Arxiu d'etiquetes: l’arquetip del rei

Dones que porten la iniciativa, amb molta espenta i reis molt oberts

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcals, és “El de l’anell”. Un vellet, que demanava i que portava un sarró, toca a la porta d’una casa i diu a la senyora ama:

“Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que toquen a missa i vull anar-me’n a missa?

-Sí. Doncs, deixeu-lo ahí, darrere la porta” (p. 65), Per tant, una dona és qui obri a l’home i, a més, es fa lo que ella vol.

Tot seguit, quan l’home anava a missa, “Tres jovenetes que van anar a llavar a un llavador que hi havia, es van traure l’anell i el van deixar damunt d’una pedreta” (p. 65). Ací copsem un tret matriarcalista: l’anell vinculat amb una jove, potser, perquè ja festejassen.

Més avant, l’ancià veu l’anell d’una de les xiques i el fica dins del sarró “I anava a demanar i, quan aplegava a una casa” (p. 65), deia que, si no li donava res, li pegaria un calbot. I la xicota, atrevida i molt oberta, li comenta:

“Una volta eren tres fadrines,

per l’anell, m’han enviat;

i un vell, darrere, la mata

i , en el sarró, m’ha caçat” (pp. 65-66).

 

En el passatge següent, “El vell aplega a la mateixa porta i diu:

-Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que ara toquen a missa?

I el vell se’n va i la dona trau del sarronet la xica” (p. 66). Com podem veure, és la dona qui salva la jove, ja que la trau del sarró.

Finalment, l’ancià torna a la casa i comenta a la mestressa: “Vinc pel sarronet, i moltes gràcies.

-Hala! Adéu.

Aleshores, el vell es carrega el sarró i se’n va altra volta a demanar (…). Però, com que les dones li havien omplit el sarró de bitxos de tota classe que hi havia per allí, i ja no hi era la xica (i no cantava), ell va començar a tamborinades. I del sarró, van eixir tots els bitxos i es van tirar al vell i se’l van menjar” (p. 66).

Els missatges d’aquesta rondalla, entre d’altres coses, són 1 ) que, no per tenir més anys, s’ha d’abusar de la gent, 2) que cal que les dones siguen ben tractades i 3) que les accions de bon cor són ben rebudes (en aquest cas, en les cultures matriarcalistes).

Un altre relat en què es plasmen trets que empiulen amb lo matriarcal, i que podem llegir en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana en Múrcia”, és “Bertoldo”. Una mare tenia un fill, Bertoldo, entremaliat i de bon cor. Un dia, el rei veu Bertoldo i li demana què fa per aquells indrets i el xic li diu que viu en una casa pròxima junt amb sa mare. Llavors, el monarca hi va i comenta a la mareta:
“-Doncs, mira: vas a venir-te’n, de cuinera, a palau (…). Vos en veniu els dos i vos porteu la cabreta i tot.

I, l’altre dia, el rei va enviar un cotxe de cavalls” (p. 67) i tots tres, junt amb els vassalls del rei, fan via cap al palau. Per tant, altra vegada, copsem l’arquetip del rei i un monarca molt obert als ciutadans, indistintament de la categoria social dels habitants del regne.

Ja en la cort, el fill veu que el jardiner del rei té un ruc amb unes orelles molt llargues i opta per tallar-les.

En acabant, el jardiner comenta el fet al monarca i la mare, amb molta espenta, es presenta al rei i li diu:

“-Mire vosté: me n’he d’anar altra volta a la meua caseta (…) [, perquè] el meu xiquet ha tallat les orelles al burro” (p. 67). El rei, molt obert, li diu que el fill haurà de presentar-se en la cort. I, quan ja hi és i el cap d’estat l’ha escoltat, fa que vinga l’hortolà i li diu:

“-Tin: compra’t un altre burro i aquí no tornes” (p. 67).

Finalment, podem dir que, en aquesta rondalla, es reflecteix que convé que un rei (i, per extensió, una mare, un educador, una persona que tinga a càrrec altres persones o un territori i tot) estiga obert a tots, que els escolte, que actue amb paciència i que propose, en lloc d’imposar amb mà de ferro. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills bonhomiosos i molt oberts

Una altra narració que figura en el llibre “Terra i ànima”, i en què captem trets matriarcalistes, és “El frare”. Un dia, un frare aplega a un hostal un poc després que havien llogat una minyona i “va preguntar si li donarien acolliment per a aquella nit.

Els hostalers hi accediren. El frare i tota la gent de l’hostal van sopar i, quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, la mestressa que diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare, que estava endormiscat vora la llar, va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 231). Per tant, no sols la dona marca les directrius, sinó que l’home, a més, segueix la minyona i, així, es fa lo que vol la dona i les dones porten la iniciativa.

“Al cap d’una estona, diu la mestressa a la criada:

-Ja pots treure el frare del meu llit i porta’l al de les noies.

