Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Poesia eròtica matriarcal, amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

 

El 31 d’octubre del 2021, trobàrem l’article “I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”  (https://relatsencatala.cat/relat/i-els-pecats-de-la-xona-la-mare-de-deu-els-perdona/356599), relat de mbonet i que inclou un poema matriarcal que plasmarem tot seguit. No obstant això, primerament, direm que, en aquest article, mbonet comenta que, entre uns papers que ell tenia, en consten “Aquestos que ara llegiu enllacen directament amb uns altres amb els quals guarden una intrínseca relació. Són, no cal dir-vos-ho, una continuació d’aquells llegats antics trobats a la parròquia d’Olocau del Rei[1].

(…) N’he continuat la transcripció, prenent-me certes llibertats -molt poques, de debò-lèxiques, morfològiques i sintàctiques, per tal que us arribés l’essència mateixa de la trova[2]. Aquest poema, matriarcal, diu així:

 

“Dixit la verge

al seu amant

ben principiant:

Serà possible

que aqueixa cosa

entre a la meua

d’entre les cames?

I el seu amic,

acompanyant

amb moltes ganes

-tímida fava

ans ben tibant[3]

la dirigia

com xirivia

cap el forat

tan amagat

I entrà, de grat.

Us ho ben jure.

 

Ai, mare mia,

quanta gaubança!

Fóra possible

d’haver-ne tanta?

 

Dixit la vídua

tota plorosa:

Mare amantísima

totpoderosa,

amb festa grossa

poc us demane.

Si em topete

amb un instrument

fora de mida,

descomunal,

com és volgut

sense recança

encenc tres ciris

(a)  vostra salut.

No hi ha Constança

ací ni a França

del seu quefer

Se sap, però,

de fonts estranyes,

que les migranyes

per mor delit

feren oblit.

 

Ai, quina joia!

Ai, mare mia!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Dixit la sor

al confessor:

Pare, m’acuse.

Sempre he pregat

que un frare osat

mentres l’eïna

dins lo forat.

Dixit mossèn

Només somniat

no paga pena.

I si fos feits

poca ni molta.
Pecats de xona

Verge perdona.

Dixit la monja

Ora pro nobis[4]

Contricta estic!

I ara què dic?

I afegia

tota cofoia:

Seria orat

que per la reixa

ara mateixa

entressiu eixa

la vostra peiça?

Ora pro nobis

Marededéu!

Que lo esperit

d’aqueix pardal

gaureix les penes[5],

lleva lo mal.

Dix lo rector:

En això rau

tota saviesa;

que entre la rata

dins lo cau’.

 

Ai, quin joiell[6],

Marededéu!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Cames obertes,

dixit la fadrina

meuca ben fina:

Ai, quina verga

més gran i forta!

Així cuitava[7]

la bona mossa:

I d’on serà

tan bella estampa

si va tant solta

que el mal espanta?

Possiblement és

de la Vila-reial,

perquè s’hi tracta

de totes totes

d’un bon pardal.

O potser siga

d’allà Borriana

on cada figa

no hi passa gana?

Serà, potser,

prop de Betxí?

Prompte ho sabré

si va ben justa

dins lo florí[8].

Amo de tan

bona rella[9]

ben segur que

és de Morella

Tal volta encerte…”.

 

En aquest relat, eròtic i de línia matriarcal, podem llegir “Pecats de xona / Verge perdona”, semblant a la dita valenciana referent a la Mare de Déu i al fet que Ella perdona els pecats de la xona. A més, com podem  veure, la dona apareix com una persona valenta i també agraïda a l’home (““Ai, quin joiell,  / Marededéu!, / Molts en voldria / de nit i de dia”, “Ai, quina verga, / més gran i forta!”).

Tot seguit, aquest relat, curiós i interessant, posa “A continuació hi ha uns renglons indesxifrables. I acaba aquest fragment amb una sentència pragmàtica, en forma de rodolí, i que ens dóna exemple del sentit irònic de la ‘lluita de sexes’ a l’època, i de la visió de la dona envers l’home, animal de companyia.

 

‘Que allò que ha de menjar-se els cucs

bé està que ho gaudeixen alguns rucs’.

 

El transcriptor, a més, arreplega un acudit d’aquelles terres, per la coincidència temàtica:

‘Voleu tasta bona figa?

Tres han d’ésser els senyals:

pansideta, rebecada,

i picada pel pardal’”.  

 

En aquest poema extens, hem pogut veure que la dona actua amb molta iniciativa, molt oberta i que està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’indicaren títols de llibres de poesia eròtica, que m’enviaren poemes de la mateixa línia, a les que en plasmen les seues opinions i els seus comentaris en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: 

[1] En paraules de mbonet, a principis de l’escrit, l’única població de la comarca dels Ports (País Valencia`) de parla castellana”.

[2] Literalment, en lloc de “troba”, que, en el DCVB, figura com Composició mètrica trobadoresca”.

[3] Estirada, en tensió. Per tant, ara, la fava està més tranquil·la.

[4] “Ora pro nobis”: frase llatina, que vol dir (dirigida, per exemple, a Déu o a la Mare de Déu), que vol dir “Pregueu per nosaltres”.

[5] Literalment. Sembla que la forma genuïna seria “guareix les penes”, perquè fa que desapareguen.

[6] Penis, de la mateix manera que ho vol dir “joia”.

[7] Feia anar de pressa.

[8] En el parlar valencià, l’anus.

[9] De tan bon penis.

