Arxiu d'etiquetes: la dona és ben tractada

«En aquesta vila, no es pega cap dona», matriarcalisme català

General, , , ,

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de setembre del 2021, els comentaris foren “Avui dia, la dona valenciana, com la resta de dones d’Espanya i del món, ja no és tan respectada. Fa dues dècades que són maltractades, anul·lades i assassinades per les seues parelles.

El món continua evolucionant, però molta part de la població ha donat un pas enrere, quant a tolerància, respecte, igualtat… ¡Quina pena, tant que hem lluitat per defensar els drets de les dones, les minories, la condició social, la tolerància, etc.! Què fem malament?” (Pura Escriva Eleneta). A aquesta qüestió, posí a Pura Escriva: “Ho veig ben plasmat en Internet i et convide a fer-ho: les persones de més setanta anys, de parelles catalanoparlants, són molt més obertes i van molt en línia amb el matriarcalisme, Pura. Els seus comentaris ho reflecteixen”. Pura Escriva, després, em deia “És clar. Tu parles dels nostres avis i dels nostres besavis, però hui dia no ho veig tan clar”. I, immediatament, li escriguí “Eixe tenir-ho més clar, al meu coneixement, passa per assumir que el contacte amb una altra cultura fa que, mentres que, per exemple, aprenem una llengua, hi ha una manera d’entendre la vida que no és aliena a eixa llengua i que, durant eixe procés, n’hi ha coses que considerem bones, d’interessants i de roïns. Segons les que triem, tenim els resultats posteriors associats a l’aprenentatge”, com es capeix en el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” (pp. 22-23).

Altrament, el 19 de setembre del 2021, en el grup “Dialectes”, amollaren “Dos factors:

-Aquí no tenim (Deo Gratias[1]), el ‘macho ibérico’.

-Els forasters, com emigrants que són, sovint, provenen dels sectors més desarrelats i desangelats de la societat on la violència és dins el seu brou.

Ara, el que diu aquesta senyora és un fet. Incòmode i comprovable” (Joan Cubells Fullana), a qui diguí “Totalment d’acord amb les teues paraules”. Com a exemple diré que, quan era xiquet, els dos primers anys d’ensenyament primari, els fiu en uns baixos que deixaven molt a desitjar i, segons informació que es presentà en l’associació de pares de l’escola, un 90% de les persones de l’escola no tenien accés a servicis bàsics a nivell casolà. Doncs bé, una cosa que vull destacar és que, si bé hi havia castellanoparlants de tots els gusts, els primers insults forts que aprenguí foren en castellà (parlem dels cursos 1977-1979). Vinc de família catalanoparlant per part de pare i de mare i dels avis i dels besavis, tant hòmens com dones.

Un altre comentari, del 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, però de Narcís Ramió Diumenge, fou “En una vila de les Guilleries[2], un foraster borratxo pegava la dona davant els tres fills. El batle, en persona, i el jutge de Pau, el van agafar a part, quan estava seré, i li van dir: ‘En aquest poble, no es pega cap dona’. No va tornar a alçar la mà. Al cap d’uns mesos, fugí sol.

Al cap d’uns anys, uns portuguesos vingueren per treballar al bosc: el més fort, quan bevia, picava la dona i en estat. Vaig anar a dir-ho al batle i, en dos dies, solucionat. Aquest també abandonà el poble.

Els fills de les dues famílies han crescut bé, són treballadors i bones persones.

Vull dir que, en les poblacions més petites, és més difícil que el mateix poble permeti aquests actes denigrants”. Al moment de llegir aquests mots, escriguí a Narcís Ramió “Cert. És més propi d’ambients en grans ciutats”.

El 20 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Montserrat Bosch Angles comentà “També en tenim aquí i de no tan lluny, que són ben bèsties i assassins”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Gràcies a Déu”, en llatí.

[2] En Catalunya.

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que salven i ben tractades

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla esmentada, recollida per la folklorista catalana Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, el moliner porta el xiquet a la seua dona i, en acabant, ho fa amb la nina i la muller cria els nens.

