Arxiu mensual: Juny de 2019

Pregó en Massarrojos i els Sants de la Pedra

A continuació, hi ha informació sobre esdeveniments que tingueren lloc en Massarrojos (històrica població valenciana, integrada en la Ciutat de València des de les darreries del segle XIX), en 1906, amb motiu del “primer centenario de la estancia permanente de Jesús Sacramentado en nuestra amada Parroquia”, com podem llegir en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (p. 92).

En l’apartat d’on més informació n’hem tret (pp. 94-95), diu així:

 

                                          “Pregón de las fiestas

No existía la radiodifusión para propagar el anuncio y programa de las fiestas centenarias; aunque circulaban los diarios, tampoco se ocuparon en hacer propaganda. Bastaron unas inspiradísimas décimas del P. Bau para que Masarrochos, Moncada, Rocafort y demás pueblos de la comarca, sintieran el contagio de nuestras fiestas, que habían de tener una semana consecutiva de duración, pues se habían reunido, para la fecha del centenario, todas las fiestas del pueblo.

Dichas composiciones poéticas, en estilo popular, fueron cálidamente aceptadas; se leían con sumo deleite y se propagaron rápidamente en fábricas, pueblos, amistades y forasteros.

 (…) Su alma, amorosamente eucarística, prosigue irradiando fervores. Por eso todas las fiestas y los Santos titulares de las mismas, formarán hermoso conjunto, enderredor al trono del Santísimo.

Avís:

           Una semana de festes                                                        San Abdón y San Senén

          va Masarrochos a fer :                                                       Dimecres, a Santa Bárbara

          Dilluns, será la mes grosa                                                y, en los tres dies siguients,

          al Santissim Sacrament.                                                  la Purísima, la Asumpta

          Dimats, als Sants de la Pedra                                         y les ánimes después.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: Hem reproduït textualment l’obra i, així, “dimats” (en lloc de “dimarts”) o, per exemple, “Sacrament” i no, en aquest cas, “Sagrament”. O bé, el castellanisme “siguients”, inadmissible, en lloc, com ara, de “següents”.

Igualment, adduïrem que, en l’apartat dedicat al pregó de les festes (pp. 94-99), que s’iniciaren en Massarrojos el 10 de setembre de 1906 (quan s’hi complia el centenari esmentat del Jesús Sagramentat), hi ha molta poesia popular en valencià, molta, encara que només n’hem triat la que inclou els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

 

Les paelles de Massarrojos i els Sants de la Pedra

Tot seguit, escriurem un text extens que hi ha en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana i que conté una quantitat  molt interessant d’informació (fins i tot, poemes en valencià) i, en el cas que hui toquem (però no, perquè hui siga diumenge i que, en moltes poblacions valencianes, siga costum fer-hi una paella), dues pàgines dedicades a les paelles que es feien en Massarrojos (poble que, des de les darreries del segle XIX, passà a integrar-se en la Ciutat de València), una informació que resulta realment sucosa i que, si ens obrim cap a altres llocs on els Sants de la Pedra són els patrons, ens n’aniríem, si més no, cap a Calasparra (població murciana de tradició castellana i que, curiosament, decidí abraçar dos sants clarament vinculats a una cultura matriarcal com és la nostra).

Així, en Calasparra, amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra, hi celebren “la Caldera”.

I ara, després d’aquest aclariment, passem al text que hi ha en aquest llibre sobre Massarrojos.

 

                              “Las paellas de los Clavarios.

El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes’ (1), limones, canela y todo es  variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto, porque también en eso, como en los actos de la fiesta, según ya dijimos, tienen sus amistosas competencias, queriendo para sí, cada quisque (2), la supremacía y honores de victoria sobre el rival.

Pues  bien; el día de referencia, cada cofrade debe proveerse de cuchara limpia, blanca, de madera, y con sólo este elemental cubierto tiene cédula en el guiso de la paella; en la de los Santos Patronos tenía esta pesada misión mi cuñado Manuel Alandes. En la de Santa Bárbara, es su cocinero el tío Choca. El guisandero pone en su cometido toda la atención para que quede el arroz bien cocido, cada grano en su sitio, sueltos unos de otros, y con su puntita de ‘socarraet’ (3).

