Arxiu d'etiquetes: la figura del llaurador

El matriarcalisme en el Pallars: hòmens en grup i dones en el tros

General, , ,

 

Una rondalla del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en què copsem el matriarcalisme i, a més, de manera simbòlica, és “El soldat i els llops”. Primerament, el títol va en línia amb lo que hem comentat: així com el soldat reflectirà lo patriarcal i lo individual, els llops estaran vinculats amb lo matriarcalista i amb lo col·lectiu. “Un xicot de Tor, que feia el servei militar a Lleida, tornava de permís cap al seu poble nadiu” (p. 146). Tot i que feia molt de fred, ell fa via i, encara que el xicot mor el primer llop, quan, més avant, n’escomet un segon, altres llops fan costat a l’animal i maten el jove (p. 146).

En sa casa, no el trobaren a faltar “Fins que un dia van baixar a Alins, on els van dir que havien vist passar el seu fill cap a Norís. Un cop allí, els parents els van informar que el xicot havia volgut continuar el camí (…). Es van organitzar grups d’homes per tal de rastrejar el bosc” (p. 146), però no fou trobat durant tres setmanes. Com veiem, el jove torna del servici militar (en aquest cas, impulsat des del govern castellà / espanyol, en línia amb Castella, patriarcal) i ha copsat part de la manera castellana de veure la vida.

En canvi, els del poble d’on ell era nadiu i rodalies continuen amb el matriarcalisme i, com que actuen oberts, se’n van a cercar el xicot,… i ho fan en colles, detall que podem unir al numeral dos (associat a les cultures matriarcalistes), a diferència de l’u (que ho fa a les patriarcals).

I, com que els habitants de la zona, no descobreixen on és, el donen quasi per mort i “ho van deixar córrer” (p. 147). Aquest fet està relacionat amb tocar els peus en terra.

No obstant això, quan la primavera ja portava unes setmanes, “A l’abril, en desgelar-se la neu, un pastor va trobar el sabre rovellat i, al cap de pocs dies, van aparèixer el crani i uns pocs ossos humans. En assabentar-se’n, van pujar al poble uns quants militars del regiment on servia el soldat” (p. 147). En aquest cas, l’espasa rovellada no té a veure, com sí que ho fa en moltes rondalles, a una recomanació d’un personatge femení i, igualment, qui la veu és un pastor (un home de professió nòmada i que no sol estar tant en relació amb la terra on ha nascut). A més, els militars no actuen, fins i tot, en temps difícils, sinó quan ho tenen aplanat (en abril).

I, en línia amb el misticisme que podem empeltar amb lo patriarcal, a continuació, llegim que aquests militars “Van arribar a la conclusió que el xicot havia mort segurament per no haver eixugat el sabre abans de tornar-lo a ficar a la beina. Amb el fred d’aquella nit, la sang del llop s’havia glaçat i la fulla del sabre havia quedat enganxada a la beina” (p. 147).

Per consegüent, hi ha detalls que podem vincular amb lo matriarcal (els hòmens eren del terreny, coneixien prou la zona, van en colla… com els llops, que són animals gregaris, de ramat) i, uns altres, amb lo patriarcal (el servei militar, es centren més en l’arma i en lo militar que en la persona, ací, el jove). Al meu coneixement, com que el narrador no fa una lloança dels hòmens associats al servici militar i, a més, no ha sigut propi en Catalunya (on s’arreplegà aquesta rondalla), es posa de part dels qui crearen grups i feren un rastreig per la zona. I, personalment, també preferesc aquesta opció matriarcalista.

Una altra narració de la mateixa obra en què hi ha dues formes de concebre la vida és “El cas de la dona fata”, arreplegada per Pep Coll. “En una casa de Manyanet, hi havia dues dones (…). Una d’elles (…) l’única feina que era capaç de fer era pasturar un ramat de porcs. Sort en tenia de sa germana, una mica més gran d’edat, la qual s’havia quedat també per vestir sants. Ella (…): fer les feines de casa, cuidar la volatam, corbellar pel tros…” (p. 150). Mentres que la primera fa de pastora i és més petita (com també la presència de lo patriarcal en el Pallars); la segona també ix de casa i està més en relació amb la terra, ací, amb l’agricultura (corbellar) i, a banda, és més gran (en edat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon dia de Nadal i Bon Nadal.

La dona, la pagesia, molt oberta, i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

La dona i la figura del llaurador (o la del pagès o la de l’hortolà) i la terra.

El 26 d’abril del 2022, en Facebook, comentàrem que, “En moltes rondalles en llengua catalana, apareix la figura del llaurador (o bé la del pagès o la de l’hortolà), però la del pastor és molt puntual. ¿Què opinaven les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 26 d’abril del 2022, Francesc Castellano ens plasmà “La família materna de la meva mare era pagesa a Girona i, la del meu pare (tant per via paterna com materna), ho eren també, a Benicarló i Navarrés.

