Arxiu mensual: maig de 2023

Dones ben considerades, que trien, que donen vida i molt obertes

Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu de Besan”. Uns pastors d’Ainet “van trobar la imatge de la Mare de Déu dins la soca d’un arbre (…), on també hi havia un eixam d’abelles. La van agafar i la dugueren al temple” (p. 291). Per tant, Nostra Senyora (qui, a més de dona, fa el paper de mare) apareix en l’interior (lloc de recepció) d’un arbre, amb força (com un tronc), acompanyada (l’eixam) i dolça (la mel que fan les abelles). Igualment, la dona és ben acollida i la porten a un lloc on, al capdavall, les abelles “van entrar (…) i van fer un rusc als peus de la imatge” (p. 291), detall que plasma que la dona està ben considerada.

Una altra narració en què també en copsem, és “Troballa de la imatge de la Mare de Déu de Caregue”, recopilada en el mateix llibre. Primerament, una versió diu que “la imatge de la Mare de Déu de la Muntanya fou trobada per un pastor en un esbarzer on florien les roses” (p. 291), ell se l’emporta cap a Caregue (un poble del terme de Rialb, en la comarca del Pallars Sobirà), però no hi aplegà i, “Al final, decidí deixar-la allí i, en aquell lloc, se li va aixecar una bonica ermita” (p. 291). O siga, que es fa lo que vol la dona i, a banda, està ben preada.

Una altra versió de la troballa exposa que un pastoret, mentres dormia en la seua cabana, veié que hi havia molta resplendor, “com si fos de dia. Va cercar pel racó d’on sortia la llum i hi va trobar una imatge de la Mare de Déu” (p. 291). 

Tot seguit, l’home se la posà al sarró i emprengué el viatge cap a Caregue, però, en ser-hi, Nostra Senyora n’havia saltat. Per això, el pastor i la gent del poble copsaren “que la Mare de Déu no es volia pas moure del lloc on s’havia manifestat.

I així fou com, en aquell turó de tan bona vista, se li aixecà la capella que ha estat centre de devoció mariana de tota aquesta contrada” (p. 292). Com veiem, s’accepta amb simpatia la tria de Nostra Senyora (és a dir, de la dona).

Finalment, podem llegir que, “a l’indret on fou trobada la imatge, hi va néixer un roser que va romandre (…) florit durant centenars d’anys” (p. 292), detall que, a més d’estar relacionat amb la dona (el roser simbolitza la vulva), ho faria amb la filla (la planta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que fan costat i molt obertes

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu de l’Artiga de Lin”. Un pastor veu que una ovella va a pasturar a un lloc on hi havia un rocle d’herba i “Va anar on era l’ovella, va cercar entre el munt i va trobar la imatge de la Mare de Déu de l’Artiga de Lin” (p. 283) i se l’emporta tres vegades a sa casa, però la torna “a retrobar sota el mateix munt d’herba que la trobà la primera vegada” (p. 283). Com veiem, l’home va on ho fa l’ovella, això és, la dona porta la iniciativa.

Tot seguit, l’home “va decidir comunicar-ho a les autoritats eclesiàstiques, que (…) van decidir aixecar una ermita al lloc de la troballa, per tal que fos venerada allí mateix” (p. 283). Per tant, la dona té la darrera paraula i està ben considerada.

Una altra narració semblant i que també figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La troballa de la Verge de Bastanist”. En una de les versions, “ens diu que fou trobada per un pastor a sota un boix on l’havia descoberta un bou” (p. 288), o siga, sota terra, com en altres relats.

Més avant, podem llegir que, “als boixos de la rodalia de Bastanist, se’ls atribuïen una mena de virtuts o possibilitats (…) i una d’elles és que les noies casadores, el dia que van al santuari, ‘tiren el boix’ a la Mare de Déu. Això prové de la creença popular que, si toquen la imatge amb el boix, aquella noia trobarà amb qui casar-se aquell mateix any” (p. 288), un tret interessant.

Adduirem que, en el relat “La troballa de la Mare de Déu d’Arboló”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, veiem que un pastor fa camí cap a les penyes i veu “la imatge de la Mare de Déu.

