Arxiu d'etiquetes: l’arquetip del rei

Dones ben considerades, garrides, el trellat i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre a cura de Rafael Beltran, i en què la maternitat té un paper important, és “Els cabells d’or”. Una xiqueta, en acostar-se cap a l’adolescència, veu com es mor sa mare. Llavors, una veïna, qui era bruixa, “admirava el treball que la xiqueta feia, així és que volia que Maria se n’anara a viure amb ella” (p. 156) i, al capdavall, la filla ho comenta amb son pare i ell li ho accepta.

Tot seguit, el narrador posa que “La xiqueta va voler anar i provar una nova vida” (p. 156), o siga, entrar en la nova fase biològica.

Com que les dues dones (la gran i la xiqueta) residien en un bosc, la bruixa “li va donar un gosset, un gatet i un conillet (…), perquè sabia que li agradaven els animalets. Maria, tots els matins eixia al pati a prendre el sol i a passejar i a jugar amb els seus animals” (pp. 156-157), fet que podríem interpretar com les primeres proves en què la mare experimentada (la vella) atorga llibertat i responsabilitat a la noia, puix que Maria fa de cap de colla d’altres i ha de liderar sa vida amb el nou paper.

Un poc després, el fill del rei la veu: “era guapa i amb els cabells d’or. A l’endemà, va tornar a passa per allí i la va veure al balcó i li demanà:

(…) -Per què no em tires un dels teus cabells d’or i jo m’agafaré i pujaré?

La xica així ho va fer, (…) però, quan ja pujava, se li va trencar” (p. 157).

Per aquest motiu, podem dir que la dona és ben considerada (és en l’escaló superior, per damunt de l’home), tot i que no fa ostentació del seu grau. A més, el fet que ell puge de categoria dependrà de la voluntat de l’al·lota, de les facilitats que done al noble. Altrament, el detall de la ruptura de la corda indica que cal que les relacions siguen mínimament fortes i, ben mirat, podria representar el primer intent de relació sexual en la vida d’ambdós. La xiqueta ho vincula amb un gosset. En el segon intent, tampoc no  qualla i ella ho atribueix al gatet. En canvi, en la tercera visita del príncep, en primer lloc, es mor el conillet i, en acabant, quan torna el príncep, ell, amb iniciativa, li demana:

“-Per què no em tires tota la mata de cabells i jo m’hi agafaré bé?

Així ho va fer ella i el príncep va poder pujar fàcilment i se la va endur” (p. 157).

Aquest darrer passatge, al meu coneixement, simbolitza tres coses: 1) la xiqueta Maria no era forta i calia que confiàs plenament en el noi, que no hi hagués un enllaç feble, 2) el jove havia de menester que no ho posàs tot en mans de Maria, que ell tingués més espenta i, com ara, que li proposàs alguna alternativa bona per a ambdós. I 3) la decisió del príncep havia de ser matriarcalista: tots dos ixen guanyant i ell no la menysprea perquè no hagués prosperat anteriorment.

Més avant, el noble i la filla mamprenen i, en eixe moment, la bruixa llança una maledicció a Maria: si es gira, tindrà la cara de ruc. I, com que ella ho fa, es compleix.

Ara bé: en arribar a la cort, el minyó, qui reconeix els punts positius de Maria, explica tota la història al rei, perquè els dos jóvens puguen casar-se.

A continuació, el monarca li diu que “et convé una dona de trellat i guapa per a ser reina” (p. 158).

Aquestes línies connecten amb les de la típica dicta, amb la diferència que no parteix d’una dona, però sí d’un home amb esperit matriarcalista: trellat (tocar els peus en terra) i garridesa (la bellesa femenina).

Immediatament, les qui també aspiraven a casar-se amb el príncep, demanen a la noia què faria. Maria els diu una cosa distinta i, així, ella trau lo millor: un brodat de seda i, en segon lloc, un gosset a qui s’havia de cuidar bé.

“Però ella el va criar bé perquè li agradaven els animals. Li feia sopetes, el dutxava, li posava colònia. Quan ja el va tindre criat, li’l va presentar al rei, el col·locà en una cistelleta plena de floretes i amb un llaç. El rei va acceptar que el de Maria era el més ben criat.

La tercera prova era criar un gat i ella també ho va fer millor que les altres” (p. 158). Per consegüent, si Maria havia tractat així els animalets, el sobirà podia pensar que… ho faria amb els fills i amb els súbdits: un exemple de bon desenvolupament de l’arquetip del rei en nexe amb la tradició vernacla catalana.

