Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
La tardor, etapa maternal i matriarcal d’esperança i la Mare Terra
Tot seguit, plasmem unes quantes composicions en què l’escriptora de la Segarra trau la tardor o festes d’aquesta època femenina de l’any (vinculada amb la maduració, amb el període que deixa arrere la jovenesa i que no s’anticipa a la vellesa), sovint, associada a la pluja (p. 43):
“Plou
Tardor quan tu arribes
amb cara plorosa
llençant ton tresor
d’una pluja dolça.
Els camps en gaudeixen
i la terra troba
aquest gran tresor
collita a la porta”.
Per tant, la poetessa acull amb bona avinença la primavera d’hivern, entre d’altres coses, pel bon paper que pot fer a la terra: la fertilitat.
Igualment, relaciona l’etapa amb un esdevenidor pròsper per a la vida (representada pel jardí, un símbol prou habitual en rondalles vernacles i en poemes matriarcalistes):
“El jardí joiós
troba la bonança
d’unes flors sublims
que animen sa cara”.
No debades, afig
“Pluja benaurada
jo t’espero amb ànsia,
tu fas un gran bé
al pla i la muntanya,
tens una virtut
la de l’esperança.
I tots l’esperem
el tresor de l’aigua”.
Aquestes línies empiulen amb la Mare Terra i, a banda, ens podríem demanar si aquest esper té a veure amb el naixement que, en moltes cultures del món, se celebra amb el pas del dia més curt de l’any (en el cristianisme i en altres religions, la festa de Nadal, amb el Naixement d’un nen). Adduirem que l’escrit és de la vespra de Tots Sants de l’any 1992.
Un altre poema de la tardor (de finals de novembre de 1993), i en què captem trets matriarcals junt amb l’esperança (àdhuc, en nexe amb el camp), és “Vinya de les serres” (pp. 47-48). Al capdavall, després d’haver posat detalls agrícoles de secà i què feia ella en la sembra i en l’era, diu que
“És un camí alegre
i molt especial
sempre anar pujant,
però quan arribes
al bell mig del pla
el veus molt bonic
és de bon mirar”,
frases que, el 21 d’octubre del 2024 m’evocaren que els avis de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX) visquessen de la terra i que ma mare, més d’una vegada, em comentàs que, tot i que ella (nascuda en 1943) no es guanyava la vida del camp, sí que hi gaudia de lo que es feia i que, per tant, hi havia un nexe estret entre la terra i ella.
En acabant, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, al poble, a la comarca i que, en el redós, Nostra Senyora faça de protectora dels pagesos i dels habitants, un detall matriarcalista:
“la vila molt jove
de nostre comtat,
Guissona és la joia
guardó preuat,
el Doll Segarrenc
és son capità.
Així en nostra vila
tenim gran tresor
la Verge del Claustre
i les nostres fonts”.
O siga que, 1) la terra és jove (el poble) ,2) Guissona té bona acollida entre els qui hi viuen, 3) la dona figura com a font de vida de la comarca (de secà), ja que n’és el doll i, de pas, 4) qui l’encapçala. Per tant, captem la connexió entre el món rural i lo matriarcal, començant per la terrenal.
En eixe sentit, ho copsem altra vegada, quan Teresa Bertran Tolosa comenta que lo més preciós i digne de ser conservat és… la Mare (ací, simbolitzada per la dona en forma de Nostra Senyora).
Finalment, el 21 d’octubre del 2024 consideràrem que ens podríem fer la qüestió de si, com escriuria l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, el claustre no tenia relació inicial amb una cova o bé amb unes esplugues pròximes al poble: en més d’una ocasió, s’han bastit monuments cristians on abans n’hi havia, de pagans (o bé, s’han adaptat els noms a formes en línia amb el cristianisme).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Enramades, presents en grup, celebracions matriarcals i agraïments a la Mare Terra
Prosseguint amb poemes relatius a festes, però, ara, plasmats en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona (1920-2004), hi ha algunes composicions, per exemple, “Poesia de l’enramada” (p. 31). Aquesta celebració podria tenir relació amb el Corpus. Diu així:
“Ja acabem el mes de juny
la vila està de festa,
hem celebrat l’enramada
amb una gran alegria
grans i petits molt units,
un altre any hem pogut veure
la festa que és tradició
plena de flors i encisera”.
