Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Maternitat, infantesa i les figures de l’àvia i de la mare

Un altre poeta que hem triat per a aquest punt, i que ens va enviar de franc llibres seus, és Joan Sala Vila (1929), nascut en Hostalets de Balenyà (una població catalana de la comarca d’Osona) i resident en Granollers (el Vallès Oriental). Així, en “Estones amb el meu silenci” (del 2015),  publicat per Témenos Edicions, no sols trau molts versos en relació amb la nit, amb la foscor, amb el jardí (simbòlicament), sinó que, a més, n’escriu que empiulen amb la infantesa. Així, en “Enyoro una flor…” (p. 17), posa que

“Els sentiments recorden tardes d’hivern

(…) vora la llar de foc a la casa dels avis,

de petit enyorava la mare”,

 

qui morí quan ell tenia cinc anys.

Igualment, afig que

“Una veu em convida a un passeig pel jardí

el jardí de la llar dels avis (…).

Alço els ulls i unes mans amigues

creuaven amb les meves una flor.

Les mans i els ulls de dos avis”

 

i, per tant, plasma trets que, no solament apareixen en les seues obres, sinó, per exemple, en Facebook o quan parla amb tu: un home de principis, dialogant (però no “buenrollista”), acollidor, obert a persones de totes les edats i a la vida.

Una altra composició en què exposa sobre els seus avis i, de pas, part de la seua infantesa, és “Enyoro la llar de foc” (p. 51), amb què comenta la seua voluntat de continuar amb la creativitat del nen i, això sí, tot i que l’escriptor tinga més de huitanta anys:

Qui me’n pot ensenyar

a ser nen, no vull ser avi.

Seure a l’escó de la cuina,

escoltar la veu de l’àvia

i fer una torrada.

(…) l’àvia (…) em treia la torradora de les mans.

Era bo el pa torrat amb tomàquet i pernil”.

 

Sobre aquestes paraules, direm que, en el 2021 (un poc després de conéixer-lo), en haver llegit el seu llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès” (publicat en el 2020), em digué que sa àvia havia fet el paper de mare,… com ací trau. El bon vincle entre padrina i nét es reflecteix en escriure que

“M’agradava esmorzar com l’avi,

però mai em deixà tastar la barreja de vi bo amb anís.

L’àvia, em deia,

un got d’aigua no et farà mal, i m’abraçava”,

 

o siga, en línia amb l’educació matriarcalista.

Al capdavall del poema, diu que ell, ara, fa torrades amb pa amb tomàquet i que “només són record d’un nen que avui és avi” (en el sentit biològic).

De fet, el dia que tractàrem aquesta composició, el 25 d’octubre del 2024, podem dir que moltíssims dies a l’any, el poeta Joan Sala Vila, no sols escriu en Facebook (per poc que siga) uns versos (seus o d’altri) o bé una petita reflexió, o bé unes paraules en nexe amb la seua visió del cristianisme: és un home encara creatiu, malgrat que té noranta-cinc anys, fins al punt que està obert a persones de totes les edats (això sí, amb eixe estil dialogant, pacífic i amb disposició a forjar ponts, com tantes persones que he conegut i que, quan començà la guerra de 1936-1939, ja tenien sis anys o més). I això, també, en alguns blogs que porta.

Enllaçant amb sa mare, hi ha el poema “On ets, mareta meva?” (p. 62):

“Mareta meva, quan em retrobi amb tu

vull ser nen altra vegada,

no sé com són els teus petons, vull saber-ho.

Perquè, allà on ets, entre les estrelles

les persones, oi que es fan petons?”

 

Quant als darrers dos versos, ens evocaren els moments en què el nen, al costat de la mareta o, més encara, de la padrina, diu que ell l’estima i que ella no morirà mai. La resposta de l’avia, sovint, és un somriure o una explicació didàctica. I, si no, alguna opció per a permetre que el xiquet s’esplaie i se senta en un ambient favorable.

No debades, a continuació, l’escriptor de Granollers addueix

“Mare, per a tu, encara sóc nen,

tens la casa plena de petons per mi, oi?

Mareta, t’estimo, t’envio un petó”.

 

Per consegüent, el fill està en nexe amb la mare i, així, amb la terra.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els ancestres, la natura i senzillesa

Altres poemes de literatura matriarcal.

Altres escrits d’aquesta línia, i que figuren en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona, són, com ara, “Vell Pla” (p. 16). En aquest, es plasma molt el sentiment de pertinença a la terra i algunes tradicions. Així, a mitjan composició, posa

“Que bonic és el Vell Pla

quan va decaient la tarda

i encara hi ha claror

del sol que ja se’ns amaga.

