Arxiu d'etiquetes: «Rondalles populars valencianes» (llibre)

Lligam mare-fill i jóvens deixondits i que colguen llavors

General, , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El Cendrós”. Una mare té tres fills i el més menut “No era tan fort com els seus germans, però sí molt més espavilat que tots dos” (p. 344).

Un dia, el major va i diu a sa mare:

“-Mare: doneu-me la benedicció, que me’n vaig pel món.

-Tan bé que estem ací… No te’n vages -li demanà ella.

(…) Al final, sa mare li va donar el consentiment” (p. 344) i li diu unes recomanacions.

Com podem veure, com en altres narracions, hi ha un lligam entre la marona i el fill, sobretot, per part de la dona, qui el convida a prosseguir. Al capdavall, ella ho aprova i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en un tema en nexe amb la maternitat).

En acabant, el xicot fa un acord amb un home que li ofereix un contracte… quan “Ja era de nit” (p. 344). Altra vegada, hi ha un signe vernacle: els pactes entre ambdues bandes esdevenen en un moment d’obscuritat.

El primer dia de faena, l’amo diu al jove: “Agafa el mul i te’n vas a sembrar (…) blat a la foia, a un bancal meu que té una figuereta a la vora” (p. 345). O siga que el minyó connecta amb l’hivern (la sembra del forment), amb una terra amb una figuera (arbre associat a la dona) i, ben mirat, amb un costat no cèntric (tret que té relació amb lo feminal).

Després de tornar el gran a casa, el germà mitjà diu a la mare que ell també vol anar pel món i la marona “li donà l’aprovació i el mateix consell” (p. 346).

Quant al germà petit, sí que segueix les indicacions de la mare i, per això, “es llevà les espardenyes i s’arromangà els pantalons per travessar el corrent per dins l’aigua.

Camina que caminaràs, va trobar, entre dues fosquetes, l’home roig i el gos pelut” (p. 347) que li havia dit la mareta, gràcies a l’eixart que hi ha entre mare i fill. És a dir, que ell entra en terreny femení (l’aigua) i veu l’home enmig de la foscúria.

Afegirem que, quan el jovenet arriba al bancal, el narrador trau molts detalls que evoquen la dona: “Fa un solc només i hi aboca tota la talecada de blat. A continuació, pega una altra passada de rella per colgar la llavor. Després, desaparella l’animal, el lliga a la soca de la figuera i li posa menjar. Tot seguit, escampa una flassada a l’ombra de l’arbre i es gita a dormir” (p. 347). En altres mots, el xic se’n va a la terra, apareix la vulva (el solc), una talecada (la qual empelta amb el pit i amb les mamelles, com es dedueix del llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta) i, com que el passatge té lloc en època hivernal (la llavor que es fica en la terra), ell s’atansa a la mare (la flassada, la fusta i la nit en què dorm el fill).

Finalment, el petit, fruit de l’empelt amb la mare (en segueix els parers), com que el gos de l’amo no es volia moure, “començà a pedrades amb ell, fins a fer-lo prendre el camí de casa” (p. 348), això és, d’alguna manera, el xic segueix les directrius de la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jóvens comerciants, creatius i dones que dirigeixen

General, , , , , , ,

Un altre relat arreplegat en el mateix recull, i en què capim signes matriarcalistes, és “Matxinet (El tracte de no enfadar-se)”, de què hi ha versions paregudes en terres catalanoparlants. Així, un jove que anava pel món, un dia entra de llogat en una casa de gent rica i l’amo i ell fan un pacte: no hauria d’enutjar-se ningú de l’altre.

El primer dia, l’home envia el xic a per llenya (detall que lliga amb la fusta i amb la dona): el minyó li’n porta de troncs d’oliveres i li evoca l’acord.

El segon dia, els trets són més significatius i el propietari li indica “em dus llenya que siga torta del tot; quant més torta, millor.

I ell arranca a córrer i es topeta amb un camp de vinya i veu els ceps torts” (p. 342). O siga que hi ha la vinya (el triangle invertit de la vulva) i la tortesa (en lloc de la rectitud).

En la tercera prova, el jovenívol és enviat a guardar els porcells (animal en nexe amb la bacona i, de pas, amb la fertilitat) i, a més, es troba amb uns mercaders i fan un tracte: ell els donarà els porquets, “però, després, m’haureu de donar les cues, quan ja els haureu matats.

Això feren (…).

A vora mas, hi tenien una bassa d’abeurar els animals i aquest xiquet (…) en va fer una de les més boniques. Clavà totes les cues de manera que només es veia una punteta per damunt l’aigua.

Entra a ca l’amo i li narra tot (…). Arranquen a veure el miracle i el xiquet li mostra” (p. 342).

