Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Dones que eduquen de manera matriarcal, ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La monja d’Aguiró”. En una casa molt forta d’Astell, “hi vivia la mare, l’hereu i algunes germanes solteres.

L’hereu, aquell matí i, com feia cada dia, es llevà ben aviat i es posà mans a la feina” (p. 619) i eixe matí arribaren “fins al poble dues monges (…) intentant captar vocacions de les joves dels pobles, perquè aquestes entressin al noviciat” (p. 619). Com veiem, es fa esment a un home (l’hereu) i a moltes dones.

Un poc després, podem llegir que, “en arribar, en aquesta casa, va obrir-les una de les noies solteres” (p. 619) i que la proposta de les monges no desagradà a la jove, ni, en acabant, a la mestressa. Per això, “Van parlar i van arribar a un acord. L’únic que feia falta era comunicar-ho a l’hereu, quan aquest vingués a dinar, però, amb la seguretat -digué la mare-, que no hi posaria cap entrebanc; però, com era l’hereu, volia comunicar-li” (p. 619). Per consegüent, la mestressa (la senyora ama valenciana, equivalent a la madona mallorquina) és qui té la darrera paraula i, fins i tot, tria comentar-ho amb el fill gran.

“En arribar el noi, la mare el posà al corrent del que havia succeït aquell matí i que la seva germana aniria al convent. El noi contestà que, per ell, no hi havia cap problema, sempre que ella volgués anar-hi” (p. 619). O siga, que hi ha una educació matriarcal: la mare pren una decisió i reporta els fills (en aquest cas, l’hereu) abans que la filla entre en el convent. En eixa línia, el fill aprova la decisió de la germana.

En acabant, hi ha una part d’humor, en què, de nou, captem l’educació matriarcalista:

“-Ella hi vol anar i l’únic que li haurem de donar és un matalàs i fer-li el dot. Et sembla bé?- féu la mare.

-Totalment d’acord -féu l’hereu-, però amb una condició, i és que, si no té família, el dot torni a casa” (p. 619).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “L’hereu”, en la mateixa obra. Com diu el narrador, és verídic. Conta que, en una casa d’Astell, la mare quedà vídua, “com a cap visible, juntament amb el fill i la jove. Passats uns dies del trist esdeveniment, el noi va dir a la mare que, potser, seria bo que el fes amo de tot (ja que la propietària era la vídua), amb la qual cosa la jove estaria més contenta (…). La dona, que era molt bona persona, contestà al fill que, si creia que això seria el millor, per ella, no hi hauria problema.

Pocs dies després, de bon matí, mare i fill emprenien (…) per anar a cal notari, la mare anava muntada damunt un gros ruc que tenien a la casa i el fill el menava” (p. 621).

Com captem en aquests passatges, la dona porta els pantalons, el fill consulta la mare (qui és la màxima autoritat de la casa), és ella qui té la darrera paraula i, a més, ho fa molt oberta als fills. Fins i tot, quan fan via cap a la notaria, ella està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Avis, àvies i mares, de ment oberta i amb veu suau en narrar rondalles i vivències

General, , , , ,

Àvies (o padrines) i mares i avis (o padrins) que narraven rondalles, llegendes, vivències, etc. amb veu suau.

El 16 de setembre del 2023, després d’haver tractat la vespra sobre una rondalla recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, en què un avi conta amb veu suau una narració a un net (“Per Nadal cada ovella al seu corral”), plasmada en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, posàrem en Facebook un post que deia així: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles, narracions, vivències, etc. amb veu suau? ¿I els vostres avis (o padrins)? Gràcies”.

En el meu mur, comentaren “Sííí. Jo, a les iaies, sempre els demanava que m’expliquessin històries de quan eren petites. M’encantava escoltar les seves vivències” (Natalia Farreras Costa), “Quan vaig estar moolt malalta, de petitona. Recordo els contes de la besàvia, i els recordo perfectament: amb veu suau i tendresa” (Montserrat Cortadella), “I tant! Recordo que, quan era petita, vaig passar la varicel·la. La meva mare es passava moltes estones al costat del meu llit, explicant contes i fent mantega!!! Llavors, de la nata de la llet, en feien. Quins temps!!!” (Pilar Ortiz De Paz), “La mare, sí. Quan m’explicava vivències, ho feia en veu suau i, normalment, ho feia a mi” (Rosa Rovira), “Sí: ma ‘uela’ era una contacontes especial. Em contava moltes històries, em cantava rondalles i, per les nits d’estiu, els xiquets del carrer li féiem rotgle perquè ens contara contes” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 16 de setembre del 2023 plasmaren “A mi, l’avi m’explicava el conte de ‘Joan, l’os’. Sempre ho recordaré. Millor que cap sèrie d’avui dia. Gràcies, avi!!!” (Maria Jesus Canal Tomas).

Igualment, en el grup “Estimar les Terres de l’Ebre”, el mateix dia, Deu Montse posà “Només les àvies. Els avis van morir a la guerra”. 

