Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Governants, pares i fills que estimen lo maternal, la terra, de bon cor i molt oberts
Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La flor del Panical”. Un rei desitjava trobar remei per a un mal de cama i u dels metges que el visita li comenta que caldrà recórrer a la flor del Panical.
Llavors, el monarca convoca els seus fills i els diu que “el que me la durà, el faré hereu al tron.
Els nois van marxar a corre-cuita, perquè la possibilitat d’ésser reis semblava que els posés ales als peus. Tan sols al petit el movia més el desig de trobar-la per guarir el seu pare, que no el fet de poder ser rei.
I fou precisament aquest qui trobà la flor que havia de guarir el vell rei, el pare” (p. 75). Com podem veure, el fill petit tira cap a la terra i no cap al cel (el poder, la fama…). A més, recorre a un tret femení: una flor que, com poguérem consultar el 26 de març del 2023 en Viquipèdia, sota l’entrada “Panical”, ”Són plantes anuals o perennes (…). L’arrel és similar a les pastanagues i molt llarga”, és a dir, a les carlotes, detall que, igualment, les enllaça amb lo matriarcal, amb la realitat (tocant els peus en terra).
Ara bé, els altres germans, de manera semblant a Caín respecte a Abel (en la Bíblia), el maten i, “Després, per tal que ningú no s’assabentés del fet, van fer un clot i el varen colgar a la vora del riu” (p. 75). Per consegüent, soterren la sement en la terra i, a més, al costat de l’aigua (el riu), o siga, en contacte o molt pròxim a dos elements femenins i prou vinculats amb el matriarcalisme i amb la dona.
Tot seguit, els dos germans se’n van cap al palau, els rep el pare (qui fa una qüestió pel més jove dels tres) i li diuen que l’han deixat cercant la flor.
A continuació, captem que la bona llavor (ací, acompanyada de l’altruisme cap al pare i del bon cor del fill petit) es recompensa amb el temps: “vet aquí que, a la vora d’aquell riu, hi van néixer unes canyes i, un pastoret que guardava el ramat, per entretenir-se, va tallar una canya per fer una flauta i, quan la va provar” (p. 75), li deia les veritats… mitjançant la música. Adduirem que el pastor està relacionat amb lo idíl·lic (esbarjo mentres torna el ramat) i que talla una de les canyes així com un segador ho faria amb el forment que, en juny, ha donat els seus fruits.
Més avant, el detall d’aquesta canya aplega, fins i tot, al rei i, quan el pastor li toca la flauta i el monarca ou que dos germans havien colgat el germà més jove per la flor del Panical, demana explicacions als nois grans (pp. 75-76).
El rei, molt obert i de bon cor, “manà que s’organitzés una comitiva per anar al lloc on el pastor havia tallat aquella canya. En arribar, manà que fessin excavació al lloc on havia sortit aquell canyar i, davall de les arrels de les canyes, per la gràcia de Déu, encara hi van trobar el fill petit viu” (p. 76). Per això, podem escriure que, en les cultures matriarcalistes, la vida roman en contacte amb la terra; en aquest cas, com la mare que dona de mamar el fill i que, malgrat que ell no ha accedit al renom, es pot dir que ha sigut nodrit mentres ha romangut junt amb ella i, per això mateix, el noi resta viu.
Adduirem que no deixa de ser simbòlic el fet que la narració atorgue vida al fill petit,… “sota les arrels de les canyes”. Després, “El rei l’abraçà i (…) nomenava hereu i rei el fill petit, el qual va demostrar el seu bon cor i pregà al pare que no posés els germans a la presó.
Aquest li concedí el que demanava, mentre els altres es penedien de la seva greu malifeta” (p. 76). En altres paraules, en línia amb molts comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en la cultura matriarcal es prefereix un governant de bon cor (siga en casa, siga en una associació, siga un capellà, siga un rei o bé una reina) i que estime la infantesa (el futur) i lo maternal (la terra que ha afavorit la generació del canyar, mitjançant la petita llavor… justament plasmada en el més xic dels tres germans).
