Arxiu d'etiquetes: dones ben considerades

Dones ben considerades, garrides, el trellat i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre a cura de Rafael Beltran, i en què la maternitat té un paper important, és “Els cabells d’or”. Una xiqueta, en acostar-se cap a l’adolescència, veu com es mor sa mare. Llavors, una veïna, qui era bruixa, “admirava el treball que la xiqueta feia, així és que volia que Maria se n’anara a viure amb ella” (p. 156) i, al capdavall, la filla ho comenta amb son pare i ell li ho accepta.

Tot seguit, el narrador posa que “La xiqueta va voler anar i provar una nova vida” (p. 156), o siga, entrar en la nova fase biològica.

Com que les dues dones (la gran i la xiqueta) residien en un bosc, la bruixa “li va donar un gosset, un gatet i un conillet (…), perquè sabia que li agradaven els animalets. Maria, tots els matins eixia al pati a prendre el sol i a passejar i a jugar amb els seus animals” (pp. 156-157), fet que podríem interpretar com les primeres proves en què la mare experimentada (la vella) atorga llibertat i responsabilitat a la noia, puix que Maria fa de cap de colla d’altres i ha de liderar sa vida amb el nou paper.

Un poc després, el fill del rei la veu: “era guapa i amb els cabells d’or. A l’endemà, va tornar a passa per allí i la va veure al balcó i li demanà:

(…) -Per què no em tires un dels teus cabells d’or i jo m’agafaré i pujaré?

La xica així ho va fer, (…) però, quan ja pujava, se li va trencar” (p. 157).

Per aquest motiu, podem dir que la dona és ben considerada (és en l’escaló superior, per damunt de l’home), tot i que no fa ostentació del seu grau. A més, el fet que ell puge de categoria dependrà de la voluntat de l’al·lota, de les facilitats que done al noble. Altrament, el detall de la ruptura de la corda indica que cal que les relacions siguen mínimament fortes i, ben mirat, podria representar el primer intent de relació sexual en la vida d’ambdós. La xiqueta ho vincula amb un gosset. En el segon intent, tampoc no  qualla i ella ho atribueix al gatet. En canvi, en la tercera visita del príncep, en primer lloc, es mor el conillet i, en acabant, quan torna el príncep, ell, amb iniciativa, li demana:

“-Per què no em tires tota la mata de cabells i jo m’hi agafaré bé?

Així ho va fer ella i el príncep va poder pujar fàcilment i se la va endur” (p. 157).

Aquest darrer passatge, al meu coneixement, simbolitza tres coses: 1) la xiqueta Maria no era forta i calia que confiàs plenament en el noi, que no hi hagués un enllaç feble, 2) el jove havia de menester que no ho posàs tot en mans de Maria, que ell tingués més espenta i, com ara, que li proposàs alguna alternativa bona per a ambdós. I 3) la decisió del príncep havia de ser matriarcalista: tots dos ixen guanyant i ell no la menysprea perquè no hagués prosperat anteriorment.

Més avant, el noble i la filla mamprenen i, en eixe moment, la bruixa llança una maledicció a Maria: si es gira, tindrà la cara de ruc. I, com que ella ho fa, es compleix.

Ara bé: en arribar a la cort, el minyó, qui reconeix els punts positius de Maria, explica tota la història al rei, perquè els dos jóvens puguen casar-se.

A continuació, el monarca li diu que “et convé una dona de trellat i guapa per a ser reina” (p. 158).

Aquestes línies connecten amb les de la típica dicta, amb la diferència que no parteix d’una dona, però sí d’un home amb esperit matriarcalista: trellat (tocar els peus en terra) i garridesa (la bellesa femenina).

Immediatament, les qui també aspiraven a casar-se amb el príncep, demanen a la noia què faria. Maria els diu una cosa distinta i, així, ella trau lo millor: un brodat de seda i, en segon lloc, un gosset a qui s’havia de cuidar bé.

“Però ella el va criar bé perquè li agradaven els animals. Li feia sopetes, el dutxava, li posava colònia. Quan ja el va tindre criat, li’l va presentar al rei, el col·locà en una cistelleta plena de floretes i amb un llaç. El rei va acceptar que el de Maria era el més ben criat.

La tercera prova era criar un gat i ella també ho va fer millor que les altres” (p. 158). Per consegüent, si Maria havia tractat així els animalets, el sobirà podia pensar que… ho faria amb els fills i amb els súbdits: un exemple de bon desenvolupament de l’arquetip del rei en nexe amb la tradició vernacla catalana.

