Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

L’àguila (la dona) tria, amb molta espenta i molt oberta

 

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, també entren tres animals i escenes semblants a rondalles que ja havíem vist, (com ara, arreplegades per Joaquim G. Caturla, en “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”), en què intervenen un lleó, una ca llebrer i un falcó  que es volien fer un repartiment d’una ovella. En Joanet farà una proposta sobre com compartir-la els tres animals i ells, en agraïment al paper que ha desenvolupat el jove i a com s’ha fet la selecció de les parts de l’ovella, atenent a cada u dels animals, triaran fer-li costat, aportant-li una habilitat (p. 73). Aquesta rondalla també ens convida a posar els mitjans, o bé mitjans molt escaients, per a cada moment i trau el tema de l’agraïment.

Un poc després, En Joanet, amb molta espenta i amb el fet de transformar-se, ell, en falcó, va cap a un ermità (p. 75). A més, també en la mateixa rondalla (p. 79), trobem que una àguila enviada per un tercer ermità, l’àguila de Portugal, entra en contacte amb el falcó i que, aleshores, l’aguila fa de dona (es fa lo que ella ordena al falcó) i el falco, el de l’home, i, a banda, és ella qui el salva: “Bo, em sembla que ja no tenc pus feines pe aquí. Ja teniu a la vista es barranc i es porc senglar que tant cercàveu” (p. 80) i, així, igualment, ella (l’aguila de Portugal) aplana molt el camí a l’home, això és, a En Joanet.

En relació amb el paper que En Joanet tria, el de criat de la dona (de la maneta voladora), el 23 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí que “En Joanet (l’home) diu a una maneta voladora (la dona):

‘Som i vull esser sempre un criat vostre’ (p. 89).

I la maneta (la dona) li ho accepta. Per tant, es fa lo que vol la dona. ¿Què opineu? Gràcies. Jo ho considere un exemple de matriarcalisme”. Conxita Margarit estava totalment d’acord amb la meua opinió i li escriguí “El meu avi matern (nascut en 1906) deia ‘Normalment, la dona va a l’home [a demanar-li opinió], però es fa lo que la dona vol’ i ‘Manen els hòmens [, en lo jurídic], però es fa lo que vol la dona [, molt sovint, amb decisions preses en casa]”. Un altre comentari que ens plasmaren fou “A mi, un cop, em va dir la meva sogra ‘Nena: tu, a tot dius que sí, però, després, fas el que vols, no?’. I així és” (Montserrat Carulla Paüls).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme ia a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que indiquen a l’home què cal fer, amb molta iniciativa i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i el fet que l’home fa lo que li dicta la dona és “En Joanet i sa donzella desencantada”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XII. En ella, “un jovenet que nomia Joan, molt viu de potències (…), pega una mica més fort amb s’aixada, s’aixada passa per endins, es fa un forat gran, En Joan s’hi afica i per endins i per endins, (…) surt a un jardí” (p. 65) i, al moment, “una maneta de senyora volant volant, i li fa senya menant-los-en dins un menjador” (p. 65). En el paràgraf immediat, llegim que “Sa maneta féu senya a En Joan que s’assegués i que menjàs.

En Joan s’asseu, s’aborda” (p. 65).

I, així, des del principi de la rondalla, En Joanet fa lo que li ordena la maneta voladora que, a més, era una dona. Per això, veiem que “sa maneta li féu senya de que la seguís.

En Joanet la seguí i sa maneta pren per dins es jardí per un caminal i llavors per un altre caminal, i En Joan darrere darrere” (pp. 65-66), en línia amb el refrany “A on va la corda, va el poal”.

A més, no sols En Joanet, de bon matí, es lleva, sinó que, igualment, li compareix “sa maneta volant volant, li fa senya de sortir de sa cambra, el se’n mena as menjador (…) i sa maneta pren cap as jardí” (p. 67). I, a banda, en la rondalla, fins i tot, veiem escrit “En Joan (…), sempre seguint ses accions que veia fer a aquella maneta” (p. 67), un detall més i d’acord amb el matriarcalisme i amb unes paraules del meu avi matern (1906-1992): “Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona”.

