Arxiu mensual: abril de 2024

“Feta està sa barrina”, les dones en els tractes

Tornant al tema dels tractes i que la dona era qui els tancava, el 15 d’abril del 2024, ens envià un missatge de veu en què Guillem Garau, en relació amb el fet que la dona pogués ser qui triàs amb qui ballar (tema que havíem exposat el 12 d’abril del 2024 en Facebook), ens digué: “Hola, Lluís

Mira, jo som Guillem, d’Artà, de sa península de Llevant i sa meva mare té cent dos anys. Després des coronavirus, ella ha escrit unes memòries i, bé, sa revista local d’aquí, d’Artà, ‘El Puig’, havia publicat nou o deu capítols de ses seves memòries, que estenen lo general: des costums que hi havia primer. I aquests són.

Ella va néixer a Foravila. Sa casa, aquí, on va néixer, està a 4km d’Artà, està a 7km de Sant Llorenç [des Cardassar]. Són cases de minifundi; que, ses grans possessions que anaven venent, s’han mantingut a trossos (a trossos de territori, d’unes 4 Ha., 3Ha, 2Ha inclús i ho anaven comprant a terminis. I hi havia moltes de famílies que així vivien i explotaven sa finca sa família: molt poca gent tenia un jornaler (molt poca,… per no dir ningú). I ella, doncs, que va viure aquí… lo que ha sentit contar de sa mare. Té molt bona memòria. I li vaig parlar des tema del matriarcat i em va dir que mai, mai, mai, va sentir dir a son pare, ni a sa mare.

[I em va afegir que] es balls es feien amb vocació de reunitzar a cases particulars. Les cases estaven disseminades, potser, entre mig quilòmetre una de s’altra, en aquesta zona, ses afores des terme d’Artà, des terme de Sant Llorenç.

Un dia concertaven fer un ball en una casa. Dinaven en aquella casa: hi havia un guitarrista, un cantador. Es ballava moltes jotes en aquell temps. Ja, es tema de ses mateixes,… això ja s’havia passat un poc. Ses mateixes eren més antigues, però hi havia jotes. I mai, mai, sa dona va triar s’home; mai una al·lota va triar un jove: sempre eren ets joves que treien a ballar ses al·lotes.

Lo que ella va sentir contar (que no ho va veure) és que, devers una generació enrere o dues, es cantaven els balls. Vol dir que ho feien com una subhasta i dinaven, oferint el padrí i espigonyava l’home o ballava sa primera. Sa primera i sa darrera era lo que es cotitzava més, i ets homes pagaven per ballar. Però [ells] triaven ses al·lotes. Ses al·lotes, mai, mai varen triar.

Una altra cosa que et vull comentar és que, en aquests minifundis i en aquestes famílies que feien feina de supervivència, es venia molt poca cosa. Es venia, potser a final d’any, dos porcs, es venien ametles; es venia, potser, una vaca (si un podia en prescindir), es venien conills.

I també es compraven algunes coses, finques. O es decidia per casar una filla o un fill. I aquí sí que sa dona era sa que comandava: l’amo era l’amo, però la que comandava era sa dona. Un home mai s’hagués atrevit, amb tot aquest festàrrio que hi havia entre Sant Llorenç i Artà i Foravila. En aquestes finques d’explotacions familiars, mai un home s’hagués gosat decidir fer una barrina, fer un tracte, fer una venda…, sense que el consultàs sa dona. Això sí: es matriarcat era en aquest aspecte.

Però, en ses decisions importants en una casa (si hi havia de comprar una cosa, si s’havia de comprar un moble…, si s’havia de casar una filla amb un jove, si s’havia de comprar un cavall…), sa dona era sa que prenia sa determinació. 

Lo des balls, em sap massa greu, però, en aquesta zona, no, no: sempre van ser ets homes ses que van treure ses dones a ballar”.

Adduirem que, en llibres, en articles i en comentaris, per exemple, en relació amb les Illes Balears, captem que, quan es tracta sobre famílies de ciutat, burgesos o nobles, no es plasma tant lo matriarcalista. Això sí, en els pobles rurals, es reflecteix molt més, com escriguérem a Guillem Garau.

En nexe amb el seu comentari, referent a sa mare (qui havia nascut el 12 de desembre de 1921 i que, entre d’altres coses, exercí de mestra), en huit documents que ens envià per correu electrònic sobre una obra que ella havia publicat en febrer del 2022, podíem llegir el que apareixia titulat com “Ses primeres vivències. Memòries de Magdalena Amorós Ginard ‘De can Capblanc’”.

En aquest capítol, Magdalena Amorós Ginard comença dient que “Lo que ara vos escriuré, a lo millor, serà mal de creure. Temps enrere, quan jo era jove, ses coses i sa vida que dúiem era molt diferent a ara.

Vaig néixer dia 12 de desembre de 1921, a sa Raval de Sos Fulles.

(…) A ca nostra, vivia amb sos meus padrins per part de mumpare”.

Agraesc la generositat de Guillem Garau que ens ho envià el 15 d’abril del 2024. Quan, l’endemà, ja havia plasmat el missatge de veu, en una llibreta, i el llisquí, per telèfon, a ma mare, quant al paper de la dona en la tria del ballador i en fer els tractes, em digué que “Això [, la tria en els balls, però no en els tractes,] haguera paregut molt atrevit, segons la norma de moral d’aleshores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, educadores i molt obertes

Rondalles i llegendes recopilades en l’obra “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs.

