Arxiu d'etiquetes: pactisme

Rondalles en què es tria lo fosc, la maternitat, els nius, els pactes i amb agraïments

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “El boïgaire”. Primerament, direm que “boïgaire” té a veure amb “boïc” (en el DCVB, “Feix de llenya i brossa cobert de terra, al qual peguen foc i el deixen cremar sense flama per escampar després la terra i cendres com a femada”). Per tant, 1) la llenya té relació amb la fusta, i la fusta amb la mare, 2) la flama de la vida és la dona, 3) la terra està vinculada amb lo matriarcalista, 4) les cendres són de color fosc i 5) la femada fa possible que la terra estiga fèrtil.

En un passatge de la narració, Jesucrist diu al boïgaire “et deixo escollir entre treballar al sol o amb claror de lluna.

El boïgaire diu que va escollir treballar amb lluna” (pp. 563-564). Afegirem que, en aquestes línies, posa “amb claror de lluna”, detall que enllaça amb les narracions en què la part fosca i femenina i la claror van unides, així com la lluna fa llum de nit, moment del dia en què més predomina l’obscuritat. Com a anècdota, diré que, en llegir aquesta rondalla per primera vegada, el 26 de febrer del 2023, diguí “La lluna” abans de passar a la plana següent i de trobar la resposta de l’home.

Un altre relat, en la mateixa obra, i que compta amb detalls matriarcalistes, és “La processó de les falcies”, uns ocells que apleguen ben avançat el mes d’abril i que, “segons conta la llegenda, desitjaven niar a la torre del vell castell, la qual estava, llavors, mig enrunada (era la rodona) i oferia unes esquerdes i uns forats ideals per a fer-hi el niu” (p. 567). Per consegüent, en un espai com és la torre (el qual podria recordar-nos el campanar, lloc que, eròticament, simbolitza el penis) i que és alt, tenen intenció de niuar. A més, aquesta torre és redona (forma que va en línia amb lo matriarcal) i és la part que perviu del castell. I, com que les falcies no viuen en la terra d’on han partit, “van anar a trobar els prohoms de la població, per tal de demanar-los permís per establir-se a la torre” (p. 567) i els representants polítics acorden l’aprovació, “però, amb la condició que se n’anessin a primers d’agost, a fi que l’aigua pogués ésser ben neta per a la bugada de la festa major, que, aleshores, es feia el dia 15.

Diu que les falcies van complir (…) i els veïns d’Ardèvol sempre han restat ben agraïts i, per aquest motiu, per mostrar la seva simpatia vers aquests ocells, cada any era tradicional sortir a rebre’ls en processó el dia de Sant Jordi” (p. 567). Adduirem que, com podem llegir en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los Vascos”, de M. Carmen Basterretxea, les aus estan vinculades amb la Gran Mare (en la cultura basca, amb la deïtat Mari): “En les representacions personificades, Mari apareix com a figura femenina, dona de cabells llargs, anciana; o com a figura zoomòrfica, au o serp, entre altres formes” (p. 56).

Per tant, les dones són ben rebudes en terres catalanoparlants, apleguen a acords, se’ls facilita l’accés a llocs on puguen desenvolupar fàcilment i còmoda la maternitat. Ara bé, en aquesta llegenda, els forats de la torre… fan el paper de cova i no és una niuada de pardal, sinó de falsia, i, per això, no està en nexe amb la picadeta de pardal que figura en algunes cançons eròtiques (en què es comenta la introducció del penis durant les relacions sexuals), sinó amb la de fer possible la descendència, la vida del futur.

Finalment, com que les falcies han complit amb la paraula, el poble els està molt agraït i, cada any, els habitants ixen a rebre-les… en una processó, detall que indica que les dones estan ben considerades.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pobles que pacten, que estimen la terra i mares que generen i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix lo matriarcal (àdhuc, el sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Volien veure el campanar”, en aquest cas, en bona mida, per la manera de resoldre temes que afecten a més d’un grup de persones. Així, “Conten que, quan s’hagueren de fer les divisions de terme, calgué posar-se d’acord amb els pobles veïns de la rodalia, car això de la terra és una cosa que els afectava, a tots” (p. 449).

Una de les coses que podríem vincular amb el matriarcalisme és la importància que es concedeix a la terra.

