Arxiu d'etiquetes: sinceritat

“La mare ens va ensenyar a ser bondadosos, la sinceritat” (Rosa Rovira)

Prosseguint amb el tema que tractàvem ahir, el 20 d’agost del 2022 rebérem alguns missatges, com ara, “La família, per davant de tot” (Francisca Farre), “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet) i “La mare ens va ensenyar a ser bondadosos i a creure, perquè ella era la que ens deia ‘Hem d’anar aquí’ o ‘Hem d’anar allà’, ‘Hem de fer això’ o ‘Hem de fer allò’.

I jo ho feia i la creia.

La sinceritat, a no dir mentides: ella no en deia mai o, almenys, jo no ho havia detectat.

A ser generosos: sempre estava a punt de donar coses als altres, encara que ella es quedés sense res.

Tenir empatia, que jo no sabia què era això, però ella sempre pensava en els altres i el perquè de les coses.

A ser soferts al dolor: ella no havia estat mai en cap hospital ingressada, tot i haver patit ensurts durant els seus vuitanta anys que va viure”.

A continuació, li comentí “M’impressiona la manera tan oberta i tan humana de les dones (i de les persones) nascudes abans de 1920. Són una mena de mestres de la vida. Aprens molt a partir de testimonis i de comentaris que hi tenen a veure. Nasquí en 1971”. Aleshores, Rosa Rovira, qui té una filla gran nascuda en 1973, em respongué: “Sí: tenien, i crec que encara, la nostra generació, conserva. El jovent actual ha perdut la meitat.

En el meu cas, els meus fills i nets mantenen tots aquests valors i és d’agrair veure’ls”.

Enllacem les paraules de Rosa Rovira amb unes que podem llegir en l’entrada “Per a totes les grans dones” (https://www.juditmarch.com/language/ca/per-a-totes-les-grans-dones), publicada en una web de Judit March en el 2017, quan diu que ”L’avia, als anys 30, devia tenir al voltant de 20 anys. Jo la recordo com una dona forta i sempre entregada als altres, una dona que, malgrat les difícils circumstàncies, mai la vaig sentir queixar-se, ans al contrari, sempre tenia un somriure i un gest de tendresa per a nosaltres i cap als altres”.

Igualment, en l’escrit “Com deia la iaia” (https://lidiacastronovas.wordpress.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia), plasmat en “El Blog de Lídia”, llegim “La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions.

(…) sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no se sap mai quan pots necessitar un favor (…). Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom”. 

Quan llig escrits en què es convida les dones a actuar amb una mena de mà dura, per mitjà de la masculinitat i de reprimir la part femenina de la persona, em recorde d’eixes paraules que digué cap al 2000 el director d’un orfeó en què jo cantava, quan es dirigí als baixos: “És que canteu com si fóreu ‘maricons’“. Ningú no li digué res, ni tan sols u que, amb el temps, seria batle d’un partit dels que es diuen d’esquerres i que, com m’havia comentat anys arrere, aspirava a ser regidor.

Ara bé, jo, que cantava com a tenor, després de la sessió, me n’aní al director i li comentí que no estava d’acord amb la seua actitud. La seua resposta fou “Jo tinc amics que són homosexuals”. 

¡Quanta hipocresia hi ha, també, en el tema de les dones i quant de políticament correcte!

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La germana, bondadosa, sincera i cercadora, salva els seus germans

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, hi ha dos relats i, a més, seguits, en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la bondat. Tot seguit, els tractarem. En la rondalla “Els set corbs!”, una dona tenia set fills i una filla. La filla cau malalta i la mare envia els fills al metge, per a que el cridassen, però, com que no ve ningú d’ells, ella diu que voldria que tots es tornassen corbs (p. 43).

Un poc després, la dona veu set corbs i pensa que deuen ser els seus fills. A més, la filla, ja guarida, se’n va a comprar i una dona li diu “Tu tenies set germans”, però, com que la mare ho nega a la xiqueta, la filla li respon: “Mare, prepara’m el cabasset, que me’n vaig a buscar els meus germans.

