Arxiu d'etiquetes: bondat

Reis i dones que compensen la finesa i la recepció dels altres

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una dona vídua tenia tres fills: En Joan, En Jaume i En Bernat. Tots tres es proposen, u a u, dur un paner de figues al rei. Així, “En Joan agafa un paneret i l’ompl de figues, que feia mengera de crivellades[1] que eren i, cap a cal rei manca gent!

Camina caminaràs i cap enllà et faràs, topa una velleta (…) que ja anava amb es morros per sa terra” (p. 67). La velleta li demana què porta en el paner (com també ho farà als altres germans) i, com que ell li respon que duu merda (tal com dirà el segon, En Jaume), ella li contesta:

“-Idò, merda tendràs!” (p. 68).

I, quan aplegarà a cal rei i En Joan li ensenye el paner, el jove trobarà lo que ha dit a la jaieta. I, com que el monarca era un bon pitot de tot, és a dir, un home de bon geni, els criats, “amb bones paraules, li digueren que se n’anàs més que de pressa, si no hi volia esser de més” (p. 69).

A banda, “Passen unes quantes setmanes i es fill petit alça es cap i diu a sa mare:

-Ma mare: m’havia passat per s’escudeller d’anar a dur un paner de figues al rei. Però mirau: si vos ha de saber greu, no hi vaig.

Com sa mare sentí aquelles paraules (…), s’exclamà:

-Fill meu: per lo bé que has parlat, si es teu cor et diu que hi vagis, vés-hi!” (p. 71) i, d’aquesta manera, la mare aprova el fill, En Bernat, i, a més, actua receptiva i generosa.

En Bernat fa via cap a cal rei, topa aquella jaia i ja l’escomet dient:

“-Alabat sia Déu, germaneta!

-Alabem-lo, per a sempre, jovenet! -diu ella-. Oh, que m’agrades i que m’agrades, perquè fas cas de jaies com jo! Vejam!, ¿i què duus dins aqueix paner tan ben tapat de fulles de figuera?

-Que hi duc? -diu En Bernat-. Figues; i, si en voleu, digau-ho” (p. 72).

Aleshores, la jaia, com que veu el bon tracte que rep per part del jove i la seua generositat, li comenta que, com a compensació, En Bernat tindrà bones figues (p. 72).

Per això, quan el jove arriba a cal rei i “el rei va veure aquelles figues tan grosses, tan fresques, tan crivellades, amb aquella oloreta tan bona que deixaven anar, que feien mengera i en romangué tan agradat” (p. 72), ordena que buiden el paner i que el majordom done “tres-centes lliures a aquest jove, per sa finesa que m’ha feta” (p. 72). I En Bernat, botant d’alegria, se’n torna a sa casa i, la mare, en veure-ho, respon gojosa, mentres que els germans ho fan amb enveja (p. 73).

Un poc després, el rei cau vidu, encara jove, i tria casar-se de nou. I, com que li comenten que, “a ses Costes d’enmig de mar, hi ha una princesa, sa cosa més garrida i purificada” (p. 73) i no hi havia ningú que gosàs anar-hi, el rei se’n recorda d’En Bernat i l’envia a demanar. El jove, molt servicial, li comenta:

“-Senyor rei, vet-me aquí a son manar. En coses que sien bones, pot manar feines.

Ara mateix, t’ho diré -diu el rei-, què vull de tu. Pren un cavall i es majordom et donarà un bossot de doblers” (p. 73) i li afig que li pertoca menar la princesa cap a on ell està i, així, que el monarca puga casar-se amb ella.

Al moment, el jove, pansit, “afina aquella mateixa jaieta que havia topada com duia ses figues al rei” (p. 73), li comenta que el rei li ha donat una orde i la velleta li addueix que, “Si tu em creus, en sortiràs en bon nom.

-Digau coses, idò! -diu En Bernat-. Tot quant em direu, faré” (p. 74) i, per tant, el jove accepta seguir les indicacions de la dona (en altres paraules, es fa lo que vol la dona). Tot seguit, la jaieta li diu que prenga el bossot i que l’amague com també que, en lloc de prendre el cavall que li oferiran, que els responga “vull es cavall que va amb ses egües del rei” (p. 74) i, així, copsem un detall matriarcalista: el cavall també està obert a les egües.

Afegirem que hui també hem rebut comentaris respecte al refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que van en la mateixa línia: es prioritza molt més l’obligació, el servici als altres i la faena, que no la religiositat i el culte a les normes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La figa i, més encara, crivellada, també apareix en cançons eròtiques.

Dones i fills amb molta espenta, molt avinguts i molt oberts

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, per exemple, en què la dona és qui dona l’aprovació (i, així, té la darrera paraula), en el seu enginy i, com ara, en la bondat, és “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una mare vídua té un fill que volia fer món com a caçador. I, sa mare, “com el va veure tan encarat, hi allargà es coll” (p. 7) i ell es va a caçar tot el dia, i amb molta espenta com també l’endemà. I, en copsar una llebre (p. 10), la segueix i veu que “s’afica dins unes casetes blanques que hi havia per allà. En Joanet s’hi afica també” (p. 8) i accedeix a la cuina, on veu una olla, “s’afica una cullera, la se du a sa boca i fonc un arròs de primera de primera” (p. 8) i, així, veiem que el jove intervé.

Tot seguit, En Joanet considera millor tornar-se’n a ca sa mare i, tot i que ella no s’ho creia, En Joanet, “l’endemà, abans de sortir es sol, ja pega bot des llit i,… cap a caçar!, per aquell mateix endret des altres dies” (p. 8). I, de nou, veu una llebre i li segueix la pista. I, quan torna a casa i En Joanet ho comenta a sa mare, ella li diu:

“-Mira, demà jo vendré amb tu, perquè ho vull tocar amb ses mans, jo mateixa” (p. 10) i, així, es reflecteix el detall matriarcalista de la prioritat per lo tàctil (junt amb lo auditiu), en lloc de fer-ho per lo visual i per lo que ascendeix, com podem llegir en l’obra “El matriarcalismo vasco”.

I, com que ella confia en el fill, “l’endemà, de matí, tan prest pegà coça as llençol es fill com la mare i ja li hagueren estret tots dos cap a sa caçada” (p. 10) i, per tant, veiem que la dona (ací, una mare amb un fill jove) també es dedica a la cacera i, d’aquesta manera, no es limita a les faenes de casa, així com, en la cultura colla, les dones van als bars i, en canvi, no ho fan els hòmens.

