Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones d’aigua, de palau i que salven l’home

General, , , , ,

Llegendes

Quant a llegendes, direm que, en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat: estudi i difusió”, d’Ivan Carbonell Iglesias i publicat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en el 2014, podem llegir que el “poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes,1886-1966)” és autor “d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:

Segons la història relata

i la veritat pot ser,

una senyora molt guapa

li va eixir a un llenyater.

 

 

Li ensenyà un collar de plata

amb un diamant i un rubí[1].

‘Què és el que vols?

La joia? O t’estimes més a mi?’.

 

Li contestà que a la joia.

‘Sempre seràs desgraciat:

en aquella penya altra

tinc un palau encantat.

 

Mai més serà ditxós.

Si m’hagueres volgut a mi,

la fortuna que hi ha allí

haguera segut dels dos’.

 

Damunt d’una aura boreal,

a l’amanéixer[2] l’aurora,

desapareix la senyora

i el pobre es queda igual.

 

Si us ha encantat la dita,

no s’ho tingueu per falòrnia,

que és la vertadera història

del Barranc de l’Encantà”.

 

Com podem veure, es tracta d’una llegenda eròtica en què, a més, la dona hauria pogut salvar l’home (si ell l’hagués triada, en lloc de la fortuna temporal, la qual hauria sigut de tots dos, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que no l’hauria adquirida només l’home).

A banda, copsem que, a primera hora del matí, la dona fa via (un fet que empiula amb lo matriarcal, perquè lo femení està en nexe amb les dues etapes de més foscor del dia, això és, amb la vesprada i amb la nit).

Finalment, com diu el poeta (amb el paper de narrador i de transmissor de la cultura tradicional de la terra), és la història (és a dir, el relat), en el sentit que així ha passat de generació en generació.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Sol emprar-se la forma genuïna “robí”.

[2] Castellanisme, en lloc de formes genuïnes, com ara, “a trenc d’alba” i “a l’eixida del sol”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la dona salva l’home i la Serra de Mariola

General, , , , ,

Uns altres versos en què es reflecteix el matriarcalisme i, possiblement, escrits pel rector de Massarrojos, els quals figuren en la secció “Estampas personales” del llibre “Estampas de Masarrochos”, és el poema “Triptic” (pp. 289-291), amb molts trets que tenen a veure amb el naturalisme.

La primera part enllaça amb la Serra de Mariola, situada entre les comarques valencianes de l’Alcoià, del Comtat i de la Vall d’Albaida. Amb lleugers retocs, diu així:

“1r. MARIOLA

 

Des de l’Asilo a on estic,

front a front, n’és Mariola,

de carrasques i de pins,

vestida, amb mantell de glòria.

 

De romer, timó i espígol,

s’ompli d’aromes la Serra;

des de la falda fins al pico,

per tot, l’estora, la sàlvia.

 

¡Mariola! ¡Mariola!

¡Qui, de nou, fins a les crestes,

poguera pujar encara,

omplir els pulmons dels aires,

 

dels aromes de la sàlvia

i recordar aquells temps

d’anys jóvens, quan jo pujava

al Pico del Montcabrer

 

a pit, des de Cocentaina,

seguint després al Mas d’Abres,

per veure[1] la fresca aigua!…

¡Fins al monestir d’Agres!…

 

L’enyorança d’aquell temps,

a mons ulls, porta una llàgrima.

¡Mariola! ¡Mariola!

Si pogués pujar encara[2]…”.

 

Com podem veure, la Serra de Mariola (ací, simbolitzant la terra, la Mare Terra i la mare que acull els fills) els protegeix i els dóna lo que necessiten i és una font de detalls que guareixen l’home.

A més, ell li fa una lloança pel paper guaridor de la natura: la sàlvia, l’aigua, el monestir, la panoràmica, etc.

Igualment, amb el contacte amb aquesta serra, l’escriptor (qui aprofita el viatge per desenvolupar la seua facilitat expressiva en forma de poemes), és salvat. I, per tant, ens trobem davant un altre exemple de sexualitat matriarcal (ací, en connexió amb lo femení, amb lo tel·lúric).

No debades, tot seguit, el poeta afig

“II

 

A l’eixir, hui, de passeig,

el cor cap a tu em portava.

¡Mariola! Vullc besar-te

i beure ta fresca aigua.

 

El dia està nuvolós,

la frescor besa ma cara

com dient-me ‘Esta frescor

mitigarà la pujada’.

 

Anem, puix, per lo camí,

al caramull de la Serra,

ja que la frescor de hui

alleugera la jornada.

 

El caminet n’és estret;

vaig pujant cap a la Serra;

els núvols, com un refresc,

plouen fines gotes d’aigua.