A més, trobem punts en comú amb rondalles en què uns quants germans decideixen que faran via i que, posteriorment, s’ajuntaran tots ells en un lloc: “Posats d’acord de com s’havia de fer la divisió, cregueren que el més indicat era que el dia acordat entre tots, a la sortida justa del sol, de tots els pobles, sortís gent caminant vers totes les direccions i, al lloc on es trobessin, fos el punt de divisió de terme entre un poble i l’altre” (p. 449). Aquestes paraules empiulen amb la tradició matriarcal de fer acords, del pactisme (ací, a nivell popular).

Ara bé, la narració, recollida en Rosselló de Segrià, addueix que el dia indicat “diuen els padrins que, aquí, en direcció oest, hi havia una serra i quan, girant-se, no veieren el campanar del poble, pararen de caminar, ja que la gent d’aquí volia que, de la punta del terme, es veiés el campanar de l’església. (…) Ells volien veure el campanar!” (p, 449). Aquestes paraules reflecteixen el sentiment de pertinença a la terra.

Quant a aquest paràgraf, cal dir que, fins a ben entrat el segle XX, en moltes poblacions, la part més alta n’era el campanar de l’església mare, el castell, etc. i que, igualment, eren la representació del poble, del llogaret, etc., una mena de símbol de la identitat col·lectiva.

En el relat següent, “El mosso i l’amo”, de què s’han arreplegat versions semblants, un mosso eixerit accepta treballar per a un amo, a canvi de no enutjar-se mai amb el propietari. En aquesta narració, també es plasmen trets matriarcalistes. Així, la criada de l’amo és una dona a qui el mosso diu “D’això, ja en parlarem, bona noia” (p. 450), o siga, una dona ben considerada.

Més avant, l’amo li diu que la lluna “és la mare del sol” (p. 451). I, per consegüent, l’home procedeix de la dona així com el foc (masculí) ho fa de la fusta (dona i de color terra).

Quan ja havien aplegat a l’any, l’amo dona un sac al mosso, i el jove, amb molta iniciativa, “va fer cosir el sac més gran que mai s’hagi vist” (p. 451) i, al capdavall, amb l’amo mig enutjat, el xicot li comenta unes paraules que enllacen amb el matriarcalisme: “això no és un sac: això és la mare i el pare dels sacs. Talment, quan em fèieu treballar a la claror de la lluna, (…) em dèieu vós que allò era la mare del sol (…). Per això, avui vinc a cobrar-ho no amb un sac, sinó amb la mare dels sacs” (p. 452). Per tant, veiem que la mare està en relació amb el pare (la lluna, amb el sol), que ella pareix el sol i, a més, que, per una banda, hi ha el fill (un sac) i, per una altra, la mare (la dona).

Finalment, l’amo va haver de donar “al mosso espavilat, tot el blat necessari per tal  d’omplir la Mare dels Sacs” (p. 452).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, que fan pactes, diligents i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’aligot negre”. En la vall de la Vansa, en el lloc anomenat els Garrics, “hi havia una petita casa on hi vivia una família i tothom sospitava que la dona era una bruixa” (p. 216).

Tots els estius hi acostumava a pedregar fort, però, “als pobles de la rodalia (…), quasi mai no hi pedregava i, si ho feia, era en menor intensitat” (p. 216).

“Un dia, després d’una forta pedregada, uns pagesos van anar al riu a veure com baixava i van veure un munt de roba a la vora de l’aigua, al peu d’un arbre” (p. 216). Així, copsem uns quants trets matriarcals: el riu, roba a la vora de l’aigua (que enllaça amb la roba estesa reflectida en relats amb elements eròtics) i l’arbre. Aleshores, “Els pagesos es van imaginar que era la roba d’aquella dona (…). Van agafar la roba i van anar a la casa, on esperaven trobar-hi el marit, per tal de preguntar-li si aquella roba era de la seva dona” (p. 216). Per consegüent, entre altres coses, en aquest passatge, l’home està vinculat amb la casa, mentres que la dona ho fa al riu, això és, que ella és més oberta i va més lluny, fet que empiula amb altres narracions i, fins i tot, amb el paper de la dona en altres cultures matriarcalistes.

“Quan li ho preguntaren, ell digué que no en sabia res. Els pagesos van dir-li que l’anaven a llençar, però, llavors, van sentir com l’ocell negre que volava per fora va dir-los:

-Deixeu la roba al seu lloc, si no, no podré aparèixer” (p. 217). Això és, que la dona vola i per fora, dos detalls que tenen a veure amb el comentari sobre el passatge de què hem escrit abans.

