Arxiu d'etiquetes: dones ben considerades

Dones ben considerades, que trien, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu de Besan”. Uns pastors d’Ainet “van trobar la imatge de la Mare de Déu dins la soca d’un arbre (…), on també hi havia un eixam d’abelles. La van agafar i la dugueren al temple” (p. 291). Per tant, Nostra Senyora (qui, a més de dona, fa el paper de mare) apareix en l’interior (lloc de recepció) d’un arbre, amb força (com un tronc), acompanyada (l’eixam) i dolça (la mel que fan les abelles). Igualment, la dona és ben acollida i la porten a un lloc on, al capdavall, les abelles “van entrar (…) i van fer un rusc als peus de la imatge” (p. 291), detall que plasma que la dona està ben considerada.

Una altra narració en què també en copsem, és “Troballa de la imatge de la Mare de Déu de Caregue”, recopilada en el mateix llibre. Primerament, una versió diu que “la imatge de la Mare de Déu de la Muntanya fou trobada per un pastor en un esbarzer on florien les roses” (p. 291), ell se l’emporta cap a Caregue (un poble del terme de Rialb, en la comarca del Pallars Sobirà), però no hi aplegà i, “Al final, decidí deixar-la allí i, en aquell lloc, se li va aixecar una bonica ermita” (p. 291). O siga, que es fa lo que vol la dona i, a banda, està ben preada.

Una altra versió de la troballa exposa que un pastoret, mentres dormia en la seua cabana, veié que hi havia molta resplendor, “com si fos de dia. Va cercar pel racó d’on sortia la llum i hi va trobar una imatge de la Mare de Déu” (p. 291). 

Tot seguit, l’home se la posà al sarró i emprengué el viatge cap a Caregue, però, en ser-hi, Nostra Senyora n’havia saltat. Per això, el pastor i la gent del poble copsaren “que la Mare de Déu no es volia pas moure del lloc on s’havia manifestat.

I així fou com, en aquell turó de tan bona vista, se li aixecà la capella que ha estat centre de devoció mariana de tota aquesta contrada” (p. 292). Com veiem, s’accepta amb simpatia la tria de Nostra Senyora (és a dir, de la dona).

Finalment, podem llegir que, “a l’indret on fou trobada la imatge, hi va néixer un roser que va romandre (…) florit durant centenars d’anys” (p. 292), detall que, a més d’estar relacionat amb la dona (el roser simbolitza la vulva), ho faria amb la filla (la planta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Fills que naixen de la terra i dones ben preades, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i, a més, el tema de la maternitat, és “El Sant Crist trobat”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”,  de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que aquest relat té molts punts en comú (sobretot, simbòlicament) amb la llegenda “El pou de Santa Magdalena”, recopilada en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què apareix el tema de la comare i del naixement del nadó.

En el mes d’abril, en un moment en què ja començava a fer-se fosc (tret relacionat amb lo matriarcal), “Estaven picant unes lloses per aixecar-les, (…) per fer una fossa (…). Van provar-ho amb una tercera i van adonar-se que aquesta sí que cedia.

Van aixecar-la (…). Van trobar una imatge del Crist clavat en creu, amb corona imperial (…), amb els ulls oberts (…) i faixat amb una tovallola guarnida amb pedres precioses” (pp. 280-281), i que “amarava tota la terra de l’entorn, i que féu caure de genolls, davant aquell fet, els homes que estaven cavant aquella tomba per a un enterrament” (p. 281). Quant a aquest passatge, veiem un vincle de la corona (de forma circular i, per tant, femenina) amb l’aigua i amb la terra. Igualment, uns hòmens excaven i, de l’interior de la terra (la mare), n’ix un Crist (un fill, un home): el naixement del Fill de la Mare (de Nostra Senyora). La Mare de Déu, com a resultat del part, “cedeix” i, per això, la terra s’amera del fruit i de la bonesa: un nounat (ací, un fill, el Nen Jesús, plasmat com un Crist relacionat amb la mare) en bones condicions. 

Afegirem que la infantesa i, a més, el primer moment (el naixement i la maternitat) estan ben preats en les cultures matriarcalistes com també la dona: un nen amb una corona imperial, amb pedres precioses, amb els ulls oberts (com, simbòlicament, les persones curioses) i una terra fèrtil gràcies a l’aigua que hi ha penetrat amb moderació.

