Arxiu d'etiquetes: dones ben considerades

Maternitat, dones que salven, garrides i ben considerades

General, , , , , , , ,

Tornant a composicions en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», la folklorista Simona Gay n’arreplegà, per exemple, en què es plasma la maternitat d’acord amb dues dones, nascudes en 1849 i en 1874 respectivament, com ara, en “Per un bateig», quan diu

«La senyora llevadora,

molt de gràcies ne pot fer

a l’humil Verge Maria,

puix que tot li ha anat bé.

 

Maria, quan vàreu néixer,

Maria vos posaren per nom,

Maria vos han cridada,

la més bonica del món” (p. 394).

 

Així, per una banda, apareix l’agraïment de la comare a la Mare de Déu pel bon part i, per una altra, com si fos un perllongament d’aquest detall a la Mare, la dona és ben considerada i li tira floretes.

En la cançó següent, amb diferents lletres, una dona (les amors) salva un xic:

“Per un minyó

A

Qui vos ha passat l’aigua,

jove, tan matí,

qui us ha passat l’aigua,

jove, per venir?

 

No hi ha pont, ni barca,

 jove graciós;

no hi ha pont, ni barca,

sinó les amors” (p. 394).

 

I, en la versió D d’aquesta composició, com si fos un comentari entre adults (possiblement, entre dones), amolla

“Qui és aqueix jove,

de sa gent, estimat,

Déu li doni una minyona

que sigui de seva edat.

 

Que sigui de seva edat

 i al gust de la seva gent.

Déu li’n doni una minyona

de molt bon enteniment” (p. 396).

 

Sobre aquests darrers versets, el 28 d’octubre del 2026, mentres preparàvem l’anàlisi de la lletra, veiérem que, per damunt de la bellesa, hi ha un eixart entre el cap (el coneixement) i el cor i que faça bona lliga amb molta gent, puix que ell és ben rebut, trets que empelten amb el matriarcalisme.

Uns altres versos sota el mateix títol (ací, la variant I) són de caire eròtic i els transmeté Emílie Naudeillo (nascuda en 1874), en què la dona té la darrera paraula:

“Si jo n’era donadora

d’un clavell que tinc a l’hort,

el donaria a n’aquest jove

que, de mi, tingués record” (p. 396).

 

Podríem parlar d’un present masculí (el clavell) que ell rep del personatge femení (l’hort, associat a la vulva).

Continuant amb aquesta mena de deixa i amb “Per un minyó”, hi ha la cançó que ensenyà Maria Vergès (nada en 1862) i pareguda a una que hem posat abans:

“Si jo n’era donadora

de donar el que voldria

a n’aquest galant fadrí,

donaria una minyona

de molt bon enteniment

que fos al gust de sa cara” (pp. 396 i 398).

 

Així, altra vegada, la garridesa i el seny van units i la dona, com si fos la mare que alleta el nen, és qui cria, qui tria i qui determina el futur del fadrí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El festeig, l’acte sexual i la dona en el Rosselló del segle XIX

General, , , , , , , , , ,

Tornant a música matriarcalista en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la investigadora catalana Simona Gay, hi ha unes quantes cançons amb molt de simbolisme eròtic, com ara, “Les criades de Vinçà”, transmesa per Jules Fons (1886) en 1965:

“Minyons, que seu per casar,

vos vull avisar, vos vull avisar.

(…) Quan elles n’han fregat,

quan n’han rabejat,

quan n’han eixugat, (bis)

prenen els poals i se’n van a l’aigua.

Una horeta ja els hi cal

per parlar al galant. (bis)

 

Quan elles se’n van al llit

de la bona nit, de la bona nit,

se n’hi van totes en camisa;

una horeta, ja els hi cal

per parlar al galant” (p. 300).

 

O siga que 1) les dones tenen relacions sexuals (freguen), 2) els introdueixen el penis (“rabejar” vol dir “mesclar”, ací, l’empelt entre els dos cossos), 3) un “rabejar” que també significa “banyar amb aigua”, una aigua lligada amb el semen), 4) elles s’eixuguen (després de la penetració) i 5) se’n van al riu amb les mamelles (els poals).

En acabant, 6) elles tornen al lloc on han acordat amb el galant (l’home) i, potser, 7) en una casa amb moltes dones (o bé amb seny d’acte general fet per personatges femenins) i, al capdavall, 8) es reuneixen el personatge femení i el masculí.

