Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Pares que tracten bé els fills, que encoratgen, amb bona empatia i molt oberts

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és En Joan, es comerciant”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, i que, com molts refranys, va en línia amb què la dona sol prendre millors decisions que l’home. Així, “un comerciant que estava casat i que era ric perquè es seus negocis anaven vent en popa i encara” (p. 184), com en molts reis que governaven i que, per mitjà de la seua actitud oberta i amb bona empatia, afavorien que hi hagués bones collites, la dona té un fill. Aquest fill, que nomia Joan, de jove, comenta a son pare que ell no volia ser estudiant, sinó mariner. Per tant, molt prompte, captem dues professions vinculades, tradicionalment, amb el matriarcalisme associat amb els catalanoparlants: el mercader (el pare) i el mariner (el fill).

“I son pare, que l’estimava molt, feu fer un barco, el carregà d’aiguardent i l’avià, i en Joan ja va haver partit cap a Alger a fer negoci” (p. 184).

En arribar-hi, copsa un home mort enmig de la plaça, després d’una condemna. I ell, a qui demanen una quantitat alta, la paga i “li feu fer un bagul de bronze i avià, ja va ser partit cap a Mallorca” (p. 184).

Quan es troba amb els seus pares, que eren contents de l’agilitat del fill, a qui reben amb simpatia, “li deien:

-Bé: i què ens dus, Joan?

-Mon pare -digué en Joan-: duc obra morta. I els contà tot lo que li havia passat.

Els pares s’alegraren d’aquell fet i n’estaren orgullosos, puix comprengueren lo molt que havia de valer davant Déu aquella tan bona obra. Feren desembarcar es mort i li daren sepultura” (pp. 184-185).

Cal dir que, en aquest passatge, veiem que el mort… és un home. 

Llavors, el pare li ompli de botes d’esperit el vaixell i en Joan se’n torna a Alger. Per consegüent, el parent afavoreix el projecte del fill. I quan el jove hi aplega, es troba una embarcació en què, al capdavall, després de pagar Joan molts doblers, un home li permet accedir a un camarot i el xicot “va veure dues al·lotes; una d’elles, guapíssima, i, s’altra, no tant, però que també ho era. Aquell home li digué que eren dues captives, senyora i criada” (p. 185). Per tant, veiem dues dones (com en relats on ho fan mare i filla) i un home (en Joan) com també que les dones, a diferència de l’home mort del primer viatge, estan vives, i que són elles la part més activa…, com en el dia rere dia en les cultures matriarcalistes.

En Joan vengué el carregament d’esperit que duia, “s’endugué aquelles al·lotes a bordo i avià, feu rumb a Mallorca.

Arribà i son pare li preguntà:

-Joan, i què ens dus, que vens tan prest?

-Mon pare: duc obra viva.

I, quan son pare i sa mare hagueren sentit tot lo que li havia passat, i vist aquella senyora tan guapa i sa criada, quedaren molt contents” (p. 185) i en Joan emprén un tercer viatge, entre altres coses, per a donar la notícia al pare de la senyora (pp. 185 i 186).

En la terra on apleguen, un príncep empresona el jove Joan. La senyora diu que l’alliberen, com a compensació als favors que li havia fet ell i, així, és ella qui salva l’home (en Joan).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que col·laboren, amb bona harmonia i molt obertes

 

Una rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i semblant a altres relats és “Es dos geperuts”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un sabater que, en ple estiu, no podia dormir-se en el llit, se’n va al terrat “i va veure un parell d’esbarts de bruixes que passaven volant per damunt es terrat i deien, fent com una cançoneta” (p. 181), els dies de la setmana, llevat del diumenge.

“I cada vespre feien sa mateixa cançoneta, però es geperut va reparar que no anomenaven mai es diumenge” (p. 181) i, un tercer dia, quan les torna a veure i a escoltar, els digué:

“-I diumenge, set!

-I té raó! – digué sa major de ses bruixes-. I té raó aquest home. Mirau, i nosaltres, que no anomenam es diumenge. Meem, meem, debaixau a aquest terrat i mirau qui és que ens ha fet aquest favor, a veure si nosaltres n’hi podem fer qualcun a ell.

-Oh! Ell és un geperut -digué una bruixa (…).

-Sí? -va dir sa major-. Idò, una pessigadeta perhom as gep i l’hi llevarem, i no serà geperut aquest pobre home.

(…) La bruixa major li pegà sa darrera i digué:

-Per art des nostre secret,

ara ets un home condret[1].

I es sabater ja no tengué gep” (p. 181). I, per consegüent, la dona salva l’home i, com podem veure, l’alliberen de la condició de pobre, de la llosa que portava damunt (el gep). Afegirem que aquesta mena de donar i rebre (en aquest cas, l’home facilita el nom del seté dia; elles li lleven el defecte físic) és típic en una quantitat interessant de relats.

L’endemà, tothom veia que el sabater ja no tenia gep i un amic, a més, li demana com se les havia enginyat. A banda, el sabater no manté el secret i, tot seguit, l’amic li qüestionà si li importaria “deixar-lo jeure un vespre as terrat, per veure si ses bruixes li llevarien es gep.

Aquell li digué que sí” (p. 182) i ell, el mateix vespre, hi va i copsa les bruixes. Però ara la bruixa major diu:

“-I diumenge, set!” (p. 182) i, com que l’amic volia dir alguna cosa, “cridà tot d’una:

-I dilluns, vuit!” (p. 182).

