Arxiu d'etiquetes: persones de bon cor

Persones de bon cor, agraïdes i mares que salven

General, , , , , ,

Tot seguit, el monarca escriu una lletra i demana al jovencell que la porte a la reina, amb intenció que maten el fill abans d’arribar a la cort o bé després de ser-hi.

Això no obstant, “Al xicot, se li va fer de nit a la muntanya i es va ficar en una cova (…) de lladres i, quan estos van anar a sojornar-hi, van trobar el xicot (…). Li van veure una lletra que se li n’eixia per la butxaca, li la van agafar i la van llegir.

En assabentar-se del que posava, els lladres es van compadir” (p. 212) i “van posar que el xicot es casara amb la filla del rei, tan bon punt no hi arribara” (p. 212) i, així, els bandolers (ací es podrien identificar com els qui es guanyen la vida com poden i, per tant, el seu paper seria més aïna positiu) empiulen amb la bonesa. Ben mirat, adoben el terreny i, quan la reina rep el document que li envia el jove, copsa que “deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 212). O siga que hi ha un nexe entre el poble, la sobirana i la joventut (simbolitzada pels dos fadrins) i la dona empunya les regnes del seu territori i és qui el comanda.

En el fragment vinent, el cap d’estat ordena al fill que supere una altra prova: que li porte els tres pèls del dimoni. D’ara en avant, el descendent empelta amb el poble i ho fa mitjançant la seua relació amb persones que troba pel camí cap a l’espluga, és a dir, cap a la marona, i a qui demana sobre el diable (p. 212): 1) en la primera vila, un home li amolla que “hi ha ací un arbre que abans feia pomes d’or” (arbre, fusta, mare i fruita grossa i forta), 2) en la segona vila, una vella li trau que “hi ha ací una font que brollava vi” (doll, dona, fertilitat, font de vida; i triangle invertit del penjoll, la vulva i vida sexual femenina). I, 3) en aplegar al riu on era un barquer, l’home li fa la qüestió de com podria deixar de viure entre les dues bandes de terra i sempre remant (com qui es troba entre dues aigües i no assoleix el pas a una altra fase de la vida).

Més avant, ja en la cova, la dona el tracta com a un jove avançat:
“-Sí. Que vós, què volíeu? -va respondre la mare del dimoni” (p. 213) i, encara que, primerament, ella li diga que això no pot ser, aconseguirà que el marit li indique com fer-se amb els tres pèls.

Afegirem que aquests pelets són com els xicotets detalls: donen vida a l’aspirant, a la dona i als personatges que ell havia vist pel camí. I més: en els tres passatges, l’adulta fa de mareta del diable a través de mots que lliguen amb la maternitat i amb la típica cançó de bressol i, així, la dona és la part més activa.

Tornant a l’arbre, el dimoni li parla de les arrels i de la granota, dos trets femenins. En segon lloc, de com fer que la canonada permeta la fluïdesa del vi (de la reproducció, associada a la sang femenina i al fet de tenir sang una persona).

Entremig, el príncep “va eixir de l’amagatall, va agafar els tres pèls, va donar les gràcies a la mare” (p. 214) i, en agraïment a la seua aportació als vilatans (al poble), ells li concedeixen una recompensa (tres bosses d’or) i, tocant al barquer, pogué travessar el riu.

Finalment, el fill del sobirà es presenta en el palau reial, amb els tres pèls i el narrador exposa dos personatges en connexió amb l’arquetip del rei: el príncep i son pare. Així, mentres que el xic li parla d’abundància i acaba viu; el pare, escanyapobres i cobejós, se’n va cap a l’altra banda del riu i…, en lloc de poder superar la prova i de traspassar-lo, fa el paper del barquer. I és que, quan un cap d’estat s’interessa amb bon cor pel poble, hi ha prosperitat (en les rondalles i en la realitat).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, acollidores i el lligam avi-néts

General, , , , ,

Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes, i compilada en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “El ferrer Sarió”. Així, en Benigànim (una vila de la Vall d’Albaida), hi havia un ferrer pobre que, en iniciar-se el relat, féu un pacte amb el dimoni, qui el visitaria quan l’home fos ancià.

