Arxiu d'etiquetes: dones creatives

Dones i poblacions del Pallars amb dolçor, bonesa, creativitat i agraïdes

General, , , , , , ,

 

Una narració pallaresa en què es reflecteix el matriarcalisme, de manera simbòlica, és “El concert de Cal Rossinyol”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, llegim que, “A mitja hora escassa de Pessonada, (…) s’alça la masia de Cal Rossinyol. Casa i era es troben arrecerades cara al migdia, al peu d’un serrat que les protegeix del vent de port, voltades d’oliveres i d’altres arbres fruiters i a quatre passes de dues fonts: Torrent Salat i la font de Vidal. Un lloc, doncs, privilegiat del terme, en el qual hom pot escoltar sovint el refilet del rossinyol i el cant de molts altres moixons” (p. 165). Com veiem, 1) la casa i l’era estan protegides (paper maternal així com també ho fa la Nostra Senyora o, com ara, la mare respecte al fill), 2) arbres de tipus mediterrani (per exemple, l’olivera, el qual sol associar-se a la pau), 3) a poca distància de dos punts on hi ha aigua (dos detalls vinculats amb la dona,  que ens poden evocar el naixement d’un nen) i 4) la font de Vidal.

Adduirem que, per una banda, hi ha un brollador ple d’aigua i ben ample (es tracta d’un torrent) i que és salat. Igualment, n’hi ha u que aporta dolçor i creativitat i associat a la vida, a l’obertura als altres: la font de Vidal. A més, la paraula “Vidal”, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, prové del llatí “vitale”, que significa “vital” i que, igualment, “El nom personal Vitalis ja ve del llatí i és el nom de diversos sants dels primers segles del cristianisme”. Naixement, aigua, primers sants, vida… en relació amb la Mare Terra.

Com captem en moltes rondalles, la dolçor i la bonesa són ben acollides com també l’obertura. I, en canvi, en el paràgraf següent, ja es comenta que, a la gent de Can Rossinyol, els agradava molt anar de festa (lo que, en altres relats, seria la cacera) i que els animals passaven tres dies com si fossen secundaris per als seus amos. Per tant, el conte convida a pensar en els altres i a tractar amb suavitat les persones que fan possible que la nostra vida i els nostres projectes vagen avant.

En línia amb aquesta rondalla, la que ve a continuació, “Una mestressa ambiciosa”, plasma molt lo matriarcalista. En Ca l’Arcalís, una de les cases més bones del poble Vilamur, “Com moltes altres famílies, amassaven amb molt poca farina. De cop i volta, la casa va començar a pujar” (p. 175), fins al punt que uns tafaners els demanen com se les enginyaven, i ells, sense pensar-s’ho dues vegades, els responen “tenim a casa una màquina de fer moneda! (…).

Un bon dia es presentà a Vilamur el Governador de Lleida, acompanyat de dos guàrdies i demanà per casa L’Arcalís. A casa, només hi havia la mestressa, una dona molt treballadora i eixerida.

-On són els hòmens? -preguntaren els forasters del carrer estant.

-On voleu que siguen?: al tros” (p. 175).

I, tot seguit, els obri i veiem que “La mestressa els acompanyà llavors a les quadres, vora les quals hi havia una habitació molt ben arreglada i proveïda de tota mena d’estris de treball” (p. 175). I, a banda, la dona els afig:

“-Mireu: tot aquest parament és la màquina (…) d’aquesta casa! I també, és clar, amb l’ajuda d’aquests deu! -digué la dona, mostrant els dits de les mans.

L’autoritat provincial (…) va voler recompensar la mestressa” (p. 176) i la dona els respon:

“-Doncs, vull ser jo la primera d’anar a oferir per la festa major (…).

Cal aclarir que, en aquest poble, tenen el costum que, el segon dia de festa major, les tres mestresses principals de Vilamur pugin a l’altar durant la missa per fer unes ofrenes. Aquell any, doncs, la primera dona del poble, a l’hora d’anar a oferir, fou la mestressa de Ca l’Arcalís, davant de la jove de Cal Notari” (p. 176).

Per consegüent, en aquest relat, copsem que, en el Pallars, lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista va per davant de lo que ho fa amb l’home i amb lo patriarcal: la dona (relacionada amb el camp i molt oberta), en lloc de lo patriarcal (els forasters que procedeixen de la ciutat i la filla del notari). 

Finalment, un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’agraïment, per mitjà de les ofrenes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.

Dones valentes, arriscades, creatives i molt col·laboradores

General, , , , , , ,

 

Un altre escrit molt interessant i relatiu a la padrina (o àvia) en la família catalanoparlant és l’entrada “Centenari” (https://palk.cat/2017/01/04/centenari), la qual figura en “El Bloc de Kenneth Marsol”, en què tracta sobre el centenari d’una àvia a les darreries del 2016. Entre altres coses, diu que, “Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina, que, fa uns dies, va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts[1], perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge; podríem dir, sense equivocar-nos, que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació, doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència[2] que li permet la seva edat.

El 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots (…).

(…) Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada, de cap manera, a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents”.

El detall de la celebració del natalici, si de cas, quan fes els dos-cents anys, no sols reflecteix bon sentit de l’humor sinó, igualment, creativitat.

Adduirem que, en una segona entrada vinculada amb la mateixa àvia, “Primera Pasqua sense la Padrina” (https://palk.cat/2018/04/02/primera-pasqua-sense-la-padrina), apareixen molt trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, molt prompte, parla del “llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.

Va ser una dona de la seva època, que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones, i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia[3]”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Lo que sí que podem dir és que, en general, les dones nascudes abans de 1920 eren més fortes (físicament i de caràcter) que les filles i més que les dones del primer quart del segle XXI, com ho hem pogut veure durant la recerca. Igualment, quan els meus pares i jo comentàrem aquest escrit, el 28 d’agost del 2022, i diguí a ma mare (nascuda en 1943) la paraula “ferro” i més detalls en relació amb l’article de Ferran Sanz sobre la seua iaia Rosa, ma mare em confirmà que sí, que eren de ferro, fortes. Recordem que les meues besàvies maternes eren, sobretot, fortalesa i servici.

[2] Cal dir que, sense necessitat d’haver estat vinculades amb associacions o, com ara, a moviments socials o bé pels drets de la dona, moltes dones nates abans de 1920 són prou (o molt) arriscades, amb una bona sensibilitat, decidides a col·laborar amb els altres i molt obertes, molt.

[3] La disposició a col·laborar i, sobretot, el fer-ho, és molt comú entre persones nascudes abans de 1920 i, a més, la bonesa està molt ben vista en les rondalles en llengua catalana… i entre els catalanoparlants, a diferència de la raboseria.