Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

La princesa, cap de colla i molt oberta, salva l’home

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home i, en què, a més, dirigeix moltes persones i de manera que hi ha molt bones relacions entre la dona i els criats i les criades, és “Es Mèl·loro Rosso, la qual figura en el Tom VIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des de molt prompte, el rei d’un regne veu que la seua filla no hi ha qui la guaresca i, un dia se li presenta una fada i li diu “La senyora princesa no s’adobarà fins que no li passin es ‘Mèl·loro Rosso’ per davant la vista. (…) Una casta d’aucell que té tal virtut que, si el passen per davant sa vista de la senyora princesa, romandrà la senyora princesa sana i en l’acte” (p. 117). Ara bé, el tenia el rei Tortuga i calia anar a un regne i, així, el pare de la princesa, per orde de la fada, enviarà “es senyor més gros de la cort amb set criats vestits de gala a aquell castell; se presenten a N’Amet” (p. 118) i hauran de complir els dos acords que els posarà N’Amet, el majordom del regne on mana el rei Tortuga.  I així ho fan.

En tornar a la cort, la princesa, Elienoreta, reviscola, ja que l’ocell li dona ales.

Però, com que el rei Tortuga, d’acord amb u dels pactes, volia N’Elienoreta i, en canvi, la princesa, des de molt prompte, el Mèl·loro Rosso, eixe serà u dels seus objectius, tot i que, com li comenta el rei Tortuga, “Aquí seràs respectada de tothom com una reina” (p. 123).

En un passatge d’aquesta rondalla, el rei Tortuga veu que N’Elienoreta prefereix el Mèl·loro Rosso (“El trobava tan garrit, tan agradós”, p. 126), perquè  “qui m’ha tornada a mi sa salut i sa vida és estat (…) es ‘Mèl·loro Rosso’. Per lo mateix, o jo no em cas, o em cas amb so ‘Mèl·loro Rosso’” (p. 128). Però, ací, el rei ordena al majordom N’Amet que la porte a un bosc i que la mate, de manera que el monarca puga, àdhuc, beure la sang de la jove. Però el majordom, que veu una cabreta, mata l’animal, torna a la cort i fa creure (al rei Tortuga) que l’ha morta. Aquest passatge és clau, ja que, des d’un poc després, el rei Tortuga, tracta de desfer-se de Na Elienoreta. Però la fada, que és una dona vella de bon cor (un detall matriarcal molt vinculat amb moltes rondalles en llengua catalana), li diu que el Mèl·loro Rosso, a diferència del rei Tortuga, “és un fill de rei com no se’n troben baix de la capa de Déu de tan garrits, galanxons i de bona part; llavors, que, es dia que surta de s’encantament, serà es rei més poderós de la terra. I ha d’esser Vossa Altesa que l’ha de desencantar, consentint a casar-se amb ell…

-HI estic consentida! –diu N’Elienoreta.

-Ja ho sé –diu sa jaieta-; i, per això és que li comparesc en aqueix bosc” (p. 133).

D’aleshores ençà, la fada, per mitjà d’un llibret a què accedirà la princesa Elienoreta i de què farà ús, no sols aconseguirà que els criats li siguen fidels i que ella els considere bé, sinó que, a més, fracassen tots els intents del rei Tortuga, però que, per contra, ella accepte, en agraïment, N’Amet, el darrer representant del rei Tortuga, ja que, com li diu el llibret, “és ell es qui li pot ajudar més a veure satisfets es seus desigs!” (p. 158) i qui no l’havia morta. Per això, la princesa diu “Veniu tots darrere mi i darrere aqueixa bona persona que és venguda a veure’ns” (p. 161), en al·lusió a N’Amet.

I, mentres que, els criats del rei Tortuga junt amb el monarca ballen, la princesa Elienoreta agafa la gàbia daurada, l’obri, trau el Mèl·loro Rosso i “li dóna una aferrada pes coll ben estreta tot dient-li:

-(…) Sí que et vull! Sí que et vull per marit! A tu, et vull i no en vull d’altre!

Que me’n direu? Encara la princesa Elienoreta no havia acabat de dir aquelles paraules, com es Mèl·loro Rossa tornà un galant jove, es jove més galanxó i agradós que ulls de persona nades hagen vist mai (…). I no va esser just galania des seu cos, lo que tenia aquell jovenet: va esser s’hereu de sa corona des regnat més gran del món” (p. 162). Un poc després, van a cal jove, junt amb N’Amet, els criats i les criades de la princesa i, no sols el jove tornà a veure els seus pares, sinó que el rei i la reina com també, en acabant, el pare i la mare de Na Elienoreta, accepten la parella i els coronaren com a reis (pp. 162-163). Un exemple més en què la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

“Endavant!”, dones eixerides i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII, un poc després que En Bernadet lliure l’anell a Na Fadeta i de dir-li que cerca “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, ella li respon:

“-Jo en som –diu Na Fadeta-. Mon pare és el rei. Mira, si el vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No el deixis, i aviat hi seràs. (…) Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no et sentin: Fadeta, què en puc menjar?” (pp. 58 i 60), perquè així, ell podrà fer via. Per això, un poc després, Na Fadeta li demana “¿Tendràs present això que et dic?

-Massa que l’hi tendré –respon En Bernadet” (p. 60) i, així, de nou, es fa lo que vol la dona.

En Bernadet, com que farà cas a lo que li diga Na Fadeta, veu com els vents bufen al seu favor.

Com a exemple, direm que, en la prova posterior a aquella en què Na Fadeta diu “Homenets i donetes, hala, tots a treballar” (p. 62) i que, en acabar la tasca, ella “amb un realet de plata (…) els posà a tots dins sa mà” (p. 63), veiem com, de nou, En Bernadet, no sols li demana ajuda (i ho fa moltes vegades, en la rondalla), sinó que “rompé en plors.

Li compareix Na Fadeta.

-Què tens? –li diu.

– (…) Ton pare, que m’ha dit que, de mi, en faran quatre quarters si, es vespre, no he tret aquest bosc (…), no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics  que ha de tenir a sopar!

-D’això estàs embarassat? –diu ella” (p. 64).

