Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Dones que festegen, eixerides i molt obertes

General, , ,

A més, el 23 de novembre del 2020, en el meu mur, José Aznar Sampayo també escrivia: “Altra cançoneta:
‘Hi ha que vore,
al mes de gener,
quant canten els gats [1],
per dalt dels terrats’.

Ma mare la cantava!”.
I, com que jo, des de xiquet, fins que tenia uns vint anys, havia viscut en una casa on, enfront, n’hi havia una de més de dos-cents anys i molt gran, possiblement, de les més grans d’Aldaia (l’Horta de València), i, per les teulades, hi havia molts gats, li comentí que, “En gener, és quan més cerquen parella. Ho dic perquè, durant molts anys, en una casa de més de dos-cents anys que hi havia enfront d’on vivia junt amb els meus pares, ho feien molts gats que vivien en aquella casa (de més d’una fanecada de superfície)”. I ell respongué: “Així és”.
El 4 de febrer del 2021, en el meu mur, Maria Teresa Estarellas Roca publicava una cançó que, el 2 de febrer del 2021, Luci Coca Edo havia plasmat en el grup “Amics de les frases en català”:
“Recordo una cançoneta de ma mare:
‘Un peixater cridava
Noies, sardina!!
Surt una minyoneta, molt eixerida.
Que no em fa peça, que no em fa peça.
Vosté la té arronsada i jo la vull tiesa’

Una cançoneta picarona amb segona intenció”.  

En resposta a aquesta cançó, Maria Teresa Mas Tost escrigué una endevinalla: “Què porta el rei Pepet a la bragueta? Dos balins i una escopeta”. En el DCBV, podem llegir que un balí és una “Bala molt petita o perdigons grossos per caçar”.
En relació amb la paraula “sardina”, direm que hi ha uns versos eròtics catalans molt coneguts, que trobàrem en setembre del 2021 (tot i que ja els coneixíem), en aquest cas, plasmats per Montse Gallés, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 6 de març del 2021, que diuen així:
“Jo sóc català,
porto barretina
i, el que em digui res,
li tallo la sardina” .

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El “gat”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, és la vulva: “mil voltes (la jove)… la retenta / pensant que tant moix esta lo seu gat”.

Dones que menen i ben considerades i rectors que estimen la terra i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El rosari”. En una casa, cada vespre, “resaven el rosari: amos, fills, mossos, pastors, criades i, si hi havia algun foraster, també s’afegia al rotlle. L’encarregada del rés era la vella de la casa” (p. 622). I, així, com veiem, és ella qui mena el grup. A més, en línia amb la terra i amb la religiositat popular, podem llegir que l’anciana, “un cop acabat el rosari, començava a resar i a suplicar a un sant i a l’altre, pregant per tots els vius i per tota la llarga llista de difunts que tenia a la memòria, dient oracions i parenostres en tal quantitat que era més llarg l’oferiment i rés de súpliques que el mateix rosari” (p. 622). El 20 de setembre del 2023, aquest apartat de la narració el relacionàrem amb el fet que la religiositat popular era molt àmplia (potser, com a resultat de pervivències paganes) i, a banda, hi havia un record dels avantpassats i un gran oferiment. Adduirem que l’escena té lloc en moment de foscor i que la figura de l’anciana enllaça amb l’hivern (l’estació de menys llum).

Un home que s’hi quedà a dormir, un segon dia passa per una altra casa i “constatà que aquí acabaven aviat” (p. 622) i, per això, digué:

“-Això sí que és un rosari de collons, i no el de cal F, que no s’acaba mai!” (p. 622).

Una altra narració en què captem trets relacionats amb el comunalisme i, de pas, amb el matriarcalisme, és “El rector té ronya”, en el mateix llibre. Comença dient que “El senyor rector de la Llena s’assabenta que el bisbe vol anar-hi a fer la visita pastoral i això no li va pas bé, ja que, en l’actualitat, té feina al seu hort del torrent Riar. A més a més, el bisbe sempre li engega llargs sermons de reprimenda; així que, sigui com sigui, cal evitar aquesta visita pastoral” (p. 625). Afegirem que, en més d’un relat, quan un predicador o un alt càrrec religiós va a un poble, la seua manera d’actuar és més bé barroca, carregada. En aquest paràgraf, veiem que el rector empiula amb la terra i amb la gent (simbolitzades per l’hort).

