Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones arriscades, amb molta espenta i amb la darrera paraula
En un correu electrònic sobre pedagogia matriarcal, amb resposta de Francesc Castellano Vilamu, del 23 d’abril del 2020, llegim (en relació amb la burgesia catalana i, principalment, a la de la ciutat de Barcelona) que “Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[1], on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares els portaven a les fàbriques a aprendre, ja quan eren adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona, a les colònies tèxtils, per exemple, el fill acompanyava el pare de tant en tant exactament pel mateix aprenentatge (…).
A les fàbriques hi havia una lògica explotació sexual[2], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no de l’amo, sinó del director o de l’administrador). L’amo estava lluny; el director o el contramestre estava al costat”.
Quant a les diferents maneres d’actuar dins de la burgesia i, ací, altrament, tocant el tema de la sexualitat, escriu que “La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, perquè el seu capital era menor. També eren, en bona part, lligats a l’església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns n’eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…
Una figura molt interessant d’aquesta burgesia menor era la ‘querida’ (així, en castellà), acceptada per la muller legítima que imagino que, en ella, hi veia un descans de les necessitats eròtiques del marit; pensem que la seva educació moral i sexual era molt rígida. La ‘querida’ vivia en estatges que els senyors els havien muntat i, de fet, eren una parella de fet durant pràcticament tota la vida; moltes vivien per l’actual Ronda de Sant Antoni i per carrers de l’Eixample veïns. Hi ha una anècdota que considero genial: es diu que, en una representació al Liceu, a platea, hi havia el matrimoni Ferrerons. L’home va dir a la muller ‘Mira, noia, ¿veus aquella mossa d’aquell palco? Doncs és la querida del senyor tal’. La dona va agafar els prismàtics, se la va mirar i, molt seriosa, va dir al marit ‘¿Vols que et digui una cosa, Ferrerons? La NOSTRA és més guapa!!!’. Sí: la ‘querida’ era assumida perfectament per la legítima”.
Adduirem que, el 3 de novembre del 2020, després que jo hagués enviat unes fotos a uns quants amics, en relació amb l’article “Cançons i glosses eròtiques”, de Felip Munar i Munar i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge que m’ha paregut prou en línia amb l’anècdota que hem llegit un poc més amunt: “Una dona del meu veïnat era sabedora que l’home li posava les banyes. I va anar una altra dona a refregar-li pels morros el que passava, pels morros. I, la primera, li va respondre:
-Xica, ¿saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era és meua!”.
I no m’ho pensí dues vegades i escriguí a Jose V.:
“-Una dona amb molta espenta”
I, ell, em posà “I tant!”.
En un fet de la mateixa corda, ma mare, el 13 de novembre del 2020, durant una conversa en què li traguí aquest cas narrat per Jose V. Sanchis Pastor, me’n parlà d’u en què una dona que sabia que l’home eixia amb una muller, amb intenció que no ho fes, cada dia, un poc abans de sopar, es mudava com si fos un diumenge i, fins i tot, li deia “¡Mira quin sopar he fet!”. I com que, cada vegada, ho feia més, al capdavall, el marit deixà la segona dona, però no la dona amb qui era casat. La muller, qui donava moltes facilitats a l’home (qui deia anar-se’n a l’assaig) i que, a banda, era guilopa i tenia molta iniciativa, amollava a unes altres: “Que siga lo que vullga, que vaja amb qui vullga, però que porte els diners a casa”. I, com indicava ma mare, “És que, com em deia, una dona, ‘No és qüestió de fer, és qüestió de saber fer’.
Doncs bé, en resposta a aquests mots de ma mare, el 14 de novembre del 2020, en el meu mur de Facebook, on havia escrit la vespra sobre aquesta anècdota contada per ma mare, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “Com la dona del meu veïnat… El marit, pastor d’ovelles, s’apanyava amb la dona d’un altre pastor… I una altra dona del veïnat, li diu: ‘-Xica! Que el teu home es veu amb tal dona…
I respon la primera: ‘Saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era, meua!’.
I aquella se’n va anar amb un pam de nas”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Ens parla d’una família que, si bé benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt interessant a tenir present.
[2] Capim que l’explotació sexual la veiem vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no en parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles de què fa esment, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.
A més, comentarem que, aquest tret, és present, com ara, en el llibre “Inspiracions del jove Curro. Poemes eròtics del segle XIX” (https://mariatoldra.files.wordpress.com/2019/09/inspiracions-del-jove-curro-2a-ed.-2019.pdf)l segle XIX i que, com ara, entre 1850 i l’any 1900, incrementà, més o menys, una quarta part el nombre d’habitants), a cura de Pep Vila (en l’edició del 2019).
Direm que hi ha molts poemes en què la dona apareix degradada, com si es tractàs d’un producte a consumir, a diferència de la gran quantitat de poemes i de cançons eròtics de la música popular mallorquina (arreplegades per Gabriel Janer Manila) com també de rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (a primeri, basat en els escrits per Marcelo Fradera (en Mataró, una ciutat catalana prou industrial,… en el segle XX) en Pineda de Mar, una vila que, entre 1850 i l’any 1900, a penes augmentà el nombre d’habitants i que era més aïna una localitat senzilla, en què la dona és ben tractada i és ben considerada.
