Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

De Montaverner a Polinyà de Xúquer i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Montaverner, l’Olleria, Oriola i Palmera, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

En Montaverner (la Vall d’Albaida), partint de la informació que escrigué el capellà Josep Esplugues en el segle XVIII i que apareix recopilada en el llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”, “La festa dels Sants Abdon i Senén, màrtirs, patrons de esta població, sempre se ha celebrat en la mateixa solemnitat que la dels titulars, guardant la festa de precepte i el ofici de primer[1] classe ab octava com a patrons en lo antic, (…) corria a cuidado dels mateixos jurats[2] com a gasto dels propis i albitres del comú (consta en sos comptes), después ja es determinà nomenar un majoral un any per a atre en lo dia de la festa per sorteo, i a este se li cedí el arrendament dels jocs, atre dels albitres i de lo demés que el poble o govern administrava, se li completava hasta catorze lliures per a els gestos de la festa que havia de fer ab focs, (…) lo que s’observà hasta dit any 1731 en què fonc aplicada esta porció a la obra de la església i lo demés de focs, (…) a sa voluntat” (p. 219).

Igualment, sabem, i considere extrapolable a moltes localitats valencianes d’aquell segle, que, entre els diners destinats a les festes dels Sants de la Pedra, n’hi havia lliures (moneda valenciana d’aleshores) “que es componien del arrendament de cartes i pilotes de cada any i lo demés a cumpliment pagaven los regidors de les regalies[3] del poble al llumener que en cada any eixia sortejat per a fer la festa també ab castell de foc i atres demostracions, i que esta renta podia aplicar-se al depòsit de la obra suspenent lo castell i altres gastos, i que el llumener dels Sants tinguera en este temps sols obligació de pagar de propis la dobla[4], sermó, assistent i cera” (pp. 64-65).

Així mateix, també exposa com es feia la processó en 1735, en un acte clarament en línia amb l’estil barroc: “Después de la soldadesca[5] es seguia immediatament la Creu i seguint esta anava tot lo poble en processó portant en andes o custòdies als sants que venera per titulars i patrons, cada u en son propi puesto, i que li perteneixia segons la veneració, i tots adornats del millor modo posible. Anava davant tot Sant Blai, bisbe i màrtir (…). En segon custòdia anaven los Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senén, màrtirs, patrons primers i principals de este poble, el que per tals venera ja de temps immemorial festejant son dia propi com a dia de precepte[6] i en la major solemnitat que pot i, o per descuit dels antics o per desgràcia del temps no es sap el principi de ser venerats per patrons de esta parròquia, però creuen i han cregut sempre els antics, començà la veneració en la fundació de ella” (p. 105).

I un altre apartat, també interessant i que ens dona moltes pistes sobre com es farien les festes en el segle, en Montaverner i, quasi segur, en moltes poblacions, és el referent al “Dia quint. Infra octava[7] de la dedicació”, en escriure (textualment) que “Este dia es féu la festa dels Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senén, màrtirs i reis de la Pèrsia, patrons que són primers de aqueste poble, i fonc allargada de son dia propi per a que ajudara a la solemnitat major de estes festes. Tenia-la este any a son càrrec Miquel Ferri de Gregori, qui costejà la dobla, sermó, assistents i lo demés que devia en lo dia propi. La música, cera i pólvora corregué per compte de la limosna que es féu del comú. Este fonc lo últim dia de festes en la església i solemnitat de la dedicació, per no haver-se pogut umplir tota la huitava que es desitjava solemnisar ab dobla, sermó i hores tots los dies, sens les demés demostracions de festa, havent fet fallo els que estaven elegits per predicadors. Este dia, pués, cantà la missa el reverend pare retor Jusep Martí (…) i predicà el molt reverend pare Francisco Diego de Albaida (…). El assumpte foren les glòries dels sants Màrtirs patrons juntament ab les de este temple novament reedificat i de qui són patrons primers. Per la vesprada acabades Vespres[8] es feu processó claustral, primerament portant lo Santíssim Sacrament i rodant per les capelles del Santo Cristo i senyora Anna que estan-hi claustrades, i acabada i donada la bendició féu la processó general dels santíssims patrons que tots els anys es fa en sa festa pròpia, la qual rodà per lo mateix territori que rodà la del primer dia, preanant molts desparadors. I la música que cantà també sos villancicos en quatre puestos, en alabança dels sants, i en esta funció es concluí la festa de este dia i solemnitat de la dedicació de este nou temple” (pp. 111-112). Un fragment, realment interessant, per la quantitat d’informació que ens aporta. 

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), des de 1601, hi ha un convent de l’orde religiós Frares Menors Caputxins. El 21 d’agost del 2017 vaig contactar a través d’un missatge amb el germà Miguel Ángel Atiénzar, qui, dos dies després, m’escrigué lo següent: “Nuestro convento se funda en torno a una ermita medieval dedicada a los Santos de la Piedra. Antes de la fundación del convento la costumbre en L’Olleria era subir todos los años para la fiesta de los santos en romería, clero y pueblo. Esta costumbre suponemos pervivió tras la fundación capuchina al menos hasta la desamortización (1835).

Desde la restauración (1886) hasta la Guerra Civil (1936) ignoramos si se volvió a celebrar o no. Durante el resto del siglo XX fue decayendo. Primero se celebraba una misa con participación del pueblo, y en los últimos años, una misa sin participación de pueblo o incluso ni se celebraba.

En el siglo XXI se recupera la fiesta, celebrándose con misa solemne y bendicíón del término”.

Sobre les imàtgens existents en l’actualitat, diu “Abdón extiende el brazo izquierdo, sosteniendo con un racimo de uvas, como ofreciéndolo a la Divina Pastora; mientras que Senén abraza un pequeño haz de espigas también con el brazo izquierdo y extiende el derecho señalando a la Virgen”.

A més, afig que hi ha “Un ejemplar de los gozos a los Santos de la Piedra, de la imprenta Ignasi Valls, de 1841.

(…) Existe también un anagrama de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha e izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

En Oriola (el Baix Segura; en castellà, Orihuela), hi ha l’obra “Anales de Orihuela de Mosén Pedro Bellot (Siglos XIV-XVI)”, la qual, en el volum I, exposa que, en 1490, “votó el consejo la fiesta de los Santos Abdon y Senén, porque Dios librase a Orihuela de la peste que corría en muchas tierras circunvecinas” (p. 490). Informació facilitada per Jesús García-Molina Pérez, per mitjà d’un missatge del 13 de desembre del 2018, qui escrivia que He mirado una obra titulada ‘Compendio Histórico Oriolano’, de 20 volúmenes de más de 700 folios cada uno, escrita por José Montesinos entre los siglos XVIII y XIX, en la que describe todas las iglesias y ermitas de la ciudad y su obispado, y no dice nada de estos santos cuando habla de la entonces ermita de San Bartolomé. Tampoco he conseguido averiguar si se celebraba alguna fiesta en honor de estos santos en Orihuela o sus pedanías”.

En Otos (la Vall d’Albaida), per mitjà de Daniel Alfonso Medrano (cronista d’Otos), qui m’envià un missatge el 23 de gener del 2019, hi ha que “L’escultura actual d’Otos dels Sants de la Pedra, com has pogut llegir al llibre de festes de 2016, està conformada pels dos sants junts damunt d’un núvol. Estan situats a l’altar major. Al centre està la titular, la Immaculada, al costat esquerre els Sants de la Pedra i a la dreta Santa Bàrbera, l’anterior titular de la parròquia.

Al retaule antic estaven dalt del tot, a l’àtic, separats un a cada costat. Ara mateix estan així a l’església de Carrícola (es preservaren durant la Guerra) i també a Albaida o a Santa Maria d’Ontinyent.

A Otos la festa del 30 de juliol s’ha abandonat i únicament se celebren el 7 d’agost, l’endemà del Crist de la Fe. Des de fa uns anys es venera una relíquia seua després de la missa. Dues de les campanes estan dedicades a ells i l’any 2016 es van fer uns tapissos per als balcons que es pengen el dia de la festa”.

Sobre Otos, també sabem, per mitjà d’un missatge de Daniel Alfonso (del 13 d’agost del 2019), que, eixe any, “Per a la festa va actuar la Muixeranga de la Vall d’Albaida”, fet que encara no havíem enregistrat durant la recerca. Aquest cronista, en el llibre de festes patronals d’Otos, a què es pot accedir mitjançant l’entrada “Publicacions sobre les festes d’Otos” (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), del seu blog “Publicacions sobre Otos”, en el 2016, escrivia l’article “75 anys de les imatges patronals d’Otos”, article on podem llegir que “Abdó[9] subjecta a la seua mà dreta unes espigues de blat i Senén un raïm, cultius mediterranis que coincideixen amb les espècies eucarístiques” (p. 29). Comprovem, de nou, com en aquesta font també es vincula els fruits de la collita amb l’Eucaristia, com ja hem tret en un altre apartat de la recerca.  I, també a través d’un missatge de Daniel Alfonso (però del 28 de gener del 2020), sabem que, “L’any 2016 –Bicentenari de les festes- es van confeccionar  uns tapissos per als balcons que es pengen el dia de la festa. També aquell any es va imprimir el fullet dels gojos –en format tradicional amb orla, gravat i florers-, atés que s’utilitzava una edició antiga mecanografiada”. La informació sobre els tapissos era nova, respecte a lo que havíem arreplegat durant la recerca.

En Palmera (la Safor), com podem llegir en l’entrada “Església Parroquial de la Puríssima Concepció” (https://palmeraturisme.wordpress.com/esglesia-parroquial-de-la-purissima-concepcio), de la web “Palmera Turisme”, hi ha escultures dels sants Abdó (amb fruites d’horta) i Senent (amb raïm), fetes per Ricardo Rico en el 2009, sants a què, “Tradicionalment se’ls representava com a uns joves romans, però mitjançant un estudi, l’autor descobrí que aquests, en lloc de romans (tal com se’ls representava) eren perses, pel que els va caracteritzar amb prendes característiques d’aquesta cultura”. El 23 de febrer del 2018 raoní amb l’escultor i em comentà que les havia tractades amb “art persa originari”  i que, si les mirem frontalment, a l’esquerra està Abdó i, en canvi, a la dreta, Senent. Sobre lo que porten els dos sants, digué que Abdó duu, “en lloc de forment, taronges, perquè estan a la Conca de la Safor. El rector de Palmera pensà que les taronges apropaven més al poble, que era lo que portaven els camps d’allí”. Afegiré que semblava un home obert a lo que hi hagués de nou en l’etnologia com també a lo referent als Sants de la Pedra, al tema del simbolisme d’Abdó i de Senent, així com una persona oberta. Si consultem en Facebook l’entrada de la Parròquia de la Puríssima Concepció de Palmera[10], veiem que, en un post del 2013, el sant que hi ha a l’esquerra i que porta taronges, apareix com “Sant Non” (sic) i que, en un altre post del mateix dia (13 de febrer del 2013), figura com “Sant Nin” (sic) i duu raïm.  L’ús dels noms familiars Sant Nin (per a Sant Senent) i Sant Non (per a Sant Abdó) està molt estés en Catalunya, però a penes en el País Valencià, i, quasi segur, haurà entrat ací per mitjà de l’accés a informació mitjançant Internet, ja que aquests noms no apareixen, per exemple, en molts missatges que he rebut per part de valencians i sí, com ara, les formes “els Sants de la Pedra” i, no tant, “els Santets de la Pedra”.

En Picanya (l’Horta de València), atenent a l’entrada “GOZOS A LOS SANTOS DE LA PIEDRA DE PICANYA” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2018/11/gozos-los-santos-de-la-piedra-de-picanya.html), del blog “Gogistes Valencians”, hi ha que es celebren el 30 de juliol i que “Ha sido tradicionalmente la fiesta celebrada por los festeros más jóvenes del municipio”  i que “En los últimos años los actos festivos se han trasladado al terminar las Fiestas Mayores de ‘La Sangre’ o Ecce Homo y a la Virgen de Montserrat. Se recuerda que durante una ofrenda a los santos hubo una tremenda granizada que provocó que se les abandonara en sus andas y, tras esto, la granizada cesó de inmediato”. Aquesta informació fou oferida en novembre del 2018.

En la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), el capellà que hi havia en el 2005, de la Parròquia de l’Assumpció de la Pobla, indica, per carta, que “La Pobla del Duc es un pueblo agrícola y por eso celebra la fiesta a San Abdón y San Senén. La celebra el 30 de junio (sic) o el último domingo de julio. Es una fiesta popular o de calles”. En un escrit que té a l’esquerra una foto de les festes patronals del 2001 (“Festes 2001 en honor als Sants de la Pedra ‘Abdó i Senent’”) i que figura en l’enllaç http://www.lapobladelduc.org/HTML/FESTES01.htm, però que, indirectament, deduïm que és del 2011, quan passem al mes de juliol, llegim que “Essent com és la Pobla un poble de llauradors, des de temps immemorial que els pobletans fan festa als santets de la Pedra perquè els lliure del granís.

Antigament, cada any un carrer era l’encarregat d’organitzar les festes. L’adornaven amb canyes i amb tot allò que la imaginació donava de si.

La vespra, els festers disfressats recorren els carrers del poble anunciant els dies festius.

Ball i jocs tradicionals com el canutet, trompes, xapes, tirar la corda, anelles, ferradures, cucanyes, omplin els dies de festa.

L’últim dia [,] processó als santets.

Els carrers deixaren d’organitzar la festa [,] que va passar a ser organitzada per diferents associacions del poble. Este últim any [, 2011] han sigut els nascuts l’any 1951, els qui complien 50 anys, qui les han organitzades.

Es (sic) tradició que l’últim dia de festa, en el transcurs del ball, al carrer o col·lectiu que agarra la festa se li entregue una clau que simbolitza el traspàs de la festa. A l’endemà solen organitzar festa per a donar-se a conéixer”.

Em sembla un document molt interessant, entre altres coses, per la gran presència de paraules relatives a la cultura popular i, en aquest cas, sobretot, a jocs tradicionals de carrer.

En el llibre de festes patronals de la Pobla del Duc, del 2016, “Festes 2016 als Sants de la Pedra. La Pobla del Duc” (http://www.lapobladelduc.es/sites/default/files/files/llibre_dels_sants_de_la_pedra_2016.pdf), hi ha un article de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), titulat “La UDP i les festes dels Sants de la Pedra”, on podem llegir que “La festa als Santets de la Pedra, així coneixem als Sants Abdó i Senent al poble, és ja molt antiga. Sabem de la celebració abans de la guerra i el retornament pels anys 50 celebrant-ho cada any un carrer diferent. El tradicional era la revetlla, la dansà i els soparets de germanor al mig del carrer” (p. 13). I, en l’article següent, “Quan els festers del 2016 tenien 2 anys…”, hi ha que “De la festa religiosa volem destacar la solemnitat dels diferents actes celebrats pel Rector de Bicorb Dn. Fernando i el seu amic (…).

I els carrers? què ben adornats estaven, i en materials naturals. Per limitar la zona de festa vam construir quatre arcs de canya vera que vam tallar del riu (…). Cada un dels arcs tenia una gran làmpara construïda amb productes originals: pots, carabasses…

Els carrers de la festa estaven il·luminats per centenars de perilles (…).

Entre els diferents actes què bonica va ser la serenata nocturna de la vespra a càrrec de la rondalla ‘Lo que nunca muere’ [.]

(…) En la cavalcada van participar moltes persones amb els seus carros tan ben adornats que ens van fer complicat decidir a qui donar algun dels quatre premis. Els festers eixíem des de les Cases Barates i els veïns i veïnes es van bolcar adornant el carrer, els balcons i finestres, tenia que estar tot ben bonic al pas de les xiques guapes i dels xics guapos, els organitzadors de la festa. Per als xiquets i majorets vam organitzar una xocolatà i jocs infantils com cucanyes, carrera de sacs, pillar l’anella amb la bici… Tots els dies de festa ens va acompanyar la Banda de Música de La Pobla (…). L’últim dia vam entregar la clau gegant’ al[s] propers festers del carrer Xàtiva com a símbol de continuïtat de la festa que tots tant estimem i que no volem que es perda, la festa dels Santets de la Pedra” (pp. 14-15).

En Polinyà de Xúquer (la Ribera Baixa), com m’escrigué Eduard J. Gay, cronista del poble, el 23 de febrer del 2018, a través d’un missatge, “Ací sempre s’ha celebrat els Sants de la Pedra i s’ha fet el dia 5 d’agost, vespra de la festa grossa del poble que és al Crist de la Sang.

(…) Durant el franquisme, el sindicat vertical s’encarregava d’organitzar eixe dia de festa en nom dels llauradors; després va ser substituïda per les Cambres Agràries i elles s’encarregaven de fer la festa. Almenys, a Polinyà. Quan les cambres foren dissoltes, l’Ajuntament de Polinyà es feu càrrec de la festa i continua fent-ho.

Si en lloc d’estar enmig de les festes d’agost, que van del 2 al 6 d’agost, haguera estat en un altre dia solt, igual s’haguera perdut, però així encara es conserva.

