Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dones amb iniciativa, que convencen, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda” i que té versions molt semblants, és “Quant més adins, més grosses”. “Puix, senyor, açò diu que era un llop i una raboseta que vivien, per més que separats, en el mateix paratge” (p. 139). Un dia, el llop “va saludar la seua veïna, posant-se a la voreta d’ella” (p.  140) i li diu que tenia previst menjar-se-la.

Llavors, ella (que representa la dona) li respon: “Compare llop: si tu volgueres, et podria satisfer jo la fam sense que em menjares i, encara, la meua aplacaries, amb lo que tots eixiríem guanyant, puix jo em quedaria amb vida; i tu, amb la fam ben satisfeta” (p. 140). Aquestes paraules empiulen amb molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: elles, encara que portassen la iniciativa i que tinguessen la darrera paraula, tractaven de cercar que les dues bandes eixissen guanyant. 

A continuació, la rabosa li comenta “Mira: jo sé un toll en què hi ha més madrilles que joncs i més llisses que fulles de bova i de créixens. Jo te l’ensenyaré, tu pescaràs i els dos ens els menjarem” (p. 140). Altra vegada, és la dona qui proposa.

Un poc després, ell li demana com es farien amb els peixos. Aleshores, la guineu li diu: “Molt senzillament: (…) jo et lligaré un cove al rabo, tu abaixaràs al toll i et passejaràs per l’aigua. El peix es ficarà dins i, quan estiga ben ple, te n’ixes. L’aigua s’escorrerà i aquell es quedarà, com dins d’un cop, sense poder fugir. Ja veuràs quina torrada fem” (p. 141). Un cop, com posa el DCVB, és una bossa de xarxa per a alçar els peixos agafats. “Estes raons convenceren el llop i, passant pel cau de la malicciosa raboseta, per a arreplegar l’artefacte, s’encaminaren al toll” (p. 141). Per tant, es fa lo que vol la dona i, a més, on va la corda, va el poal. Ella li dona unes órdens i ell les compleix i, per això, “Aplegà a l’aigua el (…) llop i, de seguida, l’altra deixa caure una pedra en el cove, que comença a pesar i, per lo mateix, a afonar-se” (p. 141).

Finalment, ell li diu que, si la rabosa li ajuda a eixir, “tota la vida t’estaré agraït” (p. 141). Però la guineu li llança cudols grossos, fa via i, així, s’allibera del llop.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , , , ,

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aplanen el camí, amb iniciativa i fills eixerits, trempats i molt oberts

General, ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, és “La cabeça d’alls”. En aquest relat, la mare “torna a sentir la mateixa veu:

-Mare, mare. (…) Sóc jo, mare, que us vinc a ajudar. (…) A darrere de la porta!” (p. 523). Quant a la frase “que us vinc a ajudar”, el 12 de novembre del 2023, abans de plasmar aquestes línies, consideràrem que era molt típica de xiquets que, com la cabeça d’alls, són petits.

“La dona se n’hi va i hi troba una cabeça d’alls. Ella, tota contenta, acaba de fer el dinar i, en essent a migdia, el posa a dins d’un cistell i el dóna a la cabeça d’alls:

-Té: vés a la vinya a portar el dinar al teu pare” (p. 523). És a dir: primerament, la dona demana pel fill; en acabant, capta que ell té molta espenta i que li pot fer un gran favor i, finalment, confia en la destresa del noi per a fer lo que ella li encomane. Afegirem que la mare li posa el menjar a migdia (moment, simbòlicament, associat a la joventut, quan les mares solen donar als fills algunes funcions que abans no tenien). Igualment, cal dir que, en l’entrada “All” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, podem llegir “Planta protectora i guaridora; se’n posava una cabeça a la panera o al bressol dels nadons” i que, en el relat, la cabeça d’alls està en vincle amb la cistella (atifell semblant a una panera, en la seua funció de rebre).

Aquest tret, referent a la fiabilitat que ella deposita en el fill, encaixa amb el paràgraf immediat:

“La cabeça d’alls, que era molt eixerida, se’n va anar corrents i, a l’ésser al tros” (p. 523), el pare “es va quedar tot parat en veure arribar el cistell sol (…). Però, quan se’n va adonar i va saber que era el seu fill, va estar molt content i el va trobar ben trempat perquè li seguia la conversa d’allò millor” (p. 523).