Se me olvidaba decir que el arroz, planta acuática, necesita también, luego de guisarle, ser remojado; pero los comensales no gastan agua, sino vino, y buen vino. En honor a la verdad, hacen frecuentes pero no excesivas libaciones (4); los caldos, dispuestos en garrafas, están siempre a su disposición. En la batalla que emprenden al consumir la paella, es regla aceptada principiar a comer desde el borde hasta encontrarse las cucharas en el centro de la paella; a veces no falta quien desfallece antes de terminar el ataque.

Durante los postres, ya un tanto alegres, porque el vino alegra el corazón, suelen principiar las bromas entre los cofrades. No ha de faltar el disimulo disparo de cohetes que suelen atar en la silla del más miedoso. Algo de esto podría decirnos el tio Vaquero.

El regreso hacia el pueblo constituye otra nota peculiar del humorismo valenciano; vuelven contentos; algunos casi demasiado contentos, efusivos y repletos de fraternal alegría, algo aumentada por aquella cañita de vino, tal vez excesiva. Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado (5); otro lleva el bombo de la Banda musica; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen los platillos, el bajo y algunos instrumentos más ; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos”.

 

Font: Llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: (1) “Vaquetes”, en plural, és el nom que rep un tipus de caragol. També se’l coneix com “xoneta”, “xona” i, per exemple, com “regineta”, com he trobat en Viquipèdia. En el DCVB, se’l defineix com un “Caragol gros, de closca blanc, molt saborós” .

(2) La forma castellana “cada quisque” equival al nostre “cada u”,  “cadascú”.

(3) Paraula, amb la pronúncia popular (en lloc de la normativa “socarradet”) amb què designem l’arròs que està lleugerament negre, això és, que està una miqueta fort i, a més, fosc a causa del foc. Sol estar en la part més pròxima al foc i, moltes persones se n’afigen bé quan estan acabant d’escudellar-se el plat, bé quan, algú, amb la paella quasi neta (perquè, per exemple, hi ha hagut arròs per a tots), pregunta: “Hi ha ‘socarraet’. ¿Algú en vol?”. Quasi sempre, n’hi ha unes quantes persones que hi responen afirmativament. És una part de la paella,… i m’agrada un muntó.

(4) En valencià, “libació”, que, en aquest cas, vol dir  acte de beure , de buidar, un got de vi, ja que “libar” significa beure un xicotet glop (de vi, etc), xuplar suaument (el suc d’una cosa), etc.

(5) En valencia, “mascarat”, “ensutjat”.

Aquest escrit reflecteix clarament el caràcter festiu i també ordenat de la nostra cultura, a diferència de la castellana.

De fet, puc dir (i no em cremaria la mà en el foc) que una de les característiques que més destaquen els turistes (especialment, els estrangers i que visiten el País Valencià i molts llocs del nostre àmbit linguístic) és el caràcter obert. I, per si hi ha algun dubte sobre aquest tret, vos convide a llegir la “Partida segunda” (pp. 27-29) del “Libro de las leyes”, més conegut com  “Las siete partidas de Alfonso X el Sabio” (http://ficus.pntic.mec.es/jals0026/documentos/textos/7partidas.pdf) nebot de Jaume I (qui visqué, com Alfons X i com Pere el Gran, en el segle XIII) i les línies següents, tretes d’una decisió del rei Pere II, en escriure, en 1283, “Volem, estatuïm e ordenam que si nos e los successors nostres Constitució alguna general o estatus fer volem en Catalunya, aquella o aquell façam d’aprovació o consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers e dels Ciutadans de Catalunya o, ells apellats, de la major e pus sana part d’aquells”, paraules a què vaig accedir ahir mitjançant l’entrada en Google “Pere el Gran estatuïm” des d’on passí al llibre “Història de Catalunya” (https://books.google.es/books?id=RuRpE4cN-loC&pg=PA364&lpg=PA364&dq=pere+el+gran+estatu%C3%AFm&source=bl&ots=AJDfowHEcd&sig=ACfU3U0ehRYaOd6GRuBygA1oKgJOFvtDvA&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjjwZif9P_iAhUDTxUIHYobAWwQ6AEwDXoECAoQAQ#v=onepage&q=pere%20el%20gran%20estatu%C3%AFm&f=false), de l’historiador Ferran Soldevila (pàgina 364, nota 121) i  que està, parcialment, en Google Llibres.

