Arxiu d'etiquetes: maternitat

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i mares que emparen

Prosseguint amb el poema “Cançó dels pelegrins de Lluc”, en acabant, hi ha una estrofa en què es reflecteix la religiositat popular d’arrels paganes (els santuaris) i el paper destacat de la dona i la consideració positiva cap a lo maternal:

“Maria té santuaris

Per tot aquest regne bell;

Però, entre puigs solitaris,

Com a reina, té un castell.

Just és que sia adorada

Dins un tan noble palau”.

 

Aquest palau és com un indret on fa goig ser-hi i que enllaça amb els ancestres i amb lo mallorquí:

“Salut, bellesa i frescura[1]

Troba a Lluc el pelegrí

I una saba antiga i pura

Que fa el cor més mallorquí.

Vida dels avis honrada

Pareix que, a Lluch, alenau”

 

junt amb

“La grandesa dels penyals.

En majestat assentada

Molt bé la Verge hi escau”.

 

Afegirem que, més avant, apareix altra vegada la casa (ací, simbolitzada per la llar), un detall matriarcalista i molt vinculat amb la tradició catalana:
“Lluc, per Mallorca, és encara

Lo sant racó de la llar:

I, dins la llar de sa mare,

¿quin cor no es logra[2] escalfar?”.

 

Aquestes línies, en què copsem el racó, ens evoquen rondalles en què l’objecte que el xicot ha d’agafar no és precisament en un lloc amb claredat, sinó en u que és fosc i… a un costat (ací, de la llar). I, altrament, empiula amb la mareta que, amb bon cor, sopluja els seus fills i, per això,

“Nostra súplica inflamada

¡Mare! aquí dins escoltau”.

 

Ben mirat, capim que els pelegrins li fan ofrenes en forma de “presentalla del cor” (és a dir, de bonesa) i que Nostra Senyora de Lluc els respon amb “un tresor”.

En l’estrofa vinent, Miquel Costa i Llobera indica que, amb l’arribada a Mallorca dels cristians que eren catalans, ho féu el cristianisme, després de més de tres segles sota domini musulmà (ss. X-XIII):

“Aquesta illa, que traguéreu

Del poder de l’infeel,

Sia, com vós la volguéreu,

Planter de vides pel cel.

De bell nou, s’és consagrada

Ara, a vós, que l’emparau”.

 

 

A continuació, l’escriptor fa esment de vegetació típica mallorquina (les oliveres, la vinya) i d’altres fruits. Això sí: la relaciona amb la religiositat i amb el paper que exerceix la Mare de Déu de Lluc

“Dau l’oli pur a la serra,

Dau a n’el pla, fonts de vi;

Sian los fruits de la terra

Semblança d’un fruit més fi:

Donau sempre bona anyada

De caritat i de pau”.

 

Finalment, en pro de la terra, el poeta de Pollença indica que,

“De les plagues forasteres,

Allunyau l’impur alè;

Sian les nostres riberes

Grans murades de la fe.

La pietat arrelada

Floresca a n’aqueix cel blau”,

 

un cel que, en aquest cas, té a veure amb l’esperança, així com ho simbolitza en la primavera, ja que aquests versos no són místics, sinó tel·lúrics (riberes, murades, això és, aigua i terra, dos trets femenins).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de “frescor”.

[2] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-filla i dolçor

Una altra composició que figura en la mateixa obra de Miquel Costa i Llobera, i en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “L’arpa” (https://ca.wikisource.org/wiki/L%27harpa), recollida en la web “Viquitexts”. Així, una reina i la seua filla entren al palau i, la regina, qui sap que sa majestat conclogué, diu a la jove:

“’-Filla, tu vius per a conhort encara’.

‘-¿Què resta, mare, d’aquell temps, què resta?’.

La reina, aquí, sense dir mot, plorava.

I, fent signe, llavores, a sa filla,

      Li va mostrar una arpa”.

