Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Dones que salven, que acullen, emprenedores i molt obertes

General, , ,

Un altre relat que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La mallerengueta”. Primerament, direm que una mallerenga és un ocell. Un rei viudo tenia “una filla molt bona i molt creient que se l’estimava molt” (p. 250). Passa que, davant de casa, hi havia una vídua “que també tenia una filla, que tenia moltes ganes d’ésser reina i que no parava de dir a la princesa que, si el seu pare es casava amb ella, anirien més ben regits, que menjarien més bé” (p. 250) i que tot rutlaria millor. El rei, després que ho comentàs la seua filla, un dia es va casar amb aquella dona.

Com en altres narracions, la madrastra prioritza la seua filla, desconsidera la del rei i, a més, aprofitant que el monarca se’n va a la guerra, fa fora la princesa, qui fa via cap a un bosc espés.

Aleshores, troba “un gran palau amb les portes obertes de bat a bat” (p. 251) i la xicota passa per dues cambres i troba una gran taula parada i un llit tot de seda i de perles: això és, copsem que el matriarcalisme obri les portes, rep de bon gust la bonesa. Per eixe motiu, ella s’hi queda a viure.

Passats uns quants dies, la madrastra volia saber on era la filla del rei i envia la seua filla. Ací, la jove de la madrastra enganya la princesa i, com que la noia era molt bondadosa, “la va convidar a quedar-se allí, a viure plegades” (p. 251).

A continuació, copsem trets matriarcalistes: vora de la mitjanit, la jove dolenta “va veure que, per la finestra de la cambra on dormia la princeseta, entrava una mallerengueta molt petita i molt bufona, que, de seguida, va anar a banyar-se i a esplugar-se en una palangana d’aigua: al moment, es va tornar un príncep d’allò més galant i gentil” (p. 252). Com podem veure, la princesa és oberta (com una de les finestres, part de la casa associada als ulls) i té un punt de vista receptiu, l’ocell és xicotet (mentres que la jove és grossa) i, encara que ell no passa per cap adreçador, sí que ho fa per un element femení: l’aigua. I, tot seguit, la dona (lo líquid) fa que el xicot ja estiga en condicions d’entrar on roman la noia i, més encara: ell es converteix en un príncep garrit.

Cal dir que, tot i que no es tracta d’un relat eròtic, en el passatge immediat, “El príncep es va posar a dormir al costat de la princesa i, quan va fer-se de dia, es va llevar, va tornar-se a banyar” (p. 252) i, altra vegada, es converteix en una au. Per tant, el vincle amb la princesa (de major categoria social que ell i molt acollidora dels petits, àdhuc, dels animalets) esdevé de nit, u dels dos moments del dia que empiulen amb lo femení (vesprada i nit). A banda, quan despunta el sol (és a dir, en la infantesa), ell (simbòlicament, en relació amb lo masculí), emprén el vol. Així, aquest passatge resulta prou significatiu i va més enllà del simple fet d’eixir el sol, d’iniciar-se la nit o de ser mitjanit.

Posteriorment, la filla de la dona viuda fa que, un segon dia, el príncep, quan volia eixir, es trobe amb la finestra tancada (com l’actitud d’aquesta xica) i, com que ell travessa uns vidres i es talla, “El palau, de seguida, es va fondre i la pobra princeseta es va trobar jaient a terra, enmig de l’herba del bosc” (pp. 252-253).

Ara bé, més avant, hi ha tres tortres (ocells femenins) unides i una d’elles diu com es podria salvar el príncep: les haurien de matar. Igualment, com que la jove princesa sí que les havia oïdes, “es va treure el davantal i, ben a poquet a poquet, (…) el va tirar damunt de les tres tórtores i les va agafar” (p. 254).

Afegirem que, en passatges següents, la xicota es troba amb personatges que li fan costat (amb un forner que era un bon home i, en acabant, amb un oliaire). En altres paraules: la bonesa de tots dos s’alia amb les persones de bon cor. I, després, comptarà amb la col·laboració d’uns estudiants.

Cal dir que l’enginy de la jove permet que, en aplegar a casa d’uns estudiants, com que ella tenia diners, però no els jóvens (tret que enllaça amb el típic personatge femení i emprenedor, que porta un xicotet comerç i present en rondalles i en cançons tradicionals en llengua catalana), “va vestir-se d’estudiant (…) i se’n va anar pels voltants de la casa del rei” (p. 254), on, per mitjà d’aigua de roses, en tres dies, la noia guareix amb tres ungüents el xic.

