Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que faciliten que xics isquen del pou, que salven l’home i molt obertes

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El fill de l’ós (variant B)”, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma. En aquesta narració, una dona i un ós tenen una criatura: un xiquet que va a l’escola i que hi era menyspreat per ser fill d’os. La mare ho comenta al mestre i, més avant, com que no el xic no hi quallava amb set anys, ell “Se’n va a casa seva i diu a la seva mare: -Anem-nos-en?

(…) La mare diu: -Com ho farem, fill meu, per anar-nos-en? I si l’ós ens veu? I, per treure aquesta pedra de la porta per sortir, com es fa?

-Ai! Això rai!

Amb un cop d’espatlla, va remenar tota la pedra (…). I van marxar.

(…) La dona i el noi se’n van anar a viure a un poble lluny” (p. 86). Com podem veure en aquest passatge, ix el tema de l’educació matriarcal i de les relacions entre home i dona en prendre una decisió: l’home ho comenta a la dona i és ella qui dona l’aprovació. En aquest cas, ell (amb molta força) li proposa fer via, ho tracten i, al capdavall, tots dos se’n van.

En acabant, el narrador diu que mor la mare, i és aleshores quan ell (com qui ha passat la joventut) se’n va cap a pagès i troba dos hòmens forts i amb qui comptarà. El fill de l’os els fa un pla i tots ells pacten.

Ara bé, “Troben un pou. El fill de l’ós hi baixa i hi troba una vella.

-Vella, què en sortirà del pou?

Diu: -Una taula amb tres noies i tres sabres” (pp. 86-87). De nou, copsem la velleta com a pou de saviesa, com a símbol de les arrels (era en l’interior de la terra, però encara hi vivia) i com a persona que orienta les més jóvens i els qui li fan una qüestió amb bon cor.

Tot seguit, “Ell, que crida als altres dos que baixin. Baixen i tots tres s’enamoren d’una noia d’aquelles tres, i una era més maca!

Agafen un sabre cada un; el fill de l’ós, el més rovellat, i es barallen. El fill de l’ós mata els altres dos i les noies lletges” (p. 87). Ací, el repartiment es fa ponderat, en funció del paper que ha desenvolupat cada u i, per això, el fill de l’os, amb més manya i força (essencial en aquest relat), ix guanyant.

A continuació, la narració trau el tema de la sexualitat matriarcal i entrem en símbols que empiulen amb la fecunditat. “La noia maca li dóna mitja taronja. Diu: -Quan et vegis perdut, clava queixalada a la taronja i crida’m” (p. 87). Quant a la taronja, direm que, així com, per exemple, per la comarca de l’Horta de València, es sent que un jove busca “el seu tros”, per la banda de la ciutat de Barcelona (i ho escric a partir d’unes paraules d’una catalana que parlava el català central i que m’ho digué en Alaquàs pel 2014), diuen “la teva mitjana”. Igualment, quan preparàvem el comentari d’aquesta rondalla, relacionàrem el mos a la taronja amb el bes: 1) la taronja representa la vagina i, per extensió, la vulva, 2) la vulva compta, entre altres coses, amb llavis i 3) el contacte eròtic entre el mos del xicot a la taronja, el podríem vincular amb el bes entre un home i una dona. I, per descomptat, aquestes línies reflecteixen que la dona serà qui salvarà l’home.

Prosseguint amb el significat de la taronja, afegirem que, en l’entrada “Naranja” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, podem llegir que, “Com tots els fruits de nombroses llavors, la taronja és un símbol de fecunditat” i addueix que, en alguns països, se n’oferien a les parelles jóvens i, com ara, que l’acte de presentar-ne entre jóvens significava demanar la mà.

En el paràgraf següent, llegim que, un dia, “al cap de temps, es veia perdut, sense ningú i anava a captar i tenia gana. Es recorda de la taronja, venta mossegada i diu: -Dam, Damià, que em porti coses per menjar.

I se li presenten tot de menjars per fer un àpat bé” (p. 87). I, posteriorment, un passatge similar en què, finalment, “va quedar vestit com un senyor.

Se’n va cap al palau i la reina se n’enamora. I es van casar” (p. 87).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora perdona i salva l’home, i persones amb bon cor i molt obertes

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Sagrada Família fuig a Egipte”. Com en altres narracions semblants, Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús fugen de les tropes d’Herodes i, durant el camí, Sant Josep es troba uns sembradors que sembraven gra. Això, en desembre, que és el mes vinculat amb la sembra del forment. Llavors, “sant Josep els donà un morralet que portava amb blat i els va demanar que el sembressin.

Aquell blat va grillar i créixer en un tres i no res, de tal manera que, immediatament, onejaven a l’aire unes altes tiges” (p. 585). Com veiem, aquest passatge, entre altres coses, reflecteix l’esperit comunitari.

Tot seguit, llegim que, “Al poc temps, van sentir com arribaven els soldats (…), els quals s’adreçaren als homes que hi havia al camp i els preguntaren si havien vist la Sagrada Família, a la qual cosa aquests van contestar que sí, que els van veure quan sembraven aquell camp” (p. 585). Com podem captar, els hòmens que anaren a sembrar, molt oberts, es posen de part dels qui fan el bé, de la bondat. Aleshores, els soldats pensen que, d’això, feia mesos, i opten per retornar. Aquest segon passatge, partint d’altres relats semblants, el podríem empiular amb la collita (això és, amb el mes de juny).