Llavors, el ferrer passà a ser “més ric que un grill, nadava dins l’abundància. Però no deixà, per això, de treballar en la farga” (p. 180), unes frases significatives.

Nogensmenys, “Un dia que plovia, el Nostre Senyor es va presentar amb parença de pobre a casa de Sarió i li va pregar:

-Ferrer: ¿em doneu posada per a aquesta nit?

-Entreu, entreu, bon home.

L’hi féu passar. Després, va fer que li preparassen sopar i llit.

L’endemà, el Nostre Senyor, content del bon cor del ferrer, li va dir:

-Demaneu-me tot allò que vulgueu, i ho obtindreu” (p. 181).

En acabant, Déu, en veure la senzillesa i la bonesa amb què el tractava, li convida a dir-li què voldria. Al capdavall, l’oncle Sarió li ho amolla: una cadira, un balcó i l’albercoquer. En els tres casos, perquè ell puga tenir la darrera paraula: que “no se’n puga alçar fins que jo no ho diga (…) no se’n puga davallar mentre jo no li ho mane (…), no se’n puga baixar fins que jo no ho diga” (p. 181).

“Al cap de molts anys, el dimoni es va presentar al ferrer, tot dient” (p. 181) que ja havia finit el termini.

Ara bé: com que l’oncle Sarió és molt acollidor, li comenta “Bo! Passeu i esmorzarem. Seieu en aqueixa cadira” (p. 181) i, després, ordena que el facen miques.

Un altre personatge que s’acosta a cal ferrer és un segon diable, però ara, al balcó (símbol de categoria, com el típic batle que ix al de la batlia i fa una crida a la gent). I el dimoni acaba per un estil que l’altre company.

Un tercer personatge que s’hi presenta és el dimoni coix (p. 182) i, com en els altres dos casos, l’oncle guanya la mà, però ara, és lligat a un arbre primaverenc: l’albercoquer.

No debades, el ferrer “se’n va anar a fer una volta per la vila per tal de reunir tots els xiquets amb què topàs. En va ajuntar una bona colla i els va dir:

(…) -Feu fugir aquest diable lladre i tots els albercocs seran per a vosaltres” (p. 183).

Per tant, hi ha un nexe entre la vellesa i la infantesa i esdevé en la primavera (simbolitzada pels al·lots i pels fruits esmentats).

En fer-se ja ancià, l’oncle Sarió diu a la seua muller que li done unes estenalles. Com que Sant Pere no li dóna hospitalitat, l’home se’n va cap a la portalada de l’infern, on el reconeixen. Ell s’atansa al dimoni que li obri la fulla del portal i, “tot botant més que una llagosta” (p. 184), li talla part del nas i el dimoni coix diu que el ferrer “ací dins ens faria més mal que una pedregada!

I, com que no el volien ni en el cel, ni en l’infern, (…) l’oncle Sarió va regressar a la terra” (p. 184).

Per consegüent, som davant una rondalla que convida a la bonesa al llarg de la vida, a l’hospitalitat davant els necessitats en un moment determinat, a tenir reflexos davant els qui facen el mal i, ben mirat, a aprofitar la vida. Agregarem que hem trobat algunes versions paregudes en diferents llocs catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei, maternitat, dones recompensades i fills sincers

General, , , , ,

Prosseguint amb l’antologia esmentada, en la narració “La serp de set caps”, amb versions semblants i d’indrets diferents, capim signes matriarcalistes, per exemple, l’actitud de la mare (encara que només al principi i al capdavall) i que la seua manera de relacionar-se amb el fill li farà costat. En una vila, hi havia una serp i “El rei va manar fer una crida per donar una bona recompensa: aquell qui la matara, es casaria amb la princesa.

Un xic molt pobret que vivia amb sa mare” (p. 147) demanà una dia a sa marona:

“-Mare: ¿i si jo ho intente i mate la serp? No perd res i, si la mate, puc casar-me amb la princesa” (p. 147).

La mare, encara que ho considerava impossible, no li respon que no, ni li ho desaprova. És més: l’endemà, el xic “se n’anà a la muntanya a cercar la serp i, a mitjan camí, es trobà un vellet que li demanà:
-On vas tan de pressa?

