Arxiu mensual: gener de 2021

De “Fundació Terrassenca Sant Galderic” a “morisc” i els Sants de la Pedra

 

A continuació, exposarem una part del vocabulari arreplegat al llarg de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, mitjançant articles, comentaris, llibres, etc., relacionats amb tot l’àmbit lingúístic.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

“El virgo de Visanteta”, un llibre en què la dona està ben tractada

 

En relació amb la literatura matriarcal, podem incloure, per exemple, el llibre “El virgo de Visanteta”, en la versió cinematogràfica de Vicent Escrivá i Toni Fos, publicat en 1978 (2a. edició) per l’editorial Prometeo, a partir de la versió de José Bernat Baldoví (nascut en el segle XIX)[1]. Així, per exemple, llegim (pp. 35-36)

“RETOR:

Puix, xiqueta, apura, apura.

Era flor o era alficòs?

 

VISANTETA:

Recorde que era molt dolç

i en un ardor celestial;

alficòs no pareixia,

era més bé xirivia.

Com ell sacsava i sacsava

i era tan suau i melós

lo que en la figa m’entrava,

jo no el deixava eixir fora

per si era sant i gloriós.

Ai, quin plaer me donava!

No ho sap bé, senyor retor.

 

RETOR:

No ho sé? No!

És una locura.

És un premi del Senyor”[2].

 

 

Notes: [1] En l’estudi sobre el matriarcalisme, per a facilitar la lectura, farem lleugeres adaptacions del text original que figura en la versió d’aquest llibre.

[2] Aquests versos, hui, 30 de gener del 2021, els he publicats en el meu mur i en molts grups de Facebook i estan tenint èxit, fins al punt que moltes persones els passen a grups que consideren adients i en relació amb la llengua catalana.

Versos d’humor eròtic

 

Tot seguit, uns quants versos que hem recopilat durant l’estudi sobre el matriarcalisme.

El 28 de gener del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan-Carles Martí Casanova n’ha escrit uns que diuen aixi:

“En un bancal de faveres,

tu me mostrares el cul

i ‘atempta-me’l’ em digueres,

tan valent que dius tu qui eres”.

 

Joan-Carles Martí Casanova afegí que “L’aprenguí de mon pare, nascut a Elx el 1928” i, en preguntar-li, jo, si es tractava d’una cançó, em contestà “Uns versets”. Per tant, estem davant uns versos de tipus eròtic i acompanyats d’humor, com també els següents, que escrigué el 28 de gener del 2021 i que, hui, en resposta a una pregunta que li fiu (sobre si eren una cançó), em digué, en un missatge, “No. Uns versets molt coneguts a tota la zona Alacant-Elx”. Diuen així:

“Un soldat en Alacant

festejava una senyora

i, per baix del davantal,

li tocava la bacora”.

“Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX” (llibre)

 

Ací tenim unes quantes fotos del llibre “Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX”, editat per Trabucaire, en Canet (Catalunya Nord), en el 2000.

Aquesta obra, junt amb les que ja hem recopilat, ens permet mantenir un vincle entre el passat, per exemple, del segle XVII, i la poesia eròtica en llengua catalana, actual i de línia matriarcal i que té molts punts en comú amb la música popular eròtica en valencià i anterior, com ara, a 1970.

En aquest llibre, podem llegir, com ara, que aquest tipus de poesia, en la Catalunya Nord, és “producte d’un grup d’amics, d’autors que podríem qualificar de cultes, però dirigida a un públic més ampli i local (cosa que explica la tria del català)” (p. 12).

 

 

 

 

 

 

De “collita” a “fruita” i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, exposarem una part del vocabulari recopilat al llarg de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, per mitjà d’articles, de comentaris, de llibres, etc. vinculats amb tot l’àmbit lingüístic.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

 

 

 

Pedagogia matriarcal: junts, fent camí

 

De nou, gràcies a totes les persones que han contribuït al punt sobre la pedagogia matriarcal com també a les que, per mitjà dels seus testimonis, dels seus escrits, etc., des de bon matí, s’obrin a la realitat, als altres i a lo que passa pel món i que, a més, no es dediquen a inventar-se res.

 

El matxisme des del segle XVIII i la seua influència en l’ensenyament. El papa Joan Pau II i les nacions i les llengües.

Ara bé, cal recordar que, com escriu  Bartomeu Mestre, en l’entrada “Blues amb dones” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=270867), publicada en el seu blog “Etxiba Balutxo…”, “Descobrir que l’entrada de machisme[1] a França té la data localitzada de 1715, ultrapassa el fet lingüístic, perquè la nova nomenclatura reflecteix també una conducta social. Una de les accions primeres que va fer Felip V aquell mateix any, ja sotmeses Barcelona, Mallorca i Eivissa, va ser derogar les Ordenances Militars de Carles III[2]que, entre altres mesures, condemnaven a mor el segrest, la violació i la violència contra les dones. Aquelles ordenances tenien una finalitat proteccionista, com a resposta als abusos i ultratges habituals que practicaven els soldats de la corona de Castella contra les dones catalanes. Cap sorpresa excessiva, doncs, aquesta troballa que confirma que la paraula entra a França quan hi entra també la conducta que descriu. Cal tenir en compte igualment que els Decrets de Nova Planta instaren un règim que, a poc a poc, anirà anorreant progressivament els drets civils catalans i, actualment, tret del règim de Separació de Béns, la resta de privilegis (les segones festes, per exemple) no tenen força jurídica i constitueixen vestigis matriarcals que caldria reforçar, amb ampara[3] legal”. Molt interessant.

Després de llegir les paraules de totes aquestes persones, una de les primeres coses que em venen al pensament, és la conveniència de reproduir, per a qualsevol catalanoparlant com també per a qualsevol alumne, mestre o, per exemple, per a qui estiga interessat per la pedagogia, especialment, en relació amb tot l’àmbit lingüístic, un fragment del discurs de Joan Pau II en l’ONU (en 1995), perquè, entre altres coses, fa una distinció entre nació i Estat que, per a qualsevol de nosaltres, no sols sorgeix de boca d’un cap d’estat (en aquest cas, de la Ciutat del Vaticà), sinó que pot ser ben aprofitat de cara al demà i tot: “ ‘els drets de les nacions’ (…) no són altra cosa que els ‘drets humans’ presos en aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el concepte de ‘nació’, que no s’identifica a priori[4] i necessàriament amb Estat” (punt 8, p. 197).

I, immediatament, Joan Pau II addueix que “El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit[5] dels altres drets d’una nació: ningú, doncs –ni un Estat, ni una altra nació ni cap organització internacional- no està mai legitimat a considerar que una determinada nació no és digna d’existir. Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, ja que són possibles diverses formes d’agregació jurídica entre diferents nacions, com ara, en els Estats federals, en les Confederacions o en els Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals. Poden haver-hi circumstàncies històriques en les quals agregacions diverses d’una sobirania estatal poden resultar fins i tot aconsellables, però a condició que hi hagi un clima d’autèntica llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels pobles. El dret a l’existència implica naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seva originària ‘sobirania espiritual’. La història demostra que en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig néixer[6]) precisament la seva mateixa cultura permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Cada nació té consegüentment també el dret a modelar el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada.

Però si els ‘drets de la nació’ expressen les vitals exigències de la ‘particularitat’, no és menys important subratllar les exigències de la universalitat, expressades a través d’una forta consciència dels deures que les nacions tenen envers les altres i tota la humanitat. El primer de tot és certament el deure de viure en una actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions. D’aquesta manera l’exercici dels drets de les nacions, equilibrat per l’afirmació i la pràctica dels deures, promou un fecund ‘intercanvi de dons’, que enforteix la unitat entre tots els homes” (punt 8, p. 197 de l’explanació de Pere Riutort).

