Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Deien «Paraula de príncep no torna enrere»
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien «Paraula de príncep no torna enrere»? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, l’11 de setembre del 2026 comentaren «Paraula de rei no pot mentir» (Bartomeu Mestre), «No. ‘Sempre endavant, mai enrere'» (Àngels Sanas Corcoy), «No recorde eixa expressió, però sí una que deien: ‘Paraula d’un home’. Com abans tot era matxisme, l’home és el que tenia paraula» (Carmen Mahiques Mahiques), a qui escriguérem que «També hi havia ‘Paraula de dona’, com em posaren uns anys arrere»; «No ho havia sentit mai» (Lurdes Gaspar).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que marquen les directrius, que subministren i hòmens de bon cor
Prosseguint amb l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, copsem signes matriarcalistes, per exemple, en la contalla “El soldat coratjós”. Així, en Josepó Tomasot parteix per a la guerra de Crimea (1853-1856) i “Sa mare li va dir:
Sempre endavant pel bé
Sempre endarrere pel mal” (p. 507).
En revenir de la contesa, troba una casa on l’acullen (p. 507) i en què, “Quan va tocar mitjan nit, es va trobar pres pel braç amb una mà gelada (…). Va veure una ombra que li deia de seguir.
S’emporta la baioneta, segueix l’ombra a la cova” (p. 508).
En resum: com que ell ha seguit les indicacions de la mare, torna cap a casa i rep hospitalitat. A més, el personatge femení va davant i ell ho fa darrere (com en altres relats amb una ombra) i, ben mirat, el condueix cap a la matriu (l’espluga).
Aleshores, la dona (l’ombra) “li signa de treure una pedra. Troba dos gerres: l’una, plena de dobles (…); l’altra, de lluïses. Les toca per mirar si és veritat i torna al llit” (p. 508).
L’endemà, de matí, com que la gent i el capellà consideraven que s’hauria mort (com havia ocorregut als qui ho havien assajat abans), s’atansen a la casa on l’havien rebut i ell els ho conta tot: “Era una ànima que passava pena” (p. 508) perquè no havia aconseguit abans dir a ningú on eren les monedes. Per això, beneficien els dos personatges.
Una altra contalla pareguda a moltes que hem llegit i amb detalls de caire matriarcal és “Conte de la dona grossa”. Un carboner tenia una dona que era grossa i que li diu “Menjaria un peix!
Ell en va a pescar un, de petit.
-Què en faràs de jo? Deixa’m!
El deixa. El peix va dir al carboner:
-Demana’m lo que voldràs.
El carboner ho va anar a dir a la seva dona, qui li digué:
-Vés a li dir que vull un mas amb bèsties, amb mossos, etc.
Ho va anar a dir al peix. Quan va tornar, ja tenia mas en lloc de la carbonera” (p. 509).
En altres paraules, la dona (el peix, animal aquàtic) salva l’home i, de pas, el marit i la muller. A més, la generositat femenina fa que puga prosperar la parella.
Igualment, les decisions finals del matrimoni són preses per la dona, qui comenta al seu home què haurà de demanar al peix.
Al capdavall, l’avarícia els farà romandre en la carbonera per sempre més, després que la muller demanàs ser la mestressa i poder fer la llum solar… quan ella volgués.
La darrera rondalla que recull l’antologia esmentada és “La dona i el peix”, en què, altra vegada, un home (pescaire) tracta bé la dona (un peix) i, a canvi, ella li adoba el camí i l’esdevenidor: “Agafà un peix.
-Per què m’agafes’ -li diu el peix.
-T’agafi per a pa -li respon l’home.
-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs tant de pa com voldràs.
L’home torna a casa. Sobre la taula, hi havia pa i tant com vulguin l’endemà.
Mes la dona li diu:
-Podries demanar carn, pa i companatge!
Ell que torna a la pesca. Agafa un peix.
-Per què m’agafes? -li diu el peix.
-T’agafi per a carn -li respon l’home.
-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs la carn que voldràs.
(…) Mes la dona li diu:
-Podries demanar vi: que el pa i la carn són difícils d’empassar!