El xic li va explicar:

-Me’n vaig a cercar la serp dels set caps (…).

L’home va sentir pena del xic perquè el veia poc preparat i perquè, fins ara, no havia aconseguit ningú matar-la. I li donà un consell:

-Tots els que van a matar la serp s’esperen que tanque els ulls (…). Tu, el que has de fer és esperar que tinga els ulls oberts i, aleshores, tallar-li els caps.

El xic li va fer cas” (p. 147).

La interpretació d’aquests passatges inclou l’empelt entre l’ancià amb molta vida i el jove, encara que, tradicionalment, la saviesa vaja lligada amb una provecta o bé amb un personatge femení. A banda, el xicot té per bé les indicacions de l’home. I, quant a la serpent (símbol de la dona, de la maternitat i de lo tel·lúric) i als ulls, té una explicació: els ulls li romanen oberts durant la nit (moment del dia en nexe amb lo feminal) i, en canvi, de matí i a migdia, els tanca (simbòlicament, són els moments més masculins del jorn).

En un passatge immediat, el minyó talla les llengües dels caps, però no els caps, i se les alça en un mocadoret. Nogensmenys, “un rodamón li va descobrir els set caps i, assabentat de la recompensa (…), li’ls va furtar.

A l’endemà, el rodamón es presentà al palau (…). La princesa es va espantar de veure’l tan vell i tan brut. Però el rei va manar que allò que havia promés s’havia de complir, de manera que ella s’havia de casar amb ell” (p. 147). Per consegüent, la filla del monarca se centra en lo més exterior; mentres que el sobirà, a ser home de paraula i evoca la dita “Paraula de rei no pot mentir”.

Ara bé: a mitjan festa (organitzada pel rei), “va acudir el xic que, de veritat, havia matat la serp. Es va presentar davant el rei i li va demanar” (p. 147) com sabia que l’home que li havia dut els set caps era qui havia mort la serpent i, ben mirat, li agrega: “Jo li promet que jo sóc l’autor de la matança” (p. 148).

Llavors, com que el monarca ha de ser motiu d’exemple per al poble, l’al·lot li diu:

“-Obriu les boques dels caps i veureu com no tenen llengua.

Així ho va fer el mateix rei per assegurar-se i, aleshores, ell va traure el mocador de la butxaca i va mostrar les set llengües i va explicar que ell va ser qui la va matar” (p. 148).

En acabant, “La princesa es va alegrar molt perquè este xic era jove, sabut, trempat i valent” (p. 148). En altres paraules, la fadrina no s’inclina per la força, sinó que, com ara, inclou la saviesa (la primera intervenció al rei i, tot seguit, la qüestió que presenta al cap d’estat).

Finalment, “Prompte es va celebrar el casament i la mare del xic també va anar a viure al palau” (p. 148) i, així, el fill agraeix què la mare li hagués permés anar a cal sobirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb persones de bon cor, maternitat i amb dones que salven

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es copsen trets matriarcalistes, i que hi ha en la recerca “Cavallers de capa i capell”, és “La criadeta”, sobretot, per la bonesa i pel tema de l’acollida de xiquets òrfens, en aquest cas, d’”una filla joveneta, òrfena i sense béns” . Així, després de la mort dels amos d’un mas, els del mas del costat, “que eren rics i que la coneixien, es van apiadar d’ella i se la van afillar com una criadeta. A més, perquè els venia bé tindre algú que es fera càrrec del fill menut que tenien, un infant de pocs mesos. I així va ser com la xiqueta es va incorporar, de seguida, a la seua nova família” (p. 27).

A més, cal remarcar que “La xiqueta s’avenia molt bé i era molt faenera i, per això, i perquè veien que tenia molta cura del seu fill, els amos del mas (…) li van agafar molta estimació i la tractaven molt bé” (p. 27), fet que indica que, no per haver estat adoptada, la miraven de dalt a baix, sinó que en prioritzaven els seus punts forts.

Això féu que, un dia d’hivern, els propietaris li digueren que “se n’havien de baixar a la vila (…) i que li deixarien el xiquet durant unes hores, que en tinguera molta cura. La xiqueta els va dir que sí i es va posar molt contenta perquè veia que se’n fiaven molt” (p. 27).

