Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones amb molta espenta, fortes, educadores i molt obertes

General, , , ,

Una altra entrada en nexe amb la dona en la família catalanoparlant és “Ja que no tinc àvia… ella sí que té néta” (https://elmati.cat/ja-que-no-tinc-avia-ella-si-te-neta), de Cristina Trias i publicada en “El Matí digital” en març del 2012. Primerament, posa que “Ella va néixer un 8 de març. Avui faria 98 anys” i que era forta i amb molta espenta. Així, l’autora comenta que “va resistir la guerra, va resistir la postguerra (…). El seu tercer fill era la seva empresa.

L’àvia Pilar era una dona amb un caràcter fort, (…) una dona emprenedora, lluitadora, amb geni i ingeni, autoritària, dominant, intransigent, molt recte, molt noble i molt lleial”. I, així, comparteix molts punts en comú amb moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, afig que la padrina era, “D’una honradesa envejable i una dolçor que només deixava entreveure si l’enganxaves en la seva intimitat” i, “Molt aficionada a fer ganxet, era capaç de fer un cobrellit de dos metres i mig amb una mostra de paper que no feia més de 10 cm.” com també àgil.

A banda, l’àvia Pilar tenia bones mans i “Els seus consells sempre van ser savis i jo no puc més que pensar que quina sort vaig tenir de tenir-la”.

Més avant, Cristina Trias indica que la padrina era “Dona, empresària, mare i muller a l’antiga… com podia no canviar? hauria hagut de posar aquests adjectius, ara? o potser només la constància, la perseverança, fortalesa, les ganes de tirar endavant, les ganes, sobretot, de poder tornar a fer de dona d’aquell temps, haurien estat suficients per mantenir en obert tota la dolçor”.

Un altre article interessant i que té a veure amb el mateix tema és “La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), de Maria Clara Grimalt Vert i publicat en el “Jornal.cat” el 27 de novembre del 2023. Així, escriu sobre les seues àvies (de la comarca catalana del Pallars Jussà) i, entre d’altres coses, posa que “em venen records que fan olor de valentia” com també que, arran de la bona avinença amb elles, “anava forjant en mi uns valors i una manera de veure el món. Un amor que potser abraçava poc, però abrigava l’ànima.

(…) jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis (…) i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir…”.

Un altre tret en línia amb el matriarcalisme, i que plasma Maria Clara Grimalt Vert, és que “Organitzaven activitats per a la canalla. Quedaven els vespres per fer-la petar amb les veïnes a la fresca”.

Ben avançat l’article, copsem que “el que ens fa humans és això: el compartir”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que plasmen el sentiment de pertinença a la terra, pal de paller i molt obertes

General, , , ,

Una altra entrada en què es parla sobre el paper d’una dona nascuda en el segle XIX és “Cent anys de records de Santa Coloma de Queralt” (https://core.ac.uk/download/pdf/39135378.pdf), un escrit de Maria Rosa Boladeras i Calaf publicat per “RACO” i en què també es fa al·lusió a altres generacions i al sentiment de pertinença a la terra. Així, comença dient “El meu padrí matern va néixer I’any 1892 i la meva padrina I’any 1894. La padrina m’explicava que, de molt petita, anava a col·legi. En una ocasió, van fer una festa (això devia ser cap als anys 1901-1902) i ella va recitar un poema, un fragment del qual deia així:

De les regions espanyoles

La més rica i estimada

És la de tots coneguda

Per la terra catalana.

 

Dels Pirineus on comença

Allà a la muntanya de Franca

Fins al Regne de València

Estén sos rius i muntanyes.

 

A Llevant té la marina

Que li dóna tanta fama

Pels seus ports des de Roses

A Sant Carles de la Ràpita” (p. 15).

 

Més avant, indica que, “quan es van casar, entre ella i el padrí, anaven tirant molt justet (…).

El padrí era un pagès (i cisteller) enamorat de la nostra terra, molt treballador, poeta desconegut del seu temps. Totes les poesies les feia en la nostra llengua. Jo no sé com s’ho feia, però tot li sortia en vers. Al llarg de la seva vida, en va fer més de cent, i no exagero. Tenia una memòria prodigiosa. Les recordava totes” (p. 16).

Com podem veure, tant la padrina com el marit, reflectien el sentiment esmentat (com ara, en la llengua o, fins i tot, fent poemes que tracten sobre Catalunya), el qual captaria l’autora.

En un altre passatge de l’escrit, “Els anys van passant…”, plasma “i les coses van canviant. El comerç es va anar desenvolupant. Els meus avis paterns tenien una botiga que encara avui existeix i l’avi anava a buscar la fruita i la verdura, junt amb el meu pare, dos cops a la setmana. La meva àvia era una gran botiguera, segons m’han explicat” (p. 22). Per tant, d’alguna manera, la dona, a banda d’emprenedora, és el pal de paller de la casa.

Al capdavall, Maria Rosa Boladeras i Calaf afig que “S’estan construint molts cases noves, el poble va creixent, que és el que tots volem. La gent se’n va però torna, ja que les seves arrels són d’aquí. Tots els forasters que vénen són ben rebuts i també ajuden a fer créixer el poble. Espero que les pròximes generacions segueixin millorant la nostra vila” (p. 24).

