Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que salven, de bon cor i molt obertes

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens que fan costat les dones i dones que salven, de bon cor i molt obertes

Una altra narració recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Joan Savi”. Així, un home i una dona que tenien més de vint fills i n’havien de tenir un altre, “van pensar de fer padrí l’alcalde del poble, que era molt ric i no tenia cap fill. L’alcalde s’hi va avenir i va dir que el faria estudiar per metge” (p. 171).

Tot seguit, naix una nena, però el batle i padrí els fa costat i digué que “volia que fos metge, i la van fer vestir de noi i, en comptes de dir-li Maria, com li van posar quan la van batejar, li dirien Joanet. La van enviar a estudi” (p. 171) i, en línia amb el matriarcalisme (de manera simbòlica), “va aprendre de fer de metge set vegades més que la resta de tots els altres nois” (p. 171), ja que eren les dones qui més entenien d’herbes, les comares i, igualment, qui, majoritàriament, guarien. 

Com podem veure, aquesta rondalla plasma un tema que era viu en el segle XIX: les xiques que tenien molta facilitat per a estudiar, que volien anar a la universitat i com ho feien (el tema de la roba).

Més avant, el rei va tenir un mal de ventre i, enllaçant amb lo matriarcalista, al principi, no confiava tant en el xicot, Joan, per la jovenesa. Ara bé, en acabant, considera que caldria cercar-lo. Llavors, el monarca, amb una mirada i uns untets de la noia (ací, el minyó), es va guarir (pp. 171-172).

“El rei en restà tan content que el va nomenar el seu metge i va voler que anés a viure al seu palau i que, per res, no el deixés (…). Com que era una dona vestida d’home, és clar, semblava ésser un minyó molt gallard i molt bonic i totes les dones sentien admiració per ell. Fins la reina se’n va enamorar” (p. 172). Per tant, la dona (la jove) és qui salva l’home (el monarca) i la gent de la Cort s’interessava per la noia (ací, vestida d’home) i el rei és un home molt obert.

La reina, com que la minyona no li responia com hauria preferit, comenta al monarca que la jove havia dit que “es veia capaç de tornar la veu a una germana del rei, que tenia més de noranta anys i que era muda de tota la vida” (p. 172).

Llavors, el rei diu al Joan que, si no ho aconsegueix, ordenarà que tallen el coll del xicot; la minyona li respon que tornaria “la paraula a la seva germana muda. El rei va enviar a cercar la seva germana” (p. 173), més gran. I, quan ja era la germana, el monarca i tota la Cort, el jove Joan s’encara a la germana i li fa una qüestió. I, a la tercera, la muda li respon que si el minyó fos un home, així com és una dona, al rei, ja li hauria caigut a terra la corona (p. 173), “perquè la reina li hauria fet dur banyes” (p. 174).

I, després que la germana (que ací està vinculada amb la vellesa) ho explicàs al monarca, ell feu matar la reina “i es va casar amb la Maria, que ja mai més no va anar vestida de metge, ni ja mai més es va fer dir Joan” (p. 174). Per consegüent, ens trobem amb un rei que rep consells per part de dones ancianes (la germana) i que accepta la jove per la seua bonesa i perquè l’ha salvat.

Finalment, el rei i la reina Maria “Van enviar a cercar els seus pares, els vint germans i el padrí alcalde que els va ésser la sort i, sempre més, (…) la filla d’aquell matrimoni tan pobre va arribar a ésser rica i coronada” (p. 174), com a agraïment a la seua generositat i a la seua bondat, dos trets que empiulen amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat els fills, que els aplanen el camí i molt obertes

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “En Joan de l’ós”, la qual podríem empiular amb els primers dies del mes de febrer, a què, tradicionalment, està associat l’os.

Així, “una vegada hi havia un pare que tenia dos fills: un noi i una noia, i els va enviar al bosc a cercar llenya. Mentre estaven fent el feix, els va sortir un ós gros (…). El noi va fugir (…), però la noia es va arraulir i (…) l’os la va agafar amb tot compte per no fer-li cap de mal, se la va carregar al damunt i se la va emportar cap a la seva cova i la va fer la seva dona” (p. 150). Com podem veure, en aquestes línies, apareix un os maternal (en una època vinculada amb lo femení i amb lo matriarcal, que és l’hivern).