 

¡Ja la hi veig de molt propet!

¡Ja respire de la sàlvia,

de l’espígol, del romer,

els perfums que ans respirava!

 

¡Ja estic a mitjan costera!

¡Ja hi veig l’anyosa carrasca!

¡Ja mon cor, ple d’alegria,

retorna als temps que enyorava!

 

¡Un poquet més! Ja, lo cim,

escalant com una cabra,

m’assente, donant-li gràcies

a Déu per esta jornada”.

 

 

Per consegüent, podríem dir que, per una banda, la dona assuaveix el jorn de l’home i, al mateix temps, li aporta frescor (la qual, de rebot, empiula amb la jovenesa que permet que el poeta aplegue al cim) i que ell puga assolir l’objectiu.

Finalment, l’escriptor plasma el seu agraïment.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “per veure”. Hem respectat com ho escriu el poeta, tot i que podria voler dir “per beure” (aigua), en lloc de “per veure” (el paisatge, la panoràmica…).

[2] En l’original, “Si pogués”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, bandes de música i maternitat en Massarrojos

General, , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, apareix en relació amb rectors que, en lloc de dedicar-se, més bé, a la vida contemplativa o a l’oració, formaven part de bandes de música amb què també tenien relació compositors de la vila (com ara, Salvador Giner, famós, entre d’altres coses, per l’obra “L’entrà de la murta”, la qual té a veure amb els Sants de la Pedra).

No debades, l’autor comenta que “Massarrojos va concórrer a aquest romiatge amb els seus estandards, amb les seues banderes i amb música. La presidia Mossén En José Bau, qui acompanyava la nombrosa representació de la nostra vila. La Banda harmonitzava càntics religiosos, entre els quals es cantava, indefectiblement, per part de totes les colles de cada poble, un himne tradicional aleshores, dels pelegrinatges i d’altres manifestacions grandioses i religioses de la pietat valenciana” (p. 273).

Adduirem que, en una nota en la mateixa pàgina, s’indica que “L’Himne dels Pelegrinatges tenia la següent lletra, de què només calia canviar el nom del poble:

Deixem-se[1] la casa i anem’s-en a peu

a veure, de Foios, la Mare de Déu.

No importa la boira, el sol, ni la pols,

la molta distància; patim un poquet

el vell, la xiqueta, els casats i els fadrins;

de l’Horta de València, tots som pelegrins.

Deixem-se la casa, etc.”.

 

Per tant, copsem la figura de la mare i persones de totes les edats en una societat pregonament religiosa (això sí, de línia vernacla, matriarcal).

En passar a la plana 274, continua el lligam entre les bandes de música, actes religiosos, capellans, el veïnat i fills del poble. Així, podem llegir que, en 1907, amb motiu d’un pelegrinatge molt concorregut a Nostra Senyora de Montcada, hi prengué part la Banda de Massarrochos i que “Mossén José Bau compongué la lletra de l’Himne que Massarrojos oferí a la nostra Mareta, cantat per tot el veïnat. La melodia fou obra musical d’en Salvador Giner, qui, a instàncies de Benjamín Ferrandis, amb unes hores de temps, posà terme a aquest treball improvisat. Entre totes les viles, que en foren moltes, Massarrojos s’emportà la palma en aquest inoblidable romiatge. La lletra deia així:

COR:

Venim de Massarrojos,

anem a visitar

a la Verge Maria,

la perla de Montcâ.

Ella és la nostra mare,

la dels Desemparats;

a tots, que mos empare;

a tots, jóvens i ancians.

 

ESTROFA:

Volgueren els impius

[ja] matar la fe cristiana

i ataquen plens de ràbia

a la Mare de Déu.

Digam nosatros:

‘Vixca la Verge sobirana!’,

veïns de Massarrojos

cridant a tota veu” (p. 274).

 

Per consegüent, altra vegada, captem un fet en què figura la dona (ací, Nostra Senyora) i, més encara, com a sobirana, tret que rep l’aprovació de la gent del poble i que, àdhuc, podríem pensar que com a defensa i que, de pas, connecta amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Forma prou habitual, en el llenguatge parlat, de dir “deixem-nos”. En el mateix vers, apareix “anem’s-en” (reducció en la pronúncia de la forma “anem-nos-en”).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, naturalisme i maternitat en Massarrojos

General, , , , ,

Tot seguit, en el punt “Les dos Llometes” (pp. 244-245), el capellà de Massarrojos posa uns versos sobre dues llomes amb bona panoràmica de la natura (pins centenaris, garroferes…), com a mirador, com a indret d’esplai, de tranquil·litat, de pau i situat a punt del dinamisme del camp valencià i de la ciutat de València. Igualment, plasma una simpatia pel naturalisme i, per consegüent, el sentiment de pertinença a la terra. Amb lleugers retocs, diu així:

“LES DOS LLOMETES

(Massarrojos) Popular

            Dedicada a D. Domingo Doménech Ibáñez, pvre. (1947)

 

En el per amunt del Poble,

quasi no aplegen a ser,

per sa altura, ni llometes,

lo que Llometes diem.