Heus ací el rei castellà i Pere el Gran, dues persones nascudes en el mateix segle però amb dos punts de vista molt distints. M’identifique, com moltes persones pròximes que conec (la gran majoria, de tot l’àmbit lingüístic i que no donen tanta prioritat al passat i sí, en canvi, decidits a anar cap al demà amb espenta i oberts), amb la del rei de la Corona Catalanoaragonesa, un gran estrateg, decidit, amb espenta, amb reflexos i amb esperit aventurer.

 

Massarrojos i els Sants de la Pedra (poema)

A continuació escriurem part d’un poema sobre Massarrojos, històrica població valenciana que ara forma part del terme de la Ciutat de València (de la comarca de l’Horta de València).

Aquest poema figura en el llibre “Estampas de Massarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat l’any 1950. 

 

  ” LES CAMPANES

                  I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

son filles del patrimoni

qu’el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa image,

qu’es de familia eixemplar;

molt unida i ben entesa,

de cór ample i front ben alt.

      Familia que canta o plora,

del poble sempre al compás; 

familia que viu serena

de cara a la eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha vollgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolsos i familiars.

      La més xiqueta de totes

es María Inmaculá;

seguix Abdón y Senén,

que son els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té la entrá,

i per ser Patrona i Mare

es Assumpció la més gran.” (1)

 

Font:

(1) Poema “El nostre campanar” (p. 207), amb el subtítol “Poema religiós-patriótic”, publicat en el llibre “Estampas de Massarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana.

Agraesc la generositat de Carles Verdeguer Molins, batle pedani de Massarrojos i historiador, per informar-me sobre aquest llibre, en un missatge del 24 d’abril del 2019 i tot, ja que aquesta obra de Cipriano Ibáñez conté informació privilegiada i que no apareix en Internet.  Així, hi ha alguns poemes relacionats amb els Sants de la Pedra com també, per exemple, la descripció d’una paella que es fa en Massarrojos i, com ara, una ofrena que s’hi celebra als sants Abdó i Senent i que no havíem trobat abans, amb melons, en lloc de fer-s’hi, com en moltes poblacions on se’ls fa festa, amb el raïm primerenc junt amb forment.

Igualment, agraesc que Adolfo Carbonell, de la “Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals” de l’Ajuntament de València, em recomanàs contactar amb Carles Verdeguer.

 

Notes: En el llibre “Estampas de Massarrochos”, llegim que “Masarrochos fué Ayuntamiento independiente, hasta el mes de Junio del año 1898. En la fecha indicada y siendo alcalde Pascual Valls Lloréns, fué agregado al Excmo. Ayuntamiento de Valencia de quien depende civilmente, quedando el pueblo bajo la inmediata y delegada autoridad de una Alcaldía pedánea” (p. 35).

Això no exclou el fet que, en llocs com Massarrojos, Carpesa o, per exemple, Benimaclet, tots tres ara part del terme de la Ciutat de València, hi està més arrelada la festa dels Sants de la Pedra i, com ara, l’obertura a aprendre, a progressar, a comunicar-se amb els altres i a no fixar-se tant en el passat i, en canvi, a anar cap al demà amb decisió i amb espenta, amb més reflexos i amb una manera d’actuar més servicial, fruit, entre altres coses, del fet de no tendir a mirar de dalt a baix els altres, ni de deixar-se xafar, com hem pogut comprovar durant la recerca i que estic veient que està més present  en poblacions que no formen part de les rodalies de les ciutats de més de 100.000 habitants (ni de ciutats així) com també, per descomptat, entre les persones obertes als altres i a millorar (que en conec moltes, majoritàriament, per Internet, i a favor que totes les persones puguen autogovernar-se i autodeterminar-se).

