Arxiu d'etiquetes: rondalles escatològiques

Rondalles maternals, escatològiques i dones que porten la iniciativa

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets en línia amb el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Les set cabretes”, en què hi ha una defensa de la maternitat de bon principi. Així, “Això diuen que seria una mare cabreta. Habitava, amb els seus set fillets, en un corralet” (p. 124) i, com que sabia que el llop, roder, havia aplegat fins a les masades del llogaret, un dia, abans d’anar-se’n, els va dir que obrissen els qui coneguessen per la veu.

“La cabra, en retornar cada nit a casa, anunciava la seua presència als fills, cantant-los perquè li obriren la porta” (p. 124).

El llop, en aprendre la cançó, s’atansa als xotets, però ells ho capten per la veu. En acabant, la mare els addueix: “Mireu, que és molt guilopo. (…) El llop té la pell molt negra…” (p. 125). En relació amb aquests mots, també serveixen perquè els oïdors sàpien alguns detalls de la pell d’aquest mamífer.

L’endemà, el llop, primerament, “mamprengué els ponedors de les gallines” (p. 125) i, a continuació, mena cap a ca la cabreta. Passa que u dels set cabrits reconeix la veu, evoca el missatge de la mare, ho comenta als germans i el foraster se’n torna amb la cua entre cames. Així, altra vegada, ix guanyant la dona.

En un passatge posterior, com en relats semblants, el més petit, deixondit, se salva i ho explica a la marona. I ella “cercà el llop i, en trobar-lo dormint com un tronc, davall d’una figuera (…), va partir una canya i, amb ella, li féu un tall a la panxa. Pel forat, hi va traure els fills” (p. 127). Un altre exemple en pro de lo maternal i del lligam entre la mare i els fills.

Al capdavall, com que la dona fica còdols al llop, se’n desferen i les cabretes pogueren viure.

En la contarella posterior, “La raboseta, el compare llop i les cireres”, hi ha uns quants detalls escatològics i, ben mirat, els papers juguen en pro de lo feminal. Un dia, una guilla i un llop es trobem pel bosc i, en tractar sobre què pretenien fer, la guineu li amolla que l’endemà aniria a per cireres. Llavors, ell li demana:

“-Puc anar-hi amb tu? (…).

-És clar que sí.

-A quina hora?

-A les vuit” (p. 127).

Més avant, el narrador indica que ella sempre li guanyava la mà, perquè es llevava més enjorn. A més, quan el llop li deia que li tiràs una cirereta, la dona li responia:

“-Vols una cirereta? Tanca els ulls i obri la boca.

I, sense pensar-s’ho molt, la raboseta va i li caga damunt” (p. 127).

Per consegüent, com diu un refrany, “La gallina de dalt caga la de baix” (p. 127). En aquesta història, dues vegades.

Al capdavall, ell es proposa matinejar una hora més prompte que a la que ella li diu. Nogensmenys, la guineu ja hi era i, igualment, “s’havia menjat les cireretes. El llop no va tindre més remei que aguantar-se” (p. 128).

Una altra contalla interessant és “Es borreguet de Casivanyes i es gatet de Picassàries”, en l’esmentada antologia. Així, un anyell i un gatet es veuen, fan un pacte i, com que, entremig, es fan amb un cap de llop, el fiquen en un sac. Després, en veure una espluga, menen cap a la cova, on hi havia llops que hi sojornaven (p. 131).

Finalment, ja amb els llops, els ensenyen el cap del llop i tots ells fan camí. En canvi, el gat i l’anyell visqueren tota sa vida en aquella cova i, per tant, empiulen amb la mare (p. 132).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat  dia rere dia.

Rondalles escatològiques i eròtiques i el lligam home-dona en el segle XIX

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre del folklorista de Collbató i en què copsem alguns trets relatius a l’Església catalana i al seu paper, tradicionalment, matriarcalista (ben manifest, per exemple, en el Rector de Vallfogona, en altres narracions i tot), és “El fred de Montserrat”. “A Montserrat, abans, hi havia un frare molt bromista. I, vet aquí que, una vegada, uns caçadors ¡contaven davant d’ell unes guatlles…!” (p. 185) i li parlaven sobre un hivern molt rigorós, però en què ells havien assolit una gran fita.

Llavors, “el frare, que la sabia molt llarga, respon tot seriós:

-¿Què em direu, d’aquell hivern? ¡Aquí, a Montserrat, havíem de ser! (…). I, ¿quina te’n faig? Jo, que m’aboco a la finestra i que em poso a orinar a sobre el casquet i, a saber: els orins es van glaçar a l’acte i, com que el casquet s’hi havia enganxat, només vaig haver de fer que agafar la candela de glaç i anar-lo pujant, això sí, amb molta cura; però jo el vaig haver així, sense moure’m de dalt. ¡Repareu si n’havia de fer, de fred, aquí, a Montserrat!” (p. 186).