En aplegar a les casetes blanques i entrar-hi, En Joanet demana a sa mare “Que no ho sentiu?” (p. 11) i, ella, amb un “Sí que és ver!” (p. 11), reflecteix que és la dona qui donarà l’aprovat definitiu a lo que fa l’home (ací, exposar un fet). I, com que la mare copsa que hi poden viure bé, proposa a En Joanet d’estar-hi. I ell, a més d’acceptar-ho, li afig: “heu pensat molt bé. Idò, estareu aquí dins, menant la casa neta, i jo me n’aniré a caçar i, lo que agafaré, sempre farà caramull a sa greixonera[1].

Així ho feren En Joanet i sa mare” (p. 11) i, d’aquesta manera, apleguen a un acord la mare i el fill.

Un poc després, veiem que, un dia que En Joanet se n’havia anat a caçar, la mare cerca en una porta que hi havia en la casa i troba un negret (p. 12), fermat amb una cadena i, com que ell no volia romandre-hi, li proposa que l’allibere, que es case amb ell i que s’oblide del fill. Però, la mare, amb molta espenta, li respon:

“-Això sí que no ho consentiré mai del món! -diu sa viuda-. Pobre al·lotet, tan bon al·lot com és, que només fa mal as pa, ¿haver-lo de llevar des vent? En via ninguna pot esser!” (p. 13). I, així, es plasma que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula.

Adduirem que hui, 14 de maig del 2022, hem fet una pregunta en Facebook sobre si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, empraven el refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que, la gran majoria de les persones (que n’han participat moltes) ha comentat que sí, una resposta en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que, en Mallorca, aquesta paraula vol dir “Cassola de terra”.

La dolçor, la generositat i la bonhomia plasmada en hòmens i en dones

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la dolçor i de la generositat, és “Sa guixeta tota sola”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En aquesta rondalla, una senyora fadrina volia una criada que sabés cuinar una guixeta tota sola i en troba una. La senyora festejava i la criada, Na Catalina, que era més jove i bencarada, els feia de dona i, a banda, agradà més a l’enamorat que a la senyora (p. 91).

La senyora veu que la criada cuina bé i, quan aplega l’època de les figues flors, “Sa criada, un dia, s’aixeca a s’alba i se’n va a dur-ne un paner des figueral” (p. 91), figues que, com en algunes cançons eròtiques prou conegudes (i, a més, com en algunes rondalles eròtiques), “feien bona mengera: totes crivellades, amb una goteta de rosada a s’ull”[1] (p. 92).

Un poc després, veiem que, quan Na Catalina tornava del figueral, es troba “un jaiet tot xerevel·lo i una jove ben tallada de totes ses parts des seu cos i bencarada, que menava un minyó per sa mà, de lo més eixerit.

Li criden l’atenció, a sa criada, aquell jaiet, sa jovençana i es minyó, i els convida a tastar ses figues.

Les tasten, les troben com un sucre i es jaiet diu:

-Aquesta al·lota es mereix un do.

-Vaja si el se mereix! -diu sa jove.

-Prou que sí! -diu es minyó” (p. 92).

I, com a recompensa, el jaiet li diu “que, en riure aquesta jove, tot sien roses i clavells que li brollin de sa boca!” (p. 92), la jove li regala “que, en pentinar-se aqueixa al·lota, de cada cabell, li caiguin perles i diamants” (p. 92) i, quant al minyó, li concedeix “que, en rentar-se ses mans aqueixa al·lota, s’aigua esclat en peixos i anguiles” (p. 92) i, així, veiem que la dolçor i la generositat estan ben vistes en la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

A més, Na Catalina arriba a casa i, la dona, golafre, tasta figues i, immediatament, brollen roses i clavells de la boca de la criada, qui no li explica el motiu (pp. 92-93). Igualment, la jove es pentina i li ixen perles i diamants i, quan es renta les mans, surten peixos i anguiles (p. 93). I, aleshores, l’enamorat de la senyora encara estima més la criada.

I la senyora lliura una bossa de diners a l’enamorat i li ordena que porte Na Catalina a un bosc i que li traga els ulls, com així  farà ell: “Aquell polissó ho va fer tal com sa senyora l’hi havia comanat (…) i els posa dins una ampolleta i els du a sa senyora” (p. 93). Així, de nou, es plasma el matriarcalisme en el detall que l’home fa lo que vol la dona (ací, la senyora).

Al moment, llegim que un carboner que passava pel bosc, troba Na Catalina i ella li conta lo que li havia succeït i, ell, bonàs, tria menar-la a sa casa (p. 94) i, per tant, el carboner accepta la proposta que li fa la criada: “El Bon Jesús no ho pot voler que, una al·lota com jo, que sempre he fet bonda, romanga abandonada dins aquest bosc!

Tantes de pregàries li arribà a fer Na Catalina que, es carboner, acabà per menar-la-se’n, a casa seva” (p. 94) i, així, es fa lo que vol la dona.

En aplegar a casa, Na Catalina i el carboner es troben que ella no és ben acollida per la dona, però la cosa comença a canviar en recollir la dona lo que surt per mitjà de Na Catalina, és a dir, diamants, perles, peixos, anguiles… La senyora fa via cap a la ciutat i l’argenter ho torna bones grapades de plata i d’or (p. 95).

No obstant això, Na Catalina volia tenir els dos ulls i, com que el carboner li comenta que no sempre és temps de roses i de clavells, ella li fa una proposta:

“-Mirau (…). Una cosa podríeu provar: posar aquestes roses i clavells dins una canastra i anar-vos-en per la ciutat cridant: ‘Hala, dones i senyores i senyoretes, que m’escoltau! Hala, qui em barata aquestes roses i clavells amb ulls de persona! Hala, qui les m’hi barata!

Es carboner, tot d’una, es posa ses roses i clavells dins una canastra i ja és partit a córrer carrers i més carrers” (p. 97).

Més avant, veiem que el carboner passa per una casa, que una senyora l’ou i que “li treu, de dins una ampolleta, un ull de persona” (p. 97), ull que recupera Na Catalina. Na Catalina, per segona vegada, li fa la mateixa proposta al carboner, i ell fa via cap a la ciutat, on la senyora que havia fet el bescanvi, li torna el segon ull que tenia en l’ampolleta (p. 97). I, així, l’home, tot i que fa la faena a Na Catalina i que ho fa de bona gana, amb bon cor i de manera servicial, és compensat per ella, qui palpa els ulls, se’ls acosta a la cara i, amb suavitat, diu al primer ull i, en acabant, al segon:

“-Ullet! Bon ullet!, torna aquí, d’on ets eixidet!” (p. 98). Aquesta suavitat en la manera de dirigir-se, bé una dona, bé un home (com ara, com a pare), lo que, popularment, es diu “Agafen més mosques amb una gota de mel que amb una de vinagre”, no és un fet aïllat en unes quantes rondalles, sinó que es plasma prou i que vincule amb la bondat que sí que apareix en moltíssimes rondalles en llengua catalana.

