Arxiu d'etiquetes: maternitat

Rondalles maternals, dones ben considerades i comunalisme

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, amb edició de Rafael Beltran, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “La serp Tereseta”, recollida pel folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) i que hem llegit amb versions del mateix ram. Així, en la vila d’Olocau, hi havia un home que era llenyater i pastor i que vivia allunyat de la població. Un dia, “arreglant una sitja, de davall d’unes roques que hi havia prop d’allí, veié eixir-ne una serpeta” (p. 135), això és, una dona associada amb la maternitat i amb la llet.

Com que l’animalet no l’astorava, ell passà a domesticar-la, “entreteniment a què es dedicà mentres cuidava de la sitja de carbó” (p. 135) i li posà de nom Tereseta. A més, hi havia tan bona avinença entre ambdós que, quan ell la cridava pel nom, la serpeta “deixava, de seguida, el cau de davall de les roques i acudia a la veu fent esses i revoltes” (p. 135).

Més avant, posa que la serpeta creixia, “encara més, per lo ben alimentada que la tenia el carboner, puix mai deixava de fer-li part de son dinar (…) i, encara aquella, si ell no era massa apartat, li feia alguna visita” (p. 135). Per consegüent, l’home s’acostava a la dona i ella ho feia al llenyater.

“Un dia va ocórrer que el carboner tingué una brega amb un pastor i que el matà, per lo que  anà a presidi (…) i, (…) ja ben vell, aprofitant indults, isqué del presidi i, una volta en el carrer, lo primer que féu va ser l’anar en cerca de Tereseta” (pp. 135-136).

Ara bé, Tereseta ja havia crescut i el pastor “veié eixir, de davall de les roques, una serp tan grossa (…), amb llarga cabellera com la de dona, la qual, enroscant-se-li al cos, li féu cruixir la caixa del pit, matant-lo. Quant a la mort del pastor, escapa de la corda del vogí, però, a sa tornada, no es pogué desllapissar de la (…) serp amb cabellera.

Contat per D. Emili Lluch, qui l’aprengué de sa bona àvia, ja difunta” (p. 136).

En altres mots, el pastor ha passat a la vellesa (ací, simbòlica) i, aleshores, la serpeta ja era grossa i forta (una xica, potser a ben avançada la joventut) i, com que ella el mata (simbòlicament), també es desempelloga d’eixe intent de domesticar-la, de tractar-la com un gos i, de pas, la dona entra en la fase anterior a l’inici de l’adultesa.

Cal dir que la transmissora d’aquesta narració havia estat una padrina de qui la contà al folklorista.

En el relat següent, “L’assemblea dels gossos”, en la mateixa obra, hi ha temes interessants: la presentació d’un projecte al rei, la conveniència de comptar amb un lletrut i, finalment, el paper decisiu que fan les dones en tasques així.

En un regne on els animals encara es parlaven, els gossos acorden portar un greuge al monarca “perquè fera una llei que els protegira dels excessos de les persones i aconseguir que les molles i els ossos es repartiren entre homes i gossos en la mateixa proporció” (p. 136). Per tant, copsem un tema lligat amb l’arquetip del rei: que els habitants del reialme visquen en bones condicions, independentment de la riquesa que tinguen.

En acabant, del palau estant, els demanen signatures de tots els qui estaven d’acord amb la proposició. Ben mirat, a banda del pactisme, s’indica que, “A la plaça de la vila, van fer una gran assemblea i (…) van aconseguir posar-se tots d’acord en el que demanarien al rei” (p. 137). Agregarem que el redacten “en un pàmpol de figuera” (p. 137), és a dir, amb la dona (la figuera) com a persona que faria de mitjancera i de missatgera amb el sobirà.

No obstant això, com que el riu baixava molt cabalós, primerament, no sabien què fer. Llavors, el paper del més lletrut és cedit a l’home que feia de cap de colla dels gossos, qui diu “Ara, agafeu eixe pàmpol i l’enrotlleu i, aleshores, me’l fiqueu pel cul i, així, no es banyarà” (p. 137). I, com que els va agradar la idea, ho feren.

Finalment, se’n moriren, molts dels gossos, i ja no recordaven qui era el seu cap i, per eixe motiu, “van començar tots a olorar els culs dels altres gossos (…). Per això, hui dia (…) encara cerquen el pàmpol de figuera amb aquell missatge” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles maternals, escatològiques i dones que porten la iniciativa

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets en línia amb el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Les set cabretes”, en què hi ha una defensa de la maternitat de bon principi. Així, “Això diuen que seria una mare cabreta. Habitava, amb els seus set fillets, en un corralet” (p. 124) i, com que sabia que el llop, roder, havia aplegat fins a les masades del llogaret, un dia, abans d’anar-se’n, els va dir que obrissen els qui coneguessen per la veu.

“La cabra, en retornar cada nit a casa, anunciava la seua presència als fills, cantant-los perquè li obriren la porta” (p. 124).

