Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones arriscades, que coneixen el terreny, viatgeres i molt obertes

General, , ,

Una altra narració que figura en el mateix llibre, i en què captem trets matriarcalistes, és “Viatge prodigiós”. L’oncle Gavina, vell mariner, en jubilar-se, passà “a patronar son flamant llaüt de sardinal, en què tenia posat els cinc sentits (…) com la joia més preuada” (p. 146). Una matinada, quan anava a varar-lo, o siga, a fer que el sardinal (una xarxa per a pescar) s’endinsàs en la mar (i de nit, tret que, junt amb l’aigua, empiula amb el matriarcalisme), copsà que estava banyat.

Aquest passatge podria tenir relació amb l’acte del part, ja que, com ara, en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, també de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, hi ha una frase que encaixa amb aquestes paraules: “’La barca ha parit’, diuen al tirar la llanxa a la mar” (p. 197), la qual publicàrem en Facebook el 1r de desembre del 2023 i moltes persones la desconeixien com també ma mare (nascuda en 1943) i jo, fins al mateix any. 

Un dia, “després de sopar, s’amagà dins de la barca i (…) es va veure entrar dins del llaüt uns embalums embolicats amb grans mantellines negres” (pp. 146-147). O siga, que l’oncle Gavina veu unes dones aventureres (les mantellines, el negre i la foscúria). “Sense soroll ni forçades, la barqueta es ficà en l’aigua” (p. 147). Sardines (peix), barca, aigua, mar… enllacen amb la dona, amb lo femení.

Mentrestant, “Des de son amagatall, al tio Gavina, li pareixia que el sardinal, més que navegar, volava. Mai havia notat  tan extremada velocitat” (p. 147), fins al punt que, quan ja havia passat una estona, la nau “va envestir en la platja i, traient-la en terra, les viatgeres desaparegueren” (p. 147). Com veiem, les dones són arriscades, com moltes de les nascudes abans de 1920.

L’home, qui, durant un temps, havia pregat, “va veure que es trobava en l’altre hemisferi, recorregué un poc de terreny i va reconéixer un paratge de l’illa de Cuba” (p. 147), agafà la rama d’un arbre i “es ficà en son amagatall, fent-se més creus i resant més parenostres que en tota sa vida” (p. 147). Per consegüent, elles havien portat l’home on havien volgut. A banda, les dones sí que coneixien el terreny més habitual (el terròs) i l’altra terra (Cuba).

Més avant, tornaren els embalums. “La barqueta tornà a l’aigua i, abans d’eixir els sardinals, el del nostre vell mariner estava tret front al fanalet de Sant Caralampi, que era son lloc. Clarejà el dia, vingueren sos companys, els va contar el succeït, els ensenyà la rama de l’arbre, la classe de la qual els era coneguda, i tots convingueren (…) que les bruixes, en una nit, l’havien portat a l’illa de Cuba i l’havien tornat d’allí” (pp. 147-148).

És a dir, altra vegada, ell aplega a la seua terra (“que era el seu lloc”) i tots veien que elles l’havien menat i que, com diu una dita, “On va la corda, va el poal”: les dones, igualment, porten la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, que convencen, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda” i que té versions molt semblants, és “Quant més adins, més grosses”. “Puix, senyor, açò diu que era un llop i una raboseta que vivien, per més que separats, en el mateix paratge” (p. 139). Un dia, el llop “va saludar la seua veïna, posant-se a la voreta d’ella” (p.  140) i li diu que tenia previst menjar-se-la.

Llavors, ella (que representa la dona) li respon: “Compare llop: si tu volgueres, et podria satisfer jo la fam sense que em menjares i, encara, la meua aplacaries, amb lo que tots eixiríem guanyant, puix jo em quedaria amb vida; i tu, amb la fam ben satisfeta” (p. 140). Aquestes paraules empiulen amb molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: elles, encara que portassen la iniciativa i que tinguessen la darrera paraula, tractaven de cercar que les dues bandes eixissen guanyant. 

A continuació, la rabosa li comenta “Mira: jo sé un toll en què hi ha més madrilles que joncs i més llisses que fulles de bova i de créixens. Jo te l’ensenyaré, tu pescaràs i els dos ens els menjarem” (p. 140). Altra vegada, és la dona qui proposa.

Un poc després, ell li demana com es farien amb els peixos. Aleshores, la guineu li diu: “Molt senzillament: (…) jo et lligaré un cove al rabo, tu abaixaràs al toll i et passejaràs per l’aigua. El peix es ficarà dins i, quan estiga ben ple, te n’ixes. L’aigua s’escorrerà i aquell es quedarà, com dins d’un cop, sense poder fugir. Ja veuràs quina torrada fem” (p. 141). Un cop, com posa el DCVB, és una bossa de xarxa per a alçar els peixos agafats. “Estes raons convenceren el llop i, passant pel cau de la malicciosa raboseta, per a arreplegar l’artefacte, s’encaminaren al toll” (p. 141). Per tant, es fa lo que vol la dona i, a més, on va la corda, va el poal. Ella li dona unes órdens i ell les compleix i, per això, “Aplegà a l’aigua el (…) llop i, de seguida, l’altra deixa caure una pedra en el cove, que comença a pesar i, per lo mateix, a afonar-se” (p. 141).