Finalment, Maria es casa amb el príncep i, en besar-la ell, la xiqueta (ara, jove) recupera la galania.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei, maternitat, dones recompensades i fills sincers

General, , , , ,

Prosseguint amb l’antologia esmentada, en la narració “La serp de set caps”, amb versions semblants i d’indrets diferents, capim signes matriarcalistes, per exemple, l’actitud de la mare (encara que només al principi i al capdavall) i que la seua manera de relacionar-se amb el fill li farà costat. En una vila, hi havia una serp i “El rei va manar fer una crida per donar una bona recompensa: aquell qui la matara, es casaria amb la princesa.

Un xic molt pobret que vivia amb sa mare” (p. 147) demanà una dia a sa marona:

“-Mare: ¿i si jo ho intente i mate la serp? No perd res i, si la mate, puc casar-me amb la princesa” (p. 147).

La mare, encara que ho considerava impossible, no li respon que no, ni li ho desaprova. És més: l’endemà, el xic “se n’anà a la muntanya a cercar la serp i, a mitjan camí, es trobà un vellet que li demanà:
-On vas tan de pressa?

El xic li va explicar:

-Me’n vaig a cercar la serp dels set caps (…).

L’home va sentir pena del xic perquè el veia poc preparat i perquè, fins ara, no havia aconseguit ningú matar-la. I li donà un consell:

-Tots els que van a matar la serp s’esperen que tanque els ulls (…). Tu, el que has de fer és esperar que tinga els ulls oberts i, aleshores, tallar-li els caps.

El xic li va fer cas” (p. 147).

La interpretació d’aquests passatges inclou l’empelt entre l’ancià amb molta vida i el jove, encara que, tradicionalment, la saviesa vaja lligada amb una provecta o bé amb un personatge femení. A banda, el xicot té per bé les indicacions de l’home. I, quant a la serpent (símbol de la dona, de la maternitat i de lo tel·lúric) i als ulls, té una explicació: els ulls li romanen oberts durant la nit (moment del dia en nexe amb lo feminal) i, en canvi, de matí i a migdia, els tanca (simbòlicament, són els moments més masculins del jorn).

En un passatge immediat, el minyó talla les llengües dels caps, però no els caps, i se les alça en un mocadoret. Nogensmenys, “un rodamón li va descobrir els set caps i, assabentat de la recompensa (…), li’ls va furtar.

A l’endemà, el rodamón es presentà al palau (…). La princesa es va espantar de veure’l tan vell i tan brut. Però el rei va manar que allò que havia promés s’havia de complir, de manera que ella s’havia de casar amb ell” (p. 147). Per consegüent, la filla del monarca se centra en lo més exterior; mentres que el sobirà, a ser home de paraula i evoca la dita “Paraula de rei no pot mentir”.

Ara bé: a mitjan festa (organitzada pel rei), “va acudir el xic que, de veritat, havia matat la serp. Es va presentar davant el rei i li va demanar” (p. 147) com sabia que l’home que li havia dut els set caps era qui havia mort la serpent i, ben mirat, li agrega: “Jo li promet que jo sóc l’autor de la matança” (p. 148).

Llavors, com que el monarca ha de ser motiu d’exemple per al poble, l’al·lot li diu:

“-Obriu les boques dels caps i veureu com no tenen llengua.

Així ho va fer el mateix rei per assegurar-se i, aleshores, ell va traure el mocador de la butxaca i va mostrar les set llengües i va explicar que ell va ser qui la va matar” (p. 148).

En acabant, “La princesa es va alegrar molt perquè este xic era jove, sabut, trempat i valent” (p. 148). En altres paraules, la fadrina no s’inclina per la força, sinó que, com ara, inclou la saviesa (la primera intervenció al rei i, tot seguit, la qüestió que presenta al cap d’estat).

Finalment, “Prompte es va celebrar el casament i la mare del xic també va anar a viure al palau” (p. 148) i, així, el fill agraeix què la mare li hagués permés anar a cal sobirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, emprenedores i que salven

General, , , , ,

Prosseguint amb l’edició a cura de Rafael Beltran, una altra narració en què capim trets matriarcalistes és “Les cuites entre el llop i la rabosa”, amb passatges semblants a altres relats. Així, comença amb temes relatius a la bellesa i a la bondat de la mar Mediterrània, “d’aquests paisatges, vivien aquí, en altres temps, una bona colla d’animals que gaudien dels plaers de l’estada” (p. 102) i passa al llop i a la guineu: “junt a una cruïlla de camins, hi havia un pou d’aigua dolça (…). A aquell pou, es dirigí la rabosa” (p. 103) i, com que la guilla necessitava ajuda, aprofita que passejava el llop, el crida i ell hi acudeix perquè la dona pogués eixir del pou.