Ensenyaven oracions en llengua materna
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ensenyaven oracions en llengua materna? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb aquest tema. El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 2 de maig del 2026 i posteriorment comentaren “Sííííííí” (Àngels Sanas Corcoy), “No. L’àvia era jueva” (Lurdes Gaspar), “Alguna cançó, com ara, ‘El mariner’ i ‘El vestit d’en Pasqual’. Després, tot va ser en castellà, en nàixer l’any 1933” (Júlia Aixut Torres), “Sí, Lluís. Per part de la iaia materna, Maria:
1/ ‘Àngel de la Guarda,
dolça companyia,
no m’abandoneu
ni de nit, ni de dia’.
El resaven abans d’anar a dormir a la cambra.
2/ ‘Aquest llit em sóc ficat,
jo no sé si en sortiré,
abrigueu-me amb vostre manto,
Verge Santa del Roser’.
Els passaven de generació a generació” (Nuri Coromina Ferrer), “Arreu: també a les escoles” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí. L’àvia paterna ens ensenyà a resar, però en castellà: ‘Jesusito de mi vida…’; quan hi havia tempesta. L’Ave Maria, el Parenostre i el Glòria. Que jo recordi” (Rosó Garcia Clotet), “A casa meva, no es parlava de religió, ni s’ensenyaven oracions. Eren temps difícils, de postguerra, i la meva família era disfuncional” (Angelina Santacana Casals), “Sí. Dia rere dia. En aixecar-te i, a la nit, per a dormir. Sempre. De fet, continuo.
El castellà, a casa, no es parlava ni amb la Guàrdia Civil” (Lydia Quera), “‘L’Àngel de la Guarda’; cada nit, al llit” (Montserrat Cortadella), “Sempre” (Ramon Moix), “Sí” (Conxita Pladevall Vila), “A mi, sempre. La mare i el pare ens ensenyaven a resar en català” (Roser Canals Costa), “Les oracions i cançons, sempre en català de Mallorca” (Margarita Frau Mir), “No ho sé” (Lurdes Closa), “Tota la vida, Lluís! Això sí! I les misses! Només alguns predicadors que, en solemnitats religioses, poguessin venir a la vila, predicaven en castellà.
El gener del 1960, quan vaig visitar Albalat de la Ribera amb la meva esposa, de nuvis, els parents es van colpir de veure com ella i jo resàvem en català i perquè cantàvem en català les cançons i oracions religioses” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “La meva mare no em va ensenyar a resar” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Sí. I tant! Amb totes dues. A vegades, per a fer rimar” (Àngels Benaiges Martí), “Eren catòliques, però no practicants. Ma mare s’inventava la lletra de les cançons” (Octavi Font Ten), “Jo, la que té de final
1/ ‘Àngel de la Guarda,
dolça companyia,
no m’abandoneu
ni de nit, ni de dia.
No em deixéssiu sola,
que sóc petiteta
i em perdria’.
La meva mare va néixer el 1927, però la va criar la seva àvia paterna, la Teresa Managuerra Anglada, viuda del Baldomero Volart” (Roser Puig Volart), “Síííííí” (Joan Prió Piñol).
Cal dir que, el 2 de maig del 2026, enviàrem un missatge a Ricard Jové Hortoneda: “Ací, [ en el País Valencià,] malauradament, en el segle XVIII, segons indica Pere Riutort, ja era prou avançada la castellanització eclesiàstica. I se sap que, en el primer quart del segle XIX, encara hi havia capellans que feien les actes parroquials en català.
Igualment, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una obra començada en 1912 i de folklore, es dolia de la castellanització en el camp religiós. Jo, cap a huit anys, aprenguí a senyar-me en català, per iniciativa dels meus pares, però les misses que es fan en la llengua vernacla, actualment, són menys del 5%.
Pere Riutort, en la seua explanació, comenta que, quan es morí Franco, la situació de la llengua en l’Església valenciana podia haver estat més favorable perquè els creients l’empraven més que en altres ambients”.
En Xiuxiuejar, el 2 de maig del 2026 i després posaren “I després, també, ma mare, del 1923. Va usar sempre la llengua materna per a les poques oracions que ens va ensenyar” (Tomeu), “Escriuré l’oració que ma mare em deia:
‘En aquest llitet, m’acotxo.
Quatre cantons hi ha;
a cada cantó, hi ha un àngel
i, al capçal del llit,
la Verge Maria, que et diu
(el nom dels tres germans…).
Dorm, reposa,
no tinguis por de cap mala cosa:
si cap mala cosa et vol tocar,
la Verge Maria te’n salvarà.
Ave Maria Puríssima,
sens pecat concebuda’.
Jo ho he passat a fills i a néts. Els meus fills no els han resat als seus” (Montse).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Pares i mares que lliguen amb fills, la maternitat i senzillesa
Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què capim trets matriarcalistes, és “Trencafaldetes”. Així, un pare resta viudo amb una xiqueta i decideix “tornar-se a casar per donar-li una mare a la seua filla” (p. 177): el tema de la maternitat.
