Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

“La dona mai ho imposava, feia anar la mà esquerra” (Joaquina Viñals)

 

Continuant amb les paraules de ma mare sobre la relació entre els seus pare, comentades en el 2018, i enllaçant-les amb les de Rosa Garcia Clotet (sobre que tant l’avia com la mare afavorien un ambient harmoniós entre cada una d’elles i el respectiu marit), el 20 de gener del 2022 posí les paraules de Rosa Garcia Clotet en Facebook junt amb “¿Eren així, les relacions, bé per part de les vostres àvies, bé per part de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Entre els meus avis materns i entre els meus pares, sí” i, per exemple, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”[1], Montserrat Cortadella escrigué “Sí, Lluís. A casa, sí”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 20 de gener del 2022 i després plasmaren “Totalment d’acord. Les mares portaven la casa i els fills!!! El que deia la mare ‘anava a missa’(Pilar Ortiz De Paz),”Cert. Ara és un món més individual” (Elena Palau Calveres), “Completament d’acord” (Joaquina Viñals), “Totalment d’acord (afegiré que tenien molta mà esquerra)” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el 20 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren “Moltes gràcies” (Rosa Garcia Clotet), “Era molt bo veure com les dones se les arreglaven per fer passar la seva, fent creure a l’home que era ell qui decidia” (Cèsar Ollé Garcia).

En relació amb el comentari de Cèsar Ollé Garcia, del 21 de gener del 2022 i que, eixe mateix dia, vaig llegir a ma mare, ma mare em comentà un fet en aquesta línia i amb el mateix estil que, com el 15 de gener del 2022, havia escrit Joaquina Viñals (sobre que, en les cases, la dona “mai ho imposava, feia anar la mà esquerra, però que l’home pensés que era ell qui manava”). Així, ma mare em relatà: “Això és lo mateix que deia mon pare. En els meus pares i en els meus avis, eren les dones. Ells els ho donaven fet: treballadores, eren molt respectuoses[2], [tolerants] en les opinions dels hòmens.

Ma mare, deia [a mon pare]:

-Miquelet: podríem fer açò.

I mon pare li contestava:

-Ai, tira, tira,… que tens unes raonetes… Doncs, fes això [, lo que tu proposaves]”.

Afegiré que vaig adduir a ma mare que els dos comentaris que hem escrit adés, no eren els primers en què l’home diu (i, com qui reconeix la realitat) que està obert a ella, fins i tot, en el sentit que siga la dona qui comande. I, àdhuc, com li comentí, després d’haver vist que la dona ho porta millor.

Igualment, ma mare em digué que creia que devia ser una cosa corrent i, immediatament, li contestí que, fins i tot, hi ha la rondalla mallorquina “Ous de somera, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom IV, en què un home és en un llit i, mentrestant, la dona, que ha mobilitzat dones del veïnat, fa possible que elles vagen a la casa on viu junt amb el marit i que, a banda, diguen a l’home que si ell considera que li para bé tractar així la seua muller. I l’home, finalment,… cedeix a la dona. A més a més, li vaig adduir que, en aquesta rondalla, es plasma molt el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

 

Notes: [1] El 20 de gener del 2022.

[2] Ací vol dir que tractaven bé els hòmens, no en el sentit que elles hi estiguessen subjectes.

“L’àvia, com la mare, decidien, però sense treure valor a l’home” (Rosa Garcia Clotet)

 

En línia amb l’entrada anterior, el 15 de gener del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook escriguí que “La relació entre l’home i la dona (en aquest cas, entre els meus avis materns), com em comentà, ma mare, el 29 de juliol del 2018, tenia lloc sense que la dona tractàs d’imposar l’orde ni l’obediència. En paraules seues: ‘Això no tenia res a vore amb el ordeno y mando’.

Això solia ocórrer en moltíssimes parelles catalanoparlants en tot l’àmbit lingüístic”.

