Un relat arreplegat per Rafael Beltran i en què es plasma el matriarcalisme (mitjançant la figura de la dona) i que podria ser aprofitat per a estudiar (i per a comentar) el tema del contacte entre dues cultures i sobre la conveniència de la transmissió de les valors autòctones, és “Els estudiants famolencs”. Així, hi ha uns estudiants que, com que tenien fam i eren llargs de vista, es proposen recórrer a la picardia en plenes festes de Sant Josep (en març), un poc abans de deixar arrere una de les estacions que més lliga amb lo femení: l’hivern. U dels xics diu a la resta:

“-Tots tenim ganes de menjar bunyols, veritat? Bo. Ara farem una mangarrufa i en menjarem bona cosa” (p. 440), això és, fer-hi ús de la mentira (un element no associat als Pobles matriarcalistes).

“Van anar cap a una de les parades de bunyols i van dir a la dona que en venia:

-Volem un perol de bunyols.

-Teniu diners per pagar-los?

-Sí, senyora. Vós no patiu que, després, vos els pagarem.

La dona va començar a abocar bunyols en un perol que diuen els estudiants” (p. 441).

Com podem veure, altra vegada, la dona és qui proveeix (i molt) i qui emprén un negoci. En canvi, l’home (ací, uns jóvens) és el dependent.

Al capdavall, ella “va deixar que els estudiants se n’anaren, sense ni sospitar que li havien furtat” (p. 441).

Tocant al camp educatiu, exposarem que, com indica Ana Cachafeiro en el pròleg del llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, no sols, al seu parer, ser sincer és la definició més exacta de ser persona, sinó que “lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9). En eixe seny, aquesta contarella fou plasmada en 1999, en un moment que començaven a bastir-se edificacions i a estendre’s una cultura 1) que s’inclinava per una creativitat orientada cap a l’elitisme, 2) posterior a un govern “d’esquerres” (del partit socialista encapçalat per Felipe González) que havia retirat l’especialitat Humanes dels estudis de Magisteri (no ho féu cap govern conservador), un afer que, en el segon quart del segle XXI continuava essent tabú i silenciat en els partits «progressistes» en Espanya, i 3) amb uns personatges masculins que connecten molt bé amb l’individualisme (que acampe qui puga), que abracen la cultura castellana (la de l’única llengua obligatòria en l’ensenyament primari de tots els alumnes en l’Estat espanyol) i amb l’astúcia (tan ben preada en aquesta cultura forastera, imperialista i patriarcal), una actitud molt refusada en rondalles autòctones del darrer quart del segle XIX i , per exemple, en comentaris fets per membres de les famílies més antigues arrelades en Catalunya o bé referits a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.

Aquesta cosmovisió és ben manifesta en “El fill profitós (El repartiment de la sardina)”, en què el capellà (un fill jove i pocavergonya), qui torna a cals pares en Nadal, capta la candidesa del matrimoni i la consideració de lo urbà com a més encertat (reflectit, en sa mare, en dir “que la repartisca el xicon, que és més llest i que ho farà més bé”, p. 443) i que ella remata amollant “sí que és llest el nostre fill: ho ha sabut repartir millor que ningú. Sí que en sap bona cosa” (p. 444).

Així, aquestes contarelles ens conviden a no deixar-nos arrossegar pels qui fan ús del saber amb males intencions: perquè nosaltres siguem uns titelles seus. I, ben mirat, trauen un fet que deu haver estat bastant constant del segle XVI al primer quart del segle XX: l’enllaçament amb la cultura castellana (principalment, a través de la llengua castellana i dels estudis), no solament comportava una major tendència al desarrelament dels estudiants: s’acollia un estil de vida que, com m’ha indicat ma mare (nata en 1943), algunes vegades era motiu perquè els familiars més acostats se sentiren més dolguts pels canvis dels fills…

Aquest detall no l’hem trobat en escrits de grups feministes, ni de gent d’aquest ram i antipatriarcals, com si els resultàs més còmode posar-se una mena  d’«hàbit de partit» que ser persones de bon cor i que, en acabant, es queixen dels efectes de les separacions i dels divorcis i, no cal deixar fora, de la violència de gènere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.