Finalment, en línia amb aquest estil de relació entre el rei i els súbdits en els Pobles matriarcalistes, “a la mort del pare, el fill petit governà amb bondat i justícia” (p. 76). Com a fet significatiu, afegirem que, com indica el recopilador Joan Bellmunt i Figueras, és una narració “Contada per un matrimoni vell” i que l’obra fou publicada en el 2004.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Els catalans, la terra ben considerada i dones líders i molt obertes
Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’espia i la caixa”. Per exemple, quan podem llegir que, durant la guerra dels Segadors (a mitjan segle XVIII), “La filla de l’hostal d’en Vives es deia Rosalia. Era eixerida i tenia força traça per mantenir a ratlla els francesos que freqüentaven l’hostal, sempre anhelosos de joc, de xerinola i d’amor” (p. 69), això és, de jugar, de gresca i d’amor. I, com que ella era qui comandava, “la Rosalia no permetia que baixés el seu pare al celler, sinó que hi baixava ella” (p. 69). Aquestes línies reflecteixen que, en la casa, primerament, manava la dona (en aquest cas, la mare i, després, la filla, en lloc de passar-ho de la mare al pare): matrilinealitat.
Més avant, veiem que la jove tenia amagat un amic en un celler de l’hostal, per qui sentia amor: Pere Sementé. Uns dies després, Pere Sementé considera que podrien descobrir-lo, però Rosalia li comenta que ella ho té organitzat i previst: “Aquesta nit, no, demà, que no hi haurà tanta gent. Quan tothom dormirà, jo baixaré i convidaré a beure la guàrdia del portal, hi haurà manera de fer-te fugir. No?
-Què et proposes?
-Un cop siguis fora i, en arribar al tombant, saltes el corral (…), allí et vindran a buscar en Benet i en Rosselló. Ells tenen tant d’interès a salvar-te la vida com jo. Tot el dia d’avui, que preparen la teva fugida. Només caldrà que facis allò que et diran” (p. 70).
Com veiem, la dona és l’organitzadora, ella marca les directrius a l’home, fa de cap de colla del grup inicial (integrat pels dos hòmens de la seua confiança i col·laboradors, de fora de l’hostal, i per ella) i, al capdavall, també de Pere Sementé. A banda, la dona salva l’home.
Tot seguit, l’home li ho aprova i, per consegüent, es fa lo que ella dicta:
“-Molt bé, Rosalia. T’estic molt agraït. A més, m’agrades força” (p. 70). És a dir, que, àdhuc, en una colla formada per tres hòmens i una dona, és ella qui n’exerceix de cap, qui decideix, qui té la darrera paraula.
En una altra rondalla, ambientada en la guerra de successió (en el primer quart del segle XVIII), “La pell del bou”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de la cultura popular”, captem el matriarcalisme des de molt prompte. Així, apareixen paraules sobre hòmens i dones “que encara romanien vivint en aquesta feréstega terra” (p. 72), això és, en una terra que no es podia dominar per part de lo que, més avant, escriu “els exèrcits invasors” (p. 73). Hi ha unes paraules que empiulen amb lo matriarcal i amb el caràcter obert, receptiu i pacífic del Poble català: “vivíem en pau i amor dintre de la família, res no volíem perquè aquesta maleïda guerra ens vingués a contorbar i destruir” (p. 73).
Un poc després, es reflecteix el tema del pactisme: “ens podríem aplegar tots a casa meva i parlar de què podem fer (…).
–D’acord, parlem-ne entre tots i trobem-hi una solució” (p. 73).
Al capdavall, consideren que, a més de salvar les vides, si és possible, cal salvar els béns, motiu pel qual “reuniren tots llurs béns monetaris, principalment, les monedes d’or i les posaren dintre de la pell d’un bou i anaren, després, aquella mateixa nit, a enterrar-la en un lloc apartat, que només ells sabien” (p. 74). Per tant, no sols confien en la terra (depositen en ella l’esperança en el futur, de la mateixa manera que el llaurador ho fa, en hivern, quan hi colga la llavor del forment), sinó que, igualment, la fiquen dins d’una pell (part del cos que té a veure amb la protecció, encara que, ací, no vaja associada a una vaca, però sí amb un bou soterrat, el qual, així, també es vincula amb lo terrenal).
Afegirem que el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 25 de març del 2023, captàrem que l’esperança, en les cultures matriarcals, no es dirigeix cap a lo celestial, sinó cap a lo real, com qui toca els peus en terra, i que això enllaçava amb el relat.