El llop, en aprendre la cançó, s’atansa als xotets, però ells ho capten per la veu. En acabant, la mare els addueix: “Mireu, que és molt guilopo. (…) El llop té la pell molt negra…” (p. 125). En relació amb aquests mots, també serveixen perquè els oïdors sàpien alguns detalls de la pell d’aquest mamífer.

L’endemà, el llop, primerament, “mamprengué els ponedors de les gallines” (p. 125) i, a continuació, mena cap a ca la cabreta. Passa que u dels set cabrits reconeix la veu, evoca el missatge de la mare, ho comenta als germans i el foraster se’n torna amb la cua entre cames. Així, altra vegada, ix guanyant la dona.

En un passatge posterior, com en relats semblants, el més petit, deixondit, se salva i ho explica a la marona. I ella “cercà el llop i, en trobar-lo dormint com un tronc, davall d’una figuera (…), va partir una canya i, amb ella, li féu un tall a la panxa. Pel forat, hi va traure els fills” (p. 127). Un altre exemple en pro de lo maternal i del lligam entre la mare i els fills.

Al capdavall, com que la dona fica còdols al llop, se’n desferen i les cabretes pogueren viure.

En la contarella posterior, “La raboseta, el compare llop i les cireres”, hi ha uns quants detalls escatològics i, ben mirat, els papers juguen en pro de lo feminal. Un dia, una guilla i un llop es trobem pel bosc i, en tractar sobre què pretenien fer, la guineu li amolla que l’endemà aniria a per cireres. Llavors, ell li demana:

“-Puc anar-hi amb tu? (…).

-És clar que sí.

-A quina hora?

-A les vuit” (p. 127).

Més avant, el narrador indica que ella sempre li guanyava la mà, perquè es llevava més enjorn. A més, quan el llop li deia que li tiràs una cirereta, la dona li responia:

“-Vols una cirereta? Tanca els ulls i obri la boca.

I, sense pensar-s’ho molt, la raboseta va i li caga damunt” (p. 127).

Per consegüent, com diu un refrany, “La gallina de dalt caga la de baix” (p. 127). En aquesta història, dues vegades.

Al capdavall, ell es proposa matinejar una hora més prompte que a la que ella li diu. Nogensmenys, la guineu ja hi era i, igualment, “s’havia menjat les cireretes. El llop no va tindre més remei que aguantar-se” (p. 128).

Una altra contalla interessant és “Es borreguet de Casivanyes i es gatet de Picassàries”, en l’esmentada antologia. Així, un anyell i un gatet es veuen, fan un pacte i, com que, entremig, es fan amb un cap de llop, el fiquen en un sac. Després, en veure una espluga, menen cap a la cova, on hi havia llops que hi sojornaven (p. 131).

Finalment, ja amb els llops, els ensenyen el cap del llop i tots ells fan camí. En canvi, el gat i l’anyell visqueren tota sa vida en aquella cova i, per tant, empiulen amb la mare (p. 132).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat  dia rere dia.

Dones auxiliades, dones que pacten i el retorn a la mare

General, , , , ,

Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és “Les tres xernetes”, en què un ocell, en lloc de deixar caure una mare (una xerneta), li comenta com pot alliberar-se de les males intencions de la rabosa, qui li deia que, si no li tirava una xerneta (o siga, un fillet), ella, amb la cua, tallaria el tronc.

Doncs bé, com si fos una ajuda de familiar a familiar, l’ocell Furgantcomí li diu que el pi “Es talla amb el pa i amb la destral del biscaí. Quan vinga altra vegada, li contes el que jo t’he dit” (p. 110).

En acabant, ella ho diu, l’amic fa un pacte amb la guilla i aconsegueix emprendre el vol i que la rabosa romanga en terra. Així, les dues aus s’havien desempellogat de la guineu.

Un altra contalla en què el llop no ix precisament beneficiat és “Les desgràcies del llop”. Cal dir que els primers personatges amb què ell es troba són masculins (borrecs) i que la resta ho són femenins, a diferència d’altres narracions en què tots són dones, llevat del mamífer.

Un dia, “un llop que vivia a Beniarrés, a prop del riu, a la cova dels Nou Forats” (p. 121), s’atansa cap a un indret on se celebraven unes noces. Convé dir que el riu, l’espluga i els forats empelten amb la dona i, així, ell n’eixiria. Ara bé, “no va voler agafar un menjar tan fàcil d’aconseguir perquè esperava trobar un aliment més gustós encara (…) i continuà el seu camí” (pp. 121-122).

Després d’aplegar a una era on hi havia dos borrecs, els anyells capten l’objectiu del llop i li proposen posar-se al mig i, tot seguit, fer un repartiment: “el primer que hi arribe, heretarà tot el bancal; i l’altre, te’l menjaràs” (p. 122).

Més avant, emprén camí i troba una bacona amb els seus porquets i, com que els fills no eren batejats, la porca (ací representa la maternitat) li fa una proposició i ell l’acull:

“-Mira: posa’t a la vora del riu i jo te’ls presente un per un perquè els tires aigua al cap.

