Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

La dona, ben acollida i molt oberta, salva l’home

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que la dona salva l’home, és “La llegenda dels moros”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1647, “tres barques de la ciutat de l’Alguer, mentre que estaven pescant amb dotze homes d’equipatge, foren preses de les gents dels bergantins morescos i que, per tendre salva la vida” (p. 97), els demanaven que un home entràs en el port de l’Alguer i que l’endemà en “retornés amb dotze jovenetes entre les més belles, si volia salvar la vida i la dels seus compatricis” (p. 97). Per tant, implícitament, la dona allibera l’home.

Quan l’home que se’n dirigiria a l’esmentat port, el capità, troba obertes les portes de la ciutat, ho comenta en sa casa, en casa dels seus companys i a llurs mullers i fills (p. 97). A més, el comanador els addueix “Jo he de fer retorn amb dotze joves belles, d’edat de divuit a vint anys, perquè és així el pacte” (p. 97). Per tant, es reflecteix el pactisme i apareix la jove garrida, tan present en moltes rondalles.

Un poc després, mentres les mares ploraven, “va entrar en la cambra un jove tan bell que semblava una minyona” (p. 97). Immediatament, el patró, eixerit, té una idea i diu al jove: “- ¿Pots trobar-me altres onze joves com tu, així, bells i galants?’. Ell li respongué que sí. Llavors, els capità va dir: ‘-Preparau dotze vestidures de dones, les més riques que tingueu, que jo vestiré aquests joves i, així, cercaré de divertir els moros i de salvar els nostres pares i marits’” (p. 98). Per consegüent, participen tots:  persones preparant els vestits i el jove cercant hòmens que s’ajusten a lo que li ha dit el capità. A banda, serà la dona i lo matriarcalista lo que alliberarà l’home.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, igualment vinculat amb el matriarcalisme, després d’acceptar tots la proposta del comanador: “després, es reuniren totes les altres famílies i, tots, en silenci, començaren a treure hàbits per vestir els joves, que així semblaven tan belles minyones; tant eren eixerits i galants” (p. 96).

En acabant, la barca amb les dones fa via cap al Port del Comte i “els capitans dels bergantins preguntaren: ‘-Tens les dones?’. ‘Sí -li respongué el capità alguerès-; són dotze fresques com a flors i belles com el sol” (p. 98). Com copsem, la dona està ben tractada.

A més, tot seguit, apareix el tema de la sexualitat: “A penes els joves vestits de dona entraren en els bergantins, començaren els moros a servir-los-hi refrescos i, després, aparellaren les meses; (…) preguntaven ja l’hora deliciosa de l’amor i de la voluptat[1], (…) fins que els feren la proposta d’anar a dormir amb ells.

Els joves respongueren que sí (…).

Lo mateix feren en l’altre bergantí” (p. 98).

Podríem dir que els jóvens, abraçant la part femenina (ací, plasmada en la roba), fan possible que ells es salven i que, per tant, la dona allibera l’home. Àdhuc, això fa que els morescs els comencen a abraçar. O siga, que la dona també estava ben tractada per persones distintes als algueresos i és ben acollida com també en les cultures matriarcalistes.

Al capdavall, tant els jóvens com altres mariners algueresos que havia instruït el capità, maten els morescs i “Salparen, després, tots els algueresos amb els bergantins i llurs barques per l’Alguer” (p. 99) i hi retornaren i foren ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Complaença en els delits sensuals.

La dona amb bondat i molt oberta aprova la bonesa d’altri

 

Prosseguint amb la rondalla “La filla del rei Serpentí”, recollida per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, el rei Serpentí, amb la intenció que la filla isca guanyant, li diu que prenga la clau i què ha de respondre ella a un papagai que se li apareixerà.

L’endemà, la jove Maria obri la finestra, actua com li havia indicat el monarca i, un poc després, “treu el cap de la finestra i es veu al fill del rei, ferm en una cantonada.

Era el fill del rei de prop i tenia la cort al davant d’aquella del rei Serpentí” (p. 79). El príncep, quan el papagai li comenta que eixa és la filla del rei, li respon que el monarca no tenia cap filla, ni n’havia tingut mai (p. 79).