Ell que torna a la pesca. Agafa…” (p. 509).
O siga que la muller mena la casa, ella diu a l’home què han de menester i, com en molts relats, el marit actua d’acord amb les directrius de la dona.
Sobre aquesta narració, direm que fineix amb uns punts suspensius i, per això, podríem afegir que es repeteixen els papers de tots tres (una dona que empara, una que administra i que dicta què ha de fer el seu marit i un home de bon cor).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Pares emparats, de bon cor, maternals i dones que gestionen
Una altra rondalla compilada en el llibre sobre el Rosselló per la folklorista esmentada, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Hi havia una casa…”. En una casa on vivia un matrimoni junt amb un muntó de fills, el marit se’n va a fer llenya i troba un vell que li demana si li podria donar res.
Llavors, com que l’home és sincer i li diu com és la situació familiar, l’ancià li ho compensa: li dóna unes tovalles i, quan el pare dirà uns mots, assolirà lo que sol·licitarà. Això sí: “Ara us he d’encomanar de no mancar la missa.
Arribat a la vila, va anar a l’hostal i aquí va dir a la mestressa:
-Me’n cal anar a missa. Guardeu-me aquestes tovalles i, sobretot, no digueu pas” (p. 506) les paraules que ell li indica.
En un passatge immediat, “La mestressa va dir a l’amo: ‘En plaça de les tovalles seves, li donarem les nostres’. La missa dita, ell tornà per a prendre les tovalles. Se’n va anar a casa; aquí va dir les paraules” (p. 507) i, com en altres narracions, copsa que la dona li havia canviat les peces.
Sobre la part exposada fins ara, la dona (ací, mestressa) té un paper paregut al de la madona en Mallorca: hi ha la senyora ama (qui rep el marit) i l’amo (com en moltes rondalles mallorquines arreplegades per Antoni Ma. Alcover), però és ella qui fa les gestions amb el foraster i qui porta la casa. Altrament, el seu paper és més actiu que el de l’espòs, malgrat que, en aquest cas, ella empiula amb la tradició patriarcal (representada per la netedat i per la color blanca): “Els mainatges esperaven embadalits entorn de la taula (…). Més, ai! Les tovalles eren ben netes i sense res” (p. 507). ¿On hi hauria abundància o, almenys, aliments, sinó en la terra, no en el cel?
Això explica que “L’home, ben decebut, torna al bosc. Aquí es posa a plorar. Va aparèixer el vellet” (p. 507), qui, per a emparar la bonesa del marit, li amolla:
“-Vet aquí un bastonet. Diràs: ‘Bastonet: fes ton deure’. Quan la seva feina serà acabada, diràs: ‘Ara, prou, bastonet!’. No cal pas mancar la missa.
A l’entrada de la vila, va oir les campanes, tusta a l’hostal i va dir:
-Guardeu-me el bastó (…).
Penseu la mestressa, pensant en les tovalles” (p. 507) i, encuriosida pel bastó, li diu les paraules adients, però, com que els fot una bona palissa (a ella i al seu home), quan revingué el foraster, tots dos eren mig morts.
En acabant, el pare els diu:
“-Si em torneu les tovalles, el faré aturar.
I va tornar a casa seva, on va parar taula; i, de pa i de vi i de menester, res no va faltar per a la colla de mainatges” (p. 507).
Per consegüent, en aquest fragment final, el personatge masculí s’atansa a la família i, igualment, fa tasques que, més d’una vegada, s’han associat a la dona: per exemple, parar taula. A més, ell és qui, mercé a un provecte (que no a un personatge femení), facilita que hi haja menjar en el grup. I, més encara: el narrador vincula el marit… amb la maternitat (amb els nins), en compte de connectar el futur (els mainatges) amb la muller (mare).
En altres mots, en aquesta narració, transmesa per Françoise Bonafos (nascuda en 1880), el paper maternal va lligat tant a l’home com a la muller (al principi del relat) i, així, som ben lluny de la típica imatge (com ara, de còmics del darrer quart del segle XX en Espanya i en castellà) en què el marit roman en un sofà, mentres que la dona s’encarrega dels fills, de la cuina,… com és el cas dels germans Zipi i Zape.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Madones peludes, mares, al·lotes i Nadal
Tornant a publicacions que arreplegàrem de Facebook en hivern del 2023, el 30 de desembre del 2023, en el grup “Expressions típiques de Menorca, posa sa teua!”, Josep Armengol en posà aquestes:
“Des Banyul, diuen, de madona,
que ella és molt peluda.