Tocant aquestes línies, direm que ens hem trobat algunes narracions en què el fill fa com un ritus de pas i, com ací, passa d’un lloc a un altre i que, en el segon, és ben acollit (ací, el pare accepta el fill, malgrat que el xicot ja és un poc més fadrí) i, en tornar a casa, el noi passarà a estar a un nivell molt semblant al dels pares: ha evolucionat d’adolescent a fill amb edat de tenir descendència i de decidir en la seua vida, com ara fan els seus pares.

Prosseguint amb la bona traça i amb l’espenta de la cabeça d’alls, “Al cap d’una estona, mentre l’home acabava de dinar, el noi es va posar a córrer una mica per allà i, tot jugant, es va acostar a un safareig. Allà hi havia tres lladres que s’estaven partint diners” (p. 523). Per consegüent, el parent està en la plenitud de la vida, mentres que el fill continua en l’aventura.

En acabant, la cabeça d’alls decideix prendre partit en el safareig i els lladres “varen fugir corrents, deixant a terra tots els diners” (p. 523).

Posteriorment, els pillards tractaran de recuperar-los. Ara bé, l’enginy, el fet que el fill convença el pare sobre la veracitat de lo vinculat amb els lladres i que tant la mare com també el marit depositen confiança en la cabeça d’alls, permet que tots tres s’alliberen d’aquells escurabosses.

És més, finalment, “la cabeça d’alls els va soterrar i ell i els seus pares sempre més varen ésser rics” (p. 524). Això és, el relat “soterra” el vici de furtar i recompensa les persones eixerides, les trempades, la sinceritat i la facilitat per a fer bona pasta amb els pares i amb les persones molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, amb iniciativa i la maternitat en el matriarcalisme

General, , , , , , ,

Una altra narració recollida per Sara Llorens, en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “El gra de mill”. Un home i una dona volien tenir un fill, encara que fos com un gra de mill. Un dia ho diu la dona, qui era en la cuina, i, al moment, sent: “-Mare, mare! Ja us aniré a comprar safrà i canyella.

Ella mira (…) i veu un gra de mill (…) i li diu: – Ja podràs dur el cistell?

-Prou!

La seva mare li dóna el cistell i se’n va” (p. 517). Per tant, la mare demana al fill si considera que ja té forces per a anar-hi, li dona moltes facilitats i, de pas, reflecteix l’educació matriarcal.

Més avant, el fill aplega a una botiga i “la dona de la botiga (…) el va veure i el va despatxar” (p. 517). És a dir, aquesta rondalla, de 1902, plasma que una dona (i, aleshores, n’hi havia moltes com aquesta) portava una empresa, encara que fos petita.

El xiquet, en arreplegar lo demanat per sa mare, recorre a la destresa i, amb iniciativa, “El gra de mill posà el cistellet per un regueró, hi saltà a dintre i deia” (p. 517) que fes via el cistell. O siga, que el fill el fa córrer per una canal i, així, facilita el trànsit cap a on era sa mare.

En acabant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua (femení), l’horta (que representa la vulva) i una fulla de col (que simbolitza els pèls del pubis) junt amb la col (que ho fa de la vulva): “El cistell es va tombar i va quedar encallat, però l’aigua es va endur el gra de mill fins a una horta i va anar a parar sota una fulla de col” (p. 517). Cal dir que, en febrer del 2023, demanàrem sobre la maternitat (en relació amb xiquets que naixen sota una col de l’hort) i que algunes persones ens plasmaren que els havien dit que era allí on havien nascut. Açò, partint del fet que, en les cultures matriarcalistes, més d’una vegada, es parla de manera simbòlica sobre temes sexuals, ens fa associar aquest passatge al del naixement dels nens. 

A més, a continuació, podem llegir que, “Quan va passar la pluja, va venir un bou a pasturar i es va menjar aquella fulla de col, amb el gra de mill i tot” (p. 517). Recordem que el bou és un animal vinculat amb el camp, amb la lluna (femení) i amb la fertilitat.

Finalment, el gra de mill “a la comuna va anar a parar.

