Arxiu mensual: novembre de 2022

Vellets, dones i infants ben tractats i molt oberts

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “En Ramon des Pujol”, recopilada en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Com en relats semblants, hi ha un fill (ací, el gran) que comenta a son pare que vol fer món i el parent li ho aprova i li dona un pa i una peça de formatge (com, en acabant, farà a l’altre germà). Però, així com ell no farà costat a un pobre que l’ha orientat (p. 215) i, igualment, un gegant se’l menja; el seu germà sí que col·laborarà amb un pobret i amb una pobreta i, al capdavall, ambdós vellets li diuen:

-Germanet: ¿ens voleu fer un poc de caritat, per amor de Déu?

-Sí! -digué ell-. Jau! Vet aquí mig pa i mitja peça de formatge.

-Que el Bon Jesús vos guard des gegant -li digueren es dos vellets.

-I on està aquest gegant? -els demanà” (p. 215). I els dos ancians, en agraïment, li ho comenten, li diuen com és el gegant, què farà i com cal que ell hi responga. En altres paraules, li  fan de guia, de mestre: de mestres de la vida. És més: així com el primer germà només s’havia trobat amb un vellet; el petit, ho fa amb dos (un numeral associat amb el matriarcalisme). I, a banda, no el deixen caure en un moment en què ell no compta amb ningú que li puga fer eixe paper.

Tot seguit, el germà més jove, “Dona moltes gràcies as dos vells i se n’anà per allà a on li havien dit i trobà sa casa” (p. 216), feu lo que li havien indicat i, així, “Quan es gegant no hi va esser, ell entrà dins sa casa i trobà molts de doblers. Se n’omplí (…) i se’n tornà a ca seva i varen esser rics” (p. 216). Per consegüent, malgrat que el relat no indica qui foren els benaurats, pel context, es dedueix que el xicot i el pare: qui ha pensat en els altres i ha actuat amb bonesa (el jove) i qui ha confiat també en el demà (en els fills).

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, amb contes del segle XIX, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “Sa filla de s’hostalera”, amb similituds amb narracions en què un rei (o un príncep) es casa amb una dona, jove i garrida, la qual és l’enveja d’una altra persona i, mentres que ell se’n va a una guerra, la seua muller té un fill.

Així, la mare (l’hostalera) envia dos hòmens a matar la filla i, en canvi, els dos no ho fan, sinó que la deixen en una coveta (p. 218), un símbol d’acollida i vinculat amb lo matriarcalista, de la mateixa manera que quan la dona acull el futur nadó.

Tot seguit, “un cavaller, fill d’un gran senyor, se n’anà a caçar i (…) trobà aquella al·lota que només treia es ca perquè no s’atrevia a sortir quasi desnua. Ell li donà sa capa i li digué que, si volia anar amb ell. Ella li digué que sí i se n’anaren a ca d’aquell jove cavaller” (p. 218). Per tant, podem dir que aquest apartat del relat té tocs eròtics i en què es convida a fer costat els febles, àdhuc, als que van quasi sense roba. Adduirem que, en el text, aquesta nuesa no és presentada com a motiu de vergonya i que, per això, podem parlar d’un narrador molt obert en lo sexual.

De fet, a continuació, “Son pare des cavaller, quan dinaven, li demà quina caçada havia feta. Es fill li digué:

-Molt bona (…) -i li mostrà s’al·lota que havia duita.

Son pare (…) va veure que era molt bona, li agradà i donà permís as fill perquè es casàs amb ella. Es casaren i, es cap d’un any, es cavaller se n’hagué d’anar a la guerra i digué a son pare que li guardàs i respectàs sa dona com es mereixia.

(…) S’home contestava que la tractassen bé(p. 218). Remarquem aquestes paraules. Fins i tot, encara que una tia del príncep procura que el nebot canvie de pensament i que desitge (o, fins i tot, que ordene) res negatiu contra la princesa, “Ell li contestà que fos lo que fos, respectassen sa dona i s’infant, i que, quan ell vendria, ja veuria lo que hi havia” (p. 219).

Ara bé: la princesa, un dia, veu una suposada resposta del marit a la tia i, immediatament, “fugí amb s’infant de ca seva i se n’anà a cercar el món” (p. 219) i, en aplegar a una casa i ser-hi ben rebuda per un senyor d’un hostal, ell l’admet com a hostalera.

Finalment, un dia, el príncep passa per l’hostal, ella el reconeix tot d’una i l’infant el té com a pare, a qui diu tres vegades “-Donau-me a besar sa mà, mon pare” (p. 219). El cavaller demana per què li feia eixes qüestions, “quan va veure que era sa seva dona, l’abraçà i la s’endugué a ca seva, molt content d’haver-la trobada” (p. 219). Al meu coneixement, el fet que el nen (qui el copsem junt amb la mare) demane que el pare li bese la mà, és un perllongament d’un possible acte semblant però de la dona a l’home i, per tant, reflecteix que, en el matriarcalisme, fins i tot, el fill de la mare estaria per damunt del pare (matrilinealitat).