Agregarem que, mentrestant, la mare del fill del rei fa que posen l’al·lota dins una baixa fossa.

Ben mirat, els infants es desperten (ell, amb huit anys; ella, amb set) i, com que se’n volien anar, ho comenten al moliner, qui els ho accepta.

Després, ambdós xiquets “Van trapar un bosc amb una caseta:

-Tu iràs a la caça -va dir la nina- i jo cuinaré” (p. 505).

En altres mots, la filla porta la casa, n’és la mestressa i, altrament, es fa lo que ella vol.

“La reina va passar (..). Hi va anar i els va dir:

‘-Us caldria aquí una font que ragés per a regar les flors’. I diu al nin: ‘Vés al bosc negre, fumaràs un colp en la porta que s’obre a mitjanit i que, al repic, es tanca. Portaràs una ampolla de l’aigua que hi raja” (pp. 505-506).

Per tant, els actes esdevenen en un moment de foscor (durant la nit) i és aleshores quan la dona domina… i ho fa associada a lo aquós.

Passa que, com que toquen les dotze de la nit i el nen no ho assoleix, la sobirana diu a la xiqueta:

“-Et cal anar a cercar el teu germà (…).

En camí, va trapar Nostre Senyor:

-On vas?

-A cercar mon germà, que és al bosc negre.

-El traparàs amb l’ocell darrere la porta. (…) Agafa l’ocell i torneu tots dos: és l’ocell (…) merla blanca amb tres cues” (p. 506).

Així, un personatge adult i de bon cor fa de guia de la noia, qui, en el passatge immediat, ja en casa, copsa que la reina (i mare del príncep), quan va veure els dos al·lots, diu:

“-Us vull convidar a fer un dinar.

La reina anava a servir. El seu fill va tornar mentre sopaven. La reina li va dir que la seva dona era morta. L’ocell es va posar a cantar i ho va cantar tot” (p. 506), per exemple, que el príncep se n’havia anat deixant la dona prenyada, que els nadons havien estat recollits pel moliner i les intencions de la regina.

Finalment, l’ocell amolla “’En aquesta taula, manca un cobert. La que hi hauria de ser, la posaren en una baixa fossa’.

El fill del rei, tot corrent, hi baixa: la seva dona tenia pas salvi de vida. Ell va fer matar la mare i féu empresonar la criada. La seva dona es va aparellar” (p. 506), o siga, guarir. I, així, el príncep acull la part femenina i tracta bé la dona i, de pas, ella es restableix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La sexualitat, el ritu de pas a jove i a dona i la mare en les rondalles

General, , , , , ,

Un altre tema interessant, molt present en el treball d’Oreto Doménech i Masià i en moltes rondalles, és el ritu de pas, ací, després d’escriure que el sentir relaciona, lliga i fa que les dones (vàlid per a qualsevol persona) estiguen en societat (p. 18).

Altrament, trau uns comentaris de Luisa Muraro (i que traduesc) que podríem connectar amb el fet que la Natura pot prescindir de l’ésser humà, però nosaltres no podem tallar amb la Mare Terra, puix que ocorreria com el nen que no mama i que encara no és mínimament fort per a subsistir amb aliments d’edat més avançada: “L’experiència femenina fa món, el trau a la llum, quan aconsegueix anomenar relacions socials sense recórrer a ponts masculins (…) amb intenció de viure en el món en femení” (p. 18).

I, com diu la investigadora, “En aquestes històries, les dones no són gairebé mai víctimes. (…) En la bondat, en canvi, la multiplicitat de possibilitats de fer el bé abunda” (pp. 18-19) i la condició femenina és “capaç de posar límits o d’ordenar la convivència, tal i com fan les mares” (p. 19) i, per això, amb el marit o amb altres personatges adults masculins, “la dona el venç sense barallar-s’hi” (p. 20).

Un poc després, posa l’exemple de tres dones (cadascuna simbolitza una fase diferent de la vida, sovint, conegudes com les tres mares, o siga, la jove, l’adulta i la d’edat avançada) en una relació que esdevé amb un pintor dins d’una església.