En el llibre “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, publicat per l’Editorial Miquel A. Salvatella en 1973, hi ha rondalles i llegendes catalanes junt amb entrades sobre geografia, història, poesia, cançons tradicionals, etc. relacionades amb Catalunya. Cal dir que ho fa per comarques.

Quant a narracions, en la llegenda “La pedra dreta”, de què hi ha versions semblants en diferents obres, àdhuc, captem trets matriarcalistes. Així, “Una vella de Sarrià de Ter que, cada dia anava a fer llenya (…), tornava una tarda amb una filla seva, (…) i es trobaren que no podien passar el riu perquè baixava molt crescut” (p. 36). Com podem veure, apareixen dos personatges femenins, de generacions distintes i que van junts.

Ara bé, a la vella, “se li ocorregué oferir l’ànima de la seva filla al diable, si li feia un pont per a passar el riu.

El diable hi va enviar, de seguida, un estol de dimonis perquè treballessin (…) a fi i efecte d’acabar l’obra abans de les dotze de la nit” (p. 36). Per tant, ens trobem amb una dona que, tot i que és vella, encara fa pactes (ací, amb un home, i que ell accepta).

A més, tots dos “Convingueren que (…) hi hauria tres galls: un, de blanc; (…) un altre, de ros (…); i un altre, de negre, que assenyalaria la fi del treball a les dotze” (p. 36). O siga, u que, en el relat, està vinculat amb el matí (el blanc de la infantesa); un segon, de color més bé semblant al del sol (ací, a mitjan matí); i, al capdavall, el negre, el qual empiula amb la nit.

En acabant, copsem una filla eixerida i amb molta espenta: el gall negre s’adormia, però la dona “venta que ventaràs al gall amb el seu davantal, perquè (…) cantés ben a punt. Així esperava salvar l’ànima” (p. 36). És a dir, la dona és forta i, per això, el narrador comenta que “La noia, emperò, no badava (…) i, tan bon punt toca la darrera batallada” (p. 36), el gall canta: el personatge masculí fa lo que li ordena el femení.

Aleshores , encara que, al pont, només faltava una pedra, els dimonis que la duien, “en sentir el cant del gall, van haver de deixar-la i va caure amb tanta força que es clavà a terra i allí ha romangut dreta” (p. 36). Per consegüent, la dona assoleix que el gall es pose sota les seues directrius.

Una altra narració en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Diu que…”. Per exemple, la dona és qui transmet aquesta llegenda, com és costum en la tradició catalana:
“-Una vegada, era un senyor que en deien el comte Tallaferro.

-Amb què el tallava, el ferro, padrina?

-Amb la seva espasa de cer” (p. 44).

A més, l’àvia comenta al net que “El comte Tallaferro tenia una germana monja, que es deia Ingilberga i era abadessa d’aquell monestir. I diu que era senyora de tota aquella contrada” (pp. 44-45) i, de pas, li exposa uns trets matriarcalistes: la dona que feia de cap del monestir i, igualment, amb terres del comtat. Afegirem que, com poguérem veure en Internet el 15 d’abril del 2024, Ingilberga (976-1049), fou la darrera abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i ocupà el càrrec entre l’any 996 i 1017, en una època en què el matriarcalisme es plasmava moltíssim en la vida diària en els comtats catalans.

Finalment, en aquesta narració, figura un altre personatge femení amb molta espenta: la fada. El recopilador comenta que, en relació amb el comte, “hi tornà una vegada i una altra i moltes vegades, fins que el trobà disposat a escoltar-la” (p. 45). Per consegüent, es fa lo que la dona vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aplanen el camí i molt obertes

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El Tretzè”. Així un rei tenia dotze fills i, com que la seua dona n’havia de tenir un altre, li comenta “Si tens una filla, et faré reina de tres corones; però, si tens un fill, et mataré a tu i a ell” (p. 294). Per tant, com veiem, hi ha preferència per lo femení.

La reina té un altre xiquet i, com que els criats s’estimaven la regina, fan que es torne cega i l’apareden junt amb el fill. A banda, el monarca es casa altra vegada.

Un altre tret que empiula amb lo matriarcal, i que enllaça amb la reina (és a dir, amb la dona), és que “un colomet, cada dia, li portava tres taronges: una, per a ella; una, per al seu fillet; i una, per al colomet que les hi portava” (p. 294).

Igualment, apareix un passatge que recorda narracions que tenen a veure amb quan, ja fa més d’un mes que és hivern, comença el mes de febrer i es tracta el tema de l’os i de la cova: “La mare i el fill van viure anys dins (…). Quan el noi va ser grandet, va dir a la seva mare que allí dins no s’hi volia estar més (…) i sortiria” (p. 295). A banda, la mare, en línia amb l’educació matriarcal, “li va explicar el que feia al cas” (p. 295).

Ara bé, com que ell obri un esvoranc, és a dir, un forat, pogué accedir a una cuina i, primerament, agafar una perdiu i portar-la a sa mare. Després, “va trobar un pollastre i també el va anar a portar a la seva mare” (p. 295) i, al capdavall, un capó (p. 295).