I, així, serà Na Fadeta qui ordena a tot un esbart de dimonis que es passen a fer la tasca d’En Bernadet… i ho compleixen. I, a banda, com en altres moments, Na Fadeta diu a En Bernadet “Per amor de Déu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat.

-No hages por! No ho diré, no! –s’exclama ell” (p. 65).

Una mostra més en què es fa lo que vol la dona és quan, en la prova següent, després que ell ploràs (p. 66), li diu Na Fadeta:

“-Si em promets de fer lo que et diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga[1] a mon pare.

-Sí que t’ho promet! –diu En Bernadet” (p. 66). I, tot seguit, li dona órdens i li diu què ha de fer (convertir-la, a ella, “fins que es tros més gros sia com una llentia”, p. 67), però…, ell trau una actitud no pròpia de lo matriarcal: desafiar l’autoritat matriarcal, que no els dictats de la dona, ja que, com ara, hi ha casos de presidents d’Estat, per exemple, l’uruguaià Pepe Mújica (qui ho fou del 2010 al 2015), amb una actitud i amb una política molt en línia amb el matriarcalisme, però En Bernadet acabarà acceptant lo que ella considera millor (p. 67) i que, fins i tot, permetrà que assolesquen l’objectiu:

“Se’n va an Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga:

-¿Ho veus, com la t’he treta i mes som tornada a confegir lo mateix que abans?”. Ara bé, com que Na Fadeta havia eixit amb un dit tocat, En Bernadet li pregunta:

“-I que ens pot esser mal això? –diu En Bernadet.

-No, si tu em vols creure –diu Na Fadeta.

-Massa que te’n creuré! –diu ell-. Digues coses!

-idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga” (p. 68).

En Bernadet lliura l’anell al rei, i el monarca li ofereix casar-se amb una de les tres filles, si bé, en el fons, Na Fadeta no n’és la preferida. Però ell, en reconéixer un detall d’un dit de Na Fadeta, farà que el rei accepte el futur matrimoni.
I, aleshores, el rei, com que hauria preferit una altra tria, tracta de desestabilitzar el bon dormir dels dos jóvens. I ella, eixerida i intel·ligent, diu a En Bernadet que passe a l’acció. Afegirem que, en aquesta rondalla, assistim a una sèrie de passatges en què s’uneix que Na Fadeta actua amb molta iniciativa, que es fa lo que ella comenta a En Bernadet (o que sí que li aprova), però, molt prompte ell no li creu. I Na Fadeta, amb el seu enginy, farà possible que els dos superen totes les proves, fins i tot, amb diligència, com veiem en aquestes línies:

“-Bona la m’has feta, amb aquest no creure! –diu ella.

-Jesús! No t’enfadis! – diu ell-. Costarà poc baratar-lo!

-No! –diu ella-, que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i ens hi trob. Endavant, i ja ho veurem!” (p. 72).

I, així, és la dona (Na Fadeta) qui no es para en palles, sinó que actua immediatament i amb creativitat, fins al punt que, al rei, que té intenció de carregar-se els dos jóvens, farà pensar que són en el llit (i no amb uns odres plens) i així ells s’alliberaran de les males intencions.

No obstant això, com que el rei descobreix que la fila ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat rondalles, contarelles, etc. de línia matriarcal, a les que m’han recomanat rondalles en llengua catalana, a les que prenen part en el treball sobre el  matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] L’anell.

“Li has donat vida, a ta mare”, la dona salva l’home

 

El 29 d’agost del 2021, en resposta a un escrit que havia publicat en Facebook, Francisca Farre em comentà “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona.

 Et sona?” i li diguí “Sí, Francisca. De fet, en aquesta rondalla, l’home va per davant, però la dona, darrere, li diu què ha de fer”. Immediatament, em respongué “Sí, li fa cas”. Aleshores, li vaig afegir “I el missatge és clar: cal seguir els dictats de la dona, perquè donen vida i fan estar viu”.

En relació amb aquestes paraules direm que, l’endemà, de bon matí, cerquí informació sobre sistema matriarcal i em trobí que, en la pàgina de Facebook “Belladonna Cosmètica fresca, natural i ecològica”, dedicada a salut i bellesa, hi havia un post del 8 de març del 2017, que reproduïm totalment, perquè va en línia amb la visió matriarcal i no limitada a l’accés al poder, ni a lo econòmic, ni a lo laboral, tan habituals en la premsa i, com ara, en Internet, junt amb una tendència (si més no, a nivell de partits, d’ajuntaments i d’associacions) a lo que podríem dir masculinització de moltes dones que impulsen determinats grups feministes o des de molts ajuntaments que es posen la medalla de ser d’esquerres o progressistes. Textualment, diu així:

“8 DE MARÇ –DIA DE LA DONA

Crec que hem de seguir defensant els nostres drets, no ja des de l’odi, ni en contra de res ni ningú; sinó, amb amor, rescatar el nostre poder i connectar amb la nostra essència femenina que té la virtut d’unir en lloc de separar.

En algun moment va haver-hi una gran equivocació, que encara moltes dones no han sabut rectificar: es va creure que masculinitzant la nostra vida i la nostra sexualitat ens alliberariem.

Ara toca evolucionar cap a un altre estat, transitar un camí difícil però preciós: Sortir del paradigma matriarcal-patriarcal per evolucionar cap a una energia matrística, en equilibri entre l’home i la dona i sense dominació de cap tipus, sense jerarquies; sinó reconquerir el poder entés com a un concepte molt més ampli i sagrat al que arribarem prenent contacte amb nosaltres mateixes, com a dones i com a creadores de vida, harmonitzant el principi femení i masculí a dins nostre (l’alquímia verdadera) i reconnectant amb la Naturalesa i els seus cicles”.

El posí en el meu mur, el dediquí a Joan Sala Vila (un amic i escriptor nascut en 1929, de línia cristiana i molt obert), qui, al moment, em comentà: “La humanitat és el tot, home i dona, en pla d’igualtat, no de superioritat sinó amb diferències necessàries en la veritat humana, per bastir la convivència”. Li contestí “Ho tinc assumit. De fet, per exemple, el sistema matriarcal d’organització, de viure, de respondre, de relacionar-se, de crear, d’entendre la sexualitat, etc., és molt obert i afavoreix un estil de vida molt participatiu, una sensibilitat ben considerada, una vida molt creadora però no destructiva (ni de la natura, ni de les persones).

