Arxiu d'etiquetes: la figura del llaurador

El sentiment de pertinença a la terra, els llauradors i la Mare Terra

El sentiment de pertinença a la terra: els llauradors, la pagesia i la figura del llaurador i la mare.

El 5 de febrer del 2024, vespra d’una tractorada, és a dir, d’una manifestació general de llauradors, de pagesos i d’hortolans, amb tractors, que hi hauria en l’Estat espanyol (i en nexe amb altres que hi havia en Europa), un amic i llaurador (Francesc Garcia i Barberà, qui ja havia pres part en un estudi que férem entre el 2003 i el 2006 en relació amb les séquies de Benàger i de Faitanar, dues de les que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València, en què les sentències es fonamenten en el dret consuetudinari i són orals), ens envià un document titulat “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, signat per l’Assemblea Pagesa de Catalunya” en Balaguer (comarca de la Noguera) el 1r de febrer del 2024. Després de llegir-lo, li responguí “Hi estic molt d’acord. Bona part de lo escrit ho veig en el tema que porte i en comentaris que em fan en relació amb la terra i amb el sentiment de pertinença a la terra i, per descomptat, a la Mare Terra.

El passaré a una dona d’uns seixanta-tres anys que té un fill i un net molt lligats a la terra”.

Tot seguit, l’enviàrem a l’esmentada dona i a un pagès català, amb qui estàvem en,, contacte de feia poc ençà: Modesto Cristòfol Sales, d’Almenar (de la comarca del Segrià).

Aquest llaurador, el 6 de febrer del 2024 ens escrigué “Boira i boira al Segrià. Avui, moguda per part del sector pagès.

Com cada vegada, els resultats també com cada vegada. El món va encaminat (o reconduït) amb un altre sistema.

Nosaltres, el que havíem de fer, ben fet o mal fet, ja està fet. Els jóvens ho tenen complicat, però, com tu dius, ‘Endavant les atxes’”.

Aleshores, li responguí “Rebeu el meu suport. Sou dels qui més estimeu la terra i la Mare Terra”.

A banda, el 6 de febrer del 2024 parlí amb ma mare, per telèfon. Entre d’altres coses, li diguí que, durant l’entrevista que fiu en el 2003 a mon oncle José Palop Besó (1935-2021), llaurador des dels dotze anys i que em comentà que l’aigua… no s’havia de balafiar, perquè escassejava, ma mare m’exposà fets i detalls que empiulen amb el món agrícola (el qual ella conegué i amb què estava empeltat son pare, Miguel).

Així, el meu avi Miguel (1906-1992), en paraules de ma mare, “sol·licità, una vegada, una propaganda que feia l’’Instituto de Colonización’[1], per a fer reformes per al camp. L’’Instituto de Colonización’ donava diners als llauradors per a fer séquies. Si no netejaven les séquies, passava ‘la dobla’. Es deia ‘la dobla’ perquè haurien de pagar el doble.

En aquesta obra que feu mon pare (el teu avi), guanyà camp. Era un préstec que feia el govern als llauradors per a arreglar séquies o algun marge d’un camp. A canvi, el llaurador ho tornava a poquet a poquet durant uns anys”.

A més, ens adduí que aquestes subvencions eren una “Iniciativa de cara als llauradors. I era per al bé de la comunitat”.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra explica, per exemple, que, com em deia ma mare, “Mon pare, en hivern, en un camp de garroferes, entremig, plantava ordi”: o siga, que s’aprofitava la terra, tot i que, en determinats llocs, se la deixàs reposar un temps (l’any de guaret), per a no explotar-la i que, per consegüent, pogués estar fèrtil en el demà.

I encara ens transmeté més: fins i tot, el seu avi patern, Miguel, nascut en 1874, també estimava la terra i la sentia com a pròxima. Per això, més d’una vegada, se n’anava al camp, on, àdhuc, eren nets, i deia “¡Vinga! Dona’m un sac, que ací faig més faena que vosaltres”.