El més normal és dir-los Sants de la Pedra. Abdon i Senent quasi ningú ho diu”.

 

 

Notes: [1] Literalment, ja que figura el terme primer.

[2] El jurat era el càrrec administratiu que en l’època foral equivalent al que, actualment, diem regidor, càrrec que entrà amb els decrets de Nova Planta del segle XVIII.

[3]Regalia, segons el DCVB, en aquest cas, significa, “allò que sobre llur sou perceben els oficials en algunes oficines”. Per tant, l’Ajuntament pagava al llumener una part de lo que hi havia  en les arques municipals.

[4] Dobla, ací, com comenta el DCVB, vol dir “Festa votiva amb missa cantada i sermó”. I “votiva”  prové de “vot”, sinònim de prometença que es fa a Déu, a la Mare de Déu, a un sant, etc., en aquest  cas, als Sants de la Pedra.

[5] En aquest cas i, partint de la primera part de la definició del DCVB, conjunt de soldats. Fa pensar que es tractaria d’una representació de soldats.

[6] “Dia de precepte”, en el DCVB, apareix com “dia en què els catòlics vénen obligats a oir missa i a no fer treballs servils”. Aquesta definició és anterior al Concili Vaticà II (1962-1965).

[7] El terme “infraoctava” , que prové del llatí “infra octavam” (‘sota l’octava’), fa referència a cadascun del sis dies compresos entre el primer dia d’una festa eclesiàstica i el darrer. Així, si fos el cinqué dia de la infraoctava i coincideix amb el dia dels Sants de la Pedra (30 de juliol), com és en el cas d’aquestes línies de Josep Esplugues, vol dir que la festa de partida era el dia 25 de juliol, és a dir, que havia començat el dia de Sant Jaume Apòstol i que acabava el 1r d’agost.

Informació treta a partir de les definicions del “Diccionario etimológico”, de Xile, a través de l’entrada “Infraoctava” (http://etimologias.dechile.net/?infraoctava), i també mitjançant el DCVB (en el terme “infraoctava”).

[8] “Vespres”, d’acord amb el DCVB (i direm que s’ajusta al text del llibre), és “una de les hores canòniques que es diuen després de la nona” i, a més, “l’hora en què se solien cantar les vespres a l´església, que era de les dues a les tres de la tarda”. Per tant, vol dir que ja havia acabat l’acte en l’església i que, més o menys, eren les tres de la vesprada o un poc més tard. Finalment direm que les “hores canòniques” són, segons el DCVB, “Cadascuna de les divisions romanes del dia (prima, tèrcia, sexta, nona) adoptades i ampliades per l’Església amb el nom d’hores canòniques (laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes) per a la recitació diària dels oficis divins”  i que“nona” (també dita “hora nona” o “novena hora”, segons l’entrada de “nona” en Viquipèdia, feta el 21 de març del 2019) és, després de l’eixida del sol, una pregària que es resava aproximadament a les tres de la vesprada.

[9] El que veiem, frontalment, a l’esquerra.

[10] En Facebook, apareix, literalment, com “Parroquia Purissima Concepcio de Palmera”.

Cap ací, cap allà, marxa Felícia

 

Aquesta cançó eròtica valenciana em fou facilitada per José V. Sanchis Pastor el 16 de setembre del 2020 a través d’un missatge:

 

“Cap ací, cap allà,

marxa Felícia,

espolsant-se les puces

a la pallissa.

Xiqueta, si te’n vols vindre

a l’oliverar de ma ‘uelo’,

a dos quinzets la barcella,

d’olivetes ‘del Cuquello’.

Arromanga’t, Marieta,

més amunt del melic

i voràs quina tecla

tocarem esta nit”.

 

 

Nota: En valencià genuí, no emprem el castellanisme abuelo ni derivats, perquè es tracta d’una paraula inadmissible, i sí, com ara, la forma avi, que no correspon al mot afectiu iaio. Quan farem ús del castellà, ja direm abuelo.

 

De Cullera a Moixent i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Cullera, Daimús, la Font d’en Carròs i Moixent, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

En Cullera (la Ribera Baixa), com escriu Celia Soriano Gomis, en l’article “Es recuperen les tradicions de la Romeria dels Sants de la Pedra” (http://www.lexpressio.com/?arg_id=3750&url=2&corp=lexpressio&arg_familia=2&arg_poblacion=5), publicat en el diari “L’Expressió”[1], hi ha una tradició “que els historiadors daten del segle XV, i que se celebra (…) l’últim dissabte de juliol”. En el 2013, “gràcies a l’esforç de l’arqueòleg municipal Quique García[2], (…) l’habitual romeria des de l’església de la Sang de Crist al Raval fins l’ermita dels Sants de la Pedra ha recuperat elements que s’estaven abandonant, com els goigs.

(…) com va explicar l’arqueòleg. ‘Més que novetats, el que anem a fer enguany és recuperar tota la tradició de la romeria, des de l’eixida amb cavalls fins l’ermita, el repartiment de les canyes per pujar a l’església i, després de la missa, cantar els goigs’. ‘Són tradicions que no volem que es perden, com la benedicció dels camps als quatre punts cardinals, o el besamans als sants’, va afegir”.

Poc després, Celia Soriano, afig que “(…) Aquesta festivitat es remunta als segle XV, dos segles després de la construcció de l’ermita, per rendir culte als Sants de la Pedra, els patrons de les collites. Quique García va declarar que és possible que, des d’eixe segle, existira algun tipus de romeria en la qual els agricultors ja es traslladaven fins l’ermita per fer una missa demanant la bona collita de l’arròs, un element fonamental per la subsistència econòmica de Cullera. ‘Es diuen Sants de la Pedra, per la pedregà[3]. Encara que fa bon temps, ara pot haver una pedregá i pot tirar-ho tot per terra’, va explicar l’arqueòleg”.

Aquest romiatge, com es pot llegir en un fullet del 2017 facilitat per Kike Gandia, té com a finalitat “acompanyar les imatges dels Benissants cap a l’Ermita dels Sants de la Pedra”.

També en Cullera, però partint de l’entrada “Gojos als benissants Abdó i Senent, venerats a la seua ermita de la marjal de Cullera” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2012/11/gojos-als-benissants-abdo-i-senent.html), del blog “Gogistes Valencians”  i facilitat per Kike Gandia (a través d’un missatge del 5 de juny del 2018), llegim que “encontramos bien arraigada la tradición ya por el año 1.670 y siempre vinculada al cultivo del arroz. El día 30 de Julio, por la tarde, salía del ayuntamiento la romería popular con el clero y las autoridades. Un carro transportaba el anda con las reliquias acompañado por la banda de música y los balcones se adornaban con telas damascadas[4]. Llegando a la ermita se hacía misa y se besaban las imágenes de los santos aprovechando para hacer la elección de los cargos de la cofradía para el año próximo. De esa manera comenzaron las fiestas del pueblo”.

Finalment, per mitjà de l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (https://val.levante-emv.com/ribera/2017/08/01/cullera-mantiene-viva-tradicion-benissants/1599992.html), publicada en el diari “Levante-EMV”, el 1r d’agost del 2017, hi ha que L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria.

(…) El dissabte a les 18.30h es va realitzar la tradicional concentració davant de l’església de la Sang de Crist on es van citar els genets de la localitat i alguns arribats des de diversos punts de la comarca i els carros, carretes, carruatges i calesas [= calesses[5]], a més dels romers i gent arrelada a esta tradició.

Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una calesa que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars”.

En l’apartat dedicat a les ermites, traurem més línies d’aquest article dedicat a la celebració dels Benissants, en Cullera (la Ribera Baixa).

Tocant Cullera, afegirem un document interessant que trobí, en maig del 2019, sota el títol “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis, escriptor i polític català del segle XX. Es tracta, com es llig en la fitxa de l’obra, del “Text presentat el dia 30 de juny als Jocs Florals de l’Alguer (1961), essent secretari Rafael Tasis”. El poguí imprimir gràcies a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la UA Barcelona, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, per mitjà d’un missatge. Es tracta d’una obra que s’inicia en la Cullera on havia nascut i s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies) i en què hi ha informació interessant, fins i tot, relativa a Cullera i que, a més, no hi havia en fonts consultades abans. Així, en començar l’obra, l’autor escriu, literalment, unes línies que aprofitem per a aquest punt de la recerca:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants[6], aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats[7] de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa[8] i els músics del poble, es fea[9] una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra[10] de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

En Daimús (la Safor), el capellà de la Parròquia de Sant Pere Apòstol, en una carta escrita en el 2005, comenta que “la festa dels Sants de la Pedra ja es celebrava abans de la guerra civil de 1936, durant la qual van cremar la imatge. Llavors, com en tants llocs, la celebració comprenia la Missa solemne seguida de la benedicció d’animals i les joies. Carreres de cavalls pels carrers de la població. A boqueta nit tenia lloc la processó, i s’ornava l’anda dels sants amb fruits i hortalisses. I la raó de la festa era la d’encomanar les collites als sants”.

Aquest capellà de Daimús afig: “Prou després de la guerra civil es va reinstaurar la festa amb la imatge actual, (…) de pasta motluada[11], com les que es fabriquen en sèrie en Olot. La festa segueix un esquema ‘stàndard’: campanes, animals, música, coets. Missa, processó. (…) Tots dos porten en la mà dreta un ceptre, que recorda la seua pertinença a una família reial persa. Entre els dos sants hi ha un lleó ajocat, que possiblement recorda el martiri en el circ de Roma”.

En la Font d’en Carròs (la Safor), partint de l’apartat “Nostres Festes” (http://www.lafontdencarros.es/va/content/nostres-festes), dins de la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, hi ha la festa SANTS ABDÓ I SENÉN: els santets de la pedra (Santos Abdón y Senén)”, on podem llegir que “És una festa de barri que se celebra pels veïns del carrer sants Abdó i Senén i adjacents, popularment conegut com carrer del cementeri, en el Parc del Cementeri. Se celebra dissabte a finals de juliol, en data pròxima al dia 29 (sic), dia de la festivitat dels Sants Abdó i Senén”. Curiosament, llegim que “van ser condemnats a ser devorats pels lleons. Els lleons, però, es van gitar als seus peus. Van ser degollats i van arrossegar els seus cossos el dia 8 de juliol de l’any 259”. Es tracta de la primera font en què hi ha el dia del seu martiri, de totes a què he tingut accés i, a més,… ¡el 8 de juliol![12] En la part final d’aquesta festa, hi ha que “El dissabte de celebració hi ha despertà a càrrec dels veïns. Per la vesprada se celebra una cercavila amb banda de cornetes i tambors pels carrers del barri. Més tard se celebra la santa missa en honor als santets de la pedra, i en acabant els veïns es reuneixen en un sopar popular al carrer amb revetlla”.

En Fuenterrobles (població valenciana de tradició castellana, de la comarca de la Plana d’Utiel[13]), la tercera setmana d’agost es celebra la festivitat de Sant Jaume Apòstol i la de Sant Abdó i Sant Senent, popularment coneguts com “los Santillos” (“los Santillos de la Piedra”).

Sobre Gandia, tot i que ara no es fa festa, però sí en poblacions del voltant, com podem llegir en l’apartat “IV.- La Festivitat dels Sants de la Pedra”, dins de l’obra “Història de la Setmana Santa de Gandia i d’altres aspectes de religiositat popular” (https://www.academia.edu/19639035/Història_de_la_Setmana_Santa_de_Gandia_i_daltres_aspectes_de_religiositat_popular), de Vicent Pellicer i Rocher (editada en el 2009 per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia), hi ha que “L’any 1744 va ser un mal any per als productes agrícoles valencians. Les collites de blat i de fulla de morera que alimentava el cuc de la seda això com altres productes es van fer malbé a causa de plagues i temporals de p[l]uja i pedra. Sortosament, la comarca de la Safor es va veure lliure d’aquestes calamitats que afectaren a gran part del país. I això es va interpretar com una intercessió dels sants per la qual cosa, el 29 de juny d’aquell any la corporació municipal va acordar que, en acció de gràcies havien de celebrar una festa de dobla[14], sermó a càrrec del pare guardià del convent de Sant Roc, una solemne processó a la que no devien faltar els frares de sant Francesc i per acabar, un gran castell de focs d’artifici ‘igual al que se executa en el dia del Señor San Francisco de Borja’ (p.35). Un poc després, Vicent Pellicer i Rocher ens diu que la festa als sants Abdó i Senent començà a decaure arran l’entrada de la industrialització, a partir de finals del segle XVIII, i que, a hores d’ara, sí que és viva en poblacions de la Safor.

He triat el cas de Gandia, més que res perquè permet comprendre millor en què consistia l’acció de gràcies i com es feia, en ple segle XVIII, un segle en què la religiositat popular estigué ben viva en lo relacionat amb els Sants de la Pedra.

En Gandia, a més, hi ha un retaule dels Sants de la Pedra, com podem veure en l’entrada “Colegiata de Gandia Col’legiata de Gandia” (http://www.jdiezarnal.com/colegiatadegandia.html), dins del punt “Retablo de los Santos Abdón y Senén (Sants de la Pedra)” el qual es tracta d’un “Retablo de estructura neogòtica, copia fiel del que fue destruido en 1936. Dedicado a los santos Abdón y Senén, conocidos como los Santos de la Piedra. El retablo actual es obra de 1961 aunque el original se encontraba en este lugar desde 1712. (…) Los santos llevan en sus manos diversos productos agrícolas ya que son protectores de las cosechas, también son invocados para que ejerzan su protección ante el granizo, de ahí que reciban el nombre de santos de la piedra”.

Agraesc l’orientació de Jesús Eduard Alonso i López, director de l’Arxiu Històric de Gandia, qui, a través d’un missatge del 22 de febrer del 2018, em facilità enllaços per a accedir a informació sobre Gandia i sobre altres fonts de documentació.

En Guadassuar (la Ribera Alta), “per les Relacions de 1770-1771, conservades a l’Arxiu Històric Nacional (…) la festa es celebrava (…) de forma destacada, com totes les altres habituals en tots els pobles”. Tot seguit, afig informació tretes d’aquestes fonts: “En la fiesta de los Santos de la Piedra, que también la hasen celebrar dos Mayordomos que sacan en la Yglesia por boletes, se gastan en la Yglesia en la misa, cera y proseción general ocho libras, tres sueldos y seis, y fuera de la Yglesia en fuegos, sermón y dulsayna nueve libras, que unidas a las de la Yglesia, toman suma de 17 libras, 3 sueldos, 6 [dineros]”. Igualment, diu que “al voltant de l’ermita [de Sant Roc] i de la Creu de terme es feia la benedicció dels camps i dels fruits.

(…) l’any 1723 el rei [Felip V] ordena celebrar com a festes de precepte en la Corona d’Aragó (…) la de Sant Antoni de Pàdua, Sant Joaquim i la de Sant Isidre llaurador.

Després de la guerra, quan es va reconstruir l’Ermita, la Germandat [15]de Llauradors i Ramaders l’any 1949 va encomanar la imatge de Sant Isidre i va construir l’altar”. Una de les aportacions més interessants d’Enric Mut Ruiz, cronista de Guadassuar, és que cita l’any en què el rei Felip V dicta l’orde i, així, podem sabem quan esdevé lo que havíem trobat en alguna font, com ara, procedent d’Aldaia. Es tracta d’un cas, com en altres que hem vist, de substitució, la qual no podem deixar passar, ja que la imatge de Sant Isidre hi substituí… la dels Sants de la Pedra, és a dir, que no es tractà d’una simple introducció d’una obra d’art dedicada al sant castellà i que, per exemple, convisqués junt amb la dels sants Abdó i Senent.

En Massarrojos (l’Horta de València), una històrica població valenciana, des de 1899, part del terme de la Ciutat de València, com veiem en l’apartat “Festes de València”, dins de l’entrada “Massarrojos” (http://festesdevalencia.com/index.php/component/content/article/24-pedanies/242-massarrojos?highlight=WyJwZWRyYSlslnNhbnRzll0=), informació a què accedírem per mitjà d’Enric Cuenca Yxeres, qui ens l’envià, des de la regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, el 27 de desembre del 2018, “La festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (patrons de la localitat) se celebra (…) a la fi de juliol. Després de l’anunci, a la nit es fa el trasllat dels sants fins a la casa del clavari major.

L’endemà té lloc la ‘despertà’, al migdia es fa la ‘mascletà’ i a la nit se celebra una missa en honor dels sants”.

Prosseguint amb la festa en Massarrojos, per mitjà del llibre “Estampas de Masarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, sabem que “El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de  guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes[16]’, limones, canela y todo ese variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto” (p. 382).

I, sobre el final d’aquesta festa, el capellà Cipriano Ibánez escriu sobre la tornada cap al poble, després de bona part de la festa del dia i diu que “Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado[17]; otro lleva el Bombo de la Banda musical; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen otros los platillos, el bajo, y algunos instrumentos más; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos” (p. 383).

