Arxiu d'etiquetes: rondalles escatològiques

Música matriarcal, poesia eròtica i contalles escatològiques

General, , , ,

Continuant amb la web “Corpus Oral de l’Alguerès” (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt.html), hem triat la composició musical “Só cosidora” (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt/adt_mt_32.html), en què diu

“(Só cosidora, respectada assai,
cus a de dia i de nit també)…
(…) vaig vestida com una senyora,
(…) no me hi manca més que la servidora.

Cus a de dia i de nit també…

Tots me miren, tots m’adoren,
tots me fanen los compliments.
Tots me miren, tots m’adoren,
tots me donen los apuntaments”.

 

I continua. Som davant una cançó en què la dona és ben considerada per moltes persones, com ja indica d’ençà del primer moment: “respectada”.

Un altra cançó de la mateixa corda, i que hem decidit incloure ací, és “Só partint, oh, Alguer mia”  (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt/adt_mt_33.html), la qual diu

“Só partint, oh, Alguer mia,
i só anant a lluny assai[1].
Só partint per trobar
un treball per guadanyar,
que me tenc de casar.

Só deixant les coses belles
per anar no sé a on:
si fortuna jo faré,
un bell dia tornaré
i mai més te deixaré.

Oh, Alguer mia,
jo te pens cada dia.
Oh, Alguer mia,
jo te vull massa bé.
Tenc massa plaer
de tornar a l’Alguer.

O Alguer mia,
la fortuna m’ha ajudat.
A l’Alguer jo só tornat
ma la dona que jo amava
per un altro m’ha deixat.

O Alguer mia,
jo te pens cada dia.
Tu sés bella, terra mia,
i mai més te deixaré”.

Sobre anècdotes eròtiques, direm que el 3 de maig del 2026 viu que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) havia comentat en el meu mur uns versos del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”[2] (p. 62), a cura d’Albert Rossich  i publicat per Quaderns Crema en 1989, d’unes línies d’un poema de Francesc Vicent Garcia (rector de Vallfogona): “Bon dia, Lluís. Estic content perquè aprenc algunes coses amb els amics i amigues al ‘Face’. Conec el Rector famós, però, en no en aquest vers. Una forta abraçada que t’expressa gratitud!!!!”. Al moment, li escriguí: “Bon dia, Ricard, i gràcies igualment,

Una qüestió. Ara llig unes contalles valencianes en què un jove que passava més fam que garró, xupla i xupla una cansalada que una velleta alçava (desava) en un armari.

Ella indica que no sabia on era el menjar. El xic li ho diu i, aleshores, l’anciana amolla que aprofitava el menjar per a passar-se-la pel cul, perquè volia netejar-se les morenes que hi tenia (‘hemorroides’).

Quin significat eròtic té la cansalada? Si és que en té… Gràcies”.

Un poc després, eixe dia, ens posà “No ho tinc clar, Lluís. Mai no he sentit parlar de cap seny eròtic, però, posats a ‘investigar’, que sap si, si no és salada, potser, en portar molt de greix i passejar-la per sengles llocs determinats, suposava una mena de pomada adequada a amorosir els contactes. Una forta abraçada”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El narrador indica que se n’anirà lluny i ho diu com si això representàs un assaig, és a dir, una prova per a ell: un treball abans de casar-se.

[2] En la introducció d’aquest llibre sobre poesia, es comenta que “Han estat bibliòfils escrupolosos els qui han ratllat composicions poètiques que els escandalitzaven –tot i que, de vegades, els gargots han estat prou subtils per salvar alhora la mala consciència i la possibilitat de lectura-, i fou un altre bibliòfil qui arrencà, del riquíssim cançoner que es guarda (o es guardava) a la biblioteca del baró de Segur, més de les nou desenes parts, ara irremeiablement perdudes, a causa del to pujat que anava adquirint una de les peces que transcrivia: per sort, ens n’ha pervingut, íntegre, l’índex i, així, sabem exactament què contenia” (p. X).

