Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Balls, danses i cançons eròtiques i matriarcals catalanes

General, , , , , , ,

Enllaçant amb cançons vinculades amb balls i danses matriarcals, en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, n’hi ha unes quantes. Així, en l’entrada “La bella Marion”, la folklorista Simona Gay (1898-1969) indica que “Les cançons de molí‘, diu Joan Amades, ‘es canten amb aire de dansa i havien estat ballades precisament als molins; els balls eren generalment llicenciosos i excessivament alegres’”(p. 262). Quant a la lletra de la composició, n’hem triat aquests versos:

“La Mariona se’n va al molí

amb una filosa d’or fi,

a cavall sus d’un ase.

(…) A cavall sus d’un ase,

la bella Marion.

 

Quan lo moliner la veu venir,

de riure, no se’n pot tenir.

M’hauràs tu, la primera” (p. 262).

 

Per tant, així com, en el parlar popular, hi ha les expressions “Ser l’animal de càrrega” i, com ara, “Ser el ruc (o l’ase) de càrrega”,  en relació amb el fet que la dona és qui comanda (i no l’home), en aquests versets, són explícits.

A més, com que devia ser una dona amb molta espenta, la reacció del moliner concorda amb aquest detall i ho destaca. Ara bé: quan ell li parla, ¿vol dir que desitja tenir relacions amb ella, encara que siga amb motiu del ball de què escriu la folklorista i Joan Amades? No ho descartem. En eixe seny, en els versets immediats, el narrador amolla que,

“Del temps que la roda fa el seu torn,

el moliner la va a abraçar;

darrere la farinera, la tom patatum,

darrere la farinera, la bella Marion” (p. 262).

 

Ben mirat, el personatge masculí, ¿té unió sexual amb la seua muller i, en acabant, amb la Marion? ¿O és que el moliner empelta la farinera amb la bellesa? Recordem que la lletra diu “darrere la farinera, la bella Marion”. Les dues possibilitats són vàlides: i més, tenint present que, en rondalles eròtiques arreplegades per l’Arxiduc (de la Mallorca del darrer decenni del segle XIX), hi ha narracions molt obertes en aquesta línia, més de lo que emq podia imaginar abans d’endinsar-me en aquesta part de la cultura tradicional catalana en les Illes Balears.

En qualsevol cas, la composició fou transmesa per Maria Olivé (1880-1969).

En la cançó que ve a continuació, “L’amo que ve de la llaurada”, en la mateixa obra de folklore català, Simona Gay ens comenta que “es cantava per al ball rodó de les dones, en ocasió de les feines del camp: ‘Totes les desgràcies vénen quan un hom s’és casat’, diu la tornada” (p. 264). En altres mots, altra volta, el personatge masculí ix perdent, perjudicat, no el femení.

La lletra ens evoca, en part, uns versos de la cançó valenciana “La manta al coll”, quan l’oncle Pep torna de l’horta i veu que, mentres ell pujava l’escaleta de sa casa, un home la baixava i li ensenyava el pardalet (penis). Però, ací, de llaurar, això és, de fer l’amor amb alguna dona:

“L’amo se’n ve de la llaurada,

tot trist i desconsolat (…).

Troba la seva muller en taula

amb dos frares al costat:

‘-Tu, l’amo: porta-nos beure,

ja que Déu te n’ha donat’” (p. 264).

 

Afegirem que la cançó inclou dues dones més:

“Les criades són en cambra

que plomen tres colomats.

(…) -Tres que ne tenim en taula

i tres que no ens sem menjat.

‘-Si ne daves una aleta d’aqueixos

colomats?’” (p. 264).

 

Sobre les línies anteriors, direm que, d’acord amb el DCVB, “Plomar” vol dir “Posar ploma; començar a treure plomes un ocell” . I, com que l’ocell representa el penis…, podria simbolitzar tres xics (els colomats) que han passat a la joventut.

Finalment, Miquela Valls Robinson, l’editora literària, exposa uns versos que figuraven en el quadern de transcripcions de l’estudiosa. I n’hem triat els que diuen

“i, al cap de l’agullada, el cucut li ha cantat.

(…) Seré bo per besar nines i també per llepar plats” (p. 266).