Finalment, ell li diu que, si la rabosa li ajuda a eixir, “tota la vida t’estaré agraït” (p. 141). Però la guineu li llança cudols grossos, fa via i, així, s’allibera del llop.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que pacten, que trien, garrides i molt obertes

General, ,

Prosseguint amb el tema dels nuvis, de la demanada de parella i de les noces, el folklorista Francesc Martínez i Martínez comenta que “Quan apleguen les festes de Sant Jaume, Santa Anna i Sant Roc, solen anar junts a la grupa el nóvio i la nóvia” (p. 56), és a dir, a finals de juliol i a mitjan agost (Sant Roc). Afegirem que una grupa (o gropa), com figura en el DCVB, vol dir “Parella d’home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d’una cavalcada en certes festes populars del País Valencià”. Igualment, l’home li fa un present i que, com posa, un poc després, “En el porrat de Sant Miquel (la fira d’Altea), el regal és de més importància: se li dona el nom de mocador” (p. 56), tret que empiula amb un altre present semblant, però el dia de Sant Dionís (9 d’octubre, amb motiu de la festa del País Valencià, on es celebra el dia dels enamorats). En els dos casos que exposa, captem el matriarcalisme.

En acabant, addueix que, “amb anticipació, es senyala el dia de la demanada, acte que té lloc sempre de nit, després de sopar, i per al qual es preparen, en casa de la nóvia, fent rotllets i llepolies” (p. 57) i més detalls. Com podem veure, aquest tret enllaça amb lo matriarcalista (ací, amb la nit). A més, comenta que “La família del nóvio també convida a la parentela i, aquell, als amics. I tots junts i, amb vestit de festa, capitanejats pel pare, es presenten en casa la nóvia” (p. 57). Llavors, tots asseguts i fent rogle, diu el pare del nuvi: “’Ací no hem vingut a contar les bigues, ni a mesurar les parets, perquè, ni som preadors, ni hem de comprar la casa. Ací venim nosaltres per la xica, puix que el meu tal vol a l’altra’.

El pare de la nóvia, aleshores, respon: ‘Jo, res he de dir: això, ho ha de dir ella’” (p. 57). Per consegüent, com en moltes rondalles en què, per exemple, apareix un rei i una filla i ella és qui té la darrera paraula, ací ho fa una dona: la fadrina i filla (la núvia).

Al capdavall, Francesc Martínez i Martínez plasma que “respon la nóvia: ¡Eh! Vostés ja saben que sí, senyor’” (p. 58). I, així, es fa lo que vol la dona.

En l’apartat vinent, relatiu als vestits amb què es casaran els dos fadrins, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, publicat en 1912, també es reflecteixen trets matriarcals: així, les mares de tots dos tracten sobre la roba i, finalment, apleguen a un pacte.

Un poc abans d’escriure sobre l’acte de les noces, el folklorista posa que, “Com en totes les parts, el luxe s’ha ensenyorejat de tota classe de gents” (p. 60), en relació amb la roba. Resulta interessant que, en el segle XIX, els pantalons passassen a entrar com una indumentària (en substitució dels calçons) i que, en el primer quart del segle XXI, s’empràs la frase “portar els pantalons” (en Catalunya i en el País Valencià) i que, en les Illes Balears, encara s’usàs la forma “dur es calçons”… en nexe amb la dona, que era qui els portava.

Més avant, podem llegir que la mare del nuvi roman en sa casa preparant xocolate “per a la comitiva i nóvios que, al tornar de l’església, li besen els dos la mà, dient la nóvia: ‘Ací té vosté una filla més a qui manar’” (pp. 60-61) i, tot seguit, la jove es lleva la basquinya i la mantellina (robes que es solen utilitzar per a dies festius) “i es posa un faldellí de color” (p. 61).

Finalment, veiem que el dia més preferit per a casar-se és el dissabte (perquè, així, la festa dura dos dies, p. 61) i que “la nóvia llueix eixe dia la robeta, al anar a missa” (p. 61).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“Nóvios, demanació i casament”, sexualitat matriarcal, dones que trien

General, , ,

Sexualitat matriarcal: “Nóvios, demanació i casament”, plasmats en “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tot seguit, passarem a escriure sobre el tema dels nuvis, de l’acte de demanar la mà a la núvia i de les noces, d’acord amb com ho exposa el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, en l’obra esmentada, publicada en 1912.

Primerament, direm que molts trets que comenta també figuren en diferents rondalles de tot l’àmbit lingüístic. Anem a pams.

“Són molt rars els nóvios que parlen per la finestra; el costum, allí, és que el fadrí que vol a una xica, a part d’enviar-li amb ses brusentes mirades l’expressió de son cor, sempre que amb ella es creua, i alguna paraula melosa i, més o manco, intencionada, quant té ocasió, vaja de visita a sa casa, de vetladeta, acompanyat d’algun amic íntim.

A poques visites que es repetisquen, ja la família comprén les intencions del visitant, a part que el xaval procura, amb intencionades paraules, demostrar el propòsit” (p. 55).

Com podem veure, el xic, si vol festejar amb ella, primerament, ha de demanar-li la paraula i, per consegüent, és ella qui tria i qui li ho aprovarà o no, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, es copsa que la visita esdevé durant el vespre (la vetladeta a què fa referència), moment del dia vinculat amb lo femení… com en moltes narracions.

