Arxiu mensual: maig de 2022

Dones que influeixen, amb molta espenta, amb reflexos i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona té la darrera paraula, és “Na Pontons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. Així, veiem que “Era una senyora de Sant Llorenç des Cardassar, de temps des moros, que anava a missa a s’esglesieta de Sant Miquel (…) i, per anar-hi, comprà un camí que passava pes Rafal de Búger i Sa Pobla, cap a s’oratori de Sant Vicenç des terme de Muro i, llavors, per dins aquesta mateixa vila, Santa Margalida, Petra i Manacor fins a Sant Llorenç.

(…) Això ho conta sa gent vella de Campanet” (p. 83).

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, en la comarca de l’Horta de València, hi ha una partida que, en les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, de 1740, figura com partida de Na Pastora (ara, coneguda com Partida de la Pastora) i que, per tant, tenia a veure amb una dona.

Igualment, també es plasma molt en la rondalla mallorquina “La Mare de Déu de Sant Llorenç des Cardassar”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. Així, veiem que “un pastoret de Son Vives trobà un dia aquesta Mare de Déu dins un cardassar, allà mateix a on avui és l’església de Sant Llorenç.

La se posa dins es sarró i se’n va a ses cases, es vespre” (p. 84) i ho comenta i en parla com “Una senyora ben garrida” (p. 84), com moltes dones en moltes rondalles en llengua catalana, però, en obrir el sarró, troba que és buit. I, una segona vegada, igual (p. 85).

I, a la tercera, l’home,“s’endemà se’n torna (…) pes mateix cardassar i, zas!, ja m’afina aquella mateixa Mare de Déu dins es mateix card des altres dies.

-Ah, gran pitxorina! -diu ell-. Dues vegades m’ets fuita, gran pòlissa!

Agafa una pedra i la hi tira.

La Mare de Déu allarga una mà i empara sa pedra” (p. 85), és a dir, que la dona actua ràpidament i amb reflexos, com ho fan moltes dones en moltes rondalles i, igualment, per exemple, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, i, de pas, es salva la part matriarcal (en aquest cas, simbolitzada per la Mare de Déu des Cardassar).

Immediatament, veiem que l’home, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va a les cases, “conta es pas, hi va tota sa gent i em troben aquella Mare de Déu dins aquell card amb sa pedra amb sa mà que havia emparada” (p. 85).

I, un poc després, copsem que “Tots s’agenollaren, li digueren una Salve i varen resoldre de fer-li una mica de capella.

La hi feren i d’ací nasqué la vila de Sant Llorenç” (p. 85).

Per tant, hi hagué reunió de tots els veïns del poble, qui acorden crear una capella, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, podem veure que moltes persones tiraren junta, detall que encara perviu, per exemple, en el fet que la dona va a l’home i escolta la seua opinió, encara que, finalment, es faça lo que ella trie.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb enginy, ràpides i que salven l’home

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, bé per mitjà del tema de la terra, bé tractant sobre els fadrins i les fadrines, bé pel paper agosarat (i de l’enginy) de la dona, és “Sa flor de falguera i es dimonis boiets”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. El senyor de Sa Gruta, del terme de Manacor, amb motiu de la festa de Sant Joan, se n’anà cap al puig de Sa Font, a veure si assoliria la llavor de la falguera (p. 35). I, al moment de posar-se ell a ballar, “totes ses llavors cauen de ses falgueres.

(…) va esser prou valent per aguantar deixondit” (p. 35), és a dir, ben despert, i les alça en un canonet. Però, com que uns dimonis boiets tracten de robar-li-les, ell fa via cap a casa i ho conta a la senyora (p. 35) i ell acorda amb la dona que ella no obriria el pot on eren desades.

“Però, què?

Encara no havia aclucats els ulls, com ella ja estigué abordada as tap des canonet.

Gic! El destapa i surten, tot d’una, com a bales, dos dimonis boiets” (pp. 35-36).

Nogensmenys, un poc després, es desperta l’home i diu als dimonis boiets que el porten a la Font des Molins i, immediatament, ja hi són tots (p. 36).

I, així, els dimoniets fan la faena que ell els mena i, per això, “Es senyor i sa senyora i tota sa servitud, com veieren allò, ho donaren a ses cames per no esser-hi de més” (p. 37).

A banda, aquells dimoniets tornen a demanar-los faena i la parella els digueren:

“-Feis-nos una cisterna aquí davant, i no haurem de córrer cada dia as pou d’En Vicenç” (p. 37).

