Arxiu d'etiquetes: dones creatives

Rondalles escatològiques, pactisme i dones creatives i amb iniciativa

General, , , , , ,

A continuació, amb lleugers retocs, transcrivim una contarella inèdita facilitada per Enrique Gil Pons, de l’Alcora (la Plana Baixa), en el 2004, i arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, la qual figura com “El debat per senyes” i és escatològica. Diu així:

“Hi havia una església que era en la partició de dos termes i cada setmana anava un capellà a cantar la missa: una setmana, el d’un terme; i l’altra, el de l’altre. Aquestes viles eren contrapuntades; les dues volien que l’església fóra d’ells. Aleshores, van acordar que els dos capellans tingueren un debat i que, el que millor ho fera, guanyaria l’església per a la seua vila. Pactaren si el debat es faria parlant o per senyes. Es decidiren per la segona opció.

El primer capellà va alçar un dit; i l’altre, els dos. El primer ensenyà, aleshores, tres dits; i el segon, el puny.

El capellà que havia començat digué a l’audiència que l’altre capellà havia guanyat i que, per tant, mereixia la propietat de l’església. El públic demanà saber el que havien dit. Aleshores, el capellà perdedor digué:

-Jo li he dit que hi ha un sol Déu i ell m’ha dit que en són dos: Pare i Fill. Jo li he dit que en són tres (Pare, Fill i Esperit Sant) i ell m’ha respost que formen una mateixa persona.

A lo que l’altre respon:

-No! Ell m’ha dit que volia ficar-me un dit al cul i jo li he dit que li’n ficaria dos. Ell m’ha dit que tres; i jo, que tot el puny” (p. 328).

Així, per una banda, 1) hi ha molts passatges amb el tema del pactisme (contínuament fan acords), 2) els habitants de l’indret prenen part en la decisió, puix que no es limita només al punt de vista dels dos rectors, i, per una altra, 3) hi ha detalls que ens evoquen el matriarcalisme (per exemple, les responsions del segon capellà, més en línia amb lo tel·lúric, amb lo corporal i amb lo quotidià, representat per vocabulari usual i diari, com és el cas del mot “cul”).

Cal adduir un fet important i que empelta amb signes autòctons: en lloc de parlar (la veu ix cap a fora, com ho fa lo patriarcal), opten per lo simbòlic (ací, per les senyes). I, més encara, aquesta avinença els enllaça amb la terra, amb el Poble, perquè, com indica el narrador, “Es decidiren per la segona opció”.

Unes planes després, hi ha un relat que hem trobat en altres fonts: “La masovera poregoseta”. Un dia, un home se’n va a comprar a la vila unes coses que els calien en el mas.

En aplegar la nit, com que la dona era molt poregosa i estava amb l’orella tesa, va sentir sorolls i la seua iniciativa és lo que la salva, en idear una estratègia: en oir els lladres, “es va posar a cridar ben fort, perquè ho sentiren:

-Martí: tira-li!

-Bernat: puja-te’n al terrat!

-Ramon: compta quants en són!

-Marieta: trau l’escopeta!

Així, els lladres (…) es van pensar que, en aquell mas, hi havia molta gent i, a més, armada, i se’n van anar llapint” (p. 333).

Per tant, la dona, altrament, ha estat creativa i, com es pot veure, ella fa de cap de colla i dóna les órdens als diferents membres del mas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, eixerides, creatives i hòmens que les emparen

General, , , , , , , ,

A continuació, la dona que reportarà a l’amic es fa passar per velleta i diu a una altra dona: “jo sóc la mare que la va criar en el mas. I sempre havia tingut ganes de veure-la» (p.  312). La xica, confiada, facilita que entre l’anciana, qui, en anar-se’n, no sols havia observat detalls de la casa, sinó que es fa amb l’anell que hi havia damunt de la tauleta. I, immediatament, mamprén cap a on era l’amic.

En arribar-hi, li descriu com era la casa i, així, l’home podrà simular que hi ha estat un temps i que coneix la jove. És més: l’amic ho amolla a l’alt càrrec polític i, altrament, li diu “Mira: ací tinc el seu anell, el senyal que sí que hi he anat” (p. 313). Els fets en aquest apartat de la narració ens indiquen que la dona ha salvat l’home, que li ha fet la faena bruta i que ell no ha estat capaç de portar-ho avant, puix que ella és més destra (i, això sí, s’ha venut al confident).

