Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què capim trets matriarcalistes, és “Trencafaldetes”. Així, un pare resta viudo amb una xiqueta i decideix “tornar-se a casar per donar-li una mare a la seua filla” (p. 177): el tema de la maternitat.

A més a més, la filla acompanyava el pare al bosc i un dia escolta la conversa entre la madrastra i l’adult: “Mira: he pensat que, si deixares la Trencafaldetes al bosc, potser que passara per allí un home ric que se l’emportara i que li donara una bona vida. Jo patisc molt de veure que no li podem donar el pa que li ha de menester i que no podem ni comprar-lli una faldeta. La pobreta sempre va esgarradeta” (p. 177). Sobre aquest tema, ens comentaren de persones que, en una situació pareguda, per exemple, portaven els seus fills (ben petits i de poc de temps) al costat d’un convent o d’un lloc de funció caritativa, amb intenció de poder tirar avant.

Al capdavall, la mare convenç el marit; i Trencafaldetes, en línia amb rondalles com la de Cagasitges (recollida per Josefina Roma), tira rametes que havia arreplegat en el camp i, així, pot tornar a sa casa.

Mentrestant, son pare, qui estimava la xiqueta, tot i que era en la taula i acompanyat de la madrastra, evocava la filla fins al punt que, en presentar-s’hi ella, “Son pare la va abraçar plorant i digué a la seua dona:
-Si la vols, viurà ací; si no la vols, també: així que tu veuràs si te’n vas o si romans ací” (p. 178).

Amb les darreres paraules del parent, el narrador es posa de part de la filla i de l’adult i, ben mirat, assegura el lligam entre les dues generacions i entre l’adultesa del pare i l’esperança (no va unida al plor) de la noia.

Una altre relat amb signes matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és “La fesolera”. Una mare resta viuda i amb el seu xiquet. Ell, arriscat, se’n va al mercat amb una vaca que li dóna la marona. En presentar-la a un mercader, l’home li diu “jo et donaré, en compte de set monedes, set fesols. I ara aplegues a casa i els deixes caure en el corral, els fesols, i veuràs quina sort et porta” (p. 178).

En les línies vinents, hi ha passatges que podrien empiular amb l’engany, com la mareta indica al xiquet, amb qui són com una llepassa: molt units. Com a mostra, ambdós  van junts.

Passa que, a l’endemà, “aguaiten al corral i hi veuen que havia eixit una fesolera, molt grossa, molt grossa. I el xiquet es posa a la fesolera, a pujar fesolera amunt, fesolera amunt” (p. 179), fins que arriba a un país on hi havia un palau preciós i un monstre que roncava.

Més avant, l’al·lot, amb diners, baixa a sa casa i els ensenya a sa mare, com també esdevé en una altra part de la contarella, quan es fa amb una gallineta (animal que podria ser en nexe amb la maternitat i amb la reproducció com a símbols de prosperitat): haurien perdut la vaca i ara adquireixen una gallina (possiblement, una mena de gallina dels ous d’or).

Finalment, el xiquet, com que agafa un ou i no vol que el monstre el puga seguir, davalla cap a sa casa i, “amb unes estisores, talla la fesolera. I el monstre va caure (…) i es va matar al mas. I ell es féu amb la gallineta” (p. 180), la qual, cada dia, ponia l’ou d’or i, així, mare i fill eixiren de la pobresa i foren molt rics “I molt feliços, sort del xiquet” (p. 180).

D’aquesta manera, la narració és una defensa de la senzillesa: així, entre monedes d’or o una fesolera, el mercader li dóna una fesolera. La planta, encara que no fructifica al moment, ho fa uns dies després i, altrament, aplana que el fill, aventurer, puga anar a altres terres, revenir i traure suc a lo que ha aprés en el pas de xiquet a jove. I no cal dir que fent bona lliga amb sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.