Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra, el bressol, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença esmentat (sovint, enllaçant-lo amb la maternitat), en la mateixa obra a cura de Narcís Garolera, Jacint Verdaguer posa “¡Que ho diga nostra terra!” (p. 149), “¡Mirau-la bé, mirau-la bé a la reina / de nostre cor, l’aimada Catalunya” (p. 153) i, sobretot, en el poema “L’Oreneta”, dedicat “A Don Antoni Aleu, director del setmanari d’aqueix nom a Buenos Aires”, quan escriu que

 “En Amèrica ha niat

l’Oreneta catalana;

son niu és un pom de flors,

un vol d’amors sa niuada”

 

i que evoca la terra, Catalunya:

 

“-Aires dolços d’orient,

alè de ma dolça pàtria (…).

L’Oreneta ja se’n ve

de la mar esflorant l’aigua;

amb lo bec ple de cançons,

de cançons i de corrandes;

quan arriba a Montserrat,

prenien totes volada.

 

                    II

 

-Vine, aucellet del bon Déu,

a reposar en ma falda,

vine a niar en mon pit

tot ple d’amor a la pàtria”.

 

Com podem captar, la mare (qui simbolitza la dona que s’ofereix a acollir-lo, així com ho faria la terra on ell nasqué), li obri els braços com si ell fos un fill biològic.

Un poc després, la mareta li diu

“Oreneta, si te’n vas,

Déu te dó bona tornada,

missatgera de l’amor,

de l’amor de nostra raça;

tu uniràs los catalans

los d’Amèrica als d’Espanya;

lo llaç serà de cançons,

cada nus una posada,

tes ales de pont faran

a l’esperit de la pàtria”.

 

Per consegüent, la terra té el fill com a pont entre els catalanoparlants, però més enllà de la música: el sentiment de pertinença a la terra també el porta.

 Més avant, empiulant Jacint Verdaguer amb Antoni Aleu, l’escriptor català li diu trets que, no sols enllacen amb la maternitat sinó, simbòlicament, àdhuc, amb la mare, amb l’indret on nasqueren els seus ancestres:

 

“Aleu, que n’ets l’aimador,

si vas al Riu de la Plata,

per sos boscos i ciutats

cerca bé ta enamorada.

Si malalteta la veus,

li donaràs una carta

de com l’esperem ací

amb lo cor ple d’enyorança:

la donzella al finestral,

al peu del bressol la mare

per ensenyar ses cançons

a l’infant de ses entranyes;

de com verdegen los camps

i el bell ginestar se daura,

de com hi canta el verdum

e hi refila la calàndria”.

 

 

Per tant, aquests versos reflecteixen trets matriarcalistes, com ara, la dona (la mare) com a educadora del nounat, de l’infant: no sols de cançons, sinó de la flora i de la fauna (la calàndria).

Per això mateix, quan, finalment, el poeta català comenta que si, prop de Don Antoni Aleu, algú

 

“fes sentir lo nom de pàtria,

i tornarà a pendre el vol

vers la terra catalana”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la pedagogia, la puericultura i la llengua catalana

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la pedagogia, en el magisteri i en la puericultura desenvolupats per Empar Navarro Giner (1900-1986).

Continuant amb aquest sentiment, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I”, de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, trobem la valenciana Empar Navarro Giner, una dona vinculada amb el valencianisme, amb la pedagogia, amb la puericultura (sobretot, amb xiquets que, de bon principi, tenien més problemes per a participar en les escoles) i amb el feminisme del seu temps. Tot seguit, exposem unes paraules que digué en gener de 1922 (ací, amb lleugers retocs):

“Tot patriota sent en l’ànima el dolor de vore la llengua valenciana, tan elegant, tan pròcer, tant rica, passar per una etapa de decadència. I ‘Nostra Parla’[1] és una concreció d’eixa dolor.

Com s’evitarà? Fent que la llengua valenciana s’envole en ales de la cultura, que ressone en les entitats públiques, que honre els llavis de l’aristocràcia, que altifique el parlar del poble i, per damunt de tot, que siga ensenyada a les novelles generacions de València” (p. 89).

Aquestes paraules empiulen amb un detall que hem captat en molts escrits sobre la instrucció obligatòria en lo que ara, jurídicament, és Espanya, del segle XVIII ençà (eufemísticament, educació o formació escolar): es presenta com si l’estil militar de la cultura castellana (començant per la manera en què s’organitzen les aules i les classes) fos un alliberament per a la suposada incultura de la gran majoria de la població i, igualment, s’aprova (molt sovint, sense cap però) aquest sistema junt amb el fet que la llengua en què s’ensenyava (quasi sempre, i, més encara, en terres valencianes, pel paper castellanitzador de l’Església institucional) fos el castellà.

A més, Empar Navarro Giner afig que “Aquesta tasca és urgentíssima. La reclama l’interés pedagògic perquè la majoria de nostres fills perden molt de temps i malgasten molts esforços aprenent la Gramàtica castellana en castellà, quan convé que els l’ensenyen en valencià, lo qual facilitaria una comparació de caient científic.

I, a més, la reclama l’interés patriòtic.

‘Nostra Parla’, volent laborar per l’ensenyança valenciana, obri aquest III Concurs Infantil de Lectura, quines bases i recompenses s’indiquen a continuació.

Per dur-lo a bon terme, demanem l’ajuda dels senyors professors, tant oficials com particulars. La seua clara intel·ligència els mourà, segurament, a col·laborar amb nosaltres. Pensem que Europa està plena de països on els mestres ensenyen els alumnes llengües no oficials, lo qual és perfectament lícit.