Cipriano Ibáñez també escriu que, en Massarrojos, en ple estiu i enmig d’un ambient de molta festa, es presentava el primer meló de l’any. I que es desenvolupava “con todo este atuendo[18] preparativos e ilusiones prendidas de chicos y grandes (…), al llegar el día de florechar[19], y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada” (p. 404). Es tracta de la primera font d’informació on es posa que el dia dels Sants de la Pedra, se’ls ofereix el meló primerenc, en lloc de ser, per exemple, una ofrena de raïm collit abans del temps ordinari. Almenys, fins que, a la darreria de juny del 2019, vaig llegir que, en Benlloc (la Plana Alta), també es fa una cosa semblant, com hem escrit adés.

Cal comentar que, una obra musical de Salvador Giner Vidal  (1832-1911, compositor i músic valencià) diu així: “L’entrà de la murta és / un carro ple de flocs / un llaurador cantant / i un atre tirant flors”.  En l’article “Salvador Giner i Vidal” (http://elmicalet.cat/salvador-giner-i-vidal), dins de la web “Societat Coral El Micalet”, hi ha que aquest compositor solia anar a Massarrojos, “on passava llargues temporades i on trobava la màxima inspiració com ‘L’Entrà de la Murta’, de la festa dels Sants de la Pedra i una desfilada de carros adornats amb murta seguits per la banda de música tocant pas dobles (sic)”. Trobem, doncs, una relació directa entre aquesta obra musical, molt popular, i els Sants de la Pedra, un fet que no esperava descobrir durant l’estudi, si voleu que vos siga franc i que tingué lloc en u dels primers mesos del reinici de l’estudi, en el 2017.

En Moixent (la Costera), com llegim, textualment, en “Agenda 2014: Assumpció, Sants de la Pedra i ofrena de flors a les santes relíquies” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2014/08/agenda-2014-assumpcio-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Campaners de Moixent”, elaborat per aquesta associació, hi ha una campana, “de l’Ermita del Santíssim Crist del Mont Calvari, està dedicada a ells. No se sap com arriba a l’Ermita, possiblement estiguera en la Ermita de les Casses de Lloma en els Alcusses (dedicada als Sants de la Pedra) i al traslladar els ornaments litúrgics al Convent de Franciscans i a l’Església s’instal·laria en l’Ermita (com diu la Visita Pastoral de 1758).  La campana te una magnifica epigrafía dels Sants Abdó i Senén i l’Espérit Sant sobre ells.

Els Sants de la Pedra son els patrons del terme de les Alcusses.  En l’Ermita de la Casa Rabosa dedicada a la Puríssima Concepció (abans era Parròquia), es feia hasta l’any 2002 una missa amb processó amb les imatges que actualment están en el Saló Parroquial, havien festers i es cantaven els “Goigs” als màrti[r]s. En la Casa el Fondo hi ha un plafó ceràmic on es representen als Sants de la Pedra (imatges idèntiques a les què van furtar l’any 1987)

La campana procedent de l’Ermita de la Puríssima Concepció de la Casa Rabosa que te el nom de Nieves, de l’any 1923, instal·lada l’any 2010 en el campanar seguirá la funció que li es propia voltejant per a la festa, tal com es feia en les Alcusses, hi ha que ara la mateixa festa dels Sants de la Pedra es celebra en l’Església Parroquial (en que també assistixen les Autoritats a la missa de 12),  i les imatges dels Sants Abdó i Senén están en el Presbiteri”. 

El 10 d’agost del 2018, des de l’associació “Campaners de Moixent”, em comentaren que aquestes imàtgens “Es van portar a l’església parroquial per desaparéixer la Festa allí, en l’Ermita de la Puríssima Concepció (Casa Rabosa) per la calor i la poca afluència de gent. A dia de hui sols es fa allí el bou en corda, i la missa es fa en l’església parroquial”. Agraesc, igualment, la col·laboració de Felipe Sanchis Tárrega, d’aquesta associació de campaners, qui em facilità informació en distintes ocasions.

 

 

Notes: [1] El 20 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca, no es podia accedir a la notícia mitjançant aquest enllaç.

[2] Cal dir que qui figura com Quique García, és Kike Gandia, com em confirmà, ell, el 12 d’agost del 2019, mitjançant un missatge.

[3] Literalment, en lloc de pedregada, com també es llig, un poc després, en la mateixa notícia.

[4] Una damascada és una tela semblant al damasc, un tipus de teixit.

[5] Literalment, en castellà, calesa, en lloc de la forma en valencià, calessa. Una calessa és un carruatge de dues rodes, obert per davant, per a dues persones.

[6] Els sants a què es refeix el nom són els Sants de la Pedra.

[7] Manat, grapat.

[8] Banda de darrere de l’esquena d’un quàdruple, això és, d’un animal de quatre potes, com ara, d’un cavall, d’un ase o d’un mul.

[9] És admissible la forma fea en lloc de feia, ambdues, del verb fer.

[10] Tassa menuda emprada especialment per a prendre xocolate.

[11] Podem intuir que volia dir “motllada”, verb relacionat amb motlle.

[12] Textualment. Fins i tot, aquest detall sobre el 8 de juliol, encara romania en la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, el 21 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca.

[13] Aquesta comarca, a hores d’ara, valenciana, però de tradició castellana, es va adherir a la província de València, en 1851, per demanda al govern espanyol. No havia format mai part de l’històric Regne de València.

[14] Festa votiva, és a dir, una festa particular, amb missa cantada i sermó.

[15] El nom oficial estava en castellà.

[16] Les vaquetes, forma correcta, és el nom que reben uns caragols també coneguts, com ara, com xones, xonetes…

[17] En valencià, ensutjat.

[18] En valencià, vestit.

[19] Florejar, ací escrita d’acord amb l’ortografia castellana.

De Bétera a Corbera i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en relació amb unes quantes poblacions valencianes, i sobre el seu vincle amb els Sants de la Pedra.

En Bétera (el Camp de Túria), com podem llegir en l’article “Bétera, un poble per a tots” (https://beteranet.com/betera/librov/vii_02.htm), d’Amparo Doménech Palau, editat[1] per l’Ajuntament de Bétera i per “Cooperativa Agrícola de Bétera”, COOP. V., en 1998, “hi havia la Confraria dels Sants de la Pedra que sols era d’homes; els clavaris d’aquesta Confraria eren els que organitzaven la festa. Antigament es realitzaven dos dies de festa, el dia dels Sants i a l’endemà la llagosta, els dos dies repetien la mateixa processó, una dedicada als Sants i patrocinada pels clavaris i la segona per l’Ajuntament, doncs la tradició diu que l’any 1200 (sic) hi hagué una plaga de llagosta que va ser desfeta o exterminada per la mediació dels sants[2]. Quan se celebrava la festa de la Llagosta, una vegada la patrocinava l’Ajuntament i l’altra la Confraria del[s] Sants de la Pedra”.

Igualment, també hi ha un document molt interessant, “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” , d’Imma Dasí Estellés, que, tot i que toque de passada el tema dels Sants de la Pedra en Bétera, inclou que “Des del segle XVIII a Bétera se’ls declara patrons del poble per esdeveniments que el poble considera miracles, per a que cessara una plaga el 1700 es van acollir sota la seua protecció dels Sants de la Pedra amb un vot de festa anual i al 1730 per a que el terme es vera lliure d’una tempesta que estava afectant els pobles veïns”.

En Biar (població valenciana de la comarca de l’Alt Vinalopó), com podem veure en l’article “Com és Biar?”[3] (https://sites.google.com/site/onviscbiar/com-es), en l’apartat “Ermita dels Sants de la Pedra (s. XIII) i el seu mirador”, “Aquesta ermita és el lloc on se celebren 1 dia a l’any un ball típicament anomenat ‘Les Parrandes’, que també se celebren en altres ermites, com la de sant Roc, de Biar, al llarg d’uns dies marcats durant l’estiu.

La festivitat dels Sants de la Pedra en concret es realitza el dia 30 de Juliol”.

D’acord amb informació facilitada per l’Ajuntament de Biar, per telèfon, el 12 de febrer del 2020, per a eixir de dubtes sobre si només tenia lloc amb motiu de la celebració de la festivitat dels Sants de la Pedra, ens digueren que no era eixe el cas, ja que tenia lloc amb motiu de moltes festes populars en Biar. Agraesc aquest aclariment.

Sobre Biar, també hi ha que, segons l’article “Els Sant[4] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, publicat per Consol Conca i Coloma, en 1993, en la “Revista de Moros y Cristianos”[5], el qual figura en el blog “Apiarium”, de Biar, “El relat hagiogràfic i els avatars de les seues relíquies ha quedat cristalitzat[6] no sols en els Gojos sinó també en Auques i en Oracions. En l’ermita dels Sants de la Pedra de Sueca es guarden alguns exemplars dels Gojos i una Auca catalana que refereix la història abans contada” sobre Arles i sobre l’inici de la devoció que es va iniciar en aquesta població del Pirineu i que, amb el temps, es difongué per la Corona Catalanoaragonesa.

En Canals (la Costera), partint del llibre “Coneguem els nostres noms de lloc”, de Llum Pérez i de Sandra Fayos, editat per l’Ajuntament de Canals, en el 2005, hi ha el carrer dels Sants de la Pedra, els “segons patrons” de la població. Podem llegir que “Eren venerats a Canals i a tota la comarca. Al naixement del riu dels Sants, on estava l’ermita del mateix nom, -antigament terme municipal de Xàtiva, i avui dia, de l’Alcúdia de Crespins, se celebrava una processó en el seu honor cada 30 de juny (sic). Açò s’acabà quan l’ermita dels Sants de la Pedra va ser enderrocada pels terratrèmols del 23 de març de 1748.

Ignorem en quin moment els canalins van decidir donar aquest nom al carrer que estudiem, però sembla lògic pensar que fou després d’aquest succés tràgic quan s’acordà guardar la memòria d’aquests segons patrons de Canals (…). D’aquesta manera, doncs, el seu record ha perdurat fins als nostres dies” (p. 208). Agraesc la generositat de José Antonio Polop, de Casa Cultura Canals, qui em facilità aquesta informació sobre Canals, a través d’un missatge, el 5 de juny del 2018, així com la que hi ha en aquest apartat de la recerca, com ara, els dos articles següents.

Segons l’article “Canals y los Santos de la Piedra. Una devoción semiolvidada”, d’Alfons Vila Moreno, publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1987”, des d’aquesta ermita, mentres hi va romandre, “se organizaba y salía la procesión que acudía al santuario cada 30 de julio, cuyo ritual conocemos con detalle” (p. 77). A més, sabem que, a partir d’informació de 1747 relacionada amb un pleit, “la procesión (…) salía de Canals cada 30 de julio en dirección a la ermita de los Santos (…) desde el templo y por el camino de L’Alcúdia de Crespins.

(…) De este modo se llegaba en romería hasta las inmediaciones de la ermita donde se recomponía la procesión. Tras la misa con sermón los mayordomos setabenses[7] ofrecían un refrigerio a los asistentes antes de que la procesión retomara el camino de regreso.

Nuevamente se salía en orden procesional pero tan sólo durante escasos metros porque de inmediato se abandonaba éste y a caballo en grupo se volvían, esta vez por el atajo del camino de Enguera[8](p. 79).    

En l’article “Los Santos de la Piedra, segundos Patronos de Canals”, escrit per Ramón Arnau Palop, en el “Llibre de Festes de Canals 1975”, hi ha que “En Canals resulta notorio y, por otra parte, digno de considerar la devoción a los Santos de la Piedra, lo que hace pensar en un possible primer patronazgo a su favor durante un corto tiempo, ocu[p]ando el lugar inmediato inferior a raíz de su traslado a la ermita cercana al nacimiento del río, pues en las donaciones de Jaime I el Conquistador las tierras de Canals fueron cedidas al caballero Bernardo y Crespi de Peñafort, que a pesar de tener sus posesiones en límites de los reinos de Valencia y Aragón, su origen era catalán (…).

Más testimonios los tenemos en la dedicación de una calle con el nombre de Los Santos –carrer Baix-, así conocida desde el siglo XVII (…), y en esta misma calle un retablo de los Santos de La Piedra se puede contemplar sobre la fachada de la base que da al frente de la calle de Santa Clara –antigua del Hospital-“.

En Carpesa, una històrica població de l’Horta de València, ara dins del terme de la Ciutat de València, hi ha una celebració, la “Festa d’Acció de Gràcies”, que partí d’un fet esdevingut en 1730, com molt bé escriu José Jaime Brosel Gavilá en l’article “Devoción y fiesta a los Santos de la Piedra en Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”. En l’article, podem llegir unes línies tretes de l’obra Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén canónicamente erigida en la Villa de Albalat dels Sorells”[9] (de 1930) que diuen així: “En 1730 recorría los pueblos de la huerta de Valencia un religioso Capuchino predicando las excelencias de la devoción a los Santos de la Piedra Abdón y Senén, con el objeto de fundar Cofradías en honor de los mismos. El fruto de su trabajo debió ser muy escaso, puesto que sólo consiguió su intento en el pueblo de Carpesa. El cielo, sin embargo, se encargó bien pronto de demostrar las ventajas de la devoción predicada por el religioso, cuando a los pocos días de ser establecida canónicamente en dicho pueblo la mencionada Cofradía, una deshecha tormenta, descargando con cantidad de granizo y piedra, arrasó completamente las cosechas de todos los campos comarcanos, dejando tan sólo libres los del término de Carpesa; y por este hecho sus moradores[10], convencidos de que tal gracia les había sido concedida por intercesión de los Santos Mártires, acordaron celebrar perpetuamente, además de la fiesta propia de la Cofradía, otra en acción de gracias por tal beneficio” (pp. 126-127).

De fet, en Carpesa, a hores d’ara, com veiem en el mateix article, encara és manifesta la importancia que la devoción a los Santos Abdón y Senén y, de modo singular, la ‘Festa d’Acció de Gràcies’ ha tenido y tiene en la vida, la historia, la cultura y las tradiciones de los habitantes de Carpesa” (p. 127).

Continuant amb el mateix llibre sobre Carpesa, però a partir de l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulsor de la devoción”, també de José Jaime Brosel Gavilá,  hi ha que, “Por encargo de D. Vicente, el artista S. Aguilella Vidal realizó en torno a 1970 una colección de retablos cerámicos representando a los Santos de la Piedra. (…) En todos ellos se incluía la reproducción del Templo Parroquial y, en algunos, se añadió la Cruz de Montesa. El cuadro cerámico se completaba con la leyenda que a él tanto le gustaba repetir: ‘Santos Abdón y Senén, quitadnos el mal, traednos el bien’.

A su generosidad también se debe el cuadro que se conserva en la sacristía de nuestro Templo Parroquial. (…) la escena, de tema agrícola valenciano, alude al patronazgo de los Santos sobre las tierras de labranza.

(…) También él fue quien promovió la elaboración de un ‘Himno a los Santos Abdón y Senén”. A su requerimiento, otro sacerdote, D. Pascual Calafat Braco, natural de Benirredrá y condiscípulo suyo, elaboró las estrofas de este canto de alabanza” (p. 138).

Sobre aquesta celebració festiva d’acció de gràcies, afegirem que els seus orígens (no necessàriament els de Carpesa, sinó els etnològics), poden estar, com bé afirma Francisca Martín-Cano, en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”, en què “con ocasión de las fiestas de recolección, las Sacerdotisas hacían ofrendas a la Diosa, de los primeros frutos en procesiones hacia su santuario, portando frutos o cuernos de la abundancia. Y participaban en banquetes en los que comían alimentos sagrados y bebían vino de una gran crátera[11].

En la Península [Ibérica], dichas fiestas serían similares a la: Mundus Céreris ‘la Monda de Ceres[12]’ (monda[13] ‘cesta’), en la que se hacía ofrenda a la Diosa de bandeja para agradecerle la cosecha y solicitar abundancia para la siguiente.

(…) Y son herederas las fiestas de verano, imitadas por la religión cristiana” (p. 405).

Ceres, cereals, estiu… són paraules i temes en relació directa amb els Sants de la Pedra i, per descomptat, amb la deessa grega Demèter (equivalent a la romana Ceres), amb la collita estiuenca, etc.

Continuant en la línia de Francisca Martín-Cano, en relació amb les ofrenes, Manel Carrera i Escudé, en part del seu llibre “ Calendari de festes amb aigua” (http://www.festes.org/media.php?id_media=2205), de la web “Festes.org”[14], sobre el dia de la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol), dia en què se’n fan (per exemple, en celebracions d’acció de gràcies), escriu que “Un dels costums d’aquest dia havia estat una festa a l’hort i després guarnir amb tot tipus de productes del camp i de l’hort, a manera d’ofrena, les capelles dedicades a sant Nin i sant Non, que aquest dia s’omplin de pebrots, cebes, tomàquets i fins i tot de raïm. Avui, durant la missa dedicada als sants es beneeixen els productes de l’hort que els fidels porten” (p. 122). Quant a la presentació de cebes, era la primera vegada que ho llegia i, afegirem, que també se’n fa de forment. Vaig rebre aquesta informació, per part de Manel Carrera, el 30 de juliol del 2019.

