Arxiu mensual: febrer de 2021

Art, des de Castalla fins a Palmera, i els Sants de la Pedra

 

A continuació,  presentarem un quadre amb bona part de la informació artística arreplegada en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, bé de pintura, bé d’escultura, bé de ceràmica, etc. i ho farem a partir de la que figura en diferents poblacions, en aquest cas, des de Castalla (l’Alcoià) fins a Palmera (població valenciana de la comarca de la Safor).

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

 

 

La dona aplana el camí de l’home

 

 

Un altre exemple en què és una dona qui diu a un jove què haurà de fer per a aconseguir l’objectiu, és la rondalla “El noi que es va casar amb la filla del rei”, quan un jove amb molta espenta decideix anar a palau a fer una prova que posa el rei per a que, qui vullga, puga casar-se amb la princesa, l’única filla que tenia. I, així, “Al cap i a la fi, un xicot va dir: -Bah! Me n’hi vaig! Ja que el rei ha fet aquest pregó, miraré si és per a mi la seva filla.

Caminant, caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava” (p. 419) i, un poc després de parlar amb  ell, li diu: “Doncs mira, escolta’m bé, fes el que et diré i tot t’anirà bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419).

Al llarg del camí, ell actuarà com li havia indicat la vella i, a més, com a líder de grup. Immediatament, “tots tres van cap a palau:

-Vinc per serrar l’arbre –va dir aquell xicot al rei” (p. 419).

I, com que fa que intervinguen els qui li facilitarien la faena, el camí se li aplana i, fins i tot, li ix la vella i li diu “Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420. I, “Ell quan va anar al corral, es va posar a tocar i tots els conills, al darrere” (p. 420).

El rei, en veure la rapidesa amb que actua el jove, li diu “Vaja, veig que ets molt diligent! Has complert tot el que t’he manat. Et donaré la meva filla” (p. 421). Però, com que vol convidar persones per al convit, va a cercar-ne i, “Caminant, caminant, troba un home que feia fogons i més fogons” (p. 421), “un home que havia aixecat una muntanya i l’estava aguantant a les espatlles” (p. 421), un tercer, “que ensacava boira” (p. 421) i dos més:

“-Anem! –diu.

Arriben a palau i van trobar guerra encesa amb l’enemic, d’un punt molt delicat.

El rei li va dir: -Si et vols casar amb la meva filla has de guanyar la batalla.

Ell se’n va amb la tropa i la cavalleria” (p. 421) i “Varen guanyar la batalla i se’n van cap a palau a explicar-ho al rei.

El rei va dir a aquell xicot: -Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla i, els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422).

Com veiem, és la dona (en aquest cas, una vella) qui diu què ha de fer el xicot i, en veure que és un home amb molta espenta, li aplanarà el camí per a que ell, com a cap del grup, done moltes facilitats als altres que també estiguen d’acord amb el seu objectiu i, com que ell ho fa i actua de manera molt oberta, amb molta iniciativa, amb ímpetu i sense pensar-s’ho dues vegades, aniran a palau i, a més, aconseguiran, àdhuc, que el rei els premie.

“Una València ben gran”, oberta i matriarcal

 

El 23 de febrer del 2021, Josep Fontestad Molina escrigué un poema de línia matriarcal, en el grup “Dialectes”, en resposta a un comentari de Joan-Carles Martí Casanova. En paraules de Josep Fontestad, “Jo tinc un verset de quan, a València, existia el teatre ‘Novetats’, abans de la guerra civil, que me l’ensenyà el meu avi, nascut el 1863, que començava així:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

puix, fins el fem de la casa,

és de l’Ajuntament”.

 

Immediatament, Joan-Carles Martí Casanova li escrigué “Preciós” i, aleshores, Josep Fontestad, més encoratjat, li respongué “Com he vist que t’ha agradat el verset, te l’envie complet:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

tot són contribuents,

puix, fins el fem de la casa,

és per a l’Ajuntament.

Manco raó i u que acabe

amb tot el que deu desaparéixer.

I, ¿qui és el guapo que s’atrevix

a repartir llenya?

Jo, a soles, a soles jo,

amb el garrot a les mans.

Quina és la meua missió?

Ser l’única salvació

que esperen els valencians.

Jo acabe hui amb l’avarícia

de tots els desaprensius[1].

¿Hi ha qui vullga regalíssia?

Palo al deshonrat i al viu.

Jo sóc el soldat primer,

del medicament provat,

del remei que vullguen desfer

de l’origen del passat.

¿Què demana  el poble, hui,

mentre, a València, va?

Una València ben gran[2]!

Públic, amable, i senyor,

reclame vostres bondats,

i, com a obsequi de l’autor,

donem-li marxa al motor

i, ¡xòfer[3]!, ¡a Novetats!”.

 

Com m’afegí Josep Fontestad, “És del meu avi[4], qui va nàixer en 1863. Era de Massalfassar, a l’Horta Nord; mon pare, també. I jo, també.

Els meus avis materns, de la Safra (pedania de Villena, però que parlen valencià) i la meua àvia, de Fontanars dels Alforins[5]”. Igualment, direm que Josep Fontestad, nascut en 1947, adduí que “El meu iaio, em deia que ell anava molt a València, al teatre ‘Novetats’, teatre que clausuraren en acabar la guerra, i tot això ho aprenia allí.

