Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

L’educació matriarcal, per mitjà de les dones i molt oberta

General, , , ,

Continuant amb la introducció que fa Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també addueix que l’educació (matriarcal) incloïa “la transmissió, de generació en generació, de mites, tradicions, llegendes, històries i rondalles.

És remarcable la gran tenacitat i persistència de la memòria col·lectiva en aquells diversos aspectes que afecten la vida cultural, molt més, però, que en els fets històrics i en els esdeveniments de tot ordre” (pp. 8-9). En altres paraules, que l’educació tenia com a prioritari lo que podríem dir una formació a llarg termini (per a la vida) en lloc d’una centrada en lo que, en el camp de la Història, es diu positivisme: guerres, batalles, persones que han ocupat càrrecs de poder, culte a la bandera i a l’himne d’un Estat o d’un territori, arraconar els grups minoritaris o, tradicionalment, marginats o els que, aleshores, no solen sobreeixir, etc.. En eixe sentit, cal dir que, en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover), hi ha dones que, àdhuc, figuren com a heroïnes i que són ben tractades i ben considerades com també que pensen en els altres.

En línia amb el paper de la dona com a transmissora de la cultura popular, d’experiències, de vivències i com a educadora, Joan Bellmunt i Figueras comenta que històries i llegendes, “Universalment s’han anat contant vora del foc i al voltant de la llar. El foc encarna per als pobles primitius l’essència dels avantpassats i se’ls té per la divinitat mare; la llar és temple i altar” (p. 9). Això sí, una “divinitat” que encara perviu entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Resulta interessant el paràgraf següent, en escriure que “la tradició no deixa d’ésser flama maternal i patriarcal, simbolitzadora del passat, que reviu a l’entorn de qualsevol llar encesa on s’assimila la tradició per fer-la arribar i traspassar dels qui ja estan a punt d’anar-se’n als qui vindran” (p. 9). I ho dic perquè Joan Bellmunt i Figueras, per exemple, no vincula aquesta flama amb l’home. És més: primerament, posa la dona (maternal) i, a continuació, patriarcal (al meu coneixement, o bé com a sinònim de “relacionada amb els parents” o bé com a equivalent a “per part de l’home (o del marit)”, ja que podria fer-ho un padrí o un home que no estigués casat).

En línia amb eixe traspàs de saber (molt sovint, de cultura popular), adduirem que, entre persones nascudes (unes poques) abans de 1930 o durant els anys quaranta, hem captat major interés per la transmissió de generació en generació i, sobretot, quan la seua visió de la casa i de lo maternal està ben vista (i, de rebot, per descomptat, de la terra i de la llengua catalana). Són persones que han rebut una educació matriarcal de manera pregona i que l’han acollida amb bon gust. 

Un poc després, afig que “El fet de contar les llegendes i rondalles prenia caràcter de cerimònia, no litúrgica i qui sap si només de mestratge” (p. 9). Com a anècdota, posarem que, quan jo tenia uns deu anys (a primeries dels anys huitanta), una dona més gran que els meus pares, em regalà un llibret de contes hispanoamericans en castellà i encara en recorde, com ara, u en què un globus aerostàtic presumia davant un catxirulo que comanava un xiquet, però que podia tallar-li. En aquest sentit, afegirem que, mitjançant aquests relats, aprens més, per a tota la vida i, més encara, per a les relacions amb els altres i allà on vas.

Finalment, adduiré que, una vegada, durant l’elaboració d’aquest estudi sobre el matriarcalisme, una dona que havia llegit rondalles mallorquines, m’escrigué que havia pres com a model a imitar, com a referent en la seua vida,… no una feminista, ni una dona que fos famosa (i com, més d’una vegada, no catalanoparlant, ni nascuda en cap població de les Illes Balears), sinó un personatge femení d’una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal transmesa per pares, avis i àvies amb dolçor i molt oberts

General, , , ,

El matriarcalisme plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004.

En aquesta obra extensa, de més de sis-centes pàgines i amb cinc-cents relats de terres de Ponent de Catalunya, el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, ens introdueix dient que “El meu padrí Josep i els meus pares eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món tradicional els feia veritablement savis en aquest àmbit” (p. 7). Direm que, majoritàriament, la dona ha sigut qui ha transmés la cultura popular.

