Arxiu d'etiquetes: «Folklore íntim del Rosselló» (llibre)

El pagès, la fruïció de la natura i el contacte amb la mare

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Les tres fonts”, arreplegada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), també hi ha signes del mateix ram quan diu que, al dia foscant, el xicot decau, però que, en veure una miqueta de foc, se n’alegra. I, així, la dona salva l’home.

A més, hi ha un fragment que ens pot evocar els raigs del déu Sol, en davallar a la terra i donar vida a la Pachamama i, de rebot, donem pas a la infància. Cal dir que eixe instant és relatat per un pastor de mitjana edat i no per una anciana: “El matí de Sant Joan, el primer que s’emmiralla al bassiot de la font a l’alba (…), quan el toca el primer raig de sol” (p. 440).

En un altre apartat en la mateixa pàgina, el jovenet empelta amb la marona, amb la natura i, com en altres punts de la contalla, ho fa de nit i amb caire maternal: “Quina sort de penetrar el misteri d’aquesta nit de fe i d’amor, pensava en Romà! (…) i començà, en la immensitat silenciosa, la cançó (…) de l’esquellejar de la vacada. Tota la nit bressà el somni d’en Romà” i, per això, dormí amb placidesa.

En acabant, la rondalla trau detalls de l’inici de la primavera, després de plasmar que, “per la tercera font, trobaria roques de figura estranya en el bon camí” (p. 440). Dolls, roques i diversitat (creativitat) lliguen amb lo femení. En eixe seny, “Es perfilava un isard a la punta d’una roca” (p. 440), com el fill que, tot i els pocs anys, és en nexe amb la mare: de fet, posteriorment, llegim que “en Romà s’hi veia, com a deixeble escoltant un mestre” (p. 441) i ho fa amb un home investigador de laboratori (qui és metge), qui considerava que “el progrés aconseguit podia, ho sabia ell, contribuir a destruir el món” (p. 441), mots interessants.

Un altre eixart mare-fill és quan Simona Gay posa que, a en Romà, “li semblà que tot ho veia millor, com si l’aigua de neu tingués el poder d’aclarir el pensament”  (p. 441) i, així, elements feminals.

Afegirem un passatge en què hi ha la figura de la mare (simbolitzada per la natura) i l’interés dels fills per la marona i per la bonesa. Així, el facultatiu amolla a en Romà unes paraules adients per a l’educació matriarcal:

“-Tota una vall que, d’aquí, és a prop, és un jardí per qui ho sap conèixer. S’hi crien flors singulars com en cap lloc del món. Tot sovint, l’home passa enmig de meravelles sense se n’adonar. Avui he volgut tastar (…) l’aigua de la font de les altures (…) i contemplar el grandiós paisatge per ho servar en la mirada. (…).

-Li puc demanar si és satisfet amb la cerca de les plantes?

-(…) A Fontalba, ja he entés que no cal ser exclusiu. (…) No és el meu ofici. Sóc metge i tinc l’afany d’alleugerir la sofrença dels homes. La botànica és el meu divertiment. Tot home afeinat té necessitat d’un divertiment, si vol guardar el cor obert. (…) Tots els camins són bons si són de llum i de pau. Divers és l’home; i diversos, els talents. Cadascú ha de menar a bé la seva obra. De vegades, l’obra a complir serà senzillament la pròpia vida i és obra de preu si és obra d’amor” (p. 442).

Connectant amb les paraules del metge, en febrer del 2018, un cardiòleg ens demanà si érem en contacte amb la natura. Li responguí que sí i ens agregà que això era vital.

Finalment, direm que aquesta relació amb la mare (ací, associada a la vall i al jardí), d’acord amb estudis sobre la creativitat, és una de les variables que més l’afavoreix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El pagès i el gaudi de la natura, de fonts i la mare

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el relat citat de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, altra vegada copsem passatges femenins, ben reflectits per mitjà de l’abundància de vocabulari del narrador. En primer lloc, hi ha una presentació del parer del noi (en Romà) i el d’un pastor, poc o molt, de la seua edat: “En Romà reia de bon cor i, no perdent coratge, deia el seu acontentament de respirar l’aire més pur (…). El pastoret se l’escoltava pensant: ‘Aqueix sí que sap expressar les coses que tu portes endins’. I en Romà es deia: ‘El pastoret no sap de lletra, mena una vida primitiva, deslligada del món i qui sap si no ten ell el secret del goig senzill?’. (…) Per fi, el pastoret aconsellà al company de no fer massa tard a la font, de se tenir a compte dels maleficis de l’ombra” (p. 438).

