Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Germanes que salven, germans agraïts i mestres que eduquen

General, , , ,

Prosseguint amb signes autòctons en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, hi ha la contarella “Peret i Pereta”, amb detalls que figuren en altres relats de la mateixa corda. Així, dos germans, Peret i Pereta, vivien en una casa. Un dia, sa mare diu a la xiqueta:

“-Vull que vages a la botiga a per un paperet de safrà; i tu, Peret, a per un litre d’oli. Qui vinga més prompte, la mare li donarà un confitet.

I allà se’n van tots dos, corrent. I Peret hi aplega més prompte” (p. 271).

Passa que, en tornar a casa, la mare “el fica dins del perolet d’aigua. I hi aplega Pereta i diu a la mare:

-Mare, mare: tingueu. (…) i Peret? Ja hi ha aplegat?

-No, no: no hi ha aplegat encara.

I la xiqueta li respon:

-Però si ell ha eixit davant de mi…” (p. 271).

Després, la filla, encuriosida, li demana:

“-Mare: què hi ha dins el perolet?

-Res, res…

I la Pereta destapa el perolet i hi veu un ditet; i ella, amb el ditet, diu:

-Peret: dóna’m una pereta.

-No, no, que la mare m’ha ficat dins el perolet…

Llavors, Pereta agafa el brou, el tira a la terra i n’ix una perera” (p. 271).

En altres mots, la xiqueta lliga amb el bon cor, amb l’interés pel germà i, de pas, amb la bona avinença que devia haver-hi entre tots dos.

Això explica per què ella va més lluny i esbrina què ha fet la mare i, quan allibera Peret (qui és en nexe amb el brou, o siga, amb el semen), el deixa caure en la terra i, per tant, en terreny feminal i com si es tractàs de la sembra en desembre, quan el llaurador colga les llavors. A banda, com que n’ix una perera (arbre que evoca la dolçor i, ben mirat, la sensualitat femenina, empeltada amb les mamelles de què xuclen els nens petits), hi ha una connexió entre les dues parts del xiquet.

Al capdavall, Peret, qui continua amb la seua bonesa, premia la germana i, per això, quan ella li diu “Peret: tira’m una pera…”, ell li respon “No, no: no li’n dones a la mare, que la mare m’ha matat…” (p. 271). És a dir, ell convida la germana i li diu que no compartesca la pera amb qui no se l’ha guanyada: la mare.

Una altra rondalla interessant, amb trets matriarcalistes i en l’esmentada antologia, és “El de la vela”. Nostre Senyor i Sant Pera van en una mateixa barca. El Senyor en portava el timó (al cap i a la fi, és per damunt del deixeble).

En un passatge posterior, Jesús li diu que l’apòstol tire per on ell li indica i, com que Sant Pere li respon “jo em ficaré davall de coberta i tu porta el timó” (p. 285) “i la barca anava en el vent i la mar (…). Però ve una bufada… i Sant Pere es clava a dormir. (…) Tomba la barca i el Senyor diu:

-Pere!

-Què, Senyor?

-La barca és per a qui vela, no és per a dormir” (p. 285), un missatge que plasma una educació en què es considera que l’aprenent (Sant Pere) ha d’estar obert (i a l’aguait) i ser el cap de la seua vida, fins i tot, quan és principiant i el mestre li ensenya (i, com en aquest cas, altrament, li fa d’educador).

En relació amb aquest detall, diré que, amb el temps, he capit que, en els Pobles matriarcalistes, el «mestre» no instrueix, puix que, 1) majoritàriament, educa (per a la vida) i 2) ensenya.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia… I als qui ho feren abans.

Dones que manen, ben tractades i que salven

General, , , , , ,

Després, el xic “va pujar dalt de l’arbre i va veure-hi els tres gossos i un d’ells li va demanar:

-Què voleu? ¿Veniu, vós, enviat per la meua ama?

En això, Paco va comprendre que aquella iaia (…) tenia poders sobre els gossos” (p. 248) i el minyó li diu que ell “anava manat per la seua ama.

(…) Els altres dos gossos li van demanar també si anava manat per la seua ama, i, en dir ell que sí, li van donar també plata i coure” (p. 248). En altres paraules, els personatges masculins (tant els cans com també el xic) depenen de lo que diga la dona, puix que ella és qui comanda.