Quan, per quarta vegada, se’n va a la cuina, un home el porta al coc, qui, a continuació, se l’enduu al rei. Llavors, el monarca, qui va veure que el xicot se li semblava molt, “se’l va quedar per criat. El Tretzè, cada dia, d’amagat, anava a portar menjar a (…) la seva mare” (p. 296). Per consegüent, aquest relat plasma la maternitat, per mitjà del vincle entre la mare i el fill, àdhuc, quan el xicot ja fa de criat del rei.

Tot seguit, la segona reina del rei, comenta al marit que ella necessitava beure “aigua dels nou pous de la Muntanya Grossa i que ningú l’havia d’anar a buscar més que el Tretzè (…). El rei va cridar el Tretzè i li va manar que anés a  buscar una ampolla d’aigua” (p. 296) d’aquells pous. Com podem veure, l’home segueix les directrius de la dona (la reina) i, a més, figuren trets matriarcals, com ara, la terra i l’aigua.

En acabant, una velleta se li presenta i diu al noi: “segueix per aquest camí que, al cap de set dies, arribaràs a l’entreforc de tres camins. Tira pel del mig i faràs cap a la Muntanya Grossa. Al peu, trobaràs els nou pous de l’aigua que demanes” (pp. 296-297). I, com que el xic segueix lo que li diu l’anciana, ho assoleix. En un passatge posterior, el monarca mana al jove que portàs el fetge d’un bou negre, també en nexe amb una muntanya (p. 297). Cal dir que el bou i el color negre tenen a veure amb lo femení, amb la dona i, a mes a més, la velleta diu al minyó “on trobaràs el bou negre que dorm” (p. 297), uns altres trets que enllacen amb lo matriarcalista: el negre i la nit. I, per a aplanar el camí al jove, “la velleta li va donar una pedra de virtut” (p. 297). I el xic en trau el fetge i el porta a la regina.

En un altre passatge, la reina demana el sol, el xic fa via i es troba amb una noia que, “tota agraïda, el va convidar a passejar pel jardí. Passejant, passejant, van veure uns arbres” (p. 298) i la jove li comenta que eixos arbres “fan fulles, que tenen molta virtut; les fulles d’aquest arbre d’aquí fan tornar la vista als cecs; i, les d’aquell arbre d’allà, fan mudar les coses (…) i les fan anar a on vol el que les té; pots collir-ne tantes com vulguis” (p. 298).

Llavors, el xic agafà fulles “dels dos arbres” (p. 299) i, així, sa mare (la reina) pogué recuperar la vista i que la traguessen.

Finalment, el rei abraça el jove, qui li diu “El meu pare sou vós; i la meva mare, la vostra dona” (p. 299) i el monarca ordena que desapareden la reina i el Tretzè li passa una fulla pels ulls i ella torna a veure (p. 299).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que menen, amb molta espenta i molt obertes

Una altra narració que figura en el llibre Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La Regineta”. Un matrimoni feia anys que eren casats i, un dia, el marit demanà que volia ser pare, encara que fos d’un fill petit com una regineta, això és, “com una granoteta d’aquelles tan petites i totes verdes” (p. 286). Per tant, apareix la granota, un animalet vinculat amb l’aigua, u dels passatges típicament femenins junt amb la terra.

Tot seguit, té una filleta, “Però, amb tot i ésser tan xica, xica, feia tota la feina com una dona gran i, sobretot, cantava com un àngel, amb una veu que encisava. Cada dia anava a portar el dinar al seu pare” (p. 286) i, mentres que ella l’esperava per a tornar a casa, la filla “es posava dalt d’un arbre i canta que canta” (p. 286) com també cantava quan tots dos feien via cap a casa.

Un dia, mentres que son pare treballava i ella cantava, passa el príncep, l’ou i, de seguida, “tot van ésser orelles per sentir aquell cant que semblava baixat del cel” (p. 287) i demana al pagès (ací, al pare) qui hi cantava. Com podem veure, en aquesta rondalla, apareix un sentit molt vinculat amb lo matriarcal (l’oïda) i, a banda, un fill del rei molt obert.

Llavors, el príncep diu, al pare, que es volia casar amb la filla i que “la paraula de príncep no torna enrere (…). Vull conèixer (…) la vostra filla” (pp. 287-288) i la noia es posa a l’espatla de son pare i diu al xicot “Senyor príncep: aquí em teniu” (p. 288).

En un passatge immediat, es reflecteix un altre tret matriarcal: els pactes baix d’un arbre. Així, “el fill del rei va enviar a cercar el capellà del poble i, allí mateix, sota de l’arbre (…), els va casar.

(…)  El príncep, tot sovint, anava a veure la seva mullereta i passaven llargues estones sota l’arbre” (p. 288).

Més avant, el rei i la reina digueren al príncep que, “com més aviat, millor, portés al palau la seva esposa, puix que volien conèixer la seva nora” (p. 289). Copsem, així, uns pares molt oberts.

Un altre passatge interessant, i en què es plasma el matriarcalisme, és quan diu que, un dia, la Regineta “es va fer el càrrec de seguir-lo d’amagat i d’anar amb ell fins al palau. I, així que el príncep va muntar al cavall i se’n va anar, ella va saltar damunt d’un gall i va córrer cap al seu darrere. El pollastre corria tant com el cavall” (p. 290). Per consegüent, així com el noble està associat al cavall, ella mena un animalet vinculat amb lo masculí (el gall, en nexe amb el matí, amb l’eixida del sol) i és la dona qui té la darrera paraula. A més, la Regineta és una dona amb molta espenta.