Quant a ma mare (1943), durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em digué que son pare (nascut en Alaquàs en 1906) tenia molt bona relació amb el seu avi patern (tataravi meu): “Les relacions que tenia mon pare amb el seu avi: que es volien, mútuament, molt. Que, de vegades, em contava [= mon pare] que li contava històries i li deia:

-Tu, ¿te’n recordes?

I mon pare, per no fer-li-ho lleig, doncs, moltes vegades, li deia:

-Sí.

I, al moment, [el seu avi] reaccionava i diu:

-Tu no te’n pots recordar. ¡Si tu, encara…, llavors, no havies nascut encara!”.

Cal dir que, durant una conversa telefònica que tinguí amb ma mare el 16 de setembre del 2023 i en què comentàrem lo que havien plasmat en vincle amb el tema que ací exposem, ens digué que el meu avi matern (Miguel, nat en 1906), com que, “anava, moltes vegades, amb ell, (…) aquell li contava quaranta històries… per l’edat i el temps”. I, quant a la veu de l’adult, ma mare la reflectia… suau, això és, en línia amb com fan en moltes cultures matriarcalistes (les quals estan més en contacte amb la natura).

A banda, ens afegí que, encara que, en la família del meu tataravi, hi havia persones amb estudis (com ara, el Pare Guillem i l’advocat Palop Guillem, ambdós, amb nom de carrer en Alaquàs), aquest besavi de ma mare, principalment, “Parlaria del camp, que era lo que vivia”.

Adduirem que, el mateix dia, en el grup “Records del nostre passat”, Rosa Garcia Clotet escrigué “Sí, sobretot, l’àvia Estrella (materna). L’àvia Antònia, més aviat, explicava vivències de quan era petita i també cançonetes.

L’avi, més aviat, ens ensenyava a fer: estels, xiulets amb pinyols d’albercoc, manualitats, i…  cal·ligrafia, matemàtiques, poesia… Ho feia com si juguéssim”. 

Finalment, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 16 de setembre del 2023, Trini Moliner Olsina, en resposta a lo que havíem recopilat fins aleshores, a manera d’agraïment, plasmava “Són les dones. Les àvies que tenien la paciència i la immensa bondat de cuidar i contar a la canalla contes.

Mai prou agraïda a la meua àvia Tresa per tots els contes que ara, jo mateixa, conto als xiquets i xiquetes del meu poble. Tot un plaer”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Els avis en l’educació dels nets, i dones fortes, jóvens i de mitjana edat

General, , , ,

Una altra rondalla recollida en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcalistes, és “Per Nadal cada ovella al seu corral”. Al principi, el narrador comenta “em van venir a la memòria uns fets de vida, unes velles rondalles, unes corrandes i unes llegendes que vaig aprendre dels meus avis; els padrins, que és com aquí els anomenem” (p. 599). Més avant, afig “em sembla sentir de nou la veu suau i clara del meu padrí, que era conegut en tot el poble pel Nen Xic i que sabia tantes llegendes i rondalles” (p. 600). Resulta significant que l’avi tingués una veu suau, tret que és relativament comú en les cultures matriarcalistes, les quals estan més en contacte amb la natura; i, més encara, que, un poc després, el net comente que “ara, tot i que ja sóc gran, continuo tenint el cor d’infant” (p. 600).

A continuació, resta ben plasmada la manera de relacionar-se del padrí:

“-Padrí, per què no m’expliqueu el que va passar a la masia d’Aubàs aquell any per Nadal?

-Que no te’n recordes?

-No gaire” (p. 600).

Llavors, l’avi “es passà la mà per la seva tupida barba i, amb veu calmosa, començà la narració” (p. 600). I, per tant, amb una veu que facilita que el receptor (ací, el net) copse el relat i que s’hi interesse.

En un paràgraf posterior, el padrí li diu “perquè, has de saber, Xic, que, per viure, hi ha tres coses molt importants: llenya d’alzina, pa de forment i vi de sarment” (p. 600). És a dir, força (hi ha el refrany “Fort com una alzina”), la joventut i els qui creixen (el forment enfila cap amunt) i la maduresa, les persones ja adultes i, a més, dones (el raïm creix cap avall i recorda el triangle invertit que simbolitza lo femení, fins i tot, en lo sexual, en què representa la matriu, on naixerà el fill). En cap moment diu que les tres coses hagen d’anar per separat i, igualment, ens porta a pensar que considera bo que ho facen unides. A més, com que la llenya té a veure amb la fusta i la fusta ho fa amb la dona (amb la mare), podríem enllaçar-la amb la dona. ¿Una dona forta, jove d’esperit, àdhuc, amb uns quaranta o cinquanta anys ja fets i que ha garantit el futur mitjançant els fills que es fecundaren en la seua matriu? Sí. Adduiré que aquest simbolisme em vingué al pensament el 15 de setembre del 2023, mentres escrivia sobre aquesta narració.