La minyona va a despertar el frare (…) i li diu que la mestressa disposa que ha d’anar-se’n a un altre llit” (p. 231). I l’home es lleva del llit i se’n va al de les xiques. Quan apleguem a aquest passatge, la rondalla acull, igualment, una miqueta d’erotisme. I, altra vegada, el frare va on va la minyona i, així, ella porta els pantalons.

“No feia gaire que hi era, quan l’hostalera diu a la minyona:

-Vés: treu el frare del llit de les noies i porta’l al teu.

Hi va i (…) torna a despertar-lo” (p. 231).

En acabant, el frare parla un moment amb la xicota, la noia li respon i, després, ella “anà a enllestir la cuina” (p. 232) i, més avant, demana a la mestressa on haurà de dormir ella. Llavors, la senyora ama li comenta:

“-Vés! El frare, posa’l sota el llit” (p. 232) i, com que la noia li diu que per quin motiu hi haurà de posar el frare, amb el favor que ell ha fet de calfar els llits, la mestressa li afig:

“-Què has fet?

-Oh!, el que m’heu manat: que portés el frare a escalfar tots els llits de la casa.

-Jo t’he dit que hi portessis el frare (…) que ens serveix per a escalfar-los cada nit.

-El frare!… el frare!… M’haguéssiu dit el burro! -replicà la criada.

I altra volta anà a despertar el frare perquè canviés de llit” (p. 232). I, per consegüent, altra vegada l’home segueix la pauta que li indica la jove.

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, és “La flor del panical”. Un rei tenia dos fills i els diu que, “el primer que li portaria la flor del panical, ell el faria hereu del regne.

Tots dos marxaren a cercar la flor (…). El petit la trobà primer, però el gran, (…) va prendre la flor al seu germà (…) [ i] el va enterrar al riu d’Arenes.

I heus aquí que, en aquest riu, van néixer unes canyes i un pastor les va tallar per fer-ne un flabiol” (p. 250) i ou una cançó que li cantava el fill petit.

El pastor ho comenta a la gent i, com que el rei també ho va saber, el va rebre i, quan l’home li toca el flabiol, el monarca volgué veure “què diria el flabiol si el tocava el seu fill gran” (p. 251).

Finalment, el rei demana al pastor on havia trobat aquell instrument musical, “anà al lloc on hi havia aquell canyar, va manar que hi fessin unes excavacions i, sota les canyes, trobaren el fill petit, que s’aixecà” (p. 251) i el monarca donà el regne al fill petit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aconsellen, de bon cor i molt obertes

Una altra narració recollida en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La Perera”. Així, “Un pare tenia tres fills i era amo d’una horta on hi havia una formosa perera que feia les peres molt grosses i bones, però cada nit en trobaven a faltar una.

Determinaren d’anar a vetllar-les i primer hi anà el fills gran” (p. 111). Per tant, apareixen detalls que tenen a veure amb lo femení (la perera com a font de vida, ací, fins i tot, sexual, per mitjà d’una dona jove que aporta menjar, com si es tractàs de la mare que alleta) i que el pare i els fills fan una reunió.

A més, el fill gran s’acosta a la perera i, després, el fill mitjà, però, en ambdós casos, un ocell negre agafa la pera i se’n va, passatge en què es plasma la nit, la foscor i el color negre (tres elements en nexe amb lo matriarcal). En canvi, en relació amb l’ocell, el fill petit “el segueix i veu que es fica en un pou molt pregon i molt fosc.

Se’n torna cap a casa i explica el que havia vist.

Llavors, determinaren d’anar a caçar l’ocell negre” (p. 111). Altra vegada, veiem 1 ) que on va la corda (el pardal obscur, la dona), ho fa el poal (l’home, ací, un jove) i que ella entra en el pou, això és, en la vulva de la mare, en la casa maternal i 2) que tiren junta entre tots. Ara bé, hi van els tres germans i “Hi arriba el fill petit i vinga donar-li corda: mai no acabava d’arribar a baix.

Quan va ésser al fons del pou, va trobar-hi tres portes. Truca a la primera i li surt una vella amb uns ullals molt grossos (…). Li pregunta on és l’ocell i la vella li diu que no ho sap: que ho pregunti a l’altra porta. Truca a l’altra porta i li surt un gegant que vol abraonar-se-li” (pp. 111-112), però el xic el mor. Per consegüent, captem un xic molt obert (dona molta corda), que és rebut per una dona vinculada amb la saviesa i amb els consells (l’anciana) i que li fa costat i, igualment, el jove venç el gegant.

Tot seguit, el noi “Se’n va cap a dins i troba un gran palau tot deshabitat, però sent una veu de dona. S’hi atansa i troba un negre que guardava la porta d’una cambra” (p. 112). Aleshores, el jove mata el negre “i dins troba una formosa princesa, la qual fa pujar lligada a la corda” (p. 112). Aquest passatge i el posterior (en què els altres germans trauran la xicota i deixen el més petit en el pou) també figuren en rondalles semblants.