Se n’anà cap a la muntanya; a mitjan camí, es trobà un home, i ella li preguntà:

-Bon home, ¿sap si, per ací, hi ha alguna caseta?

L’home li respongué:

-Doncs, n’hi ha una” (p. 44) i li indica com hi podrà accedir.

Aleshores, la xiqueta fa via, troba la caseta i hi veu una taula parada per a set persones i “Va beure de cada copa, menys de la del més menut, on ficà l’anell de sa mare” (p. 45). Els sis germans més grans capten que algú ha begut dels seus gots i, quant al petit, digué:
“-En el meu got és l’anell de la mare.

I tots exclamaren:
-Ací és la nostra germana!

Ella isqué i els corbs es tornaren en persones, s’abraçaren i ho celebraren i, tots contents, se’n tornaren a casa” (p. 45). 

Com veiem, la filla, que simbolitza la bonesa, quan la mare fa que els fills es tornen corbs, guareix i, de rebot, la bonhomia. I, com que la xiqueta és una persona sincera i està interessada pels seus germans, demana i, mitjançant la seua obertura a l’home (ací, ell representa les persones de més edat, amb més vivències), accedeix a la casa on ells resideixen.

Adduirem un detall matriarcalista: la xiqueta salva els germans (els quals representen l’home). Cal dir que, malgrat que ells són majoria (en quantitat), igualment, són bonhomiosos, com ella, i, així, copsem un relat en què s’invita a actuar amb bon cor. A banda, captem que, com en moltes rondalles, el germà més jove (ací, una xiqueta) és el més eixerit i, àdhuc, té molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.                                          

Dones fortes, sinceres, que trien i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla valenciana “Esclafamuntanyes”, arreplegada per Enric Valor, en triar les espases, el gegant “n’agafà una de daurada empunyadura i fulla ampla i esmolada” (p. 86). En canvi, Esclafamuntanyes “se’n va anar tot directe a una espaseta rovellada que penjava en un racó.

-Quina espasiua de tres i no res! -començà a dir el negre (…).

El jove (…), sense dir mot, escometé” (p. 86).

I, al moment, el jove venç el gegant, arreplega l’orella i, immediatament, fa camí cap a on era la tercera de les jóvens, Rosa Darrerina, però com una dona de carn i os, qui, “molt gentilment, li donà les gràcies per haver-la deslliurada, i Esclafamuntanyes li besà la mà amb (…) joventut” (p. 86). Més avant, veiem que les tres fadrines ja estan salvades i que els altres germans actuen pensant en el seu profit i, així, no fan costat al més petit.

Aleshores, passem a un passatge amb molts detalls matriarcalistes: un hort (pel qual passa Joan amb silenci), un arbre immensament alt que el porta cap a un niu molt gran, a què es dirigia un gat que pujava pel tronc. I “Esclafamuntanyes, tot compadint-se dels ocells, (…) brandà la maça i la llançà contra l’esquena del feroç felí” (p. 88) i el gat cau en terra.

Al moment, una àguila veu el jove i cinc caps d’aguiló diuen des del niu:

“-Mare àguila, no et menges el fadrí, que acaba de matar el gat cerval que pujava a devorar-nos.

Llavors, l’àguila davallà, es parà davant el jove i li oferí:

-Demana allò que vulgues.

Ell li va demanar que el tragués de l’hort.

-Fet -li diu l’ocellot. Ja pots muntar damunt de mi” (p. 90).

A més, Esclafamuntanyes, eixerit, encerta què hauran tractat de fer els seus germans i, “recordant les mirades de simpatia i l’admiració de Rosa Darrerina, encara es digué a mitja veu:

-Ella em defensarà per si encara estic viu. No es doblegarà fàcilment” (p. 91) i, així, copsem un altre exemple de passatge de rondalla en què es plasma el matriarcalisme: la dona el salvarà i, a més, es tracta d’una dona forta.

