Arxiu d'etiquetes: bondat

Dones que menen un equip, que toquen els peus en terra i molt obertes

Una altra narració que figura en el llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El rei de la Sarabanda”. Primerament, direm que la sarabanda és un ball. Un dia, un lleó, de manera majestuosa, caminava per un bancal “i, al posar l’arpa damunt d’un gran terròs, de baix d’este, isqué un animalet” (p. 194) i digué al lleó: “’¿Qui eres tu, tan malcriat com gran, que t’has atrevit a xapar-me com si jo fóra menyspreable?’. L’al·ludit, majestàtic, (…) respongué: ‘Jo soc el senyor de les selves i dels boscs, soc el lleó, rei de les feres. A mi, ni l’home em fa parar’ afegint, (…) ‘I tu, ¿qui eres, que tant de soroll mous?’” (p. 194). Com podem veure, prompte apareix un tema important: ningú no ha de ser menyspreat, per exemple, pel fet de no tenir tant de poder com un altre. 

A més, el narrador afig que l’animalet (com diu, més avant, un grill), “empinant-se sobre les dos potetes de darrere i amb molt de coratge, respongué: ‘Jo soc el Rei de la Sarabanda i no consentisc que ningú em falte, disposat a castigar com es mereix al malcriat que s’atrevisca a fer-ho. Per lo mateix, penedeix-te del maltractament que m’has donat, si no vols que et pese’” (pp. 194-195). Tot seguit, el lleó es burla del grill i aquest li diu que es prepare, ja que, “per gran que u siga, de ningú, no deu fer menyspreu” (p. 195).

En acabant, fan un pacte i, el dia assenyalat, “anaven apareixent ramats de bèsties composts de diferents classes” (p. 196): raboses, llops, el lleó, una escorta de gats, javalins, micos, etc. (pp. 196-197). A més, ho feien “uns, portant tamborins; altres, trompetes, corns i diferents flautes, ordenant-los que uns redoblaren ben fort i altres bufaren” (p. 197).

Referent al grill, li fan costat mosques, tàvens, abelles, vespes, escarabats, “altres animalets, dels que se la ventegen per l’aire” (p. 197). Llavors, quan el grill els ordena que comencen a revolar,  cauen les feres i els aliats del lleó, qui, al capdavall, mena els seus: “¡A l’aigua, companyons!, ¡a la mar!’ i, a esta, seguit de tot l’exèrcit, es va tirar, ofegant-se en les ones, però no sense que, abans, oïra al grill que, per l’aire, (…) deia: ‘Compare Lleó: ¿veus com no hi ha enemic menyspreable, per roín que siga?’.

Me’l contà el tio Pantorrilles, d’Altea la Vella” (pp. 198-199).

Per consegüent, la rondalla plasma alguns trets que empiulen amb lo matriarcalista: el vol (diversificat), en lloc del pas majestuós i recte (que enllaçaria amb lo masculí); la senzillesa i l’acció en equip (ací, amb l’estil dels roders), en comptes de la solemnitat. A banda, els animalets són petits, mentres que els aliats del lleó (i ell) són grossos. Això recorda rondalles en què una espasa és més llarga i més voluminosa i, en canvi, una altra és curta i la que salva és la xicoteta (a més de ser la triada pel personatge més jove i que segueix la pauta d’un aliat femení). Adduirem que el grill és un animal en contacte amb la terra i que vola, mentres que el lleó viu tocant la terra, però no s’hi endinsa ni vola.

Altra vegada, el missatge educatiu és reflecteix des de molt prompte: no és cosa de créixer a força de fer petits els altres, sinó actuant de manera receptiva i molt oberta cap a ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any i venturós any nou.

Contarelles amb religiosos amb molta bonesa, estimats pel poble i molt oberts

Una altra contarella recopilada per Francesc Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, en què es reflecteix el matriarcalisme i, fins i tot, amb humor eròtic (encara que passatger), és “Prompte de geni”. Així, el Pare Joanet és un home molt bondadós, joiós, afectiu i festiu, “que, de tots, es feia voler. El que una volta parlava amb ell, ja no el podia oblidar. Tal bonesa i senzillesa es veia en son tracte: era lo que es diu un home sense gens de malíccia. Els sentiments de simpatia els despertava en tota classe de gent, tant en els xicotets, com en els elevats” (p. 155). Com podem veure, el personatge masculí empiula amb trets que ens han comentat sobre marits de dones nascudes abans de 1920 i, igualment, amb la psicologia d’hòmens en altres cultures matriarcalistes del món.

Més avant, copsem que, la població on vivia el frare, “Son únic portal és un forat de la gran penya que dona entrada a un clot de la mateixa, a on està establit el poble” (p. 155). I, així, apareixen detalls matriarcals i femenins: un forat en la terra (interior) i un clot (s’endinsa en la terra, en la mare). I això, en un poble on “aquells senyors, últimes restes de les de l’època medieval, però amb l’additament del modern caciquisme, li tenien gran llei al fraret exclaustrat que, sempre que anava a visitar-los (puix ell vivia en un altre poble) i, de pas, a administrar-los el sagrament de la penitència, el retenien tot el temps que els era possible, aplegant, algunes voltes, a amagar-li el burro en què cavalcava, per a que no se’n poguera anar” (pp. 155-156). Altra vegada ens trobem amb un relat en què la figura religiosa rep una bona valoració de la gent del poble… perquè és un home planot.