Per més que va intentar dur-la al poble d’Arcalís, no ho va aconseguir, ja que cada vegada li desapareixia del sarró” (p. 290) perquè “la voluntat de Maria era de romandre en el lloc de la troballa i el poble” (p. 290) començà a bastir un bon edifici per a la Mare de Déu. Des d’aleshores, Nostra Senyora “ha estat estel i guia de la gent pallaresa” (p. 290). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual, a més de forta, està ben preada i fa costat a la gent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que assaonen la terra, que fan costat, que donen vida i molt obertes

Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Verge de les Neus”. Primerament, l’autor comenta que “tenim dues versions de com l’excelsa mare va arribar fins a Betlan, convertint-se en la seva patrona i protectora” (p. 282), és a dir, cap a la Vall d’Aran, comarca catalana vinculada amb la cultura occitana, matriarcalista. Com veiem, la dona (com a mare i com qui fa de sopluig dels seus fills) està ben considerada (bella, excelsa, patrona i protectora), detalls que empiulen amb la cultura catalana.

La primera versió conta que, en ple estiu, la gent li demanava la intercessió perquè posàs remei a la calor i a la sequera. Nostra Senyora escoltà la súplica “i el 5 d’agost va caure una gran nevada, restant tota la vall coberta d’aquella neu salvadora que, en desfer-se, assonaria boscos, camps i prats” (p. 282). Per això, la Mare de Déu aplana la situació de la zona i fa possible que hi haja vida i futur: la saó en la terra (que pot evocar-nos una pluja fina) i per als habitants (els llauradors), per als ramaders (els prats) i, per exemple, per als llenyataires (els boscs).

A més, veiem que Nostra Senyora (amb un paper similar als raigs del déu Sol en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), “Enmig d’aquesta gran nevada, va baixar del cel entre flocs de neu la imatge de la Verge, la qual fou trobada en un prat, quan la neu es fongué” (p. 282). I, així, lo femení (en forma de neu que cau suau, com es sol presentar una nevada) 1) passa a ser aigua (la neu fosa, tret que podríem empiular amb lo matriarcal, entre altres coses, perquè baixa del cel a la terra), 2) la imatge és trobada i ho fa en un prat, o siga, en un espai obert, no en un ambient artificial, i, a banda, 3) en un lloc on hi ha vida.

L’altra versió, prou sucosa en detalls matriarcalistes, diu que un 5 d’agost, “uns pastors van veure (…) com, per les rodalies d’aquesta població, hi havia una clapa[1] de neu que resplendia com si fos un sol” (p. 282). Per tant, copsem com, enmig de la fredor de la neu, la dona aporta llum, esperança i llueix, com qui desenvolupa un paper no precisament secundari.

Més avant, els pastors, “Acostant-se a la neu, van comprovar que, com més s’hi acostaven, més intens era el resplendor que aquesta llançava” (p. 282). De nou, no sols ella reïx, sinó que ells s’hi dirigeixen esperançats i ella podríem dir que, mitjançant la llum, els orienta. Després, podem llegir que els pastors “van cercar sota la neu i van trobar-hi la imatge de la Verge” (p. 282). Per consegüent, no sols ells fan camí cap a on és ella, sinó que, igualment, ho fan cap a l’interior de la terra: interior i terra, dos detalls que enllacen amb el matriarcalisme i, que, adduirem, figuren en moltes rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I això en un ambient en què la dona, entre altres coses, fa de mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Petita extensió.

Fills que naixen de la terra i dones ben preades, fortes i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i, a més, el tema de la maternitat, és “El Sant Crist trobat”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”,  de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que aquest relat té molts punts en comú (sobretot, simbòlicament) amb la llegenda “El pou de Santa Magdalena”, recopilada en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què apareix el tema de la comare i del naixement del nadó.

En el mes d’abril, en un moment en què ja començava a fer-se fosc (tret relacionat amb lo matriarcal), “Estaven picant unes lloses per aixecar-les, (…) per fer una fossa (…). Van provar-ho amb una tercera i van adonar-se que aquesta sí que cedia.

Van aixecar-la (…). Van trobar una imatge del Crist clavat en creu, amb corona imperial (…), amb els ulls oberts (…) i faixat amb una tovallola guarnida amb pedres precioses” (pp. 280-281), i que “amarava tota la terra de l’entorn, i que féu caure de genolls, davant aquell fet, els homes que estaven cavant aquella tomba per a un enterrament” (p. 281). Quant a aquest passatge, veiem un vincle de la corona (de forma circular i, per tant, femenina) amb l’aigua i amb la terra. Igualment, uns hòmens excaven i, de l’interior de la terra (la mare), n’ix un Crist (un fill, un home): el naixement del Fill de la Mare (de Nostra Senyora). La Mare de Déu, com a resultat del part, “cedeix” i, per això, la terra s’amera del fruit i de la bonesa: un nounat (ací, un fill, el Nen Jesús, plasmat com un Crist relacionat amb la mare) en bones condicions. 