Finalment, direm que, el 4 de desembre del 2024, Montserrat Cortadella ens envià un missatge en nexe amb aquest article: “Així va ser en mooolts indrets: pagesia, ciutat…”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Padrines amb molta espenta, fortes, que deixen empremta i senzilles

General, , , , , ,

Una altra entrada en què captem trets sobre la dona en la família tradicional catalanoparlant és “Homenatge a la Padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicada en el blog “Des de l’Exili” el 22 d’octubre del 2009. Així, comenta que la padrina, una dona amb noranta-nou anys, a pocs mesos de fer-ne els cent, tenia molt a veure amb la cuina i amb la casa del poble en Montroig del Camp, en què, quan eren petits, sempre aprofitaven per a fruir amb animalets, amb altres xiquets i, com el narrador indica, per a connectar “Les olors dels temps antics amb els de la modernitat que arribava”.

Entrant en com era l’àvia, escriu que “La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi, de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i, de retruc, el del meu pare (…). El meu besavi de ca la Torra era una persona molt respectada i estimada i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra, no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se”. Resulta interessant que, en una família, hi hagués lo que es deia “un home de bé” i que li deixàs empremta, ja que es tractava d’un tipus de mitjancer de què ens han parlat i que, com ara, trau el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez  (1866-1946).

De fet, més avant, afig que, “Pel meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que, si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això, conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla” i feren possible que se salvàs.

Quan passa a la postguerra, reflecteix part del caràcter i de la manera de ser de l’àvia: “La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ella tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, néts i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
‘Estàs fet un xic fadrí!!’”. Per consegüent, altra vegada ens trobem amb dones que la dedicació a la família i als altres anava més bé encaminada a fer que anassen avant, que es mantinguessen forts. Igualment, encara que no destacassen per la seua amabilitat, això no els impedia reforçar els néts, encoratjar-los, en aquest cas, empiulant l’edat amb la superació (el nét fadrí, jove, vigorós).

Prosseguint amb l’entrada “Homenatge a la Padrina”, algunes persones exposen uns comentaris que aporten informació interessant que enllaça amb el matriarcalisme; i ho fan, en bona mesura, amb intenció de conservar el lligam entre els membres de la família. Com a exemple, Montse, d’alguna manera, escriu sobre la influència de l’àvia: “us haig d’explicar dels records que en tinc, d’aquella època d’infantesa; sí: els tinc aquí palpant-los cada dia. Per mi, no són solament de la infantesa, ja que m’he quedat sempre, aquí, al poble. Abans, creia que m’havia perdut moltes coses al quedar-me aquí. La vida, així, ho ha portat. (…)

Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí (…). El que sí m’agradaria comentar és [ que, ] amb la senzillesa que vivien, portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més en la meva pròpia vida. Al venir a viure aquí, de seguida, vaig impregnar-me d’aquesta sensació: no hi havia quasi endolls, guardaven coses impensables per nosaltres (pots de vidre a manta, bosses de plàstic…), tenien lo just i necessari per viure… i això que no els faltava res. Avui dia, ho tenim tot i encara tenim la sensació que ens falta alguna cosa: ‘Si tingués allò’ o ‘Si pogués anar a tal lloc’…; no ens conformem en res. En fi, va bé pensar, de tant en tant, que no necessitem tant per viure i que també es pot ser feliç; potser ho dic perquè realment no ens falta res”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat al marit, amb molta espenta i transmissores de tradicions

General, , , ,

Un altre escrit que hem triat per a aquest punt és l’entrada “116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa” (https://mariabruguera.blogspot.com/2017/06/116-cartes-damor-la-memoria-dels-avis.html), publicada per Maria Bruguera Martí en el blog “Històries de Palafrugell. Recuperació d’històries sentides de Palafrugell i rodalies”. Primerament, diu que, “De vegades, la vida et dóna la possibilitat de conèixer a persones que et poden marcar sempre. Jo no vaig tenir la sort de conèixer a l’avi Paulí, però sí a l’àvia Lluïsa i, a través de la meva mare (la filla gran dels avis), la descoberta que la vida, la pots modelar a la teva mida i extraure’n el més bell d’allò més diminut”.

Més avant, comenta que “Parlar amb l’àvia era com obrir un llibre ple d’història; d’històries de guerra, de post-guerra, de fam, de misèria i de supervivència, però també de costums estranys. ‘–La major diversió de joventut eren les festes anuals en honor als patrons: el vot de la vila o la processó de les cuques de Sant Sebastià, les festes del barri de Santa Margarida i les de Santa Rosa de Llafranc’… M’explicava, mentre els seus ulls es perdien en l’abisme del record. Però, quasi mai em va parlar de l’avi Paulí”.

Com podem veure, l’escriptora plasma que la dona (sa àvia) era qui més li parlava sobre la història i sobre vivències com també que li transmetia saviesa i folklore relacionat amb el poble. A més, captem que hi havia festes en record d’èpoques difícils que s’havien superat (possiblement, aquest és el significat de la processó de les cuques), de barri i una santa vinculada amb el poble.

Quant al fet que sa padrina a penes parlàs sobre l’avi (qui havia hagut d’anar a la guerra), hem trobat casos en què les dones (o altres familiars) preferien no tractar-lo.

També copsem que, amb motiu de la contesa, l’àvia, “Com la majoria de les dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l’ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar: ‘-Al davant de casa, hi havia una fleca (…) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant’. M’explica la meva mare, que, aleshores, només tenia set anys”.