Però el seu pare (…) se’l va trobar i el va rentar” (p. 519), de la mateixa manera que, durant un part, es renta el nounat. A banda, com que el pare fa aquesta tasca, al mateix temps, accepta (acull) el fill i, per consegüent, la seua condició de pare.

En el relat següent, “En Tifolet”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, els passatges són semblants. Així, una dona és qui fa de venedora en la casa del costat d’on viu el fill petit (en Tifolet). En Tifolet, seguint les directrius de sa mare, fa camí cap al camp, on era son pare:

“-Ah! En Tifolet ja és aquí! -diu-. Vine aquí, que dinarem tots dos junts!” (p. 521). I, per tant, hi ha bona avinença entre el pare (acollidor) i el fill (amb molta espenta i molt obert).

Al final de la rondalla, “va sortir en Tifolet de dins del ventre del bou. El pare, que el va veure, (…) el va replegar i el va fer anar cap a casa seva” (p. 521), on era la mare.

Novament, la mare, a principi, i, posteriorment, el pare, accepten el fill. I, a més, el pare fa un paper semblant al d’una comare. Un tret més que podríem empiular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, és “En Pere pescador (variant A)”. Així, un peix diu a un pescador, Pere, “te’n donaré tant que vulguis, mentre que tu compleixis el que et diré” (p. 207) i li afig que la primera persona que toque en Pere eixe dia, l’endemà haurà d’anar al peix. Cal dir que el peix està relacionat amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcal.

Al moment, com que Pere ha fet costat al peix, “En Pere (…) va veure que la canya es començava a vinclar” (p. 207) i arreplega molt de peix i se’n va a casa.

Ja en casa, el fill comenta al pare que ell, l’endemà, se n’hi anirà. De fet, “l’endemà se’n va anar cap a la platja. Se li acosta una post, ell hi puja i, mar enllà, la post caminava rabent fins que es va aturar a la porta d’un palau” (p. 207). Com podem veure, apareix un tret matriarcalista, la fusta (en nexe amb la dona, qui aplana el camí al noi).

Ja en el castell, el minyó és ben tractat i, un dia, mentres plorava, una veu (podríem relacionar-la amb una dona) li diu: “-Si promets no deixar-te abraçar per la teva mare, ni prendre res del que et donin, pots anar a casa teva i la post t’esperarà per tornar” (p. 207). I ell li ho accepta. Per tant, es fa lo que vol la dona. La dona (ací, la post), com a agraïment, “el va portar a la seva terra” (p. 208) i la mare abraça el xicot i, igualment, li posa mistos i candeles.

Més avant, ell entra al palau, troba una geganta (una princesa encantada) que li diu què ha de fer ell per a salvar-se del gegant: “Al vell mig del front. Només se’l pot matar tirant-li un ou que és a dins del cap d’una colometa, però aquesta colometa està guardada per una serpent” (p. 208). Per consegüent, la dona comenta al noi què li convé fer i, com que ell ho acull, podem dir que es fa lo que ella tria i, per això, ell li respon:

“Doncs, jo l’aniré a buscar.

I, de seguida, es va posar a caminar, (…) fins que va trobar una àliga, un gos gànguil i una formiga” (p. 208).

Quant a aquests animalets, com en altres rondalles, el minyó fa un repartiment (ací, d’un bou), entre tots tres i, en agraïment, “li volien donar alguna cosa que li servís” (p. 208): quan ell ho necessite, podrà transformar-se en àguila, en gos o bé en formiga i, així, fer via.

En un passatge posterior, una pagesa marca les directrius al jove. I, com que l’amo veia que el xicot pasturava bé, “va dir a les seves filles si n’hi hauria alguna que volgués seguir el pastor, per veure on anava a pasturar.

-Prou -va dir la petita-. Demà mateix, si voleu” (p. 209).

I l’endemà, ella seguia el pastor. Afegirem que, en un moment, el jove diu què necessita (com també un bes de donzella) i “La noia, així que ho sent, corre cap a casa seva (…) i se’n torna corrents cap a dins del bosc” (p. 209), “s’acosta al pastor i li fa un petó” (p. 209). Per consegüent, es reflecteix un tret matriarcalista: la dona fa costat a l’home i el salva.