El detall que l’aplec dure una hora podria anar unit a una dona no dedicada a la prostitució. En qualsevol cas, esdevé de nit, una part femenina del jorn.

Una altra molt manifesta és “Quina dona en tinc!”, en què un home es casà un any arrere i comenta que la muller el fa morir. Així, en la segona estrofa, copsem un tret present en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), en què, com em digué un amic que hi estigué cinc anys, «són les dones les que van als bars, no els hòmens”:

“Per ser el primer dia

que n’érem casats,

se’m va anar al cafè

amb els convidats” (p.  302),

 

de manera que, a més, ella va acompanyada com si fos una persona reconeguda. Altrament, el marit agrega que

“Aigua a les gallines,

a mi, em fa baixar;

per tants d’ous que hi hagi,

no els puc tocar.

 

Perquè ella els palpa

de vespre i matí” (p. 302).

 

És a dir, hi ha vocabulari que connecta amb lo feminal (la gallina) i potser ella li permet que faça l’amor amb diferents dones (les gallines) i que ell els fique el pardal (perquè els baixe aigua que ell té, el semen). Ara bé, li exigeix que no toque els ous (els testicles) d’altres hòmens que hi haurà entre aquelles dones. Sobre aquest passatge, la dona (gallina) és més voluminosa que l’home (ou).

I, com a senyal que la muller és qui mena, ella sí que pot palpar els collons dels hòmens i, a més, en dos moments del dia.

Ben mirat, el marit diu

“I, si jo la cofi i no la cofi bé,

ella ja me truca, amb mà de morter.

 

Si en fa la bugada, me’n fa el lleixiu” (p. 302).

 

Per consegüent, ell la cofa (assaja si el capell li va bé al cap… del penis) i, si no ho fa, tal vegada, perquè no el fica bé en la vulva, ambdós (per iniciativa de la muller) copulen (truquen) amb mà de morter (amb l’ocell masculí).

Finalment, si la bugada (una classe d’acte sexual) ix bé, hi ha ejaculació (el vers amb el lleixiu). Com a afegitó, direm que aquesta cançó fou transmesa per Caterineta Siné, nascuda en 1856, un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones prenyades, ben considerades i fortes

General, , , , , ,

Un altre relat que hi ha en l’esmentat llibre, recollit per la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), i en què es plasmen signes matriarcals, és “La merla blanca amb tres cues”, amb una versió semblant a la d’altres indrets. Així, un pare que no podia passar la mainada (els fills) fa un pacte amb el dimoni, qui li diu “et donaré diners i em donaràs la minyona més bella que tens” (p. 504).

Nogensmenys, com que la filla era forta, quan el pare li diu que s’alce, “Ella, abans de se llevar, se senya amb l’aigua beneita. Obrint la porta, diu:
-Hi ha pas ningú, pare” (p. 505).

Ara bé, el diable no accepta que la fadrina se senye i demana a l’adult “Treu-li l’aigua beneita, que no me la podria endur” (p. 505), un passatge en línia amb una part més de la narració, quan ella se senya amb el cos i quan, una vegada ja l’ha agafada el diable, la xicota amolla “’Jesús, Maria i Josep!’. Ell, llavors, la deixa caure en un esbarjàs profund” (p. 505), això és, en terreny femení.

Uns mots significatius indiquen que “L’endemà matí, els cans del rei, anant a la caça, van sentir a la flaire que aquí hi havia una persona i li portaren a menjar de lo que els donaven.

-Aqueixos gossos vénen magres. Se’n van quan tenen el menjar.

El fill del rei se’n va a experimentar on anaven, la va trobar tan bella, encara que sense mà. Se la va emmenar a casa” (p. 505).

Com a resultat, per una banda, els cans fan de serfs de la dona, com si ella fos la seua superiora, la seua ama o la mestressa. Igualment, el príncep la porta al palau i, de pas, la part femenina de la vida: “S’hi volgué casar. Sa mare no volia.

Va arribar una guerra:

-Abans de me n’anar, m’hi vull casar.

I la va deixar grossa” (p. 505), fins al punt que la reina ho devia haver aprovat i això explica que ella reste prenyada.

A continuació, com que la mare era captivadora i bruixa i la jove ha estat mare d’un fill, la marona envia una lletra al rei, qui li respon que siga retirat el nadó.

Més avant, el rei reve a casa i la dona està en cinta, però ara, d’una xiqueta: “Ella va parir d’una nina” (p. 505).

