Arxiu d'etiquetes: dones ben considerades

Dones receptives a lo eròtic, amb molta espenta i molt obertes

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “La Fustots”, la qual és semblant a la rondalla “El bon cagar”. Un pare tenia tres filles, totes garrides i formoses, volia saber si corresponien al seu amor i un dia els demana com l’estimaven: “la més gran li va dir que l’estimava com el pa; la mitjana, com el vi; i la més petita va dir-li que l’estimava com la sal” (p. 97). El pare, com que tenia la sal com a poca cosa, manà els seus criats que, immediatament, l’agafassen, que la matassen i que, en acabant, li portassen “una ampolleta de sang i el dit més gros del peu.

Mes els criats (…), agafaren una gallina que, a l’ésser al mig del bosc, mataren (…), llevaren el dit a la noia i la deixaren” (p. 97). Llavors, ella se’n va i, tot caminant, aplega a una pagesia, en què l’acullen per a guardar les oques “i li feren uns socs i vestit de trossets de fusta que, per això, l’anomenaven la Fustots”. Com veiem, es fa al·lusió a la fusta, un tret relacionat amb lo matriarcal.

A banda, ella en tenia “un tot d’or i plomes de canari i, cada vegada que anava a guardar les oques, se’l posava” (p. 97), tres detalls eròtics i, a més, en vincle amb lo masculí: l’or, la ploma (el penis) i el canari (el membre viril).

Un poc després, llegim que, “un dia, mentres estava guardant les oques, s’ensopegà a passar el fill del rei, qui, com la veié tan ben vestida, tota d’or i plomes i tan formosa, s’hi acostà” (p. 98) molt obert i li diu que no corresponia a la jove fer una feina com eixa, “essent-ne tan gentil i bella” (p. 98). Aleshores, ella li contà com hi havia aplegat i “el príncep se n’agradà i se l’endugué al palau dels seus pares” (p. 98). Cal dir que la dona, des del primer moment, està ben considerada per l’home.

Igualment, veiem que el príncep, ben prompte, la pren per esposa, es casen i convidaren a les noces “al pare i a les germanes de la noia” (p. 98) i sense sal en la vianda.

Durant el dinar, ningú trobà gustós els menjars, el rei comenta al príncep que “trobava la vianda tan dolça, que semblava que no haguessin tirat gens de sal a l’olla” (p. 98) i el jove li respon que tenia a veure amb el fet que, una vegada, el pare de la jove havia desestimat la sal i, per això, “ell havia cregut que no devia posar-ne a la vianda” (p. 98).

Finalment, el pare i les germanes veieren “la sua filla i germana per sols sos mèrits posada en tan alt lloc” (p. 98), l’abraçaren, li comenten que ara copsen lo molt que la jove estimava son pare, ella els accepta i foren tots molt contents i feliços (p. 98).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades i fortes i pageses amb iniciativa i creatives

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, “Content i enganyat”, la qual figura en l’obra de Pep Coll, exposa trets que la fan coincidir amb altres relats. Un llop “va veure una guineu dalt d’una roca menjant amb delit un tinyol[1] molt gros de pa. El llop (…) s’hi va acostar per recollir les molletes que li queien, a la guineu:

-Ai, companya, si les molletes són tan bones, com deu ser el tinyol! Digues, d’on treus el pa?” (p. 157). Com veiem, la rabosa és qui fa de cap i està ben considerada: es troba en una roca (símbol de fortalesa) i, a més, dalt (símbol de poder o, ací, podríem dir que de reina, així com la dona ho fa en la tradició matriarcal). A banda, la guineu (la dona) compta amb un pa gros, mentres que el llop (l’home) es fa amb les miques.

Més avant, copsem que “El llop, sense dir ni burro ni ase, va anar-se’n pensatiu, imaginant l’àpat que l’esperava i ja no recensava[2] esperant l’hora d’anar a estirar la corda del campanar” (p. 157). És a dir, que, entre la dona (la rabosa) i l’home (el llop), la figura del somiatruites va unida a lo masculí.

