Arxiu d'etiquetes: agraïment

El fill del rei, molt obert i salvat per la dona

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home és “L’hereu de la corona”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI. En ella, des de molt prompte, una fada diu al rei que “aquest infant serà tan afectat de comandar, que no estarà a pler fins que Vossa Reial Majestat li haurà donada la corona” (p. 78).

Un poc després, el rei tractarà de posar-ho difícil al fill, a qui veu com un competidor. Ara bé, el príncep, immediatament, troba que “Tres fades afinen aquell infantó, l’apleguen, i el posen a mamar a una lloba dins aquell mateix barranc.

Com tengué desset anys, ses fades li diuen:

-Vés a tal camí, i passarà ton pare i li diràs: mans, mon pare, jo som l’hereu de la corona(p. 78).

El rei, al moment, li diu que el jove li ha de portar la llet de groviera. I, el príncep, com al llarg de quasi tota la rondalla, recorre a les fades. Les fades li comenten què ha de fer en cada moment: “Jas aquest cavall, caminaràs tres dies, trobaràs un castell, no t’hi aturis” (p. 79), I, com que ell segueix les directrius que li donen, i, a més, amb molta espenta i amb rapidesa, ho aconsegueix amb molta facilitat.

Així, podem llegir “El fill del rei arriba a ses fades, que li diuen:

-Ves-te’n a aquell mateix camí, passarà el rei i li diràs: Mans, mon pare; jo som l’hereu de la corona. I vet ací la llet de groviera.

S’al·lot se n’hi va; passa el rei, li fa aquella escomesa, i, com el rei el sent, li diu:

-Però no tens les tres taronges d’arenal.

Se’n va s’al·lot a ses fades, les ho conta i li diuen:

-Torna a prendre es cavall; camina caminaràs tres dies, trobaràs un jardí, no t’hi aturis.

(…) S’al·lot ho feu així” (p. 80).

Per tant, veiem reflectit que la dona salva l’home, en aquest cas, les tres fades aplanen el camí al príncep i que ell accepta lo que li comenten i fa lo que elles consideren millor.

De nou, el rei li demana més: que el fill li porte la Bella Astresa del món, que és una jove. I, ací, tot i que, primerament, les fades no sabien què fer, que l’hereu els demana cap a on ha de prendre, elles tres, sense pensar-s’ho dues vegades, “agafen una grapada de pols, l’amollen a l’aire i per allà on la se’n du es vent fan prendre es fill del rei amb un cavall (…) i li diuen:

En haver de menester res, diràs: Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que surta tal cosa; i lo que demanaràs, et sortirà” (p. 81). Novament, veiem que es fa lo que vol la dona, que la dona salva l’home i una frase que em cridà l’atenció i que relacione amb el matriarcalisme: “que la mia mare m’ha comanat” (p. 81), la qual apareix en distints moments de la rondalla.

Al moment, apareix un gegant i, posteriorment, dos més. I, com que el fill del rei és molt obert i molt col·laborador amb ells, els gegants li ho posaran molt fàcil des del primer instant i, òbviament, seguint les indicacions de les fades (“es fa lo que vol la dona”, que deia el meu avi matern). I li faran costat de manera que ell podrà superar les proves que li posarà un senyor, el qual té una jove de dèsset anys en un castell.  Igualment, el fill del monarca actua amb molta espenta, encoratjat i, a banda, agraint els gegants. Per això, “A la fi, es fill del rei diu:

-Senyor, pactes són pactes. Som sortit bé de ses tres proves; per lo mateix, ara vos pertoca mostrar-me sa vostra filla.

No hi hagué més remei: la hi hagué de mostrar” (p. 90).

Un poc després, el fill i la filla, la Bella Astresa del món, restaren enamorats, cada u de l’altre. I I apleguen les fades i, com un senyal més de matriarcalisme, podem llegir que “Anau tot dret a cal rei, i li diràs (…) vet ací la Bella Astresa del món(p. 91), i, així, les tres fades salven el fill hereu i ell segueix les directrius que li indiquen.

Finalment, el rei, diu al fill: “Fill meu, massa que la t’has guanyada, a sa corona.