Dones permissives, amb molta iniciativa i molt obertes

 

També veiem un post semblant i amb participació interessant, en el grup “Dialectes”, on, el 16 d’agost del 2020, Batiste Bofí escrigué “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu; i els de la xona, la Verge els perdona”, com ara, “Tota la vida!” (Nadia Azorín Perez), “Tota la vida s’ha dit” (Toni Royo Pérez), un en què Joan Colera respon que es diu a l’Horta de València o, com ara, un comentari de Felip Comós Mestre. I més, persones que plasmen “No” (perquè no la coneixien) o bé “Molt bo, no ho havia sentit mai!” (Felip Comós Mestre), “No el coneixia… Però és molt bo…” (Ferran De San Martin) o Xic Tabaleter comentant ’El virgo de Visanteta’, de Bernat i Baldoví. Un sainet i que l’autor havia nascut en Sueca.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de desembre del 2017, Jesús Banyuls Garcia posà un post que ací hem escrit en dues parts:

“Del cos humà

 

Dels pecats del piu,

Déu se’n riu;

I els de la xona,

Déu els perdona”

 

“Del cos humà

 

Dels pecats del piu,

Déu se’n riu;

I els de la figa,

Déu no els castiga”.

 

I molts dels comentaris que es feren foren “Que bo” (Tina Jorda Sanchis), “A la Vall d’Uixó: ‘Dels pecats del piu, Déu se’n riu; i dels del sés, no vol saber res[1](David Pascual  Garcia), “Jajaja, no ho coneixia, però és molt bo.

Jo he sentit dir ‘No patiu, que la figa és p’al piu’.

Però, així, no ho havia sentit dir mai” (Marisa Sjj), ’Dels pecats del piu, Déu se’n riu; i els de la xona, la Mare de Déu els perdona’, la versió que conec” (Ramon Alemany Cots), “Molt bo!!!!” (Jose Camarena Bataller), “Veritat” (Albert Ramis Lara).

Igualment, en el mur de Miquel Matas (Miq Mat), el 3 de febrer del 2019, ell plasmà un escrit de Carme Lledó (aparegut en el grup “Dialectes”) que deia així:

“Dels pecats del piu,

Nostre Senyor se’n riu;

els de la xona,

la Mare de Déu

els perdona.

 

(La Safor)”.

 

En relació amb aquesta dita, Miquel Matas escrigué “Molt bona, aquesta dita valenciana” i un comentari acompanyat del nom de moltes persones, que ens ha semblat molt interessant: “La trob moolt bona, de saviesa popular!! Avui, quan l’he vista al grup, l’he compartida tot d’una!” i unes paraules d’Esteve Latorta: “És simplement genial”.

Tocant aquesta dita valenciana i eròtica, el 31 d’octubre del 2021 trobàrem l’article “I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona” (https://relatsencatala.cat/relat/i-els-pecats-de-la-xona-la-mare-de-deu-els-perdona/356599), relat de mbonet, amb un poema eròtic i de línia matriarcal, molt interessant.

Igualment, direm que la dona no pren part de manera passiva, sinó amb molta iniciativa, com ara, afavorint un ambient permissiu i molt obert, fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual. 

Agraesc la col·laboració de les persones que aportaren informació i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Caldria dir “i dels del sés, no vol saber-ne res”, en llenguatge genuí.

Dones permissives, amb sentit de l’humor i molt obertes

 

Resulta interessant llegir un article d’Alfons Llorenç “Focs, falles i sàtires” (http://www.laxarxa.cat/actualitat/cultura-i-xarxes/noticia/focs-falles-i-satires), publicat en la web “la xarxa.cat”, quan, en parlar sobre les falles i l’erotisme que hi va adjunt, comenta que “Un poble tan vitalista com el valencià ha acceptat sempre de mala gana les repressions i prevencions que la moral judeocristiana projecta sobre l’erotisme. Ha estat prou difícil negar al nostre País una dimensió espiritual, estètica i artística i presentar-lo com a pecaminós. Els moralistes ho tingueren ben costera amunt l’imposar a la gent la consciència de pecat contra el sexe. No deixa de ser simptomàtic que s’atribuesca a un cardenal valencià, ben devot, per altra banda, de la Marededéu, l’expressió tan popular ‘Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’n riu’

L’erotisme sol donar-se junt a la sàtira” (pp. 5-6).

I, de fet, quan Alfons Llorenç parla sobre la sàtira, porta a unes paraules perfectament traslladables a la música eròtica i a la que tractem ací: “S’exerceix el sarcasme i la crítica individual o col·lectiva, es manifesten opinions sobre pràctiques ciutadanes, actuacions municipals i realitats socials. (…) Queda un a consciència vaga de predisposició a la mordacitat, a l’expressió procaç, a la paròdia. I, ha estat constant el trobar-se millor; ens ha agradat mirar les coses des d’un prisma sarcàstic, que, difícilment respectava res, ni el veí més desgraciat, ni l’amor sublim de la litúrgia més sagrada, com passava a les falles” (p. 6). 

En relació amb aquestes paraules d’Alfons Llorenç, especialment, en les de l’expressió popular sobre el piu, direm que, tant aquesta expressió, com, per exemple, comentaris de Sant Pere, o bé de Jesucrist a Sant Pere, en més d’una rondalla valenciana, plasmen molt bé que lo religiós és tractat d’una manera oberta i planera[1]. Així, en la rondalla “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què es comenta que, “Per un costat Joan era un bon home, però no tenia espenta, era incapaç de fer mal a ningú i excessivament ingenu” (p. 133), a diferència de la dona, Vicenta, qui “tenia un geni massa viu” (p. 133), Sant Pere s’acosta a la casa on viuen Joan i Vicenta, i el sant pregunta“-Joan, Què vols?” (p. 134) i, al moment, llegim “Vinga, home, vinga –digué sant Pere, que era un tros de pa-“ (pp. 134-135). A més, Sant Pere, més avant, amb bones paraules, comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan, sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro” (p. 137). I, finalment, Sant Pere, per a que un home que arramblava amb tot lo que Joan i Vicenta, una parella molt oberta i planera, però humil econòmicament, aconseguien, li regalarà una porra i, Joan (ara, sense ingenuïtat) dirà al malfactor “Compont-te, porra!” (p. 138), fins que el veí tornarà tot lo que havia robat “i Joan i la seua dona i els fills visqueren feliços a partir d’aleshores gràcies a sant Pere” (p. 139).

