Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes (comentaris)

 

Cal dir que el 25 de juny del 2022, en què comentàrem a Cati Covas que publicaríem aquest apartat de la seua crònica (i que comptàrem amb la seua aprovació), el plasmàrem en el meu mur i en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i que, en ambdós llocs, es reflectiren comentaris interessants, que exposem tot seguit. En el meu mur, el mateix dia, foren: “L’he llegit. Super, de superinteressant. M’ha agradat molt. Gràcies” (Montserrat Cortadella), “Ho trobo molt bé, Lluís. De fet, normal, la reacció de la mare.

Moltes gràcies” (Rosa Garcia Clotet), i, com ara, unes paraules d’Antonia Verdejo González[1]: “Aquests treballs i recerca i comentaris, sense les teves investigacions, no ho faríem. Gràcies un altre cop i endavant”. Li responguí que, “Des de lo més mínim, fins a lo més gran, pot ser interessant”.

Igualment, els comentaris en el grup esmentat, el 25 de juny del 2022, quant a la sexualitat que es copsa en les paraules de Catalina Oliver (besàvia de Cati Covas), foren “Encantador! Hem de tenir en compte l’època!!” (Anna Ruestes), a qui escriguí “Sí, Anna. En paraules de Pere Riutort[2], en la Mallorca de l’any 1900, un 60% de les dones sabia parlar, llegir i escriure en castellà”… i les órdens religioses hi tenien molt a veure.

 

 

Notes: [1] No hem inclòs aquest comentari, en primera línia, perquè l’àvia de què parla era d’arrels castellanes i no havia nascut en terres catalanoparlants. No obstant això, és interessant: “Acabo de llegir i m’ha recordat quan jo vaig dir que no em volia casar per l’Església. L’àvia sempre em va dir que fes a la vida lo que el meu cor em digués, sense tenir en compte què poguessen dir. La mare, no tan convençuda, però el pare, igual. Només que ella sempre havia esperat portar-me del braç, a l’església i, després de molt pensar, em vaig casar per l’Església.

En temes de sexualitat, l’àvia era una dona molt oberta i moderna pel seu temps, en què no es solia parlar gaire. Ella sempre em va aconsellar en el tema, sense embuts” (Antonia Verdejo González).

[2] En una conversa per telèfon, del 18 d’abril del 2020. Hi tenien molt a veure que, en Mallorca, s’havien creat onze organitzacions de monges que s’encarregaven d’educar, sobretot, les dones, com indicava Pere Riutort.

 

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes

 

 

Tocant el tema de l’aprovació de la dona, direm que també figura en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), quan l’autora, d’origen mallorquí, nascuda en Argentina en 1949 i, a hores d’ara, catalanoparlant, escriu sobre la sexualitat plasmada per la repadrina Catalina[2], qui havia nascut a Ses Salines (Mallorca) en el segle XIX i que, per exemple, “sabia llegir i escriure, en es segle XIX”. Afegirem que el text que plasmarem tot seguit, com escriguí a Cati Covas el 13 de juny del 2022, en un missatge, “Ompli un buit molt important, perquè és una informació que, almenys, ací, en Espanya, és tema tabú, perquè només és políticament correcte tractar sobre el matriarcalisme basc” i que “la besàvia reflecteix molt el matriarcalisme i és moderada”. Quant al darrer comentari, Cati Covas ens respongué “Eren dones molt llestes”.

En relació amb el casament i amb el punt de vista de la repadrina Catalina, Cati Covas escriu “Els seus ulls clars es banyaren en llegir notícies de la seva Bet. (…) Ella l’ajudava amb els fills petits, havia estat la seva mà dreta durant molt de temps. I ara era tan enfora… i li demanava la seva benedicció per emprendre una vida nova i formar una família. El cor d’aquesta mare oscil·lava entre la tendresa i les conviccions religioses marcades a foc. Entre la generositat de deixar-la lliure i l’egoisme de desitjar la seva ajuda. Molt li havia costat deixar-la anar-se’n, a la seva filla, però comprenia que a l’illa era difícil que pogués realitzar els seus somnis. Què podia respondre a la seva petita? Podia, des de tan lluny, influir en les seves decisions?” (p. 14). Per tant, ens trobem davant d’una dona que toca els peus a terra i que actua amb empatia i tot, cap a la jove.

Immediatament, Cati Covas afig que la repadrina Catalina obri la porta al besavi Pere, qui tornava del treball i qui, a més, li demana:

“-Què passa, dona? Per què és aquesta cara de preocupació? -indagà, amb interès.

-Acab de rebre carta de na Bet en què em conta que vol casar-se amb un jove de Marratxí, Marçal, de nom. Però diu que ell no va d’esglésies, encara que pareix bon al·lot i treballador. Tu què trobes?”. I, així, la dona va a l’home, al marit Pere.