Finalment, podem llegir que, aquella gent que havia soterrat la pell, morí, però que el llegat perdurà i, de fet, quan els més jóvens tornaren al poble, “decidiren fer-ne un, de nou, un xic separat d’aquell. Fou, i és, el poble de la Floresta” (p. 74). I, així, els fills, d’alguna manera, acullen els pares en la memòria.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Els catalans i la terra i la dona, ben considerades, ben tractades i molt obertes
Una altra rondalla en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El preu d’una resistència”, ambientada en la guerra de successió (del primer quart del segle XVIII), per exemple, quan tenia lloc l’avenç de les tropes borbòniques i el narrador comenta “vingués d’on vingués.
Davant els rumors de l’avenç de les dites tropes, els ciutadans del nostre poble s’apressaren a reunir-se al castell per tal de preparar l’estratègia per fer front a l’invasor” (p. 64). Per tant, veiem el tema de la terra, com també el del rebuig cap al centralisme (la política vinculada amb l’invasor del relat) i, igualment, el pactisme (tiraren junta). I tot, perquè, com en moltes cultures matriarcalistes, sovint, molt en relació amb l’agricultura, “La gent era gent del camp, gent de pau. Orgullosos de la terra en què vivien i del senyor que tenien. (…) La parla catalana, la que empraven” (p. 64).
Quant a les paraules sobre els qui hi residien i el senyor, direm que, en el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives comenta que, en la Catalunya anterior al segle XVI, imperava “la concepció germànica, feudalitzant, en què els homes es relacionaven els uns amb els altres no per la terra, sinó per llur pròpia condició humana. S’era home d’un altre home perquè aquest era més prepotent i podia oferir protecció i ajut; no perquè regís la llei que tota persona devia obediència al senyor de la terra” (p. 37), un tret més en línia amb el matriarcalisme, en aquest cas, amb el tema dels pactes.
Per això, més avant, captem que els predecessors dels catalans que narraren la rondalla, “no volien res més que viure en pau i ésser fidels al seu senyor i a la terra” (p. 64), això és, al senyor que els tractava bé, que els emparava i amb qui ells tenien un lligam com també ho feien amb la terra dels seus ancestres catalanoparlants.
Continuant amb la línia d’aquestes frases, en la rondalla posterior, “La donzella de la cova dels Moros”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, es pot captar que, en el poble de “Set Cases”, eren “Gent ferma, dura, però gent de pau” (p. 66), unes paraules que podem enllaçar amb comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
A banda, un jove musulmà, un dia troba una dona cristiana del poble de “Set Cases”, la qual se’n va junt amb altres noies a cercar aigua al riu (p. 66).
A poc a poc, tots dos es coneixen més i, quan ell li diu que voldria casar-se amb ella, la jove li respon que son pare no li consentiria que es casàs amb un musulmà. No obstant això, ella li proposa “Fes-te cristià” (p. 67)… i ell li ho accepta. Per consegüent, veiem que, com diu una dita popular, “L’home proposa i la dona disposa”. De fet, el relat ho plasma en un tret immediat: “L’ocasió aviat arribà: un dia que el pare d’ella hagué de marxar a dur a millors llocs els ramats, es presentà el noi al poble entrada la nit” (p. 67). És de nit (un detall matriarcal) quan ell s’acosta a la jove i, llavors, “la noia havia accedit (…) perquè ell li digué que estava disposat a renunciar a Mahoma” (p. 67).
Així, com podem veure en aquests dos relats en què apareix el tema de la terra i el de gent oberta als acords, no sols la dona està ben considerada (reflectit en el símbol de la terra i en el de conrear-la), sinó les arrels catalanes (en la segona narració, plasmada mitjançant el cristianisme); apareixen els bons tractes entre el senyor i els súbdits (en la família, ho seria entre la dona, bé mare, bé àvia, i els altres membres), àdhuc, el de protecció (així com un monarca ho promouria del seu regne) i, òbviament, la preferència per lo femení però acollint, igualment, lo masculí.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Reis i abats que estimen la terra, el poble i molt oberts
Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La fúria catalana”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En temps de la guerra del francés (1808-1814), “La terra catalana es trobà immersa en aquesta lluita ben bé sense pensar-s’ho però, davant la realitat, ni un sol català girà, sinó que aviat (…) la seva valentia, el seu coratge, feien que cada home semblés que n’eren cent” (pp. 58-59), “per tal de defensar aquella fortalesa de les Garrigues, de la terra catalana” (p. 59). I, per això, “tindrien paciència i esperarien el moment oportú.
I aquest moment arribà” (p. 58).