Afegirem que, en novembre del 2022, hem fet preguntes vinculades amb com es tractava a les àvies (o padrines) i als nens i que les respostes van molt en línia amb les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquesta foto, es pot llegir part de lo que figura en la segona rondalla (p. 219), en un passatge en relació amb que el bon tracte cap a la dona i cap als infants.

 

Una figa com un hostal: dita eròtica i matriarcalista de la Garrotxa

 

Tot seguit, exposem uns versos eròtics i que reflecteixen el matriarcalisme, els quals em plasmà Joan Carrera Casacuberta el 26 de novembre del 2022:

“‘— Suposant que suposéssim
que féssim la suposició
que la teva figa fos un hostal
i la meva pixa un viatjant,
¿deixaríes entrar-la,
encara que fos pagant?
— Ni pagant, ni sense pagar:
ma figa és una caixa de ferro,
on no hi entra cap pixa de verro’

Dita de la Garrotxa [sic]“.

Aquesta dita, hui, 27 de novembre del 2022, no figurava en Internet, ni tan sols en algunes entrades referents al folklore en la comarca catalana de la Garrotxa.

Com podem veure, la dona té la darrera paraula, àdhuc, en lo eròtic. A més, no accepta lo que podria recordar l’home porc (verro).

Agraesc, per tant, la generositat del reporter.

 

Reis i súbdits que tracten bé, amb caràcter i molt oberts

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Es tres germans”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, tres fills que no tenien ni pare, ni mare, i que el pare de tots tres s’havia mort sense dispondre, “Consultaren d’anar al rei, que els partís es béns” (p. 212) i ho fan de més gran a més petit. Troben un home que cercava una mula i que, més avant, “els demanà on anaven i l’hi digueren. I aquell home partí davant davant i se n’anà a cal rei i li contà lo que li havia passat amb es tres germans” (p. 212). I, així, ni els germans deixen caure el bon home, ni ell a tots tres. A banda, l’home fa el paper de pare i, per això, els representa davant del monarca.

Tot seguit, “Arribaren es germans a cal rei i li demanen que els partesca es béns. El rei diu a un criat que els don un bon berenar i que li duga per escrit tot lo que conversaran mentre berenen” (p. 212). Per consegüent, el rei, molt obert, no sols els proporciona aliments (una porcella rostida i vi), sinó que vol conéixer com són. A més, els tres germans copsen semblances entre part del menjar i lo que ells han vist durant el trajecte.

Després, el monarca els demana (quant als aliments), com també a sa mare. La dona li diu que el rei és fill de son pare i li afig “un any que hi va haver guerra, passàrem as moro i tu ets fill d’un moro” (p. 213) i, per tant, és la dona qui ha educat el fill, a qui li transmet la història (de la família i la vinculada amb la política).

El rei torna a fer preguntes als germans i ells li encerten. I, com que només u dels tres seria l’hereu dels béns de son pare, el monarca (com en altres relats) els comenta:

“-I ara, vosaltres. ¿Què no pintaríeu es vostre pare a un paper?

Varen dir que sí i el pintaren, a son pare.

Quan el tengueren pintat, els donà una pistola i els digué que li havien de tirar un tro perhom i, es qui li faria més bo, tendria tots es béns” (p. 214). Però el darrer “va dir que no li volia tirar. Diu el rei:

-I tu, ¿per què no li tires? Tu veus que això no és ton pare, que això és una estampa.

Diu es petit:

-Maldament, jo no li vull tirar.

Per molt que el rei li suplicà, ell no volgué tirar a son pare i el rei li digué:

-Idò, es béns són teus” (p. 214).
I, per consegüent, veiem que el fill tractaria bé son pare, que se l’estimava (“no volgué tirar a son pare”, frase que admetria la lectura “no volgué tombar del poder a son pare”) i que té caràcter.

Al capdavall, llegim que se’n tornaren tots tres a casa i que el més jove heretà els béns. I, de pas, malgrat que el més petit fos l’hereu, això no els impedia viure junts: els diners no eren motiu de rivalitat, ni de separació entre germans, ni, anant un poc més lluny, entre persones de generacions diferents.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

La dona, com la Mare Terra, ben tractada i molt oberta

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es quatre germans”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això eren quatre germans de casa molt pobra que determinaren de sortir de sa seva vila, per anar a córrer món i llogar-se per fer feina de sa que trobarien” (p. 210). Es deien Joan, Toni, Miquel i Bernat.