Finalment, Maria es casa amb el príncep i, en besar-la ell, la xiqueta (ara, jove) recupera la galania.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb la senyora ama acollidora i mares ben considerades

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, també es reflecteixen trets matriarcals en el relat “La dona dimoni”. Comença dient que un matrimoni de llauradors i un fill vivien en la muntanya (això és, en el punt més alt) i que, després d’unes males collites, només pogueren salvar una medalla de la Divina Aurora (per part de la dona, qui no volia vendre-la, perquè era l’única herència que tenia de sa mare). Així, la muller lliga amb sa mare.

En acabant, recorregueren diferents viles fins que “van trobar un vellet que era assegut vora una font, qui els va dir que el mas era vora la muntanya, seguint un camí” (p. 23). Tocant a aquest provecte, qui podria haver suplantat un personatge femení, és en nexe amb la font de la vida (la infantesa, de la banda alta del riu).

Més avant, es troben amb un criat del mas, qui “els va conduir a una caseta que hi havia vora el mas” (p. 23). D’aquesta manera, els tres continuen una vida senzilla, en què aquest criat, fins i tot, fa un paper paregut al de propietari, puix que és per damunt del matrimoni: “els va dir que els portaria davant l’ama del mas i que havien de ser educats i cortesos amb ella, perquè era la senyoreta” (p. 24). Per tant, la dona fa la funció de senyora ama, de madona.

Igualment, apareixen detalls matriarcalistes ben significatius: “Quan van entrar al mas, estaven molt sorpresos perquè era molt luxós per dins i la construcció, per fora, no donava la idea de tot el que hi havia dins” (p. 24), fet que empiula la cultura autòctona, perquè es considera prioritari lo femení i l’autenticitat (lo interior) i no les aparences externes.

És més: la dona, amb fortalesa, ocupa la posició més alta, simbòlicament i tot: “Per una escala de pedra van pujar al primer estatge i, darrere d’unes portes grosses, hi havia el saló on hi havia l’ama del mas” (p. 24). Altra vegada, la fama no és lo que fa que s’òbriguen les portes, sinó que ella, acollidora, les obri als nouvinguts. I tot esdevé en un passatge en què ella “Era asseguda en una cadira alta (…) i feia ganxet” (p. 24) i no cal dir que és una persona senzilla.

Llavors, la mestressa comença a donar órdens a cada u… i ella talla el bacallà:

“-Passeu, passeu -els va dir-, que vull veure-us bé. Jo sóc l’ama i m’haureu de fer cas en tot el que vos mane. Tu seràs la cuinera -a la mare-. Tu duràs les terres -al pare- i tu seràs el meu criadet -al fill-. Ara dormireu en unes cambres de la casa, per tal que estigueu més disponibles per a la faena” (p. 24).

D’aquesta manera, la madona, com en eixes contarelles en què una xica jove realitza el repartiment emblemàtic de papers, ho fa amb els tres benvinguts: la mare exerceix de cap de colla i ella du el maneig de la cuina (com encaixant amb la dita “Ell tot sol es fa es so i es ball”, en castellà, “Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”). En canvi, el pare desenvolupa la part més feixuga i representa el treballador de la terra (cal dir que la terra és la vulva i, així, ell hi és en contacte). I, quant al fill, és per davall del criat que els ha rebut: “criadet”.

Agregarem que el fill es fa unes reflexions en silenci, “mentre se’n tornava a la cuina a continuar fent-hi coses” (p. 24), o siga, a terreny feminal. Hi ha un eixart mare-fill.

Afegirem que hi havia com una mena d’eixam, tret que té relació amb la figura maternal (ací, vinculada amb la senyora ama): “li ho va presentar a la senyoreta damunt de la taula, que, altra vegada, tornava a restar parada.

Quan va acabar de sopar, altra volta, la van cridar a llevar taula i es va trobar que, de l’anyell rostit, només n’hi havia els ossos arrepelats i cap rastre de les creïlles” (pp. 24-25).

Tots aquests detalls ens exposen una dona en un ambient exuberant, en què hi ha una connexió entre els servidors, el criat que hi ha inicialment i la mestressa, signes que podríem associar a lo tel·lúric i en passatges en què l’ama és ben considerada i en què la resta de membres mantenen l’empelt amb ella, qui no n’ha despatxat ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alleten, garrides i ben considerades

General, , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha un poema de l’esmentat escriptor en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, a través de símbols, en uns versos en què l’home i la dona estan junts:

“¿Saps els topants de l’espluga gatosa

Amb llet i mel latents de fonts furtives

On peixen els ocells nodrisses forasteres?

¿I els canarons dels horts amb remoreigs de lluna

I passos riallers per les palanques,

Quan veus d’enlloc en canyars invisibles

Imiten les tonades tropicals?” (p. 110).

