Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Dones ben tractades, molt participatives i molt obertes

 

El 18 de setembre del 2021, Mercè Romeu (el nom és fictici, per acord amb la dona que escrigué les paraules que esmentarem tot seguit), en un missatge, em plasmà “Hola,

Sobre el tema de les dones dels països catalans, potser sembla poc políticament correcte, però em fixo molt en els assassinats de dones que surten als diaris i la majoria són forasteres o els seus homes ho són.

No es pot dir gaire”.

I, tocant el tema de lo que Mercè Romeu escriu sobre aquests “assassinats”, en l’article “Ecspaña cañi. Arriba Ecspaña!”, publicat en el 2008 en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), podem llegir[1] el subtítol “Assassinar les dones és cosa de forasters”[2] i, immediatament, que “Els forasters són una cultura patriarcal, els mallorquins, en canvi, com tots els catalans, som un cultura matriarcal. En llengua catalana no existeix la dita bàrbara i salvatge com si existeix en espanyol: ‘la maté porque era mía’. Els forasters diuen ‘te quiero’[3], que és un verb de possessió, en català, en canvi, deim ‘t’estim’, que és un verb de indica valoració. Això d’assassinar les dones, doncs, és cosa pròpia de forasters com ho és fer de la tortura de toros un esport ‘nazional’. En fi, aquí tenim un altre motiu per ésser independentistes. Que quedi clar, doncs, l’assassí de Mari Summi, que la va cosir a ganivetades, és un foraster anomenat Juan Manuel Gutiérrez Ortega. Que consti en acta encara que els diaris forasters ocultin els llinatges de l’assassí” (p. 14).

Qualsevol persona que haja llegit moltes rondalles de fa més de cent anys o, com ara, arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell i per Joaquim G. Caturla, podrà veure que, en moltes ocasions, la dona està ben considerada i ben tractada.

El 19 de setembre del 2021 vaig decidir fer un post en què treia el missatge que Mercè Romeu m’havia enviat la vespra, i plasmar-lo en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el meu mur, el 19 de setembre del 2021, les respostes foren “Crec que aquí hi ha massa assassinats pel tema masclista i no precisament són estrangers” (Montserrat Cortadella), a qui, immediatament, li contestí  “Quan ella diu ‘forasters’, es refereix, més bé, a no catalanoparlants” i Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em comentà “Estic d’acord amb en Lluís. Jo, del meu record, i ja sóc molt gran, no recordo que n’hi hagués tants ni tan sovint. I fa molta pena, de debò!!!!”. Montserrat Cortadella li respon “Ricard, abans no passava o, potser no ens n’assabentàvem” i, a mi, “Sí, sí, ja ho entés així. Però ara, aquí, a Catalunya, hi ha massa i no precisament forasters” a qui li escriguí “Jo, Montserrat, als nouvinguts de l’estranger, els dic que la cultura valenciana és matriarcal i els parle un poc del tema”.

Uns altres comentaris, en el meu mur, foren “Estic d’acord amb el que diu”[4]  (Rosa Garcia Clotet), “És un tema molt complicat, amb molts matisos” (Montserrat Rius Malet), a qui li envií un comentari per a poder accedir a l’article publicat en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf). A més, Marc Juanhuix m’escrigué “També hi ha violència cap a les dones en la llengua i cultura catalana, i es pot veure clarament en cançons del rock català dels anys 80 i 90 clarament, tant en cançons que parlen de ‘era meva’ o fins i tot el canibalisme de m’agradava tant que me la vaig menjar.

Puc apuntar en una direcció que se m’ha acudit ara?

Crec que moltes diferències que esmentes tenen a veure amb l’arrel religiosa de base d’aquestes cultures. M’explico.

En els països del centre i el nord d’Europa, el reformisme cristià, especialment, el calvinisme, que parla sovint de que Déu predestina el paper i el futur de tots, juntament amb la cultura de l’austeritat i recolliment que va adoptar la burgesia, per diferenciar-se de la noblesa, va deixar a la dona un únic espai d’actuació: el privat i el domèstic, l’aparta de l’espai públic. Això ho podem veure especialment a partir del segle XV/ XVI.

A la cultura islàmica, que no domino tant, des de la radicalització del dogma islàmic, a partir del segle XVI, les dones també perden tot el seu paper en la vida pública i esdevenen sovint una possessió més dels seus pares i marits.

En canvi, contràriament al que pensem sovint, els països d’arrel llatina i que conserven el catolicisme, tenen dos factors que protegeixen més a les dones que a altres regions: el primer, és la vida al carrer. Els països del sud d’Europa tenen una cultura molt arrelada al carrer, al barri i a l’aire lliure. Això s’explica per factors com el clima suau que hi convida, però també en la reminiscència de la participació en la vida política de segles anteriors.

En segon lloc, la figura de la dona per l’Església catòlica. Sí, no podríem dir que és precisament progressista, però tampoc cal oblidar que la dona és l’àngel protector de la llar, dels fills, i dels valors cristians. Aquest paper no és menystingut per l’Església, i no la lliga a casa, ja que acompanya i educa als fills (i pren decisions!).

Alhora, se li suposen valors com la caritat (per tant, sovint surten al carrer a recollir caritat i a oferir ajuda als desvalguts, fent una funció pública molt important i necessària que avui dia recau en l’Estat i sanitat!).

També cal recordar que, fins als segles XIX i XX, l’Església reconeix el dret, a la dona, a ser propietària, a heretar del pare o del marit i, fins i tot, al divorci, si el marit la maltracta o és adúlter…

Pot ser que aquests fets afectin al que esmentes de que la nostra cultura és matriarcal???”.

La meua resposta, ràpidament, fou que “Hi estic totalment d’acord. En primer lloc, les cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila són molt més obertes i favorables a la dona que les que tu, precisament, indiques”.

Tot seguit, li escric que el matriarcalisme també està plasmat en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys o de fa uns quaranta i, fins i tot, en unes altres de primeries dels noranta del segle XX i que coincideixen en moltes vivències que ens conten persones que encara viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que han pres part i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Reproduïm el text, literalment.