Tocant el tema de com eren els dos avis, escriu que “L’avi era molt actiu, afectuós i juganer, però també tenia força geni. (…) i l’àvia, sempre al seu costat, li donava suport en tot i, a més, feia de modista”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies rectes, dolces i amb bona avinença i avis lligats a la terra

General, , , ,

Una altra entrada que toca el tema de la família catalanoparlant, i que consideràrem interessant, és “La meva àvia Montserrat” (https://calaixdecontesblog.wordpress.com/2020/01/29/la-meva-avia-montserrat), la qual figura en la web “Calaix de contes”. Entre d’altres coses, diu “La meva àvia materna va nàixer el 1893 i va morir el 1975 a 82 anys. Va ser la tercera criatura del matrimoni i la primera noia. (…) Tocava molt bé el piano, igual que els seus dos germans, i, en algunes fotos de jocs florals de la ciutat, està entre les guardonades. També era molt delicada i aficionada a fer puntes al coixinet. Era una bona jugadora de tennis i solia fer els partits al jardí de Can Surroca (…). Allà es reunien sovint uns quants amics i és allà on potser va conèixer el meu avi.

Als meus avis materns, els dèiem els papàs de Badalona”.

En acabant, posa trets de la padrina: “La meva àvia era molt serena, justa i sabia estar sempre al seu lloc, no perdia mai els papers. Amb la cara, ja veies que allò era blanc i que, senzillament, no canviaria de color; si es deia que no, era que no, sense més i en veu baixa. I jo, per dintre, aprovava que fos així, no sentia mai que les seves decisions fossin injustes”.

A banda, la narradora comenta que se sentia en un ambient acollidor i còmode: “Hi vaig viure molt bé, a casa els papàs de Badalona, i em sentia estimada, cuidada i confortable. Era una casa amb caliu, on no es descuidaven mai del meu pa amb xocolata a l’hora de berenar. Vaig passar-hi llargues temporades: la meva mare diu que l’àvia li demanava que em deixés anar a casa seva. Ho he sabut de gran i m’ha agradat. No m’ho havia imaginat mai i, ara que ho sé, revisant les fotos, que n’he trobat moltes, m’he fixat que, a totes, pràcticament a totes, la meva àvia em té agafada, d’una manera o d’una altra. I, tenint en compte que érem set germans i ella nomes tenia dues mans, són molts punts a favor meu”.

Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra, el lligam que hi havia en la família, fins i tot, entre persones que tenien estudis universitaris: “Durant la meva infància, els papàs i jo vam tenir l’afició comuna pel camp i els viatges. A Canyet, tenien horts —jo encara els cultivo ara— i oliveres, vinyes, ametllers, garrofers, un cavall, figues, i moltes panotxes que recordo, com any rere any, pelàvem i com ens divertíem posant-nos cloves al cap i a la cara. (…) El meu avi, tot i ser metge i anar amunt i avall tot el dia, va tenir el desfici de posar una granja. M’agradaven molt”.

Altra vegada, ens trobem amb un exemple de bona avinença entre avis, pares i néts.

A més, afig un fet comú fins als anys seixanta del segle XX, en moltes famílies catalanoparlants: tres generacions vivien en una casa, una situació que afavoria no sols el vincle entre totes tres, ans que hi hagués una educació entre ells, la qual, en el cas dels infants, els facilitava respondre amb saviesa en la vida. Així, escriu que, “A casa els meus avis, hi vivien els meus oncles, que em portaven entre 15 i 20 anys i feien la seva. Jo aprenia molt de les converses, dels comentaris, dels amics i, sobretot, de com comportar-me, perquè no paraven de dir com havia de menjar, de parlar i de fer. Em vaig fer gran sota la seva influència.

(…) Quan venien amics de visita, que llavors era molt comú, i parlaven del que els feia mal, tots aguantàvem la respiració a fondo sense dir res, perquè sabíem que allò incomodava l’avi”.

Quant al tema del padrí, indica que “era el meu avi qui era així de radical, però la meva àvia no li ho qüestionava. Era més dolça i menys visceral, però també era severa. Ara bé, quan havia dit una cosa, mai més la repetia, no et retreia mai res; el que ja estava fet s’havia acabat”. Això sí: recta, però que no alçava la veu.

A més a més, escriu que, “Una vegada, a principis de vacances d’estiu, acabat el col·le, vaig demanar d’anar al cine amb les meves amigues. Em van dir que sí, em van donar els diners i tot va anar bé. L’endemà vaig tornar-ho a demanar i em van dir que no, que ja hi havia anat. ‘–Però, a les meves amigues, sí que els deixen’, vaig dir… No era el mateix uns pares joves i que entenien que la nena estava de festa, que uns avis poc habituats als capricis dels adolescents. Al final, van pagar la meva entrada entre totes i cap al cine.

(…) Amb el temps, i, a poc a poc, vaig deixar d’anar a casa els avis amb tanta assiduïtat. (…) Vaig tornar sovint a casa els avis, al cap d’uns anys, quan els meus fills ja anaven a l’escola, i molts dies, anant cap a casa, passàvem a berenar i xerrar una estona amb ells. Continuaven tenint un jardí gran amb una tortuga i moltes plantes, arbres i flors, un soterrani ple de rampoines i antigalles i un pati de pedretes de colors que sempre anaven a parar a les butxaques dels nens. Tot això els enamorava”.

Finalment, addueix que “Va ser una tarda d’aquestes que donàvem el berenar als nens amb una cullereta, mentre estaven asseguts en una trona, que l’àvia em va explicar que es recordava quan donava el sopar a la Trinidadeta, la seva filla petita, quan estava malalta i no tenia gana. Ella l’animava dient: ‘—Va, una culleradeta més’, i la nena va dir: ‘-No en vull més, aquesta culleradeta dona-la als angelets’ i els ulls de l’àvia se li van envidriar”. 