Finalment, escriuré dues frases que digué ma mare i que podem relacionar amb el sentiment de què tractem, tan plasmat en la pagesia i en la figura del llaurador. 1) “Tot són coses encadenades”: a) persones arrelades a la terra, a la mare i que la senten com a subministradora i com a mareta, b) el comunitarisme i, sobretot, c) que lo que fem en una banda del món té a veure amb lo que esdevé en la resta. I 2) “M’ha estat enganxada a la terra”: el lligam amb la terra “aborigen” on es viu, amb les seues tradicions, amb el folklore, etc. i, així, amb lo maternal i, per tant, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Amb aquest nom, es coneix un institut que es creà durant la dictadura del general Franco (1939-1975).

Festes matriarcals en què les fadrines troben nuvi i molt obertes

Les fadrines i l’arbre: festes matriarcals relacionades amb la festivitat de Sant Joan.

Prosseguint amb festes matriarcalistes, en el llibre ”Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de 1912, el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en relació amb la nit de Sant Joan, comenta que “Les fadrines (…) posen en un got d’aigua una clara d’ou i el deixen a la serena. Al dia següent, el miren i, si hi ha la figura d’un barco, el nóvio serà mariner; i si és de forcat o d’arbre, llaurador” (p. 50). Com podem veure, apareixen dues figures relacionades amb el matriarcalisme: la del mariner (habitual en moltes cançons) i la del llaurador (que abunda en música i en poesia populars). La primera està en nexe amb l’aigua i la segona ho fa amb la terra  (dos trets femenins i matriarcals). En eixe sentit, com em digué ma mare, per telèfon, el 25 de gener del 2024, “L’aigua i la terra són molt importants en la vida del ser humà” (sic).

Afegirem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista addueix que “També pot afectar altres formes d’instruments d’oficis i, en eixe cas, serà de l’ofici propi. Però lo general és veure dins del got una barca amb son cordam i ses veles esteses, o un matxo enganxat a un forcat” (p. 139).

Tornant al llibre de la primera tanda, tot seguit, escriu “Per descomptat, açò ho fan les que no tenen nóvio, puix les que ja estan promeses no necessiten de la prova: però en fan una, altra que consisteix a collir una flor de card i soflimar-la per la part de dalt, tirant-la baix del llit. Al sendemà, de matí, si la carxofa ha seguit florint a pesar de la cremadura, es casen aquell any. Si no, no” (pp. 50-51).

Com que la festa de Sant Joan es celebra a l’inici de l’estiu i l’estiu va associat amb la joventut (com també ho fa la sexualitat), això empiula amb la carxofa (és a dir, amb la vulva), la qual ha continuat obrint-se, ha florit i la jove i el xicot fan parella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra: la maternitat, el llaurador i dones emprenedores

Continuant amb el relat “Arbre singular o el dimoni enganyat”, plasmat en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i amb el tema dels brots i de la terra, el 23 de gener del 2024 posí en Facecebook la frase marinera “La barca ha parit” (p. 196), la qual figura en aquesta obra i que, en paraules del folklorista, “diuen al tirar la llanxa a la mar” (o siga, per la semblança amb el naixement del nounat, de dins de la terra, això és, de la mare). Recordem que la barca parteix de la costa.

Ara bé, com que, tot seguit, havíem indicat que hi havia un “Recull de refranys i frases fet entre les gents de la platja i de terra ferma” (p. 200) i que “Fou la primera vegada que llegírem ‘de terra ferma’, poguérem recopilar uns comentaris que empiulen molt amb la llegenda de l’arbre.

Primerament, en el grup de Facebook “El refraner valencià!!!!”, eixe dia, Luis González Sese ens escrigué “’El marge ha parit”. En els marges de pedra seca que aguanten la terra, diem que ‘Ha parit’ quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir.

No sé si t’interessa, però la intenció és bona. ‘El marge ha parit’”. Llavors, li responguí: “Gràcies, Luis, pel comentari, molt interessant, i bon dia,

Això és una mostra més que el matriarcalisme té a veure amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) estan molt relacionades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic, el llatí ‘mater’.

I qui pareix és la mare”.