Altrament, resulta interessant el fet que l’home (ací, un xic) siga dalt d’un arbre (com si tingués més por) i que, en canvi, el personatge femení i els seus servidors ho facen en terra. Això explicaria que, “Quan Paco ja va tindre la bossa ben plena de monedes, va agafar la caixeta i va baixar de l’arbre” (p. 248).

En un passatge posterior, ell es desfà de l’anciana i se’n va a una fonda, on obri la caixeta. Aleshores, Paco comença a menar en el grup, encara que els tres gossos li fan de consellers i li adoben el terreny: “Vull que hi aneu i que me’n porteu la filla del rei.

El gos (…) se’n va anar de seguida i va portar la filla del rei” (p. 249) i és ella qui fa que Paco se senta millor, acompanyat i de gust en la fase de festeig: “La princesa va romandre unes hores amb ell (…).

L’endemà, enyorant-se ja de la princesa, va tornar a fer un colpet a la caixeta per veure què passava” (p. 249) i un gos li porta la jove: “cada nit, un gos diferent, anava portant-li la princesa perquè ell festejara.

Una nit (…), les criades del rei es van adonar de la desaparició de la princesa i van donar part a sa majestat” (p. 249).

Cal dir que els passatges esdevenen de nit, un moment molt lligat a lo femení (ací, igualment, al festeig, a la jove, a les criades,…).

Un altre detall sucós (i que remarquem en negreta) és quan la princesa parla amb son pare i li diu: “Sí, pare: és ell, però, a mi, no em fa cap mal. No li feu res, que jo, tan sols vinc ací per estar amb ell i per parlar-hi. A més, ell em vol i em tracta molt bé» (p. 250), mots que reflecteixen el matriarcalisme i pareguts als que hi ha en rondalles ben antigues i, àdhuc, en algunes del darrer quart del segle XX.

En u dels paràgrafs finals, hi ha signes que tenen relació amb lo femení: la caixeta (recepció), la cambra (acolliment i nit), “la fonda on em gitava” (interior i dormir, com en l’hivern).

Finalment, la dona salva l’home (en aquest relat, mitjançant la caixeta) i “van aparéixer els tres gossos (…):

-Què és el que vol el meu amo?” (p. 250). I ell els dóna órdens, com ara, la darrera: “que, a la princesa i a mi, ens porteu a un lloc (…) on vosaltres penseu que estarem segurs.

I així ho van fer” (p. 250), de manera que els gossos fan de soldats del xicot (qui, ara, és el rei de la seua vida) i els tres animalets han fet el paper d’ajudants. Per això, Paco i la princesa pogueren viure sense que els destorbàs ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, agraïdes i mares que salven

General, , , , , ,

Tot seguit, el monarca escriu una lletra i demana al jovencell que la porte a la reina, amb intenció que maten el fill abans d’arribar a la cort o bé després de ser-hi.

Això no obstant, “Al xicot, se li va fer de nit a la muntanya i es va ficar en una cova (…) de lladres i, quan estos van anar a sojornar-hi, van trobar el xicot (…). Li van veure una lletra que se li n’eixia per la butxaca, li la van agafar i la van llegir.

En assabentar-se del que posava, els lladres es van compadir” (p. 212) i “van posar que el xicot es casara amb la filla del rei, tan bon punt no hi arribara” (p. 212) i, així, els bandolers (ací es podrien identificar com els qui es guanyen la vida com poden i, per tant, el seu paper seria més aïna positiu) empiulen amb la bonesa. Ben mirat, adoben el terreny i, quan la reina rep el document que li envia el jove, copsa que “deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 212). O siga que hi ha un nexe entre el poble, la sobirana i la joventut (simbolitzada pels dos fadrins) i la dona empunya les regnes del seu territori i és qui el comanda.

En el fragment vinent, el cap d’estat ordena al fill que supere una altra prova: que li porte els tres pèls del dimoni. D’ara en avant, el descendent empelta amb el poble i ho fa mitjançant la seua relació amb persones que troba pel camí cap a l’espluga, és a dir, cap a la marona, i a qui demana sobre el diable (p. 212): 1) en la primera vila, un home li amolla que “hi ha ací un arbre que abans feia pomes d’or” (arbre, fusta, mare i fruita grossa i forta), 2) en la segona vila, una vella li trau que “hi ha ací una font que brollava vi” (doll, dona, fertilitat, font de vida; i triangle invertit del penjoll, la vulva i vida sexual femenina). I, 3) en aplegar al riu on era un barquer, l’home li fa la qüestió de com podria deixar de viure entre les dues bandes de terra i sempre remant (com qui es troba entre dues aigües i no assoleix el pas a una altra fase de la vida).