Com podem veure, Pau Bertran i Bros (1853-1891), a diferència de molts estudiosos de la cultura tradicional del seu temps, acull obertament rondalles escatològiques o bé, fins i tot, eròtiques.

En eixe seny, el relat vinent, “El cabrit de Pasqua” (p. 186), àdhuc, conté vocabulari que el connecta amb lo sexual i reflecteix el lligam entre el capellà i la majordona, o siga, entre l’home i la dona. Un dia, ella veu que no recorda com volia el mossén el cabrit per a dinar i, per això, se’n va amb l’animalet en les mans a l’església, on ell feia missa.

Aleshores, “el senyor rector, qui, al ‘Dominus vobiscum’[1], se la veu i, pensant-se de seguida el per què hi anava, així que va ser a cantar el Prefaci[2], hi va dir amb el mateix to, que poca gent se’n van adonar:

-Dona nostra, dona nostra;

vós que, del cabrit, feu mostra:

mig rostit i mig bullit,

cap i peus a la cassola…

per Christum Dominum nostrum[3].

I, vet aquí que, llavors, la majordona, sabent com havia de fer el cabrit, se’n va tornar tota cofoia” (p. 186).

Sobre les paraules del rector, direm que, si es fes una lectura de caràcter eròtico-sexual, el cabrit i els peus connectarien amb el penis i, quant a la cassola, amb la vulva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “El Senyor siga amb vosaltres”, en llatí, és u dels moments centrals de la missa, pròxim a la benedicció del pa i del vi (l’Eucaristia).

[2] Part de la missa amb què comença la pregària de l’Eucaristia (és a dir, de l’acció de gràcies).

[3] “Per Crist, Nostre Senyor” en llatí.

Rondalles eròtiques i escatològiques amb el Rector de Vallfogona

General, , , , ,

Una altra narració de l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, en què capim lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’humor escatològic), és “Una del Rector de Vallfogona”:

“Una vegada, el Rector de Vallfogona va anar a un convit i, vet aquí que, els que hi havia allà, van dir:

-Ja que el rector se surt de tot, vejam si s’eixirà d’aquesta.

I ells, així que va sortir un gall rostit a taula, li van dir:

-Senyor rector: tingueu, llueu-vos; però, amb el benentès que, tot lo que vós fareu al gall, li ho farem, nosaltres a vós.

Ell que sí, vinga cop de mirar el gall i de fer anar la cassola, anant dient:

-Vet aquí que, si li tallo una ala, em tallaran un braç; si li tallo una pota, em tallaran un peu…

I, tot plegat, ell que li fica el dit al detràs i se’l llepa i diu:

-¡Vaja!, ¡feu-m’ho, doncs, valents!” (pp. 179-180).

Primerament, cal dir que la figura del Rector de Vallfogona, corresponent al català Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1579-1623), autor, per exemple, de poemes eròtics, apareix en moltes rondalles d’humor d’aquest ram i, en elles, es rebaixa lo que podríem dir la formalitat, en més d’un cas, atribuïda a l’Església, de la mateixa manera que el caganer ho fa en els pessebres.

Com podem veure, els personatges fan un pacte i un repte. Igualment, copsem la filosofia del refrany “Tal faràs, tal trobaràs” i, al capdavall, la creativitat del capellà el salva i, ben mirat, ell passa la pilota als altres.

Un altre relat amb el mateix mossén, i en què es manifesta el seu enginy, és “Una altra del Rector de Vallfogona”: “Una vegada, (…) confessava un penitent que, al temps de la guerra, havia estat timbaler” (p. 180). Passa que el xicot, potser per a alliberar-se de la culpa (que els fets siguen considerats pecats per part del religiós), li respon amb llenguatge musical.

Llavors, el sacerdot descobreix la finalitat del jove i li diu “A confessió de tabals, absolució de cornetes” (p. 180) i, així, el condona. Afegirem que hi ha vocabulari amb doble significat: el timbaler representa les anques; els tabals simbolitzen el cul i, quant a la corneta, el penis.

Una tercera rondalla, curta i amb el famós rector, també recollida per Pau Bertran i Bros, és “El Rector de Vallfogona i la majordona” (p. 180), en el mateix llibre:

“El Rector de Vallfogona i la majordona sempre miraven quina se’n podien fer; si avui rebia l’un; demà, l’altre.

Vet aquí que, una vegada, la majordona va fer botifarres de segó i les va presentar al Rector a taula. El Rector hi va caure; en va menjar, però no va dir res. Va pensar:

‘Ja et trobaré’.

Ve la Quaresma i la majordona:

-Avui vindré jo a complir la parròquia, senyor rector.

-Bé.

Ell que, a la comunió, en compte de partícula, li dóna un retall de banya que ja tenia amanida, dient tot fent-li la creu:

-Botifarra de segó, Corpus Christi de moltó”, això és, del mascle de l’ovella (ací representaria el de la majordona), el qual té banyes…

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.