Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Reis i abats que estimen la terra, el poble i molt oberts

General, , , , ,

A1aUna altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La fúria catalana”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En temps de la guerra del francés (1808—1814), “La terra catalana es trobà immersa en aquesta lluita ben bé sense pensar-s’ho però, davant la realitat, ni un sol català girà, sinó que aviat (…) la seva valentia, el seu coratge, feien que cada home semblés que n’eren cent” (pp. 58-59), “per tal de defensar aquella fortalesa de les Garrigues, de la terra catalana” (p. 59). I, per això, “tindrien paciència i esperarien el moment oportú.

I aquest moment arribà” (p. 58).

A més, en un passatge posterior, es comenta que eren “bons coneixedors del terreny” (p. 59), fet que afavorí que entrassen al castell que havia sigut pres pels francesos i que el recuperassen (p. 60). Com veiem, hi ha un interés per la terra, per lo que hi té a veure i, a banda, s’ha transmés de generació en generació.

En la rondalla següent, “El missatger i l’abat”, en la mateixa obra i amb trets en línia amb el matriarcalisme, es comenta que el rei Felip II (qui regnà durant la segona meitat del segle XVI) s’adreçava cap a Catalunya. En el relat, se’l descriu, entre altres coses, com un home amb llarga experiència i amb destresa en l’exercici del govern (p. 61).

Més avant, llegim que “Unes 500 persones de la noblesa espanyola formaven part del seguici que es dirigia cap a la ciutat de Barcelona, tot passant primer pel monestir de Poblet” (p. 61). Com a puntuació, direm que Espanya, jurídicament, existeix del segon terç del segle ençà i que, en aquest cas, correspondria el terme Castella. I, quant a la versió popular, Joan Bellmunt i Figueras recopilà que el monarca envià un missatger al Monestir de Poblet:

“Van trucar a la porta del convent i els obrí el germà porter. El missatger demanà per parlar amb l’abat (…) i li anuncià la pròxima arribada de Sa Majestat el rei d’Espanya” (p. 62).

Tot seguit, copsem que “L’abat que, en aquelles dates, regia el monestir, era, a l’ensems, president de la Generalitat de Catalunya, per al qual càrrec n’havia estat elegit com a representant del braç eclesiàstic” (p. 62).

Ara bé, com que l’abat, en dues ocasions, li diu que no coneix el rei, dos genets fan camí cap a on era el monarca i, aleshores, el rei s’ho escoltà i comentà a l’herald:

“-Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona.

Altra volta, l’endemà, a trenc d’alba, va fer via el missatger cap a Poblet i va trucar (…) i tot fent una profunda reverència a la figura de l’imponent abat:

-Us anuncio l’arribada per demà de Sa Egrègia Majestat el comte de Barcelona -va dir el cavaller.

L’abat, fent una lleugera inclinació de cap, va dir:

-Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen” (p. 63).

Finalment, en la narració, es comenta que el monarca copsà “a bastament, les característiques dels diferents pobles que els formaven” (p. 63).

Adduirem que el 23 de març del 2023, per curiositat, cercàrem en Internet sobre el Monestir de Poblet (on vaig ser unes hores en el 2003, junt amb els meus pares, i on tinguí ocasió de contactar amb el monjo i historiador Agustí Altisent, autor d’una obra sobre el monestir) i trobàrem que, en l’entrada “Reial Monestir de Santa Maria de Poblet” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Poblet), hi havia un apartat de llegendes i que una d’elles es titulava “Llegenda del rei i l’abat” com també dues més: “Llegenda de l’abat de Pobles i l’emperador de Xina” i una referència “Llegenda de fra Pere Marginet i el Dimoni”. Quant a la visita, la férem, entre altres coses, perquè la població on vivíem tots tres, Aldaia (l’Horta de València), estigué vinculada amb el Monestir de Poblet durant molts segles, fins a la desamortització del segle XIX.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis ben considerats, que tracten bé el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.

De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:

“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.

(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).

Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).

Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.

Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).

Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).

I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.

Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.

En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.

I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).

Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.

Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud de núvols.

Plantar “el maig”, i la dona, ben considerada i ben tractada

General, , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, és “L’embruixament del castell i els lladres”. Així, veiem que l’Arnau s’acosta a un castell, hi entra i, “en obrir la porta d’una mena de soterrani, va descobrir uns saquets apilats en un racó (…). N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda” (p. 49). Per tant, la terra (i, de pas, la dona) està ben considerada. A més, apareix el sac, és a dir, un recipient destinat a acollir.