També demanem l’ajuda de les persones i corporacions de bona voluntat. Com ‘Nostra Parla’ és molt pobre, està mancada de diners. I els que es gasten per a foment de la llengua valenciana, pot dir-se que són gloriosament gastats (…) els fruits ja es voran. Es parlarà correctament el valencià, es deixarà de martiritzar el castellà, s’obriran noves sendes de cultura, florirà un nou patriotisme…” (pp. 89-90).

Sobre aquesta martirització, la primera vegada que llisquí el text, em féu pensar si no seria una estratègia per a fer fi. No debades, si, alguna de les dues llengües havia sigut martiritzada (legalment i eclesiàstica), no era precisament la castellana. I, més encara, després del Decret de Nova Planta de 1707 i de la política del bisbe  Andrés Mayoral (arquebisbe de València nascut fora de la Corona Catalanoaragonesa) i de la del Cardenal Belluga (en el bisbat d’Oriola, qui empunyà les armes durant la Guerra de Successió), totes dues, en el segle XVIII.

Afegirem que, un poc després, apareixen unes línies que, cent anys després, continuaven essent una realitat en la política valenciana de partits que es posaven l’etiqueta d’esquerres o bé de progressistes. Així, en temps d’Empar Navarro Giner, un polític valencià del partit de Vicente Blasco Ibáñez (grup que no era, precisament, nacionalista), Faustí Valentín, “va mostrar el seu acord amb la conveniència d’ensenyar valencià a les escoles públiques i fins i tot va assumir el compromís d’implantar-lo en poc de temps.

El líder del seu partit, Félix Azzati, el va desautoritzar i finalment, Valentín va dimitir com a alcalde de València. Ser progressista, doncs, no implicava en cap cas ser valencianista en aquells temps” (p. 90)… ni, en el primer quart del segle XXI, no donar suport a un primer ministre espanyol de línia castellanista, patriarcal i mentirós compulsiu i sí acollir una bona síndrome d’Estocolm per a mantenir-lo en aquest càrrec, encara que, com ara, el polític esmentat no promogués la no discriminació social (la del dia rere dia) per fer ús de la llengua catalana en terres catalanoparlants, ni la restauració del dret civil valencià derogat amb el Decret de Nova Planta de 1707. I és que la cultura tradicional que promou la terra, lo vernacle, lo maternal i lo matriarcal, i que patrocina els drets de la dona, va més enllà de lo políticament correcte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com indica l’autora de l’obra, era “l’entitat fundada el 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians amb l’objectiu principal d’impulsar la unitat de la llengua catalana”.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els fills nobles, la llengua i la música vernacla

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. Joaquim Rubió i Ors (1818-1899).

El 23 de juny del 2024, interessats pel tema d’aquest sentiment i per com es plasmava en la poesia del segle XIX o, a tot estirar, del primer terç del segle XX, trobàrem un poema de Joaquim Rubió i Ors publicat com “Mos cantars” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/rubio.htm) en la web “Lletra”, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Primerament, direm que aquest escriptor de la ciutat de Barcelona (1818-1899), també conegut com Lo Gayter del Llobregat, en 1841, féu un manifest a favor de la llengua catalana. L’oda que escrivim (amb lleugeres adaptacions), de l’any 1839, diu així:

            “MOS CANTARS

Si amb mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,

terra sagrada a on mon bressol sense gales

balandrejà, al trist to de ses balades,

        una mare amb amor;

si cantant de records jo puc un dia

ta corona refer que fulla a fulla

dispersà per tes planes regalades

        dels segles lo rigor;

dels antics trobadors la muda lira

jo arrencaré de llurs humits sepulcres,

i al geni que divaga entre llurs lloses

        plorant invocaré,

i despertant-ne les que el món admira

ombres sagrades, noms cenyits de glòria,

los comtes i antics reis, i llurs famoses

        batalles cantaré”.

 

Per a entendre part dels primers versos, cal saber que les tombes dels reis de la Corona Catalanoaragonesa es trobaven en el Monestir de Poblet (en la població catalana Poblet) i que, arran de la desamortització dels anys trenta del segle XIX, com em digué Pere Riutort pel 2021, foren profanades al mateix temps que es tractava de fer desaparéixer als fills de la terra senyals vinculats amb el passat, això és, amb la Història autòctona.

Igualment, l’escriptor enllaça la Pàtria (la terra vernacla) amb lo sagrat, amb el bressol i amb la senzillesa (sense ostentació) i amb una mare amb amor.

A més, Joaquim Rubió i Ors es proposa refer part de la història, detall que empiula amb la tasca de l’historiador com a investigador (recopilar, organitzar, associar idees, plasmar-la i fer-la accessible i a l’abast del seus coetanis).

Cal destacar que el poeta, amb els seus sentiments, plora la violació dels llocs on reposaven els ancestres (ací, membres de la noblesa) així com, després d’una guerra, ho solen fer persones de tots els bàndols (sobretot, entre els perdedors).

Tot i això, copsem un lligam entre les ombres (el passat desconegut i que ell aspira a conéixer), els comtes i els reis juntament amb part de la música i de la poesia medieval en nexe amb una de les dues llengües literàries que més presència tingué fins al segle XV (quan el valencià Ausiàs March passà a fer poesia en llengua catalana): l’occità, el qual també té a veure amb lo matriarcalista.

Adduirem que Joaquim Rubió i Ors és conscient dels més de cent anys que la seua llengua materna està bandejada i arraconada a nivell polític (1714-1839) com també en moltíssims camps de la cultura i de la societat. Però això no li impedeix aliar-se amb ella i, així, amb els qui nasqueren abans que ell i que es sentien de la terra. I, de pas, el poeta respon esperançat:

“Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara

tremola sobre l’arpa a on la cigala

brillà dels trobadors, a on ressonaren

        los cants dels Cabestanys:

jove só: ¿mes, què importa si m’ets cara,

oh Laietània[1]!, si a ton nom ses ales

bat mon trist cor; si em sobra en amor patri

        lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia

saltaran de mon cor mos sentits versos,

com d’un acer ardent salten hermosos

        trossos de foc brillants;

mes no se’ls tatxarà de bastardia,

pus llemosins seran encara que aspres,

i en records rics i en fets cavallerosos

        dels hèroes laietans”.