 

D’aquesta manera, la dona connecta amb la cova (els seus genitals), amb el gat (un animal que, en les rondalles, sol lligar amb lo femení), en un ambient tel·lúric (els topants), ella és font de vida i de suavitat en les relacions (la llet i la mel), fins i tot, amb els qui vénen de fora (els pardals, això és, els hòmens). Altrament, hi ha delectació de la sexualitat i en què l’home (els canyissos, les palanques, això és, el penis) li segueix les indicacions (ací representada per lo tropical, així com, en alguns anuncis de desodorants per a dones, el paisatge és de terres tropicals).

Ben mirat, hi ha una part del poema referida al contacte entre tots dos, potser, de nit i en què ell besa la terra (a ella):

        “(Quan dia i nit són uns, i el mar batega

Sota el mantell cremós de delirants meduses.)

Pintarem de vermell les fecundes barcasses (…).

Baixarem pels barrancs que porten a les cales,

-Negra com ets! (…)

He besat la teva ombra en oasis de fulla” (p. 111).

 

Com podem veure, ens trobem davant una dona jove, en el llit, en edat de tenir fills, possiblement, forta, ben guarnida i que, a més, se’n va cap a la mar i, de pas, uneix la terra i l’aigua (barrancs i cales).

Sobre la besada, direm que lliga amb els pèls del pubis.

Finalment, ella li fa com la mare quan alleta i, de rebot, li dóna vida. Com a mostra, el poeta empra molt de vocabulari en nexe amb les mamelles, les quals compara amb fonts:

       “(-Omplin els brolls gelius de les clares cisternes,

Ells dolls bicorns, els cossis corallers!-)” (p. 111).

 

Cal dir que un bicorn és un capell de dues puntes, en aquest seny, en al·lusió al penis i, per consegüent, al prepuci de l’home.

Un altre escriptor que hem triat per a la recerca és Joan Maragall (1860-1911). Així, en els primers versos de la composició “Haidé”, capim la bona consideració cap a la dona:

“Ella digué son nom: llavors la vella,

que li era a la vora, va dir: -Per quin sant és?-

I respongué l’amiga amb els ulls riallers:

-Això rai, tant se val, la santa és ella” (p. 121).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, xiquets deixondits i hòmens que defenen la dona i oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El seculòrum i la seculera”. Un dia, un rector diu uns mots a un xiquet que anava a l’església de bon matí, quan el capellà ho feia. Aleshores, el xiquet li demana el motiu i l’home li respon que “havia de casar una xica. I, com que el mossén tenia ganes de gitar-se amb la xica, diu a la jove:

-Marieta: no puc casar-te: ets condemnada.

Ella li diu:

-Com? Doncs no em case.

-Si vols que el case, demà, (…) véns pel meu corral. Entres per allí i jo el confesse i no ets condemnada.

Més avant, el capellà, diu al xiquet que anava a l’església:

-Mira: demà donaré un duro a qui vinga més prompte” (p. 147).

Llavors, el xiquet, com que veu que, si se’n va a l’església i hi aplega tard, el rector no li donarà el present, decideix gitar-se en el temple.

A mitjan nit, el xiquet fa camí cap al corral, “on hi havia una figuera” (p. 147), un arbre que apareix en moltes contarelles i que empiula amb lo femení.

En el passatge següent, el xiquet veu que el rector i la xica ixen per la porta falsa i que el religiós diu a la fadrina:
“-Mira! El seculòrum i la seculera. Açò és ‘el seculòrum’; lo altre és ‘la seculera’. Mira: ja ets casada.

I el xiquet, de dalt de l’arbre estant,  ¡mare meua!, ho veia.

L’endemà, de matí, quan varen pegar tots a missa, tots a casar la xica, el rector diu als xiquets:

-Vinga! Vejam qui ha vingut més prompte” (pp. 147-148).

Després, dos xiquets li diuen que ho han estat ells i, quan passa al tercer (qui havia estat en la figuera), el capellà li comenta:

“-Mira: ¿no em véns mai i vindràs tu?

Llavors, el xiquet li diu:

-Mire, senyor rector: done’m el duro, que jo l’he guanyat.

-¡Mira si te’l donaré, a tu…!

Al capdavall, el xiquet li respon:

-Mire, senyor rector: quan el seculòrum entrava en la seculera, jo me feia la mà dalt la figuera” (p. 148).

Una altra contarella recopilada pel folklorista de Tàrbena, i que és coneguda, és “Senyora Maria, trico!”, una defensa de la dona. Dos germans fadrins vivien junt amb una germana que solia cosir en una cambra que donava al carrer i tenien una almàssera d’oli. El capellà passava tots els dies per allí i la saludava amb un “Senyora Maria, trico!” (p. 154).