Cal dir que el 1r de desembre del 2024 rebérem un missatge de Montserrat Cortadella (nascuda en 1948 i que havia rebut una educació matriarcal), en què deia “Una bona història. Em sento reflectida, una vegada més, en moltes coses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies i dones que fan de pal de paller, avis molt oberts i lligams amb la terra

General, , , , ,

Una altra entrada en què apareix el tema de la dona en la família catalanoparlant és “Elegia dels Farriols (Ferriols) Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), escrita per Ricard Domingo el 15 de setembre del 2020 i publicada en la web “Tribus de la Segarra”. Així, posa que “Els Farriols, què són? Una casa pairal, records d’infantesa, dels avis (padrins), oncles, cosines. Records dels camps de blat, d’ordi, dels temps de sega, del batre, dels trills, del garbejar, de les tandes, de girar la batuda, del sol que semblava que queia foc, de records…, records i records.

La masia està situada al capdamunt d’un turó des d’on es veu tota la vall de l’incipient riu Gaià”.

Igualment, comenta que “També la carretera que va a Sta. Coloma de Queralt. Els dilluns era, suposo que encara deu ser, mercat, aquell mercat de pagesia on anaven a vendre llurs mercaderies casolanes i fresques, fins i tot, vives, on el regateig era la norma, tant a la puja com a la baixa. Allà es trobaven parents, amics i coneguts de tota la comarca”. Sobre aquest tema, direm que hem trobat moltes fonts en què s’exposava sobre dones que, o bé anaven als mercats i exercien el seu paper comercial (no sols com a compradores), o bé, fins i tot, portaven petits comerços (sovint, familiars), en casa.

A més, afig un tret molt comú en els Pobles matriarcalistes: la dona fa de pal de paller. Com a exemple, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil; en aquelles èpoques, res era fàcil, però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

En un altre passatge de l’escrit, plasma que “En Pep es va quedar vidu i la padrina…

I la padrina es va quedar sola en el govern de la masia com única dona”. Aquest fet ve a dir que ella tenia molta espenta: no se sentia sola, ans emparada.

Quant a vivències del narrador (Ricard Domingo), indica que, “a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol, vaig començar a interpretar les lletres i axis a llegir. Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent … Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya”. Per tant, ens trobem en un ambient favorable a la llengua vernacla, com ara, en temps anteriors al franquisme (ací, mitjançant llibres i tot), perquè ho havia estat en la Catalunya promotora de la llengua (durant la Mancomunitat i en els anys de la Segona República espanyola).

A banda, copsem que Ricard Domingo prefereix la vida en el camp, un indret on la dona tenia la darrera paraula (realitat reflectida en la figura de la mestressa, equivalent a la senyora ama valenciana i a la madona mallorquina): “Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa. Que costava que arribés l’estiu!

Els mossos que venien per ajudar al segar i batre, no sempre eren els mateixos: a vegades, eren gent força original. Recordo un tal Ignasi de Tous, que se li va donar una habitació i, al cap d’un parell de dies, li digué a la padrina: ‘Mestressa, ¿què us faria res si anava a dormir a la pallissa, doncs no estic avesat a dormir tancat en un quarto i dormir amb matalàs i llençols?’. I es va passar l’estiu dormint sempre a la pallissa. Era un bon mosso.

Cap al final de l’entrada, Ricard Domingo addueix que ell, quan podia, anava junt amb son avi: “Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles. Si agafaven malalties, les havíem de separar del seu conjunt transportant-les en una mena de civera a través del bosc fins a trobar el lloc ideal perquè es guarissin”.

Per consegüent, encara que, en el reportatge, la dona va unida a la comanda de la casa pairal i de la propietat, les paraules que el narrador associa, per exemple, a son padrí, són positives, entre d’altres coses, perquè l’adult li permetia sentir-se de gust en el terreny i fruir del nexe amb la terra.

En eixa línia, finalment, escriu que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta,… I recordar, somiar…”. I, així, es fa manifest el lligam entre Ricard Domingo (ací, nét) i els avis, entre el passat i el present i, òbviament, amb la casa pairal i amb la terra.

Àdhuc, podem pensar que aquests bons records del passat li faciliten veure amb esperança l’esdevenidor (els records van associats a lo pretèrit, mentres que els somnis ho fan a la infantesa, època que, simbòlicament, empiula amb les il·lusions).

En relació amb aquesta entrada, el 30 de novembre del 2024, Montserrat Cortadella ens envià un missatge en què deia “Lo poc que vaig viure de la pagesia, és que les dones varen tirar del carro: al càntir, la font. I, més cap aquí, amb la guitarra, cantàvem cançons sota una figuera. I l’endemà, a remull, en una bassa que servia per donar aigua al bestiar.

Dolços records”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen masos, en associacions, amb molta espenta, educadores i pageses

General, , , , ,

Un altre article en què apareix el tema de les dones i el paper que feien en la família és “Homenatge a les dones” (https://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), de Marina Ramió i publicat en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018. L’autora posa trets que hem trobat en alguns llibres, en entrades en blogs i en webs com també en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia”.

Entre d’altres coses, escriu “Començo amb una dona que es deia Ignacia Corominas Paralols. Era la mare de la meva rebesàvia, es va casar amb l’hereu del mas on vivim actualment, el pare de la meva rebesàvia, en Lluís Pujol Serra. Ella va néixer lluny de l’Alt Empordà, era filla de Sant Miquel de Campmajor. (…) Va tenir quatre fills. La segona, la meva rebesàvia, la Rosa, aquí el meu petit homenatge a la Ignacia, que potser jo amb ella marco l’inici de la història de la meva família, ja que la Ignacia va néixer al mateix poble que el meu pare i jo”.

