Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

La vida eròtica en la Catalunya matriarcal de mitjan segle XX

General, , , ,

Com a anècdota, el 8 d’agost del 2026, després que haguéssem enviat a distintes persones dues entrades en relació amb el tema que ací hem estudiat, Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933 i d’arrels catalanes i valencianes), ens escrivia un missatge de què oferim la major part:

“Poc et puc explicar d’aquest tema. L’edat millor crec que era a divuit anys, que va ser quan vaig partir de Lleida al destí del pare (a Barcelona, però vam anar a viure a Badalona). La meva germana tenia dos anys més que jo i tenia bones mans per a cosir i ens feia la roba.

La Festa Major de Lleida era per Sant Anastasi[1] (i lo mateix, a Badalona) (…). En aquell temps, vaig deixar a Lleida un nuviet (…). Quan els nois veien noies de fora, al ball de la Rosaleda (i també als envelats), no ens faltava parella per a ballar. Amb nuviet, (…) però tot era molt diferent d’ara: besets, abraçades i poca cosa més. Va venir alguna vegada a Badalona a veure’m i ens escrivíem sempre, però el contacte és molt important.

(…) Vaig aconseguir ser secretària de la casa Piher, de Badalona, (…) i, al cap de poc temps, vaig conèixer el meu home. Ell tenia nou anys més que jo i estava sol a Mataró i volia casar-se. I, un poc després, ens vam casar i ens vèiem poc.

(…) Sobre la meva vida sexual[2], en aquell temps, no en vaig tenir. Ens vèiem dos dies a la setmana i ell venia amb moto de Mataró estant i, quan se n’anava, jo l’acompanyava a baixar a la porta i, si tardàvem una estona, la mare ens deia ‘Va, nena, que demà has de llevar-te aviat’ i ell agafava la moto i feia camí després de besar-lo.

Hi ha una cosa que recordo moltes vegades: quan em deia ‘Júlia: no saps besar… Dóna’m la llengüeta’. I allò no em va semblar bé: semblava una porcada. Em vaig casar, no sabia res del matrimoni,… però també et diré que vaig ser una bona deixebla. Poc et puc explicar, Lluís.

Endavant les atxes”.

Com a responsió meua, l’endemà li plasmí “He llegit el teu comentari i l’afegiré a la recerca perquè té la seua part interessant, fins i tot, com a testimoni d’una època i com a educatiu.

Altra vegada, gràcies per la teua generositat”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Al voltant de l’11 de maig.

[2] Ací, Júlia Aixut Torres vincula la vida sexual amb el contacte amb el marit, amb conviure amb ell. La vida sexual comença en el moment de nàixer el nadó.

«Voler» i «estimar» i la sexualitat matriarcal catalana en el segle XV

General, , ,

Però ací no fineix el tema, puix que, el mateix jorn, Rosanna Cantavella (https://x.com/i/status/2085096698246725831), una valenciana que havia llegit molt sobre Ausiàs March, coincidia amb Susi i, de pas, emparava el nostre parer inicial (i ens reportava a les qüestions que li féiem), el qual jo ja intuïa d’ençà de temps arrere pel fet que es realitzaven campanyes valencianes en pro de la forma “estimar”, però no anaven acompanyades d’una exposició resultat d’una recerca sobre la cultura vernacla valenciana i en tot l’àmbit lingüístic: “Castellanisme, no. Com dic: Ausiàs March, els coetanis i el seu públic eren ben conscients del significat filosòfic de ‘voler’ com a voluntat (March ho explica sovint). El mot, aplicat a tota inclinació volitiva[1], incloïa també l’afecte amorós i sexual. Però no sols. Vegeu al ‘Concormarch’ totes les ocurrències del mot ‘voler’ / ‘voluntat’ a l’obra d’Ausiàs March: https://concormarch.iifv.net”.

A continuació, hi hagué un diàleg amb intenció de compilar més informació per a aquest punt de l’estudi. Li posí:

“-És que anit cerquí ‘voler’, ‘vull’, ‘vullc’ (no sóc versat en literatura clàssica catalana, sinó mestre d’ensenyament primari i investigador) i no trobava poemes amb què defendre l’ús que en fem els valencians en el camp sexual i en l’eròtic.

-Heu de tenir present una cosa: Ausiàs March, que emprava certa terminologia filosòfica, no serveix de mostra de l’ús general coetani, ni actual, que fa de ‘voler’ la població valenciana no il·lustrada. Passa sovint amb les dites ‘autoritats’.

-Quines paraules, en les formes d’aquella època (segle XV), em recomaneu? Gràcies.

-Ausiàs March, sovint, es refereix al desig eròtic (i a la seua realització, per metonímia[2]), com a ‘Venus’, com a ‘primer moviment’ o sols ‘moviment’; terminologia tomista[3] (la cort d’Alfons el Magnànim era il·lustrada) per a designar l’impuls del desig no racional, que també tenen els animals”.

No deixarem fora que el 6 d’agost del 2026 consultàrem la web “Concormarch” (https://concormarch.iffva.net), de nom “Concordances tematitzades de les poesies d’Ausiàs March”, i que, en entrar a “cerca de la seqüència”, hi escriguérem “Venus”.