Les rondalles en llengua catalana ho plasmen moltes vegades, moltes. I enllacen amb comentaris que em feu (i que em fa) un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal i de Sud-amèrica”. El mateix dia, Montserrat Rius Malet, en el post on figurava la informació sobre el 8 de març, escrigué “Bona reflexió. Jo penso igual. I, encara més, després d’haver viscut al Senegal i conèixer una manera diferent de viure”.

Tornant a la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, veiem que hi ha una col·laboració molt forta entre l’àguila i En Bernadet i que l’àguila, gràcies a la seua espenta i a que En Bernadet li dona forces (però sempre, complint les órdens que ella li dona, però de manera oberta i agradable), apleguen a l’objectiu (p. 55), molt a prop de la mar, i, a banda, l’àguila renuncia a un braç d’En Bernadet (p. 55), un acte d’altruisme, i li dona una orde més en línia matriarcal:

“-Veus aquelles casetes? –diu s’àguila-. Idò allà has d’anar. Hi trobaràs una jaia de cinc-cents anys. Per amor de Déu, fes lo que et dirà, i trobaràs es castell que cerques. Tots es que hi són venguts, i no l’han creguda, no els han vists pus.

En Bernadet se n’hi va i troba la jaia en es portal” (p. 56), qui, immediatament, li diu:

“-Idò, vine –diu sa jaia-, i et diré què has de fer” (p. 56). Li parla de tres germanes: Na Margalida, Na Rosa i Na Fadeta i, al moment, li comenta una cosa molt en línia amb lo matriarcal (en què les dones estan molt ben considerades i estan associades, fins i tot, a la saviesa), ací, en relació amb Na Fadeta, qui, a banda de ser garrida, “Idò encara és molt més llesta i sabuda. Tu mateix ho veuràs per lo que ara et diré. De llest que és son pare, el dimoni fa a mitges amb ell; i sa dona, la reina, sap encara set vegades més que el rei. Idò bé, Na Fadeta sap set vegades més que sa mare” (p. 56).

A més, la jaia li deixa clar el paper actiu i obert de la dona, ací, de Na Fadeta, sobre què ha de fer ell, amb un anell, en el pas final a la prova inicial: “Tu, llavors, surts i dius: Vet-lo aquí! L’hi dones, li contes lo que et passa; i ella ja et dirà lo que has de fer. I creu-la, per amor de Déu!, que tots es qui són venguts i no l’han creguda , no els han vists pus” (p. 57).

En aquesta segona part de la rondalla (ja que la primera inclouria la trobada amb cada u dels ermitans), apareix la dona matriarcal en tres formes (l’àguila, la jaia i la futura dona, Na Fadeta). I, a més, és la dona qui salva l’home i es recomana fer cas als seus dictats i, de pas, a la seua saviesa, detalls molt lluny de moltes campanyes feministes actuals. Vull afegir que la lectura de moltíssimes rondalles en llengua catalana i no inventades per campanyes dels darrers vint anys, m’ha permés aplegar a la conclusió que, indistintament del “vestit biològic” amb què u ha nascut, paga la pena seguir el sistema matriarcal de vida, de relació, d’actuació i de participació plasmat, en el cas dels catalanoparlants, sobretot, en les rondalles de fa més de cent anys i en les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, en què, fins i tot, apareix la senyora ama, la mestressa i la madona. Escric aquestes línies el 30 d’agost del 2021.

Aixi, hi ha una quantitat interessant de rondalles en què, si bé l’home salva la dona, no ho fa, com he comentat hui a ma mare, com el típic home que es presenta com a imprescindible, sinó en què la seua generositat cap a altres persones (o bé cap a animals) es veurà compensada en un retorn de favors que li aplanarà el camí per a salvar la dona. I, finalment, per exemple, en què un monarca agrairà les bones accions de l’home que ho ha assolit. Col·laboració, generositat, agraïment, compensació per les obres fetes amb bones intencions… Això sí que va en línia amb lo matriarcal.

Com a exemple, des de febrer del 2015, ma mare sap que, si demà morís mon pare, ella podria passar a viure en la casa que em comprí del tot i en què visc des de novembre del 2014, despres d’haver viscut un poc més de cinc anys com a llogater en una casa de ma mare. I la part inicial del títol d’aquesta entrada, me la digué un amic durant un comentari sobre les paraules que diguí a ma mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

L’home, al manar de la dona i salvat per ella

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home i en què, a més, es veu que la dona dirigeix  treballadors, és “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, la qual figura en el Tom VII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquest relat, veiem que un comte, molt gran senyor i perdut en el joc, només tenia un fill, Bernadet, fill que, molt prompte (encara que ja amb dèsset anys), se’n va cap a “Es Castell d’iràs i no tornaràs”. Entremig, el jove es troba amb tres ermitans molt oberts i de moltíssims anys, i que, per mitjà del tercer, es salvarà. Aquest tercer ermità li diu “Jo som el rei des aucells del cel” (p. 53) i fa que compareguen ocells i més ocells, fins i tot, una àguila (p. 54), la qual farà el paper de dona, i el porta fins a la mar. I, al moment, llegim que cap d’aquelles aus sabia on era Es Castell d’iràs i no tornaràs,… llevat d’aquesta àguila, “sa més grossa i més vella, que ja tenia es cap i es coll tot pelat, obrí boca i diu:

-Jo ho sé.

En Bernadet, tot d’una, s’hi acosta, i ja li diu:

-Com ho he de fer per anar-hi?

-Jo t’hi duré, si em vols creure –diu s’àguila.

-Estic a ton manar! –diu En Bernadet.

-Veus aquell bou? –diu s’àguila, mostrant-n’hi un que pasturava per allà devora-. Ves-hi, escorxa’l, fes-ne quatre quarters, els duus, els me poses damunt i tu també, i partirem” (p. 54).