Llavors, com si el temple fos la casa feminal (puix que representa la vagina i, per extensió, la vulva), tres dones canten a l’home (les penjadures, taronges, llimons, els racons), mentres que ell, bròfec i sense embuts, els diu

“-Germanetes, germanetes,

no tingau tantes punyetes,

que, per a dir-me que

se’m veuen els collons,

no ens calen tantes cançons…” (p. 20).

 

Així, lo sexual no és arraconat, ni retocat, ni censurat, però tampoc és agressiu; simplement, mostra la naturalitat amb què, fins i tot, parlaven i ensenyaven dones nascudes abans de 1920 i que transmeteren versos eròtics als seus néts, com ens han dit algunes vegades.

Després de plasmar aquest punt amb les tres etapes, Oreto Doménech i Masià passa als ritus de pas i afig que la dona ha de ser ben tractada quan deixa de ser una xiqueta i s’endinsa en una adolescència que, al capdavall, la portarà a la joventut i, amb el temps, a una vida personal de què ella serà la sobirana, qui, com sa mare, tindrà la darrera paraula en línia amb l’arquetip del rei.

Així, un home, del carrer estant, es dirigeix a ella, qui és en el balcó (espai extern de la casa i receptiu a lo social), i intenta abusar o reptar-la. Però la més atrevida de tres germanes serà acompanyada per la mare (no de manera paternalista): “acompanya i ordena, protegeix, però deixa a la filla el seu espai, no ho fa per ella, no va a cantar-li les quaranta al rander, (…) deixa que la filla avance [ en] (…) la transició de xiqueta gran a dona, sexualitat, desig, maternitat” (p. 21).

Altra vegada, captem que la maternitat és ben considerada en aquest estudi, fet que ens afavoreix un lligam amb la terra, amb la natura, amb la sinceritat. Com a mostra, prosseguint amb el paper de la mare, destaquem que “La mare també li ha donat l’oportunitat de saber com triar la seua parella, els límits saludables i (…) una bona lliçó: les mares, el mal només per fer mal, no el toleren” (pp. 21-22).

Tocant a aquests darrers mots, pel 2024, un català de Fulleda, Santi Arbós, em deia que, en una vila catalana, havia passat a viure un castellà i que un dia abusà d’una dona. Llavors, uns quants hòmens li digueren que les dones havien de ser ben considerades i ben tractades i que, en la cultura vernacla (lo que diríem els costums de la comarca), no es pega la dona. No debades, un mes després (o un poc més tard), aquest castellà canvià de vila…

Finalment, com a introducció a aquest apartat sobre el ritu de pas esmentat, la contarella fineix amb una jove “que ja s’ha fet dona i posa el límit ella mateixa” (p. 22).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, xicones dialogants i bona avinença entre generacions

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què capim trets matriarcals, com ara, la pervivència de la dona, és “El clau”, recollida per Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Una dona se li va morir l’home i un xiquet. I, per no pagar dos soterrars, els va ficar tots dos en la mateixa caixa: el xiquet, enmig de les cames del marit. I, plorant, feia:

-Ai, Pep! ¡No em dols tu, no, només que el clau que t’endús enmig de les cames!  Ai, Pep, quina pena tinc! ¡No em dols tu, no, sinó que el clau que t’endús enmig de les cames!

I el personal deia:

-Esta dona ha tornada orada! Esta dona ha tornada orada!” (p. 200).

Com podem veure, els personatges que es moren són masculins (el marit i el fill), però, tot i això, la dona no deixa caure l’home, ni la part sexual masculina (en aquest relat, representada pel clau, o siga, pel penis). Altrament, hi ha un vincle més fort amb el fill que amb el pare i el fet ens porta al tema de la maternitat: el de les mares que viuen com se’ls mor un fill abans de fer-ho elles. En altres mots, la marona conserva el fill en el seu cor.

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “El ball de la barca”. El narrador, qui es posarà de part de l’actitud del personatge femení (una jove) i d’un ancià, comenta al folklorista que, en la seua joventut, hi havia balls i “jóvens i vells (com jo) mirant també el ball (perquè ens agrada, almenys, sentir la música i mirar en la joventut). I hi havia una xicona d’eixes que un xicon agafa de males maneres i la trau. Llavors, ella li diu:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

I ella li afig:

-Aleshores, això que em punxa ací baix del ventre, això, què és?