A més, en un passatge posterior, es comenta que eren “bons coneixedors del terreny” (p. 59), fet que afavorí que entrassen al castell que havia sigut pres pels francesos i que el recuperassen (p. 60). Com veiem, hi ha un interés per la terra, per lo que hi té a veure i, a banda, s’ha transmés de generació en generació.
En la rondalla següent, “El missatger i l’abat”, en la mateixa obra i amb trets en línia amb el matriarcalisme, es comenta que el rei Felip II (qui regnà des de 1556 fins a 1598) s’adreçava cap a Catalunya. En el relat, se’l descriu, entre altres coses, com un home amb llarga experiència i amb destresa en l’exercici del govern (p. 61).
Més avant, llegim que “Unes 500 persones de la noblesa espanyola formaven part del seguici que es dirigia cap a la ciutat de Barcelona, tot passant primer pel monestir de Poblet” (p. 61). Com a puntuació, direm que Espanya, jurídicament, existeix del segon terç del segle ençà i que, en aquest cas, correspondria el terme Castella. I, quant a la versió popular, Joan Bellmunt i Figueras recopilà que el monarca envià un missatger al monestir:
“Van trucar a la porta del convent i els obrí el germà porter. El missatger demanà per parlar amb l’abat (…) i li anuncià la pròxima arribada de Sa Majestat el rei d’Espanya” (p. 62).
Tot seguit, copsem que “L’abat que, en aquelles dates, regia el monestir, era, a l’ensems, president de la Generalitat de Catalunya, per al qual càrrec n’havia estat elegit com a representant del braç eclesiàstic” (p. 62).
Ara bé, com que l’abat, en dues ocasions, li diu que no coneix el rei, dos genets fan camí cap a on era el monarca i, aleshores, el rei s’ho escoltà i comenta a l’herald:
“-Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona.
Altra volta, l’endemà, a trenc d’alba, va fer via el missatger cap a Poblet i va trucar (…) i tot fent una profunda reverència a la figura de l’imponent abat:
-Us anuncio l’arribada per demà de Sa Egrègia Majestat el comte de Barcelona -va dir el cavaller.
L’abat, fent una lleugera inclinació de cap, va dir:
-Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen” (p. 63).
Finalment, en la narració, quant als dominis del rei, es comenta que el monarca entengué “a bastament les característiques dels diferents pobles que els formaven” (p. 63).
Adduirem que el 23 de març del 2023, per curiositat, cercàrem en Internet sobre el Monestir de Poblet (on vaig ser unes hores en el 2003, junt amb els meus pares, i on tinguí ocasió de contactar amb el monjo i historiador Agustí Altisent, autor d’una obra sobre el monestir) i trobàrem que, en l’entrada “Reial Monestir de Santa Maria de Poblet” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Poblet), hi havia un apartat de llegendes i que una d’elles es titulava “Llegenda del rei i l’abat” com també dues més: “Llegenda de l’abat de Pobles i l’emperador de Xina” i una referència “Llegenda de fra Pere Marginet i el Dimoni”. Quant a la visita, la férem, entre altres coses, perquè la població on vivíem tots tres, Aldaia (l’Horta de València), estigué vinculada amb el Monestir de Poblet durant molts segles, fins a la desamortització de Mendizábal (del segon terç del segle XIX).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Reis ben considerats, que tracten bé el poble i molt oberts
Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.
De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:
“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.
(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).
Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).
Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.
Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).
Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).
I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.
Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.
En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.
I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).
Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.
Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Multitud de núvols.
Plantar “el maig”, i la dona, ben considerada i ben tractada
Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, és “L’embruixament del castell i els lladres”. Així, veiem que l’Arnau s’acosta a un castell, hi entra i, “en obrir la porta d’una mena de soterrani, va descobrir uns saquets apilats en un racó (…). N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda” (p. 49). Per tant, la terra (i, de pas, la dona) està ben considerada. A més, apareix el sac, és a dir, un recipient destinat a acollir.
Més avant, llegim que “Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país” (p. 49) i, per consegüent, es plasma l’estima per la terra (el país) i que l’autoritat és molt oberta i, a banda, que compta amb la simpatia del poble.
En la rondalla “El maig de la pau”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, es comenta sobre el costum matriarcal de plantar “el maig”. Un poc abans de maig, els fadrins de l’Albi (una població de la comarca de les Garrigues) s’adreçaven cap al Monestir de Poblet, “per tal de comprar als monjos el millor arbre dels seus boscos, per tal de plantar-lo a la plaça del poble. Havien de plantar ‘el maig’.