En passatges posteriors, la maneta conduirà En Joanet cap al jardí (p. 68), un detall que veiem en moltes rondalles mallorquines i que podríem vincular amb la Mare Terra, fins que, un dia, aplega a una alcova, on veu una dona tombada en un llit i viva: una fadrineta “amb un alenar acompassat i de persona sana. Aquella fadrineta era bella com un sol, una vertadera pintura” (p. 69). I, com que, a En Joanet, li cau una goteta de cera sobre la galta de la fadrina, la jove es desencanta, el reconeix. I, un poc després, ràpidament, la maneta voladora li diu “si tu fas tot lo que ara et diré, encara podríem desencantar mi [1]senyora” (p. 70). I ell, fidel, manifesta a la maneta voladora (que és una dona) que acceptarà portar a terme lo que ella li indique: “digues de pressa tot lo que he de fer per tal desencantament, i ho faré” (p. 70). Així, igualment, veiem el tema de la col·laboració,… amb la dona com a cap i activa, des de bon matí (com ací, la maneta) i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment.

Dones i princeses amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

 

En la rondalla “Es fill del rei Murteral de França”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XII, un rei encoratja el seu fill, En Bernadet, a ser ell qui prenga el regne, perquè el pare ja es fa vell i, per això, considera que caldria que En Bernadet es casàs amb alguna jove. Però, com que En Bernadet li diu que no en troba que li òmpliga el cor, comenta al rei Murteral que ha triat “anar a fora regne, veiam si faria tec” (p. 44), això és, aconseguir lo que el jove es proposa. I ho assolirà, però, immediatament, intervé una dona vella (una fadeta), que, li diu que el rei d’Espanya té una filla bella com el sol, Na Catalineta (p. 45), però tancada i, com que En Bernadet vol parlar amb ella, demana a la fadeta “Quin remei hi hauria per jo poder-la veure?” (p. 45) i ella, li ho aplana: fer que puga veure canaris, perquè li’n fan fal·lera.

I així ho fa, Per tant, el príncep segueix les directrius de la fadeta, qui, com ell comprova en diferents ocasions, no li ha mentit. I, com veiem, en més d’un passatge, els canaris s’acosten a Na Catalineta, se n’ixen cap a on és En Bernadet i un home que li fa de criat. Fins que, un dia, després que ell destacàs la bellesa de la jove, el príncep demana a Na Catalineta com podrien veure’s tots dos sense que ho copsàs el rei d’Espanya, és a dir, el pare de Na Catalineta. I, immediatament, li ve al pensament una  idea: una mina de vidre, subterrània, i que connectarrà amb la torre on ella es troba (p. 49). Així, ens trobem amb un príncep, jove i amb molta iniciativa i amb molta espenta.

En Bernadet encomana la mina i tot seguit, uns quants treballadors es posen fil a l’agulla, i, molt prompte, veiem que, quan el príncep aplega a la torre, Na Catalineta pregunta:

“-Qui és que toca la porta –diu Na Catalineta.

-Un criat vostre- diu En Bernadet.

Aquí, Na Catalineta el conegué i se’n va i li obri sa porta de s’auberjó” (p. 51), o siga, d’una cambreta d’una habitació, per vestir-s’hi. Veiem com, en aquest passatge, En Bernadet figura com a criat de Na Catalineta.

Però, molt prompte, Na Catalineta, capta que ve el rei, ho comenta a En Bernadet, per a que fuja i ell, sense pensar-s’ho dues vegades, ho fa. I, durant el trajecte, es trenca la mina de vidre i ell restarà en una situació difícil i tria enviar un missatge a Na Catalineta. La jove, immediatament, com que vol que En Bernadet reviscole, se les enginya per a eixir-se de la torre i anar cap al regne de França, on està En Bernadet, com molt bé comenta a la seua dida: “Me’n vaig ara mateix a can Bernadet! (…) Me n’hi vaig i me n’hi vaig!” (p. 54). I la dida també ho farà.

Aleshores, troben persones que els ho feien molt fàcil i, sobretot, un dia, escolten que un tord diu a una tórtora què caldria fer per a salvar el fill del rei, això és, En Bernadet, i van ràpidament cap a la cort. A més, quan ja són davant cal rei Murteral, trien vestir-se de metge i de criat de metge i se’n van a un hostal.

A banda, com que moltes persones confien en el metge nou, ho comuniquen al rei, qui, sense parar-se en palles, fa que es presente. I així actua el metge nou, Na Catalineta.

I, d’aleshores ençà, el rei li diu “Diga tot quant li hem de posar (…) i, a l’acte, l’hi posarem” (p. 58) i, així, tria actuar com la dona (el metge nou) li ordene. El príncep, En Bernadet, a poc a poc reviscola fins que, un dia “Pegà bot des llit” (p. 59) i el rei i En Bernadet deixen que el metge i el criat facen marxa (p. 60). I Na Catalineta i la dida, immediatament, “Se’n van a cas sastre, es treuen es vestits que havien manllevats de metge i de criat (…), es tornen a vestir de dona, i ja són partides des d’allà a ca seua, cap al castell del rei d’Espanya” (p. 60).

