Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones d’aigua, de palau i que salven l’home

Llegendes

Quant a llegendes, direm que, en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat: estudi i difusió”, d’Ivan Carbonell Iglesias i publicat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en el 2014, podem llegir que el “poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes,1886-1966)” és autor “d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:

Segons la història relata

i la veritat pot ser,

una senyora molt guapa

li va eixir a un llenyater.

 

 

Li ensenyà un collar de plata

amb un diamant i un rubí[1].

‘Què és el que vols?

La joia? O t’estimes més a mi?’.

 

Li contestà que a la joia.

‘Sempre seràs desgraciat:

en aquella penya altra

tinc un palau encantat.

 

Mai més serà ditxós.

Si m’hagueres volgut a mi,

la fortuna que hi ha allí

haguera segut dels dos’.

 

Damunt d’una aura boreal,

a l’amanéixer[2] l’aurora,

desapareix la senyora

i el pobre es queda igual.

 

Si us ha encantat la dita,

no s’ho tingueu per falòrnia,

que és la vertadera història

del Barranc de l’Encantà”.

 

Com podem veure, es tracta d’una llegenda eròtica en què, a més, la dona hauria pogut salvar l’home (si ell l’hagués triada, en lloc de la fortuna temporal, la qual hauria sigut de tots dos, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que no l’hauria adquirida només l’home).

A banda, copsem que, a primera hora del matí, la dona fa via (un fet que empiula amb lo matriarcal, perquè lo femení està en nexe amb les dues etapes de més foscor del dia, això és, amb la vesprada i amb la nit).

Finalment, com diu el poeta (amb el paper de narrador i de transmissor de la cultura tradicional de la terra), és la història (és a dir, el relat), en el sentit que així ha passat de generació en generació.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Sol emprar-se la forma genuïna “robí”.

[2] Castellanisme, en lloc de formes genuïnes, com ara, “a trenc d’alba” i “a l’eixida del sol”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la dona salva l’home i la Serra de Mariola

Uns altres versos en què es reflecteix el matriarcalisme i, possiblement, escrits pel rector de Massarrojos, els quals figuren en la secció “Estampas personales” del llibre “Estampas de Masarrochos”, és el poema “Triptic” (pp. 289-291), amb molts trets que tenen a veure amb el naturalisme.

La primera part enllaça amb la Serra de Mariola, situada entre les comarques valencianes de l’Alcoià, del Comtat i de la Vall d’Albaida. Amb lleugers retocs, diu així:

1r. MARIOLA

 

Des de l’Asilo a on estic,

front a front, n’és Mariola,

de carrasques i de pins,

vestida, amb mantell de glòria.

 

De romer, timó i espígol,

s’ompli d’aromes la Serra;

des de la falda fins al pico,

per tot, l’estora, la sàlvia.

 

¡Mariola! ¡Mariola!

¡Qui, de nou, fins a les crestes,

poguera pujar encara,

omplir els pulmons dels aires,

 

dels aromes de la sàlvia

i recordar aquells temps

d’anys jóvens, quan jo pujava

al Pico del Montcabrer

 

a pit, des de Cocentaina,

seguint després al Mas d’Abres,

per veure[1] la fresca aigua!…

¡Fins al monestir d’Agres!…

 

L’enyorança d’aquell temps,

a mons ulls, porta una llàgrima.

¡Mariola! ¡Mariola!

Si pogués pujar encara[2]…”.

 

Com podem veure, la Serra de Mariola (ací, simbolitzant la terra, la Mare Terra i la mare que acull els fills) els protegeix i els dóna lo que necessiten i és una font de detalls que guareixen l’home.

A més, ell li fa una lloança pel paper guaridor de la natura: la sàlvia, l’aigua, el monestir, la panoràmica, etc.

Igualment, amb el contacte amb aquesta serra, l’escriptor (qui aprofita el viatge per desenvolupar la seua facilitat expressiva en forma de poemes), és salvat. I, per tant, ens trobem davant un altre exemple de sexualitat matriarcal (ací, en connexió amb lo femení, amb lo tel·lúric).

No debades, tot seguit, el poeta afig

II

 

A l’eixir, hui, de passeig,

el cor cap a tu em portava.

¡Mariola! Vullc besar-te

i beure ta fresca aigua.

 

El dia està nuvolós,

la frescor besa ma cara

com dient-me ‘Esta frescor

mitigarà la pujada’.

 

Anem, puix, per lo camí,

al caramull de la Serra,

ja que la frescor de hui

alleugera la jornada.

 

El caminet n’és estret;

vaig pujant cap a la Serra;

els núvols, com un refresc,

plouen fines gotes d’aigua.