Aleshores, com en altres contalles, ell baixa i ella puja i fa camí. En acabant, uns mariners s’hi acosten a l’home i li peguen una bona palissa.

Ben mirat, la dona, deixondida, li diu que “cercava un associat per posar en pràctica el meu sistema de pesca. Si vols, entre els dos, (…) podem pescar (…) i traure bons dinerets amb la seua venda” (p. 105). I el llop ho accepta. Com podem veure, el personatge femení és una emprenedora, porta la iniciativa i el convida a prendre part.

A més, la guilla “s’encaminà cap a la cova-palau del rei dels animals” (p. 107).

Ara bé, com que li apleguen rumors que ell havia parlat amb el monarca i el sobirà envia soldats a per la guineu i la porten a la cort, ella, ja davant del rei, li comenta:

“-Senyor rei: vós heu de fer justícia (…), però, abans de tot, escolteu-me (…). Vull el vostre benestar i que regneu per molt de temps amb la saviesa que vos és natural” (p. 108).

A continuació, el rei permet que li parle i, com que ella li amolla que una pell de llop seria útil per al sobirà, el monarca, com que considera que l’home ha estat desagraït, ordena que vagen a per ell, que li lleven la pell i que li la porten: “Sols cal posar-se-la damunt” (p. 108).

Tot seguit, el cap d’estat, amb la rabosa en la cort, amolla: “Digueu al llop que vull donar-li les gràcies personalment i, només entre, li lleveu la pell i me la porteu -manà el rei als seus soldats” (p. 109).

Finalment, el rei es guareix i, “Convençut, d’aquesta forma, de la innocència de la rabosa, la deixà anar” (p. 109).

I, així, es fa lo que vol la dona, el sobirà es posa de part de qui dóna per inculpat i, tocant al llop, copsà que la rabosa era guilopa i la deixà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.

Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i “va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).

Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.

“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.

Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).

Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.

Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.

“La reina es va somriure i li va dir:

-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.

La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.

D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).

Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre “Educació del príncep cristià”, de 1515: “el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus” (capítol III).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Rondalles amb mares que salven, fills agraïts i jóvens sincers

General, , , , , ,

Prosseguint amb la narració “Els tres pèls del dimoni”, en la versió de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), el jovenet aplega a un riu i el travessarà i, així, passarà de terra patriarcal a terra matriarcalista, de l’adolescència a l’adultesa: “va arribar a un riu i hi havia el barquer, qui sempre s’estava amb els rems, i li va demanar: ‘Que vaig bé per anar a la cova del dimoni?’.

-Sí: a l’altra vora, hi és. (…) quan vinga, vejam si demana al dimoni per què jo estic sempre ací i no puc eixir-me’n mai, i sempre remant.

-No es preocupe, que jo li ho demanaré” (pp. 9-10).

En arribar el xicot a l’espluga, apareix un personatge femení que és més major que el masculí: la mare del dimoni. A més, la dona pacta amb el minyó i desenvolupa el seu paper maternal: “Mira: amaga’t ací, davall de les meues faldilles i, així, tu escoltes, que jo ja veuré com li’ls arrenque” (p. 10), en al·lusió als tres pèls del diable.

De fet, així ho fa i ella és qui porta el mànec de la paella: “el dimoni li va fer cas i es va asseure i va tombar el cap damunt dels genolls de sa mare” (p. 10): una altra manera d’exposar que la bonesa era per damunt de les males accions.

Immediatament, ella comença a fer qüestions al fill (el diable), les quals ens han portat a considerar aquesta contalla com un relat de transició, puix que elements femenins importants no figuren positivament (ací remarcats en negreta): l’arbre (“cal esgarrapar les arrels, perquè hi ha una granota que se les menja i les rosega. Que la maten i tornarà a fer pomes d’or”, p. 10), la font (“que esgarrapen la canonada d’obra i tornarà a brollar vi”, p. 10).

