Arxiu mensual: Agost de 2019

El Camp de Mirra i els Santets de la Pedra

Ací teniu un article que, enguany, s’ha publicat en el llibre de Festes Majors del Camp de Mirra (població valenciana de l’Alcoià). Tot començà quan, en agost del 2018, envií un missatge a l’Ajuntament del Camp de Mirra i, el 3 de setembre del 2018, em telefonà Romà Francés i Berbegal, des de l’ajuntament, i em proposà escriure un article per a les festes patronals del 2019. Agraesc aquest detall, des del Camp de Mirra, un poble molt obert, on hi ha consciència de valencianitat i on hi ha un moviment a favor del valencià, de lo valencià, de la cultura valenciana i, per descomptat, per les nostres arrels, a més de ser un poble amb molta espenta, obert a persones d’altres poblacions  i tot i des d’on es fa molta campanya, cap a fora, amb la intenció de promoure la població i, per exemple, lo relacionat amb el Tractat d’Almisrà (1244).

Aquest tractat fou un acord de pau entre el rei Jaume I (de la Corona Catalanoaragonesa) i el seu gendre, l’infant Alfons de Castella (futur Alfons X “el Savi”), pacte que establia la línia que delimitava els territoris que correspondrien a cada corona, per la banda migjorn.

Afegirem que, en el programa de les Festes Majors d’enguany, apareix la forma “els Santets de la Pedra”, motiu pel qual l’hem adoptada per al títol d’aquesta entrada.

 

 

El Camp de Mirra (article en el llibre de festes patronals del 2019)

 

 

 

Igualment, ací hi ha uns versos que m’aplegaren l’any passat, per mitjà de Romà Francés, escrits en el Camp de Mirra i, a més, en valencià, motiu pel qual els considere interessants, ja que contribueixen a un major ús del valencià en lo religiós.

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                             

 

 

 

 

 

 

 

Notes: En primer lloc, el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés, a diferència de com apareix en l’article publicat en el llibre de festes majors del Camp de Mirra, s’edità en 1542 i no en 1548.

En segon lloc, direm que, aquest article apareix en un llibre de festes majors que conta amb una part molt important de col·laboracions literàries (més de cent pàgines), molt més que l’apartat reservat a publicitat i més que el que hi ha dedicat a salutacions i, per exemple, a imàtgens de la festa i a entitats festeres.

A més, comentarem que, en el llibre de festes del 2019, hi ha obertura a persones de punts de vista diferents i també que han participat plomes interessants, com ara, Alfons Llorenç o, per exemple, qui es dedicà a maquetar la web del Tractat d’Almisrà (www.tractatalmisra.com), Eduard Garcia Molina.

Afegirem que “esplet”, entre altres coses, vol dir “collita” i, per exemple, “abundor”.

Finalment,  direm que,  en els versos dedicats als Sants de la Pedra, llegim la forma de tractament  “vós”, però en majúscula (per tractar-se, en aquest cas, d’una autoritat eclesial) i sense accent. Cal posar-hi l’accent i, així, escriure-la “Vós”.  

 

 

 

Valencians, murcians i els sants Abdó i Senent

A continuació hi ha tres himnes relacionats amb els Sants de la Pedra. El primer, de Carpesa; el segon, de Sagunt i, el tercer, de Calasparra (Múrcia).

En l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción” (1), dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, hi ha l’himne que llegirem tot seguit. Aquesta obra musical, de què traurem l’estrofa cinquena, la qual parla sobre la protecció de les terres, hi fou promoguda pel capellà Vicente Gil Martí i, gràcies a un altre capellà, D. Pascual Calafat Braco, compta amb els versos:

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Himno a los Santos Abdón y Senén”

“Pueblo Nuevo y Carpesa este día

os aclaman con grande alegría

y os entonan un himno de amor

por la santa y triunfal valentía

defendiendo la fe del Señor.

Y con voces humildes, sinceras,

os imploran con suma piedad;

que guardéis nuestros campos y eras,

y los frutos y las sementeras

las salvéis de la cruel tempestad” (p. 139).

Poble Nou és una pedania de la Ciutat de València, bàsicament rural, situada al nord de la ciutat i que limita amb el terme de Burjassot (també de l’Horta de València).

En segon lloc, hi ha l’himne de la germandat sacerdotal de Sagunt (2), en castellà, el qual reproduïm com figura en l’entrada “Programa de les Festes Patronals organitzades per la Confraria dels Sants Abdó i Senén de la ciutat de Sagunt Juliol 2013” (https://santsdelapedra1644.blogspot.com/2013):

                                  “HIMNO

DE LA HERMANDAD SACERDOTAL SAGUNTINA

————————-  A SUS ————————— 

         SANTOS PATRONOS ABDÓN Y SENÉN

                                      ****

    ¡Oh mártires Santos!, ¡oh nuestros Patronos!

gloria de Sagunto, la heroica ciudad:

nuestros himnos suban hasta vuestros tronos

labrados con sangre, fe y caridad.