 

¡Ja la hi veig de molt propet!

¡Ja respire de la sàlvia,

de l’espígol, del romer,

els perfums que ans respirava!

 

¡Ja estic a mitjan costera!

¡Ja hi veig l’anyosa carrasca!

¡Ja mon cor, ple d’alegria,

retorna als temps que enyorava!

 

¡Un poquet més! Ja, lo cim,

escalant com una cabra,

m’assente, donant-li gràcies

a Déu per esta jornada”.

 

 

Per consegüent, podríem dir que, per una banda, la dona assuaveix el jorn de l’home i, al mateix temps, li aporta frescor (la qual, de rebot, empiula amb la jovenesa que permet que el poeta aplegue al cim) i que ell puga assolir l’objectiu.

Finalment, l’escriptor plasma el seu agraïment.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “per veure”. Hem respectat com ho escriu el poeta, tot i que podria voler dir “per beure” (aigua), en lloc de “per veure” (el paisatge, la panoràmica…).

[2] En l’original, “Si pogués”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que eduquen, que porten la iniciativa i que salven en Massarrojos

Continuant amb el tema de l’educació matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, està ben plasmada en el poema “Buscant nius” (pp. 228-230). Amb lleugers retocs, diu així:

BUSCANT NIUS

Diàleg entre Tofolet i Pebrereta.

                        Dedicat als xiquets, amb súplica, perquè

                        respecten els arbres del camí del Cementeri.

 

Tofolet: -Tu, ¿vols vindre a buscar nius?

Pebrereta: -Jo me’n vaig a la Llometa.

Tofolet: -Vine; acosta’t cap a mi;

                  vine, escolta, Pebrereta.

Pebrereta: -¿Què vols dir-me, Tofolet?

Tofolet: -Entre el ramatge dels pins,

                 refila la cadernera.

                N’hi ha un niu allí amagadet,

                tressat en brins d’herba seca.

               Tres ouets tenia ahir,

               picadets per la mareta.

               Però, hui, ¡ai, Sant Andreu!…,

               són pollets de cadernera.

Pebrereta: -Ai!: no em temptes, Tofolet;

                      ¡no temptes a Pebrereta!

Tofolet: -Per què? No sigues tontet;

                 ¡anem·s-en a la Llometa!

Pebrereta: -Escolta’m ara un poquet.

                       Atén: ¡jo sóc Pebrereta!

Tofolet: -¡Si això ja ho sap Tofolet!

                 ¡Ma quin altra eixida, eixa!…

Pebrereta: -No t’enfades, amiguet;

                      escolta’m una miqueta.

                     ¿Vols veure tu un niu preciós?

Tofolet: -Puix clar que sí! Repalleta!!

                ¿És u que diu Vicentet,

                n’hi ha en una morera?

               ¡Puix no tenen mal turment

               les que n’hi ha en la carretera!

              ¡No els faltava més que el niu!

             ¡Ausades que porten pedra!…

Pebrereta: -¿I no n’hi ha qui les cuide,

                       en lliurar-les d’eixa pena?

Tofolet: -Des de que no està en lo poble

                 el que tingué tal idea,

                els xiquets, de les moreres,

                fan xixines i ginebra.

Pebrereta: -¡Ai, si el pare Cipriano

                      un poc d’açò se’n sabera…,

                      per fer hermosa alameda!…

Tofolet: -Els xiquets són els culpables

                 de l’estrossa tan tremenda

                 que tots els anys fem dels arbres

                 del camí al Mas de Noguera.

Pebrereta: -Diu el mestre Don Daniel

                      que això és senyal de burrera;

                      els xiquets ben educats

                      respecten tota arboleda.

Tofolet: -Però, ¿a on se n’hem anat

                  parlant, parlant, Pebrereta?

                 Dis-me algo d’aquell niu.

                ¿És també de cadernera?

Pebrereta: -No, amic, no; és de xiquets;

                       els cobeja una mareta

                       baix son mant d’or i argent,

                       a on son cor d’amor colpeja.

                      El trobà el Senyor Rector

                      p’als Aspirants.

Tofolet: -Bona idea!

Pebrereta: -I té com cent pardalets.

Tofolet: -Xe! ¡Això és massa, repalleta!

                ¿Com van a cabre en lo niu

                tants xiquets, tu, Pebrereta?

               ¿Com s’apanyen p’a menjar

                tots, soles d’una mareta?

Pebrereta: -¡Verge dels Desemparats!

                      ¡Tofolet: tu estàs babieca!…

                      Entra tu en els Aspirants;

                     allí, sempre tenim festa.