Per tant, deduïm que el dret a l’existència de la nostra cultura passa per transmetre-la mitjançant la nostra manera d’entendre la pedagogia, matriarcal, i com considerem que cal educar els xiquets, els adolescents, els jóvens, les persones que ja es fan càrrec de la seua vida i, a més, els ancians, però amb un estil en línia amb les nostres tradicions, com ara, amb el pactisme, amb l’esperit emprenedor, amb el matriarcalisme, etc. sense que això comporte l’anul·lació dels drets de ningú, ni el rebuig cap als qui no pensen com nosaltres, com tampoc no moure’ns, igualment, quan es menyspree qualsevol nació, Poble, cultura, llengua, etc. I això és clau que es transmeta des de casa, passant per una escola no repressiva cap a la nostra cultura i receptiva a les altres, una escola alliberadora i de germanor que també aposte per la solidaritat entre els Pobles i entre les persones i per un món millor (però en què el centre no siga l’utilitarisme, ni un pragmatisme agressiu encaminat, com ara, a l’anul·lació de la dissidència, de la llibertat d’expressió, del dret a l’autodeterminació de les  persones i dels Pobles, etc.).

 

 

Notes: [1] Es refereix a la paraula “machisme” en francés, adaptada del castellà machismo.

[2] De l’arxiduc Carles, qui portava el nom de Carles III, que no del  rei Carles III de Borbó, que regnaria bona part de la segona meitat del segle XVIII com a rei de Castella, de Catalunya, del Regne de València, d’Aragó, de Navarra…

[3] Literalment, en lloc d’empara.

[4] Primerament.

[5] L’efecte, el punt de partida, el fonament, la base.

[6] Polònia. A partir de 1795, la Confederació de Polònia i Lituània fou repartida entre Prússia, Rússia i Àustria. Polònia recuperà la independència en 1918, però, arran de l’ocupació nazi (1939) i de la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, fet que comportà la pèrdua de més de sis milions d’habitants i, en acabant, patí, com a república socialista, els efectes de l’opressió de línia soviètica, fins que es creà la Tercera República Polonesa, en 1989, El paper del papa Joan Pau II, qui era fortament anticomunista, fou clau en la caiguda del règim soviètic en Europa. U dels trets que caracteritzà el règim de la Unió Soviètica, en lo cultural, fou que, per exemple, danses que no eren de línia col·lectiva, foren forçades a ser-ho, en algunes de les repúbliques de la Unió Soviètica.

Pedagogia matriarcal plasmada en escrits i comentaris de catalanoparlants

 

Gràcies a totes les persones que decidíreu comentar experiències i compartir coneixements que, en molts casos, vos deixaren empremta i, sobretot, perquè encara considereu que val la pena continuar amb la pedagogia matriarcal. 

En un altre correu electrònic, però del 18 d’abril del 2020, i escrit per Montserrat Cortadella, llegim lo següent: “T’envio el que m’ha vingut al cap de quan era petitona; per poder afegir el comentari que et vaig fer.

Jo devia tenir uns 8 o 9 anys.
La meva àvia tenia una lleteria al carrer Rosal, de Barcelona. A la finca del davant, vivia una nena; amb el seu pare, aquest home es va tornar casar. Això ho va saber més tard l’àvia.

La sentia plorar. Aquesta nena devia tenir, llavors, uns 12 anys. Un dia, quan va baixar per comprar la llet, la iaia es va atrevir a preguntar-li per què plorava: aleshores, es va assabentar de la història: la nena li explicà que la mare no era mare, sinó la madrastra i que li pegava. I el seu pare, no feia res de res.

Això t’ho explico perquè va lligat a lo següent.

La meva àvia es va cuidar d’aquesta nena.

Després va néixer la meva mare (va vindre la guerra).

Tots junts ho varen passar tot.

Al cap d’uns quants anys, vaig néixer jo. Els meus padrins: la germana bessona de la mare i el germà del pare.

Al cap de set anys, va néixer la meva germana segona (els padrins: l’avi matern i la FAMOSA NENA que l’àvia havia fet gran). Totes dues li dèiem ‘la padrineta’.

Com que ella, la meva germana, era massa petita, anava sempre amb la padrineta (que tenia tres fills i els petit tenia tres anys més que jo). En aquells temps, li agradava tocar a les nenes.

Cada diumenge anàvem a veure la padrineta. Quan arriba el dia, em feia quedar a dinar. Jo no volia de cap manera.

Quan sortíem de casa, li deia: ‘Mama, si us plau, no vull quedar-me a dinar’. El meu pare deia: ‘Sí, dona. Que… tal i que qual… Bueeeno, ja parlaré amb ta mare’. I??????? Em quedava a dinar.

És llarg, però perquè et faces una idea de que entre la mare i l’àvia, unes bones matriarques. Fins i tot elles m’ajudaven amb els deures. El pare no tenia gens de paciència!!!”.

Partint del testimoni de Montserrat Cortadella, veiem una àvia que sembla interessada pels altres (per la xiqueta que plorava i a qui decideix acollir i fer gran, qui, amb el temps, fa de padrina de la germana segona de Montserrat Cortadella). Aquesta padrina (“la padrineta”).

Quan Montserrat no coincidia amb son pare, li ho comentava i, en acabant, era ell qui ho feia amb la seua muller (“ja parlaré amb ta mare”). I la mare de Montserrat tenia la darrera paraula.

Com diu Montserrat, l’àvia i la mare no sols eren les qui tenien la darrera paraula, sinó que, a més, ajudaven en la tasca pedagògica, com ja han manifestat més testimonis.

En el grup Xq ens agrada l’Antropologia”, també recopilàrem, el 16 d’abril del 2020, un testimoni: “Vaig viure una etapa molt fosca a tota l’EGB[1] i, excepte un sol professor, el qual ens posava música clàssica amb el tocadiscs i feia obres de teatre, la resta eren uns reproductors del règim. Vaig acabar 8è[2] l’any 1978, prou desmotivat i sense que cap[3]es preocupés per nosaltres com a alumnes.

La cosa va canviar quan, al cap de 5 anys, vaig tornar a estudiar en horari nocturn[4]. Era altre nivell i també vaig trobar molts bons professors.

No vaig tindre ajuda externa o complementària”  (Joan-Miquel Tomàs).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi havia la resposta següent: “Jo tenia deu anys l’any 65 [1965]. Això és important. Fins als 10 anys, vaig viure al meu poble amb els pares i solament vaig rebre educació a l’escola, a la parròquia o de la mare. En aquella època, els pares es cuidaven poc dels fills.

Als 10 anys, vaig anar a viure amb uns tiets, a Barcelona, i tot va canviar” (Pere Ramon Nadal). En preguntar-li “¿Com era l’educació que rebies de ta mare? ¿I la de la parròquia?”, Pere Ramon Nadal comenta[5]: “La meva mare, abans de l’any 35 [=1935], havia viscut a Suïssa i, a part de conèixer català, castellà i francès, tenia molts coneixements en estudis comercials que realitzà tant a Barcelona com a Suïssa.

Al tornar a Barcelona, treballà en una important empresa tèxtil, portant la correspondència internacional que, com tu saps, en aquell temps, es feia sempre en francès.

L’empresa fou col·lectivitzada i restà tota la guerra en mans dels anarquistes.

Una vegada acabada la guerra, va tornar al poble i es va casar amb el meu pare (ex-soldat republicà que ella havia apadrinat durant tota la guerra).

Jo no vaig anar a l’escola fins als 5 anys. Això era habitual en les escoles rurals.