Nogensmenys, la xicota capeix “que li faltava l’anell, va pensar que era una trampa que li havien fet, perquè furtar-li l’anell una mare del camp…” (p. 313).

Després, la joveneta, “com que era tan astuta, tan resabuda (…). Se’n va anar a casa d’un plater i li va dir:

-Jo voldria que fera un vestit guarnit de plata” (p. 313): els lluents, les randes, el fil i la màniga,… I, com que ho fa vestida de criada, l’argenter no es decidirà a fer-ho fins que ella no li pose davant una quantitat important de diners.

El plater, que no sabia qui seria la noia, dóna pas a una secció en què la dona, mitjançant la premsa i tot, copsa que hi haurà un plet i, per això, s’atansa a l’argenter i li comenta que, per al dia del juí, vol tenir el vestit.

Ja en el sala de justícia, l’amic es presenta formal i, quant al patrici, disgustat, però no diu res. El primer declara que li havia costat molt fer-se amb la dona i que l’havia conquerida (fet que ho demostrava perquè ell tenia l’anell i, per consegüent, havia estat junt amb la jove): “de prova que no dic cap de mentida.

Es veuen entrar la senyora, vestida com un margalló, (…) guapa, (…) però que li faltava una màniga de plata (…) i se’n va i diu al jutge:

-(…) pareu el juí, que tinc moltes coses a dir. Pareu el juí.

-I, què teniu a dir, vós, senyora?

-Què he de dir? Que eixe senyor que veieu ací assegut va entrar a robar-me i em va robar esta màniga.

Ja veus. Com que el senyor no l’havia vista, s’alça i diu:

-Senyor jutge: és una mentidera. Que jo no l’he vista mai. Jo, esta és la primera volta que la veig. (…) ¿No vos dic que no l’he vista mai?

I el noble s’alça, tan recontent i tan desvanit i diu a la dona:

-¡Que resabuda eres, que espavilada eres! D’ara en avant, tots et veuran. I, a este, per mentider, per fals i per traïdor, li donarem la sentència que el jutge pose.

Però ací va acabar: l’amic, a la presó; el governador, amb la dona” (p. 314).

Com a anècdota, diré que, el 3 d’abril del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em contà que el pare de sa àvia paterna (nascuda en 1878), Vicent Guillem, era jutge i que, en un judici, sospità que l’acusador enganyava. Llavors, aquest besavi de ma mare féu com la jove d’aquest relat: creà una mentira perquè l’acusador caigués en la ratera. Així: “Ahí [ , en la camisa,] tens una taca” (sic). Aleshores, l’home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la. I el magistrat es posà de part de qui sí que havia estat honest.

Finalment, afegirem un altre fet real que em vingué al pensament (mig somrient i mig plorant mentres llegia el capdavall de la contarella i rememorava un acte que em fou favorable), en preparar la interpretació d’aquesta contalla (en la tercera lectura del text) el 2 de juny del 2026: una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que em féu una menor quan ella tenia sis anys i dos mesos (per setembre del 2006). En el 2015, el dia que em preparí com iniciar la conversa amb la xiqueta (aleshores, amb catorze anys), ho fiu amb un «Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…». Ella no s’ho esperava i la seua responsió fou “Ah! Ja no me’n recordava!”, uns mots decisius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes, sexualitat matriarcal en les jóvens, sinceritat, creativitat i natura

General, , , , , , , ,

Una altra llegenda de bruixes que apareix en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el de l’apartat “Diademes i cintes embruixades” (pp. 51-52). Convé dir que la diadema (per la seua forma quasi circular) enllaça amb lo femení i que, com indiquen els autors del “Diccionari eròtic i sexual”, Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, té a veure amb la vulva i, més específicament, amb el forat de la vagina i amb els pèls que l’envolten. O siga que ens trobem amb un tema clarament eròtic i, com podrem veure, matriarcalista, encara que ací recórrega a una narració amb simbolisme de pas.