Igualment, hi ha un altre detall, el qual podem empiular amb la visita que fan els pastors a Betlem, per a veure el Nen Jesús: els hòmens s’agenollen davant el xiquet acabat de nàixer i, de pas, davant la mare. Per consegüent, tant la infantesa com les dones (àdhuc, quan pareixen) estan ben considerades.

Al moment, podem llegir que “totes les campanes de Tàrrega es van posar a tocar soles, sense que ningú no les empenyés” (p. 281), és a dir, que les dones (la campana enllaça amb la vagina i amb la vulva) porten la nova i… la iniciativa i, com que influeixen, “La gent, davant aquell repic (…), va sortir a finestres i balcons, alguns van sortir al carrer” (p. 281) i “la nova de la miraculosa troballa va córrer per tot Tàrrega i tothom anà a veure aquell ‘miracle’” (p. 281). Per tant, les dones arrosseguen moltes persones.

Més avant, captí un passatge, al meu coneixement, en relació amb la figura de Nostra Senyora, això sí, quan ja és vella: “una dona ja vella i orba, de casa Copons, va preguntar què era tot aquell enrenou, a la qual cosa van contestar-li:

-Han trobat una imatge del Sant Crist, quan cavaven una tomba a l’església de Sant Antoni.

-Vull anar a veure’l, acompanyeu-m’hi! -digué la vella.

-Com el vol anar a veure si no hi veu? -li contestaren.

Sigui com sigui, la vella orba va aconseguir que l’acompanyessin i, en arribar allí, veié la Santa Imatge. Havia recobrat la vista! (…) un acte de fe. El Sant Crist Trobat l’havia premiat” (p. 281). Són moltes les dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants que, per exemple, amb més de setanta anys, encara estaven fortes. En relació amb aquest passatge, adduirem que el 21 de gener del 2023 ma mare el vinculava amb la solidaritat. 

Finalment, es reflecteix que, fins i tot les dones ancianes estan ben considerades (ací, mitjançant la solidaritat) i que la bonesa i la fe estan ben valorades en les cultures matriarcals, àdhuc, per part de jóvens (recordem que, simbòlicament, Jesús és més jove que una vella i que, en el relat, també ho està).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus que emparen i dones que estimen la natura, ben considerades i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem molt trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de l’Alba”. Conta la tradició que, durant una contesa entre els carolingis (encapçalats per Carlemany) i els moros, en Tàrrega, “Carlemany, que es trobava al cim on ara hi ha l’ermita de Sant Eloi, va implorar fervorosament l’ajut de la Mare de Déu (…). De matinada, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va dir que lluités amb fe i que venceria, puix que ella no l’abandonava” (p. 268). Com veiem, el passatge esdevé en primavera (l’alba, l’inici del dia acompanyat de llum de sol) i, a més, l’home prega a la dona (ací, a Nostra Senyora) i ella li fa costat. A banda, la dona li comenta què haurà de fer. Igualment, el missatge que transmet la Mare de Déu a Carlemany és vàlid per a qualsevol moment de la vida d’una persona com també el no deixar caure ningú de bon cor.

Llavors, com que Carlemany seguí les directrius de Nostra Senyora, tot seguit, llegim “I lluità i vencé” (p. 268), motiu pel qual, “A l’indret on es trobava el gran cabdill, van aixecar-hi una capelleta” (p. 268). Cal recordar que, malgrat que ell era en el cim (simbòlicament i tot), no deixava fora el poder millorar com a persona.

