Arxiu d'etiquetes: pactisme

Reis i abats que estimen la terra, el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La fúria catalana”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En temps de la guerra del francés (1808-1814), “La terra catalana es trobà immersa en aquesta lluita ben bé sense pensar-s’ho però, davant la realitat, ni un sol català girà, sinó que aviat (…) la seva valentia, el seu coratge, feien que cada home semblés que n’eren cent” (pp. 58-59), “per tal de defensar aquella fortalesa de les Garrigues, de la terra catalana” (p. 59). I, per això, “tindrien paciència i esperarien el moment oportú.

I aquest moment arribà” (p. 58).

A més, en un passatge posterior, es comenta que eren “bons coneixedors del terreny” (p. 59), fet que afavorí que entrassen al castell que havia sigut pres pels francesos i que el recuperassen (p. 60). Com veiem, hi ha un interés per la terra, per lo que hi té a veure i, a banda, s’ha transmés de generació en generació.

En la rondalla següent, “El missatger i l’abat”, en la mateixa obra i amb trets en línia amb el matriarcalisme, es comenta que el rei Felip II (qui regnà des de 1556 fins a 1598) s’adreçava cap a Catalunya. En el relat, se’l descriu, entre altres coses, com un home amb llarga experiència i amb destresa en l’exercici del govern (p. 61).

Més avant, llegim que “Unes 500 persones de la noblesa espanyola formaven part del seguici que es dirigia cap a la ciutat de Barcelona, tot passant primer pel monestir de Poblet” (p. 61). Com a puntuació, direm que Espanya, jurídicament, existeix del segon terç del segle ençà i que, en aquest cas, correspondria el terme Castella. I, quant a la versió popular, Joan Bellmunt i Figueras recopilà que el monarca envià un missatger al monestir:

“Van trucar a la porta del convent i els obrí el germà porter. El missatger demanà per parlar amb l’abat (…) i li anuncià la pròxima arribada de Sa Majestat el rei d’Espanya” (p. 62).

Tot seguit, copsem que “L’abat que, en aquelles dates, regia el monestir, era, a l’ensems, president de la Generalitat de Catalunya, per al qual càrrec n’havia estat elegit com a representant del braç eclesiàstic” (p. 62).

Ara bé, com que l’abat, en dues ocasions, li diu que no coneix el rei, dos genets fan camí cap a on era el monarca i, aleshores, el rei s’ho escoltà i comenta a l’herald:

“-Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona.

Altra volta, l’endemà, a trenc d’alba, va fer via el missatger cap a Poblet i va trucar (…) i tot fent una profunda reverència a la figura de l’imponent abat:

-Us anuncio l’arribada per demà de Sa Egrègia Majestat el comte de Barcelona -va dir el cavaller.

L’abat, fent una lleugera inclinació de cap, va dir:

-Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen” (p. 63).

Finalment, en la narració, quant als dominis del rei, es comenta que el monarca entengué “a bastament les característiques dels diferents pobles que els formaven” (p. 63).

Adduirem que el 23 de març del 2023, per curiositat, cercàrem en Internet sobre el Monestir de Poblet (on vaig ser unes hores en el 2003, junt amb els meus pares, i on tinguí ocasió de contactar amb el monjo i historiador Agustí Altisent, autor d’una obra sobre el monestir) i trobàrem que, en l’entrada “Reial Monestir de Santa Maria de Poblet” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Poblet), hi havia un apartat de llegendes i que una d’elles es titulava “Llegenda del rei i l’abat” com també dues més: “Llegenda de l’abat de Pobles i l’emperador de Xina” i una referència “Llegenda de fra Pere Marginet i el Dimoni”. Quant a la visita, la férem, entre altres coses, perquè la població on vivíem tots tres, Aldaia (l’Horta de València), estigué vinculada amb el Monestir de Poblet durant molts segles, fins a la desamortització de Mendizábal (del segon terç del segle XIX).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis ben considerats, que tracten bé el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.