 

Com captem, el poeta es posa de part dels seus avantpassats, no en renega (no se’l podrà qualificar de bastard), puix que ell, en els versos, usarà la llengua vernacla, la que mamà de la terra on nasqué. Podríem pensar que Joaquim Rubió i Ors aprofita la noblesa amb dues intencions: el passat nobiliari i el “ser una persona noble”.

A banda, afig

“Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga;

mes llibres com los monts que ses nevades

crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,

        aixequen fins al cel;

ni en sonores voltes assentades

en lleugeres columnes d’or i marbre

daran venals llaors als qui mereixen

        sols despreci i cruel”.

 

Els mil anys de què parla podrien correspondre als de bona part de Catalunya (partint dels comtats catalans de mil anys arrere).

A continuació, posa

“Ni temes, Pàtria que amb cantars joioses

tes llàgrimes insulte de viudesa;

ni recorde vils noms dels qui trencaren

        lo ceptre de tos reis[2].

Preste’m son foc de Laietània el geni,

i al món recordaré la saviesa

dels antics i bravura que al món daren

        llur dialecte i llurs lleis.

Presten-m’ son geni els trobadors que dormen

en llits de marbre, en pau i exempts de pena;

i en melós llemosí, pus és lo idioma

        amb què parlo al Senyor,

cantaré tes grandeses, Catalunya,

tos comtes i antics reis que per l’arena

lo pendó orrossegaren de Mahoma,

        del sarraí traïdor.

Cantaré als paladins que en tes riberes

del Jordà venerat l’arena santa

amb sang tenyiren que amb sa sang divina

        lo fill de Déu regà;

i al jovenet galan que amb àgil planta

penjada l’arpa al coll que al vent gemega

baix lo dorat[3] balcó d’a on dorm sa nina

        venia a sospirar.

I cantaré els amors i l’hermosura[4]

de les filles gentils de les muntanyes

les del cos més airós que una urna grega,

        més que un gerro de flors:

pus no sempre ressona en les altures

ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics;

pus no descenya les humils cabanyes

l’arpa dels trobadors!”.

 

Per consegüent, tot i el passat, el present lingüístic i polític que ell ha viscut i el tractament cap a la llengua catalana, Joaquim Rubió i Ors, aprofitant l’esperit juvenil, cantarà amb la llengua humil (però amb què es sent identificat): la vernacla, la catalana, la de les filles de les muntanyes i la del xicot i la de la nina que dorm. És a dir, la dels fills que estimen la terra on viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Correspon, poc o molt, a les comarques del litoral català més pròximes a la ciutat de Barcelona (el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental).

[2] Altra vegada, apareix el tema de la profanació de les tombes, silenciat per la Història oficial d’Espanya instruïda en l’ensenyament primari obligatori i pels vassalls (d’aquell segle ençà) que abracen la llengua i la cosmovisió vinculades amb la cultura castellana i que, per exemple, no promouen lo vernacle, ni les relacions polítiques, socials, econòmiques, culturals i lingüístiques amb la resta de territoris catalanoparlants, com sí que es feia en el primer quart del segle XVIII.

[3] En la forma genuïna, “daurat”.

[4] En la forma genuïna, “formosor”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare en la poesia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I” (https://fundacionexe.org/wp-content/uploads/2022/09/pebrella01-pioneres.pdf), de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, hem trobat escrits interessants de Manuela Agnés Rausell Soriano (ciutat de València, 1839-1918), com ara, el poema “A ma pàtria”, en què podem llegir

 “Volen que un llenguatge intrús

use la ciutat del Cid,

deixant lo seu en desús

i és intolerable abús

fer-la parlar com Madrid.

Mares hi ha, amb certa jactància,

que, a sos fills, lo castellà,

amostrant, des de la infància,

creuen donar-se importància

suprimint lo valencià.

Cap de província en Espanya,

vol matar lo seu dialecte;

sols ací, per moda estranya

que, als naturals, enganya,

cabre pogué tal projecte.

Que es té ací per un no-res

al que parla en son idioma;

i exigir-nos açò és,

com si volgueren que, en Roma,

s’expressaren en anglés[1].

Per què, puix, tal confusió

entre la gent ignorant?

Perquè ningú, en conclusió,

ha tingut de saber tant

en sa vida obligació.

Que es deprenga[2] el castellà,

que s’escriga en hora bona;

propi és de gent il·lustrada[3],

mes molt bé el valencià sona

en boca del valencià” (p. 25).

 

Per tant, fa una defensa de la llengua vernacla i, així, de la terra, la qual trau, tot seguit, i l’enllaça amb la mare i, amb encert, associa el castellà amb lo masculí:

“Si, de ta més humil filla,

has oït sens despreciar

la pobra cançó senzilla,

és per vore si més brilla

ton nom en qui el sap cantar.

Naixcuda jo entre el gesmil

de la ribera del Túria,

també faré esforços mil

per lliurar de tanta injúria

ton llenguatge baronil” (p. 25).

 

Igualment, en uns altres versos, també es plasma l’esmentat sentiment:
“Qui no vol a la família,

ni a la pàtria en que naixqué,

encara que, en ella, vixca,

viurà com un estranger.