Quan el xic aconsegueix els tres pèls, sobretot, per mitjà de la marona, “li va donar les gràcies a la mare (…) i se’n va anar cap al palau” (p. 11), això sí, adobant el terreny perquè el barquer deixàs de remar sempre, perquè fossen resolts els problemes de la canonada i perquè l’arbre, altra vegada, fructificàs. Com a agraïment, en cada lloc, li donen una bossa d’or amb què ell, després, es presentarà al rei.

Llavors, el monarca, com que el jove 1) ho havia assolit, 2) anava acompanyat de les tres bosses i 3) ell era molt cobejós, se’n va cap al riu i es dedicà tota la vida a remar. 

Finalment, cal dir que el minyó ha estat sincer amb el sobirà i que, com que, en moltes contalles, després d’un rei egoista, el succeeix u que és de bon cor i que es guanya la simpatia de la gent, podem pensar que, per això, aquest xicot, com li indica el rei, serà el seu gendre, detall interessant:

“-Doncs, sí que ets valent! Sí que et vull perquè sigues el meu gendre. (…)

-Oi! Sí, senyor, tot el que vosté vulga!” (p. 12), perquè encara hi restava vinga or i el xic prefereix no abusar-ne, ni tractar de posseir-lo tot, trets que empelten amb l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i ritus de pas en rondalles en un ambient maternal

General, , , , , , , ,

Adduirem el paper de la maternitat: “Escapolir-se de la violència o del control patriarcals també significa saber triar la parella i saber posar els límits adequats, així mateix significa saber criar” (p. 22). Això explicaria que, en els Pobles matriarcalistes (com es dedueix de moltes rondalles), “en el camí de la vida des del naixement que el jove no es lliura en cap d’elles a la violència i, de més a més, rep un triple do de tres dones que li fan de mare: la padrina, la molinera i la mare del dimoni. I acaba, amb la reina i amb la princesa, sobirà de la seua persona, sent feliços i menjant anissos” (p. 24), un dolç que empelta amb el fet que, “Per a criar, cal molt de dolç, molta mel, sucre, farina, ous, cos i paraules nutritives que òbriguen el paradís al paladar de les nostres criatures” (p. 25) com també per a guanyar-se la confiança de molts xiquets i de moltes persones i per a adobar el terreny de la creativitat.

Sobre aquesta dolcesa, direm que coneguí una dona nascuda a mitjan dels anys vint del segle XX, qui estigué a punt de fer els cent anys i que, a banda de ser una dona forta i agradable en el tracte, tenia una dolçor i una bona empatia que l’ajudaven a fer-se amb gent, fins i tot, molt més jove que ella. O, com ara, ma àvia materna (1910-2000), qui, quan visitàvem els pares de ma mare, sovint, oferia una rosquilleta als néts… i ho feia amb un somriure.

Es tracta (i aplana) lo que Oreto Doménech i Masià qualifica de disposició a l’altre (p. 25): “I, si aconsegueix, malgrat tot els entrebancs i perills, esdevenir el rei i sobirà de la seua pròpia existència, és perquè s’ha criat amb mares que l’han ajudat perquè han permés la diferència -en aquest cas, la diferència de l’excés que és la bellesa i la bondat- al llarg del camí de la vida en relació” (p. 25), un signe que explicaria que, en  la rondalla “Els teuladins”, el tercer dels pollets, “no, per ser el més xicotet, era el més badoc” (p. 25), un tret que lliga amb eixes contarelles (abundants) en què el fill (o la filla) més petits són qui, com ara, alliberen el pare o l’anciana, gràcies, en bona mesura, a la bonesa del xiquet, de l’adolescent o de la jove. I, més d’una vegada, com ma mare em tragué en una conversa telefònica el 15 de març del 2026, “’Sense dir-ne una més alta que l’altra’. Això era molt típic ací, en València” i ens han plasmat en més d’un tema.

També hi ha un altre camp interessant i que, de bon principi, encertàrem la finalitat educativa: el de la sensibilitat com a part del ritu de pas, àdhuc, cap a lo que més d’u podria considerar insignificant o a rebutjar. Així, com escriguí a Anna Babra (una de les participants en la recerca) en un missatge del 13 de març del 2026, “Millor una informació, per xicoteta que siga, que res” i, més encara, quan t’han indicat (com és el cas d’aquesta informadora) que, “Amb un ‘NO’, ja ets content. A vegades, no diria res perquè un ‘NO’ no arriba a res. Però, per part meva, és cert”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona salva l’home, altruisme i lideratge matriarcalista

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Castellserà, i en què capim trets matriarcalistes, és “En Peret i el rei golafre”. Una vegada, un pobre sabater tenia tres fills. Un dia se li acosta un ancià molt pobre, qui li diu:

“-Bon home (…), demano per favor si em voleu vendre un parell de sabates.