                     Perquè la mare del cel

                     té, com brescam, sa boqueta,

                     per dir-nos unes paraules… 

                    com la mel a l’orelleta.

Tofolet: -¡Puix jo vullc ser Aspirant

                 d’eixa mare tan excelsa!

                 Dis-me, dis-me, ¿com li diuen?

Pebrereta: -ACCIÓ CATÒLICA es diu

                      el nom d’eixa mare bella.

                      Els xiquets som aquell niu

                     emparat per la Mareta,

                     la Mare dels valencians,

                     la que està geperudeta

                    de tant buscar els xiquets

                    que van per la mala senda.

Tofolet: -¡Jo vullc entrar d’Aspirant!

                 ¡Jo vullc tindre eixa Mareta!

Pebrereta: -Tofolet: dóna’m la mà.

                      ¡VIXCA LA GEPERUDETA!

Tofolet: -¡Vixquen tots els Aspirants

                 i Massarrojos en peça!”.

 

Com podem veure, en els primers versos, els xiquets fan molta vida pel carrer i en plena natura. A més, el nen (Tofolet) és qui tempta la xiqueta (Pebrereta) i ella és qui porta la iniciativa (i prioritza escoltar), fins al punt que fa de mare.

Més avant, copsem el tema de l’educació d’acord amb l’estil del mestre i del capellà, sobretot, de l’instructor escolar (Don Daniel).

Tot seguit, Tofolet demana que la xiqueta (Pebrereta) el reporte i ella ho fa: li explica el simbolisme del niu (la casa de la mare, una mare acollidora i receptiva als fills i als xiquets). Llavors, és quan apareix l’arquetip de la Mare de tots, potser, la Mare Terra i la Mare maternal.

Després, eixa mareta enllaça amb Nostra Senyora dels Desemparats, anys a venir, declarada patrona dels valencians, qui, simbòlicament, fa d’educadora dels fills de la terra.

En els darrers versos, la dona (la xiqueta) torna a portar la iniciativa i el xiquet li dóna la mà: podríem dir que ella el salva.

I, finalment, captem el sentiment de pertinença a la terra: el nom de la vila, o siga, Massarrojos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, sexualitat matriarcal i jóvens que festegen

Una altra sardana en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i recopilada en l’obra “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “Cançó d’amor i de guerra” (pp. 48-49), la qual podríem vincular amb la primavera. La lletra és de Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) junt amb Víctor Mora Alzinella (1895-1960) i musicada per Rafael Martínez Valls (1895-1946), compositor valencià. Els versos parlen sobre l’acció que fan hòmens i dones en oir el repicar de la campana. Així:

“Sempre en l’anyada, d’eixa diada

les flors més belles portem aquí

i teixint senzilles toies,

nostres mans gentils de noies,

al bon Sant en fem ofrena

perfumant el seu altar…”.

 

Com podem veure, amb motiu de les festes patronals (les quals, ací, podríem relacionar amb la primavera, estació que simbolitza l’amor, sobretot, en el mes de maig), els jóvens se’n van a cercar fadrines amb qui festejar i, quan en troben una, li donen una toia (un ramell de flors, especialment, oloroses, per a guarnir).

Igualment, fan una ofrena al patró, detall que, en aquest cas, com que enllaça amb lo tel·lúric, equivaldria a fer-ho a un fill de la Mare Terra, sobretot, partint del fet que l’altar representa la vulva.

Tot seguit, els versos plasmen una connexió amb la terra, per mitjà del record, amb l’indret on hom nasqué i on trobà el seu primer amor, el qual quallà:

“En el Vallespir

la vida del meu cor,

un jorn va sentir

les glòries de l’amor.

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi,

llum tota bellesa

de bonic florir”.

 

Adduirem que aquesta estima per la terra va unida a un amor eròtic com també per la natura (la bellesa de les flors i del reviscolament de la vida) junt amb el sentiment de pertinença. No debades, en acabant, posa

“Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat

terra meva jo proclamo

mon amor mai igualat”.

 

 

I, més encara: la dona (la terra) salva l’home i, de pas, prossegueix l’afecció per la terra (mitjançant el simbolisme del bes):

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor.

 

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi

llum tota bellesa

de bonic florir.

 

Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat,

terra meva jo et proclamo

mon amor”.

 

 

Per consegüent, d’alguna manera, la lletra indica que el xicot cerca l’amor per ella i per Catalunya i que serà la dona qui li ho aprovarà. En eixe sentit, també escriuen que,

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor”.