[2] No estic totalment d’acord amb aquest subtítol, tot i que, sí que podem dir que, partint dels comentaris relacionats, com ara, amb la gestió de la casa, o bé vinculats amb la pedagogia matriarcal, que hem observat (tant en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, com en el relatiu al matriarcalisme relacionat amb la llengua catalana) que hi ha una quantitat molt alta d’hòmens que consideren de manera molt positiva la dona, com també de dones que no tractarien de sotmetre el seu marit a una mena de dictadura femenina, sinó que,  tant hòmens com dones, són molt oberts i molt comprensius amb les persones de l’altre sexe.

Igualment, afegirem que, en moltes rondalles de fa més de cent anys, bé, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, bé per Andreu Ferrer Ginard, la dona està ben considerada i està ben tractada.

[3] Quant la forma “et vull”, en el País Valencià, sinònima de “t’estime”, els valencians no la utilitzem en un sentit possessiu, com he pogut comprovar en parelles de valencians catalanoparlants que tenien més de setanta anys.

[4] En al·lusió a Mercè Romeu.

La dona estira el carro amb molta iniciativa i molt oberta

 

El 18 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un escrit que, entre altres coses, deia “Ma mare, en una entrevista que li fiu, em digué ‘Per exemple, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet?’. [I mon pare els deia:] ‘Ah, puix bé, lo que tu vullgues’’.

¿Com eren les relacions entre els vostres avis? ¿Quin paper hi jugava la dona? En el cas dels meus avis materns, s’entenien molt bé i la dona era qui triava, qui tenia la darrera paraula. Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de setembre del 2021, les respostes foren “Jo et parlaré dels meus pares. El meu pare sempre n’ha estat molt de ma mare i, sense ella, se sent perdut, tot i tenir molt de caràcter. Sempre l’ha anomenada ‘la jefa’, perquè és qui du i ha dut els pantalons a casa.

Ma mare, des de petita (12 anys), es va haver d’espavilar i agafar les regnes de la casa: va perdre el pare, la seva mare cuidava els avis impedits, i ella anava al camp a plantar, collir i, al mercat, a vendre.

Es va forjar en la resistència i ho va saber fer bé, tot i que, de vegades, el seu caràcter és massa dur.

Per altra banda, dir també que s’han complementat molt bé, però ma mare ha estat sempre el pilar de casa” (Glòria Fulquet Comas), “Els meus avis, pel temps del que parlo, estaven tan compenetrats que, quan l’avi, a punt de morir i el senyor Rector li va demanar si volia confessar i combregar, li va dir ‘Pregunte-ho a la Pepeta’. La meva àvia, ella decidia en temes considerats importants, o sigui, els familiars. Jo ja tinc 72 anys i, d’això, ja fa força temps, ja que jo en tenia 15” (Montserrat Treserra Soler), “El meu pare deia que tot els anava bé, perquè la mare era una mandona i, ell, un tant se me’n dona” (Marta Farreras Casanovas), “A casa meva, la que portava els pantalons era la meva mare!!!! El pare sempre deia ‘Amén’(Isabel Fortuny), “Els meus avis materns, l’avi és el que manava amb els diners, i la padrina era la que portava la casa. El padrí tenia un caràcter molt dur, i ella era súper carinyosa” (Conxita Margarit).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 18 de setembre, les respostes foren “El pare feia el mateix: opinava i ‘Decideix el que et sembli’(Joan Sole Roca), “A casa nostra, també, del mateix pare i fets” (Montserrat Samarra Gibert), “Es comentava i decidia el que millor era. Ni l’un, ni l’altre” (Teresa Segui Lopez), “A casa, també es feia així. Ara, a casa meva, ho parlem tots dos i ho decidim per mutu acord” (Montserrat Carulla Paüls), “A casa, no. Manava l’avi, a tots. L’àvia era una mena de gheisha que li acomplia tots els seus capricis. Quan van morir, semblava que manés el pare, però qui estirava el carro era la mare” (Joaquina Viñals), “A casa, el meu pare. La mare només estava per als fills i tasques de casa” (Bely Bely Bely).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 18 de setembre del 2021, en relació amb com eren les relacions entre els avis i quin paper hi jugava la dona, les respostes foren “Els meus avis paterns (de Mallorca, tots dos), es tenien molta estima i respecte mutu. Els record amb molt d’afecte. No sabria dir si sa padrina comandava, sí que es padrí no li feia ombra. I que ses padrines velles (besàvies, les mares dels avis) eren de personalitat forta. Dels meus altres avis, et podria contar quelcom semblant, però són aragonesos” (Julia Pons), “Es padrí manava i sa padrina feia lo que li convenia” (Yani Palou).

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tiren avant, amb molta iniciativa i molt obertes

 

En el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, el 12 de setembre del 2021, fiu una pregunta en relació amb la frase “Aleshores manaven les dones”¿Vos importaria escriure vivències relacionades amb ‘sa madona’ o bé amb el paper de la mare, o bé de la padrina (l’àvia)?”  i la primera resposta en línia amb la frase fou “Més d’una vegada, he vist gent dinant a un restaurant i, a l’hora de pagar, paga l’home amb els sous que sa madona li ha passat per davall sa taula” (Mari Lina Ribas Clapés). En relació amb aquest comentari (i, sobretot, a lo de “que li havia passat per davall sa taula”), que el llisquí a ma mare el 16 de setembre del 2021, ma mare em digué que no li estranyaria que això tingués lloc en la nostra família. I, com a exemple, em parlà d’un matrimoni de dos familiars (de qui hem canviat els noms): “Fins i tot, la tia Carmen i el tio Vicent (perquè, el tio Vicent, en diners, no s’ha preocupat massa), la tia Carmen ha sigut l’organitzadora, l’administradora.

Això et dic que és normal, perquè, per a moltes persones, si no paga l’home, és una baixesa. No m’estranyaria. És de les coses que no ficaria en dubte”. Immediatament, li responguí “¡Ni jo!”. I ella m’afegí “Almenys, en algunes famílies no és estrany. És una manera intel·ligent d’actuar la dona”. Uns altres comentaris en aquest grup foren: “Un dia, l’alcalde i el mossèn van fer una juguesca. Qui mana a les cases: es homes o ses dones? Van fer córrer la veu: on mani la dona, una vaca.

Van anar passant i tots  demanaven una vaca, fins va arribar un que, amb veu potent, va dir: ‘Jo vull un cavall negre!!’. Tots els demés van quedar meravellats del poder[1] de l’home. Al poc de temps[2], va tornar a l’Ajuntament i mig temerós va dir:

-Podeu donar-me un cavall blanc amb taques marrons. És que és el que li agrada a sa madona.

