Arxiu d'etiquetes: hòmens que emparen dones

Dones de bon cor, eixerides, creatives i hòmens que les emparen

General, , , , , , , ,

A continuació, la dona que reportarà a l’amic es fa passar per velleta i diu a una altra dona: “jo sóc la mare que la va criar en el mas. I sempre havia tingut ganes de veure-la» (p.  312). La xica, confiada, facilita que entre l’anciana, qui, en anar-se’n, no sols havia observat detalls de la casa, sinó que es fa amb l’anell que hi havia damunt de la tauleta. I, immediatament, mamprén cap a on era l’amic.

En arribar-hi, li descriu com era la casa i, així, l’home podrà simular que hi ha estat un temps i que coneix la jove. És més: l’amic ho amolla a l’alt càrrec polític i, altrament, li diu “Mira: ací tinc el seu anell, el senyal que sí que hi he anat” (p. 313). Els fets en aquest apartat de la narració ens indiquen que la dona ha salvat l’home, que li ha fet la faena bruta i que ell no ha estat capaç de portar-ho avant, puix que ella és més destra (i, això sí, s’ha venut al confident).

Nogensmenys, la xicota capeix “que li faltava l’anell, va pensar que era una trampa que li havien fet, perquè furtar-li l’anell una mare del camp…” (p. 313).

Després, la joveneta, “com que era tan astuta, tan resabuda (…). Se’n va anar a casa d’un plater i li va dir:

-Jo voldria que fera un vestit guarnit de plata” (p. 313): els lluents, les randes, el fil i la màniga,… I, com que ho fa vestida de criada, l’argenter no es decidirà a fer-ho fins que ella no li pose davant una quantitat important de diners.

El plater, que no sabia qui seria la noia, dóna pas a una secció en què la dona, mitjançant la premsa i tot, copsa que hi haurà un plet i, per això, s’atansa a l’argenter i li comenta que, per al dia del juí, vol tenir el vestit.

Ja en el sala de justícia, l’amic es presenta formal i, quant al patrici, disgustat, però no diu res. El primer declara que li havia costat molt fer-se amb la dona i que l’havia conquerida (fet que ho demostrava perquè ell tenia l’anell i, per consegüent, havia estat junt amb la jove): “de prova que no dic cap de mentida.

Es veuen entrar la senyora, vestida com un margalló, (…) guapa, (…) però que li faltava una màniga de plata (…) i se’n va i diu al jutge:

-(…) pareu el juí, que tinc moltes coses a dir. Pareu el juí.

-I, què teniu a dir, vós, senyora?

-Què he de dir? Que eixe senyor que veieu ací assegut va entrar a robar-me i em va robar esta màniga.

Ja veus. Com que el senyor no l’havia vista, s’alça i diu:

-Senyor jutge: és una mentidera. Que jo no l’he vista mai. Jo, esta és la primera volta que la veig. (…) ¿No vos dic que no l’he vista mai?

I el noble s’alça, tan recontent i tan desvanit i diu a la dona:

-¡Que resabuda eres, que espavilada eres! D’ara en avant, tots et veuran. I, a este, per mentider, per fals i per traïdor, li donarem la sentència que el jutge pose.

Però ací va acabar: l’amic, a la presó; el governador, amb la dona” (p. 314).

Com a anècdota, diré que, el 3 d’abril del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em contà que el pare de sa àvia paterna (nascuda en 1878), Vicent Guillem, era jutge i que, en un judici, sospità que l’acusador enganyava. Llavors, aquest besavi de ma mare féu com la jove d’aquest relat: creà una mentira perquè l’acusador caigués en la ratera. Així: “Ahí [ , en la camisa,] tens una taca” (sic). Aleshores, l’home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la. I el magistrat es posà de part de qui sí que havia estat honest.