El sabater les hi va donar, (…) se’n va apiadar i va dir al vellet:

-(…). No us en vull cobrar res, de les sabates” (p. 57).

Com a recompensa, el provecte (que era un jueu errant) li comenta que encara tenia un pinyol d’un presseguer i que li’l donava com a agraïment a l’amor al proïsme. I més: “el seu darrer pinyol fou plantat pel sabater i per sos fills en el seu hortet i no tardà a néixer, a desenrotllar-se i a donar préssecs riquíssims quatre vegades l’any” (p. 58). Aquest passatge evoca els que apareixen en contarelles en què les bones relacions en un matrimoni fan que tinguen fills (en aquesta contalla, simbolitzats pels fruits després de plantar la llavor).

Tot seguit, el rei, a qui agradava molt la fruita i, més encara, els préssecs, “va arribar a prometre la mà de la seva filla a qui li portés un cistell de préssecs d’hivern” (p. 58), això és, d’una de les estacions feminals.

En aplegar la notícia a cal sabater, l’home ho exposa al fill gran, qui, a mitjan camí, troba una velleta. L’anciana, com també farà al fill segon, li demana què porta. I, com que el fill major li respon glans, quan el xicot serà en la cort, el rei veurà que no són préssecs, sinó glans. Un fet paregut, amb el segon, en aquest cas, granotes. Per això, el monarca castiga tots dos: “perquè aprengués que, amb els reis, no s’hi jugava” (p. 59).

En canvi, en Peret, el fill petit, a mitjan camí, “no tardà a trobar aquella vella tan vella” (p. 61), a qui digué “Ai, bona dona; hi porto préssecs, per a darreries del rei -respongué amablement el noi.

-Molt bé, fill meu -digué la vella-: desitjo que siguin els millors que s’han vist de la creació del món ençà.

En Peret continuà son camí” (p. 61).

Ja en la cort, el monarca es menja els préssecs que li duia el jovenet i deixa els pinyols. Afegirem que el sobirà, entre d’altres coses, li diu:

“-Quin ofici tens?

-Sabater.

-Jo no vull ser, sabatera -respongué la princesa.

-Si no us agrada, ja em canviaré d’ofici- digué en Peret (…).

-¿Aprendràs l’ofici de rei? -li demanà el monarca.

-Si vostra majestat té la bondat d’ensenyar-me’l…

-Molt bé! Demà mateix vas a començar l’aprenentatge” (p. 62).

En un passatge posterior, com que el rei no complia amb la paraula i pretenia ajornar el casament, primerament, envia un criat; després, un altre. En acabant, la filla intentarà guanyar la mà al xicot (emportar-se els conills que menava el noi) i, al capdavall, serà el rei.

En els quatre casos, la participació d’una velleta serà decisiva i favorable per a en Peret, a qui dóna un flabiol d’argent (p. 63). Adduirem que el color argent és vinculat amb lo femení, amb la dona i que apareix en moltes contalles de la cultura vernacla catalana. A partir d’eixe moment, el xic aconseguirà que els conills que el primer criat havia intentat que se n’anassen a la seua, ho facen darrere del fill xicotet i, així, copsem el lideratge d’aquest noi:

“En Peret els va pasturar fins a la vesprada i, en ser l’hora, toca altra vegada el flabiol i tots els conills els van seguir” (p. 63), “i tots els conills acudiren al seu costat” (p. 63).

Ben avançada la rondalla, el rei se’n va a cercar en Peret i el jove li diu que el monarca li haurà de besar els esclops. Malgrat que el sobirà ho fa i que tracta d’emportar-se els conills, “en Peret anà per darrera vegada al palau amb tot el seu ramadet” (p. 65).

Això fa que, ja en la cort, el rei li diga:

“-Realment, has donat proves que, si arribes a ser rei, sabràs guardar els teus súbdits” (p. 65), uns mots que empiulen amb la tradició matriarcalista de no deixar caure els que són de categoria inferior (ací, els conills).