Un dia, la jove ho comenta als germans i ells li proposen donar hora al rector. “Els germans estaven amagats dins de casa i, quan el rector hi entra, (…) agafen el capellà, l’enganxen a la safa de moldre olives” (pp. 154-155) i el mamprenen i li fan moldre’n.

L’endemà, de matí, la senyora se’n va anar a missa i, de fora estant, diu al capellà:

“-Senyor rector, trico!

I ell, sense ajornar-ho, li respon:

-Ni trico, ni traco!:

si el teu germà vol moldre olives,

que es compre un matxo” (p. 155).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i que salven

General, , , , ,

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguanta la corda i rep el marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller. Altrament, en diferents passatges, el sagristà també fa lo que ella ordena fins que, al capdavall, la corda cau amb Quico (amb calçotets i agenollat), qui diu al marit “mira, perdona’m. Vols que rese?

I aquell li respon: (…)

-Corre, corre, ix cap al carrer! Ix cap al carrer! -i se’n va anar cap al carrer.

En acabant, el marit ix al carrer i diu al sagristà:

-La meua dona és més bona que el pa! Aneu vosté a tocar-vos totes, lo que vullgueu, però jo no vos he de fer cas! Per a què xarreu d’ella?

Llavors, el marit encara va donar la raó a la dona.

Veges per a què en xarren que el sagristà va a veure-la totes les nits! I el sagristà ha vingut i s’ha agenollat a fer resos!’” (p. 124).

Per consegüent, el marit es posa de part de la muller, la defensa, se l’estima i, com a mostra, el sagristà depén de la dona.

Una altra contarella, “L’os”, de temes pareguts i recopilada en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, apareix amb detalls en què capim el matriarcalisme: “Puix estò era una dona que tenia un amant, a qui va fer una contrasenya que, quan vinguera i el marit estava en casa, ella li deixava un os en la finestra perquè no tocara i perquè no podia entrar-hi” (p. 124). Així, la dona és qui marca el compàs, qui dicta què haurà de fer ell.

Passa que un dia se li oblidà posar-hi l’os i l’amant diu:

“-Doncs, bé: hi entre -i va tocar.

Llavors, el marit diu  a la dona:

-Allí fora toquen.

Ella li respon:

-Oi. Això segur que és una ànima en pena!

Aleshores, l’home diu a la muller:

-No em digues!

La dona diu al marit:

-Ara veuràs que prompte ho arregle! -i es va posar a la porta i diu a l’amant:

‘Ànima que estàs en pena,

vés a casa i pren repòs,

que està el meu marit en casa

i me s’ha oblidat de posar l’os!’.

 

I l’amant se n’anà”.

És per això que l’amant representa la tristor de la vida (mentres que la muller està amb el marit), que la dona fa el paper de jutgessa i, finalment, ell respecta les indicacions femenines.

Una altra rondalla que hem trobat en diferents fonts, i que recull el llibre del folklorista tarbener, és “El barret”. Així, un home se’n va a segar a l’Aragó i la dona “es va fer un estimat. Llavors, les veïnes deien:

-El xicon… Pobret: l’home, per allí, fet un negre segant (…); i ella, aquí, fent la gossa. En venir, li ho hem de dir tot! En venir ell, li ho diem tot!” (p. 125).

Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, les veïnes, totes decidides a dir-ho a l’home (pp. 125-126).

Ben mirat, la muller, lo primer que fa és comentar-ho a l’home, qui, finalment, fa lo que li diu la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, generoses i amb enginy

General, , , , ,

Continuant amb la contarella “La madrastra vanitosa”, recopilada pel català Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en l’esmentada obra, la reina decideix anar cap on viu na Marianneta i, en passar per davant de la cova (la mare), diu a la fillastra:

“-Oh, noia! Em volguessis fer una caritat…

-Prou: acosteu-vos” (p. 173).

Tot seguit, la sobirana, recorrent a una poma, tempta la fillastra, qui cau a terra. Llavors, la madrastra se’n va corrents i, quan, al vespre, els homenets veuen que no podien fer res per salvar la xica, l’estenen damunt del llit (p. 173).

En el passatge posterior, com que el rei donava per fet que la seua filla s’havia mort, es dedica a la cacera. Ara bé: un dia passa “per davant de la casa dels homenets.

Aquests, en veure’l, sense saber qui era, el convidaren a reposar en llur cova; i, quan hi entrà i va saber que tenien una noia morta i la veié i, demanant demanant, va saber que era la seva Marianneta (…), digué als homenets que, ja que l’havia perduda viva, que la hi deixessin tenir i emportar-se-la’n morta” (pp. 173-174).