Finalment, afegirem un altre fet real que em vingué al pensament (mig somrient i mig plorant mentres llegia el capdavall de la contarella i rememorava un acte que em fou favorable), en preparar la interpretació d’aquesta contalla (en la tercera lectura del text) el 2 de juny del 2026: una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que em féu una menor quan ella tenia sis anys i dos mesos (per setembre del 2006). En el 2015, el dia que em preparí com iniciar la conversa amb la xiqueta (aleshores, amb catorze anys), ho fiu amb un «Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…». Ella no s’ho esperava i la seua responsió fou “Ah! Ja no me’n recordava!”, uns mots decisius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, generoses i amb enginy

General, , , , ,

Continuant amb la contarella “La madrastra vanitosa”, recopilada pel català Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en l’esmentada obra, la reina decideix anar cap on viu na Marianneta i, en passar per davant de la cova (la mare), diu a la fillastra:

“-Oh, noia! Em volguessis fer una caritat…

-Prou: acosteu-vos” (p. 173).

Tot seguit, la sobirana, recorrent a una poma, tempta la fillastra, qui cau a terra. Llavors, la madrastra se’n va corrents i, quan, al vespre, els homenets veuen que no podien fer res per salvar la xica, l’estenen damunt del llit (p. 173).

En el passatge posterior, com que el rei donava per fet que la seua filla s’havia mort, es dedica a la cacera. Ara bé: un dia passa “per davant de la casa dels homenets.

Aquests, en veure’l, sense saber qui era, el convidaren a reposar en llur cova; i, quan hi entrà i va saber que tenien una noia morta i la veié i, demanant demanant, va saber que era la seva Marianneta (…), digué als homenets que, ja que l’havia perduda viva, que la hi deixessin tenir i emportar-se-la’n morta” (pp. 173-174).

Com podem veure, tant quan la reina demana caritat com també ara, hi ha generositat i obertura cap a qui ve de fora. I, en el cas del monarca, capim un tret present en moltíssimes narracions vernacles en què apareix el personatge: la seua disposició a tenir en compte tots els qui viuen en la terra que ell governa, això és, tots els súbdits, no sols els membres de la noblesa i els qui ocupen alts càrrecs eclesials o militars. Aquest detall connecta amb el matriarcalisme.

No debades, en acabant, el narrador indica que, “com que els homenets van trobar molt justa la petició, la carregà sobre el cavall i se l’endugué. (…) el rei, que mirava aquella cara tan bonica de la seva filla, notà que una cosa estava a punt de sortir-li per la boca i que, a mesura que en sortia, la noia recobrava les colors” (p. 174). Aquests mots tornen a reflectir el nexe que hi ha entre el pare en les cultures matriarcalistes, la maternitat (activitat també compartida per l’home, sense necessitat de cursets, ni de conferències sobre el tema) i com el parent no pretén deixar caure la xica, sinó que està disposat a fer-li costat i a respondre-li amb bona consideració:

“Ell, que li treu allò de la boca i la noia arrenca un sospir i obre els ulls.

-Marianneta! Que em coneixes? Sóc el teu pare.

-Sí!

-Digues, filleta: ¿com has estat a punt de morir? Què t’han fet?

La noia, aleshores, va assabentar-lo de tot (…).

El rei va arribar al palau amb la seua filla i va fer empresonar la seva dona” (p. 174).

Finalment, podríem dir que el sobirà s’interessa pel demà (la seua filla), per qui, anys a venir, podria heretar el seu reialme, i que les seues paraules evoquen les que, més d’una vegada, oïm en boca de mares que estan al costat de xiquets de pocs anys.

Una altra contalla que apareix en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les someres del Mas d’En Trilla”. En un mas on hi havia tres germanes fadrines i de mitjana edat, es presenten tres hòmens que, com que sabien que eren riques, havien decidit anar-hi per si es casaven.

Aquestes dones sempre eixien guanyant: “havien esdevingut famoses per les passades que jugaven als visitaires” (p. 175). Com a exemple, al primer, un hereu d’Urgell (pp.  175-176), el reben amb molt de compliment i li diuen que, “en aquesta casa, els rucs no els abeurem fins que han acabat de menjar” (p. 178).

Al segon, petit, l’acompanyen a una cambra amb molts matalaps i amb una escala molt alta per a pujar.

I, al tercer, un home galant i de principis, quan ja se n’havia anat del mas, obri l’obsequi que li havien fet… i, en una font, veu que, “Entre els pans, hi havia també… una carabasseta” (p. 180).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.