Més avant, dos dimonis els comenten que ja han acabat la tasca i que en volen més. L’amo, al capdavall, els diu que facen una mina per fer l’aigua fresca i que passe per baix de les cases (p. 38).

“Al punt, tengueren una mina (…) per davall de sa possessió” (p. 38).

Com que demanen a l’home que els assigne més activitats, ell els ordena que els facen un molí de vent (p. 39). No obstant això, “com foren a posar es creuer de sa roda” (p. 39), comenten a l’amo que ells no posarien la creu i que, com a opció, que ho fes el dimoni major.

I, aleshores, quan tornen a demanar faena a l’home, pren part la dona, qui, eixerida, els diu:

“-Ara vos en daré una, de feina, i ho veurem, si la fareu aviat!

Se’n va i treu un vell de llana negre i els diu:
-Jau aquest vell: anau-lo a rentar as torrent de Sant Llorenç fins que sia blanc com la neu.

Es dimonis agafen es vell i cap as torrent s’ha dit” (p. 39).

I allà, renta que rentaràs, fins al punt que “encara és s’hora que no hi són tornats, a Son Vives, amb es vell de llana blanc, ni negre.

(…) aquesta madona els atabacà” (p. 40).

I, per tant, copsem que no sols els dimoniets segueixen les directrius de la dona, sinó que, a més, ella, amb traça, ha permés que es salve l’home i, igualment, el matrimoni.

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, però partint d’un comentari que feu Ricard Jové Hortoneda, el 25 de maig del 2022, a una persona que havia publicat un post, accedírem a unes paraules que diuen així:

“N’hi havia un que havia de pagar una lletra i no tenia diners i no podia dormir. La seva dona li va preguntar:

-Què et passa, avui?

-És que demà he de pagar una lletra i no tinc diners!

-De qui és? Dóna’m el telèfon.

Agafa el telèfon i truca a l’interdit i li diu:

-Que demà no li podrà pagar la lletra.

I penja.

-Apa, Joan, ara ja pots dormir: el que no podrà dormir serà ell”.  

Així, veiem un final, en part, semblant al de la rondalla i en què, de nou, és la dona qui salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

El llaurador llaura la terra i li fa fer bon fruit pel bé de la societat

 

Una rondalla mallorquina en què es copsa molt el matriarcalisme, en aquest cas, quant a la relació amb la terra i per mitjà del símbol del llaurador, és “Es gegants des Puig de Sant Salvador de Felanitx”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En el segon dels relats d’aquesta entrada del llibre, podem veure “I conten també que, una vegada, un gegantet pollastrell[1] davallà quatre passes per baix de Sant Salvador i m’afina dins una coma un home qui llaurava de bous, i allò li vengué ben de nou.

-Oh, quina cosa tan menuda! -diu ell.

S’hi acosta, es treu es falderet de davant i hi posa es bover, es bous i s’arada i ja s’espitxa per amunt a mostrar-ho a son pare, més xalest que una Pasqua.

Com son pare ho va haver vist, va dir a s’al·lot:

-Mira: torna-te-n’ho allà on ho has trobat, abans de més raons; perquè has de saber que això és un llaurador que, amb aquests bous i aquesta arada, llaura sa terra i li fa fer bon fruit i, així, la gent pot viure. Si no fos pes llauradors, tots ens moriríem de fam.

Es gegantet es torna a posar dins es faldar es llaurador, es bous i s’arada i els en tornà allà on els havia trobats.

I, en la seua vida, tornà a dir res pus a cap llaurador” (p. 25).

Així, com veiem, el llaurador fa possible que el camp resulte profitós, el prepara, el llaura i ho fa acompanyat per bous que ell mena, així com, diàriament, ho fa amb la seua vida i, en aquest relat, els animals són els qui porten la càrrega. Per tant, el pagés confia en el demà i, per això, és en el camp.

A banda, el jove agafa el bouer, els bous i l’arada, els alça en un falderet i els ensenya a son pare, com a novetat. I son pare, en lloc de desaprovar el fill i, igualment, amb simpatia cap als treballs del camp i amb empatia per la pagesia, li comenta que, gràcies als qui fan fèrtil la terra, la població pot menjar (s’entén que, ací, parla pensant en moltíssims dels menjars més habituals en les cases, llevat dels que tenen a veure amb la pesca o, per exemple, amb la ramaderia). D’aquesta manera, el pare plasma molt l’educació matriarcal, molt més interessada per pensar en els altres i no sols en u mateix i, òbviament, per col·laborar amb els qui fan possible que visquem millor.