En línia amb el matriarcalisme, ens addueix “vaig poder escoltar en la meva infantesa un quantiós recull d’històries i llegendes que (…) el padrí i el pare deixaven brollar de les seves boques, la dolça flaire i el suau perfum de les quals conformaren les primeres espècies de la saviesa tradicional” (p. 7). Com podem veure, fins i tot, la relació amb els hòmens (ací, l’avi i el pare) va associada a eixa dolçor que, més d’una vegada, captem o que, àdhuc, es posa per escrit en obres amb rondalles i també en paraules que ens han plasmat vinculades amb dones nascudes abans de 1920. 

És més: en el paràgraf següent, escriu “Vaig iniciar el recull en la pròpia casa” (p. 7), que ell passà cap a l’ambient casolà, cap a la comarca de les Garrigues i que ho feu amb la col·laboració de “gent humil i bondadosa que van acollir bé i van atendre la demanda” (p. 7).

Més avant, copsem que Joan Bellmunt i Figueras considera important que, de la mateixa manera que deia Plató, s’eduque també per mitjà de les rondalles i que s’utilitzen com a mitjà “per a educar la joventut i per a ben pujar els fills” (p. 8). Aquestes paraules i les que posarem tot seguit van en línia amb l’educació matriarcal i són vàlides per a l’ambient del primer quart del segle XX i, òbviament, per al que hi havia molt abans: “L’escola d’aleshores venia a ésser com una mena de sessió de narracions llegendàries, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüències i ensenyaments.

El mot català de rondalla va prendre origen no pel fet, sinó per la forma com eren contades; és a dir, formant rodona els oients al voltant del recitaire, tal com ho feien els antics mestres grecs, que reunien els deixebles asseguts a terra al seu voltant” (p. 8). Adduiré que, a principis de març del 2023, comentí a ma mare (nascuda en 1943) la conveniència de fer reunions en forma circular, en lloc de realitzar-les de manera rectangular (aquest segon, a l’estil militar que predomina en les escoles i en els centres d’instrucció), ja que afavoreix que el contingut aplegue a més persones, que la participació siga més tranquil·la i, igualment, perquè resulta millor per al sistema nerviós, detall que afavoreix la creativitat.

En aquest sentit, direm que, en més d’una foto amb una persona narrant contes, observem que apareix en rogle, forma que, igualment, evoca lo democràtic i que, per descomptat, reflecteix el matriarcalisme.

Afegirem que Joan Bellmunt i Figueras posa que el terme “escola”, “significa també rodona, rondalla. El nostre terme ha conservat, doncs, el regust del mot grec en record de la vella forma de celebrar classe que, com deia, a la Grècia clàssica venia a ésser com una narració de rondalles, de llegendes” (p. 8). Si aquestes paraules ja empiulen amb lo matriarcalista i amb el fet que, entre els catalanoparlants, durant moltes generacions, s’ha conservat el matriarcalisme, també ho captem quan, en el paràgraf immediat, escriu (i podem confirmar que anava per bon camí, i ens emparem en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr), que l’escola grega, “havia derivat, a bon segur, de les escoles o rotllanes primitives, on les mares de l’home cavernari difonien i propagaven la saviesa tradicional a la fillada en una rodona formada al voltant del foc” (p. 8). I adduirem que també, com ara, quan passejaven per la natura, com ens han comentat algunes persones (i, així, per exemple, aprenien noms d’herbes medicinals o els noms dels estels).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones agraïdes, bonhomioses, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El cistellet”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, els nois s’acomiaden de la velleta i del seu fill, “es ficaren dins del cistell (…) fins que arriba a una casa de pagès, a on els nois demanen si els volien fer caritat (…).

-Ai, quins noiets tan bonics! -i els donaren un pa, un parell d’ous i una carbasseta de vi” (p. 183). Cal dir que l’ou té a veure amb lo matriarcal: per la forma (redona) i, per exemple, perquè evoca l’òvul.

Tot seguit, es fiquen en el cistell, ràpid, “fins que quasi ja es feia nit, quan arribaren a una casa gran (…).