Encara que tenia una memòria prodigiosa, va morir l’any 1957, el dia abans de la riuada, als 95 anys. Devia haver anat moltes voltes o, efectivament, la memòria era real”  i, un poc després, escriu “El meu iaio, el de Massalfassar, regentava, en temps de la república, i abans, el Casino Republicà, i va ser agutzil del poble, durant un grapat d’anys”.

 Agraesc la col·laboració de Josep Fontestad i de Joan-Carles Martí Casanova, entre altres motius, perquè, com poguí comprovar abans de passar l’escrit a la web, els versos no figuraven en Internet. 

 

 

Notes: [1] L’avi de Josep, Francesc Fontestad Andreu, identifica avarícia amb els ajuntaments de les grans ciutats, on, com  sabem, hi havia major presència de la llengua castellana. Caldrà recordar que Ferran I d’Aragó, el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (1412-1416), també es negava a pagar, en aquest cas, el vectigal, això és, l’impost sobre la carn, de què, com llegim en Viquipèdia, “els compradors de la Casa del monarca adquirien a la ciutat” de Barcelona (ciutat en què, de fet, estava el govern de la Corona Catalanoaragonesa).I això, simplement, perquè ell era el rei.

Ara bé, finalment, per pressió de Joan Fiveller, conseller segon de Barcelona, acceptà el pagament. Es tracta d’un fet que ens recorda que, en la cultura vinculada a la llengua catalana, el rei, com a cap d’Estat, és el representant del conjunt de la població, però que, com en els Pobles matriarcals, això no l’autoritza a abusar de la seua condició de sobirà. Es tracta d’un fet molt important per a distingir entre una cultura matriarcal i una patriarcal, ja que, en les matriarcals, el superior no actua amb esperit absolutista.

Finalment, comentarem que això està vinculat amb el matriarcalisme de la llengua catalana i amb el que encara conservem molts catalanoparlants i que ja existia en els històrics comtats catalans, fa més de mil anys.

[2] Joan-Carles Martí Casanova comentà a Josep Fontestad Molina que “Eixa és la València Gran que estime com el meu cap-i-casal dels valencians”.

[3] Literalment, com es sol pronunciar, popularment, encara que la forma genuïna és xofer.

[4] En paraules de Josep Fontestad, li deien Francesc Fontestad Andreu.

[5] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

Un rei, Pepet, amb un estil de govern matriarcal

 

El 22 de febrer del 2021, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida), molt col·laborador, m’envià un correu electrònic en què hi havia dues fotos d’una rondalla valenciana de línia matriarcal, que diu així[1]:

EL RECTOR DE BENIGANI[2]

Puix, senyor, açò era un Rector que estava molt gros…

Ara, no creguen vostés que este Rector que estava tan gros , és aquell que, per culpa de l’airet de Ponent, caigué de tos.

No, senyor. Este Rector era un Rector que vivia en Benigani en temps del rei Pepet.

Tampoc han de creure vostés que este rei Pepet era el germà de Napoleó, sinó que  era un rei molt demòcrata, molt simpàtic, molt bona persona i, sobretot, molt justicier, que tenia la seua Cort en València, en l’època feliç en què la canya parlava i els gossos anaven a peu. Tanmateix, el rei Pepet era molt aficionat a tallar caps i errava poques voltes.

Quico Pantorrilla era un pastor de cabres que li semblava físicament.

El Rector, ocupat només de la seua ciència, no veia res, és a dir, tampoc hi havia res a veure, perquè el xic i la xica mai s’havien dit res: es miraven i prou.

 

II

 

-¿Què li passa, senyor Rector? Ve vostè hui malhumorat. Des de que s’ha assentat sobre eixa penya, fa mitja hora, que no ha dit pruna, ni ha tret el diari, ni quasi es meneja. A vosté li passa res.

-Home, sí que em passa –contestà el Rector. –Deixa les cabres que pasturen, i assenta’t ací, que vull que parlem.

-Vosté dirà.

-Tu saps que el rei Pepet, nostre volgut Sobirà, és molt aficionat a buscar el consell de persones sàvies.

-Bé, ¿i què?          

-Lo que tu no saps és que tinc orde de presentar-me en el palau dins del terme de quinze dies. ¿Qui li haurà parlat de mi?

-¿I això el té tan cavil·lós?

-Home, és que tu tampoc saps que, quan crida a una persona sàvia, la posa a prova a la seua manera i, si no li resulta a gust d’ell, li lleva els càrrecs, les dignitats, els béns, i tot lo que té, i el deixa per a anar a captar. Això, si no li talla el cap.

-Motiu de sobra hi ha per a que vostè estiga seriós, però vostè té la culpa de lo que li passa. Si vostè no tinguera eixe afany de passar per savi, fóra que ningú l’haguera pres en comins, i haguera anat al Rei amb l’encàrrec. Ara, aguante’s i rossegue ferro.

-¡Carai! ¡Vaja!, quin consol que em dones”.

En aquesta rondalla, veiem un rei, Pepet. El nom, ja de per si, ens parla d’un rei obert, familiar, ja que no utilitza un nom formal, ni llarg, sinó el casolà (com tampoc cap malnom). Però, a més, se’ns diu que era “molt demòcrata, molt simpàtic, molt bona persona”, trets que podríem considerar en línia amb el matriarcalisme i receptius. Ara bé, remarca que era, “sobretot, molt justicier”, això és, que era estricte en la justícia i que, òbviament, primaria prou l’honestedat i la bonhomia de tots els ciutadans del regne.