Heus ací el tema” [3](Joan Garcia Codina). Uns altres comentaris foren “La meva teoria és que és variat, depèn de qui té els doblers. Si la dona fa mercat o té herència, mana; i, si és només de casa, un xic menys. I, quan els fills són majors, mana ella i ell s’ho mira: ja ha perdut el poder” (Joan Garcia Codina), “Jo crec que sí que hi havia un cert matriarcat, com a altres societats masclistes, per cert. Les dones entrenen els fills a ser servits per la dona i eternament dependents.

Crec que les relacions tradicionals eren raonablement igualitàries: la dona hereta de la mare, conserva les propietats quan es casa, tria el marit entre diversos candidats (almenys, en teoria) i, moltes vegades, tenien més autoritat real, tot i que ho dissimulaven per quedar bé” (Neus Ribas), “Com bé diu algun, per aquí, depenia de qui tenia sous. Segur que si algun es casava amb una hereva, qui manava era ella…” (Xavier Prats Marí).

En el grup “La Catalunya del Nord”, l’11 de setembre del 2021, em comentaren “Manaven dintre de casa seva; fora, de cares a la galeria, no” (Eva Insua Diaz),

En relació amb aquestes respostes, en l’article “Teresa Conca Martínez” (https://sindicalistesfeministes.com/teresa-conca-martinez), publicat per “Sindicalistes Feministes CCOO PV”, a què vaig accedir el 10 de setembre del 2021, podem llegir que Teresa Conca nasqué en Beneixama (l’Alcoià) en 1954 i que ella comenta “Ma mare era més tolerant[4], era ‘la mare’, ma casa era un matriarcat […] Sí, mon pare anava a treballar, però qui portava el govern de la casa i de tots, (…] era evident que era ma mare” i, entre altres coses, afig que “ella intentà que, en la mesura de lo possible, ferem activitats encara que no foren del seu gust, ni de la consciència, ni dels seus principis”.

Igualment, Teresa Conca addueix que “Ma mare bo, doncs, com totes les dones d’aquella època era… tirava de sa casa i de tota la família. Treballava al camp” i, a més, diu que era una dona extraordinària (“superwoman”, en l’original). 

Igualment, en l’entrevista “Dolors Escriche” (https://ballcatmemories.cat/dolors-escriche), publicada en la web “Ballcatmemories”, i que trobí el 10 de setembre del 2021, podem veure que Dolors Escriche, balladora, comenta “A casa meva era un matriarcat: manava la mare. Érem set: l’oncle, el meu padrí, el pare, el meu germà, la mare i jo, i després la meva cunyada. I tots bé perquè la meva mare és la que portava la batuta”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, la paraula castellana “poderío”.

[2] En l’original, “Al rato”.

[3] Aquest relat dels hòmens i la vaca és conegut en distintes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

[4] Que son pare.

“Ses dones són ses que dirigeixen” (Carmen Bonet Ribas)

 

En el grup “Cultura pitiüsa”, el 13 de setembre del 20210 posí la frase de ma mare (“Aleshores manaven les dones”), i les respostes foren “Era cert, ja que eren majoria, com ara” (Francesc Ribas), a qui Eva Guerrero Castells li comenta “No crec que sigui qüestió de ser majoria o no ser-ho.

Té més a veure amb el treball, l’organització de la finca, de la casa i la família, la cura dels al·lots.

De sempre, i en totes ses cultures, la dona és la que, en silenci o no i amb la col·laboració de l’home o no, ha tret endavant ses famílies.

De manera majoritària, és així, encara que existeixin honroses excepcions”. “O siga[1], ses coses no han canviat tant” (Miguel Tur Roselló), “A sa Mediterrània cristiana, jo crec que ses dones són ses que dirigeixen sa família; unes, fent molta feina i, altres, des de sa taula des braser. S’home (sempre hi ha excepcions) no sol fer res molt important sense consultar amb sa dona” (Carmen Bonet Ribas), a qui comentí que el meu avi matern (1906-1992), de línia lliberal, deia “Manen els hòmens [= formalment, en la llei], però es fa lo que vol la dona [= en el dia rere dia]  i que, com em digué ma mare, el meu avi no ho veia com un problema i, a més, tots dos s’entenien molt bé. Igualment, Pedro Miguel López respon a Carmen Bonet Ribas: “Ben cert. Era així i encara ho és”. Uns altres comentaris foren “De petita, fins a l’adolescència, passava vacances al camp de Lleida i sempre vaig veure que les dones portaven la veu cantant. Els homes anaven a treballar al camp, però l’organització de tot estava a càrrec d’elles i tot funcionava!” (Anna Ruestes), “De portes a dins, l’organització de la casa era de la dona. L’home s’ocupava de la feina i portar els sous a casa” (Marga Roig), “I ara també…!!!” (Margarita Canet Llabrés), “Tot això és ver, però, a part d’això, si sa dona era filla, quins poders tenia? I si era fadrina? Què me’n deis?” (Fina Serra), a qui Carmen Bonet Ribas respon “Si era fadrina, podia treballar de modista, perruquera, tavernera, estanquera, cuinera… I tenir ‘estada’ a ca un germà o parent/a, si no tenia casa.

I si eren viudes, se solien casar amb un cunyat, si anava bé. I, si no, se buscaven la vida”.

En el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, el 12 de setembre del 2021, fiu una pregunta en relació amb la frase “Aleshores manaven les dones”, ¿Vos importaria escriure vivències relacionades amb ‘sa madona’ o bé amb el paper de la mare, o bé de la padrina (l’àvia)?”, i les respostes en línia amb la frase foren “Més d’una vegada, he vist gent dinant a un restaurant i, a l’hora de pagar, paga l’home amb els sous que sa madona li ha passat per davall sa taula” (Mari Lina Ribas Clapés). Ma mare, a qui contí aquest comentari el 16 de setembre del 2021, hi estava totalment d’acord i, a més, em comentà  “És una manera intel·ligent d’actuar la dona”.

Agraesc la col·laboració de les persones que han pres part i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “sigue”.

“Vaig viure un cert predomini de la padrina” (Pere Ramon Nadal)

 

En relació amb la frase “L’autoritat de la mestressa s’incrementava amb l’edat”, plasmada per David Algarra en el llibre “El Comú Català”, el 15 de setembre del 2021, Pere Ramon Nadal, en un correu electrònic, em comentà que “És cert que, durant la meva infantesa, vaig viure un cert predomini de la padrina (la mare del meu pare), que vivia amb nosaltres (era vídua, ja que el meu avi es va morir jove) i que tenia una forta influència sobre el seu fill, el pare.

