Arxiu d'etiquetes: maternitat

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra com també la maternitat i que figura en l’obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera, és “L’arpa”. Diu així:

“Damunt de mon poblet hi ha una capella

d’una roureda secular voltada;

és son altar lo trono d’una Verge

d’aquella rodalia sobirana”.

 

Un poc després, comenta que sa mare,

 

“(…) sent jo petitó, cada diumenge

a dur-li alguna toia me portava,

a son Fill oferint-me que em somreia,

com jo, assegut en la materna falda.

(…) La mare seia al marxapeu del temple,

i jo, mig recolzat sobre sa falda,

(…) omplia la rodona portalada” (pp. 97 i 98).

 

Com podem veure, per una banda, Jacint Verdaguer trau i vincula el poblet, lo rural i els arbres (la roureda) amb la terra i, a més, posa que la dona (ací, Nostra Senyora) és la sobirana i, per tant, és qui té la darrera paraula.

Igualment, addueix el nexe entre la mare i el fill, sovint, simbolitzat per la falda (la qual evoca quan la mareta ensenya cançons, rondalles, vivències, etc.).

Un poc després, l’escriptor associa lo maternal a la protecció, com una gallina ho fa als pollets:

 

“Més humil i més pròxima, l’església

vegí de mon poblet, ramat de cases

que com pollets esveradissos viuen

a l’aixopluc de les maternes ales”.

 

Continuant amb el mateix llibre, el poeta català també plasma la maternitat en la composició següent, “L’emigrant”, junt amb el sentiment esmentat (“Hermosa vall, bressol de ma infantesa”, p. 101). A més a més, ho fa en “La Plana de Vic”, en posar 

 

“per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!;

dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes” (p. 111)

 

i en els primers versos de “Fontalba”:

 

“Del pit descomunal

del lluminós Puigmal

      naix la Fontalba;

la filla del gegant

s’escorre tot jugant

      de sa ampla falda” (p. 113).

 

Afegirem que Fontalba (ací, simbolitzant la filla) és un paratge que hi ha en la comarca del Ripollès i que el Puigmal és una muntanya del Pirineu català (ací, en nexe amb la dona, amb la mare, per mitjà del pit) i, per consegüent, Jacint Verdaguer exposa un tret matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la natura i la maternitat

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Bonaventura Carles Aribau (1798-1862).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment, el matriarcalisme i que, a més, també fou escrit en llengua catalana, però en terres no catalanoparlants (com ocorregué amb el d’Antoni Ma. Peyrolon, de 1830; i amb el de Vicent Salvà, de 1831, tots dos, plasmats per valencians), és “La pàtria” (https://www.escriptors.cat/autors/aribaubc/la-patria), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, tradicionalment, més conegut com “Oda a la pàtria”. Aquests versos, que empiulen amb la Renaixença, foren escrits pel català Bonaventura C. Aribau (1798-1862) en 1833 en Madrid, i, amb lleugers retocs, diuen així:

“LA PÀTRIA

Trobes

Adéu-siau, turons, per sempre, adéu-siau,
oh, serres desiguals que, allí, en la pàtria mia,
dels núvols i del cel, de lluny, vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira i neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i, al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo, ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec, ni sent com en millors vegades
així, d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits i son perfum les flors”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta escriu sobre “la pàtria mia”, és a dir, sobre la terra amb què se sent vinculat, mitjançant detalls geogràfics (com ara, el Montseny i la mar) junt amb torrents…
Ara bé, lluny de la terra d’origen, només en conserva la memòria històrica, però Bonaventura C. Aribau no es nega a perdre els fruits, ni el flaire, ni lo que li evoca la Catalunya dels seus ancestres i de què ell procedeix.

Per això, tot i que l’escriptor es troba en l’altiplà castellà, ell enllaça molt més amb el seu dolç país (Catalunya), d’on, sobretot, recorda la llengua vernacla (com a plaer i com a conhort):

“¿Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va, a mon dolç país, en ales, jo em transport,
i veig, del Llobregat, la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort”.

 

Afegirem que, amb la llengua catalana (a què, aleshores, se solia escriure “llemosina”, la materna), va a trets positius del passat:

“Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis[1].
Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis,
per estranya regió, l’accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull, del mur sagrat, la lira dels seus avis!”.

Aquestes paraules em recorden unes que escrivia un amic quan, en octubre del 2016, comentava que, més d’una vegada, el fet d’haver viscut lluny de la terra d’on u prové, el fa desenvolupar més el sentit “nacionalista”, com ell havia captat en terres d’Amèrica del Sud.

