Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Bruixes, pervivències ancestrals i dones que salven l’home i que el menen

Prosseguint amb el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, el matriarcalisme també es reflecteix mitjançant la dona que, per dir-ho així, fa que se salve la vila i que, a més, és una persona de confiança per a alts càrrecs de l’indret. Així, en “La bruixa d’Alpens i la sabata de mossèn Josep, el recopilador escriu que, “A Alpens, a més del rector, hi havia un altre capellà: era mossèn Josep de cal Ferrer Nou d’Alpens. Aquest era molt dinàmic i va comentar al rector que potser seria bo de fer algun tracte amb la bruixa per tal de parar les malvestats. Se suposa que mossèn Josep i la bruixa van arribar a algun acord, ja que, d’aquell estiu ençà, si el campaner començava a tocar les campanes abans que el temporal passés dels llocs suara esmentats, no pedregava” (p. 80).

Molt avançat el relat, capim un bon lligam entre mossèn Josep i la bruixa, detall que serà decisiu: “Mossèn Josep seguia resant i la bruixa continuava dirigint el temporal tot menant-lo cap a damunt dels camps del terme d’Alpens. Quan el fort del temporal va començar a descarregar una gran pedregada sobre mateix del poble, el capellà de cal Ferrer Nou (…) es va treure la sabata i, al mateix temps que la llançava contra el temporal, exclamà:

-Aquí la tens, si la vols!

En aquell mateix instant, va deixar de pedregar i el temporal va anar amainant. Tot seguit, va fer una tarda de fina i suau pluja”.

En línia amb aquests mots, direm que la tasca de la dona ens evocà el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, quan indica que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que hi jugà un paper important i que, a més, hi exercí unes funcions semblants a les relacionades amb els Sants de la Pedra (i, en aquesta narració, a les de la bruixa, perquè tots tres són els qui menen): “Teodor (…) era un abat d’un monestir, a banda de capellà, i fou bisbe durant un espai d’onze anys. (…) Era (…) un asceta i, per consegüent, un sanador, un home que feia fora els dimonis, un patró i un mitjancer: les comunitats dels llogarets l’estimaven per aquests motius, no per la seua posició institucional” (p. 580).

Igualment, Chris Wickham inclou que aquest home, “Com a forjador de miracles -tasca que, tal vegada, anàs acompanyada d’èxit- protegia de la pedregada les comunitats esmentades, la pluja que venia en un mal moment, les plagues de llagosta i les intoxicacions alimentàries. Com a mitjancer, tractà de cloure eixa disputa sorgida arran de les diferències relacionades amb un bosc i s’assegurava que la calamarsa castigàs els mals perdedors” (p. 580).

En el cas del llibre del folklorista d’Oristà, és la bruixa qui podia enviar la pedregada cap a altres terres, però la deixava caure en Alapens. I el preu a pagar (per part de l’home) serà el llançament de la sabata: “Aquí la tens, si la vols” (p. 81). Es fa lo que vol la dona: la pluja i lo que ella arreplega a canvi de fer que minve i que passe a ser aigua bona per a les collites i per a la contrada.

Tornant a l’historiador, agrega paraules que enllacen amb la cultura matriarcalista i, ben mirat, amb el relat que tractem (“Aquesta mena de conductes són un clar signe que el llogaret actuava de manera solidària”, p. 580): tocant a Alpens, representat per l’acord entre mossèn Josep i la bruixa. Així, “els camps es van assaonar, la collita no es va malmetre, l’anyada va ser molt bona” (p. 81), però mai més ningú ha vist la sabata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes i famílies arraïlades i hòmens (i dones) de paraula del segle XIX

Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una narració derivada d’un cas viscut per la Pepa de la Tria (terme d’Olost) a la darreria del segle XIX, el qual, com indica el folklorista, “L’explicà a la seva filla, i aquesta me l’ha contat” (p. 64). Començarem dient que es plasmen trets que tenen a veure amb el matriarcalisme: 1) el sentiment de pertinença a la terra, 2) fer costat els malalts (esperit comunitari), 3) que la dona salva l’home i 4) el fet que, en els Pobles matriarcals, la paraula és molt important (“Ser home / dona de paraula”).

Així, en l’inici, posa que “La família de la Pepa va viure més de tres-cents anys a la Tria (Olost). Era una d’aquelles famílies que, si es trobaven bé en un lloc, els costava molt de canviar de masoveria. En canvi, a la casa veïna de cal Barxó, tot sovint, canviaven de masover” (p. 62) i, per exemple, ho fa “un matrimoni de mitjana edat que no tenia fills. (…) Com sempre passava a pagès, quan arribava un nou veí, el primer que es feia era anar a presentar-se al nou veïnat per oferir la seva llar i, per a tot allò que els fes falta, es posaven a la seva disposició” (p. 62).

