’, encara que la forma genuïna no és ‘es posa’).
Me la posà Ricard Jové Hortoneda (1929), en el 2022, en un comentari a una cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila. Ell escrivia ‘Déu va dir ESposa, no ESclava'”. De fet, el dia que férem la qüestió, a migdia, Ricard Jové Hortoneda inclogué un símbol de riure en el meu mur.
Finalment, ma mare, el 1r de març del 2026, per telèfon, en nexe amb els mots de Carmen Mahiques Mahiques sobre el fet que son Pare portava els diners a casa i que la muller els gestionava, em digué que, “Amb cordialitat, era lo que es feia abans”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal i gaudi de la vida sexual i de l’erotisme
Una altra composició amb molt de simbolisme i en què copsem el matriarcalisme és “Amb la teva veu”, de l’escriptor Manuel de Pedrolo (1918-1990) i arreplegada en la mateixa antologia. Tot comença amb unes paraules que la dona diu al marit, com si fos eixes cançons eròtiques mallorquines en què el personatge femení indica al masculí què ha de fer fins que, al capdavall, el penis s’endinsa en la vulva:
“2.
Besa’m força les mamelles
que alcen volades feixugues
i empresona’m el clítoris
amb els capcirons gosats
que li donen volum
i li donen plaer
(…) quan em toco per tu” (p. 173).
Per tant, el capciró (un ocell que s’empina com si fos el catxirulo mentres s’envola, comparació que l’escriptor introdueix ací), en penetrar en la dona, fa que ella evoque el tacte.
En acabant, la muller també marca les directrius i empra un vocabulari més aïna formal junt amb el tradicional en català:
“Palpa’m, estimat,
palpa’m el ventre
i toca’m la vulva que plora,
entra’m pels llavis
que tinc entre les cuixes;
besa’m endins,
on és tendra la figa
i la xopen besades;
vull que m’entris, aimat,
enllà d’uns llavis menuts
i que la llengua reculli (…)
la meva humitat” (p. 174).
Cal destacar el paper que ella atorga a lo aquós: el ventre (comparable amb la bossa de la mare que és embarassada), la mullada i la humitat.
En l’estrofa vinent, ella l’encoratja a participar de la fruïció de l’erotisme durant l’acte sexual entre tots dos, però, ara, en els pits:
“Engrapa’m els pits
i mossega’m els llavis
(…) fes-hi camí, vianant,
fes-hi camí,
i dóna’m goig i desfici” (p. 174).
A continuació, passa al trau (la vulva), el qual ella ha obert, i a la introducció de semen:
“Tanca’m el trau
que per tu bada (…)
amb la vara alçada,
i brolla,
abeura’m el trau
amb glops de saba;
obre’t, sobre meu,
i raja, estimat,
acompanya’m!” (p. 174).
Afegim que, en l’estrofa sisena, ella li agraeix el paper que fa el marit, amb el membre viril en erecció:
“Em torba i m’enamora
veure’t tan llarg i compacte
quan empunyo la verga
i els dits et masturben;
em torba, estimat,
que es dreci tan alta,
(…) em sento oberta i molla
i els mugrons se m’encenen
quan un guèiser de llet
em renta la cara…” (p. 175)
i el líquid acompanyat de llavor de vida (el semen de l’home) es fica en ella.
Finalment, l’home passa a mirar la dona, començant per part dels genitals i, al capdavall, la benvolguda li besa el penis (la cigala) i, ben mirat, li demana que ella li faça una besada als llavis, però de manera que tots dos gaudesquen el moment (bé en la boca del cap, bé en el clítoris). I, altra volta, la muller és la part activa:
“quan em mires, estimat,
la figa des de sota;
la tinc dolça i fendida
i faig olor de femella
perquè et beso la cigala;
besa’m també sense pressa
el fulgor de les làbia
i busca’m la tija fosca
que et busca la boca
perquè t’estima
i vol morir amb tu” (p. 175).
