Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Dones amb reflexos, diligents i molt creatives

 

En línia amb el camp de la iniciativa ideada i duta a terme per dones, de la mateixa manera que “les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” (per tant, no els l’ha comprada cap home, ja que, en les cultures matriarcals, és la dona qui gestiona els diners i la casa i qui en fa de cap), en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha la rondalla “Una contalla dels Figons”, la qual, des d’un principi, ens porta a l’expressió “ser un figa molla”, vinculada amb l’home com a passiu en el matriarcalisme, de què parlem en un altre punt del treball.

Així, es comenta que el Figó pare era en el llit, que creu que li resten pocs dies i que, per això mateix, convida la dona a anar a cal fuster. I, ella, com a cap de la casa, immediatament, ho aprova i, “Tota contenta, sense llevar-se el davantal ni passar-se la pinta pel cap, se n’anà a cal fuster a fer-ne l’encàrrec” (p. 58) i, a més, en un moment en què feia falta faena en la fusteria.

Un poc després, en la rondalla “Una contalla dels Figons”, llegim que, “La Figona, amb voluntat de tindre una finesa amb el pobret del seu marit que es moria, viu el cel obert.

-Comprant-ne huit, a quan eixiria el taüt?

-A cinc podria deixar-lo. Però, què he de fer jo amb les altres quatre posts?” (p. 58).

I la Figona, amb reflexos i molt creativa, li respon:

“-Un altre taüt, -li contestà prestament Maria la Figona. Faça-me’n dos per deu.

I més contenta que un gat amb un lleu, se’n tornà lleugera a casa dient-se: ‘Ara vorà el meu marit que es pot morir tranquil, que jo sé també fer negocis!’. Perquè l’assumpte havia sigut clar per a ella des del primer moment: com que se li havia romput la panera i estava sense saber on fer el pa feia tres anys, li explicaria: ‘Un taüt serà per a tu. I l’altre, mentre no el necessitem, el gastaré de panera’” (p. 58). ¡Quina imaginació la de la dona, amb molta espenta, amb els reflexos d’un jove!

Tot seguit, llegim “I, pensant amb l’alegria tan gran que li donaria al marit, més que caminar corria camí de casa repetint-se: ‘Quina alegria li donaré, mare! Quina alegria més gran que s’endurà el pobret!’” (p. 58). 

Agraesc les recomanacions de Ximo Caturla i la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia. 

 

 

 

Rondalles eròtiques, dones amb molta iniciativa, amb enginy i que trien

 

En el llibre  “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim Caturla,  hi ha unes quantes rondalles eròtiques en què la dona actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb enginy, amb reflexos, com ara, en “La dona i el capellà (Arreplegada a Santa Pola)”. Així, veiem un matrimoni en què “tot el que el marit tenia d’infeliç i de bajoc, la dona, ben al contrari, ho tenia d’astuta i d’enredadora” (p. 85). A més, “Un dia de tants el marit digué a la seua dona que aquella nit se n’havia d’anar a la mar, cosa que era veritat. De seguida, ella li ho féu saber al capellà, que[1] (…) aniria a visitar la seua amiga tan bon punt s’embarcara el marit” (p. 85).

Eixa nit, el capellà “enfilà cap a la casa d’aquella dona.

(…) –Vine aquí, perla –deia el capellà-, quines ganes tenia de veure’t.

-Ai, calla, no digues aquestes coses –feia la dona entre rialles i moixaines[2].

-Vinga, vinga, va, el peix[3] per a qui se’l mereix[4] i les punxes[5] per al gat[6](p. 86).

Al moment, senten uns colps en la porta i la veu del marit. Aleshores, ella, amb molta iniciativa i amb enginy, sense pensar-s’ho dues vegades, diu al capellà “fica’t per la ximenera, corre [,] afanya’t, dintre de la ximenera” (p. 86) i, el capellà, fa lo que diu la dona i, a més, ràpidament.

Un poc després, entra l’home i, ella, que veu que les cames del capellà sobreeixien un poc de la ximenera, amb molt d’enginy i, en un passatge, de nou, eròtic, actua. I, així, com si ella parlàs amb la tempesta, amb molta espenta, diu:

“-Ai, Senyor que estàs en lo cel, fes una forceta i amaga lo peu!

Quan el rector va sentir les paraules subtils de la seua amiga, va amagar el peu i, és clar, el marit no el va poder descobrir. I d’aquesta manera la dona aconseguí eixir d’aquell mal pas.

Mireu si en sabia!” (p. 87).

Una altra rondalla eròtica recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, és “Seculòrum, saculera (Arreplegada a L’Altet)”, en què, com molt prompte podem veure, hi havia un capellà que tenia al seu càrrec “la parròquia del poble i una ermiteta que hi havia pels afores” (p. 119), que l’ermita es trobava en un replanell on, a més d’ametlers i d’altres arbres, “el rector tenia allí la seua casa, al costat d’aquella esglesieta” (p. 119). I, com que “el capellà era un home de costums una miqueta… alegres, diguem-ho així, (…) ell s’entenia amb la mestressa que li endreçava la casa” (pp. 119-120), encara que no ho sabessen en el poble.

I, a banda, aquest capellà tenia dos escolanets, Quico i Toni, a qui, per a fer que no fossen peresosos i que, en canvi, de bon matí, anassen a l’ermita, decidí atorgar premi a qui hi aplegàs primer. I Toni no aconseguia mai el premi. Ara bé, un dia, Toni, des de primera hora, va cap a cal rector (p. 121) i, el xiquet, des d’un arbre, descobreix un llum encés de la casa i, més encara: “Al moment, va entrar-hi algú: ‘Ai, mare, si és la mestressa’, descobrí el xiquet (…). Llavors se sentiren les paraules del capellà:

-Vine aquí i mostra’m el seculòrum, ha, ha, ha! –reia ell.

-El seculòrum? Ha, ha, ha! La saculera[7] –responia la dona entre rialles-, la saculera!

I, sense voler, l’escolanet va veure tot sorprés la festa que aquells tenien” (p. 121) i s’adorm damunt la soca de la figuera.

Toni, en sentir les passes del seu company Quico, que venia corrent, “es deixà caure de la figuera i arrançà a córrer cap a la porta de la casa” (p. 121). Però, com que el capellà obri la porta i es troba els dos xiquets, diu que, “com que esteu els dos iguals, avui no hi ha premi” (p. 121).

Immediatament, Toni, diu al rector:

“-Que no, senyor rector, que jo he arribat abans- cridava Toni.

-No, no, jo he estat el primer, el premi és meu!

-Que no, que jo he pegat un bot de la figuera perquè jo ja era aquí!

-Com? –féu el capellà tot astorat.

Llavors Toni el va cridar a part i li ho explicà:

-Senyor rector, quan el seculòrum i la saculera, jo ja era dalt de la figuera.

-Doncs per a tu és el premi, xiquet, i no en parlem més –va dir el capellà recomanant silenci amb el dit sobre els llavis.

I el premi va ser per a Toni” (p. 122). Com veiem, és la dona qui porta la iniciativa, actua amb reflexos i, a més, és qui determina què acceptarà que faça l’home i quan. I, fins i tot, qui salva l’home, trets en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El capellà.

[2] En el DCVB, “moixaina” figura com “Carícia que es fa passant la mà per la cara”.

[3] El penis.

[4] Per a la dona.

[5] En el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Punxada”, en sentit metafòric, vol dir “Coit”. Tenint en compte que, en la simbologia, lo vinculat amb la punta té a veure amb lo masculí (com ara, en Nepal, el tronc dret i acabat en punta a què es lligava l’elefant mascle, a diferència del tronc que ho feia en pla i que es reservava per a l’elefant femella) i que, ací, es podria tractar del penis

[6] En el mateix diccionari, el gat simbolitza la vulva.

[7] Veiem que la persona ben considerada és la dona: sap la paraula adient. Aquest tret apareix en una quantitat considerable de rondalles recopilades per Joaquim G. Caturla.

Bibliografia, el Terme i els Sants de la Pedra

 

A continuació, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de llibres, de documents, vídeos, etc. com també de publicacions que figuren en Internet i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions i fons com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaren de franc.

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “L’Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.lalqueriadelacomtessa.es/va/content/l-ermita-dels-sants-de-la-pedra), entrada dins de la web municipal “L’Alqueria de la Comtessa”.

 

  1. “Llegan las fiestas dels Sants de la Pedra y Moros i Cristians a l’Alqueria” (http://www.ondanaranjacope.com/noticias/id44224-llegan-las-fiestas-dels-sants-de-la-pedra-y-moros-i-cristians-a-lalqueria.html), article publicat en la web de la “Cope Onda Naranja on apareix una foto amb escultures dels Sants de la Pedra.

 

  1. Obra de ceràmica, reproducció d’una de 1799. Es troba en la “Capella de la Mare de Déu”, en el Jardí de la Murta (Alzira) i que figura en una entrada de “MUMA. Museu Municipal d’Alzira”, del 30 de juliol del 2016.

 

  1. “Comencem parlant d’aigua” (http://combinacions.blogspot.com/2010/10/comencem-parlant-daigua.html), entrada dins del blog “Combinacions”, de Xavi Duran Ramírez, en què es parla sobre el motiu de “l’aigua miraculosa” d’Arles, des del punt de vista científic.

 

  1. “El Terme de Banyoles”, dels autors Josep Grabuleda i Sitjà, Guerau Palmada i Auguet i editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, editat en el 2014, llibre.

 

  1. “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, article del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999).

 

  1. “Costumari banyolí. Costums i tradicions de la ciutat de Banyoles”, d’Àngel Vergés i Gifra, i editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, (edició de novembre del 2017), llibre. Vaig accedir-hi gràcies a la generositat de Josep Grabuleda Sitjà, qui, per correu electrònic, m’envià quasi tot el llibre.

 

  1. “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, de Miquel Rustullet Noguer, del 2012, en la “Revista de Banyoles”. L’autor m’envià aquest article per correu ordinari.

 

  1. “La Festa del Terme beneeix els patrons” (https://www.diaridegirona.cat/estiu/2008/07/28/tradicio-festa-del-terme-beneeix-patrons/279028.html), article sobre la Festa del Terme, publicat en el “Diari de Girona”.