Com que l’os tenia gelosia a la seva dona, no la deixava eixir de la cova. Ara bé, ella “va tenir un fill, que era mig persona com la seva mare i mig ós com el seu pare. Un dia, quan el noi va ésser grandet, va sentir-se estret dins de la cova i va desitjar veure el sol” (p. 150), fet que enllaçaria amb el pas del primer mes després de l’inici de l’hivern (el xic ja és grandet i, per tant, ja no parlem d’un nen, per exemple, el Nen Jesús, de desembre) i amb què ja es nota una miqueta els dies de llum.

Tot seguit, l’os volia menjar-se el fill, “però la dona es va posar a plorar i les seves llàgrimes el van entendrir i va deixar-lo estar. L’endemà, quan l’ós va ésser fora, el noi, que es deia Joan, (…) va fer moure la pedra i mare i fill se’n van anar corrents” (p. 151). Altra vegada, copsem la relació mare i fill de la mateixa manera que a principis de l’època hivernal, però, ara, de pressa, no en una cova (lloc en nexe amb l’úter), com també que, on va la corda, va el poal. És més: el xic i l’os es veuen i el jove se li tirà al damunt i el matà.

Afegirem que, com en altres rondalles similars, mare i fill fan via cap a un poble i, com que, en l’escola, no volien el xic i, a més, un homenàs alt volia apoderar-se de la muntanya i en Joan ho va saber, el minyó “el va aixafar com si hagués estat una mosca” (p. 151). Llavors, el batle, com a agraïment, li demana què vol de paga i el jove li respon que li donen una barra de ferro.

En acabant, el noi fa camí cap al bosc, troba uns quants hòmens forts, amb qui fa un pacte i amb ell com a cap de colla, i s’acosten a una casa.

Més avant, en una casa, es troben amb el dimoni, a qui ningú de tots ven la seua ànima i a qui, al capdavall, en Joan tomba.

En un passatge posterior, en Joan tira el dimoni a un pou (lloc relacionat amb la maternitat i, igualment, amb la saviesa i, com en altres narracions, un indret on es solen aplegar dones jóvens) i ell hi entra. Per això, podem llegir que, “en comptes del dimoni, es va trobar amb tres noies boniques com un sol, que feien un ball rodó” (p. 158) i que, en veure el dimoni, el diable li diu que agafe l’espasa que vullga. El noi pren la rovellada (p. 158). Adduirem que, partint del fet que el diable és un personatge femení, arran de la lluita entre tots dos, comenta al jove: “Aquesta orella que m’has tallat, te la guardes i, sempre que et trobis en treballs i que passis algun trasbals, no et cal més que mossegar-la, jo sortiré i et faré tot el que em demanis” (p. 159). Això explica que l’orella tinga a veure amb la dona (i també amb les cultures matriarcalistes, junt amb el sentit del tacte). Ara bé: ací, el dimoni apareix com a personatge vençut i que aplanarà el camí al xicot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de  bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que fan costat els fills com a mares i molt obertes

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes, i recopilada per Joan Amades en el mateix llibre, és “La flor del penical”, la qual té versions molt semblants i arreplegades en diferents poblacions catalanoparlants. Així, un rei tenia tres fills i tots tres volien ésser reis, quan el seu pare morís (…). Un dia els va cridar i els digué:

-Mireu, fills: a tots tres, us estimo prou i, a tots tres, us crec prou dignes d’ocupar el meu lloc un cop jo sigui mort. Però, (…) farem una prova. Aneu els tres pel món a cercar la flor del penical” (p. 144), començant pel més gran.

El primer, amb el suport de son pare (un vestit, un gran sarró i una grossa coca), fa camí i “trobà una velleta que portava un nen” (p. 144). Llavors, la dona (com també farà amb els altres germans) li demana on va i si li voldria donar una miqueta de coca per al nen, qui estava afamat.

Com que el xicot li respon “Si es mor, que es mori; que, per a mi, me la vull, la coca” (p. 145), ella li diu “Ja pots buscar que, com més buscaràs, menys la trobaràs” (p. 145). I així fou.

Tot seguit, fa via el germà del mig i els fets són similars als del primer.

El tercer dia ix el fill més petit del rei i, quan l’anciana li demana si li podria donar “una engruneta de coca per a aquest nen, que té molta gana” (p. 146), el jove fa costat a la dona:

“-Ai, sí; la bona dona! Aquí la teniu tota i que se la mengi, que jo no en necessito pas, que bé prou que sempre menjo.

I, afegint l’acció a la paraula, li va donar tota la coca” (p. 146). Altra vegada, captem un tret molt present en les cultures matriarcalistes: posar-se al costat dels més febles (en aquest cas, del xiquet i de la velleta). Del xiquet, perquè té menys defenses físiques; de l’anciana, perquè no pot donar menjar al net (al futur, “fer possible el futur, la pervivència del poble”) i necessita algú qui li faça d’aliat.