El noi, com a més atrevidet, va dir:

-Ai, ai, fiquem-nos-hi -i  tots dos se n’hi van entrar” (p. 183). Com veiem, apleguen a la casa quan era de nit (un tret relacionat amb la dona i amb lo matriarcalista) i, a més, era gran, “tota d’or i plata, (…) fins que arribaren a un jardí tot ple de flors, sortidors d’aigua i coses per a ells (…) boniques (…), quan, tot plegat, se’ls aparegué la mateixa velleta amb el noiet que, de matí, els havia demanat caritat, però tan formosa i tan ben vestida, (….) amb la mateixa veu dolça, (…) dant-los a cada un d’ells un do que els faria feliços per a tota la vida” (p. 183). En aquest passatge, copsem detalls matriarcals, com ara, l’or (clar i lluent, relacionat amb lo masculí) i la plata (color fosc i vinculat amb lo femení), que no figuren separats; un jardí, la dona acompanyada del noiet (això és, que encara conserva característiques positives dels nens, com ara, l’obertura) i la veu dolça. A continuació, els diu:

“-A tu, noia (…), ja que t’has tret el mocador, (…) que, (…) en avant, estiguis sempre ben vestida i amb tota mena de roba, que mai se te farà vella i que, per més que en donis, sempre en tinguis de nova. I a tu, noi, ja que, pel meu fillet, t’has descalçat les espardenyes, te’n donaré unes que mai se t’espatllaran i amb les quals podràs córrer tant de món com vulguis” (pp. 183-184). Copsem, per tant, una dona agraïda als dos nois i que els ho posa fàcil de cara al demà.

Més avant, els dos germans fan via cap a sa casa, la xica dona les seues faldilles a una dona que anava quasi despullada (p. 184) i li’n surten, de seguida, a ella, unes. Primerament, hi aplega el xic i parla amb son pare i, tot seguit, el pare i ell fan camí i es troben amb la noia (qui portava el cistell). Finalment, el pare guareix i capta que ella restarà garrida i que el fill podrà “córrer i anar pel món a guanyar-se la vida” (p. 184) i els suggereix que tota la vida siguen bondadosos i caritatius (p. 184) amb els altres. Per consegüent, ens trobem trets en línia amb lo matriarcal (com ara, que la dona salva l’home, ací, la velleta ho fa al marit, mitjançant els dos nois del pare) i amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen els fills pel camí matriarcal, compassives i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsa lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, és “Les tres tarongetes”, en aquest cas, amb un rei que tenia un fill a qui havia esdevingut una grossa malaltia. I, com moltes vegades ocorre en les cultures matriarcals, “el pare, un dia veié passar a una velleta i la va cridar per demanar-li si sabia remei per a son fill (…).

La velleta es va mirar el príncep i digué:

-Sí que tindrà remei, mes ha d’anar a cercar ell mateix les tres tarongetes, que li donaran sanitosa cura.

A l’endemà, encara que, amb prou greu dels seus pares, el noi, tot sol, emprèn camí i (…) li ve una tempestat (…) que no sabia a on acollir-se. Per fi, veié una casa i se n’hi va anar” (p. 178).

Com veiem, la dona aprofita la seua saviesa i les seues vivències (entre altres coses, la d’haver passat per la infantesa i per la joventut), per a orientar el jove i fer-li costat. A banda, el pare confia en la dona (ací, una anciana), de la mateixa manera que, en les cultures matriarcals, es fa (i molt) en les velles, com es reflecteix en moltes narracions de fa més de cent anys i que formen part de la cultura popular en llengua catalana.

En tocar el jove a la porta, per si volien acollir-lo, surt una vella que li diu que, en eixa casa, viu un gegant. Però, com que el jove insisteix i li explica el motiu per qual demana hostatge, “la vella se’n condolgué, que va obrir-lo” (p. 178).

Ara bé, en entrar-hi el marit, qui deia que sentia olor de carn cristiana, l’anciana comenta que ha acollit un noi i, aleshores, “el gegant, que també era compassiu, encara que, de primer, volia menjar-se’l, digué:

-Jo no sé pas a on són, mes ja el duré al castell de la lluna que per tot entra, que, potser aquella sabrà dir-l’hi” (p. 179). Ens trobem davant un passatge que plasma que, en els Pobles matriarcalistes, l’home també actua atenent a valors que, més d’una vegada, en ambients feministes amb una política patriarcal, procapitalista, de culte a la fama, de xafar qui no siga com ells i de desconsideració cap a lo que es sol etiquetar com a femení, es qualifica de persones febles.

Quant a la suposada feblesa, no ho diran amb paraules emprades tradicionalment, però com si ho fessen. I vespres d’eleccions legislatives o bé municipals, o bé autonòmiques, més. Això sí, quan, per exemple, un partit més a la dreta (històricament i ara), guanya unes eleccions legislatives amb una dona com a cap de candidatura política i que adopta un fals llenguatge a favor de la igualtat entre hòmens i dones (per exemple, en Itàlia, en el 2022), es fa una mena de silenci sepulcral en eixos ambients que es presenten com d’esquerres o bé com progressistes.