Per tornar de bon matí

i fer-nos gran arribada,

i donar el seu resplendor

a la creu, a la creu alta,

on ja els avantpassats

amb molta fe la miraven

com era la creu de terme

que amb la seva ombra ens empara.

Guissonesos i veïns de la comarca

gaudim d’aquest tresor

que la creu és benaurança,

i és un viure tan formós

fruint de l’ombra santa”.

 

Com podem veure, en primer lloc, trau el Vell Pla (ací, en al·lusió a la Plaça del Vell Pla, de què escriu al principi del poema); després, apareix la vesprada (u dels dos moments femenins del dia i prou habitual en escrits matriarcalistes); en acabant, passa a l’esperança de l’eixida del sol.

I, al capdavall, captem altres trets de la mateixa línia: la creu de terme (és a dir, la vinculada amb lo terrenal, amb els ancestres i amb el poble). I, com que aquesta creu és tel·lúrica, empiula amb la dona (ella proporciona ombra i sopluig, com la mare fa als seus fills, ací, en sentit simbòlic).

Finalment, la poetessa reflecteix un poble obert i receptiu als altres, a la comarca i que, com si es tractàs de festes patronals o tradicionals en l’indret, convida a fruir d’aquesta obagor.

En un altre poema, “El nostre hort” (p. 18), copsem aquesta literatura, però més bé en nexe amb la natura (heura, flors, un jardí…) i un ocell que, cada primavera, hi tornava:

“A l’hort del convent

com abans es deia,

amb quatre parets

voltadetes d’heura

(…) sempre i a tota hora

tinc el gran record

d’estimar-te sempre

mentre visca jo”.

 

Per tant, hi ha una relació entre la terra, l’escriptora de Guissona i lo maternal. En eixe sentit, en la composició següent, “Camí de l’escola” (p. 19), també apareix:

“(…) ma dolça mare

em portava allí (…).

El patí frondós

i uns arbres molt alts,

feien la rodona” (p. 19).

 

Ben avançat el poema, Teresa Bertran Tolosa afig unes paraules sobre la pedagogia que va rebre en la seua infantesa en el convent de les dominiques i sobre la bona avinença que hi havia:

“Jo molt agraïda recordo amb amor

un convent senzill” (p. 20),

 

detall que té molt a veure amb una de les característiques que captem en aquest llibre, en què predomina lo femení. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriacalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

La maternitat, la infantesa, la mare i l’educació matriarcal

Una quarta composició, de la mateixa corda i també en l’obra “Consells, glosses i records”, és “Onomàstica a la simpàtica i encoratjadora Felicitat, en la diada del seu sant” (p. 176), en què captem trets relacionats amb l’educació matriarcal (ací, com si els escrigués per a una xiqueta simbolitzada per l’aurora), diu així:

“Ets gentil, amb bell esguard,

montjòia de vives flors,

joliu nom és -Felicitat-

ets l’aurora, amb resplendors.

 

Segueix amb seny, la drecera,

d’aquest viarany, acompassat,

defugint, la polseguera,

d’aquest món tergiversat.

 

Coratge, pau, esperança,

aconhorta vius afanys,

amb lluita ferma, temperança,

avui, demà i molts anys.

 

I amb alegroia, harmonia,

et felicitem de cor,

i per quan, fineixi el dia,

se’n generin d’altres, de millors”.

 

 

Com podem veure, el vocabulari del text enllaça amb una xiqueta amb molta espenta i, si de cas, dedicat a una adolescent.

Un poc després, el poeta de Gurb n’escriu u en què trau la maternitat i el paper protector de la mare: “Felicitació a la mare en la diada del seu sant” (p. 179). Així, li posa

“És avui, fidel jornada,

símbol de flors i d’amor,

ferm espill, de matinada,

sublim record, d’esplendor,

no s’esvaeix, ens empara,

és l’anhel, que surt del cor!”.

 

Afegirem que les flors estan en nexe amb la infantesa i, respecte a la matinada, ho fa amb una de les dues etapes femenines del dia (la més fosca). Igualment, la dona fa de sopluig del fill.

En eixe sentit, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, hi ha un altre poema, “Formal Diada” (p. 180), en què es reflecteix lo maternal i els primers anys de vida d’una nina. L’autor escriu

“En eixa cambreta, tan ben endreçada,

que has trobat amb joia, i formal candor,

endomassant sempre, la flairosa estada,

amb pau, alegria, i sincer amor.

 

Aquestes poncelles, joliues i florides,

rebroten formoses, d’un immens jardí,

com espill de l’ombra, suaument ungides,

fermament lligades, d’amorós destí”.

 

 

Per tant, la formalitat va unida al bon cor (la candidesa) en un ambient receptiu i que facilita una bona avinença entre les diferents generacions (el flaire de què parla el poeta).