 

Així, hi ha hagut una penetració del penis (l’agullada), el cornut (el cucut) ha dit les veritats (potser, respecte de l’engany de la seua muller) i, al capdavall, copsem que un home es considera capacitat per a besar xiques i, àdhuc, intuesc que per a llepar mamelles (per la forma redona dels plats, malgrat que “plats” i “llepar plats” no apareguen en alguns diccionaris de vocabulari eròtic i sexual que hem consultat, ni tampoc en diccionaris de simbologia o bé de fantasia popular catalana).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Rosselló, dones senzilles, afecte i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

Revenint al llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de l’esmentada investigadora, en la composició “Casada amb un cabrer”, hi ha uns detalls que evoquen la figura de la dona d’aigua, per les prioritats femenines i per les de l’home. Així, el personatge masculí demana a la seua muller:

“-Què me’n donareu per paga? (bis)

-Un petó i una abraçada,

rossinyol, d’un vol…

 

M’estimi més un formatge (bis)

que un petó i una abraçada” (p. 268),

 

potser perquè ella siga més preparada, puix que el formatge empelta amb la mare i… amb la llet.

Unes pàgines després, Simona Gay trau el seu sentiment a la terra, a què ella és agraïda: “No em sé desprendre d’aquest país asprós, on som a l’aguait d’un passat (…) i que, en mi, senti viure, potser per les arrels vives que m’estaquen a Corbera de dalt (…). Entorn meu, el vinyer (…) apunta en secret la dolça paga del feinejar de tot l’any. La terra pobra no és desagraïda” (p. 270).

En endinsar-se en la lletra de la cançó “La marinera” (molt coneguda com “A la vora de la mar” i altres variants), copsem curiositats a què encara no havíem accedit i que desconeixíem. Així, la compiladora indica que “Alguns han pensat que vingué del nord [ d’Europa], quan l’Anglaterra portà la seva ajuda, al temps de les guerres de religió. Un fill de rei, d’un reialme, més o menys, llegendari, s’enamora d’una joveneta humil, que brodava asseguda en la platja. Una cosa és certa: la mateixa cançó es canta amb la mateixa melodia a la costa d’Escòcia i a la Costa Brava” (p. 272).

Altrament, cal remarcar que els folkloristes Manuel Milà i Fontanals i Joan Amades (nascuts en el segle XIX) inclouen el mariner en el títol, mentres que l’estudiosa diu “la meva cantaire ha posat l’accent en la humil brodadora que esdevé més present al final, en què es veu vestida com la dona d’un pescador (…). Convé de se referir al preciós Cançoner del nostre folklorista rossellonès, en Pere Vidal, qui ha recollit la cançó a Cerdanya en 1883” (p. 272). En acabant, posa el final, transmés per Maria Carrera (1879), Rosina Payré  (1881) i per Teresa Oms (1883-1965), el qual no el repeteix cap dels tres folkloristes que ha citat la catalana: “la joveneta seguda en la platja, massa distreta del brodar i que té menester per l’acabar de seda vermella. La demana al mariner que ve d’acostar. Ell és corprès: ‘moriré si l’amor no em dau, gentil donzella’. Aquest plany que es repeteix (…) em permet de donar la variant on la donzella és princesa” (p. 274).

En altres paraules, Simona Gay presenta els versos en què el personatge masculí, eròticament, depén del femení, encara que ell ho faça amb una actitud romàntica, àdhuc, quan, al capdavall de la lletra que podem llegir més avant, el mariner comenta a la joveneta que, sense ella, ell cauria, es moriria.

Per consegüent, en aquesta composició, l’home és la part feble en el camp sexual i, en canvi, la fadrina (qui té una germana casada amb el rei i una que és princesa) és la més garrida i té la darrera paraula. Ara bé: com que la princesa no li ho aprova (no li diu que pretenga casar-se amb ell), la noble sí que assoleix dedicar-se a brodar i, així, a coses més senzilles i que li fan. I ell, si de cas, haurà de cercar una altra dona com a futura esposa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, arriscades i que salven

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb cançons en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), n’hi ha en què un personatge femení allibera la casa i els qui hi viuen. Així, en l’entrada “El retorn de l’espòs”, la lletra indica que

“-No hi cotxaràs pas, no;

tu, sus de l’enrajolada,

dormiràs en un galant llit

tot entornejat de roses,

dormiràs en un galant llit

que, al mig, hi ha un roser florit…” (p. 258).

 

En aquestes línies, la dona diu que un home dormirà còmodament (ací, en un llit de qualitat), envoltat de roses (senyal lligat amb la sexualitat) i, més encara: que, al mig, hi haurà una planta amb moltes flors (això és, el roser florit, o siga, la dona).