Tot seguit, veiem que “Partiren tots quatre, plegats, i, quan varen esser a un poble, s’aturaren davant una casa molt gran” (p. 210) i els rep un home. El gran li proposa treballar per a ell, cosa que li accepta. I, al moment, els altres tres fan camí com també passa, més avant, quan en restaran dos (i, al capdavall, u troba amb qui guanyar-se les garrofes). El gran se’n va a la casa; el segon, a una fàbrica; el tercer, a un camp en què hi havia caçadors i, quant al quart, en Bernat, “camina caminaràs, va trobar un gran bosc. Dins es bosc, li sortiren una partida de lladres i li demanaren es doblers o la vida” (p. 211). Aleshores, el petit els comenta que cerca faena i “es quedà amb sa companyia de lladres” (p. 211).

A continuació, veiem que, com en rondalles semblants, “Es quatre germans seguiren cadascun fent sa seva feina, fins es cap d’un any i un dia, que se’n tornaren tots quatre a ca seva. Quan es veieren plegats, es digueren:

-Ara hem de veure lo que sabem fer” (p. 211). Aquest passatge pot recordar quan, en el llibre dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament, de la Bíblia, llegim “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Ac 2, 44) i que aquest llibre (escrit en el segle I i que no fou tergiversat) compta amb capítols en què es reflecteix molt el matriarcalisme. De fet, comparteixen la casa, les vivències i lo que saben fer.

Així, Joan (el gran) diu:

“-Jo (…) vos dic que, damunt aquell pi de tal bosc, hi ha una milana que cova en es seu niu.

-Idò, jo -va dir en Bernat, que era es lladre- li aniré a robar dos ous sense que sa femella se’n temi.

-I jo -va dir en Miquel, que era es tirador al vol- tiraré s’ou a l’aire i, amb s’escopeta, el feriré i el faré bocins.

-I jo -va dir en Toni, que era s’afegidor-, abans que es bocins de s’ou caiguen en terra, ja els hauré afegits i tornarem a tenir s’ou sencer” (p. 211).

I així ho fan i així els ix bé. A més, comentarem que, a banda que l’ou (no sols per la seua forma, redona) està vinculat amb la mare com també ho fa l’òvul, en Toni “no el deixa caure”, és a dir, no fa que lo femení “caiga en sac foradat”. Per tant, no sols copsem que hi ha algunes rondalles en què els sants no giren l’esquena a les persones bonhomioses, ni a les senzilles, sinó que “en Toni, abans de caure es bocins en terra, els afegí tots i tornaren a tenir s’ou sencer” (p. 212).

Adduirem que, en el moment d’escriure aquestes paraules, dia 25 de novembre del 2022, interpretàrem que els bocins eren com els fills de la Terra (entesa com una Mare), com els petits, els humils, les persones senzilles i que, igualment, en Toni està obert a tots (els addueix) i que tothom (els quatre germans i els ocells) tingué un ou (una mare) de qui poder viure i a qui tractaven bé: ella n’és la subministradora i, per consegüent, molt oberta. I ells, tots quatre, els qui li ho agraeixen. Com els quatre germans, tots guanyen: els fills i la Mare (ací, simbolitzada per la milana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Sa cuixa del dimoni”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Una dona tenia dos fills, Joan i Pere; el rei “va fer fer una crida que, es qui li duria una pàguera més grossa, es casaria amb sa seva filla” (p. 208). En Pere, immediatament, se’n va a pescar-ne una i la du a sa casa. Ara bé, sa mare, com que considera que en Pere és molt ase, li diu “Dona sa paguera a en Joan, qui és més viu que tu, ell la durà al rei” (p. 208). Aleshores, en Pere li respon:

“-Idò sí: que la se’n duga en Joan; mentres ens mantenga, jo m’aconhort de sa filla del rei.

En Joan agafà sa pàguera i se’n va a cal rei” (p. 208), i el monarca, en veure-la, “el va fer casar amb sa seva filla” (p. 208).

Més avant, “sa mare va dir a en Pere que se n’anàs a en Joan, que ja era rei, i que li demanàs una cuixa de bou” (p. 208), com també uns dies després, quan ja se l’havien acabada. I, així, la dona, des del primer moment de la rondalla, marca les directrius i, tard o d’hora, li són acceptades. Però, com que el rei, en Joan, a la segona vegada, no és generós amb el germà, la mare, amb molta espenta, diu a en Pere:

“-Tira, Pere! Torna-hi, no li sabrà greu a en Joan. Diga-li que te don una altra cuixa” (p. 208) i el rei … li’n dona una.