El costum de plantar ‘el maig’ era molt antic, i va començar a l’Albi, però esdevingué pràcticament costum en tots els pobles de les Garrigues.
Plantar ‘el maig’ era un ritual. L’arbre havia d’ésser recte, és a dir, molt dret i molt alt (…).
Una vegada plantat ‘el maig’ a la plaça del poble, durant el dia, es dansava al seu entorn i, durant la nit, s’encenien fogueres. La festa començava el primer dia del mes de maig i durava tres dies (…). L’arbre restava plantat a la plaça tot el mes” (p. 53).
Ara bé, posteriorment, captem que, “De tornada, van tallar un arbre que van trobar, però no era ni dret, ni alt” (p. 53). Aquest tret va en línia amb rondalles que reflecteixen lo matriarcal, com ara, en què es tria l’espasa més curta i, el fet que no estiga dret, més d’una vegada, empiularia amb la rectitud.
A mitjan rondalla, els fadrins de l’Albi se’n van a Vallclara, on hi havia un arbre millor, i l’agafen de nit, un altre tret (la foscor) en relació amb lo matriarcalista.
Finalment, es comenta que els sarraïns s’acostaven a les Garrigues i, aleshores, el comte Guillem (de l’Albi) fa via cap al comte Roman (de Vallclara) i els fadrins i els no tan fadrins “van decidir de plantar-se ‘el maig’ conjuntament” (p. 55), és a dir, l’arbre que, primerament, hi havia en Vallclara. Per consegüent, es feu possible que hi hagués bones relacions entre els habitants dels dos pobles i el narrador es posa de part del poble que, en la rondalla, està vinculat amb la bonesa.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Comunalisme i trets matriarcals en persones cooperadores i de ment oberta
Un altre relat en què captem trets matriarcals i en línia amb el comunalisme és “Santa Maria del Pla”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, un dia es reuneixen molts traginers en un hostal i, en saber que uns bandolers havien mort un traginer que coneixien, “tots els traginers que feien via per aquest camí, en passar per aquell lloc, van començar a posar-hi una pedra en recordança del seu company (…).
Un dia van decidir de no posar-hi més pedres i, fent servir les que ja hi havia, van construir una capella a la Verge, a la qual podrien encomanar-se per llurs viatges i, al mateix temps, pregar i recordar el company (…). D’aquesta manera, fou com es va construir la capella de Santa Maria del Pla” (pp. 44-45). Com podem veure, tiren junta, com en moltes rondalles en llengua catalana, detall que s’ajusta a la tradició del pactisme en la Corona Catalanoaragonesa i en la cultura catalana. A banda, es fa una obra dedicada a Nostra Senyora, un fet significatiu i que podem relacionar amb el matriarcalisme.
A continuació, llegim unes paraules en línia amb l’educació matriarcal, quant a la transmissió de la cultura popular: “a nosaltres, ens ho van contar d’aquesta manera i així t’ho contem a tu” (p. 45). O siga, que la cultura es transmet, no sols de generació en generació, sinó entre persones d’edats diferents i, això sí, no es prioritza l’ensenyament reglat.
Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal i lo comunal és “En Llíser crema el capellà”, també plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra. Així, es comenta que el capellà d’Astell, com que hi havia bandolerisme, tenia amagats els diners dins de la canya de pescar i “no delatava l’amagatall” (p. 46).
Més avant, veiem que un cec tira un tret enlaire, per a que els bandolers fugissen. En aquest cas, ho fan i, a més, els malfactors deixen lligat el rector a un llit i, un poc després, la gent es mogué “per salvar el rector” (p. 46). Aquest passatge plasma les relacions que hi havia, en moltes poblacions catalanoparlants, entre els capellans i el poble, i el paper que encara roman en la societat catalana. Per això, immediatament, copsem que un vell “va treure el cap per la finestra oberta i va veure el capellà (…).
Va ser el primer de córrer escales a baix seguit dels altres, i, agafant-lo, se l’endugué a casa seva, on, durant molts dies, el tingué” (pp. 46-47).
Finalment, gràcies, en bona part, a aquesta col·laboració, “el capellà va poder salvar la vida” (p. 47).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Capellans que depositen la seua confiança en lo femení i en lo matriarcal
Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en el capellà i en el seu paper de cap i amb la confiança del poble, és “Altres lladres a Rodés”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, llegim que “El capellà de Rodés tenia fama de posseir diners, la qual cosa féu néixer les ganes de fer-se ric, a més d’un, sense haver de treballar” (p. 41), detall amb què es plasma la preferència del Poble per les persones (i per les accions) de bon cor.