 

  1. “Capella de la Mare de Déu de la Mercè” (https://basilicadelpi.cat/mare-de-deu-de-la-merce), article d’Albert Cortés, sobre la ciutat de Barcelona, dins del blog “Basílica de Santa Maria del Pi”, en què es parla prou sobre els patrons dels llauradors i dels hortolans.

 

  1. “JULIOL 2014. Els gremis que van defensar la ciutat de Barcelona el 1714: ELS HORTOLANS DEL PORTAL NOU” (http://locarranquer.blogspot.com/2014/07/juliol-2014-els-gremis-que-van-defensar.html), entrada del blog “Lo Carranquer” i publicada per Carles Sala Tamarit.

 

  1. “Aplec de Sant Abdó i Senén 2012” (https://www.batetdelaserra.cat/?p=613), entrada publicada en la web “Batet de la Serra”, sobre Batet de la Serra (la Garrotxa).

 

  1. “Festes Patronals del 17 al 20 de setembre Bellús 2010” (http://www.bellus.es/sites/bellus.portalesmunicipales.es/files/Programa%20d’actes.pdf), programa de festes patronals de Bellús (la Vall d’Albaida), on hi ha un poema en què apareixen els Sants de la Pedra.

 

  1. “Beniferri” (http://festesdevalencia.org/index.php/main-inicio-va/24-pedanies/178-beniferri-2), entrada dins de l’apartat “Festes de València”, de la web de l’Ajuntament de València.

 

  1. “Benimaclet y sus fiestas patronales: una tradición de cuatro siglos” (https://disfrutabenimaclet.wordpress.com/2017/09/11/benimaclet-y-sus-fiestas-patronales-una-tradicion-de-cuatro-siglos), entrada del 2017, dins del blog “Disfruta benimaclet”.

 

  1. “Romeria dels Sants de la Pedra en Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2016/09/romeria-dels-sants-de-la-pedra-en.html), entrada treta del blog “Poble de Benimaclet”.

 

  1. “Sants de la Pedra, Patrons de Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2017/07/sants-de-la-pedra-patrons-de-benimaclet.html), entrada del blog “Poble de Benimaclet”. Apareixen, entre altres coses, una representació escultòrica d’ambdós sants.

 

  1. “Fiestas en la Iglesia de la Asunción de Nuestra Señora” (https://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20070916/valencia/fiestas-iglesia-asuncion-nuestra_20070916.html), article sobre aquesta església de Benimaclet i sobre els Sants de la Pedra publicat en el diari valencià “Las Provincias”.

 

  1. “Curs Conéixer La Ribera Benimodo” (https://xvassembleahistoriaribera.files.wordpress.com/2012/08/benimodo.pdf), document d’una web dedicada a la “XV Assemblea d’Història de la Ribera. Benimodo, 9, 10 i 11 de novembre de 2012”, signat per Anna Alfonso junt amb Pau Armengol i Rafael López i editat per l’Ajuntament de Benimodo en febrer del 2008.

 

  1. “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, article de Francesc Giner, i publicat en el llibre de festes de Benissa, de 1973, facilitat per Vicent Gomis Lozano, el 28 de juny del 2018, per correu electrònic. És l’única font, de les consultades, en què apareix el nom Kúrdula, relacionat amb la ciutat on Abdó i Senent, partint de Joan Baptista Anyés, exercien la seua senyoria.

 

  1. “Sempre junts, com Abdó i Senent”[1] (https://malandia.cat/2019/07/sempre-junts-com-abdo-i-senent), entrada en la web Malandia, del 14 de juliol del 2019. Unes setmanes després, mentres feia la revisió de la recerca, comproví que era la primera font d’Internet on apareixia el nom de la ciutat Kúrdula vinculat als Sants de la Pedra. Parteix de l’article de Francesc Giner, de 1973.

 

  1. “Els ‘Jardinets’ de Benissa. Nous exemples de ‘Jardins d’Adonis’ fossilitzats en la cultura popular contemporània” (https://issuu.com/centredoumentacio.etnologia/docs/revista_valenciana_d_etnologia__n__/186), article de Teodor Crespo Mas, publicat en “Revista Valenciana d’Etnologia” (no. 8, 2016, editada pel Museu Valencià d’Etnologia).

 

  1. “Benissa – Ermitas – Ermita Stos de la Piedra Abdón y Senén – Pda de Lleus – Vicent Ibañez.mpg” (https://www.youtube.com/watch?v=P7Vnx3gA6K0), vídeo en què es veu una ermita dedicada als Sants de la Pedra, en la partida de Lleus. En aquest vídeo també es poden veure les escultures dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Troben pintures murals del segle XVIII i XIX a l’ermita de Lleus(http://www.infobenissa.cat/noticies/general/troben-pintures-murals-del-segle-xviii-i-xix-a-lermita-de-lleus), article publicat el 27 de juliol del 2007 en la web “Infobenissa”.

 

  1. “1487 – SAN ABDÓN Y SAN SENÉN” (http://rafaelcondill.blogspot.com/2014/08/1486-san-abdon-y-san-senen.html), entrada de Rafael Fabregat, la qual figura en el blog “El último Condill”.

 

  1. “Bétera, un poble per a tots” (https://beteranet.com/betera/librov/vii_02.htm), d’Amparo Doménech Palau, editat per l’Ajuntament de Bétera i per Cooperativa Agrícola de Bétera, COOP. V., en 1998, llibre.

 

  1. “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/53422/1/Imma%20Dasi%20Estelles.pdf), estudi d’Imma Dasí Estellés, en què es parla sobre diferents festivitats estiuenques, entre elles, la dels Sants de la Pedra. Es tracta d’un treball d’investigació d’un màster d’estudis de diferència sexual.

 

  1. “Com és Biar?” (https://sites.google.com/site/onviscbiar/com-es), article en la web “On visc? Biar?”.

 

  1. “Ermita de los Santos de Piedra, Abdón y Senén” (http://www.rutasjaumei.com/es/que-ver-en-biar/772/biar-ermita-de-los-santos-de-piedra-abdon-y-senen.php), entrada de la web “Viajar con Jaume I”, sobre l’ermita de Biar dedicada als Sants de la Pedra.

 

  1. “Els Sant de la Pedra, advocació popular a les nostres terres” , article de Consol Conca i Coloma i publicat, en “Revista de Moros i Cristians”, de Biar, en 1993.

 

  1. “La ermita de ‘Els Sants de la Pedra’. San Abdón y Senén”, document facilitat per Joan Lluís Escoda (per correu electrònic del 4 de juny del 2018) i signat per R.B.D. en juliol de 1997, relacionat amb Biar.

 

  1. “Parajes naturales” (http://www.turismocalasparra.es/index.php/saborea/10-conocenos), entrada en la web “Calasparra Turismo”, en què es parla sobre la Iglesia de los Santos Mártires Abdón y Senén, de Calasparra (Múrcia).

 

  1. “Camporrélls” (https://www.ayuntamiento.es/camporrells), entrada en la web de l’Ajuntament de Camporrells (la Llitera).

 

  1. “De Camporrells a Baldellou por la ermita de los Santos Mártires” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/de-camporrells-a-baldellou-por-la-ermita-de-los-santos-martires), article tret de la web “Comarca de La Litera”.

 

  1. “Ermita de los Mártires y Sall de la Tosca en Camporrells” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/ermita-de-los-santos-martires-y-sall-de-la-tosca-en-camporrells-1), article publicat en la web “Comarca de la Litera”.

 

  1. “Fiestas Patronales de los Santos Mártires San Abdón y San Senén” (https://www.regmurcia.com/serlet/s.Sl?sit=a,72,c,369,m,1218&r=ReP-4307-DETALLE_REPORTAJES), en la web “región de murcia digital”.

 

  1. “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, article de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez, a què es pot accedir mitjançant l’enllaç https://www.cronistasdemurcia.es/congresos-cronistas-1, on el trobarem amb facilitat.2

 

  1. “Programa oficial d’actes 2009” (http://www.almirra.com/acc_contenido/pdf/ProgramaActos09.pdf), dins de l’apartat “Fiestas” de la web de l’Ajuntament del Camp de Mirra, a què recorreguérem per al punt artístic.

 

  1. “Cant popular dedicat als Sants de la Pedra Sant Abdó i Sant Senén Advocats contra les pedregades i protectors de les collites Co-patrons del Camp de Mirra”. Es tracta dels versos religiosos que es canten als Sants de la Pedra en el Camp de Mirra. Agraesc la generositat de Romà Francés i Berbegal, president de l’”Associació Cultural del Tractat d’Almisrà, qui me l’envià per correu ordinari després d’haver raonat amb ell uns dies abans.

 

  1. “Consideracions i relació descriptiva de la Vall de Biar a les darreries del segle XVIII”, article de Romà Francés i Berbegal, publicat en la revista-programa de les Festes Majors del Camp de Mirra, de 1995, i que m’envià en desembre del 2018.

 

  1. “Coneguem els nostres noms de lloc”, de Llum Pérez i de Sandra Fayos, editat per l’Ajuntament de Canals, en el 2005, llibre.

 

  1. “Los Santos de la Piedra, segundos Patronos de Canals”, article de Ramón Arnau Palop publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1975”. Conté informació sobre l’Alcúdia de Crespins.

 

  1. “Canals y los Santos de la Piedra. Una devoción semiolvidada”, article d’Alfons Vila Moreno publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1987”. Conté informació sobre l’Alcúdia de Crespins.

 

  1. Goigs de Capafonts, enviats Diego López (el 24 de novembre del 2017) i per Núria Llinàs i Sallés, per mitjà d’un correu electrònic del 31 de març del 2018.

 

  1. “Nova Guia de Capafonts”, de Diego López Bonillo junt amb Salvador Rovira i Gómez, editada per la Diputació de Tarragona. Vaig rebre part del llibre, per mitjà de Diego López Bonillo, però no figurava l’any de l’edició.

