Arxiu d'etiquetes: “Rondalles populars valencianes” (llibre)

Persones de bon cor, educació matriarcal i dones que guien jóvens

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Balada”. Així, una princesa (que vivia junt amb sa mare i una criada) i el fill d’un rei es casen per un acord dels pares. Després, “va vindre la boda i la xica i la criada se’n van anar, però (…) en un cavall, un cavall a cadascuna” (p. 194) i, per consegüent, elles porten les regnes de la seua vida.

Quan ja eren a mitjan camí, la criada li diu:

“-Ala: lleva’t eixa roba i posa’t la meua -i es canvien de roba” (p. 194).

A continuació, ja en companyia del príncep, ell demana a la criada (ací fa el paper de princesa) què havia de fer ell i, com que la dona li dóna una orde, el personatge femení decideix: que la joveneta es faça càrrec del cavall (de què tractava de desfer-se la casera) i que vaja junt amb un pastoret (qui nomia Coralet) que pastura el ramat.

Altrament, la xica passa per un pont i fa que allí pengen el cavall.

Cal dir que Coralet fa un paper molt pròxim al de fill i que, quan ell intenta agafar-li els cabells, la princesa fa que es gire un aire que “s’enduia el barret i el xiquet se n’anava corrent, i ella s’arreglava” (p. 195). I, així, hi ha un lligam dona-xiquet.

En un passatge immediat, amb el rei ja casat amb la serventa (qui vestia de noble), el pastoret se’n va al palau, raona amb el monarca i li diu que el cavall de la fadrina parla. Llavors, el sobirà li respon:

“-Ai, ací hi ha un misteri.

I un dia va enviar que feren vindre la pastoreta:

-Porteu la pastoreta, que vull parlar amb ella.

(…) En això, el rei li va dir” (pp. 195-196) que la princesa li ho contàs. Tot seguit, ella li comenta que no és una pastoreta, sinó la filla d’una reina, d’on és ella i el nom de sa mare.

Finalment, el rei es desfà de la criada i es casa amb la princesa: aprova la bonesa de la joveneta.

Una altra contalla interessant, i amb molts detalls matriarcalistes, és “Les tres llimes de l’amor”. Sobre el principi, direm que un monarca tenia un fill i que, una nit, el xic somia en una dona garrida i comenta a son pare que ell “se n’anava a cercar món a veure si trobava eixa xica guapa. Son pare li va dir que ell era ric i que no havia de menester anar-se’n a cap lloc” (p. 196).

Malgrat això, el pare, empiulant amb l’educació matriarcal, li ho accepta i el príncep fa via. Quan ja havia recorregut una estona, “es va trobar amb una velleta, que era la Mare de Déu” (p. 196), qui, al capdavall de la conversa entre tots dos, “li va dir:

-Doncs, pren aquestes tres llimes, parteix-les quan veges una font i veuràs com t’apareix. Ara: si et demana aigua, dóna-li beure de seguida.

El jove li va donar les gràcies” (p. 196) i emprengué.

En el paràgraf següent, ell arriba a un lloc on hi havia una ombra molt gran, un arbre sota el qual hi havia una font amb aigua molt fresqueta i “El xic, segons li havia dit aquella dona, ho va fer” (p. 196). En altres paraules, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, amb molta espenta, que salven i deixondides

General, , , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Tia Misèria”, de l’antologia esmentada, uns xiquets que, en la tardor, pugen a la figuera, no poden baixar-ne fins que la dona, en sentir plors, ho fa possible:

“-De manera que éreu vosaltres els qui em furtàveu les figues! Ara sí que esteu ben apanyats!” -va dir (…) l’ama de la figuera” (p. 186). Sobre la consideració “ama de la figuera”, el 5 de maig del 2026 ens evocà la cançó de bressol valenciana “La meua xiqueta és l’ama”, la qual, entre d’altres parts de la lletra, en la versió que he aprés des que era un xiquet, diu “La meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer, / de la figuereta…”.

Passa que, com que els al·lots li diuen que no ho tornaran a fer, ella, que era bonhomiosa, els fa prometre que no s’atansaran més per on viu la Tia Misèria. Aleshores, com que sí que li ho accepten, pogueren fer camí i, altrament, com indiquen uns mots molt sucosos (en nexe amb l’educació matriarcal), “mai de la vida no se’ls va ocórrer tornar a furtar-li les figues, les quals van poder ser, per fi, assaborides per l’ama” (p. 186). A tot açò, cal dir que la figa simbolitza les parts genitals de la dona i, així, ens diu que la Tia Misèria va fruir la sexualitat molt de temps.