Igualment, em ve al pensament, la reacció que tenia el meu avi matern (1906-1992), quan ens parlava sobre un llibre d’Edmondo de Amicis (1846-1908, nascut en el Regne de Sardenya i, posteriorment, italià), en relació amb el tema de l’indret on u nasqué: esclatava a plorar. I, durant l’estudi sobre el matriarcalisme, trobàrem un vincle entre la resposta del meu avantpassat i lo matriarcal. No debades, Bonaventura C. Aribau plasma que,

“En llemosí, sonà lo meu primer vagit,
quan, del mugró matern, la dolça llet bevia;
en llemosí, al Senyor, pregava cada dia,
i càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí, li parl, que llengua altra no sent,
i ma boca, llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit”.

 

En aquests versos, també copsem el paper de la mare i de lo femení en les cultures matriarcalistes, juntament amb el tema de la maternitat: el mugró matern, la dolça llet. A més, el poeta addueix que ell pregava en català (aleshores, es creia que el nom genuí de la llengua era “llemosí”).

Finalment, Bonaventura C. Aribau exposa uns versos en pro de la llengua catalana i, per consegüent, de la terra i, àdhuc, per a promoure-la i per a perpetuar-la junt amb el fet de sentir-se part d’on l’escriptor havia nascut:

“Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh, llengua, a mos sentits, més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta[1] edat.
Ix i crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar, de mon patró, la glòria
i passe per ta veu son nom i sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La forma genuïna és “greuges”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare en la poesia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I” (https://fundacionexe.org/wp-content/uploads/2022/09/pebrella01-pioneres.pdf), de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, hem trobat escrits interessants de Manuela Agnés Rausell Soriano (ciutat de València, 1839-1918), com ara, el poema “A ma pàtria”, en què podem llegir

 “Volen que un llenguatge intrús

use la ciutat del Cid,

deixant lo seu en desús

i és intolerable abús

fer-la parlar com Madrid.

Mares hi ha, amb certa jactància,

que, a sos fills, lo castellà,

amostrant, des de la infància,

creuen donar-se importància

suprimint lo valencià.

Cap de província en Espanya,

vol matar lo seu dialecte;

sols ací, per moda estranya

que, als naturals, enganya,

cabre pogué tal projecte.

Que es té ací per un no-res

al que parla en son idioma;

i exigir-nos açò és,

com si volgueren que, en Roma,

s’expressaren en anglés[1].

Per què, puix, tal confusió

entre la gent ignorant?

Perquè ningú, en conclusió,

ha tingut de saber tant

en sa vida obligació.

Que es deprenga[2] el castellà,

que s’escriga en hora bona;

propi és de gent il·lustrada[3],

mes molt bé el valencià sona

en boca del valencià” (p. 25).

 

Per tant, fa una defensa de la llengua vernacla i, així, de la terra, la qual trau, tot seguit, i l’enllaça amb la mare i, amb encert, associa el castellà amb lo masculí:

“Si, de ta més humil filla,

has oït sens despreciar

la pobra cançó senzilla,

és per vore si més brilla

ton nom en qui el sap cantar.

Naixcuda jo entre el gesmil

de la ribera del Túria,

també faré esforços mil

per lliurar de tanta injúria

ton llenguatge baronil” (p. 25).

 

Igualment, en uns altres versos, també es plasma l’esmentat sentiment:
“Qui no vol a la família,

ni a la pàtria en que naixqué,

encara que, en ella, vixca,

viurà com un estranger.

Hi ha, a València, fills ingrats

que l’olviden[4]per Madrid;

jo, estant en la Vila i Cort,

per València sospirí” (p. 29).

 

Finalment, comentarem que el “Diario de Valencia”, el 24 de juny de 1918, arran de la mort de Manuela Agnés Rausell Soriano uns dies abans, posà en castellà unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme i amb la terra: “podem dir que dedicà la seua vida a la pràctica de totes les virtuts, especialment, la de la caritat (…). Fou poetessa inspirada i escriptora feliç, el nom de la qual aconseguí assolir un bon renom en les lletres valencianes, de què era preferentment conreadora” (p. 39).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “inglés”.

[2] En l’original, en lloc de la forma “que s’aprenga”.

[3] En l’original, “ilustrá”.

[4] En lloc de “que l’obliden”.