Finalment, “El príncep, de seguida, va posar-se bo. Ella ja s’havia posat el vestit de princeseta i, dintre del farcell, havia amagat el vestit d’estudiant. (…) I, com que ella, amb el seu afecte, l’havia desencantat i l’havia guarit, [ el príncep] va voler-se casar amb ella. Es van casar i van fer unes grans bodes i festes” (p. 255). O siga que el jove (i, de pas, el narrador), posa lo femení com a part dominant i guaridora, ella és qui salva. De fet, com a agraïment (un valor present en moltíssimes rondalles), ell li demana la mà…., i ella accepta casar-se amb el príncep (un xicot de bon cor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El món rural afavoreix més la sexualitat matriarcal i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Nogensmenys, tot seguit, exposarem un cas, a partir d’unes paraules que em digué ma mare el 9 de febrer del 2023, relatives a una jove (ací, Mariana) que ella coneixia i a un xicot (d’edat semblant a la de la xica), a qui ell volia forçar sexualment.

Canviarem alguns noms i altres detalls, però sí que direm que la mare de la xica (ací, Joana) és una persona interessada per la fama i per les modes i que el pare de la jove és un home sense espenta. El plasmí eixe dia en una llibreta.

Així, un xiquet que estudia amb Mariana (una de les filles de Joana), tractava de forçar que Mariana es fes amic d’ell. Però la xavaleta no li ho acceptava.

Sobre el fet que em tragué, li comentí que no era d’estranyar. I més, tenint present que, com més va, més, tant polítics valencians que ocupaven els alts càrrecs principals, com l’Església valentina, no estaven precisament per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes.

Per això, com que la llengua (en el nostre cas, la catalana) està vinculada amb una cosmovisió matriarcalista i, a banda, en què la dona està ben preuada i és ben tractada (tant si és un infant com si és una dona o si parlem d’una velleta), això influeix a nivell social.

Igualment, li vaig afegir que, com més ens n’anem cap al passat (per exemple, cap als anys setanta del segle XIX, quan nasqué l’àvia paterna de ma mare, època que coincideix amb quan Francesc de S. Maspons i Labrós publicà les rondalles que havia recopilat i que llegíem aquells dies), i no perquè considerem que el passat sempre és millor que el present o que el futur (nostàlgia), ni perquè pensem que, en temps d’algunes dictadures, es vivia millor, sí que és cert que hi havia una relació més igualitària i no discriminatòria (principalment, en l’àmbit rural, aleshores, el majoritari) entre els hòmens i les dones, si més no, a nivell de casa, de barri,…

Ara bé, empiulant amb el tema del renom, podríem, en primer lloc, continuar associant ciutat i progrés (per descomptat, els que van en línia amb els valors del capitalisme), en segon lloc, rebutjar o menysprear lo que té a veure amb les poblacions rurals i, de pas, com ara, cercar justificacions (que si la nostra societat és…, que si sempre ha sigut patriarcal…). I, al capdavall, unir els térmens societat, cultura, sexualitat i educació… a la idea d’Espanya (i, implícitament, a la cultura castellana, patriarcal).

El resultat seria que, en lloc de veure quines són les cultures que integren un Estat, adoptar una estratègia que hem pogut observar en polítics valencians de la mateixa corda (la de la popularitat, lo urbà i lo que no és de poble): 1) quan les coses són negatives, enllaçar-les amb la cultura (entesa com lo castellà, encara que no ho diguen), 2) quan les coses són positives per a Pobles que formen part de l’Estat, que són matriarcalistes i que, per a més d’un castellanoparlant (o defensor, sobretot, de la llengua castellana i de l’imperialisme, pogués no resultar agradable o com qui sent tocat l’orgull), fer-ne silenci, emmudir-les o no publicar-ne res.  Aquests dos punts poden acompanyar-se d’un tercer: recórrer a persones políticament correctes i disposades a fer el paper de bufó de l’amo que impulsa el culte a l’ostentació i eixir en els grans mitjans de comunicació social i en Internet.

Tanmateix, quan tractem sobre lo matriarcalista i demanem comentaris en nexe amb temes molt diversos i amb dones nascudes abans de 1920 o bé extrets a partir de rondalles, de llegendes, de narracions, de cançons, etc., sobretot, redactades abans de 1932 (quan morí Antoni Ma. Alcover), captem que, com vaig adduir a ma mare el 9 de febrer del 2023, si bé manaven les dones (com en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), també és cert que tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc. (i la resta, a elles).

Finalment, tocant el tema de la desigualtat, ma mare em digué que es dona més en les ciutats. Llavors, li afegírem que sí i que, com em comentà un amic i molt coneixedor de la cultura colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima per la terra”: la llengua vernacla (ací, la llengua catalana), el sentiment de pertinença a la terra, el paisatge, la natura, el patrimoni cultural, les tradicions matriarcalistes, la cultura que ha aplegat de generació en generació, valors com l’esperit de barri, el comunalisme com també molts trets que no figuren en moltíssims llibres (o documents) sobre sexualitat redactats (o publicats) en Espanya.

