Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i història de la cultura vernacla

Continuant amb poesia matriarcalista de Margalida Caimari i Vila, però en l’entrada “Margalida Caimari i Vila” (https://trbolatzur.blogspot.com/2010/08/margalida-caimari-i-vila.html), del blog “Tèrbol atzur”, captem trets en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, com ara, en el poema “Lo lliri de Valldemossa” (escrit en 1874), quan diu que
“Mallorca n’és una perla
enrevoltada del mar,
altes muntanyes li guarden
sos hermosos comellars.

Tant com n’és bella Mallorca,
l’estimen los balears;
tant com l’estimen, els paga
amb los rics fruits de sos camps,

los ametlers abundosos
i los antics olivars.
Creixen amb verda esponera
tarongers i figuerals”.

Per tant, l’actitud que tenen els balears cap a la terra comporta una bona collita, de la mateixa manera que la bondat o, per exemple, un regnat molt obert, amb sentit de la justícia i amb bona empatia (en les rondalles i en el dia rere dia) va adjunt de bons resultats en la societat i d’un bon esdevenidor per a la gran majoria de la població.

Aquests versos prossegueixen en una entrada titulada “Margalida Caimari: Lo lliri de Valldemossa” (https://scripta-dialectologia.ub.edu/textos/margalida-caimari-lo-lliri-de-valldemossa), publicada per la Universitat de Barcelona (ací, amb adaptacions) i amb accés censurat per Kaspersky, en nom de la seguretat antivirus, el 17 de juny del 2024 [1]:

“Fontetes de clares aigües

 reguen les terres del pla

a on s’estén groga catifa

de xeixes, ordis i blats.

Mallorca n’és una joia

que un rei d’Aragó guanyà;

los sarraïns la ploraren!

Bé la podien plorar!

‘-Mallorca mora era bella’

digué lo fill del Coran.

‘-Més bella en serà cristiana’,

lo Rei En Jaume exclama”.

 

Així, la poetessa trau detalls de la natura de les Illes Balears, posa Mallorca en condició de joia i, en acabant, plasma un passatge vinculat amb la incorporació de Mallorca als territoris catalanoparlants, mitjançant la figura del rei Jaume I (el 31 de desembre de 1229), i, de pas (encara que no ho diga), amb la Festa de l’Estendard. 

A més, entre els versos exposats per la Universitat de Barcelona, n’hi ha que fan esment a Caterina Tomàs (1531-1574), una santa molt present en la cultura popular mallorquina i que, en poesia, sovint, apareix com “la Santa Pagesa”, un nom familiar prou significatiu i en nexe amb lo matriarcalista:

“Dins un paradís hermós,

nasqué un tendre lliri blanc,

pur lliri que, fins a Palma,

amb sos perfums, arribà.

Aquesta flor tan hermosa

fou Catalina Tomàs”.

 

Tornant a l’entrada “Margalida Caimari i Vila”, del blog “Tèrbol atzur”, hem triat uns versos del poema “A Miramar”, escrit en 1877:

“Vall hermós, ple d’harmonies,
on les fonts de clares aigües
fan remor,

On lo sol daura la terra,
on l’aucell als matins alça
cants d’amor…”.

Vall, fonts, aigües, terra, cants d’amor…, o siga, trets en relació amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

Nota: [1] Poguérem escriure’ls gràcies a Internet en el telèfon mòbil.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i la maternitat en un poema

Prosseguint amb el tema d’aquest estil maternal (el qual podríem vincular amb la maternitat, ben arraïlada en les cultures matriarcalistes i en nexe amb el sentiment de pertinença a la terra, ja que terra i mare són com una parella de bessones), direm que, en l’entrada “Antologia Margalida Caimari 1839-1921” (https://www.escriptors.cat/autors/caimarim/antologia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha el poema “Veu de mare”, de l’escriptora i benefactora balear Margalida Caimari i Vila. Aparegué en “Lo Gay Saber”, en l’any 1878.

Nogensmenys, començarem dient que, en les cultures matriarcalistes, s’entén que qui renega de la terra nativa dels seus avantpassats (en aquest cas, ho seria de les Illes Balears) i, de pas, de la llengua vernacla (ací, de la catalana), ho fa de la mare [1]. El poema diu així:

“Veu de mare

Agraciada, tendra, pura,
sols m’ha dat Déu una filla,
alegria del meu cor,
bella fada que m’encisa,
tresor per tots molt preuat,
llaç hermós que dos cors lliga.
És l’àngel que batiaren
ab lo dolç nom de Maria”.


Per tant, copsem un enllaç entre la mare (la poetessa) i la filla (la generació vinent, ací, plasmada en la nina).

Tot seguit, escriu que

“Quan, jugant damunt ma falda
jo la mir i ella me mira,
los seus ulls són dos estels
que lo meu cor il·luminen.
Quan plena de goig sa veu
diguent-me ‘mare’ me crida,
me sembla que del cel baixen
les més pures harmonies”.

Aquestes paraules podrien evocar-nos detalls com que, en la cultura colla, es considera que el déu Sol envia els raigs a la terra i, així, la Pachamama (la Mare Terra) es fa fèrtil i, per tant, l’home baixa a lo terrenal i toca els peus en terra, en lloc de restar en el cel.

En acabant, continuant amb el nen, Margalida Caimari posa que

“Quan un so color de rosa
li tanca els ulls fent-la riure,
al seu Àngel de la Guarda
li deman que ab ella visca.
És amor per sa meua ànima
bella rosa que té espines,
per gosar sos perfums dolços,
què m’importa a mi ferir-me?
Quantes voltes malalteta,
filla aimada, jo t’he vista,
i no espines, sinó espases,
m’han deixada ben ferida!”.