Sobre les dues prenyades, direm que, a diferència d’altres narracions en què el fill aplega abans de partir ell cap a la guerra, ací el nadó és dins la mare fruit de la relació entre ambdós. No debades, la casa és un terme que empelta amb la vulva (per exemple, amb la forma “casa santa”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta), malgrat que, la major part de les referències a “casa” (o a mots amb aquesta paraula), empiulen amb “prostíbul”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones agraïdes, amb molta espenta i ben tractades

General, , , ,

Una altra contalla que figura en l’esmentat llibre, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Viroleta”. “Una reina tenia una cambrera que s’estimava més que les altres. Li deien Viroleta. Totes les cambreres li tenien gelosia” (p. 475) i, com en narracions paregudes, diuen a la sobirana que Viroleta pot desfer les sedes d’una cambra.

Llavors, la regina diu a la cambrera que ho haurà d’assolir. Immediatament, la serventa recorre al seu germà, qui era bruixot: “Tot plorant, va pensar en el seu germà, en Virolet, qui (…) li seria de bon consell, i el va cridar:

-Virolet, Virolet: vine com un llucet.

En Virolet: ja el tenia al davant” (p. 475).

Així, ambdós germans fan bona lliga i ell fa de cap de lo que, en altres relats, serien els menairons: “en Virolet es refiava dels seus encantats, que tots els bruixots en solen tenir a milers. Ell els cridà i els encomanà” (p. 475) la tasca.

En un altre passatge, les cambreres amollen a la reina que na Viroleta era disposada a cercar la capseta dels angelets vinculada amb el dimoni. Aleshores, la sobirana li assigna una altra funció. I la minyona crida el germà, qui li comenta: “Procura de trobar tres escombres, tres pans, tres ampolles de llet i aqueix bastó que jo te doni. Camina que caminaràs, trobaràs una ribera, donaràs un colp de bastó sobre l’aigua i diràs: ‘Ribera de ça, ribera de lla, deixa’m passar’.

La ribera et donarà camí. Tot caminant, iràs seguint sempre a mà esquerra” (p. 476), la banda associada a lo femení, a lo matriarcal. Ben mirat, li addueix que trobarà tres dones, tres cans i tres serps i que ella s’endinsarà en la cova del diable.

Més avant, com que la Viroleta va seguir les indicacions del seu germà, quan ella arriba al fons de l’espluga (on hi havia la capseta), el dimoni ordena que els animalets vagen darrere la serventa, però ells, agraïts a les favors que els havia fet la cambrera, la deixen passar.

A continuació, el diable segueix la dona i, com que ella amolla “Ribera de ça, ribera de lla, deixeu-me passar!” (p. 477), na Viroleta travessa el riu, però no el dimoni. Cal agregar que, un poc després, na Viroleta es deixa caure “sota un arbre d’ombra dolça” (p. 477), o siga, al costat de la marona.

A més, la criada destapa la capseta i veu que n’han escapat els angelets. Ara bé, com que en Virolet (el germà bruixot) li fa valença, ell li indica:

“-Anem, germaneta: eixuga’t els ulls, et tornaré els angelets, que encara no són lluny.

I va bufar dins la capseta. (…) tots els angelets van ésser a dintre” (p. 477). Per consegüent, s’hi entren en terreny femení.

Igualment, “La Viroleta, aconsolada, va portar la capseta a la reina que, de tan contenta, va abraçar la cambrera i se la va guardar a prop, amanyagant-la com si fos la seva filla” (p. 477).

Finalment, “Al cap d’un any, la va casar amb un príncep” (p. 477). En altres mots, la reina fa un agraïment a la cambrera: li cerca un príncep.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatològiques, dones que protegeixen i candidesa

General, , , ,

Una altra contalla (a més, escatològica) en què captem signes de caire matriarcalista és “El pet de la senyora”, dins de l’obra “Rondalles populars valencianes”, de l’esmentat compilador, sobretot, pel paper protector cap als més febles (dues dones) i, després, per la funció maternal de la dama. Així, “Això era una dona que tenia dues criades, que era rica i que sempre tenia convidats. Però esta dona tenia el defecte que no es podia aguantar un pet. Si li’n venia un, l’havia de fer” (p. 436). Com a mostra, un dia hi havia gent destacada i la senyora fa un pet grosset. “I una criada de les dues diu:

-Ai, perdoneu! És que jo tinc eixe defecte i, mireu, no me’ls puc aguantar.