En aquestes darreres fonts, es presenta la dona com si fos la part feble, s’identifica lo masculí amb la força i amb l’agressió i, a banda, no es tracta sobre cultures matriarcalistes i sí, com ara, sobre extirpació del clítoris. És a dir, no es parla d’actiu i de passiu, sinó que es relaciona dona/debilitat i home/fortalesa. L’objectiu és clar: no exposar sobre cultures que siguen diferents a la castellana o, en altres paraules, que reflectesquen lo matriarcal (començant per les que existeixen en l’Estat espanyol, o siga, la gallega, l’asturiana, la basca, l’occitana i la catalana). I, així, lo que no s’ensenya en les escoles, com si no existís.

Sortosament, hi ha mitjans moderns (per exemple, Internet) que permeten un accés a la cultura matriarcalista que està en la realitat i que no s’explica en els centres d’instrucció de xiquets, de jóvens o de persones adultes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto que afegim en primer lloc figura en un llibre publicat en castellà en el 2000, obra que, com indica el seu títol (el qual no exposarem), tracta sobre l’educació sentimental i eròtica en adolescents més enllà de la igualtat. Com podem veure, la sessió va encapçalada per un títol sobre les diferents cultures i la seua sexualitat i, immediatament, passa al tema de l’ablació del clítoris.

El detall de començar eixe apartat per un tema que, en acabant, no inclou sobre diverses cultures matriarcalistes i, al meu coneixent, reduccionista, em recordà aquell programa de ràdio d’una emissora espanyola i en castellà, en què, potser en la segona meitat dels anys noranta del segle XX,  una dona digué que eixe dia parlarien sobre sexualitat. Aleshores, afegí, en castellà, “¿Qué posición hay que tomar en la cama?”. Això ens podria evocar fets com, per exemple, simplificar la campanya per la Mare Terra al dia de l’arbre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones fortes i que salven en el Regne de València del segle XVIII

General, , ,

Continuant amb l’esmentat romanç escrit per Carles Ros en 1736, afig

“He posat estes notícies

i he donat estos consells

perquè tota senyoreta

estes coses deu saber;

i açò, a la pobra i la rica,

de dalt a baix, la comprén,

puix, la dita prevenció,

tota dona té de fer;

i la qui és tan pobretona

que, en un sou junt, mai se veu,

puix n’hi ha com a poetes

en la butxaca de vent,

eixa, de res, se previnga,

sols encomane’s a Déu

i a sa gran misericòrdia,

que no faltarà remei;

suponc que esta confiança

corre en totes igualment,

mes la rica, a part d’això,

acudix als dinerets” (pp. 3-4).

 

A banda, fa una exposició de fets que considera que ha d’incloure la pauta d’una dona, en el camp de la seua relació amb el marit i que, al capdavall, posa tots dos en un vincle que podríem empiular amb lo matriarcalista, tot i que, quasi tot el text el mena a les dones:

“Ara, lo que jo encarregue

a totes, molt sèriament,

la paciència que han de tindre

per a aguantar la gran creu

pesada del matrimoni

i lo subjectes també

que, al marit, deuen estar,

procurant tindre’l content,

puix és cert la muller bona,

com una ajudanta és,

que, a mitges, tots los treballs

ha d’aguantar molt prudent

quan l’home està de mal aire” (p. 4).

 

En aquests versos, posa ambdós (marit i muller) en una posició prou semblant, fins al punt que escriu “que, a mitges, tots los treballs” i no, com ara, “que ella, tots los treballs”… Igualment, captem la força de la dona, que és qui, psicològicament, salva l’home. Àdhuc, no descartem que el missatge de subjecció a l’home fos una mena de voler quedar bé Carles Ros cap a una possible censura, sobretot, en un Regne de València, en l’any 1736 i en què, com escriu Manuel Sanchis Guarner en el llibre “La llengua dels valencians”, el poble valencià, a diferència de la noblesa i de la burgesia (recordem que Carles Ros era notari i que tenia un gran sentiment de pertinença a la terra), era rabiosament antifrancés (fet que, en aquest cas, va unit al matriarcalisme):

“acariciar-lo ella deu,

cuidant, de la sua part,

no tindre’l mai descontent,

encara que roín sia,

dir que és molt home de bé.

Si és dropo, dir que és honrat

i també que és innocent.

Si és jugador, que no juga:

ni daus, ni cartes coneix;

si no vol que ixca de casa,

 estar-li molt obedient

a tots quants preceptes pose,

que això és lo que mana Déu;

si és celós[1], tindre paciència

i estar-se en un rinconet[2]

de casa, sens que la veja

ni conegut, ni parent;

buscar la pau, no la guerra,

que no faltarà remei;

si està trist l’home, alegrar-lo

dient-li: ‘Fill meu: què tens?,

Lleva’t la melancolia,

que, aixina, et tornaràs vell.

Per ta vida: no t’acabes!

Anem al riu un poquet?

T’han dat alguna moïna[3]?

No t’aflixques, que m’ofens!

Mira’m, a mi: no t’espantes,

si em faltes, jo em moriré!’.