Agregarem que, com posa el recopilador, aquest poema fou “Inèdit, 1950” i que es publicà… en el 2011 en “Obra poètica completa”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos parlaven sobre festes a la vida
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre festes a la vida? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 27 de febrer del 2026 comentaren “No, però parlava dels envelats que es feien quan era jove” (Rosó Garcia Clotet), “Les festes de la vida són les que vivíem tota la família junts a la platja, a la muntanya, al bosc, a una taula ben preparada o a la vora de la llar explicant tot el passat i el present; o una bona lectura compartida i, fins i tot, ballant sardanes i sentint la dolçor de l’acordió de l’avi amb cançons i amb cantades pels avis. Era estar com a festes de paradís” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “Bé. Els naixements eren una gran festa. La família i amics, junt amb els padrins del nadó, feien una festa, moltes vegades, a casa.
Alguns tenien una entrada gran i es preparava amb cura un bon dinar.
Sortint de l’església, els padrins, de dalt d’un balcó estant, tiraven ametlles per a tota la concurrència del carrer, que felicitava a la família.
El carrer de Gurb era un lloc de germanor. Tothom hi era per a tot, per a lo bo i per a lo dolent. Teníem dividit el carrer en dos espais ben delimitats. Nosaltres, els del cap d’avall, érem molt ben avinguts (dels quatre cantons avall)” (Maria Dolors Sala Torras), “Com es podia abans” (Àngels Sanas Corcoy), “La veritat és que jo era massa jove per a parlar amb elles i recordar-ho” (Daniel Gros), “I tant!! Les festes de Festa Major, religioses i també les festes familiars de pares, germans i més família. Tots hi col·laboràvem!
Bonics records” (Roser Canals Costa), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “Crec que, a part de les festes religioses o patronals, no en vaig sentir parlar mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Algunes vegades ho sentia comentar amb les seves amigues” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Festa major, envelat,..
Més que parlar, feien que les gaudissin. Crec que veient-nos feliços, elles ho eren” (Anna Babra), “No” (Lurdes Closa).
En Xiuxiuejar, el 27 de febrer del 2026 ens posaren “1915; però, la veritat, no recordo que l’àvia ens parlés de festes” (Aya_ZholvaX).
Finalment, ma mare, el 27 de febrer del 2026, per telèfon, em digué “És que, ací, [ en València], entre la festa i menjar, ho fem per a tot: trons, traques, menjars… Tot. Per exemple, en les falles, abans, anaven per les cases arreplegant (‘una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, per a la falla del meu carrer’ que deia la cançó). Sant Josep era una excusa. Una festa clarament pagana”.
Adduirem que, com escriguérem a algunes persones (com ara, a ma mare), les festes de les falles en són del ram: en principi, eren de barri i, sobretot, de la ciutat de València, i tenen un origen llunyà, almenys, en el temps.
Pareix que són paganes i que tenen relació amb el començament de la primavera com a símbol del retorn de la vida i, com assenyalà ma mare, de purificació.
La gent treia andròmines i materials que ja no els eren útils o massa vells i feien una foguera.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, maternitat, dolcesa i dones que salven l’home
Un altre poema en què abunden trets matriarcalistes i que apareix en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Reconciliació”, de Carles Riba (1893-1959). Així,
“Fins que veié ja madura la nit
en mil carrolls de meditat delit
que inflava un rude most impacient,
callà l’amant porfidiosament”.
O siga que l’autor barceloní comença lligat amb l’inici de la foscúria (un passatge femení), ho fa acompanyat de penjolls de raïm (els carrolls, l’úter, la matriu), la frueix i, altrament, la dona empelta amb la rudesa (un detall diferent al de la puresa, simbòlicament, representada per la claror).
Llavors, l’home intervé i li destaca la bonesa (el cor, la tendror) i la frescor (els gerds) i li afig aquests mots
“submarina dolçor dels ulls oferts,
empleneu-vos de mi. Tot és pregon,
ara, i actiu: la bellesa en el món,
la melangia en l’amorós romeu
i en l’impossible dels meus somnis Déu.
Per retrobar la teva veritat,
amor, confon-te amb mi, (…)
més enllà del sospir i de l’instant,
simple com el meu foc” (p. 171).
Cal dir que el poeta Carles Riba reparteix de manera molt encertada el simbolisme per a cada u dels dos sexes. Com a mostra, associa la dona amb lo infrahumà (és submarina), amb la dolcesa, amb la profunditat i… amb lo actiu, com en molts comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920.
Ben mirat, el poeta recorre a lo femení perquè siga alliberat per la muller i això dependrà de la decisió que prenga la dona, per molt que l’home lligue amb un erotisme que, no obstant això, fructifica si compta amb la companyia feminal.