Immediatament, veiérem que hi havia poemes (com ara, el 20, el 45, el 47, el 75 i el 87), amb detalls significatius que reflectien el matriarcalisme: 1) la dona com a sopluig de l’home, 2) com a conreadora de la vida (i com a generadora dels fruits que en sorgeixen), 3) com a persona a qui ell creu (la muller té la darrera paraula), 4) com qui fa que l’home romanga lligat a la terra (mitjançant una servitud en un acte) i 5) amb un parlar dolç (fet que hem trobat associat a Pobles de la Terra molt agrícoles i de caire matriarcalista).

Després, recorreguérem a l’entrada “Venus” en  l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, amb menys contingut que el “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, i hi havia comentaris sucosos per a aquest apartat i per al significat de “voler” en la poesia d’Ausiàs March i en la cultura catalana.

Així, en l’enciclopèdia esmentada, sota l’entrada “Venus”, diu que “és anomenat estel del vespre o de posta i de l’eixida del sol (…). Venus és el planeta femení -hi ha estels i esteles-; popularment, duu per nom la Donzella, la Roseta, la Marieta, la Margarideta i també la Senyora, la Dama del Cel”.

A més, si passem al diccionari dels símbols, la informació, molt més extensa, indica que, per als sumeris, “Com a deessa de la vesprada, afavoreix l’amor i la voluptuositat i, com a deessa del matí, presideix accions de guerra i les carnisseries. És filla de la Lluna i germana del Sol. (…) Per això, encara que té el Sol com a germà, té per germana la deessa dels inferns. Del seu parentiu amb el Sol -ella és la seua germana bessona- (…) se l’anomena ‘la valenta’ o ‘la dama de les batalles’. (…) Però, com a estel del vespre, predomina en ella la influència de sa mare la Lluna i es fa divinitat de l’amor i del plaer”.

Altrament, els autors del diccionari addueixen que Venus, com a deessa de l’amor i com a regina dels plaers, és coneguda com “’la que estima el goig i la joia’, el seu culte és associat a les prostitucions sagrades. El seu mite inclou un descens als inferns, fet que explica el seny iniciàtic del simbolisme venusià” i, com diu un rei de Babilònia (i enllaça amb versos d’Ausiàs March), “la que, en eixir el sol i en pondre’s, em fa bons presagis”.

Ben mirat, afegirem que el planeta Venus “encarna, en astrologia, l’atracció instintiva, el sentiment, l’amor, la simpatia, l’harmonia i la dolçor. És l’astre de l’art i de l’agudesa sensorial, del plaer (…). Se li atribueix el seny del tacte juntament amb totes les manifestacions de la feminitat”.

Després de totes aquestes línies, ens podríem demanar sobre la cultura valenciana que alenava Ausiàs March (o siga, la catalana i matriarcalista del segle XV): ¿qui podria aplegar, com aquell qui diu, a una qualitat tan alta i, al mateix temps, tant en nexe amb la terra, amb els fills, amb lo eròtic i amb la dolçor, sinó una dona que reflectís una sexualitat en què ella fes de mare (alliberaria l’home), receptiva (la part sensorial) i amb un lligam amb dolcesa i, més aïna, de caire tel·lúric, com no fos una Mare i, de pas, en un ambient acollidor del voler, de l’estimació, però no de les imposicions, ni de l’agressivitat cap a la dona (ni cap als altres éssers, ni cap a la natura), a qui es té com a Mare de tots i de la vida)?

I més: així com, més d’una vegada, llegim «niu», en al·lusió a la casa, a la mare…, ací, la deessa Venus fa eixe paper (però quant al «voler»)… mitjançant un escriptor nascut en el Regne de València del segle XV.

És clar que això només podria arrelar en un Poble matriarcalista, com veurem tot seguit, i és simbolitzada i ben present en molta poesia d’Ausiàs March (1400-1459), ben allunyada de l’amor romàntica. Passa que, com fa més d’un escriptor que substitueix el mot “casa” per “niu”, ací, el poeta ho fa amb “Venus”, en compte de “dona”, de “voler”, de “mare”. Anem a pams, per mitjà de poemes. Com a aclariments, amb els abreujaments “v.” i “vv.”, ens referirem a un vers (en el primer cas) o a més d’u (en el segon dels exemples).

En l’entrada “Poema: 20”, llegim “cors gentils (…) obedients a Na Venus estela” (la dona en el punt més alt, ben considerada, vv. 31-32). En “Poema: 45”, posa que

“d’on voler creix tant com l’om s’hi delita;

mas perquè, en gran delitós l’amant puge

dins en l’hostal que Venus lo alleuja,

totes virtuts e seny de la persona

són desitjats en servitud de l’acte” (vv. 36-40)

 

i, per això, tot i que ell voldria pujar massa, ella l’acull en l’hostal (li fa de mare) i, de rebot, ell manté les virtuts, el coneixement i fa lo que la dona li diu.

En el “Poema: 47”, copsem que la dona (Venus) és qui conrea lo que seran els fruits de la terra, qui els prepara:

“Mas vostre cors per ventura es delita

usar dels fruits que Na Venus conrea” (vv. 29-30),

 

com si hi hagués una dona que, per una banda, fa la funció activa (llaurar) i, per una altra, la de ser el lloc on es colguen les llavors que un dia quallaran.