Tot seguit, la investigadora escriu en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897): “Recordaré els dos finals que dóna l’Aguiló:

(…) Com se daren un abraç, floriren arreu els arbres:

floria el romaní; l’ametller, tot blanc estava.

 

(…) Se daren tan fort abraç que, d’alegria, ploraven;

se giren d’ací d’allà, fins els rosers poncellaven” (p. 258),

 

com a signe de la bona avinença entre tots dos (ací, simbolitzat per la florida), la qual podríem enllaçar amb el naixement d’algun fill, puix que són units a la primavera (la infància, el moment en què sorgeixen plantes i arbres que havien restat com paralitzats durant l’hivern): el romaní (la primavera i la tardor), l’ametler (la primavera) i la primera part dels rosers (en forma de capolls que, en estiu, deixaran de romandre vérgens).

La cançó immediata és “L’Hostal de la Peira”, de bandolers, en què una altra dona (la minyona) salva els qui hi resideixen, gràcies a la seua intuïció i a la seua creativitat, les quals la portaran a avisar els propietaris:

“La criada és tan fina (…),

la criada és anada, els espia

i veu que porten calces,

pistolets al costat.

(…) -Ni per cent, ni cent cinquanta

(…) la porta no s’obrirà” (pp. 258 i 260).

 

Aquesta actuació decidida i valenta de la casera fa que reconeguen la importància que ella ha tingut en la resolució final i que proposen que l’amo la recompense:

“la criada que tenes la podes conservar.

De tres minyons que tenes,

(…) l’hereu li podes dar,

que t’ha salvat la vida, oi la, la, etc.,

que t’ha salvat la vida

i l’hostal, de cremar” (p. 260).

 

Per consegüent, som davant un altre exemple en què la dona salva l’home (l’amo). Ara bé, en la composició vinent, també en el mateix llibre, tres dames van a l’Hostal de la Peira (amb nom de dona) i, altra vegada,

“La criada, que era molt curiosa,

pel forat de la clavadura,

els va espiar se despullar.

(…) La criada baixa i diu a la mestressa:

‘-Ai, mestressa: en lloc de llotjar

dames, sem llotjat soldats.

(…) Aneu tots a vos acotxar:

jo vetllaré tota sola’” (p. 260).

 

Llavors, la madona i l’amo confien en ella; després, segueixen les seues indicacions (amb fusells i tot) i barren les portes als malfactors, fins al punt que els darrers versos diuen que,

“De fora, van cridar: ‘-Teniu una criada

 tan fina,

que ja la podeu conservar:

vos ha salvat la vida i, a l’hostal,

de cremar” (p. 262).

 

Aquestes dues cançons empiulen molt bé amb la tradició matriarcal catalana en el camp sexual, en l’eròtic, en relats (i, ben mirat, en la vida): en una quantitat més alta que a l’inrevés, un personatge femení fa que u que n’és masculí continue amb vida, que reviscole o, fins i tot, que torne a viure. I, com capim ací, sense que hi intervinga el romanticisme, sinó el reconeixement cap a la dona (la criada, la minyona…). Àdhuc, menada pel més baix de categoria o d’escaló en la piràmide… Un detall a tenir present: que tots són part del grup i que no s’ha de menysprear ningú pel fet de ser de menor rang.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Empelt mare-fill, cants a la mort dels fills i retorn a la terra

General, , , , , , , , , ,

A continuació, exposarem uns versets que ens porten a actes que lliguem amb l’inici de la primavera, amb la Pasqua, almenys, simbòlicament, amb la figura de l’aimador i amb la de la xicota, tenint present que la festivitat de la Mare de Déu del Roser és el 8 de maig i que la Pasqua pot caure alta, això és, prou avançat el mes d’abril: “’Quan els rosers entren en roses / i les flors en galania. / Que la Verge del Roser / hi faci entrar la pubilla’. D’aqueix temps, recorden encara les cantaires de Bulaternera:

Mes l’amor primera

s’emporta la flor,

la flor i la palma

de tot lo Rosselló.

 

(…) I la cobla s’adiu amb els horts de la nostra plana, que són tota una flor” (p. 246), o siga que la investigadora empelta la dona (els camps, la terra on nasqueren i lo maternal) amb un erotisme tel·lúric i associat a la tradició (la pubilla, qui és en nexe amb la Marona).