No sols la poetessa estima la infantesa, sinó que gaudeix d’empiular amb la filla i, així, amb el futur, i la protegeix i, al capdavall, la nina ha continuat amb vida.

Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells; veig a ma filla
avui nina, demà dona.
Recta, pura, tendra amiga;
sempre pura, sempre noble,
sobretot caritativa,
que sens aquesta virtut
poc les altres li valdrien.
Més envant, ditxosa mare,
de ca seua és l’alegria,
d’un espòs orgull i glòria,
mirall de les seues filles”.

Així, la part vivencial de la persona (de la filla), l’esperança que transmet i que capta la mare junt amb la noblesa, amb la generositat (essencial per a Margalida Caimari i Vila), fan que l’escriptora estiga contenta de la filla que ella engendrà un dia.

Igualment, la dona i mare conserva la fe en el demà (les branques de l’arbre i, de rebot, de la família) i en els bons fruits que ha generat i que, psicològicament, li permeten portar una vida amb fe i tranquil·la:

“Ai, si fos tan venturosa
que pogués tenir la ditxa
de besar lo front hermós
dels infants de na Maria!
Si a les branques del meu arbre
d’altres noies se n’hi afillen,
donant fruits tan profitosos
que d’amor em fessen rica,
mes velleses venturoses
seran per Déu beneïdes,
donant-me una vida alegre
i una mort dolça i tranquil·la!”.

Al capdavall, com si fos una pregària, escriu que espera que l’esdevenidor no se li siga tort, ans acompanyat de flaire de les flors (potser, per allò de “la flor de la vida”). I, com una mare més que frueix dels infants (i, millor, si en són més d’u), així ho plasma:

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells. Si se mostien,
si la flor que em dóna flaire
s’esfullàs abans d’obrir-se…!
Ai, Déu meu, mon Déu aimat,
no em doneu tanta desditxa!
Mesquineta de la mare
qui no té més que una filla!”. 

 

Nota: [1] Com a aclariment, posaré que, en aquest punt de la recerca, no incloem els sentiments de persones d’arrels procedents de terres amb una cosmovisió no matriarcalista (perquè no entra entre els objectius de l’estudi).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i els fills de la terra en un poema

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Lo meu desig”, de Margalida Caimari i Vila (1839-1921).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i que fou escrit per la poetessa i benefactora mallorquina Margalida Caimari i Vila (1839-1921) en 1874, a què accedírem el 13 de juny del 2024, és “Lo meu desig” (https://poeteca.cat/ca/poema/4181). Diu així:
Mallorca, terra estimada,
que fa tants d’anys que jo trepig,
si no ets ma pàtria, Mallorca,
com si ho fossis jo t’estim”.

Començarem dient que, encara que ella era d’una família balear i benestant que s’havia establit en Cuba, Margalida Caimari i Vila es sent vinculada amb la terra dels seus pares. A més, l’escriptora addueix que

“L’oratge dolç de ma terra
per dissort mai he sentit;
ni la cambra on vaig néixer,
ni mon bres de joncs he vist.
Nina, molt nina, em dugueren
a dins la nau que partí,
més lleugera que un colom,
lluny de mos aires nadius”.

Nogensmenys, la poetessa és una persona inclinada per la terra (per la mare pàtria), com ho plasma en la natura que en forma part:
“Ma pàtria diuen que és bella,
que té per camps bells jardins,
que els arbres al cel arriben
de cap a cap d’any florits.
Clares i amples torrentades
prenen aigües de grans rius
que s’escampen per la terra
de los valls de Yumurí”.

A banda, com que Margalida Caimari i Vila torna a sa casa, a la terra on són les seues arrels, comenta que
“Si n’és hermosa ma pàtria,
si són nobles los seus fills,
també n’és bella. Mallorca,
nova pàtria que jo estim.
Lo primer ressò de nina
que va néixer de mon pit;
lo nom d’aquell que ses portes
mos ha obert del Paradís;
d’un pare el sagrat record,
d’esposa l’amorós sí,
i lo nom tan dolç de mare
que me daren los meus fills;
tots en llengua mallorquina”
.

I, en passar al tema de les relacions entre ella, els fills, els pares i qui viu en la seua terra, Margalida Caimari i Vila entra en la llengua materna i escriu
“ho comprenc, ho sent i ho dic.
Mallorca ja és mare meua;
són germans meus, mallorquins,”

Per consegüent, el retorn que la poetessa ha fet a terra catalanoparlant, afavoreix que ella es senta com el nen junt amb la mareta i en companyia dels seus germans (ací, els mallorquins).

En eixe sentit, ho remarca quan posa
“i com de bona germana
escoltau lo meu desig:
‘Entre voltros m’heu volguda
perquè cant en mallorquí;
feliç si entre voltros puja
cap al cel mon esperit’”.

I, així, ens exposa un tema que, el 17 de desembre del 2021, em tragueren uns amics de Facebook, quan els escriguí que un venedor d’uns vint-i-un anys, d’origen pakistanés i que tenia l’urdú com a llengua materna, m’havia saludat fort en català sense que jo li demanàs que ho fes en llengua catalana: “Un dels nostres” em plasmà el pintor Miquel Torner de Semir (nascut en 1938), tres paraules que empiulen amb quan Margalida Caimari i Vila posa “Entre voltros m’heu volguda / perquè cant en mallorquí”, o siga, en la llengua vernacla.