Quant al capellà, que cal dir que forma part d’u dels grups socials que més ixen escaldats, com ara, en les cançons (i en els poemes) de línia eròtica en llengua catalana, podríem dir que, implícitament, representa la influència castellana, ja que se’l relaciona, com ara, amb la prepotència i que, en eixe sentit, en aquesta rondalla es prima la humilitat i no el que u actue com si fos un setciències (ací, el rector).

I diem açò, perquè, en molts casos, des del segle XVI, quan el castellà passa a ser la llengua de la Cort i quan la Cort romandrà en Castella i, a més, quan el rei (que feia ús del castellà), donava prioritat a la llengua castellana i comença a anomenar bisbes castellanoparlants per a moltes diòcesis de tot l’àmbit lingüístic de la Corona Catalanoaragonesa, i, a més, com a cap d’estat, afavoreix intents de castellanització per part de l’Església i, en altres casos, d’introducció ràpida de sants castellans, com ara, Sant Isidre, per a  substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic. Cal tenir present aquests fets històrics que no convé ocultar, sinó fer que estiguen a l’abast de la població.

Els actes de fer ostentació tampoc no van en línia amb el matriarcalisme  i, a més, es valora positivament la saviesa (ací, la del pastor de cabres), un home que, com podem imaginar, portava les cabres d’un lloc a un altre i, a banda, aprendria de moltes persones i, com aquell qui diu, coneixeria més el camp i la vida, a diferència d’un rector, en paraules del narrador, “ocupat només en la seua ciència”. Finalment, com es sol dir, popularment, el pastor, amb bones paraules i sense recórrer a una ironia que pogués ferir el rector, li diu que, si el capellà no hagués actuat com un sabut, possiblement ningú no hauria informat el rei.

¿Era el rei, un amic de les persones setciències o, més aïna, era una persona oberta al saber, als seus ciutadans i amb trets semblants als que van units a moltes velles, dones i, fins i tot, xiques jóvens, en moltes rondalles recopilades en Pineda de Mar i que, a més de fer el paper de mestres, de conselleres, de sàvies practiques, tampoc no promouen el menypreu cap als altres? Doncs, com moltes d’aquestes dones. Sí, és rei el personatge, un home, però la manera d’actuar, matriarcal. Una cosa no desfà l’altra.

 

 

Notes: [1] Ací hem adaptat lingüísticament la rondalla i, fins i tot, hem traduït castellanismes inadmissibles que figuren en l’original.

[2] En l’original, hi ha una nota en què, textualment, es pot llegir “Este Cuento está basat en una llichenda que me contà m’agüela cuant yo era chicotet”. Estem parlant, doncs, d’una llegenda relatada per l’àvia quan ell era un xiquet.

La dona salva l’home: exemples en rondalles catalanes de línia matriarcal

 

Comentarem que, en l’obra “Rondallari de Pineda, amb moltes rondalles recopilades a primeries del segle XX per Sara Llorens, ens hem trobat una quantitat interessant en què no es fa, precisament, una lloança del poder i que, en tot cas, sí que es parla de persones amb autoritat, dues coses molt diferents. I, en eixe sentit, en molts casos, apareix la figura de la vella i, igualment, la de la mare o, si no, la d’una altra dona (com ara, una jove) qui, per exemple, facilita que un jove es salve. Així, afegirem que l’antropòloga Josefina Roma, respecte a aquest tema, en les rondalles arreplegades per Sara Llorens, comenta que, quan cal triar entre “fer el bé o el mal, la natural inclinació de l’heroi cap al bé, el farà triomfar dels seus enemics, que busquen fer-li mal, o aprofitar-se de la seva sort i prendre-li” (p. 38) i, en eixe sentit, Josefina Roma addueix que, “Quan la tria s’esdevé entre regals, sovint, la humilitat és el criteri vàlid: ‘No em pertoca’, diu l’heroïna que se li ofereix pa blanc, o un vestit molt ric, en el conte que estem considerant[1]” (p. 38), lluny, a més, del culte “al triomf i l’èxit immediat” (p. 38), en lloc d’optar per lo que “aparenta ser un problema o complicació immediata” (p. 38), i, per això, fa aquesta pregunta: “Perquè, com sabem que el que es presenta com una desgràcia no amaga dintre seu la possibilitat de créixer internament i aconseguir finalment la plenitud desitjada? Aquest sembla que és l’ensenyament de les tries que ens proposen les rondalles, i, per les quals els nens i els adults, en qualsevol etapa de la vida, havien d’aprendre el difícil art de la decisió i de la tria” (pp. 38-39).

Una altra característica de moltes rondalles de Pineda i que em cridà l’atenció, molt prompte, és que apareix la figura del rei (és a dir, lo que en psicologia, simbolitza l’autoritat) i, si no, per exemple, de la velleta (una altra autoritat), en què, en lloc de premiar el més agressiu o el més flatós, prefereix la persona molt oberta i, a més, molt col·laboradora mitjançant la bondat. Així, en la rondalla “La Culdolla (variant B)” , llegim que “Ella anava plorant d’un cantó a l’altre fins que troba la velleta, li dóna un bastonet i diu: ‘Bastonet, bon bastonet, per la virtut que Déu t’ha donat, torna els ulls a aquesta noia’. Ella va recuperar la vista i la vella li va regalar el bastonet, i anava pel món curant la gent cega, fins que el rei ho va saber, la va fer anar a palau, la va reconéixer i s’hi va casar” (p. 65).