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i en la mateixa obra, és “La mula del rector”. Un rector que s’estimava la mula, grassona i majestuosa, això és, ben considerada, al capdavall, no pot salvar-la. Nogensmenys, ell estava “molt agraït pels serveis que aquesta li havia presentat en vida” (p. 628) i, per això, exclamà “Déu t’hagi ben perdonada!” (p. 628) i la portà al cementeri.

Tot seguit, veiem que el bisbe decideix amonestar-lo i el mossèn, eixerit, li escriu que “tot aquell que fa testament és digne que se li digui aquesta frase i de ser enterrat en lloc sagrat, i li comunica que la seva mula ha deixat quaranta-quatre sacs de blat per V.S.” (p. 628). Per consegüent, apareixen trets matriarcalistes: la terra com a lloc sagrat (associat a la dona, a lo femení), que moltes dones catalanoparlants també feien testament i, àdhuc, acompanyat de possessions.

A continuació, “En llegir la resposta, el senyor bisbe mana al seu traginer que s’arribi fins a la Llena a recollir el blat.

Truca a la porta de la rectoria acompanyat d’una llarga corrua de mules per portar els (…) sacs” (pp. 628-629). Aleshores, li obri el rector, qui crida la majordona i li mana que porte els sacs del senyor bisbe: “eren tan petits (…) que li cabien tots dintre del davantal” (p. 629).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen de manera matriarcal, ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La monja d’Aguiró”. En una casa molt forta d’Astell, “hi vivia la mare, l’hereu i algunes germanes solteres.

L’hereu, aquell matí i, com feia cada dia, es llevà ben aviat i es posà mans a la feina” (p. 619) i eixe matí arribaren “fins al poble dues monges (…) intentant captar vocacions de les joves dels pobles, perquè aquestes entressin al noviciat” (p. 619). Com veiem, es fa esment a un home (l’hereu) i a moltes dones.

Un poc després, podem llegir que, “en arribar, en aquesta casa, va obrir-les una de les noies solteres” (p. 619) i que la proposta de les monges no desagradà a la jove, ni, en acabant, a la mestressa. Per això, “Van parlar i van arribar a un acord. L’únic que feia falta era comunicar-ho a l’hereu, quan aquest vingués a dinar, però, amb la seguretat -digué la mare-, que no hi posaria cap entrebanc; però, com era l’hereu, volia comunicar-li” (p. 619). Per consegüent, la mestressa (la senyora ama valenciana, equivalent a la madona mallorquina) és qui té la darrera paraula i, fins i tot, tria comentar-ho amb el fill gran.

“En arribar el noi, la mare el posà al corrent del que havia succeït aquell matí i que la seva germana aniria al convent. El noi contestà que, per ell, no hi havia cap problema, sempre que ella volgués anar-hi” (p. 619). O siga, que hi ha una educació matriarcal: la mare pren una decisió i reporta els fills (en aquest cas, l’hereu) abans que la filla entre en el convent. En eixa línia, el fill aprova la decisió de la germana.

En acabant, hi ha una part d’humor, en què, de nou, captem l’educació matriarcalista:

“-Ella hi vol anar i l’únic que li haurem de donar és un matalàs i fer-li el dot. Et sembla bé?- féu la mare.

-Totalment d’acord -féu l’hereu-, però amb una condició, i és que, si no té família, el dot torni a casa” (p. 619).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “L’hereu”, en la mateixa obra. Com diu el narrador, és verídic. Conta que, en una casa d’Astell, la mare quedà vídua, “com a cap visible, juntament amb el fill i la jove. Passats uns dies del trist esdeveniment, el noi va dir a la mare que, potser, seria bo que el fes amo de tot (ja que la propietària era la vídua), amb la qual cosa la jove estaria més contenta (…). La dona, que era molt bona persona, contestà al fill que, si creia que això seria el millor, per ella, no hi hauria problema.

Pocs dies després, de bon matí, mare i fill emprenien (…) per anar a cal notari, la mare anava muntada damunt un gros ruc que tenien a la casa i el fill el menava” (p. 621).