Afegiré que, durant els cinc anys que visquí en u dels carrers cèntrics d’Alaquàs (2009-2014) per on passava la processó del Corpus, es feien grans enramades i decoracions per tot el Carrer Major i, a més, les relacions entre el veïnat eren prou bones i hi havia gran participació. Podríem dir que hi havia esperit de barri.
Més avant, comenta que
“Els nois amb les seves coques
anaven tots a l’església
i algun altre de petit
cofoi feia sa carrera,
passava amb la coca al cap
tota guarnida de festa”.
Ens hem trobat amb festes molt diferents i d’indrets distints, en què els dolços (com ara, les coques, formen part de celebracions de la mateixa línia o paregudes i que tenen lloc en alguna de les dues estacions de més llum ): el dia de Pasqua, els Sants de la Pedra,…
Igualment, Teresa Bertran Tolosa addueix versos que empiulen amb la figura de la mare (la font, Nostra Senyora i una pluja del cel que evoca altres cultures matriarcalistes, ja que va cap a la terra):
“Arribaren a la font
amb gran acompanyament
a la Verge de la Salut.
Varen fer-li el gran present
de flors i de paperets
com una pluja de cel”.
Després, posa que, en el poble, es balla una sardana.
Per consegüent, l’acte (com altres, de semblants) va unit a lo festiu, a lo femení, a un possible agraïment a la Mare Terra (els presents de què parla) i a unes danses que donen vida al lloc i als qui hi prenen part.
També sobre enramades, però ara, mitjançant un correu electrònic que ens envià Ricard Jové Hortoneda (nascut en les Borges del Camp, comarca Baix Camp, en 1929) el 21 d’octubre del 2024, l’endemà d’haver posat en la web “Malandia” una entrada en què tractàvem aquest poema i uns altres, poguérem llegir informació molt sucosa i tot. Diu així:
“Bon dia i bona setmana, Lluís,
He llegit el de les enramades i m’ha donat motiu per a dir-te que aquest cap de setmana, al poble, han tornat a la Mare de Déu de la Riera a l’ermita, en processó, després de romandre al poble des del dia 8 de setembre.
Es fa cada any, però enguany ha sigut una mica més interessant i solemne, perquè fa 70 anys que també li van portar, després de reconstruir l’ermita.
Havia estat destruïda, en bona part, durant la retirada de l’exèrcit republicà, l’any 1938. És d’estil modernista. Recordo que, en aquella efemèride, es van engalanar tots els carrers del poble amb enramades en parets i zènit. Una gran Festassa. Cada any, per Corpus i la Vuitada de Corpus, s’estoren tots els carrers per on passa la processó, amb flors de diverses colors. Aquesta és una cosa que havia decaigut bastant, però les catifes de Sitges i altres llocs per TV3, fa anys que ho han tornat a revifar.
No sé si et pot interessar gaire o gens, però penso que te n’havia d’informar. Una forta abraçada.
País i Història!!!!”.
En relació amb aquest comentari, ma mare, el mateix dia, per telèfon, em deia “I garlandes, de banda a banda del carrer, amb paper de seda; de tant en tant, i de diferents flors i guarniments. Això estava en l’aire i feia bonic.
Jo recorde d’haver-ho vist i d’haver-ho sentit a ma mare.
En els balcons, cobertors. I hi havia la topetia a veure qui el feia millor”.
Adduirem que una festa amb punts en comú, però d’abril (mes en què l’autora escrigué la composició), trobem en “Poesia d’aniversari” (p. 37), en el llibre “Camins del Record”, referida al natalici d’un avi de huitanta anys, i amb detalls prou habituals en els seus escrits: la fe, l’esperança (el renaixement de les plantes en la primavera) i el bon cor simbolitzats pels infants. Així, comenta
“Avui és dia de joia,
festa de Pasqua florida
blavor de cel i ocellada
(…) collirem flors del jardí
i les posarem a taula.
(…) l’avi ha estat el primer
com també la néta Marta,
que és una poncella en flor
d’un roser que ara comença
a florir en primavera,
trenat amb lliris i roses
del jardí de l’esperança” .
Continuant amb l’esperit primaverenc i amb lo maternal, la poetessa ho reflecteix en l’escrit “Oh Verge de Maig” (p. 55), quan diu
“amor i consol en la vostra emparança
(…) Verdeja la plana
és la vostra festa,
les herbes del bosc
ja totes floreixen.