Tot seguit, plasma l’autora:

“Mil imatges aparegueren a en Pere (…) i respongué:

-Mira, dona: es jove és un bon al·lot i, mentre els vaig veure junts, em va semblar que l’estimava sincerament. Ja hi haurà temps per a altars. No ho creus?[3]

La besàvia s’assegué a la taula, tragué paper, tinta i ploma d’un calaix i (…) començà dient:

‘Estimada Bet:

He rebut la carta en què em contes les teves intencions de realitzar un matrimoni civil amb aquest jove sabater de Marratxí. No puc negar-te que, en un primer moment, m’he preocupat pensant que viuries en pecat, filleta. Però tu ja ets gran i, si has estat capaç d’emprendre la vida lluny de nosaltres, em deman qui som jo per disposar sobre els teus sentiments.

Sigues feliç, Bet. Uneix-te a en Marçal amb la meva benedicció i la de ton pare i germans. Ho mereixes per valenta i lluitadora. Procura, això sí, en tot quant puguis, no perdre les teves devocions i la teva fe, si és que el teu marit no t’ho impedeix, com crec comprendre a través de les teves paraules.

Tal vegada, amb els anys, en Marçal canviï d’idea i la vostra unió pugui ser beneïda també per Déu Nostre Senyor. Mentrestant, comptau amb la nostra i tu amb l’estimació de qui s’orgulleix de ser ta mare.

Catalina Oliver” (pp. 14-15). Com hem pogut veure, està molt reflectit el matriarcalisme, àdhuc, en el tema de la sexualitat.

Igualment, quant a la sexualitat matriarcal, adduirem que el 25 de juny del 2022, en què posàrem un post sobre àvies o bé mares nascudes abans de 1920 i que eren atrevides, en el grup “Frases cèlebres i dites en català, Pilar Salvador Bravo ho vinculà amb la sexualitat i ho feu amb un comentari molt interessant: “La meva mare mai va parlar amb mi de sexe. En canvi, l’àvia (1897) m’ho explicava tot. Deia que mai s’havia despullat davant el seu marit, que clar que tenien relacions, però sempre amb la camisa de dormir posada i que l’home era el que havia de tenir coneixement (marxa enrere[4]). Molt curiós”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La versió que hem emprat és un esborrany de la traducció al català de Sebastià Covas Adrover, cosí de Cati Covas, que ens envià l’autora, per correu electrònic, el 3 de novembre del 2021. Agraesc el detall de Cati Covas, ja que ens permetia tractar el tema del matriarcalisme des de la perspectiva de persones que, tot i que viuen en l’estranger des de fa unes generacions (i que hi han nascut, com és el cas de Cati Covas), utilitzen la llengua catalana, la qual ha passat de generació en generació, en aquest cas, a partir de catalanoparlants d’origen mallorquí. Hem fet xicotets retocs de l’obra.

Quant al cognom Covas, el 20 de juny del 2022, ens escrigué “’Covas’ és es de sa meva família a Espanya. Però, a Argentina, ho han posat amb ‘b’”.

[2] En un missatge del 14 de juny del 2022, ens comentà “Sa meva repadrina era sa mare de Na Bet”.

[3] En un passatge posterior de l’obra, veiem que Marçal abraça el cristianisme.

[4] Relació sexual entre un home i una dona en què es retira el penis abans que hi haja ejaculació i que, per tant, la dona hi pugui restar embarassada.

Les cultures matriarcals prefereixen la moderació i toquen de peus a terra

 

Una altra rondalla en què apareix molt el jardí, la jardineria com també el tema de l’educació matriarcal, el de tocar de peus a terra i, igualment, el de la sexualitat matriarcal i que ací hem triat pel tema del jardí (perquè apareix reflectit en una dama i en una jove), és “La delicada de Gandia”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”. Així, se’ns comenta que la terra de la comarca valenciana la Safor, “és bona i fèrtil; la pluja, generosa i el clima, temperat” (p. 107) i que, malgrat que el duc n’era l’home més ric, la seua dona, la duquessa Maria, “només era feliç a l’església o al jardí del palau, quan contemplava els gesmilers, els rosers, els geranis i les altres plantes que cultivava amb el mateix amor que una mare posa en l’educació, l’alimentació i la salut dels seus fills” (p. 110). Com veiem, el narrador ja ens indica el vincle (per semblança) entre la manera de tractar les plantes i el de l’educació dels fills. I ho fa mitjançant uns trets que van molt en línia amb el matriarcalisme, com ara, la simpatia, la paciència i la bonesa. I, per això, “les plantes del jardí, agraïdes, li pagaven l’amor que ella els donava amb pomells de gesmil que feien olor de cel, roses esponjoses com les ales dels àngels i geranis” (p. 111).