Aquestes línies lliguen amb uns mots que posa un poc després i amb un tema de què ens comentaren sobre dones nascudes abans de 1920: “com passava en aquell temps, els veïns s’ajudaven quan hi havia malalts” (p. 62), un fet de què, com ara, ens parlà Pere Riutort (1935-2021) el 24 de desembre del 2019.

Un altre passatge interessant és el que exposa que una dona reviscola i, tot seguit, és inclòs el simbolisme de l’aigua (la qual enllaça amb lo femení i amb lo matriarcal): “el primer que va demanar fou que ruixessin totes les finestres amb aigua beneïda que guardava del salpàs” (p. 62).

En els paràgrafs següents, apareix lo de ser una persona de paraula i dels qui no es fan arrere. Així, el marit d’aquesta dona demana a la Pepa (la de la família arrelada d’ençà de feia anys), “si es podia restar a fer companyia a la seva dona, mentre ell anava a visitar una curandera per trobar un remei” (pp. 62-63).

En aplegar a la guaridora, ella li diu “Mireu: si voleu que la vostra dona es curi d’aquest mal, heu de fer exactament tot el que jo us digui, passi el que passi i vegeu el que vegeu, tant se val el que sigui. Quan feu alguna de les coses que ara jo us diré, no feu cas de res, és a dir, heu de fer com si no veiéssiu, ni sentíssiu res. Només cal que compliu l’encàrrec que jo us faci” (p. 63).

Al meu coneixement, resulta molt significatiu aquest relat, ja que reflecteix un fet arraïlat en els Pobles matriarcalistes: la confiança en qui, més que parlar, compleix la paraula i, així, ve a dir que és de fiar.

Ben mirat, també copsem el paper determinant de la dona: si ell fa les passes que li marca, llavors, el marit ho assolirà i, de pas, la muller guarirà.

A mitjan escrit, “L’home tornà a veure la remeiera i li comentà el que havia passat (…). La remeiera ho va veure molt bé:

-La cosa va per bon camí. Ara heu d’anar a cercar aigua de tres fonts diferents” (p. 63), és a dir, l’home haurà de recórrer a lo que, simbòlicament, serien tres dones (en nexe amb lo líquid) que aportarien vida a la muller.

Passa que, quan l’home se n’anava cap a les fonts, veu uns gossos i, a més, no segueix les indicacions de la bruixa (qui representa la saviesa i la figura de la remeiera ancestral). Per això, quan el marit parla amb la sàvia, ella li evoca “Vós no heu fet tot el que jo us vaig recomanar. Recordeu que (…) només faríeu el que jo us vaig dir” (p. 64).

A banda, la bruixa li addueix la idea de pacte i que l’home havia acceptat que no el tiraria arrere: “Quan es comença un conjur, no es pot fer ni un sol moviment que no sigui en relació amb el mateix. (…) el retrocedir en el camí iniciat i l’intent d’estomacar els dos gossos que hi havia davant casa vostra, va desfer el conjur (…).

-I, com ho sabeu vós, tot això, si no hi éreu?

-I tant que hi era! ¿Recordeu els dos gossos que volíeu estomacar? Un era jo; i l’altre, un veí vostre” (p. 64).

Finalment, direm que el tema que més tracta el relat, la fidelitat a lo que acorden dues bandes, és present en moltes rondalles anteriors a 1932 i que, fins i tot, quan un rei (o una reina o bé una princesa) intenta violar-los (com ara, no aprovar  l’aspirant a marit de la princesa, pel fet que és lleig), qui plasma la narració fa que, al capdavall, aquest físic fastigós siga compensat per la bonesa. Per consegüent, el personatge de la noblesa, acull positivament l’aspirant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Bruixes, la bonesa de les remeieres i dones que connecten amb la terra

Continuant amb l’obra del folklorista d’Oristà, en el subapartat “Els seguicis” (pp. 52-54), altra vegada, apareix el paper de la dona com a consellera, com a mestra i, àdhuc, en lo sexual (el xicot és salvat” per un personatge femení, com en moltes rondalles de terres catalanoparlants): “El seguici era molt emprat per enamorar les noies. Si un minyó volia les atencions d’una noia i aquesta no li feia cas, només calia sol·licitar els serveis d’una bruixa” (p. 52). Així, som a anys llum del personatge masculí que, en poquíssimes narracions anteriors a 1932, és presentat com a alliberador de la dona, com si fos una mena d’home imprescindible i que serà feliç… sotmetent-la al jou masculí, de la mateixa manera que el governant que procura fer-ho amb les cultures matriarcalistes, sovint, perquè les considera primitives, incultes, però, més encara, a què té com a dignes de ser eliminades i esborrades de la Història,… començant per la llengua vernacla (a què va associada la cosmovisió i la identitat cultural) i per les tradicions ancestrals matriarcals.

