Arxiu d'etiquetes: dones que porten els pantalons

Dones que porten la iniciativa, que fan de cap de colla, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”, recopilada en 1902. Començarem dient que, en aquest relat, com escriu l’antropòloga, intervé “La noia que pren la iniciativa i que és capaç de sortir-se’n de les situacions de perill que afecten a tots o a ella sola. Es tracta d’una actitud que no té res a veure amb la visió que ens han donat les rondalles manipulades en publicacions infantils i que, des de Perrault i, sobretot, els germans Grimm, tracten d’adoctrinar-nos cap a uns valors de feminitat passius i dòcils, tot esperant que un dia es presenti el príncep a rescatar-nos d’un entorn negatiu, que relega la noia a un paper secundari, fins i tot, per a decidir el seu futur. Aquesta manipulació es fa palesa quan s’adapten les rondalles tradicionals per a la formació dels infants i es produeix una doble mutilació” (p. 456). Els germans Grimm (segles XVIII i XIX) feren recerques sobre folklore vinculat amb l’alemany i, en 1806, escrigueren la seua obra de contes.

En eixe sentit, diré que, el 10 de novembre del 2023, mentres escrivíem aquestes paraules, recordava, per exemple, com una cançó valenciana, eròtica i molt coneguda, “La manta al coll”, en què, àdhuc, unes quantes jóvens apleguen a tenir diners, els gestionen i decideixen comprar-se una balança romana, sense haver de seguir els dictats de ningun home, estava accessible en Internet.

Doncs bé, no faria ni un any, en aquesta cançó, en un vídeo que hi havia en Internet i per a ensenyar música valenciana a xiquets, es podia oir una estrofa cantada pel grup musical Carraixet, però que deia “ahí teniu a Pep” i no prosseguia la música. El fet és que, amb la lletra completa de la versió del grup, podem escoltar “ahí teniu a Pep, tocant-se els collons”. I tot, en una època de suposada democràcia.

Aquest detall encaixa amb quan Josefina Roma escriu, “En primer lloc, s’edulcoren les rondalles, per a fer-les aptes a les oïdes dels nens, segons el concepte d’infantesa que en tenia la classe burgesa europea dels s. XVIII i XIX” (p. 456) i, de rebot, “creix la creença que les rondalles són masclistes en els seus valors” (p. 456).

Per això, i hi estic totalment d’acord, “No cal, doncs, tornar a escriure rondalles que desfacin el mite de la rondalla masclista, sinó redescobrir el patrimoni rondallístic tradicional en tota la seva amplitud i veure’n no l’home ni la dona, sinó la persona total que ha de créixer i completar-se” (p. 456). Adduirem que, mentres escrivia aquestes línies, el 10 de novembre del 2023, consideràrem que era més important el missatge que transmet, com ara, la germana petita en aquest relat, que el simple fet de ser dona, ja que, com aquell qui diu, podem captar la moralitat i ser-nos útil per al dia rere dia.

Passant a la narració esmentada, un pare diu a tres filles que no obriguen per ningú, però és la més jove qui, malgrat que ho fan una vegada a una velleta, se’n reeixirà i, més encara, té més iniciativa i és més valenta que el pare:

“Al cap d’una estona, la vella que baixa i obre la porta. La petita hi anava al darrere i paf!, li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta, per veure si la podia obrir” (p. 459). I, més avant, copsem que la noia “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho.

(…) Les seves germanes, dormint sempre, dormint sempre” (pp. 459-460). Al meu coneixement, aquest detall del dormir és simbòlic: la xica representa la dona que decideix, que marca la pauta, arriscada. És a dir, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, no com les que pertanyien a la burgesia i vivien en ciutats, sinó com la gran majoria de la població, a diferència de com (per manca de recerques sobre les dones més enllà del melic urbà o bé per comoditat) ens podria semblar que es pretenia inculcar en els catalanoparlants del primer quart del segle XXI.

Quan el pare torna a casa i veu les tres filles, la petita li diu: “Ai, pare! Ai, pare! Que és aquell! Que és aquell!

-No, dona! I ara! Si és un senyor! -li deia ell.

-Cregueu, que és aquell! Ja el conec!” (p. 460).

Com podem veure, i. potser, fins i tot, no restaríem desencertats d’establir un enllaç (com en algunes narracions amb dues espases i en què n’hi una curta i una que és llarga) entre dona, menuda, microcosmos i la terra i, quant al pare (qui representaria l’home), lo gran (ací, àdhuc, en edat), el macrocosmos i el món idíl·lic.

Finalment, en un passatge posterior, la filla petita compta amb el suport de dos traginers i “seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home! (…).

Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Per consegüent, la petita, a més de la seua iniciativa, ha sigut capaç de convéncer uns hòmens, ells l’han emparada i, al capdavall, la noia ha fet de cap de colla. Un relat que exposa molt bé la realitat i el dia rere dia de moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX, no sols, la de les adinerades i de ciutat, a qui, més d’una vegada, es tracta que associem a “la societat” del moment que tria l’investigador. Les dones de moltes rondalles reflecteixen un matriarcalisme que encara es conserva en el segle XXI, que reïx i vinculat amb el sentiment de pertinença a la terra en què, històricament, viu la comunitat catalanoparlant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empunyen les regnes i reis nobles i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “Castell d’Alsamora”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Primerament, llegim que “El castell d’Alsamora pertanyia a una jove i bella mora” (p. 154), qui era l’atracció de “tots els cabdills i senyors sarraïns d’aquesta contrada” (p. 154) i que un rei moro es passejava per la muralla del castell de la jove, “àvid de poder-la veure” (p. 154). Com veiem, la dona està ben considerada i, en aquest cas, a més, és la cap d’un territori nobiliari.

