Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa
Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):
“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes
s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).
A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:
“Les dones fent bugada parlaven dels marits,
de l’estira i arronsa en el bol de la nit,
de festes excessives i olor d’amors complits,
de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).
En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):
“Tu portaràs un cistell de fruita
i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).
Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:
“Sota l’arcada de la nit
nosaltres dos.
I tu, estimada,
recolzada al meu pit” (p. 96).
O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.
Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:
“El tens tot, el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs fer que s’enfili, erecte,
al cim del teu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).
Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig
“El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos no és cap mentida
(…) però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig (…) més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant” (p. 99).
Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals
Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que
“(…) també aquest silenci
vol dir viure sola, i la companyia del sol
ensopeix” (p. 82).
Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.
La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:
“Si de sobte algú descobrís la cala amagada
seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).
Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:
“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge
i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.
Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,
poder sentir els segons pel batec del teu cor,
jo mariner expert si tu ets la meva barca
i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).
El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.
Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:
“la teva pell: miratge
de clar de lluna, estany
de dolcíssim repòs.
Dunes suaus, blancoses
lleu paisatge nevat
(…) ploma entre plomes, ala
de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).
Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.
Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:
“Hi havia un temps, no pas gaire remot,
que, al peu de l’aigua, les dones ajupides
picaven la roba xerrotejant de tot.
El sol enlluernat les resseguia
per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).
Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.
En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:
“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram
se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram
i la roba en xuclava blancors de llet silvestre
brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).
En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals
Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:
“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull
[ ser una veu -germinal.
Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema
[ dels teus ulls. ]
Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.
Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.
Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.
Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.
I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.
Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).
Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:
“Cada matí furtivament aquesta dona fuig
cap a una cala amagada que solament ella sap.
Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència
dura però acollidora de la sorra i del vent,
romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,
un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa
madura (…)” (p. 82).
Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Poesia catalana i la sexualitat com a símbol de vida creativa
Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, direm que també hi ha signes matriarcals en el poema “Estances II 9”, de Carles Riba (1893-1959). Així, l’escriptor indica que l’home, qui parla a una dona, li diu
“Si faig del meu senyera, et crido en un combat
que és teu sols essent fugitiva.
I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?
El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.
I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer
Pensava en tu, i amb tot no ho vull” (p. 76).
En altres paraules, el personatge masculí diu a la dona que ella eixirà vencent, que se n’ix amb la seua.
En acabant, Carles Riba trau l’escorça, una part de l’arbre matern i matriarcalista que, textualment, és morta (literàriament, però no de fet, la foscúria, també, quant a la llum), i, com que ella té la darrera paraula, és en aquesta obagor on ell li diu que la dona li guanyarà, que ella el torcerà (detall que podria representar el respecte de l’home cap al personatge feminal).
Un altre escriptor que plasma una composició de la mateixa corda de la literatura catalana del segle XX és Josep Janés i Olivé (1913-1959), en un poema que ens podria dur a figures com la Bellesa del foc (de les fogueres d’Alacant) o, per exemple, al tradicional agraïment a la Mare Terra per tot lo que ha fet pels membres d’un Poble matriarcal. Així, en “Damunt de tu, només les flors…”, posa que,
“Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca;
tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada” (p. 78).
Això és, l’autor ens diu que l’ofrena no és un acte de virilitat (la rama simbolitza el penis), sinó acompanyat d’un detall que podria ser ben acollit per ella i per l’ambient (la flaire al llarg de la vida i representada per eixe lligam entre l’home i la dona a través de la besada, exposada com una donació).
En acabant, ell li comenta que
“Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada”,
o siga, com si ella fos un cofre que, en plena nit, llueix interiorment amb una mirada nocturna (els ulls tancats mentres tots dos es besen o bé dormen plegats).
Llavors, ell li addueix que hauria desitjat pogut ser com una flor acompanyat de la candidesa que, popularment, s’associa al lliri (per la seua color blanca) i, ací, amb un home de cor net:
“Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me, com un llir,
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.
I no saber mai més la nit,
que al teu costat fóra esvaïda” (p. 78).
Al cap i a la fi, com que l’home, a poc a poc, penetraria en ella amb netedat, seria com el fill que torna a la mare i que resta al seu costat, com si la dona no s’adonàs (que no és eixe el cas, puix que l’obscuritat és un signe empiulat amb lo femení i actiu). En altres paraules: ella guanya en aquests fragments de sexualitat matriarcal i ho fa per mitjà de l’amor, de l’eixart.