Cal dir que, en el segle XXI, aquesta figura masculina conviu amb una altra (però femenina i amb trets patriarcals) representada per la dona que, exteriorment, apareix com a alliberadora del flagell masculí i, principalment, deslligadora de dones empeltades a la terra, a lo maternal i a la casa (la qual té a veure amb portar les regnes i, igualment, amb quatre dels cinc senys)…

Ambdues opcions, entre d’altres coses, són el principi de les caigudes psicològiques i, fins i tot, econòmiques (en acabant, acompanyades de lluites per la dignitat… en la faena i pel sorgiment de nous salvapàtries) i de moltes persones. I tot, encara que ni ho publiquen, ni ho reconeguen 1) ni polítics, 2) ni molts grups feministes minoritaris i de línia antisistema i autoritaris: a) ni de paraula, b) ni per escrit, c) ni en mítings, d) ni en conferències… 

Tornant al tema dels seguicis, la Gregòria de cal Fuster festajava amb el Gregori i feien bona pasta i, quan ja estaven a punt de casar-se, una altra xicota volia el noi, però el fadrí no li feia cas.

Aleshores, la segona xica se’n va a una bruixa, qui “preparava una potinga que, qui la prenia, romania encisat.

Efectivament, així va anar la cosa. (…) D’aquell dia endavant, el Gregori només tenia ulls per la pretendent” (pp. 52-53).

D’aquesta manera, apareixen uns quants trets matriarcalistes: 1) la dona (possiblement, vella, representada per la bruixa) simbolitza la saviesa, 2) és qui fa de consellera, 3) fa de pont perquè altres dones (ací, una jove), les quals resten alliberades dels parapeus que impedirien que elles assolissen els seus objectius en el camp eròtic, i 4) aplana que es faça lo que vullga el personatge femení (en aquesta narració, el segon, la pretendent).

Ara bé: en acabant, la primera de les xiques (la Gregòria) va a una altra bruixa, “ja que eren veïns i, al mateix temps, era la remeiera de la família. (…) Al cap d’uns dies, el noi ja tornava a córrer pels carrers. La bruixa remeiera seguia ben de prop aquest procés” (p. 53), fins al punt que, en un passatge posterior, aquesta segona bruixa parla amb el xicot i li demanà:

“-Com és que vas deixar la Gregòria, tan bona noia que és?

-És que em vaig trobar com si una força estranya em portés cap a l’altra noia i no me’n podia desfer -respongué el noi” (p. 53).

Aquests mots enllacen amb alguns detalls d’aquesta corda i presents en altres rondalles en què lo sexual és present: 1) la bonesa (representada per la Gregòria i per la segona bruixa), 2) que la dona toca els peus en terra i 3) que ella serà qui deslliurarà l’home (el xic), com en eixes narracions en què un personatge femení fa que el jovenet recorde el passat i que admeta que la fadrina és qui ell estimava com a futura dona amb qui casar-se.

Al capdavall de l’escrit sobre la xicota que pretenia el noi, com que aquesta bruixa bona havia fet possible que ell tornàs al camp de la bonhomia, l’observa i sentencia que “Mai més sentiràs cap força que et porti cap a una altra noia” (p. 54) i, de pas, estarà a les mateixes, encara que, “Als tres dies, el noi Gregori era mort” i ho havia fet en terra fèrtil i de bon cor.

Finalment, direm que l’autor del llibre no indica 1) si aquestes darreres línies són una maledicció (i hauria trencat amb la bondat cap a la Gregòria), ni 2) si són una lliçó de sexualitat (no eixiria amb una altra), ni 3) si vol dir que el fadrí continuarà tenint el cor net. Personalment, m’incline per la tercera de les que hem exposat: que ell conservaria la benignitat del xiquet, de la infantesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, l’empelt mare-fill i la dona salva l’home

Continuant amb el llibre “Poesies catalanes”, de l’autora barcelonina esmentada, també copsem trets matriarcalistes en la composició “L’Assumpció de la Verge” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_assumpci%C3%B3_de_la_Verge), premiada en el certamen de Badalona de 1880 i recopilada en “Viquitexts”. Així, quan diu que els àngels agafen Nostra Senyora, escriu

“la Verge Escollida,

hi apar enmig d’ells;

los àngels la pugen

¡que n’és, de bonica!

del sol, la llum rica,

no té raigs tan bells.

 

Al trono, la porten,

Jesús la corona”.

 

A més, la poetessa agrega uns versos que connecten amb el vincle entre el cel i la terra…, en ambient matriarcal:

“Lloem a Maria,

lo llir de puresa,

la font de tendresa,

lo temple sagrat,

 

del cel i la terra

l’eterna delícia,

l’espill de Justícia

tresor de bondat.

 

            Era el cel, Senyora,

            verger delitós,

            la flor més hermosa,

            li ha dat Déu en Vós”.