Malgrat que passaven els anys i que, fins i tot, se li presenta una dona amb una dalla (la mort), la tia encara conserva les seues ganes de viure i la seua iniciativa. Com a mostra, “va dir a la Mort:

-Bé: (…) ¿per què no pugeu a la figuera i em colliu tres figues que hi resten i, així, mentre jo m’arregle, vós les agafeu i jo me les menge pel camí?” (p. 187). I, com que la Mort ho aprova i la provecta tenia la darrera paraula, no en pot baixar.

Aquest fet impedia que es morís la gent de la vila i, ben mirat, àdhuc, el metge de l’indret veu la Mort dalt de l’arbre i, quan ell va pujar-hi, “hi va romandre enganxat” (p. 187).

Això fa que el paper de la velleta siga decisiu, fins al punt que ella és qui salvarà la Mort, l’home… i els familiars del metge: “Aneu a cercar la Tia Misèria i que ens traga d’ací. Ella és l’única que pot ajudar-nos a baixar de la figuera” (p. 188).

En acabant, l’anciana, deixondida i, sabent que la Mort també hi seria, diu als familiars:

“-No, no, que se m’emportarà!

En això, la Mort els va dir:

-Digueu-li que li promet solemnement que jo no passaré mai a per ella.

-En aquest cas -va dir Misèria-, que baixen tots!” (p. 188).

Per tant, la dona assoleix el seu objectiu i, més encara: “la Mort no va passar mai per sa casa i, per això, diuen que la misèria en el món no s’acabarà mai” (p. 188).

Una manera didàctica d’ensenyar temes com el de la mort, els efectes de la longevitat i, és clar, la misèria com també de donar-los una explicació més senzilla. I, a banda, de reflectir un fet ben present de què ens han reportat en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que copsem en algunes narracions: les que passaven dels huitanta anys (com és el cas de la Tia Misèria), sovint, encara eren fortes i prou actives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, hospitalàries i recompensades

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada compilació de Rafael Beltran, és “La Tia Misèria”. Primerament, diré que, quan llisquí per primera vegada el títol, el 24 de setembre del 2024, diguí una frase coneguda: “Això és misèria polleguera”. Doncs bé: en la vila, hi havia xiquets que se n’anaven a la figuera que tenia la Tia Misèria i un dia, mentres feia el sopar (això és, en un moment en nexe amb la foscúria del jorn), se li apareix un home que li demanava hospitalitat.

La dona, acollidora, li diu: “A bon sant t’encomanes! (…) Però, (…) passeu, que jo amania el sopar i, el que tinc, ens ho repartirem entre els dos” (p. 185). L’home, qui li indica que ve de molt lluny, ou com ella li comenta:

“-Mireu: ja ho he decidit. Vós estareu ací, en la meua casa. Ja veieu que és xicoteta i que no tinc més que un llit. Vós vos hi gitareu, hi descansareu molt millor; i jo passaré la nit ací, en la cuina, asseguda en una cadira.

L’home no volia, però, com que la Tia Misèria va insistir tant, va accedir-hi” (p. 185).

En altres mots, la dona decideix, ella és de bon cor, humil i és qui mena la casa i, simbòlicament, el dia rere dia (representat per la cuina, com qui posa els ingredients del plat que ha triat fer).

De bon matí, la tia “va decidir anar a la vila a fer una volta i a arreplegar alguna cosa abans que s’alçara el pobre. Però, quan va eixir de la cuina i es disposava a anar-se’n, va veure que l’home ja s’havia alçat.

-On aneu tan prompte? -li va demanar ella-. Jo havia pensat anar a cercar alguna cosa per a menjar.

-No cal que hi aneu, perquè jo no sóc un pobre, sóc un sant. Sóc Sant Patrici i m’ha enviat el Nostre Senyor perquè veja com van les coses de caritat ací, en el món. Jo puc assegurar-vos que he anat a cases que tenen molt, de tot i en abundància i que, a mi, no m’han donat res. L’única que m’ha obsequiat amb alguna cosa i que m’ha donat tot el que tenia, heu estat vós, que sou la més pobra de tots. Així és que… demaneu tot el que vulgueu, que el Nostre Senyor vos ho concedirà” (185).