Immediatament, En Bernadet ho fa i l’ocell eixampla les ales, pega a volar i se’n va per amunt i per amunt de les muntanyes, de tal manera que les muntanyes i tot se li aplanava. Per tant, en aquest passatge, no sols és la dona qui dicta lo que l’home haurà de fer, sinó que ell li diu “Estic a ton manar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en un comentari relacionat amb aquesta rondalla, en què la dona figura com a cap d’una acció en què intervenen hòmens i dones com a treballadors i en què ella és qui els paga i no, un home. I també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona (que no l’home) ho aprova

 

Una altra rondalla en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula i decisiva és “Na Dent d’or”, del Tom VI de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una dona molt rica, però ben rica, havia deixat en el testament que la filla única que tenia només es podria casar amb un home que, com ella, tingués una dent d’or i que, si no, la feia borda (p. 127).

Molt prompte, la jove es precipita i diu que, fins i tot, “Mal fos amb el dimoni, em casaria, amb tal que tengués una dent d’or” (p. 126). I, immediatament, apareix un personatge que se li presenta però que, com és molt malintencionat i prioritza les aparences (un detall patriarcal que no aproven les rondalles en llengua catalana recopilades i que hem tractat, moltes, de fa més de cent anys), fa que el cavaller que se li presenta, demane casar-se ràpid.

Però, al moment, entra en joc un personatge que serà clau al llarg de la rondalla: el cavallet d’ella, el qual, com en moltes altres narracions, uneix els reflexos, la iniciativa i la saviesa. I, com que la mare de la jove, “com se morí, li deixà, entre moltes altres coses, un  cavallet que era una ànima encantada, deixant-li ben comanat que mai resolgués res que no anàs abans a demanar de parer a aquell animaló” (p. 128).

El cavallet, un poc després de cercar-lo ella i de començar a raonar tots dos, li diu que aquell home, En Barrufet, no és una persona de bon cor, però que, de totes maneres, “Si tu fas lo que et diré (…), encara podria esser que en fosses escàpola, d’En Banyeta Verda, que allà on et vol dur és dins infern” (p. 129). I ella, més avant, li respon “Prou que ho faré tot així com m’has dit” (p. 129).

En Banyeta Verda la convida a desplaçar-la amb una carrossa (majestuositat, poder), però Na Dent d’or, seguint les órdens del cavallet, li ho agraeix i li afig que, com que no hi està avesada, que prefereix fer-ho amb el cavallet. I, tot i que En Banyeta Verda anirà darrere de la jove i del cavallet, la gran rapidesa amb que actua l’animalet, fa que puguen deixar arrere el dimoni i, a més, que puguen anar a cal rei.

Però, en cal rei, des de molt prompte, són molt ben acollits, ella i el seu aliat i, a banda, es destaca un detall matriarcalista que té molta relació amb moltes cultures matriarcals del món: la veu amb què parlen està en consonància amb el vincle amb la natura, la qual és entesa com una mare a qui cal tractar bé per a viure i per a actuar.  Així, “A tots aquells criats, els cridà fort l’atenció aquell que creien fadrinet, com el veien ben carat, tant ben fet de pertot, tan gentil, tan agradós i amb aquella conversa tan dolça i plaient[1], i li varen demanar:

-Escolta, i què et diuen, a tu?

-Donzell –diu Na Dent d’or” (p. 132).

Les coses podrien haver anat molt millor, ja que els reis eren molt acollidors amb Na Dent d’or (qui figurarà, durant bona part del relat, com Donzell), “l’estimaven com si os estat fill seu; i com eren una gent sense cap mal fel, un munt de bondats sense filet de polissonada, ses darreres que tenien de que En Donzell fos cap donzella; el creien un bon donzell!” (pp. 133-134).

Al moment, entra el fill dels monarques, sospitós que Na Dent d’or no fos un home sinó una dona. I la reina (que no el rei) posarà proves en què el fill i Donzell hauran de participar junts, si bé ell com a part temptadora i ella com a part que tria una opció i la desenvolupa (i molt bé): les dones tenen cura dels materials / els hòmens són més arreus; les dones prefereixen una filosa / els hòmens trien una espasa; les dones s’interessen pel material domèstic / els hòmens es mostren indiferents. No obstant això, el paper del cavallet farà que ella trie per lo que, tradicionalment, en la cultura patriarcal (com ara, la castellana, que no la vinculada amb la llengua catalana), es relaciona amb l’home. I, així, veiem trets que plasmen que la dona, en les cultures matriarcals, són la part activa i actuen amb molta espenta i amb reflexos (p. 138). Com a exemple, el fill, en la penúltima prova, diu a la reina (sa mare):

“-Què ha d’esser estat! –diu aquest. Que no se n’ha volguda mirar cap de filosa! Ara, d’espases, no en vulga saber més Vossa Reial Majestat! (…) tocades i provades!” (p. 138). Per això, quan u llig, en Internet o en la premsa, tanta informació contra el patriarcat i més històries, i veus que, igualment, no es plasma res (o quasi res) vinculat amb les rondalles o amb lo que es sol dir tradició, sospite que hi ha com una mena de silenci (per motius de directrius de partit, de parlar fi, de ser més papista que el papa, o bé de cosmopolitisme procastellanista, com ara, en candidatures polítiques valencianes amb alguns partits històricament nacionalistes que estaven per la unitat lingüística de la llengua catalana i, ara, uns defensors de la poltrona i de lo procedent de l’altiplà castellà).

En la prova següent, el cavallet aplanarà molt el camí a Donzell, però la reina cedeix al fill i troba una relació directa entre quan Na Dent d’or va a visitar el cavallet (fet que ni ho ha pensat el fill, molt competidor) i l’èxit de Donzell en el resultat final. I, així, la reina deixa a banda l’actitud de bon cor i recorre, com molts polítics valencians suposadament d’esquerres (escric aquestes línies el 25 d’agost del 2021), a una actitud patriarcal i molt castellana: mentir.

