Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

La infantesa, el pas a la jovenesa i dones fortes i ben considerades

Tot seguit, “es negre es va endur la xiqueta i la va posar dalt d’una torre.

Quan es va fer fadrina i una xica rossa, garrida (…), li deien la Datilera Càndida i es negre anava a veure-la tots es dies i li deia:

-¡Datilera Càndida:

tira es teus cabells

i jo pujaré amb ells!

 

I ella li tirava es cabellets i ell hi pujava” (p. 122).

Així, la narradora lliga la xiqueta amb la bellesa i, quan l’al·lota es fa fadrina (ja pot ser prenyada), passa a rebre un nom que representa una planta amb molts fruits (els dàtils) i, de pas, no sols ha entrat en una fase en què ja pot ser mare, sinó fecundar.

Tocant als mots que l’home li amolla (ací, traduïts dels originals, en castellà), són associats a un personatge considerat estranger (el negre) junt amb els castellans i, per això, ell li parla en castellà.

Ben mirat, la xiqueta és ben considerada i forta (ella roman dalt i enllaça amb l’home mitjançant cabells que fan el paper de cordes), mentres que ell és el feble.

De fet, a continuació, el relat diu “Allà, quan ella era xicoteta, tenia graneretes, ninetes i tot per a jugar. I un dia, es negre diu:

-Ja t’has fet fadrina i jo tinc un hort i vull que hi vingues i mostrar-te’l perquè, si em passa res, és per a tu -i se la va endur a l’hort.

Se’n varen anar a mostrar-li s’hort i hi havia molt de floretes: en tenia, de blanquetes, de rogetes, de verdetes, de blavetes i de groguetes” (p. 122).

Per tant, la infantesa és ben considerada i la noia rep tota mena de favors (en forma de joguets) i, en passar a l’adolescència, ella entra en la flor de la vida. No debades, ja fructifiquen dàtils (com hem dit abans) i floretes (signe que podria simbolitzar els petits detalls).

És més: cada flor serà el punt de partida d’altres formes de vegetació i de fauna. Anem a pams, atenent a les colors, en mots del negre:

“-Mira. Si tires una floreta grogueta, n’ix un riu de penyes. Si en tires una verdeta, n’ix un riu de pins. Si en tires una rogeta, n’ix un riu de foc. Si en tires una blaveta, n’ix un riu d’aigua. I, si en tires una blanqueta, n’ix un riu d’agulles” (p. 122). Ací, el groc s’uneix amb l’optimisme (de la mateixa manera que l’eixida del sol) i és en nexe amb l’aigua, això és, home i dona; el verd ho fa amb els pins (l’esperança, la naturalitat d’un nin, els quals creixen amunt); el blau lliga amb l’aigua del riu (la fluïdesa aquàtica i l’adaptació al terreny). Al capdavall, la color blanca connecta amb la innocència. O siga: entusiasme, empelt home/dona, esperança, espontaneïtat, fluïditat, tocar el peus en terra i bon cor.

En el fragment immediat, hi ha altres signes pareguts als d’algunes contarelles. Després de presentar-li l’hort, el negre li afig:

 “-I ací tinc tres cavalls molt preciosos. Es més gord és es que més corre; s’altre corre menys i és més flac” (p. 122).

Respecte d’aquestes línies, la gruixària, al meu coneixement, va unida amb la dona (el nombre dos, la mare i els fills); i el fet que l’altre siga més prim, amb el nombre u, sovint, relacionat amb lo masculí. A més, ella és més diligent…, un tret prou comú en el matriarcalisme, fins i tot, en comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«tu m’amostres l’esquella»

Una cançó eròtica del llibre «Mont-roig», de Josep Carrégalo Sancho:

«Pastorets i pastoretes,

costa amunt i costa avall,

si tu m’amostres l’esquella,

jo t’amostraré el badall» (p. 161).

 

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació serà ben rebuda. 