En fer pas al punt “A Vallcrosa” (p. 250), també hi ha un passatge connectat amb la flora i, a més, amb el seu gaudi: “els noms de les terres són immutables, sobretot, dins l’Aspre, terra de fidelitat. A Vallcrosa, he retrobat la Maria Olivé [, 1880-1969], que tan bé em cantà cançons en 1960. Arriba de la garriga on puntegen espàrrecs (…): ‘Els culli per plaer, ni tan sols els tasti’ diu ella, oferint-me el manat d’espàrrecs lligats de fresc. La Maria Olivé és una vella petita i eixerida (…) i respon amable a les meves qüestions. Ara, ha oblidat les cançons, mes es recorda dels costums de l’avior (…). Ja hi anava, quan era joveneta, amb la padrina (…). De tot, l’assabentava l’avia, Magdalena Doutres [, nascuda abans de 1880] (…). És ella qui li ensenyà les cançons” (p. 250).

Així, altra vegada, una dona major és qui transmet la cultura tradicional a una néta i qui ha estat continuadora de part del folklore de la zona.

Ben mirat, en l’entrada “Tornant de la batalla”, podem llegir que “és la del guerrer que torna a casa de sa mare per a morir. L’afer de la cançó és emmanllevat al folklore nòrdic” (p. 252) i, per consegüent, el fill revé a la marona que el va parir, com el jove que, passada l’època de la plenitud, mena cap a on un dia nasqué. Alguns versos que hi adjunta Simona Gay, per exemple, amollen la maternitat. Foren cantats per Maria Olivé (nada en 1880):

“Quan jo n’era petitet,

ma mare bé m’estimava (bis).

Me donava algun ouet

i alguna ametlla ensucrada (bis)” (p. 252),

 

això és, uns ous que insereixen amb lo matern, amb la fecunditat (com ara, la de les gallines) i una fruita seca endolcida per la progenitora, potser, en plena primavera d’hivern, estació que, en algunes rondalles, va associades a anous, a castanyes, a ametles…

Ara bé, en aquesta mateixa composició, accedim a unes línies que plasmen l’autumne:

“A mi, oferiu-me pa i vi;

a mon cavall, ordi i civada (bis).

A ne mi, cobert de flors;

mon cavall, cobert de rama (bis).

 

(…) La  cançó s’ha feta ben catalana; recorda l’oferta als morts, costum que encara existia al Rosselló hi ha cinquanta anys” (p. 254), és a dir, en el primer quart del segle XX. Com a mostra, en una nota a peu de pàgina, copsem “J. S. PONS, ‘L’oferta als morts de 1914’ (…). (‘Com en els pobles morts se’ls hi porta l’oferta, / l’oferta de pa blanc i de vi del racó…’” (p. 254).

Com a resultat, el pa (el treball de cada dia, la recompensa, lo solar) i el vi (el creixement dels fruits cap a la terra, la dona, la vulva) i el mantell de “premis” (recordem que és u dels significats de la paraula “flor”) cobreixen l’home i l’animal noble (el cavall) així com les fulles ho fan amb l’indret que, en estiu, era descobert.

Finalment, connectant el tema de l’oferta als difunts (de 1914), les ametles i, ací, la recol·lecta del camp i la figura maternal, hi ha una composició semblant a un eixart entre la mare i el fill: quan ell s’atansa a la marona i és acollit per la terra d’on un dia va sorgir.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones que protegeixen, que menen, acollidores i maternitat

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Simona Gay, en la composició “Casada amb un pastor”, es plasma el matriarcalisme, puix que la dona s’estima més la plana del Rosselló que no la muntanya. Així, en la versió de Gracieta Baux (nada en 1889), podem llegir “Ell resta a la muntanya a rossegar el bastó, / jo m’estic a la plana, plana del Rosselló” (p. 242).

Ben mirat, en els versos musicals següents, Germena Baudet trau uns mots semblants a uns que ens han posat en més d’una responsió sobre música eròtica:

“No hi ha lliri sense flor,

ni rosa sense poncella,

ni nina sense galant,

ni barca sense bandera” (p. 242).

 

Una altra cançó interessant simbòlicament és “A la porta…”, la qual coincideix amb trets sobre quan uns xics s’atansaven a cantar (com ara, amb una guitarra, com en alguns comentaris que ens han fet) a una joveneta encara fadrina:

“Si voleu que jo no hi passi,

minyona, al vostre carrer,

si voleu que jo no hi passi,

muralles hi haureu de fer.

Si feu muralles de roses,

en passant, les colliré,

colliré la més hermosa:

les altres, les deixaré.