 

Per tant, apareixen detalls que evoquen lo femení, la infantesa i, ben mirat, lo eròtic (ja que el temple, en aquest cas, sagrat, podria empiular amb la forma “temple de l’amor”, no sols de lo sexual, sinó de la casa i de la vida, mitjançant eixa mena d’empelt entre la Mare Terra i els seus fills). Afegirem que els mots que posa en aquests versos ho manifesten: “puresa”, “font”, “font de tendresa” (com la mare que alleta), “Justícia” (ella té la darrera paraula, com la dona en els Pobles matriarcalistes), “bondat”, “verger” (té a veure amb l’exuberància), “flor”… junt amb la relació favorable i amb bona avinença entre Déu i Nostra Senyora.

Tot seguit, indica que la Mare de Déu, el dia de la mort de Jesús (el fill), el divisa (l’obira) i el salvarà:

“i, a ell, los ulls gira

llençant-ne dolç plor.

 

Ses llàgrimes pures,

van ser meravelles,

de cada una d’elles,

va nàixer un altar,

de sobre ses grades,

la Verge ens espera,

puix que Mare ens era.

No ens volgué deixar”.

 

Com a resultat, altra vegada, es plasma el nexe entre el cel i la terra (com en altres poemes matriarcalistes que hem tractat) i, de rebot, que l’escriptora no separa el fill de la mare (fet que concorda amb lo matriarcal):

“Junten cels i terra,

per eix jorn de glòria,

dels cants de victòria

vostre himne millor;

pels àmbits ressonen

los sons d’alegria,

lloant de Maria

la sacra Assumpció”,

 

fet que, en la vida pagana, ve simbolitzada per l’arribada de la primavera i, per consegüent, de l’estació associada a la infantesa. No debades, en els versos finals, exposa que

“Era el món, Senyora,

trist vall de dolor,

camí de la glòria,

l’ha fet vostre amor”.

 

És a dir: la dona (com a mare) ha acompanyat el fill, li ha donat vida (el lligam que hi ha tingut) i això ha aplanat que continuàs la joia de la vida entre tots dos i… a nivell tel·lúric, com el xiquet que, tot i que unit amb la mareta, ja no ho fa com un nadó (el naixement en hivern), ans com un nin.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones emprenedores, amb molta espenta, que contracten i que salven l’home

Dones emprenedores.

Com a exemple de dones emprenedores, primerament, trobàrem un poema del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, una escriptora de Monistrol de Calders (una vila catalana de la comarca del Moianès), en què la majoria dels versos són sobre una dona que portà un comerç junt amb el seu marit i, això sí, impulsat per ella. Es titula “Per molts anys Paquita i Jordi” (pp. 127-129), reflecteix molts trets del matriarcalisme i es féu per encàrrec per al retir dels seus propietaris:

“La Paquita té parada

dintre del Mercat del Clot,

cinquanta anys fa que hi treballa

enriquint el seu gran dot.

 

Cinquanta anys donant la cara

cinquanta anys amb davantal,

el somriure sempre al rostre

i amb un tracte servicial.

 

Quan els amos es jubilen

fas la compra amb bona fe,

tu segueixes el negoci

amb l’ajut de la Mercè.

 

Totes les altres parades

han estat uns bons companys,

compartint el mateix sostre

glòries, penes i afanys”.

 

 

A més, la poetessa addueix que ho han fet

“formant part d’un bonic ram,

gràcies per l’avinentesa”.

 

En acabant, l’autora trau un tret matriarcal: que la dona (Paquita) ha salvat l’home i, altrament, que ell s’ha afegit al projecte que tenia Paquita. Per això, llegim que el marit

“Treballava a Can Sala

en l’ofici carnisser,

fins que van tancar parada

i es va veure en el carrer.

 

Amb empenta decidida

valentia i molt d’esforç,

per millora de la feina

fas contracte al teu espòs”.

 

 

Ara bé, és un acord en nexe amb lo tel·lúric:

“Sense ponts ni passarel·les

treballant a quatre mans,

amb el cap sempre a la feina

(…) despatxant tots dos plegats,

demostrant amb gran certesa

les vostres habilitats”.

 

I, així, captem u dels punts que més tenen a veure amb la tradició de les terres catalanoparlants: el vincle amb la tasca, la qual, en mots de l’historiador Jaume Vicens Vives en l’obra “Noticia de Catalunya” (del 1960, p. 61), els acosta directament “al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”.

A banda, com ens digueren moltes persones, cada membre desenvolupa el seu paper i ho fan pel conjunt:
“Una bona clientela

del matí fins a molt tard,

compartiu amor i feina

cadascú la seva part”.

 

Això va en línia, com ara, amb un altre exemple real: els avis de ma mare i la dona de cada u, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Ben mirat, ho afavoreix que,

“De l’esforç i la constància

ens doneu una lliçó,

uns valors sincers i nobles

que aprendrem amb devoció”.