Més avant, ja en la cova, la dona el tracta com a un jove avançat:
“-Sí. Que vós, què volíeu? -va respondre la mare del dimoni” (p. 213) i, encara que, primerament, ella li diga que això no pot ser, aconseguirà que el marit li indique com fer-se amb els tres pèls.

Afegirem que aquests pelets són com els xicotets detalls: donen vida a l’aspirant, a la dona i als personatges que ell havia vist pel camí. I més: en els tres passatges, l’adulta fa de mareta del diable a través de mots que lliguen amb la maternitat i amb la típica cançó de bressol i, així, la dona és la part més activa.

Tornant a l’arbre, el dimoni li parla de les arrels i de la granota, dos trets femenins. En segon lloc, de com fer que la canonada permeta la fluïdesa del vi (de la reproducció, associada a la sang femenina i al fet de tenir sang una persona).

Entremig, el príncep “va eixir de l’amagatall, va agafar els tres pèls, va donar les gràcies a la mare” (p. 214) i, en agraïment a la seua aportació als vilatans (al poble), ells li concedeixen una recompensa (tres bosses d’or) i, tocant al barquer, pogué travessar el riu.

Finalment, el fill del sobirà es presenta en el palau reial, amb els tres pèls i el narrador exposa dos personatges en connexió amb l’arquetip del rei: el príncep i son pare. Així, mentres que el xic li parla d’abundància i acaba viu; el pare, escanyapobres i cobejós, se’n va cap a l’altra banda del riu i…, en lloc de poder superar la prova i de traspassar-lo, fa el paper del barquer. I és que, quan un cap d’estat s’interessa amb bon cor pel poble, hi ha prosperitat (en les rondalles i en la realitat).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones que salven i educació matriarcal

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella de la mà negra, quan la jove aplega a la casa de la mà, s’asseu a la porta i una senyora de bon cor li diu:

“-Entra.

Va entrar dins, li van preparar una bona cambra i la xica diu:

-Veus? És el que ell m’havia dit” (p. 208).

Així, la fadrina emboca en la casa nova, en lo que podríem dir la segona fase de la jovenesa, ben a prop de quan es case.

Nogensmenys, ella enllaça amb lo maternal: amb el xiquet de la senyora. Altrament, “el tenia allà, en la cambra, una cambra bonica. Però, de nit, quan dormien, ella es va adonar que un pardal entrava dins la cambra i que, amb les dues ales, agafava el xiquet i el passejava per tota la cambra” (p. 208).

Per això, la tercera nit, la xica avisa de l’ocell i va entrar-hi el criat, qui, en un passatge posterior, agafa l’au negra i, quan ell estava a punt de matar l’animalet, la xica diu a l’home:

“-No, no, no el mateu, que m’agraden molt els animals. Deixeu-me’l tindre. Almenys, un poquet de temps.

I comença a acariciar-lo així, per damunt, i li troba un bony” (p. 209).

En acabant, com en altres rondalles ho fa un príncep (però, ací, una xica), li lleva una agulla i, “enmig, comença a aparéixer un senyor, un príncep… (…) era un príncep que li havien tirat una maledicció i, fins que una xica no se’n compadira i no li llevara eixa agulla, perquè era encantat: era una mà negra i, després, un pardal” (p. 209). En altres mots: la dona allibera el príncep i, ben mirat, fa que desaparega la blasfèmia a què l’havien condemnat, detall que té relació amb el matriarcalisme.

Continuant amb l’obra “Rondalles populars valencianes”, el relat “Els tres pèls del dimoni” és ple de passatges amb signes tel·lúrics i, a més, presents en altres narracions: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita, i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç, i que es casaria amb la filla del rei.