Com captem en aquests passatges, la dona porta els pantalons, el fill consulta la mare (qui és la màxima autoritat de la casa), és ella qui té la darrera paraula i, a més, ho fa molt oberta als fills. Fins i tot, quan fan via cap a la notaria, ella està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, com a font de la vida i molt obertes

General, , ,

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme és “Les viudes d’Astell”, recollida en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras. Un capellà aplega a un poble i, com que el mossèn era molt dolent, decideixen matar-lo.

“Va passar el temps i un nou capellà s’encarregà de les ànimes del lloc (…). El nou capellà, amb el pas del temps, es guanyà la confiança de tothom” (p. 615). Com veiem, hi ha un pacte entre els veïns (tret vinculat amb el comunalisme) i, en acabant, el narrador es posa de part del segon capellà, com en altres relats.

Nogensmenys, com que un home ho digué al capellà i ell ho denuncia a la justícia, només s’alliberen alguns hòmens i totes les dones. “Fou llavors quan les dones, les viudes, van marxar muntanya amunt, fugint d’aquell indret i refugiant-se en una cova, on van passar la resta dels seus dies” (p. 615). Cal dir que ací es plasma el retorn a la mare (en el relat, simbolitzada per la cova), al lloc on havien nascut.

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La font Menjadora”. “A la muntanya d’Astell, hi ha una font d’aigua que és coneguda com la font Menjadora, gràcies a les propietats que se li atribueixen de despertar la gana a aquell que l’ha perduda, ja sigui persona o animal” (p. 615). Més avant, podem llegir que “el capellà n’explicà les excel·lències a tota la clerecia i als pobles on acudia. L’aigua de la font, que és ubicada en un paratge de molta alçada (…), és molt bona i hi acudien mares a dur-hi llurs fills (…). Tothom coneixia les seves propietats” (p. 615). 

Per consegüent, la dona està ben considerada, àdhuc, per autoritats religioses (ací, el capellà). Empiulant amb eixa consideració, també veiem que la font està en un lloc molt alt (de la mateixa manera que hi estaven molts indrets pagans, abans de ser santuaris cristians o ermites).

Un dia, el capellà veié que el seu gosset no menjava i, finalment, recorre a un pastor del poble (qui actuarà de manera molt oportunista): el pastor rebia un bon menjar de la majordona del mossèn i, en lloc de portar-lo al gosset, se’l menjava i, en tot cas, donava al ca algun os que sobrava.

Finalment, podem llegir que “El pastor, a mitja tarda, deslligà el gosset del costat de la font, el qual, en veure’s lliure, potes ajudeu-me, emprengué la baixada cap al poble” (p. 617) i fa via cap a on eren el capellà i la majordona.

El capellà, agraït, donà una paga al pastor i, des d’aleshores, promogué l’aigua de l’esmentada font (p. 617), tret que equival a dir que ho feia de la dona, ja que la font, entre altres coses, ho és de la vida i està associada a lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rectors que es posen de part de lo matriarcal, paganisme i dones fortes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pastor llaminer”. Així, podem llegir que “Els veïns estaven meravellats de la pietat i devoció del pastor de l’Esquella, car, cada dia, a primera hora del matí, (…) en fer-se clar, el veien entrar a la capella de Sant Andreu i passar-hi una bona estona. Els veïns, (…) amb el pas del temps, s’intrigaren per una tan forta devoció i decideixen comunicar al rector aquesta visita quotidiana” (p. 609). Per tant, com en les cultures matriarcalistes, encara que són molt religioses (i aproven la religiositat, tot i que té molt a veure amb lo maternal i amb la Mare Terra), no ho fan com la descrita en relació amb el pastor.

A banda, això explica que, com posa tot seguit, “El rector no creu pas en la sincera devoció del pastor i observa les anades un dia, dos dies, tres dies i, al final, es decideix a vigilar” (p. 609).

L’endemà, el mossèn torna a la rectoria i copsa què fa el pastor: quan penetraven els primers raig de sol, “entra el pastor i, sense torbar-se a resar cap oració, es treu del sarró una quilomètrica llesca de pa (…) i, amb la llesca a les mans, s’adreça a Sant Andreu” (pp. 609-610). Aleshores, el pastor demana al sant si li sabria greu que untàs ben bé el pa amb l’oli de la llàntia. I, com que Sant Andreu no li deia res, l’home recorre a l’oli.