És més: el jove ho fa acompanyat d’un amic.

A continuació, Francesc Martínez i Martínez plasma que, “del mateix modo procuren els pares de la fadrina, demostrant si els plau o no com també esta” (pp. 55-56), o siga, la xicota. A més, “un senyal de voler al fadrí que la pretén és quan este rotlla cigarro, donar-li foc” (p. 56). Altra vegada, és ella qui li ho validarà o no. Per això, captem que “Ocorre, a voltes, que, a pesar de les intencionades, encara que vetlades, carabasses, el pretendent o no es dona compte, o se’l fa que una gota d’aigua forada una penya i repeteix les visites, resultant embafós. Aleshores, la pretesa sol anar-se’n al llit molt enjornet, deixant a la reunió, molt a gust, gaudir del reixiu del foc” (p. 56). Sobre aquest paràgraf, adduït a la recerca el 29 de novembre del 2023, diré que sí que havia oït l’expressió “Donar carabassa”, molt coneguda, la qual apareix en més d’una cançó eròtica: la possible núvia donava una carabassa a qui li sol·licitava festejar amb ella i, així, li manifestava que no l’acceptava.

Igualment, en aquesta entrada de l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, hi ha un passatge que també es reflecteix en moltes rondalles, amb un context semblant, àdhuc, amb detalls com la guitarra: “Una manifestació de portes en afora és també el passar amb la guitarra i, parat baix de la finestra, cantar-li alguna cançó al·ludint-la, així com el ballar, quan es troben en un sarau o en una festa, tots els més balls possibles amb la pretesa” (p. 56). En eixes narracions, per exemple, una criada comenta a la reina que hi ha un home que toca una guitarra i la regina accepta la proposta que li fa ell (normalment, per a recuperar una part que ella li havia robat o a què la dona havia accedit) i, finalment, siga home, siga dona, qui toca l’instrument…, ho assolirà. Afegirem que, durant l’estudi, ens feren comentaris que enllacen amb aquest acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Si hui teniu problemes per a compartir aquesta entrada, per exemple, per telèfon mòbil, podeu accedir al blog “Mèlpita”, (http://matriarcalisme.blogspot.com/2023/11/novios-demanacio-i-casament-sexualitat.html), on l’hem plasmada posteriorment.

Dones nobles, que toquen els peus en terra, que trien i molt obertes

General, , , ,

Rondalles publicades en Internet i en què es reflecteix el matriarcalisme.

El 27 de novembre del 2023 accedírem a un post que el valencià Jose V. Sanchis Pastor havia publicat, feia poc, en el seu mur. Deia així:

“A primeries del segle XIII, en plena dominació àrab de Requena, apareix la llegenda de la Dama Sol”. Cal dir que Requena és una població de tradició històrica i cultural castellana i que passà a formar part del País Valencià en 1851.

Tot seguit, Jose V. Sanchis Pastor afig que la dona, “Hereua d’una família mossàrab (cristians que residien en terres mores) que havia mantingut la tradició de l’elaboració del vi en coves soterrànies, malgrat la seua prohibició”, és a dir, que es mantenien les arrels i, com captem, el passatge esdevé sota terra, en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení. Afegirem que el narrador viu en una població valenciana, Benigànim (la Vall d’Albaida), que forma part d’una zona del País Valencià on hi hagué molta presència musulmana fins a l’expulsió (dictada en terres castellanes) entre 1609 i 1614.

És més: “Grans bancalades de vinya donaven a la família la categoria d’aristocràcia local (senyorets) i, essent la filla tan bonica, pel costat que es mirara, no hi havia bellesa més destacada en tota la comarca. A més, l’acurada compostura de la xicona donava a la família el renom i la noblesa que els caracteritzava per tot arreu de les terres valencianes.

Tot el que s’amaga, ix a la llum. I, com que el vi que produïen als seus amagatalls era d’una qualitat superior, prompte va arribar a orelles del Rei almohade de València, que, no sols produïen i comercialitzaven raïm de taula i panses…”. Per consegüent, la dona ocupava càrrecs importants i, igualment, era una persona noble, sincera i de renom. 

A continuació, podem llegim que, “En saber-ho, el mateix Rei va enviar unes tropes, per a erradicar la producció de vi, capitanejades pel Cavaller de la Mitja Lluna. Acampats als afores de Requena, va tenir notícia de la bellesa de la Dama Sol i va voler conéixer-la…

Quan els ulls del Cavaller de la Mitja Lluna es creuaren amb els ulls blaus de la Dama Sol, es va produir una química entre els dos, més forta que la fermentació dels caldos i, en oblidar-se el Cavaller de les ordres repressores del Rei, va voler fer la cort a la Dama Sol, com u de tants…”. La manera de respondre del cavaller, junt amb la de la dama, empiulen amb moltes rondalles en llengua catalana: és la dona qui toca els peus en terra i qui, com les dones d’aigua, sedueix i qui porta la iniciativa.

Adduirem que “Ella, sabedora de la missió que havia portat al Cavaller de la Mitja Lluna a rendir-se als seus peus, se li va partir el cor entre l’amor per la seua terra, la tradició secreta dels vins i la seua família… i l’amor per aquell cavaller tan graciós.