Tornant a les frases d’Alfons Llorenç sobre l’erotisme en les festes vinculades amb el País Valencià i amb l’humor, direm que, el 28 d’octubre del 2021, pregunti en Facebook si tenien humor les àvies (o bé, les mares) dels lectors, en cas que haguessen nascut abans de 1920. Comentí que la meua àvia materna (nascuda en 1910), sí que en tenia. I, aleshores, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em plasmà, respecte a les cançons eròtiques, “A mi, m’agraden, Lluís!!!!” i, per exemple, Maria Sarrà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, responia “Interessant!!”. I, quant als pecats del piu (de què fa esment Alfons Llorenç), afegirem que hi ha una dita valenciana, més llarga i, a més, molt interessant, en què inclou la Mare de Déu i la xona (la vulva) i qui, àdhuc, la fa un poc més extensa. La que publiquí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 30 d’octubre del 2021 diu així:

“Dels pecats del piu,

Nostre Senyor se’n riu;

i els pecats de la xona,

la Mare de Déu els perdona”.

 

Tot seguit, vaig adduir “Aquesta dita és molt coneguda. ¿Què opineu? ¿Quines altres, de la mateixa línia, en coneixeu? Gràcies”.

Direm que és una dita prou estesa, àdhuc, per part de catalans, encara que, majoritàriament, entre valencians i que hi ha catalanoparlants de les Illes Balears que s’hi senten atrets.

En el meu mur, el 30 d’octubre del 2021, els comentaris foren “La primera vegada que vaig sentir aquesta dita, va ser al País Valencià, fa molts anys. A Catalunya, mai l’havia sentit” (Pere Baladron), “Que booona!!!!” (Marisa Vilalta Altes).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’octubre del 2021, ens comentaren “En conec una que diu ‘Figa calenta, cigala contenta’(Narcís Oliveres).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, plasmaren ’I dels pecats del sés[5], ningú no vol saber més’[6] (Maria Victoria Peris Escrig), ’Xiquetes: no patiu, que la figa és per al piu, tant en hivern com en estiu’(Maria Victoria Peris Escrig). Recordarem que, el 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, Maria Victoria Peris havia escrit:

“Dels pecats del piu,

Déu se’n riu.

Els pecats de la xona,

la Mare de Déu

els perdona.

Dels pecats del sés [= cul],

ningú no vol saber res”.

En resposta a aquest escrit de setembre del 2021, Joaquim Sanz li havia contestat “Dels pecats de la figa, Déu se’n riga”.

En relació amb la Mare de Déu i amb els perdons de la xona, el 31 de desembre del 2017, potser per a rematar l’any de manera festiva, Llorenç Garcia escrigué ’Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona’. (Proverbi valencià)” i les respostes, moltes, foren “És la continuació de ‘Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu’. (Tinc uns renglonets amb cada un dels refranys […])” (Ramon Navarro Bonet), “No els havia sentit mai. Vull saber-ne més” (Noemi NE), “Quina finura!” (Anna Maria Fabregat Gorriz), a qui Llorenç Garcia li contesta que “És part indissoluble del caràcter valencià”; “Socarroneria valenciana” (Manel Martí), “Doncs, va gros[7] -com diuen a Maó-“ (Enric Albert Calvera Belló), “Amén” (Montse RS), “Això fa goig” (Stephen Shull). Stephen Shull comenta a l’autor del post que ha vist les dues parts i que, “entre les dues categories de pecat[8], és aquesta la que més m’interessa més directament!!”, ’Dels pecats del piu, Déu se’n riu’. A Tavernes de la Valldigna” (Camarena Colomar Antoni), “I també ‘Dels pecats del piu, Déu se’n riu’(Octavi Font Ten), “A Xàtiva, diem ‘Que diu el papero, que la figa és p’a fer-ho’(Reme Canet). Anna Maria Fabregat Gorriz pregunta “Però, què és això? D’on traieu aquestes frases tan fortes?” i Reme Canet li contesta “De tota la vida, s’ha dit. Te’n puc dir més. Jijiji” i Anna Maria Fabregat, interessada, li escriu “Estic al·lucinada!!! Dis-me-les, per favor!”.

En aquest post, també podem veure “Has vist a Rosa?? Quina Rosa?? La que tenia la figa en Saragossa. A l’estiu, més bossa que piu. Rafel, de què?? En la bossa, tens pèl” (Reme Canet), qui, al moment, en part d’un comentari, afig “Açò és finor valenciana”. I més: “La bacora, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / clavillada, rebecada / i picada pel pardal” (Ramon Navarro Bonet), “Pecat amagat, mig perdonat” (Pere Vidal), “A Benicarló, solem dir ‘Normal: la figa, p’al pardal’(Antonio Barrios Lopez), “Sou savis…” (Antoni Sans), “I no podria ser que el Nostre Senyor perdonara els de la xona, i la Mare de Déu, els del piu? Uff, això seria massa per a la carabassa!” (Josep Bas) a qui Llorenç Garcia li comenta “M’encanta el gir teològic que ha pegat la conversa”; “És la primera volta que ho senc. Com totes les dites, ja serà vell” (Paqui Tere Bertomeu Buigues), “Molt graciós. Per aquí, jo no l’havia escoltat mai” (Tere Gisbert), a qui Rosa Maria Vila Tapia li respon “Tot és molt valencià”.

 També es plasmaren els comentaris següents: “Per les debilitats ‘sexuals’, sempre hi ha tolerància més…” (Joan Perelló Sansó), a qui Josep Bas li escriu “Debilitats? Jo diria que fortaleses.