Així, veiem que el pastor tria fer les coses a curt termini (la qüestió que li fa requereix resposta immediata). Tocant al rector, com que veu que el pastor “ho volia justificar amb el silenci del patró” (p. 610), li diu “Greu i més que greu és el que fas, grandíssim galifardeu” (p. 610). Llavors, el pastor feu camí i, quant a l’oli de la llàntia, el capellà “va descobrir qui era qui l’agafava. Des d’aquell moment, Sant Andreu tingué sempre la llàntia plena d’oli per fer-li llum” (p. 610).

Un altre relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Una juguesca”. Per a començar, es comenta sobre una nit fosca i d’hivern, detalls que empiulen amb lo femení i amb lo matriarcal. A més, unes quantes persones s’inicien a veure qui seria el valent que, de nit, aniria fins al cementeri i clavaria el ganivet que havien emprat en la matança del porc. Cal dir que el punyal, fa més de dos mil anys, per exemple, estava relacionat amb funcions que, posteriorment, faria el forcat (aïna que, simbòlicament, està vinculada amb l’home, ja que representa el penis).

A continuació, podem llegir que “Una dona que se les portava per la seva valentia, fou la qui va agafar el repte i (…) es dirigí en la fosca nit (…), obrí la porta i va entrar dintre” (p. 614).

Finalment, la dona “el deixà caure amb força, clavant-lo a la terra” (p. 614) i, així, realitzant la recol·lecció. Aquest passatge té a veure amb el paganisme i podríem dir que plasma que la dona és qui fa fèrtil la terra i, a més, no recorre a l’aladre (o arada), que sí que té a veure amb lo masculí (el penis) i amb lo patriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Avis, àvies i mares, de ment oberta i amb veu suau en narrar rondalles i vivències

General, , , , ,

Àvies (o padrines) i mares i avis (o padrins) que narraven rondalles, llegendes, vivències, etc. amb veu suau.

El 16 de setembre del 2023, després d’haver tractat la vespra sobre una rondalla recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, en què un avi conta amb veu suau una narració a un net (“Per Nadal cada ovella al seu corral”), plasmada en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, posàrem en Facebook un post que deia així: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles, narracions, vivències, etc. amb veu suau? ¿I els vostres avis (o padrins)? Gràcies”.

En el meu mur, comentaren “Sííí. Jo, a les iaies, sempre els demanava que m’expliquessin històries de quan eren petites. M’encantava escoltar les seves vivències” (Natalia Farreras Costa), “Quan vaig estar moolt malalta, de petitona. Recordo els contes de la besàvia, i els recordo perfectament: amb veu suau i tendresa” (Montserrat Cortadella), “I tant! Recordo que, quan era petita, vaig passar la varicel·la. La meva mare es passava moltes estones al costat del meu llit, explicant contes i fent mantega!!! Llavors, de la nata de la llet, en feien. Quins temps!!!” (Pilar Ortiz De Paz), “La mare, sí. Quan m’explicava vivències, ho feia en veu suau i, normalment, ho feia a mi” (Rosa Rovira), “Sí: ma ‘uela’ era una contacontes especial. Em contava moltes històries, em cantava rondalles i, per les nits d’estiu, els xiquets del carrer li féiem rotgle perquè ens contara contes” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 16 de setembre del 2023 plasmaren “A mi, l’avi m’explicava el conte de ‘Joan, l’os’. Sempre ho recordaré. Millor que cap sèrie d’avui dia. Gràcies, avi!!!” (Maria Jesus Canal Tomas).

Igualment, en el grup “Estimar les Terres de l’Ebre”, el mateix dia, Deu Montse posà “Només les àvies. Els avis van morir a la guerra”. 

Quant a ma mare (1943), durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em digué que son pare (nascut en Alaquàs en 1906) tenia molt bona relació amb el seu avi patern (tataravi meu): “Les relacions que tenia mon pare amb el seu avi: que es volien, mútuament, molt. Que, de vegades, em contava [= mon pare] que li contava històries i li deia:

-Tu, ¿te’n recordes?

I mon pare, per no fer-li-ho lleig, doncs, moltes vegades, li deia:

-Sí.

I, al moment, [el seu avi] reaccionava i diu:

-Tu no te’n pots recordar. ¡Si tu, encara…, llavors, no havies nascut encara!”.