Un poc després, llegim que “Na Catalina ja tornava a tenir es dos ulls i hi tornava a veure, com si mai els hi haguessen trets.

S’enamorat de sa senyora havia acabat d’avorrir-la. S’entresentí de tot s’andarivell[2] de Na Catalina, fa de veure-la, li demana per casar, ella diu que sí i es casen” (p. 98) i, així, copsem que Na Catalina condona l’enamorat…, home que sol·licita l’aprovació d’ella (i, així, és Na Catalina qui li ho aprova, perquè ella té la darrera paraula i determinant). Ara bé, la dona, en agraïment per la bonesa i pel servici del carboner, l’acull en aquella casa, casa en què, “Amb aquells tres dons de Na Catalina, que no li mancaren mai, (…) hi hagué tanta de baldor[3], que manejaren es doblers a palades. Volgueren es carboner i sa carbonera i ets infants amb ells; i visqueren anys i més anys” (p. 98).

Quant a finals de rondalles com aquest, soc de la idea que tenen més significats, com ara, que la bondat és bona per a viure i que compensa actuar amb bon cor.

Finalment, i més que com una anècdota, diré que el 10 de maig del 2022, dia que escriguí sobre aquesta rondalla, vaig raonar amb un amic i neuròleg d’origen castellà i casat amb una basca, qui em comentà que el matriarcalisme estava reflectit en el País Basc i, quan li tractí sobre com figurava en moltes rondalles, en cançons i, fins i tot, en famílies catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (de fa més de cent anys i d’ara), i que la relació entre home i dona no era de poder sinó, més bé, de complement però en què ella té la darrera paraula i decisiva, ho considerà en la mateixa línia que en la cultura basca.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 Notes: [1] Per exemple, el 16 de juny del 2021, Paula Burguera Garí, en el meu mur, escrivia una versió que diu així: “Una figa, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / secallona, crivellada / i picada de pardal”.

[2] Vaivé.

[3] En el  DCVB, “baldor” figura com “Superabundància, quantitat més que suficient”.

Reis que abracen l’altruisme, l’amabilitat, l’harmonia i el demà

 

Continuant amb la rondalla “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, nou mesos després, la reina jove és mare d’un infantó com un sol, envien un criat per a que ho comunique al rei, però, com que el criat es perd i l’acull el pare de Na Rosa (la reina jove), mentres que el serf del rei dormia, el pare canvia gran part del contingut i de l’esperit de la carta. El criat es lleva de bon matí, la porta al rei i el monarca ordena que Na Rosa (la reina jove) reba “tot s’esment que ell havia comanat” (p. 47).

A banda, veiem que la mare del rei, molt coneixedora del seu fill, quan rep la carta amb la suposada versió del rei, no accepta que el monarca, per carta, puga haver plasmat un esperit ben distint al de la seua manera d’actuar. Però, com que la cort, en principi, partia del fet que tot és veritat mentres que no es demostre lo contrari i, a més, Na Rosa volia saber què hi havia darrere en la cort, la mare del rei li ho comenta, Na Rosa llig el missatge i li diu que l’acompanyen al bosc junt amb l’infantó (p. 48), a l’arbre on son pare l’havia lligada i vexada. I hi troben el braç i la mà que li faltaven.

Igualment, veiem que la reina jove aplega a una caseta ben petita però en què hi havia de tot (la bondat compensada) “lo que s’és mester a una casa” (p. 49) i podem llegir unes paraules interessants:

“I sentí una veu que li deia:

-Habita aqueixa caseta i, en veure ningú que s’acost-t’hi dedins, posa barra[1] i no òbrigues mai que no diguen tres vegades Obriu, per amor de Déu (p. 49).

Aleshores, la reina, agraïda, entre altres coses, comenta que, “I, ara que estic aquí, condreta[2] i amb es meu infantó, dins aquesta casona tan agudona, que hi ha de tot, i m’hi estic com una reina” (p. 50) i, així, la rondalla convida a l’agraïment i no a la competència.

En un passatge immediat, veiem que el rei torna triomfant de la guerra, que tot el palau estava endolat i que no afina enlloc Na Rosa ni l’infant (p. 50). A més, entre la reina vella i el rei dedueixen que hi ha hagut alguna persona que ha tractat de fer mal a les relacions en la cort i, àdhuc, al futur de Na Rosa, motiu pel qual el monarca diu a sa mare:

“-Això sí que no és ver, que jo ho escrigués! (…) Jo, lo que vaig escriure, que fos com fos s’infant nat, el me guardàsseu fins que jo vendria i que tenguésseu ben tractada Na Rosa.

Quan el rei i la reina vella veieren allò, comprengueren que el dimoni hi havia bufat. Agafen aquell criat que havia traspassades ses cartes (…) i ell digué que s’era aturat a fer nit a ca un senyor que no sabia res qui era, d’anada i tornada, però que no s’era temut de que ningú nat li hagués obertes ses cartes” (p. 50). I, així, el rei i sa mare consideren que el criat els és sincer i, el monarca, partint d’informació de la reina vella, opta per anar cap a on s’havia dirigit la reina jove, és a dir, cap al bosc (pp. 50-51).

Ja en el bosc, toca una porta i diu tres vegades “Obriu, per amor de Déu!” (p. 51)… i Na Rosa li obri de bat a bat. La reina jove el reconeix i ell li demana si feia temps que vivia pel bosc, per la caseta on residia (p. 51):

“-Devers un any- diu Na Rosa.

-I aquest infantó? Que és teu? O ets casada? -diu el rei.

-Sí, senyor! -diu Na Rosa -. Sobretot, senyor, si vol seure, que sega. Que faça lo que vulga.

El rei s’asseu i mira qui mira Na Rosa i, com més la se mirava i la sentia, més s’infundava en que allò era sa seua dona” (p. 52), però, com que el monarca observa que ella sí que tenia un braç i una mà que no figuraven en Na Rosa quan ell, per primera vegada, l’havia vista en el bosc, no ho tenia clar. Passa que, aleshores, ella copsa aquesta observació del rei i “Posa un ram sencer de fil” (p. 52) i, així, evita perdre el fil,… i diu:

“-Hala, ramet! Conta sa teua vida i jo, després, contaré sa meua. Hala, ramet! No et faces dolent, que tu no ho ets! Hala, conta, conta! No deixis res! No deixis res!