Igualment, resulta significant que, en el relat, aparega una frase que empiula amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb les dues etapes de la vida més exposades fins ara: “afegint l’acció a la paraula”. L’acció representaria la jovenesa; la paraula (consells, saviesa, vivències, educació, etc.), la vellesa.

A continuació, el llenguatge del text ens porta a la maternitat. “La bona velleta, que no era altra que la mateixa Mare de Déu amb el seu Fill, en va trencar una engruna (…) i la va donar al nen, que ni se la va trobar entre els ditets. Aleshores, adreçant-se al noi, li va dir:

-No cal que cerquis la flor del penical, que jo ja te la donaré.

I, d’entremig d’unes herbes, va treure una flor preciosíssima que feia una olor molt agradosa i bona i la va donar al noi” (p. 146).

La mare, per tant, dona al fill (ací, en senyal d’agraïment) i, quan ell li demana on se la podria alçar (per si els seus germans li la volen robar), Nostra Senyora actua d’una manera que enllaça amb el final de la rondalla: “La Mare de Déu el va descalçar i li va posar la flor a la sola de la sabateta, de manera que no se li comprengués res i li va dir:

-Apa, vés!, que tu seràs rei” (p. 146).

En el passatge següent, es troben els tres germans: 1) primerament, maten el més xiquet, 2) després, el gran mata el mitjà i 3) el major es presenta al rei com si ell hagués trobat la flor (pp. 146-147).

Afegirem que, com en altres versions, en aquesta, en l’indret on havien mort el germà més jove, “va créixer un gran canyar amb unes canyes molt altes i precioses” (p. 147), o siga, que pervivia la joventut. En acabant, s’hi acosta un pastor, en fa una flauta i, en tocar-la, decideix anar-se’n a cal rei per a que senta què diu el flabiol (ací, amb la veu del petit): que el noi no podria ser rei i sí els seus germans.

Finalment, el monarca crida el germà gran, “li va manar que li ensenyés on havia enterrat el petit i, entre el pastor i el fill, li ho varen ensenyar, varen fer un clot i el varen trobar que encara era viu, puix que cada dia hi anava la Mare de Déu i li portava menjar i tot el que li feia falta, perquè visqués ben regalat” (p. 149). Per això, el rei ordenà penjar el gran i “va deixar la corona i el reialme al petit, que bé s’ho mereixia” (p. 149). Per consegüent, el rei volia saber què hi havia darrere dels fets i, quant a la mare, alimenta el fill petit i li afavoreix la vida i l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, educació matriarcal i xiquets acollidors i molt oberts

Un altre relat en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el mateix llibre de Joan Amades, és “La caseta de sucre”. Dos germanets, un xiquet i una xiqueta, decideixen anar pel món i “Van fer cap a un bosc tan espès que no es coneixia el dia de la nit. I camina que caminaràs, van veure allà lluny, lluny, una caseta (…) tan dolça i tan bona” (p. 135), en què vivia una bruixa. Com podem veure, els dos xiquets, amables, s’endinsen en el bosc (és a dir, en l’aventura i en la foscor), es fan a la mar i som davant un relat matriarcalista en què apareix la figura de la velleta (en aquest cas, una bruixa). Tot i això, predomina la part de la bonhomia.

Tanmateix, la dona els acull i mana que la xiqueta li faça moltes tasques de casa i, quant al germà, l’anciana espera que menge per a sacrificar-lo per Nadal. Aquest passatge està en nexe amb lo matriarcalista: la dona decideix que matarà la part masculina (la passiva), però no la femenina (la germaneta, activa).

Passa que, ja en Nadal, la dona diu a la noia que faça un bon foc, i la nena, eixerida, li comenta que no se li volia encendre. En acabant, l’anciana s’acosta a la foguera i la xiqueta espenta la velleta. En acabant, la germana (empiulant amb el matriarcalisme) salva el germà: “Va córrer a obrir la gàbia del seu germanet i, cames ajudeu-me, tots dos se’n van anar ben lluny” (p. 137).

Set dies després (és a dir, en una altra etapa de la vida d’ambdós xiquets), troben una caseta enmig d’un bosc, “petita, petita, petita, que semblava que talment era feta per a ells (…), tot era petit i a la seva mida; i tot el parament de cuina, igual. (…) Els armaris estaven tots plens de roba a vessar i n’hi havia tanta de nen com de nena” (p. 137). Per consegüent, la bonesa és compensada i els germanets es troben quasi en un món ben diferent al de ca l’anciana. A banda, com en les cultures matriarcalistes, captem uns quants missatges: la infantesa és ben tractada, cal que els xiquets tinguen les coses adaptades a la seua capacitat i al seu físic, posar-los-ho fàcil i que ni els xiquets, ni les xiquetes visquen en la pobresa (hi havia roba preparada per a cada sexe).