Rondalles escatològiques, pactisme i dones creatives i amb iniciativa

General, , , , , ,

A continuació, amb lleugers retocs, transcrivim una contarella inèdita facilitada per Enrique Gil Pons, de l’Alcora (la Plana Baixa), en el 2004, i arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, la qual figura com “El debat per senyes” i és escatològica. Diu així:

“Hi havia una església que era en la partició de dos termes i cada setmana anava un capellà a cantar la missa: una setmana, el d’un terme; i l’altra, el de l’altre. Aquestes viles eren contrapuntades; les dues volien que l’església fóra d’ells. Aleshores, van acordar que els dos capellans tingueren un debat i que, el que millor ho fera, guanyaria l’església per a la seua vila. Pactaren si el debat es faria parlant o per senyes. Es decidiren per la segona opció.

El primer capellà va alçar un dit; i l’altre, els dos. El primer ensenyà, aleshores, tres dits; i el segon, el puny.

El capellà que havia començat digué a l’audiència que l’altre capellà havia guanyat i que, per tant, mereixia la propietat de l’església. El públic demanà saber el que havien dit. Aleshores, el capellà perdedor digué:

-Jo li he dit que hi ha un sol Déu i ell m’ha dit que en són dos: Pare i Fill. Jo li he dit que en són tres (Pare, Fill i Esperit Sant) i ell m’ha respost que formen una mateixa persona.

A lo que l’altre respon:

-No! Ell m’ha dit que volia ficar-me un dit al cul i jo li he dit que li’n ficaria dos. Ell m’ha dit que tres; i jo, que tot el puny” (p. 328).

Així, per una banda, 1) hi ha molts passatges amb el tema del pactisme (contínuament fan acords), 2) els habitants de l’indret prenen part en la decisió, puix que no es limita només al punt de vista dels dos rectors, i, per una altra, 3) hi ha detalls que ens evoquen el matriarcalisme (per exemple, les responsions del segon capellà, més en línia amb lo tel·lúric, amb lo corporal i amb lo quotidià, representat per vocabulari usual i diari, com és el cas del mot “cul”).

Cal adduir un fet important i que empelta amb signes autòctons: en lloc de parlar (la veu ix cap a fora, com ho fa lo patriarcal), opten per lo simbòlic (ací, per les senyes). I, més encara, aquesta avinença els enllaça amb la terra, amb el Poble, perquè, com indica el narrador, “Es decidiren per la segona opció”.

Unes planes després, hi ha un relat que hem trobat en altres fonts: “La masovera poregoseta”. Un dia, un home se’n va a comprar a la vila unes coses que els calien en el mas.

En aplegar la nit, com que la dona era molt poregosa i estava amb l’orella tesa, va sentir sorolls i la seua iniciativa és lo que la salva, en idear una estratègia: en oir els lladres, “es va posar a cridar ben fort, perquè ho sentiren:

-Martí: tira-li!

-Bernat: puja-te’n al terrat!

-Ramon: compta quants en són!

-Marieta: trau l’escopeta!

Així, els lladres (…) es van pensar que, en aquell mas, hi havia molta gent i, a més, armada, i se’n van anar llapint” (p. 333).

Per tant, la dona, altrament, ha estat creativa i, com es pot veure, ella fa de cap de colla i dóna les órdens als diferents membres del mas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles maternals, escatològiques i dones que porten la iniciativa

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets en línia amb el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Les set cabretes”, en què hi ha una defensa de la maternitat de bon principi. Així, “Això diuen que seria una mare cabreta. Habitava, amb els seus set fillets, en un corralet” (p. 124) i, com que sabia que el llop, roder, havia aplegat fins a les masades del llogaret, un dia, abans d’anar-se’n, els va dir que obrissen els qui coneguessen per la veu.

“La cabra, en retornar cada nit a casa, anunciava la seua presència als fills, cantant-los perquè li obriren la porta” (p. 124).

El llop, en aprendre la cançó, s’atansa als xotets, però ells ho capten per la veu. En acabant, la mare els addueix: “Mireu, que és molt guilopo. (…) El llop té la pell molt negra…” (p. 125). En relació amb aquests mots, també serveixen perquè els oïdors sàpien alguns detalls de la pell d’aquest mamífer.

L’endemà, el llop, primerament, “mamprengué els ponedors de les gallines” (p. 125) i, a continuació, mena cap a ca la cabreta. Passa que u dels set cabrits reconeix la veu, evoca el missatge de la mare, ho comenta als germans i el foraster se’n torna amb la cua entre cames. Així, altra vegada, ix guanyant la dona.