Posteriorment, l’amo, en senyal d’agraïment, ofereix al jove la filla que ell vullga, però el noi li respon que ell se’n va al palau.

Quan ja hi és, la princesa comenta al jove què haurà de fer per a matar el gegant. I ell segueix la pauta que ella li exposa.

Finalment, la princesa i el xicot, amb la post, se’n van a la terra del noi, “allà es van casar i, després, amb en Pere pescador i la seva muller, se’n van anar tots plegats a la casa de la princesa” (p. 210). Adduirem que el 12 d’octubre del 2020, Rafel Gelabert escrigué en el  seu mur que una dona de les Illes Balears i el marit “Es casaren, com manava el costum, al poble de la dona”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La Lluna i el Sol”, una rondalla matriarcalista en què la Lluna fa de mare

General, , ,

“La Lluna i el Sol”: quan la lluna (lo matriarcalista) besa la terra i hi acampa junt amb els fills de la Mare Terra.

Tot seguit, exposem la rondalla “La lluna i el sol”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras i en què, entre altres coses, ix el detall matriarcalista de besar la terra. Diu així:

“Temps era temps, va resultar que la Lluna i el Sol es van enamorar. Van festejar i es van casar. A la boda, va assistir-hi tot el firmament en pes: estels, àngels, planetes, astres, etc., tot el que es mou per allà dalt van anar a la boda, que se celebrà un bon matí de primavera.

La Lluna anava de blanc, ben polideta, i rebia les felicitacions de tothom. El Sol anava més despreocupat. La Lluna es va encaboriar i va preguntar-li, al seu solet, si no es trobava bé o si no estava content. El Sol va respondre-li que el deixés en pau i que no fos pesada. Diu que van passar els dies i les setmanes i l’actitud del Sol continuava igual. Fins que, un matí d’agost, quan el Sol anava a complir amb el seu treball, la Lluna li va suplicar que li digués per què es comportava així amb ella. El Sol va intentar treure-se-la de davant amb bones paraules: l’estimava, però volia que el deixés estar.

La Lluna va demanar-li una prova del seu amor. Si l’estimava, l’havia de deixar anar amb ell a treballar, així, ella el descansaria un xic de la seva feina.

En sentir això el Sol, va respondre rotundament que no i la tractà de pretensiosa i atrevida, a més d’agosarada, per voler ésser igual que ell.

La Lluna va contestar-li que no volia ser un destorb: per això, decidia separar-se’n, viure independent.

-Jo començaré a besar la terra, quan tu acabis -féu la Lluna-, i vetllaré amb els meus raigs platejats i blanquíssims el son de tothom.

-Lluna, no em deixis -féu el Sol, quan s’adonà que la cosa anava seriosament.

-Ha estat el teu caràcter orgullós i presumptuós el que t’ha menat a actuar així -féu la Lluna-. Així, que em separo de tu, Sol envejós.

I fou, per aquest motiu, que es van separar: per l’enveja. I, des d’aleshores, cada un va pel seu compte: l’un, de dia; i, l’altra, de nit” (p. 559).

Com veiem, per una banda, les noces es celebren en primavera, l’estació vinculada amb l’esperança. A més, la dona (ací, la Lluna) rep felicitacions de molta gent, detall que reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben considerada.

Igualment, ella, molt oberta, pacient i amb bona empatia, s’interessa pel Sol i està decidida a fer-li costat en el treball, en les tasques i a facilitar-li una vida més tranquil·la, però sense ser un destorb per al Sol.

Fins i tot, ella proposa besar la terra, un detall que Pere Riutort, en la seua explanació del 2018, plasma com relacionada amb els pares, amb els avantpassats, i que, a més, podem relacionar amb besar la mare, amb tenir-li simpatia, amb valorar-la favorablement, així com ho faríem a la terra que ens acull, a la terra on vivim i, òbviament, a la Mare Terra.

I, com que la Lluna estima la terra, la vida i lo terrenal (però sense menysprear el seu paper durant la nit), li comenta “Jo començaré a besar la terra, quan tu acabis (…), i vetllaré amb els meus raigs platejats i blanquíssims el son de tothom” (p. 559). Al meu coneixement, cada bes que ella fa a la terra, en el fons, és la llum que ella transmet (durant la nit, en plena foscor) a cada u dels fills de la Mare Terra, per mitjà dels raigs.

