Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones auxiliades, dones que pacten i el retorn a la mare
Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és “Les tres xernetes”, en què un ocell, en lloc de deixar caure una mare (una xerneta), li comenta com pot alliberar-se de les males intencions de la rabosa, qui li deia que, si no li tirava una xerneta (o siga, un fillet), ella, amb la cua, tallaria el tronc.
Doncs bé, com si fos una ajuda de familiar a familiar, l’ocell Furgantcomí li diu que el pi “Es talla amb el pa i amb la destral del biscaí. Quan vinga altra vegada, li contes el que jo t’he dit” (p. 110).
En acabant, ella ho diu, l’amic fa un pacte amb la guilla i aconsegueix emprendre el vol i que la rabosa romanga en terra. Així, els dos ocells s’havien desempellogat de la guineu.
Un altra contalla en què el llop no ix precisament beneficiat és “Les desgràcies del llop”. Cal dir que els primers personatges amb què ell es troba són masculins (borrecs) i que la resta ho són femenins, a diferència d’altres narracions on tots són dones, llevat del mamífer.
Un dia, “un llop que vivia a Beniarrés, a prop del riu, a la cova dels Nou Forats” (p. 121), s’atansa cap a un indret on se celebrava unes noces. Convé dir que el riu, l’espluga i els forats empelten amb la dona i, així, ell n’eixiria. Ara bé, “no va voler agafar un menjar tan fàcil d’aconseguir perquè esperava trobar un aliment més gustós encara (…) i continuà el seu camí” (pp. 121-122).
Després d’aplegar a una era on hi havia dos borrecs, els anyells capten l’objectiu del llop i li proposen posar-se al mig i, tot seguit, fer un repartiment: “el primer que hi arribe, heretarà tot el bancal; i l’altre, te’l menjaràs” (p. 122).
Més avant, emprén camí i troba una bacona amb els seus porquets i, com que els fills no eren batejats, la porca (ací representa la maternitat) li fa una proposició i ell l’acull:
“-Mira: posa’t a la vora del riu i jo te’ls presente un per un perquè els tires aigua al cap.
El llop se situa vora el riu. De seguida, la porca l’espenta dins l’aigua i, cama!, peguen a fugir ella i els porquets” (p. 122). Així, la mare defén els fills, aconsegueix que l’home passe al terreny que ella domina i, és clar, que ell seguesca les indicacions de la truja.
Un altre personatge eixerit i femení que apareix en aquesta contarella és l’egua. En eixe seny, quan el llop es prepara per a menjar-se-la, ella li diu que li traga una punxa de la pota… de darrere i que, si ell es menjàs l’egua, tindria una mala digestió.
Finalment, ell actua d’acord amb les passes que li diu la dona i, al capdavall, “l’egua li va amollar un parell de guitzes i el va deixar estés en terra, mig mort i s’escapà. Al cap d’una estona, el llop tornà a posar-se en camí (…), va arribar al peu d’una penya, al barranc de l’Encantada, i es va dir: ‘Ai! Si m’hagués menjat els pollastres preparats en la boda…’” (p. 123), però s’acosta cap a on era un llenyater, qui el veu, li llança la destral i el mata.