Adduirem que el fill, qui interpreta la resposta del pare com oberta (i que li fa copsar l’empatia cap als altres), accepta la proposta del pare i, més encara: no els deixa en el primer lloc on se li ocorre, ni en la terra on ell triàs destinar-los, sinó allà on el bouer i els animals feien la faena.

Una rondalla que, des de molt prompte, a banda, convida a estar receptius a tots i a tot, àdhuc, als més xicotets (el jove és un gegant, mentres que el llaurador i els seus animals són petits).

Finalment, afegirem que, el 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que el refrany “El llaurador, de bona gana ho dona” vol dir “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat” i li comentí “Sí: noblesa”. Conec aquesta dita.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que vol dir “Jovenot, al·lot que comença a tenir aspecte d’home”.

“Et vull més que a un bon cagar” i una rondalla eròtica valenciana

 

El 23 de maig del 2022, en accedir a la web “Canpop”, de cultura popular valenciana, trobàrem una rondalla eròtica, “El cura prenyat” (http://rondalles.canpop.org/fitxa.php?id=3282), la qual adaptem. Diu així:

El capellà prenyat

Un capellà que vivia al Pinós, havia d’anar a un camp a dir missa. Se’n va amb ell l’escolà, per a ajudar-lo, i li diu:

-Mira, nen: ara després, has d’anar al Pinós i dir al metge que vinga a veure’m. No em trobe gens bé.

El xicon se’n va tot corrent al poble i diu al metge:

-Ha dit el capella que vaja vosté, que s’ha fet malalt i no sap lo que té.

-Doncs, ves-te’n i li dius que no puc anar-hi, que ací, en el poblet, tinc molts malalts i, en este moment, no puc. Mira: que pixe en una botelleta i que te la done, que jo faré per analitzar-ho a veure què és lo que té.

Va tornar el xicon i el mossén li diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Diu que no pot venir perquè té molts malalts allí, en el poble, que pixe vosté en una botella, jo li la porte, ell ho analitza i ja em dirà, ell, lo que té.

-Bo, doncs bé.

El capellà va pixar en una botelleta, la dona al xicon i va fer via camí avant.

Quan anava per un barranc, ahí hi havia unes figueres grandones de bacores i hi havia dos dones que estaven intentant collir-les.

-Xica, quines bacores més grosses! I nosaltres no podem pujar-hi. ¡Mira, mira: ve Peret!

-Ah, sí, sí!

-Ei, Peret! ¿Vols fer el favor d’ajudar-nos a collir estes bacores que nosaltres no podem?

-Sí, dona!

-Hala!, doncs puja!

-Sí, sí. Per descomptat, dona! Però mira: porte aquí una botelleta. Aneu a espai: no la tireu perquè, açò, és per a dur-ho al metge.

-Peret. Mira les bacores: allà dalt, allí, allà.

Dient a Peret on eren les bacores, van ensopegar amb la botelleta i es va vessar. I una diu a l’altra:

-Dona: pixa tu, pixa tu. Així no se n’adona.

Com que agafa la botelleta i pixa. Van collir les bacores, Peret baixa i diu:

-Bé. Doncs, me’n vaig. I la botelleta?

-Ahí, ahí on tu l’has deixat, en el tronc de la figuera.

Agafa la botelleta i diu:

-D’acord. Bé. Me’n vaig.

-Molt bé. Gràcies per ajudar-nos amb les bacores.

Porta la botelleta al metge, ho analitza i diu:

-Xe. És estrany açò: que este home estiga així. Està embarassat. Pren, xiquet: porta-li, al senyor rector, això i li dius lo que té.

-Què li dic?

-Que està prenyat.

El xicon va allí i el capellà diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabrà… M’ha dit que vosté està prenyat.

-Com que prenyat?!!

-Sí, sí. Vinga!, aparelle la somera i anem-nos-en, que ací no estem bé.

Se’n tornen al poble i el capellà diu:

-Jo me’n vaig al confessionari, a veure si alguna dona em dona una explicació.

Entra una dona i li diu:

-Vosté ha malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-I com s’ho va arreglar?

-Doncs, mire: allí tinc una veïna que va fer coques amb oli. A mi, m’agraden molt. I vinga menjar-ne!, vinga menjar-ne! Quin trastorn de panxa! Va estrényer aquella nit! Vaig començar a tirar-ho tot i ahí es va acabar.

-No sé, no sé. A veure. Demà li preguntaré a una altra dona.

L’endemà, quan s’alçà, es trobà amb una altra dona i li diu:

-Tu has malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-Com ho has fet?