Agregarem que aquesta composició fou escrita en 1937, en plena guerra, i que podria interpretar-se com un manifest en pro del pacifisme. En qualsevol cas, una relació sexual creativa, aquella que, com em digué en el 2007 una sexòloga valenciana, té present que “Sexe és vida”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El Monestir de Poblet, maternitat, muntanyes i actitud llicenciosa
Prosseguint amb l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, l’autor inclou “Per què estant escapçades les torres de les muralles de Montblanc” i apareixen trets que evoquen la maternitat:
“La reial vila de Montblanc, una de les més importants i populoses de Catalunya durant l’Edat Mitjana, (…) sembla la testa d’una matrona cenyint corona mural, asseguda a la falda d’aquelles muntanyes i besada pel riu Francolí” (p. 51).
Més avant, indica que, “deixant de banda tots aquests detalls que la fantasia crea, anem a contar, segons la tradició relata, per què són escapçades moltes de les susdites torres” (p. 52) i, un poc després, trau la còpia d’un plet de 1753, el qual, al capdavall, guanyà el Monestir de Poblet, un empelt amb un acte que, a la darreria del segle XIV, comportà que els monjos vencessen: “Es diu que Poblet acudí en queixa al rei; i, com sempre cau la culpa sobre el més dèbil, es condemnà la vila a pagar una forta multa i, per a abatre el seu orgull, fou també condemnada que fossin escapçades una per altra les torres que guarneixen ses muralles.
Veus aquí per què es veuen encara escapçades moltes de les torres de les muralles de la reial vila de Montblanc” (p. 53).
Finalment, posa uns mots que concorden amb la tradició matriarcalista i, de pas, amb la realitat: “A falta de documents que ho acreditin, així la tradició ho conta” (p. 53).
Una altra contalla que figura en l’obra de l’autor de Vendrell és “Un dimoni… ase”, amb detalls en nexe amb lo tel·lúric i amb la dona. “En començar el segle XV, al Monestir de Poblet, hi havia un monjo nomenat fra Pere Marginet. (…) ens bastarà consignar que, després d’abandonar el convent, segons diuen les cròniques, s’entregà, en companyia de fra Anselm Turmeda, (…) de Montblanc, a la vida llicenciosa” (p. 54) i, al capdavall, passa a una cova de la muntanya pròxima, indret de què s’ha plasmat alguna llegenda.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos parlaren de dones pobres que havien fet molt per la vila
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de dones pobres que havien fet molt per la vila? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 14 de febrer del 2026 i posteriorment ens comentaren “Mai ho he sentit” (Xec Riudavets Cavaller), “Parlaven de persones pobres que havíem d’ajudar, en restar soles per la guerra, amb marits, fill i tot morts. No miraven si havien fet el bé o no; era necessari fer el que calgués per tots i prou. Jo em sento orgullosa dels meus avis, que tant bé van fer” (Lydia Quera), “No en recordo res” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho solien fer” (Angelina Santacana Casals), “A mi, concretament, no m’ho deia o no sabia res d’això!!!” (Roser Canals Costa),“A casa, prou feina tenien per tirar endavant i fer pujar els fills; no podien pas ajudar.
Actualment, sí que ho podem fer, estant retirats. I, encara que no cobrem gaire, personalment, dedico moltes hores a la setmana treballant per la vila” (Rosa Rovira), “No. Jo era massa petit per recordar coses que havien dit les padrines…” (Daniel Gros), “Dones pobres, a casa, ho eren totes. I tots. Però no tenien res seu i ajudaven com podien.
La tia i l’oncle de Barberà, quan acabaven el dia (dissabte), anaven a l’església i ajudaven el mossèn” (Montserrat Cortadella), a qui escriguérem “Ma mare tenia molta amistat amb una dona que es morí fa poc. La coneguí prou. Alguna vegada, aquesta dona, María, em deia ‘Pobra, però honrada’.
I ma mare, quan me n’ha parlat, alguna vegada m’ha tret:
‘— María és d’eixes dones que, com se sol dir, no tenen res i ho donen tot. És una dona molt ajudosa’.