Igualment, “un dia va trucar a la porta un vellet molt vellet, que gairebé no podia caminar (…) i els va demanar si, per aquella nit, li voldrien donar posada; i els germanets el van acollir com acollien tothom” (pp. 137-138). Altra vegada copsem el tema de la generositat, però, ara, dels petits als vells. El missatge podria tenir a veure amb l’educació matriarcal, la qual convida a pensar en el demà, en els altres i que, algun dia, els xicotets també seran grans i sempre estaran agraïts a qui els siga hospitalari com quan ells eren més jóvens i, àdhuc, estaven més forts. Afegirem que, en aquest passatge, es junten les dues bandes més febles de la vida (l’esperança infantil i l’experiència dels ancians).

Finalment, “Mentre sopaven, tot era mirar-se’l i el vellet també se’ls mirava a ells, fins que van reconèixer que era el seu pare; i ell, els seus fills” (p. 138). Llavors, s’abraçaren tots tres i, en acabant, hi hagué bones relacions entre ells. Ací, l’ancià fa el paper de pare, el de la generació anterior a la dels fills, no la dels avis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que guareixen, que salven i la sexualitat matriarcal

Una altra rondalla recopilada per Joan Amades en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El príncep de la Cara de Clavell i la princesa de la Cara de Rosa”. Començarem dient que el clavell és una flor amorosa masculina mentres que la rosa és femenina. Aquest príncep volia casar-se amb una princesa que tingués “la cara de rosa, perquè, així, si tenien fills, tindrien la cara com una toia” (p. 131), és a dir, com un ram de flors.

“I vet aquí que, una velleta molt velleta, un dia, li va dir que sí” (p. 131) que n’hi havia una, però que son pare la tenia tancada en un castell i que li feia companyia la dida (la mare de llet) i mai no veia ningú més (p. 131).

Aleshores, el príncep “es va posar en camí en busca de la princesa (…) i, busca que buscaràs, va arribar a trobar el castell on vivia (…). Va saber que li agradaven molt els coloms i ell en va anar a comprar més de cent gàbies i els anava deixant anar d’un en un perquè la princesa els pogués veure volar” (p. 131). Així, una velleta fa de guia al jove, ell arrisca, es reporta i, a més, sabent el paper que tenien els coloms (enviaven missatges i lletres d’una banda a una altra), a part del simbòlic (la llibertat i espais oberts), es posa en la pell de la fadrina.

Això fa que la noia isca “dalt de la torre més alta del castell, per a veure volar els coloms. I heus ací que, un dia, va mirar a baix qui era qui els deixava anar i va veure el príncep de la cara de clavell; i ella, tota, se’n va enamorar i el príncep també es va enamorar d’ella” (pp. 131-132). Per tant, captem que no apareix el típic amor romàntic (el patriarcal) en què ella espera que el jove i heroi la salve i amb l’home com a part activa. És més: s’exposa el tema del desig de llibertat i de fer món…, associats a la jovenesa, i una obertura a una relació sexual entre tots dos.

Igualment, “Des de dalt de la torre, la dida va explicar al príncep que hi havia una mina que tenia set hores de llarga, tota de vidre, que anava a sortir a la quadra del castell; li va dir a on tenia l’entrada i que, si ell volia anar a veure la princesa, passés per aquella mina i es podrien trobar” (p. 132). És a dir: 1) la mare de llet fa de mare, de mestra de la vida, 2) li indica el camí que ha de recórrer (ací, u de vidre, que no és un material precisament fort com tampoc no ho és el grau d’experiències dels jóvens), 3) que serà el xicot qui haurà d’anar a ella (qui sempre li estarà oberta, per un canal que sí que la comunica amb l’exterior i amb la terra) i 4) que ell haurà de dedicar-hi un temps.

Quan ja es troben els dos jóvens, la princesa ou que s’acosta son pare, el xicot se’n va i, a mitjan camí, es trenquen els vidres i els criats se l’emporten a casa, on “ell, tot era pensar:

-Si podia venir la princesa de la Cara de Rosa, ella sí que em curaria.

I va agafar un colomet parlador i el va enviar al castell de la princesa” (p. 132).

Altra vegada copsem que la part forta (que no agressiva) és la femenina: ella podrà guarir el jove, així com les remeieres ho feien en moltes poblacions o bé les comares (llevadores) eren les qui més s’encarregaven del part.

