Arxiu mensual: abril de 2021

Les dones porten la iniciativa

 

El 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miq Mat, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador, és a dir, al ball, comandava ella”.

Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló, amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”.

A més, el 23 d’abril del 2021, en veure jo un comentari de Lucas Ramón Silvestre, en el meu mur, en què hi havia uns escrits relatius a balls matriarcals, li demaní més informació i, en un missatge, m’escrigué “Com et comente en el missatge al teu post, en València era majoritari que les dones portaren la iniciativa al ball. Pots trobar més informació en un llibre de Fermín Pardo. També et puc facilitar vídeos on es veu eixa iniciativa de la dona al ballar, inclús dins de parelles que són matrimoni.

https://youtu.be/cfAAiySVw3k.

 En aquest vídeo trobaràs el matrimoni ballant i, com podràs vore, l’home continua els passos que marca la dona. Tot i això, és curiós, perquè són del Molinell, un mas de Culla[1], on no era habitual que la dona manara”.

En línia amb lo que hem escrit fins ací, en l’entrada “Els balls sagrats al voltant dels pous; Eivissa. (Dancing around sacred wells; Ibiza)” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/06/els-balls-sagrats-al-voltant-dels-pous.html), de Manel Jovani i publicada en el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que, “Encara que sembli estrany, avui dia encara podem trobar algun indret on es realitza una de les cerimònies més antigues de la humanitat i que està relacionada de forma directa amb els rituals de la nostra Deessa Terra. Certes danses arcaiques que es segueixen desenvolupant per la nostra geografia tals com els balls dels cavallets, de bastons, de l’àliga i d’altres, tenen orígens força remots amb uns antecedents clarament pagans i que es vinculen amb el culte a motius que giren entorn els cicles i aspectes de la Deessa Terra.

(…) Un clar exemple el tenim en les danses de pagès eivissenques i molt concretament en les que es ballen al voltant de pous i fonts”.

Al moment, en una primera foto que hi ha en aquest escrit sobre balls, podem llegir, textualment, que “Els balls de pagès es realitzen al voltant d’esglèsies, pous i fonts” i, en una segona que hi ha al costat, “Ball pagès al costat d’un poc a Buscastell, Eivissa”. Immediatament, comenta que “Tal com si els mil·lennis no haguessin passat, alguns dels habitants de determinats pobles de la illa d’Eivissa (tant[2] coneguda pel seu ambient festiu lúdic i turista), escullen seguir mantenint vives aquestes tradicions que ens permeten poder contemplar com, efectivament, va existir un temps on l’home estava lligat al culte a la Deessa Terra. Possiblement en aquest cas de la deessa púnica[3] Tanit, ja que el seu culte va estar fortament arrelat a la Illa d’Eivissa fins a la cristianització en el segle II. (…) la importància recau en que es retia cultes als seus símbols, com l’aigua, als pous i la fertilitat de les collites i que possiblement ens trobéssim amb grups matriarcals”

I, un poc després, Manel Jovani, comenta que “Les dones i homes de pagès que participen dels balls típics eivissencs duen els seus vestits rurals. En el cas de les dones, porten uns grans collars que tenen una gran semblança en els que trobem en l’escultura ibera de la Dama d’Elx, que és reconeguda entre d’altres com una representació de la deessa púnica Tanit”, deessa que, com podem veure en Viquipèdia, el 16 d’abril del 2021, “Com a senyora de la fertilitat, rebia el nom de Nutrix (dida)[4]. Els seus símbols són la magrana, la figa, l’espiga, i el colom com a símbol animal”. Recordarem que Demèter, la deessa grega de l’agricultura i també vinculada al matriarcalisme, entre altres símbols, està vinculada a les espigues de forment.

Fins i tot, en “El cançoner de Pineda” veiem que, en la “Dansa de Pineda”, com comenta Sara Llorens,  té lloc “una passejada que fan les noies acompanyades del jove que cada una d’elles s’ha triat per parella” (p. 276). Per tant, novament, és la dona qui tria.

Agraesc la col·laboració de Miquel Vila Barceló i la de Lucas Ramón Silvestre.

 

 

 

Notes: [1] Culla és una població valenciana de la comarca de l’Alt Maestrat.

[2] Literalment.

[3] Cartaginesa, és a dir, pertanyent a la cultura púnica o cartaginesa, la qual, s’estengué pel nord d’Àfrica , pel sud de la península ibèrica i per altres punts de la mar Mediterrània i que perdurà, fins i tot, per exemple, en el segle V.

[4] Dida o mare de llet. Com veiem, està associada a la paraula “Nutrix”, mot que té a veure amb “nutrició”(terme procedent del llatí “nutrire”, que vol dir “nodrir”).

Els nuvis passen a viure on ho fa la muller

 

En la rondalla “En Pere pescador (variant A)”, recopilada per Sara Llorens, hi ha un moment en què, la xica, no solament fa costat al jove i, ell, immediatament, va cap a un palau, sinó que, a més, quan la noia explica a l’amo lo que havia passat, ell accepta que el jove es case amb una filla seua i, a canvi, el jove li diu que se n’ha d’anar a palau i, sense parar-se en palles, se’n va. Finalment, veiem com mor un gegant i, “Llavors la princesa i el noi se’n van anar cap a la post, i se’l va endur cap a la terra del xicot. I allà es van casar i, després, amb en Pere pescador i la seua muller, se’n van anar tots plegats a la casa de la princesa” (p. 210).