De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:

“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.

(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).

Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).

Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.

Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).

Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).

I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.

Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.

En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.

I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).

Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.

Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud de núvols.

Comunalisme i trets matriarcals en persones cooperadores i de ment oberta

General, , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i en línia amb el comunalisme és “Santa Maria del Pla”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, un dia es reuneixen molts traginers en un hostal i, en saber que uns bandolers havien mort un traginer que coneixien, “tots els traginers que feien via per aquest camí, en passar per aquell lloc, van començar a posar-hi una pedra en recordança del seu company (…).

Un dia van decidir de no posar-hi més pedres i, fent servir les que ja hi havia, van construir una capella a la Verge, a la qual podrien encomanar-se per llurs viatges i, al mateix temps, pregar i recordar el company (…). D’aquesta manera, fou com es va construir la capella de Santa Maria del Pla” (pp. 44-45). Com podem veure, tiren junta, com en moltes rondalles en llengua catalana, detall que s’ajusta a la tradició del pactisme en la Corona Catalanoaragonesa i en la cultura catalana. A banda, es fa una obra dedicada a Nostra Senyora, un fet significatiu i que podem relacionar amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim unes paraules en línia amb l’educació matriarcal, quant a la transmissió de la cultura popular: “a nosaltres, ens ho van contar d’aquesta manera i així t’ho contem a tu” (p. 45). O siga, que la cultura es transmet, no sols de generació en generació, sinó entre persones d’edats diferents i, això sí, no es prioritza l’ensenyament reglat.

Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal i lo comunal és “En Llíser crema el capellà”, també plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra. Així, es comenta que el capellà d’Astell, com que hi havia bandolerisme, tenia amagats els diners dins de la canya de pescar i “no delatava l’amagatall” (p. 46).

Més avant, veiem que un cec tira un tret enlaire, per a que els bandolers fugissen. En aquest cas, ho fan i, a més, els malfactors deixen lligat el rector a un llit i, un poc després, la gent es mogué “per salvar el rector” (p. 46). Aquest passatge plasma les relacions que hi havia, en moltes poblacions catalanoparlants, entre els capellans i el poble, i el paper que encara roman en la societat catalana. Per això, immediatament, copsem que un vell “va treure el cap per la finestra oberta i va veure el capellà (…).

Va ser el primer de córrer escales a baix seguit dels altres, i, agafant-lo, se l’endugué a casa seva, on, durant molts dies, el tingué” (pp. 46-47).

Finalment, gràcies, en bona part, a aquesta col·laboració, “el capellà va poder salvar la vida” (p. 47).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que pacten, que salven l’home, comerciantes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme, és “El rei dragó”. Un dia, el rei i la reina, passejant-se, copsen un ocell cantant dins del jardí i el monarca comenta a la dona que això volia dir que el pare d’ella estava malalt. El rei li demana que espere una mica, ja que “es volien tant i el rei no podia eixir del seu regne” (p. 185) i, quan la reina li diu que el pardal ja no cantava i el rei li afig que això volia dir que el pare de la monarca havia mort, “la reina volgué, de totes maneres, anar a veure’l i el rei hi va convenir, mes, com era tant lo que s’estimaven que no volien separar-se i, per altra part, els vassalls no l’haurien deixat sortir del regne, el rei li va dir que no hi veia altre remei que convertir-se ell en dragó i que ella se l’endugués dintre d’una capseta” (p. 185). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: 1) l’acord entre el rei i la reina (les decisions es prenen per pactes, encara que siga ella qui assolesca l’objectiu), 2) una relació sexual matriarcalista, 3) la reina és la part més gran (ella es manté i ell passa a ser un petit dragó) i, per això, la muller pot alçar-lo en una capseta i portar-lo on ella va.

Tot seguit, amb el rei en la capseta, se’n van cap al reialme del pare de la reina (p. 185), però el rei se n’ix de la capsa com a dragó i, com que els criats comencen a córrer darrere d’ell, el monarca, més que de pressa, fa via fins al seu regne (pp. 185-186) i torna a ser home. Ara bé, com que havia perdut la memòria, prompte es casa amb una altra dona.