Finalment, adduirem que, al meu coneixement, els darrers versos també tenen a veure amb unes paraules que poguérem llegir en l’entrada “Poeteca” (https://poeteca.cat/ca/autor/306), a partir de la seua biografia i de les seues aportacions a la societat:  “Tornà de jove a Mallorca (…).

La seva obra és majoritàriament en català i demostra que tenia un alt nivell cultural, expressat en el context ideològic d’un catolicisme social que l’acostà al món obrer i a descobrir la situació precària de tantes dones treballadores. 

Tot i això, la seva obra reflecteix les preocupacions de la seva posició social de mare de família burgesa (la descendència, l’espera de l’hereu, l’emigració, la beneficència, etc.). Aquest fet contextual ha fet que, al llarg de la història, els seus poemes més coneguts hagin estat els de caràcter i estil maternal”.  

Quant a aquest catolicisme, afegirem que el 31 de gener del 2021, Pere Riutort, en una conversa telefònica, ens digué que, “A Mallorca, [en el segle XIX,] es fundaren onze fundacions de dones”, mentres que, en el País Valencià, les fundacions havien sigut “en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat, la Mare Terra i la llengua catalana en un poema

En els versos posteriors del poema “Cant a la terra nativa”, Miquel Duran de València, àdhuc, trau un tema relacionat amb el matriarcalisme: la terra com a mare i el contacte entre el llaurador i la terra, a qui el pagès està agraït i amoixa (és a dir, que la toca amb suavitat, com ho faria un nen que alleta amb la mareta):

“Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on el cor
sempre ha glatit per l’amor dels germans
i on ha sagnat pel dolor de la pàtria;
la terra mare on el vent del matí
m’ha dut la casta, la forta cançó,
la cançó coratjosa que el camperol canta
quan va, a punta d’auba, a amoixar la terra,
a deixar-li una mica de vida i dolor cada jorn,
a canvi del pa que ella dóna, que és també la vida.

I encara en la parla materna vibra la cançó”.

 

Un altre tret que encaixa amb la cultura matriarcalista és que el poeta enllace la terra amb la mare (fins i tot, amb la “terra mare”). Són dues paraules que tenen a veure amb la deessa grega de l’agricultura (Demèter), el nom de la qual significa… “terra mare”, lo que solen dir Mare Terra. En aquests versos, passa per la vesprada (una de les parts femenines del dia) i pel retorn a la casa:

“Canto la terra,
la terra mare on el vent m’ha portat
de l’horabaixa la cançó melangiosa,
quan a la llar retorna el camperol
i, a contrallum, la seva silueta
és ferma i dura sobre el blau incert
de les muntanyes;
i el cor deleix per la muller que espera
plena d’amor per al marit que arriba
i pel neguit té un mot alegrador
i un d’encoratjament per la fatiga;
la cançó enervadora del capvespre
quan pels camins va la formiga humana,
i els cans vigilen
i lladren a les gents desconegudes;
i les masies, apacibles, llencen
lleus fumerols, que sota el blau del cel
són com sospirs d’un benestar amable.

I encara en la parla materna vibra la cançó”.

 

Altra vegada, la música va unida a la parla de la mare i podria evocar-nos l’educació matriarcal mitjançant el cant. Després, escriu i plasma l’espenta de la dona i dels fills de la terra, ja que ells l’estimen, àdhuc, com escriuria anys a venir Vicent Torralba, de la CNT, sobre hòmens i dones d’Alaquàs (l’Horta de València) durant la guerra (1936-1939): “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92), publicat en un article que hem fet esment en l’estudi:

“Oh, dolça terra nativa, desperta!
Vent de Llevant, a tu et dono mon cant!
Porta’l per tots els indrets de la pàtria,
per hortes i pobles, per valls i muntanyes,
allà on l’home és fort i l’odi i l’amor en el cor agermana.
Car és mon cant per als fills de la terra
que més l’estimen perquè la treballen
i d’ells rep l’esforç, la suor i la sang
com el present de la vida que llisca,
humil i bona, sense altre deler
que trobar a la fi de la ruta
un tros d’aqueixa terra, bella i dolça,
on descansar el cos eternament”.

 

Com podem captar, el poeta associa, sovint, la música amb la terra, potser perquè el cant va relacionat amb la mare i amb l’educació dels fills a partir del naixement.

I, prosseguint amb el paper maternal, Miquel Duran de València comenta que la defensa de la terra (per mitjà de la sexualitat que endinsa l’aïna en el camp i, així, per exemple, fa possible el naixement de fills), permet que la Mare Terra torne els favors al llaurador, al parlant de la llengua materna (ací, la catalana).

“Pensa, oh bon fill de la terra soferta!,
que aqueixos braços que avui la treballen
i aqueixes eines que avui la fereixen
poden servir per demà defensar-la.
Pensa amb el goig que rebria la terra
l’esforç i el cop de ton braç vigorós
i la profunda ferida de l’eina
després d’haver-la amb amor defensada.
Llavors, la terra, oh fornit camperol,
et daria més pa per als teus fills,
més dolces fruites per calmar ta set,
més belles flors per al teu front honrat,
més alegria als ulls i més coratge.

I els camps foren més verds i més florits,
i sanes i abundoses les collites,
més cert el guany, més pròspera la vida,
més blau el cel i el sol més resplendent”.

Com copsem, el bon tractament cap a la terra (la qual també fa el paper de la dona), recorrent a la bondat, empiula amb els bons fruits, amb els conreus fructuosos, amb un futur garantit per als fills i, de rebot, amb el matriarcalisme en la seua visió de la terra, de l’agricultura i de la mare.