Timó i romaní
la plana llueixen,
perfumant l’entorn
de la nostra Verge”,
Nostra Senyora, a qui, com que l’escriptora de Gurb copsa que la violeta atorga perfum en humilitat,
“aquestes flors colliré
per oferir-vos un ram”.
És a dir, enllaça, en la seua vida, la senzillesa, la natura i l’agraïment a la mare (àdhuc, representada per la Mare de Déu), dona a qui, en la comarca la Segarra (on l’escriptora ha nascut), que és terra de secà, se li demana ajuda, com molt bé exposa en “Demanant la pluja” (p. 58):
“Alçarem els ulls al cel
pregant amb fe i esperança,
demanant que vingui pluja
Verge del Claustre estimada.
Envieu-nos aquest do
(…) i direm amb tot el cor
que és tot un Doll la Segarra”.
Per tant, captem que és la dona qui salva el poble (Nostra Senyora, a qui es prega i qui farà costat, no un sant masculí, alliberador i místic), que els habitants li ho demanen amb al cor en la mà i que empiulen la Mare de Déu (el personatge femení i maternal) amb la font de vida i amb l’aigua (dos detalls matriarcalistes i associats a la dona) i, de pas, fa al·lusió a la terra (la Segarra).
Finalment, direm que el llenguatge amé té a veure amb la tradició vernacla catalana.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, paisatges del poble i aplecs en la plaça
Continuant amb composicions del llibre de Teresa Bertran Tolosa, en què copsem l’esmentat sentiment, però prou la plaça en relació amb la natura i amb les persones que la visiten, ho plasma en “La plaça de Capdevila” (p. 28), molt en línia amb el matriarcalisme:
“Aquesta bonica plaça
és una plaça de tots,
una font d’una aigua clara
que raja en abundor”.
Com podem veure, enllaça el lloc amb la font (que podria evocar-nos el doll com a naixement d’un riu), indret on abunda la presència i que simbolitzaria la vida.
En eixe sentit, tot seguit, ho empiula en els versos vinents, com un punt de trobada entre persones:
“L’arbre formós que l’envolta,
un banc de pedra rodó,
és bon lloc per reposar-hi
(…). Fins i tot s’hi fa tertúlia
amb amistat i unió.
Els grans recorden sa vida
del passat amb il·lusió,
la joventut que somnia
en el seu demà joiós
i forgen ses esperances
amb un capítol formós”.
Per tant, altra vegada, la poetessa també vincula els ancians amb l’esper i, de fet, comenta que
“La plaça de Capdevila
és un cel obert per a tots,
petita i encisera
també curulla de flors”,
és a dir, que n’espleten.
En acabant, captem el seu interés per la natura i el nexe que Teresa Bertran Tolosa hi té:
“Els tres carrers que la mimen
(…) junt amb el Pas que és record
d’aquesta plaça bonica
coberta d’ocells i flors”.
Unes pàgines després, l’escriptora de Guissona exposa “Cançó del meu poble” (p. 33), en què es reflecteixen detalls semblants i la terra com a mare que fa possible la vida dels fills, quan la tracten bé:
“El meu poble és pla,
com catifa ufana,
amb flors de colors
omplen son paisatge.
(…) Vull ser matiner
i (…) collir el tresor
que la terra ens dóna”.
Una tercera composició, també sobre el poble, en l’obra “Camins del Record”, i en línia amb la poesia matriarcal, amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo maternal (ací, Nostra Senyora) i amb els ancestres, és “Nostra Plaça Major” (p. 41). Primerament, direm que la dedica a Jordi Pàmias (poeta nascut en Guissona en 1938), “perquè pugui / continuar la seva tasca / en bé de la cultura, / enaltint la llengua catalana”.
En acabant, escriu sobre els porxos de la plaça i sobre els carrers empedrats, afig que la claror ompli de joia a petits i a grans i, a banda, que,
“Amb la Verge Assumpta
sos ulls de bondat
(…) baixet em parla
des del pedestal (…).
Del Renaixement
les pedres que parlen
dels avantpassats,
la història és il·lustre
joia de la vila”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Tractaven els adults, els jóvens i els xiquets de manera ponderada
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿tractaven els adults, els jóvens i els xiquets de manera ponderada (per exemple, segons les aptituds de cada u) i tocant els peus en terra?
Gràcies.