En acabant, Luis González Sese ens afegí “Al marge, se li fa la panxa i, per arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitant fer més mal i traure la terra de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si açò serà un despropòsit, però la reparació sí que pareix un part amb cesària. Obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, traiem el xiquet, cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et servix per a alguna cosa”. Aleshores, li escriguérem “Gràcies per aquest segon comentari, igualment interessant.

No és cap despropòsit. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, a la mare (entesa, fins i tot, com la Mare Terra), perquè és ella qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat”.

En acabant, Luis González Sese adduí unes paraules molt sucoses per al tema del matriarcalisme, de la maternitat i de la terra: “Al cap i a la fi, de la terra, naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i cuidar-la com a un fill, era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, més o menys, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, els dos”. 

Després de l’exposició d’aquesta mena de diàleg (i de plasmar que, qui diu planta, diu arbre), agregarem que el 23 de gener del 2024 li envií una entrada que havíem posat respecte al sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i nets, i Luis González Sese l’empiulà amb el tema de la meua àvia materna, Amparo (1910-2000) i quan ella deia “Mare” (com quan, de xiqueta, ho faria a sa mare): “Les meues àvies. La materna, sempre amb nosaltres; i la paterna, ‘anava a mesos’: un mes amb cada fill. Elles també cridaven la mare.

Soc obrer i vaig fer l’última reforma de la residència d’Ondara i també hi havien dos o tres dones que cridaven la mare. No vaig veure cap home que la cridara. Et trenca el cor”. La meua resposta fou “En casos així, cal molta paciència”. Com a aclariment, Ondara és una població valenciana de la Marina Alta.

Aquestes paraules estan en nexe amb la tercera part d’aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez, quan passa al tema del joc i, igualment, inclou l’esperit emprenedor de les dones i el bateig: “Aquelles juguen a dones en la soca, fent servir la rabassa d’escudeller per als testos de plats, cassoles i canterelles que figuren ser l’escurada i la vaixella, així com, en la coveta, s’estableix la tenda, en què les pedretes són cigrons i fesols; la terra granellosa, l’arròs. I la fina, la farina, amén de les pedres codisses, que substitueixen les criadilles (…).

També hi ha fornera i llavanera i, fins a comare, puix, a vegades, simulen un bateig, en què és d’absoluta necessitat aquella, per a portar la criatura. Els pans que porten a coure són de fang. No obstant això, a vegades, donen lloc a disputes  amb la tia fornera, per si el de la puja és gran o xicotet.

No hi ha cap raó per a dir que les conveïnes es parlen de vosté i que les filles tracten de senyora mare les que de tal actuen” (p. 292). Per consegüent, tot esdevé en contacte amb l’arbre o bé amb la terra, dos trets matriarcalistes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb les figures de la cova i del llaurador, matriarcalistes i molt obertes

Una altra narració que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què captem el matriarcalisme, és “Una mina d’or”. Així, “En altre temps, un pastor que guardava el seu ramat a la muntanya, es topà, sense saber com, amb un forat que donava accés a una profunda cova” (p. 547). Per tant, a diferència del pastor que actua com si la vida fos un joc i improvisació (com aquells passatges en què toca el flabiol, mentres que les ovelles fan la seua tasca), la cova arrela en la terra, té un “pou” pregó, així com un arbre ho faria mitjançant les arrels.

A més, la rondalla addueix que “El bon pastor va pensar ràpidament que aquella era la boca de la cova on hi havia guardat un preuat tresor amb moneda d’or, segons deia la veu popular de tota la contrada d’Alòs” (p. 547). Cal dir que aquest passatge empiula amb els d’altres rondalles en què un pastor (o un militar),.. fan les seues interpretacions (sovint, idíl·liques o plenes de fantasia). I tot, en un moment que pot aprofitar l’ocasió (en nexe amb la Mare).