 

Podríem dir que la mare representa el passat, associat a l’arpa (a la part musical del Poble, u dels elements més característics del folklore i que ens dóna moltes pistes sobre la cosmovisió). Aleshores, la jove, qui empiularia amb els propòsits de la Renaixença, s’acosta a l’instrument:

“L’arpa era antiga, que, en los jorns de glòria,

Davant los reis, en el castell, sonava:

Encara dins la pols d’aquelles cordes,

Notes dormien de dolçura pàtria.

La jove prengué l’arpa… i, tremolosos

Los sons primers, com a gemecs, pujaven.

Després, va rompre un torrental de notes,

Com fonda pena que, plorant, esclata.

I los ecos feels que sempre vetlen,

Repetiren la veu tan enyorada,

I es movien dins l’ombra les banderes

      I l’òliba xiulava”.

 

No obstant això, la princesa, mitjançant la música unida a la llengua vernacla, farà possible que la mare recupere el seny de la vida:

“Estols de notes màgiques sortiren

De dins les mans de la princesa blanca,

Com los aucells aletejant nasqueren

De dins les mans puríssimes de l’auba.

Baixos los ulls, la Reina concirosa

Bevia el so de l’harmonia estranya,

I, per moments, parlava com en somnis,

I sos fills, que eren morts, anomenava…”.

 

Per tant, connecta amb la jove i, de pas, amb els fills que tingué. Al capdavall, en entrar la nit,

“Tard era ja. La lluna blanca i freda

Guaità tranquil·lament a dins la cambra;

I ningú sap, ¡ai, Déu!, fins a quina hora

      Durà lo so de l’arpa”.

 

És a dir: que la música que aportaren els sons de l’arpa duraren molt de temps. Cal dir que el poeta ho relaciona amb la nit, un tret matriarcalista, moment en què, altrament, van unides la mare i la filla.

Un poema després, en l’obra “Poesies”, l’escriptor Miquel Costa i Llobera (1854-1922), trau el tema de la dolçor junt amb la infantesa, detalls que estarien en nexe amb el matriarcalisme. Per exemple, en els versos de “Per què?” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_qu%C3%A9), publicats en “Viquitexts”:

“¿PER què mai té tal encant

Com mig oberta una flor?

¿Per què és tan dolça pel cor

La paraula d’un infant?

 

¿Per què l’auba és molt més bella

Que el migdia lluminós?

¿Per què és tot més agradós

Quan és encara poncella?

 

Poncella, esperança, aubada….

Sou aquí baix lo millor,

Perquè la vall de dolor

No és lloc de cosa acabada”.

 

És a dir, el poeta prefereix la infantesa i lo tel·lúric ans que l’aflicció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la dona protectora dels fills i que dóna vida

Reprenent el llibre “Poesies” del mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922), en l’entrada “Lo pi de Formentor” (https://ca.wikisource.org/wiki/Lo_pi_de_Formentor), la qual figura en “Poesies (Miquel Costa)” de la web “Viquitexts”, captem el sentiment de pertinença a la terra. Així, apareix l’arbre, un tret que enllaça amb el matriarcalisme i, a més, amb la dona:

“MON cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

Més poderós que el roure, més verd que el taronger,

Conserva de ses fulles l’eterna primavera

I lluita amb les ventades que atupen la ribera

          Que cruixen lo terrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

No va la fontanella ses ombres a besar,

Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

I li donà per terra l’esquerpa serralada,

          Per font la immensa mar”.

 

Altrament, comenta que,

“Del llim d’aquesta terra, sa vida no sustenta,

Revincla per les roques sa poderosa rel.

Té pluges, i rosades, i vents i llum ardenta;

 I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

          De les amors del cel”.

 

Per tant, capim la connexió entre el cel i la terra, que predomina lo tel·lúric, que es manté forta i, ben mirat, que s’alimenta de lo que li dóna el sol i, així, entre d’altres coses, fa la seua funció receptiva.

Nogensmenys, en l’estrofa següent, Miquel Costa i Llobera indica

“¡Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

Lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

           Per glòria i per delit”.

