Arxiu mensual: març de 2024

“Ja venim de berenar”, cançons de Pasqua

Pel 10 d’abril del 2022, ens plasmaren aquestes cançons de Pasqua:

“Ja venim de berenar,

hem jugat a la tarara,

ens hem begut tot lo vi,

hem trencat la carabassa.

 

Txúngala,

la cataxúngala,

txúngala, del polissó,

txúngala, les xiques guapes

i les lletges al racó” (Lourdes Hernandis).

 

“Eixe tio de les faques[1]

és un home divertit

que repicava les faques

a les onze de la nit” (Teresa Isabel Reig).

 

“Vinguen de divertir-nos:

als ‘banys’, ens n’hem anat,

ens hem menjat la mona

i el paper ens hem deixat.

Mari Bel, Mari Bel,

Mari Bel. Bel, Bel, Bel!!!” (Rosa Esteve-Marin Giner).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon dia de Pasqua i Bones Festes de Pasqua.

 

Nota: [1] Navalles.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La comunitat pot més que l’individualisme”, comentaris

“La comunitat pot més que l’individualisme; la Mare Natura és més forta que el Pare Estat”. Comentaris.

El 3 de gener del 2018 posí en el meu mur unes paraules que el 4 de gener del 2023 tornaria a escriure en el mateix lloc, amb lleugers canvis, com ara, substituir “Mare Natura” per “Mare Terra”. Deia així: “La comunitat pot més que l’individualisme; la Mare Natura és més forta que el Pare Estat; la màgia, els mites i les utopies, més que la defensa d’una visió de la vida com si no n’hi haguessen més: valorar lo natural, la mare i lo fosc, més que les modes, el paternalisme i la idea que tot està clar o de lo il·lustrat, l’interés per lo fosc, més que donar tot per sabut; la igualtat no limitada a lo que dicte lo legal o l’arbitrarietat, més que el nosaltres  i les formes plurals que tracten de dur-nos a l’heroïsme masculí del príncep blau i dels alliberadors.

Preferesc marcar el compàs de la meua vida amb aquest punt de vista que acull amb bons ulls, com ara, que un científic puga ser creient d’una religió i que, per exemple, les persones i els pobles mantinguen la seua identitat”.

El segon dia que les posàrem, ens plasmaren aquests comentaris: “Si desapareix l’Estat, la Terra segueix; però, si desapareix la Terra, també ho fan els Estats. És com el cos: si et cau un cabell, no passa res; però, si ‘et cau’ el cos, desapareixen tots els cabells” (Francesc Castellano), “Estic d’acord, Lluís. Sense Estat, podríem viure; sense la Terra, no” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “És cert, Lluís” (Rosa Garcia Clotet). I, posteriorment, que també escriguérem el post en el meu mur, ens plasmaren “Lluís: d’acord. En la nostra societat, el Pare Estat mana i, d’aquí, les guerres de tot tipus: qui la té més grossa…” (Nuri Coromina Ferrer), “Estic d’acord amb tu. Els pobles han de tenir llibertat” (Esther Farres Casas), “No som bolets com ens van ensenyar a l’escola. Som oscil·lacions de camps d’energia quàntics estesos al llarg immens del cosmos” (Xavi Portalés), “La naturalesa parla d’un creador que ens ha proveït de tot el necessari per viure” (Julia Estrada Armengol), “Els mosuo, habitants de Yunnana i Sichuan, prop de Tibet, encara són una cultura matrilineal.

Les dones porten les qüestions econòmiques, socials i culturals.

El matrimoni no existeix com a tal, són visites d’amor.

Els fills viuen amb la mare, ella els educa. El pare, com a figura, no existeix.

Els homes viuen amb la seua mare, fins que ella mor.

Només una cosa no gens important per a aquest poble: la política. La deixen pels homes” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Estic d’acord amb tota la teva exposició, Lluís.

Però enguany he fet seixanta-set anys i sembla que, per canvis que he conegut, no anem pas a millor. El sistema no crea llibertats, només dependència” (Pere Ramon Nadal[1]).

Continuant amb comentaris en la mateixa línia, però, ara, trets de Twitter, on, el 18 de febrer del 2024, Reconstruir el Comunal havia posat un vídeo sobre “El deure cap a l’arbre. Quan el dret consuetudinari ordenava les plantacions veïnals”, l’endemà, Josep Maria Mallarach, escrigué aquestes paraules: “Una diferència essencial entre els sistemes de governament tradicionals i els moderns és que els primers es fonamenten en els deures o responsabilitats, que no es limiten als éssers humans, sinó que abasten els altres éssers vius. Ací, l’exemple dels deures cap a l’arbre”. El 19 de febrer del 2024 plasmí a Josep Maria Mallarach “Possiblement, perquè ‘no es miren el melic’, sinó que són conscients que, com m’escrivia un català, (…) les persones no poden prescindir de la Mare Terra, però la Mare Terra sí de les persones”. El 20 de febrer del 2024, Josep Maria Mallarach ens respongué “Ben cert, benvolgut Lluís. I podríem afegir (sense atorgar-nos el do de profecia) que serà la Mare Terra la que tindrà la darrera paraula, no pas la follia tecnocràtica”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] 10 de gener del 2023.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones generoses, sinceres i molt obertes

Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa Margantella”. Un dia, en una casa, el fill (un noi) es fa càrrec de matar el gos que tenien. Ara bé, quan el gos ho sabé, comenta al xicot que, si no el matava, li podria aplanar el futur i que, per a assolir-ho, haurà d’anar a una cova (en què hi ha una princesa) i que es trobarà amb gegants, lleons, una serp i un drac i que li caldrà agafar pinyols.

