Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Xiquetes que passen a l’adolescència, en grup i velles que les emparen
Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que hi ha en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), és “Un pobre home…”. Així, un pobre home es guanyava la vida com a llenyater i “Un dia, sense dir res, deixa la dona a casa amb els tres nens més petits i es va fer seguir les tres filles: l’Eulàlia, la Roberta i la Finota. Les va menar molt lluny, en una contrada que no coneixien, i les deixà en un alzinar” (p. 455) i ho fa amb el pa que hi havia en casa perquè, “així, no es moririen de gana el temps de s’espavilar per a trobar recer” (p. 455). Com podem veure, el narrador associa la dona amb la protecció cap als més febles (ací, els xiquets) i la fortalesa va lligada a les xiques, en qui el marit, encara que les deixa, confia que sabran valer-se per elles mateixes per a tirar avant. A més, les considera deixondides, preparades per a la vida.
Cal dir que, en aquest paràgraf, els personatges més menuts són masculins i que els que podríem dir més voluminosos i amb més anys són femenins, un detall que apareix en més d’una contalla de tradició catalana.
Més avant, les xiques veuen que el pare no fa acte de presència (potser perquè, totes tres, d’alguna manera, entren en l’adolescència i perquè la més gran passa a la joventut) i, de fet, ell ja no figura més en el relat. Llavors, en un bosc espés, la germana més petita (na Finota), qui farà de capitana, “digué que calia fer un clot al mig de la clariana i que sembrés un aglà que li havia donat la seva padrina, en cas de necessitat.
Vet aquí que, d’aquell aglà, en surt a tot arreu un arbre que, amb un ruixat i, després, amb el sol calent de fi de tarda, es posa a créixer, talment que fou l’arbre més alt del bosc. Cal dir que la padrina era bruixota per a tenir tal aglà” (p. 455).
Per tant, com a resultat de l’eixart entre les xiques (la jovenesa) i l’àvia (la vellesa), entre l’aigua (necessària perquè puga arrelar un arbre en la terra i tenir vida) i el sol (el qual facilita que cresca la vegetació),… totes tres van amunt. Agregarem que, tot seguit, el relator fa una mena d’agraïment al paper de la velleta.
En acabant, la germana gran i la mitjana s’encamen al roure, però, altra vegada, la més xiqueta (na Finota) és qui adoba la situació: “La Finota, la més petita i la més eixerida, s’encama al roure, arriba al bell cim de l’alta branca i diu:
-Jo veig rama i cel i ocells i, allà, una claror.
-‘Doncs, anem-hi’ -diuen les germanes.
Tot caminant, van arribar on hi havia la claror.
Era el castell del gegant” (p. 455).
És per això que, per una banda, qui fa de líder (na Finota), exerceix de cap de colla i, altrament, les altres la reforcen i les accions són fetes conjuntament, motiu pel qual la gran i la mitjana responen com qui acull bé lo que ha exposat el més avançat i, de pas, accepten la figura del caporal. Aquests tractes són signes matriarcalistes junt amb el detall que, no per tenir més anys, el més gran dirigeix l’equip, sinó el més preparat i que, alhora, és més aprovat pel col·lectiu.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La transmissió de la cultura catalana entre àvies i xiquetes
Una altra font en què s’exposa molt el paper de l’àvia (o padrina) com a transmissora de la cultura tradicional és el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la catalana Simona Gay (1898-1969), per exemple, en la rondalla “La Melis”, narració que s’atansa a un escrit de caire biogràfic. En qualsevol cas, potser representa part de la vida en els anys trenta del segle XX, quan, possiblement, fos escrita. Així, “La Melis, a deu anys, òrfena de pare i de mare, s’estava amb la padrina Guideta, tia del seu pare, en una vila petita al peu dels Aspres. La padrina havia restat viuda encara jove. Ara, vella, feia sempre goig de la veure, alta i prima, cara fina i ulls blaus sota la cofa blanca (…). S ‘estimava la Melis com si fos la seva néta i no la podia enviar per a anar a l’escola que era a dues llegües de camí. Si només la podia ensenyar per a tots els treballs de casa. La Melis aprengué molt de la padrina, qui era entesa en tot i tenia la memòria fresca dels qui no saben de lletra. Ara una pregària, ara una rondalla, ara una cançó” (p. 453).
