En línia amb la vida rural i amb el sentiment de pertinença, el qual té prou a veure amb conrear-la o bé amb promocionar lo relacionat amb la cultura vernacla de l’espai geogràfic on està i molt, òbviament, amb la llengua, el 28 d’agost del 2024 trobàrem l’escrit “Elogi del pagès” (https://rcamats.wordpress.com/2011/12/08/homenatge-al-vell-pages), publicat per un nét seu (Ramon Camats) el 8 de desembre del 2011 en la web “Ramon Camats”. Així, quan Ramon Camats parla sobre el seu avi, qui, eixe dia, feia els noranta anys, comenta que “En Josep, un pagès d’Oliola, a La Noguera, avui fa noranta anys. És un home de mirada franca (…). Gaudeix d’una perfecta salut: no ha de prendre cap pastilla per controlar la pressió arterial, la glucosa de la seva sang o l’artritis; tampoc no ha de parar compte amb el que menja i beu. De fet, diu que a les menjades només pren vi -això sí, moderadament-  i, fins i tot, es concedeix un cigarret de tant en tant. Evidentment, no necessita ajudes per dormir ––cosa que fa plàcidament totes les nits- i, quan es desperta, de matinada, fa petar la xerrada amb la Mercè, la seva dona, fins a trenc d’alba, hora en què ambdós es lleven per esmorzar: una torrada, una mica de cansalada viada, a voltes, uns ous ferrats i un traguet del porró”. Enllaçant amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943) conta que, quan ella tenia uns dotze anys, un metge digué al meu avi matern que li convindria anar a viure al poble,… i ho feren.

Tot seguit, passem a unes paraules que empiulen amb molts comentaris referits a dones nascudes en el darrer quart del segle XIX: “Ha treballat tota la vida. Cada matí el podeu veure sortir amb el seu tractor cap al tros, on passa el dia (…). Diu que no s’ha cansat mai; de fet, el que ell entén per descans: canviar de feina, ens assabenta del seu tarannà. Així i tot, algun cop el veureu assegut, recolzat en una alzinera o un roure, llegint una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía, el seu entreteniment literari preferit”. Per consegüent, en temps d’esbarjo i tot, més d’una vegada, ho fa en contacte amb la natura, ací, al costat d’un arbre (en aquest cas, a més, dos molt simbòlics i on, sovint, històricament, es prenien moltes decisions i hi havia reunions en nexe amb el comunalisme).

Igualment, copsem que “Els dies que no va al tros, el trobareu a l’hort, amb el xapo a les mans, plantant cebes, trumfes o espinacs, fent cavallons perfectament arrenglerats, entre els quals circularà l’aigua de la font que rega el planter. Quan toqui, podreu contemplar-lo amb una sulfatadora d’aram a l’espatlla”.

A banda, s’ha conservat el tractament tradicional de “vós” (en lloc del de “vosté”, el qual, sobretot, en el Regne de València, penetrà en el segle XVIII i ha estat molt arrelat): “Els qui li diuen padrí i el tracten de ‘vós’, han après a treballar amb ell. Els ha ensenyat a brandir l’aixada, els ha instruït en l’art antic de la dalla; amb ell, han fet garbes i han batut a l’era quan aquestes destreses i feines ja eren un anacronisme. Ell els ha explicat la diferència entre el romaní i l’espígol, els ha mostrat els llocs on es crien els bolets de soca, les gírgoles i els pebrassos, i els ha advertit contra les farineres bordes i les cogomasses”.

Afegirem que, “Amb ell, també han après a viure: una saviesa antiga, reposada, brolla dels seus llavis. Les seves cròniques de la guerra [de 1936-1939], mai no oblidada, sempre present, són una vertadera escola de l’existència”. Partint de vivències que tinguí amb més de cinc persones (bé catalanoparlants, bé castellanoparlants) que, quan començà la guerra, ja tenien deu anys, diré que estimaven la vida i que promovien que no hi hagués actes de violència entre persones.
L’entrada també posa que  “És un rar exemplar d’una generació gairebé extingida, prototipus d’un saber i d’un fer que els habitants de ciutat hem perdut. No és únicament, per l’edat, que mereix respecte, sinó perquè, sense saber-ho ell, atresora i conté un dels pocs models de vida que garanteixen la bonhomia i la felicitat”.

Adduirem que, en un altre escrit de Ramon Camats, “Noranta-nou anys” (https://rcamats.wordpress.com/2010/12/13/noranta-nou-anys),  que té a veure amb l’anterior i també publicat en la web “Ramon Camats” (però el 13 de desembre del 2010), plasma que “No es vantava gens de la seva edat (…).
En Josep sempre va fer de pagès. Només els afers militars van trencar, dos cops, la seva llarga vida de treball. (…).
El tros va ser tota la seva vida. Recordo que, quan jo mateix era petit i l’acompanyava a la vinya, mentre berenàvem l’acostumada llesca de pa amb oli, ell em contava, a redós d’una alzinera, que son pare el feia anar a plegar fem dels camins abans d’anar a escola. (…) Sempre que penso en ell, com ara, m’adono que la vida urbana que he triat desdibuixa la dimensió natural del temps que només les persones com Josep han viscut gairebé sempre. El pas de les hores, en efecte, era molt evident per als pagesos d’abans, que feien vida al tros, i no tenien elements de distracció. A punta de dia, havien de ser al peu del bancal i, quan es feia fosc, plegaven, perquè les mules no portaven pas llums als ulls. (…) el temps cal aprofitar-lo, com feien els pagesos, que només disposaven de les hores de claror natural”.

Finalment, posa que “Els vells –i en Josep ho era− són com les roques, que, amb els anys, cristal·litzen i resplendeixen, i guanyen amb transparència el que perden de color”. Això que els ancians són com les roques, més d’una vegada, m’ho ha dit ma mare, principalment, en relació amb dones de l’època de les seues àvies o un poc més jóvens: qui passava les proves més fortes (amb setanta anys), passava de huitanta i, més d’una vegada, aplegava a noranta. I més: un amic i coneixedor de la cultura colla en Atacama, em comentà un dia que, en aquelles terres (on ell havia viscut durant cinc anys), moltes persones… aplegaven a cent vint anys. Sí: a cent vint. I, quan li demanàrem si els recopiladors de rècords, s’acostaven a aquells indrets, ens respongué que no, que no ho fan. Potser perquè serien a més de quatre mil metres d’altitud…

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.