Un poc després, li afig “tu recull els set pinyols i, així, podràs arribar fàcilment al cau de la princesa i et podràs amb ella” (p. 230). Com podem veure, apareixen trets vinculats amb lo femení: la cova (en relació amb la mare i amb la vulva), la serp, el drac i el cau (també associat a la dona i a la mare).

Llavors, el jove segueix les recomanacions del gos i se’n va a cercar un cirerer, per a agafar les cireres que donaria a molts dels personatges. Quant a les serps, podem llegir “De seguida, se li van presentar tres serpents més gruixuts que una soca de roure” (p. 230), és a dir, que eren tres dones fortes i que tocaven els peus en terra. Al capdavall, s’acosta al drac, el venç i li talla les llengües que portava. “Al bon punt, va sortir la princesa Margantella, jove i bonica (…). El noi en va quedar tot enamorat i (…), amb una veu dolça com un àngel, li va  parlar d’aquesta manera:

-Fa set anys que estava presa en aquesta cova, guardada per aquest drac, per tres serpents i per tres lleons, que estaven a les ordres de tres gegantassos” (p. 231). Per consegüent, captem una dona vinculada amb la mare (la cova), realista (com la serp) i valenta (els lleons). A més, la princesa li comenta “Tu m’has salvat i jo, en agraïment, vull fer-te el meu marit. Jo sóc la princesa Margantella, la més rica i poderosa de la terra. Tu, quan mori el meu pare, seràs rei coronat i governaràs el reialme (…). Anem, anem cap al palau del meu pare” (p. 231). És a dir, que la dona, encara que és salvada per l’home (el jove), tot seguit, no passa a estar subjecta a lo que ell vol, sinó que li promet que el noi serà el futur rei. A més, és una dona diligent.

En acabant, el xicot, que restava content, “li va dir que, abans d’anar a casa del rei i de casar-se amb ella i d’ésser rei, havia d’anar a explicar-ho tot al seu pare; (…) que ell tornaria i que, aleshores, anirien a casa del rei i a casar-se!” (p. 231). Altra vegada, com en molts relats, es fa lo que vol la dona i ella té la darrera paraula.

Entremig, un caçador passa per la cova i, més avant, es casa amb la jove. Passa que el xicot copsa que tota la gent comentava que, pròximament, es casaria la princesa i que ho faria amb un caçador que havia mort el drac.

Aleshores, el noi fa via cap a cal rei i diu al monarca:

“-Senyor rei: l’han enganyat. El qui va matar el drac que guardava la seva filla no va ésser el caçador que ara és el seu gendre, que vaig ésser jo i, per tant, jo sóc el qui té dret de la mà de la princesa i d’ésser el seu gendre” (p. 233). El monarca li demana quines proves li pot aportar el noi i ell li ensenya les llengües dels dracs i, a més, li afig “i l’altre testimoni és la seva filla, que prou dirà qui és qui la va salvar (…) del drac” (p. 233).

I, com que el minyó parlava bé al rei i, a banda, la princesa diu la veritat de tot lo que havia passat, el monarca “Va dir a tot el convit que s’aixequessin i altra vegada cap a l’església, a casar la seva filla amb el qui tenia dret d’ésser el seu gendre i de portar la corona de rei quan ell morís” (pp. 233-234). En aquest passatge, captem un tret matriarcalista: la filla és qui ha decidit qui serà el rei i, en acabant, el rei aprova lo que ha dit la jove.

Finalment, el monarca ordena els criats que, “cuita-corrents, endeguessin un altre convit set vegades més gran que aquell, per poder-se tornar a entaular, quan tornessin de l’església” (p. 234). I, així, el rei, per mitjà de com seria el convit, considera que la sinceritat (la del jove) ha de ser agraïda i, per això, copsem un cap d’estat noble i generós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Ancianes que menen i jóvens lleugeres, que suggereixen i que salven

Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La farigola”. Un dia, una noia llenyataire se’n va al bosc i arranca una farigola que mai no l’havia volguda traure’n. “Però heus ací que aquella farigola tenia unes arrels fondíssimes, que va haver d’estirar molt per fer-les seguir i, quan la va tenir arrencada, va quedar a la terra un forat gros, ombriu i pregon com un pou” (p.  223). Per tant, com en altres relats, un personatge (ací, una jove), extrau una planta i, en acabant, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: un forat en terra, la foscor i la comparació amb un pou (símbol, més d’una vegada, associat a la maternitat)

En havent entrat, aplega a un gran palau i “va trobar un gentil minyó, bonic i jove, que li va dir:
-Jo estava aquí com encantat i no podia sortir del meu encantament fins que una bona ànima vingués a veure’m a casa meva; si vols, ens casarem, tu seràs la senyora d’aquest palau, tindràs les riqueses més grans que mai hagis pogut desitjar, podràs fer el que voldràs, llevat d’obrir una caixeta que hi ha a la cambra del costat de la cuina”
(pp. 223-224). Com podem veure, la dona és qui salva, fa de senyora ama del palau (en té les claus) i, en quasi tot, té la darrera paraula.

I així ho feu durant molt de temps. Passa que, com que la minyona volia saber què hi havia en aquella caixa, quan ell se n’ix de sota terra, la dona es fa càrrec de la casa. Però, veient que ell no hi tornava, la jove decideix “d’anar pel món a buscar el seu marit” (p. 224).