El llop se situa vora el riu. De seguida, la porca l’espenta dins l’aigua i, cama!, peguen a fugir ella i els porquets” (p. 122). Així, la mare defén els fills, aconsegueix que l’home passe al terreny que ella domina i, és clar, que ell seguesca les indicacions de la truja.

Un altre personatge eixerit i femení que apareix en aquesta contarella és l’egua. En eixe seny, quan el llop es prepara per a menjar-se-la, ella li diu que li traga una punxa de la pota… de darrere i que, si ell es menjàs l’egua, tindria una mala digestió.

Finalment, ell actua d’acord amb les passes que li diu la dona i, al capdavall, “l’egua li va amollar un parell de guitzes i el va deixar estés en terra, mig mort, i s’escapà. Al cap d’una estona, el llop tornà a posar-se en camí (…), va arribar al peu d’una penya, al  barranc de l’Encantada, i es va dir: ‘Ai! Si m’hagués menjat els pollastres preparats per a la boda…’” (p.  123), però un llenyater s’acosta cap a on era l’animal, li llança la destral i el mata.

La moralitat d’aquesta narració és ben manifesta en els darrers mots del llop i cal dir que ell la pensa en un moment en què, simbòlicament, torna a la mare (junt al barranc de l’Encantada). Aquest indret, en moltes llegendes, lliga amb la dona d’aigua, qui presenta moltes possibilitats als qui van a ella i, molt sovint, com que li diuen que ella és una dona d’aigua, perden lo que havien guanyat fins aleshores.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, organitzadores, que menen i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El llop i la rabosa”, molt estesa i amb frases que plasmen signes matriarcalistes: “Això va anar i era un matrimoni que no tenia fills. A l’home, li deien el Llop i, a la dona, la Rabosa, com als seus pares. Ara sabreu per què la muller tenia aquest nom tan ben posat.

Com era costum a la vila, un dia, la dona li proposà” (p. 91).

De manera que la narradora indica que, tradicionalment, la dona era qui presentava les idees al marit, un tret ben reflectit en la cultura vernacla.

A continuació, trau un menjar que, no sols he conegut, sinó que he menjat:

“-Vols que, enguany, fem confitura?

-Ai, doncs bé. –Respongué el Llop. -Fem confitura.

-Mira: la faré de tomata. -Pensà la Raboseta” (p. 91).

Ara bé, com en altres fonts, l’home també participa en les activitats en la cuina. En qualsevol cas, cal dir que aquesta contalla fou publicada en el 2001 en Picanya (una vila de l’Horta de València):

“L’home encengué el foc, hi ficà la caldera i, entre els dos, feren la confitura. (…) Passaren uns dies i la Raboseta, llépola com era” (p. 91), va pensar com se la podria menjar. I, altra vegada, el personatge femení va per davant del masculí: “I en eixos pensaments estava, quan el Llobet li digué:

-Encetem la confitura?

-No, no” (p. 91).

Més avant, la dona fa el paper d’organitzadora i ell la segueix:

“-Demà t‘hauràs d’endur l’esmorzar i el dinar.

-Ai, per què? -Demanà ell, molt sorprès.

-Perquè l’amiga que jo tinc a Alcàsser ha tingut una xiqueta i vol que jo en siga la padrina, i demà fan el bateig. Per això, t’has d’endur els dos àpats i, quan vinga, ja et contaré el que hem fet al bateig.

-Bé, dona, si ha de ser així…

I així fou com el Llobet se n’anà” (pp. 91-92).

Adduirem que, tant el primer xiquet a batejar com també el segon i el tercer,… és una xiqueta i que la dona, contínuament, és vinculada amb la melositat.

Altrament, quan el marit li fa la qüestió, en diferents passatges, com és que ella ha estat nomenada padrina, la Raboseta, guilopa, li diu “Han fet un bateig preciós i jo anava molt elegant!”, “Ai, mira, deu ser que jo tinc gràcia per a això. No sé”, “Ui, molt bé. Tan bonic o més que l’anterior. Preciós!” (p. 92), frases que, entre d’altres coses, empiulen amb la bona consideració cap a lo maternal i, ací, cap al nadó, qui simbolitza l’esperança en el demà i la pervivència. Aquests detalls no els havíem vist tan remarcats en altres narracions de tot l’àmbit lingüístic.

Finalment, cal agregar que, ben avançat el relat, tots dos tornen a fer un dinar junts (p. 93) i, així, no és un signe només en nexe amb la dona, tret que hem trobat en comentaris que ens han fet sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen, amb iniciativa, que menen i maternals

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal” de Rafael Beltran (ed.).