Molt prompte, el narrador diu que les diademes eren emprades “per bruixar les noies joves, preferentment, les pobres, ja que, aquestes darreres, en no tenir diners per comprar-ne,  eren presa fàcil perquè els feia goig de poder presumir com les noies de les cases benestants”.

Per consegüent, qui descriu el relat pretén ficar en el mateix sac les noves generacions (els jóvens, ací, xiques) i les benestants. Igualment, connecta les primeres amb una pobresa que, al meu coneixement, intenta associar-se a la d’instrucció oficial i escolar. Aquest fet és u dels que ens ha portat a considerar-lo un escrit de transició (potser, nascut en el segle XVIII o amb l’entrada de les escoles com a element d’inculturació de lo castellà, això és, de lo presentat cap a fora com a modern, com a científic, com a alliberador de l’obscurantisme, com d’esquerres, com la veritat…).

En canvi, la jove, creativa, en altres narracions, podria haver agafat una poma (mot que simbolitza el pit, la mamella, la vida, la fecunditat…).

No debades, Jordi Torres i Sociats indica que “hi havia una noia de Sant Feliu Sasserra a qui feien molta gràcia les diademes. Un dia va arribar a casa seva amb una amb tot de floretes de roba. Era una diadema que feia molt de goig; la noia estava molt cofoia amb aquella joia i, amb una gran alegria, s’acostà a la seva mare per ensenyar-li l’objecte que li feia estar tan contenta” (p. 51).

Per consegüent, capim una joveneta receptiva a lo sexual i al lideratge de sa vida: ella es posarà la diadema, circular com la corona que, en antigues civilitzacions de l’orient de la Mar Mediterrània, encara que la portassen els hòmens dalt del cap, volia reflectir que lo femení era lo que predominava, lo que marcava el dia rere dia.

A banda, la fadrina és interessada per la jardineria (és pacient) i per la bellesa de la vida i de la natura (les flors).

Adduirem que la tradició matriarcalista porta la xicota a comentar-ho amb la mare, qui li demana d’on ho ha tret. La filla li respon:

“-Guaiteu, mare. He trobat la Mati i m’ha demanat: ‘Com és que una noia tan garrida com tu no porta diadema?’. Aleshores, jo li he dit que no teníem cèntims per poder-ne comprar. Llavors, ha tret aquesta diadema de dins del cabàs i m’ha dit que era per a mi.

La mare, tot esverada, va demanar:

-Te l’has posada al cap, aquesta diadema?

-No, mare. M’ha fet tanta gràcia que, abans de posar-me-la, volia que vós la veiéssiu.

-Sort n’has tingut. Mira què fa aquesta diadema” (p. 51).

Per consegüent, 1) el fet que la xicota (a qui na Mati ha donat el present) diga que era pobra, no ha estat motiu de menyspreu per part de na Mati i, en acabant, perquè la segona no li fos generosa: ¿és na Mati una dona que vol convidar la filla a ser ella qui faça la seua sexualitat, a viure-la de manera lliure i natural, sincera, en connexió amb lo terrenal? Podríem dir que sí.

De fet, quan la mare diu a la filla que la joveneta ha tingut sort, llança la diadema (els projectes eròtics) al foc (ací, amb significat destructiu, no amb el de vida) i, per eixe motiu, la llegenda agrega un color celestial. Recordem que el blau, sovint, emprat, per exemple, per la dreta en la política (puix que sol aspirar a l’honor, a l’honestedat…, però no amb honor, franquesa i bonesa juntes), no és una color abundant en poemes matriarcalistes…, si no és en nexe amb l’aigua (origen de la vida i que lliga amb les aigües de la maternitat):

“I, agafant-la, la va tirar al foc. La diadema es va encendre igual com si fos pólvora i feia una flama de color blau cel tot provocant uns forts espetecs” (p. 51). Aquest detall dels espetecs ens evocà el fet que, en la Setmana Santa tradicional en terres catalanoparlants, els actes semblants a una “saeta” són pràcticament absents i, com a exemple, només els hem trobats en un relat contat en el Carxe (entremig de terres castellanes de l’històric Regne de Castella, a on, en el segle XIX, s’establiren valencians catalanoparlants).

La mare li addueix que l’endemà na Mati estarà molt malalta. I així va passar.