En rebre el missatge la princesa, ella pensà que hauria de demanar permís a son pare. Tanmateix, junt amb la dida, “van fugir. I camina que caminaràs, cap a casa del príncep” (p. 133). Quan apleguen a un arbre, de nit (tret en nexe amb lo matriarcal), senten que dues tórtores (un ocell femení) raonen i que una comenta a l’altra com es podria guarir el príncep.

Llavors, l’endemà, ambdues dones, vestides de metges, se’n van on era el príncep i el curen. Afegirem que, aquest tret, el 27 de febrer del 2024, el relacionàrem amb el simbolisme, àdhuc, de la festa dels Sants de la Pedra: l’obrera fadrina i l’obrera casada i, per l’altra banda, el majoral (l’home).

Quan ell ja estigué ben bo, feu posar bons vidres als millors vidrers, perquè tornassen a fer la mina de vidre, però ben gruixuda. En acabant, envia el colomet parlador i la jove i la mare de llet reben el xicot en una quadra (com ell li havia comunicat en la lletra): cavalls, cavallers, cavallerositat…

Com que el jove estava enamorat de la princesa, ho comenta al pare de la fadrina i li addueix que “si tenien fills, tindrien la cara com una toia. El pare de la princesa (…) va trobar molt ben enraonades les paraules del príncep i li donà la mà de la princesa. I es van casar i feren unes grans noces” (p. 134).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor, generoses i molt obertes

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “Per què l’aigua del mar és salada”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades. Hi havia dos germans: u, que era ric i escanyapobres, “i un altre, de molt pobre, però generós i caritatiu” (p. 84). Com que un dia que el pobre se’n va a cal germà a demanar-li, el segon li tanca la porta, l’humil fa via cap a la mar.

Aleshores, una velleta el para i li diu:

“-Mira: jo et protegiré. Et donaré un molinet que no caldrà més que li diguis: ‘Molinet, mol’. I et donarà tot allò que tu, amb el pensament, hagis desitjat. Quan n’estiguis satisfet, no et caldrà més que dir-li: ‘Molinet, para de moldre’.

I, dit això, la velleta es va treure un molinet de sota de les faldilles, el va lliurar al pobre home i va desaparèixer” (p. 85).

Com podem veure, la velleta (això és, una dona) salva l’home i, a banda, el germà bonhomiós confia en ella, qui també és generosa, fa de mare protectora dels fills (l’anciana és més vella que l’home) i és una persona amb espenta.

Al moment, el germà bondadós millora molt i, llavors, és quan el germà ric li té enveja i li demana com s’ho ha enginyat. A més, l’altruista li deixa el molinet i, ja en casa, el ric volia que la collita (que havia sigut dolenta) canviàs per molta palla.

Ara bé, la palla el traurà de casa i, al capdavall, es crema i, per això, “va fer tornar al molinet la casa tal com la tenia abans de cremar-se-li. D’aquella feta, els dos germans sempre més van tractar-se amb el gran afecte que pertoca a aquest parentiu” (p. 86). Afegirem que, en aquestes paraules, captem l’educació matriarcal, la qual procura que hi haja bona avinença entre germans, en lloc de competència entre ells.

“La fama del molinet va córrer per tot el poble i, un capità de vaixell, que havia de fer un viatge, va anar-lo a manllevar” (p. 86).

Altra vegada, el germà bondadós deixa el molinet, ara, a un capità que, com que un mariner li diu em sembla que ens podríem estalviar de fer el viatge. Diguem al molinet que ens molgui sal i ens estalviarem d’haver-la d’anar a cercar” (p. 86) i ho acceptà, però no li digueren que es paràs, la mar se n’omplí i, d’aleshores ençà, és salada.

Per consegüent, la rondalla presenta diferents moments de pactes (un tret matriarcalista) i que, a més que és bo que el germà ric fa bona pasta amb el pobre, també ho és no voler tenir tot (i, per tant, deixar per al proïsme, en el relat, mitjançant l’acte de dir que pare de moldre).

Una altra rondalla amb passatges en què es plasma el matriarcalisme (per mitjà de la bonesa) és “L’oriolet”, en la mateixa obra de Joan Amades. Un oriolet fa pactes amb diferents persones (amb el filador, amb el teixidor i amb el sastre), però, en acabant, no els ho agraeix i no els paga (pp. 88-91).

Igualment, se’n va al jardí del rei i “Es va posar damunt d’un cirerer molt estimat del rei, perquè feia cireres (…) molt grosses i molt regalades i el rei tenia manat que ningú més que ell se’n mengés cap” (p. 91).