Aleshores, les bruixes interpreten que, com que elles ja canten “Dilluns, un”, l’amic no s’havia d’haver ficat en bucs. I, així, trien:

“-Idò, posau-li es gep que llevàrem a aquell d’ahir.

-Però ell ja en té un, de gep! -digué una bruixa que s’hi havia acostat de prop (…).

-Idò, posau-li s’altre, davant -digué sa bruixa major- i, així, no tendrà ganes de desbaratar-nos” (p. 182).

I, com a exemple, el matriarcalisme sí que acull la col·laboració, però no les intervencions fetes, com podem llegir en la rondalla, perquè, com ara, “Es geperut (…) volia dir qualque cosa” (p. 182). Un relat, per descomptat, en què es reflecteix l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, podem llegir el significat “Que no té defecte físic”.

Dones acollidores, laborioses, amb bona empatia i molt obertes

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què el narrador es posa de part de les persones que faciliten les relacions humanes és “Es dotze mesos”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Comença dient que “Hi havia una casa que tenien una padrineta vella molt bona dona i es mes d’agost arreglaren que ella anàs a sa caseta des figueral a guardar les figueraleres” (p. 177) i, així, captem un fet comú fins a ben entrat el segle XX: els ancians que també vivien en companyia de persones d’altres generacions, si més no, de l’anterior, i, per tant, amb la possibilitat de fer-ho amb nets i tot. Igualment, veiem que prengueren una decisió en grup i, a banda, que era una dona forta i laboriosa. Adduirem que aquest relat fou recopilat i plasmat en les Illes Balears en els anys noranta del segle XIX.

“Quan era as figueral, passaren per allà dotze senyors molt ben vestits i s’hi aturaren i ella els va fer molt bona escomesa i els va rebre molt bé (…) i els tractà molt bé” (p. 177). A més, llegim que “tots li agradaven perquè tots tenien qualque cosa bona” (p. 177).

I, després de raonar amb ella, tots dotze tiraren junta i, “per pagar-li es favor que els havia fet, parlaren de fer-li una gràcia i cada mes hi deia sa seva, però es mes de gener va esser de parer que lo millor era que, cada vegada que escopís quan filava, escopís una pesseta; i així ho resolgueren sense dir-li res, a ella” (p. 177) i, per consegüent, es recompensa el tracte de la persona (ací, una dona i, a més, velleta, lluny de la típica figura de l’ancià reguinyós).

A continuació, llegim que la dona, treballadora, “Horabaixa, quan (…) tengué sa caseta adesada, agafa sa filosa i es posà a filar asseguda as portal de sa barraca” (p. 177) i li comencen a eixir monedes (pessetes). A més, diumenge, mentres que els nets l’acompanyaven a la vila, per a anar a missa, ella els ensenya la senalla plena de pessetes i “Es nets, que l’estimaven molt, s’alegraren d’aquella ventura[1] que havia tenguda i abocaren sa senalla (…) dins un sac per dur-les-se’n a la vila” (p. 177). Així, captem una dona que fa bona pasta amb els nets, amb el demà.

El pare dels nets, en línia amb la mare (l’àvia), fent el paper de guia i desenvolupant l’arquetip del rei, comenta els fills que “allò succeïa a sa mare, que era sa padrina, per lo bona que era, que aquells senyors eren es dotze mesos, que anaven a cercar el món per donar un premi as bons i que, aquells que tractaven bé sa gent, trobarien sa recompensa” (p. 178). D’aquesta manera, el pare plasma l’educació matriarcal i un mètode obert i didàctic d’ensenyar a viure i, àdhuc, d’aprendre. A més, eixerit i, com qui té prou de món, el pare “També els comanà que no importava que diguessen res a ningú” (p. 178) i, tot seguit, els nens ho amollen a uns al·lots amics.

Però, com que la padrina d’aquest segon grup de xiquets era enutjosa, els dotze senyors “se n’anaren i resolgueren que, per lo malament que els havia tractat, cada vegada que escopís, li sortís una figaflor de sa boca” (p. 178). Cal dir que la figaflor, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més de ser una figa primerenca (la qual es colliria en estiu, l’estació vinculada amb la joventut), també representa la vulva i, per tant, la velleta escup la sexualitat, lo eròtic, la jovenesa.

Per això, aquesta rondalla acaba amb una moralitat en pro de comportar-se bé amb els altres i, de pas, amb les dones (independentment de l’edat): “sempre és millor tractar bé sa gent que tractar-la a barrades i que es bons trobaran sa recompensa de ses seves obres” (p. 179). En eixe sentit, en unes paraules que ma mare em transmeté el 7 de setembre del 2022, hi ha una dita popular” (així, com sona) que diu “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”, refrany vàlid per a totes les dones.

Per aquest motiu, és fàcil d’entendre el missatge d’una segona dita que em digué el mateix dia i que ella havia oït a la seua àvia Consuelo (padrina paterna nascuda en els anys setanta del segle XIX): “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Com podem veure, rondalles i aforismes a favor de les persones, indistintament, àdhuc, de com es guanyen la vida,… sempre que no siga fent mal als altres com a mitjà per a viure.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esdeveniment.

Dones que convenen, que trien i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, fins i tot, en relació amb l’educació matriarcal, és “Sa rondalla de na Margalida”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Una filla que era malfaenera, “Un diumenge va veure dos mariners que venien de cap a ca seva i havien de passar per davant i va posar, enmig de sa casa, un paner ple de fusades” (p. 179) i sa mare li diu que no vol que faça faena en diumenge.