Així, la reina, després de l’acció següent, farà creure a Donzell que… el cavallet ha mort. I, si ella diu “mesquina de mi”, és que realment era dona. I així ocorre: el fill dels reis incita Donzell a actuar amb diligència, amb gossos i amb un collar entremig. I la jove ho fa… però deixant (sense mala intenció) el cavallet. En tornar tots dos, la reina li diu que ha mort el cavallet.

I Donzell, davant de la reina dirà “mesquina de mi!”. El fill de la reina ha guanyat la mà, com també la reina, però hi ha un missatge que es desenvolupa tot seguit: els qui menten, han de ser castigats. Ni el cavallet havia mort, ni la prova que havia fet la reina era benintencionada. ¿Quin serà el preu del príncep, un home amb una actitud patriarcal i que, en la pàgina 149, diu que “No és d’homes tornar arrere!”, la qual, des d’un principi, em recordà la línia de moltes dones que, en el fons, més que feminisme, fan femellisme, i de bon espai, i amb el “Ni un pas enrere” respecte als hòmens, com si fos impossible una convivència entre hòmens i dones, més enllà d’un feminisme inclinat cap a l’accés al poder, cap a lo econòmic i que, moltíssimes vegades, no troba interessant ni el llegat etnopoètic, ni el model de vida dels avantpassats catalanoparlants de fa cent anys o un poc més? Que el cavallet, quan el fill de la reina és molt a prop, allargarà una pota, li tocarà l’orgull (així és com interprete la caiguda d’una de les dents del jove) i, gràcies a que sí que conservarà una part daurada procedent del cavallet (una part de la banda emocional i matriarcal de la persona),… podrà casar-se amb la jove.

I el cavallet, que havia recordat a Na Dent d’or que havia de complir lo que havia indicat la mare de la jove, sí que acceptarà que es casen Na Dent d’or i el jove. Així, diu la jove, al príncep:

“Perquè tu no en tenies cap, jo no em podia casar amb tu, per això vaig fugir de ca vostra amb so cavallet, que és una ànima encantada que mu mare em deixà: ell és qui m’ha treta des perills que he correguts. Ara, tu digues-hi sa teua” (p. 150). I ell accepta la jove i, per tant, de nou, es fa lo que vol la dona. I anaren cap a cal rei i es casaren el fill.

Al poc de temps de llegir aquesta rondalla, trobí l’entrevista “Cris Juanico: ‘La música és matriarcal’” (https://www.diaridetarragona.com/amp/naltros/Cris-Juanico-La-musica-es-matriarcal-20150825-0026.html), que no vol dir que la música siga cosa de dones (biològicament així nascudes) i que no ho siga d’hòmens, sinó que va més en línia amb lo matriarcal:

“- (…) penso que la música és matriarcal.

-En quin aspecte?

-No és paternalista. És matriarcal. Les coses que es volen comunicar es fan més en femení. En masculí tot és més contundent”.  

De fet, en un document de la Fundació Terra i de l’“Associació de Mestres Rosa Sensat”, publicat en el 2009 i titulat “Saviesa ancestral”, i a què es pot accedir en Internet, es pot llegir que, “Els indígenes andins se n’adonen de l’èmfasi occidental en la ciència i la tecnologia (basats en la racionalitat, l’anàlisi i l’abstracció, i en la separació radical entre subjecte i objecte) ha anat lligat amb el menyspreu pel coneixement local, que estava basat en una relació amb la natura més emotiva, sensual i afectuoses i en un diàleg permanent amb els apus o deïtats de les muntanyes. A conseqüència  d’això, la cultura i la cosmologia indígenes han quedat marginades per l’escola. Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (pp. 22-23).  Per això, considere que són molt importants aquestes rondalles de fa més de cent anys i les que van en eixa línia i posteriors.

Agraesc la col·laboració de les persones que en prenent part i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“… trobaràs lo que cerques”, l’home és salvat per la dona

 

Una altra rondalla en què, des d’un primer moment, es fa lo que la dona vol i en què la dona està ben considerada (fins i tot, per les autoritats polítiques, detall que va en línia amb el refrany “Del color del rei se tinyen els vassalls”), és “S’aigua ballant i es canariet parlant”, que figura en el Tom VI de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Molt prompte, veiem que el rei, jove i casador, un dia veu una al·loteta “que embellia de garrida que era: feia enamorar pedres. Havia nom Catalineta, i era bona al·lota de tot de tot” (p. 93). El monarca li diu:

“-Catalineta, surta des llevant, surta des ponent, ens hem de casar.

(…) –No res –arribà a dir s’al·lotella-, si tan encarat hi està, endavant les atxes!” (p. 93).

Es casen, però, immediatament, s’inicia una guerra i el rei hi haurà d’anar. Per això, “deixà, com bé ho podreu creure, ben comanada Na Catalineta a sa mare, que la tenguessen ben respectada” (p. 93). Però, la mare del rei, qui era vella, no ho complirà i, a més, abans de fer l’any, Na Catalineta tingué una ninona (p. 93), xiqueta que, com ocorrerà, després, amb dos germanets, serà acollida per una parella sense nens.

El rei, en tornar de la guerra, es troba amb com ha actuat sa mare amb la jove i, a banda, de nou, se n’ha d’anar a una altra guerra i, l’al·lota… té un xiquet, el qual acollirà la parella sense fills. Un cas molt semblant, amb el tercer fill, un altre nen. Els tres germans són Na Catalineta, En Joanet i En Miquelet. Es fan grans i, un dia, En Joanet va a cercar “s’aigua ballant” (p. 99) i ho comenta a una velleta: “per una germaneta que tenc que ha nom Catalineta” (p. 99). La velleta li diu que trobarà una geganta. La geganta aplanarà molt el camí al jove, però, com en uns altres passatges, el marit de la geganta sospita que hi ha carn humana: “et posaré davall s’escudella des brou que tenim dalt una represa de sa cambra” (p. 100).  

Uns gegants que apareixen, com en rondalles semblants, diuen a les seues dones on és la clau a resoldre i, com que els jóvens estan atents, des bon matí, passen a l’acció i trobaran lo que, si la geganta no hagués actuat amb raboseria amb el seu marit, no ho haurien assolit. Un detall en què la dona salva l’home.