Nogensmenys, el xicot, al capdavall, “truca a la porta de la vella i li pregunta per on podria sortir” (p. 112) i, com que ella (que el podria salvar) no li ho volia dir, ell li trenca els ullals (i, per consegüent, u dels símbols que empiulen amb la mort) i veu “que es transforma en una formosa donzella, la qual li ensenya el camí per on podrien sortir. Un cop van ésser fora, cada un va fer la seva via” (p. 112): l’anciana (l’hivern, ara, superat) ha donat pas a la jove donzella de l’estiu i que aplana el camí del minyó. I, més encara: la xica (qui sap més que el xic i ha rebut bona part de la sabiduria de la velleta) li fa d’educadora.

Passa que, quan el fill petit aplega a casa, troba que celebraven una gran festa amb motiu de les noces de la princesa (a qui ell havia ajudat a traure del pou) amb el fill gran. I, com que el fill més xicotet comenta que la princesa no s’havia de casar amb el germà més gran, “El pare, per acabar (…), digué que la princesa triaria, dels tres fills, el que volgués” (p. 112). És a dir: el pare desenvolupa l’arquetip del rei (ací, com a moderador), permet que la filla (un personatge femení) tinga la darrera paraula i que, de pas, prenga decisions com a futura reina.

Finalment, la princesa, amb una actitud que enllaça amb el matriarcalisme, “va triar el més petit. Es casaren i foren reis” (p. 112).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones de bon cor, belles, intel·ligents, recompensades i molt obertes

Prosseguint amb la rondalla “Les germanes envejoses”, en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, podem llegir que “Una de les seves germanes es va vestir de reina. Quan el rei va saltar del cotxe i va veure aquella noia tan lletja, va dir que l’havien enganyat amb trampes i va fer tancar el noi a la presó, que no veiés sol, ni ombra.

Per no desenganyar el poble, s’hi va haver de casar” (p. 129). Aquest paràgraf enllaça amb la tradició matriarcal de la fidelitat a la paraula i, més encara, de part de les autoritats (ací, polítiques) i, de pas, amb un refrany que apareix en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932): “Paraula de Rei no pot mentir”.

En el paràgraf següent, captem que “Una vegada, un terrassà que passava vora d’aquell pou, va sentir uns grans gemecs i va veure aquella noia. La va treure i se la va emportar a casa seva. Quan la va veure tan maca i sense ulls, li va fer una llàstima! Totes les roses que li queien de la boca, ell les collia i en va fer rams i se’ls va endur al poble” (p. 129). Cal dir que un terrassà, com explica el DCVB, vol dir “Que treballa el conreu de la terra”. Igualment, adduirem que, a banda que la terra està en nexe amb lo matriarcalista, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terreny representa la vulva i, quant a “conrear”, com a sinònim de “llaurar”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per això, escriu “qui les ama i en tot les conrea”.

El terrassà passa molt a prop d’on vivia la reina i, quan ella li demana quant en volia, de diners, ell, al capdavall, li respon “Un ull de donzella” (p. 129). La reina, que recorda que tenia els de la seua germana, li’n dona u. Llavors, l’home “va llençar totes les roses, ben llençades i se’n va anar a dur l’ull a la noia. I la noia se’l va posar” (p. 129). Per consegüent, no sols les roses serveixen al terrassà per a atraure la voluntat de la reina, sinó que, així (i després), ell es posa de part de la dona, li fa costat.

Afegirem que, a diferència de la primera part del relat, en què apareixia la veu, la boca, la jove i les dues gitanes que fan que la noia llance flors per la boca, en aquesta segona part, ho fa la vista (els dos ulls) i és un home qui va a la reina (això és, a una autoritat que, ací, empiula més amb una actitud patriarcal).

Més avant, el terrassà aconsegueix, amb el mateix sistema, el segon ull de la jove i “L’endemà, a cal rei, van fer una crida: que es feia un convit de pagesos i pageses. La noia se’n donava un xic de vergonya d’anar-hi, però el terrassà li va fer anar” (p. 129). Per tant, com en altres narracions, copsem un rei molt obert, àdhuc, als llauradors, a la gent del camp. Resulta curiós que, en aquest passatge i en el següent, l’home no vaja a la cort i sí que ho farà la xica. Tocant la manera d’actuar del terrassà en la part en què es parla de la reina, cal pensar que la seua actitud davant la jove no és de tractar de forçar-la a assistir-hi, sinó de proposar-li-ho.

“De seguida que la va veure, el rei va mirar el retrat i li semblava que era ben bé ella. La germana gran ja la va conèixer, ja!” (p. 129). I, com a senyal de triomf de lo femení i de lo matriarcalista reflectit en la xicona, ara, la reina, “En comptes de fer-se servir pels criats, ella els servia a ells…” (p.  129).

Un poc després, el monarca demana a la xica que parle, però ella no ho feia i, quan li diu les primeres paraules, “de seguida, aquella pluja de roses!

Quan el rei va veure caure-li roses de la boca, va dir: -Ah! Era aquesta, la que havia de ser reina!