 

Agregarem que el missatge d’aquests darrers quatre versos enllaça amb detalls que ens posaren sobre dones nascudes abans de 1920. I, com en moltes rondalles en què hi ha bona compenetració entre la dona i el marit,

“Com a fruit de la parella

l’Evelyn, amb cor content,

i després va venir en Jordi

molt feliç i somrient.

 

I amplieu la dinastia

amb tres nétes i un nét”,

 

quan els restaven dos anys per a tancar el comerç per edat.

Al capdavall, ho fan i, com a agraïment, Rosa Rovira Sancho els diu que

“La vostra ajuda diària

trobarem molt a faltar,

però seguint el vostre exemple

endavant sabrem anar”

 

i, més encara, quan els afig

“Per molts anys en aquest dia

tots plegats us desitgem,

a aquests avis tan formosos

que per sempre estimarem”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i persones creatives

Un altre poema que figura en l’esmentat ramell de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què capim la sexualitat matriarcal, és A la Noemí i en Jordi” (p. 118), encarregat per un padrí de noces, en què, com ara, l’autora trau l’amor i la sinceritat:

“Festival amb gran gatzara

ple de goig i amor sincer,

unireu les vostres vides

emprenent un nou sender”.

 

 

Més avant, la núvia serà qui, per dir-ho així, salvarà l’home (tret molt comú en la nostra cultura), perquè ell rebrà l’aprovació final i femenina:

“Es rasca la samarreta

per fer moure els seus ditets,

la panxeta vol que toquis

entremig dels petonets”.

 

 

Això, en un ambient favorable per a ella:

“Tu en canvi, ets ordenada

neta, pulcra i transparent,

fas la feina que t’agrada”.

 

Altrament, Rosa Rovira Sancho plasma l’esperit creatiu dels dos:
“Us uneix l’afany de gresca

viatjar i exploració,

anant per terra, mar i aire”.

 

En la composició que escriu tot seguit, “Per molts anys, Santi” (p. 119), amb motiu dels cinquanta anys, en el mateix llibre, indica detalls que solem captar en nexe amb la terra: la faena i la poesia. Així, diu que

“Bona feina i responsable

(…) t’agrada la poesia”

 

i reflecteix trets que evoquen la sexualitat matriarcalista:

“amb la Nuri has fet la feina,

ja teniu dos angelets“,

 

en lloc de fer com aquell home de què ens parlaren durant aquesta recerca: ell s’havia casat amb una rica i, per això, aquest novençà ja es considerava ric i deia que no calia treballar. Però, com que la dona li respongué que, dins de la parella, la persona forta econòmicament era ella, li afegí que es llevàs i que anassen tots dos a la faena.

Això encaixa amb uns versos que escriu en acabant:
“Bonament volem gaudir-ne

festejar-ho per molts anys,

que no trenqui l’harmonia

dels amics i dels companys”.

 

 

A banda, agreguem versos en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què copsem el matriarcalisme, la citada sexualitat i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, com ara, els de “Per tu Maria i en Jordi” (p. 120), d’un encàrrec d’un padrí de noces, en dir que,

“Dels racons de Catalunya

que bonic que és l’Empordà!

i a Figueres terra nostra

vas trobar-hi el meu germà.

 

Ara vas i te l’emportes

feu el niu a Taradell

i l’ompliu de goig i joia

d’amoretes un pomell”.

Cal dir que, els del poema immediat, “A la Mireia” (p. 121), en el mateix llibre i de la mateixa corda, tenen punts importants en comú. Per exemple, el fet que la dona (amb estudis d’Història) és qui se’n va de Lleida a Terrassa, encara que ha passat per la ciutat de Barcelona:

“Barri gòtic, Ciutat vella

descobrint llocs amagats,

passejant, revisant pedres

dels nostres avantpassats”.

 

Per consegüent, tot i el canvi de població, continua aquest sentiment i, de pas, l’interés per lo relacionat amb la terra i, deu anys després, vivint en Terrassa i “amb un ram d’un bell jardí”, punt simbòlic prou associat a la trobada entre un jove i una fadrina abans de casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, lloc d’acollida i rams de germanor matriarcal

Un altre poema en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, en què copsem trets matriarcalistes significatius, és “A la Sheila i en Quico” (p. 99). Ja apareixen en les dues primeres estrofes:

“Gairebé vuit anys porteu

de festeig gratificant (…).

I la nit va il·luminar-vos”.

 

Així, com en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un detall femení (el moment més fosc del dia) és el que fa de guia i lo que salva les dues parts de la parella, en una relació que no és romàntica, ans que uneix, però no mitjançant cap intent d’uniformitzar (de fer que, per imposició, s’adopte només un parer). I, en lloc de ser (com diu una nadala), la llum de l’Altíssim, o siga, un element celestial, qui fa la funció alliberadora, és l’obagor (vinculat amb la dona i amb lo tel·lúric).