Calenteta esteu, minyona,

jo, al carrer, tot mort de fred;

feu-me part de la flassada,

guardeu-vos el llençolet” (pp. 242 i 244).

 

Com es pot veure, la xicota és en millors condicions que el noi i ell li demana si la fadrina l’admetria en el llit o si bé el cobriria amb la flassada. Per consegüent, ella fa de protectora, com si fos una mare als nens.

En una línia pareguda, hi ha “Si me’n vaig”, una cançó en què la dona convida el jove:

“Ella me diu si vull venir,

me convida a sopar amb ella (…).

A sopar, ja hi soparé,

més dormir, ja t’ho estimi” (p. 244).

 

Una altra composició sucosa és “L’enamorada”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), en què un enamorat s’acosta a veure una minyona, qui es pentina en el balcó. Com a mostra que la dona té la darrera paraula, l’home diu

“Jo li’n presenti un ram,

un ram de roses blanques.

El ram ja me l’ha pres,

l’amor no li ha agradada” (p. 246).

 

Més avant, el fadrí li comenta:

“-Galant jove en sou prenyada.

-Sí som prenys, pariré,

ne comenci pas d’ara.

(…) Que ja ne som fet tres,

quatre aquesta vegada;

l’honor prou bé lo tinc,

també com ma germana” (p. 246).

 

En altres paraules, la maternitat és ben considerada, en aquest cas, en uns versos compilats de Germena Baudet (1879-1969), un tret matriarcalista que connecta amb moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants: ací és ben acollida per la jove i per la seua germana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus que salven, dones que recompensen i el primer festeig

General, , , , , ,

En la primera composició que trau i que hem triat, “La Mare de Déu del Coral”, hi ha un passatge paregut a la rondalla en què un personatge masculí renega, se li presenta el dimoni i, al capdavall, és emparat (o alliberat) per un personatge femení. Així, un pastoret blastoma, se li apareixen trets malvats i, en els darrers versets, li diuen:

“-Passaràs aquí, pastor,

o te llevarem la vida.

Ajudau…

 

Quan ell s’és vist perdut,

reclama Verge Maria.

La veu venir pel serrat” (p. 196).

 

Per consegüent, el rabadà, malgrat el seu simbolisme masculí, no recorre a cap sant, sinó a la Mare que, fins i tot, en moments com aquest, fa com la marona que no deixa caure els fills, sinó que els fa de sopluig i, més encara: com que els estima, s’hi atansa. Un exemple manifest de protecció del futur i d’actitud maternal en la dona.

En endinsar-nos en la cançó “Una matinada fresca”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha un fragment que ens evoca la figura de la dona d’aigua que diu a un jovenet que trie entre ella o l’objecte (o el material) que li ofereix. La goja representa la part matriarcal. Ací, una nina li demana:

“-Què cerqueu aquí, galant jove?,

¿fulla de bruc, fulla de rosa,

lo que us hi penseu trobar

fulla de bruc o de lilà?

 

-Un petó de vós, minyona,

fulla de bruc, fulla de rosa” (p. 198)

 

i ell la vincula amb la naturalesa. I, com que el xicot sí que l’estima i la considera favorablement, més avant, la nina li diu que el minyó rebrà tots els besos que el jovenet li demanà.

És més: la nina li addueix uns mots amb què el convida a una relació sexual, potser, com a agraïment a la responsió que el vailet li ha tingut. Com a mostra, podem llegir

“Anem-no’n darrere una mata,

fulla de bruc, fulla de rosa;

aquí ningú ens hi veurà,

fulla de bruc i de lilà.

 

Fora dels ocells que volen

(…) que no en saben, de parlar” (p. 198).

 

En acabar la composició, la folklorista catalana indica que, “En totes les versions, molt diverses com a lletra i música, hi ha el tema de la donzella adormida. Quina temptació per al pelegrí o per al caçador, el pit que acaricia el sol!  El galant desperta la donzella posant-li en el pit un ram de violes” (p. 198), detall que copsem en algunes contarelles.

Una altra cançó amb trets semblants a una rondalla (en aquest cas, més reduïda de popularitat) és “Quan jo n’era petiteta” (p. 202). Així, hi ha una narració en què dos hòmens comenten a un capellà que, si el rector diu que tots dos han fet una acció de malfactors, li rodarà el cap. Llavors, el sacerdot, durant una missa, es dirigeix als parroquians i, a mitjan acte religiós, lleva la mirada i parla a Déu, de manera que la malevolència dels xantatgistes és revelada en el temple:

“’Quan jo n’era petiteta,

tenia molt d’amadors;

i ara, que som grandeta,

si ne tinc fora que dos (bis).