“L’endemà, tan bon punt van ser a l’església, la guineu, que era més viva que la fam, va lligar la cua del llop a la corda de les campanes” (p. 157), li diu que no deixe d’estirar-la i ell acull les promeses de la rabosa, perquè, així, el llop considerava que es faria la fartanada més gran de sa vida. Per consegüent, ell accepta els dictats de la guineu (la dona), com en moltes famílies catalanoparlants amb parelles nascudes abans de 1920, però sense que això comportàs cap intent d’humiliació cap al marit, ni de menyspreu de l’home cap a la muller.

Tot seguit, en sonar les campanes, “les dones del poble (…) van aplegar-se per anar a veure quina nova era aquella” (p. 157), veuen el llop i “el van deixar per terra, esmorteït del tot” (p. 157). Com veiem, la decisió ha sorgit arran d’una reunió i no, per exemple, per plaer d’una de les dones (entre altres coses, fortes). A més a més, en un passatge posterior, llegim que el seguien “dones, gossos i canalla” (p. 158), mentres que la guineu “no va parar d’entrar en corrals i cases de poble, enxampant gallines i conills a cor què vols” (p. 158).

En la rondalla pallaresa següent, “La boïga de la discòrdia”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, també captem el matriarcalisme i, de nou, apareixen un llop i una rabosa. Un dia, tots dos “van decidir de reunir-se per tal de buscar conjuntament una sortida a aquella situació (…):

-Per què no fem com els nostres enemics, els hòmens? -proposà la guineu.

-Què vols dir? -preguntà el llop, a qui sempre costava una mica d’entendre les coses.

-Sí, home. Mira: (…) dediquem-nos a cultivar els trossos com fan els pagesos! -aclarí la rabosa” (p. 159).

Per tant, el relat trau l’aplec (com en moltes cases, entre l’home i la dona), una dona amb estratègies, amb més iniciativa que el marit (ací reflectit en el llop) i, a més, amb esperit emprenedor (una tasca en els horts).

Tot seguit, la narració és semblant a altres en què apareixen la rabosa, el llop i un pot de mel, amb la diferència que ací empiulem amb rondalles en què figuren plantes que creixen cap amunt i plantes que ho fan cap avall. Al final del relat, el llop “féu jurar a la seua companya que mai més no el tornaria a enganyar.

-Després de corbellar de sol a sol com una persona, confio que mai més no em faràs beure amb una orella de ruc! M’ho jures?

-T’ho juro (…). Mira: (…) un any triaràs tu i, l’altre, jo. Comencem doncs aquest any. A veure, ¿quins fruits et vols quedar, tu: els de la terra cap amunt, o bé els de la terra cap avall?

-Doncs… -rumiava el llop-. Tot lo que cresca sobre la terra! (…).

Aquell any van sembrar trumfes” (p. 161), o siga, creïlles.

I, com podem veure, ella és qui porta la iniciativa com també ho farà el segon any, quan el llop li acceptarà (però n’eixirà guanyant ella) de sembrar cap amunt: el blat. I tot perquè, com li diu la guineu, “a la terra (…), li va molt bé això d’alternar els productes” (p. 161). Per això, podem dir que la rabosa va en línia amb la cultura matriarcal de la pagesia: l’alternança de productes, tan interessant com el canvi d’activitats (per a afavorir la creativitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, llegim que, per exemple, en el Pallars, el terme “tinyol” fa al·lusió a “Pa sencer, sobretot el que passa de quatre lliures”.

[2] “Recensar” vol dir “estar tranquil”.

La Mare Terra en la pagesia matriarcal catalana, saviesa i dones garrides i molt obertes

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és El cas de la Nineta del Culleraire, el qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “La Nineta de cal Culleraire era allò que se’n diu ‘una bona polla’. Una de les millors i ben plantades mosses d’Avellanos. Tota la farda[1], ja de ben xica, li havia anat al darrera; i, ara que era casadeta, els fadrins li feien la cort” (p. 152) i, per tant, la dona és presentada com una persona garrida i a qui els xicons complaïen.