En un passatge posterior, com en relats semblants, el més petit, deixondit, se salva i ho explica a la marona. I ella “cercà el llop i, en trobar-lo dormint com un tronc, davall d’una figuera (…), va partir una canya i, amb ella, li féu un tall a la panxa. Pel forat, hi va traure els fills” (p. 127). Un altre exemple en pro de lo maternal i del lligam entre la mare i els fills.

Al capdavall, com que la dona fica còdols al llop, se’n desferen i les cabretes pogueren viure.

En la contarella posterior, “La raboseta, el compare llop i les cireres”, hi ha uns quants detalls escatològics i, ben mirat, els papers juguen en pro de lo feminal. Un dia, una guilla i un llop es trobem pel bosc i, en tractar sobre què pretenien fer, la guineu li amolla que l’endemà aniria a per cireres. Llavors, ell li demana:

“-Puc anar-hi amb tu? (…).

-És clar que sí.

-A quina hora?

-A les vuit” (p. 127).

Més avant, el narrador indica que ella sempre li guanyava la mà, perquè es llevava més enjorn. A més, quan el llop li deia que li tiràs una cirereta, la dona li responia:

“-Vols una cirereta? Tanca els ulls i obri la boca.

I, sense pensar-s’ho molt, la raboseta va i li caga damunt” (p. 127).

Per consegüent, com diu un refrany, “La gallina de dalt caga la de baix” (p. 127). En aquesta història, dues vegades.

Al capdavall, ell es proposa matinejar una hora més prompte que a la que ella li diu. Nogensmenys, la guineu ja hi era i, igualment, “s’havia menjat les cireretes. El llop no va tindre més remei que aguantar-se” (p. 128).

Una altra contalla interessant és “Es borreguet de Casivanyes i es gatet de Picassàries”, en l’esmentada antologia. Així, un anyell i un gatet es veuen, fan un pacte i, com que, entremig, es fan amb un cap de llop, el fiquen en un sac. Després, en veure una espluga, menen cap a la cova, on hi havia llops que hi sojornaven (p. 131).

Finalment, ja amb els llops, els ensenyen el cap del llop i tots ells fan camí. En canvi, el gat i l’anyell visqueren tota sa vida en aquella cova i, per tant, empiulen amb la mare (p. 132).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat  dia rere dia.

Rondalles escatològiques i eròtiques i el lligam home-dona en el segle XIX

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre del folklorista de Collbató i en què copsem alguns trets relatius a l’Església catalana i al seu paper, tradicionalment, matriarcalista (ben manifest, per exemple, en el Rector de Vallfogona, en altres narracions i tot), és “El fred de Montserrat”. “A Montserrat, abans, hi havia un frare molt bromista. I, vet aquí que, una vegada, uns caçadors ¡contaven davant d’ell unes guatlles…!” (p. 185) i li parlaven sobre un hivern molt rigorós, però en què ells havien assolit una gran fita.

Llavors, “el frare, que la sabia molt llarga, respon tot seriós:

-¿Què em direu, d’aquell hivern? ¡Aquí, a Montserrat, havíem de ser! (…). I, ¿quina te’n faig? Jo, que m’aboco a la finestra i que em poso a orinar a sobre el casquet i, a saber: els orins es van glaçar a l’acte i, com que el casquet s’hi havia enganxat, només vaig haver de fer que agafar la candela de glaç i anar-lo pujant, això sí, amb molta cura; però jo el vaig haver així, sense moure’m de dalt. ¡Repareu si n’havia de fer, de fred, aquí, a Montserrat!” (p. 186).

Com podem veure, Pau Bertran i Bros (1853-1891), a diferència de molts estudiosos de la cultura tradicional del seu temps, acull obertament rondalles escatològiques o bé, fins i tot, eròtiques.

En eixe seny, el relat vinent, “El cabrit de Pasqua” (p. 186), àdhuc, conté vocabulari que el connecta amb lo sexual i reflecteix el lligam entre el capellà i la majordona, o siga, entre l’home i la dona. Un dia, ella veu que no recorda com volia el mossén el cabrit per a dinar i, per això, se’n va amb l’animalet en les mans a l’església, on ell feia missa.