Acabarem aquest apartat relacionat amb Carpesa dient que, des de 1942, l’església que hi havia dedicada a Sant Pere, canvià l’advocació als Sants de la Pedra, motiu pel qual ara rep el nom d’Església dels Sants de la Pedra.

En Carrícola (la Vall d’Albaida), gràcies a informació facilitada per Daniel Alfonso Medrano (cronista d’Otos), per mitjà d’un missatge del 23 de gener del 2019, “tenen l’església parroquial de Sant Miquel. Els dediquen als Sants de la Pedra l’últim dia de festes, habitualment l’últim diumenge de setembre”. A més, un any després, el 27 de gener del 2020, a través d’un missatge,  Daniel Alfonso escrivia que, “a Carrícola es veneren dels pocs anteriors a la Guerra Civil” i, per telèfon, em comentà, eixe mateix dia, que durant la guerra se n’havien salvat quasi totes les imàtgens religioses que hi havia. Així, en un escrit que m’envià el 28 de gener del 2020, en al·lusió a Otos, manifesta que “En quant a les escultures dels Sants [de la Pedra], a l’antic retaule major, d’estil barroc i destruït en 1936, presidien els laterals de l’àtic, de forma que estaven separats cadascun a un costat. Amb aquesta disposició es troben hui en dia a Carrícola, única de les parròquies de l’entorn que va preservar les seues imatges durant la Guerra Civil i, posteriorment, les va prestar als pobles veïns per celebrar les respectives festes”.

En Castelló de la Ribera, per mitjà d’informació facilitada per Xavier Martí, el 7 de gener del 2019, hi ha que “A Castelló se’ls fa festa, si més no, des de 1588. L’any 1642 van ser elegits per sorteig patrons de la vila (HVC2, p. 149). Les imatges dels sants germans Abdó i Senent es troben al retaule de l’altar major i són fixes i, per tant, mai no ixen en processó. Aquest retaule és dels anys 50. Les imatges anteriors, refetes l’any 1844 (HVC2, p. 565), foren destruïdes durant la Guerra Civil. La rectoria conserva un reliquiari de mitjan segle XIX amb els ossos de sant Abdó i de sant Senent, i una clau de volta[15] del segle XV de l’església els representa. Les festes patronals o majors sempre li han dedicat un dia, habitualment i, si més no, des de fa cinquanta anys, dilluns. Abans de la Guerra se’ls feia missa cantada i, en acabar, es donaven a besar les santes relíquies (La hoja parroquial, nº 549, 1934, juliol 29, p. 4)”. Així mateix, hi ha una campana, San Abdón y San Senent” (sic), dedicada als Sants de la Pedra, “patrons del poble”, refosa l’any 1955 com també hi ha un carrer que porta el nom “Sants de la Pedra”. A més, en la localitat, abans hi havia la “portella[16] dels Sants de la Pedra”, de què Xavier Martí escriu que A banda dels quatre portals urbans que tancaven la vila, hi havia uns portals menors o portelles. L’any 1854 encara hi havia la portelleta de l’Almassereta, la portella del carrer dels Sants de la Pedra, la portella del carrer de la Séquia i la portella del Pedró. També em consta la portella del Convent”.

En Corbera (la Ribera Baixa), en paraules de Miguel Gómez Sahuquillo, cronista de Corbera (a través d’un missatge del 10 de desembre del 2018), sabem que hi ha “Documentació de 1771 que parla dels Sants de la Pedra de Corbera:

‘Otrosí. En la festividad de los Santos de la Piedra san Abdon y Senen, se sortea un clavario y este gasta de propios para los días rectorales Limosna de Asistentes, y sermón quatro libras doze sueldos…. 4 L 12S’ (AHN Consejos 7105 / 1771)”.

Igualment sobre Corbera, però mitjançant un missatge nou, de Miguel Gómez Sahuquillo, del 14 de febrer del 2019, se’ns exposa que, a través d’una dona gran, sabem que, “Al segle XX, una quadrilla d’amics de Corbera, sentia devoció pels Sants de la Pedra. Tenim notícies del segle XVIII, de l’organització d’actes i Missa a aquests sants. Aquesta colla d’amics compraren unes imatges i cada any les tenien un d’ells a la seua casa. Passats els anys tots els amics de la colla anaven fent-se majors i finalment els sants es quedaren a casa d’un dels amics o dels components de la colla que li deien Pablo Inglada.

En vindre la guerra civil, Pablo Inglada va amagar les imatges en una caseta agrícola que tenia a la muntanya a la partida coneguda com ‘Les Coves’. Va enrotllar els sants en un tendal de carro i els va dipositar a un paller.

Acabada la guerra, les imatges dels Sants de la Pedra foren portades per a ser restaurades, ja que al lloc on estaven havien perdut la policromia i es varen fer malbé.

Actualment, els descendents de Pablo Inglada, segueixen la tradició de tindre les imatges cada any en una casa d’aquesta família i el dia de la seua festa, les imatges són portades a l’església i es celebra una festa en el seu honor.

Aquesta història me l’ha contada una dona bastant major, neta d’aquell home que va salvar els sants. A la dona li diuen Conxa i té enguany les imatges a la seua casa fins al dia de la festa, en què els portarà a Missa i aniran a una nova casa de la família Inglada”. Agraesc aquestes dues informacions, molt interessants, i, en el cas de la segona, facilitada des de fonts populars.

 

 

Notes: [1] La informació sobre l’autora,  l’edició i l’any, l’hem treta de l’apartat “Portada”, dins de la web (https://beteranet.com/betera/librov/index.htm).

[2] D’acord amb la font, estaríem parlant de dos fets esdevinguts abans de l’entrada de les tropes catalanoaragoneses en el Regne de València juntament amb els repobladors, i, per tant, de la introducció de la devoció als Sants de la Pedra (que provindria, majoritàriament, de Catalunya), fet que no té força. Tot ens porta a pensar, per tant, en una errada, ja que la conquesta de bona part del Regne de València, des del nord, no començà, més o menys, fins a l’any 1232. I, si no fos una errada, es tractaria d’un argument sense consistència.

[3] El 12 de febrer del 2020 es podia accedir a aquest article, si bé indirectament.

[4] Textualment, en lloc de Sants.

[5] Hem assignat aquest nom a la revista i no el que figura en la font, ja que és el que veiem en una de les notes de l’article de Consol Conca i Coloma, fet que ens porta a pensar que n’és l’original i no el que apareix en l’entrada del blog.

[6] Textualment, en lloc de cristal·litzat.

[7] Nom que reben en castellà els habitants de Xàtiva, població valenciana de la Costera. En valencià, xativins.

[8] Població de la comarca de la Canal de Navarrés; en valencià, Énguera.

[9] Aquesta obra sobre la confraria dels Sants de la Pedra, durant la recerca, es podia comprar per Internet.

[10] En valencià, “habitants”.

[11] En valencià, “cràter” (m.). Es tracta d’una vaixella de gran capacitat i amb dues anses, destinada a contenir, per exemple, una barreja d’aigua i de vi.

[12] Deessa romana equivalent a la grega Demèter. Ambdues estan relacionades amb el forment.

[13] En valencià, “poda” (per exemple, de la vinya).

[14] Manel Carrera i Escudé, mitjançant un missatge en què m’envià la part del llibre relativa als Sants de la Pedra, m’afegia que ell és “el creador i autor dels textos que surten a la secció dedicada a sant Abdó i sant Senent”.

[15] Pedra central d’una volta.

[16] Porta menuda.

En la conserva d’Aldaia

 

La cançó que escriurem la coneix ma mare i me la cantà ahir. Ella la sap perquè li la cantava la germana de la seua àvia Amparo, la tia Patrocinio. La tia Patrocinio havia nascut en el carrer Sant Miquel, d’Aldaia (una població valenciana de l’Horta de València), en el darrer quart del segle XIX. Diu així:

 

“En la conserva d’Aldaia,

hi ha més puces que albercocs,

que te corren per les cames

com si foren borinots”.

 

Dir que, encara que les paraules “puces”, “albercocs” i “borinots” també tenen un significat eròtic, no és així en aquest cas, com hui m’ha comentat ma mare.

No figura en un llibre de cançons populars (i també de tradicionals) publicat fa pocs anys en Aldaia, sobre cançons enregistrades en aquesta població valenciana.

L’acte sexual amb paraules d’una dona

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila, podem llegir “ la descripció de l’acte sexual amb paraules que hom posa en boca d’una dona” (p. 47):

“Ai, Miquel, així no podràs fer res.

Ai, Miquel, així no podràs fer…

Ai, Miquel, així no podràs…

Ai, Miquel, així no…

Ai, Miquel, així…

Ai, Miquel…

Ai!…

Aaaaaaai!”.

 

De Benimaclet a Benlloc i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem el tema de la religiositat popular en unes quantes poblacions valencianes, des de Benimaclet fins a Benlloc, i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.   

En Benimaclet, històric poble i, des de 1878, annexionat a la Ciutat de València, però amb consciència de poble, atenent a l’entrada “Benimaclet y sus fiestas patronales: una tradición de cuatro siglos” (https://disfrutabenimaclet.wordpress.com/2017/09/11/benimaclet-y-sus-fiestas-patronales-una-tradicion-de-cuatro-siglos), escrita en el 2017, dins del blog “Disfruta benimaclet”, “las fiestas perviven como recuerdo a los orígenes de un pueblo eminentemente labrador, en el que se mantiene la tradición de trasladar durante las fiestas a los patronos de Benimaclet (cuya imagen cumple ahora 75 años) entre fuegos de artificio y música de dolçaina y tabalet desde la iglesia de la plaza hasta la ermita de Vera, para volver al día siguiente a su enclave habitual.

Este acto, denominado ‘Passà’, incluye en su recorrido a la Universitat Politècnica de València, institución cuyas instalaciones se levantaron sobre la huerta benimacletera y que en los últimos años ha colaborado con los clavarios de Benimaclet en la edición de varios estudios historiográficos sobre este pueblo”.

A més, llegim que “Benimaclet era el centro de las fiestas de los agricultores de la Vega de Valencia a sus santos protectores, que eran sufragadas por las autoridades e incluían una gran romería en agradecimiento por la protección contra las plagas y sobre todo el pedrisco.

En 1548 se redactaron y aprobaron los primeros Estatutos de la cofradía[1] de los Santos Abdón y Senen (sic), con sede en la ermita de Benimaclet, 46 años antes de que en ese mismo lugar se erigiera la parroquia de la Asunción, por segregación de la parroquia de San Esteban. Parte del contenido de esos estatutos, denominados ‘Llibre d’Ordinacions de la Confraria dels Sants Abdón i Senen’ de Benimaclet y en los que se fijaban las obligaciones de sus cofrades, como por ejemplo asistir a los enfermos[2], se puede leer en la edición que en 1953 publicó el gramático y maestro de Benimaclet Carles Salvador (…).

También en 1820 se colocó en la fachada del recién construido molino harinero de Farinós, levantado sobre la acequia de Vera a medio camino entre Benimaclet y Alboraya, un retablo con la imagen de los Santos de la Piedra, como una especie de altar público para los agricultores que trabajaban a su alrededor”.

Sobre Benimaclet també hi ha informació en l’entrada “Romeria dels Sants de la Pedra en Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2016/09/romeria-dels-sants-de-la-pedra-en.html), treta del blog “Poble de Benimaclet”. Així, llegim, textualment, que “Tradicionalment la festa dels Sants de la Pedra (Sants Abdó i Senent) la organisaven els llauradors de l’Horta de Benimaclet (…).

La celebració és cada 30 de juliol, encara que en Benimaclet s’ha transladat al mes de Setembre per a celebrar-ho junt en les Festes Patronals.

(…) Siga com siga, són dos sants de clara tradició valenciana i que marquen la mitat de l’estiu, ya que en honor a ells es realisen festejos, misses i atres actes que nos recorden que tenim dos guardes per a garantisar el treball dels llauros[3] en els camps de cultiu valencià.

L’acte de la Romeria sol començar a les 20,30 hores se traslladen Els sants patrons acompanyats de la tradicional Dolçaina i Tabalet partint des de la Plaça del Poble de Benimaclet en direcció a l’Ermita de Vera[4].

(…) El dimarts se realisa el camí invers pel antic camí de Vera i de les Fonts (hui Universitat Politècnica de Valéncia en la qual seran rebuts per les autoritats acadèmiques). Esta visita és deguda a que la Polítècnica es troba en el terme de Benimaclet (i va ser responsable de la desaparició de gran part de l’Horta de Benimaclet) i en recort a això en la pròpia universitat hi ha un lloc a on hi ha una placa a on se fa referència ad això i que rep el nom de la plaça del trasllat”. A més, aquest trasllat, “es realisa en antorches passant, abans d’arribar de nou al poble, pel Cementeri de Benimaclet, en recort dels antepassats de Benimaclet”.

Adduirem que, en el llibre de festes patronals de Benimaclet, del 2002 (facilitat per Pau Giner, per mitjà d’un missatge, el 1r de maig del 2019), titulat “HUELLAS DE BENI-MACLET, hi ha que “El 3 de marzo de 1609 el Papa Paulo V confirmó la Cofradís dels Sants (sic) y decretó jubileo plenario los días de los Santos, de la Asunción de la Virgen, de San Andrés, del Corpus y de San Pedro y San Pablo y las condiciones eran las mismas que aún hoy rigen en estos casos: Confesar y comulgar y visitar la Iglesia de Benimaclet” (p. 55). També sabem, mitjançant aquest llibre, que, durant el temps que hi romangué el rector Diego Calvo Sanz (cinquanta-quatre anys del segle XVIII), es publicà lo que potser és “el primer programa de Fiestas de los Santos Abdón y Senén”. Els actes són semblants als que podria descriure el capellà Josep Esplugues (sobre Montaverner), com hem tret en un altre apartat de la recerca (i que els escrigué de manera més detallada). No obstant això, hi ha un tret comú al de la Festa d’Acció de Gràcies de Carpesa, detall que paga la pena incloure, per ser un cas entre els pocs que hem trobat amb aquest nom: “Julio 31- Fiesta de Acción de gracias por librarse Benimaclet de ‘la pedregá’ del día del Corpus” (p. 61). En aquesta línia direm que, en el llibre de festes patronals del 2013[5], hi ha que el “Papa Juan XXIII[6], tuvo a bien reconocer y aprobar canónicamente el Patronazgo de nuestros Santos Abdón y Senén”, en un escrit elaborat pels clavaris del 2013 junt amb l’“Asociación ANCLA 53”.

Afegirem que, partint del “Costumari català, de Joan Amades, quan escriu sobre el 30 de juliol, exposa que “També fa la seva festa major el llogarret valencià de Benimaclet. Les imatges dels sants patrons són tallades en pedra, cas insòlit, i d’ací que hom els qualifiqui de sants de la pedra. Hom organitza una cavalcada, integrada per la fadrinalla, que cavalca atzembles[7] ben arriades i guarnides amb tot luxe. Aquesta comitiva volta pels camins dels afores de la població, els horts i els ravals. Fan una capta al so de cançons i s’acompanyen amb el tabalet i la dolçaina. Ostenten diferents senyeres, molt guarnides en lluentons i amb les imatges dels sants brodades amb seda” (p. 652). Agraesc la col·laboració de Josep Ma. Alentà (de l’Editorial Claret), qui m’envià la informació del “Costumari català”. El nom de “Sants de la Pedra” té un origen molt diferent al que exposa Joan Amades, poc afortunat, qui tanta informació recollí i ens aporta sobre la nostra cultura: el de protectors contra les pedregades, fonamentalment, contra les estiuenques i poc abans de la collita, quasi sempre, en moltíssimes poblacions, del forment.

Sobre Benimaclet, per mitjà de l’article “Fiestas en la Iglesia de la Asunción de Nuestra Señora” (https://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20070916/valencia/fiestas-iglesia-asuncion-nuestra_20070916.html), publicat en el diari valencià “Las Provincias”, se’ns comenta que “en el año 1997 la Cofradía de las fiestas ofreció a la Reina, y ella aceptó, ser Camarera Mayor a perpetuidad del Santísimo Cristo de la Providencia y de los Santos Patronos de la Piedra”.

Continuant en Benimaclet, afegirem que, en el llibre de festes de 1994, també facilitat per Pau Giner (en un missatge del 1r de maig del 2019), hi ha una pàgina en què es veu un mapa i una nota que diu “La Parroquia de Santa María de Arles sur Tech Francia nos envió la siguiente comunicación sobre la devoción de los Santos Abdón y Senén. En esa parroquia se les veneraba desde hace más de mil años. Como nosotros les veneramos por lo menos hace más de quinientos años creemos conveniente presentar este resumen geográfico a toda la Cofradía”. En la foto del mapa, hi ha un escrit en francés “ABDON et SENNEN sont vénérés dans 5 Pays et dans 126 cités” (“ABDÓ I SENENT són venerats en 5 Països i en 126 ciutats”). I observem que, majoritàriament, ho fan en l’històric Regne de València, en lo que era Catalunya immediatament abans del Tractat dels Pirineus (1659), en el centre de França i en alguns punts d’Itàlia. També figura el punt geogràfic “Cordular” (sic), de què fan esment algunes fonts, encara que amb noms diferents.