A continuació, el príncep i la noia “van passar per davant d’una església i el capellà (…) els va ruixar d’aigua beneita. Al moment, la Regineta es va tornar una gentil donzella rossa (…). I el gall es va tornar un cavall blanc” (p. 290). Altra vegada, la dona (ací, na Regineta) és qui porta el cavall, el qual, a més, és de color blanc, el qual té a veure amb lo masculí.

Finalment, “el príncep prou la va conèixer que era la seva muller i, en arribar al palau, (…) la va presentar als seus pares” (p. 290) i, molt prompte, el xicot “passà a ésser rei i la Regineta va ésser reina” (p. 291). Per això, podem dir que, encara que ella semblàs xicoteta, té un paper molt important, en aquest relat, reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i hòmens amb esperit emprenedor, eixerits i molt oberts

Prosseguint amb la rondalla “El Pare Janàs”, recollida en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, la Marieta (la més jove de les germanes), altra vegada ha de fer una prova ordenada pel rei i, en línia amb lo matriarcal, ella “Va cridar el fuster i va fer una caixa de morts ben llarga (…); quan la va tenir, la va carregar dalt d’un ruquet i se’n va anar cap a casa del Pare Janàs” (p. 276). Com podem veure, ens trobem amb una dona amb molta espenta, forta i que, fins i tot, fa encàrrecs comercials, detall que reflecteix la realitat, per exemple, de dones nascudes abans de 1920: sovint, moltes activitats d’aquest tipus, les menaven dones.

Igualment, el relat exposa una dona eixerida i similar a personatges femenins en altres rondalles: és la part eixerida, un roder (com també la bacona respecte a un llop poca-solta, ja que la truja aconsegueix que ell no es menge els porquets i sí que acabe en un pou). Així, la Marieta li fa creure que era viuda, arran de la mort del seu marit, un home molt semblant al Pare Janàs:

“-Prou que podia ésser un parent vostre: per aquesta caixa, podeu veure que era molt més alt i cepat que vós.

(…) Baixeu i ho provareu”  (p. 277).

Més avant, la dona s’emporta el Pare Janás cap a cal rei i li’l presenta. “I aquell mateix dia es van casar i el rei va voler que el Pare Janàs fos el padrí de bodes” (p. 278).

Per consegüent, finalment, el monarca (que era de bon cor i recte) es decanta per la dona i no per un personatge masculí i, a més, en lloc de sacrificar-lo, li atorga un paper important, però no el principal.

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que apareix en l’esmentada obra de Joan Amades, és “La terra dels babaus”. Un pare tenia tres fills i reflecteix l’educació matriarcal i el tema del casament:

“-Fills meus: ja veieu que no tinc per mantenir-vos, ni res per donar-vos per dot. Us n’haureu d’anar pel mon a buscar ventura. A tots tres, us daré una cosa o altra, perquè tingueu un record de mi i, si us en sabeu valer i si sou prou eixerits, amb aquestes coses, podreu arribar a ésser rics. Us donaré el gall, el gat i els clemàstecs” (p. 280). O siga que el pare confia en la capacitat per a emprendre dels fills.

El germà gran aplega a una terra on “tothom anava vestit de negre” (p. 281) i, cada nit (moment del dia que empiula amb la figura de la dona), amb detalls de penitència i demanava que l’endemà eixís el sol. Llavors, el fill els canvia el gall i en fa fortuna i torna a casa.

Quant al germà mitjà, en una altra terra, “va preguntar què passava i un home molt vell, que era el més savi del poble, li ho va explicar” (p. 283) i el minyó va donar un gat per a que es menjàs el ratolí. Cal dir que, en aquest passatge, copsem la figura del gat (podríem relacionar-la amb la saviesa, per allò de “ser un gat vell”, en aquest cas, unida, a banda, amb l’ancià) i la del ratolí (“estar fet un ratolí”, això és, ser un eixerit).

Finalment, el germà petit, en un tercer indret, fa un pacte en què captem símbols femenins i matriarcalistes:  “l’hostaler n’hi va prometre una gerra de diners que tenia enterrada al celler” (p. 284). La gerra (atifell de recollida), la terra que aporta prosperitat (ací, sota terra, és a dir, en un lloc femení) i el celler (un punt interior) poden evocar-nos les sitges, amb una funció molt similar i, igualment, en nexe amb lo matriarcalista.

Al capdavall, els tres germans es troben en la casa i consideren que el pare havia pres una decisió encertada, “puix que, amb aquells tres dots de tan poc valor, havien trobat una gran ventura” (p. 285). Una invitació a acollir consells de persones més grans i, per descomptat, a espavilar-se i a l’esperit emprenedor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El títol de l’entrada, amb el femení en primer lloc, l’hem posat perquè el primer personatge de què tractem és una dona, no per cap acte en pro del feminisme institucional.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Velletes receptives, que aconsellen, que eduquen i reis amb bones assessores

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, és “El Pare Janàs”. Així, un pare i una mare tenien vint-i-una filles, però cap fill. Un dia, el marit, quan n’havia de nàixer un altre nen, digué a la dona que, si naixia una altra nena, les mataria totes.