 

És a dir, l’arbre (símbol femení) representa la terra on nasqué el poeta (com una mare ho faria d’una família), ella és qui domina i qui guaita (això és, la protectora, com a mareta dels fills de la terra).

I, malgrat la vida en les Illes Balears en temps de l’escriptor pollencí, la dona besa els qui hi viuen així com una mare ho fa als seus fills, començant pels més petits.

A banda, l’autor de la composició afig que

“ell riu i canta més fort que les onades

I, triomfador, espolsa damunt les nuvolades

          Sa cabellera real.

 

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

Com una prenda santa, duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

          ¡Oh, vida,… noble sort!”.


Per consegüent, copsem que el riu (l’aigua, un detall relacionat amb la dona i molt present en la literatura matriarcalista) guanya els núvols i, de pas, no s’evapora, ans continua tocant lo terrenal i permet la vida en les diferents edats (els cursos fluvials, corresponents a cada etapa biològica).

Finalment, Miquel Costa i Llobera exposa

“¡Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

I arrela dins l’altura, com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

I tes cançons valentes ‘niran per la ventada

          Com l’au dels temporals”.

 

O siga que, altra volta, la vida va cap a la terra, la dona és acollidora i arraïla, fins i tot, en indrets difícils, però en què acampa, possiblement, amb la pluja que li cau del cel i  amb què ella alimenta la xicoteta vegetació i, de rebot, en seny figurat, la música autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esperit de barri i maternitat

Una altra composició del llibre “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és  “A la Verge de Montserrat” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_la_Verge_de_Montserrat). Així, podem llegir

“Mareta mia, reina i Senyora,

de nostra terra, preuat joiell,

de nostra vida, rosada aurora,

en ses tempestes, segur vaixell:

 

Corona hermosa de flors polides

a ton front, verge, volem cenyir;

jamai ses fulles seran marcides

que amor santíssim les féu florir”.

 

Com podem veure, Nostra Senyora, en aquest cas, de Montserrat, apareix com a mare i, a més, com a Senyora, això és, com a reina. Ben mirat, la poetessa barcelonina trau detalls en nexe amb la natura (per exemple, les flors, les fulles i l’acte de florir).

Tot seguit, captem una relació entre els catalans i la Mare de Déu:

“¡Quin plaer, si digne mon brot d’herbeta

fos de la Mare de tot un Déu!

(…) La pàtria ofrena, fent romeria,

a tos peus, porten los catalans:

tots polsen l’arpa de l’harmonia,

(…), tots som germans”

 

i, a banda, el tema de la maternitat:

“Fes que, quants t’aimen com tendra Mare”.  

 

Un altre poema que hem triat de la mateixa obra de l’escriptora barcelonina, és “Les veïnes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_vehines), en què, com ara, plasma l’esperit de barri i trets que connecten amb lo maternal:

“Jo les escolto quan, de ma mare,

mon front rebia lo darrer bes,

(…) ¿què havem de fer-hi? ¡Serà un fill més!

 

¡Ah!, quantes voltes són les veïnes

font abundosa de caritat,

conhort de penes, guardes divines (…).

¡Com los parlava m’aima agraïda!”.

 

Molt avançada la composició, indica que la cara de qui parla és bona

“com de la bresca la dolça mel”.

 

Finalment, adduirem que és generosa amb els pobres com també que “ses joies són sa honradesa” i que això és u dels trets que les veïnes han dit a l’escriptora. Per tant, l’ambient en què viu està a favor de persones de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX i en Catalunya

Continuant amb l’obra “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), el matriarcalisme també es plasma en el poema “L’enyorament de la Pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/L%27anyorament_de_la_Patria), el qual figura en la web “Viquitexts” i té molts punts en comú amb l’”Assaig de càntic en el temple”, escrit per Salvador Espriu (1913-1985). Així, qui havia estat en una illa llunyana de la Barcelona en què havia nascut (i on ara exposa els versos) i, més encara, de Catalunya, diu que

“Inclemències de mon fat

m’han portat a llunyes terres,

terres a on són les flors

un ric tresor de bellesa;

on lo cel és sempre blau;

on los boscos ne són verges;

on los daurats raigs del sol

amb major esclat brillegen;

on les aus, que, de l’espai,

per l’àmplia volta, travessen,

lluen plomes de colors

que mai somnià la pensa”.