Tot açò va tenir molta anomenada i, és clar, va arribar a oïdes del rei” (p.  210), qui, alatrencat, envia uns criats perquè maten el nounat. Ara bé: els patges, com que això els faria pena i, més encara, d’un nin formós, “Perquè no li fera mal ningú, van fer amb joncs una cistelleta, el van ficar dins i el van tirar al riu” (p. 210). Al capdavall, un moliner arreplega l’al·lot i el porta a un molí, on també és ben acollit per la seua muller, que no tenien fills, “si no eixia ningú que el reclamara” (p. 211).

Passaven els anys, el xiquet aprenia les faenes de la casa i, “quan tenia díhuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 211). Llavors, el monarca s’atansa per la casa, és ben rebut i capta que el xicot era el xiquet que ell havia cercat anys arrere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones de bon cor, amb molta espenta, que salven i deixondides

General, , , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Tia Misèria”, de l’antologia esmentada, uns xiquets que, en la tardor, pugen a la figuera, no poden baixar-ne fins que la dona, en sentir plors, ho fa possible:

“-De manera que éreu vosaltres els qui em furtàveu les figues! Ara sí que esteu ben apanyats!” -va dir (…) l’ama de la figuera” (p. 186). Sobre la consideració “ama de la figuera”, el 5 de maig del 2026 ens evocà la cançó de bressol valenciana “La meua xiqueta és l’ama”, la qual, entre d’altres parts de la lletra, en la versió que he aprés des que era un xiquet, diu “La meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer, / de la figuereta…”.

Passa que, com que els al·lots li diuen que no ho tornaran a fer, ella, que era bonhomiosa, els fa prometre que no s’atansaran més per on viu la Tia Misèria. Aleshores, com que sí que li ho accepten, pogueren fer camí i, altrament, com indiquen uns mots molt sucosos (en nexe amb l’educació matriarcal), “mai de la vida no se’ls va ocórrer tornar a furtar-li les figues, les quals van poder ser, per fi, assaborides per l’ama” (p. 186). A tot açò, cal dir que la figa simbolitza les parts genitals de la dona i, així, ens diu que la Tia Misèria va fruir la sexualitat molt de temps.

Malgrat que passaven els anys i que, fins i tot, se li presenta una dona amb una dalla (la mort), la tia encara conserva les seues ganes de viure i la seua iniciativa. Com a mostra, “va dir a la Mort:

-Bé: (…) ¿per què no pugeu a la figuera i em colliu tres figues que hi resten i, així, mentre jo m’arregle, vós les agafeu i jo me les menge pel camí?” (p. 187). I, com que la Mort ho aprova i la provecta tenia la darrera paraula, no en pot baixar.

Aquest fet impedia que es morís la gent de la vila i, ben mirat, àdhuc, el metge de l’indret veu la Mort dalt de l’arbre i, quan ell va pujar-hi, “hi va romandre enganxat” (p. 187).

Això fa que el paper de la velleta siga decisiu, fins al punt que ella és qui salvarà la Mort, l’home… i els familiars del metge: “Aneu a cercar la Tia Misèria i que ens traga d’ací. Ella és l’única que pot ajudar-nos a baixar de la figuera” (p. 188).

En acabant, l’anciana, deixondida i, sabent que la Mort també hi seria, diu als familiars:

“-No, no, que se m’emportarà!

En això, la Mort els va dir:

-Digueu-li que li promet solemnement que jo no passaré mai a per ella.

-En aquest cas -va dir Misèria-, que baixen tots!” (p. 188).

Per tant, la dona assoleix el seu objectiu i, més encara: “la Mort no va passar mai per sa casa i, per això, diuen que la misèria en el món no s’acabarà mai” (p. 188).

Una manera didàctica d’ensenyar temes com el de la mort, els efectes de la longevitat i, és clar, la misèria com també de donar-los una explicació més senzilla. I, a banda, de reflectir un fet ben present de què ens han reportat en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que copsem en algunes narracions: les que passaven dels huitanta anys (com és el cas de la Tia Misèria), sovint, encara eren fortes i prou actives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, deixondides i reines ben considerades

General, , , ,

Un altre apartat de la contalla “Les tres filles del rei”, recollida per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és quan el monarca diu al comte Salvador que haurà de superar unes proves per a veure amb quina de les filles es casarà el jove i, quan ja ho fa amb la petita, Maria, els novençans “partiren cap al palau comtal de Salvador, per comunicar-ho als seus pares i passar a viure allí. Quan es va saber la notícia, tota la gent del palau i del poble es van alegrar molt perquè volien la princesa i desitjaven que fóra feliç amb aquell comte que, en poc de temps, s’havia guanyat la simpatia i el reconeixement de tots” (p. 169). Això és: 1) el pacte es fa en terreny de la jove, 2) després, passen per les terres del noble i 3) al capdavall, tornen al reialme on s’havia criat la dona (encara que açò es deduesca del passatge immediat).