Per això considero molt important l’educació que vaig rebre de la mare”. En llegir fins ací, li escriguí: “Ta mare t’educaria amb una formació prou íntegra” i ell contestà: “Quan vaig anar a l’escola (‘Unitaria de Niños’), on ens trobàvem junts nens dels 5 anys fins els 14, si no et fotien fora abans, tenia una important formació pròpia de l’edat: sabia llegir, escriure i les taules matemàtiques, però havia rebut una bona formació social i llegia molt bé el francès, encara que no el parlava.

Com tu saps prou bé, a l’anar al col·legi, els nens catalans no podíem tenir mestres catalans , però vaig tenir la sort de gaudir d’un mestre aragonès, don Antonio (…) i, després, un altre, castellonenc: don Vicent Pitarch Montferrer.

No podien donar cap classe en català, però, amb don Vicent, quan estàvem fora d’hores de classe, en xerràvem”.

En el testimoni de Pere Ramon Nadal, hi ha un paper clau i positiu, fins i tot, en la formació, de la mare i, un altre i, escolar, del mestre valencià que sí que utilitzava el català en Catalunya, en lloc d’haver abraçat el castellà… en temps de la dictadura franquista (1939-1975).

En el meu mur, el 16 d’abril del 2020, escrigueren les respostes següents: “Em costa molt de recordar gaires coses d’aquella època[6]. D’abans de la guerra, només recordo un rètol electoral, suposo de les eleccions del 34, si no m’erro, que deia: ‘Si guanyen les esquerres, tornarem a patir gana’. No cal dir qui ho havia penjat. I recordo que algunes vegades, per berenar, menjàvem pa sucat amb tomàquet, i algunes vegades si no teníem gana, l’amagàvem en una ‘gatonera’ o ‘gatera’, un forat que es feia a les portes perquè hi poguessin passar els gats. I tant que ens en recordàrem, durant la guerra i després de la guerra incivil.

En temps de la guerra, vam tenir uns mestres que ens van deixar senyal en nosaltres (parlo en plural, perquè érem dos germans bessons, Lluís): era el senyor Pàmies i el senyor Poch. Tota la vida he recordat els mestres que he tingut, Lluís. A la postguerra, vam tenir un mestre valencià, Antonio Cantos Corrons; no puc referir-me gaire positivament d’ell, no pas perquè no fos competent, sinó perquè havia de governar més de 70 alumnes que anàvem des dels 6 fins els 14 anys, distribuïts en seccions segons l’edat. I, la veritat, diria que li vam fer la vida bastant difícil. No vam sortir gaire aprofitats. Sort en vam tenir que, als 14 anys, que vam començar a treballar en una pedrera familiar, el nostre pare va voler que reforcéssim la nostra instrucció i vam anar uns anys a l’escola nocturna que li deien; eren dues hores diàries durant el curs, el mestre es deia Ignasi Pagés Oromí. Per a nosaltres, va ser una mena de miracle i allí va començar la nostra formació autodidacte[7] (Ricard Jové Hortoneda).

La meua resposta a Ricard Jové, eixe mateix dia, fou: “Molt interessant, el teu escrit, entre altres coses, perquè ets una de les poquíssimes persones que, a hores d’ara, encara pot dir que, en començar la guerra, tenia sis anys, una edat a què el xiquet, per exemple, ja filosofa i pot tenir primers records d’aquest tema”.

El 18 d’abril del 2020, després d’haver escrit totes les respostes anteriors al tema de la pedagogia, vaig decidir contactar amb Pere Riutort, no sols per a exposar-li el tema sinó, més encara, per a preguntar-li sobre si el fet que l’Església catalana hagués estat de part de la llengua catalana i de la cultura (a diferència de la valenciana, la qual, majoritàriament, hauria abraçat lo patriarcal, com ara, mitjançant l’acció antivalencianista del rector D. Antonio Rodilla, en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als futurs capellans, això és, durant bona part del franquisme[8]), hauria influït, fins i tot, en què moltes de les respostes de catalans anassen més en línia amb lo matriarcal, com ara, el tema de l’empatia, el fet que, molts escrits fossen més extensos (i, si no, que no semblassen secs o rectes), fet que podria tenir una relació amb lo que, tradicionalment, s’ha considerat femení i no, per tant, amb unes formes més bé severes.

Igualment, i, abans de donar-me ell la seua resposta, li comentí que, en un document sobre Pobles matriarcals (en Internet, “Saviesa ancestral”[9]), es podia llegir que els xiquets que havien estat en contacte amb cultures patriarcals, havien adoptat una manera de parlar més ruda i violenta[10]. La seua resposta fou que sí, tot i que a penes entrà en el tema. No obstant això, immediatament després d’afirmar-ho i, en línia amb aquest detall sobre lo “femení” i “matriarcal” en els comentaris en Facebook, Pere Riutort digué que, “A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l’educació de la dona. No podien anar tots: els xics, fins als set anys, podien anar a les monges; les xiques, tots els cursos[11]. Els ensenyaven, per exemple, feines de la casa, catecisme… Hi havia les Filles de Maria: era el nom d’una associació de Mallorca i les dones [que la formaven], eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze organitzacions de monges. Eren unes ‘Mares Teresa de Calcuta’. Totes tenien escoles. En Petra, per exemple, hi hagué una durant cent vint anys. S’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua, en castellà[12]. Però resaven en mallorquí.

De fet, com hauràs vist [en l’explanació],en 1900[13], eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després , feien el catecisme en mallorquí.

En 1950 es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Les dones, a les Illes, duien la casa i l’administració. Jo també ho veig per ací: és la dona qui administra”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans.

Sobre el fet que els xiquets, en Mallorca, poguessen estudiar junt amb les dones, Carlos Bonet Haebler, de les Illes Balears, el 17 de juliol del 2020, escrivia en el meu mur de Facebook: “Encara així, hi havia nins (mascles) que tenien s’oportunitat d’anar a escola uns anys més. Sa meva padrina em contava orgullosa que, un familiar seu (no record en quin grau) fins i tot escrivia en mallorquí. Ella només va aprendre en castellà”.

Tornant al tema de la rudesa, Francesc Castellano Vilamu, en resposta a un correu electrònic que jo havia enviat a unes quantes persones, diu[14] que “faltaria veure el paper de les mares en l’educació de les criatures de la zona alta de Barcelona, la ‘gente bien’, que en un moment donat van pràcticament abandonar parlar en català fins i tot amb els fills ja a principis del segle XX; en molts casos van transferir la seva educació als internats, tant d’aquí com de l’estranger, donant fills bilíngües, trilingües… però amb un mínim coneixement del català.

Em va ‘fer gràcia’ quan (…) es parla del parlar rude dels xiquets criats pels pares en contraposició del parlar més dolç de les mares, encara que es referís al Perú[15]; a Barcelona, en els barris on moltes dones treballaven al tèxtil, no tant sols mantenien un to de veu molt fort (penso que per causa del soroll de les màquines que forçava a cridar al parlar) hi havia bastantes dones que tenien un llenguatge molt dur i groller, plè de renecs. Solien ser dones de famílies tradicionalment obreres, allò que se’n pot dir classe baixa, i que es posaven a treballar en edats molt joves encara i amb una educació escolar molt pobre, allò que se’n deia llegir, escriure i les quatre regles. Òbviament, les ‘senyores’ del barri (mestresses de botiga, p. ex.) empraven un parlar més suau, més delicat’, i amb més eufemismes com ‘casun déna’ en comptes de ‘em cago en Déu’, ‘cordins’, ‘cordons’ o ‘cordills’ en comptes de ‘collons’ i altres per l’estil”.

El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un correu electrònic, m’escrivia que, “si t’interessa puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant, la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses però ben nostres”. Òbviament, i, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí, que m’interessaven aquests temes.