Hi ha, a València, fills ingrats

que l’olviden[4]per Madrid;

jo, estant en la Vila i Cort,

per València sospirí” (p. 29).

 

Finalment, comentarem que el “Diario de Valencia”, el 24 de juny de 1918, arran de la mort de Manuela Agnés Rausell Soriano uns dies abans, posà en castellà unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme i amb la terra: “podem dir que dedicà la seua vida a la pràctica de totes les virtuts, especialment, la de la caritat (…). Fou poetessa inspirada i escriptora feliç, el nom de la qual aconseguí assolir un bon renom en les lletres valencianes, de què era preferentment conreadora” (p. 39).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “inglés”.

[2] En l’original, en lloc de la forma “que s’aprenga”.

[3] En l’original, “ilustrá”.

[4] En lloc de “que l’obliden”.

A continuació, adduïm el llibre en pdf.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i la maternitat en un poema

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema d’aquest estil maternal (el qual podríem vincular amb la maternitat, ben arraïlada en les cultures matriarcalistes i en nexe amb el sentiment de pertinença a la terra, ja que terra i mare són com una parella de bessones), direm que, en l’entrada “Antologia Margalida Caimari 1839-1921” (https://www.escriptors.cat/autors/caimarim/antologia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha el poema “Veu de mare”, de l’escriptora i benefactora balear Margalida Caimari i Vila. Aparegué en “Lo Gay Saber”, en l’any 1878.

Nogensmenys, començarem dient que, en les cultures matriarcalistes, s’entén que qui renega de la terra nativa dels seus avantpassats (en aquest cas, ho seria de les Illes Balears) i, de pas, de la llengua vernacla (ací, de la catalana), ho fa de la mare [1]. El poema diu així:

“Veu de mare

Agraciada, tendra, pura,
sols m’ha dat Déu una filla,
alegria del meu cor,
bella fada que m’encisa,
tresor per tots molt preuat,
llaç hermós que dos cors lliga.
És l’àngel que batiaren
ab lo dolç nom de Maria”.


Per tant, copsem un enllaç entre la mare (la poetessa) i la filla (la generació vinent, ací, plasmada en la nina).

Tot seguit, escriu que

“Quan, jugant damunt ma falda
jo la mir i ella me mira,
los seus ulls són dos estels
que lo meu cor il·luminen.
Quan plena de goig sa veu
diguent-me ‘mare’ me crida,
me sembla que del cel baixen
les més pures harmonies”.

Aquestes paraules podrien evocar-nos detalls com que, en la cultura colla, es considera que el déu Sol envia els raigs a la terra i, així, la Pachamama (la Mare Terra) es fa fèrtil i, per tant, l’home baixa a lo terrenal i toca els peus en terra, en lloc de restar en el cel.

En acabant, continuant amb el nen, Margalida Caimari posa que

“Quan un so color de rosa
li tanca els ulls fent-la riure,
al seu Àngel de la Guarda
li deman que ab ella visca.
És amor per sa meua ànima
bella rosa que té espines,
per gosar sos perfums dolços,
què m’importa a mi ferir-me?
Quantes voltes malalteta,
filla aimada, jo t’he vista,
i no espines, sinó espases,
m’han deixada ben ferida!”.

No sols la poetessa estima la infantesa, sinó que gaudeix d’empiular amb la filla i, així, amb el futur, i la protegeix i, al capdavall, la nina ha continuat amb vida.

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells; veig a ma filla
avui nina, demà dona.
Recta, pura, tendra amiga;
sempre pura, sempre noble,
sobretot caritativa,
que sens aquesta virtut
poc les altres li valdrien.
Més envant, ditxosa mare,
de ca seua és l’alegria,
d’un espòs orgull i glòria,
mirall de les seues filles”.

Així, la part vivencial de la persona (de la filla), l’esperança que transmet i que capta la mare junt amb la noblesa, amb la generositat (essencial per a Margalida Caimari i Vila), fan que l’escriptora estiga contenta de la filla que ella engendrà un dia.

Igualment, la dona i mare conserva la fe en el demà (les branques de l’arbre i, de rebot, de la família) i en els bons fruits que ha generat i que, psicològicament, li permeten portar una vida amb fe i tranquil·la:

“Ai, si fos tan venturosa
que pogués tenir la ditxa
de besar lo front hermós
dels infants de na Maria!
Si a les branques del meu arbre
d’altres noies se n’hi afillen,
donant fruits tan profitosos
que d’amor em fessen rica,
mes velleses venturoses
seran per Déu beneïdes,
donant-me una vida alegre
i una mort dolça i tranquil·la!”.

Al capdavall, com si fos una pregària, escriu que espera que l’esdevenidor no se li siga tort, ans acompanyat de flaire de les flors (potser, per allò de “la flor de la vida”). I, com una mare més que frueix dels infants (i, millor, si en són més d’u), així ho plasma:

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells. Si se mostien,
si la flor que em dóna flaire
s’esfullàs abans d’obrir-se…!
Ai, Déu meu, mon Déu aimat,
no em doneu tanta desditxa!
Mesquineta de la mare
qui no té més que una filla!”. 

 

Nota: [1] Com a aclariment, posaré que, en aquest punt de la recerca, no incloem els sentiments de persones d’arrels procedents de terres amb una cosmovisió no matriarcalista (perquè no entra entre els objectius de l’estudi).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat, la Mare Terra i la llengua catalana en un poema

General, , , , ,

En els versos posteriors del poema “Cant a la terra nativa”, Miquel Duran de València, àdhuc, trau un tema relacionat amb el matriarcalisme: la terra com a mare i el contacte entre el llaurador i la terra, a qui el pagès està agraït i amoixa (és a dir, que la toca amb suavitat, com ho faria un nen que alleta amb la mareta):

“Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on el cor
sempre ha glatit per l’amor dels germans
i on ha sagnat pel dolor de la pàtria;
la terra mare on el vent del matí
m’ha dut la casta, la forta cançó,
la cançó coratjosa que el camperol canta
quan va, a punta d’auba, a amoixar la terra,
a deixar-li una mica de vida i dolor cada jorn,
a canvi del pa que ella dóna, que és també la vida.