Més avant, llegim que “Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país” (p. 49) i, per consegüent, es plasma l’estima per la terra (el país) i que l’autoritat és molt oberta i, a banda, que compta amb la simpatia del poble.

En la rondalla “El maig de la pau”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, es comenta sobre el costum matriarcal de plantar “el maig”. Un poc abans de maig, els fadrins de l’Albi (una població de la comarca de les Garrigues) s’adreçaven cap al Monestir de Poblet, “per tal de comprar als monjos el millor arbre dels seus boscos, per tal de plantar-lo a la plaça del poble. Havien de plantar ‘el maig’.

El costum de plantar ‘el maig’ era molt antic, i va començar a l’Albi, però esdevingué pràcticament costum en tots els pobles de les Garrigues.

Plantar ‘el maig’ era un ritual. L’arbre havia d’ésser recte, és a dir, molt dret i molt alt (…).

Una vegada plantat ‘el maig’ a la plaça del poble, durant el dia, es dansava al seu entorn i, durant la nit, s’encenien fogueres. La festa començava el primer dia del mes de maig i durava tres dies (…). L’arbre restava plantat a la plaça tot el mes” (p. 53).

Ara bé, posteriorment, captem que, “De tornada, van tallar un arbre que van trobar, però no era ni dret, ni alt” (p. 53). Aquest tret va en línia amb rondalles que reflecteixen lo matriarcal, com ara, en què es tria l’espasa més curta i, el fet que no estiga dret, més d’una vegada, empiularia amb la rectitud.

A mitjan rondalla, els fadrins de l’Albi se’n van a Vallclara, on hi havia un arbre millor, i l’agafen de nit, un altre tret (la foscor) en relació amb lo matriarcalista.

Finalment, es comenta que els sarraïns s’acostaven a les Garrigues i, aleshores, el comte Guillem (de l’Albi) fa via cap al comte Roman (de Vallclara) i els fadrins i els no tan fadrins “van decidir de plantar-se ‘el maig’ conjuntament” (p. 55), és a dir, l’arbre que, primerament, hi havia en Vallclara. Per consegüent, es feu possible que hi hagués bones relacions entre els habitants dels dos pobles i el narrador es posa de part del poble que, en la rondalla, està vinculat amb la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Comunalisme i trets matriarcals en persones cooperadores i de ment oberta

General, , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i en línia amb el comunalisme és “Santa Maria del Pla”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, un dia es reuneixen molts traginers en un hostal i, en saber que uns bandolers havien mort un traginer que coneixien, “tots els traginers que feien via per aquest camí, en passar per aquell lloc, van començar a posar-hi una pedra en recordança del seu company (…).

Un dia van decidir de no posar-hi més pedres i, fent servir les que ja hi havia, van construir una capella a la Verge, a la qual podrien encomanar-se per llurs viatges i, al mateix temps, pregar i recordar el company (…). D’aquesta manera, fou com es va construir la capella de Santa Maria del Pla” (pp. 44-45). Com podem veure, tiren junta, com en moltes rondalles en llengua catalana, detall que s’ajusta a la tradició del pactisme en la Corona Catalanoaragonesa i en la cultura catalana. A banda, es fa una obra dedicada a Nostra Senyora, un fet significatiu i que podem relacionar amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim unes paraules en línia amb l’educació matriarcal, quant a la transmissió de la cultura popular: “a nosaltres, ens ho van contar d’aquesta manera i així t’ho contem a tu” (p. 45). O siga, que la cultura es transmet, no sols de generació en generació, sinó entre persones d’edats diferents i, això sí, no es prioritza l’ensenyament reglat.

Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal i lo comunal és “En Llíser crema el capellà”, també plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra. Així, es comenta que el capellà d’Astell, com que hi havia bandolerisme, tenia amagats els diners dins de la canya de pescar i “no delatava l’amagatall” (p. 46).

Més avant, veiem que un cec tira un tret enlaire, per a que els bandolers fugissen. En aquest cas, ho fan i, a més, els malfactors deixen lligat el rector a un llit i, un poc després, la gent es mogué “per salvar el rector” (p. 46). Aquest passatge plasma les relacions que hi havia, en moltes poblacions catalanoparlants, entre els capellans i el poble, i el paper que encara roman en la societat catalana. Per això, immediatament, copsem que un vell “va treure el cap per la finestra oberta i va veure el capellà (…).