Aquest enllaçament entre ambdues (la gran i la petita) es manifesta en els animalets de casa: “La Melis seguia la Guideta a la parraguera on guardava unes quantes gallines, el dematí els hi donava vol en el pati i, a la tarda, la Melis els hi gitava el gra i arreplegaven els ous. Abans de nit entrada, les tancaven en el joquiner. Tot semblava festa per a la nena” (p. 453).
Altrament, la noieta jugava en ca la padrina Guideta: “Amb els altres mainatges, es feien als amagats o jugava al palet, mes li agradava més d’anar a rentar al rec que s’eixamplava al davant de la casa” (p. 453).
A banda, “Per l’hivern, hi havia la font coberta, la Guideta hi anava sola.
La Guideta ensenyava tots els camins de la vila que, a cada temporada, duen coses noves. Aprenia a conèixer les flors del camí: el cucut perquè és de les primeres flors, l’herba caminadora per als ocells de la gàbia o la sabonera per a se rentar les mans a la font, l’aspit per a perfumar els llençols dintre l’armari, l’herba de Sant Pau (…).
Tot l’any, els camins oferien fruita menuda (…).
La tardor feia olor de fonoll, en portaven un braçat per a fer coure les castanyes, les corrioletes seguien una rega del camí, la magrana amargant penjolava en el branquilló.
Aquesta vida regalada durà pocs anys, mes, per la gràcia de la infantesa, eren anys d’eternitat. Ja més gran, la Melis seguia la tia quan en portava al malalt el tupinet de sopa o que anava a l’església a passar el roser” (pp. 453-454).
Al capdavall del relat, amb na Melis ja joveneta, un home de bosc, qui era fadrí i que feia taps de suro, decideix portar-la a casa d’un home que li comprava suro. “Tenia una dona entesa, ensenyava el treball a la Melis.
I es girà la pregura de la bona sort” (p. 454), de manera que la xica passa a una altra casa i, potser, aprén a fer treballs manuals.
Quant al mot “pregura”, el qual, en l’original, va junt amb un signe d’interrogació, al meu coneixement, podria ser sinònim de pregària: que la fadrina hagués resat Nostra Senyora i que la Mare li hauria adobat el terreny. Això sí: la formació és per mitjà de la padrina (en la major part del relat) i de la segona dona i, així, la transmissió de la cultura autòctona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El matriarcalisme català, la llengua, el comerç i emparador
Igualment, com diu Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat”, “Era, com sabem, el vell somni de la monarquia absoluta, de Felip II endavant” (p. 225). Nogensmenys, perdura el matriarcalisme, en la cultura catalana, en la valenciana i, per exemple, en la balear com també en altres d’Espanya.
Com a detall, comentaré que un dia doní als meus pares un document de 1760 dirigit al rei Carles III en forma de “Memorial de Greuges” i signat pels representants polítics de tots els regnes de l’extinta Corona Catalanoaragonesa i de línia borbònica, sobirà a qui exposaven punts, com ara, el tema lingüístic en els territoris on el poble senzill no usava el castellà (això és, en la immensa majoria).
Quan, uns dies després, tots tres (els meus pares i jo) el tractàrem amb motiu d’una visita que els fiu a Aldaia (vila on ells viuen), hi coincidíem: tot i el pas del temps, continuem valorant positivament lo que va vinculat amb la nostra llengua, perquè volem que prosseguesca com també la història que no ens han ensenyat en els diferents escalons de la instrucció i que molts (i, com més va, més) promovem i compartim, àdhuc, aprofitant mitjans (com ara, Internet).