Va fer treure la corona de l’altra i la hi va posar. I va fer treure el germà de la presó” (p. 129).

En aquestes línies,  copsem trets matriarcalistes: la pluja (associada amb l’aigua i que s’adreça cap a la terra), les roses (amb lo femení, amb la dona jove). A més, encara que el monarca mana i volia que ella li parlàs, la noia ho fa quan considera millor… i ell la recompensa: serà la reina, una regina amb bon cor, garrida, eixerida i intel·ligent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, hòmens molt oberts i pobles agraïts

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes és “Els tres caçadors”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra. Així, per una banda, hi ha tres caçadors amb escopeta (figura que enllaça amb la cultura castellana) i, per una altra, la llebre (un animal femella que simbolitza la rapidesa). Al final del relat, els cànids que acompanyaven els tres hòmens “han quedat, per sempre, condemnats a córrer i córrer (…) darrere de la llebre” (p. 592), és a dir, de la dona. I més encara: la narració afig que molts dies, de bon matí, es pot sentir el “caçador corrent acompanyat dels gossos darrere la cacera que mai no podrà assolir” (p. 592): la dona, que és qui porta la iniciativa. Per tant, no la podrà “caçar”, com tampoc no ho aconsegueix l’home en algunes cançons eròtiques populars: ella va per davant.

Una altra narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem el matriarcalisme, és “La filla de l’alcalde de Bescaran”. En primer lloc, el batle, molt obert, per a la festa major de Bescaran, “va preparar un gran dinar per als molts convidats que tenia. Entre les exquisideses, els volia donar unes olives boníssimes de la seva collita” (p. 596). Però la filla del batle, que havia ficat la mà en la gerra, no la pot traure.

Tot seguit, en un passatge en què tiren junta, “Tots els convidats li van donar consells, però cap no donà resultat” (p. 597) i, per això, “van tocar a sometent. Tota la població hi féu cap” (p. 597). En altres paraules, en línia amb el comunalisme, es reuneixen i, en acabant, toquen les campanes i prenen una decisió, fruit de l’aplec.

Malgrat que no ho assolien, “arribà un altre convidat, que (…) venia d’un poble veí, que li va aconsellar que obrís la mà i deixés anar les olives. Fet això, va poder treure la mà sense cap problema” (p. 597). Sobre aquest passatge, direm que, encara que qui aporta una solució a la jove és un home, ell no empiula amb la figura de l’alliberador (ni amb la de l’heroi cavalleresc, ni amb la del sant redemptor d’una població o, per exemple, d’una comarca). A banda, el context en què es desenvolupa la narració i la manera de ser del pare (un batle molt obert, receptiu i generós), ens porta a pensar que el convidat del poble veí tenia molts punts en comú amb el batle.

Finalment, “Davant d’aquell fet, considerat miraculós, el van nomenar papa de Bescaran” (p. 597). O siga que els habitants de Bescaran consideraven molt important ser agraïts i, per això, aquest convidat està ben considerat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles que premien la moderació, el bon cor i l’interés pel Poble

Una altra narració que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “Jesús i Judes van passar per aquí”. Un dia, Jesús i Judes, que passaven per Tornabous, una població catalana de la comarca de l’Urgell, saberen que hi havia un enterrament i, a banda, una boda. “Tant l’un com l’altre van convidar-hi el bon Jesús, però, com que no volia assistir als dos llocs a la vegada, el que va fer fou dir-li, a Judes, que anés ell a la boda, mentre Jesús va decidir anar a l’enterrament (…) i, mogut pel seu bon cor, va decidir ressuscitar el difunt. Els familiars, agraïts, van fer-li una caritat de cent monedes d’or” (p. 515). Com veiem, no sols el personatge (Jesús), ací associat amb la bonhomia, va al soterrament, sinó que el poble li ho recompensa.

En canvi, quan es canvien els papers i Judes (associat amb la figura del traïdor) va a un enterrament, Jesús li fa unes indicacions de com actuar per a que li isca bé i, quan Judes hi assisteix, “se les volgué donar de pinxo, amb la qual cosa va començar a discursejar abans del fet” (p. 515) i més i, per descomptat, no ressuscità el mort.

Aquests dos trets empiulen, com ara, amb detalls de Setmana Santa. Així, entre els catalanoparlants que segueixen el matriarcalisme, aquesta setmana no està en nexe amb actes com les confraries que promouen el soroll, ni, òbviament, amb les “saetas”, ja que, com indica Bartomeu Mestre en un article que hem esmentat en aquesta recerca, l’exhibició del dolor no va en línia de la cultura matriarcalista dels catalanoparlants i sí, com ara, la moderació en els actes.

En la rondalla que ve a continuació, “Els dos germans espavilats”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, hi ha un pare que tenia dos fills i que era molt pobre. De fet, els fills només tenien dues coses a triar: un corb (el qual enllaça amb el cel, amb l’aire) i una falç (en relació amb la terra, amb la dona i amb lo femení, entre altres coses, per la forma de mitja lluna).