Tot seguit, l’home estira d’una cua i cau d’esquena i, més avant, el narrador posa que “Ja no li podia demanar ningú més paciència, a aquest home. Un nostramo ja major (…) i amb una dona corpulenta que el devia dur de bòlit” (p. 343). En altres mots, en aquesta rondalla publicada en 1983, copsem dos papers simbòlics i comuns en molts relats: l’home (vell i feble) i la seua muller (forta, que comanda la casa i que és qui decideix).

Finalment, l’amo fica el xicot en un sac i podem llegir que “la fosca tant serveix als malfactors com a les persones que somnien amb els àngels. (…) Així és que Matxinet va aprofitar per deslligar-se i per encabir dins del mateix sac tota la vaixella de casa. Fet açò, va amagar-se en una cantonada” (p. 343). Per tant, els elements femenins es posen de part de Matxinet (l’obscuritat, el fet que ell toque els peus en terra, la seua creativitat…) i, àdhuc, altra vegada apareix el racó (la cantonada), com ja ho fa en rondalles plasmades per Sara Llorens (1881-1954) a primeria del segle XX i compilades en el llibre “Rondallari de Pineda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Avis deixondits, savis i defensa de la vellesa

General, , , ,

Continuant amb l’antologia “Rondalles populars valencianes”, una altra contalla de caire matriarcalista és “L’avi sabut”, en què es fa una apologia dels vells: “Això diu que era un home que era ja molt vellet i que els fills no el volien. Li donaven pa dur i aigua i, com que no tenia dents, el pobre home no s’ho podia menjar i, a cada dia que passava, era més primet.

El pobre home va pensar: ‘Si açò va així, jo, d’ací a  quatre dies, em mor. Ara veuràs tu el que faig’.

Eixa nit, mentre els seus s’estaven a la vora del foc calfant-se, va entrar a la cambra tot dient:
-Pa blanet i vi fort, em donen la mort!; pa dur i aigua freda, em donen la vida sencera!

Els fills es van sorprendre una mica i van dir:

-Què diu el pare? Anem a escoltar!

(…) Els fills, que eren uns bajoques, s’ho van creure tot i van pensar: ‘Ah, sí? A partir de hui, pa blanet i bon vi per al pare’.

I així ho va fer: cada dia li donaven bon menjar i (…) el vellet (…) va durar més anys que les pedres del campanar” (p. 335).

Tocant a la joventut i als ancians, el relat trau un refrany associat als jóvens (però, ací, canviat i en versió valenciana): “Gent jove, pa blanet”. Aquest aforisme pretén reflectir la falta de maduresa dels qui encara no són adults. Per contra, hi ha minyons (o gent de mitjana edat) que, com a menyspreu als majors, amollen “Caldera vella, bony o forat”.

En qualsevol cas, el provecte de la rondalla, deixondit, aconsegueix el seu objectiu (fa creure que, amb menjar moll i amb líquid, se n’aniria al secanet). Però el narrador l’empara mitjançant un altre detall: que els fills eren uns beneits.

En altres mots, com diu una dita, “La fam espavila”, puix que, no tindre-ho sempre de cara, a vegades, fa que la gent tinga més espenta, més iniciativa i que, en aquests cas, aprofite la saviesa per a viure millor i per a ser ben tractats.

Una altra contarella amb trets comuns i, ben mirat, també amb la figura de l’ancià eixerit i amb la dels fills oportunistes, i que arreplegà Rafael Beltran, és “Massa tindreu”. Un aviet molt vellet tenia uns fills que el tractaven malament i que li feien passar més fam que garró. Llavors, un dia “es va adonar que un dels seus fills feia l’espieta i mirava com comptava els diners. Una de tantes vegades, l’avi va sentir que el seu fill deia:

-Collons! Quants diners que té el pare! Caldrà servir-lo  bé i que dure.

Moltes vegades li demanaven:

-Pare: quants diners ens deixarà?

 I el vellet els responia:

-Massa tindreu, massa tindreu! El pa moll m’embolica el coll: el pa, el vull blanet; i la carn, que siga tendra i bona, vull menjar bé” (p. 337).

Tot i que passava el temps i que, poc o molt, ell continuava amb pocs diners, feia soroll amb les monedes perquè els fills pensassen que en tenia moltes. I sempre els deia lo mateix: “Massa tindreu! Massa tindreu!”.

“Però, és clar, (…) de tan vell com era, es va morir. Ells fills, que eren molt profitosos, es van tirar com a llops a veure quants diners tenia la capseta. Quan tiren a obrir-la, sorpresa!… (…) la capseta només tenia tres duros d’argent i quatre maces, una a cada cornial de la capseta de fusta” (p. 338).