A més a més, la filla acompanyava el pare al bosc i un dia escolta la conversa entre la madrastra i l’adult: “Mira: he pensat que, si deixares la Trencafaldetes al bosc, potser que passara per allí un home ric que se l’emportara i que li donara una bona vida. Jo patisc molt de veure que no li podem donar el pa que li ha de menester i que no podem ni comprar-li una faldeta. La pobreta sempre va esgarradeta!” (p. 177). Sobre aquest tema, ens comentaren de persones que, en una situació pareguda, per exemple, portaven els seus fills (ben petits i de poc de temps) al costat d’un convent o d’un lloc de funció caritativa, amb intenció de poder tirar avant.
Al capdavall, la mare convenç el marit; i Trencafaldetes, en línia amb rondalles com la de Cagasitges (recollida per Josefina Roma), tira rametes que havia arreplegat en el camp i, així, pot tornar a sa casa.
Mentrestant, son pare, qui estimava la xiqueta, tot i que estava en la taula i acompanyat de la madrastra, evocava la filla fins al punt que, en presentar-s’hi ella, “Son pare la va abraçar plorant i digué a la seua dona:
-Si la vols, viurà ací; si no la vols, també: així que tu veuràs si te’n vas o si romans ací” (p. 178).
Amb les darreres paraules del parent, el narrador es posa de part de la filla i de l’adult i, ben mirat, assegura el lligam entre les dues generacions i entre l’adultesa del pare i l’esperança (no va unida al plor) de la noia.
Un altre relat amb signes matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és “La fesolera”. Una mare resta viuda i amb el seu xiquet. Ell, arriscat, se’n va al mercat amb una vaca que li dóna la marona. En presentar-la a un mercader, l’home li diu “jo et donaré, en compte de set monedes, set fesols. I ara aplegues a casa i els deixes caure en el corral, els fesols, i veuràs quina sort et porta” (p. 178).
En les línies vinents, hi ha passatges que podrien empiular amb l’engany, com la mareta indica al xiquet, amb qui són com una llepassa: molt units. Com a mostra, ambdós van junts.
Passa que, a l’endemà, “aguaiten al corral i hi veuen que havia eixit una fesolera, molt grossa, molt grossa. I el xiquet es posa a la fesolera, a pujar fesolera amunt, fesolera amunt” (p. 179), fins que arriba a un país on hi havia un palau preciós i un monstre que roncava.
Més avant, l’al·lot, amb diners, baixa a sa casa i els ensenya a sa mare, com també esdevé en una altra part de la contarella, quan es fa amb una gallineta (animal que podria ser en nexe amb la maternitat i amb la reproducció com a símbols de prosperitat): haurien perdut la vaca i ara adquireixen una gallina (possiblement, una mena de gallina dels ous d’or).
Finalment, el xiquet, com que agafa un ou i no vol que el monstre el puga seguir, davalla cap a sa casa i, “amb unes estisores, talla la fesolera. I el monstre va caure (…) i es va matar al mas. I ell es féu amb la gallineta” (p. 180), la qual, cada dia, ponia l’ou d’or i, així, mare i fill eixiren de la pobresa i foren molt rics “I molt feliços, sort del xiquet” (p. 180).
D’aquesta manera, la narració és una defensa de la senzillesa: així, entre monedes d’or o una fesolera, el mercader li dóna una fesolera. La planta, encara que no fructifica al moment, ho fa uns dies després i, altrament, aplana que el fill, aventurer, puga anar a altres terres, revenir i traure suc a lo que ha aprés en el pas de xiquet a jove. I no cal dir que fent bona lliga amb sa mare.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre la benedicció del terme
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos contaren sobre la benedicció del terme? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 1r de maig del 2026 ens comentaren “Res” (Lurdes Gaspar), “No recordo res sobre això!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Això es feia molt i també processons perquè plogués… Ja t’explicaré una cosa que va passar a la mare l’any 1936, sobre religió…” (Júlia Aixut Torres), “Res” (Lydia Quera), “No, res, que jo recordi” (Anna Babra), “A Menorca, era un costum molt arrelat que, encara avui, es continua fent. Popularment, es coneix com ‘beneir els vents’ i se celebra dia 8 de maig, festivitat de la Mare de Déu del Toro. Es fa del cim d’aquesta muntanya estant, la més alta de Menorca (352 m.)”, “Això no ho sabia. Abans, es beneïa més i es donaven gràcies” (Conxita Pladevall Vila), “En ma casa, que jo sàpiga, no” (Maria Dolors Sala Torras), “No conec això del terme. Suposo que no em van dir res” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No he sentit aquesta.
Que si beneïen moltes coses, sí. Jo encara n’he vist alguna” (Àngels Benaiges Martí), “De benediccions, de coses sagrades…, poc ens deia. Bé…, sí: que, si anàvem als gronxadors i venia mossèn Joan, ens n’anéssim ràpid…” (Quima Estrada Duran), “En la meua vila, de benedicció dels camps, res de res. No recorde cap acte sobre aquest tema” (Carmen Mahiques Mahiques).
En el meu mur, el 1r de maig del 2026 posaren “No sé què és la benedicció del terme, Lluís” (Maria Galmés Mascaró), a qui reportàrem que “El capellà, junt amb bona part del Poble, se’n va a un escampat, sovint, al costat d’una església o d’una ermita, i fa una benedicció als quatre vents perquè hi haja bones collites” junt amb unes fotos que, el 27 de juliol del 2025, havíem rebut de Kike Gandia (cap dels museus de Cullera) amb motiu de la celebració de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra) en Cullera (la Ribera Baixa).