Cal dir que, durant una conversa telefònica que tinguí amb ma mare el 16 de setembre del 2023 i en què comentàrem lo que havien plasmat en vincle amb el tema que ací exposem, ens digué que el meu avi matern (Miguel, nat en 1906), com que, “anava, moltes vegades, amb ell, (…) aquell li contava quaranta històries… per l’edat i el temps”. I, quant a la veu de l’adult, ma mare la reflectia… suau, això és, en línia amb com fan en moltes cultures matriarcalistes (les quals estan més en contacte amb la natura).

A banda, ens afegí que, encara que, en la família del meu tataravi, hi havia persones amb estudis (com ara, el Pare Guillem i l’advocat Palop Guillem, ambdós, amb nom de carrer en Alaquàs), aquest besavi de ma mare, principalment, “Parlaria del camp, que era lo que vivia”.

Adduirem que, el mateix dia, en el grup “Records del nostre passat”, Rosa Garcia Clotet escrigué “Sí, sobretot, l’àvia Estrella (materna). L’àvia Antònia, més aviat, explicava vivències de quan era petita i també cançonetes.

L’avi, més aviat, ens ensenyava a fer: estels, xiulets amb pinyols d’albercoc, manualitats, i…  cal·ligrafia, matemàtiques, poesia… Ho feia com si juguéssim”. 

Finalment, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 16 de setembre del 2023, Trini Moliner Olsina, en resposta a lo que havíem recopilat fins aleshores, a manera d’agraïment, plasmava “Són les dones. Les àvies que tenien la paciència i la immensa bondat de cuidar i contar a la canalla contes.

Mai prou agraïda a la meua àvia Tresa per tots els contes que ara, jo mateixa, conto als xiquets i xiquetes del meu poble. Tot un plaer”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Els avis en l’educació dels nets, i dones fortes, jóvens i de mitjana edat

General, , , ,

Una altra rondalla recollida en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcalistes, és “Per Nadal cada ovella al seu corral”. Al principi, el narrador comenta “em van venir a la memòria uns fets de vida, unes velles rondalles, unes corrandes i unes llegendes que vaig aprendre dels meus avis; els padrins, que és com aquí els anomenem” (p. 599). Més avant, afig “em sembla sentir de nou la veu suau i clara del meu padrí, que era conegut en tot el poble pel Nen Xic i que sabia tantes llegendes i rondalles” (p. 600). Resulta significant que l’avi tingués una veu suau, tret que és relativament comú en les cultures matriarcalistes, les quals estan més en contacte amb la natura; i, més encara, que, un poc després, el net comente que “ara, tot i que ja sóc gran, continuo tenint el cor d’infant” (p. 600).

A continuació, resta ben plasmada la manera de relacionar-se del padrí:

“-Padrí, per què no m’expliqueu el que va passar a la masia d’Aubàs aquell any per Nadal?

-Que no te’n recordes?

-No gaire” (p. 600).

Llavors, l’avi “es passà la mà per la seva tupida barba i, amb veu calmosa, començà la narració” (p. 600). I, per tant, amb una veu que facilita que el receptor (ací, el net) copse el relat i que s’hi interesse.

En un paràgraf posterior, el padrí li diu “perquè, has de saber, Xic, que, per viure, hi ha tres coses molt importants: llenya d’alzina, pa de forment i vi de sarment” (p. 600). És a dir, força (hi ha el refrany “Fort com una alzina”), la joventut i els qui creixen (el forment enfila cap amunt) i la maduresa, les persones ja adultes i, a més, dones (el raïm creix cap avall i recorda el triangle invertit que simbolitza lo femení, fins i tot, en lo sexual, en què representa la matriu, on naixerà el fill). En cap moment diu que les tres coses hagen d’anar per separat i, igualment, ens porta a pensar que considera bo que ho facen unides. A més, com que la llenya té a veure amb la fusta i la fusta ho fa amb la dona (amb la mare), podríem enllaçar-la amb la dona. ¿Una dona forta, jove d’esperit, àdhuc, amb uns quaranta o cinquanta anys ja fets i que ha garantit el futur mitjançant els fills que es fecundaren en la seua matriu? Sí. Adduiré que aquest simbolisme em vingué al pensament el 15 de setembre del 2023, mentres escrivia sobre aquesta narració.