“Una de les visites va coincidir, una vegada, amb les vespres de la festa de Sant Jaume i se’ls va ocórrer, als senyors de referència, que predicara el sermó el Pare Joanet, cosa que este mai s’havia atrevit a fer” (p.  156). Afegirem que, en moltes narracions, qui fa el sermó és un predicador d’altres llocs i que critica la gent del lloc on és rebut (per exemple, a les jóvens i en temes relacionats amb l’erotisme o amb la sexualitat o bé amb l’educació de les mares). Ací, en canvi, és un tros de pa.

Un poc després, captem que el religiós, des de la sagrada càtedra, divulgà “les glòries del sant apòstol i guerrer” (p.  156). Cal dir que aquest sant està vinculat amb l’estiu (25 de juliol), estació de l’any associada a la joventut, a la força. 

Llavors, Joanet comença bé, fa esment a la batalla de las Navas de Tolosa (1212), la qual fou decisiva per a l’avanç cap al sud de la península ibèrica per part dels regnes cristians (Portugal, Castella i la Corona Catalanoaragonesa). Cal destacar que, és en aquest passatge (en tractar sobre una batalla contra els musulmans i fora de lo que, posteriorment, seria el Regne de València), on ell no sap per on pegar i, en acabant, “es va arrancar dient: ‘… i Sant Jaume, pujant en un cavall blanc,…’. A les paraules, acompanyà l’acció de cavalcar i s’enxancamallà en la barana de la trona, (…) al mateix temps que deia: ‘Arre, cavall, cap als moros’.

Naturalment, (…) se li arrufà la sotana i, com, per calor, no portava pantalons, ensenyà els calçotets i encara part del tou de la cama” (pp. 156-157). Altra volta, es plasma el matriarcalisme (ací, simbòlicament): a les paraules, van unides els fets (l’acte de cavalcar) i l’humor irònic en nexe amb lo sexual.

A més, “Una dona no mal pareguda i gens vella, que estava frontera a la trona, al punt, alçant la veu, va dir ‘Pare Joan: que se li veuen els calçotets i la canella’ i el predicador respongué ‘¡Dona: des de que estic ací dalt, que estic veient-te!… ¡Valenta bagassa! I calle’.

Per demés, és dir que allí es va acabar el sermó” (p. 157). Per consegüent, es plasma el caràcter arriscat de la dona i del frare (en les seues paraules).

Finalment, la narració exposa que el Pare Joan, amb molta facilitat per a aplegar al públic, el diumenge de la Santíssima Trinitat, se li va ocórrer explicar així el misteri: “Mireu la Santíssima Trinitat. Feu-vos compte que són uns saragüells de tela: un camal és el Pare; l’altre, el fill; i el fondello, l’Esperit Sant. Tres coses i una peça de roba. I, si falta alguna cosa de les tres, ja no hi ha saragüells” (p. 157). Ens trobem, així, amb un religiós molt pròxim a la gent i amb dones molt obertes i que, sense recórrer a l’agressió, diuen les coses a la cara.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora perdona i salva l’home, i persones amb bon cor i molt obertes

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Sagrada Família fuig a Egipte”. Com en altres narracions semblants, Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús fugen de les tropes d’Herodes i, durant el camí, Sant Josep es troba uns sembradors que sembraven gra. Això, en desembre, que és el mes vinculat amb la sembra del forment. Llavors, “sant Josep els donà un morralet que portava amb blat i els va demanar que el sembressin.

Aquell blat va grillar i créixer en un tres i no res, de tal manera que, immediatament, onejaven a l’aire unes altes tiges” (p. 585). Com veiem, aquest passatge, entre altres coses, reflecteix l’esperit comunitari.

Tot seguit, llegim que, “Al poc temps, van sentir com arribaven els soldats (…), els quals s’adreçaren als homes que hi havia al camp i els preguntaren si havien vist la Sagrada Família, a la qual cosa aquests van contestar que sí, que els van veure quan sembraven aquell camp” (p. 585). Com podem captar, els hòmens que anaren a sembrar, molt oberts, es posen de part dels qui fan el bé, de la bondat. Aleshores, els soldats pensen que, d’això, feia mesos, i opten per retornar. Aquest segon passatge, partint d’altres relats semblants, el podríem empiular amb la collita (això és, amb el mes de juny).

Una altra llegenda en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “Mare de Déu de la Santa Creu”. Així, el rei va anar a Lleida, a passar-hi uns dies, on hi havia uns malfactors condemnats a mort. “Diu la llegenda que, la nit abans de ser executats, es van adonar que la porta de la presó només estava ajustada i van fugir de la ciutat. Però el lloc de fugida no fou altre que venir als peus de la Mare de Déu (…), a la qual van demanar que els volgués protegir (…), ja que s’havien penedit dels seus actes anteriors” (p. 585). Aquestes paraules reflecteixen que, si de cas, seria la dona (ací, Nostra Senyora) qui salvaria els condemnats, un tret que figura en alguna cançó del “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals (del segle XIX) o, com ara, en la llegenda valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco. De fet, l’endemà, quan el rei sabé que els condemnats “havien preferit acudir a encomanar-se a la Mare de Déu” (p. 585), els perdonà.