 

  1. “Devoción y fiesta a los Santos de la Piedra en Carpesa, article de José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Reverendo Vicente Gil Martí Impulsor de la devoción”, article de José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Historia, arte e iconografía de los Santos Abdón y Senén”, article de Daniel Benito Goerlich, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Església dels Sants Abdon i Senen. Carpesa. València” (http://elscolorsdelaterra.blogspot.com/2016/04/esglesia-dels-sants-abdon-i-senen.html), entrada del blog “Els colors de la terra”. Hi ha les escultures dels Sants de la Pedra, les quals apareixen dalt de la porta d’entrada al temple.

 

  1. “Lo Paironet” (http://historiaytradicionesdelacodonyera.blogspot.com/20113/04/lo-paironet.html), entrada signada per José Ramon Molins i Miquel Sanz, en el blog “La Historia y las tradiciones de La Codoñera”, sobre el peironet que hi ha en la Codonyera (població aragonesa històricament vinculada al Matarranya).

 

  1. “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, document elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’” i a què vaig accedir, per correu electrònic del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles.

 

  1. “Es recuperen les tradicions de la Romeria dels Sants de la Pedra” (http://www.lexpressio.com/?arg_id=3750&url=2&corp=lexpressio&arg_familia=2&arg_poblacion=5), escrit de Celia Soriano Gomis, en el diari “L’Expressió”, sobre Cullera (la Ribera Baixa).

 

  1. “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (https://val.levante-emv.com/ribera/2017/08/01/cullera-mantiene-viva-tradicion-benissants/1599992.html) article del diari valencià “Levante-EMV”.

 

  1. “Gojos als benissants Abdó i Senent, venerats a la seua ermita de la marjal de Cullera” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2012/11/gojos-als-benissants-abdo-i-senent.html), entrada del blog “Gogistes Valencians”.

 

  1. “Ermita Santos de la Piedra” (http://www.cullera.es/es/content/ermita-santos-de-la-piedra), de la web de l’Ajuntament de Cullera.

 

  1. “Museu de l’Arròs. L’Ermita: el recinte”, un document del Museu Municipal d’Història i Arqueologia (de Cullera), facilitat per Kike Gandia, en què es parla sobre l’ermita de Cullera.

 

 

  1. Museu de l’arròs de Cullera” (http://www.arroceando.com/ca/museo/museu-de-larros-de-cullera/#,WQIOAe86zIU).

 

  1. “Museu de l’Arròs de Cullera” (https://www.geocaching.com/geocache/GC5YZD5_museu-de-larros-de-cullera?guid=9fd67d35-a09e-4505-b4c7-88d2dbbd1f6a).

 

 

Nota: [1] Adduesc aquestes línies després d’haver fet una consulta, en Internet, el 7 d’agost del 2019, durant una revisió de la recerca.

Dones diligents, servicials i molt obertes

 

 

En una rondalla del llibre “Contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, “El cigronet”, un home que només tenia un cigronet, emprén el camí i, després de fiar-lo a una dona (i, posteriorment, lo que li dona ella, canvia i, lo que ell rep, ho passa a una segona dona i, així, successivament, a diferents dones), “Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac:

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I el deixa. Però, en eixa casa, hi havia un xiquet que volia una coca de sagí (p. 43), però la mare li deia que no la faria. I, quan el xiquet alça la veu, la xiqueta que hi havia en el sac, “que sentia cridar el xiquet, digué: ‘A mi també!’. La mare i el  xiquet, que advertien aquella veu, es preguntaren. ‘Què ha sigut això?’. S’acostaren al sac, l’obriren i trobaren la xiqueta. ‘Criatura de Déu! Què fas tu dins d’un sac?’, s’exclamaren. I ella els contà el que li havia passat. I, com que allò que els contava era tan trist i la xiqueta era tan bonica, els féu molta llàstima.

‘No deixarem que se t’enduga’, decidiren” (p. 43).

Però, com que l’home del sac havia de vindre, la dona, amb molta iniciativa, amb molta espenta i diligent, “per tal d’enganyar-lo,  (…) cercà un cànter vell i envià el fill a agafar granotes i gripaus. Quan tornà el fill, ficà dins del cànter les granotes i els gripaus, omplí el cànter d’aigua, nugaren el sac i el tornaren a deixar darrere de la porta.

L’home no tardà.

-Dona, m’enduc el sac!

-Molt bé! Enduga-se’l i vaja amb pau!” (p. 44).

L’home, mentres se’n va cap al riu, nota que li cau aigua i que li mullava l’esquena (p. 44) i, com que creu que és la xiqueta, llança el sac al riu. “I les granotes i els gripaus, feliços de trobar-se al riu, isqueren del cànter” (p. 44).

Al moment, llegim que “La dona aquella i el xiquet anaren a tornar-li la xiqueta a la mare, i tots estaven molt contents i es feren bons amics” (p. 44). Novament, veiem que la dona (i també el fill) actuen de manera molt oberta i, per això mateix, van a la casa de la xiqueta, per a que ella hi puga viure, en lloc, per exemple, d’adoptar-la. Podem veure, ací, un tracte maternal i matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

Cartells eròtics ben acollits

 

Continuant amb  les respostes que, en relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaiana (el Comtat), feren en el grup “Cultura mallorquina”, a Margarida Carrió, comentí “Efectivament, Margarida. Una altra persona que hi està a favor, hui mateix: Felip Munar Munar. Ha escrit sobre cançons i gloses eròtiques de les Illes Balears” i ella em respongué: “Lluís Barberà. Gran persona, en Felip. No trob raro que li hagi agradat”. “Bon profit i que sigui per molts d’anys. S’ha perdut el Kirieleison” (Gabriel Bergas Buñola), Guay i molt ben aconseguida la rima. I, a qui li molesti, de debò: que s’hi posi fulles a la figa o al pardal” (Enric Forte Gasca), “Collonut” (Petra Vila), “Ni fu, ni fa. A mi, no me motiva gens” (Mëria Lillake), “A mi, m’agrada aquest ‘toc d’humor’ per fer referència als dos sexes, i sense faltar al respecte” (Maria Antonia Servera), “Bé, m’agrada” (Laura Ballester Arteaga).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, els comentaris del 12 de juny del 2021 i posteriors, foren “A favor… Està genial i molt valencià” (Josep Lluís Monzó Vilar), “Es valora també el bon gust? Perquè, mare meua…” (Daniel Estruch), “Com a reclam comercial, a mi, no m’agrada gens” (Chelo Ferre Domenech), “Massa rima fàcil” (Elena Gomar), “És millor que ‘Si tens blanet o dur, compra en un centre comercial que acabe en ur’” (Alfredo Guarner Coll), “Graphic design is my passion[1](Victor Micó), “No m’agrada, i no per masclista, que no m’ho pareix, sinó perquè el veig cutre, bast, gens elegant, d’una rima barata i grotesca que em tira cap arrere, la veritat” (Enric Abad Lluch), “Hi ha ke pensar en es menuts, kina educació estem donantlos…[2](Ximo Vicent Belda), “Com a que els menuts no saben què és figa o pardal” (Maria Luisa Aragó Villena), “Poc gust heu tingut…”[3] (Mer Cala Buig), “Jo, des de que tinc ús de raó, he sentit ‘figa’ o ‘pardal’. Així que, més valencià que el cartell, res. I, per a mi, el mal gust és que la nostra senya d’identitat i les seues paraules no les utilitzem prou” (Maria Luisa Arago Villena), “Per favor, està súper bé, jo ho he sentit tota la vida. Més valencià, impossible” (Pilar Pinter), “De put….ima mare!!!! Molt nostre. Sí, senyoooooorrr…” (Rafael Esplugues Sisternes), “Té gràcia, sí” (Lluís Urpinell JovanI), “La meua més sincera enhorabona” (Josep Enric Epifanio).

El 12 de juny del 2021 i, posteriorment, els comentaris en el meu mur, foren els que indiquem tot seguit. “Magnífic i avant” (Jesús  Banyuls Garcia), a qui responguí “¡Avant va el carro!”, “El considere molt valencià” (Lourdes Hernandis), “Jo vote a favor. És un eslògan molt valencià i original”[4](Vicent Pla), a qui comentí, el 12 de juny del 2021, “Ara, com a mínim, onze de les persones a favor són dones” i Vicent Pla em preguntà “11 dones a favor?”, i, immediatament, li contestí “Sí, onze”. “Ostres, m’agrada” (Rosa Garcia Clotet), “A favor. Al meu poble, la Vall d’Uixó, els homes són pardals i, les dones, figues” (Pere Garcia Tomàs), “Ha, ha, ha, ha”[5] (Isabel Vernet Clofent), “Divertit, chulo[6]  (Lourdes Puertes Cru), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “M’agrada. A favor” (Joaqui Part Tudela), “Això s’hauria de fer sempre” (Pere Baladron), “Està molt bé. En Jacint Verdaguer va escriure un llibre que explica el que en diu cada ocell” (Ramona Ibarra), “Un pardalango més a favor. Segur que sabeu la glosa:

‘Una figa, per ser bona,

ha de tenir tres senyals:

clivellada, secallona

i picada dels pardals’” (Jaume Oliver Lafont). A Jaume Oliver, li comentí que “Eixa té moltes variants en Catalunya, en el País Valencià, i en les Illes Balears”. “M’agrada. Expressió més valenciana, impossible!” (Tere Llopis), “Me gusta!!!” (Merche Franco Domínguez), “És directe i es queda gravat al cervell, és mooooooolt bo!” (Laura Cebrián).

Afegirem que, en l’obra “La brama dels llauradors”, de les darreries del segle XV, ja es comenta, en uns versos, que el vocabulari eròtic i sexual (“Aquests i molts altres   tan llissos vocables, / qui pot defensar    no sien d’admetre? / Puix són a la vista   i al toc agradables, / I al gust i a l’oir   així delitables”), com podem llegir en l’obra “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI. Volum I” , a cura de Vicent Pitarch i de Lluís Gimeno i publicat en 1982 per Eliseu Climent (Edicions 3 i 4).

A hores d’ara, una majoria molt plasmada en Facebook, com ara, en relació amb els comentaris i amb les respostes  a aquest cartell eròtic i sexual, és una mostra més de la gran acceptació que té l’erotisme i la sexualitat en la cultura vinculada amb la llengua catalana, matriarcal. Prosseguim.