A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En relació amb aquesta qüestió, el 19 d’octubre del 2024 ens enviaren aquests missatges: “La meva àvia sempre ha tocat de peus a terra” (María Carmen Badia Prats), “Responent a la pregunta; a casa, es tractava a tothom amb respecte, tingués l’edat que tingués” (Rosó Garcia Clotet), a qui plasmàrem que “L’escriptor Pere Calders, en una introducció a un llibre seu de relats, comenta que, un mestre que tingué de xiquet, afavoria que cada alumne desenvolupàs les seues habilitats i, igualment, feia que, amb paciència, anassen avant amb la resta de temes”; “El matriarcat ha funcionat amb el treball de les dones catalanoparlants: treballs de la llar, assistència a familiars, a necessitats, als fills… i completar amb les tasques del camp.
Han sigut responsables del benestar, de l’alimentació…” (Isabel Inés Aranda), “A la padrina i al padrí, els tractava de ‘vós’; ells, a nosaltres, de ‘nen’, amb afecte” (Sebastià Sardiné).
Igualment, per correu electrònic, el mateix dia, Montserrat Cortadella ens escrigué “Si et refereixes fer, depenent de l’edat, sí: els grans cuidaven dels petits i ajudaven a casa (aquest va ser el meu cas” (Montserrat Cortadella), a qui també reportàrem sobre Pere Calders en la seua infantesa.
A més, ma mare, el 19 d’octubre del 2024, per telèfon, em digué que, pels anys vint del segle passat, “En aquell temps, els mestres ‘eren molt mestres’: feien de pares, de consellers,…
I també, a vegades, hi ha la intuïció de dir ‘[ Aquest fill o aquesta filla,] ‘Ara farà açò’. Moltes vegades, les dones, en els temes dels fills, som més intuïtives i recordem més” com sol respondre (i com és) cada u. En relació amb el tema, li comentí que Pere Riutort (mestre de “Valencià” en Magisteri), un dia demanà en classe qui volia llegir algun escrit lliure i que jo en llisquí u sobre un tema que m’era conegut. En acabant, ell em féu un suggeriment:
“– Tu podries escriure contes”.
Afegirem que, el 29 de juny del 2021, quasi trenta anys després, li telefonàrem sobre les “Rondalles mallorquines” recopilades per Antoni Ma. Alcover i ja n’havíem llegit (i tractat) moltes (de folkloristes d’altres zones catalanoparlants i d’èpoques diferents), i que ell ens en parlà: “La gent anava a Lluc i sempre s’enduien una rondalla”.
O, com ara, el primer any en Magisteri, Roser Santolària (mestra de “Lengua española”) captà que tenies interés per la poesia i per la sociolingüística. Aleshores, addueixes a ta mare que, en el 2024, comentaves poemes i que t’interessaves pel sentiment de pertinença a la terra i per la llengua catalana.
Finalment, direm que hi ha rondalles en què persones amb punts forts diferents formen un grup i van cap a la Cort.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
El sentiment de pertinença a la terra, la sardana i aplecs en la plaça
Continuant amb poemes del llibre “Camins del Record” en relació amb el sentiment de pertinença a la terra i amb el matriarcalisme, mitjançant balls i danses, es plasma en la composició “Ballarem sardanes” (p. 26):
“El dia de la sardana
és festa gran i de joia (…).
Donzelleta dels ulls blaus
i de faldilla florida,
tu i jo amb els braços oberts
(…) Catalunya farem gran
amb l’amor i la noblesa
que tenim els catalans.
Així va seguint la festa
i ens fa reviure l’encís
doncs anem a puntejar-la
grans, joves i petits.
Així farem gran rotllana”.
Com podem veure, Teresa Bertran Tolosa vincula la sardana amb Catalunya i empiula la terra tant amb l’amor com amb lo noble i, com en altres escrits, posa gent de totes les edats i fent rogle.
Així, en un altre poema de la mateixa corda, “La Vila fa festa” (p. 34), plasma
“Plaça de la Vila
(…) Parelles que dansen
sardana tu ets gran,
tes arrels profundes
i és molt dur el brancam.
Joia catalana
t’hem de conservar
la teva grandesa
en el nostre cor.
Joves i més grans
podem puntejar-la
la dansa encisera
donant-nos les mans.
Tot fent la rodona
i amb gran il·lusió
celebrem la festa
amb pau i germanor”.
Per consegüent, trau les arraïls, les rames (la jovenesa i la infantesa) i la participació.