Si crida, no replicar-li,

ans dir-li que raó té;

per fi, sereu escolans” (p. 4).

 

Per això, les paraules que escriu a l’home enllacen amb lo matriarcalista:

“I, als hòmens, també advertixc.

Amics: que obligats esteu

a mantindre amb gran decència

la dona, perquè ho mereix,

puix l’obligació igual corre,

que, aixina, cert lograreu[4]

viure en pau en esta vida

i, en l’altra, el cel seguret” (p. 4).

 

Finalment, direm que aquesta decència que recomana al marit, també l’ha escrita a la dona (encara que de manera més extensa). Quant al terme “Decent”, consideràrem adient cercar el significat en el DCVB (finalitzat en els anys seixanta del segle XX) i, en la segona definició, posa “Conforme exteriorment als bons costums (…), realment o aparentment”, un tret que no va en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “gelós”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “raconet”.

[3] Disgust.

[4] Castellanisme, en lloc de formes com “aconseguireu” o, per exemple, “assolireu”.

Dones i hòmens amb bones relacions, sexualitat matriarcal i molt oberts

General, , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra esmentada de Joan Amades, és “Vinya era i vinya só”. Així, un rei que era fort i poderós, es proposa estimar la dona més bella i més gentil de tot el món, “fos donzella, casada o vídua”  (p. 165).

Tot seguit, una colla d’hòmens “van sortir per ací i per allà, per complir l’encàrrec del rei. Molt aviat, (…) van dir al rei que la dona més bonica de tot el món era precisament la muller d’un dels nobles de la cort, a qui el rei més estimava i preferia” (p. 165).

A continuació, el rei ordena al cavaller que vaja a una terra llunyana a complir un encàrrec i mana que súbdits del monarca facen camí per on viuria el noble.

Llavors, el monarca, “així que va saber que era fora, es va mudar amb les seves més riques gales de rei i se’n va anar a trobar la muller del seu súbdit” (p. 166). Ara bé, quan ja havia descotxat la dama, s’ou una gran remor i ell “va posar-se sota del llit” (p. 166). Per tant, captem que ell fa lo que vol la dona.

En acabant, hi entra el cavaller i, quan se n’ix, el rei no digué res a la muller del noble i, més avant, fa un convit en el palau i, quant al senyor, “va manar als seus servents que l’anessin a cercar” (p. 167). Per això, “Els servents van convidar el cavaller al convit. El rei li va preguntar com era que (…) no hi anava amb la seva esposa. El cavaller contestà que bé sabia el rei que, de muller, n’havia tingut” (pp. 167-168).

Aleshores, “El rei va cridar altra vegada els seus criats i els manà que (…) anessin a cercar la muller del cavaller i la fessin comparèixer al convit. La dama fou portada a presència del rei, que la va fer seure al costat del seu marit i vora d’ell” (p. 168).

Un poc després, podem llegir que el monarca convidà els presents a dir alguna cosa d’enginy i de bella gràcia i que la dona respongué que, quant al seu marit, ella era vinya i vinya també era ara, és a dir, que no l’havia abandonat. Afegirem que, quan parla el cavaller, diu que s’havia aixecat la fulla, és a dir, els pèls del pubis.

Finalment, el monarca comenta que ell ha aixecat la fulla, però que no ha tocat la rosa i “Va fer abraçar el marit i la muller (…) i els va fer fer un petó davant de tothom” (p. 169) i, des d’aquell moment, el rei els feu costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que guareixen, que salven i la sexualitat matriarcal

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Joan Amades en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El príncep de la Cara de Clavell i la princesa de la Cara de Rosa”. Començarem dient que el clavell és una flor amorosa masculina mentres que la rosa és femenina. Aquest príncep volia casar-se amb una princesa que tingués “la cara de rosa, perquè, així, si tenien fills, tindrien la cara com una toia” (p. 131), és a dir, com un ram de flors.

“I vet aquí que, una velleta molt velleta, un dia, li va dir que sí” (p. 131) que n’hi havia una, però que son pare la tenia tancada en un castell i que li feia companyia la dida (la mare de llet) i mai no veia ningú més (p. 131).

Aleshores, el príncep “es va posar en camí en busca de la princesa (…) i, busca que buscaràs, va arribar a trobar el castell on vivia (…). Va saber que li agradaven molt els coloms i ell en va anar a comprar més de cent gàbies i els anava deixant anar d’un en un perquè la princesa els pogués veure volar” (p. 131). Així, una velleta fa de guia al jove, ell arrisca, es reporta i, a més, sabent el paper que tenien els coloms (enviaven missatges i lletres d’una banda a una altra), a part del simbòlic (la llibertat i espais oberts), es posa en la pell de la fadrina.