Afegirem que la infantesa i, a més, el primer moment (el naixement i la maternitat) estan ben preats en les cultures matriarcalistes com també la dona: un nen amb una corona imperial, amb pedres precioses, amb els ulls oberts (com, simbòlicament, les persones curioses) i una terra fèrtil gràcies a l’aigua que hi ha penetrat amb moderació.

Igualment, hi ha un altre detall, el qual podem empiular amb la visita que fan els pastors a Betlem, per a veure el Nen Jesús: els hòmens s’agenollen davant el xiquet acabat de nàixer i, de pas, davant la mare. Per consegüent, tant la infantesa com les dones (àdhuc, quan pareixen) estan ben considerades.

Al moment, podem llegir que “totes les campanes de Tàrrega es van posar a tocar soles, sense que ningú no les empenyés” (p. 281), és a dir, que les dones (la campana enllaça amb la vagina i amb la vulva) porten la nova i… la iniciativa i, com que influeixen, “La gent, davant aquell repic (…), va sortir a finestres i balcons, alguns van sortir al carrer” (p. 281) i “la nova de la miraculosa troballa va córrer per tot Tàrrega i tothom anà a veure aquell ‘miracle’” (p. 281). Per tant, les dones arrosseguen moltes persones.

Més avant, captí un passatge, al meu coneixement, en relació amb la figura de Nostra Senyora, això sí, quan ja és vella: “una dona ja vella i orba, de casa Copons, va preguntar què era tot aquell enrenou, a la qual cosa van contestar-li:

-Han trobat una imatge del Sant Crist, quan cavaven una tomba a l’església de Sant Antoni.

-Vull anar a veure’l, acompanyeu-m’hi! -digué la vella.

-Com el vol anar a veure si no hi veu? -li contestaren.

Sigui com sigui, la vella orba va aconseguir que l’acompanyessin i, en arribar allí, veié la Santa Imatge. Havia recobrat la vista! (…) un acte de fe. El Sant Crist Trobat l’havia premiat” (p. 281). Són moltes les dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants que, per exemple, amb més de setanta anys, encara estaven fortes. En relació amb aquest passatge, adduirem que el 21 de gener del 2023 ma mare el vinculava amb la solidaritat. 

Finalment, es reflecteix que, fins i tot les dones ancianes estan ben considerades (ací, mitjançant la solidaritat) i que la bonesa i la fe estan ben valorades en les cultures matriarcals, àdhuc, per part de jóvens (recordem que, simbòlicament, Jesús és més jove que una vella i que, en el relat, també ho està).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt preades, que trien, que fan costat, que donen vida i molt obertes

Un relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu del Tallat”. Un home de Rocallaura i, posteriorment i, de manera similar, dos més, “veié al cim del Tallat unes llums miraculoses que es posaren damunt d’un indret (…). Anant vers aquell lloc, hi descobrí la imatge de la Mare de Déu. Tot seguit, amb gran respecte i veneració, la posà dins el seu sarró, per tal de mostrar-la al seu amo” (pp. 277-278). Direm que Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges (l’Urgell).

Ara bé, com en altres narracions semblants, la imatge de Nostra Senyora torna al lloc on l’havia trobat, és a dir, és ella qui tria on serà i on vol ser. I, com veien que ella era més forta, “hom comprengué que era precisament allí, al cim del Tallat, que la Dama volia romandre i ésser venerada, de manera que els seus fidels devots -els solivellencs i altra gent de la contrada-, per correspondre als desitjos tan palesament expressats, li edificaren una petita capella on retre-li el seu fervor” (p. 278). O siga, que tant els habitants de Solivella com els de la rodalia, es posen de part de la dona, amant de la llibertat, i fan lo que ella vol. A més, aquest relat empiula amb el ball dels totxets, un ball matriarcal conegut en les Illes Balears, en què la dona que fa de cap de colla rep eixe nom.