Finalment, en Peret, abans de passar per la cort, “va baixar al corral per donar una afectuosa mirada als seus conillets” (p. 66) i, com que el rei fa una qüestió al minyó sobre un diamant i el xic li diu on és i com el podrien trobar… i és recuperat, el monarca “el deixà casar amb la princesa” (p. 67).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i reines que perdonen i receptives

General, , , , ,

Continuant amb l’obra de l’investigador català de Castellserà, en el relat “El jove que va perdre la memòria”, capim trets matriarcals, com ara, el fet que el fill, jove, consulte els pares. Ells li demanen què farà i, com que no es decideix, el pare li diu “Jo li demanaria força riquesa” (p. 45) i la marona, en canvi, li exposa uns mots que recorden el paper receptiu femení (simbòlicament) i el nexe maternal: “Jo li diria que em vull casar amb ella” (p. 45).

Ara bé: quan ell ho comenta amb la noia, ella li fa una proposta més arriscada i, altrament, realista:

“-Abans de demanar-li res, digues-li que tens una criada que es pot comparar a ella de tantes coses que sap: que la deixi presentar i farà coses que li agradaran.

Així va ser” (p. 45).

Per consegüent, el minyó ha triat un detall present en molts personatges femenins en contarelles: la saviesa, la qual, en aquest cas, li aplanarà el camí. Això explica que el noi, ja en la cort, ho transmeta a la reina i que, així, es faça lo que volia la fadrina:

“-M’hauria de deixar portar una criada que tinc, que és molt sàvia, i veurà coses que, a vostra majestat, li agradaran.

Hi va consentir, la reina, i va enviar a cercar la noia” (p. 45).

Altra vegada apareix l’arquetip del rei, puix que els monarques, generalment, han estat promotors i protectors de la cultura i, en més d’un cas, àdhuc, han escrit les seues memòries o cròniques (per exemple, el rei Jaume I, nat en l’any 1208, i Pere el Cerimoniós, nascut en 1319, en la Corona Catalanoaragonesa, ambdues, en llengua catalana).

Tot seguit, la noia “va sortir de la seva cambra amb una gàbia a la mà, que tenia a dins dos ocells amb el plomatge pintat de blau” (p. 46) i demana a la regina si li agradaria escoltar les dues aus; i ella li diu que sí.

Aleshores, cada u dels dos pardals comenta a l’altre fets que han esdevingut de bon principi de l’encantament del xicot: que ell se n’havia anat a un país i hi havia trobat la perdició… I, com si ells dos (amb el lligam amb la figura de la mare, ací, la joveneta) fossen uns narradors, atrauen el seguiment dels altres:

“Tothom escoltava i, més que ningú, el jove, que (…) es mirava la noia com volent fer memòria (…).

-Sí: mira! Que la filla del qui havia d’ésser el seu botxí, li va fer la feina i, així, es va salvar” (pp. 46-47).

Com podem veure, la darrera frase exposa explícitament que la dona havia alliberat l’home.

Agregarem que, enllaçant amb el paper de mecenes de la cultura (ací, de la tradicional i vernacla), resulta significativa i interessant l’actitud favorable de la sobirana i de la cort, símbol de la política que hi havia en el territori que ella governava: “La reina s’aguantava l’alè, i tots feien el mateix. Tothom esperava veure com acabava la història. (…)

-Quin càstig li podrien donar, a l’ingrat? -féu un dels ocells.

-La reina hauria de dir…

La reina, verament interessada, ella que diu:

-Jo els faria casar.

-Doncs que recobri la memòria i que es casin” (p. 47).

En altres paraules: el cap d’Estat també és la màxima autoritat en temes judicials…, un fet que coincideix amb u dels papers de la matriarca en els colles del nord de Xile, entre els integrants d’aquest Poble matriarcalista d’Amèrica del Sud. Igualment, cal dir que la memòria (el passat, lo ancestral, les arrels…) connecta amb la dona.

Immediatament, desapareixen els dos ocells (ja han fet el seu paper) i “El noi va córrer a agenollar-se als peus de la reina. Amb la desaparició dels ocells, li havia retornat la memòria i va dir a la reina:

-Aquest ingrat sóc jo. La noia és aquesta (…). Ella em va ensenyar l’endevinalla. La gràcia que demano, i no en vull d’altra, és que em deixeu casar amb ella” (p. 47).

És a dir: el xicot demana clemència a la regina, ella li l’atorga (recorrent a la seua funció jurídica), “però amb la condició que havien de viure al palau amb ella” (pp. 47-48) i la rondalla indica que es feren unes festes molt grosses.