I les persones li respongueren: -Doncs, mireu: sou perdonada. Vos dispensem.

I tot acabà molt bé. En acabant, l’ama, com que era tan regraciada de la criada, perquè, ja veus, la va salvar d’un compromís, la volia molt i sempre l’amoixava” (pp. 436-437).

Així, la servidora no fa el paper de bufó, de què els reis i altres membres de la cort aprofitaven per a passar-ho bé, sinó que és compensada per l’agraïment senyorial que rep.

En un passatge immediat, una altra criada vol saber com se les enginya la majordona perquè l’ama preferesca la primera i no a ella. Llavors, la servidora li comenta que “un dia que estàvem en reunió i eixes menjades que es fan, la senyora va fer un pet i jo me’l vaig encarregar.

-Ai, doncs bé! Ara, l’altra volta, me l’encarregaré jo.

-Doncs bé.

Hala! Altra volta es presenta lo mateix i es posen allí, tots ben vesttis i ben pentinats. I, a la mateixa hora, l’ama torna a dir:

-Ja hi és! Ja el tinc ací!

I… boommm! S’amolla un pet, la primera criada salta de seguida; i la segona, diu:

-Cavallers!: el pet de la senyora me l’encarregue jo” (p. 437).

D’aquesta manera, copsem unes línies en què el fet de fer un pet i de comentar-ho en públic no és motiu de rebuig perquè siga una cosa políticament no correcta. És més: ens podria recordar la figura del xiquet que, enmig de germans més grans, d’adults i, fins i tot, d’avis o d’ancians, se’n fa u i ho diu. Amb la diferència que, a banda, la segona servidora ha estat càndida i que el narrador no la censura.

Un altre relat amb tocs escatològics i en el mateix llibre, és “Els estudiants picardiosos”. Començarem dient que els principals esdeveniments tenen lloc de nit (com ara, quan els jóvens entren en un mas) i que l’estudiant més eixerit empelta amb un animal amb simbolisme femení (el porc): “ara agafarem el porc i el vestirem de negre, el ficarem en aquell caixó tan gran” (p. 439), o siga, en un moble destinat a alçar (a rebre) material, com la dona que ho fa als fills.

A mitjan nit, els agutzils es desplacen cap al mas i un altre jove exposa una proposta, la qual fa d’eixart amb lo feminal: “Agafem el porc i, així, vestit com és ara, l’asseurem en l’excusat. Segur que, si obrin la porta i veuen algú que caga, no se n’adonen ni que és un porc” (p. 440).

I així es desenvolupà i, per tant, els agutzils voltaren i “se’n van anar amb un bon pam de nassos i els estudiants es van fer amb el porc” (p. 440).

Agregarem que, al capdavall de la narració, hi ha uns versos, àdhuc, escatològics, per exemple, el que diu “i, qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 440), detall que reforça més el model de contarella.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, eixerides, creatives i hòmens que les emparen

General, , , , , , , ,

A continuació, la dona que reportarà a l’amic es fa passar per velleta i diu a una altra dona: “jo sóc la mare que la va criar en el mas. I sempre havia tingut ganes de veure-la» (p.  312). La xica, confiada, facilita que entre l’anciana, qui, en anar-se’n, no sols havia observat detalls de la casa, sinó que es fa amb l’anell que hi havia damunt de la tauleta. I, immediatament, mamprén cap a on era l’amic.

En arribar-hi, li descriu com era la casa i, així, l’home podrà simular que hi ha estat un temps i que coneix la jove. És més: l’amic ho amolla a l’alt càrrec polític i, altrament, li diu “Mira: ací tinc el seu anell, el senyal que sí que hi he anat” (p. 313). Els fets en aquest apartat de la narració ens indiquen que la dona ha salvat l’home, que li ha fet la faena bruta i que ell no ha estat capaç de portar-ho avant, puix que ella és més destra (i, això sí, s’ha venut al confident).

Nogensmenys, la xicota capeix “que li faltava l’anell, va pensar que era una trampa que li havien fet, perquè furtar-li l’anell una mare del camp…” (p. 313).

Després, la joveneta, “com que era tan astuta, tan resabuda (…). Se’n va anar a casa d’un plater i li va dir:

-Jo voldria que fera un vestit guarnit de plata” (p. 313): els lluents, les randes, el fil i la màniga,… I, com que ho fa vestida de criada, l’argenter no es decidirà a fer-ho fins que ella no li pose davant una quantitat important de diners.