És a dir que, de bon principi i fins ara, els pares adoptius fan possible que la filla estiga emparada i no deixen fora la infantesa, ni l’adolescència. Ben mirat, la bona avinença entre ambdues bandes, consolida el lligam entre els adults i els de la generació més jove, o siga, amb l’esperança.

En un altre passatge, un dia que feia molt de fred, la xiqueta carrega de llenya la llar i acosta el nen al foc perquè no tinga fred. Passa que ella s’adorm i que el bressolet s’encén en flames.

Aleshores, la criadeta tracta de salvar el nin i, com que res no pogué fer, “La xiqueta només feia que plorar i plorar i s’aclamava a la Mare de Déu” (p. 27), tret que reflecteix l’interés de la jovencella pel xiquet:

“-Divina Aurora: salveu-me d’açò! Torneu-me el xiquet, que s’ha mort cremadet com un angelet!

I vinga de plorar i vinga de resar!

En eixes que estava, que va sentir que obrien la porta del carrer. Eren els amos del mas, que ja tornaven de la vila (…). De seguida (…) la van veure amb els ulls plorosos (…):

-Què et passa, xiqueta? Per què plores tant? (…) On és el nostre fill? (…) Vinga, ja n’hi ha prou! (…).

Però, quan anava a dir-los tot el que havia passat, van sentir que el xiquet es reia a la cuina i se’n van anar corrents a veure’l. I és que el xiquet era en el seu bressolet, tot content i calentet, com si no li haguera passat res, i feliç de veure els seus pares” (p. 28).

Altra vegada, l’atenció pel xiquet fa que ell romanga com en un sopluig i, així, per exemple, com el nen que alleta de la mare i com la dona fa que ell senta la calentoreta maternal que atorga confiança per part del nin i tranquil·litat a la marona. Afegirem que aquest sentiment de l’infant també és present en el seu vincle amb els pares, no sols en la relació criadora-fill i que la dona (Nostra Senyora) havia salvat l’home (l’al·lot).

Finalment, com a mostra de la bona empatia dels propietaris, “Quan la xiqueta, ja més asserenada, els va contar el que havia passat, els amos del mas es van posar a plorar (…) i van saber que la Divina Aurora els havia fet un gran miracle. Els amos no van castigar la xiqueta i li van permetre viure al mas tota la vida” (p. 28). Així, hi ha un agraïment de pares a criadeta i recompensa (ací, molt important): que ella puga estar sota un aixopluc, fet que li permetrà tenir una vida més fàcil i, ara sí, com a filla adoptiva i de fiar pel seu bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen amb bon cor, que menen i realistes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes, sobretot, del punt de vista simbòlic, i recollit en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, és “El pare de família”: “Una vegada era un pare de família que tenia onze fills. Aquest home era molt devot i, anant a l’església, no es cuidava de treballar. Un dia que ja no tenien res per a menjar a casa, li va dir la seva dona:

-Mira: vés-te’n a les illes del peu del riu, a veure si hi trobes alguna cosa de vianda” (p. 172). Així, per una banda, l’home és en nexe amb lo religiós, mentres que la dona ho fa amb lo tel·lúric i és qui mena i, d’aquesta manera, ella podríem dir que representa la cultura catalana: “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

A més, en aquesta primera trobada de l’home, com en dues vegades més, veu dos hòmens: un pobre (a la dreta) i un senyor (a l’esquerra) i, com que no es decideix per ningú, tria tornar-se’n a casa i comentar-ho a la dona. Llavors, la muller li indica “Doncs, vés-te’n a l’hort de la roureda” (p. 172).

En aquesta segona eixida, “aquell pobre el crida i li diu:

(…) -Bé, bé, mireu: aneu-vos-en a casa vostra i, sempre que hagin de menester diners per a menjar, fiqueu-vos la mà a la butxaca i n’hi trobareu. Però, això sí: només per a menjar, perquè el dia que aquests diners els feu servir per a altres coses, no n’hi trobareu més” (p. 172).

Aquest passatge pot evocar comentaris que ens feren relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la muller solia gestionar molt millor que el marit. Però també en refranys que conviden a deixar que ella porte la casa.