Quant al tema lingüístic, direm que les formes “Inmaculá” (en lloc d’“Immaculada”) i “entrá” (en lloc d’“entrada”) són el resultat de la caiguda de la lletra D en paraules com mocador, Immaculada, entrada, vesprada, llaurador, etc., en el País Valencià (i en més poblacions no valencianes), sobretot, des del segon terç del segle XIX, fins a estar-hi quasi esteses del tot a primeries del segle XX.

En el llibre no s’especifica quin any s’escrigué el poema, tot i que, en la introducció al punt “EL CAMPANARIO Y LAS FIESTAS. Lo nostre campanar”, hi ha que “Nuestro paisano don José Senent, verdadera alma de artista, fué el cantor de nuestro Campanario” (p. 205) i que el Sr. Lluch en comenta que “Su poema El nostre campanar, dedicado a la magnífica torre parroquial que campea al centro de su lugar nativo, sería suficiente para consagrarle como poeta lírico de altos vuelos. (…) Y no sólo es el campanario símbolo de la fe de Masarrochos; es también el emblema del ideal patriótico de sus hijos” (pp. 205-206). 

I, tot seguit, es reprodueix en el llibre (pp. 206-209).

 

 

 

“Oració” als Sants de la Pedra (Joan Baptista Anyés)

A continuació escriurem l’oració que apareix en en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), la qual fou editada en 1542 en la Ciutat de València.

 

“Oració universal per a demanar de Nostre Senyor tot bé i salvedat de la vida, béns i fruits per intercessió dels sants gloriosos.

Déu creador del Cel i de la Terra, qui per l’immutable orde de la teua eterna providència ordenares que perquè l’hom servís a tu, amb els seus fruits la terra servísa a l’home, del qual desitjant la salvedat, a aquell donares la defensa dels àngels i dels teus sants gloriosos. Humil quant puc, Senyor, et suplique, per la teua excelsa clemència: per la santa vida, treballs, mort i resurrecció del teu gloriós fill i senyor nostre Jesucrist, i gloriosos mèrits de la sacratíssima Verge Maria, filla i esposa teua, i intercessió de tots els teus sants àngels i sants benaventurats, i per l’especial intervenció dels teus gloriosos cavallers i màrtirs sant Ponç, sant Abdó i Senén i de la teua santa verge i màrtir Bàrbara, que ens perdones tots nostres pecats i a tu convertexques nostres cors i penses, i aquelles dels  rics dons, del Sant Esperit omples i al teu sant servei del teu encès amor inflames. A tu, per la via dels teus sants manaments, encamines i guies, i amb tu, per gràcia, de tal manera ens uneix i conjunta, que, per ningun vici, de tu separar-nos comportes, i davall la teua defensa de la protecció teua i presidi perpetu dels teus àngels i sants, i especialment dels gloriosos Ponç, Abdó i Senén, i Bàrbara, defén i guarda les nostres ànimes, vides, parentes, famílies i amics, cases, béns, camps i fruits i totes les coses nostres; perquè, lliures i defesos de tots pecats, adversitats, malalties, animals nocius i verinosos, i de totes tempestes i temporals de llamps i pedra, de tal manera t’amem i servixcam sens ofendre’t, que, en fi, sens fi amb els sants merexcam ser benaventurats en la teua glòria. Per Jesucrist, fill teu, que amb tu, en unitat de l’Esperit Sant, un Déu viu és i regna per tots els temps eternament. Amén.