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

 

Dones amb molta espenta, que salven i el lligam mare-fill

Una altra contarella que figura en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i que hem triat és “Es rabosot i es burret”, en què es plasma el matriarcalisme (en aquest cas, associat a la sexualitat). Així, un home llaurava amb un ruquet i un rabosot, que hi havia a prop, demana a l’hortolà:

“-Escolteu! -diu-. ¿Com és això que es ruquet llaura tots es dies i que és tan gord?

El llaurador li respon:

-Ei! Perquè és capat” (p. 88).

Aleshores, com que el rabosot també volia ser capat, ho comenta al pagés, qui li ho aprova. I l’animalet li afig:

“-Doncs, fem una cosa. Vós em capeu i, si aquesta nit puc dormir, doncs bé. Si no puc dormir, demà vos cape.

L’home li respon:

-D’acord!

Hala! Aquell home agafa es coltellet, li talla els ous i es rabosot arranca a córrer.

Però l’endemà, aquell home tractava d’alçar-se i no gosava.

La seua dona li diu:

-Xe! Què et passa? Què et passa?

-Doncs, mira -i ho conta a sa dona-. Ara, si hi vaig, ja veus…

-Doncs, toca.

Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. I es rabosot ja l’esperava i li demana:

-Què? Com vos ha anat la cosa?

La dona li amolla:

-Que com ha anat la cosa? Que no puc dormir- diu-. I ara em toca capar-vos.

-Ei, xe! Si és així, capeu-me.

[ Llavors, la dona capa es rabosot i, un poc després], ell es lleva es pantalons, la mira i li diu:

-Ah!, redéu! (…) Però si vós teniu un badall més gran que jo!

I mira: no la va tocar” (p. 88).

Per tant, la dona és arriscada, ella salva el marit (la muller se n’ha anat a on era el rabosot) i, al capdavall, el rabosot la respecta.

Sobre aquest relat, direm que, qui el facilità ometé el passatge que hem posat entre claudàtors, com indica Joan-Lluís Monjo i Mascaró en una nota (p. 89).

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes, i arreplegada en “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, és “Es traginer” (“S’arriero”, en l’original). Dos traginers, en hivern, “es troben una serp quasi morta i es primer diu:

-Pobra serpeta! (…).

I s’altre que anava diu:

-¡Mira, que això són animals traïdors! Si poses una serpeta aquí, no sé com acabaràs després (…).

-Home! Però deixar que es muira un animalet…” (p. 90).

Així, el primer enllaça amb la dona, amb la mare (la serp, sovint, és vinculada amb els ous i amb la maternitat) i amb el naturalisme.

En un passatge posterior, la serp té fam i el traginer que l’havia agafada li fa una qüestió  sobre si ella, després d’haver estat salvada, el menjaria i li addueix:

“¿-Vols que parlem amb un home bo i que vejam si ens ho vol aclarir?

I en veuen u” (p. 90), qui exposa que ell ha de veure com s’han produït els fets, com estava la serp.

Al capdavall, després de seguir la serp les indicacions de l’home bo i, tot seguit, el traginer, el primer traginer la mata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Informadores i dones que aproven el pas del jove com a marit

Després d’aquest apartat sobre el paper de les pabordesses i de les majorales, la folklorista Simona Gay ens endinsa en alguns detalls sobre les dones que li reportaren: “donaré a la seguida totes les cançons de pandero recollides. Al mes d’agost de 1937, vaig ser prou afortunada per m’entretenir cada tarda amb quatre ancianes pabordesses del Roser. (…) Cada dia es lligava més l’amistat i cada dia recordaven més cançons; segons l’esperit i el caràcter: l’una sabia millor la cançó devota; i l’altra, la cobla d’amor; l’una era sentida; l’altra, picaresca. Diré unes paraules d’aquestes cerdanes de cara oberta i arrugada (…).

Emilie Naudeillo (…) nascuda en 1874. (…) La veig encara plena de vida i enjogassada. És ella qui em deia: ‘Quan no teníem cançons, nos les fèiem. Quan faltava una paraula a la cançó, fèiem saltar el pandero. Un colp de pandero, tot era arreglat’. Traduïm: ‘el ritme era salvat’. L’Emilie tenia bona memòria. Entre d’altres cançons, deia les que alaben les minyones: ‘Qui en pogués haver una ploma, / del pit d’aqueixa perdiu…’.