Més avant, llegim que el duc i la duquessa “se n’anaren a viure a una alqueria que tenien en una muntanya on sempre bufaven vents saludables” (pp. 112-113) i, a banda, que la duquessa fa un encàrrec al mestre Damià Forment i que ell l’accepta (p. 116), en relació amb una església. En acabant, Damià Ferrer passarà a viure en el palau ducal junt amb els dos nobles i la jove Anna Maria (filla d’un germà de la noble).

El pare d’Anna Maria escriu una carta a la duquessa, “demanant-li que acollira la seua filla al palau ducal i que l’educara com hauria educat una filla, que la guiara pel bon camí i que l’ajudara a convertir-se en una dama noble, elegant i discreta, com ho era ella” (p. 118) i la duquessa ho acull i es proposa cercar un bon marit a la jove, a qui tracta com ho faria amb les plantes: amb els peus tocant a terra.

De la mateixa manera que en relació amb les plantes, “Anna Maria sabia que l’ociositat era la mare de molts vicis i per això procurava estar sempre ocupada (…) i li agradava molt la dansa, encara que no solia acudir a molts balls dels salons valencians perquè, com molts savis antics, opinava que un excés d’alegria fa perdre la decència i, a voltes, el trellat” (p. 118), paraules molt d’acord amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i amb la preferència, de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, per la moderació.

Així com la duquessa es dedicava prou a la jardineria (i a educar com amb la vegetació), la jove Anna Maria “Era una fadrina ben plantada, amb moltes ganes de viure i d’estimar; una donzella alegre que cantava sovint, quan regava les plantes o estenia la bugada; que tenia unes mans divines per als dolços i que feia goig de vore” (p. 120) i que, a més, “tenia l’ànima i les intencions tan netes com la roba, la mirada i el cos” (p. 120) i que, a banda de dur bronxes de gesmil entre els pits, per costum i per higiene, també ho feia per un amic que tenia: el jove vicari (p. 121).

I, com que “Primer és l’obligació que la devoció”, no sols, a primera hora del matí, Anna Maria anava a la col·legiata de Gandia a oir missa (p. 121), sinó que, “Després s’arromangava i ajudava les monges” (p. 121).

En un passatge posterior, captem que la duquessa Maria, àdhuc, els dies que plou, toca de peus a terra i prioritza l’obligació i la moderació. I, així, un matí va dir a Anna Maria que no eixís de casa, que Déu li perdonaria una falta molt lleu (p. 124) i, de pas, es reflecteix un detall molt vinculat amb les cultures matriarcalistes: el realisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Vingui, vingui, senyor rector”, l’erotisme matriarcal en rondalles i aprovat per dones

 

Una altra rondalla eròtica, en aquest cas, recopilada per Cels Gomis i Mestre i plasmada en el llibre Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, és “Qui es menja les figues del rector”, la qual escrivim tot seguit:

“Hi havia un rector d’un poblet que tenia a l’hort una figuera de figues de coll de dama[1], a la qual era molt afectat[2].

Cada tarda anava sota la figuera, al temps de les figues[3], mirant amb delícia les que anaven madurant[4], i llepant-se els llavis pensant en les que es menjaria l’endemà, després de prendre la xocolata. Mes arribava l’endemà i les figues madures ja no eren a l’arbre[5] i, per a més befa, al peu d’aquest, hi havia una grossa tifarada[6].

Això passava cada matí i feia desesperar de tal manera el mossèn que, si no se l’enduien els dimonis, era perquè, segons sembla, aquests no hi podien fer res amb la gent de sotana.

Endebades, el senyor rector renyava l’escolà: segur que era aquest qui se li menjava les figues. Mes aquest jurava i perjurava que no n’havia tastat ni una.

L’escolà era molt llest (com ho són, generalment, tots els escolans)[7] i un dia va entrar corrents a la cambra del senyor rector, dient-li:

-Vingui, vingui, senyor rector: ja sé qui se li menja les figues.

I, fent-lo anar sota la figuera, li va dir:

-Veu? És la majordoma, perquè la pixarada s’ajunta amb la caguerada.

-Tens raó -va exclamar el reverend-. Vet aquí una cosa en la qual jo mai no hauria caigut.


(Riudoms.)”
(pp. 94-95).

Riudoms és una població catalana de la comarca del Baix Camp.

I, com que la pixarada s’ajunta amb la caguerada, parlem, en altres paraules, de relacions sexuals entre un home i una dona. Pel llenguatge de la rondalla, el lector copsa que es tracta d’un capellà que dedica molt de temps a les jovenetes (encara que només fos per observar-les) i que elles, eixerides, feien lo que volien, motiu pel qual ell no les agafava.