Tot seguit, “Es mariners arribaren a s’endret des portal i se’n temeren i li digueren, a sa mare:

-Ma germana: per què pegau a aquesta al·lota? (…) Aturau, no li pegueu; no li pegueu pus” (p. 179). Aquestes línies s’ajusten a l’educació matriarcal i plasmen una cultura en què està ben vist tractar les coses a bones: des de lo educatiu, fins a qualsevol tema en relació amb dues persones o més, motiu pel qual, els hòmens (quan fan el paper de pares), sovint, figuren molt oberts.

A continuació, llegim que els mariners, “quan varen esser més amunt, un va dir a s’altre:

A mi, em convendria aquesta al·lota; (…) li deixaria un quintar de cànem i un quintar de lli perquè ho filàs” (p. 179) i, així, el mariner considera que la jove té bones mans i, per tant, la dona està ben considerada. A banda, immediatament, es plasma el tema de les noces i, de pas, el fet que la dona (en aquest cas, la filla) té la darrera paraula i que la mare respecta la decisió de la jove. Açò, evidentment, té a veure amb l’educació matriarcal i, així, el mariner “Tornà arrere i digué a sa mare:

-Ma germana. ¿Què voleu que em casi amb sa vostra filla?

Diu:

-Això, ha de ser ella qui s’ha de convenir i jo no hi dic res.

-Idò, tu, Margalida, què hi dius?

-Jo? Que sí; jo ja em vull casar, si tu et vols casar.

-Idò, ens casarem.

I es casaren” (p. 179).

El marit, en Toni, confia en la dona i li encarrega que faça una telerada.

“Ella va dir:

-Sí, bé, bé.

Però, quan ell no hi va esser, no tocava es cerro i sa mare li deia:

-Margalida, ¿i encara no files?

-Jo! Ja filareu vós” (p. 180).

Per consegüent, malgrat que el marit dona unes órdens a la muller (que faça una telarada), és ella qui tria què fer, quan i com. Així, més avant, captem que, “As mateix poble, hi havia una senyora que havia menjat conill i s’havia travessat un osset i, de cap manera, l’hi podien treure, i li daren de consell que anàs a passejar a veure si veuria res que la fes riure” (p. 180). I, en veure com filava la xicota, “s’osset li sortí i quedà bona” (p. 180).

Aleshores, la senyora de l’osset, en senyal d’agraïment (un tret que apareix en moltes rondalles, com ara, amb una velleta i germans), diu:

“-Jesús! (…) Aquesta dona és causa que estic bona. Que em deman tot lo que vulga.

-Sí -va dir na Margalida-. Idò, vull una telarada de drap i una de brinet i que se n’enduguen tot això” (p. 180). I així es fa. De nou, es dona moltes facilitats a la part femenina del relat (en aquest cas, a la jove).

A més, com que la xicota no volia treballar en això, quan aplega el marit i veu que la tasca és feta, ella, amb creativitat, li comenta que estava cruixida de tant de filar, “i s’home ho va creure i li digué:

-Idò, mira: si et cures prest, farem una promesa a la Mare de Déu, de no filar més.

Ella, quan s’home no hi va esser, va llevar ses clovelles d’ous, ja va estar bona, feren una festa a la Mare de Déu i no va filar més” (p. 180). I, per tant, mitjançant la creativitat, la muller aconsegueix el seu objectiu i, igualment, com en moltes rondalles, la dona és la part eixerida i es fa lo que ella tria: des del casament (la mare no li posa inconvenients), fins a lo relatiu a la tasca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Adduirem que hui, 16 de novembre del 2022, en el llibre “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), hem trobat una rondalla, “La creació”, amb característiques en línia amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb semblances amb la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): Déu no feu l’home (les persones) com el més fort, sinó la terra (la Mare Terra i, així, la dona). 

Dones que marquen les directrius, de bon cor i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “L’amor de les tres taronges”, recollida a Mallorca i molt semblant a altres amb el mateix títol o molt similars. Començarem dient que, àdhuc, es copsa en l’actitud del rei cap al poble:  “A una ciutat, hi havia molta misèria i el rei va fer fer una crida dient que, per espai de tres dies, donaria un setrill d’oli i un saquet de farina a tots es pobres que hi anassen.

Hi anaren molts i, es vespre, quan tot s’oli i tota sa farina varen estar acabats, hi comparegué una velleta i demanà si li volien deixar omplir es setrill d’oli i es saquet de farina” (p. 163). I la velleta, malgrat que li deien que s’ho havien dut tot, respon:

“-Tira! Deixau-me mirar si encara en queda qualque mica.

-Idò, mirau-ho.

Sa velleta (…) encara pogué omplir es setrill (…) i també pogué omplir es saquet” (p.  163). Per tant, ens trobem amb un rei, no sols obert a tots, sinó que ho fa, fins i tot, als més pobres i, a banda, a les ancianes i que, detalls com aquest, plasmen que el matriarcalisme prefereix els monarques i les autoritats amb bona empatia amb el Poble.

Afegirem que aquest passatge pot recordar-nos el del repartiment dels pans i dels peixos, del Nou Testament: n’hi havia per a tots. Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada, quan és anciana i tot, i que, en aquest relat, a més, es fa lo que ella dicta.

Tot seguit, el fill del rei, que jugava amb una bolla d’or, la llença al setrill de l’anciana i el trenca. Aleshores, com en altres rondalles, ella li diu “Mal no estigues bo fins que hauràs trobat l’amor de les tres taronges” (p. 163).