Igualment, captem que el castell (la protecció) està vinculat amb la lluna (la dona), un tret clarament matriarcalista i que empiula amb la tradició femenina de governar sense deixar fora (ni menysprear) la part masculina, ni els hòmens. ¿És la dama del castell una mena de reina o de dona noble? Podem considerar que sí: les fortaleses (físiques, arquitectòniques i emocionals) no han estat associades a persones pobres de forces, ni de riquesa, ni d’espenta i sí, com ara, de bona voluntat i molt obertes (àdhuc, quan també són fortes físicament). Si més no, en el folklore relacionat amb la llengua catalana.

“I es carrega el noi a coll i comença a caminar i (…) va arribar al castell de la lluna, a prop del qual hi va deixar el príncep” (p. 179). Com veiem, el gegant segueix les indicacions de la seua muller, amb qui té avinença, i… a més, no fa tota la faena al xicot, sinó que li deixa que remate la tasca de passar a la jovenesa i, com es sol dir, a ser un home dret i fet.

Ja en el castell, el jove demana les tres tarongetes, i una vella li diu que la lluna és una geganta (p. 179). ¿Com no podia ser-ho, si ens trobem en una rondalla que reflecteix molt lo matriarcalista i en què la dona té un pes molt important en la presa de decisions i la seua paraula és la definitiva? No obstant això, aquesta velleta també acull el noi.

I, com en el cas del gegant (però ara, una geganta), de seguida, percep olor de carn cristiana i addueix “pot ser que ho sàpiga el gegant del vent, que es fica en llocs a on jo no hi entro. Que hi vagi a trobar-lo, que jo ja li ensenyaré el camí que hi porta” (p. 179). Aquestes línies enllacen molt amb l’educació matriarcal: una dona amb bon cor no recomanaria un gegant que està vinculat amb un element molt associat a lo patriarcal (el vent) i, per això, li comenta “jo ja li ensenyaré el camí que hi porta”. Per consegüent, si el gegant fracassàs, la geganta no deixaria caure el jove i li tornaria a orientar.

El noi fa via i troba un castell immens i que feia feredat, on és ben acollit per una vella, “que era compassiva” (p. 180).

Més avant, el gegant aplega a casa, percep carn cristiana i diu a la dona:

“-Jo sé on són [les tarongetes], mes no sé pas si les podrà heure.

I agafa el noi i, d’una ventada, el dugué” (p. 180) i li comenta:

“-Les trobaràs allí baix, a aquell jardí. Vés-hi, mes ten-te compte d’un dragó que les guarda, que, si et veia, et mataria. Quan tinguis les taronges, les obres pel mig. Et sortirà un colom de cada una d’elles (…) i cerca el dragó, per si pots matar-lo, que, llavors, curaràs de ta malaltia” (p. 180). I el noi se n’hi va.

Convé dir que, d’acord amb la primera idea que tinguí abans d’escriure aquesta rondalla i la seua interpretació, efectivament, el gegant del vent va associat a lo patriarcal: el vent i el fet que el jove haja de matar un drac (així com ho fa el típic cavaller blanc), un animal que està relacionat amb la dona i amb lo matriarcal. En aquest sentit, al meu coneixement, cal recordar que l’heroi cavalleresc (o bé el sant alliberador, per exemple, Sant Jordi, Sant Sebastià o Sant Miquel) va associat a lo individual, al cel i al vent, al sol i al color blanc, mentres que els Sants de la Pedra (com també Demèter i Persèfone, de la cultura grega, d’arrels matriarcals) ho fan amb lo matriarcal, amb l’aigua, amb la terra, en són dos i tocant els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien l’amant, emprenedores i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “L’estendard”. Uns pares consideren que el seu fill ha de fer món i resolen “fer-lo viatjar per veure si s’eixeriviria i, a aquest efecte, li donaren una bossa plena de diners, la benedicció i li encomanaren anés amb la pau de Déu a veure forces terres” (p. 163).

“Heus aquí que el noi se’n va i, caminant caminant, arriba a una casa” (p. 163) en què eren pobres. Aleshores, el jove, que tenia bona empatia i era generós, els donà els diners que portava i se’n torna a sa casa (p. 163).