Igualment, indica que “La Rosa Pujol Corominas, la meva rebesàvia, era una dona que, per amor, va marxar a la Vajol a viure i allà va tenir els seus fills, però també sé que, per amor, va tornar a Boadella, al seu mas, a cuidar el seu pare; la gent del poble la coneixia com la Julianna. També sé que el seu pare li va fer la donació del mas on avui vivim: per ella, va ser un tresor, fou mare de cinc fills i sé que, igual que jo, va tenir inquietuds polítiques”. Quant al tema de l’interés per la política, direm que, com ara, Pere Riutort, en la seua explanació (del 2018), posa “Ma mare tenia molt de sentit de la política, més que mon pare; per això, quan es parla de drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres, quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe: és igualment de l’home i de la dona” (p. 151).

En acabant, Marina Ramió vincula la seua rebesàvia amb el fet de menar una associació, en aquest cas, un sindicat: “Sé que va presidir el sindicat de l’oli que hi havia a Boadella i es va involucrar també en moviments polítics (…). Va ser mare, àvia i besàvia i, sobretot, una dona que va eclipsar-ho tot. Del meu rebesavi, sé molt poc: només sé que es deia Martí Suñer i que, encara avui, jo porto el seu cognom perquè era la rebesàvia la qui marcava els passos”. Per consegüent, ens trobem amb un exemple més en què una dona és qui dirigeix, no sols la casa, sinó activitats socials.

Més avant, fa referència a una altra dona que empunya les regnes (ací, d’un mas), en lloc de fer-ho un home i, així, amb un fet, sovint, silenciat en grups feministes que, moltes vegades, recorren a lo que se sol dir grans figures (les quals, a més, en aquests ambients, són estrangeres, de fora de la península ibèrica, potser, per una mena d’exotisme): “Ara seguiré amb una altra dona de la família, la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. Ella era la jove de la Rosa, l’admiro perquè va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més, i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia, ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era el del seu marit i un altre com a masovera”. En acabant, addueix que es tractava d’una “dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia”.

Finalment, en un altre passatge, Marina Ramió descriu sobre la seua àvia, “la Maria Cantenys Pla, la iaia Maria, la iaia que em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa. De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva, la iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant: primer, el mas on vivia com a masovera i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, el meu amor cap a la història familiar i la història del país”. Com podem veure, altra vegada, és una dona (ací, una àvia) qui transmet la tradició familiar i el sentiment de pertinença a la terra junt amb el lligam a lo vernacle (en aquest article, a Catalunya). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones comerciants, que conserven tradicions, remeieres i fortes

General, , , , ,

En relació amb el tema de la dona en la família catalanoparlant, en l’entrada “Els meus avis el Magí de les cabres i la Rosa de Cal Palatí” (https://caminadesdelsdimecres.wordpress.com/2023/10/06/els-meus-avis-el-magi-de-les-cabres-i-la-rosa-de-cal-palati), publicada en la web “El Gegant de la Porra 2” el 6 d’octubre del 2023, podem llegir sobre un matrimoni nascut en el darrer quart del segle XIX. Així, el marit (Magí Sendra i Bartolí) fou nat en 1885; i la dona (Rosa Martí i Esplugas), en 1886.  Sobre la dona, comenta que “L’àvia, quan es va casar, va anar a viure a Sant Magí de Brufaganya i, al cap d’uns anys, el rector li va proposar portar l’hostal. L’àvia, a més, era la cuinera de l’hostal (l’hostal estava situat a la primera casa a la Plaça de l’Església)”. En primer lloc, direm que Sant Magí de Brufaganya és en el terme municipal de Pontils (en la comarca catalana Conca de Barberà).

Per tant, la dona a més de fer de cap d’un lloc de pas i, igualment, de petita empresa, fou la persona en qui confià el capellà, per a aquella funció.

És més, tot seguit, copsem que “Era una gran cuinera. A Vilanova, quan teníem les cabres, s’encarregava de vendre’n la llet (…). L’àvia també tenia cura dels animals que teníem: gallines, ànecs, conills i porcs. Recordo que, quan anava amb el pare a la vinya, ella recollia les herbes amb un sac pels conills, també una herba anomenada cuscunilla, que ens la menjàvem amb les amanides”.

Un poc després, captem el paper que Rosa “de Cal Palatí” feia en la transmissió de la cultura tradicional (tasca que, majoritàriament, desenvolupen les dones), àdhuc, de les que podrien ser eròtiques (ací, amb el conegut rector de Vallfogona, 1582-1623, qui n’aportà a la literatura catalana): “L’àvia sí que la recordo bé. Era una bona dona i sempre m’explicava contes i llegendes d’aquelles terres amb una guineu i amb un llop de protagonistes, on el que sempre sortia malparat era el llop”, és a dir, en què el personatge femení ix guanyant (tret en nexe amb la tradició vernacla en terres catalanoparlants).