Podríem lligar aquesta part del conte amb unes paraules de l’historiador Jaume Vicens i Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[2], publicat per Edicions 62 (1a edició, del 2013): “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), de línia matriarcal.

I, en aquest sentit, en lo tocant a lo comunitari, direm que, si bé hi ha rondalles en què l’heroi és un home i allibera “del més enllà feréstec” (p. 98) la dona (que hi romanien presoneres encara) per mitjà de l’acció que  “les deslliurarà tot matant el personatge poderós que les reté” (p. 98), també és cert que, com indica Josefina Roma, “Però elles també tenen la saviesa d’aquest contacte amb la mort i, per això, poden aconsellar l’heroi, de tallar l’orella de l’enemic, perquè tot el seu poder s’hi reproduirà.

El consell d’utilitzar les armes rovellades és cabdal perquè permet guanyar la batalla, no amb el sistema de valor dels vius, sinó amb el de l’inframón[3](p. 98), un tret clarament matriarcal i, fins i tot, finalment, en agraïment, de la mateixa manera que, per exemple, en més d’una població catalanoparlant, amb motiu de la celebració de la festa matriarcal dels Sants de la Pedra, “L’aliment que demana per fer l’anell és el de l’ofrena per als difunts, ametlles o fruites seques, pa i vi” (p. 98). La primera vegada que llisquí aquestes darreres paraules, immediatament, escriguí, en la mateixa pàgina del llibre, “a la terra” (en relació amb els difunts) i “Sants de la Pedra”, com veurem tot seguit.

Però quan, en el paràgraf següent del llibre, parla que “Finalment, una cop la iniciació ha estat acomplerta, gràcies als dons que ha replegat en el seu procés iniciàtic, pot entrar amb tot dret a la plenitud” (p. 98), em recordà un escrit que figura en el relat “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[4] (editat en 1980, p. 42),  en què un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[5]”, un home, un fruit, un projecte…) a la valentia (la calor de l’estiu, i, així, ja estan fets uns hòmens, braus, amb gosadia, amb criteri propi i com a sobirans de la seua vida).

En l’escrit de Carles Macià, hi ha que la mare d’un jove indi s’acosta al seu fill, a qui, son pare, Ploma Negra, dona una bossa que el xic havia de portar a un amic i cap d’una tribu, Cavall Solitari, d’un altre país. En aplegar, el jove, al nou país, “Cavall Solitari la va prendre i en va traure el contingut: un grapat de pedretes verdes a ratlles blanques” (p. 42).

Més tard, el jove, en tornar al poblat d’on és natural, lliura a son pare una bosseta (enviada per Cavall Solitari). Llavors, “Ploma Negra va prendre la bosseta i va vessar-ne el contingut a la seua mà: un grapat de pedretes de color roig viu” i entén el missatge. Immediatament, el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu: “—Ploma Negra i Cavall Solitari són guerrers braus i savis. Ells saben fer parlar les pedres: les verdes han dit que tu has anat del teu país al de Cavall Solitari; les vermelles, que tu n’has tornat. Ploma Negra és un guerrer brau i astut. Ell sap com fer córrer el temps: en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”.

I, després d’haver escrit aquestes línies sobre aquest relat (fet, a propòsit, en un llibre preparat, principalment, per a adolescents que tenen onze o dotze anys), direm que hi ha goigs o, per exemple, una novena de Calasparra[6] dedicada als Sants de la Pedra (de 1765), en què apareixen els colors blanc en les assutzenes (també sinònims de “lliris blancs”) i les relacionen amb Pèrsia; en canvi, quan Abdó i Senent apleguen a Roma (o bé, amb la mort) o bé apareix el color porpra (relacionat amb la penitència i, per exemple, amb el sacrifici[7]) o bé el color vermell (goigs de Llorenç de Rocafort). Recordem que la porpra, a banda de ser una matèria colorant roja, és, com llegim en el Diccionari Català-Valencià-Balear”, el color vermell fosc tirant a morat,  una tela tenyida de porpra i també “Vestits de porpra portats com a emblema d’autoritat, especialment pels emperadors, pels cardenals, etc.; la dignitat imperial o cardenalícia”.

Així, els germans Abdó i Senent, després de la mort (això és, de la seua condició de xiquets, des del punt de vista psicològic i ritual), passen a ser sants, ja que han sacrificat la seua vida per la defensa del cristianisme i, per tant, com la llum del dia[8] (o com lo que, inicialment, era un gra soterrat en la terra), ha aplegat el moment de màxima lluminositat del dia (juny i juliol) i, així mateix, es pot oferir part de la collita (la vida dels sants, el forment) en acció de gràcies.

Un altre signe de matriarcalisme i de què la dona actua com a cap de colla, amb molta iniciativa i que la tenen com una autoritat moral, figura, com ara, en aquestes línies de la rondalla “El Gegant”, treta del llibre “Rondallari de Pineda”: “La noia diu: -Sí, aquí hi ha un rei que a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però si em creieu a mi, per això, no us matarà pas. Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però al cul del sarró veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i amb aquell guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (pp. 101-102).