Amb el temps, només la independència econòmica de la meva mare, li va donar més gran autoritat. També és cert que hi havien dos factors que influïren: la meva mare tenia una educació molt millor que la meva padrina, però el seu coneixement i integració en el món agrari (rural) no hi tenia gran cosa a dir, tot i que conforme es va fer gran la iaia, la mare sí va anar integrant”.

Quant al paper de la dona, fins i tot, més enllà de la força econòmica, en l’article “Jo busco la felicitat dins de la infelicitat” (https://www.lavanguardia.com/lacontra/20171121/433049357355/jo-busco-la-felicitat-dins-de-la-infelicitat.html), a què vaig accedir el 10 de setembre del 2021, Mercè Boada, neuròloga, a la pregunta “Vostè és filla de peixaters”, respon: “I neta. En la meva família, grans emprenedors, hi havia pocs universitaris. Era un matriarcat. Dones fortes i vitals. Independents. Es valorava la feina, vaig fer un any d’Econòmiques treballant a la peixateria”. Com veiem en aquests dos escrits, la dona està ben considerada i, fins i tot, el paper de la padrina (l’àvia), com en moltes rondalles i com en molts comentaris de dones catalanoparlants majors de setanta anys i tot, no és precisament passiu, sinó tot lo contrari.

Cal recordar, a més, que, com ja escrivia Francesc Eiximenis en el segle XIV, en el capítol 894 de l’obra  “Lo Crestià”, en la cultura castellana era habitual furtar i mentir.

Per això, cal no aprovar la tendència de polítics que es posen l’etiqueta d’esquerres, de progressistes, d’eixampladors de la base, etc. i que, en el fons, fan com aquell històric futbolista del Barça, Quini, qui, durant el juí relacionat amb el segrest que havia patit uns anys arrere, vingué a dir que els segrestadors (en el nostre cas, els qui s’inclinen per lo patriarcal vinculat amb la cultura castellana i que fan la rendivú al PSOE i a Podemos), en el fons, l’havien tractat bé (ací, al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i a la mateixa llengua).

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

“L’autoritat de la mestressa s’incrementava amb l’edat” (David Algarra)

 

Uns altres comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris” foren “Les paraules s’expliquen només amb llegir-les poc a poc. El patriarcat el portaven els homes i el patriarcat vol dir el domini dels homes. Sabeu què és el patrimoni? Doncs, dels diners i dels interessos, els homes tenien la clau.

El matriarcat. Del matriarcat, se’n cuidaven les dones. Què és el territori del matriarcat? El matrimoni i tot el que penja: la neteja de la casa, la roba, els fills, la cuina, la conserva del menjar, el bestiar per tenir menjar, gallines, ous, conills i, com et descuidis, l’hort, com a mínim, per a collir el necessari per no tenir que comprar res, a ser possible, i la roba, cosida, neta i planxada” (Rosaura Sole Asens), “Molt subtilment, però sí” (Montse Sampietro), “És una pregunta molt genèrica, la que fas, i s’ha de filar més prim. Quina regió dels Països Catalans et refereixes, quins anys? És una pregunta que hauria de ser més dirigida i, potser, trobaries estudis antropològics, històrics o sociològics. És molt diferent la vida pública de les dones segons el seu estatus social, i la seva vida privada, si tenen estudis o no…

En fi, la pregunta és genèrica i cada casa és un món, veritat? Diferenciar el tipus de Patriarcat i Matriarcat estaria bé. Crec que hauries de fer un bon treball de recerca però amb una bona metodologia. SALUT” (Monica Aparicio), a qui respongui, com a altres persones, que lo matriarcal “Està molt ben plasmat en moltes rondalles en llengua catalana”. I ella, immediatament, addueix “Sí, però les rondalles és un gènere literari. Potser el teu estudi es vol basar només en rondalles? Segur que pots trobar altres estudis d’altres disciplines”  i li vaig afegir que, igualment, “en música popular eròtica, en balls, etc.”. Observem una tendència a no tractar el tema des de la vessant que sembla més “rural” i més “oral” (com és el cas de les rondalles, camp que, si bé ara es pot llegir, fins a fa uns cent anys o un poc més, només es podia transmetre de paraula, no per mitjà de la lectura). I , per una altra banda,… el tema sobre el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana no és dels més tractats en el camp literari i, a banda, sí que podem dir que es plasma, més bé, en part de distints llibres, en alguns articles de premsa, en entrades en blogs i en webs, etc.

Un altre comentari interessant, per l’aportació informativa, és el que fa BC Maria: “I tant que manaven les dones. Però treu el temps del franquisme”, a què Angels Moran Navarro respon “El temps del franquisme, aquí, també manaven les dones. Altra cosa és a la resta de la península. Però, a les terres de parla catalana, les dones eren les que administraven la casa i duien el pes de l’economia”. Un poc després de llegir aquests dos comentaris, envií a Angels Moran (en el mateix post) moltes fotos de portades de llibres que jo havia utilitzat en l’estudi (de rondalles, “Dones que anaven pel món”, “Speculum al foder”, “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI” i, com ara, “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segles XVII”). I la resposta de BC Maria fou “Deu n’hi do la informació. Moltes gràcies, ho agraeixo de tot cor”. I, sense pensar-m’ho dues vegades, li contestí “Gràcies. Per mitjà de llibres com aquests i de testimonis vostres i de més persones, com també de cercar per Internet o de preguntar per telèfon, el treball sobre el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana va avant.

Esteu aportant molta informació clau per al tema del paper de la dona i de l’àvia, bé en la transmissió de la cultura tradicional i del saber, bé en la família catalanoparlant.

Vos encoratge a escriure més “. I, tot seguit, li escriguí com podria trobar informació en la web Malandia.

