Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones amb enginy, ràpides i que salven l’home

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, bé per mitjà del tema de la terra, bé tractant sobre els fadrins i les fadrines, bé pel paper agosarat (i de l’enginy) de la dona, és “Sa flor de falguera i es dimonis boiets”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. El senyor de Sa Gruta, del terme de Manacor, amb motiu de la festa de Sant Joan, se n’anà cap al puig de Sa Font, a veure si assoliria la llavor de la falguera (p. 35). I, al moment de posar-se ell a ballar, “totes ses llavors cauen de ses falgueres.

(…) va esser prou valent per aguantar deixondit” (p. 35), és a dir, ben despert, i les alça en un canonet. Però, com que uns dimonis boiets tracten de robar-li-les, ell fa via cap a casa i ho conta a la senyora (p. 35) i ell acorda amb la dona que ella no obriria el pot on eren desades.

“Però, què?

Encara no havia aclucats els ulls, com ella ja estigué abordada as tap des canonet.

Gic! El destapa i surten, tot d’una, com a bales, dos dimonis boiets” (pp. 35-36).

Nogensmenys, un poc després, es desperta l’home i diu als dimonis boiets que el porten a la Font des Molins i, immediatament, ja hi són tots (p. 36).

I, així, els dimoniets fan la faena que ell els mena i, per això, “Es senyor i sa senyora i tota sa servitud, com veieren allò, ho donaren a ses cames per no esser-hi de més” (p. 37).

A banda, aquells dimoniets tornen a demanar-los faena i la parella els digueren:

“-Feis-nos una cisterna aquí davant, i no haurem de córrer cada dia as pou d’En Vicenç” (p. 37).

Més avant, dos dimonis els comenten que ja han acabat la tasca i que en volen més. L’amo, al capdavall, els diu que facen una mina per fer l’aigua fresca i que passe per baix de les cases (p. 38).

“Al punt, tengueren una mina (…) per davall de sa possessió” (p. 38).

Com que demanen a l’home que els assigne més activitats, ell els ordena que els facen un molí de vent (p. 39). No obstant això, “com foren a posar es creuer de sa roda” (p. 39), comenten a l’amo que ells no posarien la creu i que, com a opció, que ho fes el dimoni major.

I, aleshores, quan tornen a demanar faena a l’home, pren part la dona, qui, eixerida, els diu:

“-Ara vos en daré una, de feina, i ho veurem, si la fareu aviat!

Se’n va i treu un vell de llana negre i els diu:
-Jau aquest vell: anau-lo a rentar as torrent de Sant Llorenç fins que sia blanc com la neu.

Es dimonis agafen es vell i cap as torrent s’ha dit” (p. 39).

I allà, renta que rentaràs, fins al punt que “encara és s’hora que no hi són tornats, a Son Vives, amb es vell de llana blanc, ni negre.

(…) aquesta madona els atabacà” (p. 40).

I, per tant, copsem que no sols els dimoniets segueixen les directrius de la dona, sinó que, a més, ella, amb traça, ha permés que es salve l’home i, igualment, el matrimoni.

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, però partint d’un comentari que feu Ricard Jové Hortoneda, el 25 de maig del 2022, a una persona que havia publicat un post, accedírem a unes paraules que diuen així:

“N’hi havia un que havia de pagar una lletra i no tenia diners i no podia dormir. La seva dona li va preguntar:

-Què et passa, avui?

-És que demà he de pagar una lletra i no tinc diners!

-De qui és? Dóna’m el telèfon.

Agafa el telèfon i truca a l’interdit i li diu:

-Que demà no li podrà pagar la lletra.

I penja.

-Apa, Joan, ara ja pots dormir: el que no podrà dormir serà ell”.  

Així, veiem un final, en part, semblant al de la rondalla i en què, de nou, és la dona qui salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La jove, agosarada, salva l’home i és molt recompensada i ben tractada

 

Una altra rondalla mallorquina, també curta i en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, amb el fet que la dona salva l’home, és “Es tresor des puig de Na Fàtima”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En ella, comença dient que el nom de dona del puig té a veure amb el fet que “Aquesta Fàtima era filla d’un rei moro que romangué encantada dins un penyal d’aquest puig.

No molt lluny, hi havia un tresor” (p. 10) i, una vegada, una fadrina, ja acabant-se l’horabaixa (la vesprada), passa per on romania amagat el tresor.

“Sent una veu que li diu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com la bala, se n’anà sa pitxorina i, amb quatre bots, fou a ca seva” (p. 10).

Un poc després, aquesta joveneta “Es casa, té una filla just ella i, aquesta filla, com tenia una quinzena d’anys, volgué la bona sort que, una horabaixa, també passàs tota sola per aquell mateix indret des tresor amagat, i sent una veu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com un llonzí, se n’anà ella cap a ses cases” (p. 10).