Finalment, com podem captar, la Lluna fa el paper de mare, adhuc, maternal (vetlar pel bon son de tothom), i afavoreix l’esperit comunitari.

Ara bé, com que ella, amb més iniciativa i amb més opcions, s’ho trau de les mans (però no el Sol), ell es troba que la Lluna sí que es val junt amb els altres (esperit de comunitat) i que ell és molt més dependent. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme i, quant al relat, no n’havia llegit, de semblants i amb aquest esperit matriarcalista, amb una visió positiva del detall de besar la terra (ací, la mare i, per extensió, la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, oferim una foto d’aquesta rondalla.

 

 

Dites i cançons amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

I el 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Pilar Coll Serrano escrivia “Fa una temporada llarga que t’ha donat per l’eròtica. Creia que eixa es feia pels volts de Carnaval”.

El 15 de novembre del 2020, en el meu mur, Joanvi Sempere escrivia una cançó que diu així:

“Les xiques de Vilavella,

quant més fadrines, més bèsties:

s’han fet un xiulet de canya

p’a pixar per les finestres.

 

Les xiquetes d’Almassora,

totes van a segar brossa,

s’escarramen a la séquia

i se renten la carxofa”.

 

I, tot seguit, Miqui Rumba comentava que “I, ‘A les de Crevillent, les ixen ans les mamelles que les dents’”, que, com em digué eixe dia, “És una dita molt comuna entre crevillentins, quan volen dir la precocitat de les seues nenes esdevenint xicones per a festejar”.

Afegirem que, el mateix 15 de novembre del 2020, Roberto González-Quevedo, escriptor en llengua asturiana, feu un comentari en asturià sobre la mamella i captí un exemple més del fet que la cultura asturiana és matriarcal: “Mamiel.la grande la de Babia: una montaña” (és a dir, “Mamella gran, la de Babia: una muntanya”). 

El 15 de novembre del 2020, en el meu mur, en resposta a unes quantes línies sobre les xicones de Xixona que decideixen comprar-se una romana, per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, Francesc Pedros Ferrando escriu una cançó que diu així:

“Les xicones del Mareny

s’han comprat un autobús

p’a pagar-lo poc a poc

i engrunsar-se el parrús[1]”.

 

Aquesta versió, com em digué Francesc Pedros Ferrando, és de Mareny de Barraquetes (en el terme de Sueca, població de la Ribera Baixa), qui, a més, afegí que “Lo de pesar-se les mamelles també ho diem en la mateixa cançó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En relació amb la paraula parrús, direm que, el 14 de desembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Pere Baladron escrigué “El millor pa del món és el parrús”.

 

Dones que toquen els peus en terra, espavilades, que proposen i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’educació, en relació amb la sexualitat) és “Qüestions d’animals: la guineu i la ruca”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Com podem llegir al principi, “va de dos animals que havien de donar a llum.

Diu que la guineu, que sempre ha tingut fama d’espavilada, un dia passava per aquestes contrades pallareses, (…) estava a punt de donar a llum unes quantes guineuetes” (p. 377). La rabosa pensava que un any d’embaràs era massa.

Aleshores, veu un grup d’egües que menjaven plàcidament, que tenien bona panxa i que, al seu costat, “hi havia una ruca que, per cert, també estava prenyada” (p. 377). Cal dir que l’egua és la femella del cavall (animal que simbolitza la fidelitat i la noblesa) i que elles estan en grup. En canvi, la ruca (i direm que, de manera simbòlica, els catalans, estan associats al ruc, per la seua fama de faeners), animal que, com podem veure, “toca els peus en terra” (per mitjà de les potes). Davant la resposta de la colla, la segona salutació, era més concreta, a la ruca, la qual, “en veure que era a ella sola que es dirigia, va sentir-se afalagada i va contestar a la salutació.

-A què es deu la teva grata visita? -va respondre amb to senyoriu i distingit.