Igualment, en un passatge, el seu germà “la tenia agafada pels cabells i la xinava amb tota la seua força, fins que la seua mare li va pregar que la deixés” (p. 153) perquè ell pensava que la xica podia haver estat embarassada. Com veiem, la mare es posa de part de la jove.

Una altra rondalla amb punts en comú amb aquesta és “El cas del nadó esvaït”, recopilada per Pep Coll. En Viu de Llevata, “La jove de ca l’Hostaler, l’Encarna, havia tingut feia poca cosa més de dos mesos, una criatura molt ufanosa, més rebonica que un sol.

-Aquest plançó a fe de Déu, que el tenim esquerat abans de desvetllar-lo -deia el vell de la casa” (p. 154).

A més, la mare deia que “el xic tenia més gana que mai, perquè li deixava les mamelles més escurades que les alforges del Peirot. I amb tot, li buscava la popa[2] dia i nit, com si no l’hagués alletat” (p. 154), “Fins que un bon dia, el Jaume, que era el pare del marrec, va sortir de matinada cap al molí vell de Manyanet a buscar la Grassa, una dona vella que tenia fama de fetillera i molt entesa en pocions, beuratges i herbotes” (p. 154). Com veiem, hi ha un vincle entre la mare i el fill, com en tantes rondalles i en tantes cançons eròtiques en llengua catalana anteriors a 1970ho fan la mare i la filla.,

Tot seguit, llegim que, “Tan bon punt la dona va ser a ca l’Hostaler, va voler assabentar-se de tots els costums de la casa i, especialment, els de la mare i el nen” (p. 154). I, així, a banda que la dona vella serà qui, amb la saviesa, va a la casa a tractar d’aportar solucions, demana pels costums i per la casa (dos temes que tenen a veure amb el matriarcalisme) i, sobretot, per la relació mare/nen, detall que ens porta al tema de la maternitat.

Al capdavall, la velleta els comenta que hi ha una serpota (la serp està vinculada amb la dona i, en relats com aquest, se la presenta com la part a rebutjar) “que fa estada al prat de davant de casa i que jo he vist sobre la Roca Roja. (…) cada dia, a l’hora que l’Encarna alleta el marrec, va cap aqueixa cambra i, després d’haver adormit la mare, dóna a popar la cua al nen, mentre ella xurrupa[3]tota la llet de les popes” (p. 155). Per consegüent, la vella (amb més vivències i cultura de la vida) permet que el nen (qui representa l’home) continue amb vida i que la mare, des d’aleshores, puga alletar el fill.

Una altra rondalla de l’obra de Pep Coll i en què es reflecteix molt lo matriarcal (a més, simbòlicament) és “El drac de Saverneda”. Per a començar, se’ns diu que el Mas de Saverneda és “una casa de camp, arrecerada vora la riba esquerra de la Noguera Pallaresa (…). Rodejada d’extensos prats i d’esponeroses hortes, l’argenda de Saverneda és una de les més bones de la comarca. A més de la casa pairal, disposa de pallisses per a la pastura, magatzems per als estris del camp, corrals per a l’averia… i, fins i tot, de capella pròpia” (p. 156). En aquesta primera part del relat, captem 1) una casa, 2) de camp, 3) situada a l’esquerra (la  banda vinculada amb la dona i amb lo matriarcalista), 4) en contacte amb la natura i amb camps amb abundància, 5) aïnes per al camp, 6) animals (mitjançant el corral) i 7) una capella. Com hem dit, a la banda esquerra.

Aquests set detalls poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en l’obra “Notícia de Catalunya”, escriu sobre la Catalunya de la pagesia i de la relació amb una terra que el llaurador i els habitants d’eixes poblacions tracten amb bonesa, allò que podríem associar a la mare que els dona de mamar, com si fos la Mare Terra a qui cal considerar bé per a que ho compense amb les collites.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Sant Esteve (“la segona festa de Nadal”) i Bon Nadal.

 

Notes: [1] En el DCVB, s’indica que, per exemple, en la Ribagorça, vol dir “Mainada, conjunt d’infants”.

[2] La mamella.

[3] Xarrupar, beure xuplant.