Va ser el primer de córrer escales a baix seguit dels altres, i, agafant-lo, se l’endugué a casa seva, on, durant molts dies, el tingué” (pp. 46-47).

Finalment, gràcies, en bona part, a aquesta col·laboració, “el capellà va poder salvar la vida” (p. 47).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Capellans que depositen la seua confiança en lo femení i en lo matriarcal

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en el capellà i en el seu paper de cap i amb la confiança del poble, és “Altres lladres a Rodés”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, llegim que “El capellà de Rodés tenia fama de posseir diners, la qual cosa féu néixer les ganes de fer-se ric, a més d’un, sense haver de treballar” (p. 41), detall amb què es plasma la preferència del Poble per les persones (i per les accions) de bon cor.

Amb aquesta finalitat, s’ajunten tres hòmens, fan possible que no toquen les campanes i, a més, “s’endugueren el capellà a la rectoria, on, després de molt insistir, els va donar 36 duros que tenia amagats sota l’orinal” (p. 41).

Per tant, el capellà depositava (àdhuc, materialment) la seua confiança en lo femení (ací, plasmat per l’orinal com a atifell de recepció), sota l’orinal (i no en la mirada posada en l’ascetisme, ni en lo místic), això és, en el món terrenal, de la mateixa manera que, en molts relats, les riqueses romanen sota una campana o dins de la terra: la dona i la Mare Terra.

A banda, afegirem que una cançó prou coneguda, “L’orinal”, relaciona aquest vas amb les cases riques, detall que empiula amb el capellà d’aquesta rondalla.

Adduirem que el mossèn, com que li demanaven més i ja no ho feia, rebé “fins a un total de trenta-sis punxades (…), però el capellà no parlà. Després, fugiren a corre-cuita del poble.

La gent va rescatar mossèn, que aconseguí salvar la seva fortuna, ja que els diners els tenia amagats dintre de les peses del rellotge de paret, calculat per tal que anessin bé. Les dues peses eren plenes d’or” (p. 41). Comentarem que, el 19 de març del 2023, encuriosits, cercàrem la paraula “rellotge” en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, i veiérem que sí que tenia un significat eròtic. Així, col·loquialment, s’empra per a referir-se al penis i, igualment, ho plasma amb uns versos trets del llibre “Sexe i cultura a Mallorca” (p. 123), de Gabriel Janer Manila: “Bon vespre, polit ramell; / anit venim a fer gloses / per demostrar ses amors / d’En Joan des Coll d’En Boix / que té un rellotge per vós / que toca es quarts i ses hores”. Com que les dues peces eren d’or, podem pensar que el capellà estimava la sexualitat. Recordem que la paraula “peça” es refereix al conjunt del penis junt amb els dos testicles. 

En una altra narració de l’obra de Joan Bellmunt i Figueras, “Robatori a Surp”, també copsem la cooperació, tret, tradicionalment, molt relacionat amb lo matriarcal, encara que ací ho faça entre lladres. Abans, direm que Surp i Rialp són dos parts del terme municipal de Rialp, en la comarca del Pallars Sobirà: “Un dia que la gent de Surp havia anat a Rialp, ja que n’era la festa major, aquella colla d’aimants dels béns d’altri, van fer via fins a Surp. Van deixar guaites en els camins i, fins i tot, un lladre va pujar al campanar per donar l’avís, si algú s’acostava a la població, amb un toc de campana: al so d’aquest senyal, els altres fugirien vers un lloc convingut” (p. 43).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com que hui és la festa de la cremada de les falles, sobretot, en el País Valencià (hem sabut que, en el primer terç del segle XX, també se’n feien en Tarragona, segons report en Viquipèdia), hem considerat adient oferir un article de Manuel Sanchis Guarner, resumit i publicat en el llibre “Llebeig”, de Pere Riutort (pp. 97-98).

A banda, hem aplegat a pensar que les falles podrien tenir un origen matriarcalista, entre altres coses, pel seu estil comunitari, de grup i, com escrivia Manuel Sanchis Guarner, per la relació amb la Mare Terra: “l’home, no sotmès al treball i l’angoixa, hi reconeix la ‘mare terra’ i (…) el món regala suport i recer als fills que el miren amb ulls festejadissos” (p. 98).

