Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones arriscades, amb molta iniciativa i molt obertes
Ben mirat, en el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, podem llegir que, en els anys noranta del segle XX, es creà el Museu de les Trementinaires, i que “La imatge que dóna de les trementinaires una de les frases dels llibres de signatures del Museu és força paradigmàtica: ‘Elles eren fortes i valentes i plenes de ‘sabiduria’. (…) nòmades” (…), Altres en destaquen aspectes similars: ‘Sàvies avantpassades’, ‘Dones poderoses’, ‘Eran mujeres libres’, ‘Dones sàvies’, ‘Trementinaire seria, doncs, sinònim de dona valenta, aventurera, independent, sàvia…’, ‘Homes i dones intrèpids’, ‘Dones valentes i amb força i que volien ajudar a la gent que patien algun mal’, ‘És admirable l’esforç i l’esperit de superació de les trementinaires. Tenien coratge!’, ‘Persones senzilles que, amb la seva saviesa i bon fer, varen ajudar a molta gent’, (…) ‘Dones fortes i valentes que van travessar muntanyes, valls i planes’” (pp. 205-206).
El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, plasmí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.
¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.
En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 28 d’agost del 2021, Marisa Puigcerver Llorens comentà “Molt, i sabudes i valentes. Ho duien tot endavant: casa, fills, renda, animals a casa, cuina… en una meravella i ens estimaven molt, als néts!!!!”.
En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 28 d’agost del 2021 posaren “Molt. L’àvia materna, sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Àngels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va demanar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases diferents vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta, no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès), “La meva, sí. Tenia coratge i, al mateix temps, era molt dolça” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva paterna tenia botiga de comestibles i la portava ella sola. La materna, de jove, treballava al camp i no sabia llegir ni escriure. Les dues, catalanes de soca-rel” (Montserrat Carulla Paüls).
En el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021 agregaren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i ben plantades! A Beniparrell, l’Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben arriscades i ben plantades, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).
En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021 plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues[1]” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.
Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada: per totes les penúries que va passar en la guerra, un caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. A tres anys, llegia el diari de l’avi. Continuo llegint el diari, bon costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[2]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. A set anys, ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.
Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va restar amb una filla petita d’un any, havent de treballar de tot: de fregar terres, fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons. Mai es va tornar a casar.
Fins que ma mare va tenir quinze anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, d’on baixava a peu a les cinc del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar a cent tres anys de vida perquè ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), qui va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant!… Molt… L’u portà un rem de pagès amb quaranta anys. Viuda de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo i tot), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia; però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren! Gairebé no els restava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 1946 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Seriosa, sàvia, sense anar a l’Escola. La de vila, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és soterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres, totes dues. Un exemple per a mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluixos, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[3] que teníem.
Tots: tant homes, com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingué sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home, però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[4] pares es moriren l’any de la grip, i un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.
Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons, i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí a vuitanta-set anys” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Ràfols.
Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se, i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.
I, per part de mare, només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, havia d’espavilar, si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé), “Les meves àvies parlaven català, tot i que la paterna era aragonesa. Arriscades? No ho sé. Només puc dir que els va tocar viure una època molt complicada i se’n van sortir.
L’àvia paterna va restar viuda molt jove, amb dos fills petits. Res no va ser fàcil per a ella. Feia feines, per a subsistir, però va sortir-se’n. La materna, de tant en tant, feia barnussos a casa, però el que treballava era l’avi; i, ella, administrava” (Rosa Garcia Clotet), “Les dues àvies eren pageses. Tenien molta feina, cinc i quatre fills cada una. Els homes, al tros; i, elles, cuidant fills, animals de la casa, molta roba per rentar. Van viure tres guerres: 1918[5], 1936 i la Segona Guerra Mundial. De la guerra civil, fills a camps de concentració i, alguns, molt de temps sense saber on eren. Per sort, varen tornar tots” (Germana Fargas), “La materna, molt” (Carmen Ribas Castro), “La meva àvia materna, a nou anys, ja treballava en una empresa de gènere de punt i entrava a les sis del matí. Eren divuit germans del mateix pare i de dues mares. Quan la meva besàvia va morir, el besavi es va casar amb la germana i, entre totes dues, van ser tanta colla.