La moralitat d’aquesta narració és ben manifesta en els darrers mots de l’animal i cal dir que ell la pensa en un moment en què, simbòlicament, torna a la mare (junt al barranc de l’Encantada). Aquest indret, en moltes llegendes, lliga amb la dona d’aigua, qui presenta moltes possibilitats als qui van a ella i, molt sovint, com que li diuen que ella és una dona d’aigua, perden lo que havien guanyat fins aleshores.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Eren compassives
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren compassives? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 17 d’abril del 2026 comentaren “Sí. L’àvia, sobretot, estava pendent de les necessitats de qui ho passava malament. Un dia va pujar a casa un pidolaire i li va donar un plat de menjar, li va preparar una mica amb una bossa i li va fer dutxar i li posà roba neta de l’avi, qui ja era al cel” (Antonia Verdejo), “Sí. Les dues àvies eren compassives i obertes a tothom, però, si calia, també sabien posar a qui fos, al seu lloc” (Rosó Garcia Clotet), “La meva mare, molt. Les àvies, pràcticament, no les vaig conèixer” (Eusebia Rayó Ferrer), “No” (Lurdes Gaspar), “Sííí” (Àngels Sanas Corcoy), “En general, sí” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant! La meva mare sempre va ajudar a qui ho havia de menester!!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Molt compassives perquè havien partit i perquè patien” (Lucila Grau), “Noooo. Eren molt fortes. La iaia materna, dura, però amb un gran cor. Un exemple: deia ‘Quina por tinc?’ (l’hora de parir). ‘Vinga, dona: les gitanes, bé ho fan. I tu, no?'” (Montserrat Cortadella), “A mon avi, abans de 1900, li van dir que una dona de la vila que era ma mare, fadrina (que, en aquell temps, estava molt mal vist), que era prenyada, anava amb un foraster i la va enganyar dient-li que, si era prenys, es casarien. Ho va fer i el nuvi va desaparéixer. Aquesta dona es va fer malalta de tuberculosi i mon avi hi va anar a veure-la perquè li contaren que era pobreta. I l’avi li va donar 5000 ptes: aquella dona va restar molt agraïda” (M Carmen Bañuls), “Sí. Eren compassives” (Emili Rodríguez Bernabeu), “Encara que tenien molt caràcter, sí que ho eren” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Molt. Una marassa! També en diem ‘una lloca'” (Joan Prió Piñol), a qui responguí “Crec que és la primera vegada que llig ‘marassa’. I més, en seny positiu cap a la figura de la mare, Joan”; “Sí. Sobretot, amb les criatures” (Angelina Santacana Casals), “I tant! Tot els feia pena. ‘Ai, eixa pobra! El marit, tot lo que guanya, s’ho beu i, damunt, quan va a casa, cobra. I un fill darrere un altre. Pobra!!!'” (Reme Canet), “Sí. Les iaies i la meva mare i la padrina, molt compassives i patidores.
Al soterrar de la meva mare, hi havia moltíssima gent (també xiquets i xiquetes que venien a casa amb els meus fills i fa molts anys) i recorden: els berenars i alguna genollera que els curava” (Àngels Benaiges Martí), “Mira: jo crec que ajudà a molta gent. Tot dit” (Lydia Quera).
En correus electrònics, el 17 d’abril del 2026 escrigueren “Gens compassives. Dures com una pedra.
Quan, a la meva padrina del Priorat, li deia ‘Iaia, que tinc por’, ella em deia ‘Por? Por quan estiguis aquí i el teu cap estigui allà’ (i senyalava a dos metres d’on era)” (Montserrat Espallargas).
Finalment, ma mare, el 17 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que l’àvia d’Antonia Verdejo “Sí, sí que era generosa: dutxar i tot”; que el mot “marassa” “Així s’usava. També ‘lloca’, també. Pràcticament, [ les lloques] cuiden els ouets fins que naixen els pollets. I les formiguetes, també, perquè no saps mai com eixirà un part”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones amb iniciativa, emprenedores i que salven
Prosseguint amb l’edició a cura de Rafael Beltran, una altra narració en què capim trets matriarcalistes és “Les cuites entre el llop i la rabosa”, amb passatges semblants a altres relats. Així, comença amb temes relatius a la bellesa i a la bondat de la mar Mediterrània, “d’aquests paisatges, vivien aquí, en altres temps, una bona colla d’animals que gaudien dels plaers de l’estada” (p. 102) i passa al llop i a la guineu: “junt a una cruïlla de camins, hi havia un pou d’aigua dolça (…). A aquell pou, es dirigí la rabosa” (p. 103) i, com que la guilla necessitava ajuda, aprofita que passejava el llop, el crida i ell hi acudeix perquè la dona pogués eixir del pou.
Aleshores, com en altres contalles, ell baixa i ella puja i fa camí. En acabant, uns mariners s’hi acosten a l’home i li peguen una bona palissa.
Ben mirat, la dona, deixondida, li diu que “cercava un associat per posar en pràctica el meu sistema de pesca. Si vols, entre els dos, (…) podem pescar (…) i traure bons dinerets amb la seua venda” (p. 105). I el llop ho accepta. Com podem veure, el personatge femení és una emprenedora, porta la iniciativa i el convida a prendre part.
A més, la guilla “s’encaminà cap a la cova-palau del rei dels animals” (p. 107).