 

 

Finalment, en els darrers versos de la composició, captem la sexualitat matriarcal i la preferència per la dona (juntament amb l’acceptació de l’home). Per això, podem llegir

“Terra nostra, terra aimada

per a tu la flor millor,

per al Sant les flors

boscanes

per a tu la flor del cor”.

 

I, així, com fa una dona en alguna cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, l’home no deixa fora lo masculí (ací, el sant), sinó que també l’estima. Això sí: la millor flor (i que més agrada a ell) la donarà a la dona. Això ens pot portar a la conclusió que, malgrat la figura del personatge religiós (possiblement, en nexe amb lo naturalista), la dona (la fadrina), com diem popularment, s’emporta la millor tallada del pastís. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que accepten el festeig, que socialitzen i que salven l’home

Una altra sardana amb una lletra que podríem relacionar amb el mes de maig (encara que no ho pose) i, a més, amb l’acte de cercar parella, sobretot, fadrina, és “Bona festa”, amb lletra de Lluís Garriga i amb música de Josep Vicens “Xaxu”, la qual figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars” (pp. 35-36). Així, podem llegir

“Pagesetes i fadrins (…)

van fressant tot el camí (…).

Tot és bell, tot és gai

tot és dolç, és encís.

 

(…) Dolça pageseta (…).

Celebrant tan bona festa,

la dansa, em fa delit

d’afany i de conquesta

de la teva figurina

dels camps i dels sembrats regina …

 

Tu duus tot l’encanteri,

(…) trenant la nostra dansa

que ens fa sentir forts i més grans

i orgull dels catalans

que l’anem dansant, donant-nos les mans…”.

 

En aquests versos, la dona (ací, una joveneta) apareix com la mestressa, qui porta els camps i les collites, és comparada amb una mena de fada que encisa els hòmens i, a banda, la fadrina és qui “enllaça” (l’acte de trenar) amb qui ballarà la sardana i, de pas, amb qui socialitzarà, puix que ella porta la iniciativa i, ambdues parts i més persones, s’enfortiran i connectaran amb el sentiment de pertinença a la terra.

Ara bé, en un altre poema de l’obra de Núria Feliu, veiem uns versos que sí que enllacen amb la primavera i amb el típic ramell de flors (o altres detalls) que donaven els fadrins a les xicotes: “Bell Penedès” (pp. 41-42), amb lletra de Leandre Roure i Garriga (1887-1969) i musicat pel compositor Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970):

“Matins del Penedès.

El sol bonic de Maig

esclata rialler

rebent d’ell el primer bes.

Camins tots ombrejats.

Refilen els ocells…!

Campanes repicant l’alegria del vol.

Oïu, fadrins, la crida

de l’esclat d’amor!”.

 

 

Tot seguit, posa

“Fadrina, caputxeta blanca,

de flors, ell, et fa un ramell.

Fadrí de roja barretina,

de bon matí l’amor va amb ell.

Violetes per tot es troben.

És prova del gran amor,

-humil, diví-

que sent el seu aimador”.

 

És a dir, encara que el jove cerca la dona, no pretén conquistar-la, com ho reflecteix com és l’amor que ell li té (un tret matriarcalista).

Al capdavall,

“Entre l’ombreta del camí,

allà propet del riu,

allà on l’oreig fa olor de pi,

li diu així el fadrí:

Donzelleta, recordada sempre seràs

i el meu cor dintre el teu portaràs”.

 

Finalment, els darrers versos coincideixen amb la visió matriarcal de la sexualitat, entre d’altres coses, perquè la dona és qui salva l’home i, a més, qui genera vida com si fos la mare que pareix:
“Matins d’amor del Penedès

que dolçament porteu,

el gai perfum del primer bes,

que al nostre cor poseu.

Esclateu amb vostra llum que fa florir

la poncella d’amor que no té fi.

 

NOTA.- Publicat al CADI 275 (1961)”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones que fan ballar i Nostra Senyora de Montserrat

Una altra sardana recopilada en la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:

“A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar!

A la plaça hi ha sardanes

digues si amb mi hi vols anar.

Sents? ja ens crida la tenora

i refila el flabiol,

au! anem-hi que ja és hora,

no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi

i escolta les paraules que et vull dir”.

 

Per tant, no sols ella li ho acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950, sovint, un poc abans d’anar-se’n de casa (per exemple, a visitar alguns familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l’home què li aprova i què no. Ho he conegut en persones acostades.

Al capdavall del poema, podem llegir

“A la plaça hi ha sardanes

amor i vida

t’oferiré,

ballarem nostra sardana

les mans unides

i els cors també”.

 

 

Així, com en el lligam maternal quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i ungla.