I, un poc després llegim que, “Quan va ésser dalt, tots dos, li van dir que si es volia casar amb ells, i ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102). I, finalment, no solament ella complirà la paraula, sinó  que el Gegant fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, al capdavall, la filla del rei accepta el Gegant com a marit, ja que “El rei va dir a la seva filla que amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia la paraula donada” (p. 103). Per això, a finals de la rondalla, hi ha unes línies que diuen entre qui dels tres hòmens triaria la filla i, “L’endemà, tornen a esperar-lo, ell[9] s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

Però ell, res de voler-se aturar.

Al cap d’avall del tercer dia s’hi va aturar i la filla dels rei el va abraçar. I es van casar. I als dos companys els van matar, per dolents” (p. 104).

A més, hi ha una versió molt semblant, que és la rondalla “Les noies encantades al pou”, amb uns passatges que plasmen el matriarcalisme vinculat a la llengua catalana:  “En tornar-se ell a trobar a baix i sense que ànima vivent li tires una corda per a salvar-lo, li va venir al pensament el consell d’una de les noies, que era que, si tallava una orella del gegant, els miracles que feia el gegant també els faria ell.

Veient-se tan desemparat venta mossegada a l’orella tallada i… es troba al seu poble” (p. 105). Per tant, l’home, que és u dels tres germans de què es fa esment a principis de la rondalla, aprova lo que li ha comentat la xica (noia).

I, al capdavall de la rondalla, no solament les noies i el pare (el rei) són al balcó esperant el xicot, sinó que, àdhuc, el jove, “d’un cantó a l’altre, amb el cavall… i cops de grips!

Les noies: -Pare, és aquell! Pare, és aquell!

I el rei: -Bé, sí, però, qui és qui l’agafa?

El tornen a perseguir. Ell també venta mossegada a l’orella i… cap a ca l’amo! L’amo li va pregar que s’hi presentés perquè, si no, el matarien a elll. El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar.

Les princeses el van abraçar, dient que era el qui les havia tret de l’encantament.

Van matar els dos germans dolents i ell es va casar amb la qui l’havia aconsellat” (p. 107).

Per tant, podem veure que la rondalla plasma alguns trets clarament matriarcalistes: es prima, per exemple, a) l’honestedat, b) la bondat, c) tenir en compte les persones col·laboradores i, fins i tot, d) tenir present les que, a més de fer-nos costat i de ser bondadoses (el cas de l’amo que és argenter), encara que no ocupen càrrecs de poder de molt de ressò (reis, bisbes, capitans, etc.), podrien córrer perill de mort (“El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar”), això és, la sensibilitat pels altres. I ,això, a partir d’un personatge masculí, que no d’u femení, però que reflecteix una educació matriarcal. Finalment, e) el premi, perquè el jove havia fet mèrits, és el casament amb la filla que li havia fet possible que ell aconseguís l’objectiu. Així es confirma allò que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. I, com veiem, d’una manera de comandar oberta i en què l’home aprova de bona gana lo que ella li comenta al principi, fruit de la saviesa pràctica (vinculada a l’arquetip del rei) de la dona. En altres paraules, f) podem dir que hi ha fraternitat entre els dos, tot i que g) la dona siga qui salva l’home, un tret relacionat amb el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] Es refereix a la rondalla “Les estisoretes, el cabdell de fil i la pelleta”.

[2] Partim de la versió de 1960, la segona i darrera.

[3] Representa el món situat sota terra, on són les persones mortes, però també les arrels que permeten que estiguem vius i que ens sentim part del món, part de la vida, del lloc on vivim.

[4] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[5] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

[6] Calaparra és una població de l’històric Regne de Castella, ara en terres murcianes, i que, si bé és de tradició castellana, els Sants de la Pedra, de línia matriarcal, estan molt arrelats des de fa segles.

[7] Recordem, com ara, el dia de la Passió (Divendres Sant). Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i Alain Gheerbrant (editorial Herder, 2015), en l’entrada “Violeta”, es fa esment a “las colgaduras y las ropas violetas de las iglesias el viernes santo” (p. 1075).

[8] El mes blader és juny, en què es sol collir el blat (o forment), i la festivitat dels sants Abdó i Senent és el dia 30 de juliol.

[9] U dels tres aspirants.

Art, des de Ponziano fins al Camp de Mirra, i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, exposarem un quadre amb bona part de la informació artística recopilada en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, bé de pintura, bé d’escultura, bé de ceràmica, etc.. I ho farem a partir de l’art que figura en diferents poblacions, en aquest cas, des del cementeri de Ponziano (Itàlia) fins al Camp de MIrra (població valenciana de la comarca de l’Alcoià).

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

Sexualitat matriarcal i tractament positiu cap a la dona

 

En un poema que, el 17 de febrer del 2021, publicà Miquel Ramis Pol, en un grup de  Facebook conegut com “Paraules mallorquines”[1], podem llegir unes paraules que s’ajusten al tema de la sexualitat matriarcal. Diu així[2]:

“DECLARACIÓ D’AMOR

 

Un generós pensament

dins es meu cap m’il·lumina,

per mi n’ets una fadrina

guapa i molt excel·lent.

 

Déu vulla un casament

plegats poguem fer un dia,

que visquem amb alegria

amb pau i tranquil·lament

i si així és convenient

que Déu mos don molts d’anys de vida.

 

Sa que amb mí se casarà

no perdrà sa llibertat,

jo li daré autoritat

per fer lo que ella voldrà,

s’entén que amb so bon obrar

sense fer cap desparat.