Adduirem que els pagesos, “En un primer moment, la volien matar, però, a un d’ells, se li ocorregué de fer un pacte amb ella, de no fer-li mal a canvi que mai més pedregués en aquest lloc dels Garrics, tracte que ella va acceptar” (p. 217). Aquestes línies enllacen amb la tradició pactista relacionada amb la història de la cultura catalana i de la Corona Catalanoaragonesa.

Ara bé, a continuació, hi ha un passatge que, al meu coneixement, és modern i que no figuraria (o ho faria de manera puntual) en relats del segle XIX: el fet que la dona ho accepte “tot demanant que li tornessin ràpidament la roba vora el riu, car, si apareixia aquí, ho faria nua davant de tots” (p. 217). Cal recordar que el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en aquesta versió, es publicà en el 2004.

“I així fou com, durant molts anys, no va pedregar més als Garrics i, en canvi, sí que ho feu als llocs de la rodalia, salvant ells les collites cada any” (p. 217). És a dir, que la dona salva el lloc anomenat els Garrics.

Afegirem que, un poc abans d’escriure aquestes línies, el 7 de maig del 2023, pensí que, en més d’una narració sobre els Sants de la Pedra (protectors, entre altres coses, contra les pedregades en els camps), els sants fan que no sols no caiga calamarsa en les poblacions del voltant, sinó…, finalment, que tampoc no es perden les collites en la població (o en el lloc) on han decidit adoptar-los com a protectors dels llauradors. Per això, en una versió en línia amb el matriarcalisme, ni cauria pedra en els Garrics, ni en la contornada.

En una rondalla semblant, “Bruixeries”, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, els habitants del poble consideraven que una bruixa es proveïa d’aigua de la font i que era qui provocava que es malmetessen els fruits dels conreus.

“Es dirigien vers la casa quan, en passar per un indret proper al riu, van veure a la soca d’un arbre unes robes plegades, es van adonar que pertanyien a la dona esmentada” (p. 219) i que un ocell mitjà “volava fent cercles damunt d’ells. Pensant, ràpidament, que era la dona, es van treure uns rosaris (…) i els van posar damunt la roba que hi havia a la soca de l’arbre” (p. 219). I, així, veiem trets matriarcals, com ara, el cercle, la soca (que relaciona la terra i el cel) i l’arbre.

A més, la dona, forta, els diu que en traguessen els rosaris, per a poder recuperar ella la seua forma humana (p. 219). I així ho fan, encara que la dona “es va vestir amb rapidesa” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis i abats que estimen la terra, el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La fúria catalana”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En temps de la guerra del francés (1808-1814), “La terra catalana es trobà immersa en aquesta lluita ben bé sense pensar-s’ho però, davant la realitat, ni un sol català girà, sinó que aviat (…) la seva valentia, el seu coratge, feien que cada home semblés que n’eren cent” (pp. 58-59), “per tal de defensar aquella fortalesa de les Garrigues, de la terra catalana” (p. 59). I, per això, “tindrien paciència i esperarien el moment oportú.

I aquest moment arribà” (p. 58).

A més, en un passatge posterior, es comenta que eren “bons coneixedors del terreny” (p. 59), fet que afavorí que entrassen al castell que havia sigut pres pels francesos i que el recuperassen (p. 60). Com veiem, hi ha un interés per la terra, per lo que hi té a veure i, a banda, s’ha transmés de generació en generació.

En la rondalla següent, “El missatger i l’abat”, en la mateixa obra i amb trets en línia amb el matriarcalisme, es comenta que el rei Felip II (qui regnà des de 1556 fins a 1598) s’adreçava cap a Catalunya. En el relat, se’l descriu, entre altres coses, com un home amb llarga experiència i amb destresa en l’exercici del govern (p. 61).

Més avant, llegim que “Unes 500 persones de la noblesa espanyola formaven part del seguici que es dirigia cap a la ciutat de Barcelona, tot passant primer pel monestir de Poblet” (p. 61). Com a puntuació, direm que Espanya, jurídicament, existeix del segon terç del segle ençà i que, en aquest cas, correspondria el terme Castella. I, quant a la versió popular, Joan Bellmunt i Figueras recopilà que el monarca envià un missatger al monestir:

“Van trucar a la porta del convent i els obrí el germà porter. El missatger demanà per parlar amb l’abat (…) i li anuncià la pròxima arribada de Sa Majestat el rei d’Espanya” (p. 62).