Pense que la tolerància ha sigut la manera de torejar el celibat religiós i no tant la promiscuïtat laica”, “Jijiji. Que graciosos sou tots!!” (Adelina Serres), “Jajajajajajaaa. Quin fart de riure” (Montse Blay Pallach), “Valencians al poder” (Rosa Maria Vila Tapia).

També veiem un post semblant i amb participació interessant, en el grup “Dialectes”, on, el 16 d’agost del 2020, Batiste Bofí escrigué “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu; i els de la xona, la Verge els perdona”, com ara, “Tota la vida!” (Nadia Azorín Perez), “Tota la vida s’ha dit” (Toni Royo Pérez), un en què Joan Colera respon que es diu a l’Horta de València.

Com veiem, una manera més oberta de veure la vida i de viure-la. I, per descomptat, un tema que interessa a moltes persones catalanoparlants i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme, àdhuc, en l’obra teatral valenciana “El virgo de Visanteta”, d’humor, creada en 1845 i en què la dona està ben tractada i, a més, on podem llegir els versos relatius als pecats del piu. En aquesta obra, al capdavall, el batle… es posa de part de la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones vinculades amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Açò també es plasma, com ara, en la rondalla eivissenca “Sa bona tria”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què uns capellans tracten  “A vore com se repartien es sous des platet: aquells que anaven per ses ànimes i aquells que es deixaven per alivi de vius” (pp. 13-14). Cada u exposa lo que fa i, finalment, el darrer capellà els diu: “jo, a Vila (…) lo que feim és que quan s’ha acabat sa missa me’n vaig a sa sagristia amb so platet, amb tots es sous, agaf es platet i el tir per amunt i dic a Déu.

-Au, tot lo que necessitis per ses ànimes agafa-ho i queda-t’ho, que ara és es moment i lo que caiga en terra serà per alivi de vius” (p. 15).

I tots els capellans celebraren molt aquesta manera d’actuar.

[2] Textualment.

[3] En l’original, “tanquil”.

[4]  Col·loquialment, el cul.

[5] Aquest seria el final de la dita.

[6] En el DCVB, “anar gros” figura com “esser ric, donar mostres d’abundància”.

[7] La del piu i la de la xona.

Dones ben tractades, molt participatives i molt obertes

 

El 18 de setembre del 2021, Mercè Romeu (el nom és fictici, per acord amb la dona que escrigué les paraules que esmentarem tot seguit), en un missatge, em plasmà “Hola,

Sobre el tema de les dones dels països catalans, potser sembla poc políticament correcte, però em fixo molt en els assassinats de dones que surten als diaris i la majoria són forasteres o els seus homes ho són.

No es pot dir gaire”.

I, tocant el tema de lo que Mercè Romeu escriu sobre aquests “assassinats”, en l’article “Ecspaña cañi. Arriba Ecspaña!”, publicat en el 2008 en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), podem llegir[1] el subtítol “Assassinar les dones és cosa de forasters”[2] i, immediatament, que “Els forasters són una cultura patriarcal, els mallorquins, en canvi, com tots els catalans, som un cultura matriarcal. En llengua catalana no existeix la dita bàrbara i salvatge com si existeix en espanyol: ‘la maté porque era mía’. Els forasters diuen ‘te quiero’[3], que és un verb de possessió, en català, en canvi, deim ‘t’estim’, que és un verb de indica valoració. Això d’assassinar les dones, doncs, és cosa pròpia de forasters com ho és fer de la tortura de toros un esport ‘nazional’. En fi, aquí tenim un altre motiu per ésser independentistes. Que quedi clar, doncs, l’assassí de Mari Summi, que la va cosir a ganivetades, és un foraster anomenat Juan Manuel Gutiérrez Ortega. Que consti en acta encara que els diaris forasters ocultin els llinatges de l’assassí” (p. 14).

Qualsevol persona que haja llegit moltes rondalles de fa més de cent anys o, com ara, arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell i per Joaquim G. Caturla, podrà veure que, en moltes ocasions, la dona està ben considerada i ben tractada.

El 19 de setembre del 2021 vaig decidir fer un post en què treia el missatge que Mercè Romeu m’havia enviat la vespra, i plasmar-lo en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el meu mur, el 19 de setembre del 2021, les respostes foren “Crec que aquí hi ha massa assassinats pel tema masclista i no precisament són estrangers” (Montserrat Cortadella), a qui, immediatament, li contestí  “Quan ella diu ‘forasters’, es refereix, més bé, a no catalanoparlants” i Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em comentà “Estic d’acord amb en Lluís. Jo, del meu record, i ja sóc molt gran, no recordo que n’hi hagués tants ni tan sovint. I fa molta pena, de debò!!!!”. Montserrat Cortadella li respon “Ricard, abans no passava o, potser no ens n’assabentàvem” i, a mi, “Sí, sí, ja ho entés així. Però ara, aquí, a Catalunya, hi ha massa i no precisament forasters” a qui li escriguí “Jo, Montserrat, als nouvinguts de l’estranger, els dic que la cultura valenciana és matriarcal i els parle un poc del tema”.

Uns altres comentaris, en el meu mur, foren “Estic d’acord amb el que diu”[4]  (Rosa Garcia Clotet), “És un tema molt complicat, amb molts matisos” (Montserrat Rius Malet), a qui li envií un comentari per a poder accedir a l’article publicat en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf). A més, Marc Juanhuix m’escrigué “També hi ha violència cap a les dones en la llengua i cultura catalana, i es pot veure clarament en cançons del rock català dels anys 80 i 90 clarament, tant en cançons que parlen de ‘era meva’ o fins i tot el canibalisme de ‘m’agradava tant que me la vaig menjar’.

Puc apuntar en una direcció que se m’ha acudit ara?