Agraesc a totes les persones que han pres part en els comentaris al post, a totes les feren la seua valoració (una gran majoria, a favor del cartell) i, per descomptat, als qui em fan costat, bé en aquest treball, bé dia rere dia.

 

Notes: [1] Aquest missatge en anglés vol dir “El disseny gràfic és la meua passió”. Figurava en un missatge en forma de cartell amb dibuix i tot.

[2] Textualment.

[3] Rafael Esplugues Sisternes li respon “No sigues triquismiquis” i ella li retruca amb una mà fent el senyal d’aprovació.

[4] En aquesta resposta, hem unit dos comentaris seus.

[5] Per mitjà d’un dibuix.

[6] Li responguí “Si que és bonic, Lourdes”.

Cartells eròtics i matriarcalisme

 

Tot seguit, exposarem nombrosos comentaris vinculats amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina. Recomane la lectura, entre altres, dels que plasmaren Joan Corella i Òscar Kropotkin Ferrer, Lui Sarrià i Margarida Carrió Artigues, persones molt obertes.

En relació amb l’humor eròtic, en el grup “Dialectes”, Joan Colera em comentà que “Els dobles missatges, la ironia, la barbaritat amb un toc d’humor picant, és més cosa de dones que d’hòmens. Els hòmens feien xufla amb el permís de les dones, i no al revés, i, quan elles en soltaven una, reien satisfets. Recorde una tia meua contant un acudit d’homes simbòlics i dones sintètiques, que els feia pixar de riure. Jo, amb 10 o 11 anys…” i li responguí, a diferents temes que ell havia tractat, que “la cultura castellana és patriarcal, com també l’aragonesa. I això deu influir en la formació de la persona[1].

Lo que dius de les dones, es veu, fins i tot, en rondalles valencianes.

Sobre el permís (de les dones als hòmens), un amic molt coneixedor de la cultura colla (també matriarcal), em digué un dia que, la dona valenciana, quan ella i l’home van junts i ella aprova que ell parle, no sols ell intervé, sinó que diu lo que ella sí que li aprova. I quan ella ho decideix.

Els xiquets (com qualsevol persona) es mereixen una educació i un ensenyament de bon cor”, en referència, sobretot, a les rondalles d’Enric Valor i a les cançons. En eixe sentit, Òscar Kropotkin Ferrer, immediatament, comentà “Molt interessant açò del que hi havia amagat a les rondalles que Valor va ‘literaturitzar’… aha! Lo de sempre: la llibertat original de la gent que, quan inventa una història o la reinventa i l’explica per a dir allò que l’Església ha prohibit: el sexe, la vida conscient, la llibertat, el cos…” En resposta a aquestes paraules d’Òscar Kropotkin, li diguí que, “Per això, preguntí per recopiladors de rondalles valencianes que no haguessen tergiversat la versió de la gent”.

Uns altres comentaris, en el grup “Dialectes”, en relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina, foren “No li veig relació entre tenir figa i comprar al barri. Groller, no l’empraria” (Colònia de Llibres), a qui Joan Colera escriu “Colonia de Llibres sense comprensió lectora. La dita diu que ‘Si tens figa o tens pardal (TOTHOM)’, que compres al mercat local (i no a les grans superfícies o els supermercats). No en calen més explicacions.

Has vist les falles i llegit els cartellons que hi posen?”. “Faltava jo també a votar. A mi, m’agrada el cartell” (Salvador Blasco Peris), a qui responguí que “El cartell, lo que ve a dir, és que tant dones (figa) com hòmens (pardal) estan convidats a comprar del comerç local” i és contestà que “Puix sí, això és lo que més clar està”. Finalment, li escriguí que “La cultura matriarcal és molt més oberta, en lo sexual, i la dona és ben considerada”.  

“Jo soc dona i, a mi, em fan gràcia aquestes coses. No estic sotmesa a ningú, soc totalment lliure. Trobo que hi han molts puritans. La vida te l¡has de prendre amb alegria i els mals tràngols, tirar-te’ls per l’esquena. No cal reprimir-se tant. Deixeu-vos anar i gaudireu molt més” (Lui Sarrià). Li responguí “Molt d’acord, Lui.

En el matriarcalisme, s’educa i s’ensenya. En les cultura patriarcals (com ara, la castellana), s’instrueix, com en els exèrcits, que és lo que promovia (en la ‘formació’ escolar) la Il·lustració. Està molt ben reflectit en el llibre ‘El Comú Català’ de David Algarra Bascón i, per exemple, en moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens i en moltes del País Valencià arreplegades per Joaquim G. Caturla (…) i per Cristòfor Martí i Adell.

La llengua catalana està vinculada amb el matriarcalisme. Passa que, des de fa més de tres-cents anys, tenim una altra cultura al costa i, a més, per la força de la llei i per la llei de la força: la castellana, com molt bé diu Biel Majoral, Bartomeu Mestre, i, més d’una vegada, em comenta Pere  Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935)”.

“Per una banda, estem molt farts de que –d’un temps ençà- el valencià s’usa per a les coses que no són serioses. I si s’han d’amollar brofegueries, en valencià sonen millor, etc… I es relaciona sempre amb els acudits coents, etc. Per l’altra banda, això de considerar bròfec parlar del cos i no de l’ànima, soles pot ser una herència religiosa dualista. Crec que l’ànima i el cos són la mateixa cosa.

Parlar del piu i de la figa no em sembla –personalment- tant groller com parlar de l’ànima. Però això són creences, i cascú té les seues cascunetes. Així qeu bé, ens podríem estalviar la  moralina catòlica, però també és de veres que sempre es vol donar la imatge estereotipada de nosaltres mateixos”.  Tot seguit, Joan Colera li escriu: “Si no fem xufla del nostre cul, acabarem prenent-nos-el seriosament.. com deien els punks.

Però sí, hi ha una doble visió de la brofegada: com a humor popular i com a grolleria. Tot té el seu context. Com a humor popular, perquè era l’humor de la gent viva, alegre, jove i, de l’altre costat, perquè ens distanciem de la grolleria fàcil de l’humor hispànic[2]. Però no són iguals, els humors, a l’Estat espanyol (ni de bon tros…) I el nostre, en concret, no té res a veure ni amb el dels catalans”. En relació amb l’humor valencià, al català i al tema, Òscar Kropotkin li addueix “Només pensem en la paremiologia hortofrutícol a del sexe. (…) aquest humor tant deseixit amb el sexe no el trobaries a un poble d’Àvila o Valladolid…”. I Joan Colera li afig que “Les dones són terribles, però resta a les reunions, entre elles, sense homes…”.Un altre comentari, de Jordi Snow de Vinaròs: “Boníssim”.

A títol personal, comentaré que, des de que conec Joan Colera i Òscar Kropotkin Ferrer, els he considerat dues persones molt obertes, i, en el cas de Joan Colera, com a mínim, prou coneixedor de temes en línia amb aquest i en relació amb la dona en la cultura vinculada a la llengua catalana.

En el grup “Cultura mallorquina”, u dels més nombrosos en relació amb persones catalanoparlants, els comentaris, el 13 de juny del 2021 i, posteriorment, foren prou diferents als d’altres grups i l’aprovació del cartell no fou, precisament, abundant, tot i que sí que ho era amb els símbols d’aprovació (setanta persones) o, com ara, de diversió (trenta-cinc persones; el 17 de juny del 2021). Tot seguit, plasmarem els comentaris. “Pues, a mí, me gusta” (Francisco Roman Coll), “A jo, no m’agrada.

Com serà aquest ‘carro brutal’?” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “No m’agrada gens, el trob de molt poc gust” (Mateu Amengual), “Que van de modernos?” (Paquita Fuster), “Cómo debe tener ‘sa figa’ de madura”[3] (Gabriel Payeras Darder Cassulla), “No m’agrada” (Mariangeles Gonzalez Solano), “Jo no m’hagués atrevit a fer-lo” (Antonia Maria Paulona), Todo se puede decir, pero con educación. No estoy educada para estas expresiones tan groseras! No me gustan nada. La ordinariez hace acto de presencia innecesariamente” (Yani Palou), “Yani Palou. Estilo, educación, señorío. Eso es lo que se ha perdido” (Angels De Ramon Vicens), a què Yani Palou respon amb un dibuix que inclou un “Bravo!”. En canvi, Enric Forte Gasca, escriu a Yani Palou:“Què us ofèn que es parli de les parts masculines i femenines??? En serio, no us feu mala sang, perquè no té cap importància”. I Yani Palou li contesta “No tiene importancia, sólo la que se quiera dar. No soy ninguna mojigata pero, sinceramente, es un escrito que roza la vulgaridad. Para anunciar que es importante comprar en comercios de toda la vida, me parece correcto, lo aplaudo y lo pongo en práctica. Las formas, no me gustan. Lo siento, no tengo intención de herirte, es mi modesta opinión.

Saludos!”[4].

I més comentaris en el grup “Cultura mallorquina”: “No sé dónde llegaremos, pero la educación se [va] más rápido que el virus” (Juana Suau), “El sentit de l’humor està per terra” (Juan Creus Coll), “No pot ser més mallorquí el dit.

M’encanta.

