Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que reben homenatge, ben considerades, que determinen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “La campana dels perduts”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Uns viatgers que transitaven per la serra i que, al capdavall, senten un so nítid d’una campaneta, s’hi dirigeixen: “era el toc d’Àngelus de l’església d’Agramunt, que, com cada vespre, convidava a cloure la jornada amb la salutació a la Verge Maria” (p. 275). És a a dir, que, en un moment, veiem una campana (relacionada amb la vagina i, per extensió, amb la vulva, això és, un detall femení), que el so esdevé durant el vespre (una part del dia vinculada amb la dona) i, al capdavall, acompanyat d’un reconeixement a Nostra Senyora, com quan, per exemple, u es lleva el barret en senyal de respecte (unit amb simpatia, ja que, en llengua catalana, la forma genuïna de salutació a les autoritats és el “vós”, no el “vosté” adoptat del castellà).

Llavors, “Els viatgers, esperançats, s’encaminaren en la direcció del so de la campana i, camps a través, (…) arribaren a la vila on van trobar el degut acolliment” (p. 276). I, per tant, la dona (ací, per mitjà de la relació a través del so) ha salvat l’home (els viatgers).

“L’endemà acudiren a l’església i, en agraïment pel favor rebut” (p. 276), van disposar que una campaneta de so argentí tocàs cada vespre després de l’Àngelus (p. 276). 

Un altre relat en què captem detalls matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Miró de Granyanella i el miracle del Tallat”. Al principi, es comenta que, en el segle XVI, un veí de Granyanella, anomenat Miró, fou alliberat “i portat al cim del Tallat, per intercessió de la Mare de Déu” (p. 276), després que uns pirates l’haguessen raptat.

Aleshores, Miró “es lliurà a la Mare de Déu del Tallat. Pregava: ‘Madona hermosa, doneu-me la llibertat; porteu-me, senyora, al lloc venerat’” (pp. 276). Durant la nit, es produeix el procés de manumissió i, quan el sol clareja, Miró “És dalt d’un cim i veu als seus peus la plana de l’Urgell i la Conca de Barberà, els rocalls de la Segarra i toca, gairebé amb la mà, l’ermita del Tallat. El prodigi s’ha realitzat! És lliure! Avança de genolls cap a la venerada imatge” (pp. 276-277). Per consegüent, l’home s’ha adreçat a la dona (Nostra Senyora), ella ha tingut present la pregària i, en acabant, ell ha eixit alliberat i… agraeix a la Mare de Déu que l’haja salvat.

Igualment, podem llegir que “Fou llavors que, per recordar als fidels de tot temps tan gran mercè, treballà amb les seves mans una creu. És la creu del miracle del Tallat, (…) com un exvot monumental i testimoni de la tradició” (p. 277). I, com en altres narracions, captem que es fa una mena d’homenatge (i, com es plasma, “monumental”) a la dona (ací, a la Mare de Déu), pel seu paper i, a banda, “testimoni” (per a que fos recordada de generació en generació). 

Finalment, “Miró també manà que es pugés al Tallat (…) dos quartans d’oli, perquè cremés constantment la llàntia votiva” (p. 277) i que es feu fins a l’any 1868. A més, “Tots els romeus del Tallat, durant diverses centúries, s’han anat contant de pares a fills aquesta història” (p. 277). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que salven, que fan pactes, diligents i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’aligot negre”. En la vall de la Vansa, en el lloc anomenat els Garrics, “hi havia una petita casa on hi vivia una família i tothom sospitava que la dona era una bruixa” (p. 216).

Tots els estius hi acostumava a pedregar fort, però, “als pobles de la rodalia (…), quasi mai no hi pedregava i, si ho feia, era en menor intensitat” (p. 216).

“Un dia, després d’una forta pedregada, uns pagesos van anar al riu a veure com baixava i van veure un munt de roba a la vora de l’aigua, al peu d’un arbre” (p. 216). Així, copsem uns quants trets matriarcals: el riu, roba a la vora de l’aigua (que enllaça amb la roba estesa reflectida en relats amb elements eròtics) i l’arbre. Aleshores, “Els pagesos es van imaginar que era la roba d’aquella dona (…). Van agafar la roba i van anar a la casa, on esperaven trobar-hi el marit, per tal de preguntar-li si aquella roba era de la seva dona” (p. 216). Per consegüent, entre altres coses, en aquest passatge, l’home està vinculat amb la casa, mentres que la dona ho fa al riu, això és, que ella és més oberta i va més lluny, fet que empiula amb altres narracions i, fins i tot, amb el paper de la dona en altres cultures matriarcalistes.