Ben mirat, en el “Poema: 75”, capim que

“Venus, del món, se trau la fina lesta;

tot home bo, en son hostal, se resta,

e val-se poc qui no hi és albergat” (vv. 42-44)

 

perquè, al cap i a la fi, si ella dona hospitalitat en sa casa a un home és senyal que ell la tracta bé; si no, el fa fora, puix que, al cap i a la fi, com es reflecteix en el mateix poema, “als peus del déu Venus, se deuen seure” (v. 51).

Però són unes relacions de caire matriarcal. Així, en aquest poema 75, hi ha que

“L’imperfet hom a Diana serveix

e tots aquells on la vida es devia,

car Venus ha tan dolça parleria

que tot voler a si lo redueix” (vv. 65-68).

 

Finalment, Venus (la dona) és l’educadora, potser, de la vida i tot, com diu el “Poema: 87”: “Los escolans de qui Venus és mestre” (v. 175). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Relativa a la voluntat.

[2] Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra. En aquest cas, com veurem, introduir “Venus”, “Na Venus”… en lloc de “voler”, de “dona” i, fins i tot, de “mare”.

[3] En relació amb Sant Tomàs d’Aquino (del segle XIII).

«Voler» i «estimar» i la sexualitat matriarcalista en el País Valencià

General, , , ,

Sobre els verbs “voler” i “estimar” i la sexualitat matriarcalista catalana.

Sobre els verbs “voler”, “estimar” i “amar” (o “aimar”), el 5 d’agost del 2026, en resposta a un tweet que Josep Ma. Virgili i Ortiga (mestre i estudiós de la penetració del castellà en la llengua catalana) havia posat la vespra relatiu a “voler” i a enamorats, en què deia “No és encertat de fer servir el verb ‘voler’ amb el significat d’’estimar’ o d’’estar enamorat’.

No és la mateixa cosa ‘voler algú’ que ‘estimar algú’, encara que, sovint, es confongui al País Valencià”, li comentí que “Si és un calc del castellà, deu ser molt antic, perquè ‘El procés de les olives’, en què s’empara el DCVB, és dels darrers anys del segle XV, cap a 1495”.

Llavors, podem dir que no ens desautoritzava: “És veritat que no és segur que sigui un calc del castellà (però sí que és segur que l’ús castellà ho deu haver reforçat).

És la confusió de tres verbs amb significats semblants:

Voler = acceptar

Estimar = valorar

Amar = sentir amor.

 

És ben segur que, la prudència i la vergonya a l’hora d’expressar els sentiments, ha jugat a favor de la confusió comentada i a l’arraconament del verb ‘amar’”.

Tot seguit, li agreguí “Eixa ‘possessió’, d’acord amb comentaris que m’han fet i de la lletra de cançons[1] com també de rondalles, he capit que augmenta després de la guerra (en Menorca, per exemple, cap a 1960).

La música mallorquina dels anys seixanta i de principi dels setanta és més oberta, no hi ha eixe tractar que l’altre membre de la parella (home o dona, sobretot, la dona) siga una mena de drap de qui té la darrera paraula”.

Afegirem que el 5 d’agost del 2026, en una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943), em digué que el verb “voler”, en el País Valencià, s’emprava “A tots els nivells” (sic), que els néts li deien molt “Iaia: et vull molt” i que no té cap relació amb eixe possible seny de propietat. Ara bé, com expliquí a ma mare (i no ho refusà), el castellà sí que admet fer-ho amb “querer” perquè la seua visió de la sexualitat és romàntica i, de pas, acull bé allò de “Sin ti, no soy nada”.

Ben mirat, els castellanoparlants tenen una frase aliena a la cultura vernacla catalana: “La maté porque era mía”, puix que, a diferència dels catalanoparlants molt arrelats a la terra i, de pas, a la figura de la mare, la dona (o, en casos menors, el marit) no és considerada per l’home com una mena de roba bruta: entre tots dos, es fa la vida de parella i, la gran majoria de les vegades, la dona és qui pren la decisió final (la qual és acceptada per l’home) i ella no exerceix eixe nexe com si fos una dictadora, sinó dialogant (que no equival al “buenrollismo” del parlar per parlar).

Com a mostra d’eixe pas cap als significats que Josep Ma. Virgili i Ortiga havia publicat en un primer moment, el 5 d’agost del 2026 posí en Twitter que “Hi ha rondalles de Tàrbena (en un estudi de fa pocs anys) amb una dona més devaluada que en versions del relat ‘A ta casa, vaca’ de més de cent anys arrere.

I narracions distants de les de Sara Llorens (en la Catalunya del primer quart del segle XX). Aquesta dona, folklorista, no féu censures, ni refinaments. I això és part del material que molts afiliats a partits prefereixen no incloure en els seus escrits. A canvi, continuen lligats al llibre de comportament fi del membre del partit”.

Molt avançat el dia, el lingüista Gabriel Bibiloni (estudiós sobre la influència del castellà en el català), a qui també li havíem escrit un tweet eixe dia, ens informava sobre el verb “voler” del punt de vista eròtic i sexual en el País Valencià (ací, amb lleugers caires de forma, però no de fons, ni qualitatius): “És un ús exclusivament valencià i supòs que és un hispanisme. A Mallorca, ‘voler’ no vol dir ‘estar enamorat’, com diu el DCVB, sinó ‘acceptar com a amant’ (‘Na Joana ja no em vol’, ‘Jo estim en Jordi, però ell no em vol’)”.