 

La un és un fadrí sastre;

l’altre és un teixidor;

ni com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor (bis)’.

 

(…) i falten dos versos: ‘Donaré l’amor al sastre i l’amor al teixidor: / si ells dos no se n’avenen, vagin en nom de Déu tots dos’” (p. 202).

No descartem que, àdhuc, la minyona, en un futur, obrís la possibilitat de… festejar amb un tercer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pares que eduquen, mares que ajuden i fadrines que menen

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim el matriarcalisme, arreplegada per la folklorista Simona Gay i que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, és “La Margarideta”. En primer lloc, direm que aquest relat té trets eròtics (com ara, el fet que una dona regue una alfàbega, o siga, que tinga relació sexual amb un home). Quant al vocabulari, quan diu el “senyor rei jove” i el “senyor rei” és el príncep, com es dedueix molt avançada la contalla:

“La Margarideta regava l’enfalga, el senyor rei jove vingué a passar” (p. 495) i, com que ell li demanava quantes fulles té l’alfàbega, ella, decidida, li amolla “tant com d’esteles hi ha al cel” (p. 495).

En un segon assaig, el príncep s’atansa a la xicota, qui també arruixava, i li diu:

“-On és ta mare?

-A fer un servei que no li tornarà ningú” (p. 495).

Així, na Margarideta, altra vegada, li guanya la mà.

Un tercer dia, ell s’acosta a la fadrina, qui regava l’enfalga, i li demana on és son pare. Llavors, ella li comenta “A escapçar el coll a tots els qui li fan nosa” (p. 495).

Un altre dia, el príncep se’n va cap a on és l’al·lota i inquireix sobre què feia la noia i li trau “Em sabries dir quant, de gotes, cal per emplenar les bótes del rei gentil?

-Una pluja de març i una d’abril per emplenar les tines del rei gentil” (p. 495).

Aleshores, na Margarideta li ha indicat dos dels mesos en què més plou i en què, igualment, creixen les plantes.

Ben mirat, “El fill del rei ho digué al seu pare, qui li explicà: ‘La seva mare ha anat a fer servei a un mort, qui, doncs, no li pot tornar. El seu pare ha anat a podar i, doncs, a escapçar els colls de massa a la vinya. I, amb el que t’ha respost de les bótes a emplenar, es veu que té seny, perquè, quan plou al temps volgut, tot creix” (p. 495).

Per tant, com en altres narracions, la dona (ací, la Margarideta) té més vivències que l’home (ací, el minyó).

Finalment, el monarca diu al fill que ell “trobava la Margarideta graciosa…

-Margarideta: t’hi pots casar, serà una dona entesa.

I així ho va fer el senyor rei jove” (p. 495).

Així, la mare és vinculada amb el servici social (amb l’ajuda), el pare ho fa amb la vinya (associada a la tardor, una estació femenina) i la filla (la Margarideta) enllaça amb el príncep. Tocant al paper del rei, ell educa el fill (el futur sobirà del regne).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven pares i hòmens i gaudi de la sexualitat

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcals, com ara, que la dona salva l’home (en aquest cas, a un pare i a un altre home) és “El ram de rosetes blanques”, compilada per Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”.

Un home que tenia tres filles boniques se’n va a la fira i, en tornar, havia de portar roba de seda, sabates de vernís i, per a la petita, una flor.

“Ell, que va comprar les robes i que va descuidar el ram.

Passant davant d’un hort, va veure un roser de rosetes blanques i va collir una rosa. Del roser, va sortir-ne una bèstia” (p. 489), qui li diu que, com que era la que més li agradava, un any després hauria de venir-hi el pare amb la més xicoteta de les filles.

“Quan va fer l’any, ell, ja ben malalt, els ho va contar tot. La més petita va  voler partir per al salvar i, forta i morta, el va haver d’acompanyar” (p. 489), un senyal que la més joveneta era qui més estimava el pare i que ell, a diferència de les filles, apareix com un personatge feble, com en moltes narracions.

Com a mostra, el pare i la xiqueta “Van arribar a l’hort, van trobar un bonic palau. La porta es va obrir sola. Ningú a dintre. Més lluny, trapen taula parada. Van oir una veu: ‘-Mengeu i beveu’(…).