El 23 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, l’escriptora Montserrat Espallargas, en resposta a una cançó eròtica que jo havia publicat (acompanyada d’un aclariment), comentava “Molt bones, totes”, en al·lusió a les cançons i, tot seguit, deia “No sé si el que tu exposes sobre el matriarcalisme català és real, però, per la meva experiència personal, potser tens raó. La meva àvia nascuda el 1902, en la ruralia del Priorat, era una dona d’una educació igualitària”.

No obstant això, i per a que l’actitud de les mares no semble ni idíl·lica ni un camp ple de roses, direm que hem accedit a uns quants testimonis, sobretot, a u que ens facilità una dona (dona que em demanà que no l’inclogués en l’estudi, però que sí que el tingués present), amb la intenció de no caure en prejudicis, en què el paper repressiu… el juga la mare, per motius psicològics que aplegaren a determinar bona part del futur de la família. Com dic, el d’una dona. En casos, així, l’empatia també és menester i, per tant, el matriarcalisme, això és, una vida oberta també (i amb simpatia) a la part femenina de les persones i en què cada u de nosaltres ens fem càrrec de la nostra vida i ens interessem, amb bon cor, per la d’altri i per lo que passa pel món.

 

 

Notes: [1] “Educación General Básica”, era el nom oficial que rebia el model d’ensenyament primari, en Espanya, de 1970, el qual, entre altres coses, per primera vegada en la història de l’Estat espanyol, permetia que s’ensenyassen les llengües maternes, com ara, la llengua catalana.

[2] Era el darrer curs de l’EGB, abans de poder passar a l’intitut d’ensenyament secundari, de cara a la universitat o bé a l’institut de Formació Professional.

[3] Literalment.

[4] Es refereix a quan tindria uns 18-19 anys.

[5] Les paraules següents, entre Pere Ramon Nadal i jo, són del 19 d’abril del 2020, en aquest grup de Facebook.

[6] Ricard Jové Hortoneda nasqué en 1929.

[7] Textualment, en lloc d’autodidàctica.

[8] El règim del general Franco, des del final de la guerra, fou entre 1939 i 1975.

[9] Publicat per Fundació Terra, en novembre del 2009, en la revista “Perspectiva ambiental” (no. 47).

[10] El text diu així: “Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (p. 23, del document esmentat, “Saviesa ancestral”. Ampliarem, un poc més, lo de la rudesa,  per mitjà d’informació treta d’un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, quan acabarem aquests comentaris de Pere Riutort.

[11] De fet, en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover. Alberta Giménez Adrover”, de José Mª Javierre, imprés l’any 1969, amb llicència eclesiàstica, llegim que María Alberta no mezcló las niñas de todos los niveles en sus colegios, no deshizo las barreras sociales que separaban las hijos de los proletarios de las colegialas de clase media burguesa y clase alta. Semejante ‘escándalo’ quizá no estuvo siquiera en su mente; pero aunque lo hubiera estado sería inútil porque la mentalidad de su época no toleraba aventura de este tipo…, que tanto trabajo nos cuestan ¡ahora mismo!” (pp. 306-307). No obstant això, sí que hi hagué moviments pedagògics d’aquella època i d’abans de la guerra (1936-1939), que sí que ho feien, amb molta iniciativa, com també ocorre, a hores d’ara.

[12] En aquest sentit, un bon reflex el tenim en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover”, ja que se’ns parla molt sobre la tasca pedagògica de la religiosa Alberta Giménez i mai se’ns diu que s’ensenyàs llengua catalana en els centres que ella impulsà i que dirigí.  A més, per exemple, sobre un tema tan clau com és la línia capdavantera, l’autor comenta que “Pero el sentido práctico de Madre Alberta evitaba un escollo que la pedagogía moderna advierte a la hora de establecer las relaciones entre colegio y familia. Ocurre que la actual renovación de los centros docentes va consiguiendo que el colegio sea un lugar agradable, apetitoso, donde los educadores procuran encauzar la personalidad de niños y niñas sin choques ni violencias; la chiquilla se encuentra atendida, observada, le adivinan, le ayudan, está feliz. Y muchas veces compara con su casa, con el carácter de sus padres, su tosquedad e ignorancia. En el paralelo sale perdiendo la familia” (pp. 181-182). Però, per exemple, no es diu, en el llibre, sobre l’ensenyament del català, fet que, unit als comentaris de Pere Riutort, deixa clar que no s’hi ensenyava. En canvi, com hem vist, l’Església balear continuava fidel a la llengua catalana, per exemple, fent possible que els feligresos sabessen pregar en català.

[13] És en 1902.

[14] El 21 d’abril del 2020.

[15] En el text, es deia als Andes.

Pedagogia matriarcal i vivències d’ensenyament i educatives de catalanoparlants

 

 

Gràcies a totes les persones que plasmàreu, bé en Facebook, bé per correu electrònic, les vostres vivències, els vostres records, la vostra visió de l’ensenyament, de l’educació no limitada a les escoles, els instituts i les universitats. 

I, ara sí, passem als comentaris que escrigueren tots ells. Veiem que, els de les persones més grans, reflecteixen una educació més oberta i més en línia amb lo que podríem dir d’esquerres, per exemple, en els que fa Rosa Garcia i Clotet, una dona de Catalunya que, a hores d’ara, té més de setanta anys.

El 15 d’abril del 2020 escriguí el text següent (que, l’endemà, passaria a diferents grups de Facebook), en relació amb la pedagogia: “Quan éreu xiquets, per exemple, menors de 10 anys, ¿com vos ensenyaven, bé en casa, bé en l’escola, bé en el barri, bé en catequesi, bé en associacions (o, com ara, en ateneus), les persones que ara, si tornàsseu a ser xiquets, les triaríeu com a exemplars en el camp de l’educació o bé en el de l’ensenyament? Em referesc a estil, valors, ambient que respiràveu, relació entre qui vos educava i vosaltres, etc.

És per a un estudi sobre el matriarcalisme, ja que a penes hi ha informació directa i escrit en relació amb aquest tema”[1].  Com els escriuria l’endemà, en el meu mur de Facebook, quan ja havia arreplegat una quantitat de testimonis que oferien informació prou interessant i que oferirem tot seguit, “La utilitat de les vostres respostes respecte al tema de la pedagogia és doble: 1) com a punt de vista i 2) perquè, com que moltes de les persones que heu contestat en aquest tema (com també en el del paper de la padrina o àvia i el de la mare), vos decanteu per valors i per un parer molt en línia amb l’educació i amb l’ensenyament en les cultures matriarcals (segons estudis i publicacions molt documentades), les respostes a com eren els mestres i els educadors i les persones que qualificaríeu d’exemplars, indirectament, ens venen a dir quin és el model d’educació i el d’ensenyament que prefereixen els qui abracen un model de vida receptiu a lo matriarcal.

La coherència en les tres preguntes o, almenys, en dues de les plantejades o, si no, en un testimoni extens, venen a confirmar lo que hem escrit en el punt 2)”.

La primera resposta en relació amb el tema, fou el 16 d’abril del 2020, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”: “En el meu cas, jo tinc 56 anys. Estic molt contenta en l’ensenyament que me donaren els meus pares a casa. En quant a valors, comportament, unió familiar, etc., no s’ha parlat mai de política, per el que[2] no hem viscut en cap odi a ningú.

En quant a col·lege[3] i escola, he estat molt bé en tots els professors que he tingut. Tots molt correctes” (Maribel Lujan Simó). També recopilàrem l’escrit següent: “Jo tinc 73 anys i, en plena postguerra, l’ensenyament estava totalment manipulat pels mestres. Ja des de ‘cagons’, que era com ens deien als xicotets, teníem mestresses[4] castellanoparlants en escola, és clar, encara que foren del mateix poble. L’única obsessió era ensenyar-nos a resar, el catecisme i les cançons tradicionals de l’època: ‘Viva España’, ‘Cara al Sol’, ‘Por Dios, por la Patria y el Rey’, etc.