Ho conta a sa mare i aquesta li diu que, de jove, li havia ocorregut lo mateix,… i no tornaren a parlar-ne més, ni a passar pel lloc esmentat.

Ara bé, la filla té un filleta (la neta) i, “Com aquella nina hagué doblegats es quinze, sa mare i sa padrina li digueren:

-Mira. Si mai et succeïa de passar tota sola per allà on diuen que hi ha un tresor amagat i sentisses cap veu que et digués ‘Escolta! Gira’t! Atura’t i escolta!’, vejam què serà, perquè (…) nosaltres (…) fugírem més que de pressa.

Aquella al·lotella era agosarada de tot, que no l’espantava un regiment de soldats” (p. 11).

I, així, com en més d’una rondalla, copsem que la tercera de les dones que apareix (en aquest cas, totes tres, en entrar en la joventut), és la que més espenta té i qui, a més, actua amb valentia. Per això, un dia que passava per on romania el tresor, sent una veu que li diu:

“-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

La dona s’atura, es gira i diu:

-Si ets bona cosa, veiés que vols![1] I, si no, vés-te’n a lo més fondo de l’infern!” (p. 11).

D’aquesta manera, veiem que, així com moltes dones nascudes abans de 1920, eren fortes, eixerides i amb molta espenta, també ho és aquesta jove: les rondalles no són alienes a la realitat, sinó que la plasmen, malgrat que, sovint, ho facen simbòlicament.

“A l’acte, li compareix allà una serpentota com una biga (…) i sa veu li diu:

-Ah, si tu sabesses jo qui som i sa pena que pas!

-Digau-ho, qui sou, i ho sabré -respon ella.

-Som un avantpassat[2] teu -respon sa veu-. Vaig deixar amagat aquest tresor i no puc entrar al cel fins que qualcú no l’haja tret.

-Digau, idò, què he de fer per treure’l -respon s’al·lotella.

-Passa tres parenostres per mi! -diu sa veu.

S’al·lotella s’agenolla i diu tres parenostres amb bona devoció.

Encara no hagué acabat es darrer gloria Patri, com aquella serpentota, que ja era tornada com una torre de molí de vent” (p. 12) canvia i, immediatament, “tot foren dobles de vint.

Tres carros hi hagueren d’anar per dur-les-se’n totes.

Ja ho crec que, a casa d’aquella al·lota, foren rics per tota la vida. I els seus encara ho són” (p. 12).

Per tant, com en més d’una rondalla, la jove és qui es llança a salvar l’home (i no al revés), ella escolta lo que sap la serpentota (que és “un avantpassat”, detall que molt prompte ens feu considerar-lo home perquè, a banda, s’ajusta molt més a la majoria de les rondalles en llengua catalana, en què és ella qui reviscola l’home, qui li dona vida).

Adduirem que la serpentota passa a ser un molí de vent i, així, comença a poder moure els braços, i que, al capdavall, en agraïment al favor fet per la dona, la serpentota recompensa la jove: la dona està ben tractada.

Igualment, la jove té present les paraules de la mare i de la padrina i, en compensació, en casa de la xica, foren rics per tota la vida…, no sols l’al·lotella. Una forma d’agraïment a l’educació rebuda per part de les dues generacions anteriors a la de la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest detall, aprovar lo que va en línia amb la bondat, figura en més d’una rondalla.

[2] En l’original, “antepassat”.

 

Dones que trien, que salven l’home i molt obertes

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, al moment, veiem que, set dies després, el rei comenta a la senyora princesa que havia triat dur-la perquè estava vidu i volia casar-se amb ella. I la princesa, sense embuts, li respon que no es casarà mentres que no li duguen l’anell que ella havia tirat a la mar (p. 79) i, per això, el rei tria fer-se amb En Bernat i dir-li que, “Així com m’has sabuda dur la princesa (…), aniràs a dur-li s’anell que tirà dins sa mar, com la duies” (p. 80).

I el rei, amb molta espenta, diu a uns criats que vagen de pressa cap a can Bernat per a que el porten a cal rei. A més, immediatament, veiem que En Bernat hi aplega i que el monarca li comenta que ha de portar-li l’anell que demana la princesa (p. 80).

Aleshores, el jove fa via, es troba amb la jaieta, li diu l’orde del rei i la velleta li respon “Jo ara et diré com ho has de fer per haver tal anell. Te’n vas a sa vorera de mar, allà mateix on trobares aquell peix fora de s’aigua; afiques sa mà dins mar (…) i, al punt, et compareixerà aquell mateix peix, que durà s’anell amb sa boca; tu l’hi prens i, cap al rei, a entregar-l’hi!” (p. 81). Per tant, la dona salvarà l’home i, a banda, En Bernat farà lo que li dicta la jaieta: l’endemà, de matí, amb el cavall que anava amb les egües, “s’hi posa damunt i li dona cap a mar” (p. 81).