Adduirem que, moltes vegades, les benediccions tenien lloc amb l’arribada del mes de maig, tot i que, com ara, el 7 d’octubre del 2019, per a confirmar aquest detall vinculat amb aquesta vila valenciana, Kike Gandia m’escrivia “Sí. La Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera) té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i del cant de gojos”. En el meu mur, també escrigueren “No n’he sentit a parlar mai” (Angelina Santacana Casals).
Finalment, mon pare, el 1r de maig del 2026, per telèfon, ens digué “Sí que recorde haver anat a l’eixida del terme [ d’Aldaia], per on és la gasolinera, on hi havia la creu de terme” i, igualment, evocava l’acte de benedicció dels camps i de la Vall d’Aralar que tots dos havíem presenciat en 1998 després d’eixir d’una missa en l’església de la vila d’Orkoien (Navarra), temple que era en la part més alta de la localitat.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que salven i jóvens arriscats, generosos i agraïts
Prosseguint amb la contarella “Peret de poca por”, compilada en l’esmentat llibre de narracions valencianes, la dona i el xiquet “Es van enfilar per una escala (…) i van començar a pujar cap amunt. Quan van arribar al primer estatge, van entrar per una porta i van veure una sala grandíssima. Al mig, hi havia un llit d’aquells que calia quasi una escala per a pujar-hi. També hi havia un lavabo amb un pitxer i amb una safa. La calavera va deixar Peret allí i se’n va acomiadar dient:
-Me’n vaig, ja vindré demà de matí!
-Bé, ja em despertaràs en voler! -li va dir Peret” (p. 174). Per consegüent, el xiquet passa a l’adolescència i la dona el presenta en un espai on hi ha detalls femenins, de recepció i en relació amb l’aigua.
Altrament, el noi encara tracta l’oncle dels ossos com si fos una mare i, així, ella és qui té la darrera paraula.
Després, durant la nit, l’al·lot supera unes quantes proves: que el destapen, que senta cadenes que s’arrosseguen i que es dirigeixen cap al corredor (tret que enllaça amb passatges en què els personatges entren en una muntanya) i, de bon matí, en sentir el clergat (perquè era bastant normal que, els qui hi dormien, apareguessen morts a l’endemà). Ara bé, Peret agafa la safa (plena d’aigua), arruixa a tots i es gita.
Un poc després, l’oncle dels ossos fa acte de presència, desperta el xic i continua “ensenyant-li les altres cambres de la casa” (p. 175) i, per exemple, el corral, en què hi havia molts animalets; i, posteriorment, un bancalet. En ambdós llocs, el xiquet li diu que son pare els gaudia (“li vindria molt bé”, “el treballaria gustosament i trauria profit a la terra”), uns signes que empelten amb la senzillesa del fill.
En accedir a un celler, Peret diu a l’oncle dels ossos: “Tu, que saps el camí, vés primer. Ací tens el cresol, encés i tot.
Van baixar cap avall, cap avall i, quan van arribar baix del tot, es van trobar amb tres arcons” (p. 175). Aquestes línies podrien evocar-nos les rondalles en què una mà condueix un jove a un interior en què hi ha de tot (ací, a repartir entre ell i altres persones), en què on va la corda, va el poal. Així, la dona (qui porta la iniciativa) li comenta:
“-Mira: en aquest arcó més gros, hi ha doblers d’or. El del mig és de pessetes; i l’altre, de monedes de cinc i de deu cèntims. El dels doblers és per a tu; el de les pessetes, per a les misses dels morts; i l’altre és, per a, quan vinga un pobret, poder donar-li alguna almoina” (p. 175).
Afegirem que, per una banda, Peret es porta la part més grossa; que una quantitat considerable va als avantpassats que ja reposen; i que hi ha cabals reservats per a la caritat a qui li puga haver de menester.
I més: “L’oncle dels ossos li va donar l’escriptura de la casa” (p. 176). Abans d’anar-se’n Peret cap a casa, agafa un sac amb aliments que ell hi fica i, ja en sa casa, amolla a sa mare que ja no passaran fam. Ben mirat, en aplegar-hi son pare, el fill trau tota la farda que hi portava. En veure tot allò son pare, li demana d’on ho ha tret i Peret li respon: “De la casa que vós ja sabeu. (…) ja no heu d’anar a treballar a cap lloc més que a l’hort de la casa d’on vinc” (p. 176).
Finalment, els germanets de Peret agafen un tros de pa i una botifarra i, a més, ell, com a agraïment a la dona (simbolitzada per l’oncle dels ossos), féu una mena de fundació “per tal que els més pobres pogueren anar a estudiar” (p. 176) com també féu ell.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Mares que permeten, fills senzills, atrevits i nobles i dones que guien
Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Peret de poca por”. En aquest relat, l’atreviment, la senzillesa i el fet que el més major de tres germans (Peret) seguesca les passes d’una dona, farà què assolesca el seu objectiu. Així, un dia, Peret demana a sa mare què és la por i ella li diu que és molt negra. Llavors, el fill li agrega:
“-Mare: jo vull botifarres, que són negres com la por.