“Quan li ho preguntaren, ell digué que no en sabia res. Els pagesos van dir-li que l’anaven a llençar, però, llavors, van sentir com l’ocell negre que volava per fora va dir-los:

-Deixeu la roba al seu lloc, si no, no podré aparèixer” (p. 217). Això és, que la dona vola i per fora, dos detalls que tenen a veure amb el comentari sobre el passatge de què hem escrit abans.

Adduirem que els pagesos, “En un primer moment, la volien matar, però, a un d’ells, se li ocorregué de fer un pacte amb ella, de no fer-li mal a canvi que mai més pedregués en aquest lloc dels Garrics, tracte que ella va acceptar” (p. 217). Aquestes línies enllacen amb la tradició pactista relacionada amb la història de la cultura catalana i de la Corona Catalanoaragonesa.

Ara bé, a continuació, hi ha un passatge que, al meu coneixement, és modern i que no figuraria (o ho faria de manera puntual) en relats del segle XIX: el fet que la dona ho accepte “tot demanant que li tornessin ràpidament la roba vora el riu, car, si apareixia aquí, ho faria nua davant de tots” (p. 217). Cal recordar que el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en aquesta versió, es publicà en el 2004.

“I així fou com, durant molts anys, no va pedregar més als Garrics i, en canvi, sí que ho feu als llocs de la rodalia, salvant ells les collites cada any” (p. 217). És a dir, que la dona salva el lloc anomenat els Garrics.

Afegirem que, un poc abans d’escriure aquestes línies, el 7 de maig del 2023, pensí que, en més d’una narració sobre els Sants de la Pedra (protectors, entre altres coses, contra les pedregades en els camps), els sants fan que no sols no caiga calamarsa en les poblacions del voltant, sinó…, finalment, que tampoc no es perden les collites en la població (o en el lloc) on han decidit adoptar-los com a protectors dels llauradors. Per això, en una versió en línia amb el matriarcalisme, ni cauria pedra en els Garrics, ni en la contornada.

En una rondalla semblant, “Bruixeries”, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, els habitants del poble consideraven que una bruixa es proveïa d’aigua de la font i que era qui provocava que es malmetessen els fruits dels conreus.

“Es dirigien vers la casa quan, en passar per un indret proper al riu, van veure a la soca d’un arbre unes robes plegades, es van adonar que pertanyien a la dona esmentada” (p. 219) i que un ocell mitjà “volava fent cercles damunt d’ells. Pensant, ràpidament, que era la dona, es van treure uns rosaris (…) i els van posar damunt la roba que hi havia a la soca de l’arbre” (p. 219). I, així, veiem trets matriarcals, com ara, el cercle, la soca (que relaciona la terra i el cel) i l’arbre.

A més, la dona, forta, els diu que en traguessen els rosaris, per a poder recuperar ella la seua forma humana (p. 219). I així ho fan, encara que la dona “es va vestir amb rapidesa” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa d’Ainet”. Hi havia una dona “que tenia el fill molt malalt al bres. (…) va decidir anar a consultar una bruixa, coneguda de tothom, que la va rebre i va estudiar el cas. La seva resposta fou: ‘L’infant només es pot salvar si fas el que jo et diré’.

La dona, prou que s’hi va avenir ràpid: la qüestió era salvar el seu fill” (p. 192). Com podem veure, l’home (ací, representat pel xiquet) es salvarà si fa lo que indica la dona. A més, la bruixa addueix a la mare que, al moment que llegís un llibre que ella li dona, “que continués” (p. 192). Però, la mare, la primera vegada, ou veus de fora i, com que no segueix les indicacions, el fill continua malalt.

Llavors, la mare se’n va de nou a parlar amb la bruixa, qui li diu que cal seguir lo que li havia indicat.

“L’endemà, entre les dues clarors del capvespre, la dona es tornà a posar a llegir el llibre. Els crits es van tornar a sentir, però, aquesta vegada, la dona (…) continuà llegint. L’infant s’anava guarint…” (p. 192). Per tant, no sols la bruixa afavoreix que el nen guaresca, sinó que també ho fa una segona dona: la mare. La dona salva l’home, li atorga vida. I més: l’home apareix més petit (en edat i tot), a diferència de les dues dones.

A banda, al mateix temps, una bruixa que feia mal, se n’anà de la zona i “El nen es va guarir” (p.  192) i, de pas, copsem que la dona és la part forta.

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes és “L’euga i la bruixa”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Un amic jove, raboser i que, primerament, fa el paper de conseller, comenta a un amic amb qui feia bona avinença, que no calia comprar una egua,… però l’adquireix ell. El jove i bonhomiós dels amics, “en arribar a casa seva, ho va comentar a la seva mare, vídua.

Aquella dona, de qui la veu popular deia que era bruixa, va contestar-li (…) que (…) aquell animal moriria aviat com també el pollí” (p. 202), és a dir, el mascle jove que encara mama.