No debades, captem que es fa realitat durant la nit i atenent a una actitud més aïna dialogant i promoguda per l’estimada:
“Dona, és cert com la sang l’obscur acord,
més dolç que sola vida o sola mort,
del cos en l’honra viva del seu pler” (p. 171).
Altra volta, es plasma una sexualitat matriarcal amiga de la sinceritat (en aquest cas, en els sentiments i en les emocions).
Més avant, l’home trau la connexió entre un déu masculí i el vent (com és costum en el llenguatge dels símbols, en què ambdós tenen relació amb la llum):
“Ens cal passar-lo: el nostre vent és Déu’.
Digué l’amant; i el taciturn, l’astral
ultramar de la nit intemporal
acollí en sa ribera, navegants
reials i alhora nàufrags expirants,
un home i una dona; a verge flor
(…) i van mirar-se, l’un a l’altre clar,
l’un a l’altre van néixer, drets i nus” (p. 172).
Per consegüent, el personatge femení fa un paper acollidor i, en lloc d’anar els fills a l’interior de la terra (fet que podria empiular amb la mort, la qual faria com el guano i serviria de ferment per a l’esdevenidor), ho fan a la mare, com els fills que, per exemple, tornen a ella després d’un viatge o d’haver passat de xiquets a jóvens.
Finalment, de rebot, Carles Riba dóna vida al marit i a la muller, la mateixa que tenien dins de la mare, i, igualment, va unida a la innocència (la nuesa) del nounat (ací, els dos membres de la parella).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, prostitució, vida creativa i gaudi de viure
Cal dir que, en el poema “Mudances”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), capim detalls matriarcalistes, ací, durant l’acte sexual amb penetració:
“Va i torna, àgil,
de la tendresa al riure, del pudor” (p. 157),
junt amb la foscor i un ocell (l’home) que demana a la dona:
“com te’l sents a l’espatlla, i et mesura
fins on s’haurà escruixit la teva fusta” (p. 157).
Uns altres versos interessants són els de “La jaqueta de cuiro”, de Josep Elias (1941-1982), ambientat en una relació d’un home amb una prostituta
“després de tant viatjar, tant ballar amb dones.
L’home la plega acuradament, com una actitud casolana
que escalfi un poc més la cambra llogada.
Plovia, i la dona arrapant-se ha dit quina jaqueta més forta,
i no era mentida, però de nit cal afegir històries
(…) Però tot just es repensa, recorda quan feia el soldat
aleshores sí que no hi havia esperances.
Ella també n’ha conegut de soldats, diu em fan pena.
A ell en canvi no li agrada la pena, i escup contra el xàfec” (p. 159).
Com podem veure, l’encert és vinculat amb la dona i, ben mirat, amb la sinceritat en la relació entre ambdós. A més, ell, mitjançant la simbologia del soldat (el penis), lliga amb la seua joventut en el servici militar i li ve a dir que, entre aquest servei i el temps amb ella, prefereix l’empelt actual.
Altrament, la prostituta li comenta que ha conegut molts hòmens, potser, àdhuc, com el d’una rondalla del Carxe en què un major torna d’una ciutat vestit de militar i la muller diu a una dona que, en aquelles terres llunyanes, el marit hi haurà estat netejat (unes jovenetes, amb prostitutes). Sobre aquest detall, alguns hòmens nascuts entre 1930 i 1950 m’han parlat de jóvens que, mentres feien aquest servici, com es diu popularment, se n’anaven de putes.
Nogensmenys, ell opta per la vida creativa (l’enllaç amb ella, no amb lo militar) i, per això, enmig de l’obscuritat, prioritza l’esperança, la joia i li introdueix semen (li l’escup).
Una altra composició amb signes matriarcals és “Qui em viu en tu amb joia inseparable…”, del poeta Josep Vicenç Foix, en què el personatge masculí es considera subjugat a la dona, la qual és associada a la majestuositat femenina:
“Que em trob més sol quan, de ta forma esclau,
De mar i llum i atzur faig el palau
Que als ulls de tots és jaç grosser i establa?
(…) I quan ma carn al teu desig s’avença” (p. 169).
Aquests versos podrien ser en nexe amb un acte en el llit (on tots dos jaurien) i recorren a mots que exposen lo feminal: la mar, la color atzur, la grosseria (com a part més aïna popular i no pròpia del puritanisme), l’estable (com a sinònim de casa i, altrament, unit al cavall, animal que representa els sentiments i les emocions).
