Un altre relat que figura en aquesta antologia a cura de Rafael Beltran és “Les fulles de l’alfabegueta”, al meu coneixement, molt ben tractat per Oreto Doménech i Masià en el seu treball sobre el cosmos femení en les rondalles valencianes. En primer lloc, direm que ací hi ha un lligam entre dues generacions que empelten molt bé: la vellesa (símbol de l’experiència i de la saviesa pràctica) i la joventut (esperançadora, com l’alfàbega, planta que representa la vulva i que, unida al rec a aquest vegetal, enllaça amb les relacions sexuals entre un home i una dona, això és, amb l’inici de l’adolescència femenina). Diu així: “Això diu que era Marieta i la seua iaia, que vivien juntes. Un dia, la iaia va comprar a Marieta una planteta que era una alfabegueta. Marieta se la va posar a la finestreta de la seua cambra i, tots els dies, en alçar-se, la regava” (p. 307). Una planteta i el començament del jorn empiulen amb la primavera i, de pas, amb la infantesa.

«-Bon dia, Marieta.

I ella:

-Bon dia, Senyor rei.

I el rei va continuar:

-¿No em direu, vós, senyoreta, quantes fulles té l’alfabegueta?

I ella, tota avergonyida, se’n va anar cap avall,  però no ho va dir a la seua iaia” (pp. 307-308).

Així, simbòlicament, la dona (tot i que és presentada com de menor categoria, si més no, formalment, puix que rep el nom el diminutiu, mentres que l’home és tractat de “Senyor”) és per damunt del noble. Com diu una dita valenciana i, potser, de fora del País Valencià (i que deia mon avi matern, nat en 1906), “[ Formalment, ] Manen els hòmens, però [ , en el dia rere dia, en la vida quotidiana, ] es fa lo que vol la dona”. I és que ella, materialment, és en una banda més alta que l’autoritat política citada.

A l’endemà (i dos dies més), el sobirà torna a passar, com si desitjàs festejar amb ella. Això no obstant, la xica “se’n va baixar plorant i ho va contar tot a la seua iaia. La seua iaia la va consolar” (p. 308). D’aquesta manera, aquest arbre que podria traure fulles, branques i, àdhuc, fruits nous i formosos (la fadrineta), mena cap a les arrels (on és la velleta i conhortadora). Malgrat això, ella no deixa d’arruixar l’alfàbega, la qual, poc o molt, creix.

Com a mostra, el cinqué dia, amb una joveneta (ara, una miqueta picardiosa), respon al cap d’estat:
“-I, ¿no em direu, vós, Senyor rei, quantes esteles hi ha en el cel?” (p. 308).

Fins i tot, el sisé dia, diumenge (cal dir que, en una cançó arreplegada pel folklorista català Manuel Milà i Fontanals, 1818-1884, diumenge apareix com el primer dia de la setmana i no dilluns), “Marieta i la seua iaia eixien de casa per anar-se’n a missa de dotze. Aleshores, el rei es va acostar” (p. 308) i demana poder-li fer una besadeta davall del vel i li agrega que li pagaria molts diners. Llavors, com que la xica no ho aprovava primerament, ella ho comenta a sa àvia, qui l’empenta a experimentar en la jovenesa:

“-Xica: deixa que te la faça, que, total,… això,… ¿qui ho va a saber?

I això va fer el Senyor rei. Li va alçar el vel i li va fer una besadeta” (p. 308). Per consegüent, som davant una contalla molt en línia amb una quantitat interessant de cançons eròtiques mallorquines compilades per Gabriel Janer Manila (i publicades en 1979), però en boca d’una informadora de Xàbia (vila valenciana de la Marina Alta), Rosita Català, qui, en el 2004, tenia setanta-huit anys (nascuda cap a l’any 1926) i amb un punt clau en comú: els temes sexuals femenins són tractats entre una jove i una adulta, no entre una noia i son pare (o bé un altre home).

En un passatge posterior, el monarca fa que la xicota evoque la besada; i ella, afrontada, ho amolla a la iaia. La velleta, eixerida, li diu que “esta nit la tornarien al rei” (p. 309).

Per eixe motiu, quan ja eren les dotze de la nit, ambdues dones aprofiten el seu moment més fort del dia i li col·loquen una campaneta en el dit gros del peu i, després, se’n van.

Passa que, com que el noble no trobarà qui ha causat eixa gràcia que ell considera de mal gust, un dia, en passar per ca Marieta (qui regava l’alfabegueta), ella li trau “¿I no em direu, vós, Senyor rei, qui vos va posar la campaneta al dit del gros del peu?” (p. 309).

Aleshores, el monarca capta que ella té relació amb el fet i, a continuació, el sobirà digué a la “iaia si podia casar-se amb la seua néta, qui era molt sabuda i li agradava molt. La iaia, al principi, que no, però, com que la paraula del rei és sagrada, van haver de fer-li cas” (p. 309).

Ben mirat, com que la Marieta encara era més sabuda, posa una «madama de sucre» tan grossa com ella (per a damunt del llit), entra en la cambra on dormiran tots dos (… i la dona ho fa per davant del Senyor rei) i ell, qui la considerava dolceta, ja gitat en el jaç, diu a la «madama de sucre» que no la mataria de tan dolceta era la Marieta. Mentrestant, la xica és davall del llit.

Per eixa raó, Marieta li amolla que ho deixe, que la dona real no és la “madama de sucre” (p. 310).

Finalment, el monarca li agrega que no la portaria mai al calaix, l’abraça i, “A partir d’aquell moment, van començar a viure tots dos ben feliços” (p. 310).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.