Cal dir que aquests detalls poètics estan presents en molts escriptors matriarcalistes i que connecten amb el Poble.

Igualment, el xicot fa uns petits dons que, en altres cultures (a diferència de les matriarcalistes), es considerarien femenins i propis de persones fluixes en fortalesa física o com a forjadores del seu destí:

“el noi et regala unes flors,

fent que creixi cada dia

l’entusiasme en els dos cors”

 

i, com a resultat, generarà

“un futur molt venturós”.

 

Una altra composició en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, en què apareix la sexualitat matriarcalista, és “A l’Imma i en Jordi” (p. 100). Ja entrat el text, capim versos que van units a l’esper de la literatura matriarcalista, com si fos el de la mare en els seus fills que, en l’esdevenidor, podrien donar bons fruits:

“Unireu les esperances

amb el goig d’aquesta unió,

relació ben començada:

un fruit de festa major”.

 

Aquests mots podrien evocar-nos la fe (però amb seny terrenal) que la collita no siga només puntual, sinó bona hui, demà i en el futur.

Ara bé: també captem una parella interessada per la Mare Terra (ací, personalitzada com la mare que aprova la decisió dels fills) i que ha triat un espai natural on residir:

“L’aire pur del Puigsacalm

gaudirà del vostre empeny,

convivint amb l’enyorança

de l’entorn del Marboleny”.

 

Per consegüent, no és un enyor associat a la tristor, ans derivat del que, per uns instants, ens acompanya, quan, com ara, lliurem les claus a la propietària de la casa on hem estat com a llogaters durant més de cinc anys (com em passà amb ma mare, en novembre del 2014), i passem a la casa nova que hem adquirit i a què ella també serà ben rebuda. No debades, les línies següents ho plasmen:

“I del poble de les Preses,

i l’hostal del Vertisol,

per anar a Joanetes

on heu fet el nou bressol”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau, sovint, el tema de la maternitat, no sols en poemes en nexe amb la cura dels fills petits: el simbolisme l’acompanya.

Al capdavall, eixa joia de viure és reflectida en posar que

“Aquest ram, és la senyera

sempre l’heu de recordar,

missatger de l’alegria,

de la sort i el benestar.

 

Te l’entrego amb galania

com a bon germà i cunyat,

desitjant-vos benaurança

I MOLTA FELICITAT”.

 

 

Sens dubte, una manera ben manifesta d’aplanar que, qui ha passat de la terra on nasqué a una altra (i que encara recorda la dels ancestres), se senta més acollit i entre persones de bon cor que li allisaran el camí de la vida.

Altrament, el tema del sentiment de pertinença a la terra també va en el cor i en la ment dels nous benvinguts i, en eixe seny, és u dels ponts que uneix cada membre de la parella, bé entre ells, bé amb l’entorn.

En uns altres versos en la mateixa obra de pètals de vila, l’autora exposa unes línies semblants, sota el títol “Per tu, Eva” (p. 101). Un germà crea una composició per a la seua germana, resident en Barcelona, i li diu

“Que aquest ram sigui l’albada

que il·lumini el nou camí,

cada flor ben perfumada

(…) Compartiu amb confiança

el sender que us heu traçat”.

 

Finalment, el germà li lletreja uns mots que ens porten a l’arquetip de la princesa, el qual connecta no amb el significat ancestral de filla del rei o de la dona que exerceix de cap d’Estat d’un principat, sinó de la bellesa i del valor de la persona:

“Ets PRINCESA d’aquest dia,

la meva germana gran,

i estimant-te amb simpatia

jo, seré ‘el teu bon jan’” .

 

Per consegüent, estem davant un cas més de matriarcalisme: la relació no és de pare a fill (o a filla), això és, de superior a súbdit, sinó de germà a germana, tret antropològic important en la nostra tradició rondallística i,  fins i tot, en el gai saber autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, dones que salven i lligams consistents

Continuant amb la sexualitat matriarcalista en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, es reflecteix en la composició “Per Sant Jordi: una rosa” (p. 89). Així, la dona és qui dóna força i espenta a l’home i, ben mirat, el salva:

“Ets la noia dels meus somnis

ets l’encant de Monistrol,

admirable joveneta

per a mi, com raig de sol.

 

Jo anhelo el teu somriure

quan estàs al meu costat,

i el meu cor palpita amb força

ple de joia, enjogassat.

 

 

Amb mirada de tendresa

els teus ulls brillen d’amor,

emplenats de valentia,

de coratge i de valor.

 

Necessito una besada

dels teus llavis, dolça mel,

per gaudir a cada albada

l’esplendor d’un nou estel”.