Els pares, de nou, confien en ell, li donen diners i esperen que torne més viu de lo que era. Per consegüent, copsem que els pares donen facilitats al fill, un fet que podríem empiular amb l’educació matriarcal.

“I heus aquí que el jove se n’anà pels carrers d’una ciutat i, passant per un mercat, veié una captiva, jovencella i bonica” (p. 163) i el noi paga el rescat de la jove i, així, “la noia fou deslliurada” (p. 163). És a dir, que el jove valora positivament la part femenina i la dona.

Tot seguit, els dos jóvens se’n van a la vora de la mar, ell li dona de la seua roba i li demana “què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida” (p. 164). I, com que ella només sabia brodar estendards i el jove li diu que només sap tocar la guitarra, acorden que, “mentres tu brodaràs, jo aniré per la ciutat a cercar” (p. 164). Així, copsem una bona relació entre tots dos, esperit emprenedor i que es complementen molt bé.

La jove era filla d’uns reis molt poderosos que “eixien a la vora del mar per veure si d’ella, n’haurien noves” (p. 164). Un dia, els pares de la noia veuen un vaixell “que duia un estendard a on hi havia brodat el nom de sa filla” (p. 164) Els reis, molt oberts, preguntaren els mariners qui els havia donat aquell estendard, i els mariners els responen que, “en terra de moreria, hi havia un jove i una noia, que ella brodava estendards” (p. 164). Ací captem que els pares també estan interessats per la filla, pels descendents.

Més avant, els reis prometen una recompensa si anaven a cercar els dos jóvens, però els mariners tornen amb la filla i, quant al noi, “l’agafaren i van tirar-lo de cap a mar, mentres el barco va anar caminant fins a arribar a la terra dels pares de la noia. (…) Mes la noia era tota trista des de que havia perdut al jove” (p. 164).

Mentrestant, el jove, nadant, “va trobar una barca amb un home que anava a dins, que el féu pujar (…). El jove li va explicar la seva història i ell li va dir què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida.

I diu el noi:

-Solament sé tocar la guitarra

I l’home diu:

-Doncs, jo, cantar. Anirem tots dos plegats pel món i, així, podrem viure” (p. 165).

Ja en terra, un dia aplegaren a una ciutat que era la capital del regne, “a on, de seguida, els feren anar al palau del rei” (p. 165), on estava la jove. I, quan la noia veu el xicot, “va conèixer al seu amant i va contar als seus pares la seva història i com aquell era el jove que l’havia salvada. I els pares en foren tan contents que li donaren la sua filla per esposa” (p. 165). Com veiem, la jove té la darrera paraula i és qui ha triat amb qui es casaria i, a banda, els pares li fan costat i li ho aproven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xiquetes que naixen en camps de flors, maternitat matriarcal

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema del naixement dels nadons i de la maternitat matriarcal, el 5 de febrer del 2023 envií un correu electrònic amb dues entrades sobre el tema, sota el títol “Xiquets que naixen sota una col, educació matriarcal”. Rosa Rovira ens escrigué “La meva germana (…) tenia quatre anys quan hi vaig arribar jo, al món, i, en entrar a casa, li va dir, a la meva mare:

-Oh, quina nena més maca! On estava?

-Estava allà, al mig d’un camp de flors!!! Per això, li direm Roseta.

Santa innocència!!!”.

I, com vaig adduir el mateix dia en Facebook, on posí aquestes paraules, “Com veiem, es reflecteix el matriarcalisme: per mitjà del jardí i, així, del resultat de la vida en contacte amb la terra (el camp) on ha nascut la planta que ha generat la flor.

Quant a la innocència, la preferesc abans que la culpa”.

També el 5 de febrer del 2023, però José Miguel García Beltrán (nascut en  1941), u dels col·laboradors en el treball sobre els Sants de la Pedra, m’envià el seu comentari sobre les dues entrades de què parlàvem abans: “Me has traído a la memoria un recuerdo crucial, ‘traumático’, de mi niñez. Te cuento:

Mi padre era maestro y estamos en Luco de Bordón (Teruel), no lejos de Castellote, un pueblecito de unos 400 habitantes (ahora quedan siete). No he dejado de visitarlo, porque es precioso. Yo tengo 9 años y allí tomé la primera comunión. Ando jugando con otros chicos y chicas de mi edad, por las afueras del pueblo.