 

Jo et diré lo que fa al cas,

Tonina, i m’has de sentir:

si tu te vols casar amb mi

pots triar i elegir

es dia que tu voldràs,

per companyia tendràs

un homo qui no és capaç

de dar-te un que-sofrir.

 

Careta de xerafí,

hermosa com un domàs,

si amb un altre te’n vas

segons amb qui cauràs

tal volta no serà així.

 

Si em volies tant de bé

com jo te vull

en aquest dia seria

cert que algun dia

tendries per companyia

en Joan es Caminer.

Jo ja mai t’olvidaré,

el temps de la meva vida,

cara de rosa florida

per mi n’ets sa més garrida

que ha creat Déu vertader.

 

        Joan Jaume Gual (1.918)”.

 

I, en la mateixa pàgina, es pot llegir “DECLARACIÓ D’AMOR

Aquesta declaració d’amor versada fou feta per Joan Jaume Gual (Jordà) a Toninaina Ginard Gaià  (Fustereta), pares de na Catalina, en Rafel i en Toni de Calicant l’any 1.918. Joan tenia 36 anys i Toninaina sols en tenia 18. Festejaren uns pocs mesos, es casaren el mateix any”.

I, tot seguit, es pot veure una foto de la parella i que, mirant-los frontalment, la dona està a la dreta de l’home i l’agafa amb el braç de la dreta, com moltes parelles catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic, en fotos de parella anteriors a 1930.

Com podem veure, el nuvi, Joan Jaume Gual, diu a la núvia que ella no perdrà la llibertat, des del moment en què es case amb ell, i que, igualment, ell li donarà molta llibertat, moltes facilitats, sempre que ella actue amb bondat (“amb so bon obrar” i amb coneixement).

A més, l’home li comenta que no la maltractarà, ni la farà patir (“es dia que tu voldràs, / per companyia tendràs / un homo qui no és capaç / de dar-te un que-sofrir”).

I, igualment, si no acabassen de casar-se (que no fou el fet), ell no intentarà carregar-se-la, per venjança, ja que, de fet, els versos que inclou en eixe passatge no van en eixa línia.

I, finalment, podem veure que, uns mesos després, es casaren.

Afegiré que, el 18 de febrer del 2021, llisquí tot el poema a ma mare i, no solament li diguí que ell “No vol tractar-la com una esclava”, sinó que, ma mare, comentà que “No vol tractar-la com una esclava. No la maltractarà, ni li donarà un malviure” i que “Eixes coses sempre són agradables de sentir”.

Aquesta declaració d’amor és un exemple més de com el matriarcalisme està vinculat amb la sexualitat en tot l’àmbit lingüistic i que, a més, està present en la poesia popular en llengua catalana, en aquest cas, del primer quart del segle XX.

 

 

Notes: [1] Aquest grup, a diferència d’un altre amb el mateix nom, el 18 de febrer del 2021, comptava amb més de 20000 membres.

[2] El reproduïm textualment.

Sexualitat matriarcal en poesia i en rondalles en llengua catalana

 

Podem trobar una visió matriarcal de la sexualitat, en aquestes línies: un poema que m’envià Joan Sala Vila, per correu electrònic, el 8 de febrer del 2021, i que reproduïm textualment:

“EROTISME, PLATAFORMA A L’INFINIT

Erotisme, joia de la imatge humana,

il·lusió del cos, germà de l’esperit,

l’ésser humà obra d’art de l’artista diví.

Passió intel·ligent, dignifica,

passió irracional, perjudica.

Nuesa, mirall de transcendència sublim,

sexe, inspirador del desig del sol,

petó, nota musical del vers de les estrelles,

desig del cos, abraçades finites en l’infinit,

esperança de l’amor humà, saltar al del cel.

Quan jo soc tu, i tu ets jo,

som imatge humana del Creador celestial.

Déu a tu i a mi ens donà poder creador,

home i dona els va fer a imatge seva.

Erotisme, amor humà, plataforma a l’amor diví.

                                                    Joan Sala Vila”.           

 

En línia amb aquests versos de Joan Sala Vila, afegiré unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no , no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, a principis del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres (i, no solament a una persona i a esperar que faça sempre lo que ens agradaria i a fer-la, de l’altra part de la parella, una mena d’esclau), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, i en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa, com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[1], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat a la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “ com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ,ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies, “Sí que eren arriscades, sí”.

I, en el llibre “Rondallari de Pineda”, en què aquesta rondalla figura amb el nom de “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, podem llegir “Quan la noia petita va veure que les altres se n’anaven i ella quedava despullada va cridar: – A qui em doni la roba jo li donaré tot el que vulgui!

El noi li va donar i ella li va dir: – El pare és a la casa de l’Hostal. Va per matar-te. Quan no sàpigues fer el que et mani, crida: – Leonor! I jo t’ajudaré” (p.153). Dues pàgines després, es diu que “El pare li fa triar una noia i, sospitant la coneixença, les fa presentar totes amb un vel a la cara i amb guants, i li fa tocar el dit petit a cada una. Ell tria la Leonor” (p. 155). I, en un passatge immediat, el xic demana ajuda a Leonor i ella li pregunta què mana i… actua i això fa possible que els intents del pare per matar Leonor i el seu amic resten avortats (p. 155).

 

 

Notes: [1] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.