En el passatge següent, podem llegir que el net demana a l’avi on eren els fills d’un personatge i ell li respon amb unes frases que reflecteixen el vincle entre el matriarcalisme, la pagesia i la ciutat: “Feia molt de temps que eren a la ciutat. Prou que tenien feina a casa, però ells volien triomfar en la vida i els semblava que, per a això, no hi ha res millor que els aires de ciutat. La mare no ho entenia pas, solament sabia que la separació era molt llarga i els nois molt joves; per ella, sempre serien els nens. El pare ho acceptava perquè comprenia que els fills havien de fer el seu propi camí a la vida, encara que també sentia un gran buit i una gran tristor” (p. 600).

Finalment, un veí (Bep) diu a Pau (el pare de què parla el narrador) que les seues ovelles s’havien escampat. Una semblança entre les ovelles i els dos fills que se n’havien anat a la ciutat. A mitjan cerca, en Pau comenta al veí: “Bep, atura’t. Mira aquells dos homes que venen pel camí de l’Oliva! (…) Fills!, són els nois, són ells, que tornen” (p. 601). I corre vers els caminants i els abraça fortament. Cal dir que l’oliva i l’olivera, en la cultura catalana, estan relacionades amb la pau, en aquest relat, simbolitzada per la tornada dels fills (els dos jóvens) a la casa dels pares, acompanyada, com hem vist, d’una abraçada. Ja en el passatge final, tots, o siga, els dos nois, la mare i el pare, es reuneixen en la taula i en Pau diu “Gràcies, Senyor, perquè heu volgut que, per Nadal, cada ovella sigui al seu corral” (p. 601).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Poesia matriarcal, acollidora, amb moderació i molt oberta

General, , ,

El 28 de març del 2023, en resposta a un comentari que fiu en el meu mur, Rosa Rovira Sancho m’envià un correu electrònic amb tres poemes que s’ajusten a la literatura matriarcal. Deia així:
“Hola, bon vespre,

Et passo tres poemes:
‘Les paraules prenen vida’, 2013.
‘La mare natura’, 2005.
‘La dansa de les lletres’, 2020.
Desitjo que t’agradin.

‘LES PARAULES PRENEN VIDA

Les paraules prenen vida
quan surten del pensament,
has de pensar bé com dir-les
per no fer-ho malament.

Elles curen o fereixen
depenent del seu sentit,
calmades ens asserenen
però fan mal si sents despit.

Després de sortir de boca
mai les pots tornar a agafar,
tenen el poder d’ofendre
mitigar o confortar.

Són unes pedres precioses
que llençades contra algú,
el fereixen i humilien
i reboten contra tu.

Quan una bona paraula
embolicada amb paper fi,
es pronuncia amb gentilesa
ens alegra el dematí.

Cuidem doncs la nostra parla
respectant la llibertat,
les paraules amb afecte
ens daran felicitat’.

 

Rosa Rovira Sancho, 2013”.

Aquest primer poema va en línia amb l’ensenyament matriarcal i amb una expressió molt popular entre els valencians: “Pensat i fet”. Amb ella, i, encara que va associada a fer una acció de manera diligent, primerament, posa la pensa per davant, el no improvisar, ni fer les coses espontàniament, sinó amb dos dits de coneixement.

En acabant, Rosa Rovira exposa sobre la capacitat de guarir que poden tenir les paraules, de generar joia, des de matí.

Al capdavall, l’escrit convida a emprar formes suaus i que afavoresquen la proximitat i, finalment, felicitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les rondalles i el paper educatiu en els Pobles matriarcals, la dona i l’acollida

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un fantasma a la serra”. En u dels relats sobre Almenar, es parla “d’un fantasma, que alguna cosa de veritat deu tenir, perquè la va contar un mossèn i ja sabeu que no acostumen a dir mentides” (p. 430). De principi, es parla d’un fantasma i podem empiular-lo amb moltes rondalles (mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover) en què apareix la figura d’una mà negra (o bé la d’una ma que, en la foscor, fa de cap i a qui segueix una persona). Igualment, el mossén és ben estimat per un poble que, entre altres coses, no es caracteritza per la mentira, ni per la manipulació (ni, deixem-ho clar, per les veritats absolutes, ni pel culte a la rectitud de pensament, d’organització o, com ara, de relacions entre persones). Més aïna, ell (i el Poble) ho fan per l’afinitat amb les humanitats, per l’hospitalitat, per tocar els peus en terra i per empeltar-se amb la terra, és a dir, amb la dona, amb lo matriarcalista. 

Afegirem que, un matí, els mossos es lleven i, “quan eren prop de la bassa, quedaren esglaiats. Allà, dalt de la serra de Sant Salvador, una negra i grossa ombrota anava d’aquí cap allà com si pugés o baixés” (p. 430). Per consegüent, ens trobem amb una dona que porta la seua vida (ací, en forma d’una bassa, detall associat a l’aigua i, així, a lo femení i a la dona) i això fa que els mossos es facen arrere. A més, la mà, com en les narracions esmentades, és negra (color vinculat amb lo matriarcal, amb la foscor i amb la dona), grossa (voluminosa, tret que podríem empiular amb la figura de la Gran Mare, la qual apareix gruixuda i amb mamelles molt grosses) i que gaudeix de llibertat de moviment (és ella qui decideix cap a on tirarà, no cap mosso, ni cap altra persona). Això sí, la dona està en la terra, no vola, ni agredeix (com ara, mitjançant el foc).