I, quan va aplegar el moment en què el Cavaller de la Mitja Lluna va demanar un bes a la seua Dama, ella li va dir:

-No provaràs els meus llavis, sense abans haver tastat els meus vins”. O siga, que ella estima la terra d’on provenen els seus ancestres, lo que hi té a veure (en aquest relat, ambientat en Requena, la tradició vinícola, ja que és una població on abunda el raïm).

Finalment, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, com ara, el capvespre, la posta del sol i que el cavaller fa lo que la dama vol i, a banda, que hi ha bona relació entre tots dos i que ella té la darrera paraula: “D’eixa manera, un capvespre en què la mitja lluna es posava al cel, mentre es ponia el sol, ell va tastar, per primera vegada, el vi; i, la senyoreta provà l’amor.

HISTÒRIA CONTADA”.

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor i que un dia, cap al 2022, en un comentari, em permetés fer modificacions lingüístiques per a la recerca. Cal dir que, en relació amb aquesta llegenda, l’autor, el 27 de novembre del 2023, després d’haver-la llegida com la plasmàrem, ens comentà en el seu mur: “M’encanta la teua explicativa sobre la llegenda. Fas un gran treball. Hi ha un detall que m’havia passat per alt: quan la lluna s’enlaira i el sol va a la posta, és quan ocorren els fets. En ple domini matriarcal”.

I, per descomptat, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, que la fan fèrtil, fortes i molt obertes

General, , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “La serp del Benicadell”, “a partir del text de Joan Borja en Llegendes del sud” (p. 194). En una casa, mor un pare i el fill gran “sabia que ara li tocava, a ell, ajudar sa mare, per traure avant els germanets” (p. 194). Per consegüent, al principi, ja es plasma que la dona és qui porta els pantalons i que l’home (ací, el germà gran) li fa costat.

Més avant, copsem que, per a ajudar, el fill recorre a “una història que una nit d’estiu començà a contar son pare i que sa mare acabà de contar una nit d’hivern que nevà al Benicadell i s’havia aplegat la família sencera al voltant de la llar” (p. 194). O siga, que el xicot recorre a la cultura popular (ací, transmesa de generació en generació) com a pont per a anar cap al demà. Direm que el Benicadell és una muntanya que toca les comarques valencianes de la Vall d’Albaida i del Comtat.

Afegirem que aquest passatge de la llegenda és ben significatiu i està ple de símbols. Així, 1) el pare (l’home) està vinculat amb l’estiu (la jovenesa) i la dona ho fa amb l’hivern (l’estació més freda i més fosca, la qual representa la vellesa i l’esperança en el demà, plasmada en el nounat). A més, 2) el pare inicia el relat, però l’acaba la dona (ací, la mare) i ella ho fa en l’hivern, de la mateixa manera que, en moltíssims casos, la dona viu més anys que l’home. En eixe sentit, ens hem trobat amb comentaris de dones nascudes abans de 1920, qui o bé eren molt fortes (i més que els marits) o bé visqueren més de noranta anys i, àdhuc, ho eren.

Prosseguint amb la narració, el pare comenta a un fill que, al Benicadell, viu un lleó (animal relacionat amb la dona, per la corona, de forma redona) i també una serp enorme que només ix una volta a l’any, el tres de juliol: “Eixa nit apareixen, al més amunt del Benicadell, set peces d’or de molt de valor. Però és també la nit que una serp que viu vora el riu puja a custodiar el tresor i converteix en vidre tots els qui mira als ulls” (p. 195). Com podem veure, la serp empiula amb la dona, ella es mou per zones pròximes al riu (un altre detall matriarcal) i és qui defén el tresor (el qual podria representar les arrels, la cultura tradicional).

Llavors, el jove Joan “va anar a despertar els germans, per baixar al riu a banyar-los” (p. 194), això és, els porta a territori de la serp, a un altre regne. Quan ja hi eren, “cregué veure alguna ombra que es movia al fons del riu” (p. 195), la qual es corresponia a la serp (dona) vinculada amb la foscúria.

Al capdavall, “deixà l’amagatall d’entre les roques i es dirigí a empomar-ne una” (p. 195), de les peces d’or. Ara bé, la serp el veu i “es menjà les sis peces d’or que Joan no havia tocat i començà a descendir cap al riu, on nadaria entre les aigües més fosques que baixen al pantà” (p. 195).

Quan la mare, que tocava els peus en terra, veu una peça d’or en sa casa, entengué que “aquell or li havia costat la vida a Joan” (p. 195).

Finalment, es comenta que la serp “és a la cova de l’Or on descansa” (p. 195) i d’on ix. Per consegüent, apareix un altre tret matriarcalista: la cova (l’úter de la dona).