 

 

Dones que enllaçen amb la terra, protectores i ben considerades sexualment

General, , , , , , ,

Un relat en què captem trets matriarcalistes, com ara, el comunalisme, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El bandoler bord Sacirera”, on podem llegir que un bandoler ajudava les persones necessitades dels pobles i que “Els senyors organitzaren esquadres d’homes per tal d’agafar-lo. Però ell tenia la simpatia de la gent del poble i, quan veien algun moviment de gent estranya, l’avisaven i, al mateix temps, li aconseguien un lloc on amagar-se” (p. 32).

També, en la mateixa obra, resulta interessant la rondalla “Lliser el bandoler”, en què el narrador, sense relatar-la com si estigués en plena campanya electoral (on es solen dir moltes mentires per part de molts polítics, fins i tot, dels qui, aleshores, es presenten com a defensors de la llengua i, després, en els parlaments o en les corts, es venen als valors patriarcals de tradició castellana), plasma que la cultura catalana és matriarcal: “D’entre els molts assalts que d’ell es conten, n’hi ha un, de comès a una dona que tornava de fira, on havia venut uns bells exemplars de cavalleria de la seva propietat” (p. 35). Per tant, la dona, a més de portar productes, n’era qui determinava què feia amb ells.

Cal dir que aquest relat no està preparat per a fer lo que dicte el partit, ni l’associació (o col·lectiu) feminista de torn, sinó que ha sorgit del Poble català, no del formalisme de lo políticament correcte i reglat, sovint, a un pas del fanatisme. Igualment, adduirem que, en la cultura colla, les dones també fan una funció semblant a l’exposada en aquesta narració.

En la rondalla següent, també en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, titulada “Meco el bandoler i casa Felip”, es reflecteix molt el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual: “A Besan, hi havia una casa molt forta que tenia una vintena de persones llogades, entre mossos i criades” (p. 36). Ara bé, com que hi havia bandolers, l’amo “manà preparar-se per si tornaven, cosa que va succeir” (p. 36) i, a més, va demanar “a l’amo de la casa del costat, si li deixaria fer un túnel que comuniqués amb casa seva, això sí, molt ben amagat i sense que ningú ho sabés i que li permetés fugir per allí sense que el trobessin, si els bandolers un dia tornaven. El veí hi va accedir i van construir (…) el túnel” (p. 36). Per consegüent, no sols captem el signe matriarcal del pactisme sinó el simbolisme de la dona i de la comunicació sota terra: les dues cases es relacionen per via subterrània i, així, mitjançant la dona (qui fa de pont i en terra). Això vol dir que esdevé a nivell terrenal.

Uns anys després, els bandolers aconsegueixen entrar en la casa, però el propietari, diligent, “va tenir temps de fer servir aquell refugi que el comunicava amb la casa del costat i escapolir-se amb la bossa dels diners, que, en definitiva, era el que volien els bandolers” (p. 36). O siga, que la dona (ací, la terra) és la protecció de l’home i, de pas, de les persones de bon cor.

Un poc després, copsem que “la dona no va delatar pas on s’havia amagat el marit i la bossa, amb la qual cosa aquells bandolers van decidir endur-se la dona” (p. 37) i, com que la muller no va obrir boca, tots els membres del grup, “un darrera l’altre, en van abusar” (p. 37). I no sols ningú del poble no pogué anar-hi a defendre-la, sinó que, a més, “Mai, en tota la història del bandolerisme, s’havia donat un cas tan esglaiador com aquest, ja que els bandolers sempre havien respectat les dones” (p. 37). Aquestes línies són molt significatives (el remarcat és nostre) i plasmen, fins a quin punt, la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, encara que, en lo sexual, la narració ens ho reflectesca en poques paraules.

Adduirem que, sobre aquesta rondalla, no s’indica si el narrador fou un home o una dona, i sí que fou contada en Besan (un poble del municipi d’Alins, en la comarca del Pallars Sobirà).