Ja en la mar, el peix, que duia l’anell de la princesa, li’l dona i, En Bernat, ràpidament, se’n va cap a cal rei (p. 82). El monarca li l’entrega a la jove i ella li contesta que sí que era l’anell, però que el jovenet s’havia de tirar dins d’un forn de calç (p. 82).

El rei ho comenta a En Bernat i el jove es troba amb la jaieta, li explica lo que li ha indicat el monarca i ella li comenta: “Mira: si fas lo que jo et diré, et tiraràs dins es forn i no et cremaràs gens!

(…) Demanes es cavall de ses egües del rei, t’hi poses damunt i li fas donar parades fins que et tenga dos dits de sabonera per tot es cos; (…) i es forn t’escopirà defora, sense ni una cremallonada” (p. 83) i com si no s’hi hagués ficat dins. I, així, de nou, En Bernat farà lo que li ha dit la jaia.

Un poc després, En Bernat se’n va a cal rei, supera la prova, moltes persones ho comenten al rei, i el monarca diu a la senyora princesa que ja es poden casar. Però, com que ella, amb fortalesa i sense embuts, li respon que ell s’ha de tirar dins el forn mateix de calç (p. 84) i el rei no ho supera (perquè el seu cavall no anava mai amb les egües), el monarca romangué consumit a l’acte (p. 85).

I, com la princesa ho sabé, fa que se li acoste En Bernat i li diu:

“-Ara em puc casar!

(…) Tota la cort trobaren que havia pensat bé i que En Bernat s’havia guanyada sa princesa i sa corona” (p. 85). I, a banda, veiem que regnaren en aquell regne com també en el regne on ella era princesa (p. 85), detall que ens recordà, per exemple, la segona festa de Nadal i la segona festa de Pasqua.

Com hem pogut copsar, es fa lo que vol la dona, ella marca què han de fer (bé el rei, bé En Bernat) i, així, és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“En Joanet tornava a esser viu”, salvat, mitjançant la bonhomia de les dues fadrinetes i del rei

Rematant la rondalla “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, direm que les fadrinetes fan entrar En Joanet on era el pare d’ambdues (p. 23), rei que el rep obertament:

“-Déu lo guard, senyor rei! -diu En Joanet.

-Benvingut sies, Joanet! -diu el rei Sabi-. Digues-me, i com t’és anat?

-En popa de tot! -diu En Joanet-. He fet lo que Vossa Reial Majestat em comanà” (p. 23) i li trau tot lo que li havia demanat el monarca, ho posa en mans seues, i ell, que ho palpa (un tret en línia amb el matriarcalisme) i es beu la llet i toca el tel, li comenta:

“-Sí que ho és, de sa font! (…) i es toc també em diu que es tel també ho és, de ses costelles d’una lleona que alletava” (p. 23). Per això, el rei, en veure que En Joanet se li arramba, “li dóna un abraç ben fort i li diu:

-Venturós, tu, que ho has fet així com et vaig dir. Molts n’hi eren anats per lo mateix que hi ets anat tu, i aquella lleona sempre els esbenava[1](p. 24).

Al moment, veiem que el rei torna a fiar en el jove, guarda l’ampolleta i el tel i li prepara una ampolleta i un tel nous (p. 24). I l’endemà, a més, li addueix que la mare d’En Joanet roman viva (p. 24), li comenta que sa mare ha mentit el fill (p. 26) i, amb els dos objectes nous que el monarca li lliura i amb una explicació de com En Joanet haurà de respondre a sa mare i a la situació, pregunta al jove si li promet que farà lo que ell li ha dit. Aleshores, En Joanet, li contesta:

“-L’hi promet, senyor rei! -diu En Joanet.

-Idò, endavant ses atxes! -diu el rei Sabi- Vés a treure es mateix cavall i parteix més que de pressa!” (p. 27).

El jove fa marxa i, en aplegar on és sa mare, ella beu de l’ampolleta i, ràpidament, li comenta:

“-Ja estic bona!”

I ja pega bot des llit i s’aferra per En Joanet, i besades i més besades” (p. 29).

Però, com que el negret és eixerit i copsa que ni l’ampolleta, ni el tel són els mateixos de la primera vegada, quan se li acostarà la mare, li ho dirà i capta l’enginy del rei Sabi (p. 30). I, així, veiem que el matriarcalisme promou la bondat i que els caps d’Estat (ací, plasmat pel rei Sabi) tracten de predicar amb l’exemple sense desentendre’s de les persones de bon cor (ací, En Joanet).