Ell li diu:

-Això és el rem.

S’asseuen i, al poc de temps, ella, com que no la treia ningú, se’n va i agafa un home huitantot que escassament podia arrossegar els peus (…) perquè no podia una altra cosa.

I la xicona diu al vell:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

La xica li demana:

-És que vós no teniu rem?

El vell li diu:

-No, senyora: jo vaig a motor” (pp. 200-201).

Per consegüent, aquesta narració, contada en 1993, exposa uns passatges que són com l’espill de la societat valenciana del moment: el xic (més brusc) recorre a la penetració; i el provecte (més feble físicament) és respectuós amb la jove i, a banda, accepta que ella li done vida, que li faça de motor i ell encara conserva la seua humor amena, fets que compensen que ja no se li empine el penis.

Adduirem que aquesta contarella és un altre exemple en què la dona salva l’home (ací, com en el de fets reals de xiquets que, com ara, en el primer quart del segle XXI, anaven a una residència de majors i hi havia bona avinença i un compartir fructuós entre ambdues generacions).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, gaubança femenina i hòmens servicials

General, , , , , , ,

Donant pas a alguns dels darrers fragments en què hem capit trets matriarcalistes plasmats per Francesc de la Via (dels segles XIV-XV), direm que “El frare Bernat féu son poder pogués fugir, va eixir per una finestra, anà a saltar en l’aigua, on la monja fa estar el cavaller” (p. 86). Per consegüent, el religiós ix de la casa i es fica en un altre territori femení: l’aigua.

Ja molt avançada l’obra, podem llegir “I jo estiguí en el llit besant la monja. A cap de poc, veus el canonge, qui estava al terrat; les monges l’hagueren trobat i el volgueren oir, li començaren a percudir amb grans bastons, sí que no li valien raons, ni son bon dret. En poc de temps, li feren passar el fred, de tant que l’havien cascat” (p. 87). Sobre aquestes línies, podrien tenir dos missatges: 1) que les dones el cascassen físicament amb bastons (fusta) i 2) que moltes dones tinguessen relacions sexuals amb ell. Així, si consultem el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “bastó” és associat amb el penis (i amb un pal o vara llargs) i, per exemple, “pegar el piu” (en què el piu és el membre viril) vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per tant, ací rep el significat d’adhesió dels dos cossos i no de violència femenina cap al frare (amb què, de pas, elles reflectirien força i habilitat per a treballar en grup). No debades, l’autor parla d’escalfament masculí.

En un altre passatge, el religiós es dirigeix a l’escriptor medieval:

“-Bon amic, Francesc de la Via: vine a aidar-me! I jo no em voldria llevar, si el món deixàs d’existir, car jo estava en paradís, nuus, amb la monja” (p. 88).

D’aquesta manera, copsem uns térmens que tenen relació amb el plaer de l’home durant el seu empelt tel·lúric (amb la terra que representa la monja) i la gaubança eròtica entre ambdues persones, acompanyada d’una nuesa amb què expressen la seua naturalitat.

Al capdavall del llibre, hi ha unes línies que hem triat, en què intervé un funcionari de justícia (el saig) i que culminen amb el lligam corporal entre el frare i la religiosa, puix que, així, tots dos delecten aquesta part de la vida: “De continent, un saig el prengué i li va lligar les mans i el va estacar fortament al costell” (p. 89), és a dir, al bastiment de fusta on eren subjectats els reus.

Després, fra Bernat “Veié venir un gran tropell d’abelles que el fiblaven a meravelles de totes parts” (p. 89), o siga, un muntó de dones (si tenim present que l’abeller simbolitza els pèls del pubis).

Altrament, per a bé del religiós, l’autor medieval exposa que “Així fineix son procés de fra Bernat. Jo estiguí amagat al monestir de la monja, qui em féu servir igual d’un rei, i jo no crec que cap home del món fos tan pagat que els altres havien caçat ço que jo havia pres i cascú havia despès de son argent i, a mi, no em costà res, només bona cura, que jo vaig aconseguir la ventura que no esperava, ja que cadascú dels tres es pensava dormir amb ella” (pp. 89-90).