El gran tria el corb i diu:

“-Jo em quedaré el corb i, aquí on em veus, amb aquest corb, sóc capaç de fer-me ric.

-Doncs jo em quedaré la falç i encara em veig capaç de fer-me més ric que tu.

Cada un va agafar el seu dot i l’endemà mateix van sortir de casa. L’un va tirar cap a llevant; i l’altre, cap a ponent, amb el compromís que, al cap de quinze dies, tornarien a fer cap a casa i a veure quin dels dos fóra més ric” (p. 517). En aquest passatge, hi ha un tret comú a rondalles semblants: els germans que es distancien en un punt i que accepten trobar-se, de nou, per exemple, un any després o un poc més.

A continuació, el germà gran, espavilat, astut i no precisament de bon cor, arriba a una masia, en què “la mestressa i les criades estaven tot el dia fent formatges (…).

Després de fer els formatges, van matar set porcells i tot era fer botifarres (…).

El van rebre molt bé” (p. 517). Com veiem, a més que el paper de la dona figura en primera línia i com una persona faenera, també es plasma una casa amb esperit acollidor.

Afegirem que, com que el jove, des de fora, havia vist lo que feien les dones, més avant, amb raboseria, aconsegueix convéncer que el corb era un endevineta i “se’n va fer donar una gerra tota plena d’unces” (p. 518).

A continuació, captem que el germà petit “va fer cap a una terra molt bladera” (p. 518), on tallaven el blat… amb fletxes. A més, “El minyó es va presentar al rei i li va dir que ell tenia una bèstia que els tallaria el blat en un tancar i obrir d’ulls. El rei no se’l volia creure. Va cridar tot el seu consell de savis perquè examinessin el que anava a fer aquell minyó” (p. 518).

i, com que el rei i els membres del consell copsen l’eficàcia de la corbella, els savis demanen al xicot que els venga aquella falç. Llavors, el jove “Se’n va fer donar set gerres d’or tan grosses i tan pesants que van haver de necessitar set carretes per dur-les a casa seva” (p. 518).

Per consegüent, aquest passatge, entre altres coses, plasma les relacions de poder i el paper del rei i el dels qui li feien consells o bé suggeriments.

És més: tot seguit, veiem que “El rei, en persona, va voler segar perquè tota la gent veiessin aquella meravella” (p. 518) i, fins i tot, sega un gran camp.

Al cap dels tres dies, els dos germans ja tornaven a ser a casa i, com hem dit, el més jove havia arreplegat més gerres que el gran (p. 519), detall que ve a dir-nos que mai no hem de mirar ningú de dalt a baix.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Terres fèrtils i dones bondadoses, honrades, que condonen i molt obertes

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les roques de la Galera”. Així, podem llegir que, durant un combat de les tropes de Juli Cèsar fins als vessants de la Serra Grossa, “Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fill d’aquí, (…) dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla” (p. 409). Per tant, en aquest passatge, el cap de l’exèrcit, l’emperador, recorre a una estratègia molt interessant i que reflecteix obertura: que li reporte una persona del terreny (qui, d’alguna manera, fa el paper de conseller).

Tot seguit, veiem un altre tret matriarcalista: el fet que apleguen al lloc, “on l’herba i l’aigua eren abundants” (p. 400). Per consegüent, la terra (ací, simbolitzada per l’herba) era fèrtil i l’aigua afavoria la vida i el futur del terreny i dels qui hi vivien. A més, aquests detalls empiulen amb la dona i amb lo femení.

Finalment, adduirem que, al capdavall del relat, es pot llegir que un arc com també “les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra i diuen que, en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent (…) com si fos una remor de mar llunyana” (p. 401). En altres paraules, ens trobem amb roques (la fortalesa de la dona, qui toca els peus en terra), l’interés per la terra, l’escolta (u dels sentits més vinculats amb el matriarcalisme junt amb el tacte), la relació entre l’orella (escoltar) i la roca (això és, la dona, qui aporta vivències i saviesa a qui se li acosta, ací, tocant-la) i l’aigua de la mar (un altre detall matriarcal).

En la rondalla vinent, “El moliner”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Temps era temps que, per aquesta vall, baixaven les aigües d’un rierol, el qual feia encara més fèrtil tota la terra de la rodalia. Els homes vivien feliços amb el seu treball. Les aigües (…) eren aprofitades per fer moure tres molins (…) i, fins i tot, arribaven fins aquí homes d’altres contrades amb els seus ruquets carregats de sacs, per tal de moldre el seu gra” (p. 401). Així, veiem coincidències amb el relat anterior i que, no sols la gent vivia feliç amb lo que feia, sinó que era molt oberta i que la terra era d’acollida i ben considerada (i podríem afegir que, de pas, la dona, lo matriarcal).

Igualment, el narrador addueix que, en eixa zona, hi havia un moliner que era molt treballador, cristià molt complidor i molt devot del seu sant patró…, però que no donava bona mesura a la gent que molien en el seu molí (p. 402).