   Por dar sepultura a los muertos de Cristo,

los dos santos persas, nobles, con amor,

el pueblo pagano, que tal obra ha visto,

los prende, encarcela, con rabia y furor.

   Arrojados son nuestros dos campeones,

por no dar honor a la falsa deidad,

en anfiteatro, a osos, leones,

los cuales respetan su gran santidad.

   Por fin, nuestros santos, ya decapitados,

suben a la gloria con luz celestial,

donde Cristo tiene, tronos separados,

para ser reyes con cetro eternal.

   Nuestra tan piadosa, Hermandad Saguntina,

con sus sacerdotes intenta elogiar

a sus Mártires, con la gracia divina,

en confesionario, púlpito y altar.

   Profesad, piadosos, a Senén y Abdón,

buenos saguntinos, fe y amor filial,

y con ello en los campos tendréis bendición

y gracia en las almas, gloria celestial.

   ¡Oh mártires santos, Abdón y Senén!:

ved en este himno nuestra gratitud,

por ser de Sagunto apoyo y sostén.

en la fe cristiana, piedad y virtud.

¡Cantad, Saguntinos, mil veces cantad,

a vuestros Patronos Abdón y Senén

suenen alabanzas, que nuestra Hermandad,

pondrá a todas sello con un siempre amén.

                                     F. Palanca Masiá

                                         CURA PÁRROCO”

En tercer lloc, en Calasparra, població murciana i de tradició cultural castellana, on els Sants de la Pedra són els patrons i on se’ls coneix com “los Santos Mártires”, hi ha un himne (3), escrit per Ginés Torrente en les darreries del segle XIX, que, com podem llegir en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I” (pp. 37-38), diu així:

HIMNO DE LOS SANTOS MÁRTIRES

 

A vos Santos milagrosos

la Persia os dio nacimiento

de las gracias sois portento (*)

y en la virtud prodigiosos.

Del culto de Dios celosos

predicabais sus verdades.

 

Pues que sois nuestros patronos

libradnos de tempestades.

 

Luego que al mundo nacisteis

de vos divinos amantes

lucidísimos cambiantes

y en la virtud produjisteis.

A muchos enfermos disteis

salud (*) en las enfermedades.

 

Pues que sois nuestros patronos

libradnos de tempestades.

                                                               Ginés Torrente

                                                                   (finales del S. XIX)”.

Si voleu accedir a la informació que hi ha en aquest quadern, podeu contactar amb l’ajuntament de Calasparra. Ací en tenim unes fotos:

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Font:

(1) Article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, un històric poble de l’Horta de València, a hores d’ara, part del terme de la Ciutat de València. 

(2) Aquest himne està en el bloc “Sants Abdó i Senén, patrons de Sagunt”, de Baltasar Matamoros Claramunt, i correspon al de la germandat sacerdotal de Sagunt, en castellà. 

(3) Aquest himne figura en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I”, publicat en juliol de 1997, en Calasparra. L’editaren la “Fundación Emilio Pérez Piñero”, Caja Murcia i els autors. Agraesc la col·laboració de Juan Sánchez, arxiver municipal de Calasparra (amb qui poguí raonar), qui, a més, m’envià el quadern d’història, publicació que conté informació molt interessant sobre llegendes, festes, refranys, poesia, lletra de jotes, etc.

 

 Notes:  (*) En valencià, portent, paraula que vol dir “Fet extraordinari, que causa meravella”.

Quant al llibret de Calasparra, direm que no és habitual que els Sants de la Pedra apareguen relacionats amb el guariment de malalties.

Finalment, comentarem que, tot i que, en algunes publicacions, hi haja tendència a dir que foren aragonesos els qui portaren la festa a poblacions valencianes o, per exemple, a Calasparra, el fet que en les terres aragoneses que, fins a fa poques dècades, pertanyien al bisbat de Lleida (les quals comprenen bona part de la Franja d’Aragó, on predomina, i de manera abundant, el català) sí que hi haja encara devoció als Sants de la Pedra (però no en lo que ara és l’Aragó castellanoparlant, ni en l’Aragó on es parla aragonés) i sí, i prou, en bona part de Catalunya, d’on provingueren la gran majoria dels primers repobladors del Regne de València, fa que preferim dir que, almenys, en el Regne de València, la devoció als sants Abdó i Senent vingué, majoritàriament, per part de repobladors procedents de Catalunya, així com moltíssims cognoms dels avantpassats de molts valencianoparlants des de tres generacions o més enrere. Afegirem que, en eixes poblacions del bisbat de Lleida, durant molts segles, el poder eclesial (i, de pas, la seua influència en la conservació del català i de la nostra cultura) hi fou gran.

 

La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra

Hui tractarem el tema dels Sants de la Pedra però, això sí, introduint-hi un detall que, en el seu moment com també durant la Pasqua d’enguany, m’ha dut a descobrir el gran paper que juga la padrina (l’àvia) en la nostra cultura, com a transmissora de la saviesa popular, com ja ho comentarem amb major deteniment en alguns punts d’aquesta entrada.