D’allí dalt, se veu tot l’horta,

tota eixa Vega esplendent

com una verda esmeralda[1]

que, entorn València, s’estén”.

 

Aquests versos podrien enllaçar amb la concepció de la natura en les cultures matriarcalistes, pel paper de l’extensió d’aquesta terra baixa (l’horta) i per la identificació amb una maragda (és a dir, amb un metall preciós).

En acabant, tracta sobre el paper confortant que fan alguns arbres de la zona, tradicionals en el secà valencià, com ara, les garroferes:

“En l’estiu, les garroferes

donen allí sombra[2] arreu;

bé ho sap açò don Domingo;

baix ses rames, allí pren

les siestes[3], sens més abrigo

ni capçal que un cudolet;

i, en defensa dels insectes,

en la cara, un mocadoret”.

 

En aplegar l’hivern, els arbres i la terra tornen a fer un paper important, àdhuc, per a reviscolar l’ànima:

“Ben arrecerats dels aires

i, de l’hivern, les fredors,

les Llometes tenen puestos[4]

que ens ressusciten a un mort”.

 

No debades, per mitjà de les herbes medicinals, fan paper als habitants de la contornada, per exemple, als qui estan alifacats (clot-i-piu; en altres fonts, “cloc-i-piu”):

“D’açò, el Pare Cipriano

podia donar raó,

com dels perfums dels tomellos

i del romer sa flairor.

Creix el té, herba d’olives,

palito d’or i romer,

setge, olivarda, espígol,

saullâ i timonet;

per això, en Massarrojos,

quan u està ‘clot i piu’,

se’n puja a les dos Llometes

i, al davallar, ja està viu”.

 

També captem ocells que passen per eixos indrets i que hi donen vida:

“Allí els pardalets no es cansen

de refilar junt al niu.

Els verderols, caderneres,

gafarrons i tot estius,

paixarells[5] i cogullades,

gavatxets i tortolins

fan el concert més alegre,

més bonic i tan festiu…

que el sentir-lo és una glòria,

tant en l’hivern com l’estiu

i em sembla, dins la memòria,

un fantàstic paradís.

 

Pels pins de les Llometes,

pel cel i per la llum,

pel sol i per les vistes,

per les herbes i perfums…,

pels pardalets que canten

de la rama al caramull,

pels dolents que allí ens troben

i recobren la salut…,

val la pena que jo cante,

amb sentir de gratitud,

a les Llometes del Poble,

del poble que jo he naixcut”.

 

Finalment, el poeta addueix una dedicatòria a l’amic per a qui ha plasmat la composició i, de pas, podem pensar que aprofita el malnom (Conill, “els Conills”) i que l’afig pròxim al paper maternal de la dona: les conilles preparen la casa (el cau) per als fills (els conills). Diu així:

“I perquè, en les Dos Llometes,

n’hi han escarvats[6] de conills,

pels caus que, entre les penyes,

fan les conilles p’als fills,

per això avui[7] vos ofrene,

don Domingo, mon amic,

estos  versos, que els dedique,

a tu i a tots els Conills” .

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme en lloc de “maragda”.

[2] Castellanisme en lloc de la forma “ombra”.

[3] Castellanisme que es pot substituir pel mot genuí “sesta”.

[4] En llengua catalana, “llocs”.

[5] El DCVB envia a “passerell” i, en aquesta segona entrada, indica que “paixarell” és una forma antiga d’escriure aquest mot, relatiu a un ocell.

[6] Amb la paraula “escarvats” (procedent del verb castellà “escarvar”) fa referència a “furgues” que han fet els conills.

[7] En l’original, “vui”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’empremta dels vells i Massarrojos

General, , , , ,

Continuant amb aquest sentiment, també figura en poemes (ací, amb lleugers retocs) que tenen a veure amb la natura o bé amb indrets de Massarrojos exposats en l’obra “Estampas de Masarrochos”, per exemple, en nexe amb el Badall, unes pedreres que hi ha en aquesta vila valenciana. Així, l’autor, Cipriano Ibáñez Chisvert, en l’apartat “El Badall (Popular)” (pp. 243-244), comenta que, “En l’Homenatge a la Vellesa que férem l’any 1946, honrant la presència d’hòmens ancians que encara treballaren en les pedretes del Badall, composí i llisquí la següent poesia:

Prop del poble, un rinconet;

un rinconet que és molt gran;

en ell, unes grans pedreres:

açò diem el BADALL.