Llavors, apareix el tema de l’educació matriarcal: la mare “Va cridar les filletes i els va aconsellar que fugissin de casa, perquè el seu pare no les matés (…). A totes, els va arreglar un farcellet amb la robeta, els va donar una llesca de pa, ben untada de mel, i totes les vint-i-unetes se’n van anar” (p. 265).

Un altre tret interessant és l’esperit de grup: “van decidir d’anar sempre totes plegades, perquè, així, si els passava alguna cosa, les unes es podrien ajudar a les altres” (p. 265).

En acabant, apleguen a un bosc i “La més petita de totes, que es deia Marieta i que era la més llesta i eixerida, va proposar que es podien enfilar dalt d’un arbre a dormir i que una d’elles es quedés a vetllar” (pp. 265-266) i, més avant, ella fa de cap de colla: “Ja em quedaré jo” (p. 266).

En un passatge posterior, s’acosten a una casa, una velleta (“Velleta, noble velleta”, p. 267) les acull, els marca la pauta i els diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Entreu, però, sobretot, feu tot el que us diré i, potser, el meu fill, que és el Pare Janàs, no us veurà i no se us menjarà” (p. 268). L’11 d’abril del 2024, mentres tractàvem aquesta rondalla, copsàrem una semblança amb la tradició mallorquina: ací, la dona (la mare) té un fill que porta el nom de “Pare” (Pare Janàs), però és ella qui està per damunt d’ell, així com, en la típica possessió mallorquina, ho fa la madona (i no la figura coneguda com l’amo). A banda, en el relat, ella és més vella i, per tant, com en el costum, l l’anciana està per damunt dels de la generació següent (això és, dels fills) i es fa lo que ella considera més adient en cada moment.

Adduirem que aquest conte és ple de moments en què es plasma l’educació matriarcal i, a més a més, de frases simbòliques, per exemple, en comentar que la velleta “els va dir quin camí havien de seguir per a poder-se trobar totes, quan arribessin al bosc i, a la Marieta, que era la més eixerida, li va dir quin camí podien seguir” (p. 270). És a dir, ens trobem amb un projecte que es fa en grup (i tots seguint el consell de la dona de més anys) i que aquesta dona suggereix (una tendència en les cultures matriarcalistes) a qui mena les xiquetes.

Tot seguit, altra vegada, captem el tema de l’hospitalitat, de la generositat: “després, fareu cap al palau del rei, que és molt bon home i, si li demaneu recolliment, de segur que us en donarà per sempre” (p. 270).

Afegirem que aquest monarca és un home que recorre als assessors i, per això mateix, “el rei (…) en va tenir compassió i les va llogar a totes (…) i va dir a la Marieta:

-Tu, que, encara que ets la més petita, sembla que ets la més eixerida, seràs la mestressa de totes les teves germanetes.

(…) El rei va posar molta confiança en la Marieta i no feia res que no li ho expliqués i que no n’hi demanés parer” (p. 271), àdhuc, encara que la Marieta era la més lleja de totes les germanes (p. 272). El detall de triar com a consellera reial una dona i, més encara, de fer-la cap de les germanetes de la Marieta, plasma que, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), el prefecte del territori no es decanta, com ara, per qui sap més, sinó per la que considera més preparada i que més pot fer un bon paper per la comunitat.

Adduirem que resulta significatiu que ell aculla seguir els dictats que li expose la Marieta, després d’haver estudiat ella lo que crega millor per a cada moment. En eixa línia, aquesta rondalla és semblant a la narració “La filla des carboneret”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (en el Tom I), en què el monarca diu a una jove: “Lo que és estat, siga estat: tornem-nos-en a ca meua i dóna tots es consells que vulles, mentres sien bons” (p. 45).

Això sí, aquest rei també era rigorós i no volia que la gent abusàs de ningú: “El rei era molt bo, però li sabia greu que la gent es vantessin, i més quan li semblava que es vantaven de coses que no podien fer” (p. 272). El monarca, per a compensar-ho, li ordena que li porte una flassada i, en acabant, quan la Marieta “va arribar al palau del rei i li va presentar la flassada, el rei (…) va veure que la Marieta no es vantava de coses que no pogués fer” (p. 274) i “va demanar que, de seguida, es fessin els preparatius per a les noces” (p. 274).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Altra vegada, fem ús d’aquesta web com a font prioritària de temes relatius a l’estudi sobre el matriarcalisme i emprarem el blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com) com a complementari. En el  blog, figuren les entrades dels dies 6, 8, 9, 10 i 11 d’abril del 2024:

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/el-matriarcalisme-i-leducacio.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-matriarcalistes-damerica.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-indigenes-damerica-central-i.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/velletes-receptives-que-aconsellen-que.html

Agraesc els comentaris de l’informàtic.

assemblea-pagesa-6f (1)

“Arrelades a la terra”, les dones i el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat

Començarem amb el relat “Arrelades a la terra” (https://relatsencatala.cat/relat/arrelades-a-la-terra/1075541), de Neus Marín Cupull i publicat en la web “Relats en catalàel 13 de gener del 2024, a què accedírem l’endemà. Amb lleugers retocs, diu així:

“Res feia pensar que passaria alguna cosa especial en aquell bosc frondós, quan els rajos de sol es feien pas entre les branques, mentre una xemeneia fumejava, els ocells piulaven, les fulles ballaven al compàs de la brisa i una cascada queia damunt d’un petit gorg on el so de l’aigua era la banda sonora d’un indret encantat.