Tot seguit, copsem que “L’abat que, en aquelles dates, regia el monestir, era, a l’ensems, president de la Generalitat de Catalunya, per al qual càrrec n’havia estat elegit com a representant del braç eclesiàstic” (p. 62).

Ara bé, com que l’abat, en dues ocasions, li diu que no coneix el rei, dos genets fan camí cap a on era el monarca i, aleshores, el rei s’ho escoltà i comenta a l’herald:

“-Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona.

Altra volta, l’endemà, a trenc d’alba, va fer via el missatger cap a Poblet i va trucar (…) i tot fent una profunda reverència a la figura de l’imponent abat:

-Us anuncio l’arribada per demà de Sa Egrègia Majestat el comte de Barcelona -va dir el cavaller.

L’abat, fent una lleugera inclinació de cap, va dir:

-Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen” (p. 63).

Finalment, en la narració, quant als dominis del rei, es comenta que el monarca entengué “a bastament les característiques dels diferents pobles que els formaven” (p. 63).

Adduirem que el 23 de març del 2023, per curiositat, cercàrem en Internet sobre el Monestir de Poblet (on vaig ser unes hores en el 2003, junt amb els meus pares, i on tinguí ocasió de contactar amb el monjo i historiador Agustí Altisent, autor d’una obra sobre el monestir) i trobàrem que, en l’entrada “Reial Monestir de Santa Maria de Poblet” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Poblet), hi havia un apartat de llegendes i que una d’elles es titulava “Llegenda del rei i l’abat” com també dues més: “Llegenda de l’abat de Pobles i l’emperador de Xina” i una referència “Llegenda de fra Pere Marginet i el Dimoni”. Quant a la visita, la férem, entre altres coses, perquè la població on vivíem tots tres, Aldaia (l’Horta de València), estigué vinculada amb el Monestir de Poblet durant molts segles, fins a la desamortització de Mendizábal (del segon terç del segle XIX).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis ben considerats, que tracten bé el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.

De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:

“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.

(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).

Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).

Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.

Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).

Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).

I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.

Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.

En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.

I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).

Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.

Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud de núvols.

Comunalisme i trets matriarcals en persones cooperadores i de ment oberta

General, , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i en línia amb el comunalisme és “Santa Maria del Pla”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, un dia es reuneixen molts traginers en un hostal i, en saber que uns bandolers havien mort un traginer que coneixien, “tots els traginers que feien via per aquest camí, en passar per aquell lloc, van començar a posar-hi una pedra en recordança del seu company (…).

Un dia van decidir de no posar-hi més pedres i, fent servir les que ja hi havia, van construir una capella a la Verge, a la qual podrien encomanar-se per llurs viatges i, al mateix temps, pregar i recordar el company (…). D’aquesta manera, fou com es va construir la capella de Santa Maria del Pla” (pp. 44-45). Com podem veure, tiren junta, com en moltes rondalles en llengua catalana, detall que s’ajusta a la tradició del pactisme en la Corona Catalanoaragonesa i en la cultura catalana. A banda, es fa una obra dedicada a Nostra Senyora, un fet significatiu i que podem relacionar amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim unes paraules en línia amb l’educació matriarcal, quant a la transmissió de la cultura popular: “a nosaltres, ens ho van contar d’aquesta manera i així t’ho contem a tu” (p. 45). O siga, que la cultura es transmet, no sols de generació en generació, sinó entre persones d’edats diferents i, això sí, no es prioritza l’ensenyament reglat.

Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal i lo comunal és “En Llíser crema el capellà”, també plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra. Així, es comenta que el capellà d’Astell, com que hi havia bandolerisme, tenia amagats els diners dins de la canya de pescar i “no delatava l’amagatall” (p. 46).

Més avant, veiem que un cec tira un tret enlaire, per a que els bandolers fugissen. En aquest cas, ho fan i, a més, els malfactors deixen lligat el rector a un llit i, un poc després, la gent es mogué “per salvar el rector” (p. 46). Aquest passatge plasma les relacions que hi havia, en moltes poblacions catalanoparlants, entre els capellans i el poble, i el paper que encara roman en la societat catalana. Per això, immediatament, copsem que un vell “va treure el cap per la finestra oberta i va veure el capellà (…).