I poques setmanes arrere, em digué:
‘— És d’eixes persones que Déu tindrà guardat un espai en el cel perquè se l’ha guanyat’.
Llavors, li comentí:
‘— Era una dona bondadosa'”, “No crec. La gent pobra ja tenia prou feina” (Anna Babra).
Per correu electrònic, el 14 de febrer del 2026 ens plasmaren “No, en el cas de les meves àvies” (Nuri Coromina Ferrer).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Poesia catalana i empelts eròtics, terrenals i maternals
Una composició en què es plasma molt l’eixart entre lo terrenal i lo celestial, entre home i dona com també el lligam mare-filla, és “Ègloga sensual”, de Joaquim Folguera (1893-1919):
“Clyris, la bruna pastorella,
corre pels camps de blat ardents;
porta un desig de fontanella
damunt dels llavis sangonents” (p. 70).
En altres mots, una xica en plena joventut (com ho simbolitza la color dels camps de forment), cerca una font petita (un xicot, puix que aquesta paraula vol dir penis) que li atorgue vida (potser, fins i tot, un fill) i una besada juvenil.
Ja entrat en el poema, la minyona se’n va al punt de partida de la vida (l’aigua associada a l’embaràs matern) i, tot seguit, sa mare (ací, la serpent i el doll) tempera la fadrina:
“troba la font i el rierol;
l’aigua que raja és tan pura
que fins tremola en el bassol.
I la pastora s’hi aboca
amb una gràcia de serpent;
el doll sanglota dins sa boca
i li tempera el llavi ardent” (p. 71).
A banda, el poeta exposa una jove que, en mirar la mare (el bassol), només hi veu el reflex i que, en acabant, acull la nova etapa de la vida (espelleix el vestit clar de la infantesa i de la virginitat) i troba parella. Aquests versos de nexe entre lo aquós i lo solar podrien evocar-nos, com ara, la cultura colla (d’Amèrica del Sud), en què el déu Sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra) i, així, hi ha vida:
“desclou la blanca vestidura,
regalimanta d’aigua i sol” (p. 71).
Ben mirat, la pastorella és sincera, com ho copsem en la seua nuesa i en la mancança nocturna (la fretura) de què parla el poeta:
“Damunt la prada d’herba prima
s’assenta Clyris, nua encar
(…) I encara, presa de fretura,
estreny les mans damunt del pit
i espera així la joia obscura
d’ésser besada per la nit” (p. 72).
Besada per la mare? En qualsevol cas, la fadrina se sent de la terra, hi ha un fort lligam amb ella, lo terrenal i femení és molt ben considerat, fins al punt que, com hem vist en diferents Pobles matriarcalistes (i encara ho conegué Pere Riutort, nascut en 1935, tot i que de manera residual en terres catalanoparlants),
“Una blavor serena i pura
besa la terra lentament” (p. 72).
Agregarem que, si fos un bes d’un home a una dona, podria simbolitzar una sexualitat viscuda de manera plàcida, com l’horta que conrea i que cuida el llaurador. És més,
“dins son amor s’hi embolcalla
la tremolosa font i el prat” (p. 72),
o siga, la dona (aquesta deu i el prat volen dir “vulva”). Per consegüent, som davant un poema ben ple de detalls tel·lúrics i feminals, sovint, associats a una jove o bé a una nit.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Hui hem rebut aquesta foto del desert d’Atacama per part d’Elisa Serramià Ramon i un amic molt coneixedor de la cultura colla en el nord de Xile (on visqué cinc anys) ens ha comentat “Sí. És un fenomen que, de tant en tant, es dóna a Copiapó”.
Mai pensí que un desert pogués comptar amb moments de bellesa com aquesta.
Gràcies a tots dos.
Influïen en menestrals (artesans)
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿influïen en menestrals? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 13 de febrer del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “En el meu cas, res de res” (Roser Canals Costa), “No. Bé, l’àvia sempre comprava a tot artesà. Com la ceràmica de la Bisbal, els cistells comprats al cisteller de Palamós. La cristalleria, igualment, feta amb cura i de casa” (Lydia Quera), “No” (Àngels Sanas Corcoy), “No puc respondre a aquesta qüestió” (Rosó Garcia Clotet), “No, en el meu cas” (Angelina Santacana Casals), “Ma mare treballava de modista i podem dir que sí. Mon pare era manyà. L’àvia havia treballat en una indústria de llonganisses. La iaia era massa…, tenia molts contactes, molt avançada per a l’època.