A continuació, adduïm el llibre en pdf.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i la maternitat en un poema

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema d’aquest estil maternal (el qual podríem vincular amb la maternitat, ben arraïlada en les cultures matriarcalistes i en nexe amb el sentiment de pertinença a la terra, ja que terra i mare són com una parella de bessones), direm que, en l’entrada “Antologia Margalida Caimari 1839-1921” (https://www.escriptors.cat/autors/caimarim/antologia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha el poema “Veu de mare”, de l’escriptora i benefactora balear Margalida Caimari i Vila. Aparegué en “Lo Gay Saber”, en l’any 1878.

Nogensmenys, començarem dient que, en les cultures matriarcalistes, s’entén que qui renega de la terra nativa dels seus avantpassats (en aquest cas, ho seria de les Illes Balears) i, de pas, de la llengua vernacla (ací, de la catalana), ho fa de la mare [1]. El poema diu així:

“Veu de mare

Agraciada, tendra, pura,
sols m’ha dat Déu una filla,
alegria del meu cor,
bella fada que m’encisa,
tresor per tots molt preuat,
llaç hermós que dos cors lliga.
És l’àngel que batiaren
ab lo dolç nom de Maria”.


Per tant, copsem un enllaç entre la mare (la poetessa) i la filla (la generació vinent, ací, plasmada en la nina).

Tot seguit, escriu que

“Quan, jugant damunt ma falda
jo la mir i ella me mira,
los seus ulls són dos estels
que lo meu cor il·luminen.
Quan plena de goig sa veu
diguent-me ‘mare’ me crida,
me sembla que del cel baixen
les més pures harmonies”.

Aquestes paraules podrien evocar-nos detalls com que, en la cultura colla, es considera que el déu Sol envia els raigs a la terra i, així, la Pachamama (la Mare Terra) es fa fèrtil i, per tant, l’home baixa a lo terrenal i toca els peus en terra, en lloc de restar en el cel.

En acabant, continuant amb el nen, Margalida Caimari posa que

“Quan un so color de rosa
li tanca els ulls fent-la riure,
al seu Àngel de la Guarda
li deman que ab ella visca.
És amor per sa meua ànima
bella rosa que té espines,
per gosar sos perfums dolços,
què m’importa a mi ferir-me?
Quantes voltes malalteta,
filla aimada, jo t’he vista,
i no espines, sinó espases,
m’han deixada ben ferida!”.

No sols la poetessa estima la infantesa, sinó que gaudeix d’empiular amb la filla i, així, amb el futur, i la protegeix i, al capdavall, la nina ha continuat amb vida.

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells; veig a ma filla
avui nina, demà dona.
Recta, pura, tendra amiga;
sempre pura, sempre noble,
sobretot caritativa,
que sens aquesta virtut
poc les altres li valdrien.
Més envant, ditxosa mare,
de ca seua és l’alegria,
d’un espòs orgull i glòria,
mirall de les seues filles”.

Així, la part vivencial de la persona (de la filla), l’esperança que transmet i que capta la mare junt amb la noblesa, amb la generositat (essencial per a Margalida Caimari i Vila), fan que l’escriptora estiga contenta de la filla que ella engendrà un dia.

Igualment, la dona i mare conserva la fe en el demà (les branques de l’arbre i, de rebot, de la família) i en els bons fruits que ha generat i que, psicològicament, li permeten portar una vida amb fe i tranquil·la:

“Ai, si fos tan venturosa
que pogués tenir la ditxa
de besar lo front hermós
dels infants de na Maria!
Si a les branques del meu arbre
d’altres noies se n’hi afillen,
donant fruits tan profitosos
que d’amor em fessen rica,
mes velleses venturoses
seran per Déu beneïdes,
donant-me una vida alegre
i una mort dolça i tranquil·la!”.

Al capdavall, com si fos una pregària, escriu que espera que l’esdevenidor no se li siga tort, ans acompanyat de flaire de les flors (potser, per allò de “la flor de la vida”). I, com una mare més que frueix dels infants (i, millor, si en són més d’u), així ho plasma:

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells. Si se mostien,
si la flor que em dóna flaire
s’esfullàs abans d’obrir-se…!
Ai, Déu meu, mon Déu aimat,
no em doneu tanta desditxa!
Mesquineta de la mare
qui no té més que una filla!”. 