Ara bé, com que li apleguen rumors que ell havia parlat amb el monarca i el sobirà envia soldats a per la guineu i la porten a la cort, ella, ja davant del rei, li comenta:
“-Senyor rei: vós heu de fer justícia (…), però, abans de tot, escolteu-me (…). Vull el vostre benestar i que regneu per molt de temps amb la saviesa que vos és natural” (p. 108).
A continuació, el rei permet que li parle i, com que ella li amolla que una pell de llop seria útil per al sobirà, el monarca, com que considera que l’home ha estat desagraït, ordena que vagen a per ell, que li lleven la pell i que li la porten: “Sols cal posar-se-la damunt” (p. 108).
Tot seguit, el cap d’estat, amb la rabosa en la cort, amolla: “Digueu al llop que vull donar-li les gràcies personalment i, només entre, li lleveu la pell i me la porteu -manà el rei als seus soldats” (p. 109).
Finalment, el rei es guareix i, “Convençut, d’aquesta forma, de la innocència de la rabosa, la deixà anar” (p. 109).
I, així, es fa lo que vol la dona, el sobirà es posa de part de qui dóna per inculpat i, tocant al llop, copsà que la rabosa era guilopa i la deixà.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“Rudiments d’anatomia”, música eròtica i escatològica matriarcal
Prosseguint amb música matriarcalista, el 10 d’abril del 2026, en Xiuxiuejar, l’artista Miquel Pujadó i Garcia (1959) ens comentà “Fa quatre anys, vaig voler fer una aportació a la tradició de cançons eroticohumorístiques amb aquests ‘Rudiments d’anatomia’. Per si ho pots trobar interessant…”. La cançó “Rudiments d’anatomia” (https://www.miquelpujado.net/lletres-inedites-rudiments-danatomia), figura en “Web oficial de Miquel Pujadó”, és llarga, moderada i lliga amb el matriarcalisme. Diu així:
“RUDIMENTS D’ANATOMIA
Hi ha culs amb forma de pera, hi ha culs amb forma de poma.
N’hi ha que són més durs que un còdol, i d’altres semblen de goma.
Hi ha culs suats, fredolics, misantròpics i gregaris.
Hi ha culs callats, i n’hi ha alguns que sempre fan comentaris.
Hi ha culs rosats com porquets, n’hi ha de groguencs i verdosos.
Hi ha culs peluts i pelats, n’hi ha de nets i de pollosos.
Hi ha culs tímids, atrevits, llisos i amb alguna esquerda.
N’hi ha que porten una flor, i d’altres, rastres de merda.
He vist culs de tota mena,
només cal saber buscar:
al final de cada esquena
n’hi ha un a l’abast de la mà.
Però el cul que més m’agrada,
és el teu cul, estimada:
una lluna que enlluerna,
un far enmig la galerna.
Si encara està disponible,
si no el tens emparaulat,
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc al seu costat.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn”.
Com podem veure, hi ha una lletra que empiula amb lo tel·lúric, vocabulari que connecta amb la dona, en aquest cas, mitjançant dos mots que representen la vulva i que lliguen amb la maternitat: la paella i el forn. Igualment, exposa formes gracioses de parlar de ventositats (de pets) i ho fa de manera natural, sense forçar el llenguatge, ni fer-lo políticament correcte. Això fa que empelte fàcilment amb el lector i no cal dir que amb l’oïdor (en escoltar-la, com així ho férem l’11 d’abril del 2026, en haver-la escrita del tot en una llibreta).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones emprenedores, fortes i lliberals del segle XX
Continuant amb “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González, la cosa no acaba ací, en lo relatiu a lo matriarcal: “Els nouvinguts, van treballar tota la seva vida i van formar la seva família en la casa de la tia, Can Martí” (p. 47). Un tercer punt en línia amb el matriarcalisme.
I, anys després, Maria Mataró, com que el seu nét únic no seria la persona més encertada per a continuar el negoci, en cerca una altra, a qui nomenarà hereva universal: la seua neboda Ma. Dolors. Hem de menester dir que Ma. Dolors i el seu marit també feien bona pasta i que tenien molt d’esperit emprenedor, i això féu possible que la Maria i els dos membres de la parella sintonitzassen molt bé.