Igualment, en aquesta rondalla, també es reflecteix que, malgrat que, com ara, el coneixement científic sobre la sexualitat no estigués estés entre la població, els contes, les contarelles, les cançons, les gloses, etc. permetien que la població visqués la sexualitat des d’una vessant positiva i molt oberta, en línia, òbviament, amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les que hui ens han escrit comentaris en relació amb la sexualitat i amb l’erotisme viscuts per àvies i mares nascudes abans de 1920 (alguns comentaris plasmen dones molt obertes en lo sexual), a les paraules de ma mare, en aquest tema, vinculades amb les seues àvies (“Són persones realistes” i receptives), i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, podem consultar el mot “Figa” i veiem que, quan comenta sobre la “figa de coll de dama”, diu que “és blanca o negra, amb el capoll llarg, la pell gruixuda, i la molla vermella i dolça; és de les figues considerades com a millors (or., occ., val., bal.); també en diuen figa coll de senyora (Rosselló, Empordà)”. Per tant, era un capellà que preferia dones de bona qualitat”, jóvens (vermelles) i dolces. Com diríem, col·loquialment, sabia lo que volia.

[2] Li feia molt lo eròtic.

[3] El 4 de juny del 2022 ja poguérem veure algunes entrades en Facebook en referència a les figues, fins i tot, amb alguna frase eròtica, com ara, la que diu “Ja se li veu la figa” i que, el mateix dia, havia plasmat l’amic Jose V. Sanchis Pastor en el seu mur, acompanyada d’una foto d’una figuera que en treia.

[4] Les que, si més no, es feien dones i passaven de ser adolescents a jóvens.

[5] Eren eixerides.

[6] Caguerada.

[7] Com en més d’una rondalla en què intervé, com a mínim, un escolà.

 

Dones que compensen les bones accions i que donen vida

 

Continuant amb el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha unes quantes rondalles molt curtes i vinculades amb la Mare de Déu i amb plantes, en què es plasma el matriarcalisme. Així, en “La menta i el romaní” (p. 56), llegim que, “Entre les mateixes plantes, (…) n’hi ha també de beneïdes, com el romaní, per haver-hi posat a assecar la Santíssima Verge els bolquers del seu estimadíssim infantó” (p. 56). A més, en “Les fulles de la gavarrera”[1], copsem que la dona és respectada i que ella ho compensa: “Durant la fugida a Egipte, la Mare de Déu va demanar acollida a la gavarrera, i aquesta n’hi va donar de tan bon grat que, aquella, agraïda, va fer que les seves fulles i les seves flors fossin bones per remei.

I, des d’aleshores, ho són” (p. 56).

Àdhuc, com que el matriarcalisme agraeix la bondat, en la rondalla “Per què la menta no fa llavor”, veiem que Nostra Senyora, com que la menta, durant la fugida a Egipte, descobrí on s’havien amagat la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús, li digué:

“Menta, mentidera,

floriràs i no granaràs” (p. 56).

 

I, en la pàgina 57, Emili Samper Prunera ens comenta que, en la rondalla “La menta i el gaig”, Cels Gomis publica la variant

“Tu ets menta i mentiràs,

floriràs i no granaràs”.

 

Prosseguint amb Nostra Senyora, en la rondalla “El romaní florit”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, llegim “Conten que la Verge Maria, essent al portal de Betlem, després d’haver donat a llum el seu infant Jesús i haver-li rentat els bolquers, cercava un indret on estendre’ls, quan va trobar una mata de romaní i els hi va posar al damunt. Els bolquers van eixugar-se ràpidament i la planta va quedar ben florida” (p. 57): el detall de la planta amb els bolquers (actuar de manera acollidora) fou compensat per la bonesa que li passà el Nen Jesús. I, així, captem un missatge molt en línia amb el matriarcalisme: l’actitud receptiva dona bons fruits i vida (“ben florida”, dues paraules que podríem vincular amb el renaixement primaverenc).

Veiem, per tant, que la cultura matriarcalista es posa de part de les bones accions.

Una altra rondalla curteta plasmada per Cels Gomis i relacionada amb la fugida a Egipte, “La vida eterna de la rosa de Jericó”[2], en què, durant el viatge cap a Egipte, la Mare de Déu s’ensopegà i s’agafà a la rosa de Jericó, però “sense que es desarrelés, cosa que l’alliberà de la caiguda i, per això, li concedí vida eterna, dotant-la de diversos privilegis” (p. 57), també reflecteix el matriarcalisme. En aquest relat, copsem la relació amb la terra i amb la realitat i que la dona també acull els petits detalls (la rosa de Jericó). I, de nou, la bonhomia es veu compensada per la vida i per favors.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que és una planta rosàcia.

[2] Jericó és una població palestina que apareix, per exemple, en aquest passatge bíblic relacionat amb el Nou Testament.