Com podem veure, tant quan la reina demana caritat com també ara, hi ha generositat i obertura cap a qui ve de fora. I, en el cas del monarca, capim un tret present en moltíssimes narracions vernacles en què apareix el personatge: la seua disposició a tenir en compte tots els qui viuen en la terra que ell governa, això és, tots els súbdits, no sols els membres de la noblesa i els qui ocupen alts càrrecs eclesials o militars. Aquest detall connecta amb el matriarcalisme.

No debades, en acabant, el narrador indica que, “com que els homenets van trobar molt justa la petició, la carregà sobre el cavall i se l’endugué. (…) el rei, que mirava aquella cara tan bonica de la seva filla, notà que una cosa estava a punt de sortir-li per la boca i que, a mesura que en sortia, la noia recobrava les colors” (p. 174). Aquests mots tornen a reflectir el nexe que hi ha entre el pare en les cultures matriarcalistes, la maternitat (activitat també compartida per l’home, sense necessitat de cursets, ni de conferències sobre el tema) i com el parent no pretén deixar caure la xica, sinó que està disposat a fer-li costat i a respondre-li amb bona consideració:

“Ell, que li treu allò de la boca i la noia arrenca un sospir i obre els ulls.

-Marianneta! Que em coneixes? Sóc el teu pare.

-Sí!

-Digues, filleta: ¿com has estat a punt de morir? Què t’han fet?

La noia, aleshores, va assabentar-lo de tot (…).

El rei va arribar al palau amb la seua filla i va fer empresonar la seva dona” (p. 174).

Finalment, podríem dir que el sobirà s’interessa pel demà (la seua filla), per qui, anys a venir, podria heretar el seu reialme, i que les seues paraules evoquen les que, més d’una vegada, oïm en boca de mares que estan al costat de xiquets de pocs anys.

Una altra contalla que apareix en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les someres del Mas d’En Trilla”. En un mas on hi havia tres germanes fadrines i de mitjana edat, es presenten tres hòmens que, com que sabien que eren riques, havien decidit anar-hi per si es casaven.

Aquestes dones sempre eixien guanyant: “havien esdevingut famoses per les passades que jugaven als visitaires” (p. 175). Com a exemple, al primer, un hereu d’Urgell (pp.  175-176), el reben amb molt de compliment i li diuen que, “en aquesta casa, els rucs no els abeurem fins que han acabat de menjar” (p. 178).

Al segon, petit, l’acompanyen a una cambra amb molts matalaps i amb una escala molt alta per a pujar.

I, al tercer, un home galant i de principis, quan ja se n’havia anat del mas, obri l’obsequi que li havien fet… i, en una font, veu que, “Entre els pans, hi havia també… una carabasseta” (p. 180).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mestresses i xiques ben tractades i agraïdes i hòmens pacífics

General, , , ,

Prosseguint amb aquesta rondalla, el folklorista de Castellserà indica que, com que “La noia sabia prou bé la lleialtat i l’honradesa d’aquells criats (…), anà on ells la conduïren” (p. 165). Així, ja en un bosc, li diuen “ té n’has d’anar ben lluny, ben lluny, on no et pugui trobar mai la madrastra (…).

Així ho féu. Tota soleta, comença a caminar bosc endins fins que la nit li vingué a sobre” (p. 166) i es posà al peu d’un arbre.

En altres paraules, els dos hòmens afavoreixen que ella romanga amb vida i, després, la princesa s’acosta, simbòlicament, a la mare: en plena obagor, de nit i l’arbre. I, més encara: durant la matinada (un moment de foscúria del dia), “descobrí l’entrada d’una cova” (un altre tret femení).

Agregarem que, com en altres contalles, la jove farà de cap de colla dels qui hi vivien, uns homenets petits que veieren “una noia tan extraordinàriament formosa que dormia tota tranquil·la en un dels llits (…), se li posaren al voltant del llit, com si vetllessin el seu somni; cap d’ells no gosava respirar fort (…).

En veure aquells homes (…) i en actitud tan pacífica, els demanà:

-On sóc?

-Aquí: en el bosc. Qui ets, tu, noia?

-Sóc la filla del rei (…), però els homes que m’havien de matar no han volgut fer-ho i m’han deixat fer camí.

-I ara: què penses fer? (…) Si et vols estar aquí amb nosaltres, seràs la mestressa. (…) nosaltres et portarem tot el que demanis. Com et diuen?

-Marianneta!” (pp. 167-168).

En aquest passatge, es plasmen 1) detalls que hem trobat, per exemple, en el ball dels cossiers (de Mallorca, amb hòmens que dansen al voltant de la dona), 2) una actitud masculina i receptiva a la noia, 3) el fet que na Marianneta torna a ser ben tractada per hòmens, 4) la sinceritat amb què la princesa els parla i, al capdavall, 5) el seny de l’hospitalitat i el fet que la dona és ben considerada.