En el meu mur, el 15 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home” (Rosa Garcia Clotet), “No puc dir res més que corroborar en el que diu la Rosa [Garcia Clotet], amb els avis materns. Als paterns, l’avia era, Déu n’hi do!, i feia i desfeia sense consultar i el pobre avi va aguantar mooolt, massa: sempre tirava la pitjor manera” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el 15 de gener del 2022, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “Molt de respecte a la mestressa[1]. I viceversa”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 18 de gener del 2022 Joaquina Viñals comentà que, “A les cases, es feia sempre el que volia la dona. Això sí, mai ho imposava, feia anar la mà esquerra, però que l’home pensés que era ell qui manava. En respecte als fills, normalment, la dona tenia carta blanca per la seva educació”.

En relació amb aquesta pregunta, el 15 de gener del 2022, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal”, posí una foto de la pàgina 47 del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània” i el 16 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “Molt interessant, Lluís. A casa, recordo que, més d’una vegada, la meva esposa feia el pressupost de la mesada. Ho distribuïa ella amb total llibertat. Jo no hi intervenia. Era, ara també, però no tant, la mestressa” (Ricard Jové Hortoneda), “Lluís: ma mare feia i desfeia. L’enorme confiança que tots dos es tenien no els feia ni vigilar, ni controlar què feien. Tots dos van anar alhora, com en una orquestra sense director” (Ramona Ibarra), però en què, com veiem, és la dona qui determina què es farà; “Tot ho feia i desfeia la mama: els assumptes dels diners, com portar la casa, i a tots nosaltres” (Montserrat Cortadella).

Adduirem que, a més, el 16 de gener del 2022, Miguel Ferrer feu un comentari en un post que jo havia publicat el 29 de juliol del 2018 en el meu mur, vinculat amb la relació entre l’home i la dona en les famílies catalanoparlants: “Sempre ha sigut també al País Valencià: l’home, a treballar; la dona, administrar”.  

En relació amb aquests comentaris, n’afegirem u de Quim Batpar que, encara que siga sobre els Sants de la Pedra (arran d’una foto que jo havia posat, en el meu meu mur, el 15 de gener del 2022), va en línia amb el tema del matriarcalisme i, per descomptat, amb aquest: “Hi ha unes generacions que ens van adoctrinar amb ideologia franquista, i ens costa fugar-se. Poc a poc, desapareixeran i tornaran els santets de la pedra”.

Finalment, com es pot veure, hi ha moltes coincidències (i en temes molt importants, des del punt de vista cultural) amb lo que es plasma en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] En el País Valencià, es coneix, sobretot, com “senyora ama” i, en segon lloc, com “ama”. En les Illes Balears, es diu “madona”.

“La meva àvia era molt oberta” (Pep Trempat)

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Dialectes”, relacionats amb si eren obertes, bé les àvies, bé les mares, ens escrigueren “Les meves padrines eren més modernes que la meva mare i el meu pare. Sempre he trobat que la generació d’abans del franquisme era més moderna. Les meves padrines: una, havia nascut el 1900, havia estat criada a casa d’uns senyors. No sé si, per això, tenia idees més avançades. L’altra, nascuda el 1903, era molt bona lectora i l’interessaven molt les notícies” (Miquel Mesquida Manresa), a qui li escriguí “Un comentari molt semblant al teu, Miquel, he fet a ma mare (1943) i ella també aprova que la generació anterior al franquisme fou més oberta. I m’ho comenta a partir, sobretot, de les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i després de dir-li, jo, més d’un comentari vostre” i, igualment, Josep Moll Giner li comenta “Sí: era gent liberal i, llavors, del franquisme, és gent mentalment castrada, amb una empremta feixista universal. Els meus avis eren molt més oberts que els meus pares.

Les generacions que s’educaren durant el primer franquisme han tingut molta por, amb motius sobrats. La por bloqueja la ment, i bloquejats som encara: els de dalt, Club Bilderberg, G7, G20… són per dalt dels parlaments. I els parlaments fan…, què fan? Reprimir sense mesura als de baix”. Tot seguit, Miquel Mesquida Manresa addueix que “El franquisme va castrar mentalment tota una generació. I encara en notam els efectes.

Per cert, les dues àvies eren les que manaven a casa. Duien ‘la voz cantante’, que es diu” i li comentí “Com les àvies de ma mare i com la meua àvia materna i com ma mare, totes quatre catalanoparlants i casades amb valencians catalanoparlants”  i Miquel Mesquida afig ”La meva padrina materna era de Porreres (Mallorca); i la meva padrina paterna, de Felanitx (Mallorca).