Passa el temps i l’home comença a dedicar -se, en part, a vicis, fins al punt que diu:

“-¡Ara sí que em daria al dimoni!

De seguida, el senyor que el crida:

-Veniu amb mi, doncs, que no us faltarà res” (p. 173).

I se l’emporta a l’infern.

Molt avançada la rondalla, la mare i els fills espera que espera i, com que el pare no tornava a casa, “el noi més petit, en sentir exclamar la seva mare per a menjar, es fica la mà a la butxaca i s’hi troba una pesseta i, d’aquella hora endavant, sempre que havien de menester diners per a menjar, aquell noi se’n trobava a la butxaca” (p. 173). Per consegüent, com en altres narracions, l’empelt entre la mare (la dona) i els fills (el futur) dóna bons fruits, possiblement, com a resultat de l’educació maternal i femenina, sovint, més realista.

En eixe seny, “Un dia passa un pobre a demanar caritat i aquell noi es fica la mà a la butxaca, es treu una pesseta i l’hi donava.

El pobre diu al fill petit:

-No (era el mateix pobre de l’hort, Nostre Senyor): guarda-te-la per a menjar, que el teu pare es va perdre per no fer-ho així.

El fill diu:

-¡Ai, el pare! ¿Que en sabríeu on fóra?

Diu:

-Prou: aquest vespre us vindrà a veure” (p. 173), és a dir, que el marit tornarà a casa, a la muller.

Finalment, després d’aplegar-hi el pare amb dues banyes i com si fos un dimoni, els diu una ensenyança de la vida: que no emprassen els cabals per a coses que no eren de menjar “i que fossin bons minyons” (p. 173), ja que, com em digué, en els anys noranta del segle XX, un familiar que, si fa no fa, tindria seixanta anys, “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”, perquè la infantesa és l’època de la vida en què sol resultar més fàcil influir en els xiquets perquè tinguen una actitud per bon camí (i que el nen l’assumesca) i que l’adult, de rebot, àdhuc, li deixe empremta. Ambdues parts de l’educació són menesters.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que assoleixen objectius i persones que emparen el bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “Sant Pere i el ronyó del be”, recollida en l’obra de l’investigador de Collbató. Començarem dient que, com en altres relats amb Jesús i Sant Pere, el deixeble representa la mentira i la prepotència (molt presents en les cultures patriarcals). Així, ambdós personatges van pel món, demanen hospitalitat en una casa de pagès i els hi acullen junt amb la resta d’apòstols.

Mentres que el Mestre se’n va un moment, “Sant Pere, que tenia molta gana, veient que trigaven, es menja el ronyó; va pensar: ‘Ca! ¡No se n’adonarà ningú!’.

Quan van arribar, es posen a taula i Nostre Senyor s’adona que el ronyó ja havia volat; i diu:
(…) -Digues la veritat.

-¡No en tenia, vaja!

Va restar així” (p. 144).

A continuació, hi ha un passatge que evoca la persistència quan u vol aconseguir un objectiu (ací, per mitjà d’una dona):

“En havent dinat, compareix una dona tota desesperada, dient que tenia un mort a la família i pregant Nostre Senyor que li tornés la vida. Tant es va exclamar, que Nostre Senyor se n’hi va amb tots els deixebles, s’acosta al mort, el fa a trossos, després els torna a ajuntar un per un, com estaven abans, pega bufada i el mort s’alça de seguida, sa i bo” (p. 144).

Per consegüent, el paper de la dona ha estat bàsic i decisiu: ella ha assolit l’ajuda que demanava i ha fet possible que reviscolàs el difunt. A més, es fa lo que ella indica al personatge masculí.

En acabant, Sant Pere, després de presenciar els fets, considerà que se’n podia anar pel món i guanyar-se la vida, com ho feia el profeta.

Passa que, en aplegar a una vila, l’apòstol tracta de fer com Jesús,… però fa pala i, per poc, se’l carreguen “per estafa” (p. 145).

En un passatge immediat, Sant Pere demana auxili a Jesús i Nostre Senyor li diu:

“-Bé: tot ho arreglarem, però m’has de dir la veritat del ronyó.