Tot seguit, copsem un passatge en què la xicota, ja en un bosc, s’acosta a una casa, “ Va trucar a la porta i va demanar si la volien llogar i donar posada. Va sortir a obrir la mare del Sol” (p. 225), fill que vivia junt amb els seus germans Lluna i Vent. Per consegüent, la mare és més gran que el fill (lo terrenal predomina), abunda més la foscor que la claror (ella té més anys que el  xicot, això és, que la llum) i, a banda, ella l’ha generat. Un detall que enllaça amb el matriarcalisme. És de les poques rondalles en què, d’alguna manera, s’exposa el tema de la creació de la vida en la Mare Terra.

Afegirem que, un poc després, en aquella casa, la vella suggereix a la noia que ho comente al seu fill gran, però ell no li resol la qüestió. En canvi, quan hi aplega la filla Lluna, “La seva mare li va preguntar si en sabia res, del bruixot i encantador, i ella va dir:

-Fa una estona que l’he vist. S’ha de casar amb una gran princesa d’aquí a tres dies” (p. 225). És a dir, ens trobem davant un relat que té punts en comú amb actes festius en què, encara que la dona (en aquest cas, vella i filla) fan bona pasta i tenen més pes que el fill, plasmen trets matriarcals: porten les regnes (l’anciana), moderen (la dona gran), són més eixerides i tenen més món (la filla Lluna), predomina lo ombrívol en lloc de lo lluminós i, igualment, elles van unides a les vivències externes i a les de casa (la vella, com a mare).

Per això, a continuació podem llegir “La vella va dir a la noia que ja podia estar contenta” (p. 225), l’encoratja i, al capdavall, li addueix “el meu fill menut, que és el Vent, que és molt eixerit, (…) està a punt de venir i ja n’hi parlarem” (p. 226). O siga que, per una banda, hi ha una alternança de sexe en la cadena familiar (el personatge més ancià és una dona i, els tres que venen tot seguit són home, dona, home), però destaquen més les dones. De fet, en les cultures matriarcalistes, tot i que els quatre elements són necessaris (terra, aigua, foc i vent), es remarquen més la terra i l’aigua (en aquest cas, la fluïdesa de la minyona).

La tercera part del relat, quan la jove se’n va al palau i entra i veu el príncep, és similar a la d’altres rondalles. Això sí: finalment, ell la veu i “la seva dona li va ensenyar la branca de farigola i ell, de seguida, se’n va recordar i, és clar, no es volgué casar amb la princesa, perquè ja era casat i tenia dona. Amb les bosses de diners, totes d’or, que la princesa havia donat a la llenyataire pels tres mantells i els tres gipons, tenien prou riquesa per poder viure (…), van fugir i la van deixar amb un pam de nas” (p. 228).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en poetesses valencianes del segle XIX

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la segona meitat del segle XIX. Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918).

El 23 de març del 2024, amb la idea que podria haver-hi alguna escriptora de la Renaixença valenciana que hagués escrit en llengua catalana i de línia matriarcalista, en trobàrem Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918), una dona que nasqué un poc després de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). Així, partint de l’article “Manuela Agnés Rausell i Soriano” (https://memoriavalencianista.cat/biografies/rausell-soriano-manuela-agnes), publicat en la web “Memòria valencianista”, de la Fundació Irla, Miquel Àngel Gascón Rocha escriu que, a més d’escriptora, fou mecenes. Afegirem que, no sols havia nascut en una família benestant, sinó que, ben prompte, mostra facilitat per a plasmar amb bona traça, fet que, en altres moments, la portarien, com ara, a redactar texts per a la premsa.

També considerem interessant unes paraules seues referents a l’educació: “Els pares que, obcecats, sacrifiquen la felicitat de sos fills a ses enrònies o capritxos, cometen un verdader parricidi”.

Destaquem, igualment, un comentari de l’escriptor valencià Constantí Llombart (de la mateixa època): “Amant, com la que més, la Sra. Rausell, de les glòries de la nostra amada pàtria, no ha volgut, des de sa més tendra infantesa, consentir en parlar l’idioma castellà entre sa família, sofrint, per tal idea, enèrgics correctius de sos pares, els quals, com sol succeir, tenien gran empenyo en què sa filla no parlara mai en valencià; emperò que no ho pogueren aconseguir, a pesar de tot, puix sempre respongué, amb ses llàgrimes en els ulls, que volia parlar en la llengua que usà l’apòstol Sant Vicent Ferrer”.

Quan uns dies després, en març del 2024, llisquí un comentari que feia una col·laboradora d’una revista valenciana, qui considerava un retrocés el fet que l’Ajuntament de València, en el 2024, es decantàs per Jocs Florals, recordí aquell dia d’abril del 2004 que aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València) i em donà un bon grapat de llibres (entre ells, u sobre vocabulari valencià en el segle XIX) que, uns mesos després, em permeteren conéixer la proximitat lingüística entre el llenguatge del segle de la Renaixença i poemes populars i amb lèxic de l’Horta de València del primer quart del segle XX i anterior a 1950 i tot, més ric i genuí que el de primeries del segle XXI. Aquest fet deixà empremta en ma vida.

En eixe sentit, tornant a l’escriptora Manuela Agnés Rausell, escriu un poema, matriarcalista, a Nostra Senyora dels Desemparats, qui, durant el franquisme (que no abans), passà a ser la patrona del Regne de València i, per tant, substituí Nostra Senyora del Puig (la qual era esmentada, com a tal, pel folklorista valencià Joaquín Martí Gadea). Amb lleugers retocs, en l’article “Poetes valencians” (https://poetesvalencians.wordpress.com/2021/02/07/manuela-agnes-rausell-i-soriano), sobre l’escriptora valenciana Manuela Agnés Rausell i Soriano, s’inclou una foto del poema “A la Patrona de València”, el qual diu així:

“A LA PATRONA DE VALÈNCIA

Els clavells i tulipans

que agronxa el ventijol

de l’aucell, el lleuger vol,

tot hui inspira afectes grans

a la clara llum del sol.