Finalment, l’escriptor posa que ell recorda la terra nativa, encara que altres persones no ho facen:

“Canto la terra nativa, la bella.
Canto la pàtria amorosa i distreta.
Canto la pàtria soferta, oblidada.
     Canto la terra!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En aquest enllaç, podreu llegir les paraules que hem escrit referents a la terra en Alaquàs: https://malandia.cat/2022/01/la-gent-treballava-la-terra-com-la-mare-maternal-de-tots-vicent-torralba.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en un poema del segle XX

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Cant a la terra nativa”, de Miquel Duran i Tortajada (1883-1947).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i que fou escrit en 1916 pel valencià Miquel Duran i Tortajada (València, 1883-1947), és “Cant a la terra nativa” (https://stroligut.com/miquel-duran-de-valencia/cant-a-la-terra-nativa), el qual figura en la web “Stroligut”, sota el títol “Cant a la terra nativa – Miquel Duran de València”, a què accedírem en gener del 2024. Diu així:

“Canto la pàtria,

canto la dolça, la pròdiga terra,

la de les hortes immenses i càlides,

la de les aspres muntanyes altives,

la de la mar amorosa i tranquil·la.

            Canto la pàtria.

 

Canto la pàtria captiva i soferta,

la dissortada pàtria oblidada,

la que un poble més fort li imposà noves lleis i altra llengua.

 

Canto la pàtria, per a que mon cant

tots els bons fills de la terra l’escolten,

tots els homes, les dones i els tendres infants,

les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,

tot lo que és de la terra i torna a la terra,

i té el regust d’ella, l’entranya, expressió, el nexe i el nervi,

car no vull ser foraster en ma pàtria.

     Canto la pàtria”

 

Com podem veure, el poeta escriu sobre trets vinculats amb la terra on nasqué, com ara, l’horta, les muntanyes, la mare, la llengua, les dones i els infants, la vegetació i, a més, comenta que “tot lo que és de la terra i torna a la terra” i que transmet gust. Per això, afig que no vol ser-hi foraster.

Així, tot seguit plasma la terra i la relaciona amb la maternitat i amb el fill que resulta de la llavor que germina:

“Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on he obert
per primer cop a la llum les febles parpelles
i les he clos baix l’incendi del sol,
que és el més fèrvid aimant d’eixa terra,
car les besades de l’astre són fortes i llargues
i al seu contacte l’entranya es remou, i germina
la llavor nova, que esclata en prodigis
d’Abrils eterns i eternes Primaveres”.

 

Igualment, addueix el tema del castellà i dels vinguts de Castella. I, fins i tot, ell canta la terra:

“Canto la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera,
d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides
que li han obert els estranys i els fills que no l’aimen,
no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí
de mel s’abeura i refila després
la cançó clara de goig i de festa.
Canto la terra”.

 

En acabant, posa uns versos en què trau la vida terrenal, un indret que floreix com també trets en nexe amb els fills (per exemple, el llaurador, el sembrador, el segador, l’hortolana, les fadrines i els qui s’acosten cap a la mar), la masia i, a més, els qui “parlen i estimen encara la llengua materna”:

“Canto la terra, la terra amorosa,
que de florir i fruitar mai no es cansa
perquè encara el fornit llaurador que la llaura,
i el sembrador que a grapats llença en el solc la sement,
i el segador que pel juny dalla l’espiga daurada,
i l’hortolana que alegre feineja en la pau de la blanca masia,
i les fadrines que cullen taronges de sol flamejades,
les que van pel setembre a l’alegre verema,
les que canten, i filen la seda i el lli,
i els homes i dones que porten als ulls visions de la mar,
tots parlen i estimen encara la llengua materna,
la llengua immortal que és verb d’eixa terra
on les flors i les fruites són belles i eternes,
i són els dies clars i lluminosos,
i les nits tenen més amor i més estrelles,
i més cançons les dones i els ocells,
i els infants més goig en els ulls i més rialles,
i els homes en el cor més fortalesa.
Canto la terra”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua catalana en poemes del segle XX

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Guillem Colom Ferrà (1890-1979).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, en aquest cas, en Guillem Colom Ferrà (Sóller, Mallorca, 1890- Palma, 1979), mallorquí, és “Cançons de la terra” (https://www.escriptors.cat/autors/colomg/cancons-de-la-terra), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, a què accedírem l’11 de gener del 2024:

Cançons de la terra

                                                           Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix.

                                                                                                                                              M. Aguiló

 

Glosador fou el meu avi, i glosador és el
seu nét: als meus, doncs, no faig agravi, no se me’n
pot fer retret.

Mes la cançó que s’estila és ben
diferent d’ahir: ara Marta ja no
fila a la vora del camí.

Ja no s’asseu de vetlada a la llar
de l’avior, ja no porta botonada,
ni percinta ni gipó.

La Musa flamant de l’hora
porta un coturn molt balder,
fa seus els costums de fora
i tot vestit li ve bé.

Els seus dols no plany ni canta,
fa cor amb qui l’escarneix,
acull el qui la bescanta,
i la seva sang traeix.

Però la llengua es eterna,
i, enmig del fosc horitzó,
alça ardida la llanterna
d’un passat ple d’esplendor”.

 

Com podem veure, el poeta Guillem Colom Ferrà comenta que son avi fou glossador com també el nét del padrí i, així, hi ha hagut transmissió de la cultura tradicional i el nét ha acceptat continuar-la.