Aleshores, “el senyor rector, qui, al ‘Dominus vobiscum’[1], se la veu i, pensant-se de seguida el per què hi anava, així que va ser a cantar el Prefaci[2], hi va dir amb el mateix to, que poca gent se’n van adonar:

-Dona nostra, dona nostra;

vós que, del cabrit, feu mostra:

mig rostit i mig bullit,

cap i peus a la cassola…

per Christum Dominum nostrum[3].

I, vet aquí que, llavors, la majordona, sabent com havia de fer el cabrit, se’n va tornar tota cofoia” (p. 186).

Sobre les paraules del rector, direm que, si es fes una lectura de caràcter eròtico-sexual, el cabrit i els peus connectarien amb el penis i, quant a la cassola, amb la vulva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “El Senyor siga amb vosaltres”, en llatí, és u dels moments centrals de la missa, pròxim a la benedicció del pa i del vi (l’Eucaristia).

[2] Part de la missa amb què comença la pregària de l’Eucaristia (és a dir, de l’acció de gràcies).

[3] “Per Crist, Nostre Senyor” en llatí.

Rondalles eròtiques i escatològiques amb el Rector de Vallfogona

General, , , , ,

Una altra narració de l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, en què capim lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’humor escatològic), és “Una del Rector de Vallfogona”:

“Una vegada, el Rector de Vallfogona va anar a un convit i, vet aquí que, els que hi havia allà, van dir:

-Ja que el rector se surt de tot, vejam si s’eixirà d’aquesta.

I ells, així que va sortir un gall rostit a taula, li van dir:

-Senyor rector: tingueu, llueu-vos; però, amb el benentès que, tot lo que vós fareu al gall, li ho farem, nosaltres a vós.

Ell que sí, vinga cop de mirar el gall i de fer anar la cassola, anant dient:

-Vet aquí que, si li tallo una ala, em tallaran un braç; si li tallo una pota, em tallaran un peu…

I, tot plegat, ell que li fica el dit al detràs i se’l llepa i diu:

-¡Vaja!, ¡feu-m’ho, doncs, valents!” (pp. 179-180).

Primerament, cal dir que la figura del Rector de Vallfogona, corresponent al català Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1579-1623), autor, per exemple, de poemes eròtics, apareix en moltes rondalles d’humor d’aquest ram i, en elles, es rebaixa lo que podríem dir la formalitat, en més d’un cas, atribuïda a l’Església, de la mateixa manera que el caganer ho fa en els pessebres.

Com podem veure, els personatges fan un pacte i un repte. Igualment, copsem la filosofia del refrany “Tal faràs, tal trobaràs” i, al capdavall, la creativitat del capellà el salva i, ben mirat, ell passa la pilota als altres.

Un altre relat amb el mateix mossén, i en què es manifesta el seu enginy, és “Una altra del Rector de Vallfogona”: “Una vegada, (…) confessava un penitent que, al temps de la guerra, havia estat timbaler” (p. 180). Passa que el xicot, potser per a alliberar-se de la culpa (que els fets siguen considerats pecats per part del religiós), li respon amb llenguatge musical.

Llavors, el sacerdot descobreix la finalitat del jove i li diu “A confessió de tabals, absolució de cornetes” (p. 180) i, així, el condona. Afegirem que hi ha vocabulari amb doble significat: el timbaler representa les anques; els tabals simbolitzen el cul i, quant a la corneta, el penis.

Una tercera rondalla, curta i amb el famós rector, també recollida per Pau Bertran i Bros, és “El Rector de Vallfogona i la majordona” (p. 180), en el mateix llibre:

“El Rector de Vallfogona i la majordona sempre miraven quina se’n podien fer; si avui rebia l’un; demà, l’altre.

Vet aquí que, una vegada, la majordona va fer botifarres de segó i les va presentar al Rector a taula. El Rector hi va caure; en va menjar, però no va dir res. Va pensar:

‘Ja et trobaré’.

Ve la Quaresma i la majordona:

-Avui vindré jo a complir la parròquia, senyor rector.

-Bé.

Ell que, a la comunió, en compte de partícula, li dóna un retall de banya que ja tenia amanida, dient tot fent-li la creu:

-Botifarra de segó, Corpus Christi de moltó”, això és, del mascle de l’ovella (ací representaria el de la majordona), el qual té banyes…

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.