No recuerdo en qué contexto, por qué motivo, pero lo cierto es que una tal Carmen (…) me da la gran noticia, rompe mi esquema y desnuda mi creencia y me lleva a la cruda realidad al decirme: ‘Los niños venimos de las tripas de nuestras madres’. Me dejó tremendamente impactado, traumatizado, de modo que llego a casa y pasé unas horas, algunos días, mirando a mi madre de modo muy extraño. No dije ni pío. Me lo pasé sólo pero, poco a poco, se pasó y no hice jamás comentario alguno sobre el tema, aunque tuve una ligera sensación de que me habían engañado. Voló la cigüeña, sin más, pero unos días los pasé regular”.

En resposta a l’escrit de José Miguel García Beltrán, entre altres coses, li comentí que, si bé ma mare, de jove, es marcà que no diria res fals als fills, en aquest tema, “quan li he llegit bona part de la llegenda de la primera entrada [, sobre el forat de l’Encantada, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras], m’ha comentat que li agradava eixa manera d’explicar els fets i que el pou representa la placenta. Immediatament, passí a escriure-ho en una llibreta”.

Les paraules de ma mare (en una conversa telefònica del 2 de febrer del 2023), en vincle amb una llegenda de la Plana de Vic en què apareix el pou i una comare que en trau els futurs xiquets, foren “Si és l’aigua, pot ser. (…) també perquè el ‘nano’ està en la bossa del líquid amniòtic”.

Afegiré que el 5 de febrer del 2023 cerquí en Internet entrades que tenien a veure amb el naixement dels nadons i amb l’explicació als fills i ens trobem amb el mateix tema que vaig llegir en 1997 en el llibre “Metafísica del sexo”, de l’italià Julius Evola i que figurava entre les obres recomanades pel butlletí número 69 de l’”Escuela Libre Paideia”, de Mèrida, de línia anarquista i llibertària: encara que, en lo que es sol dir cultura occidental, hi ha una mena de prepotència en aquest tema (i en molts més), una visió més completa de la sexualitat (i podem aplicar-ho a la maternitat) es reflectia en altres cultures, sovint, qualificades com a primitives o desfasades. L’autor passa per la mitologia, pel cristianisme, pel tantrisme, pel mite de l’androgin, per cultures molt distants (en el temps o geogràficament) i amb molts punts en comú, etc..

En aquest sentit, cal dir que, cap al 2022, comentí a un estudiós de la cultura popular valenciana que, així com ara és més fàcil que, en determinats ambients, es recomane que la mare parle amb el futur nen, tot i que el xiquet encara no haja nascut,… ¡ja apareix reflectit en frases que diu Rigoberta Menchú en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos i publicat per l’editorial Seix Barral (2a. edició, en 1993), arran d’una entrevista feta en 1982. El llisquí durant el darrer curs de Magisteri (en l’any 1993/1994), amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra d’Antropologia (qui ens el feu llegir) d’arrels basques i asturianes (això és, de dues cultures matriarcals), i m’impactaren aquestes paraules sobre el nadó i la mare: “quan té set mesos, la dona es posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Eixirà al camp, anirà a caminar en la muntanya. Així, el nen s’enamorarà amb tota la natura. La mare ha d’anar-hi forçosament, ha d’ensenyar al nen la vida que viu la mare. (…) Molt més quan està embarassada. (…) fa els seus servicis, ix a caminar, s’enamora amb els animals, s’enamora amb tota la natura, portant en ment que el nen, mentrestant, ho rep i ella comença a parlar constantment amb el seu fill, des de quan està en el seu ventre. (…) És com si [la mare] estigués acompanyada d’un turista, on li explica les coses. Per exemple: ‘D’aquesta natura, mai no has d’abusar i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc’. Ix al camp, però explicant al seu fill els detalls” (p. 28).

I Rigoberta Menchú addueix “és una part de la reserva que nosaltres hem alçat, per a no permetre que acaben amb els nostres costums, amb la nostra cultura” (p. 29). I lo que diu sobre la cultura maia, val també per a qualsevol Poble matriarcal.

Finalment, podem dir que l’educació en línia amb el pensament il·lustrat del segle XVIII i que encara perviu, és reduccionista, mentres que la que va de la mà del matriarcalisme és més oberta, més respectuosa amb les persones (indistintament de l’edat i de llur formació, sia acadèmica, sia vivencial, sia per lliure, com ara, per mitjà de la lectura no obligatòria) i, per descomptat, amb la Mare Terra. 