Com a afegitó, Francesc de la Via ens diu que ell partí cavalcant cap a Girona i que, encara que la dona li digué que tornàs sovint al convent, ell se n’anà tot tranquil i, com aquell qui diu, continuant la seua vida (p. 90): ja havia fet la seua tasca eroticosexual mestallada amb aventura.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.

Dones que fan costat i hòmens que emparen dones

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “La Ventafocs”, recollida per Valeri Serra i Boldú (1875-1938), com més jove es feia la xica, era més garrida i més dolça.

Un dia, “el rei d’aquella ciutat anuncià que volia casar-se i féu unes crides convidant a uns balls (…) perquè hi anessin totes les noies de la població, per tal que el rei pogués triar la noia que fos més del seu gust” (p. 144).

En primer lloc, les filles de la madrastra portaven bons vestits i sabates de gran preu i van a l’acte “acompanyades de llur padrastre i de llur mare” (p. 144).

Aleshores, com en dos passatges posteriors, mentres que la Ventafocs era en la cambra, se li apareix la Mare de Déu i li diu si li agradaria anar al ball del monarca. I, com que la xica li respon que sí, Nostra Senyora li comenta “Trenca aquesta ametlla, et vestiràs i fes via. A baix, a la porta, trobaràs un cotxe i vés-te’n al sarau” (p. 145). En aquestes línies, el vestit és blau cel; i les guarnicions, de color argent (la qual enllaça amb lo femení i amb la nit).

Igualment, el cotxer anava mudat de manera elegant com també els cavalls.

En aplegar al ball, el rei “no va fer sinó dansar amb ella i passejar amb ella i galantejar-la” (p. 146). Per tant, lo masculí i lo femení són en nexe i l’home és receptiu amb la dona.

En la segona nit, la Ventafocs ou que Nostra Senyora li parla i que la convida a anar al ball i ella li ho accepta i, al moment, la Mare de Déu li fa costat: “Aquí tens una avellana i, a dins, trobaràs el que et fa falta.

Trencà l’avellana i sortí un vestit que era més bonic que el de la vespra. Era tot de color de rosa, a l’igual que les xinel·les. Els guarniments eren d’or” (p. 148).

En arribar al palau i ballar amb el rei, el sobirà destaca la formosor, les colors i, sobretot, “la mirada dels seus ulls, el posat de princesa que tenia” (p. 148).

O siga que, per una banda, Nostra Senyora reforça la jove i, per una altra, el monarca considera que ella podria ser una bona princesa.

Ben mirat, el rei, quan la noia li diu que se n’havia d’anar, li adoba el terreny i, com que el cotxe de la Ventafocs era veloç, els criats no la pogueren seguir. Al capdavall, ella torna a casa i dóna les gràcies a la Dona.

En la tercera nit, la minyona vist de color verda i “tot consonava amb el vestit” (p. 151).

Passa que, com que, en regressar a casa, li cau una xinel·la (sabata) i la recull una persona de la cort, el monarca fa unes dictes en què indica que els missatgers reials “anirien de casa en casa perquè totes les noies s’emprovessin una xinel·la que restà a l’escala i que, aquella a la qual vingués bé la xinel·la, es casaria amb el rei” (p. 152).

Finalment, el rei s’afig a la comitiva i, ja en la casa de la minyona, diu que, si hi havia una altra noia a més de les dues de la madrastra, que anàs on ell era. S’hi presentà la Ventafocs, “es descalçà i el peu entrà en la xinel·la” (p. 153).