 

Tot seguit, afegim dues fotos de la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el tom 8 de les “Rondalles valencianes”, editades per Edicions del Bullent. En aquest passatge, es reflecteix la sexualitat matriarcal en una línia molt semblant a la de la cultura mosuo, igualment matriarcalista: la princesa és més grossa que el mig pollastre així com, en aquesta cultura asiàtica, per a lo gros o positiu, s’utilitza la paraula “mare”, mentres que lo petit es refereix com “pare”. La rondalla valenciana diu així: “I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne”

L’enllaç que posem a continuació també inclou lo que hem escrit respecte a aquesta cultura asiàtica de línia matriarcalista, en relació amb la sexualitat matriarcal i que figura en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”: https://www.mirales.es/los-mosuo-la-cultura-matriarcal-sonaba-creador-wonder-woman.

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

Les dones, en el Pallars Sobirà, en lo eròtic, trien i tenen la darrera paraula

 

En un correu electrònic de Francesc Castellano Vilamu, del 17 de juny del 2020, m’escrivia la cançó següent, de què comentà “la vaig recollir l’any 1973 a Tírvia, al Pallars Sobirà; me la va cantar un tal Esteve (junt amb la d’‘El pobre terrisser’, ja molt més coneguda) i no l’he trobat a cap cançoner. És la d’‘El pobre de Figueres’”. Diu així:

“EL POBRE DE FIGUERES

A Figueres, hi havia un home

que n’és pobre com un rat,

i, de tan pobre que n’era,

se’n volia vendre el nap.

 

Ai, xiviririviri, ai, xiviriviri.

Ja l’escolta una soltera.

Diu ‘Per mi, n’és massa llarg’.

Ja l’escolta una casada.

Diu ‘Per mi, és gruixut pel cap’.

Ja l’escolta una vídua.

Diu ‘A mi, me ve pintat!’.

Troba una porta peluda,

ja se n’hi fot de cap,

hi ha entrat amb barretina

i n’ha sortit pelat pel cap;

els morros, plens de farina,

com si l’haguessin enfarinat”.

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula, fins i tot, en triar si aprova o no els desigs sexuals de l’home. En aquest cas, sí que s’obri a l’home: quan troba una porta peluda.

Finalment, direm que el Pallars Sobirà és una comarca del Pirineu català i que està molt vinculada amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La societat valenciana és matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón)

 

“La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón, artista i presentador valencià, 1936-2009).

L’11 d’abril del 2022 trobí en Internet unes frases de Joan Monleón, un actor i presentador, publicades pel canal televisiu valencià “À Punt”, en un article titulat “Tretze frases de Joan Monleon que defineixen el poble valencià” (https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/tretze-frases-joan-monleon-defineixen-poble-valencia_1_1480345.html), a partir d’una entrevista que li havia fet la periodista Lola Bañón en 1977 i realment interessants, entre altres motius, perquè tenen molts punts en comú amb missatges que havíem rebut, amb comentaris que m’havia fet ma mare o, com ara, Pere Riutort, o bé, per exemple, amb escrits sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcalista).

Primerament, i és molt significatiu, comenta que “La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental”. I ho fa sense embuts. Tot seguit, Joan Monleón afig “Ma mare era molt realista, i això que em dedicara al teatre no ho veia amb bons ulls. ‘Fes el que et done la gana, però a les 7 del matí has d’obrir l’orxateria’, em deia ma mare. M’han ensenyat que m’he de guanyar la vida”. Doncs bé, en relació amb la frase de la mare, el pare de l’amic que estigué en el desert d’Atacama (nord de Xile) i que conegué la cultura colla, quan era jove, li deia paraules molt similars però vinculades amb el camp: de bon matí, hi anirien.

I són moltes les rondalles mallorquines en què els pares permeten que els fills es guanyen la vida com consideren millor, que emprenguen cap a altres llocs  i en què, a més, àdhuc, els fills (si més no, qui ho aconsegueix), torna a casa, arreplega el pare i tots dos fan via cap a cal rei. I, si no és un fill a un pare, més d’una vegada, ho és a una dona vella, a una jaieta.

En un altre moment de l’article, Joan Monleón deia que “Ací hi ha la transgressió valenciana que no passa en un altre lloc”. Aquesta transgressió, al meu coneixement, es plasma prou bé en una quantitat interessant de cançons eròtiques en què l’exageració (si bé moderada i mai com una exaltació) fa possible que la seriositat no hi estiga vinculada i que la sexualitat prenga un paper més en línia amb la natura, amb lo agrícola, amb la terra en què es viu i no, com ara, amb eixes cançons rudes que rebérem algunes vegades i en què l’home convida la dona no solament a prendre’s una copa (el poble matriarcal no és de festes nocturnes i de sorolls, sinó de rogle, com ara, la sardana, els balls, els castells, la muixeranga…) i a permetre que ell la utilitze com si fos una mercaderia o, suavitzant-ho, un objecte carnal i físic. Com em digué un metge del cor, “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I és que, com em comentà un neuròleg, en el 2015, per exemple, la generositat és bona per al sistema nerviós: “Sí: ayuda”. I, per tant, ho és… per a les relacions humanes.