Això aplana un jardí immens, amb garridesa i, a més, que vincula amb l’obagor (un tret matriarcalista i en nexe amb la dona) i amb un ramell que donen al nen.

Finalment, l’avi i escriptor, li addueix, fins i tot, realisme, tocar els peus en terra i aprova deixar fer a la néta:

 “Aquesta Diada, és fidel companya,

ben acompassada, amb seny apropiat,

sigui compensada, sense forma estranya,

per fruir-la amb gràcia, goig i llibertat.

 

A la molt xiroia néta, Ester,

en la gentil Diada del seu Sant.

 

El teu avi, Ramon Tanyà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, la infantesa, la joventut i l’educació matriarcal

Tornant a poemes de Ramon Tanyà i Lleonart que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, dedicats, sovint, a néts seus i a persones més jóvens que ell, per exemple, n’hi ha u que empiula amb els fills del demà: “Testimoni – Noces sinceres” (pp. 168-169). Així diu:

“Seguint dels pares l’exemple,

(…) si vostra llavor, no falla,

vostra llar, serà un jardí;

on fadrins, i jovenalla,

també podran, escollir.

 

I si arreu, sentiu a dir,

que els colors han vist sortir,

(…) són de l’Arc de Sant Martí,

que han baixat del Sol, aquí,

per gaudir, de vostra Festa!”.

 

Resulta interessant que la darrera estrofa plasme un tret que ens evoca la cultura colla i el sorgiment de la vida, però, ací, mitjançant els colors (els raigs) que envia el Sol cap a la terra, això és, cap a la mare. O siga, en línia amb la Pachamama en aquesta cultura ameríndia, matriarcalista.

Igualment, dues composicions que posa més avant, les dedica a una néta seua en plena infantesa i a la mare de la xiqueta (però com si l’hagués escrita la filla, ja que captem “la fidel, filleta, Ester”).

En la primera, “A la molt simpàtica néta Ester en el dia del seu sant” (p. 172), copsem que la nina ha eixit de la terra (la mare) i el poeta de Gurb li desitja un bon esdevenidor:

“Airosa, gentil donzella,

gresol de flors, flairejant,

ets un esqueix, viu, de poncella,

en la Diada, del teu Sant.

 

Per molts anys, joliua Ester,

i amb l’esclaf, d’un tendre llavi,

puguis fruir-la, amb escreix.

Així ho desitja, el teu avi!”.

 

 

La segona (sense títol, en la pàgina 173) va acompanyada de versos que dedica a la mare:

“Per molts anys, mare fidel,

ramell de flors, perfumades,

ets lluïssor, aurora de Cel,

espill d’arts, ben madurades.

 

I per avui, demà i sempre,

puguis gaudir-lo, amb plaer,

així ho desitja, ben contenta,

la fidel, filleta, Ester!”.

 

 

Per tant, les paraules que exposa són ben lluny de lo que podria ser l’amor romàntic i, en canvi, encaixen amb la cultura de la senzillesa i maternal, ben fàcil de veure reflectida en la poesia matriarcal.

En una tercera endreça, A na Gemma Dordal i Tanyà en l’acollidora diada del seu sant” (p. 175), però a una altra néta, qui ja tenia quinze anys, comenta:

“Gemma, adient i formosa,

endiumenjada d’afanys,

alegre, ben joliua rosa,

ferm joiell, dels teus quinze anys.

 

Que l’horitzó, d’una altra aurora,

sigui per a tu, vibrant anhel,

en l’ahir, avui, i a tothora,

recollidora, d’un pur Cel.

 

I amb simpatia sencera,

i lleial, frescor de llavi,

prossegueix per la drecera.

Així, ho augura el teu avi!”.

 

Per consegüent, Ramón Tanyà i Lleonart espera que ella tinga un futur (la segona eixida del sol) que li aplane el camí.

A banda, el poeta, com si es tractàs més bé d’un suggeriment (d’acord amb l’estil i amb el vocabulari, semblant al d’altres escriptors matriarcals a què accedírem), fruit de vivències que ell ha tingut, recomana que la xica continue per l’opció que ella ha triat (ací, simbolitzant el model de vida).

Per això, podríem dir que aquestes paraules enllacen amb l’educació en els Pobles matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Celebracions d’homenatge a vells, en centres socials, amb poesia popular

En línia amb aquests versos de Ramon Tanyà i Lleonart, associats a Josep Roviró i Pujol (quan féu els noranta anys), en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, hi ha una composició (“Jovens de setanta i pico de anys”, pp. 366-369), la qual aquest folklorista llegí en un centre social del poble, amb motiu d’un homenatge als vells. En la segona part (i ací adaptem el text i algunes paraules), diu així:

“I ara, amadíssims germans,

prou de rises i clamors:

per a estos nobles ancians,

carregats d’anys i suors…,

per a estos hòmens honrats,

nobles per treballadors,

castissos i bons cristians…,

un aplauso estrepitós”.