Crec que moltes diferències que esmentes tenen a veure amb l’arrel religiosa de base d’aquestes cultures. M’explico.

En els països del centre i el nord d’Europa, el reformisme cristià, especialment, el calvinisme, que parla sovint de que Déu predestina el paper i el futur de tots, juntament amb la cultura de l’austeritat i recolliment que va adoptar la burgesia, per diferenciar-se de la noblesa, va deixar a la dona un únic espai d’actuació: el privat i el domèstic, l’aparta de l’espai públic. Això ho podem veure especialment a partir del segle XV/ XVI.

A la cultura islàmica, que no domino tant, des de la radicalització del dogma islàmic, a partir del segle XVI, les dones també perden tot el seu paper en la vida pública i esdevenen sovint una possessió més dels seus pares i marits.

En canvi, contràriament al que pensem sovint, els països d’arrel llatina i que conserven el catolicisme, tenen dos factors que protegeixen més a les dones que a altres regions: el primer, és la vida al carrer. Els països del sud d’Europa tenen una cultura molt arrelada al carrer, al barri i a l’aire lliure. Això s’explica per factors com el clima suau que hi convida, però també en la reminiscència de la participació en la vida política de segles anteriors.

En segon lloc, la figura de la dona per l’Església catòlica. Sí, no podríem dir que és precisament progressista, però tampoc cal oblidar que la dona és l’àngel protector de la llar, dels fills, i dels valors cristians. Aquest paper no és menystingut per l’Església, i no la lliga a casa, ja que acompanya i educa als fills (i pren decisions!).

Alhora, se li suposen valors com la caritat (per tant, sovint surten al carrer a recollir caritat i a oferir ajuda als desvalguts, fent una funció pública molt important i necessària que avui dia recau en l’Estat i sanitat!).

També cal recordar que, fins als segles XIX i XX, l’Església reconeix el dret, a la dona, a ser propietària, a heretar del pare o del marit i, fins i tot, al divorci, si el marit la maltracta o és adúlter…

Pot ser que aquests fets afectin al que esmentes de que la nostra cultura és matriarcal???”.

La meua resposta, ràpidament, fou que “Hi estic totalment d’acord. En primer lloc, les cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila són molt més obertes i favorables a la dona que les que tu, precisament, indiques”.

Tot seguit, li escric que el matriarcalisme també està plasmat en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys o de fa uns quaranta i, fins i tot, en unes altres de primeries dels noranta del segle XX i que coincideixen en moltes vivències que ens conten persones que encara viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que han pres part i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Reproduïm el text, literalment.

[2] No estic totalment d’acord amb aquest subtítol, tot i que, sí que podem dir que, partint dels comentaris relacionats, com ara, amb la gestió de la casa, o bé vinculats amb la pedagogia matriarcal, que hem observat (tant en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, com en el relatiu al matriarcalisme relacionat amb la llengua catalana) que hi ha una quantitat molt alta d’hòmens que consideren de manera molt positiva la dona, com també de dones que no tractarien de sotmetre el seu marit a una mena de dictadura femenina, sinó que,  tant hòmens com dones, són molt oberts i molt comprensius amb les persones de l’altre sexe.

Igualment, afegirem que, en moltes rondalles de fa més de cent anys, bé, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, bé per Andreu Ferrer Ginard, la dona està ben considerada i està ben tractada.

[3] Quant a la forma “et vull”, en el País Valencià, sinònima de “t’estime”, els valencians no la utilitzem en un sentit possessiu, com he pogut comprovar en parelles de valencians catalanoparlants que tenien més de setanta anys.

[4] En al·lusió a Mercè Romeu.

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.

La bona voluntat es premia, sexualitat matriarcal

 

El 18 d’agost del 2021, un poc després d’haver escrit sobre el tema de la sexualitat matriarcal i sobre el ser i el tenir, tinguí ocasió de veure que, en la rondalla mallorquina “El senyor Jordi des Pont”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI, “un senyor d’una quarantena d’anys, que nomia Jordi” (p. 37) i que no tenia intenció de casar-se, ja que no era eixa una de les seues prioritats, però ell “tenia sospites ben fortes de que hi eren més pes Pont que no per ell” (p. 37). Per això, un dia “Es va fer de veure amb cada una d’elles ben amagat i va dir a cada una:

-Parlam clars: que ens hem de casar, o què?

-Que ho vessem, va dir es cego! –respongué cada una.

-No res –diu ell-, me n’he d’anar a fora Mallorca per feines; i, en tornar, es fa s’esclafit” (p. 36).

Un any despres, torna de Mallorca i ho fa lleig i dient que no hi hauria més remei que vendre Es Pont, això és, la possessió que ell tenia (p. 37). Dues dones quasi no se’l volgueren mirar: els feia mals averanys (p. 37). En canvi, la tercera diu unes frases que enllacen amb una entrevista a Anna Boyé, antropòloga i fotògrafa, que ha tractat sobre moltes societats matriarcals, titulat “En les societats matriarcals el ‘ser’ és més important que el ‘tenir’” (https://diarieducacio.cat/anna-boye-en-les-societats-matriarcals-el-ser-es-mes-important-que-el-tenir), publicat en “El diari de l’educació”: “Aquí has de tenir, has de ser el millor. Aquests valors competitius creen agressivitat, i això no passa en les societats matriarcals, on l’important és qui ets i què desitges” i “allà el prestigi el guanyes amb la teva generositat. Si tens més diners, n’has de donar més”.

Doncs bé, en “El senyor Jordi des Pont”, la tercera al·lota diu al senyor:

“-Què m’és a mi si ses coses et van malament? Et vull per lo que ets, no per lo que tens o pugues tenir.

-No res –diu ell-. Encara me n’hauré de tornar. En venir, ens casam” (p. 38).