I, com que, molt prompte, morí l’egua i el pollí com també altres animals en la casa de qui havia enganyat, els qui hi vivien, “van baixar fins a un poble veí (…) a consultar-ho a una dona vella, que els va dir que, quan tornés a passar-los quelcom de semblant, l’anessin a buscar.

Al proper animal, (…) van córrer a cercar aquella dona” (p. 203), qui, tot seguit, feu un beuratge per a l’animal “i aquest s’incorporà” (p. 203). De nou, la dona salva l’home.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme i recollida en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Misteri a Roní”. Un dia, la dona, que era mare de dos fills, comenta al marit que un gat havia entrat en casa. I, a la segona vegada que li ho diu, l’home fa via cap al bosc on tallava arbres i, “En arribar, al vespre, (…) l’home retornà a casa i s’amagà a baix. A mitjanit, veié com un gat negre entrava per la gatera (…) [i] els menuts començaren a plorar i la dona xisclà:

-El gat, el gat.

Ell respongué fort:

-Ja pujo” (p. 209).

Per consegüent, la dona i l’home apleguen a un acord, es fa lo que ella, qui porta la iniciativa, diu al marit i, quan la dona li dona llicència, ell actua.

Aleshores, “el gat baixà les escales de dos bots, (…) moment que aprofità l’home per ventar-li un seguit de garrotades amb un bon bastó que s’havia proveït” (p. 209).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat als nens, a la cultura popular, que aporten vida i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El Jaio Ramonàs”. Primerament, veiem que el Jaio Ramonàs, tot i que era un home que no sabia llegir i que es dedicava a fer de bruixot, “venien a cercar-lo de llocs distants, per tal de posar remei als flagells de pestes i d’altres que afligien pobles i comarques” (p. 170). En aquestes línies, es parla sobre la cultura popular. A més, en aquest sentit, tot seguit, s’indica que, “Això sí, era observador i això féu que, moltes vegades, trobés explicació i solució a situacions que s’esdevenien” (p. 170). Per això, com ara, actualment, la meteorologia, per mitjà de la ciència, molt sovint coincideix amb dites que tenen a veure amb aus i amb altres animals i, igualment, alguns diaris digitals posen el refrany i l’uneixen a les previsions de l’oratge, fins i tot, per a unes quantes setmanes. Per exemple, el diari “El Nacional”(https://www.elnacional.cat).

A continuació, llegim que “Un dia arribaren d’Albarca a buscar-lo” (p. 170) i que un altre dia ho feren d’un poble llunyà, “al qual s’apressà a anar-hi” (p. 170). Ara bé, en aquest poble, algú que sabia de lletra s’adonà que el Jaio Ramonàs duia el llibre al revés, ho comenta a l’amo i, quan el propietari se li acosta i li demana com pot assolir així l’objectiu, el Jaio Ramonàs, eixerit, li respon que “no s’ofenen els esperits (…), car, per als qui sabem llegir bé, ens és igual (…).

Davant aquesta resposta (…), tots van callar (…), amb la qual cosa assolí cada dia més renom i féu possible així omplir la panxa de la seva quitxalla” (p. 171). Des d’un primer moment, indistintament de la part d’humor de la rondalla, he relacionat la frase “sabem llegir bé” amb l’educació matriarcal, és a dir, amb la no instructiva i estatal i que porta a lo mateix: dominar la lectura.

En la rondalla que ve a continuació, “La font de les bruixes”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, es plasma molt lo matriarcal. Un xiquet de família pobra, en Josepet, un dia fa via cap al bosc i es troba amb uns lladres que ell creia que eren bona gent, els quals, més avant, el portaven a captar en una cantonada.

La gent s’apiadava molt del noi i, un dia, ell “va veure una pobra velleta que demanava (…). Al seu costat, hi havia unes nenes molt petites, per a les quals demanava per caritat (…). En Josepet, que tenia molt bon cor, no s’ho pensà ni un moment” (p. 172) i li donà lo que havia arreplegat eixe dia. De pas, veiem la relació entre la dona (amb un paper semblant al de mare) i les netes (les xiquetes, el futur).

Adduirem que els lladres l’agafen i el lliguen i “L’endemà, al matí, (…) pel camí que venia del poble, va veure la figura de la velleta (…) i que s’adreçava vers on ell estava (…).

La velleta el desféu, mentre s’exclamava contra els homes, per haver maltractat un nen amb tan bon cor” (p. 172). D’aquesta manera, el relat plasma un tret vinculat amb les cultures matriarcals: la defensa de les persones, no sols de les que ocupen càrrecs d’autoritat o més influents, sinó de la infantesa, de la vellesa i, a banda, de la bonhomia.

A més, l’anciana, compadida d’en Josepet, “li donà una vareta, tot dient-li:

-Demana-li el que vulguis, mentre no sigui per ofendre a Déu, i la vareta t’ho concedirà.