Els agraeixo molt com em van tractar i com em van educar. Cada un tenia el seu rol” (Maria Dolors Sala Torras), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “No ho sé. Sé que el pollaire, el carboner, el drapaire, el qui venia ‘gel’ eren respectats al barri” (Anna Babra), “Sí, i tant! Si venien obrers, fusters o pintors a casa, el vistiplau era el de l’ama” (Ximo Caturla), “Era el salari dels artesans…” (Daniel Gros), “No sé què dir- te. És que elles eren artesanes de la llata, feien llata amb pas, llunes dels ullols del margalló i, després, cosien i feien cabassos (grans, menuts, de totes les grandàries)” (Carmen Mahiques Mahiques), “A l’època de les meves àvies i, a casa, en particular, elles sabien fer una miqueta de tot, ja que jo recordo que es feien els conillets, les gàbies per a fer criar conills i que arranjaven moltes coses. Al meu oncle, li agradava la fusteria i, a casa, hi havia totes les eines de fuster” (Joana Cabiscol Calvès).
En el meu mur, el 13 de febrer del 2026 plasmaren “A casa l’àvia, no hi havia temps per a això.
L’àvia Teresa portava ella sola tota la hisenda (que era quantiosa)… i tots els treballadors, els quals depenien d’ella…
El marit era manescal… No estava per la hisenda…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: Adjuntem una foto que ens envià Carmen Mahiques Mahiques el 13 de febrer del 2026: “Ma mare fent llata (és artesania). Això és artesania popular de la meua vila (Pinet, la Vall d’Albaida), de fa mes de cent anys ençà…”. Li agraesc aquest detall.
Poesia eròtica, la dona salva l’home i ritu de pas femení a l’adolescència
En els versos d’”Idil·li etern”, del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), capim un altre exemple en què la dona (una jove) allibera un personatge masculí, enmig de molts detalls matriarcals:
“pel bell matí amorós ve de la font veïna
amb l’àmfora gentil que plora clapotant.
De sobte, eixint del bosc, un jove caminant
demana un glop pietós de l’hídria nacarina;
(…) l’incògnit vianant de ruta misteriosa
la gerra temptatriu alçava amb mà golosa
i amb àvid gargoteix bevia llargament” (p. 67).
Així, per una banda, l’home cerca la dona, la troba i, com si fos un nen creatiu (ell s’endinsa en un camí amb misteri, això és, s’atansa a la foscúria), xucla molt de les mames i, mitjançant la llet materna (la gerra), reviscola. En tractar aquest poema, veiérem que hi havia un terme que no trobàrem en diferents diccionaris, “temptatriu”, i que el consideràrem com un mestall de “temptatiu” i de “matriu”.
En “La inquietud primaveral de la donzella”, del barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931), apareix una jove amb molta iniciativa, distints passatges que, simbòlicament, ens podrien portar a l’associació actiu-passiu (al lligam Yin-Yang) i no cal dir que a uns versos vernacles:
“Ara voldria submergir-me tota
dintre l’aire de mar que el cos perfuma
i en l’aigua clara d’una platja ignota
rienta d’or de sol i flor d’escuma.
Després vindria a ajeure’m per la prada,
xopa i subtil la cabellera boja:
cercaria una flor ben aromada
per fondre-hi en un bes ma boca roja.
Enjoiaria aprés mon cor de dea
amb ramatges florits de les fontanes,
i arrencaria a córrer pels camins,
embriaga del sol de les clarianes
tot oïnt l’allunyada melopea
d’un flabiol de sàtir bosc endins” (p. 68).