Aleshores, l’animalet parla a Maria, ella li contesta i, tot seguit, la jove, amb molta espenta, li diu “Tenc bon pare i bona cara” (p. 80), tanca la finestra i el jove, immediatament, copsa que Maria sí que és princesa i, “Alhora, el fill del rei de prop, envia dos patges al rei Serpentí, dient-li que ell tenia plaer de la filla” (p. 80), és a dir, que volia casar-se amb Maria.

El monarca, per a fer-ho fàcil a la filla, li diu:

“-Maria: ara, tu em mates i, després que hauràs posada tota la mia sang a dins d’una olla, untaràs totes les parets; després faràs a trossos la mia persona i la posaràs a bullir. (…) O tu em mates a mi, o jo et mate a tu.

Doncs, Maria mata al pare” (p. 80). I, així, la jove Maria, en aquest passatge (semblant al d’altres rondalles), farà possible que el rei Serpentí torne a com era abans, i, encara que ell li dona les órdens, ho fa per a que la dona… puga salvar-lo:

“De la sang, unta totes les parets, les quals ixen totes de corall. Fa a trossos, després, la sua persona, i la posa a bullir i compareix altra volta el rei, viu i més bell de com era.

Alhora, Maria esposa amb el fill del rei” (p. 80).

La princesa Maria, que era bella i gitava resplendor com un sol (p. 80), “va tenir un fill bell com un pom d’or” (p. 80) i convida a un dinar a tots els senyors i a tots els reis que volguessen anar a veure el nen (p. 80). Fins i tot, hi va el seu germà Antoni, qui no la reconeix (però Maria sí a ell) i, quan el germà volia besar el peu de la criatura, la filla del rei no li ho accepta (p. 80).

A continuació, durant el dinar, trauen una tassa a cada convidat, però Antoni (el germà de la princesa) volia que li posassen el vi en una capsa amb els cervells d’un gos que es trau de la butxaca (p. 81). Com que ell deia “a la salut de ma germana” i ella “a la salut del cutxo” (del gos) i, a més, Antoni volia saber per què ell no havia pogut besar el peu de la criatura, es dirigeix al rei i, llavors, “li respon Maria:

-Si tu vols saber el motiu de tot això, n’enraonarem tots sols en una cambra, sense res de mal.

Després del dinar, Maria (…) es dóna a conèixer per la germana i li conta tot lo que li havia passat de quan l’havia enviada a matar” (p. 81). D’aquesta manera, es fa lo que vol la dona i, a banda, “Alhora, Antoni es penedeix, de la sua, d’haver cregut a la muller i demana a Maria lo que deia ella de merèixer la sua cunyada.

-Jo no vull que li facis res -li respon ella” (p. 81).

I, finalment, com que el germà prega tant a Maria que ella li deixe actuar segons la seua intenció (i, per tant, la dona té la darrera paraula i és qui ho aprova), “va de la muller, la treu de la casa, l’envia a l’almoina[1] i, després d’haver-se venut tot[2], se’n va de la germana i s’està sempre amb ella” (p. 81). Per consegüent, la rondalla plasma que, així com el germà estimava la germana, la bonesa vol bonesa, tan reflectit en moltes rondalles en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] És a dir, a captar.

[2] Lo vinculat amb la dona d’Antoni.

L’educació matriarcal i dones de bon cor, amb fe i molt obertes

Continuant amb la rondalla “Maria Entaulada”, recopilada en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, quan el rei prova l’anell a la filla i veu que li ajusta, li diu “-Tu seràs ma muller” (p. 59). Aleshores, com que la jove no aconsegueix que son pare es lleve eixa idea del cap i cercar una altra dona amb qui casar-se, “A penes se n’és anat el pare, aquella minyona s’és posada a plorar i ha demanat consell a Nostra Senyora de les Gràcies, que tenia penjada al capçal del llit. Després de tant de plorar, Nostra Senyora li ha parlat i li ha dit” (p. 59) que accepte maridar-se amb el rei, “però que vols un vestit de seda en color d’aire” (p. 59). Com veiem, sembla que Nostra Senyora ha de copsar que no són paraules buides, sinó unides amb el bon cor i, per això, es presenta a la jove i li fa costat. 