En el passatge següent, podem llegir que el net demana a l’avi on eren els fills d’un personatge i ell li respon amb unes frases que reflecteixen el vincle entre el matriarcalisme, la pagesia i la ciutat: “Feia molt de temps que eren a la ciutat. Prou que tenien feina a casa, però ells volien triomfar en la vida i els semblava que, per a això, no hi ha res millor que els aires de ciutat. La mare no ho entenia pas, solament sabia que la separació era molt llarga i els nois molt joves; per ella, sempre serien els nens. El pare ho acceptava perquè comprenia que els fills havien de fer el seu propi camí a la vida, encara que també sentia un gran buit i una gran tristor” (p. 600).

Finalment, un veí (Bep) diu a Pau (el pare de què parla el narrador) que les seues ovelles s’havien escampat. Una semblança entre les ovelles i els dos fills que se n’havien anat a la ciutat. A mitjan cerca, en Pau comenta al veí: “Bep, atura’t. Mira aquells dos homes que venen pel camí de l’Oliva! (…) Fills!, són els nois, són ells, que tornen” (p. 601). I corre vers els caminants i els abraça fortament. Cal dir que l’oliva i l’olivera, en la cultura catalana, estan relacionades amb la pau, en aquest relat, simbolitzada per la tornada dels fills (els dos jóvens) a la casa dels pares, acompanyada, com hem vist, d’una abraçada. Ja en el passatge final, tots, o siga, els dos nois, la mare i el pare, es reuneixen en la taula i en Pau diu “Gràcies, Senyor, perquè heu volgut que, per Nadal, cada ovella sigui al seu corral” (p. 601).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones organitzadores, en qui confia el poble i agraïdes per la gent

General, , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Llegenda sarraïna”. Primerament, els sarraïns es defenien “de les escomeses dels exèrcits reconqueridors cristians.

Els homes d’aquests pobles estaven empresonats a les coves i cavernes, mentre que les dones i noies les obligaven a treballar com a esclaves i a servir els sarraïns” (p. 599). Comentaré que, un poc després de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya en el 2023, en què poguí veure un vídeo sobre la limitació de llibertats i, fins i tot, a nivell de les cases en el segle XVIII (no sols quant a furs), em vingué al pensament (com en altres ocasions, quan havia llegit narracions semblants) si aquest tipus de relat no podria ser, en el fons, un reflex de situacions realment viscudes en Catalunya, indistintament del moment històric en què poguessen estar ambientades. Anem a pams: 1) les coves i les cavernes, dos llocs que empiulen amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení, són indrets que adquireixen un paper ben diferent al matriarcalista i 2), a més, ho fan per part dels musulmans.

Les tropes dels comtes catalans no aconseguien creuar el riu Segre i, a banda, “Només podien passar-lo per un únic pas i un a un, (…) els exèrcits cristians no podien conquerir la Clua” (p. 599), una localitat del terme d’Artesa de Segre.

Tot seguit, com en més d’una narració, tiren junta i “van trobar la solució per alliberar aquesta terra de moros i conquerir aquest indret inexpugnable” (p. 599), és a dir, un lloc que es feia difícil de conquerir. Igualment, recorren a les dones, en un passatge que, al meu coneixement, enllaça amb lo matriarcalista: “Van ser les dones del poble, esclaves dels sarraïns, qui ho van planificar tot.

Aquell vespre, a l’altra riba, es van encendre tot de fogueres. Els sarraïns estaven a l’aguait. Les esclaves els van portar el sopar” (p. 599), això sí, enverinat, i, “Al cap d’una estona, van començar a caure. No en quedava ni un”. Com veiem, arran de l’aplec (els quals, cal dir que estaven oberts a hòmens i a dones, com, per exemple, han plasmat estudiosos del comunalisme en la Catalunya anterior al segle XV i, àdhuc, fins al segle XVIII), sorgeix la idea: que siguen les dones qui organitzen l’estratègia. I, com molt bé podem llegir, “ho van planificar tot”. En acabant, són elles qui ho porten a terme i, al capdavall, recorren a la raboseria.