En eixe ambient, “La Marianneta es trobava a la cova com el peix a l’aigua. Aquells homenets se l’estimaven com a la nineta de llurs ulls. Li varen portar vestits i li portaven cada dia un obsequi o altre, i ella passava molt bé el temps fent-los el menjar i endreçant la cova” (p. 169).

En escriure aquestes línies el 16 d’octubre del 2025, em vingué al pensament el tema de l’arquetip del rei: els xicotets (que podrien ser tractats com a súbdits i amb menyspreu, com ara, pel fet de no ser de la noblesa) enllacen molt bé amb la fadrina i hi ha com un empelt (malgrat que la dona és filla del sobirà). Això ho expressen mitjançant els presents que, com a agraïment, li atorguen cada dia (confiança contínua i esperança). Altrament, encara que la princesa gestiona els aliments (els quals, com a símbols, podrien equivaldre als tributs a qui regenta), na Marianneta els transforma en menjar per a tots… en una mena de regne en territori femení (la balma de la reproducció maternal representada per la vulva) en què hi ha bona avinença (l’endreçament, com si fos el llaurador que elimina la mala herba del camp).

Mentrestant, la reina, interessada per la seua bellesa, “Se’n va anar a trobar una bruixa i li va dir que desitjava fer perdre la fillastra” (pp. 170-171). En passar la bruixa, vestida de marxanta, per la cova, aconsegueix temptar amb una pinta bonica la fillastra i fer que la  princesa s’adorma. Per consegüent, la reina recorre a una dona sàvia (la bruixa) i que empiula amb la tradició comercial i emprenedora en els Pobles matriarcalistes.

En regressar del treball els hòmens, veieren na Marianneta estesa. Llavors, la posen en un llit, li trauen la pinta que hi havia clavada en el cap de la xica i li addueixen que eixa bruixa era “una mala dona enviada per la teva madrastra per fer-te perdre” (p. 172). Podríem dir que ells fan un poc el paper de mestres de la vida, per a la filla del rei, i que ella rep de bon gust lo que li comenten.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que pacten, filles ben considerades i fills amb espenta

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en el llibre “Aplec de rondalles”, i en què capim trets matriarcalistes, és “Els set germans abandonats”, la qual també ha estat recopilada en altres indrets catalanoparlants. Així, un pare i una mare tenien set fills petitets i, com que la família era pobra, els pares comenten “Demà, els farem alçar abans que s’hi vegi, els portarem a un bosc, molt lluny i, quan hi serem, els direm que s’esperin allí, que hem d’anar a una masia d’allà a prop, i ens n’anirem cap a casa i ells ja s’arreglaran” (p. 118 i 120).

Passa que el germà gran, amb reflexos i amb espenta, quan l’endemà els cridarà son pare, “es va vestir més aviat que els altres i va anar al carrer i s’omplí les butxaques de pedretes per tirar-les pel camí que fessin” (p. 120). I, com en versions semblants, el fill major farà de cap de colla dels germans i, fins i tot, de guia:

“-No ploreu, que jo us portaré a casa. Seguiu-me.

Els sis germans van seguir llur germà més gran i (…) van arribar a casa” (p. 120).

En aplegar a casa, aquest germà diu als pares com han aconseguit tornar.

Llavors, el pare ho intenta una segona vegada i, ara sí, els xiquets perden la pista, perquè el gran deixava caure trossets de pa,… però, com que els ocells es menjaven el pa, el germà major cerca una opció per a tots set. Així, se n’apuja a un arbre, veu una llumeta llunyana i trien fer via cap a aquell lloc.

Sobre aquests dos passatges, hi ha fonts que consideren que es tracta del pas de xiquet a jove (en l’adolescència).

En acabant, arriben a una casa i els rep una velleta (qui en fa de mestressa), qui era casada amb un gegant i que fa un pacte amb el germà gran:

“-Com vulgueu -va respondre la velleta-. Jo ja faré tot el que pugui perquè no us digui res” (p. 122). Per tant, es fa lo que vol la dona i recorrent a acords, un tret molt propi dels Pobles matriarcalistes com també ho fan en un passatge posterior.

Un altre moment en què captem lo matriarcal és quan el narrador diu que “Els van posar en un llit tots set i, a l’altre costat, hi havia un altre llit, en el qual dormien set filles del gegant, cada una amb una corona al cap” (p. 123). En altres paraules, lo femení roman per damunt de lo masculí (les xiques, reines de la seua vida); en canvi, els set germans, com si fossen convidats.