-Mira: veig que estàs prenyada, i jo també. Tu, amb set setmanes, acabes; i jo passo un any. Fixa’t: tu, set; i jo, un. Així que he vingut a proposar-te que, si vols, canviem el temps de la nostra gestació” (p. 377). Fins ací, podem veure que el tema de la sexualitat es presenta a partir de vivències que els nens, els xiquets, els jóvens i persones d’altres edats, poden viure personalment i, si no molt de temps (per exemple, perquè no tenien animals en la casa o en el mas), sí, com ara, amb motiu d’alguna visita a casa d’alguns familiars, d’alguns amics o de veïns d’on residien. Per això, es parla obertament de la gestació, del part i, sense embuts, captem que les dones embarassades (ací, simbolitzades, sobretot, per la guineu i per la ruca) s’ajuntaven amb unes altres que també esperaven donar a llum.

A continuació, copsem que “La ruca, que era com la paraula ja diu, no ho va entendre gaire i va respondre que, pel que feia a ella, no hi havia cap problema, però (…) que li ho tornés a contar de nou.

La guineu, fent ús d’allò que sempre se li ha atribuït -astúcia-, tornà a començar l’explicació i tornà a fer esment que, mentre la ruca passa set setmanes de gestació, ella en passa un any, i que li proposa el canvi” (p. 377).

Amb aquestes paraules, el relat, a banda de reportar sobre alguns temes relatius a la vida d’ambdós animals, igualment, ve a dir que, quan una persona sap millor sobre un tema que una altra, convé explicar-lo de manera intel·ligible, fer-lo accessible a qui menys el domina. Afegirem que, en aquesta educació matriarcal, també s’inclouen els refranys, els versos, les dites populars, etc. i, en la narració, la guineu aprofita la seua destresa per a fer-li uns versets en què exposa que set setmanes són llargues i que, en canvi, un anyet, “aviat està passadet.

Aquella ruca s’ho va creure i va consentir a canviar el temps de gestació. (…) És, des de llavors, que, a (…) les ruques, l’embaràs els dura un any; mentre que, a les guineus, els dura set setmanes” (p. 378).

En la rondalla que ve a continuació, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, també apareix una guineu, però amb un llop: “La guineu i el llop de la Figuera”. Tots dos se’n van “a festa major del poble de la Figuera (poblet que pertany al municipi d’Algerri)” (p. 378), i, de nou, la rabosa, espavilada, convenç el llop: “El llop, que era molt innocent, es va creure tot el que li deia la guineu i, ple de bona fe, va pujar-se-la a cavall, per fugir més ràpid. (…) Mentre el llop bufava, la guineu cantava” (p. 379). Amb aquest detall que hi ha al final del relat, podem adjuntar que l’home (el llop), de la mateixa manera que, per exemple, el marit ho fa (respecte a la dona) en la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), és el burro de càrrega i, per consegüent, ella és qui mana, qui empunya les regnes de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen als marits, que menen, eixerides, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El sabater de Torregrossa”. Una vegada, en Torregrossa, hi havia un sabater que tenia molts fills però poca faena. Un dia diu que es lliuraria al dimoni si el diable li fes possible guanyar-se la vida com a sabater.

Al moment, se li apareix el dimoni, qui li comenta “et donaré feina i treballadors per a fer-la” (p. 312). Més avant, l’home diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “tractes són tractes” (p. 312). A més, quan veu que se li presenten uns treballadors, trobem unes paraules que també hi tenen relació: “no crideu tant, homes, que em sentirà la dona i m’escridassarà” (p. 312), ja que és ella qui mena.

A banda, copsem que els diables reflecteixen trets que enllacen amb una cultura aliena a la matriarcal: el culte a la fama, a l’èxit i a les modes passatgeres, en lloc de tocar els peus en terra. Per això, “els altres, en un tres i no res, deixaven les sabates enllestides, sabates d’última moda” (p. 312).

Un poc després, la dona intervé, demana al marit i ell li comenta que ha llogat tres fadrins. Igualment, llegim que, “A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Allò semblava un magatzem a l’engròs. (…) El sabater es feia d’or” (p. 313). Però, com en el cas dels qui opten pel culte a l’arribisme i a la fama i que es presenten com a imprescindibles, el sabater estava amargat. Per això, una dia se n’anà a les golfes (part de la casa vinculada amb el cap), on, en acabant, el veu la dona. La muller li fa suggeriments:

“-No treballis tant.

-He de donar feina als fadrins.

-Acomiada’n algun!

-Si pogués, ho faria, però no els puc acomiadar.