A l’amo, mai li perdona
que la tingui tan feixuga”.
“Una al·lota de Maria
anava damunt un mul,
va caure i mostrà es cul.
Això és senyal que en tenia”.
“Quan vaig venir en aquest món,
mu mare feia bugada
de llenya verda i banyada
i, per això, moreno som”.
I ja en el 2024, concretament, el 31 de gener del 2024, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Jordi Cardona Regada ens reportava amb aquests versos:
“Aquí passa el rei petit,
ben calçat i ben vestit,
que, amb un tall de botifarra,
ballarà tota la nit
i, amb un tall de llonganissa,
ballarà tota la missa”.
En nexe amb aquesta cançó del rei petit, Jordi Cardona ens afegí més informació eixe dia, en el meu mur: “[ El meu pare] Crec que ens havia dit que, quan eren petits, la cantaven (la canalla) el dia de Reis, passant per les cases de la vila perquè els donessin algun tall de botifarra o de llonganissa.
Imagino que, en aquella època (parlo dels anys trenta del segle XX), almenys, en l’entorn rural, les joguines anaven molt escasses i que això de pidolar menjar ja devia venir de més antic”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones amb iniciativa i matriarcalisme
Igualment, en l’article “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal en el que la mujer ha tenido un papel fundamental” (https://aquimediosdecomunicacion.com/blog/2020/08/10/santa-pola-ha-sido-siempre-un-pueblo-matriarcal-en-el-que-la-mujer-ha-tenido-un-papel-fundamental), publicat en la web “Aquí. Medios de Comunicación”, en què es fa una entrevista a María Sempere (Santa Pola, 1946), cronista de la vila valenciana Santa Pola, capim que aquesta dona, qui, quan era ben jove, es dedicà als estudis (amb el suport de son pare, qui l’encoratjà), comenta que “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal. La mujer tenía por oficio encargarse de las tareas de la casa y, por las tardes, hacer red y aprender a bordar. Ahora, las redes las cosen hombres, pero antes era labor de las mujeres. Las tareas domésticas antes eran mucho más sacrificadas, no teníamos tantos avances en cuanto a electrodomésticos y utensilios, y se limpiaba todos los días.
Antes, por ejemplo, hacer una cama llevaba mucho tiempo. Era la madre la que debía sacar adelante la familia con el dinero que el marido les dejaba”.
En un altre article amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, veiem que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat, viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.
En relació també amb la pesca en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí), però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, captem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca, como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.
Quant a una altra vila valenciana en nexe amb la pesca, Peníscola, el 25 d’abril del 2021, per mitjà de l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrita per David Gómez de Mora en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat, vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar els seus fills.
En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar el notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o, fins i tot, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.
Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb uns mots que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
«Matriarcat a Manresa» (Montserrat Morera Perramon)
Tot seguit, un escrit que, el 2 de desembre del 2020, rebérem per correu electrònic amb el títol «Matriarcat a Manresa» després de demanar, un poc abans, a Montserrat Morera, l’autora del text, si li importaria escriure’m sobre les seues vivències en relació amb el «matriarcat» de què em parlava, ella, com l’havia viscut, etc.
Un agraïment per la seua aportació.
“Benvolgut Lluís Barberà,
Tal com em demanes, et faré cinc cèntims del matriarcat de casa:
La meva mare es va quedar viuda a trenta-tres anys, amb dues criatures petites de dos i de cinc anys (el meu germà i jo). Des d’aquell moment es va encarregar de l’administració de la casa i de la nostra educació.
A la família del meu pare, des de la iaia fins a les tres germanes del meu pare, també les dones portaven la veu cantant en els afers familiars, encara que fossin casades.
Els homes catalans (potser no puc generalitzar, però és el que jo he viscut) deixen l’administració de la casa a les dones sense problemes.