 

 

Com podem veure, u dels punts que s’aproven és el cor net. Després, Cipriano Ibáñez Chisvert passa a la varietat i a la bona convivència entre els grans i convida a tractar-los bé, amb simpatia i, fins i tot, a l’agraïment pel seu paper en la vida:

“D’unes roses com la sang,

clavells, gesmil, ababols,

semprevives, lliris blancs…,

formeu un ram ben hermós.

 

Poseu-lo amb molt de carinyo,

en les mans d’estos majors,

lleveu-li totes les punxes,

que no es llastimen lo cor…,

ni les mans santificades

en virtuts, treballs, suors…

que, en la tasca d’esta vida,

els donà Nostre Senyor”.

 

En acabant, el poeta passa a l’educació i a lo que considera que es pot aprendre dels ancians:

“Imiteu els seus exemples,

els xiquets i jóvens, tots,

i, aixina, serà este Poble,

com lo Campanar, gloriós;

que el feren estos agüelos

en sillars d’aquell rincó

del Badall, i altres canteros,

i és l’enveja del contorn”.

 

Quant al vocabulari, direm que hi ha castellanismes, com ara, “carinyo” (afecte), “rises” (riures, rialles), “aplausos” (aplaudiments), “abuelos” (avis, padrins), “sillars” (carreus), “rincó” (racó),  “canteros” (pedreres) i, més avant, “firmes” (ferms) i “ratet” (estona).

També es reflecteix la força dels vellets, la germanor i el sentiment de pertinença a la terra (simbolitzat, com en altres poemes del llibre, pel campanar) junt amb el de les aliances entre ells:

“Serem firmes, com les roques,

en la fe i en l’amor;

i, com sillars ben travats,

serà nostra germanor,

com lo nostre Campanar,

que, esvelt,… artístic,… airós…,

travant tots los seus sillars,

és símbol de santa unió”.

 

A continuació, addueix que molts del poble, Massarrojos, en senyal de gratitud, tornen part de la flairor que els majors donaren en el seu moment a generacions (i a persones) més jóvens:

“Els perfums d’aquelles roses

i, d’aquell ram, sa flairor…,

rebeu-ho tot, tot, vosaltres,

en prova d’admiració”.

 

En el text original, posa “vosaltres”. 

Igualment, el lector del poema als jóvens de més de setanta anys i remitjó, els diu

“I, encara que, cap a terra,

se dobla ja el vostre cos,

la joventut està en l’ànima

que viu en Nostre Senyor,

Ell vos espera i empara

i, amb son mirar bondadós,…

sols vos diu esta paraula:

‘Vullc coronar-vos d’amor’”.

 

Finalment, el capellà de Massarrojos trau Déu (amb un paper semblant al de la mare que acull els fills que tornen a ella), qui comenta als grans:

“¡Un ratet de Creu vos queda;

molt prompte, no hi haurà més plors,

gojareu l’eterna festa

reclinats sobre el meu cor!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon 9 d’Octubre a tots,

festivitat de la creació del Regne de València i Dia del País Valencià
com també festivitat de Sant Dionís (o Sant Donís), patró dionisíac (i, per tant, matriarcalista) dels enamorats valencians.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

Maternitat i educació amb els nadons i amb els xiquets en els Pobles matriarcals

Una altra composició escrita per Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix la maternitat (sobretot, arran del primer part de la dona), és “Els goigs dels casats” (pp. 155-157), la qual també figura en l’obra “Consells, glosses i records”. Així, en la tercera estrofa, posa que

“Aneu doncs, a la lluna,

que, si és mel, és dolça,

allà, sereu feliços…,

en braços del Déu cec,

saborejant-la tota,

en vostre niu de molsa,

com l’ocell i l’ocella,

us donareu el bec”.

 

Per consegüent, en línia amb lo matriarcal, el déu que apareix no és repressiu respecte a la sexualitat (sinó permissiu, deixa fer) i, a més, el poeta trau lo femení (la molsa, això és, els pèls del pubis), el niu (tret que enllaça amb la dona com també ho fan les coves) i el bes dels novençans.