A més, mira pel poble” (Francisco Javier Grau Sureda), “’Pràctic, simple i funcional. Ho pots trobar al comerç local’. Lo altre, no té cap ni peus, vergonyós” (Jorge M Miquel Grimalt), “Pardal de Moro?[5](Angel Brage), “Té molt d’humor, però hem de pensar que s’ha de respectar a tothom quan se posen coses públiques. I, aquest, és vergonyós i de molt poc gust. Hem de pensar que els infants també els veuran” (Victoria Torres), “Victoria Torres. No tenen figa o pardal els infants? Només se poden anomenar vagina’ o ‘penis’? No hi veig falta de respecte enlloc. Llavors, tanmateix, els infants senten dir coses MOLT pitjors als propis pares, al carrer, a sa TVV… A jo, me sona més ofensiu ‘conyo’. O s’expressió ‘Això és un coñazo’. Això sí que és ofensiu i jo ho sent cada dia un grapat de vegades” (Margarida Carrió Artigues), “Victoria Torres. El que és vergonyós?? Que no tens, tu, figa?? Quin problema hi ha en que t’ho recordin?”(Enric Forte Gasca), “Margarida Carrió Artigues. Sí, però jo no dic que lo demés està bé, tampoc. Sa veritat és que parlam bastant brusc, però aquest cartell és públic i cada persona xarra de sa manera que vol a ca seva, però s’ha de respectar a tothom i, a jo, tampoc no m’agradaria veure un lletrero que xarràs de vagines i penis. A tu, sí?” (Victoria Torres), “Enric Forte Gasca. A tu, t’agrada que te recordin, cada dos per tres, que tens pardal o fava? Jo sé lo que tenc, no necessit que m’ho recordin cada dos per tres” (Victoria Torres).

Tot seguit, Joan Cubells Fullana, comenta que, “Al País Valencià, tenen tradició amb la ‘sal gruixada’[6]”. Immediatament, li escriguí que “Aquest humor (l’eròtic), fins i tot, figura en un llibre de Gabriel Janer Manila relacionat amb l’illa de Mallorca.

I també en Catalunya” i que, una psicòloga i sexòloga catalanoparlant aprovava aquest tipus de cartell. A continuació, Carlos Soler Chulvi, en un comentari que remetia a Joan Cubells Fullana, plasmava una foto en què es podia llegir “Vota per Visanteta. ‘No patiu, no patiu / Que la figa es pal piu’”, clarament patriarcal, ja que parla com si la dona (la figa) fos per a l’home i, per tant, la tracta com una possessió, en lloc de figurar la dona (com en molts poemes del barroc i com en moltes cançons en llengua catalana) com qui tria i qui diu quan atorga ella permís, a l’home i,  en què, a banda, ella mai no el tracta com una possessió seua. Per això, tot seguit, plasmí “He llegit el llibre ‘El virgo de Visanteta’ i plasma molt bé el matriarcalisme”. “Una persona se revela, en primera instancia, por su lenguaje” (Angels De Ramon Vicens), “M’encanta. I, a més, que no li agradi, que vagi a missa a resar dos parenostres” [7](Guiem Servera), Jo me trec es capell. No hi veig ofensa. Tanmatexi, tot lo dia sentíem ‘conyo’, ‘polla’, ‘rave’, o… i s’utilitza massa l’expressió ‘Això és un conyasso’ per dir que algo no agrada o sa de ‘Això és la polla’, quan algo agrada… Això sí que són expressions ofensives i masclistes!” (Margarida Carrió Artigues).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Un poc després, li passí un enllaç per a poder llegir una entrada de la “Gran Enciclopedia Aragonesa Online”, en relació amb la cultura aragonesa, de què m’he servit per a aquest estudi, i Joan Colera coincidí en  lo que es plasmava en eixe text.

[2] Podem intuir que fa  referència a l’humor castellà i, més, tenint en compte escrits seus en què ,anteriorment, ha parlat sobre altres cultures (com ara, l’aragonesa i la basca) de la península ibèrica.

[3] En aquest comentari va adjunt un acudit gràfic amb dos micos parlant castellà, u dels quals  sembla indagar el cul de l’altre. En relació amb aquest acudit, Margarita Carrió Artigues li comenta: “Me pareix més grosser aquest meme que es cartell”.

[4] No hem inclòs els següents, perquè els hem considerats bruscs.

[5] Literalment.

[6] La paraula “gruixat”, aplicat al parlar, com podem llegir en el DCVB, vol dir amb paraules grosseres. En aquest cas, parla d’humor (“tirar-li un poc de sal a la vida”).

[7] Només introduïm aquest primer comentari i no els següents, per motius de tractament en el llenguatge.

Cartellisme eròtic amb figues i pardals

 

Tot seguit, més comentaris plasmats en el grup Dialectes”No m’agrada gens… S’utilitza sempre la llengua en to burlesc, com si fóra un sainet. Horrorós” (Vicente Bella), “Home, no és poesia, però el missatge roman que és el que compta” (Joana Rocamora Ivana Ivanova), “Vulgar” (Ernst de Palausevulla), “Home, no sé, sembla un lèxic barroer, del pitjor estil faller” (Toni Royo Pérez), “Molt graciós” (Antoni Castelló Klein), “A mi, m’agrada!!!” (Anatolia Ferrer Fonollosa), “És genial i contundent” (Lluís Seguí), “jajajajjj… Graciós” (Maite Cabanes Piñana), “A mi, m’encanta” (Arles Louis), “És d’una vulgaritat que ofèn. Si aquest és l’humor valencià, ara entenc moltes coses. I ja em podeu insultar, que tant m’hi fot” (Anna Maria Fabregat Gorriz), “A mi, m’ha encantat, per molt que la protagonista sigui una senyora gran. El trobo juvenil i modern. Entenc que algú ho trobi de mal gust o vulgar, una mica, potser, sí que ho és, però que s’encandalitzin per parlar de figues i pardals…” (Montserrat Rius Malet), “Montserrat Rius Malet. Precisament la imatge, Montserrat, és qel qui li dona tota la fesomia(Felip Munar Munar),  “Atrevit, defensa l’idioma i no passa desapercebut, que és el pitjo que l’hi pot passar a un cartell publicitari” (Jaume Cat), “Els murcians –tan malparlats com alguns valencians- mai no farien una campanya amb el ‘chocho y el pijo’ o ‘el chomino y la polla’ en cap altre lloc. No m’escandalitza gens. Simplement, com a valencià d’Elx, no em representa”(Joan-Carles Martí Casanova), “M’encanta. Representa molt bé l’humor picant valencià. És el tractament que s’ha donat sempre al sexe en acudits i dites al País Valencià. Sexe sense tabús i molt, molt popular… mai vulgar. Sant Vicent del Raspeig” (Maria Jose Greenfingers), “A mi, m’agrada. Reivindica mots propis que no haurien de ser substituïts per altres aliens que cada pic se senten més” (Jaume Lladó Jaume), “A mi, m’agrada” (Victòria Mateu), “Diem que és molt barroer. Encara que utilitzi un lèxic molt nostrat. Jo no el faria servir en una campanya publicitària” (Gustau Navarro Barba), “L’única vulgaritat és negar l’existència dels genitals, com si fórem àngels. El cartell. Perfecte!!!…” (Pepa Gp), “Per a mi, no és el lloc per fer servir aquest vocabulari. L’he enviat a amics de Cocentaina i no els ha agradat gens. S’han sentit ofesos. Sóc de Bcn” (Maripepa Brustenga), “El trobo fantàstic. La vulgaritat només hi és per a qui la vol vore” (Manel Carbó). Anna Maria Fabregat Gorriz respon a Manel Carbó: “Això que dius, no és veritat. La vulgaritat hi és des de qualsevol punt de vista. I punt!!!”, “Anna Maria Fabregat Gorriz. Anna Maria Fabregat Gorriz[1]. Trobo que no encaixes bé la diversitat de respostes amb el teu autoritarisme. No et sofoques, dona” i Anna Maria Fabregat li retruca dient-li que “No em sufoco gens. Lo del punt ho diu, la meua neta petita i em fa molta gràcia, però em ratifico en lo de la vulgaritat. Ho sento, però aquest és el meu pensament… I punto!!!”. Més comentaris: “És pullent[2], no deixarà aliè a ningú. Per bé o per malament.

En parlaran més als que els ‘piqui’ i els sembli barroer. Que ja jo deia ma mare, ‘Que parlin de u, tot i que sigui malament’” (Àngels MV), “El matriarcat sempre és més lliure i no repressiu que el patriarcat. El matriarcat mai vulnera els drets dels homes ni els menysté. En canvi, el patriarcat posa traves a la llibertat i menyté les dones limitant-les” (Rosa Canela Vies), a qui responguí “Totalment d’acord, Rosa”, “No em sembla malament. No és gaire refinat, però el missate arriba, que és el que interessa” (David Fibla), “Algú ens diu que allò vulgar és negar l’existència dels genitals; és una reflexió interessant. Hi ha diferents escoles de pensament: a alguns, els agrada anar al restaurant i que el cambrer et porti en una safata els pebrots del cuiner. Personalment, prefereixo que el cambrer em porte una bona paella. Simplement, qüestió de gustos. Prefereixo fer, a la taula, unes coses i, al llit, unes altres. Qüestió de gustos” (Gustau Navarro Barba), “TANT SI TENS FIGA COM PARDAL, COMPRA AL COMERÇ LOCAL. Em sembla moooolt bo” (Judith Cobeña Guardia), “Saineter” (Rosa Cadufera), “La tradició valenciana té criteris propis sobre el que és gràcia, broma i xaroneria. Feu una ullada als ninots de les falles i ho veureu. O a obres teatrals tan consagrades (o, més bé, reconsagrades), com ‘El Virgo de Vicenteta’” (Xavier Bertran), “El trobo divertit i, si és per un bon motiu com comprar al comerç local i de proximitat, molt millor” (Montse Benach Miralles), “Eròtic, de què??? Per posar ‘figa’ i ‘pardal’??? Maedeusenyor… Vos sobra missa i vos falta erotisme de veritat en bona quantitat” (Jaegger Goemeister), “Molt bo! Enhorabona. Sou grans!!!” (Felip Munar Munar). A Felip Munar, responguí “Gràcies, Felip. Fins i tot, una psicòloga i sexòloga valenciana i catalanoparlant aprovava el cartell.