Per tant, en fer-me gran no em va semblar gens estrany fer el mateix. El marit em va deixar fer, perquè confiava en mi per a tot: compres, viatges, educació dels fills (filles en el meu cas).
Ara les meves dues filles també estan casades i continuen la tradició matriarcal que han vist sempre a casa. Fins i tot el meu germà, criat en aquest ambient, ho ha deixat sempre tot en mans de la dona.
Ja veus que a Manresa el matriarcat no és cap cosa estranya. I no som una tribu de la Polinèsia…
Salut
M. Montserrat Morera».
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rosa Canela i comentaris sobre el matriarcalisme català
Prosseguim amb els comentaris:
«-Bon vespre, Rosa,
He llegit el teu escrit i, en relació amb les dues cultures, són molt diferents. Molt.
Quant a Jaume Vicens Vives, devia ser partidari del federalisme, com es dedueix del llibre ‘Notícia de Catalunya’, publicat per primera vegada en 1954. Aquesta edició és de 1960.
Sí que hi ha molts trets que ell posa en escrit i que coincideixen amb altres fonts, com ara, amb Josep Fontana, en un llibre sobre la formació de la identitat catalana (del 2014); amb alguns detalls que escriu David Algarra Bascón en ‘El comú català. La història dels que no surten a la història’ (del 2015)…
Igualment, recórrec prou a refranys i a articles solts.
En nexe amb les dones, la veritat és que hi ha molta diferència entre ambdues cultures. I si, a més, passem a rondalles vernacles anteriors a 1932 (quan es morí Antoni Ma. Alcover, qui n’havia arreplegat més de quatre-centes) junt amb poemes i cançons del segle XIX i de no il·lustrats del segle XVIII, més encara.
Una dona que ha tractat un altre Poble matriarcalista (en aquest cas, el basc) i amb una línia més pròxima a la que exposes, però amb molta aportació de l’antropologia, és Mari Carmen Basterretxea, en el llibre ‘Europa indígena matrilineal. Los vascos’, del 2022. M’ha resultat interessant un llibre fruit d’una entrevista a Rigoberta Menchú (‘Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia’, d’Elizabeth Burgos).
Finalment, crec que eixirem guanyant hòmens i dones si no fem com aquella dona (regidora del PSOE en la vila d’Aldaia) que, un poc abans d’una conferència sobre dones, em digué que me n’anàs: ‘Açò és cosa de dones’ (sic). Uns anys després, en el 2008, ho comentí a una dona, mestra d’educació d’adults, en una concentració en València (en novembre) i m’amollà: ‘Són les dones les que han de fer la revolució’ (sic).
Cal dir que moltes cançons catalanes del segle XIX i moltes, de mallorquines del segle XX, reflecteixen molt el matriarcalisme.
És un camp que, com el de les rondalles de fa més de cent anys compilades per Sara Llorens, ha estat ‘molt verge’, potser perquè el poder castellà tractava de promoure música en castellà, però, com que, en l’escola, la música popular i les rondalles eren arraconades, ha calgut esperar a la ràdio i a la televisió per a influir, sobretot, dels anys setanta en avant.
Com a mostra, alguns dies he parlat amb ma mare sobre algunes rondalles i m’ha dit ‘Eixa la conec’, ‘Eixa és molt vella’, ‘Eixa me la contaven els meus avis’… I, en canvi, no ens l’havien ensenyada. Potser perquè érem quatre fills i els meus pares estaven molt ficats en temes de cristianisme de caire social.
Hi ha hagut alguns poetes, no precisament coneguts, que m’han donat llibres seus i, en el cas de Rosa Rovira (…), el ‘Romancer català’, de Manuel Milà i Fontanals (segle XIX).
El llibre en què parla Rigoberta Menchú era de lectura en Magisteri (1993/1994) i em cridà l’atenció el fet que la mare prenyada parla amb el nadó, fins i tot, enmig de la natura.
I també la distinció entre castellans, ‘ladinos’ (els indígenes que es passen a la llengua i a la cultura castellanes) i els indígenes».