Al capdavall, l’escriptor, a través del cos, s’atansa a la dona i, això sí, ho fa en funció del desig de l’estimada i ella li marca les directrius.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones fortes, dolcesa i gaudi plàcid
Un altre poema de Joan Salvat-Papasseit que hem acollit és “Crítica”, sobretot, pels versos en què diu
“jo veia les cireres del seu pit
-li brillaven les dents
tot d’argent viu
però jo mossegava el seu llavi de carn” (p. 152).
Així, apareixen fruites (les cireres, això és, els mugrons), l’argent (una color molt present en rondalles) acompanyat de vida femenina i el contacte entre l’home i la dona.
En la composició següent, “Platxèria”, del mateix escriptor, ens porta a una acció delitable, de plaer i amb dolcesa (tant masculina com feminal, un detall que connecta amb el caràcter d’hòmens i de dones que Mn. Antoni Ma. Alcover exposa en narracions mallorquines, fins i tot, en la figura del rei). Com a mostra, escriu:
“Dolça amigueta, juguem a fet
o a corretgeta, o a bell indret.
Dolça amigueta, no tinguis por:
ni he d’allunyar-me ni en cap recó
fer-te malicies, o bé el distret
si acàs et cremes o ets a l’indret
on he amagada la teva flor:
si tu ets manyaga jo seré bo.
(…) Si et cau la trena jo et faré el llaç” (p. 153).
O siga que ell li comenta que la tractarà bé (potser, en aquesta escena, en una cambra), àdhuc, li ajudarà a refer-se la trena, per mitjà de la seua actitud servicial amb la dona.
En la composició “Sota el meu llavi el seu…”, l’autor inclou mots com “seda”, “dolç” i, ben avançat el text, agrega
“encara un altre bes
un altre
un altre
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!” (p. 154),
de manera que reflecteix el seu gaudi plàcid (tret lligat amb el matriarcalisme), ací unit a la color rosa (un vermell mestallat amb el blanc de la bonesa) i a un arbre perenne (la magnòlia) amb què el poeta associa llarga vida a la parella.
Uns altres versos amb detalls pareguts figuren en les línies de “Si la despullava…”, quan Joan Salvat-Papasseit combina la fruïció amb la melositat i amb la sinceritat (la nuesa, arran que l’home li lleva, si més no, part de la roba, i aconsegueix veure u dels pits de la dona):
“Si la despullava
oh la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després;
al mig de la toia
clavellets vermells” (p. 155).
Per consegüent, al capdavall, ell pot veure les dues mamelles de la dona i, alhora, ella es posa el ramell en la banda intermèdia (la vinculada amb el cor).
Una altra composició significativa simbòlicament, i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Imagino mans i llances”, del poeta barceloní Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què, a banda d’unir lo femení (les mans i la foscúria) i lo masculí (les llances, és a dir, els penis), indica que la dona guanya la mà:
“Imagino mans i llances
i m’ajec amb l’estimada.
Els guerrers cauen ferits
darrera la matinada” (p. 156),
moment del dia connectat amb la nit i en què la dona va per davant de l’home i ell la segueix.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, jovenesa i dones subministradores i terrenals
Un altre poema amb detalls matriarcals és “Eva”, de Guerau de Liost (1878-1933), amb un personatge bíblic que és presentat com la mare que subministra els habitants de la terra:
“Enjogassada en oferir la poma,
carn vegetal nodridora del corc” (p. 126),
o siga, la vulva (aquest fruit) aporta vida al penis (el qual, simbolitzat pel corc, penetra en la dona).
Ben mirat, el poeta posa “la dona-serp”, “l’obaga” i “petxina”.
En uns altres versos del valencià Carles Salvador, en “Poemes” (p. 129), apareix el moment del desflorament, de l’inici de l’adolescència femenina:
“I és quan voreta la sina gentil
-oh casta novençana-
una de cinc fulles rosa d’abril
treu clariana”
i, per tant, la virginitat en què creix la pitrera (la sina).
Una altra composició en la mateixa etapa de la vida és “Sol de migdia, XVIII”, de l’artista català Alexandre de Riquer (1856-1920), en què la mirada i el missatge van cap a la dona, cap a la foscor i amb colors obscures en un moment de pas a la joventut:
“El teu esguard llambrega lluminós
sota la trena negra, vellutada,
que al caure deix ta cara ombrejada
mateix que un vel de randa, misteriós.