 Deo gracias.” (1)

 

Tot seguit afegirem l’oració, però adaptada en versos per Martirià Brugada, capella català nascut en la ciutat de Girona (de la comarca del Gironès), però molt vinculat al Terme de Banyoles, on els Sants Abdó i Senén són els patrons dels pagesos. Aquesta oració figura en el seu llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, de maig del 2004), en la ciutat de Barcelona. Diu així:

“Per pregar

Déu, Creador del cel i de la terra,

des de la teva providència

vetlles per tal que els fruits de la terra

siguin útils a la humanitat

i així la humanitat et serveixi

gaudint de la companyia dels àngels

i dels sants gloriosos.

 

Emparats sota la teva benvolença,

amb el guiatge dels teus àngels i sants,

i especialment dels sants Abdon i Senèn (2),

protegeix i vetlla la nostra dignitat,

les nostres vides, els nostres familiars i amics,

les nostres llars i els béns que s’hi guarden,

els nostres camps i els fruits que hi creixen,

els nostres treballs i els companys de feina.

 

Aparta’ns de tot pecat,

fes que afrontem dignament

tota mena d’adversitats i malalties,

guarda’ns de plagues nocives i  verinoses,

bandeja temporals, llamps i pedregades,

i de tal manera t’estimem i et servim,

sense ofendre la teva voluntat,

que, finalment, amb els sants Abdon i Senèn

amb tots els àngels i sants, 

meresquem la benaurança en la teva glòria.

                                              (Adaptació d’una pregària

                                         de Joan Baptista Anyés, 1542).” (3)

 

Fonts:

(1) Llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), tal i com figura en l’adaptació feta per l’editorial Ulleye (de Xàtiva), en el 2010. Com a aclariment, direm que, per exemple, la forma “servei” també figura així en la transcripció que ofereix Vicent Canet i Llidó, autor de l’article “Una vida dels Sants de la Pedra en valencìa escrita per Joan Baptista Anyés en 1542” , que trobàrem en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”  (p. 64), elaborat per molts autors, d’edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá i editat en el 2005 per l’Ajuntament de València. 

Com a exemple, afegirem que, en eixa plana del llibre sobre Carpesa, llegim (i, sempre, en el text de l’oració) “del Sant Sperit umples e al teu sant servei del teu encés amor enflames. A tu, per la via dels teus sants manaments, encamines e guies, e ab tu, per gràcia, de tal manera ens unix i conjunta” .

(2) Textualment, en lloc de Senén, com també veiem després, en la mateixa oració.

(3) Llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” (p. 23), de Martirià Brugada Clotas i editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, de maig del 2004), en la ciutat de Barcelona. Agraesc, de Martirià Brugada, el detall de recomanar-me’l, en el 2017.

 

 

Poesia popular, poesia religiosa i versets relacionats amb els Sants de la Pedra

A continuació exposarem poesia popular, poesia religiosa i alguns versets relacionats amb els Sants de la Pedra, sobretot, dels que no havien resultat tan fàcil de trobar,  o bé que estaven més dispersos, o bé en llibre.

 

“Para san Abdón y Senén,

pintan las uvas;

para la Virgen de Agosto,

ya están maduras.” (1)

 

“La terra sol-litària, esta preocupada, vol pa i te fam,

i els homens li donen aigua quant venen nuvols de Llevant.

Porten blusa fruncida els que a la terra van a plorar les penes dels seus xiquets

que volen pà i tenen fam.

Els nostres uelos i pares, contents les gracies els volen donar el volen donar perque sempre amb (2)

mans obertes a tú, confiats, s’an aclamat.

Abdòn i Senent sagrats doneu als homens collites que els xiquets volen pá

I tenen fam.