Una altra llegenda en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “Mare de Déu de la Santa Creu”. Així, el rei va anar a Lleida, a passar-hi uns dies, on hi havia uns malfactors condemnats a mort. “Diu la llegenda que, la nit abans de ser executats, es van adonar que la porta de la presó només estava ajustada i van fugir de la ciutat. Però el lloc de fugida no fou altre que venir als peus de la Mare de Déu (…), a la qual van demanar que els volgués protegir (…), ja que s’havien penedit dels seus actes anteriors” (p. 585). Aquestes paraules reflecteixen que, si de cas, seria la dona (ací, Nostra Senyora) qui salvaria els condemnats, un tret que figura en alguna cançó del “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals (del segle XIX) o, com ara, en la llegenda valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco. De fet, l’endemà, quan el rei sabé que els condemnats “havien preferit acudir a encomanar-se a la Mare de Déu” (p. 585), els perdonà.

Finalment, “aquells presos van tornar (…) a l’ermita i van fer ofrena de les cadenes que els havien lligat tant de temps, en agraïment a la Verge, per la llibertat que els havia concedit” (p. 585), ja que ella els ho havia fet possible.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben tractades, ben acollides, que salven l’home i molt obertes

Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i amb trets matriarcals, és “La llegenda de Sant Pere”. Un dia, Sant Pere, qui, en el cel, havia rebut un estudiant, recorda que ell tenia, com a propòsit, anar a la Vall d’Aran.
Llavors, demana permís a Déu i, “Així, sant Pere va baixar a la terra i anà a seguir i a visitar la Vall d’Aran, i es va entusiasmar (…) seguint els poblets, llocs i racons, (…) d’aquí cap allà, admirant la bellesa d’aquest paisatge i fruint de l’acollida i la bondat de la gent aranesa” (p. 533). Per tant, la Mare Terra està ben tractada i la dona (que té a veure amb la terra), molt acollidora i de bon cor.

En un altre relat, “La vella de Sant Vicenç”, també arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb dones velles en vincle amb el poblet de Sant Vicenç.

“Diu que, un any, la pesta s’apoderà d’aquell llogarret (…). Només una dona vella va quedar en vida” (p. 535), qui simbolitza lo matriarcal i, igualment, era hereva de terres i de la població. A més, l’anciana feu via “vers el poblet de Mont (el que tenia més a prop)” (p. 535), on no l’acolliren.

No obstant això, “Ella va seguir el seu camí vers Vilac, on va fer-los la mateixa proposta de donació, a la qual cosa els de Vilac van respondre afirmativament” (p. 535). Per consegüent, la dona, que té molta espenta i és generosa, és rebuda.

Una altra llegenda plasmada per Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Les propietats de Mig Aran”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, un dia que nevava molt, un home de ca Binós “Buscà un refugi per intentar salvar la seva vida i trobà una cova, on va posar-se per aixoplugar-se” (p. 540). En altres paraules, l’home recorre a la dona (hi va) i ella el salva, l’acull (per mitjà de la cova).

Igualment, “dintre de la cova, hi havia un ós” (p. 540). Direm que, en l’entrada “Ós” que apareix en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, podem llegir que “El caràcter fecundador de l’Ós prové del seu simbolisme lunar, en el sentit que desapareix a l’hivern i apareix de bell nou a la primavera, mor i ressuscita, com la Lluna, i té, com ella, virtut fecundadora. És un dels animals més representatius del Pirineu (…).

L’Ós simbolitza l’hivern, és l’Hivernàs”.

Continuant amb la narració, l’home considera que “L’única alternativa era recórrer a la Verge de Mig Aran, cosa que féu amb tota la devoció, encomanant-se-li i prometent-li que, si l’ós no l’atacava i salvava la seva vida, donaria al santuari l’extensió de terreny que un dallador pogués dallar en un dia” (p. 540). Per consegüent, l’home recorre a la dona, per a que el salve. Adduirem que, en eixe sentit, a continuació, podem llegir que “l’home va passar la nit dins de la cova, amb l’ós, sense que aquest l’ataqués. L’endemà (…), a mig matí, ja va poder emprendre el retorn vers el poble, vers casa seva. La Verge del Mig Aran l’havia salvat!” (p. 540).

A més, quan aplegà el temps de dallar, se li presentà un home, qui feu la tasca en un dia, motiu pel qual, el de ca Binós anà a trobar el prior del santuari i complí la seua paraula.

Finalment, podem veure que “també ara hi havia la mà de la Verge, darrere del dallador” (pp. 540-541).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

La Mare de Déu i els xiquets aporten esperança matriarcal i són recompensats

Una altra narració que figura en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteix el matriarcalisme és “El Peu del Romeu”, en què també apareix Sant Jaume. El sant peregrinava cap a terres catalanes i ho feia “de la banda de Saragossa i va arribar fins aquí acompanyat pel seu ruquet” (p. 435). En altres paraules, ho fa procedent de terres de cultura patriarcal (Saragossa, en relació amb la cultura aragonesa).