En l’apartat de rondalles, n’he trobat quatre. La primera es diu “Les raboses de les festes dels Benissants” (1), elaborat per Patri Asunción, Sergio Cebolla i Noelia García. Aquest document és una “seqüència didàctica centrada en la realització d’una eixida literària per la comarca de la Ribera Baixa”, per a un curs de 1r d’ESO de l’IES Joan Fuster (de Sueca). Tot seguit exposem la rondalla, “Les raboses de les festes dels Benissants”, això és, sobre els sants Abdó i Senent, els quals hi són coneguts, com també en Cullera (una altra població valenciana de la Ribera Baixa), com “els Benissants”.

“Això era i no era, un parell de raboses que estaven molt famolenques i que vivien prop de la Muntanyeta dels Sants. Sabien que per aquells dies se celebrava la festivitat dels Benissants i que la gent pujava en processó a la Muntanyeta una vegada sentien les campanes de l’ermita que alli hi havia. Com que tenien molta fam i volien distraure els humans per furtar-los el menjar, decidiren tocar la campana perquè el ritual començara com de costum. Encara que estranyada perquè encara era massa prompte, la majoria de la gent del poble es va posar en marxa una vegada sentiren el senyal. En veure aquella resposta, els dos animalots baixaren al poble per una senda secreta i es feren amb tot el menjar que pogueren aprofitant que la gent havia eixit de casa. Amb el botí, les dos bestioletes es van ajocar baix d’un arbre per menjar i després, amb la panxa plena, es van dormir. Quan els suecans tornaren a les cases després de les romeries, van veure la desfeta que havien patit:

— Redéu, m’han furtat una gallina!

— I a mi un conill!

— I a mi un porc!

Sense pensar-s’ho massa, ja s’oloraven els autors d’aquell robatori. Van reunir tots els homes i dones possibles i, armats amb pals i graneres, eixiren a buscar les raboses. Se les trobaren allà ben felices; vés a saber què somiaven. Aleshores, tots a una, els van pegar unes bones granerades que les feren fugir a la velocitat de la llum.

Per tot això i més, les raboses temen més les graneres que les escopetes i ho corrobora la següent dita:

            ‘Si una rabosa vols espantar,

            una bona granera t’has de comprar’”

 

La segona, treta de l’article “La raboseta de Pamis” (2), escrit per Amàlia Pastor, diu així: 

“El record dels estius a la caseta amb els meus avis i Vicent el meu germà, em du a escriure la història que em contaven d’una rabosa que vivia a la serra de Segària i baixava a menjar a Pamis, un llogaret d’Ondara, a la Marina Alta. (…) vaig gravar en vídeo diferents dones del meu poble perquè em contaren la seua versió, vist que no n’hi ha cap escrita.

(…) Totes coincideixen en el fet que passava el dia de la festa de Pamis, en honor dels Sants de la Pedra, Abdon i Senén, però, els finals del conte i els companys de la rabosa, eren diferents.

(…) Les històries d’animals personificats són una part important de la rondallística valenciana.

(…) Per acabar, contaré el conte de Pamis, millor dit, una de les versions de La raboseta de Pamis, la de Paquita Ginestar Martínez”.

La versió d’aquesta dona, que va tot seguit de citar-ne el nom Amàlia Pastor, qui signa l’escrit, és així:

La història que contaré va passar a Pamis, un poblet molt petitet però molt reboniquet. Pamis era molt conegut per les seues festes en honor dels sants de la Pedra, Abdon i Senén, on es feien carrosses, processons i danses. El dia de la festa grossa, un predicador venia a dir missa major i, aprofitant que la missa i el sermó serien llargs, les dones posaven al foc una bona cassola amb una bona pilota (*).

Però ara resulta que, prop d’allí, a la Cova Fosca, a la serra de Segària, vivien una raboseta i un rabosot que passaven molta fam. La raboseta, que era molt pilleta, la vespra li digué: ‘Rabosot, demà farem una cosa. Ens alçarem matí i ens posarem darrere de la Penya Plana i, quan olorem les olles de Pamis, baixarem. Tu aniràs a revoltejar les campanyes perquè tots isquen de cap a fora i, mentrestant, jo entraré a les cases i posaré les pilotes dins un cabàs. Més tard, ens trobarem ací i ens ho menjarem tot’. ‘Ben pensat’, digué el rabosot.

Dit i fet. L’endemà de bon matí, baixaren tots dos a Pamis. De seguida que arriben, el rabosot anà a tocar les campanes. Però en sentir repicar, les persones, estranyades per no ser hora de missa, eixiren al carrer. En veure que era el rabosot, van agafar bastons i graneres per acaçar-li i pegar-li. Tant li van pegar, que la cua li van trencar. I el rabosot, més coent que un all, cap a Segària se’n va fugir.