Amb aquesta finalitat, s’ajunten tres hòmens, fan possible que no toquen les campanes i, a més, “s’endugueren el capellà a la rectoria, on, després de molt insistir, els va donar 36 duros que tenia amagats sota l’orinal” (p. 41).
Per tant, el capellà depositava (àdhuc, materialment) la seua confiança en lo femení (ací, plasmat per l’orinal com a atifell de recepció), sota l’orinal (i no en la mirada posada en l’ascetisme, ni en lo místic), això és, en el món terrenal, de la mateixa manera que, en molts relats, les riqueses romanen sota una campana o dins de la terra: la dona i la Mare Terra.
A banda, afegirem que una cançó prou coneguda, “L’orinal”, relaciona aquest vas amb les cases riques, detall que empiula amb el capellà d’aquesta rondalla.
Adduirem que el mossèn, com que li demanaven més i ja no ho feia, rebé “fins a un total de trenta-sis punxades (…), però el capellà no parlà. Després, fugiren a corre-cuita del poble.
La gent va rescatar mossèn, que aconseguí salvar la seva fortuna, ja que els diners els tenia amagats dintre de les peses del rellotge de paret, calculat per tal que anessin bé. Les dues peses eren plenes d’or” (p. 41). Comentarem que, el 19 de març del 2023, encuriosits, cercàrem la paraula “rellotge” en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, i veiérem que sí que tenia un significat eròtic. Així, col·loquialment, s’empra per a referir-se al penis i, igualment, ho plasma amb uns versos trets del llibre “Sexe i cultura a Mallorca” (p. 123), de Gabriel Janer Manila: “Bon vespre, polit ramell; / anit venim a fer gloses / per demostrar ses amors / d’En Joan des Coll d’En Boix / que té un rellotge per vós / que toca es quarts i ses hores”. Com que les dues peces eren d’or, podem pensar que el capellà estimava la sexualitat. Recordem que la paraula “peça” es refereix al conjunt del penis junt amb els dos testicles.
En una altra narració de l’obra de Joan Bellmunt i Figueras, “Robatori a Surp”, també copsem la cooperació, tret, tradicionalment, molt relacionat amb lo matriarcal, encara que ací ho faça entre lladres. Abans, direm que Surp i Rialp són dos parts del terme municipal de Rialp, en la comarca del Pallars Sobirà: “Un dia que la gent de Surp havia anat a Rialp, ja que n’era la festa major, aquella colla d’aimants dels béns d’altri, van fer via fins a Surp. Van deixar guaites en els camins i, fins i tot, un lladre va pujar al campanar per donar l’avís, si algú s’acostava a la població, amb un toc de campana: al so d’aquest senyal, els altres fugirien vers un lloc convingut” (p. 43).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: Com que hui és la festa de la cremada de les falles, sobretot, en el País Valencià (hem sabut que, en el primer terç del segle XX, també se’n feien en Tarragona, segons report en Viquipèdia), hem considerat adient oferir un article de Manuel Sanchis Guarner, resumit i publicat en el llibre “Llebeig”, de Pere Riutort (pp. 97-98).
A banda, hem aplegat a pensar que les falles podrien tenir un origen matriarcalista, entre altres coses, pel seu estil comunitari, de grup i, com escrivia Manuel Sanchis Guarner, per la relació amb la Mare Terra: “l’home, no sotmès al treball i l’angoixa, hi reconeix la ‘mare terra’ i (…) el món regala suport i recer als fills que el miren amb ulls festejadissos” (p. 98).
Dones que enllaçen amb la terra, protectores i ben considerades sexualment
Un relat en què captem trets matriarcalistes, com ara, el comunalisme, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El bandoler bord Sacirera”, on podem llegir que un bandoler ajudava les persones necessitades dels pobles i que “Els senyors organitzaren esquadres d’homes per tal d’agafar-lo. Però ell tenia la simpatia de la gent del poble i, quan veien algun moviment de gent estranya, l’avisaven i, al mateix temps, li aconseguien un lloc on amagar-se” (p. 32).