La discriminació per sexes era total i el poder del mestre/ssa[5] era absolut i estava considerat com un semi-déu. El que deia el mestre era sagrat per als pares, i no n’hi havia ningú que li ruflara els nassos.

També s’ha de tindre en comptes que molts pares i, sobretot, mares, eren analfabets i no tenien capacitat per a rebatre el que ell deia[6](Josep Fontestad Molina).

En preguntar, jo, a Josep Fontestad Molina, “¿Com era l’educació (que no l’ensenyament) en casa o, per exemple, en el barri?’”, respongué: “L’educació, normalment, era qüestió de la mare, mentre no havia de deixar el fill amb qualsevol, si tenia necessitat d’anar a treballar.

El pare, que era qui, normalment, treballava, era el rei de la casa, a qui no se li podia alçar la veu. El millor de la casa era per a ell; com que era qui duia els diners a casa, tots havien d’adorar-lo. La mare era submisa, ja li ho deia així el rector, i era qui s’encarregava de fer totes les feines de la casa:  menjars, llavar la casa, la roba, fer els llits, parar (i llevar) taula, etc.

(…) El principal de tot era que havíem de ser respectuosos amb els majors, no contradir-los mai i parlar-los sempre de vostè. (…) És a dir, educació fèrria, absolutista i, siga per por al règim dominant, submisa a les directrius (tant de l’Església com de les forces vives del poble). Per a nosaltres, acostumats a eixa forma d’entendre la convivència familiar, ho trobàvem normal.

(…) Jo em vaig  casar el dia 1 de maig de 1972. Doncs, el dia 30 d’abril, ma mare encara em va demanar el jornal del mes”.

Aquest testimoni reflecteix les directrius i el model d’ensenyament que, a més de castellà, intentà imposar en el pensament, el règim del general Francisco Franco, que havia sorgit arran del final de la guerra, en 1939, i que durà fins a 1975.

Com a interessant, també hi ha que la dona (la mare) era qui solia dur l’educació, això és, que el matriarcalisme encara perdurava, tot i la línia ideològica de la dictadura del general Franco.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit, però el 17 d’abril del 2020, hi ha un altre testimoni, un poc més suau: “Jo tinc 61 anys, anava a les monges escolàpies. Millor no recordar anys negres, plens de prohibicions, pecats i maltracte. A casa, manava el pare, encara que la mare tenia molta mà esquerra[7], però jo, que era la xiqueta ,havia d’ajudar a totes les tasques de la casa, mentre els meus germans, com eren xics, no feien res” (Inmaculada Rius Molina). En preguntar-li, jo, “en casa, ¿era la mare qui solia decidir, finalment, així com, per exemple, era costum, en moltes cases, que l’home portàs els diners del treball, però que els distribuís la dona o que, per exemple, abans d’anar a missa, la dona preguntàs ‘¿Has agarrat diners?’?”, contestà: “Ma mare no disposava dels diners i no anàvem a missa. Jo, sí, els dissabtes, a les monges”.-

En el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, els participants comentaren açò: “Vaig aprendre a llegir el català, abans que el castellà, en els llibres d’escola dels meus pares, de quan la República i amb els ‘Patufet’ (un tbo de l’època) amagats pels pares i pels avis. I, com jo, més d’un del barri” (Francesc Castellano[8]), “A nosaltres, ens ensenyaven, a casa, educació, el respecte, ens ajudaven en temes escolars i, com no, a ajudar en les tasques de casa. També anàvem a l’escola i a catequesi.

A casa no hi havia distinció entre el pare i la mare a l’hora d’educar-nos, fins i tot, en els temes escolars. (…) És el que he viscut i, amb el marit, vam procurar fer el mateix [amb els nostres fills].

Actualment, els fills també col·laboren, tant en les tasques de casa com en l’educació dels seus fills (tot i que, tant els fills com les joves, treballen)” (Rosa Garcia Clotet). Rosa Garcia Clotet, immediatament, respon a Francesc Castellano, que ella també llegia “El Patufet”:  “Jo, també. El que passa és que els llibres eren de l’avi (matern) i eren en català antic. ‘El Patufet’ també ens el compraven” (Rosa Garcia Clotet). Tot seguit, preguntí a Rosa Garcia Clotet: “¿Podríem dir que, tot i que ton pare era dur i just, era ta mare qui suavitzava les coses i que, d’alguna manera, feia de matriarca però amb diplomàcia, sense imposicions?”. Ella, el 17 d’abril del 2020, em contestà que “El pare no era dur, no calia que la mare suavitzés la situació. No va dir mai una paraula més amunt que l’altra. Ens deia les coses, ens les feia raonar. Mai va fer un crit, ni ens va pegar.

La mare, igual que ell, era molt dolça. Entre ells parlaven i decidien el que calia”.

Aquestes frases de Rosa Garcia no em deixaren indiferent i, per això, sense embuts, li escriguí[9]: “La teua resposta és interessantíssima: un exemple d’educació matriarcal. Hi ha fonts sobre cultures matriarcals que, en bona mida, les defineixen així, per la dolçor, entre altres coses”.

Immediatament després del comentari de Rosa Garcia Clotet dient que els fills col·laboren, una valenciana comença a escriure sobre el valencià en l’escola: “En casa, es parlava valencià. Al col·legi, castellà (estava mal vista la nostra llengua i també un poc discriminades les xiques que la parlàvem). Ens deien que era un dialecte.

En casa, el pare era el que decidia quasi tot: autoritari,… molt recte… i molt just.

Ma mare sempre s’encarregava de tot. Era modista i, a casa, vivíem amb els abuelos.

Mon pare era llaurador i treballava de sol a sol… Delegava en ella.

No vaig vore mai un llibre en la nostra llengua. Algun article, al periòdic que comprava mon pare.

Érem quatre germans. Jo, per ser la major, vaig quedar a casa ajudant. Els meus germans estudiaven.

Érem feliços. Ens conformàvem amb poc. Jo vaig estudiar major” (Rosa Saus[10]).

Per correu electrònic, Teresa Reig (de Dénia), envià, a través d’un correu electrònic del 16 d’abril del 2020,  el comentari que feia quatre: “Colegio HH Carmelitas[11]Dénia. Germanes de Primària que sempre recorde el seu cariño[12] i el seu amor. Hna[13] María ensenyava a llegir i escriure. Paciència infinita i, sobretot, molt important, el cariño que transmetia. La ‘hermana’ Julia, amb 8-9 anys…, també la seua paciència i cariño. La germana Concepció ROGER[14], amb 10 anys, també. Sempre plegava tard, jo,… i no s’enfadava amb mi.

De les demés,… eren de mal geni. Ara, res de lo que jo llig per ahí, de castics…. Res de res… Eren, les altres, dominantes i de mal geni, però sempre amb educació per les persones, és a dir, res de repressió he sentit mai al colegio[15].  Mai.

Vaig passar a l’institut, amb 11 anys, directament… De monges, a tindre catedràtics d’institut… Ens vàrem fer majors de colp… Molt interessant eixa etapa, perquè vàrem tindre una boníssima ensenyança: ahí primava l’estudi. Res de política, res d’indisciplina [16]… fèrria[17]. Però no hi havia por. Era lo normal… Era la vida aixina.

Perquè, ara passe a la família. Amb la família, el professor, les monges, eren els que tenien la RAÓ, mai, mai discutien  una norma dels col·legi… I el professor, tampoc, clar.[18]

No hi havien associacions de pares… menos mal!

Dins de la família, l’educació era del pare i la mare, clar. La mare, del dia a dia. I el pare, era quan la cosa es ficava ben negra. Respecte als pares, sense mai haver-te ficat la mà damunt. MAI[19]!!