Durant la guerra, amb el meu avi, qui era l’encarregat de l’Escorxador, varen acollir una divisió de soldats italians i, gràcies a ells, podien menjar coses que, en aquell moment, aquí no es trobaven.
Ella va tenir tres fills: dos nois i la meva mare. Va ser una dona molt bona i treballadora que no va tenir l’oportunitat d’anar a escola. Només parlava català” (Carmen Anastasi Girabal), “La meva, moltíssim” (Carme Matamala Oliveras).
En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 28 d’agost del 2021 exposaren que, “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “Ma àvia, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada; i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).
Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, el 28 d’agost del 2021 li diu: “Doncs, sí, Lluïsa: una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va haver de lluitar molt. Va restar viuda amb trenta-cinc anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junt amb el seu germà (de deu i mig), varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.
En un cas molt semblant al de les àvies de ma mare i el seu caràcter arriscat, direm que, en l’article “Pilar Rahola, polemista hasta en su casa” (https://www.elmundo.es/loc/2014/02/08/52f54d3ee2704e720c8b458a.html), publicat en el diari “El Mundo”, u dels seus fills, Sira, parla de sa mare i comenta que “”La meua família és un gran matriarcat. Així, ma àvia és una dona amb caràcter molt fort, molt potent; i ma mare ha triat continuar eixe mateix camí’, conta Sira. ‘Li agrada ser amfitriona, per exemple, i posar la taula bonica, menjar bé… Ma mare assoleix que, lo que seria un sopar familiar i casual, es convertesca en un aplec en què tots anem mudats. Ella implica tota la família, perquè ella s’hi implica’, diu aquesta actriu”.
També veiem que el pare de Pilar Rahola havia nascut en Cadaqués, d’on hem trobat uns quants articles en nexe amb el matriarcalisme.
Altrament, en una cançó treta del llibre “Cançoner de Guadassuar”, en què aquesta iniciativa, no solament es plasma per mitjà de la humor eròtica sinó, fins i tot, pel paper de persona amb molta espenta, és “El tio Pep de Morales”, la qual, en una de les cobles[6], diu
“2/ A collir figues, Maria
dalt la figuera pujà,
i el nóvio de baix li dia[7]:
-Tira’m eixa clavillà[8]” (p. 78).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Població catalana de la comarca del Baix Llobregat.
[2] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.
[3] Fabricació d’articles de cuir.
[4] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.
[5] Es refereix a la “Gran Guerra”, iniciada en 1914 i, a hores d’ara, quasi sempre coneguda com la “I Guerra Mundial”.
[6] No hem inclòs bona part de la cançó perquè l’hem considerada de caràcter moral, més que d’humor.
[7] En el parlar vulgar, en lloc de la forma deia.
[8] En el parlar vulgar, en lloc de clavillada.
Versos o cançons amb posta de sol
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren versos o cançons amb posta de sol? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 21 de febrer del 2026 comentaren “Una de les cançons de bressol diu: ‘Horabaixa, post el sol,
plorinyava l’infantó.
– No ploreu, angelet no,
que mumareta no ho vol.
No ploreu, angelet, no,
que mumareta no ho vol.
No, nin, no, no, nin, no,
una engronxadeta
al nin petitó, no, nin, no, no, nin, no…'” (Miquel Vila Barceló), “No” (Lurdes Gaspar), “No. La mare, quan cantava, sempre eren trossos de sarsueles” (Maria Coca Juncosa), “No. No eren massa de cantar! Recitar algun poema, però res important” (Maria Dolors Sala Torras), “No. No ho tenc gens present” (Xec Riudavets Cavaller), “No” (Angelina Santacana Casals), “Altres, sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No. Sóc sincera” (Anna Babra), “Sí. A casa, cançons i versos, i jo feia versos als casaments i a comunions. I tota festa, a casa (o a casa de família i d’amics) i cantar molt els avis. Tots dos cantaven molt bé, fins i tot, a les caramelles i, en tenir hostes, la cançó, diàriament” (Lydia Quera), “A mi, no m’ho havia cantat amb posta de sol” (Roser Canals Costa), “Disculpa’m Lluís… No ho recordo” (Daniel Gros), “No. Mai. La mare no recorde ni que em contara una rondalla” (Josep Ferrer Ferrer), “Ara per ara, només recordo
‘Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol,
les bruixes porten dol’.