Per tant, en aquesta secció, hi ha un xicot amb bonesa i amb força, en contacte amb la natura (de què frueix), dedicat al camp i que capta com és el company i que, a més, ho fa de manera encertada. Ben mirat, hi ha un pastor relacionat amb un desarrelament del món (pel seu nomadisme) i cercador del gaudi. Al costat del vailet, el rabadà té present lo feminal (la font), però com a complement i, per això, associa l’ombra amb una mena de sortilegi i diu a en Romà que hi vaja a espai.

No deixarem fora que la delectança de la natura és ben manifesta en en Romà, una cosa que hem capit en llauradors i en gent molt vinculada amb el camp i amb l’agricultura i que la riquesa descriptiva del transmissor de la rondalla ho adoba i, altrament, la part maternal (unida a la dolcesa, a la font de vida i a la color argent): “En Romà travessava les cortines de la pineda; a cada branca, lluïa l’or transparent de la reïna, els perfums del bosc afalagaven els sentits. (…) Que ben anomenada era la Coma Dolça! Ara, era un bosc platejat, (…) l’escomesa més viva de l’ocellada, tot anunciava la font” (p. 438).

No debades, més avant, hi ha un ocell amb un paper de marona (tot i que no és presentat com a mare, malgrat la proximitat a la nit o, fins i tot, la plasmació de moments nocturns), el qual diu al jovenet: “Vine amb mi: s’està bé en un llit de falguera i de molsa” (p. 438), això és, com qui roman tombat en plena natura i, en aquest cas, tocant el cos matern. Així, ell “Sentia el respir de la nit (…), obrí la porta a polit i penetrà dins l’ampla nit… (…) I la vida de la nit era bàlsam” (p. 439).

Un poc després, hi ha unes paraules amb la funció matriarcal del xic i amb el paper errant pastoral. Com ara, en Romà li proposa:

“-Ets un germà! Et poguessi menar fins a Fontalba!

-És que no es pot deixar mai el ramat. Donaràs l’enhorabona al pastor de la jaça de dalt: m’ensenyà a fer de pastoret, et farà bon acolliment. Ja faré els senyals aquest vespre” (p. 439).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La transmissió de la cultura tradicional matriarcal, fonts i maternitat

General, , , , , , ,

En endinsar-nos en la secció “Contes d’imaginació”, dins del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, la folklorista Simona Gay comença per una rondalla plena de simbolisme associat a la dona i capim trets propis de jóvens de la Catalunya Nord: “Les tres fonts”.

En una vall de muntanya, hi havia un vailet que es deia en Romà, qui “venia de la vila, talment féu seva la vida camperola. Eixerit i trempat, donava un cop de mà a qui el necessitava, era com un pagès més encuriosit que els altres: s’entretenia dels costums, de les llegendes, i aviat sabé tots els termes del país. Recercava la conversa dels vells que saben coses antigues i paraules desusades. Entre tots, l’atreia un pastor (…) assegut en una pedra blanca no gaire lluny dels canalots de la font i de l’abeurador de les vaques. (…) Aquella vida recordava amb en Romà que no se cansava de l’oir parlar de les nits (…) les fonts que són l’alegria de la muntanya: la Font de l’ocell, Fontalba, Aiguaneix” (p. 437).

Per consegüent, el relat és iniciat amb molts signes de què ens han indicat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 junt amb el costum d’aprendre dels més vells (qui solien ser vinculats amb la saviesa i amb la conservació de les tradicions i del llegat ancestral de la terra). Ben mirat, en presentar la figura del pastor (la qual no és de caire matriarcalista), la connecta amb la color blanca (masculina, solar) i, nogensmenys, la situa a prop de tres detalls femenins: la font, l’abeurador (lloc que fa un paper semblant al de les mamelles de la mare, però, ací, en nexe amb les vaques) i, en tercer lloc, les vaques (animal maternal).