Un tercer poema en nexe amb el sentiment esmentat, i que té a veure amb la dansa, és “Vermelles barretines” (p. 90), en què la poetessa de Guissona exposa sobre l’aliança junt amb la cerca de fadrina amb qui festejar (l’anella i els clavells) i, igualment, reflecteix la infància i l’esperança (la ginesta) i Catalunya:
“Sardana encisera,
joia catalana,
ets tu la poncella
d’un roser estimat.
(…) Els joves fan una anella
els grans es donen les mans,
(…) i un clavell vermell al trau,
que l’ofereix a una nina
amb molt afecte i tendresa,
aquest jove enamorat
d’una bella donzelleta.
Clavells vermells i ginesta
és l’escut de nostra terra,
les quatre barres de sang
i una pluja de ginesta.
(…) Catalunya fa gran festa”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Vos comentaven sobre jocs de xiquets amb vocabulari eròtic o del cos
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre jocs de xiquets amb vocabulari eròtic o del cos?
Gràcies.
A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
****
Com a exemple, en el volum III de l’obra “Folklore valencià” (1947), del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, figura el joc “Pinto, pinto”, en què es diu
“Pinto, pinto, serafinto,
cuca mala, margalinto,
la gallina està al terrat,
amb el cul arromangat.
La gallina, merda al peu,
amaga este peu” (p. 50),
amb “m…’l pèu” en l’original.
En un altre joc, “Bonyigo” (p. 78), podem llegir
“-Ací, ¿què hi ha?
-Bonyigo.
-Ací, ¿què hi ha?
-Or i plata
que caga
la gata.
-¿Per a on puja el gatet?
-Per la cordeta.
-¿Per a on baixa?
-Per l’escaleta”.
Igualment, en un tercer joc, “El floriol” (de Nadal, pp. 108-109), el floriol representa la vulva i, a més, es comenta “encertar el floriol”.
A banda, posa el joc d’hivern “Vareta d’alcalde”: “De xics ja fadrinosos amb bones cames, es proveïen d’una vara, més o manco, arregladeta, però ben llisa, amb una de quals puntes, punxaven bé una porqueria d’eixes de qual nom tenen la lletja costum alguns, lo mateix xicotets que grans, d’enviar a qualsevol pròxim i que les persones de criança solen anomenar per la M gran [= Merda]” (p. 32).
Respecte a missatges, el 18 d’octubre del 2024, ens plasmaren “Bon dia, Lluís,
Quant a les cançons, a la meva època, no vaig passar del ‘Matarile, lire, lire’, has, has, has.
Però, quan la nena era petita, la sogra li va cantar…
‘En Pere de la cultura
va anar a la professora,
es va cagar a les calces.
¡Ai, mare: quina pudor!'”.
També escrigueren “Bon dia, Lluís,
Aquesta [ = “Pinto, pinto” ], de petita, la vaig sentir, però també en castellà”, (Antonia Verdejo González), “Hola, Lluís,
Quant al tema, no recordo, sí però que em deia que, de petita, ja feia puntes al coixí, vestidets per a les nines, llegia…” (Rosa Garcia Clotet).
Afegirem que el 18 d’octubre del 2024 rebérem un correu electrònic de Rosa Rovira: “Hola, bona tarda,
‘Una mona en el terrat
amb el cul arremangat
fa pudor de xocolata;
un, dos, tres i quatre'”.
Finalment, ma mare, per telèfon, el mateix dia, em comentà que “Hi ha molts xiquets que, en les cançons amb els jocs, era una cosa de rimar”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
Poemes en nexe amb ancians, amb jóvens i amb dones amb esperança i molt obertes
Tot seguit, en “Poema d’hivern” (p. 23), que figura en “Camins del Record”, es pot llegir
“L’avi té fred
està molt arrupit
assegut al seu banc,
son cabell blanc
rodola per la seva cara
fent saber que la seva vida
es va dilatant poc a poc.
Mirant al fons
la llum dels seus records l’abriguen
en el seu cor ple de tendresa
(…) Recorda la seva jovenesa
va ésser un puntal fort,
i amb aquest dolç pensament
(…) resisteix l’últim embat de la seva vida”.
Com podem veure, l’avi encara viu amb esperança i, a més, amb molta espenta.
Igualment, en la composició “Per a la llar de jubilats, Guissona” (p. 35), l’escriptora de la Segarra comenta que el cor sempre és jove i que, a banda, enllaça amb
“Flors i festa per a tots,
damisel·les dels vuitanta,
el vostre marit espera
poder fer una ballada”.