Finalment, se’ns diu que Meco, el bandoler, fou condemnat a mort i afusellat. Per consegüent, si més no, la rondalla es posa de part de la dona i castiga qui ha fet mal i ha tractat de trencar la tradició matriarcalista de la terra on viu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones líders en la foscor, que marquen les directrius i de confiança

General, , , , ,

Un relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma molt el matriarcalisme com també amb signes que podríem vincular amb la introducció de l’Església en el món rural, es “La somnàmbula”. En temps del bandolerisme, els veïns de Montoliu de Segarra decidiren anar a l’ermita de la població i “amagar-hi els seus béns” (p. 30). I, per a evitar sospites, “tots els béns en comú foren donats a un frare i, aquest, fent un sot ben profund, els enterrà dintre del recinte de l’ermita” (p. 30). Com veiem, la gent del poble confià en un frare relacionat amb una ermita, això és, amb un espai que pot evocar-nos una casa i, igualment, lo femení.

En eixe sentit, el 17 de març del 2023, en Twitter, demanàrem a David Algarra “L’ermita, ¿substituí la cova o un altre lloc de reunió ‘matriarcal’ / ‘‘femení’ ancestral?” i l’endemà ens respongué “No ho sé, en aquest cas, però hi ha llegendes conegudes de marededéus trobades en coves, on van construir una esglesiola, capella o ermita, i que podrien ser llocs de pelegrinatge des d’abans de la troballa, com és, per exemple, la Santa Cova de Montserrat”. Adduirem que el 18 de març del 2023 li vaig afegir una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, on es pot llegir “en la cova-caverna-santuari de què el caçador ix i a què torna (naixement-mort)”. Aquesta lectura ens feu pensar en la semblança entre un santuari i una ermita i, així, copsar que aquestes paraules s’ajusten a les del relat.

Igualment, cal dir que, en les zones rurals, com indica l’historiador David Algarra, per exemple, la figura del capellà tenia molt bona acollida per part dels qui hi vivien. Per tant, captem un primer signe matriarcal i, a banda, podríem pensar que, anteriorment, ho fiaven en una dona. En eixe cas, ens trobaríem davant un detall en què l’Església (simbolitzada pel frare i per l’ermita) fa un paper que abans tindria un personatge femení.

A banda, els béns es depositarien sota terra, un tret clarament matriarcal, de recepció i terrenal. A més a més, “la imatge del sant en seria, al mateix temps, salvaguarda.

Va passar el temps i allí continuaren les riqueses d’aquella bona gent” (p. 31), o siga, que el religiós era un home de fiar. Passa que morí el frare i no les havia tretes del lloc, ni ningú no sabia on romanien dins de l’ermita.

Un dia, un pastor que pasturava per aquells entorns, veu lluentejar en terra una cosa: una moneda d’or. Adduirem que el pastor, u dels símbols patriarcals, es mou de dia, quan la llum li permet veure or (un altre signe patriarcal com també ho és el sol).

“Deixà el ramat allí i marxà a comentar-ho a la gent del poble” (p. 31) i, com que els habitants d’un altre lloc, VIlagrasseta, sí que recordaven els fets, “pensaren treure’n el màxim profit per a ells” (p. 31). És ara quan una dona passa a fer de líder de tots: “Fou, per això, que anaren a trobar un somnàmbula, per tal que els guiés i els indiqués el lloc (…) on es trobava el tresor.

La somnàmbula accedí a guiar-los i els cobrà, això sí, un bon preu per endavant” (p. 31). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: una dona que fa de cap del col·lectiu i, igualment, que se la relaciona amb la nit. A banda, podem dir que tiraren junta entre els representants del poble, que això ens evoca el comunalisme i que, a diferència de la versió del pastor (que no és igualment acollida), la femenina és ben acceptada pel poble… Recordem que el pastor té a veure amb el nomadisme i amb l’actitud guerrera de les cultures patriarcals, mentres que consideren que una dona sí que podria salvar-los i, de pas, ells trobar-ho.

Afegirem que el fet que li paguen una bona quantitat reflecteix que la dona està ben estimada pels altres.

Tot seguit, llegim que “Diuen que arribaren fins a l’enrunada ermita i els va dir que fessin allí un clot. Els homes van posar-se a fer-lo amb delit. Enfonsaven i enfonsaven, però res no trobaven. (…) la somnàmbula els contestà,  que calia cavar més de pressa, car ella ‘veia’ que el tresor era allí, embolicat en una pell, però que, a la pell, hi havia un fil lligat i que, a l’altre costat del fil, hi veia, estirant la pell, el frare que va colgar el tresor” (p. 31). Per tant, els hòmens segueixen les directrius de la dona, el tresor roman en l’interior de la terra (un element matriarcal) i se’ns comenta que ho feia embolicat amb pell (la protecció, com ho faria una mare amb el nadó) i es fa referència a un fil, detall que aniria en línia amb el que uneix la mare amb el futur nadó (en aquest cas, sota terra i que representaria el frare, qui hi havia tornat).