Respecte a aquestes línies, direm que, el 12 d’octubre del 2020, Rafel Gelabert, de les Illes Balears, em comentava que hi ha el costum balear de casar-se en el poble de la dona. I, a més, ací veiem que l’home passarà a viure en la casa de la princesa, un fet de tipus matriarcal. Com a exemple, en el llibre “Elles també hi eren”, en relació amb Francisca Garcies Riera (Bunyola, 1887-1970), llegim que “Na Francisca va fer espardenyes fins que es casà amb en Miquel Alenyar Pasqual, Cabussó. Ella tenia 24 anys i ell 27. Celebraren les noces el 30 de juny de 1911 i fer en el convit de xocolata i ensaïmades a ca ella” (p. 75). També veiem que Tonina Riera Estarelles (Bunyola, 1891-1985), “A l’edat de 20 anys es casà amb Josep Vives Rosselló, en Pep Pollencí, de 29 anys i natura de Pollença, que feia de missatge[2] a l’Alqueria d’Avall. De casats quedaren a viure a la casa familiar de na Tonina, sa mare” (p. 104). O, com ara, que Antònia Mayol Creus (Bunyola, 1906-1968) “i en Martí es casaren el 15 de novembre de 1940 a l’església de Sant Jaume de Palma. Visqueren sempre, amb els nins, a la casa familiar de n’Antònia, amb sa mare” (p. 182). Es tracta, per tant, d’un costum vinculat amb el matriarcalisme.

D’una manera semblant, però referent a anar a ca la núvia, en “El cançoner de Pineda”, hi ha una cançó que plasma aquest detall matriarcalista:

“El dissabte n’és costum

pel que està enamorat

d’anar a veure la promesa

una estona, havent sopat” (p. 288).

 

En el llibre “Elles també hi eren, de Bàrbara Suau, llegim que, quan Francisca Creus Borràs (Bunyola, 1866-1957) es casà amb  forner a qui comprava pa, Llorenç Pou Munar, “El dia del casament, celebrat a Bunyola el 20 de febrer de 1889, tota la família d’en Llorenç no pogué venir a Bunyola, perquè no cabien al carro, Francisca i Llorenç, acabats de casar, decidiren visitar els familiars llosetins[3] que no havien pogut anar a les noces” (p. 30). Bàrbara Suau també addueix que “Na Francisca acollí la nebodeta Bàrbara a la Torre, com una filla, s’encarregà de la seva educació” (p. 32).

 Com veiem, tant la dona com l’home actuen amb molta iniciativa i que no és una cosa únicament reservada a hòmens sinó que, en molts casos, és la dona qui porta la iniciativa, com també passa entre molts catalanoparlants. I, a banda, és la dona qui fa d’educadora.

Agraesc Lluís Marmi, per recomanar-me els dos llibres sobre Pineda de Mar i, igualment, Bàrbara Suau, per un comentari que em feu respecte a una parella inclosa en aquesta entrada.

 

 

 

Notes: [1] Mistos i candeles.

[2] En el DCVB, també figura la paraula “missatge”  amb el significat d’Home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”.

[3] De Lloseta, una població de l’illa de Mallorca..

La dona aprova la proposta del marit

 

En relació amb la frase “¡A ta casa, vaca”, direm que el 27 d’abril del 2021, mentres llegia el llibre “Encisam de totes herbes”[1], de Joaquín Martí Gadea[2] i publicat en la ciutat de València en 1891, podem llegir un dels fets esdevinguts (“sosuits”[3]) que reflecteix molt bé el matriarcalisme en la cultura valenciana. Diu així:

“En Benasau, hi havia anys[4] arrere un llaurador de mitja capa, que li dien de malnom el tio Quartés, que com no tenia família, treballutjant les terretes ho passava prou bé en la seua dona; però a l’arribar a l’edat dels sixanta, segurament nostre home es cansà de treballar, i parlant una nit al costat del foc en sa muller, li diu: ‘-Mira, xica, jo ha pensat que p’a lo que mos queda de vida, no necessitem ja anar tan aperrejats com dasta ara[5]; si tu vols, vendrem les terres i, de lo que traurem, mos sobra p’a passar els deu o dotze anys que per llarg podrem viure’. I veent que a la dona no li pareixia mal el pensament” (p. 500), feren lo que trià la dona.  A més, aquest marit també reflecteix el refrany “De llevant o de ponent, de la dona sigues parent”.

Parlem d’un escrit publicat en 1891 però que, com veiem, encara és una realitat en moltíssimes famílies catalanoparlants per part del marit i de la dona, sobretot, entre descendents de catalanoparlants per part de pare i mare i, fins i tot, per part dels avis (de les dues rames).

Agraesc Francesc Castellano Vilamu, qui em recomanà aquest llibre, el qual, igualment, té  cançons, refranys, rondalles i molt més de la cultura valenciana tradicional de la darreria del segle XIX.

 

 

Notes: [1] En l’original, el títol, sovint, es coneix com “Ensisám de totes herbes ó ensart, tot i que és molt més llarg. A partir d’ara, adaptarem el text original a la normativa actual però conservant el text excepte en canvis lleugers.

[2] Joaquín Martí Gadea (Balones, 1837-1920), fou un escriptor, filòleg, religiós valencià i, igualment, recopilador de la cultura tradicional valenciana.

[3] Hem trobat, en el DCVB, que, si consultem el terme “Succeït”, podem veure que, en una de les formes de pronúncia, figura “sosoít” i que la relaciona amb el parlar del País Valencià que apareix com “(val.)”. Per tant, és aquesta la paraula a què fa referència.

[4] Benasau (en l’original, “Benesau”) és una població valenciana de la comarca del Comtat.

[5] “com fins ara”.