Més encara: la madrastra i les seues filles tenien previst anar al casament en el palau, però, com que la Ventafocs diu al sobirà com l’havien tractada, ell no els permeté que posassen els peus en el castell i s’hi celebraren les noces entre el rei i la jove (ara, reina). En altres paraules: l’home (ací, el monarca) empara la dona i l’accepta com a muller amb qui casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i pares que emparen els xiquets i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “Aplec de rondalles”, arreplegada pel folklorista de Castellserà, i en què capim el matriarcalisme, és “La Ventafocs”, molt coneguda. “Una vegada era una noia que, quan era molt joveneta, havia restat sense mare. El seu pare se l’estimava molt perquè era molt bona noia; i, com que era molt ric, li donava tots els gustos que ella volia” (p. 139) i, així, veiem que l’home tracta bé la filla (i, de pas, la dona).

En acabant, podem llegir que la xiqueta també es relacionava amb dues filles d’una vídua que vivia enfront i que s’havia proposat ser mestressa del pare. Quant a aquestes dues xiques, “no eren tan bones com aquella, però estaven ben ensenyades de llur mare i tot se’ls tornava ésser ben amables amb llur veïna” (p. 139). A banda, el pare n’estava ben agraït “en veure les atencions de què feien objecte la seva filla” (p. 140).

Més avant, les xiques diuen a la noieta:
“-Per què no s’hi casa, el teu pare, amb la nostra mare? -li demanaren un dia.

-Ja li ho diré -féu la noia.

I, en tornar son pare aquella nit a casa, davant les noves proves d’estimació que rebia de la casa veïna, digué a la noia:

-T’estimen molt!

-Ai, sí! Escolta, pare: per què no t’hi cases, amb la mare de les meves amigues?

-Què ho voldries, filla meva?

-Si, sí: casa-t’hi!

I el pare, havent sentit dir això a la noia i, sense pensar que fos una llaçada que li havien parat, en féu proposta a la veïna” (p. 140).

O siga que el pare educa la filla de manera matriarcalista i, altrament, com el rei que fa unes dictes perquè la princesa li ha comentat que vol casar-se i que ella posarà unes condicions, deixa que siga la xiqueta qui tinga la darrera paraula i ell fa lo que la noia li ha presentat.

A continuació, la mestressa, que això era lo que volia, diu al pare:

“-Vaja!  Per donar una gran alegria a totes tres noies, ho faré, perquè jo, la vostra noia, me l’estimo molt” (p. 141).

En el passatge següent, copsem que, “Com que les filles de la madrastra eren més grans, de seguida, es va veure que les preferències eren per a elles només” (p. 141) i, per això, l’orfeneta passà a ocupar una cambra fosca (detall que enllaça amb lo matriarcal) i “li arribaren a donar pitjor tractament que a una criada de servei avorrida dels amos.

El seu pare (…) es dedicava a contemplar la seva filla i a tractar-la i a considerar-la com abans” (p. 141) i s’acosta “a la seva dona:

-No vull que la meva filla me la maltractin” (p. 141).

És a dir, altra vegada ell connecta amb la filla i la defén. Ara bé, com que la muller li trau que “Les meves filles són les més grans i no han d’ésser pas criades de la teva” (p. 143), l’home li addueix que “Tampoc no és just que la meva ho sigui de les teves. A casa seva, és” (p. 143).

Com podem veure, el pare es posa de part de la seua filla i aprova una educació en què adults i xiques siguen ben tractats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal, paraula d’home i dones ben tractades

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El brotet de picardia”. Cal dir que és important el paper que farà l’educació matriarcal en el desenvolupament de molts esdeveniments. Així, una vegada hi havia una reina tota altiva, molt rica, que no es volia casar amb ningú, sinó continuar fadrina.

“Arribà la notícia fins a un reialme molt llunyà, i el rei, que era un jove animós i molt bon noi, desitjós de provar fortuna, se n’hi va anar i se n’hi emportà grans presents.

Així que hi anava, va trobar pel camí una dona velleta que captava i que li va demanar caritat. Compassiu com era, féu deturar la comitiva i li donà beure i menjar” (p. 22).

Llavors, com en molts relats, l’anciana compensarà aquesta acció del jove, per mitjà de part de la seua saviesa de la vida, i, ben mirat, li fa el paper de consellera: “perquè has tingut compassió de mi i m’has fet caritat, et vull concedir una gràcia.

-Digueu!