Al final de la narració, podem captar lo matriarcal, com ara, quan diu que “La realitat ha estat que la gent de Tàrrega i dels pobles de la rodalia, o bé els de l’Urgell, han demostrat, en el decurs de les diverses generacions, molta veneració a la Mare de Déu de l’Alba” (p. 268). En el moment d’escriure aquestes línies, 22 de maig del 2023, trobe que el fet que una població, un lloc o, per exemple, un grup de persones, aculla un sant, una santa, una marededeu, etc. no és alié a la cosmovisió que es té i que reflecteix, en bona mida, el punt de vista dels qui prenen eixa decisió (sobretot, si ja ve de generacions arrere i no del pa i circ, ni del cosmopolitisme del darrer quart del segle XX ençà). I dic això perquè els habitants, primerament, tocaven els peus en terra i ho feien amb fe.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “La Mare de Déu dels Arcs”, recopilat en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què hi ha trets en línia amb el paganisme. “Conten que una pastora que pasturava bous (…), es va adonar que un bou anava sempre en un mateix lloc (…). La pastora, encuriosida per aquest fet que es repetia feia uns dies, s’acostà vers aquell lloc (…) i pogué veure una balma o cova (…) i, allí, (…) una imatge de la Mare de Déu voltada d’unes arcades que havien format els troncs i arrels dels arbres i malesa que tapaven la cova” (p. 268). Per tant, a banda que els personatges són femenins (la bovera, el bou, la cova i Nostra Senyora), també ho són els arcs, detall que pot evocar-nos la lluna, associada amb la dona i amb la nit, dos trets de la mateixa corda. Adduirem que una balma és una cova poc fonda. ¿Una dona jove i ja en època de poder tenir fills (la cova representa l’úter) i emparada (per mitjà dels arbres i de la malesa)? Podria ser així com ho serien les arrels d’un arbre de pocs anys.

Igualment, figuren les arrels (el passat i el contacte amb la terra) i el tronc (el suport a la persona i que s’enfila amunt i s’obri a les branques d’on sorgiran les fulles i, àdhuc, flors i, més d’una vegada, fruits).

Afegirem que el matriarcalisme també es reflecteix en el passatge següent: “Quan la pastora ho comunicà al poble, van anar-hi tots i van decidir aixecar-li una capella allí mateix, a la balma” (p. 269). Per consegüent, tiraren junta, es prengué una decisió i el poble seguí cap a on anava la dona, qui encapçala el col·lectiu. A continuació, triaren nomenar-la “la Mare de Déu dels Arcs, en record de les arcades (…).

La devoció del poble de Claravalls i dels de la rodalia va ser gran i van decidir que, a una imatge de tanta devoció, li corresponia una capella més gran i no tan lluny del poble, amb la qual cosa van decidir aixecar-n’hi una altra, en un lloc més proper” (p. 269). Per consegüent, no sols acullen i positivament la dona (Nostra Senyora), mitjançant un acte que empiula amb el comunalisme, sinó que no la tracten a distància i, al capdavall, ho fan amb consideració i concebent Nostra Senyora com una part més del poble.

Finalment, direm que aquesta narració reflecteix la germanor tan estreta, en les cultures matriarcals, entre la Mare Terra (els arbres, la cova, els troncs, els indrets…), la natura i els qui es senten part d’aquestes cultures i les promouen (el detall de la proximitat final entre els habitants de la població i dels voltants i la dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, ben considerades, ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La verge de Loreto”. Un dia, uns soldats entren en un petit poble, on troben diferents edificis caiguts, “entre els quals, la petita església.

(…) N’hi havia un [= soldat] que, en lloc de fer-ne burla, s’acostà a veure si podia evitar que alguna cosa es malmetés i (…) trobà una imatge de la Mare de Déu, no gaire gran, però esculpida en pedra” (p. 231). Per tant, no sols hi ha qui 1) aprova la religiositat popular vinculada amb la dona (ací, amb Nostra Senyora), sinó que, igualment, 2) capta una Mare de Déu que, malgrat que és menuda, és forta (de pedra). A més, amb respecte i devoció, 3) “la posà dintre de la seva motxilla militar” (p. 231). Així, copsem que la dona està ben tractada i ben considerada (el soldat li fa costat).

Per això, “Aquell soldat la dugué amb ell per tots els llocs on havia d’anar i a totes les missions que havia de complir. Ja no se separà més d’ella, per tal d’evitar que ningú pogués trencar-la o llençar-la” (p. 231). Per consegüent, a més que l’home acull la part femenina (i de manera positiva) i la porta allà on va i allà on és, té la dona (ací, Nostra Senyora) com la persona que més li aplanarà el camí, el dia rere dia i que el salva. Adduirem que, de la mateixa manera que en lo eròtic i en lo sexual (quant a les cultures matriarcalistes), ací hi ha semblança: la defendrà de qualsevol intent extern de fer-la destrossar o de menyspreu. En aquest sentit, podríem enllaçar un paral·lelisme entre lo físic (la imatge de la Mare de Déu) i lo psicològic (les dones). Trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim “I, com si aquella Verge el protegís de totes les missions encomanades, se’n va sortir molt bé” (p. 231).