Nogensmenys, “Sense saber si decidir-se a entrar o seguir el ramat, per tal que no se li extraviés, va decidir la segona opció” (p. 547). Per consegüent, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, hi ha una relació amb la terra 1) com a mare, 2) com una dona a qui no abandonen els fills de la terra i que predomina l’enllaç amb els altres, amb la terra, etc.. , 3) la dona (i, alhora, matriarcal), en lloc de ser-ne el cap de tot un grup (malgrat que no es menyspree l’autoritat, que és matriarcalista i, quasi sempre, femenina, com es plasma en moltíssimes narracions i en comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de  1920), ho fa però, per exemple, amb esperit comunitari, tocant els peus en terra i molt acollidora. 

Per eixe motiu, quan el pastor torna a la cova, “no va trobar ni cova, ni socs” (p. 547). En línia amb aquest relat, comentarem que, en el 2022, la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi (un sant de línia patriarcal) a una pastora nascuda en 1927, Marina Vilalta Fajula, a qui hom va qualificar com “Convertida en símbol d’una Catalunya arrelada a la terra”, una mentira com una catedral. Així, com sona: una mentira. Vejam: 1) la figura (en rondalles, en narracions, en cançons i, per descomptat, en la vida diària i real) que està en nexe amb la terra i que la toca amb els peus i que la té com a mare,… és el llaurador, el pagès, l’hortolà, 2) el llaurador no abandona la terra, ni els seus cultius i 3) el pagès, sovint, fa les tasques en grup i no de manera solitària, ni, òbviament, lluny de la terra (com ara, la gran majoria dels dies de la setmana). El punt tercer l’he vist entre familiars, per exemple, un oncle meu, José Palop Besó (1935-2021), qui, des dels dotze anys, fins a quan tenia uns setanta-cinc anys, estigué constantment en el camp i que s’ajustava a la dita “El pagès sempre ha d’estar prop dels que fa treballar”. En eixe sentit, la pastora catalana, en una entrevista feta per Andreu Barnils, comentava que la cosa més bonica que havia viscut… “Poder caminar. I guaitar el bestiar, la millor del món”: en altres paraules, el nomadisme i fer de cap d’un grup (el qual podria ampliar-se a un col·lectiu de persones). No obstant això, mai, mai, mai, diu la terra. Mai.

Per consegüent, podem dir que la cova sí que enllaça amb el matriarcalisme i que, a banda, ho fa com la mare als seus fills i a persones de totes les edats. Afegiré que preferesc la figura del llaurador i lo que representa com també què simbolitza la cova.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“El llaurador, de bona gana, ho dona”, pagesia, generositat, noblesa i persones molt obertes

Afegirem que el 26 d’agost del 2022 trobàrem en Internet l’entrada “5 cèntims” (https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1212191), amb què poguérem accedir al número 723 del periòdic català “Ilustració Catalana”, del 15 d’abril de 1917, en què figura l’article “… Y’l rapsoda axí canta”[1], signat en la ciutat de València pel castellonenc D. Gaietà Huguet. En l’escrit, plasmem un tractament positiu cap al llaurador i el matriarcalisme: “¡Oh, llaurador del meu país, ton record va unit als dies més ditxosos de ma infantesa, els matins en què em despertaren les alegres notes de la banda del poble! (…) I, per si no hi haguera prou amb tanta cosa, a la nit, serenata i castell. De retorn a casa, (…) en el ventre portava un empatx gàstric; m’hi havien convidat en totes bandes i, quan tip, vaig adduir que ja no podia més, despagat, encara em replicares: ‘El llaurador, de bona gana, ho donava’.

El cosmopolitisme nivellador no aconseguí, fins el dia, amb sa mà de gel, arrancar la planta de ton esser. Encara sona, per tu, més dolçament, fins penetrar a lo íntim de ton cor, mare que madre, Melet que Manolito, enyor que nostalgia, neguit que desazón… (…).

¡Quantes vegades, passejant per tes hortes, apagares ma set amb aquella aigua de la botija penjada d’un pilar de l’emparrat de ta barraca! ¡Quantes i quantes m’acompanyares, quan em perdí en mon camí, no deixant-me fins tindre la seguretat de que no em tornaria a perdre! Creguí viure, per un moment, la vida patriarcal[2] de l’Evangeli, realitzat el sublim ideal del Cristianisme en la terra.

