Arxiu d'etiquetes: persones de bon cor

“En Joanet tornava a esser viu”, salvat, mitjançant la bonhomia de les dues fadrinetes i del rei

Rematant la rondalla “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, direm que les fadrinetes fan entrar En Joanet on era el pare d’ambdues (p. 23), rei que el rep obertament:

“-Déu lo guard, senyor rei! -diu En Joanet.

-Benvingut sies, Joanet! -diu el rei Sabi-. Digues-me, i com t’és anat?

-En popa de tot! -diu En Joanet-. He fet lo que Vossa Reial Majestat em comanà” (p. 23) i li trau tot lo que li havia demanat el monarca, ho posa en mans seues, i ell, que ho palpa (un tret en línia amb el matriarcalisme) i es beu la llet i toca el tel, li comenta:

“-Sí que ho és, de sa font! (…) i es toc també em diu que es tel també ho és, de ses costelles d’una lleona que alletava” (p. 23). Per això, el rei, en veure que En Joanet se li arramba, “li dóna un abraç ben fort i li diu:

-Venturós, tu, que ho has fet així com et vaig dir. Molts n’hi eren anats per lo mateix que hi ets anat tu, i aquella lleona sempre els esbenava[1](p. 24).

Al moment, veiem que el rei torna a fiar en el jove, guarda l’ampolleta i el tel i li prepara una ampolleta i un tel nous (p. 24). I l’endemà, a més, li addueix que la mare d’En Joanet roman viva (p. 24), li comenta que sa mare ha mentit el fill (p. 26) i, amb els dos objectes nous que el monarca li lliura i amb una explicació de com En Joanet haurà de respondre a sa mare i a la situació, pregunta al jove si li promet que farà lo que ell li ha dit. Aleshores, En Joanet, li contesta:

“-L’hi promet, senyor rei! -diu En Joanet.

-Idò, endavant ses atxes! -diu el rei Sabi- Vés a treure es mateix cavall i parteix més que de pressa!” (p. 27).

El jove fa marxa i, en aplegar on és sa mare, ella beu de l’ampolleta i, ràpidament, li comenta:

“-Ja estic bona!”

I ja pega bot des llit i s’aferra per En Joanet, i besades i més besades” (p. 29).

Però, com que el negret és eixerit i copsa que ni l’ampolleta, ni el tel són els mateixos de la primera vegada, quan se li acostarà la mare, li ho dirà i capta l’enginy del rei Sabi (p. 30). I, així, veiem que el matriarcalisme promou la bondat i que els caps d’Estat (ací, plasmat pel rei Sabi) tracten de predicar amb l’exemple sense desentendre’s de les persones de bon cor (ací, En Joanet).

Un poc després, la mare (com ja havia indicat el rei Sabi a En Joanet) li posarà tres proves… i el jove les superarà i, al capdavall, àdhuc, En Joanet demanarà pietat al negret (com li havia proposat el rei Sabi). I, com que el negret es mostra pietós amb el jove i, un poc després, la mare veu que el fill és mort i vol reviscolar-lo, ella passa a “salvar” En Joanet (p. 35), el trau de la fossa on era el jove (ara, en bocins) i fa que el cavall que havia menat el fill se’n vaja cap a cal rei Sabi (p. 35).

Immediatament, les filles veuen el cavall, el reben, el rei Sabi ho interpreta i diu a les filles:

“-Vos dic que ens va bé ferm” (p. 35).

I el monarca indica a les fadrinetes quines passes han de fer per a que reviscole En Joanet, ara que el negret no l’ha tombat. I elles, molt avinents amb son pare, seguiran els dictats i… així, les jovenetes ho fan possible: “aquell cos obri ets ulls, (…) s’aixeca, vestit així com anava quan es negret l’estrangulà (…).

En Joanet tornava a esser viu” (p. 37). I, per tant, no sols la dona (les dues fadrinetes) ha salvat l’home, sinó que ho ha fet mitjançant la delicadesa i la bonhomia (en aquest cas, del pare i de les filles).

I, aleshores, el rei Sabi comenta a En Joanet que el negret és qui té els seus ulls i que vol recuperar-los. Les fadrinetes fan costat al jove abans que ell faça via i, quan tornarà a cal rei Sabi, no solament el monarca recupera els ulls, sinó que les filles li’ls posaran bé i, llavors, el rei diu a En Joanet que pot casar-se amb la filla que trie: “Essent tu fadrí, i fadrines les meues filles, digues quina vols, vos casareu i vos donaré sa corona” (p. 42).

En Joanet, per sorteig, en tria una i s’hi casa. Per tant, a banda d’haver complit el jove, també ho ha fet el rei Sabi i, igualment, tots quatre (les fadrinetes, el rei i En Joanet) han actuat amb bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací vol dir “reduir a trossos”.