Va ser el primer de córrer escales a baix seguit dels altres, i, agafant-lo, se l’endugué a casa seva, on, durant molts dies, el tingué” (pp. 46-47).

Finalment, gràcies, en bona part, a aquesta col·laboració, “el capellà va poder salvar la vida” (p. 47).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que pacten, que salven l’home, comerciantes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme, és “El rei dragó”. Un dia, el rei i la reina, passejant-se, copsen un ocell cantant dins del jardí i el monarca comenta a la dona que això volia dir que el pare d’ella estava malalt. El rei li demana que espere una mica, ja que “es volien tant i el rei no podia eixir del seu regne” (p. 185) i, quan la reina li diu que el pardal ja no cantava i el rei li afig que això volia dir que el pare de la monarca havia mort, “la reina volgué, de totes maneres, anar a veure’l i el rei hi va convenir, mes, com era tant lo que s’estimaven que no volien separar-se i, per altra part, els vassalls no l’haurien deixat sortir del regne, el rei li va dir que no hi veia altre remei que convertir-se ell en dragó i que ella se l’endugués dintre d’una capseta” (p. 185). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: 1) l’acord entre el rei i la reina (les decisions es prenen per pactes, encara que siga ella qui assolesca l’objectiu), 2) una relació sexual matriarcalista, 3) la reina és la part més gran (ella es manté i ell passa a ser un petit dragó) i, per això, la muller pot alçar-lo en una capseta i portar-lo on ella va.

Tot seguit, amb el rei en la capseta, se’n van cap al reialme del pare de la reina (p. 185), però el rei se n’ix de la capsa com a dragó i, com que els criats comencen a córrer darrere d’ell, el monarca, més que de pressa, fa via fins al seu regne (pp. 185-186) i torna a ser home. Ara bé, com que havia perdut la memòria, prompte es casa amb una altra dona.

Quan la reina capta que el marit s’ha eixit de la capsa, el cerca cap al seu regne, “fins que una vella li digué que, per anar-hi i trobar el seu espòs, havia d’espatllar tres parells de sabates que ella li donava” (p. 186).

La reina caminava i, com que les sabates eren molt fortes (per tant, la vella li passa fortalesa) i la monarca es posa en una pallissa, “se li apareix una noia i li dóna una ametlla, una nou i una avellana i li diu que, amb elles, trobaria el seu espòs i mitjà de tornar a ésser reina” (p. 186), en lloc de qui feia poc s’havia casat amb el rei.

“Tota consolada va emprendre el camí i prompte va arribar al seu regne” (p. 186). No obstant això, com que ningú no la recordava, ni l’acceptava, ella passa a fer un paper que apareix en algunes rondalles: la de venedora. I, així, el relat reflecteix el vincle entre les cultures matriarcals i el comerç impulsat i promogut per les dones. En dos passatges posteriors, la reina recorre a l’ametlla, a l’anou, i “el seu preu era el dormir-ne una nit amb el rei” (p. 186). I la reina novençana, com que vol lo que ven la monarca, li ho accepta.

En aquests dos passatges en què la reina primera dorm amb el rei, la reina novençana dona al marit una gota de dormitori. Ara bé, quan l’antiga reina passa, per tercera vegada, a on era el marit, “li recordà tota la seva vida, tot lo que l’estimava i el rei, per fi, hi va caure, la va conèixer i tingué un gran sentiment de la seva feta. Així és que volgué (…) esmenar-la i ser sols marit de sa antiga esposa, i convingueren tots dos que, a l’endemà al matí, a punta d’alba, s’embarcarien i se n’anirien a viure a una altra part del regne” (p. 187).

I així ho fan: “se’n tornaren a son palau” (p. 187).

Com veiem, és la dona qui salva l’home, ella porta la iniciativa (àdhuc, en lo comercial, on és una bona venedora) i, de pas, tornen a viure  com a parella ( (i en què les decisions s’acordaven, encara que es fes lo que ella consideràs més adient) i, a més, es volien tant que no volien separar-se, un detall molt en línia amb la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de líders del poble, ben considerades pels súbdits i bondadoses

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla del Pallars en què copsem el matriarcalisme és “La perdiu i el gos”, recopilada per Pep Coll. De principi, llegim “Temps era temps, quan les bèsties parlaven, (…) establien tota mena de tractes” (p. 162) i, com qui toca els peus a terra, addueix “Més o menys, el mateix que ara fem els humans” (p. 162). O, en altres paraules, que la cultura de cercar acords entre persones perviu en el Pallars i, per descomptat, entre els catalanoparlants que continuen fidels a la línia matriarcalista vinculada amb la llengua catalana. Afegirem que prenen part una rabosa (l’astúcia i, més d’una vegada, l’engany, en un personatge femení), una perdiu (la dona amb molta perspectiva i, ací, líder) i un gos (l’home que accepta tot lo que li diuen, però que és ben tractat).