Finalment, no assoliren la pell del tresor, malgrat la pauta molt encertada de la dona. A més, el relat acaba amb unes paraules molt interessants: “el frare, des de la seva estada, vigila perquè ningú no es quedi allò que no sigui seu” (p. 31). Un missatge que té la seua moralitat: fer coses de bon cor, en aquest cas, no furtar. En altres narracions, però no de la banda de Ponent de Catalunya, ens hem trobat en què, per exemple, l’acció de l’intent de robatori esdevé en una cova i no, com en aquest relat, en una ermita, un detall interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Falçs que salven l’home i pobles i que aporten esperança

General, , , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “En Bernatxó bandoler”. Comença dient que en Bernatxó fou un bandoler procedent de Sedó (una part del terme de Torrefeta i Florejacs, en la comarca de la Segarra) i que, “Quan, en un poble, s’assabentaven de la seva arribada, el sagristà de torn,     o bé l’encarregat del sometent, tocava les campanes per tal de mobilitzar tot el poble un cop armat” (p. 30), és a dir, qui, mitjançant el so de les campanes, avisava els habitants del lloc. Aquest detall pot evocar-nos lo comunitari i que no sempre una persona més vinculada amb el capellà, atenent a les tasques de tipus religiós, era qui assumia la funció esmentada.

Tot seguit, llegim que, “Davant la presència d’en Bernatxó a Canós, un veí de can Sastre, que, aleshores, havia d’avisar el poble, s’endugué una falç a la cintura per tal de protegir-se” (p. 30). O siga, que l’home recorre a la dona (simbolitzada per la falç, entre altres coses, per la seua semblança amb la lluna, tret relacionat amb la nit i amb lo femení) per a que li garantesca que reeixirà de l’objectiu. Quant a la falç (també dita, per exemple, corbella), afegirem que, en l’entrada “Falç” de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem “Eina lunar i femenina, per la forma corbada (les eines i armes rectes són solars i masculines, símbol de penetració i impuls). (…) Símbol de la sega”. En altres paraules, l’home confia en la dona i ella l’acompanya així com, pel mes de juny, “fa costat” en la collita del forment o d’altres cereals.

En el passatge immediat, es troben els dos hòmens i, llavors, “el veí del poble tragué la falç i la va clavar al seu adversari, i el ferí” (p. 30). Per tant, la dona ha proporcionat la força a l’home i li ha permés que, no sols ell es salve sinó… també el poble. Un detall de tipus matriarcal i que empiula amb lo comunitari.

A banda, com copsem en l’entrada “Hoz” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, la corbella, no solament té a veure, per exemple, amb la feminitat: “Simbolitzaria, així, el cicle de les collites que es renoven: la mort i l’esperança dels renaixements”. Òbviament, un poble que aconsegueix que un malfactor se’n vaja del lloc, retorna a l’esperança (p. 30).

Però la cosa va un poc més lluny. En les darreres línies, posa que “En Bernatxó fugí ferit fins a la font de Montcortès, on es netejà la ferida i, poc després, morí” (p. 30). Com veiem, l’home (el bandoler) recorre a la dona (plasmada per la font) per a que li allibere de les ferides del passat i, per dir-ho així, per a que ell reste purificat de les males accions. I ella ho fa i, per consegüent, el salva.

Finalment, així com, de la cova de la mare, n’ix el nadó i passa a ser un membre més present en la comunitat, en la vida diària, amb el retorn a la mare (per mitjà del contacte amb l’aigua), es tanca el cicle de la vida del bandoler. I, de pas, Sedó i la comarca de la Segarra pogueren gaudir d’un futur més confortador.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens, matriarcalistes, agraïdes a les arrels i que lideren

General, , , ,

Continuant amb la rondalla “La punta la donzella”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, la mare i la filla fan estada en la cova i voltants, “fins al punt que, amb el treball i l’ajut, havien arreplegat un petit ramat de cabres que la noia, molt carinyosa amb els animals, cada dia duia a pasturar.