Adduirem que els mossos tiren junta i, partint de les històries que els contaven a la vora del foc (p. 430), consideren que allò devia ser un fantasma (p. 430). Aquestes paraules, vistes amb discerniment,  venen a dir-nos que, en les cultures matriarcalistes, la vida (i molts detalls) es fonamenten en l’educació que els seus seguidors acullen a través de les rondalles, de les llegendes, de relats, etc. en comunitat, en grup, en la família o junt amb altres persones de la mateixa visió de la vida (la matriarcalista).

Tot seguit, l’amo “va agafar un bon bastó i s’encaminà vers el lloc que li havien dit els mossos, que el seguien al darrere, a una distància prudent” (p. 430). Com captem, ací no existeix la figura del pastor que té les ovelles com a seguidores i ell com a capitost (en el sentit militar) sinó que 1) els mossos s’han aplegat i han tractat el tema, 2) l’han comentat al propietari i 3) el senyor, com a màxim representant, encapçala el grup i, no solament el segueixen, sinó que ell no hi va sol (a diferència del pastor en les cultures patriarcals i en algunes cançons tradicionals catalanes plasmades en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu i Puig, de 1992, o bé recopilades per Manuel Milà i Fontanals en el segle XIX).

Finalment, el propietari “anà serra amunt amb el bastó a la mà.

Va veure un ésser que trescava entre les mates i els còdols. Va acostar-s’hi (…) i el va agafar fàcilment.

El fantasma va resultar que era un pollí que s’havia perdut la nit anterior i no sabia tornar a casa” (p. 430). O siga, que l’home acull el petit cavall. ¿Era un pollí que havia perdut l’amo o n’és u que ell troba? El relat no ens ho comenta. En qualsevol cas, l’home ha sigut receptiu com també ho seria a la infantesa (ací reflectida en l’animalet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, espavilades, que proposen i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’educació, en relació amb la sexualitat) és “Qüestions d’animals: la guineu i la ruca”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Com podem llegir al principi, “va de dos animals que havien de donar a llum.

Diu que la guineu, que sempre ha tingut fama d’espavilada, un dia passava per aquestes contrades pallareses, (…) estava a punt de donar a llum unes quantes guineuetes” (p. 377). La rabosa pensava que un any d’embaràs era massa.

Aleshores, veu un grup d’egües que menjaven plàcidament, que tenien bona panxa i que, al seu costat, “hi havia una ruca que, per cert, també estava prenyada” (p. 377). Cal dir que l’egua és la femella del cavall (animal que simbolitza la fidelitat i la noblesa) i que elles estan en grup. En canvi, la ruca (i direm que, de manera simbòlica, els catalans, estan associats al ruc, per la seua fama de faeners), animal que, com podem veure, “toca els peus en terra” (per mitjà de les potes). Davant la resposta de la colla, la segona salutació, era més concreta, a la ruca, la qual, “en veure que era a ella sola que es dirigia, va sentir-se afalagada i va contestar a la salutació.

-A què es deu la teva grata visita? -va respondre amb to senyoriu i distingit.

-Mira: veig que estàs prenyada, i jo també. Tu, amb set setmanes, acabes; i jo passo un any. Fixa’t: tu, set; i jo, un. Així que he vingut a proposar-te que, si vols, canviem el temps de la nostra gestació” (p. 377). Fins ací, podem veure que el tema de la sexualitat es presenta a partir de vivències que els nens, els xiquets, els jóvens i persones d’altres edats, poden viure personalment i, si no molt de temps (per exemple, perquè no tenien animals en la casa o en el mas), sí, com ara, amb motiu d’alguna visita a casa d’alguns familiars, d’alguns amics o de veïns d’on residien. Per això, es parla obertament de la gestació, del part i, sense embuts, captem que les dones embarassades (ací, simbolitzades, sobretot, per la guineu i per la ruca) s’ajuntaven amb unes altres que també esperaven donar a llum.

A continuació, copsem que “La ruca, que era com la paraula ja diu, no ho va entendre gaire i va respondre que, pel que feia a ella, no hi havia cap problema, però (…) que li ho tornés a contar de nou.

La guineu, fent ús d’allò que sempre se li ha atribuït -astúcia-, tornà a començar l’explicació i tornà a fer esment que, mentre la ruca passa set setmanes de gestació, ella en passa un any, i que li proposa el canvi” (p. 377).

Amb aquestes paraules, el relat, a banda de reportar sobre alguns temes relatius a la vida d’ambdós animals, igualment, ve a dir que, quan una persona sap millor sobre un tema que una altra, convé explicar-lo de manera intel·ligible, fer-lo accessible a qui menys el domina. Afegirem que, en aquesta educació matriarcal, també s’inclouen els refranys, els versos, les dites populars, etc. i, en la narració, la guineu aprofita la seua destresa per a fer-li uns versets en què exposa que set setmanes són llargues i que, en canvi, un anyet, “aviat està passadet.