En la narració següent, “Els galls negres de Gorga”, també es reflecteix el matriarcalisme. En Gorga, un poble de la comarca del Comtat, vivia Hamed Al-Hem un cristià nou (un musulmà que s’havia convertit al cristianisme), qui “era dels pocs que havia fet fortuna en el treball de la terra i s’havia pogut llevar d’amo. (…) Alguns deien que (…) li venia d’haver trobat una gerra de monedes d’or soterrades a la seua alqueria pels mudèixars, mentre que uns altres diuen que li venia de treballar la terra de sol a sol amb la força de cinc homes” (p. 196). Com podem veure, un personatge musulmà (sovint, associat, simbòlicament, a trets femenins i matriarcalistes) està en nexe amb una gerra (atifell de recollida), a la terra (or soterrat, això és, la terra està ben estimada) i amb la força (com moltes dones nascudes abans de 1920).

Adduirem que Hamed Al-Hem tenia una propietat que “era un verger d’aigua d’aljub, de sèquies enginyoses i bancals d’oliveres. (…) sabia llaurar la terra i dominar l’aigua millor que els cristians velles, que el veien treure fruits dels camps secs” (p. 196).

Finalment, a mitjan relat, copsem que un home que també vivia en Gorga i que descendia de cristians que havien repoblat el Regne de València en temps del rei Jaume I (segle XIII), considerava que el fet que Hamed Al-Hem tingués “una terra tan fèrtil i una aigua tan abundant sols s’explicaven amb un pacte demoníac” (p. 196). Sobre això, cal recordar que, en moltes rondalles i en algunes cançons eròtiques, el dimoni va associat a la dona. Altra vegada, per tant, captem que la dona és qui trau els millors fruits, bé en la terra, bé en l’aigua, dos elements relacionats amb lo femení i amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que atrauen, que estimen amb sinceritat, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què copsem el matriarcalisme, és “El barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia”. “Conten els més vells de Planes de la Baronia que, a poqueta nit, un moliner tornava amb l’ase carregat d’ordi” (p. 188). Ell havia sentit les històries sobre els misteris del barranc, “però no n’havia cregut mai cap fins que aquella nit va sentir una música (…) d’una flauta que venia des del més profund del barranc” (p. 188). Per tant, la dona apareix vinculada amb la terra i amb l’aigua i atrau els altres mitjançant la música. Igualment, es troba en la banda més pregona.

Llavors, el moliner “decidí d’aventurar-se per entre els tolls i els turons del barranc, per saber qui havia anat a tocar d’una manera tan dolça (…) en un lloc tan recòndit” (p. 188) i que, a més, també el menava amb la proximitat i amb la seducció. La dona és qui atrau l’home i, així, qui més influeix en l’altre.

A continuació, l’home “va veure l’aigua fosca del barranc, una pedra que sobresortia de les aigües i, al seu damunt, una dona que tocava una flauta argentada” (p. 188), això és, coberta de plata. Com podem veure, hi ha molts trets matriarcals: l’aigua, l’obagor, un territori que empiula amb la terra i amb l’aigua (el barranc), una pedra que fa de fonament a la dona, una flauta amb què l’Encantada atrau els altres (ací, un home), l’argent (un metall i un color en nexe amb lo femení). És a dir: l’home entra en el regne de la dona perquè ella l’encisa i el porta on vol. Ara bé, ella, com es plama després, és una persona amb escrúpols.

Més avant, l’Encantada li comenta que ella és la dama del barranc, que fa segles que la fadaren i que ella guardava la mina d’or (tasca que no era del seu gust i que, per això, volia eixir-ne). “La dona encantada assenyalà una cova redona” (p. 189). Altra vegada copsem detalls en relació amb lo matriarcalista: la cova (que té a veure amb la fecunditat i amb l’úter matern) i la forma redona.

Tot seguit, ella li diu que, feia cent anys, un home anà al barranc a cercar-la, “però no contestà el que jo necessitava… (…). Ara el seu cos viu al fons de les aigües i nada entre els peixos…” (p. 189). Com podem veure, l’home fa lo que la dona li ordena, entre d’altres coses, perquè és com si ho fes en el regne de l’Encantada, en què ella és la sobirana. De fet, aquestes paraules enllacen molt bé amb l’entrada “Pez” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, quan posa que el peix està vinculat amb l’element aigua i que “és també símbol de vida i de fecunditat, a causa de la seua prodigiosa facultat de reproducció i del nombre indefinit dels seus ous” (p. 189). O siga, que l’home es troba entre moltes dones, les quals són jóvens o bé estan en edat de reproduir.

Més avant, veiem que l’Encantada li ofereix 1) una pinta d’or per als cabells, 2) el seu collar d’argent i diamants i robins o bé 3) si ell la preferiria “sense joies, que el podia estimar entre els humans i ensenyar-li els camins de la mina d’or àrab que fa segles m’ordenaren custodiar…” (p. 190). Afegirem que, quan llisquí aquesta narració per primera vegada, el 3 de juny del 2023, jo diguí “Jo, la dona”.

Passa que el moliner, no sols preferia el collar (i li ho diu), sinó que s’havia proposat fer tants negocis i traure’n tant de partit mitjançant les joies, que, finalment, l’avarícia romp el sac i, com que l’Encantada té la darrera paraula, li respon:

“-D’acord: vine nadant fins a la meua roca.

I el moliner s’endinsà en les aigües fredes del barranc i començà a nadar cap a la pedra, que tenia a tocar de dits, però, a cada braçada, li semblava que era més lluny i que l’aigua era més fosca i més freda. La dama tornà a tocar la flauta de bell nou i ell continuà nadant i nadant” (p. 190).