En la pàgina 52, hi ha una llegenda acurtada, però en què intervé una cinta i amb un argument semblant. I, com que la cinta té a veure amb la maternitat, lo sexual, l’erotisme, la creativitat i lo maternal són vists per la línia progressista capitalista com un mal a extirpar i, com copsem en la llegenda de la diadema, a deixar que s’evadesca… de la ment del Poble.

Finalment, el fet que existesquen aquests relats, ve a plasmar la gran presència que devia tenir lo que, de la ciutat estant (principalment, els més puixants), podrien considerar vicis rurals o de gent de la vila i inculta… El matriarcalisme hi era ben viu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i persones creatives

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’esmentat ramell de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Noemí i en Jordi” (p. 118), encarregat per un padrí de noces, en què, com ara, l’autora trau l’amor i la sinceritat:

“Festival amb gran gatzara

ple de goig i amor sincer,

unireu les vostres vides

emprenent un nou sender”.

 

 

Més avant, la núvia serà qui, per dir-ho així, salvarà l’home (tret molt comú en la nostra cultura), perquè ell rebrà l’aprovació final i femenina:

“Es rasca la samarreta

per fer moure els seus ditets,

la panxeta vol que toquis

entremig dels petonets”.

 

 

Això, en un ambient favorable per a ella:

“Tu en canvi, ets ordenada

neta, pulcra i transparent,

fas la feina que t’agrada”.

 

Altrament, Rosa Rovira Sancho plasma l’esperit creatiu dels dos:
“Us uneix l’afany de gresca

viatjar i exploració,

anant per terra, mar i aire”.

 

En la composició que escriu tot seguit, “Per molts anys, Santi” (p. 119), amb motiu dels cinquanta anys, en el mateix llibre, indica detalls que solem captar en nexe amb la terra: la faena i la poesia. Així, diu que

“Bona feina i responsable

(…) t’agrada la poesia”

 

i reflecteix trets que evoquen la sexualitat matriarcalista:

“amb la Nuri has fet la feina,

ja teniu dos angelets“,

 

en lloc de fer com aquell home de què ens parlaren durant aquesta recerca: ell s’havia casat amb una rica i, per això, aquest novençà ja es considerava ric i deia que no calia treballar. Però, com que la dona li respongué que, dins de la parella, la persona forta econòmicament era ella, li afegí que es llevàs i que anassen tots dos a la faena.

Això encaixa amb uns versos que escriu en acabant:
“Bonament volem gaudir-ne

festejar-ho per molts anys,

que no trenqui l’harmonia

dels amics i dels companys”.

 

 

A banda, agreguem versos en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què copsem el matriarcalisme, la citada sexualitat i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, com ara, els de “Per tu Maria i en Jordi” (p. 120), d’un encàrrec d’un padrí de noces, en dir que,

“Dels racons de Catalunya

que bonic que és l’Empordà!

i a Figueres terra nostra

vas trobar-hi el meu germà.

 

Ara vas i te l’emportes

feu el niu a Taradell

i l’ompliu de goig i joia

d’amoretes un pomell”.

Cal dir que, els del poema immediat, “A la Mireia” (p. 121), en el mateix llibre i de la mateixa corda, tenen punts importants en comú. Per exemple, el fet que la dona (amb estudis d’Història) és qui se’n va de Lleida a Terrassa, encara que ha passat per la ciutat de Barcelona:

“Barri gòtic, Ciutat vella

descobrint llocs amagats,

passejant, revisant pedres

dels nostres avantpassats”.

 

Per consegüent, tot i el canvi de població, continua aquest sentiment i, de pas, l’interés per lo relacionat amb la terra i, deu anys després, vivint en Terrassa i “amb un ram d’un bell jardí”, punt simbòlic prou associat a la trobada entre un jove i una fadrina abans de casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, fortes, educadores i molt obertes

General, , , ,

Una altra entrada en nexe amb la dona en la família catalanoparlant és “Ja que no tinc àvia… ella sí que té néta” (https://elmati.cat/ja-que-no-tinc-avia-ella-si-te-neta), de Cristina Trias i publicada en “El Matí digital” en març del 2012. Primerament, posa que “Ella va néixer un 8 de març. Avui faria 98 anys” i que era forta i amb molta espenta. Així, l’autora comenta que “va resistir la guerra, va resistir la postguerra (…). El seu tercer fill era la seva empresa.