‘Sol, solet,
vine’m a veure’m,
vine’m a veure’m.
Sol, solet,
vine’m a veure’m
que tinc fred'” (Montserrat Cortadella).
En el meu mur, el 21 de febrer del 2026 plasmaren “‘El no, nin, no’ mallorquí: ‘Horabaixa, post el sol, / plorinyava l’infantó...'” (Conxeta Fortesa).
Finalment, el 21 de febrer del 2026, a ma mare, amb qui parlàrem per telèfon, li diguí que molts passatges claus que figuren en rondalles o bé en poemes i en què domina lo femení o bé personatges femenins, esdevenen de vesprada, en pondre’s el sol o, com ara, de nit: la senyora ama (mestressa o madona), les dones d’aigua, la velleta… O siga, en moments del dia que corresponen a la primavera d’hivern i a l’hivern respectivament.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, dones que alleten, garrides i ben considerades
Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha un poema de l’esmentat escriptor en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, a través de símbols, en uns versos en què l’home i la dona estan junts:
“¿Saps els topants de l’espluga gatosa
Amb llet i mel latents de fonts furtives
On peixen els ocells nodrisses forasteres?
¿I els canarons dels horts amb remoreigs de lluna
I passos riallers per les palanques,
Quan veus d’enlloc en canyars invisibles
Imiten les tonades tropicals?” (p. 110).
D’aquesta manera, la dona connecta amb la cova (els seus genitals), amb el gat (un animal que, en les rondalles, sol lligar amb lo femení), en un ambient tel·lúric (els topants), ella és font de vida i de suavitat en les relacions (la llet i la mel), fins i tot, amb els qui vénen de fora (els pardals, això és, els hòmens). Altrament, hi ha delectació de la sexualitat i en què l’home (els canyissos, les palanques, això és, el penis) li segueix les indicacions (ací representada per lo tropical, així com, en alguns anuncis de desodorants per a dones, el paisatge és de terres tropicals).
Ben mirat, hi ha una part del poema referida al contacte entre tots dos, potser, de nit i en què ell besa la terra (a ella):
“(Quan dia i nit són uns, i el mar batega
Sota el mantell cremós de delirants meduses.)
Pintarem de vermell les fecundes barcasses (…).
Baixarem pels barrancs que porten a les cales,
-Negra com ets! (…)
He besat la teva ombra en oasis de fulla” (p. 111).
Com podem veure, ens trobem davant una dona jove, en el llit, en edat de tenir fills, possiblement, forta, ben guarnida i que, a més, se’n va cap a la mar i, de pas, uneix la terra i l’aigua (barrancs i cales).
Sobre la besada, direm que lliga amb els pèls del pubis.
Finalment, ella li fa com la mare quan alleta i, de rebot, li dóna vida. Com a mostra, el poeta empra molt de vocabulari en nexe amb les mamelles, les quals compara amb fonts:
“(-Omplin els brolls gelius de les clares cisternes,
Ells dolls bicorns, els cossis corallers!-)” (p. 111).
Cal dir que un bicorn és un capell de dues puntes, en aquest seny, en al·lusió al penis i, per consegüent, al prepuci de l’home.
Un altre escriptor que hem triat per a la recerca és Joan Maragall (1860-1911). Així, en els primers versos de la composició “Haidé”, capim la bona consideració cap a la dona:
“Ella digué son nom: llavors la vella,
que li era a la vora, va dir: -Per quin sant és?-
I respongué l’amiga amb els ulls riallers:
-Això rai, tant se val, la santa és ella” (p. 121).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos contaren sobre personatges femenins grossos
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren sobre personatges femenins grossos? Gràcies.