Adduirem que, en la cançó següent plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:

“fem-lo vessar tot aquest vespre!

 

 

(…) Nit de l’amor, formosa nit

dura molt més del que ara dures.

(…) raig de cançons que, essent de nit,

porten la llum de nova vida”.

 

 

Un altre poema en què copsem molt el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “És la Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya. Diu així:

“Té la nostra terra la muntanya

que l’enveja tot el món

que és Montserrat.

 

Quina terra més galana

és la terra catalana.

(…) És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors”.

 

O siga, que la dona (ací, una Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui el salva.

Afegirem uns versos que podrien evocar el paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire fa més catalana

la muntanya santa del meu cor

i la Moreneta que ens escolta

ens mira i ens dóna tot l’amor”.

 

Aquestes paraules connecten amb el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l’esperit comunitari. Per això,

“Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

(…) vetlleu Senyora pels catalans”.

 

Per consegüent, així com la dona (àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills, pels qui hi estan empeltats.

Finalment, direm que el 8 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bona tarda, Lluís,

Mare de Déu quants i quins records m’ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era la Festa Major del Poble i va venir l’orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d’èxit.

Després, es va fer molt famós amb un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits del Barça, amb la seva trompeta.

Moltes gràcies, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el caliu de la mare al fill i l’esperança matriarcals

Un altre escriptor que també trau el tema de la maternitat, i que ho fa en la poesia, és Ramon Pagès i Pla (1947), com ara, en la pàgina 27 del llibre “Un poc de molt i un poc de res”, publicat en 1998. Així, en aquests versos, comença parlant sobre el part i, en acabant, passa a l’acte de mamar de la mare, al de menjar lo que li fa la mareta i, al capdavall, al d’adormir el nadó:

“He nascut de la llum

que de cop em desperta,

duent el cor naixent

i embolcallant la vida

al principi d’un plor

que estrepitós esclata

perquè adolli el respir,

el primer de l’albada

i gosi reposar

sobre el pit de la mare

que em mastega el menjar

entre precs i bellesa…,

i m’ajuda a ser gran

per cercar la tonada

del sender ja traçat

del caliu de la sorra

que mansament m’adorm”.

 

Com podem veure, 1) el lligam entre la mare i el fill (això és, entre l’home i la dona) és bonhomiós, 2) la dona és qui salva l’home (li dóna de menjar i li’l mastega), 3) el xiquet vincula la mareta amb la paciència, amb la bellesa i amb la facilitat per a connectar amb ell (mitjançant la música) i 4), amb qui, recorrent a la tranquil·litat en els actes que fa amb ell, fa possible que el nen senta caliu i que, a poc a poc, s’adorma.

Un altre de la mateixa corda el formen els versos de la pàgina 28 de la mateixa obra de l’escriptor de Viladrau, encara que podríem dir que referits a un xiquet de quatre o cinc anys si fa no fa:

“He vestit el vestit

amb la veu primerenca

que no preveu perills

quan comença de viure

la fosca de l’ignot,

retrobada la fresca,

polida i palpitant

com una nau que sura

sobre el mar del record

que guareix l’esperança

de l’hivern enyorat

i en dies d’or accepta

la puresa infantil

entre la fe dormida,

i alimenta les flors

d’un univers amable…,

i aprèn a fer-se gran”.

 

Aquesta nau que sura (el xiquet), en línia amb rondalles i amb llegendes en què la dona apareix simbolitzada per una roca, ho fa sobre la mar i, de pas, enllaça el futur (ell) i el passat (la mare) i tots dos superen l’hivern fred: dies de llum (s’acosta la primavera) i reviscola l’esperança, la bonesa (la puresa dels xiquets) i la flora, al mateix temps que ell creix biològicament.

En pàgines posteriors, el poeta Ramon Pagès i Pla plasma la bonhomia (“bufa cants de bondat”, p. 29), l’ensenyança al llarg de la vida (“m’ensenya de viure”, p. 30) i escriu sobre l’esper

“que protegia el pou

de la mirada tendra” (p. 31),

 

o siga, la fe, la saviesa de l’adulta (sovint, una velleta i àvia empiulades amb la terra) i el nen.

Afegirem que aquests trets van en línia amb uns versos que figuren en el poema vinent (p. 32), en escriure

“el sentit d’estimar.

Envolta la noblesa

que reforça records,

i proclama la vida

emplenada de fe”,

 

detalls que podrien evocar-nos el nin (la noblesa), els ancians (els records) i, per descomptat, la primera part de la vida (la infantesa i la joventut), la qual té a veure amb la vida i amb la confiança. I, això, en un poema en què sembla que l’autor el cree després d’haver passat per terres ingrates i, per consegüent, en tornar a on nasqué i, de rebot, a la mare.