 

 

Un altre tret interessant és la mel, la dolçor en les paraules i que ella li fa de guia (l’estel, potser, fins i tot, després de passar l’home a ca la muller).

En acabant, afig el sentiment de pertinença a la terra i, com en festes tradicionals que se celebraven en maig (quan, més d’una vegada, una colla de xicons anava a cantar a una joveneta o a més fadrines) i que, igualment, apareixen en algunes rondalles, el jove s’acosta a la fadrina, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 12 de març del 2025:

“I en el dia de Sant Jordi

com mana la tradició,

jo et regalo aquesta rosa

amb amor i devoció”.

 

En l’esmentat correu electrònic, l’escriptora ens explanava que “la poesia de Sant Jordi la vaig fer per a un company de feina, per donar la rosa de Sant Jordi a la seva promesa. Aquí, a Catalunya, per aquesta diada, és tradició fer un present de roses a les dones; i llibres, als homes”. Agraesc aquestes explicacions. La festivitat de Sant Jordi és el 23 d’abril.

Finalment, les darreres paraules a la dona empiulen amb la tradició eròtica matriarcalista:

“Perquè sigui nostra guia

i un lligam de comprensió,

que prosperi dia a dia

en la nostra relació”.

 

 

En el poema “Al Josep M. i la Lucía” (p. 90), escrit amb motiu de les noces, copsem simbolisme, fortalesa, el tema de l’aliança i que cada u dels dos fa l’altre:

“Una joia encisadora

avui, brolla dins el cor

atraient i encantadora

com llampecs de plata i or”.

 

 

Adduirem que la color argent representaria lo femení, mentres que la daurada connectaria amb lo masculí.

En acabant, la poetessa, com si ho fes davant l’assemblea i dirigint-se als nuvis, els diu que

“Ha arribat aquest gran dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent.

 

Un enllaç fet amb fermesa

amb lligams de convicció,

i una vida compromesa

en l’afecte i comprensió”.

 

 

És a dir, es tracta d’una amor tel·lúrica, que toca els peus en terra i que atorga importància al nexe entre ambdós membres. I més: enllaçant amb la cultura matriarcal, la poetessa de Monistrol de Calders agrega que cada u fa valença a l’altre:

“Aliança d’optimisme,

ideal del nou casat,

i un acord de servilisme

pel futur que us heu traçat”.

 

Molt avançada la composició, com si fos un consell de mare a jóvens, Rosa Rovira Sancho els fa una recomanació perquè perdure la confiança que cada u dels nuvis ha posat en l’altre:

“Camineu en l’harmonia

amb respecte i devoció,

per fer front la melangia

quan arribi l’aflicció.

 

Treballeu amb valentia

millorant cada matí,

per molts anys, aneu fent via

fiançant un bon destí”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esports, paisatges, rondalles i faules

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Visca el Barça” (p. 94). Cal dir que, dels anys setanta del segle XX ençà, quan el FC Barcelona (familiarment, “el Barça”) anà unit al catalanisme i, fins i tot, a l’independentisme, ha passat a ser una mena de símbol de Catalunya. Així, com Pere Riutort ens comentà pel 2018 en una conversa telefònica, abans de morir el general Franco (en 1975), l’Església catalana i Barça ja estaven de part de la llengua i de lo català en Catalunya: hi mancava en les escoles, en l’ensenyament. No debades, en la composició, en nexe amb l’entrenador (Pep Guardiola), exposa que

“Ha brillat el bon criteri

senzillesa i grans valors,

és en PEP l’ànima noble

de la joia de molts cors.

 

Amb arrels ben catalanes

l’esforç que es duu a la sang,

si la feina es fa ben feta

no hi ha obstacle ni entrebanc.

 

Tot l’ambient vestit blau grana,

les banderes onejant,

samarretes i bufandes

per un Barça triomfant”.

 

 

En el poema següent, “És un dia de bonança” (p. 95), aquest sentiment connecta amb la natura i, així, llegim que, un dia de bonança fan camí i

“Si anem a la Païssa

la Serreta hem de pujar,

passarem per l’Estalviada,

sota els rocs, podrem passar?

 

Si tirem cap a Granera

les rieres trobarem,

com que és any de neu i pluja,

les sabates mullarem.

Anirem a les Abrines

pujarem muntanya amunt,

un camí de rocs i pedres

i una ermita al capdamunt”

 

dedicada a Sant Pere Màrtir, com indica un poc després.
Per tant, passem per una masia (la Païssa), per l’Estalviada de Mussarra i, com ara, per la serra de les Abrines, això és, per indrets de la vila i de la comarca. Altrament, figura el patró i protector del poble.

Tornant a enllaçar amb lo tel·lúric i, a banda, amb la tradició matriarcalista, en el poema “Històries i faules” (p. 101), es reflecteix:

“Vessants de muntanyes

de pi i alzinall,

històries i faules

secrets de la vall.