A banda, “un dia que, al soldat, li fou concedit un permís” (p. 231), se’n va a passar uns dies amb els seus, “Però no s’oblidà pas de posar dintre el mocador aquella imatge (…).

S’acomiadà de tots i emprengué el camí” (p. 231).

Ara bé, a mitjan recorregut, “quan ja es disposava a marxar, carregant-se el mocador al coll, notà que no el podia aixecar” (p. 231). I, com que li ocorria més vegades, al capdavall, “comprengué que era la imatge de la Mare de Déu, que volia quedar-se allí. La deixà amb tot el respecte i continuà camí vers la seva llar, quan, per l’horitzó” (p. 232), començaven a lluir els primers raigs de sol, detall que té a veure amb l’esperança.

Més avant, la gent del poble copsaren la petita imatge i “li aixecaren una ermita, en la qual fou entronitzada” (p. 232). Així, la dona (en aquest cas, la Mare de Déu), està ben considerada i, àdhuc, tractada com a reina, tret que podríem relacionar amb les formes “senyora ama”, “mestressa”  i “madona”, com a cap de la casa, com a màxim representant d’un col·lectiu i, en aquest relat, d’una ermita (construcció que representa una evolució dels santuaris pagans).

A banda, encara que li volien fer unes ermites noves, formoses i grans, ella preferia aquella, la primera, motiu pel qual “els vilatans comprengueren que (…) ‘la mateta’ (…) era el lloc escollit per la Madona.

Aleshores, en vistes dels fets, decidiren fer l’actual capella, que llavors era als afores del poble, i aquesta, una vegada acabada, no caigué, pel qual hi traslladaren la imatge i s’adonaren que, des d’aquest lloc actual, es veia ‘la Mateta’, el lloc on volgué quedar-se la imatge del farcell que duia el soldat i que allí la trobaren els del poble” (p. 232). Afegirem que el fet que la imatge aparegués en un lloc als afores del poble és prou comú en narracions amb marededeus trobades. Igualment,  accepten fer lo que ella tria i hi ha una bona panoràmica, com sol passar en moltes ermites i en santuaris que, més d’una vegada, es bastiren, fins i tot, en la banda més alta d’una contrada.

Finalment, el poble té en gran estima aquesta Mare de Déu, “al qual ella protegeix” (p. 232), així com una mare ho fa als seus fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones ben considerades, amb bona empatia, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’olla d’or”. Al principi, llegim que, un dia, un rei musulmà que portava un castell “va haver de deixar-lo per anar a lluitar contra els cristians i fou la seva bella filla la que en quedà al càrrec” (p. 155). Aquest tret reflecteix que la dona està ben considerada i que, a més, el pare es fia de la capacitat de la jove per a remenar les cireres.

Ara bé, hi havia un pretendent que volia casar-se amb ella i a qui la jove no acceptava. Això fa que l’aspirant convertesca la noia en una serp.

Però, ràpidament, “Els vassalls que havien presenciat l’encanteri van córrer a avisar el seu senyor, el qual va retornar a galop de cavall fins a l’indret del seu bastió casteller” (p. 156) i prometé “que donaria una olla plena d’or a aquell que aconseguís de desencantar-la.

Un jove cristià, enamorat en silenci de la jove mora, es va decidir a dur a terme l’empresa, però no per la recompensa” (p. 156). Per tant, copsem lo matriarcal, com ara, l’olla (recipient), el silenci i que es considera que la dona ha d’estar ben tractada.

El minyó s’acosta a la xicota (en aquest passatge, en forma de serp), per a introduir-li unes herbes (detall que indica entrada i amb què, de nou, es reflecteix el matriarcalisme). I, al moment de fer-ho ell, “La noia havia recuperat la seva personalitat” i, dins del castell, “encara hi havia l’olla plena d’or, recompensa del desencantador.

La noia i el jove van marxar d’aquestes contrades” (p. 156), per a fer la seua vida.

En el relat que ve a continuació, “La capella de Santes Creus”, també captem lo matriarcal, per exemple, quan llegim que la pubilla d’un senyor, molt oberta, des de la torre, albirava “la gent que veia passar per fora o en la llunyania (…), que treballava, que es movia. Saber d’ells i preocupar-se per les seves vides” (p. 157), com a “futura senyora de la contrada” (p. 157), en línia amb l’arquetip del rei. Però, com que el pare no li aplanava el camí, “Deia, a la mare, que volia tornar-se oreneta per volar lliure arreu de la terra solsonina” (p. 157).