Aquella ruca s’ho va creure i va consentir a canviar el temps de gestació. (…) És, des de llavors, que, a (…) les ruques, l’embaràs els dura un any; mentre que, a les guineus, els dura set setmanes” (p. 378).

En la rondalla que ve a continuació, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, també apareix una guineu, però amb un llop: “La guineu i el llop de la Figuera”. Tots dos se’n van “a festa major del poble de la Figuera (poblet que pertany al municipi d’Algerri)” (p. 378), i, de nou, la rabosa, espavilada, convenç el llop: “El llop, que era molt innocent, es va creure tot el que li deia la guineu i, ple de bona fe, va pujar-se-la a cavall, per fugir més ràpid. (…) Mentre el llop bufava, la guineu cantava” (p. 379). Amb aquest detall que hi ha al final del relat, podem adjuntar que l’home (el llop), de la mateixa manera que, per exemple, el marit ho fa (respecte a la dona) en la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), és el burro de càrrega i, per consegüent, ella és qui mana, qui empunya les regnes de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que preparen i eduquen els jóvens, els nets, i persones molt obertes

General, , , ,

Una altra narració relativa a dones d’aigua i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les ‘encantàries’ de Biscarri”. Primerament, direm que Biscarri és un poble que hi ha en la comarca del Pallars Jussà. Entre altres coses, podem llegir que “Vivien en unes coves a sobre del poble” (p. 363), detall que el 5 de juliol del 2023 ens portà a trobar un nexe entre la dona (cap del poble), l’espluga i la població esmentada, tret poc corrent en els relats que havíem llegit fins aleshores.

Igualment, posa que, “Un dia, una d’aquestes dones va caure i una noia del poble se la trobà estesa i magolada en un rocam, quan anava a treballar al camp” (p. 365). Per consegüent, la dona és sostinguda per la roca, toca la terra i el rocam li dona força per a continuar viva.

Llavors, “La noia, que tenia bon cor, l’ajudà, l’aixecà i la curà. Així que hagué acabat, la dona va demanar-li que anés a casa seva i que portés una tenalla d’aquelles de posar oli, ja que volia gratificar-li la seva generositat.

La jove així ho va fer” (p. 365). Adduirem que, com es llig al capdavall del relat, aquesta dona era una vella i, per tant, hi ha una relació entre la jovenesa i la vellesa com també, com veurem tot seguit, unes paraules que podríem empiular amb l’educació matriarcal (a llarg termini): “Quan va tornar, la dona va tocar la tenalla, alhora que augurava: ‘Mai més s’acabarà l’oli d’aquesta tenalla, si guardes el secret d’aquest fet; però, tan bon punt el secret serà trencat, l’oli serà acabat’” (p. 365). En aquest sentit, el 5 de juliol del 2023, aquestes paraules relatives al secret, em portaren a dues interpretacions: 1) els secrets cal no transmetre’ls, per a que ho siguen i, com en aquesta narració, quan són positius i ja sabem com podria ser el futur i 2) si una persona confia en nosaltres i ens demana que no comentem una cosa (o un fet) a ningú (per si algú tractàs de fer-li mal), no fer-ho mentres que qui ens ho ha dit (o ens ho ha escrit), visca. En el text, enllaça amb l’opció primera.

I, mentres que la jove no ho digué a ningú, “per més que treien per a les necessitats de cuinar, mai baixava de nivell. Això va durar temps i temps” (p. 365). A banda, la mare “Ho contava a les veïnes i, fins alguna n’emplenà més d’un setrill per constatar que el nivell era sempre el mateix” (p. 365). En altres paraules, una casa molt oberta a tots, generosa i en què el paper de l’anciana encara pervivia (no baixava el nivell de l’oli) i, àdhuc, potser podria tenir relació amb el refrany “Oli, vi i amic, és millor com més antic”, el qual figura en el DCVB, motiu pel qual sempre que es conserve lo que hi ha d’antic (l’educació de la velleta), millor per als qui viuen i per al demà.

Ara bé, un dia, “la noia optà per explicar-li, en secret, el que li havia succeït i la mare prometé no explicar-ho.

Fou en va: des d’aquell moment, cada vegada que treien un setrill d’oli, el nivell baixava, fins que va acabar-se totalment i n’hagueren de reposar com feien abans de trobar la misteriosa vella” (p. 365). Quant a aquest capdavall, direm que el 5 de juliol del 2023 ens recordà el passatge bíblic d’Adam, Eva, Déu, la serp i l’arbre del Paradís.

Igualment, copsem un altre tret matriarcal: la vella (en una dita, hi ha “La Seu no espera parròquies”, la qual deia, algunes vegades, una dona gran als seus nets) és la màxima autoritat en les cultures matriarcals, no sols per motius d’edat. Així, l’anciana hi representa la saviesa (del poble i de la vida), toca els peus en terra i prepara els nens, els xiquets i els jóvens per a l’esdevenidor. I més encara: ella i, en aquesta narració, la neta, són com qui porta un catxirulo (la velleta) i l’estel (la creativitat, les emocions, els sentiments, les opinions, etc. dels infants, dels jóvens i d’altri). Una bona relació entre totes dues comportarà un bon present i un bon futur. I el lligam, ací, és el secret, la promesa feta per la noia a la dona que li ha fet costat com a agraïment.