Però la veritat era que havia arribat el moment i només ho sabia l’àvia de la Gisela. Amb ulls cansats, va despertar-la i li va ordenar que baixés a la cuina a esmorzar. (…).

Ja a taula, l’àvia (…) Repetia que s’estimava el bosc, també es justificava de la mort de sa mare, però un pacte era un pacte i el preu era elevat quan es tractava de complaure a la natura. Aleshores, li va dir que la mort vindria avui, que no patís, només seria una metamorfosi de la vida. (…) l’àvia (…) li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret. I ara, de mica en mica, les tres generacions tornarien al seu lloc, per donar pas a les següents.

Van sortir de la cabana i van caminar per un corriol que les endinsava en el bosc, l’àvia deia que la van escollir per ser la gran i tenia l’obligació d’acompanyar-la fins al final. Quan van arribar al petit gorg, amb cautela, va ajudar a la Gisela a asseure’s a la vora de l’aigua, tal com ho havia fet amb la filla i ara ho faria amb la neta, perquè, després, ho hauria de fer sola. La Gisela, molt adolorida, va mirar-la als ulls i li va preguntar: què som? L’àvia va respondre amb orgull que eren les protectores, criatures de la natura, i mentre la bressolava amb tendresa, els peus de la Gisela s’arrelaven a la molsa, a la terra i el seu cos es fonia fins a convertir-se en aigua”.

Entre els comentaris que plasmaren a l’autora, n’hem triat aquests: Els orígens. Un relat curós al voltant de la vida i la natura, amb una riquesa i imaginació extraordinària.

Sensibilitat, emoció, tendresa” (Rosa Gubau), ”M’agradaria… Tornar a la terra, com es descriu al relat, sense taüt ni nínxol, només fusionant-te amb la natura, com ho fa la Gisela. Un text senzill” (llpages),

Com podem veure, aquest relat empiula amb trets matriarcalistes, com ara, la dona com a protectora de la terra, com a mare, la sensibilitat favorable a la terra i a la figura de la mare. Igualment, aquest escrit és favorable a la velleta (l’àvia), el matriarcalisme en el tema dels pactes (“un pacte és un pacte”), que la dona té la darrera paraula com també la mare i la Mare Terra (“es tractava de complaure a la natura”) i, com captem, la dona és la transmissora de la cultura tradicional.

Afegirem que és una narració ambientada, si més no, simbòlicament, en l’hivern, en el mes de desembre: s’ajunten la mort (això és, el dia de més foscor de l’any) i les llavors que colga el llaurador en la sembra (o siga, l’esperança en el demà, per exemple, per mitjà del naixement del Nen Jesús uns dies després del moment de major obagor de l’any).

Finalment, es plasma la funció de bressol (no sols respecte als nens, sinó de la terra on reposen les cendres dels avantpassats), sinó del sentiment de pertinença a la terra: la padrina “li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret”, lloc on també arraïlarien les noves generacions. Per això, al capdavall, l’autora comenta que, mentres que l’anciana la bressolava (un tret que, ací, té a veure amb la maternitat), els peus de la neta arrelaven i, més encara, es convertia en aigua, u dels trets en nexe amb la dona, amb lo femení, junt amb la terra, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: D’ara en avant, per a facilitar l’estudi, emprarem el blog “Mèlpita” per a la gran majoria de les entrades sobre matriarcalisme: https://matriarcalisme.blogspot.com.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb persones de bon cor, que fan costat, agraïdes i de pal de paller

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’anell de totes les gràcies”. Un dia, un pare molt dolent que tenia un noiet de molt bon cor, “el va enviar a vendre una gerra de mel al mercat” (p. 259), és a dir, un objecte que empiula amb lo matriarcal (pel seu caràcter receptiu) i amb la dolçor (ací, la facilitat per a guanyar-se la simpatia de la gent).

Quan el xiquet tornava a sa casa amb els diners, “va trobar una colla de noies que portaven un gat a matar” (p. 259) i el noiet els ofereix la gerra i elles ho accepten.

“Al cap d’uns dies, el va tornar a enviar al mercat a vendre una altra gerra de mel” (p. 259) i una collada de xics volia matar un gos, però ell els el canvia pels guanys que havia fet: “Ja ho crec si van avenir-s’hi” (p. 260).

Més avant, el xic, quan tornava a casa, veu que una noia volia matar un anyellet i decideix salvar-lo, a canvi dels diners. I, com que son pare veu que els ha amollats, fa fora el fill.

Ara bé, tot i que el noiet va quedar com mort, “De seguida, van venir el gat, el gos i l’anyell que ell havia salvat i, al seu costat, tots tristos, es van posar a plorar. Quan ja feia molta estona que ploraven, va passar un vellet petit, petit, (…) els va preguntar què tenien i per què ploraven” (pp. 260-261). Com podem veure, el xic, al principi, salva els animalets i, en acabant, ells li fan costat com també li ajudarà l’ancià:

“Aquell homenet es va acostar al minyó, li va estirar els deu dits, (…) després, la punta del nas i, al punt, el noiet va tornar a viure” (p. 261). O siga que el vellet facilita que reviscolen els xicotets detalls de la vida i, igualment, el sentit de l’olfacte, és a dir, que el xiquet rep una educació matriarcal. En eixe sentit, a continuació, podem llegir que, “al punt, el noiet va tornar a viure, més viu i eixerit que una centella” (p. 261).