(…) Quan Teòfil Gautier t’hi va vore en la Plaça del Mercat, li paregueres un beduí i, per si açò fóra poc, encara s’estranyà de que aquella dona -segons sa expressió-, de formosor de veneciana, es criara per a tu. El gran artista francès, com sols veia el color, no pogué capir que ta bellesa moral igualava, si no superava, la de l’encís físic de ta digna companyona.

A pesar d’esser tan excelsa la seua sensibilitat artística, no se n’adonà de que era ton primer bes d’amor, un bes pur, immens, suprem, que no sabé mai ni a baves de flamencs, ni a decadències de la ciutat.

Ignorà també lo que respectaves a ta muller, oint sos consells, que rares voltes et permeties discutir, com els oracles d’una pitonissa i que et consideraves deshonrat si ella agarrava una ferramenta per ajudar-te[3], que la dona -deies- s’hi havia fet per als quefers de la casa i el cuidado[4] de la família, cosa que no entenen altres llauradors d’Espanya i de l’estranger.

Però Gautier, (…) Dibuixà (…) ton noble escut (…): els dolços fruits que traus a la terra, per tu atesa com la cortesana[5] son tocat” (pp. 248-249).

I, més avant, exposa que aquest llaurador, com més d’u i valencià, ha triat fer-se industrial, motiu pel qual, com podem llegir en la primera paraula del text, es tracta d’un obrer (p. 248). Aquest detall pot portar-nos a entendre per què, per una banda, l’home considera bé la dona i, per una altra, per exemple, comenta que es sentia deshonrat si ella l’ajudava en el camp. 

L’escrit, per consegüent, reflecteix un moment de pas cap a una industrialització que, a poc a poc, penetra en les ciutats mitjanes, com ja ho havia fet en les grans, encara que el camp era molt predominant en la societat valenciana. 

Com hem pogut copsar, no sols el llaurador ho dona amb noblesa, sense males intencions, sinó que, igualment, es tracta d’un matriarcalisme viu a nivell rural.

Continuant amb el tema de la dita, quant a la generositat dels pagesos, el 21 de maig del 2023, durant una visita que em feu ma mare, em transmeté un refrany que deia molt sa mare (nascuda en 1910): “Al pobre, tot li fa”. A més, li comentí que, en paraules que un home de més de setanta anys i nascut en la comarca valenciana de la Ribera Baixa, em digué pel 2010, en molts horts, hi havia per costum llaurar tota la terra, fer-la fèrtil i, al capdavall, “Deixar-ne una part per als pardalets, per als animalets”. Llavors, ma mare m’afegí que “La gent [,pobra i tot,] podia anar i espigolar” en el lloc: per exemple, creïlles que no havien estat arreplegades o que hi restaven partides, productes bons que hi havia i que estaven a l’abast dels qui els volguessen (bé per plaer, bé per necessitat), o siga, en lo que ella em digué remitjó. 

A banda, ma mare m’adduí que, en molts camps, es solien posar unes canyes acompanyades d’unes cintes i que hi eren adjuntes a unes tanques (les quals no eren de pedra). La finalitat era que, en moure’s les cintes, el ramat no s’hi acostàs i no se’n perdés la collita, ni el camp, ni es fessen malbé.

Com podem veure, si empiulem que els pobres solien acceptar lo que els donaven (paraules de la meua àvia materna, nascuda a principis del segle XX), que els pagesos ho regalaven amb noblesa i que, igualment, deixaven una part per a qui volgués i, àdhuc, per als animalets, ens trobem en una cultura i en una societat matriarcalista i molt oberta.

Prosseguint amb aquest tema, el 21 de maig del 2023 posàrem un post en Facebook, en què demanàrem “¿Quins refranys en llengua catalana coneixeu amb les paraules ‘pagès’ o bé ‘hortolà’ i en què, alhora, s’expose sobre la generositat del camperol? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Rosa Rovira, una dona criada en el camp i que hi ha estat vinculada des de ben petita, ens escrigué “He mirat una estoneta un llibre de refranys i, que parlin de la generositat del pagès, no en trobo. És clar que hi ha molt de material. Potser, alguns s’hi acosten una mica (…):

‘Un sega el blat i un altre es menja el pa’.