Mentrestant, la raboseta, molt guilopa ella, havia entrat pels corrals a totes les cases del poble. Cassola que destapava, pilota que es menjava; cassola que destapava, pilota que es menjava. I així va fer amb tots els putxeros que s’hi va trobar. No li’n va guardar cap ni una al rabosot. Farta com n’estava, se’n va tornar ben assaciada cap a la muntanya. Allí, gitada sobre la Penya Plana, amb la panxa ben grossa, es trobà el rabosot, que li deia: ‘Ai!, raboseta, que malalt que estic, m’han trencat la cua! Quin mal que tinc! Dóna’m, dóna’m una piloteta, sí, una piloteta, que tinc fam’. ‘¿Piloteta?’, afegí ella, ‘però si me les he menjades totes!”. ‘¿I no me n’has guardat cap?’, preguntà enfadat, ‘Doncs, ara t’apanyaré!”.

La raboseta arrancà a córrer muntanya amunt i el rabosot tirà darrere. En això que veu un corb, la raboseta li demana: ‘Ai!, corbet, salva’m, que el rabosot em vol menjar!’. ‘Puja dalt de les meues aletes’, li digué ell. I en un bot pujà dalt del pardalet per alçar el vol. Contenta com estava de fugir del rabosot, la raboseta anava cantussejant: ‘Raboseta altera, altera, menja ous i cavallerar’. En arribar molt alt, el corb li preguntà: ‘Raboseta, ¿veus terra?’. ‘Sí’, respongué, ‘veig Pamis, veig Ondara, veig Pedreguer!’. Continuaren cap amunt i ella seguia cantant: ‘Raboseta altera, altera, menja ous i cavallera’. ‘Raboseta, ¿veus terra?”, tornà a preguntar el pardal. ‘Un rogle com una era’, digué ella. I més, i més que van pujar. I de nou el corb: ‘Raboseta, ¿veus terra?’. I ella respongué: ‘Un rogle com un garbellet’. ‘Doncs, ja estem propet!’, digué el corb. I tancant les ales, deixà caure la raboseta.

¿Sabeu on va caure? A l’almadrava (*), just a la voreta de la mar, on va fer un munt de pilotes tan gran que les dones de Pamis, quan fan putxero ja no fan mai pilota, sinó que van a la mar, n’agafen una i la posen dins de l’olla. I conte fora, vés en bona hora, tu que estàs dins i jo que estic fora”.

 

La tercera que trobí, del 2002 i treta del document “Una casa de pagès del Camp de Tarragona”, elaborat pel “Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona” (3), en la seua primera edició (pp. 7-9), diu així:

La padrina Sió i la Maria

Ara, tots plegats llegirem el seu diàleg:

Avui, la Maria, a la sortida de l’escola no s’ha quedat a jugar amb les seves amigues. Què li deu passar?

– Padrina, padrina! On ets?

– Sóc aquí, Maria, a la cuina. Com és que arribes tan aviat d’escola?

– Perquè aquesta tarda, la mestra, ens ha fet explicar tot el que sabíem del poble i entre totes hem dit molt poca cosa.

– Padrina, tu saps per què es diu Vilallonga? Des de quan hi viu gent? Com es guanyaven la vida anys enrera els seus habitants? Com vivien? Com eren les cases?

– Caram, ni poc ni massa. No sé si sabré explicar tot el que em demanes.

I enmig de confidències, trenant diàlegs de rondalla, avui, la Maria, ha escoltat les memòries de l’àvia:

— Maria, recordo quan també la meva àvia m’explicava a la vora del foc la història i les vivències del poble. A la vila de Vilallonga, construïda sobre una terra plana, allunyada de les muntanyes i a la dreta del riu Glorieta, hi vivim unes mil dues-centes persones. Som hereves d’aquell poble antic que, l’any 1174, es va construir a manera d’una gran masia estirada, i per això va rebre el nom de Vilallonga, que vol dir vila allargada. El seu terme, planer i no gens pedragòs (*), té 924 hectàrees de terres fèrtils que permeten que hi creixin, com ja bé saps, els avellaners, la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, regats amb l’aigua de pous i de mines.

El poble, silenciós, és format per petits carrerons, alguns sense sortida. No calen gaires paraules per explicar-ho, perquè, si mires bé, les cases ho diuen tot. Les reixes que a vegades hi ha al costat dels portals eren, anys enrera, un observatori de la més pura tafaneria, i on també els padrins del poble enraonaven amb les jovenetes.

Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats. Cada dia a les dotze les campanes de l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVIII, ventaven per tal d’avisar els homes que treballaven al camp que havia arribat l’hora de dinar i calia fer una aturada.

— Per això ara, a aquesta hora, toca la sirena padrina?

— Sí filla però has de saber que les campanes no sempre tocaven igual. Si repicaven, anunciaven el baptisme d’un nou nat i reunien a tota la canalla de la plaça, on els padrins llançaven confits. Però, si els tocs eren lents i pesats i envaïen el silenci del poble, anunciaven la mort d’un veí.

— No fèieu festes?

— És clar que sí! Els dies 30 i 31 de juliol celebràvem la festa major d’estiu, amb els saraus i els embalats, i els patrons eren sant Abdó i sant Senén, i l’onze de novembre, dia de sant Martí, la d’hivern destinada a commemorar l’acabament de les feines d’estiu: l’alegria de la verema i de la collita d’avellanes, considerades les més importants des del punt de vista econòmic.