Tot seguit, empiulant amb la tradició matriarcalista d’educar sobre lo eròtic i sobre lo sexual, però, sovint, amb detalls de la natura (recordem els nens que naixen en un hort, sota una col del camp o en camps de flors, com ens reportaren durant la recerca), no en plasma cap; ara bé, sí un home relacionat amb la nit (un moment femení del dia): el sereno, qui anunciava l’oratge que feia. Afegirem que era la primera vegada que captàvem associada aquesta figura a la maternitat. Diu així:

“Mes, si ara sou feliços,

ja es tombarà la truita,

un dia sens pensar-hi,

que ja estareu al llit,

pum, pum, qui hi ha?

qui truca?

obriu a correcuita,

serà el vostre sereno,

que us porta, un nen petit”.

 

A continuació, addueix que

“Després ja en vindran d’altres,

potser, mitja dotzena,

llavors amb la quitxalla,

si el cas es presentés,

com colla riallera,

i sense passar pena,

anar a ballar sardanes,

i mirar, qui en sap més”.

 

Com podem veure, el missatge és que la maternitat cal que vaja unida al sentiment de pertinença a la terra, a la transmissió de la cultura aborigen (ací, mitjançant l’assistència a llocs on es fan balls tradicionals de Catalunya).

Més avant, més enllà, per exemple, de les cançons de ràdio (solien ser en castellà i només hi dedica un vers) i de balls importats d’altres cultures (ens els reporta en una línia), s’esplaia en el tema de canviar els bolquers… tant la dona com el marit i, igualment, copsem que la suposada necessitat d’una coeducació pregona no ho és en els Pobles matriarcalistes (encara que figure en documents o en lleis estatals aprovats o decretats en terres de Pobles patriarcals):

“Seran cançons de ràdio,

la seva ploranera,

ja us veig companys de causa,

donant-li el biberó,

cantant dolces corrandes,

com una mainadera,

tot passejant -el nino-

ballant el xarleston”.

 

És més. Parar esment al nen forma part del dia rere dia en les parelles matriarcalistes, com ara, quan tenen infants ben petits o de pocs anys:

“Molts dies al llevar-vos,

tindreu grata sorpresa,

llençols, i la robeta

seran tots molls i grisos,

serà un descuit del ‘nano’,

serà una lleugeresa,

els goigs de la família,

que fan l’home feliç”.

 

En la darrera estrofa, Ramon Tanyà i Lleonart els escriu

“La nostra enhorabona,

teniu ben merescuda,

la Creu amb harmonia,

molts anys pugueu portar,

si esdevingués feixuga,

i necessiteu ajuda

podeu disposar sempre,

del vostre amic, Tanyà”

 

 

I, així, desitja que el matrimoni porte la tasca de manera senzilla i amb bona avinença i els addueix que ell els farà costat, si consideren que els podria fer paper.

Finalment, direm que aquesta disposició servicial està en nexe amb l’esperit comunitari i amb la tradició maternalista en les cultures matriarcalistes (la qual es reflecteix en molts poemes seus). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Les feministes i els antipatriarcals, si no tenen descendència, ni moltíssims seguidors a nivell social, de moment, els del futur ni els vindran de París, ni del cel, ni per art d’encantament.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, educació matriarcal i sentiment de pertinença a la terra

Una altra composició també en el llibre  “Consells, glosses i records”, en línia amb la literatura matriarcal i en què copsem la maternitat és la cançó “El nen de la mare” (de l’any 1921, com indica l’escriptor), ací, amb lleugers retocs:

“El nen és petit, ja mig adormit,

la mare se’l mira,

no el deixa mai sol

i, vora el bressol,

joiosa sospira.

 

I, vetllant-li els seus somnis d’amor, 

ella pensa, tranquil·la i ditxosa, 

‘El meu fill, del món, val un tresor’

i l’adorm, tot cantant-li amorosa.

‘- Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,

que ets un angelet, que m’ha enviat Déu:

un petó, a la galta; un altre, al front;

petons d’una mare, els més grans del món'” (p. 40).

 

Més avant, potser per influència del mon industrial, el fill ni estudia, ni treballa i, a més, es decanta pel vici. Això sí: sa mare l’acompanyarà fins al darrer moment i no el deixarà caure.

Uns altres versos en què es reflecteix el mateix tema apareixen en el poema “Noces a pagès” (p. 47), també de Ramon Tanyà i Lleonart:

“A pagès vaig trobar, la raó del meu viure,

en sentir consiroses, onades d’amor,

bell esclat de dolçors, que floria el somriure,

i m’omplia de goig, avinença, esplendor”.

 

Per tant, l’autor capta en terres de camp, rurals, el sentit a la vida, un tret prou habitual en la vida diària.

En acabant, trau el tema de quan era nadó i sa mare era al seu costat:

Bressolant-me amb tendresa, les hores joliues,

que envoltaven missatges, de tots els confins,

farcíem l’espai, de raons endolcides,

i que invitaven el cor, vespres i matins”.