Parlem, com escrivia jo en el 2013, en l’entrada “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (http://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-), publicada, primerament, en el blog “Saptelandia”, amb què es desplegava sota el subtítol “Un reflex de la cultura mamprenedora valenciana i de l’esperit universalista”, d’una llengua unida a una “cultura de la confiança en les capacitats i en les habilitats de l’altre, de la tolerància de les singularitats dins del grup, de minimitzar la figura del cap (a l’estil suís, una espècie d’ ‘U de nosaltres fa de cap perquè algú ha de representar l’equip’), de l’interés per les altres llengües i cultures, de la noblesa, del joc net, etc.” i, així, “podríem comprendre per què, per exemple, atenent a dades que he llegit en l’obra ‘Vida amunt i nacions amunt’ (edició del 2010, sobre el valencianisme actual), durant els segles XVIII i XIX hi hagué personalitats de la cultura valenciana, fins i tot, polifacètiques i poliglotes.
(…) En qualsevol cas, (…) lo que més em cridava l’atenció era que no apareixia un esperit de desconfiança, sinó una altra finalitat. Però això són altres calces que, si alguna cosa ens indiquen, és que ni la forma en anglés, ni la castellana, ni la valenciana tenen traducció directa entre elles. Són, per tant, el resultat de tres formes distintes de veure el món.
Que a ningú li estranye que, per exemple, hi haja un major reviscolament econòmic més immediat en aquests espais mediterranis…, com en altres zones d’Europa o del món. Perseverança, democràcia interna en el grup, esperit creatiu, seny de la humor, pensament lliure, confiança, tolerància, etc. són valors que van unides a l’estil de vida predominant en eixos territoris”.
I, coses que passen, poc després de llegir aquestes línies, em demaní si, per casualitat, el papa Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU, uní el desenvolupament de la llengua i de lo cultural… a l’econòmic, és a dir, a l’esperit emprenedor. I, ves per on, sí que ho fa.
Per eixe motiu, el nostre futur com a Poble i lingüístic i cultural (matriarcalista, com en el d’altres nacions de l’Estat espanyol) és directament relacionat a aquesta mena de cultura de moviment, amb molta iniciativa i, ben mirat, oberta cap a fora (però no d’assajar de derruir el proïsme, ni de rebuig cap a lo extern, ni, no cal dir, cap a lo maternal) i, igualment, acollint el passat i la llengua catalana i tenint present que hi ha molts polítics i moltes persones que són el suport d’aquest interés.
La fidelitat a l’actitud que va lligada a lo que hi ha darrere de la llengua, o siga, a lo matriarcal i a lo vernacle, també representa un bon motor per a aquesta energia, tan essencial per al nostre futur lingüístic i com a nació (en el seny dels texts cristians esmentats en aquesta secció de l’estudi). De fet, en el llibre “Catalunya contra Castilla”, d’Anton Sieberer (Viena, 1901-1950), un austríac que estudià la història de Catalunya, la cultura catalana… i, com ara, les relacions entre Catalunya i Castella, publicat en el 2020, en edició completa en castellà[1] (a diferència de les anteriors) per Tirant Humanidades (en la ciutat de València), llegim que “En el libro de Amade sobre el Renacimiento catalán leemos: ‘A pesar del progreso industrial y comercial, el catalán moderno sigue siendo el recio labrador que ha sido siempre’. El obispo Torras y Bages dice que, a pesar de las muchas industrias en su diócesis, los industriales seguían teniendo algo de campesinos” (p. 154). Immediatament després de llegir aquestes línies, escriguí en el llibre “Com el tio José!”, un familiar meu, nascut en 1935 i que, durant molts anys, si més no, entre els dotze i els setanta-cinc, era empeltat amb el camp i que, altrament,… era un constructor i un home que havia fet diners aprofitant l’arribada d’immigrants durant els anys seixanta i setanta del segle XX.