-I  per què no?

-Doncs,.. perquè el dia que els acomiadi, m’hauré de morir. És que un dia, quan érem tan pobres, vaig fer un tracte amb el dimoni” (p. 314).

Per tant, com podem veure, la dona, molt oberta, aporta opcions al marit. I més, perquè, tot seguit, li afig:

“-Anem: això ja ho arreglaré jo. Si m’ho haguessis dit abans, hauríem acabat més aviat. Anem.

En arribar a la botiga, tan bon punt entrar, els fadrins” (p. 314) estaven ociosos i demanaven faena. Llavors, la dona, amb molta espenta i que era el cervell de la casa i de la sabateria, els comenta:

“-D’ara en endavant, jo mano en aquesta casa. Així, que la feina us la donaré jo -digué la dona” (p. 314).

Aleshores, la dona, molt oberta i eixerida, pren un paper molt important i decisiu en el desenvolupament i en el futur i és ella qui mena, qui tria i qui té la darrera paraula, detalls que permetran que el seu marit es salve i que continue la sabateria:

“-Feina voleu, feina us donaré. Vine -digué a un d’ells-: vés allà a la cuina i porta una cistella que hi trobaràs.

(..) vés al pou i omple’m la pica que hi ha a l’hort, d’aigua, per tal que pugui rentar-los.

(…) Quan aquell hagué marxat, diu a un altre:

-Ara et donaré feina a tu. -Va a dalt, a la cambra, i agafa el nen que feia disset, que dormia al bressol. Mira: aquest nen té un mes. Així que desperti, has d’ensenyar-li a llegir i a escriure.

I, adreçant-se al tercer, li digué:

(…) -Veus aquesta pell negra? Doncs l’has de rentar fins que es torni blanca” (p. 314).

I els tres fadrins segueixen les seues indicacions. Cal dir que la blancor de què parla la dona està en vincle amb lo patriarcal, mentres que la brutícia (en línia amb la foscor) ho fa amb lo matriarcalista. Llavors, la dona es dirigeix al sabater i, amb ironia, li comenta:

“-Què et sembla? Tindran o no tindran feina?

-No l’acabaran pas! -digué l’home.

-Doncs, amb l’ajuda de Déu, de Maria i de Josep, ja pots estar tranquil i no tinguis por del dimoni” (p. 315).

Afegirem que el qui havia d’ensenyar a llegir i a escriure el nen, tracta de mestressa a la dona, o siga, de senyora ama, de madona i, així, expressa que ella fa de cap de la casa. És més: la dona li diu “vull que el meu nen arribi a ser un sant i, per això, ha de saber de lletra. Mira l’angelet” (p. 315). En acabant, la muller s’acosta al tercer, a veure com porta la roba, per si ell es lluïa.

Amb el temps, el marit s’espavila i, per això, com a exemple, quan se li presenta el dimoni, li diu sobre els fadrins:

“-I qui en parla de que l’acabin? Es tracta de que tinguin feina i, de feina, en tenen” (p. 316). El diable, que veu que el sabater li guanya, li comenta “Jo et proposo de tornar-te l’ànima, si tu em tornes els dimonis. Què, hi estàs d’acord?

-Ja ho crec que hi estic d’acord! -féu el sabater (…).

I van fugir corrent cap a l’infern” (p. 316), el diable i els fadrins.

Per consegüent, ens trobem amb un relat que plasma molt el matriarcalisme, bé en les cases, bé en les relacions comercials, bé en detalls psicològics relacionats amb les dones catalanoparlants (sobretot, entre les nascudes abans de 1920) i amb les de les cultures matriarcals. I, òbviament, que és la dona qui salva l’home, a diferència, per exemple, de figures com Sant Jordi, Sant Miquel o de la de l’heroi cavalleresc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de reina, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Joan de l’ós”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, Joan de l’os encén una candela i copsa la dama més formosa que havia vist i “li’n caigué una gota de cera en els pits d’ella, que es despertà i (…) li digué (…) que no tenia altre remei que matar-ne, si podia, al negre, el seu guardià, que la tenia encantada” (p. 60) i, al moment, se li apareix un home lleig i negre, qui es llança sobre Joan de l’os. Aleshores, el jove, com en moltes rondalles en línia amb el matriarcalisme, agafa un sabre rovellat, el qual, “a l’entrar, havia recollit de darrere de la porta, li’n tirà un cop” (p. 60) que li lleva una orella i ella resta desencantada junt amb el palau i moltes de les persones que hi eren. Des d’aquest moment, l’orella li farà el paper d’una mena de vareta màgica. I, com veiem, hi ha col·laboració entre les dues parts i Joan de l’os segueix la pauta que li indica la dama.