Agraesc l’aportació de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten jovenesa, font de vida i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme és “Les tres taronges de l’amor”. Un rei tenia un fill que volia anar a cercar les tres taronges de l’amor, el pare “li donà llicència i el noi emprengué camí” (p. 120) fins a ser en una casa. Per tant, comencem amb un pare que afavoreix el desenvolupament sexual del fill, reflectit en les taronges.

En eixe sentit, com podem llegir en l’entrada “Taronger, tarongina, taronja” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “La seva fruita daurada és solar per excel·lència: dóna la vida, l’amor”.

En aquesta casa, un home el rep i li diu “que anés continuant i que trobaria una casa, que era del seu germà, que l’hi dirien.

I el noi, content de la resposta, camina que caminaràs, arriba a la casa, en la qual l’amo li diu que entrés a la seva horta, a on hi veuria un gegant que era qui guardava les taronges de l’amor” (p. 120). Afegirem que l’espenta amb què actua el jove fa que vaja avant, com també que passem a un tret igualment matriarcal i eròtic: l’horta. Així, en la mateixa enciclopèdia, veiem que “Les seves taronges tenen virtuts màgiques: encomanen l’amor, donen la immortalitat, l’eterna joventut, la salut, la vida”.

A més, l’home reporta al jove sobre un gegant que, quan té els ulls tancats, és quan dorm. Aquest detall, en relació amb una rondalla en què ix el tema de la jovenesa, podem vincular-lo amb l’obra “L’art de la guerra”, de Sun Tzu, quan recomana no donar pistes a l’adversari i, per això, parlar amb els ulls i mirar amb la boca.

El noi agafa les tres taronges i, quan “fou lluny del gegant, pel camí de casa seva, ell que pensa: ‘En podries obrir una’. I, tan bon punt ho féu, n’hi surt una dama formosa i bella que li demanà un got d’aigua per refer-se” (p. 120), però el príncep no en tenia i ella es mor. Captem, per consegüent, el vincle entre l’aigua i les cultures matriarcals: juntament amb la terra en són els principals elements i els aporten vida.

Ell fa camí i, “al cap d’una estona, pensa: ‘Obre’n una altra’. I, així que ho fa, li surt de dins una dama” (p. 120), més garrida que la primera. La dama “li diu que es casarà amb ell, mes que li doni un xic d’aigua per refer-se” (p. 121). Per tant, es farà lo que ella dirà. Però, com que el jove no pot, mor la dama.

“I ell, que continua son camí (…) i pensa: ‘Obre la darrera’. Mes, perquè no li succeís lo de les altres, espera a ésser a una font i, tantost obre la taronja, que li surt una gentil senyora, qui li’n demana aigua. I el príncep n’hi dóna i es refà aquella i mostrà ésser com no n’hi haja en la terra” (p. 121).

Aquest passatge ens plasma que, a més de fer via, cal comptar amb la part femenina. Al cap i a la fi, fer camí representaria la banda masculina i, a banda, acostar-se a la font (com qui ho fa a bon arbre, un altre símbol relacionat amb la dona), simbolitzaria simpatitzar amb lo matriarcalista i no per a explotar-la (ni tampoc la natura), sinó com a font de vida. Quan llisquí, per primera vegada, aquest passatge, diguí “La font de la vida”.

Igualment, com que ella està jove i agrada al príncep, el noble “li demanà s’esperés allí una miqueta mentres ell aniria a cercar les carrosses de casa seva per dur-la com pertocava” (p. 121). D’aquesta manera, el vincle entre la dona i la font, àdhuc, amb el paper de la dama com a protectora, és manifest. Afegirem que la dona és ben considerada pel príncep.

Per tot lo que hem exposat fins ara, podem dir que el matriarcalisme es plasma en molts d’aquests passatges.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que segueixen les indicacions de bon cor, que salven i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El castell d’iràs i no hi veuràs”, en què un home molt pobre va cridar el dimoni i s’hi va vendre. Aleshores, aplega a un acord amb el diable: ell rebria molta riquesa i, a canvi, un any després, donaria al dimoni una de les seues tres filles (p. 102). L’home signa el pacte, ho comenta a cada una de les tres filles i, quan ho fa a la tercera, li afig que “és arribat el dia que va assenyar-ne per venir-la a cercar.

I diu la noia:

-Pare, ja hi aniré jo.