Finalment, “aquells presos van tornar (…) a l’ermita i van fer ofrena de les cadenes que els havien lligat tant de temps, en agraïment a la Verge, per la llibertat que els havia concedit” (p. 585), ja que ella els ho havia fet possible.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb esperit comunitari, amb bondat i en què lo femení dona forces

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a més, enllaça amb lo eròtic, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La Sisqueta despacientada”. Així, molt prompte exposa l’esperit comunitari i d’obertura: “En Paulet és fuster d’ofici i la porta de casa seva, com totes les del poble, roman oberta (abans ningú tancava la porta de casa) i, ves per on, un gos entra dintre la casa.

(…) La mestressa de la casa surt corrent al seu darrere (…), intentant que algú deturés el gos i poder recuperar el que aquest duia a la boca” (p. 508). En altres paraules, un poble obert, receptiu i en què no sols entraven persones, sinó també animals. A més, la dona, com a cap de la casa, així actua, motiu pel qual segueix el gos.

A continuació, intervé el metge del poble, qui veu la mestressa i li fa una qüestió. Llavors, ella li comenta:
“-El gos: ha pres el pixador del Paulet!

En sentir-ho el metge, s’esverà (…), mentre pensava ‘Pobre Paulet: ja està ben arreglat’” (p. 508). Com veiem, ni tan sols en el camp sexual, apareix fort l’home, ja que el relat fa pensar que el gos s’ha menjat el penis del marit.

Ara bé, el metge, interessat, diu a la dona:
“-A veure: expliqueu-me ben bé el que ha passat! Com està i on és en Paulet? (…).

-Aquell gos, que s’ha emportat el pixador d’en Paulet. El pixador del porc que en Paulet fa servir per engreixar els xerracs i la resta d’eines de treball de la fusteria -digué la Sisqueta.

El metge, fent un sospir, exclamà:
-Ai, carai, carai… -i seguí el seu camí”
(p. 508).

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals, almenys, en la figura del pare, i recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un plat de sopes”, amb semblances amb altres relats en què conviden a u que ve de fora. Comença dient que “Un dia estaven dinant un matrimoni i els seus quatre fills i, de primer, hi havia una cassola gran de sopes, mentre que, de segon, tenien una altra cassola, però (…) amb cols i tres arengades cuites.

Quan anaven a començar les sopes, sentiren que, a l’entrada, cridava un captaire, tot demanant caritat (llavors, en passaven molts) i l’home de la casa, que tenia bon cor, digué al fill gran:
-Baixa i digues-li que, si vol un plat de sopes, li’n donarem” 
(p. 509).

Tot seguit, el fill enganya el captaire i, més avant, quan el pare veu l’home que demanava, s’aixeca de la taula, se n’ix al balcó i el torna a convidar (ara, ell, personalment).

En el llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també hem vist alguna narració que, encara que no siga eròtica (si més no, de manera directa), podria tenir alguns elements en eixa línia: “Les roques de Rocallaura”. En la segona de les llegendes sobre les dues roques que hi ha a Rocallaura, es relata que, un bon dia, quan un pagès devot i treballador era al camp i fent els preparatius per a llaurar, tenia el ruc dintre d’una balma on li havia posat menjar perquè agafés forces” (p. 511). Quant a aquest passatge, direm que la devoció no exclou la faena (en el camp) i que el ruc (símbol del treballador) ha entrat en la balma (en la cova), això és, en la dona. Igualment, la dona dona forces a l’home (ací, representat pel ruc) i ens recorda l’expressió “donar farratge al conill” (la qual empiula amb la idea de relació sexual entre un home i una dona).

Més avant, en línia amb la frase eròtica “arribar el ruc a les cols” (amb el mateix significat), podem llegir “L’home aixecà el seu devot prec al cel (…): ‘Roca he de llaurar’, referint-se al fet que la roca no li permetia llaurar, ja que el ruc havia quedat enxampat. El seu prec es veié escoltat i, mentre la roca tornava a quedar posada al seu lloc, l’home s’adonava que el seu camp havia quedat, en un instant, tot llaurat” (p. 511). Per consegüent, l’home havia tingut una relació sexual amb una dona (havia llaurat la roca) i li havia anat bé i de manera senzilla. I, a continuació, l’home ho agraí i passà a contar-ho a tot el poble.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que dirigeixen, que porten la iniciativa i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El pou del Diable”. Dos lladregots toquen a la porta d’un hostal, els obri l’hostalera i, quan paguen, li demanen “si preferia cobrar en diners o en joies” (p. 335). Com veiem, la dona (que, simbòlicament, està associada a l’acollida), a banda, és qui els cobra, detall que podríem empiular amb el fet que moltes dones nascudes abans de 1920, per exemple, portaven un  petit comerç o, com ara, que eren les que, en línia amb aquest relat, tenien la darrera paraula.

A continuació, els hòmens “Li mostren les joies i, en veure-les la dona, exclama: ‘Però si són velles!” (p. 335). I, així, la vellesa (ací, en les joies) està ben considerada, tret que enllaça amb el matriarcalisme. Més avant, la dona, com que són robades, no les accepta i, com a senyal de pactisme, els dos hòmens se n’ixen i, al moment, es topen amb un home que els diu que han de complir el pacte.