La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit. L’àvia, cansada, s’adorm amb un dolç somriure als llavis”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com a qüestió cultural, comentaré que, una vegada vaig penjar en Facebook, una pregunta sobre qui era qui els contava els contes, quan eren xiquets. En el cas d’un grup de Catalunya, molts responien que la padrina (l’àvia) i que, si no, la mare. En tercer lloc apareixia el pare. En canvi, en u de les Illes Balears, en què la participació fou més baixa, no semblava tan igual. De totes maneres, sí que he trobat una cosa que m’ha semblat interessant i…, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans” (4), de Ma. del Mar Duque Alemán, En llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139). I la meua pregunta és: ¿no passaria igual amb els goigs dedicats als Sants de la Pedra? 

També n’hem trobat una  quarta, a finals d’abril del 2019, en l’entrada “Llegendes dels simiots”, en la web “La maleta de la Lili” (5), on apareix una llegenda relacionada amb els simiots i en què es fa referència als Sants de la Pedra. Diu així: ”Una nit, un vianant que es va perdre per les fraus (*) de la muntanya va trucar a la barraca i li va demanar posada per aquella nit. El rei dels simiots el va acollir amb molta hospitalitat. Com que feia molt de fred, el vianant no parava de  bufar-se els dits per tal d’escalfal-se’ls (*). El simiot va restar tot sorprès del sistema, que va considerar com un art de meravella. Per tal de regalar el seu hostre, el rei li va escalfar una alla d’aigua ben calenta perquè pogués beure i fer-se pas[s]ar el fred. L’aigua gairebé bullía (sic) i era impossible beure’n una gota sense fer-la refredar. I el desconegut, perquè es refredés, no parava de bufar. El simiot restà tot sorprès per l’acció del seu hoste. No es va explicar que amb el buf pogués escalfar allò que era fred i refredar allò que cremava. Considerà el nou vingut com un bruixot o com un diable i no li volgué donar més acolliment. El rei va fer saber el cas als seus vassall[s], entre els quals es va estendre l’opinió del cabdill.

Mentre els simiots vivien pels cims més enlairats del Canigó, llur acció no era sentida per la terra plana. Malauradament, però, més endavant, baixaren al pla, on van caure  com una plaga terrible. Arbre per on s’enfilaven restava mort; fruit o conreu que tocaven esdevenia com rostit i no feia res més de bo; tot el bestiar es moria. De nit baixaven per la xemeneia i es posaven per les cases, i sembraven l’angúnia, la desolació i la mort.

Molt aviat la pesta, la fam i la misèria van envair el país. La vida es feu impossible pels homes i per les bèsties, fins que el rector (*) d’Arles de Tec, que s’anomenava Arnús (*), va anar a Roma a cercar els cossos dels sants Abdó i Senén, la presencia (sic) dels quals esquivà tota aquella feram, i la pau i la tranquil·litat retornaren a les llars atribolades. Des d’aleshores que no s’ha vist no se n’ha sentit parlar més”.

Aquesta llegenda, com podem llegir a peu de l’escrit, està treta del llibre “El Pirineu. Tradicions i llegendes”, de Joan Amades, publicat per Garniseu Edicions.

 

Finalment, quant a la paraula “padrins”, en la Pasqua d’enguany, hi aprofití que era ma mare i li plantegí la pregunta de si havia sentit el terme “padrins”  (i, per exemple, “padrina”) com a sinònims d’avis i d’àvia, respectivament. 

La seua resposta, la qual reproduesc, de manera aproximada (perquè la recorde prou), no pogué ser més clara:

— Sí: els padrins eren els avis. Lo que passa és que, com que, moltes vegades, els qui feien de padrins dels nets morien relativament prompte en relació amb l’edat dels nets, passaren a fer aquest paper, per exemple, germans i germanes dels pares i no els avis. Jo, per exemple, ja no tinguí com a padrins els meus avis, però sí altres persones de la família. I els coneixíem com “els padrins”. Per tant, sí que és correcta la paraula “padrins” com a equivalent a “avis”.

Finalment, quant a la funció de la padrina que ha aparegut en la rondalla sobre Vilallonga, no és tan llunyana de la que he vist, a ma mare, amb motiu d’alguna visita a cals meus pares: la major part de les vegades és ella (ma mare, com a àvia) i no mon pare (l’avi), qui hi apareix responent a preguntes sobre costums, tradicions, rondalles, refranys, etc. que plantegen els nets, per exemple, de cara a un tema que els han comentat en l’escola. Podem dir, així, que la rondalla de Vilallonga no és un muntatge, sinó que s’acosta molt a la realitat, un fet que valore positivament, com moltes persones que conec i que impulsen el coneixement de la nostra cultura, matriarcal, de generació en generació i, igualment, mitjançant la família, els centres educatius (i els culturals), les associacions que promouen la nostra llengua i les nostres tradicions, les persones que estan per aquesta llavor perquè volen que pervisquem com a Poble, com una cultura entre tot el ventall que hi ha en el món, i, per descomptat, a través de les revistes, dels llibres,… i d’Internet.