Un poc després, en Pere, en lloc de rostir la cuixa, se’n va a dur-la al dimoni, veu una barraca, toca i li ix un home vell, qui era Sant Antoni (p. 209). L’endemà, Sant Antoni, com en altres rondalles ho fa, com ara, Sant Pere, “li va donar un gaiato i li va dir:

-Mira: ves-te’n per aquest camí i, dins una cova, trobaràs un gegant (…) i tu, tot d’una, has de dir a aquest gaiato:

-Gaiatet, fes lo que saps fer!

I es gaiatet, tot d’una, et traurà una taula ben parada, plena de menjar abastament” (p. 209). A banda, el sant li addueix que no ha de baratar el gaiato al gegant, sinó prendre-li una carabasseta.

Igualment, Sant Antoni li comenta d’un segon gegant, però que porta un ganivetet “que, cada vegada que l’afiquen en terra, surten tants soldats com voleu” (p. 209). Llavors, “camina caminaràs, trobaràs unes penyes molt grosses i els diràs:

-Penya, obre’t; penya, tanca’t” (p. 209).

En aquest passatge del sant i en Pere, copsem un Sant Antoni molt obert i planer, qui, a banda, li afig que, aleshores, trobarà el dimoni, a qui donarà la cuixa: “Ell et dirà:

-Pere, menja de tot!

Però tu no has de menjar més que una oliva verda. Quan la t’hauràs menjada, el dimoni et dirà:

-Maleït sia es qui t’ha aconsellat.

Llavors, te’n tornaràs a ca teva” (p. 210). Per tant, Sant Antoni fa que en Pere continue en relació amb sa mare, una dona senzilla. A més, com en moltes rondalles, hi ha dues opcions: la part més gran, la més afamada, la més rica, la més lluenta i, per una altra banda, la més petita, la més plana, la més humil, la més fosca, la rovellada…: en aquest cas, el fill, tria la femenina és a dir, la segona.

Tot seguit, “En Pere donà les gràcies a sant Antoni, se n’anà i li succeí tot lo que li havia dit. Quan es va haver menjat s’oliva verda, se’n tornà a ca seva i trobà sa mare, que es moria de fam, i li va dir:

-Mu mare, què teniu?

-Ah, fill meu! Fa vuit dies que no he menjat res” (p. 210).

El fill, “tot d’una, treu es gaiatet i li diu:

-Gaiatet: fes lo que saps fer!” (p. 210).

En un passatge immediat, veiem que, quan la mare ja no passava fam, en Pere li comenta que se’n va a fer la guerra al seu germà, que ell compta amb un ganivetet que li aportarà els soldats que trie, li conta tot lo esdevingut i…, finalment, trau del trono al germà i “va fer reina sa mare” (p. 210).

Com podem copsar, la dona està en el lloc que li correspon, el trono,… però ara en un palau, i, per consegüent, com en moltes rondalles i com en moltes dones nascudes abans de 1920, les dones són les que manen i, a banda, de manera democràtica i molt oberta i estan ben considerades. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, agraïdes i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i semblant a altres, fins i tot, de cultures matriarcalistes com la basca, és “Sa cadeneta”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un pare que tenia tres fills, Toni, Joan i Bernat, un poc abans de morir, els diu “com tenc poc, vos daré tot lo que tenc i, si ho sabeu aprofitar, vos serà molt. Quan seré mort i enterrat, vos n’anireu per aquell camí a passejar tots tres plegats i, quan haureu caminat molt, trobareu una cova” (p. 202) i cada germà, començant pel més gran, hi entraran. I, així, els fills passen a ser jóvens, s’acosten a lo femení, a la dona (ací, reflectida en la cova). A més, han de dir unes paraules, entrar en la cova i eixir-ne amb lo que hauran arreplegat.

Quan hi entra el petit, en Bernadet, es fa amb una bossa i diu als seus germans:

“-Però està plena de doblers. Voleu que els comptem?

Els comptaren i, com més els comptaven, més n’hi havia” (p. 202) i en Bernadet, el germà més jove, en veure que els germans estan enutjats, els diu “Això és sa bossa, que mai s’acaba. Ens partirem els doblers entre tots” (p. 202). Per tant, copsem que seguir les petjades dels pares (ací, del pare), genera una merescuda recompensa: no tornaran a ser pobres. A més, en línia amb el matriarcalisme, en lloc de restar tot, per exemple, en mans d’u, es fa un repartiment entre tots, es posa tot al servici de tots, com, àdhuc, veurem més avant. 

El segon, en veure el resultat del petit, vol veure quina és la seua sort i ix amb una cadeneta de la cova (p. 202) i diu “Cadena: torna’m allà on era!” (p. 202) “i sa cadena li tornà” (p. 203), o siga, la dona. Cal dir que la cadena (la qual, ací, podria simbolitzar la continuïtat) està feta de peces redones (les baules) i, per consegüent, podríem vincular-les amb lo femení. Com llegim en la tercera definició de “baula” en el DCVB, “Cada una de les anelles que formen una cadena”. Redó, cercle, anell, anella,… són paraules relacionades amb la dona.