“L’home marca una circumferència a terra amb el seu bastó; la terra s’enfonsa i els homes són engolits per aquest forat” (p. 335). Per consegüent, ens trobem amb detalls que tenen a veure amb lo matriarcal: 1) la tendència a cercar acords, en lloc de la confrontació; 2) la circumferència (per la forma redona, la qual evoca la connexió resultat de confiar en la convivència i lo femení), 3) la terra (amb què l’home està en relació mitjançant el pal, de la mateixa manera que ho veiem en el ball de bastons i semblants, per a que la terra tinga vida) i el fet que, com es pot llegir en la rondalla “La Creació” (recopilada per Francesc de S. Maspons i publicada en els anys setanta del segle XIX), la terra… també s’engul els qui recorren a la maldat, per a que la bonesa puga continuar en la vida.

Afegirem que el bastó ens recordava la rella, la qual té a veure amb el penis i, per tant, el narrador es posa de part de lo matriarcalista, plasmat en el terreny, en lo que rep.

Un poc després, captem que “L’hostalera, que ho ha vist des de la finestra” (p. 335), “Ho explica als homes (…). Decideixen abandonar aquella contrada i anar a viure a altres llocs” (p. 335). O siga que la dona 1) ha sigut la primera persona que ho ha vist, en semblança amb les dones que troben que el personatge bíblic Jesús ha ressuscitat, 2) ho ha fet com una àguila, amb bon camp; 3) porta la iniciativa, 4) han tirat junta i han pres una decisió i 5) fan via cap a altres indrets més d’acord amb el seu estil de vida, on puguen haver-hi persones de bon cor.

En el paràgraf següent, llegim que “Avui, encara hi ha el pou del Diable. Gent retornada i vianants es cansaran de tirar-hi pedres i més pedres. Mai es pot tapar” (p. 335). Com que el pou té a veure amb l’acollida, amb la dona i, a més, amb la sexualitat i amb la fecunditat, podem dir que lo que havia eixit (la maldat), mor i que prossegueix la força de la fertilitat femenina: no l’han tapada, no ha sigut eclipsada.

De fet, el narrador addueix que “Decideixen bastir-hi una paret a tot el voltant, perquè ningú s’hi estimbi” (p. 335), això és, per a que ningú no s’hi tombe cap avall. “La paret cau i és engolida pel forat.

El pou encara hi és…, tothom coneix aquell lloc, però s’ho diuen en veu baixa…” (p. 335).

En altres paraules: si u vol continuar amb vida, ha de fer coses de bon cor. A banda, la paret és recta, lo ert enllaça amb lo patriarcal, amb lo masculí i, d’aquesta manera, es reflecteix que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i que la terra ha permés que l’hostalera i els altres sí que fessen via, és a dir, les persones bondadoses que pensen en els altres i no sols en el benefici propi (com era el cas dels lladres).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones bonhomioses, que compten amb el suport del poble i de Nostra Senyora i molt obertes

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de le terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu del Castell de Sanaüja”. Comença dient que “La Mare de Déu del Castell de Sanaüja havia tingut una arrelada devoció” (p. 251), a banda que, per exemple, “Es destaca, també, el fet d’implorar la pluja i obtenir, tot seguit, aigua abundant, de salvar les collites o de lliurar el poble” (p. 251), detalls que podríem vincular, fins i tot, amb el paganisme. Afegirem que, d’acord amb el DCVB, el mot “Sanaüja”, originàriament, significa “pleta de la vall”. I, si cerquem “pleta”, veiem que té a veure 1) amb un lloc on es recull, on es reuneixen, 2) amb una colla, amb una reunió de gent i 3) amb abundància i amb multitud. Més d’una vegada, fets o parts d’una narració (àdhuc, del títol) van units al missatge que hi va adjunt o bé amb el lloc geogràfic, com veurem en aquesta.

Tot seguit, passem al relat, en què es comenta que, unes setmanes després de casar-se, “el senyor del castell va haver d’emprendre el camí de la guerra contra el moro. La seva muller, jove i formosa, (…) no deixava, cada dia, de pujar a la torre del castell, des d’on es domina un gran espai de terreny per tal de veure si retornava el seu marit” (p. 251). Per tant, es plasma una dona molt oberta i interessada pels altres.

Un poc després, en línia amb l’arquetip del rei, llegim que “Arriben noves de la lluita, al castell, a través dels correus i, aquests, de retorn, duien noves al senyor de com anava el castell i l’espera de la seva muller” (p. 251).

I, com que rutlava bé, “la dona tingué el primer primogènit. Era un noi” (p. 251). 

Ara bé, des de molt prompte, el germà de l’espòs volia viure amb ella, tractava de forçar-la i, com que la senyora no hi cedia, “perquè el seu esperit cristià i la fidelitat que devia al seu marit no li permetrien acceptar una cosa així” (p. 252), el cunyat ho intentava de nou, i la dona, “més d’un cop, pensà a fer-lo tancar a la presó, car ella n’era la senyora” (p. 252).