“En arribar a l’actual Butsènit, (…) el sol de la tarda baixava ràpid i aviat es faria fosc (…). Des d’allí, veia, al lluny, el portal que donava accés a Lleida, venint per aquell costat” (p. 435). Cal dir que, fins i tot, simbòlicament, es plasma lo matriarcal: passa de terres amb llum (patriarcals) a terres on predomina lo fosc (la vesprada ben avançada i l’inici del vespre, trets que enllacen amb la dona, amb lo femení). Aquest detall simbòlic es repeteix en passatges posteriors.

Mentres menjava el pa que duia, “va pensar que entraria a la ciutat [de Lleida] per a passar la nit a cobert en algun hostal” (p. 435). Per tant, si, en el relat anterior, Sant Jaume recorria a un aixopluc, ací ho fa a un hostal: en el fons, un lloc d’acollida i en nexe amb la dona com una mena de retorn a la mare. I ho faria en plena foscor nocturna.

Més avant, reprén el camí, ja fosquejant, se li clava una punxa en el peu i, malgrat que aplega a la ciutat, en trobar-se en una cruïlla (símbol de la presa de decisions, del camí que u tria), tenia dues opcions: enfilar-se amunt per un carrer o llevar-se el mal del peu. Ell no tria la ciutat, sinó resoldre el mal, és a dir, “asseure’s en un pedrís que allí hi havia i treure’s aquella punxa” (p. 435). Per consegüent, ell prefereix la força que li dona la terra (el banc de pedra adossat a una paret i, així, tocant lo terrenal, com ho fa lo femení i el matriarcalisme).

Adduirem que, encara que la figura de l’home siga un sant, no és el personatge fort, motiu pel qual, “com que la nit ja era tancada i tot era negre (…), no hi veia un borrall” (p. 435).

A continuació, el narrador ho exposa de dues maneres que ens permeten copsar el matriarcalisme i el fet que la dona té la clau per a la solució de la situació de l’home: “Fou, en aquell moment, que es va produir el fet (…) i la llegenda ens en dóna dues versions. La primera ens diu que van baixar la Mare de Déu i uns àngels del cel que van fer llum al sant, perquè es pogués treure la punxa” (p. 435). O siga, que la dona ho fa acompanyada de nens. Comentaré que els àngels, en aquest cas, m’han recordat una frase que deia l’àvia paterna de ma mare (Consuelo, nascuda en els anys setanta del segle XIX) i que, a ma mare, sempre li ha fet pensar que l’àvia Consuelo havia tingut xiquets que li haurien mort molt prompte: “Àngels i serafins tinc en el cel”. Són els dos (mare i fills, Nostra Senyora i els àngels) qui salven el sant (l’home) i, a més, amb una miqueta de llum enmig de la foscor (dos colors en la nit, el de l’obscuritat i el de la claror, en lloc de només u, és un tret que podríem empiular amb lo matriarcal).

Igualment, “la segona conta que foren els infants de la ciutat que van acudir amb fanalets a fer llum a l’apòstol que, així, es va poder treure la punxa i continuar el seu camí” (p. 436). El 29 de juliol del 2023, mentres escrivia aquestes paraules, em vingué al pensament la figura del Nen Jesús i de la Mare de Déu en Nadal, quan se’ls acosten els pastorets. ¿No fou el nen, Jesús, qui aportà llum, esperança, als que es menaven cap a l’establia a l’inici de l’hivern? Sí. I, per una altra banda, ¿no caldria pensar que el xiquet, per la seua edat, ho fa acompanyat de la mare? Sí.

En el paràgraf següent, podem llegir que “El bon sant -agraït- va beneir la ciutat i li va augurar tota mena de benaurances i, d’una manera especial, als infants que havien acudit en el seu ajut” (p. 436). Per consegüent, captem que l’home, entre altres coses, es posa al costat dels nens (símbol del futur).

Però no sols es recompensa els infants: tot seguit, el text comenta que, “En record d’aquell fet, en aquella cruïlla de camins, s’hi va construir una capella, la titular de la qual era la Mare de Déu (…), recordant que ella i els àngels havien baixat” (p. 436).

Finalment, com que Sant Jaume fou agraït amb els xiquets i amb Nostra Senyora, “fou posada la imatge de l’apòstol a la façana (…) i tot fill de Lleida l’estima” (p. 436). Per això, veiem una relació matriarcal entre el microcosmos (principalment, els nens), la mare (la Mare de Déu) i el macrocosmos (l’apòstol) i, podem afegir que el sant no ha sigut acollit (en imatge i tot) pel poble, simplement, pel fet de ser sant o bé de ser apòstol, sinó que s’ho ha hagut de guanyar. La recompensa li ha vingut d’un poble matriarcal, terrenal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Terres fèrtils i dones bondadoses, honrades, que condonen i molt obertes

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les roques de la Galera”. Així, podem llegir que, durant un combat de les tropes de Juli Cèsar fins als vessants de la Serra Grossa, “Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fill d’aquí, (…) dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla” (p. 409). Per tant, en aquest passatge, el cap de l’exèrcit, l’emperador, recorre a una estratègia molt interessant i que reflecteix obertura: que li reporte una persona del terreny (qui, d’alguna manera, fa el paper de conseller).