El llibre ‘El virgo de Visanteta’, del valencià José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX, reflecteix un matriarcalisme amb un vocabulari ric en aquest camp, en línia amb moltes gloses balears i, a més, que la dona és ben tractada i ben considerada per les autoritats, fins al punt que, per exemple, el batle, es posa de part d’ella”. “A mi, em sembla un desprestigi. ¿No ha evolucionat l’humor valencià? ¿Encara estem en això de riure de les grolleries, dels rots i dels pets? I la propera, ¿quina serà? ¿Concurs de pets? ¿On estan la ironia, l’ambivalència, la subtilesa…? Entre eixe anunci, el de Catarroja, similar, el dels assessors de l’alcalde de València del ‘Menja fort i caga fort…’, esteu deixant el valencià a una ‘altura’. ¡Quina vergonya! ‘Humor’ ‘estil Arévalo’ ¡Quin ‘nivell’!

https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/46901/promocions-de-figa-i-pardal(Daniel Climent Giner), “La vulgaritat és cultural a Espanya, i Catalunya només imita!” (Joan Miquel Touron), “De mal gust, fet per un progrehipye espanyolista, mal educat i amb poca intel·ligència” (Tomas Marquez), a qui Joan Colera respon “Tomas Marquez. Espanyolista? Per què espanyolista? Què collons té a veure Espanya?”. “Li podeu posar els adjectius que vulgueu excepte erotisme. També em pregunto què é a veure això amb el matriarcat que no sigui l’actitud masculina d’associar dona i sexe” (Eduard Garrell), a qui, Joan Colera, sense embuts, li contesta “Eduard Garrell. Els valencians són l’antítesi del masclisme. No m’estranyaria que el cartell l’haguera dissenyat una dona o que hi haguera col·laborat. Al País Valencià, homes i dones són complementaris i, socialment, som més un matriarcat que no un patriarcat. Ací, associem dona i home, ambdós, al sexe: tant les dones com els homes i, aquesta actitud desvergonyida, no és només als homes… Potser és més pròpia de dones, en moments puntuals” (Joan Colera), “Joan Colera. Sí, és cert. He llegit Estellés i el segueixo llegint i admirant i, a més, tinc arrels valencianes (Llopis). Però, si parlem de matriarcat, el veig més en les dones d’Euskadi, per raons històriques tradicionals i, sobretot, legals. Recorda que, fa ben pocs anys, les dones havien de portar el permís del marit per comprar una rentadora. Les dones nascudes a Catalunya, no. A València, no sé com anava” (Eduard Garrell), “La gent té sexe entre les cames. Possiblement, sí el vegérem[3] com una part més del cos, i no com una visió repressiva de l’educació antiga, seríem més feliços. El cartell és vulgar, perquè la supervivència (menjar) i la reproducció (sexe) són d’allò més bàsiques.

Traure un d’aquests cartells, sempre aixecarà la polèmica entre la vulgaritat i el bon gust, però rebaixa (i molt) la tensió del tabú sexual i i dóna un tarannà lúdic, que bona falta en fa en aquests temps de neorepressió.

Fer xufla[4] de tot, de les coses vulgars i de les serioses, usar la ironia i la metàfora, ens fa més intel·ligents. I això és l’ADN valencià i, la pena és que es perd amb tanta calamitat cultural i econòmica, i amb tanta colonització forastera. La vulgaritat en l’humor és l’humor de la vida diària, del poble, i és la cultura primera de la gent: fer humor amb les coses properes, sense vergonya. Al capdavall, el cartell crida a TOTS a comprar al comerç local, perquè tots tenim d’allò que nomena” (Joan Corella). Tot seguit, comentí Joan Corella que “Aquest cartell comercial i eròtic, el pengí, fa uns dies, en el meu mur, i, una de les persones que en féu un comentari favorable, fou una psicòloga i sexòloga valenciana i catalanoparlant.

L’humor del cartell (no el d’altres que s’han publicat), va en línia amb el matriarcalisme, amb obres com ‘El virgo de Visanteta’, amb moltes cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila i per Felip Munar i Munar i, igualment, amb l’humor eròtic que he rebut des de Catalunya i, per descomptat, amb moltes de les cançons plasmades (i sense retocs, a diferència de lo que féu Enric Valor amb dues rondalles valencianes, ja que les canvià de dalt a baix… ¡i eren eròtiques!) per Jacint Verdaguer. Per això considere que Enric Valor no es mereix un homenatge, si més no, per les rondalles (encara que sí, com ara, per la promoció de l’aprenentatge del valencià a través dels cursos i del llibre ‘La flexió verbal’).

Lo d’Enric Valor i eixes dues rondalles valencianes eròtiques i que ell trastocà, es pot llegir en el document (en Internet, en pdf); ‘Erotisme i tabús en l’etnopoètica’, en l’article ‘Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor’, escrit per Vicent Vidal i Lloret.

Ací, al pa, pa; i , al vi, vi”.

 I, a continuació, plasmí fotos en què apareixia la part de l’article que jo li esmentava.

Agraesc a totes les persones que han pres part en els comentaris al post, a totes les que han fet la seua valoració (la gran majoria, a favor del cartell) i, per descomptat, la de les persones que em fan costat, bé en el treball sobre el matriarcalisme, bé diàriament.

 

 

Notes: [1] Textualment, figura dues vegades.

[2] Literalment, en lloc de “punyent”.

[3] Literalment.

[4] En valencià, no diem “chufla”, paraula castellana, sinó “humorada”.

Figues i pardals frescs i oberts, en cartells

 

En relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, també s’escrigueren els comentaris que plasmarem tot seguit. “El trobo fresc, divertit i sense prejudicis.

M’encanta!!” (Jud Lobo), “Jo el trobo molt divertit, no té res de groller. Jo hi aniria a comprar” (Montserat Carulla Paüls), “Jo el trobe original i és algo que no s’ha vist per ahí, i donar visibilitat a la gent major, crec que és bona idea” (Lorena Maria Sirvent), “Molt original!!!!” (Carme Picas Guasch), “És desenfadat, però sense arribar a ser groller” (Yolanda Perez Muñoz), “És divertit. Part de l’estratègia de marketing és fer que se’n parli” (Chris Sanantón), “Em sembla molt graciós” (Marina Bonet), “No m’agrada, és molt ordinari” (Assumpta Busquets), “Ok. Utilitza aquestes paraules, és de lo més ordinari i de poca educació, que demostren que són els que els fan. Detesto la ordinariés[1]. S’ha de ser una mica més sensible” (Lidia Coello), “Molt bo” (Montse Ribera), “Són expressions catalanes, crec jo” (Antonio Saltiveri), “És groller, però també divertit. I hi ha representat ambdós sexes, per tant, no és sexista.

No hi tinc res a dir” (Lola Bosch), “Doncs no el trobo molt divertit. No s’ha de buscar tres peus al gat. És simpàtic” (Pepi Murillo Roura), “El trobo fàcil, divertit i res groller” (Maria Teresa Lopez), “A mi, m’agrada. El trobo divertit i no ofèn a ningú” (Sussi Font Arnó), “No m’acaba d’agradar” (Carme Sebastià Comadó), “El trobo de molt mal gust” (Maria Núria Pons), “Els valencians ja ho són un xic bestioles dient coses d’aquestes, però molt bona gent” (Margarita Badia Giménez). A Margarita Badia Giménez li responguí que “Això[2] figura, no sols en cançons eròtiques  valencianes, sinó en moltes recopilades per Gabriel Janer Manila (de l’illa de Mallorca), de Catalunya i, fins i tot, de la Franja d’Aragó.

I en contarelles valencianes en llengua catalana”. “El trobo de molt mal gust, la veritat” (Isabel Esteve Bertomeu), “Molt bo” (Rosa Rosae), “Encara que rima, em sembla un cartell barroer, però, m’imagino que eixa és la intenció: captar l’atenció de la gent” (Maria Perez Aznar).

En el grup “Dialectes”, el 12 de juny del 2021 i, posteriorment, els comentaris foren els que indiquem a continuació. “M’encanta!!” (Dani Sanz), “Això era l’humor popular valencià fa 40 anys. La d’animalades de les que es deien als mercats i, més encara, si eren dones. Ací tindries per a un llibre ben gros.

I les baralles entre dones, les barbaritats que es deien… ‘Si t’agarre els pèls de la figa, li faig un peluquí al pelat del teu home, que està amb tu, perquè li ha pegat massa el sol…’ i coses així, hahaha…” (Joan Colera), “Magnífic” (Conrado Mira Espi), “Una miqueta bast…

Perquè els xiquets també saben llegir” (Maria Devesa Beneyto), “Maria Devesa Beneyto. Jo crec que és important educar als xiquets que hi ha diferents maneres de l’expressió” (Andrea M Sjöblom), “Andrea M Sjöblom. Depén de l’edat… Als 6 o 7 anys no fa falta” (Maria Devesa Beneyto), “Maria Devesa Beneyto. Jo crec que sí. Als xiquets, els interessa només si està prohibit i malvist” (Andrea M Sjöblom), “Andrea M Sjöblom. Les opinions són lliures: als xiquets no cal posar-los cartells amb figues i pardals…

¡Ells soles van captant-ho!

Fi de la discussió” (Maria Devesa Beneyto), “Molt bo!!” (Joan Bennàssar Llompart), “L’essència valenciana! A mi, m’agrada molt perquè reflexa molt bé el tarannà dels valencians!” (Pedro Alonso), “Molt ordinari, per a mi” (Milagros Forner Monroig), “A mi, sí m’agrada, ho trobo divertit, ni que sigui vulgar. El que no acabo d’entendre és la relació amb el matriarcalisme” (Maica Ortega Rubio). Com que les paraules de Maica Ortega em semblaven obertes al diàleg, li responguí que “El matriarcalisme, per exemple, permet el desenvolupament de la sexualitat, fins i tot, amb aquest tipus d’humor, no la reprimeix. És molt més d’actuar i de lo que es sol dir femení

Sexualitat i creativitat estan molt unides. Sobre això, hi ha estudis molt bons”  i ella em contestà “Gràcies per aportar!”, “No m’agrada aquesta classe d’humor. Tot són gusts” (Biel Sureda), “A ningú, no deixa indiferent. Per mi, magnífic, doncs assoleix el que pretén: cridar l’atenció” (Marfran Morrison), “No hi tinc res en contra. Que cadascú faci la publicitat que li sembli bé. Però, la veritat és que mai no m’ha agradat la vulgaritat. Penso que s’ha passat de considerar tabú tot el relacionat amb el sexe, a tractar-ho d’una manera excessivament banal. I tots els extrems són poc desitjables” (Mercè Pardo), “El trobo collonut. Divertit i no deixa indiferent” (Antonina Crespiera Viñolas), “Antonina Crespiera Viñolas. Totalment d’acord” (Antoni Castelló Klein).