Uns dies després, i amb Na Catalineta en la torre, aplega En Bernadet, amb molta espenta i li conta que “un metge estranger m’ordenà” (p. 61), això és, una dona (Na Catalineta), “aquí em té Vossa Altesa, prompte a servir-la i dar-li gust en tot quant siga bo” (p. 61).

Ella li demana si coneixeria el metge, si En Bernadet el veiés. I ell, sense embuts, li diu que sí (p. 61).

Finalment, tot i que el rei d’Espanya no estava a favor de les noces, el fet que el rei de França, Murteral, sí que les aprovàs i que, com també el príncep En Bernadet, estaven a favor de Na Catalineta, van a cal rei d’Espanya, li comenten lo que ha fet que En Bernadet reviscole (p. 63) i, uns dies després, “El rei d’Espanya anà a cal rei Murteral i dins es tres dies, es féu s’esclafit: Na Catalineta i En Bernadet es casaren” (p. 64).

De nou, veiem que la dona (Na Catalineta), que actua amb molta iniciativa i amb molta espenta, a més, activa, és qui marca què haurà de fer l’home (En Bernadet) i que ell, qui es presenta com a servidor de Na Catalineta, l’accepta.

Agraesc la col·laboració de les personse que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Senyores i dones amb molta iniciativa, molt col·laboradores i molt obertes

 

Continuant amb el tema del jardí, del jardiner i de la dona jardinera, vinculats amb el matriarcalisme, com també, per exemple, amb el fet que la dona és qui té idees que aplanen molt els hòmens (en aquest cas, un jardiner i els seus fills), en la rondalla mallorquina “La bona reina i la mala cunyada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XII, en què es parla d’una jove garrida, graciosa i molt modesta (p. 104), i del rei, que encara era fadrí i atret per les dones, com ara, per la filla major del sabater (p. 104), trobem un rei molt obert a tots els habitants del regne i, per això, parla amb el sabater i, tot seguit, també es mouen el sastre i l’argenter (p. 105).

Però, un poc després, s’inicia una guerra i, aleshores, al mateix temps que el rei se’n va a la lluita, la cunyada, envejosa de la dona del rei, amaga en una caixa els dos fills de la reina i “l’amolla a un riu” (p. 107).

Un poc després, i, com en una altra rondalla també arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, un home (en aquest cas, un pescador), es troba la caixa, l’agafa i, immediatament, se l’emporta a sa casa (p. 108).

Al moment, veiem que la dona del pescador té un infant de tres o quatre mesos. I, com que no podria donar prou de mamar als fills del rei, “Es pescador cercà altres dones que també alletaven, i foren de tan bon manament que s’ho repartiren per donar cada una un sadoll a aquells dos angelets, que (…) massa veien que eren de qualcú de qui hi ha dalt”, això és, de la noblesa (p. 108). Em cridà l’atenció el detall de la solidaritat i de la col·laboració ràpida de les dones i, a banda, el paper actiu que fan les dones en aquesta rondalla.

No obstant això, el pescador veia que seria interessant cercar una dona que pogués ajustar-se als nens, i troba una senyora rica, casada i sense infants però amb quasi cinquanta anys, a qui li hauria fet goig tenir-ne (p. 109), motiu pel qual els acull i els tracta i fa que cresquen molt i en un ambient molt obert i molt favorable al desenvolupament dels xiquets, a qui posarà per nom Na Catalineta i En Bernadet.

La senyora, quan Na Catalineta i En Bernadet ja tenien sis o set anys, diu al pescador, en senyal d’agraïment (un tema viu en moltes rondalles mallorquines): “He pensat que vós, amb la vostra barquera (dona i infants), vengueu as meu jardí per cuidar ets arbres i ses plantes que hi ha i per tenir esment a En Bernadet i a Na Catalineta, vós que heu demostrat estimar-los tant, que les me duguéreu perquè els fes de mare.

El  pescador, ja ho crec que estigué conforme (…) i sa dona i ets infants, i des d’aquell dia, foren es jardiners d’aquella senyora, cuidaven es jardí de lo més bé i tenien tot s’esment del món d’En Bernadet i Na Catalineta, que les estimaven com si fossen fills seus” (p. 110) i que, com sabem, eren els fills dels reis.

Un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (p. 110) i que, en passar per la cort, veu que la cunyada havia tancat la reina en una torre i, en lloc d’anar contra la cunyada, opta per una via que farà que la cunyada li ho pose molt fàcil:  eixir a passejar amb un cotxe. I, molt prompte, veu el jardí de la senyora i els dos xiquets, En Bernadet i Na Catalineta, que li eren molt familiars, que jugaven amb els fills del jardiner (p. 111).