Tot seguit, veiem un altre tret matriarcalista: el fet que apleguen al lloc, “on l’herba i l’aigua eren abundants” (p. 400). Per consegüent, la terra (ací, simbolitzada per l’herba) era fèrtil i l’aigua afavoria la vida i el futur del terreny i dels qui hi vivien. A més, aquests detalls empiulen amb la dona i amb lo femení.

Finalment, adduirem que, al capdavall del relat, es pot llegir que un arc com també “les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra i diuen que, en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent (…) com si fos una remor de mar llunyana” (p. 401). En altres paraules, ens trobem amb roques (la fortalesa de la dona, qui toca els peus en terra), l’interés per la terra, l’escolta (u dels sentits més vinculats amb el matriarcalisme junt amb el tacte), la relació entre l’orella (escoltar) i la roca (això és, la dona, qui aporta vivències i saviesa a qui se li acosta, ací, tocant-la) i l’aigua de la mar (un altre detall matriarcal).

En la rondalla vinent, “El moliner”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Temps era temps que, per aquesta vall, baixaven les aigües d’un rierol, el qual feia encara més fèrtil tota la terra de la rodalia. Els homes vivien feliços amb el seu treball. Les aigües (…) eren aprofitades per fer moure tres molins (…) i, fins i tot, arribaven fins aquí homes d’altres contrades amb els seus ruquets carregats de sacs, per tal de moldre el seu gra” (p. 401). Així, veiem coincidències amb el relat anterior i que, no sols la gent vivia feliç amb lo que feia, sinó que era molt oberta i que la terra era d’acollida i ben considerada (i podríem afegir que, de pas, la dona, lo matriarcal).

Igualment, el narrador addueix que, en eixa zona, hi havia un moliner que era molt treballador, cristià molt complidor i molt devot del seu sant patró…, però que no donava bona mesura a la gent que molien en el seu molí (p. 402).

Quan aquest moliner aplega al cel, Sant Pere no l’accepta fins que li convenç l’advocat del senyor i, com que era el dia de Nadal, el deixa passar al cel.

Ara bé, un poc després, Jesús, “amb veu dolça, li digué:

-Bon moliner: el teu sant ha intercedit per tu i, clar, jo l’escolto, però és que, per entrar al cel, cal haver estat honrat tota la vida (…). Tornaràs a la terra i allí viuràs fins que t’esmenis i rectifiquis el que has defraudat. Un cop això fet, si ho fas, podràs entrar al cel” (pp. 402-403). Com podem veure, i en línia amb molts relats en què apareix Jesús o bé Déu, és un personatge obert, dolç, acollidor.

A continuació, el moliner se’n baixa a la terra i orienta cap a la bondat i cap a l’honradesa l’educació als seus fills: “a tothom, ha de fer-se-li mesura a sobreeixir, cal ser honrats.

I així ho feren a partir d’aquell dia” (p. 403).

Afegirem que “El bon moliner anava treballant i ajudant tots aquells que passaven demanant una caritat. Un dia, però, a una vídua amb el seu nadó, els fills van acomiadar-la (…)

El moliner els reptà, de nou, fent-los veure que cal ajudar aquell que ho necessita (…).

Després, invità la pobra vídua a passar al molí i li donà menjar i hostatge per tal que recuperés les seves forces per a continuar camí” (p. 403).

I, finalment, com que l’home havia sigut bonhomiós, generós i honrat, aquella nit somia la Mare de Déu i el Nen Jesús demanant i, més avant, Sant Pere l’acull en el cel i, a més, Déu i, al capdavall (i açò és simbòlic), la dona (Nostra Senyora, acompanyada del Nen). Cal adduir que la Mare de Déu li ho condona, ja que la mare i el fill “li feien un dolç somriure” (p. 403): la dona té la darrera paraula i ací ha fet el paper de jutgessa (i, de pas, Nostra Senyora plasma l’arquetip del rei, com a reina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’home, el joc i l’ànima”. Un home, a qui li agradava molt el joc, diu que donaria la seua ànima al dimoni a canvi de tenir un duro i poder tornar a jugar. Aleshores, se li apareix el diable i signen un tracte.

Més avant, quan l’home havia guanyat molt i, de nou, el dimoni fa acte de presència, podem llegir una frase prou significativa que empiula amb lo matriarcal i amb detalls com “ser un home de paraula”“els tractes són els tractes” (p. 322).

No obstant això, el jugador li fa una proposta:

“-Escolta: jo compliré amb el meu tracte, però m’agradaria saber qui dels dos és més llest i més poderós. (…) Si tu em poses una prova i en surto jo victoriós, el pacte queda sense efecte. Què et sembla?

En Banyeta, després de pensar-s’ho uns moments, digué que acceptava” (p. 323).

Igualment, l’home es posava a sembrar camps i a fer viatges i, “En un d’aquests viatges, (…) es trobà, a la vora d’un camí, una dona velleta que li digué:

-No tinc res per menjar, si em fessis una caritat” (p. 323).

Aleshores, l’home li respon “tot aquest blat, te’l dono tot a tu. Així, almenys, tu, amb aquests sacs de blat, sortiràs de la pobresa. -I així ho féu” (p. 323).