Sant Pere:

-¡No en tenia, de ronyó, no en tenia!

Nostre Senyor:

-¡Mira que me’n vaig!” (p. 145).

En eixe moment, l’apòstol s’agenolla als peus del profeta i “li confessa que el ronyó se l’havia menjat ell i, llavors, Nostre Senyor va ressuscitar aquell mort i tot va restar bé” (p. 145).

El 7 de setembre del 2025, mentres tractàrem aquesta rondalla, l’empiulàrem amb una part de la tesi d’Angie Simonis sobre la deessa grega de l’agricultura (Demèter), quan diu que el Jesús literari té uns detalls i una manera de respondre molt en línia amb les valors que se solen considerar femenines, més que amb la figura de l’home patriarcal: “Jesús no aprovà ni el mite, ni les seues implicacions, ni els costums patriarcals referents a les dones, ans al contrari” (p. 255).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas, l’arquetip del rei, sinceritat i dones arriscades

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros, és “El príncep serpent”. Una joveneta vivia amb la mare, qui un dia es mor. Llavors, el pare es casa amb una altra dona i la fadrina, com que veu que la madrastra li’n feia passar moltes, se’n va.

Després de fer camí cap a un bosc, es troba amb una vella que accepta llogar-la i que li dóna faena: “anar al riu a rentar tripes amb un ganivet i amb una burxeta.

Ve un colp de riu i se n’emporta les tripes, el ganivet i la burxeta; una dona ho veu a baixar i ho aplega i ho posa damunt d’una pedra” (p. 44). Per tant, la minyona fa vida en un lloc relacionat amb lo femení, amb la sexualitat i amb lo social (que evoca les relacions entre dones en el safareig). A més, la pedra (solidesa) va unida a l’anciana: és forta.

Aquesta dona major, aprofitant les seues vivències i la seua potència, li diu uns mots per al dia rere dia i que empiulen amb l’arquetip del rei:

“-Noia. Escolta el que et diré: quan sentis un ruc a bramar, acota ben bé el cap; quan sentis les campanes a tocar, aixeca ben bé el cap” (pp. 44-45). En altres paraules: que tinga present els humils i que es mostre oberta a ells i que siga receptiva davant els rics com també amb els que ocupen alts càrrecs de poder o puixants.

Tot seguit, com a compensació, “Ella, que, quan va sentir el ruc a bramar, el va acotar, i, quan va sentir que les campanes tocaven, el va aixecar, i li va caure un estel al front” (p. 44), un detall associat (en el rondallari) a persones vinculades amb la reialesa i amb els fills de caps d’estat.

En acabant, la xica troba un príncep que caçava i amb qui aprova casar-se. Ell li comenta:

“-Mira. Jo, de dies, sóc home i, de nits, sóc serpent: quan el riu baixarà tèrbol, a casa teva, estaran malalts; i, quan baixarà clar, senyal que estaran bons.

El riu va baixar tèrbol:
(…) -Vés, però mira: no els diguis que, de nit, sigui serpent.

I ella que ho va dir.

I, llavors, quan va tornar al palau, el príncep no la va voler perquè ho havia dit” (p. 45).

En aquest apartat de la narració, capim trets que representen un home prou íntegre, puix que la serp (fecunditat, feminal i mare) té a veure amb la foscor; i, en canvi, en moments de llum, ell és en nexe amb lo masculí. Eixa enteresa del noble (recomanable per a qui exerceix el poder, sia home, sia dona) connecta amb vivències seues i amb la formació que ell ha rebut (els comentaris que li fa sobre el riu) i no cal dir que amb el tema de la sinceritat i del bon cor (el refrany “Paraula de rei no pot mentir”, puix que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”).

No debades, el xicot li exigirà que ella faça unes proves: que se li hauria espatllat un parell d’esclops i que li hauria omplit un parell d’ampolles d’aigua de llàgrimes (p. 45), és a dir, que hauria passat a ser jove (el tema de la cançó eròtica “A la vora del riu, mare” i les espardenyes) i el penediment (els plors, els quals provindrien, en part, com a resultat d’un pas a una etapa nova).