“Reina hermosa”, bellesa matriarcal

 

El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident (…)”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima!¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos”. I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la matilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

A més, Vicent Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Continuant amb el tema de la bellesa i la dona, i amb les paraules de Joan Colera, en un correu que m’envià Felipe Sanchis Tárrega, el 23 d’abril del 2021, plasmà un poema del poeta Gabriel Vila Vila (1880-1962), de Moixent (una població valenciana de la Costera), i publicat en el llibre “Versos de amor a Mogente”, editat en 1973, que, textualment, diu així:

pagines 73-74

A la reina moixentina

Reina meua:

En un crit de gloria

de grata memoria

per la Soberna[3]

guapa, sonrient,

alegre i galana

que elechi[4] Moixent,

comença a sonar

la grosa campana

del bell campanar.

Es un cant de alegria

i de simpatia.

Es marcha triunfal[5]

per una ideal,

que agradablement

escolta Moixent,

felis[6] i extasiat.

Moixent ya te Reina,

I la te com vol.

Més guapa que el Sòl.

De adorat perfil

grasios i chentil[7].

En ulls, dos luseros[8]

purs i salameros[9]

en rebrills de çèl.

La boca de mel,

ol a essesies[10] mil

de capoll bermell,

de rosa, clavell,

viola i chesmil[11].

Moixent Reina te.

I en ansies, en fe,

en un crit de gloria

de grata memoria

per la Soberana

guapa, sonrient,

alegre i galana

que elechi Moixent,

comensa a sonar

la grosa campana

del bell campanar.

¡Salve moixentina!

¡Salve Reina hermosa,

atractiva, fina,

rica i deliciosa.

Moixent, este día

de emosió tan grata,

rendix  pleteía

a la Reina guapa”[12].

 

 

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor, qui em recomanà el llibre de Vicente Blasco Ibáñez, i la de Felipe Sanchis Tárrega mitjançant el correu electrònic que m’envià.

 

 

Notes: [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

[3] Textualment, en el correu electrònic, en lloc de “Soberana”, com escriu a mitjan poema

[4] Literalment, en lloc de la forma “elegí”.

[5] Textualment, en lloc de  “És marxa triomfal”.

[6] “feliç”.

[7] “Moixent ja té Reina, / i la té com vol. / Més guapa que el sol. / D’adorat perfil / graciós i gentil”.

[8] Del castellà “lucero”, equivalent a “estel”.

[9] En castellà, “zalamero”, equivalent a “afalagador”.

[10] Literalment, en el correu electrònic, en lloc de la paraula “essències”.

[11] “gesmil”.

[12] Els quatre darrers versos diuen “Moixent, este dia, / d’emoció tan grata, /rendix pleitesia / a la Reina guapa”.

 

L’Escala, Cadaqués i fills que actuen vinculats amb la mare

 

En línia amb uns escrits sobre Santa Pola que hi ha en Internet i també en relació amb la pesca, el 18 d’abril del 2021, trobàrem un document sobre l’Escala, una població catalana de l’Alt Empordà, “L’Escala Festa Major 93″[1](https://www.bibgirona.cat/pandora/high.raw?id=0000636888&name=00000001.original.pdf&attchment=0000636888.pdf), amb l’article “¿Santa Màxima?…¿Sant Pere?”, de F. Sala Balaguer, en què podem llegir l’apartat “LES DONES FAN EL POBLE”,  on també es parla de mariners i de comtes de 1575 i, tot seguit, es diu que “Les dones d’aquells pescadors[2] decidiren que ja n’hi havia prou d’estar esperant que els marits tornessin finalitzada la temporada de pesca o de viure en barraques a la platja. Aconseguiren permís comtal per establir-se i formaren una barriada permanent.

De sempre, l’Escala funciona de forma matriarcal. Els homes, a la mar, han treballat molt i aguantat el timó de la barca, però a casa l’esposa manava i portava la iniciativa; encara avui moltes llars o famílies es coneixen pel nom de la mestressa. Fins i tot a un bon home li posaren per motiu ‘…el senyor de la senyora!’” (pp. 51-52).

Igualment, però en relació amb el matriarcalisme en Cadaqués, una població catalana  de la comarca de l’Alt Empordà amb semblances amb Santa Pola, com ara, en el fet que siga prou marinera, per mitjà de l’article “La república de les dones” (https://www.descobrir.cat/ca/notices/costa_brava_el_paradis_irrepetible_230.php), de Trinitat Gilbert i publicat en la revista “Descobrir”, podem llegir que “Eugeni d’Ors sostenia la idea que Cadaqués estava regit per un matriarcat; en la darrera novel·la, va reflectir la manera de viure de la mítica població i revela la identitat de la musa que el va inspirar”. Una altra font en què també ens ho indica és l’article “Cadaqués” (https://static1.squarespace.com/static/5378d25de4b0acdd68e12a72/t/540d614ae4b034ea940d27cc/14101q63018139/LLIB_CADAQUÉS.pdf), on podem veure que “L’accés per carretera encara avui dóna la dimensió de l’aïllament secular amb què ha viscut el poble: de cara a mar i d’esquena a la terra. La carretera no es va fer fins a principis de segle XX. No sense raó es diu que els seus mariners coneixien abans els ports llunyans que no Barcelona, a tres dies de viatge. I també que, quan el mar s’enduia els homes durant dies, al poble s’instaurava un règim matriarcal. No és estrany que Cadaqués conservi encara un parlar que li és propi: el parlar salat, un tret que comparteix amb altres punts del Mediterrani, com les Balears”.