En un passatge posterior, el jove Joan fa via per una drecera, es posa a nevar, l’arrepleguen en el mas d’Ull-de-Canals un home i una dona vells. I, catorze dies després, Esclafamuntanyes es mostra agraït amb la parella i, encara que no troba la maça, sí que conserva l’orella del negre, un personatge que, des d’eixe moment, passa a fer-li de serf i a aplanar-li el camí (pp. 92-93):

“-Així, planta’m davant mateix del palau -demanà el fadrí. (…) A l’acte, manà de nou:

-Ara, transforma’m en un vell de setanta anys, però que estiga arriscat.

-Fet” (p. 94).

I, en record dels vells que li havien acollit en el mas, Esclafamuntanyes diu al negre: “Es tracta de dur un bon regal als masovers (…) que m’hi han tingut allotjat uns dies i els ho vull recompensar. (…) Així estaran contents: home i dona” (p. 96).

Tot seguit, Esclafamuntanyes, ja convertit en un vell, amb intenció de trobar-se amb Rosa Darrerina, demana faena a un joier, qui, fins i tot, ho accepta. A banda, veiem que la jove comenta a Joan que pretenien “Casar-me contra la meua voluntat.

-Si em donàveu el vostre permís, jo participaria en la justa, perquè us estime i vull guanyar-vos per muller -declarà ell amb vehemència” (p. 99).

Llavors, els germans d’Esclafamuntanyes tractaran de dificultar que Joan puga casar-se amb la filla del rei, però la princesa comenta a son pare que li falta una part d’un collar i que voldria saber qui el té i, així, amb qui farà parella. A continuació, el rei, com en moltes rondalles, fa una dicta en línia amb la proposta de la filla: “qui aparega amb el teu mig collar es casarà amb tu, siga noble o no, jove o vell, sempre que siga fadrí.

Rosa Darrerina així li ho va atorgar i, l’endemà, es va fer per tot el regne la crida del collar” (p. 106), de què aplegarà informació a Esclafamuntanyes. El jove presenta al rei la meitat del collar i el monarca li dona el títol de baró i li diu “us concedesc gustós la mà de la princesa Rosa Darrerina” (p. 110), entre altres coses, com a agraïment a la valentia, al bon cor i a la sinceritat d’Esclafamuntanyes.

Finalment, direm que, “a primers de juny, es van celebrar amb gran pompa les noces, quan tot el camp (…) s’omplia delitosament de l’aroma (…) de les garbes de les eres”, un detall que pot evocar-nos Demèter, la deessa grega de l’agricultura i, per descomptat, el mes, tradicionalment, vinculat amb l’inici de la joventut (juny) i, en aquesta rondalla, a més, amb el resultat del gra (la sembra de desembre, el projecte) que ha quallat en tot el regne. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Cap viu, molta feina i Déu t’assistirà”, persones constructives, sinceres i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, un procurador, és a dir, un advocat, qui només tenia un fill, En Bernat, un poc abans de morir-se, diu: “Tu no neguis mai cap deute, perquè això no ho fan els homes que tenen un pam de cara (…)  [;] no n’he negat cap mai. Tu lo que has de fer és cap viu i molta feina, i pagar allà on puguis i Déu ja t’assistirà” (p. 32). Aquestes paraules poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en el punt “Eina i feina”, comenta que “La tendència individual que ens fa superar el dolor, no a través dels planys ni dels estimulants artificials, sinó dedicant-nos obstinadament al treball, s’anà convertint en una virtut social: el triomf damunt l’adversitat pel gust per l’eina i de la feina. No una, sinó diverses vegades en el transcurs de la nostra existència (…) cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51). I, igualment, cap als Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com a protectors dels llauradors.