Les pedreres, com agüeles,

prenint el sol allí estan.

Però no es rigau, xiquets,

són pedreres immortals.

La pedra tosca que, d’elles,

se convertia en sillars,

feren els ponts que a València

unix amb la contornâ.

Aquell avi: el Miquelet,

i també la Catedral,

el Palau de la Justícia,

l’Església de Sant Joan,

la Llonja, gran joia artística,

i la Generalitat,

i tot lo que té València

dels segles antepassats:

com Sant Miquel de los Reis,

de Sant Domingo el portal,

l’Església de Sant Andreu,

hui monument nacional,

el Temple, el Patriarca

i les Torres de Serrans,

i de Santa Catalina

lo seu esvelt campanar,

els Palaus i les portades

de les cases senyorials,

i tantes no mencionades,

fins a les Torres de Quart…

Són obres fetes amb pedra

que arrancaven del BADALL

els nostres pares i agüelos,

els nostres antepassats.

Dediquem hui un sant recuerdo

a aquells que, en tasca tan gran,

guanyaven el pa de casa

fent a València immortal”.

 

Com podem veure, per una banda, és una defensa dels ancians (empiulant-los amb les pedreres i amb el racó com també amb la típica imatge dels vellets prenent el sol un migdia d’hivern).

I, com que l’empremta dels majors té vida, considera que els xiquets no s’han de riure dels grans.

Igualment, afig que moltes construccions de la ciutat de València es bastiren mitjançant pedra de Massarrojos: “l’avi” Miquelet (majoritàriament, del segle XV), la Llotja, el Palau de la Generalitat, Sant Miquel dels Reis, les Torres de Serrans i les Torres de Quart i més palaus i esglésies.

Finalment, evoca i fa un agraïment als qui, amb el seu treball, feren possible que s’edificassen aquests llocs de València, ara considerats monuments històrics.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Dones que eduquen, que porten la iniciativa i que salven en Massarrojos

General, , , , , ,

Continuant amb el tema de l’educació matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, està ben plasmada en el poema “Buscant nius” (pp. 228-230). Amb lleugers retocs, diu així:

“BUSCANT NIUS

Diàleg entre Tofolet i Pebrereta.

                        Dedicat als xiquets, amb súplica, perquè

                        respecten els arbres del camí del Cementeri.

 

Tofolet: -Tu, ¿vols vindre a buscar nius?

Pebrereta: -Jo me’n vaig a la Llometa.

Tofolet: -Vine; acosta’t cap a mi;

                  vine, escolta, Pebrereta.

Pebrereta: -¿Què vols dir-me, Tofolet?

Tofolet: -Entre el ramatge dels pins,

                 refila la cadernera.

                N’hi ha un niu allí amagadet,

                tressat en brins d’herba seca.

               Tres ouets tenia ahir,

               picadets per la mareta.

               Però, hui, ¡ai, Sant Andreu!…,

               són pollets de cadernera.

Pebrereta: -Ai!: no em temptes, Tofolet;

                      ¡no temptes a Pebrereta!

Tofolet: -Per què? No sigues tontet;

                 ¡anem·s-en a la Llometa!

Pebrereta: -Escolta’m ara un poquet.

                       Atén: ¡jo sóc Pebrereta!

Tofolet: -¡Si això ja ho sap Tofolet!

                 ¡Ma quin altra eixida, eixa!…

Pebrereta: -No t’enfades, amiguet;

                      escolta’m una miqueta.

                     ¿Vols veure tu un niu preciós?

Tofolet: -Puix clar que sí! Repalleta!!

                ¿És u que diu Vicentet,

                n’hi ha en una morera?

               ¡Puix no tenen mal turment

               les que n’hi ha en la carretera!

              ¡No els faltava més que el niu!

             ¡Ausades que porten pedra!…

Pebrereta: -¿I no n’hi ha qui les cuide,

                       en lliurar-les d’eixa pena?

Tofolet: -Des de que no està en lo poble

                 el que tingué tal idea,

                els xiquets, de les moreres,

                fan xixines i ginebra.

Pebrereta: -¡Ai, si el pare Cipriano

                      un poc d’açò se’n sabera…,

                      per fer hermosa alameda!…

Tofolet: -Els xiquets són els culpables

                 de l’estrossa tan tremenda

                 que tots els anys fem dels arbres

                 del camí al Mas de Noguera.