Sobre aquest passatge, direm que, altra vegada, la dona és qui remena les cireres i que, en paraules del sant, ha estat més caritativa i més generosa que gent rica o benestant. Afegirem que fragments com aquest (o molt pareguts) apareixen en algunes narracions i que són en nexe amb l’educació matriarcal com també amb un altre fet: el personatge femení (possiblement, ací, a causa dels intents d’ostracisme oficials, detall que lligaria amb el nom que rep ella i amb el paper d’evangelització atribuït a Sant Patrici) forneix el masculí.

En acabant, com que ella, senzilla, li diu que no li cal res i ell li ho trau per segona vegada, la Tia Misèria li addueix que “tot aquell que puge a la figuera a collir les figues, que no puga baixar-ne fins que jo no li ho diga.

Sant Patrici li va dir:

-Ja ho teniu concedit!” (p. 186). Convé evocar que la festivitat d’aquest sant és el 17 de març i que, en les línies posteriors, passem a setembre (sis mesos després), un moment en què, com diu el narrador, “les figues tornaven a estar bones” (p. 186), com en les contalles en què una actitud de bon cor o bé en pro de la bonhomia és recompensada per bones collites.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, acollidores i el lligam avi-néts

General, , , , ,

Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes, i compilada en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “El ferrer Sarió”. Així, en Benigànim (una vila de la Vall d’Albaida), hi havia un ferrer pobre que, en iniciar-se el relat, féu un pacte amb el dimoni, qui el visitaria quan l’home fos ancià.

Llavors, el ferrer passà a ser “més ric que un grill, nadava dins l’abundància. Però no deixà, per això, de treballar en la farga” (p. 180), unes frases significatives.

Nogensmenys, “Un dia que plovia, el Nostre Senyor es va presentar amb parença de pobre a casa de Sarió i li va pregar:

-Ferrer: ¿em doneu posada per a aquesta nit?

-Entreu, entreu, bon home.

L’hi féu passar. Després, va fer que li preparassen sopar i llit.

L’endemà, el Nostre Senyor, content del bon cor del ferrer, li va dir:

-Demaneu-me tot allò que vulgueu, i ho obtindreu” (p. 181).

En acabant, Déu, en veure la senzillesa i la bonesa amb què el tractava, li convida a dir-li què voldria. Al capdavall, l’oncle Sarió li ho amolla: una cadira, un balcó i l’albercoquer. En els tres casos, perquè ell puga tenir la darrera paraula: que “no se’n puga alçar fins que jo no ho diga (…) no se’n puga davallar mentre jo no li ho mane (…), no se’n puga baixar fins que jo no ho diga” (p. 181).

“Al cap de molts anys, el dimoni es va presentar al ferrer, tot dient” (p. 181) que ja havia finit el termini.

Ara bé: com que l’oncle Sarió és molt acollidor, li comenta “Bo! Passeu i esmorzarem. Seieu en aqueixa cadira” (p. 181) i, després, ordena que el facen miques.

Un altre personatge que s’acosta a cal ferrer és un segon diable, però ara, al balcó (símbol de categoria, com el típic batle que ix al de la batlia i fa una crida a la gent). I el dimoni acaba per un estil que l’altre company.

Un tercer personatge que s’hi presenta és el dimoni coix (p. 182) i, com en els altres dos casos, l’oncle guanya la mà, però ara, és lligat a un arbre primaverenc: l’albercoquer.

No debades, el ferrer “se’n va anar a fer una volta per la vila per tal de reunir tots els xiquets amb què topàs. En va ajuntar una bona colla i els va dir:

(…) -Feu fugir aquest diable lladre i tots els albercocs seran per a vosaltres” (p. 183).

Per tant, hi ha un nexe entre la vellesa i la infantesa i esdevé en la primavera (simbolitzada pels al·lots i pels fruits esmentats).

En fer-se ja ancià, l’oncle Sarió diu a la seua muller que li done unes estenalles. Com que Sant Pere no li dóna hospitalitat, l’home se’n va cap a la portalada de l’infern, on el reconeixen. Ell s’atansa al dimoni que li obri la fulla del portal i, “tot botant més que una llagosta” (p. 184), li talla part del nas i el dimoni coix diu que el ferrer “ací dins ens faria més mal que una pedregada!

I, com que no el volien ni en el cel, ni en l’infern, (…) l’oncle Sarió va regressar a la terra” (p. 184).