Molt prompte, els creditors es presenten a En Bernat (p. 32) i ell es fica la mà en la butxaca, troba la claueta i obre la caixeta…, i hi havia una maneta de plata. Aquesta maneta de plata, a tota hora, serà qui li proporcionarà lo que En Bernat necessitarà, quan ell li ho demanarà: “Fes lo que vullgues i et serà accedit” (p. 33), com ara, quan vinguen els creditors a recuperar els deutes (p. 33). I, com que En Bernat “estigué cabal i ho tengué tot pagat, es donà a la bona vida, i es passejava tot el dia ben vestit i ben tractat com un sí-senyor(p. 34).

Un poc després, veiem que el rei fa unes dictes per a casar la seua filla, que era pubila: s’hi casaria “aquell que li presentaria un palau tan bo com es seu” (p. 34). Llavors, En Bernat es posa cametes al coll i es presenta al rei “per guanyar aqueixa joia” (p. 34) i, un poc després, se’n va a cercar el mestre picapedrer més bo de tot el regne (p. 36), a qui comenta que ell es veu amb coratge per a fer realitat el projecte. Un fet semblant, amb el fuster i amb el ferrer, tots dos, els primers (p. 36), “que li donaven paraula de deixar-li tota sa feina llesta dins un any i un dia” (p. 36). I els tres caps de colla junt amb En Bernat fan que la construcció del palau progresse.

Però, la vespra de la data, el picapedrer, el fuster i el ferrer se’n van, pagats per En Bernat, i sense haver-se acabat l’obra. Aleshores, molts senyors grossos estaven contents de veure que En Bernat no en seria el gendre del rei “i no li haurien d’estar subjectes com a vassalls es dia que el rei hagués fet es darrer badall” (p. 38). I el rei (i, darrere d’ell, tots els senyors, p. 39) se’n va a parlar amb el jove per a dir-li el termini de la presentació del palau.

Aleshores, En Bernat compleix els pactes amb el monarca i comenta al rei que “Val més que parlin es fets que no sa llengua. Li he dit que, demà, dematí, li entregaré es palau llest (…); i, si no l’engan, que em don sa seua filla, tal com diuen ses dictes.

-Conformes -diu el rei” (p. 40).

Al moment, veiem que En Bernat es passeja per la ciutat i que, cap a les onze de la nit, es trau la maneta de plata i li ordena “Que aquest palau mig fet romanga llest de tot en trencar alba” (p. 40) i…, immediatament, hi aparegué el palau i les parets es revestien, les finestres i els portals rebien el colp en sec, les sales i els quadres també es posaven on els calia i, a més, “d’allò més preciós i (…) de lo més bé” (p. 41): “I lo gustós era que cada cosa d’aquelles se n’anava tot dret a posar-se allà on feia fretura (…) i tot moblat i endiumenjat de tot” (p. 41). I, de bon matí, el rei, la reina i la seua filla com també tota la cort veieren que el palau estava llest i ben acabat (p. 41). Aleshores, el rei diu a En Bernat “tu seràs es venturós, tu et casaràs amb sa meua filla” (p. 42). I així ho fa.

Adduirem que, ahir, 13 d’abril del 2022, Jose V. Sanchis Pastor em plasmà unes paraules que deia una àvia seua nascuda en 1917 i molt en línia amb el matriarcalisme: “La Mare Terra, el Pare Sol i Germana Pluja. Terra ferma, Sol templat i Aigua pura i en mesura” (sic). Hem rebut comentaris molt interessants i de simpatia amb aquest vincle amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Fills sincers i pares molt oberts, en rondalles matriarcals

 

En relació amb la rondalla “Peret i Margarideta”, recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, n’hi ha una variant, possiblement, posterior en el temps i, així, més pròxima a l’actualitat, en què, en lloc de Margarideta, hi ha un germà petit que salva el germà gran i, a més, un pare aventurer i molt obert que fa un viatge pel món i que torna a casa amb una bona fortuna. Aquest conte es titula “Peret”. Comentaré que, des de molt prompte, tinguí la intuïció que podria tractar-se d’una rondalla semblant a la de Peret i Margarideta. En ella, un mercader molt ric a qui se li havia mort la dona i que li havia deixat els dos fills xicotets, Peret i Joan, els fia a una veïna “perquè els atenguera i, quan ell tornara, es casarien. Li deixà una bossa plena de diners, digué als xiquets que aquella dona seria la mare, que l’havien de creure i respectar, i se n’anà pel món” (p. 123). Veiem, per tant, un home molt obert i que es fia del veïnat.