L’àvia Pilar era una dona amb un caràcter fort, (…) una dona emprenedora, lluitadora, amb geni i ingeni, autoritària, dominant, intransigent, molt recta, molt noble i molt lleial”. I, així, comparteix molts punts en comú amb moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, afig que la padrina era, “D’una honradesa envejable i una dolçor que només deixava entreveure si l’enganxaves en la seva intimitat” i, “Molt aficionada a fer ganxet, era capaç de fer un cobrellit de dos metres i mig amb una mostra de paper que no feia més de 10 cm.” com també àgil.

A banda, l’àvia Pilar tenia bones mans i “Els seus consells sempre van ser savis i jo no puc més que pensar que quina sort vaig tenir de tenir-la”.

Més avant, Cristina Trias indica que la padrina era “Dona, empresària, mare i muller a l’antiga… com podia no canviar? hauria hagut de posar aquests adjectius, ara? o potser només la constància, la perseverança, fortalesa, les ganes de tirar endavant, les ganes, sobretot, de poder tornar a fer de dona d’aquell temps, haurien estat suficients per mantenir en obert tota la dolçor”.

Un altre article interessant i que té a veure amb el mateix tema és “La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), de Maria Clara Grimalt Vert i publicat en el “Jornal.cat” el 27 de novembre del 2023. Així, escriu sobre les seues àvies (de la comarca catalana del Pallars Jussà) i, entre d’altres coses, posa que “em venen records que fan olor de valentia” com també que, arran de la bona avinença amb elles, “anava forjant en mi uns valors i una manera de veure el món. Un amor que potser abraçava poc, però abrigava l’ànima.

(…) jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis (…) i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir…”.

Un altre tret en línia amb el matriarcalisme, i que plasma Maria Clara Grimalt Vert, és que “Organitzaven activitats per a la canalla. Quedaven els vespres per fer-la petar amb les veïnes a la fresca”.

Ben avançat l’article, copsem que «el que ens fa humans és això: el compartir”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Eren dones creatives

General, ,

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren dones creatives (no entés només en el sentit artístic o d’invenció)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem 

 

****

Entre els missatges, el 25 d’octubre del 2024 ens escrigueren: «En el meu entendre, sí.

La paterna perquè va quedar vídua molt jove, amb dues criatures petites i va haver de ser creativa per a tirar endavant.

En tant que l’àvia materna, també ho era, en tots els sentits. L’àvia Estrella (materna) feia puntes al coixí, ganxet, brodats…» 

Estaven ocupades, però sempre hi havia temps per a aquestes coses» (Rosó Garcia Clotet), a qui el mateix dia comentàrem «De ma àvia materna (1910), sí que recorde que tenia molta facilitat per a fer punt de ganxo; i ma mare, alguna manera ho relaciona amb la creativitat».

Quant a correus electrònics, el 25 d’octubre del 2024 ens plasmaren «Bon dia, Lluís, 

Doncs sí: tant la mama, com la iaia. Ens feien la roba de lo vell: acabava essent nou. De llanes aprofitades, jerseis.

L’avi patern era un artista amb les mans, li agradava pintar i fer figuretes (per exemple, les del pessebre). Si no tenia material, amb paper de diari, guix i cola feia meravelles.
Al pare, igual. A més, dibuixava de meravella: es va fer un autoretrat mirant-se al mirall. Espectacular» (Montserrat Cortadella), «Doncs sí. L’àvia Maria, quan tenia conills i en venia, amb la pell, havia fet sarrons per als néts. I ma mare ja era un cas a part. No parava. De recent casada, va comprar una màquina de teixir i feia vestits per a nens, per algunes, aleshores (anys quaranta), boutiques de Barcelona.
Anys després (jo era molt jovenet), va muntar un taller de nines de drap i tenia deu o dotze persones treballant per a ella, entre elles, dos comercials. Tots els jerseis que jo duia de petit, me’ls feia ella. Va fer una cortina immensa de ganxet, etc. Era un no parar, en aquest sentit, fins que va perdre ja les facultats mentals» (Àngel Blanch Picanyol).
En relació amb escrits en Twitter, el 26 d’octubre del 2024, plasmaren aquestes paraules: «I tant que ens en creatives! La meva àvia feia truita amb trampa i, amb un ou i molla de pa,… en tenien per tots quatre. I endavant!» (Nacar) i «Sobretot, a la cuina» (Jordi Folch).
Afegirem que, el 25 d’octubre del 2024, en la web «Jornal.cat», trobàrem un escrit,«La inspiració de les padrines» (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), en què Maria Clara Grimalt Vert posa «Àvies, no sé si us en feu a la idea, però el que m’heu ensenyat és infinit. Silenciosament, jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis frustrats i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir… i avui, com el fil d’aquestes puntes de ganxet, teixeixo dins meu cada dia un esperit que voldria ser com el vostre, ni que sigui una mica».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.