 

Tot me diu: ¡Glòria a Maria!

Que és pura, és immaculada;

Assutzena perfumada

és, de València, alegria;

per València, idolatrada.

 

Nova perla a sa corona,

rica sens igual, li dona,

en la Verge que l’empara,

el Papa que la declara,

per sol·lícita, Patrona.

 

Tu, que m’eixugues prompte els plors

dels trobadors inspirats,

que et fan reina dels seus cors,

 i empares desemparats

en la ciutat de les flors;

 

empara’m, a mi, també,

puix, en tu, pose ma fe;

no em deixes, Senyora meua,

mira que soc filla teua

i espere, de tu, mon bé!

 

Si, inspirat per ditxa tanta,

Verge, la més pura i santa,

beneïda Mare de Déu,

mon pit humiliós te canta,

escolta, ¡oh, Verge!, ma veu”.

 

Com es pot veure, es copsen trets matriarcalistes: les flors, el vent suau, l’aucell, l’afecte… van units a la natura. A més, enllaça l’assutzena amb la Mare de Déu, a qui té com una perla (cal recordar que la salutació “¿Com estàs, perla?”, encara era molt emprada, en les darreries del segle XX, per dones valencianes catalanoparlants i d’arrels valencianes, quan s’adreçaven a una jove o bé a una xiqueta…). Es tracta d’una Mare de Déu també unida a la maternitat, qui protegeix la poesia dels trobadors i a qui la poetessa té com a mare, com a inspiradora i com a acollidora. I, per això, com ens diu al capdavall del poema, li canta l’escrit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dones que salven, pares agraïts i vells molt oberts

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa trista”. Una princesa bonica es feia pentinar per més de cent criades enmig d’un gran jardí. De sobte, passa tot un vol d’ocells i u d’ells li agafa la pinta d’or, un objecte que ella s’estimava. En un segon vol, li roben un anell d’or; i, en un tercer vol, una cinta d’or (p. 217). Com podem veure, la dona està en nexe amb el jardí, símbol de joia i, igualment, ho fa junt amb persones que la tracten molt bé (detall que, en aquest passatge, podríem relacionar-lo amb el color daurat).

Els pares de la princesa començaren a veure que la filla defallia i, al capdavall, el rei “va fer una crida, prometent que, si hi havia algú capaç de fer riure la seva filla, per poc que fos, el casaria amb ella i, si era casat, li donaria set pans d’or grossos com una mola de molí” (p. 218). Per consegüent, els reis estan interessats pel futur dels fills (ací, de la princesa), volen que ella reviscole i, per això, li fan costat mitjançant la dicta. Igualment, captem un monarca generós, fruit, al meu coneixement, d’una bona relació amb els súbdits i d’un bon servici al regne.

Tot seguit, llegim que hi havia un home vell, de nom, en Tamboret, graciós en el parlar i que veiem que té molta espenta, qui “Va agafar un gaiatet i, camina que caminaràs, cap a casa el rei s’ha dit” (p. 218). Com a anècdota, comentaré que, entre el 2009 i el 2013, coneguí un home  amb qui fiu amistat i que, amb noranta-cinc anys (havia nascut en 1918), molts dies encara anava un bon tros a bon pas, amb el seu gaiatet (que portava unes campanetes) i que, tot i que no reia, sí que era molt obert a persones de totes les edats i, algunes vegades, somreia.

A mitjan camí, roben el gaiatet a l’ancià (és a dir, el seu suport), però, com que era arriscat i eixerit, arranca una mata de bruc. Llavors, com en altres relats, “es va obrir a sota com un forat pregon, pregon com un pou, amb una escala llarga (…). I (…) li van venir ganes de baixar-hi” (p. 218). Ens trobem, així, amb un home explorador i que, a més, contacta amb la terra (recorre a la dona). L’escala el porta més avall: a una cuina (on hi havia olles), a un celler i, a banda, a una cambra “tota plena de llits, matalassos i coixins de ploma, i va pensar:

-Aquí sí que no m’hi ajec, perquè jo estic fet a dormir a terra” (p. 219). Podríem pensar que ell no cerca la riquesa, ni viure com un rei, sinó en vincle amb la terra. I, més encara: ¿pensava ja que, pròximament, tornaria a la terra, a la mare, després de molts anys de vida?

Més avant, l’ancià en Tamboret accedeix “a un jardí tot ple d’arbres que feien flors de set colors i de fonts que rajaven aigües de set colors” (p. 219). O siga que el vellet està en nexe amb la infantesa (l’abundància de flors, de colors i de fonts, sovint, associades a les capçaleres del riu). Nogensmenys, al moment, ou el vol de vint-i-un ocells (que eren donzells) que sabien com es podria alliberar el seu cap de colla: “Si jo em pogués casar amb la princesa de qui les he robades! Com que estic encantat, no podrà ser la meva esposa, fins que (..) em vinguí aquí a buscar” (p. 220). I, el xicot, tot era plorar i plorar. 

Aleshores, el vellet intueix que, la princesa de qui parla el donzell, podria ser la que ell coneix i, per consegüent, l’ancià fa via cap a la cort, on el deixen passar.