Igualment, els costums castellans no impedeixen que ell trie la llengua materna i vernacla (la catalana), la qual ha passat de generació en generació de fa segles ençà i, per això, tot seguit, fa referència a Carlemany (el qual està vinculat amb l’himne nacional d’Andorra, en català):

“Encén màgiques espurnes
dins el foc colgat d’antany
i treu d’ignotes cofurnes
l’or d’en temps de Carlemany…

Amb ella glosar voldria
las cançons d’en temps primer,
que d’infant encobeïa
i de gran no oblidaré;

les cançons d’una Mallorca
que voldríem despertar,
en lloc de la cobla eixorca
que ens arriba d’Ultramar”.

 

Altra vegada, captem el nexe entre la llengua materna i les cançons que aprenia durant la infantesa (la qual anà acompanyada de reviscolament lingüístic). Afegirem que Guillem Colom Ferra escrigué molt sobre Mallorca, sobre tradicions mallorquines i que, a banda, pertanyé a l’Escola Mallorquina, la qual promovia la llengua vernacla en la literatura catalana.

En acabant, enllaça amb la dona com a transmissora, amb el pagès i amb el mariner i amb la terra, trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“Dicta’m, dicta’m, Musa mia,
dicta’m amb mots ben sincers,
les cançons de pagesia,
les dels nostres mariners;

la cançó humil de cada hora,
gustada en el dur jornal,
que amb la pàtria canta i plora
i és, com la pàtria, immortal!

Tan debò ma cançó noble
fos el màgic tornàveu
que despertàs el meu poble
del son de plom en què jeu!…”.

 

Finalment, l’escriptor plasma el seu vincle amb la terra i, com que fou una terra amb un passat gloriós, fomenta lo que té a veure amb el Poble, amb la llengua i amb el folklore (en aquest cas, amb les cançons) i, fins i tot, amb la sexualitat:

“Terra de nostres batalles,
terra dels nostres amors,
heus-les aquí, les deixalles
del teu passat gloriós.

Són engrunes de ta vida,
són esmicolats bocins
de la gran cançó espargida
als quatre vents dels camins.

-Càntics d’amor i de guerra
modulats a mitja veu-,
són les cançons d’una terra
que confia, espera i creu.

Canta-les al qui et bescanta
i al qui es riu del teu demà:
Poble que en sa llengua canta,
tard o d’hora reviurà!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes escatològiques, amb dones que salven i fortes

Una altra narració que figura en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, del 2021, amb uns passatges escatològics i en què es reflecteix el matriarcalisme, està vinculada amb Can Castellví de la Rierada, establit en Molins de Rei (en la comarca del Baix Llobregat) a partir de 1380. Podem llegir “Vet aquí que, a mitjans del segle XIII, un peregrí anava cap a Montserrat i el va enxampar una tempesta. Va veure un castell d’aquestes contrades i, com que estava afamat i xop, va demanar aixopluc. L’amo del castell celebrava una festassa i el vi havia començat a fer els seus efectes. Van fer passar el peregrí al menjador i li van posar a davant un porcell rostit.

-Teniu. Mengeu el que vulgueu, però amb una condició: tot el que li feu al porcell, després, us ho farem a vós.

El peregrí s’hauria abraonat sobre la carn, hauria trossejat el porcell, hauria arrencat una orella i una cuixa, però, és clar, si ho feia, tot seguit, li tallarien l’orella o la cama, a ell… Després de rumiar-hi, el peregrí va aixecar la cua al porcell, li va posar el dit al cul i se’l va llepar amb delit.

-Sou un home intel·ligent -va dir el senyor-. Mereixeu el meu reconeixement.

I el varen emplenar de viandes i de vi i de tot” (pp. 173-174).

Més avant, empiulant amb Casa Postils, residents en Navès (el Solsonès) de 1414 ençà, es plasma el matriarcalisme, ací, amb un relat més semblant a més d’u dels que hem trobat en altres fonts: “De Tolosa, se n’explica una llegenda relacionada amb Tentellatge [1]. La va publicar Mossèn Joan Serra i Vilaró el 1917. Diuen que, a la casa (o castell) del Vilar, que és davant, per davant de l’església de Tentellatge, hi ha les ruïnes de la Torre que va construir un gegant. Era tan fort, aquell gegant, que carregava les rodes d’un molí com si fossin de palla. Ell sol havia construït la Torre, roca sobre roca. Les més petites d’aquestes roques pesaven cent arroves. Com que era tan fort, el gegant treia de la polleguera les portes dels masos sense cap esforç i la gent n’acabava fugint. Quan les cases eren buides, ell hi entrava i s’enduia el que volia. La seva Torre era plena de tresors.

-Ai, que ve el gegant, que ve el gegant! I els nens corrien a acotxar-se a les faldes de les mares.

El gegant, però, també es feia vell, ja no hi veia de cap ull. Quan sortia de la seva Torre, es feia acompanyar d’una noieta que ningú no sabia d’on havia sortit. Les cases més properes eren el seu rebost i els veïns estaven tips d’aguantar-lo. Però, què hi podien fer? ¡Si, fent la roda amb la biga que portava per batall, hauria fet caure alzines centenàries i la roca amb què tapava la porta de la Torre no l’haurien moguda ni cent homes junts!

Un dia de tardor, el gegant jeia cansat sobre un jaç fet de pells d’óssos que havia mort quan era jove. Els vents pallaresos bufaven fort i vinclaven els arbres. La noia, que jugava amb el tresor del gegant, espantada, li va dir:

-Pare Gegant: el vent bufa molt fort. Sembla que els arbres caminen. Un ja s’atansa! Anem a dins de la Torre, que tinc por!

