Una altra rondalla compilada en el llibre sobre el Rosselló per la folklorista esmentada, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Hi havia una casa…”. En una casa on vivia un matrimoni junt amb un muntó de fills, el marit se’n va a fer llenya i troba un vell que li demana si li podria donar res.

Llavors, com que l’home és sincer i li diu com és la situació familiar, l’ancià li ho compensa: li dóna unes tovalles i, quan dirà uns mots, assolirà lo que sol·licitarà. Això sí: “Ara us he d’encomanar de no mancar la missa.

Arribat a la vila, va anar a l’hostal i aquí va dir a la mestressa:

-Me’n cal anar a missa. Guardeu-me aquestes tovalles i, sobretot, no digueu pas” (p. 506) les paraules que ell li indica.

En un passatge immediat, “La mestressa va dir a l’amo: ‘En plaça de tovalles seves, li donarem les nostres’. La missa dita, ell tornà per a prendre les tovalles. Se’n va anar a casa; aquí va dir les paraules” (p. 507) i, com en altres narracions, copsa que la dona li havia canviat les peces.

Sobre la part exposada fins ara, la dona (ací, mestressa) té un paper paregut al de la madona en Mallorca: hi ha la senyora ama (qui rep el marit) i l’amo (com en moltes rondalles mallorquines arreplegades per Antoni Ma. Alcover), però és ella qui fa les gestions amb el foraster i qui porta la casa. Altrament, el seu paper és més actiu que el de l’espòs, malgrat que, en aquest cas, ella empiula amb la tradició patriarcal (representada per la netedat i per la color blanca): “Els mainatges esperaven embadalits entorn de la taula (…). Més, ai! Les tovalles eren ben netes i sense res” (p. 507). On hi hauria abundància o, almenys, aliments, sinó en la terra, no en el cel?

Això explica que “L’home, ben decebut, torna al bosc. Aquí es posa a plorar. Va aparèixer el vellet” (p. 507), qui, per a emparar la bonesa del marit, li amolla:

“-Vet aquí un bastonet. Diràs: ‘Bastonet: fes ton deure’. Quan la seva feina serà acabada, diràs: ‘Ara, prou, bastonet!’. No cal pas mancar la missa.

A l’entrada de la vila, va oir les campanes, tusta a l’hostal i va dir:

-Guardeu-me el bastó (…).

La mestressa, pensant en les tovalles” (p. 507) i, encuriosida pel bastó, li diu les paraules adients, però, com que els fot una bona palissa (a ella i al seu home), quan revingué el foraster, tots dos eren mig morts.

Tot seguit, el pare els diu:

“-Si em torneu les tovalles, el faré aturar.

I va tornar a casa seva, on va parar taula i, de pa i de vi i de menester, res no va faltar per a la colla de mainatges” (p. 507).

Per consegüent, en aquest fragment final, el personatge masculí s’atansa a la família i, igualment, fa tasques que, més d’una vegada, s’han associat a la dona: per exemple, parar taula. A més, ell és qui, mercé a un provecte (que no a un personatge femení), facilita que hi haja menjar en el grup. I, més encara: el narrador vincula el marit… amb la maternitat (amb els nins), en compte de connectar el futur (els mainatges) amb la muller (mare).

En altres mots, en aquesta narració, transmesa per Françoise Bonafos (nascuda en 1880), el paper maternal va lligat tant a l’home com a la muller (al principi del relat) i, així, som ben lluny de la típica imatge (com ara, de còmics del darrer quart del segle XX en Espanya i en castellà, en què el marit roman en un sofà, mentres que la dona s’encarrega dels fills, de la cuina,… com és el cas dels germans Zipi i Zape).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.