Quan aquest moliner aplega al cel, Sant Pere no l’accepta fins que li convenç l’advocat del senyor i, com que era el dia de Nadal, el deixa passar al cel.

Ara bé, un poc després, Jesús, “amb veu dolça, li digué:

-Bon moliner: el teu sant ha intercedit per tu i, clar, jo l’escolto, però és que, per entrar al cel, cal haver estat honrat tota la vida (…). Tornaràs a la terra i allí viuràs fins que t’esmenis i rectifiquis el que has defraudat. Un cop això fet, si ho fas, podràs entrar al cel” (pp. 402-403). Com podem veure, i en línia amb molts relats en què apareix Jesús o bé Déu, és un personatge obert, dolç, acollidor.

A continuació, el moliner se’n baixa a la terra i orienta cap a la bondat i cap a l’honradesa l’educació als seus fills: “a tothom, ha de fer-se-li mesura a sobreeixir, cal ser honrats.

I així ho feren a partir d’aquell dia” (p. 403).

Afegirem que “El bon moliner anava treballant i ajudant tots aquells que passaven demanant una caritat. Un dia, però, a una vídua amb el seu nadó, els fills van acomiadar-la (…)

El moliner els reptà, de nou, fent-los veure que cal ajudar aquell que ho necessita (…).

Després, invità la pobra vídua a passar al molí i li donà menjar i hostatge per tal que recuperés les seves forces per a continuar camí” (p. 403).

I, finalment, com que l’home havia sigut bonhomiós, generós i honrat, aquella nit somia la Mare de Déu i el Nen Jesús demanant i, més avant, Sant Pere l’acull en el cel i, a més, Déu i, al capdavall (i açò és simbòlic), la dona (Nostra Senyora, acompanyada del Nen). Cal adduir que la Mare de Déu li ho condona, ja que la mare i el fill “li feien un dolç somriure” (p. 403): la dona té la darrera paraula i ací ha fet el paper de jutgessa (i, de pas, Nostra Senyora plasma l’arquetip del rei, com a reina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fien en els fills, que ponderen, de bon cor i molt obertes

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “La somereta de Sant Josep i la Mare de Déu”. Quan “van arribar a Egipte, la Mare de Déu va dir-li, a sant Josep, que, gràcies a la somereta, havien arribat bé. Els havia portat al coll tot el temps sense queixar-se gens ni mica, i que caldria recompensar-la.

Sant Josep s’hi avé, però pregunta: ‘Què li podríem donar?’, a la qual cosa Maria va respondre-li que ho preguntés ell mateix a la somera” (p. 379). Per tant, copsem que la dona, en la família (com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla, el 27 de febrer del 2007), “pondera”, o siga, que no respon a tots per igual, sinó atenent a cada u. Per això, Nostra Senyora permet que la somera comente a Sant Josep què és lo que ella considera més just. En eixe sentit, aquestes línies encaixen, com ara, amb la tendència matriarcal (com es pot veure en una entrevista a Joan Monleón i, igualment, com feien els pares d’aquest amic), per exemple, de fiar les claus al fill i que, així, ell assumesca part del paper que abans feien els pares i que, de pas, el xicot (ací, la somera) comence a empunyar les regnes de la seua vida.

A més, veiem que la dona (Nostra Senyora) tracta bé qui els ha fet la faena i, més encara, d’acord amb com ells volien. Aleshores, “Quan la somera sent la pregunta, tiba les orelles i mou la cua” (p. 379) i diu a Sant Josep:

“-Doneu-me una escriptura on hi consti que, per ordre de Jesús, els homes ens poden fer treballar, però mai pegar, ni maltractar.

Sant Josep fa l’escriptura, la qual signa com a tutor de l’infant Jesús, que encara és ben petit” (p. 379).

Per consegüent, podem dir que hi ha dos personatges que fan parella: Nostra Senyora (la mare) i el Nen Jesús (el fill). Adduirem que el paper de Sant Josep és, més bé, secundari (depén de la dona, qui li ha donat una orde i ell la compleix). A banda, l’altra dona (ací, la somereta) fa esment al fill (qui va unit a la mare, des del punt de vista etnològic) com a autoritat.

Finalment, aquest relat plasma que, en les cultures matriarcals, està ben vist que la dona estiga ben tractada. En relació amb aquest passatge final de l’acord entre tots dos, afegiré que em recordà quan els meus pares venen a ma casa i ma mare, amb bones paraules i com a matriarca, allarga el meu telèfon mòbil a mon pare (al marit) i li diu “Llig, pare”. Llavors, mon pare, amablement, l’agafa i llig.