 

Dones eixerides, creatives, realistes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra d’Isidre Buades Ripoll, i en què captem el matriarcalisme, és “El compare corb i la comare rabosa”. Començarem dient que, com en altres narracions, la dona és la part llesta, la que té més espenta, l’eixerida, a diferència de com, sovint, s’ha intentat presentar i imbuir, tractant el tema mitjançant generalitzacions o recorrent a cultures de fora de l’Estat espanyol o de França. Així, “hi havia a l’horta una rabosa i un corb que eren compares. La rabosa era molt llesta, com, als membres de la seua raça, correspon; i el corb, jo no sé si és raça que té fama d’alguna cosa, però és el cas que el de la nostra història era prou albercoc” (p. 75).

Sobre la paraula “raça”, comentarem que, en el primer terç del segle XX (moment en què, potser, nasqué o visqué qui transmeté aquest relat a qui el reportà a Isidre Buades Ripoll), s’usava prou com a sinònim de «Terra on s’ha nascut i que porta la llengua que hi parlen els aborígens, els indígenes de fa generacions ençà», no els repobladors que hi residien, sovint, per motius d’emigració organitzada des del poder polític de la metròpoli o de l’Estat.

Igualment, veiem que “La comare sempre estava fent-li passades i ell, ximple que ximple, no n’escarmentava. Un dia que la comare tenia més fam que Carracuca (…), va veure que el compare corb volava alt i duia una formosa botifarra en el bec” (p. 75). Aquest passatge trau uns trets interessants: la guineu toca els peus en terra, es mou en lo terrenal i li guanyava la mà; el corb, com que es dedicava més al vol i, potser, somiava més en la formosor i en lo eròtic (recordem el significat de la botifarra en algunes cançons eròtiques, com a sinònim de penis), no era precisament llarg.

A continuació, la guilla s’interessa per la botifarra i, amb la seua raboseria, li diu: “-Compare corb! Compare corb! D’on vens?

I el pobre compare, una vegada més, víctima de l’astúcia de la comare, obrint el bec, li va respondre:

-De Mallorca!

I, com és natural, li va caure la botifarra, que va empomar” (p. 75) la guineu i se la va menjar.

En un tercer passatge, el llop estava famolenc i tracta de fer amb ella lo mateix  que la rabosa, però amb intenció de guanyar-li ell la mà. “I va ser el cas que, quan anava per la Serra Grossa, al costat de la mar, (…) es va parar a descansar sobre una pedra llavada de l’aigua i allí estava mirant la grandiositat de la mar” (p. 76). Com podem veure, l’home (ací, el corb) s’acosta cap a la terra (la serra), la qual és voluminosa (com si es tractàs de la Deessa Mare), va pròxim a l’aigua (tret femení) i, a més, reposa sobre una roca (ell rep la força per part de la dona, també en contacte amb l’aigua) i, a diferència de la rabosa, es posa a contemplar… la grandiositat.

Adduirem que aquesta contemplació empiula, per exemple, amb cançons, com ara, “La vida dels pastors”, recopilada en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu, en què un pastor trau el seu rosari, el seu llibret i l’escapulari i, molt devot, entre d’altres coses, roman un temps “meditant la Llei divina / amb devoció” (pp. 220-221): http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/02/la-figura-del-pastor-en-la-canco.html.