La filla, com en rondalles semblants, segueix les directrius de la Mare de Déu i les marca al pare. Llavors, ell recorre al dimoni (p. 60) i torna a demanar la mà a la princesa (p. 60).

A continuació, Maria “ha fet una exclamació davant del quadro de Nostra Senyora: ‘-Mare mia estimada, estimada (…), mare mia de les Gràcies, ajudau-me vosaltres” (p. 60). I, en el tercer passatge, “retornat el rei, Maria ha dit com l’havia aconsellada Nostra Senyora” (p. 61) i, a banda, addueix, al rei, “que li portaria l’altre vestit, amb pactes i condicions” (p. 61), i, per tant, es fa lo que ella vol.

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el monarca, recorre, de nou, al seu aliat (en aquest cas, Nostra Senyora), a qui comenta: “-Mare mia estimada, Verge Santíssima, com faig jo aqueixa volta? Ensenyau-me, vós, com he de fer amb mon pare, què és així encegat del dimoni, com faig jo, que, demà matí, vol saber el dia que ens esposem? Verge mia, no em parlau vós també? M’haveu abandonada? Dau-me qualque consell (…)’.

‘-No, Maria -respon Nostra Senyora-; (…) jo te don un bon consell, si el vols posar en obra; i, si no, fes com vols. (…) de fer-te una estàtua de llenya amb un calaix que hi estiguin els tres vestits; entra-te’n dins, tu digues-li, a ton pare, que, entre dintre vuit dies, esposau; mentrestant, et fas fer l’estàtua i te’n fuges’” (p. 61).

I així ho farà Maria, la filla del rei. I, l’endemà, al moment de comentar a son pare que esposarien huit dies després, ella el convenç dels preparatius i altres coses i, immediatament, avisa un fuster (pp. 61-62), qui, tres dies després, ja li porta l’estàtua de llenya, la qual deixarà, i fa via cap a un altre regne (p. 62). Així, doncs, veiem que la filla, arran de l’actitud de son pare, s’espavila i passa a ser jove.

Igualment, cal dir que aquests passatges de la jove Maria i Nostra Senyora ens resultaren novedosos respecte a la gran majoria de les rondalles que havíem llegit fins aleshores, per la fe que la filla posa en la Mare de Déu i per l’actitud de conhort i d’espenta de la Mare respecte a la princesa i que reflecteix l’educació matriarcal. Si la jove hagués acceptat la proposta de son pare, hauria abraçat lo patriarcal; però, com que la princesa acull bé la de Nostra Senyora, es posa de part del matriarcalisme.

Quan Maria aplega a l’altre regne, és ben acollida per la reina i, com que, en els balls, era la més garrida de les dones que hi prenien part, el príncep volia casar-se amb ella i, en canvi, la jove, com en altres rondalles, aconsegueix que ni ell, ni els súbdits, l’agafen.

Igualment, Maria posa condicions al príncep, ell les accepta i, tot i això, vol esposar-se amb la princesa. A més, quan el rei del segon regne diu a la jove “eixos països no existeixen” (p. 64),  Maria li contesta “-No sóc del país d’Estafes, ni del país de Brilla, però sí del país de Sella” (p. 64) i, abans de partir-se’n, intercanvia un diamant amb el fill del monarca (p. 64),… se’n va de la cort i no l’agafen.

Finalment, el príncep, després de no haver trobat Maria (ni tan sols, en el país de Sella), cau malalt i, un dia, Maria Entaulada posa un diamant en la sopa i, quan el jove el troba, la mare, a la segona, li diu “’-Te l’ha feta Maria’

‘-Faci-la entrar’.

Maria entra vestida com l’últim dia que era anada al ball.