 

Per tant, l’altra terra (la illenca) empiula amb la claror i, anys a venir, el poeta català de Santa Coloma de Farners escriu uns versos semblants.

Però, tot seguit, comenta que

“Mes, enmig de tanta llum,

 

lo meu cor viu en tenebres,

que enyora un poble petit:

lo raconet on vaig néixer”,

 

una obagor que enllaça amb lo matriarcalista i amb el simbolisme de la dona i de la mare (ací, àdhuc, junt amb lo tel·lúric).

A més, afig que, en eixe illot, on hi ha abundància i molta vida,

“S’afadiguen los meus ulls

d’obirar les meravelles

que, com a perles gentils,

en eix nou món, me rodegen.

Arbres d’ufanós brancam

que jamai lo sol travessa;

jardins on passa l’oreig

rublert de flairants essències,

hermosos llacs cristal·lins,

on les aigües joguinegen;

selves on van a niar

les pintades aus parleres;

mes, enmig de tants joiells,

lo meu cor se mor de pena,

enyorant los negres murs

del poblet en què vaig néixer”.

 

Després, Dolors Monserdà, indica que,

“Amb los anys que estic a l’illa,

¡bé n’he fet, de coneixença!

En totes parts, hi ha cors nobles

que, allà on se troben, s’entenen”.

 

Nogensmenys, estén

“Mes los que em tracten aquí,

com los d’allà, no em coneixen;

no hem anat a estudi junts,

 

en los anys de la infantesa;

no hem anat a collir nius

en lo matí del diumenge;

no ens hem partit lo berenar,

ni hem ballat junts en les eres.

Res dels meus saben ací,

ni qui fou la mare meva,

com ho saben los vailets

del poblet en què vaig néixer”.

 

Al cap i a la fi, lo que més ha mamat, ha estat la terra on nasqué (en Catalunya) i amb què se sent vinculada com la xiqueta ho fa amb la mareta, no sols en els primers anys de la seua infantesa. En eixe seny, agrega que, en eixes terres llunyanes culturalment i geogràficament de la natal,

“Per carrers i per passeigs,

me volta gentada immensa,

més jo sempre em trobo sol

entre la gent que em rodeja.

Ne són altres ses costums

i sa parla no és la meva…

Per sentir un mot català,

¡daria sang de mes venes!

Los plaers me deixen trist,

les festes l’ànima em gelen…

fins m’apar, Déu m’ho perdó,

¡que no sé resar en l’església!

M’apar que mos precs no escolten,

eixes escultures belles,

com m’oïa el Sant Feliu,

del poblet en què vaig néixer”.

 

 

Finalment, posa uns mots que, un amic meu que visqué cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla (matriarcalista), deixà per escrit uns onze anys després d’haver tornat al País Valencià on havia nascut:

“No se sap què és Catalunya

fins que s’està molt lluny d’ella:

 

lo dol de l’enyorament

¡que hermosa la representa,

amb sa costa llevantina

com un enfilall de perles,

amb la mar que l’afalaga

i el Montserrat que la vetlla!

¡Ai, serres del meu país,

quan vos podré tornar a veure!

No vulla Déu que la mort,

ans de tornar, me sorprenga,

que vull dormir el darrer son

en la terra en què vaig néixer”.

 

Barcelona, 11 Juliol 1885″.