 

Font: 

(1) Escrit “Les raboses de les festes dels Benissants”, el qual figura en el document “Itinerari literari i lingüístic per Sueca i Cullera: Els Assotalloques, de Josep Franco, i Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Manuel Sanchis Guarner” (http://geografiesliteraries.com/wp-content/uploads/2015/10/Cebolla_Minguez__Sergio_SUECA-I-CULLERA.pdf), elaborat per Patri Asunción, Sergio Cebolla i Noelia García.

(2) Article “La raboseta de Pamis” (http://barcella.cat/carpeta_darrer_numero/fitxa_darrer_numero.php?camp_referencia=1621), amb diferents rondalles i comentaris personals de qui el signa, Amàlia Pastor, en la revista “Barcella” (núm. 62, juny del 2014). Aquesta revista està dedicada a informació general dels pobles de la Mariola, com indica el seu subtítol.

(3) Escrit tret del document “Una casa de pagès del Camp de Tarragona” (http://cdatarragona.net/wp-content/uploads/casa_pages_guia_didactica.pdf), elaborat pel “Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona”. En el moment de redactar aquesta entrada, no està accessible en Internet. Això sí: a través d’unes fotografies fetes, hui, de les tres planes en què apareix aquesta rondalla, hem pogut fer possible la seua difusió tal com figura en la font original. Només cal ampliar la grandària de la pantalla.

(4) Llibre “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán (Edicions del Bullent, Picanya, 1a ed., juny del 2003), guardonat amb el 4t Premi Bernat Capó.

(5) Entrada “Llegendes dels simiots” (https://lamaletadelalili.es/ca/llegendes-dels-simiots), en la web “La maleta de la Lili”. En el moment d’escriure aquesta entrada, no es pot accedir amb aquest enllaç, malgrat que, ho he pogut fer, hui, una primera vegada, però no en la segona, tot i haver-lo escrit com figurava en abril d’enguany. 

 

Notes: En el DCVB,  el terme “pilota” (amb el seu significat gastronòmic) apareix definit com “Massa de carn capolada, farina, pa rallat, ou batut, etc. de forma esfèrica i rodonenca”.

L’almadrava és una xarxa que s’utilitza, per exemple, per a pescar tonyina.

La forma correcta no és “pedragòs”  sinó “pedregós”, com apareix, per exemple, en el DCVB.

Una “frau” és un pas estret  i pregon entre muntanyes.

Hi ha un apartat de l’escrit sobre el Pirineu on llegim “escalfal-se’ls” ,literalment, en lloc d’”escalfar-se’ls”, la forma correcta.

L’escrit de Joan Amades és la primera font en què he llegit que l’abat Arnulf (ací, amb el nom Arnús) fou un rector (i no un abat) com també en què llegim el nom Arnús, en lloc del correcte, Arnulf.  Així, Arnús, d’acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear procedeix del nom propi germànic Ernust (amb la variant Arnust), mentres que Arnulf també prové d’aquesta llengua però mitjançant el nom propi Arnulf.

Els Sants de la Pedra: balls, danses, pans beneïts i matriarcalisme

 A continuació, tractarem sobre el matriarcalisme que hi ha vinculat als Sants de la Pedra (i, per exemple, en relació amb la celebració de la festivitat dels sants Abdó i Senent), el qual està present, com ara, en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (1), de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), un religiós valencià que, en aquest llibre, ens aporta informació clau sobre balls, danses, pans beneïts i altres fets relacionats amb la festivitat d’ambdós sants, que són d’origen matriarcalista i que encara continuen en el segle XXI.

Aquesta informació ens pot fer pensar que eren una pervivència antiga en el seu temps i en el Regne de València (a mitjan del segle XVI, ja que el llibre fou imprés en la Ciutat de València en 1542) i perquè n’hi hagué que encara perduraven en el segle XVIII.

Així mateix, el contingut i l’estil literari de l’autor ens permeten conéixer part del punt de vista que hi hauria, aleshores, en l’Església valenciana i a nivell d’Europa (sobretot, tenint present que tres anys després, en 1545, començaria el Concili de Trento, d’on sorgiria una visió que remarcaria més una religiositat dirigida des del poder eclesial, amb intenció d’acabar amb la religiositat popular i amb manifestacions matriarcals i paganes que, aleshores, es mantenien fermes), si més no, tal com ell descriu lo religiós digne de conservar i de promoure i, a banda, lo que calia tombar, com ara, els balls i les danses que es celebraven en el Regne de València amb motiu de la festivitat dels sants Abdó i Senent. 