La Filomena Benezet [, nada en 1869,] (…) era calma i tranquil·la, deia sempre el mot just. (…) De la Filomena, en diré el cant per al casat: ‘Galant nuvi sou del riu, / de les violetes…’.

Maria Vergès, [ 1862] (…). A Planès, deia ‘es cantava d’una manera; a Sant Pere, d’una altra. A les de Sant Pere, els ensenyaven les cançons, mes ho volien fer més fi, mudaven el cant’” (pp. 378 i 380).

En acabant, prosseguint amb aquesta darrera informadora, l’estudiosa indica que la introducció del pandero en Sant Pere fou més tardana i que “ja hi eren les majorales del Roser quan van portar a l’església de Sant Pere la cadira de processó, de fusta torçada i daurada, on somriu una Verge joveneta i fresca, amb vestit florit del segle XVII” (p. 380).

Així, fins ara, hem plasmat 1) persones amb iniciativa, 2) música eròtica amb lloança a les dones, 3) l’aigua (el riu) com a font que fecunda la terra, 4) un empelt entre la part femenina (la torta) unida a la jovenesa i a la terra (la fusta) i la color daurada (que podríem associar al sol, a la claror), 5) predomini de lo femení, 6) una dona que podria simbolitzar la joia de la maternitat (el somriure de la Mare de Déu, més d’una vegada, mirant el Nen).

Altrament, Maria Vergès (1862) també amolla uns signes que ens porten al ritu de pas en la cultura asturiana en Lleó, matriarcalista: l’entrada en la joventut i, així, en la comunitat, al col·lectiu, com aquell qui diu, de les persones amb dret a formar part dels qui decideixen. Com a mostra, Simona Gay addueix que “La Maria Vergès explicava com les pabordesses esperaven a l’entrada del vilatge que el nuvi devia travessar, portant sul cavall o la mula la jove esposa. Amb un riban blau que tenien, de cada costat del carrer, li barraven el pas i una companya, pandero en mans, esperava el cavaller. El nuvi posava peu a terra per a pagar el rescat, com a record del preu del rapte, després d’haver escoltat la cançó que li era dedicada a ell (i, una altra, a la núvia)” (p. 380). Per tant, simbòlicament, ell, com el fill que assaja, passa amb la jove amb qui pretén casar-se, però les dones li posen parapeus i el condicionen: haurà de pagar-los una penyora (i no cal dir que ho fa a una mena de comú femení, ni tan sols hi pren part cap home, atenent a lo exposat per Simona Gay).

Ben mirat, elles indiquen que el xicot haurà d’escoltar dues cançons que el grup de dones li dedica. I no deixarem fora que, com en més d’una composició valenciana, qui la canta, fins i tot, parla sobre el dia, sobre noves de la comarca, etc. i, en aquest cas, sobre el vistiplau feminal al desig de casar-se el noi.

Vejam alguna semblança amb terres lleoneses: “D’aquell moment en avant , [ els xicots acollits en la comunitat després del pagament ‘dels drets’] resten capacitats per a recórrer els carrers de nit cantant en rondalla; per a parlar amb les fadrines” (nota 61 del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde, pp. 400-401).

Finalment, diré que, la primera vegada que tractí aquest darrer detall, el 25 d’octubre del 2026, no remembrava haver trobat cap signe semblant al descrit per Maria Vergès (nada en 1862) en cap dels estudis o de les fonts sobre el matriarcalisme o bé sobre Pobles de caire matriarcal. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Cançons eròtiques del segle XIX i balls ancestrals

Altrament, hi ha dues cobles que plasmen signes eròtics. Les primeres línies enllacen amb una cançó valenciana d’aquest ram i molt coneguda, la qual diu

“La balladora, quan balla,

sempre mira el ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador”.

 

Doncs bé, els versets rossellonesos, transmesos per Zina Mas (1869) i per Teresa Oms (1862), diuen

“El diumenge, a la tarda,

el marxant va passar:

‘-Els mocadors de seda,

dona, qui els vol comprar?’” (p. 320).