El príncep s’entristeix i son pare, molt obert, li demana:

“-Què tens, Bernadet?

-Aquella vella em digué que no estaria bo fins que hagués trobat l’amor de les tres taronges i ara no tendré més remei que anar-lo a cercar.

-Idò, pots partir en voler.

Son pare volia que un parell de criats l’acompanyassen, però ell no volgué més que un cavall, un sac de doblers i dues espases, i partí a cercar l’amor de les tres taronges” (p. 164).

Per consegüent, captem una educació matriarcal per part del pare, qui, a més, dona moltes facilitats al fill (primerament, que puga fer via i, de pas, espavilar-se) i li obri la possibilitat de comptar amb servidors. Però el jove tria pel transport (el cavall), per recursos per a eixir al pas i per la generositat (els doblers) i per si calgués lluitar (les espases).

El jove Bernadet fa camí i aplega a una casa on és ben rebut per una dona:

“-Ai, fillet! Es meu home és un drac (…).

-Tirau! Deixau-me quedar, m’amagaré i es vostre home no em trobarà. Vós, en sa nit, li demanareu a on està l’amor de les tres taronges i demà, de matí, m’ho direu i jo vos pagaré bé.

La dona hi va consentir” (p. 164). I, per això, és ella qui té la darrera paraula, ja que, per a començar, podia no haver-lo admés en la casa. Copsem una mena de pactisme entre dues persones de bon cor, i que, primerament, ho farà la dona i, a continuació, el jove: ella pregunta al marit, ell li ho diu i la muller ho comenta al xicot. El xicot paga la dona (considera positiva la col·laboració de la muller del drac) i fa via.

Més avant, en passar a la tercera dona casada amb un gegant, Bernadet també li paga i camina cap al jardí de què ha parlat el gegant a la seua muller (p. 166). Com en moltes rondalles, el jardí és una part més dels símbols matriarcalistes, de la mateixa manera que l’hort o que el tros que cal llaurar. El jove entra en el jardí, troba el taronger, mata els dos lleons que hi eren, cull el ramell les tres taronges (p. 167), capta que ja està tot bo i “pes camí, li agafà set” (p. 167).

El xicot obri la primera taronja i n’ix una jove molt garrida, “la va posar damunt les anques del cavall” (p. 167) i abraça lo matriarcalista, però no troba cap font i mor la jove.

Amb la segona taronja, però de què surt una jove més guapa, passa un fet semblant.

I, al capdavall, “Camina caminaràs, trobà una font amb un lledoner just a devora, que ses branques arribaven fins as coll. Va beure aigua i encetà sa darrera taronja i, de dins, en sortí una al·lota guapíssima, que duia un vestit d’or i plata. (…) Va tenir set i en Bernadet li donà aigua de sa font i no es va morir” (p. 167).

En aquest darrer apartat, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: no sols la jove porta vestit de color or (que podria recordar el cel), sinó, igualment, de color argent (que va en línia amb la foscor, amb lo femení) i, a més, lo que inclina la balança cap a lo matriarcalista és la font (un detall relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona).

Molt prompte, apareix una mora que, aprofitant que és fada, tracta de fer malbé la jove garrida. I, com en altres rondalles, al final, veiem que en Bernadet, mentres que la mora, més persones i ell eren en el palau, veuen que hi ha un colomet volant (que és la jove guapa).  Igualment, com que el jardiner se’n va al jardí i, més avant, li lleva l’agulla que ella  tenia ficada en el cap, “tot d’una quedà convertida en aquella al·lota tan guapa” (p.  169). Al capdavall, el jove també se’n va al jardí, la coneix i es casa amb aquella tercera xicota de la rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La fecunditat i la renovació del camp en la poesia matriarcalista

 

En relació amb la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, podríem posar un poema extens, en línia amb la literatura matriarcalista i plasmat per Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en l’obra “Encisam de totes herbes”, publicada en la ciutat de València en 1891 i en què, igualment, escriu la frase “Et vull més que a un bon cagar”, molt coneguda, fins i tot, en el primer quart del segle XXI. D’aquesta obra de 1891, en plasmarem bona part del poema “DE LA MERDA”. Diu així:

“Cavallers: guarde’ls Déu;

si volen, poden callar,

però jo no gaste preàmbuls

(…) Però, ¿de què hem de parlar,

que siga cosa de riures

i a ningú li faça mal?

Parlarem,… xito, senyores,

que ja m’ha vingut al cap:

dic jo, i és cosa gustosa,

i, si no, vostés veuran[1]:

vaig a parlar d’una cosa

que, en tots els llocs, n’hi ha

i que val tant com l’or,

les perles i diamants

i no hi ha lladres d’açò,

a pesar de que tant val.

D’açò, tots [en] tenim collita 

i ningú la guarda amb clau;

i uns, no la volen en casa,

i altres, la van buscant (…).

Tot lo món és fabricant

sense pagar aprenentatge,

ni tindre’s que examinar;

diàriament, se consumix,

diàriament, se sembra i naix

i, diàriament, se cull” (pp. 343-345).

 

Com podem veure, tractar, fins i tot, sobre una cosa tan quotidiana i tan associada a tothom, ja es plasmava en la literatura de les darreries del segle XIX. I, a més, implícitament, es trau que el fem fa bo per als llauradors, que són els qui la cercarien, si més no, per als camps, en un moment en què molt de lo que es menjava i de lo que hi havia hagut en les cases, s’aprofitava, àdhuc, per a utilitats posteriors.