En la rondalla que ve a continuació, “El marquès de Camarasa”, també es reflecteix molt el matriarcalisme. El marqués de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua muller i, com que restarien sense un hereu directe i havien sentit “noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge: que tingués a bé concedir-los un fill, i feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 279). Com veiem, el  matrimoni (el marqués i la muller) recorren a la dona (ací, Nostra Senyora, i no, com ara, a un personatge masculí) així com, en moltes rondalles, és un jove o bé un home qui ho fa a un personatge femení.

Com que la Mare de Déu ho aprova, “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent, amb la qual cosa i, en agraïment, quan el fill complí l’any, el van pesar i feren fer una creu d’argent del pes del nen” (p. 279).

Aquest passatge va acompanyat de valors que es prioritzen en les cultures matriarcalistes: la bonesa, l’honradesa i tractar bé la dona. A banda, podem dir que enllaça amb la típica rondalla en què una parella fa bona pasta, hi ha bona avinença i que, a més, no sols van avant els seus projectes, sinó que tenen fills i tots dos són molt oberts. Igualment, fets semblants esdevenen en relats en què el rei és ben considerat i tracta bé els habitants del seu regne, els quals l’estimen com a monarca,… i hi ha bones collites, prosperitat i bones relacions amb altres regnes.

Afegirem que copsem un altre tret matriarcal: l’argent, un color vinculat amb lo fosc així com ho fa la dona, a diferència de l’or.

Com a agraïment popular cap als marquesos, “Aquesta creu d’argent conten alguns vells que encara l’havien vist fer servir (…) i que era una veritable obra d’art” (p. 279). En altres paraules, no sols el detall es feu de bona gana, sinó que la dona està ben considerada.

Finalment, podem llegir que, “A més, el marquès (…) féu donació, per a la llàntia que cremava en honor de la Verge, d’un quintar d’oli anyal” (p. 279). La dona, de nou, ben preada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que reben homenatge, ben considerades, que determinen i molt obertes

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “La campana dels perduts”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Uns viatgers que transitaven per la serra i que, al capdavall, senten un so nítid d’una campaneta, s’hi dirigeixen: “era el toc d’Àngelus de l’església d’Agramunt, que, com cada vespre, convidava a cloure la jornada amb la salutació a la Verge Maria” (p. 275). És a a dir, que, en un moment, veiem una campana (relacionada amb la vagina i, per extensió, amb la vulva, això és, un detall femení), que el so esdevé durant el vespre (una part del dia vinculada amb la dona) i, al capdavall, acompanyat d’un reconeixement a Nostra Senyora, com quan, per exemple, u es lleva el barret en senyal de respecte (unit amb simpatia, ja que, en llengua catalana, la forma genuïna de salutació a les autoritats és el “vós”, no el “vosté” adoptat del castellà).

Llavors, “Els viatgers, esperançats, s’encaminaren en la direcció del so de la campana i, camps a través, (…) arribaren a la vila on van trobar el degut acolliment” (p. 276). I, per tant, la dona (ací, per mitjà de la relació a través del so) ha salvat l’home (els viatgers).

“L’endemà acudiren a l’església i, en agraïment pel favor rebut” (p. 276), van disposar que una campaneta de so argentí tocàs cada vespre després de l’Àngelus (p. 276). 

Un altre relat en què captem detalls matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Miró de Granyanella i el miracle del Tallat”. Al principi, es comenta que, en el segle XVI, un veí de Granyanella, anomenat Miró, fou alliberat “i portat al cim del Tallat, per intercessió de la Mare de Déu” (p. 276), després que uns pirates l’haguessen raptat.

Aleshores, Miró “es lliurà a la Mare de Déu del Tallat. Pregava: ‘Madona hermosa, doneu-me la llibertat; porteu-me, senyora, al lloc venerat’” (pp. 276). Durant la nit, es produeix el procés de manumissió i, quan el sol clareja, Miró “És dalt d’un cim i veu als seus peus la plana de l’Urgell i la Conca de Barberà, els rocalls de la Segarra i toca, gairebé amb la mà, l’ermita del Tallat. El prodigi s’ha realitzat! És lliure! Avança de genolls cap a la venerada imatge” (pp. 276-277). Per consegüent, l’home s’ha adreçat a la dona (Nostra Senyora), ella ha tingut present la pregària i, en acabant, ell ha eixit alliberat i… agraeix a la Mare de Déu que l’haja salvat.