Quan la reina capta que el marit s’ha eixit de la capsa, el cerca cap al seu regne, “fins que una vella li digué que, per anar-hi i trobar el seu espòs, havia d’espatllar tres parells de sabates que ella li donava” (p. 186).

La reina caminava i, com que les sabates eren molt fortes (per tant, la vella li passa fortalesa) i la monarca es posa en una pallissa, “se li apareix una noia i li dóna una ametlla, una nou i una avellana i li diu que, amb elles, trobaria el seu espòs i mitjà de tornar a ésser reina” (p. 186), en lloc de qui feia poc s’havia casat amb el rei.

“Tota consolada va emprendre el camí i prompte va arribar al seu regne” (p. 186). No obstant això, com que ningú no la recordava, ni l’acceptava, ella passa a fer un paper que apareix en algunes rondalles: la de venedora. I, així, el relat reflecteix el vincle entre les cultures matriarcals i el comerç impulsat i promogut per les dones. En dos passatges posteriors, la reina recorre a l’ametlla, a l’anou, i “el seu preu era el dormir-ne una nit amb el rei” (p. 186). I la reina novençana, com que vol lo que ven la monarca, li ho accepta.

En aquests dos passatges en què la reina primera dorm amb el rei, la reina novençana dona al marit una gota de dormitori. Ara bé, quan l’antiga reina passa, per tercera vegada, a on era el marit, “li recordà tota la seva vida, tot lo que l’estimava i el rei, per fi, hi va caure, la va conèixer i tingué un gran sentiment de la seva feta. Així és que volgué (…) esmenar-la i ser sols marit de sa antiga esposa, i convingueren tots dos que, a l’endemà al matí, a punta d’alba, s’embarcarien i se n’anirien a viure a una altra part del regne” (p. 187).

I així ho fan: “se’n tornaren a son palau” (p. 187).

Com veiem, és la dona qui salva l’home, ella porta la iniciativa (àdhuc, en lo comercial, on és una bona venedora) i, de pas, tornen a viure  com a parella ( (i en què les decisions s’acordaven, encara que es fes lo que ella consideràs més adient) i, a més, es volien tant que no volien separar-se, un detall molt en línia amb la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de líders del poble, ben considerades pels súbdits i bondadoses

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla del Pallars en què copsem el matriarcalisme és “La perdiu i el gos”, recopilada per Pep Coll. De principi, llegim “Temps era temps, quan les bèsties parlaven, (…) establien tota mena de tractes” (p. 162) i, com qui toca els peus a terra, addueix “Més o menys, el mateix que ara fem els humans” (p. 162). O, en altres paraules, que la cultura de cercar acords entre persones perviu en el Pallars i, per descomptat, entre els catalanoparlants que continuen fidels a la línia matriarcalista vinculada amb la llengua catalana. Afegirem que prenen part una rabosa (l’astúcia i, més d’una vegada, l’engany, en un personatge femení), una perdiu (la dona amb molta perspectiva i, ací, líder) i un gos (l’home que accepta tot lo que li diuen, però que és ben tractat).

Com que la perdiu sospita que la guineu li ha fet malbé el niu, se’n va al gos (amb qui tenia molta avinença) “i li pregà que es fes el mort per tal d’escarmentar d’una vegada aquella bestiota més gormanda (…). El gos ho acceptà de bon grat” (p. 162), de la mateixa manera que, en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 (i en moltes de les immediates), ho fa el marit.

Tot seguit, la rabosa fa un fals jurament, el gos es llança sobre ella i la deixa mig estabornida. Al moment, passem a un segon acord entre l’home i la dona, amb la muller (la perdiu) portant les calces:

“-T’estic molt agraïda per l’escarment que has donat a la guineu! (…) Demana’m el que vulgues que, si és al meu abast, procuraré de complaure’t.