La mare, molt receptiva i amb bona empatia, “la consolava dient-li que un dia es casaria i que el seu espòs la portaria en un llarg viatge per terres que ara no podia ni somiar” (p. 157).

A continuació, la mare aconsegueix que el pare cedesca: “La mare va insistir al casteller perquè permetés casar la seva filla i, (…) amb els dies, (…) accedí” (p. 157).

Però, com que, quan estava a punt de casar-se, mor el jove amb qui ho faria, la mare i la filla “Van agafar el camí i, en la carena de l’obaga negra, basteixen una senzilla casa i una esglesiola dedicada a Santes Creus” (p. 157). Per consegüent, no sols les dones emprenen, sinó que, igualment, construeixen el seu futur. A més, erigeixen en un espai pla (com l’elefant femella que, en Nepal, estava lligat a un pal que, en la banda superior, acabava en llis, mentres que el mascle ho feia en u que finia en punta cap amunt), fosc (l’obaga) i xicotet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones receptives a lo eròtic, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “La Fustots”, la qual és semblant a la rondalla “El bon cagar”. Un pare tenia tres filles, totes garrides i formoses, volia saber si corresponien al seu amor i un dia els demana com l’estimaven: “la més gran li va dir que l’estimava com el pa; la mitjana, com el vi; i la més petita va dir-li que l’estimava com la sal” (p. 97). El pare, com que tenia la sal com a poca cosa, manà els seus criats que, immediatament, l’agafassen, que la matassen i que, en acabant, li portassen “una ampolleta de sang i el dit més gros del peu.

Mes els criats (…), agafaren una gallina que, a l’ésser al mig del bosc, mataren (…), llevaren el dit a la noia i la deixaren” (p. 97). Llavors, ella se’n va i, tot caminant, aplega a una pagesia, en què l’acullen per a guardar les oques “i li feren uns socs i vestit de trossets de fusta que, per això, l’anomenaven la Fustots”. Com veiem, es fa al·lusió a la fusta, un tret relacionat amb lo matriarcal.

A banda, ella en tenia “un tot d’or i plomes de canari i, cada vegada que anava a guardar les oques, se’l posava” (p. 97), tres detalls eròtics i, a més, en vincle amb lo masculí: l’or, la ploma (el penis) i el canari (el membre viril).

Un poc després, llegim que, “un dia, mentres estava guardant les oques, s’ensopegà a passar el fill del rei, qui, com la veié tan ben vestida, tota d’or i plomes i tan formosa, s’hi acostà” (p. 98) molt obert i li diu que no corresponia a la jove fer una feina com eixa, “essent-ne tan gentil i bella” (p. 98). Aleshores, ella li contà com hi havia aplegat i “el príncep se n’agradà i se l’endugué al palau dels seus pares” (p. 98). Cal dir que la dona, des del primer moment, està ben considerada per l’home.

Igualment, veiem que el príncep, ben prompte, la pren per esposa, es casen i convidaren a les noces “al pare i a les germanes de la noia” (p. 98) i sense sal en la vianda.

Durant el dinar, ningú trobà gustós els menjars, el rei comenta al príncep que “trobava la vianda tan dolça, que semblava que no haguessin tirat gens de sal a l’olla” (p. 98) i el jove li respon que tenia a veure amb el fet que, una vegada, el pare de la jove havia desestimat la sal i, per això, “ell havia cregut que no devia posar-ne a la vianda” (p. 98).

Finalment, el pare i les germanes veieren “la sua filla i germana per sols sos mèrits posada en tan alt lloc” (p. 98), l’abraçaren, li comenten que ara copsen lo molt que la jove estimava son pare, ella els accepta i foren tots molt contents i feliços (p. 98).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades i fortes i pageses amb iniciativa i creatives

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, “Content i enganyat”, la qual figura en l’obra de Pep Coll, exposa trets que la fan coincidir amb altres relats. Un llop “va veure una guineu dalt d’una roca menjant amb delit un tinyol[1] molt gros de pa. El llop (…) s’hi va acostar per recollir les molletes que li queien, a la guineu:

-Ai, companya, si les molletes són tan bones, com deu ser el tinyol! Digues, d’on treus el pa?” (p. 157). Com veiem, la rabosa és qui fa de cap i està ben considerada: es troba en una roca (símbol de fortalesa) i, a més, dalt (símbol de poder o, ací, podríem dir que de reina, així com la dona ho fa en la tradició matriarcal). A banda, la guineu (la dona) compta amb un pa gros, mentres que el llop (l’home) es fa amb les miques.