A banda, la padrina “També explicava històries, anècdotes i llegendes del Rector de Vallfogona, les quals, segurament, havia escoltat dels visitants que passaven per l’hostal” i addueix “També recordo que, quan nevava, l’àvia posava neu amb oli amb uns pots i deia que eren per les cremades; també tenia una pomada de serp que servia per a moltes coses. “En aquells indrets, a les masies, feien els medicaments amb herbes, oli, esperit i serps”. I, així, el paper de remeier (bé en la casa, bé, possiblement, a nivell del poble o més) estava en mans de dones. No obstant això, cal dir que, en l’inici de l’entrada, el narrador plasma que l’avi, a més de pastor, “també tenia certa cura dels animals i de les persones, els posava bé els ossos, curava l’espatllat, l’esquinç i altres problemes deguts als cops”. En relació amb aquesta entrada, el 29 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,

M’encanten aquestes històries que vas penjant, encara que algunes no les puc comentar, però sempre m’interessen molt. Avui, aquesta de l’àvia de Sant Martí de la Brufaganya l’he trobada molt atractiva i m’ha fet venir a la memòria moltes de les coses viscudes personalment, Lluís.

Recordo els pastors del poble, que tenien una certa fama fama de ‘curanderos’, especialment, de les fractures. Recordo el meu pare, que ens curava les angines a través dels canells, segons el costat que teníem l’angina; ens curava d”espatllat’, fent una certa maniobra asseguts en una cadira i posant-nos d’esquena a la seva esquena, sacsejant-nos repetidament.

I el meu germà i jo, em fa l’efecte que ja ho he dit alguna vegada, com que érem bessons, teníem unes virtuts terapèutiques per a guarir persones i animals.

Ai, Senyor, com han canviat les coses.

Una forta abraçada!!!!”.

Un altre escrit que hem considerat interessant i, igualment, que enllaça amb dones nascudes en el segle XIX, és “El poble de Biniamar celebra els 107 anys de la padrina de Mallorca” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2006/08/27/132074/el-poble-de-biniamar-celebra-els-107-anys-de-la-padrina-de-mallorca.html), amb molts detalls que empiulen amb lo matriarcalista. Aparegué en el diari digital “dBalears” en el 2006. Primerament, direm que Biniamar és un llogaret de Selva (en la comarca del Raiguer de Mallorca).

L’article posa “El poble de Biniamar celebrà anit els 107 anys de la seva veïna Margalida Reus Bonafè, amb una missa i un sopar cuinat a moltes cases del poble per commemorar-ho. Margalida Reus és la dona més gran de Mallorca i, tot i la seva edat, conserva una salut de ferro. Aquesta fadrina puja la compra tots els dies per les dretes costes de Biniamar sense necessitat d’emprar ni tan sols el gaiato”.

Entre els qui han pres part en la recerca sobre el matriarcalisme, ens han reflectit molts comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i fortes. En eixe sentit, com algunes vegades m’ha dit ma mare, qui passava dels huitanta anys, els passava, volent dir que, a voltes, hi havia qui n’aplegava als noranta… o més i, a banda, amb fortalesa física i amb espenta.

A continuació, exposa que, “a ella, li agrada encara posar rentadores i netejar la seva habitació, a més de cuinar de tant en tant.

Aquesta dona, que ha viscut tres segles i ha viatjat a França, València i Barcelona, fou una amant de la lectura i passà molts anys cuidant diferents familiars. ‘Vaig haver de cuidar de ma mare, del meu pare i també d’un germà’, diu resignada. (…) Pep, el nebot que ara viu amb ella, la defineix com la clàssica ‘madona’ mallorquina”, això és, com la senyora ama (en terres valencianes) i com la mestressa (en Catalunya), qui mena en la família, fins al punt de determinar què farà el marit i què li permetrà, quan isca de casa (o en fer-ho tots dos).

El nebot també diu que “Sempre li ha agradat comandar. Encara ara no deixa que ningú entri a la seva habitació per fer-la neta. De fet, a vegades, ella mateixa diu que és ella qui em cuida”.

Finalment, l’article agrega que, “Tot i així, cada dia rep la visita d’algun dels seus nombrosos nebots i, al poble, la coneix tothom, ja que sovint baixa a comprar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La llegenda de les Dreugels”, dones fortes, protectores i que fan costat

General, , , ,

Una altra llegenda, en aquest cas, del Pirineu català i a què accedírem el 22 de novembre del 2024, és la que figura en l’entrada “LLEGENDES 2: La llegenda de les Dreugels” (https://muntanyesencantades.blogspot.com/2012/06/llegendes-2-la-llegenda-de-les-dreugels.html), en el blog “Muntanyes encantades”, plasmada per Elisenda Ortega (qui afig comentaris molt sucosos). Té a veure amb Oliana, un poble de l’Alt Urgell. L’autora, pintora, escriptora i mestra de restauració demana “’A qui no li han explicat una història, un conte, una llegenda relacionada amb la màgia i els poders d’algun ésser sobrenatural o d’algun element fantàstic del paisatge?

‘Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d’una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d’explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor què vols, la necessitat de saber qui som, d’on venim, les nostres arrels…’.

 (…) Així va néixer la llegenda de les Dreugels, una llegenda basada en la mitologia de l’Alt Urgell, d’unes ‘grans Dames’ que viuen al Castell d’Oliana des de temps immemorial i donen energia a tot aquell espai màgic, així com a la gent que visita el jardí del Castell buscant un espai on gaudir de pau i tranquil·litat. 

 Són esperits de la naturalesa i cuiden tot allò que creix, però també són entitats elementals de l’aire, el foc, l’aigua i la terra. No fa pas gaire temps, la gent depenia de la naturalesa i creien que el món estava ple d’esperits i que se’ls havia de respectar perquè els rius tinguessin peixos, els arbres fruites i els camps fossin fèrtils.