A continuació, veiem unes paraules que encaixen més bé amb la visió patriarcal: que la muller no el va cloure per si, quan tornàs el marit, pogués ser “un fet del qual no hi havia proves, només paraules” (p. 252), ja que, com es reflecteix en moltes narracions (i empiula amb el matriarcalisme) i en una dita popular, “Paraula de Rei, no pot mentir”: molt sovint, es fiava en la paraula sense necessitat de proves escrites. El tema de la documentació que acreditàs un esdeveniment o bé una realitat, comença, en bona mida, a partir del segle XI.

Més avant, el cunyat roba l’aliança de la dona i fa creure al senyor que la senyora es desentenia d’ell. Per això, quan el marit ho llig en un escrit, fa via cap al castell i, quan ella l’abraça, la rebutja, agafa el fill i la tanca.

A continuació, el capellà comenta a la senyora el motiu de l’acusació i “la deixà sola amb la imatge de la Verge” (p. 252). I heus ací que la Mare de Déu fa el paper de jutgessa (com si fos una reina i en línia amb l’arquetip del rei) i es posa de part de la dona:

“-Mare meva -deia a la Verge la noia-. Vós sabeu la veritat de tot. Pel meu fill, us prego que vulgueu salvar-me de la mort i que resplendeixi la meva innocència.

Poc després, entrà el marit (…), s’encaminà vers la imatge de la Verge, on sentí, amb dolça veu: ‘La vostra esposa és innocent’” (p. 253).

Però ell no s’ho creu, a diferència del poble, ja que la gent “murmurava i demanava que no ho fessin, car coneixia la bondat de la senyora i la creien incapaç de cometre adulteri” (p. 253), que s’hagués casat amb un altre home. Per consegüent, fan costat a la dona.

La porten a una foguera i, quan hi entrà, “les flames es partiren en dos, fent-li pas (…). Ni una espurna la tocà” (p. 253) i, al mateix temps que el poble ho considerava judici de Déu, el cunyat queia de la torre.

Llavors, “L’espòs abraçà la seva jove esposa, demanant-li perdó per haver dubtat de la seva fidelitat” (p. 253) i, no sols tots dos foren molt feliços, sinó que, com podem llegir en uns versos, “en la terra també canten / els vassalls i els cavallers” (p. 253), detall amb què es reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, s’agraeix que qualsevol autoritat (en aquest cas, de tipus polític) siga una persona bonhomiosa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat als nens, a la cultura popular, que aporten vida i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El Jaio Ramonàs”. Primerament, veiem que el Jaio Ramonàs, tot i que era un home que no sabia llegir i que es dedicava a fer de bruixot, “venien a cercar-lo de llocs distants, per tal de posar remei als flagells de pestes i d’altres que afligien pobles i comarques” (p. 170). En aquestes línies, es parla sobre la cultura popular. A més, en aquest sentit, tot seguit, s’indica que, “Això sí, era observador i això féu que, moltes vegades, trobés explicació i solució a situacions que s’esdevenien” (p. 170). Per això, com ara, actualment, la meteorologia, per mitjà de la ciència, molt sovint coincideix amb dites que tenen a veure amb aus i amb altres animals i, igualment, alguns diaris digitals posen el refrany i l’uneixen a les previsions de l’oratge, fins i tot, per a unes quantes setmanes. Per exemple, el diari “El Nacional”(https://www.elnacional.cat).

A continuació, llegim que “Un dia arribaren d’Albarca a buscar-lo” (p. 170) i que un altre dia ho feren d’un poble llunyà, “al qual s’apressà a anar-hi” (p. 170). Ara bé, en aquest poble, algú que sabia de lletra s’adonà que el Jaio Ramonàs duia el llibre al revés, ho comenta a l’amo i, quan el propietari se li acosta i li demana com pot assolir així l’objectiu, el Jaio Ramonàs, eixerit, li respon que “no s’ofenen els esperits (…), car, per als qui sabem llegir bé, ens és igual (…).

Davant aquesta resposta (…), tots van callar (…), amb la qual cosa assolí cada dia més renom i féu possible així omplir la panxa de la seva quitxalla” (p. 171). Des d’un primer moment, indistintament de la part d’humor de la rondalla, he relacionat la frase “sabem llegir bé” amb l’educació matriarcal, és a dir, amb la no instructiva i estatal i que porta a lo mateix: dominar la lectura.

En la rondalla que ve a continuació, “La font de les bruixes”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, es plasma molt lo matriarcal. Un xiquet de família pobra, en Josepet, un dia fa via cap al bosc i es troba amb uns lladres que ell creia que eren bona gent, els quals, més avant, el portaven a captar en una cantonada.

La gent s’apiadava molt del noi i, un dia, ell “va veure una pobra velleta que demanava (…). Al seu costat, hi havia unes nenes molt petites, per a les quals demanava per caritat (…). En Josepet, que tenia molt bon cor, no s’ho pensà ni un moment” (p. 172) i li donà lo que havia arreplegat eixe dia. De pas, veiem la relació entre la dona (amb un paper semblant al de mare) i les netes (les xiquetes, el futur).

Adduirem que els lladres l’agafen i el lliguen i “L’endemà, al matí, (…) pel camí que venia del poble, va veure la figura de la velleta (…) i que s’adreçava vers on ell estava (…).

La velleta el desféu, mentre s’exclamava contra els homes, per haver maltractat un nen amb tan bon cor” (p. 172). D’aquesta manera, el relat plasma un tret vinculat amb les cultures matriarcals: la defensa de les persones, no sols de les que ocupen càrrecs d’autoritat o més influents, sinó de la infantesa, de la vellesa i, a banda, de la bonhomia.