I, com que està vinculada amb tots, a continuació, addueix

“Vegen si és collita gran:

no paga en cap, de duana,

ni en ninguna llotja està,

ni en los aranzels es troba,

ni tarifa li han posat,

ni paga contribució,

(…) per los dependents

de l’empresa és respectada

i no li claven l’agulla,

quan passa per lo portal” (pp. 345-346).

 

De manera semblant, i, més encara, tenint present que hi ha rondalles en què apareix la vaca (com a símbol de la mare, de la fecunditat i associada a lo femení) i que, en algunes, també ho fa alguna vaca que fa de cos, podríem, igualment, relacionar aquests versos amb la dona: a) collita gran, b) no ha de pagar pel fet de ser dona, c) està ben considerada, àdhuc, per alts càrrecs i d) no la pungen.

Tot seguit, posa que

“Gènere és sempre de moda,

gènere privilegiat,

gènere que, abans que, amb l’ull,

el sent tothom amb lo nas.

¿No saben encara què és?

Puix, per descoberta, va:

vaig a parlar de la merda.

¿Ho volen, vostés, més clar?

(…) Puix la substància és la merda,

 que, encara que sona mal,

és cosa de molt profit

i, si anem a escodrinyar, 

si no fóra per la merda,

¿de què havíem de menjar?

El món és una cadena

en què tot està agarrat:

¿per a què treballem tots?

Clar és que, per a menjar:

menjar per a no morir-se;

dormir, per a descansar.

I aixina succeïx tot,

puix tot està encadenat:

lo que menjàrem ahir,

hui, és precís, ho ham de cagar.

Ho agarren els llauradors

i va, de seguida, al camp

i, al cap de dos o tres mesos,

la tal merda s’ha tornat

lletugues, faves, tomaques.

I ens ho tornem a menjar

i ho caguem altra vegada

i altra vegada torna al camp.

I altra vegada ens ho mengem

i aixina seguix rodant

esta bola que es diu món” (pp. 346-347).

 

Com podem captar, per mitjà de la poesia i, de pas, de manera senzilla, plana i per al gran públic, àdhuc, es podia explicar la digestió, el paper del fem en la renovació del camp (ben tractat, al llarg dels versos), el fet que la terra sempre dona vida.

Adduirem que, en uns versos de música de l’Escola de Danses” d’Alfarb, que figuren en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, podem llegir

“La Petenera s’ha mort

i l’han colgada en un femer,

i ha eixit una melonera

amb quatre melons d’Alger” (p. 20). 

 

El tema de la Terra, com una mare, evidentment, es reflecteix en la poesia i en la música matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En l’original, “y sinós vostes, veuran” (sic, p. 345).

Cançons, corrandes, frases eròtiques i dites que plasmen el matriarcalisme

 

 

Cançons, corrandes i frases eròtiques en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, recopilades per Josep Espunyes.

En l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, Josep Espunyes també plasma cançons que podríem qualificar d’eròtiques. Així, en la pàgina 35, en comentar sobre Altés (dins del terme de Bassella), en posa una que diu així:

“Les mosses d’Altés,

ja fossen casades,

la mitat o més,

o totes plegades:

les de Montconill

són les capitanes;

les de cal Miquel,

les seues criades;

la del Molí,

la més regalada;

les de la Codina,

les més ben parlades;

les de Tapioles,

les perdius pintades;

les de Riudebàs,

les més enlletrades;

les de la Vila,

les pedres picades;

les de Potrony,

les més festejantes;

les de Gabarnet

són xiques encara

-quan en seran grans,

s’enduran la palma-;

la de cal Magí,

pubilla de casa;

la de cal Castell,

roseta galana;

la de cal Carbassa,

la flor d’Espanya”.

 

Més avant, quan tracta sobre el municipi de Fígols i Alinyà, comenta que les jóvens, “de vegades, s’aprofitaven del desig de festeig dels xicots per a passar l’estona i riure, fotetes; de vegades, els posaven la mel del sexe als llavis i, a l’hora de la veritat, eren ben pocs els afortunats de tastar-lo. Ho recollia una corranda:

A Perles, són les merles;

a Cambrils, les gentils;

a Alinyà, les fumades,

burladores de fadrins” (pp. 61-62).

 

Afegirem que, des d’un primer moment, el darrer vers d’aquesta corranda em portà a una cançó eròtica molt coneguda en el País Valencià, “Maria, la xirivia”, la qual, per exemple, també inclou la paraula fadrins.

Igualment, Josep Espunyes plasma “una cançoneta, abans molt popular:

Quan lo carall està dret,

cent quarteres en promet

i, quan torna a estar pla,

no en voldria donar ni un gra” (p. 78).

 

I, per si no n’hi havia prou, en la mateixa obra, Josep Espunyes addueix que, en Sant Pere de Lavansa, dins del terme de Lavansa i Fórnols, hi ha una dita, “A Sant Pere, tot s’esvera”[1], la qual “apunta subtilment cap a una altra direcció: el sexe.

Abans -i, poc o molt, encara avui-, la societat muntanyenca practicava força la frase de doble sentit, amb segones, sobretot, quan, allò que suggeria, menava de dret al sexe” (p. 81). I, un poc després, posa una endevinalla eròtica, relativa a les parpelles i molt coneguda en moltes poblacions catalanoparlants, que moltes persones ens han escrit durant l’estudi: una dona convida el marit a anar-se’n tots dos al llit i, per exemple, posar pèl sobre pèl i el belluguet al mig.