Un dia que havia sortit amb les cabres, per tal de pasturar-les, s’allunyà un xic més del compte de la rodalia que tenia coneguda” (p. 28) i troba que no sabia on era i que s’havia perdut. Ens trobem, de la mateixa manera que en la cançó “A la vora del riu, mare” (amb el tema del pas de la virginitat a la condició de dona amb possibilitat d’embaràs arran de la primera menstruació), que la xica ja fa de cap de colla, en aquest cas, àdhuc, fora d’on solia anar i, així, entra en camps no fresats anteriorment. 

Nogensmenys, ella continua esperançada i, no sols agafa amoroseta un cabridet, sinó que “enfilà per una serra amunt amunt, per tal d’arribar a la punta -el cim- i, des d’allí, localitzar on estava la seva cova” (p. 29). Així, encara que ella es distancia de la cova, manté un bon record de la mare i hi està interessada, o siga, que té present les arrels maternals. A banda, com que era una persona dolça amb els altres, “El ramadet de cabres el seguia fidel” (p. 29). Com veiem, la noia no fa de cap de colla de bous, sinó de cabres, això és, d’uns animals que, com les vaques, proporcionen llet, que evoquen lo femení i que, a més, enllacen amb la figura de la mare.

En ser en el cim i, amb vista d’àguila (una dona de ment oberta), no pogué veure la cova. Però, tot i això, “Passaren els dies, la noia s’alimentava de la llet que les cabres li oferien” (p. 29), així com, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui proporciona vida i qui aplana el futur als seus fills, als membres que en formen part de la casa, de la família, del col·lectiu.

Passa que un dia apleguen uns lladres que vivien i actuaven per aquelles terres, la rapten, però no la maten, i opten per tenir-la lligada, és a dir, per condemnar-la a mort lenta (p. 29).

“Així ho feren, deixant-la abandonada a la seva sort. Però el que en resultà fou que les cabres, que estimaven tant la pastoreta com aquesta a elles, es posaren a rosegar les cordes que lligaven a la donzella, mentre la cabra gran s’acostava a la noia fins que aquesta podia xuclar la llet del seu braguer” (p. 29), o siga, del conjunt de mames de la cabra. De nou, la dona (ací, una cabra fent de mare de la noia). Tot seguit, llegim que “Així s’alimentà fins que el cabridet acabà de rosegar les cordes.

Un cop deslligada i, amb la conversa que sentí dels bandolers, es pogué guiar i pogué tornar a la cova d’on havia sortit” (p. 29). I, així, la jove ha passat eixa mena de tempesta (l’adolescència) i, en tornar a la casa on havia viscut junt amb sa mare i bé (en aquest relat, la cova), ja ho fa com una dona d’igual a igual amb la mare, excepte, per exemple, en la sabiduria i en vivències i experiències. En altres paraules, amb la ment oberta, amb interés per lo maternal i, de pas, per lo matriarcal, per les arrels.

En aplegar-hi, veu que “La mare, la dolça mare que tant l’estimava, (…) s’entristí tant i tant que, del disgust, en morí, per la qual cosa la noia, en tornar a la cova, a la ‘font Joana’, es trobà que havia perdut també la mare” (p. 29). Aquest detall va en línia amb Demèter (la deessa grega de l’agricultura) i la seua filla i molt estimada Persèfone. Simbòlicament, la dona (la mare) dona pas a la jove (a la filla).

Per eixe motiu, encara que la noia torna a les seues arrels (la cova), “Amb  els ulls plorosos, amanyagà les seves cabretes, sobretot, la més petita, el cabridet que havia rosegat les seves cordes, dient adéu a la ‘font Joana’ que tant temps li havia servit d’hostalatge i, emprenent de nou amb el ramat, el camí de la serra, desaparegué d’aquesta contrada (…). I, des de llavors, aquell lloc és conegut com ‘la punta la donzella’” (p. 29). És a dir, que la jove ara fa de dona, es fa càrrec dels seus fills i desenvoluparà aquest paper fora de la casa maternal i, com ho captem en les llàgrimes, recordant sempre sa mare i la terra on tan bé l’havien acollida. Per consegüent, ella ha entrat en l’etapa adulta, de la seua plenitud, però en línia amb una cosmovisió matriarcal.