En aquest recull, bé de contarelles valencianes de terres catalanoparlants, bé de la zona castellanoparlant del País Valencià, a cura de Rafael Beltran i editada per la Universitat de València en el 2007, hi ha narracions amb detalls matriarcalistes. Així, en la contalla “Les desgràcies del rabosot”, un rabosot, un matí, “davallava de la muntanya a una vila en cerca d’alguna cosa que pogués posar-se a la boca. I heus ací que es trobà una ferradura enmig del camí i es digué ‘Ferradura pel camí: bon dia tindrem hui’. Al cap d’una estona, es troba un rastre de botifarres (…), més endavant, es troba un tros de cansalada (…). Més tard, troba una raboseta” (p. 87). O siga que, primerament, apareix un símbol femení (la ferradura) unit a la forma semicircular i a la bona sort associada a lo feminal, un signe que trau el personatge masculí: reconeix que la dona és qui el salvarà.

Després, copsem la botifarra, la qual és en nexe amb la color negra i amb el penis (com hem pogut veure en música vernacla, com ara, de Pasqua). Ara bé: ell ho rebutja tot. I, en veure la guineu, ella li demana:

“-Xe!, com va la vida, compare rabosot?

-Doncs, cada vegada, amb la panxa més buida (…). Baixe a la vila, on espere trobar coses menjívoles” (p. 87).

Llavors, ella, qui, a diferència del company, no era una senyoreta, “li proposa:

-Què et sembla si, mentre jo agafe el menjar a les cases on no siguen els amos, tu vigiles fora i, després, ens el repartim?

-M’agrada la idea -assentí, tot satisfet, el rabosot” (p. 87).

Per consegüent, la dona és qui porta la iniciativa i ell li l’accepta.

A continuació, com en altres relats, mentres que ella resta assaciada, ell és unflat de colps per part de veïns de la vila. Cal dir que, en aquest passatge, ella fa com qui gestiona la casa, mentres que ell empiula amb la vida exterior, tot i que la guilla també ix fora.

Això sí, de forma que la rabosa guanye la mà, com si l’home hagués rebut una bona palissa. I, amb astúcia, la guineu li comenta: “Veges si em portes al be, que no tinc forces per al viatge.

El rabosot, com pogué, se la carregà al llom. Era al colp del migdia quan regressaren cap a la muntanya. El rabosot, pobre, anava costera amunt, amb un pam de llengua fora” (p. 88) i li amolla uns versos amb què sospita que ella ha jugat brut.

Altra vegada, els símbols són ben repartits:  el migjorn, l’home, la força, a migdia; la dona, en eixe moment (qui, aleshores, podria paréixer feble),… és qui dirigeix l’home, no a revés.

En un passatge posterior i, amb la guilla com qui empunya les regnes d’un cavall, ell pensava fer una mala passada a “una bacona voltada dels seus porquets, deixà la raboseta i s’encaminà cap a aquells. La bacona, en veure venir el rabosot, conegué de seguida, les seues intencions. Quan el tingué davant, li féu la següent explicació” (p. 88), amb l’objectiu de salvar els seus fillets i, al capdavall, ell ho acull bé: “Anem, doncs, a la séquia, i els batege i, tot seguit, et menjaràs el que més t’agrade.

-Ho trobe molt raonable. Fes-ho ràpidament, que encara no he pegat ni un mosset en tot el dia” (p. 88).

Finalment, en tocar el torn al darrer dels porquets, la truja tirà el rabosot a l’aigua i pegà a fugir junt amb la xicalla i, en un tres i no res, foren lluny de l’enemic.

I tot, per una ferradura que ell havia desestimat i que li hauria portat sort, si hagués aprofitat lo que li eixia pel camí i que li hauria servit per a menjar i, de pas, per a viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festes catalanes vernacles en nexe amb la Mare i amb la senzillesa

General, , , , , ,

Continuant amb aquest tema, exposarem trets matriarcalistes que capírem en dos articles de Joan Puig, publicats en el diari digital “La República”, i que enllacen amb altres cultures tel·lúriques. La primera font, “[VÍDEO] L’herència de la dictadura passeja per moltes processons de Setmana Santa, l’estètica franquista s’imposa a la tradició catalana” (https://www.larepublica.cat/fixada/video-lherencia-de-la-dictadura-passeja-per-moltes-processons-de-setmana-santa-lestetica-franquista-simposa-a-la-tradicio-catalana), és del 4 d’abril del 2026 i hi accedírem el mateix dia. La segona, “[REPORTATGE] L’ofensiva per espanyolitzar Catalunya, l’exemple de les processons que són transformades per la militarització i l’espanyolització” (https://www.larepublica.cat/fixada/reportatelofensiva-per-espanyolitzar-catalunya-lexemple-de-les-processons-que-son-transformades-per-la-militaritzacio-i-lespanyolitzacio), del 5 d’abril del 2026, la trobàrem l’endemà.

Així, Joan Puig trau signes que hem considerat del ram.

En primer lloc, els tradicionals Armats de Mataró van units a una representació dramàtica i a l’austeritat i apareixen com “el soldat de fusta i cartró”. Açò ens porta a la fusta, la qual lliga amb el mot “matèria”, amb el llatinisme “mater” (mare) i, així, amb la terra. I més: “(cascos amb plomalls, el soroll rítmic de les llances contra el terra)”, “una guàrdia cerimonial de caràcter quasi festiu i teatral”. Sobre l’acte de tocar a terra, ens porta al ball de bastons, tradicional en alguns indrets catalanoparlants: aquest contacte ho és amb la Mare, perquè romanga amb vida, perquè fructifique en un esdevenidor en forma de prosperitat i de bones collites.