Pebrereta: -Diu el mestre Don Daniel

                      que això és senyal de burrera;

                      els xiquets ben educats

                      respecten tota arboleda.

Tofolet: -Però, ¿a on se n’hem anat

                  parlant, parlant, Pebrereta?

                 Dis-me algo d’aquell niu.

                ¿És també de cadernera?

Pebrereta: -No, amic, no; és de xiquets;

                       els cobeja una mareta

                       baix son mant d’or i argent,

                       a on son cor d’amor colpeja.

                      El trobà el Senyor Rector

                      p’als Aspirants.

Tofolet: -Bona idea!

Pebrereta: -I té com cent pardalets.

Tofolet: -Xe! ¡Això és massa, repalleta!

                ¿Com van a cabre en lo niu

                tants xiquets, tu, Pebrereta?

               ¿Com s’apanyen p’a menjar

                tots, soles d’una mareta?

Pebrereta: -¡Verge dels Desemparats!

                      ¡Tofolet: tu estàs babieca!…

                      Entra tu en els Aspirants;

                     allí, sempre tenim festa.

                     Perquè la mare del cel

                     té, com brescam, sa boqueta,

                     per dir-nos unes paraules… 

                    com la mel a l’orelleta.

Tofolet: -¡Puix jo vullc ser Aspirant

                 d’eixa mare tan excelsa!

                 Dis-me, dis-me, ¿com li diuen?

Pebrereta: -ACCIÓ CATÒLICA es diu

                      el nom d’eixa mare bella.

                      Els xiquets som aquell niu

                     emparat per la Mareta,

                     la Mare dels valencians,

                     la que està geperudeta

                    de tant buscar els xiquets

                    que van per la mala senda.

Tofolet: -¡Jo vullc entrar d’Aspirant!

                 ¡Jo vullc tindre eixa Mareta!

Pebrereta: -Tofolet: dóna’m la mà.

                      ¡VIXCA LA GEPERUDETA!

Tofolet: -¡Vixquen tots els Aspirants

                 i Massarrojos en peça!”.

 

Com podem veure, en els primers versos, els xiquets fan molta vida pel carrer i en plena natura. A més, el nen (Tofolet) és qui tempta la xiqueta (Pebrereta) i ella és qui porta la iniciativa (i prioritza escoltar), fins al punt que fa de mare.

Més avant, copsem el tema de l’educació d’acord amb l’estil del mestre i del capellà, sobretot, de l’instructor escolar (Don Daniel).

Tot seguit, Tofolet demana que la xiqueta (Pebrereta) el reporte i ella ho fa: li explica el simbolisme del niu (la casa de la mare, una mare acollidora i receptiva als fills i als xiquets). Llavors, és quan apareix l’arquetip de la Mare de tots, potser, la Mare Terra i la Mare maternal.

Després, eixa mareta enllaça amb Nostra Senyora dels Desemparats, anys a venir, declarada patrona dels valencians, qui, simbòlicament, fa d’educadora dels fills de la terra.

En els darrers versos, la dona (la xiqueta) torna a portar la iniciativa i el xiquet li dóna la mà: podríem dir que ella el salva.

I, finalment, captem el sentiment de pertinença a la terra: el nom de la vila, o siga, Massarrojos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en les festes populars en Massarrojos

General, , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Estampas de Masarrochos”, quan l’autor escriu sobre la festa de les alfàbegues (tradicional i que té lloc en agost), “Les Alfábegues”, també copsem el sentiment de pertinença a la terra, encara que no tant el paper del matriarcalisme reflectit en la dona (com sí que ho fa Imma Dasí en el seu estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”): “Ja en el temple, el sagristà, auxiliat pels marits de les Clavariesses, les col·loca al voltant de la imatge jacent de Nostra Senyora, i resta perfumat amb aroma tan propi d’aquesta festa, la qual podríem afirmar que transcendeix a festivitat de la Mare de Déu d’Agost” (p. 215).

En qualsevol cas, aquesta festa sí que pot evocar-nos-en altres en què la dona té un paper molt important i en què les dones porten la iniciativa i les organitzen.

Molt avançat aquest punt, passa a la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats i el lector pot captar que la participació dels veïns de la vila era significativa i amb detalls propis de festivitats arrelades de barri:

“Els actes d’aquesta festa valencianíssima tenen matisos propis: grupes, cavalcades, cucanyes, pregó de festes, etc.

El dia triat per honorar-la la seua nombrosa Confraria sol ser el darrer diumenge d’agost” (p. 216).

En un altre passatge, el rector de Massarrojos comenta que, en 1935, la festa tingué tant d’esplendor que “la meua ploma la comentà, en versos populars, de la següent forma:

Una festa en gran escala;

tots els actes xispexants;

els Clavaris se lluïen

com no ha fet ningú enjamai.