Agraesc els qui col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, els molt oberts i de bon cor i els qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida a fills creatius i el sentiment de pertinença a la terra

Un altre poema del llibre esmentat de Miquel Banús i Blanch, en què es reflecteix el matriarcalisme, posa uns versos (p. 66) que diuen així:

“Guimbant riu amunt he descobert la Font

on l’aigua surt pura i clara.

La set m’ha fet néixer dins el cor

deus d’aigua que mai no s’acaben”.

 

Per consegüent, el poeta, corrent i saltant com un xiquet, fa camí cap a la mare (la Font) i, com a resultat d’eixa trobada amb la mareta i de la vida que ella li dona (i, de rebot, la Mare Terra), l’escriptor li està agraït.

En uns altres versos (p. 67), els quals enllacen amb la dona i amb l’aigua i, potser, igualment, amb Déu, l’autor exposa que ell

“Anava pel món

buscant aigua clara.

On és eixa font

que mai no s’estronca?

Veniu i beveu,

germans i germanes

que la seva deu

no és pas gens avara.

 

Jo tinc set d’AMOR,

tinc set d’aigua clara,

he trobat la Font

que mai no s’acaba”.

 

Com podem veure, la dona genera vida, en dóna (i de bona) i, de pas, en aquestes línies, ella salva l’home. Afegirem que la font, més d’una vegada, està vinculada amb el naixement d’un riu, amb la banda fluvial que simbolitza la infantesa. Aquest deu també podria representar l’amor amb una dona.

Una altra composició que empiula amb lo matriarcalista és “Al llindar de la vellesa” (pp. 68-69), molt sucosa:

“ABANS I ARA. Moltes raons per ser feliç.

 

Abans, caminava fent i desfent camins;

ara, només tinc un sol camí.

 

Abans, era un molí de parenostres i pregàries;

ara, contemplant sóc feliç i en dono gràcies.

 

Abans, delejava i volia moltes coses;

ara, he après a ser feliç amb el que tinc.

 

Abans, necessitat, trucava a la porta tancada;

ara, veig sempre les portes obertes. També la meva.

 

Abans, xerrava i creia que parlava;

ara, valoro el silenci de les paraules no dites.

 

Abans, quan tenia set pidolava aigua;

ara, he descobert un Foc que no s’apaga.

 

Abans, necessitava i ho volia tot;

ara, un no-res em fa feliç.

 

Abans, els dogmes m’aclaparaven;

ara, sols visc per al Senyor.

 

Abans, lleis i preceptes m’esclavitzaven;

ara, la llibertat de l’Amor em fa lliure.

 

Abans, de ser estimat el meu cor es delia;

ara, estimo a tothom i em sé estimat.

 

Abans, un bosc frondós em captivava;

ara, un senzill jonc m’enamora.

 

Abans, necessitava tots els déus de l’Olimp;

ara, un sol Déu em fa feliç, i a Ell sols adoro.

 

Abans, ho volia tot, i lluny ho buscava;

ara, veig que tot ho tinc a dintre meu.

 

Abans, era un jove vell;

ara, que sóc vell, és quan sóc jove.

I, de tot, en dono gràcies a Déu”.

 

 

Adduirem que, si aquest poema fou escrit com es pot llegir al final de la plana 69, l’hauria creat el mateix dia que féu els seixanta-cinc anys.

Al llarg de la composició, apareixen trets matriarcals amb què ell s’identifica: el contacte amb una natura que li agrada, l’austeritat, la disposició a donar hospitalitat a qui ho pogués necessitar, el caliu que fa que la seua vida tinga sentit, el contacte amb la terra junt amb la creativitat (en lloc del culte als dogmes o a les normatives).

I ho fan acompanyats d’una actitud oberta amb el proïsme, el qual li torna en forma de present per part dels altres com també d’un sentiment de pertinença a la terra (el qual fa que no pretenga cercar altres indrets de cultures diferents) i de l’interés pels petits detalls i per una vida en què Miquel Banús i Blanch encara està jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat matriarcal, la mare que salva els fills i el part

Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i reflectit en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, és “Déu era Déu” (p. 54), en què l’home cerca ser salvat per la dona (ací, Nostra Senyora):

“Déu era Déu, i en Ell

més grandesa no hi podia cabre.

Ho era tot: joia, amor…

però era un Déu mancat de mare.

 

Ell veié que tots els homes,

fins el nadó més petit,

a la falda de la mare

llur fill mama del seu pit,

i per no morir d’enveja

Ell també en volgué tenir.