El plater, que no sabia qui seria la noia, dóna pas a una secció en què la dona, mitjançant la premsa i tot, copsa que hi haurà un plet i, per això, s’atansa a l’argenter i li comenta que, per al dia del juí, vol tenir el vestit.

Ja en el sala de justícia, l’amic es presenta formal i, quant al patrici, disgustat, però no diu res. El primer declara que li havia costat molt fer-se amb la dona i que l’havia conquerida (fet que ho demostrava perquè ell tenia l’anell i, per consegüent, havia estat junt amb la jove): “de prova que no dic cap de mentida.

Es veuen entrar la senyora, vestida com un margalló, (…) guapa, (…) però que li faltava una màniga de plata (…) i se’n va i diu al jutge:

-(…) pareu el juí, que tinc moltes coses a dir. Pareu el juí.

-I, què teniu a dir, vós, senyora?

-Què he de dir? Que eixe senyor que veieu ací assegut va entrar a robar-me i em va robar esta màniga.

Ja veus. Com que el senyor no l’havia vista, s’alça i diu:

-Senyor jutge: és una mentidera. Que jo no l’he vista mai. Jo, esta és la primera volta que la veig. (…) ¿No vos dic que no l’he vista mai?

I el noble s’alça, tan recontent i tan desvanit i diu a la dona:

-¡Que resabuda eres, que espavilada eres! D’ara en avant, tots et veuran. I, a este, per mentider, per fals i per traïdor, li donarem la sentència que el jutge pose.

Però ací va acabar: l’amic, a la presó; el governador, amb la dona” (p. 314).

Com a anècdota, diré que, el 3 d’abril del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em contà que el pare de sa àvia paterna (nascuda en 1878), Vicent Guillem, era jutge i que, en un judici, sospità que l’acusador enganyava. Llavors, aquest besavi de ma mare féu com la jove d’aquest relat: creà una mentira perquè l’acusador caigués en la ratera. Així: “Ahí [ , en la camisa,] tens una taca” (sic). Aleshores, l’home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la. I el magistrat es posà de part de qui sí que havia estat honest.

Finalment, afegirem un altre fet real que em vingué al pensament (mig somrient i mig plorant mentres llegia el capdavall de la contarella i rememorava un acte que em fou favorable), en preparar la interpretació d’aquesta contalla (en la tercera lectura del text) el 2 de juny del 2026: una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que em féu una menor quan ella tenia sis anys i dos mesos (per setembre del 2006). En el 2015, el dia que em preparí com iniciar la conversa amb la xiqueta (aleshores, amb catorze anys), ho fiu amb un «Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…». Ella no s’ho esperava i la seua responsió fou “Ah! Ja no me’n recordava!”, uns mots decisius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen, ben tractades, acollidores i el lligam mare-filla

General, , , , , ,

Així, la dona diu a la xica:

“-Ai, ai! Mira: demana-li coses impossibles, que no les puga fer. (…) un vestit amb la lluna davant i amb el sol darrere… (…).

I li demana el vestit…” (p. 230).

Sobre aquest passatge, la dona va per davant (la lluna) i el sol (l’home) la segueix, com en la dita “On va la corda, va el poal”.

Com que el pare ho porta a la filla, la jove se’n va a ca la veïna: “Ara, demana-li un bou de plata. Que tu hi càpies dreta i asseguda. Les cames de suro i, tot açò, tot el cos, de plata” (p. 230), de manera que apareix un animal femení (el bou, per les banyes) i el lligam simbòlic entre la joventut (dreta, que va amunt, que creix) i l’època adulta (asseguda, més aïna, en planor, com els camins). I més: les cames són fortes com l’alzina d’on sorgeix el suro (material que la protegeix); i un cos femení (l’argent) i fosc.

Ben mirat, el pare lliura el bou a la filla i la veïna comenta a la xica sobre un acord entre totes dues, perquè la fadrina puga viure sense la pressió del pare: la dona la clava dins i li indica “i jo tindré una clau. I tu, una altra.  I, quan ell no estiga, li donaré menjar i tot.

I, tancada dins del bou, ella, pels ullets, veia tot el que feia son pare” (p. 230). L’home, com que no aconseguia obrir-lo, pretén tirar el bou a la mar, però, després que la filla ho tracte amb la dona, altra vegada, un personatge femení és qui la forneix, fet que ens podria evocar, com aquests passatges de la contalla, l’eixart entre les dues generacions i l’hivern.