Ara bé, a aquesta dona, que balafiava i que es posava molt recta i dura amb els xiquets (p. 123),“Peret, que era el major i molt valent, li plantava cara i li advertia:

-Li ho diré a mon pare quan vinga” (p. 124) com també “que li contaria que els pegava i que els feia treballar” (p. 124).

I, en un passatge molt semblant a la versió de l’Alacantí, després que la mare matàs Peret i fes servir, com a dinar, Peret al seu germà Joan (el germà petit), “Joan no volgué tastar-lo; esperà que ella acabara de menjar, n’arreplegà els ossos, feu un clot en l’hort i els plantà.

Sol (…), Joan regava cada dia els ossos. I no tardà en vore eixir una perereta, que creixia tan de pressa que florí i féu peres, unes peres grosses i molt dolces, de seguida” (p. 124). I, com que la madrastra no donava de menjar a Joan, ell recorria a la perereta, la qual, generosa, li facilitava la menja. Aquest passatge és molt diferent al de la versió de “Peret i Margarideta”. La rondalla de l’Alacantí recorda, fins i tot, les sembres de desembre que donen els seus fruits per juny (si més no, simbòlicament).

Un poc després, veiem que “Passà, el temps i, un dia, quan donaven tots per perdut el mercader, arribà al port la seua nau carregada de mercaderies precioses de l’Orient: teles finíssimes, perfums, gemmes, perles, canyella, pebre, canyamel, encens… L’home, que venia de l’altra part del món, havia visitat països molt diferents (…). Però havia eixit sa i estalvi” (p. 124), de calamitats i tot. Podríem pensar en els típics ocells (símbol de la llibertat, ací, plasmada en el viatge) que, després de molts mesos, passen a un terreny fèrtil i bo per a viure.

Ara bé, aquest pare actua d’acord amb trets típicament matriarcals, quan, després de mentir-li la dona (qui deia que els fills no s’havien portat bé i que li havien fet patir sense parar), i, justament, ell, “que venia tan content i tenia tantes ganes de vore ells seus xiquets, les notícies li posaren tan trist que plorava i es planyia tan fort que Joan el sentí” (p. 125). Un pare que plora, que, tot i dedicar-se al comerç, també s’interessa per les persones, per la família, pels xiquets… Però Joan, el xicotet, a qui semblava que eixa era la veu de son pare, li comenta què havia passat i com actuava la madrastra.

El pare, com un bon rei faria, primerament, confia en la versió de la dona i, després d’escoltar Joan (amb qui s’havia abraçat i s’havien posat contents), quan li diu “El que t’ha dit eixa dona no és veritat” (p. 125), podríem pensar que confia en què els xiquets no solen mentir i, per això, “Per a provar-ho, Joan féu eixir son pare a l’hort, el portà a la perera i li digué: ‘Peret, tira’m una pereta’, i la pera caigué de seguida. Son pare se sorprengué tant que volgué fer la prova ell també: ‘Peret, tira’m una pereta’” (p. 125).

Aleshores, en un passatge molt semblant al de Peret i Margarideta, Peret, en lloc de donar-li cap pereta, reviscola, “I la perera començà a tremolar-se com si hi fera molt de vent i desaparegué. I, al lloc que ocupava l’arbre, estava ara Peret amb els braços oberts:

-Pare!

-Peret, fill meu!

Els tres, el pare, Peret i Joan, s’abraçaren i no es volien soltar” (p. 125).