El senyor torna i, de nou, les dues primeres el rebutgen i, en canvi, la tercera, sí que l’accepta i ho fa amb paraules molt semblants:

“-Som sa mateixa. Et vaig dir que et volia per lo que ets i no per lo que tens, i estic a lo mateix. En voler, ens podrem casar” (p. 38).

El senyor, ràpidament, fa que “Queden per tal dia, i ell compareix vestit com un comte de bon de veres i amb so cotxe que primer tenia.

(…) Es casen, fa pujar tothom a so cotxe, i dieu as cotxer:

-As Pont!

I ja hi són partits” (p. 38).

Immediatament, li pregunten que com és que se’n van a Es Pont, si la possessió, com li diu la tercera al·lota, ja no era seua  i l’havia venuda. I ell “parlà clar i va dir:

-Es Pont és meu, no he mancabat[1] en res ni per res; això d’anar mal vestit i d’haver venuda sa possessió és estat una cosa composta, fingida, perquè volia veure si tu i aquelles altres dues em volíeu per lo que jo era o per lo que jo tenia. I s’és vist clar: elles només volien Es Pont i es quedaren sense Es Pont; tu només em volies a mi; i em tendràs a mi i Es Pont” (p. 39).

Aquesta rondalla té un fet real i prou semblant, que em contà, ma mare, el 19 d’agost del 2021, quan li llisquí  bona part de la rondalla i en parlàrem sobre el tema.

L’esdeveniment ocorregué en Aldaia, la població de l’Horta de Valencià en què viuen els meus pares. Em digué que, un home, a qui una dona “li havia donat carabassa, se n’anà a Austràlia. I, al tornar d’Austràlia, per a veure què era de la nóvia que ell tenia en Aldaia, sabé que havia mort. I, ara, en casa de tots els nebots, ell (que volia fer-se el pobre), que volia acabar els seus dies que li quedaren, ací.

I una neboda, que era la mare de Selvi, li digué: ‘Ai, puix, tio, estiga’s, si vol, ací’.

I passà una temporadeta i, quan ja portava més d’un any, com que no tenia res, ell [li digué]: ‘I estos [diners] són per a tu, que m’has acollit en ta casa per bona voluntat’.

Amb aquells diners, s’obrí Selvi”, que és una pastisseria que hi ha en Aldaia, des de 1954. Com a anècdota, li afegí mon pare, que, aquest home, fins i tot, mentres vivia en Austràlia, “Sempre somiava en valencià”. 

En aquests dos relats es plasma molt bé u dels punts relatius a la sexualitat matriarcal.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, a ma mare (pel fet que m’ha contat), i a les que em costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, indica que vol dir “Disminuir, mancar”.

“En voler – respon ella, rabent”, la dona salva l’home

 

Tot seguit, escriurem unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no, no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, el 22 de febrer del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que eixe amor està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres, a les persones positives i de bon cor i a les sensibles (per a millorar l’humor de la persona, com em digué aquest metge del cor) i a estar cert temps en contacte amb la natura (“Eso es vital”), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard  o bé pels valencians Ximo Caturla i Cristòfor Martí i Adell, o bé per Maria Conca en l’illa de Menorca) apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una rondalla que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”.

 Això sí, quan, en lo sexual i tot, parlem d’obertura als altres, puc dir que, en moltes persones catalanoparlants i que plasmen simpatia cap a lo matriarcal i molt participatives en el treball sobre el matriarcalisme, no ho fan:

a) com qui viu i actua esperant que una persona faça sempre lo que li agradaria i a fer-la (respecte a l’altra part de la parella) una mena d’esclau, b) com tampoc com si l’objectiu prioritari fos l’accés al poder per part de dones i al preu que siga o, com ara, c ) la creació d’una mena de dictadura femellista sota el nom de “matriarcat” i en què, a banda, d) el tenir siga més important que el ser o que el tractar les coses amb els altres, o en què estar en contacte amb la natura es considere una cosa de poble, etc..

Igualment, e) no entenent la vida en parella com una competició de poder, sinó en línia amb lo plasmat en moltes rondalles catalanes, valencianes, balears, etc. en llengua catalana, de fa més de cent anys i, per descomptat, en l’actitud de moltes parelles catalanoparlants del segle XXI i que l’home i la dona actuen en línia amb el matriarcalisme. La dona, tot i que fa que ell, per exemple, reviscole, no li imposa cap mena de dictadura tipus “ordeno y mando”, relacionada amb la cultura castellana, patriarcal.

En relació amb el tema de la sexualitat matriarcal i de la dona com qui salva l’home (en lo sexual i tot), són poquíssimes les rondalles en què un home fa d’heroi cavalleresc (o amb un paper molt semblant), entre les recopilades fa més de cent anys i que foren plasmades per catalanoparlants. Per tant, que açò no vaja en línia de lo políticament correcte en molts partits polítics, en moltes entitats o, com ara, en moltes publicacions (diaris, periòdics, revistes, etc.), ni, per descomptat, en moltes persones prou vinculades al món de la política o de l’administració pública, no vol dir que siga fals, sinó tot lo contrari. La lectura (i escoltar) moltes d’aquestes rondalles (però també contarelles, anècdotes reals i més) és u dels recursos que permet que els catalanoparlants com també qualsevol persona interessada pel tema, siguen com aus que volen fora de la gàbia i molt obertes.

En línia amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan plasmí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, salva l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila, un amic de noranta-dos anys, havia redactat feia pocs dies, un escrit molt d’acord amb lo que es tracta en aquesta rondalla:

“Bon dia, llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.

El 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, des de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.

Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.

De totes maneres, m’ha agradat molt”.

Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. I, tot seguit, li escriguí: “Sí.

Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:

‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.

Jo, sense embuts, li diguí:

‘-¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.

I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidentes molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la presidenta’.

Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:

‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.

Aleshores, em contestà ma mare:

‘-Que era una dona amb sensibilitat.