Aleshores, la noia, preparada per a fer realitat les proves que li havia marcat el príncep, fa com en altres narracions semblants: passa pel palau (com els jóvens que canten a unes fadrines pel mes de maig) i un dia diu a la mare de la segona muller del sobirà què volia:

“-Una nit d’anar a dormir amb el seu marit.

-¡Ai, aqueixa dona! ¡On va! Això sí que no.

Diu la noia:

-Compri-m’ho.

En tant que la noia l’hi demanava, llavors, la seva mare que diu:

-Doncs, una nit només” (p. 46).

Per consegüent, captem una joveneta arriscada i que pretén parlar amb el noble.

“A dormir que van ser, ella li va dir que el parell d’esclops ja eren espatllats i que les ampolles ja eren plenes.

Ell li diu:

-Ah, ¿tu eres?

Diu:

-Sí; ja no hi tornaré més.

Ell que, llavors, va i treu l’altra de casa i va acceptar romandre amb la mare al seu costat i amb la noia” (p. 46).

És a dir: el príncep s’obri a la xica (perquè ell veu que ara és de fiar), una dona de paraula i més coherent en la seua manera de viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

General, , , , , , ,

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Rondalles amb persones de bon cor, que fan costat, agraïdes i de pal de paller

General, , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’anell de totes les gràcies”. Un dia, un pare molt dolent que tenia un noiet de molt bon cor, “el va enviar a vendre una gerra de mel al mercat” (p. 259), és a dir, un objecte que empiula amb lo matriarcal (pel seu caràcter receptiu) i amb la dolçor (ací, la facilitat per a guanyar-se la simpatia de la gent).

Quan el xiquet tornava a sa casa amb els diners, “va trobar una colla de noies que portaven un gat a matar” (p. 259) i el noiet els ofereix la gerra i elles ho accepten.

“Al cap d’uns dies, el va tornar a enviar al mercat a vendre una altra gerra de mel” (p. 259) i una collada de xics volia matar un gos, però ell els el canvia pels guanys que havia fet: “Ja ho crec si van avenir-s’hi” (p. 260).

Més avant, el xic, quan tornava a casa, veu que una noia volia matar un anyellet i decideix salvar-lo, a canvi dels diners. I, com que son pare veu que els ha amollats, fa fora el fill.

Ara bé, tot i que el noiet va quedar com mort, “De seguida, van venir el gat, el gos i l’anyell que ell havia salvat i, al seu costat, tots tristos, es van posar a plorar. Quan ja feia molta estona que ploraven, va passar un vellet petit, petit, (…) els va preguntar què tenien i per què ploraven” (pp. 260-261). Com podem veure, el xic, al principi, salva els animalets i, en acabant, ells li fan costat com també li ajudarà l’ancià:

“Aquell homenet es va acostar al minyó, li va estirar els deu dits, (…) després, la punta del nas i, al punt, el noiet va tornar a viure” (p. 261). O siga que el vellet facilita que reviscolen els xicotets detalls de la vida i, igualment, el sentit de l’olfacte, és a dir, que el xiquet rep una educació matriarcal. En eixe sentit, a continuació, podem llegir que, “al punt, el noiet va tornar a viure, més viu i eixerit que una centella” (p. 261).

A banda, el vell li dona un anell i li diu que, amb ell, podrà fer lo que voldrà.

Llavors, “El noiet, seguit dels seus companys, se’n va anar a córrer món” (p. 261) i, quan apleguen a una gran ciutat, es troben amb un rei que ordena que els agafen, perquè, en el territori que ell regentava, “estava privat de menjar al carrer” (p. 261).

És ací (i en passatges posteriors) quan el noiet recorre a l’anell i sempre guanya la mà al monarca.., fins que el cap de la terra li diu la veritat i autoritza que el xiquet es case amb la princesa (pp. 261-263).

Però, com que l’anell (que té forma redona, la qual empiula amb lo col·lectiu i amb la femení) que portava el vell, “l’havia pres de la seva mare, que era una bruixota, la qual, així que se’l va trobar a faltar, tot era cercar-lo (…), però, com que el noiet el va fer servir tant, les meravelles que obrava van arribar a orelles de la bruixa” (p. 263). Per consegüent, per una banda, captem l’olfacte (el nas) i, per una altra, les orelles, lo auditiu (un tret que enllaça amb lo matriarcalista).