Finalment, direm que, així, es plasma que 1) el bon cor del xic, 2) la saviesa, el mestratge i l’educació per a la vida que representa la xica i 3) el caràcter obert i receptiu de la reina (deixa de fer ostentació i es posa més al servici, però no com a esclava, dels habitants del regne) exposen una cultura matriarcalista en la realitat catalana de temps del recopilador de Castellserà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, que salven i reines de paraula i que acullen

General, , , ,

Prosseguint amb aquesta narració recollida pel folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en el llibre “Aplec de rondalles”, a continuació, es reflecteix el matriarcalisme i el simbolisme de la ciutat i el del món rural. Així, després del passatge anterior, “Ell es va dirigir a la ciutat, perquè ella li va dir que es donava vergonya d’anar amb tants paquets: que anessin a un hostal i que la deixés allí fins que hagués fet saber als seus pares que era allí i que havien de casar-se quan trobés un palau en venda” (p. 40). Per consegüent, ella és l’organitzadora, una emprenedora i ell respecta les decisions de la jove. Altrament, després que ell compràs un palau, el xicot se’n va cap a sa casa.

Però, com que el pare de la xica li havia llançat una maledicció, en abraçar sa mare, “no es va recordar més de la noia i el que va fer només va ser divertir-se i donar-se bona vida” (p. 40).

Aquests darrers mots encaixen amb refranys en català sobre la gestió de l’economia i de la casa (la conveniència que les porte la muller) i, igualment, evoquen les juguesques i altres detalls que no van associats al matriarcalisme. És així com ell trenca amb el passat.

Aleshores, “La noia, vinga esperar i demanar, i, vet aquí que, tant va arribar a demanar, que va trobar la casa del seu company” (p. 41), i, com que, quan tots dos es veuen, ell no la reconeix, la xica comenta a la mare del minyó si l’acceptaria com a criada.

En un passatge posterior, una reina jove i bonica no es volia casar perquè deia que no trobava cap home que li agradàs (p. 41). Ara bé: la contarella trau un detall present en algunes narracions, perquè la sobirana és una dona amb formació. No debades, llegim “si sabria disputar-se amb ella sobre alguna cosa de les que ella estudiava o bé si sabria respondre a tres qüestions o si sabria resoldre una endevinalla” (p. 41).

Afegirem que, com ens imaginàrem el 21 de març del 2025, durant la primera lectura de la contalla, “Només els prínceps hi podien dir la seva; però, com que es feia a la plaça davant de tota la ciutat, la reina volia que ho sentís tothom perquè es veiés ben bé la seva saviesa sobre la dels altres reis i prínceps.

Durant aquell temps, la reina féu pregonar que es casaria amb ella aquell qui li sabés solucionar una endevinalla” (pp. 41-42).

Com podem veure, la reina passa de tres proves a només una: l’endevinalla, un tret que ens porta a vincular-les amb la nit, amb l’obagor i amb lo femení.

I més: com que ningú no l’encertava, la criada (la jove), també amb saviesa (de coneixements de la vida i en la vida), diu al xicot:

“-Doncs, si vols, jo t’explicaré el que vol dir l’endevinalla…” (p. 43). I, quan el noi s’atansa a la reina i demana parlar, li comenta:

“-Si no calgués ser rei o príncep, jo us diria la solució de l’endevinalla” (p. 43) i, immediatament, li diu que el llibre a què es referia la sobirana era l’any.

Agregarem que, malgrat que la regina passa a posar-se a un nivell més pròxim al del fill del llenyater, compta amb saviesa pràctica, per al dia rere dia, i, per això, el narrador indica que “La reina, d’ençà de les primeres paraules que digué el jove, va comprendre que l’endevinaria i, quan hagué acabat, va dir:

-Tu has encertat!

(…) Com que la reina no li havia promès, al jove, que s’hi hagués de casar, li va dir que l’endemà, al matí, anés a dinar al palau, que ben bé s’ho mereixia” (p. 44).

En aquest darrer passatge, l’investigador de Castellserà exposa una dona de paraula, u dels detalls associats amb l’arquetip del rei: l’honestedat, ja que els vassalls i els habitants d’un regne tenen tendència a imitar la manera de respondre i d’actuar del cap de l’Estat (ací, les d’una dona). 