R. R. ” (3)

 

“Sant Abdon y Senen

Lliureu de pedrá les Alcuçes” (4)

 

“Los Sans Abdón y Senent

Prenda tambe nos deixaren

En que no auguraren

Son amparo permanent.” (5)

 

“Ben penedits dels pecats

Us venerem humilment:

Màrtirs Abdon i Senén

Siau nostres advocats.” (6)

 

“Sant Nin i Sant Non

doneu-los una bona son.” (7)

 

 

Font:

(1) Llibre “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén”, de José Sistac Zanuy (ed. Ramón Sopena, 1948, p. 72). Aquests versos populars es diuen en Montanejos (població valenciana de la comarca de l’Alt Millars). En el llibre, podem llegir que “En Montanejos (Castellón), aunque no celebran la Fiesta Mayor el día 30 de julio, los agricultores de la villa sienten gran devoción hacia los santos Abdón y Senén, y el día de su fiesta organizaban una fervorosa procesión y celebraban misa solemne ante el altar de los Santos” (p. 72). Tot seguit, José Sistac exposa els versets.

(2) En l’original, que l’hem escrit textualment, la paraula “amb” va unida a les línies anteriors. Per motius d’espai, ha eixit així, com podem comprovar en l’enllaç de la nota següent.

(3) Document “Festes Patronals del 17 al 20 de setembre Bellús 2010” (http://www.bellus.es/sites/bellus.portalesmunicipales.es/files/Programa%20d’actes.pdf). Bellús és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

(4) Es tracta d’una inscripció que hi ha en una obra de ceràmica que hi ha en Moixent (població valenciana de la comarca de la Costera), reproducció d’una que fou robada en 1987, com podem llegir en l’entrada “Agenda 2013: Assumpció de la Mare de Déu i Festa dels Sants de la Pedra” (https://campanersmoixent.blogspot.com/2013/08/agenda-2013-assumpcio-de-la-mare-de-deu.html), Per a facilitar-ne la lectura, hem passat les majúscules a com figurarien en una lectura amb majúscules i minúscules, però amb mantenint  lletres la “y”  i la “ç” que apareixen en l’original. La forma “pedrá”, en la pronúncia popular valenciana, equival a “pedrada”.

(5) Article “Les santes relíquies que el bisbe Caixal va obtenir per a l’església parroquial del Vilosell” (https://www.tinet.cat/portal/uploads/temps_de_collir.pdf), de Vicenç Aguado i Cudolà, publicat en “Talaia del Vilosell. Revista del Centre d’Estudis Locals del Vilosell” (no. 8, juliol del 2007). Forma part d’un document religiós que s’hi havia trobat feia poc, uns goigs, com diu l’autor de l’article, la descoberta del qual, en aquell moment, es considerava com la d’un tresor.

(6) Llibre “Història de Cubelles” (https://issuu.com/ajuntcubelles/docs/historia-de-cubelles), del prevere Joan Avinyó Andreu, de 1973 (p. 123). En la mateixa plana, l’autor comenta que es tracta d’una transcripció feta a partir de “tot el que hem pogut trobar a l’Arxiu amb referència als nostres Patrons sant Abdon i sant Senén” .

(7) Llibre “Fets, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras (editat  per Pagès editors, de Lleida, en 1993, concretament, en el primer dels dos volums sobre el Solsonès, això és, en el volum 21 de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras). Aquestes línies es poden llegir en l’apartat relacionat amb Lladurs (població catalana de la comarca del Solsonès), en què l’autor comenta que “Als dos patrons d’aquí, coneguts també com sant Nin i sant Non, se’ls deia una oració quan es posava la quitxalla a dormir” (p. 211) i, immediatament,  en la mateixa plana, afig els dos versets que hem escrit.  Es tracta de la primera font, des de que començà la recerca, en què hem trobat una relació entre versos i oració per a fer que s’adormen els xiquets.

La paraula “quitxalla” és sinònima de “xicalla”, “canalla”, “mainada”, “al·lotim”…

Hem accedit a aquesta informació sobre Lladurs per mitjà d’un missatge de Sílvia Farrus (de l’Institut d’Estudis Ilerdencs), qui pertany al “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental”, enviat el 31 de maig del 2019, i d’un altre, però del 3 de juny del 2019. Aquest servei ens ha facilitat una còpia de la secció sobre Lladurs i d’altres fonts documentals.