Per consegüent, la dona reflecteix el lideratge (semblant al de moltes dones en les cultures matriarcalistes), és qui condueix el futur de l’home (ací, el moliner) i, en el seu regne, ella fa i desfà, al mateix temps que promou lo musical, l’humanisme, l’estima sincera, el seu paper de mare i de consellera dels fills i dels qui viuen junt amb ella. Una cosa no desfà l’altra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arrelades, generoses, que alleten el Poble i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què captem molts trets matriarcalistes i, a més, sovint, de línia femenina, és “La dama encantada del castell de Millena”. Començarem dient que Millena és una població valenciana de la comarca del Comtat. Per a accedir al poble, “que governa l’om centenari de la plaça de l’església, cal passar per un congost en què la serra es fa molt estreta (…). I, al capdamunt (…), hi ha les restes del castell àrab” (p. 174). Per tant, primerament, apareixen, en poc d’espai del relat, 1) un arbre (una dona) és qui fa de cap del poble, simbolitzat, 2) per la plaça (espai redó, forma que evoca el cercle), 3) vinculada amb l’església, terme que va associat a la idea d’assemblea, de comunitat, 4) un congost, pas estret (que pot recordar lo local). De fet, en l’entrada “Árbol” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, veiem que, en el cristianisme, “L’arbre és un símbol femení perquè sorgeix de la terra mare, pateix transformacions i produeix fruits” (p. 125), fruits amb què, com indica després el diccionari (p. 128), “evoca, la major part de les vegades, la imatge de la mare (…). Moltes deesses foren venerades en forma d’un arbre o d’un pal” i està en nexe amb “el culte dels arbres, dels boscs sagrats i de les muntanyes”.

A més, en un altre apartat de la llegenda, copsem que aquest castell “tenia subterranis, aljubs, galeries i passatges que anaven ben endins de la serra, no se sap ben bé ni fins a on, però se sap que arribaven molt lluny. I, des d’aquelles profunditats, emergia temps era temps una misteriosa figura (…), per última vegada, als inicis del segle XX, per a desaparèixer, potser, fins als inicis del següent segle” (p. 175). En altres paraules: com passa en el desert d’Atacama (Xile), on hi ha vida sota terra,… però, en una població valenciana: soterranis (que comuniquen), punts on acumulen aigua per a beure (aljubs), conductes de relació (galeries), passatges (que faciliten les trobades)… I tot, dins de la mare, de la terra (ací, la serra). I, atés que tots eixos mitjans de vida i de comunicació aplegaven lluny, era el Poble, governat i moderat per la dona (la dama que figura posteriorment), qui ho mantenia viu.

Nogensmenys, no és un poble tancat: podem pensar que, cada cert temps, els seus pobladors (encapçalats per aquesta dona) també n’eixirien. ¿Es refereix, per exemple, al fet que, en iniciar-se un nou segle, es celebraven actes festius així com quan naix el primer net d’una família? Aquesta qüestió ens la férem, per primera vegada, mentres tractàvem aquesta narració el 20 de novembre del 2023.

I, com en tantes poblacions catalanoparlants, qui mena la casa (i tot el col·lectiu) i que s’hi interessa,… és una dona. Així, posa que “contaven antigament a Millena que, als inicis de cada segle, apareixia entre les runes del castell una dama amable i bella; una figura encantada de dona, que res no deia, ni espantava, sinó que es passejava per entre les runes del castell (…) tranquil·la” (p. 175). ¿S’hi passejava com la mare que no deixa caure els fills més desvalguts o com qui allarga una mà, fins i tot, als més pobres, als més necessitats i que viuen en la terra?

Afegirem que aquesta dama, si algú s’atrevia a parlar amb ella, “ella li preguntava què desitjava. I, al punt que s’havia expressat el desig, la dama encantada del castell” (p.  175) el satisfeia.

Però, com que hi havia qui només pensava a fer més fortuna i com si, en la vida, només hi hagués  diners i propietats i “sabia que eren les més fèrtils de tota la comarca” (p. 176), la dama li responia:
“-El que tu desitges, molt prompte, es farà realitat.

-Moltíssimes gràcies per la vostra mercè, senyora…” (p. 176). Ara bé, uns dies després, ell moria. O siga que l’avarícia i l’afany desmesurat pel poder com també la submissió al preu que calga (les “moltíssimes gràcies”), fan que les persones resten desarrelades i, per consegüent, que passen a la glòria.