De manera que només heretaren això i… les quatre maces que hi havia. Ací el narrador trau suc a la pronúncia igual de “massa” (quantitat) i de “maça” (aïna) i, fins i tot, podria evocar el refrany “Amb el temps i una maça, tot s’alcança”, en lloc de pretendre fer el seu agost del proïsme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatològiques, pactisme i dones creatives i amb iniciativa

General, , , , , ,

A continuació, amb lleugers retocs, transcrivim una contarella inèdita facilitada per Enrique Gil Pons, de l’Alcora (la Plana Baixa), en el 2004, i arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, la qual figura com “El debat per senyes” i és escatològica. Diu així:

“Hi havia una església que era en la partició de dos termes i cada setmana anava un capellà a cantar la missa: una setmana, el d’un terme; i l’altra, el de l’altre. Aquestes viles eren contrapuntades; les dues volien que l’església fóra d’ells. Aleshores, van acordar que els dos capellans tingueren un debat i que, el que millor ho fera, guanyaria l’església per a la seua vila. Pactaren si el debat es faria parlant o per senyes. Es decidiren per la segona opció.

El primer capellà va alçar un dit; i l’altre, els dos. El primer ensenyà, aleshores, tres dits; i el segon, el puny.

El capellà que havia començat digué a l’audiència que l’altre capellà havia guanyat i que, per tant, mereixia la propietat de l’església. El públic demanà saber el que havien dit. Aleshores, el capellà perdedor digué:

-Jo li he dit que hi ha un sol Déu i ell m’ha dit que en són dos: Pare i Fill. Jo li he dit que en són tres (Pare, Fill i Esperit Sant) i ell m’ha respost que formen una mateixa persona.

A lo que l’altre respon:

-No! Ell m’ha dit que volia ficar-me un dit al cul i jo li he dit que li’n ficaria dos. Ell m’ha dit que tres; i jo, que tot el puny” (p. 328).

Així, per una banda, 1) hi ha molts passatges amb el tema del pactisme (contínuament fan acords), 2) els habitants de l’indret prenen part en la decisió, puix que no es limita només al punt de vista dels dos rectors, i, per una altra, 3) hi ha detalls que ens evoquen el matriarcalisme (per exemple, les responsions del segon capellà, més en línia amb lo tel·lúric, amb lo corporal i amb lo quotidià, representat per vocabulari usual i diari, com és el cas del mot “cul”).

Cal adduir un fet important i que empelta amb signes autòctons: en lloc de parlar (la veu ix cap a fora, com ho fa lo patriarcal), opten per lo simbòlic (ací, per les senyes). I, més encara, aquesta avinença els enllaça amb la terra, amb el Poble, perquè, com indica el narrador, “Es decidiren per la segona opció”.

Unes planes després, hi ha un relat que hem trobat en altres fonts: “La masovera poregoseta”. Un dia, un home se’n va a comprar a la vila unes coses que els calien en el mas.

En aplegar la nit, com que la dona era molt poregosa i estava amb l’orella tesa, va sentir sorolls i la seua iniciativa és lo que la salva, en idear una estratègia: en oir els lladres, “es va posar a cridar ben fort, perquè ho sentiren:

-Martí: tira-li!

-Bernat: puja-te’n al terrat!

-Ramon: compta quants en són!

-Marieta: trau l’escopeta!

Així, els lladres (…) es van pensar que, en aquell mas, hi havia molta gent i, a més, armada, i se’n van anar llapint” (p. 333).

Per tant, la dona, altrament, ha estat creativa i, com es pot veure, ella fa de cap de colla i dóna les órdens als diferents membres del mas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis que s’atansen al Poble, senzills, creatius i altruisme

General, , , ,

Continuant amb l’antologia de Rafael Beltran, una altra contarella amb trets en què es plasma el matriarcalisme és “Les tres preguntes del rei”. Així, apareix “un monarca que una volta es va vestir de tal manera que tenia fatxa de ser un llaurador i, tot sol, va eixir del palau per recórrer els seus dominis.

Passava per una vila un diumenge de matí, quan la gent era a l’església. Entrà al lloc sagrat, on el rector predicava el sermó. Tot seguit que el predicador acabà de fer les consideracions als fidels, el Rei se li va acostar. El rector li va demanar:

-Què voleu, bon llaurador?

-Vull que em doneu resposta a tres qüestions. Jo sóc el Rei” (p. 325).