Ja  davant la princesa, tots dos “se’n van anar al pou de sota el bruc” (p. 221), és a dir, que la jovenesa i l’ancianitat fan bona pasta i la dona apareix com una persona molt oberta. Quan es troben els moixons (els donzells), en Tamborinet i la princesa, i “el príncep els va veure, se’ls va agenollar als peus, els va besar la mà i els va donar les gràcies perquè els desencantava a ell i els seus companys. De seguida, van anar a casa el rei i la princesa, més eixerida i més alegre que mai, es va casar amb el príncep” (p. 221). O siga que el jove agraeix al vellet i a la dona (és ella qui té la darrera paraula), tots tres se’n van a cal rei i, llavors, és quan ella es casa i, de pas, el rei compleix amb la paraula.

Passa que l’ancià, com que es veia amb pocs anys per davant, fa una proposta al cap d’estat i el monarca l’accepta: en lloc dels pans, acollir un nebot seu molt eixerit i, així, que romàs emparat pel rei.

Finalment, el rei se l’afilla i el té com un fill més i, de fet, quan va morir, “com que no en tenia cap més, (…) li va deixar la corona” (p. 221). Una rondalla en què la bonesa i la generositat són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El món rural afavoreix més la sexualitat matriarcal i el sentiment de pertinença a la terra

Nogensmenys, tot seguit, exposarem un cas, a partir d’unes paraules que em digué ma mare el 9 de febrer del 2023, relatives a una jove (ací, Mariana) que ella coneixia i a un xicot (d’edat semblant a la de la xica), a qui ell volia forçar sexualment.

Canviarem alguns noms i altres detalls, però sí que direm que la mare de la xica (ací, Joana) és una persona interessada per la fama i per les modes i que el pare de la jove és un home sense espenta. El plasmí eixe dia en una llibreta.

Així, un xiquet que estudia amb Mariana (una de les filles de Joana), tractava de forçar que Mariana es fes amic d’ell. Però la xavaleta no li ho acceptava.

Sobre el fet que em tragué, li comentí que no era d’estranyar. I més, tenint present que, com més va, més, tant polítics valencians que ocupaven els alts càrrecs principals, com l’Església valentina, no estaven precisament per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes.

Per això, com que la llengua (en el nostre cas, la catalana) està vinculada amb una cosmovisió matriarcalista i, a banda, en què la dona està ben preuada i és ben tractada (tant si és un infant com si és una dona o si parlem d’una velleta), això influeix a nivell social.

Igualment, li vaig afegir que, com més ens n’anem cap al passat (per exemple, cap als anys setanta del segle XIX, quan nasqué l’àvia paterna de ma mare, època que coincideix amb quan Francesc de S. Maspons i Labrós publicà les rondalles que havia recopilat i que llegíem aquells dies), i no perquè considerem que el passat sempre és millor que el present o que el futur (nostàlgia), ni perquè pensem que, en temps d’algunes dictadures, es vivia millor, sí que és cert que hi havia una relació més igualitària i no discriminatòria (principalment, en l’àmbit rural, aleshores, el majoritari) entre els hòmens i les dones, si més no, a nivell de casa, de barri,…

Ara bé, empiulant amb el tema del renom, podríem, en primer lloc, continuar associant ciutat i progrés (per descomptat, els que van en línia amb els valors del capitalisme), en segon lloc, rebutjar o menysprear lo que té a veure amb les poblacions rurals i, de pas, com ara, cercar justificacions (que si la nostra societat és…, que si sempre ha sigut patriarcal…). I, al capdavall, unir els térmens societat, cultura, sexualitat i educació… a la idea d’Espanya (i, implícitament, a la cultura castellana, patriarcal).

El resultat seria que, en lloc de veure quines són les cultures que integren un Estat, adoptar una estratègia que hem pogut observar en polítics valencians de la mateixa corda (la de la popularitat, lo urbà i lo que no és de poble): 1) quan les coses són negatives, enllaçar-les amb la cultura (entesa com lo castellà, encara que no ho diguen), 2) quan les coses són positives per a Pobles que formen part de l’Estat, que són matriarcalistes i que, per a més d’un castellanoparlant (o defensor, sobretot, de la llengua castellana i de l’imperialisme, pogués no resultar agradable o com qui sent tocat l’orgull), fer-ne silenci, emmudir-les o no publicar-ne res.  Aquests dos punts poden acompanyar-se d’un tercer: recórrer a persones políticament correctes i disposades a fer el paper de bufó de l’amo que impulsa el culte a l’ostentació i eixir en els grans mitjans de comunicació social i en Internet.

Tanmateix, quan tractem sobre lo matriarcalista i demanem comentaris en nexe amb temes molt diversos i amb dones nascudes abans de 1920 o bé extrets a partir de rondalles, de llegendes, de narracions, de cançons, etc., sobretot, redactades abans de 1932 (quan morí Antoni Ma. Alcover), captem que, com vaig adduir a ma mare el 9 de febrer del 2023, si bé manaven les dones (com en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), també és cert que tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc. (i la resta, a elles).

Finalment, tocant el tema de la desigualtat, ma mare em digué que es dona més en les ciutats. Llavors, li afegírem que sí i que, com em comentà un amic i molt coneixedor de la cultura colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima per la terra”: la llengua vernacla (ací, la llengua catalana), el sentiment de pertinença a la terra, el paisatge, la natura, el patrimoni cultural, les tradicions matriarcalistes, la cultura que ha aplegat de generació en generació, valors com l’esperit de barri, el comunalisme com també molts trets que no figuren en moltíssims llibres (o documents) sobre sexualitat redactats (o publicats) en Espanya.

En aquestes darreres fonts, es presenta la dona com si fos la part feble, s’identifica lo masculí amb la força i amb l’agressió i, a banda, no es tracta sobre cultures matriarcalistes i sí, com ara, sobre extirpació del clítoris. És a dir, no es parla d’actiu i de passiu, sinó que es relaciona dona/debilitat i home/fortalesa. L’objectiu és clar: no exposar sobre cultures que siguen diferents a la castellana o, en altres paraules, que reflectesquen lo matriarcal (començant per les que existeixen en l’Estat espanyol, o siga, la gallega, l’asturiana, la basca, l’occitana i la catalana). I, així, lo que no s’ensenya en les escoles, com si no existís.