Per consegüent, una primavera (representada per la jove amb vitalitat, qui perfuma el cos, qui s’acosta a aigües d’indrets desconeguts i que toquen la mar) que també és viscuda en la terra (enmig de l’herba, femení) acompanyada del vent (masculí, però connectat amb la mare, de la mateixa manera que el catxirulo ho fa amb qui el vola), una amor per la natura (la besada a les flors), un ambient en què la dona és considerada com una deessa agermanada amb la naturalesa, amb els dolls (la vulva) que embriaguen hòmens (el sol del despuntar del dia) i de l’home que toca un flabiol en un bosc (símbol de lo inexplorat i, com en aquest cas, els pèls del pubis, com encertàrem el 12 de febrer del 2026 abans de cercar aquest mot en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, quan diguí “I si foren els pèls del pubis?”). En altres paraules, un poema dedicat a la primavera de la vida i que podríem empiular amb l’inici de l’adolescència, més que amb la jovenesa (estació que ho faria amb l’estiu).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La sexualitat matriarcal en poesia catalana eròtica del segle XX
La literatura matriarcal en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura.
Una altra obra que hem triat, de què l’autor ens digué que contenia composicions eròtiques i que podria ser útil per a la recerca, és “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura i editada per Obrador Edèndum en el 2024 en Santa Coloma de Queralt (vila catalana de la Baixa Segarra).
Com a exemple, en la introducció, l’editor ja ho plasma quan parla de “l’acceptació sense embuts de la vitalitat” (p. 13), de manera que la deessa de l’amor, Eros, “faci la seva visita amb l’ajut de tots aquells símbols que enriqueixen màgicament la realitat” (p. 15) lligada a “la festa de la carn i el vers” (p. 15), de què, més avant, posa que, “en el cas del català, per exemple, hi haurà una evolució des d’una simbologia eufemística i molt arrelada a la tradició amorosa fins a una expressió força directa, en la qual la realitat i el signe s’han apropat bastant. (…)
És lògic que només aquells poetes que han trencat amb l’ortodòxia de llur societat hauran sabut deslliurar-se del tabú eròtic i sovintejar el tema. Fent-ho, connecten amb un seguit d’autors de la literatura catalana (trobadors, misògins, satírics, xarons, etc.) i a hores d’ara llur exemple fructifica a bastament” (pp. 15-16), una cosmovisió no ortodoxa que, amb paraules paregudes, hem trobat en comentaris relatius a fonts de la música vernacla i que empelta, com ara, amb un detall que Josep Ma. Sala-Valldaura associa al poeta català Joan Salvat-Papasseit (1894-1924): “constituí un element transmissor important en aquesta tradició cultural i catalanista no burgesa” (p. 28), encara que, com capim en la plana 46, “Els textos cultes complementen la tradició popular, i viceversa. En aquest nou llibre, no s’hi observen gaires influències de les cançons, romanços, corrandes… amb què el poble es referia als desigs i dèries dels cossos. Les picardies de les revistes musicals, tan populars abans de la Guerra civil, (…) tenen molt poc a veure amb el que es demana a la poesia”, un tret que hem percebut, així, en la lectura de poesia del primer terç del segle XX, a diferència, sobretot, de la de la segona meitat del segle XIX (aquesta segona, amb un alt sentiment de pertinença a la terra i que connectava amb el matriarcalisme).
No descartem que hi pogués influir la poesia de ciutat i la més empeltada amb el capitalisme i amb les valors que hi van adjuntes i no pel camí de la cultura tel·lúrica (tan present en el món rural).
En el primer poema que hem tractat, “Leda innocent”, del català Josep Carner (1884-1970), publicat per primera vegada en 1907, la dona és qui porta la iniciativa:
“Movent el cap, ell deia que seria
tímid i dolç, de graciosa por;
que et seguiria sempre per ta via…” (p. 55).
En passar a la composició “A Madona luxúria” (p. 66), de Jeroni Zanné (1873-1934), un escriptor català, hi ha una dona que salva l’home:
“De casta joventut en la dolcesa,
oh Madona, sorgeixes com el llamp.
Dónes, sense calmar-les, set i fam;
desmai al fort, al tímid ardidesa”.
I ho fa unida a “Metàl·liques blavors d’aigües profundes” (la color, blava i argent, dues colors vinculades, més aïna, amb la foscúria i, més encara, amb lo feminal) i, com escriu en el darrer vers, un combat “dionisíac i amorós”. O siga que la dona salva l’home.
Cal dir que Dionís és en nexe amb lo matriarcalista i que, en el País Valencià, és lligat a la festa dels enamorats (9 d’Octubre), en una de les primeres setmanes de la primera d’hivern, una estació considerada femenina.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.