En Benissa (la Marina Alta), segons Teo Crespo, historiador, a través d’un missatge del 22 de novembre del 2017, “les partides de Pinos i els Lleus pertanyen a Benissa. Els Sants de la Pedra són els patrons de la partida de Lleus, i de Pinos és Santa Bàrbara. D’altra banda, a Teulada també hi ha un barri on se celebra una festa als sants de la Pedra (al setembre, però), i és prou popular. Allí també es feien antigament els jardinets”.

En Benlloc (la Plana Alta), si partim de la informació de l’entrada “1487-San Abdón y San Senén” (http://rafaelcondill.blogspot.com/2014/08/1486-san-abdon-y-san-senen.html), de Rafael Fabregat i que figura en el blog “El último Condill”, escrita en el 2014, hi ha fragments sobre alguns aspectes de la festa, com es desenvolupava seixanta anys arrere. Per exemple, El día 30 de julio de cada año se celebra en este pueblo la festividad de los Santos Mártires (sants màrtirs) y a tal efecto se va en romería a la ermita que dista poco más de un kilómetro de la población. Por cuestiones laborales, actualmente esta celebración se lleva a efecto el último sábado de Julio.

En mitad del camino y sin ninguna parafernalia, un concejal del Ayuntamiento se apostaba[8] a la orilla del camino con dos sacos de ‘rotllos’ de pan con semillas de anís e iba entregando uno a cada romero que se dirigía a la ermita. Sesenta años atrás, esta romería era una de las más populares de la comarca pues estaba rodeada de un gran mercadillo que hacía las delicias de todos los asistentes. Allí llegaban las primeras sandías del año y otras muchas frutas que por esta zona no se cultivaban.

En una época en que no había televisión y el hambre superaba la abundancia, los niños de los pueblos vecinos acudíamos en bicicleta a la ermita. Aparcada la máquina a las afueras del pueblo finalizábamos el camino campo a través para acceder a la ermita de la Virgen del Adjutorio por los hasta cuatro caminos diferentes en los que se daba el citado ‘rotllo’ a los romeros. (…) Pocos metros más allá empezaban los puestos de los feriantes que vendían todo lo imaginable y que llegaban hasta las puertas de la propia ermita. Las diferentes collas de romeros cogían sitio bajo las carrascas y degustaban el almuerzo que mujeres y novias habían traído. Después se partía una sandía, la primera del año”.

Sobre Benlloc, hem accedit a molta informació, per mitjà del volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, qui, un poc després de conéixer-lo, me l’envià en la part que tocava els Sants de la Pedra i, uns dies després, ho feu (i complet) en un document en pdf. Agraesc la col·laboració contínua de José Miguel García. I, quan tracta la introducció de la devoció als Sants de la Pedra, en Benlloc, escriu que “Es curioso destacar que es en 1445, cuando Benlloch decide construir una ermita para honrar a los Santos Mártires y pedir protección para sus campos y cosechas; o sea, que esa histórica gestión se hace bastante antes que el humanista valenciano [Joan Baptista Anyés, 1480-1553] promueva la renovación espiritual por estas tierras (…). Es decir que, la influencia de los santos en Benlloch, llega diecisiete años después de que la devoción de los mismos entre con fuerza en la Europa meridional por el Rosellón (…). Benlloch, pues, es también uno de los pueblos pioneros en la devoción a estos santos gloriosos, famosos y admirables mártires” (p. 378). En la página 379, José Miguel García ens comenta que també són venerats en la Vilavella (la Plana Baixa), en Vilanova d’Alcolea (la Plana Alta) i, per exemple, en la Mata (abans, la Mata de Morella), en Castellfort i en Palanques, tres poblacions dels Ports i, com ara, en Fredes (un històric poble annexionat a la Pobla de Benifassà, població del Baix Maestrat).

Quant a la celebració de la festa en Benlloc, per exemple, ens parla de la “Festa de la Caritat” i ens diu que “En su origen –año 1446—esa fiesta se denominaba de la Caritat y es la que se viene celebrando ese día regularmente, aunque en los tiempos más modernos se organiza el sábado más próximo a ese día 30 de cada mes de julio.

(…) Algunos datos apuntan a que es durante el obispado de Gaspar Punter –1590-1600–, cuando se decreta la fiesta de estos mártires; podría ser que antes de darle carácter oficial los vecinos ya la celebraran de algún modo, pero sin la bendición expresa del Obispo.

(…) En los tiempos pasados, en esa ‘Fiesta de la Caridad’ se daba de comer a la gente más necesitada de la villa; durante muchos años, en otros tiempos lejanos, ha habido pobres de solemnidad en el pueblo y con ese motivo el Ayuntamiento lo disponía todo rigurosamente, pensando especialmente en los más humildes y necesitados. De hecho sabemos que ese día el Consell se encargaba de la comida de los del hospital. (…) Y como símbolo de aquella invitación caritativa nos ha quedado el rotllo que, tradicionalmente, se entrega a todos los peregrinos o romeros, allá junto a los cipreses de la ermita”. Aquesta “Festa de la Caritat” té a veure amb la romeria que hem llegit en l’entrada “1487-San Abdón y San Senén”, de Rafael Fabregat i que figura en el blog “El último Condill”.

Un fet realment interessant (i que, per primera vegada, vaig veure que coincidia, com ara, amb la informació trobada abans sobre Massarrojos, per mitjà del llibre “Estampas de Masarrochos”) és que, en Benlloc, també s’ofereix el meló, com podem llegir en el llibre de José Miguel García: “Hace unos cuantos años, cuando el cultivo del melón –excelente, por cierto—no estaba ni mucho menos arraigado en el pueblo, era tradición de ese día [de los Santos de la Piedra] comer el primer melón que los tenderos solían traer al pueblo” (p. 382).

En comentar-li, jo, a José Miguel García, a través d’un missatge del 28 de juny del 2019, que, partint del llibre “Estampas de Masarrochos”, en Massarrojos, també era costum “presentar el primer melón de la temporada” (p. 404) i que, fins i tot, al capellà que l’escrigué, son pare li deia (quan ell era xiquet) “el primer meló sel mencharem, Deu mediant, el dia de la festa”[9] (p. 403) dels Sants de la Pedra, José Miguel García em respongué que De un modo inconsciente, creo yo, sin darle importancia alguna ni reparar en ello, cuando yo era joven ese día dels sants martirs empezaba la temporada de las sandías, pues los carros que subían a la feria, ya traían grandes sandías, y en las tiendas del pueblo, con una silla junto a la puerta se hacía la oferta de grandes ‘melones’ (la gente no distinguía entre melón y sandía. ‘Meló roig’ o ‘meló blanc’, sin más complicaciones). Las pandillas de jóvenes solíamos comprar alguna gran sandia para comerla juntos por la tarde, o en la velada en la calle por la noche. No creo que ello obedeciera a cosa heredada con algún mensaje o significado cultural-pagano-religioso-antropológico, etc.[10] Creo que se daba porque empezaba la temporada de ellas, y porque los que bajaban a Castellón lo consideraban un buen aliciente para la comida de la fiesta, además de que es fruta ideal para los calores, y ese treinta de Julio siempre ha sido especialmente caluroso. En los años de 1955/60, etc. etc. sin apenas neveras ni refrescos especiales, ni casi nada de caprichos, una gran sandía para compartir era motivo de cierta alegría y jolgorio. Cuando dominan los grises[11], un colorcillo es todo un acontecimiento…”. Una informació plena de pistes sobre la vida de molts pobles a mitjan segle XX, la qual, fins i tot, s’amplià, partint d’una resposta que em feu, el 4 de juliol del 2019 (per mitjà d’un missatge), després que la vespra jo hagués enviat a moltes persones un enllaç de la web Malandia[12] amb informació sobre Massarrojos i amb l’oferiment del meló primerenc en aquesta històrica població valenciana que, des de les darreries del segle XIX, forma part de la Ciutat de València: “Todo eso lo conozco yo, pues se puede aplicar perfectamente a este pueblo, y a mis tiempos jóvenes de norias, huertas, melones, hurtos, ilusión por los primeros frutos, fiesta familiar, gozos sencillos, medios modestos, supervivencia, convivencia, detalles líricos, fe, bondad, paisajes de antaño, campos con vida y canciones… casi todo ya pasó. Quedan los campos solitarios, la nostalgia… los recuerdos bellísimos de aquellos tiempos que no volverán”.

En el volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, José Miguel García, després de parlar sobre els melons (p. 382), afig que “desde el día de los Santos Mártires hasta las fiestas de Agosto, el pueblo se llenaba de veraneantes[13], naturales del pueblo que venían de Barcelona, de Valencia, de Castellón, etc. para pasar el verano o las fiestas, y el pueblo tenía ambiente, ensayaba la banda, las tardes noches vibraban especialmente, y en la calles, frente a los bares y tabernas, en las casas, los corrillos charlaban, tomaban el fresco, mientras la chiquillería jugaban hasta altas horas” (p. 382).  

En aquest llibre sobre Benlloc, podem llegir una part molt interessant sobre el rotllo, les espigues i el penjoll de raïm, pel gran paper que hi desenvolupen. Així, José Miguel García, ens diu que “De la típica tradición del reparto del rotllo –reminiscencia histórica de la comida que pagaba el ayuntamiento a los pobres en los primeros tiempos–, ha quedado la típica expresión ‘anem a guanyà[14] rotllo!’ –¡vamos a ganar rollo!—el cual, bendecido, se reparte a todos los peregrinos allá cuando empiezan las hileras de los cipreses en la ermita. Según costumbre tradicional los rollos sobrantes eran repartidos entre el pueblo, anunciándolo al vecindario correspondiente con el correspondiente bando.

(…) son todo gestos y símbolos: trigo, labor del campo, caridad, compartir, pan bendito… hermoso ritual; con razón al rollo siempre se le dio un carácter sagrado, y en las casas se le tenía el respeto debido, como hermosa herencia llena de simbolismo.

(…) El acto de la bendición de los rollos en la víspera de la fiesta, se viene haciendo de un modo muy discreto, de manera que esa ceremonia pasa prácticamente inadvertida para el vecindario. Se trata de una ceremonia muy sencilla, que debería realizarse dándole más importancia con la presencia de buen número de fieles, a los que de paso también se bendice. (…) En el 2012, con el párroco José Manuel, la víspera de los Santos Mártires fueron bendecidos los rollos en la plaza de la iglesia con cierta relevancia y dignidad (…).

El rollo es de masa de pan, añadiendo los anisetes o llauretes[15] –llaboretes–. Y ese rollo en buena práctica deberá permanecer todo el año colgado y visible en algún rincón de la casa, hasta que el próximo dia dels Sants Màrtirs lo sustituya[16]; igual como se hace con el ramo de olivo del Domingo de Ramos. Cuando en la casa entra más de un rollo, también es tradición comerlo.

Las espigas del Santo Mártir, en este caso Abdón, antes se cambiaban cada año; últimamente ya no se hace así, por lo tanto otra tradición que se pierde; no estaría mal que, en algún pedazo de tierra, sembrara cada año unos granos para que el día de la gran fiesta, hermosas espigas lucieran en las manos del santo Abdón[17].

San Senén es ‘el encargado’ de llevar la uva, que tradicionalmente se le ofrecía en la peana [18]de la variedad de cardenal, seleccionada cuidadosamente de alguna buena viña primerenca o sea de las que maduraban pronto; en años más recientes se busca la uva negra o granate, de la variedad que sea con tal de que ese día no falte en la peana de los santos, luciendo su sugerente brillo entre las verdes hojas. Pan y vino. Símbolos del sacrificio del Nuevo Testamento: ¡vida eterna!.

También es tradicional que al llegar a la iglesia parroquial, finalizada la romería y tras las palabras de despedida del párroco, los devotos tomen uvas de la peana y se las coman con respeto y gozo, pues bendecidas están tras la ceremonia religiosa. Hay vecinos que llevan haciendo este sencillo y discreto gesto desde la infancia y con mucha fe.

(…) Al llegar a la iglesia el sacerdote suele despedir el acto con alguna oración, dando las gracias al pueblo por la asistencia a los actos celebrados y deseando una feliz fiesta” (pp. 386-387).

 

 

Notes: [1] Sobre el tema de les confraries, afegirem informació treta de la tesi “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35619/38/10JGG_10de14.pdf), de Joaquim Graupera Graupera, publicada per la Universitat de Barcelona, en el 2011. Així, en el capítol 8, referent a les confraries com a promotors, hi ha que “A la segona meitat del segle XVI, per influència del Concili de Trento, agafarà un nou impuls la fundació de confraries amb l’objectiu de millorar la religiositat de la població i vincular-los a l’església i així combatre les diverses reformes protestants. Algunes d’aquestes confraries van adoptar un caràcter devocional però d’altres van aparèixer lligades a diversos oficis (…) [,] com la de Sant Abdó i Senén que aplegava als propietaris agrícoles” (p. 341). La confraria de què parla era de Mataró (ciutat de la comarca catalana del Maresme). Recordem que el Concili de Trento tingué lloc entre 1545 i 1563. El 2 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta tesi mitjançant aquest enllaç.

[2] Així, en el document “El llibre d’ordinacions de la confraria dels Sants Abdon i Senén els Sants de la Pedra de Benimaclet” (http://repositori.uji.es/xmlui/handle/1034/20717/Salvador_llibre_ordinacions.pdf?sequence=1&isAllowed=y) , tret del “Repositori Universitat Jaume I”, que forma part de la Universitat Jaume I (Castelló de la Plana), hi ha el capítol IV d’aquest llibre d’ordinacions, segons el qual “ordenam (…) que qualsevol Clavari i oficials de la dita lloable Confraria sien tinguts i obligats visitar a qualsevol confrare e confrares malalts que seran pobres i persones de necessitat e socórrer e avidar (ajudar) a d’aquells així ab almoina com ab altres subvencions e bones obres”. 

[4] En el llibre de les festes patronals de Benimaclet del 2008, a què vaig accedir a través d’un missatge de Pau Giner (1r de maig del 2019), qui és de Benimaclet, llegim que “* el tercer domingo de septiembre es la fiesta mayor en honor del Santísimo Cristo de la Providencia; / * el día anterior, sábado, la fiesta solemne en honor de los Santos Patronos Abdón y Senén” (p. 73).

[5] Gràcies a Pau Giner, el 1r de maig del 2019, per mitjà d’un missatge, vaig accedir a part d’aquest llibre de festes patronals.

[6] Papa entre 1958 i 1963.

[7] Atzembla: bèstia de càrrega.

[8] Textualment, en lloc de “se acostava”. En valencià, “es situava”.

[9] Textualment, en lloc d’”el primer dia ens el menjarem, Déu mediant, el dia de la festa”.

[10] Nogensmenys, mogut per la curiositat d’aquesta frase, busquí en el llibre “Diccionario de símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder, en el 2015, i, en l’entrada “Sandía” (p. 909), diu que es un símbolo de fecundidad, por las numerosas pepitas que contiene. (…) En el mundo helénico la pepita  granada desempeña este papel de símbolo de fecundidad”.

[11] Possible indirecta al règim franquista i també al color de la policia nacional d’aleshores, com també a la visió de l’economia.

[12] Entrada Oferiment de meló i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/07/oferiment-de-melo-i-els-sants-de-la-pedra), en la web “Malandia”.

[13] Aquest detall sobre l’arribada de turistes d’altres llocs, em portà a recordar uns comentaris semblants (però de Pep Capdevila, sobre Llorenç de Rocafort, una població catalana de la comarca de l’Urgell) sobre els Sants Abdó i Senent.

[14] Textualment, d’acord amb la pronúncia popular de Benlloc, en lloc de la forma normativa “guanyar”.

[15] En altres llocs, popularment, com ara, en Alaquàs, Aldaia o Torrent, tres poblacions de l’Horta de València, “llavoretes”, perquè són les llavoretes de l’aniset.

[16] En revisar la recerca, em vingué al pensament la semblança entre el rotllo i, per exemple, la Rodella (d’Arles) ja que la Rodella resta tot l’any dins de l’església fins uns dies abans de la festa de l’any vinent, com veurem, amb més detalls, en un apartat posterior de la recerca.

[17] Aquest apartat sobre sembrar uns quants grans em portà, en la primera lectura, a pensar en els formentets.

[18] En valencià, peanya, peany (en masculí), és a dir, en aquest cas, les andes per a transportar les imàtgens dels Sants de la Pedra.

D’Albalat dels Sorells a Beniferri i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en unes quantes poblacions valencianes, des d’Albalat dels Sorells a Beniferri, una històrica població valenciana ara part del terme de la Ciutat de València, i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.