Més avant, copsem que “El llop, sense dir ni burro ni ase, va anar-se’n pensatiu, imaginant l’àpat que l’esperava i ja no recensava[2] esperant l’hora d’anar a estirar la corda del campanar” (p. 157). És a dir, que, entre la dona (la rabosa) i l’home (el llop), la figura del somiatruites va unida a lo masculí.

“L’endemà, tan bon punt van ser a l’església, la guineu, que era més viva que la fam, va lligar la cua del llop a la corda de les campanes” (p. 157), li diu que no deixe d’estirar-la i ell acull les promeses de la rabosa, perquè, així, el llop considerava que es faria la fartanada més gran de sa vida. Per consegüent, ell accepta els dictats de la guineu (la dona), com en moltes famílies catalanoparlants amb parelles nascudes abans de 1920, però sense que això comportàs cap intent d’humiliació cap al marit, ni de menyspreu de l’home cap a la muller.

Tot seguit, en sonar les campanes, “les dones del poble (…) van aplegar-se per anar a veure quina nova era aquella” (p. 157), veuen el llop i “el van deixar per terra, esmorteït del tot” (p. 157). Com veiem, la decisió ha sorgit arran d’una reunió i no, per exemple, per plaer d’una de les dones (entre altres coses, fortes). A més a més, en un passatge posterior, llegim que el seguien “dones, gossos i canalla” (p. 158), mentres que la guineu “no va parar d’entrar en corrals i cases de poble, enxampant gallines i conills a cor què vols” (p. 158).

En la rondalla pallaresa següent, “La boïga de la discòrdia”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, també captem el matriarcalisme i, de nou, apareixen un llop i una rabosa. Un dia, tots dos “van decidir de reunir-se per tal de buscar conjuntament una sortida a aquella situació (…):

-Per què no fem com els nostres enemics, els hòmens? -proposà la guineu.

-Què vols dir? -preguntà el llop, a qui sempre costava una mica d’entendre les coses.

-Sí, home. Mira: (…) dediquem-nos a cultivar els trossos com fan els pagesos! -aclarí la rabosa” (p. 159).

Per tant, el relat trau l’aplec (com en moltes cases, entre l’home i la dona), una dona amb estratègies, amb més iniciativa que el marit (ací reflectit en el llop) i, a més, amb esperit emprenedor (una tasca en els horts).

Tot seguit, la narració és semblant a altres en què apareixen la rabosa, el llop i un pot de mel, amb la diferència que ací empiulem amb rondalles en què figuren plantes que creixen cap amunt i plantes que ho fan cap avall. Al final del relat, el llop “féu jurar a la seua companya que mai més no el tornaria a enganyar.

-Després de corbellar de sol a sol com una persona, confio que mai més no em faràs beure amb una orella de ruc! M’ho jures?

-T’ho juro (…). Mira: (…) un any triaràs tu i, l’altre, jo. Comencem doncs aquest any. A veure, ¿quins fruits et vols quedar, tu: els de la terra cap amunt, o bé els de la terra cap avall?

-Doncs… -rumiava el llop-. Tot lo que cresca sobre la terra! (…).

Aquell any van sembrar trumfes” (p. 161), o siga, creïlles.

I, com podem veure, ella és qui porta la iniciativa com també ho farà el segon any, quan el llop li acceptarà (però n’eixirà guanyant ella) de sembrar cap amunt: el blat. I tot perquè, com li diu la guineu, “a la terra (…), li va molt bé això d’alternar els productes” (p. 161). Per això, podem dir que la rabosa va en línia amb la cultura matriarcal de la pagesia: l’alternança de productes, tan interessant com el canvi d’activitats (per a afavorir la creativitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, llegim que, per exemple, en el Pallars, el terme “tinyol” fa al·lusió a “Pa sencer, sobretot el que passa de quatre lliures”.

[2] “Recensar” vol dir “estar tranquil”.

La Mare Terra en la pagesia matriarcal catalana, saviesa i dones garrides i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El cas de la Nineta del Culleraire”, el qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “La Nineta de cal Culleraire era allò que se’n diu ‘una bona polla’. Una de les millors i ben plantades mosses d’Avellanos. Tota la farda[1], ja de ben xica, li havia anat al darrera; i, ara que era casadeta, els fadrins li feien la cort” (p. 152) i, per tant, la dona és presentada com una persona garrida i a qui els xicons complaïen.