Com a anècdota, diré que, encara que, en aquest relat, apareix una dona que fa el paper simbòlic de rei i que hi ha moltes xiques jóvens del primer quart del segle XXI que cerquen referents en sobiranes de carn i os (que no de contarelles), durant la recerca, una dona ens digué que ella tenia com a model a imitar una joveneta que figura en la rondalla mallorquina “Sa filla des carboneret”, recopilada per Antoni Ma. Alcover (Tom 1): es tracta d’una xica qui, al capdavall, el monarca (fidel a la paraula) decideix portar a la cort i que li faça de conseller.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones en pro de la maternitat, que salven els germans i adults

General, , , ,

Prosseguint amb l’esmentat llibre del folklorista de Collbató, una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes és “El nen i la nena més bonics que el sol que ens enllumena”. Com podem veure, el títol comença posant la maternitat (la mare) per damunt del sol (vinculat amb el dia i amb lo actiu).

De fet, diu que tres germanes veuen passar el rei: la més gran li filaria tres lliures de bri; la segona, cinc; però la petita representa lo maternal, en dir “Jo tindria un nen i una nena més bonics que el sol que ens enllumena.

Un criat del rei s’ho escoltava i, quan el rei ho va saber, mana que les hi porten, totes tres” (p. 98) i, així, la xiqueta prioritza lo que tendeix a la foscor i el monarca es mostra receptiu amb la infantesa.

El sobirà, com si la noia fos una fada, li demana si és cert lo que ella ha dit. I la nina, no sols li ho aprova, sinó que li addueix “i és ben veritat que els tindria.

Es van casar” (p. 98).

En aquest passatge, es reflecteix u dels detalls que apareixen empeltats amb l’arquetip del rei: l’interés per les collites (en aquest cas, mitjançant la sexualitat). Però el monarca també és un protector de les dones que podrien tenir fills (començant per la reina) o que en crien, com en altres narracions semblants a aquesta. Així, “tan prompte van ser casats, el rei va haver d’anar a la guerra i va deixar la seva esposa amb les seves germanes per companyia, i criats i criades per servir-la” (p. 98). La dona és ben tractada.

Passa un temps, la reina té dos fills (un xiquet i una xiqueta) i, com que les dues germanes de la regina li tenen enveja, escriuen una lletra al rei en què posen que la seua muller havia tingut un gos i una gossa. Llavors, ell ordena que apareden la dona.

A continuació, un caçador veu que els dos xiquets jugaven i “Se’ls emporta a casa seva i diu a la seva dona:

(…) -Allà on en passen dos, en passen tres” (p. 99).

I la dona, qui té la darrera paraula, els admet.

Afegirem que, en aquest relat, també apareix la figura de la mare de llet. A més, grandets, un dia, els xiquets se’n van a missa i són reconeguts per les dues germanes de la reina.

“Elles, que s’hi acosten” (p. 99) i els demanen d’anar a collir una taronja en un indret, de manera que seran feliços per tota la vida.

Ells responen “Sí que hi anirem” (p. 99) i molt prompte coincideixen amb un ermità (en aquest relat, presentat en castellà, “ermitaño”, com si es volgués indicar que l’ascetisme no és propi de la cultura tradicional catalana).

Aquest eremita els diu que “hi ha un serpent que les guarda (…). Però, amb tot, si hi voleu anar, jo us donaré un mirall: poseu-l’hi al davant i, si veieu que el serpent és amb els ulls oberts, dormirà; i, si veieu que és amb els ulls aclucats, no us en fieu” (p. 99).

Per consegüent, hi ha símbols que empiulen amb el matriarcalisme: el nexe foscor-tancats-nit (portarà a l’eixida del sol, a obrir els ulls) i, a banda, la relació claror-oberts-matí. El motiu rau que, com que la serp és un personatge femení, 1) de nit, és més receptiva i, 2) de dia, en llevar-se l’astre, minva.

En acabant, les germanes els proposen fer una segona prova que té a veure amb una ampolla d’aigua. El nin, que sí que l’acull, resta encantat  i, en canvi, la nena, qui, inicialment, la refusava, es proposa salvar el seu germà: l’ermità li comenta que “s’està a baix” (p. 100), això és, en terreny femení, tel·lúric.

Al capdavall, la xiqueta segueix les indicacions de l’home, no solta un moixó fins que no se salva el germà; i el rei, aprofitant que l’al·lota portava una taronja i una ampolla d’aigua, fa una menjada. I, per a rematar-ho, el monarca fa matar les dues germanes i trau la reina, qui havia restat emparedada. Per consegüent, altra vegada, la dona (una noia) salva l’home (el germà i el sobirà).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.