Un altre article relacionat amb el matriarcalisme en Cadaqués, titulat “D’Ors, Dalí i Lidia de Cadaqués”, i publicat en Internet, parla sobre l’escriptor català Eugeni d’Ors[3] i comenta que, quan ja tenia vint anys, ell “era un veinteañero huérfano de madre y Lidia, que tendría unos cuarenta, hizo las veces de madre para él. Lidia era una comadre pero con gran influencia; una justiciera muy respetada en el pueblo.

(…) Cadaqués era entonces una sociedad matriarcal, era un pueblo perdido al que no se podía llegar por carretera. Un caminito por la costa lo comunicaba con Figueres”. Sobre la vida d’Eugeni d’Ors i del seu vincle amb lo matriarcal, en l’article “Eugeni d’Ors i la filosofía com a música” , de Joan Cuscó i Clarasó i publicat en “Quaderns de filosofia i ciència” (no. 40), i accessible en Internet, podem llegir que “No és per casualitat que d’Ors va voler ser enterrat al cementiri de Vilafranca del Penedès, d’on era la branca familiar de la seva mare. Amb aquest acte simbòlic tancava diferents cercles: retornava a la terra matriarcal i retornava a la pàtria dels Milà i Fontanals[4] i de Llorens i Barba[5](p. 60). Són unes paraules que ens donen moltes pistes sobre com es veu la vida en les cultures matriarcals i, més encara, quan, un poc després, Joan Cuscó comenta que la música (un element vinculat a lo emocional així com també ho fa el matriarcalisme) va acompanyada d’una triple dissolució del jo (en favor de l’obertura als altres i de la unió), entre altres coses, “en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura” (p. 62), fet que comporta que “la persona supera la individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. I aquest és l’acte simbòlic que d’Ors dramatitza en voler ser enterrat a la seva pàtria matriarcal” (p. 62). En altres paraules, que Eugeni d’Ors va preferir retornar a la seua terra i estar-hi vinculat com també estar obert. Un fet clarament matriarcalista, ja que, com diu un amic meu, prou coneixedor de la cultura colla en el nord de Xile, la qual és matriarcal, “No teoritzen. Viuen i actuen”: viuen, igualment, en simpatia amb la mare i amb la Mare Terra, la qual es besa perquè s’interpreta que és d’on prové la vida (així com de la mare, per mitjà  del cordó umbilical, fa camí la de qui, posteriorment, serà el nounat i, així, un fill més de la terra) i, a banda, actuen, passen a l’acció i, això sí, oberts als altres i a la vida.

 

 

 

Notes: [1] El títol complet de la portada de la publicació és “L’Escala Festa Major 93, dies 2, 3, 4 i 5 de setembre Festivitat de Santa Màxima”.

[2] Dels del segle XVI a què s’ha fet al·lusió adés.

[3] Eugeni d’Ors i Rovira (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), fou un escriptor català del  moviment Noucentisme.

[4] Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), fou un filòleg, erudit i escriptor català.

[5] Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820- Barcelona, 1872), fou un filòsof, mestre de la Universitat de Barcelona i u dels impulsors de l’Escola de filosofia de Barcelona.

Filles que actuen i obertes, amb l’aprovació del pare

 

El 25 d’abril del 2021 (que consultí en Internet sobre el matriarcalisme, com ara, en Cadaqués i en Peníscola), trobí una anècdota en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006. Es tractava d’un fet real i que va en línia, fins i tot, amb el matriarcalisme reflectit en el llibre  “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002.

Així, Joan Frigolé Reixach, en parlar sobre la vall de Vansa i Tuixent (en el Pirineu català), comenta que l’avi d’en Jesús, u dels informadors, de fadrí, havia anat a Cuba i, posteriorment, tornà a Catalunya (pp. 35 i 37), per a fer comerços en Barcelona. I, un poc després, afig l’anècdota, en què apareix una dona jove i amb molta espenta, qui, amb l’aprovació del pare, actua. Diu així: “En tornar d’Amèrica, l’avi es va quedar a la casa pairal com a hereu. Més tard es va casar amb una noia de Civis, prop d’Andorra. El casament es va concertar amb una sola visita i estava relacionat estretament amb un camp empenyorat per la casa d’en Jesús. Mantenir el camp dins del patrimoni de la casa era fonamental, perquè la propietat de la terra determinava la posició social, però a més, hi havia en joc la reputació de la casa i dels seus homes. El prestador, un home d’una àrea propera, havia llançat el desafiament que en aquell prat s’hi menjaria un gall. Aquest repte metafòric transformava el no-pagament del deute en un derrota més global, ja que hi havia en joc no solament la propietat de la terra, sinó també la reputació de gènere, perquè el gall és un símbol masculí. Per això, quan es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però la seva reputació de gènere quedà afectada en la mesura que el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37).

Com veiem, és el pare de la núvia qui porta els diners a casa (en aquest cas), però, com en moltíssims casos que hem recopilat, era la dona qui els gestionava i, com en més d’una rondalla de Pineda de Mar, una filla actua amb molta més espenta que el pare. Dos trets més i interessants.

Per tant, si, en la rondalla de Tàrbena, un home deia que ell seria qui portaria sa casa i que, d’aleshores ençà, s’hi faria lo que ell volgués, però no lo que triàs la seua dona, ací és la dona qui ha fet el pagament (de la mateixa manera que, en la lletra de la cançó “La manta al coll”, les xicones de Xixona es compren una romana per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana, com veiem en la versió del grup musical “Carraixet”) i no l’home i, a més, podem dir que la línia matriarcal era viva en ca la núvia i que el fet és un exemple més de matriarcalisme com també ho és el de la rondalla de Tàrbena, conte en què, finalment, l’home accepta que siga la seua dona qui trie i no ell, motiu pel qual el batle del poble valencià li diu “¡A ta casa, vaca!”.