El fill del rei, saltant-se’n del llit, diu: ‘-Sóc curat; heus ací la mia esposa’” (p. 64). No obstant això, si volia esposar-se amb Maria, ella li marca les condicions: “-No, fins que no ho sàpiga el babo, jo no espòs’.

Alhora, el fill del rei ha escrit al pare de Maria, que, després, és anat a demanar perdó a la filla.

Maria ha esposat amb el fill del rei, i el pare se n’és tornat a la cort” (p. 64) i, així, el pare de Maria accepta que ella puga fer la seua vida sense que ell la pressione. Ni tan sols, en el regne que ella ha triat, en què ha sigut ben acollida i on, àdhuc, per exemple, la reina i el príncep l’han tractada bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aplanen el camí i molt obertes

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme és “El carboner”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Un rei es trobava en una ciutat de Portugal i una serpent de set caps, cada dia, volia una jove de setze anys i, el dia que li tocava a la filla del rei, apareix un carboner (p. 55).

Aquell carboner entra a la ciutat i, “alhora, pregunta a una dona” (p. 55) on és la filla del rei i “a mostrar-li el camí” (p. 55). I, així, copsem que la dona aplana el camí al jove i, tot seguit, l’home passa a fer lo que li indica ella:

“Després, es posa a caminar on era la filla del rei” (p. 55), i, més avant, ella li diu que li revise els cabells. Aleshores, el carboner s’adorm en la falda de la princesa i, immediatament, ella “es posa a plorar i les llàgrimes a la cara del carboner li han banyat. Alhora, s’és despertat” (p. 55) i l’home munta a cavall. Com veiem, la dona, per mitja de les llàgrimes (és a dir, d’aigua, un tret vinculat amb el matriarcalisme), desperta l’home i, així, el salva.

A continuació, el carboner talla els caps de la serp i, “Alhora, la filla del rei li ha dit: ‘Tu ets el meu alliberador i tu seràs mon marit’” (p. 56) i, a més, l’home fica les llengües de la serpent en un mocador (p. 56).

Immediatament, el carboner, mentres anava, junt amb la princesa, a la ciutat on vivia el rei, troba que un cavaller li demana cap a on feia via i que volia veure la serpent (p. 56). A banda, el cavaller s’acosta on era la serp, li agafa els huit caps i els presenta al monarca.

Als tres dies, el carboner “és anat a la ciutat i ha trobat l’esposori de la filla del rei amb el cavaller” (p. 56) i, com que la princesa, en veure el carboner, li diu “-Avança, avança!” (p. 56), l’home pot parlar amb el rei.

A més, el rei demana al carboner que li ensenye els caps de la serpent, i el carboner li respon que el noble faça veure al monarca les llengües de la serp.

Més avant, a l’hora del parlament, “el carboner diu: ‘-Aqueix és el mocador amb les vuit llengües’, i, al cap, li ha posat, una per una, i totes anaven bé (…).

El rei li ha dat el do d’esposar la filla” (p. 57) i, “De que han esposat, el rei, la corona li ha dat” (p. 57) i, finalment, el carboner, des de que ha començat a regnar, perdona a tota la població un any de tribut i han fet festes per a tots (p. 57).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, amb espenta i molt oberta, marca el compàs

Continuant amb el conte “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”, plasmat per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, veiem que, com en altres relats, la fada Corina (qui fa el paper de cavall), diu al jove que agafe un peix i que el torne a la mar (p. 41): “se’n davalla del cavall, pren aquell peix i el gita a la marina” (p. 41) i una veu diu a Antoni (el jove) que, quan ell necessitarà ajuda, el rei dels peixos li farà costat (p. 42).

En acabant, el jove Antoni agafa un pardal que hi havia en un arbre i, seguint les indicacions de la fada Corina, el fa volar i, tot seguit, una veu diu a Antoni que, quan tinga necessitat, que avise el rei dels pardals i que “tu seràs salvat” (p. 42) i, igualment, un poc després, amb una formiga (p. 42). Com veiem, es fa lo que vol la dona.

Al moment, Antoni comença a caminar cap al palau i la fada Corina li diu que s’amague en un jardí, que ella (cavall) es voltarà pel jardí i que, quan s’assega la princesa, “tu siguis prompte a abraçar-te-la” (p. 42).