Per cert, la meva mare i la seva germana, tot i no ser tan modernes com la seva mare, també han duit el comandament[1] a les seves cases. Hem de pensar que, a Mallorca, sempre hi ha hagut separació de béns i, per tant, independència econòmica de les dones”. Respecte a la separació de béns, li escriguí que, “En el País Valencià, no hi ha hagut separació de béns perquè el decret de Nova Planta fou molt sever. Però, sobretot, a nivell familiar i de barri, sí que es considerava que calia actuar així, en les relacions entre hòmens i dones, tot i que la llei fos d’origen castellà, o siga que, com es sol dir, venia de Madrid”; “Molt obertes, no sé; però més instruïdes, sí”[2](Júlia Vilsa), “La meva àvia era més oberta que la meva mare” (Mari Carmen Miras), “Doncs, no, gens. Per començar, sempre deia que mai havia vist el marit despullat, ni tan sols quan li havia fet els tres fills que va tenir. I, més aviat, els homes li feien cert fàstic. En altres temes, crec que no ho era gaire, tampoc, però prou feina va tenir a sobreviure i tirar endavant vídua amb tres criatures petites a la postguerra” (Marta Canyís).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 15 gener del 2022 i després ens plasmaren “La meva àvia, per part de mare, era molt oberta, fins i tot, més que la mare, tot i que ho va passar molt malament en temps de guerra. L’àvia per part del pare era molt diferent. Bona persona, però molt estricta i rondinaire” (Pep Trempat), “No (…): els meus avis i pares eren seriosos i molt bones persones. (…) Els meus avis sempre els havia vist grans, diferents dels avis d’ara i els pares” (Roser Tarres Sureda Roser), “Les meves, sí. La iaia sempre contava coses de quan va ser a Barcelona. I la padrina, a més de xerraire, sempre estava contenta: els ulls li reien” (Rafel Marti), “Sí, però ho dissimulaven” (De Barceló Teresa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el faciliten i a les persones que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: 

[1] En l’original, “mando”.

[2] En relació amb aquestes paraules, em comentà que volia dir que tenien més formació i li escriguí que “Un besoncle de mon pare (1942), que havia nascut entre 1868 i 1871, era de línia lliberal, de la banda de música ‘la lliberal’, i li agradava molt la lectura. A banda, considerava que era molt important saber llegir i pensar, perquè, així, era més fàcil que no hi hagués intents de revolució, ni guerres.

Recopilà tots els comunicats de guerra de la Primera Guerra Mundial”

“La meva mare era molt oberta, per l’època” (Pilar Anfruns Fossas)

 

Per si la religiositat popular de què parlàvem en l’entrada anterior anava en consonància amb una obertura en les dones i, així, amb una actitud més dialogant que dogmàtica, tenint present que la paraula “religiositat”, fins i tot, podria prendre el significat de “minuciositat”, “exactitud”…, considerí escaient demanar en Facebook “¿Eren molt obertes, les vostres àvies, o bé les vostres mares[1], (…) fins i tot, amb persones diferents a elles? ¿Com ho reflectien? Gràcies”, àdhuc, amb la intenció de veure si l’associació entre dona, religiositat i incultura era un prejudici. En el grup “Frases cèlebres i dites en català”[2], el 15 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren “La meva mare, nascuda el 1906, era molt reservada, però sabia escoltar. Una gran dona!” (Julia Saura), “La meva mare era molt oberta, per l’època. Va néixer al 1909” (Pilar Anfruns Fossas), “La meva mare també era molt oberta de ment i sabia que cada persona era un món i tothom pensava diferent. Tot i que era molt reservada de parlar, sempre escoltava. Sempre deia ‘Que pensin el que vulguin i jo, a la meva’(Rosa Rovira), “Jo recordo que, en aquella època, les dones, després de dinar, prenien un ‘estimada, años’, aromes de Montserrat, i la mama demanava conyac. Era moderna, per l’època” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el 15 de gener del 2022 i més avant, ens escrigueren “Sí” (Maria Montserrat Morera Perramon), “L’àvia paterna, nascuda al 1909. La que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona” (Neus Soler Rodríguez), “Les meves àvies eren ben diferents una de l’altra, i això que totes dues eren de poblets de Lleida, rurals, desplaçades a Sabadell. Una, era senzilla i amigable: lo únic que no li agradaven eren els xinesos; l’altra, era reinona i mandona, bastant classista i racista en general” (Lidia Bros Sarroca), “Les meves padrines eren més modernes que la meva mare i el meu pare. Sempre he trobat que la generació d’abans del franquisme era més moderna. Les meves padrines; una, havia nascut el 1900, havia estat criada a casa d’uns senyors. No sé si, per això, tenia idees més avançades. L’altra, nascuda el 1903, era molt bona lectora i l’interessaven molt les notícies” (Miquel Mesquida Manresa), a qui li escriguí “Un comentari molt semblant al teu, Miquel, he fet a ma mare (1943) i ella també aprova que la generació anterior al franquisme fou més oberta. I m’ho comenta a partir, sobretot, de les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i després de dir-li, jo, més d’un comentari vostre” i, igualment, Josep Moll Giner li comenta “Sí: era gent liberal i, llavors, del franquisme, és gent mentalment castrada, amb una empremta feixista universal. Els meus avis eren molt més oberts que els meus pares”. 