 

La boira fumeja

per sobre l’arbrat,

el dia clareja

la nit s’ha acabat.

 

De sota les pedres

flueix un gran doll,

que emana de pressa

fent molt de soroll.

 

Se’n duu les idees

se’n duu els pensaments,

s’emporta vivències

baixant pels torrents.

 

Els somnis d’un poble

del Mas i la vall,

rondalla i quimera

se’n van riu avall.

 

Naveguen perdudes

enmig l’oceà,

potser una sirena

les vulgui contar”.

 

 

Com podem veure, per una banda, les narracions es relacionen amb la vall, com si fos un indret ple de secrets, d’aventures.

Més avant, com si nasqués el dia (la infantesa), l’autora plasma una font de vida (mitjançant l’aigua). I, després, com si el pas de la vida fos un passeig, idees, vivències i pensaments van units als somnis associats a les rondalles.

Finalment, com en molts relats passats de generació en generació, apareix la figura de la sirena, una dona que empiula amb l’aigua (un tret femení), qui, com si fos la velleta, conta les històries. Cal dir que, en més d’una narració vernacla tradicional, la sirena diu a un home què haurà de fer i, com que ell segueix les indicacions que en rep, se salvarà com també, més d’una vegada, altres persones (per exemple, de la família).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El fanalet, la cançó “El sereno i la serena” i dones que cacen i que pesquen

Una altra cançó que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, l’hem titulada “El sereno i la serena” i és popular en el País Valencià.

L’autor, primerament, comenta que ell ajudava son pare en el camp i que li demanava sobre si l’home podria fer-li un “farolet”(un fanalet) per a les festes dels Sants de la Pedra (dos sants vinculats amb el matriarcalisme). Cal dir que el pare podia haver ensenyat al fill cançons d’altres cultures, però s’inclina per les que connecten amb lo vernacle i amb celebracions arrelades en la terra on viuen.

Quant a aquest fanalet, sovint, és el resultat de buidar un meló d’Alger, de fer-ne uns dibuixos en la crosta i, al capdavall, d’incloure-hi un ciri que fa llum i que, de fora estant, permet que es veja la part artística (la qual solen fer els parents):

“-Pare! ¿Me farà un farolet?

-Sí, fill: el pare te farà un farolet i te dibuixarà el sol, la lluna, l’escaleta de la Passió…. i aniràs en companyia dels amiguets cantant

‘Sereno: quatre cames té un borrego,

li cau la moquita dins del caldero.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a caçar

i caçaren una llebre

que la feren p’a sopar.

 

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut,

una agüela l’ha encontrat

amagat en un forat.

Sereno: quatre cames té, etc.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren un anguila

i la feren p’a sopar.

(Tornada)

 

El farol del pimentó,

ni pepita, ni meló,

cotxe, cotxero, campanillero,

li cau la moquita dins del caldero.

(Tornada).

 

 

(…) Calculeu vosaltres, lectors, amb tot aquest conjunt de preparatius i d’il·lusions preses entre xiquets i majors, després de tantes vigílies i treballs, en aplegar el dia de florejar i, concretament, el dia de la festivitat de Sant Abdó i Senent, sants patrons del nostre poble, en què s’ha de presentar el primer meló de la temporada” (pp. 403-404).

En relació amb la composició, afegirem que, en la vila on nasquí en 1971, en Aldaia (l’Horta de València), a uns 6km de la ciutat de València (a què és annexionada Massarrojos), el fanalet també es fa durant les festes patronals (en estiu) i, a més, amb una cançó que, en els versos en llengua catalana, diu així:

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila,

se la feren p’a sopar.

 

Sereno: con el tururú,

ha vingut un frare

i se l’ha endut”.

 

 

En qualsevol cas, podem copsar que el marit i la dona van junts i que se’n van de cacera, és a dir, que ella també participa en una activitat que, quasi sempre, trobem associada a l’home. Ara bé, no s’impliquen com si fos part de l’esbarjo, sinó per a una menjada.

Igualment, una anciana ha trobat el sereno i, així, no sols ella el salva i li fa de guia, sinó que, a banda, li permetrà que ell torne a casa

Tot seguit, el sereno i la serena, altra vegada se’n van plegats i, ara, ho fan, possiblement, a la mar (i, si no, a un riu): a pescar. Eixes línies i les de la cacera plasmen que, més d’una dona, en terres catalanoparlants, no restava només en casa, ans que, per exemple, se n’anava al camp.

Finalment, els darrers versos, juntament amb la tornada, reflecteixen un Poble que, àdhuc, en aplegar les festes majors, també addueix una part d’humor a la música.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La música que ací podeu escoltar és com la cantem en Aldaia (l’Horta de València). És la meua veu, del 13 de febrer del 2025.

assemblea-pagesa-6f (1)