Un altre comentari sucós fou el que amollà Susi el 5 d’agost del 2026, cap a la nit, a Josep Ma. Virgili i Ortiga: “En totes les llengües, hi ha paraules que, segons el context, tenen diferents significats.

Al País Valencià, el verb ‘voler’ és sinònim del verb ‘estimar’ (que quasi no s’usa). I no crec que siga un castellanisme, com bé ha explicat Lluís Barberà”.

Ja en el 6 d’agost del 2026, Josep Ma. Virgili li plasmava: “No, no deu ser castellanisme”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En al·lusió, sobretot, a les arreplegades per Gabriel Janer Manila en el seu llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, dedicat al cançoner mallorquí.

Dones amb iniciativa, per damunt de la bellesa i emparades pel marit

General, , , , , , ,

Una altra narració compilada en l’obra de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes i, àdhuc, eròtics i favorables a la dona, és “Pelleranques”, la qual podríem dir que és una defensa de lo femení. Així, “L’hostal era quiet, amanoset, vetust i de netedat assegurada. (…) N’era una dona qui regentava l’hostal. Aquest hostalàs era situat a vora carretera, a l’eixida d’una vila eixerida i de bona gent” (p. 333): quietud, fàcil de manejar, molt antic i una dona que el mena són alguns dels trets que, fins i tot, lliguen amb la nit i, igualment, amb l’hivern junt amb el fet que hi haja una fonda en la banda exterior de l’indret, un detall que evoca les rondalles amb bruixes que es reunien en un lloc paregut. 

Quan ja es disposava a despullar-se per a gitar-se, veu un lladre davall del llit i, amb enginy, s’ho trau de les mans perquè s’hi atanse l’espòs: “Em posaré davant l’espill i començaré a queixar-me” (p. 334) i ho feia “mentre es palpava les molles de braços i de cames. La jovenesa li era fugida sense cap mirament. (…)

-Tan trempada que era quan era jove i ara tot són pelleranques. Ara, ja no sóc més que pelleranques!

Conforme es toquejava pels braços i per les cames, cridava tan fort com podia:

-Pelleranques, pelleranques. Ai! Déu meu, pelleranques!

(..:) De la fosca dels carrerons, se n’acostaven cresols i atxes de vent, amb timidesa. Tothom fa presagis i conspiracions en la nit silent. Es clou el pensament al voltant de les possibles dobletes d’or i del cos desitjable, encara, de l’hostalera. Hom hi acudeix per no perdre’s la jugada” (p. 334).

En nexe amb aquest paràgraf, direm que, el 8 de juny del 2026, en escriure sobre aquest relat, atenent als darrers mots sobre les dobletes i sobre el cos, vaig intuir (i diguí): “L’hostal, ¿seria una casa de putes?”. Doncs sí: en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “hostaler -a” significa “Propietari d’un bordell a la València medieval” i, tot i que, primerament, indica que era d’ús antic, apareix en una contarella publicada… en 1999. No debades, el passatge es pot entendre com una rememoració d’antics clients i, ben mirat, de la muller, més encara, si observem el possible significat de “jugada” (paraula associada al terme «jugar» i, així, a la relació entre un home i una dona i, com ara, a la copulació).

En eixe seny, “Al portalàs, es fa un rodolí de gent que espera la degolla o la festa. I, aleshores, va entrar el seu home i ella va exclamar:

-Mira: davall del llit, hi ha un lladre!

I, així, d’aquesta manera, el seu marit el va agafar i se’l van endur a la presó.

I l’hostalera no recobrà la bellesa, però sí una mica l’escalf al cor en sentir-se tan estimada pel marit i amb el calaix ordenat” (p. 334).

Per consegüent, hi ha un eixart entre l’home i la muller, ambdós es fan valença, ella comanda, però ell la protegeix. I, més encara: el marit prima l’esposa com a persona, i no per la bellesa, ni el culte a les aparences.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Ritu de pas a la joventut, lligam àvia-néta i sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

Un altre relat que figura en aquesta antologia a cura de Rafael Beltran és “Les fulles de l’alfabegueta”, al meu coneixement, molt ben tractat per Oreto Doménech i Masià en el seu treball sobre el cosmos femení en les rondalles valencianes. En primer lloc, direm que ací hi ha un lligam entre dues generacions que empelten molt bé: la vellesa (símbol de l’experiència i de la saviesa pràctica) i la joventut (esperançadora, com l’alfàbega, planta que representa la vulva i que, unida al rec a aquest vegetal, enllaça amb les relacions sexuals entre un home i una dona, això és, amb l’inici de l’adolescència femenina). Diu així: “Això diu que era Marieta i la seua iaia, que vivien juntes. Un dia, la iaia va comprar a Marieta una planteta que era una alfabegueta. Marieta se la va posar a la finestreta de la seua cambra i, tots els dies, en alçar-se, la regava” (p. 307). Una planteta i el començament del jorn empiulen amb la primavera i, de pas, amb la infantesa.

«-Bon dia, Marieta.

I ella:

-Bon dia, Senyor rei.

I el rei va continuar:

-¿No em direu, vós, senyoreta, quantes fulles té l’alfabegueta?