Nogensmenys, després, “Es va regirar (…) i va veure que era la comare rabosa, que anava pel més alt i que duia una bola de formatge en el musell” (p. 76). Per consegüent, com en la narració en què la guilla salta i evita que l’amo li pegue i fa via, ací, és ella qui domina la situació i qui aconsegueix el seu objectiu, allò que ella somia: l’home, fantasiós; la dona, realista, previsora i molt oberta. I el fet té una explicació, que el narrador plasma tot seguit: “El compare corb no era d’eixos que solen tenir idees” (p. 76) i, per això, en lloc de tornar-se més creatiu, diu:

“-Ara faré jo el que va fer ella amb mi: li preguntaré d’on ve i ella em dirà que d’Alacant” (p. 76). I així ho fa.

Finalment, la rabosa «es va parar i, mirant el compare corb (…), pensant el tronxo de col que era, va respondre al temps que començava a anar de nou i clavava les dents amb més força a la bola de formatge” (p. 76) i li diu que és de Cerdanya.

El motiu és fàcil d’entendre: la vocal a (de Cerdanya) és la més oberta (més que la o oberta de Mallorca) i, per tant, li hauria caigut el formatge.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, diligents, creatives i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat recollit en el llibre “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Llesta és la rabosa”. Hi havia una casa de camp en l’Horta d’Alacant, en què un matrimoni que no havia tingut fills, però sí gent al seu càrrec (a més de gallinetes, de conills i d’un corralet), més d’una vegada, veien com se’ls acostava alguna rabosa (p. 71).

Per això, el tio Pere, hortolà, pensava que cap guineu no ho faria mai, “però va ser el cas que un matí, quan es va alçar, es va trobar que la Cucamala li havia fet la visita” (p. 72). En aquesta rondalla, l’acció esdevé de nit, és a dir, en un moment en nexe amb lo femení, com en moltes narracions matriarcals.

En un segon passatge, la guilla també ho fa, durant la foscor del dia, quan el gos de l’amo s’havia adormit: “eixa era l’estratagema de la rabosa: cansar el guardià i, en adormint-se” (p. 72), entrar-hi.

Ara bé, el tio Pere agafa un garrot i, aleshores, la comare “va resoldre la situació eixint, valent-se d’un tronc que hi havia sobre un racó del corral, d’on va saltar deixant-se dins l’home” (p. 73). Per tant, la diligència de la rabosa li permet fer via i que ell no l’agafe. Cal dir que ací apareix un racó (tret similar en altres relats, en què lo femení no ho fa per la  banda central, sinó per u dels costats), lloc que, igualment, en la rondalla, està vinculat amb un espai ample (com sol ser un corral) i on hi ha animals i, més d’una volta, plantes o algun arbre, com ara, una parra.

En un quart passatge, l’home lleva aquell tronc. I les nits d’aquell gener passaven de manera similar, fins que, una nit, la rabosa es presenta en el corralet i, en veure que ell se li arrimava, pensava la comare “Prompte, una idea, una idea genial que em salve; però, quina? I si fera?… Ja està!” (p. 73). Com podem veure, la part creativa de la persona empiula amb la dona (ací, la guineu) i, per això, el narrador plasma “genial” i “ja està!”.

Finalment, la guilla, “prenent impuls, quan el tio Pere estava prop de la paret, va pegar un bot fins damunt del cap del llaurador i, lleugera com ella soles, amb un altre bot, va guanyar la paret, des d’on va escapar cap a la serra (…) com una centella” (p. 74). Quan escriguérem aquestes línies, el 3 de febrer del 2024, pensàrem en un refrany conegut per ma mare (qui, uns dies abans, m’havia dit que el coneixia): “La gallina de dalt caga la de baix”. El motiu: perquè, de la mateixa manera que la corona, fins i tot, figura dalt del cap d’un rei (o d’un príncep o, per exemple, d’una reina o d’una princesa) i té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme (per la forma redona), ací ho fa el detall que ella pose les potes damunt del cap del llaurador.