Com que la perdiu sospita que la guineu li ha fet malbé el niu, se’n va al gos (amb qui tenia molta avinença) “i li pregà que es fes el mort per tal d’escarmentar d’una vegada aquella bestiota més gormanda (…). El gos ho acceptà de bon grat” (p. 162), de la mateixa manera que, en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 (i en moltes de les immediates), ho fa el marit.

Tot seguit, la rabosa fa un fals jurament, el gos es llança sobre ella i la deixa mig estabornida. Al moment, passem a un segon acord entre l’home i la dona, amb la muller (la perdiu) portant les calces:

“-T’estic molt agraïda per l’escarment que has donat a la guineu! (…) Demana’m el que vulgues que, si és al meu abast, procuraré de complaure’t.

-Doncs, com que m’has fet treballar, ara, l’única cosa que voldria és traure el ventre de pena! -demanà el gos” (p. 163). Per consegüent, ni la dona apareix com una somiatruites (li farà costat sempre que puga), ni acceptaria qualsevol proposta del gos (el marit). A banda, el gos considera que el treball ha de ser compensat, encara que siga amb un menjar que li permeta viure bé.

A continuació, l’ocell, que sap que el seu cant podria fer que la seguissen i que ell també ho aprofitàs, li comenta:

“-Mira: molt a prop d’aquí, hi ha un poblet on avui fan unes bodes. A l’hora de dinar, quan els invitats siguen a taula i les dones a la cuina, jo volaré fins al balcó i em posaré a escotxegar[1]i vindran fins al balcó” (p. 163). Resulta significatiu el simbolisme que reflecteix aquest passatge, àdhuc, com a sinònim de portar la veu cantant, això és, de lideratge, de fer de cap de colla. I, com veiem, la dona (la perdiu) és qui té el timó i els altres (invitats, dones que eren en la cuina i el gos) seran menats per l’ocell. En acabant, ella li addueix: “Llavors, tu entres a la cuina i arrambles amb allò que més et vinga de gust.

Així ho van fer” (p. 163).

I en un tercer acord, el gos torna a demanar a la perdiu (l’home, a la dona):

“-Ara voldria regar l’estómac amb un bon vi de la Conca!

-Molt bé -va dir la perdiu-. Mira: per aquell camí, hi passa un traginer que transporta tres càrregues” (p. 163) i el ca i ella ho assoleixen.

“Poc després, ambdues bèsties es tornaren a reunir” (p. 163), per quarta vegada, com moltes parelles catalanoparlants del primer quart del segle XX o anteriors. I ella, servicial però no submissa al gos, li diu:

“-També en això procuraré servir-te. ¿Veus aquella parelleta d’enamorats que fan la migdiada sota d’aquell om? Doncs, guaita’ls bé i prepara’t” (p. 163) per a fer realitat l’objectiu del gos (p. 163). Immediatament, la perdiu passa molt pròxima a la parella de nuvis,  i el xicot, com que l’au es mou amb agilitat, en lloc de baixar la mà sobre el pardal, engalta una plantofada a la seua estimada (pp. 163-164).

Al capdavall, el gos pogué menjar bé i tirar-li un poc d’alegria a la vida i, quant a la perdiu, “així, (…) va oblidar la destrossa del seu niu” (p. 164) i, per consegüent, els dos ixen guanyant i beneficiats de l’agraïment, de la col·laboració, de cercar acords i de no pensar en l’almerç ràpid, sinó també en els altres i en líders creatius, eixerits i benvolents.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Escotxejar, cantar la perdiu.