Van seguir totes les cambres, tot d’allò més bell.

A la darrera, van oir:

-Aqueixa és la teva: dormiràs aquí.

-Filla: et manca pas res. Mes, ai,.. què faràs aquí?

-Deixeu-me, pare, partiu consolat.

Ell se’n va anar, la porta de fora es va tancar sola.

A ella, li va eixir una bèstia:

-Som jo el mestre. Viuràs amb jo” (p. 489).

Sobre les línies que hem posat adés, no descartem que representen el pas de la infantesa a la joventut i, entremig, la filla, per un moment, ha de deslligar-se del pare i, ací, ho fa amb un personatge que, en algun seny, podria simbolitzar la saviesa (és un mestre).

Mentrestant, el tità “Se l’emmena a l’hort. Els fan música, mengen i beuen i va passar el temps” (p. 489) i, altrament, la petita entra en el món de la sexualitat ben acollida, festiva i unida a la fruïció de viure la vida. Això explica que, en un altre fragment, no sols reba informació sobre les seues germanes, sinó que, “Sobre el llit, troba tots els presents per a la seva gent. A la porta, una carrossa.

A casa, tothom content de la veure” (p. 489).

En altres paraules: una jove tractada com una reina (en la fase anterior a ser la governadora del seu dia rere dia) i ben rebuda per la gent, estimada pel poble.

En casar-se la mitjana de les germanes (l’animaló ho reporta a la de menys edat), ella la visita i “Torna a dir que arribaria tal dia.

Les germanes, geloses, la van fer estar un dia de més” (p. 490).

Llavors, com en versions paregudes, “L’endemà va pas trobar la carrossa. Ella que, a peu, va córrer al palau. Tot fosc. De bèstia, enlloc. Per fi, la va trobar mig morta. Ella que l’abraça… i quina dissort!

-Ai, bèstia, jo que et deia que em volia pas casar amb tu, ara, de gran goig, amb tu, em casaria.

La bèstia es va moure, en va eixir un bonic minyó:

-Eri encantat fins que una minyona es volgués casar amb mi.

Es van casar” (p. 490).

El resultat és que la fidelitat a l’educador ha estat lo que ha adobat el pas final a la condició que la noia té de dona. Com hem vist, la minyona, àdhuc, en els moments més crítics del xicot, no l’ha deixat caure i, més encara, s’ha proposat salvar-lo. Ara bé, no és un alliberament unit a ànsies de passar a la història, ni de figurar ella com una heroïna.

Finalment, el fadrí amolla uns mots (junt amb un agraïment) que també hi ha en rondalles de la mateixa corda: ell necessitava una dona que el tragués del pou i ella ho ha complit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mare, fades, la maternitat i el pas a l’adultesa

General, , , , , , , , ,

Altrament, en la primera orde que el pare fa a l’al·lot, es reflecteix la figura de la dona capdavantera i que dirigeix en els Pobles matriarcalistes. Com a mostra, en la rondalla “Les Torres de l’Orri”, amb un detall puntual: el personatge femení, a més de ser una dona d’aigua, és una fada. Diu així: “ [ El minyó] Tallà tots els arbres que pogué i Blancaflor, la minyoneta del gorg que era la filla de l’home, li portà l’esmorzar” (p. 487). I, de pas, ella li dóna forces i protecció: “i, per al descansar, li posà el cap damunt del seu pit, i aquí s’adorm. Mentre feia bonics somnis, la Blancaflor manà als seus encantats, que en tenia a mils, perquè era fada” (p. 487).

“Quan es despertà, li presentà la coca ben daurada” (p. 487). Com podem veure, les accions principals de la fada esdevenen de nit, justament, quan les del xic són molt menors, fins al punt que ell (en Jaumet) s’adorm com si fos un nadó.

En un segon assaig dirigit pel pare, en Jaumet ho assoleix perquè segueix lo que la jove li diu. Tocant al tercer, apareixen signes de caire feminals: «demà, has d’eixugar el gorg, que la dona hi va perdre l’anell, i me’l portaràs.

Quan, a punta d’alba, arribà al gorg, s’encativà de veure la Blancaflor que ja hi nedava. Desaparegué una llarga estona i, quan eixí del gorg, el sol ixent feia brillar damunt del cos esvelt les perles d’aigua. Ella li presentà l’anell i ell l’hi posà al dit” (p. 487).