El tercer fa una cosa semblant, però amb un corn, el qual podem empiular amb l’abundància i, de nou, amb la dona: ¿no és la dona, en les cultures matriarcalistes, qui aporta la vida, tot lo que cal per a viure, el menjar,… qui afavoreix la subsistència així com la terra (com a mare de tots), com ara, ho fa als llauradors i a les persones que la tracten bé? En aquest cas, del corn, sorgeixen soldats i, per indicació del germà gran, hi tornen.

Un poc després, “Quan va veure això, els digué es petit:

-Ja vos podeu aconhortar amb lo que teniu. Jo vos donaré un parell de doblers a cadascun i ens separem en aquests tres camins, i cada un prendrà per una banda i, es cap d’un any, ens tornarem a aplegar a veure com ens ha anat” (p. 203). Aquest passatge l’hem trobat també, com ara, en un relat que figura en el llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 53-55), d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr.

El més jove, en Bernadet, “se n’anà a un poble i allà s’enamorà de sa filla d’un comte” (p. 203), però ella, que té la darrera paraula, no el volgué. I ell, com que volia que l’acceptàs, es posà a menjar peres (p. 203) i “li sortí as cap una pua grossa. (…) tornà a trobar un figueral i es posà a menjar figues i, per cada figa que menjava, li queia una pua.

-Bé va -digué ell-. Això em servirà” (p. 203). Cal dir que u dels significats que té el mot “pera”, en el llenguatge eròtic i sexual, és “fer nosa” i que, en canvi, el terme “figa” té a veure amb la dona i, així, és la dona qui salva l’home. A més, la figa és un fruit dolç, tret vinculat amb el matriarcalisme.

Tot seguit, en Bernadet troba un pastor, li diu si volia baratar el vestit, i l’home, molt vell, li ho accepta. “Quan va estar vestit de pastor, cercà un paner, l’omplí de peres i se n’anà a passejar per davant cas comte”(p. 203). I, com en rondalles semblants, la filla del comte vol peres, en menja i, al capdavall, li ixen pues (p. 203).

El germà petit, eixerit, es vist de metge, se’n va a cal comte, i el comte li diu que si aconsegueix llevar les pues a la filla, es casaria amb ella. I, quan ho fa, “A ella, ja li agradava, però es comte volia que es casàs amb un home molt ric i molt poderós (…), que tenguésseu molt de poder i moltes tropes” (p. 204).

No obstant això, com que el germà petit, molt obert, se’n va als germans, els comenta el tema del casament i que necessitaria el corn i la cadeneta i els addueix (el dia de la trobada) que els ho tornaria, “Es seus germans li deixaren i ell se’n tornà a cas comte” (p. 204). Aleshores, com que cada cosa que li demana el comte, en Bernadet la fa possible i, a més, la filla vol casar-se amb el germà més jove, el comte accepta la decisió de la filla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones col·laboradores, que aplanen el camí i molt obertes

 

En la rondalla següent, “Sa rondalla des felistroncos”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, trobem un altre cas de col·laboració amb els pobres, recopilat de manera semblant en distints llocs de tot l’àmbit lingüístic i en línia amb el matriarcalisme: no deixar que ningú romanga pobre si és una persona bonhomiosa. “Això era un home que era molt pobre i tenia un germà molt ric. Un dia es determinà d’anar a veure es germà i sa dona li va dir:

-No hi vages que, tanmateix, no et darà res” (p. 199).

“Quan va haver caminat molt, trobà un home vell i li va dir a veure si li volia acompanyar. Aquell home digué que sí” (p. 199) i el vellet li comenta “si et demana què vols, diga-li, a s’anell, que du posat as dit. Ell el te donarà i t’anirà bé.

Així ho va fer ell i, quan tengué s’anell, el s’endugué i, més avall, li digué:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, treu dinar per nosaltres.

Dinaren i s’home vell, llavors, s’acomiadà d’ell. Més avall, trobà un gegant” (p. 199). Veiem que, després que el vell (qui podríem dir que fa el paper de mestre) copsa que l’home ha aprés què li cal fer, no torna a aparéixer en el relat: el missatge podria ser que el mestre i l’alumne, ara, estan en un nivell més semblant.

Tot seguit, l’home, com el gegant li diu que se’l menjarà, li respon que no i fa que l’anellet li traga “què menjar i beure” (p. 199). Com a agraïment, el gegant li demana si li vol baratar l’anell per un felistroncos. I el marit li qüestiona:

“-I quina habilitat tenen es felistroncos?