Agraesc la participació, alta, i els nombrosos comentaris, els quals permeten plasmar la realitat i, fins i tot, no actuar amb la ingenuïtat de qui es creu tot lo políticament correcte, lo que es difon en moltíssims mitjans de comunicació social en castellà i, per descomptat, com a resultat de molts anys d’instrucció (que no d’educació ni d’ensenyament) en llengua castellana i no, en canvi, en llengua catalana.

Igualment, agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma castellana “ordinariez”.

[2] En referència a l’estil d’humor.

Figues i pardals en cartells comercials eròtics

 

Cartells comercials amb humor eròtic.

L’11 de juny del 2021, l’amic Jesús Banyuls Garcia, un home molt obert, m’envià un missatge en què es podia llegir un post publicat el 9 de juny del 2021 en el grup “Rescatem paraules de l’oblit” (https://www.facebook.com/groups/Rescatem.trobades/permalink/3817917318335924) amb un cartell publicat en Cocentaina (una població valenciana de la comarca del Comtat), que, en el títol, deia així: “Si tens figa o pardal… compra al comerç local!!” . Les respostes foren diligents, majoritàriament, de persones que actuen de manera molt oberta. Així, el 12 de juny del 2021, en el meu mur, pengí un post en què, entre altres coses, deia que, a les 14h d’eixe dia, vint-i-huit persones havien fet comentaris a favor i, en canvi, tretze, n’havien fet en contra i que jo em posicionava a favor del títol del cartell. I, de les vint-i-huit persones a favor, onze n’eren dones. Per tant, moltes persones (un 68%) aprovaven aquest tipus de missatge.

Aquests foren els comentaris que escrigueren, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, en relació amb el cartell: “Brutal, com el carro que rifen” (Julio Navarro Peris), “Molt bo, allí sí que tenen f [= figa] i p [= pardal](Pepi Pepi), “No m’agrada” (Emiliio Ferrando Escrivá), “No m’agrada, hi han altres alternatives” (Rosa Morte Julian), “A veure si algú de la meseta té OUS de traduir-ho” (Miquel Pastor), “Estic desitjant veure la campanya a Múrcia: CON EL CHOCHO Y EL PIJO COMPRA EN MURCIA FIJO” (Milagro Martí Tira-li), “Desagradable, coent, ridícul i poc afortunat” (Regina Palací Descals), a qui Milagro Martí Tira-li li comenta “Tota la raó del món tens. La persona que ho ha pensat o dissenyat, ha cobrat per la creació?” i Carmen Galan Aguilar afig “Se imagineu … Si cada vegada que, en una conversació (que és molt a sovint), en lloc de soltar ‘conyo’, típic de ‘los Madriles’, soltarem ‘parrús’, ‘chocho’ o ‘figa’?

Puix igual de desagradable em resulta, a mi, i fora de lloc. Ara…, com ja he dit antes, en publicitat… lo que es busca es cridar l’atenció i que siga original. Per a mi, CONSEGUIT!! En una conversació, PÈSSIM!!” i “No pot ser més vulgar…” (Nieves Ortiz Capella). Prosseguint, llegim “Han aconseguit el que volien, que es parle de la campanya i, per tant, que es visualitze.

Per tant, he d’admetre que han fet molt bé la faena, ens agraden les formes o no” (Cesk Xagal). A Cesk Xagal, li responen “Exacte, ara és la forma fàcil i eficient. Altra cosa és que siga ètica; de tota manera, no la considere ofensiva, però sí d’humor simple. És com fer una campanya amb frases de ‘El Virgo de Vicenteta’. Igual estic donant idees” (Pere Espinosa), “Pere Espinosa. A mi, m’encanta!! Jajajaj, la gent no té humor últimament” (La Roxi) i Pere Espinosa contesta “La Roxi. Sí, sí, és cert. Se’ns ha fet la pell molt fina, però molt simple. Jo no el critique; ara, jo el veig un poc com el sainet ‘El virgo de Vicenteta’” I Rosa Peris addueix “Jo no ho veig gens ofensiu!!! Qui es molesta, no té massa sentit de l’humor!!! A mi, em fa gràcia i, si s’aconsegueix, així, que es compre més al xicotet comerç… millor que millor…!!!!” i, per contra, veiem “En mal gust, però crida l’atenció” (Nieves Gisbert Reig).

Més respostes en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren les que escrivim tot seguit. “Més campanyes com aquesta, lleveu-nos la pols de damunt!” (Leo Sánchez), “Menuda horterada… La misma línea que el Ayuntamiento de Valencia(Nieves Ortiz Capella), “Nieves  Ortiz Capella. El món està ple d’horterades[1]. Per una més?” (Carmen Galan Aguilar), “Nieves Ortiz Capella. ‘Els que no estan acostumats a bragues, les costures li fan llagues’” (Caridad Moltó Botella), “En Alboraia, es diria: ‘Per al parrús i la xufa, no comprar al mercat, no té excusa. Et pot tocar… el magnífic carro, per a carregar fruita!’” (Carmen Galan Aguilar), “La veritat és que no són gens fins! Bastorros totals!!” (Victor Aranda), “Victor Aranda. Llig a Bernat i Baldoví” (Paco Martorell), “I eixe home[2], em farà canviar de pensar? Jo, en la meua privadesa, puc ser molt groller, però, en públic, intente guardar les formes” (Victor Aranda), “A mi, m’agrada. Així és com es parla a qualsevol poble del País Valencià. Lo millor, el carro brutal. Sols té la marca, jajajaja” (Eliseu S. Nebot), “Doncs, a mi, m’agrada” (Omega Quatre), “Omega Quatre. I a mi” (Anna Boix).

Tot seguit, Amparo Medina publicà un article però de l’Ajuntament de Catarroja (l’Horta de València), clarament patriarcal: “Me cague en la figa ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia”. Recordem que el tractament, per exemple, de “figa”, com a persona de poca espenta, en llengua catalana, va en masculí, ja que la persona forta i amb molta iniciativa i, a més, que porta la casa i que fa i desfà…, és la dona, com en les cultures matriarcals. I açò està molt ben plasmat en rondalles de Joaquim G. Caturla (qui, com Jacint Verdaguer, a diferència, per exemple, d’Enric Valor, no tergiversà la realitat del Poble Valencià, ni, en cap moment, les trastocà de dalt a baix, com és el cas d’Enric Valor, qui ho feu en dues rondalles eròtiques valencianes, fet que cal deixar clar i no ocultar als valencians, ni a cap persona interessada per aquesta branca del saber vinculat amb la llengua catalana).

A continuació, Ricard Jové Hortoneda comenta “Demanes una altra manera de dir-ho. Jo diria: ‘Si tens figa o pardal, compra al comerç local’. O encara: ‘Tinguis figa o pardal, compra al comerç local’!!!”. El 12 de juny del 2021, en havent llegit jo aquest comentari de Ricard Jové, li responguí “Propostes molt bones, les teues. Les aprove” i ell em contestà: “Sabia que estaries d’acord si t’arribava, però ja t’adones quantes veus de discòrdia ha provocat la meva intervenció donant més maneres de dir-ho, que era allò que demanava l’autora. A vegades, sembla que vivim en un País de mitges tintes per coses que només acaben essent divertiments. Però no pararem, no tenim per què fer-ho!!!!”. I, immediatament, li escriguí “¡Amb quina espenta actues des de bon matí, i dient les coses pel seu nom i amb bon cor!”. Comentaré que, en els cinquanta anys de vida que porte, moltes de les persones més obertes que he conegut i amb nacionalitat espanyola han sigut persones que, quan començà la guerra, en 1936, ja tenien sis anys o més i, sobretot, entre persones que, en iniciar-se el conflicte, ja en tenien deu o més: visqueren una república (1936-1939, en bona part de l’estat), una guerra, una dictadura (1939-1975) i un règim (formalment) monàrquic i democràtic, això és, quatre formes diferents d’organitzar-se un Estat, fet que, clarament, influeix en la vida de la persona. En el cas de Ricard Jové Hortoneda, nasqué en la Catalunya de 1929, durant la dictadura del general  Primo de Rivera (la qual comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII). He aplegat a raonar (i a aprendre) amb hòmens que havien nascut en 1918 i en 1919 i amb què, fins i tot, fiu amistat quan ells ja n’havien fet els noranta.

Tot seguit, en el mateix grup, en relació amb aquest cartell comercial i eròtic, Mano Ortega Luján, afegí unes fotos d’uns cartells de l’Ajuntament de Catarroja, que deien així[3]: a) “Si tens que fer un regal… no sigues pardal i activa el comerç local’, b) “La mare que t’ha parit… sempre ha comprat ací”, c) “Me cague en la figa de ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia”, d), “A Catarroja compraràs i a l’economia local ajudaràs… els diners i els collons per a les ocasions”. I, a continuació, Ricard Jové Hortoneda, encoratjat, escrigué: “Als que no els agrada, el meu respecte, però, si, aquestes coses, fan mal als ulls, us podreu aplicar aquella dita que diu: ‘Els que no estan acostumats a bragues, les costures li fan llagues’. Traieu-vos la ben a dels ulls: són expressions, paraules i dites molt corrents. Que hi farem!!!!”.

I, immediatament, li respongueren: “Ricard Jové Hortoneda. No fan mal als ulls. Però sí a l’oïda i al sentit de l’estètica i el bon gust. Sóc de Cocentaina i eixe no és el parlar del meu poble. No són ‘’expressions corrents’” (Regina Palaci Descals), “Regina Palaci Descals. Jo, de la Costera, i, ni m’agraden eixes expressions, ni són corrents per ací” (Mila Antoli), “Ricard Jové Hortoneda. En el teu poble, a lo millor, sí. Jo soc de Cocentaina i ningú gasta eixes paraules en una conversació normal i corrent” (Milagro Martí Tira-li), i Ricard Jové respon “Milagro Martí Tira-li. Al meu poble, com al teu, com diu El Senyor, hi ha de tot. Una abraçada!!!!”. I continuaren: “Ricard Jové Hortoneda. Altra” (Milagro Martí Tira-li), “Milagro Martí Tira-li. Senyora autora, jo em creia que li feia un favor donant-li la resposta amb les maneres de dir-ho. No em creia pas que a Cocentaina, ni enlloc, en les converses habituals, es gastessin aquestes maneres de dir. M’ha semblat que el comerç local, d’on sigui, s’ha empescat[4] un reclam comercial, de conya, i m’ha agradat seguir-lo. Perdoneu si us ha molestat!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ricard Jové Hortoneda. De cap manera, ninguna molèstia; agraisc el seu comentari.