En acabant, el parent, qui no ho assolia, es desfà de l’animal, el qual és trobat pel fill del rei, xicot que “es passejava amb una barqueta. Era malalt. I es passejava per la mar.

(…) -Ai!, quina cosa més bonica de bou. A la meua cambra, se n’ha d’anar.

I se’l posa a la cambra” (p. 230).

Així, la dona passa d’un terreny feminal (l’aigua) a un altre que també ho és: la terra.

Ja en la terra, com que, de nit, duien menjars per on ella era, la joveneta se n’empassava i, connectant amb el paper de la mare com a subministradora, “a més, s’entrava el que en sobrava” (p. 231).

Això explica que el príncep, qui no podia menjar lo que esperava, ho comente a un criat i que, al capdavall, la descobresca.

Nogensmenys, en copsar que ella tenia fam, l’acull i ordena que la tracten bé i, quant al criat, que siga ben servida: “Tu has de portar-li menjar tots els dies, a totes hores, el que ella diga. Que no ho sàpiga ningú.

I així ho feia” (p. 231).

Posteriorment, una fadrina que era guilopa i la reina capten que la filla ha estat dins del bou i, tocant a la mare del príncep, indica a la joveneta que passe: «I la tenia allà.

I ve el príncep, de servir, i se’n va corrents a la cambra i se n’ix.

-Què et passa? -li va demanar sa mare.

 -El que més m’estimava, ja no ho tinc.

-Sí que ho tens. Ho tens ací guardat.

Va eixir ella. La va veure i es van casar” (p. 232).

Per consegüent, la mare considera bé la xica, li dóna hospitalitat i adoba el terreny perquè ambdós jóvens es puguen casar, puix que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, garrides, el trellat i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre a cura de Rafael Beltran, i en què la maternitat té un paper important, és “Els cabells d’or”. Una xiqueta, en acostar-se cap a l’adolescència, veu com es mor sa mare. Llavors, una veïna, qui era bruixa, “admirava el treball que la xiqueta feia, així és que volia que Maria se n’anara a viure amb ella” (p. 156) i, al capdavall, la filla ho comenta amb son pare i ell li ho accepta.

Tot seguit, el narrador posa que “La xiqueta va voler anar i provar una nova vida” (p. 156), o siga, entrar en la nova fase biològica.

Com que les dues dones (la gran i la xiqueta) residien en un bosc, la bruixa “li va donar un gosset, un gatet i un conillet (…), perquè sabia que li agradaven els animalets. Maria, tots els matins eixia al pati a prendre el sol i a passejar i a jugar amb els seus animals” (pp. 156-157), fet que podríem interpretar com les primeres proves en què la mare experimentada (la vella) atorga llibertat i responsabilitat a la noia, puix que Maria fa de cap de colla d’altres i ha de liderar sa vida amb el nou paper.

Un poc després, el fill del rei la veu: “era guapa i amb els cabells d’or. A l’endemà, va tornar a passa per allí i la va veure al balcó i li demanà:

(…) -Per què no em tires un dels teus cabells d’or i jo m’agafaré i pujaré?

La xica així ho va fer, (…) però, quan ja pujava, se li va trencar” (p. 157).

Per aquest motiu, podem dir que la dona és ben considerada (és en l’escaló superior, per damunt de l’home), tot i que no fa ostentació del seu grau. A més, el fet que ell puge de categoria dependrà de la voluntat de l’al·lota, de les facilitats que done al noble. Altrament, el detall de la ruptura de la corda indica que cal que les relacions siguen mínimament fortes i, ben mirat, podria representar el primer intent de relació sexual en la vida d’ambdós. La xiqueta ho vincula amb un gosset. En el segon intent, tampoc no  qualla i ella ho atribueix al gatet. En canvi, en la tercera visita del príncep, en primer lloc, es mor el conillet i, en acabant, quan torna el príncep, ell, amb iniciativa, li demana:

“-Per què no em tires tota la mata de cabells i jo m’hi agafaré bé?

Així ho va fer ella i el príncep va poder pujar fàcilment i se la va endur” (p. 157).