Fins ací, bona part d’aquest exemple matriarcalista i no cal dir que d’esperit emprenedor i de molta iniciativa, no sols per part d’una dona que fa la funció de lo que podríem dir matriarca, sinó dels qui continuen l’empresa iniciada temps arrere i que s’amplia (i que s’actualitza) contínuament. Ara bé, en aquest article, hi ha el testimoni d’una neboda de Maria Mataró, Irene Montasell Gel, el qual ens aporta moltes pistes sobre lo matriarcal en tot l’àmbit lingüístic, puix que hem trobat coincidències amb persones de punts ben llunyans i que també exercien aquest paper.
Així, Irene Montasell Gel, en nom dels seus germans i seu, escriu que “La definim com una dona amb molta personalitat, segura d’ella mateixa, amb una vida gens fàcil, ni còmoda, madurada pels cops durs que se li van anar presentant a la vida. Al mateix temps, era una persona de molta fe, creient i la seva confiança en Déu l’animava a superar tots els obstacles que trobava.
(…) La botiga, a casa, sempre estava oberta. (…) I si et demanaven una cosa que s’havia acabat o, en aquell moment no la tenia, deia: ‘No et preocupis: tal dia en tindrem’.
(…) una vegada, una persona del poble que ja ha passat a millor vida, un dia li va dir: ‘Per què voleu tantes coses Maria, tantes finques, tants diners…? Valdria més que tot el que teniu ho repartíssiu als que no tenim res’. I ella, amb molt de sentit comú, li va respondre: ‘Si ho tinguessis tu, de seguida, t’ho vendries i jo t’ho compraria’. Volia donar-li a entendre que cadascú és com és i que no s’hi pot fer més.
Al mateix temps, era estalviadora, però no ‘tacanya’ ni garrepa, i era generosa amb la gent del poble necessitada. A moltes famílies que tenien dificultat per a menjar, ella els fiava i els anotava en una llibreta els deutes per al dia que poguessin pagar-los.
A més, ens ensenyava a estalviar. Deia que tot el que s’estalvia es té. Abans, es cosia la roba: mitjons, camises, botons, etc.” (p. 49).
Irene Montasell agrega que “També facilitava que, al poble, s’hi fessin millores, cedint terrenys i locals.
(…) Als tres germans, ens estimava molt (…). Va voler que tinguéssim una educació i una preparació cultural, uns estudis per a la vida. I que, gràcies a Déu, ens han servit. Sempre hem agraït que ens ensenyessin a treballar i a funcionar per no dependre de ningú.
(…) La relació amb el meu pare també la tinc força present. Dues persones de caràcter fort, lluitadores per a un mateix fi. Eren ‘carn i ungla’. La tia tenia una idea i el pare ja la posava en pràctica. ‘Francisco, això…’, i el pare hi anava de cap. Al mateix temps, pel caràcter fort que tenien, xocaven, s’enfadaven, però, al cap de poc, es normalitzava la relació” (p. 50).
Al capdavall, la família de Maria Mataró agraeix el fet que el “Centre d’Estudis de Sant Cebrià” fes el reconeixement a la Maria.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El dia de Pasqua, comentaris i cançons vernacles
El 16 d’abril del 2022, en Facebook, plasmàrem “¿Com celebraven la festa de Pasqua, bé les vostres àvies (o padrines), bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”. Ma mare em digué “Quan érem xicotets, els pares ens duien al Bovalar[1] i, quan érem més majors, al Bonaire[2] o al Vedat[3]”.
En el grup “La Catalunya del Nord”, el 16 d’abril del 2022, Xavier Méndez ens escrigué “A casa de la meva àvia, es feia una gran festa amb menjar i música, i decoraven la taula amb flors, feien xocolata desfeta (que, quan ella era jove, era una cosa cara) i, si s’ho podien permetre, menjaven xai”.
El mateix dia, en el meu mur, adduïren “Dissabte Sant, quan jo era xiqueta, tal dia com hui, tots els xiquets feien repicar les anelles cantant:
‘Ratetes, eixiu,
eixiu del forat,
que el Nostre Senyor
ja ha ressuscitat’.
Per la nit, els nuvis feien l’enramada a les núvies, amb murta, flors, confits…
El dia de Pasqua, després de veure l’Encontre i la repartida d’al·leluies, anàvem al Parc de l’Estació, a fer-nos el vermudet. Per la vesprada, a jugar als sequers, on una orquestra ens animava a ballar.