En relació amb el tema del franquisme, hi ha un llibre que, de rebot, en parlar sobre el paper de la dona i de la cohesió grupal, aporta informació que elimina molts prejudicis: “El Comú Català”, de David Algarra. Així, parlant, més o menys, sobre els segles XII-XIV, comenta que “és al si de la família on el paper de la dona adquiria més força, ja que era una de les figures clau que asseguraven la continuïtat del grup i de la casa, que no oblidem que era la unitat econòmica per excel·lència durant tota l’Edat Mitjana i l’antic règim” (p. 91), això és, entre els segles VI i el primer terç del segle XIX. A més, David Algarra addueix que “el paper de la dona a la casa no s’ha de confondre amb el significat actual de mestressa de casa, sinó amb una petita empresària que, junt el seu marit i altres subjectes que vivien na la casa, estava al capdavant del seu ‘negoci’ familiar, la seva forma de subsistència. Els senyors laics i eclesiàstics no eren patrons del negoci familiar, ja que no intervenien en la direcció de la producció de la casa, ni decidien sobre l’organització del treball. Eren receptors de rendes, però no tenien un interès especial en el procés de producció i això és una diferència substancial amb el capitalisme actual” (p. 92).

Per a les persones que s’inclinen per l’estudi del poder de les dones (que, com comenten a Anna Boyé, estudiosa de cultures matriarcals del món, no és lo que consideren prioritari en eixes societats), direm que, en “El Comú Català”, es comenta que el cap de casa era “més aviat un administrador que no un propietari. El cap de casa també podia ser una dona i no sempre per ser vídua” (p. 92) com també que “La relació entre tots dos [, el marit i la dona,] era igualitària; encara que el cap mantingués el poder formal, generalment consultava a la mestressa. L’autoritat de la mestressa s’incrementava amb l’edat, mentre que la del cap disminuïa a mesura que envellia”  (pp. 92-93), fet que relacione amb la figura de la dona gran i, com ara, com a principal transmissora de saviesa, de coneixements, de rondalles, de vivències, com a consellera, com a organitzadora, com a persona molt oberta a tot el col·lectiu, com a dona amb molta iniciativa, etc., com molt bé es veu en moltes rondalles.

Tant el tema de la dona com a portadora de diners a la casa (com feien les dues àvies de ma mare), com el de tenir la darrera paraula (com la meua àvia materna i com ma mare), van en línia amb lo que escriu David Algarra i… afigen moltes persones per Internet o de paraula i, per descomptat, amb moltes rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia

El llibre que m’obrí els ulls respecte a la cultura anglosaxona

 

Moltes persones actuen com qui prioritza molt més lo cosmopolita, lo que procedeix de la cultura anglosaxona i, per descomptat, lo políticament correcte.

Doncs bé, des d’ahir de matí fins a fa poc, no he pogut fer més d’un comentari (o cap) en molts grups de Facebook per a l’aprenentatge de la llengua catalana, simplement (encara que no m’ho hagen dit, ni m’hagen demanat perdó), perquè la ignorància és molt atrevida (per part de les xarxes socials i per part de persones que participen en elles), perquè en l’Estat espanyol no és polítícament correcte dir que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i, perquè, a més, hi ha qui et pren per mentirós pel fet d’haver escrit una frase que em digué, ma mare, durant una entrevista que li fiu, en Aldaia (l’Horta de València), durant una visita a cals meus pares, el 15 de febrer del 2020: “Aleshores manaven les dones”. I si, a més, en un post que ha escrit un amic (amb un toc d’humor), ell fa esment al Kamasutra (i això és cert), tu poses una foto de la portada del llibre “Speculum al foder” i, igualment, li fas un xicotet comentari dels dos manuscrits que recull el llibre, originàriament, escrits en català en el segle XV, i capdavanter,… la censura és servida, així com la ignorància que acompanya els censors.

A banda, vint-i-quatre hores (o un poc més) de censura en aquestes xarxes no impedeix que llibres com el que figura en aquesta entrada, plasmen, per escrit, la severitat amb què la cultura anglosaxona tracta la sexualitat i l’erotisme.  Qualsevol persona que llija moltes entrades d’aquest diccionari, veurà que lo que escric no és cap invent del Dr. Frank de Copenhaguen, sinó una realitat tan certa com que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal. Com sona.

Igualment, no per votar candidatures polítiques que fan la rendivú a partits polítics espanyols de línia patriarcal (com ara, el PSOE o Podemos) s’és més persona, ni més universal, ni més matriarcal, ni, òbviament, més obert. 

Finalment, no per censurar en nom del puritanisme, s’és més obert. I no per fer-ho en nom de lo políticament correcte, s’és més educat.

I, ara sí, el llibre de què parlàvem, interessant per a fer una recerca sobre la cultura anglosaxona. Es tracta del “Dictionary  of Sexual Slang. Words, Phrases & Idioms from AC/DC to Zig-zig”, d’Alan Richter. 

Gràcies a totes les persones que m’heu fet costat durant les més de vint-i-quatre hores de censura, que són un senyal de postfranquisme que cueteja (i molt), encara que determinades candidatures polítiques i, per descomptat, moltes persones, es posen l’etiqueta de progressistes, o bé d’esquerres.

 

 

 

 

“A Mallorca, manaven les dones”, com en les rondalles i dia rere dia

 

Continuant amb les respostes en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, direm que, per exemple, poguérem llegir “Manaven les dones, si hi havia diners; si no, eren com mules i un zero a l’esquerra.

A casa meva, manava la meva mare perquè era la mestressa (la pubilla) i, en les coses del camp, deixava fer, no s’hi posava. Érem quatre germans i, a casa, tenia qui l’ajudava.

Vull remarcar que els meus pares estaven molt ben avinguts i s’estimaven. Vam ser una família molt feliç” (Montserrat Bosch Angles), “A Mallorca, a les cases, manaven les dones, però les lleis, la religió i l’Estat afavoria als homes perquè fossin ells els que manassin: tenien tot el poder al seu favor. I, així, l’home no ho reconeixia davant la societat, i deien barbaritats, entre elles, com ‘A la somera i a la dona, la garrotxa els hi és bona’ i n’hi havia que s’ho creien” (Sumsi Massanet Arbona) a qui Àngela Puig Pozo respon “Perquè Mallorca pertany a Espanya, la qual és patriarcal. Les lleis venen de dalt. Però la cultura és matriarcal. Basta veure les rondalles” i, en acabant, contesta Sumsi Massanet a Àngela Puig: “Sí ho sé”.