‘La pagesia sempre espera i confia’.

‘Pagès i ramader, pagès sencer’.

‘Pagès matiner, omple son graner’.

‘Qui fa bon paller, té pa per l’any que ve’.

‘Qui planta i cria, viu amb alegria’.

‘Qui sembra i cria, guanya de nit i de dia’.

‘El pagès no llença res, el bon femer fa el bon graner’”.

 

Com es pot captar, n’hi ha que reflecteixen una cultura matriarcal i un ambient acollidor, obert i en què donar està ben vist: el fet que el segador i qui es menja el pa no tracten d’aclaparar-ho tot; la fe en el demà; la persona que té la part femenina (llaurador) i la masculina (pastor), i, per tant, receptiva; que el resultat d’aconseguir bones collites vaja acompanyat de tenir criança, fills, així com, en moltes rondalles, un bon regnat o unes bones relacions entre el marit i la muller van units al naixement de fills (tret que es plasma diàriament, psicològicament i, fins i tot, en lo simbòlic); que el pagès i el femer es facen costat, tret, òbviament, possible perquè tots dos es fien entre ells i, així, afavoreixen un ambient lliberal.

També el 21 de maig del 2023, en Facebook, Francesc Fulquet Clavero, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, ens plasmà una entrada amb refranys i frases associades al mot “pagès”, dins de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, i trobàrem una dita que s’ajusta a la idea de generositat i al comentari fet pel valencià de la Ribera Baixa: “Quan Nadal cau en dijous, el pagès sembra pels ocells; per molt gra que sembri, no n’hi ha prou per ells” (https://pccd.dites.cat/p/Quan_Nadal_cau_en_dijous_el_pag%C3%A8s_sembra_pels_ocells%3B_per_molt_gra_que_sembri_no_n%27hi_ha_prou_per_a_ells).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Hem adaptat lingüísticament el text i amb lleugers retocs estilístics .

[2] Cal dir que, ací, el mot “patriarcal” s’utilitza com a sinònim de “paternal”.

[3] Hem remarcat aquestes paraules, per a reflectir part del missatge matriarcalista que conté aquest escrit.

[4] Literalment.

[5] Prostituta, bagassa.

El matriarcalisme en el Pallars: hòmens en grup i dones en el tros

 

Una rondalla del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en què copsem el matriarcalisme i, a més, de manera simbòlica, és “El soldat i els llops”. Primerament, el títol va en línia amb lo que hem comentat: així com el soldat reflectirà lo patriarcal i lo individual, els llops estaran vinculats amb lo matriarcalista i amb lo col·lectiu. “Un xicot de Tor, que feia el servei militar a Lleida, tornava de permís cap al seu poble nadiu” (p. 146). Tot i que feia molt de fred, ell fa via i, encara que el xicot mor el primer llop, quan, més avant, n’escomet un segon, altres llops fan costat a l’animal i maten el jove (p. 146).

En sa casa, no el trobaren a faltar “Fins que un dia van baixar a Alins, on els van dir que havien vist passar el seu fill cap a Norís. Un cop allí, els parents els van informar que el xicot havia volgut continuar el camí (…). Es van organitzar grups d’homes per tal de rastrejar el bosc” (p. 146), però no fou trobat durant tres setmanes. Com veiem, el jove torna del servici militar (en aquest cas, impulsat des del govern castellà / espanyol, en línia amb Castella, patriarcal) i ha copsat part de la manera castellana de veure la vida.

En canvi, els del poble d’on ell era nadiu i rodalies continuen amb el matriarcalisme i, com que actuen oberts, se’n van a cercar el xicot,… i ho fan en colles, detall que podem unir al numeral dos (associat a les cultures matriarcalistes), a diferència de l’u (que ho fa a les patriarcals).

I, com que els habitants de la zona, no descobreixen on és, el donen quasi per mort i “ho van deixar córrer” (p. 147). Aquest fet està relacionat amb tocar els peus en terra.