El gegant no es volia moure. Però, vet aquí que, un d’aquells arbres, caminant caminant, es va acostar fins al gegant i, d’una de les seves branques, en va sortir un jove valent com els que més, desconeixedor de la por i dels perills com només els joves ho poden ser. El noi va saltar damunt del gegant i li va enfonsar un punyal al pit. Ferit al cor, el gegant encara es va aixecar, va mirar d’agafar una roca per ferir l’enemic, però el roc li va caure al damunt i li va fer de mortalla. El jove va quedar parat de veure la força del gegant i la bellesa d’aquella noia que l’acompanyava i que va afanyar-se a demanar-li clemència. El jove era el fadrí de Tolosa, on va portar de seguida la noia, de qui s’havia enamorat. ’Tolosa -escrivia mossèn Joan- és una gran pagesia blanca, tota de volta, feta a tot cost. (…) Amb el tresor del gegant, esdevingué la casa més rica de la Terra’” (pp. 191-192).

Com podem veure, en aquesta llegenda, hi ha trets matriarcalistes. Per exemple, quan aplega la tardor (o primavera d’hivern), el personatge masculí (el gegant) minva i n’apareix u, femení i xicotet (la xiqueta), en una estació vinculada amb la dona i amb l’inici del predomini de la foscor. A banda, la noia li fa de crossa i tots dos fan vida conjunta.

Adduirem que el gegant, ja adult, pot tombar-se a reposar còmode (i torna a la mare, ací, en forma d’ós, un animal relacionat amb la maternitat) i on vol i això ens evoca una dita molt coneguda i que reflecteix la cultura catalana: “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

Igualment, un personatge masculí però petit de grandària (si més no, en comparança amb el gegant), aplana el camí cap a la mort del personatge més voluminós. Afegirem que, encara que el xicot tractaria de matar-lo o, si no, de massacrar-lo (tot i que el gegant la  hagués mort), llavors, la dona intervé i salva el gegant (això és, l’home que li havia fet costat durant molt de temps) i, de pas, ella no tomba el passat (les dues estacions masculines). 

Finalment, direm que els Buxeda de Can Illa, que ja residien en Molló (el Ripollès) en 1592, per mitjà de Roser, conten una llegenda que li havia narrat la seua sogra: “’hi havia una àliga que matava un bou cada any a la nit de Nadal, mentre tota la família era a festa major i que aquesta àliga era l’àvia del mas, que estava embruixada’, no passava aquí, sinó a Can Freixa” (p. 317).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tentellatge és una entitat de població en el terme de Navès.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes narrades per les famílies més antigues de Catalunya

Llegendes recopilades en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (del 2021).

Tot seguit, direm que, en l’obra “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés i publicada per Edicions Sidillà en el 2021 (2a. edició), hi ha llegendes que hem triat per a l’estudi. Així, en relació amb Can Rovira, en Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), del 1182, podem llegir unes paraules que tenen a veure amb en Bonaventura Rovira i amb la Joaquima Morgat, “que es van casar l’any 1856.

-Era dels Morgat de Porqueres?

-Si, els de la llegenda de l’origen de l’estany, aquella que diu que, mentre en Morgat estava llaurant, va sentir una veu que deia: ‘Morgat, Morgat: / agafa la llaura / i ves sota teulat’.

-Diuen que en va fer cas.

-I, gràcies a això, es va salvar, perquè va començar a néixer l’estany de Banyoles una mica abans que ell arribés a casa” (p. 43).

El narrador no comenta si la veu era d’una dona. Nogensmenys, sí que copsem que el relat empiula amb el naixement de l’aigua (un estany, tret vinculat amb el matriarcalisme) i, així, de la dona, de la mare. Al meu coneixement, àdhuc, podria enllaçar, a més, amb la naixença de la vida. Afegirem que la part femenina (l’estany) és la forta i que creix damunt de la terra (que és lo que toca la dona): aigua i terra.

En el mateix llibre, però relacionada amb els Nualart, establits en la Garriga (el Vallès Oriental) en 1352, captem que “La llegenda que els Nualart conserven escrita en uns papers a la mateixa capella, on, de tant en tant, fan actes culturals, explica que, durant molts anys, un traginer passava dos o tres cops per setmana per davant de la capella amb una rècula de set mules amb un carro carregat de metall procedent de la farga Lacambra d’Ordeig. Diu la llegenda que els traginers estaven obligats a travessar la Garriga i que els carrers, en temps de sequera, eren una polseguera i, en temps de pluja, un fanguissar. En definitiva, un mal pas. Superat el poble, els traginers passaven per un camí més amable, entre la riera i les alzines de Can Nualart; després, per Can Terrers, per la capella de Santa Maria del Camí, pel Bosc gran de Can Terrers i travessaven la riera, camí de Granollers.

Aquell traginer tenia pressa i no parava de fuetejar les bèsties i d’insultar-les. Com més insults, més lentes anaven les mules, fins que, arribant al caminoi que mena a la capella de Sant Gervasi, es van aturar definitivament. Els renecs del traginer encara van créixer més i, alçant un puny al cel, va dir:

-Que Sant Gervasi i Sant Protasi siguin sota la cua de les meves mules!

El càstig va ser immediat. La llengua del traginer va quedar travada i no va poder tornar a articular ni una sola paraula. Van passar els anys. El traginer continuava fent tragines, ara emmudit del tot. Cansat i penedit, un dia va dir per dintre seu:

-Tantes paraulotes i renecs que he dit al llarg de la meva vida, mira com em veig ara, ben mut! I sense poder parlar amb ningú! Quina vida més trista pel meu mal cap!