Això fa que la noia isca “dalt de la torre més alta del castell, per a veure volar els coloms. I heus ací que, un dia, va mirar a baix qui era qui els deixava anar i va veure el príncep de la cara de clavell; i ella, tota, se’n va enamorar i el príncep també es va enamorar d’ella” (pp. 131-132). Per tant, captem que no apareix el típic amor romàntic (el patriarcal) en què ella espera que el jove i heroi la salve i amb l’home com a part activa. És més: s’exposa el tema del desig de llibertat i de fer món…, associats a la jovenesa, i una obertura a una relació sexual entre tots dos.

Igualment, “Des de dalt de la torre, la dida va explicar al príncep que hi havia una mina que tenia set hores de llarga, tota de vidre, que anava a sortir a la quadra del castell; li va dir a on tenia l’entrada i que, si ell volia anar a veure la princesa, passés per aquella mina i es podrien trobar” (p. 132). És a dir: 1) la mare de llet fa de mare, de mestra de la vida, 2) li indica el camí que ha de recórrer (ací, u de vidre, que no és un material precisament fort com tampoc no ho és el grau d’experiències dels jóvens), 3) que serà el xicot qui haurà d’anar a ella (qui sempre li estarà oberta, per un canal que sí que la comunica amb l’exterior i amb la terra) i 4) que ell haurà de dedicar-hi un temps.

Quan ja es troben els dos jóvens, la princesa ou que s’acosta son pare, el xicot se’n va i, a mitjan camí, es trenquen els vidres i els criats se l’emporten a casa, on “ell, tot era pensar:

-Si podia venir la princesa de la Cara de Rosa, ella sí que em curaria.

I va agafar un colomet parlador i el va enviar al castell de la princesa” (p. 132).

Altra vegada copsem que la part forta (que no agressiva) és la femenina: ella podrà guarir el jove, així com les remeieres ho feien en moltes poblacions o bé les comares (llevadores) eren les qui més s’encarregaven del part.

En rebre el missatge la princesa, ella pensà que hauria de demanar permís a son pare. Tanmateix, junt amb la dida, “van fugir. I camina que caminaràs, cap a casa del príncep” (p. 133). Quan apleguen a un arbre, de nit (tret en nexe amb lo matriarcal), senten que dues tórtores (un ocell femení) raonen i que una comenta a l’altra com es podria guarir el príncep.

Llavors, l’endemà, ambdues dones, vestides de metges, se’n van on era el príncep i el curen. Afegirem que, aquest tret, el 27 de febrer del 2024, el relacionàrem amb el simbolisme, àdhuc, de la festa dels Sants de la Pedra: l’obrera fadrina i l’obrera casada i, per l’altra banda, el majoral (l’home).

Quan ell ja estigué ben bo, feu posar bons vidres als millors vidrers, perquè tornassen a fer la mina de vidre, però ben gruixuda. En acabant, envia el colomet parlador i la jove i la mare de llet reben el xicot en una quadra (com ell li havia comunicat en la lletra): cavalls, cavallers, cavallerositat…

Com que el jove estava enamorat de la princesa, ho comenta al pare de la fadrina i li addueix que “si tenien fills, tindrien la cara com una toia. El pare de la princesa (…) va trobar molt ben enraonades les paraules del príncep i li donà la mà de la princesa. I es van casar i feren unes grans noces” (p. 134).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals

General, , , ,

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals.

El segon article de Pere Oliver i Domenge que trobàrem en el blog “Etziba Balutxo…”, de Bartomeu Mestre i Sureda, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)”, es titula “Cultura de la mujer” i fou publicat en el setmanari local “Felanigense”, de Felanitx (Illes Balears), el 21 de juliol de 1923. Després d’exposar que  la diferent educació (podem pensar que en al·lusió a la instrucció en les escoles, que no a la familiar, ni a la del barri o a la de la població en què es viu) genera desigualtat i que s’aguditza quan s’abandona l’educació femenina (que equivaldria a la matriarcal) i, de pas, es promou lo patriarcal, passa a un camp que enllaça amb moltes demandes de grups en defensa de la dona (estudis, socials, laborals, etc.).

Ara bé, ben avançada l’exposició, afig “la noble diadema de la maternitat”. Al cap i a la fi, la dona (com a muller i com a mare), “ha d’elevar, tant com li siga possible, el seu grau de cultura, adreçant aquest perfeccionament cultural fins a on puga i al millor exercici del seu paper d’esposa i de mare. Juntament amb les qualitats físiques que Déu li atorgà, per a servir millor l’ideal per al qual fou creada, com a cèl·lula genitora de l’individu, la dotà d’una altra espècie de qualitats que cal desenvolupar harmònicament junt amb les anteriors: ens referim a les qualitats d’índole intel·lectual i moral (…).

La dona cal que s’eduque, que es perfeccione tot lo possible i, essent dona, com més va, més dona, aprendre a ser mare, perquè, en el món, no hi ha corona que pose més prestigi en el front femení que la corona augusta de la legítima i santa maternitat”. Quant a aquestes paraules referents a la dona, a la corona i a la maternitat, direm que, en la tesi d’Angie Simonis, la investigadora comenta que la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb lo femení i, a banda, parla d’una cultura del llevant mediterrani en què, fins i tot, el rei també en portava una i redona. Per consegüent, encara que el cap fos un home, lo femení estava per damunt de lo masculí.