Portàvem el berenar ‘pasqüero’ i una corda per a jugar i cantàvem cançons dedicades a la Pasqua. Per cert, a Sueca[4], sempre s’han celebrat cinc dies. Eren altres temps” (Cristina Pons Claros), a qui Salvador Mas Santiago li comenta “Cristina Pons Claros. A Crevillent[5]:
‘Del puto forat,
el Rei de la Glòria
ha ressuscitat’.
(‘Puto’, per ‘pudent’, ‘podrit’)”; “La meva àvia, de la Garrotxa, pintava ous i els amagava pel jardí. Els néts havíem de cercar-los” (Gloria Reverter), “La meva àvia feia una garlanda amb ous i anàvem a menjar-la a un aplec que feien a vora de la vila, que es deia Baldus” (Angels Rosell Nadal), “A Mallorca, era una espera interminable, per menjar les panades. Pasqua era una festa singular: taules llargues i tota la família. Oncles, ties, cosins,… Com Nadal” (Rosa Galmes).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Una de les partides que hi ha en Alaquàs (l’Horta de València).
[2] Una de les partides del terme d’Aldaia (l’Horta de València).
[3] Una part del terme de Torrent (l’Horta de València).
[4] La informació és relativa a Sueca, ciutat valenciana de la comarca de la Ribera Baixa.
[5] Vila valenciana de la comarca del Baix Vinalopó.
Dones amb iniciativa, deixondides, que organitzen i que menen
Prosseguint amb l’antologia de Rafael Beltran, en la contalla “La raboseta, el rabosot i el formatge”, ben estesa, hi ha trets considerables: així, no és la dona que enganya l’home, sinó que, si de cas, ho fa com a resposta a una mala passada que ell li havia fet abans, una diferència interessant. I més: ella lliga amb la frase valenciana “Pensat i fet” (en primer lloc, es pensa i, després, s’actua), mentres que ell n’obra en línia amb la castellana “Dicho y hecho” (més aïna, impulsiu): “Una nit, la raboseta anava pel camp i, en això, s’abocà a un pou. Llavors, cregué veure-hi un formatge, dins l’aigua. Per comprovar-ho, va tirar una pedra a l’aigua. Es va adonar, tot seguit, que es tractava del reflex de la lluna plena” (p. 97). Nit, pou, formatge (cercle i llet), aigua, pedra, lluna…
“Aleshores, la sagaç raboseta es prometé fer una mala jugada al rabosot, el qual la nit anterior li havia furtat de la boca una gallina” (p. 97).
Quan el troba, li fa una proposició:
“-Rabosot: jo sé on hi ha un formatge. Anem-hi i ens el partirem.
-Bo! No perdem temps, que la fam em pessiga l’estómac.
(…) Amb quatre camallades, doncs, van arribar al pou. La raboseta assenyalà el reflex de la lluna:
(…) -Xé! Sí. I ben gros que és! -exclamà l’altre, en mirar l’interior del pou” (p. 97).
El 12 d’abril del 2026, mentres escrivia sobre aquesta narració, vaig capir que, així com el rabosot és prim (i anava unit a la idea de llibertat i a la de cercar), la guineu ho feia amb la d’abundància (puix que ella és qui li comenta de repartir, fet que indicaria que la guilla sí que en té a donar, a diferència del personatge masculí, més en línia amb la figura del captaire).
Passa que “El rabosot, egoista com sempre, va pensar a fer-se amb el formatge i no donar-ne ni un bocí a la raboseta. Tot seguit, doncs, es va llançar a l’aigua: xop! És clar, després de la cabussada, va restar decebut” (p. 97).
Al capdavall, la guineu li va fer la raó:
“-Ets més babau que una col. Això t’ha passat per tal que escarmes i, una altra volta, no sigues tan avariciós” (p. 97).