La vella que fa de guia per a jóvens, prou habitual en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, intervé per a dir-li com podrà aconseguir el canariet parlant, i comenta a En Miquelet, el fill més jove:

“-Mira idò (…), no deixis mai aquest camí; des d’allà, des d’allà! Trobaràs unes casetes d’un gegant. Si pots fer bo amb la geganta, trobaràs lo que cerques” (p. 104). Si En Miquelet fa bona pasta amb la geganta (amb la dona), ell ho aconseguirà. Explícit.

I la geganta a qui veu En Miquelet comenta al jove, que cerca el canariet parlant:

“-Mira –diu ella-, es meu home el guarda.

-Que em deis! –s’exclama ell-. Sí que seré caigut bé, gràcies a Déu!” (p. 105). Per tant, la dona sap qui el té i com pot aconseguir-ho el xic i, per això, ho pregunta al marit (el gegant) i, com que el jove té bona oïda, “En Miquelet no li va perdre mitja paraula i lo endemà, tot d’una que el gegant va haver buidat, surt de davall s’escudelleta des brou; i, fent mil gràcies a sa geganta, ja li ha copat cap  a cercar un cabdell de fil que tiràs set quarts de llarg” (p. 108).

I, a banda, En Miquelet “S’afica dins es castell, i es troba dins un grandiós jardí i, as mig, un taronger tot carregat de taronges i (…) es canariet parlant(pp. 108-109).

En Miquelet agafa el canariet, el porta a la cort reial i, el canariet parlant, davant del rei, diu que la reina jove (la que havia tingut els tres jóvens que ixen en la rondalla) tingué tres fills: “aquells tres infantons que la mala reina vella tirà as riu, els aplegà una doneta d’aquí devora i són es tres que teniu davant asseguts a aquesta taula”  (p. 110).

La participació de la dona, per mitjà de les gegantes i, igualment, de la velleta, han fet possible que els tres jóvens (la filla i els altres dos fills de la reina i que foren arreplegats per una parella molt oberta i amb sensibilitat) es salvassen.

Rondalles com aquesta plasmen, a més, la col·laboració, l’agraïment, la sensibilitat i que la dona és la part activa en la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

El fill del rei, molt obert i salvat per la dona

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home és “L’hereu de la corona”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI. En ella, des de molt prompte, una fada diu al rei que “aquest infant serà tan afectat de comandar, que no estarà a pler fins que Vossa Reial Majestat li haurà donada la corona” (p. 78).

Un poc després, el rei tractarà de posar-ho difícil al fill, a qui veu com un competidor. Ara bé, el príncep, immediatament, troba que “Tres fades afinen aquell infantó, l’apleguen, i el posen a mamar a una lloba dins aquell mateix barranc.

Com tengué desset anys, ses fades li diuen:

-Vés a tal camí, i passarà ton pare i li diràs: mans, mon pare, jo som l’hereu de la corona(p. 78).

El rei, al moment, li diu que el jove li ha de portar la llet de groviera. I, el príncep, com al llarg de quasi tota la rondalla, recorre a les fades. Les fades li comenten què ha de fer en cada moment: “Jas aquest cavall, caminaràs tres dies, trobaràs un castell, no t’hi aturis” (p. 79), I, com que ell segueix les directrius que li donen, i, a més, amb molta espenta i amb rapidesa, ho aconsegueix amb molta facilitat.

Així, podem llegir “El fill del rei arriba a ses fades, que li diuen:

-Ves-te’n a aquell mateix camí, passarà el rei i li diràs: Mans, mon pare; jo som l’hereu de la corona. I vet ací la llet de groviera.

S’al·lot se n’hi va; passa el rei, li fa aquella escomesa, i, com el rei el sent, li diu:

-Però no tens les tres taronges d’arenal.

Se’n va s’al·lot a ses fades, les ho conta i li diuen:

-Torna a prendre es cavall; camina caminaràs tres dies, trobaràs un jardí, no t’hi aturis.

(…) S’al·lot ho feu així” (p. 80).

Per tant, veiem reflectit que la dona salva l’home, en aquest cas, les tres fades aplanen el camí al príncep i que ell accepta lo que li comenten i fa lo que elles consideren millor.

De nou, el rei li demana més: que el fill li porte la Bella Astresa del món, que és una jove. I, ací, tot i que, primerament, les fades no sabien què fer, que l’hereu els demana cap a on ha de prendre, elles tres, sense pensar-s’ho dues vegades, “agafen una grapada de pols, l’amollen a l’aire i per allà on la se’n du es vent fan prendre es fill del rei amb un cavall (…) i li diuen:

En haver de menester res, diràs: Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que surta tal cosa; i lo que demanaràs, et sortirà” (p. 81). Novament, veiem que es fa lo que vol la dona, que la dona salva l’home i una frase que em cridà l’atenció i que relacione amb el matriarcalisme: “que la mia mare m’ha comanat” (p. 81), la qual apareix en distints moments de la rondalla.

Al moment, apareix un gegant i, posteriorment, dos més. I, com que el fill del rei és molt obert i molt col·laborador amb ells, els gegants li ho posaran molt fàcil des del primer instant i, òbviament, seguint les indicacions de les fades (“es fa lo que vol la dona”, que deia el meu avi matern). I li faran costat de manera que ell podrà superar les proves que li posarà un senyor, el qual té una jove de dèsset anys en un castell.  Igualment, el fill del monarca actua amb molta espenta, encoratjat i, a banda, agraint els gegants. Per això, “A la fi, es fill del rei diu:

-Senyor, pactes són pactes. Som sortit bé de ses tres proves; per lo mateix, ara vos pertoca mostrar-me sa vostra filla.

No hi hagué més remei: la hi hagué de mostrar” (p. 90).

Un poc després, el fill i la filla, la Bella Astresa del món, restaren enamorats, cada u de l’altre. I I apleguen les fades i, com un senyal més de matriarcalisme, podem llegir que “Anau tot dret a cal rei, i li diràs (…) vet ací la Bella Astresa del món(p. 91), i, així, les tres fades salven el fill hereu i ell segueix les directrius que li indiquen.

Finalment, el rei, diu al fill: “Fill meu, massa que la t’has guanyada, a sa corona.