Els pares t’ensenyaven a respectar als tios, als güelos, als veïns, als cosins,… a les persones, en general. Als més rics i als més pobres, també[20].

En resum, una infància feliç, per a mi. I, [per a] les meues amiguetes, també” (Teresa Reig).

En aquest escrit veiem que, a mida que passa a la família, es dedueix que la seua formació degué fou matriarcal, fet que explicaria que el pare mai no acabàs actuant amb mà dura. Tenim present que, en moltes cases, el paper de la mare resulta clau per a evitar aquest fet.

En un altre escrit seu, en el mateix correu electrònic del 16 d’abril del 2020, Teresa Reig afig lo següent: “Una cosa molt important, que, amb els anys, he vist,… era que els pares no interferien en el dia a dia de l’escola, és a dir, podríem dir QUE ENS BUSCAVEM LA VIDA[21]. I a fe que és millor que lo que veig ara: els pares porten l’agenda dels fills, fent-los uns quasi inútils… Nosaltres bregàvem[22] amb els professors,… no anàvem amb el salvament dels pares darrere. Això forma la personalitat, crec jo, perquè, moltes voltes, tenies que arreglar entuertos[23]de classe o dels professors… I no demanàvem ajuda… familiar.

Respecte a associacions culturals, no hi havien massa. Jugàvem al carrer; molt. Una mare d’una amiga va fer una discoteca a sa casa…, una habitació per la quadrilla de xics i xiques,… 12-13 anys. Per als diumenges. També un rector va fer un lloc a on ens reuníem: biblioteca, música…: ‘Centro del Padre Santiago’… No estava mal. Era un rector molt modern… Els pares estaven un poc asustats[24], però no deien res.

Jo no vaig conéixer güelos; gúeles, sí… I recorde que no feen[25] el paper que fan ara, de cuidadores dels nets. A les güeles, les teníem en casa. (…) Elles s’assentaven[26] a la cadira i no feien res. Les cuidaven en casa”.

En llegir aquest segon missatge, li responguí, entre altres coses, que “va molt en línia amb lo matriarcal, com  ara, el clima de confiança i pla entre els pares i els  fills com també el que faria el capellà. ¿Era valencià, el capellà?”. I ella contestà, també el mateix dia i en el mateix correu electrònic:

“Sí [que era valencià]. Era d’un poblet de València. Però, bé, parlava en castellà sempre. Va revolucionar Dénia. (…)

Donava també classe a l’institut, de religió. I vàrem fer viatges amb ell, a Itàlia, amb 15-16 anys. Tocava la guitarra i amenitzava als jóvens,… i anàvem a ella, amb les preguntes filosòfiques de la vida. Finalment, el varen traslladar e València. I allí va conèixer una xica… i va eixir de rector.

(…) També, dir-te que, en casa i botigues (teníem botiga), sempre parlàvem valencià; a les classes, no. I, en les amistats, en eixa època, també parlàvem castellà.. Va ser una moda, més que res, per els col·legis, perquè, a casa, no es va deixar de parlar mai [com tampoc] a les festes, a les celebracions, al carrer….

Els professors d’institut també venien d’altres llocs d’Espanya i parlaven castellà, clar. I, els mestres, igualment”,

D’aquest tercer missatge deduïm que, tot i que, per exemple, en el col·legi de monges, en l’institut o, com ara, en la parròquia, s’utilitzàs el castellà i, a més, en els àmbits escolars, s’hi haguessen omplit de mestres, conscientment triats, per a castellanitzar la cultura valenciana, en els àmbits més  familiars i, fins i tot, a nivell de barri (on era la botiga), moltíssimes persones parlaven en valencià, fet que ens porta a interpretar que el matriarcalisme (però també l’esperit d’iniciativa), hi estava present.

 

 

 

Notes: [1] També estava inclòs el meu correu electrònic i que, si ho preferien, podien adoptar un pseudònim.

[2] Literalment.

[3] Literalment.

[4] Literalment.

[5] Literalment.

[6] És a dir, el mestre.

[7] Aquesta informació és molt interessant.

[8] Francesc Castellano escrigué que ho afegia a lo que ja m’havia enviat en privat.

[9] El 17 d’abril del 2020, en el mateix grup de Facebook.

[10] Escrit publicat el 716 d’abril del 2020.

[11] Colegio Hermanas Carmelitas Denia. Hem decidit respectar algunes de les paraules que utilitza en l’escrit, com ara, cariño i els castellanismes inadmissibles güelo, güelos, güela, güeles… en lloc de les formes correctes avi, avis, àvia, àvies… per a respectar el text original, tot i que hem fet canvis lleugers, atenent al fet que Teresa Reig no plantejà cap objecció a una possible correcció per a quan escriguéssim el seu testimoni.

[12] Com que aquest escrit consta amb aquesta paraula moltes vegades (castellanisme inadmissible) com també amb la forma güelo, güela, güelos, güeles (en lloc de les formes correctes avi, àvia, avis, àvies) i no pretenem fer un tocament ortogràfic, atés que no és eixa la finalitat de la recerca, ens limitarem només a fer xicotets retocs (que són menys significants), entre altres coses, perquè  Teresa Reig no oferí cap resistència a eixa possibilitat, tot i que no ho indicàs per escrit.

[13] La forma castellana Hna vol dir “hermana”, en valencià, “germana”  i és sinònim de monja.

[14] Textualment.

[15] En l’original, figura així.

[16] Literalment.

[17] En l’original, “Ferrea…”.

[18] Ni els pares discutien cap norma dels mestres o de les monges, ni els ensenyants ho feien respecte als seus superiors, és lo que deduïm d’aquestes paraules.

[19] Així ho escriu.

[20] Per tant, no sols no els havien pegat mai, els pares, sinó que, a més, ensenyaven els fills a ser amables amb totes les persones i, per tant, a no menysprear-ne cap, un detall que reforça el paràgraf anterior i que es confirma en el següent.

[21] Amb aquestes paraules en majúscula, Teresa Reig, mostra, un exemple més, de l’esperit d’iniciativa, tant present en moltíssimes persones valencianoparlants, bé del País Velencià, bé de Catalunya, bé de les Illes Balears.

[22] Bregar vol dir lluitar.

[23] Paraula castellana que, en valencià, equival a greuges.

[24] Paraula castellana que, en valencià, com ara, podem dir astorats.

[25] Forma correcta, tot i que sol emprar-se, quasi sempre, feien.

[26] S’asseien.

Pedagogia matriarcal i convivència: comentaris fets per catalanoparlants

 

Primerament, de nou, gràcies a totes les persones que decidíreu plasmar el  vostre punt de vista (i que figureu en aquesta entrada) i que, així, féreu possible que poguéssem conéixer més i millor les nostres arrels i què és lo que prioritzem, en el camp de la pedagogia i de l’educació (sobretot, de la no reglada, això és, de la que no té lloc en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats), els catalanoparlants.

I, per descomptat, gràcies per la vostra manera d’escriure, de raonar, per les vostres propostes, etc., que, com Joan Sala Vila (nascut en 1929) m’escrigué el 18 de gener del 2021, són fruit de raonar i que “palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”. 

