Prosseguint amb la contalla del Sant Job, arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, l’espós aplega a la fonda i l’amo li diu que no havia passat ningú dels dos arriers que feien camí. Llavors, ell evoca el primer consell.

L’home emprén cap a un altre indret (“continua el seu camí”, això és, el que li havia dit Sant Job) i passa a una cambra on hi ha penjades diferents parts de persones. Però, com que li ve al pensament el segon parer i ell el segueix, es gita, s’adorm i el propietari li comenta que el no dir res ha fet que ell no mate el llaurador. I el pagés li explica: “Jo no he demanat perquè pense que, en coses que no m’importen, millor callar-me” (p. 320).

“I camí avant fins que aplega a la seua vila. En arribar a la porta de sa casa, veu la seua dona fent una besada a un capellà jove” (p. 320).

Llavors, s’ho pensa un moment i ho ajorna per a l’endemà. Cal dir que, de matí, associat a la infantesa i a l’esperança, és quan ell aplega a la vila i que, a migdia (en nexe amb la joventut), intervé la figura del fill (ara, jove) i el marit arriba a sa casa: “Una veïna el veu i li diu:

-Però, home, ¿tu, per aquí? Quant de temps! Com és que no vas a ta casa?

-No sé… No sé què he de fer.

-Però home! Vés corrent i veuràs: hi ha una festa.

-I, ¿com és que hi ha festa en la meua casa?

-I una festa molt grossa! ¿No saps que el teu fill ha cantat missa hui, este mateix matí?

I se’n va corrent a sa casa i hi havia molt de rebombori i va haver d’obrir-se pas entre la gent” (p. 321).

Com podem copsar, aquesta dona és la part activa i ell és el passiu que segueix les indicacions per a poder estar amb els seus i, així, participar de la celebració de molta gent de la vila, no sols de la família junt amb els veïns.

Ací és quan entra la muller, qui el rep joiosa i, ben mirat, li amolla:

“-Ara has de conéixer el teu fill. Fill, vine! Vine a conéixer ton pare!

En això que, per la porta del pati, apareix el capellà jove. I l’home s’abraça a tots dos” (p. 321) i el marit recorda el tercer consell i, per a festejar la trobada, els diu:
“-Sóc una altra vegada en casa, amb la meua dona i amb el meu fill, amb totes les persones que aprecie. Ja no puc tindre un dia millor. ¿No és hui el dia més feliç de la meua vida? El meu amo em va donar este pa, perquè el partira el dia més feliç (…). Així que ho faré.

I parteix el pa i… quina sorpresa! La meitat del pa era buit i, dins, hi havia una lletra que deia: ‘Ara que estàs amb la teua família i amb les persones que vols, és el moment d’agrair-te la teua paciència i el treball de trenta anys’. I, dins del pa, també hi havia els diners de trenta anys de treball amb el Sant Job” (p. 321), dos trets lligats amb el camp (el qual ell treballava) i amb la figura del llaurador: la paciència i la continuïtat de la connexió amb la terra, necessària perquè fructifique.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.