En llegir els comentaris de Montserrat Bosch Angles i el d’aquestes dues dones que hem esmentat ara mateix, afegiré que, el 13 de setembre del 2021, en què aquest grup em blocà la possibilitat de fer més comentaris en relació amb aquest post (com també m’ho feren en uns altres, unes quantes hores o més, després d’haver inserit en “Mots oblidats pels diccionaris” una foto del llibret “Speculum al foder”, un tractat capdavanter, del segle XV i, originàriament, escrit en llengua catalana i molt en línia amb el matriarcalisme), lo primer que em vingué al pensament fou que, en l’Estat espanyol, encara hi ha governs postfranquistes, a nivell estatal i més, que a penes toquen el tema de la sexualitat, ni el de l’erotisme, com no siga amb un lleuger consentiment a lo políticament correcte.

Cal dir que, quan he posat posts en què deia que, en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic, és alta la participació de la dona, ella és qui tria i qui té la darrera paraula o, com ara, la part activa i que salva (sexualment i tot) l’home (en lloc de fer-ho el típic príncep blau i cavalleresc), a penes es fan comentaris. En canvi, davant una frase com “Aleshores manaven les dones”, podríem dir que, per part d’algunes persones, hi ha una actuació en què es tracta de manipular els lectors (poca informació, teorització a partir de generalitats socials, econòmiques i històriques, com ara, la Revolució Industrial), però que, comentaris com els d’Àngela Puig Pozo i la resposta de Sumsi Massanet Arbona són puntuals i, a banda, d’agrair.

En línia amb lo que he adduït en el paràgraf anterior, el 13 de setembre del 2021, comentí  a Maria Dolors Sala Torras, en el mateix grup: “Per això, recórrec molt a les rondalles, a la música i a enllaçar-los amb comentaris que em fan, sobretot, persones de més de setanta anys: solen ser les més obertes, en el treball sobre el matriarcalisme. I, a més, tenint present que els decrets de Nova Planta tenen molt a veure, no en són aliens. Llibres com ‘Notícia de Catalunya’ (de Jaume Vicens Vives) o ‘El Comú Català’ (de David Algarra Bascón, del 2015) ho plasmen, com també ‘La identitat reeixida’ (de Bartomeu Mestre, del 2002) o ‘La formació d’una identitat’ (de Josep Fontana, del 2014). Perquè, que jo sàpia, l’escolarització i les lleis d’instrucció no sorgiren, per exemple, des de Catalunya cap a Castella i la resta de regnes de lo que ara diríem Espanya, sinó des del regne de Castella. I això és molt conegut”. Com a exemple, Josep Fontana comenta que la Barcelona de l’any 1700 era una ciutat “sense gaires desigualtats socials”  (p. 198), i que això ho vincule amb el matriarcalisme, en què, amb un estil molt obert, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que han prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Dones que tiren envant”, arriscades i molt obertes

 

L’11 de setembre del 2021, l’endemà d’haver plasmat en aquest treball l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi”, escriguí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, que “Ma mare (1943), parlant sobre els seus pares i sobre els seus avis, em digué ‘Aleshores manaven les dones’. Hi estic totalment d’acord.

¿Què opineu?”.

Les respostes, l’11 de setembre del 2021, en el meu mur, foren “A totes les cases, el pes i la bona marxa, d’elles. Sempre ha sigut de les dones” (Lourdes Pons Llongarriu), “Aleshores, ara i sempre, han manat. Alguns homes presumeixen d’allò que no han fet mai: manar a casa! No fan ni riure, més aviat fan pena!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Sí, sí. A casa, també!!” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de setembre del 2021, comentaren “Sí. És cert” (Maria Sarrà), “Mon pare conta que, si a un li anaven de negocis, i ell no volia, per no dir que ‘no’, deia ‘Li ho comentaré, a sa dona’ o ‘Sa dona troba que no val la pena’. Qualsevol excusa, anomenant la dona, perquè l’altre deixés d’insistir.

A més, qui duia l’economia familiar era la dona, ja que era qui s’encarregava de la casa, mentre l’home feia feina al camp o a jornal.

Al ball de bot, boleros o ball mallorquí, qui comanda (qui diu quins passos fer) és la dona.

Les ballades populars acaben amb una Bulla o Bullanguera: el públic fa una rotllana i surt una parella, a ballar i prendre-li el lloc, a l’altre. Es van robant les parelles, els uns als altres. Si a la dona no li agrada l’home amb qui balla, li fa els passos més complicats per deixar-lo en evidència. Si hi ha una ‘brega’ entre dos homes, és la dona qui tria amb qui vol seguir manant” (Àngela Puig Pozo), “Manaven les dones i els homes feien el que els hi donava la gana” (Maria Antònia Plana Terraza), “Crec que sí, però que no fos dit” (Glòria Verdaguer), “Sempre manen les dones, especialment, a Catalunya” (Gerard Conde Martínez), a qui Natividad Paulet Gerotina respon “Jo no ho crec… Al Pallars Sobirà manaven els homes… Ara ha canviat” i Violeta Mitjanit li contesta “Quanta tonteria dius”. I, tot seguit, Gerard Conde comenta a Violeta Mitjanit “Encara no t’has assabentat que Catalunya és, ha sigut i serà sempre un Matriarcat, majorment”. Uns altres comentaris foren “Depenia de cada casa!” (Angels Grifell Tatje), “A la meva família gracienca, era clar: que qui dirigia era el matriarcat. Als homes, els enviaven a comprar coses per a que no destorbessin. Com més lluny, millor.

A mi, em deixaven entrar a la cuina, de petit, perquè ma mare va insistir en què era apanyat a la cuina. Va costar acceptar-ho” (Joan O’Sesy). Violeta Mitjanit, li contesta “Això de treure’ls de la cuina, ho feien moltes dones perquè no venien els homes a ajudar, sinó a picar i estorbar. Manaven a la cuina i poca cosa més”  i, en acabant, Joan O’Sesy, li addueix “És el que dic, sí. A Gràcia, fora de la cuina, també manaven. Tenim com a referent  ‘Les Teresines’, de TV3, on el paper de l’home era secundari”. Violeta Mitjanit li retruca que “Manar a la cuina no és manar. Si no tens els diners, no manes res. Ma àvia paterna manava al segon marit, perquè els diners del primer marit, ja vídua, eren d’ell, dels calers que li va deixar el meu avi, primer marit d’ella, i la seva tia  que no tenia fills. Les coses s’han de dir clar i català”.

“Algunes rebien bones garrotades si no feien lo que l’home deia que era la seva obligació fer.

Treballaven com a burres!!

Al camp, a la casa i tenies 6 o 8 fills.