És més: Pere Oliver i Domenge també plasma que la dona no ha de viure simplement per a ser motiu de poesia, sinó que cal que aculla la maternitat, tot i que hi ha “una afirmació molt estesa i que alguns admeten com una veritat inconclusa: em referesc a l’afirmació que la cultura dissipa els encants femenins i fa desmeréixer l’esposa i la mare, i les infon indiferència per la llar.

Per a contestar a tal asseveració, (…) cedim la paraula a la insigne gallega (…)  que, parlant de la matèria, en el seu llibre ‘La dona de l’esdevenidor’, diu açò: ‘Com que creiem que la dona serà més prudent, més dolça i suau de caràcter, com millor educada estiga, considerem cert que hi haurà més harmonia en el matrimoni a mesura que la dona tinga més conreada la raó i més elevats els seus sentiments’.

Aquestes paraules de Na Concepción Arenal ens pareixen d’una claredat diàfana i d’una certesa inapel·lable. Com major siga el grau de cultura de la dona, més íntima ha de ser la unió amb el seu marit, amb qui podrà departir amb ple coneixement de causa, de tots els afers que siguen de la seua preocupació quotidiana i ajudar-li a trobar solucions encertades per als problemes d’interés vital per a la família”.

Com podem veure, les frases de Pere Oliver i Domenge van molt en línia amb les de moltes dones nascudes abans de 1920, amb les de filles (o bé netes) que han rebut una educació matriarcal i, a més, ens reflecteixen un tret que s’amplia quan passem a les paraules de Concepción Arenal (del segle XIX): que la cultura gallega (ben reflectida… és matriarcalista).

Igualment, adduiré que, cap a 1998, en una xicoteta biblioteca d’un centre de jubilats i de pensionistes, tinguí ocasió de llegir un llibre d’una altra gallega, Rosalia de Castro (qui emprà la llengua gallega), i captí un feminisme que m’atreia. ¿Com podia ser que no ho hagués copsat abans?, em demanava. I la resposta era evident: en l’assignatura “Literatura española”, a mitjan dels anys huitanta, s’ensenyava la literatura castellana, però no la vinculada amb les altres llengües que, des de feia segles, vivien en la península i que, aleshores, ho feien en l’Estat espanyol.

Tornant al passatge anterior de l’article, altra vegada, la dona és qui té la darrera paraula i el marit és auxiliat per ella i, en més d’una decisió (i es pren dialogant tots dos). Sobre aquesta tradició de diàleg (silenciada pels grans mitjans de comunicació social, però no per les rondalles, ni per moltes dones catalanoparlants nascudes en el primer quart del segle XX), no té res a veure amb la de la cultura patriarcal: la imposició des de l’home o, mitjançant la típica actitud castellana del famós “ordeno y mando”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que tallen el bacallà, en l’educació i en la sexualitat matriarcals

General, , , , , , ,

La dona talla el bacallà, va davant del grup i afavoreix la sexualitat matriarcal.

El 30 de gener del 2024 escriguérem unes paraules de dues rondalles plasmades pel valencià Isidre Buades Ripoll en l’obra “Les rondalles de l’Horta”: “La nora, que era la que allí tallava el bacallà” (del relat “Maça hi haurà per a tots”, p. 51) i “la dona, que era qui anava davant del grup” (de la narració “Pesquera de secà”, p. 63).

A més, consideràrem adient connectar-les amb uns articles de Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886- Felanitx, 1968) publicats en el primer quart del segle XX en Felanitx (Illes Balears) i que el 28 de gener del 2024 havíem trobat en un escrit de Bartomeu Mestre en el seu blog “Etziba Balutxo…”, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial). Eren sobre el feminisme i sobre cultura de la dona.

Així, podríem comptar amb una visió oberta i matriarcalista de la sexualitat i del paper de la dona, a partir de texts (que ací traduïm). Com a exemple, en l’article “Feminismo”, publicat en el setmanari “El Felanigense” el 30 de juny de 1923, l’autor, Pere Oliver i Domenge, comenta “Crec fermament que, lo que és la dona en el món, tot lo que brilla, tot lo que se la considera, tot lo que se la distingeix, ho deu a la seua condició de dona per lo que té de dona: com més femenina, millor, obra perfecta i gradual de la civilització, la qual ha estilitzat les seues qualitats característiques i ha afirmat els seus sentiments, aguditzant la seua intel·ligència, fent cada dia més fondes les diferències entre els dos sexes, repudiant certes tendències a fer desaparéixer el tipus ideal, per a acostar-lo i, àdhuc, per a confondre’l, amb el masculí”.