I, en sent a mitjanit, la noia baixa l’escala” (p. 103) i es fa el senyal de la creu.

L’endemà, al matí, el dimoni diu a l’home que ha de tallar la mà dreta de la filla petita. I ell ho fa.

En acabant, la jove es torna a fer el senyal de la creu i el diable exigeix al pare que talle la mà esquerra de la minyona. 

De nou, la noia fa el mateix senyal i el dimoni ordena al pare que talle el cap de la jove.

“Mes la noia no ho volgué (…). Camina que caminaràs, va arribar a una gruta a on va recollir-se” (p. 103) i per la qual passen els gossos del rei, i, “veient-la tan formosa, portaren el pa que van donar-li. L’endemà també van portar-l’hi i, així, cada dia, que no li faltava res” (p. 103). Per tant, copsem que la dona està ben tractada pels criats del rei i que la serveixen. Cal dir que la gruta és un tret relacionat amb lo matriarcal.

Un dia, el rei segueix els gossos, entra en la gruta, hi troba la noia “i va endur-se-la al seu palau” (p.  104) i, al capdavall, es casen.

Un poc després, veiem que “vingué una guerra i el príncep, ja rei, hagué d’anar-hi. I, quan hi fou, la reina n’infantà un bell noi i una noia i, incontinent, féu dur al rei la nova per un dels seus patges” (p. 104). Però, com en altres relats, una persona (ací, el dimoni) canvia el text dels missatges: en el primer cas, el rei comenta al patge: “digues a la reina que els crie bé” (p. 104). 

Més avant, passem a un apartat en què, des del palau, per fidelitat a la paraula del dimoni, fiquen el xiquet i la xiqueta en dos bagulets i els llancen a una bassa del molí. Llavors, un moliner els troba, els adopta i, posteriorment, un capellà, qui els va dir que, “si volien quedar-se amb ell, a la sua mort, els deixaria sa fortuna, a lo qual ells hi vingueren bé, per tal que qui els ho deia era un home de ciència i ells eren massa petits” (p. 104).

Ja jóvens, rics i garrits els dos germans, unes dones amb molta espenta cerquen una velleta, qui diu als xicons que els mancava “un arbre que tinga fulles de tots colors.

I diuen els nois:

-I, ¿a on el trobaríem?

-Anant al castell d’iràs i no hi veuràs” (p. 105).

Com en narracions semblants, el xic fa camí i, ací, es troba amb el rei Salomó, qui li comenta “Veuràs en el castell molts d’arbres, tots bonics i de tots colors. (…) Agafa una fulla solament d’un arbre molt sec i lleig que hi ha i emporta-te-la, planta-la en el teu hort i tindràs lo que desitges” (p. 105). I el noi ho aconsegueix. La secor i la lletjor podríem vincular-les amb la vellesa i, quant a l’acte de plantar, un simbolisme de la llavor que colga en la terra amb l’esperança d’un fruit en el demà i del nen que està obert al vell.

Aleshores, les dones del poble donen cent lliures més al xic i la velleta fa que se’n vaja a un estany on hi ha aigua de tots colors. Novament, el noi segueix la paraula del rei Salomó i n’ix fruitós.

Ara bé, en el tercer cas, el jove agafa un ocell de tots colors i resta encantat en el castell.

Llavors, la seua germana deslliurà d’anar a cercar-lo, es troba amb el rei Salomó, qui li diu “omple un got d’aigua d’un sot (…), frega els polsos al teu germà i el veuràs altra volta en vida” (p. 107). I la jove, que segueix les indicacions del rei, fa que es desencante el germà, agafen un ocell arrupit i lleig i se l’emporten, perquè l’au seria qui els diria quan calia actuar. Cal dir que, en aquest passatge, apareix un tret matriarcal: el sot (que evoca un recipient).

Quan ja són en el palau del rei, com que l’ocell no els diu res, ells no prenen el primer plat, però sí el segon. El monarca, molt obert, copsa que el pardal és ben parlat. Finalment, l’ocell diu al rei que eixos dos jóvens “eren els seus fills propis que va perdre quan era a la guerra i varen ésser recollits per un moliner (…).

El rei (…) abraçà als seus fills (…), manà treure en seguida a la reina” (p. 108) i accepta el pare (i les dues filles) dels dos germans… per a que visca en la cort. Veiem, per tant, dos jóvens molt oberts, una noia que salva el seu germà i, al capdavall, un rei molt obert a tots els súbdits.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.