 

 

Nota: [1] La núvia.

Bibliografia, Catí i els Sants de la Pedra

 

A continuació, exposarem part de la bibliografia, d’articles com també de llibres, o bé, com ara, de publicacions que figuren en Internet, a què recorreguérem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em recomanaren determinades publicacions i fonts com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “La humanización de la naturaleza en la Edad Media” (https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/197011.pdf), article de Carlos Barros publicat en la web “Dialnet”.

 

  1. “0 VÉRE DEUS” (https://www.catimenu.com/overe.htm), entrada sobre religiositat popular treta d’una pàgina d’informació turística de l’Ajuntament de Catí (població valenciana de l’Alt Maestrat). Es canta en Benlloc durant la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “(76) Canto Gregoriano- EXURGE DOMINE” (https://www.youtube.com/watch?v=Q0JugOOpOd8), vídeo en castellà, publicat en Internet, on el trobí el 4 de juliol del 2019. Es cantava en Benlloc amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), article de Ramón Tarín, publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

 

  1. “El lèxic del blat al Comtat” (tret de l’enllaç http://roble.pntic.mec.es/jacj0018/El%20%lexic%20%del%20blat%20al%20Comtat.pdf), article de Josep-Vicent Cascant Jordà.

 

  1. “Edat Mitjana, edat fosca?” (http://www.antonijaner.com/miscel-lania/item/1101-edat-mitjana-edat-fosca), entrada d’Antoni Janer Torrens, i publicada en la seua web “Batecs clàssics”.

 

  1. “L’Edat Mitjana, una època fosca? Déu nos en guard” (https://www.nuvol.com/noticies/ledat-mitjana-una-epoca-fosca-deu-nos-en-guard),article de Francesc Ginabreda i publicat en la web “Núvol”.

 

  1. “Els gremis a la Barcelona medieval” (https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)” (https://doi.org/10.5565/rev/locus.159), article de Lourdes Fonoyet Catot i publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 8).

 

  1. “Història de Sant Andreu de la Barca” (https://bibliosab.files.wordpress.com/2015/05/histc3b2ria-de-st-andreu-de-la-barca1.pdf), d’Ezequiel Gort i Juanpere i publicat per Edicions de les Aigües Tallades, en el 2015, llibre. Es pot consultar des de la pàgina d’inici de la web de la “Biblioteca Aigüestoses”.

 

  1. “Confraries i almoines. Asociacionismo y sociabilidad en Castellón de la Plana (s. XIV-XV)” (https://www.academia.edu/30161907), article de Juan Martínez Vinat, publicat en les ponències “Oficis, gremis i confraries a Castelló”[1] i a què podem accedir en la web “Academia”.

 

  1. “Pintors i escultors de retaules anoiencs (segles XVI i XVII)” (https://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2014/11/20.05.6.pdf), article signat per Xavier Jorba i Serra i publicat en “Revista d’Igualada”.

 

  1. “Proletarització i decadència. Una aproximació a l’evolució dels gremis pagesos de Barcelona (1723-1823)” (https://www.raco.cat/index.php/QuadernsICA/article/view/95123/165154, article redactat per A. Segura i publicat en la web “Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia”.

 

  1. “Les germandats de socors mutus a la Baixa Segarra – (1870-1960)” (https://www.raco.cat/index.php/RecullACBSegarra/article/download/206239/290081), article d’Albert Palà i Moncusí, publicat per “RACO”.

 

  1. “Mutualismo y capital social. El papel de la Federación de Mutualidades de Cataluña, 1896-1936” (https://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/455148/flj1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y), tesi doctoral de Fernando Lago Jiménez, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

  1. “Esperit d’associació: cooperativisme i mutualisme laics” (https://fundaciohortasud.org/descarregues/Papers-horta-30.pdf), article de F. Tomás Martínez, publicat en la revista “Papers de l’Horta” (no. 30, 2010, p. 30).

 

  1. “Dones poderoses a l’Edat Mitjana” (https://amascrav.wordpress.com/2015/07/10/dones-poderoses-a-ledat-mitjana), entrada de la web “Historia magistra vitae et testis temporum”.

 

  1. “Araceli Rosillo: ‘La dona medieval no es resignava, lluitava’” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170314/la-dona-medieval-no-es-resignava-lluitava-5897331), entrevista publicada en “el Periódico”.

 

  1. “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions-el-mite-de-lamor.html), de la web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons, que tracta el tema del matriarcalisme en la Catalunya del segle XVII.

 

  1. “Gafapastas en la Edad Media” (https://www.jotdown.es/2013/11/gafapastas-en-la-edad-media), entrada d’Antonio Orejudo i que apareix en la web “Jot Down”, en què, entre altres coses, es parla sobre el suposat obscurantisme de l’Edat Mitjana.

 

  1. “L’Europa feudal: L’Alta Edat Mitjana” (http://www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=vmvitutia:europa_feudal.pdf), document.

 

  1. “Tasca 4.- Els pagesos a l’època feudal” (https://fita2014.files.wordpress.com/2015/02/t7-tasca-4-els-pagesos-al-mc3b3n-feudal.pdf), document.

 

  1. “Temps de segar i batre” (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), article de Joan Rius Planas, publicat en la revista “El Sot de l’Aubó” (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web “RACO”.