A continuació, la filla del rei, que s’acosta al jardí, compta amb l’aprovació del rei, qui “la fa seure al cavall, que la porta tot passejant per tot el jardí. Antoni, prompte ix i l’abraça” (p. 42). Ací, el cavall és la fada Corina. 

Més tard, passem a un altre passatge en què el rei demana que Antoni li porte un diamant i, immediatament, el jove recorre a la fada Corina i, ara, el xicot avisa el rei dels peixos (p. 43).

I, en un tercer passatge, el rei li demana un vel (p. 44) i la fada Corina, de nou, fa costat al jove, ell fa lo que ella li dicta i Antoni compta amb la col·laboració dels pardals (p. 44).

Aleshores, el rei, amb el vel en les mans, se’n va a la fada Morgana i, en un passatge posterior, el jove Antoni recorre a les formigues i, quan el monarca ja compta amb els grans (de distintes plantes) que li havia demanat, la fada Corina i el jove, que segueix les indicacions de la fada (per mitjà del cavall, com en altres rondalles molt semblants), fan via.

I el rei, com que la fada Morgana li demana que, si vol casar-se amb ella, ha de fer lo mateix que el jove Antoni, no passa la prova i, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a Antoni que sí que accepta casar-se amb ell (p. 46). Un cardenal els esposa i Antoni i la fada Morgana, que eren fills de rei, es casen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que salven els hòmens i molt obertes

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”. “Una volta hi havia un rei que tenia tres fills i tenia un jardí i, cada nit, n’hi robaven les roses” (p. 39), motiu pel qual el rei comenta que donarà la corona a qui ho resolga. Com veiem, apareix un jardí, detall de línia matriarcalista.

Un poc després, el fill gran i, en acabant, el mitjà, li diuen que ho aconseguiran, però, a tots dos, “Davalla la fada Corina i li’n mena les roses” (p. 39), és a dir, els les talla.

El fill petit diu al pare que ell ho assolirà (p. 39). Així, el jove, “A mitja nit, s’amaga i veu una dona davallant de la paret i messant-ne totes les roses (…); ix ell i li aganxa[1] la gonella[2]i li diu: ‘-Si l’has feta a mos germans, no la fas a mi’.

I respon aquella dona: ‘-Deixa’m anar, Antoni, que qualque dia serà bo per a tu, i demà trobaràs el jardí més ple de flors, i tu, en qualsevol necessitat que tu tinguis, avisa la fada Corina, que seràs ajudat” (p. 40) i, per tant, serà la dona (ací, una fada), qui li aplanarà el camí.

Tot seguit, Antoni (el fill més jove) es presenta a son pare, qui li atorga la corona (p. 40); i, quant als altres, es proposen córrer món, ho comenten al pare i li demanen la benedicció (p. 40).

Antoni diu als seus germans que ell també vol fer món i ells li responen: “-Vine’.

Munta a on és el pare i li diu: ‘-Oh, babo: doni’m la benedicció, que me’n vaig a córrer món amb mos germans’” (p. 40). El pare, que esperava que el fill, com que tenia la corona, romangués on era, “li dóna la benedicció i una bona bossa de moneda” (p. 40). Per consegüent, copsem un tret semblant a moltes famílies catalanes: la figura de l’hereu, en aquest cas, el més petit dels germans, seria qui no eixiria del regne, així com, per exemple, l’hereu (o bé, l’hereua) hi estava molt en vincle amb el mas.

Immediatament, els tres germans parteixen cap a un altre regne i, allí, el rei, “qui estimava més, dels tres germans, era Antoni” (p. 41), però, com que el gran i el mitjà tenen enveja al petit, el major comenta al rei que Antoni està prou encoratjat per a portar la fada Morgana. Llavors, el monarca diu al jove que, si li porta la fada Morgana, “et faig donació del meu regne” (p. 41), però que, si no li ho compleix, ordenarà que el maten.

“Davalla Antoni al portó, plorant, i crida a la fada Corina, i diu: ‘-Ix a ajudar-me!’.