Per consegüent, el sobirà és en relació amb el súbdits (fins i tot, amb els més senzills i molt abundants, com ara, els pagesos), participa en activitats ben populars (una missa), s’atansa a una autoritat religiosa molt en nexe amb els habitants (el capellà de la vila) i, altrament, quan es presenta al rector, ell no comença com si fos el rei (i, així, el podem enllaçar amb el seu lligam amb el Poble).

En acabant, el rei li diu les tres qüestions i, com que el rector no s’ho treia de les mans, mentres caminava, el mossén troba un cabrer a qui demana ajuda: una cova on amagar-se (signe que connecta amb la figura de la mare). El ramader, com que considera que és fàcil, li diu que “Això és bufar i fer ampolles. Deixeu-me la sotana i veureu om responc al Rei. Vós tingueu cura del ramat” (p. 325).

En passar el ramader a la sala on estava el rei junt amb els consellers, el pastor li indica que ell li respondrà a les tres qüestions: quant pesa la lluna, quant val el monarca (a qui li diu que “Si el rei del cel i de la terra el van vendre per trenta monedes, de plata, Sa Majestat, que sols ho sou de la terra, en valeu quinze”, p. 326).

Sobre la segona responsíó, empiula amb la tradició matriarcal: el monarca no és de caire celestial, ni místic, sinó tel·lúric, com un eixart amb la terra.

Tocant a la tercera qüestió (una cosa que semblàs veritat i que fos mentira), el ramader li amolla: “que Sa Majestat es pensa que sóc el rector de Favara, cosa que no és verdadera, puix que sóc pastor” (p. 326). En qualsevol cas, ací hi ha dos pastors: el religiós (el primer que apareix) i l’home que té eixe ofici.

Llavors, el sobirà, en veure que l’home ha resolt el tema que el rei tenia pendent, decideix recompensar-lo amb una bossa de monedes.

Finalment, el ramader, “va eixir de la sala més content que unes Pasqües, per haver parlat amb el Rei i, més encara, per veure el rector fora de perill. Abans de sortir per la porta del palau, va rebre (…) un sarró ple de monedes que un patge li va lliurar de part del monarca” (p. 327). En altres mots: l’home posa per davant el fet d’haver pogut salvar el capellà i no les monedes. I, a més, el monarca premia la creativitat que ha tingut el pastor (començant pel detall d’haver-se disfressat de rector).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Tornada a la mare, a la terra de naixement i agraïments

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb la contalla del Sant Job, compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, l’espòs aplega a la fonda i l’amo li diu que no havia passat ningú dels dos arriers que feien camí. Llavors, ell evoca el primer consell.

L’home emprén cap a un altre indret (“continua el seu camí”, això és, el que li havia dit Sant Job) i passa a una cambra on hi ha penjades diferents parts de persones. Però, com que li ve al pensament el segon parer i ell el segueix, es gita, s’adorm i el propietari li comenta que el no dir res ha fet que ell no mate el llaurador. I el pagés li explica: “jo no he demanat perquè pense que, en coses que no m’importen, millor callar-me” (p. 320).

“I camí avant fins que aplega a la seua vila. En arribar a la porta de sa casa, veu la seua dona fent una besada a un capellà jove” (p. 320).

Llavors, s’ho pensa un moment i ho ajorna per a l’endemà. Cal dir que, de matí, associat a la infantesa i a l’esperança, és quan ell aplega a la vila i que, a migdia (en nexe amb la joventut), intervé la figura del fill (ara, jove) i el marit arriba a sa casa: “una veïna el veu i li diu:

-Però, home, tu, ¿per aquí? Quant de temps! Com és que no vas a ta casa?

-No sé… No sé què he de fer.

-Però home! Vés corrent i ho veuràs: hi ha una festa.

-I, ¿com és que hi ha festa en la meua casa?

-I una festa molt grossa! ¿No saps que el teu fill ha cantat missa hui, este mateix matí?

I se’n va corrent a sa casa i hi havia molt de rebombori i va haver d’obrir-se pas entre la gent” (p. 321).

Com podem copsar, aquesta dona és la part activa i ell és el passiu que segueix les indicacions per a poder estar amb els seus i, així, participar de la celebració de molta gent de la vila, no sols de la família junt amb els veïns.

Ací és quan entra la muller, qui el rep joiosa i, ben mirat, li amolla:

“-Ara has de conéixer el teu fill. Fill, vine! Vine a conéixer ton pare!

En això que, per la porta del pati, apareix el capellà jove. I l’home s’abraça a tots dos” (p. 321) i el marit recorda el tercer consell i, per a festejar la trobada, els diu:
“-Sóc una altra vegada en casa, amb la meua dona i amb el meu fill, amb totes les persones que aprecie. Ja no puc tindre un dia millor. ¿No és hui el dia més feliç de la meua vida? El meu amo em va donar este pa, perquè el partira el dia més feliç (…). Així que ho faré.