El 13 d’abril del 2020, i també en Facebook, exposí una pregunta, tocant el tema de la pedagogia. Primerament, era així: “¿Què vos agradaria que s’ensenyàs els xiquets, en les cases? ¿I a nivell de barri?¿I en les escoles o instituts?” i, després de veure les tres o quatre primeres respostes, vaig afegir “¿I en Internet?”. Em cridà l’atenció, fins i tot, unes vint-i-quatre hores després i tot, que ningú encara no havia escrit res en relació amb la història, ni a la cultura, ni a la llengua catalana… Les respostes, per grups de Facebook, i en el meu mur, foren les que veurem tot seguit.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 d’abril del 2020, escrigueren “Jo crec que l’assignatura bàsica és l’ètica. Pense que és la base de tot. Després es pot anar sumant la lectura, les matemàtiques, les ciències… però sense una base ètica, res importa” (Mireia Marques Gargallo[1]), “Valors” (Isabela Dulcevoz), “Ètica” (Inma Bel Beltrán), “Ètica, en general, però, sobretot, valors” (Montserrat Sesé Ros), “Educació” (Ruperto Blasco), “Ètica, lo que nosaltres estudiàvem en Primària com ‘urbanitat’” (Emilio Conca Puig), “A casa, el valor del treball i l’estalvi. Al barri, jugar lliurement amb la resta de xiquets. A l’escola, matemàtiques, llengua i economia” (Alberto Fornés).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi hagué les respostes següents: “Més socials i menys matemàtiques” (Pere Ramon Nadal), a qui vaig contestar: “Jo, més de la rama d’Humanitats i de lo científic (vull dir, a lo que tracta de cercar la veritat, com ara, en fer un estudi)”, “Més Humanitats” (Isabel Pont Colldrcsrrera). En respondre jo, a Isabel Pont, que, “en l’institut, estudií la rama d’Humanitats i, en Magisteri, la d’Humanes”, contestà “A la meva època, no hi havia aquesta possibilitat. Jo vaig començar l’institut el 1976. Jo vaig tenir tota la sort del món, amb els meus professors, ja que el primer va ésser el meu avi…, roig[2] i sastre: em cuinava, m’ensenyava, en aquells temps. Jo deuria tenir 6 anys. Recordo escoltar ‘Radio Pirenaica[3]’, i els valors d’ell, sempre m’han quedat. La segona família, els meus professors: teníem ‘la crème de la crème’[4]. Després, a la universitat, uns catedràtics que, segurament, mai ningú més d’aquella època haurà trobat.

(…) Crec que vaig matar el matriarcat i els meus profes[5] han estat una gran família- Tanta necessitat tinc d’anar a escoltar i aprendre, malgrat ja passi els 50. Vull matricular-me a Vic, ni que sigui d’oient” (Isabel Pont Colldrcsrrera). I, després, addueix que “Tenir una mare que no et volia tenir…, tenir avis, pare i mestres… i amics i companys de treball i pacients,… és tota una vida molt gratificant.

El llibre que estic encarrilant, una mena d’epistolari, a part de qui va dedicat per majoria absoluta,… està dedicat als meus professors i als avis[6]. És despullar-se… I ho dic per a tu i per valorar la tasca dels professors de la meva generació: vam tenir l’honor d’haver-los [tingut]: ens estimaven i estimaven la seua professió. I això cal que se sàpiga” (Isabel Pont Colldrcsrrera), “Parlar l’idioma d’on es viu, a part del dels Pares, clar!!! Tenir unes ensenyances de Vida[7] prou suficients, per ser una persona EXEMPLAR en la Societat i prou INDEPENDENT per fer la seva Vida i Món, un lloc per Compartir tota la saviesa que es pot aportar com a Humans que som i saber gestionar els diferents Estadis Emocionals que la pròpia vida ens porta mentre l’anem travessant. Aquesta és la meva aportació” (Maido Barniol Dot).

En el meu mur, les respostes del 13 d’abril del 2020, m’impactaren, en començar a veure que, unes quantes persones, introduïen el tema de l’empatia: “A ser persones. Així de senzill” (Ricard Jové Hortoneda), “Empatia, molta empatia amb tots els sers humans. Amb empatia no hi ha xenofòbia, no hi ha homofòbia, no hi ha crueltat, no hi ha maltractaments…” (Montserrat Espallargas), “A la meva manera de pensar, respecte per la gent gran, [per la] gent amb discapacitats, a estimar tant als familiars com als amics, tolerància, diàleg davant els aldarulls” (Maria Reig Pla), “A ser bones persones i compartir-ho tot. Eh!, les tasques de casa, també, i respectar totes les maneres de pensar” (Àngels Moran Navarro), “Primer de tot, a ser bona persona”  (M Lluïsa Tudela Riera), “Empatia i aprendre a respectar les coses” (Maria Rosa Llort), “Jo, els vaig ensenyar: estimar respecte per a tothom, a ser autosuficients; però, sobretot, saber ajudar, sense mirar el què ni el per què. Molts cops em deien ‘No s’ho mereix’… Jo els contestava ‘Tu no ets ningú per jutjar a ningú’. I una cosa que encara dic ara: ‘Ningú és més que ningú’. Em miraven i deien ‘Vaaaleeee!!!’” (Montserrat Cortadella Juan), “Si aprenen a pensar i a estimar totes les persones, les demés coses vindran soles” (Assumpta Capdevila), “Ser persones: no importa el color, la raça o la religió, si són rics o pobres. Per damunt de tot, són persones. I tenim que tractar els demés amb tot el respecte” (Lina Molar), “Sobretot, respecte. Lo demés ja ve en conseqüència” (Rosa Garcia[8]).

 

 

Notes: [1] Li responguí, a la primera frase, “En molts sentits, sí”. En acabant, ella afegiria, la segona part de lo que escrigué.

[2] Amb el nom de roig es solia designar els comunistes, però també, encara que no tant, els qui, durant la guerra (1936-1939), havien estat en la zona que no es rebel·là contra la República.

[3] Nom familiar de Ràdio España Independiente, una emissora creada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE, en 1941, durant la Segona Guerra Mundial, i que, al principi, estava en Moscou, tot i el nom que se li donava, potser per eliminar la sensació de llunyania. Informació treta de Viquipèdia, el 18 d’abril del 2020.

[4] Aquesta forma francesa vol dir, més o menys, “lo millor que es pot tenir”, “lo millor del món”...

[5] Literalment, en lloc de professors.

[6] A la seua idea de fer un llibre dedicat a les persones que havien deixat empremta en la seua vida, li contestí “Molt bé: un acte d’agraiment molt interessant”. I ella, tot seguit, afegí les frases que hem escrit a continuació d’aquesta nota. Com que la segona part va en línia amb la primera, he decidit no ficar la meua resposta entremig.

[7] Per a conservar l’esperit d’aquesta resposta, respectarem les majúscules de qui escrigué el text, ja que considerem que ajuden a plasmar què és lo que emfasitza en l’educació i en l’ensenyament.

[8] Publicat en Facebook el 14 d’abril del 2020.

Pedagogia matriarcal comentada per catalanoparlants del segle XXI

 

Dedique aquestes línies a les persones que han fet possible aquesta informació i, per descomptat, a Jose V. Sanchis Pastor, a  Vicent Pla, a Rosa Garcia i Clotet, a Joan Sala Vila, a Ricard Jové Hortoneda i a Josep Maria Bertran Comellas, qui ahir m‘escrigué aquestes paraules: “Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i potser amagat expressament. (…) Allò que no s’explica als centres d’ensenyament”. 

El paper de la pedagogia de ment oberta i receptiva a un model d’ensenyament (i també d’educació) progressista i favorable al coneixement de la Història dels Pobles catalanoparlants i de la realitat actual és digne de no ser silenciat, ja que és una manera de manifestar que els Pobles no moren i que la llengua catalana i, en la pedagogia (sobretot, en l’escola), durant moltíssims anys, ha patit els efectes dels decrets de Nova Planta i decisions legals posteriors han comportat que tot lo no castellà, fos considerat com obscurantisme i, com diu Joan Pau II en l’ONU, en 1995, “Van ser comesos crims terribles en nom de doctrines nefastes que predicaven la ‘inferioritat’ d’algunes cultures i nacions” (punt 5), fet que ens porta a l’objectiu de “defensar tota nació i cultura d’agressions injustes i violentes” (punt 5), en aquest cas, la vinculada al valencià.