 

¡Vaja cavalgata i grupes,

trons, diana i despertâ!

¿I la banda de cornetes

en los cavalls ben muntâ?

 

¡I aquell himne tan solemne

que en la plaça es cantà?

Baix del templete, la Verge,

per Querubins custodiâ,

 

Il·luminâ per bengales…

¡Que quadro més valencià!

La Missa, a veus i orquestra,

cosa del Cel abaixâ.

 

¿I les traques i carcasses?

¿I també la disparâ?

I lo concert que, en lo vespre,

donà la Banda local?

 

¿I els focs de final de festa?…

Tots els actes, tots, ¡ja està!

Fon una festa mai vista

difícil de superar.

 

Ja ho dia el ‘Pregó de festa’

en correcte valencià

que Amadeo llançà al públic

muntat en garbós cavall.

 

¡Com cridaven els veïns

tancant, del pregó, el final:

¡Vítol, vítol a la Verge,

Mare dels Desemparats!” (p. 217).

 

Després de llegir els versos, apareixen trets que empiulen amb el sentiment esmentat, per mitjà de detalls relatius a com se solen fer les festes en moltes poblacions valencianes: la despertada, la banda de cornetes, l’orquestra, les traques, les carcasses, la disparada, la banda de música (abans de la guerra de 1936-1939 en Espanya, com mon pare m’ha comentat més d’una vegada, eren prou habituals les bandes de música per signes polítics), els focs i, per descomptat, l’ús de la llengua vernacla (tant en el poema com en el pregó) i, a més, el fet que els veïns connectassen amb la terra (no fan vítols a una Nostra Senyora forana i, a banda, parlen en la mateixa llengua que qui ha fet la crida, o siga, en l’autòctona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Recomanem la lectura de la recerca d’Imma Dasí, la qual també podeu trobar en algunes entrades d’aquesta web, en nexe amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra: el paper de la jove, el de la dona adulta que fa de mare d’aquesta fadrina, els sants…

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“El nostre campanar”, el llenguatge de les campanes, la terra i Massarrojos

General, , , ,

En connexió amb aquest escrit de Ricard Jové Hortoneda, ma mare (nascuda en 1943), el mateix dia, per telèfon, em digué “Abans, la gent deia ‘El toc és d’home’, ‘El toc és de dona’, ‘El toc és de mort de dona’ (o ‘d’albat’). O quan tocaven a mort.

Després, ‘a Glòria’; ‘a sometent’ (quan hi havia algun problema).

Aleshores, les campanes eren molt important. Segons el toc, sabien què passava:

‘-Tu has sabut?

-Sí: perquè el toc és d’home / de dona, un albadet…’.

Com una part més de comunicació, de cara a la gent”. 

Un albat és una criatura morta, normalment, als pocs dies de nàixer i abans de ser batejada.

L’endemà, 31 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda ens enviava un correu electrònic: “Lluís: coincideixo absolutament amb la teva mare. Pel toc de les campanes, sabíem de qui (o de què) es tractava: home, dona, infant, foc, joia… Ara, ja fa anys que l’Ajuntament activa diversos sistemes d’anunci i el boca orella”. 

Tornant al poema “El nostre campanar”, podem llegir

                               “V

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat.

Ulls oberts als quatre vents

que guaiten per totes parts.

 

Oïts que estan sempre alerta

de prop i lluny escoltant;

les corves de les finestres

fan d’orelles i parpalls”.

 

 

En aquestes dues primeres estrofes, les campanes, com ho faria una mare en nexe amb els seus fills, estan obertes. A més, en línia amb el matriarcalisme, es prioritza el fet d’escoltar (i, de pas, que els fills de la vila se senten escoltats). En eixe seny, en acabant, afig que

“Ulls i oïts són les campanes

quan elles quetes estan,

que es tornen llengües i cors

si comencen a tocar.

 

Tot ho escolten, tot ho saben,

amb mirâ tan penetrant

que per foradar els segles

que s’estén per tot l’espai”

 

i, així, el seu llenguatge aplega a tot arreu i penetra en la gent.

A més, com que són una part antiga en la cultura popular i en la simbologia (cal deduir el significat de cada so), el poeta indica que

“De tanta escolta i visió

s’han plenat d’eternitat,

de veus fondes, misterioses,

que corprenen als mortals.

 

Les campanes són la vida

mística del campanar;

l’ànima immortal del poble

que ve dels avantpassats”.

 

 

Tocant a aquests darrers quatre versos, enllacen amb lo matriarcalista (ho fan amb l’ànima, no amb l’ànim), fet que perviu generació rere generació i que es transmet de temps dels ancestres fins el moment en què l’autor els plasma.