Fins i tot, quan l’autor passa al terme d’Oliana, plasma que “frases com ‘Au, ara vés a cagar a l’hort’ o ‘Ja pots anar a cagar a l’hort’, aplicades, encara ara, a la persona que acaba de fer un bon àpat” (p. 95). Cal dir que el llibre fou publicat en el 2001.

Com veiem, lo eròtic està ben vist i, àdhuc, en vincle amb la terra: bé com a part de la música, bé en els refranys, bé en frases vinculades amb coses tan usuals com menjar. I, per descomptat, amb bones intencions, com aquella dita valenciana, ja recopilada per Joaquín Martí Gadea en l’obra “Encisam de totes herbes” en l’any 1891: “Et vull més que a un bon cagar” (p. 349).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En el llibre, posa “A Sant Pere, tot s’esvere”.

El naixement i la maternitat, de manera molt oberta

El naixement dels nadons i la maternitat, en dues llegendes de la Plana de Vic, de manera molt oberta. 

En el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, n’hi ha dues en què es tracta el tema del naixement o, si més no, en què figura. Així, en el relat “El prior de Casserres i el cabrit”, que podríem considerar-lo eròtic, a banda, es reflecteix el matriarcalisme. Per exemple, comenta que, “Abans, a Casserres, feien una festa i hi havia el costum que totes les cases que pertanyien de Casserres, (…) els regalaven, un any una casa, un any un altre, un cabrit. Diu que el superior ho tenia muntat d’una manera! Acostumaven a portar-l’hi les dones:

-Aguaiti, li portem el cabrit.

-Ah, molt bé, molt bé, molt bé. Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Ah, sí!

El tenien en un armariet.

-Guaiti, fiqui el cap aquí. Veu allò?

I quan hi tenien el cap ficat, crac! Baixaven una tapa i les enganxaven amb el cap. I les adobaven[1].

Va venir que, quan, al cap d’uns quants anys, va tornar a tocar a la mateixa dona, va pensar: -Ja veuràs, ja l’arreglaràs, tu, ja! Va fer ben bé l’innocent:

-Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Sí, sí, prou.

-Guaiti, fiqui el cap aquí.

-Com s’ha de fer? Vegeu com se[2] fa?

-Guaiti, veu? Ben fàcil, faci així.

I el superior fica el cap i, l’altra, crac! I li tanca. Collons!, li fa abaixar els pantalons[3], talla una cama del cabrit[4] i la hi fica al cul” (pp. 92-93).

Així, com veiem, és la dona qui, la segona vegada, mena el desenvolupament. A continuació, copsem “I el superior mai no pujava, mai no pujava. I, al final, hi baixen els altres, hi baixa un frare d’aquells, a veure el superior què feia. Cordons, el troba amb aquesta positura, amb el pobre cabrit sense la cama allà a terra i ell amb aquesta positura que li sortia el cabrit[5] del cul. Se gira, s’arrenca a córrer i diu:

-Correu, correu, que el superior ha cabridat! I farà bessonada, perquè n’hi ha un i surt el peu de l’altre!” (p. 93).

El resultat final ha sigut el naixement de dos nadons. Afegirem que, en una nota que Xavier Roviró i Alemany plasma al capdavall de la llegenda, comenta que aquesta narració fou contada en 1988 i que “la vàrem publicar a Sant Pere de Casserres. Història i llegenda. (Vic, Eumo Editorial, 1998)”. Per consegüent, no fou censurada, sinó, àdhuc, triada.

Igualment, en la mateixa obra de llegendes de la Plana de Vic, es plasma una explicació didàctica del procés de naixement d’un nen, plena de detalls vinculats amb el matriarcalisme i, a banda, amb lo femení. Així, en “El pou de Santa Magdalena”, captem que, “A Santa Magdalena, a sobre de Roda de Ter, hi ha un pou, a darrere l’ermita, d’on en treien les criatures. Deien que els nens eren a dormir a dins el pou i, quan la canalla mirava cap avall, veien els ullets dels nens que, des de dins el pou, els miraven. Quan veien això, és que havia arribat el temps de sortir i, llavors, la llevadora treia les criatures del pou” (p. 104).

Com hem pogut veure, apareix el pou (com en moltes rondalles), el qual està connectat amb l’interior de la terra (la bossa on es prepara el futur nadó i en què roman fins al part), “els nens eren a dormir a dins el pou” (els mesos que s’hi desenvolupa el nen) i, a més, està obert.

A banda, els xiquets que ja havien nascut, presencien la vinguda del nounat, qui, amb els seus ullets, s’obri al món de la vida terrenal.

Finalment, la llevadora (és a dir, la comare) facilita que el nadó (com la resta de les criatures) isca del pou. Com a detall, adduiré que conec un amic que, com més persones, encara que nasqué en 1972 (quan ja hi havia molts xiquets que ho feien en els hospitals), encara vingué al món per mitjà d’una comare, com em comentà una vegada.

Al meu coneixement, aquest relat, com també el primer, són molt encertats per a explicar els dos temes que es tracten i, quant al segon, didàctic i molt interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] S’ajuntaven, de manera carnal, l’home i la dona.

[2] Literalment.

[3] La dona. Per tant, és ella qui marca les directrius.

[4] Una dona forta. Ací, la paraula cabrit rep el significat de client de la prostituta.

[5] Nadó de la cabra. En sentit figurat, el nadó que resulta de la relació sexual entre la dona i lo que el DCVB defineix, entre altres coses, com “El qui governa una congregació o comunitat religiosa”.