Ensenyament i educació matriarcal i en llengua catalana

 

Tot seguit parlarem sobre com ensenyaven i com educaven (i com continuen fent-ho), a hores d’ara, en un model matriarcal. Primerament, comentaré que, el 12 de febrer del 2021, mentres preparava les línies que hem llegit abans, considerí interessant fer una pregunta a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcal): “¿Com es tracta el tema de l’educació en la cultura colla? ¿I el de l’ensenyament?”. La seua resposta, sense embuts, fou “És una educació matriarcal impartida per la ‘cap’ del poble”. I, quan, tot seguit, li demaní “¿Com sol fer-se? ¿A partir de la saviesa i del contacte amb la realitat i promovent la germanor, per exemple?”, em digué “Es fonamenta en la saviesa i l’experiència de la cap que transmet la saviesa del poble, per a viure en unió amb la natura”. En aquestes paraules sobre la cultura colla (traslladables a la vinculada a la llengua catalana), a diferència de lo que podem llegir en el llibre sobre els quaderns escolars de Maria, entre altres coses, no hi ha, per exemple, predomini de lo patriòtic i, ni tan sols, exerceix un paper important[1].

Un poc després, recordí que, per exemple, en un document que utilitzí per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, com ara, es pot veure en l’entrada “La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/08/la-padrina-rondalles-i-els-sants-de-la-pedra), publicada en la web Malandia, i en el llibre que fiu sobre els sants Abdó i Senent, veiem com, en “Una casa de pagès del Camp de Tarragona”, es diu:

La padrina Sió i la Maria[2]

Ara, tots plegats llegirem el seu diàleg:

Avui, la Maria, a la sortida de l’escola no s’ha quedat a jugar amb les seves amigues. Què li deu passar?

– Padrina[3], padrina! On ets?

– Sóc aquí, Maria, a la cuina. Com és que arribes tan aviat d’escola?

– Perquè aquesta tarda, la mestra, ens ha fet explicar tot el que sabíem del poble i entre totes hem dit molt poca cosa.

– Padrina, tu saps per què es diu Vilallonga? Des de quan hi viu gent? Com es guanyaven la vida anys enrera els seus habitants? Com vivien? Com eren les cases?

– Caram, ni poc ni massa. No sé si sabré explicar tot el que em demanes.

I enmig de confidències, trenant diàlegs de rondalla, avui, la Maria, ha escoltat les memòries de l’àvia:

— Maria, recordo quan també la meva àvia m’explicava a la vora del foc la història i les vivències del poble. A la vila de Vilallonga, construïda sobre una terra plana, allunyada de les muntanyes i a la dreta del riu Glorieta, hi vivim unes mil dues-centes persones. Som hereves d’aquell poble antic que, l’any 1174, es va construir a manera d’una gran masia estirada, i per això va rebre el nom de Vilallonga, que vol dir vila allargada. El seu terme, planer i no gens pedragòs[4], té 924 hectàrees de terres fèrtils que permeten que hi creixin, com ja bé saps, els avellaners, la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, regats amb l’aigua de pous i de mines.

El poble, silenciós, és format per petits carrerons, alguns sense sortida. No calen gaires paraules per explicar-ho, perquè, si mires bé, les cases ho diuen tot. Les reixes que a vegades hi ha al costat dels portals eren, anys enrera, un observatori de la més pura tafaneria, i on també els padrins del poble enraonaven amb les jovenetes.

Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats. Cada dia a les dotze les campanes de l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVIII, ventaven per tal d’avisar els homes que treballaven al camp que havia arribat l’hora de dinar i calia fer una aturada.

— Per això ara, a aquesta hora, toca la sirena padrina?

— Si[5] filla peró has de saber que les campanes no sempre tocaven igual. Si repicaven, anunciaven el baptisme d’un nou nat i reunien a tota la canalla de la plaça, on els padrins llançaven confits. Però, si els tocs eren lents i pesats i envaïen el silenci del poble, anunciaven la mort d’un veí.

— No fèieu festes?

—  És clar que sí! Els dies 30 i 31 de juliol celebràvem la festa major d’estiu, amb els saraus i els embalats, i els patrons eren sant Abdó i sant Senén, i l’onze de novembre, dia de sant Martí[6], la d’hivern destinada a commemorar l’acabament de les feines d’estiu: l’alegria de la verema i de la collita d’avellanes, considerades les més importants des del punt de vista econòmic.

La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit. L’àvia, cansada, s’adorm amb un dolç somriure als llavis” (pp. 7-9).

Personalment, com moltes persones que conec, preferesc aquest sistema d’ensenyament, de transmissió del saber. I, a més, afegiré un record personal. De xiquet, els meus pares compraven cassets en castellà per a que, els meus germans i jo,  escoltàssem contes i, vés per on, en “El pastorcillo mentiroso”, començava amb la veu… ¡de l’avi!: “Iba yo en la mula del tío NIcasio…”.

Com hem vist, la padrina (l’àvia), que simbolitzaria, d’alguna manera, la matriarca de la família, explica a la xiqueta “la història i les vivències del poble”, li diu que les persones que el formen “Som hereves d’aquell poble antic” (Vilallonga del Camp) i que, per descomptat, “Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats” i, veiem que, finalment, “La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit”. L’àvia transmet la saviesa i les seues vivències a la neta i, la xiqueta, immediatament, ho fa a les amigues.

Adduiré que, en unes quantes rondalles de l’obra “Rondallari de Pineda”, amb molts contes recopilats per Sara Llorens,  a cura de l’antropòloga Josefina Romà, l’àvia simbolitza la saviesa i, de fet, ella facilita que, per exemple, hòmens jóvens, actuen amb molta iniciativa, oberts als altres i a lo que passa pel món, com també amb bon cor.