Finalment, afegirem que, en l’entrada “Oli” que figura en el DCVB, hi ha “Els sants olis o l’oli sagrat” i ens ha portat a trobar un vincle entre aquest oli i com si la paraula de la vella fos, per dir-ho així, sagrada com també ho és la terra, com a mare de tots (amb totes les funcions d’una mare, àdhuc, de la Mare Terra). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

L’educació matriarcal en la jovenesa i xiques obertes a les ancianes i generoses

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, unida a la jovenesa i a l’educació matriarcal, és “El pont del Diable”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras. “Hi havia una vaquera de casa M de la Bastida que, per anar a l’altre costat del barranc, havia de fer més d’una hora de camí.

Un dia, a l’altre costat, hi havia un mosso que li proposà que portés el bestiar on ell era i, així, podrien estar junts. Però ella li respongué que no, que havia de fer molt de camí. Llavors, el mosso li digué:

-Abans el gall no cantarà, faré un pont aquí mateix” (p. 341).

Fins ací, tenim un inici interessant en què l’home (el mosso) intenta comprar la voluntat de la dona, ja que, primerament, li proposa que ella passe a l’altra banda (com si fos “al seu camp”) i, a més, la justificació era que hi podrien estat plegats, detall que ens podria portar a una mena d’amor romàntic o, almenys, a un formalisme políticament correcte (com qui es fa passar per bo, però que no dona més pistes per a que no es descobresca la intenció que subjau sota eixa aparent benvolença).

Ara bé, el fet que puguem pensar que ella ha rebut una educació matriarcal és que ho comenta als pares, malgrat haver pres ella la decisió:

“La noia, en arribar a casa, ho va explicar als pares i ells li digueren:

-Què has fet, desgraciada? Això no pot ser bo, ha de ser obra del diable.

Els pares van córrer a posar el gall del corral en una galleda d’aigua. El pobre animal, amb aquell ensurt, es posà a cantar.

El diable, disfressat de mosso, no va poder acabar el pont. Li va faltar posar la darrera pedra (…), el forat de la qual encara és visible avui al mig del pont” (p. 342). 

En aquest cas, la saviesa dels pares ha salvat la filla i, de pas, el futur de la casa, simbolitzat per la noia.

Tot i les primeres paraules dels pares, lo pitjor hauria sigut un silenci per part de la jove. A banda, que ella es dirigesca als parents, ens indica que, d’alguna manera, la xica hi confiava. En una casa amb una educació dura, això no hauria sigut imaginable, sinó una por al ridícul, la qual, de rebot, hauria portat a perdre tots la fe en l’esdevenidor.

En una altra rondalla, “Quedar-se amb un pam de nas”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, apareix una jove, però amb un paper molt distint, encara que, igualment, molt oberta. “Hi havia una dona molt vella que vivia sola i no tenia ningú que l’ajudés en les feines de la casa. Tres n’hi havia que li donaven molta angúnia: haver d’anar a cercar aigua a la font, haver de trencar la llenya pel foc i haver d’estirar la borra del cerro quan filava” (p. 347). Comentarem que la font representa la dona i la font de vida; que ens hem trobat amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i molt fortes (molt diferents a com es presenta en moltes publicacions en paper, siguen llibres, siguen articles de la premsa, sovint, centrades en la burgesia i en les dones que vivien en les ciutats, però ocultant bona part de la vida quotidiana rural) i que tant la borra com el cerro tenen a veure amb la tasca de filar.

El fet és que la velleta, “Un dia, mentre omplia els cantirets a la font, saltà del raig un bonic peixó vermell.

La doneta es posà tota cofoia en pensar que tindria un bon berenar. El peixó li digué:

-No em matis i et concediré els tres dons que vulguis demanar-me” (p. 347).

Per consegüent, en eixa “font de la vida” i, per tant, que aporta esperança en el futur, se li apareix la jovenesa (reflectida en una dona jove, generosa, que tracta bé les ancianes i disposada a ajudar). A més, la noia (ací, amb les funcions de la típica fada) s’obri a fer-li més fàcil la vida.

Passa que la velleta, impulsiva (com es veu en la part final del relat) sí que encerta en la primera demanda, però no en les altres dues i, per això, al capdavall, podem llegir que “hauria tingut goig i no s’hauria hagut de plànyer de la seva sort” (p. 347).

Finalment, aquesta narració, entre altres coses, podria ser ideal per a saber planificar què es vol a llarg termini, per a aprendre a autogovernar les emocions, per a explicar en què consisteix l’arquetip del rei i, per descomptat, per a comentar lo que ja diuen en el camp de la neurologia (estudi del cervell) i en cardiologia (estudi del cor) i que, entre novembre del 2018 i principis del 2020, em comentaren un neuròleg i un metge del cor: el cap és més important que el cor, perquè és com la clau que permet prendre bones decisions per a tot el cos. I qui diu cos, diu per a un grup (família, barri, poble, ciutat, nació…) i, així, per al demà. Ara bé, en les cultures matriarcalistes, ambdues parts estan molt igualades.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen amb una directriu forta, guardianes del Poble i que perviuen

General, , , ,

Una narració en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell embruixat”. Per a començar, direm que, en aquest relat, apareix molt el color negre, de què parlarem més avant, i el castell. “Hi ha una llegenda que ens parla dels sorolls i de les veus misterioses que, durant molt de temps, es van sentir al castell d’Alsamora.