Més avant, l’ocell provoca el monarca, el rei recorre a persones de la cort o bé a súbdits, fins que el sastre de la reina, amb l’enginy i la bona traça que tenia, es fa amb l’oriolet.

Adduirem que el monarca se’l menja, però mor. Aleshores, un personatge femení, la filla del rei, en sentir la cançó de l’oriolet, “va manar als criats que l’agafessin i que l’hi portessin” (p. 96). Tanmateix, l’animalet no va fugir, sinó que respongué mansoi i, quan els criats el portaren a la princesa i ella “li posà la mà al damunt, l’oriolet es va tornar un galant príncep ros com un fil d’or, gentil i bonic com un sol, que (…) va demanar la mà de la princesa, per tal que no estigués tan sola després de la mort del seu pare, el rei” (p. 96).

Finalment, es trenca el malefici d’una bruixa al jove i “El príncep i la princesa es van casar” (p. 97). Com podem veure, la dona és qui té la darrera paraula i qui pot salvar l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida, que salven, amb espenta i molt obertes

Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’amor de les tres taronges”. Així, “una vegada hi havia un rei que tenia una gran bassa d’oli al seu jardí, perquè anessin a cercar-n’hi tots els pobrets que en necessitaven. Quan ja es pot dir que no en quedava gens, va anar-hi una (…) velleta, a la qual li’n feia molta falta una mica per fer un remei per a una seva néta” (p. 78) i n’ompli una ampolleta, a què el fill del rei, sense voler, li dona un colp i la trenca. Aquest passatge plasma un rei molt generós, que estima el poble i molt obert.

Afegirem que l’anciana fa de mare de la neta. A més, digué al príncep “Així no tinguis sort, ni ventura fins que hagis trobat l’amor de les tres taronges” (p. 78). Més avant, el xic, entre d’altres coses, demana, a son pare, “permís per anar pel món en cerca de l’amor de les tres taronges. I el bon rei li va donar el que li demanava i el va beneir perquè fos venturós en la seva empresa” (pp. 78-79).

Temps a venir, el jove troba un vellet, qui li diu “Segueix sempre aquest camí. Al capdavall, trobaràs un jardí” (p. 79). Aquestes paraules podríem vincular-les amb l’educació matriarcal i, quant al camí, amb seguir les recomanacions de les persones grans, ja que es considera que tenen més vivències i que podem fer de mestres de la vida als més jóvens. I, com que el príncep s’hi avenia bé, “va besar les mans del vellet i es va posar en camí” (p. 79).

Ja en el camí, veu tres taronges i que, de cadascuna, n’ix una dona. Tocant-ne la tercera, “li va sortir una donzella més gentil encara que les altres dues plegades” (p. 80) i, quan el xic li demana aigua, “La donzella va bufar a terra i, al moment, va brollar una font d’aigua fresca i regalada que va apagar la gran set del príncep” (p. 80). És a dir: primerament, el jove passa per una mena de desert i és la dona, associada a l’aigua i a la terra, qui li donarà vida per mitjà de la font, quan brolla, el naixement i, així, ell reviscola.

A més, com que l’aigua era d’enamorament, un poc després, el príncep “li va demanar la seva mà. La donzella es va avenir a ésser la seva esposa” (p. 80). Per consegüent, ella té la darrera paraula i accepta casar-se amb el minyó.

I, en tornar tots dos a la terra d’on havia partit ell, “Cada vegada que tenien set, la donzella bufava a terra i brollava una font d’aigua” (p. 81).

A mitjan rondalla, ell aplega al palau i la princesa l’esperava. Ara bé, quan la donzella restava sola, se li apareix una velleta (la qual simbolitza l’hivern) i la transforma en un colomet blanc.

En acabant, l’anciana aconsegueix que el príncep es case amb ella. Nogensmenys, “Durant totes les noces, el colomet blanc no va deixar de voltar per la vora dels nuvis i mai no es movia dels voltants del palau un cop casats” (p. 82).

Adduirem que copsem un jardiner (un personatge en nexe amb lo matriarcalista) i que ella no podia entrar al palau. Ens trobem, per tant, en un passatge relatiu a l’hivern i en què domina la vella.