Per tant, la dona té la darrera paraula i es fa lo que ella vol.
Més avant, addueix que
“els fills petits ara són joves
deixant son niu han emigrat,
s’han espargit les noves vides
feliços són vora la llar,
com la rosada amb l’esperança”.
És a dir, que els jóvens fan via cap al demà.
Afegirem que, en la mateixa obra, Teresa Bertran Tolosa plasma la composició “Realitat d’una vida latent” (p. 38), la qual vincula amb el seu marit i, de pas, toca els peus en terra,
“en la nit d’esperança,
que abrigui a ma vida
(…) El meu cor sentirà
(…) recollirà un passat
recordant nostres vides” (p. 38).
Prosseguint amb la literatura matriarcal, com copsem en el poema “Nostàlgia” (p. 50), en el llibre “Camins del Record”, l’autora, entre d’altres coses, comenta
“els fills que han volat
d’un niu d’esperances.
El jorn és més curt
però la nit és llarga”
i, així, es reflecteix que Teresa Bertran Tolosa viu amb esper, tot i l’edat.
Finalment, en els versos que exposa en el poema “El record que perdura” (p. 64), dedicat a D. Ramon Pujol Oliva, un home amb noblesa, captem trets que empiulen amb el matriarcalisme:
“que ens vares ensenyar
en el transcurs de la teva vida,
com a espòs i pare”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, els ancestres, la natura i senzillesa
Altres poemes de literatura matriarcal.
Altres escrits d’aquesta línia, i que figuren en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona, són, com ara, “Vell Pla” (p. 16). En aquest, es plasma molt el sentiment de pertinença a la terra i algunes tradicions. Així, a mitjan composició, posa
“Que bonic és el Vell Pla
quan va decaient la tarda
i encara hi ha claror
del sol que ja se’ns amaga.
Per tornar de bon matí
i fer-nos gran arribada,
i donar el seu resplendor
a la creu, a la creu alta,
on ja els avantpassats
amb molta fe la miraven
com era la creu de terme
que amb la seva ombra ens empara.
Guissonesos i veïns de la comarca
gaudim d’aquest tresor
que la creu és benaurança,
i és un viure tan formós
fruint de l’ombra santa”.
Com podem veure, en primer lloc, trau el Vell Pla (ací, en al·lusió a la Plaça del Vell Pla, de què escriu al principi del poema); després, apareix la vesprada (u dels dos moments femenins del dia i prou habitual en escrits matriarcalistes); en acabant, passa a l’esperança de l’eixida del sol.
I, al capdavall, captem altres trets de la mateixa línia: la creu de terme (és a dir, la vinculada amb lo terrenal, amb els ancestres i amb el poble). I, com que aquesta creu és tel·lúrica, empiula amb la dona (ella proporciona ombra i sopluig, com la mare fa als seus fills, ací, en sentit simbòlic).
Finalment, la poetessa reflecteix un poble obert i receptiu als altres, a la comarca i que, com si es tractàs de festes patronals o tradicionals en l’indret, convida a fruir d’aquesta obagor.
En un altre poema, “El nostre hort” (p. 18), copsem aquesta literatura, però més bé en nexe amb la natura (heura, flors, un jardí…) i un ocell que, cada primavera, hi tornava:
“A l’hort del convent
com abans es deia,
amb quatre parets
voltadetes d’heura
(…) sempre i a tota hora
tinc el gran record
d’estimar-te sempre
mentre visca jo”.
Per tant, hi ha una relació entre la terra, l’escriptora de Guissona i lo maternal. En eixe sentit, en la composició següent, “Camí de l’escola” (p. 19), també apareix:
“(…) ma dolça mare
em portava allí (…).
El patí frondós
i uns arbres molt alts,
feien la rodona” (p. 19).
Ben avançat el poema, Teresa Bertran Tolosa afig unes paraules sobre la pedagogia que va rebre en la seua infantesa en el convent de les dominiques i sobre la bona avinença que hi havia:
“Jo molt agraïda recordo amb amor
un convent senzill” (p. 20),
detall que té molt a veure amb una de les característiques que captem en aquest llibre, en què predomina lo femení.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriacalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, la figura de la mare, la sardana i germanor
Una altra persona dedicada a la poesia i molt en nexe amb la terra (no sols amb el poble, sinó, igualment, amb la comarca i amb Catalunya), és Teresa Bertran Tolosa, autora del llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors, a què accedírem en el 2024 gràcies a una donació que ens féu Rosa Rovira, una dona que, més d’una vegada, escriu composicions.
Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), d’acord amb la informació en la contraportada, “va néixer a Guissona (Lleida) el 2 de febrer de 1920 en una família d’agricultors. Al cor de la Segarra.
‘La vida ha fet que jo exposi les meues inquietuds escrivint sobre la vellesa i que, al mateix temps, parli de la joventut amb to irònic i alegre. El meu vici és escriure, és així com la pau i la serenor del meu esperit, captiu d’aquestes senzilles lletres, m’ajuden a viure i tal vegada en permeten de ser feliç. La meua infantesa fins als catorze anys vaig passar-la a l’escola de les dominiques de Guissona. M’agradava llegir i escriure, sobretot poesia catalana, que és com dir l’essència pura del nostre poble que és Catalunya”.
Primerament, direm que, per mitjà d’un correu electrònic que ens envià Rosa Rovira el 16 d’octubre del 2004, accedírem a la data de la mort de la poetessa, la qual li havia proporcionat una llibreria de Guissona estant.
En passar al pròleg, de 1995, el poeta Jordi Pàmias i Grau (també nat a Guissona, en 1938), exposa trets que, posteriorment, copsem en l’obra junt amb el bon cor, la natura (a vegades, simbolitzant la Mare Terra) i la facilitat per a connectar amb els més petits (i amb persones de diferents edats): “hem d’esmentar els poemes dedicats a les persones més estimades: la filla, la néta, la mare… Més que per la bellesa de les imatges, destaquen per la força dels sentiments. (…).
Cal dir també que, al llarg del recull, predomina el vers curt (…), amb rima assonant a gairebé tots els poemes. Ens arriba, doncs, l’eco de la poesia popular (romanç, corranda). Sembla com si aquesta dona senzilla, plenament integrada en la vida del poble, seguís la tradició literària” (p. 10).
Afegirem que aquest sentiment ja el podem veure en el primer poema, “Poesia a la sardana” (p. 15), amb un estil molt present al llarg del llibre i que empiula amb el matriarcalisme i amb lo maternal:
“A la plaça de la Vila
avui és festa major,
no hi podem faltar nineta
hem d’anar-hi amor,
que al compàs de la sardana
farem vibrar els nostres cors,
i juntant les mans enlaire
ens agermanarem millor,
i farem que tots nosaltres
vivim amb més il·lusió.
Perquè aquesta bella dansa
purifiqui els nostres cors
i com més gran fem l’anella
la festa serà millor.
Germans, visca Catalunya,
visca la pau i l’amor.
24-IV-1986″
Com que, en els primers versos, es dirigeix a una nineta, al meu coneixement, la nena simbolitza una néta i, tot seguit, li ho expressa amb unes paraules que evoquen la figura de la mare.
A banda, de manera amena, explica a la xiqueta per què considera ella que cal anar-hi: agermanament, la joia de viure i, per descomptat, amb intenció que la nineta participe de lo vernacle (ací, d’un ball).
En referència a l’anella, durant un viatge al Pirineu català, viu ballar una sardana. I, primerament, es feien grups solts i de poques persones; en acabant, s’unien a uns altres; i, al capdavall, entre tots, formaven una gran anella (feien rotllana, feien rogle).
En eixe sentit, finalment, l’escriptora de Guissona posa “germans” (bona avinença) i “Catalunya” (la terra), dos detalls que tenen a veure amb lo matriarcalista.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la Mare Terra
Tot seguit, tractarem tres poemes que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra. Així, el primer (amb xicotets retocs), “Glossa al Montseny” (p. 210), en línia amb “Oda a la pàtria” (publicat en 1832), de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), diu:
“Adéu-siau
Enlairats turons, per sempre adéu-siau,
núvols de caire blanc, de lluny us distingia,
pel redós etern, del vostre oreig blau,
les serres desiguals, de nostra pàtria viva.
Adéu frondós Montseny, que des del teu palau,
com pulcre vigilant, cobert de boira o neu,
espill de blava mar, bella i flairosa nau,
albires i respires, l’oxigen que és ben teu.
Ens plau l’adient parlar, com llengua dels meus pares,
que ompliren el planeta, de bons costums i lleis,
defensant llurs drets, que mai fou endebades,
la parla llemosina, de monarques i reis.