 

Com que el mocador, com es veu en la música valenciana, empelta amb el penis, el venedor podria anar de marxandes (o siga, de putes, i, així, lligaria “marxant” i la proposta a la dona, qui li l’acull favorablement):

“-Munteu, munteu, bon home,

que n’espertinareu.

El meu home és a fora,

bé nos alegrarem” (p. 320).

 

En altres mots: la dona té la darrera paraula. A més, “espertinar”, en el DCVB, figura com a sinònim de “berenar” en la banda del Pirineu oriental i, com que és un menjar, 1) som davant una dona que té relació sexual amb un home i 2) el comerciant (estirat damunt del personatge femení) farà lo que ella li permeta.

Uns altres versets sucosos són els que l’editora literària Miquela Valls Robinson posa a continuació. Primerament, ens comenta que eren escrits en un full solt que ella trobà: “unes cobles narratives que ens ha semblat interessant d’incloure, malgrat les reticències de Simona Gay -sens dubte, per irreverència-“ (p. 320). Amb lleugers retocs, potser un home demana al marit:

“-On teniu la vostra muller?

Jo no la veig rodar per casa.

-Els frares de Sant Francesc

se me l’han emmanllevada” (p. 320),

 

és a dir, que li l’han demanada en préstec, que els la deixe. Tot seguit, podem llegir

“Quinze dies, quinze dies

i encara no me l’han tornada.

El dia que tornarà,

li’n vull fer petar (…).

 

-Tenint aqueixa raó,

sa muller munta l’escala.

-Veus aquí una dobla d’or

que els frares me l’han donada.

Torna-hi, torna-hi ma muller.

-Ves-hi un cop cada setmana,

que te’n compraré un camp,

tot a vora de la plana” (p. 320).

 

Com que la dona munta l’escala, això ens podria evocar la figura de la bruixa (femení) damunt de la granera (masculí): ella domina. Els frares encara paguen el marit perquè ells puguen fruir amb la muller.

Finalment, un tercer home fa un suggeriment al cònjuge: que l’espòs se’n vaja uns dies al convent i que, mentrestant, aquest tercer personatge gaudesca de l’esposa (el camp, això és, la vulva) i li agrega que firarà molt pròxim a la vora (la qual representa els llavis de la vulva). El mot “camp” empiula amb alguns balls ancestrals i eròtics que es feien en aquests llocs.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, molt obertes, ben considerades i maternitat

Una altra cançó en què captem trets matriarcalistes és “Un matí de Sant Joan”, en què un personatge, potser un jove, qui se n’anava carrer avall, diu

“La veig a dalt del balcó,

li dic si puc pujar,

me diu que ja li triga (bis)” (p. 312).

 

A més, el xic comenta que ella donava a tothom (un banc i un got) i a ell (cadira i tassa fina) i que,

“A tothom, dóna un clavell;

a jo, en dóna una clavellina (bis)” (p. 312).

 

És a dir, la dona, molt oberta i servicial, afluixa tant als altres com al noi, encara que, als hòmens, els toca la part menor.

Uns versos molts sucosos són els de “La nina”, en nexe amb la maternitat i amb el part, en què apareix una fadrina, una muller i un marit:

“Una nineta de quinze abrilets

dormia sola i pensant aixís:

‘-Si en pogués dormir

amb lo que jo voldria

(…) -Quan serem casats, embrassarem

la dona.

-Si en veig que tingui massa dolors,

n’haurem de cercar una altra que

me faci bon fricot.

-Mes ella ho sap, que jo l’estimi força:

per jo, me s’acotxa, per en fer l’amor” (p. 314).

 

Així, en aquests mots, copsem 1) que el fet de ser mare és ben considerat, 2) la figura de la comare i el típic brou per a un poc després de ser prenyada i 3) el fer l’amor amb el marit (ací, en haver nascut el nadó).

Uns altres versos que lliguen amb el matriarcalisme i, amb el mes de maig, són en la cançó “A la Rodona”, compilada per Simona Gay en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” i que li havia transmés Zina Mas (nascuda en 1869) quan la informadora tenia noranta-sis anys.