Per consegüent, som davant una rondalla que convida a la bonesa al llarg de la vida, a l’hospitalitat davant els necessitats en un moment determinat, a tenir reflexos davant els qui facen el mal i, ben mirat, a aprofitar la vida. Agregarem que hem trobat algunes versions paregudes en diferents llocs catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pares i mares que lliguen amb fills, la maternitat i senzillesa

General, , , , , , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què capim trets matriarcalistes, és “Trencafaldetes”. Així, un pare resta viudo amb una xiqueta i decideix “tornar-se a casar per donar-li una mare a la seua filla” (p. 177): el tema de la maternitat.

A més a més, la filla acompanyava el pare al bosc i un dia escolta la conversa entre la madrastra i l’adult: “Mira: he pensat que, si deixares la Trencafaldetes al bosc, potser que passara per allí un home ric que se l’emportara i que li donara una bona vida. Jo patisc molt de veure que no li podem donar el pa que li ha de menester i que no podem ni comprar-li una faldeta. La pobreta sempre va esgarradeta!” (p. 177). Sobre aquest tema, ens comentaren de persones que, en una situació pareguda, per exemple, portaven els seus fills (ben petits i de poc de temps) al costat d’un convent o d’un lloc de funció caritativa, amb intenció de poder tirar avant.

Al capdavall, la mare convenç el marit; i Trencafaldetes, en línia amb rondalles com la de Cagasitges (recollida per Josefina Roma), tira rametes que havia arreplegat en el camp i, així, pot tornar a sa casa.

Mentrestant, son pare, qui estimava la xiqueta, tot i que estava en la taula i acompanyat de la madrastra, evocava la filla fins al punt que, en presentar-s’hi ella, “Son pare la va abraçar plorant i digué a la seua dona:
-Si la vols, viurà ací; si no la vols, també: així que tu veuràs si te’n vas o si romans ací” (p. 178).

Amb les darreres paraules del parent, el narrador es posa de part de la filla i de l’adult i, ben mirat, assegura el lligam entre les dues generacions i entre l’adultesa del pare i l’esperança (no va unida al plor) de la noia.

Un altre relat amb signes matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és “La fesolera”. Una mare resta viuda i amb el seu xiquet. Ell, arriscat, se’n va al mercat amb una vaca que li dóna la marona. En presentar-la a un mercader, l’home li diu “jo et donaré, en compte de set monedes, set fesols. I ara aplegues a casa i els deixes caure en el corral, els fesols, i veuràs quina sort et porta” (p. 178).

En les línies vinents, hi ha passatges que podrien empiular amb l’engany, com la mareta indica al xiquet, amb qui són com una llepassa: molt units. Com a mostra, ambdós van junts.

Passa que, a l’endemà, “aguaiten al corral i hi veuen que havia eixit una fesolera, molt grossa, molt grossa. I el xiquet es posa a la fesolera, a pujar fesolera amunt, fesolera amunt” (p. 179), fins que arriba a un país on hi havia un palau preciós i un monstre que roncava.

Més avant, l’al·lot, amb diners, baixa a sa casa i els ensenya a sa mare, com també esdevé en una altra part de la contarella, quan es fa amb una gallineta (animal que podria ser en nexe amb la maternitat i amb la reproducció com a símbols de prosperitat): haurien perdut la vaca i ara adquireixen una gallina (possiblement, una mena de gallina dels ous d’or).

Finalment, el xiquet, com que agafa un ou i no vol que el monstre el puga seguir, davalla cap a sa casa i, “amb unes estisores, talla la fesolera. I el monstre va caure (…) i es va matar al mas. I ell es féu amb la gallineta” (p. 180), la qual, cada dia, ponia l’ou d’or i, així, mare i fill eixiren de la pobresa i foren molt rics “I molt feliços, sort del xiquet” (p. 180).

D’aquesta manera, la narració és una defensa de la senzillesa: així, entre monedes d’or o una fesolera, el mercader li dóna una fesolera. La planta, encara que no fructifica al moment, ho fa uns dies després i, altrament, aplana que el fill, aventurer, puga anar a altres terres, revenir i traure suc a lo que ha aprés en el pas de xiquet a jove. I no cal dir que fent bona lliga amb sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven i jóvens arriscats, generosos i agraïts

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella “Peret de poca por”, compilada en l’esmentat llibre de narracions valencianes, la dona i el xiquet “Es van enfilar per una escala (…) i van començar a pujar cap amunt. Quan van arribar al primer estatge, van entrar per una porta i van veure una sala grandíssima. Al mig, hi havia un llit d’aquells que calia quasi una escala per a pujar-hi. També hi havia un lavabo amb un pitxer i amb una safa. La calavera va deixar Peret allí i se’n va acomiadar dient:

-Me’n vaig, ja vindré demà de matí!