Hi ha narracions en què aquests personatges ho són més que els masculins.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 20 de febrer del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “No” (Àngels Sanas Corcoy), “A mi, la mare no va comentar-me res d’això” (Roser Canals Costa), a qui escriguérem “Hi ha una rondalla en què la princesa és més grossa que el mig pollastre i, en els mosuo, la mare representa lo gros i el pare és en nexe amb la petitesa”, “No, rei” (Maria Dolors Sala Torras), “Doncs no, perquè no era un tema ocurrent per a elles. Tampoc es veien persones tan grosses com ara” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Totalment desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “No. De fet, a casa, tots prims i tampoc coneixíem a ningú, com ara, gras. A més, en ser de pagés, és treballar moltes hores; i aquestes rondalles, desconegudes” (Lydia Quera), “Al costat de casa de la bestia, vivia una dona grossa i ma mare em deia que es menjava una cassola per a ella i que hi mullava pa; i que sempre era asseguda. De malnom, li deien ‘la caldosa'” (MCarmen Bañuls), “No recorde res sobre personatges grossos…” (Carmen Mahiques Mahiques).
En el meu mur, el 20 de febrer del 2026 plasmaren “Nooo. Les dones de casa, mai. Varen ser primes” (Montserrat Cortadella).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, dones fortes, maternitat i pas a l’adolescència
Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:
“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle
D’una dea sense aura ni miracle,
Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).
Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.
Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:
“Madu, en el teu cor d’oliva,
i en el teu riure net de fel,
ara no hi ha dol ni recel,
encar que nedis, nua i viva.
Madu, rebenta el fruit de mel
dins la frescor de la geniva,
que no seràs imperativa
amb aquest pubis sense pèl.
Però no vagis refiada
(…) perquè, al moment que et broti el pit,
hi haurà una estrella, dins la nit,
que es morirà desesperada” (p. 106).
Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).
Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…
Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):
“Hostessa universal i del goig missatgera,
Alba del dia total, i crepuscle!
(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).
Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.
Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart del capvespre, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).
Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:
“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera
Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,
(…) nodrissa dels segles” (p. 109)
i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa
Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):
“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes
s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).
A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:
“Les dones fent bugada parlaven dels marits,
de l’estira i arronsa en el bol de la nit,
de festes excessives i olor d’amors complits,
de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).
En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):
“Tu portaràs un cistell de fruita
i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).
Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:
“Sota l’arcada de la nit
nosaltres dos.
I tu, estimada,
recolzada al meu pit” (p. 96).
O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.
Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:
“El tens tot, el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs fer que s’enfili, erecte,
al cim del teu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).
Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig
“El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(…) però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig (…) més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant” (p. 99).
Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals
Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que
“(…) també aquest silenci
vol dir viure sola, i la companyia del sol
ensopeix” (p. 82).
Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.
La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:
“Si de sobte algú descobrís la cala amagada
seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).
Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:
“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge
i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.
Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,
poder sentir els segons pel batec del teu cor,
jo mariner expert si tu ets la meva barca
i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).
El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.
Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:
“la teva pell: miratge
de clar de lluna, estany
de dolcíssim repòs.
Dunes suaus, blancoses
lleu paisatge nevat
(…) ploma entre plomes, ala
de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).
Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.
Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:
“Hi havia un temps, no pas gaire remot,
que, al peu de l’aigua, les dones ajupides
picaven la roba xerrotejant de tot.
El sol enlluernat les resseguia
per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).
Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.
En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:
“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram
se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram
i la roba en xuclava blancors de llet silvestre
brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).
En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals
Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:
“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull
[ ser una veu -germinal.
Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema
[ dels teus ulls. ]
Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.
Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.
Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.
Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.
I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.
Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).
Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:
“Cada matí furtivament aquesta dona fuig
cap a una cala amagada que solament ella sap.
Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència
dura però acollidora de la sorra i del vent,
romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,
un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa
madura (…)” (p. 82).
Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Poesia catalana i la sexualitat com a símbol de vida creativa
Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, direm que també hi ha signes matriarcals en el poema “Estances II 9”, de Carles Riba (1893-1959). Així, l’escriptor indica que l’home, qui parla a una dona, li diu
“Si faig del meu senyera, et crido en un combat
que és teu sols essent fugitiva.
I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?
El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.
I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer
Pensava en tu, i amb tot no ho vull” (p. 76).
En altres paraules, el personatge masculí diu a la dona que ella eixirà vencent, que se n’ix amb la seua.
En acabant, Carles Riba trau l’escorça, una part de l’arbre matern i matriarcalista que, textualment, és morta (literàriament, però no de fet, la foscúria, també, quant a la llum), i, com que ella té la darrera paraula, és en aquesta obagor on ell li diu que la dona li guanyarà, que ella el torcerà (detall que podria representar el respecte de l’home cap al personatge feminal).