I, amb els ulls negats de llàgrimes, mirant la capella, va pensar:

-Si em volguéssiu ajudar!… Prou sabeu com he blasfemat al llarg de la meva vida. Però, per Déu, oblideu-ho! Tingueu compassió de mi! Jo us prometo que m’esmenaré i, de la meva boca, no tornarà a sortir mai més cap blasfèmia.

El penediment era tan sincer que la llengua del traginer va quedar, tot seguit, deslliurada i tots els pagesos van començar a explicar el miracle. Diuen que, en agraïment, aquell traginer va comprar una esquella gran al mercat de Granollers i que la va penjar, com a exvot, a l’espadanya[1] de la capella de Sant Gervasi i Sant Protasi, on encara la podem veure avui” (pp. 144-145).

En aquesta llegenda, apareix el tema de l’educació matriarcal (però mitjançant lo que no promou) i, a més, l’inici del relat (les relacions entre el traginer i les mules), el 10 de juny del 2024 em recordà un proverbi budista zen que llisquí a mitjan dels anys noranta del segle XX: “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  O siga que, en les relacions amb els altres (tema que plasma aquesta narració), convé no esgotar-los, no sols físicament, i tractar-los com ens agradaria que ho fessen amb nosaltres.

Igualment, trau que, el llenguatge que emprem, facilita, en major o en menor grau, el fet que puguem continuar amb persones obertes a nosaltres i amb qui compartir part de la nostra vida.

Finalment, direm que, el fet que la llegenda estigués escrita, ja ens ve a dir que els Nualart no volien que es perdés, sinó que pogués passar de generació en generació, no sols de paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Campana.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, amb dones amb molta espenta, jóvens i molt obertes

Un altre joc de pallissa que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, eròtic i en què es plasma el matriarcalisme, és “El joc del conill”. El narrador comenta que, quan ell tenia nou anys, “s’ajuntaven cinc o sis persones ja majors.

-Vinga! Fem un joc esta nit. Fem el joc del conill.

Aleshores, el joc era fora, en una catxapera. Uns s’amaguen; d’aquí, un altre. I eixies, fugint del gos, i et clavaves en una catxapera. La ignorància és la que funciona en això. I n’hi havia un amb una manta.

Jo isc, corrent, i em clave en la catxapera. I la broma és que porta les mans tot plenes de la mascara d’una paella. Com et claven, ahí, en la catxapera, doncs, et passen la mà per la cara i tot el riure.

[-Això, ¿on es feia? ¿Al mig del poble?]

-No, no: a dins de la casa, en una d’estes cases grans que hi havia. Tenia una entrada grandota i hi feien eixe joc” (pp. 196-197).

Per a començar, s’uneix el mot “conill”, el qual es pot empiular amb el nudisme i, més encara, ací, amb els genitals externs de la dona, i, tot seguit, amb la penetració.

Així, qui el conta, comenta que ell es clavava en una catxapera (és a dir, que s’introduïa en terreny femení, en aquest cas, en el cau, per mitjà del penis que s’endinsa en la vulva). A més, ell afig que això funcionava, o siga, que donava bons resultats.

En acabant, addueix que les mans acabaven com quan toquen la mascara de la paella, és a dir, el cul, la part negra. Potser, perquè ho enllaça, com ara, amb la polseguera (el semen) que, com diu la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup musical “Carraixet”, ix del forat del cul… de la dona.

Finalment, el narrador diu que aquests joguets còmics es feien en cases grans. Això ja ens reflecteix que tenien bona acceptació, puix que els passatges no esdevenien en la intimitat, sinó en un ambient prou obert.

En el relat següent, “El joc de les monges”, també arreplegat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, captem trets eròtics i matriarcalistes: “El joc de les monges. Eren dos monges i un frare i totes hi anaven per lo que penjava al frare. I van eixir dos hòmens vestits de monja; i ell, de frare i enmig. I jo no sé com portava un baix de la roba, allò, pum, pum! I ell, una el volia; i l’altra, també” (p. 197). Com podem veure, les dones són la part activa, àdhuc, en lo eròtic (elles van al monjo), senten atracció per l’home i, a banda, ell participa en lo sexual, per exemple, mitjançant les relacions, possiblement, amb penetració i tot (amb l’esmentat “pum, pum!”).

En el joc següent de pallissa, “El joc del capellà”, llegim sobre “un capellà, a qui anaven a que les confessara i totes eixes coses” (p. 197), en molts casos (com en altres narracions), amb passatges eròtics entre la part femenina (ací, dones) i el capellà.

Finalment, hi ha un joguet còmic, “Joc de les senyoretes que busquen nóvio”, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, que diu així: “Recorde d’una volta que eixia el José i l’oncle Saoro. S’havien posat unes pitraleres que eren una exageració. Feien de dos senyoretes que es passejaven buscant pretendent. Anaven anant i, amb perdó, una ho feia sense parar de tirar-se pets; l’altra, fent cares rares, li deia:

-Xica: ¿què no t’has posat la figa?

I li arromangava la falda i li posava una figa en el cul, com si fóra un tapó” (p. 198). Una obertura dels hòmens cap a lo femení, fins al punt que parlen el llenguatge de les dones, no sols el que ells coneixen. Altra vegada, aquest esperit és semblant al de temps de Carnestoltes, en aquest cas, per la manera en què es tracta lo eròtic i la sexualitat (ací, en les cultures matriarcalistes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallisa, eròtics, amb esperit comunitari i dones eixerides i molt obertes

Un altre joc de pallissa en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, comenta que un oncle del narrador i un amic s’ajuntaven per a fer obres d’aquesta mena. Així, el dia de Sant Antoni (u dels dos nomia Toni), “Feien la bunyolada del número un. Aquí s’acostumava a ajuntar-se’n tres o quatre, tocar la guitarra (o la mandúrria) i fer ball:

-Vinga! Fem un joc!