Tot seguit, passem a frases que ens evoquen una part de la cultura que és viva en Massarrojos (l’Horta de València) i, igualment, acompanyada de sons agradables:

                              “VI

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat.

Són banderes de victòries

¡sempre invictes, sempre en alt!

 

Les truges semblen senyeres

que porten el pit barrat,

i en lo més alt, unes bandes

que són trossos de cel blau.

 

Tenen, per a ben guardar-les,

escuts en la part de baix,

escuts de bronze i argent

que no s’esmussen jamai”.

 

 

Finalment, com en altres composicions del segle XIX i del segle XX, el sentiment de pertinença a la terra (a diferència de com ho fa la poesia matriarcalista), posa Espanya (forma moderna de dir Castella en el seu objectiu expansionista i assimilacionista, principalment, per la península) per davant de lo valencià, de lo tel·lúric.

Cal dir que, en més d’un cas, hem captat que aquest tret no vernacle està ben reflectit, sobretot, en persones que han estat molt vinculades 1) bé amb lo religiós, 2) bé amb la ciutat i 3), en ambdós casos, amb l’accés a la cultura escrita en castellà i, més encara, amb la cosmovisió castellana (la qual és mística, no naturalista).

En canvi, els qui prioritzen més lo terrenal, no es decanten per lo castellà. De fet, ens hem trobat amb persones que, per damunt de Castella (o del projecte Espanya), prioritzen lo autòcton i, per consegüent, toquen els peus en terra, en lloc de fer com els polítics que, per exemple, es proposen eixamplar la base (Esquerra Republicana de Catalunya, a primeries dels anys vint del segle XXI) o pactar amb el cosmopolitisme:

“Estes banderes i escuts

guien als bons valencians

que, al fer gran la Pàtria Xica,

fan més gran la Pàtria Gran.

 

València és un tros d’Espanya,

tan generosa i lleial,

que d’un tros de la Senyera

forma el Penó Nacional.

 

Quan les campanes voltegen

les banderes desplegant

¡nos crida la Pàtria Xica,

nos crida la Pàtria Gran!”.  

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“El nostre campanar”, el llenguatge de les campanes, la mare protectora i Massarrojos

General, , , , ,

A continuació, el poema “El nostre campanar”, el qual figura en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, exposa sobre el volteig de les campanes i que els seus missatges s’escampen amb gran velocitat (brusentes) perquè siguen rebuts pels habitants de la vila:

                        “III

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat;

quatre artificis d’ingeni

de corda, fusta i metall.

 

Quan les campanes voltegen,

enrotllen la corda al braç

com si tiraren amb fona

per llençar ben lluny el clam.

 

Ixen les veus tan brusentes

per l’arc dels finestrals,

que escampen per tot arreu

sempre, sempre redolant!”.

 

 

Però com si es tractàs d’un edicte, les campanes, fins i tot, mouen els cors de bronze, en línia amb la definició del DCVB, això és, els més insensibles a la pietat, i, per consegüent, hi participa tot el poble:

“Pugen les veus pels aires,

baixen al poble i als camps,

fent vibrar, per sintonia,

els cors de bronze, als de carn.

 

Aleshores, a tres veus,

s’escapen dels cors cristians,

que s’acorden i s’enlairen

plenes d’amor i pietat.

 

I juntes, les unes i altres,

formen el grandiós coral

de pregàries harmonioses

que cap al cel van pujant”.

 

Part d’aquests versos podrien evocar aquells valencians (la gran majoria, molt religiosos i d’una religiositat més bé matriarcalista, és a dir, en connexió amb lo terrenal) que, com em digué ma mare, durant una entrevista en el 2020 sobre els seus pares i els seus avantpassats, en tornar a casa (per exemple, l’avi patern de mon avi matern, o siga, de Quico Guillem Fluixà “el paternero”, nascut en 1838). Així, mentres l’avi Quico descarregava el carro i l’animal, la muller li parlava i, a vegades, a la tercera, el besavi de ma mare responia:

“-¡Però dona: espera un moment que estic resant!”.

En els versos següents, l’autor del poema enllaça les campanes amb la figura de la mare que acull els fills, que els abraça (ací, possiblement, amb el significat simbòlic d’actes i de festes religiosos) i que els uneix mitjançant la música (la lírica) i, no, com ara, recorrent a lo místic:

                              “IV

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat.

Quatre cors lírics que formen

l’ànima del campanar.

 

Semblen figures humanes

sense peus i sense cap,

de forma màgica feta

per al sentiment cridar.