Tanmateix, “va venir l’estiu que les portes dels balcons i de les finestres (…) del palau estaven obertes. Un dia, (…) el colomet va entrar i es va passejar graciós per damunt de la taula. El príncep, així que el va veure” (p. 82), l’amanyagà, li llevà l’agulla que havia clavat la velleta, “i el colomet, al moment, va tornar-se la (…) donzella sortida de dins de la taronja. (…) La donzella es va explicar” (pp. 82-83). Com podem veure, en l’estiu, estació que simbolitza la joventut, s’ajunta amb el príncep, qui castiga l’anciana i va fer unes altres bodes (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que aplanen el camí, que es casen amb qui estimen i que recompensen

En una altra part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces”, en la mateixa obra de Joan Amades, la princesa diu al criat del rei:

“-Et faré tres presents: una bossa, un anell i un os. A la bossa, sempre hi trobaràs cent unces, (…) vés a pagar els deutes del rei perquè no està bé deure res a ningú i, si el rei, que et fa cercar, et trobava, et faria penjar. L’anell, que té al mig un brillant vermell, et servirà per donar-te’n a conèixer. I l’os et servirà per a traure’t de les dificultats en què et trobis. Ara has d’anar allí, al fons d’aquella muntanya: hi trobaràs tres fonts. No beguis aigua de cap d’elles, per set que tinguis. Si no en beus, torna aquí i ens casarem; però, si en beus, em perdràs i no et mancarà feina per trobar-me” (p. 53).

En aquest passatge, ens trobem amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme. En primer lloc, pagar els deutes i no fer el tòfol, honradesa i que aquestes paraules són dites per un personatge que té a veure amb l’arquetip del rei i que els vassalls tendeixen a imitar la conducta dels qui manen (ací, del monarca). En segon lloc, el vermell, color en nexe amb la joventut, el moment culminant del creixement biològic (simbolitzaria, igualment, l’arribada al poder) i l’anell com a símbol del pacte i, àdhuc, de casar-se i, en aquest relat, de la fama. En tercer lloc, l’os, que podria evocar els avantpassats que sempre u pot conservar en la ment i que, com les persones més versades i amb més vivències, poden fer costat i aconsellar de manera més encertada en determinats moments, per exemple, com els que diu la princesa. A banda, ell fa camí cap a terreny femení: la muntanya, l’interior i les fonts.

Passa que el majordom, atret per beure en una de les tres fonts, resta adormit i, quan fa via, ja no troba ni “la muntanya, ni el castell, ni el jardí, ni res” (p. 53), tot i que encara ho tingués tot.

De seguida, se’n va a pagar els deutes del rei i, gràcies als diners (que li obriran les portes), ho podrà fer. A mitjan camí, una àguila, en un aplec, comenta a la resta d’animals que hi eren: “de cap manera, la princesa no es vol casar amb cap d’altre jove que amb el que ella va donar l’anell” (p. 55). Per consegüent, la dona no s’alia amb lo que no concorda amb l’objectiu que s’havia proposat.

Més avant, l’àguila i el majordom accepten que ella el portarà i que l’home la subministrarà per a que puga continuar amb forces. Aquest tret té semblança amb el joc de volar un catxirulo (més d’una vegada, representat per una àguila), ja que, quan afluixa el vent, cal moure’s i motivar-lo, que és lo que fa l’home. Per això, al capdavall, quan el majordom recorda l’os, se’l trau de la butxaca, el tira al mig del riu “i es va quedar clavat dret enmig de l’aigua. D’un bot, va saltar amb un peu al damunt de l’os i, amb l’altre, va botre a l’altra banda del riu i, així, el va passar. Un cop a l’altra riba, aviat va ésser a la ciutat. Va preguntar i va saber que, al palau del rei, feien un gran ball” (p. 57).

Ja en la cort i, després de lliurar les cent onces al porter, “va fer parar la música i el va presentar a la princesa” (p. 57). Afegirem que la princesa, tot i que li feia fàstic ballar amb el majordom, hi va ballar, però, “Ballant, el majordom li va explicar qui era i li va ensenyar l’anell. La princesa, de seguida, va fer parar el ball i el va presentar a tots els balladors i va dir que era el seu promès que tant cercava. I l’endemà mateix van fer unes bodes molt lluïdes” (pp. 57-58). Així, el majordom està en pau amb els de la cort del rei (el sobirà que, com véiem en iniciar la rondalla, tenia una actitud patriarcal en el seu estil de governar), la dona marca el compàs en cada moment (quan cal ballar, quan ha de parar el ball…) i és qui té la darrera paraula i, a més, compleix amb lo que havia dit a l’home i, així, actua com a dona de paraula. 