 

Nota: [1] Com a aclariment, posaré que, en aquest punt de la recerca, no incloem els sentiments de persones d’arrels procedents de terres amb una cosmovisió no matriarcalista (perquè no entra entre els objectius de l’estudi).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i els fills de la terra en un poema

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Lo meu desig”, de Margalida Caimari i Vila (1839-1921).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i que fou escrit per la poetessa i benefactora mallorquina Margalida Caimari i Vila (1839-1921) en 1874, a què accedírem el 13 de juny del 2024, és “Lo meu desig” (https://poeteca.cat/ca/poema/4181). Diu així:
“Mallorca, terra estimada,
que fa tants d’anys que jo trepig,
si no ets ma pàtria, Mallorca,
com si ho fossis jo t’estim”.

Començarem dient que, encara que ella era d’una família balear i benestant que s’havia establit en Cuba, Margalida Caimari i Vila es sent vinculada amb la terra dels seus pares. A més, l’escriptora addueix que

“L’oratge dolç de ma terra
per dissort mai he sentit;
ni la cambra on vaig néixer,
ni mon bres de joncs he vist.
Nina, molt nina, em dugueren
a dins la nau que partí,
més lleugera que un colom,
lluny de mos aires nadius”.

Nogensmenys, la poetessa és una persona inclinada per la terra (per la mare pàtria), com ho plasma en la natura que en forma part:
“Ma pàtria diuen que és bella,
que té per camps bells jardins,
que els arbres al cel arriben
de cap a cap d’any florits.
Clares i amples torrentades
prenen aigües de grans rius
que s’escampen per la terra
de los valls de Yumurí”.

A banda, com que Margalida Caimari i Vila torna a sa casa, a la terra on són les seues arrels, comenta que
“Si n’és hermosa ma pàtria,
si són nobles los seus fills,
també n’és bella. Mallorca,
nova pàtria que jo estim.
Lo primer ressò de nina
que va néixer de mon pit;
lo nom d’aquell que ses portes
mos ha obert del Paradís;
d’un pare el sagrat record,
d’esposa l’amorós sí,
i lo nom tan dolç de mare
que me daren los meus fills;
tots en llengua mallorquina”.

I, en passar al tema de les relacions entre ella, els fills, els pares i qui viu en la seua terra, Margalida Caimari i Vila entra en la llengua materna i escriu
“ho comprenc, ho sent i ho dic.
Mallorca ja és mare meua;
són germans meus, mallorquins,”

Per consegüent, el retorn que la poetessa ha fet a terra catalanoparlant, afavoreix que ella es senta com el nen junt amb la mareta i en companyia dels seus germans (ací, els mallorquins).

En eixe sentit, ho remarca quan posa
“i com de bona germana
escoltau lo meu desig:
‘Entre voltros m’heu volguda
perquè cant en mallorquí;
feliç si entre voltros puja
cap al cel mon esperit’”.

I, així, ens exposa un tema que, el 17 de desembre del 2021, em tragueren uns amics de Facebook, quan els escriguí que un venedor d’uns vint-i-un anys, d’origen pakistanés i que tenia l’urdú com a llengua materna, m’havia saludat fort en català sense que jo li demanàs que ho fes en llengua catalana: “Un dels nostres” em plasmà el pintor Miquel Torner de Semir (nascut en 1938), tres paraules que empiulen amb quan Margalida Caimari i Vila posa “Entre voltros m’heu volguda / perquè cant en mallorquí”, o siga, en la llengua vernacla.

Finalment, adduirem que, al meu coneixement, els darrers versos també tenen a veure amb unes paraules que poguérem llegir en l’entrada “Poeteca” (https://poeteca.cat/ca/autor/306), a partir de la seua biografia i de les seues aportacions a la societat:  “Tornà de jove a Mallorca (…).

La seva obra és majoritàriament en català i demostra que tenia un alt nivell cultural, expressat en el context ideològic d’un catolicisme social que l’acostà al món obrer i a descobrir la situació precària de tantes dones treballadores. 

Tot i això, la seva obra reflecteix les preocupacions de la seva posició social de mare de família burgesa (la descendència, l’espera de l’hereu, l’emigració, la beneficència, etc.). Aquest fet contextual ha fet que, al llarg de la història, els seus poemes més coneguts hagin estat els de caràcter i estil maternal”.  