-Doncs, mire: quan pujava un cosí que estava llavant, vaig pujar per les escales a estendre la roba dalt de la terrassa. Vaig entropessar, vaig anar rutlant: cosí i jo… escales avall. I l’ensurt, aquella nit, va ser…

-Bo. Això, ho té més clar.

Immediatament després, diu a la criada:

-Xica: puja al cosí allà dalt del replanell, que em clavaré dintre, i tu li amolles, que caiga de l’escala de dalt.

Puja al cosí, es clava l’element dins i li diu:

-Amolla-li, que caiga.

-Però, ¿no veu, senyor capellà, que va a escalabrar-se? Què vol matar-se?

-Que siga lo que vullga: tu, amolla-li.

L’amolla, es va escalabrar tot i es va gitar com va poder.

-Ja veurem, ja veurem, demà. Ai, ai, ai!, quin mal de panxa tinc!, ai!, que malalt estic.

I aquella nit, per casualitat, en el pixador que pixava ell, es va clavar un escarabat d’eixos que hi ha negres i diu el capellà:

-Ai, collons! Ja està lo que era! Ja està! Mira’l, com ha eixit: clavat al pare”.

 

 

Tot seguit, una foto de la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez i amb il·lustracions de Joana Tamarit. Fou publicat per Edicions Camacuc en 1994. En aquesta rondalla, la filla més jove del rei diu al monarca: 

“— Et vull més que a un bon cagar”. 

 

 

 

 

 

 

La jove, agosarada, salva l’home i és molt recompensada i ben tractada

 

Una altra rondalla mallorquina, també curta i en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, amb el fet que la dona salva l’home, és “Es tresor des puig de Na Fàtima”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En ella, comença dient que el nom de dona del puig té a veure amb el fet que “Aquesta Fàtima era filla d’un rei moro que romangué encantada dins un penyal d’aquest puig.

No molt lluny, hi havia un tresor” (p. 10) i, una vegada, una fadrina, ja acabant-se l’horabaixa (la vesprada), passa per on romania amagat el tresor.

“Sent una veu que li diu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com la bala, se n’anà sa pitxorina i, amb quatre bots, fou a ca seva” (p. 10).

Un poc després, aquesta joveneta “Es casa, té una filla just ella i, aquesta filla, com tenia una quinzena d’anys, volgué la bona sort que, una horabaixa, també passàs tota sola per aquell mateix indret des tresor amagat, i sent una veu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com un llonzí, se n’anà ella cap a ses cases” (p. 10).

Ho conta a sa mare i aquesta li diu que, de jove, li havia ocorregut lo mateix,… i no tornaren a parlar-ne més, ni a passar pel lloc esmentat.

Ara bé, la filla té un filleta (la neta) i, “Com aquella nina hagué doblegats es quinze, sa mare i sa padrina li digueren:

-Mira. Si mai et succeïa de passar tota sola per allà on diuen que hi ha un tresor amagat i sentisses cap veu que et digués ‘Escolta! Gira’t! Atura’t i escolta!’, vejam què serà, perquè (…) nosaltres (…) fugírem més que de pressa.

Aquella al·lotella era agosarada de tot, que no l’espantava un regiment de soldats” (p. 11).

I, així, com en més d’una rondalla, copsem que la tercera de les dones que apareix (en aquest cas, totes tres, en entrar en la joventut), és la que més espenta té i qui, a més, actua amb valentia. Per això, un dia que passava per on romania el tresor, sent una veu que li diu:

“-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

La dona s’atura, es gira i diu:

-Si ets bona cosa, veiés que vols![1] I, si no, vés-te’n a lo més fondo de l’infern!” (p. 11).

D’aquesta manera, veiem que, així com moltes dones nascudes abans de 1920, eren fortes, eixerides i amb molta espenta, també ho és aquesta jove: les rondalles no són alienes a la realitat, sinó que la plasmen, malgrat que, sovint, ho facen simbòlicament.

“A l’acte, li compareix allà una serpentota com una biga (…) i sa veu li diu:

-Ah, si tu sabesses jo qui som i sa pena que pas!

-Digau-ho, qui sou, i ho sabré -respon ella.

-Som un avantpassat[2] teu -respon sa veu-. Vaig deixar amagat aquest tresor i no puc entrar al cel fins que qualcú no l’haja tret.

-Digau, idò, què he de fer per treure’l -respon s’al·lotella.

-Passa tres parenostres per mi! -diu sa veu.