Cal destacar que, en línia amb el matriarcalisme, en primer lloc, es parla sobre la dona (era ben considerada per la gent); en segon lloc, l’arquetip del rei és favorable al comte i a la muller. I ho fa fins al punt que, “Quan va arribar diumenge, van celebrar el casament amb menjars, amb beguda, amb música i amb balls. L’alegria i la festa arribaven a tot el palau i a tot el poble perquè es casava la filla del rei” (p. 169). Altra vegada, el narrador s’inclina més per lo femení (no perquè hi hagués un nou matrimoni, sinó perquè ella s’esposava).

Sobre fragments posteriors, afegirem que la reina (madrastra) destaca punts forts de la filla, com indica al sobirà: “La teua filla, que sap més que tu, te l’ha pegada”, “La teva filla és més llesta que tu, ha fet créixer un bosc” i li agrega que ell encara els podrà agafar (pp. 170 i 171).

Com a detalls simbòlics, posarem que un canut d’agulles (penis, semen) cau en terra (terreny femení) en la pàgina 170 i, com que hi qualla (fecunditat), en sorgeix un bosc. Ben mirat, la vareta de la filla (de fusta) es converteix en un riu (un altre signe feminal), el comte fa de pont amb baranes de fusta i, quant al cavall, es transforma en un guàrdia i ho fa al servici de la princesa Maria, puix que ell respon al sobirà que, “per allí, no havia passat ningú i que el riu no es podia passar per altre lloc” (p. 171), és a dir, que el monarca hauria de seguir les directrius de Maria.

Altres símbols, en la darrera secció, són que la princesa recorre a la vareta i “va convertir el cavall en una església grossa amb un campanar molt alt, va transformar Salvador en el capellà; i ella, en la campanera que, en eixos moments, revoltejava per a la missa” (p. 171).

Finalment, com que el pare demana pels casats de fresc i no ix guanyant, decidí tornar al seu regne i, ells, “Quan van recobrar la seua forma, (…) van continuar el seu camí (…) i van arribar al comtat de Salvador, on van ser rebuts amb mostres d’alegria, es van instal·lar al palau” (p. 171). En altres paraules, els dos nobles tractaven bé el poble i la gent ho feia amb ells.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, la tardor i la tornada a la mare

General, , , , , ,

Així, “L’endemà de matí, Salvador, disposat  a domar els cavalls, va anar a les cavalleries del rei. Primer, ho va intentar amb el roig (…). Ell, seguint els consells de Maria (…). Després, va agafar el negre (…). Per últim, l’altre cavall se li va acostar mansament, va ajupir el cap i ell el va tocar amb la vareta i el va acariciar.

El rei i la madrastra van veure com el comte Salvador domava els cavalls i superava la primera de les proves que li havien preparat” (p. 167).

Sobre aquestes línies, direm que tant la color vermella com la color negra tenen relació amb lo femení (evoquen, com ara, la figura del dimoni; i la terra fosca i la nit). A banda, els dos reis veuen que ell serà capaç d’amassar les feres, la brusquedat o, com ara, els intents de revolta.

En la segona prova, el sobirà parla amb el comte sobre un arbre associat a la dona: la vinya. I sobre el seu fruit: el raïm. Altrament, Maria diu al noble: “te’n vas a la serra i et gites a l’ombra d’un pi, que jo ja hi acudiré.

L’endemà de matí, Salvador va anar a la muntanya, va esmorzar i es va gitar a descansar. Al cap d’un moment, va aplegar-hi la princesa” (p. 167). O siga que són repartits, simbòlicament, els papers (i d’acord amb la tradició): a) ell es lleva en eixir el sol, treballa i, després del migdia, es tomba i, com diu un refrany, “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”; llavors, de vesprada, amb l’inici d’una de les dues etapes més obscures del dia, la dona fa acte de presència.