Ara bé, la madrastra, havia pegat a fugir, i, tots tres, a banda de “donar part a la justícia per si de cas la trobaven per alguna banda” (p. 125), milloren el vincle:

“Instal·lats ja els tres a casa, el pare (…), com que els negocis havien anat molt bé i havia guanyat tants diners, prometé als fills que no emprendria ja cap viatge[1] i que no els deixaria mai més” (p. 125).

Per tant, el pare, no sols aprova el valor de la sinceritat, sinó, a més, que es tracte bé les persones (especialment, els xiquets de pocs anys), considera que les relacions entre persones han d’anar acompanyades de bones intencions i, per descomptat, que qualsevol pare (fins i tot, el pare que, com és el cas d’aquest mercader, també fa el paper de mare), ha d’estar obert i interessat pels seus fills, pels xiquets i per uns vincles més directes.  Un conte en què es plasma molt bé com és la pedagogia matriarcal, ací, present en el pare. I, lo que hem dit per al pare, val també per a les mares (en les relacions amb els fills).

Agraesc  a les persones que, en qualsevol moment del treball, me l’estan aplanant i, per descomptat, als qui afavoreixen el matriarcalisme en línia amb com es manifesta, per exemple, en moltes rondalles i en moltes cançons (en ambdós casos, vinculats amb la llengua catalana) i als qui em fan costat en el dia rere dia.

 

Nota: [1] Ens podem imaginar que del tipus que figura en el conte, encara que, tenint en compte com era, ell continuaria actuant.

El rei molt obert i la modista jove, bella i bondadosa

 

Hem trobat una rondalla valenciana molt semblant, en molts punts, a “El Gegant”, del “Rondallari de Pineda”, en un llibre de Joaquim G. Caturla, qui n’ha recopilat de les comarques de l’Alacantí i del Baix Vinalopó i, a més, com Sara Llorens, sense trastocar-les. Parlem de la primera que llisquí de l’obra “Rondalles de l’Alacantí”, publicada per Tabarca Llibres, en el 2016: “La rosa de l’amor (arreplegada al Campello)”. Molt prompte em cridà l’atenció que, en aquesta obra, “era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que ja havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9), és a dir, que eren dues dones molt emprenedores, amb molta iniciativa i amb molta espenta, ja que la mort del pare no ha representat un obstacle per a caure, com ara, en el victimisme de què un dia em parlava ma mare, en al·lusió a una dona que perdé el marit molt prompte però que no li fou un impediment per a tirar avant la casa i els fills.

Les dues modistes apleguen a una casa on són molt ben rebudes per l’ama:

“-Si la seua filla sap cosir, jo tinc molta roba aquí. I mentre ella cus, vosté pot anar al poble, que és a quatre passes, arreplega la roba, treballen i es queden aquí el temps que vulguen.

La mare, agraïda, va respondre:

-Ai, senyora, li ho agraïm molt! (…) Sí que ens quedarem, senyora. Que Déu li ho pague” (p. 10).

Ara bé, el rei jove que apareix en aquesta rondalla valenciana, molt prompte sap que la modista jove, qui, a més, “era una fadrina molt fina i molt bella” (p. 10) seria en el poble. I, aleshores, sense parar-se en palles, agafa el cavall i “corrents cap a la finca, que es fa tard” (p. 10). Així, veiem un cap d’estat interessat per la bellesa, per la jovenesa i amb molta espenta. Però, per al monarca, la bellesa està ben considerada, però no vinculada a la prepotència. Que el rei vaja a visitar la jove, podem considerar-ho com un signe molt positiu: és un home molt obert a tots els ciutadans i, per exemple, no dona preferència a les persones pertanyents a la noblesa.

Quan el rei aplega a la casa, la casera (l’ama de la casa), li diu que no hi és, però, com que el rei estava ben informat, en comentar-li la casera que hi ha una cambra on alcen ferramentes, li diu:

“-Doncs, òbriga –féu el fadrí-, no siga cosa que hi haja alguna gotera que vosté no haja vist i se’ls rovellen les ferramentes.

