Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’esmentat llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’aigua dels moribunds”. Conta la tradició que, a Sant Bartomeu, li arrancaren la pell. Aleshores, ell fuig i, al capdavall, aplega a un poble “on la gent, en veure’l d’aquella manera, se n’apiadà i li donà acolliment, al mateix temps que el va curar” (p. 431). Com veiem, lluny del sant heroic i patriarcal (Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Rafel…), ací apareix el sant feble i, en canvi, un poble català (en aquest cas, Alpicat) li obri els braços com si ell fos u més de la família.
Tot seguit, llegim que, “Quan el sant va estar refet, va agrair al poble d’Alpicat les seves atencions i se’n va anar. Abans de marxar, (…) els concedí una gràcia que els garantiria el benestar en el present i en el futur.
Aquesta gràcia els duraria tot un any i, cada any, seria renovable per una de nova. (…) Havien d’anar a buscar aigua beneita a l’església (amb una botella) i guardar-la a casa” (p. 431). Com captem, el poble (col·lectiu i, per tant, femení) ha salvat el sant (l’home). I ell, lluny de fer ostentació per l’èxit o de deixar-los a banda, els ho agraeix i, ves per on, mitjançant dos detalls matriarcals: aigua (ací, beneïda) i, a més, en un recipient (això és, en un lloc d’acollida), en una botella.
I, a l’estil d’una fada o bé d’una velleta, Sant Bartomeu els diu que hauran de conservar una aigua (tret vinculat amb lo matriarcalista com també la terra)… en una casa, no, per exemple, en un temple majestuós.
Igualment, l’home els addueix que “Aquesta aigua tindria la virtut de desfer les tempestes d’estiu, que tants estralls causaven a l’agricultura, i també la de tornar la salut als moribunds, si els feien el senyal de la creu amb aquella aigua. I si se n’espargia una mica per la casa, s’evitaria que hi entrés el dimoni.
La gent d’Alpicat va restar molt agraïda al sant” (p. 431). A partir d’aquestes línies i dels missatges del sant, ens trobem davant una narració en què, si bé la part que salva és la femenina (el poble), hi ha una introducció (o bé una petita adaptació de lo cristià, en la vida de la gent), però no una substitució de tradicions matriarcalistes.
En eixe sentit, com escriu Josefina Roma en distints passatges de l’obra “Rondallari de Pineda” (del 2006, en la versió del 2020), encara predomina lo matriarcal i, no obstant això, entra el tema de la benedicció. I, potser, per a que el relat no siga motiu de desconsideració eclesiàstica (o bé com a resultat d’una introducció de la cultura castellana en lo religiós), el personatge masculí (Sant Bartomeu) podria haver substituït una dona (com ara, una velleta), com ho plasma en l’església (en lloc d’una cova) o bé, en el senyal de la creu. I, òbviament, en el tema del dimoni. De fet, els habitants li estan agraïts (així com ho havia estat el sant), però, nogensmenys, no subjuguen el seu punt de vista, ni les seues tradicions a les que porta el sant, ni a les paraules que ell els diu. Simplement, s’acosten a una mena de sincretisme.
El fet que, més avant, Sant Bartomeu passàs a ser el patró del poble, al meu coneixement, té més a veure amb el detall de l’agraïment del sant que no d’un deixar arrere el matriarcalisme. No debades, al final de la narració, llegim que “El poble celebra la festa major gran en el seu honor, amb música i envelat, processó, jocs de cucanyes i tot allò que animi la vida del poble”.
Antigament, en aquest dia, pujaven els torronaires d’Alcarràs. Avui és tradicional fer orelletes a cada casa” (p. 431). Adduirem que aquests dos paràgrafs exposen més lo lúdic que la religiositat (en el sentit patriarcal) com a sinònim de cerimònies, de rituals (o, com es diu, a nivell administratiu, de protocols) i, de pas, que el matriarcalisme uneix la religiositat amb l’esbarjo i, igualment, amb lo comunitari i amb la vida del poble, llunyana d’una reducció (o d’una prioritat) cap a la dels líders espirituals, o bé cap a la dels convidats religiosos o polítics.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: En aquest enllaç, podreu escoltar una entrevista sobre els Sants de la Pedra, a Kike Gandia (cap dels museus de Cullera), feta per “Radio Benicarló”, i que he rebut aquesta vesprada del 26 de juliol del 2023: https://www.radiobenicarlo.org/embed/podcast?id=radiobenicarlo_podcast_5798&mid=radiobenicarlo_podcast_5798_podcastmarker_2. La meua enhorabona a tots dos.
Com em comentà el 27 de juliol del 2023, li la feren la vespra.