I, en línia amb el vincle que té la cultura matriarcal, per exemple, amb el jardí i, a banda, amb el fet que el rei figura com una persona molt oberta, veiem que el monarca “Demanà, així mateix, as jardiner de qui eren aquells dos minyons tan ben vestits i tan bencarats. Es jardiner, just, li digué que eren de sa senyora des jardí” (p. 111). Un rei molt obert, uns ciutadans, també i, a més, la dona (la senyora) és qui indica què cal fer i és qui talla el bacallà, ja que el jardiner n’és un servidor, això sí, ben tractat per la senyora, molt oberta (p. 111). Afegirem que, en aquesta rondalla mallorquina, es tracta prou el tema del jardí i que, àdhuc, ix el de l’educació a l’aire lliure, com també que la dona (siga senyora, siga madona,…) està ben tractada i tracta bé el marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien parella, amb molta iniciativa i molt obertes

 

“Dansa de Pineda”[1]

En el llibre “El cançoner de Pineda”, de Sara Llorens, l’autora comenta sobre aquesta dansa[2] i diu[3] que “queda reduïda a una passejada que fan les noies acompanyades del jove que cada una d’elles ha triat per parella (Aquesta és una particularitat que cal remarcar; la de què, a Pineda, la dansa dóna a la dona un dret que en altres pobles no té mai, ni amb la dansa, ni amb cap altre ball: el d’escullir lliurement l’home amb qui desitja dansar.).

En el carrer de Baixamar el dia de la festa dels pescadors, s’hi balla a mitja tarda. Ens les altres carrers, en havent sopar.

Els veïns del carrer tiren, d’entre ells, dos joves per a macips[4]. Aquests tenen l’encàrrec de treure a la dansa totes les noies, començant per les del carrer de la festa, i de servir-les-hi d’intermediari per a sol·licitar el jove que desitgin per parella.(…).

 La mateixa dansa es feia als veïns pobles de Santa Susanna[5], Malgrat i Palafolls” (pp. 276-277). 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han informat en relació amb balls i danses de línia matriarcal, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Treta del llibre “El cançoner de Pineda, quan parla sobre cançons d’enramades i d’altres festes de carrer, com ara, la de les Enramades, la del dia de Sant Antoni i la de Sant Pere, comenta que, “En totes elles, s’hi solen fer ballades. (p. 276). Ens referim a la població catalana Pineda de Mar.

[2] La informació fou recopilada en el primer terç del segle XX i l’obra s’edità en 1931.

[3] Textualment.

[4] En el DCVB, veiem que “macip” també es defineix com “Encarregat d’organitzar i dirigir una festa de poble, i especialment la festa major (Costa de Llevant), cast. paborde. Els macips van a cercar les balladores que han de prendre  part en les danses, i porten almorratxes amb què ruixen d’aigua d’olor els assistents”. Una almorratxa és un tipus de cànter.

[5] Santa Susanna i Malgrat de Mar (en el text, Malgrat) i Palafolls són tres poblacions catalanes de la comarca del Maresme.

Les dones transmissores, jardineres, molt participatives i molt obertes

 

Un altre tret vinculat amb el matriarcalisme, amb moltes rondalles en llengua catalana i, igualment, amb la llengua, és la figura del jardiner, de la dona jardinera, el jardí, etc. Per això, el 19 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un escrit que deia així: “La cultura vinculada amb la llengua catalana està relacionada amb el jardí i amb la figura del jardiner.

En moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix el jardí, el jardiner… I, en molts casos, a continuació,… una dona.

Les vostres àvies (o bé, les vostres mares), si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren res (rondalles, cançons, etc.) en què figuràs el jardí, la dona jardinera, etc.? ¿Dedicaven cert temps a les plantes, més enllà de lo relacionat, com ara, amb les faenes del camp? ¿O més bé estaven interessades per la figura del caçador i per la cacera? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 19 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “Ma mare i la meva àvia cuidaven molt el jardí. L’única cançó que conec és el ‘Julivert meu’(Andreu Martí Cortada), a qui, immediatament, contestí que”Els meus pares, sobretot, ma mare, cuiden molt plantes” i que la cançó que ell esmentava “és prou coneguda”, “Jo també” (Maria Borras), “La mama era una apassionada de les flors. Al jardí de casa, començàvem a tenir violetes al mes de febrer, i acabàvem amb els crisantems i les dàlies al novembre. Jacints, narcisos, jonquilles, roses, un munt de roses” (Bruna Cacarach), “La meva àvia tenia més relació amb el món de la caça i la cacera (en part, no com a esbarjo, sinó com a complement de l’alimentació, confitures, etc.). La meva mare tenia molt més relació amb el jardí i, sobretot, les flors (en torretes). Era un altre món i evidenciava un fort canvi de costums” (Pere Ramon Nadal).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 19 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “Sí, ben cert. Ma mare i sa padrina cantaven ‘Ses ninetes, quan són petitetes, cullen floretes de dins del jardí…’i d’altres cançons que fan referència, com has dit” (Manuela Freniche Oliver), “Sí! La meva padrina materna era molt feinera, activa… Tot el dia estava en marxa i fent coses… a casa, al camp (encara ens va dur als néts a tomar i recollir ametlles, garroves…), feinejava per l’hort, alimentava els animals… Cuidar el jardí…