A l’acte, la se lleva de dalt es cap i la posa as cap des seu fill, que aquell mateix dia es casà amb la Bella Astresa del món(p. 92).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb ímpetu i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el tema de l’agraïment, és “Es conte de sa rateta”, la qual figura en l’obra “Recull de contes i rondalles eivissenques”, recopilació de Maria Cardona. Així, llegim que “Això era una rateta que se li va morir sa mare. Hi va haver una dona que se la va quedar, li donava de mamar i se’n cuidava.

Un dia va venir a dir a sa rateta:

-Mira, si em mossegues et tallaré sa coeta[1].

I un dia sa rateta la va mossegar i sa dona li va tallar sa coeta” (p. 29).

Des d’aleshores, la rateta haurà de demanar ajuda a molts per a que la mare li torne la cueta, ja que, de fet, la mare li diu, un poc després, “Si tu em tornes la lleteta jo et tornaré sa coeta” (p. 29) i, a més, haurà de fer faena. Però tots li diuen que, abans, els faça un favor: des de la cabreta (fulletes), fins a la figuera (aigua), passant per la sénia (fusta), pel pi (un tros de ferro de cal ferrer) i pel ferrer (uns sous).

Després de raonar amb el pi, la rateta “se’n va anar al Bon Jesús i li va dir:

-Bon Jesús, per favor, donau-me sous perquè es ferrer em pugui fer una destral perquè es pi em pugui donar fusta per fer cadufs[2]per treure aigua de sa sènia per poder regar sa figuera i que sa figuera em doni fulletes per donar a sa cabra i llavors sa cabra em dona llet per tornar a sa dona perquè em torni sa coeta.

I el Bon Jesús, com era molt bon al·lot li va donar es sous i així ella se’n va anar” (p. 30) a donar a cada u lo que li demanava i, així, poder recuperar la cueta. I, com que tots ho reberen, la figuera “li va donar ses fulletes perquè menjàs sa cabreta i li fes llet per dur a sa dona que llavors, per fi, li va tornar sa coeta” (p. 31).

En canvi, en la rondalla eivissenca “Conte des ferreret”, també recopilada en el llibre de Maria Cardona, “El Bon Jesús, Nostre Senyor, i sant Pere anaven pel món, ho feien amb una somereta que els hi duia es material. Un dia va caure una ferradura a sa somera” (p. 35) i, un ferreret molt pobre els va veure, ells confiaren en el ferreret (p. 33) i, finalment, quan aquest home tocarà la porta del cel i li pregunte Sant Pere qui és, el sant dirà al Bon Jesús “Ara ha vengut aquell que ens va aferrar sa somera” (p. 36) i el Bon Jesús premiarà el ferreret: “Ah! Idò que entri, que ens va fer un bon favor” (p. 36). Per tant, com veiem, entre les rondalles recopilades també n’hi ha en què es premia l’agraïment i la col·laboració. Però no, com ara, l’ociositat, com molt bé es plasma en la rondalla eròtica “Conte de sa serra”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què, mentres que uns hòmens amb molta força estaven serrant, el dimoni, després que els hòmens li diguessen que se n’anàs a la punyeta, ell els pregunta on és. El diable, fins i tot, ho demana a una dona vella (però amb molta espenta) qui, finalment, s’arromanga la gonella[3], s’aixeca la cama… i li l’ensenya i li diu que se’n vaja perquè “tu no hi tens cap feina” (p. 50). I, el dimoni, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’anà a l’infern i els deixà treballar. Com diu un amic meu, coneixedor de la cultura colla (matriarcal), en les cultures matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, “cua” i “coa”, figuren com a sinònims i, a més, correctes.

[2] En el DCVB, figura com “Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda o cadena de la sínia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la per regar”.

[3] La gonella, com podem  llegir en el DCVB, és una “Peça de vestit que duien  homes i dones , composta de cos i falda més o menys llarga” .  El DCVB, com podem llegir en Internet, “fou culminat l’any 1962”  i, per tant, quan, un poc després, diu que “Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos”, en referència al segle XX i al XIX respectivament, es refereix, com a molt, a un poc més de mitjan segle XX.

