Prosseguint amb signes matriarcalistes en el recull “Rondalles populars catalanes», n’hi ha en la contarella “La màniga de plata”, la qual és una defensa de la dona, en lloc d’una aliança amb l’arribisme i amb l’esperit conquistador i possessiu dels qui s’inclinen per la fama, per la superficialitat i pel triomfalisme per damunt de les persones. Així, un governador que un dia se n’havia anat a caçar, passa per una casa i ho fa com a més pobre i, així, aquest noble s’atansa més a la majoria de la població.

Ja dins de la casa, respon a l’home que l’acull: “Si  vós voleu que passe la nit ací, ho faré.

I l‘home, vellet, qui no era tampoc un mal home, va dir:

-Bé. Sí: hi podeu entrar” (pp. 310-311).

Tot seguit, l’ancià li comenta “Tinc una xica, una filla que sa mare es va morir i la vaig donar a criar a una dona del camp. Com que la xiqueta era tan guapa, vaig fer el propòsit que no la veiera ningú perquè no li passara res de mal i, quan ve una visita, fins que no sé qui és, no li dic el que tinc.

-Ai, jo tindria interés de veure-la.

I el senyor li diu qui era perquè l’home tinguera més confiança a ensenyar-li la xica (…). Quan obrí i es veu la xica, tan preciosa, diu al pare:

-Conteu-me un poc de la vida de la jove.

-Mireu: la mare es va morir i vaig donar la filla a una dona del camp, que me la criara i, en vindre, li vaig ensenyar tot el que jo sé. Li ho he ensenyat, però, a ella, no l’ha vista ningú.

-Si vós em feu promesa que no la veja ningú, jo em case amb ella” (p. 311).

Per tant, el noble, seguint la tradició de l’arquetip del rei, és obert a conéixer els seus inferiors (ací, la joveneta), els respecta i, a més, promet que complirà la paraula amb el pare.

Altrament, el narrador trau un paper paternal que acull bé la funció maternal de protecció i d’educació: si, primerament, l’home delegà l’educació inicial a una dona (la mare adoptiva), això no ha exclòs l’hostaler del seu paper de mestre de la vida (i, per eixe motiu, exposa que ell li ha ensenyat tot lo que sap i que ho ha fet al llarg de bona part de la vida de la xiqueta). Adduirem que el llenguatge i l’estil d’hospitalari reflecteix una persona senzilla, de confiança i, com se sol dir, un “Home de paraula”.

En acabant, quan el noble aplega al poblat i digué que tenia núvia, tots tenien ganes de veure-la i la jove “Ve el dia de casar-se i es casa amb la cara tapada, molt trempada, molt mudada. I la cara, tapada” (p. 311).

Llavors, entrem en un passatge que rememora els de les rondalles en què un rei (o bé un príncep) ha d’anar a una guerra i demana que els de la cort tracten bé la seua dona i, fins i tot, la mare i el fillet. Així, ell “va dir a la dona:

-Una cosa et demane: que no et veja ningú fins que jo vinga.

-Estigues tranquil, que no em veurà ningú” (p. 311).

Ara bé: abans de partir-hi, un amic del governador desafia el noble, però el patrici li comenta: “tinc molta confiança en ella que, fins jo no vindré, no la veurà ningú. (…) Voldria que no intentares veure la meua dona perquè, de totes maneres, no l’has de veure” (p. 311).

En un passatge posterior, l’amic fa que entre un personatge femení que, a diferència de la mare de llet i educadora en la infantesa, com indica l’amic, “seria bona per fer el paper de mare que l’ha criada. Vejam si eixa dona poguera entrar perquè, per ella, jo sabria com és” (p. 312), la fadrina.

Així, ens trobem amb dos protagonistes masculins i senzills (el pare i el prefecte), amb dues dones de la mateixa corda (la segona mare i la xica) i amb dos protagonistes que representen la raboseria i el joc brut (l’amic i la dona que farà li reportarà). O siga, predomina la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.