-Vejam què serà això? -diu el rei, amb ell mateix-. Ho de veure què serà això” (p. 52). Com veiem, la reina s’adreça de manera afable al ramet i, a banda, el rei es mostra molt obert a Na Rosa (quan li fa les preguntes). Igualment, el monarca no es precipita en les seues valoracions (sobre si ella seria la reina).

A banda, el ramet, qui, primerament, accepta creure Na Rosa, amolla a la reina un “Sí que ho contaré tot, senyora reina!” (p. 52), detall que reflecteix el matriarcalisme (es fa lo que vol la dona) i, a més, li addueix “seré roba del rei aquí present! Molt m’haurà costadet arribar a esser roba de Vossa Reial Majestat! (…) Senyor rei, don un abraç a la senyora reina i es menj a besades aqueix minyonet des seu cor!” (p. 52). D’aquesta manera, el ramet (com a perllongament de la reina jove), fa que el rei seguesca les indicacions de la reina i, per eixe motiu, el monarca accepta les órdens, “Posa s’infantó a ses anques des cavall, ell puja a davant i, cap al palau manca gent!

Com la reina vella i tota la cort els veieren, podeu fer comptes si devien botar d’alegria (…).

Es feren tres dies de festa grossa dins tot el regnat, i el rei i la reina amb s’infantó i ets altres que el Bon Jesús envià i, amb tots es seus vassalls, visqueren contents i alegres anys i més anys” (p. 54).

I, per tant, el rei, no sols recupera la reina jove (ací, Na Rosa, que simbolitza la fraternitat, l’altruisme amb els pobres com també l’harmonia i l’afabilitat) sinó que, amb el detall de carregar la reina jove i l’infant (el futur, l’esperança) en el cavall i de menar-los cap al palau, ens transmet un missatge: el monarca, en la seua cort i en la seua vida diària, acull tot lo que Na Rosa i el fillet representen. I, com hem vist, així, el rei (i la noblesa) obri les portes a trets vinculats amb el matriarcalisme i… que els seus vassalls també reberen amb els braços oberts.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Posar barra” té a veure amb l’expressió “tocar ferro” (relacionada amb el desig de sort) i, com veiem, amb la casa, un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme. I, així, la veu que li parla, convida Na Rosa a obrir-se a la bonhomia (per l’amor, ací, en el sentit fraternal).

[2] En bon estat, en bones condicions.

Finalment, un article que hem vist hui, “La joia de l’amabilitat”, publicat en “Segre.com”: http://www.segre.com/noticies/opinio/col_laboracio/2018/09/18/la_joia_l_amabilitat_56444_1126.html.

 

 

 

Persones agraïdes amb els col·laboradors, de bon cor i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es plasma u dels trets vinculats amb el matriarcalisme, l’actuació amb bon cor i no malintencionada, és “Sa rabosa i s’eriçó”, la qual figura en el Tom XXI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. A principi, una rabosa i un eriçó arriben a un acord i, “l’endemà, a punta d’alba, se’n van as cards i es posen a sa feina” (p. 79). I, tot seguit, la rabosa, com a excusa, li comenta que “sa meua germana, que ha tengut un infant!” (p. 80) i, així, mentres que ella fuig de fam i de faena,… però se’n va a un pot de mel i se’nq menja una part (la inicial, “Comencelis”[1], p. 80), l’eriçó treballa. Cal dir que apareix un tret matriarcal, el qual reflecteix la rabosa, a qui la germana, “ara m’envia a demanar, perquè faça es fillol! Jo li deia a sa veïnada que no hi podia anar, per amor de s’escarada[2] (…) i ella m’ha dit: ‘Mira-t’hi bé! No li faces aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Des d’ara, et dic que ho prendrà ben tort!’.

-Toca! -diu s’eriçó-. Vés-hi descansada! Jo no mir tan prim tampoc!” (p. 80).

En un passatge semblant i en què la rabosa aprofita l’ocasió per a pegar cullerada al pot de mel (i deixar-lo per la meitat, “Mitgelis”[3], p. 82) i tractar de viure com una reina a costa de l’eriçó, ho fa recorrent a una veïna, “Una veïnada d’una cosina meua (…). M’hi acostaré, vejam què vol.

Es fa unes quatre-centes passes enfora i torna.

-Què és estat? -diu s’eriçó.

– (…) Un altre enganx: una cosina meua que s’és casada i em convida a noces” (p. 82). I, novament, la rabosa trau el tema de l’escarada (l’acord de treball), per a la suposada conversa en relació amb aquest casament: “Però, fillet meu, dolç, sa veïnada s’és posada a dir: ‘Mira, no li faces aquest menyspreu[4] a sa teua cosina, que no el se mereix! I quina és ella! Prou que ho ha dit: ‘Que venga! Si no ve, que no em torn a mirar pus sa cara! Ja l’hi diràs!’.

–No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! -diu s’eriçó. (…) és una cosina i, as parents, els han de fer obsequi!” (p. 81).

En un tercer passatge en la mateixa línia, la rabosa ho fa amb l’eriçó, però, ara, relacionant-ho amb “una veïnada d’una tia d’una cosina germana meua” (p. 83, “N’Acabelis”) i amb enterrament. I l’eriçó, amb bon cor, s’ho beu… fins que, un dia, li comenta que ell encara no ha tocada la mel (p. 87).

I, com que la rabosa es confia i ell “se n’anà a cercar una partida de parents seus i en feu posar un cada cinquanta passes ran-ran paret” (p. 88), l’eriçó li guanya la partida, cobra en funció de lo treballat i, com a agraïment, en dona una part als col·laboradors (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El nom de l’infant, en aquest cas, “una femelleta”.

[2] Contracte de treball a preu fet, a destall, en què es cobra en funció de la quantitat de lo produït, de lo recollit, etc.

[3] El nom de la cosina de l’eriçó.

[4] En l’original, “despreci”.