 

I és que, el sentiment de pertinença a Catalunya és inserit en la poetessa i, igualment, en aquests versos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, mares que empelten amb els fills i religiositat matriarcal

Prosseguint amb el llibre “Poesies catalanes” (1888), de Dolors Monserdà, també capim detalls matriarcalistes en el poema “Les set ferides” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_set_ferides), amb molts punts semblants amb el de l’Assumpció de Nostra Senyora: la mare (la Mare de Déu) reflecteix la dona que no abandona el seu fill. A banda, l’autora exposa la figura femenina com a autoritat i del punt de vista maternal:

“Regna en la terra entre foscor que espanta,

lo silenci ferest, indefinit,

que l’home sent a l’assentar sa planta

dins los murs del fossar en negra nit”.

 

Com podem veure, apareix una Mare forta en plena nit i, a més, la mort no és un tema tabú, un fet que poguérem constatar quan, en l’estiu del 2024, demanàrem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants. És més: com en moltes rondalles i en altres relats vernacles, en plena obagor…, àdhuc, hi ha vida, encara que siga una petita llum:

“Les estrelles del cel són apagades,

sols en l’espai, amb sepulcral acord,

empenyent-se les boires endolades,

clamen: ‘¡Jesús ha mort!¡Jesús ha mort!’”.

 

Agregarem que, després, indica que, durant eixa obscuritat, no hi ha qui tracte de retrucar la dona, un tret que connectem amb el fet que és respectada. Com a exemple, la poetessa de la Ciutat Comtal escriu

“Dins les palles del niu, esporuguides,

no gosen a piular les xiques aus,

ni en lo desert, les feres més ardides

s’arrisquen a deixar llurs negres caus”,

 

o siga, la casa maternal… de color negre.

És aleshores quan el fill (ací, el Fill de Nostra Senyora) expira i, potser, Dolors Monserdà enllaça el vent (u dels dos elements relacionats amb lo místic i amb lo actiu), amb el darrer sospir:

“Tan sols lo vent (…)

clama: ‘¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!’”.

 

Nogensmenys, l’ambient és feminal i amb una important presència de la maternitat:

“vetlla una Mare dins estatge humil,

porta en son front l’estel de la puresa,

petja amb son peu lo cap del fer rèptil”.

 

Cal dir que, en aquestes tres darreres línies, copsem símbols matriarcals i, ben mirat, hi ha una part que podríem qualificar com a resultat de la introducció de lo patriarcal en la religiositat vernacla, fruit de la influència eclesiàstica: el rèptil. D’aquesta manera, associa 1) dona, mare i humilitat; 2) un estel que també apareix en el front d’infants que eren de casa reial, encara que la família senzilla que els ha acollit (en lloc de deixar-los morir en el riu), no ho sap; i 3) el fet de trepitjar, com ara, una sargantana (animal que toca els peus en terra i, de pas, empiula amb lo tel·lúric i, a més, amb plantes, amb arbres, amb parets…, això és, amb detalls que no poden volar i que estan en contacte amb la realitat).

Al capdavall, la Mare de Déu, com la mare que fa costat els seus fills, àdhuc, en el darrer moment i tot, l’acompanya i hi estableix un lligam fort, després d’oir els àngels:

“la Verge se redreça com lo llir,

que, en jorn de sequedat, constant rosada

amb son bes vaporós, torna a nodrir”.

 

Aquest passatge pot evocar-nos la unió entre el déu Sol i la Pachamama i, com a mostra,

“(…) Maria s’hi atansa amb breus petjades

(…) ¡La Mare se l’estreny sobre son cor!”.

 

Aquests mots ens acosten als que, més d’una vegada, hem oït en veu de dones nascudes abans de 1945: que la mort, per naturalesa, hauria de ser, en primer lloc, de la mare (i no del fill) i que, altrament, haurien donat la seua vida per la del fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, l’empelt mare-fill i la dona salva l’home

Continuant amb el llibre “Poesies catalanes”, de l’autora barcelonina esmentada, també copsem trets matriarcalistes en la composició “L’Assumpció de la Verge” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_assumpci%C3%B3_de_la_Verge), premiada en el certamen de Badalona de 1880 i recopilada en “Viquitexts”. Així, quan diu que els àngels agafen Nostra Senyora, escriu

“la Verge Escollida,

hi apar enmig d’ells;

los àngels la pugen

¡que n’és, de bonica!

del sol, la llum rica,

no té raigs tan bells.