Finalment, atés que la dama és moderada (compleix la seua paraula, atorga moltes facilitats, de bon cor i generosa, trets que van en línia de l’arquetip del rei), la seua vida i el seu llegat perduren i no li és menester fer ostentació contínuament. Així, el poble de Millena li reconeix la seua identitat i la seua capacitat, per exemple, per a concedir “alguna partida especialment fèrtil o bé el rastre d’alguna fortuna soterrada que ella sabia com trobar” (p. 176). Al meu coneixement, aquestes paraules podrien empiular amb què ella no cedeix als intents de profanar la història (lo que hi ha sota terra), ni el passat: la terra és un mitjà de vida, una mare a qui besar, a qui somriure i a qui estar agraïts, com el fill que, quan la mare és anciana o el necessita, li obri els braços, l’acull i li torna favors rebuts en altres temps de la seua vida: paciència, afecte, ànims, atenció, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que donen moltes facilitats, que eduquen a triar i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en vincle amb l’Encantada, relacionada amb la comarca valenciana de la Safor i que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, també plasma el matriarcalisme. Comença dient que, “En un gran cau foradat dins la muntanya, té, tot per a ella, un palau secret, fet de molts passadissos i cambres (…), (…) sent els degotissos de les coves” (p.  107). Com podem veure, aquesta llegenda té lloc en un espai femení i matriarcalista: un cau (lloc on s’acullen els conills, de la mateixa manera que el nen ho fa dins la mare o, per exemple, en casa), un palau que porta la dona i que té molts canals (per tant, obert), amb molts punts de recepció i, àdhuc, de possible hostatge (les cambres, per a la nit, per a dormir i tot), degotissos (això és, estalactites) que fan que l’aigua vaja de lo que diríem el cel… cap a la terra, cap a lo terrenal (la terra com a lloc de trobada). I, òbviament, la cova, amb un paper similar (no solament, en lo simbòlic) al cau; i un palau que, entre d’altres coses, és secret (com podríem associar a la nit i a la foscor).

Tot seguit, llegim que, la reina del castell, “Cada cent anys, una  sola vegada, torna a ser lliure per un dia i per una nit” (p.  107) i, de pas, se li obri la possibilitat d’aspirar a la màxima llibertat, però que faria que ella estigués desarrelada. Ara bé, com que la dona prefereix eixe arrelament que li permet estar oberta i prendre cartes, “Pren del tresor les millors joies, es lliga els cabells amb pintes d’or treballat i s’engalana amb vestidures de preu” (p.  107). O siga, ella podria haver volgut una assimilació total amb la nit (romandre tancada) o bé amb el dia (el clímax de lluentor i de fama), però, així com la nit compta amb punts de llum (els estels), l’Encantada tria per joies (la il·luminen) i, així, per detalls d’or i per anar ben mudada i de punt d’onze.

Ja ben vestida, i sense aplegar tampoc, per exemple, a la luxúria, “troba camí, ix de la muntanya i es passeja pels boscos. Quan troba un home solitari, s’ofereix esplèndida i feréstega: ‘Què vols més? Jo o les joies que porte? Has de triar. Tot no pot ser’, diu ansiosa, perquè la condició és que, si l’home s’estimara més el seu amor, es desfaria l’encantament i ella seria lliure per sempre” (pp. 107-108). Aquestes paraules empiulen amb l’educació matriarcal i, igualment, les podem associar a un detall que tingué lloc en un moment de la recerca: donàrem a triar una opció (entre unes quantes) als participants i n’hi hagué qui en volia dues… Parlem d’un fet esdevingut a primeries dels anys vint del segle XXI, en una societat que, des del 1994 (en el cas de la valenciana), deixà d’aplanar que els futurs mestres d’instrucció primària poguessen estudiar l’especialitat d’Humanes (de què jo vaig ser-ne dels darrers) en la Universitat de València, pública, quan estava quasi retirada per complet de tots els centres d’estudis superiors de l’Estat espanyol,… mentres manaven els socialistes (el PSOE), tant en Espanya com també, com ara, en el País Valencià. Recordem que les Humanitats fan un gran paper en l’aprenentatge de com prendre decisions i no delegar-les en els altres.

A continuació, copsem que “es presenta tan rica, que ningú l’ha preferida a les joies que du. Ells s’ho perden, perquè no els dóna res i, de vegades, n’ofega algun dins d’un barranc” (p. 108), al meu coneixement, perquè ells tractarien d’imposar les seues normes, el seu model de vida, la seua cosmovisió. Nogensmenys, la força femenina no acull que, en el seu territori, aquós i vinculat amb la terra, es prioritzen les aparences (les joies, per mitjà de la lluentor) i sí l’acollida cap a les persones i, per consegüent, trets com la creativitat (recepció i obertura), en lloc d’una producció en nexe amb el model patriarcal. Sobre aquest punt, direm que es pot ser creatiu i fer-ne molt i, al capdavall, dormir bé cada dia, gràcies, en part, a l’humanisme, reflectit en aquest relat.

Finalment, en un apartat posterior a la llegenda, l’autor de l’obra, Ivan Carbonell Iglesias, comenta que “l’encantada és la porta cap a un tresor ocult a la residència intraterrena de l’encantada, el palau de vidre excavat al cor de la muntanya o al fons del llac” (p.  108). Tocant aquestes paraules, el 19 de novembre del 2023, un poc abans de redactar sobre aquesta narració, copsàrem nexes amb trets matriarcals importants: 1) que la “residència intraterrena” podria enllaçar amb el nen en la bossa de la mare, quan el nounat encara no ha nascut; 2) el tema del cor (la part fraternal i afectiva de la mare, molt estimada en les cultures matriarcalistes) i la terra (ací, la muntanya) i 3) el fons del llac (altra vegada, consideràrem que podria correspondre al… llac intern de la mareta, en que es mou el nen abans del part i en què hi ha una relació entre el present i el futur). La mare, amb els peus tocant terra i amb el cordó umbilical en lligam amb el fill que, quan tractarà de desenvolupar la creativitat, ho veurà aplanat, com en moltes rondalles tradicionals i, àdhuc, originàries de terres catalanoparlants (anteriors a 1932 i a la introducció de la ràdio i de la televisió).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Com a anècdota i, per a estimular a l’escriptura, ahir, de bon matí, quan diguí a una fornera quantes planes portava la recerca (des de que l’havíem començada) i que Pere Riutort, amb huitanta-sis anys, encara escrivia, em digué “Mi abuelo, con noventa y seis años, escribía todos los días”. Un bon referent.