Un poc després, la mare (com ja havia indicat el rei Sabi a En Joanet) li posarà tres proves… i el jove les superarà i, al capdavall, àdhuc, En Joanet demanarà pietat al negret (com li havia proposat el rei Sabi). I, com que el negret es mostra pietós amb el jove i, un poc després, la mare veu que el fill és mort i vol reviscolar-lo, ella passa a “salvar” En Joanet (p. 35), el trau de la fossa on era el jove (ara, en bocins) i fa que el cavall que havia menat el fill se’n vaja cap a cal rei Sabi (p. 35).

Immediatament, les filles veuen el cavall, el reben, el rei Sabi ho interpreta i diu a les filles:

“-Vos dic que ens va bé ferm” (p. 35).

I el monarca indica a les fadrinetes quines passes han de fer per a que reviscole En Joanet, ara que el negret no l’ha tombat. I elles, molt avinents amb son pare, seguiran els dictats i… així, les jovenetes ho fan possible: “aquell cos obri ets ulls, (…) s’aixeca, vestit així com anava quan es negret l’estrangulà (…).

En Joanet tornava a esser viu” (p. 37). I, per tant, no sols la dona (les dues fadrinetes) ha salvat l’home, sinó que ho ha fet mitjançant la delicadesa i la bonhomia (en aquest cas, del pare i de les filles).

I, aleshores, el rei Sabi comenta a En Joanet que el negret és qui té els seus ulls i que vol recuperar-los. Les fadrinetes fan costat al jove abans que ell faça via i, quan tornarà a cal rei Sabi, no solament el monarca recupera els ulls, sinó que les filles li’ls posaran bé i, llavors, el rei diu a En Joanet que pot casar-se amb la filla que trie: “Essent tu fadrí, i fadrines les meues filles, digues quina vols, vos casareu i vos donaré sa corona” (p. 42).

En Joanet, per sorteig, en tria una i s’hi casa. Per tant, a banda d’haver complit el jove, també ho ha fet el rei Sabi i, igualment, tots quatre (les fadrinetes, el rei i En Joanet) han actuat amb bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací vol dir “reduir a trossos”.

Adduirem que hui, 16 de maig del 2022, hem trobat aquest article, molt interessant, i en què podem copsar vincles entre la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud), la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i els Sants de la Pedra, Abdó i Senen. Fou publicat en el 2018: https://www.diario26.com/254593–1-de-agosto-dia-de-la-pachamama-cuando-el-ser-humano-le-agradece-a-la-madre-tierra.

Recordem que, per exemple, el nom Demèter”, com m’indicà Pere Riutort, estudiós de la llengua grega, el 15 d’octubre del 2017, “és una transformació de ‘Ge-meter’, la ‘Terra Mare'”.

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

Jóvens eixerits, amb bon cor, líders i molt oberts

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses sabates de pell de poll”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el monarca, l’endemà, entrega a En Pere una guarda de cent conills i fa una prova al jove: han de tornar tots ells. I En Pere, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via i es troba amb una jaieta acompanyada d’un infantó (p. 67), dona que li aplanarà molt el camí. La velleta li demana alguna coseta per al xiquet (p. 67) i En Pere, immediatament, li dona tot el recapte que duia per a menjar. Aleshores, la jaia “es treu un fabiolet i diu:

-Jas aquest fabiolet, que (…), en sonar-lo, faràs venir davant tu qui vulgues” (p. 67) i, al moment, desapareix la velleta i, En Pere, agraït per la col·laboració de la dona com també de la de l’home que havia vist pel camí i que li havia facilitat que superàs la prova de la filla del rei, es marca servir-los tan bé com sàpia.

Un poc després, En Pere fa sonar el fabiolet i que apareguen els conills que demanava el rei, i es plasma el lideratge del jove, ja que, cada dia, “es conillets, els més obedients del món, as fabiolet” (p. 67).

A més, uns mesos després, la filla del rei (com també ho farà, en acabant, la reina) es presenta disfressada a En Pere, qui la coneix i li dona un conillet. Aleshores, la princesa fa via cap a cal rei i, quan ella “arribava a la ciutat” (p. 68), En Pere es trau el fabiolet i el conill bota dels braços de la jove. I, al capdavall, el rei es disfressa de caçador i li demana que li venga un conill, i En Pere li’l dona a canvi de lo que pese en or.

El rei se’n va cap al palau, entrega el conill al cuiner, el cuiner el trau a la taula i, quan el monarca anava a fer-ne bocins, En Pere fa sonar el fabiolet i, “a l’acte, aquell conillet pega bot de sa taula, pren portal i, des d’allà, cap a En Pere!