Aquest darrer passatge, al meu coneixement, simbolitza tres coses: 1) la xiqueta Maria no era forta i calia que confiàs plenament en el noi, que no hi hagués un enllaç feble, 2) el jove havia de menester que no ho posàs tot en mans de Maria, que ell tingués més espenta i, com ara, que li proposàs alguna alternativa bona per a ambdós. I 3) la decisió del príncep havia de ser matriarcalista: tots dos ixen guanyant i ell no la menysprea perquè no hagués prosperat anteriorment.

Més avant, el noble i la filla mamprenen i, en eixe moment, la bruixa llança una maledicció a Maria: si es gira, tindrà la cara de ruc. I, com que ella ho fa, es compleix.

Ara bé: en arribar a la cort, el minyó, qui reconeix els punts positius de Maria, explica tota la història al rei, perquè els dos jóvens puguen casar-se.

A continuació, el monarca li diu que “et convé una dona de trellat i guapa per a ser reina” (p. 158).

Aquestes línies connecten amb les de la típica dicta, amb la diferència que no parteix d’una dona, però sí d’un home amb esperit matriarcalista: trellat (tocar els peus en terra) i garridesa (la bellesa femenina).

Immediatament, les qui també aspiraven a casar-se amb el príncep, demanen a la noia què faria. Maria els diu una cosa distinta i, així, ella trau lo millor: un brodat de seda i, en segon lloc, un gosset a qui s’havia de cuidar bé.

“Però ella el va criar bé perquè li agradaven els animals. Li feia sopetes, el dutxava, li posava colònia. Quan ja el va tindre criat, li’l va presentar al rei, el col·locà en una cistelleta plena de floretes i amb un llaç. El rei va acceptar que el de Maria era el més ben criat.

La tercera prova era criar un gat i ella també ho va fer millor que les altres” (p. 158). Per consegüent, si Maria havia tractat així els animalets, el sobirà podia pensar que… ho faria amb els fills i amb els súbdits: un exemple de bon desenvolupament de l’arquetip del rei en nexe amb la tradició vernacla catalana.

Finalment, Maria es casa amb el príncep i, en besar-la ell, la xiqueta (ara, jove) recupera la galania.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb la senyora ama acollidora i mares ben considerades

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, també es reflecteixen trets matriarcals en el relat “La dona dimoni”. Comença dient que un matrimoni de llauradors i un fill vivien en la muntanya (això és, en el punt més alt) i que, després d’unes males collites, només pogueren salvar una medalla de la Divina Aurora (per part de la dona, qui no volia vendre-la, perquè era l’única herència que tenia de sa mare). Així, la muller lliga amb sa mare.

En acabant, recorregueren diferents viles fins que “van trobar un vellet que era assegut vora una font, qui els va dir que el mas era vora la muntanya, seguint un camí” (p. 23). Tocant a aquest provecte, qui podria haver suplantat un personatge femení, és en nexe amb la font de la vida (la infantesa, de la banda alta del riu).

Més avant, es troben amb un criat del mas, qui “els va conduir a una caseta que hi havia vora el mas” (p. 23). D’aquesta manera, els tres continuen una vida senzilla, en què aquest criat, fins i tot, fa un paper paregut al de propietari, puix que és per damunt del matrimoni: “els va dir que els portaria davant l’ama del mas i que havien de ser educats i cortesos amb ella, perquè era la senyoreta” (p. 24). Per tant, la dona fa la funció de senyora ama, de madona.

Igualment, apareixen detalls matriarcalistes ben significatius: “Quan van entrar al mas, estaven molt sorpresos perquè era molt luxós per dins i la construcció, per fora, no donava la idea de tot el que hi havia dins” (p. 24), fet que empiula la cultura autòctona, perquè es considera prioritari lo femení i l’autenticitat (lo interior) i no les aparences externes.

És més: la dona, amb fortalesa, ocupa la posició més alta, simbòlicament i tot: “Per una escala de pedra van pujar al primer estatge i, darrere d’unes portes grosses, hi havia el saló on hi havia l’ama del mas” (p. 24). Altra vegada, la fama no és lo que fa que s’òbriguen les portes, sinó que ella, acollidora, les obri als nouvinguts. I tot esdevé en un passatge en què ella “Era asseguda en una cadira alta (…) i feia ganxet” (p. 24) i no cal dir que és una persona senzilla.

Llavors, la mestressa comença a donar órdens a cada u… i ella talla el bacallà:

“-Passeu, passeu -els va dir-, que vull veure-us bé. Jo sóc l’ama i m’haureu de fer cas en tot el que vos mane. Tu seràs la cuinera -a la mare-. Tu duràs les terres -al pare- i tu seràs el meu criadet -al fill-. Ara dormireu en unes cambres de la casa, per tal que estigueu més disponibles per a la faena” (p. 24).