Era alegre i molt bona persona… El padrí i ella es tenien afecte i respecte.

I em deix coses. Es padrí era feiner, també; però ella, una passada. Treia temps per tot i per tothom. També cantava cançons com la de ‘Ses ninetes…’. A mi, em va contar una rondalla de ‘Na Porcelleta’, que era un poc bèstia… La protagonista llançava figues de moro als ulls del gegant… Una lliçó de supervivència?” (Julia Pons), a qui, entre altres coses, comentí que “La rondalla sí que va en eixa línia. Entre les [rondalles] recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, n’hi ha una part considerable” en què una persona tomba un gegant. En el moment d’escriure aquestes línies, el 20 d’octubre del 2021, m’he recordat del passatge bíblic de David contra Goliat, en què David tomba el gegant.

Adduirem que, en moltes cançons eròtiques arreplegades fa més de quaranta anys, apareixen detalls relacionats amb el camp, amb l’agricultura o bé, per exemple, amb el jardí.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Les dones com a transmissores de la llengua, molt participatives i molt obertes

 

El 18 d’octubre del 2021, després d’haver llegit la vespra i dos dies arrere dos articles sobre la introducció del castellà en Catalunya, entre el darrer terç del segle XIX i la segona meitat del segle XX, considerí adient escriure en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que deien així Les vostres àvies (o, com ara, les vostres besàvies), si havien nascut en el darrer terç del segle XIX (entre 1867 i 1899) o bé abans, ¿tenien més iniciativa que els vostres nets (siguen xics, siguen xiques)? ¿Què opineu? En tots aquests casos, si són catalanoparlants.

Per la banda de ma mare, que és la que més conec, sí que actuaven amb més iniciativa les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX) que els familiars de la meua generació (anys seixanta i setanta del segle XX). Considere que té molt a veure-hi la introducció del castellà. Gràcies”.

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, els comentaris foren “Les meves dues àvies, nascudes entre 1890 i 1900, tenien molta iniciativa i eren molt treballadores, i elles manaven a casa seva. L’àvia paterna tenia botiga de comestibles a Molins de Rei; i la materna, des dels 15 anys, feia de minyona a Barcelona. Ella era nascuda a Lleida” (Montserrat Carulla Paüls). Li preguntí  “¿I entre els membres més jóvens de la família? Gràcies” i em contestà “Lluís Barberà. No tenim nets, només una filla que és mestra i té molta iniciativa, però sí que tenim molts nebots/néts i són molt espavilats”. Altres respostes en el mateix grup foren “El meu avi (la Selva del Camp 1887, Tarragona 1976), recordo perfectament que no sabia parlar castellà, el parlava molt malament. Havia anat a escola al poble. No era, per a res, un ignorant. Ni molt menys” (David Hierro Pilas).

En el grup Dialectes”, el 18 d’octubre i posteriorment, les respostes foren “Iniciativa, de què?” (Margarita Maria Bonafé Mora), a qui responguí “En el sentit que no esperen que els ho donen tot, bo i fet, sinó que elles són les impulsores. No necessàriament en relació amb activitats empresarials. ‘Iniciativa’ té a veure amb ‘iniciar’”. “I el franquisme de postguerra.

Lluís Barberà. La iaia era més valenta que les seves filles” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui, en relació amb el franquisme, comentí “Per descomptat, Montserrat.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el franquisme (1939-1975) foren els grans introductors del castellà en el segle XX”, “Jo estic com tu, i també en les àvies maternes” (Josep Bonet Roig), “En el meu cas, no ho tinc gens clar. Hi ha hagut de tot. Però m’agradaria que m’aclarires per què creus que la introducció del castellà podria ser determinant en la pèrdua d’iniciativa” (Simó Segura Pesudo), a qui, immediatament, contestí que “Les netes d’aquelles àvies dels anys setanta del segle XIX són ma mare, la seua germana i les seues cosines.