El treball sobre el matriarcalisme ens ha permés copsar que, en els grups més oberts i més vinculats amb la terra, amb les arrels dels seus avantpassats catalanoparlants i, igualment, receptius, fins i tot, a les noves tecnologies, recorren, com ara, a una ironia (i com qui no diu res) innocent, en relació amb les cançons i amb les rondalles o amb altres plasmacions escrites de tipus sexual: des de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla, fins a cançons i altres manifestacions mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila.

En tercer lloc, considerem cert quan Joan Monleón exposa “Tot té una accepció sexual perquè som mediterranis”. I l’actor i presentador valencià ho deia perquè “La gent està en contacte amb la terra i veu com creixen les coses, és així. La mare terra és un acte sexual que fa créixer les coses. Jo no dic mai res sexual, si algú pensa que la clòtxina és una altra cosa… Amb El pare Mulet, el Tirant lo Blanc, ja ho veiem, no ho he inventat jo. També és veritat que en castellà ja no sonaria igual”. ¡I tant que no sonaria igual! ¡Com tampoc no ho fa quan consultem, per exemple, en Internet (com ho fiu l’11 d’abril del 2022) sobre la cançó “La tarara” i veus articles relatius a la cançó,… però en terres que, històricament, formaren part del Regne de Castella! ¡Ni de bon tros!

En quart lloc, també triem les paraules “Som un poble molt esplèndid i compartim les coses”: “A mi sempre m’han fet molts regals, el que tenim per casa, coques… El que tenim en casa és aquest gran present que es fa, com les fruites en la mocadorà. Som un poble esplèndid i compartim les coses”. A la darreria dels anys noranta del segle XX, passí uns dies en casa d’una família d’Orkoien, una població navarresa a pocs quilòmetres de Pamplona i en la zona castellanoparlant. A mon pare i a mi, ens atengueren molt bé en la casa, l’home gran (qui, en paraules d’altres persones, era la saviesa del poble) ens acollí amb germanor (i també el fill), com si fóssem veïns i persones de confiança. Un fet semblant m’ha ocorregut en viatjar a Catalunya en companyia dels meus pares: molt receptius, molt oberts i, això sí, que respectes la terra on vius, les seues tradicions, la llengua catalana, els seus costums… Hi ha, com diu Joan Monleón, en el darrer punt, una gran afecció a la terra. Un tret, per descomptat, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Són elles”, relacions exquisites, honrades i molt obertes

 

Continuant amb el llibre “Són elles”, de Joan Sala Vila, comentarem que també trau el tema de la mare com a transmissora del saber, com qui el comparteix amb les noves generacions i amb més persones, un tret clarament relacionat amb el matriarcalisme, com veiem en el poema “La dona forta”, una dona que veu la família com una relació oberta a la simpatia i a la funció de guia educativa:

“Fortalesa de l’ànima i el cos

alena la dona forta en el treball,

s’enriqueix descobrint qualitats dels humans,

atresora valors dels fruits de la terra,

pareix fills i filles sàvies, prudents, solidàries…

Esposa, marit, fills i filles

fabriquen la casa de l’univers en pau” (p. 30).

 

Remarcarem que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en la gran majoria dels comentaris sobre educació i família i el paper de la mare (o, àdhuc, de l’àvia), la visió de la dona en vincle amb la casa i com a educadora és molt positiva. I, des d’aquesta educació, es fa possible una germanor, fins i tot, amb persones procedents d’altres Pobles del món, com bé ho escriu en el poema “Ruth” (p. 31):

“Ser estranger i esdevenir germà és llei de la natura

car tothom és nat del mateix pare universal.

(…) dels estrangers en fa germans”.

 

De la mare, també passa l’educació i l’interés per la conservació de la Mare Terra, per la bonesa, per les obres fetes amb bona intenció i per l’agricultura (com a símbol de la vida i tot), com veiem en el poema “Esther”:

“La natura és agricultora de la història,

saona els arbres amb adobs amargs en llur malaltia.

Els humans necessiten els seus fruits,

i el millor dels fruits és la vida.

(…) L’arbre de la convivència humana” (p. 33).