 

Finalment, com posa al capdavall, seran les noces lo que, a més de “salvar-lo”, mitjançant una dona (la núvia), faran que ell continue vivint lo maternal i, igualment, com si ho fes a recer, tocant els peus en terra i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra:

“Tot fins el moment, que arribà la conquesta,

que va dur nostra barca, al refugi segur,

gojosa l’estrella, viu espill de festa,

companya harmoniosa, que vaig trobar en tu” . 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i educació matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema d’Agustí Pedret i Miró.

En agost del 2024, accedírem al poema “Endreça” (https://www.facebook.com/profile/100070513413703/search/?q=Endre%C3%A7a), escrit per Agustí Pedret i Miró en 1928 i publicat en el mur de l’”Associació Cultural Vibrant” el 22 d’agost del 2024. En aquests versos, mitjançant el tema de la llengua, es vincula el sentiment esmentat. Diu així:

Quan diràs amb franca veu

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

i que fins la vida i tot,

donaries per salvar-la,

allavors serà per tu

eix amor que ara em demanes”.

 

Així, el poeta comenta que ell es casarà, quan la dona li diga que estima Catalunya, que s’interessarà per la terra.

Tot seguit, en nexe amb la dona catalana, l’escriptor afig

“Jo l’estimo de tot cor,

a la dona catalana,

i l’estimo encara més

si es fa digna de sa pàtria,

que la dona que així ho fa

bé de cor pot estimar-se.

 

La muller que jo haig d’aimar

ha de ser ben catalana,

vull que estimi amb sentiment

eixa terra desgraciada,

i que ensenyi als fillets

com se fa per estimar-la,

perquè al vindre I’ocasió

llibertat puguin donar-li”.

 

Per tant, en una estrofa en relació amb l’educació matriarcal, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

A més, Agustí Pedret i Miró posa que

“Vull que parli el meu parlar,

que és la llengua de la pàtria,

no vull que es deixi encisar

per llengua del tot estranya,

perquè vull que ma muller

sigui orgull de ma nissaga”.

 

I, així, Catalunya enllaça amb la llengua, u dels trets que més formen part del matriarcalisme català.

Finalment, el poeta li addueix que

Quan diràs, doncs, amb amor,

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

allavors serà per tu

est amor que ara em demanes”.

 

Empiulant amb els temes exposats per Agustí Pedret i Miró, un altre poema en què també es reflecteix el sentiment de pertinença, però de l’escriptor Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), és “La llengua dels meus avis” (https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:69d115da-de63-4f94-8595-e2ae5de92f21), dedicat “Als meus nebots Andrea, Gianfranco i Giulia perquè no oblidin llurs arrels”, en què podem llegir

“No m’il·lusion

que parlarem encara

per prou temps

la llengua dels meus avis,

amb la qual

petitet

he començat a conèixer

els cicles de la vida

i a mamar,

d’aquesta terra antiga,

la sabor de la mar

i del vent de llebeig

(…) És per això

que els dies de festa

com els meus aniversaris

he deixat de tastar

tot allò

que fa exòtic”,

 

en al·lusió a lo que no forma part de la llengua i de la cultura catalanes. A banda, plasma que aquesta llengua és la mateixa que parlaven els seus avis i amb què, de xiquet, començà a aprendre sobre l’Alguer i sobre temes del dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els pagesos, el tros i els arbres

En línia amb la vida rural i amb el sentiment de pertinença, el qual té prou a veure amb conrear-la o bé amb promocionar lo relacionat amb la cultura vernacla de l’espai geogràfic on està i molt, òbviament, amb la llengua, el 28 d’agost del 2024 trobàrem l’escrit “Elogi del pagès” (https://rcamats.wordpress.com/2011/12/08/homenatge-al-vell-pages), publicat per un nét seu (Ramon Camats) el 8 de desembre del 2011 en la web “Ramon Camats”. Així, quan Ramon Camats parla sobre el seu avi, qui, eixe dia, feia els noranta anys, comenta que En Josep, un pagès d’Oliola, a La Noguera, avui fa noranta anys. És un home de mirada franca (…). Gaudeix d’una perfecta salut: no ha de prendre cap pastilla per controlar la pressió arterial, la glucosa de la seva sang o l’artritis; tampoc no ha de parar compte amb el que menja i beu. De fet, diu que a les menjades només pren vi -això sí, moderadament-  i, fins i tot, es concedeix un cigarret de tant en tant. Evidentment, no necessita ajudes per dormir –cosa que fa plàcidament totes les nits- i, quan es desperta, de matinada, fa petar la xerrada amb la Mercè, la seva dona, fins a trenc d’alba, hora en què ambdós es lleven per esmorzar: una torrada, una mica de cansalada viada, a voltes, uns ous ferrats i un traguet del porró”. Enllaçant amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943) conta que, quan ella tenia uns dotze anys, un metge digué al meu avi matern que li convindria anar a viure al poble,… i ho feren.