S’al·lotella s’agenolla i diu tres parenostres amb bona devoció.

Encara no hagué acabat es darrer gloria Patri, com aquella serpentota, que ja era tornada com una torre de molí de vent” (p. 12) canvia i, immediatament, “tot foren dobles de vint.

Tres carros hi hagueren d’anar per dur-les-se’n totes.

Ja ho crec que, a casa d’aquella al·lota, foren rics per tota la vida. I els seus encara ho són” (p. 12).

Per tant, com en més d’una rondalla, la jove és qui es llança a salvar l’home (i no al revés), ella escolta lo que sap la serpentota (que és “un avantpassat”, detall que molt prompte ens feu considerar-lo home perquè, a banda, s’ajusta molt més a la majoria de les rondalles en llengua catalana, en què és ella qui reviscola l’home, qui li dona vida).

Adduirem que la serpentota passa a ser un molí de vent i, així, comença a poder moure els braços, i que, al capdavall, en agraïment al favor fet per la dona, la serpentota recompensa la jove: la dona està ben tractada.

Igualment, la jove té present les paraules de la mare i de la padrina i, en compensació, en casa de la xica, foren rics per tota la vida…, no sols l’al·lotella. Una forma d’agraïment a l’educació rebuda per part de les dues generacions anteriors a la de la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest detall, aprovar lo que va en línia amb la bondat, figura en més d’una rondalla.

[2] En l’original, “antepassat”.

 

L’àguila que aplana molt el camí als altres i molt oberta

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, sobretot, mitjançant el tema d’estar obert als altres, és “Sa moixa i s’àliga”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una moixa, és a dir, una gata, i una àguila que es coneixien des de feia temps (però que feia estona que no s’havien vist), es troben i l’àguila li comenta que “ens podríem provar ses nostres habilitats” (p. 121) i la gata li respon:

“-Idò, provem-nos” (p.  121). I, al moment, que estaven a una quinzena de passes d’una paret, la gata li comenta d’acostar-se a un forat de la paret, a veure qui afina primer la rata que n’hi ha dins (p. 121). I la moixa, que és més menuda i pot afinar millor la vista pel forat, sí que la copsa, la troba, l’agafa i diu a l’àguila “Res. ¿Què en vols mitja?

-No estic de boca! Sobretot, no vaig de rates! Quina menja més ordinària! [1]Mai m’ha agradat tal bestiar!” (p. 122).

I accepten que la gata es menge la rata.

Un poc després, és l’àguila qui fa un suggeriment en què ella i la moixa eixiran guanyant:

“-Provem-nos. Vejam qui hi veurà més lluny.

Sa moixa es llepa una mica es morros i diu:

-Endavant ses atxes!

S’àliga li diu:

-Posa’t damunt mi i aferra’t fort!

S’hi posa, s’hi aferra fort, s’àliga pega bot, eixampla ses ales i, des d’allà, com un llamp, per dins mar i per endins!” (pp. 122-123).

Al moment, la gata li comenta que ho veu mal de creure que l’ocell ho puga assolir, i l’àguila, després de dir-li que el peix que veuen, el vermell, n’és la classe millor (p. 123), amb molta espenta, li contesta:

“-Com et dic que n’hem de berenar, esta-te segur que en berenarem! Res. Tu aferra’t fort, si no vols botir dins mar!” (p. 123). La moixa ho fa i, l’àguila, ràpidament i sense embuts, fa via, “pega dins mar i per endins, aplega es peix vermell, puja a flor d’aigua, eixampla les ales i per amunt s’ha dit” (p. 123), mentres que la gata segueix les directrius de l’au.

Aleshores, podem llegir “-Ja t’ho deia jo, que et guanyaria! -diu l’àliga.

I (…) se n’anaren dalt una muntanya veïnada i berenaren d’aquell peix” (p. 123). I, així, han eixit guanyant totes dues, això és, pensant en els altres, actuant conjuntament. A banda, l’àguila, en lloc de traure el peix i menjar-se’l sola, accepta que la gata també hi puga participar. I, per això, podem veure que “el trobaren saborós de tot, i ja ho crec que se’n lleparen sa moixa es morros i, s’àliga, es bec” (p. 123) i que, igualment, l’àguila li ha oferit un animalet que sí que és del seu gust i del de la moixa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta frase va en línia amb el refrany L’àliga no caça mosques”, que figura en el DCVB en relació a l’illa de Mallorca i a la de Menorca.

Igualment, afegirem un refrany que el 21 de maig del 2022 em plasmà Ricard Jové Hortoneda, nascut en les Borges del Camp en 1929: “Valencià, cinc durets i tartaneta”.

“Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940”, poema de Manuel Nacher

 

El poema que plasmem tot seguit, escrit per l’aldaier Manuel Nacher (1917-2008), fou publicat per l’Ajuntament d’Aldaia, una població de l’Horta de València, en el llibre de les festes patronals de 1973. 

Hi tinguí accés quan, a principis del 2004, un poc després de donar-me Pere Riutort una bossa de llibres que ell valorava en unes 25000 pessetes, trobí vocabulari valencià del segle XIX que estava escrit en poemes populars del primer quart del segle XX i d’un poc després de la guerra i tot.

Aleshores, passí a interessar-me per la poesia popular que figurava en els llibres de festes patronals d’Aldaia, de què hem transcrit el poema com apareix en l’original (i que hem inserit en aquesta entrada) llevat de lleugers retocs.

Finalment, direm que hi ha trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la natura és tractada com una mare i, a banda, unes quantes estrofes eròtiques en línia amb la poesia i amb la música sarcàstiques.

 

****

 

“Abans l’horta d’Aldaia,

era un jardí de veres,

tot el món et convidava,

a menjarte quatre peres.

 

Els diumenges de matí,

a segar i a rascar,

i en les nits de les festes,

a cuidar del melonar.

 

Arribava el mes de juny,

i s’armava un gran rebol,

a segar i fer la parva,

abans d’eixir el sol.

 

Despres de vindre de l’horta

i la camiseta suar,

la partida de pilota,

es tenia que jugar.

 

Recorde els tres ‘borrullets’,

que formant bona quadrilla,

eren capaços de jugar,

contra el ‘Ratat i Patilla’.

 

Pues partides de pilota,

s’en jugaven a muntó,

en les millors jugaven,

‘Chapa’ i ‘Toni el fanfarró’.

 

En el carrer del sastre,

les partides de reserva,

sempre les solien jugar,

Paco ‘el fuster’ i Ernesto ‘el de la conserva’.

 

Aquelles partides de pilota,

jugades a la perja d’esquerra,

ja no s’han tornat a vore,

desde que pasà la guerra.

 

Alló era una tradició

d’homens forts i bragats,

pues la joventut d’ara,

quedarien espatarrats.

 

I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perque els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

I de la guerra de les músiques,

vos contaré un poquet,

recorde dels grans trompetes,

Rafelet i Perolet.

 

No es vajen a pensar

que me s’ha quedat en el putxero

pues també fon bon trompeta

el amic ‘Txocolatero’.

 

I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons.

 

I aquells montons de melons,

que posaven en la plaça,

et soltaven cada cocombro

que feia gust a carabassa.

 

I desde dalt del campanar,

aquelles nits d’albades,

i baix estava Cirilo,

amb les panolles torrades.

 

I d’aquelles berbenes,

i aquells balls familiars tan formosos,

ara toca la Xaranga,

i pareix que ballen els osos.

 

I d’aquella gran processó,

que no podia faltar,

al acabar la ‘carxofa’

i la traca del campanar.

 

Dinar el dia de les festes,

era cosa reposà,

pues no podia faltar per a postres

el plateret de sopà.

 

Siguent jo un xavalet,

jugaven molt a pilota,

Najer i Esteve Caseta,

contra Batiste ‘Garrofa’ i ‘Peret’.

 

I si anaves cap a l’horta

buscant algun gafarró,

solien pagar-ho els nesprers

del tio Ricardo ‘Farró’.

 

A menjar peres de la reina

t’en anaves molt content,

procura que no t’agafe 

el tio Elies ‘el Ravalench’.

 

Tots a nadar al pont-nou

era la nostra piscina,

a menjar fruta a l’horta

era una marxa divina.

 

Alló eren persones d’or

honrades amb molta gallardia

ara lo que relluix no es or

sino molta fantasia.

 

Un salut atent a tot el mon,

 a festers i autoritats,

i pregue que me perdonen, 

si en algo els he faltat.

 

                                           MANUEL NACHER

                                                    ‘el cicliste'”

 

 

La dona dicta què fa l’home, porta la iniciativa amb diligència i molt oberta

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona és qui dicta què farà l’home (tant si és un fill, com si és el marit), que la dona actua amb molta espenta i amb diligència és “Es ciurons que tornaren minyons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona que cuinava ciurons (cigrons), que era casada i que no tenia cap fill, un dia, mentres cuinava, arriba a dir:

“-Mal tornassin minyons, ja que no en tenim cap!