En això, ell va saber que, en la vila on vivia, hi havia una casa en runes que feia molta por perquè, tots els qui hi anaven i hi passaven la nit, l’endemà els treien en un taüt.
Un dia, Peret va dir a sa mare:
-Mare: jo vull anar a aquella casa, que diuen que hi ha molt de menjar i moltes coses.
-Tu no hi pots anar, fill meu, tu ets una criatura. Si els hòmens que hi van, es moren, tu,… què faràs?
Un dia, Peret se’n va anar a casa del batle i li va dir:
-Ma mare m’ha donat permís, senyor batle, perquè em doneu la clau de la casa en runes.
Tu, on has d’anar, Peret?
-Jo vull anar-hi, senyor batle!
-Segur que ho sap ta mare?
-És clar que sí, home!
-I, a ton pare,… també li ho has dit?
-Mon pare, encara que no ho sàpia, té igual. Ma mare és la qui més ho ha de saber, que és qui està tot el dia a casa amb mi” (p. 172).
Per a començar, cal dir que la mare no desaprova el fill i que, sobretot, lo que pretén remarcar-li és que, d’aquella casa, no n’ha pogut tornar viu ningú. Quant a la justificació inicial, caldria veure si hi ha alguna altra versió en què incloga els moments intermedis i una segona conversació entre la mare i el fill. En qualsevol cas, ell es presenta davant el cap de la vila.
També cal destacar els papers que el fill associa a sa mare i a son pare. Així, la mare és qui talla el bacallà, qui més coneix el xiquet i, ben mirat, ella l’ha educat i pareix que, fins i tot, la dona té la darrera paraula.
Ja en aquella casa enrunada, ell copsa que “hi havia quatre portes i una, de més ampla, que era la quadra. En obrir-ne una, va veure que hi havia una gerra d’oli; en una altra, fregit; i, de les tres altres, penjaven rastres de botifarres i llonganisses, cuixots…
-Mare de Déu, botifarres -va dir ell (…).
Cada volta que Peret agafava un rastre de botifarres, a l’endemà, les botifarres es restituïen soles. Si el que feia era, per exemple, agafar un pa, una poma o una pera (…), a l’endemà, es tornaven a omplir elles soles” (pp. 172-173).
Com hem vist, ell tria una porta no precisament d’alta categoria, sinó vinculada amb gent senzilla i noble (recordem que els cavalls lliguen amb les quadres i que, popularment, són considerats com uns animals molt nobles). Aquesta preferència per la gent del muntó i la invocació a Nostra Senyora fan que Peret siga subministrat quan li cal. És més: el narrador, en un passatge immediat, exposa que “ja s’havia fet de nit, perquè era quasi hivern i el dia acurtava” (p. 173), detall que empiula el noi i la marona.
Quan es va posar a sopar, se li aparegué un rastre de dimonis que baixaren per la xemeneia i, aleshores, ell reflecteix part de la seua manera de ser:
“-Mira: jo que creia que estaria sol -va dir Peret, un poc sorprés. Va: prengueu una cadira i, així, soparem tots junts” (p. 173).
Més avant, en la mateixa plana, l’oncle del ossos (un personatge amb signes simbòlics femenins) fa acte de presència: “En això, van començar a caure un parell de cames. Eren de l’oncle dels ossos, d’una calavera. (…) Part del cos de la calavera continuava caient” (p. 173) fins que hi davalla tot l’esquelet sencer.
“-Xe, molt bé! Tu sí que em faràs companyia -li va dir Peret-. Sopa amb mi, que encara me n’ha sobrat” (p. 173).
D’aquesta manera, per una banda, el fill és receptiu (l’hospitalitat) i, per una altra, és lliberal.
En acabant, Peret, mogut per la curiositat, li demana a què hi ha vingut l’oncle dels ossos i, com que el foraster li diu que a acompanyar-li i a dir-li en quina cambra ha de dormir l’al·lot, Peret li respon: “No: vés tu, que saps el camí” (p. 174). D’ara en avant, la calavera (la mort, el personatge femení) serà qui li farà de guia i ell la seguirà.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El sentiment de pertinença a la terra en refranys i en frases
No deixarem fora unes dites que posàrem en Facebook, en Twitter i en Xiuxiuejar el 25 d’abril del 2026, dia en què molts catalanoparlants evocàvem i publicàvem sobre la batalla d’Almansa (del 25 d’abril de 1707):
“ * ‘El mal d’Almansa, a tots alcança’, també dit ‘Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’.
Refrany en relació amb la batalla esdevinguda el 25 d’abril de 1707 i que, arran del Decret de Nova Planta del 29 de juny del mateix any, generaria l’anul·lació dels furs del Regne de València i dels del Regne d’Aragó.
* ‘Més es perdé en Almansa’.
Frase tradicional que digué un oncle meu (1935-2021), lligat al camp dels dotze anys fins que en tenia, si fa no fa, setanta-sis, a un familiar acostat per a indicar-li que hi havia coses més importants i que deixàs unes quantes garrofes que restaven”.