I encara en la parla materna vibra la cançó”.

 

Un altre tret que encaixa amb la cultura matriarcalista és que el poeta enllace la terra amb la mare (fins i tot, amb la “terra mare”). Són dues paraules que tenen a veure amb la deessa grega de l’agricultura (Demèter), el nom de la qual significa… “terra mare”, lo que solen dir Mare Terra. En aquests versos, passa per la vesprada (una de les parts femenines del dia) i pel retorn a la casa:

“Canto la terra,
la terra mare on el vent m’ha portat
de l’horabaixa la cançó melangiosa,
quan a la llar retorna el camperol
i, a contrallum, la seva silueta
és ferma i dura sobre el blau incert
de les muntanyes;
i el cor deleix per la muller que espera
plena d’amor per al marit que arriba
i pel neguit té un mot alegrador
i un d’encoratjament per la fatiga;
la cançó enervadora del capvespre
quan pels camins va la formiga humana,
i els cans vigilen
i lladren a les gents desconegudes;
i les masies, apacibles, llencen
lleus fumerols, que sota el blau del cel
són com sospirs d’un benestar amable.

I encara en la parla materna vibra la cançó”.

 

Altra vegada, la música va unida a la parla de la mare i podria evocar-nos l’educació matriarcal mitjançant el cant. Després, escriu i plasma l’espenta de la dona i dels fills de la terra, ja que ells l’estimen, àdhuc, com escriuria anys a venir Vicent Torralba, de la CNT, sobre hòmens i dones d’Alaquàs (l’Horta de València) durant la guerra (1936-1939): “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92), publicat en un article que hem fet esment en l’estudi:

“Oh, dolça terra nativa, desperta!
Vent de Llevant, a tu et dono mon cant!
Porta’l per tots els indrets de la pàtria,
per hortes i pobles, per valls i muntanyes,
allà on l’home és fort i l’odi i l’amor en el cor agermana.
Car és mon cant per als fills de la terra
que més l’estimen perquè la treballen
i d’ells rep l’esforç, la suor i la sang
com el present de la vida que llisca,
humil i bona, sense altre deler
que trobar a la fi de la ruta
un tros d’aqueixa terra, bella i dolça,
on descansar el cos eternament”.

 

Com podem captar, el poeta associa, sovint, la música amb la terra, potser perquè el cant va relacionat amb la mare i amb l’educació dels fills a partir del naixement.

I, prosseguint amb el paper maternal, Miquel Duran de València comenta que la defensa de la terra (per mitjà de la sexualitat que endinsa l’aïna en el camp i, així, per exemple, fa possible el naixement de fills), permet que la Mare Terra torne els favors al llaurador, al parlant de la llengua materna (ací, la catalana).

“Pensa, oh bon fill de la terra soferta!,
que aqueixos braços que avui la treballen
i aqueixes eines que avui la fereixen
poden servir per demà defensar-la.
Pensa amb el goig que rebria la terra
l’esforç i el cop de ton braç vigorós
i la profunda ferida de l’eina
després d’haver-la amb amor defensada.
Llavors, la terra, oh fornit camperol,
et daria més pa per als teus fills,
més dolces fruites per calmar ta set,
més belles flors per al teu front honrat,
més alegria als ulls i més coratge.

I els camps foren més verds i més florits,
i sanes i abundoses les collites,
més cert el guany, més pròspera la vida,
més blau el cel i el sol més resplendent”.

Com copsem, el bon tractament cap a la terra (la qual també fa el paper de la dona), recorrent a la bondat, empiula amb els bons fruits, amb els conreus fructuosos, amb un futur garantit per als fills i, de rebot, amb el matriarcalisme en la seua visió de la terra, de l’agricultura i de la mare.

Finalment, l’escriptor posa que ell recorda la terra nativa, encara que altres persones no ho facen:

“Canto la terra nativa, la bella.
Canto la pàtria amorosa i distreta.
Canto la pàtria soferta, oblidada.
     Canto la terra!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En aquest enllaç, podreu llegir les paraules que hem escrit referents a la terra en Alaquàs: https://malandia.cat/2022/01/la-gent-treballava-la-terra-com-la-mare-maternal-de-tots-vicent-torralba.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Llegendes narrades per les famílies més antigues de Catalunya

General, , , ,

Llegendes recopilades en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (del 2021).

Tot seguit, direm que, en l’obra “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés i publicada per Edicions Sidillà en el 2021 (2a. edició), hi ha llegendes que hem triat per a l’estudi. Així, en relació amb Can Rovira, en Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), del 1182, podem llegir unes paraules que tenen a veure amb en Bonaventura Rovira i amb la Joaquima Morgat, “que es van casar l’any 1856.

-Era dels Morgat de Porqueres?

-Si, els de la llegenda de l’origen de l’estany, aquella que diu que, mentre en Morgat estava llaurant, va sentir una veu que deia: ‘Morgat, Morgat: / agafa la llaura / i ves sota teulat’.

-Diuen que en va fer cas.

-I, gràcies a això, es va salvar, perquè va començar a néixer l’estany de Banyoles una mica abans que ell arribés a casa” (p. 43).