Parlem de les que també s’ajusten a lo escrit.

Lo de la intervenció del castellà, és un fet que es palpa. I, una cosa semblant, passa en les cultures matriarcals quan entren més en contacte amb altres que no ho són i que són les del règim”. En acabant, Simó Segura em respongué “Lluís Barberà. Per deixar-ho clar: les meues àvies van nàixer a finals del segle XIX (1890…). Els seus néts, uns 60/70 anys més tard (1955/1975). En el meu cas, encara no m’han arribat.
Pel que fa a la iniciativa, insistisc que no ho
‘palpe’. I això no vol dir que foren més passives que nosaltres, sinó que unes sí, i altres, no”.

Tot seguit, vaig afegir a Simó Segura que “Això es plasma en rondalles de fa més de cent anys. I en rondalles de fa uns quaranta, arreplegades per Cristòfor Martí i Adell i, per exemple, per Ximo Caturla (Joaquim G. Caturla).

També, per exemple, en el llibre ‘Dones que anaven pel món’ i que “Els nets (s’hi inclouen xics i xiques) són els de les àvies o besàvies (o més) que encara viuen i que puguen contestar en aquest grup de Facebook”.

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes foren “No vaig conèixer la meva besàvia, però sí tinc entès que, amb el moviment de les faldilles, netejava tot. Volien dir que tenia una gran vitalitat” (Elvira Vila Domenech), “Jo sí vaig conèixer la meva Àvia[1], valencianoparlant de soca-rel i amb un munt de frases dites. Cultura popular a cabassos” (Salvador Lafuente Barceló).

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, els comentaris foren “Tenien més necessitat, i la necessitat fa fer, l’ànsia fa filar.

Als 8 anys cuidaven xiquets barat un ou per sopar” (Lourdes Hernandis), “La repressió durant la Dictadura va transformar el paper de les dones, que eren més ‘empoderades’ en la República. No hi ha pitjor censor que u mateix, per por.

El valencià estava prohibit a l’escola, quan jo estudiava (tinc 68 anys)” (Anna Gabarda).

En aquest sentit, direm que, el 17 d’octubre del 2021, accedírem a l’article “Història de la Catalunya que no sap castellà” (https://www.vilaweb.cat/noticies/historia-catalunya-no-sap-castella), escrit per Andreu Barnils i publicat en el diari digital “VilaWeb”, el 10 d’octubre del 2021, veiem que, per mitjà d’entrevistes a noranta catalans de més de noranta anys, que encara són vius i que han contat la seua història en relació amb el castellà, la dels seus pares i la dels seus avis, els autors del llibre “El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització”[2], abasten, per tant, “tres generacions: la dels avis –nascuts entre el 1850 i el 1870-, que, segons els seus néts ara entrevistats, eren bàsicament monolingües catalans; la dels pares –nascuts entre el 1880 i 1890-, que, segons els entrevistats, tenien coneixements rudimentaris del castellà i el feien servir molt poc, amb entrebancs; i la dels entrevistats –nascuts entre el 1912 i el 1927-, que van aprendre el castellà a l’escola i el van començar a parlar a fora”.

Un poc després, en el mateix article, veiem que, “Si hem après alguna cosa de la generació de principi del segle XX, és que amb el castellà a l’escola no en van tenir prou. No van llançar-se a parlar-lo fins que no van trobar gent que el fes servir habitualment”, diu Mireia Galindo, u dels tres autors. “És a dir, quan arriben les onades migratòries dels anys quaranta i cinquanta” del segle XX.

Òbviament, la relació amb persones que parlaven una altra llengua (el castellà) i, més encara, les mesures que s’adoptaren, a nivell polític, durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) i, més encara, durant el règim militar franquista (1939-1975), en què l’escolarització es feu molt més efectiva (i, per descomptat, en castellà) com també el paper de la ràdio i, posteriorment, de la televisió, influí molt en el tema del matriarcalisme, perquè la situació no era, ni de bon tros, com a primeries del segle XX.

I això, a banda, es plasma en el tipus de comentaris que es fan respecte a les dones del darrer terç del segle XIX i quan es parla (quasi sempre, sense fer esment) de les dones com a persones limitades a la casa o bé considerant la casa com un lloc a evitar (com si fos senyal de desprestigi i calgués triomfar en un treball, per exemple, industrial o d’oficina).