“Ai!, mare, que teniu minyones:

els-e deixeu pas anar.

En aquest mes de Maria,

sols hi van per festejar” (p. 316).

 

Agregarem que, quan hem capit versets dedicats a la mare, en aquest mes, els solen exposar en els primers dies.

Quant a la lletra de la primera corranda que posa la folklorista, ens sembla interessant un passatge que empiula amb algunes rondalles en què un rei assaja a quina dona li ajusta una sabata:
“Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

tenen flors a les sabates

per enganyar los fadrins” (pp. 316 i 318).

 

Per consegüent, l’home besa la terra (hi ha la frase “besar els peus”), això és, lo femení i, en aquest cas, vinculat amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Una carallada i fadrines i festeigs matriarcals en el Rosselló

Prosseguint amb composicions del mateix ram i que figuren en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969), hem triat “[ Se casar n’és una gran carallada…!”, la qual, d’acord amb una nota a peu de pàgina, “La Simona degué jutjar massa vulgar per a ser publicada la lletra d’aqueixa cançó, que hem trobat en un plec de fulls” (p. 302). Com a mostra, és abundant en simbolisme. En primer lloc, n’escriurem uns versos:
“Se casar n’és una gran carallada

sense tenir lo que cal (…)

i, sovint, cal beure del poal.

Fadrins, beguem una tirada

i restem com sem

i jo m’estic fadrí” (p. 302).

 

Per tant, hi ha una invitació a fer una carallada (mot que prové de “carall”, sinònim de “penis”, però també dels òrgans genitals femenins i, a més, en nexe amb “bona humorada”). Doncs bé: en aquestes línies s’uneixen tots tres. Ben mirat, el fet de “beure del poal” (equivalent a “beure del setrill”), per una banda, vol dir tenir una relació sexual amb un home i, per una altra, xuclar mitjançant el contacte amb les mamelles (amb els cànters) de la dona (puix que, en el Rosselló, el terme “poal”, com diu el DCVB, va unit a “Càntir, recipient amb broc per a beure”).

No deixarem fora que, com en una cançó coneguda en què un home, sense permís d’una dona que dormia, mena cap on és ella i la besa i en què,  quan ella el desaprova, aquest home li respon que se’n va content perquè ha assolit el seu objectiu, ací hi ha uns versos amb punts en comú: els hòmens, després de xuplar-les i, altrament, amb rapidesa, les deixen i continuen fadrins…

Una altra composició arreplegada en l’antologia esmentada és “La mar n’és bona”, amb signes que empiulen amb algunes rondalles en què el personatge femení és més voluminós que el masculí. Fou recollida en 1939:

“La mar n’és bona,

marin joiós;

d’una minyona,

n’és amorós” (p. 310).

 

O siga que, al costat de la immensitat de la dona (la joveneta), hi ha el mariner.

Una altra cançó que lliga amb moltes contarelles i amb comentaris que ens feren respecte de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, dels anys quaranta, és “Quan el sol passa la serra”, moment en què, en seny figurat, s’inicia la nit, és a dir, al capdavall de la vesprada. Això l’empelta amb la tradició matriarcalista de la foscor:

“Quan el sol passa la serra,

 me comenci d’alegrar

que demà serà diumenge:

al galant, podré parlar.

Quan el sol passa la serra,

que encara n’hi ha un xic xic;

encara tinc confiança

de veure el galant la nit” (p. 310).

 

Adduirem que aquests versos foren transmesos per Caterineta Siné (1856) i per Teresa Oms (1883-1965). I una anècdota que connecta amb mots que ens han reportat sobre altres parelles del primer quart del segle XX i amb aquesta composició: ma mare conta que, algunes vegades, quan els seus pares festejaven, mon avi matern (nascut en 1906) s’atansava de nit cap a on vivia la núvia i, aleshores, era u dels instants en què es veien els dos jóvens.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Devers Son Sion i «Xiqueta recalcadeta»

Enllaçant amb els mots de Fermin Carbonell Barbera, el 7 de març del 2022 publicàrem en Facebook una cançó eròtica mallorquina[1]:

“Devers Son Sion, hi ha

tres o quatre o cinc bergantes.