A més, l’anciana, compadida d’en Josepet, “li donà una vareta, tot dient-li:

-Demana-li el que vulguis, mentre no sigui per ofendre a Déu, i la vareta t’ho concedirà.

I, sense donar-li temps de refer-se, la velleta va desaparèixer. El nen va posar-se la vareta a la butxaca i emprengué de nou el camí” (p. 172). En aquest passatge, u dels papers que fa la dona és el d’educadora: educació per a fer el bé en la vida i amb el proïsme.

Un poc després, copsem que el xiquet, “albirant, per allí, si trobava una font, pogué veure una cova on semblava, des d’on estava, que hi sortia aigua. S’adreçà allí” (p. 172) i va trobar una font que rajava. Afegirem que el brollador i la cova són trets que tenen a veure amb els relats de línia matriarcal i que hi estan ben considerats, com ara, en aquest: la dona com a font de vida.

En un passatge posterior, en Josepet veu unes bruixes que volen, que es reuneixen en una cova, a què ell s’acosta “i va veure unes escales per on el nen davallà fins al fons (…) una sala on hi havia deu o dotze nens i nenes” (p. 173) que ploraven amargament.

I, amb resolució, els diu que isquen tots (ell també) de la cova i, finalment, les bruixes resten tancades (gràcies a l’ús que el xiquet fa de la vareta que li havia donat l’anciana) i els infants retornaren a les seues llars, amb l’alegria dels seus pares (p. 173). Per consegüent, encara que el nen aplana el camí per a que xiquets i xiquetes puguen eixir de la cova, també és cert que eixes facilitats li les ha proporcionades la dona (ací, la velleta), que l’ha deslligat i que li ha donat la vareta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que lideren sexualment, lliures, bondadoses i molt obertes

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa Mamaxó”. U dels qui repartien el correu per Lleida i per diferents pobles de la contrada, un dia “va veure, per primera i única vegada, ‘el ball de les bruixes’. (…).

Hi havia al poble una noia molt bonica, (…) vivia als afores del poble, en una cova (…); el seu nom era Mamaxó” (p. 165). I, malgrat que ningú no se li acostava perquè deien que es reunia amb bruixes, “La noia tenia un gat a la cova, que era pràcticament la seva única companyia i, on ella anava, el gat la seguia” (p. 165). Dos trets que tenen a veure amb lo que podríem dir “llibertat en la comunitat [matriarcal] “. Recordem que els gats són animals que van prou per lliure, encara, a vegades, se’ls puga veure junts. Així, copsem una dona que està vinculada amb una cova (el lloc on es gesta el nen del demà) i, a banda, que l’home (el gat) la segueix, com en el refrany “On va la corda, va el poal”. 

En línia amb el refrany, resulta prou significatiu l’ús del verb “anar”, bé en el relat, bé en la dita i, d’aquesta manera, permet trobar una associació entre l’aforisme i el matriarcalisme: la dona té la darrera paraula.

Però un dia, un jove del poble la veu “avançant amb el seu caminar jove i encisador i no pogué estar-se de dir:

-Aquest no és el caminar d’una bruixa. (…) la Mamaxó és jove i té un caminar dolç. M’aproparé a parlar-li” (p. 165).

Un poc després, es veuen i, quan ell li diu que està molt atrafegada, la dona, amb personalitat, li contesta:

“-Qui ets tu que et poses en el meu camí?” (p. 166).

Mamaxó li addueix que s’ho pense bé, malgrat que, com veiem més avant, “si és cert que tenia poder de bruixeria, també és cert que mai no el va usar per fer mal a algú” (p. 166). O siga, el relat transmet el missatge que, encara que les persones podem fer el bé i podem fer el mal, sempre podem optar per viure i respondre als altres amb la part positiva, sense tractar de derruir les vides d’altri.

A més, en línia amb la sexualitat matriarcal, la dona és qui fa passar unes proves al jove: “La parella s’estimava, però ella, abans de casar-se, va voler fer una sèrie de proves al noi (…) i, a poc a poc, aquest semblà anar-se refredant (…), fins al punt que tornà amb els amics, deixant quasi de banda la Mamaxó” (p. 166). Ara bé, “a ella, no se li apagava el foc” (p. 166), continuava viva. Per consegüent, veiem que la dona, en lo eròtic, és qui aporta vida a l’altre (ací, a un home), més que en el sentit contrari.

Un altre dia, la jove Mamaxó, des de l’entrada de la cova, veu com passava un grup de gent i que, “entre ells, hi anava el seu estimat” (p. 166), un poc abans d’acabar l’any.

Aleshores, ella diu “Aquesta nit duré a terme el que he decidit i ja està. Quan tornin pel camí, ho faré!” (p. 166) i ell, a poc a poc, s’acosta vers el lloc d’on eixia un gemec i, de darrere d’unes oliveres estant, “ho pogué reconèixer, a la llum de la lluna” (p. 166): era la Mamaxó. Per consegüent, com en altres narracions, parlant en térmens militars, l’home està en la rereguarda, mentres que la dona ho fa al front i, igualment, amb els vents al seu favor (la llum en la nit, un tret matriarcal) i més alliberada: “Despentinada, es contorsionava com si dansés, estirant mans i cabells vers l’aire.