-Si, en veure la reina, no fos del teu gust, no té cas: te’n tornes al teu regne i no cap pensar-hi més. Si t’agrada, tracta de guanyar-li el cor de la millor manera que sàpigues. Si et tractés com als altres que, fins ara, hi han anat, té: aquí et dono un brotet de picardia, que et farà assolir els teus desigs” (p. 23). Com a aclariment, direm que picardia és el nom d’una planta, com podem llegir en el DCVB, si consultem aquest mot.

Quan el rei ja és en ciutat, acompanyat de tota la comitiva, i es féu anunciar com un pretendent, la reina el rebé i el tractà com a un cap d’estat.

Més avant, com que ella el trobava un bon aspirant, recorre als ministres i “li aconsellaren que li prometés que, si se sortia en bé de tres proves a què el subjectarien, s’hi casaria” (p. 24).

Adduirem que, en les tres proves, intervé la font, un detall associat amb la dona i molt present en els Pobles matriarcalistes. A banda, el jove, quan la sobirana li les havia dites, li respon:

“-I, si compleixo aquestes tres coses, ¿et casaràs amb mi?

-Sí, però han d’ésser totes tres.

-I, ¿et vindrà de gust, casar-te amb mi?

-Si compleixes aquestes tres condicions, sí.

-Doncs tu seràs la meva esposa.

-S’entén que no em faràs cap mal?

-Déu me’n reguard!” (p. 25).

Altra vegada apareix el tema educatiu: complir amb la paraula i que la dona serà ben tractada pel marit (un fet que podria portar-nos alt tema de la sexualitat matriarcal). Com a rematada, els mots finals que li diu ell, els quals podríem lligar a u dels punts de la cultura vernacla en terres catalanoparlants.

Passa que, com més transcorria el temps, ella sentia més atracció pel monarca i, tot i això, pensava que no li resultaria fàcil superar-les.

Un altre passatge en què copsem trets en nexe amb la cultura matriarcalista és quan Valeri Serra i Boldú posa que “L’endemà (…) surt la reina acompanyada dels seus ministres, muntant tots uns cavalls molt abrivats i corrent molt.

Darrere seu, sortiren el rei pretendent i el seu seguici en llurs cavalls, però al pèl, sense selles” (p. 26), perquè els ministres havien fet eixe ardit per a fer perdre temps al rei. Per tant, la dona és més ben considerada que l’home.

Nogensmenys, quan el rei i els seus ja aplegaven a la font, i els altres ja en tornaven, la reina veu el pretendent (junt amb els seus seguidors) i pensa que devia haver estat una malifeta dels ministres.

Després, en riure’s els súbdits de la cort de la reina, el rei recorre a la flor picardia i el paper de la velleta fa efecte i salva el monarca: “Que la reina i tots els ministres, fora d’un, romanguin al lloc on ara es troben.

(…) En arribar al palau, el jove anà de cambra en cambra i de sala en sala, comptant els quadres que hi havia penjats per les parets” (p. 27) i, com que el ministre que no era parat, li comenta que la resta de la cort sí que hi era, el rei li diu:

“-Que ho facin els qui ens han impedit que anéssim a la font amb sella” (p. 27) i, per tant, trau el tema de fer justícia.

Al capdavall, quan ja ha comptat tots els quadres, se’n baixa i ordena “Que la reina i els qui l’acompanyen vingui cap aquí.

(…) -He guanyat, oi?

-Sí.

-Què et sap greu?

-No.

Se celebraren les bodes i es feren grans festes per tots dos reialmes” (p. 28).

Per consegüent, la provecta ha fet costat al jove (àdhuc, per mitjà d’una flor que té facilitat per a quallar entre roques), la sobirana ha aconseguit lo que ella volia un poc després de conéixer el rei (que se casassen tots dos) i, finalment, ella no mira de dalt a baix el futur marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La jove, agosarada, salva l’home i és molt recompensada i ben tractada

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina, també curta i en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, amb el fet que la dona salva l’home, és “Es tresor des puig de Na Fàtima”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En ella, comença dient que el nom de dona del puig té a veure amb el fet que “Aquesta Fàtima era filla d’un rei moro que romangué encantada dins un penyal d’aquest puig.