-En dir-los ‘pega’, peguen; i, en dir-los ‘mata’, maten.

-Sí -digué ell tot d’una” (p. 199) i, sense pensar-s’ho dues vegades, ordena que maten el gegant i, així, ell continua amb l’anell i amb els felistroncos. Aquest mot, “felistroncos”, que no figura en cap diccionari, com s’indica en una nota a peu de pàgina, pel context i per les semblances amb altres rondalles, es refereix a una mena de porra, de bastó. 

En acabant, el marit veu la geganta i ell dicta que l’anellet traga “què menjar per sa geganta” (p. 200), i llegim que ella li diu:

“-Que em vols baratar aquest anell amb aquesta bossa? (…) cada pic que l’obrin, cau una pesseta.

-Sí!” (p. 200).

I, sense ajornar-ho, indica que el felistroncos mate la geganta. I, per tant, ell, ara, a més, es fa amb la bossa.

Com veiem, no sols l’home (com també els altres personatges) fan barates i, per tant, comerç, sinó que ell, per mitjà de la dona (recordem que l’anell és un objecte redó i que lo circular té a veure amb lo femení i, ací, igualment, amb lo matriarcalista), aconsegueix fer camí i fer-se amb lo que, inicialment, no tenia previst.

L’endemà, l’home se’n va a un hostal i, després, a sa casa. Aleshores, comenta a la dona que ja no són pobres i, quan tracta de fer-li-ho veure, s’adona que, en l’hostal, li han robat la bossa: “Idò, s’hostalera la’m deu haver baratada.

Se’n va a s’hostal i digué a s’hostalera que li donàs sa bossa i ella li digué que no sabia res” (p. 200).

Llavors, ell ordena que el felistroncos pegue “a s’hostalera fins que haja tret sa bossa.

-No pegueu, no pegueu -digué ella-. Ja la trauré. I l’hi donà” (p. 200).

A continuació, el marit torna a casa i, ara sí, l’anellet li fa costat i els aporta “què menjar per sa dona i pes infants.

S’anellet els en va treure” (p. 200) i, a banda, ell dicta a l’anellet que “demà, de matí, tenga un palau com es del rei” (p. 201). Però el monarca, envejós, se’n va a cal matrimoni i, com que es posa molt encarat, la dona considera adient donar-li una gerra que li demana el rei, i…, eixerida, la muller “digué a s’anell:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, fes que no es puga aturar de pujar i davallar s’escala amb sa gerra as coll” (p. 201).

En uns passatges posteriors i semblants, intervenen els criats del rei, el monarca i la reina, fins i tot, al capdavall, intentant matar l’home (pròxim a un ase), però el marit ordena que se’n vagen a matar l’animalet. Aleshores, l’ase perviu i el rei, “quan va veure que no li podia fer res, el va deixar anar i ell visqué ric tota la vida” (p. 201).  Com hem pogut veure, l’anell (la dona), des del primer moment, fa costat al marit i és qui li atorga força i espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones que trien, organitzadores, amb espenta i molt obertes

 

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, semblant en distintes poblacions catalanoparlants, és “En Joan de sa favera”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Afegirem que, en més d’un passatge inicial, es copsa erotisme. Un matrimoni vivia en una gerra enterrada i el marit nomia Joan. “Un dia que es pagès de sa terra a on estava sa gerra sembrava faves, en va caure una dins sa gerra i aferrà. Cresqué i cresqué i, aviat, va sortir defora de sa gerra” (p. 197). Així, hi ha, a més, una lectura eròtica: la fava (la llavor, igual que el semen, mot que, etimològicament, significa “llavor”) cau en una gerra (paraula vinculada amb la vulva i que té a veure amb un objecte on s’insereix material i, igualment, de forma circular en la boca, forma associada a lo femení) i, per tant, hi acampa, fins a poder eixir de la gerra, així com el fill ho fa en el part.

A banda, addueix que “Tant va créixer que arribà fins al cel. En Joan va voler provar de pujar-se’n pes tronc de sa favera i pujà i pujà i arribà fins al cel. Quan va ser allà, tocà i sortí sant Pere.

-Què vols? -li demanà sant Pere” (p. 197). Veiem, per consegüent, un Sant Pere que, com en moltes rondalles, es mostra planer, molt obert, en aquest cas, reflectit pel tractament de tu.

En acabant, diu a Sant Pere que ell vol conversar amb el Bon Jesús:

“-Li volia demanar si em volia donar una barraqueta per no haver de viure dins sa gerra” (p. 198).

Aleshores, Sant Pere ho comenta a Jesús, i, al moment, diu a en Joan:

“-Ja te’n pots tornar. (…) Ja tens sa barraqueta.

En Joan li donà les gràcies i se’n tornà (…) i ell i sa dona hi anaren a viure” (p. 198).