El 25 d’abril del 2026 rebérem un missatge de Júlia Aixut Torres (1933): “El pare també la deia a vegades. Era un home que li agradava les dites i recordo que deia que, moltes vegades, quan algun amic li deia que no estava massa bé, ell li responia: ‘Viuràs més que un cul de morter’”. Ben mirat, en el grup “El refraner valencià!!!!”, el mateix dia, Neus Moreno ens amollà “Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. És un luxe mantindre vives les paraules de l’oncle i la nostra història. Eixe cordó matriarcal no s’ha de trencar. A més, avui, que és 25 d’abril, la frase ve com anell al dit” i li comentí “L’he posada a propòsit per la data”.
Tot seguit, reportarem en comentaris que férem en relació amb aquesta batalla i amb una frase que, sovint, per eixos dies, és exposada en Internet, en Facebook, en Twitter, etc. i que aprofitàrem l’endemà, 26 d’abril del 2026, per a fer una qüestió a diferents persones, a grups, a partits,… que l’havien plasmada: “Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres”[1], atribuïda a Felip V de Borbó, el primer rei de la dinastia en terres hispàniques. El mateix dia, en Twitter, posàrem “Bon dia,
Estic interessat per fonts del segle XVIII (començant per documents oficials) en què es fes esment de les paraules que heu plasmat, preferentment, de temps del regnat de Felip V.
Gràcies.
Atentament”.
El 26 d’abril del 2026, Tirant Lo Blanc.Parvo (@Calvaller Blanc) i jo tinguérem un diàleg (de què ací escriuré quasi tots els tweets entre ambdues bandes i amb la traducció de tots els comentaris seus, quasi sempre, en castellà):
“-No cerqueu només als arxius polsosos de la Generalitat. Aquesta frase de Felip V, no sols va ser un càstig reial, va ser un ritual d’esborrat gnòstic. Els Borbons, sota la tutela de certes lògies que operaven a les ombres de Versalles, sabien perfectament que, per a sotmetre els Regnes de la Corona d’Aragó, havien de derruir el seu egrègor.
Felip V no solament volia ‘picar els escuts’; volia extirpar la memòria de la llibertat foral perquè València i Catalunya representaven un model de sobirania que feia nosa a l’absolutisme satànic que preparava el terreny per al Nou Ordre Mundial de l’època.
Aquesta cita, tot i que la historiografia oficial intenti diluir-la, ressona en les actes secretes del ‘Consejo de Castilla’.
Voleu fonts? Mireu més enllà dels Decrets de Nova Planta. Cerqueu la correspondència privada de l’Ordre de l’Esperit Sant. Allà veureu que la ‘damnatio memoriae’ contra els valencians va ser una ordre directa de les jerarquies que avui continuen controlant Europa. La Història és una arma i ells l’empunyen del 1707 ençà”.
Com a aclariments, l’Orde de l’Esperit Sant és de cavalleria i que fou fundat en 1578 pel rei Enric III de França. Tocant a la “damnatio memoriae”, és una forma llatina en al·lusió a esborrar qualsevol memòria del passat , a tombar vestigis i lo que podríem dir la història d’un Poble, d’una ciutat, d’un indret…
Després, el mateix dia li agregàrem “Bon dia i gràcies,
¿Em podríeu reportar amb una web en què s’estudie sobre aquest Orde? Gràcies.
Ho faig per a un estudi sobre el matriacalisme.
Atentament”.
Tirant Lo Blanc.Parvo ens afegí “Malauradament, això no és en cap web” i, quan li férem les qüestions 1) sobre qui li havia transmet eixes frases, 2) si la cita formava part d’alguna obra de teatre, com havia fet pensar a alguns usadors de Twitter i 3) si figurava en algun llibre del segle XVIII (del segle més pròxim al Decret de Nova Planta), ens indicà “Qui va transmetre això? La Història no es transmet només en plecs oblidats, sinó mitjançant les societats secretes que van dissenyar l’Estat-nació modern.
Aquesta frase és el ressò de l’Egrègor de la tirania. Felip V no era només un rei, era una peça al tauler dels ‘Illuminati’ de Baviera i de les lògies franceses per a trepitjar les identitats tradicionals i per a substituir-les amb el centralisme maçó.
Obra de teatre? És clar! La política és teatre per a les masses. Si la frase apareix en una obra és perquè l’art és el vehicle que l’elit usa per a refregar-nos els seus plans en la cara (‘Hidden in plain sight’).
Que els usadors de Twitter discuteixin si és ficció o si és realitat és exactament el que vol el Vaticà: que es barallen per la closca mentre ells es cruspeixen la fruita.
Llibres del segle XVIII? La censura dels Alts i dels nous Decrets de Nova Planta va netejar qualsevol rastre documental que fos inconvenient. No cerqueu la biblioteca oficial, cerqueu allò que va ser esborrat. L’objectiu de Felip V, sota la guia dels seus confessors, era derruir la memòria gnòstica dels pobles de la Corona d’Aragó o de Catalunya.
No importa si la cita és exacta mot a mot; el que importa és que el ritual de submissió s’ha complert. ¡Desperteu! La Nova Planta va ser el protagonista del Nou Ordre Mundial a la Península Ibèrica.
Nova Planta = Nou Ordre Mundial”.
Altrament, en una publicació en Facebook per part de “Valencia Viva Walks”, hi ha un post del 25 d’abril del 2025 que comenta que la frase referida als escuts és “atribuïda a un funcionari borbònic després de la caiguda de València”, que la cita “simbolitza aquest intent d’esborrar la memòria col·lectiva i la identitat valenciana” i que no és documentada, oficialment, en fonts de l’època.