Tot seguit, la dona li fa una qüestió, ell li explica tot i la velleta li comenta que, com que l’home “havia tingut tan bon cor amb ella, (…) ella li tornaria el favor” (p. 323).

A continuació, captem un passatge que enllaça amb lo matriarcalista: “Aquella nit mateix, la velleta, que tenia molts poders per la seva bondat, féu créixer el blat fins a espigar.

-Aquest blat, en sortir el sol, els seus primers raigs el tornaran daurat a punt de segar i, un cop daurat, (…) aniràs corrent, tallaràs una garba de blat, vés corrent al molí (…) i, amb la farina, fes uns pans” (p. 323) i li addueix que els tindrà en bones condicions. Per tant, l’home es troba amb l’anciana i ho fa en desembre (mes associat amb la sembra, quan comença l’hivern, és a dir, amb l’estació relacionada amb l’època de l’any de major foscor). Si ell segueix les indicacions que li fa la dona, quan serà juny, podrà arreplegar els fruits. Afegirem que, malgrat que aquests mesos no estiguen en el relat, són els que, simbòlicament i respectiva, es vinculen amb la sembra i amb la sega.

Al moment, podem llegir “Així ho féu l’home” (p. 323), una frase que plasma el matriarcalisme que figura en moltes rondalles en llengua catalana i entre dones nascudes abans de 1920.

Adduirem que, quan en Banyeta es presenta en el lloc on havien quedat, en juny, copsa el resultat, afavorit per la velleta: “s’havia sembrat la nit abans i [pogué] veure tot el blat daurat” (p. 324).

Finalment, “l’home va guanyar la prova i salvà la seva ànima (…) perquè (…) , dintre seu, va poder més la generositat i la bondat” (p. 324). I, així, la dona salva l’home.

En la rondalla “El dimoni es converteix en ase”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem que, per a començar, es fa esment a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com que la dona també està en relació amb animals benèfics (p. 71), en aquest cas, amb l’ase. Podríem dir que aquesta narració té a veure amb el tema del paganisme.

Així, un dia, Sant Paulí passa per la Vall d’Aran amb el missatge de la fe salvadora de Jesucrist. Uns dies després, va decidir continuar el seu camí” (p. 325), deixa alguns dels seus companys i els encarrega la construcció d’un santuari (p. 325).

Aquells frares inicien la bastida i, durant la nit (moment relacionat amb la dona), els desapareixia, motiu pel qual el superior de l’orde convoca a tots els religiosos, i un llec li demana permís per intentar esbrinar què passava.

Un dia, en aplegar la nit, el llec copsa que “la foscor era més intensa, com si, fins i tot, la nit volgués ajudar a qui s’emparava” (p. 326). O siga, que la dona estava més forta i, igualment, generosa, en la foscúria i, a banda, fent costat.

Més avant, el frare entén lo que ocorria i, “anant a trobar el superior, fra Ambrós, va demanar-li una corda, tot dient-li que fos beneïda. El superior així ho féu i (…) va donar-li el seu consentiment” (p. 326). Per consegüent, copsem que el cap de l’orde dona facilitats al frare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les rondalles, el paganisme, el sectarisme i l’adopció d’algun patró matriarcal, benèvol i fort

Una altra rondalla en què figuren molts trets matriarcals és “El pagès i els dos bous”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Al meu coneixement, és un relat amb molts símbols i en què hi ha passatges que podríem considerar posteriors a uns altres en què, prèviament, hi hauria hagut personatges femenins i pagans.

Un llaurador de Vinaixa (les Garrigues), “sense ambicions, ni afanys, anava fent, és a dir, anava treballant la terra per tal de donar manduca als fills i a la dona” (p. 316). Per a començar, és un home sense esperit competitiu. A més, “El bon home, això sí, era un bon devot. No s’oblidava pas, ni matí, ni vespre, de resar les seves oracions” (p. 316). Cal dir que, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920, en pocs casos eren “beates” (en el sentit popular i pejoratiu de la paraula), sinó, més bé, de pregar i de fer.

Un dia, cansat de la misèria en què vivia, fa un renec i, llavors, el dimoni se li acosta i, somrient, li diu:

“-Però, què us passa, bon home?

-Res, home, res; que estic preocupat, car no me’n surto de poder tirar la família endavant -féu el bon pagès sense reconèixer en banyeta” (p. 317). Aquestes línies són molt bones per a l’educació matriarcal: el no deixar-se vendre a ningú, ni quan les coses van molt bé (als llepafils, a la fama i a l’ostentació), ni quan la corda està fluixa (als venedors d’il·lusions i a les actituds sectàries). De fet, a continuació, el diable diu unes paraules que podríem analitzar (i recórrer-hi, encara que no com a exemple) en promoure l’esmentada educació:

“-Si fas el que jo et dic, no caldrà que treballis més: viuràs bé tu i els teus.

-I què he de fer? Digueu, digueu.