Adduirem que hui, 16 de maig del 2022, hem trobat aquest article, molt interessant, i en què podem copsar vincles entre la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud), la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i els Sants de la Pedra, Abdó i Senen. Fou publicat en el 2018: https://www.diario26.com/254593–1-de-agosto-dia-de-la-pachamama-cuando-el-ser-humano-le-agradece-a-la-madre-tierra.

Recordem que, per exemple, el nom Demèter”, com m’indicà Pere Riutort, estudiós de la llengua grega, el 15 d’octubre del 2017, “és una transformació de ‘Ge-meter’, la ‘Terra Mare'”.

Jóvens amb fortalesa, amb bon cor, generosos i molt oberts

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, comptar amb la mare, l’actitud de bon cor, la mare encoratjadora amb els fills, el vincle entre mare i fills o, com ara, que la jaia aplana el camí al jove, és “Tres fills de viuda”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. Així, una doneta tenia tres fills: En Joan, En Miquel i En Pere. En Joan i, en acabant, En Pere, li comenta que vol trescar món: “vejam si, enlloc, trobaré ventura per poder-vos socórrer” (p. 72). La mare, “com el veu tan fort a anar-se’n, li diu:

-Fes es teu cap envant, si tan encarat hi estàs” (p. 73) i, així, la mare es posa de part d’En Pere.

Al moment, veiem que el fill aplega a una possessió, s’hi lloga i demana faena a l’amo. L’amo li comenta “T’has d’eixancar dalt es cavall, te n’has de dur una carta i l’has de deixar allà on es cavall s’aturarà” (p. 73).

Però, com també farà el segon, és a dir, En Miquel, quan arribarà a la mar, tira la carta a la mar i torna a la possessió. Afegiré que, la primera vegada que vaig llegir aquesta part de la rondalla, em recordí d’unes paraules que em digué Pere Riutort el 29 de novembre del 2018, quan ens veiérem en la ciutat de València i em parlà que la vida era com anar cap a la mar: saps, primerament, que hi vas, però no com acabarà. I, per tant, era qüestió de continuar navegant: “Una tesi és agafar una barca i anar a un lloc desconegut”.

Llavors, l’amo li paga i se’n va el jove (p. 76), això sí, acceptant (com farà el segon dels germans, En Miquel) que s’emporte la quantitat de diners que vullga, i En Pere en feia ús dedicant-los a anar de festa en festa (p. 76).

Igualment, En Miquel, com que no venia En Pere, parla amb sa mare i li diu:

“-Jo també vull anar a trescar es món, a veure si trobaré cap ventura” (p. 75) i aplega a la mateixa possessió per on havia passat el germà gran. L’amo li dona una carta i En Miquel se l’emporta fins que ja és en la mar i tria parar el cavall, llançar la carta i girar cap a ca l’amo (p. 78).

Aleshores, l’amo tria desfer-se’n d’ell i deixa que trie els diners que vullga. I així ho fa En Miquel, qui, al moment, es treu un bossot i passa a viure a una ciutat, “per donar-s’hi bona vida i riure i folgar, anant de festa en festa i de bauxa[1] en bauxa” (p. 78)… però tampoc no tornarà a ca sa mare.

En canvi, En Bernat, el germà darrer, diu a sa mare que ell no la deixarà fora i, com veu que sa mare creu que farà com els altres germans, li afig:

“-Ma mare (…). Aqueixes paraules que em deis em xapen es cor. No penseu una tal cosa de mi: no em som portat bé sempre amb vós? Teniu cap queixa de mi?” (p. 79) i sa mare no en trobava res a criticar-li, tot i que preferiria que no trescàs.

No obstant això, En Bernat, de matí, es lleva amb molta espenta i fa via cap a la mateixa possessió (p. 79). I ell sí que farà el camí cap a on anirà el cavall (p. 80), àdhuc, travessant la mar,… i apleguen a una altra terra (p. 80). En aquesta terra, es troben dos lleons barallant-se i que deixen passar el cavall (p. 82) i En Bernat veu bona pastura i ovelles ben magres (p. 82).

Un poc després, aplega a una muntanya i es troba amb una jaieta, a qui permet que llija la carta (p. 82), i la velleta li’n lliura una altra, la qual entregarà a l’amo de la possessió. Aleshores, el cavall, que va volant, es troba amb el camí molt aplanat, sense la mar i sense els dos lleons (p. 83). Ara bé: hi ha moltes persones amb qui En Bernat col·laborarà fins al punt que, quan els diu que els deu una quantitat de diners, tots ells li la condonen… I, a banda, el jove veu que té els nou sous inicials (p. 85).