 

Per això tenen les quatre

els braços ben eixamplats,

posats en Creu, com la mare

que els seus fills vol abraçar” (p. 208).

 

I, més encara: tenen un cor receptiu als altres, als sentiments (l’ànima) de les persones, àdhuc, a lo més interior, i aconsegueixen que els missatges siguen joiosos com els sons dels batalls:

“Per això tenen les quatre

el cos ample i modelat

per a guardar en el cor

ressons d’ànima entranyâ.

 

Per això són totes elles

forta vibració coral,

quatre cors forjats amb bronze

que commouen els batalls” (p. 208).

 

Això sí: oberts als diferents fills de la localitat i amb una solemnitat que podríem empiular més amb el seny de fidelitat que no amb el de formalitat davant les màximes autoritats i, per consegüent, captaríem el paper que fa junt amb la dolçor (en nexe amb la infantesa) i amb la tristor (que té molt a veure amb la tardor de la vida), en pro de la germanor (per mitjà de l’amor, amb el significat cristià):

“Que canten amb veus solemnes,

plenes de dolçor i plany

per agermanar als hòmens

amb el sant amor cristià” (p. 208). 

 

En relació amb aquest poema, escriurem uns mots que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià per correu electrònic el 30 de gener del 2025:

“Molt interessant ‘EL NOSTRE CAMPANAR’, Lluís. M’ha recordat el del meu poble i els campaners que hi va haver durant molts anys, d’una mateixa família. Amb el darrer (i el més recordat de tots), en Leonardo, hi vaig pujar. Jo ja estava retirat. Per al repicar de la Festa Major. En vaig sortir extasiat, Lluís: era un artista.

Encara sort que, havent-se de retirar, la Casa de la Vila va decidir enregistrar els diversos tocs.

Ara les campanes toquen, i ho fan força bé, però, sense el campaner, no fan el mateix so”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“El nostre campanar”, esperit comunitari, la terra, la patrona i Massarrojos

General, , , , , ,

Continuant amb el poema “El nostre campanar”, en passar al tema de les campanes, tornem a copsar el sentiment de pertinença a la terra i, igualment, apareix l’esperit comunitari junt amb molts trets matriarcalistes i, per descomptat, el paper comunicatiu que exercien les campanes, mitjançant els distints sons. Primerament, direm que, amb l’accent circumflex (^), plasmem la reducció de la -d- entre vocals (com ara, “Immaculâ” en lloc d’”Immaculada”), amb intenció de no forçar (ni de trencar) l’adaptació lingüística:

“LES CAMPANES

                                   I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

són filles del patrimoni

que el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa imatge,

que és de família exemplar;

molt unida i ben entesa,

de cor ample i front ben alt.

      Família que canta o plora,

del poble sempre al compàs; 

família que viu serena

de cara a l’eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha volgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolços i familiars.

      La més xiqueta de totes

és Maria Inmaculâ;

seguix Abdon i Senén,

que són els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té l’entrâ,

i per ser Patrona i Mare

és Assumpció la més gran”.

 

Com podem veure, per una banda, apareix el comunalisme (la vila ha creat les campanes, les ha encomanades, un tret que enllaça amb el matriarcalisme). A mes, aquest detall religiós i, alhora, històric de l’indret, evoca la dita “El cor net i el cap dret”. També es diu que els noms són molt coneguts i de la terra. Agregarem la bona sintonia entre els veïns de Massarrojos, qui han posat els noms de les campanes.

És a dir: les decisions finals han sorgit de la gent del poble, no d’autoritats externes. Després, es reflecteix el paper, important, dels Sants de la Pedra (patrons dels llauradors i protectors de les collites) i, al capdavall, el de la dona (ací, mitjançant un matriarcalisme associat a lo maternal, com a “Patrona i Mare”, això és, àdhuc, com a defensora).

Tot seguit, passa a les campanes:

       “II

 

      Quatre campanes el volten,

una per cada costat,

són tornaveus que interpreten

els grans sentiments humans.

 

     Comencen al toc d’alba,

quan ve a morir la vesprâ,

com missatgers del nou dia

que el bon Déu torna a donar.

 

     Planyen la dolçor de l’Angelus,

quan el jorn ha despertat,

convidant-nos al repòs

en el caliu familiar.

 

     Repiquen a totes hores:

quan se bateja un infant,

si algú es casa, en la Doctrina

que als xics es té que ensenyar.

 

     A vegades també doblen

a mig vol si algú ha faltat,

com uns martells que colpegen

el cor de l’home mortal.

 

     Però quan elles voltegen

en les festes populars,

solten rolls de veus dolcíssimes

que als cors de goig fan brincar”.

 

Per tant, la mort és vençuda per la vida (les festes patronals).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)