 Ara bé, a mitjan nit, “el germà més gran s’alça i pren les corones de les set filles (…) i les posa al cap dels seus germans i al seu” (p. 123) i enganya el gegant, fent-li creure que les filles eren qui portaven les corones. Per això, en tocar-los-les el tità talla el cap de les filles.

Quan el gegant ja fou fora, el germà més major crida els altres sis perquè facen camí i, al capdavall, s’endinsen en una cova (p.  124). O siga, que passen a una altra mare que els acull.

A continuació, el tità, en saber què havien fet els xics, es posa unes botes per a anar més ràpid i s’acosta a la cova.

Finalment, el germà major se’n torna a la casa on vivia la velleta i, després d’aprofitar-se de la bonesa de l’anciana, tots se n’anaren cap a casa, carregats de cabals i els pares els abraçaren d’u a u i, a partir de llavors, pares i fills visqueren sempre junts. A banda, els fills ja ho fan com a jóvens, perquè han superat el ritu de pas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis que recompensen, ancianes ben considerades i pares que tornen a la mare

General, , , , , , ,

Tornant a la contalla “Els quatre germans que se surten de tot”, recollida per Valeri Serra i Boldú en l’obra “Aplec de rondalles”, copsem que, tot just passat un any, els quatre germans es reuneixen en el punt per on havien fet camí, cada u explicà les seues aventures i se n’anaren “a veure llur pare, que els va rebre amb els braços oberts i (…) els va demanar quin ofici feien” (p. 105).

Altrament, els comenta que voldria saber si tots quatre se n’eixirien de tot i, primerament, diu al més gran: “vejam si saps dir-me de què és el niu que hi ha a sota del cirerer de l’hort i què hi ha dins.

Ell, que agafa la ullera, mira l’arbre i diu:

-És un niu de caderneres; hi ha quatre ous i la vella que dorm” (p. 105).

Aleshores, el pare diu al que feia de lladre:

“-Tu, vés a veure si ton germà diu la veritat i portes els ous aquí; però la vella no s’ha de moure” (p. 105).

I així ho fa el lladre.

Sobre aquests apartats, ens resulta significativa l’actitud del pare en pro de fills resolutius,… però unida al bon cor (que el germà primer no mentesca) i, a més, el tractament cap a l’anciana (ací, símbol de la terra i de la mare). Enllaçant amb el fet que la provecta no s’havia de moure, Pere Riutort escriu una cosa pareguda en la seua explanació (del 2018) i ho fa amb mots que empiulen amb la tradició matriarcalista i amb el paper molt important de la Mare Terra: “ En un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure una base de llançament de coets ens va dir que, sempre que havien de fer una construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si, en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la terra amb els ossos de llurs avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa més gran que se’ls podia inferir” (p. 38).

A més, apareixen el niu (la casa materna), els ous (el nen), la velleta (Nostra Senyora, l’hivern) i dormir (la nit). Al cap i a la fi, en els Pobles matriarcalistes, es considera que la terra és la Mare que ens aporta vida i que ens alleta i, per tant, ha d’estar ben considerada i ben tractada.

En una altra prova, el pare trau que un dragó havia furtat la filla del rei i que el monarca “havia promès que, aquell qui la salvés, es casaria amb ella, per la qual cosa veia que ells quatre podien anar a veure si la salvaven” (p. 106) i, per consegüent, el parent confia en l’habilitat dels fills.

Ara bé: en aquesta contarella, no sols el protagonista alliberador és col·lectiu (els germans), sinó que “S’ho enraonaren tots quatre germans” (p. 106), fan un acord i, després, emprenen, encara que el fill gran faça de primus inter pares (de cap de colla en un grup molt democràtic i compacte, a l’estil, per exemple, de la manera de governar en Suïssa).

Agregarem que el paper de cada u dels membres resultarà bàsic en la mort del dragó. Llavors, tota la nació celebrava el retorn de la princesa i, com que els fills deien “Quin dels quatre es casarà amb la princesa?” (p. 108), i el monarca els reuneix i capta que tots hi volien casar-se i que exposaven arguments de pes, pren una decisió semblant a la narració que veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 55): lliurar a cada u un muntó de diners.

Ben mirat, el sobirà de la contalla catalana va més lluny: “jo estic molt agraït de tots vosaltres i desitjaria complir el que tinc promès, mes, (…) com que tots quatre hi teniu dret, veniu a viure aquí, amb el vostre pare, si voleu, i jo, com a premi, us donaré força riqueses perquè pugueu viure feliços tota la vostra vida” (p. 109). Per consegüent, els ofereix, els garanteix una vida pròspera i… amb la companyia paternal.