Ara bé, tractem sobre una nació que vol difondre la seua visió matriarcal de la vida i que compta amb la valença de molta gent que, diàriament, s’implica sense sacrificar la seua vida, però sí en pro d’un major acolliment de lo autòcton en terres catalanoparlants.
Això sí, no ens referim a una condescendència simplement legal i exposada en lleis i sí a una, principalment, amb què els Pobles històricament marginats o més desafavorits (puix que poden ser minories i haver rebut un tracte privilegiat, àdhuc, a hores d’ara) senten que són emparats.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] La traducció fou realitzada per Ramón Cotarelo, un madrileny que, d’ençà de feia poc, havia passat a viure en Catalunya. Aquesta edició també consta de fragments que l’autor havia eliminat en altres diferents publicacions. Resulta interessant i l’escrigué un home d’idees progressistes.
Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades
No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.
Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.
Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:
-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.
-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.
La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:
-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.
-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.
-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).
Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.
Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).
Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:
“-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).
La nena (…) es recolzà en els braços del pare:
-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).
Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).
Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre qui continuava en la terra
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre qui continuava en la terra? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 31 de juliol del 2026 i posteriorment ens comentaren «No ho sé» (Lurdes Gaspar), «Una vall de llàgrimes. Anar-se’n!!» (Daniel Gros), «Res. Si era agricultor, sort en teníem.
En un món abocat al sector terciari, algú s’ha de cuidar de l’alimentació. Si et refereixes a habitants de la terra, a Vic, en concret, organitzaven la ciutat, no aspiraven a res més. Un espai per a tots. En aquell temps, costava canviar» (Maria Dolors Sala Torras), «‘A casa, sempre’ deien. Ni noi, ni noia: el jovent d’ara no vol saber res de treballar la terra; toots a ciutat» (Montserrat Cortadella), «La gent que tenia terra (parlem de finques que produïen), sempre feien hereus els homes, per continuar el nom de la casa. Els homes tenien prioritat a les dones: no importava l’ordre del naixement.
Aquí, al Pinell, casaven hereus i pubilles, però, com a la resta de Catalunya, el patrimoni de la pubilla continuava essent de la seva propietat.
I, de la terra, ja no se’n pot viure. Cada dia augmenten els camps erms» (Àngels Benaiges Martí), «Normalment, el fill major era el que treballava les terres» (Reme Canet), «La terra, a casa, sempre sagrada...: estimar-la dia rere dia i, així, sempre» (Lydia Quera), «No ho sé» (Lurdes Closa), «A Menorca, pràcticament, no hi ha pagesos propietaris. La propietat és d’un senyor i el pagès hi fa feina. Els ingressos i les despeses són a mitges.
El contracte es diu ‘d’amitgeria’. Era i és un contracte escrit. Aquest sistema encara perviu, però és en retrocés. Algunes famílies conreaven la mateixa finca (‘lloc’, es diu aquí) durant generacions» (Xec Riudavets Cavaller), «L’hereu romania amb la casa i amb terres. Els germans, si eren de casa rica, anaven a estudiar; si no, a treballar a fora o estaven a casa com a mossos» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Havien de continuar els fills que eren xics o els gendres (hòmens de les filles). Normalment, les dones no anaven al camp a treballar-lo…, sols hi anaven a plegar ametlles, olives, a collir fruita i productes de l’horta… Llaurar, sembrar, podar, segar, etc.: estes feines eren dels hòmens» (Carmen Mahiques Mahiques), «Sempre havia de ser l’hereu. El fill més gran, si era home» (Rosa Bernat).
En Xiuxiuejar, el 31 de juliol del 2026 posaren «Especifica una mica més la qüestió. La meva mare va néixer el 1913 i parlàvem molt. Et podria respondre, però em falten dades» (Montserrat), a qui responguérem «Hi ha qui considera que és millor continuar vivint en la terra on visqueren els seus pares, els seus antecessors, no abandonar-la».