-Sí, molt oberta’”.

En relació amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, comentaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).

I, per descomptat, un detall: la gran majoria dels col·laboradors no teoritzen, viuen i actuen, com moltes dones en moltes rondalles a què hem accedit.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i la de les que han tractat sobre el tema de la sexualitat, per al treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia. Igualment, per descomptat, la generositat de Joan Sala Vila, qui em regalà  dos llibrets en què, per mitjà de la poesia, tracta la sexualitat, amb la seua visió, matriarcal i molt oberta.

 

 

Notes: [1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48).

La primera part del títol d’aquesta entrada figura en la rondalla mallorquina “L’amo En Biel Perxanc i la dona d’aigua”, del Tom V de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

“Tu ets s’al·lota”, una jove sàvia i deixondida salva l’home

 

En la rondalla “Una al·lota deixondida”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que “un rei fadrí, que volia una al·lota llesta i deixondida de tot, i llavors que, en punt a garridesa i gallardia, no n’hi hagués cap que l’arraconàs.

Cerca qui cerca pertot, no en trobava cap des seu gust” (p. 140). El text és explícit: el monarca en cerca una.

I el fet que l’home, ni en lo sexual, ni en moltíssims camps, és la part activa en les cultures matriarcals, es plasma quan, un poc després, veiem que “li aconsellaren que se n’anàs vestit de qualsevol manera, que no sabessen que fos el rei i, així, podria cercar més arreu i ficar-se dins qualsevol auberjó[1] , perquè molta volta ses coses, sobretot ses bones, es troben allà on un manco s’ho esperava” (p. 141).

El rei, així ho fa. I, des de molt prompte, es troba amb un home que, finalment, li diu que té una filla jove i fadrina (p. 143) que encara no té els dèsset anys i, a més, llesta. El monarca, ja en casa de l’home, menjarà amb ells, “féu prendre a sa dona una dobleta de seixanta sous per fer es sopar” (p. 144, un tret matriarcal) i fa un repartiment de la gallina que es menjarien: “Dóna es cap a s’home, ses cames a sa dona i ses ales a sa filla i un bocí de pitrera a cadascú. Se n’atura un per ell i la resta s’ho mengen tots plegats, fora ets ossos, que foren pes moix” (p. 144).

I, quan l’home comentarà a la filla que li agradaria saber què ha volgut dir el rei (qui encara no li havia dit que ho és), ni el motiu de com ha fet el repartiment de la gallina, el rei, agraït, ja no era en casa… però sí que escoltava lo que deien.

La filla ho descriu com si tingués la saviesa d’una persona de mitjana edat o de molts anys: “Vos ha donat es cap a vós, perquè sou es cap de la casa i n’heu de menester molt per saber comandar sa barca. Ha donades ses cames a mu mare, perquè ha d’esser tota cames per servir-vos i fer anar les coses enderg[2]; a mi m’ha donades ses ales, perquè per fer allò que vós i mu mare em maneu, he de volar. Ens ha donat un tros de pitrera perhom, perquè tots necessitam pit per fer cara a ets emperons[3] i soscaires[4] d’aquest món” (p. 146).

El rei, que ho escoltava des de fora, toca a la porta, l’obrin i els diu, al moment, que és el rei i, per descomptat, comenta a la jove “Tu ets s’al·lota que fa una mala fi d’anys que cerc i no podia trobar. Som el rei, som fadrí i ens hem de casar plegats.

(…) Dins tres dies seré ací amb tota la cort” (p. 146).

I així ho feren: als tres dies, es casaren en Manacor. La jove (dona) havia salvat el rei (home). Una rondalla més en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el camp de la sexualitat.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que “auberjó” i “alberjó, en Mallorca, signifiquen “Cambreta d’una casa o habitació per vestir-s’hi o retirar-se en més íntima privadesa”.

[2] En orde, arreglat.

[3] Dificultats, parapeus.

[4] Accidents.

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13](p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

“El petit vailet”, sexualitat matriarcal

 

 

El 21 de juliol del 2021, Núria Besora Serra, una dona molt oberta, molt col·laboradora i mestra de música, m’envià un correu electrònic acompanyat d’unes quantes fotos amb cançons catalanes en línia amb el tema del matriarcalisme, cançons publicades en el llibre  “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009. Una d’elles és “El petit vailet”, amb el text tal com “va ser publicat per Francesc  Pelagi Briz (Cançons de la Terra, vol. III, 1871)”. Diu així[1]:

“Lo petit vailet   dematí es llevà,

agafà l’arada   i a llaurar se’n va.

La mestressa és jove,   n’hi du l’esmorzar;

un tupí de sopers   i un crostó de pa

i una arengadeta   per podè’l[2] passar,

i una carbasseta   per a xerricar.

-Fes-te ençà, vailet,    fes-te ençà a esmorzar.

– No pot ser mestressa   que tinc de llaurar;

aquest camp que llauro   tinc de conrear–.

Al mig d’aquell camp   una herbeta hi ha

que se’n diu falzia   que mai granarà.

Al mig de l’herbeta   una font hi ha

que tots los que hi beuen   s’han d’agenollar,

de genoll en terra,   sombrero a la mà.

Mentres ell bevia   l’amo hi arribà:

-Vailet, si te’n sembla    que això és treballar!

-Sí, per cert, nostramo,    molt que em fa suar.

-Vailet, passa a casa   que et vull despatxar:

tres dobles que et dec   no te les vull dar,

l’una me la quedo   pel poc treballar,

l’altra me la quedo   pel molt festejar,

l’altra per les banyes   que m’has fet portar—“.