Igualment, afegirem que els estudiants de Magisteri que començàrem en 1991 en la Universitat de València, segons ens digué un mestre a principis del primer curs, érem els darrers que ho faríem amb tota l’especialitat d’Humanes… completa.

Els del curs vinent, ja ho farien amb part del nou programa d’estudis.

Manava l’esquerra: 175 diputats. A més, els d’Herri Batasuna (independentistes bascs),contínuament, no participaven en el Congrés dels Diputats. Per tant, el PSOE hi tenia majoria absoluta.

 

Dones que atrauen, que menen els hòmens i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què apareixen detalls en línia amb el matriarcalisme, fou recopilat per Maria Victòria Ripoll Carbonell a partir de “la llegenda de la viva veu de la gent de Planes de la Baronia” (p. 104), població valenciana de la comarca del Comtat. Diu així:

“Es diu que un pastor que anava pasturant les ovelles i, a poqueta nit, quan el ramat ja havia pasturat prou, es va decidir a tornar a casa, però s’adonà que una ovella se li havia perdut, així que es disposa a buscar-la” (p. 104). Per consegüent, copsem els dos models: el del pastor, patriarcal, masculí, vinculat amb el sol i amb els moments de més llum del dia (i, per això, torna de nit); i, a banda, el matriarcalista, simbolitzat per lo femení i per lo que té a veure amb la foscor, amb la dona que empelta amb les arrels i molt oberta. L’ovella (que podria enllaçar amb la dona) fa de cap del pastor i és ella qui determina cap a on anirà ell, com en la dita “On va la corda, va el poal”.

Tot seguit, la dona apareix com una persona més forta que l’home: “Com que la sentia al fons del barranc, va començar a baixar, però relliscà i caigué dins del principal toll del barranc de l’Encantada” (p. 104). I, més encara, ho fa en un terreny que no era el seu (masculí) i sí el de la dona: el de l’aigua en relació amb l’interior de la terra, trets que poden evocar-nos les rondalles en què algú entra sota terra i una mà (o una dona) el mena cap a una taula ben parada i amb molt de menjar i de qualitat.

Altres detalls matriarcals són, com ara, que, “De prompte, se li va aparéixer, de dins d’aquelles aigües, una dona molt bella, amb vestidures blanques. La dona duia penjat al coll un collar d’or i brillants com mai el pastor no havia vist. Era un tresor que havia estat amagat durant molt de temps. Aquell collar ajudava a ressaltar la bellesa d’aquella princesa” (p. 104). Per consegüent, com en altres narracions, per exemple, de sirenes, la dona ix de l’aigua cap al món de la llum i, igualment, ben garrida i ben mudada. I més encara: “tot seguit, la princesa li va proposar un tracte:

-Què prefereixes: el collar o jo?  – El pastor, sorprés per la bellesa de la dona, no dubtà:

-A tu” (p. 104). Com podem veure, és la dona qui encapçala, qui ofereix i qui té la darrera paraula, perquè ella és qui posa les condicions.

Quant a aquesta llegenda, adduirem que el 18 de novembre del 2022 accedírem a l’article “El Barranc de l’Encantà de Planes, un paraje de leyenda llena de pozas y saltos de agua” (https://www.valenciabonita.es/2018/06/29/el-barranc-de-lencanta-de-planes), de la web “Valencia Bonita”, en què hi ha unes paraules de l’obra “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”, de Antoni Josep Cavanilles, publicada en 1797, en ple moviment il·lustrat (el qual menyspreava les arrels, començant, en aquest cas, per la llengua catalana i, de pas, per la cultura popular): “Aquestes cauen, a poc a poc, en el barranc que la ignorància i la credulitat anomenaren ‘de l’Encantada’ (…). En aquesta, el vulgus fingí la boca de certa mina, on els moros amagaren els seus tresors i deixaren encantada una donzella que, cada cent anys, n’ix per a tornar a entrar-hi en el mateix dia. Faules indignes d’hòmens amb judici, sols perpetuades per la superstició i per la ignorància”. Aquestes paraules, plasmades en les darreries del segle XVIII i, com moltes més, per intel·lectuals submisos als reis i als ministres de la nissaga borbònica procedent d’una cultura de línia patriarcal (la francesa) i, per tant, procastellanistes, empiulen amb unes que el mateix dia es podien trobar en diverses entrades d’Internet i que digué Antonio Alcalá Galiano en les “Cortes del Estatuto Real”, en 1835, quan es començava a crear, jurídicament, Espanya. Diuen així: “Debemos propagar la imagen de la ‘nación’, e inculcar apego a ella y unirlo todo al país y a la bandera, a menudo inventando tradiciones o incluso naciones para tal fin.

Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer los castellanos, es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido nunca hasta ahora”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.