Hi tornaren i ja es posen a córrer i a borinejar” (p. 115).

I la dona, immediatament, agafa la granera i es posa a encalçar-los per arrambar-los-ho i se’n salva u, el qual, des de dins del forat, li diu que si no li havia de pegar, ell n’eixiria. La dona, com que copsa que el ciuró actua amb molta espenta, li arriba a dir:

“-Surt, idò!, i duràs es dinar a ton pare” (p. 116) i, per tant, veiem que la dona prefereix persones de la seua corda i que, a més, està molt oberta.

Aleshores, “Sortí tot xerevel·lo aquell minyó com un ciuró.

Aquella dona li dóna es dinar pes seu home i li diu:

-Te’n vas a tal terra, que ton pare hi llaura, i li diràs sense acovardar-te poc ni gens: ‘Sa mà a besar, mon pare! Aquí on em veis, per un mot de ma mare, som un minyó com un ciuró i vós sou mon pare. Ma mare m’envia a dur-vos es dinar’. Hala, si expediu, ara” (p. 116). Per tant, és la dona qui dicta què faran el ciuró i l’home, com s’ha de presentar el ciuró a l’home (el marit) i què li ha de dir. O siga, que es fa lo que vol la dona.

A més, en la mateixa línia, li afig la mare: “Hala, idò, toca soletes! I no faces gens de torniola pes camí.

Es minyó com un ciuró, (…) al punt, fonc en aquella terra” (p. 116), saluda son pare, el pare es gira i veu que s’acostava cap a ell i copsa lo que li diu el cigró (p. 116), un fill eixerit i que, per mitjà d’una cançó eròtica, plasma la manera d’actuar de la mare i de moltes dones en la cultura matriarcalista:

“Mu mare, casar, casar!

Que es partits no vénen sempre!

Com s’escudella és calenta,

no la deixeu refredar” (p. 118).

Un poc després, el pare li dona la mà a besar (p. 118) i, així, s’obri al fill, a qui, a més d’ensenyar-li una cançó, li plasma com és el ciuró: “som petit, som ardit” (p. 118). El ciuró, que actua molt eixerit, s’acosta al pare, per a escudellar-se ambdós i, al moment, es van a pasturar els bous. Però, com que el fill s’atansa tant als bous, un bou pega llepada i s’engul el xiquet (p. 119).

Llavors, el minyó comenta a son pare que se l’ha engolit el bou i com haurà d’actuar l’home per a que el fill puga eixir-ne: “com vegeu que li va a amollar, parau amb una senalla i, en caure es raig de beines, jo sortiré (…) i cauré dins sa senalla” (p. 119). L’home fa lo que li ha indicat el ciuró, i el fill n’ix amb molta espenta “i ben etxerevit” (p. 119).

El pare renta el ciuró, i el fill, immediatament, li comenta que no s’hi arrimarà més a on pasturen els bous i, sobretot, “ho va fer sempre de tot per servir son pare i sa mare tan bé com sabia. I son pare i sa mare, ja ho crec, estaven tot baves amb aquell minyó com un ciuró” (p. 120). I, així, veiem que hi havia bona harmonia en la casa, entre els pares i el fill, de la mateixa manera que, en moltes cases i fora del nucli familiar, també hi ha hagut i ens han plasmat ahir i hui en Facebook.

A més, també es reflecteix que la dona actua ràpidament, que és molt oberta, molt forta i que porta la iniciativa, trets que van molt en línia, com ara, amb comentaris de ma mare respecte a les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX), i amb els plasmats en Internet i referits a moltes dones també nascudes abans de 1920 .

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

La dona dicta què fa l’home, actua amb molta iniciativa, diligent i molt oberta

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, que es fa lo que ella vol, o que ella és qui fa els acords i, per tant, qui té la darrera paraula, és “Ses dones bambes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona estava casada i, entre altres coses, era a prop del foc (p. 93), a qui coneixia per Barba-roja i que representa l’home i a qui diu “Si fas més via amb el filar que no jo! En tocar s’estopa, ja la tens filada! Lo que t’engoleixs es fil, gran golafre! Però ja el te trauré jo, vulgues no vulgues!” (p. 94). I, així, com em comentà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), respecte a l’home i a la dona, ell és el burro de càrrega”. A banda, com veiem, un poc després, es fa lo que vol la dona: “Prova de donar-li es serro que tenia a sa filosa i ja ho crec que En Barba-roja li va fer” lo que ella li ordenava.