(…) Respon aquella: ‘-Calla i munta al damunt i li dius al rei que et doni una sella d’or i dos esperons d’or, si vol la fada Morgana” (p. 41). Per tant, copsem que Antoni (l’home) fa lo que li indica la fada Corina (la dona) i que el rei també accepta la proposta del jove: “-Tot seguit, Antoni, és feta” (p. 41). I, així, en dos passatges més.

A banda, la dona, amb espenta i molt oberta, salva l’home (ací, Antoni), li aplana molt el camí per a superar les proves que li posa el rei i, àdhuc, porta la iniciativa i Antoni li accepta les propostes.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Enganxa.

[2] Faldeta.

Les dones, amb bona empatia, trauen de la penitència els hòmens

 

Continuant amb el relat “Rondalla de Belindo, el monstre”, el monstre dona a la jove un pot de confitura (per a donar de menjar al cavall que la portarà a cals pares) i, a més, “li ha dat una bossa de moneda per dar a la família” (p. 19).

Al moment, veiem que la xica hi aplega i, immediatament, podem dir que salva l’home, com fa la dona en moltes rondalles i en la cultura matriarcalista, en aquest cas, començant pel pare: “Aqueix era al llit, (…) però tota la família, tot just l’ha vista, li s’és gitada al damunt, de l’alegria (…). Tots, fins al pare, se l’ha abraçada. Alhora, el pare li ha dit: ‘-Filla mia: sort que, primer de morir, he tingut aqueixa contentesa[1] de veure’t, perquè t’havia plorat per morta” (p. 20) i ella els narra els fets i, un poc després, dona de menjar al cavall.

L’endemà, la xica abraça son pare, comenta (a sa mare) que ella ha d’anar-se’n (p. 20) i fa via cap al palau del monstre Belindo, on aplega de nit, un detall matriarcalista: “Era de nit; ha trobat la casa aparellada, el llit fet” (p. 20) i, l’endemà, la jove diu al monstre unes paraules que podem vincular amb el matriarcalisme: “-Ara veus, Belindo: als tres dies, t’he dit que vindria, i sóc vinguda’.

I Belindo li ha dit: ‘-Aquesta volta has fet de bona minyona’.

A ella, no li mancava res: feia una vida com una reina” (p. 20).

Nogensmenys, la joveneta volia veure els seus pares i les seues germanes,… però en la casa pairal. I, com que, un dia copsa que ploren les germanes i que ho fan amb el metge en la casa, comenta a Belindo: “-Deixa’m anar, que allí és[2] gent malalta” (p. 20) i, al capdavall, ho aconsegueix.

En aplegar la xicota a la casa, abraça sa mare, qui, immediatament, mor (p. 20).

Immediatament, veiem que la xica s’ha oblidat de donar de menjar al cavall, que l’animalet ha fet camí cap al palau del monstre Belindo i que ella s’acomiada de les germanes i se’n va cap a l’esmentat palau. Quan hi és, demana, unes quantes vegades, a Belindo, que li òbriga i li diu “Basta que isques, Belindo meu, jo t’espòs!

Alhora, ou totes eixes remors de cadenes, i era ell (…) i [ el monstre] li ha dit: ‘-Ara ja és acabada la mia penitència: jo sóc un fill de rei i aqueixa casa és una cort encantada, que fins que una minyona no m’hagués dit que m’esposava, el meu encanteri no s’acabava. Ara tu m’has de treure aqueixa pell que jo port; l’has de portar al jardí” (p. 21) de manera que ell no copse la pell mitjançant l’olor. Un exemple més en què la dona salva l’home i en què, si bé ell li diu què ha de fer, és per a que ella el puga alliberar (ací, àdhuc, simbolitzat per les cadenes i pel canvi de pell que ell necessitava per a tornar a ser lo que era abans).

Igualment, “Després que ella li n’ha tret aqueixa pell, se n’és entrat dins d’una fontana d’aigua i és eixit un bell jove com una joia” (p. 21). Un altre tret matriarcalista: l’aigua, fins i tot, com a renovadora i, ací, a banda, com un detall femení. Llavors, ell li comenta: “-Tu ets ma muller’.