 

En Albalat dels Sorells (l’Horta de València),en el 2005, l’Església dels Sants Reis tenia ambdós sants envoltats de fruits estiuencs com melons, raïm i magranes. A més, per mitjà de l’entrada “Els Sants de la Pedra: Sant Senent i Sant Abdón” (http://www.albalatdelssorells.net/index.php/val/albalat-dels-sorells-val/informacio-general-albalat/festes-i-tradicions.html), dins de la web de l’Ajuntament d’Albalat dels Sorells (en l’apartat “El cicle d’estiu”), sabem que, en aquesta població valenciana, “La primera gran celebració de l’estiu és la dels sants de la Pedra que la realitza des d’antic [una] confraria del mateix nom des de [fa] més d’un centenar d’anys. Entre els confrares se sorteja els clavaris de cada any que s’encarreguen de programar la festa que es desenrotlla des de la vespra del dia dels sants de la Pedra (29 de juliol). Eixa festivitat tradicionalment ha estat declarada festa local”. Igualment, en la pàgina 11 del llibre de les festes patronals del 2018, “Festes 2018 Albalat dels Sorells” (http://www.albalatdelssorells.net/images/LLIBRE_DE_FESTES_PÀGINA_WEB.pdf), hi ha que, el 28 de juliol, es realitza el “Trasllat dels Sants de la Pedra, des del domicili del Clavari Major fins a l’església acompanyats de tabal i dolçaina” i que el 29 de juliol es fa una “Missa solemne i sermó en honor dels Sants de la Pedra” i que, en acabar, es realitza la processó, després de la qual es realitza “el sorteig dels clavaris de l’any 2019. A continuació els Sants de la Pedra es traslladaran fins al domicili del Clavari Major del 2019”.

També direm, en relació amb Albalat dels Sorells, que, des del 2005, hi ha un llibret, “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén” en què l’autor, Manuel Devís Bayona, després de cercar informació sobre avantpassats seus en relació amb la confraria dels Sants de la Pedra (fundada en 1730, en Albalat dels Sorells), manifesta que havia trobat documents de gran valor històric i que això “me ha motivado para transcribir y reproducir en el presente libro, el contenido del citado librito cuya segunda edición data de 1930 y está completamente agotada y extinguida” (p. 8). Mitjançant aquest llibre, sabem, com escriu el prior de la confraria i el capellà que hi havia en 1930, que “El cauce netamente católico, marcado en la villa de Albalat dels Sorells el memorable día del 3 de septiembre de 1730, no se ha interrumpido durante doscientos años. Lo atestigua plenamente La (sic) Cofradía Hermandad de los Santos Mártires Abdón y Senén en sus libros de actas y en las manifestaciones cívico-religiosas que sin interrupción dedica anualmente a sus Santos” (p. 9). Igualment, hi ha que “la Comisión organizadora de las fiestas para conmemorar solemnemente el II Centenario de la institución canónica de la Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén, acordó la reimpresión de este librito, en el que se transcriben las escrituras de fundación (…), con sólo añadir el programa de fiestas de este II Centenario y la lista de los Cofrades que integran hoy la Cofradía” (p. 11-13). Comentarem que aquestes escriptures estan en castellà, mentres que, per exemple, molts escrits del segle XVIII relacionats amb la confraria de Benimaclet (també vinculada als Sants de la Pedra), tal com podem veure en  els arxius parroquials de l’arquebisbat de València que figuren en Internet, estan en valencià.

Així mateix, però passant al tema de les festes patronals d’Albalat dels Sorells, mitjançant el programa de festes de 1930 (present en el llibre), llegim que el 2 de setembre “A las ocho de la mañana, entrada de las históricas Imágenes de los Santos de la Piedra, artísticamente restauradas (…). A la vez lo hará la laureada Banda Unión Musical de Liria, que ha de tomar parte en los actos principales de estas fiestas.

A las nueve, gran Misa (…) en la que habrá comunión general para todos los Cofrades t[1] sermón (…):

A las once, reparto de limosnas a los pobres de la localidad, consistentes en la entrega de cinco pesetas[2] y un pollo para cada uno de ellos.

(…) A las siete, solemne canto de Vísperas en la Iglesia Parroquial con gozos a los Santos Mártires” (pp. 89-91).

Finalment, i també en aquestes festes de 1930, el dia 3 de setembre, a les 9h, entraria l’encarregat “de predicar el panegírico de los Santos” (p. 91), després, hi hauria missa solemne i, en acabant, la missa i es faria una “traca extraordinaria que recorrerá todas las calles de la población” (p. 92), però, “Inmediatamente antes de empezar esta solemnidad religiosa, se leerá desde el púlpito la Escritura auténtica de la fundación canónica de esta Cofradía Hermandad” (p. 92), ja que es celebraria, de pas, el segon centenari de la seua creació. La festa del dia acabaria de vesprada:

“A las siete, Solemne procesión general, que por ser centenaria, recorrerá todas las calles de la población, y a las once, el disparo de una gran traca luminosa de extraordinaria fantasía y con su sección de fuegos aéreos” (p. 92).

L’apartat, segurament també relacionat amb aquest acte de 1930, en Albalat dels Sorells, remata la festa (abans d’incloure-hi el llistat de clavaris), amb les paraules següents: “El fervoroso entusiasmo del pueblo en masa, presidido por el dignísimo Ayuntamiento y comisión de estas fiestas centenarias, será siempre testimonio perenne de la fe y la religiosidad de este pueblo, que sabe trazar para sus descendientes normas de segura prosperidad y bienestar” (p. 96).

En el moment d’escriure aquestes línies, 6 de maig del 2019, no teníem més notícia d’actes semblants.

En l’Alcúdia (la Ribera Alta), segons em va dir un amic meu (qui és capellà i que hi nasqué), el 4 de juliol del 2017, hi ha unes escultures grans dels sants Abdó i Senent adherides en el frontis de l’altar major. En aquesta població valenciana, es celebra l’Aurora, els Sants de la Pedra i la festivitat de la patrona, la Mare de Déu de l’Oreto i, abans de la llei postfranquista que donà pas a la creació de sindicats lliures, es feia festa als Sants de la Pedra, ja que l’organitzaven els clavaris que també celebraven la de Sant Isidre Llaurador, però, com que els clavaris no tenien un vincle fort amb l’Església, immediatament desaparegué.

En Aldaia (l’Horta de València), segons un informador d’Aldaia de finals dels cinquanta, quan ell era xiquet, amb motiu de les festes patronals (que hi tenien lloc el 6, el 7 i el 8 d’agost), “En una processó eixien els Sants de la Pedra, el Crist  [dels Necessitats] i Sant Isidre.

Al voltant de l’anda dels Sants de la Pedra, [hi] posaven decoració de sarments de raïm i del raïm penjant dels sarments”, com em confirmava la seua germana, qui n’era molt a prop, de l’informador.

També sobre Aldaia, el 24 de novembre del 2018, entre mon pare (i, en part, per mitjà de ma mare), em digueren que el primer dia de les festes patronals (el 6 d’agost), es celebrava la festa del Crist; el segon, la dels Sants de la Pedra i, el 8 d’agost (el darrer dia de les festes), hi tenia lloc la festa de Sant Isidre. Això, em comentà mon pare (nascut en Aldaia, en 1942), hi tenia lloc, “quan jo tenia sis o set anys, sí”. Tot seguit, afegí, quant a l’anda, que “L’adornaven amb raïm, el raïm que en aquell moment estava més llest, més presentable. Normalment, el raïm és a finals d’agost…, principis de setembre”. Així mateix, i també mon pare, però el 25 de maig del 2019, en una conversa amb els meus pares, en comentar-los que, en Massarrojos, hi havia el costum, cap a 1950, de fer-hi ofrenes amb melons, ell em digué que “Els clavaris [dels Sants de la Pedra] anaven amb melons, en un carro que portaven els clavaris als qui tenien els camps. [Ho feien] per a la festa, uns dies (o una setmana) abans, perquè després els havien de vendre. Donaven una dotzena de melons o aixina. Els amuntonaven i els donaven a pesseta o a 50cts. el quilo”. Es referia a quan ell era xiquet. Aquest detall, com els diguí, el considerava interessant, en part, per la seua semblança al que esdevé en Banyoles (el Pla de l’Estany) amb les coques, com veurem en tocar la festa en el Terme, la part, històricament, pagesa de Banyoles.

Així mateix, per mitjà de l’estudi “Arquitectura i art cristià a Aldaia. Història i iconografia dels temples de culte[3] (http://www.aldaia.es/rs/40664/d112d6ad-54ec-438b-9358-4483f9e98868/7a0/fd/1/filename/2-arquitectura-i-art-cristia-web.pdf), d’Helena Navarro Pérez, sabem que hi ha una capella dels Sants Abdó i Senent, la qual, com la del Santíssim Crist, fou pagada “amb les aportacions de tota la població, ja que es tractava de capelles dedicades al culte i la devoció popular” (p. 17). En un altre apartat (tot i que la data que apareix en el document canvia en alguns moments), llegim que els Sants de la Pedra “A Aldaia van arribar a ser els sants patrons del poble proclamats per Fra Vicent Pérez, el 19 d’abril de l’any 1645” (p. 26), i que, quant a Sant Isidre, “les primeres dades de la celebració en festes en el seu honor es remunten al 1770” (p. 33). A hores d’ara, en Aldaia, tot i que han passat a un segon plànol, continuen tenint més ressò en la memòria del poble que Sant Isidre, el qual s’introduí, sobretot, després de la guerra de 1936.

En Algemesí (la Ribera Alta), com podem llegir en l’entrada “Els Sants de la Pedra, fiesta de la calle Valencia” (http://algemesienlamemoria.blogspot.com/2016/07/els-sants-de-la-pedra-fiesta-de-la.html), del blog “Algemesí en la memoria”, de Mª Nieves Bueno Ortega, hi ha un Retablo cerámico de principios del XIX de los Santos Abdón y Senén, mártires, els Sants de la Pedra, santos muy populares en tierras valencianas, invocados tradicionalmente contra las tormentas y especialmente el pedrisco, tan temido en las zonas cuya economía se basaba en la agricultura. Está en su Ermita[4], en la calle Valencia.
Aparecen aquí con su habitual iconografía, con indumentaria romana, coronados, con las palmas del martirio, portando un racimo de uvas y unas espigas, y un león agachado (llevados ante los leones, éstos no les atacaron).

Era esta una típica fiesta de calle, que antiguamente se celebraba con toda solemnidad, con Misa, procesión, música, fuegos artificiales. La fiesta es el 30 de julio, y los vecinos de la calle Valencia tenían cierta competencia en festejar a sus Patronos con los vecinos de la placeta de la Mare de Déu dels Ángels, que celebraban la fiesta el 2 de agosto.

 Al ser una fiesta que cae en pleno verano, con mucha gente de vacaciones, con el tiempo fue decayendo, aunque aún se celebra”.

En Algímia d’Almonesir (en castellà, Algimia de Almonacid, població de l’Alt Palància), per mitjà de l’apartat “Historia” (http://www.algimiadealmonacid.com/?page_id=1014), en la web “Algimia de Almonacid”, hi ha que, després de l’expulsió dels moriscs del Regne de València, a principios del año 1.611 ya contaba con jurados oficiales, se solicitaba al obispo la residencia fija de un rector y se votaban entre el vecindario las fiestas que se iban a celebrar en honor a los santos Abdón y Senén, San Blas, Santa Ana, San Roque, Santa Tecla y San Antonio Abad”. 

En Almedíjar (l’Alt Palància), per mitjà de l’entrada “GOZOS A SAN ABDÓN Y SAN SENÉN, venerados como patrones de Almedíjar” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2013/04/gozos-san-abdon-y-san-senen-venerados.html), dins del blog “Gogistes Valencians”, sembla que ja eren els patrons des del segle XIII, abans que compartissen el patronat amb la Divina Pastora. A més, a través del llibre “Almedíjar, una aproximación a su historia y tradiciones”, d’Ángel Latorre Latorre, i a què vaig accedir a través d’un missatge de José A. Planillo (del 7 de desembre del 2018), hi ha que Los Santos de la Piedra son los patronos de Almedíjar ya desde el siglo XIII hasta la actualidad” (p. 78) i que “También se convirtieron en los patrones de los agricultores, quienes les ofrecían las mieses[5], las plantas, los frutos y las reses[6], y ponen bajo su protección los montes y los sembrados.

(…) No es de extrañar por lo tanto que un pueblo de agricultores como ha sido y continua siendo Almedíjar, solicite la protección a los patronos de los labradores” (p. 82). Era la primera vegada que, durant la recerca, llegia una font en què s’indicava que també feien de protectors de les muntanyes.

També afegirem que, el 14 d’agost del 2017, Gemma Luis Juanola, una amiga de Facebook, m’escrigué “La meva àvia era nascuda a Almedíjar, un poble molt petitó que pertany a Castelló.

He recordat que els seus patrons eren els Sants de la Pedra, junt amb la Divina Pastora com a Verge.

Aquesta setmana són les festes i crec que hi ha un espai dedicat a ells”. I, eixe mateix dia, vaig accedir al vídeo “Almedíjar 2010 En cor de festa”[7].

En Almoradí (el Baix Segura), partint de l’article “Bajo la protección de San Abdón y San Senén”  (https://www.diarioinformación.com/vega-baja/2018/07/31/proteccion-san-abdon-san-senen/2048370.html), hi ha que té lloc la seua invocació i, així, per exemple, en el 2018, recorrieron (…) arropados por un centenar de alumbrantes y damas ataviadas de huertanas, un año más, las calles de la ciudad.

La advocación servía para proteger ‘contra el granizo y las plagas de langosta y el culto a estos dos santos martirizados en el siglo III, se extendió por las tierras valencianas a partir de la conquista del rey Jaime I’, según recuerda el edil, y buen conocedor de la historia local, José Antonio Latorre. Ambos representan el patronazgo de los agricultores, eso sí, en ‘competencia directa’ con San Isidro Labrador, en la Vega Baja, también venerado.

Según la misma fuente, a finales del siglo XVIII José Montesinos daba ‘cuenta del fervor popular que ya se les profesaba a los Santicos de la Piedra como abogados contra la pedrea, rayos, centellas y malas nubes; es grande la devoción que todos sus vecinos y labradores tienen a estos santos a quienes acaban de hacer su fiesta con música, Misa, Sermón y Procesión, y es constante que en todo el término de Almoradí no caen rayos, piedras, etc…’. Desde 1996 es la Peña Huertana ‘Los Santicos de la Piedra’ quien organiza la ofrenda, misa y procesión de los Patronos, vestidos de huertanos, ‘con el objetivo de recuperar y potenciar las antiguas tradiciones’”.

Al final d’aquest article sobre Almoradí, llegim que “La feria en torno a los santos es el preámbulo a las fiestas de Moros y Cristianos”. Hui no es pot accedir a aquest article a partir de l’enllaç que figura en aquesta entrada.

Per mitjà del diari “El Pueblo” (amb informació referent a 1926, p. 3), d’Oriola, a què hem accedit, mitjançant un missatge enviat per Jesús García-Molina Pérez (de l’Archivo Municipal de Orihuela”), hi ha que, en Almoradí, preparaven “las fiestas en honor de los Santos de la Piedra, Santos Abdón y Senén, durante los días 29, 30 y 31 del corriente y 1 y 2 del próximo Agosto, días en que celebran sus tradicionales ferias.

Entre los importantes festejos que se detallan en artístico programa que se ha publicado, destacan la asistencia de la Banda Primitiva de Crevillente y Orfeón Crevillentino , Grandes conciertos musicales por la Banda Municipal de Elche y Popular Coro Clavé, Castillos de fuegos artificiales, Fiesta Infantil, Batalla de serpentinas, etc. etc.”.

A través del diari “La Comarca” (del 28 de juliol de 1903, en la plana 1), hi ha que, en Almoradí, no sols estaven arrelades les festes sinó que, a més, per exemple, el dia 1 d’agost, es faria “reparto de bonos de carne, pan y arroz á los pobres” i que, de vesprada, hi hauria “gran carrera de cintas, bordadas por distinguidas señoritas de la localidad y pasacalle general”  i que, de nit, entre altres coses, hi hauria “velada musical, ascensión de globos aerostáticos y gran castillo de fuegos artificiales”. Era la primera vegada que llegia una noticia sobre les festes dedicades als Sants de la Pedra i que anàs acompanyada de globus aerostàtics. També cal destacar el fet que, com en altres poblacions de la històrica Corona Catalanaoaragonesa, es fes repartiment de menjar, encara que fos mitjançant abonaments.

En relació amb Almoradí, també hi ha l’entrada “Fiestas en Honor a San Abdón y San Senén” (http://www.almoradi.es/concejalias/fiestas-2/fiestas-en-honor-a-san-abdon-y-san-senen), de la web de l’ajuntament d’Almoradí, on llegim que “A San Abdón y San Senén se les ha conocido siempre por ‘Los Santicos de la Piedra’. Igual que San Andrés, hay constancia de que sus imágenes han estado presentes en las cinco iglesias de este pueblo.