Un gorg (clot de molta fondària), l’aliança (la parella i el dos van lligats a la dona), l’endinsament de la goja en la mare (les aigües, les quals podrien evocar-nos la placenta o colga, amb la unió mare-filla, bàsicament, al llarg de l’etapa de major foscor del dia), eixa mena de renaixement (potser, la joventut) unit a la preciositat amb què na Blancaflor és presentada pel narrador i,… a més, a l’eixida del sol (o siga, en començar la primavera).

Aleshores, na Blancaflor fa un paper semblant al de la mare, però ara, del seu fill simbòlic i, per eixe motiu, cedeix a en Jaumet l’anell que li devia haver passat la mare així com la marona alimenta quan és prenyada. Ens trobem, per tant, davant un fragment amb el tema de la transmissió de generació en generació i de la continuïtat.

Agregarem que, com en altres contalles del mateix ram, la muller de l’amo és més eixerida que ell, com molt bé es plasma al capdavall del relat.

Nogensmenys, tot i el darrer assaig del marit, na Blancaflor, amb el seu paper de goja, amolla unes paraules que, altra vegada, ens connecten amb trets matriarcalistes: el cavall es converteix en la mar; i tots dos, en peixos bonics. “I van passar enllà de la mar, van ser en terra promesa i, altra vegada, minyó i minyona, i s’hi van casar” (p. 488).

Per consegüent, els dos jóvens viatgen d’una terra a una altra, la xicota ho ha aplanat molt i, en passar a l’època adulta, es crea una parella… en un altre territori femení: en la terra. Ni en el cel, ni enmig del vent.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El gaudi eròtic en les dones d’aigua i en els adolescents

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes és “Les Torres de l’Orri”, la qual figura en l’antologia de relats del Rosselló. Un minyó era jugador i el guanyador li ordena que, si vol que li salve l’ànima, l’haurà de trobar en les Torres de l’Orri.

Llavors, el xicot “Emprengué un camí i, tot caminant, trobà un pastor” (p. 486). Cal dir que, malgrat que els personatges inicials són masculins, en acabant, li ho aplanarà tramuntana perquè “Sembles bo i t’ho ensenyaré” (p. 486). Així, li diu que recórrega a una àguila (qui el durà a l’altra banda, la qual podria lligar amb un ritu de pas, ací, cap als inicis de la sexualitat en l’adolescència): “Vola que volarà, passa tres serralades i l’àliga deixa en Jaumet a la vora d’un gorg on tres minyones nedaven” (p. 486) i, com ens podem imaginar primerament, nues, que és com el narrador diu un poc després, fet que ens connecta amb tres dones molt naturals i que frueixen del cos.

Així, “El minyó veu en l’esqueix d’una roca els vestits de les nàiades i, per joc, amaga la roba. Sortint de l’aigua, dues minyones es van vestir i la tercera no pogué. Mentre les altres anaven a li cercar un altre vestit, ell s’atansà mig rialler, mig vergonyós de l’apurament que li feia encara que s’agradés de la mirar tan blanca i fresca. Ella ho entengué sense paraula i li demanà on anava:

-A servir l’amo de les Torres de l’Orri.

-Ja hi ets. D’aquí, es veu el castell. Quan seràs a les torres, l’amo et voldrà fer passar per l’escala bonica, llesta l’escala dolenta. A dintre, et voldran fer seure en una cadira de braços: pren la cadira desembalcada. Pel demés, t’ajudaré” (p. 486).

En aquesta secció del relat, hi ha dos moments que connecta la joveneta, amb empatia i intel·ligent: en la primera part, ell s’acosta a les nàiades (això és, a les nimfes, a uns personatges femenins que habitaven en fonts, en rius, en llacs, en contacte amb l’aigua, u dels elements en nexe amb la dona). Llavors, en eixa primera vivència eròtica adolescent, dues fadrines es visten, mentres que la dona d’aigua, garrida, es presenta com és i ho fa frescosa. Mentrestant, l’experiència del xic passa per dues fases i, com que la nàiade li ho capta, no fa que ell s’afronte, sinó que orienta el tema cap a un ambient en què tots dos poguessen sentir-se còmodes.

Tanmateix, ella és qui domina la situació, no sols perquè devia ser un poc més gran que el noi: ella coneix més l’entorn, els qui hi viuen i, àdhuc, l’home que li dictarà què haurà de fer. Passa que, com que la nimfa estima el minyó, ja li diu que cal que el noi trie la cadira més senzilla i que no el deixarà caure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.