Finalment, com que la princesa capta en l’anell la prova evident que aquell era l’home amb qui ella es volia casar, el reconeix com a futur príncep i com a marit seu i es celebren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que porten la batuta, que afavoreixen l’erotisme i el pas a la joventut

Continuant amb el relat “La bossa on sempre hi havia cent unces”, que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, entrem en un paràgraf que reflecteix símbols femenins, com ara, la foscor i la nit, i, fins i tot, eròtics, per exemple, la pera. La princesa diu al majordom:

“-T’hauràs de barallar tres nits seguides amb els set gegants. La primera nit, a cops de pedra; la segona, a cops d’espasa, i, la tercera, a cops de porra. Si et fan mal, corre de seguida cap al jardí, on trobaràs una perera seca i gairebé morta del tot: si pots tocar-la abans no caigui la darrera batallada de mitjanit, per mal que t’hagin fet, et guariràs de seguida. Si pots barallar-te les tres nits i no et maten, jo restaré desencantada i ens casarem”  (p. 51). Com podem veure, les accions es desenvolupen en terreny femení: el jardí (evoca la figura del jardiner i de la terra), la perera (vinculada amb el cos de les dones, ací, amb les mamelles), a diferència de moltes rondalles en què apareix un altre arbre que recorda la dona i la sexualitat, com és la figuera. A més, apareix la secor (en nexe amb la primavera d’hivern, una de les estacions que enllaça amb lo matriarcal) i amb la mitjanit (un moment femení del dia).

La primera nit, una pedra li tocà un braç i ell “va córrer cap al jardí a cercar aquella perera que li havia dit la princesa i, de seguida, la va trobar, la va tocar i, al moment, va restar bo i sa de les nafres” (p. 51) i, un poc després, toquen les dotze de la nit. Per tant, el majordom segueix la pauta indicada per la donzella, es compleix lo que ella li havia dit i, igualment, toca lo sexual.

“De seguida, va anar a veure la princesa i li va trobar el cap de persona, per bé que tota la resta del cos era encara una cabra” (p. 52). Cal recordar que la llengua catalana atorga importància a fer les coses a passes i de manera ordenada i amb trellat (“al cap i a la fi”), com es plasma en aquestes línies. Adduirem que, aquesta rondalla, podria enllaçar amb el fet que, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Cabra, cabrit” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, “L’esperit cereal pren sovint figura de cabra, té virtut fertilitzadora; els segadors, al final de la sega, deixaven anar una cabra pel rostoll, la perseguien i acabaven degollant-la i escampant-ne la sang per terra; i en la celebració de la sega era tradició menjar cabra”. Aquesta degolla podria tenir relació amb el fet que, quan acaba la sega del forment (en algunes zones, àdhuc, molt avançat el mes de juliol), s’acurta més d’una hora el dia i, així, u dels símbols femenins (el blat) decau, però la sang, en aquest cas, connecta amb la terra i representa que tornarà a estar fèrtil, de la mateixa manera que la dona quan altra vegada ha tingut la regla i no ha restat embarassada d’un futur nadó.

A banda, menjar-se la cabra podria significar que la dona és acollida (no és rebutjada com a alimentadora dels fills de la terra, dels segadors). Açò podria evocar-nos la mort dels Sants de la Pedra (ací, semblant a la de la cabra), quan ambdós germans han aplegat al punt més alt del seu desenvolupament biològic (o siga, durant l’estiu, estació associada a la jovenesa).

En la segona trobada amb els gegants, el majordom tria una espasa rovellada (com altres personatges en diferents rondalles), els venç i, en aplegar a temps a la perera i tocar-la (això és, lo sexual i femení), fa possible que, en veure la princesa, “la va trobar en forma de dona, per bé que encara tenia els braços i les potes de cabra” (p. 52): els braços de la força i de l’acollida i les potes de la realitat i de fer via.

Quant a la tercera nit, quan ell derrota un gegant i toca la perera (el majordom aprova lo eròtic), “aquella perera seca i mig morta es va tornar un rei jove i galant, tot vestit amb robes brodades de perles i de diamants. (…) De seguida, va veure que se li acostava la princesa, que ja havia perdut del tot el seu aspecte de cabra i era donzella de les més xamoses i gentils que mai s’hagin vist” (p. 52). Per consegüent, com pensàrem el 19 de febrer del 2024, la jove s’hauria alliberat de l’esclavatge patriarcal dels gegants, ha conduït el majordom, ha passat de ser una xiqueta a ser una jove i garrida i, respecte a aquell arbre mig mort, ha restat salvat per mitjà de la tasca que ha fet el majordom al servici de la donzella (i no al contrari). Com veiem, ella i l’altre jove estan en la flor de la vida; i el majordom, com si fos u més de casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)