I, després de tota aquesta informació, es podria pensar que hem perdut l’oremus, però, el nostre objectiu és fer veure lo que ens servirà de punt de partida per a deixar clara la gran diferència que hi ha entre aquesta visió de l’ensenyament i el de línia matriarcal, com molt bé resta reflectit en molts comentaris que, en la primavera del 2020, es publicaren en diversos grups de Facebook o que, per exemple, m’enviaren per correu electrònic. Testimonis i paraules d’una visió de la vida, la matriarcal, que ni ha eixit en els llibres d’història, ni en els escolars, però que és vigent en la memòria col·lectiva i en la de moltes persones catalanoparlants del segle XXI.

No obstant això, en el llibre “Els quaderns escolars de Maria”, com també en l’obra “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, Illes Balears), sí que hi ha una forma d’educació que podem considerar matriarcalista i que aplegà a l’àmbit lingüístic catalanoparlant: el de la Institución Libre de Enseñanza (ILE). Aquesta institució, com comenten  Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal, va introduir “el mètode Intuïtiu (…) utilitzat per les modernes escoles europees, basat en l’absència d’exàmens i de llibres de text, en l’estudi directe de la realitat, que donava més importància a la intuïció i al fet d’aprendre jugant. Era una educació harmònica i integrada de totes les facultats de la persona, tot això recolzat amb excursions escolars per augmentar la seua cultura, el progrés intel·lectual, les seues habilitats socials i el contacte amb la natura.

La funció del mestre consistia a despertar i mantenir viu l’interès dels alumnes, excitant el seu pensament, suggerint qüestions i nous punts de vista, ensenyant a raonar amb rigor i a resumir amb claredat i precisió els resultats. Les classes servien per ensenyar i aprendre a treballar, fomentant l’esforç personal” (p. 44).

Un altra informació que podem considerar matriarcal i treta de l’obra “Els quaderns escolars de Maria”, és la relativa a la campanya que, en temps de la II República, es feu a favor de la difusió del valencià en les escoles, entre altres motius, per a compensar, per justícia (diria jo, com moltes persones), que “La llengua materna dels xiquets i les xiquetes de Benigànim era la valenciana, mentre que la llengua de la docència era la castellana, per tant els quaderns estan escrits en castellà” (p. 112). Així, “la Comissió Gestora de l’Estatut Regional Valencià (…) va enviar als negociats d’Instrucció Publica dels ajuntaments de la província[7] una circular dirigida als mestres animant-los a ensenyar Geografia i Història valencianes mitjançant conferències periòdiques , que havien d’impartir en la llengua vernacla del poble.

En la circular, escrita en valencià i castellà, signada per Juan Calot, president de la Diputació, i datada el 15 de maig del 1933” (p. 113), es pot llegir que ”Es per estes raons que l’ensenyança de la Geografia i Història valencianes és de cabal importància a les Escoles, car en elles se formen els homes que més avant han de regir els destins de nostre País Valencià” (p. 133) com també que “als pobles de parla valenciana deuran donar-se estes conferències en nostra llengua vernàcula.

Així mateix oferim facilitar totes aquelles dades que necessiten els mestres per al millor assoliment d’esta aspiració, convençuts de que nostra invitació serà ben acollida i de que la labor a que done lloc tindrà tota la possible eficàcia” (pp. 113-114).

I, en acabant, els autors addueixen que “L’ensenyament de la cultura valenciana no sols havia de ser a nivell teòric, també es portava a la pràctica amb la realització d’excursions escolars per a conèixer l’entorn geogràfic i cultural” (p. 114) i que, de fet, l’escola de Benigànim en realitzà una a Gandia (p. 114).

 

 

Notes: [1] “Un dels treballs més representatius és potser la descripció de l’escut d’Espanya, on es fa una anàlisi acurada de tots els elements que componen l’escut nacional” (p. 111).

[2] L’11 d’agost del 2019, a diferència de quasi dos anys abans (quan vaig accedir a aquest document, en què hi havia la rondalla), no es podia llegir en l’enllaç que ací figura i, per tant, la rondalla no estava accessible, com poguí comprovar en obrir una entrada nova en la web “Malandia”, “La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra”  (https://malandia.cat/2019/08/la-padrina-i-rondalles-i-els-sants-de-la-pedra).

[3] Sinònim de la paraula àvia, per exemple, en moltes poblacions catalanes, on és molt utilitzat. Ma mare (1943) també coneix aquest significat i, a més, durant la Pasqua del 2019, m’explicà què volia dir “padrina” i “padrins” i el motiu. Igualment, m’afegí que, en la seua família, hi havia costum de tenir com a padrins els avis, però que, per exemple, ella, a diferència d’alguns membres de la seua família (i molt pròxims), ja tenia un oncle i una tia com a padrins.

[4] La forma correcta és pedregós.

[5] Literalment, i no, per exemple, “Sí, filla, però has de saber…”.

[6] 13 de novembre.

[7] Es refereixen a la de València.

De ‘rams de flors’ a ‘les xapes’ i els Sants de la Pedra

 

A continuació, exposarem una part del vocabulari que hem recopilat durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra, mitjançant articles, comentaris, llibres, etc., relacionats  amb tot l’àmbit lingüístic.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)