Afegirem que aquest passatge recorda cançons eròtiques com aquella que diu “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”, la qual hem pogut llegir en fonts del País Valencià i de Catalunya.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i poblacions del Pallars amb dolçor, bonesa, creativitat i agraïdes

General, , , , , , ,

 

Una narració pallaresa en què es reflecteix el matriarcalisme, de manera simbòlica, és “El concert de Cal Rossinyol”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, llegim que, “A mitja hora escassa de Pessonada, (…) s’alça la masia de Cal Rossinyol. Casa i era es troben arrecerades cara al migdia, al peu d’un serrat que les protegeix del vent de port, voltades d’oliveres i d’altres arbres fruiters i a quatre passes de dues fonts: Torrent Salat i la font de Vidal. Un lloc, doncs, privilegiat del terme, en el qual hom pot escoltar sovint el refilet del rossinyol i el cant de molts altres moixons” (p. 165). Com veiem, 1) la casa i l’era estan protegides (paper maternal així com també ho fa la Nostra Senyora o, com ara, la mare respecte al fill), 2) arbres de tipus mediterrani (per exemple, l’olivera, el qual sol associar-se a la pau), 3) a poca distància de dos punts on hi ha aigua (dos detalls vinculats amb la dona,  que ens poden evocar el naixement d’un nen) i 4) la font de Vidal.

Adduirem que, per una banda, hi ha un brollador ple d’aigua i ben ample (es tracta d’un torrent) i que és salat. Igualment, n’hi ha u que aporta dolçor i creativitat i associat a la vida, a l’obertura als altres: la font de Vidal. A més, la paraula “Vidal”, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, prové del llatí “vitale”, que significa “vital” i que, igualment, “El nom personal Vitalis ja ve del llatí i és el nom de diversos sants dels primers segles del cristianisme”. Naixement, aigua, primers sants, vida… en relació amb la Mare Terra.

Com captem en moltes rondalles, la dolçor i la bonesa són ben acollides com també l’obertura. I, en canvi, en el paràgraf següent, ja es comenta que, a la gent de Can Rossinyol, els agradava molt anar de festa (lo que, en altres relats, seria la cacera) i que els animals passaven tres dies com si fossen secundaris per als seus amos. Per tant, el conte convida a pensar en els altres i a tractar amb suavitat les persones que fan possible que la nostra vida i els nostres projectes vagen avant.

En línia amb aquesta rondalla, la que ve a continuació, “Una mestressa ambiciosa”, plasma molt lo matriarcalista. En Ca l’Arcalís, una de les cases més bones del poble Vilamur, “Com moltes altres famílies, amassaven amb molt poca farina. De cop i volta, la casa va començar a pujar” (p. 175), fins al punt que uns tafaners els demanen com se les enginyaven, i ells, sense pensar-s’ho dues vegades, els responen “tenim a casa una màquina de fer moneda! (…).

Un bon dia es presentà a Vilamur el Governador de Lleida, acompanyat de dos guàrdies i demanà per casa L’Arcalís. A casa, només hi havia la mestressa, una dona molt treballadora i eixerida.

-On són els hòmens? -preguntaren els forasters del carrer estant.

-On voleu que siguen?: al tros” (p. 175).

I, tot seguit, els obri i veiem que “La mestressa els acompanyà llavors a les quadres, vora les quals hi havia una habitació molt ben arreglada i proveïda de tota mena d’estris de treball” (p. 175). I, a banda, la dona els afig:

“-Mireu: tot aquest parament és la màquina (…) d’aquesta casa! I també, és clar, amb l’ajuda d’aquests deu! -digué la dona, mostrant els dits de les mans.

L’autoritat provincial (…) va voler recompensar la mestressa” (p. 176) i la dona els respon:

“-Doncs, vull ser jo la primera d’anar a oferir per la festa major (…).

Cal aclarir que, en aquest poble, tenen el costum que, el segon dia de festa major, les tres mestresses principals de Vilamur pugin a l’altar durant la missa per fer unes ofrenes. Aquell any, doncs, la primera dona del poble, a l’hora d’anar a oferir, fou la mestressa de Ca l’Arcalís, davant de la jove de Cal Notari” (p. 176).

Per consegüent, en aquest relat, copsem que, en el Pallars, lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista va per davant de lo que ho fa amb l’home i amb lo patriarcal: la dona (relacionada amb el camp i molt oberta), en lloc de lo patriarcal (els forasters que procedeixen de la ciutat i la filla del notari). 

Finalment, un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’agraïment, per mitjà de les ofrenes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.