La rondalla que ve tot seguit, “La mula i el bou de la cova”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, copsa molts trets matriarcals. “Una versió d’aquell parell d’animals que van ser presents en el naixement de l’infant Jesús, ens conta que la mula va estar amatent a escalfar amb el seu alè aquell petit i tendre infant, guardant-lo, així, del fred (…). Per premiar semblant actitud, el Jesuset li va preguntar quin premi volia per la seva bona conducta. La mula va respondre que allò que plagués més a Jesús, ella ja ho tindria per a bé” (p. 380). Per tant, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: la mula (com a senyal de maternitat), una cova (vinculat amb l’úter, amb el naixement, amb la dona), una parella d’animals que pot evocar-nos, com ara, els bessons Cautes i Cautopates (del mitraisme), el fred i l’hivern (una de les dues estacions més associades a lo femení).

En línia amb la rondalla anterior, u dels dos personatges matriarcalistes (ací, el Nen Jesús) demana què considera la mula que es mereix per part de l’Infant. Com a anècdota, diré que, en el darrer examen que ens feu Pere Riutort (oral, de l’assignatura “Valencià”, en el segon curs de Magisteri, en l’any 1992/1993), em digué que em posaria un “Notable”.  Aleshores, de manera semblant a aquesta narració, em respongué: “Mira: et posaré ‘Excel·lent’. ¡No! ¡Matrícula d’honor!”. Sincerament, com la mula, amb un “Notable”, m’hauria acontentat. Personalment, li comentí “Amb un ‘Notable’, em conformaria”. 

En canvi, el bou “li havia contestat que volia llaurar amb un collar d’or i argent, amb la qual cosa Jesús li va castigar la supèrbia, condemnant-lo a llaurar amb jou dur de fusta, mentre que, a la mula, gràcies a la seva bona resposta, li concedia que, d’aquell moment en endavant, llaurés amb coixí de cuir i llana, per, d’aquesta manera, no llagar-se el coll” (p. 380).

Una altra versió d’aquesta rondalla i que empiula amb lo matriarcal diu que “un del pastors que anaven a adorar l’Infant, passà pel seu darrere i la tocà amb el sarró” (p. 380). L’animal li ventà una coça. I, com que ho havia fet a un noi i Jesuset demanà al xiquet per què plorava, quan ho sabé, el Nen Jesús comentà a la mula “que el jove pastoret no l’havia tocada amb cap mala intenció, així que, com a càstig, i, per respecte als menuts (…), les mules mai tindrien descendència” (p. 380). En altres paraules, les dones (ací simbolitzades per la mula), en les cultures matriarcals, es considera que han de tractar bé els xiquets més menuts. I podríem ampliar-ho als hòmens, respecte a la resta de persones. En ambdues narracions, es plasma l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que desenvolupen l’arquetip del rei, protectores del Poble i molt obertes

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “La llegenda de les serps a la Vall de Boí”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Podríem dir que Nostra Senyora fa el paper que, anteriorment, realitzaria un personatge pagà i que, tot i això, no ha sigut substituït, per exemple, per un sant. Així, molt prompte, es comenta que, “quan la vall era tancada, a l’altura de Cardet, per unes portes que, durant la nit, eren tancades, per tota la Vall de Boí hi havia innombrables serps. (…) passaven del costat obac al costat assolellat, i a l’inrevés” (p. 375), és a dir, de l’ombrívol al que tenia llum. Per tant, la narració ens situa en la nit (associada amb la dona), presenta un animal femení i vinculat amb lo matriarcal (la serp), el qual, com moltes dones nascudes abans de 1920, “toca terra” (i, si no ho fa directament, li és possible, com ara, mitjançant un arbre). Adduirem que el fet de passar d’una posició a una altra (però per espais intermedis) li permet viure de manera oberta.

A continuació, el relat comenta que, “segons diu la tradició, tota la vall estava protegida per la Mare de Déu de Caldes, que evitava que mai ningú fos mossegat o atacat per cap serp” (p. 375). Per consegüent, en aquestes línies captem l’arquetip del rei i, al mateix temps, el paper de mare, en nexe, com ara, amb altres narracions en què Nostra Senyor fa costat a qui estava presoner i ell li ha promés que farà bondat i que seguirà les indicacions que li marca la Mare de Déu (la dona).

Ara bé, tot seguit, la dona també fa el paper de mare, de protectora pròpiament dita: “Des de la pedra foradada (entrant a Cardet), fins al santuari de Caldes, tothom estava sota la protecció de Maria” (p. 376). Açò pot evocar-nos altres narracions (o fets històrics) en què dones de les comarques més altes del Pirineu català (on s’ha mantingut molt el matriarcalisme) feien de caps de la zona. Recordem que Caldes està en l’alt Pirineu català. En qualsevol cas, el text ve a dir-nos que ella feia el paper de reina. No obstant això, ací ens fa esment de detalls religiosos: la cova i el santuari.