Bones cuixes, bones anques,

bones mames, bones galtes,

qualsevol fan encortar[2].

Un vespre les somià,

amb so[3] pardal en sa mà,

que feien ses obres santes”.

 

No deixarem fora que, en el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve (Mislata[4], 1876-1956), publicat en 1977 (la segona edició), hi ha una composició que, amb lleugers retocs (com ara, “amb” i “clavada” on, popularment, es diu “en” i “clavà”), diu així:

“Xiqueta, recalcadeta, 

per tu, passaré la mar.

Eres… com la codonyeta 

que no té res que tirar.

 

Dis-me que sí, Francisqueta.

Sempre no hem de ser fadrins.

Pensa que eixa miradeta

la tinc clavada molt a dins.

Xiqueta recalcadeta.

 

No me faces més penar.

Rebeix-me[5] amb els teus braços,

que, si, amb tu, me puc nugar

amb estrets i sagrats llaços,

per tu, passaré la mar[6].

 

Obri prompte eixa boqueta,

que la tens de Jesuset.

Sigues amb mi ¡més blaneta!

que, amb ton geni tan aspret,

eres… com la codonyeta.

 

No et moga considerar

que, sent pobre, res me sobra;

però també has de pensar

que ta família és tan pobra,

que no té res que tirar” (pp. 27-28).

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula i és ben tractada.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner” (p. 131), de Gabriel Janer Manila.

[2] En el DCVB, figura com a sinònim de “fascinar”.

[3] “Amb lo pardal”, com encara hi ha qui diu, en el parlar popular, i que correspon a “Amb el pardal”.

[4] Població valenciana de la comarca de l’Horta de València.

[5] Textualment. La forma genuïna és “rep-me”.

[6] L’home és disposat a fer lo que li indique la dona.

El festeig, l’acte sexual i la dona en el Rosselló del segle XIX

Tornant a música matriarcalista en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la investigadora catalana Simona Gay, hi ha unes quantes cançons amb molt de simbolisme eròtic, com ara, “Les criades de Vinçà”, transmesa per Jules Fons (1886) en 1965:

“Minyons, que seu per casar,

vos vull avisar, vos vull avisar.

(…) Quan elles n’han fregat,

quan n’han rabejat,

quan n’han eixugat, (bis)

prenen els poals i se’n van a l’aigua.

Una horeta ja els hi cal

per parlar al galant. (bis)

 

Quan elles se’n van al llit

de la bona nit, de la bona nit,

se n’hi van totes en camisa;

una horeta, ja els hi cal

per parlar al galant” (p. 300).

 

O siga que 1) les dones tenen relacions sexuals (freguen), 2) els introdueixen el penis (“rabejar” vol dir “mesclar”, ací, l’empelt entre els dos cossos), 3) un “rabejar” que també significa “banyar amb aigua”, una aigua lligada amb el semen), 4) elles s’eixuguen (després de la penetració) i 5) se’n van al riu amb les mamelles (els poals).

En acabant, 6) elles tornen al lloc on han acordat amb el galant (l’home) i, potser, 7) en una casa amb moltes dones (o bé amb seny d’acte general fet per personatges femenins) i, al capdavall, 8) es reuneixen el personatge femení i el masculí.

El detall que l’aplec dure una hora podria anar unit a una dona no dedicada a la prostitució. En qualsevol cas, esdevé de nit, una part femenina del jorn.

Una altra molt manifesta és “Quina dona en tinc!”, en què un home es casà un any arrere i comenta que la muller el fa morir. Així, en la segona estrofa, copsem un tret present en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), en què, com em digué un amic que hi estigué cinc anys, «són les dones les que van als bars, no els hòmens”:

“Per ser el primer dia

que n’érem casats,

se’m va anar al cafè

amb els convidats” (p.  302),

 

de manera que, a més, ella va acompanyada com si fos una persona reconeguda. Altrament, el marit agrega que

“Aigua a les gallines,

a mi, em fa baixar;

per tants d’ous que hi hagi,

no els puc tocar.