Tocant a la rondalla “La raboseta bordeta i el rabosot bacorot”, de la mateixa corda i en l’esmentat “Rondalles populars valencianes”, empelta amb relats en què la dona evita segar i en què ell porta la càrrega de la faena que haurien de fer entre tots dos. El simbolisme de cada animal és paregut al tradicional: ell, càndid; ella, deixondida. Així, “El rabosot era molt fartó; i la raboseta, en canvi, menjava molt poquet. Com que ell estava mig desmaiat, ella va dir al rabosot:
-Saps què podríem fer? Ara que estan tots a la missa (…) i que les dones deuen tenir l’olla al foc, tu vas i fas repicar les campanes i jo entraré per la xemeneia d’una casa, furtaré el dinar, el duré ací i ens el menjarem” (p. 98).
Més avall, la font original plasma que “la raboseta, molt més astuta que el rabosot, era qui s’encarregava de preparar les coses; i ell, molt més soca que ella, feia el que, a ella, li passava pel cap” (p. 98), mots que remarque en negreta i que connecten amb refranys i amb comentaris que ens han fet. Com a mostra, molt avançada la contarella, hi ha un fragment que diu que ambdós passen just a prop d’una bassa i que ell li demana:
“-On vols que ens posem, raboseta?
-Ací, damunt de la paret de la bassa, rabosot” (p. 99).
Enllaçant amb la paret, direm que solen ser de pedra i de fang, dos materials “femenins”; a més, el fet que romanguen damunt, expressa que, si més no, ho devien fer en pla, detall que connecta amb el simbolisme de la dona (així com, en Nepal, la part superior del pal a què és lligada l’elefant femella… és horitzontal, mentres que la del tronc vinculat amb l’elefant mascle, ho fa en punta i mirant cap al cel).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones amb iniciativa, organitzadores, que menen i la maternitat
Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El llop i la rabosa”, molt estesa i amb frases que plasmen signes matriarcalistes: “Això va anar i era un matrimoni que no tenia fills. A l’home, li deien el Llop i, a la dona, la Rabosa, com als seus pares. Ara sabreu per què la muller tenia aquest nom tan ben posat.
Com era costum a la vila, un dia, la dona li proposà” (p. 91).
De manera que la narradora indica que, tradicionalment, la dona era qui presentava les idees al marit, un tret ben reflectit en la cultura vernacla.
A continuació, trau un menjar que, no sols he conegut, sinó que he menjat:
“-Vols que, enguany, fem confitura?
-Ai, doncs bé. –Respongué el Llop. -Fem confitura.
-Mira: la faré de tomata. -Pensà la Raboseta” (p. 91).
Ara bé, com en altres fonts, l’home també participa en les activitats en la cuina. En qualsevol cas, cal dir que aquesta contalla fou publicada en el 2001 en Picanya (una vila de l’Horta de València):
“L’home encengué el foc, hi ficà la caldera i, entre els dos, feren la confitura. (…) Passaren uns dies i la Raboseta, llépola com era” (p. 91), va pensar com se la podria menjar. I, altra vegada, el personatge femení va per davant del masculí: “I en eixos pensaments estava, quan el Llobet li digué:
-Encetem la confitura?
-No, no” (p. 91).
Més avant, la dona fa el paper d’organitzadora i ell la segueix:
“-Demà t‘hauràs d’endur l’esmorzar i el dinar.
-Ai, per què? -Demanà ell, molt sorprès.
-Perquè l’amiga que jo tinc a Alcàsser ha tingut una xiqueta i vol que jo en siga la padrina, i demà fan el bateig. Per això, t’has d’endur els dos àpats i, quan vinga, ja et contaré el que hem fet al bateig.
-Bé, dona, si ha de ser així…
I així fou com el Llobet se n’anà” (pp. 91-92).
Adduirem que, tant el primer xiquet a batejar com també el segon i el tercer,… és una xiqueta i que la dona, contínuament, és vinculada amb la melositat.
Altrament, quan el marit li fa la qüestió, en diferents passatges, com és que ella ha estat nomenada padrina, la Raboseta, guilopa, li diu “Han fet un bateig preciós i jo anava molt elegant!”, “Ai, mira, deu ser que jo tinc gràcia per a això. No sé”, “Ui, molt bé. Tan bonic o més que l’anterior. Preciós!” (p. 92), frases que, entre d’altres coses, empiulen amb la bona consideració cap a lo maternal i, ací, cap al nadó, qui simbolitza l’esperança en el demà i la pervivència. Aquests detalls no els havíem vist tan remarcats en altres narracions de tot l’àmbit lingüístic.