Alhora, aquell palau és vengut una cort amb els patges, les guàrdies, i les dames de cort, belles com el sol” (p. 21). Captem com una mena de recompensa a la faena feta per la xicota: ara ella passarà a viure junt amb el fill del rei.

I, finalment, tres dies després de casar-se tots dos, “són anats en carrossa a prendre-se’n les germanes, que se les ha portades a la cort amb ella. Les dues germanes se són casades: una, amb un comte; l’altra, amb un marquès; i són estades sempre ensems[3], alegres i contentes” (p. 21). I, així, des del principi, la jove ha mantingut la relació amb les germanes i, com a agraïment a la informació que li han facilitat, elles passen a pertànyer a la noblesa i en una situació molt semblant a la de la xica.

Aquest final de rondalla és prou comú en relats amb germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Alegria.

[2] Hi ha.

[3] Juntes, plegades.

La muller, amb espenta, marca les directrius al marit i el salva

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per mitjà del fet que la dona salva l’home i que es fa lo que ella vol, i que figura en el llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, és “El dimoni jovenet”. Un home sembrava blat i se li apareix un dimoni jovenet. El llaurador li afig que, quan el forment estiga bo, hi anirà i se l’emportarà. Aleshores, el jovenet li comenta que és un dimoniet i que se l’endurà. 

L’home tria proposar un acord al banyut i els dos ho accepten: el sembrador es quedarà la part de dalt. I, quan aplega la collita, el llaurador arreplega la part bona.

En una segona ocasió, el dimoni jovenet es presenta a l’home i, ara, el jovenet, li proposa quedar-se ell la mateixa banda. Llavors, el sembrador, que havia plantat naps, li diu:

“-Ací la tens! -contestà el llaurador, tot oferint-li les fulles dels naps, que eren l’única cosa que sobreeixia de terra” (p. 70).

Al moment, el dimoni trau les urpes a l’home i li comenta que no estava d’acord amb el tracte i que volia jugar-se els naps a arrapades.

Immediatament, el llaurador li respon:

“-Deixa’m, almenys, que vaja a dir adéu a la meua dona.

El dimoni convingué a deixar-lo anar a casa” (p. 71) i l’home ho comenta a la seua dona. La muller, eixerida i amb molta espenta, li diu:

“-Tranquil, que ara li la tornarem a pegar (…). I li va afegir: -Tu, amaga’t ben amagat a la cambra, que ell, quan es canse d’esperar a l’hort, vindrà a buscar-te ací; aleshores, jo ja me les idearé per fer-lo caure una altra vegada.

El marit va seguir el consell de la seua muller i se n’anà (…) cap a la cambra” (pp. 71-72).

Per tant, com en rondalles semblants, no sols l’home demana ajuda a la dona, sinó que, primerament, ella li ho accepta i fa una proposta al marit; a banda, la muller marca les directrius de l’home i, a més, ell les segueix.

Un poc després, la dona es pinta una ratlla roja, per a simular que l’home li ha marcat amb les ungles i, “passada una estona, es va presentar el banyut cavaller preguntant pel llaurador i la dona el va rebre” (p. 73) i li fa creure que li ho havia fet el seu marit i, igualment, li addueix que “se n’ha anat a cal ferrer a esmolar-se-les” (p. 73).

Finalment, el dimoni jovenet afig a la dona que, “Quan torne el seu marit, diga-li que, per mi, pot quedar-se tots els naps, les cols i les bledes, si vol, que jo no vull res més d’ell” (p. 74). De seguida, el dimoni feu camí i ja no tornà a molestar mai més per aquell poble (p. 74). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La bonesa, la generositat, la col·laboració de les dones i la reconciliació salven els hòmens

 

Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La bondat és ben acollida en les cultures matriarcalistes

 

En el relat següent, “La flor del lliri blau”, també recollit en el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, i semblant a altres rondalles, un pare estava malalt i només el podia salvar una flor de lliri blau. El pare, que tenia set fills, promet que, qui trobe la flor, serà l’hereu (p. 47). Cada u dels germans tira per un camí i, a banda, tots els germans acorden que, “quan passaren set dies, es veurien en el mateix lloc d’eixida” (p. 47), un detall matriarcalista que figura en rondalles en què uns germans, en un punt, accepten emprendre per camins diferents i, un temps a venir, trobar-se en el lloc on s’havien separat.