-Doncs, com que m’has fet treballar, ara, l’única cosa que voldria és traure el ventre de pena! -demanà el gos” (p. 163). Per consegüent, ni la dona apareix com una somiatruites (li farà costat sempre que puga), ni acceptaria qualsevol proposta del gos (el marit). A banda, el gos considera que el treball ha de ser compensat, encara que siga amb un menjar que li permeta viure bé.

A continuació, l’ocell, que sap que el seu cant podria fer que la seguissen i que ell també ho aprofitàs, li comenta:

“-Mira: molt a prop d’aquí, hi ha un poblet on avui fan unes bodes. A l’hora de dinar, quan els invitats siguen a taula i les dones a la cuina, jo volaré fins al balcó i em posaré a escotxegar[1]i vindran fins al balcó” (p. 163). Resulta significatiu el simbolisme que reflecteix aquest passatge, àdhuc, com a sinònim de portar la veu cantant, això és, de lideratge, de fer de cap de colla. I, com veiem, la dona (la perdiu) és qui té el timó i els altres (invitats, dones que eren en la cuina i el gos) seran menats per l’ocell. En acabant, ella li addueix: “Llavors, tu entres a la cuina i arrambles amb allò que més et vinga de gust.

Així ho van fer” (p. 163).

I en un tercer acord, el gos torna a demanar a la perdiu (l’home, a la dona):

“-Ara voldria regar l’estómac amb un bon vi de la Conca!

-Molt bé -va dir la perdiu-. Mira: per aquell camí, hi passa un traginer que transporta tres càrregues” (p. 163) i el ca i ella ho assoleixen.

“Poc després, ambdues bèsties es tornaren a reunir” (p. 163), per quarta vegada, com moltes parelles catalanoparlants del primer quart del segle XX o anteriors. I ella, servicial però no submissa al gos, li diu:

“-També en això procuraré servir-te. ¿Veus aquella parelleta d’enamorats que fan la migdiada sota d’aquell om? Doncs, guaita’ls bé i prepara’t” (p. 163) per a fer realitat l’objectiu del gos (p. 163). Immediatament, la perdiu passa molt pròxima a la parella de nuvis,  i el xicot, com que l’au es mou amb agilitat, en lloc de baixar la mà sobre el pardal, engalta una plantofada a la seua estimada (pp. 163-164).

Al capdavall, el gos pogué menjar bé i tirar-li un poc d’alegria a la vida i, quant a la perdiu, “així, (…) va oblidar la destrossa del seu niu” (p. 164) i, per consegüent, els dos ixen guanyant i beneficiats de l’agraïment, de la col·laboració, de cercar acords i de no pensar en l’almerç ràpid, sinó també en els altres i en líders creatius, eixerits i benvolents.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Escotxejar, cantar la perdiu.

El Cavall Bernat de Montserrat, en una versió recopilada per Joan Amades

General, , , , , , , ,

 

En relació amb el tema de Carall Bernat, Cavall Bernat, Carall Trempat, Carall Armat, etc. comentarem que el 29 de juny del 2022, Rosa Garcia Clotet, en resposta a un post amb paraules de Lluna Cataluyna Euskadi, en el grup “Dialectes”, ens comentà “No he trobat res al respecte, només que ‘cavall’ seria ‘carall’= penis. I Bernat, que estaria, més o menys, envoltat d’un penya-segat. (…) Ara, recordo que tinc un llibre de llegendes: miraré si en parla” i li escriguí que anava en la línia que ella escrivia. El mateix dia, en distints missatges, Rosa Garcia i Clotet ens envià unes fotos junt amb un comentari: “L’autor del llibre és Joan Amades.

Títol: ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

És un llibre antic, pertanyia a l’avi.

Editorial: Selecta, Barcelona”.