Vos comentaré que Facebook, durant un poc més de quaranta hores no permeté l’accés dels meus amics a un escrit que jo havia plasmat la nit del 19 d’abril. Ràpid en la crítica i en el blocatge, en nom de les normatives comunitàries; suau i, no precisament, començant per una disculpa, sinó per un missatge lacònic (comentant que t’havia restaurat el post), en el retorn de l’accés. Ho hem plasmat en aquest escrit, publicat hui, unes hores abans: https://vivint-amb-esperanca.webnode.cat/l/persones-amb-bon-cor-i-receptives-a-la-valentia-i-a-la-solidaritat

 

“Ha de bastar també sa seua paraula”, jutges de part de la bondat i molt oberts

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, quant al tema de la bondat, de no promoure l’abús dels altres, ni l’oportunisme com tampoc la corrupció, és “Es set plets”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia dos fills, En Pau i En Pere, amb dues maneres d’actuar i amb vivències molt diferents i quasi antagòniques. En Pau, quan es fa gran, se’n va a la lleva, cau soldat i serveix el rei (p. 18). En canvi, En Pere, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme: “fonc més sortat (…): no hi caigué, ni se va haver d’embarcar” (p. 18), un detall que va en línia amb la renúncia a promoure la guerra, en les cultures matriarcalistes. Però, com que el pare no assumeix que En Pere no se’n vaja a la guerra, es mor. Aleshores, “Va deixar lo poc que tenia a En Pere, perquè no havien sabut res pus d’En Pau i ja el donaven per mort” (p. 18), però, uns anys després, En Pau torna de servir el rei i diu al seu germà que ell és l’hereu i “Tenc es papers ben estirats i pots prendre per allà on vulgues” (p. 18). Aquesta mena de culte a lo reglat (en aquest cas, els papers i, així, a lo administratiu i a lo jurídic) està vinculat amb les cultures patriarcals i no amb el matriarcalisme.

En Pere, malgrat que l’hereuatge de son pare era poc, “havia mester un bou per llaurar i el manlleva a un veïnat” (p. 19)… i, malauradament, mentres que llaurava, es mor l’animal. Aleshores, el germà, En Pau, junt amb aquell veí, l’endemà, de matí, se’n van a Ciutat (a Palma) i posen plet a En Pere i ell se’n va darrere. Detalls semblants es repeteixen al llarg de la narració: moltes persones a qui serveix En Pere l’acusen d’haver-los fet malbé. Per exemple, un frare a qui ajuda a traure un ase encallat (p. 20), un home amb un sarró[1] (pp. 22-23), una senyorassa amb qui En Pere es topa en un carrer estret (pp. 24-25), l’hostaler a qui demana hospitalitat després dels fets amb la senyorassa (pp. 26-27) i, finalment, veu un home, l’agutzil, a qui pregunta pel jutge. Llavors, l’agutzil li diu:

“-Sí que sou caigut bé. Jo som s’agutzil i ara vaig a veure’l per rebre’n ordes” (p. 26). En Pere li comenta què li havia passat durant el trajecte i “s’agutzil se’n compateix i el presenta as jutge, que era un sant home i, sobretot, un defensor des malanats i desvalguts, quan veia que altres els volien fer sa llenya damunt. En Pere li donà relació des set plets que li volien moure i, llavors, li diu:

-Senyor, vet aquí ses cent lliures i es sarró des plet qui fa quatre i les se qued per vostè, que bé les se guanyarà amb sa sentència que faça.

-A poc a poc! -diu es jutge-. Sa justícia no s’ha de fer per doblers. Ja guardaré ses cent lliures i faré d’elles segons veja que sia just” (p. 26).

¿S’ensenyaran rondalles així en les escoles i als estudiants o, per contra, es limitaran a retallar-les, a adaptar-les i, per descomptat, a eliminar les que, com aquesta, no puguen resultar políticament correctes per a alts càrrecs polítics, eixos que “donen de menjar” als mestres públics, treballadors que, en els fons, no són sinó una mena de mercenaris al servici del poder polític? Recordem, i ho escriurem sense embuts, que lo que ara diem mestres (que no són altra cosa sinó instructors, una mena de sergents amb visera), tenen les seues arrels en la política patriarcal i castellanitzadora del segle XVIII, després de la guerra de successió (primer quart del mateix segle) i que la seua influència, com molt bé plasma David Algarra en “El Comú Català”, fou més forta que la que havia tingut, fins al segle XIX, l’Església. Les coses, com són.

Un poc després, comencen tots els judicis i el jutge fa passar tots els acusadors, u rere l’altre. A En Pau, el germà, li diu que En Pere tindrà l’heretat “mentres viurà i, de mort d’ell, que vaja a vós” (p. 27). A l’home del bou, “que tenga es bou fins que li torn a sortir una altra banya i siga grossa com sa que es va rompre” (p. 27). Al frare, molt semblant, però amb l’ase (p. 29)… i passatges similars. I, com que el jutge era bo, diu a l’home del sarró:

“-I, a aquest home -diu (…) signant a En Pere-, no li ha de bastar també sa seua paraula per provar que ell no tragué ni una treseta des sarró?” (p. 29). I així, successivament, fins al punt que l’hostaler, el darrer dels acusadors, veient com havia anat la cosa als altres que havien presentat plets a En Pere, “se n’anà a ca seua, donà dinar a En Pere i sopar i llit per jeure, i En Pere, l’endemà, de matí, se’n tornà as seu poble content i alegre de lo bé que era sortit de tots aquells plets.

Ara s’hostaler no tengué pit per anar a cobrar des jutge s’hostatge d’En Pere, per por de no sortir-ne més nafrat” (pp. 30-31). I, així, veiem com les cultures matriarcals abracen les bones intencions i la generositat, però no els abusos, ni els intents de compra de jutges.

Afegirem que, en un fet real que m’afectà (una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat, per part d’una xiqueta de sis anys que, anys a venir, m’acceptaria 500€ i que em diria que volia ser jutgessa de dret internacional), es resolgué per mitjà d’una mena de sentència en què, un home que escoltà les dues versions (la de la part acusadora i la meua, si bé cadascuna en dies diferents), es posà de part de qui no havia mentit, en aquest cas, meu. Estic agraït al sentit de la justícia que té aquest home, qui, uns cinc mesos després, em comentà que, abans que ell em fes eixa entrevista, d’uns vint o vint-i-cinc minuts,… ja coneixia la versió de la part acusadora, detall de què no em digué res en cap moment de l’entrevista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Bossa feta de pell o de tela, que els pastors i altres persones solen dur penjada amb una corretja, per a dur-hi menjar, utensilis, etc.

Persones que trien anar a córrer món, amb bonesa i molt obertes

 

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en un altre passatge en què En Joanet demana al gegant que solte els dos germans, el gegant li diu que, si de cas, sí que li pot donar “aqueixa bosseta verda amb es cordonets d’or, a on, com més doblers es treuen, més n’hi compareixen” (p. 102). En acabant, i ja amb el gegant en una altra terra, En Joanet i son pare tornen a la barraca i continuen “fent sa gran vida devers aquella barraca amb aquell arbre que, cada dia, en sortir es sol, es vestia de flors, i amb es canyamet que els treia des menjar del senyor rei i amb aquella bosseta verda” (pp. 104-105). I, de nou, el gegant fa via cap a l’arbre de les flors dolces (p. 105) i, igualment, En Joanet i son pare passen a l’acció (el jove, dirigint i, el pare, col·laborant amb el fill). I, com abans, el gegant no li torna els dos germans, però sí li fa una donació, ara una selleta que permetrà En Joanet anar on vullga, quan li diga “Selleta, du-me a tal banda” (p. 106). De fet, el jove ho prova i veu que és cert i, un poc després, comenta a son pare que vol fer món: “vós ja ho veis: jo estic a la flor del món i (…) he pensat d’anar-me’n a córrer món amb es canyamet, sa bossa verda i sa selleta (…). Jo vos deixaré una bossa de dobles de vint, dotze dotzenes i es violí” (p. 107), detall amb què es plasma que el fill dona vida a son pare.