I ella, tota avergonyida, se’n va anar cap avall,  però no ho va dir a la seua iaia” (pp. 307-308).

Així, simbòlicament, la dona (tot i que és presentada com de menor categoria, si més no, formalment, puix que rep el nom el diminutiu, mentres que l’home és tractat de “Senyor”) és per damunt del noble. Com diu una dita valenciana i, potser, de fora del País Valencià (i que deia mon avi matern, nat en 1906), “[ Formalment, ] Manen els hòmens, però [ , en el dia rere dia, en la vida quotidiana, ] es fa lo que vol la dona”. I és que ella, materialment, és en una banda més alta que l’autoritat política citada.

A l’endemà (i dos dies més), el sobirà torna a passar, com si desitjàs festejar amb ella. Això no obstant, la xica “se’n va baixar plorant i ho va contar tot a la seua iaia. La seua iaia la va consolar” (p. 308). D’aquesta manera, aquest arbre que podria traure fulles, branques i, àdhuc, fruits nous i formosos (la fadrineta), mena cap a les arrels (on és la velleta i conhortadora). Malgrat això, ella no deixa d’arruixar l’alfàbega, la qual, poc o molt, creix.

Com a mostra, el cinqué dia, amb una joveneta (ara, una miqueta picardiosa), respon al cap d’estat:
“-I, ¿no em direu, vós, Senyor rei, quantes esteles hi ha en el cel?” (p. 308).

Fins i tot, el sisé dia, diumenge (cal dir que, en una cançó arreplegada pel folklorista català Manuel Milà i Fontanals, 1818-1884, diumenge apareix com el primer dia de la setmana i no dilluns), “Marieta i la seua iaia eixien de casa per anar-se’n a missa de dotze. Aleshores, el rei es va acostar” (p. 308) i demana poder-li fer una besadeta davall del vel i li agrega que li pagaria molts diners. Llavors, com que la xica no ho aprovava primerament, ella ho comenta a sa àvia, qui l’empenta a experimentar en la jovenesa:

“-Xica: deixa que te la faça, que, total,… això,… ¿qui ho va a saber?

I això va fer el Senyor rei. Li va alçar el vel i li va fer una besadeta” (p. 308). Per consegüent, som davant una contalla molt en línia amb una quantitat interessant de cançons eròtiques mallorquines compilades per Gabriel Janer Manila (i publicades en 1979), però en boca d’una informadora de Xàbia (vila valenciana de la Marina Alta), Rosita Català, qui, en el 2004, tenia setanta-huit anys (nascuda cap a l’any 1926) i amb un punt clau en comú: els temes sexuals femenins són tractats entre una jove i una adulta, no entre una noia i son pare (o bé un altre home).

En un passatge posterior, el monarca fa que la xicota evoque la besada; i ella, afrontada, ho amolla a la iaia. La velleta, eixerida, li diu que “esta nit la tornarien al rei” (p. 309).

Per eixe motiu, quan ja eren les dotze de la nit, ambdues dones aprofiten el seu moment més fort del dia i li col·loquen una campaneta en el dit gros del peu i, després, se’n van.

Passa que, com que el noble no trobarà qui ha causat eixa gràcia que ell considera de mal gust, un dia, en passar per ca Marieta (qui regava l’alfabegueta), ella li trau “¿I no em direu, vós, Senyor rei, qui vos va posar la campaneta al dit del gros del peu?” (p. 309).

Aleshores, el monarca capta que ella té relació amb el fet i, a continuació, el sobirà digué a la “iaia si podia casar-se amb la seua néta, qui era molt sabuda i li agradava molt. La iaia, al principi, que no, però, com que la paraula del rei és sagrada, van haver de fer-li cas” (p. 309).

Ben mirat, com que la Marieta encara era més sabuda, posa una «madama de sucre» tan grossa com ella (per a damunt del llit), entra en la cambra on dormiran tots dos (… i la dona ho fa per davant del Senyor rei) i ell, qui la considerava dolceta, ja gitat en el jaç, diu a la «madama de sucre» que no la mataria de tan dolceta era la Marieta. Mentrestant, la xica és davall del llit.

Per eixa raó, Marieta li amolla que ho deixe, que la dona real no és la “madama de sucre” (p. 310).

Finalment, el monarca li agrega que no la portaria mai al calaix, l’abraça i, “A partir d’aquell moment, van començar a viure tots dos ben feliços” (p. 310).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, reis en pro de la maternitat i el part

General, , , , , , , ,

Després, el xicot se’n va cap a una deu on hi havia un arbre paregut i, a més, “una basseta al seu voltant” (p. 197), fet que lliga amb el simbolisme de la dona i amb l’aigua.

Ben mirat, “El jove li va dir que pujara dalt de l’arbre tan gros que hi havia al darrere la font, i ell, mentre, anava al palau a portar-li unes vestimentes adequades per a la jove” (p. 197) i, així, el jove la considera bé i la protegeix.

Passa que, al moment, una criada lletgíssima, coneguda com “la mulata lletja”, s’atansa a la joveneta i, al final, aconsegueix que la princesa es deixe pentinar i que, per això, la xica es convertesca en un colom (com en altres contalles semblants).