En segon lloc, “les processons les organitzaven gremis (…) amb un caràcter civil i local”. Açò pot dur-nos a llocs religiosos (per exemple, ermites i santuaris) que eren molt a prop de la vila, del llogaret, etc. i que no eren majestuosos. A banda, parla del “soldat romà tradicional català”, o siga, no el fet per importació, sinó en línia amb la cultura vernacla. Cal dir que, com en moltes festes de barri, àdhuc, en els primers anys del segle XXI (i n’he vist, fins al 2009, després de trenta-huit anys vivint en una mateixa zona de la vila d’Aldaia).

Així, en aquesta vila valenciana, les clavariesses que organitzaven la festa de Sant Antoni (en gener), si de cas, contractaven uns quants jovenets (o adolescents) que tocaven tambors i cornetes (però vestits al seu gust, no com si fossen soldats d’un exèrcit) i, a diferència de la falla que hi havia en el Carrer Sant Antoni, la música no era mai militar (ni la festa tenia aquest toc), ans ben distint: uns esdeveniments en què les dones portaven la iniciativa, elles eren ben considerades pel capellà i pels marits i en què els hòmens (el rector i tot) no eren un drap per a les dones. Un exemple d’un entorn matriarcalista.

En tercer lloc, l’autor parla d’una “evolució natural de la cultura local”, detall que ens podria dur a la que fa la natura al llarg de l’any i, per tant, no resulta de cap imposició, ni, com aquells que, quan, astronòmicament, s’inicia una estació (i lo que escriurem, ho hem vist en persones que, pel 2020, devien tenir cinquanta anys i, quasi segur, viure en Alaquàs, vila de l’Horta de València), els primers dies ja portaven roba tradicionalment associada a la temporada nova, en el cas que vaig presenciar, de la tardor.

En quart lloc, Joan Puig indica que hi ha un “recolliment històric català”, signe que no es casa amb l’espectacle de masses, ni amb els actes sorollosos (els poetes catalanoparlants amb un alt sentiment de pertinença a la terra, junt amb les rondalles vernacles, prioritzen la vesprada i la nit i, si no, la primavera d’hivern i l’hivern, dues etapes amb tendència a una vida més d’interior i acompanyada de caliu). No debades, diu que la processó és “austera, de silenci, amb passos portats sobre rodes o a espatlles, sense exhibicionisme”, “un perfil sobri”, “processons ‘fredes’ o ‘mancades de fervor patriòtic’” i, per consegüent, amb semblances amb eixos versos poètics en què la joia és moderada o bé amb eixes reunions junt amb el difunt en què, u dels qui hi és, poc o molt, diu als altres que, si els plau, que parlen d’alguna cosa que tinga relació amb el cul… Aquesta darrera anècdota empelta amb contalles en què, al capdavall, hi ha algun detall escatològic que minva lo que podria haver estat una narració formal.

Finalment, quant al tema del silenci, inclou “Misteris i Silenci. Tradicionalment, els passos s’anomenaven misteris. (…) la dignitat del silenci, fugint de l’espectacle de l’esforç físic dels portadors”. Aquestes imàtgens van unides, com ara, a les “Verges de la Soledat. A Catalunya, la marededeu sol ser la Soledat: vestida de negre rigorós, sense joies ostentoses, representant el dol d’una mare poble”. Aquests mots són importants: el fet de portar indumentària fosca no li impedeix fer-ho acompanyada de joies senzilles i, com que són en connexió amb la terra, les colors, més aïna, seran fosques. I, tocant al paper de Nostra Senyora, copsem que és maternal (la Mare del Poble, de la terra, dels fills de l’indret i, és clar, de Catalunya i que defenen la terra, com en eixes contarelles ambientades, per exemple, en el Pallars, en poblacions muntanyoses i en què, per exemple, els musulmans, representen els qui no estan per la cultura autòctona). Una marededéu matriarcalista a qui no cal dir que li fan els goigs i les festes… en llengua catalana (la del Poble).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Trets matriarcalistes en la rondalla “La serp que mamava”

General, , , ,

Reprenent la investigació “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, passem a la narració “La serp que mamava”, en què, al meu coneixement, hi ha una mena de lliçó moral dirigida al poble i arranjada com si tingués tres fases: 1) la matriarcalista i maternal, 2) la de transició i de crítica a lo femení (vinculant el fet de mamar amb la luxúria, justament, en un Poble que no l’aprova) i 3), al capdavall, una figura masculina que, en el pitjor seny de la paraula, tira terra a la cultura ancestral tel·lúrica i promou el desarrelament. Nogensmenys, nosaltres tractarem la part amb signes que lliguen amb lo vernacle en terres catalanoparlants.