En el capítol cinqué, i en relació amb les danses i altres fets culturals que, a hores d’ara, podem presenciar (sobretot, en Catalunya) en el segle XXI, direm que, en lo que escriu Joan Baptista Anyés,  sobre l’abat Arnulf, d’Arles (de la comarca pirinenca del Vallespir), abat que, segons la llegenda (tot i que hi ha arguments de pes per a considerar que tingué lloc un fet semblant), en la segona mitat del segle X, anà a Roma a demanar que se’n pogués emportar els cossos dels Sants de la Pedra i, així, resoldre tots els maldecaps agrícoles i de la vall d’Arles, introdueix un fragment molt interessant que diu així: “el sant abat a corregir ses males obres i fer penitència exhortava, i que això, amb molta fe, a la clemència de Déu recorreguessen amb dejunis, processons i oracions devotes, puix és a tots molt cert, que per justa penitència i esmena de la mala vida, la divina indignació s’aplaca. Però no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i tabals i balls fer grans danses, en les quals mai no fou servit Déu, ni menys els sants”.

Relacionat amb els pans beneïts (que hem pogut enregistrar més en fonts relacionades amb poblacions catalanes), tot i que, de manera indirecta, en l’entrada Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (2), escrita per Manel Jovani, qui porta el bloc El somni de la Deessa Mare”), llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Però també, com manifesta, en acabant, que “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”. I, també afegirem que encara hi ha poblacions on, durant la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent, es donen pans beneïts i, així mateix, que, en alguns casos, he trobat lo que es diu “els pabeneïters”, terme que, per exemple, empra Miquel Rustullet Noguer (de la comarca del Pla de l’Estany), en l’article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén” (3), publicat en “Revista de Banyoles”, en el 2012.

Però el tema dels pans beneïts de què parla Joan Baptista Anyés com també dels “pabeneïters” , el trobem, de nou, per exemple, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén” (4), del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany).I el religiós valencià, per a adduir-hi més raons per a actuar favorablement a l’espiritualitat i a les obres que ell  considera prioritàries per damunt de lo pagà, en el capítol cinquè, diu, en acabant, que “Com en tals festes més sia festejat el Diable, cometent-se en tals solaços innumerables qüestions i culpes, com se’n veu la experiència (sic)”. Intuesc que el Diable de què parla, era una manera metafòrica de fer al·lusió al paganisme (i, per baix mà, a lo femení i a lo matriarcal), encara persistent en el segle XVI.

Aquestes línies poden fer-nos pensar que, en el seu temps, hauria vist o hauria conegut (perquè escriu “com se’n veu la experiència”) que, amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, els llauradors valencians (als quals va dirigit el llibre) fessen més aïna música amb els instruments esmentats i també balls i danses. Així mateix, després de veure com escriu les paraules, podríem intuir que, almenys, els balls i les danses, hi poguessen ser d’origen pagà i que encara estiguessen arraïlades, a nivell popular, en el Regne de València (“dels nostres llauradors”).

Tot seguit, rebutja aquesta actitud del camperolat, en dir que “I així ens deuen admirar si els gloriosos Abdó i Senén no els guarden les terres i possessions, com de tals festes els sants sols tenen el nom i tot l’altre és dels que ballen i, parlant més ver, del Dimoni”. Per tant, Joan Baptista Anyés considera que les danses i altres esdeveniments musicals i populars són lo més arrelat el dia de la festa dedicada a ambdós sants, que aquests fets estan allunyats del cristianisme que ell defén i, a més, expressa, poc o molt, que és adient que siguen erradicats. 

Immediatament, proposa, com una espècie de camí correcte (més que com a alternativa, “I, si els tals mon consell volguessen prendre”), que les persones que s’hi dedicassen, canviassen la seua dedicació, de forma que hi “obligarien més cert als gloriosos sants, que amb molta devoció, penedits de sos pecats, amb tota solemnitat celebrassen la missa i oficis del dia dels sants, i que els que havien de donar als sons i desprendre en els hostes ho plegassen tot i ho distribuïssen entre els pobres vergonyants dels seus propis llocs i parròquies. I, celebrant així la festivitat dels sants, podrien justament confiar en la divina misericòrdia, que per la intercessió dels gloriosos prínceps, ses possessions i béns els guardaria”. Els “pobres vergonyants” són les persones que demanen almoina amb sentiment de vergonya.

I tot, com Joan Baptista Anyés redacta, immediatament, en el capítol cinqué, “Perquè mai la indignació de Déu s’aplaca (*) per sons de trompes i tabals, ni menys per balls, pels quals més s’ofèn; ni s’aplaca per processons i cantars, ni per crits de misericòrdia de persones que primer ses vides no esmenen ni de les males obres es peniden, per molt que els tals, cridant misericòrdia, es facen roncos (*). Com pogué ser que no s’aplacà la indignació justa de Déu pels dejunis i processons dels pobles d’Arles i veïns térmens, com se mostra que no cessà per aquelles, ni els acostumats temporals ni persecució de les feres, perquè pogué ser que aquells que misericòrdia demanaven, perseverassen en les acostumades envellides malícies i culpes”.

Serà, en el capítol vuité, on Joan Baptista Anyés comentarà que, des de que l’abat Arnulf portà les relíquies dels sants a Arles, hi desaparegueren els problemes que hi havia, ja que, “molt admirats aquells pobles, a nostre senyor Déu, en els seus sants, magnificaren”. 