Sortosament, hi ha mitjans moderns (per exemple, Internet) que permeten un accés a la cultura matriarcalista que està en la realitat i que no s’explica en els centres d’instrucció de xiquets, de jóvens o de persones adultes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto que afegim en primer lloc figura en un llibre publicat en castellà en el 2000, obra que, com indica el seu títol (el qual no exposarem), tracta sobre l’educació sentimental i eròtica en adolescents més enllà de la igualtat. Com podem veure, la sessió va encapçalada per un títol sobre les diferents cultures i la seua sexualitat i, immediatament, passa al tema de l’ablació del clítoris.

El detall de començar eixe apartat per un tema que, en acabant, no inclou sobre diverses cultures matriarcalistes i, al meu coneixent, reduccionista, em recordà aquell programa de ràdio d’una emissora espanyola i en castellà, en què, potser en la segona meitat dels anys noranta del segle XX,  una dona digué que eixe dia parlarien sobre sexualitat. Aleshores, afegí, en castellà, “¿Qué posición hay que tomar en la cama?”. Això ens podria evocar fets com, per exemple, simplificar la campanya per la Mare Terra al dia de l’arbre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La vellesa en dones nascudes abans de 1920 en terres catalanoparlants

Àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920 i comentaris que feien sobre la vellesa (o ancianitat).

Com a pont amb el tema de la infantesa, però, ara, sobre un col·lectiu que té un paper molt important en les cultures matriarcalistes, les velles (recordem que, junt amb les mares, són les que més eduquen els xiquets i, en bona mesura, els jóvens), el 23 de març del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la vellesa? Gràcies”.

Comentarem que el mateix dia rebérem missatges molt sucosos: Sí. Sobretot, predicaven amb l’exemple, ja que vivíem amb els meus avis paterns. 

Sempre ens havien ensenyat el respecte envers els ancians i ens explicaven fets de gent que no els respectaven i que ells, quan serien vells, tampoc serien respectats. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, ens solien dir” (Fina Pujolras),  a qui responguí que, “Més d’una vegada, pense en la importància d’actuar com ens agrada que ho facen amb nosaltres, ja que, en el futur, ens podrien respondre igual. Lo que es diu ‘cuidar les relacions’, ‘cuidar l’amistat’. Sobretot, amb els qui més ens fan costat”. Sempre: explicava el respecte i la cura que s’havia de tenir cap a la gent gran (avis). I així s’ha fet sempre a casa meva: l’àvia Maria va cuidar la seva mare; ma mare, a l’àvia. I jo, a ma mare.

I seguir els seus consells, ja que tenien l’experiència dels anys (en aquest sentit, sí que jo no hi estava massa d’acord).

 A casa el meu pare, hi vivien avis, fills, nets i tietes. Havia de ser maco.

En el cas de ma mare, en quedar vídua, ella era molt independent i autosuficient. Però, quan la salut, física i mental, va començar a anar de baixa, me la vaig endur a viure amb mi” (Àngel Blanch  Picanyol). Empiulant amb aquest comentari, li escriguérem “Ma mare, igual. En cals seus pares, durant alguns anys, vivien tres generacions: jóvens a punt de casar-se, pares, un avi, dues àvies i una bestia.

Alguns avis i la bestia aplegaren als noranta anys (o bé els superaren)”, “Doncs sí: amb mooolt d’afecte i, sobretot, amb  un gran respecte. A casa, hi havia la iaia i la seva germana i la mare. 

 Era devoció el que jo tenia per la meva besàvia, una dona culta, treballadora, amb una gran saviesa; una gran dona. [Va viure] fins als noranta.

La iaia, quan em queixava, deia ‘Montserrat: quan la Ramona et cridava, ¿tenia raó?’. Jo, amb el cap, assentia. ‘Doncs, ja ho saps prou, del tema: és una gran persona i se li deu un respecte” (Montserrat Cortadella), qui, a més, ens adduí, en un correu electrònic del 24 de març del 2024, que “Sí que és cert que, amb exemple, n’hi havia prou”.

Igualment, en el meu mur, el 23 de març del 2024, Miquel Vila Barceló posà que “Els vells, a Mallorca, se’ls tenia un gran respecte.

Els diumenges, en venir de missa, els dies de festa i els dies de festes de la família fèiem besamans. 

 Quan havíem anat a confessar-nos, els dèiem allò de: ‘Vos deman perdó, si vos he agraviat [ = agreujat].

 Se’ls guardava el millor lloc per estar, tant a l’hivern com a l’estiu. 

Entre moltes altres coses”, “A casa, sempre ens deien que s’havia de respectar a totes les persones, tinguessin l’edat que tinguessin i, sobretot, ajudar a les persones grans (velletes), si ho necessitaven.

 Així mateix, ser comprensiva i pacient amb aquelles persones més grans que, de vegades, ja no eren com havien sigut (per haver perdut facultats)” (Rosa Garcia Clotet).

Adduirem que, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, el 23 de març del 2024, Mely Lorenzo ens plasmà que “La meva àvia em parlava de com la vellesa li estava canviant el cos, de com la pell se li ressecava, que els dits se li havien deformat. La història i el dolor que li va provocar veure com la seva parella de molts anys es va anar allunyant i buscant dones més joves…

Per ella, va ser una època molt dura, molt.