Sí que hi ha rondalles amb pastors, tant entre les recollides per Joan Amades, com per altres folkloristes, i algunes relacionades amb la ‘descoberta’ d’imatges marianes, tot i que, certament, són poques en comparació amb altres oficis” i, posteriorment, li escriguí “És perquè la figura del pagès està molt vinculada amb el matriarcalisme, mentres que, com ara, la del pastor (i d’açò ja escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya’, en 1960) ho fa amb la cultura castellana i amb la ‘Trashumancia’.

I, com ja podíem pensar, la cultura aragonesa, també patriarcal, en un article en aragonés i traduït al castellà, també està relacionada amb el pastor”.      

El mateix dia, en el grup “Valencians per la independència”, Josemi Sánchez Velascu ens escrigué amb “Una cobla de jota molt coneguda (…), ‘Jota de les Ventes de Moixent’”, en la versió del grup “Alimara”, la qual figura en el disc ‘A l’aire de la terra’”, tret en 1981:

“Més m’estime ser pastor

i anar per eixes muntanyes,

que no segador d’arròs,

que em piquen les cotimanyes”.

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens respongueren “Doncs, què pensaven? Eren de cases pageses” (Maite Bofarull).

En el grup “Dialectes”, el 26 d’abril del 2022 ens plasmaren “Qui tenia un trosset de terra era un bon partit. Ara, si anava a jornal, la cosa canviava: ‘Si el xicot ve amb ganes, no partiràs fam, filla’” (Rosa Maria Bixquert Camarasa), “A casa, eren pagesos. Així que, per l’àvia, era la seva vida quotidiana. Cuidar la família, preparar menjar, portar-lo al tros[1] o a l’era al migdia, tenir cura de l’hort…” (Neus Soler Rodríguez), “Opinaven que els pagesos eren autèntics. Per això, em vaig casar amb un pagès” (Maria Montserrat Morera Perramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’abril del 2022, Irene Barberà Pavia ens plasmà “La meua iaia, quan el marit tornava de l’horta, deia, irònicament, que li agradaven més les taronges que les figues, perquè aquestes eren per als pardals” i, quan li demaní amb quina intenció li ho deia, em comentà “Doncs, que es passava el dia treballant els tarongers i venia tan cansat, que la figa era per als pardalets, referint-se al sexe d’ella,… que el tenia abandonat”.

El 29 d’abril del 2022 posàrem un post en línia amb l’anterior: “En l’article ‘Els nostres llauradors’[2], de Ramon Tarín, publicat en Alaquàs (l’Horta de València), veiem que la figura del llaurador (o pagès) apareix, per exemple, com bonàs, picardiós i de comportament moderat. ¿Què caracteritzava els que ho eren i havien nascut abans de 1920, en cas que, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, haguessen nascut abans de 1920? Gràcies”. En el grup “Dialectes”, ens plasmaren “La família de l’àvia paterna eren pagesos. Diria que el seu tarannà s’ajusta al que dius” (Rosa Garcia Clotet), “La família del meu home eren pagesos i la definició hi va bé” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Quant a l’article, direm que Ramon Tarín comenta que “El llaurador es pot definir com una persona de caràcter alegre, bonàs i picardiós, amb una veu ardent i xiscladora. El torrentí[3] i el picanyer[4]són un bon exemple d’aquestes qualitats genuïnes; entre ells s’expressen quasi a crits. És gent a qui agrada la broma, i quan treballen en colla utilitzen un llenguatge que, per a l’estrany, pot semblar ofensiu. El llaurador, dins del seu hàbitat, es mou com un peix en l’aigua (…). En aquest context del ser i sentir, el llaurador se’ns revela d’un primitivisme deliciós[5].

Cenyint-nos al llaurador d’Alaquàs, el nostre llaurador es caracteritza pel comportament discret i moderat. No gesticula, i quan parla ho fa de forma solemne i greu. Home de poques paraules, mesurat amb una parla assossegada i reflexiva: es pot dir del nostre llaurador que resumeix amb el gest o la mirada el valor de les coses, el valor de la vida…” (pp. 93-94).

Com a afegitó, direm que el 15 d’octubre del 2022, en una pregunta en línia amb aquest tema, Nuri Coromina Ferrer ens posà una expressió que reflecteix el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”, és a dir, de la terra, entesa com a mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En relació amb aquestes paraules, ma mare, a finals d’abril del 2022, em comentà “Jo també he anat al motor de [Madre] Sacramento, a dur el dinar, des de casa, ahí, amb un arròs caldoset i, quan tornava, per la séquia, arreplegava caragols, que m’agradava”. El motor a què fa esment ma mare està en el terme d’Alaquàs.

[2] L’article és “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

[3] De la població valenciana Torrent (l’Horta de València).

[4] De la població valenciana Picanya (l’Horta de València).

[5] En relació amb aquestes paraules, el 29 d’abril del 2022, ma mare, per telèfon, em comentà “[El llaurador] També té la cultura del camp i un vocabulari que, molta gent, ahí no fica fava ni de broma”.