Us vull sempre expressar, l’afecte més sagrat,
que pugui embolcallar, l’aurora del pur cel,
que engendri la virtut, endolceixi la bondat,
aurèola estimulant, més dolça que la mel”.
Com podem veure, per una banda, exposa detalls geogràfics (el Montseny), els uneix amb la diversitat (les serres), amb una terra amb vida, amb el flaire, amb el parlar dels pares i dels ancestres com també amb part de la història de Catalunya i d’actuacions en pro de lo aborigen.
A més, ho fa amb un tractament com si el Montseny fos la mare (“l’oxigen que és ben teu”, això és, som fills de la terra i la terra no pertany a les persones) i, igualment, unit a la bonesa que enllaça amb el matriarcalisme (no com si fos un fer bondat continu a les normatives, ni a lo que prové de l’Estat, ni a lo polític).
La composició segona de què parlem (i que ve a continuació en l’obra), “Nostra ferma vall” (p. 211), podríem empiular-la amb lo maternal i, per descomptat, amb la tolerància, amb la varietat i amb la bellesa de la natura i, per extensió, de la Mare Terra:
“Des de Tavertet
Entre el cap i l’ample de la virtual terra,
on hi sempre[1], caliu d’estimar,
d’un contorn a l’altre de la sublim serra,
com allaus, cingleres, vorejant la mar.
Hem begut l’aigua de fonts, deus ocultes,
entremig de boscos, gentils, molt espessos,
arrels nues, rebrolls, flors, arbusts,
herbes miraculoses, amb colors diversos”.
Per tant, captem molts trets en nexe amb u dels elements representatius de lo matriarcalista: l’aigua. En eixe sentit, trau la maternitat (les fonts, àdhuc, amagades), potser com si representassen la cova en què es gesta el xiquet que, mesos després, naixerà. I ho fa en companyia de la flora (la qual hi arraïla).
A continuació, passa als animals (grans, petits i mitjans) i, al capdavall, exposa el símbol de la benevolència: l’Arc de Sant Martí. I tot, en un ambient com si fos al costat de la mareta que estima la gent de la vall i que els alleta de vida:
“Hem descobert, insectes i dreceres,
ocells, animalons, éssers innocents,
hem perfilat l’hegemonia de les feres,
quan espeteguen, afilades dents.
Hem tingut la fresca gota de rosada,
al redós i palmell de cada mà,
hem albirat el cel rogent de la vesprada,
hem admirat, l’Arc de Sant Marti, entrada enllà.
Aquesta vall invicta, que perdura,
i que perdurarà, com el blau de l’infinit,
que glossem embadalits, joliu natura,
i que estimem amb tendre amor, de dia i de nit”.
Finalment, aquests versos ens evocaren un agraïment a la Mare Terra i, òbviament, a la preciositat que, més d’una vegada, copsem, quan estem en contacte amb la natura.
L’escriptor de Gurb, unes pàgines després d’escriure de Tavertet estant, i prosseguint amb el mateix sentiment, plasma el poema “Lloança a Osona” (p. 214), en què diu
“Arrel i garantia, és nostra ferma Osona,
amb joventut alegre, gentil i dreturera,
espill de noble raça, que reviu i ressona,
montjòia esplendorosa, formal i duradera.
Els seus avantpassats, són ramellets d’història,
encís de romaní, llorer, flors, roselles,
atent servei, formal, endomassat de glòria,
gentil essència, suau, en cadascuna d’elles.
Les seves terres són, la vida al ser vivent,
és esplendor, és cel blau, és cordial promesa,
és el ressorgir total, estrella omnipotent,
pomell de nutrició, salut, avinentesa.
Meravellosa contrada, de cara el Pirineu,
és l’encant floreixent, al mig del camp i serra,
coratge, pau, anhel, s’albira a tot arreu,
vibrant, immensa estada, espill de nostra terra”.
Per consegüent, ací copsem el sentiment, però associat a la jovenesa, a les arrels, a lo dret que permet connectar amb lo terrenal i amb la comarca d’Osona, amb un espai geogràfic que inclou la història, la fauna, els qui hi viuen i li donen vida i, igualment, els qui la nodreixen i li afavoreixen la bona avinença.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Literalment. Potser volgués dir “on hi ha sempre” o bé “on hi sembre”.
assemblea-pagesa-6f (1)