 

La pedagogia per a conduir els fills. Respostes en Internet.

Adduirem que, l’11 d’abril del 2020 exposí unes línies en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així: “¿Quina és (i quina ha sigut) la pedagogia, és a dir, la manera de ‘conduir’ els fills, en les vostres cases, en el barri, en les escoles i, per exemple, per Internet, de línia matriarcal?

La pregunta va dirigida, principalment, als àmbits no escolars, tot i que també els inclou”. Les respostes foren les següents. La primera, de Francesc Castellano Vilamu, eixe mateix dia, en “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, qui m’indicava que me l’enviaria per correu electrònic, fou “La meva mare va néixer l’any 1923 (…) Era una família força pobra (…) i anarquista, com tota aquesta branca familiar. L’educació de la mare va ser força rígida però dins d’un ambient progressista de pensament. (…) vaig rebre una educació bastant rígida a casa, amorosa, sí, però sempre amb la llibertat tallada i del tot subjecte a les seves decisions. (…) El pare portava el sou a casa i ella el distribuïa perfectament, sempre estalviant, sense que ens faltés res de necessari però sense res de superflu. Fins i tot havia habilitat una petita habitació a casa per vendre roba a amigues i guanyar un sobresou. El pare cridava però li transferia a ella les decisions finals. (…) La seva educació sexual era (…) tan sols mínima, com tothom de la seva època.

Jo vaig néixer l’any 1955. (…) El ‘poder’ de la mare va anar afluixant tal com s’anava fent vella (…) però sempre volent viure sola i marcant el ritme de casa seva. Finalment, va morir fa ara nou anys. Ens va deixar uns petits estalvis a ma germana [1961] i a mi, els dos iguals. A mi em va deixar, a banda, un pis on visc[1] ara (comprat a una cosina seva) i el seu pis va anar a parar a la meva neboda; la meva germana tan sols va rebre la llegítima[2]”. En preguntar-li, jo, “¿I en el barri, per exemple? ¿Hi havia alguna persona que vos transmetés res que no ho ensenyassen en l’escola”, li vaig afegir que “Jo, cap als setze anys, coneguí un home del poble que ens volia ensenyar ‘pilota valenciana’ i que, per tant, aleshores (mitjan dels huitanta), era de les poques persones que sabia aquest joc tan popular” i ell respongué:

“En el barri on em movia, de fet en dos, Poblenou i Clot, que estan junts i que antigament eren un poble deslligat de Barcelona, havia estat molt castigat per la guerra, no tan sols per les bombes; eren barris de forta tradició anarquista (CNT-FAI, els ateneus populars, les cooperatives…) i es parlava poc i sotaveu encara d’aquells temps. (…) recordo tres dones, una nascuda al barri, una altra d’Olot i una altra de La Jonquera, a Girona, veïnes d’escala i [de] les finques del costat, que em van ensenyar cançons tradicionals  i alguna rondalla. Ah!, i una cosa ‘curiosa’, hi havien dos cercles espiritistes[3] dirigits per dones, una que estava lluny de casa seva i de la que tan sols havia sentit a parlar i l’altra a la mateixa escala que jo, la de la Genoveva (…). Aquestes dones seguien la vella tradició anarquista espiritista –vegetariana- esperantista, però tot molt d’amagat i anant en compte  amb els xivatos lligats a l’església i als poquíssims falangistes.

(…) la meva àvia paterna era de Benicarló, amb arrels a Les Coves de Vinromà, i el meu avi patern era de Navarrés, dels primers que van emigrar a Barcelona cap a 1902/03. I jo em dic Francesc seguint les indicacions i desigs de la besàvia paterna, la navarresina; el meu besavi es deia Francisco, l’avi Cisco,; mon pare, Paquito, i jo, Francesc. Quan vaig néixer, la besàvia va dir que volia que em digués així, la meva mare (que volia posar-me Jaume, com son pare) va dir-li ‘Bueno, mujer, le pondremos Francisco pero se llamará Francesc’, i la vella respongué ‘Estos catalanes siempre hacéis coses rares…’. Afortunadament això s’ha tallat”.

En el testimoni de Francesc Castellano, en més d’un sentit, no propi d’una cultura matriarcal i que, per motius d’intimitat, no hem escrit, veiem que sa mare portava la casa, amb una actitud forta en plena adultesa i quan era gran i tot; que era una dona amb esperit emprenedor (venia roba, amb la intenció d’obtenir un sobresou), que era qui feia i desfeia, i que feu un repartiment equitatiu de l’herència. francesc Castellanoa aprengué cançons i rondalles i ho feu per part de persones molt obertes i que transmetien esperit obert i receptiu a la germanor (va en línia amb l’anarquisme i amb l’esperantisme[4]).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris, es publicà lo següent: “A casa nostra, sempre ha dominat més el matriarcat. Potser perquè les dones hem tingut molt caràcter” (Maricreu Roteta), “A casa el matriarcat ha dominat, domina i segueix amb la descendència.

Tenim més caràcter que els homes. I no és menysprear els homes” (Carme Matas Martínez[5]). Jo li responguí:

“Però hi ha una cosa molt important: que la dona concedeix molta lliberta als hòmens i a les dones”  i la seua contestació fou “Totalment d’acord. La llibertat la tenim tots ja que sabem a on podem arribar”.

“La meva dona és mestra (jubilada fa 2 anys). Va anar a un col·legi de monges i jo a un de capellans (cap ordre). Col·legi episcopal molt avançat a la seva època. Teníem classe curricular de català l’any 1966 i no es cantava el ‘Cara al sol’, sinó ‘El meu país’.

La meva dona va treure plaça a l’escola pública i s’hi va estar 44 anys sempre en la mateixa escola. (…) Els nostres fills han estudiat tots a la pública. El gran és metge, el segon és químic i professor en un institut a Barcelona. La tercera va estudiar a Girona, graduada en Administració i gestió pública. La quarta és psicòloga, l’última cursa 5è de Medicina.

La seva mare és qui ha cuidat de la seva vida escolar i de totes les altres vides, hagudes i per haver” (Jordi Company Besora[6]).

En un correu electrònic que vaig rebre, de Rosa Maria Gómez Tosas[7], una amiga de Facebook, l’11 d’abril del 2020, escrivia que “És clar que, a casa nostra, l’anomenada ‘veu cantant’ l’he portada sempre jo, quant a l’educació i en pràcticament tots els àmbits de la llar. (Durant molts anys, el meu marit va ser camioner i no hi era, tret del cap de setmana, així que les regnes les he guiat de la millor manera que he sabut).

He procurat que els nostres fills, per damunt de tot, fossin bones persones i penso que ha anat prou bé. Des de ben petits van tenir llibertat de moviments, inculcant-los la responsabilitat dels seus actes, l’amor familiar, la unitat, el deure, la tolerància

Ara tenen 39 (noi) i 37 (nena), ambdós són pares i estic molt orgullosa dels meus fills. Són persones emprenedores, creatives, curioses…”

 

 

Notes: [1] En l’original, “visco”.

[2] Part de l’herència que correspon, directament, als fills, en aquest cas, al fill petit, la germana de l’entrevistat.

[3] L’espiritisme, d’acord amb el DCVB, és la “Teoria dels qui creuen que els vivents poden comunicar-se amb els esperits dels morts valent-se d’un mèdium”, o siga, d’una “Persona a la qual s’atribueix la virtut de comunicar amb els esperits i de servir d’intermediari entre aquests i els homes”.

[4] L’esperantisme és un idioma inventat pel Dr. Zamenhof amb la finalitat de fer de llengua pont a nivell internacional.

[5] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[6] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[7] Fou la tercera resposta, a través d’Internet, respecte a aquesta pregunta.