Igualment, podem llegir que “Fou llavors que, per recordar als fidels de tot temps tan gran mercè, treballà amb les seves mans una creu. És la creu del miracle del Tallat, (…) com un exvot monumental i testimoni de la tradició” (p. 277). I, com en altres narracions, captem que es fa una mena d’homenatge (i, com es plasma, “monumental”) a la dona (ací, a la Mare de Déu), pel seu paper i, a banda, “testimoni” (per a que fos recordada de generació en generació). 

Finalment, “Miró també manà que es pugés al Tallat (…) dos quartans d’oli, perquè cremés constantment la llàntia votiva” (p. 277) i que es feu fins a l’any 1868. A més, “Tots els romeus del Tallat, durant diverses centúries, s’han anat contant de pares a fills aquesta història” (p. 277). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que reben homenatge, ben considerades, que trien i molt obertes

Una rondalla en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “La troballa de la Mare de Déu dels Socors”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Comença un capvespre de primavera en què uns pastors retornaven a Agramunt, és a dir, en un moment del dia associat a la dona.

Ja prop del poble, “a la mà de sota del camí, l’herba creixia verda i ufanosa; a la banda de dalt, abundaven els esbarzers” (p. 274). Aquestes línies resulten interessants perquè, per una banda, es tracta sobre l’herba, suau, verda i sota terra (detall que empiula amb lo femení) i, per una altra banda, apareix el nom d’una planta que, entre altres  coses, fa mores, és punxosa i creix en la part associada a lo masculí. 

Quan ambdós pastors estaven a punt d’arribar a un pont, veieren una llum “que sortia de dins un intrincat esbarzer, una claror que semblava voler fer la competència a les estrelles que començaven a fer l’ullet” (p. 274). Per tant, la dona (ací, simbolitzada en l’esbarzer) té un paper considerable.

Igualment, quan s’hi acostaren, trobaren “una bellíssima imatge de la Mare de Déu, la causa d’aquell resplendor, cada vegada més intens a mesura que s’anava fent fosc” (p. 274). Així, captem que la nit, lo femení, està vinculat amb la dona (ací, per mitjà de Nostra Senyora) i que és quan més llueix. Cal destacar que, en la narració, està ben preuat aquest tret (el qual no fa al·lusió a la llum del matí, ni del migdia) i que podem enllaçar amb lo matriarcalista.

En acabant, els dos pastors fan via cap al poble i llegim que “El poble s’havia reunit davant de l’església” (p. 274), detall que va en línia amb el comunalisme com en altres relats en què llegim que els veïns de l’indret, per exemple, tiren junta.

Més avant, veiem que uns veïns “s’havien pres la molèstia de sortir fora muralla” (p. 274) i pogueren contemplar com, de l’esbarzer, sortien uns raigs de llum que “omplien la zona d’una claror dolça i suau, com si un bocinet de cel hagués davallat a la terra” (p. 274). Afegirem que la dolçor i la suavitat no són alienes a narracions en què apareix la Mare de Déu, com ara, en les que allibera presoners, o bé en què fa costat a alguna persona de bon cor. Adduirem que aquest bocinet de cel representa una semblança respecte a la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), en què ho fan i afavoreixen la vida a la Pachamama (la Mare Terra).

A continuació, els agramuntins, amb solemnitat, “organitzaren una processó, recolliren la miraculosa imatge i la dipositaren en un lloc d’honor del temple parroquial” (p. 274).

Però, l’endemà, Nostra Senyora “tornava a ser al peu de l’esbarzer. Ara no hi havia resplendor, però un estol d’ocellets cantaires li retien homenatge amb els seves refilades” (p. 275). És a dir, que la Mare de Déu preferia un espai obert, en la natura, junt a un arbre i en llibertat (com els ocellets que li cantaven).