I “la donzelleta, que no era altra que la filla del rei, la qual volgué que anés amb ella fins al palau dels seus pares, pus molt se n’alegrarien de conèixer al qui l’havia salvada” (p. 60).

Ja en el palau, els reis, molt oberts, demanen a Joan de l’os què vol ell com a recompensa. I “en Joan demanà la mà de la princesa, perquè molt li agradava” (p. 61). Però, com que els reis no li ho accepten, la princesa, amb molta iniciativa, diu al jove “que ella li donaria mitjà per guanyar-la, que era una pinya d’or exactament igual a l’altra que ella es guardava, la qual seria la prenda que exigiria per escollir-ne jove amb qui casar-se.

I anà als seus pares i els hi digué que no s’emmaridaria amb ningú més sinó amb aquell que presentàs una pinya d’or exactament igual a la que ensenyava. Els pares hi convingueren” (p. 60). I, així, com en molts relats, la dona (ací, la jove princesa) tria amb qui es casarà i, per això, el rei fa una dicta que, al capdavall, beneficiarà la jove i Joan de l’os: “fins que n’obriren a Joan de l’ós, que ensenyà la sua que (…) era exactament pariona i exigí als reis sa paraula (…). Per ço, la princesa se li acostà i li digué que demanàs a l’orella que tenia del negre que, per la virtut que Déu li havia dada, li donés la bellesa humana. I Joan ho féu” (p. 61). Joan demana que es fes home, es torna un home garrit i els reis li donaren la seua filla per esposa (p. 61).

Per consegüent, com captem, la dona fa d’alliberadora de l’home, Joan de l’os segueix els dictats de la jove, dona que, igualment, fa el paper de fada i que li aporta solucions (l’orella i les paraules que ha de dir). Com que l’orella (un detall vinculat amb lo matriarcalista) està en bones mans i és ben tractada, compleix les órdens del xicot.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El claveller”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Tres germanetes garrides “tenien un claveller que tot l’any floria.

Al davant de casa seva, habitava el fill del rei, el qual era tan agradat dels festeigs, que sempre era a la finestra” (p. 62), per veure què feien quan, “cada matí, quan anaven a regar el claveller, que ho feien amb l’aigua de nou colors” (p. 62). Cal dir que hi ha una cançó eròtica molt coneguda que diu que les noies maques, de bon matí, es lleven i reguen el jardí.

Un dia, la germana gran veu el fill del rei i s’amaga com també fa, després, la segona. En canvi, la petita, amb molta espenta, quan ell li demana quants clavells hi ha en el claveller, li pregunta quantes estrelles hi ha en el cel.

Un altre dia, el príncep decideix vestir-se de marxant i “comença carrer amunt carrer avall, per davant de casa de les noies” (p. 63), dient “A sou i a dos sous els didals de plata” (p. 63), però la més jove el reconeix i, quan el fill del rei li addueix “a més a més, un petó i una abraçada” (p. 63), ella, ràpida, li trau el tema de les estrelles del cel.

Al capdavall, la germana més jove s’embolica amb un llençol blanc i, “a passes llargues, se’n va cap al palau del rei” (p. 63), on, a banda, els sentinelles són dones. Un altre tret en línia amb el matriarcalisme: la dona com a protectora. Immediatament, li deixen passar, ella se’n va cap a la cambra del príncep i li pega una bufetada en la cara (p. 64).

A més, quan el príncep demana per les poncelles que hi ha en el claveller, la petita li contesta “¿I el revés d’anit?” (p. 64). Llavors, el jove es planteja matar-la en la cambra, però ella, amb creativitat, se n’allibera i, com que ell copsa la vivesa i l’espenta de la fadrina, “fou, la noia, esposa del príncep i, fins més endavant, tota una reina” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.