Així, “ara fa molts anys que, en una vila, una dona va tindre un infant preciós, de cara redona i més guapo que un sol. En aquella època, no és com ara, que hi ha biberons. Aleshores, totes les mares que podien, alletaven els fills des que naixien.

A les nits, l’infant era tret del bressol i mare i fill dormien al mateix llit. Així, quan, per la nit, la criatura es despertava, dormint dormint, la mare alletava i no s’havia d’alçar.

El xiquet es criava molt preciosot i, en quatre dies, se li van fer unes galtetes, uns bracets i unes cames grossos i polits. Feia goig de veure’l tan llustroset i boniquet” (p. 21).

En relació amb aquest darrer paràgraf, comentaré que, el 29 de març del 2026, parlant per telèfon amb ma mare, li diguí que la vespra havia trobat una foto de sa àvia Consuelo (nascuda en 1878), del marit (1874) i de sa àvia materna (1885) junt amb els dos primers besnéts (nascuts en 1964) dels tres provectes. Quan li amollí quin dels dos besnéts tenia cada padrina seua, ella em reportà que “La àvia [ Consuelo], corrent, agafà Miguel [1964], que era més lluïdet” (sic). Com que aquesta àvia no era precisament de passar molt de temps amb els néts, perquè era molt treballadora, però sí que els feia coques Cristina molt gustoses, tot em fa pensar que el fet de ser una mare no exclou que la dona puga tenir simpatia pels nadons i, com en la contarella, pels xiquets de poc de temps.

Després, copsem el fort lligam entre la mare i el fill: “Els pares i els metges no s’explicaven què li podia passar al nadó, perquè mamava una cosa de no dir” (p. 22). Ací hi ha un altre detall: els metges oficials sí que apareixen (més d’u, pel text), però no la remeiera, ni la comare, ni una altra dona, com ara, del barri. Altrament, la marona és una gran subministradora, com la Mare Terra, del ninet.

Tot seguit, la rondalla entra en l’actuació de la serp, un animal femení, terrenal i molt present en obres del romànic basc amb una dona nua de qui mamen dues serps, com si fos d’aquells passatges en què una dona amb molta llet, primerament, en dóna a un nadó seu i, en acabant, a un altre acostat o de la zona. Hem sentit comentaris en aquesta línia.

Cal dir que la serpent fa la seua tasca en un moment simbòlicament feminal: la nit. I el relat trau llenguatge amb signes matriarcals: serpota, nits, mamar, pits, dona, la punta de la coa a la boca (el mot cap-i-cua, com l’hivern que, als pocs dies de començar, empelta amb el naixement de la fe en la continuació de la vida en l’esdevenidor, en el món occidental, la imatge de la Mare de Déu junt amb el Nen Jesús).

Igualment, adduiré que ma mare, durant una conversa telefònica que tinguérem el 28 de març del 2026, em tragué que sí que li era familiar (perquè ho havia oït) el fet que “Les serps saben quan una dona alleta” (sic), com si la serpent fes un paper paregut al del xiquet.  

Finalment, el marit talla el cap de la serp i, “Una vegada morta i ben morta, l’home va agafar-ne els trossos i els va colgar en un clot, en un bancal ben lluny de casa” (p. 22).

Aquests darrers quatre mots no enllacen amb els Pobles matriarcalistes, com ara, amb eixa tendència que hi ha a fer temples religiosos, ermites,… pròxims a la vila (o siga, als habitants) i, altrament, com ens han dit algunes persones, a pregar a Déu (o a Nostra Senyora) de manera afectiva. Com a exemple, un dia, Pere Riutort (1935-2021), per telèfon, em comentava que ell, quan parlava amb Déu, li deia “Paret”. 

Com a afegitó, un missatge molt sucós que ens envià Antonia Verdejo el 29 de març del 2026, un poc després que jo hagués tractat aquesta contalla, de què ella havia rebut la nostra interpretació: “Bona tarda, Lluís,

Un bon relat i, com a anècdota, a la meva àvia, quan alletava mon pare, li va passar una serp. Li mamava. Quan eren al llit, es va adonar perquè tenia el mugró com negre, però deia que mai es va adonar fins que, explicant a una de les noies que tenia a casa, li va dir que algú vigilés i, vet aquí, que era veritat, però no la van matar.

L’avi la va tornar al camp, on, segons ell, havien d’estar. Tots els animals tenen el seu cicle.

Si no era perillós, no calia. Jo l’hagués matada, però l’avi, si no era dels animals pel servei de casa, treballadors seus i anar a vendre,… no: ni pensaments.

En llegir el teu comentari, m’ha vingut al cap: els avis ho expliquen com si fos lo més normal del món. Suposo que, en viure a una masia, hi havia de tota mena”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb mares que salven, fills agraïts i jóvens sincers

General, , , , , ,

Prosseguint amb la narració “Els tres pèls del dimoni”, en la versió de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), el jovenet aplega a un riu i el travessarà i, així, passarà de terra patriarcal a terra matriarcalista, de l’adolescència a l’adultesa: “va arribar a un riu i hi havia el barquer, qui sempre s’estava amb els rems, i li va demanar: ‘Que vaig bé per anar a la cova del dimoni?’.