-Bé, ja em despertaràs en voler! -li va dir Peret” (p. 174). Per consegüent, el xiquet passa a l’adolescència i la dona el presenta en un espai on hi ha detalls femenins, de recepció i en relació amb l’aigua.

Altrament, el noi encara tracta l’oncle dels ossos com si fos una mare i, així, ella és qui té la darrera paraula.

Després, durant la nit, l’al·lot supera unes quantes proves: que el destapen, que senta cadenes que s’arrosseguen i que es dirigeixen cap al corredor (tret que enllaça amb passatges en què els personatges entren en una muntanya) i, de bon matí, en sentir el clergat (perquè era bastant normal que, els qui hi dormien, apareguessen morts a l’endemà). Ara bé, Peret agafa la safa (plena d’aigua), arruixa a tots i es gita.

Un poc després, l’oncle dels ossos fa acte de presència, desperta el xic i continua “ensenyant-li les altres cambres de la casa” (p. 175) i, per exemple, el corral, en què hi havia molts animalets; i, posteriorment, un bancalet. En ambdós llocs, el xiquet li diu que son pare els gaudia (“li vindria molt bé”, “el treballaria gustosament i trauria profit a la terra”), uns signes que empelten amb la senzillesa del fill.

En accedir a un celler, Peret diu a l’oncle dels ossos: “Tu, que saps el camí, vés primer. Ací tens el cresol, encés i tot.

Van baixar cap avall, cap avall i, quan van arribar baix del tot, es van trobar amb tres arcons” (p. 175). Aquestes línies podrien evocar-nos les rondalles en què una mà condueix un jove a un interior en què hi ha de tot (ací, a repartir entre ell i altres persones), en què on va la corda, va el poal. Així, la dona (qui porta la iniciativa) li comenta:

“-Mira: en aquest arcó més gros, hi ha doblers d’or. El del mig és de pessetes; i l’altre, de monedes de cinc i de deu cèntims. El dels doblers és per a tu; el de les pessetes, per a les misses dels morts; i l’altre és, per a, quan vinga un pobret, poder donar-li alguna almoina” (p. 175).

Afegirem que, per una banda, Peret es porta la part més grossa; que una quantitat considerable va als avantpassats que ja reposen; i que hi ha cabals reservats per a la caritat a qui li puga haver de menester.

I més: “L’oncle dels ossos li va donar l’escriptura de la casa” (p. 176). Abans d’anar-se’n Peret cap a casa, agafa un sac amb aliments que ell hi fica i, ja en sa casa, amolla a sa mare que ja no passaran fam. Ben mirat, en aplegar-hi son pare, el fill trau tota la farda que hi portava. En veure tot allò son pare, li demana d’on ho ha tret i Peret li respon: “De la casa que vós ja sabeu. (…) ja no heu d’anar a treballar a cap lloc més que a l’hort de la casa d’on vinc” (p. 176).

Finalment, els germanets de Peret agafen un tros de pa i una botifarra i, a més, ell, com a agraïment a la dona (simbolitzada per l’oncle dels ossos), féu una mena de fundació “per tal que els més pobres pogueren anar a estudiar” (p. 176) com també féu ell.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares que permeten, fills senzills, atrevits i nobles i dones que guien

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Peret de poca por”. En aquest relat, l’atreviment, la senzillesa i el fet que el més major de tres germans (Peret) seguesca les passes d’una dona, farà què assolesca el seu objectiu. Així, un dia, Peret demana a sa mare què és la por i ella li diu que és molt negra. Llavors, el fill li agrega:

“-Mare: jo vull botifarres, que són negres com la por.

En això, ell va saber que, en la vila on vivia, hi havia una casa en runes que feia molta por perquè, tots els qui hi anaven i hi passaven la nit, l’endemà els treien en un taüt.

Un dia, Peret va dir a sa mare:

-Mare: jo vull anar a aquella casa, que diuen que hi ha molt de menjar i moltes coses.

-Tu no hi pots anar, fill meu, tu ets una criatura. Si els hòmens que hi van, es moren, tu,… què faràs?

Un dia, Peret se’n va anar a casa del batle i li va dir:

-Ma mare m’ha donat permís, senyor batle, perquè em doneu la clau de la casa en runes.

Tu, on has d’anar, Peret?

-Jo vull anar-hi, senyor batle!

-Segur que ho sap ta mare?

-És clar que sí, home!

-I, a ton pare,… també li ho has dit?