En aquestes, sentí les petjades d’un grup nombrós de gent. A mesura que s’atansaven, pogué reconèixer els joves del poble, els quals, (…) avançaren amb pas trèmul i apinyats” (p. 167). Tornem a captar, en aquest passatge, que la dona, a més de llibertat, frueix d’una espenta que no té l’home, detall que podem enllaçar amb refranys i, per descomptat, amb comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 respecte als marits.

De colp, la Mamaxó digué ben fort:

“-Bruixa sóc, t’he estimat i cap mal no t’he donat; però, sense el teu amor, desapareixeré i sempre cabra seré -i, a l’instant, es convertí en cabra” (p. 167). En altres paraules, les dones trien en lo sexual i hi tenen la darrera paraula.

Finalment, afegirem que “Els joves, en adonar-se del fet, intentaren encerclar-la, però fou impossible, car es feia fonedissa una vegada i una altra, fins que, per fi, desaparegué” (p. 167)… perquè ells no l’agafaren. En relats com aquest, resulta interessant llegir les paraules que figuren en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, quant a les bruixes (pp. 103-105) i al seu vincle amb el model de vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que ho posen fàcil, generoses, que eduquen i molt obertes

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem el matriarcalisme, és “El bruixot que no era dolent”. En una família en què la mare havia restat sorda com una campana, “Després de parlar i més parlar sobre el que podien fer per tal que la mare recuperés l’oïda, decidiren anar a trobar un bruixot, que no era dolent com els altres” (p. 163). Resulta interessant que l’inici del relat ho faça amb un tret matriarcalista com és el parlamentarisme, en aquest cas, podríem dir que a xicoteta escala (a nivell de la família), de què ens han fet molts comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, quant a com es vivia en casa i com es feia la tria de les decisions finals: més d’una vegada, en situacions semblants a la de la rondalla.

“Però aquell bruixot, que vivia en un poble del costat, (…) guaria la gent, en lloc de fer-los patir” (p. 163).

En acabant, veiem que el fill gran fa camí cap al bruixot, per a “guanyar l’afecte dels seus pares, els quals, per la vida més treballadora i exemplar que duia, s’estimaven més el segon fill” (p. 163). El fill gran fa via, es troba amb una velleta que “li va indicar el camí per arribar-hi” (p. 163), però a qui ell no li fa cap detall.

Més avant, el xicot aplega a una vall, a unes serralades i, en sentir que, en ambdós llocs, unes veus li diuen que no passarà, ell torna a casa.

“Davant d’això, el petit demanà que li deixessin anar a ell, cosa que els seus pares van consentir” (p. 163). El jove troba la velleta i, quan ella li demana si li donaria quelcom per a menjar, “El noi, posant-se la mà a la butxaca, tragué els dos pans i els donà a la velleta. Aquesta, veient la bondat del noi, li digué:
-Mira, en ser a la vall, sentiràs unes veus que diran: ‘D’aquí no passaràs’”
(p. 164) i li diu com i quina cançó ha de cantar per a aconseguir aplegar a casa del bruixot.

“El noi, després d’acomiadar-se de la velleta, seguí el camí que aquesta li havia indicat” (p. 164), això és, segueix “les petjades” de la dona, “i, en arribar a la vall i començar a travessar-la, sentí les veus que la velleta li havia dit, però ell es posà a cantar amb tota la força la lletra que li havia ensenyat” (p. 164). En aquest passatge, captem característiques matriarcalistes, a més del símbol de la vall (semblant a quan, en una narració, una persona passa a l’altra banda del riu), el qual podria anar unit a la caiguda de la infantesa (en el pas cap a l’adultesa): 1) el noi actua d’acord amb els dictats de la velleta (dona), 2) el xic recorre a la música (un detall creatiu que sol associar-se a lo emocional i a lo femení) i 3) la dona és qui ha ensenyat, qui ha transmés part de la cultura heretada dels seus avantpassats i derivada de les seues vivències.

I, com que el jove respon atenent a les indicacions de l’anciana, qui, igualment, no li havia mentit, “pogué travessar la vall i arribar a casa del bon bruixot” (p. 164).

“Aquest, després d’escoltar-lo, li donà el remei (…).

El noi (…) tornà content a casa seva. En passar per la vall, tornà a sentir les veus” (p. 164) i ell arriba a l’altra banda. Comentarem que aquesta rondalla té punts en comú, i molt interessants, amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicada en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980), en què un adolescent creua una vall i lliura una bossa al cap d’una tribu. En acabant, la travessa de nou i, quan torna a casa, sa mare li diu que ara ja no és un xiquet, sinó un home. Per consegüent, aquesta rondalla catalana no sols reflecteix la bonesa sinó, igualment, el tema de la jovenesa (en línia amb el refrany “La joventut tot ho venç”).

Finalment, llegim que “Va ser així com, gràcies a la bondat amb la velleta, assolí el remei per a la seva mare, la qual, plena de joia, agraí al seu fill el seu bon cor, fent realitat el refrany que diu:

            Si, del teu cor, surt la bondat,

            tots els camins se’t faran plans” (p. 164).