En relació amb el franquisme, recorde que, en el 2007, un dia que ens trobàrem Roser Santolaria (mestra valenciana de Magisteri, nascuda a principis dels anys quaranta) i jo (nascut en 1971), em comentà que, amb l’edat certament avançada per al tema de la sexualitat, tingué ocasió d’assistir a una xarrada que feren unes dones de la generació anterior i que… se li obriren els ulls com a plats, de tant que aprenia en eixe acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que me’l fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Si havien nascut abans de 1920.

[2] Una altre comentari, però que no inclourem en la llista, diu La meva mare va néixer el 1922 i era molt oberta de ment, i acceptava tots els canvis” (Pili Cortiella Franch). Per tant, molt creativa.

El “Llibre del Poble de Déu”, un missal sí autoritzat des dels bisbes valencians i des de Roma

 

Bon dia a tots,
Ací tenim un exemple del “secessionisme lingüístic” de la Generalitat Valenciana junt amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per mitjà d’un acord polític que no respecta les directrius del Vaticà quant a les traduccions dels missals a les llengües vernacles a partir del llatí.
Les dues fotos de Facebook són del mur d’un amic meu que viu en Catalunya i que és capellà. La lectura és del diumenge passat, 16 de gener del 2022.
La del llibre, correspon al “Llibre del Poble de Déu”, coordinat per Pere Riutort Mestre, que és una adaptació posterior de la versió catalana i que, aleshores, comptà amb l’aprovació eclesiàstica dels bisbes de les diòcesis valencianes. És l’únic que té el consentiment oficial per part de l’Església valenciana i atenent a la normativa vigent del Vaticà.
La foto amb una altra lectura va en línia amb el pacte polític entre la Generalitat Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i es tracta d’una versió rebel a Roma.
Com escriu Pere Riutort, en la seua explanació (en la versió del 2018), “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant” (p. 4).
Una forta abraçada.

“Les dones tenien una religiositat molt arrelada” i molt oberta

 

En línia amb el matriarcalisme plasmat en les paraules de Jaume Molsosa i en la rondalla esmentada en l’entrada anterior, com escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 13 de gener del 2022, “En moltes rondalles mallorquines, és la filla del rei qui tria com ha de ser el seu futur marit (i futur rei) i qui, finalment, el tria de manera responsable. No ho fa ni una junta, ni son pare, ni sa mare. ¿Què opineu? Gràcies”, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 13 de gener del 2022 ens comentaren “Això hauria de ser sempre” (Pilar Ortiz De Paz) i, en el meu mur, el mateix dia, “Que fa molt bé” (Francisca Farre).