La versió que figura en aquesta obra de Joan Amades diu així:

“714. DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT

Heus ací que molt abans de la troballa de la Mare de Déu i que Montserrat fos habitat per ermitans i penitents, hi havia un bosquerol[1] que feia una vida pobra i miserable i tenia per casa una mala barraca feta de troncs entremig del gran rocam. Es dedicava a tallar llenya, baixar-la al pla i vendre-la. Es passava el dia tallant arbres a destralades; de capvespre feia feixos i penosament els baixava a peu de riu, on es presentaven a comprar-li la llenya els qui la necessitaven.

Heus ací que un capvespre, quan acabava de fer els darrers feixos per baixar-los, va sentir el trepig d’un cavall i va restar sorprès, puix que aquell rocam no era lloc adient per passar-hi cavalls. Va aixecar la testa i se li presentà un home cavalcant un cavall alt i gros com un gegant, que es va oferir a traginar-li la llenya a peu de riu. El bosquerol ja ho crec si va admetre l’oferta! Van carregar entre tots dos aquell cavallàs amb tanta llenya, que va acabar que ni es veia la bèstia. El cavaller el va aviar[2] tot sol només dient-li:

            -Cavall Bernat,

            porta aquesta llenya

            a baix al Llobregat.

El cavall va fugir corrent que semblava que volés i en un tancar i obrir d’ulls va tornar descarregat i disposat a fer tants altres viatges com calguessin per a traginar tota la llenya. Podeu comptar si en va restar, de meravellat, el llenyataire! El senyoràs amo del cavall, que era el diable, va oferir-li la bèstia, i el pobre bosquerol va refusar-la, ja que era tan pobre, que no tenia ni un diner miserable. El diable li va dir:

-Si voleu, us deixo el cavall per deu anys. Mentrestant vós n’haureu de cercar un altre de semblant, i, si el trobeu, quan tornaré a cercar-lo em donareu aquell i us podreu quedar aquest per a vós; si no el trobeu, haureu de venir a viure amb mi.

Els tractes van ésser del gust del bosquerol, i el diable li va cedir el cavall.

Amb aquesta facilitat de traginar, el bosquerol no feia sinó tallar la llenya i el cavall la portava d’ací d’allà com el vent. Ben aviat aquella pobresa tan rigorosa va canviar-se en benestar i més enllà en riquesa. Es va casar i va tenir fills i tots cada dia anaven a passar el rosari a la Mare de Déu de Montserrat, car fou llavors que la imatge va ésser trobada[3]. I heus ací que, quan feia justament deu anys, dia per dia, va presentar-se el diable a preguntar-li si havia trobat un altre cavall tan valent i tan ardit com el cavall Bernat. I, com que en tot el món no n’hi havia cap altre de semblant, el bosquerol li va dir que no l’havia pas trobat, i el diable li contestà que li havia de tornar, doncs, el cavall i anar-se’n a viure amb ell, tal com havien quedat[4]. Aleshores el pobre bosquerol va comprendre el mal pas que havia donat en admetre l’oferiment, que semblava tan gentil i era tan malintencionat. La seva muller, que va comprendre el que passava, va posar-se a la conversa i va dir al diable que, tot i la seva força, se n’hauria d’anar sense el seu marit i que si volia prengués el cavall[5]. El diable llançà una riallada que va fer tremolar tota la muntanya i va preguntar a la dona com s’ho faria per a sostreure’s al seu gran poder. La doneta, sense contestar-li, va despenjar-se els rosaris, que sempre portava penjats a la cintura, es va agenollar, va aixecar els ulls al cel i va demanar amb tot fervor a la Mare de Déu que els volgués ajudar[6], i la Moreneta, com els estava molt agraïda perquè cada dia li anaven a passar el rosari, la va escoltar. A l’instant va sentir-se un terratrèmol esfereïdor: tota la muntanya es va commoure i va anar de dalt a baix; roques i penyes es van capgirar, i quan tot va haver passat, van veure a llur davant el ferotge cavall Bernat dret i eriçat tornat pedra i immòbil pels segles dels segles i palplantat[7] perquè sempre més es tingui record del fet.