No molt lluny, hi havia un tresor” (p. 10) i, una vegada, una fadrina, ja acabant-se l’horabaixa (la vesprada), passa per on romania amagat el tresor.

“Sent una veu que li diu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com la bala, se n’anà sa pitxorina i, amb quatre bots, fou a ca seva” (p. 10).

Un poc després, aquesta joveneta “Es casa, té una filla just ella i, aquesta filla, com tenia una quinzena d’anys, volgué la bona sort que, una horabaixa, també passàs tota sola per aquell mateix indret des tresor amagat, i sent una veu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com un llonzí, se n’anà ella cap a ses cases” (p. 10).

Ho conta a sa mare i aquesta li diu que, de jove, li havia ocorregut lo mateix,… i no tornaren a parlar-ne més, ni a passar pel lloc esmentat.

Ara bé, la filla té un filleta (la neta) i, “Com aquella nina hagué doblegats es quinze, sa mare i sa padrina li digueren:

-Mira. Si mai et succeïa de passar tota sola per allà on diuen que hi ha un tresor amagat i sentisses cap veu que et digués ‘Escolta! Gira’t! Atura’t i escolta!’, vejam què serà, perquè (…) nosaltres (…) fugírem més que de pressa.

Aquella al·lotella era agosarada de tot, que no l’espantava un regiment de soldats” (p. 11).

I, així, com en més d’una rondalla, copsem que la tercera de les dones que apareix (en aquest cas, totes tres, en entrar en la joventut), és la que més espenta té i qui, a més, actua amb valentia. Per això, un dia que passava per on romania el tresor, sent una veu que li diu:

“-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

La dona s’atura, es gira i diu:

-Si ets bona cosa, veiés que vols![1] I, si no, vés-te’n a lo més fondo de l’infern!” (p. 11).

D’aquesta manera, veiem que, així com moltes dones nascudes abans de 1920, eren fortes, eixerides i amb molta espenta, també ho és aquesta jove: les rondalles no són alienes a la realitat, sinó que la plasmen, malgrat que, sovint, ho facen simbòlicament.

“A l’acte, li compareix allà una serpentota com una biga (…) i sa veu li diu:

-Ah, si tu sabesses jo qui som i sa pena que pas!

-Digau-ho, qui sou, i ho sabré -respon ella.

-Som un avantpassat[2] teu -respon sa veu-. Vaig deixar amagat aquest tresor i no puc entrar al cel fins que qualcú no l’haja tret.

-Digau, idò, què he de fer per treure’l -respon s’al·lotella.

-Passa tres parenostres per mi! -diu sa veu.

S’al·lotella s’agenolla i diu tres parenostres amb bona devoció.

Encara no hagué acabat es darrer gloria Patri, com aquella serpentota, que ja era tornada com una torre de molí de vent” (p. 12) canvia i, immediatament, “tot foren dobles de vint.

Tres carros hi hagueren d’anar per dur-les-se’n totes.

Ja ho crec que, a casa d’aquella al·lota, foren rics per tota la vida. I els seus encara ho són” (p. 12).

Per tant, com en més d’una rondalla, la jove és qui es llança a salvar l’home (i no al revés), ella escolta lo que sap la serpentota (que és “un avantpassat”, detall que molt prompte ens feu considerar-lo home perquè, a banda, s’ajusta molt més a la majoria de les rondalles en llengua catalana, en què és ella qui reviscola l’home, qui li dona vida).

Adduirem que la serpentota passa a ser un molí de vent i, així, comença a poder moure els braços, i que, al capdavall, en agraïment al favor fet per la dona, la serpentota recompensa la jove: la dona està ben tractada.

Igualment, la jove té present les paraules de la mare i de la padrina i, en compensació, en casa de la xica, foren rics per tota la vida…, no sols l’al·lotella. Una forma d’agraïment a l’educació rebuda per part de les dues generacions anteriors a la de la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest detall, aprovar lo que va en línia amb la bondat, figura en més d’una rondalla.

[2] En l’original, “antepassat”.