A l’acte, la se lleva de dalt es cap i la posa as cap des seu fill, que aquell mateix dia es casà amb la Bella Astresa del món(p. 92).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

“En voler – respon ella, rabent”, la dona salva l’home

 

Tot seguit, escriurem unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no, no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, el 22 de febrer del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que eixe amor està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres, a les persones positives i de bon cor i a les sensibles (per a millorar l’humor de la persona, com em digué aquest metge del cor) i a estar cert temps en contacte amb la natura (“Eso es vital”), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard  o bé pels valencians Ximo Caturla i Cristòfor Martí i Adell, o bé per Maria Conca en l’illa de Menorca) apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una rondalla que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”.

 Això sí, quan, en lo sexual i tot, parlem d’obertura als altres, puc dir que, en moltes persones catalanoparlants i que plasmen simpatia cap a lo matriarcal i molt participatives en el treball sobre el matriarcalisme, no ho fan:

a) com qui viu i actua esperant que una persona faça sempre lo que li agradaria i a fer-la (respecte a l’altra part de la parella) una mena d’esclau, b) com tampoc com si l’objectiu prioritari fos l’accés al poder per part de dones i al preu que siga o, com ara, c ) la creació d’una mena de dictadura femellista sota el nom de “matriarcat” i en què, a banda, d) el tenir siga més important que el ser o que el tractar les coses amb els altres, o en què estar en contacte amb la natura es considere una cosa de poble, etc..

Igualment, e) no entenent la vida en parella com una competició de poder, sinó en línia amb lo plasmat en moltes rondalles catalanes, valencianes, balears, etc. en llengua catalana, de fa més de cent anys i, per descomptat, en l’actitud de moltes parelles catalanoparlants del segle XXI i que l’home i la dona actuen en línia amb el matriarcalisme. La dona, tot i que fa que ell, per exemple, reviscole, no li imposa cap mena de dictadura tipus “ordeno y mando”, relacionada amb la cultura castellana, patriarcal.

En relació amb el tema de la sexualitat matriarcal i de la dona com qui salva l’home (en lo sexual i tot), són poquíssimes les rondalles en què un home fa d’heroi cavalleresc (o amb un paper molt semblant), entre les recopilades fa més de cent anys i que foren plasmades per catalanoparlants. Per tant, que açò no vaja en línia de lo políticament correcte en molts partits polítics, en moltes entitats o, com ara, en moltes publicacions (diaris, periòdics, revistes, etc.), ni, per descomptat, en moltes persones prou vinculades al món de la política o de l’administració pública, no vol dir que siga fals, sinó tot lo contrari. La lectura (i escoltar) moltes d’aquestes rondalles (però també contarelles, anècdotes reals i més) és u dels recursos que permet que els catalanoparlants com també qualsevol persona interessada pel tema, siguen com aus que volen fora de la gàbia i molt obertes.

En línia amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan plasmí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, salva l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila, un amic de noranta-dos anys, havia redactat feia pocs dies, un escrit molt d’acord amb lo que es tracta en aquesta rondalla:

“Bon dia, llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.

El 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, des de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.

Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.

De totes maneres, m’ha agradat molt”.

Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. I, tot seguit, li escriguí: “Sí.

Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:

‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.

Jo, sense embuts, li diguí:

‘-¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.

I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidentes molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la presidenta’.

Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:

‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.

Aleshores, em contestà ma mare:

‘-Que era una dona amb sensibilitat.

-Sí, molt oberta’”.

En relació amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, comentaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).

I, per descomptat, un detall: la gran majoria dels col·laboradors no teoritzen, viuen i actuen, com moltes dones en moltes rondalles a què hem accedit.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i la de les que han tractat sobre el tema de la sexualitat, per al treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia. Igualment, per descomptat, la generositat de Joan Sala Vila, qui em regalà  dos llibrets en què, per mitjà de la poesia, tracta la sexualitat, amb la seua visió, matriarcal i molt oberta.

 

 

Notes: [1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48).

La primera part del títol d’aquesta entrada figura en la rondalla mallorquina “L’amo En Biel Perxanc i la dona d’aigua”, del Tom V de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

“Tu ets aquella pastorella”, la dona salva l’home

 

En la rondalla “Sa muda[1], recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IV de les “Rondaies mallorquines”, hi ha una vídua que només tenia una filla, Na Catalineta, “garrida com el sol, deixondida com una centella, bona al·lota” (p. 102). Totes dues es menaven ovelles i, així, Na Catalineta en portava cada dia[2]. Però, un dia, durant el trajecte, se li presenta un home que “ben casador anava” (p. 102), perquè volia casar-se amb una jove: el rei, qui, a banda, era jove. El monarca, li demana si Na Catalineta voldria un vestit dels polits, molt polits. I ella li posa condicions, això és, es fa lo que la dona vol: “Sí, però si tenia tots es peixos de la mar brodats!”. I ell, com tot bon rei[3], li ho promet i la sastressa reial posa fil a l’agulla i, set mesos després, la faena és feta.

Un fet semblant ocorre, per segona vegada, i, ara, la jove Na Catalineta, li dirà que sí i li afig que “però si tenia tos ets animals volàtics brodats” (p. 103). I el rei, com els hòmens en les famílies matriarcals, fa lo que vol la dona (Na Catalineta) i, catorze mesos després, la sastressa fineix la tasca.

I, per tercera vegada, el monarca, cada vegada més atret per la joveneta, li ho comenta. I Na Catalineta li marca les directrius: “Sí! –diu ella-, però si tenia es sol i sa lluna i ets estels del cel brodats!” (p. 103). I el rei, ràpidament, li respon “Idò tal vestit tendràs!” (p. 104). I, vint-i-un mesos després, ja era acabat.

I, com en els altres casos, el rei li presenta el vestit:

“-Jas! Ho és o no ho és es vestit que em demanares?

-Sí que ho és! –diu ella-. Mai m’ho hauria pensat que hi hagués mans de persones nades capaces de treure una tal meravella.

Aquí Na Catalineta donà al rei les gràcies de tal present i cap a mostrar-lo a sa mare!” (p. 104).