(…) Sobretot, es compleix s’any i es dia que En Pere guardava es cent conills i, amb tots ells, es presenta a cal rei” (p. 70). I, com que el rei, amb intenció de fer que el jove no puga casar-se, tira junta amb tots els senyors grossos de la cort, els quals li proposen “d’omplir un sac de mentides” (pp. 70-71), En Pere diu al monarca que ha de parar el sac i el rei ho accepta. I, al moment, li trau la primera mentira: la joveneta. En acabant, la segona: una jaieta pobra, que era la reina. I, finalment, li trau que se li havia presentat un caçador, que era el rei. Llavors, podem llegir:

“-I ben grosses, totes tres! -diu el rei.

-Idò -diu En Pere-, si són tan grosses, com confessa Vossa Reial Majestat, ja podem donar per ple es sac!” (p. 72). I el rei, com veu que En Pere ho ha aconseguit, “se’n va a sa seua filla i li diu davant la reina:

-Filleta meua! No tendràs altre remei que casar-te amb En Pere. Ha complit lo que deien ses dictes i jo, ara, no puc fer sa meua paraula dolenta. Filleta, ja ho saps que paraula de rei no pot mentir. (…) Ell és més viu que una centella i això necessita un rei i, llavors, que em pareix que ha d’esser un bon al·lot” (p. 72).

Al moment, veiem que la filla del rei accepta En Pere com a marit, els criats el deixen un home presentable i es feu l’esclafit, la princesa i En Pere es casaren, es feren moltes festes dins tot el regne i visqueren molts anys de concòrdia.

I, així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, s’aprova les persones que actuen de bon cor, la generositat (ací, primerament, amb l’home i, en acabant, amb la jaieta), que la dona salva l’home, fins al punt que, com hem vist, el conill, al capdavall, sempre anava cap a qui actuava amb simpatia cap a la bonhomia i cap a les persones de bona fe (en aquest cas, cap a En Pere).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, molt col·laboradores i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de detalls com que es fa lo que vol la dona o en què, al capdavall, la dona salva l’home, és “Es corbet[1] des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, hi ha un sabateró que un dia se n’anava cap a un pou i es troba un corbet, qui li diu que l’home té tres filles: Na Francina, Na Bet i Na Catalina… i el senyor li ho accepta (p. 20).

Tot seguit, el corbet li comenta que, si li du la filla Francina, ell li donarà una bossa de diners que no s’acaben mai (p. 21). I el pare ho acceptarà, però, en primer lloc, com que l’home se’n torna a casa i no volia dir ni a la dona, ni a les tres filles què havia ocorregut, “Sa dona i ses filles, aviat, conegueren que tenien cosa (…); pregunta d’un vent, pregunta de s’altre, no estigueren a pler fins que l’hi feren amollar” (p. 21) i, així, ell cedeix a les dones i, per tant, es fa lo que elles volien.

La filla gran, Na Francina, i la segona, Na Bet, faran un pacte amb el corbet i, a més que se n’aniran amb molta espenta cap a una mina que “desembocava dins un grandiós jardí, a on hi havia tota casta d’arbres i plantes de gran tòria[2], vestides de fulles i flors i carregats de fruita, de caminals i sequioles i safareigs i estanys i brolladors (…) i tot esbarts d’aucells” (pp. 23-24). I, això sí, hi havia una cosa que el corbet no els permet (com tampoc a la germana petita): entrar en la cambra on ell dorm. A canvi, “Per berenar, dinar i sopar, no has de fer més que asseure’t a sa taula i demanar allò que et vendria bé menjar; i sortiran tres ombres i t’ho duran” (p. 24). I, així, es plasma que la dona està ben tractada. I, de fet, això es repeteix en la rondalla.

A continuació, Na Francina i, després, la segona (és a dir, Na Bet), troben que en la cambra a què no els permetien entrar, hi havia “un fadrinet d’una vintena d’anys ben tallat de totes ses parts des seu cos, blanc i vermell” (p. 27), o siga, de bon cor (el color blanc) i agosarat (el color vermell). Però, com que no compleixen lo que ell els havia dictat, apareixen en un espai obert i ben pobres.

I, quan passem a la tercera filla, la cosa canvia: Na Catalina, quan ja és al costat de son pare i del corbet, comenta, amb molta espenta, al corbet:

“-Jo, lo que faig (…), ho faig sempre de mon beneplàcit. A la força, ningú escapà de fer-me fer res. Mon pare et pot guardar de mentir.

-És ben ver! -diu es sabateró-. Na Catalina (…): a les bones, li poden fer fer qualsevol cosa, en poden fer corda, d’ella. Ara, a les males, res.

-Bo -diu es Corbet-. Lo millor serà que facem via.

-En voler -diu Na Catalina” (p. 35).