Quant a aquest catolicisme, afegirem que el 31 de gener del 2021, Pere Riutort, en una conversa telefònica, ens digué que, “A Mallorca, [en el segle XIX,] es fundaren onze fundacions de dones”, mentres que, en el País Valencià, les fundacions havien sigut “en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat, la Mare Terra i la llengua catalana en un poema

General, , , , ,

En els versos posteriors del poema “Cant a la terra nativa”, Miquel Duran de València, àdhuc, trau un tema relacionat amb el matriarcalisme: la terra com a mare i el contacte entre el llaurador i la terra, a qui el pagès està agraït i amoixa (és a dir, que la toca amb suavitat, com ho faria un nen que alleta amb la mareta):

“Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on el cor
sempre ha glatit per l’amor dels germans
i on ha sagnat pel dolor de la pàtria;
la terra mare on el vent del matí
m’ha dut la casta, la forta cançó,
la cançó coratjosa que el camperol canta
quan va, a punta d’auba, a amoixar la terra,
a deixar-li una mica de vida i dolor cada jorn,
a canvi del pa que ella dóna, que és també la vida.

I encara en la parla materna vibra la cançó”.

 

Un altre tret que encaixa amb la cultura matriarcalista és que el poeta enllace la terra amb la mare (fins i tot, amb la “terra mare”). Són dues paraules que tenen a veure amb la deessa grega de l’agricultura (Demèter), el nom de la qual significa… “terra mare”, lo que solen dir Mare Terra. En aquests versos, passa per la vesprada (una de les parts femenines del dia) i pel retorn a la casa:

“Canto la terra,
la terra mare on el vent m’ha portat
de l’horabaixa la cançó melangiosa,
quan a la llar retorna el camperol
i, a contrallum, la seva silueta
és ferma i dura sobre el blau incert
de les muntanyes;
i el cor deleix per la muller que espera
plena d’amor per al marit que arriba
i pel neguit té un mot alegrador
i un d’encoratjament per la fatiga;
la cançó enervadora del capvespre
quan pels camins va la formiga humana,
i els cans vigilen
i lladren a les gents desconegudes;
i les masies, apacibles, llencen
lleus fumerols, que sota el blau del cel
són com sospirs d’un benestar amable.

I encara en la parla materna vibra la cançó”.

 

Altra vegada, la música va unida a la parla de la mare i podria evocar-nos l’educació matriarcal mitjançant el cant. Després, escriu i plasma l’espenta de la dona i dels fills de la terra, ja que ells l’estimen, àdhuc, com escriuria anys a venir Vicent Torralba, de la CNT, sobre hòmens i dones d’Alaquàs (l’Horta de València) durant la guerra (1936-1939): “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92), publicat en un article que hem fet esment en l’estudi:

“Oh, dolça terra nativa, desperta!
Vent de Llevant, a tu et dono mon cant!
Porta’l per tots els indrets de la pàtria,
per hortes i pobles, per valls i muntanyes,
allà on l’home és fort i l’odi i l’amor en el cor agermana.
Car és mon cant per als fills de la terra
que més l’estimen perquè la treballen
i d’ells rep l’esforç, la suor i la sang
com el present de la vida que llisca,
humil i bona, sense altre deler
que trobar a la fi de la ruta
un tros d’aqueixa terra, bella i dolça,
on descansar el cos eternament”.

 

Com podem captar, el poeta associa, sovint, la música amb la terra, potser perquè el cant va relacionat amb la mare i amb l’educació dels fills a partir del naixement.

I, prosseguint amb el paper maternal, Miquel Duran de València comenta que la defensa de la terra (per mitjà de la sexualitat que endinsa l’aïna en el camp i, així, per exemple, fa possible el naixement de fills), permet que la Mare Terra torne els favors al llaurador, al parlant de la llengua materna (ací, la catalana).

“Pensa, oh bon fill de la terra soferta!,
que aqueixos braços que avui la treballen
i aqueixes eines que avui la fereixen
poden servir per demà defensar-la.
Pensa amb el goig que rebria la terra
l’esforç i el cop de ton braç vigorós
i la profunda ferida de l’eina
després d’haver-la amb amor defensada.
Llavors, la terra, oh fornit camperol,
et daria més pa per als teus fills,
més dolces fruites per calmar ta set,
més belles flors per al teu front honrat,
més alegria als ulls i més coratge.

I els camps foren més verds i més florits,
i sanes i abundoses les collites,
més cert el guany, més pròspera la vida,
més blau el cel i el sol més resplendent”.

Com copsem, el bon tractament cap a la terra (la qual també fa el paper de la dona), recorrent a la bondat, empiula amb els bons fruits, amb els conreus fructuosos, amb un futur garantit per als fills i, de rebot, amb el matriarcalisme en la seua visió de la terra, de l’agricultura i de la mare.