Tot seguit, passem a unes paraules que empiulen amb molts comentaris referits a dones nascudes en el darrer quart del segle XIX: “Ha treballat tota la vida. Cada matí el podeu veure sortir amb el seu tractor cap al tros, on passa el dia (…). Diu que no s’ha cansat mai; de fet, el que ell entén per descans: canviar de feina, ens assabenta del seu tarannà. Així i tot, algun cop el veureu assegut, recolzat en una alzinera o un roure, llegint una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía, el seu entreteniment literari preferit”. Per consegüent, en temps d’esbarjo i tot, més d’una vegada, ho fa en contacte amb la natura, ací, al costat d’un arbre (en aquest cas, a més, dos molt simbòlics i on, sovint, històricament, es prenien moltes decisions i hi havia reunions en nexe amb el comunalisme).

Igualment, copsem que “Els dies que no va al tros, el trobareu a l’hort, amb el xapo a les mans, plantant cebes, trumfes o espinacs, fent cavallons perfectament arrenglerats, entre els quals circularà l’aigua de la font que rega el planter. Quan toqui, podreu contemplar-lo amb una sulfatadora d’aram a l’espatlla”.

A banda, s’ha conservat el tractament tradicional de “vós” (en lloc del de “vosté”, el qual, sobretot, en el Regne de València, penetrà en el segle XVIII i ha estat molt arrelat): “Els qui li diuen padrí i el tracten de ‘vós’, han après a treballar amb ell. Els ha ensenyat a brandir l’aixada, els ha instruït en l’art antic de la dalla; amb ell, han fet garbes i han batut a l’era quan aquestes destreses i feines ja eren un anacronisme. Ell els ha explicat la diferència entre el romaní i l’espígol, els ha mostrat els llocs on es crien els bolets de soca, les gírgoles i els pebrassos, i els ha advertit contra les farineres bordes i les cogomasses”.

Afegirem que, “Amb ell, també han après a viure: una saviesa antiga, reposada, brolla dels seus llavis. Les seves cròniques de la guerra [de 1936-1939], mai no oblidada, sempre present, són una vertadera escola de l’existència”. Partint de vivències que tinguí amb més de cinc persones (bé catalanoparlants, bé castellanoparlants) que, quan començà la guerra, ja tenien deu anys, diré que estimaven la vida i que promovien que no hi hagués actes de violència entre persones.
L’entrada també posa que  “És un rar exemplar d’una generació gairebé extingida, prototipus d’un saber i d’un fer que els habitants de ciutat hem perdut. No és únicament, per l’edat, que mereix respecte, sinó perquè, sense saber-ho ell, atresora i conté un dels pocs models de vida que garanteixen la bonhomia i la felicitat”.

Adduirem que, en un altre escrit de Ramon Camats, “Noranta-nou anys” (https://rcamats.wordpress.com/2010/12/13/noranta-nou-anys),  que té a veure amb l’anterior i també publicat en la web “Ramon Camats” (però el 13 de desembre del 2010), plasma que “No es vantava gens de la seva edat (…).
En Josep sempre va fer de pagès. Només els afers militars van trencar, dos cops, la seva llarga vida de treball. (…).
El tros va ser tota la seva vida. Recordo que, quan jo mateix era petit i l’acompanyava a la vinya, mentre berenàvem l’acostumada llesca de pa amb oli, ell em contava, a redós d’una alzinera, que son pare el feia anar a plegar fem dels camins abans d’anar a escola. (…)
Sempre que penso en ell, com ara, m’adono que la vida urbana que he triat desdibuixa la dimensió natural del temps que només les persones com Josep han viscut gairebé sempre. El pas de les hores, en efecte, era molt evident per als pagesos d’abans, que feien vida al tros, i no tenien elements de distracció. A punta de dia, havien de ser al peu del bancal i, quan es feia fosc, plegaven, perquè les mules no portaven pas llums als ulls. (…) el temps cal aprofitar-lo, com feien els pagesos, que només disposaven de les hores de claror natural”.