Diu que, per aquesta contrada, hi havia carboners que, per fer el carbó, arribava que havien de tenir la carbonera encesa nit i dia, per la qual cosa s’havia de vigilar tothora” (p. 340). Com molt bé sabem, en lo simbòlic, la casa està associada al cap i, quant al dormitori, en bona mida, al cervell. Així, en aquest castell (el qual podria estar en nexe amb una dona, acompanyada del factor misteri, de no saber, ni conéixer tot, ni d’estar a favor del culte a la veritat absoluta i dictatorial) i amb l’arquetip del rei (ací, reflectit en una dona): ¿per què, si no, es parla de misteri i no, en canvi, de claredat, ni de santedat, ni de lluminositat? Els Pobles matriarcalistes, ¿no atorguen més importància a la foscor que a la claror; a la nit i, com ara, al color negre? Sí.

Igualment, els carboners anaven a la mina (a un lloc interior i, així, vinculat amb lo femení), de la mateixa manera que el fill que torna a la casa de la mare o a la terra on nasqué i on reposen les cendres del seus ancestres. Com que ella era qui tenia l’autoritat, li tenien respecte. I, a més, durant tot el dia.

Adduirem que, com ens comentà un valencià molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en una situació com estava aquell poble amerindi, en el desert d’Atacama, quan ell hi residí, requeria (com ens indicà en desembre del 2019) una pedagogia diferent a la de l’asssimilador: “Un Poble oprimit, una directriu forta: ahí no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ahí no hi ha temps”. Això enllaça amb el fet que “Era, aleshores, quan, arribat el punt de la mitjanit, sentien que, del castell, sortien unes veus i uns sorolls embolcallats en el misteri” (p. 340), és a dir, “l’ànima de la reina mora (…) que vaguejava als vespres pel lloc que fou seu?” (p. 340). Donar tot per sabut, des d’una educació oberta, es consideraria fanatisme, verticalisme, lo que, familiarment, diem ser un soca.

Igualment, sovint, podem llegir que els pobles oprimits no poden dormir-se en el passat, sinó que, en tot cas, cal que l’aprofiten, que el conserven (la saviesa): representa els fonaments de la identitat cultural acompanyats d’una educació lluny dels intents de rentat de cervell col·lectiu.

Tornant al relat, la dama que regia aquest castell era molt garrida i l’havien casada, per convenis territorials, amb un cabdill que no estimava. A banda, en un castell pròxim, hi havia un home que la volia fer seua per la força, fet que ella no admetia, entre altres coses, perquè estava maridada (pp. 340-341).

Més avant, “el galant fill del cabdill de Moror va aconseguir que ella es lliurés als seus braços” (p. 341): un passatge romàntic i patriarcal com aquest, puntuals en la narrativa en llengua catalana referent a relats anteriors a 1932. Aquestes línies poden evocar-nos els pactes polítics presentats com si es tractassen d’un matrimoni romàntic (com ara, el “Pacte del Botànic”, en el 2015, en el País Valencià, d’on alguns valencians tragueren una versió popular de la cançó eròtica “Ximo Torero i la nóvia”, com poguérem veure durant la recerca) i no com a resultat d’unes relacions sexuals en línia amb una educació matriarcalista.

Un dia, la dama i el seu estimat vertader “van fugir corrents, muntats en el cavall del jove. (…) Van adreçar-se al pas de Mont-rebei i el cavall féu un salt al buit, però no van arribar a caure al llit de la Noguera Ribagorçana, ja que el dimoni se’ls endugué en el moment de la seva caiguda” (p. 341).

No obstant això, el final del relat ens ve a dir que el poble i els catalanoparlants continuen amb vida: “Les veus i el ploriqueig de la senyora (…) van sentir-se durant molt de temps al castell d’Alsamora” (p. 341). En canvi, el jove sí que havia mort.

Quant al color negre, tan abundant en part d’aquesta narració, adduiré que el 27 de febrer del 2007 aní a parlar amb aquest valencià coneixedor dels colles i em digué que el color negre existeix (cosa comprovada) i que és el color que conté totes les coses i del qual en provenen. Passa que el negre, en la cultura que podríem dir patriarcal, s’interpreta com a negatiu, en lloc del blanc. De fet, l’hivern s’associa al negre (foscor) i a l’esperança en una vida futura (com les llavors que el llaurador colga en el camp, esperançat en una sembra, si pot ser, millor que l’anterior).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i la dona com a regent, com a depositària i com a mare

General, , , ,

Un relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els tresors del castell”. Així, “Les bruixes i els dimonis del cim del Pedraforca guardaven els immensos tresors del castell de Gósol, els quals, suposa la llegenda, havien estat dipositats allí pels sarraïns” (p. 339). Com hem dit en altres apartats, hi ha una associació entre lo femení i lo musulmà, la qual, si fos pel color de la pell, empiularia amb el de la foscor (i, així, amb la dona). En qualsevol cas, els sarraïns, “van encomanar tot el tresor a la invencible guàrdia del poder de les tenebres (…). Bruixes, bruixots, diables, serps… n’eren els guardians” (p. 339). De nou, apareixen serps (un animal relacionat amb lo matriarcal) i les tenebres i, així, l’obscuritat, lo que no es coneix, lo que, suposadament, hauria de ser negatiu.