 Les Dreugels que dormen ajagudes entre les runes de l’antiga Oliana viuen sota les arrels dels arbres i es deixen transportar per l’Espunyola; a l’hivern, es vesteixen amb una llarga bata gris i estenen la boira per les terres adormides, portant-nos imatges del passat i del futur”.

Com podem veure, les Dreugels (el nom de les quals prové de mestallar Andreu i Àngels) estan associades al poder, possiblement, al que exercien les dones de la noblesa en els comtats catalans de l’Alta Edat Mitjana (com ara, dels segles IX-XI, tractats per la historiadora Teresa Vinyoles en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”), en què n’hi havia amb alts càrrecs i molt interessades, fins i tot, per la gent del poble, no sols pels del seu ram, i un matriarcalisme molt reflectit en la vida quotidiana.

A més, l’escriptora afig que donaven vida i cercaven un ambient pacífic i cordial en l’ambient, trets que empiulen amb lo indígena i, per descomptat, amb l’estil de governar en una família i de viure-hi, com molt bé es plasma en rondalles, en llegendes, en cançons i, a banda (i molt), en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

Igualment, les Dreugels desenvolupen un paper maternal (de protecció) i hi havia un respecte (no en el sentit d’obediència, sinó pel fet de tenir-les com una autoritat moral, més que política) i en nexe amb la Mare Terra, detall que les enllaçaria amb altres Pobles aborígens del món.

Quant a la frase sobre la dependència de la natura, al meu coneixement, les persones en depenem: la natura pot prescindir dels éssers humans, però no els éssers humans (ni els altres éssers) de la Mare Terra. Adduirem que les paraules de la pintora van unides a una actitud d’estima per lo terrenal, per lo maternal.

A més, quan diu que romanen tombades, ho connecta amb trets femenins: sota (baix), les arrels (la terra), els arbres (no toquen el cel, però sí lo tel·lúric), l’hivern (una de les dues estacions associades amb la dona, amb lo passiu), la son (terres adormides), l’evocació (els avis, els ancestres) i el futur (el naixement, el pas del dia més curt de llum de l’any, desembre, el mes de colgar les llavors d’on eixiran els fruits de les collites).

Després, Elisenda Ortega exposa el relat i, entre d’altres coses, diu

“La llegenda de les Dreugels:

Sabeu qui són les vertaderes sentinelles de la porta del Pirineu?

 Al jardí del Castell, hi viuen els follets i les Dreugels, que, amb la seva màgia, atrauen els animalons del bosc: isards, conills, ocells… Tots s’hi troben bé i retornen al jardí per gaudir de la seva pau i de la seva energia.

 Els follets del Castell tenen cura de les diferents necessitats del jardí en cada estació; la seva feina gairebé mai no s’acaba i només gaudeixen de descans durant les llargues nits de boira i gel”, és a dir, durant la part passiva del dia.

A continuació, la narració diu que “Les fades de la boira s’amaguen al fons dels llacs i entre les runes dels pobles abandonats. Al Castell d’Oliana, n’hi dorm una que jeu embolcallada per les runes de l’antic poble. Ella ens porta imatges del passat, de quan els homes i dones vivien al Castell i els nens jugaven entre les roques i muralles que l’envoltaven. Si passegem entre la boira, just quan aquesta s’aplana i les petites espurnes de llum comencen a traspassar-la, la podrem veure engalanada amb una llarga bata gris i sentirem com ens inspira pensaments que ens ajudaran a resoldre dubtes i incerteses.

Els follets del Castell se senten estimats per tots els éssers de l’entorn, però, sobretot, per les grans dames del Castell, les Dreugels, que, amb la seva serena presencia, fan de l’entorn un ambient acollidor i penetren arreu sense molestar ni ser molestades”.

Per consegüent, copsem un relat (i, com a perllongament, un Poble), en què, malgrat que la part activa té a veure amb personatges femenins (les Dreugels), i elles afavoreixen la bona avinença en el seu territori (ací, el castell i el poble antic), ajuden els altres a eixir de dubtes (els fan de conselleres, de mares, de mestres, d’educadores…) i, igualment, tenen bona reputació, àdhuc, entre els més petits (ací, els follets). Cal dir que, el 27 de novembre del 2024, mentres escrivíem aquestes línies, ens demanàvem fins a quin punt, partint de les línies d’Elisenda Ortega, els follets representarien els infants i els xiquets i, en canvi, les Dreugels ho farien amb les mares, ja que captàrem que podrien encaixar en lo simbòlic.

Finalment, la recopiladora posa que el nom “Dreugels” provindria de la unió dels noms Andreu i Àngels, abundants per la contrada i que “No se sap com van arribar a Oliana, si a través del riu Segre o potser arrossegades per una forta ventada, el cas és que des de fa molt de temps viuen al Castell, entre les pedres de l’antiga Oliana.

 Però és per la nit, i emparades per la foscor, quan les Dreugels escampen els seus poders  per regalar una mica d’immortalitat a aquests de vegades incomprensibles humans.

Des de sempre, hom creu que l’esperit de les Dreugels dorm en les pedres, somnia en les flors, bufa en el vent i protegeix tothom que puja un capvespre a contemplar la bellesa del paratge i gaudir del silenci misteriós d’aquest indret.

Diuen que una nit d’agost encalmada i bella

Dintre de l’estany va caure una estrella,

Va caure ruixant

Als Prats del voltant

De flors esblaimades…

D’ençà de llavors, que a dintre hi ha fades!”.