Tal volta no he sabut expressar-me. Gràcies i bona vesprà[5](Milagro Martí Tira-li).

En acabant, un comentari de què no entrarem en més detalls i que s’acompanyà de moltes respostes posteriors: “Està molt bé, perquè el valencià és una llengua bròfega i de poca categoria. Moltes gràcies” (Joaquim Sanz). I paraules d’altres persones: “M’encanta” (Silvia Ibáñez Garcia), “Ohhhh!” (Francisca Segura Vilalta), “És impensable vore un cartell com eixe en castellà. Em produïx molta tristesa” (Anna Ureña Ciscar).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 12 de juny del 2021 i, posteriorment, les respostes foren les que plasmarem tot seguit. “M’agrada molt” (Montserrat Coromina), “Molt original” (Enric Tresseras Lopez), “És divertit i ben original. M’agrada molt” (Montserrat Bosch Angles), “A mi, m’agrada…” (Rosa Adroher Bonet), “M’agrada!!” (Rafel Bravo Fernández), “Diferent!! Original!!” (Paquita Jorda Gombau), “Molt bo” (Pere Solà Torrentallé), “Original! A mi, m’agrada” (Sònia Gascon Quintillà), “El trobo original, però obliga a ser llegit.

Crida l’atenció la iaia, amb un gest modern i jove, però l’objectiu principal te massa lletra. Sembla anunci d’una residència d’avis” (Manel Pavon), “Una mica xavacà(Isabel Font Busquets), “D’eròtic, no té res” (Puri Conejo), “Una tonteria!!” (Laura Borda), “Divertit i provocador. No cal donar-hi més voltes” (Albert Febrer Morral), “El trobo ‘bast’, però cada un que pensi el que vulgui.

No compraria ni més ni menys, ni m’ofèn, ni em diverteix. Suposo què vol dir. Que, a mi, no m’aporta res” (Emi Alier Barris), “Puix, a part de bast, no és agradable de veure” (Dolores Castaño Jorda), “El trobo molt groller” (Elisabet Truke Bertrán), “Crida l’atenció, que és el que ha de fer una bona publicitat” (David Vidal), “Si del que es tracta és d’evitar dir ‘polla’ o ‘cony’, ja m’està bé. Si diguéssim ‘vulva’ o ‘penis’, potser seria més fi, però, al cap i a la fi, tot això no deixa de ser una conya al llenguatge precisament no sexista com ‘Veïns i veïnes, compra al comerç local’” (Pep Bofarull Gallés), “El trobo divertit i no falta el respecte” (Rousi Rousi Rosetta).

Agraesc la gentilesa de Jesús Banyuls Garcia i la participació, alta, no sols en comentaris (i, més encara, en respostes favorables, molt elevades), sinó, igualment, la de les persones que, fins i tot, han aprofitat l’ocasió per a plasmar-hi la seua creativitat. I, per descomptat, la dels qui estan a favor d’una sexualitat (i d’una pedagogia) de línia matriarcal, i dels qui, en qualsevol moment del treball, o bé, del dia rere dia, em fan costat.

I, tot seguit, el cartell.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Aquest castellanisme, equivaldria a lo que, en el País Valencià, es sol dir ”coentor”.

[2] José Bernat Baldoví.

[3] Només hem inclòs els que també són eròtics o d’un humor que no feriria persones amb un mínim de sentit de l’humor (tan important per al desenvolupament de la creativitat i, per tant, de la sexualitat, dues coses directament relacionades), això és, la mitat.

[4]Empescar-se”, vol dir, per exemple, “inventar-se”, “forjar-se”, en aquest cas, un anunci.

[5] Literalment, en lloc de “vesprada”.

Fills sincers i pares molt oberts, en rondalles matriarcals

 

En relació amb la rondalla “Peret i Margarideta”, recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, n’hi ha una variant, possiblement, posterior en el temps i, així, més pròxima a l’actualitat, en què, en lloc de Margarideta, hi ha un germà petit que salva el germà gran i, a més, un pare aventurer i molt obert que fa un viatge pel món i que torna a casa amb una bona fortuna. Aquest conte es titula “Peret”. Comentaré que, des de molt prompte, tinguí la intuïció que podria tractar-se d’una rondalla semblant a la de Peret i Margarideta. En ella, un mercader molt ric a qui se li havia mort la dona i que li havia deixat els dos fills xicotets, Peret i Joan, els fia a una veïna “perquè els atenguera i, quan ell tornara, es casarien. Li deixà una bossa plena de diners, digué als xiquets que aquella dona seria la mare, que l’havien de creure i respectar, i se n’anà pel món” (p. 123). Veiem, per tant, un home molt obert i que es fia del veïnat.

Ara bé, a aquesta dona, que balafiava i que es posava molt recta i dura amb els xiquets (p. 123),“Peret, que era el major i molt valent, li plantava cara i li advertia:

-Li ho diré a mon pare quan vinga” (p. 124) com també “que li contaria que els pegava i que els feia treballar” (p. 124).

I, en un passatge molt semblant a la versió de l’Alacantí, després que la mare matàs Peret i fes servir, com a dinar, Peret al seu germà Joan (el germà petit), “Joan no volgué tastar-lo; esperà que ella acabara de menjar, n’arreplegà els ossos, feu un clot en l’hort i els plantà.

Sol (…), Joan regava cada dia els ossos. I no tardà en vore eixir una perereta, que creixia tan de pressa que florí i féu peres, unes peres grosses i molt dolces, de seguida” (p. 124). I, com que la madrastra no donava de menjar a Joan, ell recorria a la perereta, la qual, generosa, li facilitava la menja. Aquest passatge és molt diferent al de la versió de “Peret i Margarideta”. La rondalla de l’Alacantí recorda, fins i tot, les sembres de desembre que donen els seus fruits per juny (si més no, simbòlicament).

Un poc després, veiem que “Passà, el temps i, un dia, quan donaven tots per perdut el mercader, arribà al port la seua nau carregada de mercaderies precioses de l’Orient: teles finíssimes, perfums, gemmes, perles, canyella, pebre, canyamel, encens… L’home, que venia de l’altra part del món, havia visitat països molt diferents (…). Però havia eixit sa i estalvi” (p. 124), de calamitats i tot. Podríem pensar en els típics ocells (símbol de la llibertat, ací, plasmada en el viatge) que, després de molts mesos, passen a un terreny fèrtil i bo per a viure.

Ara bé, aquest pare actua d’acord amb trets típicament matriarcals, quan, després de mentir-li la dona (qui deia que els fills no s’havien portat bé i que li havien fet patir sense parar), i, justament, ell, “que venia tan content i tenia tantes ganes de vore ells seus xiquets, les notícies li posaren tan trist que plorava i es planyia tan fort que Joan el sentí” (p. 125). Un pare que plora, que, tot i dedicar-se al comerç, també s’interessa per les persones, per la família, pels xiquets… Però Joan, el xicotet, a qui semblava que eixa era la veu de son pare, li comenta què havia passat i com actuava la madrastra.

El pare, com un bon rei faria, primerament, confia en la versió de la dona i, després d’escoltar Joan (amb qui s’havia abraçat i s’havien posat contents), quan li diu “El que t’ha dit eixa dona no és veritat” (p. 125), podríem pensar que confia en què els xiquets no solen mentir i, per això, “Per a provar-ho, Joan féu eixir son pare a l’hort, el portà a la perera i li digué: ‘Peret, tira’m una pereta’, i la pera caigué de seguida. Son pare se sorprengué tant que volgué fer la prova ell també: ‘Peret, tira’m una pereta’” (p. 125).

Aleshores, en un passatge molt semblant al de Peret i Margarideta, Peret, en lloc de donar-li cap pereta, reviscola, “I la perera començà a tremolar-se com si hi fera molt de vent i desaparegué. I, al lloc que ocupava l’arbre, estava ara Peret amb els braços oberts:

-Pare!

-Peret, fill meu!

Els tres, el pare, Peret i Joan, s’abraçaren i no es volien soltar” (p. 125).

Ara bé, la madrastra, havia pegat a fugir, i, tots tres, a banda de “donar part a la justícia per si de cas la trobaven per alguna banda” (p. 125), milloren el vincle:

“Instal·lats ja els tres a casa, el pare (…), com que els negocis havien anat molt bé i havia guanyat tants diners, prometé als fills que no emprendria ja cap viatge[1] i que no els deixaria mai més” (p. 125).

Per tant, el pare, no sols aprova el valor de la sinceritat, sinó, a més, que es tracte bé les persones (especialment, els xiquets de pocs anys), considera que les relacions entre persones han d’anar acompanyades de bones intencions i, per descomptat, que qualsevol pare (fins i tot, el pare que, com és el cas d’aquest mercader, també fa el paper de mare), ha d’estar obert i interessat pels seus fills, pels xiquets i per uns vincles més directes.  Un conte en què es plasma molt bé com és la pedagogia matriarcal, ací, present en el pare. I, lo que hem dit per al pare, val també per a les mares (en les relacions amb els fills).

Agraesc  a les persones que, en qualsevol moment del treball, me l’estan aplanant i, per descomptat, als qui afavoreixen el matriarcalisme en línia amb com es manifesta, per exemple, en moltes rondalles i en moltes cançons (en ambdós casos, vinculats amb la llengua catalana) i als qui em fan costat en el dia rere dia.

 

Nota: [1] Ens podem imaginar que del tipus que figura en el conte, encara que, tenint en compte com era, ell continuaria actuant.