-Sí: a l’altra vora, hi és. (…) quan vinga, vejam si demana al dimoni per què jo estic sempre ací i no puc eixir-me’n mai, i sempre remant.

-No es preocupe, que jo li ho demanaré” (pp. 9-10).

En arribar el xicot a l’espluga, apareix un personatge femení que és més major que el masculí: la mare del dimoni. A més, la dona pacta amb el minyó i desenvolupa el seu paper maternal: “Mira: amaga’t ací, davall de les meues faldilles i, així, tu escoltes, que jo ja veuré com li’ls arrenque” (p. 10), en al·lusió als tres pèls del diable.

De fet, així ho fa i ella és qui porta el mànec de la paella: “el dimoni li va fer cas i es va asseure i va tombar el cap damunt dels genolls de sa mare” (p. 10): una altra manera d’exposar que la bonesa era per damunt de les males accions.

Immediatament, ella comença a fer qüestions al fill (el diable), les quals ens han portat a considerar aquesta contalla com un relat de transició, puix que elements femenins importants no figuren positivament (ací remarcats en negreta): l’arbre (“cal esgarrapar les arrels, perquè hi ha una granota que se les menja i les rosega. Que la maten i tornarà a fer pomes d’or”, p. 10), la font (“que esgarrapen la canonada d’obra i tornarà a brollar vi”, p. 10).

Quan el xic aconsegueix els tres pèls, sobretot, per mitjà de la marona, “li va donar les gràcies a la mare (…) i se’n va anar cap al palau” (p. 11), això sí, adobant el terreny perquè el barquer deixàs de remar sempre, perquè fossen resolts els problemes de la canonada i perquè l’arbre, altra vegada, fructificàs. Com a agraïment, en cada lloc, li donen una bossa d’or amb què ell, després, es presentarà al rei.

Llavors, el monarca, com que el jove 1) ho havia assolit, 2) anava acompanyat de les tres bosses i 3) ell era molt cobejós, se’n va cap al riu i es dedicà tota la vida a remar. 

Finalment, cal dir que el minyó ha estat sincer amb el sobirà i que, com que, en moltes contalles, després d’un rei egoista, el succeeix u que és de bon cor i que es guanya la simpatia de la gent, podem pensar que, per això, aquest xicot, com li indica el rei, serà el seu gendre, detall interessant:

“-Doncs, sí que ets valent! Sí que et vull perquè sigues el meu gendre. (…)

-Oi! Sí, senyor, tot el que vosté vulga!” (p. 12), perquè encara hi restava vinga or i el xic prefereix no abusar-ne, ni tractar de posseir-lo tot, trets que empelten amb l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas de jove a adult, maternitat i persones acollidores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i que figura en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, d’Oreto Doménech i Masià, és “Els tres pèls del dimoni”, també tradicional en molts indrets: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita; i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç i que es casaria amb la filla del rei” (p. 7) i, així, passaria a ser ben considerat i accediria a la seua sobirania.

Molt prompte, ho va saber el rei i, immediatament, mana que uns criats maten el nen. Però, com que el nin feia pena als servidors, fan una cistelleta, “el van ficar dins i el van tirar al riu, pensant que, potser, algú l’agafaria i el salvaria i, així, no es moriria tan infant” (p. 7).

En acabant, el xiquet és arreplegat per un moliner, qui “se’l va emportar a casa a dir-li-ho, a la seua dona. Tots dos es van posar molt contents perquè no tenien família” (pp. 7-8).

Agregarem que, a diferència de molts relats pareguts a aquest, el fill no és qualificat “bord” per ningú, sinó que “es va criar en eixa casa, tot aprenent les feines de moliner i de forner (…) i, quan tenia divuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 8).

En un passatge posterior, el rei s’acosta pel molí, demana al moliner pel fadrí i fa una qüestió al minyó: “Tu, ets valent?

-Sí, senyor.

(…) -Aleshores, ¿em faries un encàrrec per al palau? Em duries una lletra a la reina?

-Si, senyor: amb molt de gust” (p. 8).

Cal indicar que, en aquesta part de la recerca, la investigadora posa el mot “infant” en negreta, com si volgués remarcar que el jovenet encara no ha passat a ser home.

El monarca, com que pretenia desfer-se del xic, havia escrit (en la lletra) que matassen el jove si el xicot aplegava al palau.

A continuació, el minyó passa per diferents llocs en què li faran costat, primerament, en una cova (un detall femení): hi havia uns lladres que, en veure’l dormir, agafaren l’escrit, el llegiren, es compadiren amb ell i “ells van posar que el xicot es casara amb la filla del rei tan punt no hi arribara.

I així es va fer; (…) la reina va llegir que deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 9).