És més: a continuació exposa unes paraules que no empiulen amb les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Per exemple, quan comenta que, en els darrers temps, s’havia introduït la creació de la “super femella i super femení, per a designar, precisament, una dona que ha deixat de ser-ho, com si la cúspide del perfeccionament femení consistís a perdre totes les qualitats que la caracteritzen i convertir-se en un ésser que inspiraria més repulsió que simpatia” i que això comportaria que la dona visqués (i que respongués) així a la vida, “a una cavallerositat mal entesa o galanteria a què no té dret la dona que pretén abdicar del seu tron de reina, per a ingressar en les files del sexe contrari”. Cal dir que això no ho copsem en moltes rondalles arreplegades abans de 1932 on figuren un personatge masculí i una jove (o una dona), sinó que ambdós es complementen i, quasi sempre, ell és salvat per la dona i ningú dels dos rebutja tenir en la seua vida l’altra part (siga el yin, siga el yang), tot i que es dona prioritat a lo femení (i, de pas, al matriarcalisme).

Afegirem que, indistintament del significat que Pere Oliver i Domenge atorgàs al dret d’abdicar (podem pensar que ell veia que la dona feia bon paper i que, per consegüent, no calia que renunciàs al tron, amb intenció de passar-se a lo patriarcal, és a dir, a les files de què escriu), el 3 de gener del 2023, Teresa Maria Marquez Bartolomé (amb uns huitanta anys), en nexe amb l’educació matriarcal que havia rebut de la seua àvia Teresa, ens feu un comentari en una línia molt pròxima a les paraules en el setmanari de Felanitx (Illes Balears). Quasi cent anys després:

“Molt bon dia, benvolgut amic Lluís,

(…) Crec que l’educació matriarcal que vaig gaudir, em va fer forta. No és per presumir, però, fins que no em vaig casar, no hi va haver cap home a casa. Ens vàrem saber espavilar prou bé.

L’àvia Teresa i la mama em van ensenyar que, si vull quelcom, jo mateixa ho vaig a buscar, no esperar que un home t’ho porti.

Amb això, no vull dir-te que no valori els homes (són companys de vida, iguals i diferents)… El temps de les princeses que esperaven el cavaller que les salvés del drac, no té raó de ser.

Ens valem molt bé. Com els homes, tenim mans, cames, cervell.

Gràcies per llegir-me.

Bona feina”.
La meua resposta a aquestes paraules de Teresa Maria Marquez Bartolomé foren “Per a començar, direm que, en quasi totes les rondalles en què apareix la figura de l’home que salva la dona, no es correspon a la figura patriarcal de Sant Jordi (encara que siga religiosa).

És més: en tot cas, primerament, l’home es proposa alliberar-la; a continuació, ella li indica què haurà de fer i, al capdavall, es casen i ell NO menysprea la dona, NI ella fa ostentació del marit, ni de ‘la gesta’.

Et convide a llegir als vostres familiars (teus i, per exemple, de persones molt pròximes), amics, veïns, etc., llibres de rondalles recopilades fa més de quaranta anys o, si més no, anteriors a 1990. No estaven polititzades per allò del llenguatge inclusiu, ni per cap intent de desprestigiar la saviesa ancestral dels avis (hòmens i dones)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Rondalles amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera) i trets matriarcals

General, , , , , ,

Una rondalla en relació amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera).

En l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll (1928-2019), hi ha un relat que s’ajusta a aquesta tradició: “Una nóvia a Sant Vicent”. N’escriurem i tractarem part de la narració. “Açò era un xic de l’horta que se’n va anar un dia a la Fira de Sant Vicent [del Raspeig], fira que, ja per aquells temps, era una festa que reunia molta gent.

Tenia el xic una bicicleta (…). I ho dic perquè, al xic, va ser el cas, que li va agradar una santvicentereta a qui, així mateix, agradava l’hortolà. I enllà em tens que, al diumenge següent de la festa, quan devien ser això de les quatre de la vesprada, se’n va anar cap allà; i ella, només ataüllar-lo, va eixir a fer la xerradeta” (p. 43). Primerament, direm que aquesta festa està vinculada amb la celebració de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, sovint, a mitjan abril. Com molt bé ens han contat, era costum que, per Pasqua, els jóvens (xics i xiques) eixissen a veure si trobaven parella (pasqüer o pasqüera).

Tornant a la rondalla, veiem que “la xica no vivia al mateix poble, sinó a una hisenda propera, una d’eixes finques amb molta terra de secà (perquè, no debades, resa el refrany santvicenter ‘Sant Vicent, sequet però sanet’)” (p. 43), en un bon terreny.