Finalment, “van viure feliços tota la vida al costat de llur pare que, ja que havia hagut de separar-se de casa seva per donar un gust als seus fills, els féu prometre que, quan es morís, l’enterrarien al cementiri del seu poblet, del qual no volia separar-se” (p. 109). És a dir, el pare, àdhuc, simbòlicament, torna a la mare (a la terra i a l’indret amb què més s’identificava) i, a banda, representa l’alt sentiment de pertinença a la terra i no cal dir que la tradició de fer acords i, de pas, d’eixir guanyant tots: el monarca, els quatre germans i ell, en un ambient molt en línia amb el comunalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, de bon cor, ben considerades i molt obertes

General, ,

Rondalles de Pineda de Mar, en l’obra “Rondallari de Pineda”, amb relats recopilats per Sara Llorens, a cura de Josefina Roma.

En aquest apartat, exposarem rondalles en què copsem el matriarcalisme, recopilades per Sara Llorens a principis del segle XX (començà en 1902) i que figuren en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma.

En la rondalla “Les estisoretes, el cabdell de fil i la pelleta”, arreplegada en 1902, veiem que una dona vídua es casa amb un home vidu que tenia una filla que “era xamoseta, creient, amable i bonica.

Cada dia anaven a rentar al riu i les dues noies es partien la feina” (p. 41), és a dir, a un lloc vinculat amb lo femení, amb l’aigua. La madrastra donava poc de sabó a la filla del marit, noia a qui, un dia, el paner li rellisca riu avall. La jove tracta d’agafar-lo però no pot.

Un poc després, “Va trobar uns fangadors i els va dir: -Déu vos guard, bons fangadors!

-Déu te guard, bona minyona!” (p. 41). Adduirem que un fangador és un home que treballa la terra amb la fanga (una pala). I, com podem veure, la dona està ben tractada. Un fet semblant esdevé, més avant, amb uns cavadors i, al capdavall, amb uns llauradors. Cal dir que, abans de trobar els hortolans, “Ella continua avall, sempre a la vora del riu” (p. 41).

La noia “continua avall, avall, com el riu. Veu una vella” (p. 41) i, mentres li feia la qüestió sobre la panera, “La vella diu: -Sí, noia. Aquí t’ho aturo.

Que contenta, ella! Ho agafa i, quan ja se n’anava, la vella li diu: -Vull que vinguis fins a casa,

Hi van” (p. 42). Com podem veure, la velleta fa costat a la jove i, la xica, en agraïment, accepta la proposta de la dona.

Tot seguit, llegim “I, al damunt de la taula, hi tenia pa negre i pa blanc, vi negre i vi blanc. Diu: -Pren el que vulguis.

La noia agafa pa negre i (…) el porró del vi negre” (p. 42), tret que enllaça amb altres narracions en què el personatge que reflecteix el matriarcalisme agafa lo més fosc, lo més vell, etc. I, quan la velleta li demana per què no havia pres els altres, li respon: “Perquè no em pertoca.  No hi estic pas avesada” (p. 42).

A continuació, passem a un fet similar, però amb roba: “La vella la va fer anar a la cambra. Va obrir un armari que era ple de vestits. N’hi havia d’indiana, n’hi havia de llana i n’hi havia de seda.

-Tria el que vulguis -va dir la vella.

La noia va triar el més senzill” (p. 42) i afig a l’anciana unes paraules, com ara, “Sempre he anat amb vestits senzills, jo” (p. 42). Cal dir que, com podem llegir en el DCVB, una indiana és roba de cotó.

I, de nou, però amb animals (ací, amb un cavall):

“Van aleshores a la cort. Hi havia un bé de Déu de cavalls ben plantats!

-Tria el que vulguis.

Ella va triar un ase que hi havia en un cap. I va marxar.

La vella va dir-li: -Quan l’ase brami, aixeca el cap.

Ella ho va fer i li va caure una estrella d’or, la cosa més enamorada” (p. 42). Per consegüent, la noia i, de pas, el matriarcalisme, enllaça amb la terra (el pa i el vi, vinculats amb el forment i amb el raïm, molt comuns en terres mediterrànies), amb una roba més bé bàsica i, finalment, amb un ase (un animal mansuet i, entre altres coses, pacient). Per això, la velleta li ho compensa amb una estrella, tret que empiula amb què la dona esta ben considerada. 

En acabant, la filla de la madrastra intervé en el relat i la mare anirà a la cort i els presentarà la seua filla (qui tenia una cua de porc, per decisió de la velleta). Ara bé, un gat apareixerà tres vegades en la cort i, a la tercera, “li tiren un bon tros de truita i el gat els acompanya sota la pastera i troben aquella noia, maca com un sol.

Quan la varen veure, amb aquella estrella d’or que lluïa tant, varen dir: -Aquesta sí que ho és!

Se la van endur i es va casar amb el rei” (p. 43).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.