A banda, el vell li dona un anell i li diu que, amb ell, podrà fer lo que voldrà.

Llavors, “El noiet, seguit dels seus companys, se’n va anar a córrer món” (p. 261) i, quan apleguen a una gran ciutat, es troben amb un rei que ordena que els agafen, perquè, en el territori que ell regentava, “estava privat de menjar al carrer” (p. 261).

És ací (i en passatges posteriors) quan el noiet recorre a l’anell i sempre guanya la mà al monarca.., fins que el cap de la terra li diu la veritat i autoritza que el xiquet es case amb la princesa (pp. 261-263).

Però, com que l’anell (que té forma redona, la qual empiula amb lo col·lectiu i amb la femení) que portava el vell, “l’havia pres de la seva mare, que era una bruixota, la qual, així que se’l va trobar a faltar, tot era cercar-lo (…), però, com que el noiet el va fer servir tant, les meravelles que obrava van arribar a orelles de la bruixa” (p. 263). Per consegüent, per una banda, captem l’olfacte (el nas) i, per una altra, les orelles, lo auditiu (un tret que enllaça amb lo matriarcalista).

En acabant, la dona, “una nit ,a cavall d’una escombra, va presentar-se a casa del rei” (p. 263). Com que la granera té un caràcter fàl·lic (és entre les dues cames, com també ho fa el penis), no descartem que el passatge posterior, hi tinga a veure: quan l’homenet (que havia acompanyat el xiquet i que, en dormir, romania tombat i amb un ull obert) veu que la dona roba l’anell, “va córrer a despertar el gos, que, al punt, va pujar a la teulada i va córrer darrere de la vella” (p. 264). Per tant, altra vegada, és la dona qui porta la iniciativa, com en altres rondalles i com en moltes cançons eròtiques tradicionals.

Finalment, la participació dels tres animalets (el gat, el gos i l’anyellet) fa que ells apleguen a un pacte i, al capdavall, “van recuperar l’anell i tots tres plegats el van portar al seu amo, que va estar tot content i agraït” (p. 264).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones acollidores, jóvens que tornen a la mare i generosos i pares agraïts i emprenedors

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Les sabates de cent llegües”. En primer lloc, direm que aquesta narració és semblant a la d’en Cagasitges, recopilada a primeries del segle XX per la folklorista Sara Llorens i que podem llegir en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un marit i una muller tenien tres fills i, per traure-se’ls de damunt i poder viure, “pensaren de portar-los al bosc i deixar-los abandonats” (p. 256). Passa que “El més petit ho va sentir i, abans que els seus pares se’ls emportessin cap al bosc, va anar a recollir una butxacada de pedretes blanques i ben petitetes. Pel camí del bosc, anà tirant pedretes i deixant un rastre” (p. 256). Aquest fet es repeteix una vegada i, al tercer intent dels pares, el fill més xicotet no pogué agafar pedretes i recorregué a molletes de pa,… que se les menjaren uns ocellets. Comentarem que el color blanc està vinculat amb la infantesa. Per tant, aquest passatge representaria l’intent de continuar el lligam amb els pares, amb la terra, per part dels fills.

Nogensmenys, “se’ls va fer de nit, van veure allà molt lluny un llumet, se n’hi van anar i van veure una casa, hi truquen i demanen posada. Els va sortir una dona que els digué que el seu marit era un gegant” (p. 256). Per consegüent, captem altres trets matriarcals: la nit (moment en què apareix la dona) i el tema de l’acollida (el qual empiula amb la mare com a protectora dels fills i amb la disposició a fer costat els necessitats).

Tot seguit, la dona fa el paper de senyora ama i els ho aprova: “li van demanar, de totes passades, que els donés acolliment. La dona els va recollir i els va amagar dintre d’un armari” (p. 257).

El germà més jove fa que el gegant es menge les tres filles que tenia i, junt amb els altres (i altra vegada, de nit), fa via “i s’havien amagat en una cova” (p. 257). O siga, que tots tres tornen a la mare (la cova) i un personatge femení (la dona) és qui salva els hòmens (ací, els fills).

Afegirem que, així com, al principi, u dels germans despunta entre els altres, al capdavall de la narració, tots tres estan molt igualats, per exemple, quan veuen les sabates del gegant: “Els noiets, aleshores, van sortir, li van treure les sabates, se les van posar i, en un no res, van ésser a casa seva. Els seus pares van vendre les corones de les filles del gegant i les sabates de cent llegües” (p. 257) del gegant i, així, tots cinc pogueren viure benestants.

