Continuant amb l’antologia de Rafael Beltran, una altra contarella amb trets en què es plasma el matriarcalisme és “Les tres preguntes del rei”. Així, apareix “un monarca que una volta es va vestir de tal manera que tenia fatxa de ser un llaurador i, tot sol, va eixir del palau per recórrer els seus dominis.

Passava per una vila un diumenge de matí, quan la gent era a l’església. Entrà al lloc sagrat, on el rector predicava el sermó. Tot seguit que el predicador acabà de fer les consideracions als fidels, el Rei se li va acostar. El rector li va demanar:

-Què voleu, bon llaurador?

-Vull que em doneu resposta a tres qüestions. Jo sóc el Rei” (p. 325).

Per consegüent, el sobirà és en relació amb el súbdits (fins i tot, amb els més senzills i molt abundants, com ara, els pagesos), participa en activitats ben populars (una missa), s’atansa a una autoritat religiosa molt en nexe amb els habitants (el capellà de la vila) i, altrament, quan es presenta al rector, ell no comença com si fos el rei (i, així, el podem enllaçar amb el seu lligam amb el Poble).

En acabant, el rei li diu les tres qüestions i, com que el rector no s’ho treia de les mans, mentres caminava, el mossén troba un cabrer a qui demana ajuda: una cova on amagar-se (signe que connecta amb la figura de la mare). El ramader, com que considera que és fàcil, li diu que “Això és bufar i fer ampolles. Deixeu-me la sotana i veureu om responc al Rei. Vós tingueu cura del ramat” (p. 325).

En passar el ramader a la sala on estava el rei junt amb els consellers, el pastor li indica que ell li respondrà a les tres qüestions: quant pesa la lluna, quant val el monarca (a qui li diu que “Si el rei del cel i de la terra el van vendre per trenta monedes, de plata, Sa Majestat, que sols ho sou de la terra, en valeu quinze”, p. 326).

Sobre la segona responsíó, empiula amb la tradició matriarcal: el monarca no és de caire celestial, ni místic, sinó tel·lúric, com un eixart amb la terra.

Tocant a la tercera qüestió (una cosa que semblàs veritat i que fos mentira), el ramader li amolla: “que Sa Majestat es pensa que sóc el rector de Favara, cosa que no és verdadera, puix que sóc pastor” (p. 326). En qualsevol cas, ací hi ha dos pastors: el religiós (el primer que apareix) i l’home que té eixe ofici.

Llavors, el sobirà, en veure que l’home ha resolt el tema que el rei tenia pendent, decideix recompensar-lo amb una bossa de monedes.

Finalment, el ramader, “va eixir de la sala més content que unes Pasqües, per haver parlat amb el Rei i, més encara, per veure el rector fora de perill. Abans de sortir per la porta del palau, va rebre (…) un sarró ple de monedes que un patge li va lliurar de part del monarca” (p. 327). En altres mots: l’home posa per davant el fet d’haver pogut salvar el capellà i no les monedes. I, a més, el monarca premia la creativitat que ha tingut el pastor (començant pel detall d’haver-se disfressat de rector).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.