Quant al fet de relacionar, com ara, la religiositat popular amb les dones, podem agregar que, en línia amb el llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda[1], d’Antoni Maestre Brotons, el 14 de gener del 2022 férem una pregunta en Facebook, per a veure com es reflectia el rebuig del dogmatisme a què feia al·lusió l’autor[2] i, eixe dia, en el grup “Dialectes”, ens comentaren “Les dones anaven a missa, però molts homes es quedaven drets al fons de l’església, per parlar de les seves coses. O s’esperaven a fora, en grupets, fins que les dones sortien.

Jo ho he vist pel Bages, als anys 50 i 60[3](Maria Montserrat Morera Perramon), a qui Maria Elena Morato afig “I, els que entraven a missa, a l’hora del sermó, sortien a fumar un cigarret.

A mi, m’ho va explicar mon pare[4]i Maripepa Brustenga addueix “I fumant. I, si algú entrava, era just abans de la consagració, perquè, així, la missa, ‘ja valia’”.

Igualment, en el grup “Cultura mallorquina”, el 14 de gener del 2022, Agnès Matas plasmà “Missa, els diumenges i festes de guardar; resar el rosari i confessar-se, la meva àvia, sempre. I, per si de cas, un glop d’aigua ‘del Carmen, bendita’. El meu avi, més lliure, no feia res. I nosaltres, ja, res de res”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 14 de gener del 2022 ens escrigueren “Lo que vaig viure a la meva família era que les àvies i mares tenien una religiositat molt arrelada i ens ho van transmetre. En lo que es refereix als homes, totalment d’acord amb lo que dius[5](Pilar Ortiz De Paz), “’Mossèn Mateu, / en té un flabiol / per les beates, / per les beates / que en porten dol. / Sota els llençols, / hi varen trobar / una beata / i un capellà. / D’aquí va néixer / un Àngel de Déu, / que semblava / a en mossèn Mateu’, en ritme de balls jota” (Miquel Torner de Semir). En aquestes paraules de Miquel Torner, un pintor nascut en 1938 i d’idees avançades, no sols en lo sexual sinó de línia matriarcal (representa molts quadres vinculats amb la maternitat com també amb una sexualitat que podríem associar amb el matriarcalisme), veiem que, si bé hi havia religiositat (així com, per exemple, també l’hem trobada en connexió amb els Sants de la Pedra, que tenen part de les seues arrels en la cultura grega, per mitjà de la deessa de l’agricultura, Demèter), era molt oberta, com també es pot copsar en el llibre “El Comú Català”, de David Algarra (i en escrits plasmats per ell en la seua pàgina de Facebook), fins al punt que, “A finals del segle IX en l’àmbit rural es comença a establir una nova institució jurídica amb uns drets territorials exclusius: la parròquia (…). La parròquia era molt més que el conjunt de feligresos que s’hi reunien en l’església per rebre els sagraments, també era una forma d’estructuració de la ruralitat, en un principi en mans de laics, que fins al segle XIII no va formar part de l’estructura secular dels bisbats” (p. 108).

Podem parlar, per tant, d’una religiositat oberta, matriarcal, que, a més, està en nexe amb l’actitud molt oberta de moltes dones, atenent als comentaris que ens fan, quan els plantegem el tema.

A més, cal destacar que, així com, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, en moltes poblacions valencianes, també reben el nom familiar “els Santets”, en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic, Jesús i Sant Pere apareixen com dos hòmens a qui, d’alguna manera, se’ls tracta de vós”, això és, que se’ls té respecte i, igualment, confiança, un tractament intermedi entre el “vosté” (molt formal) i el “tu” (molt informal).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) fou una escriptora catalana.

[2] En les seues àvies, o bé en les seues mares, si havien nascut abans de 1920.

[3] Del segle XX.

[4] En relació amb Reus, Maspujols i Cornudella, com em comentà a la pregunta d’on tenia lloc això.

[5] Té a veure amb que “el model de masculinitat es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme” (p. 30 del llibre d’Antoni Maestre Brotons).