I parteix el pa i… quina sorpresa! La meitat del pa era buit i, dins, hi havia una lletra que hi deia: ‘Ara que estàs amb la teua família i amb les persones que vols, és el moment d’agrair-te la teua paciència i el treball de trenta anys’. I, dins del pa, també hi havia els diners de trenta anys de treball amb el Sant Job” (p. 321), dos trets lligats amb el camp (el qual ell treballava) i amb la figura del llaurador: la paciència i la continuïtat de la connexió amb la terra, necessària perquè fructifique.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que gestionen, hòmens que emparen i vells que aconsellen

General, , , , , ,

Una altra contarella en què hi ha trets matriarcalistes, i arreplegada per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és “Sant Job (Els tres consells)”. Així, hi havia un home que era treballador, però que, com que a penes recollia i hi havia poca faena, “pensa d’anar-se’n fora a cercar on guanyar-se la vida i ho va dir a la dona:

-Mira: he pensat que me’n vaig a veure si trobe faena perquè, si no, ens morirem de fam.

-Puix bé. Jo ho passaré aquí, com puga, i tu, quan tingues treball, ja m’enviaràs diners.

I l’home se’n va” (p. 318).

En nexe amb aquest passatge, hi ha relats en què 1) la dona és a punt de morir-se i 2) la família passa per un mal moment. Nogensmenys, ací ho reflecteixen tots dos.

Quant al paper de la muller, encara que ell li porta els qüerns, ella és qui els gestiona i ho farà després de tractar-ho tots dos. Àdhuc, hi ha hagut casos en què el marit ho delegava en la dona (no sols en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), ans al contrari, entre nascuts després.

Com a compensació a la bonesa d’aquests personatges, en aplegar l’home a una casa, ho fa a una “molt bona. Allí menjava, tenia una cambra i treballava de gust perquè el seu amo era bo. I, per a no perdre aquella casa, no li demanava diners. I treballava la terra i portava la finca. I van passar-hi trenta anys sense demanar-li res” (p. 318).

Aquestes línies són un exemple d’un acord que dura pràcticament més d’una generació i que es podia haver allargat més. Cal dir que el marit ho està com si fos u més de la família receptiva, la qual li confia les terres, ell les llaura i en trau molt de profit, fet que permet un lligam no solament amb lo tel·lúric, sinó, ben mirat, amb el propietari.

“I un dia pensa que se li acabava la vida i que ja era hora de tornar a la seua vila. Així, que l’home va” (pp. 318-319) i ho diu a l’amo, qui li ho aprova i, a banda, li afig: “Mireu: he pensat una cosa. Puc donar-vos els diners del vostre treball o tres consells bons. Vós trieu.

El bon home s’ho pensa un poc i li diu:

-Els diners estan be; però pot ser que siguen millor els tres consells.

-Bé. Ja que heu triat això, vos diré els tres consells. El primer és: ‘No deixeu mai camí real per senda’. El segon és: ‘En tot allò que no vos importe, millor si no vos hi claveu’. I el tercer diu: ‘Mal pensament que tingueu hui, deixeu-lo per a demà’. I vos donaré estos dos pans. Mireu: este més menut és per a que mengeu pel camí, quan tingueu fam; i este més gros vos el done perquè el partiu el dia més feliç de la vostra vida.

-Moltes gràcies. Així ho faré.

-Ja no tinc res més a dir. Bon viatge!

I el bon home agafa (…) i se’n va” (p. 319).

Com podem veure en els mots de la qüestió que fa el masover i en la resposta del jornaler, ningú dels dos rebutja la segona part (els diners i els consells), un detall que empelta amb el matriarcalisme. Això explica per què el treballador s’enduu pa i les lliçons de la vida (aprenentatges que li seran profitosos d’ara en avant).

En el passatge posterior, el marit es troba amb dos hòmens que decideixen tirar per una drecera, en lloc d’un camí recte. Tocant el simbolisme, en aquesta rondalla no és tan manifest en el llenguatge, a diferència d’una narració compilada pel folklorista Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), “Els tres consells de Salomó”, en què apareix que “no es gosava mai a arriscar a eixir fora de la carretera, per més que alguna vegada conegués ell mateix que feia marrada”, de l’obra “Lo Rondallaire. Tercera sèrie” (p. 39), publicat en el 2014 per Cossetània Edicions. En la contalla valenciana, el personatge es diu “Mireu: jo seguiré per este camí. No tinc pressa, vaig a poquet a poquet i faig el viatge. Ja ens veurem allí” (p. 319), en un hostal on coincidiria amb els dos hòmens esmentats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, eixerides, creatives i hòmens que les emparen

General, , , , , , , ,

A continuació, la dona que reportarà a l’amic es fa passar per velleta i diu a una altra dona: “jo sóc la mare que la va criar en el mas. I sempre havia tingut ganes de veure-la» (p.  312). La xica, confiada, facilita que entre l’anciana, qui, en anar-se’n, no sols havia observat detalls de la casa, sinó que es fa amb l’anell que hi havia damunt de la tauleta. I, immediatament, mamprén cap a on era l’amic.