Tot seguit, amb semblança amb relats en què apareixen espases llargues i curtes, o bé lluentes i rovellades, i es recomana triar-ne la menys grossa o bé la rovellada, captem que “el castell de la dama era situat en un pla molt més baix que el de Moror (…) i la torre no era llavors gaire alta” (p. 154). Igualment, també podem considerar matriarcalista el detall que el castell femení estiga més baix que el masculí i, a banda, en concordança amb un fet històric: abans de la  penetració patriarcal (progressiva) en la noblesa catalana i del sorgiment dels castells cap al segle XI.

Afegirem que una altra característica que reflecteix el matriarcalisme és que l’home sol·licita “a la dama que alcés la torre del seu castell perquè ell la pogués veure a son plaer” (p. 154). Per consegüent, la dona té la darrera paraula, encara que el moro li puga fer suggeriments.

En la rondalla que Joan Bellmunt i Figueras posa a continuació, “El ferrer Llordà”, també es reflecteix lo matriarcal, en aquest cas, per mitjà de l’arquetip del rei. “En Pere Llordà era un ferrer d’Isona, (…) de molta empresa i ple d’energia per a d’altres coses. Mentre el rei Jaume guerrejava a Mallorca i a València, en Llordà treballà (…) en la seva ferreria i feia eines per al conreu de la terra. Procurà que es conreessin els camps de les altes contrades lleidatanes per poder assegurar l’avituallament dels exèrcits catalans que guerrejaven contra els moros” (p. 155).

I, com que la gent va tenir-li enveja, en acabar la guerra, “el rei Jaume, en persona, volgué veure què hi havia de veritat en el dir de la gent” (p. 155). Aquestes paraules empiulen amb u dels trets del desenvolupament de l’arquetip esmentat. I, enllaçant amb molts relats i amb lo matriarcalista, el monarca, molt obert, “Un dia (…) es presentà a casa del vell ferrer (…). En Llordà mostra al rei la seva ferreria i les eines que hi feia, gràcies a les quals s’havia pogut conrear la terra i assegurar el menjar dels qui guerrejaven amb les armes a les mans” (p. 155). Més avant, el ferrer li comenta que tot ho havia fet pel bé de la terra, promet alçar un castell, i que en bastí el de Llordà.

Finalment, “El rei, agraït al gest de l’humil ferrer, el féu nomenar cavaller” (p. 155). Per tant, en aquesta narració, hi ha un rei que fa una política molt oberta i, de pas, comportà que hi hagués prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i  a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten els pantalons, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsem el matriarcalisme, com ara, en la rondalla “El traginer i els emboscats”, per mitjà de la terra. Així, podem llegir que, un dia, “aquesta gent d’armes agafà un pobre traginer que estava amb la seva promesa (…). Aquest traginer, jove ell, demanà que, abans, el deixessin acompanyar la promesa a casa d’ella (…).

-Almenys, deixeu-la anar a ella” (p. 13). Per tant, la dona esta ben considerada per l’home i ell no la deixarà caure.

Més avant, captem que “Els dos joves enamorats (…) havien rebut ajut dels emboscats i ara… No, no podien dur-los fins on es trobaven, no podien trair-los” (p. 14) i, així, es plasma la col·laboració.

A més, tot seguit, llegim “Aquells patriotes de parla com la seva, d’aquí, dels nostres pobles garriguencs, no podien morir a mans d’uns que no parlaven ni la nostra llengua. Calia (…) no descobrir-los” (p. 14). Per consegüent, es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant el tema de la terra i de lo que hi té a veure, en aquest cas, la llengua catalana.

En la rondalla següent, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, “Els Tòfols i els lladres”, també copsem lo matriarcal. En un moment del relat, posa “Era l’hostal de la Dona de la Berruga, com (…) tothom el coneixia, encara que, en un rètol, es podia llegir Hostal de la Serra” (p. 15). O siga, que la dona porta els pantalons, com entre moltes dones nascudes abans de 1920.

Igualment, veiem que “Els Tòfols avançaren fins arribar a l’hostal, (…) per tal d’anar seguint tots els pobles de la rodalia” (p. 17), el qual portava una dona.

Fins i tot, llegim que, en aquest hostal, “Els dos homes entraren a la seva cambra (…). Després, es posaren uns llargs i vells vestits de padrina, en lloc de pantalons, un vestit negre al damunt i cuitaren a posar-se un mocador al cap, ben lligat. De tal manera que semblaven (…) dues velles” (p. 18), és a dir, que abracen lo femení i lo matriarcal, com ho reflecteix, com ara, la roba i el color.

Finalment, comentarem que, en aquesta rondalla, també es capta que la dona salva l’home, ja que aquests dos traginers, “Amb aquesta aparença i, sense despertar les sospites dels lladregots, pogueren allunyar-se d’aquí sense ésser víctimes dels lladres de la roca” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.