 

Per tant, ni és l’arbre del saber (patriarcal), ni el de la ciència (científic): el de la convivència (naturalista però, com ara, sota el qual es feien tantes reunions, com molt bé plasma David Algarra en el llibre “El Comú Català”, escrit en el 2015), amb què pot estar en contacte “La bellesa física i psíquica” amb què inicia el poema “Judith” (p. 34). Això sí,

“Quan només és imatge, no paraula,

el desig que desperta és verí,

l’amor esdevé fantasma

la felicitat, víctima de mort” (p. 34),

 

motiu pel qual

“La bellesa parla de pau

si la bellesa és imatge,

si la bellesa és esperit” (p. 34).

 

Aquesta convivència (no solament, la de l’arbre de la convivència, sinó també la de les dues parts de la bellesa) no és un simple estar junts. En el poema “La reina de Saba”, ho reflecteix:

“No són marit i muller,

són més” (p. 35).

 

Aquest detall sobre que la suma de dues parts fa més que la que podria ser un càlcul matemàtic està plasmat en molts articles de psicologia o, com ara, d’esperit emprenedor, perquè ve a dir que, quan dues persones o més, s’ajunten, és molt més lo que guanyen totes dues: en pot eixir un resultat més favorable a ambdues parts de lo que hauria sigut fer cadascú el seu camí. Açò està molt vinculat amb el matriarcalisme.

Al cap i a la fi, com escriu en el darrer vers del poema “Són elles amb ells…” (p. 53), “Elles són història també amb ells”, ja que, com redacta en la introducció (adjuntant un passatge bíblic), “Per al Senyor no hi ha dona sense home, ni home sense dona, perquè si la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11). I, per això, en aquest poema, plasma uns versos que diuen

“No hi ha història sense ambdós,

no hi ha pau sense ella i ell,

desunir-los és crim antinatura

i nega la justícia a tothom.

(…) La lliçó de la vida més gran de la història

la mare donant el pit al seu fill.

Elles són història també amb ells” (p. 53).

 

Uns versos que van molt en línia amb obres com “El Comú Català”, de David Algarra, en què exposa molta informació a favor de la presència de la dona en la història, més enllà de campanyes des de partits polítics.

Adduirem que Joan Sala Vila considera que, àdhuc, com tots, hòmens i dones som persones i que convé estar oberts a la innocència i, per descomptat, a una cosa que, per al poeta, és capital: la veritat, ben reflectida en el poema “Marta i Maria” (p. 48):

“la pancarta d’arribada

de les veritats del dia a dia”.

 

Una veritat que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), tot i que, algunes vegades, siga molt desagradable, cal que vaja sempre pel davant, perquè com Joan Sala Vila plasma en el poema “La profetessa Anna”,

“Abans de ser rei d’un poble

cal ser-ho del cor de la gent” (p. 47),

 

paraules que podem vincular amb l’honestedat i amb la noblesa de les persones.

Igualment, Joan Sala Vila toca el tema de la sexualitat, com ara, en relació amb el casament i sobre la funció de la sexualitat, com podem veure en el poema “Lia i Raquel”:

“Per què es casen les persones?

El matrimoni, què és? Fàbrica de fer humans?

L’amor cal buscar-lo fora.

És norma l’amor lliure?

Potser no hi ha llibertat d’estimar.

L’amor universal no és amor únic,

Avui, en diuen fer l’amor,

i Jacob ja pagava amb anys de feina.

(…) Una pregunta: quina és la funció del sexe?

Ser fàbrica de fer humans? Només…?

Ser estudi d’artistes d’amor creador?

Què fort…!” (p. 17).

 

Podríem dir que aquest llibret com també el de l’obra “Speculum al foder” són d’eixes obres que, tot i ser curtes, tenen molt de suc.

Agraesc, no sols aquest llibret (que Joan Sala Vila m’envià de franc) sinó, igualment, el comentari que el 8 de març del 2022 em feu respecte al poema “Elles”, el qual posí en el meu mur: “Gràcies, Lluís, per la teva interpretació, que em reconforta”. I, per descomptat, el d’una amiga de més de setanta anys, molt oberta, amb molta espenta i que moltes vegades m’encoratja, Montserrat Cortadella, també el mateix dia i quant al poema esmentat:  Ho he trobat exquisit. Gràcies als dos”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Poesia eròtica matriarcal, amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

 

El 31 d’octubre del 2021, trobàrem l’article “I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”  (https://relatsencatala.cat/relat/i-els-pecats-de-la-xona-la-mare-de-deu-els-perdona/356599), relat de mbonet i que inclou un poema matriarcal que plasmarem tot seguit. No obstant això, primerament, direm que, en aquest article, mbonet comenta que, entre uns papers que ell tenia, en consten “Aquestos que ara llegiu enllacen directament amb uns altres amb els quals guarden una intrínseca relació. Són, no cal dir-vos-ho, una continuació d’aquells llegats antics trobats a la parròquia d’Olocau del Rei[1].