-Primer que res, deixar de fer oracions: ja veus que no et serveix de res. I, després, quan moris, donar-me l’ànima” (p. 317). Comentarem que les paraules del dimoni (“no et serveix de res”) enllacen amb unes de les més comunes entre les persones políticament correctes i que promouen lo que consideren que fa fi, persones que, en el moment d’escriure sobre aquesta narració (11 de juny del 2023), abunden: tant en la política de la Unió Europea (per exemple, en el Parlament Europeu) com també en la castellana, en la valenciana, en la catalana, en la balear…, fins al punt que moltes persones estan decidides, com el pagès, a lliurar la seua ànima al dimoni (a renunciar a la seua identitat).

Igualment, adduirem que passatges com aquest podrien ser molt bons per a tractar sobre les sectes destructives, sobre les satàniques i sobre qualsevol intent de subjecció de les persones a la manipulació externa i, òbviament, de canvi als valors d’una altra cultura (aliena a la dels pares i a la dels avantpassats catalanoparlants i que ha passat de generació en generació). En aquest sentit, considere que es pot ser català culturalment, acollidor i viure, pensar, actuar i relacionar-nos en línia amb el matriarcalisme català.

A continuació, el dimoni es presenta i el llaurador, que toca els peus en terra, li diu una frase en nexe amb la pagesia de la Catalunya de l’Edat Mitjana, sobretot, abans del segle XIV, és a dir, quan els llauradors estaven molt forts junt amb el comunalisme i, de pas, la dona (a nivell familiar i entre els camperols, molt més que en les ciutats):

“-A veure, explica’m bé això” (p. 317). A banda, el pagès li afig: “Però, amb una condició -s’havia encès una llumeta en el seu cor-: que jo sigui l’últim en morir de la meva família.

-Bé, per això, no hi ha problema -digué en banyeta” (p. 317).

Tot seguit, com que el llaurador ja s’hi havia venut, fa lo que li dicta el diable: llaurar el camp. Ara bé, immediatament, la seua sexualitat (i, de pas, la seua creativitat), simbolitzada per la rella (que representa el penis, part del cos vinculada amb la fecunditat), es veu ancorada: “encara els bous no havien caminat deu passes, que la rella s’enganxà en algun lloc. (…) en una tenalla plena d’unces d’or” (p. 318). La dona (plasmada en la tenalla, com a objecte que acumula, que rep i, igualment, que proporciona i que facilita la prosperitat) li fa costat.

Més avant, l’home ho comenta a la seua muller, qui, encara que es fan rics i que ells dos i els fills creixen, un dia li proposa:

“-Ai, sant Bonifaci gloriós! (…). Això només es pot arreglar encomanant-se a sant Bonifaci.

I, a partir d’aquell dia, home i dona pregaren insistentment al sant, patró d’aquesta contrada, per tal que el deslliurés de tal pacte i d’anar a cremar” (p. 318).

Quant a aquest passatge, resulta adient escriure que Sant Bonifaci (que deu el seu nom a unes paraules que li digué un papa, que li ressaltava la bonesa) està vinculat amb els intents de cristianització de terres que no ho eren durant els segles VII i VIII. A més, com que la dona no havia fet cap acord amb el diable, abans de morir, “exhortà el seu marit a tenir confiança amb el patró” (p. 318). I, com en la rondalla que plasmàrem més amunt, l’home segueix la recomanació de la dona.

Així, una nit, mentres ell somiava, se li apareix el dimoni, qui li evoca l’acord que havien fet tots dos. I el pagès es despertà d’un ensurt i tot suat. I, aleshores, encara es posa de part de Sant Bonifaci (recordem-ho, associat a la bonhomia).

En canvi, durant el somni d’una segona nit, se li apareix l’esmentat sant, qui li diu “sóc el teu patró i, com que m’has invocat fervorosament, t’ajudaré, faré que no moris i que quedis viu pels segles dels segles: així, mai no aniràs a l’infern” (p. 318). El fet de seguir les indicacions de la dona ha garantit que el pagès puga reeixir i, a més, que compte amb el patronat d’algú que, dia rere dia, li farà costat i no el deixarà caure.

Cal adduir que, al capdavall del relat, durant una forta tempesta, “L’home es refugià en una cova de pedra que allí hi havia, tot pregant, car pensava” (p. 319) que l’hauria provocada el diable. Afegirem que, a diferència de lo que posa en la narració “Mare de Déu del Fa”, i, com ja escriguérem (encara que no coincidís amb la versió popular que es reflecteix en el llibre), la provoca un personatge que es posa de part de lo matriarcal, Sant Bonifaci (el qual podria haver substituït un personatge femení, ja que la pluja està associada amb la foscor i l’obscuritat ho fa amb la dona).

Finalment, l’actuació del sant permet que “l’home i els bous romanen allí colgats” (p. 319), és a dir, tocant terra, en relació amb lo femení (reflectit per la cova).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que reben homenatge, ben considerades, que determinen i molt obertes

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “La campana dels perduts”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Uns viatgers que transitaven per la serra i que, al capdavall, senten un so nítid d’una campaneta, s’hi dirigeixen: “era el toc d’Àngelus de l’església d’Agramunt, que, com cada vespre, convidava a cloure la jornada amb la salutació a la Verge Maria” (p. 275). És a a dir, que, en un moment, veiem una campana (relacionada amb la vagina i, per extensió, amb la vulva, això és, un detall femení), que el so esdevé durant el vespre (una part del dia vinculada amb la dona) i, al capdavall, acompanyat d’un reconeixement a Nostra Senyora, com quan, per exemple, u es lleva el barret en senyal de respecte (unit amb simpatia, ja que, en llengua catalana, la forma genuïna de salutació a les autoritats és el “vós”, no el “vosté” adoptat del castellà).