També, en la mateixa obra, resulta interessant la rondalla “Lliser el bandoler”, en què el narrador, sense relatar-la com si estigués en plena campanya electoral (on es solen dir moltes mentires per part de molts polítics, fins i tot, dels qui, aleshores, es presenten com a defensors de la llengua i, després, en els parlaments o en les corts, es venen als valors patriarcals de tradició castellana), plasma que la cultura catalana és matriarcal: “D’entre els molts assalts que d’ell es conten, n’hi ha un, de comès a una dona que tornava de fira, on havia venut uns bells exemplars de cavalleria de la seva propietat” (p. 35). Per tant, la dona, a més de portar productes, n’era qui determinava què feia amb ells.
Cal dir que aquest relat no està preparat per a fer lo que dicte el partit, ni l’associació (o col·lectiu) feminista de torn, sinó que ha sorgit del Poble català, no del formalisme de lo políticament correcte i reglat, sovint, a un pas del fanatisme. Igualment, adduirem que, en la cultura colla, les dones també fan una funció semblant a l’exposada en aquesta narració.
En la rondalla següent, també en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, titulada “Meco el bandoler i casa Felip”, es reflecteix molt el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual: “A Besan, hi havia una casa molt forta que tenia una vintena de persones llogades, entre mossos i criades” (p. 36). Ara bé, com que hi havia bandolers, l’amo “manà preparar-se per si tornaven, cosa que va succeir” (p. 36) i, a més, va demanar “a l’amo de la casa del costat, si li deixaria fer un túnel que comuniqués amb casa seva, això sí, molt ben amagat i sense que ningú ho sabés i que li permetés fugir per allí sense que el trobessin, si els bandolers un dia tornaven. El veí hi va accedir i van construir (…) el túnel” (p. 36). Per consegüent, no sols captem el signe matriarcal del pactisme sinó el simbolisme de la dona i de la comunicació sota terra: les dues cases es relacionen per via subterrània i, així, mitjançant la dona (qui fa de pont i en terra). Això vol dir que esdevé a nivell terrenal.
Uns anys després, els bandolers aconsegueixen entrar en la casa, però el propietari, diligent, “va tenir temps de fer servir aquell refugi que el comunicava amb la casa del costat i escapolir-se amb la bossa dels diners, que, en definitiva, era el que volien els bandolers” (p. 36). O siga, que la dona (ací, la terra) és la protecció de l’home i, de pas, de les persones de bon cor.
Un poc després, copsem que “la dona no va delatar pas on s’havia amagat el marit i la bossa, amb la qual cosa aquells bandolers van decidir endur-se la dona” (p. 37) i, com que la muller no va obrir boca, tots els membres del grup, “un darrera l’altre, en van abusar” (p. 37). I no sols ningú del poble no pogué anar-hi a defendre-la, sinó que, a més, “Mai, en tota la història del bandolerisme, s’havia donat un cas tan esglaiador com aquest, ja que els bandolers sempre havien respectat les dones” (p. 37). Aquestes línies són molt significatives (el remarcat és nostre) i plasmen, fins a quin punt, la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, encara que, en lo sexual, la narració ens ho reflectesca en poques paraules.
Adduirem que, sobre aquesta rondalla, no s’indica si el narrador fou un home o una dona, i sí que fou contada en Besan (un poble del municipi d’Alins, en la comarca del Pallars Sobirà).
Finalment, se’ns diu que Meco, el bandoler, fou condemnat a mort i afusellat. Per consegüent, si més no, la rondalla es posa de part de la dona i castiga qui ha fet mal i ha tractat de trencar la tradició matriarcalista de la terra on viu.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Dones líders en la foscor, que marquen les directrius i de confiança
Un relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma molt el matriarcalisme com també amb signes que podríem vincular amb la introducció de l’Església en el món rural, es “La somnàmbula”. En temps del bandolerisme, els veïns de Montoliu de Segarra decidiren anar a l’ermita de la població i “amagar-hi els seus béns” (p. 30). I, per a evitar sospites, “tots els béns en comú foren donats a un frare i, aquest, fent un sot ben profund, els enterrà dintre del recinte de l’ermita” (p. 30). Com veiem, la gent del poble confià en un frare relacionat amb una ermita, això és, amb un espai que pot evocar-nos una casa i, igualment, lo femení.