Finalment, el narrador exposa uns versos que es canten en uns goigs a la Mare de Déu de Caldes, en què, de nou, es poden veure trets matriarcals, per exemple, quan diu “Oh, Mare del Redemptor, / de Caldes anomenada” (p. 376). Per consegüent, el fill (Jesús, ací presentat com a redemptor) sorgeix de la mare, de la mateixa manera que, en les cultures matriarcalistes, per exemple, el foc (masculí) ho fa de la fusta (femení). I el naixement del fill (Jesús, home) permetrà la redempció (això és, l’alliberament de captivitats) del Poble, és a dir, de la Vall de Boí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen amb una directriu forta, guardianes del Poble i que perviuen

Una narració en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell embruixat”. Per a començar, direm que, en aquest relat, apareix molt el color negre, de què parlarem més avant, i el castell. “Hi ha una llegenda que ens parla dels sorolls i de les veus misterioses que, durant molt de temps, es van sentir al castell d’Alsamora.

Diu que, per aquesta contrada, hi havia carboners que, per fer el carbó, arribava que havien de tenir la carbonera encesa nit i dia, per la qual cosa s’havia de vigilar tothora” (p. 340). Com molt bé sabem, en lo simbòlic, la casa està associada al cap i, quant al dormitori, en bona mida, al cervell. Així, en aquest castell (el qual podria estar en nexe amb una dona, acompanyada del factor misteri, de no saber, ni conéixer tot, ni d’estar a favor del culte a la veritat absoluta i dictatorial) i amb l’arquetip del rei (ací, reflectit en una dona): ¿per què, si no, es parla de misteri i no, en canvi, de claredat, ni de santedat, ni de lluminositat? Els Pobles matriarcalistes, ¿no atorguen més importància a la foscor que a la claror; a la nit i, com ara, al color negre? Sí.

Igualment, els carboners anaven a la mina (a un lloc interior i, així, vinculat amb lo femení), de la mateixa manera que el fill que torna a la casa de la mare o a la terra on nasqué i on reposen les cendres del seus ancestres. Com que ella era qui tenia l’autoritat, li tenien respecte. I, a més, durant tot el dia.

Adduirem que, com ens comentà un valencià molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en una situació com estava aquell poble amerindi, en el desert d’Atacama, quan ell hi residí, requeria (com ens indicà en desembre del 2019) una pedagogia diferent a la de l’asssimilador: Un Poble oprimit, una directriu forta: ahí no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ahí no hi ha temps”. Això enllaça amb el fet que “Era, aleshores, quan, arribat el punt de la mitjanit, sentien que, del castell, sortien unes veus i uns sorolls embolcallats en el misteri” (p. 340), és a dir, “l’ànima de la reina mora (…) que vaguejava als vespres pel lloc que fou seu?” (p. 340). Donar tot per sabut, des d’una educació oberta, es consideraria fanatisme, verticalisme, lo que, familiarment, diem ser un soca.

Igualment, sovint, podem llegir que els pobles oprimits no poden dormir-se en el passat, sinó que, en tot cas, cal que l’aprofiten, que el conserven (la saviesa): representa els fonaments de la identitat cultural acompanyats d’una educació lluny dels intents de rentat de cervell col·lectiu.

Tornant al relat, la dama que regia aquest castell era molt garrida i l’havien casada, per convenis territorials, amb un cabdill que no estimava. A banda, en un castell pròxim, hi havia un home que la volia fer seua per la força, fet que ella no admetia, entre altres coses, perquè estava maridada (pp. 340-341).

Més avant, “el galant fill del cabdill de Moror va aconseguir que ella es lliurés als seus braços” (p. 341): un passatge romàntic i patriarcal com aquest, puntuals en la narrativa en llengua catalana referent a relats anteriors a 1932. Aquestes línies poden evocar-nos els pactes polítics presentats com si es tractassen d’un matrimoni romàntic (com ara, el “Pacte del Botànic”, en el 2015, en el País Valencià, d’on alguns valencians tragueren una versió popular de la cançó eròtica “Ximo Torero i la nóvia”, com poguérem veure durant la recerca) i no com a resultat d’unes relacions sexuals en línia amb una educació matriarcalista.

Un dia, la dama i el seu estimat vertader “van fugir corrents, muntats en el cavall del jove. (…) Van adreçar-se al pas de Mont-rebei i el cavall féu un salt al buit, però no van arribar a caure al llit de la Noguera Ribagorçana, ja que el dimoni se’ls endugué en el moment de la seva caiguda” (p. 341).

No obstant això, el final del relat ens ve a dir que el poble i els catalanoparlants continuen amb vida: “Les veus i el ploriqueig de la senyora (…) van sentir-se durant molt de temps al castell d’Alsamora” (p. 341). En canvi, el jove sí que havia mort.

Quant al color negre, tan abundant en part d’aquesta narració, adduiré que el 27 de febrer del 2007 aní a parlar amb aquest valencià coneixedor dels colles i em digué que el color negre existeix (cosa comprovada) i que és el color que conté totes les coses i del qual en provenen. Passa que el negre, en la cultura que podríem dir patriarcal, s’interpreta com a negatiu, en lloc del blanc. De fet, l’hivern s’associa al negre (foscor) i a l’esperança en una vida futura (com les llavors que el llaurador colga en el camp, esperançat en una sembra, si pot ser, millor que l’anterior).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.