 

Al trono, la porten,

Jesús la corona”.

 

A més, la poetessa agrega uns versos que connecten amb el vincle entre el cel i la terra…, en ambient matriarcal:

“Lloem a Maria,

lo llir de puresa,

la font de tendresa,

lo temple sagrat,

 

del cel i la terra

l’eterna delícia,

l’espill de Justícia

tresor de bondat.

 

            Era el cel, Senyora,

            verger delitós,

            la flor més hermosa,

            li ha dat Déu en Vós”.

 

Per tant, apareixen detalls que evoquen lo femení, la infantesa i, ben mirat, lo eròtic (ja que el temple, en aquest cas, sagrat, podria empiular amb la forma “temple de l’amor”, no sols de lo sexual, sinó de la casa i de la vida, mitjançant eixa mena d’empelt entre la Mare Terra i els seus fills). Afegirem que els mots que posa en aquests versos ho manifesten: “puresa”, “font”, “font de tendresa” (com la mare que alleta), “Justícia” (ella té la darrera paraula, com la dona en els Pobles matriarcalistes), “bondat”, “verger” (té a veure amb l’exuberància), “flor”… junt amb la relació favorable i amb bona avinença entre Déu i Nostra Senyora.

Tot seguit, indica que la Mare de Déu, el dia de la mort de Jesús (el fill), el divisa (l’obira) i el salvarà:

“i, a ell, los ulls gira

llençant-ne dolç plor.

 

Ses llàgrimes pures,

van ser meravelles,

de cada una d’elles,

va nàixer un altar,

de sobre ses grades,

la Verge ens espera,

puix que Mare ens era.

No ens volgué deixar”.

 

Com a resultat, altra vegada, es plasma el nexe entre el cel i la terra (com en altres poemes matriarcalistes que hem tractat) i, de rebot, que l’escriptora no separa el fill de la mare (fet que concorda amb lo matriarcal):

“Junten cels i terra,

per eix jorn de glòria,

dels cants de victòria

vostre himne millor;

pels àmbits ressonen

los sons d’alegria,

lloant de Maria

la sacra Assumpció”,

 

fet que, en la vida pagana, ve simbolitzada per l’arribada de la primavera i, per consegüent, de l’estació associada a la infantesa. No debades, en els versos finals, exposa que

“Era el món, Senyora,

trist vall de dolor,

camí de la glòria,

l’ha fet vostre amor”.

 

És a dir: la dona (com a mare) ha acompanyat el fill, li ha donat vida (el lligam que hi ha tingut) i això ha aplanat que continuàs la joia de la vida entre tots dos i… a nivell tel·lúric, com el xiquet que, tot i que unit amb la mareta, ja no ho fa com un nadó (el naixement en hivern), ans com un nin.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal del segle XIX, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

La literatura matriarcal en poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, hem recorregut a poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), en què capim temes, com ara, la maternitat, la relació mare-fill o, encara que siga en menor grau (però en la lletra), el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, en l’obra “Poesies catalanes”, publicada en Barcelona en 1888 amb el pseudònim Dolors Monserdà de Macià.

En aquest llibre, ho reflecteix en la composició “A Déu” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Deu), a què accedírem en “Viquitexts” (com també ho faran les entrades següents en nexe amb l’esmentada autora), en què hi ha versos que evoquen la cultura colla (d’Amèrica del Sud), quan el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra):

“De la pols del no-res, Vós me formàreu

i, en la matèria de mon cos, posàreu

un cor, un esperit”.

 

Un poc després, la poetessa connecta amb lo tel·lúric:

“Tot lo que sento en mi, quant me rodeja,

tot quant ma vida alenta i hermoseja,

ho dec a vostre amor;

deixeu-me, doncs, que la primera segada

que he fet al cor, la posi enamorada

a vostres peus, Senyor”.