 

  1. “El calendari medieval, un invent romànic” (http://www.calendaridelspagesos.cat/calendari/?p=1773), article de Xavi Lorenzo Figueras i publicat en la web “Calendari dels Pagesos”.

 

  1. “El calendari a pagès durant l’edat mitjana” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/19/el-calendari-a-pages-durant-l%E2%80%99edat-mitjana), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “La pagesia com a sector econòmic actual” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article de Lluís Suñer publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008), de la població Santa Pau (la Garrotxa). L’hem utilitzat per a l’apartat de vocabulari.

 

  1. “El Vallespir, al nord del país dels masos catalans” (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article de Joan Peytaví i Deixona, en la web “Fundació Mas i Terra”.

 

  1. “Les institucions polítiques de la Catalunya medieval” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “Monstres”, article de Marta Mirosa, publicat en l’editorial de la revista “El món medieval. Arqueologia, història i viatges” (no. 28, 2017).

 

  1. “Llegendàrium” (http://www.llegendesdecatalunya.cat). Web amb escrits sobre els simiots, els quals, l’autor, Arnau Folch, em facilità per correu electrònic el 16 de juliol del 2018.

 

  1. “Els sants de la Pedra” (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/07/els-sants-de-la-pedra.html), entrada de Dani Rangil, en el blog “Mitologia catalana”.

 

  1. “Els simiots” (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/07/els-simiots.html), entrada de Dani Rangil, en el blog “Mitologia catalana”.

 

  1. “El tamarro, la garsineu i el simiot, fauna mitològica del Pirineu” (https://www.bondia.ad/cultura/el-tamarro-la-garsineu-i-el-simiot-la-fauna-mitologica-del-pirineu), article de l’escriptor Isidre Domenjó, publicat en el 2014. El 12 de març del 2020 no es podia accedir a aquest article.

 

  1. “Bestiario popular y tempestades. La aculturación religiosa del folklore mitológico en Cataluña” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/bestiario-popular-y-tempestades-la-aculturacion-religiosa-del-folklore-mitologico-en-cataluna/html), article de Martí Gelabertó Vilagran, i publicat en la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”.

 

  1. “Los mitos antiguos en el Señorío de Molina” (http://www.divulgameteo.es/fotos/meteoroteca/Mitos-Molina.pdf), article de José Sanz y Díaz, publicat en 1985 en “Revista de Folklore” (no. 60) i que hem tret de la web “divulgameteo”.

 

  1. “Les referències de Cadaqués i del Cap de Creus segons la Marca Hispànica” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/download/342455/433607), article d’Enric Carreras i Vigorós, publicat en la web “RACO”. En aquest article també es diu que l’abat Arnulf sí que existí.

 

  1. “La resurrecció de l’home dels nassos” (http://www.jordibilbeny.cat/2017/12/28/la-resurreccio-de-lhome-dels-nassos), article de Jordi Bilbeny i publicat en la seua web “Jordi Bilbeny”, que me’l facilità, per correu electrònic, el 8 d’octubre del 2018.

 

  1. “Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració”, dirigit per Josep Solervicens (corresponent al volum IV de l’obra “Història de la Literatura Catalana”, a cura d’Àlex Broch) i publicat per Enciclopèdia Catalana junt amb Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, en el 2016, llibre.

 

  1. “Escriptores valencianes de l’edat moderna: catalogació, contextualització i difusió” (https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045756737/1/tesis_maria_de_los_angeles_herrero_herrero.pdf), de María de los Ángeles Herrero Herrero (publicada per la Universitat d’Alacant, en el 2016), tesi doctoral a què vaig accedir per mitjà d’informació facilitada pel grup “Clapir. Joves historiadores i historiadors valencians”.

 

  1. “En busca del perdón divino: los mecanismos de la religiosidad popular ante las adversidades climáticas y naturales en las tierras meridionales valencianas durante el siglo XVIII” (https://digital.csic.es/bitstream/10261/79360/1/I%20Encuentro%20J.Investigadores_Zaragoza_2013_p.0191-0205_García_Torres.pdf), article d’Adrián García Torres, publicat  en l’obra “De la tierra al cielo. Líneas recientes de investigación en  Historia Moderna” (del I Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Moderna”), coordinada per Eliseo Serrano i editada en el 2013.

 

  1. “Pintura gótica castellonense desaparecida y dispersa” (https://www.raco.cat/index.php/MillarsCUCP/article/view/131485), article de Ramón Rodríguez Culebras, publicat en la web “RACO”.

 

  1. “Culto y devoción en la Cataluña barroca” (http://ifc.dpz.es/recursos/ Moya.publicaciones/30/76/06betran.pdf),

de José Luis Betrán.

 

  1. “Evolució dels goigs a l’edat moderna” (http://francescroma.net/petjades/node/254), entrada de Francesc Roma i Casanovas, que apareix en la web “Petjades… Footprints… Empreintes… Huellas…, una geografia mítica poc estudiada”.

 

  1. “Las rogativas en la Valencia de principios del siglo XVII” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/las-rogativas-en-la-valencia-de-principios-del-siglo-xvii/html), article de Miguel Ángel Picó Pascual, tret de la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”.

 

  1. “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)” (https://www.academia.edu/14067260/Religiositat_i_medicina_a_la_València_baixmedieVal_la_troballa_del_cos_incorrupte_d_Angelina_Bertran_1447_), article de Carmel Ferragud, publicat en la web “Academia”.

 

  1. “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”[2] (http://www.manacor.org/sites/clima_manacor/files/files_cilma/231492.pdf), article de Jaume Serra i Barceló.