Finalment, ma mare, el 31 de juliol del 2026, per telèfon, em digué «Si té faena i hi produeix, lo més normal és romandre-hi. Per a dur el camp, cal molta vocació (‘Em vaig a fer una bona llavor’).
A vegades, el fill major es casava i agafava les terres d’un altre dels germans».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX
Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).
En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).
En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:
‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;
a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;
a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;
a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.
Les minyones de Corbera,
si ne van de cinc en cinc,
porten flocs a les sabates
per enganyar els fadrins’.
-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.
-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.
I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:
‘Quan jo n’era petiteta,
en tenia molt, d’aimadors;
i ara, que sóc grandeta,
jo ne tinc fora que dos:
lo un és un fadrí sastre;
l’altre n’és un teixidor.
Me’n vaig a l’horta de mon pare,
jo ne culli un ram de flors.
Si doni les flors al sastre,
el teixidor serà fellós.
Ni sé com voleu que faci,
si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).
Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.
Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:
‘Mariner se posa a cantar
cançons molt belles (bis)
i, amb el cant del mariner,
s’ha adormideta,
s’ha adormideta’” (p. 448).
Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):
-T’has ben llestat la promesa, Jaume!
Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Estudi sobre els Sants de la Pedra (text en pdf)
Bon dia,
Hui, amb motiu de la festivitat sobre els Sants de la Pedra (Abdó i Senent), molt coneguts també amb el nom afectiu de Sant Nin i Sant Non, de Sant No i Sant Ne (en alguns indrets de les Illes Balears) i com «els Benissants» (en Cullera i Sueca, en la Ribera Baixa), he decidit posar aquest treball, de més de set-centes pàgines. Així, podreu gaudir de poemes, de goigs, de fotos, etc.. I també d’un article que em publicaren en el no. 94 de la revista «El Codony», de Vilallonga del Camp, en la tardor del 2017.
Si voleu consultar més sobre el tema, podeu cercar en la web «Malandia» (https://malandia.cat).
El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.
Atentament,
Lluís Barberà i Guillem
Alaquàs (l’Horta de València)
El pagès, la fruïció de la natura i el contacte amb la mare
Continuant amb la contarella “Les tres fonts”, arreplegada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), també hi ha signes del mateix ram quan diu que, al dia foscant, el xicot decau, però que, en veure una miqueta de foc, se n’alegra. I, així, la dona salva l’home.
A més, hi ha un fragment que ens pot evocar els raigs del déu Sol, en davallar a la terra i donar vida a la Pachamama i, de rebot, donem pas a la infància. Cal dir que eixe instant és relatat per un pastor de mitjana edat i no per una anciana: “El matí de Sant Joan, el primer que s’emmiralla al bassiot de la font a l’alba (…), quan el toca el primer raig de sol” (p. 440).
En un altre apartat en la mateixa pàgina, el jovenet empelta amb la marona, amb la natura i, com en altres punts de la contalla, ho fa de nit i amb caire maternal: “Quina sort de penetrar el misteri d’aquesta nit de fe i d’amor, pensava en Romà! (…) i començà, en la immensitat silenciosa, la cançó (…) de l’esquellejar de la vacada. Tota la nit bressà el somni d’en Romà” i, per això, dormí amb placidesa.
En acabant, la rondalla trau detalls de l’inici de la primavera, després de plasmar que, “per la tercera font, trobaria roques de figura estranya en el bon camí” (p. 440). Dolls, roques i diversitat (creativitat) lliguen amb lo femení. En eixe seny, “Es perfilava un isard a la punta d’una roca” (p. 440), com el fill que, tot i els pocs anys, és en nexe amb la mare: de fet, posteriorment, llegim que “en Romà s’hi veia, com a deixeble escoltant un mestre” (p. 441) i ho fa amb un home investigador de laboratori (qui és metge), qui considerava que “el progrés aconseguit podia, ho sabia ell, contribuir a destruir el món” (p. 441), mots interessants.