Un poc després, Na Catalina i el Corbet es trobaren “tots dos dins aquell magnífic jardí, fonc tot u” (p. 35), i, a banda que la jove és molt servida per les ombres i quan ella els ho demana, ella considera que no vol acabar com les seues germanes i que, per tant, “jo m’he d’estar aquí sense treure un peu des solc que em senyalà es Corbet i n’he de veure la fi, de tot això! Ja ho veurem com serà tot això, en esser cuit! Aquí he d’aguantar la mestra encara que el dimoni en pas!

I, així com ho digué, ho féu: no s’acostà mai a sa cambra des Corbet, ni de dia ni de nit, per més que es ganes que en tenia l’alçaven en pes, de vegades.

I (…), com hagué fet set anys, que Na Catalina era allà dins, una nit, a les dotze en punt, sent una veu que li deia:

-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra i li comentava “som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: la dona (ací, Na Catalina) sí que podria salvar el Corbet. I, de fet, ho farà. 

En relació amb la noblesa (en la rondalla, de Na Catalina), comentarem que, ahir, 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que també l’associava al refrany “El llaurador, de bona gana ho dona”“Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, primerament, empra la forma “corb” i, des d’aleshores, “corpet” en lloc de “corbet”: “me troba un corpet, una mica de corb” (sic, p. 20).

[2] En el DCVB, apareix com “Abundància de branques i fulles; vigor, forta creixença d’una planta”, a nivell de Mallorca i de Menorca.

Jóvens amb bon cor, amb molta espenta i molt oberts

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, llegim que, un poc després, mentres que li parlava la filla del rei, senten el drac,… En Joan, amb molta espenta i amb el cavall i amb el gos com també amb l’espasa, “envest es drac pegant-li una mala fulla” (p. 70), es fica entre els set caps del drac, veu on és la junta (p. 71), afina el drac i, a continuació, En Joan “li talla ses llengües des set caps, les s’amaga i se’n va i desferma sa filla del rei.

-Ja te’n pots anar en voler -li digué, quan l’hagué desfermada” (p. 71). I, així, el jove ha seguit les directrius de la filla i l’ha salvada però no es presenta com un alliberador sinó que li diu “T’he salvada (…). Tu tens ses feines a ca teua; i jo, a fer món cap envant” i, al capdavall, la filla del rei no el pot tòrcer (p. 71) i “arriba a la ciutat” (p. 71) i, així, a on eren el rei i la reina.

Aleshores, el rei fa unes dictes: “que es present es qui ha mort es drac, i es casarà amb sa seua filla” (p. 72) i, com en rondalles semblants, ho fa un arriscat (en aquest cas, un oportunista, “arriscat”, en la rondalla), i, com que diu al rei que ell ha mort el drac, el monarca, fidel a la paraula (“Paraula de rei no pot mentir”), ho exposa a l’aspirant, es preparen les noces i tot, malgrat que la princesa li comenta “Això no és es cavaller que matà es drac!” (p. 72).

I, un poc abans de l’inici del casament, hi apareix En Joan, “qui havia tenguda notícia de ses dictes del rei i se’n venia perquè li donassen lo que s’havia guanyat” (p. 72) i, com que la princesa diu que eixe sí que és el cavaller que l’havia salvada i, a banda, En Joan exposa al rei les llengües del drac i encaixen en els distints caps de drac i, àdhuc, la filla del rei comenta “Aquest és qui el matà” (p. 73), En Joan i la filla del rei es casen (p. 73).

Un poc després, veiem que la princesa i En Joan se’n pugen a una torre i que, un dia, la filla del rei li parla del castell de Liorna, que qui hi va, no torna. I, ell, amb molta espenta, tria anar-hi i, entremig, troba una jaia, qui el tempta i la terra s’obri i s’engoleix En Joan, el ca i el cavall.

Llavors, el germà, En Bernat, mira l’ampolleta i, en veure-la, diu, respecte a En Joan: “Me’n vaig a ajudar-li” (p. 74) i aplega a la cort i, encara que la filla del rei anava de dol i li comenta que qui se n’anava al castell de Liorna no en tornava, En Bernat li respon:

“-Idò, ara hi aniré jo. O tornarem tots dos o hi quedarem tots dos” (p. 76) i, amb molta espenta, se’n va cap al castell, amb el cavall i amb el gos. I, quan la jaia li dona un cabell per a que calme el gos, En Bernat, li comenta que el ca no mossega, agafa la velleta i li diu que, o allibera En Joan, o l’ofega. Immediatament, la jaia allibera En Joan, “Es dos germans es donaren un abraç” (p. 77) i, a més, En Bernat ordena la jaia que òbriga dos batiports i, aleshores, “en sortien tot un enfilall de cavallers, lo més plantosos i ben tractats. Tots eren fills de reis, o comptes o marquesos” (p. 77). I, tots ells i els dos germans, se’n van cap a la cort, En Joan es casa amb la filla del rei i, quant al germà, En Bernat, “el casaren amb una neboda del rei, el feren sa segona persona de tot es regnat. I aquells dos germans amb ses dues dones i amb tota s’altra família, visqueren anys” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ara mateix!”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, veiem que En Bernadet, des de baix de la torre, convida N’Elienoreta a fer via (p. 18) i, a més, la velleta Trec-a-trec diu a la jove que “cullga ses roses d’aqueixs tres rosers d’aquí devora, sa blanca blanca, sa vermella vermella, sa blava blava, que prou bon servei ens faran” (p. 19), per a impedir que son pare agafe tots tres. I la jove ho accepta, les pren i En Bernadet, N’Elienoreta i Trec-a-trec se’n van com una bala (p. 19) cap al palau.