Al moment, veiem que, de bon matí, fa via cap a “sa ciutat del rei. Allà compraré sa casa més bona que hi haja i m’hi posaré a fer almoina” (p. 108). I així ho fa i, a més, davant cal rei (p. 108), i uns criats del rei li comenten que el monarca té una filla com un sol, que encara no festeja amb ningú i que no ha fet els setze anys (p. 108).

Tot seguit, En Joanet es compra una casa, la reforma i, igualment, actua de manera solidària amb els pobres que es presenten en sa casa (p. 109), fins al punt que els pobres deien “Vaja, quin home més bon home!” (p. 109).

I el rei copsa que el jove donava “a tots es pobres que es presentaven as seu portal i donant-los es doble de lo que els havien donat a cal rei”[1] (p. 111). I si ja la solidaritat està vinculada amb el matriarcalisme, també ho està el fet que En Joanet, “en passar el rei per allà davant, una capellada fins en terra! (…) Però encara era més blau és fester en passar sa filla del rei, la senyora princesa amb un estol de criades. Per ella sí que n’hi havia, de capellades fins en terra!” (p. 111). I, així, en distintes ocasions.

Afegirem que, en passatges següents, el rei i la princesa veuen que En Joanet no els enganya i que, a més, fa que els convidats al seu palau estiguen tractats i que mengen com un rei… A banda, per exemple, el jove fa que els dos membres reials vegen d’on trau els diners amb què pot organitzar tot (p. 115).

Ara bé, en un passatge, la filla del rei es vol fer amb la selleta, aprofita que ell no s’ha esplugat i la pitxorina li proposar fer-ho. I, com que ell ho accepta i… la filla del rei diu “Selleta, fes lo que saps fer! Du-me ara mateix a ca mon pare!” (p. 120) i, immediatament, ho fa, hi és i, a més, amb la selleta, el canyamet i la bosseta verda (p. 120).

En aquesta part de la rondalla, són molt significatius tres detalls: el treball en equip entre el pare i el fil i que el fill tracta bé el pare, en segon lloc, que En Joanet prefereix més lo vinculat amb la dona (ací, la filla del rei) i que es plasma en el tema referent a les capellades, i, per descomptat, la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Aquest detall em recordà Pere Riutort (1935-2021), d’origen mallorquí i que portà una vida molt en línia amb el matriarcalisme. Així, quan ell vivia en la ciutat de València i anaven a demanar-li, estava disposat a fer un bon menjar a qui li hagués demanat almoina.

Lideratge en el treball en equip, amb bondat i de persones molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia tres fills: En Bernat, En Pau i En Joanet. Eren una família molt pobra que vivien en una barraca, just davant d’un “mitjà”, és a dir, d’una garriga baixa, on hi havia un arbre. “Aquest arbre, cada dia, en sortir el sol, estava carregat de flors que rajaven mel” (p. 95) i, tot d’una, tots se les empassolaven. I d’això vivien tots quatre. Aquest detall, des d’un primer moment, em recordà la bondat i la dolçor i, de rebot, el matriarcalisme.

Però un dia passa un gegant per l’arbre i se les menja totes. Per això, l’endemà, de bon matí, s’acosten ells a l’arbre i “allà, nyem-nyem!, fins que n’hi hagué cap, d’aquelles floretes tan dolces” (p. 95). Ara bé, al dia vinent, el gegant torna a guanyar-los la mà. És llavors quan el pare i els tres fills tiren junta (p. 97), un altre detall matriarcal i, a banda, reforçat per unes paraules que evoquen que, sense la part de la bonhomia, no es pot viure: “Sense flors d’aqueix arbre, no podrem viure” (p. 97) i trien una opció que, si bé la proven els dos germans més grans, no accepta el més jove, En Joanet, sobretot, després de veure que el gegant… s’ha engolit En Bernat i En Pau.

Per eixe motiu, En Pau se’n va a cal ferrer (p. 99) per a que li faça una fitora, això és, una forca, amb què atacar el gegant quan considere adient. I, en acabant, fa marxa cap al violiner i li demana un violí bo (p. 99). En Pau passa, de nou, per cal ferrer, arreplega la fitora i prova el violí.

“Es posa a tocar-lo davant son pare i son pare ja és partit a ballar i balla qui et balla” (p. 99) i, com que veu que son pare no pot impedir-ho, tria fer-ho al gegant quan ho calga i, per això, li comenta: “Ja tenim es remeis per  capturar es gegant. En presentar-se demà matí a salpar-nos ses flors de s’arbre, vós sonareu es violí i jo l’envestiré amb sa fitora” (p. 99).

Aquest passatge, a banda de traure el tema del lideratge per part del jove (ell, que és qui ha tingut més espenta de tots quatre, és qui dirigeix les accions i el procés i tot), exposa un bon vincle entre el pare i el fill que es farà patent durant la rondalla. Així, li afig:

“-Vós heu de començar s’endemesa, sona qui sona es violí! I no vos n’heu de deixar que jo no vos ho diga!

-No tengues ànsia! -diu son pare-. T’assegur que sonaré tant com tu voldràs” (p. 100).

Un poc després, llegim que el gegant s’arrima a l’arbre de les flors dolces i, quan sent aquells sons del violí, es posa a ballar i, aleshores, En Joanet el mamprén amb la fitora. Aquest fet es repeteix en altres passatges. I, com a pagament, per a deixar-lo en pau, En Joanet li exigeix que li traga els dos germans que s’ha menjat, però ell no ho fa sinó que fa possible que accedesca a un canyamet, a què podrà dir “Canyamet, treu-me des menjar del senyor rei!” (p. 101) i que li traurà de tot lo que menjarà el rei. I, per si de cas, diu al pare que continue tocant el violí mentres que ell fa marxa i es fa amb el canyamet. I, com que era cert, deixa que el gegant se’n vaja cametes em valguen (p. 101). Novament, veiem que el fill és qui fa de conductor de les accions en què prenen part son pare i ell, i que hi ha bones relacions entre tots dos,… entre altres coses, per mitjà de la bonesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La victòria, de les dones i acompanyada de bondat

 

En el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquin Martí Gadea i publicat en 1891 en la ciutat de València, hi ha cançons de línia matriarcal, com ara, aquestes. En algunes, com en u dels passatges finals de l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX, es diu que, en cas d’haver de triar entre home o dona, la justícia es posaria de part de la dona. Tot seguit, començarem per les que tracten aquest darrer punt:

“Si tu, per ser cabeçut,

la castigues amb malícia,

bé et pots donar per perdut,

si ella demana justícia” (p. 103).