Un altre eixart mare-fill és quan Simona Gay posa que, a en Romà, “li semblà que tot ho veia millor, com si l’aigua de neu tingués el poder d’aclarir el pensament” (p. 441) i, així, elements feminals.
Afegirem un passatge en què hi ha la figura de la mare (simbolitzada per la natura) i l’interés dels fills per la marona i per la bonesa. Així, el facultatiu amolla a en Romà unes paraules adients per a l’educació matriarcal:
“-Tota una vall que, d’aquí, és a prop, és un jardí per qui ho sap conèixer. S’hi crien flors singulars com en cap lloc del món. Tot sovint, l’home passa enmig de meravelles sense se n’adonar. Avui he volgut tastar (…) l’aigua de la font de les altures (…) i contemplar el grandiós paisatge per ho servar en la mirada. (…).
-Li puc demanar si és satisfet amb la cerca de les plantes?
-(…) A Fontalba, ja he entés que no cal ser exclusiu. (…) No és el meu ofici. Sóc metge i tinc l’afany d’alleugerir la sofrença dels homes. La botànica és el meu divertiment. Tot home afeinat té necessitat d’un divertiment, si vol guardar el cor obert. (…) Tots els camins són bons si són de llum i de pau. Divers és l’home; i diversos, els talents. Cadascú ha de menar a bé la seva obra. De vegades, l’obra a complir serà senzillament la pròpia vida i és obra de preu si és obra d’amor” (p. 442).
Connectant amb les paraules del metge, en febrer del 2018, un cardiòleg ens demanà si érem en contacte amb la natura. Li responguí que sí i ens agregà que això era vital.
Finalment, direm que aquesta relació amb la mare (ací, associada a la vall i al jardí), d’acord amb estudis sobre la creativitat, és una de les variables que més l’afavoreix.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El pagès i el gaudi de la natura, de fonts i la mare
Prosseguint amb el relat citat de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, altra vegada copsem passatges femenins, ben reflectits per mitjà de l’abundància de vocabulari del narrador. En primer lloc, hi ha una presentació del parer del noi (en Romà) i el d’un pastor, poc o molt, de la seua edat: “En Romà reia de bon cor i, no perdent coratge, deia el seu acontentament de respirar l’aire més pur (…). El pastoret se l’escoltava pensant: ‘Aqueix sí que sap expressar les coses que tu portes endins’. I en Romà es deia: ‘El pastoret no sap de lletra, mena una vida primitiva, deslligada del món i qui sap si no ten ell el secret del goig senzill?’. (…) Per fi, el pastoret aconsellà al company de no fer massa tard a la font, de se tenir a compte dels maleficis de l’ombra” (p. 438).
Per tant, en aquesta secció, hi ha un xicot amb bonesa i amb força, en contacte amb la natura (de què frueix), dedicat al camp i que capta com és el company i que, a més, ho fa de manera encertada. Ben mirat, hi ha un pastor relacionat amb un desarrelament del món (pel seu nomadisme) i cercador del gaudi. Al costat del vailet, el rabadà té present lo feminal (la font), però com a complement i, per això, associa l’ombra amb una mena de sortilegi i diu a en Romà que hi vaja a espai.
No deixarem fora que la delectança de la natura és ben manifesta en en Romà, una cosa que hem capit en llauradors i en gent molt vinculada amb el camp i amb l’agricultura i que la riquesa descriptiva del transmissor de la rondalla ho adoba i, altrament, la part maternal (unida a la dolcesa, a la font de vida i a la color argent): “En Romà travessava les cortines de la pineda; a cada branca, lluïa l’or transparent de la reïna, els perfums del bosc afalagaven els sentits. (…) Que ben anomenada era la Coma Dolça! Ara, era un bosc platejat, (…) l’escomesa més viva de l’ocellada, tot anunciava la font” (p. 438).