-Mon pare, encara que no ho sàpia, té igual. Ma mare és la qui més ho ha de saber, que és qui està tot el dia a casa amb mi” (p. 172).

Per a començar, cal dir que la mare no desaprova el fill i que, sobretot, lo que pretén remarcar-li és que, d’aquella casa, no n’ha pogut tornar viu ningú. Quant a la justificació inicial, caldria veure si hi ha alguna altra versió en què incloga els moments intermedis i una segona conversació entre la mare i el fill. En qualsevol cas, ell es presenta davant el cap de la vila.

També cal destacar els papers que el fill associa a sa mare i a son pare. Així, la mare és qui talla el bacallà, qui més coneix el xiquet i, ben mirat, ella l’ha educat i pareix que, fins i tot, la dona té la darrera paraula.

Ja en aquella casa enrunada, ell copsa que “hi havia quatre portes i una, de més ampla, que era la quadra. En obrir-ne una, va veure que hi havia una gerra d’oli; en una altra, fregit; i, de les tres altres, penjaven rastres de botifarres i llonganisses, cuixots…

-Mare de Déu, botifarres -va dir ell (…).

Cada volta que Peret agafava un rastre de botifarres, a l’endemà, les botifarres es restituïen soles. Si el que feia era, per exemple, agafar un pa, una poma o una pera (…), a l’endemà, es tornaven a omplir elles soles” (pp. 172-173).

Com hem vist, ell tria una porta no precisament d’alta categoria, sinó vinculada amb gent senzilla i noble (recordem que els cavalls lliguen amb les quadres i que, popularment, són considerats com uns animals molt nobles). Aquesta preferència per la gent del muntó i la invocació a Nostra Senyora fan que Peret siga subministrat quan li cal. És més: el narrador, en un passatge immediat, exposa que “ja s’havia fet de nit, perquè era quasi hivern i el dia acurtava” (p. 173), detall que empiula el noi i la marona.

Quan es va posar a sopar, se li aparegué un rastre de dimonis que baixaren per la xemeneia i, aleshores, ell reflecteix part de la seua manera de ser:

“-Mira: jo que creia que estaria sol -va dir Peret, un poc sorprés. Va: prengueu una cadira i, així, soparem tots junts” (p. 173).

Més avant, en la mateixa plana, l’oncle del ossos (un personatge amb signes simbòlics femenins) fa acte de presència: “En això, van començar a caure un parell de cames. Eren de l’oncle dels ossos, d’una calavera. (…) Part del cos de la calavera continuava caient” (p. 173) fins que hi davalla tot l’esquelet sencer.

“-Xe, molt bé! Tu sí que em faràs companyia -li va dir Peret-. Sopa amb mi, que encara me n’ha sobrat” (p. 173).

D’aquesta manera, per una banda, el fill és receptiu (l’hospitalitat) i, per una altra, és lliberal.

En acabant, Peret, mogut per la curiositat, li demana a què hi ha vingut l’oncle dels ossos i, com que el foraster li diu que a acompanyar-li i a dir-li en quina cambra ha de dormir l’al·lot, Peret li respon: “No: vés tu, que saps el camí” (p. 174). D’ara en avant, la calavera (la mort, el personatge femení) serà qui li farà de guia i ell la seguirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, deixondides i reines ben considerades

General, , , ,

Un altre apartat de la contalla “Les tres filles del rei”, recollida per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és quan el monarca diu al comte Salvador que haurà de superar unes proves per a veure amb quina de les filles es casarà el jove i, quan ja ho fa amb la petita, Maria, els novençans “partiren cap al palau comtal de Salvador, per comunicar-ho als seus pares i passar a viure allí. Quan es va saber la notícia, tota la gent del palau i del poble es van alegrar molt perquè volien la princesa i desitjaven que fóra feliç amb aquell comte que, en poc de temps, s’havia guanyat la simpatia i el reconeixement de tots” (p. 169). Això és: 1) el pacte es fa en terreny de la jove, 2) després, passen per les terres del noble i 3) al capdavall, tornen al reialme on s’havia criat la dona (encara que açò es deduesca del passatge immediat).

Cal destacar que, en línia amb el matriarcalisme, en primer lloc, es parla sobre la dona (era ben considerada per la gent); en segon lloc, l’arquetip del rei és favorable al comte i a la muller. I ho fa fins al punt que, “Quan va arribar diumenge, van celebrar el casament amb menjars, amb beguda, amb música i amb balls. L’alegria i la festa arribaven a tot el palau i a tot el poble perquè es casava la filla del rei” (p. 169). Altra vegada, el narrador s’inclina més per lo femení (no perquè hi hagués un nou matrimoni, sinó perquè ella s’esposava).