Lo tractat sobre la visió del religiós valencià, respecte a les festes, permet entendre que el costum de ballar, amb motiu de la festivitat dels sants de Abdó i Senent, no sols és del segle XVI o anterior sinó que, a més, el seu origen, efectivament, és pagà, ja que, en cas contrari, no cal imaginar que Joan Baptista Anyés, capellà de l’època (però amb un estil literari i un missatge més paregut al de Sant Vicent Ferrer, qui visqué entre 1350 i 1419, això és, no renaixentista) hi exposàs, indirectament, la conveniència de fer com en Arles i, així, substituir-lo per dejunis, processons, oracions i, fins i tot, per la generositat cap als pobres que captassen.

Ara bé, la visió de Joan Baptista Anyés sobre els balls i les danses devia ser compartida per més religiosos i en part de la jerarquia eclesial del segle XVI i anterior al Concili de Trento i, molt més encara, després de l’esmentat concili. Així, en “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (5), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, hi ha que “Fou en l’any 1649, quan el rei de França s’havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets (*), sobretot concedint-los els bens (sic) dels que lluitaven contra la seva dominació.

El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué les festes de la vila, no precisament la festa major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senén. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s’havia materialitzat la prohibició.

Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l’acabament dels oficis religiosos.

(…) No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las (sic) manifestacions esportives d’aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila [de Sant Boi de Llobregat].

Però lo que conta Joan Baptista Anyés persisteix quasi dos segles després, en l’any 1736,  en aquest cas, en el Regne de València, ja que, Joan Esplugues, un capellà valencià del segle XVIII, en un llibre que recull molts escrits seus i presentat com “Memòries d’un capellà del segle XVIII” (6) escriu que, en Montaverner (una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida), durant les festes posteriors a la festivitat de Sant Jaume (25 de juliol), en considerar que “Es [= En] estos dies no tingué esta octava més memòria que la que feu lo rector en son ofici i missa, perquè els dos es prengué el món per a ses bulles i festes que també volen executar en reverència i solemnitat de Déu i sos sants i encara que de elles no es serveix lo senyor, a voltes és menester donar-les lloc per a que accedisquen en atre temps a lo espiritual o servisca per a desempalagar, perquè molt luego se embafen de la devoció i sos exercicis, tan embafats i enfadats com los jodios en lo desert que arribaren a marmolar i manifestar fastig del mannà que del cel cada dia enviava Deu (…). Esta és malaltia vella que patim des de que Adam pecà perquè per lo gust i sabor de aquella fruita vedada a tots nos estregà (*) el paladar; i per a que este fastig en nosatros los cristians, no passe a lo que arribà a los jodios que fonc hasta desitjar les olles podrides de Egipte en despreci del mannà, convé a voltes donar lloc i temps de desempalagar, permitint en lo espiritual o después algun divertiment temporal i de món, però que nunca siga pecat. I així per a estos dos dies es portaren sis vaquetes de la serra d’Énguera, a costes de la administració de les festes, per a córrer-les en lo poble, i es feren carafals en tota forma junt a la sala i al carreró i tanca al peu del campanar per a que sols en la plaça i part del carrer major es corregueren” (pp. 112-113).

Finalment, direm que el fet que, a hores d’ara, es recuperen aquestes danses, podria ser un bon motiu per a explicar-ne l’origen etnològic i, així, de pas, per a contribuir a un major coneixement de les arrels, no sols de la festa sinó també de la seua evolució en la cultura valenciana i en tot l’àmbit lingüístic, en aquest cas, en relació amb les festes dedicades als Sants de la Pedra.

 

Font: 

(1) Llibre  “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés, publicat per l’editorial Ulleye, de Xàtiva, en el 2010.

(2) Entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs”(http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), entrada escrita per Manel Jovani (qui porta el bloc El somni de la Deessa Mare).

(3) Article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, de Miquel Rustullet Noguer (de la comarca del Pla de l’Estany), publicat en “Revista de Banyoles, en el 2012.

(4) Article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999).

(5) Entrada “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, publicada en la web “SANT BOI DE LLOBREGAT: HISTORIA I  PATRIMONI”.

(6)  Llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII” és un llibre que arreplega la transcripció feta per Emili Casanova. L’edità la Institució Alfons el Magnànim, en el 2002 (ací partim de la segona edició, revisada).  Aporta molta informació interessant en lo religiós, en lo etnològic, en lo lingüístic, etc.

 

Notes:  Aplacar vol dir apaivagar, mitigar.

“Roncos” és una paraula castellana que en valencià direm “roncs” i que correspon als sorolls que es fa roncant.

Benifet, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les definicions que n’hi exposa, és una “concessió de terres o altres béns, fetes per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

Els escrits de Josep Esplugues figuren en el llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”.

Amb el verb “estregar” en lloc del castellà “restregar”, Josep Esplugues empra aquesta adaptació seua i no la forma valenciana (i sí correcta) “refregar”: “refregà el paladar”.