 

Es va encarnar en Maria,

un Nadal nasqué a Betlem:

i aquest és el gran misteri

d’amor, que avui celebrem.

 

Ara Déu també té mare

com la tenen tots els nens”.

 

Per tant, de bon principi, apareix la necessitat de comptar amb la figura de la mare, encara que siga a nivell simbòlic, això és, algú que faça possible que el poeta se senta emparat.

Igualment, entre un món celestial i individual o un món terrenal i en què els nens i, per extensió, les persones, tenen de qui “mamar” (en el cas dels xiquets, físicament i tot), és a dir, de qui proveir-se i, de pas, amb qui establir un vincle (en la maternitat, afectuós i sentimental), Miquel Banús i Blanch (sota la figura de Déu) prefereix tocar els peus en terra, baixar a lo tel·lúric, viure entre la gent i acampar-hi.

Quant a les paraules “Es va encarnar”, podríem empiular-les amb la llavor (el semen) que colga en el camp i, de pas, amb el nadó dins la dona que el proveeix, que li parla, que li presenta com és la vida i com es viu (això comenta Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos) i, al capdavall, ho faríem amb el nen que sorgeix del part (ací, en relació amb Nadal). Per això, remata escrivint

“Ara Déu també té mare

com la tenen tots els nens”.

 

Aquests versos van en línia amb uns altres (p. 57) en què el poeta torna a ser alliberat per lo femení i, a més, en un moment associat al simbolisme de la dona: l’obagor de la nit. I captem un altre tret matriarcalista que connecta amb l’arquetip de la mare: un déu amb punts que empelten amb les dues parts de la persona (l’activa i la passiva), encara que aquesta divinitat parega masculina i, en el darrer vers, amb l’autenticitat de la persona. Diu així:

“Buscava dins la nit fosca

una llum per fer camí;

Tu ets Camí, Veritat i Vida

‘perquell’ que et vulgui seguir.

 

Tu ets, Senyor, la llum del dia,

Tu ets la fosca de la nit,

ets amor, ets gelosia,

ets la pau, també el neguit.

 

Diuen uns que no existeixes;

altres diuen que ets el Tot.

Vaig demanar-li una resposta

i contestà: ‘Sóc el que sóc’”.

 

Adduirem que, en la composició “El que sóc” (p. 55), l’escriptor de Rupit plasma plegats dos símbols que enllacen amb el matriarcalisme i que abunden en poetes amb un gran sentiment de pertinença i lligats a la terra com si cada u d’ells fos el fill que ho fa amb lo maternal (començant per la mareta). I ho veiem en un vers que ens podria evocar la Deessa Andrògina de què parla l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en el llibre “Arqueología feminista ibérica” i, per exemple, els Sants de la Pedra: “Sóc barreja de terra i d’aigua: Fang”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Pedagogia matriarcal: dones que fan de sopluig, fortes i bondadoses

Un altre article que hem trobat adient per al tema de la pedagogia matriarcal és “La mare” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/mare_1231503_102.html), de Pilar Rahola (nascuda en 1958), catalana, publicat en el diari digital “El Nacional”, en el 2024, amb motiu de la celebració del noranté natalici de sa mare. Entre d’altres coses, escriu Mantens intactes els trets de la bellesa que un dia va enamorar el pare i que el pas del temps ha reescrit amb benevolència, sense esborrar el traç. La mirada intensa, viva, eternament jove, immune a la fatiga dels anys. Una mirada de mirar el món amb avidesa, inquieta i alhora serena, capaç de sorprendre’s amb la ingenuïtat d’una adolescent, feliç de cada nova descoberta. Però, sobretot, una mirada de mirar-nos, sempre fitant-nos endins, per saber què ens passa, quins neguits ens atabalen, quines penes ens traspassen. Inquisitiva i vigilant, sempre a l’aguait, com un far inalterable que ens guia en la tempesta”. Altra vegada, copsem un fet prou habitual en el matriarcalisme: la tendència a la integritat, persones que desenvolupen prou la part activa com també la receptiva, ben plasmades en aquestes paraules.

Tot seguit, posa “Ho saps molt bé: tots venim a tu, les teves filles, les teves germanes, els teus nets i ara els teus besnets, la família sencera et cerca i et necessita, perquè ets un recer segur on aixoplugar-nos quan les malvestats ens encalcen i apareixen, implacables, les nostres fragilitats”. Per tant, inclou tant els hòmens, com les dones i, per això, podríem dir que la dona salva l’home.