Finalment, adduirem que, el 15 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí per telèfon amb Pere Riutort, quan li diguí els mots de mon oncle, em respongué “La consciència popular és molt important”. Modernament, l’esmentada dita hauria estat substituïda per una que vaig oir quan era xiquet i en nexe amb uns fets històrics dels darrers anys del segle XIX i amb colònies espanyoles en ultramar: “Més es perdé en la guerra de Cuba”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En català, “Piqueu els escuts del Regne que hi ha en les muralles, perquè un dia obliden que foren valencians i que foren lliures”.
Dones que salven l’home, deixondides i reines ben considerades
Un altre apartat de la contalla “Les tres filles del rei”, recollida per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és quan el monarca diu al comte Salvador que haurà de superar unes proves per a veure amb quina de les filles es casarà el jove i, quan ja ho fa amb la petita, Maria, els novençans “partiren cap al palau comtal de Salvador, per comunicar-ho als seus pares i passar a viure allí. Quan es va saber la notícia, tota la gent del palau i del poble es van alegrar molt perquè volien la princesa i desitjaven que fóra feliç amb aquell comte que, en poc de temps, s’havia guanyat la simpatia i el reconeixement de tots” (p. 169). Això és: 1) el pacte es fa en terreny de la jove, 2) després, passen per les terres del noble i 3) al capdavall, tornen al reialme on s’havia criat la dona (encara que açò es deduesca del passatge immediat).
Cal destacar que, en línia amb el matriarcalisme, en primer lloc, es parla sobre la dona (era ben considerada per la gent); en segon lloc, l’arquetip del rei és favorable al comte i a la muller. I ho fa fins al punt que, “Quan va arribar diumenge, van celebrar el casament amb menjars, amb beguda, amb música i amb balls. L’alegria i la festa arribaven a tot el palau i a tot el poble perquè es casava la filla del rei” (p. 169). Altra vegada, el narrador s’inclina més per lo femení (no perquè hi hagués un nou matrimoni, sinó perquè ella s’esposava).
Sobre fragments posteriors, afegirem que la reina (madrastra) destaca punts forts de la filla, com indica al sobirà: “La teua filla, que sap més que tu, te l’ha pegada”, “La teva filla és més llesta que tu, ha fet créixer un bosc” i li agrega que ell encara els podrà agafar (pp. 170 i 171).
Com a detalls simbòlics, posarem que un canut d’agulles (penis, semen) cau en terra (terreny femení) en la pàgina 170 i, com que hi qualla (fecunditat), en sorgeix un bosc. Ben mirat, la vareta de la filla (de fusta) es converteix en un riu (un altre signe feminal), el comte fa de pont amb baranes de fusta i, quant al cavall, es transforma en un guàrdia i ho fa al servici de la princesa Maria, puix que ell respon al sobirà que, “per allí, no havia passat ningú i que el riu no es podia passar per altre lloc” (p. 171), és a dir, que el monarca hauria de seguir les directrius de Maria.
Altres símbols, en la darrera secció, són que la princesa recorre a la vareta i “va convertir el cavall en una església grossa amb un campanar molt alt, va transformar Salvador en el capellà; i ella, en la campanera que, en eixos moments, revoltejava per a la missa” (p. 171).
Finalment, com que el pare demana pels casats de fresc i no ix guanyant, decidí tornar al seu regne i, ells, “Quan van recobrar la seua forma, (…) van continuar el seu camí (…) i van arribar al comtat de Salvador, on van ser rebuts amb mostres d’alegria, es van instal·lar al palau” (p. 171). En altres paraules, els dos nobles tractaven bé el poble i la gent ho feia amb ells.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que salven, la tardor i la tornada a la mare
Així, “L’endemà de matí, Salvador, disposat a domar els cavalls, va anar a les cavalleries del rei. Primer, ho va intentar amb el roig (…). Ell, seguint els consells de Maria (…). Després, va agafar el negre (…). Per últim, l’altre cavall se li va acostar mansament, va ajupir el cap i ell el va tocar amb la vareta i el va acariciar.
El rei i la madrastra van veure com el comte Salvador domava els cavalls i superava la primera de les proves que li havien preparat” (p. 167).
Sobre aquestes línies, direm que tant la color vermella com la color negra tenen relació amb lo femení (evoquen, com ara, la figura del dimoni; i la terra fosca i la nit). A banda, els dos reis veuen que ell serà capaç d’amassar les feres, la brusquedat o, com ara, els intents de revolta.
En la segona prova, el sobirà parla amb el comte sobre un arbre associat a la dona: la vinya. I sobre el seu fruit: el raïm. Altrament, Maria diu al noble: “te’n vas a la serra i et gites a l’ombra d’un pi, que jo ja hi acudiré.
L’endemà de matí, Salvador va anar a la muntanya, va esmorzar i es va gitar a descansar. Al cap d’un moment, va aplegar-hi la princesa” (p. 167). O siga que són repartits, simbòlicament, els papers (i d’acord amb la tradició): a) ell es lleva en eixir el sol, treballa i, després del migdia, es tomba i, com diu un refrany, “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”; llavors, de vesprada, amb l’inici d’una de les dues etapes més obscures del dia, la dona fa acte de presència.