El narrador no comenta si la veu era d’una dona. Nogensmenys, sí que copsem que el relat empiula amb el naixement de l’aigua (un estany, tret vinculat amb el matriarcalisme) i, així, de la dona, de la mare. Al meu coneixement, àdhuc, podria enllaçar, a més, amb la naixença de la vida. Afegirem que la part femenina (l’estany) és la forta i que creix damunt de la terra (que és lo que toca la dona): aigua i terra.

En el mateix llibre, però relacionada amb els Nualart, establits en la Garriga (el Vallès Oriental) en 1352, captem que “La llegenda que els Nualart conserven escrita en uns papers a la mateixa capella, on, de tant en tant, fan actes culturals, explica que, durant molts anys, un traginer passava dos o tres cops per setmana per davant de la capella amb una rècula de set mules amb un carro carregat de metall procedent de la farga Lacambra d’Ordeig. Diu la llegenda que els traginers estaven obligats a travessar la Garriga i que els carrers, en temps de sequera, eren una polseguera i, en temps de pluja, un fanguissar. En definitiva, un mal pas. Superat el poble, els traginers passaven per un camí més amable, entre la riera i les alzines de Can Nualart; després, per Can Terrers, per la capella de Santa Maria del Camí, pel Bosc gran de Can Terrers i travessaven la riera, camí de Granollers.

Aquell traginer tenia pressa i no parava de fuetejar les bèsties i d’insultar-les. Com més insults, més lentes anaven les mules, fins que, arribant al caminoi que mena a la capella de Sant Gervasi, es van aturar definitivament. Els renecs del traginer encara van créixer més i, alçant un puny al cel, va dir:

-Que Sant Gervasi i Sant Protasi siguin sota la cua de les meves mules!

El càstig va ser immediat. La llengua del traginer va quedar travada i no va poder tornar a articular ni una sola paraula. Van passar els anys. El traginer continuava fent tragines, ara emmudit del tot. Cansat i penedit, un dia va dir per dintre seu:

-Tantes paraulotes i renecs que he dit al llarg de la meva vida, mira com em veig ara, ben mut! I sense poder parlar amb ningú! Quina vida més trista pel meu mal cap!

I, amb els ulls negats de llàgrimes, mirant la capella, va pensar:

-Si em volguéssiu ajudar!… Prou sabeu com he blasfemat al llarg de la meva vida. Però, per Déu, oblideu-ho! Tingueu compassió de mi! Jo us prometo que m’esmenaré i, de la meva boca, no tornarà a sortir mai més cap blasfèmia.

El penediment era tan sincer que la llengua del traginer va quedar, tot seguit, deslliurada i tots els pagesos van començar a explicar el miracle. Diuen que, en agraïment, aquell traginer va comprar una esquella gran al mercat de Granollers i que la va penjar, com a exvot, a l’espadanya[1] de la capella de Sant Gervasi i Sant Protasi, on encara la podem veure avui” (pp. 144-145).

En aquesta llegenda, apareix el tema de l’educació matriarcal (però mitjançant lo que no promou) i, a més, l’inici del relat (les relacions entre el traginer i les mules), el 10 de juny del 2024 em recordà un proverbi budista zen que llisquí a mitjan dels anys noranta del segle XX: “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  O siga que, en les relacions amb els altres (tema que plasma aquesta narració), convé no esgotar-los, no sols físicament, i tractar-los com ens agradaria que ho fessen amb nosaltres.

Igualment, trau que, el llenguatge que emprem, facilita, en major o en menor grau, el fet que puguem continuar amb persones obertes a nosaltres i amb qui compartir part de la nostra vida.

Finalment, direm que, el fet que la llegenda estigués escrita, ja ens ve a dir que els Nualart no volien que es perdés, sinó que pogués passar de generació en generació, no sols de paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Campana.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal i dones amb molta espenta, amb iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre esmentat, és “Peret i les creïlles”. “En el Pinós i en la Torre, hi havia un xiquet entremaliat, Peret, que l’envia sa mare a comprar. I diu ell:

-Jo no hi sé anar.

-Corre: porta’m un quilo de creïlles -li diu la mare.

El fill li respon: -Mare: jo no hi sé anar.

Llavors, ella li comenta: -Sí, sí que hi saps, tu. On hi haja molta gent, és una botiga.

I el xavalet passa i veu entrar molta gent a l’església. I roman calladet, esperant quan li toque. Aleshores, puja el capellà al púlpit i comença:
-I, ¿a què vingué Sant Pere al món? I, ¿a què hi vingué? -perquè era el dia de Sant Pere.

I diu el xiquet: -Per un quilo de creïlles” (p. 162).

Com podem veure, es copsa l’educació matriarcal, plasmada en la manera de parlar de la mare, en la paciència i en el fet que, per exemple, no castiga el fill.

Un altre relat arreplegat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Allí, en Poveda”. “En aquell temps, als qui anaven a treballar a Poveda, se’ls donava una mitgeta de vi. I diu un:

-Hi ha un pardalet que diu ‘Sense vi!, Sense vi!’, perquè aquell matí no li n’havien donat. I volien recordar-li-ho. I afig: -Hi ha un pardalet que deia ‘Sense vi! Sense vi!’.

-Ah! Eixe és el mascle. Però és que la femella és ahí damunt i diu: -Pere gandul! Pere gandul!” (p. 163). Una dona que té la darrera paraula i sense embuts.

Una altra facècia, en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “La velleta”. A més, empiula amb comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920 i que visqueren huitanta anys o més. “Ara veureu una rondalla sobre una velleta. Abans, estaven en les cases del camp. La velleta hi tenia un ramadet, els xotets i els diners. I els lladres anaven a robar-la. I, com que ella era a soles en la caseta, a mitjan nit, els lladres comencen a veure la porta darrere, la porta davant. I ella diu:

-Mare, mare. Són els lladres. Què pensaré? (…).