 

Perquè ella els palpa

de vespre i matí” (p. 302).

 

És a dir, hi ha vocabulari que connecta amb lo feminal (la gallina) i potser ella li permet que faça l’amor amb diferents dones (les gallines) i que ell els fique el pardal (perquè els baixe aigua que ell té, el semen). Ara bé, li exigeix que no toque els ous (els testicles) d’altres hòmens que hi haurà entre aquelles dones. Sobre aquest passatge, la dona (gallina) és més voluminosa que l’home (ou).

I, com a senyal que la muller és qui mena, ella sí que pot palpar els collons dels hòmens i, a més, en dos moments del dia.

Ben mirat, el marit diu

“I, si jo la cofi i no la cofi bé,

ella ja me truca, amb mà de morter.

 

Si en fa la bugada, me’n fa el lleixiu” (p. 302).

 

Per consegüent, ell la cofa (assaja si el capell li va bé al cap… del penis) i, si no ho fa, tal vegada, perquè no el fica bé en la vulva, ambdós (per iniciativa de la muller) copulen (truquen) amb mà de morter (amb l’ocell masculí).

Finalment, si la bugada (una classe d’acte sexual) ix bé, hi ha ejaculació (el vers amb el lleixiu). Com a afegitó, direm que aquesta cançó fou transmesa per Caterineta Siné, nascuda en 1856, un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons de festeig i parts en el llit

Prosseguint amb composicions del Rosselló arreplegades per Simona Gay en aquest llibre, passem per Illa, de què ella, agraïda i tot, diu: “Illa no ha pogut servar un antic folklore, encara que se’n trobi rastres, mes ha guardat cançons nascudes al país mateix i, demés, s’hi han fixat estadants dels Aspres (…).

Vull celebrar la gentilesa, la cortesia, de les dones del meu país i de tots els vilatges on em som fet amigues. Per me complaure, s’han rememoriat les cançons perdudes. Han recercat les perles esgarriades per a relligar el fil de les antigues paraules i m’han cantat” (p. 294).

A continuació, agrega unes quantes cançons eròtiques amb el tema del festeig. Així, en “La reina de la moreria” (p. 296), posa unes paraules, possiblement, de la dona que li l’amollà: “’Un trosset de la cançó més vella me l’ha cantat ma mare, d’una veu pura, a noranta-sis anys’. L’havia apresa de sa mare, Teresa Batlle Batllessa, de Vinçà.

‘El dia de Sant Joan

és gran festa, cristians:

els moros de moreria

n’han captivat una nina (bis).

Si el rei moro la veiés,

d’ella, s’enamoraria (bis)”.

 

Cal dir que, com que la informadora havia nascut en 1866, no descartem que sa mare ho hagués fet entre 1830 i 1840 o un poc després.

En nexe amb la composició “Pere Joan”, l’estudiosa ens indica que li la facilità Zina Mas (1869), de qui escriu que “Era vestida a la catalana (…). La Zina, calma i secreta, encara que tan vella, tingué plaer a recordar les pregàries antigues i les paraules d’algunes cançons.

‘Pere Joan se vol casar

amb una minyona bonica.

Pere Joan se vol casar

amb una nina de Perpinyà.

 

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormiria.

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormirà.

 

I la faran dormir en un llit

de roses i roseretes,

i la faran dormir en un llit

 de rosetes tot florit” (p. 296).

 

Sobre aquests versos, per una banda, plasmen una dona garrida i ben tractada (la xica bonica) i, per una altra, perquè ella se senta bé, li concediran, com aquell qui diu, la cambra en què millor dormirà i en què no es trobarà estranya.

És més: les darreres dues línies, al meu coneixement, són la culminació d’un passatge implícit 1) en què els dos haurien estat en el llit on haurien tingut relacions o 2) en què, després d’unes relacions, ella és mare i té un nadó i, per això, “la faran dormir en un llit / de rosetes tot florit”, o siga, després d’haver parit amb l’ajuda d’una comare.

En eixe seny, aquesta floració evoca la primavera, època de l’any en què molts arbres i moltes plantes la fan o bé en què obrin les poncelles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.