Quan la dona va obrir la porta i aparegué enmig de la cambra aquella preciositat de Roser, el rei es girà de cara a la casera i li digué amb molt bon humor:

-Doncs no tenen vostés mala ferramenta aquí![1](p. 11).

I, com que la jove Roser era del gust del rei i ell volia fer-la reina, el monarca no deixava de visitar-la. Això sí, la reina mare (una mena de reina emèrita a qui el rei tenia fidelitat i amb qui tenia bones relacions) preferia que el fill anàs a visitar un oncle que vivia en Itàlia on, a més, aquest familiar era rei.

El rei ho acceptà, però, la jove modista, “quan va saber la notícia (…) va dir al rei que li volia fer un regal. Tot seguit, va anar al jardí, tallà una preciosa rosa de color vermell i li digué les paraules següents:

-Aquesta rosa que us done és la rosa de l’amor. Sempre que la vegeu fresca, com jo us l’he donada, podreu estar tranquil perquè a mi no em passa res. Si la veieu mig mústia, vol dir que em trobe malalta. Però si un dia desgraciat la trobeu seca, estimat i senyor meu, això significaria que he mort.

El rei agafà la rosa i sense més paraules es digueren adéu” (p. 12).

Passa que la reina, qui considerava que, per dir-ho així, el fet que el seu fill tingués amistat amb una modista era de poble, no de persones “de sang blava” ( com em digué ma mare, el 10 de maig del 2021, quan li llisquí i li comentí passatges de la rondalla), no li feia goig i, per tant, pretén que l’oncle que resideix en Itàlia s’encarregue de distraure el rei.  I, de fet, en aplegar el jove monarca a Itàlia, li diu l’oncle:

“-Gràcies a Déu, fill meu, a última hora no ha estat res i ha resultat una cosa lleugera. Però, ara que has vingut, ja veuràs quines coses farem: anirem al teatre, farem festes i balls, anirem de cacera… de tot, de tot” (p. 13). En altres paraules, aquest oncle pretenia que, com diu una cançó eròtica valenciana[2], molt coneguda, el jove rei s’ho balafiàs tot “en putes i demés”, en lloc de fer-ho en comandar obertament el país, d’estar obert a tots els ciutadans de la seua terra (com ho mostra el fet que visite una jove modista, això és, una persona no pertanyent a la noblesa). I, així, al jove rei, una vegada en Itàlia i, quan li ve el record de la seua terra, se li presenten dos camins, dues opcions de vida:  o bé actuar com un home laboriós i interessat per la seua terra i fer de cap d’estat amb molta creativitat, o bé respondre al dia a dia com ho faria un home idealista i dedicat a donar-se bona vida, aprofitant els seus privilegis reials i, com ara, a anar de cacera… “de tot, de tot”[3].

Però, un dia, el rei, qui, des de feia temps, no havia mirat la rosa de l’amor (p. 13), veu que la flor estava quasi seca i, immediatament, evoca les paraules que li havia dit Roser, la jove modista de qui ell estava enamorat i que valorava positivament com a dona i com a persona i, per això, “Sense més dilacions, digué al seu oncle que se n’anava, que se’n tornava, que de sobte li havia vingut una gran enyorança de la seua terra i, dit i fet, en un moment el vaixell reial es feia a la mar (…) i tot el temps el jove va tenir la rosa dins un gerronet d’or amb aigua” (p. 13). El detall de ficar aigua per a que la rosa continue viva, d’entrar en contacte amb la mar i de passatges marítims (que evoquen el Consolat de Mar, de l’Edat Mitjana en la Corona Catalanoaragonesa) i de la mar (relacionada, tradicionalment, amb lo femení, així com també l’aigua),  són trets matriarcalistes.

Aplega al poble i, uns cavallers, trists, li comenten que havia mort la jove modista i que “–Aquella jove semblava una Mare de Déu” (p. 13). El fet que es compare la jove amb una Mare de Déu representa un tret matriarcal, a més, vinculat amb la bondat.