Finalment, posa que Els vells –i en Josep ho era− són com les roques, que, amb els anys, cristal·litzen i resplendeixen, i guanyen amb transparència el que perden de color”. Això que els ancians són com les roques, més d’una vegada, m’ho ha dit ma mare, principalment, en relació amb dones de l’època de les seues àvies o un poc més jóvens: qui passava les proves més fortes (amb setanta anys), passava de huitanta i, més d’una vegada, aplegava a noranta. I més: un amic i coneixedor de la cultura colla en Atacama, em comentà un dia que, en aquelles terres (on ell havia viscut durant cinc anys), moltes persones… aplegaven a cent vint anys. Sí: a cent vint. I, quan li demanàrem si els recopiladors de rècords, s’acostaven a aquells indrets, ens respongué que no, que no ho fan. Potser perquè serien a més de quatre mil metres d’altitud…

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, pagesos realistes i l’educació matriarcal

Un altre escrit en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra és “Albert Maeso: ‘Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural’” (https://www.smpalautordera.es/ca/informacio/noticies/pln293/albert-maeso-els-meus-avis-em-van-ensenyar-la-duresa-i-la-bellesa-de-la-vida-rural), de la web “Parc Rural del Montserrat” i publicat en novembre del 2021. Així, Albert Maeso, de vint-i-set anys i nét de família pagesa, comenta “he après dels meus avis materns, que sempre han viscut de la terra; han estat grangers durant molts anys i vaig créixer passant moltes hores amb ells. Avui dia són el gran pilar que em manté arrelat a aquesta regió. També he après tècniques més sostenibles i ecològiques d’agricultura de manera autodidàctica”. Per tant, aporta importància a l’educació rebuda pels seus avantpassats, en aquest cas, pels padrins, qui, a banda, li han transmés el sentiment esmentat i ell l’ha acollit de bon gust.

A més, resulta interessant la concepció que aquest xicot té de la terra, no com una mena de propietat privada, sinó, més aïna, com una mare, trets que empiulen amb la tradició dels pobles matriarcalistes: “No crec que puguem parlar de tenir terres en el sentit més estricte del verb”.

Igualment, quan exposa sobre les que treballa, captem el paper que fa la dona (com a mitjancer en tractes, que diuen els llauradors de l’Horta de València): “Finalment, després de rebuscar molt, vaig trobar un que resultava ser de l’avi d’una noia del poble que coneixia de feia anys. Vaig posar-me en contacte amb ella i els hi va agradar molt la idea, m’ho van posar tot molt fàcil.

Quantes hectàrees són i què hi cultives?
No arriba a mitja hectàrea i hi cultivo olivera, majoritàriament, tot i que també hi tinc algun ametller i un parell de figueres”.

En acabant, quan li demanen sobre la seua relació amb la terra i amb la pagesia, afig “Vinc de família de grangers i pagesos i n’estaré agraït eternament. Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural. Un cop tastes la satisfacció de menjar allò que les teves pròpies mans han conreat, és difícil renunciar al desig d’intentar ser cada dia una mica més autosuficient, donar bons aliments a la gent que estimes i intentar mantenir vius els coneixements ancestrals que, generació rere generació, s’han anat traspassant amb l’objectiu de tenir la millor collita possible”.

En nexe amb el detall de donar part de lo que té, de compartir, direm que va associat a la cultura matriarcal i que, com ara, es manifesta en el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” com també en la manera de transmetre lo que se sap i que ha passat d’avis a pares i a néts, principalment, mitjançant la dona: no és una educació magistral, ni instructiva (tipus militar), sinó com es pot llegir en moltes rondalles de la tradició catalana.

Adduirem que, en fer-li la qüestió sobre què li aporta el fet de ser pagès, diu “Crec que ser pagès és més una actitud que una afició o treball, tot i que també té molt d’això últim, evidentment. Jo vull ser pagès perquè em sembla una de les feines més dignes que existeixen; també, de les pitjors remunerades, per desgràcia. Deixant de banda la part més pragmàtica d’obtenir aliments saludables per a tu i els teus, crec, també, que ser pagès (…) ens obliga a veure que la natura segueix el seu propi ritme, que no és una línia recta i uniforme, sinó que segueix certs cicles i té límits. Podríem dir que ens fa sortir de la voràgine, per tocar de peus a terra”.

Finalment, sobre el tema de si ser llaurador és una afició, hem recordat que, cap al 2005, una colla de membres d’una coordinadora ecologista veïnal d’Aldaia i d’Alaquàs (CEVA), dues poblacions de l’Horta de València, ens proposàrem portar un hort. Doncs bé: un dia, en aplegar l’amic que n’era propietari, i parlar-li sobre la tasca, ens vingué a dir que és una faena en què cal inclinar el llom i que no és precisament còmoda, encara que sí que ens podem beneficiar d’estar en contacte amb la natura. Així, en cançons tradicionals catalanes, com ara, la de Mambrú, està ben reflectit: el pagès mira al cel (la pluja), mira enllà (l’esdevenidor) i mira en terra (toca els peus en terra, on són els arbres i els conreus) i no es dedica a eixa mena de vida contemplativa (com sí que pot fer el pastor, mentres que les ovelles, en un prat ben ample, mengen) més pròpia de cultures patriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)