En arribar-hi, li descriu com era la casa i, així, l’home podrà simular que hi ha estat un temps i que coneix la jove. És més: l’amic ho amolla a l’alt càrrec polític i, altrament, li diu “Mira: ací tinc el seu anell, el senyal que sí que hi he anat” (p. 313). Els fets en aquest apartat de la narració ens indiquen que la dona ha salvat l’home, que li ha fet la faena bruta i que ell no ha estat capaç de portar-ho avant, puix que ella és més destra (i, això sí, s’ha venut al confident).

Nogensmenys, la xicota capeix “que li faltava l’anell, va pensar que era una trampa que li havien fet, perquè furtar-li l’anell una mare del camp…” (p. 313).

Després, la joveneta, “com que era tan astuta, tan resabuda (…). Se’n va anar a casa d’un plater i li va dir:

-Jo voldria que fera un vestit guarnit de plata” (p. 313): els lluents, les randes, el fil i la màniga,… I, com que ho fa vestida de criada, l’argenter no es decidirà a fer-ho fins que ella no li pose davant una quantitat important de diners.

El plater, que no sabia qui seria la noia, dóna pas a una secció en què la dona, mitjançant la premsa i tot, copsa que hi haurà un plet i, per això, s’atansa a l’argenter i li comenta que, per al dia del juí, vol tenir el vestit.

Ja en el sala de justícia, l’amic es presenta formal i, quant al patrici, disgustat, però no diu res. El primer declara que li havia costat molt fer-se amb la dona i que l’havia conquerida (fet que ho demostrava perquè ell tenia l’anell i, per consegüent, havia estat junt amb la jove): “de prova que no dic cap de mentida.

Es veuen entrar la senyora, vestida com un margalló, (…) guapa, (…) però que li faltava una màniga de plata (…) i se’n va i diu al jutge:

-(…) pareu el juí, que tinc moltes coses a dir. Pareu el juí.

-I, què teniu a dir, vós, senyora?

-Què he de dir? Que eixe senyor que veieu ací assegut va entrar a robar-me i em va robar esta màniga.

Ja veus. Com que el senyor no l’havia vista, s’alça i diu:

-Senyor jutge: és una mentidera. Que jo no l’he vista mai. Jo, esta és la primera volta que la veig. (…) ¿No vos dic que no l’he vista mai?

I el noble s’alça, tan recontent i tan desvanit i diu a la dona:

-¡Que resabuda eres, que espavilada eres! D’ara en avant, tots et veuran. I, a este, per mentider, per fals i per traïdor, li donarem la sentència que el jutge pose.

Però ací va acabar: l’amic, a la presó; el governador, amb la dona” (p. 314).

Com a anècdota, diré que, el 3 d’abril del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em contà que el pare de sa àvia paterna (nascuda en 1878), Vicent Guillem, era jutge i que, en un judici, sospità que l’acusador enganyava. Llavors, aquest besavi de ma mare féu com la jove d’aquest relat: creà una mentira perquè l’acusador caigués en la ratera. Així: “Ahí [ , en la camisa,] tens una taca” (sic). Aleshores, l’home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la. I el magistrat es posà de part de qui sí que havia estat honest.

Finalment, afegirem un altre fet real que em vingué al pensament (mig somrient i mig plorant mentres llegia el capdavall de la contarella i rememorava un acte que em fou favorable), en preparar la interpretació d’aquesta contalla (en la tercera lectura del text) el 2 de juny del 2026: una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que em féu una menor quan ella tenia sis anys i dos mesos (per setembre del 2006). En el 2015, el dia que em preparí com iniciar la conversa amb la xiqueta (aleshores, amb catorze anys), ho fiu amb un «Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…». Ella no s’ho esperava i la seua responsió fou “Ah! Ja no me’n recordava!”, uns mots decisius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei, educació matriarcal, maternitat i senzillesa

General, , , , ,

Prosseguint amb signes matriarcalistes en el recull “Rondalles populars catalanes», n’hi ha en la contarella “La màniga de plata”, la qual és una defensa de la dona, en lloc d’una aliança amb l’arribisme i amb l’esperit conquistador i possessiu dels qui s’inclinen per la fama, per la superficialitat i pel triomfalisme per damunt de les persones. Així, un governador que un dia se n’havia anat a caçar, passa per una casa i ho fa com a més pobre i, de pas, aquest noble s’atansa més a la majoria de la població.