Tot seguit, passem a unes línies molt sucoses: “Puix bé: el xic pareixia estar prou interessat per la xica i va tornar aquell diumenge i l’altre i, quan ja en portava sis o set i la cosa tenia el carés de consolidar-se, va decidir fer amistat amb el futur sogre, que ja (…) li llançava mirades que pareixien convidar-lo a tenir una conversa” (p. 44). Aquestes paraules empiulen amb unes que, més d’una vegada, em digué ma mare (nascuda en 1943) entre el 2022 i el 2024 i en altres ocasions: “A mi, no m’haguera importat casar-me amb un llaurador, si ton pare ho haguera sigut. No m’haurien caigut els anells”, entre d’altres coses, perquè, com em comentà el 29 de gener del 2024, per telèfon, el llaurador, normalment, es caracteritza per ser “planot” (sic). I així sol ser: en conec, n’he conegut i puc dir 1) que són de lo més sincer i 2) de lo més noble que ens podem trobar, 3) que estan molt en contacte amb la terra, 4) que són realistes i 5) que reflecteixen un gran sentiment de pertinença a la terra i que la tracten com si fos sa mare i, per consegüent, en nexe amb ella, amb una actitud matriarcalista. 

A continuació, com en altres fonts, podem llegir que una vesprada d’estiu “es va decidir el xic a tenir eixa primera i necessària entrevista amb el cap de casa” (p. 44). Cal dir que, com en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina)”, de Francesc Martínez i Martínez, en aquestes dues obres sobre el migjorn valencià, és l’home qui fa el pacte amb el fadrí i no la mare. Això no exclou que la muller li haja marcat què ha de fer-hi el marit i com (tot i que no ho esmenten els llibres). Igualment,  cal recordar que l’estiu és l’estació que simbolitza la jovenesa.

Més avant, accedim a un paràgraf ple de trets matriarcalistes i femenins: “Encara que els ametlers de la hisenda no eren tan grans (…) com els que el xic estava acostumat a veure a la seua hisenda de l’horta, sí que hi havia un pi pinyoner molt formós a una vintena de passes davant de la porta i, a la seua ombra, uns bons pessebres fets de pedra forta (…). Allí prop estava el pou de nàixer i un abeurador llarg de fusta” (p. 44).

Per consegüent, copsem que figura el pi (que representa el penis, la sexualitat masculina), sota el qual, en l’ombra (la part de la dona), hi havia bons llocs d’acollida (que podrien evocar la cova i, de pas, la maternitat). A més, els pessebres són forts, de pedra (un detall que té a veure amb el contacte amb la terra). O siga que, encara que l’arbre fos alt i, àdhuc, formós, el fadrí cerca la jove. I n’hi havia motius: ella estava prop del pou del naixement (perquè la dona és qui, després del casament, portaria els fills, “el naixement” sorgit de les aigües noves, com ho fa en el curs alt del riu). I, al capdavall, van molts a l’abeurador…, és a dir, a la dona, el qual és de fusta (un altre tret matriarcal i en relació amb la matèria i, així, amb la maternitat).

Finalment, adduirem que “Els dos joves festejaven a l’ombra del cantó del corral i, quan eixia el pare, no el perdien d’ull” (p. 44).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes matriarcals en què les fadrines troben nuvi i molt obertes

General, , , , , ,

Les fadrines i l’arbre: festes matriarcals relacionades amb la festivitat de Sant Joan.

Prosseguint amb festes matriarcalistes, en el llibre ”Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de 1912, el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en relació amb la nit de Sant Joan, comenta que “Les fadrines (…) posen en un got d’aigua una clara d’ou i el deixen a la serena. Al dia següent, el miren i, si hi ha la figura d’un barco, el nóvio serà mariner; i si és de forcat o d’arbre, llaurador” (p. 50). Com podem veure, apareixen dues figures relacionades amb el matriarcalisme: la del mariner (habitual en moltes cançons) i la del llaurador (que abunda en música i en poesia populars). La primera està en nexe amb l’aigua i la segona ho fa amb la terra  (dos trets femenins i matriarcals). En eixe sentit, com em digué ma mare, per telèfon, el 25 de gener del 2024, “L’aigua i la terra són molt importants en la vida del ser humà” (sic).

Afegirem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista addueix que “També pot afectar altres formes d’instruments d’oficis i, en eixe cas, serà de l’ofici propi. Però lo general és veure dins del got una barca amb son cordam i ses veles esteses, o un matxo enganxat a un forcat” (p. 139).

Tornant al llibre de la primera tanda, tot seguit, escriu “Per descomptat, açò ho fan les que no tenen nóvio, puix les que ja estan promeses no necessiten de la prova: però en fan una, altra que consisteix a collir una flor de card i soflimar-la per la part de dalt, tirant-la baix del llit. Al sendemà, de matí, si la carxofa ha seguit florint a pesar de la cremadura, es casen aquell any. Si no, no” (pp. 50-51).

Com que la festa de Sant Joan es celebra a l’inici de l’estiu i l’estiu va associat amb la joventut (com també ho fa la sexualitat), això empiula amb la carxofa (és a dir, amb la vulva), la qual ha continuat obrint-se, ha florit i la jove i el xicot fan parella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.