A continuació, Pilar Rahola comenta que, “En els bons moments, ningú no gaudeix com tu, riallera exultant per cada passa ferma, per cada fita aconseguida. Ets la nostra hooligan primera, la fan més entusiasta dels nostres petits èxits. Però és en els mals moments quan et fas gran, mare, molt gran, amb les teves ales protectores que ens recullen i ens consolen, indestructibles, acollidores, sanadores”. El tret de l’espenta femenina i el de la dona acollidora i forta figuren en moltes fonts (no sols comentaris) referents a catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, ens afig que, “Per molt que volem lluny, a la recerca de les nostres ambicions i delits, sabem que hi ets en la caiguda, recollint els bocins trencats, recosint-nos, com una filadora pacient. Et confesso que la teva fortalesa ha estat la meva durant tota la vida, una font inesgotable d’empenta i determinació que m’ha inspirat i m’ha permès avançar, fins i tot quan la marea venia en contra. I cada vegada que he ensopegat, he tornat a tu com aquella nena petita amb els genolls pelats que plorava endins, per no semblar poruga”. Un altre fet real, i que hem captat en moltes persones que han rebut una educació matriarcal (o que han passat molt de temps junt amb les seues àvies), és l’empremta que han deixat les padrines o bé les mares i, si no, els bons records com també que consideren que tenien molts punts interessants, àdhuc, per al present. En el cas de ma mare (1943), sobretot, la seua àvia paterna (1878), qui visqué noranta anys: forta, servicial, arriscada, molt treballadora, amb molta espenta, senzilla i molt oberta.

En acabant, l’articulista reflecteix l’agraïment que tenen a sa mare i el connecta com si fos un present: “Tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal”.

De fet, afig “No sé si ets conscient de la força i la seguretat que ens dones, autèntica matriarca d’una família que has treballat amb delicadesa dia a dia, cuidant-la i amorosint-la. Aquesta família que ara et contempla feliç i agraïda és la teva obra, la teva conquesta. Ens has esculpit amb un cisell indomable, dotant-nos del coratge que la vida ens exigirà, però també amb un pinzell suau que ens recorda, a cada instant, la bondat de l’ànima”.  

També escriu sobre el sentiment de pertinença a la terra: “Dona de conviccions fermes, ens has transmés el compromís per la nostra petita i ferida pàtria, la força per somiar horitzons llunyans i la grandesa d’estimar sense condicions”.

Més avant, Pilar Rahola plasma “Ara fas noranta anys, noranta, mare, caram, el número nou impressiona! Però estàs esplèndida en els teus noranta anys, ferma, decidida, independent de tots, intacta la teva personalitat imponent. És cert que l’edat t’ha frenat les passes, que abans eren infatigables, i que ara els genolls marquen un ritme pausat. La salut i els anys, que ens recorden com n’és d’implacable, la biologia. Però el temps no ha esquerdat la teva constància, el teu amor infinit per nosaltres, que som els teus sempiterns maldecaps, la teva capacitat de protegir-nos”.

Com podem veure, en aquest article, apareix prou el tema maternal (la dona com a sopluig dels fills i d’altres persones) i, igualment, detalls en nexe amb la fortalesa i amb lo que es podria considerar actiu, com, de fet, ho copsem en part de les darreres paraules de l’entrada: “Avui que som aquí per celebrar la teva llarga vida, deixa’m dir-te que tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal. Gràcies per una vida entregada a nosaltres. Gràcies per ser la nostra roca irreductible, la nostra font d’inspiració, mare nostra, mare de mares. Per molts anys, Pilar”. I, així, moltes característiques de què parla Pilar Rahola enllacen amb les que tenien dones de què redacten en altres fonts o, com ara, de què ens han comentat.

Ens referim a signes que, si bé ja figuren en dones nascudes en el darrer terç del segle XIX, encara ho feien en les del primer terç del segle XX. Totes eren catalanoparlants i la gran majoria feia més d’una generació que vivien de terres vernacles.

Finalment, direm que el 25 de novembre del 2024 rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda en què ens escrivia “Lluís, bon dia i bona setmana,

Potser és perquè fa molts anys que la conec, a la Pilar Rahola, i ens ha portat sempre de la maneta de la seva obra colossal; o potser és aquest notable homenatge als 90 anys de la seva mare, que m’ha emocionat. Jo no sé d’on treus els escrits, però sempre encertes la diana sensible. T’ho agraeixo molt, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”. 

La resposta és de tocar els peus en terra i de posar-nos en la pell de l’altre mitjançant l’escolta (o, si no ho fem directament, com si ens parlassen), en lloc d’escoltar amb intenció, tot seguit, de criticar sense arguments sòlids i, si no n’hi ha, d’hipòtesis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)