I, ara sí, En Bernat aplega a sa casa, veu a sa mare, qui l’acull. I, immediatament, troben un jai (p. 85) a qui En Bernat convida a ser-hi junt amb ell i sa mare. Aquest jai els diu:

“-Ah, Bernadet, Bernadet! Que t’hi ha dit de bé i t’hi dirà perquè no has abandonada ta mareta. Aquella guarda d’ovelles tan magres i tan magres (…) eren es teus dos germans (…). Aquella altra guarda d’ovelles que veres tan grosses (…), ets tu que, amb els nou sous, que et donà l’amo, ets vengut a socórrer ta mareta. Mentres ho faces així, tendràs sempre es nou sous, i estaràs ric d’alegria i de benestar” (p. 85).

I, per a rematar el matriarcalisme, En Bernat es casa amb una dona, “tengué sempre sa mare amb ell, tractant-la ell i sa dona com una reina” (p. 85) i hi hagué prosperitat (p. 85) en aquella casa.

Adduiré que hui he acabat de llegir el darrer tom de les rondalles mallorquines recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover i que agraesc a Pere Riutort el fet que em recomanàs fer “un esforcet” (sic) i, així, poder tenir-ne accés a totes. Després de la lectura de més de tres-centes huitanta d’eixes rondalles, puc donar fe que el matriarcalisme està molt plasmat i que, com ell em comentà en desembre del 2020, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. 

Igualment, agraesc l’honestedat de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, qui, en la tardor del 2010, em comentà “La cultura valenciana és matriarcal” i, a banda, que els reports de Ma. Magdalena Gelabert Miró reflectesquen la realitat. Continuem tractant altres rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esplai.

Persones amb bon cor, altruistes i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula, com també la bondat i l’altruisme és “Ses sabates de pell de poll”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, un rei i una reina que només tenien una filla, es troben que, un dia que tots tres anaven a missa, la filla es troba un poll, a qui ella, d’amagat, donarà de menjar i farà possible que cresca i que, fins i tot, siga com un vedellet (p. 55). Aleshores, la princesa ordena que el carnisser mate el poll (p. 55), que el calatraví (l’adovador de pells) li faça una pell adovada i que el sabater li faça unes sabates garrides i tot. Ara bé, es carrega el carnisser, el calatraví i el sabater.

Un poc després, veiem que la filla del rei entra a la cambra i que es posa les sabates noves que li havia fet el sabater i, als pocs dies, diu a son pare:

“-Mon pare, no em casaré en no esser amb es qui m’endevin de quina casta de pell són aquestes sabates.

-I de quina pell són? -diu son pare.

-Això sí que no ho diré! Ni a Vossa Reial Majestat! -diu sa pitxorina-. M’ho ha d’endevinar es qui s’haja de casar amb mi.

-I que ho dius de bo que sols et casaràs amb es qui t’ho endevin? -diu son pare.

-I tant de bo! -diu ella” (p. 57).

I, com que el rei la veu tan encarada, fa unes dictes en línia amb lo que ella li ha comentat (p. 57). Ara bé, qui no ho encertàs, es portaria moltes vergades.

A més, veiem que, com que ningú no ho encertava, hi ha tres germans que es plantegen anar a cal rei a tractar de superar la prova i, així, casar-se amb la princesa (p. 58). El major, En Rafel, se’n va i, pel camí (com, després, el segon, En Biel), es troba un home estés a qui, en lloc de retirar-l’en, fa que hi romanga. I, en acabant, ni En Rafel ni en Biel es podran casar amb la filla, perquè no li ho encerten i, immediatament, fan via abans que els arribassen els criats.

En canvi, el petit, En Pere, se’n va cap a cal rei i, a mitjan camí, quan veu que hi ha un home adormit, li obri els ulls i aquest home li demana “Per què m’has despertat?”. Aleshores, En Pere li respon que un cotxe “Vos hauria passat per damunt i n’hauria feta una coca, de sa vostra còrpora.

-Sa raó et vessa per dalt ses espatles! -diu aquell.

Aquell home, llavors, agafa En Pere i li diu:

-Mira! Tanta de sort per tu que m’has despertat. Sé que sou tres germans que resolguéreu d’anar a veure si endevinaríeu de quina pell són ses sabates de sa filla del rei. Jo que ho sé, volia dir-vos-ho, però sols a un des tres, as qui primer em demostràs tenir bon cor. Per aquest motiu, vos vaig voler fer una prova de venir-me’n a fer s’adormit as mig d’aqueix camí” (p. 63). I, així, de nou, en aquesta rondalla, també es plasma que les cultures matriarcals prefereixen les persones que actuen de bon cor. I, en línia amb això, l’home addueix a En Pere que, en relació amb els altres dos germans, “Jo  (…) no els vaig voler dir res d’allò de sa pell de ses sabates de sa filla del rei. Ara: a tu, t’ho diré, perquè has demostrat es teu bon cor (…) i es mèrit està que ho has fet sense conèixer-me” (p. 63).