Contada per RAMON CAMPRUBÍ, de Barcelona (1922).

 

NOTES:

Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit que s’ha lliurat al diable portat per la necessitat o per la desesperació. Aquesta llegenda és universal i les seves variants són incomptables”.

I continua.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací, home que treballa i habita en el bosc.

[2] En aquest cas, i, partint del DCVB, “aviar” vol dir fer via.

[3] Primerament, apareix el dimoni, en la llegenda, i, a mitjan relat, és trobada la Mare de Déu de Montserrat.

[4] Hi ha moltes rondalles en què una persona desesperada fa un pacte amb el diable i, al capdavall, guanya la mà al dimoni.

[5] Copsem una dona valenta qui, en primer lloc, entra en la conversa entre el seu marit i el dimoni i, des d’eixe moment, és ella qui es dirigeix al diable.

[6] Ací, la dona actua eixerida i amb una opció que considera que pot compensar el pacte del marit: que Nostra Senyora de Montserrat els repare el fet que ella i el marit, cada dia, preguen el rosari. I… la fe mou muntanyes.

[7] Ert, recte. El cavall, en aquesta llegenda, està associat al dimoni. I, així, com que el diable resta ert, és senyal que ha sigut vençut per la bonesa.

 

Finalment, les fotos que ens envià Rosa Garcia i Clotet.

 

Les cultures matriarcals, el pactisme, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una de les rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en què es fa lo que vol la dona, el pactisme, el vincle amb la terra i l’esperit juvenil, és “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de l’obra “Rondalles valencianes”, editat per Tàndem Edicions i Albatros Edicions. Així, Batiste, un home, s’alça de bon matí (p. 9) i, immediatament, agafa un romaní i li apareix un gegant, el Gegant del Romaní, el qual li diu que li ha de dur el fill major que tinga (p. 11), això és, Adolfet.

Al moment, Batiste aplega a casa i ho comenta a la dona (p. 11), molt oberta, i, a més, “Marit i muller van acordar (…) que complirien el manament del gegant” (p. 11). I l’endemà, el pare, la mare i Adolfet fan via cap al gegant (p. 12) i, el fill, molt eixerit, fa bona pasta amb el gegant.

Un poc després, el gegant i Adolfet fan via per una escala llarguíssima (p. 14) i, en un passatge posterior, “El gegant (…) el portà cap a on hi havia una barqueta fora de l’aigua.

El gegant la posà en un bell en sec en la mar (…) i feren via mar endins” (p. 16) cap a una illa enmig de la qual hi havia un castell, que era la casa on vivia el gegant (p. 16).

Igualment, el gegant comenta al xic “La teua obligació és tenir compte de les flors de l’hort” (p. 17), un detall que va en línia amb la figura de l’hortolà i amb la del jardiner, que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i per Enric Valor. Així, en “El gegant del romaní”, Adolfet, de matí, se’n va cap a una escala “que baixava al jardí.

(…) Adolfet corregué a l’altra banda del jardí des d’on es podia veure (…) les plantes, que hi eren a milers.

(…) I com que Adolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, començà a complir com un home en l’obligació que li havien encomanat” (p. 19).

A més, es plasma el matriarcalisme, com ara, per mitjà del vincle amb la terra, ja que Adolfet “es recordava de tots, dels pares, dels germanets i també de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia volgut molt i li havia contat històries” (p. 19) i, a banda, quan veiem que, vespres de Nadal, el gegant permet que Adolfet se’n vaja a cals seus pares i que hi passe les festes (p. 20), i el xiquet es troba en relació amb les serres (p. 20).