El Cavall Bernat de Montserrat, en una versió recopilada per Joan Amades

General, , , , , , , ,

 

En relació amb el tema de Carall Bernat, Cavall Bernat, Carall Trempat, Carall Armat, etc. comentarem que el 29 de juny del 2022, Rosa Garcia Clotet, en resposta a un post amb paraules de Lluna Cataluyna Euskadi, en el grup “Dialectes”, ens comentà “No he trobat res al respecte, només que ‘cavall’ seria ‘carall’= penis. I Bernat, que estaria, més o menys, envoltat d’un penya-segat. (…) Ara, recordo que tinc un llibre de llegendes: miraré si en parla” i li escriguí que anava en la línia que ella escrivia. El mateix dia, en distints missatges, Rosa Garcia i Clotet ens envià unes fotos junt amb un comentari: “L’autor del llibre és Joan Amades.

Títol: ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

És un llibre antic, pertanyia a l’avi.

Editorial: Selecta, Barcelona”.

La versió que figura en aquesta obra de Joan Amades diu així:

“714. DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT

Heus ací que molt abans de la troballa de la Mare de Déu i que Montserrat fos habitat per ermitans i penitents, hi havia un bosquerol[1] que feia una vida pobra i miserable i tenia per casa una mala barraca feta de troncs entremig del gran rocam. Es dedicava a tallar llenya, baixar-la al pla i vendre-la. Es passava el dia tallant arbres a destralades; de capvespre feia feixos i penosament els baixava a peu de riu, on es presentaven a comprar-li la llenya els qui la necessitaven.

Heus ací que un capvespre, quan acabava de fer els darrers feixos per baixar-los, va sentir el trepig d’un cavall i va restar sorprès, puix que aquell rocam no era lloc adient per passar-hi cavalls. Va aixecar la testa i se li presentà un home cavalcant un cavall alt i gros com un gegant, que es va oferir a traginar-li la llenya a peu de riu. El bosquerol ja ho crec si va admetre l’oferta! Van carregar entre tots dos aquell cavallàs amb tanta llenya, que va acabar que ni es veia la bèstia. El cavaller el va aviar[2] tot sol només dient-li:

            -Cavall Bernat,

            porta aquesta llenya

            a baix al Llobregat.

El cavall va fugir corrent que semblava que volés i en un tancar i obrir d’ulls va tornar descarregat i disposat a fer tants altres viatges com calguessin per a traginar tota la llenya. Podeu comptar si en va restar, de meravellat, el llenyataire! El senyoràs amo del cavall, que era el diable, va oferir-li la bèstia, i el pobre bosquerol va refusar-la, ja que era tan pobre, que no tenia ni un diner miserable. El diable li va dir:

-Si voleu, us deixo el cavall per deu anys. Mentrestant vós n’haureu de cercar un altre de semblant, i, si el trobeu, quan tornaré a cercar-lo em donareu aquell i us podreu quedar aquest per a vós; si no el trobeu, haureu de venir a viure amb mi.

Els tractes van ésser del gust del bosquerol, i el diable li va cedir el cavall.

Amb aquesta facilitat de traginar, el bosquerol no feia sinó tallar la llenya i el cavall la portava d’ací d’allà com el vent. Ben aviat aquella pobresa tan rigorosa va canviar-se en benestar i més enllà en riquesa. Es va casar i va tenir fills i tots cada dia anaven a passar el rosari a la Mare de Déu de Montserrat, car fou llavors que la imatge va ésser trobada[3]. I heus ací que, quan feia justament deu anys, dia per dia, va presentar-se el diable a preguntar-li si havia trobat un altre cavall tan valent i tan ardit com el cavall Bernat. I, com que en tot el món no n’hi havia cap altre de semblant, el bosquerol li va dir que no l’havia pas trobat, i el diable li contestà que li havia de tornar, doncs, el cavall i anar-se’n a viure amb ell, tal com havien quedat[4]. Aleshores el pobre bosquerol va comprendre el mal pas que havia donat en admetre l’oferiment, que semblava tan gentil i era tan malintencionat. La seva muller, que va comprendre el que passava, va posar-se a la conversa i va dir al diable que, tot i la seva força, se n’hauria d’anar sense el seu marit i que si volia prengués el cavall[5]. El diable llançà una riallada que va fer tremolar tota la muntanya i va preguntar a la dona com s’ho faria per a sostreure’s al seu gran poder. La doneta, sense contestar-li, va despenjar-se els rosaris, que sempre portava penjats a la cintura, es va agenollar, va aixecar els ulls al cel i va demanar amb tot fervor a la Mare de Déu que els volgués ajudar[6], i la Moreneta, com els estava molt agraïda perquè cada dia li anaven a passar el rosari, la va escoltar. A l’instant va sentir-se un terratrèmol esfereïdor: tota la muntanya es va commoure i va anar de dalt a baix; roques i penyes es van capgirar, i quan tot va haver passat, van veure a llur davant el ferotge cavall Bernat dret i eriçat tornat pedra i immòbil pels segles dels segles i palplantat[7] perquè sempre més es tingui record del fet.