La filla del rei tria com ha de ser el seu futur marit

 

En l’article “Al meu germà, Joan Cifre” (https://www.mallorcadiario.com/al-meu-germ-joan-cifre), publicat en el diari “Mallorcadiario.com”, el 2 de desembre del 2020 (accessible en Internet), Maria Cifre Cerdà es dirigeix als “Molt estimats i recordats homes i dones de la nostra pagesia, benvolguts alaroners i alaroneres i tots el que coneguéreu al fill de l’amo Pep de Solleric, el meu germà Joan Cifre”. Evocant els dies feliços de la meva infantesa i joventut amb el meu germà Joan, vos he trobat a tots, un a un, en la meva memòria: missatgers, jornalers, pastors, hortolans, carboners, als que estàveu a l’Oli Clar o a Sa Font Figuera, a sa Casa Nova… Als que, a la temporada de caçar tords, pujàveu a trenc d’alba amb els filats a passar el dia amb nosaltres. A la cuinera, Madò Àngela, que amb la madona de la possessió, ma mare estimada, posaven pau callada i discretament entre homes i dones quan les relacions es torçaven per una o altra qüestió. Em venen a la memòria moltes dones que, des de diferents indrets de Mallorca, compareixien en temps de collir oliva amb permís dels seus pares… (…) No puc oblidar tampoc, la missa del diumenge a la capella, davall la casa dels senyors, cantada pel recordat mossèn Sebastià, capellà i conseller d’uns i altres, sempre dispost.

En aquells temps, la família traspassava el llindar de la porta per abraçar la possessió però, també, als habitants dels pobles veïnats que es coneixien i es respectaven sense condicions. Per jo, la madona de Son Mayol i les seves filles, eren com a mare i germanes en el poble. I què puc dir de les veïnades? Tots ens coneixíem pel nom i pel malnom, però sobre tot[1], ens cuidàvem sense temor ni condicions: ‘Madona, vos duré la senalla fins al portal’. A Sa Creu, al Ponterró, els lligams dels veïnats passaven per damunt dels protocols per expressar-se amb senzilla generositat; era la forma natural de la comunitat d’aquells anys, ningú no hagués pogut imaginat d’altra manera.

I amb el record dolç i trist d’aquells anys, vos envio la meva gratitud i la del meu germà que, com vosaltres, va fer de la germanor de poble un estil de vida (…), d’aquell estil de vida per, sentint-nos junts i forts, tornar a superar temps difícils. Que Déu vos concedeixi Salut i Pau”.

Com hem pogut llegir, la madona tenia un paper no solament com a cap de la casa sinó, fins i tot, d’harmonitzadora entre les dues bandes. I, això, en un ambient en què s’aprova el fet que la dona siga qui porte la batuta i sense recórrer, com ara, a una campanya de masculinització de la dona davant una suposada relació home/agressió contra les dones o semblants. En eixe sentit, l’11 de gener del 2022 accedírem a un escrit de Jaume Molsosa titulat “Del femellisme imperant (III)”  (http://jmolsosac.blogspot.com/2012/02/del-femellisme-imperant-iii.html), publicat en el blog “No és això” i adreçat a Silvia Coppulo, en què l’autor comenta que, “A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més ni menys que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, l’home, el company, el marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu”.

Tot seguit, Jaume Molsosa parla de tres hòmens de la seua família, molt oberts, àdhuc, a les dones i, en el cas del seu avi patern, fins al punt que “l’avi no la va abandonar mai en el seu patir”. Aquestes paraules em recorden la rondalla valenciana “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel), que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què Sant Pere comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan, sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro” (p. 137). A més, Jaume Molsosa addueix que el seu avi “era un cuiner formidable” i que “Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar” i comenta que “Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni”.

L’11 de gener del 2022, Ramona Ibarra Solà, en relació amb aquest escrit de Jaume Molsosa, considerà que, “el que compta no és pas el gènere, sinó els fets de cada gènere o persona, perquè en som tots éssers humans i això ens anivella. Sols en cal un xic de coneixement per a reconèixer els esforços de cada persona, no pas pel fet de ser d’un gènere o d’altre”.