Sobre fragments posteriors, afegirem que la reina (madrastra) destaca punts forts de la filla, com indica al sobirà: “La teua filla, que sap més que tu, te l’ha pegada”, “La teva filla és més llesta que tu, ha fet créixer un bosc” i li agrega que ell encara els podrà agafar (pp. 170 i 171).

Com a detalls simbòlics, posarem que un canut d’agulles (penis, semen) cau en terra (terreny femení) en la pàgina 170 i, com que hi qualla (fecunditat), en sorgeix un bosc. Ben mirat, la vareta de la filla (de fusta) es converteix en un riu (un altre signe feminal), el comte fa de pont amb baranes de fusta i, quant al cavall, es transforma en un guàrdia i ho fa al servici de la princesa Maria, puix que ell respon al sobirà que, “per allí, no havia passat ningú i que el riu no es podia passar per altre lloc” (p. 171), és a dir, que el monarca hauria de seguir les directrius de Maria.

Altres símbols, en la darrera secció, són que la princesa recorre a la vareta i “va convertir el cavall en una església grossa amb un campanar molt alt, va transformar Salvador en el capellà; i ella, en la campanera que, en eixos moments, revoltejava per a la missa” (p. 171).

Finalment, com que el pare demana pels casats de fresc i no ix guanyant, decidí tornar al seu regne i, ells, “Quan van recobrar la seua forma, (…) van continuar el seu camí (…) i van arribar al comtat de Salvador, on van ser rebuts amb mostres d’alegria, es van instal·lar al palau” (p. 171). En altres paraules, els dos nobles tractaven bé el poble i la gent ho feia amb ells.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, la tardor i la tornada a la mare

General, , , , , ,

Així, “L’endemà de matí, Salvador, disposat  a domar els cavalls, va anar a les cavalleries del rei. Primer, ho va intentar amb el roig (…). Ell, seguint els consells de Maria (…). Després, va agafar el negre (…). Per últim, l’altre cavall se li va acostar mansament, va ajupir el cap i ell el va tocar amb la vareta i el va acariciar.

El rei i la madrastra van veure com el comte Salvador domava els cavalls i superava la primera de les proves que li havien preparat” (p. 167).

Sobre aquestes línies, direm que tant la color vermella com la color negra tenen relació amb lo femení (evoquen, com ara, la figura del dimoni; i la terra fosca i la nit). A banda, els dos reis veuen que ell serà capaç d’amassar les feres, la brusquedat o, com ara, els intents de revolta.

En la segona prova, el sobirà parla amb el comte sobre un arbre associat a la dona: la vinya. I sobre el seu fruit: el raïm. Altrament, Maria diu al noble: “te’n vas a la serra i et gites a l’ombra d’un pi, que jo ja hi acudiré.

L’endemà de matí, Salvador va anar a la muntanya, va esmorzar i es va gitar a descansar. Al cap d’un moment, va aplegar-hi la princesa” (p. 167). O siga que són repartits, simbòlicament, els papers (i d’acord amb la tradició): a) ell es lleva en eixir el sol, treballa i, després del migdia, es tomba i, com diu un refrany, “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”; llavors, de vesprada, amb l’inici d’una de les dues etapes més obscures del dia, la dona fa acte de presència.

Aleshores, captem detalls matriarcalistes lligats i de caire feminal i tot: “Ella va donar una ordre i, com per art d’encantament, es van arrancar tots els pins, es va aplanar la serra, es va plantar la vinya i es va collir el raïm, que es va transportar als trulls, i es va fer el vi. Acabada la faena, Maria va tornar al palau. (…).

Per la nit, a l’hora de sopar, el comte va presentar la botella del via al rei (…) perquè el comte havia aconseguit fer el que li havien manat” (p. 167).

És a dir, 1) són extirpats els hòmens (els pins), gràcies a la vigorositat que Maria li ha transmés, 2) el noble troba adobat el terreny, en lloc de fer-se-li costera amunt la tasca; 3) ell planta la vinya i, al capdavall, per setembre (mes en nexe amb l’inici de la primavera d’hivern i amb la collita del raïm), n’arreplega el fruit i 4) el porta al senyor, qui és en un lloc interior (ha aplegat l’hivern), justament, quan ella torna a la fortalesa. Ben mirat, aquesta verema empelta amb el simbolisme del triangle invertit (la vulva amb el clítoris en la banda inferior i amb aigua com la d’un riu amb vida) i amb el començament de les dues estacions més fredes de l’any. I més: la dona ha salvat l’home.