La pedagogia matriarcal i la superació, en les rondalles

 

En relació amb rondalles que reflecteixen la pedagogia matriarcal, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha un conte, “El gegant geperut”, que ho plasma molt bé. En aquesta rondalla de l’Horta de València, hi ha un xiquet, Tomasset, fill de gegants, qui, des de molt petit, no vol créixer i que, a canvi, prefereix fer-ho en anys, però geperut. Els seus pares veuen que, des de molt xiquet, “Ell començà a parlar amb un discurs molt coherent” (p. 90) com també que Tomasset té molta iniciativa: “ell, a quatre grapes unes vegades i, d’altres, al passet menut dels infants, se n’anava pel seu compte sense deixar que els pares l’agafaren pel braç” (p. 90).

Igualment, a Tomasset, “El mestre i sos pares, cada dia més preocupats, li predicaven: ‘Tu eres un gegant i els gegants han de ser grans i forts. Veges què podràs fer tu arrupit, caminant a trompades o arrossegant-te per terra com un cuc” (p. 92). Fins i tot, quan ja havia fet vint-i-un anys, seguia negant-se a créixer (p. 92). Sobre aquesta xifra, direm que, durant molt de temps, estigué associada a l’inici del servici militar en l’Estat espanyol, en què, algunes persones,  consideraven que la formació militar ajudava a ser hòmens de profit. De totes maneres, el 9 de juny del 2021, durant una segona lectura d’aquest passatge, considerí que és als vint-i-un anys quan, més o menys, es considera que el cos d’un jove ha crescut al màxim. En qualsevol cas, a eixa edat, Tomasset copsa que, un xiquet, un poc abans de Nadal (un moment de l’any que, simbòlicament, està associat a la mort, a la vellesa i també a la renovació de la vida, com ara, la festa de Nadal, quan ja ha passat el dia més curt en llum, en l’hemisferi nord de la Terra, i al xiquet que naix com també a la sembra), vol agafar uns dàtils que hi ha en una palmera.

I, des d’eixe moment, Tomasset farà un canvi considerable: vol ajudar el xiquet. I, per tant, és menester crear-hi un vincle. El xiquet estava a punt d’agafar uns dàtils, però, si ho feia, bé amb una mà, bé amb l’altra, cauria. I moltes persones no sabien com auxiliar el nen. Igualment, Tomasset entra en acció i adopta una decisió que marcarà el seu futur: vol créixer, cap a dalt, i conéixer lo que l’envolta, la vida, relacionar-se amb els altres i amb lo que passa en el seu ambient més pròxim, en el poble i en el món.

Per això, “Tomasset es digué: ‘He d’intentar-ho’. I, amb totes les dificultats que suposava per a ell desplaçar-se, s’acostà a la palmera. Amb molta dificultat, estirà el cap i els braços amunt, però, com que no havia volgut créixer, hi feia curt fent puntetes i tot. Els presents el miraven. Ell recordà de sobte que s’havia rebordonit per decisió pròpia. Per primera vegada en la vida, se sentí ridícul. I, maleint aquella por que l’havia dominat, es digué que havia arribat el moment de trencar amb un passat mediocre[1], de créixer i, aferrant-se a la soca, començà a (…) desfer els plecs i els embolics del seu cos” (p. 93).

I ell, encoratjat i amb molta espenta, “seguí redreçant-se amb voluntat ferma d’arribar alt” (p. 93). I ací és quan es plasmen trets que ens han portat a vincular aquest conte amb la pedagogia matriarcal, ja que es valora positivament la voluntat, en lloc de menysprear qui vol millorar, fins i tot, pel bé dels altres: “Tomasset creixia enmig de la plaça i a la vista de tots aquells que, admirats i sorpresos, aplaudien i cridaven ‘valent!’ i ‘amunt!” sense parar. Mentrestant, (…) ell (…) s’enlairava amb els braços en alt i, sorprés ell mateix, de veure’s tan alt i no marejar-se ni sentir por, seguia estirant-se i creixent a poc a poc, perquè no era prou gran encara per a arribar dalt. ‘Au, valent, que ja falta poc!’, cridà un home, i ho féu” (p. 94). Veiem, per tant, una pedagogia que encoratja l’aprenent, indistintament de l’edat que tinga, no sols quan és un xiquet.