Finalment, “Els agramuntins comprengueren l’advertència i van prometre solemnement a la Verge que, tan aviat com fos possible, aixecarien una capella al seu honor en aquell indret. Però també li demanaren humilment que volgués acceptar com estada habitual l’església de Santa Maria, perquè així la tindrien més a prop per honorar-la i per acollir-se a la seva (…) protecció” (p. 275). I la Mare de Déu no hi posà cap objecció. Un relat en què es copsa que la dona té la darrera paraula, que tria i en què s’aplega a un acord entre les dues bandes (detall molt habitual en les cultures matriarcalistes): els habitants (el col·lectiu) i Nostra Senyora (la dona, qui fa de cap).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes paganes vinculades amb la terra, amb dones fortes, que fan costat i molt obertes

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de Montalbà”. Un pastor (segons una altra versió, una pastora), mentres pasturava, trobà “la imatge de la Mare de Déu de Montalbà (…) dintre d’una petita cova” (p. 272). És a dir, que l’home s’acosta a lo femení, a la dona: a la cova (petita), a l’úter amb què, tots junts, faran possible la pervivència humana que veurem en acabar la llegenda. 

Més avant, hi ha uns versos que el plasmen: “Us trobaren a la vora / d’un camí i ací us van dur / nostres avis i tothora / heu estat remei segur” (p. 272). Açò va en línia amb una cultura en què la dona és com una mà de sant i uns versos que recorden els avantpassats i que afigen el tractament de “Mare”, com a protectora dels qui hi confien: “Protegiu Preixana, Mare / i Verge de Montalbà” (p. 272). Direm que Preixana és una població de la comarca de l’Urgell. Com en altres relats, finalment, el pastor (com que, en distintes ocasions, se’n porta la imatge cap a sa casa, però Nostra Senyora torna al lloc de la troballa) “decidí de posar-ho en coneixement de les autoritats (…) i, per més que la gent insistia posant-s’hi més homes, tampoc no podien” (p. 273). En aquestes línies, de pas, apareix el tema de la força femenina, fins i tot, per a determinar on vol residir…,  i que es fa lo que ella vol.

Aleshores, “Van entendre que calia aixecar allí una ermita, ja que era desig de la Mare de Déu quedar-se en aquelles contrades” (p. 273), fet amb què veiem que es respecta la decisió de la dona (àdhuc, per part dels hòmens).

Adduirem que aquesta narració té un final interessant: “A partir d’aquell moment, va començar un culte molt viu i de força transcendència, acudint a la Verge des de molts llocs. Aviat s’hi féu un aplec cada any, acudint-hi Prexiana, Vilagrassa i el Mas de l’Estadella. Se celebrava, aquest aplec, el dimarts de Pasqua Florida. La celebració, arribats a l’ermita en processó, consistia en ofici solemne; cant dels goigs; repartiment de brots d’alzinera i també ball, que era un element molt important de l’aplec” (p. 273). Així, el relat empiula que la Mare de Déu es posa com un element que està per damunt dels possibles interessos individualistes de dues poblacions (Prexiana i Vilagrassa) i d’un mas (el de l’Estadella, en el terme de Vilagrassa).

A més, la trobada té lloc en primavera (moment del renaixement de la vida) i es reparteix força als qui hi assisteixen. Recordem que l’alzina té a veure amb la fortalesa, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, sota l’entrada “Alzina”: “Arbre de fulla perenne (…), símbol de força; (…) de perdurabilitat”. En la mateixa enciclopèdia, la qual consultàrem el 24 de maig del 2022, s’indica que, “En la mitologia popular, són estatge de fades i genis locals i lloc d’aparició o troballa de marededéus: alzines-santuari (…). Hi ha tradició de ritus, juntes d’arbre, àpats, balls rodons, jocs, festes i aplecs a l’ombra d’alzines majestuoses” i, al capdavall, fa esment a una creença popular: “L’alzina és la muller del roure”. 

Finalment, el relat posa que, durant moltes centúries, no solament hi anava molta gent sinó que, a banda, també ho feien “per agafar bossetes de terra, ja que s’estengué aviat la creença que la terra d’aquell lloc guaria de mal de cap” (p. 273). No és estrany aquest nexe entre la terra, la dona, tocar els peus en terra, prendre part de la terra (que representa obertura a l’altre, en aquest cas, simbolitzat per la dona i per l’estima per la terra on u viu, així com quan u accepta participar en un joc i pren cartes).