“El germà més xicotet es va dirigir cap als Pirineus. Entrà en una xicoteta cova i va trobar una velleta” (p. 47). I, així, copsem dos detalls matriarcalistes: una cova (en què, a més, entra) i la velleta (com a dona). El germà petit “Li va preguntar si sabia on hi havia flors de lliri blau. La velleta li ho va dir i aquest s’encaminà a buscar-la” (p. 47). Per tant, no sols la dona (ací, una anciana) li respon afirmativament, sinó que aplana el camí al jove (l’experiència a l’afany de superació) i, igualment, es fa lo que tria la dona. 

Quan el xicotet ho ha aconseguit, no troba la velleta, però el germà més jove “retornà al lloc on havien quedat” (p. 48) els germans. Aleshores, el germà gran veu que el més petit “tenia la flor de lliri blau, el matà i el soterrà” (p. 48) i, tot seguit, apareixen els altres germans i “li preguntaren si havia vist el xicotet” (p. 48) i, encara que eixos cinc germans s’alegren del fet que s’haja trobat la flor, “buscaren i rebuscaren el més xicotet i, com que no el trobaren, se n’anaren a casa” (p. 48). D’aquesta manera, es plasma el sentiment de germanor que hi havia entre la gran majoria dels germans.

Un poc després, duen la flor al pare i el pare guareix. El pare com també aquests cinc germans i el més gran, se’n van a cercar el més petit i, “en passar son pare pel lloc on havien quedat els germans, es va sentir:

Passa, passa, bon pare.

Passa, passa i no m’anomenes

per la flor del lliri blau,

per la flor del lliri blau.

La família es va quedar ben estranyada; després, passà la mare i els germans i es va oir el mateix” (p. 48).

Com veiem, el narrador es posa de part de la bonesa i de la sinceritat, ja que trau, principalment, el paper i les accions dels personatges que actuen amb bon cor. Afegirem que l’acte de passar representa una manera d’aprovar, de la mateixa forma que quan permetem que una persona (o més) entren en casa o en un local.

I, com en moltes rondalles, el germà petit, a banda de respondre eixerit, ho farà amb sinceritat i, així, malgrat que deixa passar el germà major, li diu “i no m’anomenes,

que m’has mort en el riu de les Arenes,

per la flor del lliri blau,

per la flor del lliri blau” (pp. 48-49).

 

Aquest passatge té punts en comú amb el d’algunes rondalles. Ara bé, el final ens indica que la bonesa és lo que prima i lo prioritari en aquest conte, fins al punt que “Van fer un forat i veren el xiquet xicotet. Aquest els ho va contar tot. El pare va condemnar el germà major a mort, però el més petit el va perdonar i, aleshores, el condemnaren a la pena del desterrament” (p. 49).

Adduirem que, al capdavall, hi ha trets relacionats amb el matriarcalisme i amb com vivien molts catalanoparlants, en casa i en la vida diària, sobretot, entre els nascuts abans de 1920: 1) col·laboren i tots fan el forat i recuperen el fill petit, això és, actuen en pro de la bondat, 2) el fill més jove també pot exposar el seu punt de vista, les seues vivències, 3) el pare accepta que el fill que havia sigut perjudicat (el més petit) tinga la darrera paraula, és a dir, copsa parers diferents al seu i tot. I 4) la decisió final ix entre els sis fills de bon cor, el pare i la mare, fet que va en línia amb moltes rondalles en què tiren junta, la resolució es pren després d’escoltar els parers dels diferents membres i, en aquesta rondalla, a més, el fill petit fa un paper semblant al de la dona en la cultura matriarcalista: és determinant. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.