No obstant això, quan la primavera ja portava unes setmanes, “A l’abril, en desgelar-se la neu, un pastor va trobar el sabre rovellat i, al cap de pocs dies, van aparèixer el crani i uns pocs ossos humans. En assabentar-se’n, van pujar al poble uns quants militars del regiment on servia el soldat” (p. 147). En aquest cas, l’espasa rovellada no té a veure, com sí que ho fa en moltes rondalles, a una recomanació d’un personatge femení i, igualment, qui la veu és un pastor (un home de professió nòmada i que no sol estar tant en relació amb la terra on ha nascut). A més, els militars no actuen, fins i tot, en temps difícils, sinó quan ho tenen aplanat (en abril).

I, en línia amb el misticisme que podem empeltar amb lo patriarcal, a continuació, llegim que aquests militars “Van arribar a la conclusió que el xicot havia mort segurament per no haver eixugat el sabre abans de tornar-lo a ficar a la beina. Amb el fred d’aquella nit, la sang del llop s’havia glaçat i la fulla del sabre havia quedat enganxada a la beina” (p. 147).

Per consegüent, hi ha detalls que podem vincular amb lo matriarcal (els hòmens eren del terreny, coneixien prou la zona, van en colla… com els llops, que són animals gregaris, de ramat) i, uns altres, amb lo patriarcal (el servei militar, es centren més en l’arma i en lo militar que en la persona, ací, el jove). Al meu coneixement, com que el narrador no fa una lloança dels hòmens associats al servici militar i, a més, no ha sigut propi en Catalunya (on s’arreplegà aquesta rondalla), es posa de part dels qui crearen grups i feren un rastreig per la zona. I, personalment, també preferesc aquesta opció matriarcalista.

Una altra narració de la mateixa obra en què hi ha dues formes de concebre la vida és “El cas de la dona fata”, arreplegada per Pep Coll. “En una casa de Manyanet, hi havia dues dones (…). Una d’elles (…) l’única feina que era capaç de fer era pasturar un ramat de porcs. Sort en tenia de sa germana, una mica més gran d’edat, la qual s’havia quedat també per vestir sants. Ella (…): fer les feines de casa, cuidar la volatam, corbellar pel tros…” (p. 150). Mentres que la primera fa de pastora i és més petita (com també la presència de lo patriarcal en el Pallars); la segona també ix de casa i està més en relació amb la terra, ací, amb l’agricultura (corbellar) i, a banda, és més gran (en edat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon dia de Nadal i Bon Nadal.

La dona, la pagesia, molt oberta, i el sentiment de pertinença a la terra

 

La dona i la figura del llaurador (o la del pagès o la de l’hortolà) i la terra.

El 26 d’abril del 2022, en Facebook, comentàrem que, “En moltes rondalles en llengua catalana, apareix la figura del llaurador (o bé la del pagès o la de l’hortolà), però la del pastor és molt puntual. ¿Què opinaven les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 26 d’abril del 2022, Francesc Castellano ens plasmà “La família materna de la meva mare era pagesa a Girona i, la del meu pare (tant per via paterna com materna), ho eren també, a Benicarló i Navarrés.

Sí que hi ha rondalles amb pastors, tant entre les recollides per Joan Amades, com per altres folkloristes, i algunes relacionades amb la ‘descoberta’ d’imatges marianes, tot i que, certament, són poques en comparació amb altres oficis” i, posteriorment, li escriguí “És perquè la figura del pagès està molt vinculada amb el matriarcalisme, mentres que, com ara, la del pastor (i d’açò ja escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya’, en 1960) ho fa amb la cultura castellana i amb la ‘Trashumancia’.

I, com ja podíem pensar, la cultura aragonesa, també patriarcal, en un article en aragonés i traduït al castellà, també està relacionada amb el pastor”.      

El mateix dia, en el grup “Valencians per la independència”, Josemi Sánchez Velascu ens escrigué amb “Una cobla de jota molt coneguda (…), ‘Jota de les Ventes de Moixent’, en la versió del grup “Alimara”, la qual figura en el disc ‘A l’aire de la terra’, tret en 1981:

“Més m’estime ser pastor

i anar per eixes muntanyes,

que no segador d’arròs,

que em piquen les cotimanyes”.