No debades, més avant, hi ha un ocell amb un paper de marona (tot i que no és presentat com a mare, malgrat la proximitat a la nit o, fins i tot, la plasmació de moments nocturns), el qual diu al jovenet: “Vine amb mi: s’està bé en un llit de falguera i de molsa” (p. 438), això és, com qui roman tombat en plena natura i, en aquest cas, tocant el cos matern. Així, ell “Sentia el respir de la nit (…), obrí la porta a polit i penetrà dins l’ampla nit… (…) I la vida de la nit era bàlsam” (p. 439).
Un poc després, hi ha unes paraules amb la funció matriarcal del xic i amb el paper errant pastoral. Com ara, en Romà li proposa:
“-Ets un germà! Et poguessi menar fins a Fontalba!
-És que no es pot deixar mai el ramat. Donaràs l’enhorabona al pastor de la jaça de dalt: m’ensenyà a fer de pastoret, et farà bon acolliment. Ja faré els senyals aquest vespre” (p. 439).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La transmissió de la cultura tradicional matriarcal, fonts i maternitat
En endinsar-nos en la secció “Contes d’imaginació”, dins del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, la folklorista Simona Gay comença per una rondalla plena de simbolisme associat a la dona i capim trets propis de jóvens de la Catalunya Nord: “Les tres fonts”.
En una vall de muntanya, hi havia un vailet que es deia en Romà, qui “venia de la vila, talment féu seva la vida camperola. Eixerit i trempat, donava un cop de mà a qui el necessitava, era com un pagès més encuriosit que els altres: s’entretenia dels costums, de les llegendes, i aviat sabé tots els termes del país. Recercava la conversa dels vells que saben coses antigues i paraules desusades. Entre tots, l’atreia un pastor (…) assegut en una pedra blanca no gaire lluny dels canalots de la font i de l’abeurador de les vaques. (…) Aquella vida recordava amb en Romà que no se cansava de l’oir parlar de les nits (…) les fonts que són l’alegria de la muntanya: la Font de l’ocell, Fontalba, Aiguaneix” (p. 437).
Per consegüent, el relat és iniciat amb molts signes de què ens han indicat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 junt amb el costum d’aprendre dels més vells (qui solien ser vinculats amb la saviesa i amb la conservació de les tradicions i del llegat ancestral de la terra). Ben mirat, en presentar la figura del pastor (la qual no és de caire matriarcalista), la connecta amb la color blanca (masculina, solar) i, nogensmenys, la situa a prop de tres detalls femenins: la font, l’abeurador (lloc que fa un paper semblant al de les mamelles de la mare, però, ací, en nexe amb les vaques) i, en tercer lloc, les vaques (animal maternal).
Afegirem que, tot i que el pastor ancià parla al vailet del cel de la boca, de la nina dels ulls i en la soca de l’orella, “El jovenet, de nits, somnià un bosc d’encanteri, platejat d’aigües gemmades” (p. 437). En altres mots: encara que, primerament, el xicot absorbeix del pastor (lo celestial, lo visual davant una orella i una soca feminals), en arribar la nit, ell lliga amb lo tel·lúric: l’obagor, el bosc (la natura abundant), la color fosca de l’argent (empeltada, en moltes contarelles, amb la dona), lo líquid (com les aigües maternals) i la preciositat de les pedres esmentades (i, en la contalla, com un eixart amb la marona).
En línia amb aquesta tendència, més avall, posa que el noi en Romà, “En la gran soledat, sentia només la veu de l’aigua. I, d’on venia aquesta aigua de nit? La seva frescor travessava el pit” (p. 437). És a dir, el minyó entra en terreny de la mare, ho fa en l’obscuritat i en la frescor (com un empelt entre la nit i la dona) i és enllaçat amb la mareta de qui un dia mamava (ací, representada per la font, com si les popes ho fossen).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.