Igualment, en línia amb el matriarcalisme plasmat en les paraules de Jaume Molsosa i en la rondalla esmentada, com escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 13 de gener del 2022, “En moltes rondalles mallorquines, és la filla del rei qui tria com ha de ser el seu futur marit (i futur rei) i qui, finalment, el tria de manera responsable. No ho fa ni una junta, ni son pare, ni sa mare. ¿Què opineu? Gràcies”, en el grup “Dialectes”, el mateix dia ens escrigueren “Molt modernes, les noies” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Si aprens o t’ensenyen a ser responsable, independent, tenir opinió…, és lògic poder triar i encertar” (Marina Josa Vellve), “Ho trobo perfecte” (Rosa Cortina Mercader).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment.

 

Les decisions de l’esposa, molt oberta, es respecten

 

L’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que plasmem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc, per exemple, entre els pares de ma mare.

Així, com em digué, ma mare, el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre el meu avi matern (1906-1992) i la meua àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde ni l’obediència. En paraules de ma mare: “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’ (sic). A més, es tractaria d’una mena de “primus inter pares” (en llatí, “primer entre iguals”, com en el govern de Suïssa), en què la dona és qui mana, però de manera oberta, perquè, com aquell qui diu, u dels dos ho ha de fer. Aquest fet va en línia amb el matriarcalisme. En relació amb aquestes paraules de ma mare, el 15 de gener del 2022, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt interessant: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.

Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[1]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[2]. (…). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[3], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[4], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari d’una dominació secular’. (…) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), així com també ho plasmen moltes rondalles mallorquines, menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.

Enllaçant amb els comentaris d’ Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”[5], feu Neus Soler Rodríguez, respecte a una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es plasma una dona molt oberta, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb l’estudi sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.

Afegirem que, quan parlem de “respecte”, no ho fem amb el significat d’“obediència”, sinó d’acceptar el proísme com a persona.

Agraesc la col·laboració de les persones en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Aquesta foto és del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània” (p. 47).

 

 

Notes: [1] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla recopilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.

[2] Recorde una conversa amb un home, valencià i valencianoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia, no sols harmonia en la parella, sinó, a més, que ell la tractava bé.

[3] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i, per exemple, la basca.

[4] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).

[5] Respecte a si eren molt obertes les seues àvies, o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

“Catalans, illencs i valencians, germans” (Joan Calabuig)

 

L’11 de gener del 2022, accedírem a l’article “Les nostres arrels” (https://blocs.mesvilaweb.cat/martagarciapuig/les-nostres-arrels), en el blog “Marta Garcia-Puig”, redactat en el 2014 i en què podem llegir que la novel·la rural plasma el vincle amb la terra[1]“Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes” i passa al Modernisme, un moviment del darrer quart del segle XIX, i afig que “Catalunya és un país rural. Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general.

            . Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen ‘Quien madruga, dios[2] le ayuda’. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no”, sinó amb lo religiós.

El 12 de gener del 2022, ma mare, per telèfon, em digué un refrany molt en línia amb el català que hem esmentat: “El pa de la primera, obri la panera”.

En eixe sentit, el 12 de gener del 2022 preguntí en el meu mur i en distints grups de Facebook, “¿Què opinaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, en relació amb les seues arrels (llengua, cultura, folklore…)? ¿Com ho reflectien? ¿I vosaltres? Gràcies”.

En el grup “La Xirivella que queremos”, el mateix dia, Raf Escomart em comentà “Em cauen de primera sant Abdó i sant Senent, els Sants de la Pedra, treballadors i formals.

Hui, hi ha molts valencians que, pel que fa a l’agricultura, prefereixen encomanar-se a san Isidro, un sant de devoció madrilenya, que no feia ni un brot, ni li pegava un pal a l’aigua. Un malfaener. Només resar i vinga de resar, mentre baixaven uns angelets i li feien la faena del camp.