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens respongueren “Doncs, què pensaven? Eren de cases pageses” (Maite Bofarull).

En el grup “Dialectes”, el 26 d’abril del 2022 ens plasmaren “Qui tenia un trosset de terra era un bon partit. Ara, si anava a jornal, la cosa canviava: ‘Si el xicot ve amb ganes, no partiràs fam, filla’(Rosa Maria Bixquert Camarasa), “A casa, eren pagesos. Així que, per l’àvia, era la seva vida quotidiana. Cuidar la família, preparar menjar, portar-lo al tros[1] o a l’era al migdia, tenir cura de l’hort…” (Neus Soler Rodríguez), “Opinaven que els pagesos eren autèntics. Per això, em vaig casar amb un pagès” (Maria Montserrat Morera Perramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’abril del 2022, Irene Barberà Pavia ens plasmà “La meua iaia, quan el marit tornava de l’horta, deia, irònicament, que li agradaven més les taronges que les figues, perquè aquestes eren per als pardals” i, quan li demaní amb quina intenció li ho deia, em comentà “Doncs, que es passava el dia treballant els tarongers i venia tan cansat, que la figa era per als pardalets, referint-se al sexe d’ella,… que el tenia abandonat”.

El 29 d’abril del 2022 posàrem un post en línia amb l’anterior: “En l’article ‘Els nostres llauradors’[2], de Ramon Tarín, publicat en Alaquàs (l’Horta de València), veiem que la figura del llaurador (o pagès) apareix, per exemple, com bonàs, picardiós i de comportament moderat. ¿Què caracteritzava els que ho eren i havien nascut abans de 1920, en cas que, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, haguessen nascut abans de 1920? Gràcies”. En el grup “Dialectes”, ens plasmaren “La família de l’àvia paterna eren pagesos. Diria que el seu tarannà s’ajusta al que dius” (Rosa Garcia Clotet), “La família del meu home eren pagesos i la definició hi va bé” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Quant a l’article, direm que Ramon Tarín comenta que “El llaurador es pot definir com una persona de caràcter alegre, bonàs i picardiós, amb una veu ardent i xiscladora. El torrentí[3] i el picanyer[4]són un bon exemple d’aquestes qualitats genuïnes; entre ells s’expressen quasi a crits. És gent a qui agrada la broma, i quan treballen en colla utilitzen un llenguatge que, per a l’estrany, pot semblar ofensiu. El llaurador, dins del seu hàbitat, es mou com un peix en l’aigua (…). En aquest context del ser i sentir, el llaurador se’ns revela d’un primitivisme deliciós[5].

Cenyint-nos al llaurador d’Alaquàs, el nostre llaurador es caracteritza pel comportament discret i moderat. No gesticula, i quan parla ho fa de forma solemne i greu. Home de poques paraules, mesurat amb una parla assossegada i reflexiva: es pot dir del nostre llaurador que resumeix amb el gest o la mirada el valor de les coses, el valor de la vida…” (pp. 93-94).

Com a afegitó, direm que el 15 d’octubre del 2022, en una pregunta en línia amb aquest tema, Nuri Coromina Ferrer ens posà una expressió que reflecteix el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”, és a dir, de la terra, entesa com a mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En relació amb aquestes paraules, ma mare, a finals d’abril del 2022, em comentà “Jo també he anat al motor de [Madre] Sacramento, a dur el dinar, des de casa, ahí, amb un arròs caldoset i, quan tornava, per la séquia, arreplegava caragols, que m’agradava”. El motor a què fa esment ma mare està en el terme d’Alaquàs.

[2] L’article és “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

[3] De la població valenciana Torrent (l’Horta de València).

[4] De la població valenciana Picanya (l’Horta de València).

[5] En relació amb aquestes paraules, el 29 d’abril del 2022, ma mare, per telèfon, em comentà [El llaurador] També té la cultura del camp i un vocabulari que, molta gent, ahí no fica fava ni de broma”.