Finalment, cal agregar que, ben avançat el relat, tots dos tornen a fer un dinar junts (p. 93) i, així, no és un signe només en nexe amb la dona, tret que hem trobat en comentaris que ens han fet sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Perfumaven la casa amb herbes beneïdes
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿perfumaven la casa amb herbes beneïdes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, l’11 d’abril del 2026 i posteriorment comentaren “Sí. Posava llorer i herbes que recollia del camp, que assecava i que el dia de Ram les portava a beneir; a la mainada, la palma (com la majoria) i portava una branqueta petita a la bossa de mà o a la cartera” (Antonia Verdejo), “La casa, no, però armaris i calaixeres, sí. I feien una olor boníssima. Fins i tot, anys després de morta la meva àvia, l’olor continuava allí” (Àngel Blanch Picanyol), “No” (Octavi Font Ten), “El que teníem a la porta de l’entrada, sempre, era llorer beneït, olivera i el palmó del dia de Rams. I jo continuo fent el mateix” (Lydia Quera), “Sí: amb llorer beneït Diumenge de Rams. I, en dies de forta tempesta, també en cremaven unes fulles a la llar de foc” (Rosa Rovira), “Doncs, a casa, sempre teníem herbes del bosc i en fèiem sopes, cuinats i, sobretot, tasses de begudes, molt bones!!! I saludables” (Roser Canals Costa), “Sí, però, al balcó o a l’entrada, el ram del dia de Rams. Al balcó, principalment, palmes i palmons. El llorer, a dins, a casa, que també feien servir per a cuinar” (Anna Babra),“No record. El que sí tenc present és que posaven un ram de la porta d’entrada, per a protegir dels llamps i dels mals averanys” (Xec Riudavets Cavaller),“No ho sé” (Lurdes Closa),“No. Els calaixos de la roba, armaris amb un pom de plantes fetes, treballades, d’espígol” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí: les àvies perfumaven la casa com també els armaris i calaixeres amb herbes (no sé si beneïdes)” (Rosó Garcia Clotet), “Abans, la padrina posava un ram de llorer beneït i una ferradura a la porta de la casa i li agradava molt tenir herbes per als constipats: com ara, flor de saüc, malva, borratja, arrels de malví, farigola (timó), etc., etc.” (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguí “És un privilegi poder comptar amb informació de persones que ja passeu dels noranta anys.
Justament ahir [ , 10 d’abril del 2026,] escrivia sobre una rondalla valenciana en què apareix una ferradura.
Gràcies de tot cor”; “Per fer olor, sí; però beneïdes, no necessàriament” (Maria Dolors Sala Torras) “Jo no recorde (ni a ma mare, ni a la meua iaia) perfumar mai la casa” (Reme Canet), “No. Però, si penjaven, crec que era ‘Borja’, per l’olor, que allunyava les mosques i mosquits” (Àngels Benaiges Martí), “Les àvies, no ho sé. A mi, m’agrada posar espígol. La gent posava, al balcó, rams beneïts” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No crec” (Lurdes Gaspar), “Sí. Abans, les cases sempre feien bona olor, perquè hi havia coixineres amb herbes naturals dins, i sempre estaven perfumades” (Esther Farres Casas), “El que sí que sé és que la palma (palmó) es penjava a la finestra i que es cremava (quan anàvem a la vila)” (Montserrat Cortadella), “A casa meva, no” (Angelina Santacana Casals), “A casa meva, no ho recordo. Sí que penjàvem, al balcó, els palmons beneïts, durant tot l’any” (Joan Prió Piñol), “No en sé res” (Pere Baladron), “Amb romeret” (Reme Gadea Blasco), “Sí. Jo també ho faig” (Conxita Pladevall Vila), “Amb herbes, sí. Jo no recorde si eren beneïdes o no. Posaven aigua al foc i un pessic de marialluïsa (unes vegades), timó (altres vegades), romer, també llima. I tota la casa feia olor a estes herbes” (Carmen Mahiques Mahiques).
En el meu mur, l’11 d’abril del 2026 posaren “Amb espígol. Posaven saquets dins els armaris, dins els calaixos i entre la roba de llit. També per Nadal. Recordo olors d’eucaliptus florits als gerros. I, a la cuina, llorer i julivert” (Rosa Canela), “Això sí que ho puc comentar. No sé si, en aquest aspecte de perfumar, però jo recordo que, a casa, com en altres cases de la vila, potser serà una procacitat, però era així.