I, sense donar-li temps de refer-se, la velleta va desaparèixer. El nen va posar-se la vareta a la butxaca i emprengué de nou el camí” (p. 172). En aquest passatge, u dels papers que fa la dona és el d’educadora: educació per a fer el bé en la vida i amb el proïsme.

Un poc després, copsem que el xiquet, “albirant, per allí, si trobava una font, pogué veure una cova on semblava, des d’on estava, que hi sortia aigua. S’adreçà allí” (p. 172) i va trobar una font que rajava. Afegirem que el brollador i la cova són trets que tenen a veure amb els relats de línia matriarcal i que hi estan ben considerats, com ara, en aquest: la dona com a font de vida.

En un passatge posterior, en Josepet veu unes bruixes que volen, que es reuneixen en una cova, a què ell s’acosta “i va veure unes escales per on el nen davallà fins al fons (…) una sala on hi havia deu o dotze nens i nenes” (p. 173) que ploraven amargament.

I, amb resolució, els diu que isquen tots (ell també) de la cova i, finalment, les bruixes resten tancades (gràcies a l’ús que el xiquet fa de la vareta que li havia donat l’anciana) i els infants retornaren a les seues llars, amb l’alegria dels seus pares (p. 173). Per consegüent, encara que el nen aplana el camí per a que xiquets i xiquetes puguen eixir de la cova, també és cert que eixes facilitats li les ha proporcionades la dona (ací, la velleta), que l’ha deslligat i que li ha donat la vareta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que ho posen fàcil, generoses, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem el matriarcalisme, és “El bruixot que no era dolent”. En una família en què la mare havia restat sorda com una campana, “Després de parlar i més parlar sobre el que podien fer per tal que la mare recuperés l’oïda, decidiren anar a trobar un bruixot, que no era dolent com els altres” (p. 163). Resulta interessant que l’inici del relat ho faça amb un tret matriarcalista com és el parlamentarisme, en aquest cas, podríem dir que a xicoteta escala (a nivell de la família), de què ens han fet molts comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, quant a com es vivia en casa i com es feia la tria de les decisions finals: més d’una vegada, en situacions semblants a la de la rondalla.

“Però aquell bruixot, que vivia en un poble del costat, (…) guaria la gent, en lloc de fer-los patir” (p. 163).

En acabant, veiem que el fill gran fa camí cap al bruixot, per a “guanyar l’afecte dels seus pares, els quals, per la vida més treballadora i exemplar que duia, s’estimaven més el segon fill” (p. 163). El fill gran fa via, es troba amb una velleta que “li va indicar el camí per arribar-hi” (p. 163), però a qui ell no li fa cap detall.

Més avant, el xicot aplega a una vall, a unes serralades i, en sentir que, en ambdós llocs, unes veus li diuen que no passarà, ell torna a casa.

“Davant d’això, el petit demanà que li deixessin anar a ell, cosa que els seus pares van consentir” (p. 163). El jove troba la velleta i, quan ella li demana si li donaria quelcom per a menjar, “El noi, posant-se la mà a la butxaca, tragué els dos pans i els donà a la velleta. Aquesta, veient la bondat del noi, li digué:
-Mira, en ser a la vall, sentiràs unes veus que diran: ‘D’aquí no passaràs’” (p. 164) i li diu com i quina cançó ha de cantar per a aconseguir aplegar a casa del bruixot.

“El noi, després d’acomiadar-se de la velleta, seguí el camí que aquesta li havia indicat” (p. 164), això és, segueix “les petjades” de la dona, “i, en arribar a la vall i començar a travessar-la, sentí les veus que la velleta li havia dit, però ell es posà a cantar amb tota la força la lletra que li havia ensenyat” (p. 164). En aquest passatge, captem característiques matriarcalistes, a més del símbol de la vall (semblant a quan, en una narració, una persona passa a l’altra banda del riu), el qual podria anar unit a la caiguda de la infantesa (en el pas cap a l’adultesa): 1) el noi actua d’acord amb els dictats de la velleta (dona), 2) el xic recorre a la música (un detall creatiu que sol associar-se a lo emocional i a lo femení) i 3) la dona és qui ha ensenyat, qui ha transmés part de la cultura heretada dels seus avantpassats i derivada de les seues vivències.

I, com que el jove respon atenent a les indicacions de l’anciana, qui, igualment, no li havia mentit, “pogué travessar la vall i arribar a casa del bon bruixot” (p. 164).

“Aquest, després d’escoltar-lo, li donà el remei (…).