Al moment, l’home, qui li comenta que sí que sap de quin tipus de pell són les sabates de la princesa, li diu que es pegue una gratada al cap i, quan li cauen uns quants polls damunt, li afig que d’eixe bestiar estan fetes les sabates de la filla del rei (p. 63). I, quan En Pere li pregunta si li enganya, l’home li respon “Ara és hora d’enganar! (…) Toca! Fes sa teua via cap a cal rei. Vejam si la te fas teua, a sa seua filla” (p. 63).

Immediatament, En Pere fa marxa cap a cal rei i, com que és un home “tan desimbolt i mesclant tan poques reverències” (p. 64), els criats, primerament, no li ho posen fàcil. Però, com que ell actua amb molta espenta, se’n van al rei, li ho comenten, el rei fa via cap a on era la filla i, llavors, ella li demana de quina pell són les sabates que porta (p. 65). En Pere segueix les indicacions de l’home que havia trobat pel camí i diu a la princesa:

“-Veu aquest bestiar, Senyora Altesa? (…) Idò, d’aqueix bestiar és sa pell de ses sabates de Vossa Altesa” (p. 65).

Però la filla del rei, que veu que En Pere ho ha encertat, al capdavall, li respon:

“-Sí que ho ha endevinat!” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Tu ets es fill”, reis oberts i amb bon cor

 

En línia amb acompanyar els pares quan ja són ancians i, igualment, amb el tema de l’hereu, i, sobretot, amb actuar oberts i amb bon cor, en la rondalla “Tres germans deixondits”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896 i publicada per Institució Francesc de Borja Moll en el 2021, en el Tom II, es trau el tema de l’herència però, principalment, el de la família i el de les persones de bon cor. Així, comença parlant d’un pare que tenia tres fills, En Pere, En Pau i En Bernat, tots ells deixondits, això és, desperts, vius, amb reflexos (p. 112). Tot seguit, llegim que “Se morí i només deixà mig hort de terra amb un morer.

Posà en es testament: faç mon fill hereu” (p. 112). O siga, que el pare feia hereu el seu fill. Però, com que n’eren tres, molt prompte opten perquè “Lo millor serà que anem al rei, i ell que faça sa sentència” (p. 112).

El rei accepta la proposta dels tres germans i, com que tots tres eren molt vius, el monarca tria per una opció curiosa i que, com veurem, té relació amb la família. Així llegim: “crida un pintor i es tres revetlers, i diu a aquests:
-Per fer sa sentència que em demanau, he mester un retrat de vòstron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomia a aquest pintor i el ens retractarà.

Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.

El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i els entrega una ballesta i tres fletxes perhom[1], i els diu:
-Hala!, desparau
[2] aquestes fletxes a aquesta figura. Es qui n’hi acorarà una més endins, as mig des cor, aquell serà s’hereu.

Es major pren sa ballesta, desparà ses tres fletxes, i totes les clavà ben endins, al mig des cor de sa figura.

Pren sa ballesta es segon, despara i tengué tan bon dret com es major.

Entrega sa ballesta as darrer.

Es darrer, en lloc de desparar-la, la torna al rei i li diu:
-Senyor rei, pes mig hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a semblança seua. Si per esser hereu, li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.

-Tu ets es vertader fill! –diu tot d’una el rei-. Tu ets s’hereu! Ja no importa que despares! Ja està feta sa sentència!

En Bernadet se n’anà a ca seua, i posseí des d’aquell dia, es mig hort i es morer” (p. 117).

Com hem pogut veure, el rei premia el fill que sí que té cor. I el fet que el rei, com en moltes rondalles en llengua catalana, també en tinga, és motiu per a considerar que aquesta rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896, plasma una cultura en què es prima molt més les bones relacions en la família (no disparar el pare) abans que la competició a veure qui pot més, encara que siga a costa de tombar la part emocional (el cor) de la persona i dels altres.

Afegiré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha impactat i que, per això mateix, la passí, immediatament, a Facebook i la comentí a una persona que, un dels primers dies de la primavera del 2017, després d’un cas de què isquí com a innocent i en què jo podia haver posat costera amunt el futur d’un possible batle d’una població valenciana (qui ho seria, uns mesos després) i, sobretot, dels meus pares, ell, em digué: “No, per favor: encara que siga pels teus pares. No ho faces”. I la meua resposta, com la que diguí a una dona molt vinculada amb la família de ma mare, fou “Ho podria fer. Però no ho faré, pels meus pares; perquè si ho fera, me’ls carregaria. I me’ls estime”.  I trií no fer-ho, perquè considerí que els meus pares sí que havien actuat de bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquesta rondalla, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per cada u, a cada u.

[2] Sinònim de “disparar”, considerat com a genuí en el DCVB.