Agregarem que, quan ja feia un temps que s’havien casat, les serventes veuen l’ocell i senten un missatge que diu que el monarca era casat amb una dona lletja. I, com que el sobirà volia matar-lo, les criades, “Al cap d’uns dies, van anar a regar l’hort i van veure que havia crescut una llimera al lloc on havien caigut les gotetes de sang. I va fer-se gros molt ràpidament. Les criades ho van dir al rei i ell va respondre que regaren i que tingueren cura d’ella (…). Quan ja va estar ben bonica, va traure tres llimes ben grosses. I les criades les van servir a taula” (p. 198).

Tocant a aquest darrer fragment, direm que és ple de vocabulari empeltat amb la sexualitat i que, a banda, inclou la maternitat. Així, 1) “regar l’hort” (com també “regar l’horta”) significa tenir relacions sexuals un home i una dona; 2) les gotes (que podrien connectar amb la menstruació i, igualment, amb la color de la sang com a representació de vida femenina) fan com les d’aigua (però, en aquest cas, enllaçant amb el naixement de tres xiquets, les tres llimones de què, més avant, parla el narrador); 3) la llimera és en relació amb l’arbre com a símbol en nexe amb la comare que apareix en algunes llegendes com una dona que trau el nin que permet la continuïtat de la vida (la generació dels pares i la dels tres nens); 4) el rei, interessat per la maternitat, promou que la dona tinga futur i, per això, les minyones (amb un paper semblai havia en el pou maternal, és a dir, en la bossa interior) la tracten bé, l’alimenten d’aigua, garanteixen que puga estar fèrtil en l’esdevenidor pròxim. I 5) les tres llimes, empiulant amb el relat del forat de què hem escrit adés, són acollides en la taula (o siga, en la família i en l’ambient reial) i ho fan amb garridesa infantil.

Llavors, el sobirà, qui volia mestallar aigua amb el suc de la llima, veu com, “de sobte, li va aparéixer aquella xica guapa” (p. 198), així com una marona ho faria en ajuntar-se amb el marit després del part.

Finalment, el rei, en veure que la jove era la princesa que ell volia, “va dir que, a partir d’aquell moment, la reina seria la xica bonica que havia eixit de les llimes” (p. 198).

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

«Rudiments d’anatomia», pits, sexes i dones realistes

General, , , , ,

En acabant, el músic Miquel Pujadó passa als pits.

“Hi ha pits insolents, i d’altres que cauen sobre el melic.

N’hi ha amb mugrons petits i grossos, turgents, de pa de pessic.

Hi ha pits que per aguantar-los cal una grua, i n’hi ha

de la mida d’una t’ronja, que caben just a la mà.

Hi ha pits que els sostenidors empresonen, i hi ha pits

que es gronxen alegrement a l’abast dels ulls i els dits.

Hi ha pits tan recautxutats que se’ls veu massa el llautó,

p’rò n’hi ha que et fan venir ganes de mamar com un nadó.

He vist pits de tota mida

viatjant amunt i avall,

no en tens prou amb una vida

per conèixe’ls amb detall.

Però els pits que em tornen ximple

són els teus: així de simple.

El teu mascaró de proa

és un doble Krakatoa;

si encara està disponible,

si no el tens emparaulat

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc al seu costat.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

En el darrer apartat de la composició, l’artista ens porta al sexe i, no solament trau, per exemple, el tema dels pèls, sinó el de la prostitució, el de la penetració, el pas femení a la joventut (la flor desclosa), la introducció de semen en la vulva (la xuclada), l’home que demana permís a la dona durant l’acte sexual (“Si encara està disponible, / si et va bé, si no et sap greu”) i que deixa que ella tinga la darrera paraula, en funció de si considera factible (“si veus possible”) i, així, enllaçant amb la realitat.

«Hi ha sexes calbs, i n’hi ha d’altres que t’hi perds en la boscúria.

Per més d’un, es condemnava el Papa i tota la cúria.

N’hi ha que no reben visites, d’altres són com un mercat:

obren quasi tot el dia i tothom hi és convidat.

N’hi ha que fan que un angelet es transformi en un diable.

N’hi ha que et neguen la humitat si no duus impermeable.

Uns t’acullen amb dolcesa, n’hi ha d’altres que trenquen nous,

p’rò tots fan com el lleter, que deixa a la porta els ous.

He vist sexes molt diversos,

perquè el món n’està ben ple,

i n’hi ha ben bé dos terços

que m’han fet perdre l’alè.

P’rò la teva flor desclosa,

noia, és tota una altra cosa:

un forat negre amb la dèria

de xuclar tota matèria!

Si encara està disponible,

si et va bé, si no et sap greu,

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc a dintre seu.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

 

Per consegüent, tres darrers versos plasmen que, tant l’home com la muller, tenen present que la dona se l’emporta al seu camp, en aquest cas, a la vulva (simbòlicament, a la sexualitat amb caire matriarcalista i amb la dona com a part activa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i dones bonhomioses que marquen les directrius sexuals

General, , , , , , ,

Una altra narració del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, i en què es plasma l’educació matriarcal, és “Els teuladins”, puix que una mare no deixa en ridícul, ni desconsidera, el paper del fill més menut. Així, una mare de teuladí “tenia tres teuladinets i els instruïa perquè saberen fugir dels hòmens. Dels tres, n’hi havia un, el més petit, que feia cara de bovo i que semblava ser el més poc llest de tots tres. Els altres dos germans se li burlaven. No obstant això, la mare explicava, als tres junts, les tècniques per a sobreviure” (p. 14):

“-Mireu, fills meus: si alguna vegada veieu un xiquet que s’ajupeix i que agafa una pedra, tingueu en compte que vos fotrà una pedrada. Pegueu a fugir i aneu-vos-en ben lluny!

