Una altra narració arreplegada en l’obra esmentada amb relats del Rosselló, i en què es reflecteixen signes matriarcals, és “La cabra i els cabridets”. Així, “Hi havia una cabra que tenia tres cabridets. Un dia els va deixar per a anar a cercar a menjar i els va encomanar de no tocar la porta” (p. 499) i que, quan ella s’hi atansaria, la reconeixerien per la veu i perquè portava “llet a les tetetes” (p. 499), un eixart amb la maternitat.

A diferència d’altres versions, en aquesta, els dos cabridets més grans no són femelles, sinó mascles, i la petita (Caterineta) sí que és el cabridet més finot. És més, la mare, amb més reflexos, més forta i més sociable, se salva de manera més efectiva i recorrent a persones de confiança (un fet que no havíem vist en altres variants): “la cabra entra (…) i clava un colp de banya al llop. Els tres cans (en Quim, en Cam i en Quiquerat) corren a l’ajudar” (p. 499).

Altrament, un altre animalet (el gat) decideix no ficar-se en bucs, una novetat d’aquesta contalla: “El gat s’estava damunt la pallargueta a se pedaçar les calcetes i deia:

Ni per gra, ni per palla,

voldria ser en aquesta batalla.

La cabra i els tres cans van ser més forts que el llop. Veritat que la cabra va restar torta, mes s’havia emportat el nas” (p. 499) i, així, ells i els col·laboradors eren vius.

Cal dir que fou contada per Caterina Siné, una dona que havia nascut en 1856 i que, com es pot veure, trau el tema de la cooperació i el d’alguns dels beneficis de tenir aliats.

En la rondalla vinent, “La cabrideta, el petit Jan i la Caterineta”, compilada per Simona Gay i transmesa per la mateixa informadora, hi ha trets pareguts. Una cabreta tenia dos fills (el petit Jan i la Caterineta) i els comenta que se’n va uns dies a Sant Jaume de Galícia “a me fer adobar la cameta” (p. 500), els deixa uns formatges i els diu que vagen alerta amb la guilla.

Més avant, quan la rabosa ja s’ha fet amb els formatges, apareix el llop i copsem els papers masculins (pobre) i femenins (la guineu es menja quasi tot l’aliment i el pela i en gita les pells). Per consegüent, la dona és la part afortunada, mentres que l’home és qui recull les miques.

Ben mirat, ella dóna al company garses per perdius i, després, li diu la veritat: “Vas en aquella casa, que es veu d’aquí, tustaràs i diràs amb veu fina (…).

El llop hi va anar” (p. 500).

En altres mots, ella fa de directora i ell li segueix les indicacions. Passa que els cabridets reconeixen la veu i no obrin al llop.

Afegirem que la mare (la cabra), en revenir a casa, veu que la guilla la imitava “i es van a posar a fugir tots dos” (p. 501), això és, la guineu i el company.

Finalment, la marona (fent el paper d’educadora), “entrant a la caseta, va dir als cabrits que havien patit fam sense els formatges:

-Si m’haguéssiu escoltada, no vos hauria pas arribat! 

És que ja l’havien escoltada! Mes, vés a saber: sempre tenen raó les mares” (p. 501).

Com a afegitó, no havíem tractat cap relat amb un final com aquest i amb una moralitat de la mare cap als fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.