Com que la dona comença i diu:

-Mira, Pepa -però fort-. Tu agafa l’escopeta!

Tu, Joan, tira per davant!

Tu, Pere, tira per darrere!

Tu, Anton,

veges a veure quants són!

Tu, Lluc, agafa un trabuc!

I diuen els lladres:

-Redéu: aquí hi ha un regiment. Anem-nos-en!” (pp. 163-164). Per tant, la iniciativa de la dona, l’espenta i, fins i tot, la imaginació, fan que la velleta (recorrent a frases en què rimen els noms i el paper que ella assigna a cada membre) es salve i que, a més, se’n vagen els lladres.

Prosseguint amb la mateixa obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya, podem veure narracions que enllacen amb un home que fou bandoler i estimat per molta gent de la zona: Jaume de la Serra, també conegut, per exemple, com Jaume el Barbut. En algunes, es plasmen trets matriarcalistes. Així, en “La història de Jaume de la Serra”, el narrador comenta que “Jaume el Barbut era un home honrat i treballador. Ell va nàixer en Crevillent” (p. 172), un poble valencià de la comarca del Baix Vinalopó. A banda, “de tan famós que era i diners que guanyava, a poc a poc, en donava a persones que no tenien res.

I, en cada lloc que ell anava, ja es va fer una amant. Allí, en la serra del Carxe, tenia una cova amb una amant. I, en el Puerto, (…) a prop de Jumella, en tenia una altra” (p. 173).

Igualment, un narrador digué uns altres trets: “Esta Cova de Jaume el Barbut és en el barranc de la Figuera. I està el barranc que diuen del Pouet. Els dos, en la serra del Carxe” (p. 175). Per consegüent, aquests dos punts tenen noms en nexe amb lo femení: la cova (la maternitat), la figuera (la dona, sobretot, la jove o encara fèrtil) i el pou (que, entre d’altres coses, té a veure amb la placenta abans de nàixer el xiquet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones ben tractades, amb esperit comunitari i amb molta espenta

General, , , , , , , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, a banda d’erotisme i d’escatologia, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “Sant Antoni de Montfort”. “Hi havia un capellà que era molt devot i va veure que hi anaven moltes devotes i va dir:
-Mireu: s’ha espatlat un poc el Sant Antoni. Per què no el fem…?

I van dir totes:

-Nosaltres posem els diners i vós envieu el sagristà i que en compre un altre” (p. 135). Com podem veure, la relació entre el capellà i les dones és molt oberta, elles porten la bossa (com, en moltes famílies catalanoparlants, ho fa la dona) i, a més, són elles les organitzadores i qui porta la iniciativa. Adduirem que la celebració de la festa de Sant Antoni (partint de les vivències que tinguí fins als trenta-huit anys, és a dir, fins al 2009, i de comentaris que m’han fet) és una en què es plasma l’esperit comunitari i el matriarcalisme. Fins i tot, en les Illes Balears, va unida a gloses eròtiques.

En acabant, el capellà diu al sagristà:

“-Mireu: pot valdre deu mil duros.

I tots els van arreplegar.

Després, el sagristà se’n va anar, però, en lloc de fer-ho per a comprar un Sant Antoni, se’n va anar de boirina i es va gastar tots els diners” (p. 135). Aquestes paraules empiulen amb part de la lletra de la cançó valenciana “Cançó de la llum” (encara que ací ho fa una autoritat auxiliar del rector), quan, en la versió del grup musical “Al Tall”, diu que “els xavos que hi havien per a allumenament / se’ls ha gastat l’alcalde en putes i demés”.

Per això, l’home tria passar per una pastisseria “on hi havia un Sant Antoni fet de xocolate. I demana:

-Què val eixe Sant Antoni?

I li responen: -Doncs, vint duros, cent pessetes.

I ell afig: -Mireu que millor. Enrotlleu-me’l, que jo me l’emporte a Montfort.

I s’emporta el xocolate al poble.

Ja en Montfort, diu el capellà al poble:

-Senyores i senyors: ja ha vingut el sagristà, ha portat el Sant Antoni i, com podem veure, ve per a fer miracles a muntó.

I tot lo món diu:

-I què cal fer?

I respon el rector: -Doncs, posar-li un ciri al seu costat” (pp. 135-136). Adduirem que el ciri, entre d’altres coses, simbolitza el penis. Igualment, captem el “xocolate” (com diríem, popularment, el “merder”) en què s’havia ficat el sagristà.

Passa que, com que el pastís comença a desfer-se, el capellà ho resol dient-ne al poble el motiu: “que Sant Antoni s’ha cagat i se n’ha anat” (p. 136). Un Sant Antoni que, en el relat, enllaça amb l’auxiliar del rector.

La facècia que ve a continuació, “El capellà, l’escolà i el sagristà”, en el mateix llibre, en què copsem el matriarcalisme i lo eròtic, comença que hi havia un capellà, un escolà i un sagristà. El rector es tirava una dona i “El fill i l’home d’eixa dona eren músics: el pare tocava el saxofó; el fill, els platerets, i anaven d’un poble a un altre” (p. 136).

Com que el pare i el fill, tots els dies, de matí, trobaven el capellà a l’eixida de casa, diu l’home al xic:
“-Nosaltres ens tornarem a casa, ens posarem baix del llit i, quan jo et diga ‘Una, dues i tres’, jo tocaré eixe saxofó; i tu, els platerets” (p. 136).

Més avant, l’escolà li comenta que no els deixaran, però el pare li addueix:

“Xe: que te’n fartaràs. Tu no patisques, que te’n fartaràs, de menjar carn.