A les cases, hi havia comunes i les latrines anaven directe a un dipòsit fet a propòsit. Cada cert temps (mig any, poso per cas) s’havia de buidar.
Recordo que el dia que això es feia, a casa, hi cremaven farigola o romaní” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que proposen, amb iniciativa, que menen i maternals
Rondalles plasmades en el llibre “Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal” de Rafael Beltran (ed.).
En aquest recull, bé de contarelles valencianes de terres catalanoparlants, bé de la zona castellanoparlant del País Valencià, a cura de Rafael Beltran i editada per la Universitat de València en el 2007, hi ha narracions amb detalls matriarcalistes. Així, en la contalla “Les desgràcies del rabosot”, un rabosot, un matí, “davallava de la muntanya a una vila en cerca d’alguna cosa que pogués posar-se a la boca. I heus ací que es trobà una ferradura enmig del camí i es digué ‘Ferradura pel camí: bon dia tindrem hui’. Al cap d’una estona, es troba un rastre de botifarres (…), més endavant, es troba un tros de cansalada (…). Més tard, troba una raboseta” (p. 87). O siga que, primerament, apareix un símbol femení (la ferradura) unit a la forma semicircular i a la bona sort associada a lo feminal, un signe que trau el personatge masculí: reconeix que la dona és qui el salvarà.
Després, copsem la botifarra, la qual és en nexe amb la color negra i amb el penis (com hem pogut veure en música vernacla, com ara, de Pasqua). Ara bé: ell ho rebutja tot. I, en veure la guineu, ella li demana:
“-Xe!, com va la vida, compare rabosot?
-Doncs, cada vegada, amb la panxa més buida (…). Baixe a la vila, on espere trobar coses menjívoles” (p. 87).
Llavors, ella, qui, a diferència del company, no era una senyoreta, “li proposa:
-Què et sembla si, mentre jo agafe el menjar a les cases on no siguen els amos, tu vigiles fora i, després, ens el repartim?
-M’agrada la idea -assentí, tot satisfet, el rabosot” (p. 87).
Per consegüent, la dona és qui porta la iniciativa i ell li l’accepta.
A continuació, com en altres relats, mentres que ella resta assaciada, ell és unflat de colps per part de veïns de la vila. Cal dir que, en aquest passatge, ella fa com qui gestiona la casa, mentres que ell empiula amb la vida exterior, tot i que la guilla també ix fora.
Això sí, de forma que la rabosa guanye la mà, com si l’home hagués rebut una bona palissa. I, amb astúcia, la guineu li comenta: “Veges si em portes al be, que no tinc forces per al viatge.
El rabosot, com pogué, se la carregà al llom. Era al colp del migdia quan regressaren cap a la muntanya. El rabosot, pobre, anava costera amunt, amb un pam de llengua fora” (p. 88) i li amolla uns versos amb què sospita que ella ha jugat brut.
Altra vegada, els símbols són ben repartits: el migjorn, l’home, la força, a migdia; la dona, en eixe moment (qui, aleshores, podria paréixer feble),… és qui dirigeix l’home, no a revés.
En un passatge posterior i, amb la guilla com qui empunya les regnes d’un cavall, ell pensava fer una mala passada a “una bacona voltada dels seus porquets, deixà la raboseta i s’encaminà cap a aquells. La bacona, en veure venir el rabosot, conegué de seguida, les seues intencions. Quan el tingué davant, li féu la següent explicació” (p. 88), amb l’objectiu de salvar els seus fillets i, al capdavall, ell ho acull bé: “Anem, doncs, a la séquia, i els batege i, tot seguit, et menjaràs el que més t’agrade.
-Ho trobe molt raonable. Fes-ho ràpidament, que encara no he pegat ni un mosset en tot el dia” (p. 88).
Finalment, en tocar el torn al darrer dels porquets, la truja tirà el rabosot a l’aigua i pegà a fugir junt amb la xicalla i, en un tres i no res, foren lluny de l’enemic.
I tot, per una ferradura que ell havia desestimat i que li hauria portat sort, si hagués aprofitat lo que li eixia pel camí i que li hauria servit per a menjar i, de pas, per a viure.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.