Fervent desig panteixa en l’ampla nit,
ton pit serè de marbre blau venat
d’una poncella floreix a punt d’esclat” (p. 141).
Amb trets de la mateixa corda i en un paisatge nocturn, escriu el poeta barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931) els versos de “Sol de migdia, XVIII”:
“Ens hem pres dolçament les dues mans:
amb molt amor als ulls ens hem mirat:
hi havia un gran silenci pels voltants…
ens hem besat.
(…) i el teu llarg coll de cigne s’inclinava
com per olorar una flor.
El nostre amor d’una garlanda viva
la flor primera havia desfullat (…)
Ai! de l’olor de les primeres roses
com se n’embauma un món!…” (p. 142).
Així, altra vegada, la dona és qui aporta la flaire a la vida, en entrar en la jovenesa, en un ambient sexual, sovint, acompanyat de dolçor entre tots dos.
Un altre poema en què es plasmen trets matriarcalistes i que ha estat arreplegat en l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “L’enamorat li deia”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què l’enamorat parla a la núvia:
“Penyora d’amor, penyora-
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
(…) -o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l’esqueix
d’una clavellina nova.
(…) -o la flor del cirerer
o el llessamí” (p. 144).
Nogensmenys, en lliga amb la sexualitat matriarcal, el poeta li remata
“que jo em donaria teu
I tu et donaries tota” (p. 144).
Per consegüent, ambdues bandes n’eixiran beneficiades, no sols l’home (qui hauria rebut el bes femení). Afegirem que hi ha vocabulari agrícola i de la flora, fet que connecta amb el matriarcalisme: taronja (vulva), ametla, rosa i clavellina (mugró).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat, dones que marquen el ritme, que salven i que alleten
Després, passem a unes línies plenes de simbolisme, de signes autòctons i del lligam entre la dona (ací, una anciana i santa) i la jove (la bellesa, el moviment, la vida en plena obagor i qui marca les directrius):
“Ella és la santa d’ella perquè és bella,
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l’estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot el que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n’és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fadiga
com creat en l’encís del moviment” (p. 121).
Com copsem, 1) ella aporta claror a l’home (representat pel jorn) i és l’esperança nocturna, 2) ningú l’obliga a ballar, ans és ella qui ho fa, 3) encisa l’home, qui, atret per la gràcia per a dansar, és qui segueix les passes i els ritmes feminals i, igualment, disposat a fruir ell tranquil com si la jove parís en eixe moment:
“Els meus ulls van seguint-la mentre dansa
obedients al pas del seu cos bell;
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança” (p. 121).
Fins al punt que el personatge masculí ve a dir-nos que la dona, com la mareta que allarga la mà al fill i facilita que es lleve de terra, és qui el salva:
“Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l’onada del pit en alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut” (p. 121).
Aquesta mena d’eixida del pou (que no de la mare) és exposada per Josep Carner en el poema “El sonet dels braços”, dins de l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, de Josep Ma. Sala-Valldaura, amb detalls de la nit i en nexe amb un personatge femení com a actiu i, àdhuc, amb una funció terapèutica:
“Oh braços generosos de l’amada
que com els astres fulgureu de nit
i del ram de l’amor sou la lligada
i per tot dany isolament i l’oblit!” (p. 124).
És a dir, la connexió amb l’estimada li facilita tirar terra a lo que, en un altre moment, li pogué fer mal.
Afegirem que l’esper també és present en una nit en què l’amada aporta eixa miqueta de llum que dóna confiança a l’home i en la vida, per mitjà de dos braços (rames) que, com en moltes dones, se li atansen com la mare ho fa a un nen:
“Vosaltres prometeu com una aubada
la llum secreta de son cos florit
i sou la doble branca perfumada
on dormen les colomes de son pit” (p. 124),
això és, les mamelles.
En acabant, entrem en una composició del mateix autor, “Perquè és alta i esvelta…” (p. 125), del 1921, amb una jove elegant, agraciada i dotada de vida (estremeix, es mou), tres signes que podríem lligar amb el matriarcalisme i, més encara, en llegir les línies de maternitat i d’alletament (recorrent als pits i a la xuclada de llet):
“Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s’hi perdien gotims!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als més oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.