Aleshores, captem detalls matriarcalistes lligats i de caire feminal i tot: “Ella va donar una ordre i, com per art d’encantament, es van arrancar tots els pins, es va aplanar la serra, es va plantar la vinya i es va collir el raïm, que es va transportar als trulls, i es va fer el vi. Acabada la faena, Maria va tornar al palau. (…).

Per la nit, a l’hora de sopar, el comte va presentar la botella del via al rei (…) perquè el comte havia aconseguit fer el que li havien manat” (p. 167).

És a dir, 1) són extirpats els hòmens (els pins), gràcies a la vigorositat que Maria li ha transmés, 2) el noble troba adobat el terreny, en lloc de fer-se-li costera amunt la tasca; 3) ell planta la vinya i, al capdavall, per setembre (mes en nexe amb l’inici de la primavera d’hivern i amb la collita del raïm), n’arreplega el fruit i 4) el porta al senyor, qui és en un lloc interior (ha aplegat l’hivern), justament, quan ella torna a la fortalesa. Ben mirat, aquesta verema empelta amb el simbolisme del triangle invertit (la vulva amb el clítoris en la banda inferior i amb aigua com la d’un riu amb vida) i amb el començament de les dues estacions més fredes de l’any. I més: la dona ha salvat l’home.

En passar a la tercera prova, el monarca comenta al comte Salvador que l’aspirant haurà d’anar a la mar i, com que el jove no ho considera fàcil, s’atansa a la princesa, qui li diu:

“-Ara m’has de matar. Fes-me a trossets amb un ganivet, com més xicotets, millor, i fica’m tota en el llibrell sense que et caiga cap gotera de sang. Quan ja siga dins, m’agafes i em reballes per tota la mar. Després, no pares de tocar la guitarra” (p. 168). Tot seguit, ell ho fa i, “de dins de la mar, se sentia la veu de la princesa que li deia que no parara de tocar. Així va passar prou de temps” (p. 169). Cal dir que la guitarra representa el membre viril i que l’acte de tocar-la podria lligar amb el fet d’estar viu sexualment i, igualment, de connectar amb la jove mitjançant la música instrumental.

Agregarem que ella prefereix formes petites (i, en moltes rondalles, l’objecte més xicotet entre dos), que la introduesca en objectes de recepció i el regrés a la mar (a les aigües de la vida i a la mare). A més a més, Maria li dóna órdens, no ell a la princesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven hòmens, que revifen la terra i bonhomioses

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Belleta i l’ogre”, en un passatge immediat, copsem signes matriarcalistes, començant per la bona consideració cap a la jove. Així, el gegant li demana:

“-Vols casar-te amb mi?

-Ai, no, no, no! Estar amb tu, sí; però casar-m’hi, no. El que vull és tornar-me’n a casa (…).

La Belleta, com que veia que havia estat tan bé i que l’havia tractada com una autèntica princesa, li va dir:

-No patisques, que hi tornaré!” (p. 165).

Després, fa camí cap a sa casa i son pare i les seues germanes fan que hi estiga un dia més. Aquell matí emprén cap a la casa de l’ogre i, quan hi aplega, “se’n va anar a l’hort on hi havia les flors i quina va ser la seua sorpresa quan el va veure mort al terra.

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu! -deia ella mig plorant.

(…) Entre plors i llàgrimes, es va posar a besar-lo i a besar-lo, al mateix temps que repetia:

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu!

L’ogre, que no era més que un príncep encantat, de tanta besada de la Belleta, va tornar a ser qui era” (p. 165).

Aquest passatge, simbòlicament, reflecteix com l’aigua que cau en la terra pot donar vida i fer que qualle lo que hi ha. Així, les llàgrimes femenines fan com una pluja bona per al camp: fa saó i creixen els arbres, les plantes… I no cal dir que la dona ha estat qui ha salvat l’home i que aquesta revifalla no és en unes línies triomfalistes, ni amb espases, ni amb material bèl·lic, ans amb uns recursos amb què, fins i tot, una mare, pot fer que els seus fills reviscolen: els besos, l’afecte maternal.