En el moment d’escriure aquestes paraules, les enllace amb el canvi climàtic a què el capitalisme tracta de sotmetre la Mare Terra: el bon oratge, ¿és només el que té a veure amb el sol, mediàticament, positiu, i, simbòlicament, patriarcal? I, igualment, em porta a un comentari que em feu un amic, psicòleg, en el 2013, i que podríem connectar amb lo políticament correcte: “Els que són de principis, la gran majoria són fanàtics”. ¿No ho afavoreix l’esmentat pensament i, com ara, la religiositat vertical del cristianisme patriarcal, que no, per exemple, el dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament), escrits i sense manipulacions, en el segle I, segons estudis, com ara, de l’investigador Pepe Rodríguez i prou en nexe (en punts claus) amb la versió oficial catòlica? La resposta és sí.

Ara bé, un cavaller que volia fer-se amb totes les riqueses del castell (detall que ens porta a l’ambició vinculada amb la cultura patriarcal, en lloc d’un repartiment, si de cas, ponderat, en funció de les necessitats de cada u), compta amb un patró (Sant Esteve, relativament habitual en relats plasmats en aquesta obra), i, en conseqüència, “va esdevenir senyor del castell, fent construir, tot seguit, una església que va dedicar a la Mare de Déu i, a continuació, organitzà el gran exèrcit que anà empenyent els invasors de la mitja lluna fins fer-los fora de la terra catalana” (p. 339). Comentarem que aquesta narració podria ser profitosa, per exemple, per a reflectir com la cultura oficial (per mitjà de la instrucció escolar positivista, la que es centra, bàsicament, en les guerres, les batalles, els herois, els qui ordenen construccions, les expulsions dels qui no són del ram del vencedor, en el culte a la bandera i als himnes, el progrés, la suposada objectivitat de la Història i de l’historiador, etc. no van en línia amb una educació matriarcalista.

Afegirem que una formació matriarcal enllaçaria amb la bastida de ponts humans, amb l’escolta, amb un rei que fa justícia, que estima els súbdits i que ells se l’estimen, que rep (per mitjà dels tributs) i que hi reparteix (com el pastor bíblic que coneix les ovelles), amb una política orientada a la veritat (tocar els peus en terra), a no deixar fora (ni desqualificar) els febles, ni els nens, ni les dones, ni els vells, ni els qui han estat més oprimits (incloem també per motius de llengua materna diferent a la del cap d’estat i a qui fa de primer ministre) i, per descomptat, a unes relacions amb els altres però donant preferència a lo fosc, a lo que no es sap… i no a una religiositat (àdhuc, en el sentit figurat) centrada en la rectitud, ni en un culte a les normatives religioses, ni en una fastuositat com qui ho sap tot i considera que només cal que la resta li creguen, simplement, perquè ell és qui fa de cap (vitalici o per elecció).

Per això, caldria veure quina política hauria dut a terme aquest cavaller. Ara bé, els estudis sobre com s’ha ensenyat la història ens mostren que la desenvoluparia com ho presentem, la qual, dissortadament, en el moment d’escriure aquestes paraules, 24 de juny del 2023, és la que prima entre els estudiants catalanoparlants com també en molts comentaris en Internet en relació amb el matriarcalisme, amb lo matriarcal i amb lo patriarcal…. (més d’una vegada, acompanyats de desqualificacions), si s’allunya un pèl de lo que diuen els grans mitjans de comunicació social.

Com a exemple, direm que el 23 de juny del 2023, per curiositat, vaig obrir un diccionari que m’havia regalat Pere Riutort a mitjan dels anys noranta i que s’havia editat en 1993: “Nou Diccionari de la Llengua Catalana”[1], de Joan Baptista Xuriguera i Parramona (1908-1987) i publicat per Editorial Claret. Volia saber com definia “matriarcal” i ens trobàrem amb una entrada interessant i molt oberta de “matriarcat”, al nostre coneixement, molt en línia amb la cultura catalana: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”. 

Per consegüent, aquesta definició no va en línia amb lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, considera “l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista [, el qual] es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23). I, en eixe sentit, per mitjà de l’estudi, hem pogut constatar que la majoria dels catalanoparlants nascuts abans de 1920 (hòmens i dones), també aprovava eixe sistema matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 Nota: [1] Es tracta d’un diccionari que posa les paraules per famílies, senzill, fàcil d’entendre i prou didàctic. El recomane.