Els dos majors van dir:

-Sí, mare: així ho farem.

Però el més xicotet, se’ls va deixar mirant i va dir:

-Tot això, és molt bé, mare. Però, què farem si el xiquet duu la pedra a la butxaca?” (p. 14).

“Això demostrava que el teuladí més menut (…) era tan sabut o més que sa mare, i segur que més que els seus dos altres germans, els quals ja no se li van burlar mai més” (p. 14). El paper de la mare, exemplar.

Una altra contalla triada per la investigadora de l’Alcúdia és “El matrimoni molt unit”, de caire eròtic i, al capdavall, amb un passatge escatològic.

Un matrimoni tenien molta bona avinença tots dos, fins al punt que no es barallaven mai, i la muller era resolutiva. Com a mostra, en una partideta en el casino, l’home digué als seus companys de joc que tots dos no s’enutjaven mai. Nogensmenys, un amic li diu: “quan te’n vages a casa, agafes el ruc (…) i, en comptes d’entrar-lo de cara, l’entres de cul. Ja veuràs com s’enfurismarà!

-Doncs bé. Així ho faré. Vejam què passarà!

Dit i fet. En arribar a casa, l’home va obrir les portes i va fer entrar la somera a recules.

La dona, en veure-ho, (…) va dir amb una bona rialla:

-Mira: molt ben pensat! Massa vegades ha entrat ja el ruc de cara en aquesta casa. Ara, que hi entre de cul!” (p. 15).

Per consegüent, abunda el vocabulari sexual en relació amb aquestes dues penetracions del penis en la dona com també en nexe amb l’acte: la casa (la vulva), entrar de cara (per davant), entrar de cul (per darrere), el ruc (el penis), les portes (les de la vulva), la somera (el membre viril) i el fet que la dona estiga creativa… en un desenvolupament en què ella té la darrera paraula i en què indica quines passes haurà de fer el marit: “Ara, que hi entre de cul!”.

Ara bé, la cosa continua i, així, la muller havia posat un saler damunt de la taula; i una gallina (símbol de la fecunditat) havia revolat per allà damunt i, ben mirat, hi havia cagat. Llavors, la dona, “perquè el seu marit no veiés la merderada, hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 15), o siga, amb la dona panxa avall…

Després, l’home, amb intenció d’alterar-la, li diu que ell voldria una bona merda per a sopar. I ella, sincera, li respon:

“-Doncs, alça el saler; i, davall, en trobaràs una!

I això volia dir que era una dona, tan bona dona, que sempre poltrejava el seu home i tothora tenia allò que el seu marit li demanava.

(…) i el matrimoni va continuar tan unit o més, que sempre” (p. 16).

Agregarem que “poltrejar”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, significa “Muntar un poltre, un cavall”, “Muntar sexualment una dona”, de manera que ella és damunt de l’home com si la muller fos qui porta el cavall… Un altre detall matriarcalista, en una relació sexual acompanyada de fruïció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La sexualitat, el ritu de pas a jove i a dona i la mare en les rondalles

General, , , , , ,

Un altre tema interessant, molt present en el treball d’Oreto Doménech i Masià i en moltes rondalles, és el ritu de pas, ací, després d’escriure que el sentir relaciona, lliga i fa que les dones (vàlid per a qualsevol persona) estiguen en societat (p. 18).

Altrament, trau uns comentaris de Luisa Muraro (i que traduesc) que podríem connectar amb el fet que la Natura pot prescindir de l’ésser humà, però nosaltres no podem tallar amb la Mare Terra, puix que ocorreria com el nen que no mama i que encara no és mínimament fort per a subsistir amb aliments d’edat més avançada: “L’experiència femenina fa món, el trau a la llum, quan aconsegueix anomenar relacions socials sense recórrer a ponts masculins (…) amb intenció de viure en el món en femení” (p. 18).

I, com diu la investigadora, “En aquestes històries, les dones no són gairebé mai víctimes. (…) En la bondat, en canvi, la multiplicitat de possibilitats de fer el bé abunda” (pp. 18-19) i la condició femenina és “capaç de posar límits o d’ordenar la convivència, tal i com fan les mares” (p. 19) i, per això, amb el marit o amb altres personatges adults masculins, “la dona el venç sense barallar-s’hi” (p. 20).

Un poc després, posa l’exemple de tres dones (cadascuna simbolitza una fase diferent de la vida, sovint, conegudes com les tres mares, o siga, la jove, l’adulta i la d’edat avançada) en una relació que esdevé amb un pintor dins d’una església.

Llavors, com si el temple fos la casa feminal (puix que representa la vagina i, per extensió, la vulva), tres dones canten a l’home (les penjadures, taronges, llimons, els racons), mentres que ell, bròfec i sense embuts, els diu

“-Germanetes, germanetes,

no tingau tantes punyetes,

que, per a dir-me que

se’m veuen els collons,

no ens calen tantes cançons…” (p. 20).