I, des de llavors, el Vell Orquès anirà a la torre a fer-li les mateixes cançonetes a la jove i, quan el sedasset diu al vell que N’Elienoreta se n’havia anat junt amb “En Bernadet, fill de rei, i Na Trec-a-trec, que la se’n dugueren per fer-los de criada i de dona vella” (p. 21), l’home no s’ho pensa dues vegades i es proposa agafar-los.

Ara bé, en distints passatges, la vella diu a N’Elienoreta que no es gire, que vaja avant i, quan veu que el pare de la jove és molt a prop, que N’Elienoreta solte la rosella blanca (i la neu ho complica a son pare), la rosella vermella,… però, “per tirar-la més enfora, es gira una micoia darrere” (p. 25) i el Vell Orquès, son pare, li diu que es torne en cara d’ase (p. 25) i, des d’eixe moment, la jove canvia el cap però no la resta del cos.

En Bernadet demana a la velleta com s’ha de presentar a son pare i a sa mare, reis, després d’haver trobat la dona que faria de reina, en un futur, i no la dona de ningú dels seus dos germans, ja que “Es qui la hi durà més, que sia més trempada per enllestir totes ses feines, aquell serà amb aquella l’hereu de la corona” (p. 27). Així, En Bernadet i la jove es presenten al pare i a la mare del jove i, com que En Bernadet els comenta que, quan la veié, feia poc, tenia “sa cara més garrida que jo hagués vista mai” (p. 27) i, a banda, els addueix “jo no em casaré amb cap altra més que amb aquella” (p. 28), el rei fa unes dictes: “es qui, des tres fills, ens durà s’al·lota més trancosa i bencarada, aquell serà s’hereu de la corona i es casarà amb aquella i seran rei i reina tot d’una” (p. 28).

I, així, comencen per una prova d’enginy i de tranc, o siga, d’habilitat, de destresa (p. 28). I, en les tres proves, la velleta Trec-a-trec se’n va a la torre, ordena que facen una brou amb gallineta i li’l dona al Vell Orquès (el pare de la jove), qui li destaca lo bo que està el menjar. A canvi, el Vell Orquès li concedeix un desig: una peça de roba que havien teixit per a N’Elienoreta (p. 34), un gosset tan galanxó, tan viu i bellugant-se (p. 42). Si, en la primera prova, guanya N’Elienoreta a les altres dones que aspiraven a ser la reina, en la segona, també i, així, farà que, del gosset, isca “un ruixadell de perles i diamants” (p. 45). El rei, en els dos casos, diu que la jove “ha guanyada s’acció!” (p. 46).

En acabant, la velleta demana al Vell Orquès que ella puga triar la llocada que considere millor. Li ho concedeix, Trec-a-trec la tria,… i N’Elienoreta la porta al rei i a la reina i els reis es posen de part de la jove.

I, després de menjar el Vell Orquès el tercer brou de gallina, Trec-a-trec li diu que la jove ha guanyat dues vegades a les dones amb què es casarien els altres germans del jove En Bernadet, i el pare de N’Elienoreta respon a la velleta: “T’he promès que et faria es favor que em demanaries, i el te faré (…). I, sobretot, el me demanes per una filla meua” (p. 60).

Aleshores, “Na Trec-a-trec (…) ja li ha estret, des d’allà, volant com un estel cap allà on era N’Elienoreta. Diu a aquesta tot lo que ha de fer i, a l’acte, ho fa” (p. 60). I, després que la jove agafe un espill, “sa cara d’ase li boteix i es torna a trobar amb sa mateixa cara que tenia primer, més garrida i preciosa que el sol.

A l’acte, es presenta amb En Bernadet al rei i a la reina” (p. 60) i tant la cort com el rei, qui diu “Ara mateix!” (p. 61), accepten que es casen En Bernadet i N’Elienoreta i, un poc després, es casen, es fa l’esclafit i, a l’acte, el rei els donà la corona (p. 61).