-Vinga! Fem-lo!

Hale: es mudaven i ja s’arreglaven els dos hòmens. Un, de dona; l’altre, d’home. I se n’anaven a la font i es posaven a llavar. (…).

-Ramoneta: ¿què et pareix? Ens posem a llavar.

Sí -responia l’altra.

Diu: -Doncs, vinga!

Una tenia un fill acabat de nàixer. Lo que passa: els bolquers cagats. La mare els posava en l’aigua. I l’altra, baix, llavava i diu:

-Mira, Ramoneta: no et poses a llavar els bolquers primer de tot, perquè em solla la roba. I no vull dir-te res, perquè som amigues i no vull que s’embrute l’aigua.

I li comenta l’altra: -Doncs, mira lo que et dic: si no vols que t’embrute l’aigua, munta dalt i posa-t’hi a llavar. I jo, aquí baix. I, així, l’aigua, cap avall” (p. 194). Aquestes línies empiulen amb l’actitud matriarcalista de parlamentar amb intenció d’aplegar a pactes, en lloc de cercar la gresca.

Un altre joc de la mateixa corda posa que “Una alçava les faldetes a l’altra (…). Els que feien els jocs eren hòmens vestits de dones” (p. 195). Aquest tret podríem enllaçar-lo amb l’esperit de Carnestoltes i, si més no, amb la sexualitat matriarcal.

Una altra narració, a més, eròtica, comenta que “va haver-hi una a punt de casar-se i tenia el nóvio. I li va dir:
-Tu, ¿has tingut algun repuntó en la vida?

-Doncs, sí: en vaig tenir un.

-Ah, no, no. Jo no vull casar-m’hi.

Més avant, ella diu a sa mare: –

-Ai, mare, mare. Ai: que no vol casar-se amb mi. No vol casar-s’hi.

-Per què, filla? Per què?

-Doncs, perquè m’ha demanat si jo hi havia tingut alguna cosa i jo li vaig dir que sí que vaig tenir un repuntó. [Un repuntó era que havia tingut a veure amb un altre].

I diu la mare:

-I, per què ets tan bajoca? Jo no sé per què ets tan bajoca! Més de quatre en vaig tenir jo i ton pare encara no ha sabut res” (p. 195).

Com podem veure, el tema de la sexualitat es comenta obertament entre la xica i la mare i, per mitjà de la dona, copsem una vida sexual activa i, a banda, una mare eixerida i una figura masculina més bé mansa (de la mateixa manera que ho fa el llop en algunes rondalles).

El joc de què tractarem tot seguit, en la mateixa obra de literatura popular del Carxe a cura de Brauli Montoya, trau el tema del comunitarisme. Ramoneta fa la dina (en aquest cas, borreta) i una altra dona li diu “Però, veges tu: ni tinc creïlles. Però hi ha sis o set veïnes i la faré. Me’n vaig. De seguida, sóc aquí, per a anar-nos-en a llavar al llavador.

Agafa la dona que volia fer la dina: -Tu, Casilda: ¿me’n deixes dos, de creïlles?

-Tin-les.

L’altra: -¿Em deixes un trosset de bacallà, que faré borreta i no me’n queda?

-Pren-les.
I l’altra: -¿Tens dos tomates seques?

A l’altra, dos cebes. Total: que ella feia borreta del veïnat” (p. 196).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Si, tot i les més de set-centes narracions (entre rondalles, llegendes, contarelles, etc., sobretot, les anteriors a 1932) que hem tractat (n’hem llegit moltes més) i els comentaris que ens han fet respecte a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (i d’arrels també catalanoparlants), encara hi ha qui considera que la cultura vinculada amb la llengua catalana i amb la gran majoria de dones catalanoparlants nates en aquell temps que hem indicat, és patriarcal, convidem a llegir el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila, publicat en 1979, “Rondallari de Pineda” (amb narracions tradicionals recopilades per Sara Llorens en el primer quart del segle XX) i, per exemple, a estudiar les cançons en castellà “La cabra, la cabra” La Ramona pechugona”, no sols pel tema de la maternitat (ben vist en les cultures matriarcalistes, les quals el relacionen amb la Mare Terra), sinó pel del paper de la dona.

Al meu coneixement i, al de moltes persones, és matriarcalista.

Igualment, afegirem que el 8 de juny del 2024 he accedit a un comentari molt sucós d’Antonia Verdejo González, en nexe amb el tema de parlar amb el nadó mentres està dins de la mare, el qual trau Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos a primeries dels anys huitanta del segle XX.

Adduirem que, encara que Antonia Verdejo és d’arrels castellanes, és una persona molt oberta, que ha crescut en Catalunya i que ha rebut una educació matriarcal:

— Bona tarda, Lluís,

Jo sempre sóc parlat amb els meus fills estant embarassada. I, posar música amb els cascos sobre la panxa, està demostrat científicament que ja, de molt poc, poden percebre les emocions i l’estat d’ànim de la mare.

Fins i tot, la germana s’acostava a la panxa i li parlava. I, si tenia la mà posada a sobre, li donava un copet amb el peuet.

Quan estava inquiet, que es bellugava molt, li posava la música de nadó a sobre,… i es calmava.

L’àvia ja em deia que era bo parlar amb naturalitat i acariciar la panxa. I ma mare, lo mateix: l’estat d’ànim de les mares influeix en tot el del nadó”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)