 

Aquests versos es poden llegir com que la part activa i la passiva van unides, així com ho fan l’home i la dona o bé la mare i el fill.

Un altre poema de la mateixa corda, però relatiu a la maternitat i a l’empelt entre la mare (fins i tot, com a educadora) i els xiquets, és “La Nit de Reis” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_nit_de_Reys), en aquesta web. Així, una dona pobra, que fa més hores que un rellotge i forta, es prepara per a la Nit de Reis:

“La Nit de Reis n’és vinguda

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare

tot mirant-se el seu infant:

‘-Mareta’, li diu la nina,

‘fiqueu-me al llit, que és prou tard

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat’.

‘-¡Qui sap si vindran, filleta!

Lo nostre pis, ¡és tan alt!’.

‘-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

I, a fe, mare, que els espero

amb gran desig aquest any.

¡Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha baix!’.

‘-Les nines son per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu, fill meu, que estàs descalça,

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves’.

‘-¡Ai, mare: no em feu plorar!

Ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em duguen la nina,

que jo sempre he demanat!’”.

 

 

Per tant, la filla, com molts xiquets, té un propòsit i, encara que la mare va per un altre camí i empiula amb la nina, al capdavall, cedirà a l’objectiu de la nena i aniran per la mateixa via, entre d’altres coses, perquè la dona permet que li expresse el seu sentiment i el seu punt de vista:

“Des de l’any que van portar-la,

a la nena, que està baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo, de nit, l’he somiat.

‘-¡Ai, mare, i que n’és, d’hermosa!

¡i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

(…) ¡Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

Puix, si demà, quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que, de nit, la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que, al dormir-me,

mai més torne a despertar!

 

(…) ‘-Ves-te’n al llit, amor meva’,

li digué amb febrós afany,

‘- Ves, mes, a Déu, no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges, tindràs’”.

 

Això explica que, després, Dolors Monserdà indique que,

“Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca (…).

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat”.

 

I, més encara: la nineta s’ajusta a com volia la xiqueta: boqueta, dentetes, vestidet, mitges, barret, guants…

Finalment, l’escriptora reflecteix que la mare ha fet costat la nina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra, bona avinença i maternitat

Un altre poema exposat per l’autora de Monistrol de Calders en aquest ramell, i en què copsem la sexualitat matriarcal junt amb el sentiment de pertinença a la terra i, a més, la maternitat (mitjançant simbolisme relacionat amb la mare), és “A l’Anna i en Sergi” (pp. 135-136), amb motiu d’un enllaç. Així, comença parlant d’una prometença i d’una amor exuberant que, a banda, es vincula amb lo tel·lúric:
“Heu triat un lloc d’història

les coves de Serinyà,

un indret ple d’encanteri

per unir el vostre demà” 

 

i que és en la comarca catalana del Pla de l’Estany.

Per consegüent, connecten amb la mare, amb el passat i ho fan junts.

A continuació, indica que,

“A Mas Palau tindreu la casa

que heu comprat amb il·lusió (…).

Però voldria fer memòria

recordant el temps passat”.

 

Ben avançada la lletra, torna a evocar, si bé passatges favorables de la vida:

“I també faig recordança

compartint els bons moments,

quan estàvem d’acampada

en gaudíem molt contents”.

 

Finalment, després de les tasques diferents que fa cada u durant part de la seua jovenesa (ella, estudis universitaris), continuen plegats:

“Avui dia ets bona mestra

de l’educació infantil,

que aquest do per la quitxalla

us porti alegries mil”.

 

Això explica que, en uns dels darrers versos, llegim

“Ara sí, vull desitjar-vos

pel camí que us heu traçat”.

 

En una composició que figura més avant, “Aliança en primavera” (p. 144), recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, Rosa Rovira Sancho trau uns versos en què apareixen dues persones (potser jóvens) receptives, àdhuc, a altres de més edat que ells:

“l’atracció va anar augmentant,

i l’afany de voler aprendre

amb consells de goig i encant”,

 

això és, sobretot, per a la vida diària i per a l’esdevenidor.