Em va marcar viure, a través d’ella, un gran amor i, després, la seva gran desesperació i sofriment”.

Afegirem que, en el grup “Sí al dret a decidir i a l’autodeterminació dels pobles i de les nacions”, eixe dia, Rosa Rovira escrigué que, “A casa, com que no havíem tingut cap avi, doncs no se’n parlava, fins que va arribar l’hora que ells ja no podien gaire i, llavors, demanaven ajuda. 

Els pares van ser unes persones molt valentes, que no necessitaven ni metges. 

La mare no havia estat mai ingressada a l’hospital. Amb vuitanta anys, la vaig portar jo d’urgències i no hi van trobar cap historial”. En acabant, li posí un refrany que em digué un home, potser en els anys huitanta del segle XX, quan ell tenia uns huitanta anys: “Quan u és vell, les rates juguen amb ell”.

També el 23 de març del 2024, en el grup “Records del nostre passat”, copsàrem aquestes paraules: “Fer el bon camí dels nostres avantpassats” (Rosa M. Panadès Castellà).

Finalment, en nexe amb un post que havíem escrit el mateix dia, relatiu al tema, M Teresa Hortoneda (nascuda en 1931), adduïa “Servidora podria dir que, a casa, no en van fer mai esment del que s’havia de fer amb les persones grans, però sí [podria dir] que sempre van practicar amb l’exemple”.

U dels trets que captàrem el 23 de març del 2024, com exposàrem en un post, fou “moltes semblances en els vincles entre les persones i els nens (o bé els xiquets o al·lots) i… amb les velletes.

En eixe sentit, recorde que, una vegada, ma mare em llegí per telèfon un escrit prou conegut, en què una velleta exposa els seus sentiments i vivències al seu fill i, així, el fill pot veure que, quan ell era petit, la mare es relacionava amb ell com ara comenta la mareta.

(…) En canvi, tu escoltes amb interés i penses que (…) hi ha molts punts en comú entre com eduquem els xiquets i com responem als vells”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i la llengua materna en la Renaixença valenciana

Continuant amb el poema “L’Albada”, del poeta valencià Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917), i plasmat en el blog “El Camí de l’Escocés”, en acabant, exposa sobre moments relacionats amb la primavera, és a dir, amb el revifament (el qual també té a veure amb la infantesa, amb festes com la Pasqua, l’enramada, etc.). I, a banda, ho fa en nexe amb trets matriarcalistes (per exemple, l’ombra de l’alzina):

“La canta, quan trenca el dia,

per les hortes, el fadrí,

corejant la simfonia

que, des de l’albereda, envia

l’ocellada al dematí.

 

La canta el pastor colrat,

en son gaiato recolzat 

a l’ombratge de l’alzina,

conduint bonic ramat

per la muntanya veïna.

 

La canta, quan fa enramada

a sa nuvieta estimada,

el fadrí, d’amor encés;

la canta l’enamorada,

quan recorda a son promés.

 

Amb ella, canta les glòries

de ses passades històries,

l’actiu llaurador honrat;

canta amb ella ses victòries

nostre fill que anà a soldat”.

 

Per consegüent, enllaça la música i, així, la terra (la mare) amb les hortes, amb el  fadrí, amb els ocells, amb el pastor, amb arbres típics de la zona (com ara, l’alzina), amb les muntanyes, amb la nóvia, amb el llaurador actiu i honrat i amb els xicots que, després del servici militar, tornaren a casa. I, òbviament, també amb la història, amb el passat, amb les arrels. Afegirem que l’alzina és un arbre associat a la força i, com que, en el poema, Francesc Badenes el relaciona amb l’ombra, podríem dir que és la dona qui dona forces al pastor, un tret, al meu coneixement, en línia amb lo matriarcalista: no és el pastor qui, per exemple, el talla.

En els versos següents, plasma que el poble troba la música (i, així, la llengua vernacla), com una part de la vida, del dia rere dia (i hi inclou la maternitat, la infantesa compartida junt amb la mare, que és qui més li ha transmés sobre la terra, qui més l’ha educat). Afegirem que, en aquesta educació matriarcal, també pren part el pare (el qual empiula amb lo visual, perquè diu que mostra; mentres que la mare ho fa amb lo auditiu, amb la música i amb les paraules, amb lo que podríem dir cultura oral):

“És la cançó encisadora

amb què el poble riu o plora,

vessant en ella son cor,

quan trista angúnia el devora

o l’abrusa tendre amor.

 

La que ma mare em cantava,

mentre dolça em besava

en son regàs amorós;

la que el pare em mostrava,

tenint-me al braç afectuós.

 

A les hortes, a les eres,

a les festes cridaneres,

a la muntanya i al pla,

les albades harmonioses

són el cant del valencià”.

 

Finalment, en un poble i en un context on, com em deia ma mare el 14 de gener del 2021, “Es vivia de la terra”, posa uns versos en què es reflecteix una terra entesa com una mare a qui cal tornar els seus favors i, sobretot, estar-li agraïts per tot lo que ens permet per a viure, per lo que ens ha conservat i per lo que ens dona per al demà. Per consegüent, es tracta d’un agraïment que mena a tots, encara que el relaciona amb les jóvens, amb el llaurador i amb la mare (amb la mare del cor”). Igualment, copsem, altra vegada, el sentiment de pertinença a la terra:

“Canteu-la a tot hora donzelles precioses;

alça-la en tes feines, gentil llaurador:

puix, ai!, mentre sonen ses notes gracioses,

viurà nostra història de gestes glorioses,

viurà nostra mare, la mare del cor”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En aquest enllaç, figura el text complet del poema, com està en el blog esmentat: https://elcamidelescoces.blogspot.com/2013/02/poeta-badenes.html.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, el poble i la llengua materna en la Renaixença valenciana

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en el darrer quart del segle XIX. Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917).