D’aquesta manera, la madona, com en eixes contarelles en què una xica jove realitza el repartiment emblemàtic de papers, ho fa amb els tres benvinguts: la mare exerceix de cap de colla i ella du el maneig de la cuina (com encaixant amb la dita “Ell tot sol es fa es so i es ball”, en castellà, “Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”). En canvi, el pare desenvolupa la part més feixuga i representa el treballador de la terra (cal dir que la terra és la vulva i, així, ell hi és en contacte). I, quant al fill, és per davall del criat que els ha rebut: “criadet”.

Agregarem que el fill es fa unes reflexions en silenci, “mentre se’n tornava a la cuina a continuar fent-hi coses” (p. 24), o siga, a terreny feminal. Hi ha un eixart mare-fill.

Afegirem que hi havia com una mena d’eixam, tret que té relació amb la figura maternal (ací, vinculada amb la senyora ama): “li ho va presentar a la senyoreta damunt de la taula, que, altra vegada, tornava a restar parada.

Quan va acabar de sopar, altra volta, la van cridar a llevar taula i es va trobar que, de l’anyell rostit, només n’hi havia els ossos arrepelats i cap rastre de les creïlles” (pp. 24-25).

Tots aquests detalls ens exposen una dona en un ambient exuberant, en què hi ha una connexió entre els servidors, el criat que hi ha inicialment i la mestressa, signes que podríem associar a lo tel·lúric i en passatges en què l’ama és ben considerada i en què la resta de membres mantenen l’empelt amb ella, qui no n’ha despatxat ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alleten, garrides i ben considerades

General, , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha un poema de l’esmentat escriptor en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, a través de símbols, en uns versos en què l’home i la dona estan junts:

“¿Saps els topants de l’espluga gatosa

Amb llet i mel latents de fonts furtives

On peixen els ocells nodrisses forasteres?

¿I els canarons dels horts amb remoreigs de lluna

I passos riallers per les palanques,

Quan veus d’enlloc en canyars invisibles

Imiten les tonades tropicals?” (p. 110).

 

D’aquesta manera, la dona connecta amb la cova (els seus genitals), amb el gat (un animal que, en les rondalles, sol lligar amb lo femení), en un ambient tel·lúric (els topants), ella és font de vida i de suavitat en les relacions (la llet i la mel), fins i tot, amb els qui vénen de fora (els pardals, això és, els hòmens). Altrament, hi ha delectació de la sexualitat i en què l’home (els canyissos, les palanques, això és, el penis) li segueix les indicacions (ací representada per lo tropical, així com, en alguns anuncis de desodorants per a dones, el paisatge és de terres tropicals).

Ben mirat, hi ha una part del poema referida al contacte entre tots dos, potser, de nit i en què ell besa la terra (a ella):

        “(Quan dia i nit són uns, i el mar batega

Sota el mantell cremós de delirants meduses.)

Pintarem de vermell les fecundes barcasses (…).

Baixarem pels barrancs que porten a les cales,

-Negra com ets! (…)

He besat la teva ombra en oasis de fulla” (p. 111).

 

Com podem veure, ens trobem davant una dona jove, en el llit, en edat de tenir fills, possiblement, forta, ben guarnida i que, a més, se’n va cap a la mar i, de pas, uneix la terra i l’aigua (barrancs i cales).

Sobre la besada, direm que lliga amb els pèls del pubis.

Finalment, ella li fa com la mare quan alleta i, de rebot, li dóna vida. Com a mostra, el poeta empra molt de vocabulari en nexe amb les mamelles, les quals compara amb fonts:

       “(-Omplin els brolls gelius de les clares cisternes,

Ells dolls bicorns, els cossis corallers!-)” (p. 111).

 

Cal dir que un bicorn és un capell de dues puntes, en aquest seny, en al·lusió al penis i, per consegüent, al prepuci de l’home.

Un altre escriptor que hem triat per a la recerca és Joan Maragall (1860-1911). Així, en els primers versos de la composició “Haidé”, capim la bona consideració cap a la dona:

“Ella digué son nom: llavors la vella,

que li era a la vora, va dir: -Per quin sant és?-

I respongué l’amiga amb els ulls riallers:

-Això rai, tant se val, la santa és ella” (p. 121).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.