Adduirem que, detalls com 1) el ball, 2) el repartiment de branquetes suaus (així com ho és la infantesa respecte a la vida biològica de les persones), 3) el fet que esdevinga en Pasqua i, a més, 4) el que s’aculla la terra amb senyal de simpatia, ens feu considerar que aquesta festa, matriarcalista, pogués ser pagana, anterior al cristianisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus trobades que afavoreixen la collita, la maternitat, que trien i molt obertes

 

Una altra narració semblant i en què captem trets matriarcals és “La Mare de Déu de la Bovera”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. “És tradició que aquesta imatge de la Mare de Déu la trobà un pastor (…) que guardava els bous per aquestes contrades i, concretament, al lloc on s’ubica l’ermita, al costat de la qual encara s’hi troba l’alzina (…) de la troballa” (p. 269). Com veiem, primerament, hi ha un vincle entre un bou (animal relacionat amb la fertilitat de la dona), una ermita (evolució de lo que podria haver sigut una cova o bé un indret femení, de recepció,  i que simbolitza el pubis) i, al capdavall, una alzina (la qual ens evoca la fusta, que té a veure amb la mare i amb la dona).

Un dia, el pastor “s’acostà a l’animal, a sota d’una alzina i, seguint la seva mirada, va descobrir entre les branques una imatge de la Mare de Déu” (p. 269). Per tant, Nostra Senyora, no solament apareix al costat d’un detall vinculat amb la fusta (l’arbre), sinó que ho fa sota terra.

El pastor, com en molts relats semblants, se l’emporta (en aquest cas, a un armari que hi havia en sa casa), amb intenció de guardar-la, però la Mare de Déu se’n torna al lloc on era.

Finalment, “Assabentaren del fet al rector i s’acordà d’anar-hi en processió a buscar-la” (p. 270), tiraren junta (un altre tret matriarcalista) i, com que la dona (Nostra Senyora) es desplaçava a l’indret on, inicialment, l’havia trobada el pastor, “entengueren que la seva voluntat era no moure’s d’aquell lloc”. 

I el poble (…) hi aixecà una ermita” (p. 270), a què, com prengué molta popularitat, feu que hi anàs “gent vinguda de totes bandes” (p. 270). Per consegüent, és la dona qui decideix on vol ser, on vol romandre i qui té la darrera paraula (ací, àdhuc, amb la simpatia de la gent).

En el relat que ve a continuació, “Mare de Déu del Claustre de Vallbona”, en el mateix llibre, podem llegir que “La llegenda ens parla que la primitiva imatge era de fusta i que fou trobada dins d’un piló d’oli (aquesta terra és terra d’oliveres i d’oli) -voluntat de la Verge d’ésser suau en la conversió dels pecadors, penetrant en les ànimes i fructuosa de grans virtuts en el cor dels seus devots” (p. 270). Es tracta d’una dona a qui, com diuen uns versos que figuren en la narració, es prega per a garantir la bonesa de la collita, bé en el camp, bé en la pervivència de la vida (mitjançant la fertilitat de xiquets): “Santa Maria de Vallbona, / deu-nos la pluja i bons infants!” (p. 270).

Adduirem que, en u dels versos, la dona rep el tractament de “gran Madona”, detall que, des de la primera lectura que en férem, ens portà a enllaçar-lo amb la Gran Mare i amb la Mare Terra: “porteu la joia, oh gran Madona!” (p. 271). Es reflecteix un passatge que, malgrat que no copsem en moltes rondalles, plasma el matriarcalisme viu en el camp i, per descomptat, en una societat que encara conservava molts trets pagans i anteriors al cristianisme.

En eixe sentit, en el paràgraf final d’aquesta narració, llegim que “Una altra tradició ens parla que fou trobada a la pica d’una font” (p. 271). Com hem pogut veure, hi ha una semblança simbòlica: dins d’un piló (interior) d’oli (que va unit, com posa el relat, amb la suavitat de la Mare de Déu) i la pica (lloc de recepció d’aigua) agermanada amb la font (un altre detall femení, matriarcalista i que va adjunt a la dona, ací, cristianitzada com Nostra Senyora, com a font de vida). En qualsevol cas, la dona va en la mateixa línia que en la primera part d’aquests dos relats, contats per la comunitat del monestir de Vallbona de les Monges.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus que emparen i dones que estimen la natura, ben considerades i molt obertes

Un altre relat en què copsem molt trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de l’Alba”. Conta la tradició que, durant una contesa entre els carolingis (encapçalats per Carlemany) i els moros, en Tàrrega, “Carlemany, que es trobava al cim on ara hi ha l’ermita de Sant Eloi, va implorar fervorosament l’ajut de la Mare de Déu (…). De matinada, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va dir que lluités amb fe i que venceria, puix que ella no l’abandonava” (p. 268). Com veiem, el passatge esdevé en primavera (l’alba, l’inici del dia acompanyat de llum de sol) i, a més, l’home prega a la dona (ací, a Nostra Senyora) i ella li fa costat. A banda, la dona li comenta què haurà de fer. Igualment, el missatge que transmet la Mare de Déu a Carlemany és vàlid per a qualsevol moment de la vida d’una persona com també el no deixar caure ningú de bon cor.