El jove rei, ja en el poble, ordena a l’enterramorts, que, “sota paraula de rei, traguera la xica que acabava de soterrar” (pp. 13-14), Roser. I, ràpidament, “el rei ficà la xica dins la carrossa i la va portar al palau. Allí (…), va posar al costat del capçal del llit, damunt la tauleta, el gerró d’or amb la rosa ja seca. En acabar, es quedà en silenci, tot sol, per fer-li companyia”  (p. 14).

Però, després que la reina visitàs el fill i parlàs amb ell, “per la finestra hi va entrar una papallona daurada. Volant i revolant, s’acostà al llit i va fer tres revolades sobre el cap de Roser. (…) a poc a poc la jove va començar a recobrar el sentit, va obrir els ulls i, quan es va adonar que el rei era al seu costat, l’abraçà i es va posar bé del tot. Amb la mirada buscaren la rosa, que era damunt la tauleta, i la trobaren tan fresca com si tot just l’hagueren acabada de collir” (p. 14).

Com veiem, l’home (el rei jove) és salvat per la dona i ho fa mitjançant la papallona i la flor (fet amb què, en aquesta rondalla, es fa una valoració positiva dels xicotets detalls), la bondat i la bellesa, com també es considera encertat que el rei estiga obert a tots els ciutadans. A més, com em vingué a la pensa l’endemà d’escriure, per primera vegada, sobre aquesta rondalla, això és, l’11 de maig del 2021, la papallona, ací, té un paral·lelisme amb la jove modista i amb la rosa, perquè, un poc després d’entrar l’animalet (i amb vida, així com la papallona que ix del capoll de lo que, en un altre temps, fou un cuc de seda), serà la jove qui reviscolarà i, per tant,… la rosa. En aquesta rondalla, ens hem trobat amb un rei que, àdhuc, està a favor de la sinceritat (com li ho manifesta a la casera[4]) i de la bonhomia en les relacions amb els altres i amb lo que passa pel món.

La rosa, en aquesta rondalla, és el símbol de lo que fa que la vida tinga sentit, tant la de la modista garrida, com la del rei, molt obert i franc, en línia amb un refrany que apareix en el DCVB i que diu molt de com calia que fos un rei: “Paraula de Rei no pot mentir” ja que, com veiem en un altre que figura en el mateix diccionari, “Del color del Rei se tinyen els vassalls”, com algunes vegades he dit a ma mare i ella comparteix amb mi.

Com a anècdota, diré que, el 10 de maig del 2021, en llegir la segona rondalla que figura en aquest llibre de Joaquim G. Caturla, “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, observí que comptava amb una frase que plasma el matriarcalisme de manera explícita: quan Peret diu a Margarideta “-Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat!”.

Agraesc els comentaris de Vicent Pla, de Joan Llàcer com també els de ma mare  (qui, com els dos amics) l’havia oïda (encara que “en casa dels majors”), en relació amb aquesta rondalla,  i a totes les persones que m’encoratgen en el treball sobre el matriarcalisme i en el dia rere dia. 

 

 

 

Notes:[1] Des del primer moment, he relacionat aquest humor irònic amb el típic vinculat amb la llengua catalana ,eixe humor que, com em comentà, un dia, un amic (molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal), en relació amb moltes cançons eròtiques valencianes, “És eixe humor que pareix innocent, com si no diguera res…”.

[2] La “Cançó de la llum”.

[3] En aquest sentit, cal recordar que, en la història de lo que ara és Espanya, com ara, en el segle XVII, hi hagué reis, per exemple, Felip III d’Aragó i IV de Castella, que foren famosos perquè prengueren part (i de manera activa) en la prostitució ( com es pot llegir en el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de Maria Helena Sánchez Ortega, a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat) o que delegaren en nobles, els quals, durant prou de temps, feren el paper de caps d’estat..

[4] “Paraula de rei no pot mentir”.