 

L’educació matriarcal i dones molt obertes i molt servicials

 

L’educació matriarcal en àvies (o padrines) i mares molt servicials.

El 7 de maig del 2022 posí en Facebook un escrit que deia així: “El 23 d’abril del 2022, ma mare, sobre les seues àvies, (…) em comentà ‘Fortalesa i servici’. ¿Eren molt servicials les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Ramona Ibarra comentà “Sí, Lluís, sí. Ma marona va néixer el 1923 i, les àvies, pels finals dels 1800[1], i et puc assegurar que eren, com t’ho deia ta mare, les seves àvies. Tenien una gran fortalesa i eren molt servicials: a ca meva, tenien sempre la porta oberta, tothom hi podia entrar, no ens enfadàvem. Si algú de nosaltres, estàvem dinant, els convidàvem a dinar o a sopar. I la mare i les àvies sempre van estar a disposició de tothom” (Ramona Ibarra).

Adduirem que el 8 de maig del 2022, en el meu mur, Joan Sala Vila (nascut en 1929), ens plasmà un comentari: “L’estudi que estàs fent sobre el matriarcalisme i la presència, en particular, de les àvies, palesa com la humilitat de la dona menyspreada pels grans poders esdevé de veritat la defensora de la pau complidora del missatge rebut en el Jardí Terrenal abans de la falta.

La dona més propera a Déu es l’exemple que segueixen les més menyspreades pels poders humans i esdevenen estrella que guia i vivifica la història”.

El 7 de maig del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “Sí; i fortes, també”.

També el 7 de maig del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens escrigueren “La meva àvia era fantàstica. Arribava a tot!!! Ho feia tot!!! I era molt feliç.

Això sí: quan la volia ajudar, no et deixava. Deia: ‘Deixeu estar, ja et vagarà’(Margarita Roset), “La meva àvia materna era Àngela: de nom i de fets” (Margarita Frau Mir), “La mare del pare ajudava a tota la gent del poble, quan estava malalta”(Dolors Canet).

En relació amb aquest tema, direm que, en l’apèndix de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea i publicada en 1908, hi ha l’entrada “Esclafa-tarròsos (els)”, en què, quant al terme “esclafa-terrossos”, podem llegir “Este mot el tragueren els valencians de la capital als de l’horta, al vore que, enmig de l’antagonisme que, uns als altres, es tenien, els de fora deien pixavins als de dins, sobrenom que s’escampà per tot el regne. Hui en dia, ja no es miren, els ciutadans i hortolans, amb tanta prevenció, perquè n’hi ha alguns, d’estos, que saben més que oli de tenda i discorren com si foren lletrats, instruïts, sense dubte, dins l’estudi, per les dones, que, generalment, són més llestes i espavilades que ells.

Però, encara es burlen i fan menyspreu dels pobres llauradors, sent així, que conserven més la dignitat i formalitat de caràcter que els senyorets i no estan tan desbrafats[2] com estos, com es veu en l’estadística criminal, en la qual apareixen molt pocs llauradors complicats en tota classe de crims i delictes.

Quedem, puix, que els nomenats esclafa-terrossos poden servir de model als naixcuts en la ciutat, en punt a moralitat i bons costums, i, amb tal sentit, hem tret nosaltres a rogle i els cantem la cançó (…):

Esclafa-terrossos diuen

els pixavins, als de l’horta,

perquè estan torrats del sol

i tenen aspra la corfa.

 

(…) dins d’eixos cossos, (…) hi ha ànimes nobles i cors formosos disposats sempre a fer tot el bé que poden” (pp. 45-46). I, així, copsem que, en els pobles, els habitants eren molt més acollidors i de bon cor que en les grans ciutats, detall que va en línia amb el matriarcalisme. Cal dir sense embuts que, en França, els casos de matxisme augmentaren després de la guerra de successió i, com ara, en acabar la contesa de 1936-1939 en Espanya…, fets que no tenen a veure amb el matriarcalisme i sí, per exemple, amb l’entrada de castellanoparlants en territori francés.

Adduirem que el 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una població de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li preguntí si el seu besoncle Manuel Alfonso (’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt cult, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a vegades, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver mort algú que tenia llibres) i li deien ‘Aquí tenemos libros’. Estava subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari des de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acollida també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia lliberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.  

A banda, direm que el 22 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrevista “No et pregunten d’on ets ni per què has vingut” (https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2207118-no-et-pregunten-d-on-ets-ni-per-que-has-vingut.html), publicada el mateix dia en el diari “El Punt Avui”, en què Guiovanna Lucy Tello Hortado, una migrant peruana resident en Catalunya i amb una filla, comenta que, “D’ençà que hem arribat, totes les persones són molt bones amb nosaltres, com si les haguessin educat per ser així d’amables”. En llegir, per primera vegada, aquestes paraules, trobàrem un vincle amb les de moltes rondalles i, per descomptat, amb molts comentaris que empiulen amb l’actitud receptiva i oberta de les cultures matriarcalistes com també de l’educació matriarcal.

En aquesta línia, en la mateixa entrevista, aquesta dona d’origen peruà diu “Aquí, (…) tu arribes i no et pregunten d’on ets, ni per què has vingut, no et pregunten res de res… simplement et diuen: ‘Hola, com estàs?’”.