 

  1. “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35619/38/10JGG_10de14.pdf), tesi de Joaquim Graupera Graupera, publicada per la Universitat de Barcelona, en el 2011. Hi ha referències a la creació de confraries.

 

  1. “60. Mataró en la Catalunya del segle XVII. Un microcosmos en moviment (Premi Iluro 2000)” (https://premiluro.cat/protfolio-item/60-mataro-en-la-catalunya-del-segle-xvii-un-microcosmos-en-moviment-premi-iluro-2000), document que recull la tesi de Joan Giménez Blasco, a què vaig accedir gràcies a informació facilitada pel “Museu Arxiu de Santa Maria- Centre d’Estudis Locals de Mataró”, i en què apareix la confraria dels Sants Abdó i Senén de Mataró.

 

  1. “Festa, tradició i identitat. El calendari festiu dels catalans” (https://www.fundaciocarulla.cat/wp-content/uploads/2020/01/Nadala_2003_festa-tradició-i-identitat.pdf), obra elaborada per la “Fundació Jaume I” i publicada en Barcelona en el 2003.

 

  1. “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, article d’Alfons Llorenç i publicat en la revista religiosa i valenciana “Cresol” (no. 18, març-abril 2017).

 

  1. “Relació de Festivitats que se celebraven al lloc d’Alfarb al segle XVIII” (http://www.alfarp.es/sites/default/files/files/Noticies2016/Festes2016/llibre_festes_2016_web.pdf), d’Àngela Ortiz i Vicent Climent, article publicat en el “Programa Oficial de les Festes d’Alfarp” del 2016, en què es parla del “procés centralitzador promogut per Felip V de Borbó amb motiu dels Decrets de Nova Planta després de la guerra de Successió (1707)”.

 

  1. “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”, de Jordi Bilbeny, editat per Librooks Barcelona, en el 2018, llibre.

 

  1. “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, de Thomas S. Harrington, publicat per Editorial Gregal, llibre.

 

  1. “Els goigs: gravats i cultura religiosa popular”, d’Antoni Gelonch Viladegut (http://www.gelonchviladegut.com/wp-content/uploads/2015/01/ELS-GOIGS.pdf).

 

  1. “Els goigs com a mite i èpica local” (https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3625747), article de Josefina Roma, tret de la web “Dialnet plus” i publicat en la revista “INSULA. Quaderno di cultura sarda” (no. 8, 2010, pp. 13-19).

 

  1. “Goigs, la lleugeresa de la solidesa” (http://www.gelonchviladegut.com/ca/blog/catala-goigs-la-lleugeresa-de-la-solidesa), d’Antoni Gelonch Viladegut, entrada publicada en el blog “Col·lecció Gelonch Viladegut”.

 

  1. “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana” (https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/29104/2585.pdf?sequence=1), de Joan Carles Gomis Correll.

 

  1. “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma” (https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/6381/6172), de Joan Carles Gomis Corell, article redactat en la revista “Scripta” en el 2015 i publicat per la Universitat de València.

 

  1. “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?” (https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/9501/MontalbanArenasAlbert.pdf?sequence=1&isAllowed=y), d’Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona. Es tracta d’un treball de final de grau.

 

  1. “Històries escrites, històries cantades i històries pintades. Els goigs en el Barroc valencià” (https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/12589), article de Joan-Carles Gomis Corell i publicat en la revista “Scripta” (no. 11, juny 2018).

 

  1. “El valencià en l’Església: 1707-2007” (http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/6814/Valencia_anuari_07.pdf?sequence=1&isAllowed=y), de Vicent Canet i Llidó i publicat en l’”Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura” (no. 18, 2007).

 

  1. “La llengua catalana en terres valencianes al segle XVIII. Resistència, estudi i conreu” (http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/23/13_Marti-Mestre.pdf), de Joaquim Martí i Mestre.

 

 

Notes: [1] Aquest article està en Internet, en octubre del 2019, per exemple, a través de la web “Academia”. És tracta d’u dels articles publicats en unes ponències que foren editades per l’Ajuntament de Castelló, en el 2015.

[2] El traurem, principalment, en parlar sobre el món i la religiositat a partir del Concili de Trento.

 

 

 

Mare i filla amb molta iniciativa

 

Un altra font on hem trobat moltes dones amb molta iniciativa i, a més, amb molta espenta, és el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau. Així, comenta que Francisca Creus Borràs (1886-1957), “duia en tot moment la iniciativa en els negocis i en les propietats. El seu home, en Llorenç, restà sempre en segon terme” (p. 33), o que, per exemple, Francisca Garcies Riera (1887-1970), que fou cosidora d’espardenyes, feu de mare de llet d’una xiqueta a punt de morir (p. 76), que salvà la nena i que, a més, “Na Francisca surà la nineta com si fos filla seva, fins i tot se l’enduien al ranxo, i tota la vida, encara que la ‘filla de llet’ de gran no vivia amb ells, fou com una més de la família” (p. 76) i, més encara, quan addueix que Francisca Garcies “Fou una dona molt decidida, alegre i de rialla. Diuen que era molt madona mallorquina, com les de possessió: sempre donà el protagonisme a l’home, però davall, davall, ella decidia i duia la casa com volia” (p. 77). Igualment, Bàrbara Suau comenta que, una altra dona de Bunyola, Josefina Aina Pasqual Suau (1889-1964), “quedà vídua l’any 1948, quan tenia gairebé seixanta anys. Malgrat que aleshores ja era considerada major, no va deixar mai de fer feina. No perdé mai les ganes de continuar endavant” (p. 92), i, un poc després, addueix que “fou una dona d’empenta” (p. 92).