Finalment, la llegenda exposa que “Els catalans van poder passar i reconquerir aquest lloc. Les dones de la Clua havien obtingut la victòria. Tots recobraven la llibertat” (p. 599). Resulta interessant aquest darrer paràgraf: encara que 1) tots els catalans pogueren anar avant, 2) es reconeix el mèrit que havien fet les dones (com a preparadores úniques de l’objectiu) i 3), de pas, es considera que, principalment, són les dones qui aplanaren la llibertat dels catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, hòmens molt oberts i pobles agraïts

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes és “Els tres caçadors”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra. Així, per una banda, hi ha tres caçadors amb escopeta (figura que enllaça amb la cultura castellana) i, per una altra, la llebre (un animal femella que simbolitza la rapidesa). Al final del relat, els cànids que acompanyaven els tres hòmens “han quedat, per sempre, condemnats a córrer i córrer (…) darrere de la llebre” (p. 592), és a dir, de la dona. I més encara: la narració afig que molts dies, de bon matí, es pot sentir el “caçador corrent acompanyat dels gossos darrere la cacera que mai no podrà assolir” (p. 592): la dona, que és qui porta la iniciativa. Per tant, no la podrà “caçar”, com tampoc no ho aconsegueix l’home en algunes cançons eròtiques populars: ella va per davant.

Una altra narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem el matriarcalisme, és “La filla de l’alcalde de Bescaran”. En primer lloc, el batle, molt obert, per a la festa major de Bescaran, “va preparar un gran dinar per als molts convidats que tenia. Entre les exquisideses, els volia donar unes olives boníssimes de la seva collita” (p. 596). Però la filla del batle, que havia ficat la mà en la gerra, no la pot traure.

Tot seguit, en un passatge en què tiren junta, “Tots els convidats li van donar consells, però cap no donà resultat” (p. 597) i, per això, “van tocar a sometent. Tota la població hi féu cap” (p. 597). En altres paraules, en línia amb el comunalisme, es reuneixen i, en acabant, toquen les campanes i prenen una decisió, fruit de l’aplec.

Malgrat que no ho assolien, “arribà un altre convidat, que (…) venia d’un poble veí, que li va aconsellar que obrís la mà i deixés anar les olives. Fet això, va poder treure la mà sense cap problema” (p. 597). Sobre aquest passatge, direm que, encara que qui aporta una solució a la jove és un home, ell no empiula amb la figura de l’alliberador (ni amb la de l’heroi cavalleresc, ni amb la del sant redemptor d’una població o, per exemple, d’una comarca). A banda, el context en què es desenvolupa la narració i la manera de ser del pare (un batle molt obert, receptiu i generós), ens porta a pensar que el convidat del poble veí tenia molts punts en comú amb el batle.

Finalment, “Davant d’aquell fet, considerat miraculós, el van nomenar papa de Bescaran” (p. 597). O siga que els habitants de Bescaran consideraven molt important ser agraïts i, per això, aquest convidat està ben considerat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Refranys, matriarcalisme, llauradors que toquen els peus en terra i que eduquen

General, , ,

Prosseguint amb l’article “La filosofia del refrany valencià”, d’Eugeni Alemany, entre altres coses, comenta que el llaurador valencià (i ho considerem vàlid per als catalanoparlants arrelats a la terra) és una persona “més preocupada en assumptes terrenals que de l’ànima. Menjar, cagar i dormir. I altra volta menjar, cagar i dormir. (…) En definitiva, que venim d’uns avantpassats sense temps per a metafísiques, ni per a inventar collonades, i molt ocupats, en canvi, a assegurar-se la papa-i-non i a escampar bona cosa de guano”. Com a afegitó, direm que són moltes les dites en llengua catalana que tenen a veure amb l’escatologia (cul, merda, cagar, cagalló, etc.), al meu coneixement, senyal d’una cultura naturalista i del fet que, de la mateixa manera que l’alumne curiós és capaç d’obrir un diccionari (per a veure si figura la paraula “merda”, com deia Roser Santolària, mestra de ”Lengua española” en l’Escola de Magisteri de València, en el curs 1991/1992), els nostres avantpassats també ho farien pel cicle de la vida i, àdhuc, de la digestió. ¿La digestió com un símbol de la vida? Potser.

Per això, Eugeni Alemany addueix que, “quan l’única preocupació és sobreviure i fer perdurar l’espècie, ens trobem uns llauradors que necessiten transmetre coneixements ràpids als seus fills, i els fills a les generacions següents. I és d’esta manera com l’home de camp valencià acaba revolucionant la filosofia universal amb el descobriment –de manera inconscient– d’un gènere nou de transmissió de saviesa popular. Un gènere de refranys basats en la senzillesa, en el que es pot sintetitzar per a que s’entenga bé (…), sense cabuda per als dobles sentits, com ocorre amb la mentalitat budista. Un gènere de refranys fàcil d’heretar, de transportar, de recordar…”.