Ben mirat, el 30 d’agost del 2026, després d’haver-li enviat fotos d’algunes obres que ens fan fet un gran paper, ens posà:
«-Excel·lent literatura per a estudiar a fons i tanta ignorància alimentada de dalt estant perquè la majoria no en tingués coneixement. Gràcies.
Has compilat moltíssima informació. Molta feina has fet. Has dedicat la vida.
-I, sobretot, fer com un xiquet: estar molt creatiu.
-Totalment, perquè ho has contemplat de diferents perspectives».
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que menen, que salven i ben tractades
Prosseguint amb la rondalla esmentada, recollida per la folklorista catalana Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, el moliner porta el xiquet a la seua dona i, en acabant, ho fa amb la nina i la muller cria els nens.
Agregarem que, mentrestant, la mare del fill del rei fa que posen l’al·lota dins una baixa fossa.
Ben mirat, els infants es desperten (ell, amb huit anys; ella, amb set) i, com que se’n volien anar, ho comenten al moliner, qui els ho accepta.
Després, ambdós xiquets “Van trapar un bosc amb una caseta:
-Tu iràs a la caça -va dir la nina- i jo cuinaré” (p. 505).
En altres mots, la filla porta la casa, n’és la mestressa i, altrament, es fa lo que ella vol.
“La reina va passar (..). Hi va anar i els va dir:
‘-Us caldria aquí una font que ragés per a regar les flors’. I diu al nin: ‘Vés al bosc negre, fumaràs un colp en la porta que s’obre a mitjanit i que, al repic, es tanca. Portaràs una ampolla de l’aigua que hi raja” (pp. 505-506).
Per tant, els actes esdevenen en un moment de foscor (durant la nit) i és aleshores quan la dona domina… i ho fa associada a lo aquós.
Passa que, com que toquen les dotze de la nit i el nen no ho assoleix, la sobirana diu a la xiqueta:
“-Et cal anar a cercar el teu germà (…).
En camí, va trapar Nostre Senyor:
-On vas?
-A cercar mon germà, que és al bosc negre.
-El traparàs amb l’ocell darrere la porta. (…) Agafa l’ocell i torneu tots dos: és l’ocell (…) merla blanca amb tres cues” (p. 506).
Així, un personatge adult i de bon cor fa de guia de la noia, qui, en el passatge immediat, ja en casa, copsa que la reina (i mare del príncep), quan va veure els dos al·lots, diu:
“-Us vull convidar a fer un dinar.
La reina anava a servir. El seu fill va tornar mentre sopaven. La reina li va dir que la seva dona era morta. L’ocell es va posar a cantar i ho va cantar tot” (p. 506), per exemple, que el príncep se n’havia anat deixant la dona prenyada, que els nadons havien estat recollits pel moliner i les intencions de la regina.
Finalment, l’ocell amolla “’En aquesta taula, manca un cobert. La que hi hauria de ser, la posaren en una baixa fossa’.
El fill del rei, tot corrent, hi baixa: la seva dona tenia pas salvi de vida. Ell va fer matar la mare i féu empresonar la criada. La seva dona es va aparellar” (p. 506), o siga, guarir. I, així, el príncep acull la part femenina i tracta bé la dona i, de pas, ella es restableix.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones prenyades, ben considerades i fortes
Un altre relat que hi ha en l’esmentat llibre, recollit per la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), i en què es plasmen signes matriarcals, és “La merla blanca amb tres cues”, amb una versió semblant a la d’altres indrets. Així, un pare que no podia passar la mainada (els fills) fa un pacte amb el dimoni, qui li diu “et donaré diners i em donaràs la minyona més bella que tens” (p. 504).
Nogensmenys, com que la filla era forta, quan el pare li diu que s’alce, “Ella, abans de se llevar, se senya amb l’aigua beneita. Obrint la porta, diu:
-Hi ha pas ningú, pare” (p. 505).
Ara bé, el diable no accepta que la fadrina se senye i demana a l’adult “Treu-li l’aigua beneita, que no me la podria endur” (p. 505), un passatge en línia amb una part més de la narració, quan ella se senya amb el cos i quan, una vegada ja l’ha agafada el diable, la xicota amolla “’Jesús, Maria i Josep!’. Ell, llavors, la deixa caure en un esbarjàs profund” (p. 505), això és, en terreny femení.