I, com que l’àvia era una dona amb molta espenta, deia als altres familiars que Adolfet, a qui ella havia contat moltes rondalles, se’n sabria deslliurar (p. 20). I el dia de Reis, la jaia fa un comentari a Adolfet: “jo ara et donaré esclavó, palletes i una pedra de foc” (p. 21) i, tot seguit, li indica què ha de fer, i Adolfet, des d’aleshores, farà lo ella li ha comentat i, a banda, actuarà molt eixerit i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

General, , , , , , , ,

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

La cultura matriarcal promou el vincle entre el rei i els súbdits i el pactisme

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “L’oroneta i el rei Jaume”, arreplegada per Josep Franco i que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, copsem el matriarcalisme mitjançant un precedent del pactisme que, a nivell de les institucions, es considera que s’inicia durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), fill de Jaume I.

Així, veiem que la mare del rei Jaume I, la reina Maria de Montpeller, mentres que el fill, petit, romangué empresonat, “es va desviure per recuperar el seu fill Jaume (…). I ho va aconseguir, al cap de dos anys de negociacions, gràcies a la intervenció del papa de Roma” (p. 30). Per tant, no apostà per lo militar, sinó per tractat d’assolir un pacte.

A més, la llegenda comenta que la mare del rei “va decidir ocupar-se de l’educació del fill i va deixar les regnes del govern en mans d’un consell de cavallers lleials i valerosos que, units, impediren que els enemics del rei es feren forts” (p. 31). És a dir, que, com veurem un poc després, la reina feia de cap d’estat de manera formal i els nobles ho exerciren així com ara ho fa un govern en la gran majoria dels estats que, en la realitat (per mitjà dels fets, que no de paraules buides molt en línia amb lo patriarcal), actuen democràticament, amb tolerància i obertament, mitjançant els representants del parlament. Així, es plasmen les primeres passes cap a lo que seria un parlamentarisme amb trets clarament matriarcalistes i que, a nivell institucional, perllongaria fins als decrets de Nova Planta de temps del rei Felip V de Borbó (segle XVIII).

Per això, llegim que, en relació amb el rei Jaume I, encara adolescent, “amb el consentiment de la reina Maria, els cavallers lleials li aconsellaren[1] que es casara” (p. 31). A banda, com que el rei volia guanyar-se la confiança dels governats, “Jaume estava decidit a afermar com fóra els llaços que havien d’unir els seus vassalls. De manera que, per a guanyar-se el respecte dels seus súbdits[2], el rei els va convocar a una reunió: volia proposar-los que s’uniren a la corona per a afrontar una gran empresa” (p. 32). Aquests detalls, a hores d’ara, es reflecteixen en moltes famílies catalanoparlants des de fa generacions i, més encara, si, per exemple, ens referim a catalanoparlants que nasqueren en el segle XIX o en el primer quart del segle XX.

Prosseguint amb la llegenda “L’oroneta i el rei Jaume”, recopilada per Josep Franco, també veiem que el rei En Jaume “va convocar Corts a Barcelona perquè volia que s’uniren a la causa l’arquebisbe de Tarragona, tots els bisbes de la corona, els abats dels monestirs i els cònsols de les ciutats més poblades del territori. Quan, després de dos dies de converses, tots arribaren a un acord (…), va començar a preparar la conquesta del regne de Mallorques” (p. 35), en 1229.

I, per a rematar el tema del pactisme i de l’estil matriarcalista de govern (traslladable, igualment, a les famílies catalanoparlants i a molts temes tractats per David Algarra en el llibre “El Comú català”, publicat en el 2015), la rondalla comenta que “Jaume havia aprés de la reina Maria de Montpeller, que la fe sense obres no val res” (p. 36), paraules que ens evoquen a una dita molt comuna entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: “Primer l’obligació que la devoció”, típicament matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Al rei Jaume I.

[2] El detall que un rei cal que tracte de guanyar-se la simpatia dels seus súbdits, fins i tot, figura en la rondalla valenciana “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí), en què comenta que un jove, “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”. Són paraules molt en línia amb la visió matriarcalista de la vida i de la política.