Una setmana després, la dona, com qui té la darrera paraula, “digué a en Joan:

-Joan: torna a pujar fins al cel i demana al Bon Jesús si, en lloc de sa barraqueta, ens vol donar una casa un poc més gran, perquè, dins sa barraqueta, quasi no hi cabem” (p. 198). I Joan ho torna a fer sota les directrius de la muller, qui és l’organitzadora i qui prepara el demà:

“En Joan se tornà a enfilar pes tronc de sa favera i tornà a demanar al Bon Jesús” (p. 198) com també en dos passatges més: en el primer, per a demanar una casa més gran i un poc de terra per a poder conrear, i, en el segon, per a que els concedís una possessió. I, novament, el marit segueix la pauta que li marca la dona. I el Bon Jesús li ho aprova.

En el cinqué passatge, la dona comenta a en Joan que se’n pujàs per la favera i que li demanàs “una possessió més gran, amb un bon celler i una bona tafona i amb sa vinya i s’olivar per poder tenir de tot” (p. 198). I Sant Pere, tot i això, se’n va a Jesús i li ho comenta. Aleshores, Jesús tria que “se’n tornàs a viure a dins sa gerra, i en Joan davallà altra vegada pes tronc de sa favera (…) i va haver de tornar a viure dins sa gerra” (p. 199).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que tracten bé els fills, que encoratgen, amb bona empatia i molt oberts

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és En Joan, es comerciant”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, i que, com molts refranys, va en línia amb què la dona sol prendre millors decisions que l’home. Així, “un comerciant que estava casat i que era ric perquè es seus negocis anaven vent en popa i encara” (p. 184), com en molts reis que governaven i que, per mitjà de la seua actitud oberta i amb bona empatia, afavorien que hi hagués bones collites, la dona té un fill. Aquest fill, que nomia Joan, de jove, comenta a son pare que ell no volia ser estudiant, sinó mariner. Per tant, molt prompte, captem dues professions vinculades, tradicionalment, amb el matriarcalisme associat amb els catalanoparlants: el mercader (el pare) i el mariner (el fill).

“I son pare, que l’estimava molt, feu fer un barco, el carregà d’aiguardent i l’avià, i en Joan ja va haver partit cap a Alger a fer negoci” (p. 184).

En arribar-hi, copsa un home mort enmig de la plaça, després d’una condemna. I ell, a qui demanen una quantitat alta, la paga i “li feu fer un bagul de bronze i avià, ja va ser partit cap a Mallorca” (p. 184).

Quan es troba amb els seus pares, que eren contents de l’agilitat del fill, a qui reben amb simpatia, “li deien:

-Bé: i què ens dus, Joan?

-Mon pare -digué en Joan-: duc obra morta. I els contà tot lo que li havia passat.

Els pares s’alegraren d’aquell fet i n’estaren orgullosos, puix comprengueren lo molt que havia de valer davant Déu aquella tan bona obra. Feren desembarcar es mort i li daren sepultura” (pp. 184-185).

Cal dir que, en aquest passatge, veiem que el mort… és un home. 

Llavors, el pare li ompli de botes d’esperit el vaixell i en Joan se’n torna a Alger. Per consegüent, el parent afavoreix el projecte del fill. I quan el jove hi aplega, es troba una embarcació en què, al capdavall, després de pagar Joan molts doblers, un home li permet accedir a un camarot i el xicot “va veure dues al·lotes; una d’elles, guapíssima, i, s’altra, no tant, però que també ho era. Aquell home li digué que eren dues captives, senyora i criada” (p. 185). Per tant, veiem dues dones (com en relats on ho fan mare i filla) i un home (en Joan) com també que les dones, a diferència de l’home mort del primer viatge, estan vives, i que són elles la part més activa…, com en el dia rere dia en les cultures matriarcalistes.

En Joan vengué el carregament d’esperit que duia, “s’endugué aquelles al·lotes a bordo i avià, feu rumb a Mallorca.

Arribà i son pare li preguntà:

-Joan, i què ens dus, que vens tan prest?

-Mon pare: duc obra viva.

I, quan son pare i sa mare hagueren sentit tot lo que li havia passat, i vist aquella senyora tan guapa i sa criada, quedaren molt contents” (p. 185) i en Joan emprén un tercer viatge, entre altres coses, per a donar la notícia al pare de la senyora (pp. 185 i 186).