Finalment, direm que aquesta rondalla representa 1) el pas de la infantesa a la joventut, 2) que, en la jovenesa, els fills cal que s’espavilen i que tracten d’aprendre a no dependre tant dels pares i 3) que, quan els fills tornen a la casa on nasqueren, ho fan com a adults que, tot i que continuen vivint junt amb els progenitors, no han deixat caure els seus parents (com també ocorre en altres narracions). Per això, podríem dir que és una mena d’agraïment i una invitació a deixar millor l’esdevenidor: ací, mitjançant la generositat dels tres nois. A banda, adduirem que ambdós pares tenen a veure amb el comerç (també la mare), tret que enllaça amb l’esperit emprenedor que hi havia en més d’una casa, tant per part del marit com de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, emprenedores i molt obertes

Un altre relat que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La mallerengueta”. Primerament, direm que una mallerenga és un ocell. Un rei viudo tenia “una filla molt bona i molt creient que se l’estimava molt” (p. 250). Passa que, davant de casa, hi havia una vídua “que també tenia una filla, que tenia moltes ganes d’ésser reina i que no parava de dir a la princesa que, si el seu pare es casava amb ella, anirien més ben regits, que menjarien més bé” (p. 250) i que tot rutlaria millor. El rei, després que ho comentàs la seua filla, un dia es va casar amb aquella dona.

Com en altres narracions, la madrastra prioritza la seua filla, desconsidera la del rei i, a més, aprofitant que el monarca se’n va a la guerra, fa fora la princesa, qui fa via cap a un bosc espés.

Aleshores, troba “un gran palau amb les portes obertes de bat a bat” (p. 251) i la xicota passa per dues cambres i troba una gran taula parada i un llit tot de seda i de perles: això és, copsem que el matriarcalisme obri les portes, rep de bon gust la bonesa. Per eixe motiu, ella s’hi queda a viure.

Passats uns quants dies, la madrastra volia saber on era la filla del rei i envia la seua filla. Ací, la jove de la madrastra enganya la princesa i, com que la noia era molt bondadosa, “la va convidar a quedar-se allí, a viure plegades” (p. 251).

A continuació, copsem trets matriarcalistes: vora de la mitjanit, la jove dolenta “va veure que, per la finestra de la cambra on dormia la princeseta, entrava una mallerengueta molt petita i molt bufona, que, de seguida, va anar a banyar-se i a esplugar-se en una palangana d’aigua: al moment, es va tornar un príncep d’allò més galant i gentil” (p. 252). Com podem veure, la princesa és oberta (com una de les finestres, part de la casa associada als ulls) i té un punt de vista receptiu, l’ocell és xicotet (mentres que la jove és grossa) i, encara que ell no passa per cap adreçador, sí que ho fa per un element femení: l’aigua. I, tot seguit, la dona (lo líquid) fa que el xicot ja estiga en condicions d’entrar on roman la noia i, més encara: ell es converteix en un príncep garrit.

Cal dir que, tot i que no es tracta d’un relat eròtic, en el passatge immediat, “El príncep es va posar a dormir al costat de la princesa i, quan va fer-se de dia, es va llevar, va tornar-se a banyar” (p. 252) i, altra vegada, es converteix en una au. Per tant, el vincle amb la princesa (de major categoria social que ell i molt acollidora dels petits, àdhuc, dels animalets) esdevé de nit, u dels dos moments del dia que empiulen amb lo femení (vesprada i nit). A banda, quan despunta el sol (és a dir, en la infantesa), ell (simbòlicament, en relació amb lo masculí), emprén el vol. Així, aquest passatge resulta prou significatiu i va més enllà del simple fet d’eixir el sol, d’iniciar-se la nit o de ser mitjanit.

Posteriorment, la filla de la dona viuda fa que, un segon dia, el príncep, quan volia eixir, es trobe amb la finestra tancada (com l’actitud d’aquesta xica) i, com que ell travessa uns vidres i es talla, “El palau, de seguida, es va fondre i la pobra princeseta es va trobar jaient a terra, enmig de l’herba del bosc” (pp. 252-253).

Ara bé, més avant, hi ha tres tortres (ocells femenins) unides i una d’elles diu com es podria salvar el príncep: les haurien de matar. Igualment, com que la jove princesa sí que les havia oïdes, “es va treure el davantal i, ben a poquet a poquet, (…) el va tirar damunt de les tres tórtores i les va agafar” (p. 254).

Afegirem que, en passatges següents, la xicota es troba amb personatges que li fan costat (amb un forner que era un bon home i, en acabant, amb un oliaire). En altres paraules: la bonesa de tots dos s’alia amb les persones de bon cor. I, després, comptarà amb la col·laboració d’uns estudiants.

Cal dir que l’enginy de la jove permet que, en aplegar a casa d’uns estudiants, com que ella tenia diners, però no els jóvens (tret que enllaça amb el típic personatge femení i emprenedor, que porta un xicotet comerç i present en rondalles i en cançons tradicionals en llengua catalana), “va vestir-se d’estudiant (…) i se’n va anar pels voltants de la casa del rei” (p. 254), on, per mitjà d’aigua de roses, en tres dies, la noia guareix amb tres ungüents el xic.

Finalment, “El príncep, de seguida, va posar-se bo. Ella ja s’havia posat el vestit de princeseta i, dintre del farcell, havia amagat el vestit d’estudiant. (…) I, com que ella, amb el seu afecte, l’havia desencantat i l’havia guarit, [ el príncep] va voler-se casar amb ella. Es van casar i van fer unes grans bodes i festes” (p. 255). O siga que el jove (i, de pas, el narrador), posa lo femení com a part dominant i guaridora, ella és qui salva. De fet, com a agraïment (un valor present en moltíssimes rondalles), ell li demana la mà…., i ella accepta casar-se amb el príncep (un xicot de bon cor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)