(…) una enorme epidemia comenzó en Cataluña en 1489 y alcanzó el reino de Valencia ocasionando más de 11.000 muertos. Orihuela sufrió terriblemente aquel azote y al quedar libre de la enfermedad el día 30 de julio, Orihuela –y este núcleo que padeció la plaga-, declaró fiesta oficial a San Abdón y San Senén y se acordó celebrar todos los años una procesión.

SE les denomina ‘Los Santicos de la Piedra’, porque es a ellos a quien desde tiempos remotos los agricultores de Almoradí se dirigían en oración, pidiendo que el granizo o la inclemencia del tiempo no destrozaran las cosechas en las que todo su empeño, esfuerzo, energía, tiempo y dinero habían empleado. A lo largo de los siglos, se ha mantenido el fervor hacia ellos porque realmente este término municipal, cuando ha habido tormentas con pedrisco, siempre ha salido menos perjudicado que los de los alrededores. (…) Aunque el sector agrícola ya no sea tan predominante, en ningún momento ha decrecido la devoción por los ‘Santicos de la Piedra’ a lo largo del tiempo.

Entre los actos que se celebran en esta Feria y Fiestas, cabría destacar algunos de ellos, por la relación que guardan con la tradición de Almoradí, como son:

(…)  La ofrenda de frutas y verduras a los Santos, a los que desde muy antiguo se les ofrenda estos productos de la huerta, por haber protegido éstos sus cosechas.

* El desfile del ‘Bando de la Huerta’, realizado por nuestra Peña Huertana ‘Los Santicos de la Piedra’, y la lectura del mismo, siendo el de Almoradí uno de los pocos de la provincia de Alicante que se ha mantenido con el paso del tiempo y además, conservando todo su encanto y magia de antaño”.

Es tracta d’una informació realment interessant, com ara, la relativa a l’epidèmia que hi hagué en el segle XV i de què no havíem tingut coneixença abans.

 En Alpont (oficialment, en castellà, Alpuente), població de la comarca dels Serrans, per mitjà de l’entrada “’Los Santos de la Piedra’ unen a Alpuente y Corcolilla” (http://www.masturia.com/2015/04/los-santos-de-la-piedra-unen-alpuente-y.html), de la web “+ TURIA Revista Digital”, hi ha que es fa “la tradicional romería en acción de gracias a los santos Abdón y Senén, patronos de la población [, Alpuente], también conocidos como los ‘santos de la piedra’ por la tradición que desde el siglo XVI les atribuye ‘la protección contra el granizo’. El recorrido, de 6 kilómetros de longitud, partió desde la parroquia de Nuestra Señora de la Piedad de Alpuente, a las 9 de la mañana, hasta la aldea vecina de Corcolilla donde, hacia las 12 horas, tuvo lugar una misa en honor a los santos Abdón y Senén, cuyas imágenes se veneran en el altar del templo parroquial, según indicó a la agencia AVAN el párroco Oriel Angarita.

Asimismo, por la tarde, después de compartir la comida, los feligreses regresaron a Alpuente en romería a las 17 horas, tras el rezo del rosario”.

En aquesta entrada, també se’ns indica que “El 10 de marzo de 1675 las autoridades de Alpuente ‘en agradecimiento por su intercesión al liberar a la población de la sequía que la asolaba’ decretaron el 29 de abril como día de la romería a los santos patronos, cuya festividad se celebra cada 30 de junio[8], según fuentes parroquiales”. La informació és del 30 d’abril del 2015. AVAN són les sigles de “Agencia de noticias AVAN”, vinculada a l’arquebisbat de València.

En l’Alqueria de la Comtessa (la Safor), com podem llegir en la web “Porrats de la Safor”[9] (https://escbrara.jimdo.com/cultura/porrats), amb informació sobre el 2015, es celebrava el “Porrat dels Sants de la Pedra” i, concretament, “es feia al Camí Reial d’Oliva, al costat de l’ermita dels Sants de la Pedra –abans casa camperola- segons la tradició. L’origen d’aquest porrat es troba en la devoció dels alquerians i en les seues pregàries als sants Abdó i Senent, Sants de la Pedra, un ritual bastant antic de la protecció relacionat amb l’economia camperola per protegir-se de les inclemències meteorològiques i salvaguardar les collites, a fi que l’estiu no pedregara i fera malbé la collita. Té els seus orígens en el segle XVII. Aquesta festa, que es celebrava al final de juliol, a l’esplanada de l’ermita, va renàixer a principi del segle XX i va esdevenir molt popular: la gent aprofitava per ajuntarse (sic), compartir melons d’Alger fresquets i comprar porrat. Hui dia es celebra el segon cap de setmana de setembre amb danses populars, activitats per a xiquets, un mercat artesà, una entrada de Moros i Cristians, i un sopar al carrer amenitzat per una orquestra”. En relació amb l’Alqueria de la Comtessa, també sabem, mitjançant l’article “L’Alqueria de la Comtessa celebra els Sants de la Pedra” (https://diarivalencia.com/lalqueria-comtessa-celebra-sants-pedra), tret de “diari valencià”[10], que “el 9 de setembre, la romeria i la missa en honor als sants clausuraran la setmana festiva. A les 9.30 hores, la romeria farà el seu tradicional recorregut fins a l’ermita dels Sants de la Pedra, processó en la qual també participaran la colla de Dolçaines i Tabals, l’Associació de Campaners i la geganta Beatriu d’Urrea. I, a les 10.00 hores començarà la missa en honor als sants Abdó i Senén”. Per tant, la festa, en lo tocant a l’ermita, és una part més (que no la central) de la celebració. A més, hi ha processó acompanyada de música valenciana, de persones vinculades a les campanes i, finalment, una missa, fets que recorden el matriarcalisme, també present en les paraules de la regidora de Cultura i Festes, en dir que “tant la festivitat dels Sants de la Pedra, com la dels Moros i Cristians, formen part de les tradicions del nostre poble, costums que hem de mantindre vius i passar de generació rere generació”. Cal destacar l’esperit receptiu de la regidora, en dir que convida a “tots els veïns i veïnes dels pobles de la comarca a sumar-se a estes festes”.

En Beniferri, històrica població valenciana, independent entre 1811 i 1872, per mitjà d’informació facilitada per Enric Cuenca (des de la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València), el 27 de desembre del 2018, i que correspon a l’entrada “Beniferri” (http://festesdevalencia.org/index.php/main-inicio-va/24-pedanies/178-beniferri-2), dins de l’apartat “Festes de València”, sabem que “Esta pedania valenciana, que pertany al districte dels Poblats de l’Oest, celebra les seues festes a primers de setembre en honor de l’apòstol sant Jaume i dels sants de la Pedra, Abdó i Senent. 

La comissió de festes, encarregada d’organitzar-les durant tot l’any, prepara una programació per a tots els públics, campionats de truc i parxís, sopars populars, i celebracions religioses com el trasllat de la imatge de l’apòstol, missa i processó, i un castell de focs artificials per a acabar”. Com veiem, es fa més al·lusió a Sant Jaume que als Sants de la Pedra.

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la lletra “y”.

[2] A hores d’ara, equivaldria a 3cts d’euro.

[3] El 8 de febrer del 2020 no es podia accedir, en Internet, a aquest document.

[4] Textualment.

[5] És a dir, les messes, això és, els sembrats de plantes segadores.

[6] Caps de ramat.

[7] “Almedíjar 2010 En cor de festa” (https://www.youtube.com/watch?v=DpAXwsG7g2o), vídeo sobre les festes d’Almedíjar.

[8] Textualment.

[9] El 10 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta informació.

[10] El 17 de novembre del 2019 no es podia accedir a aquest article.

D’Agres a Albalat de la Ribera i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre la religiositat en tot l’ambit lingüístic i, a més, en unes quantes poblacions valencianes, en relació amb els Sants de la Pedra.

 

Religiositat popular: d’Agres a Albalat de la Ribera.

Per a tractar sobre la religiositat popular valenciana (i la d’altres llocs de l’àmbit lingüístic) relacionada amb els Sants de la Pedra, partesc, primerament, d’un fragment de l’obra “Història de Cubelles” (de 1973), del prevere Joan Avinyó Andreu, quan, parlant sobre Arles (població de la comarca del Vallespir, en la Catalunya Nord) i sobre la versió popular de les relíquies dels sants Abdó i Senent, diu que “Quan la gent va saber que arribava l’abat [Arnulf] amb les relíquies, organitzà tot seguit una devota processó, formada per la clerecia i pel poble, que sortí a rebre’ls amb gran satisfacció i alegria. Entrats ja a l’església de Santa Maria d’Arles, hi celebraren solemnes funcions religioses i grans festes populars en honor dels sants Màrtirs Abdon i Senén i col·locaren decorosament llurs relíquies  damunt l’altar” (p. 122). I, més avant, addueix lo que encara trobe més interessant: “La protecció miraculosa fou immediata puix s’acabaren des d’aleshores totes les calamitats i malalties.

La devoció a sant Abdon i a sant Senén s’escampà arreu de Catalunya, sobretot entre els camperols, i per això són venerats a tantes parròquies catalanes, com a especials protectors de l’agricultura, compartint el patronatge amb sant Medir (martiritzat pels romans al Castrum Octavianum, que era on avui tenim el poble de Sant Cugat del Vallès) i a sant Galderic, pagès del Roselló, o sia la Catalunya francesa” (p. 122)

Des d’aquestes línies del Pr. Joan Avinyó i, tenint present la manera de viure i la visió matriarcalista i feudal del món, per part de moltíssimes persones, podríem creure, al meu coneixement, que no sols es fes devoció a ambdós sants sinó que, sobretot, s’estengués per la Corona Catalanoaragonesa, de nord a migjorn i cap a les Illes Balears i a altres indrets del Mediterrani, ja que, com la llengua, els nous repobladors, catalans d’origen, i, en el cas del Regne de València, amb una part important (però clarament minoritària) d’aragonesos (i cal dir que, en Aragó, també hi ha molta devoció als Sants de la Pedra, això sí, sobretot, en “la Franja”), i que aquesta devoció es portàs a les terres noves a repoblar i, de pas, a recristianitzar.

En segon lloc recorrerem a l’obra “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” (un llibret del capellà català Martirià Brugada i Clotas), quan, en el punt “Els dos sants i la pagesia”, ens diu que “L’advocació als sants Abdon i Senén tingué en els medis agraris una presència particular que s’expressà en el fet que moltes confraries de llauradors i hortolans s’havien posat sota el seu patronatge amb repercussions òbvies en el calendari festiu, en les manifestacions festives, en mostres d’art, en manifestacions escrites…” (p. 20).

Afegirem que, com escrigué Martirià Brugada, a una pregunta meua, en Facebook, el 10 d’abril del 2019, “les confraries a casa nostra no apareixen fins el s. XII, quan s’organitzen als medis urbans / artesanals”.

En el mateix llibre, Martirià Brugada addueix que “Amb l’impuls dels centres monàstics, grans propietaris rurals, la devoció s’expandí a la Catalunya Vella i en fou especialment difusor el monestir d’Arles de Tec” (p. 20). No obstant això, com comenta José Miguel García Beltrán, en el volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, “Sus reliquias[1] fueron engrandeciendo los inventarios de los tesoros de reliquias, que poseían los monasterios y las catedrales, por ejemplo, en Parma, donde escenas del martirio figuran en el frontal esculpido –siglo XII–, adornando el altar mayor de la catedral de aquella ciudad italiana” (p. 378), fet que indica que la devoció, aleshores, ja tenia lloc, fins i tot, en terres de l’actual Itàlia.

Martirià Brugada, més avant, comenta que “Fou en el 1377 quan el bisbe de Girona, Bertran de Montrodon, decretà que es pregués als dos sants per la prosperitat de la terra i de l’agricultura. La crítica situació del moment s’ho valia. El decret propagador del bisbe donaria els seus resultats arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Balears, a l’Aragó i a altres indrets.

Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. La confraria havia nascut al monestir de Sant Pere de les Puel·les de la mateixa ciutat, seu d’una comunitat de monges benedictines procedent de Jonqueres, aleshores Terrassa (un dels llocs on es detecta una veneració més primigènia dels dos sants).

Aquesta confraria d’hortolans i llauradors, amb funcions d’Universitat Forana[2], sufragà un retaule per a l’altar dels sants a Santa Maria del Pi, un bell reliquiari de plata (del 1410), i aplegà en un llibre, amb diverses il·lustracions, la passió dels sants i la història del seu trasllat a Arles, els estatuts, obligacions i normatives de l’agrupació. (…) el llibre l’inicià, el 1428, Mn. Pere Clotas, de llinatge empordanès” (pp. 20-21).

Ben avançat el segle XVIII, la seua devoció devia estar molt estesa i, d’una manera especial, pel Regne de València. Així, i, partint d’un document facilitat per Enric Cuenca Yxeres (de la Regidoria de Cultura Festiva, de l’Ajuntament de València), en desembre del 2018, a través d’un missatge, sabem que Antonio Pasqual y García de Almunia, qui fou “Regidor en Clase de Nobles de la Ciudad de Valencia”, en el seu llibre “Vida, martirio, y traslación de los gloriosos mártires S. Abdón y Senén abogados de los labradores contra la Piedra y Tempestades”, publicat en 1779, afirma que “La apreciable protección de los dos Gloriossos hermanos Mártires San Abdón y Senén, conocidos comúnmente con el renombre de los Santos de la Piedra, tan acreditada en repetidos prodigios, obrados por su intercesión, para librar a los hombres, y a los campos de la furia de los Elementos, en las tempestades, ha estendido su devoción en este Reyno de Valencia en tal grado, que apenas hay Villa ni Lugar, por más infeliz, donde no sean conocidos y venerados” (p. 3).

A continuació llegirem el resultat final de la informació visual, oral o escrita, bé personal, bé de quatre capellans, sobre la representació artística dels sants o sobre les festes populars a quatre poblacions valencianes: Albalat dels Sorells (l’Horta de València), Rafelbunyol (l’Horta de València), Daimús (la Safor) i la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), acollida en el 2005, quan s’inicià la recerca (la qual restà parada quasi dotze anys seguits) i que comprén moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic. Nogensmenys, començarem dient que, segons podem llegir en l’entrada “Un patró, i uns goigs, diferents per a cada necessitat” (http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/2010/10/un-patro-diferent-per-cada-necessitat), del blog ”Amics dels goigs”, hi ha diferents sants i santes relacionats amb el món del camperolat, tot i que això no sol aparéixer en informació sobre els sants Abdó i Senent: “Enric Bartrina va enumerar alguns dels nombrosos patrons del món rural català al llarg de la història, ‘depenent de la geografia, el tipus de conreus o de bestiar…’ (…) sant Abdó i sant Senén (protectors d’hortolans i als quals els fidels dirigien oracions per evitar les pedregades) (…). Pel que fa a les patrones de la pagesia, va citar santa Coloma, santa Madrona i santa Calamanda”. Aquesta entrada no es pot consultar, hui, amb aquest enllaç.

I, ara sí,  exposarem, per orde alfabètic de les poblacions, la informació recollida. Començarem pel País Valencià, passarem a Catalunya, després viatjarem a les Illes Balears, tot seguit ens endinsarem en la Catalunya Nord, a continuació ens traslladarem a Aragó i, finalment, escriurem sobre Calasparra (una població murciana, de tradició cultural castellana, però on està molt arraïlada la festa dels Sants de la Pedra i, a més, des de fa segles).

Començarem per unes línies de Josep Pla que foren escrites per l’autor de l’obra literària “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, premi Franciscàlia (en els Jocs Florals de l’Alguer, en 1961), perquè vull deixar clar que aquesta festa, no sols té molta tradició en la cultura catalana i en tot l’àmbit lingüístic sinó que, a més, n’és una més de les que van unides al matriarcalisme de la nostra llengua: “Tots som iguals: els veïns de més ençà els de més enllà. Jo sóc dels qui creuen –i la meva experiència europea m’ho permet afirmar- que les terres de llengua catalana (la Catalunya vella i la nova, Mallorca, València i el Rosselló) formen un dels conjunts europèus[3] més unificats. Els homes i les dones d’aquestes terres estem units, no per raons superficials, anecdòtiques o folklòriques: estem units per una mateixa concepció de la vida, per la idèntica significació que tenen les nostres paraules quan es tracta de les coses bàsiques” (p. 23).

Tot i que l’autor de l’obra dels Jocs Florals de l’Alguer afija, després, que, els Sants de la Pedra, a diferència de Sant Galderic i de Sant Medir, estan estesos “a l’Orient Cristià, a França, Alemanya i Itàlia, baldament que només a Catalunya com a Tutelars de l’agricultura” (pp. 25-26), considere que tots quatre juguen un paper clau en la nostra cultura.