El noi (…) tornà content a casa seva. En passar per la vall, tornà a sentir les veus” (p. 164) i ell arriba a l’altra banda. Comentarem que aquesta rondalla té punts en comú, i molt interessants, amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicada en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980), en què un adolescent creua una vall i lliura una bossa al cap d’una tribu. En acabant, la travessa de nou i, quan torna a casa, sa mare li diu que ara ja no és un xiquet, sinó un home. Per consegüent, aquesta rondalla catalana no sols reflecteix la bonesa sinó, igualment, el tema de la jovenesa (en línia amb el refrany “La joventut tot ho venç”).

Finalment, llegim que “Va ser així com, gràcies a la bondat amb la velleta, assolí el remei per a la seva mare, la qual, plena de joia, agraí al seu fill el seu bon cor, fent realitat el refrany que diu:

            Si, del teu cor, surt la bondat,

            tots els camins se’t faran plans” (p. 164).

Finalment, en aquella casa, regnà de nou la joia i, a més, el germà gran “fou també un exemple de generositat” (p. 164).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, que trien, ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Castell”, el qual té a veure amb les marededeus trobades. “Diu la llegenda que la imatge de la Mare de Déu del Castell era venerada per la gent de Sant Llorenç de Montgai després que un pastor hagués trobat la imatge mentre pasturava el seu ramat. La va recollir del paratge on la trobà i va dur-la a casa per ensenyar-la, però tres cops que la va dur, tres cops que li va desaparèixer (…), fins que van decidir anar-la a buscar processionalment i entronitzar-la a l’església, que, des d’aquell moment, passà a anomenar-se ‘de la Mare de Déu del Castell’” (p. 145).

En vincle amb aquestes línies, direm que, en abril del 2023, accedírem a un post, en el grup “Dialectes”, plasmat per Pasqual Brock el 8 de setembre del 2021, en què es podia llegir “Les ‘marededéus trobades’ són una conversió d’antics cultes agraris al cristianisme i que, per això, prenen noms de llocs màgics femenins: fonts, arbres, coves, valls, evocacions de la ‘Mare Terra’”.

Prosseguint amb la narració, un poc després de l’esdeveniment, un senyor feudal es casà amb una dona que era molt més jove que ell i la noia “s’enamorà d’un jove del lloc, que feia les funcions de patge del senyor” (p. 146), fet que provocà l’enveja i la venjança del noble.

Per això, un dia, el senyor se n’anà de cacera, matà el patge i, en un passatge posterior, convida la xicota a carn del criat (sense dir-li-ho). I, quan li ho comentà, la jove “va anar a demanar ajut i clemència a la Mare de Déu a la capella del castell” (p. 146). Llavors, Nostra Senyora (amb el seu paper de mare) fa possible que la noia torne a veure viu el jove: “la dama (…) dirigí els seus passos vers la seva cambra però, en aquell moment, va trobar-se (…) el seu patge estimat, més eixerit i gallard que mai” (p. 146). I, com que Nostra Senyora no podia admetre la maldat i la bonesa per igual, “Alhora que el patge ressuscitava, el cavaller moria” (p. 146).

Una altra narració en què hi ha molts trets matriarcals i que podem llegir en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda del castell de Josa”. El castell “era immens, grandíssim, ple de soterranis que mai ningú no havia vist ni explorat, ni se sabia on s’acabaven. Eren plens de riqueses que els moros havien anat emmagatzemant amb les seves conquestes i pillatges” (p. 148). Així, apareixen sota terra i són molt grans i plens de riquesa (detalls que plasmen que la dona està ben considerada).

A més, tot seguit, captem “que estaven sota la vigilància de les bruixes (…) i del mateix diable” (p. 148), dues figures relacionades amb la dona, i que el dimoni hi havia posat dracs i serps per a guardar aquell tresor, és a dir, dones, ja que són dos animals que tenen a veure amb lo femení.

Fou, en aquell moment, quan els Pinós, senyors de la baronia de Bagà, es proposaren assolir el castell, ja que, qui es fes amb el tresor que hi havia, “esdevindria senyor de set castells” (p. 148). Cal dir que el cavaller ho feu “confiant amb l’ajut del seu patró sant Esteve” (p. 148), que el nom d’aquest sant significa “corona” i que la corona, per la seua forma redona, és un símbol matriarcal.

Finalment, el noble traspassa la porta del castell, hi accedeix, les bruixes i el dimoni fugen en veure la imatge de Sant Sebastià i, més avant, “El senyor (…) entrà a les estances, baixa als soterranis i es féu senyor de totes les riqueses com també d’un cofre d’or, argent i pedreria i que, en obrir-lo, veié que guardava l’escriptura que el nomenava senyor dels set castells veïns” (p. 148). O siga, que el noble ha hagut de recórrer a lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista (els soterranis i l’argent) i, a banda, al tresor (detall de recepció, el qual ell obri), per a ser propietari dels set castells. Cal indicar que, si bé l’or es podria relacionar amb lo masculí i l’argent amb lo femení, les pedres ho farien amb la terra i, així, predomina lo femení.