Per això, quan algunes persones ens han preguntat per què hi ha aquestes diferències entre el primer quart del segle XX i el primer del segle XXI, els hem contestat, sense embuts, que té molt a veure amb l’aplicació de les lleis d’instrucció estatals que van en línia amb el capitalisme del segle XIX en avant. I, així, resulta fàcil entendre quan Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), escriu, com ara, que, en relació amb la imatge de Jesús, “El costum de portar gravada la seua imatge les Cartilles en el lloc i d’usar-se estes en les escoles i costures durà en els districtes d’Alcoi fins a quasi mitjan del segle XIX” i que “d’aquella època daten les reformes malsanes introduïdes en l’ensenyança” (p. 123), per mitjà de l’acollida de lo patriarcal, detall que també va unit a la “Ley de Instrucción Pública” de 1857, la qual estigué vigent en Espanya fins a 1970.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En al·lusió a les darreries del segle XIX.

[2] Mancats d’espenta.

L’educació matriarcal vinculada amb dones que aplanen el camí als jóvens

 

L’educació matriarcal i mares que aplanen el camí als seus fills, en les rondalles.

Una rondalla en què es reflecteix molt l’educació matriarcal, per mitjà de les relacions entre els pares i el fill i, sobretot, per l’actitud de la mare respecte al seu fill, quan ell podríem dir que aplega a la jovenesa, és “Geraní”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Cal dir que n’hi ha, de semblants, i que s’han arreplegat en distintes poblacions catalanoparlants.

Així, una dona, mentres pastava, li cau un bocí en terra i, d’aquest bocí, “hi ha nat una criatura” (p. 134) i, per tant, veiem com, de la terra (la mare), naixen la vida i el futur (el fill), a més que ho fa d’un tros de pasta, detall que recorda el fang.

Un poc després, la mare es baixa i veu el nen, “aquesta criatura petita petita” (p. 134), qui nomia Geraní, com li diu el fill. A banda, ell s’ofereix a portar el menjar al pare i “aquella dona fa així: després de cuit el cóc, l’embolica amb un tel i l’hi dóna” (p. 134).

En un passatge posterior, així com el xiquet Geraní arriba als afores del camp i capta son pare, un home molt obert (motiu pel qual tracta bé Geraní), li diu “sóc vengut a portar-li el cóc” (p. 135). El pare copsa que el fill té molta espenta i que li comenta “No em perd jo -respon Geraní-; vaig a casa i a veure’ns!’.

Se n’ix de la reixa i veu que està passant un ramat d’ovelles. Dóna un salt i se n’entra dins de l’orella d’un moltó” (p. 135) i, de pas, l’animal li aplana la tornada a casa.

Quan ja hi és, Geraní comenta a sa mare ‘-Miri, oh, mare, li he portat un moltó. (…) Doní’m la santa benedicció, que jo me’n vaig a girar el món.

La mare cerca de fer-lo estar en casa, però no ha pogut fer res contra la voluntat de Geraní, que, així, se n’és anat a girar el món” (p. 135).

Immediatament, Geraní aplega a una mata des d’on veu uns bandits, els escolta, se n’ix de la mata i els parla (p. 135). Però, malgrat que el tracten com un nen petit, ell els respon “-Jo sóc més bo que vosaltres a robar un bou: provau i veureu” (p. 136). I, com que Geraní, quan es fa de nit, els diu si prefereixen un bou blanc (infantesa, inici) o u i vermell (jovenesa i valentia) i l’amo es desperta, el propietari arriba al corral, per a donar una ullada.

Al moment, Gerani s’amaga dins de la menjadora on l’home donava palla a una vaca…, i la vaca s’engul el xic (p. 136). Ens trobem, per tant, davant d’un altre símbol femení i en línia amb la maternitat i amb la prosperitat: la vaca.

Aleshores, des de dins de l’animalet, el xiquet diu a l’amo, qui tracta de munyir-la: “-Hissa, hissa, que n’estic eixint” (p. 136). Tot seguit, l’home, molt col·laborador, “es posa a munyir i entén: ‘-Força, força encara de més, que n’estic eixint!’.

Alhora, l’amo estreny més fort i Gerani cau a dins de la canada de la llet (…), salta damunt d’un bou i se’n fuig. Després d’un bell poc, troba els bandits i, amb ells, porta lluny el bou robat” (p. 136).

Però, com que u dels bandits considera que el xiquet és massa petit com per a donar-li moneda, Geraní li fa un ull negre i, llavors, li han fet la part (p. 136).

Ràpidament, Geraní “pren, novament, el camí, per anar en casa de la mare” (p. 136), a qui, quan el veu, li comenta:

“-No m’agafa ningú, ni em mata (…), que jo em defenc de mi mateix’.

I la mare: ‘-I ara, cosa vols fer?’.

Geraní pensa un poc i, després, respon: ‘-Ara em dóna torna la santa benedicció i jo me’n vaig; però ara me’n vaig per compte meu, i en casa no hi tornaré més’.

I, així, se’n va per sempre, i camina camina és anat per les muntanyes i, a on era la mare, no hi és tornat” (p. 137).

Per tant, es reflecteix una educació molt oberta de pares a fills, una mare que, després de la valentia i de la tasca que ha fet el fill (Geraní), li dona la possibilitat de triar el seu futur (lo que ell voldria fer en l’esdevenidor) i, al capdavall, el beneeix, accepta la decisió que ha pres un fill que, pel context, veiem que ja és jove i que, com en la jovenesa, emprén amb força i sense deixar les coses per a un altre moment. I, així, la mare no ha tallat les ales a Geraní, al fill, ni al seu esperit aventurer.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.