Una contarella en què es plasmen trets matriarcalistes, i recollida en aquesta antologia “Rondalles populars valencianes”, és “Les tres filles del rei”. Un rei tenia tres filles i, arran del segon matrimoni, havia canviat el caràcter de les filles i l’ambient. Llavors, entrem en un paràgraf en què, tot i que apareix un nom que podia fer pensar que ens porta a un personatge masculí afranquidor, al llarg de la narració, una jove fa aquest paper. Així, “Un bon dia es va presentar al palau reial el comte Salvador, senyor d’un territori veí, atret per la fama de bellesa i de bondat de les tres filles del rei, amb la intenció de casar-se amb una d’elles. (…) Sobretot, li va agradar Maria, la més xicoteta de les tres, de la qual se’n va enamorar de seguida” (p. 166).

És més, un poc després que el sobirà comente al noble que l’aspirant haurà de superar unes proves, és quan entra la filla petita i ho fa en primera línia, encara que com el savi que comenta quines passes caldrà que faça el comte. Per exemple, quan el narrador posa que Salvador “Va anar a parlar amb Maria. Ella li va dir que no patira, perquè els cavalls estaven embruixats per la madrastra” (p. 166) i, empeltant amb les colors no associades al matriarcalisme, na Maria “El va avisar (…) que no s’acostara als dos cavalls blancs (…). El comte se’n va anar a dormir més tranquil” (p. 166). En altres paraules, la funció femenina és ben manifesta en el relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«La tractava meravellosament bé» i la dona salva l’home

General, , ,

Una altra rondalla en què capim el paper més fort de la dona al costat de l’assignat a l’home, i arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “La Belleta i l’ogre”. Un pare tenia tres filles i, com que se n’anava de viatge a fer unes gestions, demana què volen que ell en portàs. Quant a la petita, li diu “A mi, pare, dueu-me un ramellet de flors”, un fet que ens podria lligar amb la primavera, en què renaixen i, a més, al mes de maig.

Quan ell se’n tornava cap a casa, s’adona que no duu el pomell i, aleshores, veu un hort ple de flors i pensa:

“-Podria anar a dir a l’amo que me’n venga un pomellet” (p. 162).

Adduirem que, en el passatge immediat, apareix un detall que fou una realitat, potser, fins als anys seixanta del segle XX: la casa oberta als veïns i a què podien entrar com si fossen de la família. Diu així: “Les portes que donaven accés a l’horta eren obertes, igual que la casa que hi havia, la qual, per cert, era tan bonica que pareixia un palau. L’home va entrar-hi per veure si hi havia algú que poguera rebre’l” (p. 162), però, com que no li responia ningú, ell opta per agafar-ne unes quantes.

Cal dir que, en endinsar-se en l’hort, l’home, simbòlicament, ho fa en la vulva, això és, en terreny femení. Nogensmenys, com que l’ogre descobreix el pare, però ell li indica l’objectiu, el gegant li diu que la filla haurà de passar una setmana amb el tità.

Ja en casa, i ensenyant-li el present a la petita de les tres filles (la Belleta), “el pare es va posar a plorar, deia:

-Sí que te l’he dut, filla meua, però,… ai, ai, el que m’ha passat!

-Per què ploreu, pare? (:..)

El pare li ho va contar entre laments i plors (…).

-No vos preocupeu, pare, vós porteu-me allí i vejam què passa -va dir la Belleta, tranquil·litzant son pare” (p. 164).

Així, hi ha un personatge masculí (fins i tot, de la generació anterior i adult) que és més feble que el femení i en la infantesa. És més: la dona (la xiqueta) salva el pare, ací, recorrent al conhort i a l’esperança.

Ja en la casa nova, ambdós són ben tractats, fins al punt que “una taula (…) es va omplir dels millors menjars que, en aquells temps, hi havia” (p. 164).

En fer acte de presència el tità, diu a la noia:

“-No et faré cap mal. Ací no et faltarà res i estaràs com una princesa. Viuràs molt bé, però que molt bé, durant huit dies” (p. 164).

I, com que el pare vessava llàgrimes, l’al·lota li amolla que no s’amoïne: “Estigueu tranquil i ja vindreu a per mi d’ací a una setmana” (p. 164), de manera que, altra volta, la dona vivifica el seu parent.