Afegirem que, tot i que el pastor ancià parla al vailet del cel de la boca, de la nina dels ulls i en la soca de l’orella, “El jovenet, de nits, somnià un bosc d’encanteri, platejat d’aigües gemmades” (p. 437). En altres mots: encara que, primerament, el xicot absorbeix del pastor (lo celestial, lo visual davant una orella i una soca feminals), en arribar la nit, ell lliga amb lo tel·lúric: l’obagor, el bosc (la natura abundant), la color fosca de l’argent (empeltada, en moltes contarelles, amb la dona), lo líquid (com les aigües maternals) i la preciositat de les pedres esmentades (i, en la contalla, com un eixart amb la marona).

En línia amb aquesta tendència, més avall, posa que el noi en Romà, “En la gran soledat, sentia només la veu de l’aigua. I, d’on venia aquesta aigua de nit? La seva frescor travessava el pit” (p. 437). És a dir, el minyó entra en terreny de la mare, ho fa en l’obscuritat i en la frescor (com un empelt entre la nit i la dona) i és enllaçat amb la mareta de qui un dia mamava (ací, representada per la font, com si les popes ho fossen).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La folklorista Simona Gay i el seu acolliment de rondalles catalanes

General, , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay (1898-1969).

Quant a aquestes contalles, direm que formen part de l’obra “Folklore íntim del Rosselló – Folklore intime du Roussillon” (edició en català i en francés), de Simona Gay (Illa, 1898-1969), publicada per Edicions Trabucaire (de Perpinyà) en el 2023 amb presentació i edició crítica de Miquela Valls Robinson. Hi accedírem per abril del 2024 i, d’ara en avant, només n’emprarem el títol en català.

En la introducció, Miquela Valls Robinson posa que “és el títol amb el qual se sol designar el recull de folklore que la Simona Gay, Pons de fadrina (Illa 1898-1969), va deixar en forma de mecanoscrit quasi llest (…) dels seus dietaris inèdits; de l’escorcoll de manuscrits, quaderns d’apunts, articles publicats en revistes i esmenats, primers raigs, esborranys i paperots (…), però escrits sempre amb la (…) gran lletra aguda i ferma de la dona decidida que era la Simona, material de primera mà, amablement posat a disposició nostra per la seua filla Jaumeta Giraud Gay (1923-2015)” (p. 4).

En la mateixa plana, passa als primers contactes de la folklorista amb la literatura oral i llegim sobre la llengua catalana: “Sobretot, a la prima infància, quan encara no s’han cavat massa les diferències educatives entre nin i nina. A casa del metge Simon Pons i de la seua dona Antoinette Trainier, filla de metge, la llengua que hom transmet a la mainada és el francès, no el català com en les famílies populars. Ara bé, un metge rural al Rosselló envers 1900, no pot ignorar la llengua vernacla per atendre la clientela, i una mestressa de casa l’ha de parlar amb criades, servei i veïnat. De manera que els infants són immergits de petits en un parlar que sabran usar quan calgui, si bé no a diari (bé li valdrà, a la Simona, per dur a terme les seues enquestes). I, com que se’ls confia a les minyones del poble que, servint a casa, els fan de mainaderes amb llur repertori de cançons de bressol i contes de la vora del foc, els mainatges s’inicien alhora en parlar català i a l’etnopoètica catalana” (pp. 4 i 6).

O siga que, per una banda, el francés era més present, com ara, en ambients amb algun membre de la família amb estudis universitaris (per exemple, el pare de Simona Gay i el de sa mare); en canvi, el Poble conservava el català i, altrament (en el seu cas), una dona (qui cuida la xiqueta) també li fa d’educadora i de transmissora de la cultura autòctona (la catalana).

Com a mostra, la compiladora Miquela Valls Robinson addueix “Poeta novell, Josep Pons revela a una Simona de deu anyets, la continuïtat de la literatura popular als seus versos catalans: ‘Meravellosament de l’infant que el germà gran ha pres a la falda per dir-li, a la manera d’un conte, un dels seus primers poemes (…)’ (…).

Són just uns pocs indicis d’una immersió etnopoètica precoç, però creiem a llur veracitat, a llur valor exemplar i, val a dir, a llur importància, en la gènesi d’una dedicació folklorista” (pp. 6 i 8). Així, entre la mainadera i el poeta passaran a la xiqueta l’amor per la llengua materna i per part del folklore català.

De fet, en la pàgina 58, s’indica que “Tant per ella com per son germà, amb qui en parla sovint, ‘El català ha estat, a la infància, el llenguatge del món meravellós, el dels vells contes’”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.