En aquest sentit, agraïm els comentaris que s’han fet i en què es comenta que, encara que l’home guanyàs diners i els portàs a casa, això no volia dir que ell tingués la darrera paraula en relació amb l’ús que se’n faria, sinó que era la dona (“senyora ama”, “mestressa” o bé “madona”) qui decidia i que, així, el paper de la dona era molt més actiu i de persona ben tractada per l’home (com l’home ho estava per part de la dona) i molt tolerant, però no submissa a l’home. Són molts els escrits que ens han plasmat en aquesta línia. I, molt més, si són relatius a dones nascudes en el segle XIX, amb una manera d’actuar molt més semblant, com ara, a les àvies de ma mare (1943), dues dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en aquest escrit, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Textualment.

[2] Mireia Galindo (1976), Francesc Bernat (1964) i Carles de Rosselló (1972) són els autors del llibre, una tesi, publicada per Onada Edicions. En l’elaboració del llibre, també han pres part estudiants de filologia sota la supervisió dels autors, com molt bé indica Andreu Barnils, l’autor de l’article.

 

Dones que transmeten la llengua, molt participatives i molt obertes

 

Hui he llegit l’escrit “‘Gràcies a les dones’, sobre la supervivència del català” (http://www.llibertat.cat/2015/01/-gracies-a-les-dones-sobre-la-supervivencia-del-catala-29243/Imprimir), en què l’autor comenta que Rudolf Ortega, en un article titulat “Gràcies a les dones”, plasma que les dones han fet un paper molt important en la transmissió de la llengua catalana.

I, mentres escric aquestes línies, recorde un comentari que em feu Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en què deia que, “En 1900  [= 1902] eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després, feien el catecisme en mallorquí.

En 1950 es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què  jo no havia tingut accés abans. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“A fer feina tots”, dones que marquen el ritme, amb molta espenta i molt obertes

 

El 15 d’octubre del 2021 posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que feia poc havia plasmat Margalida Juan Taberner, en relació amb una anècdota contada per son pare, en què una dona, a l’hora de triar cavall, era qui tancava el tracte, ja que el marit li preguntava “Maria, quin vols?” i, per tant, era la dona qui tenia la darrera paraula.

Jo demaní “¿Com era, en el cas de les vostres àvies (o bé de les vostres mares), si havien nascut abans de 1920?”.

En el grup “Dialectes”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “Boníssim i ben real” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Jo, a Mallorca (als pobles), sempre havia tengut clar que la madona és la que mana” (Merce Serra), “L’home és el cap de la casa,… i la dona, el coll.

No hi ha cap cap que bellugui si no mous el coll. A casa i a tot el món” (Marina Josa Vellve).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “És lo de sempre: ‘En aquesta casa, es farà lo que jo sigui manat’ i vius com a calius.

Sempre vaig veure ses padrines” (Francisco González Paparfrancisco), “A Mallorca, comanden ses dones, de tota sa vida. A ca nostra, ma mare sempre se’n surt” (Johnny Ra), “Tenc un amic que sempre diu que, la darrera paraula, la té ell: ‘Sí, carinyo’(Rosa Galmes).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 15 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “Sa madona duia es comptes. Qui paga, mana” (Carlos Bonet Haber), “Aquesta, ja fa temps que la vaig explicar, semblantment, però ubicada a la casa del ferrer i en unes juguesques (…), però el resultat serà el mateix: MANEN LES DONES!

Es tracta de dos homes, pel que sembla, de la broma, que es van proposar qui manava en els matrimonis: si manava l’home o manava la dona. I anaven pels pobles amb aquesta intenció. Sí, manaven els homes i, si ho demostraven, els donarien un cavall; si manava la dona, un ou.

Van passar per un poble i anaven passant per les cases i es van fer un fart de repartir ous: arreu, manaven les dones.

Però va resultar que van anar a petar al ferrer del poble:

-Bon dia. Venim a veure qui mana en aquesta casa, si vós o la vostra muller.

-A casa, mano -va respondre, picant amb el martell sobre l’enclusa. Només faltaria això -insistia, llençant uns improperis! ‘Maria, porta’m el càntir de l’aigua’.

I Maria li portà el càntir d’aigua.

-Maria, porta’m un cafè.

I la dona li va portar el cafè. I així, amb diverses ordes, que aquell parell d’homes es van quedar convençuts que allí sí que manava el ferrer, i li van donar un cavall, blanc.

-Mira, Maria: m’han donat un cavall blanc, aquest parell! -exclamà amb joia i orgull el ferrer.

-Un cavall blanc? -exclamà la Maria. ‘Home, un cavall blanc a cal ferrer?’ -protestà. ‘Què no veus que s’embrutarà molt? Digues-los-hi que te’l canviïn per un de negre, home!’.

-Doncs, potser sí que tens raó!

I va sortir al carrer cridant els dos homes:

-Eh, eh, veniu!