Tot seguit, exposa unes dites com a exemples (i podem dir que n’hi ha en què captem el matriarcalisme). Les remarquem amb negreta: “’Lo que va davant, va davant”. (…) Tindre clares les prioritats és la base de tot coneixement. Esta línia de pensament ha sigut desenvolupada segles després per Jürgen Habermas i el seu treball ‘Coneixement i interés’”. Sobre aquest refrany, el 12 de setembre del 2023 comentí aquest article a ma mare i ella em digué que, encara que, com moltes coses en aquesta vida, poden ser vistes de distinta manera per la gent, l’interpretava com que “Lo que hem tret fins ara, això, no hi ha ningú que ho capgire” (sic) i, així, convida a anar avant. En canvi, jo, des del 2015 (quan el deguí aprendre), l’enllaçava amb el significat de triar lo que, en un moment determinat, considerem prioritari.

Un altre refrany que inclou Eugeni Alemany és ““La gallina de dalt caga la de baix”. Ni món de les idees, ni Aristòtil, ni Plató, ni mite de la caverna, ni hòsties. Quina és la manera més bona d’ensenyar-li, a un fill, la divisió estamental de la societat? Si et cau la merda és que estàs baix. En canvi, si eres tu qui caga, és que estàs dalt. Procura estar sempre dalt, és clar”. Quant a la darrera interpretació que fa l’autor, no l’associe amb lo matriarcalista. Respecte a la cova, té a veure amb la dona, amb la maternitat. 

La dita posterior també està interessant i l’havíem oïda de manera prou semblant: “’Fill, tu tria-te-la flaca i asseà que grossa i cotxina ja es farà’. L’elecció de la parella és un tema molt important. Ni la filosofia hegeliana, ni la kantiana donen resposta a preguntes banals o de la vida mundana. En canvi, ací, una vegada més, la filosofia valenciana de l’obvietat ens dóna una lliçó i ens ajuda a triar el que és més adequat per a nosaltres”. Més enllà de la possible lectura d’aquest refrany, sí que podem escriure que, com en moltes rondalles, es prima la fertilitat i l’abundància (no en el sentit de riquesa material, “grossa”) i la brutícia (com les nombroses narracions amb l’espasa rovellada). La paraula “assear” figura en el DCVB com un castellanisme, amb el significat de “Netejar i endreçar”.

Un altre refrany molt conegut i que plasma l’autor és “’”Com més sucre, més dolç’. De nou, la filosofia de l’obvietat valenciana arrasant-ho tot”. Senzillesa en el llenguatge, fàcil d’entendre i, a banda, amb un missatge que convida a la dolçor, extrapolable també a les relacions interpersonals i, com ara, en l’educació als fills, als nets,… o bé en les reunions.

Cal dir que Eugeni Alemany no deixa fora lo eròtic, ni lo sexual (això sí, en línia amb el naturalisme, com en les cultures matriarcalistes, que no amb el desig de possessió, ni, fins i tot, amb el d’anul·lació sexuals de l’altre membre d’una parella): “’Estira més un pèl de figa que una maroma de barco’. Sens dubte, este és un dels proverbis més bells”… i que molt bé reflecteix la cultura matriarcalista (en aquests camps i tot).

Finalment, n’escriu el que diu “’Qui llepa el cul de l’amo només menja merda’. Açò és un axioma en tota regla. Acció-reacció. Acció-reacció. Del cul a la boca, del cul a la boca. Este proverbi ens parla de com podem ser víctimes de la feblesa de la nostra pròpia falta de moral”  i convida a actuar en pro d’aquesta mena de cultura (la qual valora positivament els refranys) i, amb sentit de l’humor, ho justifica, per exemple, perquè es tracta d’”Un tipus de coneixement pel qual, de moment, encara ni ens cobren, ni ens han dit res de pagar un IVA. Així que feu-ne un bon ús del FOV i, per la memòria dels vostres avantpassats, no deixeu que vos enganyen”. El FOV, en paraules de l’autor, és la “Filosofia de l’Obvietat Valenciana”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.