Dones garrides d’ànima i de cos i generoses

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el detall de la generositat, en l’obertura del rei a la cort i a sa mare, és “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des d’un primer moment, veiem que un home molt ric i que només tenia una filla, es troba que ella, Na Rosa, “tan garrida d’ànima com de cos (i, de cos, ho era molt, molt) i, llavors, que tenia tota sa idea de fer almoina as pobres” (p. 41), “se n’anava amb una faldada de llesques de pa i doblers a donar-ho a un esbart de pobresa que l’esperaven amb tanta de devoció.

(…) -Què dus aquí dins?

-Roses! -diu ella.

Què me’n direu? La pobreta obrí sa faldada i totes ses llesques i doblers varen esser tornades roses” (p. 41).

Comentarem que, en una ocasió, en un llibre sobre el significat dels colors, vaig llegir que el color rosa es corresponia amb l’amor fraternal i que era una reducció del vermell per mitjà de la introducció del blanc. Així, veiem que no és una acció, per dir-ho així, lucrativa, sinó de generositat, d’altruisme.

Igualment, en dos passatges més, Na Rosa i el pare es troben amb una situació semblant. Al capdavall, el pare tria convidar-la a anar-se’n amb ell i ho fan cap a un redol de magraners i… cap a un bosc ben espés, fins que lliga Na Rosa a una soca i la deixa mig morta de tant que li pegà amb una verga.

Ara bé, al moment, llegim que “el rei de tot allò, aquell mateix dia, caçant caçant per dins aquell bosc, Déu el compongué que passàs per devora aquella soca” (p. 43), veu bocins que feien Na Rosa, els arreplega i se’ls porta cap al palau (p. 43). Com veiem, el monarca no menysprea la dona i, millor encara, no hi renuncia, sinó que l’acull (recull els bocins, llevat d’uns quants que, més avant, trobarà Na Rosa).

Igualment, el rei, que era fadrí (p. 43), la refà i s’enamora de Na Rosa com també la desperta i, un poc després, crida sa mare (la reina), “que encara era viva, i tots es senyors grossos de la cort, els presenta Na Rosa i els conta (…) tot aquell endiumenjat i els diu que (…) es vol casar amb aquella al·lota” (p. 44). Per eixe motiu, el monarca exposa per què ha pensat casar-se amb ella i, com que els comenta sobre la maldat del pare i sobre la generositat de Na Rosa pels pobres i, a banda, la reina vella i els nobles copsen l’empatia del rei, llegim que, després d’escoltar-li el per què ho desitjava amb Na Rosa, “romangueren convençuts de que deia ver i, a tots ets ulls, els espirejava[1] de sa impressió que els havia feta, i tots digueren al rei que, si era des seu gust, que s’hi casàs.

-Ara mateix -digué el rei” (p. 44).

I, així, en aquest passatge de la rondalla, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que ho fa mitjançant un tret associat a la història dels comtats catalans, a la dels regnes de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, amb la tradició cultural en les famílies catalanoparlants (sobretot, en les que ho són des de fa generacions): el pactisme, fet que explica que el rei no actua impulsat per la fal·lera del moment, ans consulta els altres, li escolten la seua versió i, al capdavall, ell s’obri a la dels nobles.

A banda, les noces no es fan amb una dona simplement garrida: “es casen, es fan unes noces de lo més alt de punt i vénga un ball ben vitenc i sarau i festes per llarg i tothom ben content (…) d’aquella jove (…) que pareixia que duia tanta o més bondat que garridesa i galanxonia[2]” (p. 45), en una cultura que promou i abraça més la bonesa que la formosor i, que, per descomptat, no aprova la cultura de les aparences externes com a part de la seua cosmovisió.

Com a anècdota, a primeries del 2015, durant una consulta amb un neuròleg, li comentí que portava més d’un any i mig dormint prou bé i “Em fa l’efecte que la generositat és bona per al sistema nerviós” , i ell, amablement, em respongué “Sí: ayuda”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] Com veiem en el DCVB, “Espirejar els ulls” vol dir “brillar amb vivor extraordinària o amb lluentor de plor”.

[2] Formosor.