A més, l’escriptor, immediatament, comenta que “L’expandiment dels fets miraculosos de la Vall d’Arles, tingueren sense dubte, una gran projecció damunt el poble menut a l’època medieval. Al comparar-ne les semblants cròniques de Barcelona i el Rosselló, es pot comprovar en totes dues, a banda d’una mateixa font original, la probabilitat força interessant d’un remot i rimat Cantar de Gesta, com diu el malmès Manuel de Montoliu que ho fou ‘El LLibre dels Feyts’ de Jaume I, i que els joglars l’anirien escampant dels Pirineus avall.

(…) També se’ns argüirà[4]. ¿I fer advocats dels pagesos a uns nobles o prínceps, que no agafaren en sa vida mai, ni una aixada, ni veremat, podat o mantornat[5] un solc? ‘Inescrutables son[6] els alts designis de la Providència’ [.] Quan ella així ho ha disposat i no hi ha en els nostres països devoció de més arrel i ferma unitat que aquesta. A més a més jo que vixc[7] a pagés i en conec la psicologia, sé que la meva gent de sempre ha estat molt ufanosa de tenir tan enlairats i coronats personatges per Patrons i no a un llaurici[8] com ells” (pp. 26-27).

Adduirem que coincidesc amb José Miguel García Beltrán, historiador, quan, en el seu llibre “Memorias de la Villa de Benlloch” (volum primer), escriu que “Seguramente los historiadores, los etnólogos y antropólogos, tienen en este tipo de celebraciones un campo muy interesante para su estudio, si bien ya hay mucho trabajado al respecto, pero creo que todavía quedan curiosos espacios oscuros. Lo claro y luminoso era que la gente sencilla, respetuosa y devota, vivía aquellos acontecimientos con total normalidad y emoción. ¡Era la vida de aquellos tiempos, y vida siempre es vida de todos modos!” (p. 356). Unes paraules d’un home molt encertat i per mitjà de qui hem pogut accedir a una informació molt interessant sobre Benlloc i més. En conéixer-lo per primera vegada, tenia 78 anys, molta espenta, era un home molt actiu, decidit i amb esperit aventurer… a més de donar més prioritat al demà que al passat.

Igualment, escriurem unes paraules tretes de l’entrada “La cultura popular connecta La Franja i el País Valencià, Sal·lus Herrero” (http://culturaipais.blogspot.com/2016/03/la-cultura-popular-connecta-la-franja-i.html), de Sal·lus Herrero i que apareix en la web “ACPC”[9] i que diu que, “Sens dubte, si estudiem i coneixem millor els nostres pobles, la nostra llengua i cultura, la nostra història, descobriríem les múltiples connexions culturals que compartim en cançons, dites, mots, formes de dir o d’expressar-nos, no només per tenir la mateixa llengua catalana sinó per les maneres d’estar al món, de veure’l, de plasmar la realitat quan ens expliquem”. A més, unes línies després, afig que “Cada llengua permet veure la realitat des d’una perspectiva específica, singular i pròpia, quan més llengües i cultures coneixem més capacitat d’obertura per veure la realitat del món amb més matisos i contorns, però hem de partir de la nostra”.

Primerament, direm que, segons una notícia d’AVAN (“Agencia de noticias AVAN”, és a dir, l’agència de notícies de l’arxidiòcesi de València), per mitjà de l’entrada “[2901] Sagunto, Torrent, Sueca y Alcasser celebran mañana como patronos a ‘los Santos de la Piedra’” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), publicada en el 2002, en la web “Archidiócesis de Valencia”, “En la iconografia popular a los santos Abdón y Senén se les representa habitualmente llevando en sus manos trigo, arroz o uva, según estén en zonas de secano o regadío. Su devoción en tierras valencianas como protectores frente al granizo, llegó en el siglo XIII con los primeros repobladores que vinieron con el rey Jaime I, trayendo consigo la devoción a los santos que había nacido en el Rosellón francés[10], según indicó a la agencia AVAN Andrés de Sales, director del Archivo Diocesano de Religiosidad Popular. La primera constancia documentada en Valencia de los santos Abdón y Senén es del año 1402[11] cuando se les dedicó una de las capillas de la iglesia de San Esteban en la capital valenciana”. Cal dir que, en el segle XIII, lo que escriu l’agència com Rosselló francés, formava part de Catalunya i que els sants, en més d’una ocasió, solen portar palmes, a més que la religiositat popular dels repobladors (la gran majoria, catalans), hi anà unida a una llengua nova en lo que havien sigut terres musulmanes i que ara és el País Valencià: el català.

En Agres (el Comtat), hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra i, a més, per la informació facilitada per Rafael Reig Bodí  (per mitjà d’un missatge del 21 de gener del 2019), sabem que “Encara en el segle XVII la vila d’Agres, com moltes altres poblacions, estava tancada amb portals. Per a poder entrar o eixir de la vila, era necessari que les portes dels portals estigueren obertes. En la zona on es troba l’actual panell ceràmic dels Sants de la Pedra hi havia un portal, que en 1777 s’anomenava ‘Portal de los Santos de la Piedra’, i per això en 1774 ja es parlava de la ‘Puerta de los Santos de la Piedra’. El carrer que anava des d’eixe portal cap al centre de la vila era conegut com ‘Calle de los Santos de la Piedra’”.

En Alaquàs (l’Horta de València), encara que no en són els patrons, sí que hem sabut, a través de l’escrit “Festes populars d’Alaquàs”, de Josep Ballester Escrivà Fort i de Francesc Garcia Barberà (http://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19810108ESCRIVA.pdf), que, a principis dels segle XX, “ací es celebrava la festa, el darrer diumenge de Juliol. Aquesta festa l’organitzaven els llauradors, ja que els tenien com a protectors i en especial, contra la pedregà[12].

Se solia fer la vespra, concert, a l’igual que el dia de la festa. Pel matí era la Missa Major, i a la vesprada la processó. Quan entraven les imatges dels Sants a l’església es cantaven els goigs. Després la gent s’abalançava sobre l’anda per agafar-li el raïm que duia u dels sants a la mà. També, hi es feia castell, a la nit” (p. 120). El 17 d’octubre del 2017, comentí aquesta informació al rector de la Parròquia de la l’Assumpció de Ntra. Sra. d’Alaquàs, l’única parròquia que hi havia a primeries del segle XX i durant bona part del mateix segle, i em digué que, a hores d’ara, no n’hi ha cap representació artística, d’ambdós sants, en l’església.

També sobre Alaquàs, però a partir de l’article “Els Sants de la Pedra a Alaquàs”, de Rafael Roca i publicat en el “Levante-EMV” (p. 48), el 23 de juliol del 2019, i que vaig rebre per part d’Estrella Somoano Ojanguren[13], a través d’un missatge del 26 de juliol del 2019, llegim que “la festa en honor seu se celebrava durant el darrer cap de setmana de juliol i estava presidida per tres tipus d’actes: religiosos, musicals i pirotècnics”. Rafael Roca comenta que “el Pla Triennal d’Alaquàs per a 1953-1955 informa que s’havien ‘reconstruido todas las imágenes que había en la parroquia[14] excepto la de San Hipólito y los Santos Abdón y Senén”. En l’article, també s’afig que “pel que fa als testimonis documentals que han pervingut, tenim notícia que el programa de festes de 1906 en honor dels Sants de la Pedra inclogué: ‘entrà de la murta, en la que irán los clavarios vestidos a la antigua usanza acompañados de la música Primitiva’, passacarrer i ‘serenata por la banda del Centro Musical, dirigida por D. Francisco Forment Martí interpretando selectas composiciones. L’endemà, a l’alba, ‘vuelo general de campanas y disparo de morteretes’, nou passacarrer i ‘solemne función religiosa’ (…). Finalment, de vesprada, ‘serenata por la música Primitiva’; i de nit, processó ‘que recorrerá la carrera de costumbre’ i ‘un bonito castillo de fuegos artificiales [que] dará remate a tan suntuosas fiestas’.

Així mateix, sabem que en 1916 la festa incorporà enramà[15] de murtra, repartiment de ‘la cera para la procesión del domingo’ i ‘una buena mascletà’ que fou disparada ‘a la caída de la tarde’. I que el darrer dia s’inicià una missa cantada: ‘a mediodía los estruendos de una grandiosa mascletà hicieron las delicias del pueblo’; i, de vesprada, abans de la processó, ‘los incansables clavarios organizaron una brillante cabalgata’”. Comentaré que Alaquàs (i ho he pogut comprovar, del 2009 ençà, això és, des de que comencí a viure-hi) és una població amb una forta tradició pirotècnica.

En Albaida (la Vall d’Albaida), partint de la informació facilitada per Abel Soler Molina, treta del mecanoscrit inèdit Albaida. Història de la ciutat”, del 2019 i que m’envià per mitjà d’un missatge del 23 de gener del 2019, hi ha que:

“1) Els Sants de la Pedra, patrons d’Albaida en els segles XVI-XVII (fins al 1678, reemplaçats per la Mare de Déu del Remei, patrona de la milícia foral).

2) El 1597, per a consagrar l’altar de l’actual església, porten de Roma relíquies dels Sants.

3) Tots els anys se’ls feia festa i treien en processó tots els sants de l’església (fins al 1936) decorats amb fruites del temps.

4) Pel 1620 consta que ‘tots els anys’ es feia una comèdia per les seues festes.

5) El 1645-1646 es fa un altar major barroc, destruït el 1936, amb els sants dalt, als dos costats. El 1936 destruït, el 1960 reconstruït. (…) són del 1960 però imiten els antics.

6) Actualment no hi ha ni festa ni tradició, ni record”.Sobre aquest escrit, afegiré un comentari amb què responguí Abel Soler, poc després de llegir el missatge: “tenir present aquests sants és fer un pont de plata a la nostra cultura, de tipus matriarcal. Parle de la valenciana, d’arrels catalanes”.

Com a curiositat, direm que es feia una comèdia, acte poc habitual en les fonts que hem consultat.

En Albalat de la Ribera (la Ribera Baixa), com podem llegir en la guia de butxaca Una passejada per Albalat” (https://riberaturisme.es/wp-content/uploads/2016/12/Passejada-albalat-de-la-ribera.pdf), redactada per Emili Moscardó Sabater i editada per l’Ajuntament d’Albalat de la Ribera, quan parla sobre l’Església de Sant Pere Apòstol, del poble, “en 1688 es basteix la capella dedicada als sants de la Pedra, Abdó i Senent, patrons de la vila” (pp. 33-34).

En el manuscrit “Vila d’Albalat de la Ribera de Xúquer”, del 1704 i comprat fa més de deu anys per l’Ajuntament d’Albalat de la Ribera, per mitjà del seu recopilador, Pere Joan Hernandis, qui em facilità la informació relacionada amb els Sants de la Pedra, se’ns indica que en 1704, ja eren els patrons de la població i que, a més, “lo concell determinà que tots los anys se fera la festa per medi del clavari y majoral que nomena” (p. 269).

També veiem, en altres registres històrics del mateix manuscrit d’Albalat, que, eixe any, “sólo queda la costumbre immemorial de tener y festejar al señor san Pedro apóstol por titular, a los santos san Abdón y san Senent, dichos santos de la Piedra, por patronos, y a los santos san Sebastián y san Roque por abogados. Y deseando (…) declarar y ratificar dicha immemorial con la expresión de todo quanto han acostumbrado haser hasta el día de oy, en tener y festejar los días en que caen las fiestas de dichos santos” (p. 270). A més, com llegim en la pàgina següent, pretenien “tenir y guardar los dies en que ca[i]guen les festes de dits sants baix del mateix precepte en que es guarda el dia de Nadal (…) [i] fer les festes de dits sants ab tota aquella solemnitat acostumada fins lo dia de hui, millorant algunes coses”.

Finalment, trobem alguns detalls sobre la festa dels Sants de la Pedra i sobre les ofrenes, la qual es pretenia fer “ab les mateixes circunstàncies y solemnitat en que està determinat se fassa la de sent Pere per los obrers. Y que lo predicador de la Quaresma tinga la mateixa obligació de predicar dit sermó de dits sants sens paga alguna, com lo de sent Pere. Lo mestre, ministrils i músics així mateix cantaran sens paga alguna, com en la festa de sent Pere, y lo escolà tocarà les campanes com dit és en dita festa de sant Pere, y per així sa obligació, y últimament no exediran del gasto del castell y coets alias o pagaran de propis” (p. 273), i amb “la costum immemorial de portar una o dos vedelles la vespra de dits sants, les quals estaran a càrrech del jurat tercer, les quals se correran mataran y es vendran en la carnisseria sens repartir-ne en los cantors ni demés” (p. 273).

Aquestes línies ens poden donar algunes pistes de com es feien les festes, aleshores: 1) era una festa tan popular i preada com la de Sant Pere (29 de juny), 2) es procurava que tinguessen lloc el mateix dia de la festivitat dels sants, així com es feia la de Nadal, 3) estava present la figura del clavari que feia de majoral[16], 4) ja es feia ús de la pólvora (castells i coets) i 5) es duien a terme amb molta solemnitat, amb la línia Barroca, que remarcava més la importància de la celebració.

Agraesc la col·laboració de l’estudiós, Pere Joan Hernandis, perquè era la primera vegada que trobava documents valencians de l’època foral i que tenien a veure amb la festivitat dels Sants de la Pedra, a partir de registres administratius.

 

 

Notes: [1] Es refereix a les dels Sants de la Pedra.

[2] El terme “universitat”, com em comentà Martirià Brugada en un missatge del 15 d’abril del 2019, “s’aplicava a l’organització municipal, és a dir, el que ara diem ajuntament”. Li agraesc aquest aclariment.

[3] Textualment.

[4] Argüir vol dir “exposar arguments en favor o en contra d’una opinió, proposició, mesura”.

[5] Mantornar, en la primera entrada del DCVB, rep el significat de “donar la segona llaurada a la terra, abans de sembrar”.

[6] Textualment.

[7] Visc.

[8] En el DCVB, llegim que aquest terme, sinònim de “llaurador”, s’empra amb un toc despectiu. Una cosa semblant ocorre amb la paraula “llauro”, la qual considere que cal evitar, sobretot, per la gran contribució que han fet els llauradors a la Humanitat i com a senyal d’estima per la terra i, de pas, per la nostra cultura, matriarcal i, com lo matriarcal, en què les arrels reben un significat molt important com també ho fan la projecció cap al demà, ja que el llaurador no deixa les coses a mitges, sinó que, entre els seus valors, estan actuar amb reflexos, tenir espenta (per a assegurar la prosperitat i tot) i l’obertura als altres.

[9] Aquesta web té com a subtítol “ACCIÓ CULTURAL DELS PAÏSOS CATALANS”.

[10] Lo que ací apareix com “el Rosellón francés” és un anacronisme, això és, una paraula que no es correspon al temps històric, ja que, aleshores, no sols eren comtats (i on es parlava català, però que, a més, no pertanyien a França), sinó que eren de cultura catalana. Igualment, tampoc no es fa esment que els repobladors procediren, majoritàriament, de Catalunya, lloc on, a diferència d’Aragó, sí que hi ha hagut tradició en la devoció als Sants de la Pedra. I, en el cas d’Aragó, la gran majoria de les fonts que hem trobat i vinculades als sants Abdó i Senent, ho fan en la zona de les comarques catalanoparlants.

[11] Resulta adient dir que, com escriu Martirià Brugada, en el seu llibret sobre els Sants de la Pedra, en 1377, el bisbe de Girona ja impulsà l’adopció dels sants Abdó i Senent com a protectors dels camps i que aquesta decisió “donaria els seus resultats arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Balears, a l’Aragó i a altres indrets” (p. 21), fet que concorda amb que aplegàs, per exemple, en 1402, a la Ciutat de València.

[12] Literalment, en lloc de la forma correcta pedregada.

[13] Històrica mestra de Magisteri (1992-1994), per exemple, de l’assignatura “Antropologia”.

[14] Abans de la guerra de 1936-1939.

[15] Literalment, en lloc de la forma correcta “enramada”.

[16] La gran majoria de les fonts valencianes d’on hem tret informació sobre els segles XX i XXI, parlen de “clavari”  i no de “majoral”, dos térmens que, en aquest sentit, són sinònims.

“Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner” (de Gabriel Janer Manila)

 

Un llibre realment interessant i a què he accedit hui, en què hi ha molta de la música eròtica de les Illes Balears, a partir d’una recopilació feta, principalment, en temps de la dictadura franquista, per Gabriel Janer Manila (Algaida, Illes Balears, 1940).

Un signe més del gust que tenim, moltíssimes persones que parlem valencià (i, entre les dones, un muntó, a partir de preguntes fetes en Facebook i per altres canals d’Internet),  i, com em deia, ahir, l’artista Carme Jorques, d’eixa “tendència a ‘gaudir de la vida’,  a tractar obertament  el tema del sexe o del cos” i del nostre sentiment de ser fills de la Terra Mare, a més de ser-ho de la mare biològica.

El publicà Editorial Moll, en 1979, i té una introducció interessant redactada per Aurèlia Capmany. 

Té unes 190 pàgines i es pot comprar per Internet.