Els dos homes es miraren entre ells i un digué a l’altre:

-Prepara l’ou!

-Digueu, senyor!

-És que la dona m’ha dit que un cavall blanc, aquí, s’embrutarà, que si me’l podríeu canviar.

Li van donar un ou i es van quedar el cavall.

Quedava ben demostrat que qui manava era la dona” (Ricard Jové Hortoneda).

El 16 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí unes paraules de Francoise Ramon, del 14 d’octubre del 2021, en què aquesta dona comentava que, “Com deia es meu home, [les dones] fan moure muntanyes”. Doncs bé, el 16 d’octubre del 2021, en el meu mur, Montserrat Cortadella escrigué que “Hi ha un programa que veig a estones, que busquen parelles, i em fa gràcia perquè, quan es diuen que sí, les dones agafen la mà de l’home i elles van davant estirant. L’home va al darrere”. I, més en línia amb el fet que la dona és qui marca les directrius i el ritme i, a més, amb molta espenta, fou el que, el mateix dia, però en el grup “Dialectes”, plasmà Esperança Ventayol: “Sa meva padrina, una dia, em va contar un fet que [ella] deia va passar de bon de veres quan era jove.

Un home es va casar amb una al·lota amb doblers[1].

Després de casats, el sendemà, ella el va cridar per anar a fer feina, però ell li diu: ‘Feina? No mos fa falta fer feina: tenim doblers’, però ella escometé: ‘A fer feina tots,… Sa rica som jo’”. I, en el grup “Cultura mallorquina”, el 16 d’octubre del 2021, Catalina Romaguera comentà: “La meva mare, 1919, i en contaré de les meves padrines, i dones d’aquella època: sí que movien muntanyes. Però, una altra cosa és que la gran majoria no es valorava”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Hem retocat, formalment, el comentari de Ricard Jové Hortoneda, per a fer-lo diàleg.

[1] Amb diners.

Dones que trien (cavall i tot), amb molta iniciativa i molt obertes

 

En el grup “Cultura mallorquina” , el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “És lo de sempre: ‘En aquesta casa, es farà lo que jo sigui manat’ i vius com a calius.

Sempre vaig veure ses padrines” (Francisco González Paparfrancisco), “A Mallorca, comandaven ses dones, tota sa vida. A ca nostra, ma mare sempre se’n surt” (Johnny Ra), “Tenc un amic que sempre diu que, la darrera paraula la té ell: ‘Sí, carinyo’” (Rosa Galmes), “Aquesta, ja fa temps que la vaig explicar, semblantment, però ubicada a la casa del ferrer i en unes juguesques (…), però el resultat serà el mateix: MANEN LES DONES!

Es tracta de dos homes, pel que sembla de la broma, que es van proposar comprovar qui manava en els matrimonis, si manava l’home o manava la dona. I anaven pels pobles amb aquesta intenció. Sí, manaven els homes i ho demostraven, els donarien una cavall; si manava la dona, un ou.

Van passar per un poble i anaven passant per les cases i es van fer un fart de repartir ous: arreu, manaven les dones.

Però va resultar que van anar a petar al ferrer del poble’: ‘Bon dia. Venim a veure qui mana en aquesta casa, si vós o la vostra muller’. ‘A casa, mane’,  va respondre, picant amb el martell sobre l’enclusa, ‘només faltaria això’, insistia llençant uns improperis! ‘Maria, porta’m el càntir de l’aigua!’. I Maria li portà el càntir de l’aigua. ‘Maria, porta’m un cafè!’. I la dona li va portar el cafè. I així, amb diverses ordes i donant cops a l’enclusa. De tal manera que aquell parell d’homes es van quedar convençuts que allí  sí que manava el ferrer i li van donar un cavall, blanc.

‘Mira, Maria: m’han donat un cavall blanc, aquest parell!’, exclamà amb joia i orgull el ferrer. ‘Un cavall blanc?’, exclama la Maria. ‘Home, un cavall blanc a cal ferrer?’, protestà, ‘Què no veus que s’embrutarà molt? Digues-los-hi que te’l canviïn per un de negre, home!’. 

‘Doncs, potser sí que tens raó!’. I va sortir al carrer cridant els dos homes: ‘Eh, eh, veniu!’. Els dos homes es miraren entre ells i un digué a l’altre: ‘Prepara l’ou!’. ‘Digueu, senyor!’. ‘És que la dona m’ha dit que un cavall blanc, aquí, s’embrutarà, que si me’l podríeu canviar’.

Li van donar un ou i es van quedar el cavall. Quedava ben demostrat que qui manava era la dona!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.