 

Així, lo sexual no és arraconat, ni retocat, ni censurat, però tampoc és agressiu; simplement, mostra la naturalitat amb què, fins i tot, parlaven i ensenyaven dones nascudes abans de 1920 i que transmeteren versos eròtics als seus néts, com ens han dit algunes vegades.

Després de plasmar aquest punt amb les tres etapes, Oreto Doménech i Masià passa als ritus de pas i afig que la dona ha de ser ben tractada quan deixa de ser una xiqueta i s’endinsa en una adolescència que, al capdavall, la portarà a la joventut i, amb el temps, a una vida personal de què ella serà la sobirana, qui, com sa mare, tindrà la darrera paraula en línia amb l’arquetip del rei.

Així, un home, del carrer estant, es dirigeix a ella, qui és en el balcó (espai extern de la casa i receptiu a lo social), i intenta abusar o reptar-la. Però la més atrevida de tres germanes serà acompanyada per la mare (no de manera paternalista): “acompanya i ordena, protegeix, però deixa a la filla el seu espai, no ho fa per ella, no va a cantar-li les quaranta al rander, (…) deixa que la filla avance [ en] (…) la transició de xiqueta gran a dona, sexualitat, desig, maternitat” (p. 21).

Altra vegada, captem que la maternitat és ben considerada en aquest estudi, fet que ens afavoreix un lligam amb la terra, amb la natura, amb la sinceritat. Com a mostra, prosseguint amb el paper de la mare, destaquem que “La mare també li ha donat l’oportunitat de saber com triar la seua parella, els límits saludables i (…) una bona lliçó: les mares, el mal només per fer mal, no el toleren” (pp. 21-22).

Tocant a aquests darrers mots, pel 2024, un català de Fulleda, Santi Arbós, em deia que, en una vila catalana, havia passat a viure un castellà i que un dia abusà d’una dona. Llavors, uns quants hòmens li digueren que les dones havien de ser ben considerades i ben tractades i que, en la cultura vernacla (lo que diríem els costums de la comarca), no es pega la dona. No debades, un mes després (o un poc més tard), aquest castellà canvià de vila…

Finalment, com a introducció a aquest apartat sobre el ritu de pas esmentat, la contarella fineix amb una jove “que ja s’ha fet dona i posa el límit ella mateixa” (p. 22).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa i sinceres

General, , , ,

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Nois i noies del meu poble…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), en què apareixen detalls que empiulen amb les ombres i amb l’inici de la nit.

Ara bé, en “Perquè han ullprès la pubilla del mar…” (p. 262), el mateix escriptor posa molts mots simbòlics. Així, diu “Perquè han ullprès la pubilla del Mas, tocant al riu, els bous de la llaurada”, o siga, durant la copulació. A més, la dona, “si ronda per l’era, les palleres s’esventen soles, l’aviram vola alt” i, per tant, elles porten la iniciativa, fan que s’adrecen els penis i que s’empinen com ho faria un catxirulo.

A banda, “Al punt de mitjanit, estesa la roba de la fadrina al terradet (…) l’hem picada amb estris del camp i vares de freixe, i n’hem espolsat” (p. 262), paraules amb què indica que l’home introdueix el membre viril i que li fica semen en la vulva (la polseguera de què fa esment la cançó valenciana “La manta al coll”).

Finalment, copsem un altre passatge eròtic, “En entrar a la cambra de la donzella l’hem vista (…) com intentava de cobrir la seva nuesa amb fullaraca sideral”, això és, dels astres, acompanyat d’uns térmens plens de significat: “Hem trucat a la Rectoria, i hem encès els ciris de l’altar de sant Roc” (p. 262). D’aquesta manera, lo que podria semblar una crítica a la nuesa de la dona i a lo sexual (avisar el rector), realment, és que ell endinsa el penis (els ciris) en la vulva (la rectoria) i, altrament, el pardal és representat en un sant, pel sinònim de “roc”: “torre”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta.

Un altre poema en què es reflecteixen detalls matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és
“Doble carn”, de Guerau de Liost (1878-1933), en què la dona és en el llit:

“Sobre una taula clara,

de llarg a llarg una matrona jau.

(…) diria’s una flor collida anit (…).

Ni un bri de roba” (p. 267).

 

Així, assistim a una escena ambientada en una nit (un moment femení del dia) activa i en contacte amb la natura i amb la sinceritat (la nuesa).

Ara bé, posteriorment, hi ha térmens que lliguen amb lo feminal: l’obaga, només a terra, “fa més impúdica la nuditat” (p. 267) i, per consegüent, és aprovada, junt amb un vers en què diu “i la carn de casta mel” (p. 268) que empelta ambdós membres.

Aquesta franquesa connecta amb unes línies de la composició “El coit”, de Josep Palau i Fabre, quan diu que

“Allí la pedra i l’estrella, l’aigua viva i l’ocell, la flor i el peix es combaten i (…). Tota la natura és present en aquest fast” (p. 268) i, així, considera un luxe la relació entre la dona (pedra, aigua viva, flor) i l’home (estel, aucell, peix), en un ambient en què predomina la natura i, de rebot, lo matern, lo terrenal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.