 

“Quan la llum anuncia el dia,

s’enamora dels teus ulls[1];

i és que sap que la victòria

sempre te l’emportes, tu” (p. 26).

 

A més, hi ha motius per a acceptar aquesta línia, com molt bé ho reflecteix una altra cançó matriarcalista del llibre “Encisam de totes herbes”:

“¡Mireu-la! D’or té les trenes,

i allumenen los seus ulls;

¡quant angelical té l’ànima;

i lo cor que té, quant pur!” (p. 76).

 

I, més encara, perquè, com veiem en una cançó matriarcalista del llibre “Encisam de totes herbes”, la dona és qui fa possible que l’home tinga vida:

“Encara que lo sol ixca,

a fosques estic, jo, sempre,

si els ralls dels teus ulls, morena,

no em miren i m’allumenen” (p. 41).

 

“Estic morint-me, nineta,

i no encontre medecina,

pega’m una miradeta:

voràs com mon mal s’alívia[2]

 

“Si vols nóvio que et vullga,

no el vullgues, tu;

i voràs com s’apura[3]

per ser volgut:

hi ha moltes coses

que, quan no es desitgen,

és quan se logren[4](p. 163).

 

I, com u dels exemples que més plasmen el matriarcalisme i el paper de la dona com a alliberadora de l’home, fins i tot, per mitjà de la seua acció comercial, és aquesta cançó eròtica i, alhora, matriarcal:

“Vull casar-me, si puc,

en [=amb] una dona,

que em duga bon renuc

i siga bona;

eixe és el conte

que m’he tret p’a casar-me,

si em convé, prompte” (p. 165).

 

 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat i que m’aporten informació que no figurava en Internet i, molt sovint, ni en cap llibre, ni en cap revista i que, així, podem fer-la accessible a qualsevol persona; i, per descomptat, a les que ho fan diàriament.

Com veiem, els catalanoparlants, tradicionalment, ens posen de part de les dones i, fins i tot, elles hi reben un tracte molt positiu i favorable.

 

 

Notes:[1] Qui s’enamora, és l’home; en aquest cas, dels ulls de la dona.

[2] Castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma genuïna “alleujar”.

[3] En valencià, “amoïnar-se”, “preocupar-se”.

[4] El verb  “lograr”  és un castellanisme inadmissible, en lloc, per exemple, dels verbs “aconseguir” i “assollr”.

Dur bon renuc” vol dir aportar molts diners.

El rei molt obert i la modista jove, bella i bondadosa

 

Hem trobat una rondalla valenciana molt semblant, en molts punts, a “El Gegant”, del “Rondallari de Pineda”, en un llibre de Joaquim G. Caturla, qui n’ha recopilat de les comarques de l’Alacantí i del Baix Vinalopó i, a més, com Sara Llorens, sense trastocar-les. Parlem de la primera que llisquí de l’obra “Rondalles de l’Alacantí”, publicada per Tabarca Llibres, en el 2016: “La rosa de l’amor (arreplegada al Campello)”. Molt prompte em cridà l’atenció que, en aquesta obra, “era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que ja havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9), és a dir, que eren dues dones molt emprenedores, amb molta iniciativa i amb molta espenta, ja que la mort del pare no ha representat un obstacle per a caure, com ara, en el victimisme de què un dia em parlava ma mare, en al·lusió a una dona que perdé el marit molt prompte però que no li fou un impediment per a tirar avant la casa i els fills.

Les dues modistes apleguen a una casa on són molt ben rebudes per l’ama:

“-Si la seua filla sap cosir, jo tinc molta roba aquí. I mentre ella cus, vosté pot anar al poble, que és a quatre passes, arreplega la roba, treballen i es queden aquí el temps que vulguen.

La mare, agraïda, va respondre:

-Ai, senyora, li ho agraïm molt! (…) Sí que ens quedarem, senyora. Que Déu li ho pague” (p. 10).

Ara bé, el rei jove que apareix en aquesta rondalla valenciana, molt prompte sap que la modista jove, qui, a més, “era una fadrina molt fina i molt bella” (p. 10) seria en el poble. I, aleshores, sense parar-se en palles, agafa el cavall i “corrents cap a la finca, que es fa tard” (p. 10). Així, veiem un cap d’estat interessat per la bellesa, per la jovenesa i amb molta espenta. Però, per al monarca, la bellesa està ben considerada, però no vinculada a la prepotència. Que el rei vaja a visitar la jove, podem considerar-ho com un signe molt positiu: és un home molt obert a tots els ciutadans i, per exemple, no dona preferència a les persones pertanyents a la noblesa.

Quan el rei aplega a la casa, la casera (l’ama de la casa), li diu que no hi és, però, com que el rei estava ben informat, en comentar-li la casera que hi ha una cambra on alcen ferramentes, li diu:

“-Doncs, òbriga –féu el fadrí-, no siga cosa que hi haja alguna gotera que vosté no haja vist i se’ls rovellen les ferramentes.

Quan la dona va obrir la porta i aparegué enmig de la cambra aquella preciositat de Roser, el rei es girà de cara a la casera i li digué amb molt bon humor:

-Doncs no tenen vostés mala ferramenta aquí![1](p. 11).

I, com que la jove Roser era del gust del rei i ell volia fer-la reina, el monarca no deixava de visitar-la. Això sí, la reina mare (una mena de reina emèrita a qui el rei tenia fidelitat i amb qui tenia bones relacions) preferia que el fill anàs a visitar un oncle que vivia en Itàlia on, a més, aquest familiar era rei.

El rei ho acceptà, però, la jove modista, “quan va saber la notícia (…) va dir al rei que li volia fer un regal. Tot seguit, va anar al jardí, tallà una preciosa rosa de color vermell i li digué les paraules següents:

-Aquesta rosa que us done és la rosa de l’amor. Sempre que la vegeu fresca, com jo us l’he donada, podreu estar tranquil perquè a mi no em passa res. Si la veieu mig mústia, vol dir que em trobe malalta. Però si un dia desgraciat la trobeu seca, estimat i senyor meu, això significaria que he mort.