Finalment, en aquella casa, regnà de nou la joia i, a més, el germà gran “fou també un exemple de generositat” (p. 164).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les mares i els pares nobles, amb esperit maternal i que eduquen molt oberts

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i, com ara, l’arquetip del rei, és “L’hereu del castell”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. “Es conta que l’amo del castell de les Torres tenia un fill de tendra edat i que era la il·lusió de la seva vida, ja que li garantia la continuïtat de descendència” (p. 151). Aquesta continuïtat té a veure amb l’arquetip esmentat i, com en molts relats, és fruit de les bones relacions amb la dona i, òbviament, amb els súbdits i amb els qui vivien en el territori del noble així com, en casos semblants, en què, a més, hi ha bones collites.

Tot seguit, i, com a senyal de la bona sensibilitat de l’home, llegim que “L’espòs i senyor del castell va plorar amargament aquella mort, no endebades estava profundament enamorat de la seva bella i jove esposa” (p. 131), paraules que enllacen amb el comentari que hem fet respecte a l’inici de la narració.

Afegirem que, en línia amb l’educació matriarcal i amb la maternitat, ben considerada en les cultures matriarcalistes, a continuació, s’indica que, “A més, al dolor, s’hi venia a afegir el fet que el seu descendent, una criatura encara, es quedava sense mare, sense aquells braços amorosos que el cuidaven i aquells llavis que l’emplenaven de petons” (p. 151). Per tant, copsem un fill molt petit, una mare i un pare en bona sintonia i un vincle forjador d’avinença entre tots tres i, de pas, reflecteix el que hi havia entre els nobles i els qui vivien en el territori que regia el senyor.

I, com que la mare portava més (i molt bé) l’educació, l’amo del castell, que volia compensar l’orfenesa del nen, optà per “buscar una nova muller, perquè tingués cura de fer créixer el petit infant i de donar-li allò que dóna una mare” (p. 151). Adduirem que, malgrat que lo que solem dir maternitat, la tenim molt associada amb la dona (i per motius evidents, com és la relació entre la mare i el nen mentres que ell mama, en els primers anys de la seua vida, i lo que hi va adjunt), hem trobat algunes rondalles en què l’home fa un paper molt pròxim al de la mare, llevat, per descomptat, del tema de la lactància. I n’hi ha en què, tot i que la narració esdevé entre el parent i els fills (en sentit general), el pare fa un paper educatiu molt obert, de preparador i d’orientador per al futur dels fills i, a banda, els atorga moltes facilitats així com un home ho podria fer el dia de Pasqua amb un catxirulo, àdhuc, per a que facen món.

En un passatge posterior, veiem que la dona amb qui es casa tenia un fill d’una edat molt similar i el senyor del castell de les Torres creia que ell faria bona pasta amb la nova esposa. Ara bé, ella només cercava el benefici propi.

Més avant, hi hagué una guerra contra l’infidel, i l’home, abans de partir-hi, “va encomanar amb intensitat que tots tinguessin cura del seu fill i, de manera especial, a la seva darrera esposada” (p. 152).

En acabant, es plasma que, “A la notícia de la mort en lluita del senyor de les Torres, que va sotragar tot el territori, per l’afecte que hom li professava, no va trigar a esdevenir-se (…) la mort del jove hereu del castell” (p. 152). Així, de nou, captem l’arquetip del rei: un governant interessat més enllà de lo seu i de lo personal té bona acollida entre els qui ell encapçala i dirigeix.  

Ben avançat el relat, es comenta que la gent atribuïa la mort del fill del propietari a la madrastra, malèvola. I, finalment, durant una tempesta, es feu justícia i s’enfonsà la madrastra i el castell, motiu pel qual l’ombra de l’hereu deixà de passejar-se per la serra i, per descomptat, “La justícia divina s’havia complert” (p. 152). 

Per consegüent, la justícia (que, històricament, anava unida als reis i als qui feien de cap d’un territori nobiliari o bé d’una zona o, si no, de la casa), en aquest cas, de la mà de Déu, s’havia posat de part de l’amo i del seu fill i la seua empremta es plasmà en la contrada: “Una creu de fusta s’aixeca silenciosa cel amunt damunt de les poques restes del castell” (p. 152). En altres paraules, el senyor i l’hereu havien obrat cristianament i, per això, romanen en la memòria popular, ací, en forma d’una creu associada amb el matriarcalisme: de fusta, la qual és de color terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: He posat “Les mares i els pares” en el títol perquè, en aquest relat, el tema de l’educació i el de la maternitat (tots dos), malgrat que molt repartits, estan més vinculats amb la dona. De fet, en línia amb aquest detall, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de M. Carmen Basterretxea, podem llegir paraules a què accedírem, per primera vegada, el 24 d’abril del 2023: “tant la paternitat com la maternitat eren viscudes amb un sentit comunitari, en què són tots els adults de la casa, els qui cuiden els seus familiars.

La divisió del treball segons el gènere fou elaborada per l’Església i plasma que no és propi del concepte de treball que correspon al model matrilineal” (p. 96).

I, més avant, addueix que “Aquests hòmens, malgrat la seua edat avançada, continuen preocupant-se de l’alimentació i del benestar dels seus i estan disposats a fer lo que siga menester en la família” (p. 97).

Heus ací dues fotos amb el text original sobre aquest detall de la cultura basca.