Llavors, com que Carlemany seguí les directrius de Nostra Senyora, tot seguit, llegim “I lluità i vencé” (p. 268), motiu pel qual, “A l’indret on es trobava el gran cabdill, van aixecar-hi una capelleta” (p. 268). Cal recordar que, malgrat que ell era en el cim (simbòlicament i tot), no deixava fora el poder millorar com a persona.

Al final de la narració, podem captar lo matriarcal, com ara, quan diu que “La realitat ha estat que la gent de Tàrrega i dels pobles de la rodalia, o bé els de l’Urgell, han demostrat, en el decurs de les diverses generacions, molta veneració a la Mare de Déu de l’Alba” (p. 268). En el moment d’escriure aquestes línies, 22 de maig del 2023, trobe que el fet que una població, un lloc o, per exemple, un grup de persones, aculla un sant, una santa, una marededeu, etc. no és alié a la cosmovisió que es té i que reflecteix, en bona mida, el punt de vista dels qui prenen eixa decisió (sobretot, si ja ve de generacions arrere i no del pa i circ, ni del cosmopolitisme del darrer quart del segle XX ençà). I dic això perquè els habitants, primerament, tocaven els peus en terra i ho feien amb fe.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “La Mare de Déu dels Arcs”, recopilat en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què hi ha trets en línia amb el paganisme. “Conten que una pastora que pasturava bous (…), es va adonar que un bou anava sempre en un mateix lloc (…). La pastora, encuriosida per aquest fet que es repetia feia uns dies, s’acostà vers aquell lloc (…) i pogué veure una balma o cova (…) i, allí, (…) una imatge de la Mare de Déu voltada d’unes arcades que havien format els troncs i arrels dels arbres i malesa que tapaven la cova” (p. 268). Per tant, a banda que els personatges són femenins (la bovera, el bou, la cova i Nostra Senyora), també ho són els arcs, detall que pot evocar-nos la lluna, associada amb la dona i amb la nit, dos trets de la mateixa corda. Adduirem que una balma és una cova poc fonda. ¿Una dona jove i ja en època de poder tenir fills (la cova representa l’úter) i emparada (per mitjà dels arbres i de la malesa)? Podria ser així com ho serien les arrels d’un arbre de pocs anys.

Igualment, figuren les arrels (el passat i el contacte amb la terra) i el tronc (el suport a la persona i que s’enfila amunt i s’obri a les branques d’on sorgiran les fulles i, àdhuc, flors i, més d’una vegada, fruits).

Afegirem que el matriarcalisme també es reflecteix en el passatge següent: “Quan la pastora ho comunicà al poble, van anar-hi tots i van decidir aixecar-li una capella allí mateix, a la balma” (p. 269). Per consegüent, tiraren junta, es prengué una decisió i el poble seguí cap a on anava la dona, qui encapçala el col·lectiu. A continuació, triaren nomenar-la “la Mare de Déu dels Arcs, en record de les arcades (…).

La devoció del poble de Claravalls i dels de la rodalia va ser gran i van decidir que, a una imatge de tanta devoció, li corresponia una capella més gran i no tan lluny del poble, amb la qual cosa van decidir aixecar-n’hi una altra, en un lloc més proper” (p. 269). Per consegüent, no sols acullen i positivament la dona (Nostra Senyora), mitjançant un acte que empiula amb el comunalisme, sinó que no la tracten a distància i, al capdavall, ho fan amb consideració i concebent Nostra Senyora com una part més del poble.

Finalment, direm que aquesta narració reflecteix la germanor tan estreta, en les cultures matriarcals, entre la Mare Terra (els arbres, la cova, els troncs, els indrets…), la natura i els qui es senten part d’aquestes cultures i les promouen (el detall de la proximitat final entre els habitants de la població i dels voltants i la dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.