El rei agafà la rosa i sense més paraules es digueren adéu” (p. 12).

Passa que la reina, qui considerava que, per dir-ho així, el fet que el seu fill tingués amistat amb una modista era de poble, no de persones “de sang blava” ( com em digué ma mare, el 10 de maig del 2021, quan li llisquí i li comentí passatges de la rondalla), no li feia goig i, per tant, pretén que l’oncle que resideix en Itàlia s’encarregue de distraure el rei.  I, de fet, en aplegar el jove monarca a Itàlia, li diu l’oncle:

“-Gràcies a Déu, fill meu, a última hora no ha estat res i ha resultat una cosa lleugera. Però, ara que has vingut, ja veuràs quines coses farem: anirem al teatre, farem festes i balls, anirem de cacera… de tot, de tot” (p. 13). En altres paraules, aquest oncle pretenia que, com diu una cançó eròtica valenciana[2], molt coneguda, el jove rei s’ho balafiàs tot “en putes i demés”, en lloc de fer-ho en comandar obertament el país, d’estar obert a tots els ciutadans de la seua terra (com ho mostra el fet que visite una jove modista, això és, una persona no pertanyent a la noblesa). I, així, al jove rei, una vegada en Itàlia i, quan li ve el record de la seua terra, se li presenten dos camins, dues opcions de vida:  o bé actuar com un home laboriós i interessat per la seua terra i fer de cap d’estat amb molta creativitat, o bé respondre al dia a dia com ho faria un home idealista i dedicat a donar-se bona vida, aprofitant els seus privilegis reials i, com ara, a anar de cacera… “de tot, de tot”[3].

Però, un dia, el rei, qui, des de feia temps, no havia mirat la rosa de l’amor (p. 13), veu que la flor estava quasi seca i, immediatament, evoca les paraules que li havia dit Roser, la jove modista de qui ell estava enamorat i que valorava positivament com a dona i com a persona i, per això, “Sense més dilacions, digué al seu oncle que se n’anava, que se’n tornava, que de sobte li havia vingut una gran enyorança de la seua terra i, dit i fet, en un moment el vaixell reial es feia a la mar (…) i tot el temps el jove va tenir la rosa dins un gerronet d’or amb aigua” (p. 13). El detall de ficar aigua per a que la rosa continue viva, d’entrar en contacte amb la mar i de passatges marítims (que evoquen el Consolat de Mar, de l’Edat Mitjana en la Corona Catalanoaragonesa) i de la mar (relacionada, tradicionalment, amb lo femení, així com també l’aigua),  són trets matriarcalistes.

Aplega al poble i, uns cavallers, trists, li comenten que havia mort la jove modista i que “–Aquella jove semblava una Mare de Déu” (p. 13). El fet que es compare la jove amb una Mare de Déu representa un tret matriarcal, a més, vinculat amb la bondat.

El jove rei, ja en el poble, ordena a l’enterramorts, que, “sota paraula de rei, traguera la xica que acabava de soterrar” (pp. 13-14), Roser. I, ràpidament, “el rei ficà la xica dins la carrossa i la va portar al palau. Allí (…), va posar al costat del capçal del llit, damunt la tauleta, el gerró d’or amb la rosa ja seca. En acabar, es quedà en silenci, tot sol, per fer-li companyia”  (p. 14).

Però, després que la reina visitàs el fill i parlàs amb ell, “per la finestra hi va entrar una papallona daurada. Volant i revolant, s’acostà al llit i va fer tres revolades sobre el cap de Roser. (…) a poc a poc la jove va començar a recobrar el sentit, va obrir els ulls i, quan es va adonar que el rei era al seu costat, l’abraçà i es va posar bé del tot. Amb la mirada buscaren la rosa, que era damunt la tauleta, i la trobaren tan fresca com si tot just l’hagueren acabada de collir” (p. 14).

Com veiem, l’home (el rei jove) és salvat per la dona i ho fa mitjançant la papallona i la flor (fet amb què, en aquesta rondalla, es fa una valoració positiva dels xicotets detalls), la bondat i la bellesa, com també es considera encertat que el rei estiga obert a tots els ciutadans. A més, com em vingué a la pensa l’endemà d’escriure, per primera vegada, sobre aquesta rondalla, això és, l’11 de maig del 2021, la papallona, ací, té un paral·lelisme amb la jove modista i amb la rosa, perquè, un poc després d’entrar l’animalet (i amb vida, així com la papallona que ix del capoll de lo que, en un altre temps, fou un cuc de seda), serà la jove qui reviscolarà i, per tant,… la rosa. En aquesta rondalla, ens hem trobat amb un rei que, àdhuc, està a favor de la sinceritat (com li ho manifesta a la casera[4]) i de la bonhomia en les relacions amb els altres i amb lo que passa pel món.

La rosa, en aquesta rondalla, és el símbol de lo que fa que la vida tinga sentit, tant la de la modista garrida, com la del rei, molt obert i franc, en línia amb un refrany que apareix en el DCVB i que diu molt de com calia que fos un rei: “Paraula de Rei no pot mentir” ja que, com veiem en un altre que figura en el mateix diccionari, “Del color del Rei se tinyen els vassalls”, com algunes vegades he dit a ma mare i ella comparteix amb mi.

Com a anècdota, diré que, el 10 de maig del 2021, en llegir la segona rondalla que figura en aquest llibre de Joaquim G. Caturla, “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, observí que comptava amb una frase que plasma el matriarcalisme de manera explícita: quan Peret diu a Margarideta “-Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat!”.

Agraesc els comentaris de Vicent Pla, de Joan Llàcer com també els de ma mare  (qui, com els dos amics) l’havia oïda (encara que “en casa dels majors”), en relació amb aquesta rondalla,  i a totes les persones que m’encoratgen en el treball sobre el matriarcalisme i en el dia rere dia. 

 

 

 

Notes:[1] Des del primer moment, he relacionat aquest humor irònic amb el típic vinculat amb la llengua catalana ,eixe humor que, com em comentà, un dia, un amic (molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal), en relació amb moltes cançons eròtiques valencianes, “És eixe humor que pareix innocent, com si no diguera res…”.

[2] La “Cançó de la llum”.

[3] En aquest sentit, cal recordar que, en la història de lo que ara és Espanya, com ara, en el segle XVII, hi hagué reis, per exemple, Felip III d’Aragó i IV de Castella, que foren famosos perquè prengueren part (i de manera activa) en la prostitució ( com es pot llegir en el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de Maria Helena Sánchez Ortega, a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat) o que delegaren en nobles, els quals, durant prou de temps, feren el paper de caps d’estat..

[4] “Paraula de rei no pot mentir”.