Cal indicar que, en aquesta narració, resulta interessant el fet que hi haja frases en què, explícitament, es plasma que la dona és ben tractada (i que ací remarquem en negreta):  “Passaven els dies i la Belleta estava més bé que volia. (…) L’ogre (…) li concedia tot el que ella demanava: vestits, menjars, viatges… La tractava meravellosament bé” (p. 165).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que salven, que empelten i amb bona empatia

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla del bon cagar, en la versió exposada en el treball “Cavallers de capa i capell”, la fetillera (la filla del rei) parla amb el monarca, qui li diu “he pensat que em volia bona cosa (…), em sap molt de greu perquè ara ja no la podré trobar. (…).

-Potser la teniu més a prop del que us penseu. Ara, aneu-vos-en a palau i preneu-vos aquestes herbes durant uns dies i, quan estigueu bé, torneu per ací…

El rei va agafar el farcellet d’herbes i se’n va tornar cap a palau” (p. 31). I, així, ell fa lo que li diu la dona, fins que un dia, en el palau, nota l’anell de la seua filla.

L’endemà “se’n va tornar a ca la fetillera a donar-li les gràcies” (p. 31) i li comenta que eixa aliança era la de la seua filla petita, la qui ell enyorava.

Llavors, ella “es va llevar la caputxa i li va dir:

-Ací la teniu, la vostra filla. L’anell és meu i (…) no m’he oblidat mai que sou mon pare. Després de tants anys, heu aprés la lliçó.

El rei es va posar a plorar (…), va demanar perdó a la seua filla, la va abraçar i tots dos se’n van tornar a palau, on ara, ja sí, van poder viure durant la resta de les seues vides” (p. 31).

Sobre aquests darrers passatges, capim que la filla es lleva la caputxa i que, al moment, passa a ser acceptada com a filla i, de pas, son pare empelta amb ella.

Com a anècdota, direm que, el 4 d’abril del 2026, en el meu mur, on havia posat una cançó de campament que aprenguí en castellà a primeria dels anys huitanta i que destacava la bellesa del cagar, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), escrigué “Vam tenir un gran metge valencià, a la vila. Un gran home i un metge inestimable. Amic de tothom! Recordo que explicava alguns acudits i algunes dites. Un dia ens va dir ‘El millor piropo que li pots tirar a una noia és: ‘T’estimo més que un bon cagar!’”. Agraesc aquest detall, com li indiquí el mateix dia.

En la contalla “La bona xiqueta”, recollida en la mateixa recerca, una xiqueta viu junt amb son pare (qui era viudo) i ho feia al costat d’una veïna que, com en altres relats, era viuda. La dona, quan “la xiqueta passava a prop de casa, li deia:

-Si em case amb ton pare, et faré tots els dies, per a sopar, sopetes de llet i mel” (p. 32). El primer dels aliments lliga amb la maternitat; el segon, amb la facilitat per a guanyar-se la simpatia de moltes persones.

Al capdavall, la xiqueta aconsegueix que es case el pare i, per tant, es fa lo que ella vol. Nogensmenys, molt prompte, la dona i la germanastra l’envien a llavar al riu, on troba una velleta, a qui ella ajuda a arreplegar un llençol i li renta molta roba.

Després dels detalls a la provecta, l’anciana li diu:

“-Com que has estat tan bona, demà, quan t’alces, tindràs un present.

-Però si jo no vull res!!! Jo no he de menester cap present!!!” (p. 32).

L’endemà, la madrastra, en veure la fillastra, li demana com és que té un estel lluent en el front. En acabant, la xiqueta explica a la mare que la vespra havia fet valença a una velleta. Aleshores, la mare amolla a la seua filla: “hui tu aniràs a llavar i, si veus la vella, l’ajudes, a veure si, a tu, també t’ix demà un estel d’or al front.

Per la vesprada, la germanastra se’n va anar al riu amb una cistella de roba i, allà que es va trobar la velleta” (p. 33).

Però com que aquesta xiqueta només li fa costat amb el llençolet i no, a més, a llavar-li la roba (fets que, en aplegar a casa, comenta a la mare), l’endemà crida a sa mare i ambdues copsen que, “per la seua falta de compassió, li havia eixit un moc de polit al front, que li penjava sobre el nas (…) i no es va poder casar mai. Pel contrari, la xiqueta sempre va dur l’estel al front i va fer un bon casament” (p. 34).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.