Llavors, “Els viatgers, esperançats, s’encaminaren en la direcció del so de la campana i, camps a través, (…) arribaren a la vila on van trobar el degut acolliment” (p. 276). I, per tant, la dona (ací, per mitjà de la relació a través del so) ha salvat l’home (els viatgers).

“L’endemà acudiren a l’església i, en agraïment pel favor rebut” (p. 276), van disposar que una campaneta de so argentí tocàs cada vespre després de l’Àngelus (p. 276). 

Un altre relat en què captem detalls matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Miró de Granyanella i el miracle del Tallat”. Al principi, es comenta que, en el segle XVI, un veí de Granyanella, anomenat Miró, fou alliberat “i portat al cim del Tallat, per intercessió de la Mare de Déu” (p. 276), després que uns pirates l’haguessen raptat.

Aleshores, Miró “es lliurà a la Mare de Déu del Tallat. Pregava: ‘Madona hermosa, doneu-me la llibertat; porteu-me, senyora, al lloc venerat’” (pp. 276). Durant la nit, es produeix el procés de manumissió i, quan el sol clareja, Miró “És dalt d’un cim i veu als seus peus la plana de l’Urgell i la Conca de Barberà, els rocalls de la Segarra i toca, gairebé amb la mà, l’ermita del Tallat. El prodigi s’ha realitzat! És lliure! Avança de genolls cap a la venerada imatge” (pp. 276-277). Per consegüent, l’home s’ha adreçat a la dona (Nostra Senyora), ella ha tingut present la pregària i, en acabant, ell ha eixit alliberat i… agraeix a la Mare de Déu que l’haja salvat.

Igualment, podem llegir que “Fou llavors que, per recordar als fidels de tot temps tan gran mercè, treballà amb les seves mans una creu. És la creu del miracle del Tallat, (…) com un exvot monumental i testimoni de la tradició” (p. 277). I, com en altres narracions, captem que es fa una mena d’homenatge (i, com es plasma, “monumental”) a la dona (ací, a la Mare de Déu), pel seu paper i, a banda, “testimoni” (per a que fos recordada de generació en generació). 

Finalment, “Miró també manà que es pugés al Tallat (…) dos quartans d’oli, perquè cremés constantment la llàntia votiva” (p. 277) i que es feu fins a l’any 1868. A més, “Tots els romeus del Tallat, durant diverses centúries, s’han anat contant de pares a fills aquesta història” (p. 277). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que salven, que fan pactes, diligents i molt obertes

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’aligot negre”. En la vall de la Vansa, en el lloc anomenat els Garrics, “hi havia una petita casa on hi vivia una família i tothom sospitava que la dona era una bruixa” (p. 216).

Tots els estius hi acostumava a pedregar fort, però, “als pobles de la rodalia (…), quasi mai no hi pedregava i, si ho feia, era en menor intensitat” (p. 216).

“Un dia, després d’una forta pedregada, uns pagesos van anar al riu a veure com baixava i van veure un munt de roba a la vora de l’aigua, al peu d’un arbre” (p. 216). Així, copsem uns quants trets matriarcals: el riu, roba a la vora de l’aigua (que enllaça amb la roba estesa reflectida en relats amb elements eròtics) i l’arbre. Aleshores, “Els pagesos es van imaginar que era la roba d’aquella dona (…). Van agafar la roba i van anar a la casa, on esperaven trobar-hi el marit, per tal de preguntar-li si aquella roba era de la seva dona” (p. 216). Per consegüent, entre altres coses, en aquest passatge, l’home està vinculat amb la casa, mentres que la dona ho fa al riu, això és, que ella és més oberta i va més lluny, fet que empiula amb altres narracions i, fins i tot, amb el paper de la dona en altres cultures matriarcalistes.

“Quan li ho preguntaren, ell digué que no en sabia res. Els pagesos van dir-li que l’anaven a llençar, però, llavors, van sentir com l’ocell negre que volava per fora va dir-los:

-Deixeu la roba al seu lloc, si no, no podré aparèixer” (p. 217). Això és, que la dona vola i per fora, dos detalls que tenen a veure amb el comentari sobre el passatge de què hem escrit abans.

Adduirem que els pagesos, “En un primer moment, la volien matar, però, a un d’ells, se li ocorregué de fer un pacte amb ella, de no fer-li mal a canvi que mai més pedregués en aquest lloc dels Garrics, tracte que ella va acceptar” (p. 217). Aquestes línies enllacen amb la tradició pactista relacionada amb la història de la cultura catalana i de la Corona Catalanoaragonesa.

Ara bé, a continuació, hi ha un passatge que, al meu coneixement, és modern i que no figuraria (o ho faria de manera puntual) en relats del segle XIX: el fet que la dona ho accepte “tot demanant que li tornessin ràpidament la roba vora el riu, car, si apareixia aquí, ho faria nua davant de tots” (p. 217). Cal recordar que el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en aquesta versió, es publicà en el 2004.