Contada per RAMON CAMPRUBÍ, de Barcelona (1922).

 

NOTES:

Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit que s’ha lliurat al diable portat per la necessitat o per la desesperació. Aquesta llegenda és universal i les seves variants són incomptables”.

I continua.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací, home que treballa i habita en el bosc.

[2] En aquest cas, i, partint del DCVB, “aviar” vol dir fer via.

[3] Primerament, apareix el dimoni, en la llegenda, i, a mitjan relat, és trobada la Mare de Déu de Montserrat.

[4] Hi ha moltes rondalles en què una persona desesperada fa un pacte amb el diable i, al capdavall, guanya la mà al dimoni.

[5] Copsem una dona valenta qui, en primer lloc, entra en la conversa entre el seu marit i el dimoni i, des d’eixe moment, és ella qui es dirigeix al diable.

[6] Ací, la dona actua eixerida i amb una opció que considera que pot compensar el pacte del marit: que Nostra Senyora de Montserrat els repare el fet que ella i el marit, cada dia, preguen el rosari. I… la fe mou muntanyes.

[7] Ert, recte. El cavall, en aquesta llegenda, està associat al dimoni. I, així, com que el diable resta ert, és senyal que ha sigut vençut per la bonesa.

 

Finalment, les fotos que ens envià Rosa Garcia i Clotet.

 

Les cultures matriarcals, el pactisme, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una de les rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en què es fa lo que vol la dona, el pactisme, el vincle amb la terra i l’esperit juvenil, és “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de l’obra “Rondalles valencianes”, editat per Tàndem Edicions i Albatros Edicions. Així, Batiste, un home, s’alça de bon matí (p. 9) i, immediatament, agafa un romaní i li apareix un gegant, el Gegant del Romaní, el qual li diu que li ha de dur el fill major que tinga (p. 11), això és, Adolfet.

Al moment, Batiste aplega a casa i ho comenta a la dona (p. 11), molt oberta, i, a més, “Marit i muller van acordar (…) que complirien el manament del gegant” (p. 11). I l’endemà, el pare, la mare i Adolfet fan via cap al gegant (p. 12) i, el fill, molt eixerit, fa bona pasta amb el gegant.

Un poc després, el gegant i Adolfet fan via per una escala llarguíssima (p. 14) i, en un passatge posterior, “El gegant (…) el portà cap a on hi havia una barqueta fora de l’aigua.

El gegant la posà en un bell en sec en la mar (…) i feren via mar endins” (p. 16) cap a una illa enmig de la qual hi havia un castell, que era la casa on vivia el gegant (p. 16).

Igualment, el gegant comenta al xic “La teua obligació és tenir compte de les flors de l’hort” (p. 17), un detall que va en línia amb la figura de l’hortolà i amb la del jardiner, que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i per Enric Valor. Així, en “El gegant del romaní”, Adolfet, de matí, se’n va cap a una escala “que baixava al jardí.

(…) Adolfet corregué a l’altra banda del jardí des d’on es podia veure (…) les plantes, que hi eren a milers.

(…) I com que Adolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, començà a complir com un home en l’obligació que li havien encomanat” (p. 19).

A més, es plasma el matriarcalisme, com ara, per mitjà del vincle amb la terra, ja que Adolfet “es recordava de tots, dels pares, dels germanets i també de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia volgut molt i li havia contat històries” (p. 19) i, a banda, quan veiem que, vespres de Nadal, el gegant permet que Adolfet se’n vaja a cals seus pares i que hi passe les festes (p. 20), i el xiquet es troba en relació amb les serres (p. 20).

I, com que l’àvia era una dona amb molta espenta, deia als altres familiars que Adolfet, a qui ella havia contat moltes rondalles, se’n sabria deslliurar (p. 20). I el dia de Reis, la jaia fa un comentari a Adolfet: “jo ara et donaré esclavó, palletes i una pedra de foc” (p. 21) i, tot seguit, li indica què ha de fer, i Adolfet, des d’aleshores, farà lo ella li ha comentat i, a banda, actuarà molt eixerit i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.