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX, el 16 de gener del 2024 accedírem a  l’entrada “Poeta Badenes” (https://elcamidelescoces.blogspot.com/2013/02/poeta-badenes.html), en el blog “El Camí de l’Escocés”, en què hi havia un poema de Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917), un valencià que participà de la Renaixença i que, en aquest cas, reflecteix el sentiment i que exposa el seu punt de vista favorable a la llengua materna, a la terra i, igualment, a la maternitat. Així, qui portava el blog, escriu Comencem amb el seu poema més emblemàtic, aquell que li va fer guanyar els Jocs Florals de l’any 1898, aquell en què està basada una de les obres més conegudes i interpretades del repertori bandístic valencià, Lo Cant del Valencià, de Pedro Sosa. Parlem de l’Albada”. Amb lleugers retocs, diu així:

“Quan lluny de ma terra, que el sol de migdia

acarona amb sos besos de llum i color,

escolte la grata melosa harmonia

de l’au que refila per dins de l’ombria

tonades d’amor,

 

en mi, es desperta l’afecte puríssim

que sent per mon poble, l’amor a ma llar,

i,  al punt, em remembre del càntic tendríssim,

la màgica albada de to amorosíssim, 

que oïa cantar”

 

Com podem veure, fins i tot, en la distància, recorda amb simpatia la terra, no sols el poble sinó que passa per la llar, per la música (potser, evocant la materna i la de bressol), com reflecteix tot seguit:

“Rondalla graciosa que el pit enamora;

suau cançoneta de tendra dolçor;

bellíssima nota de l’arpa sonora,

que un poble punteja, quan besa l’aurora,

quan ve la tardor:

 

Tu em sembles la gota de fresca rosada

que, al caure, revives el feble esperit;

tu em dus, amb les aures que t’han transportada,

el bàlsam puríssim d’essència preuada,

que alleuja a mon pit”.

 

És a dir, el poeta trau la dona (ací, plasmada en una de les dues estacions de més foscor), qui li fa costat, ella salva i l’acompanya, àdhuc, quan ell pogués defallir (la primavera d’hivern). Altra vegada, apareix la figura de la mare (en aquests versos, mitjançant el símbol de la terra).

A continuació, escriu

“I sent, al oir-la, vibrant i encesa,

eixir de mos llavis aqueix cantar,

que em porta els preciosos records d’infantesa,

la joia febrosa d’ardent jovenesa,

l’amor de ma llar”.

 

Per tant, torna a aparéixer lo maternal (per mitjà dels cants d’infantesa), la jovenesa vinculada amb la terra i, per descomptat, la llar (com podria fer-ho un mas, u dels trets, tradicionalment, en nexe amb la cultura catalana).

Nogensmenys, Francesc Badenes continua en lo matriarcalista i, per exemple, escrivint sobre la primavera i sobre la infantesa, addueix que

“Llavors, quan l’entone, recorde a la nina

que, al trenc de les albes gracioses d’abril,

a omplir va el cànter a font cristal·lina,

cantant a les hortes amb veu argentina

l’albada gentil.

 

Recorde les festes, joioses i precioses,

que es fan al poble, quan ve la forta calor,

i on lluen les xiques ses gales joioses,

i, al so de guitarres, aixequen gracioses

albades d’amor.

 

Recorde l’alegre brillant primavera

que, a amar, ens convida sa joia i encant,

i pobla de fulla la vella morera

que jóvens desbroten en l’hora primera

albades cantant”.

 

O siga, que captem trets matriarcalistes: l’hort, les xiques jovenetes (les quals, com ara, empiulen amb les festes de Pasqua), una llengua a qui ell dona vida (i que troba, en el poeta i en més persones, els seus promotors) així com les fulles ho fan a la morera. Ara bé, es tracta d’un reviscolament que també té lloc entre els jóvens (ací, la sembra, l’espiga daurada, el segador i, igualment, els inicis de la verema, és a dir, la jovenesa ja avançada)

 “Recorde la sembra que espiga daurada

darà, quan l’abruse l’ardent calor;

la sega feixuga que, amb fals esmolada,

farà, mentre cante dolcíssima albada,

l’actiu segador.

 

Recorde la verema que jóvens rumbosos

amb belles fadrines fan plens de rebull,

els fronts coronant-se de pàmpols verdosos,

i els fondos cabassos reblint molt veloços

per dur-los al trull”.

 

Afegirem que, en aquesta revifalla, també intervenen els parents (son pare, sa mare, els qui van a les eres i no apliquen allò de “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), els quals són persones amb molta espenta i que cuiden la terra i l’agraeixen:

 Jo veig, al sentir-te, a mon pare a les eres

seguint la quadrilla que el blat va enventant;

jo veig a ma mare, que, amb mans faeneres,

ordena els canyissos en amples rengleres

l’anyada cuidant”.

 

A més a més, inclou molts trets que hem pogut copsar en poemes en què es canta a la terra, a la mare, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, les fonts (enllacen amb lo femení, amb l’aigua), els arbres (la família), les nadales (l’hivern, estació fosca i de sembra) i, a banda, el poble on viu i el bon cor de la gent:

“Jo veig de ma terra la plana sembrada,

les fonts, les muntanyes i l’arbre florit;

jo veig a mon poble, de gent tota honrada,

cantant en ses feines la típica albada

que alegra a mon pit.

 

És la cançoneta preciosa

que naix gentil i graciosa

en el llavi valencià,

com la nadala flairosa

en el marge en què esclatà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)