Aleshores, captem detalls matriarcalistes lligats i de caire feminal i tot: “Ella va donar una ordre i, com per art d’encantament, es van arrancar tots els pins, es va aplanar la serra, es va plantar la vinya i es va collir el raïm, que es va transportar als trulls, i es va fer el vi. Acabada la faena, Maria va tornar al palau. (…).
Per la nit, a l’hora de sopar, el comte va presentar la botella del via al rei (…) perquè el comte havia aconseguit fer el que li havien manat” (p. 167).
És a dir, 1) són extirpats els hòmens (els pins), gràcies a la vigorositat que Maria li ha transmés, 2) el noble troba adobat el terreny, en lloc de fer-se-li costera amunt la tasca; 3) ell planta la vinya i, al capdavall, per setembre (mes en nexe amb l’inici de la primavera d’hivern i amb la collita del raïm), n’arreplega el fruit i 4) el porta al senyor, qui és en un lloc interior (ha aplegat l’hivern), justament, quan ella torna a la fortalesa. Ben mirat, aquesta verema empelta amb el simbolisme del triangle invertit (la vulva amb el clítoris en la banda inferior i amb aigua com la d’un riu amb vida) i amb el començament de les dues estacions més fredes de l’any. I més: la dona ha salvat l’home.
En passar a la tercera prova, el monarca comenta al comte Salvador que l’aspirant haurà d’anar a la mar i, com que el jove no ho considera fàcil, s’atansa a la princesa, qui li diu:
“-Ara m’has de matar. Fes-me a trossets amb un ganivet, com més xicotets, millor, i fica’m tota en el llibrell sense que et caiga cap gotera de sang. Quan ja siga dins, m’agafes i em reballes per tota la mar. Després, no pares de tocar la guitarra” (p. 168). Tot seguit, ell ho fa i, “de dins de la mar, se sentia la veu de la princesa que li deia que no parara de tocar. Així va passar prou de temps” (p. 169). Cal dir que la guitarra representa el membre viril i que l’acte de tocar-la podria lligar amb el fet d’estar viu sexualment i, igualment, de connectar amb la jove mitjançant la música instrumental.
Agregarem que ella prefereix formes petites (i, en moltes rondalles, l’objecte més xicotet entre dos), que la introduesca en objectes de recepció i el regrés a la mar (a les aigües de la vida i a la mare). A més a més, Maria li dóna órdens, no ell a la princesa.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“Rudiments d’anatomia”, pits, sexes i dones realistes
En acabant, el músic Miquel Pujadó passa als pits.
“Hi ha pits insolents, i d’altres que cauen sobre el melic.
N’hi ha amb mugrons petits i grossos, turgents, de pa de pessic.
Hi ha pits que per aguantar-los cal una grua, i n’hi ha
de la mida d’una t’ronja, que caben just a la mà.
Hi ha pits que els sostenidors empresonen, i hi ha pits
que es gronxen alegrement a l’abast dels ulls i els dits.
Hi ha pits tan recautxutats que se’ls veu massa el llautó,
p’rò n’hi ha que et fan venir ganes de mamar com un nadó.
He vist pits de tota mida
viatjant amunt i avall,
no en tens prou amb una vida
per conèixe’ls amb detall.
Però els pits que em tornen ximple
són els teus: així de simple.
El teu mascaró de proa
és un doble Krakatoa;
si encara està disponible,
si no el tens emparaulat
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc al seu costat.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn”.
En el darrer apartat de la composició, l’artista ens porta al sexe i, no solament trau, per exemple, el tema dels pèls, sinó el de la prostitució, el de la penetració, el pas femení a la joventut (la flor desclosa), la introducció de semen en la vulva (la xuclada), l’home que demana permís a la dona durant l’acte sexual (“Si encara està disponible, / si et va bé, si no et sap greu”) i que deixa que ella tinga la darrera paraula, en funció de si considera factible (“si veus possible”) i, així, enllaçant amb la realitat.
“Hi ha sexes calbs, i n’hi ha d’altres que t’hi perds en la boscúria.
Per més d’un, es condemnava el Papa i tota la cúria.
N’hi ha que no reben visites, d’altres són com un mercat:
obren quasi tot el dia i tothom hi és convidat.
N’hi ha que fan que un angelet es transformi en un diable.
N’hi ha que et neguen la humitat si no duus impermeable.
Uns t’acullen amb dolcesa, n’hi ha d’altres que trenquen nous,
p’rò tots fan com el lleter, que deixa a la porta els ous.
He vist sexes molt diversos,
perquè el món n’està ben ple,
i n’hi ha ben bé dos terços
que m’han fet perdre l’alè.
P’rò la teva flor desclosa,
noia, és tota una altra cosa:
un forat negre amb la dèria
de xuclar tota matèria!
Si encara està disponible,
si et va bé, si no et sap greu,
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc a dintre seu.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn”.
Per consegüent, tres darrers versos plasmen que, tant l’home com la muller, tenen present que la dona se l’emporta al seu camp, en aquest cas, a la vulva (simbòlicament, a la sexualitat amb caire matriarcalista i amb la dona com a part activa).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.