Un altre escriptor que plasma una composició de la mateixa corda de la literatura catalana del segle XX és Josep Janés i Olivé (1913-1959), en un poema que ens podria dur a figures com la Bellesa del foc (de les fogueres d’Alacant) o, per exemple, al tradicional agraïment a la Mare Terra per tot lo que ha fet pels membres d’un Poble matriarcal. Així, en “Damunt de tu, només les flors…”, posa que,
“Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca;
tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada” (p. 78).
Això és, l’autor ens diu que l’ofrena no és un acte de virilitat (la rama simbolitza el penis), sinó acompanyat d’un detall que podria ser ben acollit per ella i per l’ambient (la flaire al llarg de la vida i representada per eixe lligam entre l’home i la dona a través de la besada, exposada com una donació).
En acabant, ell li comenta que
“Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada”,
o siga, com si ella fos un cofre que, en plena nit, llueix interiorment amb una mirada nocturna (els ulls tancats mentres tots dos es besen o bé dormen plegats).
Llavors, ell li addueix que hauria desitjat pogut ser com una flor acompanyat de la candidesa que, popularment, s’associa al lliri (per la seua color blanca) i, ací, amb un home de cor net:
“Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me, com un llir,
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.
I no saber mai més la nit,
que al teu costat fóra esvaïda” (p. 78).
Al cap i a la fi, com que l’home, a poc a poc, penetraria en ella amb netedat, seria com el fill que torna a la mare i que resta al seu costat, com si la dona no s’adonàs (que no és eixe el cas, puix que l’obscuritat és un signe empiulat amb lo femení i actiu). En altres paraules: ella guanya en aquests fragments de sexualitat matriarcal i ho fa per mitjà de l’amor, de l’eixart.
Agregarem que aquesta composició fou escrita en 1937, en plena guerra, i que podria interpretar-se com un manifest en pro del pacifisme. En qualsevol cas, una relació sexual creativa, aquella que, com em digué en el 2007 una sexòloga valenciana, té present que “Sexe és vida”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El Monestir de Poblet, maternitat, muntanyes i actitud llicenciosa
Prosseguint amb l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, l’autor inclou “Per què estant escapçades les torres de les muralles de Montblanc” i apareixen trets que evoquen la maternitat:
“La reial vila de Montblanc, una de les més importants i populoses de Catalunya durant l’Edat Mitjana, (…) sembla la testa d’una matrona cenyint corona mural, asseguda a la falda d’aquelles muntanyes i besada pel riu Francolí” (p. 51).
Més avant, indica que, “deixant de banda tots aquests detalls que la fantasia crea, anem a contar, segons la tradició relata, per què són escapçades moltes de les susdites torres” (p. 52) i, un poc després, trau la còpia d’un plet de 1753, el qual, al capdavall, guanyà el Monestir de Poblet, un empelt amb un acte que, a la darreria del segle XIV, comportà que els monjos vencessen: “Es diu que Poblet acudí en queixa al rei; i, com sempre cau la culpa sobre el més dèbil, es condemnà la vila a pagar una forta multa i, per a abatre el seu orgull, fou també condemnada que fossin escapçades una per altra les torres que guarneixen ses muralles.
Veus aquí per què es veuen encara escapçades moltes de les torres de les muralles de la reial vila de Montblanc” (p. 53).
Finalment, posa uns mots que concorden amb la tradició matriarcalista i, de pas, amb la realitat: “A falta de documents que ho acreditin, així la tradició ho conta” (p. 53).
Una altra contalla que figura en l’obra de l’autor de Vendrell és “Un dimoni… ase”, amb detalls en nexe amb lo tel·lúric i amb la dona. “En començar el segle XV, al Monestir de Poblet, hi havia un monjo nomenat fra Pere Marginet. (…) ens bastarà consignar que, després d’abandonar el convent, segons diuen les cròniques, s’entregà, en companyia de fra Anselm Turmeda, (…) de Montblanc, a la vida llicenciosa” (p. 54) i, al capdavall, passa a una cova de la muntanya pròxima, indret de què s’ha plasmat alguna llegenda.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.