Finalment, l’escriptor posa que ell recorda la terra nativa, encara que altres persones no ho facen:

“Canto la terra nativa, la bella.
Canto la pàtria amorosa i distreta.
Canto la pàtria soferta, oblidada.
     Canto la terra!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En aquest enllaç, podreu llegir les paraules que hem escrit referents a la terra en Alaquàs: https://malandia.cat/2022/01/la-gent-treballava-la-terra-com-la-mare-maternal-de-tots-vicent-torralba.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en un poema del segle XX

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Cant a la terra nativa”, de Miquel Duran i Tortajada (1883-1947).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i que fou escrit en 1916 pel valencià Miquel Duran i Tortajada (València, 1883-1947), és “Cant a la terra nativa” (https://stroligut.com/miquel-duran-de-valencia/cant-a-la-terra-nativa), el qual figura en la web “Stroligut”, sota el títol “Cant a la terra nativa – Miquel Duran de València”, a què accedírem en gener del 2024. Diu així:

“Canto la pàtria,

canto la dolça, la pròdiga terra,

la de les hortes immenses i càlides,

la de les aspres muntanyes altives,

la de la mar amorosa i tranquil·la.

            Canto la pàtria.

 

Canto la pàtria captiva i soferta,

la dissortada pàtria oblidada,

la que un poble més fort li imposà noves lleis i altra llengua.

 

Canto la pàtria, per a que mon cant

tots els bons fills de la terra l’escolten,

tots els homes, les dones i els tendres infants,

les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,

tot lo que és de la terra i torna a la terra,

i té el regust d’ella, l’entranya, expressió, el nexe i el nervi,

car no vull ser foraster en ma pàtria.

     Canto la pàtria”

 

Com podem veure, el poeta escriu sobre trets vinculats amb la terra on nasqué, com ara, l’horta, les muntanyes, la mare, la llengua, les dones i els infants, la vegetació i, a més, comenta que “tot lo que és de la terra i torna a la terra” i que transmet gust. Per això, afig que no vol ser-hi foraster.

Així, tot seguit plasma la terra i la relaciona amb la maternitat i amb el fill que resulta de la llavor que germina:

“Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on he obert
per primer cop a la llum les febles parpelles
i les he clos baix l’incendi del sol,
que és el més fèrvid aimant d’eixa terra,
car les besades de l’astre són fortes i llargues
i al seu contacte l’entranya es remou, i germina
la llavor nova, que esclata en prodigis
d’Abrils eterns i eternes Primaveres”.

 

Igualment, addueix el tema del castellà i dels vinguts de Castella. I, fins i tot, ell canta la terra:

“Canto la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera,
d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides
que li han obert els estranys i els fills que no l’aimen,
no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí
de mel s’abeura i refila després
la cançó clara de goig i de festa.
Canto la terra”.

 

En acabant, posa uns versos en què trau la vida terrenal, un indret que floreix com també trets en nexe amb els fills (per exemple, el llaurador, el sembrador, el segador, l’hortolana, les fadrines i els qui s’acosten cap a la mar), la masia i, a més, els qui “parlen i estimen encara la llengua materna”:

“Canto la terra, la terra amorosa,
que de florir i fruitar mai no es cansa
perquè encara el fornit llaurador que la llaura,
i el sembrador que a grapats llença en el solc la sement,
i el segador que pel juny dalla l’espiga daurada,
i l’hortolana que alegre feineja en la pau de la blanca masia,
i les fadrines que cullen taronges de sol flamejades,
les que van pel setembre a l’alegre verema,
les que canten, i filen la seda i el lli,
i els homes i dones que porten als ulls visions de la mar,
tots parlen i estimen encara la llengua materna,
la llengua immortal que és verb d’eixa terra
on les flors i les fruites són belles i eternes,
i són els dies clars i lluminosos,
i les nits tenen més amor i més estrelles,
i més cançons les dones i els ocells,
i els infants més goig en els ulls i més rialles,
i els homes en el cor més fortalesa.
Canto la terra”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, en pro de la maternitat i de la merda

General, , , , , ,

Continuant amb els jocs de pallissa en el Carxe, copsem que en feien molts i que, per la matança del porc (en novembre), s’ajuntaven i en realitzaven. Tot seguit, en “El joc de Pere Gralla”, semblant a una facècia eròtica i també en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, podem llegir que molts dies (també els diumenges i els dies festius) eixien a ballar i “a fer jocs. Eixos jocs, com les falles en València, en forma de crítica. Potser, d’un home que li havia passat un cas. Doncs, eixien a fer-ne l’escena, en valencià.