(…) N’he continuat la transcripció, prenent-me certes llibertats -molt poques, de debò-lèxiques, morfològiques i sintàctiques, per tal que us arribés l’essència mateixa de la trova[2]. Aquest poema, matriarcal, diu així:

 

“Dixit la verge

al seu amant

ben principiant:

Serà possible

que aqueixa cosa

entre a la meua

d’entre les cames?

I el seu amic,

acompanyant

amb moltes ganes

-tímida fava

ans ben tibant[3]

la dirigia

com xirivia

cap el forat

tan amagat

I entrà, de grat.

Us ho ben jure.

 

Ai, mare mia,

quanta gaubança!

Fóra possible

d’haver-ne tanta?

 

Dixit la vídua

tota plorosa:

Mare amantísima

totpoderosa,

amb festa grossa

poc us demane.

Si em topete

amb un instrument

fora de mida,

descomunal,

com és volgut

sense recança

encenc tres ciris

(a)  vostra salut.

No hi ha Constança

ací ni a França

del seu quefer

Se sap, però,

de fonts estranyes,

que les migranyes

per mor delit

feren oblit.

 

Ai, quina joia!

Ai, mare mia!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Dixit la sor

al confessor:

Pare, m’acuse.

Sempre he pregat

que un frare osat

mentres l’eïna

dins lo forat.

Dixit mossèn

Només somniat

no paga pena.

I si fos feits

poca ni molta.
Pecats de xona

Verge perdona.

Dixit la monja

Ora pro nobis[4]

Contricta estic!

I ara què dic?

I afegia

tota cofoia:

Seria orat

que per la reixa

ara mateixa

entressiu eixa

la vostra peiça?

Ora pro nobis

Marededéu!

Que lo esperit

d’aqueix pardal

gaureix les penes[5],

lleva lo mal.

Dix lo rector:

En això rau

tota saviesa;

que entre la rata

dins lo cau’.

 

Ai, quin joiell[6],

Marededéu!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Cames obertes,

dixit la fadrina

meuca ben fina:

Ai, quina verga

més gran i forta!

Així cuitava[7]

la bona mossa:

I d’on serà

tan bella estampa

si va tant solta

que el mal espanta?

Possiblement és

de la Vila-reial,

perquè s’hi tracta

de totes totes

d’un bon pardal.

O potser siga

d’allà Borriana

on cada figa

no hi passa gana?

Serà, potser,

prop de Betxí?

Prompte ho sabré

si va ben justa

dins lo florí[8].

Amo de tan

bona rella[9]

ben segur que

és de Morella

Tal volta encerte…”.

 

En aquest relat, eròtic i de línia matriarcal, podem llegir “Pecats de xona / Verge perdona”, semblant a la dita valenciana referent a la Mare de Déu i al fet que Ella perdona els pecats de la xona. A més, com podem  veure, la dona apareix com una persona valenta i també agraïda a l’home (““Ai, quin joiell,  / Marededéu!, / Molts en voldria / de nit i de dia”, “Ai, quina verga, / més gran i forta!”).

Tot seguit, aquest relat, curiós i interessant, posa “A continuació hi ha uns renglons indesxifrables. I acaba aquest fragment amb una sentència pragmàtica, en forma de rodolí, i que ens dóna exemple del sentit irònic de la ‘lluita de sexes’ a l’època, i de la visió de la dona envers l’home, animal de companyia.

 

‘Que allò que ha de menjar-se els cucs

bé està que ho gaudeixen alguns rucs’.

 

El transcriptor, a més, arreplega un acudit d’aquelles terres, per la coincidència temàtica:

‘Voleu tasta bona figa?

Tres han d’ésser els senyals:

pansideta, rebecada,

i picada pel pardal’”.  

 

En aquest poema extens, hem pogut veure que la dona actua amb molta iniciativa, molt oberta i que està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’indicaren títols de llibres de poesia eròtica, que m’enviaren poemes de la mateixa línia, a les que en plasmen les seues opinions i els seus comentaris en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: 

[1] En paraules de mbonet, a principis de l’escrit, l’única població de la comarca dels Ports (País Valencia`) de parla castellana”.

[2] Literalment, en lloc de “troba”, que, en el DCVB, figura com Composició mètrica trobadoresca”.

[3] Estirada, en tensió. Per tant, ara, la fava està més tranquil·la.

[4] “Ora pro nobis”: frase llatina, que vol dir (dirigida, per exemple, a Déu o a la Mare de Déu), que vol dir “Pregueu per nosaltres”.

[5] Literalment. Sembla que la forma genuïna seria “guareix les penes”, perquè fa que desapareguen.

[6] Penis, de la mateix manera que ho vol dir “joia”.

[7] Feia anar de pressa.

[8] En el parlar valencià, l’anus.

[9] De tan bon penis.