Però conéixer les arrels i difondre lo que hi tinga relació no com una mena de museu de la Història entesa com a pura o autèntica, però tampoc d’una reducció a les modes o a lo passatger, ans al contrari, com un suport i com un desenvolupament de lo que hi ha de tradicional i de lo que, àdhuc, aporten els jóvens i els nens. En paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (editorial Claret, 2013), “prestar atenció a l’aspecte global per a no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, (…) l’aspecte local (…) ens fa caminar amb els peus sobre la terra” (234, p. 170), “enfonsar les arrels en la terra fèrtil i en la història del propi lloc (…). Es treballa en les coses petites, en les coses pròximes, però amb una perspectiva més àmplia (…) que rep sempre nous estímuls per al seu propi creixement” (235, p. 171).

En aquest punt, també adduirem que, el fet de viure moltes comunitats religioses en una mateixa societat, per exemple, en la valenciana, la gran majoria minoritàries respecte de la catòlica, pot ser, perfectament, signe de tolerància i de cerca d’una pau no entesa com el resultat de posar a ratlla les que no siguen cristianes (com tampoc lo que siga cristià), sense passar, per això, a només aplanar el camí a ritus, a cerimònies o a celebracions de caire civil i secular. Podem actuar en sintonia amb aquests mots de Joan Pau II, en 1997 (i que escriu Mn. Joan Costa): “Tots junts, jueus, cristians, musulmans, israelites i àrabs, creients i no creients, han de crear i consolidar la pau: la pau de tots els tractats!, la pau de la confiança!, la pau dels cors! (…) No pot haver-hi excepcions!” (pp. 120-121, nota 179).

Per consegüent, doncs, ara que som més persones de cultures diferents, de procedències distintes, i amb creences o, fins i tot, de valoracions ben distants sobre lo religiós, n’hi ha que no ho considerem com una excusa per a deixar estar lo etnològic, per exemple, perquè semblaria de vila o perquè això sone a retrògrad. Així, tenim present que, com més promovem lo vinculat amb la llengua catalana i amb les nostres arrels (mitjançant recerques i tot) i més ens obrim als altres, més universals serem i, de pas, no forgem un universalisme que pretén enrunar tot lo que no siga de la línia de qui mana (¡ni amb la de qui discrepe del nostre punt de vista!), sinó que, com ara, té present que, així com en un cos són tan importants el braç esquerre i el braç dret com la resta de membres, en un Poble, en una Nació, també ho són lo ancestral i el futur, el jo (i la família, en el seny matriarcalista, i no entesa com una institució, però sí com un col·lectiu no vertical de persones) i el nosaltres (la Nació, lo que, a vegades, pot aplegar a transcendir les fronteres, però sense caure en l’evasió). I és que, en el fons, com escriu Joan Costa, “Cap persona no existeix per a ella sola, sinó que troba la seva identitat més plena en relació amb els altres” (p. 122).

I és clar que aquesta trobada més plena de què ens parla, esdevé, com ara, per mitjà d’una revifalla de lo religiós de signe tel·lúric que, irremeiablement, considere millor (com moltes persones) que ho faça a través de lo vernacle (que sorgeix com a resposta als assaigs d’anorreament de moltíssims Pobles matriarcalistes del món) i, per tant, mitjançant l’etnologia, un camp que (partint d’una visió més oberta i ampliada, no limitada a l’esnobisme, ni a lo políticament correcte, ni a lo ideològic) es mostra acollidora a les llengües i a les cultures del món i, així, a eixir del jo i passar a un nosaltres matriarcal que no pretén homogeneitzar el pensament, ni reduir el nombre de Pobles i de nacions que hi ha en la Mare Terra. Una situació en què tothom té hospitalitat i que podem viure amb l’esperit que, per exemple, portà, en el segle XX, a l’inici de l’agermanament entre ciutats, com a pont de confiança en la bondat de l’ésser humà, de cada població, de cada país i de cada persona (les que parlen la mateixa llengua autòctona que nosaltres i les que n’empren una distinta).

Finalment, comentarem que, com més va, més, hi ha suport de part d’entitats culturals i de catalanoparlants, a aquesta mena d’estudis, a diferència d’anys arrere, àdhuc, per part de gent que ocupa càrrecs de direcció, com ara, Kike Gandia, director dels museus de Cullera (vila valenciana de la Ribera Baixa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.