Si això era manar??” (Rosa Elisa Guinart Folch), a qui Mari Carmen Jiménez Gil comenta “Dic el mateix”  i Cristina Lloria li escriu “Jo no he vist mai això a casa meva”. “No és veritat. Manaven casa seva i encara amb límits. No diguem bestieses. I, al món polític i social, no pintaven res. Ni tan sols podíem votar, carai!! Si eres burgesa vídua o soltera rica, llavors una mica més, com la senyora Isabel Llorach, filàntropa i amant de les arts a Barcelona, i ama del seu destí” (Violeta Mitjanit), “El pare era molt treballador, però qui dirigia la casa era la mare. De Barcelona” (Dolors Canet), “Això només passa o passava als Països de parla catalana” (Angels Moran Navarro), a qui responguí “Molt. I encara està molt viu. Està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana”.

“A casa de l’àvia del pare, casa de pagès a Sitges. La Sínia del Gall. La besàvia Paleta tallava el bacallà i n’era la senyora de la casa” (Joan Carles Nicolas Ferret), “Les dones no han manat mai, i menys, aquells anys. El que feien era ocupar-se de l’economia familiar i això no té res a veure amb manar.

Distribuïen els diners que li donava l’home, segons les partides instituïdes pel patriarcat. I això, a la nostra civilització, ve de l’època grega i romana” (Joana Zaragoza).

En el grup “Dialectes”, l’11 de setembre del 2021, les respostes foren “No, que els homes es desentengueren totalment de l’organització de la llar, la salut, l’educació dels fills, de tot allò que pertanyia a l’àmbit domèstic, no vol dir que les dones manaren, en absolut” (Jordana Valls Rosselló), a qui Xe Nia Nia li respon “Això no passava a totes les cases” i Adrián Et Cetera li escriu “Completament d’acord”. Igualment, també veiem “És una generalització. Un dels aspectes de la Revolució Industrial és el desarrelament de l’esser humà. Aquest desarrelament fou especialment violent per ses dones, ja que perderen es seu paper com a organitzadores de la llar i de la gestió familiar que era habitual al món rural i preindustrial” (Enric Sastre Jiménez), “Més que manar, administra en la casa” (Carme López Borrás), “Les dones sempre han tirat envant la llar quan ha fet falta. Potser es deixen amilanar menys per les dificultats. Ara bé, la manera que tenien i, potser encara, alguns homes tenen, de ‘manar’ era d’una altra mena.

El meu besavi era un home ‘culte’ i tocava un instrument musical, però va impedir que les filles anessin a l’escola i aprenguessin el més elemental. Després, elles organitzaven la casa, però els faltava alguna cosa molt fonamental” (Eulalia Pons Gomila), “Jo recordo als meus avis paterns, menestrals, republicans i lliberals, on les funcions del patriarca i la matriarca estaven molt ben definides. L’avi manava en tot lo que era propietat i les rendes del treball, i també en la imatge de la família. L’àvia tenia un control ferm de la casa i les seves despeses, dels nens petits i de les nenes fins que deixaven la casa, per casar-se. També es preocupaven que una de les filles es quedés soltera a casa, per cuidar als pares quan fossin vells i ajudar a l’hereu a criar els seus fills. Això ho  vaig viure, tal qual” (Ernest Perera Folch). Margalida Fuster Homar li respon “Ara entenc el paper de la ‘tieta’. A vegades, era la germana petita. Pobreta!!” i Ernest Perera li addueix “En el meu cas, era la germana gran. El germà hereu tenia l’obligació de mantenir-la i protegir-la fins que el Senyor la cridés”. “A casa, les mestresses sempre han comandat” (Catalina Estelrich Mesquida)

En el mateix grup, l’11 de setembre del 2021, Grau Marina, em preguntà “Perdona, però ,què és el matriarcalisme? He fet una recerca breu, i sempre parla d’una vessant psicosocial. Què passa amb la vessant política, econòmica, pública, etc.?” i la meua resposta fou: “En això, cal afegir els efectes dels decrets de Nova Planta”  i que el matriarcalisme és “La tendència a organitzar-se, a viure, a actuar de manera molt oberta i prioritzant més l’acció que la reflexió. Com em digué un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i de Sud-amèrica), ‘No teoritzen. Viuen i actuen’.

La dona és qui mana, però això no vol dir menyspreu cap a l’home, ni cap a les persones grans, ni caps als jóvens, ni cap als xiquets.

Hi ha interés per la Mare Terra.

S’afavoreix molt un ambient molt obert, molt participatiu, molt creatiu i amb molta iniciativa.

Està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard, per Cristòfor Martí i Adell i per Ximo Caturla (Joaquim G. Caturla)”.

Com a curiositat, però que crec que caldria afegir en tractar el tema de lo matriarcal, quasi mai (repetesc, quasi mai), en Internet, es fa referència als decrets de Nova Planta i a les seues repercussions en el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i amb la cultura catalana, amb la valenciana i amb la balear. No obstant això, sí que hi ha persones agosarades, amb molta iniciativa i molt obertes que ho fan: per exemple, Bartomeu Mestre i Sureda  (de Felanitx, Illes Balears) i, a banda, Jordi Salat. Ambdós relacionen la cultura castellana amb lo patriarcal i, en canvi, la catalana (i, de rebot, la valenciana i la balear), a lo matriarcal. I, en el cas de Bartomeu Mestre, aporten informació que no sol eixir en escrits relatius a la història de la Nació Catalana.

Continuant amb les respostes en el grup “Dialectes”, en relació amb la frase de ma mare (sobre els seus pares i sobre els seus avis), “Aleshores manaven les dones”, poguérem llegir “Manaven les dones? Jo diria que tenien una petita parcel·la de poder. Fora d’això, ni manaven, ni decidien, ni pintaven res de res” (Eva Dénia), “Ni ma mare, nascuda en el 1941, ni la meua iaia, en el 1912, han manat en la vida. Només eren les ames de la feina de la casa i del camp. Moltes obligacions i ni una paraula. Alzira” (Jesús Cebrián Fuertes). Tot seguit, feu una descripció interessant, del paper actiu de la dona i deia que “on el meu iaio era el cabo.