Dos filosofies diferents”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 12 de gener del 2022, Miquel Torner de Semir, de més de huitanta anys, em comentà “No tenien el concepte de folklore. La llengua, les costums, les tradicions,… les assolien d’una manera normal, no hi havia excepcionalitat. El canvi, el vàrem trobar nosaltres: la globalització de la ràdio, la televisió i el turisme”, a qui escriguí “La pregunta va dirigida per a veure, per dir-ho així, el respecte als avantpassats, a lo que ells transmeteren”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de gener del 2022, Fermi Banus Teule ens  plasmà “El pare treballava; la mare, educava. ‘Punto pelota'”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “La meua iaia paterna sempre deia que valencians i catalans érem cosins germans. Ella no haguera entés la polèmica actual sobre la nostra llengua comuna. L’altra, la materna, era filla d’una catalana de cognom ‘Coratja’, però va nàixer a Bunyol i li varen canviar els cognoms. El primer era Navarrès ‘Egues’ amb dièresi a la u,  la varen inscriure amb els cognoms castellanitzats. No estava contenta” (Josép Antoni Torres Torres), “Catalans, illencs i valencians, germans. Va escoltar dir a Mary Santpere, a la ràdio, més d’una vegada. Fa anys…” (Joan Calabuig). En eixe sentit, podríem vincular, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, balls i danses, cançons, rondalles, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] A més, el matriarcalisme, ja que, tot i que no en faça esment, el reflecteix.

[2] Literalment, en lloc de “Dios”.

Àvies i mares que vetlaven per la cultura

 

El 8 de gener del 2022, partint d’unes paraules del llibret La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta que l’àvia Damiana “era la responsable de conservar la integridad y los valores de su pueblo y, a la vez, velar por la perpetuidad de la historia y la vida de su pueblo colla” (p. 4), en relació amb la cultura colla, matriarcal, en el meu mur i en distints grups de Facebook, decidírem preguntar “¿Vetlaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, per la història i per la vida de la terra on havien nascut? ¿Com es reflectia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de gener del 2022 i posteriorment, ens comentaren “Sí, Lluís. Sí hi vetllaven” (Ramona Ibarra), “Crec que no massa. La seva preocupació principal era per la subsistència familiar i, en tot cas, per la cultura tradicional” (Pere Ramon Nadal).

En el grup “Dialectes”, el 8 de gener del 2022 ens plasmaren “Subscrivint als nets al ‘Cavall Fort’[1](Cèsar Ollé Garcia), “Contes i rondalles a la vora del foc, després de sopar.

Sense TV, etc. La gent s’havia d’entretindre” (Estela Monne), “I també a l’estiu, asseguts a la fresca amb els veïnats, contant històries de temps passats” (Xisca Gaya Riutort). Igualment, escrigueren dos comentaris, posteriorment esborrats: “Sí, tot i que, per a ella, era complicat, ja que va emigrar. Però sí: hi havia plats especials o espelmes i/o alguna rutina específica” (Àngels MV), “L’àvia paterna: les costums, la cuina, les cançons, les oracions…” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 9 de gener del 2022 i després ens escrigueren[2] “Vetlaven, al carrer, en l’estiu, amb tot el veïnat.

A l’hivern, solien anar a una de les cases i ficar-se a la llar o l’estufa de gas i xarraven prou o contaven coses d’abans. Almenys, la meua iaia, que era del 1910. Ara, quan jo era menuda, també es vetlava en els mesos d’estiu. Poc a poc, ha anat desapareixent eixa costum. Les persones més majors ja no estan i, en molts pobles, la gent ha anat deixant de viure ‘al poble’, en les cases, i viu més en pisos. I clar, això ja no és el mateix… Una llàstima.

Parle de Polop (Marina Baixa)” (Reme Gadea Blasco).

En línia amb aquestes paraules, el 13 de gener del 2022, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, on dos dies arrere havíem posat una foto amb unes paraules de Biel Majoral, vinculades amb la música de les Illes Balears, Glòria Reverter escrigué “Una cosa que no sé si es té prou en compte: gràcies a les nostres mares i àvies, que s’ha conservat la nostra llengua”, a qui, entre altres, comentí que “Han sigut les que més l’han conservada i les que més l’han transmesa”. 

Finalment, escrivim que han sigut les que més, perquè ha sigut així.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Es tracta d’un còmic a què, ja, des de primeries dels anys seixantes del segle XX, pogueren accedir molts catalans, gràcies, en bona mida, a la llicència eclesiàstica amb què comptava, com tinguí ocasió de veure en 1985, quan poguí llegir-ne uns quants en Les (una població catalana de la comarca Era Val d’Aran.

[2] Hem triat plasmar només la que va en línia amb la pregunta, relacionada amb el tret cultural, no, per exemple, amb altres significats del verb “vetlar”.