Adduirem que el 4 de gener del 2023, quan llisquí per primera vegada aquestes línies, plasmí en el llibre “accedir a lo femení i matriarcal és com trobar un tresor”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius a l’home, que premien l’agraïment i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El marquès de Camarasa i la Mare de Déu del Tallat”. El marquès de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua dona i, com que no tenien descendència, els seus béns restarien sense hereus. 

Un dia, “havent sentit noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge, que va creure oportú concedir-los un fill” (p. 144). Com veiem, recorren a la dona i és ella, qui, després d’escoltar-los, els fa un favor.

En agraïment, “feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 144). Així, copsem detalls matriarcalistes, com ara, el color argent (el qual té a veure amb lo fosc i amb lo femení) i l’ofrena (de la mateixa manera que, per exemple, en les cultures paganes, es lliurava part de la collita a qui els llauradors havien adoptat com a protector, detall que perviu, com ara, en la festa dels Sants de la Pedra).

A continuació, llegim “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent” (p. 144) i, quan feu l’any, compliren amb la promesa que havien fet a Nostra Senyora. Adduirem que, a més d’aquest esdeveniment, “a mitjan segle XVII, els marquesos de Camarasa continuaven fent donació” (p. 144) d’un quintar d’oli.

En la narració següent, “El bosc de Comiols”, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Diu la llegenda que el castell de Comiols s’havia aixecat enmig d’un dels boscos més grans i més espessos de Catalunya que es va tallar el darrer terç del segle XIX” (p. 145). A més, “La llegenda diu que el senyor de Comiols tenia una filla blanca com un lliri i la claror del sol l’emmorenia i l’enlletgia. Desitjós, el senyor, que la seva filla conservés la blancor de la cara, va acudir a una bruixa molt famosa d’Anya per tal de demanar-li consell i ajuda per solucionar semblant situació” (p. 145). Per consegüent, com en les cultures matriarcalistes, és la dona qui té la saviesa, qui la transmet i, en aquest cas, per a que un home puga assolir el seu objectiu. Adduirem que la dona és la part activa; ell, la dependent. Nogensmenys, ací, ell està ben tractat per la bruixa:

“La bruixa li féu pagar tres unces d’or i va donar-li quatre llavors que havia de sembrar al punt de mitjanit de Nadal, tot dient-li que, si ho feia així, sortiria al voltant del castell un bosc tan espès que hi hauria treballs per a poder-lo travessar i que, dintre del bosc, on quedaria el castell, no hi entraria ni un raig de sol a causa de l’espessor del brancatge” (p. 145). D’aquesta manera, captem la part contrària a l’ascetisme, a l’albor de la “religiositat” de lo políticament correcte, dels principis estatals o, per exemple, del misticisme.

Igualment, de nou, les bones relacions entre l’home (el noble) i la bruixa fan que prospere el propòsit del senyor. Això sí, després que ell seguesca les indicacions de la dona: “El senyor del castell ho féu així i, efectivament, va créixer un bosc (…) espès (…) i la filla del senyor va poder conservar-se blanca com un lliri” (p. 145). Una interpretació que admet aquesta narració és que la blancor de la filla estiga associada a la seua innocència, a ser una dona de cor net. I, així, enmig de lo que, primerament, podria semblar una foscor absoluta (tot el bosc ple d’arbres), resulta possible la bonesa de la jove.

Per tant, conviuen la claror i la foscor, si bé predomina lo femení i lo obscur, que no unit ni a l’obscurantisme que la Il·lustració (segles XVIII i XIX) vinculà amb els pobles no patriarcals, ni al que fou censurat pels dèspotes d’aquella època (i d’ara) sota l’excusa que la cultura (l’oficial i instructiva, la de les escoles i instituts, que no a partir de vivències, del llegat dels avantpassats i, àdhuc, de la cultura popular i ancestral) estava per a crear persones lliures… Això sí, lliures de lo que no fos acceptat pel poder polític i pels moviments industrials i, en el segle XXI, de lo que no vaja unit a lo científic, a lo tecnològic (com és el cas de la indústria armamentística) i, òbviament, a lo impulsat (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) en pro de lo patriarcal.

Tornant al relat, així fou com sorgí el bosc de Comiols.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Agraesc els comentaris que m’han fet hui Bartomeu Mestre i Sureda, Rosa Garcia i Clotet, Ricard Jové Hortoneda (1929), Jordi Salat, Montserrat Morera Perramon i un home molt coneixedor de la cultura colla, en relació amb el paper del germà de la mare en l’educació i en el dia rere dia dels fills, ja que hi ha cultures matriarcals (i no és el cas de la colla, ni de la catalana, però sí de la basca) en què aquest oncle fa el paper de pare, encara que no en siga el biològic.