Afegiré que, el 15 de març del 2023, el detall de les llàgrimes em recordà les que em caigueren (com també a ma mare) quan, el 13 de novembre del 2014 li doní les claus de la casa seua en què ella m’havia permés viure des de la primavera del 2009 i jo passava a estar-hi en la que m’havia pagat del tot feia pocs mesos. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura catalana és matriarcal i no acull lo patriarcal

General

Com descriu Joan Carles Sastre en una obra seua sobre les dones en la Mallorca del segle XIX,  “Encara que paresqui respondre al tòpic, no devia ser tant estranya (sobretot en el camp) la figura de la mare que lluïa a la seva cintura un rosari, per a ensenyar la pietat, i una corretja, per a castigar les faltes, tal com nos la pinta la tradició popular. Tot i el seu innegable amor de mares, eren dones que podien recórrer fàcilment a imposar el rigor, la disciplina i el temor a l’hora de criar els infants. Aquest era, pràcticament, l’únic ‘programa educatiu’ familiar, per al qual només comptava l’aprenentatge d’una religió pessimista i d’una moral rígida i absorbent” (p. 38). Com que l’autor ho posa com una hipòtesi i, en canvi, l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana, ha conegut durant cinc anys el Poble colla (a més de saber-ne més), em negue a acceptar de manera cega les paraules de l’obra “Història de les dones a la Mallorca del segle XIX”, puix que qui escrigué el llibret, em comentà, un dia, que no calia que l’àvia Damiana digués res, perquè “Li tenien por”. El fet que vaja unit respecte i amor, és possible i concorda… en una cultura matriarcal, així com, per exemple, en la cultura catalana hi ha molta religiositat popular (com em confirmà, un dia, Joan Arimany Juventeny, en Facebook), però també molta música eròtica i d’humor, sorgida des del Poble. I dic açò, partint del fet que hi ha molta informació en aquesta línia. 

De fet, el 9 de juny del 2020, durant una conversa amb Pere Riutort, li comentí aquest detall i ell em digué que sí que era cert lo que escriu Joan Carles Sastre (encara que ell no negava la influència de la cultura castellana), “Ma mare em pegava dos colps a les anques, un poquet i m’enviava al corral. I jo, li deia, ‘ – No ho faré més’”. I sa mare, li responia: “-Ale, entra”. Igualment, no considerava que l’educació de sa mare hagués sigut rígida (i parlem d’una educació feta en un ambient rural) i, a més, aprovava que la introducció d’una actitud més agressiva hauria anat unida a l’entrada del castellà en la societat balear i no, com aquell qui diu, com una cosa natural.

Ara bé, continuant amb aquestes línies sobre la dona balear i, per extensió, la mare (i l’àvia, també coneguda com la padrina, en les persones catalanoparlants), adduiré que el 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre aquestes línies i, després de llegir ell les paraules de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat “La dona i la família” (pp. 37-38), m’afegí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la neta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La neta no anava a l’escola, l’àvia tragué la neta de l’escola, perquè Damiana veia que l’escola marginava al seu poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agarraven el caramel’ [dels opressors]…, ella, amb la mirada …, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ahí no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ahí no hi ha temps”.

Unes paraules semblants a les del caramel de què parla l’autor del llibre sobre l’àvia Damiana són les que plasma Anton Sieberer en els anys trenta del segle XX sobre la llengua catalana en Catalunya: “El catalán al que se presenta el castellano como un manjar exquisito, nunca será capaz de manejarlo de una forma tan inmediata y ligera, con tanta atención a las sutilezas y matices de sentimiento como un castellano. (…) Y no es que los catalanes se nieguen a aprender otras lenguas. Al contrario, en Barcelona ha florecido siempre el estudio de las lenguas más que en cualquier ciudad de España.

El catalán debe ser la lengua del hogar y la escuela, la lengua de los tribunales y la administración, de las disposiciones de la autoridad, de los periódicos, de la vida comercial, de los libros, del arte y de la ciencia: tal es el objetivo del catalanismo. La lucha por la propia lengua es la parte esencial de los esfuerzos y objetivos de los independentistas.

(…) Los catalanes, muy conscientes de la importancia de su lengua en el conjunto de sus aspiraciones nacionales, admiten que se puede negociar sobre todo excepto sobre la lengua, en donde no caben pactos” (pp. 243-244). Estic totalment d’acord amb les paraules d’Anton Sieberer. I qui diu llengua, diu cultura popular, és a dir, la matriarcal.