N’hi ha d’un home que contaven que se n’havia anat a treballar a fora. Ell escrivia la dona: li deien Pere Gralla. I feien el joc com una lletra que havia llegit. Diu:

-Sóc Pere Gralla.

La dona li escrivia:

-Pere Gralla:

saps que lo que jo tinc,

no s’ha fet per a encaixar palla.

Si no véns abans de l’estiu,

altre pardal farà niu” (pp. 192-193).

Afegirem que el narrador trau el tema del comunitarisme. Així, parlant sobre un home que gaudia amb els jocs de pallissa i que havia mort feia poc, comenta que “li deien tots:
-¡Vinga, Quito, vinga: fem un joc, fem un joc!

Les dones i xiques, totes fent. Era molt xocant. Se l’inventaven: com ara, en vers. Moltes voltes, ens ajuntàvem amb un que li deien Salvador:

-¡Vinga, Salvador, vinga: fem un colpet! Conta’ns un acudit.

I es divertien molt. Ho feien al saló de ball o en cases particulars. Deien:

-Fem un joc!

I, en acabant, era aquella anècdota que havia passat en alguna família o amb algú, puix ho referien i en feien la crítica. No hi havia tanta malícia. Feien una crítica a un i l’admetia, perquè es feia amb bona unió, per a divertir-se. Ara la gent no aguanta tant” (p. 193). Aquesta darrera frase, la primera vegada que la llegírem, ens evocà l’entrevista que fiu a ma mare en febrer del 2020, quan ens deia que, en la seua família, hi havia hagut fadrines que havien viscut molts anys en casa d’altres persones, perquè, aleshores, hi havia més paciència.

Un altre joc còmic recopilat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya i en què captem bona part de la cosmovisió matriarcalista en lo sexual i de la vida, és “El joc del llavador”. “Era com una comèdia. Aleshores, agafaven i treien coses de xiquets o bé de passatges de matrimonis que passaven. I s’ajuntaven dos (un es vestia d’home; i, l’altre, de dona), se n’anaven a la Font de l’Esbarzer (…), on hi ha un llavador. (…) La que més podia, li alçava la roba (…). Tot això ho feien en joc, perquè els dos hòmens es vestien de dones. Agafaven:

-Xica: què fas?

Li diu l’altra: -Mira: aquí sóc, en la casa, que ara pensava d’anar-me’n a la Font de l’Esbarzer, a llavar.

Li respon la primera: -Ah! Doncs, vine-te’n, que jo també me’n vaig” (p. 193).

En una altra versió ambientada en aquesta font, “L’oncle Ramon es vestia de dona. Agafava el cabàs ple de bolquers, li posaven quatre draps. (…) Un altre també es vestia de dona (…). I se n’hi anaven quatre o sis que es vestien de dona:

-Hale! Doncs, a llavar!

Tots amb el cabàs. I l’un deia a l’altre:

-Mira: te n’hauràs de posar baix, perquè has llavat primer les bragues i m’has enviat tota la merda, amb perdó, tota la merda, cap avall i se m’ha pegat a la meua roba, que la tinc més neta.

I l’altre diu:

-Doncs, hagueres matinat més i t’hagueres posat dalt, perquè jo, baix, no em pose” (pp. 193-194).

Per tant, aquests passatges enllacen amb una cultura molt oberta en lo sexual (i matriarcalista), que acull la maternitat (per exemple, que l’home es faça càrrec dels bolquers… sense necessitat de campanyes feministes, ni d’ajuntaments, ni de governs autonòmics amb esperit paternalista), que els hòmens abracen com a positiva també la part femenina i l’actitud favorable a la merda (relats escatològics) i, així, lliures d’una cultura que promou lo políticament correcte, la mentira i el robatori com a prioritats en la vida de les persones i de la societat (i, així, pròpia de cultures patriarcals alienes al matriarcalisme català i a la tradició dels catalanoparlants).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Filleta, filleta meua”, cançó de bressol valenciana

General, ,

Bon dia,

Tot seguit, exposem una cançó de bressol escrita ahir per Marisol Sanahuja Vicent en Facebook, amb lleugers retocs, i junt amb la foto que ha posat:

<< Cançó de bressol.

Non, nin, non, la meua xica,
que pareix que tinga son,
li faré una cançoneta
per a vore [ = veure] si ja s’adorm.

La meua xiqueta tanca
les manetes per a dormir;
si agarrara [ = agafàs] una formigueta,
ja no se’n podria eixir.