Cal dir que, en molts passatges d’aquesta part de la rondalla, es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona salva l’home i que actua amb molta espenta (molt plasmat en la velleta Trec-a-trec).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Té mel a sa boca i és fill de rei!”, dones jóvens i de ment oberta

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “N’Elienoreta”, podem llegir que, a banda que, tots els dies, eixa era la tasca que feia la jove, “son pare es plantava, cada dia, baix d’aquella torre i deia:

            -Elienoreta, ma filla,

            amolla’m un cabellet

            i, així, jo pujaria.

I N’Elienoreta, que era rossa com sa mel de maig i es seus cabells com a filallons d’or, amollava un cabellet a son pare, que (…) pujava dalt sa torre.

Sa torre estava as mig d’un grandiós jardí” (pp. 10-11), des d’on la jove podia veure tres rosers que li feien goig, cadascú amb una rosa de color diferent: blanc (com la infantesa i la innocència), vermell (com la sexualitat i la valentia) i blau (com el cel obert i la comunicació, com també com la mar). Fins que, un dia, com que son pare, el Vell Orquès, li deia “Ets massa tendra encara per saber-ho” (p. 11), aplega a una conclusió: “Quan mon pare no em vol dir què hi ha amb aquestes roses d’ací baix, qualque cosa grossa hi ha d’haver, forçat. Ja sé què faré: quan mon pare tornarà, no li amollaré es cabellet per pujar, que primer no em diga per què són aqueixes tres roses d’aqueixs rosers” (p. 11) i, així, veiem un passatge semblant a quan, en la cort, el rei deixa que siga la seua filla (a qui, d’alguna manera, considera que ja és una dona) qui prenga una decisió i que la seua boca en siga la mesura: la dona (ací, N’Elienoreta), encara que és més jove que el Vell Orquès, és qui té la darrera paraula.

Així, ella és qui “salva” emocionalment son pare (qui representa el pare, l’adult): li amolla un cabell. Sí, però, des d’ara, ell li haurà de pagar un tribut: explicar-li la finalitat d’aquelles tres roses. I, a banda que li ho diu, la jove li comenta “Massa tendra? (…) Ja fa estona ferm que m’han desmamada! No duc cap gota de llet pes morros!” i, malgrat que ell tracta de temptar-la a cedir-li, N’Elienoreta li respon:
“-Massa tendra i tenc quinze anys? (…) I que trob que són ben molts! -diu sa pitxorina” (p. 13). A la tercera, el pare li ho amolla: de la rosa blanca, en sortiria un camp de neu; de la vermella, un camp de brases i, finalment, de la blava, un braç de mar. La dona (ací, jove) ha assolit lo que volia i el Vell Orquès cedeix i la fadrineta compleix la paraula i fa possible que son pare puge la torre,… i ell copsa que la seua filla, “com més anava, més garrida i bella tornava (…), tan gallarda, tan gentil, tan galanxona” (p. 13).

Fins i tot, veiem “aquella cançó que es fadrins solen cantar a ses fadrinetes ben garrides ben garrides i que diu:

            -Vós teniu la vermellor

            de la flor de la roella[1]

            les[2] colors de la poncella,

            i, del lliri, la blancor” (p. 15).

I el Vell Orquès sospita que el primer fadrinel·lo que guiparà la jove, se n’enamora (p. 15). I… així ocorre: En Bernat, fill jove d’un rei, “anava pel món a veure si en guiparia cap, de fadrinel·la, que li entràs per s’ull dret” (p. 15) i, quan la veu, els dos jóvens “ja romangueren entesos per fugir aquella mateixa nit” (p. 15). I, immediatament, ella bota d’alegria i totes les coses que hi havia en la torre i que li feien de súbdits (a qui ella tractava molt bé), i, igualment, quant al fill del rei, els comenta:

“-No m’enganarà, no! -deia ella-. Sabeu quin bell jove que és! Oh, si l’haguésseu vist! Té mel a sa boca i gràcia per tot el cos! I és fill de rei!” (p. 16).

I, aleshores, entra en escena una maceta de morter (que pot recordar el treball i la persistència), de nom Trec-a-trec, qui li serà decisiva al llarg de la rondalla i que li farà d’alliberadora, una mena de velleta que dirà lo més adient en cada moment a N’Elienoreta: com a criada i com a dona vella (p. 16). En aquesta rondalla, N’Elienoreta desenvolupa l’arquetip de la princesa, en què s’uneixen la bellesa i la valentia i, per descomptat, simbolitza la jove que passa de la infantesa a l’aventura d’un viatge cap al demà i a eixir d’eixa torre que li impediria forjar el seu futur,… però acompanyada de la velleta Trec-a-trec, una dona agosarada, de ment oberta (dos punts en comú amb la jove) com també sàvia.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Així es diu en aquesta cançó popular mallorquina. La forma genuïna és “rosella”.

[2] Ací respectem la lletra de la cançó.