I, per això, al moment, la dona diu “Li donaré tota sa somada d’estopa, la me filarà amb una exhalació i, llavors, li faré treure totes ses fullades que haurà fetes!

(…) Aleshores, sa bamba diu:

-Bo, Barba-roja! Ara que t’he donada tota s’estopa i l’has filada tan de pressa, vénguen ses fullades que has fetes!” (p. 94).

Però, com que Barba-roja no li ho fa, ella diu “Ja les trobaré, ja, ses fullades” (p. 95). I, immediatament, la dona, amb molta espenta, al capdavall, es fa amb una olla, se’n va a un oller que passava venent olles. Ella li fa una oferta: “les vos barataria amb una olla de ferrussons que he trobada (…).

-Una olla de ferrussons? -s’exclama s’oller” (p. 96).

La dona “li presenta s’olla al raset de dobles de vint en peça.

Com s’oller veu allò, s’exclama:

-Jau, totes ses olles que duc! I venguen es ferrussons!

Sa bamba se n’estoja dos per rotlana de sa filosa i dona tots ets altres a s’oller, qui li deixà totes ses olles que duia i fuig com la bala amb s’olla de ferrussons(p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, que salven l’home i molt obertes

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, al moment, veiem que, set dies després, el rei comenta a la senyora princesa que havia triat dur-la perquè estava vidu i volia casar-se amb ella. I la princesa, sense embuts, li respon que no es casarà mentres que no li duguen l’anell que ella havia tirat a la mar (p. 79) i, per això, el rei tria fer-se amb En Bernat i dir-li que, “Així com m’has sabuda dur la princesa (…), aniràs a dur-li s’anell que tirà dins sa mar, com la duies” (p. 80).

I el rei, amb molta espenta, diu a uns criats que vagen de pressa cap a can Bernat per a que el porten a cal rei. A més, immediatament, veiem que En Bernat hi aplega i que el monarca li comenta que ha de portar-li l’anell que demana la princesa (p. 80).

Aleshores, el jove fa via, es troba amb la jaieta, li diu l’orde del rei i la velleta li respon “Jo ara et diré com ho has de fer per haver tal anell. Te’n vas a sa vorera de mar, allà mateix on trobares aquell peix fora de s’aigua; afiques sa mà dins mar (…) i, al punt, et compareixerà aquell mateix peix, que durà s’anell amb sa boca; tu l’hi prens i, cap al rei, a entregar-l’hi!” (p. 81). Per tant, la dona salvarà l’home i, a banda, En Bernat farà lo que li dicta la jaieta: l’endemà, de matí, amb el cavall que anava amb les egües, “s’hi posa damunt i li dona cap a mar” (p. 81).

Ja en la mar, el peix, que duia l’anell de la princesa, li’l dona i, En Bernat, ràpidament, se’n va cap a cal rei (p. 82). El monarca li l’entrega a la jove i ella li contesta que sí que era l’anell, però que el jovenet s’havia de tirar dins d’un forn de calç (p. 82).

El rei ho comenta a En Bernat i el jove es troba amb la jaieta, li explica lo que li ha indicat el monarca i ella li comenta: “Mira: si fas lo que jo et diré, et tiraràs dins es forn i no et cremaràs gens!

(…) Demanes es cavall de ses egües del rei, t’hi poses damunt i li fas donar parades fins que et tenga dos dits de sabonera per tot es cos; (…) i es forn t’escopirà defora, sense ni una cremallonada” (p. 83) i com si no s’hi hagués ficat dins. I, així, de nou, En Bernat farà lo que li ha dit la jaia.

Un poc després, En Bernat se’n va a cal rei, supera la prova, moltes persones ho comenten al rei, i el monarca diu a la senyora princesa que ja es poden casar. Però, com que ella, amb fortalesa i sense embuts, li respon que ell s’ha de tirar dins el forn mateix de calç (p. 84) i el rei no ho supera (perquè el seu cavall no anava mai amb les egües), el monarca romangué consumit a l’acte (p. 85).

I, com la princesa ho sabé, fa que se li acoste En Bernat i li diu:

“-Ara em puc casar!

(…) Tota la cort trobaren que havia pensat bé i que En Bernat s’havia guanyada sa princesa i sa corona” (p. 85). I, a banda, veiem que regnaren en aquell regne com també en el regne on ella era princesa (p. 85), detall que ens recordà, per exemple, la segona festa de Nadal i la segona festa de Pasqua.

Com hem pogut copsar, es fa lo que vol la dona, ella marca què han de fer (bé el rei, bé En Bernat) i, així, és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.