Com que ja aplega el moment” (p. 137), “l’home es clava dins del forn, els sagristà ho fa dins del pou, per a amagar-lo; i l’acòlit se’n va a una gerra. Però… ¡a una gerra de les grandones!” (p. 137). O siga que ens trobem amb una relació sexual entre un home i una dona (la menjada de carn), una penetració (l’apagallums introdueix el penis a la muller) i, al capdavall, el xic (potser en la vulva; potser que passa a tocar les dues gerres, això és, les dues mamelles de la dona).

Resulta interessant que les gerres siguen grandones, tret que aniria unit a un penis més bé secundari i, així, reflectiria una sexualitat matriarcal en què no es destacaria la virilitat a l’estil de la cançó castellana “La Ramona pechugona”, ja que, en aquesta narració, la dona, per exemple, no mor.

A banda, en un altre paràgraf del relat, el pare diu al fill:

“-Vinga, xiquet: fes via i porta dos o tres garbons que passarem a punxar al forn” (p. 137):… al capellà.

Finalment, el rector cedeix a les propostes del pare i, àdhuc, en un passatge posterior, podríem pensar que el xicot s’estrena amb una relació amb penetració (perquè el cresol estaria en nexe amb el simbolisme sexual del ciri): “posen l’escolà cul en amunt i li posen l’estò penjat del cresol. Ja se’n va.

Ja, l’altre dia, hala: a missa!” (p. 137).

I, ja en missa, la dona entra en el temple i diu el capellà “-Ja ve ben composta.

El sagristà comenta:
-I, a mi, els meus diners em costa.

I afig l’escolà:

-I jo, que no tenia diners, em posí de cresoler” (pp. 137-138).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb el Senyor i Sant Pere i la primera dona

General, , , , ,

A continuació, passem a unes facècies (és a dir, narracions gracioses) que figuren en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb molt de component eròtic que empiula amb el matriarcalisme. En el relat “Sant Pere i Sant Pau”, Sant Pere i el Senyor anaven pel món. Jesús sabia que, a Sant Pere, li agradaven les dones. Tots dos fan via cap a ca Sant Pau, qui “tenia una dona que era molt guapa” (p. 131). Sant Pau els diu que, l’endemà, de bon matí, haurà d’anar a per llenya per a portar-la a la seua dona. “Aleshores, diu Sant Pere:

-Ara és la meua. Ara, quan, de bon matí, m’alçaré, em gitaré amb la dona.

El Senyor i Sant Pere estaven gitats en una habitació. I Jesús ja sent que s’alça el sant i li diu:

-Pere…

-No, Senyor: és que ara em gire de costat.

-Bé.

S’alcen els dos i li comenta Jesús:

-Hale: ens n’anem?

I Sant Pere, quan ja eren a dos-cents metres de la casa, li diu:

-Senyor: se m’han oblidat les espardenyes.

Jesús li respon:

-Doncs, vés i porta-te-les.

Hi va i, quan eren a uns dos-cents metres per la serra, els dos veuen que baixava Sant Pau: el Pau de les banyes. I Sant Pere demana al Senyor:

-Senyor: què porta Sant Pau damunt del cap?

-Les espardenyes que se t’han oblidat. Vols que es vegen o no?

Diu Sant Pere: -No: que no es vegen.

I, per això, els hòmens, si la dona és infidel a l’home, són banyuts” (p. 132), Quant al tema de les espardenyes, direm que, el 20 de juny del 2020, Elena Sanchis Pons, en relació amb la cançó “A la vora del riu, mare”, en què una jove comenta a la mare que, en el riu, s’ha deixat les espardenyes, la xica vol dir que ha deixat arrere la virginitat i que, per tant, ha tingut la primera regla.

La facècia següent, “La primera dona”, en la mateixa obra a cura de Brauli Moya, ens ha paregut interessant. Així, “Quan el Senyor va fundar la primera dona, diu que va cridar Sant Pere:

-Xe, Pere: vine aquí i veuràs què és lo que he fet.

-I, què has fet?

I li va mostrar la dona:

-Ai, ¡quina cosa més bonica, tan formosa, quina cosa més bonica, tan formosa! Però li trobe una falteta.

Llavors, el Senyor li demana:
-Xe: quina falteta li trobes?

-Doncs que li heu fet el wàter molt a propet de la sala de rebre visites.

En acabant, ve Sant Joan i li comenta Sant Pere:
-Xe, Joan: vine i veuràs lo que ha fet Déu.

L’amic li diu: -Què ha fet?

-Una dona que t’agradarà molt. 

-Ai, ¡quina cosa més bonica, Senyor, ai, quina cosa més guapa! Però li trobe una falteta.

I el Senyor, qui pensava ‘Vejam si és la mateixa falteta que ha fet Sant Pere’, li diu:

-I quina li’n trobes, tu, ara?

-Que vós li heu fet un pany i que totes les claus que hi ha en el món poden obrir-lo” (p. 133), o siga, que la dona feia possible que tots els hòmens (per mitjà de la clau, això és, del penis) fessen penetració.

Una tercera facècia, en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, titulada “Sant Pere i la pluja”, amb trets matriarcals, diu que “Feia molta falta que ploguera. Es feien moltes rogatives, es va formar un núvol” (p. 133) i, com que Sant Pere era qui feia de mitjancer entre el cel i la terra i, al capdavall, plogué massa, el Senyor li demanà com s’ho havia enginyat i el sant li respon:

“-Lo que vós m’heu dit. (…) Amb tanta il·lusió i amb tanta fe m’ho demanaven, que no m’ha donat temps ni a garbellar. He hagut de donar-los-la sense garbellar” (p. 133). Aquesta pluja podria empiular amb la menstruació, encara que no sembla que vaja per aquest camí i sí amb la manera amb com, més d’una vegada, les narracions presenten la figura de Sant Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)