Uns mots significatius indiquen que “L’endemà matí, els cans del rei, anant a la caça, van sentir a la flaire que aquí hi havia una persona i li portaren a menjar de lo que els donaven.
-Aqueixos gossos vénen magres. Se’n van quan tenen el menjar.
El fill del rei se’n va a experimentar on anaven, la va trobar tan bella, encara que sense mà. Se la va emmenar a casa” (p. 505).
Com a resultat, per una banda, els cans fan de serfs de la dona, com si ella fos la seua superiora, la seua ama o la mestressa. Igualment, el príncep la porta al palau i, de pas, la part femenina de la vida: “S’hi volgué casar. Sa mare no volia.
Va arribar una guerra:
-Abans de me n’anar, m’hi vull casar.
I la va deixar grossa” (p. 505), fins al punt que la reina ho devia haver aprovat i això explica que ella reste prenyada.
A continuació, com que la mare era captivadora i bruixa i la jove ha estat mare d’un fill, la marona envia una lletra al rei, qui li respon que siga retirat el nadó.
Més avant, el rei reve a casa i la dona està en cinta, però ara, d’una xiqueta: “Ella va parir d’una nina” (p. 505).
Sobre les dues prenyades, direm que, a diferència d’altres narracions en què el fill aplega abans de partir ell cap a la guerra, ací el nadó és dins la mare fruit de la relació entre ambdós. No debades, la casa és un terme que empelta amb la vulva (per exemple, amb la forma “casa santa”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta), malgrat que, la major part de les referències a “casa” (o a mots amb aquesta paraula), empiulen amb “prostíbul”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Llauradors arrelats a la terra i oberts
Una altra contalla, coneguda, en què copsem signes de caire matriarcalista i que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, és “En Martinet i el dimoni”. Així, “En Martinet i el Dimoni no eren mai d’acord i el dimoni deia que en Martinet l’enganyava sempre, quan es partien quelcom. En Martinet li diu:
-I bé. Llesta tu mateix. Vet aquí un bonic camp” (p. 504).
Com capirem al llarg del relat, el llaurador, com que coneix més el camp i hi és arrelat, guanya la mà al profà, qui, en altres narracions, és simbolitzat per l’inexpert. A més, fruit de la seua confiança en l’altre, li dóna l’oportunitat de triar la part que preferesca:
“Hi havia un bonic camp de trumfes de fulles gallardes i ben florides.
-Quina part vols?
-M’ho demanes? Unes fulles tan boniques… Vull de mig en amunt!
-Bé: doncs, jo, de mig per avall!
Quan es van collir les trumfes, les fulles, que eren seques, foren la part del dimoni; i les trumfes, per al Martinet” (p. 504).
Així, en aquest passatge, la impaciència i les aparences van unides al foraster. En canvi, el domini del terreny, al casolà, qui, en cap cas, ha engalipat el nouvingut.
En la segona part, “Hi havia un bonic camp de monges florides.
-Quina part vols?
-De mig en avall -diu el dimoni.
-Mira: ja que ets ací, hem de fer una batussa. Veurem qui serà el més fort. Deixa’m el temps d’anar a cal ferrer a me fer amussar les ungles -diu en Martinet” (p. 504).
Sobre aquests darrers mots del pagés, ell fa que es reduesca l’agudesa (la qual és vinculada amb lo masculí i, com en altres relats, es decanta per lo circular, per lo redó, un fet que lliga amb lo femení, així com, en Nepal, l’elefant femella ho fa amb un tronc que acaba pla en la banda superior).
Tanmateix, l’hortolà “va anar a fer adobar el fusell.
Quan va tornar, va engegar dos colps de fusell enlaire” (p. 504) i, un poc després, dos colps més.
Llavors, com que l’home li diu que “Això no és res: és l’advertiment de la batalla” (p. 504), el diable escampa el poll perquè es veu en inferioritat. Simbòlicament, el personatge autòcton i tel·lúric venç el qui s’inclina per lo visual.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.