I Na Catalineta comenta a sa mare: “jo li he dit [4] com el voldria, i se n’és anat prometent-lo-me, i des cap de temps és tornat amb so vestit tal com jo l’havia demanat”[5] (p. 104). Unes paraules en què, explícitament, i de boca d’una dona, es plasma que es fa lo que vol la dona (encara que no, per mitjà d’una espècie de política com la tan castellana del famós “ordeno y mando”, sinó fruit d’un acord entre les dues bandes i lliure de pressions en cap dels dos sentits, això és, en línia amb el matriarcalisme). Aquestes paraules també mostren que un rei havia de ser model a seguir per als seus ciutadans (“Paraula de rei no pot mentir” ) i ens plasma una època en què la credibilitat en la paraula feia possible que no s’hagués de recórrer a la burocratització, com ja comenta David Algarra, en el llibre “El Comú Català” i més persones que han estudiat sobre l’època anterior al triomf del capitalisme, sobretot, en els segles X-XIII. I, òbviament, unes paraules molt lluny de lo que fa fi i de les actituds de tantes autoritats que actuen com si la seua pauta de conducta fos la hipocresia, lo políticament correcte i, per descomptat, unes normes que, moltes vegades, quasi quasi toquen el fanatisme.

La mare, al moment, li diu.

“-Mira bé lo que et coman[6], i per res del món deixis de fer-ho tal com et diré ara mateix. No has de tornar pus ses ovelles per allà on el rei et topà ses tres vegades que t’ha topada. No hi torns pus mai, per allà, ni amb ovelles ni sense ovelles.

-Estigau descansada –diu Na Catalineta-; jo no hi tornaré pus mai; ses mateixes passes em costarà anar per una altra banda” (p. 104). Veiem, doncs, unes bones relacions entre la mare i la filla, com en altres rondalles en què el pare atorga llibertat als fills per a que facen via d’acord amb els seus somnis: “No et vull privar d’aquest gust” (diu el pare al fill segon, en la rondalla mallorquina “Es pou de sa lluna”[7]).

El rei, com que havia estat tan interessat per la bellesa i no tant per les relacions interpersonals, es troba que a penes sabia res de Na Catalineta (p. 105) i, com que, a més, ho volia tot fil de vint, doncs veu que no trobava una jove amb qui casar-se. Això fa que, algunes persones li recomanen no ser tan exigent i acceptar-ne alguna, com ell executarà.

Això fa que la mare de Na Catalineta, sàvia i amb reflexos, comente a la filla la conveniència d’anar totes dues a la cort, presentar-s’hi per a treballar i que Na Catalineta, igualment, ho faça com si fos muda: “Estàs conforme de fer-ho així?

-Massa que hi estic! –diu Na Catalineta-. No hàgeu por: jo faré tot quant vós em direu, perquè estic ben segura que, en no esser el Bon Jesús, ningú mira tant pes meu bé com vós” (p. 106).

I, com diu un refrany que “Del color del rei se tinyen els vassalls”, en aquest cas, tots comentaran que, quina llàstima que aquella xicota, tan formosa, siga muda. A banda, totes dues, com l’àvia paterna de ma mare (que li deien Consuelo i havia nascut en la dècada dels setanta del segle XIX), són braves en treballar i molt arriscades: la mare, com a cuinera; la filla, com a mossa de la cuinera. Però feien bona pasta.

Aplega el dia del casament i la celebració del dinar del rei amb la dona que, per fi, havia triat el monarca. Però si bé el rei veu que, a mida que es desenvolupa el convit, la dona porta uns vestits com els que ell li havia duts, també era tan garrida com aquella. No obstant això, com que la reina nova, molt envejosa, no acceptava que, àdhuc, Na Catalineta vestís endiumenjada mentres escurava i tot, durant la festa, li diu:

        “-I això és la muda

que amb lo vestit del sol i la lluna

i amb tovallola d’or les olles tramuda?” (p. 111).

I Na Catalineta, “no pogué aguantar pus tampoc, i amolla aquesta costerada a la reina novella:

            “-I és això que la llengaruda,

       que fa tan poc temps que és venguda,

            i ja ralla[8] tant?

       ¿Què farà d’ací endavant,

           si no li muda?” (p. 112).

Però, com que el rei estava atent a lo que esdevenia i reconeix la veu de Na Catalineta, diu que ella sí que és la dona que ell cercava (“sols tu pots esser sa meua dona; no n’hi ha altra baix de la capa de Déu que ho puga esser”, p. 112).

La reina novella abandona la cort com també els seus pares, mor als pocs dies i, per contra, “el rei es casà amb Na Catalineta, i vénguen unes altres noces i ball i festes i sarau per llarg i tothom ben content que, a la fi, el rei havia trobada s’al·lota que volia per casar-se” (p. 112).

El rei premia no solament la bellesa sinó la saviesa d’aquella jove que li ha fet passar proves i el bon cor, trets molt en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La forma “muta”, que és la que figura al llarg de la rondalla, d’acord amb el DCVB, és la que s’utlitza en Manacor.

[2] Aquest detall va unit a l’esperit emprenedor de les trementinaires (remeieres) en Catalunya (de què hi ha un llibre interessant) i, quant a rondalles, com ara, al relat “La rosa de l’amor”, arreplegat en el Campello, per Ximo Caturla, i publicat en “Rondalles de l’Alacantí”, en què, les primeres línies diuen “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que havia mort. Les dues acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran” (p. 9). Com veiem, molt lluny de lo que fa fi en el camp de la política bona, bonica i barata de línia patriarcal, sia per ignorància, sia per inclinació cap a la cultura castellana, sia per una actitud molt pròxima al fanatisme.

[3] Hi ha el refrany “Paraula de rei no pot mentir” i ,per descomptat, unes línies de la rondalla “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí): “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”, unes frases molt vinculades amb el matriarcalisme.

[4] Al rei.

[5] He triat remarcar aquestes paraules que, en l’original, estan en lletra normal.

[6] Aquesta frase va en línia amb la frase tan familiar “Escolta”, i no és amenaçadora ni xantatgista.

[7] Tom IV de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

[8] Parlar.