Igualment, en un passatge, el seu germà “la tenia agafada pels cabells i la xinava amb tota la seua força, fins que la seua mare li va pregar que la deixés” (p. 153) perquè ell pensava que la xica podia haver estat embarassada. Com veiem, la mare es posa de part de la jove.

Una altra rondalla amb punts en comú amb aquesta és “El cas del nadó esvaït”, recopilada per Pep Coll. En Viu de Llevata, “La jove de ca l’Hostaler, l’Encarna, havia tingut feia poca cosa més de dos mesos, una criatura molt ufanosa, més rebonica que un sol.

-Aquest plançó a fe de Déu, que el tenim esquerat abans de desvetllar-lo -deia el vell de la casa” (p. 154).

A més, la mare deia que “el xic tenia més gana que mai, perquè li deixava les mamelles més escurades que les alforges del Peirot. I amb tot, li buscava la popa[2] dia i nit, com si no l’hagués alletat” (p. 154), “Fins que un bon dia, el Jaume, que era el pare del marrec, va sortir de matinada cap al molí vell de Manyanet a buscar la Grassa, una dona vella que tenia fama de fetillera i molt entesa en pocions, beuratges i herbotes” (p. 154). Com veiem, hi ha un vincle entre la mare i el fill, com en tantes rondalles i en tantes cançons eròtiques en llengua catalana anteriors a 1970, ho fan la mare i la filla.,

Tot seguit, llegim que, “Tan bon punt la dona va ser a ca l’Hostaler, va voler assabentar-se de tots els costums de la casa i, especialment, els de la mare i el nen” (p. 154). I, així, a banda que la dona vella serà qui, amb la saviesa, va a la casa a tractar d’aportar solucions, demana pels costums i per la casa (dos temes que tenen a veure amb el matriarcalisme) i, sobretot, per la relació mare/nen, detall que ens porta al tema de la maternitat.

Al capdavall, la velleta els comenta que hi ha una serpota (la serp està vinculada amb la dona i, en relats com aquest, se la presenta com la part a rebutjar) “que fa estada al prat de davant de casa i que jo he vist sobre la Roca Roja. (…) cada dia, a l’hora que l’Encarna alleta el marrec, va cap aqueixa cambra i, després d’haver adormit la mare, dóna a popar la cua al nen, mentre ella xurrupa[3]tota la llet de les popes” (p. 155). Per consegüent, la vella (amb més vivències i cultura de la vida) permet que el nen (qui representa l’home) continue amb vida i que la mare, des d’aleshores, puga alletar el fill.

Una altra rondalla de l’obra de Pep Coll i en què es reflecteix molt lo matriarcal (a més, simbòlicament) és “El drac de Saverneda”. Per a començar, se’ns diu que el Mas de Saverneda és “una casa de camp, arrecerada vora la riba esquerra de la Noguera Pallaresa (…). Rodejada d’extensos prats i d’esponeroses hortes, l’argenda de Saverneda és una de les més bones de la comarca. A més de la casa pairal, disposa de pallisses per a la pastura, magatzems per als estris del camp, corrals per a l’averia… i, fins i tot, de capella pròpia” (p. 156). En aquesta primera part del relat, captem 1) una casa, 2) de camp, 3) situada a l’esquerra (la  banda vinculada amb la dona i amb lo matriarcalista), 4) en contacte amb la natura i amb camps amb abundància, 5) aïnes per al camp, 6) animals (mitjançant el corral) i 7) una capella. Com hem dit, a la banda esquerra.

Aquests set detalls poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en l’obra “Notícia de Catalunya”, escriu sobre la Catalunya de la pagesia i de la relació amb una terra que el llaurador i els habitants d’eixes poblacions tracten amb bonesa, allò que podríem associar a la mare que els dona de mamar, com si fos la Mare Terra a qui cal considerar bé per a que ho compense amb les collites.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Sant Esteve (“la segona festa de Nadal”) i Bon Nadal.

 

Notes: [1] En el DCVB, s’indica que, per exemple, en la Ribagorça, vol dir “Mainada, conjunt d’infants”.

[2] La mamella.

[3] Xarrupar, beure xuplant.