En passar a la tercera prova, el monarca comenta al comte Salvador que l’aspirant haurà d’anar a la mar i, com que el jove no ho considera fàcil, s’atansa a la princesa, qui li diu:

“-Ara m’has de matar. Fes-me a trossets amb un ganivet, com més xicotets, millor, i fica’m tota en el llibrell sense que et caiga cap gotera de sang. Quan ja siga dins, m’agafes i em reballes per tota la mar. Després, no pares de tocar la guitarra” (p. 168). Tot seguit, ell ho fa i, “de dins de la mar, se sentia la veu de la princesa que li deia que no parara de tocar. Així va passar prou de temps” (p. 169). Cal dir que la guitarra representa el membre viril i que l’acte de tocar-la podria lligar amb el fet d’estar viu sexualment i, igualment, de connectar amb la jove mitjançant la música instrumental.

Agregarem que ella prefereix formes petites (i, en moltes rondalles, l’objecte més xicotet entre dos), que la introduesca en objectes de recepció i el regrés a la mar (a les aigües de la vida i a la mare). A més a més, Maria li dóna órdens, no ell a la princesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven hòmens, que revifen la terra i bonhomioses

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Belleta i l’ogre”, en un passatge immediat, copsem signes matriarcalistes, començant per la bona consideració cap a la jove. Així, el gegant li demana:

“-Vols casar-te amb mi?

-Ai, no, no, no! Estar amb tu, sí; però casar-m’hi, no. El que vull és tornar-me’n a casa (…).

La Belleta, com que veia que havia estat tan bé i que l’havia tractada com una autèntica princesa, li va dir:

-No patisques, que hi tornaré!” (p. 165).

Després, fa camí cap a sa casa i son pare i les seues germanes fan que hi estiga un dia més. Aquell matí emprén cap a la casa de l’ogre i, quan hi aplega, “se’n va anar a l’hort on hi havia les flors i quina va ser la seua sorpresa quan el va veure mort al terra.

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu! -deia ella mig plorant.

(…) Entre plors i llàgrimes, es va posar a besar-lo i a besar-lo, al mateix temps que repetia:

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu!

L’ogre, que no era més que un príncep encantat, de tanta besada de la Belleta, va tornar a ser qui era” (p. 165).

Aquest passatge, simbòlicament, reflecteix com l’aigua que cau en la terra pot donar vida i fer que qualle lo que hi ha. Així, les llàgrimes femenines fan com una pluja bona per al camp: fa saó i creixen els arbres, les plantes… I no cal dir que la dona ha estat qui ha salvat l’home i que aquesta revifalla no és en unes línies triomfalistes, ni amb espases, ni amb material bèl·lic, ans amb uns recursos amb què, fins i tot, una mare, pot fer que els seus fills reviscolen: els besos, l’afecte maternal.

Una contarella en què es plasmen trets matriarcalistes, i recollida en aquesta antologia “Rondalles populars valencianes”, és “Les tres filles del rei”. Un rei tenia tres filles i, arran del segon matrimoni, havia canviat el caràcter de les filles i l’ambient. Llavors, entrem en un paràgraf en què, tot i que apareix un nom que podia fer pensar que ens porta a un personatge masculí afranquidor, al llarg de la narració, una jove fa aquest paper. Així, “Un bon dia es va presentar al palau reial el comte Salvador, senyor d’un territori veí, atret per la fama de bellesa i de bondat de les tres filles del rei, amb la intenció de casar-se amb una d’elles. (…) Sobretot, li va agradar Maria, la més xicoteta de les tres, de la qual se’n va enamorar de seguida” (p. 166).

És més, un poc després que el sobirà comente al noble que l’aspirant haurà de superar unes proves, és quan entra la filla petita i ho fa en primera línia, encara que com el savi que comenta quines passes caldrà que faça el comte. Per exemple, quan el narrador posa que Salvador “Va anar a parlar amb Maria. Ella li va dir que no patira, perquè els cavalls estaven embruixats per la madrastra” (p. 166) i, empeltant amb les colors no associades al matriarcalisme, na Maria “El va avisar (…) que no s’acostara als dos cavalls blancs (…). El comte se’n va anar a dormir més tranquil” (p. 166). En altres paraules, la funció femenina és ben manifesta en el relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.