La dona ha tingut un paper molt sofrit, però era el que hi havia en aquella època. I el meu iaio no era una mala persona: la volia a muntó, molt. Però les necessitats eren eixes. En esta casa treballava fins el gos, però les dones més que tots junts” (Jesús Cebrián Fuertes). Puc dir que, en l’entrevista que fiu a ma mare el 15 de febrer del 2021, em parla dels seus avis i dels seus pares des d’una visió i amb unes experiències molt més positives que les descrites en aquest cas.

Un altre testimoni fou “Les meves dues besàvies i les meves dues àvies treballaven les quatre. I tenien negoci. No som família rica. Inclòs la meua àvia Núria Morral va estudiar una carrera.

Això de que les dones estaven a casa i no pintaven res, serà en les vostres famílies. A la meva, sí que pintaven i pinten” (Xe Nia Nia), “Pense que el lloc és molt important. Al meu poble, els hòmens (la majoria) anaven a peixcar a la mar gran: Canàries, Mauritània, etc. I les dones manaven en tot. És més, la iaia tenia un poder firmat pel iaio que, si en els 8 o 10 mesos que faltava de cas, poguera fer i desfer si fera falta… I quasi totes les dones el tenien, fins fa poc, que tot és ja telemàtic” (Maria Devesa Beneyto), a qui Isa Styraz Dos li contesta “Si tenia un poder és que no manava oficialment” i Maria Devesa li respon “En el segle passat, cap dona manava oficialment. Però elles ho portaven tot avant… I el poder era per si havia que vendre qualsevol propietat d’urgència, poder-ho fer”. I Isa Styrax Dos li afig “Per això, ho dic: que lo de que les dones manaven és una utopia”. A banda, Jesús Cebrián Fuertes addueix a Maria Devesa Beneyto que “Tindrien més decisió quotidiana, però només en l’àmbit domèstic i temporal i, per la feina del marit, i quasi sempre baix la supervisió de l’altra part política o els propis pares, ja que vivia més d’una família en una casa.

Estàvem molt a prop de la cultura àrab, no hi ha dubte.

Hui en dia, se li dóna el poder a la dona, clar que sí: egoistament, només per a viure l’home a la bartola el màxim possible.

Hui la dona és el 100% ama de totes totes. Però, abans,… unes tristes i pobres desgraciades, a no ser que visqueren sense falta de pessetes, ja que el rol canviava de sobte tota la vida: de la família, en les necessitats i en l’educació”. Finalment, Maria Devesa Beneyto comenta “Jesús Cebrián Fuertes. No és comparable les dones d’ara i les de 1920. Dins d’aquella època, hi havien dones i dones”.  

Agraesc la participació, alta, i la col·laboració de les persones que han plasmat els seus comentaris, per al treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones (grans i tot) amb molta iniciativa i molt obertes

 

En la rondalla mallorquina “Sa jaia Gri”, que figura en el Tom IX, veiem que una dona amb molta iniciativa (tot i l’edat), actua amb molta espenta, amb molta raboseria i que preparava els mobles i la roba per al casament de la filla, Na Catalina. Durant el trajecte, la dona es troba amb un hortolà i amb un amo, els quals, com podem veure, “no acabaven de tenir sa vivor que s’és menester per anar pel món. És ben cert que sa jaia Gri els donava set voltes” (p. 25-26), en línia amb el matriarcalisme plasmat en moltes rondalles en llengua catalana. Fins i tot, molt prompte, quan van cap a Ciutat (actualment, Palma), la jaia diu als dos hòmens “Trob que heu pensat beníssim” (p. 26) i, així, els aprova.

Un poc després, i ja en un hostal, la velleta, molt matinera, “s’aixeca i els diu:

-Sobretot, jo no puc estar pus; em convé fer es meu cap envant. ¿Voleu que desferm ets ases i que començ a caminar?

-Sí –varen dir l’amo i s’hortolà, sense mal ningun ni sospitar-se res de mal” (p. 27). I, així, la dona, immediatament, mou els dos àsens i fa marxa.

A banda, al moment, la jaia troba dos mercaders  que eren molt compradors i li posen preu a les mongetes i als àsens i, ràpidament, fan la barrina (és a dir, apleguen a un acord, p. 28) i, tot seguit, se’n va cap a Ciutat: “fon anar-se’n a una bona botiga de robes i a una altra de mobles i comprar sa caixada i es parament per sa seua filla a fi de que es pogués casar en voler” (p. 29). I l’endemà, “ben dematinet, pega coça as llençol  (…) i ja pica de talons a trescar per dins Ciutat” (p. 29).

Immediatament, apareix un traginer (p. 30) i, posteriorment, en la rondalla, ho fa un dentista i un sargent. I, en tots els casos, la dona, no sols fa acords amb tots dos sinó que, a més, ella marca què faran l’amo i l’hortolà, els quals, molt innocents, accepten lo que ella els diu i, així, de nou, la jaia fa el paper actiu mentres que els altres (excepte en u dels passatges finals de la rondalla), en fan el passiu, fins al punt que la perdonen i comencen un nova acció. Així, podem llegir que els dos hòmens “ja foren partits darrere sa jaia Gri, travessa qui travessa carrers i volta qui volta cap de cantons, i des d’allà, tant com en podien treure, perquè es dimoni de sa jaia tenia una cama de foc i (…) se n’anava com un llonzí” (p. 32).

Quan passen la jaia Gri i l’amo i l’hortolà per la Diputació (que ella els fa creure que és la Justícia), els diu com han de parlar i què han de fer: “L’amo de Son Frau i s’hortolà de Son Mas s’ho arribaren a creure, que sa jaia deia ver, i ja li varen haver pitjat darrere i, des d’allà, per dins carrers i carrerons de Ciutat! I sa jaia, davant davant; i , ells, darrere darrere i des d’allà!” (p. 39).

Ara bé, en un moment de la rondalla, l’agafen i li diuen que o paga o la maten. Ella, sense pensar-s’ho dues vegades, els torna lo que els devia en diners i, finalment, la lliguen a un arbre, de què, un poc després, ella aconsegueix eixir-se’n gràcies a la col·laboració i al bon cor d’un home, geperut, a qui ella fa creure que, lligada a un arbre, ha fet possible deixar de ser geperuda (p. 46).

I, al capdavall, la jaia, “des d’allà cap a Sant Llorenç des Cardassar, cametes em valguen!

(…) l’endemà dematí, va esser a Sant Llorenç, trobà a ca seua sa caixada i es parament de sa filla, que no li costava ni un cèntim, i sa seua filla es casà” (p. 47). 

Agraesc a totes les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.