 

Respecte a aquesta cançó, Jaume Ayats indica que “L’amo despatxa el vailet i (…), tanmateix, (…) no en coneixem cap versió que acabi de manera violenta. Sempre és una solució pactada” (p. 85). De nou, el pactisme i, per tant, el matriarcalisme, fins i tot, plasmat en la música en llengua catalana. I, a més, com indica el mateix estudiós, “és una de les balades narratives de gresca i xerinola, cantada sobretot per carnestoltes i a les tavernes, amb el tema inevitable del cornut” (p. 85).

Quant a la presència d’aquesta cançó en l’ensenyament, Jaume Ayats comenta que “Aquesta cançó també ha estat aprofitada en forma de joc infantil, amb un argument que no arriba al nus dels fets, però que –sorprenentment- es pot entendre prou bé en clau eròtica. Apareix publicada a diversos cançoners infantils, sense que els autors facin cap referència al significat eròtic que els versos detallen” (p. 86) i, sense embuts, addueix que “És un exemple més del procés d’infantilització de les cançons i els jocs atrevits dels joves, que han anat perdent memòria del significat social que tenien” (p. 86). Àdhuc, en una versió que Jaume Ayats trau i que vincula amb la xicalla “cap a les dècades de 1930 o de 1940” (p. 86), veiem una mostra més de matriarcalisme, ja que es rendeix homenatge a la terra, això és, a la mare, a lo maternal:

“El petit vailet   se n’ha mort de fred,

se n’ha anat a França   a collir bolets[3].

La mestressa jove   li’n fa l’esmorzar;

un tupí de sopes   i un crostó de pa

i una arengadeta   per sucar-hi el pa.

Allà baix a l’era   una font n’hi ha,

el qui hi vulgui beure   s’ha d’agenollar

de genolls en terra[4]   i el porró a la mà.

Ah….                      [s’agenollen i simulen beure en porró]” (pp. 86-87).

 

Afegirem que la font té un significat femení i eròtic: la matriu.

Quant a l’opinió de Núria Besora Serra, respecte a la música, en el correu electrònic del 21 de juliol del 2021, m’escrigué que “El tema de la cançó eròtica ha de ser molt ampli, perque, per ventura, durant molts segles, la paraula i la música amb les paraules ha estat una manera de lligar i d’explicar intimitats.

Moltes de les cançons infantils tenen doble sentit que obviem i, a voltes, desconeixem. Jo sóc mestra de música a Primària i, amb els anys, he anat veient que, ara, la subtilesa de les cançons, els infants més grandets ni la capten. En canvi, capten coses més gruixudes i de més pes sexual (que no pas eròtic), influenciats per temes de reggaeton i altres imputs que troben a les xarxes”.

En línia amb les paraules de Núria Besora, el 23 de juliol del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook (la gran majoria, amb més de deu mil membres), preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

Francesc Castellano, un home molt obert i molt col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, em comentà que “No és un tema fàcil de respondre. Per un costat, hi ha la considerada ‘eròtica’ i, per un altre, la ‘pornogràfica’, amb una línia molt fina que les separa.

Per un altre, hi ha una tradició oral de les dues i, fins i tot, els grups d’havaneres tenen cançons que es mouen entremig de les dues consideracions.

I, després, encara hi ha un ‘problema’  i és decidir a quina edat es poden començar a ensenyar, sempre i quant els mestres les sàpiguen.

Catalunya és una terra molt rica en aquest  folklore, però hi ha una mena de censura moral que ha fet que molts col·lectors folklòrics hagin callat davant les pornogràfiques i, de les eròtiques, tan sols han recollit les més suaus: parlo dels col·lectors antics, ja que els més moderns, afortunadament, ja les recullen.

Hem estat, tradicionalment, massa lligats als dictàmens de morals de l’Església, a una idea molt burgesa de que ‘cal ser molt correctes i amagar tot allò que no sone bé’, que es tradueix en un refrany que diu ‘La cara neta, que el cul no surt per la finestra’, és a dir, mostrar tan sols allò que no pot ofendre a ningú”.

En relació amb la mateixa pregunta, el 23 de juliol del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Simó Casanova em respongué “Evidentment que sí. Jo ho faig a l’hora de tractar les gloses mallorquines a l’aula. La nostra llengua i cultura és ben rica pel que fa a l’erotisme. Si no el coneixen en català, el coneixeran en castellà. Endavant i enhorabona per la tasca feta, i no facis cas de qui voldria la nostra llengua per a usos exclusius de folklore;  per a la resta, volen el castellà”.

Una tercera resposta, en aquest cas, de Montserrat Bosch Angles, el mateix dia, però en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, amb una pregunta a mi, deia “És complicat. A quin ensenyament et refereixes? P3, P4, P5, Primari, ESO; Batxillerat o universitari?”, immediatament, li contestí: “Jo l’ensenyaria des de xiquet, des dels primers anyets, de manera que el xiquet veja que la creativitat també fa bona pasta amb la sexualitat.

Això sí, amb introducció progressiva de vocabulari”.

Recordem que el futbol s’ensenya des de xiquets i que, per exemple, Pedro Escartín, en  1942, en el seu llibre de reglament de futbol (que me’l regalà el meu avi matern), ja deia (en les primeres pàgines) que el futbol devia molt del seu èxit a la violència i,… de moment, no és un esport precisament exclòs de les escoles, ni del nivell secundari de l’ensenyament. Estem, de nou, davant d’un altre cas d’hipocresia, si bé,  com a mínim, des de primeries dels anys noranta, ja es feia veure a futurs mestres, que calia introduir jocs no agressius i, fins i tot, inventar-ne, com així ens ho feu una mestra de Magisteri, molt oberta, que tinguí en el curs 1993-1994.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El reproduïm textualment, tot i que farem indicacions per a facilitar la lectura.

[2] Poder-lo.

[3] La paraula “bolet” té a veure amb el penis com també amb la vulva, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual”.

[4] Per tant, han d’estar en contacte amb la terra, això és, amb la mare i, així, amb lo matriarcal.