Aquests exemples, i molts més, van en línia, com ara, amb les trementinaires de la vall de la Vansa i Truixent (Catalunya), dones que es dedicaven a cercar remeis per a persones i per a bestiar, com hem pogut veure en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006, o, com ara, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, publicat per Tabarca Llibres, en el 2016, quan, en la primera rondalla, “La rosa de l’amor”, veiem un cas molt semblant a casos de trementinaires, en llegir “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia ja temps que havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9). Com em comentà, ma mare, el 24 d’abril del 2021, en llegir-li el principi d’aquesta rondalla valenciana, aquests contes reflectien la realitat. I, ací tenim, un cas més, en què una mare i, igualment, la filla, actuen amb molta iniciativa.

Agraesc que Joaquim G. Caturla, per correu electrònic, em recomanàs aquest llibre i que, a més, em comentàs que, en moltes rondalles que ell havia recopilat, estigués plasmat el matriarcalisme.

Sexualitat matriarcal i oberta

 

Adduirem que, en línia amb una declaració d’amor feta en les Illes Balears en el primer quart del segle XX, el 25 de març del 2021 trobàrem l’article “Otros síntomas” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2013/02/03/sintomas-3930309.html), de José Carlos Llop, publicat en “Diario de Mallorca” i amb una visió matriarcal de la sexualitat. Així, comença dient que “Me gusta observar el poder de las mujeres, sobre todo si es sutil y corrector de la conducta de su pareja, mejorándola. Entronca con una concepción del matriarcado”. Un poc després, afig que és una manera d’actuar carregada de “finezza[1] e implacable si es necesario. Y manifestado en los consejos, los avisos y la libertad e independencia dentro del matrimonios, asuntos que nacen de una manera de ser y de estar basada en el afecto y no en el interés. ‘Ho consultaré amb sa dona’ és una frase habitual en la isla a la hora de cerrar un trato o dilatar sus pasos previos. Ambos interlocutores saben que esa consulta no va a tener lugar, pero también conocen el poder simbólico que encierra: ‘nada se hace sin su consentimiento”.

En relació amb aquest consentiment, en “La mort de l’enamorada”, una cançó que figura en “El cançoner de Pineda”, es plasma una sexualitat matriarcal i que es fa lo que la dona vol:

“A la Marianna del cor

jo la veig amortallada!

Ja me n’hi agenollo als peus;

ja perdó li demanava:

-Decanta’t d’aquí, Joanet,

que seria condemnada.

Ves-te’n a baix, al celler,

trobaràs la meva mare;

digues que et dongui les claus,

les claus de la meva caixa.

Obra el primer calaixó:

trobaràs les arracades.

Obra el segon calaixó:

trobaràs l’anell de plata.

Obra el tercer calaixó:

trobaràs la roba blanca.

Obra el quart calaixó:

trobaràs la setmanada.

El vestit que em feia fer

encara n’és a cal sastre.

Ves-te’n a casa el fuster

digues que em faci la caixa!

-Que la faci un pam més gran,

que tots dos hi poguem cabre!”  (p. 78).

 

 A més, José Carlos Llop comenta que això comporta que la vida no és vista com “una conquista socioeconómica. No esencialmente, al menos.

A partir de los ochenta[2], sin embargo, entró (…) la power couple o alianza matrimonial con el objetivo de comerse el mundo, como todos saben (…)”  i explica que “La power couple es una sociedad limitada, basada en el poder (no necesariamente político) y el dinero y cuyo destino es más poder y más dinero”.

Per contra, immediatament, es veu que es posa de part de la visió matriarcal de la vida i addueix que “la antigua concepción del matriarcado mediterráneo “ es tracta d’una “Institución que debería ser más protegida: más que la tomàtiga de ramellet, el ferreret y los talaiots. O por lo menos tanto como ellos”. Estic totalment d’acord amb aquestes paraules de José Carlos Llop.

 

 

Notes: En el cançoner de Pineda, en més d’un cas, llegim cançons en què apareix la forma “Obra”, en lloc de la genuïna “obre”, la qual també té com a sinònima “Obri”.

[1] Textualment.

[2] Del segle XX.

Sexualitat matriarcal en Pineda de Mar

 

El matriarcalisme està vinculat amb la sexualitat en tot l’àmbit lingüístic com també amb la poesia popular en llengua catalana i, per exemple, amb unes quantes cançons de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens. Per exemple, es plasma en “L’espina (Cançó de collir olives)”, la qual figura en “El cançoner de Pineda” per mitjà d’uns versos que diuen així:

“-Quin és aquest galan

que tant m’ha afavorida?

-Si n’és En Joanet,

el galan de la vila.

-Si vols la meva amor

et donaré la vida.

-L’amor no te la dona

perquè la tinc cedida,

cedida a un gavatx

de la gavatxeria” (p. 65).

 

Una altra cançó de Pineda de Mar, en què apareix el tema de la sexualitat de línia matriarcal, diu així:

“El sol ja se’n va a la posta,

encara n’hi ha un xic.

Encara tinc confiances

de parlar amb l’amor anit[1](p. 285).

 

Una tercera cançó recopilada per Sara Llorens, i en la mateixa línia, diu així:
“Una noia jo voldria

que tingués un blau a l’ull;

la cara, un xic boniqueta…

que jo de diners no en vull” (p. 286).

 

I una quarta, del mateix llibre, diu textualment:

“Una rosa en tinc a l’aigua

i un clavell an a l’aigüera

per quan en Pepet vindrà:

trobarà rosa i poncella(p. 286).

 

 

Nota: [1] Ací, “anit”  vol dir “aquesta nit”.