Immediatament, passem a un passatge en què el xiquet podria caure, i és ací quan Tomasset, “que l’havia vist caure també, pegà una darrera estirada, els vestits acabaren d’esclafir i ell, alliberat finalment d’aquelles traves i de les corbes del seu cos, empomà la criatura quan encara era dalt” (p. 94). Aquestes línies, des del primer moment, em recordaren el joc de volar un catxirulo, el meu joc preferit, quan actues per a que la il·lusió (el xiquet d’aquest conte) tinga vida.

El xiquet, com a compensació, “sentint-se aguantat i tan prop dels dàtils, estirà els bracets i se n’omplí les butxaques de pressa. Salvat i abastat l’objectiu de la seua escalada, es girà de cara al seu salvador i se li abraonà al coll” (p. 94). Un passatge no solament preciós, sinó que plasma una relació molt bona entre el xiquet i el jove Tomasset.

Un poc després, veiem que, Tomasset, “senyor del seu cos, se separà de la palmera , s’atreví a mirar a terra i no sentí por” (p. 94). I, tot seguit, són els pares qui veuen que és Tomasset, a qui “se’l veren davant gran i poderós com ells. ‘Però , si és el nostre Tomasset!’ s’exclamà la mare” (p. 94). Entre els dos pares, qui primer ho descobreix és la mare, fet que podríem relacionar amb el matriarcalisme. I, el pare, respon a ella: “’És ell de veritat! I que gran s’ha fet!’, corroborà el pare” (p. 94). A més, “Anaven a abraçar-lo, però ell portava encara la criatura al coll i son pare li digué: ‘Acaba la faena, fill, que les faenes no és bo deixar-les mai a mitges’. Tomasset acotà i el deixava a terra quan hi arribà la mare del xiquet, ‘Gràcies, Tomasset, has salvat el meu fill’” (p. 94). Per tant, els pares no sancionen mai Tomasset, ni el critiquen per com podia haver actuat durant molts anys, sinó que es centren en com és ara, com actua i valoren positivament, no sols la seua espenta, i que actue de manera oberta, sinó també el fet que col·labore amb el xiquet.

Però no és prou: Tomasset, “pensant que allò de ser tan gran no era tan dolent, s’acostà als pares, els mirà a la cara i se n’anaren ja els tres plegats quan, Tomasset, recordant el xiquet de la palmera, li cridà des de les altures dels gegants: ‘I tu, quan vulgues dàtils, m’ho dius, et!’.

‘Molt bé, fill!’, aprovà son pare. I els tres gegants, aclamats pel veïnat, i molt contents, se n’anaren xano-xano a fer vida de gegant” (pp. 94-95). O siga que, Tomasset aplega a un acord amb els seus pares, els fa costat i, a més, en relació amb el xiquet, Tomasset s’ofereix, al xiquet per a col·laborar junt amb ell, en un futur. Per tant, no solament s’ha obert, amb molta espenta i molt servicial, sinó, àdhuc, son pare aprova la disposició de Tomasset a la generositat.

Finalment, aquesta rondalla plasma que convé que cadascú, si bé siga sociable, es dedique, en bona mida, a fer la vida com més fàcil li resulte, en aquest cas, a fer-ne, de gegant.

Personalment, era la primera vegada que llegia una rondalla d’aquesta línia i en què els pares encoratjassen tant l’evolució dels fills (en aquest cas, Tomasset) com la seua obertura, motiu pel qual considerí que calia incloure-la en el punt referent a la pedagogia matriarcal, ja que, a més, veiem que la formació, l’encoratjament, l’espenta, etc., han sorgit de Tomasset (el fill) i acompanyat de la participació i de l’impuls dels habitants del poble i dels fills, fins i tot, amb un pare que actua de manera molt oberta, com també ho fa la mare. 

Agraesc els comentaris de ma mare, en relació amb aquesta rondalla, i la manera d’ensenyar i d’encoratjar de persones vinculades a la pedagogia i que ho han fet de manera matriarcal: com ara, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), com també un amic que, entre altres coses, és psicòleg i ha fet de mestre, i com moltes persones que m’han exposat les seues vivències en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal.

 

 

Nota: [1] Aquesta mediocritat no té a veure amb l’educació que havia rebut per part de sa mare, ni de son pare.