En eixe sentit, el 17 de març del 2023, en Twitter, demanàrem a David Algarra “L’ermita, ¿substituí la cova o un altre lloc de reunió ‘matriarcal’ / ‘‘femení’ ancestral?” i l’endemà ens respongué “No ho sé, en aquest cas, però hi ha llegendes conegudes de marededéus trobades en coves, on van construir una esglesiola, capella o ermita, i que podrien ser llocs de pelegrinatge des d’abans de la troballa, com és, per exemple, la Santa Cova de Montserrat”. Adduirem que el 18 de març del 2023 li vaig afegir una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, on es pot llegir “en la cova-caverna-santuari de què el caçador ix i a què torna (naixement-mort)”. Aquesta lectura ens feu pensar en la semblança entre un santuari i una ermita i, així, copsar que aquestes paraules s’ajusten a les del relat.
Igualment, cal dir que, en les zones rurals, com indica l’historiador David Algarra, per exemple, la figura del capellà tenia molt bona acollida per part dels qui hi vivien. Per tant, captem un primer signe matriarcal i, a banda, podríem pensar que, anteriorment, ho fiaven en una dona. En eixe cas, ens trobaríem davant un detall en què l’Església (simbolitzada pel frare i per l’ermita) fa un paper que abans tindria un personatge femení.
A banda, els béns es depositarien sota terra, un tret clarament matriarcal, de recepció i terrenal. A més a més, “la imatge del sant en seria, al mateix temps, salvaguarda.
Va passar el temps i allí continuaren les riqueses d’aquella bona gent” (p. 31), o siga, que el religiós era un home de fiar. Passa que morí el frare i no les havia tretes del lloc, ni ningú no sabia on romanien dins de l’ermita.
Un dia, un pastor que pasturava per aquells entorns, veu lluentejar en terra una cosa: una moneda d’or. Adduirem que el pastor, u dels símbols patriarcals, es mou de dia, quan la llum li permet veure or (un altre signe patriarcal com també ho és el sol).
“Deixà el ramat allí i marxà a comentar-ho a la gent del poble” (p. 31) i, com que els habitants d’un altre lloc, VIlagrasseta, sí que recordaven els fets, “pensaren treure’n el màxim profit per a ells” (p. 31). És ara quan una dona passa a fer de líder de tots: “Fou, per això, que anaren a trobar un somnàmbula, per tal que els guiés i els indiqués el lloc (…) on es trobava el tresor.
La somnàmbula accedí a guiar-los i els cobrà, això sí, un bon preu per endavant” (p. 31). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: una dona que fa de cap del col·lectiu i, igualment, que se la relaciona amb la nit. A banda, podem dir que tiraren junta entre els representants del poble, que això ens evoca el comunalisme i que, a diferència de la versió del pastor (que no és igualment acollida), la femenina és ben acceptada pel poble… Recordem que el pastor té a veure amb el nomadisme i amb l’actitud guerrera de les cultures patriarcals, mentres que consideren que una dona sí que podria salvar-los i, de pas, ells trobar-ho.
Afegirem que el fet que li paguen una bona quantitat reflecteix que la dona està ben estimada pels altres.
Tot seguit, llegim que “Diuen que arribaren fins a l’enrunada ermita i els va dir que fessin allí un clot. Els homes van posar-se a fer-lo amb delit. Enfonsaven i enfonsaven, però res no trobaven. (…) la somnàmbula els contestà, que calia cavar més de pressa, car ella ‘veia’ que el tresor era allí, embolicat en una pell, però que, a la pell, hi havia un fil lligat i que, a l’altre costat del fil, hi veia, estirant la pell, el frare que va colgar el tresor” (p. 31). Per tant, els hòmens segueixen les directrius de la dona, el tresor roman en l’interior de la terra (un element matriarcal) i se’ns comenta que ho feia embolicat amb pell (la protecció, com ho faria una mare amb el nadó) i es fa referència a un fil, detall que aniria en línia amb el que uneix la mare amb el futur nadó (en aquest cas, sota terra i que representaria el frare, qui hi havia tornat).
Finalment, no assoliren la pell del tresor, malgrat la pauta molt encertada de la dona. A més, el relat acaba amb unes paraules molt interessants: “el frare, des de la seva estada, vigila perquè ningú no es quedi allò que no sigui seu” (p. 31). Un missatge que té la seua moralitat: fer coses de bon cor, en aquest cas, no furtar. En altres narracions, però no de la banda de Ponent de Catalunya, ens hem trobat en què, per exemple, l’acció de l’intent de robatori esdevé en una cova i no, com en aquest relat, en una ermita, un detall interessant.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.