Igualment, afig que la fadrina és

“Una núvia llesta i culta

pianista amb vocació,

molt tranquil·la i reposada

i un gran do de reflexió”.

 

Per a rematar l’escrit, la poetessa, com qui ha passat per diferents etapes de la vida, indica que,

“En aquesta nova etapa

teniu somnis per complir,

d’ajudar-vos l’un a l’altre

d’avinença i compartir”,

 

paraules en nexe amb la cultura matriarcalista, bé en lo sexual, bé en lo quotidià, bé en lo educatiu.

Un altre poema de la mateixa corda, amb trets semblants i que té a veure amb la sexualitat matriarcal, és “A la Isabel i en Joan” (p. 145), en què una parella celebra els vint-i-dos anys de casats:

“Isa, tu ets bona germana

sempre a punt per escoltar,

ets seriosa i compassiva

per donar un cop de mà.

 

Tu Joan, ets un manetes

(…) entre amics i en la família

sempre hi regna bon ambient”.

 

Així, ens trobem amb un matrimoni amb bona compenetració entre tots dos. I, com a resultat, l’escriptora li agrega

“Pels dos fills que tant t’estimes

ets bon pare i bon amic,

i també per a les nores

tens un tracte molt bonic”.

 

O siga que captem la figura del pare que també acull bé i desenvolupa la part maternal de la persona. No debades, entre els darrers versos, podem llegir que,

“Amb aquesta avinença

continueu sempre endavant

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”,

 

 

mots que tenen a veure amb el model de vida matriarcalista: unió de bona avinença, fruïció i tocar els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Elena i en Josep(pp. 133-134). Així, inclou mots com “nets de cor” i “feu el pas amb valentia” junt amb

“enllaçant una aliança

d’estimar-vos constantment.

 

Una parella molt alegre

bon caràcter i eixerits”.

 

Molt avançada la composició, indica que l’home està interessat pel passat (possiblement, per l’arqueologia):

“Tu Josep, les teves curses

vas pels pobles tot corrent,

i a les ruïnes i les pedres

els hi tens amor fervent”.

 

En acabant, captem que la poetessa escriu com si la núvia parlàs a l’estimat:

“Però no vull que mai t’enfadis

quan et dic interpel·lant:

per anar veure les pedres…

jo no hi trobo el seu encant!”.

 

Ara bé: això no ha impedit que els dos decidesquen pactar i casar-se. A més, la bona empatia de la fadrina fa que ella evoque el paper de la mare del xicot i, així, diu

“Ben segur que en aquest dia

hi tenim aquí present,

a la mare estimada

que vas perdre recentment”.

 

Es tracta d’unes línies en què, altra vegada, l’escriptora de Monistrol de Calders empiula amb el paper important que té la maternitat en les cultures matriarcalistes. No debades, addueix que

“Un missatge de confiança

d’assossec i serenor,

és allò que ella voldria”

 

en eixe dia de noces.

Finalment, l’autora dels versos comenta que

“Jo també vull desitjar-vos

harmonia i comprensió,

que tingueu salut i força

en la vostra estimació”.

 

Una altra composició que figura en la mateixa obra i en què capim la sexualitat matriarcalista és A la Jana i l’Adri” (pp.  137-138). Cal dir que, encara que la meitat inicial és en català i la segona és en castellà, comença amb la llengua vernacla, un tret significatiu. A més, apareixen trets que tenen a veure amb lo matriarcal:

“Avui és dia de festa

celebrem la vostra unió

(…) per cuidar-vos l’un a l’altre

(…) Un enllaç de valentia

de projecte emprenedor,

avivant el vostre emblema

de feiner i treballador.

 

Heu guanyat la clientela

treballant fort, de valent,

el boca orella a la comarca

ha engrescat a molta gent”.

 

 

Per tant, l’empelt amb la terra va unit a un sentiment de pertinença i al fet que continuaran en terres catalanoparlants amb el projecte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)