Com a nota relacionada amb aquesta llegenda, el 28 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens escrivia un correu electrònic amb aquestes paraules: “Bon dia, Lluís,

Com de costum, m’he de mostrar admirat per les teves notes, que són veritables descobriments per mi. Les Dreugels són una altra font d’informació, una llegenda que desconeixia absolutament. I m’encanten, també, les explicacions que vas donant a cada tema, que resulten una boníssima guia per anar-ho descobrint i entenent.

Moltes gràcies.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraïm el suport que hem rebut, del primer moment de conéixer-nos ençà, per la seua disposició a reportar-nos i a compartir sabers i vivències.

 

 Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i marededéus trobades que protegeixen

General, , , , ,

Un altre poema de línia matriarcal, en relació amb el tema de les marededéus aparegudes (o trobades) i que figura en el blog “Algemesí en la memoria”, de María Nieves Bueno Ortega, i que trobàrem el 26 de novembre del 2024, ho fa en l’entrada “’Trobament, retorn i nom (Mare de Déu de la Salut)’: Una poesia de D. Vicente Ferragud Guitart, S. J.” (https://algemesienlamemoria.blogspot.com/2012/09/trobament-retorn-i-nom-mare-de-deu-de.html). Així, no sols es capta el sentiment de pertinença a la terra, sinó una descripció.

Primerament, podem llegir que el poeta i jesuïta En Vicente Ferragut Guitart (Algemesí, 1903- Alacant, 1973), el publicà en un llibre editat en Alacant en 1969, “Raíces viejas con brotes nuevos”, en què recopilava part de la seua obra poètica. Amb lleugers retocs, exposa aquests versos:

“Trobament, retorn i nom

(Mare de Déu de la Salut)

En el terme de Berca.

 

Algemesí va nàixer,

-¡oh que venturós dia!-

a l’ombra d’un bell arbre

frondós…

Dins de sa soca

trobà una bella imatge,

-un ver i nou tresor

diví-, la nostra Mare,

un pobre llaurador

bon feiner, cristià afable…

La volen els d’Alzira.

Tres voltes se l’emporten

i tres voltes retorn.

Ella fa cap al poble…

 

Algemesí una Capella

l’edifica a l’imatge.

¿Com la nomenarem…?

Tres noms escrits posaren

tres capellans… i en sort

ixqué les tres vegades

el mateix Nom de Nostra

Mare de la Salut,

fent-nos un gran miracle!

Algemesí joiós

viu de vores volgut,

agraït, per sa Mare

de Déu de la Salut!

 

Sou consol dels malalts,

sou llàntia, flama i llum

que als cegos claror

doneu, Mare, als seus ulls

com la gràcia a les ànimes

que teves han segut…!

 

¡Oh soca de Morera,

Palau, Font de Salut!

Algemesí vostre poble

viu, viurà i ha viscut

segur a l’ombra teva

entre olors i perfums

de flors de tarongers

de nova joventut

i d’arrossers marjals

de gra granat ben pur!

 

Algemesí canta i resa

pels grans i pels menuts…

Hui festós te fa l’ofrena

d’amor i gratitud

i et diu: ¡Vixca la Mare

de Déu de la Salut!”.

 

Com podem veure, Nostra Senyora apareix unida a un arbre (i, més encara, a l’interior), fet que enllaça amb la maternitat). Igualment, ho fa un bon llaurador i senzill i, quan intenten emportar-se la imatge a una altra població de la mateixa comarca, Alzira (la Ribera Alta), la dona es posa de part de qui l’ha trobada i de la voluntat que ella té.

Més avant, veiem que el poble d’Algemesí està agraït a la Mare de Déu, un tret que podríem enllaçar amb el bon tractament cap a la Mare Terra (com, per exemple, comenta Rigoberta Menchú o l’autor del llibre sobre vivències amb l’àvia Damiana, del Poble colla, d’Amèrica del Sud).

A banda, la Mare és el conhort dels fills, dels d’Algemesí i, per això, la seua ombra (símbol de la protecció com també ho faríem en l’interior d’una cova, detall que empiula amb la vulva). 

És més: Nostra Senyora aporta llum, claror, olors i perfums i, així, eixa nova joventut que va plegada a l’esperança i a l’espenta (ací, en nexe amb els arrossers un poc abans de la collita).

Finalment, com a gratitud (a la Mare Terra, ací, simbolitzada per la Mare de Déu), el poble d’Algemesí li dedica festes amb música i amb ofrenes a la Mareta. Aquest fet té semblances amb moltes cultures matriarcalistes del món.

Cal dir que el 26 de novembre del 2024, en què escriguérem aquestes línies, Ricard Jové Hortoneda (les Borges del Camp, 1929) ens envià un correu electrònic que deia “Bona tarda, Lluís, 

He llegit els goigs a la Mare de Déu de la Salut, d’Algemesí, i m’ha encantat; la referència és molt interessant. Alhora, he pensat de seguida amb la Nostra Mare de Déu de la Riera, del poble, que la tinc en un quadret al meu costat.

La van trobar al marge de la riera que passa pel poble, vet aquí el seu nom. La imatge que es conserva, crec recordar que és del segle XIII, i fou restaurada (deu fer uns vint anys). Degut al fet que, fa uns quaranta anys o més, per les ermites del Baix Camp, es van robar algunes imatges, al poble, van decidir fer-ne una còpia exacta i van fer una mena de capelleta blindada per a l’original perquè no la robessin, situada al Sagrari de la Parròquia, i només treuen la còpia.

Una forta abraçada!!!!”. 

Com poguérem saber el mateix dia que rebérem aquest missatge, la imatge esmentada és del segle XIII. Agraïm la seua generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)