En acabant, la dona, “una nit ,a cavall d’una escombra, va presentar-se a casa del rei” (p. 263). Com que la granera té un caràcter fàl·lic (és entre les dues cames, com també ho fa el penis), no descartem que el passatge posterior, hi tinga a veure: quan l’homenet (que havia acompanyat el xiquet i que, en dormir, romania tombat i amb un ull obert) veu que la dona roba l’anell, “va córrer a despertar el gos, que, al punt, va pujar a la teulada i va córrer darrere de la vella” (p. 264). Per tant, altra vegada, és la dona qui porta la iniciativa, com en altres rondalles i com en moltes cançons eròtiques tradicionals.

Finalment, la participació dels tres animalets (el gat, el gos i l’anyellet) fa que ells apleguen a un pacte i, al capdavall, “van recuperar l’anell i tots tres plegats el van portar al seu amo, que va estar tot content i agraït” (p. 264).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Persones esperançades, de bon cor, que fan costat, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que plasma trets matriarcalistes, d’humor de capellans i en línia, com ara, amb l’acudit “La vella i els conills” (que figura en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho), és “El sant traspàs del rector de la Llena”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Si, com ara, 1) una bestia de ma mare (amb quasi noranta-dos anys) volia fer una puntilla a la germana de ma mare (amb uns vint-i-u) i estigué activa (i amb bon cap) fins a última hora i, 2) en l’anècdota de la vella i els conills, apareix una anciana ja en el taüt i interessada pels conills, ací, 3) la figura del rector fa un paper semblant. Cal dir que, malgrat que no el copsem santificat, sí ben considerat.

Així, podem llegir que, “fins al darrer moment, havia de ser ell i fer-ne o dir-ne una i, així, quan arriba el rector de Terrassola, primer veí a qui li pertoca realitzar aquesta trista i darrera cerimònia per a preparar aquell camí del qual ningú no en torna, el rector de Terrassola aspergeix amb aigua beneïda tota la cambra (…). El rector malalt, en sentir unes gotes d’aigua a la cara, no pot estar-se d’exclamar:

-Gotes fa, mal camí ens espera…

I és que, ni en el moment de la mort, va canviar el seu peculiar caràcter” (p. 631).

En la narració següent, “La creu del captaire”, també en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem molt el matriarcalisme. Conten que un captaire, perdut i malalt i que es guiava pel so de les campanes, aplegà a Prades de la Molsosa “i va demanar acolliment i ajuda.

La gent de Prades, que sempre havia estat caracteritzada per la seva bonhomia, no el va refusar pas: al contrari, li van donar acolliment i alimentació, a més de tenir cura del seu estat de salut” (p. 632).

Igualment, el narrador addueix que, “Passats els dies i, un cop l’home es va recuperar, va demanar-los un lloc per poder treballar, ja que volia plasmar amb el seu treball la gratitud permanent vers el poble de Prades” (p. 632). De nou, com en més relats, captem el sentit de l’agraïment (ací, cap als qui han fet possible que u reviscole).

Al tercer dia del seu treball, el captaire “va oferir al poble aquesta creu de pedra, en signe permanent de reconeixement a l’hospitalitat i al bon cor de les persones. (…) És la creu del Captaire” (p. 632).

Adduirem que, en l’entrada “Creu” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, veiem que la creu és “el suport que sosté el Cosmos, enfonsat fins a l’Infern, el Món inferior o dels morts; s’enlaira fins al Cel i amb els braços abasta l’univers (…). És la versió cristiana de l’arbre maig, que expressa alhora l’arbre còsmic i el cicle de mort i resurrecció de la natura”. En aquest sentit, el captaire, mitjançant la creu, exposa la seua revifalla, connecta amb la terra (ací, sota símbols cristianitzats associats a la dona, com ara, el suport matern, l’Infern i el món subterrani) i s’enfila amunt, com la natura i la vida ho fan durant la primavera (l’estació vinculada amb el renaixement, amb la infantesa i, per consegüent, amb l’esperança en la vida i en el demà). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.