En la terra on apleguen, un príncep empresona el jove Joan. La senyora diu que l’alliberen, com a compensació als favors que li havia fet ell i, així, és ella qui salva l’home (en Joan).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La terra, com una mare forta que tracta bé a tots, ben tractada i molt oberta

El 16 de novembre del 2022 trobí una rondalla catalana, “La creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es tractava sobre la creació, la primera en eixa línia, entre més de sis-centes que havíem consultat fins aleshores. Figura en el llibre “Lo Rondallaire”, a cura d’Albert Mestres i publicat en el 2010 per Cossetània Edicions, el qual inclou la primera sèrie i la segona sèrie. En la part final del relat, diu així: “I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué

-Senyor, ¿què és lo que us plau, de mi, fer-me?

I Déu li va respondre:
-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

Eixe mateix dia ho posàrem en Facebook i, a més, afegírem part del llibret ’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà, a què accedirem en el 2018, en relació amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), quan diu que “L’àvia Damiana, al llarg de la seua vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs plens d’energia, les aigües del Titicaca [1] i, així, engendrar la deessa, mare de tot el poble.

Essent diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu desenvolupament” (p. 29).

Per consegüent, quant a la Pacha Mama i a Jesús (el fill de Déu), el deu Sol baixa a la terra (al riu, element relacionat amb lo femení i amb la dona) així com Jesús (per mitjà del Nen Jesús), ho fa a la terra (un altre element en vincle amb la dona)… Dos passatges religiosos en què es plasma el matriarcalisme i que, en el nostre cas,  el relat vinculat amb el cristianisme, figura en una rondalla catalana publicada en els anys setanta del segle XIX. 

En relació amb aquests escrits, el 18 de novembre del 2022 posàrem en Facebook “Per a les vostres àvies (o padrines) o bé per a les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, la terra, ¿era com una mare? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Per la meva àvia Maria, sobretot. Tot i que era d’una família de pagesos benestants, amb mossos a sou, o sigui, que ella, la terra ‘poc la llaurava’, a casa seva, era una gran remeiera.

Recollia totes les herbes que coneixia, per a fer cures, per a fer guisats. Per Sant Joan, abans de la sortida del sol, anava al bosc a recollir l’herba de Sant Joan. Cada dia havia d’anar a trepitjar el camp o el bosc. Coneixia tots els bolets i els racons on creixien.

Sense el contacte diari amb la terra, no hagués pogut viure” (Àngel Blanch Picanyol), La terra, o les terres, eren molt estimades i les tractaven molt bé. Eren una mare que dona menjar als seus fills i, com a fills, ells la tractaven amb palmes d’or.

No la conreaven quan les llunes eren dolentes i no deixaven créixer cap mala herba. Hi havia coses que no es podien fer, com llaurar al mes de juliol, perquè la terra du dol” (Miquel Vila Barceló), a qui comentàrem que “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, per exemple, vinculats amb Inca, més d’una vegada, porten palmes de color or.

Ara mateix, he vist, en un diccionari de símbols, que relacionava les palmes amb el martiri.

Aquests sants (d’origen pagà, de la deessa grega Demèter, la de l’agricultura), en la tradició cristiana, són màrtirs i els protectors de molts llauradors catalanoparlants.

Ara bé, també associa les palmes, per exemple, a la regeneració. Això ens acosta a la idea de terra com a mare: de tots, de lo material i de la vida”. Igualment, Rosa Rovira, qui ha rebut una educació matriarcal i que ha estat molt en relació amb el camp, ens plasmà “La mare era una gran amant de tota la natura. Dels camps, se’n cuidava el pare; però, de recollir els fruits que els donava la terra, sempre era la mare. Gran coneixedora de tots els arbres i de totes les plantes, en especial, de les comestibles que menjàvem en amanides i també les remeieres amb les quals ens feia olis, ungüents i cataplasmes per curar refredats, desinfectar ferides i tot el que es presentés, ja que els metges estaven molts quilòmetres lluny.

Ens va inculcar el respecte per tota la natura i ens va transmetre el seu coneixement per fer medecines casolanes”. El 19 de novembre del 2022, Pilar Ortiz De Paz adduí “Els meus avis paterns eren de Lleida, per tant, pagesos de soca-rel. No els vaig conèixer. A més, el meu pare no era l’hereu, però, molt sovint, anàvem a la casa pairal, Bellmunt d’Urgell, i et puc assegurar que la terra era la seva vida, fins i tot, el meu pare, només arribar, anàvem els dos germans a passejar pel tros. Era feliç escoltar tot el que feia referència a les collites. El que ha nascut pagès, ho és tota la vida”.  

Afegirem que el 18 de novembre del 2022, Rosa Garcia Clotet, en un missatge, ens escrigué “Tant no puc dir, però que la valoraven, sens dubte, sí. I ens ensenyaren a estimar-la i respectar-la.

Sempre que es podia, normalment, els diumenges, anàvem a passar el dia al camp. Vivint a ciutat, i els homes treballant, és el que es podia fer. Parlo de ‘nosaltres’, però els avis ja ho feien en la seva època”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.