Dones que salven l’home, en pro de la renovació, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “Aigua passada, verge enganyada”, el comte i l’escuder veuen que un cervatell, és a dir, un cérvol petit, s’endinsa “en les gelades aigües de l’estany, per creuar a l’altre costat” (p. 122) i, com que el comte s’hi dirigeix amb intenció de fer-ne un trofeu, el glaç cruix i, si bé es salva el cervatell, el noble demana protecció:

“-Verge Maria de Gerri, si em salvo, us faré un ric present, una generosa donació per al vostre monestir. Promesa de comte!

La Verge escoltà aquell prec (…) i va fer que el glaç no cedís més” (p. 122). Per tant, la dona salva l’home i és qui té la darrera paraula.

Afegirem que, com poguérem veure en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on consultàrem l’entrada “Cérvol, cérvola”, el cervatell està relacionat amb “la vida que es renova, a causa dels brots de les seves banyes, semblants a un arbre de la vida; en relació amb la claror, mitjancer entre el Cel i la Terra” i, per això, Nostra Senyora fa costat al cérvol xicotet.

Tot seguit, el comte i l’escuder tornen al castell, l’escuder demana al noble quina donació pensava fer a la Mare de Déu i el comte li respon que cap ni una, malgrat que el cavaller sabia que, com posa el relat, “ja ho deia el mateix proverbi: ‘A la Verge i als sants, el que els promets, els daràs’” (p. 123).

Un poc després, el comte perd la vista i ningú no podia guarir-li-la. Així que, “al final, va decidir d’enviar a buscar un d’aquells sants barons que feien vida de monjo” (p. 123) i, més avant, s’adreçà al seu escuder i li comentà:

“-Confio en tu, en Déu o en la Verge Maria de Gerri, perquè espero que sàpiga que jo, aquesta vegada, compliré la meva promesa.

L’escuder va preparar els cavalls i van emprendre el camí del monestir” (p. 123).

En aplegar-hi, el comte es posa sol als peus de la imatge de la Mare de Déu i, llavors, “la imatge prenia vida, allargava la mà i acariciava el cap del comte (…), que, en sentir com l’acaronaven, aixecà el cap de terra” (p. 124) i copsa que els seus ulls tornen a veure.

Com captem, la dona (ací, Nostra Senyora) salva l’home. Igualment, el relat va en línia amb el tret que, en les cultures matriarcalistes, s’aproven les accions de bon cor.

Finalment, el comte fa donació de la gran muntanya de Pentina i de terres.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les pedres precioses de Ceuró”. Adduirem que l’inici pot recordar-nos relats eròtics, quan es comenta que “Hi havia un lloc que, popularment, era conegut com ‘el safareig del rector’, situat en un racó del camí vers el Puitot. Era un lloc ideal per esbandir-hi la bugada i també s’aprofitava aquella aigua per a regar l’hort del rector” (p. 124). De fet, “esbandir”  vol dir “estendre” (detall que pot evocar la frase “haver-hi roba estesa”) i el fet d’entrar en l’hort significa tenir un home relació sexual amb una dona. A més, l’hort representa la vulva i apareix l’aigua, un tret vinculat amb lo femení.

Tot seguit, en línia amb lo matriarcal, llegim que “Deien els vells que aquell lloc mai no s’havia vist eixut d’aigua. Sempre era clara, transparent, nítida” (p. 124) i, així, com en moltes narracions, captem la dona com a font de vida i, a banda, associada amb accions fetes amb bon cor.

A continuació, s’indica que, “Precisament és, en aquest lloc, on la tradició ens diu que, si us hi acosteu en una nit clara d’hivern, hi podreu contemplar unes pedres precioses als seus fons” (p. 124). Per consegüent, així com el Nen Jesús naix enmig de la foscor i va unit a la llum, la dona també aporta esperança, fins i tot, en l’època de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, ben tractades, consistents i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell d’Escaló”. Així, el castell d’Escaló “tenia una mina que arribava fins a la Noguera Pallaresa, per on els assetjats sortien a pescar i a avituallar-se” (p. 119) i, per consegüent, veiem que la dona (la mina) és qui facilita la relació i que ho fa sota terra, un tret vinculat amb lo matriarcal. A més, hi ha un vincle entre la terra i l’aigua, dos símbols femenins.

A continuació, llegim que “Una filla del cap de les forces assetjadores s’enamorà del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare (…). El jove féu al pare de la noia un present de truites acabades de pescar” (p. 119). O siga, que la dona porta la iniciativa en lo eròtic i com a transmissora de noves. A banda, el xicot arrisca i el pare, “Per efecte del present, alçà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill d’Escaló” (p. 119). En altres paraules, la iniciativa de la dona ha permés que es salve el noi i, igualment, l’actitud del pare (quant a lo sexual) és oberta.