Ja dins de la casa, respon a l’home que l’acull: “Si  vós voleu que passe la nit ací, ho faré.

I l‘home, vellet, qui no era tampoc un mal home, va dir:

-Bé. Sí: hi podeu entrar” (pp. 310-311).

Tot seguit, l’ancià li comenta “Tinc una xica, una filla que sa mare es va morir i la vaig donar a criar a una dona del camp. Com que la xiqueta era tan guapa, vaig fer el propòsit que no la veiera ningú perquè no li passara res de mal i, quan ve una visita, fins que no sé qui és, no li dic el que tinc.

-Ai: jo tindria interés de veure-la.

I el senyor li diu qui era perquè l’home tinguera més confiança a ensenyar-li la xica (…). Quan obri i es veu la xica, tan preciosa, diu al pare:

-Conteu-me un poc de la vida de la jove.

-Mireu: la mare es va morir i vaig donar la filla a una dona del camp, que me la criara i, en vindre la xica, li vaig ensenyar tot el que jo sé. Li ho he ensenyat, però, a ella, no l’ha vista ningú.

-Si vós em feu promesa que no la veja ningú, jo em case amb ella” (p. 311).

Per tant, el noble, seguint la tradició de l’arquetip del rei, és obert a conéixer els seus inferiors (ací, la joveneta), els respecta i, a més, promet que complirà la paraula amb el pare.

Altrament, el narrador trau un paper paternal que acull bé la funció maternal de protecció i d’educació: si, primerament, l’home delegà l’educació inicial a una dona (la mare adoptiva), això no ha exclòs l’hostaler del seu paper de mestre de la vida (i, per eixe motiu, exposa que ell li ha ensenyat tot lo que sap i que ho ha fet al llarg de bona part de la vida de la xiqueta). Adduirem que el llenguatge i l’estil hospitalari reflecteixen una persona senzilla, de confiança i, com se sol dir, un “Home de paraula”.

En acabant, quan el noble aplega al poblat i digué que tenia núvia, tots tenien ganes de veure-la i la jove “Ve el dia de casar-se i es casa amb la cara tapada, molt trempada, molt mudada. I la cara, tapada” (p. 311).

Llavors, entrem en un passatge que rememora els de les rondalles en què un rei (o bé un príncep) ha d’anar a una guerra i demana que els de la cort tracten bé la seua dona i, fins i tot, la mare i el fillet. Així, ell “va dir a la dona:

-Una cosa et demane: que no et veja ningú fins que jo vinga.

-Estigues tranquil, que no em veurà ningú” (p. 311).

Ara bé: abans de partir-hi, un amic del governador desafia el noble, però el patrici li comenta: “tinc molta confiança en ella que, fins jo no vindré, no la veurà ningú. (…) Voldria que no intentares veure la meua dona perquè, de totes maneres, no l’has de veure” (p. 311).

En un fragment posterior, l’amic fa que entre un personatge femení que, a diferència de la mare de llet i educadora en la infantesa, com indica l’amic, “seria bona per fer el paper de mare que l’ha criada. Vejam si eixa dona poguera entrar perquè, per ella, jo sabria com és” (p. 312) la fadrina.

Així, ens trobem amb dos protagonistes masculins i senzills (el pare i el prefecte), amb dues dones de la mateixa corda (la segona mare i la xica) i amb dos protagonistes que representen la raboseria i el joc brut (l’amic i la dona que el reportarà). O siga, predomina la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas a la joventut, lligam àvia-néta i sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

Un altre relat que figura en aquesta antologia a cura de Rafael Beltran és “Les fulles de l’alfabegueta”, al meu coneixement, molt ben tractat per Oreto Doménech i Masià en el seu treball sobre el cosmos femení en les rondalles valencianes. En primer lloc, direm que ací hi ha un lligam entre dues generacions que empelten molt bé: la vellesa (símbol de l’experiència i de la saviesa pràctica) i la joventut (esperançadora, com l’alfàbega, planta que representa la vulva i que, unida al rec a aquest vegetal, enllaça amb les relacions sexuals entre un home i una dona, això és, amb l’inici de l’adolescència femenina). Diu així: “Això diu que era Marieta i la seua iaia, que vivien juntes. Un dia, la iaia va comprar a Marieta una planteta que era una alfabegueta. Marieta se la va posar a la finestreta de la seua cambra i, tots els dies, en alçar-se, la regava” (p. 307). Una planteta i el començament del jorn empiulen amb la primavera i, de pas, amb la infantesa.