La meua xiqueta porta,
de farina, sal i aigua,
un panet de baix del braç.
I, a les ninetes, els donarà
molletes per a berenar.

Filleta, filleta meua:
si algun dia no poguera [ = pogués]
cantar-te esta cançoneta,
la mare sap que la duries
dins de l’animeta teua”.

Bona nit. Sigau feliços.❤️>>.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: En aquest enllaç, podreu accedir a la música de part de la lletra, publicada en la web “Viasona”: https://www.viasona.cat/grup/l-ham-de-foc/u/canco-de-bressol.

 

Dones que salven, amb molta iniciativa, que alleten i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en el mateix llibre, i en què es plasmen trets matriarcals, és “La raboseta dins de la gerra”. Una rabosa i un rabosot tenien set fills i la rabosa “se n’anava a buscar-se la vida: pasturar per a ella, la mare, de nit, fer llet i fartar-los de mamar. I la mare diu els fills abans d’anar-se’n:

-Mireu: no obriu, que ell llop és per ahí i pot venir i fotre-us. La mare se’n va a pasturar i, en venir, vos donaré a  mamar” (p. 112).

A continuació, la mare (la dona) fa via i el llop s’acosta a la casa i tracta que l’òbriguen les rabosetes, però la més xicoteta diu a una altra: “és el llop. Mira quines cames més gordes té. No és la mare” (p. 112). No obstant això, una de les filles l’obri i “una va ser més llesta, es va amagar en l’estaca, perquè veia que era el llop. L’altra es va clavar dins d’una gerra i es va tapar, el cul en alt per, si destapava el llop, sollar-lo tot de merda” (p. 112). Per tant, no sols la dona és sociable (la mare), sinó eixerida i amb molta iniciativa (per exemple, la raboseta). A banda, copsem un tret matriarcal (la gerra) i el toc escatològic d’aquest passatge.

En un altre moment, la que era en la gerra es salva i, en destapar-la el llop, s’ompli de merda.

A més, quan la mare aplega a casa a poqueta nit, diu a les filles:

“-Obriu, obriu, rabosetes

 que vos porte a mamar.

Porte les mamelletes plenes:

la mare, de pasturar.

 

Diu la de l’estaca:

-Sí que és la mare. Mira les potetes: que xiquetes i que primetes! Esta sí que és la mare.

Van obrir i era sa mare. Es van fartar a mamar” (p. 113). Altra vegada, apareix el tema de la maternitat.

A banda, com que la mare tenia molta espenta i facilitat per a pactar, s’acosta a un amic del llop, el va fer venir “i van fer un pou fondo, fondo, i van posar un bàlec i, damunt, una cadira” (p. 113) i, igualment, li diu:

“-Tu que ets amic, fes camí i convida’l, que vos faré una pitanca” (p. 113), és a dir, una ració de menjar. “I fem que s’assega on és l’estorí i que caiga dins del pou.

Bo: doncs l’amic va anar i el va convidar” (p. 113).

Com podem veure, la rabosa porta la iniciativa, pacta i, a més, es fa lo que ella vol.

Finalment, el llop s’asseu, cau en el pou i, aleshores, la rabosa li diu que el traurà quan ell li done “les cinc rabosetes que t’has menjat” (p. 113) i, quan ja ell ja és fora (i, per tant, ella l’ha salvat), el cremen.

Una altra narració semblant en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “La venjança del llop”. Una rabosa tenia set rabosetes i se n’anava a pasturar per a donar de mamar. A mitjan camí, es troba amb el llop i ella li diu que se’n va a la figuera del tio José. I, quan ella en menja, ell en demana, la guineu li diu què ha de fer i ell segueix les directrius de la dona. A més, la rabosa li tira una figa a l’ull.

Llavors, ell es proposa menjar-se les rabosetes, la guineu comenta a les filles què han de fer i, al capdavall, obrin el llop, encara que la més velleta i, igualment, eixerida, el reconeix i s’amaga baix d’un cossi.

Més avant, la rabosa convida el llop a una gaspatxada (p. 115) i ell ho accepta. És a dir, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, al moment, apareixen trets de tipus femení i que empiulen amb lo matriarcal: dins d’una casa, una casa, una cova i un pou.

Al capdavall de la rondalla, no sols el llop, que cau en el pou, li torna les rabosetes, sinó que, a més, ella “tira la corda per a que ell s’hi agafe. I, quan el llop ja estava a punt d’eixir, la rabosa solta la corda” (p. 115) i ell va restar en el pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)