En eixe sentit, cal recordar que la truita, a més de ser un peix amb nom femení, en la cultura popular, per exemple, està vinculada amb les dones, com ho plasma que el terme “truita” signifique “Coit entre lesbianes” o, com ara, que “fer truites” vullga dir “Practicar el coit lesbià” com també “Ser lesbiana”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

Una rondalla de l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Aigua passada, verge enganyada”. Afegirem que, en aquest relat, el narrador es posa de part de la dona i, per tant, de Nostra Senyora. Un dia, quan trencava l’alba per l’horitzó, el comte de Pallars i el seu escuder anaven de cacera cap a l’estany, “quan els primers raigs de sol deixaven anar el seu bes més suau damunt les glaçades aigües” (p. 121). Per tant, de manera semblant al déu Sol en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en què el sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra), ací ho fa i, a més, amb dolçor, dos detalls que reflecteixen el matriarcalisme: la dona està ben tractada i és l’home (el sol, per mitjà dels raigs) qui baixa a la terra (lo femení). A banda, com resta reflectit, la dona està forta com el glaç, un tret matriarcalista.

En línia amb això, tot seguit, llegim que “El comte Borrell va començar a contar a l’escuder que aquell era el lloc que més s’estimava de totes les seves possessions, ja que la bellesa de tot l’entorn el convertia en un lloc únic. A més, d’aquell lloc, es contaven mil i una llegendes, de les quals en guardava un grat record en haver-les sentit contar de boca dels llenyataires, pastors i camperols que habitaven per l’entorn” (p. 121). Adduirem que, en molts casos, s’han narrat relats que tenen a veure amb indrets que, tradicionalment, se’ls ha considerat bells, un regal de la Mare Terra. 

A continuació, el comte comenta a l’escuder que “Em contaven que, un dia (…) havien sentit explicar els meus avis que, al fons d’aquest estany, hi ha una població colgada a tanta profunditat que no hi ha corda suficientment llarga per poder arribar al fons de les aigües” (p. 122) i, més avant, li afig que “També diuen i, amb tota certesa, que hi habiten unes serps tan llargues que (…) encara sobra pell, que, per cert, és d’una consistència única” (p. 122). En aquest passatge, captem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua, la serp, una pell forta (com moltes dones) i per a moltes utilitats (la dona com a proveïdora, amb un paper semblant al de la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es capta el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El dallaire”. Un pare que tenia tres filles, un dia, mentres dallava un prat, sentí un gegant que li digué que estava encantat per la sogra i que “li hauria de donar una filla per casar-s’hi” (p. 112).

A continuació, el pare ho conta a les filles i “la petita va contestar-li que ella faria el que fos pel seu pare” (p. 112), i, per tant, la filla estava disposada a salvar son pare i el gegant.

Un poc després, el pare i la xica van al camp i el gegant comenta a la jove que, amb ella, podria desencantar-se i, posteriorment, el gegant i la noia apleguen a un castell molt ben guarnit i amb moltes flors, ell li diu com cal que responga la xicota i ella li contesta que ho farà com li indica (p. 112). Així, la jove “Agafà el teler i es posà a brodar. (…) Quan la vella hagué marxat, el rei, que era aquell gegant encantat, se li va presentar i va dir-li:

-Gràcies a la teva valentia (…), he quedat desencantat. Que t’agrado ara?

-Molt -contestà la noia.

En aquell moment, (…) el rei va quedar desencantat per sempre” (p. 112). Com podem veure, la dona ha salvat l’home.

“Llavors, la noia va decidir d’anar a fer una visita a casa del seu pare i les seves germanes, que, quan la van veure tan ben arreglada (…) i casada amb aquell rei tan jove i bell, es van morir d’enveja” (p. 112). Com veiem, la dona (ací, la noia) està ben considerada.

Finalment, el pare de la jove “se’n va anar a viure amb la seva filla i el rei” (p. 113).

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i recopilada per Joan Bellmunt Figueras en la mateixa obra és “La donzella i el sarraí”. El senyor d’Àrreu tenia una filla garrida amb setze anys i molts nobles pensaven en ella com a dona dels seus fills.

Més avant, llegim que els sarraïns apleguen a terres catalanes i que un jove era qui comandava els musulmans. La noia, un dia que el veié, “se’n va agradar. I el mateix succeí al jove” (p. 114).

No obstant això, el pare de la xicota, en assabentar-se de l’opció de la noia, manà començar una torre i tancar-hi la filla, la qual, cada dia, de matí, era ben tractada per un seguit de serventes.

Però una nit, el jove “arribà a la cambra de la noia, la qual, en veure’l entrar (…) es llençà als seus braços.

La jove parella va fugir i van marxar lluny” (p. 115), cap a Àfrica (p. 115). I, així, copsem dones amb molta espenta, que fan camí i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.