«-Bon dia, Marieta.

I ella:

-Bon dia, Senyor rei.

I el rei va continuar:

-¿No em direu, vós, senyoreta, quantes fulles té l’alfabegueta?

I ella, tota avergonyida, se’n va anar cap avall,  però no ho va dir a la seua iaia” (pp. 307-308).

Així, simbòlicament, la dona (tot i que és presentada com de menor categoria, si més no, formalment, puix que rep el nom el diminutiu, mentres que l’home és tractat de “Senyor”) és per damunt del noble. Com diu una dita valenciana i, potser, de fora del País Valencià (i que deia mon avi matern, nat en 1906), “[ Formalment, ] Manen els hòmens, però [ , en el dia rere dia, en la vida quotidiana, ] es fa lo que vol la dona”. I és que ella, materialment, és en una banda més alta que l’autoritat política citada.

A l’endemà (i dos dies més), el sobirà torna a passar, com si desitjàs festejar amb ella. Això no obstant, la xica “se’n va baixar plorant i ho va contar tot a la seua iaia. La seua iaia la va consolar” (p. 308). D’aquesta manera, aquest arbre que podria traure fulles, branques i, àdhuc, fruits nous i formosos (la fadrineta), mena cap a les arrels (on és la velleta i conhortadora). Malgrat això, ella no deixa d’arruixar l’alfàbega, la qual, poc o molt, creix.

Com a mostra, el cinqué dia, amb una joveneta (ara, una miqueta picardiosa), respon al cap d’estat:
“-I, ¿no em direu, vós, Senyor rei, quantes esteles hi ha en el cel?” (p. 308).

Fins i tot, el sisé dia, diumenge (cal dir que, en una cançó arreplegada pel folklorista català Manuel Milà i Fontanals, 1818-1884, diumenge apareix com el primer dia de la setmana i no dilluns), “Marieta i la seua iaia eixien de casa per anar-se’n a missa de dotze. Aleshores, el rei es va acostar” (p. 308) i demana poder-li fer una besadeta davall del vel i li agrega que li pagaria molts diners. Llavors, com que la xica no ho aprovava primerament, ella ho comenta a sa àvia, qui l’empenta a experimentar en la jovenesa:

“-Xica: deixa que te la faça, que, total,… això,… ¿qui ho va a saber?

I això va fer el Senyor rei. Li va alçar el vel i li va fer una besadeta” (p. 308). Per consegüent, som davant una contalla molt en línia amb una quantitat interessant de cançons eròtiques mallorquines compilades per Gabriel Janer Manila (i publicades en 1979), però en boca d’una informadora de Xàbia (vila valenciana de la Marina Alta), Rosita Català, qui, en el 2004, tenia setanta-huit anys (nascuda cap a l’any 1926) i amb un punt clau en comú: els temes sexuals femenins són tractats entre una jove i una adulta, no entre una noia i son pare (o bé un altre home).

En un passatge posterior, el monarca fa que la xicota evoque la besada; i ella, afrontada, ho amolla a la iaia. La velleta, eixerida, li diu que “esta nit la tornarien al rei” (p. 309).

Per eixe motiu, quan ja eren les dotze de la nit, ambdues dones aprofiten el seu moment més fort del dia i li col·loquen una campaneta en el dit gros del peu i, després, se’n van.

Passa que, com que el noble no trobarà qui ha causat eixa gràcia que ell considera de mal gust, un dia, en passar per ca Marieta (qui regava l’alfabegueta), ella li trau “¿I no em direu, vós, Senyor rei, qui vos va posar la campaneta al dit del gros del peu?” (p. 309).

Aleshores, el monarca capta que ella té relació amb el fet i, a continuació, el sobirà digué a la “iaia si podia casar-se amb la seua néta, qui era molt sabuda i li agradava molt. La iaia, al principi, que no, però, com que la paraula del rei és sagrada, van haver de fer-li cas” (p. 309).

Ben mirat, com que la Marieta encara era més sabuda, posa una «madama de sucre» tan grossa com ella (per a damunt del llit), entra en la cambra on dormiran tots dos (… i la dona ho fa per davant del Senyor rei) i ell, qui la considerava dolceta, ja gitat en el jaç, diu a la «madama de sucre» que no la mataria de tan dolceta era la Marieta. Mentrestant, la xica és davall del llit.

Per eixa raó, Marieta li amolla que ho deixe, que la dona real no és la “madama de sucre” (p. 310).

Finalment, el monarca li agrega que no la portaria mai al calaix, l’abraça i, “A partir d’aquell moment, van començar a viure tots dos ben feliços” (p. 310).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.