Per consegüent, no sols la part, aparentment, dolenta (els lladres com la figura de la lladrona ho fa en lo sexual), és lligada amb lo feminal: la regina té la darrera paraula i, per això, tenen lloc les noces. Com a mostra, el narrador plasma que el sobirà torna de la cacera i copsa que hi ha hagut una aliança entre el jovencell i la filla del rei. Això ens diu que la reina era qui regentava el territori.

Després, el monarca presenta al jove una segona prova: haurà d’anar a l’espluga del dimoni i portar-li els tres pèls del diable (p. 9), un passatge paregut en moltes contarelles del mateix estil. Cal dir que la cova simbolitza la vulva.

Durant al trajecte, el minyó passa per una vila on un arbre s’havia assecat i ja no feia pomes d’or (una color que empiula amb lo masculí i amb lo patriarcal); en una segona vila, una velleta li comenta que “hi ha una font que brollava vi” (p. 9). En altres paraules, els papers són repartits quant a simbolisme, puix que 1) la color masculina empelta amb el sol, 2) el vi enllaça amb la dona i amb la menstruació i 3) la font és en nexe amb l’aigua i amb la maternitat com a font de vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que guareixen hòmens, sinceres i maternals

General, , , , ,

Tornant al tema de la sinceritat, Oreto Domènech i Masià recorre al relat “Et vull més que un bon cagar”, el qual, pel títol, lliga amb el fet de parlar sense barroquisme i amb el cor en la mà: la tercera de les filles d’un rei, en dir aquests mots a son pare, fa que ell l’expulse i, així, ella “ha començat el seu camí d’aprendre la llibertat, de fer-se dona, a partir de dir la veritat” (p. 32).

Ja en el bosc, aquesta filla passa a ser fetillera i, quan el sobirà demana ajuda (perquè ell puga fer de cos) i uns representants del monarca es presenten davant la jove, ella, amb molta espenta, els diu “D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem. Jo no em moc d’ací!

-Però, dona, que t’ho demana el rei!

Però ella (…) no va cedir gens ni mica” (p. 32), car equivaldria a aprovar la conducta inicial de l’home.

Entremig, el pare aplega on és un gripau (animal femení i, simbòlicament, empeltat amb l’aigua i amb la terra) i l’animalet li amolla: “I tu, com et trobes ara que no pots cagar així com vols?” (p. 33), fet que equivaldria a dir que ell no assoleix el seu objectiu.

En acabant, el rei troba un anell en la seua boca: “és l’anell de la seua filla menuda” (p. 33) i la fadrina li comenta que no havia deixat d’estimar son pare.

Així, com capim, la princesa s’ha format molt en contacte amb la natura i, en eixe espai feminal, s’ha fet sobirana de la seua persona i ha guanyat vivències que li permeten respondre i viure de manera més encertada que abans.

Passant a la contarella “La bona xiqueta”, la investigadora indica que una xiqueta actua “en un escenari que es mou de la casa al riu i del riu a la casa (…). La bona xiqueta és, per a mi, la definició del que és la grandesa de les dones (…), una grandesa que, alhora, és senzilla i elemental, com la de la xiqueta” (p. 34). Quant a aquestes paraules, el 1r d’abril del 2025, després de la primera lectura d’aquest passatge, em feren dir “com en el joc de volar un catxirulo”, puix que, primerament, te’n vas a empinar-lo i, en acabant, tornes a cals pares o a on són els altres amb qui sols viure (o amb els qui convius en eixe moment) i hi ha una mena d’aplec. I, en relació amb la magnanimitat, agregaré que Pere Riutort, Dilluns de Pasqua del 2021 (el 5 d’abril), em digué que aquesta grandesa i el cor net són com un lligam de l’adult amb el xiquet sincer.

Cal dir que, com aquesta tornada a la casa, podria evocar-nos donar vida a la mare, no deixar-la a soles i sí tindre-la entre nosaltres (si més no, simbòlicament).

Finalment, escriurem que, com plasma l’estudiosa, Francesc Gascó, el recopilador d’aquestes rondalles de Beneixama (l’Alcoià), “segons m’explicava, amb el llibre físic, podia:

‘Tornar tot l’afecte que havia trobat en la família amb la paraula. Les rondalles i Beneixama eren ma mare, un lligam que m’unia a ella, el món de la meua àvia i les altres ties, el món on jo era feliç. Nadar com en un líquid amniòtic de paraules, sentiments i afectes, tornar al ventre matern que era la família que jo volia. Més que la llengua, era l’estimació que jo havia rebut a través d’eixes paraules’” (p. 36).

Com a afegitó, la granota és ben considerada en llengua catalana i això explica que, per exemple, hi haja una expressió que empiula amb aquests mots de Francesc Gascó: “Nadar com una granota”. En canvi, com ara, el castellà, associa granota a eixir, però a no quallar lo que u desitjaria: “Salirle rana”. I, per consegüent, la cultura vernacla no sols rep bé la maternitat i el procés anterior al part, sinó lo femení. I, com exposa l’antropòloga Marita De Sterck (i traduïm), “Ara afirmaria que els jóvens tenen dret de ser iniciats en el coneixement narratiu autòcton” (p. 38).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.