“I així fou com, durant molts anys, no va pedregar més als Garrics i, en canvi, sí que ho feu als llocs de la rodalia, salvant ells les collites cada any” (p. 217). És a dir, que la dona salva el lloc anomenat els Garrics.

Afegirem que, un poc abans d’escriure aquestes línies, el 7 de maig del 2023, pensí que, en més d’una narració sobre els Sants de la Pedra (protectors, entre altres coses, contra les pedregades en els camps), els sants fan que no sols no caiga calamarsa en les poblacions del voltant, sinó…, finalment, que tampoc no es perden les collites en la població (o en el lloc) on han decidit adoptar-los com a protectors dels llauradors. Per això, en una versió en línia amb el matriarcalisme, ni cauria pedra en els Garrics, ni en la contornada.

En una rondalla semblant, “Bruixeries”, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, els habitants del poble consideraven que una bruixa es proveïa d’aigua de la font i que era qui provocava que es malmetessen els fruits dels conreus.

“Es dirigien vers la casa quan, en passar per un indret proper al riu, van veure a la soca d’un arbre unes robes plegades, es van adonar que pertanyien a la dona esmentada” (p. 219) i que un ocell mitjà “volava fent cercles damunt d’ells. Pensant, ràpidament, que era la dona, es van treure uns rosaris (…) i els van posar damunt la roba que hi havia a la soca de l’arbre” (p. 219). I, així, veiem trets matriarcals, com ara, el cercle, la soca (que relaciona la terra i el cel) i l’arbre.

A més, la dona, forta, els diu que en traguessen els rosaris, per a poder recuperar ella la seua forma humana (p. 219). I així ho fan, encara que la dona “es va vestir amb rapidesa” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, que salven l’home i molt obertes

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa d’Ainet”. Hi havia una dona “que tenia el fill molt malalt al bres. (…) va decidir anar a consultar una bruixa, coneguda de tothom, que la va rebre i va estudiar el cas. La seva resposta fou: ‘L’infant només es pot salvar si fas el que jo et diré’.

La dona, prou que s’hi va avenir ràpid: la qüestió era salvar el seu fill” (p. 192). Com podem veure, l’home (ací, representat pel xiquet) es salvarà si fa lo que indica la dona. A més, la bruixa addueix a la mare que, al moment que llegís un llibre que ella li dona, “que continués” (p. 192). Però, la mare, la primera vegada, ou veus de fora i, com que no segueix les indicacions, el fill continua malalt.

Llavors, la mare se’n va de nou a parlar amb la bruixa, qui li diu que cal seguir lo que li havia indicat.

“L’endemà, entre les dues clarors del capvespre, la dona es tornà a posar a llegir el llibre. Els crits es van tornar a sentir, però, aquesta vegada, la dona (…) continuà llegint. L’infant s’anava guarint…” (p. 192). Per tant, no sols la bruixa afavoreix que el nen guaresca, sinó que també ho fa una segona dona: la mare. La dona salva l’home, li atorga vida. I més: l’home apareix més petit (en edat i tot), a diferència de les dues dones.

A banda, al mateix temps, una bruixa que feia mal, se n’anà de la zona i “El nen es va guarir” (p.  192) i, de pas, copsem que la dona és la part forta.

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes és “L’euga i la bruixa”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Un amic jove, raboser i que, primerament, fa el paper de conseller, comenta a un amic amb qui feia bona avinença, que no calia comprar una egua,… però l’adquireix ell. El jove i bonhomiós dels amics, “en arribar a casa seva, ho va comentar a la seva mare, vídua.

Aquella dona, de qui la veu popular deia que era bruixa, va contestar-li (…) que (…) aquell animal moriria aviat com també el pollí” (p. 202), és a dir, el mascle jove que encara mama.

I, com que, molt prompte, morí l’egua i el pollí com també altres animals en la casa de qui havia enganyat, els qui hi vivien, “van baixar fins a un poble veí (…) a consultar-ho a una dona vella, que els va dir que, quan tornés a passar-los quelcom de semblant, l’anessin a buscar.

Al proper animal, (…) van córrer a cercar aquella dona” (p. 203), qui, tot seguit, feu un beuratge per a l’animal “i aquest s’incorporà” (p. 203). De nou, la dona salva l’home.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme i recollida en l’obra 500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Misteri a Roní”. Un dia, la dona, que era mare de dos fills, comenta al marit que un gat havia entrat en casa. I, a la segona vegada que li ho diu, l’home fa via cap al bosc on tallava arbres i, “En arribar, al vespre, (…) l’home retornà a casa i s’amagà a baix. A mitjanit, veié com un gat negre entrava per la gatera (…) [i] els menuts començaren a plorar i la dona xisclà:

-El gat, el gat.

Ell respongué fort:

-Ja pujo” (p. 209).

Per consegüent, la dona i l’home apleguen a un acord, es fa lo que ella, qui porta la iniciativa, diu al marit i, quan la dona li dona llicència, ell actua.

Aleshores, “el gat baixà les escales de dos bots, (…) moment que aprofità l’home per ventar-li un seguit de garrotades amb un bon bastó que s’havia proveït” (p. 209).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.